Decine 25 by Utopia Global

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 25 - desembre 2011 - 3€

Floquet de Neu 9 772013 588004

Aventures a Barcelona

XP3D TERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLA OPEN 24H RETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONA NOUS CREADORS LA BONA SALUT DEL CURTMETRATGE CARTES ENTRE CINEASTES UN INTERCANVI CREATIU

Sumari EDITORIAL 05

Fer bé els números abans de prendre decisions

DOCUMENTAL

LA IMATGE 06

Red Lights

TELEVISIÓ

PORTADA 08

Enxaneta. Els castells en 3D

Floquet de Neu: torna a casa per nadal

ESTRENES

Rubicon. El punt de no retorn

Polseres vermelles. En mans d'Spielberg

Open 24H

RODATGE

XPD3

Fènix 11-23

La conspiració

Tengo ganas de ti

Més estrenes

Una carta para Evita / Radiacions

PERFIL 18

CRÍTICA Pere Ponce

Floquet de Neu

FESTIVAL

Mercat de futurs

Open 24h

Jane Eyre / Juan de los muertos

The artist

Esborrant fronteres. Pel·lícules i altres experiments a l'Alternativa 2011

A FONS 24

Nous creadors. El curtmetratge català, en plena forma

DE FORA 08

Filmar per a l'altre. Correspondències filmades al CCCB

TAQUILLA 46

Novembre impulsa la taquilla

ACTUALITAT 48

Notícies breus

OPINIÓ

DVDs

Museu del cinema de Girona

Cartes per tots i cadascun

16 09

22 18

24 36 decine 25 ¦ desembre 2011

K R A O S J I E EL

A D A

A M P O G Í L O M E L B GR S DE MB A I E S N HERREOS DIEMÍLIYAYO M E R

MIL

CRETINS

C A R

A ÍA F LA AR

T TI PE

REGALA EMOCIONS www.cameo.es · facebook.com/cameo.es · twitter.com/cameovideo

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Laura Duran, Marc Fàbregas, Aïda Gallego, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral. 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

FER BÉ ELS NÚMEROS ABANS DE PRENDRE DECISIONS

Jordi Roigé, Editor Que en temps de crisi cal incentivar les exportacions és una fórmula antiga i ben coneguda. Al cinema català i espanyol aquesta és una de les alternatives necessàries per als anys a venir. La reducció dels pressupostos de les televisions i de les administracions forçarà que els productors hagin de buscar més socis a fora de les seves fronteres i planifiquin llargmetratges amb una vocació internacional. El número 25 de Decine dóna notícia d’uns exemples molt apropiats per il·lustrar aquest camí. Floquet de neu, la gran aposta de TV3 i l’ICIC, està venuda a 30 països i en la seva explotació internacional es basa bona part del pla d’explotació. Continuant en l’àmbit de l’animació, Chico & Rita i Arrugas acompanyen Pa negre en el seu viatge cap als Oscar. Aquesta circumstància és extraordinària per al cinema català o participat per productores catalanes. Una dinàmica que no és casualitat. És el fruit d’anys de persistència de productores, televisions –bàsicament públiques- i administracions. En concret, el conveni entre les productores catalanes i Televisió de Catalunya, i les línies de suport a la cinematografia de l’ICIC, han aconseguit invertir la fugida històrica de talent català per una atracció de projectes provinents de la resta de l’estat i del món. Això ha permès que la meitat de les pel·lícules espanyoles estiguin produïdes o participades per productores catalanes, i que els nostres actors, actrius, directors, guionistes, fotògrafs i altres professionals siguin de referència. I finalment, s’està guanyant la lluita més difícil: la del públic. Aquesta es una realitat que els gestor públics han de tenir molt present davant l’anunciada reducció d’inversió a TV3. És lògic considerar que si l’administració ha de reduir el seu dèficit, la disminució passi per tot el que penja d’ella. TV3 i Catalunya Ràdio ja han reduït el seu pressupost. Un nou esforç en aquest sentit, però, hauria de permetre optimitzar la gestió, prescindir d’aquelles despeses que no tenen repercussió clara en l’antena. Però és necessari defensar aquelles partides productives, que invertides correctament generen multiplicitats i permeten captar inversions externes. Deixant a banda qüestions culturals, lingüístiques i nacionals òbvies. El conveni de TV3 amb les productores independents és motor econòmic pel país. Genera ocupació, riquesa, permet que altres administracions i televisions –TVE, T5, A3, Canal+, conselleria de Cultura, ministeri de Cultura, Unió Europea, països iberoamericans- inverteixin a Catalunya. Un euro invertit per TV3 en productores catalanes es pot convertir en entre cinc o deu euros provinents de fora de Catalunya. Cal plantejar-s’ho, també, en aquests termes. Reduir la inversió de TV3 en cine és un mal negoci. És renunciar a capital provinent d’altres administracions. La Generalitat ha de fer bé els números abans de prendre decisions.

decine 25 ¦ desembre 2011

La imatge 6

decine 25ÂŚ desembre 2011

Red Lights

“Aconseguir fer una pel·lícula d’aquesta envergadura des d’aquí i amb aquests actors, sense que ens diguin que estem bojos, ha estat, en si mateix, un repte.” Rodrigo Cortés, director decine 25 ¦ desembre 2011

