Decine 28 by Utopia Global

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 28 - abril-maig 2012 - 3€

[REC]3 Génesis Leticia Dolera, sang i fetge THE PELAYOS EDUARD CORTÉS INAUGURA MÀLAGA ALBERT GUINOVART UN CATALÀ A ‘THE ARTIST’ DOSSIER AMB LA MIRADA DE MARC RECHA EL CUERPO I ALTRES RODATGES DE PRIMAVERA

filmoteca.cat

Plaça Salvador Seguí El Raval, Barcelona

Sumari EDITORIAL 05

Canvis profunds a la indústria audiovisual

EN PRIVAT 30

LA IMATGE 07

OFICIS DEL CINEMA

The Pelayos

PORTADA 08

Albert Guinovart Direcció de producció: Toni Carrizosa

DOSSIER

[REC]3, Génesis

Univers Marc Recha

ESTRENA

TV EN SÈRIE

Llums vermells

Dictado

RODATGE

El perfecto desconocido

Cuchillo de palo

The Pelayos

43 Los últimos días, Concepción Arenal, Desclassificats

El sexo de los ángeles

Emergo

Cuchillo de palo

Els jocs de la fam

El perfecto desconocido

Llums vermells

Mireia Ros

REC3: Génesis

Redención, Faust

La invención de Hugo, Los Idus de Marzo

FESTIVAL 24

Docs Barcelona 2012

TAQUILLA

DE FORA 26

El cuerpo, El retaule del flautista

CRÍTICA

PERFIL 22

The Corner

La fi del món segons Jeff Nichols

Una taquilla plena de “llums vermells”

OPINIÓ

ACTUALITAT

Les apostes del cinema català davant un horitzó de recessió

52 DVDs Notícies breus

36 decine 28 ¦ abril-maig 2012

Facultat de Comunicació Blanquerna-URL Graus

Màsters URL

· Periodisme · Cinema i televisió · Publicitat i Relacions Publiques · Relacions Internacionals*

· Direcció de cinema i televisió · Producció i gestió de l’empresa audiovisual

Postgraus URL

· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització · Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó) · Estratègia i creativitat publicitàries · Comunicació política i social · Producció i Comunicació Cultural · Direcció d’art en publicitat

· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències · Publicitat digital · Comunicació aplicada a multimèdia

Doctorat · Estudis Avançats de Comunicació

Màsters universitaris

* Pendent d’aprovació per part de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya

c. Valldonzella, 23. 08001 Barcelona Tel. 93 253 31 08 infofcc@blanquerna.url.edu

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus, Carles Perelló COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Laura Duran, Marc Fàbregas, Esther Fernández, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Cevagraf SCCL DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones EDITA

CANVIS PROFUNDS A LA INDÚSTRIA AUDIOVISUAL Jordi Roigé, Editor El cicle econòmic que viu el sud d’Europa s’ha instal·lat definitivament en l’audiovisual. Catalunya va iniciar fa un parell d’anys les retallades en tots els àmbits, i l’audiovisual no n’és una excepció. Ara, però, li toca el torn a la resta d’Espanya. El govern central ja ha anunciat reduccions molt importants a RTVE, que afecten directament a la producció de sèries televisives i de pel·lícules. RTVE i ICAA són els autèntics motors de l’audiovisual a Espanya. Aquest procés tindrà, ja té, unes conseqüències immediates. Primer, es produirà menys, no hi haurà tantes pel·lícules. Cosa que és coherent amb determinats corrents d’opinió dins de les administracions i les grans productores, que sempre han vist la facilitat d’accés al plató de productores petites com una distorsió del mercat i una competència deslleial. Una altra conseqüència és que es reduiran els pressupostos de les pel·lícules. De fet, amb l’actual cicle econòmic i la implantació definitiva de les eines digitals de producció, postproducció, projecció i difusió és més econòmic fer cinema avui que fa cinc anys. Les administracions públiques, assetjades per uns dèficits galopants, han teixit darrerament un discurs liberal ferm, també en la cultura. Allò que no té mercat, no val la pena. Consideracions ideològiques a banda, la realitat és la que és. Es produirà molt menys i més barat. I per tant, l’accés als circuits d’exhibició comercial serà més difícil per al cinema català i espanyol, perquè el diferencial amb les majors serà dia a dia superior. I les administracions tenen avui menys capacitat per evitar aquest procés. En absència de recursos, caldria esperar de les administracions catalana i espanyola mesures proteccionistes cap al cinema europeu. Però aquest és un extrem amb qui ningú hi confia. Per tant, el sector de l’audiovisual es veu abocat a cercar noves fonts de finançament fins ara no explotades. El mecenatge, aquesta terra promesa en forma d’excepcions fiscals i tan desitjada com desconeguda, podria ser una opció. Però sempre serà a llarg termini. Mentrestant, el nostre cinema corre el risc de retrocedir a estadis de fa deu anys i llançar per la finestra un estratègia que s’ha traduït en la creació de nou talent, indústria i públic.

NOVA PERIODICITAT DE DECINE I MÉS DIGITAL Rambla de Catalunya 35, pral. 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

Decine estrena aquest mes d’abril nova periodicitat. Després de dos anys i mig de publicar-se mensualment, la revista en paper arribarà als quioscos i als subscriptors cada dos mesos. Aquest canvi respon a la necessitat d’optimitzar costos i alhora fer un canvi editorial estratègic. Els sis números anuals de la publicació tindran més pàgines i el contingut estarà més enfocat a l’anàlisi i el reportatge de fons. En paral·lel, Decine ha iniciat l’edició de Decine.cat, la publicació en format digital que complementa el paper amb actualitzacions diàries, publicació de vídeos, enllaços, participació... Aquest pas digital es fa absolutament necessari i cobreix la publicació d’aquells continguts més efímers. Amb el nou format digital i la nova periodicitat del paper, Utopia Global, editora de Decine, amplia la seva oferta al servei de l’audiovisual català i dels seus lectors, amb l’ànim d’incrementar el nombre de persones interessades en les nostres pel·lícules i tota l’actualitat que genera una indústria cabdal per a la nostra cultura i economia.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

La imatge 6

decine 28 ยฆ marรง 2012

The Pelayos “La història es basa en desbancar el poderós, en transformar-se en un petit David que derrota un gran gegant que en aquest cas és el casino, però que no deixa de ser una metàfora del poder o les instàncies més elevades.” Eduard Cortés, director

decine 28 ¦ març 2012

Portada

[REC] 3 Génesis PACO PLAZA, director:

“Aquesta pel·lícula és el somni de quan tenia 11 anys”

Tonio L. Alarcón

Hi ha entrevistes que acaben desenvolupant-se gairebé com una xerrada d’amics: disteses, fresques, divertides... I la veritat és que Paco Plaza i Leticia Dolera ho posen molt fàcil. Són dues persones senzilles i properes, i de seguida fan sentir relaxat als qui els envolten. Parlant amb ells, és fàcil veure perquè [REC]3: Génesis ha acabat sent una pel·lícula tan lliure i tan espontània. És un reflex de la seva pròpia personalitat, així com del seu amor compartit pel cinema fantàstic.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

decine 28 ÂŚ abril-maig 2012

Portada

Paco Plaza: La primera portada de Decine vam ser en Jaume i jo, crec! Sí, ho vau ser! Leticia Dolera: Pel primer [REC]? No, pel segon… LD: Què bé! PP: Som uns habituals de la revista. Deixeu-me començar pel principi. A què li teníeu por de petits? PP: Jo a res. Mai vaig ser un nen poruc en absolut. Bé, a la primera setmana de curs de segon d’EGB, vaig fingir estar malalt només per no enfrontar-me a un professor que es deia don Mariano, i que tenia fama de pegar amb el regle als nens. Les meves pors sempre han estat així, molt ximples. LD: Doncs jo sí, tenia por a la foscor. I en segueixo tenint. Si haig de caminar d’aquí a allà sense veure-hi gens, em moro de por. PP: Jo no. A mi no em fa cap por. LD: Mira què bé! PP: Igual és per ser miop. Em sento còmode sense veure-hi gens. I com vau descobrir el cinema fantàstic? PP: Per Chicho Ibáñez Serrador, pel programa Mis terrores favoritos. Allà va ser on vaig descobrir tots els clàssics de la Universal, de la Hammer… No profanar el sueño de los muertos, que em va quedar molt gravada en veure-la allà de petit… El increíble hombre menguante… És una cosa que trobo molt a faltar actualment, que llavors, en horari estel·lar d’audiència, tota Espanya veia cinema fantàstic i de terror. Crec que hi ha tota una generació de

cineastes més o menys de la meva edat, dècada a dalt, dècada a baix, que gràcies a Chicho ens hem criat des de molt petits amb el cinema de gènere. LD: Jo la primera vegada que vaig ser al cinema en la meva vida va ser per veure Fantasía. Era molt petita. Recordo entrar a un lloc fosc, i que tot es va inundar de llum i de colors. En aquella època sempre estava als núvols, imaginant coses: la fantasia era la meva forma d’existir. I gràcies a aquella pel·lícula, em vaig sentir dins de la pantalla, com si allò fos la meva vida. La meva mare diu que no em vaig desenganxar de la cadira ni un moment.

Paco: “Ara que la societat està més ‘zombificada’ que mai, quant més impersonals som, més humans són els monstres”

Què us agrada, del fantàstic? LD: Per a mi, és una forma de relacionar-me amb el que m’envolta. Des de petita, per a mi la fantasia ha estat el cristall a través del qual veure el món, així que m’aporta serenitat. En el sentit de que m’agrada veure que es pot entendre la vida a partir del fantàstic.

Leticia Dolera interpreta la Clara, una núvia que s’enfronta al dia més “feliç” de la seva vida

decine 28 ¦ abril-maig 2012

PP: Jo el crec és que el fantàstic permet codificar la realitat d’una manera que t’ajuda a entendre-la millor. No crec, per exemple, que hi hagi una pel·lícula més interessant per entendre el fenomen del racisme que El planeta de los simios. Parlar de les coses des d’un punt de vista metafòric, que és el que permet el gènere, en realitat t’ajuda a “disseccionar-les” amb més precisió, i penetrar més profundament en el que vols explicar. Perquè si no uses aquest tipus de recursos, pots acabar fent pel·lícules molt didàctiques, excessivament pedagògiques, i a ningú li interessa que l’adoctrinin quan va al cinema. Ens interessa que ens entretinguin i ens emocionin. Teniu una pel·lícula fantàstica preferida? PP: El increíble hombre menguante. LD: Només una? Jo escolliria Déjame entrar. Sou dels qui penseu en els zombis com a metàfora social o només us diverteix el mite? PP: Jo basculo entre les dues coses, i crec que ambdues són vàlides. Com a guionista o director, és impossible que no acabis oferint la teva visió sobre el món, i explicant coses que a tu t’importen. I encara que intentis al màxim evitar-ho, la teva personalitat i la teva forma de veure la vida acaben plasmades allà. En el moment que vam recuperar el zombi a [REC], no estava especialment de moda, i no ens plantejàvem que estiguéssim fent una reflexió sobre res, sinó simplement utilitzant una icona que ja existia. Però crec que, de pel·lícula a pel·lícula,

s’han produït diferències en el tractament dels zombis, i els que apareixen a [REC]3 resulten molt més humans. L’anàlisi a posteriori m’ha fet pensar que, ara que la societat està més “zombificada” que mai, quan més impersonals som, més humans són els monstres. No només en la meva pel·lícula, també a The Walking Dead i altres productes similars... Crec que hi ha una tendència general sobre aquest tema. No et sembla? LD: Totalment. Ho subscric! Escolliu-ne una: Zombies Party o Amanecer de los muertos? PP: Jo, Amanecer de los muertos. LD: Jo escolliria [REC]3: Génesis… PP: Amanecer de los murtos és una gran pel·lícula. LD: Sí, m’ho vaig passar molt bé amb ella. Però amb [REC]3 crec que t’ho passes encara millor. Paco, permet-me ser malpensat. [REC] va néixer com a conseqüència de la vostra experiència amb OT: La película? PP: Sí, és un derivat d’això. No, seriosament, va néixer, bàsicament, de veure telebrossa. Ho hem explicat moltes vegades: va sorgir de veure Aquí hay tomate. El gènere zombi ens anava molt bé per parlar de la manipulació mediàtica, del pa i circ, que és un tema preocupant… Potser ens en vam adonar més a posteriori, però vam fer un retrat molt poc amable dels mitjans de comunicació. Vam fer un discurs sobre què és real, què no ho és, i com el fet de col·locar una càmera pot legitimar el que ocorre.

Leticia, t’hauria agradat fer el paper de la Manuela Velasco? LD: Si ara penso en la Clara, el meu personatge de [REC]3, no el canviaria per res. Perquè és un paper que ofereix moltíssims colors i passar per moltíssims estats, i com a actriu és un regal, perquè és un divertiment total. O sigui que no. Així i tot, la vas parodiar a Spanish Movie… LD: Sí, amb un moc penjant! Jo me’l volia menjar, però no em van deixar. Encara que et dic una cosa: si m’haguessin fet el que li van fer a la Manuela, deixar-me en un lloc a les fosques sense veure-hi gens, m’hauria acollonit de debò.

Leticia: “Com a actriu, el meu paper és un regal perquè és un divertiment absolut”

Paco, d’on va sorgir la idea de dividir la tercera i quarta part de la saga entre Jaume Balagueró i tu? PP: D’una manera molt senzilla. D’una banda, no volíem que es fessin pel·lícules de la marca [REC] sense que nosaltres tinguéssim un cert control sobre elles. I per l’altra, tampoc volíem estar uns altres quatre anys dedicats a això i treballant junts… I aquesta custòdia compartida ens permetia

mantenir el control creatiu sobre la saga i tenir temps per dedicar-nos a altres coses. Tota l’experiència de [REC] ha estat una meravella, però ha estat com una carrera universitària: portem cinc anys. Quina ha estat la implicació del Jaume? PP: És productor creatiu de la pel·lícula. La seva implicació ha estat, bàsicament, estar aquí per al que necessitéssim d’ell, com una mena de targeta del RACC d’assistència a la carretera. Tot un luxe. Va ser l’anunci que vau fer per Port Aventura, Luna di miele, luna di sangue VII, un assaig per a [REC]3: Génesis? PP: Més que un assaig és una picada d’ullet, una broma. Com que ja sabíem que anàvem a fer [REC]3, que la Leticia es vestiria de núvia i tal, se’ns va ocórrer com a cosa simpàtica. Leticia, et va ajudar a ficar-te en el paper el vestit de Rosa Clarà? LD: Home, jo sentia que aquest vestit de núvia era el meu uniforme de superheroïna. A la primera part de la pel·lícula, quan està intacte, el fet de posar-me’l em feia sentir especial, que aquelles eren les meves noces. I quan estava brut, destrossat, em feia sentir molt cool. Em va ajudar molt, sí, per a les fases que anava travessant. Perquè el vestit evoluciona durant el metratge, al costat del personatge. Així, imagino que hi havia diversos vestits en diferents graus de degradació. LD: Sí, n’hi havia deu. Hi havia el net amb el cancan, i que era perfecte... Després n’hi

Diego Martín, el nuvi, també viurà una situació extrema i delirant

decine 28 ¦ abril-maig 2012

+ s t u n i M 5 0h 0 . 0 1 .00 a 0.00 h 7 e D 0a1 res / 0 . d 8 n e e div /D a s e s g n n u dill me __De btes i diu sa __Dis

s a n e T i d r Jo

per ssites illors e c e sm ue n t el q e casa i le o t s â&#x20AC;? ten tir d uts + ns de sor liure. n i M â&#x20AC;&#x153;5 sl ba Amb format a el teu temp n i p estar anacions recom

havia un altre amb menys capes dins, per al moment del ball... més còmode i una miqueta més curt... I després diferents nivells de brutícia, sang... Tallat, sense tallar... Paco, tinc la sensació de que és la teva pel· lícula més lliure. PP: Sí, al costat de Cuento de Navidad, és amb la que m’he sentit més lliure. Però amb aquesta, encara més. És exactament la pel·lícula que a mi m’agradaria anar a veure al cinema, el meu somni de quan tenia onze anys. És veritat que l’èxit de les dues anteriors et dóna una responsabilitat cap al seu públic, però també et dóna molta llibertat, perquè saps que es veurà, que tindrà una repercussió... Crec que al metratge es pot percebre que és una espècie de crit de llibertat. Gairebé no puc entendre com me l’han deixat fer! El guionista, Luiso Berdejo, sol demanar-me que li faci una espècie de llista dels Reis Mags del que vull que surti. I aquesta vegada no la vam fer, perquè és que el guió és la mateixa llista. LD: La veritat és que sí. És que té de tot: humor, amor... PP: A mi em costa molt dissimular com n’estic d’entusiàstic, amb la pel·li.

creatius... Fas que tothom creixi. Els que treballen amb tu treuen el millor de si mateixos. PP: Com Mourinho! Per què escollir Gavilán y paloma i Eloise com a leit motifs personals? PP: Home, perquè són dues icones musicals. Gavilán y paloma és un homenatge a

És que la sensació que deixa és que us ho heu passat molt bé fent-la. PP: Va ser un rodatge molt agradable. LD: Jo m’ho vaig passar increïble! No volia que acabés... Volia que rodéssim la sèrie: Las aventuras de Koldo y Clara! PP: Ningú volia que s’acabés. És que, clar, estàvem jugant amb uns codis que, si t’agrada el gènere, t’ho passes molt bé aplicant-los. La lluita, la serra, corrent amunt i avall... Va ser molt bonic. LD: També perquè tu aconsegueixes crear aquest clima. Tothom està a gust, tots senten que tenen el seu espai per ser

en Jaume, perquè quan ens vam conèixer, al Festival de Zaragoza del 95, ell la va cantar, i l’emociona molt. Quam vam fer OT: La película, déiem als xavals que l’haurien de cantar. I Eloise, perquè és una cançó que em fascina. Tino Casal em sembla un músic hiperavançat al seu temps: quan era nen, per a mi era com una espècie de personatge de la Marvel.

Paco: “L’experiència de [REC] ha estat meravellosa, però és com una carrera universitària: portem cinc anys”

El desconcert total s’apoderarà del nuvi i els convidats al casament

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Estrena

Producció catalana

Llums vermells Després de presentar-se al Festival de Sundance i convèncer la crítica i el públic, la nova cinta de Rodrigo Cortés (Buried), un thriller paranormal protagonitzat per estrelles de Hollywood com Cillian Murphy, Robert De Niro i Sigourney Weaver, ha arrasat a les nostres taquilles. El film, de la mateixa manera que Buried, està produït i rodat a Catalunya.

Peu d’afotuWeaver i Cillian Murphy, dos dels protagonistes del film Sigourney

Rodrigo Cortés va sorprendre tothom amb la claustrofòbica Buried, on Ryan Reynolds patia durant noranta minuts tancat dins una caixa enterrada enmig del no-res. Ara, explora el terreny sobrenatural amb la història d’un equip d’investigadors de fraus paranormals format per la cap, Margaret Matheson (Sigourney Weaver) i els seus ajudants, Tom (Cillian Murphy) i Sally (Elizabeth Olsen), que treballen defensant la ciència racionalista. Al seu camí apareix Simon Silver (Robert De Niro), un vident cec considerat el psíquic més important de tots els temps, que fa trenta anys que es troba desaparegut. Tom comença a desenvolupar una obsessió malaltissa per Silver, que posseeix un magnetisme que es reforça de forma perillosa amb cada nova manifestació de fets inexplicables. El rodatge es va dur a terme entre Barcelona i Toronto i la direcció de fotografia va a càrrec de Xavi Giménez, que ha treballat en films com Darkness, de Jaume Balagueró o El maquinista, de Brad Anderson. Cortés ha explicat que els passis de la pel·lícula a Sundance l’han ajudat a “valorar les reaccions del públic”, i això ho utilitzarà per fer “petits ajustos que portaran la pel·lícula a assolir

decine 28 ¦ abril-maig 2012

el seu punt òptim”. La cinta ja ha tancat un acord de distribució amb Millennium Entertainment per a la seva estrena als Estats Units. Segons la distribuïdora, el nou film de Cortés els ha entusiasmat.

Títol original¦ Red Lights Direcció¦ Rodrigo Cortés Gènere¦ Thriller Producció¦ Nostromo Pictures, Televisió de Catalunya, Cindy Cowan Entertainment Repartiment¦ Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert DeNiro, Elizabeth Olsen, Leonardo Sbaraglia Estrena¦ 2 de març

Producció catalana

Dictado La 62a edició de la Berlinale va programar a la seva secció oficial l’últim film del director i productor català Antonio Chavarrías, Dictado, un thriller psicològic sobre el mal, la innocència infantil, la culpa i la por. Un viatge de la llum a la foscor de la mà d’Oberon Cinematogràfica, la productora del film guanyador de l’Ós d’Or 2009, La teta asustada.

