Decine 20 by Utopia Global

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 20 - juny 2011 - 3€

Isaki Lacuesta 9 772013 588004

EL CREADOR INCANSABLE

BLACKTHORN EL PODER DEL WESTERN UN MES DE RODATGES XP3D, AMOR COL·LATERAL I MÉS JOEL JOAN I FÈNIX 11.23 UNA APOSTA PERSONAL FLOQUET DE NEU PIONER EN TECNOLOGIA D’ANIMACIÓ 3D

Sumari EDITORIAL

DOCUMENTAL

Guanyar-se el públic

138 segons

LA IMATGE

RODATGE

XP3D

PORTADA

Amor col·lateral / Tocant el mar

Canción de Katmandú / El muerto y ser feliz

ESTRENA

Any de Gràcia

Blackthorn

TECNOLOGIA

Mami Blue

Més estrenes

CRÍTICA

XP3D

Isaki Lacuesta, la creativitat que no acaba

PERFIL

Floquet de Neu

Mitjanit a París

Blackthorn

FESTIVAL

Cena de amigos / Una mujer en África

El hombre de al lado / Insidious

Isona Passola

Catalans a Xangai i cinema de denúncia a Barcelona

TAQUILLA

EL CAFÈ 22

Michelle Jenner

ACTUALITAT

EN PRIVAT 24

16 18

Comença la temporada de “blockbusters”

Joel Joan

DVD’s

Notícies breus

24 decine 20¦juny 2011

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna

Jordi Roigé, editor

REDACCIÓ

Anna Petrus Marta Rius COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Anna Corberó, Laura Duran, M. Martí Freixas, Josep G. Guixà, Salvador Moré, Aina Serra, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

GUANYAR-SE EL PÚBLIC S’acosta l’estiu i això és sinònim de rodatges. Tot i la conjuntura econòmica actual, les productores es llancen al carrer i els directors criden l’ansiat “acció!” que es traduirà en les estrenes d’aquí a uns mesos. En aquest número 20 de Decine repassem els rodatges iniciats i anunciats més destacats de les pròximes setmanes. Per la seva dimensió i expectatives generades destaquem XP3d, la primera pel·lícula de terror rodada en 3D, que sota la producció de Rodar y rodar intentarà repetir els èxits dels seus Orfanato i Los ojos de Julia. Aquests rodatges donen fe que la indústria catalana té energia i que continua sent una peça imprescindible de la cinematografia espanyola. Una altra cosa és la incidència real que aquestes pel·lícules tenen en el mercat. És evident que el retorn continua sent molt inferior a l’esforç que s’hi realitza. El cinema català i espanyol encara tenen un deute pendent amb el seu públic. Cal consolidar-se com a oferta d’un públic generalista i no solament especialitzat. És a dir, el nostre cinema necessita més èxits de taquilla i d’opinió pública i publicada. Certament, cal aprofitar l’estela deixada per Pa Negre i altres produccions recents que han trencat un munt de tabús inqüestionables fins al moment. Aquesta prioritat per augmentar el nombre d’espectadors per pel·lícula i no tant per produir-ne més s’ha instal·lat també en les mentalitats dels nous responsables de la cinematografia catalana. En una trobada recent amb productors, el director de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Fèlix Riera, analitzava la trajectòria dels últims anys de la inversió dels recursos públics en audiovisual. Arribava a la conclusió que un 90% d’aquestes ajudes s’ha destinat a la producció, i només un 10% a les altres parts de la cadena: la distribució, l’exhibició, la promoció i l’obtenció de nous públics. El resultat d’aquesta política ha estat una cinematografia catalana amb més de 80 pellícules l’any, però menys d’una vintena amb una incidència real en les sales i altres finestres d’explotació. Conclusió: l’administració ja ha començat a traslladar al sector la necessitat de corregir aquestes proporcions. És a dir, destinar part dels recursos de producció a la distribució, exhibició i promoció de les pel·lícules realitzades. El resultat pretès és que les pel·lícules arribin en millors condicions al mercat: que els cinemes les exhibeixin de manera competitiva, que tinguin les campanyes de promoció necessàries pel seu públic objectiu, i que els distribuïdors independents recuperin un espai desaparegut fa anys. Si aquestes noves orientacions es consoliden en les línies de suport a la cinematografia de l’any 2012, la conseqüència normal és que forçosament es rodarà menys, però les pel·lícules catalanes estrenades el 2013 tindran més còpies i més sales, duraran més setmanes en cartell i en millors horaris, i es beneficiaran de campanyes de promoció més contundents. En definitiva, menys pel·lícules hauran de tenir més públic. Si aquest és l’objectiu, l’orientació de la Generalitat és correcta segons la nostra opinió. Ara bé, de res serviria reduir la inversió en producció si després aquests recursos estalviats no es visualitzen en les sales de cinema i en els mitjans de comunicació.

decine 20¦juny 2011

La imatge

XP3D “El terror pur és el suggerit. Per això plantejo XP3D com una pel·lícula de terror físic, sense efectes digitals que puguin despistar. I aquí entra una nova narrativa, el 3D.” Sergi Vizcaíno, director 6

decine 20 ¦ juny 2011

decine 20ÂŚjuny 2011

Portada Fotos: Ă&#x201C;scar Orengo

decine 20 ÂŚ juny 2011

Isaki Lacuesta la creativitat que no acaba M. Martí Freixas Vaig quedar amb l’Iñaki (Isaki) Lacuesta per fer-li una entrevista la mateixa setmana que van sorgir les revoltes a les places de les grans ciutats d’aquest país. En aquests moments que transcric l’encontre encara ningú pot vaticinar com acabaran aquestes protestes, amb canvis polítics, amb una revolta indefinida o amb un ball de bastons. Qui en aquests moments ressegueixi aquestes línies, probablement ja ho sabrà. En tot cas, la trobada es va iniciar amb aquest tema, alhora que triàvem els plats del menú. L’Isaki és dels artistes que toquen de peus a terra, allunyat de les “torres de marfil”, coneix de primera mà el malestar de la societat, i més en concret les precarietats i misèries del món artístic i cultural tant català com espanyol. Casualment ambdós havíem estat el dia abans traginant pel mateix motiu (aconseguir projectar cinema a Plaça Catalunya durant les protestes) i això va fer que ens allarguéssim una bona estona cavil·lant reivindicacions i no entréssim a parlar dels motius pels quals ens havíem trobat quan el primer plat ja arribava al seu final. Ens vam centrar i per fi vam parlar del tres llargmetratges (tres!) que en un període de temps relativament proper veuran la llum. El primer d’ells La noche que no acaba (2010), un film extraordinari sobre la vida d’Ava Gardner.

decine 20¦juny 2011

Portada

Has aconseguit fer un biopic atractiu i divertit per a tots els públics, a la vegada que és una proposta agosarada. Tinc curiositat per saber què en van dir els productors al veure’l acabat, ja que tinc entès que la pel·lícula va sorgir d’un encàrrec. Sí, la pel·lícula neix d’un encàrrec. Als productors (Turner Classic Movies - TCM) els hi va agradar, la van rebre molt bé, crec que són prejudicis que tenim. Els hi haig d’estar molt agraït per com s’han involucrat en aconseguir el material d’arxiu i per haver-me ofert el projecte. És cert que una primera lectura és per a tots els públics, incloc tots aquells que no han vist les pel·lícules d’Ava Gardner i que no són cinèfils. A la vegada hi ha dues o tres línies de lectura més, però que també les pot entendre tothom. La vam estrenar a San Sebastián, ha estat per diversos festivals més (Memorimage Reus, Málaga, Festival de Cinema Espanyol de Nantes, entre d’altres), sempre amb respostes molt positives. Ara s’estrenarà a principis de juliol als cinemes Renoir de Barcelona. I per a qui estigui atent i caci aquestes diverses lectures, és un premi. Totes les peces encaixen com un trencaclosques, el diàleg de l’Ava Gardner jove i l’anciana, en paral·lel a la seva vida real, en paral·lel als qui participaren en el rodatge a Tossa de Mar. Vam fer vàries línies de treball. Una és la vida d’Ava Gardner, una generació que per primera vegada a la història va envellir en les imatges en moviment, el pas del temps va quedar filmat en els seus rostres i cossos. Una altra és el canvi de model de treball en el cinema, de les gran produccions, les “majors” que controlaven actors i rodatges, fins les películes fetes per a la televisió. Una altra és la d’Espanya als anys cinquanta, la del rodatge a Tossa de Mar de Pandora y el holandés errante (Pandora and the Flying

Dutchman, Albert Lewin, 1951) que marca la història d’un poble, que obre un nou model de vida. També les observacions en off, un text que apareix intermitenment, de connotacions assagístiques. Sí, aquesta veu oﬀ intervé, deixa preguntes a l’aire, reflexiona sobre la imatge, és gairebé la possiblitat de fer crítica de cinema des del cinema, sobretot crítica i anàlisi dels actors, un fet que en la meva opinió queda molt oblidat en els crítics, l’actuació dels actors sovint queda en segon terme i se la puleixen en mitja línia.

“Em passo tres anys per fer una pel·lícula, filant prim a cada pas... per adonar-me després que poca gent la veurà” Em va recordar un cineasta que potser coneixes i que ha treballat aquest format de biopic d’estrelles del cinema. Mark Rappaport (Rock Hudosn Home Movies 1993, From the journals of Jean Seberg, 1995). Sobretot una frase de la veu en off que diu “imaginar que podem trobar la biografia dels actors plasmada en les seves pel·lícules és molt temptador”. Tot i que Rappaport té una ves-

Isaki Lacuesta passejant per Girona, la seva ciutat natal . A la dreta, amb Isa Campo, parella i coguionista, i Miquel Barceló al rodatge d’Els passos dobles

decine 20 ¦ juny 2011

sant més de denúncia, en el cas de Hudson sobre l’homofòbia als Estats Units, per exemple. Conec Rappaport de nom perquè altres persones m’ho han dit, però no he arribat a veure aquestes pel·lícules. Potser hem arribat a punts en comú perquè hem begut de fonts similars. Un dels que a mi em va inspirar i vaig visionar junt amb la muntadora és el cineasta experimental alemany Matthias Müller, que juga amb imatges d’arxiu dels actors, les remunta, planteja qüestions amb els seus cossos, etc. El muntatge és magistral i de nou l’espectador atent té premi extra pels regals que hi ha ocults. Girs ràpids, ironia, les imatges d’arxiu de les pel·lícules muntades amb gran intel·ligència respecte a les converses amb els tossencs, per exemple. Podríem dir que és una película de muntatge, ens hi vam tirar milers d’hores. La muntadora Diana Toucedo ha fet una feina extraordinària. Una exalumna de l’ESCAC que vaig anar trobant en diversos cursos i que m’agradava algun dels treballs que havia fet. Tenim algunes limitacions amb l’arxiu, per exemple als Estats Units no es pot projectar en una sessió de pagament, ja que els costos que hauríem d’abonar pel cànon de les imatges serien estratosfèrics. Però en canvi tenim els drets per poder mostrar aquest arxiu aquí. La noche que no acaba m’ha recordat el teu primer llargmetratge, Cravan vs. Cravan (2002) pel fet de reconstruir una biografia que barreja realitat i llegenda, barreja de ficció, reconstrucció i documental. Una constant present en gairebé tota la teva obra. Sí, té quelcom d’això. El punt de partida del treball és oposat, però, ja que d’en Cravan només teníem un trosset de pel·lícula

molt curt i en el cas de l’Ava Gardner hem tingut centenars d’hores d’arxiu per capbussar-nos-hi.

“Sóc versàtil perquè els projectes s’acumulen, tarden en sorgir i quan apareixen ho fan de cop, però s’han estat gestant des de fa temps” També em recorda a Cravan vs. Cravan perquè aquella era una pel·lícula de fantasmes, de confusos records del passat, i aquí també parlem de persones de les quals tan sols en queda el seu ombrívol record. Parlem d’espectaculars nits al llit de les quals només en queda la pols (si és que van existir), de grans rodatges els quals mai més tornaran a dur-se a terme. És com certificar una mort, com constatar amb les seves pròpies imatges la mort del cinema clàssic. És això. Els models que ja no tornaran, els rodatges multitudinaris que van desembocar en l’aprenentatge d’unes tècniques que ja no es fan servir, on ara tots els decorats i les multituds es poden digitalitzar. També els records difuminats de la gent, cadascú amb el seu propi record i el seu propi bocí de possible veritat.

Portada A La noche que no acaba, Lacuesta reinventa el concepte de biopic

Fes-nos cinc cèntims de la teva relació amb en Miquel Barceló i de com neixen aquests dues pel·lícules, Els passos dobles, 2011, que és una ficció, i El quadern de fang, 2011, que és un documental. Comentaves en un text molt divertit publicat en la darrera revista de l’Academia del Cine que la primera comparació amb en Barceló la va fer l’escriptor cinematogràfic Josetxo Cerdán. Sí, ja fa uns anys. Comparava les mes primeres pel·lícules amb la manera de crear d’en Barceló, per la barreja de textures, de materials, d’agafar coses d’un lloc i d’un altre i mesclar-les. A en Miquel Barceló li havien comentat diverses vegades de fer-li una pel·lícula però s’havia mostrat reticent. Aquest cop es va obrir. M’ho va proposar la productora Luisa Matienzo. Vam anar allí unes tres setmanes llargues, per fer localitzacions. Després vam tornar per rodar, i vam estar-hi més de tres mesos, cap d’any inclòs. Vaig arribar amb dues històries que s’enllaçaven en un guió de ficció mig documental, però un cop estàvem allí ens vam adonar que les històries eren massa allunyades i no casaven. Tot va començar amb comentaris irònics durant el rodatge (de l’estil “haurem de fer dues pel·lícules!”) i al final va ser així. Vam rodar les dues coses en paral·lel, la película de ficció i el documental. Els passos dobles ja està acabada i El quadern de fang en postproducció, estem finalitzant. Potser s’estrenaran a la vegada, potser no, encara no se sap res de dates. A Els passos dobles hi ha la història d’un personatge que és mort, i resseguim els seus traços. Un fet habitual en tu, com en Cravan, l’Ava Gardner, en Camarón, els desapareguts... El cas d’en Camarón és una mica diferent però sí, acabo resseguint aquests rastres, no sé ben bé perquè, simplement m’apassiona. Aquesta persona era François Augieras, escritpor i pintor francès, que va pintar i decorar un búnquer de la Segona Guerra Mundial a Mali, el va tapiar, i va deixar que l’arena l’ocultés. Els passos dobles és la recerca d’aquest búnquer. Està inspirada en fets reals, però hem canviat moltes coses, d’entrada l’actor que fa d’Augieras no és blanc, sinó negre. És com si fos la llegenda d’Augieras (que es podria entendre com un àlter ego d’en Barceló)

decine 20 ¦ juny 2011

que explicarien a Mali d’aquí dos-cents anys, amb tot de variants i coses llegendàries afegides. Tenen una gran tradició oral i narrativa, i gran capacitat d’inventiva. Pel seu costat, el documental no explica cap recorregut, ni l’arribada d’en Miquel Barceló a aquest poble de Mali, la regió dels Dogon, sinó que és el seu present allí. Té a veure també amb una performance que ell du a terme allí, en el poble on resideix a Mali, junt amb el coreògraf Josef Nadj.