Portada

Floquet de Neu Torna a casa per Nadal

Alba Laguna

Floquet de Neu viu uns mesos a casa de la Paula i aviat es fan amics

Ja fa vuit anys que no hi és, però Floquet de Neu continua com un símbol ben viu de la ciutat de Barcelona. L’únic goril·la albí del qual se’n tingui constància, de fama mundial des de l’any 1967 després de protagonitzar una portada del National Geographic, s’ha convertit ara en un personatge animat de ficció. I arriba disposat a conquerir el cor dels més petits, aquells que, per edat, no el van poder conèixer personalment. El projecte, nascut conjuntament de Filmax, Utopia Global i Muf Animation fa gairebé quatre anys, s’ha materialitzat en una pel·lícula infantil que barreja imatge real amb animació 3D i que dirigeix l’argentí Andrés G. Schaer. Partint de fets reals com la troballa del petit goril·la a Guinea Equatorial, la posterior acollida a Barcelona per part del científic català Jordi Sabater Pi i la seva arribada al Zoo, el film evoluciona cap a una aventura trepidant. Floquet i els seus amics, dos nens (Clàudia Abate i Joan Sullà) i un panda vermell, hauran d’enfrontar-se al malastruc Luc de Sac (Pere Ponce), ajudats per la Bruixa del Nord (Elsa Pataky), en un camí cap a l’acceptació d’un mateix i el descobriment de l’amistat. En el doblatge dels personatges animats hi destaquen veus tan reconegudes com les de Constantino Romero i Manel Fuentes. 8

decine 25 ¦ desembre 2011

Andrés G. Schaer: “Quan algú és diferent s’ha d’enfrontar a un món que moltes vegades no l’accepta” No sé si tens records d’en Floquet de Neu... No en tinc records perquè sóc argentí i sempre he viscut a Buenos Aires. Quan em van trucar per fer la pel·lícula, sabia de què anava perquè n’havia sentit a parlar. Sabia que havia existit, però no gaire més. Em van explicar que havia estat molt famós i que quan va morir va aparèixer a les portades dels diaris d’arreu del món. I com arriba un argentí a dirigir una pellícula sobre aquest personatge? Jo havia dirigit Pérez, el ratolí dels teus somnis 2 a l’Argentina, en coproducció amb Filmax, que ja havia coproduït la primera part, tot i que amb un altre director. Jo m’havia encarregat de l’animació 3D de les dues pel·lícules. Quan Filmax va decidir fer Floquet de Neu em van oferir a mi dirigir-la.

Teníeu clar de bon principi que la pel·lícula seria una combinació d’imatge real i animació? Sí, estava clar perquè ja havíem utilitzat aquesta tècnica en les pel·lícules del ratolí Pérez. Volíem seguir aquest camí perquè és una tècnica que funciona molt bé. Va ser dificultós recrear la Barcelona dels anys seixanta? Parla’ns una mica de com va anar el rodatge. El rodatge va ser complicat perquè són com dues pel·lícules en una. D’una banda hi ha el rodatge més “convencional”, el de les imatges reals. De l’altra, hi ha tota la part d’animació, que és com fer una segona pel·lícula. Les escenes que inclouen animacions s’havien de rodar d’una manera especial, i a la pel·lícula hi ha poques escenes que no en tinguin. S’han de tenir en compte les animacions

que s’insertaran després. El primer que cal tenir és un storyboard exhaustiu, molt definit en cada enquadrament, perquè hi pot haver efectes a tenir en compte, sobretot si hi ha personatges animats que mouen objectes reals. El més delicat en aquest tipus de pel·lícules és el contacte de l’animació amb els objectes o personatges reals. En moltes ocasions convé que hi hagi quelcom físic que representi l’animació perquè si no l’actor, en el moment de rodar una escena així, no té res al davant i és complicat fer-se a la idea. Hi ha moltes escenes de la Clàudia, la nena protagonista, interactuant amb en Floquet i per això teníem un actor que feia de “doble”. Així la nena podia dirigir la seva mirada cap al lloc adequat. Perquè a més de la dificultat que comen-

El director Andrés G. Schaer, en un moment del rodatge

decine 25 ¦ desembre 2011

FACULTAT DE COMUNICACIÓ Graus

Postgraus URL

Periodisme Cinema i televisió Publicitat i Relacions Publiques

· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències · Comunicació digital · Protocol i relacions institucionals

Màsters universitaris

· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització · Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó) · Estratègia i creativitat publicitàries · Comunicació política i social · Producció i comunicació cultural · Direcció d'art en publicitat Doctorat · Estudis Avançats de Comunicació

Màsters URL

· Direcció de cinema i televisió · Producció i gestió de l'empresa audiovisual

Facultat de Comunicació c. Valldonzella, 23. 08001 Barcelona Tel. 93 253 31 08 infofcc@blanquerna.url.edu