Peu d’afotu Juan Diego Botto reviurà uns records i unes pors que havia decidit oblidar

En Daniel i la Laura són un matrimoni jove que encara no ha tingut fills i decideix acollir a casa seva, de manera temporal, la filla d’un amic de la infantesa d’en Daniel que acaba de suïcidar-se. Mentre la Laura, poc a poc, aconsegueix que la nena retrobi les ganes de viure, en Daniel comença a sentir-se amenaçat per alguns comportaments de la petita, que desperten en ell pors i sentiments d’un passat que havia decidit enterrar. El film està protagonitzat per Juan Diego Botto (Martín Hache, La mujer del anarquista) i Bárbara Lennie (Los condenados, La piel que habito), amb la nena Mágica Pérez i els catalans Marc Rodríguez, Àgata Roca i Nora Navas. Va ser rodat majoritàriament a Barcelona i la seva província i, tot i que el guió és del mateix Chavarrías, es basa en una idea original del dramaturg Sergi Belbel. “Amb Dictado vaig voler construir una història que creixés com una amenaça. Una amenaça incerta que, poc a poc, anés apropiant-se de tots els personatges fins a convertir-los en víctimes d’un perill cada vegada més immediat”, explica el director. És una pel·lícula dominada pel mal però sense personatges malvats. “La culpa i la por poden arribar a ser destructius, poden anular la

voluntat de qualsevol persona i arrossegar-la a la irracionalitat”, continua Chavarrías. El cineasta, autor de Susanna, Volverás o Las vidas de Celia, de temàtiques més socials, debuta amb Dictado en el gènere del thriller.

Direcció¦ Antonio Chavarrías Gènere¦ Thriller Producció¦ Oberon Cinematogràfica Repartiment¦ Juan Diego Botto, Bárbara Lennie, Mágica Pérez, Marc Rodríguez, Ágata Roca, Nora Navas Estrena ¦ 9 de març

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Estrena

Producció catalana

El perfecto desconocido El director Toni Bestard posa l’ull en la Mallorca més desconeguda, entre l’opacitat de la Tramuntana, durant un gris hivern, on un misteriós viatger arriba a un poble aïllat. Els habitants el reben amb il·lusió, però l’estranger té unes altres inquietuds. La falta de comunicació és el mar de fons d’aquesta pel·lícula protagonitzada per Colm Meaney i Vicky Peña.

L’irlandès Peu d’afotuColm Meaney és un desconegut, perdut a Mallorca

Mark O’Reilly aterra a la vila i s’instal·la en una petita botiga abandonada, tancada des de fa molt de temps. La figura d’aquest modern Mr. Marshall omple d’esperança els veïns, convençuts què reobrirà el negoci i reactivarà l’economia local. El que no saben és que O’Reilly no té cap intenció de fer-ho, la raó que l’ha empès fins allà s’oculta rere una vella fotografia polaroid, relacionada misteriosament amb el paisatge autòcton. El desconegut tractarà de buscar respostes mentre es converteix en un referent inesperat per a uns personatges desarrelats que exterioritzen per primer cop els seus sentiments. La pel·lícula és un reflex de la realitat multicultural que viu Mallorca des de fa anys. Motius laborals o de comoditat han reunit, en un territori molt petit, gent de tot el món durant dècades. Molts elements són part de la memòria del propi Toni Bestard, nascut en un poble de la Serra de la Tramuntana ¦ “La idea és que el paisatge sigui un personatge actiu. Encara que plasmem històries molt humanes, l’ambient rural en què conviuen és determinant per comprendre gran part de la psicologia dels personatges”.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

L’actor irlandès Colm Meaney, conegut pel seu paper a la saga Star Trek ¦ La nova generació, i involucrat “d’una manera molt personal” en el projecte, els barcelonins Vicky Peña i Biel Duran i l’últim Premi Goya a la millor actriu de repartiment, Ana Wagener (La voz dormida), encapçalen el repartiment. El perfecto desconocido és una producció de Singular Audiovisual, en coproducció amb Televisió de les Illes Balears, d’Optim TV i Palma Pictures, amb el recolzament de Televisió de Catalunya, i que va ser seleccionada al Palm Springs Film Festival de Califòrnia.

Direcció ¦ Toni Bestard Gènere ¦ Drama Producció ¦ Singular Audiovisual, Optim TV, Palma Pictures Repartiment ¦ Colm Meaney, Vicky Peña, Biel Duran, Ana Wagener Estrena ¦ 23 de març

Producció catalana

Cuchillo de palo La cineasta paraguaiana Renate Costa s'endinsa en el relat d'una tragèdia social del seu país que ella va viure en primera persona, quan el seu tiet Rodolfo Costa va ser assassinat fa més de deu anys. La raó de la seva mort: ser homosexual. El film, produït a Catalunya i nascut del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, ha visitat festivals d’arreu del món.

Peudirectora, d’afotu Renate Costa, i el seu pare, un dels eixos principals del documental La

En Rodolfo va ser l’únic germà del pare de la Renate que no va voler ser ferrer, com l’avi. Al Paraguai dels vuitanta i sota la dictadura d’Alfredo Stroessner (1954-89), volia ser ballarí. Cuchillo de palo és la recerca de la seva vida i el descobriment de la seva inclusió a una de les llistes d’homosexuals o “108”, motiu pel qual va ser arrestat i torturat. Encara avui en dia, quan al Paraguai s’acusa algú de “108”, és una ofensa greu, tot i que molta gent jove desconeix l’origen tràgic de l’expressió. La versió oficial és que Rodolfo va morir de “tristesa”, un sentiment que mai va predominar en la seva vida, segons Costa. El silenci i la vergonya continuen ben vigents. A través dels testimonis de persones que van conèixer en Rodolfo Costa i integrants de la comunitat gai i lèsbica del Paraguai, el film mostra el gran estigma que gira al voltant del fet homosexual en aquest país sud-americà. Cuchillo de palo va ser exhibit a la secció Panorama del Festival de Berlín 2010 i ha seguit des de llavors un recorregut internacional imparable. El documental narra l’enfrontament entre dues generacions: la dels pares que consideren l’homosexualitat com un sacrilegi, i la dels fills que descobreixen escandalitzats els abusos

que ha patit aquest col·lectiu. Sense anar més lluny, la confrontació ideològica entre Renate Costa i el seu pare, de mentalitat conservadora. “El meu documental és el retrat d’un fantasma. Perquè el meu tiet, tot i ser mort, està constantment en tots els plans”, afirma Costa.

Direcció ¦ Renate Costa Gènere ¦ Documental Producció ¦ Estudi Playtime, Televisió de Catalunya Estrena ¦ 9 de març

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Estrena

Producció catalana

The Pelayos A principis dels anys noranta, una família va dissenyar un mètode infal·lible per guanyar als casinos d’arreu del món, aprofitant la imperfecció de la ruleta. Eduard Cortés trasllada aquesta història real al cinema, en un film protagonitzat per Daniel Brühl, Miguel Ángel Silvestre, Lluís Homar, Oriol Vila, Blanca Suárez i Eduard Fernández, que inaugura l’edició d’enguany del Festival de Màlaga.

Peu d’afotu Oriol Vila, Daniel Brühl i Miguel Ángel Silvestre, amos del casino

Rodada a cavall entre la Costa Brava (Gran Casino de Lloret de Mar), l’illa de Mallorca i Barcelona, The Pelayos és una pel·lícula sobre les ganes de viure i de menjar-se el món de quan es tenen vint anys. Els fills de Gonzalo García-Pelayo troben la forma de guanyar-se la vida de la manera més divertida i excitant, com mai haurien imaginat. El director Eduard Cortés (Ingrid, El pallasso i el Führer, Otros días vendrán, La vida de nadie) defineix el film com “emocional i intens, ple d’adrenalina, on l’acció, l’humor, les aventures i el suspens conflueixen en una història que no deixa indiferent”. Un viatge conduït per l’Iván, personatge interpretat per Daniel Brühl. Els Pelayo, van fer “saltar la banca” de casinos dels cinc continents: Amsterdam, Las Vegas, Austràlia, París, Madrid, Macao… Van acabar convertint-se en una llegenda, no només en ambients del món del joc, sinó que la seva gesta va transcendir fronteres i es va fer coneguda mundialment. La pel·lícula és una producció d’Alea Docs & Films i Bausan Films, en col·laboració amb Televisió de Catalunya. La música va a càrrec de Micka Luna, reconegut compositor autor de bandes

decine 28 ¦ abril-maig 2012

sonores com Son & Moon. Diario de un astronauta, de Manuel Huerga, o Ingrid, del mateix Cortés. La fotografia la signa David Omedes, un dels directors més prolífics del nostre país.

Direcció ¦ Eduard Cortés Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Alea Docs & Films, Bausan Films Repartiment ¦ Daniel Brühl, Miguel Ángel Silvestre, Lluís Homar, Blanca Suárez, Oriol Vila, Marina Salas, Huichi Chiu, Eduard Fernández Estrena ¦ 27 d’abril

Producció catalana

El sexo de los ángeles Fins on arriben els límits en una parella? Aquesta és la pregunta que planteja el director gallec Xavier Villaverde a El sexo de los ángeles, una coproducció catalana, present al Festival de Màlaga, protagonitzada per Astrid Bergès-Frisbey, Álvaro Cervantes i Llorenç González, tres joves que hauran decidir on són les fronteres entre l’amor i l’amistat.

Peu d’afotuBergès-Frisbey i González viuen un peculiar triangle amorós Cervantes,

La Carla, interpretada per l’actriu franco-catalana Astrid BergèsFrisbey (Bruc), és una fotògrafa creativa, rebel i extravertida. No té prejudicis sexuals i creu en la llibertat. Ella i en Bruno (Llorenç González) són parella des de molt joves, i els grada l’estabilitat sentimental. No obstant, les seves conviccions trontollaran quan entri en escena en Rai (Álvaro Cervantes), un breaker autodidacta, seductor i apassionat que viu al marge de les normes. A través d’aquest peculiar triangle amorós, El sexo de los ángeles ofereix una visió excitant i commovedora de les relacions sentimentals. Villaverde, director de Trece campanadas, Finisterre i Continental, explica que “sempre m’han atret les històries de persones que s’arrisquen a viure d’acord amb allò que senten, tot i que els costi”. Aquesta és una pel·lícula sobre la fidelitat, el desig, la gelosia, la por de perdre la persona que estimes i l’impuls de descobrir coses noves. El sexo de los ángeles és una coproducció entre l’empresa gallega Continental Producciones, la catalana Dream Team Concept i la brasilera CCFBR Produçoes. La direcció de fotografia va a càrrec de Sergi Gallardo (Any de Gràcia, Els nens salvatges, Elisa K i un

llarg etcètera). El rodatge es va desenvolupar a Barcelona, i la première mundial va tenir lloc al Festival Internacional de Miami aquest mes de març, on va gaudir d’una excel·lent acollida: “Quan barreges la comèdia amb emocions fortes mai saps si el públic riurà i s’emocionarà en els moments que tu havies pensat que ho farien. A Miami vam comprovar que aquesta connexió existeix, i és una sensació impagable”.

Direcció ¦ Xavier Villaverde Gènere ¦ Drama romàntic Producció ¦ Continental Producciones, Dream Team Concept, CCFBR Produçoes Repartiment ¦ Astrid Bergès-Frisbey, Llorenç González, Álvaro Cervantes, Sonia Méndez, Marc Garcia Coté, Lluïsa Castell Estrena ¦ 4 de maig

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Estrena

Producció catalana

Emergo Debut cinematogràfic del jove realitzador Carles Torrens, escrit i produït per Rodrigo Cortés (Llums vermells, Buried). Emergo és una original aproximació al cinema de cases encantades i fenòmens paranormals, en forma de fals documental, que es va presentar durant l’última edició del Festival de Sitges.

Peupare Un d’afotu de família vidu intentarà esbrinar l’origen dels fenòmens estranys de casa seva

Al film, un grup d’investigadors de recerca paranormal acudeix a un pis habitat per un vidu i els seus dos fills, on tenen lloc tota mena de fenòmens poltergeist: trucades telefòniques sense resposta, objectes que es desplacen sols, sons d’origen desconegut i llums que peten sense cap raó aparent. El grup es disposa, amb els mitjans tècnics més avançats que té a l’abast, a investigar els fets d’una manera científica; les misterioses manifestacions són, però, cada vegada més violentes. “La nostra idea era jugar amb el llenguatge, experimentar. El guió es podria haver rodat d’una altra manera, amb una posada en escena convencional, perquè la història que s’hi relata i el tipus de personatges així ho permetien, però el secret, allò realment innovador d’Emergo, radica en aquesta distorsió del llenguatge formal que proposem”, explica Torrens. Als divuit anys, el cineasta barceloní Carles Torrens es va instal·lar a Los Ángeles, on va estudiar cinema a la universitat de Chapmann i va rodar els curtmetratges Coming to Town (2006) i Delaney (2007). Emergo, produïda per Adrián Guerra (Nostromo Pictures) i apadrinada per Rodrigo Cortés, segueix l’estètica extremadament

decine 28 ¦ abril-maig 2012

realista de pel·lícules com El projecte de la bruixa de Blair o Paranormal Activity pel que fa al rodatge càmera en mà i els ensurts que fan saltar l’espectador de la seva butaca. El repartiment barreja actors nord-americans amb catalans com Fermí Reixach, Marcel Barrena o Francesc Garrido, però la versió original és íntegrament en anglès.

Direcció ¦ Carles Torrens Gènere ¦ Terror Producció ¦ Nostromo Pictures Repartiment ¦ Kai Lennox, Mia Mantegna, Michael O’Keefe, Rick González, Fionna Glascott, Fermí Reixach Estrena ¦ 17 de maig

Estrena en català

Els jocs de la fam A la nació de Panem, que en un altre temps havia estat Amèrica del Nord, s’organitzen uns jocs en què dotze nois i dotze noies han de lluitar per sobreviure. Es tracta d’un esdeveniment televisat que té un gran ressò. Primera d’una sèrie d’adaptacions de la trilogia juvenil del mateix títol escrita per Suzanne Collins.

La protagonista Jennifer Lawrence, una heroïna que lluitarà per la supervivència

La història de ciència ficció de Collins, dirigida per Gary Ross (Seabiscuit, Pleasantville) ha gaudit d’un èxit espectacular entre els adolescents. S’hi planteja un món futurista que ha patit diverses desgràcies devastadores i que està governat per un poder que ho controla tot, el Capitoli. Una rifa (coneguda com la “collita”) obliga anualment cadascun dels dotze districtes en què es divideix Panem a enviar un noi i una noia d’entre dotze i divuit anys a participar als Jocs de la Fam, una competició en la qual cada concursant lluita fins que només en queda un. El guanyador rep l’honor, els regals i els subministres suficient per no haver de preocupar-se’n mai més. Quan la seva germana petita és escollida per participar, Katniss Everdeen no dubta en ocupar el seu lloc, decidida a demostrar amb una actitud ferma que, fins i tot en les situacions més desesperades, hi ha lloc per a l’amor i el respecte. Els protagonistes que prenen part en aquesta lluita a mort estan interpretats pels joves actors Jennifer Lawrence, Elizabeth Banks, Josh Hutcherson i Liam Hemsworth. La mateixa Collins va adaptar la novel·la per al cinema, i els actors principals ja han confirmat la seva presència a tota la

saga. Amb un pressupost inicial de 75 milions de dòlars, el rodatge va començar a Carolina del Nord el maig del 2011, i va finalitzar al setembre amb un pressupost final entre els 90 i els 100 milions de dòlars. El director Steven Soderbergh va treballar com a director de segona unitat.

Títol original ¦ The Hunger Games Direcció ¦ Gary Ross Gènere ¦ Thriller futurista Producció ¦ Warner Repartiment ¦ Jennifer Lawrence, Elizabeth Banks, Josh Hutcherson, Liam Hemsworth, Woody Harrelson, Lenny Kravitz Estrena ¦ 20 d’abril

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Perfil

Mireia Ros Conxita Casanovas Mireia Ros és un cas, personatge singular com pocs dins del nostre benvolgut cinema. Una artista 4X4, tot terreny, que segons la productora Marta Figueras, amb qui ha travat una bona, fructífera i llarga amistat, no posa mai cap problema a l’hora de rodar, a no ser que es tracti del càtering, perquè, això sí, li agrada menjar. Amb sis anyets m’explicava l’actriu catalana que ja corria pels estudis de TVE a Miramar, on ara s’ubica un luxós hotel per on deu passejar de tant en tant més d’un amigable fantasma. La seva és una vida de pel·lícula. L’ara veterà Jordi Feliu la va convertir en Alicia en el país de las maravillas i Enrique Guevara la va ficar dintre del cinema del “destape” a l’Espanya dels setanta. Amb un físic poderós, la Ros figura en els crèdits de pel· lícules com Los violadores del amanecer. Amb divuit anys, a l’època dels nois, volia anar a Califòrnia però va acabar a Londres estudiant anglès. Mireia Ros porta la interpretació dintre i ha tingut més vides que els gats, ha cantat i ha fet televisió. Ha creat personatges tan distants d’ella com la mare aburgesada d’Animales de compañía. S’ha posat de vint-i-un botons a Cásate conmigo, Maribel. Ha trencat molts talons en tants quilòmetres que ha fet. S’ha posat la bata de doctora, la toga de jutge, ha treballat en les èpoques heroiques del cinema en que tot era molt més casolà i molt menys digital. Vicente Aranda,Carles Benpar, Joaquim Oristrell o Marc Recha l’han repescat en rodatges en diferents etapes de la seva carrera. Jugant amb el cantó més sexy i picant de la seva personalitat és una animadora nata de qualsevol situació deprimida. Divertida però també assenyada, Mirea Ros practica la coqueteria, tan femenina, però no li va el paper de nina. Té la força d’un motor que la fa tirar projectes endavant amb admirable energia. Va ser entrats els noranta,quan Mireia Ros va fer realitat, per una pirueta del destí, el somni de dirigir i ampliar el seu perfil. El culpable, l’ara de moda Enrique Urbizu, que li va recomanar, a un bar de Lavapiés, que dirigís ella mateixa el guió que li portava. Embarcant en la producció a

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Mireia Ros i l’equip de Barcelona, abans que el temps ho esborri, als Premis Gaudí

Té la força d'un motor, que la fa tirar projectes endavant amb admirable energia tot un Adolfo Domínguez, donà veu a La Moños, un personatge de la Barcelona més ramblera que va “vampiritzar” Julieta Serrano. Fidel al seu barcelonisme, ja en els dos mil, Mireia Ros adapta el malaguanyat Francisco Casavella i treu molt dignament la molt “lolailo” El triunfo, que li va permetre entrar en el nucli de la família de Farruquito. Mireia Ros ha estat l’ànima de moltes coses, com del Venezia, el seu artístic bar

que ha acollit a gent del cinema o activitats del sector i que ara, enmig d’aquesta crisi castrant, acaba de tancar, lamentablement, portes. Col·laboradora i participativa, implicada en tot el que fa, la Mireia Ros que es multiplica, ha tornat a ser la reina de la festa que s’ha celebrat per festejar el premi Gaudí que s’han endut amb l’excel·lent documental Barcelona, abans que el temps ho esborri, rècord de permanència al cinema Alexandra, camí d’un any en cartellera. Tirar endavant i no baixar mai la guàrdia sembla ser la consigna d’aquesta dona que sempre té les piles carregades i el somriure permanent, i que de moment seguirà combinant. Potser, com diu la imprescindible Marta Figueras, còmplice dels més llaminers projectes, la musa d’altres temps passi a ser zombie de culte per obra i art del nou [REC] de Paco Plaza, on fa de mare de Leticia Dolera.