“La generació d’Ava Gardner és la que, per primera vegada a la història, va envellir en les imatges en moviment” Has treballat amb actors africans, llavors. Sí, i són actors no professionals excepte un. La pesona que va fer el càsting, Cendrine Lapuyade, va fer un treball sensacional a Bamako i voltants, pel carrer caçant gent. Un bon nombre d’aquests actors són ballarins, amb els quals podia rodar bé les escenes d’acció, de baralles, per la seva agilitat i també pel seu costum de treballar en equip i de tenir una disciplina d’horaris. N’hi ha d’altres que són amics d’en Barceló, amb qui vam encaixar molt bé i també ens van ajudar i van participar en la pel·lícula. A part d’aquests tres llargmetratges, no fa massa hi havia una exposició teva a Llocs que no existeixen (Goggle Earth 1.0), em parlaves d’un curtmetratge que s’ha publicat en una revista d’art, les classes i tallers... Ets molt polifacètic, i el bo del cas és que sempre dones un nivell molt alt en les teves obres. Com t’ho fas? Sóc versàtil també perquè les coses a vegades s’acumulen, tarden en sorgir i quan apareixen ho fan de cop, però els pro-

jectes s’han estat gestant des de fa temps. Tinc la capacitat de tenir cinc o sis projectes a la vegada, això sí, però és molt esgotador. Amb el rodatge a l’Àfrica vaig acabar molt cansat, en tots els sentits. He tardat mesos en recuperar-me, just ara em començo a trobar del tot refet. Estava esgotat pel rodatge, perquè potser volíem fer masses coses per les quals el pressupost no arribava... per tot. M’agradaria fer menys coses i centrar-me més en algunes poques però sincerament fa anys que ho dic i no ho aconsegueixo. També té a veure amb la precarietat, em sento obligat a agafar força projectes i propostes que em sorgeixen, ja que ni molt menys totes sortiran. Sovint una s’aplaça, l’altra cau per falta de pressupost, etcètera. Sempre has dit que vols fer alguna pel·lícula de gran pressupost i quan ho has fet has avisat que el teu públic no se’t giri o t’acusi de “traïdor”. Què és el que t’interessa de poder fer un salt econòmic en els rodatges? És una incursió o una fita? Em sembla que encara que no ho faci mai, se m’acusarà igualment de “traïdor” ja només per haver-ho dit. En tot cas no ho veig com un punt d’arribada, com una fita, sinó com una cosa més, igual que em pot sorgir un curtmetratge o una instal·lació o una conferència o qualsevol altra cosa. Però sí que m’agradaria provar-ho. Tinc en marxa dos projectes de ficció els quals van en aquest camí. Ens en pots parlar? Sí, un es diu En l’altra pell i seria un llargmetratge de pressupost mitjà, tot i que per mi seria la pel·lícula amb més pressupost que hagi fet mai. Va d’un personatge que canvia d’identitat, es fa passar per adolescent. L’altre és un projecte que tinc al cap des de ja

fa ben bé nou anys i l’estic treballant amb en Paco Poch. No té un títol concretat encara. Va d’un falsificador de Vermeers a la Segona Guerra Mundial i està basat en una història real. Hi ha als Cinemes Girona una pel·lícula francesa força bona aquestes setmanes (Le père de mes enfants, Mia Hansen-Love, 2011). El protagonista és un productor de cinema molt apassionat i amb ull per recolzar autors novells i arriscats, però que sempre viu al llindar de l’estrès màxim i l’abisme econòmic. Com veus el panorama i el futur? Havent llegit algunes altres entrevistes teves sempre t’has mostrat força optimista. Sí que era optimista però ara no sé què dir-te, no sé si m’agafes en el millor moment. Gent com els d’abans, com en Domènech Font (nota: docent i reputat crític de cinema, creador del festival MICEC, que ens va deixar fa pocs dies) no en queden gaires si és que en queda algun. A vegades penso que certs models de treballar ja són absurds. Em passo tres anys per fer una pellícula a l’Àfrica, amb tot el que això representa, treballant molt amb molta gent, filant prim en cada pas, amb molta cura per tot l’art cinematogràfic... per adonar-me després de que poca gent veurà la pel·lícula, que tardaré un any en poder-la estrenar, que tot es consumeix molt ràpid. Potser hauríem de pensar en canviar-ho i crear altres models. O no, no ho sé. No estic d’acord en anar a tanta velocitat de consum en les coses. Retornant al que dèiem al principi, tu comentaves que la gent a Plaça Catalunya enlloc de projectar pel·lícules senceres, proposava projectar fragments de documentals, perquè fos més animat i no s’avorrissin. Ho entenc però crec que potser s’hauria de mostrar complet. Una revolució amb els 140 caràcters del Twitter no sé quin tipus de revolució pot ser.

Lacuesta va rodar a Mali durant tres mesos

decine 20¦juny 2011

Estrena

Blackthorn Tot sembla indicar que el western mai passa de moda. El proper 1 de juliol arriba als cinemes Blackthorn, un film que reivindica la vigència d’aquest gènere clàssic de la mà de Mateo Gil (Nadie conoce a nadie) amb els veterans Sam Shepard i Stephen Rea i el versàtil Eduardo Noriega com a actors principals. Una pel·lícula rodada a l’altiplà bolivià amb la coproducció de l’empresa catalana Arcadia Motion Pictures.

L’actor i guionista nord-americà Sam Shepard, protagonista de luxe del film

Després d’haver fugit dels Estats Units, el llegendari bandit Butch Cassidy va morir a Bolívia l’any 1908, tirotejat juntament amb el seu amic Sundance Kid. Això és el que explica la versió oficial. Però el cert és que ha passat vint anys amagat i ara vol tornar a casa. No obstant, aviat trobarà al seu camí un jove enginyer espanyol que acaba de robar la mina on treballava, que pertany a l’empresari més important de Bolívia. “Un dels aspectes que més m’atrauen del western és que es tracta d’un gènere profundament moral”, ha afirmat Mateo Gil, director del film. Gil és conegut sobretot com a guionista, especialment per la seva col·laboració en gairebé tots els projectes d’Alejandro Amenábar: Tesis (1996), Abre los ojos (1997), Mar adentro (2003) i Ágora (2009), així com a El método, de Marcelo Piñeyro (2005). El seu debut com a director va ser amb Nadie conoce a nadie (1999). També ha dirigit un telefilm i diversos curtmetratges que han rebut nombrosos premis. “Els personatges d’un western s’enfronten a la vida i als seus

decine 20 ¦ juny 2011

grans temes: la llibertat, el compromís, la lleialtat, el valor, la traïció, la propietat, els diners, la justícia, l’amistat i, fins i tot, l’amor, i ho fan en condicions molt pures i simples”, explica Gil en referència a Blackthorn. Una fotografia especialment acurada a càrrec de J. A. Ruiz Anchía i un equip tècnic (so, mescles i muntatge) format per grans professionals catalans avalen la qualitat del projecte.

Direcció ¦ Mateo Gil Gènere ¦ Western Producció ¦ Arcadia Motion Pictures, Aiete Ariane Producciones, Eter Pictures, Manto Films, Nix Films Repartiment ¦ Sam Shepard, Eduardo Noriega, Stephen Rea, Magaly Solier Estrena ¦ 1 de juliol

Mami Blue Mami Blue és una road movie en forma de comèdia que narra la fugida de dues dones que s’escapen buscant la llibertat que no troben en la seva vida diària. Thelma i Louise? No exactament, ja que en aquest film una de les dues dones protagonistes és una anciana de prop de vuitanta anys. Un film de Miguel Ángel Calvo Buttini que ha tingut una gran acollida en festivals d’arreu del món.

Dues dones de dues generacions protagonitzen una fugida peculiar

Teresa és una dona molt a prop de la vuitantena a qui el seu fill decideix ingressar en una residència de gent gran. La seva cuidadora, Luz Estela, una jove sud-americana, li proposa escapar juntes amb el cotxe del seu xicot i trencar amb tot. El que no saben és que el vehicle és ple de diners. La seva fugida provocarà una divertida persecució que transcorrerà en paisatges de l’Espanya profunda. Els perseguidors seran el fill de Teresa, el nòvio de Luz Estela, uns mafiosos i la guàrdia civil. Pel camí aniran trobant els personatges més curiosos que faran d’aquesta escapada una aventura. El seu objectius çés arribar a una discoteca anomenada Mami Blue, on tindrà lloc un desenllaç inesperat. El film està protagonitzat per María Alfonso Rosso, Lorena Vindel, Fele Martínez i Leo Rivera, i abans de la seva estrena aquest 10 de juny ha tingut un llarg recorregut per festivals internacionals com Xangai i estatals com Saragossa, Huelva, Sevilla o Navarra.

És el segon llargmetratge del director navarrès Miguel Ángel Calvo Buttini, després de Dos rivales casi iguales (2007), també coproduïda, com en el cas de Mami Blue, per la catalana Life & Pictures.

Direcció ¦ Miguel Ángel Calvo Buttini Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Life & Pictures, Jaleo Films, Recycled Films, Salto de Eje PC Repartiment ¦ Fele Martínez, María Alfonso Rosso, Lorena Vindel, Leo Rivera, Diogo Morgado Estrena ¦ 10 de juny

decine 20¦juny 2011

M� �tren�

X-Men: Primera generación

El árbol Títol original ¦ L’arbre

Títol original ¦ X-Men: First Class

Direcció ¦ Julie Bertucelli

Direcció ¦ Matthew Vaughn

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Gènere ¦ Ciència-ficció Producció ¦ 20th Century Fox

Producció ¦ Taylor Media, Les Films du Poisson, Goalpost Pictures, Backup Films, Dorje Film

Repartiment ¦ James McAvoy, Kevin Bacon, Michael Fassbender, January Jones, Jason Flemyng, Rose Byrne

Repartiment ¦ Charlotte Gainsbourg, Marton Csokas, Christian Byers, Morgana Davies, Arthur Dignam

estrena ¦ 3 de juny

Estrena ¦ 3 de juny

X-Men: First Class narra la joventut del professor Xavier i Eric Lensherr (Magneto) abans que comenci la seva rivalitat. La història ens situa al moment en què encara estaven descobrint els seus poders, una època en la qual van col·laborar junts, ajudats per altres mutants per a poder combatre l’amenaça més gran que el món mai ha conegut.

El període de dol que viuen una dona i els seus fills després de la sobtada mort del marit i pare serveix per mostrar la relació entre l’esforç de l’ésser humà per recuperar-se d’una tragèdia i l’energia de la naturalesa representada per una figuera gegantina al centre d’una Austràlia salvatge.

La prima cosa bella

Una mujer en África

Direcció ¦ Paolo Virzì

Títol original ¦ White Material

Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Claire Denis

Producció ¦ Motorino Amaranto, Medusa Film, Indiana Production Company

Gènere ¦ Drama

Repartiment ¦ Valerio Mastandrea, Micaela Ramazzotti, Stefania Sandrelli, Claudia Pandolfi, Marco Messeri

Repartiment ¦ Isabelle Huppert, Isaach de Bankolé, Christopher Lambert, Nicolas Duvauchelle, William Nadylam

Estrena ¦ 10 de juny

Estrena ¦ 17 de juny

Tot comença a l’estiu de 1971 quan, durant l’elecció de la reina del balneari més famós de tot Livorno, l’Anna és coronada com “la mare més bella”. Però el fet de tenir una mare bella, vital, frívola i pertorbadora ha estat, durant anys, un vertader turment pel Bruno, el primogènit de l’Anna.

Producció ¦ Why Not Productions, Wild Bunch

La trama de White Material transcorre en algun lloc d’Àfrica, on l’exèrcit es prepara per restablir l’ordre al país. Els estrangers ja han anat marxant abans que les coses empitjorin. Però Maria Vial no està disposada a abandonar la seva plantació de cafè abans de la fer la recol·lecta tan sols perquè hagin sonat uns quants trets.

Hanna

Mami Blue

Direcció ¦ Joe Wright

Direcció ¦ Miguel Ángel Calvo Buttini

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Marty Adelstein Productions

Producció ¦ Jaleo Films, Life & Pictures

Repartiment ¦ Saoirse Ronan, Eric Bana, Cate Blanchett, Tom Hollander, Olivia Williams, Jason Flemyng

Repartiment ¦ Mª Alfonsa Rosso, Lorena Vindel, Fele Martínez, Leo Rivera, Diogo Morgado, Chus Lampreave

Estrena ¦ 10 de juny

Ronan interpreta a una noia de catorze anys de l’est d’Europa, entrenada pel seu pare per a ser una assassina de sang freda. Al costat de Ronan, trobem també al repartiment a Eric Bana, que fa de pare de la noia i a Cate Blanchett, que és una agent d’intel·ligència que supervisa les seves missions.

Insidious

Una jove immigrant hondurenya i una mare, el fill de la qual la vol ingressar en una residència, decideixen anar a Huelva. Durant el viatge es veuen obligades a fugir de diversos perseguidors, atraquen una gasolinera, s’ensopeguen amb la Guàrdia Civil i coneixen a un fals anglès que els canvia la vida. El seu objectiu és anar a la discoteca Mami Blue, on tindrà lloc un desenllaç inesperat.

Betty Anne Waters Títol original ¦ Conviction Direcció ¦ Tony Goldwyn

Direcció ¦ James Wan

Gènere ¦ Thriller dramàtic

Gènere ¦ Terror Producció ¦ Alliance Films, Blumhouse Productions

Producció ¦ Fox Searchligth, Omega Entertainment, Longfellow, Oceana Media Finance

Repartiment ¦ Patrick Wilson, Rose Byrne, Barbara Hershey, Ty Simpkins, Andrew Astor

Repartiment ¦ Hilary Swank, Sam Rockwell, Juliette Lewis, Ari Graynor, Minnie Driver, Clea DuVall, Melissa Leo

Estrena ¦ 10 de juny

Josh (Patrick Wilson), la seva esposa Renai (Rose Byrne) i els seus tres fills, acaben de mudar-se a una casa vella. Malauradament, en un desgraciat accident, el fill petit entra en coma. Al mateix temps, dins la casa, comencen a produir-se un seguit de fenòmens estranys que atemoreixen la família.

decine 20 ¦ juny 2011

El film narra la història dels germans Waters. Després que en Kenny fos condemnat a cadena perpètua amb l’absoluta convicció que ell no havia comès el crim del qual se l’acusava, la seva germana Betty Anne, de 28 anys, divorciada i amb dos fills, va treure’s la carrera de Dret en un temps rècord i va convertir-se en la representant legal del seu germà.

Confucio

Kung Fu Panda 2 (3D)

Títol original ¦ Kong zi Direcció ¦ Hu Mei Gènere ¦ Drama Producció ¦ Beijing Dadi Century Limited, China Film Group, Dadi Film Group

Títol original ¦ Kung Fu Panda ¦ The Kaboom of Doom Direcció ¦ Jennifer Yuh

Repartiment ¦ Chow Yun-Fat, Chen Daoming, Zhou Xun, Lu Yi, Yao Lu, Chen Jianbin

Gènere ¦ Animació

Estrena ¦ 24 de juny

Estrena ¦ 17 de juny

Confuci, el més famós i influent dels filòsofs xinesos, va viure entre els segles VI i V a.C. El film se centra en l’última etapa de la seva vida. Als 51 anys, Confuci accepta exercir un càrrec polític per contribuir a la pacificació del país en un període molt crític de la història de la Xina.

Cena de amigos

Producció ¦ DreamWorks Animation

Segona entrega de la pel·lícula d’animació Kung Fu Panda. Po, que ara viu el seu somni com a guerrer drac protegint la Vall de la Pau al costat dels seus amics, serà amenaçat per un malvat que planeja conquerir la Xina i destruir el Kung Fu. En Po haurà de buscar en el seu passat per a descobrir els secrets del seu misteriós origen.

Un cuento chino

Títol original ¦ Le code a changé Direcció ¦ Danièle Thompson Gènere ¦ Comèdia romàntica

Direcció ¦ Sebastián Borensztein

Producció ¦ StudioCanal, TF1 Films Production, Radis Films Production

Gènere ¦ Comèdia

Repartiment ¦ Karin Viard, Dany Boon, Marina Foïs, Patrick Bruel, Emmanuelle Seigner

Repartiment ¦ Ricardo Darín, Muriel Santa Ana, Huang Hung-Sheng, Iván Romanelli, Vivian Jaber, Javier Pinto

Estrena ¦ 17 de juny

En un sopar d’estiu es reuneixen diversos amics. Cadascun d’ells tracta d’emmascarar els seus problemes personals i passar una nit agradable. No obstant això, les parelles comencen ràpidament a mostrar el seu veritable estat d’ànim, la seva insatisfacció mútua, i queda de manifest que el que realment pretenen és viure una aventura amorosa.

Producció ¦ Pampa Films, Tornasol

Roberto, un home marcat per un forta patacada que va arruïnar i paralitzar la seva vida fa més de vint anys, viu atrinxerat enfront del món i viu en la més completa solitud. No obstant això, un dia, un estrany esdeveniment aconsegueix treure’l del seu aïllament i posar-lo de nou en contacte amb el món.

Hermano

Blitz

Direcció ¦ Marcel Rasquin

Direcció ¦ Elliott Lester

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ A&B Producciones

Producció ¦ Blitz Films, Lionsgate

Repartiment ¦ Eliú Armas, Beto Benites, Gonzalo Cubero, Marcela Girón, Fernando Moreno, Alí Rondon

Repartiment ¦ Jason Statham, Paddy Considine, Aidan Gillen, Zawe Ashton, David Morrissey, Richard Riddell

Estrena ¦ 24 de juny

Daniel i Julio són dos germans que juguen a futbol al petit barri de “La Ceniza”. L’oportunitat de les seves vides arriba quan un caçatalents els convida a fer unes proves al Caracas Futbol Club. En aquest mateix moment però, una tragèdia trasbalsa les seves vides, i els tocarà decidir què és més important ¦ la família, la venjança o el futbol.

L’inspector Roberts i el sergent Brant hauran de capturar a un assassí en sèrie que està matant policies a la ciutat de Londres. Paral·lelament, Harold Dunphy, reporter de premsa sensacionalista, creu que se es troba amb la història de la dècada. Film basat en la novel·la de Ken Bruen del mateix títol.

El fin es mi principio

The French Kissers

Títol original ¦ Das Ende ist mein Anfang

Títol original ¦ Les beaux gosses

Direcció ¦ Jo Baier

Direcció ¦ Riad Sattouf

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Producció ¦ Collina Film, B.A. Produktion, Bayerischer Rundfunk

Producció ¦ Les Films des Tournelles, Pathé, Studio 37

Repartiment ¦ Bruno Ganz, Elio Germano, Erika Pluhar, Andrea Osvárt, Nicolò Fitz-William Lay

Repartiment ¦ Vincent Lacoste, Anthony Sonigo, Alice Trémolière, Emmanuelle Devos, Valeria Golino

Estrena ¦ 24 de juny

Un home que ja ho ha viscut tot i veu com s’apropa la seva fi, decideix reunir-se amb el seu fill per última vegada a la casa que té a la Toscana. La seva intenció és poder compartir converses sobre la vida que ha portat com a corresponsal de premsa en el sud-est asiàtic, i mostrar-li com s’està preparant per a l’última gran aventura de la seva vida.