Pere Ponce interpreta el malastruc Luc de Sac, obsessionat amb capturar en Floquet

tes, encara ha de ser més delicat pel fet de ser actors tan joves... Sí, és complex perquè una pel·lícula de fantasia d’aquestes característiques requereix actors petits, el més petits possible, però a la vegada han de tenir una mica d’experiència perquè són molts dies, moltes hores... I a la vegada han de resultar creïbles i actuar amb personatges que no existeixen. Un repte! En aquest tipus de films, per a un director és bàsica la funció del coach d’actuació, que en el nostre cas va ser la Laura Jou, que treballa amb nens a moltes pellícules. Ella va ajudar moltíssim. Mentre jo preparava una escena, la Laura anava treballant amb els nens, i quan jo estava llest podíem rodar. En el cas del Joan Sullà, a més, era la seva primera actuació. En aquest procés també hi ajuden molt els pares que són els que els porten al rodatge. Els personatges són un dels grans encerts de la pel·lícula i el càsting està molt aconseguit. Com els vau escollir? Per escollir els dos protagonistes vam fer un càsting amb més de quatre-cents nens i nenes. En el cas dels adults, per al paper de Luc de Sac buscàvem un malvat graciós però no ximple, que fes por en alguns

moments però amb un toc d’humor. Amb el director de càsting, Pep Armengol, vam decidir que Pere Ponce era ideal. Amb el personatge d’Elsa Pataky necessitàvem un físic concret i quan Filmax me la va proposar, em va semblar molt correcte. La pel·lícula tracta de la diferència i de l’acceptació d’un mateix i dels altres, de l’amistat, etc. És una història amb una lliçó final. Sí, quan algú és diferent s’ha d’enfrontar a un món que moltes vegades no accepta la diferència amb facilitat. Floquet de Neu travessa una sèrie de situacions fins arribar a la decisió de com vol ser. L’evolució del personatge el va portant a acceptar-se a si mateix malgrat les conseqüències. Es tracta d’un personatge únic. Un dels objectius del film és recordar la figura d’en Floquet i presentar-lo a les noves generacions que no el van conèixer. Quina penses que serà la rebuda, tant pels grans com pels petits? Són dos punts de vista diferents, el dels pares i el dels nens. A Barcelona gairebé tots els pares hauran vist alguna vegada el Floquet al zoo. Crec que la rebran bé des del punt de vista de poder recordar això, tot i que no és una pel·lícula documental que expliqui la història real del perso-

natge. Hi ha aspectes de la realitat: com va ser trobat i la seva estada amb una família. Però tot el que segueix és completament inventat per elaborar una història infantil. Per a molts nens serà un personatge nou, i el fet que en Floquet tingui un vincle tan especial amb Barcelona em sembla molt enriquidor. Crec que la pel·lícula té ingredients per entretenir, fer pensar, emocionar i fer passar una bona estona. Estàs treballant en algun projecte nou? S’està plantejant amb Filmax una altra pellícula amb la mateixa tècnica, es diria We Are the Champions i es troba en fase de desenvolupament. Tracta d’un nen que vol ser jugador de futbol i es troba amb uns objectes màgics que l’ajuden a aprendre a jugar. Tenim una primera versió del guió i s’està buscant finançament. A l’Argentina em dedico a la publicitat. ■

Direcció ¦ Andrés G. Schaer Gènere ¦ Aventures Producció ¦ Filmax, Muf Animation, Utopia Global Repartiment ¦ Pere Ponce, Clàudia Abate, Joan Sullà, Elsa Pataky, Fèlix Pons Ferrer, Rosa Boladeras Estrena ¦ 23 de desembre

decine 25 ¦ desembre 2011

Estrena

Open 24h El director Carles Torras ((Joves, Trash) presenta un film pertorbador en blanc i negre, que introdueix lentament l’espectador en un malson terroríficament real. El protagonista és l’Héctor, un vigilant nocturn que viu en una letargia emocional de la qual pot ser perillós despertar-se. Presentat al Sitges 2011, el film s’estrena el 9 de desembre.

El protagonista viu immers en una rutina asfixiant, a la feina i a la vida personal

L’Héctor lluita cada dia per tirar endavant. A la nit, treballa com a vigilant nocturn. Durant el dia, té cura del seu germà, que és discapacitat psíquic i físic. L’Héctor hi posa ganes i esforç, però els maldecaps no acaben mai: té un judici pendent, la feina l’ofega més cada vegada, el seu pare és un maltractador... Open 24h és, fins el moment, el film més arriscat de Carles Torras, i el primer que també produeix. Les escenes curtes i repetitives intenten mostrar el món rutinari i opressiu del protagonista, tot explorant el costat més fosc de la societat urbana. Amb una suggerent posada en escena i la convincent interpretació del seu actor protagonista, Amadís de Murga, Open 24h retrata el dia a dia d’un personatge atrapat en una realitat asfixiant. “Qualsevol pot sentir-se identificat amb el que s’hi explica, però no hi ha res d’autobiogràfic a la pel·lícula”, afirma el director. El barceloní Carles Torras va debutar en el llargmetratge amb Joves (2004), en codirecció amb Ramon Térmens, un film que va obtenir el reconeixement de públic i crítica i va participar en més de 30 festivals internacionals guanyant diversos premis a la millor direc-

decine 25 ¦ desembre 2011

ció. La seva segona pel·lícula, Trash (2009), protagonitzada per Óscar Jaenada, Assumpta Serna i Judit Uriach, va competir, com Open 24h, en la secció oficial del Festival de Màlaga i va obtenir 13 nominacions als premis Gaudí. El seu tercer llargmetratge Open 24h, dirigit i produït per ell mateix, és la seva aposta més personal. “He arriscat molt amb aquest projecte; és una forma de fer cinema molt més artesanal i amb un pressupost molt més limitat del normal”, explica Torras.