Nova periodicitat bimestral

aprofita la nova oferta de subscripció anual

15€

6 números decine decine decine + DVD de regal decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

Mientras duermes

JAUME BALAGUERÓ, EN CLAU DE SUSPENS

LA PIEL QUE HABITO JAN CORNET, NOI ALMODÒVAR ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGES UN RODATGE MOLT REBEL

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

Eva

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 24 - novembre 2011 - 3€

Lluís MiñarroPASSIÓ PEL RISC

Ànima de robot

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL CATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA FENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

UN DÉU SALVATGE EL POLANSKI CATALÀ J. A. BAYONA PURA ENERGIA CREADORA SITGES 2011 UNA EDICIÓ APOCALÍPTICA EVA I ELS EFECTES ESPECIALS MÀGIA FETA AQUÍ

decine decine decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 25 - desembre 2011 - 3€

Floquet de Neu 9 772013 588004

Aventures a Barcelona

XP3D TERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLA OPEN 24H RETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONA NOUS CREADORS LA BONA SALUT DEL CURTMETRATGE CARTES ENTRE CINEASTES UN INTERCANVI CREATIU

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 26 - gener 2012 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 27 - febrer 2012 - 3€

IV P�� G��

S�� L�� confessions d’un pecador ARRUGAS DEL CÒMIC AL CINEMA PEPE & RUBIANES UNA NIT PER AL RECORD VIATGES A UN ALTRE MÓN CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR ALBERTO MARINI UN DELS GUIONISTES I PRODUCTORS DE L’ANY

KIKE MAÍLLO, UN DEBUT D’ÈXIT

KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO UN VIATGE EMOCIONAL ANY DE GRÀCIA VENTURA PONS RETRATA DUES GENERACIONS EL DOCUMENTAL CATALÀ UN GÈNERE A L’ALÇA ARRUGUES LA FRAGILITAT DE LA MEMÒRIA

DVD a escollir entre: MIL CRETINS + EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT, de Ventura Pons o PA NEGRE, d’Agustí Villaronga. DVDs editats per Cameo. Oferta vàlida ﬁns a esgotar existències.

www.decine.cat www.facebook.com/decine - www.twitter.com/revistadecine

Festival

Dança del ventre als antípodes

Celebració del documental al

Docs Barcelona 2012 El DocsBarcelona ha arribat enguany a la seva quinzena edició donant grans passes endavant tot seguint la tònica dels darrers anys. A banda d’haver-se traslladat al centre neuràlgic de la ciutat de Barcelona, el festival de cinema i el Pitching Forum adreçat als professionals de la indústria han demostrat estar al capdavant de la creació documental europea. Auguris de llarga vida al DocsBarcelona! Anna Petrus La programació del DocsBarcelona 2012 ha experimentat una notable pujada pel que fa al nivell d’exigència formal i la qualitat global dels films projectats. El fet que el festival es convertís l’any passat en una cita de naturalesa competitiva ha obert sens dubte l’únic sender pel qual el certamen encara no havia transitat fins ara, propiciant una fructífera obertura cap a treballs amb diferents nivells de rigor i minuciositat però tots ells al capdavant de les tendències en creació documental internacional. Només cal observar amb detall les programacions de les diferents seccions que integren el festival, Secció Oficial, Finisterrae, DocsAffairs, Doc! Doc! Doc!, 7-11 i 12-16, i Xtra, per adonar-nos d’una banda que l’auge del documental és una evidència no només al nostre territori, on els darrers deu anys ha experimentat una forta empenta de la mà de joves inquiets i

María y yo, de Félix Fernández de Castro

decine 28 ¦ abril-maig 2012

de gran talent, sinó també arreu del món; i de l’altra, que la mostra que ha integrat la programació de la quinzena edició del festival ha estat més que representativa de tot allò que li està passant a aquest gènere mutant en tots els racons del planeta. La Secció Oficial va comptar enguany amb dos dels títols estrella del festival, La nuit, elles dansent d’Isabelle Lavigne i Stéphane Thibault, i ¡Vivan las antípodas! del gran mestre Víctor Kossakovsky, cineasta rus amb una llarga i reconeguda trajectòria en el món del documental i autor de films tan emblemàtics com Belovy (1994), o la més recdent Tishe! (2003). De fet, ambdues pel·lícules es van emportar els premis més importants del certamen. La primera, el Premi DocsBarcelona al millor film del festival i la segona, la Menció especial del jurat, integrat aquest any per Àngel Sala, director del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya,

Manuel Huerga, cineasta, i Lluís Miñarro, cineasta i productor al capdavant d’Eddie Saeta, la productora més arriscada del territori català. A La nuit, elles dansent Lavigne i Thibault segueixen la vida d’una família d’El Caire on perviu una llarga tradició entorn de la dansa del ventre, que es va passant de mares a filles i que és la que els permet subsistir malgrat la pobresa de la qual estan envoltats. El mèrit del documental recau tant en la força visual de les imatges, preses amb una sensibilitat molt propera a la ficció, com en la narració que mostra un tram de la vida familiar prou llarg com perquè es donin situacions de crisi i de canvi de rumb que, habitualment, només acostumen a donar-se en escriptures cinematogràfiques de ficció. A ¡Vivan las antípodas!, en canvi, Kossakovsky planteja una narrativa més experimental a través de la qual interroga la naturalesa de les imat-

La nuit, elles dansent, d’Isabelle Lavigne i Stéphane Thibault

El documental català Dimanche à Brazzaville, d’Enric Bach i Adrià Monés, guanyador del premi del públic

ges preses en quatre parell d’antípodes del nostre planeta i que posen en qüestió els nostre prejudicis sobre el lloc on vivim i els indrets que encara desconeixem. La secció DocsAffairs, de la seva banda, també va comptar amb una de les pel· lícules triomfadores del festival, Give Up Tomorrow de Michael Collins, que es va emportar el premi TV3 als Drets Humans. El film mostra el procés viscut pel filipí Paco Larrañaga que injustament va ser acusat de violar i assassinar a dues germanes misteriosament desaparegudes a l’illa de Cebu i que va arribar a aconseguir més de 200.000 signatures de tot el país demanant el seu alliberament. També a DocsAffair es va projectar Polvere. Il grande processo dell’amianto de Niccolò Bruna i Andrea Prandstraller, un documental que s’inscriu en una narrativa convencional però que, tanmateix, explora un tema desconegut i que el film demostra que és urgent que es faci públic. Bruna i Prandstraller filmen el judici de Torí on es debat la responsabilitat dels dirigents de les fàbriques d’amiant, una fibra que serveix per a la construcció, que és cancerígena i que ha provocat la mort de milions de persones. Al mateix temps, donen compte que a diverses parts del món, com ara Brasil o Mumbai, l’amiant segueix essent un negoci del qual molts en segueixen traient grans beneficis. El premi del públic del DocsBarcelona 2012 va recaure en Dimanche à Brazzaville d’Enric Bach i Adrià Monés, un film fresc i optimista integrat a la secció Doc! Doc! Doc!. La pel·lícula mostra les ganes

de viure de tres personatges i artistes que viuen al Congo a través del fil conductor de Calros La Menace, un jove locutor de ràdio que en va seguint les seves peripècies. D’altra banda, la secció també va comptar amb dos documentals de joves documentalistes que treballen al nostre territori, Em dic Peng, de Jahel Guerra i Victoria Molina, un retrat extrem i capturat en brut d’un xinès que arriba a Europa el 2004 i que decideix rodar un diari amb la seva petita càmera, i Home màquina d’Alfonso Moral i Roser Corella, un petit però bellíssim assaig cinematogràfic rodat a Dhaka, la capital de Bangladesh, i on veiem com diferents homes treballen amb materials com el maó o el plàstic. De la suma dels treballadors, Moral i Corella aconsegueixen extreure’n una reflexió entorn de la força i la devaluació del treball i la maquinització de l’home. Pel que fa a la secció dedicada als més joves, 7-11 i 12-16, la pel·lícula guanyadora fou un documental prou conegut al nostre territori, María y yo de Félix Fernández de Castro. El film parteix del còmic de Miguel Gallardo, pare de Maria, una noia que pateix d’autisme, i ressegueix ambdós en un viatge que pare i filla passen a un resort del sud de les Illes Canàries. Malgrat que la proposta no deixa de ser convencional des d’un punt de vista estrictament formal, és cert que posseeix alguns moments d’autenticitat sobretot en la filmació de la relació entre pare i filla. És el cas, per exemple, de la seqüència a la piscina on la malaltia de Maria sembla desaparèixer un instants per deixar pas a uns moments de felicitat absoluta.

Finalment, la secció Finisterrae, la més radical i alternativa del festival, va programar una opera prima que és la que es va emportar el premi TV3 Nou talent, How I Filmed The War de Yuval Sagiv, un documental experimental que juga més amb les paraules que amb les imatges, i que tant reflexiona sobre la capacitat d’aquestes últimes per accedir a la veritat dels grans esdeveniments de la història, com en la fractura que s’obre entre la memòria literària i l’absència d’imatges que la puguin il·lustrar. Tanmateix, la secció també va apostar per dos films catalans que transiten amb energia pels camins de l’experimentació formal i narrativa i que demostren que Catalunya segueix sent un dels nodes centrals de la creació documental contemporània. D’una banda es va projectar la radical 7 días sin voz d’Ona Planas i Kike Barberà, un diari íntim en el qual cada un dels directors va filmar les seves respectives parelles per, un cop a la sala de muntatge, construir una ficció al voltant del trencament d’una parella que mai va existir en la realitat. De l’altra, també es va poder veure el segon treball d’Enric Miró, després de la celebrada Anas: An Indian Film (2008), i on el cineasta torna a incidir en el retrat d’un personatge carismàtic tot buscant les imatges que puguin entregar a l’espectador el seu misteri interior. Emilio: el eco de otros pasos mostra la darrera etapa de vida d’un excombatent anarquista que es va veure obligat a exiliar-se a França després de la Guerra Civil i que ara pateix d’una invalidesa. En aquests darrers dies encara a l’exili, l’Emilio utilitza el telèfon com a mitjà de supervivència per comunicar-se amb els seus darrers amics. ■

decine 28 ¦ abril-maig 2012

De fora

LA FI DEL MÓN SEGONS JEFF NICHOLS A propòsit de l’estrena de Take Shelter Anna Petrus De tant en tant, el cinema nord-americà ens dóna molt grates sorpreses. Més enllà dels blockbusters i de les cintes de tall industrial, el cinema independent dels Estats Units sembla tenir, cada vegada més, millors coses a dir-nos i recursos renovats per transmetre les seves històries mostrant-nos sobretot el seu transfons, sovint més interessant que l’argument mateix. Tot això sense deixar de banda, per descomptat, una certa visió de la comercialitat del seu cinema, la qual cosa se segueix traduint en una centralitat internacional pel que fa al número d’espectadors de la major part de les seves pel·lícules. I parlo aquí no només dels grans noms del cinema independent ianqui, com ara Quentin Tarantino, els germans Coen o Jim Jarmusch, sinó també de pel·lícules aïllades, potser amb un ressò mediàtic menor, però que segueixen la mateixa línia integradora entre risc i orientació al públic. Fou el cas, només per posar un exemple recent, del l’últim film de John Curran, Stone (2010), una incursió en el misticisme i la força d’allò intangible

El director nord-americà Jeff Nichols

decine 28 ¦ abril-maig 2012

centrat en una trama carcerària, i ho és també ara el de Take Shelter, segona pel· lícula de Jeff Nichols. El film és una incursió personal, d’autor, en el sentit més europeu el terme, en una de les múltiples variants que l’apocalipsi ha tingut al llarg de la història del cinema i vista en aquesta ocasió des del món interior de Curtis LaForche, interpretat per un esplèndid Michael Shannon. El film podria ser fàcilment titllat de thriller psicològic, però aquesta etiqueta es queda curta davant del treball sensitiu i sensorial de la imatge pel qual ha apostat Nichols. La trama, aparentment senzilla, no només mostra les visions i els malsons que persegueixen el protagonista i que anuncien una fi del món crua i desencisadora, sinó que investiga amb bon pols la forma de fer viure a l’espectador la mateixa angoixa que assetja al personatge. L’atmosfera inquietant i asfixiant a parts iguals es va fent més i més insuportable a mesura que avança el metratge i Nichols aconsegueix

perfectament el que realment vol, contribuir i intensificar el dubte sobre la naturalesa de les intuïcions que turmenten Curtis LaForche. Però anem a parts. El film té una arrencada intimista que bé podria fer-nos pensar que ens trobem davant d’un melodrama familiar convencional. Tanmateix, aviat som testimonis de que alguna cosa no marxa bé dins de la ment del cap de família, i la inquietud comença a apoderar-se tant dels personatges com de la narració i de l’estil visual de la pel·lícula. En un principi, Curtis vol amagar a la seva dona Samantha, interpretada per Jessica Chastain, que també dóna vida a la mare de la família trencada d’El árbol de la vida de Terrence Malick, i a la seva filla Hannah (Tova Stewart) tots els tèrbols pensaments que passen pel seu cap. Tanmateix, la pel·lícula s’endinsa en una segona fase en la qual Curtis decideix demanar ajuda mèdica. És en aquest punt en què l’espectador comença a teixir suposicions

Jessica Chastain i Michael Shannon, la parella protagonista

La crisi econòmica, els canvis profunds de la societat contemporània i la sensació que estem en una de les grans etapes de transició de la història de la humanitat han donat lloc aquest any a grans pel·lícules sobre l’apocalipsi o sobre el final del nostre món conegut. Lars von Trier ha fet la seva incursió amb Melancholia, Terrence Malick ho ha fet, a un altre nivell, amb El árbol de la vida, i el novell i prometedor Jeff Nichols estrena ara a les nostres cartelleres Take Shelter. Un film hipnòtic que va guanyar el premi de la Setmana de la Crítica del passat festival de Canes i que també es va poder veure a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Gijón.

no només sobre la naturalesa del conflicte del protagonista sinó també sobre la naturalesa i la direcció del relat mateix. Hi ha moments en què el dubte sobre el drama psicològic de Curtis es tensa fins a l’extenuació donant peu a que l’espectador pugui imaginar que es troba, en veritat, davant d’un film d’indagació purament psíquica, com, per exemple, Abre los ojos (1997) d’Alejandro Amenábar. Però aquesta és només una suposició passatgera. El film comença a revelar quelcom de més envergadura a partir del moment en què el pare decideix construir un refugi per a les tempestes en el pati de casa amb l’objectiu de salvar la seva família de l’hecatombe que ell sent, i malgrat que només ell, que es va aproximant a passes de gegant. I no deixa de ser una coincidència magistral que aquest refugi ressoni vivament en el refugi imaginari que Justine (Kirsten Dunst) vol fabricar per protegir el petit Leo (Cameron Spurr) en els darrers minuts abans que la fi del món s’esdevingui a Melancholia (2011) de

Lars von Trier. Hi ha sens dubte quelcom de transcendent i revelador en aquest gest que es repeteix en dues de les grans pel·lícules sobre l’apocalipsi d’aquest últim any. S’hi entreveu, certament, un crit d’emergència que demana una tornada als orígens, als valors ancestrals,

les darreres imatges de la pel·lícula s’inscriuen en el més desolador i gens esperançat horitzó. Com en el film de Trier, les profecies de Curtis es fan, per primera vegada, visibles i perceptibles per a tothom. En una platja solitària, la família presencia el naixement d’una tempesta que pronostica la fi del món, tal i com Curtis l’havia imaginat “El film podria ser fàcilment al llarg de tota la pel·lícula. Lluny de ser grandiloqüent o titllat de thriller inversemblant, aquest final ens indica vertaderament que psicològic, però aquesta estem en un canvi d’era, no etiqueta es queda curta només de la nostra societat, sinó també de la manera de davant del treball sensitiu i concebre el cinema. Fa una sensorial de la imatge” dècada, un film com Take Shelter no s’hagués pogut segurament permetre finalitzar primigenis i tel·lúrics de l’home. I també amb una imatge de tal càrrega simbòlica. s’hi llegeix una crida a la humanització, a Això ens fa obrir els ulls sobre el present la necessitat d’un contacte més vertader i el futur del cinema al mateix temps que, entre les persones. per què no dir-ho, ens fa més sensibles a Tanmateix, i contra tot pronòstic, les inclemències de la meteorologia. ■

Curtis LaForche, turmentat per una amenaça incerta

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Opinió

firma convidada: Àngel Quintana

Les apostes del cinema català davant d’un horitzó de recessió En els darrers mesos passen moltes coses estranyes en el món de la cultura. Els directors de centres culturals que han funcionat i que han marcat un clar perfil de la ciutat són substituïts per d’altres dels quals es desconeix tot allò que han fet abans i allò que pensen fer a partir d’ara. El nou director del CCCB, per exemple, Marçal Sintes, promet continuïtat en el seu projecte però de moment no està gens clar quin pot ser el futur d’un espai clau per a la difusió del cinema alternatiu com l’Excèntric. Els festivals de cinema d’arreu de l’estat que han funcionat amb coherència veuen com les persones que els han impulsats són canviades per d’altres que desconeixen la realitat del sector i que són rebutjades per bona part de la professió. Un dels casos més explícits d’aquest tipus d’operació ha estat el Festival de cinema de Gijón, el director del qual, José Luis Cienfuegos, va ser substituït al començament de l’any per un equip sense cap política clara. La destitució va generar una carta de protesta de la majoria de professionals del cinema de l’estat, però l’Ajuntament de Gijón se la va mirar estoicament. A Catalunya, la situació dels festivals és més que incerta. De moment,

S’està qüestionant la idea que la cultura és un bé públic, per substituir-la per la idea que és un luxe superflu en un temps de davallada

el REC de Tarragona que es va consolidar com una plataforma que permetia visionar un model de cinema alternatiu en una ciutat que, incomprensiblement, és un desert cinematogràfic, ha estat obligat a tancar per les noves polítiques del consistori. El problema no només afecta la política de festivals sinó també la d’equipaments culturals. Una de les idees més interessants que desplegava la llei de cinema aprovada al Parlament era la creació d’un

Els cinemes Truffaut de Girona, una de les poques sales públiques que encara funcionen

decine 28 ¦ abril-maig 2012

circuit de sales estables públiques o concertades que permetessin difondre el cinema arreu de Catalunya i solucionar el greu problema de la difusió i distribució. De moment, mentre des de la Conselleria de Cultura s’anuncia que es potenciaran certes polítiques de doblatge, el tema del circuit de sales estables queda en suspens. Les poques que funcionen, com el cinema Truffaut de Girona, es troben amb la incertesa de que el nou ajuntament de la ciutat encara no ha definit la política que pensa seguir amb un equipament que té més de deu anys d’existència com a espai públic de cinema. Un altre cas curiós ha estat el de la recent inauguració de la nova seu de la Filmoteca al barri del Raval de Catalunya. La jornada de portes obertes va generar les protestes de diversos col· lectius que aprofitaven la presència dels polítics per demanar les seves reivindicacions i les del barri. En alguns mitjans de comunicació les protestes han servit per crear discursos demagogs sobre el luxe de crear nous equipaments culturals en un moment de retallades en altres sectors socials. Aquest fet ha creat una mena de mala consciència cultural, sembla com si un equipament que la ciutat necessitava fos un caprici. Curiosament els mitjans no parlen de la importància que un espai com una filmoteca té per a la preservació de les imatges del nostre país, la nostra memòria històrica, el nostre llegat audiovisual i sobretot per fomentar la didàctica cinematogràfica, un valor que el temps que corren cada cop és més que essencial. Tota aquesta sèrie d’indicis semblen indicar que un canvi radical s’està duent a terme i que aquest canvi vol qüestionar la idea de que la cultura és un bé públic, per substituir-la per la idea de que la cultura és un luxe i que els luxes són superflus en un temps de davallada. El discurs de que la cultura pot ser una indústria que genera riquesa sembla com si tingués data de caducitat, com també en té la idea de que les inversions culturals generen esdeveni-

ment i enriqueixen la projecció d’una ciutat. El nou horitzó no es presenta com un horitzó pragmàtic, sinó com un horitzó de recessió on totes les conquestes que han estat el resultat de molts anys de treball i esforços, no serveixen de res. El més preocupant de la situació és que la idea d’inanició cultural comença a estendre’s com una perillosa taca d’oli i genera un sentiment de mala consciència per tot allò fet. Ara cal desfer sense raonaments ni miraments. Davant d’aquesta situació també cal preguntar-se quin serà el futur de la producció audiovisual a Catalunya, després d’un moment en que per primer cop la indústria del cinema del país era competitiva respecte el model de Madrid, en que diversos autors eren acollits en els més prestigiosos festivals internacionals i en que la marca cinema català ja no és sinònim de cinema provincià sinó de l’existència d’una certa mirada avantguardista. Si analitzem les raons de l’impuls industrial que ha tingut el cinema realitzat a Catalunya, coronat per l’èxit dins del mercat interior de Pa negre d’Agustí Villaronga, ens trobarem que al darrere hi ha dues apostes clares: una aposta política d’ajuts a la producció per part de la Generalitat del tripartit juntament amb l’aposta de TV3 per llançar un model de cinema que fos competitiu. Les subvencions públiques han estat durant

molts anys el punt de partida per al finançament de molts projectes. Ara, les retallades poden fer pensar en que aquesta política pot decaure, que els ajuts seran més petits i que els productors estaran obligats a dur a terme una política de risc amb els perills de devaluació cultural i comercialització que es poden produir. Per altra banda, la política que ha dut a terme TV3 tant en règim de compra de drets d’antena com de coproducció ha estat arriscada i ha estat clau per a l’existència tant de pel·lícules per a tots els públics com Pa negre, com la d’apostes arriscades com El cant dels ocells. Tampoc queda gens clar de quina manera la reforma de la llei que regula el funcionament de la Corporació Catalana de

Quin serà el futur de la producció audiovisual a Catalunya, després d’un moment en que per primer cop era competitiva respecte de Madrid?