Hervé, un adolescent de catorze anys, poc agraciat, no massa llest i bastant compulsiu, viu amb la seva mare. A l’escola, gràcies a que té bons amics, se les arregla força bé, però la seva veritable obsessió és sortir amb una noia i, en el camp de l’amor, només fan que donar-li carabasses.

decine 20¦juny 2011

Perﬁl Agustí Villaronga i Isona Passola, el tàndem responsable de l’èxit de Pa negre

decine 20 ¦ juny 2011

Isona Passola Conxita Casanovas Isona Passola és imparable. Quan posa en marxa un projecte, va com un AVE, no hi ha qui l’aturi. Ho té molt clar. Recordo que des del primer dia que la vaig conèixer vaig tenir aquesta impressió de que sabia el que tenia entre mans. Sap el que es fa. És com un antidepressiu, sempre somrient, té una energia que s’encomana i una vitalitat que li ve molt bé al nostre cinema català. Té una habilitat innata per lidiar amb qui sigui i amb el que sigui. La Isona ha aconseguit, treballant sense descans, situar-se en un món d’homes, sense perdre la feminitat que l’ha dut a triar amb cura el vestit adient per a les múltiples gales a les que li ha tocat assistir darrerament. També els complements, que a vegades agafa al vol en algun dels viatges que fa sovint, s’ajusten a una personalitat que fa que no passi desapercebuda en els actes públics. Amb la seva veu potent, va agrair, amb les paraules justes, el Goya més important que li va tocar aixecar en l’última edició, el de la tan elogiada i multipremiada Pa negre, tot un revulsiu per al cinema català.

negre que els ha revitalitzat a tots dos, nascuts, curiosament, el mateix dia, mes i any, una circumstància que a la Isona li encanta compartir. Aquesta barcelonina del barri Gòtic, com li agrada recordar, té capacitat de gestió i se sap envoltar. Sap molt d’economia però no respon per res al tòpic de productor que només vol fer diners. Arrisca i s’implica a fons en la creació, fins al punt que ella mateixa ha provat de dirigir i li ha anat prou bé amb el documental Cataluña-Espanya. A l’altre extrem d’un passavolant, llesta i intuïtiva, Isona Passola viu el cinema amb gran professionalitat i intensitat. Gran conversadora i amant de la reflexió, pot semblar una mica caòtica en algun moment però el seu discurs sobre el setè art és totalment ordenat i assenyat. El que poca gent sap és que aquesta indòmita productora va començar fent d’actriu amb Dagoll Dagom i que va fer la carrera d’Història, una disciplina des de la que va aterrar al cinema i que li ha donat una òptica particular. La seva vessant universitària i el seu perfil docent fan que articuli molt bé el missatge. És convincent, es fa escoltar, dóna gust tenir-la de tertuliana. Bona coneixedora de l’actualitat, sap de què parla i no li fa por mullar-se i opinar sobre els temes d’actualitat.

“Actua com un autèntic detector de talent. Ha produït artistes com Jesús Garay, Mario Gas, Joaquim Jordà o Agustí Villaronga”

Amb productora pròpia, Massa d’Or, dona culta i preparada, Passola ha mostrat sempre una gran sensibilitat per la literatura. La Isona actua com un autèntic detector de talent. Ha produït artistes amb un univers propi com Jesús Garay, amb qui va fer Els del davant; amb Mario Gas va fer El pianista i De nens amb Joaquim Jordà, i per suposat ha avalat Agustí Villaronga, amb qui han fet un fructífer tàndem des d’El mar, que els ha dut a navegar per tota mena d’aigües, també les habitades per taurons, fins arribar al gran èxit de Pa

La Isona és acollidora, generosa i col·laboradora. Moltes vegades arriba on no pot arribar i es multiplica per no haver de dir que no. Tan catalanista com és ella, Isona Passola travessa fronteres, té un concepte europeista del cinema, una mentalitat oberta i un sentit col·lectiu de l’art que segur que la faran anar molt més enllà. Que seguirem parlant d’ella està clar com l’aigua.

decine 20¦juny 2011

F�tival

Catalans a Xangai i cinema de denúncia a Barcelona aina serra

La Tate Modern de Londres dedica una retrospectiva al director Pere Portabella

El recorregut internacional per seguir el cinema català passa aquest mes de juny per la cosmopolita ciutat de Londres, salta al continent asiàtic cap a Xangai, segueix fins als Estats Units, a Seattle, i acaba a Catalunya, amb propostes diverses a Barcelona i Vidreres.

Un salt a la classe A de Xangai El festival xinès ha fet un lloc a les produccions espanyoles, i entre elles a les catalanes, amb una secció especial, que tot i no saber la programació completa ja s’ha avançat que inclourà les projeccions de La porte de non retour, del guanyador del Goya Santiago A. Zannou; Mami Blue, de Miguel Ágel Calvo Buttini; Bruc, de Daniel Benmayor i Lo más importante de la vida es no haber muerto, dirigida per Olivier Pictet, Pablo Martín i Marc Recuenco.

Catalans rondant per Europa El centre d’art Tate Modern de Londres ha escollit al català Pere Portabella com a protagonista d’una extensa retrospectiva, activa fins a finals de juliol a la capital anglesa. El cineasta, vinculat a la

decine 20 ¦ juny 2011

política d’oposició al règim franquista i membre de la comissió de redacció de l’actual Constitució Espanyola, va començar la carrera artística als anys seixanta amb la seva productora Films 59. Va impulsar produccions emblemàtiques del cinema espanyol com Golfos de Carlos Saura (1959), El cochecito de Marco Ferreri (1960) i Viridiana de Luis Buñuel (1961). El seu últim film, Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach), va ser àmpliament reconegut a Venècia, Gĳón, Bilbao… entre altres festivals destacats. Al peu dels Alps francesos, en un escenari immillorable, Annecy és la seu del festival de cinema d’animació on Chico & Rita, dirigit per Fernando Trueba i Mariscal estarà a la secció oficial, i entre els curtmetratges, el preseleccionat pels premis Oscar, Birdboy. A la costa italiana, Taormina té entre els seus llargmetratges la darrera producció de Ventura Pons, Mil cretins, basada en l’obra homòima de Quin Monzó.

Mil cretins a Seattle El protagonisme a Seattle té dos noms propis, Ventura Pons i Quim Monzó, a través de l’obra Mil cretins, plantejada inicialment per Monzó com a llibre de relats i portada aquest any a la gran pantalla per Pons. La ciutat americana viurà l’estrena del llargmetratge. També Pa negre, d’Agustí Villaronga; Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch, a la secció documental; Birdboy d’Alberto Pedro a l’animació, entre d’altres, seran presents en múltiples seccions del festival nord-americà.

Incessant Barcelona de denúncia La ciutat catalana sempre és entre les seus de les propostes cinematogràfiques, la qual cosa suposa un ampli ventall d’opcions on projectar i així donar a conèixer l’obra catalana. Darrerament, la segona edició del BccN, el certamen que recull propostes “Creative Commons”, ha estat una nova mostra del caràcter incessant i innovador dels barcelonins. Durant el mes de juny, és l’hora de les propostes amb fons: el cinema com a eina de sensibilització. Amb seu compartida entre Barcelona, Madrid i El Prat, tindrà lloc el Festival Internacional de Medi Ambient, que ja suma divuit edicions. És el festival d’aquest gènere més antic d’Europa i la seva limitació de films amb només un any d’antiguitat li dóna un caràcter d’actualitat únic, valor afegit que se suma a la voluntat sensibilitzadora i de denúncia que mostraran fins el 8 de juny al Liceu Francès com a seu principal, a banda dels Cinemes Alexandra, els Cinema Capri, la Casa d’Amèrica i el Cinema Capri d’El Prat.

També amb aquest caràcter, enfocat a la qüestió de gènere més que a la mediambiental, neix la Mostra Internacional de Films de Dones, amb propostes dirigides per dones, així com Judith Collell amb Elisa K, entre les més destacades. Fins el 5 de juny, cinema amb ulls de dona a la Filmoteca, al Centre de cultura de dones Francesca Bonnemaison i al CCCB com a espais principals. De l’11 al 14 de juny serà el moment del cinema jueu, amb el Festival de Cinema Jueu de Barcelona, del qual encara no se’n coneix la programació. No obstant, a més de les projeccions sobre la temàtica, s’organitzen activitats de divulgació arreu de la ciutat Finalment, cal anomenar la Setmana de Cinema Alemany, del 6 al 9 de juny, on es pot veure una selecció dels millors films projectats al Festival de Cinema Alemany de Madrid. El Cine Comèdia de Barcelona acollirà les projeccions de films com Schlafkrankheit (Enfermedad del sueño, Urlrich Köhler), guanyador de l’Ós de Plata a la millor direcció a l’última edició del Festival de Cinema de Berlín 2011, i Poll, l’última pel·lícua de Chris Kraus.

Curtmetratges documentals a Vidreres Curt.doc repeteix a la ciutat gironina amb voluntat d’associar el format curtmetratge amb el gènere documental, recollint propostes d’abast internacional i acostant-les als gironins durant els dies 16, 17 i 18 de juny. Entre les propostes seleccionades n’hi de catalanes com Capicua, de Roger Villaroya; El somriure amagat, de Ventura Durall; Femei de Benet Roman. En un altre sentit, des del festival també es treballa, un any més, per ser present a les escoles a través de tallers i material de la maleta didàctica “La màgia de la imatge”.

El curtmetratge d’animació Birdboy es podrà veure a Annecy França) i Seattle (EUA)

decine 20¦juny 2011

El cafè

Michelle Jenner Barcelona, 1986. A la gran pantalla: No tengas miedo (Montxo Armendáriz, 2011), Spanish Movie (Javier Ruiz Caldera, 2009), Íntimos y extraños (Rubén Alonso, 2008). A la petita pantalla: La princesa de Éboli (2010), Inocentes (2010), Los hombres de Paco (2005-2010).

decine 20 ¦ juny 2011

“Big Fish, Amélie,

Audrey Hepburn” Anna Corberó

Un cafè o un te? Un te, no sóc molt “cafetera”. Una seqüència que no oblidaràs mai? La seqüència del circ de Big Fish. És la meva pel·lícula preferida, també m’agrada molt el final, quan el pare desapareix al riu i es converteix en peix. Com reacciones davant d’una mala crítica? Procuro que no m’afecti. Mai es pot agradar a tothom i és normal que hi hagi crítiques bones i dolentes. El més important és tenir clar que tu has fet el treball el millor possible. El mateix amb les bones, no les has de creure del tot. Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina? El que més és poder jugar a ser altres persones com juguen els nens petits, que s’ho creuen. Posar-te davant de la càmera i transformar-te en un altre que no ets tu. El que menys, quan sona el despertador a les sis del matí.. Què és el més complicat? De vegades les seqüències surten fàcilment i d’altres es fa més complicat. Has de donar el cent per cent sempre, i hi ha dies que costa més. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa? Tots els personatges tenen alguna cosa de tu mateix. Busques als teus sentiments i emocions, a experiències teves que t’ajudin a trobar les del personatge. La banda sonora de la teva vida? La de la pel·lícula Amélie. Sempre l’escolto, és meravellosa. Un paper que t’encantaria interpretar? Un paper de dolenta, de boja... Els papers complicats són sempre els que et donen les millor satisfaccions. Aquells que s’allunyen de la teva personalitat.

En quin gènere et sents més còmoda? No tinc preferència. La comèdia, el drama... És igual de difícil fer riure com emocionar. Què n’opines de l’actual situació del cinema català? Es fan produccions realment bones. Una mostra es Pa negre, una pel·lícula increïble que ha triomfat i s’ha emportat molts premis. Què li preguntaries a un fan o un admirador? Què és el que t’agrada del meu treball? Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Vacaciones en Roma. L’he vista moltes vegades, però encara no la tenia a la meva col·lecció d’Audrey Hepburn. Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? Què faria si fos milionària? Construiria un refugi enorme on cuidaria de tots els animals abandonats que pogués. Em sento molt impotent quan veig tota la crueltat amb la que se’ls tracta de vegades. Ara just has estrenat una pel·lícula, i tens una altra molt aviat... He estrenat No tengas miedo, de Montxo Armendáriz, una pel· lícula que tracta el tema del abusos sexuals. És molt dura, però té un final amb una mica de llum i esperança. I ara estrenaré Extraterrestre, de Nacho Vigalondo, una comèdia romàntica amb ovnis de fons. Les dues són completament diferents, i els personatges també. Per què ets actriu? Perquè és el que més m’agrada fer a la vida. No em veig fent una altra cosa. I ara què toca? Estrenar Extraterrestre i escollir el meu pròxim projecte.

decine 20¦juny 2011

En privat

Joel Joan

“Hem vingut a aquest món

per transformar-lo” Salvador Moré

L’any 2004, l’Eric Bertran tenia només catorze anys. Administrava una web inspirada en Harry Potter i l’Ordre del Fènix per defensar la llengua catalana. El seu crim: enviar un grapat d’emails a diferents supermercats per demanar l’etiquetatge en català. A resultes, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva acusant-lo de terrorisme informàtic. A la comissaria de Blanes on fa la seva primera declaració encara riuen, quina criaturada. Però el pitjor encara ha de venir. De cop i volta s’enfronta a una pena de vuit anys de reformatori. Eric és reclamat per l’Audiència Nacional de Madrid i tot acaba per convertint-se en un assumpte públic on els principals grups de poder hi volen fotre cullerada. Finalment, l’Eric és alliberat gràcies a la pressió popular. Set anys més tard, Joel Joan i Sergi Lara, ficcionen aquesta història surrealista per denunciar la fragilitat de les persones davant l’abús de poder. La pel·lícula Fènix 11-23 està en fase de producció. Integra un model de finançament col·lectiu que permet la participació activa de microinversors. Altres projectes com Panzer Chocolate, Apadrina un Frame o Cosmonauta ja han tastat el bon gust del poder col·lectiu. Ja ho deia Esopo fa vint-i-sis segles, “la unió fa la força”. Entrevisto a Joel Joan per a què m’expliqui les característiques i virtuts del projecte Fènix 11-23. Si te l’imagines tan entranyable com el personatge de Plats bruts, encertaràs. 24

decine 20 ¦ juny 2011

Fotos: Óscar Orengo Joel Joan, president de l’Acadèmia del Cinema Català, lluita per aconseguir finançament pel seu projecte Fènix 11-23

decine 20¦juny 2011

En privat Buñuel va néixer a l’Edat Mitjana, així definia l’Aragó de l’any 1900. M’agradaria respondre’t d’una manera tan brillant com en Buñuel però no en sé prou. Igual que molts actors catalans formats al teatre has acabat al cinema i a la televisió. En totes les disciplines és important ser sempre tu mateix. A cada mitjà treballo un tipus d’interpretació diferent. M’adapto i sempre em recolzo en la meva veritat interpretativa. La teva productora Kràmpack va arribar al seu clímax de popularitat amb la sèrie de televisió Plats bruts. Vam triomfar moltíssim. Fèiem “bolos” i omplíem a tots els teatres. Vam ser un fenomen com ara pot ser Polseres vermelles. Em sentia com un Beatle o un Rolling Stone, a petita escala. Tot el bagatge professional et porta a gestionar Arriska Films. Administro aquesta productora perquè em permet emprendre projectes propis. Un bon exemple és el meu personatge a la sèrie Porca misèria. Cap productora em permetria apostar per un perfil tan Woody Allen. Aquest i altres motius són suficients per tirar endavant Arriska.

decine 20 ¦ juny 2011

A la plataforma “sobirania i progrés” de la que n’ets promotor, signes un manifest on assegures que el nostre benestar depèn de l’assoliment de la sobirania política plena. L’estat espanyol assegura que ens estima però menteixen, ens maltracten. Més de trenta anys de democràcia i encara els tenim a la contra. Ens espolien 22.000 milions a l’any. Només ens volen pels nostres diners. Ets el president de l’Acadèmia de Cinema Català. Primer aconseguim Andorra i després els Oscar? Andorra és un estat, just l’eina que necessitem els catalans per portar les nostres pel·lícules a Hollywood. Col·laborar amb ells seria òptim però el “handicap” és que les pel·lícules haurien de ser andorranes. Si Andorra decidís, per principesc decret, apostar i posar diners per fer que algunes de les nostres produccions fossin també andorranes, llavors serien factibles els Oscar. Mentrestant, com capitalitzem el talent català al cinema? La millor plataforma són els recents Premis Gaudí. Cada any celebrem el talent en una gran gala retransmesa per la nostra televisió nacional, TV3.

TV3, la nostra. Una tele sense pit i cul, sense reality shows, sense esbojarrats freaks. Si Francesc Pujols aixequés el cap no sé què pensaria de nosaltres. TV3 és oberta i tolerant. Considera que la nostra llengua és la catalana. Si tinguéssim totes les cadenes que han atorgat a Madrid gaudiríem d’una millor capacitat per oferir alternatives. L’espai radioelèctric està totalment espanyolitzat. No tenim televisió privada. 8 Televisió? Podria haver estat una televisió privada amb cara i ulls. No gaudeix de pressupost i ha acabat oferint pel·lícules de sèrie Z. No té ambició. És com un magatzem de coses antigues. Al llibre Despullats vas obrir la temuda caixa de Pandora. Sincerament! Em vaig complicar una mica la vida. En aquell moment sortir de l’armari de la independència era tabú. Ara no tant, Jordi Pujol i altres ja ho han dit públicament. Vaig obrir unes portes i me’n vaig tancar d’altres. La responsabilitat pública d’un personatge famós és dir el que pensa i rebre les conseqüències. Suposes que la gent pública no pot mentir?