Direcció ¦ Carles Torras Gènere ¦ Drama Producció ¦ Zabriskie Films Repartiment ¦ Amadís de Murga, Judit Uriach, Fina Rius, José María Blanco Estrena ¦ 9 de desembre

XP3D XP3D serà la primera pel·lícula espanyola de terror en 3D. Està produïda per l’empresa catalana Rodar y Rodar (El orfanato, Los ojos de Julia) i té com a localitzacions Barcelona, Cardona, Caldes de Montbui o el Garraf. La pel·lícula narra la vida de l’Ángela, una estudiant de psiquiatria, escèptica davant l’existència del món paranormal.

La catalana Úrsula Corberó experimentarà el terror a la seva pròpia pell

El professor més dur i excèntric de la facultat proposa a l’Ángela demostrar o desmentir l’existència del “més enllà”, investigant un poble miner amb una història plena de llegendes urbanes. Acompanyada de quatre companys de classe, la noia emprèn un viatge a Susurro amb la presència de Diana, la seva germana petita. La relació entre les dues germanes ha estat freda des de la infantesa, quan uns esdeveniments tràgics les van separar sense remei. Tots junts recorren el poble i les antigues mines de sal. Sense fer cas de les advertències, obren un portal cap al desconegut, amb conseqüències imprevisibles. Els encarregats a donar vida als personatges d’aquesta història són actors joves, coneguts per la seva participació en sèries de televisió, com Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Úrsula Corberó o Luis Fernández. Sergi Vizcaíno explica que “XP3D, com a primer llargmetratge que faig, és un repte. És una pel·lícula de terror des de l’interior, un viatge al cantó fosc que tots tenim”. El film planteja el terror físic, despullat d’efectes digitals que desviïn l’atenció, i utilitza la tècnica del 3D com a forma narrativa. “Quan a un director li proposen

un rodatge en 3D pot tenir dues reaccions, una de rebuig i de por, i l’altra de motivació i il·lusió. En el meu cas va ser la segona. Com algú pot dir que no al repte de ser un dels pioners en aquest nou llenguatge cinematogràfic que ens envaeix?” Els productors, Mar Targarona i Joaquim Padró, van apostar per aquest projecte sense dubtar-ho. “A Espanya hi ha talent, però hem de competir amb països que tenen molts diners per fer pel·lícules. Nosaltres tenim clar el públic i ens entenem molt bé amb els directors que també tenen aquesta visió”.

Direcció ¦ Sergi Vizcaíno Gènere ¦ Terror Producció ¦ Rodar y Rodar, Chromosome 22 i Antena 3 Films Repartiment ¦ Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Úrsula Corberó, Luis Fernández, Óscar Sinela, Alba Ribas Estrena ¦ 30 de desembre

decine 25 ¦ desembre 2011

RECORDA: A BTV NO TALLEM CAP PELLI.

www.btv.cat/cinema facebook.com/cinemabtv

CINEMA EN CATALÀ

La conspiració Robert Redford es posa darrere la càmera per dirigir un film que explora la reacció de tot un país en front del que va ser, a l’època, el crim més horrible perpetrat als Estats Units: l’assassinat del president Lincoln. Un thriller judicial basat en fets reals i protagonitzat per James McAvoy i Robin Wright.

Una intriga política ambientada a mitjans del segle XIX

Robert Redford es posa darrere la càmera per dirigir un film que explora la reacció de tot un país en front del que va ser, a l’època, el crim més horrible perpetrat als Estats Units: l’assassinat del president Lincoln. Un thriller judicial basat en fets reals i protagonitzat per James McAvoy i Robin Wright. L’any 1865, vuit persones són detingudes acusades de conspirar per acabar amb el president Abraham Lincoln. Entre elles hi ha una dona, Mary Surratt, que regenta una pensió on l’autor material del magnicidi, John Wilkes Booth, de 26 anys, es va reunir amb els seus còmplices per organitzar l’atac. Mentre Washington es recupera de les ferides de la Guerra Civil, l’advocat Frederick Aiken accedeix a defensar Surratt davant un tribunal militar. Aquest judici és l’eix central del film de Redford. L’advocat, interpretat per James McAvoy i protagonista de la pel·lícula, sospita que la seva clienta és innocent i podria ser utilitzada per tal de capturar el veritable culpable: el seu fill. Avui en dia, l’enigma sobre la implicació de la dona en la conspiració

encara perdura. Robert Redford, director del film, afirma no obstant que “la pel·lícula no aborda una sola conspiració, sinó diverses. A més de l’assassinat, també existeix una maquinació guiada per l’oportunisme polític”. Pel que fa al repartiment, a més de McAvoy i Wright, altres noms reconeguts apareixen al film, com Kevin Kline, Evan Rachel Wood o Tom Wilkinson.

Títol original ¦ The Conspirator Direcció ¦ Robert Redford Gènere ¦ Drama històric Producció ¦ The American Film Company, Wildwood Enterprises Repartiment ¦ James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Evan Rachel Wood, Estrena ¦ 2 de desembre

el cinema doblat i subtitulat en català compta amb el suport de la generalitat de catalunya Altres estrenes previstes en català per al mes de desembre:

www.gencat.cat/llengua/cartellera www.facebook.com/cinemaencatala

Vicky el Vícking i el martell de Thor El fill de Jo Arthur Christmas Jane Eyre Alvin i els esquirols 3 El talp

decine 25 ¦ desembre 2011

Més estrenes

FUGA DE CEREBROS 2

HAPPY FEET 2 3D

DIRECCIÓ ¦ CARLOS THERÓN GÈNERE ¦ANIMACIÓ, COMÈDIA MUSICAL FAMILIAR

REPARTIMENT ¦ADRIÁN LASTRA, ALBERTO AMARILLA, PATRICIA MONTERO, PACO TOUS, LOLES LEÓN.