Mitjans Audiovisuals acabarà repercutint a la política d’ajuts al cinema català. Malgrat que la situació general desperta una sensació d’impotència i de pessimisme, voldria recordar que durant anys la mancança de polítiques industrials clares ha estat allò que ha permès que el cinema pogués tenir força com a alteritat a Catalunya. Sempre he pensat que si a finals dels anys noranta, a partir de la creació del Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra, varen començar a moure’s coses, va ser perquè la imaginació permetia trencar amb les formes institucionalitzades. Com que no hi havia indústria, es va apostar pel documental per tal de ressuscitar un model de cinema d’autor que sempre ha estat un dels trets diferenciadors del nostre país. En la darrera cerimònia dels premis Gaudí, la veu més lúcida i visionària va ser la de Pere Portabella que va aprofitar la recepció del seu premi honorífic per recordar que a Catalunya gent com Antoni Tàpies havien vist molt clar que l’art i la política havien d’anar junts i que l’aposta no podia ser mai per models fixats sinó per l’avantguarda i la innovació. No tinc cap dubte que els camins de futur passen per continuar mantenint sigui com sigui aquesta aposta i mantenir la idea de que des dels marges també es poden fer coses. ■

La nova Filmoteca de Catalunya, situada al Raval de Barcelona, un espai per la preservació de la nostra memòria històrica

decine 28 ¦ abril-maig 2012

En privat

Albert Guinovart

UN CATALÀ A

THE ARTIST 30

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Alba Laguna

Si pensem en compositors catalans de bandes sonores, musicals i, sobretot, televisió, el més probable és que ens vingui un nom al cap: Albert Guinovart. Aquest pianista i compositor barceloní , autor de sintonies de sèries tan conegudes com Nissaga de poder o El cor de la ciutat, fa uns mesos que viu en una mena de bombolla que no para de créixer, anomenada The Artist. El film francès de Michel Hazanavicius, gran triomfador dels Oscar d'enguany, va comptar amb la col·laboració d’aquest músic català pel que fa a l’orquestració de la banda sonora. Guinovart ens rep a casa seva, dies abans de celebrar el seu cinquantè aniversari, i amb ell parlem d’aquest fenomen recent d’un film mut i en blanc i negre, a més de repassar la seva extensa carrera i els nombrosos projectes que té entre mans. Un plaer, mestre.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

En privat

Com arribes al projecte de The Artist? Per casualitat. El compositor de la música, Ludovic Bource, té un ajudant que va ser company meu d’estudis. És nord-americà, però fa molts anys que viu a París i coneix la meva trajectòria, ha vist els meus musicals, sap que sóc professor d’orquestració, i em va comentar que eren tres orquestradors a The Artist i no donaven l’abast. Em va demanar un cop de mà i, com que avui en dia es pot treballar a distància, em van ensenyar el material i vaig dir que sí. Com va ser l’experiència i la feina amb Ludovic Bource? Vaig quedar molt content perquè ell em va trucar expressament per dir-me que li havien agradat molt les meves seqüències. Estic encantat, però és cert que el contacte que he tingut amb la pel·lícula ha estat “virtual” perquè no vaig assistir a l’enregistrament ni vaig ser allà. Què és el primer que vas pensar quan vas saber que era una pel·lícula muda i en blanc i negre? Quan em van trucar, jo portava quatre anys sense fer res d’audiovisual, no perquè no volgués sinó perquè no em sortia feina. Enviava currículums, enviava CDs... Per altra banda, sóc professor de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i fem un màster en bandes sonores. Per això de seguida vaig acceptar, per estar en contacte altre cop amb el món audiovisual. Ara amb la notorietat de The Artist sembla que jo estigui tot el dia fent pel· lícules o estigui a Hollywood, i és tot el contrari. El cert és que fer d’orquestrador no és una cosa que m’estimuli gaire perquè prefereixo fer la meva música. A més, quan faig la meva, no deixo que orquestri ningú... El primer que vaig pensar va ser: “Una pel·lícula en blanc i negre, muda i francesa dubto que tingui molta repercussió, ho faré i ningú se n’assabentarà” i, òbviament, em vaig equivocar. Quan vas començar a ser conscient de la transcendència que estava tenint el film? Em van trucar excitadíssims quan van seleccionar la pel·lícula a Canes. Em van convidar però no vaig poder-hi anar. La crítica de Canes va ser molt bona i a partir de llavors l’evolució de la pel·lícula ha estat espectacular. Jo la vaig anar a veure al cinema aquí, perquè havia vist només les meves seqüències i no acabava de ferme’n a la idea, tot i que ja intuïa que allò podria ser gros. Però en cap moment vaig imaginar la importància que tindria.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Com vas viure la nit dels Oscar? Bé, jo tan sols sóc una peça més de tot l’engranatge. Estic molt agraït que hagin comptat amb mi i és curiós perquè aquí potser fas una banda sonora pròpia i guanyes algun premi i no té el ressò que ha tingut això. Després del Globus d'Or, el BAFTA i els altres premis, tenia molts números per guanyar l'Oscar, i ho vaig viure amb una enorme satisfacció. Per què creus que The Artist agrada tant? Crec que té una primera lectura molt amable i romàntica, i després, tot i que potser és una càbala meva, penso que la història connecta molt amb l’actualitat, amb l’època de canvis que estem vivint. El protagonista viu un moment de canvi molt traumàtic i aconsegueix transformar-ho i tenir un final feliç. És una pel·lícula amb certa càrrega dramàtica, tot i que sigui amable, que es soluciona i acaba de manera optimista. Potser no tot el públic ho veu així, però tothom surt optimista del cinema. Totes les opinions que m’han arribat són molt positives. Visualment és preciosa i trobo que la direcció d’art està molt ben aconseguida perquè sembla de l’època. El protagonista és excepcional i els secundaris, com passava a les pel·lícules mudes o del primer sonor, són de luxe. I ara parlem de la música, és clar. Mira, crec que encara que jo no hi hagués participat la meva opinió seria la mateixa. M’agrada especialment perquè fa una aposta poc convencional i molt valenta. Avui en dia totes les bandes sonores són del tipus Hans Zimmer, molt ampul·loses i èpiques, encara que no tinguin gaire a veure amb la història de la pel·lícula. Totes sonen com si ja les haguessis escoltat. En canvi aquesta, no és que inventi res de nou, però sí que recupera un llenguatge que transporta a l’època. És una banda sonora en què la gent s’hi fixa, és clar, perquè no hi ha res més que imatge i música! També hi ha un moment preciós que és del compositor argentí Alberto Ginestera, del ballet Estancia, que em va sorprendre molt trobar. El que també m’agrada molt és que la música no té una sincronia total, sinó que està fet com si realment hi hagués una orquestra que acompanyés en directe, com es feia abans. I de les polèmiques acusacions de Kim Novak sobre un possible plagi de la música de Vértigo de Bernard Herrmann? Doncs això ho va dir la Kim Novak i que jo sàpiga els hereus de Herrmann no s’han pronunciat al respecte...

La teva relació amb l’audiovisual és llarga però has fet sobretot televisió, són molt conegudes les teves sintonies de Nissaga de poder o El cor de la ciutat... La meva història comença amb el teatre perquè el primer que vaig fer va ser Mar i cel. Però de seguida vaig fer Verónica, d’Octavi Martí i Antoni Padrós, una pel·lícula que no es va arribar a estrenar, i després Llarg hivern, de Jaime Camino, amb una banda sonora que va gravar l’Orquestra Ciutat de Barcelona i que va tenir molt de ressò. Vaig guanyar un premi de la Generalitat, però aquí es va acabar. De vegades els premis no serveixen de gaire. Al cap d’uns anys vaig

“Jo em considero compositor en general, de musicals, de bandes sonores... Els músics que només volen fer bandes sonores penso que són poc ambiciosos”

tornar al cinema amb La Moños de la Mireia Ros, Els nens de Rússia, de Jaime Camino i El coronel Macià de Josep Maria Forn, que és la meva última pel·lícula. En televisió, a part d’alguna TV movie amb el Jesús Garay i el Lluís Arcarazo, el més destacat van ser les sèries. Nissaga de poder, Nissaga l’herència, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat i Mirall trencat. No són gaires, però com que han estat sèries molt llargues, semblava que jo feia tota la música a TV3 i no és així. La gent les recorda i, per la meva faceta més polièdrica d’intèrpret que vaig a tocar als pobles, la meva figura és potser més coneguda que la majoria de compositors de bandes sonores que són anònims. La teva prioritat com a compositor són les bandes sonores? Jo em considero compositor en general, de musicals, de bandes sonores... Els músics que només volen fer bandes sonores penso que són poc ambiciosos. Jo em sento autor, i fer una banda sonora és estar sempre al servei d’algú altre, el guió, el director, és fàcil que saltin guspires entre ells. Per això m’agrada combinar-ho. Penso que el meu llenguatge musical li queda bé a l’audiovisual, però les coses van com van.

“M’encantaria que m’encarreguessin la música d’una pel·lícula de por” Quins compositors de bandes sonores admires? M’agraden molt els antics. Tinc cinquanta anys i tots els meus referents són de quan era petit. Tots els de la música degenerada, jueus i centreuropeus, que van fugir als Estats Units i especialment a Hollywood, com Korngold. Ells van introduir tot el món del leit motiv d’arrel germànica a les pel·lícules americanes. Els compositors gloriosos del Hollywood daurat. Bernard Herrmann, Henry Mancini... També m’agraden molt altres com Nino Rota, George Delerue i algunes coses d’Ennio Morricone. I bandes sonores com El príncipe de las mareas, de James Newton Howard. Avui en dia, per a mi el rei és John Williams, tot i que també m’interessen compositors actuals com Alexandre Desplat, que ha fet The Queen, El discurs del rei o Un déu salvatge. Té molta personalitat. En general, prefereixo els que no han estudiat per fer bandes sonores, sinó que aporten la seva creativitat i la seva ciència musical. Tot i que és llençar pedres sobre el meu terrat perquè sóc professor d’això, trobo que des que existeixen aquests estudis tot s’assembla molt. Tothom sap com s’ha de musicar una persecució, una escena

d’amor, etc. Falta originalitat. No estic gent d’acord amb la frase “la millor música d’una banda sonora és aquella que no se sent”. Quan Nino Rota musica Fellini, és tan protagonista com els mateixos actors. Què en penses de minimalistes com Philip Glass o Michael Nyman? Com a compositor, el minimalisme no m’agrada, però m’encanta que algú aposti per un compositor com aquests al cinema. Prefereixo Glass que Nyman. També trobo molt interessant apostar per un compositor com John Corigliano a El violí vermell. Potser tinc una visió antiga, però continuo pensant en el cinema com “el setè art”, i ara hi ha molta gent que ja només pensa en la indústria. Si haguessis d’escollir només una banda sonora de tots els temps, quina seria? El gatopardo de Visconti amb Nino Rota. Me l’escoltaria una vegada i una altra. En quins projectes estàs treballant actualment? Tenim en cartell La vampira del Raval, un musical que sorprenentment està tenint molt d’èxit, fet amb pocs mitjans i molt

d’amor. És un teatre molt pròxim i la gent ho està apreciant molt. També, per celebrar els meus cinquanta anys, la revista de música clàssica 440 edita un DVD tocant les meves obres per piano al Conservatori del Liceu. El 27 de febrer a l’Auditori vam fer un concert on vaig tocar algunes d’aquestes obres acompanyat de diferents col·laboradors: una soprano, un tenor, la Nina, l’Elena Gadel, un quintet de metalls, un quartet de corda, etc. El mes passat van confluir diversos projectes en els que he treballat recentment. He estrenat un concert per piano i orquestra, una rapsòdia, he enregistrat un disc de nadales amb l’orquestra filharmònica de Màlaga i he acabat un espectacle musical familiar de Pau Miró que es veurà al TNC aquest hivern. No em puc queixar. Tinc molts encàrrecs que no tenen la transcendència pública de l’audiovisual o el teatre però m’omplen molt. I esperar que et demanin fer més cinema després de The Artist! Sí. La meva música potser s’associa més a històries d’època, però m’encantaria que m’encarreguessin la música d’una pel· lícula de por, per exemple. Crec que me’n podria sortir molt bé. ■

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Oficis del cinema

toni carrizosa

Director de producció

Toni Carrizosa durant el rodatge d’Eva

Esther Fernández

Sovint queden eclipsats pels directors i els actors, però fer una pel•lícula seria impossible sense un gran nombre de professionals que s’encarreguen de diferents aspectes. Iniciem a Decine un recorregut per aquests imprescindibles oficis del cinema. L’actual cap del departament de ficció de la mediàtica productora El Terrat, i productor executiu de Sábado Películas, porta a les seves esquenes sis pel·lícules com a director de producció. L’última, Eva, reconeguda amb quatre premis Gaudí i tres Goya. Una carrera normal per a un productor si no fos perquè Toni Carrizosa tot just acaba de fer trenta anys. Productor sona a persona molt important. Quin aspecte tenen? Ostres, doncs n’hi ha de molts tipus. Per començar, hi ha moltes dones. Tothom quan pensa en un productor pensa en un home obès, amb una cadena d’or i un puro; ric, amb un permanent mal humor i enfadat per tot, i jo he tingut tants “jefes” dones com homes, i m’he adonat que la producció és una tasca que se’ls hi dóna especialment bé a les dones. Així com en altres oficis del cine es veuen menys dones, en la producció n’hi ha moltes, perquè tot el que té a veure amb la gestió, l’organització,

decine 28 ¦ abril-maig 2012

elles ho fan molt bé, i no és una qüestió de sexes. I a partir d’aquí, n’hi ha de molts tipus, de productors: n’hi ha que són excèntrics, n’hi ha que es mouen per interessos purament econòmics, n’hi ha, però, pocs, als que realment els agrada el cinema i són ells mateixos cinèfils, cuiden les pel·lícules que fan i anteposen la qualitat a obtenir un benefici ràpid; i n’hi ha d’altres que no. En general és molt eclèctic, hi ha de tot. Hi ha una cosa que té el cinema, que és de les que a mi més m’agraden: té un punt d’aventurer; tu vas en busca d’El Dorado. Vas fent pel·lícules i pot ser que alguna vegada a la

teva vida facis la gran pel·li. Una pel·li que de sobte estarà molt per sobre de la mitjana de les que faràs a la teva vida o que es fan normalment. Un exemple, l’Emma Lustres (productora de Vaca Films) amb qui estic treballant en un projecte, no s’ho esperava pas que Celda 211 fos el gran èxit que va ser, i estic convençut que tampoc s’ho esperaven els productors d’El orfanato o moltes altres pel·lícules. La teva mare ja ha entès exactament què vol dir que siguis productor? Jo crec que sí, que més o menys ho sap.

“El que més m'agrada del cinema és que té un punt d'aventurer”

No en detall, però després d’uns anys ja comença a entendre moltes coses. Sap que no sóc director, això ja ho té coll avall, i que m’encarrego d’organitzar, de gestionar i d’aixecar projectes… Que treballo colze a colze amb el director i bé, ha vist la meva evolució, això sí que ho ha viscut de prop. Sempre li havia dit que realment el que desitjava era arribar a productor executiu, perquè és la part més creativa de la producció. Ha estat molt bé portar només la part de gestió, però el que sempre he volgut era entrar a contingut i a desenvolupar projectes des del principi, des de la idea. Ella sap que ara tot just estic començant a fer-ho. Quan vas decidir que volies fer cinema? A mi m’agrada el cine des de sempre. Des de molt petit, de fet. És el que més m’ha agradat. A més he tingut molta sort perquè la meva mare m’ha recolzat molt en aquest aspecte perquè és també cinèfila, així que em duia al cinema i al videoclub molt sovint. Les millors tardes transcorrien allà, mentre mirava quina pel·li agafar. Recordo l’època quan van començar a fer les ofertes 2x3, que volia dir que si en llogaves dues te’n donaven una tercera, com una època meravellosa. Recordo també que les mirava a casa i automàticament les volia tornar a veure, cosa que la meva mare no em deixava fer, llavors el que feia és que al dia següent m’aixecava a les 6.30h del matí, dues hores abans que s’aixequés ningú a casa, i en silenci, baixava al primer pis i em tornava a posar la pel·li que havia vist el dia anterior. I després, si els meus pares a les dotze del migdia marxaven a comprar, com que em quedava sol a casa, me la tornava a posar per tercera vegada. I això és una cosa que encara puc fer: una pel·lícula que m’agrada, la puc veure quatre cops seguits, que no me’n canso, sempre descobreixo coses noves i m’encanta que em sorprengui! De fet, els meus amics i la gent que tinc al voltant m’ho diuen, que se sorprenen de la memòria que tinc per recordar diàlegs i com transcorren pla a pla moltes escenes de les pel·lícules que m’agraden. Quina et va impactar més? Hi ha pel·lis que gairebé m’han provocat un xoc. Karate Kid era una que em tornava

boig, i, encara que tothom ho digui i sembli un tòpic, La guerra de les galàxies. Quan tenia onze anys vaig anar amb els meus pares de viatge pels Estats Units i vam fer parada als estudis Universal. Allà hi havia una atracció de La guerra de les galàxies. Era molt espectacular: entraves a l’Estrella de la Mort, caminaves pels passadissos mentre un robot t’anava guiant i de sobte et deia “atureu-vos!”, “amaguin-se!” i tot el grup que anàvem ens ajupíem en un racó mentre passaven uns soldats imperials en formació fent un soroll que impactava molt. Recordo tot allò, i, oh, no tinc paraules! Després havíem de sortir corrents cap a una nau, que era una altra atracció. Era un 3D, òbviament, però tu tenies la sensació de que sorties a l’hangar i per fi fora de l’Estrella de la Mort, i un cop fora et trobaves enmig d’una batalla de naus. Doncs bé, jo em vaig quedar tan impactat que quan va acabar l’atracció no em podia moure del seient. Estava catatònic, blanc, en xoc. Sentia de lluny la meva mare preguntant-me si em trobava bé i jo no podia ni respondre-li. Crec que aquell va ser el moment més emocionant de la meva infància. Així que em penso que tot em ve d’allà, de dir-me “què pot ser millor que estar dins d’una pel·li?”. Què li diries a algú que ara volgués estudiar cinema tal i com està la situació actual? Doncs que endavant, que si és el que més li agrada, que ho faci. Tampoc hi ha tanta gent que tingui aquesta passió, no et pensis. De fet, una de les millors coses de l’ESCAC, que és on jo vaig estudiar cinema, és que et dóna la possibilitat de trobar altres persones que tenen el mateix entusiasme, i això és millor que les classes, millor que el títol i millor que tot. L’oportunitat de trobar la gent. Per exemple, quan era més jove i vivia a Sitges, tenia els meus amics, que ho continuen sent, però amb cap d’ells he pogut compartir l’afició que tenia pel cinema. Allà intentava fer coses però la gent no em seguia. De sobte, entres a l’ESCAC i et trobes amb un munt de gent que tenen tantes ganes o més que tu i tot és molt fàcil. Allà dius “nois, anem a fer alguna cosa” i se’t sumen cinquanta. O al revés,

algú altre té una bona idea i tu t’hi sumes, i sense adonar-te’n tens un munt de projectes on pots participar alhora. Quina pel·lícula t’hagués agradat produir? No sé, un milió! Vaig al cine, veig una pel·li, m’emociono i… mira, ahir mateix vaig tornar a veure Beautiful Girls, estava al sofà abraçat al coixí pensant “Déu meu, si jo faig una pel·li on hi ha una escena com la del Timothy Hutton quan li diu a la Natalie Portman «això nostre no pot ser, perquè t’oblidaràs de mi quan siguis més gran, igual que t’oblidaràs de l’osset Winnie The Pooh», ai… jo em moro tranquil, només havent fet aquesta pel·lícula”. I et dic aquesta perquè és la que vaig veure ahir. Fa poc vaig veure The Artist i també em va agradar moltíssim. És increïble. I mira que és senzilla. Com és un dia normal de feina per a tu? Ostres, doncs pot ser bastant mogut. Sóc força hiperactiu i em costa focalitzar més de deu minuts en la mateixa tasca així que haig d’estar fent cinquanta coses a la vegada. Aquest últim mes, per exemple, ha estat una bogeria: he estat portant la direcció de producció d’un llargmetratge per a Distinto Films, alhora estic en ple procés de desenvolupament dels llargs Viernes i Nabuk amb Sábado Películas i Escándalo Films, també estic amb la producció de Somos gente honrada, que és el film que rodarem amb El Terrat i Vaca Films aquest juny, amb el José Corbacho parlem sovint del seu proper projecte i mentrestant, també he fet el pilot d’una sèrie amb el Berto Romero… I a la vegada que tot això, els Gaudí, els Goya, les classes. Mare meva, ha estat un mes intens. Déu n’hi do. Com és llavors un dia no laboral? M’agrada molt la meva feina, però m’agraden encara més les vacances! Un dia perfecte i relaxant és un diumenge a Sitges, on m’aixeco pel matí, agafo al gos, passejo, compro el diari, faig un esmorzar d’ous estrellats al Roy, vaig a veure els meus amics, si fa bon temps sortim a donar una volta amb el “Petit català” que és el nom d’un vaixell, després dinem al solet, migdiada a l’ombra, gelat a l’Olivier al carrer Perellades, i per acabar el dia, me’n vaig al cine. ■

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Dossier

UNIVERS MARC RECHA El cinema fet amb

poques paraules Obrim a Decine una nova secció dedicada a l’anàlisi de les trajectòries cinematogràfiques tant dels directors més rellevants del cinema català com dels actors o els creatius el talent dels quals ha contribuït a projectar internacionalment la indústria cinematogràfica catalana. Marc Recha és el primer dels cineastes escollits atès que entrar en detall en la seva obra suposa descobrir un univers creatiu personalíssim i inconfusible. Fet a partir de petits gestos i de mirades a les petites coses de l’existència humana, el cinema de Recha ha obert la porta en el nostre territori als nous paranys de la pràctica cinematogràfica contemporània. Sense Recha, les noves generacions de cineastes catalans estarien segurament mancades de rumb, especialment aquells que treballen en el camí de la sensibilitat cinematogràfica per allò intangible. Anna Petrus Marc Recha és un cineasta de poques paraules. Les seves pel·lícules destil·len, ja des dels inicis de la seva trajectòria cinematogràfica, una tendència per desvetllar els misteris que les imatges acostumen a amagar més enllà del seu valor factual o de la immediatesa del seu relat. Interessat tant a capturar paisatges i sobretot paratges naturals, com també l’energia invisible que circula entre els seus personatges, Recha ha bastit el seu univers cinematogràfic a partir del silenci. La seva capacitat per mostrar la densitat que carreguen els espais i per extreure la immensitat de les emocions que els seus personatges mai arriben a verbalitzar l’han convertit en un dels cineastes clau de la contemporaneïtat catalana, i ha obert un camí pel qual posteriorment cineastes com per exemple Albert Serra han pogut transitar amb una llibertat renovada. En aquest sentit és cert que Recha, juntament amb el cinema del

decine 28 ¦ abril-maig 2012

primer José Luis Guerin, és probablement el responsable de traslladar a Catalunya preocupacions creatives que a finals dels anys vuitanta, en el moment en què el cineasta comença a filmar els seus primers curts, ja estaven consolidades a Europa, i més específicament a França. Em refereixo aquí a un cinema sensitiu, preocupat per la memòria del paisatge i per la decrepitud de les relacions humanes que si bé en el desig de llibertat creativa mantindria encara punts de contacte amb el llegat de l’Escola de Barcelona, mira ja d’obrir-se cap a fora i deixar en un segon terme els aspectes més explícitament combatius d’aquell cinema des del punt de vista polític i social. És precisament per aquesta obertura que el cinema de Recha planteja nous horitzons en el cinema català sense invalidar l’herència que el cinema de Joaquim Jordà, Jacint Esteva o Pere Portabella ha deixat en cine-

astes emergents com ara Isaki Lacuesta. Tanmateix, és cert que no és possible encasellar a Marc Recha en una tendència única, l’evolució del seu cinema des dels primers treballs fins a Petit indi (2009), el seu darrer llargmetratge fins a la data, mostren un cineasta interessat en explorar-se a si mateix i en buscar nous reptes sense perdre mai de vista un horitzó cinematogràfic encara més llunyà. Un repàs atent a la seva filmografia ens descobreix una evolució que s’inicia en el conreu de certes formes encara abstractes fins a formes més ancorades en el drama o en la ficció més institucionalitzada, malgrat que mantenint punts de contacte amb l’herència europea del neorrealisme, el realisme poètic francès o de cineastes tan rellevants per entendre la importància dels petits elements i els moviments de les persones i les coses en el cinema com és el cas de Robert Bresson.