“Davant el focus mediàtic pots amagar el cap sota l’ala o aprofitar la plataforma i dir el que penses” Em faig ressò d’una indústria on els implicats reivindiquen el seu dret a cridar i després es queixen de les reaccions. Si no vols pols no vagis a l’era. Les incomoditats de ser famós són part del joc. A qui l’angoixin aquestes regles és millor que es retiri. Davant el focus mediàtic pots amagar el cap sota l’ala o, ans al contrari, aprofitar la plataforma i dir el que penses amb l’ànim de canviar les coses. Crec que hem vingut a aquest món per transformar-lo. El teu nou projecte Fènix 11-23 ja tenia un precedent en format documental. És insuficient el treball d’en Xevi Mató? De cap manera. Aquest documental es va fer sense ni un cèntim, emprès amb voluntat i fe. Va rebre més d’un milió de visites a la xarxa i acompleix perfectament la seva funció. Però per arribar al cor de l’espectador la ficció sempre és més efectiva. Ficcionar un fet real ajuda a divulgar els fets? El llibre que va escriure l’Eric va ajudar a que se sabés la veritat però m’agradaria saber quants catalans van llegir el llibre. La ficció té la capacitat de popularitzar i crear empatia a nivell emocional en l’espectador amb els personatges i les seves trames. En un documental l’espectador queda al marge de la història. Tot i així, el documental va captivar Noam Chomsky. Chomsky és un sociòleg americà que representa l’esquerra més bel·ligerant dels Estats Units. Diu aquelles coses que als ameri-

cans els fa mandra escoltar. Un veritable ull de poll per a l’establishment. Chomsky va fascinar tant amb les acusacions en contra de l’Eric que va recomanar que tothom conegués la seva història. I com és ell avui? L’Eric és un senyor que va amb americana i sabates. Està treballant a Convergència i Unió, amb l’Àngel Colom. Emprèn tasques relacionades amb immigració. Ajuda als nouvinguts més joves a integrar-se. Coneixes a les teves carns l’abús d’estat. T’han acusat d’enaltiment del terrorisme d’ETA per les teves manifestacions a la Diada en record a Xirinacs. La meva frase polèmica va ser una mena de lapsus. En el seu moment ja vaig aclarir que jo no tinc amics a ETA, ni al PNV. És més, els bascos tenen clar que cadascú s’arregla els problemes a casa seva. Només cal veure el que ha passat amb els 1.400 milions que reclama la Generalitat. Tornem a Fènix. En aquest enrenou, quin grau de culpa tenen els supermercats acusadors? Especialment, Dia. Dia rep un email que creu perillós. L’Exèrcit del Fènix l’inquieta i fa el que ha de fer. Els qui realment es tornen bojos són la Guàrdia Civil i l’Audiència Nacional. El volen corregir pel bon camí, pel camí de la constitució i la democràcia. Curiós! Les dues institucions menys democràtiques, hereves del franquisme, són les que pretenen alliçonar. Aquests són els vertaders paranoics. Per poder dur Fènix 11-23 als cinemes has creat una plataforma a internet on demanes microaportacions. L’objectiu és arribar als 300.000 euros. La pel·lícula té un pressupost d’uns dos milions d’euros i ens en falten 300.000 per arribar-hi. Fènix 11-23 ha resultat un projecte molt ambiciós, enfila les vuit setmanes de rodatge. La “peli” surt més cara del què pensàvem i abans de retallar el guió hem preferit llençar-nos a l’aventura del micromecenatge. Finançament col·laboratiu. És una idea que neix de la manca de diners, fruit de la crisi. Si aquesta pel·lícula hagués estat produïda fa uns anys no hagués necessitat cap recurs de mecenatge. Però és sabut que actualment els pressupostos de la televisió o l’ICIC són molt menors. En èpoques de crisi t’has de reiventar i aquí és on surt a la llum aquesta nova manera de finançar la pel·lícula. Què és exactament crowdfunding? Consisteix en posar el teu projecte en una plataforma d’internet per facilitar que gent anònima posi diners a canvi de certes retribucions. Entrades, samarretes, aparició als crèdits, etc. Per més informació www.fenix1123.cat. Poc o molt, l’estratègia t’assegura un bon percentatge de públic. I molt més! Creem una expectativa importat i un magnífic bocaorella a través de la xarxa. I si no arribes als 300.000 euros, què? Sóc molt conscient de que hem posat el llistó molt alt. Que no arribem? Doncs amb tots els diners que tinguem tirarem endavant la producció. Si la pel·lícula no s’acabés fent retornaríem íntegrament tots els diners. La xarxa afavoreix declaracions d’internautes que t’acusen de dir veritats a mitges en relació a les subvencions rebudes.

decine 20¦juny 2011

Mai he amagat que aquest projecte rep ajuda econòmica. Tinc molt clar que quan demanes diners a la gent has de ser totalment obert i transparent. La honestedat per davant de tot. L’ICIC aporta 200.000 euros i TV3 coprodueix amb 300.000 euros. Si aquest crowdfunding funcionés, repetiries? Les circumstàncies que envolten aquest projecte fa que sigui una experiència única. Repetir aquest mateix procés resultaria difícil. Estem davant d’una nova via per produir pel·lícules catalanes sense cap vassallatge institucional? No. El cinema a Europa necessita la implicació dels estats, igual succeeix amb la dansa clàssica o la música simfònica. Hem de recordar que vivim sota l’imperialisme absolut del mercat anglosaxó. Ens hem educat com a espectadors “ianquis” i ens han monopolitzat el mercat i les ments. Davant d’aquesta realitat, si creiem que el nostre cinema és important, l’estat s’ha de mullar. De no ser així, Hollywood ens menja. Com creus que respondran les “espanyes” quan Fènix 11-23 sigui als cinemes? Amb molt d’interès. Ja fa temps que en tots els actes rellevants, ja sigui Canes o Berlín, vaig explicant aquest projecte. La majoria d’espanyols queden bocabadats amb els fets. “Això ha passat a Espanya?” ,em responen indignats. Encara que sembli mentida, estem davant d’una història que resulta més interessant per a Espanya que per a Catalunya. Per cert! La llengua catalana és un dialecte del Futbol Club Barcelona? No. És una llengua romànica com moltes altres.

Jo, per fer drecera, li aniria a demanar la independència del Països Catalans al president de La Caixa. Vens amb mi? Oi tant! Però no som nosaltres qui li hem de demanar sinó que és ell el que ho ha de veure. A la que el president de La Caixa vulgui la independència, la tindrem a tocar.

“En èpoques de crisi t’has de reinventar, i aquí és on surt a la llum la idea del micromecenatge” És aquesta vida teva tan trepidant i plena d’èxits la que em fa enveja. Doncs no en tinguis perquè no hi ha motius. La gent es pensa que vaig molt més atrafegat del que realment vaig. Creuen que guanyo molts més diners dels que guanyo. M’acusen de tenir un sou a la presidència del Cinema Català: mentida. Fins i tot se t’acusa d’una certa apropiació del sentiment independentista. Tinc enemics a l’ala espanyolista d’extrema dreta i també enemics a l’extrema esquerra independentista. Alguns em consideren quasi un botifler. Sempre et quedaran els amics. Tinc molts coneguts; d’amics, ben pocs.

peu decine 20¦juny 2011

Documental

138 segons

Tot desvetllant el silenci de Josep Juan i Gironès Anna Petrus Vuit vegades campió d’Europa de boxa. No coneixia rival. Tanmateix, arribà al Campionat Mundial i fou tombat en només 138 segons. Després es va exiliar a Mèxic i mai més va tornar. Va deixar una vida i una família a Barcelona. Fou acusat de torturador. Aquestes tres línies resumeixen el punt de partida del documental 138 segons produït per Pío Vernis, al capdant d’Evohé Films, i dirigit per Joan López Lloret. Un documental que intenta desentranyar les incògnites que rodegen la vida de Josep Juan Gironès, un home català que va estar a la primera fila esportiva internacional i que, després del seu exili, fou oblidat completament. La recerca i la investigació han portat tant a Pío Vernis com a Joan López fins a llocs i persones insospitats. Un trajecte que podrem veure un cop el documental estigui llest al llarg dels propers mesos. 138 segons és una coproducció amb Mèxic, amb La Media Luna, productora del fill de Juan Rulfo. És per això que el documental viatjarà a cavall entre Barcelona i Mèxic. Hem parlat amb el productor i el director per saber-ne una mica més.

El productor Pío Vernis i el director Joan López Lloret

decine 20 ¦ juny 2011

“Amb aquest documental esperem descobrir aquesta història tan increïble i recordar que Josep Juan Gironès era català”

El projecte neix de la inquietud personal de Pío Vernis cap a aquest personatge? Pío Vernis: Sí. Quan estava produint Una cierta verdad d’Abel García Roure, i una altra coproducció per a televisió, un dia d’estiu vaig obrir el diari i vaig veure una carta de Joan de Sagarra reclamant la figura de Josep Juan Gironès. Ell citava una sèrie d’esdeveniments que jo no coneixia però em va cridar l’atenció la figura d’aquest home que va ser un líder de masses, que se’l coneixia a tot arreu, que va patir tot el que va patir, i que quan va entrar la democràcia tothom el va oblidar i ningú ha fet mai res per a ell. Llavors vaig començar a estirar del fil, a nivell personal, i vaig descobrir que era un home del qui no se sabia on havia anat a parar, que va deixar la seva família aquí i que mai no va tornar. Ningú es recordava d’ell, malgrat que l’any 2000 es va aconseguir posar una placa en el lloc on va néixer perquè en Juli Lorente s’hi va obsessionar. Res més. Quan vaig començar aquesta investigació sovint vaig tenir la sensació que algú estava mantenint la mateixa conversa i fent el mateix que jo simultàniament en un radi d’uns quants quilòmetres a la rodona. Aleshores va sortir un nou llibre sobre la seva figura i vaig pensar que algú altre prendria la iniciativa i es faria alguna cosa. Em vaig quedar inquiet però el meu primer pensament fou que TV3 faria un Trenta Minuts valoritzant la seva figura. Però això no va passar. Així que quan vaig acabar les produccions que tenia en marxa, vaig tornar al projecte. I vaig aconseguir una coproducció amb Mèxic perquè la història és fascinant. Quan busca qui dirigir-lo, algú em va recomanar parlar amb qui ja hagués fet alguns documentals de l’època i que, per tant, ja hagués treballat amb imatges d’arxiu, i és així com vaig acabar coneixent feliçment el Joan. Aleshores ens vam posar a treballar. Vam visitar Mèxic. Vam

localitzar el nét, fill de la filla que Gironès va deixar aquí. Ell ens va brindar tot el que tenia d’arxius familiars, cartes que escrivia el seu avi.... Això ens va servir per seguir investigant a Mèxic. Quan vam tenir la documentació feta, vam filmar imatges de Mèxic, al barri de Tepito, que és un barri conflictiu, al costat de la fàbrica on va treballar Gironès. També vam entrevistar a gent que l’havia conegut. El que volem, sobretot, és que 138 segons sigui un documental cinematogràfic. I en cap cas és un documental sobre la memòria històrica. Tampoc és un documental sobre la Guerra Civil. És un docu-thriller, una aventura on hi ha falsos culpables i on també hi ha l’esport com a metàfora de vida. Té vocació cinematogràfica, doncs. Està pensat per anar a les sales directament... Pío Vernis: Nosaltres tenim pensat fer dues versions. Una versió llarga per poder fer recorregut de festivals i, si té ressò, poder estrenar a sala, i una altra per a televisió. Rodarem amb HD. I el que volem és arribar al màxim de gent. De tota manera, tot dependrà dels resultats. El documental segueix el sender obert per altres documentals com Cravan vs Cravan d’Isaki Lacuesta o Garbo: l’espia d’Edmon Roch... Pío Vernis: A mi com a idea de producte final, un documental que toca tants fronts, que té tants components cinematogràfics, que arriba fins i tot a un públic no aficionat al documental, Garbo: l’espia és un gran referent. I la manera com està construït també. Cravan vs Cravan també, però crec que no és un referent directe. Nosaltres parlem més en una línia popular en el sentit de que hi ha intriga, emoció, etc.

decine 20¦juny 2011

Documental

aspectes més emocionals els acabi explicant a un nét a qui mai ha vist. Tanmateix, el més interessant de tot el projecte és que Gironès se surt dels tòpics de tots els boxejadors. Nosaltres pensem en els boxejadors a través dels còmics, de Jugadores....Tenim la visió del boxejador que es dóna a la mala vida, que té un comportament violent, etc. En aquest cas no és així. Gironès no és un boxejador que viu de la manera com viuen a les pel·lícules, sinó que és una persona que es tanca en si mateixa i que té una vida totalment anònima. El que ens interessa és veure perquè una persona que estava a la palestra, amb un públic que el seguia, es tanca en si mateix.

Com treballareu la història? Amb quins materials a banda del material d’arxiu? Joan López: Quan et trobes amb una història dels anys vint o trenta has de recórrer a material d’arxiu especialment si no hi ha testimonis vius. En aquest cas hem trobat un testimoni viu que ara ja no hi és, per exemple. Era una persona de noranta-dos anys. Et veus obligat a treballar altres recursos. Evidentment, no pots posar la història només sobre els testimonis. En aquest cas, nosaltres tenim arxiu fotogràfic, arxiu fílmic i també tenim dibuixos animats per reconstruir alguns moments. Hi haurà, doncs, diversos recursos que explicaran la història però sobretot el que volem assegurar és que quedi reflectit el que ens està passant a l’hora d’investigar, és a dir, el que van ser els quaranta anys d’ombra de Gironès perquè és el que ens interessa. Per què una persona que està a la llum passa a l’ombra? Aquest mateix procés que nosaltres estem vivint, que estem descobrint, és la línia narrativa que hem fet servir. Pío Vernis: La idea és que hi hagi un fil conductor que t’acompanyi al llarg de la pel·lícula. El tema de l’animació és un recurs que ens motiva molt perquè remet a una estètica dels anys vint i trenta i, a més, ens hem basat en una caricatura que havien fet a Gironès mateix. Allà on no arribi la imatge d’arxiu no volem caure en la recreació de ficció sinó que directament volem estirar d’una estètica pròpia de l’època.

“És un docuthriller, una aventura on hi ha falsos culpables i on també hi ha l’esport com a metàfora de vida” Així que convoqueu la figura de Gironès a través de l’animació. Però també utilitzeu unes cartes... Joan López: Sí. Hi ha cartes de Gironès al seu nét, és a dir, a una persona a qui, en realitat, ell no coneixia. És interessant veure de quina manera es confessa a una persona a qui no ha vist mai. Com una necessitat, una incomunicació, fa que els seus

decine 20 ¦ juny 2011

Normalment una persona que ha estat molt popular s’aprofita d’això per fer negocis, per ficar-se en el joc, a la mala vida.... per treure-li un rendiment. En canvi, Gironès es torna un home anònim, normal, gris. Aquesta és realment la intriga del documental. Pío Vernis: I aquí és quan entra el tema de que algú altre s’aprofita de la seva popularitat. Gironès viu en la llum i passa a la foscor. Abandona el seu país, arriba a Mèxic i entra en un túnel fosc del qual mai tornarà. Té l’oportunitat de tornar, de conèixer la seva família, etc. Però en canvi no ho fa. Es queda allà.

“El més interessant de tot el projecte és que Gironès se surt dels tòpics de tots els boxejadors” Els 138 segons del títol del documental fan referència al primer K.O. de Gironès i, de fet, marquen l’inici del seu descens a la foscor... Pío Vernis: Sí. Fan referència al pas d’una època de fama, glòria i benestar, a una època de foscor. Gironès es retira després d’aquest K.O. malgrat que és campió d’Europa. Això és el més increïble. D’altra banda, Gironès era una persona que anava de menys a més en el ring. Primer es deixava fer i després els tombava. És per això que hi ha moltes incògnites en relació a perquè va ser tombat en el primer assalt en aquesta darrera lluita. És cert que el seu contrincant era una persona lligada a la màfia italoamericana....Hi ha molts dubtes en aquest aspecte. Aquest K.O. va ser realment estrany. Joan López: La història és molt curiosa. Ell va anar pujant fins el 1935. Després va esclatar la Guerra Civil i va acabar a l’exili. En aquest sentit és com si Gironès hagués viscut de forma paral·lela a la història. Pío Vernis: Tot és molt increïble. Gironès era una persona que, a diferència dels seus coetanis, a mesura que s’anava fent gran, no perdia combats. Anava sempre a més. Evidentment en algun moment havia de fallar, però va ser tan rotund i tan estrany que resulta fascinant. Què passa en el cor d’una persona així? És el que volem saber.