PRODUCCIÓ ¦ANIMAL LOGIC, KENNEDY MILLER PRODUCTIONS, VILLAGE ROADSHOW PICTURES

ESTRENA ¦ 2 de desembre

ESTRENA ¦2 de desembre

Arriba la segona part d’aquesta comèdia romàntica on Alfonso persegueix la noia de la seva vida. Aquesta vegada des de la Universitat d’Oxford fins a Harvard, decidit a enamorar-la amb la inestimable ajuda dels seus amics. Fuga de cerebros va ser una de les pel·lícules més taquilleres a Espanya durant el 2009.

El pingüí Mumble té el gran problema que el seu fill, Erik, és coreo-fòbic. En no voler ballar, tal com li demana el seu pare, Erik decideix fugir. En el seu viatge es troba un gran pingüí que li farà veure, juntament amb els consells de Mumble que en aquesta vida cal ser valent i arriscar.

JANE EYRE

DIRECCIÓ ¦CARY FUKUNAGA

Arthur Christmas: operació regal

CINEMA EN CATALÀ

DIRECCIÓ ¦GEORGE MILLER

PRODUCCIÓ ¦GLOBOMEDIA, ANTENA 3 FILMS, CANGREJO FILMS

CINEMA EN CATALÀ

GÈNERE ¦ COMÈDIA

Títol original ¦ Arthur Christmas

GÈNERE ¦DRAMA ROMÀNTIC

Direcció ¦ Sarah Smith, Barry Cook

PRODUCCIÓ ¦BBC FILMS, FOCUS FEATURES, RUBY FILMS

Gènere ¦ Animació

REPARTIMENT ¦MIA WASIKOWSKA, MICHAEL FASSBENDER, JUDI DENCH, JAMIE BELL

Producció ¦ Aardman Animations, Sony Pictures Imageworks Estrena ¦ 7 de desembre

Jane Eyre fuig de Thornfield House, on treballa com institutriu contractada per l’acomodat Edward Rochester. L’aïllada i impressionant mansió, així com la fredor del senyor Rochester, posen a prova la resistència i fortalesa de la jove, educada en un orfenat. Però Jane descobrirà el terrible secret que amaga el Sr Rochester.

Santa Claus creu que el seu regnat està arribant a la seva fi i que s’apropa l’hora de jubilar-se. Espera que el seu fill Steven, que és molt eficient i responsable, tot i que no gaire alegre, ja estigui preparat per afagar-li el relleu. Però arriba el Nadal i sorgeix un problema important: un nen es queda sense el seu regal.

VICKY EL VíKING Y EL MARTell DE THOR TÍTOL ORIGINAL ¦ WICKIE AUF GROSSER FAHRT DIRECCIÓ¦CHRISTIAN DITTER

CINEMA EN CATALÀ

ESTRENA ¦ 2 de desembre

ATTACK THE BLOCK

GÈNERE ¦AVENTURES, FAMILIAR

DIRECCIÓ ¦JOE CORNISH

PRODUCCIÓ ¦CONSTANTIN FILM PRODUKTION, RAT PACK FILMPRODUKTION GMBH S

GÈNERE ¦CIÈNCIA FICCIÓ

REPARTIMENT ¦ JONAS HÄMMERLE, WALDEMAR KOBUS, VALERIA EISENBART, GÜNTHER KAUFMANN.

REPARTIMENT ¦JOHN BOYEGA, JODIE WHITTAKER, ALEX ESMAIL, FRANZ DRAMEH

ESTRENA ¦2 de desembre Aquesta segona part del film del 2009, Vicky el Vikingo, reprèn la història del seu protagonista en el moment en què aquest pren el control del seu poblat a partir del segrest del seu pare. Una gran aventura els portarà a ell i els homes del poblat a intentar aconseguir defensar els tresors que guarden dels seus déus llegendaris.

PRODUCCIÓ ¦STUDIO CANAL, FILM4, UK FILM COUNCIL

ESTRENA ¦7 de desembre Premiada pel públic i guanyadora del guardó a la millor banda sonora al passat Festival de Sitges, Attack the Block explica la història d’un grup d’amics que ha de veure-se-les amb una invasió d’alienígenes enmig de Londres. Tot comença quan els adolescents, després d’atacar una infermera, veuen com un objecte estrany aterra sobre el seu cotxe.

EL FUTURO

títol original ¦ 2 DAYS IN NEW YORK

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE FUTURE

DIRECCIÓ ¦JULIE DELPY

DIRECCIÓ ¦ MIRANDA JULY

GÈNERE ¦DRAMA ROMÀNTIC

GÈNERE ¦ DRAMA

PRODUCCIÓ ¦POLARIS FILMS, RÉZO FILMS, SAGA FILMS

PRODUCCIÓ ¦ CO PRODUCCIÓ EEUU-ALEMANYA

REPARTIMENT ¦JULIE DELPY, CHRIS ROCK, KATE BURTON, EMILY WAGNER

REPARTIMENT ¦ MIRANDA JULY, HAMISH LINKLATER, DAVID WARSHOFSKY.