El director català ha creat un univers propi habitat pel silenci i els detalls

ENTRE L’ONIRISME I EL TERROR Abans de rodar el seu primer llargmetratge, El cielo sube (1991), un joveníssim Marc Recha de només divuit anys filma el seu primer curtmetratge. Un treball que titula El darrer instant (1988) i en el qual comença a assentar les bases del que serà el seu cinema. La pel·lícula, rodada amb una economia de plans i, sobretot, de moviments de càmera, explora, des d’un cert primitivisme que s’ha d’entendre com un espai d’experimentació que permetrà al jove cineasta arribar a trobar el seu estil propi, el tema de les relacions humanes. En aquesta peça, doncs, Recha posa ja de manifest la seva sensibilitat per entregar a l’espectador els detalls més resguardats i les emocions més íntimes dels seus personatges a través només de les imatges, la forma con les connecta i el rerefons que

“Recha va trasladar a Catalunya un cinema sensitiu, preocupat per la memòria del paisatge i per la decrepitud de les relacions humanes”

elles mateixes deixen entreveure. Recha basteix un petit univers cinematogràfic que desprèn un onirisme gairebé experimental, en la línia del cinema de Maya Deren, i on els actors, i també un gat que conviu amb la protagonista, semblen verdaderament

prestar els seus cossos a una causa major. Al mateix temps, Recha aborda el paisatge sonor del seu petit film des de fórmules que es troben més a prop del cinema de terror en la seva vessant psicològica que del drama o el melodrama de tall naturalista que seran els protagonistes de les seves pel·lícules més madures. Aquest interès pels mecanismes del cinema de gènere és també visible, si bé de forma més explícita, en el seu tercer curtmetratge, El zelador (1990), un treball que obertament Recha planteja des d’una petita trama afí al terror psicològic i que el cineasta dedica a un dels seus mentors, el cineasta francès Marcel Hanoun. En aquesta peça el que sobresurt és el treball més abstracte que Recha dedica a les imatges i a les seves connexions amb l’objectiu de crear un microcosmos que transmeti l’opressió i l’asfíxia que sotmeten el

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Dossier

personatge principal del curtmetratge. És, doncs, en el treball de muntatge on Recha sembla trobar la seva veritable taula d’experimentació en aquesta primera etapa de la seva trajectòria i malgrat que aquest interès anirà virant de forma gradual cap a l’experimentació durant el rodatge a mesura que vagi consolidant la seva carrera cinematogràfica. Des d’aquesta perspectiva no és estrany, doncs, que el primer llargmetratge de Marc Recha estigui concebut des d’una poètica treballada a la sala de muntatge. El cielo sube (1991) és un film de tall experimental a través del qual el cineasta posa per primera vegada sobre la pantalla la seva passió per la literatura traslladant-hi el text Oceanografia del tedi (1918) d’Eugeni d’Ors. Una veu en off que trenca el silenci de les imatges que Recha havia treballat fins ara, i justificada d’alguna manera pel seu origen literari, narra la història i la transformació interior de Juan de Dios, un home que està convalescent i que ha de romandre immòbil per prescripció del metge en un hotel que es troba al mig del camp. El film rastreja i combina imatges dels espais i els objectes que rodegen el personatge creant una atmosfera de pesantor, en la primera mei-

tat del metratge, subratllada per l’hipnotisme de la veu del narrador. El film va ser rebut amb entusiasme tant per festivals internacionals com Locarno o Venècia com per la crítica nacional i internacional. Era l’inici d’una carrera cinematogràfica que molts van aventurar, sense equivocar-se, com a prometedora.

EL SILENCI DE LES MUNTANYES Van haver de passar set anys fins que Marc Recha pogués rodar el seu segon llargmetratge, L’arbre de les cireres (1998). Durant aquest temps, el cineasta segueix dirigint curtmetratges, la qual cosa li permet continuar buscant una poètica cinematogràfica pròpia. A través de La maglana (1992), per exemple, Recha segueix treballant en el territori de l’abstracció malgrat que en aquesta ocasió s’interessa per una història situada lluny de Catalunya, paisatge predominant i sens dubte central a la seva filmografia. Ambientat a la ciutat marroquí de Fez l’any 1.411 La maglana posa en circulació imatges i sons que remeten direc-

Recha durant el rodatge de Dies d’agost / A la dreta, una imatge de Petit indi, la seva última pel·lícula

decine 28 ¦ abril-maig 2012

tament al treball de muntatge que Recha havia dut a terme amb El zelador. No serà, doncs, fins a L’escampavies (1998) que el cineasta comenci a deixar de banda aquest desig de treballar les imatges de forma abstracta i que comenci a posar de relleu el valor de saber capturar amb tota la seva densitat els rostres i els cossos dels seus personatges per entregar a l’espectador una lectura del seu interior allunyada de la immediatesa i de qualsevol certesa. A través d’aquest curt Recha mostra les fissures emocionals que afecten una família de pescadors a la qual la pesca il·legal ha acabat passant una greu factura. I ho fa a través d’una posada en escena sòbria on ja s’entreveu la forma de dirigir els actors que predominarà tant a L’arbre de les cireres com als seus llargmetratges posteriors també centrats en els conflictes familiars ja sigui en primer terme, com és el cas de Pau i el seu germà (2001), ja sigui com a rerefons del creixement del seu protagonista, com és el cas de Petit indi (2009). Tanmateix és cert que a L’escampavies Recha es recolza per primera vegada en la paraula dels personatges per teixir l’univers familiar i explicar a l’espectador la successió d’esdeveniments que els han conduit a

la seva situació actual. Una fórmula que anirà perdent protagonisme ja a partir de L’arbre de les cireres.

LA MEMÒRIA DEL PAISATGE La segona pel·lícula de Marc Recha obre i consolida al mateix temps la temporalitat de la gestualitat dels actors que identifiquem de forma invariable amb el seu cinema posterior. L’arbre de les cireres no deixa de ser un retrat coral dels habitants d’un petit poble de muntanya els quals, cadascú a la seva manera, es veuen abocats a una realitat que no poden acabar d’acceptar però que, al mateix temps, són incapaços d’establir lligams emocionals realment forts amb la gent del seu voltant. En aquest sentit, el film és una proposta sobre la incomunicació i sobre el silenci filmat per primera vegada en un paisatge de muntanya, profundament català, el qual esdevindrà també una referència ineludible del seu cinema. Tant és així que el seu següent llargmetratge, Pau i el seu germà (2001) també serà rodat en un entorn similar, en aquest cas els Pirineus, i que Recha tornarà a incidir en la temàtica

de la incomunicació com a responsable del trencament de l’estructura familiar aportant tanmateix un nou horitzó en el qual trobarà, a partir d’ara, la forma més elevada d’expressar el seu pensament a través del cinema. Els diferents paisatges que apareixen a Pau i el seu germà esdevenen

“Petit indi és probablement un film compendi de les preocupacions cinematogràfiques que recorren tota la seva filmografia”

receptacle d’una absència, la d’Àlex, mort de forma misteriosa al petit poble dels Pirineus on havia decidit anar a viure després d’uns anys treballant al port de Barcelona. Recha filma en aquesta ocasió les conseqüències que el pes de la seva absència

deixa en les persones que el rodejaven, la seva companya Sara, la seva mare Mercè i el seu germà Pau, però, sobretot, indaga per primera vegada en la memòria del paisatge, en la seva capacitat per guardar i seguir transmetent tot allò que ja forma del passat i aporta d’aquesta manera a la pel·lícula el valor de l’ètica i la moral del cineasta fins i tot per sobre del valor de l’estètica. És precisament sobre aquesta mateixa premissa que Recha havia filmat just abans de rodar Pau i el seu germà, un curtmetratge titulat Sobre el pas de dues persones uns anys més tard (2001). En aquest treball, el cineasta assentava el seu desig de desvetllar els records del paisatge tot filmant-lo en silenci i, un cop a la sala de muntatge, aportant un muntatge sonor que donés compte de la presència d’un passat tràgic, difícil de percebre en la quietud del que ens és donat a la vista. El curtmetratge, senzill en el seu plantejament, però esfereïdor en el resultat, feia present els rastres de la Guerra Civil, la mort i la sang, a través de l’aparent afabilitat de l’entorn. En la mateixa línia, Recha dirigiria uns anys més tard Dies d’agost (2006) un film que s’hau-

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Dossier

Filmografia Petit indi

Llargmetratge (2009)

Dies d’agost

Llargmetratge (2006)

Les mans buides

Llargmetratge (2003)

Pau i el seu germà Llargmetratge (2001)

Sobre el pas de dues persones uns anys més tard

Petit indi mostra el pas a l’adolescència de l’Arnau

Curtmetratge (2001) ria de considerar una prolongació del seu interès per la memòria del paisatge i que culmina d’alguna manera la seva recerca expressiva en aquest camp tot recorrent a la fórmula de la road movie en tant que excusa per visitar paisatges catalans on el pòsit del passat és tan pesant que resulta difícil ignorar-lo. Tanmateix, la pel·lícula va acabar anant molt més enllà i, al marge de la seva vocació paisatgística, posa també en circulació les dificultats amb les quals es troba el creador a l’hora d’enfrontar-se a la seva obra, i la forma com ha d’enfrontar-se a la crisi creativa. I ho fa a través de la història d’un escriptor que indaga en la vida de Ramon Barnils (1940-2001), periodista que va dirigir el diari de la CNT Solidaritat Obrera, qui, saturat per les múltiples informacions i l’excés de material, és incapaç d’ordenar-lo o de donar-li un sentit fins que decideix emprendre un viatge amb el seu germà. En aquest sentit, Dies d’agost es podria veure com una pel·lícula autobiogràfica, ja que la idea inicial de Recha era dirigir una pel·lícula sobre Ramon Barnils, sense oblidar que a estones flirteja amb els films d’aventures. És precisament per aquesta vocació, que convé no oblidar que Marc Recha posseeix també un instint natural pel cinema de gènere i, fins i tot, un cert gust per certes fórmules del mainstream que, tanmateix, no han resultat en cap moment incompatibles amb la seva trajectòria cinematogràfica majoritàriament dirigida cap al conreu d’un cinema minimalista i sensitiu. Les mans buides (2003), pel·lícula que va dirigir tres anys abans de Dies d’agost en seria un bon exemple. Concebuda com una comèdia personalíssima, Recha mira

decine 28 ¦ abril-maig 2012

el discórrer dels seus personatges a través dels ulls dels animals i de la natura per construir una sàtira sobre l’absurditat del comportament humà en aquelles ocasions

“Descobrim una evolució des de certes formes encara abstractes fins a formes més ancorades en el drama o en la ficció més institucionalitzada”

L’arbre de les cireres Llargmetratge (1998)

L’escampavies

Curtmetratge (1998)

És tard

Curtmetratge (1994)

La maglana

Curtmetratge (1992)

El cielo sube

Llargmetratge (1991)

El zelador

Curtmetratge (1990)

La por d’abocar-se Curtmetratge (1990)

El darrer instant Curtmetratge (1988)

en què les persones tendim a construir-nos les nostres pròpies limitacions. Tanmateix, és cert que Recha tornaria a interessar-se pel valor del paisatge, en la seva interacció amb els personatges, a través de la que probablement sigui la més bressoniana de les seves pel·lícules fins a la data, Petit indi (2009). Situat al barri de Vallbona, a la perifèria de Barcelona, un lloc de trànsit on conviuen antics horts i noves fàbriques industrials, el film mostra el pas de la infantesa a l’adolescència d’Arnau, un nen que ha de conviure amb el drama de saber que la seva mare ha estat empresonada. Un altre cop, doncs, Recha torna al tema de la fractura familiar i, al mateix temps, no se

separa ni de la natura ni de la capacitat dels animals per subratllar les debilitats o extreure la tendresa dels seus personatges. Malgrat que el cineasta va voler filmar amb una infraestructura major a la que ens té acostumats, Petit indi és probablement un film compendi de les preocupacions cinematogràfiques que recorren tota la seva filmografia al mateix temps que consolida la seva sensibilitat per un cinema fet amb poques paraules però amb imatges que perduren a la nostra memòria i que ens fan si bé més sensibles tant al nostre entorn com a les emocions dels que ens rodegen. ■

TV en sèrie

THE CORNER QUAN LA REALITAT SUPERA LA FICCIÓ Marc Fàbregas

“Sense 'The Corner', les cinc temporades de 'The Wire' segurament no existirien”

Corria 1997 quan els escriptors David Simon i Ed Burns acabaven de publicar el llibre The Corner: A Year in the Life of an Inner-City Neighborhood, sobre el món de la droga a Baltimore. En el llibre es parlava dels traficants, els consumidors i els policies que feien el que podien per aturar-los, i també de la poca ajuda que rebien d’uns polítics centrats en quedar bé davant la premsa i la societat. L’any 2000, en Simon, juntament amb el guionista David Mills, van fer una adaptació per a la petita pantalla amb The Corner, creant una impactant minisèrie de sis episodis d’uns 45-50 minuts cadascun,

(menys el sisè de 80), que retrata en to realista la vida d’un barri a l’oest de Baltimore, concretament el que succeïa en la cruïlla entre West Fayette i Monroe Street. La sèrie ens situa al 1993 i segueix la història d’una parella i el seu fill, explicant-nos com la droga va destrossar les seves vides i la dels que els envoltaven. Tots sis episodis comencen i acaben amb el seu director, el també actor Charles S. Dutton, que interroga els protagonistes sobre la vida que porten, com els ha canviat el món de les drogues, com vivien abans, etc. Els dos guionistes es van centrar pràcticament en exclusivitat en la gent de la droga: els consumidors i traficants d’heroïna i cocaïna, ensenyant molt poc el punt de vista de la policia, donant a entendre que hi ha zones a les que en prou feines s’hi acosten, i quan hi van, és amb tant de soroll que no atrapen ningú, o si ho fan, en breu ja tornen a estar al carrer. El més destacat de la sèrie, i que no hem vist en altres pel·lícules d’Spike Lee o John Singleton, és la cruesa amb què Simon i Mills ho expliquen, ense-

nyant-nos que els addictes són gent que tenien una vida normal i corrent. Dos anys després l’HBO va decidir fer The Wire, una de les millors sèries que mai s’han fet. S’hi van incorporar bastants dels actors que podíem veure a The Corner, i a diferència d’aquesta, no només incloïa el punt de vista dels consumidors i traficants, sinó també el dels policies i dels polítics. Sense The Corner les cinc temporades de The Wire segurament no existirien. Com es deia en un article al diari The Guardian, després de veure com viuen els joves de les rodalies de Baltimore, un no pot evitar sentir empatia envers alguns dels protagonistes, com DeAndre, un adolescent encara menor d’edat, que segueix els passos dels seus pares, però que intenta sortir-se’n sense acabar d’aconseguir-ho. David Simon es va passar tot un any investigant als carrers de Baltimore, deixant enrere el periodisme criminal en què treballava fins aleshores, però que també li va ajudar a l’hora d’escriure el llibre. La minisèrie va rebre quatre Emmy Awards l’any 2000 i només la podem trobar en DVD, editada en zona 1, tot i que aquí va sortir una edició especial de The Wire amb la minisèrie com a part dels extres. L’HBO segueix apostant per aquest tipus de sèries realistes, i ara té en producció la tercera temporada de Treme, creada també per David Simon, acompanyat aquesta vegada d’Eric Overmeyer, sèrie que arrenca tres mesos després del desastre del Katrina a New Orleans. Desgraciadament, costa molt trobar sèries d’aquest estil, i és que l’espectador prefereix veure’n d’altres que també estan molt ben fetes, com Sherlock, Game of Thrones, Sons of Anarchy o Broadwalk Empire, però sense l’interessant punt crític i d’actualitat de les sèries creades per Simon. Potser no són bons moments per intentar entretenir l’espectador amb exemples d’allò que ens envolta, o potser sí...

PProducció ¦ HBO (2000) Idea Original ¦ David Simon, David Mills Gènere ¦ Drama criminal REPARTIMENT ¦ T.K. Carter, Khandi Alexander, Sean Nelson, Clarke Peters

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Rodatge

El cuerpo

José Coronado es el policia que investiga la misteriosa desaparició d’un cos

El Parc Audiovisual de Catalunya, situat a Terrassa, ha acollit durant el mes de març el rodatge d’El cuerpo, un thriller psicològic protagonitzat per José Coronado, Belén Rueda, Hugo Silva i Aura Garrido. Es tracta de l’opera prima d’Oriol Paulo, guionista de Los ojos de Julia, i està produïda per l’empresa catalana Rodar y Rodar, responsable d’aquest títol i d’altres com El orfanato o XP3D. El punt de partida de la pel·lícula és la desaparició del cadàver d’una dona del dipòsit. Un policia, interpretat per Coronado, i el vidu de la víctima, Hugo Silva, iniciaran una investigació. L’estrena està prevista per al 28 de desembre. Paulo, autor d’aquest guió ple de girs argumentals i sorpreses, explica: “Aquest projecte és el que sempre havia somiat; la idea la tenia escrita abans de Los ojos de Julia, tot i que a l’hora d’escriure el guió, el paper de Belén Rueda el vaig escriure pensant en ella”. Aquí el terror és més psicològic, no tant físic. El més important són les relacions entre els personatges. El director ha confessat

que té com a referents estètics films com Seven o el remake de Déjame entrar. A més del Parc Audiovisual, el rodatge s’ha dut a terme a Barcelona (Zona Franca i Poblenou) i rodalies (Sant Adrià del Besòs i Cornellà). “Com a guionista d’El cor de la ciutat, on m’hi vaig passar molts anys, he incorporat alguns dels actors de la sèrie i em fa molta il·lusió que hi siguin, com l’Oriol Vila, la Nausicaa Bonnín, l’Aida Oset, la Patrícia Bargalló, la Montse Guallar, el Manel Dueso o el Miquel Gelabert. Tots ells són grans actors i han accedit a acompanyar-me fent papers petits”.