Guerra Civil i la postguerra van esborrar moltes coses d’abans de la guerra. La gent que el recorda havia de tenir almenys quinze o setze anys a l’època per recordar-lo bé. Si algú va viure la seva infantesa durant la postguerra, segurament la figura del Gironès ja estava esborrada. Pío Vernis: La llegenda negra que el va acompanyar, el fet que l’acusessin de torturador, tampoc va contribuir a que se’l recordés. Va passar de ser l’heroi nacional a ser la vergonya nacional. Això va fer que caigués en el pou negre. Gironès va passar a l’oblit col·lectiu.

M’imagino que en aquest tipus de projecte el guió es va construint a mesura que aneu investigant i fent noves troballes sobre la vida de Gironès. De quina manera treballeu el guió? Pío Vernis: La idea original va ser meva però el Joan és qui desenvolupa el guió junt amb el co-guionista. Joan López: Jo i el Javier Barreiro, que és mexicà, donada la importància de Mèxic en la història, anem fent el guió de forma paral·lela. D’una banda, hi ha testimonis que ja són grans i és necessari fer les entrevistes el més aviat possible. De l’altra, fem el mateix procés que requereix qualsevol documental. Ara, per exemple, acabo de tornar d’El Salvador, perquè he fet unes entrevistes a familiars que l’havien vist durant la seva estada a Mèxic. Això ens aporta dades per poder seguir buscant a Mèxic. Cada entrevista, cada petit pas ens aporta una nova cosa. No és un projecte tancat.

En tot cas, el procés deu ser apassionant perquè cada nova cosa que feu fa que la pel·lícula avanci cap un cantó o cap a un altre... Joan López: Sí, malgrat que està molt clar que això és el que és interessant d’aquesta persona. És com si fos un loser, però no dels que es tiren a l’alcohol sinó un que decideix passar a una vida gris. Gironès és la figura de l’anònim. La imatge que tenim del loser és la de l’home que està bevent al bar intentant reviure la seva època gloriosa i intentant encara treure profit del que ha estat. I en canvi, la reacció del Gironès és apagar la llum. Això és molt més interessant. Per què va arribar a aquest punt? Aquest documental va en aquesta línia. Veure com hi ha molta gent que se surt del tòpic i que no vol saber res més del seu passat.

Pío Vernis: Tenim una ajuda europea per produir el projecte (MEDIA) i el gran argument, a banda que el projecte en si és prou interessant, és la necessitat d’investigar a Mèxic. Podria semblar estrany que una ajuda europea es destini a un projecte que compta amb producció mexicana i que, a més, la major part de la inversió no es farà a Europa sinó a Mèxic. Però MEDIA va entendre que el que necessitàvem era investigar més que no pas rodar. La resolució d’aquesta investigació serà el que anirem a rodar. I aquesta investigació és dura perquè la vida de Gironès es torna a anònima, la qual cosa, d’altra banda, és el que la fa interessant.

“El documental ‘Garbo: l’espia’ és un gran referent, sobretot per la manera com està construït” En el moment en què Pío proposa a Joan entrar en el projecte, ja coneixies la figura de Gironès? Joan López: El vaig haver de conèixer. El Pío em va trucar i em va dir: és la història d’un boxejador dels anys trenta. Jo no en tenia notícia. Hi haurà gent que el coneix, però poca, perquè la

El projecte rescata la memòria del boxejador Josep Juan Gironès

decine 20¦juny 2011

Rodatge

XP3D XP3D, el rodatge de la qual va començar el passat 9 de maig, serà la primera pel·lícula espanyola de terror en 3D. Segons paraules del seu director, Sergi Vizcaíno, “amb XP3D portarem l’espectador a llocs terrorífics, el col·locarem físicament allà i no el deixarem escapar. Seguirem els protagonistes per soterranis llargs i tenebrosos, en els qual el 3D els evocarà els seus pitjors malsons”. Vizcaíno debuta en la direcció amb aquest llargmetratge, després de participar com a ajudant de direcció a Hagas lo que hagas (2008) i a El desencanto (2009), ambdues del director Tony López. Dins l’equip tècnic hi destaca, entre d’altres, Sergi Bartrolí com a director de fotografia, el qual ha participat en llargmetratges de ficció com El habitante incierto (2004), Cruzando el límite (2010), Floquet de Neu (2011) i la sèrie emesa per TV3 Porca misèria (2006). La pel·lícula narra la vida de l’Ángela, una estudiant de psiquiatria, escèptica davant l’existència del món paranormal. El professor més dur i excèntric de la facultat, proposa a l’Ángela i a un grup d’estudiants demostrar o desmentir l’existència del “més enllà”, investigant un poble miner amb una història plena de llegendes urbanes. És així que l’Ángela i quatre companys de classe emprenen un viatge a Susurro. Els acompanya també la Diana, la germana petita de l’Ángela. La seva relació ha estat freda des de ben petites a causa d’uns tràgics esdeveniments que les van

El director, Sergi Vizcaíno (a la dreta) en un moment del rodatge

decine 20 ¦ juny 2011

separar irremediablement. Junts recorren el poble i les antigues mines de sal. Sense fer cas a les advertències, obren un portal cap al “més enllà”, amb unes conseqüències imprevisibles. Els encarregats a donar vida als personatges d’aquesta història són els joves i televisius Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Luis Fernández, Úrsula Corberó, Oscar Sinela, Manuel de Blas, Miguel Ángel Jenner, Eduard Farelo i Alba Ribas. Pel que fa a la producció de la pel·lícula, els responsables són Mar Targarona, Joaquín Padró i Raquel Carreras de Rodar y Rodar, productora dels èxits El orfanato i Los ojos de Julia, i Antena 3 Films en col·laboració amb Chromosome 22. XP3D, que està previst que s’estreni durant les vacances de Nadal d’aquest mateix any, serà distribuïda per Sony Pictures Releasing d’Espanya.

Direcció ¦ Sergi Vizcaíno Gènere ¦ Terror Producció ¦ Rodar y Rodar, Antena 3 Films, Chromosome 22 Repartiment ¦ Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Luis Fernández, Úrsula Corberó, Eduard Farelo, alba ribas, óscar sinela, miguel ángel jenner

Amor col·lateral

Joan Carles Suau i Juliana Sanpedro, protagonistes del film

Un jutge lligat de mans pels seus errors, programes de televisió que alienen els espectadors, una agressió racista, un món financer que cada dia la fa més grossa per seguir guanyant més diners. Això és Amor col·lateral. Enfront d’aquesta jungla, l’amor que neix entre una noia agredida i el seu agressor serà l’únic camí per redimir un món que va a la deriva, i els encarregats a donar vida a aquests dos protagonistes són els joves Joan Carles Suau (Bullying, Pa negre, Águila Roja, la película) i Juliana Sanpedro (Ventdelplà). Amor col·lateral és una comèdia que s’inspira en una agressió racista ocorreguda fa uns anys en un transport públic de Barcelona. Un fet real que ha permès al seu autor, Jordi Roigé, plantejar una ficció cinematogràfica. Aquesta pel·lícula proposa un joc permanent a l’espectador, entre el present dels protagonistes, el somni i la realitat extreta dels informatius televisius.

El rodatge d’aquest film s’efectua íntegrament a Catalunya des de finals de juny, en diverses localitzacions de la ciutat de Barcelona, del Berguedà, del Parc Natural del Montseny i del Delta de l’Ebre. La seva durada serà de quatre setmanes. A més dels dos protagonistes ja citats, el repartiment també compta amb altres cares conegudes de la televisió i del cinema català com les de Roger Pera (Locos por el sexo, Hospital Central, Poblenou) o Andreu Rifé (Polseres vermelles). Per altra banda, també val destacar la participació a Amor collateral del director de fotografia Pol Turrents (Xtrems, Negre Buenos Aires) i del compositor i músic Pep Sala. La pel·lícula és el segon projecte de coproducció entre Utopia Global, dirigida pel director i guionista Jordi Roigé, i Olwyn Films, amb Antoni Badimon al capdavant. Amor col·lateral té la seva estrena prevista pel febrer de 2012, distribuïda per Baditri.

Tocant el mar Després de la mort de la seva dona, un trompetista de prestigi es veu obligat a deixar, com a mínim durant un temps, la seva professió a causa d’un tremolor a la mà causat per un sobtat pànic escènic que no havia patit mai abans. El retorn al seu poble natal però, l’ajudarà a superar la pèrdua de la seva dona, el farà conèixer noves persones, i començarà a replantejar-se la seva vida. Aquesta és la trama principal del debut com a director de l’actor Pau Durà, el rodatge del qual va començar el passat mes de maig. Els actors que protagonitzaran el film són cares ben conegudes dins el cinema, televisió i teatre català: Ramon Madaula,

Marc Cartes, Francesc Orella i Empar Canet. D’altra banda, aquest equip artístic es veu completat amb un equip tècnic encapçalat pel director, actor i guionista Pau Durà, amb el suport de Miguel Llorens com a director de fotografia i amb Joan Alavedra com a responsable de la música original del film. La tv-movie, que tindrà una durada aproximada de 90 minuts, combina de manera acurada el drama i la comèdia. Pensada per a ser vista per tots els públics, la versió original de la pel·lícula serà en català. Tocant el mar és una producció d’Ovideo i Green Star Films, i que comptarà amb el suport com a coproductors de Televisió de Catalunya i de Canal 9.

decine 20¦juny 2011

Rodatge

Canción de Katmandú Aquest és el títol provisional de la nova pel·lícula d’Icíar Bollaín. Després de También la lluvia, pel·lícula que va ser reconeguda amb tretze nominacions a l’última edició dels Premis Goya i que va ser la guanyadora de tres d’aquests guardons, aquest nou projecte té, de tema central, la biografia de la professora catalana Victòria Subirana, més coneguda com a Vicky Sherpa, i la lluita per una major igualtat dins la societat del Nepal. Protagonitzada per l’actriu Verónica Echegui, la pel·lícula adapta de manera lliure el llibre Una mestre a Katmandú, text autobiogràfic de la professora de Ripoll. Amb un pressupost inicial d’uns tres milions i mig d’euros aproximadament, gairebé tot el film es roda a Katmandú. També es podran veure imatges rodades a les muntanyes de Mustang, últim regne tibetà perdut a l’Himàlaia obert als occidentals; i també un parell de seqüències que passen a Barcelona. La versió original del llargmetratge, que durarà uns 100 minuts aproximadament, serà en anglès. Canción de Katmandú ens trasllada als anys 90 quan la Laia, una mestra catalana, es trasllada a una escola local de Katmandú com a mestra voluntària. Allà, es casa per a poder legalitzar la seva situació amb un home de qui posteriorment se n’enamora. Aviat però, descobreix la pobresa en què viu la gent i el panorama educatiu desolador que envolta els nens, raó per la qual decideix iniciar un ambiciós projecte educatiu als barris de barraques de Katmandú. Aquesta nova tasca amb la què es compromet, l’allunyarà del seu marit i l’empenyerà a fer un viatge personal a la part més profunda de la societat nepalesa i al fons d’ella mateixa.

Bollaín es centra en la figura de Vicky Sherpa

El film de Bollaín és una producció de Media Films (Herois, Yo soy la Juani) i Es.docu, amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola i Canal+ España. De la distribució nacional se n’encarregarà Wide Pictures.

El muerto y ser feliz i emprendre un viatge cap al nord, travessant Argentina. Sap que qualsevol carretera és bona per a ell, que no importa la destinació, només el moviment i la sensació de no aturar-se mai, de deixar enrere la vida que fins llavors havia portat. Una vida marcada per la presència constant i propera a la mort. Per això, com a bon professional, avança amb tranquil·litat cap a ella, mentre fuig per carreteres secundàries sense anar a cap lloc en concret.

José Sacristán durant el rodatge

Un assassí a sou que no assassina, un relat de pistoles que no disparen, gossos i carretera. En l’última planta d’un hospital de Buenos Aires, un espanyol pren consciència que el seu temps s’acaba; s’està morint. Per això decideix escapar de l’hospital

decine 20 ¦ juny 2011

Aquesta és la nova producció de José Nolla, Lluís Miñarro i Javier Rebollo. Dirigida per aquest últim, que l’any passat va estrenar la reconeguda La mujer sin piano, la pel·lícula està protagonitzada per l’actor madrileny José Sacristán i l’actriu de Montevideo (Uruguai) Roxana Blanco. Es tracta d’una coproducció entre Espanya, França i Argentina, en la què hi participen Eddie Saeta, Icónica, Lolita Films, Noodles Production i Utópica. El rodatge, que durarà unes vuit setmanes, s’efectuarà en diverses localitzacions d’Argentina i a la ciutat de Barcelona. En el finançament d’aquesta road-movie també hi col·laboren Televisió de Catalunya i l’ICAA.

Any de Gràcia li ofereixi una mica d’atenció i li faci companyia. Aquesta convivència però, esdevindrà explosiva des del principi. Tot i això, es necessiten, però... se n’adonaran a temps? El director assenyala que, per damunt de tot, el missatge que vol transmetre és que “malgrat tot, la vida és millor si ens ajudem els uns als altres”.

Oriol Pla (a la dreta), protagonista de la pal·lícula

La nova pel·lícula de Ventura Pons ja s’està rodant a Barcelona. Produïda per Els Films de La Rambla, Any de Gràcia se sumarà al llarg llistat de pel·lícules amb el què ja compta el cineasta català. En David, que té vint anys, arriba a Barcelona buscant la seva oportunitat a la vida. Per altra banda, la Gràcia, que ben bé li triplica l’edat, li ofereix una habitació a casa seva a canvi que el noi

Ok-ROBAPAG_ENERO-21X14,8.pdf

18/01/11

Aquesta comèdia transgeneracional està protagonitzada per un equip artístic encapçalat pels actors catalans Rosa Maria Sardà, Oriol Pla, Santi Millán, Amparo Moreno, Diana Gómez, Àlex Maruny, Ricard Farré, Lluís X. Villanueva i Núria Feliu, entre d’altres. Dins l’equip tècnic d’Any de Gràcia cal destacar Sergi Gallardo a la direcció de fotografia, Marc Matons al muntatge, i Natxo Ortúzar com a encarregat del so directe. De la direcció artística se n’ocupa en Bel·lo Torras, així com la Maite Fontanet porta la direcció de producció. Al seu torn, Carme Morell i Jaume Cuspinera han estat els guionistes de la pel·lícula, juntament amb el mateix director i productor, Ventura Pons. El film inclou a la seva banda sonora cançons d’alguns dels grups de pop català més destacats del moment: Mishima, Sanjosex, El petit de Cal Eril, Manel o Mazoni, i compta amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i de Televisió Espanyola.

17:12

CMY

decine 20¦juny 2011

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

Floquet de Neu al capdavant de la

integració d’imatge real i animació 3D

Alba Laguna Tot just fa un any arrencava el rodatge de Floquet de Neu, un projecte ambiciós que prenia com a punt de partida la figura de l’únic goril·la albí del món, que va viure al Zoo de Barcelona fins la seva mort, l’any 2003. Es tracta d’una coproducció de Filmax, Utopia Global i Muf Animation que, després d’un llarg i complex procés de postproducció, es troba a la fase final, pràcticament llesta per la seva estrena el proper Nadal. Dirigeix el film l’argentí Andrés G. Schaer, que ha tornat a enfrontar-se a la difícil tasca d’integrar imatge real i animació, com ja va fer a Pérez, el ratolí dels teus somnis 2. Recent tornat de Santiago de Compostela, la factoria d’animació de Filmax, Andrés ens explica en aquesta entrevista els detalls que fan d’aquesta pel·lícula una aposta tan particular.

L’argentí Andrés G. Schaer dirigeix el film i explica el procés tècnic de l’animació

decine 20¦juny 2011

Rodatge

En quin punt del procés de postproducció es troba ara mateix la pel·lícula? Acabo de tornar de Santiago de Compostela, on es troba l’estudi d’animació de Filmax, amb l’animació acabada després de deu mesos de feina. El que ens queda és la il·luminació dels personatges animats i la seva integració amb la imatge real (composició final), i tot el procés de postproducció d’una pel·lícula normal, que inclou muntatge, música, so, mescla, color i títols.