ESTRENA ¦16 de desembre

ESTRENA ¦ 2 de desembre

Marion s’ha separat de Jack i viu amb la seva nova parella, que haurà de enfrontarse al excèntric pare de Marion i tota la seva família durant els dos dies que els visitaran a Nova York. Seqüela de 2 dies a París (2007), ambdues pel·lícules dirigides i protagonitzades per Julie Delpy.

Explicada per un gat, narra una estranya història d’amor poc convencional que ens submergeix en el profund de les relacions interpersonals de forma tímida i introspectiva. La directora Miranda July torna a oferir una pel·lícula personal i amb un estil propi, com ja va fer amb Tú, yo y todos los demás.

decine 25 ¦ desembre 2011

CINEMA EN CATALÀ

2 días en Nueva York

DIRECCIÓ ¦PACO ARANGO

CINEMA EN CATALÀ

MAKTUB

MISIÓN IMPOSIBLE ¦ PROTOCOLO FANTASMA (MISIÓN IMPOSIBE IV) TÍTOL ORIGINAL ¦ MISSION IMPOSSIBLE ¦ GHOST PROTOCOL

GÈNERE ¦COMÈDIA FAMILIAR

DIRECCIÓ ¦BRAD BIRD

PRODUCCIÓ ¦SONRISAS QUE HACEN MAGIA PRODUCCIONES, ANTENA 3 FILMS

GÈNERE ¦ACCIÓ

REPARTIMENT ¦DIEGO PERETTI, AITANA SÁNCHEZ-GIJÓN, GOYA TOLEDO, ROSA MARÍA SARDÀ, AMPARO BARÓ, JORGE GARCÍA.

REPARTIMENT ¦TOM CRUISE, JEREMY RENNER, SIMON PEGG, JOSH HOLLOWAY, TOM WILKINSON.

ESTRENA ¦16 de desembre

Manolo es troba en plena crisi. La rutina de la seva feina li resulta insuportable, el seu matrimoni és un caos i no aconsegueix comunicar-se amb els seus fills. Un dia Manolo es creua amb un noi de quinze anys malalt de càncer, però amb ganes de viure i de lluitar. Aquesta relació canviarà les vides de tots dos.

L’agència d’espionatge és desactivada després d’estar implicada en un complot terrorista internacional. Llavors s’inicia el Protocol Fantasma, i Ethan Hunt i el seu nou equip han d’anar d’incògnit per netejar el nom de l’organització. Tom Cruise torna a protagonitzar una seqüela de la saga Misión imposible.

CINEMA EN CATALÀ

Alvin i els esquirols 3

PRODUCCIÓ ¦PARAMOUNT PICTURES

PERROS DE PAJA TÍTOL ORIGINAL ¦ STRAW DOGS

Títol original ¦ Alvin and the Chipmunks ¦ Chip-Wrecked

DIRECCIÓ ¦ ROD LURIE

Direcció ¦ Mike Mitchell

GÈNERE ¦ DRAMA THRILLER

Gènere ¦ Animació

PRODUCCIÓ ¦ SCREEN GEMS

Producció ¦ Fox 2000 Pictures, Regency Enterprises, Bagdasarian Productions

REPARTIMENT ¦ ROD LURIE, DAVID ZELAG GOODMAN, SAM PECKINPAH, GORDON WILLIAMS

Estrena ¦ 16 de desembre

ESTRENA ¦ 18 DE NOVEMBRE

Tercera entrega de la saga Alvin i els esquirols, adaptació de la sèrie televisiva del mateix títol. En aquesta ocasió, els esquirols s’embarquen en un creuer de luxe i acaben arribant a una illa deserta. Però molt aviat descobriran que l’illa no està tan deserta com semblava. Comèdia musical d’animació per a tota la família.

Remake del clàssic de Sam Peckinpah del 1971. David, un guionista i la seva dona actriu, Amy, decideixen mudar-se al poble natal d’ella després de la mort del seu pare. L’arribada de la parella desperta antics ressentiments al poble, sobretot amb el seu ex. Tot això durà a una crisi matrimonial que donarà lloc a una confrontació violenta.

EL talp

CINEMA EN CATALÀ

EL CASCANUECES 3D TÍTOL ORIGINAL ¦ THE NUTCRACKER 3D DIRECCIÓ ¦ ANDREI KONCHALOVSKY

TÍTOL ORIGINAL ¦ TINKER, TAILOR, SOLDIER, SPY

GÈNERE ¦ FANTÀSTIC, MUSICAL

DIRECCIÓ ¦TOMAS ALFREDSON

PRODUCCIÓ ¦ COPRODUCCIÓ GRAN BRETANYA I HUNGRIA

GÈNERE ¦INTRIGA

REPARTIMENT ¦ ELLE FANNING, NATHAN LANE, JOHN TURTURRO, AARON MICHAEL DROZIN

PRODUCCIÓ ¦STUDIO CANAL, WORKING TITLE FILMS REPARTIMENT ¦ GARY OLDMAN, COLIN FIRTH, TOM HARDY, TOBY JONES. ESTRENA ¦ 23 de desembre

ESTRENA ¦ 23 de diciembre Anys 20 vienesos. Maria, una nena de nou anys, viu en una casa plena d’objectes encantadors però amb un gran sentiment de solitud. Molesta pel seu irritant germà Max i desatesa pels seus ben intencionats però distrets pares, enyora la companyia i l’aventura. La vigília de Nadal, el seu estimat oncle Albert arriba amb el regal d’un ninot de fusta trencanous.

