El segon despertar del paratge de Tudela

És un indret inhòspit, salvatge, energètic, inspirador. El mateix Salvador Dalí hi va capturar ombres, formes i volums i les va alliberar en algunes de les seves obres més icòniques. Als anys seixanta un complex turístic el va deformar i li va arrencar la seva essència fins que, unes dècades després, la declaració de Parc Natural del Cap de Creus i un projecte de restauració ambiental li va retornar la puresa que mai se li hauria d’haver robat.

El paratge de Tudela es troba a pocs quilòmetres de Cadaqués, però qualsevol persona que visiti aquest espai per primera vegada es preguntarà si no ha arribat a un altre món, a un planeta despullat d’éssers humans, despullat de gairebé tot excepte de vida. És un lloc poderós on la mar d’Amunt, el vent del nord i les roques metamòrfiques juguen amb fúria i sense descans des de fa millennis. Van erosionant el paisatge transformant-lo en un tresor geològic únic al món i van esculpint una meravellosa galeria oberta de figures realistes i surrealistes.

Els anys del Club Med

Va ser aquesta singularitat del paratge de Tudela i la platja i la cala Culip, ben a tocar, el que als anys cinquanta va cridar l’atenció del Club Méditerranée. Feia temps que la companyia de capital francès impulsava ciutats de vacances tant d’estiu com d’hivern en punts privilegiats del planeta, i Tudela es va sumar al seu catàleg amb un complex turístic que tenia capacitat per a mil dues-centes persones. Ocupava unes noranta hectàrees de terreny i s’hi van construir més de quatre-centes edificacions, petites i blanques com casetes de pescadors, agrupades i escampades damunt les roques. Un bar restaurant, una piscina i un amfiteatre eren alguns dels serveis complementaris al servei dels hostes. El Club Med es va inaugurar el 1962 amb una gran expectació i va estar en funcionament amb l’èxit esperat gairebé quatre dècades, fins que l’any 1998 es va aprovar la llei de protecció del cap de Creus i el seu entorn marí, amb la qual es va crear el primer parc natural marítim i terrestre del país. Va ser el principi de la fi per al Club Med, que va clausurar el recinte l’estiu del 2004.

El camí de la recuperació

Les hemeroteques recullen la cronologia del llarg camí que va fer aquest paratge per recuperar al màxim l’estat original. Per començar, l’any 2005 el ministeri de Medi Ambient va comprar els terrenys després d’una expropiació pactada amb la propietat del Club. L’any següent es va redactar el projecte de desmantellament i restauració ambiental que haurien de dur a terme tant el govern central com la Generalitat de Catalunya. Entre els anys 2007 i 2009, es van executar les obres i, finalment, l’any 2010, Tudela va renéixer.

Les fases del projecte

El pla el van desenvolupar els estudis EMF-Martí Franch i J/T Ardèvol i Associats i, com era d’esperar, va ser complex i es va completar en diverses fases. Una d’elles es va centrar en l’extracció de la flora exòtica invasora i les plantes ornamentals del club que s’havien dispersat i havien desplaçat de manera alarmant les espècies autòctones. Una altra va ser la pacient tasca d’enderroc de totes i cadascuna de les edificacions existents , del sistema viari i de les estructures de formigó que donaven accés a les cales i platges; per fer-ho, es va optar per un sistema de desconstrucció selectiva per àmbits. També es va gestionar la runa generada, una tasca que va obligar a classificar més de quaranta mil metres cúbics de residus i a reciclar gairebé la totalitat dels materials amb un doble objectiu: minimitzar el transport i evitar en la mesura del possible les emissions de CO2. Amb el terreny net i les ferides obertes, es va refer l’orografia i els drenatges naturals del sòl per facilitar que terra i mar recuperessin les dinàmiques i, amb una mica de temps i de sort, els seus ecosistemes primitius.

El darrer punt va suposar la reordenació de l’entorn per mostrar al futur visitant la seva bellesa i excepcionalitat a través d’un recorregut didàctic.

El premi més valuós Tot aquest conjunt d’actuacions va merèixer diversos guardons, entre ells el premi d’Arquitectura de les Comarques de Girona, l’europeu de Paisatge Rosa Barba o el de l’Associació Americana d’Arquitectes del Paisatge. Però, possiblement, el millor de tots és poder enfilar la carretera que duu fins al pàrquing i dirigir-se al mirador del Camell. Perquè és aquí on la mirada es desplega sense límits i on podem comprovar que sí, que en aquest racó de món, remot i feréstec, la natura ara hi regna en solitari i que el mar i el vent continuen retallant aquesta mà de roques que emergeix de les profunditats del Mediterrani. //