L’storyboard storyboard,, eina bàsica en aquest tipus de produccions

“No és un documental sobre la vida del Floquet, sinó una història basada en ell i enriquida amb elements de conte infantil”

Com s’ha dut a terme la integració de l’animació en 3D amb la imatge real? És un procés complex i molt tècnic que comença amb l’storyboard, on cada vinyeta mostra quina part del decorat i quins actors reals intervenen de forma conjunta amb els personatges animats. En el moment de rodar, l’storyboard és una eina indispensable, però també ho són els ninots a escala real que vam tenir com a representants dels personatges 3D al set. Gràcies a aquests ninots (que a més de respectar la mida i les proporcions, ho fan també amb el color i les textures) és possible col·locar la càmera i composar l’enquadrament, tenir un lloc al qual els actors reals puguin mirar, i a més, tenir una referència per a la il·luminació final dels personatges 3D. En les escenes entre en Floquet i la Paula (que és la seva millor amiga a la pel·lícula), enlloc de treballar amb el ninot ho vam fer amb un actor, tant als assajos com al rodatge, per facilitar a la Clàudia Abate (la nena actriu) la seva interacció amb el personatge. Com s’ha fet el disseny dels personatges i els objectes animats? Es comença buscant referències i esbossos 2D fets per un dibuixant especialitzat en disseny de personatges. Les referències van ser tant d’animals reals (per a tot allò que tingués a veure amb l’anatomia i la mecànica del moviment) com de personatges del món del còmic (per al disseny dels rostres i la gestualitat), ja que la pel·lícula no és un documental sobre la vida del Floquet de Neu sinó una història basada en alguns moments de la seva vida enriquits amb elements de conte infantil (com el conflicte pel fet de ser diferent, l’existència d’un “gafe” que vol atrapar-lo per posar fi a la seva mala sort, o una bruixa que dóna a en Floquet una

decine 20 ¦ juny 2011

pòcima per tal que es pugui convertir en un goril·la negre i ser acceptat pels altres goril·les). Per al disseny dels personatges vam haver d’estudiar quins elements permetien una millor integració amb la imatge real, i quins elements els feien simpàtics i estimats, i partíceps d’aquest “conte”. Una vegada aprovats els esbossos 2D, s’inicia el modelat 3D de cada personatge, el disseny de les textures que els cobriran (pell, ulls, etc.), les proves d’il·luminació i les proves de composició amb imatge real. Ja tenies experiència en aquest tipus de pel·lícula amb Pérez, el ratolí dels teus somnis 2. Suposo que la tecnologia ha evolucionat en aquest sentit. Quines diferències hi ha amb aquell film? Els softwares que s’utilitzen tant per animar com per il·luminar i composar realitzen periòdicament actualitzacions i millores de les seves prestacions. Floquet de Neu en comparació amb les pellícules anteriors, és més refinada en quant a l’acabat de les textures (en especial el pèl blanc de Floquet de Neu, tan important en aquesta història), les possibilitats d’il·luminació dels personatges 3D (important no només per motius estètics sinó per a una millor integració amb la imatge real) i millors eines d’animació (fonamentals tant per aconseguir els difícils moviments que són capaços de realitzar els goril·les, com les expressions que ens han de transmetre les seves emocions). Heu incorporat també decorats i fons animats? A Floquet de Neu tots els fons i decorats són reals. Només hem hagut de modelar alguns elements d’atrezzo que entren en contacte amb els personatges animats, com la pilota amb la que la Paula ensenya a en Floquet a jugar al futbol, la motxilla que li regala quan Floquet se’n va a viure al zoo, la bola de vidre i neu, i alguns altres més.

En certa manera tot aquest procés ha estat com un “segon rodatge” de la pel·lícula, imagino. És cert, aquest tipus de pel·lícula és, en certa manera, la unió de dues pel·lícules en una. Tota la producció de la imatge real es fa com una pel·lícula convencional, armats d’un equip tècnic complet, càsting, recerca de decorats, assajos, etc. Vuit setmanes de preproducció i vuit setmanes de rodatge per tota Barcelona. Però després comença la producció d’animació de la pel·lícula, que va durar deu mesos més! I que a més és un procés molt exigent.

Tres fases del procés d’integració d’animació 3D amb imatge real

“Al rodatge, l’storyboard és indispensable, però també els ninots a escala real que representaven els personatges 3D”

Què és el que vols transmetre amb el film? Has pensat únicament en el públic infantil o també en l’adult? La pel·lícula tracta el tema de l’acceptació de la diferència. Però no es tracta només de que ens acceptin per ser diferents, sinó d’acceptar-nos a nosaltres mateixos quan ens sentim diferents i rebutjats pels demés. No és un exercici fàcil, i en el cas d’en Floquet és un conflicte que necessita tota la pellícula per resoldre’l. Com a conflicte és un conflicte universal i per a totes les edats. Els personatges i aventures en les que es troben són infantils, però no les emocions que ens transmeten, que com a tals, són per a totes les edats. Jo estic convençut de que una història sensible que aconsegueix transmetre emocions genuïnes, encara que estigui narrada amb elements i codis infantils, es pot gaudir a qualsevol edat. Hi ha moltes pel·lícules infantils de les que nosaltres els adults gaudim tant o més que els nens. Has sentit molta responsabilitat en portar al cinema un personatge tan popular com el Floquet de Neu? Sí, la veritat és que sí. I la responsabilitat és més gran pel fet de que no sóc un membre d’aquesta comunitat, d’aquesta ciutat de la que en Floquet és un dels seus emblemes indiscutibles. Però no és una responsabilitat que vaig viure com un pes sinó tot al contrari, com una gran oportunitat: la d’explicar als qui van conèixer en Floquet de Neu, i als més petits que el coneixeran a través d’aquesta pel·lícula, una bonica història que estic segur que els divertirà i emocionarà.

Una seqüència final del film cedida per Filmax

decine 20¦juny 2011

Crítica

Mitjanit a parís

Qualsevol temps passat no va ser millor La nova cinta de Woody Allen arriba a la cartellera poc després de presentarse a Canes, precedida d’una absurda polèmica sobre la participació de la primera dama francesa, Carla Bruni.

Títol original ¦ Midnight in Paris Direcció ¦ Woody Allen Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Mediapro, Gravier Productions Repartiment ¦ Owen Wilson, Rachel McAdams, Michael Sheen, Adrien Brody, Kathy Bates Estrena ¦ 13 de maig

Midnight in Paris és el tercer dels quatre films del director de Manhattan produïts per l’empresa catalana Mediapro. El primer d’ells va ser Vicky Cristina Barcelona (2008), mentre que el segon, Coneixeràs l'home dels teus somnis (2010) tornava a estar ambientat a Londres -com el celebrat Match Point (2005), o els més discrets Scoop (2006) i El sueño de Cassandra (2007). Ara Woody Allen retorna a París, on ja havia rodat parcialment la magnífica Todos dicen I love you (1996). Els primers minuts del film, abans dels sobris títols de crèdit habituals del director novaiorquès, són un bonic però excessiu publirreportatge de la ciutat de la llum. Aquesta vegada l’àlter ego d’Allen està encarnat per un sorprenent Owen Wilson, molt allunyat dels seus habituals papers a comèdies gamberres (curiosament coincideix a les cartelleres Carta blanca, un bon exemple d’aquestes). Wilson fa de Gil Pender, un guionista de Hollywood que viatja a París amb la seva promesa i els seus sogres, i que somnia deixar la seva casa de Malibú per viure a la capital francesa escrivint novel·les. Però la seva estirada estimada (Rachel McAdams, en un paper francament odiós) no comparteix en absolut els seus plans, i se sent més atreta per un antic i molt pedant professor (excel·lent Michael Sheen), també de visita a la ciutat amb la seva dona. Tot canvia quan Pender es topa, a mitjanit, amb Scott i Zelda Fitgerald, així com tota la seva colla d’amics artistes (Hemingway, Dalí -un divertit Adrien Brody-, Buñuel, Modigliani, Picasso, Gertrude

decine 20 ¦ juny 2011

Stein...). Sorprenentment, tots ells l’acceptaran en el seu cercle com si el coneguessin de tota la vida, i Pender passarà a freqüentar les festes, els bars i els apartaments de la bohèmia artística parisenca dels anys vint. Fins i tot s’arriba a encapritxar de l’amant de Picasso (una notable Marion Cotillard). Al principi, aquestes nits surrealistes tenen força gràcia, però gradualment van fent-se un pèl monòtones i repetitives. La duració de la cinta, tot i no ser excessiva (segueix la mitjana habitual dels 94 minuts), acaba fent-se una mica llarga, sobretot en les escenes nocturnes. Un altre retret que se li pot fer a la pel·lícula és la previsibilitat del seu final, com és força habitual, d’altra banda, a gairebé totes les cintes d’Allen. Tot i així, Midnight in Paris té un punt atractiu de màgia, de joie de vivre, i deixa un agradable regust una vegada finalitzada. És una comèdia romàntica potser un pèl simple però alhora encantadora. I de la Carla Bruni millor que ni en parlem, perquè el seu paper és tan testimonial que es podria considerar ben bé com un cameo (malgrat que al cartell hi aparegui enganyosament en tercer lloc: bondats de l’ordre alfabètic...). Veurem què ens ofereix el director de Manhattan en la seva propera entrega, ambientada a Roma i que serà produïda novament per Mediapro.

Hugo de Cominges

Blackthorn

Crepuscle global Amb la mateixa suficiència amb què ambientava el seu darrer llargmetratge, Nadie conoce a nadie, a la Setmana Santa sevillana, Mateo Gil es teletransporta a l’espai mític dels westerns fronterers i aborda la figura llegendària de Butch Cassidy.

La pell arrugada i peluda del mite la proporciona Sam Shepard, molt còmode en el ja clàssic rol de delinqüent curtit i de fons bondadós i sentimental, al més pur estil de Sin perdón. Butch Cassidy, llegenda ben cimentada en evidències històriques que Blackthorn intenta seguir d’aprop, va morir segons totes les hipòtesis el 1908, però no se’n van trobar restes prou concloents com per donar per feta la seva mort. Gil, ben documentat, ha decidit reconstruir els anys posteriors i anònims d’un Cassidy retirat i meditabund, que busca pacificar la seva ànima de crepuscle en crepuscle, però que es veurà sorprenentment enredat en una nova teranyina d’aventures per culpa de l’altre agent catalitzador del film, un Eduardo Noriega que balla prou bé al so dels revòlvers i del galop cruixent dels cavalls. Com en tots els westerns decadents, a Blackthorn la moralitat bascular del bé i del mal impregna la trama i els personatges, alhora que la monumentalitat de les localitzacions i els paisatges emmarquen les peripècies d’aquests homes habituats a fumar tranquil· lament entre guspires i cavalls assedegats, mentre la mort espera ansiosa darrere de cada pedra i cada duna. Shepard mastega els seus petit puros, taca de sang les seves fines camises blanques, i menja carn de cavall mentre forja una amistat amb Noriega que, a poc a poc, l’encadena a la memòria de les seves bones èpoques de lladregot i fugitiu. L’argument, com no, complica i retorça

aquests elements i la consciència del protagonista, que ha de trobar la seva particular redempció. Blackthorn és una pel·lícula espectacular, de les que es menja la pantalla, però també se li veuen algunes costures. És vigorosa i fràgil alhora, perquè les intencions són clares i sòlides, però de vegades li falta l’impuls i la genialitat adequada per fer quallar un material tan pesadot i dens com el d’aquestes llegendes forànies que, a més, no ens toquen de manera directa i necessiten molta qualitat universal per impactar-nos del tot. És un film que sedueix i transporta amb el sabor adequat, però que també fa reflexionar sobre la pertinença d’aquests universos globals i una mica trillats. Però fet i fet, si l’espectador munta la sella del film de Mateo Gil i en segueix les evolucions amb plaer, què importa quin sigui l’origen dels seus personatges i ambients? La cinefília professional és el motor de moltes passions cinematogràfiques actuals, i si hem de jaure a l’ombra de Peckinpah i de Ford i gaudir del crepuscle global del cinema de gènere, Blackthorn és una opció certament interessant.

Adrià Sunyol

decine 20¦juny 2011

Crítica

Cena de amigos

Cena de amigos (Le code a changé) és un drama en clau de comèdia de la directora Danièle Thompson, que també firma el guió de la pel·lícula. La ML convida uns amics a sopar. Ella i el seu marit, en Piotr, són els amfitrions i, entre els convidats, comptem una parella de doctors, un advocat i la seva dona, la germana petita de la ML i el seu nòvio sexagenari, la professora de flamenc de la ML i un amic del seu marit a qui ella no suporta. El pare i la germana de la ML fa temps que no es parlen i la germana no sap que el seu pare també està convidat al sopar. Un any després, la ML intenta repetir el sopar amb els mateixos convidats. Adulteris, el nòvio que podria ser el seu pare, retrobaments i embarassos inesperats, rancúnies i hipocresies vàries: el sopar està servit. L’humor és subtil, a vegades té pinzellades d’humor negre i algun alliçonament típic de l’humor francès. L’escena del pare amb el sexagenari no té desperdici i és de les poques que combina humor verbal (les converses que tenen), físic (el ball) i situacional (on l’espectador sap més que els propis personatges, creant així una especial atenció i empatia cap a l’escena).

Una mujer en África

Si alguna cosa caracteritza el cinema de Claire Denis és la sensació que li queda a l’espectador de que els temes tractats posseeixen una mirada molt personal, sempre allunyada dels tòpics, que fuig de qualsevol condescendència i que és fruit d’un coneixement profund i rigorós envers el que narra. A la primera pel·lícula de la seva filmografia, Chocolat, Denis ens explicava la seva infància a l’Àfrica. En aquesta ocasió torna a la seva terra natal amb la intenció de tractar des d’un altre prisma el tema de l’alteritat, és a dir, de la possibilitat de convertir-se en algú altre, en aquest cas, en estranger. Denis situa l’acció en un context explosiu: una sanguinària revolta popular en una zona que durant anys ha estat sota protectorat francès.

En general, tots els actors fan una bona interpretació dels seus personatges. La posada en escena, a excepció dels exteriors dels carrers de París, és molt teatral, però podríem parlar més d’un sopar dels hipòcrites que d’El sopar dels idiotes (1998, Francis Veber). Tot i així, trobo que la pel·lícula és molt francesa, feta per i per als francesos. Per això té un valor afegit difícilment perceptible pels qui no són francesos o estan totalment desvinculats de la cultura parisina. Un exemple d’això és que des de l’inici de la pel·lícula se’ns emmarca l’acció el 21 de juny, La fête de la musique, quan a París se celebra la festa de la música i hi ha concerts per tot arreu. I és la música la que va donant ritme a la pel·lícula amb escenes desvinculades de la trama dels concerts als carrers de París. Una comèdia subtil, a la francesa, on el drama i la comèdia es fusionen en harmonia i sense estridències.

En el marc d’aquest polvorí la realitzadora se centra en les relacions entre la minoria blanca i els nadius. La dialèctica amo/esclau s’invertirà afectant Marie (Isabelle Huppert), propietària d’una plantació de cafè, i a la seva família. Els membres de la colònia europea es converteixen de la nit al dia en autèntics forasters en un territori d’improvís molt hostil en el que la violència ha minvat qualsevol possibilitat de convivència. Un punt interessant és que el conflicte no es personalitza en cap país determinat, construint una mena de metàfora de la qual trasllueix la idea de que aquest tipus de successos han estat i són el pa nostre de cada dia al continent africà. Si en la seva filmografia precedent Claire Denis aconseguia transmetre l’essència dels temes tractats a partir de l’expressió visual -recerca de textures, subtils enquadraments, moviments de càmera suggeridors, sons i música- a lapel·lícula fa un pas enrere i se cenyeix en excés a un guió ple de buits i a una trama en la que els personatges semblen a més de perduts, desdibuixats. En conseqüència, s’acaba perdent el poderós impacte visual del seu cinema.

Títol original ¦ le code a changé

Títol original ¦ White Material

Director ¦ Danièle Thompson

Direcció ¦ Claire Denis

Gènere ¦ Drama

Productora ¦ Thelma Films, Alter Films

Producció ¦ Why Not Productions / Wild Bunch

repartiment ¦ Karin Viard, Dany Boon, Marina Foïs

Repartiment ¦ Isabelle Huppert, Christopher Lambert, Nicolas Duvauchelle

Rita Barrachina

Miguel Blasco

decine 20 ¦ juny 2011

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

EL HOMBRE DE AL LADO

Els directors i guionistes argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat signen una molt recomanable cinta que va sortir a la llum ja fa un parell d’anys i que ha recollit el premi a la millor fotografia al festival de Sundance de 2010 i ha estat nominada al Goya a millor pel· lícula hispanoamericana del mateix any. Es tracta de la tercera obra d’aquest interessant duet, que anteriorment havia realitzat el film El artista (2008) i el documental Yo presidente (2006) i que acaba d’estrenar Querida, voy a comprar cigarrillos y vuelvo (2011). El hombre de al lado és un drama amb tocs de comèdia que planteja l’enfrontament entre dos veïns quan un d’ells decideix construir una finestra que afecta la intimitat de l’altre. Veiem dos personatges amb estils de vida i cosmovisions molt diferents (Leonardo és un sofisticat i reconegut dissenyador, i Víctor, que vol fer la finestra, un tosc i insistent venedor) que no donen el braç a tòrcer en les seves postures i això fa que el conflicte s’eternitzi. Amb el desenvolupament de la trama assistim, paral·lelament, a la persuasiva estratègia de Víctor i a la resistència de Leonardo, que veu com la nova situació provoca un progressiu deteriorament en l’estabilitat del seu entorn familiar.

Insidious

Si ens plantegem si a hores d’ara al terror pot recórrer amb èxit als vells trucs dels setanta, Insidious ens dóna la resposta. Aquesta nova cinta elaborada pels responsables de Saw, director i guionista (James Wan i Leigh Whannell, respectivament), reprèn les històries de posseïts i cases encantades per fer-ne el que se’n podria dir una posada al dia. Desafortunadament, la cinta sembla tan antiga com els referents que utilitza.

El llargmetratge està molt ben resolt mitjançant llargs plans seqüència i primers plans dels dos personatges principals que causen un ple acostament de l’espectador al seu món interior i promouen la implicació d’aquest en la història. En tot moment el film deixa que siguem el públic els qui ens posicionem a favor d’un o l’altre, limitant-se encertadament a presentar els motius de cadascun dels protagonistes. En aquest sentit, val a dir que les magistrals interpretacions de Rafael Spregelburd i Daniel Aráoz en els papers de sofisticat dissenyador i rude venedor respectivament, resulten cabdals per dotar de credibilitat la trama i per obtenir l’esmentada implicació de l’espectador.