Direcció ¦ Oriol Paulo Gènere ¦ Thriller psicològic Producció ¦ Rodar y Rodar, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ José Coronado, Belén Rueda, Hugo Silva, Aura Garrido

El retaule del flautista El director Ricard Reguant adapta l’obra de teatre de Jordi Teixidor publicada el 1968 que recupera, al seu torn, el conte clàssic del Flautista d’Hamelín, per crear un musical en clau de sàtira i amb bones dosis d’ironia que denuncia la situació política dels últims anys del règim franquista. L’acció se situa als inicis del segle XIV. El petit poble de Pimburg, als voltants del riu Weser, a Alemanya, està infestat de rates. N’hi ha pertot arreu, cada cop més, i els vilatans ja no saben què fer. Aviat s’hi presenta un flautista, Walter Romberg, que assegura que és capaç

decine 28 ¦ abril-maig 2012

de foragitar totes les rates en unes hores i a molt bon preu. Tothom queda molt sorprès i, després de negociar, arriben a un acord. Quan es disposa a realitzar la seva tasca entra en escena el reverend Grundig, i ordena que detinguin el flautista per bruixot. El film està protagonitzat per Joan Pera, Gisela i Ivan Labanda, amb les adaptacions musicals de Pep Sala i la producció de Fausto Producciones i Televisió de Catalunya. El rodatge va transcórrer al Poble Espanyol de Barcelona durant el mes de març.

Los últimos días

Concepción Arenal

Blanca Portillo protagonitza la pel•lícula

Després del seu debut amb el thriller post-apocalíptic Infectados (Carriers), els germans Àlex i David Pastor porten la fi del món a casa nostra. A Los últimos días una misteriosa agorafòbia s’apodera de l’espècie humana, que es reclou a les seves cases. La trama se centra en el Mateo, qui haurà d’emprendre un viatge a través d’una Barcelona que, poc a poc, es desintegra, per rescatar a la seva xicota embarassada. Un recorregut que en circumstàncies normals duraria mitja hora, es convertirà en una autèntica odissea. Al teaser projectat a l’última edició del festival de Sitges s’hi van veure animals passejant per l’Arc del Triomf, ensumant cadàvers, o un Passeig de Gràcia completament desèrtic. El film està protagonitzat per Quim Gutiérrez, José Coronado, Marta Etura i Leticia Dolera, que donen vida als antiherois d’aquesta aventura urbana que, com confessen els seus directors, “vol acabar amb els complexes de la nostra indústria”. És una producció de Rebelión Terrestre, Antena 3 Films i Morena Films

Més d’un segle després, la mare del feminisme espanyol i de la reforma penitenciària obté el seu reconeixement, una ovació en format de 35mm. Concepción Arenal, desconeguda per a gran part de la societat, va néixer a un petit poble de La Corunya, a l’Espanya de les execucions públiques i les repressions masclistes. El seu pare morí al terra d’una cel·la quan era una nena, la lluita era tan sols qüestió de temps. Es vestí d’home per poder assistir a classes de dret i participar en tertúlies polítiques i literàries, on defensava una millora de la condició femenina. Més tard, va ser anomenada “Visitadora General de Prisiones para mujeres” i va iniciar una obra social i assagística que marcaria un abans i un després en matèria penal i d’igualtat de gènere. Laurà Mañá, autora de la minisèrie Clara Campoamor, la mujer olvidada – biopic de la precursora del sufragi femení a Espanya -, dirigeix aquesta tv movie, rodada entre Catalunya i Galícia. Coproduïda per Distinto Films, Zenit Televisión, TVC, TVG i TVE, Concepción Arenal, la visitadora de cárceles té un caràcter reivindicatiu. La protagonista Blanca Portillo (Los abrazos rotos, Volver) explica que és un “honor interpretar un personatge com ella, model per a moltes dones”.

Desclassificats L’obra teatral amb més èxit de la passada temporada a la sala Villarroel serà adaptada com a telefilm, coproduït per Televisió de Catalunya i Focus, amb la col·laboració d’Animals Films, i es rodarà a Barcelona. Dirigida per Abel Folk i Joan Riedweg, el repartiment l’encapçalen els mateixos actors, Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, i el guió corre a càrrec del creador de la peça original, Pere Riera. Desclassificats aborda el conflicte moral de Silvia Utgés, una de les periodistes més importants del país, que té la comesa d’entrevistar el president del govern en horari de màxima audiència i plantejar-li si és cert que va mantenir una relació amb una

menor, tal i com recullen unes fotografies. El conflicte arriba amb la detenció de la seva filla per tràfic de drogues. El secretari del president la pressionarà perquè eviti fer la controvertida pregunta a canvi de retirar la denúncia. Tot es resoldrà durant l’entrevista. Pere Riera assenyala que l’obra “no pretén al·ludir a cap personatge real” i que, més enllà dels referents concrets, “parla de les debilitats humanes, que són molt transversals i universals”. Folk i Riedweg destaquen la complexitat de la filmació, especialment la seqüència de l’entrevista, enfocada des de sis punts de vista per tal de mostrar els elements de tensió que viuen els personatges.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Crítica

CUCHILLO DE PALO

DESLLIURAR-SE DEL PASSAT Anna Petrus

Arriba per fi a les sales comercials un dels documentals més engrescadors i necessaris de la producció catalana de l’any passat. Cuchillo de palo, de la jove debutant Renate Costa, és un film que ens fa obrir els ulls a la repressió viscuda al Paraguai durant la dictadura de Stroessner.

Direcció ¦ Renate Costa Gènere ¦ Documental Producció ¦ Estudi Playtime, Televisió de Catalunya

Ja ho deia el mestre Jean Vigo: el documental ens ha de fer obrir els ulls de bat a bat. No s’ha de conformar en estar i mostrar allò que passa davant de la càmera. I aquesta és una premissa que no tantes vegades podem trobar entre el gran número de films documentals que es produeixen cada any al món però que, de tant en tant, sorgeix de forma implacable i brillant en algunes pel·lícules aïllades. Cuchillo de palo de Renate Costa és, al meu parer, un d’aquests documentals. Malgrat que el seu plantejament podria semblar a priori convencional i fins i tot excessivament clàssic, el cert és que Costa encerta en voler treure a la llum les injustícies i les tortures patides pels homosexuals paraguaians durant la ferotge dictadura d’Alfredo Stroessner (1954-1989), entre els quals s’hi trobava el seu tiet Rodolfo, no només a través de la indagació personal a partir dels testimonis de l’època, sinó també posant de relleu la incapacitat de la majoria de paraguaians d’una banda per acceptar que les tortures van existir realment, i de l’altra, per desprendre’s dels prejudicis heretats d’aquella època. És justament en aquest punt que la pel·lícula esdevé colpidora i necessària atès que Costa s’acaba enfrontant al silenci del seu propi pare, probablement una de les persones amb més dificultats per acceptar l'homosexualitat del seu germà i per assumir que les vexacions i humiliacions que va patir a causa d’aquesta condició s’esdevingueren realment. El discurs del film combina imatges en digital, a la recerca dels

decine 28 ¦ abril-maig 2012

espais on va viure Rodolfo i al rescat de la paraula de les persones que el van conèixer, i imatges en súper 8 a través de les quals Costa pot inserir les seves reflexions a mesura que va descobrint tot el que envoltà la violenta mort del seu tiet. D’aquesta manera, la pel·lícula va enfosquint el to i el ritme de la seva narració fent emergir allò més sinistre d’una societat que encara relaciona l'homosexualitat amb la criminalitat a causa de les llistes que va elaborar el dictador a través de les quals va intentar relacionar els homosexuals, malgrat no tenir-ne cap prova, amb alguns dels assassinats més sanguinaris del país. Al mateix temps, el discurs de la cineasta es va fent paradoxalment més clar, com si en aquest gest de conèixer i de saber pogués posar punt i final a les boires que van empresonar el seu imaginari durant la infantesa per, finalment, desprendre’s del seu passat i aconseguir la llibertat. I és precisament per aquest doble trajecte que la seqüència final de la pel·lícula esdevé esfereïdora. Una Renate Costa que per fi ha desenterrat la veritat de la història del seu tiet, interroga el seu pare i davant la seva obstinació per saber o per entendre la realitat, no es conforma a seguir vivint amb una bena als ulls. En aquest xoc entre pare i filla, que no deixa de ser un reflex de les dificultats per traçar ponts entre generacions de paraguaians, s’obre un silenci que ens parla a viva veu. Cal ser valents i enfrontar-nos a la veritat, sembla dir-nos Renate Costa. Malgrat que és cert que fa mal, és millor que viure en l’engany.

EL PERFECTo desconocido

LA CARA OCULTA DE L’ESTRANGER Anna Petrus

Toni Bestard dedica la seva opera prima a la figura de l’estranger, un dels temes recurrents en el cinema produït a les Illes Balears. Tanmateix, s’allunya de propostes radicals com la de Yo (2007) de Rafa Cortés per submergir-se en un tipus de tragicomèdia més afí a la narrativa naturalista predominant en el cinema produït al nostre territori.

Direcció ¦ Toni Bestard Gènere ¦ Drama Producció ¦ Singular Audiovisual, Optim TV, Palma Pictures Repartiment ¦ Colm Meaney, Vicky Peña, Biel Duran, Ana Wagener

Després de l’èxit de curtmetratges com Equipajes (2006) o El anónimo Caronte (2007) pels quals va rebre dues nominacions als premis Goya, Toni Bestard estrena la seva esperada primera pel·lícula. Un treball rodat a la seva Mallorca natal i que narra la història de Mark O’Reilly, interpretat per Colm Meaney, un turista que arriba a una petit poble de l’interior de l’illa per trastocar-ne la seva aparent tranquil·litat, i que amaga un secret: un antic amor perdut de forma tràgica precisament als voltants de la petita vila. D’aquesta manera, Bestard incideix en un dels temes més recurrents en els films dels cineastes balears, que han tendit a treballar la figura de l’estranger ja sigui des de la seva vessant redemptora, ja sigui des de la seva vessant més destructora o desestabilitzadora d’un ordre social sovint excessivament hermètic atesa la condició d’aïllament de l’entorn mateix. El film, escindit en dues parts que mantenen un equilibri estrany però tanmateix eficaç, mostra primer un personatge misteriós, de qui ni l’espectador ni els altres personatges que el rodegen sembla que puguin saber-ne res de substancial, per, segonament, endinsar-se pròpiament en la tragèdia personal del protagonista. D’aquesta manera, a la primera meitat del metratge dóna la sensació que Bestard utilitza la figura de l’estranger simplement per oferir un retrat coral dels personatges que habiten el petit poble, tot introduint-se en els seus drames, especialment en el cas de Biel (Guiem Juaneda) i Celia (Natalia Rodríguez), dos adolescents

dispars que, tanmateix, comparteixen el fet de sentir-se asfixiats tant per les seves respectives famílies com pels prejudicis que acostumen a dominar la vida de les petites viles. És només a partir de la descoberta de la història personal de Mark O’Reilly que la pel·lícula pren un altre rumb on Bestard combina una certa fascinació per la filmació dels paratges naturals de Mallorca amb la utilització de recursos narratius i formals que pertanyen a la codificació del gènere de la comèdia a través de les subtrames de personatges secundaris com ara un policia optimista i una veïna que es vol quedar embarassada a costa de qui sigui. Malgrat que és cert que aquestes històries ofereixen certa frescor a un relat que en veritat és la crònica d’una tragèdia doble, no ho és menys que es recolzen en els codis de la inversemblança i en certes constriccions narratives d’un tipus de cinema naturalista que s’ha tendit a produir majoritàriament al nostre territori. És justament per aquest motiu que es produeix una fractura entre el desig d’experimentar o provar amb el llenguatge del cinema i l’aprenentatge previ del cineasta perfectament visible a través dels seus curtmetratges anteriors. Tanmateix, és cert que Bestard no perd de vista el tràgic camí del protagonista i, de forma encertada, propicia que en tot moment sigui l’eix dominant de la pel· lícula. I és segurament per això que El perfecte desconegut ens deixa, malgrat tot, un reconfortant sabor sobre la rudesa d’un cert paisatge i d’una certa gent.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Crítica

LLUMS VERMELLS

RES PER AQUÍ, res PER ALLÀ Tonio L. Alarcón

A Sundance va rebre tantes lloances com crítiques pel seu tram final, però no hi ha dubte que Rodrigo Cortés ha aconseguit despertar moltes expectatives sobre el seu tercer llargmetratge, Llums vermells, una ambiciosa mirada sobre la parapsicologia i la percepció de la realitat.

Fa uns quants anys, Christopher Nolan va realitzar amb The Prestige (El truco final. El prestigio, 2006), adaptació d’una novel·la homònima de Christopher Priest, un dels més bells homenatges cinematogràfics que s’hagin fet mai a la màgia, en estructurar tota la seva narració com un enorme truc amb el qual, malgrat deixar a la vista les claus del misteri, era capaç d’enganyar els espectadors fins als seus girs finals consecutius. En un altre sentit però amb una ambició similar, el gallec Rodrigo Cortés intenta en la seva nova pel·lícula, Red Lights (Luces rojas, 2012), jugar amb la percepció del públic, doblegar-la i portar-la fins al límit, fins a ser incapaços de jutjar què és real i què no. Es fa difícil, de fet, parlar de la pel·lícula sense descobrir algunes de les seves revelacions dramàtiques més importants, però al mateix temps, és molt recomanable gaudir-la de la forma més verge possible, sense saber massa sobre la trama ni sobre el que ocorre. Així i tot, hi ha una pista fonamental respecte a la inspiració de la qual ha partit Cortés, i és el cognom del personatge de Sigourney Weaver, la doctora Margaret Matheson: el director és un rendit admirador reconegut de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, i pot dir-se que la pel·lícula respon a les estructures dramàtiques habituals de la seva obra, però a més conté picades d’ullet a alguns dels seus treballs més coneguts, sobretot The Legend of Hell House (La leyenda de la mansión del infierno; John Hough, 1973). Resulta molt interessant el contrast narratiu que es produeix entre l’anterior llargmetratge del director, Buried (Enterrado, 2010),

decine 28 ¦ abril-maig 2012

i l’ambició amb la qual està concebuda Luces rojas. El plantejament fred i distanciat del primer segment de la pel·lícula, tant com els mètodes científics dels seus protagonistes, van alterant-se a mesura que avança el metratge, introduint cada vegada més detalls fantàstics, i enrarint l’atmosfera de la història fins a arribar, en els seus últims compassos, a moments que estan entre David Lynch i (el millor) Dario Argento –atenció al cara a cara entre els personatges de Cillian Murphy i Robert De Niro, una seqüència hipnòtica i estranyíssima que sembla sortida de Twin Peaks (1990-1991)–. La qual cosa, de forma inevitable, produeix l’aparició d’algun daltabaix de ritme que, no obstant això, es perdona per l’esplèndida armadura dramàtica que ha concebut Cortés. No deixa de ser xocant, enfront de tot això, que segurament l’actor que menys encaixi dins de l’entramat del film sigui el mateix De Niro. No resulta suficientment amenaçador, quan el seu paper demanava a crits algú ple d’intensitat, terrorífic, una mica més similar al que ofereix un expansiu Leonardo Sbaraglia. En canvi, tant Murphy com Weaver sintonitzen perfectament en visió i to de la història –a més, desprenen tanta química que un no s’avorreix de veure’ls junts sobre la pantalla. No obstant això, el centre gravitatori de l’argument gira entorn del seu protagonista masculí, que s’allunya aquí dels personatges conflictius i/o perillosos d’altres treballs i demostra, per si algú no se n’havia adonat a 28 Days Later (28 días después; Danny Boyle, 2002), que pot ser el més carismàtic i interessant dels protagonistes.

[REC]3: GÉNESIS

Pobre ximple, ingenu xerraire Tonio L. Alarcón

Després de l’èxit dels dos anteriors lliuraments de la saga [REC], Filmax ha decidit separar els seus directors perquè rodin sengles continuacions. La primera ve de mans del valencià Paco Plaza, que l’ha transformat en un projecte personal que reflecteix la seva idea del fantàstic.

Direcció ¦ Paco Plaza Gènere ¦ Terror Producció ¦ Castelao Productions (Filmax) Repartiment ¦ Leticia Dolera, Diego Martín, Mireia Ros, Ismael Martínez, Àlex Monner, Blai Llopis

Des de la seva col·laboració en el guió del telefilm que Paco Plaza va rodar per a la sèrie Películas para no dormir, anomenat Cuento de Navidad (2005), va quedar clar que hi havia un enteniment del director amb Luis Berdejo, una connexió no només a nivell artístic, sinó també referencial i generacional. I és que ja en aquella petita peça de terror macabre, divertida i plena d’amor cap al gènere, sorgien desenes de picades d’ullet, algunes més desconegudes que unes altres, que formaven la seva armadura dramàtica. La mateixa jugada va repetir-se, matisada per la intervenció en el projecte de Jaume Balagueró, en la reeixida [REC] (2007), i torna a explotar, amb molta major llibertat, en la segona seqüela de la saga, [REC]3. Génesis (2012). I realment, la paraula més adequada per definir la pel·lícula és “llibertat”. Veient-la, queda molt clar qui va introduir les majors dosis de gravetat en els anteriors lliuraments d’aquesta peculiar aproximació al subgènere zombi, i qui els detalls amb sentit de l’humor, ja que es tracta d’un autèntic espectacle pirotècnic, sense prejudicis i filmat amb unes evidents ganes de divertir-se... i de divertir el públic. Dóna la sensació que el director valencià s’ha lliurat, per fi, de l’allargada ombra de la Fantastic Factory, i que ha pogut desplegar sense subterfugis un concepte del fantàstic molt més personal i més franc. Això s’evidencia, en primer lloc, en la manera en què Plaza comença, a primera vista, experimentant amb les possibilitats de l’estètica found footage –jugant amb diferents formats i maneres de rodar en passar de càmera en càmera dins d’unes noces–, per

després tirar-ho tot per terra quan, d’una puntada de peu, el personatge de Diego Martín obliga la pel·lícula a reprendre una narrativa convencional, sense càmeres subjectives que valguin. Un exercici de postmodernitat molt més estimulant que els d’altres directors més àrids, tot s’ha de dir. Però sobretot queda al descobert en la visió cínica i plena de mala llet que [REC]3. Génesis llança sobre les noces i tots els universos personals que giren entorn d’elles. Precisament, un dels grans mèrits del treball de Plaza i Berdejo és que aconsegueixen que el públic s’identifiqui amb la parella protagonista, interpretada amb notable vis còmica (i interessants matisos dramàtics) per Leticia Dolera i per Martín, malgrat que resulten ser dos autèntics “horteres” –no pot dir-se altra cosa de dues persones que utilitzen en les seves noces tant Gavilán o paloma, de Paulo Abraira, com Eloise, de Tino Casal. Una característica que, a més, respecten de principi a final, sense intents de dignificar falsament els personatges, i per això resulten més entranyables i més humans. S’ha parlat, i segurament se seguirà parlant, de Sam Raimi i el seu Evil Dead II (Terroríficamente muertos, 1987) com a principal influència de la pel·lícula, però ni Plaza aposta tant per l’splapstick, ni convé reduir tant l’abast d’una obra que conté referències a films tan diferents com The Birds (Los pájaros; Alfred Hitchcock, 1963), El ataque de los muertos sin ojos (Amando de Ossorio, 1973) o Apocalypse domani (Virus; Antonio Margheriti, 1980) i, així i tot, aconsegueix una coherència i una solidesa narrativa més que notables.

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Crítica

Redención (tyrannosaur)

Tyrannosaur és la primera pel·lícula dirigida per l’actor Paddy Constantine, film guanyador del premi BAFTA com a millor debut britànic. El director novell planteja un drama realista contemporani britànic on es narra una història de personatges marginals, violents i inadaptats localitzats en un barri proletari de Leeds. Per projectar sobre la gran pantalla un ampli ventall de problemes socials compta amb la interpretació de Peter Mullan, actor escocès que a la seva última pel·lícula, Neds (dirigida pel propi Mullan), aborda una història de ràbia, fracassos i violència. En la mateixa línia dramàtica, a Tyrannosaur protagonitza l’essència de la metàfora del dinosaure depredador que ja s’ha guanyat la fama com aquell més despietat i cruel entre els seus semblants. L’actor interpreta Joseph, un home que basa la seva existència en el dolor que l’empeny a ser una persona intolerant amb el proïsme. La incomprensió que destil·la el seu personatge cap al món que l’envolta provoca un rebuig cap a tot allò que el rodeja. I la societat el desplaça a un costat, tot tapant-se els ulls. De fet, el context on viu es configura com un dels estimulants responsables del seu malestar social. La interpretació de Peter Mullan va ser guardonada al Festival Sundance, igual que la de la seva companya de repartiment, Olivia Colman, interpretant Hannah. Aquesta aporta equilibri a la vida de Joseph tot i estar casada amb un home pervers que la maltracta, humilia i reprimeix. La càmera s’apropa als cossos, als rostres; gairebé de forma impúdica, assolint així un caràcter marcadament realista on els desitjos i els impulsos més profunds i foscos es poden llegir en cadascuna de les marques que es presenten a la pell dels personatges. Tot plegat, envoltat per una llum grisa, bruta, que no dóna espai a la calidesa, i que acompanya cadascuna de les accions de dues persones que troben l’harmonia en un món de desequilibris que acaba essent la redempció entre la desesperació absoluta.

