Núria Graham

Per Agus Izquierdo Foto Ingride Ferrer

L’últim àlbum de Núria Graham, Cyclamen, funciona com una bombolla d’aire fresc que proposa un nou viatge instrumental. Hi conjura un pop elèctric, que acompanya de l’experimentació instrumental. Conversem amb la compositora, cantant i guitarrista sobre la seva vida a La Bisbal d’Empordà, els seus últims mesos de gires frenètiques i concerts a l’altra punta del món i sobre la digestió del nou disc.

Ara ja fa uns anys que vius a la Bisbal, oi?

Estic complint el meu rècord de viure en un mateix lloc [Riu]. Sempre he canviat molt, però ara ja fa tres anys que visc aquí, i hi estic molt bé. El meu últim disc s’ha cuinat cent per cent a l’Empordà, entre el meu menjador i Corçà, on tinc el tècnic. I alguna part s’ha gravat a Music Lan, a Avinyonet de Puigventós. Tot està molt tacat d’empordanitat.

L’Empordà ha concentrat una mena d’ecosistema de talent i creativitat. Aquí hi ha una energia que es va retroalimentant. Una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció és que, a la Bisbal, la gent és molt oberta. També hi ha un caràcter com de bogeria. I això s’adequa bastant a la meva personalitat [Riu]. A banda de l’aspecte musical i artístic, és un lloc amb una llarga tradició de ceramistes. I hi ha aquest punt inhòspit, que també m’encanta. He acabat aquí per casualitat, però cada dia em sento molt afortunada.

Arribes d’una gira pels Estats Units i el Canadà. Com ho has viscut? Ha estat una experiència molt bonica, un contrast amb el meu dia a dia. És com si de cop el món es fes més petit. També és com tornar a començar, tornar a picar la pedra que he picat aquí: t’has de tornar a guanyar el públic. És refrescant, una espècie de nou principi. Això, evidentment, afecta la meva música.

Valores molt els canvis d’etapa?

Cada vegada em conec millor a mi mateixa i, per tant, em respecto més. Sobretot amb això dels timings vitals: he après a saber què necessito. Fer música és molt visceral i emocional, i quan és la teva feina, entres en la indústria, un circuit molt accelerat i intens, que és molt fàcil que et superi. Sembla que hagis de ser una persona productiva cada dia de la teva vida, i el millor de tu no sortirà amb aquesta pressió. Perquè aleshores estaries creant per obligació.

Amb cada disc teu coneixem una faceta teva. La teva discografia és un puzle.

Cyclamen és molt diferent de la resta de discos. Això és obvi perquè la gent canvia amb els anys, i jo ara tenia coses noves per explicar. Però tampoc estic obsessionada amb trencar amb res. Això és un puzle, però no exclusivament meu, sinó una obra col·lectiva que estem fent entre tots. I cada cançó o ocurrència va completant el mosaic, va revelant el misteri. La música és un fenomen espiritual: de comunitat, de compartir. No una eina que fas per saciar el teu ego, o un exercici merament professional. Si fos així, seria un avorriment, tot plegat.

Marjorie (2020) era una arqueologia de les teves arrels, dels teus orígens irlandesos i materns. Aquest és més una expedició sobre un imaginari musical que se sent molt lliure.

He sigut molt més juganera. Per començar, amb la decisió de produir-me’l jo sola. Això ja és una declaració de principis. Vaig prendre les decisions importants de l’àlbum individualment, i això és un repte. És com seure al seient de darrere del cotxe, l’únic que qui conduïa era jo, també. I vaig conduir sense saber exactament on anava [Riu]. Per sort o per desgràcia, no soc una persona gaire calculadora, i per això també he confiat molt en intuïcions i palpitacions d’última hora.

Però has acabat explicant-nos una altra història. Tot ha agafat com una mena de narrativa, i el resultat final sembla una cosa molt pensada, però és fruit de moltes capes que es decideixen in situ, en poca estona. Molta gent m’ha dit que el disc ha agafat un caire Mediterrani. Suposo que deu ser pel paisatge, ja que parlo de Nàpols, de volcans o d’illes.

I aquesta brisa mediterrània sí que era intencionada?

L’espai físic et dona moltes pistes, com va passar amb Marjorie, que evocava a Connemara i un terreny més salvatge. La forma com ens relacionem els humans amb els paisatges et donen moltíssima informació interessant que cal investigar. Molt sovint tenim la natura a tocar, però no la sabem entendre.

La natura torna a guanyar un pes molt important en la teva lírica i en la teva música.

Sí, i, de nou, tampoc no és una cosa gaire buscada. Perquè quan escrivia i pensava Cyclamen, generalment, estava tancada en un menjador. El diàleg amb la natura és una necessitat molt vital que les persones tenim reprimida, però que necessitem treure. La necessitat de connectar amb alguna cosa més gran que un mateix. És molt relaxant pensar en el poder de la naturalesa. Hi ha un punt de tranquil·litat en el fet de saber que la humanitat no és tan important. I no vull sonar catastrofista, eh. M’encanten els humans! [Riu].

És un disc de preguntes retòriques i de lletres surrealistes. Em faig moltes preguntes per a les quals no trobo gaires respostes. Moltes lletres són un autèntic misteri. Moltes frases són el record de somnis que et queden gravats, per molt de temps. I és curiós perquè em vaig adonar del to de faules i mitologia que té el disc després de fer-lo. Jo, a hores d’ara, sis mesos després que sortís, encara em pregunto de què parla Cyclamen [Riu].

Hi ha també molt de sentit de l’humor i ironia, i certa devoció pel grotesc i les imatges bizarres.

La mort hi és omnipresent, és com si avisés que existeix. També hi ha una mena de sensació de superació de dol. Intento naturalitzar la mort amb sentit de l’humor, o sent escabrosa. Sempre havia fet lletres sense fixar-m’hi especialment, i aquí no ha sigut així, he sigut més conscient. Per això em representa tant, aquest disc. He intentat ser completament jo mateixa i he respectat fins i tot la meva manera de parlar l’anglès, que sovint té algun error.

No hi ha manera d’encasellar-te. Cada àlbum implica un reinici, un restabliment.

Com a músic no crec gaire en els estils. Ja des de petita m’estranyava la classificació. A mi m’agrada la música, m’és igual quina, i quan faig un disc deixo que les cançons manin i decideixin. No dissenyo una estètica musical concreta. Sé que faig música, però no sé a quin estil pertany [Riu]. //