Insidious gira entorn a una família, parella i tres fills, un dels quals queda misteriosament en coma, allitat permanentment dins del domicili. Una sèrie d’aparicions amenaçadores assetgen la família, que finalment decideix abandonar la finca. Però Insidious manté inicialment un bon nivell de tensió sobre el públic treballant amb subtilesa recursos de posada en escena com són l’off visual o sonor: hi ha portes que s’obren o es tanquen, sons que sorgeixen per l’intèrfon col·locat per controlar el nadó, joguets que es mouen sols... De fet, treballar el terror a plena llum del dia, com succeeix en algunes de les seqüències de la primera meitat, té el seu mèrit. Nogensmenys, avançada la trama, sembla que s’acaba la imaginació dels autors, els recursos argumentals i de planificació són de manual, els ensurts molt discrets i els dimonis semblen venir dels mateixos Pastorets dels que sorgia aquell Darth Maul de Star Wars. Els tocs d’humor aportats pels caçafantasmes semblen fora de lloc (sols per fans irreductibles) i la incursió del pare de família al Més Enllà desaprofita aviat un plantejament que semblava poder revifar tota la pel·lícula. El resultat doncs, sense ser desastrós, és clarament decebedor i molt especialment si valorem que aquells que van poder actualitzar el gènere amb la citada sèrie es limiten a hores d’ara a copiar els clàssics de principi a final. Res, que si volem una mica de por clàssica, millor que revisem els setanta.

Direcció ¦ Mariano Cohn, Gastón Duprat

Director ¦ James Wan

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Aleph Media

Producció ¦ Alliance Films

Repartiment ¦ Rafael Spregelburd, Daniel Aráoz, Eugenia Alonso

Intèrprets ¦ Patrick Wilson, Rose Byrne, Ty Simpkins

Pau Jiménez

Antoni Peris

decine 20¦juny 2011

Taquilla

Comença la temporada de grans 'blockbusters' El període del 18 d’abril al 22 de maig ha estat força potent principalment pel fet de tenir la Setmana Santa i la presència d’estrenes de la mida de Fast & Furious 5, Thor i Piratas del Caribe: en mareas misteriosas. La pluja de milions ha estat enorme, 64,8M€ i més de 9 milions d’entrades venudes. D’aquesta manera, el total d’aquest 2011 ja es col·loca als 259,5M€ i 39 milions d’espectadors. L’avantatge ara és que el juny no es quedarà curt ja que sense el Mundial pel mig les xifres seran molt superiors a les de l’any passat. Les pel·lícules més comercials d'aquest període han estat: Títol

Recaptació

Espectadors

Fast & Furious 5 (Universal)

9.10M€

1.415.000

Thor (Paramount)

7.85M€

1.072.000

Piratas del Caribe 4 (Disney)

6.41M€

880.000

Rio (Fox)

5.60M€

800.000

Águila Roja (Fox)

3.10M€

477.000

Pau Brunet Els grans protagonistes d’aquest mes han estat les superpro· duccions; n’han arribat tres i tots tres amb potents resultats que han suposat el 36% del total recaptat: 23,5M€. Durant el cap de setmana del 29 d’abril a l’1 de maig, just després de la Setmana Santa, van arribar dos blockbusters de grans proporcions: Fast & Furious 5, d’Universal, i Thor, de la Paramount. Les dues pel· lícules s’estrenaven de forma gegant, amb una gran presència mediàtica i grans esforços dels seus responsables. La taquilla va respondre de forma molt positiva. La primera va recaptar 4,45M€ i la segona 3,74M€. Dos èxits que van provocar un dels millors caps de setmana del que portem d’any. Això sí, com a clàssics blockbusters, el manteniment ha estat regular, amb caigudes fortes setmana rere setmana fins a un total de 9,1M€ per Fast i 7,85M€ per Thor. Disney va protagonitzar la setmana del 20 al 22 de maig amb un altre monstre: Piratas del Caribe 4. En aquest cas

decine 20 ¦ juny 2011

el film era tot un megahit i una forta aposta comercial de l’estudi. Els resultats han estat de prop de 6,4M€ i 880.000 espectadors en tres dies. La segona millor estrena de l’any després de Torrente 4, però un inici que deixa un regust una mica decepcionant a causa d’unes altes expectatives. Tant Thor com Piratas s’han estrenant en el format 3D. Però no tot han estat grans èxit americans per a tots els públics, també hi ha hagut un espai destacat per a un producte de la mida de Midnight in Paris, la nova comèdia de Woody Allen coproduïda per Versátil Cinema i Mediapro. La pel·lícula s’estrenava amb 257 còpies distribuïdes per Alta (la seva estrena més forta fins ara) i aconseguia uns bons 1M€ i la primera posició. La cinta tenia el gran avantatge no només del nom i l’acceptació d’Allen al nos· tre país, sinó la forta presència mediàtica que havia despertat al

haver·se estrenant al Festival de Cannes. Els excel·lents comen· taris i crítiques es van traduir en un nul descens a la segona set· mana, i arrivaba als 2,31M€ en deu dies. Un altre protagonista d’aquest moment ha estat l’animada Rio que durant la Setmana Santa va aconseguir les seves millors xifres, donant un color radicalment diferent al que estava pre· sentant en els seus primers deu dies. La pel·lícula de Fox es va estrenar amb poc més de 1,4M€ però ha pogut tenir un ritme fort setmana rere setmana fins als 8,45M€. En el sector familiar una decepció ha estat el tercer film de la saga Arthur de Luc Besson. Estrenada per DeA Planeta amb 250 cine· mes, el film només recaptava 305.000€ el primer cap de setmana, i queia un agudísim 58% a la segona setmana fins un total acu· mulat de només 465.000€. La cinta no aconsegueix ni les dades inicials del segon film (també de DeA) ni el ritme, i opta a un final de 700·750.000€, lluny dels quasi 2M€ que havia aconseuit l’an·

Fast & Furious 5, l’èxit del mes

terior pel·lícula. La Setmana Santa va tenir una decepció amb l’estrena de la molt esperada Scream 4. Distribuïda per Universal i Wide Pictures, el film només va ser capaç de recaptar 917.000€ en els primers cinc dies i va acabar en els 1,53M€. Una xifra molt baixa valorant que era un producte amb uns previsibles costos alts. Una sorpresa (rela· tiva) ha estat The Company Men, que va aconseguir aprofitar molt bé la contraprogramació dels dos hits de Fast & Furious i Thor. Era un film clarament adult i atractiu que amb només 124 còpies recap· tava 375.000€, 3.025€ per sala. A les següents setmanes s’ha vist afectada per la caiguda dels espectadors i la competència d’Allen, però tot i així, Tripictures ha pogut arribar als 882.000€, segura· ment xifres positives pel tipus de film que és. En aquest sector de títols adults s’han de destacar les dades d’Agua para elefantes que en tres setmanes porta un total de 1,8M€, mentre que El inocente, el drama·thriller judicial d’Aurum porta acumulats 710.000€ en dues setmanes amb certes opcions d’anar cap als 1,1M€.

Piratas del Caribe 4, la saga continua

Aventures i no gaire més El cinema nacional més enllà de Woody Allen no ha tingut un paper sòlid i destacat durant aquest període. L’excepció és l’adaptació de la sèrie televisiva Águila Roja, la resta de les estrenes han estat veritablement fluixes. Fox era la responsable d’estrenar la producció de Globomedia, Águila Roja, i ho va fer amb unes fortes 392 còpies. Estrenada a la Setmana Santa, en cinc dies va poder recaptar 1,75M€, la segona millor xifra per a un producte espanyol en aquest 2011. Prop de 270.000 espectadors van acudir a l’estrena però passat aquest “boom” la cosa va anar cap avall i es va esgotar el fanbase fins als 3,1M€. L’altre títol fort de la temporada era No lo llames amor, llámalo X, producció d’Antena 3 Films distribuïda per Vértice Cine. Amb una promoció important, el film no va convèncer gaire l’audiència tot

i la marca de passades comèdies de gran èxit. Només va recaptar 404.000€ a 237 cinemes, amb un mal boca·orella que la va portar als 835.000€ totals. Molt pitjor va ser la cosa amb una altra comèdia, ¿Estás ahí? s’estrenava amb 173 còpies i una promoció molt perduda. El resultat van ser uns desastrosos 59.000€ i poc més de 9.000 espectadors a la primera setmana. A la segona s’enfonsava un 69% fins a un total de 114.000€ i 18.000 espectadors. Tampoc el drama ha tingut una opció en aquestes setmanes. El film de Montxo Armendáriz, No tengas miedo, tot i un bon inici de 198.000€ a 81 cinemes, va quedar fora de la ment del seu públic a causa de la constant entrada de competència forta. En quatre setmanes només va arribar als 488.000€.

decine 20¦juny 2011

DVD's

Miel

Todas las canciones hablan de mí

Títol original¦ Bal

Direcció ¦ Jonás Trueba

Direcció ¦ Semih Kaplanoglu

Gènere ¦ Drama romàntic

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Castafiore Films, Tornasol Films

Producció ¦ Kaplan Film Production

Repartiment ¦ Oriol Vila, Bárbara Lennie, Miriam Giovanelli, Ramon Fontserè, Eloy Azorín

Repartiment ¦ Erdal Besikçioglu, Tülin Özen, Alev Uçarer, Bora Altas El petit i sensible Yusuf té sis anys i acaba de començar l’escola primària, on aprèn a llegir i escriure. El seu pare, Yakup, es dedica a l’apicultura. Tots dos s’endinsen regularment en l’espessor del bosc per penjar els ruscs als arbres més alts. Un dia, les abelles desapareixen misteriosament i, llavors, Yakup decideix esbrinar-ne la causa.

Mil cretins

Aquesta pel·lícula gira entorn del tema de l’amor, però aquesta vegada sota la premissa d’un noi que tracta d’oblidar a una noia. Les coses no resulten fàcils, sobretot quan la noia de la qual t’acabes de separar torna una vegada i una altra en cadascun dels records de la teva vida passada i tens la sensació que “totes les cançons d’amor parlen de tu”.

Lola

Direcció ¦ Ventura Pons Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Brillante Mendoza

Producció ¦ Els Films de la Rambla, TV3

Gènere ¦ Drama

Repartiment ¦ Francesc Orella, Julieta Serrano, Santi Millan, Jordi Bosch, Clara Segura, Eduard Soto

Producció ¦ Didier Costet

Mil cretins ens explica quinze històries contemporànies de l’escriptor Quim Monzó en les quals, amb un humor sarcàstic i sense concessions, es fa balanç del dolor, la vellesa, la mort i l’amor, però sobretot de l’estupidesa humana.

De dioses y hombres

Repartiment ¦ Anita Linda, Rustica Carpio, Benjie Filomeno Dues ancianes han de fer front a les conseqüències d’un crim que involucra els seus néts ¦ un és la víctima i l’altre el sospitós. Lola Sepa, acompanyada del seu nét petit, emprèn una recerca de fons monetari per a poder pagar el judici i el funeral del seu nét gran. Lola Puring, recull diners per a aconseguir la llibertat provisional del seu nét, el presumpte assassí.

Entrelobos

Títol original ¦ Des hommes et des dieux Direcció ¦ Xavier Beauvois

Direcció ¦ Gerardo Olivares

Gènere ¦ Drama religiós

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦ Why Not Productions, France 3 Cinéma

Producció ¦ Wanda Visión, Arakao Film, Sophisticated Films

Repartiment ¦ Lambert Wilson, Michael Lonsdale, Olivier Rabourdin, Philippe Laudenbach, Jacques Herlin

Repartiment ¦ Juan José Ballesta, Sancho Gracia, Carlos Bardem, Manuel Camacho, Vicente Romero, Alex Brendemühl

A finals del segle passat, en un monestir situat a les muntanyes del Magrib, vuit monjos cistercencs viuen en perfecta harmonia amb els seus germans musulmans. Però una ona de violència i terror s’apodera lentament de la regió. Malgrat el creixent perill que els envolta i de les amenaces dels terroristes, els monjos decideixen quedar-se i resistir.

Aquel querido mes de agosto

El avispón verde

Títol original ¦ Aquele Querido Mês de Agosto

Títol original ¦ The Green Hornet

Direcció ¦ Miguel Gomes

Direcció ¦ Michel Gondry

Gènere ¦ Drama romàntic

Gènere ¦ Acció

Producció ¦ Shellac Films, O Som e a Fúria

Producció ¦ Columbia Pictures, Original Film

Repartiment ¦ Sónia Bandeira, Fábio Oliveira, Joaquim Carvalho, Manuel Soares

Repartiment ¦ Seth Rogen, Jay Chou, Cameron Diaz, Christoph Waltz, Edward James Olmos

Aquel querido mes de agosto segueix les relacions sentimentals entre un pare, la filla i el seu cosí, tots tres músics d’un grup de música de ball. I tot això transcorre a l’estiu, al cor d’un poble de muntanya de Portugal, quan la gent torna a casa i fa festes majors. El 2009 va guanyar el premi BAFICI a la millor pel·lícula.

decine 20 ¦ juny 2011

Basada en la vida real de Marcos Rodríguez Pantoja, un home que, de petit, va ser venut pel seu pare a un pastor, amb el qual va aprendre a cuidar cabres, a caçar, a buscar menjar i a fer foc. Un dia però, el pastor va desaparèixer i el jove Marcos es va quedar sol, i va començar a conviure amb uns llops que va trobar en una cova.

De nit, en Britt Reid (Seth Rogen), hereu del gran imperi periodístic creat pel seu pare (Tom Wilkinson), decideix combatre el crim com un superheroi emmascarat conegut amb el nom de The Green Hornet. El seu company d’aventures serà l’expert en arts marcials Kato (Jay Chou).

Más allá de la vida

Aita

Títol original ¦ Hereafter Direcció ¦ Clint Eastwood Gènere ¦ Drama Producció ¦ Warner Bros. Pictures, Malpaso Productions, The Kennedy/Marshall Company Repartiment ¦ Matt Damon, Cécile de France, George McLaren, Frankie McLaren, Lyndsey Marshall L’últim film de Clint Eastwood narra la història de tres personatges que han tingut algun tipus de contacte amb la mort. Una periodista francesa que va ser a punt de morir durant el tsunami de 2004, un nen de Londres que perd a la persona que més estima en un terrible accident, i un nord-americà amb el do de poder comunicar-se amb els morts.

Camino a la libertad

Direcció ¦ José María de Orbe Gènere ¦ Drama Producció ¦ Eddie Saeta S.A. Repartiment ¦ Luis Pescador, Mikel Goenaga La pel·lícula que va ser guardonada amb el premi a la millor fotografia l’any 2010 a Sant Sebastià, ens trasllada a una casa vella deshabitada, on hi ha un guarda que la cuida, un capellà, llums i ombres... i tot plegat davant del pas del temps. Mentrestant, als racons més ocults de la casa es revela una història alhora íntima i col·lectiva. Una producció d’Eddie Saeta.

Cisne negro

Títol original ¦ The Way Back Direcció ¦ Peter Weir

Títol original ¦ Black Swan

Gènere ¦ Drama

Direcció ¦ Darren Aronofsky

Producció ¦ Imagenation Abu Dhabi FZ, Exclusive Films, National Geographic Films, On the Road, Point Blank Productions

Gènere ¦ Drama psicològic

Repartiment ¦ Jim Sturgess, Ed Harris, Colin Farrell, Saoirse Ronan, Dragos Bucur

Repartiment ¦ Natalie Portman, Mila Kunis, Vincent Cassel, Winona Ryder, Barbara Hershey

El protagonista narra en primera persona com, després de la invasió de Polònia pels alemanys (1939), va ser arrestat per l’exèrcit soviètic i empresonat a Sibèria, com va aconseguir escapar del gulag en companyia d’altres presos i, finalment, com fugint a peu des de Sibèria i travessant el Tibet, van acabar establint-se a l’Índia.

La Casita Blanca: la ciutat oculta

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures

Nina (Natalie Portman), una brillant ballarina que forma part d’una companyia de ballet de Nova York, viu completament absorbida per la dansa. La pressió de la seva mare, la rivalitat amb la seva companya Lily i les pressions d’un director molt exigent s’aniran incrementant, fins que quedarà incapacitada per distingir entre realitat i ficció.

Crepuscle: Lluna nova

Títol original ¦ The Twilight Saga: New Moon Direcció ¦ Chris Weitz Gènere ¦ Fantàstic Direcció ¦ Carles Balagué Gènere ¦ Documental Producció ¦ Els Quatre Gats Audiovisuals S.L. 1945-1955: són els anys de la Barcelona oculta. Enmig de tot, el meublé més famós de Barcelona és un testimoni de la història no oficial de la ciutat. Una crònica negra amb les aventures nocturnes de la burgesia barcelonina, la gent de l’espectacle i dels cercles del poder polític...