DIRECCIÓ ¦KEN LOACH

CINEMA EN CATALÀ

ROUTE IRISH

Durant els anys 70,el fracàs d’una missió espacial a Hongria desencadena un canvi a la cúpula de comandament dels serveis britànics. Un dels afectats és l’agent George Smiley qui, quan ja s’ha fet a la idea del retir, li encarreguen una missió especial ¦ hi ha sospites que un “talp” està infiltrat entre les altes instàncies del Servei i només algú de fora pot descobrir-ho.

DRIVE

GÈNERE ¦THRILLER

DIRECCIÓ ¦NICOLAS WINDING REFN

PRODUCCIÓ ¦SIXTEEN FILMS, WHY NOT PRODUCTIONS, WILD BUNCH, URANIA PICTURE, LES FILMS DU FLEUVE, TORNASOL FILMS, ALTA PRODUCCIÓN

GÈNERE ¦ACCIÓ PRODUCCIÓ ¦BOLD FILMS, ODD LOT ENTERTANMENT, MARC PLATT PRODUCTIONS, SEED PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦MARK WOMACK, STEPHEN LORD, NAJWA NIMRI, JOHN BISHOP, ANDREA LOWE.

REPARTIMENT ¦RYAN GOSLING, CAREY MULLIGAN, ALBERT BROOKS, CHRISTIAN CAGE.

ESTRENA ¦23 de desembre

ESTRENA ¦28 de desembre

Route Irish és el nom que al·ludeix al perillós camí que uneix l’aeroport de Bagdad amb la zona internacional d’aquesta ciutat. El film planteja una exploració de les seqüeles experimentades per dos ex soldats britànics que s’enamoren de la mateixa dona i acaben viatjant a l’Iraq per treballar com a contractistes privats. La història se centra en un d’ells, Fergus.

Un especialista de cinema en escenes de conducció de risc es transforma quan cau la nit i es converteix en pilot de cotxes de la màfia. Tot va sobre rodes fins que un dia un robatori surt malament. A partir d’aquí només buscarà la venjança. Aclamada cinta de Nicolas Winding Refn que es va poder veure al Sitges 2011.

decine 25 ¦ desembre 2011

Perfil

PERE PONCE Conxita Casanovas A part de gran actor, Pere Ponce és un ésser adorable. Aquesta és la imatge que jo tinc d’aquest tortosí, que té una manera particular d’entonar, una mica felina, i que és capaç de projectar en el cinema personalitats molt més sinuoses que la seva autèntica. En el cinema és una mica Guadiana. No podria situar el moment en què ens vam conèixer, segurament quan rodava o estrenava les primeres pel·lícules amb Francesc Bellmunt, però sí que puc dir que vam sintonitzar automàticament, des del primer moment, i que la confiança va ser total. Té molt sentit de l’humor, rius molt amb ell, està dotat per a la comèdia. Vam tenir oportunitat de parlar llargament de pel·lícules que estic segura que el van fer madurar com Atolladero, d’Óscar Aibar, perquè la mort d’un company de repartiment, com els hi va passar amb Félix Rotaeta, deu ser difícil de digerir. Durant molt de temps, aquest tros d’actor ha encarnat jovenets, possiblement amb menys edat que la que figurava al seu carnet d’identitat. El seu currículum és ple de noms importants, directors com Ventura Pons o Josep Maria Flotats, que han aprofitat les seves qualitats en cinema o en teatre. En els dos àmbits ha rendibilitzat el seu talent Mario Gas, a El temps i els Conway, en

decine 25 ¦ desembre 2011

un cinematogràfic muntatge que l’espectador que el va veure no oblida, i a El pianista de Vázquez Montalbán que van portar a la pantalla gran. Els directors madrilenys el van atrapar amb un llaç i aprofitant la seva ductilitat, també li van donar excel·lents moments en bones pel·lícules. Emilio Martínez Lázaro el va posar a perseguir Ariadna Gil a Amo tu cama rica i Fernando Colomo li va donar també un protagonista a Alegro ma non tropo on el vèiem entre músics. Ha destacat en films com L’illa de l’holandès de Sigfrid Monleón i s’ha arriscat en pel·lícules com Animia de cariño, una visió premonitòria de la societat que actualment ens té tan enganxats amb els ordinadors; ha treballat també amb realitzadors estrangers tan interessants com l’argentí Adolfo Aristarain. En Pere té una admirable capacitat d’adaptació. Recordo una vegada que vam quedar per fer una entrevista per a TVE i després que ens fallés la localització, ho vam reconduir en dos minuts i vam improvisar a l’Aquàrium de Barcelona amb un fons de mar espectacular que va potenciar la imatge que acompanyava el seu discurs sempre àgil. Pere Ponce és, segons la meva experiència, un gran col·laborador del periodista. Ho fa tot molt fàcil. És tranquil, això sí, va al seu ritme.