Títol original ¦ Tyrannosaur Direcció ¦ Paddy Constantine Gènere ¦ Drama Producció ¦ Warp X, Inflammable Films, Film4 Repartiment ¦ Peter Mullan, Olivia Colman, Eddie Marsan, Paul Popplewell, Ned Dennehy. Galadriel Canle

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Faust

Un mirall penja del cel, d’ell es desprèn un paper i el seu moviment ens introdueix en una ombrívola ciutat situada entre muntanyes. Aquest és el pla que obre Faust (2011), l’última obra d’Aleksandr Sokurov i que, com el 90% dels plans d’obertura de qualsevol pel·lícula, tendeix irremeiablement a difuminar-se en la ment de l’espectador una vegada conclòs el visionat. No obstant això, tots els plans d’un bon film són importants i en aquest cas concret, recordar aquestes imatges resultarà essencial. Si recorrem la novel·la original de Goethe veurem com aquesta també s’inicia amb un pròleg en el cel en el qual Déu i el Diable aposten sobre el futur del doctor. Un pròleg que conclou amb la següent frase del Senyor: “Que allò canviant, allò que sempre actua i està viu, us tanqui en els suaus confins de l’amor, i fixeu en idees eternes el que es mou en oscil·lants aparences”. Aquí està, resumida en una sola imatge, l’essència absoluta de tot el que veurem a continuació, és a dir, l’intent d’un cineasta per fixar les seves idees recurrents -sobre el poder- en les oscil·lants aparences que suren al cinema, en la seva condició de reflex deformat del món i, sobretot, de la humanitat. Com si del revers del llenç pintat en Mare i fill (aquella sort de film bidimensional de 1997 en el que tot era suspensió) es tractés, el cineasta rus sembla especialment bolcat en aquest últim treball a captar tot el contingut filosòfic de l’obra de Goethe i fixar-ho per sempre en el seu particular univers de formes aplanades. El missatge, no obstant això, no és el mateix. Al Faust de Sokurov no hi ha disputa per l’ànima del doctor; només el diable sembla interessat en ella simplement per demostrar, una vegada més, que poder i corrupció caminen sempre de la mà. En el cel, recordem, solament hi ha un mirall que ens mira de front, que ens pregunta implacable: i ara, què hem de fer?

Direcció ¦ Aleksandr Sokurov Gènere ¦ Drama Producció ¦ Pro Line Repartiment ¦ Hanna Schygulla, Maxim Mehmet, Georg Friedrich Sergio Morera

La casa del Cine

La invención de Hugo

Primer pla de l’engranatge d’un rellotge que, de fons, sentim com marca el pas del temps. Un mecanisme que funciona a la perfecció, format per tres peces, Mèlies, Scorsese i el 3D. Sota la neu, pla general de París, de la modernitat de l’època, de la llum, dels transports, d’una velocitat que ens conduirà fins a la mirada d’Hugo, un nen amb una certa aura de personatge de Dickens, que dins el rellotge de l’estació, des de casa seva, observa les vides quotidianes i la immensitat que l’envolta. Un oceà de temps que conjuga vides, passades i futures. Hugo vol recuperar el passat perdut i en aquest camí es toparà amb un personatge que l’únic que vol és, precisament, oblidar-lo. Un personatge enigmàtic, un mag, un il·lusionista que sembla haver perdut el nen que duia a dins, però que gràcies a Hugo, el retrobarà. “Si algun cop t’has preguntat d’on vénen els somnis... mira al teu voltant, aquí és on es fan”, diu Georges Méliès a un nen, que l’observa fascinat en un dels seus rodatges. Aquí és on radica la màgia del cinema, en la creació de somnis, i qui més aviat ho va saber utilitzar fou Méliès. Va traslladar la màgia al cel·luloide, els somnis a l’espai físic, un imaginari que ens quedarà per sempre. Scorsese ha sabut ressuscitar aquesta màgia, permetent-nos imaginar com foren els rodatges dels films més coneguts, moure’ns entre els seus personatges, fins i tot ell mateix s’ha permès fotografiar el propi Méliès i Jeanne d’Alcy, la seva inspiració. Primers plans de mirades emotives, túnels que transporten a la foscor d’una vivenda, somnis de realitat que projecten trens sortint per finestres, a l’estació de Montparnasse, personatges que busquen la felicitat, i entre ells, Hugo i Méliès, un nen que retorna la il·lusió a qui l’havia perduda, i un creador de somnis que va deixar filmades il·lusions d’un adult amb la capacitat imaginativa del més creatiu dels nens.

Los idus de Marzo

En la seva pel·lícula més aclamada com a director (Buenas noches y buena suerte, 2005), George Clooney mostrava un cert gust per la filigrana, per la bellesa estètica dels plans, que feia que aquest film no acabés de transcendir del tot la seva condició de mer exercici formal. En aquell treball, el rerefons polític de la trama (la fi de la caça de bruixes del senador McCarthy) quedava eclipsat per les pròpies imatges i aquest possible handicap era el que inevitablement planejava després de l’anunci de la seva última producció, Los idus de Marzo (2011), centrada en una fictícia campanya primària nord-americana. En els minuts inicials del film pot apreciar-se, no obstant això, una certa maduresa del Clooney director. Lluny de l’exhibicionisme de treballs anteriors, Los idus de Marzo es presenta en els seus primers compassos com una obra veritablement sòlida i coherent, amb centelleigs d’autèntica qualitat cinematogràfica (la forma amb què el director emmarca la seqüència en què els personatges de Ryan Gosling, Marisa Tomei i Phillip Seymour Hoffman es reuneixen fent un ús expressiu de la lletra de la música que sona en el bar on es troben és exemplar). Una vegada transcorreguda aquesta primera mitja hora de metratge, els antics vicis de l’actor i realitzador comencen a sorgir a mesura que la trama abandona els rumbs polítics per endinsar-se en els personals. L’ús de la banda sonora deixa de sobte la seva moderació per caure en els subratllats evidents i les imatges passen a revelar de forma grollera la seva dimensió al·legòrica (algunes, com la de les ombres de Gosling i Hoffman parlant de traïcions darrere la bandera americana, són bastant ridícules). De nou, les formes fan perdre’s una pel·lícula que, malgrat comptar amb unes interpretacions molt sòlides i un guió bastant correcte, es dilueix irremeiablement en el seu propi estil sense deixar a penes pòsit en l’espectador després del seu visionat.

Títol original ¦ Hugo Direcció ¦ Martin Scorsese Gènere ¦ Aventures Repartiment ¦ Ben Kingsley, Asa Butterfield, Chloë Grace Moretz, Christopher Lee, Jude Law

Títol original ¦ The Ides of March Direcció ¦ George Clooney Gènere ¦ Drama polític Producció ¦ Cross Creek Pictures, Exclusive Media Group, Smoke House Repartiment ¦ Ryan Gosling, George Clooney, Paul Giamatti, Marisa Tomei, Philip Seymour Hoffman

Ester Valls

Sergio Morera decine 28 ¦ abril-maig 2012

Taquilla

Una taquilla plena de llums vermells Pau Brunet

La taquilla d’aquestes setmanes de febrer i març ha donat un bon protagonisme al cinema de producció catalana amb dos èxits importants: Llums vermells i Katmandú. Un espejo en el cielo. Durant aquestes setmanes el cinema nacional ha donat uns resultats de prop de 4,65 milions d’euros, que respon a una quota de pantalla del 13%. Tot i això el primer trimestre no tindrà un gran regust de boca ni per al cinema en general ni per al cinema nacional en particular ja que la diferència de no tenir un Torrente deixarà un important buit. La gran pel·lícula estrenada en aquest període ha estat Llums vermells, el nou film de Rodrigo Cortés després de Buried. La cinta compta amb un repartiment impactant encapçalat per Robert de Niro i Sigourney Weaver i un argument de tensió i misteri. Estrenada per Warner, la cinta va arribar a 310 cinemes i va aconseguir una primera xifra de 1,12 milions d’euros. Amb això es col·locava com a millor estrena d’una cinta espanyola en el que portem de 2012. L’ambició era elevada i potser la xifra podria haver estat més espectacular, però el cert és que les taquilles actuals no estan gaire mogudes com per donar sorpreses. Warner i Antena 3, coproductora de la cinta juntament amb la catalana Nostromo Pictures, van invertir molts esforços en la visibilitat de l’estrena. Toca veure si els comentaris que han aparegut li donen opcions a mantenir un bon ritme. Molt més positiu és el tema de la producció catalana Katmandú, un espejo en el cielo. Produïda per Media Films (Herois i Yo soy

Arrugues va tornar a la cartellera després de guanyar dos premis Goya

decine 28 ¦ març-abril 2012

la Juani), el film d’Icíar Bollaín va començar amb certa força, 410.000€ a 149 cinemes, i va continuar amb caigudes del 25 i del 43% les dues primeres setmanes. Passat això, la competència de les pel·lícules nominades als Oscar (La invención de Hugo i The Artist) la van deixar una mica apartada. En aquest temps a la taquilla ha recaptat 1,41 milions d’euros i encara pot rascar fins als 1,55 milions, que serien unes 3,78 vegades la xifra inicial. Més que correcte. Promoción fantasma va començar amb un cert èxit, 1,55 milions d’euros en tres setmanes, però es va desinflar massa ràpid. Semblava que aniria relativament bé després dels excel·lents comentaris que va tenir però s’ha quedat en res:1,72 milions d’euros i poques opcions d’arribar més enllà. La pel·lícula estava produïda per Mod Producciones (Ágora, El mal ajeno) en col·laboració amb Fox International i la catalana Ikiru Films (Bruc). La creu del

Katmandú, un espejo en el cielo, producció catalana d’Icíar Bollaín

Llums vermells ha aconseguit les millors xifres de taquilla a nivell estatal del 2012

cinema català queda a mans d’Any de Gràcia, la nova cinta de Ventura Pons, que un altre cop més segueix sense recuperar l’estrella que va tenir fa temps. Després del fracàs de Mil cretins, la nova pel·lícula arribava amb una mica més d’ambició però de poc ha servit. El film sortia amb 32 còpies de la mà de la nova distribuïdora catalana Alfa Pictures per recaptar uns pobres 33.940€, 1.060€ per cinema. És quasi la mateixa mitja per sala que Mil cretins i en aquest cas el film es veia una mica més seductor amb la presència de Rosa Maria Sardà. La cosa és que ni l’estil de cinema ni la trama troben l’acceptació de l’audiència general, més seduïda per altres propostes. És més que probable que cada cop més aquest tipus de cinema tingui més lògica a la televisió, on es concentra més audiència potencial. El pas dels Goya ha tingut com a grans vencedors a la taquilla No habrá paz para los malvados i l’animada Arrugues. La primera tornava a la taquilla amb 112 còpies després de guanyar sis Goyas, i això li ha donat un extra de 270.000€. En canvi Arrugues recuperava 14 cinemes això ha aconseguit delsen 85.000€ La producció estatali amb ha passat amb més penapassar que glòria aquesque tenia abans delsde Goya a 115.000€, un increment prop del tes setmanes. A part l’escàs èxit de Floquet, tampocde han brillat 35%. Arrugues és unaLaproducció Perroo Verde Films pel·lícules com XP3D, chispa dede la vida Silencio en lai Cromonieve. soma (Les tresdebessones). Sense deixaryelRodar, tema de l’animació toca La producció terror juvenil de Rodar XP3D, es va estreveure dues Chico757.000€ & Rita i laenseva nar el 27 de carreres desembreinteressants: amb uns regulars cinc vida dies.als La Estats Units, i Floquet de Neu. cinta tenia una presència de 334 còpies i amb l’afegit del 3D per aconseguir xifres més potents. Es quedava una mica curta, afecLa cinta Fernando i Javier Mariscal a la seva nomitada no de només per laTrueba competència, sinó pergràcies les limitacions que li nació als Oscar ha aconseguit unaallunyat carrera ad’un la taquilla ameriprovocava un aspecte massa tenir juvenil, estil més del cana correcta.Activity Estrenada amb només unaquatre còpia, setmanes la pel·lículaque va tipusprou Paranormal o Insidious. En les recaptar a la als segona setmana va augmentar ha estat 20.650$ en cartell(15.640€) el film haperò arribat 2 milions. fins cincdesales, la qualde cosa suposar un increment del a50% fins En ellescas La chispa la va vida la pel·lícula arribava la carels 30.800$ 4.665€ per En quatre setmanes la pel· tellera sense(23.340€, grans elements de sala). seducció. Ni tràiler, ni pòsters, lícula 161.400$ (122.272€) unque màxim de catorze ni res aconsegueix semblava poder competir contraamb tot el tenia*. Com a

còpies. Floquet de Neu ha tingut una carrera llarga a la taquilla espanyola i després d’onze setmanes arriba als 1,33 milions d’euros amb una pujada del 22% a l’última setmana analitzada on encara generava més de 14.000€. És probable que Filmax encara vulgui prémer una mica més per arribar als 1,4 milions d’euros. L’altra pel·lícula a tenir en compte ha estat Lo mejor de Eva, thriller que només ha tingut interès per recaptar 764.200€ en tres setmanes, tot i estrenar-se amb 179 còpies. El film sortia amb una promoció una mica pobra i sense grans motors de confiança amb l’audiència. Per aquesta raó va entrar directa a la posició 10. Una producció també catalana que acaba la seva carrera comercial és la cinta de terror XP3D, produïda per Rodar y Rodar, que després de deu setmanes es col·loca als 2,02 milions d’euros, una xifra correcta pel tipus de film que és (terror ultraadolescent) però insuficient per a les ambicions que tenia. A nivell general, la taquilla estatal no està en un dels seus projectemoments. d’un nom L’assistència com Álex de laen Iglesia, la presència mediàtica millors aquests dos primers mesos va sersent escassa. vanirecaptar 410.000€ a 236 ja a està molt Es baixa durant les setmanes decinemes, febrer laperò mitjana la segona setmana va caure 60% i evidenciava la seva d’ingressos ha estat molt un allunyada de la vista fa undebilitat any. El i desconnexió el públic.segueix sent Los descendientes, ja gran èxit de laamb temporada Silencio enmilions la nieved’euros. es va quedar totalment aïllada amb 8,32 Després d’aquesta hi de ha l’audiència la fantasia a la que volia a causa de Los descendienfamiliar Viajeseduir al centro de de la l’enorme Tierra 2, força que ha aconseguit 3,9 tes, i la presència de The Artist La dama de hierro, molten cinema milions en tres setmanes, i La oinvención Hugo, que dues fort que no als la va ajudar a ressaltar. productors i Alta fer es col·loca 3,68 milions. En una Els línia més “indie” Thevan Artist esforços amb elimportant, públic, però deaugmentat poc ha servit ha tingutper un comunicar-se efecte post Oscar i ha elsi servirà, ja que amb les nominacions als Oscari ja la cinta aparseus ingressos un 92% fins els 456.000€, portaqueda un total de cada del interessos delaixí seuque públic potencial. Es va estrenar amb 4,15 milions d’euros, té tots els punts per poder arrinomés a 172 cinemes. bar als195.000€ 5,5 milions. Més modestes però potents són les xifres de Shame, que en tres setmanes i menys de setanta còpies ha pogut recaptar més de 784.000€.

deCine 28¦ abril-maig 2012

Taquilla

5 METROS CUADRADOS

LA GUERRA DE LOS BOTONES Títol original ¦ La guerre des boutons

Direcció ¦ Max Lemcke

Direcció ¦ Christophe Barratier

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Aliwood Mediterráneo Producciones S.L.

Producció ¦ La Petite Reine, Studio 37

Repartiment ¦ Fernando Tejero, Malena Alterio, Manuel Morón, Secun de la Rosa

Repartiment ¦ Guillaume Canet, Laetitia Casta, Kad Merad, Gérard Jugnot

Data ¦ 20 de març

Data ¦ 21 de març

Aquesta pel·lícula, triomfadora al Festival de Màlaga 2011, narra la crua situació amb què es troben l’Àlex i la Virginia: van comprar un pis sobre el plànol, van invertir tot el seu capital i ara, poc abans de rebre les claus, les obres s’aturen sense explicacions. La seva relació també es veu afectada.

EL GAT AMB BOTES

Mentre la Segona Guerra Mundial sacseja la terra, hi ha una altra que es lliura als petits racons d’un prat francès. Els nois de Longeverne i els de Velran mantenen un conflicte veïnal, sense motius de pes, on ningú permet l’enemic apropar-se al seu poble. Lebrac, nascut a Longeverne, té una idea ¦ arrencar els botons dels seus presoners com a trofeu.

RESTLESS

Direcció ¦ Gus Van Sant Títol original ¦ Puss in boots

Gènere ¦ Drama

Direcció ¦ Chris Miller

Producció ¦ Columbia Pictures, Imagine Entertainment

Gènere ¦ Animació Producció ¦ DreamWorks Animation

Repartiment ¦ Mia Wasikowska, Henry Hopper, Ryo Kase, Schuyler Fisk

Data ¦ 26 de març

Data ¦ 3 d’abril

Molt abans de conèixer l’Shrek, l’hàbil gat ja era un heroi per a molts, que vivia aventures i desafiava els dolents. En aquest spinoff ens unirem al seu grup, format per l’espavilada Kitty Zarpassuaves i en Humpty Dumpty, que faran tot el possible per salvar el seu poble.

LA CHISPA DE LA VIDA

Dos joves comparteixen una obsessió, la mort. L’Annabel és una noia malalta terminal de càncer, li han donat tres mesos més de vida, i l’Enoch és un noi amb un estranya afició: anar a funerals. Ambdós viuen preocupats per la mort i acabaran mantenint una relació d’amor apassionant.

THE YELLOW SEA Títol Original ¦ Hwanghae

Direcció ¦ Álex de la Iglesia

Direcció ¦ Na Hong-jin

Gènere ¦ Tragicomèdia

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Trivision

Producció ¦ Popcorn Films

Repartiment ¦ José Mota, Salma Hayek, Blanca Portillo, Juan Luis Galiardo

Repartiment ¦ Ha Jung-woo, Yun-seok Kim, Jo Seong-ha, Lee Cheol-min

Data ¦ 4 d’abril

Data ¦ 11 d’abril

Roberto (José Mota) és un home trist i nostàlgic, sol rememorar els dies passats quan era un publicista d’èxit. Ara no li queda gaire de tot allò. Un dia, decideix visitar un dels llocs que més records li genera, però pateix un accident: una barra de ferro se li clava al cap i el paralitza, si es mou morirà. Esdevé així un focus d’atenció per la premsa.

UN Déu salvatge

Producció sud coreana que va emportar-se el premi a millor direcció a l’últim Festival de Sitges. Un home, pressionat pels deutes, que frega la misèria, accepta desesperat un contracte amb el que pugui mantenir la seva família ¦ assassinar un desconegut. Però no es pot imaginar la força amb què l’espiral criminal pot arribar a empassar-se’l.

ALVIN I ELS ESQUIROLS 3

Títol Original ¦ Carnage Direcció ¦ Roman Polanski

Títol Original ¦ Alvin and the Chipmunks ¦ Chip-Wrecked

Gènere ¦ Drama

Direcció ¦ Mike Mitchell

Producció ¦ France 2 Cinema, Versàtil Cinema, Constantin Film Produktion,

Gènere ¦ Animació

Repartiment ¦ Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz, John C. Reilly Data ¦ 11 d’abril

Jaume Roures coprodueix aquesta adaptació de Polanski de l’obra teatral homònima de Yasmina Reza. Aquest film retrata la història de dos matrimonis que es reuneixen una tarda per parlar de la baralla que els seus fills han tingut a l’escola. Però la trobada comença a complicar-se i apareixen friccions entre els mateixos cònjuges.

decine 27 ¦ febrer 2012

Producció ¦ Fox 2000 Pictures, Regency Enterprises, Bagdasarian Productions Repartiment ¦ Jason Lee, David Cross, Jenny Slate, Andy Buckley Data ¦ 14 d’abril

La saga dels esquirols més trapelles arriba a la seva tercera entrega. Aquest cop, l’Alvin i els seus amics s’embarquen en un creuer que els porta a un illa deserta. Junts, aniran descobrint que el paratge no està tan despoblat com semblava en un principi. El director Mike Mitchell torna a barrejar amb èxit actors reals i personatges animats.

JANE EYRE

Direcció ¦ Cary Fukunaga Gènere ¦ Drama romàntic Producció ¦ BBC Films, Focus Features, Ruby Films Repartiment ¦ Mia Wasikowska, Michael Fassbender, Judi Dench, Jamie Bell

L’IL·LUSIONISTA

Títol Original ¦ L’illusionniste Direcció ¦ Sylvain Chomet Gènere ¦ Animació Producció ¦ Django Films Data ¦ 17 d’abril

Data ¦ 17 d’abril

Aquesta pel·lícula, basada en el clàssic de Charlotte Brönte, narra la vida de Jane Eyre, una noia que fuig de Thornfield House cansada de treballar com a institutriu per a Edward Rochester. La jove, que arrossega una infantesa crua, reflexiona i acaba tornant a la mansió, atreta per la misteriosa personalitat d’en Rochester.