An Education

Producció ¦ Summit Entertainment, Imprint Entertainment, Troy Rodriguez Productions Repartiment ¦ Kristen Stewart, Robert Pattinson, Taylor Lautner, Nikki Reed, Ashley Greene Edward decideix abandonar Bella per mantenir-la allunyada dels perills del món dels vampirs. Amb l’ajuda d’en Jacob, Bella intentarà superar la ruptura amb Edward, però el perill no desapareixerà, ja que noves i sorprenents criatures sobrenaturals es creuaran en el seu camí.

Els mercenaris

Títol original ¦ The Expendables Direcció ¦ Lone Scherfig

Direcció ¦ Sylvester Stallone

Gènere ¦ Drama romàntic

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ BBC Films, Endgame Entertainment, Finola Dwyer Productions, Wildgaze Films

Producció ¦ Millennium Films, Nu Image Films, Road Rebel, Rogue Marble

Repartiment ¦ Carey Mulligan, Peter Sarsgaard, Alfred Molina, Dominic Cooper, Rosamund Pike

Repartiment ¦ Sylvester Stallone, Jason Statham, Jet Li, Terry Crews, Randy Couture, Mickey Rourke,

Jenny és una estudiant brillant de 16 anys que viu en un tranquil barri londinenc, i que només pensa en estudiar per a poder anar a Oxford. Però un dia coneix Brit, un home de 35 anys, que la sedueix amb sopars elegants, clubs i viatges. És així, que es veurà obligada a triar entre seguir amb en ell o bé anar a la universitat.

Després d’anys de corrupció, assassinats, traïcions i mentides en la seva política exterior, els Estats Units, amb l’ajuda d’altres nacions, crea en secret un equip amb el personal militar més capacitat per enderrocar a un dictador que ha causat molts problemes en un país d’Amèrica llatina durant més de 20 anys.

decine 20¦juny 2011

Actualitat

La BCFC a Canes La Barcelona-Catalunya Film Commission (BCFC) va participar, del 13 al 17 de maig, al marc del Festival de Cinema de Canes. El Marché du Film, que molts el consideren la cita cinematogràfica més important d’Europa, va celebrar-se de l’11 al 22 de maig en aquesta localitat francesa. La BCFC va estar present a l’estand del Cinema Espanyol sota el rètol de “Catalan Films & TV”. Van estar distribuint material promocional, amb informació de contacte i procediments per rodar a Catalunya, i un directori de la xarxa d’oficines d’atenció als rodatges que, a dia d’avui, compta amb més de 160 membres repartits per tot el territori català. Ha jugat a favor de la BCFC el fet que el balanç de produccions de l’any 2010 hagi estat tan positiu, amb més de 1940 produccions registrades a Catalunya. Aquestes xifres situen el nostre país com un dels principals platós de rodatge a Europa. A més, en el darrer any, Catalunya ha acollit, més que mai, a directors de gran prestigi com Steven Soderbergh o Jaume Balagueró, i a actors reconeguts a nivell nacional i internacional, com per exemple Ewan McGregor o Antonio Banderas.

Primeres imatges de 'Mientras duermes'

Luis Tosar, el pervers protagonista del film

Aquest passat mes de maig ja es van donar a conèixer les primeres imatges i el pòster de la nova pel·lícula de Jaume Balagueró, Mientras duermes. El film, que ja es troba en fase de postproducció, compta amb un repartiment encapçalat per Luis Tosar i Marta Etura. Acompanyen els protagonistes Alberto San Juan, Iris Almeida, Pep Tosar, Petra Martínez, Margarita Rosed, Oriol Genís, Amparo Fernández i Roger Morilla, entre d’altres. Mientras duermes tracta d’un home, en César, que treballa com a porter en un edifici on hi ha diversos pisos. La seva feina no la canviaria per res del món, ja que és així que pot tenir a tota una comunitat controlada. Però en César guarda un secret i juga a un joc molt particular: li agrada fer mal a les persones. L’últim objectiu que s’ha proposat és la veïna del 5è B, però haurà d’anar molt amb compte que la situació no es compliqui i el joc es torni contra ell. El film, que s’estrenarà l’octubre vinent, és una producció de Castelao Productions, que compta amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola i Canal Plus.

'La mosquitera' s’estrenarà a França L’última pel·lícula d’Agustí Vila, tantes vegades premiada a nivell nacional i internacional, travessa els Pirineus i se’n va cap a França. Bodega Films distribuïrà al país veí la producció d’Eddie Saeta i Televisió de Catalunya, que a Espanya va ser distribuïda el 2010 per Baditri. El film, a més, va ser un dels sis pels quals van atorgar

decine 20 ¦ juny 2011

el Premi Ciutat de Barcelona al productor català Lluís Miñarro. Amb un repartiment de luxe (Eduard Fernández, Emma Suárez, Geraldine Chaplin, Fermí Reixach i Martina García, entre d’altres), La mosquitera va assolir a Espanya un total de 23.235 espectadors. De ben segur, que aquest drama familiar en què Agustí Vila retrata uns personatges que imposen barreres als seus sentiments, també obtindrà èxit a França.

Voddler anuncia la seva arribada a Espanya Voddler és un portal online que ofereix pel·lícules, sèries de televisió i documentals directament des del navegador de l’usuari. Fa uns dies va anunciar, de manera oficial, la seva intenció d’estendre pròximament el seu negoci a Espanya. És així, doncs, que el servei de cinema online que ha triomfat i que està triomfant tant a Escandinàvia, està previst que arribi al nostre país al setembre. L’estratègia de Voddler és oferir el vuitanta per cent del seu contingut completament gratis, suportat i finançat únicament amb anuncis i basat en el protocol P2P per a la transmissió de totes les dades. El vint per cent restant segueix el model del ja famós i estès mundialment iTunes, una altra estratègia en la qual tothom que vol veure una pel·lícula o un capítol de televisió, cal que pagui. A més, Voddler no només pot consultar-se i visitar-se des de l’ordinador, sinó que també s’hi pot accedir a partir de l’iPhone, de l’iPad, o Android. El model d’emissió de Voddler, basat a oferir continguts gratuïts mitjançant anuncis, pot representar un bon pas endavant al mercat legal de sèries i pel·lícules en streaming al mercat espanyol.

'Águila Roja', la segona millor estrena espanyola de l’any

L’adaptació cinematogràfica de la sèrie de tv

Produïda per Versátil Cinema i Globomedia, Águila Roja, que és a les sales des del 20 d’abril, ja s’ha convertit en la segona millor estrena de cinema espanyol de l’any, per darrera de Torrente 4: Lethal Crisis. Aquest llargmetratge d’aventures s’ha basat en la sèrie d’èxit emesa a TVE que porta el mateix títol. Ambientada a Espanya de la mateixa manera que a la sèrie, al segle XVII, la pel·lícula Águila Roja parla del valor, l’amistat, la noblesa i l’amor. Protagonitzada per David Janer, Javier Gutiérrez, Francis Lorenzo, Myriam Gallego, Inma Cuesta, Roberto Álamo, Pepa Aniorte, Santiago Molero i Xabier Elorriaga, entre d’altres, Águila Roja va recaptar, amb tan sols els cinc primers dies de projecció als cinemes, 1,7 milions d’euros.

II Jornades de Cine Urgente als Cines Alexandra de Barcelona Cine Urgente és un col·lectiu de professionals que s’ha unit per donar sortida urgent a idees i projectes cinematogràfics al marge de subvencions i engranatges industrials. És així, que Cine Urgente va néixer per donar resposta a una situació que, actualment, es troba bloquejada per la dependència de grans equips i infraestructures amb els què molts projectes no hi poden comptar. Es vol donar, doncs, una oportunitat a la distribució de bones idees revisant el model actual. Les II Jornades de Cine Urgente se celebraran els dies 6,7 i 8 de juny als Cines Alexandra de Barcelona. Cadascun d’aquests dies rebrà el protagonisme d’un llargmetratge diferent. Aquests són Félix y Nati, de Lydia Zimmermann i Isaac P. Racine, 7 días sin voz, d’Ona Planas i Kike Barberà Peregrina, i Cartes a una desconeguda, de Manu Balaguer i Anna Petrus. El cartell d’aquestes jornades el completen una selecció de peces de tots els gèneres i durades, produïdes per professionals que estan al marge de la indústria cinematogràfica.

Collet-Serra crea una productora per a joves directors

El director durant el rodatge de Sin identidad

El director català afincat als Estats Units, Jaume Collet-Serra, ha creat, juntament amb Juan Solá, una productora perquè joves directors espanyols puguin rodar els seus primers projectes. Sota el nom d’Ombra Films, s’encarregarà de generar pel·lícules de baix pressupost en anglès i emmarcades dins dels gèneres de terror, thriller i fantàstic. D’aquesta manera els projectes realitzats per nous talents del país tindran l’oportunitat d’accedir al mercat cinematogràfic anglosaxó. Ombra Films, fundada per StudioCanal, ja té un primer projecte en marxa. L’escollit ha estat Mindscape, un thriller psicològic que dirigirà Jorge Dorado, que s’inicia al cinema després d’una carrera destacada dins el món publicitari. El guió, que ha estat escrit per Guy Holmes, tracta d’un home que té l’habilitat d’entrar dins els records de les persones, i que té la missió de descobrir si una adolescent de setze anys és una psicòpata o bé la víctima d’un trauma. Es rumoreja que els protagonistes del film seran Ivana Baquero (El laberinto del Fauno) i Ben Richards (Policía de barrio). Tot i que Jaume Collet-Serra ha fet pública la seva intenció de realitzar projectes propis per a Ombra Films, ha assegurat que, ara per ara, la seva prioritat és la promoció de nous talents.

'Sonata per a violoncel', el primer film sobre la fibromiàlgia

El nou Espai Nunes de la seu de l’Acadèmia del Cinema Català va acollir, el passat 11 de maig (Dia Mundial de la Fibromiàlgia), la presentació del projecte Sonata per a violoncel, un llargmetratge que té la intenció de fer visible aquesta malaltia. Segons va informar la productora KaBoGa, hi ha un milió i mig de ciutadans espanyols que pateixen fibromiàlgia, i un noranta per cent dels enquestats en un estudi que s’ha fet sobre el tema, no coneixen quins són els seus símptomes. Aquest projecte es finançarà, en bona part, a través d’una campanya de micromecenatge. Per a fer-ho, l’equip responsable de la pel·lícula ha creat un web (www. sonataparaviolonchelo.com) des d’on s’espera rebre aportacions econòmiques que van dels deu euros fins als mil. A més, el film complementarà el seu finançament a través d’ajudes culturals, d’inversions de productores, de publicitat i de patrocinis. La presentació de Sonata per a violoncel van conduir-la Anna Maria Bofarull, directora del film, Maite Buenafuente, actriu implicada en el projecte, Gerard Pastor, músic responsable de la banda sonora, Maite Rivera, representant de l’Associació d’Afectats de Fibromiàlgia, i Esther Bachs de KaBoGa. És la primera vegada que es tracta la malaltia al cinema tant a nivell nacional com internacional, i serà una coproducció entre Espanya, Alemanya i Suècia.

'El cuerpo', una nova producció de Rodar y Rodar La productora catalana Rodar y Rodar aposta de nou pel thriller amb El cuerpo. Aquesta pel·lícula suposarà el debut com a director d’Oriol Paulo, guionista de Los ojos de Julia, la qual s’ha estrenat en diversos països i ja ha recaptat més de tretze milions d’euros. El cuerpo explicarà la història d’un policia, Jaime Pena, que és enviat a investigar la desaparició del cos d’una dona en un dipòsit de cadàvers. Tal i com va dir un dels productors del film, Joaquin Padró, “serà un thriller fosc i psicològic molt proper a l’estil de Hitchcock”. Al seu torn, Paulo va afegir que la pel·lícula “també tindrà influències de Misery, de Rob Reiner”. Està previst que el rodatge del film comenci el gener de l’any que ve, per la qual cosa el càsting encara s’ha de determinar. El cuerpo serà una producció de Rodar y Rodar amb Antena 3 Films i Chromosome 22.

decine 20¦juny 2011

Actualitat

Homenatge al Gaudí i al Goya d’Honor 2011

Mario Camus, Joel Joan, Enrique González Macho i Esteve Riambau durant la presentació

L’Acadèmia del Cinema Català i l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas d’Espanya han arribat a un acord de col·laboració amb l’objectiu de promocionar l’obra dels premis d’honor que atorguen, cada any, les dues entitats. Tant és així, que el passat 23 de maig, l’Espai Nunes de l’Acadèmia del Cinema Català va acollir la presentació de l’homenatge i la retrospectiva dedicada a Mario Camus, Goya d’Honor 2011. Aquest homenatge es va fer efectiu gràcies al cicle que va acollir la Filmoteca de Catalunya, la qual es va sumar a la causa amb la programació d’una selecció de pel·lícules de Camus,

Jacques Leonard, documental i exposició L’obra del muntador de films, fotògraf i escriptor, Jacques Leonard (París 1909 – L’Escala, Girona 1995) ha estat protagonista aquests últims dies als cinemes Alexandra i seguirà sent-ho les properes setmanes a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El passat 24 de maig es va fer la presentació oficial del documental Jacques Leonard, el payo Chac i de l’exposició fotogràfica Jacques Leonard. Barcelona Gitana. El documental, que es va projectar el 27 de maig a l’Alexandra, fa un recorregut per la vida del fotògraf francès. El film ha estat dirigit pel nét del protagonista, Yago Leonard, realitzador audiovisual, i produït per Curt Ficcions Curt Produccions, TVE i TVC. Al seu torn, a l’exposició Jacques Leonard. Barcelona Gitana podran veure’s les fotografies que el francès va fer durant dues dècades, entre els anys 50 i 70, als gitanos de Barcelona. L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona acull l’exposició des de l’1 de juny. La majoria de fotografies són de format mitjà en blanc i negre, produïdes després de casar-se amb Rosario Amaya, una gitana de les barraques de Montjuïc. Aquesta exposició anirà acompanyada d’un catàleg coeditat amb l’editorial La Fábrica, que inclourà 90 fotografies i textos tècnics i biogràfics.

decine 20 ¦ juny 2011

triades pel mateix director, entre les quals destaquen Young Sánchez, La casa de Bernarda Alba i Sombras en una batalla. A l’esmentada presentació van participar-hi l’homenatjat Mario Camus, Enrique González Macho, president de l’Academia espanyola, Joel Joan, president de la nostra Acadèmia, i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya. Al seu torn, a Madrid es retrà homenatge a Jordi Dauder, Gaudí d’Honor 2011, amb la projecció d’un seguit de llargmetratges protagonitzats per l’actor català i un col·loqui que comptarà amb la seva presència.

nova OFERTA DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

11 edicions+DVD A ESCOLLIR per només 24€ pel·lícules a escollir: ELISA K, de Judith Collell i Jordi Cadena HEROIS, de Pau Freixas promoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

+ informació:: info@decine.cat - 93 511 6690 - www.facebook.com/decine

Actualitat

Museu del Cinema de Girona

Activitats des del primer dia Aquest mes de juny, el Museu del Cinema de Girona obre la seva programació el mateix dia 1 amb el passi d’El cielo sobre Berlín (1987), de Wim Wenders, l’última pel·lícula del cicle “Arquitectures de cinema”, que ja va comptar amb la projecció de dos documentals i una ficció el passat mes de maig. Al seu torn, el dijous dia 2, podrà veure’s el documental del mes. En aquesta ocasió, el film que es projectarà serà Screaming Men, de Mika Ronkainen (2003), una pel·lícula que ens parla sobre l’art de cridar. Un grup de cant coral finlandès viatja per tot el món per cantar d’una manera molt especial. Els nois del cor Mieskuoro Huutajat, vestits amb americana negra i camisa blanca, són l’únic cor que actua cridant i xisclant. Allà on van sempre troben la mateixa resposta del públic: sorpresa i confusió. Però aquesta no és la única singularitat per la qual són famosos arreu del món. Al cicle “Parlem de Cinema?”, el dijous 9, es debatrà sobre Brazil, de Terry Gilliam (Gran Bretanya, 1985), una pel·lícula que ens mostra una visió surrealista sobre un futur perfecte en el qual impera la tecnologia.

decine 20 ¦ juny 2011

Però el protagonisme, aquest mes, se l’emporta Fernando Pessoa, ja que ha estat l’escollit perquè, com cada any durant el mes de juny, diverses entitats culturals de la ciutat puguin commemorar plegades un gran personatge de les lletres universals. Aquest any ho faran el dimecres 15 amb la projecció de Requiem, d’Alain Tanner (França,1998), un film en el què en Paul arriba a Lisboa amb la intenció de contactar amb el fantasma de Fernando Pessoa. Pel que fa al cicle “Cinema i Solidaritat”, que aquest mes s’efectuarà el dimarts dia 28, es podrà gaudir de la pel·lícula de Sherry Hormann, Flor del desierto (2009). Un film que ens explica com Waris Dirie, nascuda a Somàlia en una família de pastors nòmades, es va convertir en una de les models més sol·licitades dels anys 90 i en ambaixadora especial de l’ONU (1997-2003) contra la mutilació genital femenina. Per últim, i com és habitual, el Museu ofereix tots els dissabtes i tots els diumenges, a les 17h. i a les 11h. respectivament, la projecció de diferents capítols de la popular sèrie d’animació de la factoria Cromosoma Produccions de Barcelona: Les tres bessones.