Basada en un guió que Jacques Tati va escriure en vida i que fins ara mai s’havia produït, L’il·lusionista és la tendra història d’un mag que cau en desgràcia amb l’arribada de la música rock. Els públics comencen a tenir altres preferències i el protagonista es veurà empès a l’oblit. En un dels seus espectacles coneix una nena.

MAKTUB

XP3D

Direcció ¦ Paco Arango

Direcció ¦ Sergio Vizcaíno

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Sonrisas que Hacen Magia Producciones, Antena 3 Films

Producció ¦ Rodar y rodar

Repartiment ¦ Diego Peretti, Aitana Sánchez-Gijón, Goya Toledo, Andoni Hernández, Rosa Maria Sardà Data ¦ 24 d’abril

En Manolo travessa una crisi personal destructiva ¦ la rutina laboral l’ofega, el seu matrimoni s’enfonsa i la relació amb els seus fills no progressa. Un dia coneix l’Antonio, un nen de quinze anys amb càncer però amb unes ganes de viure i ser feliç que el contagien. El contacte amb el jove canviarà la vida d’en Manolo per sempre.

FLOQUET DE NEU

Direcció ¦ Andrés G. Schaer Gènere ¦ Aventures Producció ¦ Castelao Producciones, Filmax, muf animation, utopia global

Repartiment ¦ Maxi Iglesias, Amaia Salamanca, Luis Fernández, Úrsula Corberó, Alba Ribas Data ¦ 24 d’abril

L’Ángela és una estudiant de psiquiatria escèptica en quant a l’existència de fenòmens paranormals. Un dels seus professors la convenç per investigar un poble miner amb una història enigmàtica. Acompanyada per quatre companys de classe i la seva germana petita, viatjarà a Susurros on, ignorant les advertències, obre un portal al més enllà.

EL TALP

Títol Original ¦ Tinker Tailor Soldier Spy Direcció ¦ Tomas Alfredson Gènere ¦ Thriller

Repartiment ¦ Pere Ponce, Clàudia Abate, Joan Sullà, Elsa Pataky, Felix Pons Ferrer, Rosa Boladeras

Producció ¦ Studio Canal, Working Title Films

Data ¦ 25 d’abril

Ambientada a la Barcelona dels anys 60, el nouvingut Floquet de Neu anirà a la recerca d’una poció que li canviï el blanc del pèl, perquè no vol sentir-se marginat per la resta de goril·les del Zoo. El malvat i malastruc Luc de Sac el perseguirà convençut que el sacrifici d’aquest animal únic acabarà amb la seva mala sort.

Repartiment ¦ Gary Oldman, Colin Firth, Tom Hardy, Mark Strong

En plena Guerra Freda, George Smiley, un ex agent dels serveis secrets britànics, és escollit per dur a terme una missió especial: la cúpula de l’organització sospita que hi ha un “talp” entre els seus membres. El veterà espia, amb l’ajuda d’altres agents jubilats, anirà recollint informació i encaixant les peces per acabar descobrint el traïdor.

THE ARTIST

ATTACK THE BLOCK

Direcció ¦ Michel Hazanavicius

Direcció ¦ Joe Cornish

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Fantàstic

Producció ¦ Wildbunch, La Petite Reine, Studio 37

Producció ¦ Studio Canal, Film4, UK Film Council

Repartiment ¦ Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman

Repartiment ¦ John Boyega, Jodie Whittaker, Alex Esmail, Franz Drameh

Data ¦ 25 d’abril

George Valentin és la gran estrella del cinema mut al Hollywood dels anys 20. L’arribada del so fa perillar la seva carrera. Alhora, la jove Peppy Miller comença una trepidant cursa cap a la fama en el format cinematogràfic emergent. Film mut i en blanc i negre, gran triomfador als Oscar d’enguany.

D’un dia per l’altre, un suburbi londinenc esdevé un camp de batalla on un grup de joves haurà de combatre una invasió de salvatges alienígenes. Dels productors de Zombies Party arriba aquesta original producció que reuneix denúncia social i paròdia en un format de sèrie B amb estètica dels anys setanta. decine 28 ¦ abril-maig 2012

Taquilla

Àlex Brendemühl dirigirà el seu primer llargmetratge

memòria col·lectiva. Realitzadors com Isabel Coixet, Isaki Lacuesta o Kike Maíllo, entre altres, han apadrinat el projecte i estan elaborant muntatges especials a partir del material de l’arxiu Your Lost Memories. Aquestes peces, de gran valor artístic, ajudaran a difondre i viralitzar les pel·lícules perdudes. La plataforma de creació Found Footage – o “cine reciclat” -, terme que defineix el mètode de realitzar pel·lícules amb imatges trobades, està vivint un període de revitalització, amb un nou enfocament social. “L’únic que ens mou és la idea romàntica de retornar allò que, creiem, ningú hauria de perdre”, explica el director de Boogaloo.

Zentropa produirà ‘Menú degustació’, de Roger Gual Voodoo Productions i Cromosoma produiran Carnaval, carnaval, pel·lícula escrita i dirigida per l’actor Àlex Brendemühl. Està previst que el nou projecte, en fase de pre-producció, arribi als cinemes a mitjans de l’any que ve. Aquest serà el primer llargmetratge del polifacètic actor (Premi Gaudí 2010), i el segon film que dirigeix després de Rumbo a peor, amb què va competir a la secció oficial de curtmetratges de Canes 2009. La comèdia Carnaval, carnaval també comptarà amb la seva interpretació com a Santi, un venedor de pisos de quaranta anys obsessionat amb triomfar i que s’envoltarà de persones d’èxit mentre busca una particular idea de l’amor. Presoner de la seva pròpia ambició, explorarà nous camins d’autoconeixement.

Ferran Adrià va assessorar al director durant el rodatge d’aquesta comèdia romàntica que relata l’última nit al “Bulli”. Després dels èxits Remake i Smoking Room, Roger Gual, director i guionista de la pel·lícula juntament amb Sílvia González, comptarà amb el recolzament de Zentropa International Spain, seu catalana de la productora de Lars Von Trier. Un matrimoni divorciat no vol perdre’s l’últim sopar que ofereix el seu restaurant preferit, el millor del món. El xef els ha promès que es servirà el menú més especial de la història d’aquella cuina. Cap d’ells s’imagina les situacions en què es veuran implicats durant la gran vetllada.

Torna el D’A a Barcelona

‘Sonata per a violoncel’, la primera pel·lícula sobre la fibromiàlgia Escrita i dirigida per Anna M. Bofarull, Sonata per a violoncel ha rebut el suport de diverses institucions i personalitats catalanes. El projecte serà el resultat d’aquesta resposta social i l’altaveu que les malalties cròniques, com la fibromiàlgia, necessiten. Durant gairebé un any, col·laboradors esporàdics van poder participar econòmicament en la producció d’aquesta pel·lícula. La Júlia, una dona atractiva i culta, viu entregada en cos i ànima a la música. Mai perd l’ocasió de sopar amb els amics o de tenir aventures amb joves amants. Després d’anys de patir dolors en diferents parts del cos, decideix fer-s’ho mirar: li diagnostiquen fibromiàlgia. La Júlia intentarà seguir amb el seu ritme de vida, però el deteriorament físic anirà vencent la seva gran passió.

Your Lost Memories, el portal dels records perduts El format de Super 8 va enregistrar la vida de milions de persones. És per a molts la metàfora del cel·luloide, un format analògic que requereix ser conservat amb cura, impossible de duplicar, fràgil com la pròpia memòria. El jove emprenedor Rubén Saura i la productora barcelonina Boogaloo Films obren aquesta oficina virtual de pel·lícules casolanes trobades a antiquaris i mercats de segona mà de tot el món. L’objectiu és crear una comunitat digital que treballi per tornar les cintes als seus propietaris i formar una

decine 28 ¦ abril-maig 2012

El Festival de Cinema d’Autor de Barcelona ha anunciat que celebrarà la seva segona edició del 27 d’abril al 6 de maig. Durant deu dies, el D’A oferirà un repàs exhaustiu a l’actualitat cinematogràfica mundial i presentarà una sèrie d’obres de llarg recorregut internacional, èxits i premis de crítica i públic, combinades amb propostes de nous talents i cinematografies. La nova pel·lícula de Mia Hansen-Løve, Un amour de jeunesse (França, 2011), inaugurarà el festival. A la secció Direccions - amb el millor del cinema d’autor de la collita de l’any-, s’afegeix una nova secció dedicada als directors més nous amb el nom de Talents, en la qual s’entregarà el Premi D’A Nous Talents. La programació del festival es completa amb altres seccions temàtiques de les quals s’informarà ben aviat. Els espais de l’edició d’enguany seran les dues sales dels cinemes Aribau Club i la recentment inaugurada Filmoteca de Catalunya. La retrospectiva del D’A 2012 es dedica a una directora imprescindible del cinema contemporani: Claire Denis. La directora francesa, antiga ajudant de direcció de Wim Wenders i Jim Jarmusch, es va iniciar en la direc-

ció amb el film Chocolat (1988) i després de catorze pel·lícules i vint-i-quatre anys de carrera, només ha estrenat comercialment al nostre país Una mujer en África (2009). El Festival presentarà –en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya- tots els seus films de ficció i una selecció dels seus documentals i curts, incloent la seva darrera obra, el curtmetratge digital To The Devil (2011).

Bigas Luna portarà al cinema el ‘Mecanoscrit del segon origen’

ralesa i la sexualitat. Es començarà a rodar aquest mateix any, encara que, ara per ara, es desconeixen els actors que la protagonitzaran. Sí se sap que Luna utilitzarà la tecnologia 3D, “una eina molt bona, que està de moda i que contribuirà a promocionar el llançament de la pel·lícula”, ha dit. El llargmetratge, coproduït per la Gran Bretanya i Bèlgica, es rodarà fonamentalment entre Barcelona i Lleida. Segons ha remarcat Carles Porta, responsable de Produccions Audiovisuals Antàrtida, -“crec que ningú quedarà defraudat, farem una de les grans pel·lícules de la dècada en Catalunya”-. El director de títols com Jamón, jamón o La teta i la lluna espera poder estrenar al 2013 el film que “convertirà Lleida en una ciutat de pel·lícula”.

La llei del cinema es desplegarà els propers mesos

El director català ha expressat l’enorme il·lusió que li fa portar al cinema l’obra de Manuel de Pedrolo -“molt adequada pels temps que vivim”-, una història dirigida al públic jove, sobre la natu-

El director de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Fèlix Riera, ha anunciat davant la Comissió de Cultura i Llengua del Parlament que ja hi ha un “acord marc” amb tot el sector del cinema per desenvolupar el reglament de la llei del cinema els propers mesos. Una norma que es va aprovar durant la legislatura anterior. Riera ha donat a conèixer que en dues o tres setmanes el conseller de Cultura Ferran Mascarell explicarà l’acord a què s’ha arribat amb distribuïdors, productors, exhibidors, l’Institut Català de Finances (ICF) i TV3. Tot i que no n’ha volgut donar més detalls, Riera ha manifestat que l’acord, que ha qualificat de “sòlid”, és “molt important, perquè integra tot el sec-

decine 28 ¦ abril-maig 2012

MEDIA ANTENA CATALUNYA COL·LABORA AMB EMERGING PRODUCERS EN LA INTERNACIONALITZACIÓ DE JOVES PRODUCTORS CATALANS

AR CAL PRESENT UDS LES SOL·LICIT . DOC A JIHLAVA INT ANS FILM FEST AB IL DEL 30 D’ABR

Gràcies a un acord signat amb el Jihlava International Documentary Film Festival (25-28 octubre 2012, República Txeca), un dels productors catalans de documentals que s’hagin presentat serà seleccionat pel festival. MEDIA Antena Catalunya es farà càrrec de pagar les despeses del viatge. El productor seleccionat només haurà de pagar la inscripció al festival (150€). Amb l’Emerging Producers Project es busca afavorir i donar oportunitats d’internacionalització a productors en la seva etapa professional inicial. Serà indispensable que es tracti d’un productor emergent.

SESSIONS DE DESENVOLUPAMENT DE CONTINGUTS PER A PROJECTES DE FICCIÓ I DOCUMENTAL MEDIA Antena Catalunya organitza dos tallers de continguts a Barcelona, un per a projectes documentals i un altre per a projectes de ﬁcció. La iniciativa, en col·laboració amb Sources2, vol proporcionar l’assessorament de dos experts en desenvolupament de continguts a productors i directors catalans amb projectes en curs amb l’objectiu de millorar la competitivitat dels projectes catalans.

ent en Assessoram , ocumentals continguts d (5 projectes) 8 de juny. Riahi, 7 i amb Arash T.

LES CAL ENVIARDS ABANS SOL·LICITU RIL! DEL 20 D’AB ent en Assessoram e ﬁcció, continguts d amb (5 projectes) mbre.

de lski, el 17 i 18 Miguel Macha

LES CAL ENVIARDS ABANS SOL·LICITU LIOL! DEL 31 DE JU

Cada sessió de desenvolupament de continguts amb l’expert es realitzarà a l’oﬁcina de MEDIA Antena Catalunya i durarà dues hores. Les sessions seran privades i conﬁdencials, i a càrrec de MEDIA Antena Catalunya. Informeu-vos a la nostra web de com realitzar la sol·licitud.

NO ET PERDIS EL PROPER NÚMERO DE L’ EL MES D’ABRIL, A LA NOSTRA PÀGINA WEB: www.antenamediacat.eu

sete

www.antenamediacat.eu Segueix-nos a:

tor” i compta amb el beneplàcit de tots els actors implicats. El director de l’ICEC ha assegurat que volen desenvolupar la llei per “parts”. Pel que fa a les sancions que preveu la norma respecte al doblatge, Riera ha afirmat que en els últims mesos ja s’ha passat d’un 1% de pel·lícules doblades a un 5% i “encara que s’estigui lluny” del 50% que preveu la llei, és ja “un salt important de quatre punts”. Durant la seva compareixença davant la comissió parlamentària, Fèlix Riera ha reconegut l’impacte de la crisi en les indústries catalanes que es dediquen a la cultura. Tot i això, creu que “si es juguen bé les cartes, Catalunya podrà sortir enfortida i liderar el sector els propers anys”.

a Mèxic. Eddie Saeta ja suma el seu quart guardó internacional consecutiu, després dels èxits Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas (Palma d’Or a Canes), La mosquitera (Gran Premi a Karlovy Vary) i Finisterrae (Tiger Award a Rotterdam). El cicle complet de la Cineteca de Madrid inclou els títols següents: Fuente Álamo, la caricia del tiempo, de Pablo García (2001), Ar meno un quejío, de Fernando de France (2005), El brau blau, de Daniel V. Villamediana (2008), El somni, de Christophe Farnarier (2008), Familystrip, de Lluís Miñarro (2009), Blow Horn, de Lluís Miñarro (2009) i Aita, de José María de Orbe (2010).

‘Ermessenda’, millor banda sonora internacional

Isabel Coixet documentarà el desastre del Prestige

L’Associació Internacional de Crítics de Música de Cinema (IFMCA) ha atorgat el premi a millor banda sonora per a sèries de televisió a Arnau Bataller per Ermessenda, una producció d’Ovideo i TV3 dirigida per Lluís Maria Güell i protagonitzada per Laia Marull. Els Ifmca Awards, coneguts com els Oscar en aquesta especialitat, són concedits anualment per 56 periodistes i crítics especialitzats. John Williams s’ha endut el premi a la millor banda sonora per a cinema per War Horse, dirigida per Steven Spielberg. Bataller ja suma el seu tercer guardó, després de rebre el VII Premi de la Crítica Espanyola Scoremagazine 2011 al millor compositor de l’estat espanyol i el X Premi Goldspirit a la millor banda sonora espanyola 2010 per La herencia Valdemar.

La guanyadora del Goya al millor documental d’enguany per Escuchando al juez Garzón, Isabel Coixet, rescata per al seu nou projecte el desastre ecològic que va provocar el petroler Prestige a les costes gallegues, al complir-se deu anys de la catàstrofe. La directora catalana reafirma així la seva confiança en aquest gènere i en la temàtica mediambiental, “per la forma d’estar en contacte amb la realitat sense tota l’artificialitat que implica un gran rodatge”, ha explicat. Ella i els membres del seu equip van moure’s per diversos municipis propers a la Costa da Morte, recopilant testimonis i contrastant versions dels fets: “És una historia sobre els voluntaris del Prestige, però és impossible parlar-ne sense relatar els errors polítics”, ha assegurat Coixet, que no amaga la intencionalitat del film, ara que els protagonistes polítics de llavors “tornen a ser al govern”. Al marge d’aquest projecte, la cineasta ha confirmat que té acabats tres guions de ficció i tot apunta que el més immediat és un que està ambientat a la ciutat britànica de Cardiff i que es titularà Panda Eyes.

Retrospectiva de Lluís Miñarro a Madrid Després de París, Tànger, València, Cali, Montevideo o Beijing, el productor i director català arriba a Madrid per rebre un altre homenatge per la seva compromesa trajectòria amb el cinema d’autor. Sota el títol “Miñarro produce”, la Cineteca de Madrid oferirà, del 23 de març al 29 d’abril, un cicle de cinc pel·lícules de no ficció produïdes per ell amb la seva empresa Eddie Saeta i dos documentals de direcció pròpia: Familystrip i Blow Horn. A l’última sessió es projectarà Aita, dirigida per José María de Orbe, un film que ha rebut un gran nombre de premis durant el darrer any, un d’ells

decine 28 ¦ abril-maig 2012

Taquilla

El programa Europa Creativa, de MEDIA Antena Catalunya Europa Creativa és el nou programa de la UE dedicat als sectors cultural i creatiu, proposat per la Comissió Europea que entrarà en vigència el proper Gener del 2014 i durarà fins a finals del 2020. La proposta es troba actualment sota discussió pel Consell de Ministres de la UE i el Parlament Europeu. Europa necessita invertir més en els sectors cultural i creatiu perquè contribueixen significativament al creixement econòmic, a la creació de llocs de treball, a la innovació i a la cohesió social. Europa Creativa preservarà i promocionarà la diversitat cultural i lingüística i enfortirà la competitivitat d’aquests sectors. El programa Media i Media Mundus s’uniran al programa europeu Cultura per formar Europa Creativa. El nou programa pretén beure de l’experiència de la xarxa d’oficines i professionals que durant anys han caminat al costat de les iniciatives audiovisuals, formatives i culturals europees. Les accions concretes del programa Europa Creativa encara no han vist la llum. Primer, el Parlament i el Consell europeus han d’aprovar la proposta de text de la Comissió Europea sobre el nou programa. Durant aquests dos anys que resten fins que el nou programa entri en vigor, encara sentirem moltes notícies sobre com es conformarà i on posarà l’accent. De moment, sabem que a la proposta s’hi destinaran 1.800M€ dividits en 55% Media, 30% Cultura i 15% en el sector transversal. El nou programa tindrà important cura de minorar el risc en el negoci cultural amb l’objectiu que agents privats puguin entrar a facilitar l’accés al finançament a les empreses culturals. La creació i conservació d’audiències i l’educació en hàbits de consum de cultura seran també molt importants. Tot i així, un dels objectius primordials del nou programa serà la simplificació dels processos, l’aposta per menys contrac-

decine 28 ¦ abril-maig 2012

tes però més contundents i la recerca de l’efectivitat en el suport. Les innovacions tecnològiques fan que es desenvolupin projectes que cada cop més afecten a diferents agents culturals. Europa Creativa serà un marc d’actuació conjunt que ajudarà els sectors cultural i creatiu a aprofitar les oportunitats de l’era digital i la globalització. Permetrà als sectors augmentar el seu potencial de manera que puguin contribuir als objectius d’Europa per al 2020 amb un creixement substancial, creació de llocs de treball i cohesió social. 300.000 artistes i professionals de la cultura i les seves obres rebran ajut per aconseguir nous públics més enllà dels seus països d’origen. Més de 1.000 films europeus rebran suport a la distribució, de tal manera que podran ser vistos per un públic d’arreu d’Europa i més enllà, en plataformes tradicionals i digitals. Milers d’organitzacions culturals i professionals europeus es beneficiaran de formació per aconseguir noves habilitats i enfortir la seva capacitat de funcionar internacionalment. 2.500 cinemes europeus rebran suport que els permeti assegurar que, com a mínim, el 50% de les pel·lícules que exhibeixen són europees. Més de 5.500 llibres i altres obres literàries rebran suport per a la traducció, la qual cosa permetrà als lectors gaudir-ne en la seva llengua materna. I, d’aquesta manera, s’arribarà a milers de ciutadans. Europa Creativa ja ha estat presentat al sector i als professionals de l’audiovisual durant la darrera Berlinale amb la presència d’Aviva Silver. Al lloc web de MEDIA Antena Catalunya podeu trobar més informació sobre EUROPA CREATIVA així com les darreres notícies que s’aniran produint durant aquest 2012 i el proper 2013. Helena Moreno, directora de MEDIA Antena Catalunya

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com