La darrera vegada que ens vam veure va ser al Tívoli quan presentava l’ara cinematogràfica Un déu salvatge, que escenificava amb Aitana Sánchez Gĳón, Maribel Verdú i Antonio Molero, on dit sigui de pas, era el millor del quartet. Érem a portes dels Oscar i no va tenir cap problema a parlar-me de Penélope Cruz, que n’era aspirant. Havien treballat junts de jovenets i podia aportar anècdotes agraïdes. Ni quan fa teatre es deslliga Pere Ponce del setè art, amb papers tant de clixé cinematogràfic com aquest policia de Chicago que ha estat interpretant darrerament al costat de Joel Joan. Floquet de neu, on fa d’un d’aquests dolents que dèiem, allunyats del seu autèntic jo, el retorna aquests dies a l’actualitat cinematogràfica de la que no hauria d’haver sortit mai, una pel·lícula en la que comparteix crèdits amb Elsa Pataky. Esperem que aquest film marqui una reentré i li obri una nova etapa que ens permeti als cinèfils gaudir més sovint de la seva presència. Pere Ponce és, i no en tinc cap dubte, un dels millors actors de la seva generació i estic segura no, seguríssima, que no ha dit ni molt menys l’última paraula.

"El seu currículum és ple de noms importants, directors com Ventura Pons o Josep Maria Flotats"

decine 25 ¦ desembre 2011

Festival

ESBORRANT FRONTERES Pel·lícules i altres experiments a l’Alternativa 2011 La 18a edició del Festival Independent de Cinema de Barcelona, l’Alternativa, deixa enrere una edició marcada per la voluntat d’esborrar límits entre gèneres. Films de caràcter documental han competit en la secció de ficció, mentre que d’altres amb mecanismes de fabulació ho han fet en la de no-ficció. Una reivindicació entusiàstica de la puresa del cinema. Anna Petrus

La vida útil, de Federico Veiroj, una producció catalana a competició

decine 25 ¦ desembre 2011

L’Alternativa acostuma a ser un festival on fàcilment pots trobar sorpreses. Films inesperats que captiven pel seu lirisme visual o per la contundència del seu discurs. L’edició d’aquest 2011 no ha estat en aquest sentit diferent de les altres i hi hem pogut descobrir pel·lícules fascinants com Girimunho (Remolí) dels brasilers Helvécio Marins Jr i Clarissa Campolina o Han Jia (Vacances d’hivern) del xinès Li Hongqi. Al mateix temps el festival ens ha permès tornar a gaudir d’experiments com Color perro que huye d’Andrés Duque, un assaig visual sobre l’exili i la força d’atracció dels orígens, o Aita i Aita, carta al hijo de José Maria de Orbe, pel·lícules sobre la memòria dels espais, la filiació i el poder de fascinació del cinema mateix. Però anem per parts. Aquesta 18ena edició del festival ha comptat amb una notable participació catalana a la secció competitiva dedicada a la ficció, a la secció de curts, i sobretot a les seccions paral·leles. Així, la mencionada Girimunho (Remolí), coproduïda per Lluís Miñarro, La vida útil dirigida per Federico

Veiroj, coproduïda per Mediapro, i Mercat de futurs de Mercedes Álvarez són els tres llargmetratges de producció catalana que han competit en la secció de ficció. Girimunho és una proposta fronterera entre realitat i inventiva que segueix la vida de Bastu, una dona de 81 anys que viu en un petit poble brasiler i que ha de reconstruir la seva vida en base a l’absència del seu marit. Els directors van passar vuit anys de la seva vida preparant aquest film hipnòtic i d’una gran bellesa visual on la presència física dels personatges és només l’avantsala d’un món intangible infinitament més ric on conviuen la memòria, els espectres i els capricis de la imaginació.

"Aquesta edició ha comptat amb una notable participació catalana en ficció, curts i seccions paral·leles"

La vida útil, per la seva banda, és un filmemblema sobre el poder que pot arribar a exercir el cinema en el dia a dia de les persones. La pel·lícula explica la història de Jorge, un home gris que fa dues dècades que treballa a la filmoteca de Montevideo. La seva vida dóna un tomb de 180 graus quan les institucions que recolzen econòmicament l’activitat del centre anuncien que es veuen obligades a deixar-ho de fer. És aleshores quan La vida útil es converteix en quelcom més que una simple pel·lícula sobre l’esfondrament del món del nostre protagonista. Jugant amb bandes sonores que recorden a músiques emblemàtiques de la història del cinema per acompanyar el periple del personatge principal, el film acaba proposant un món on el cinema i allò real es fonen en una única veritat. Malgrat la sobrietat que acompanya la proposta, el final de la pel·lícula, on el personatge balla com si estigués en un musical del Hollywood dels anys cinquanta, s’ha de llegir com un autèntic happy ending, un revers entusiàstic sobre la possibilitat que el cinema ens pugui vertaderament impregnar de felicitat.

Fotograma de Han Jia, de Li Hongqi, una altra de les propostes del festival

decine 25 ¦ desembre 2011

Festival

mental Bolboreta, mariposa, papallona (2007). El curt segueix d’alguna manera el sender obert per la pel·lícula i ens mostra la vida d’una nena sorda que perd el seu gat Nonot. Optant pel llenguatge del documental de seguiment, la infantesa i els valors associats a ella tornen a prendre una rellevància màgica. Malgrat els obstacles, la nena protagonista de Oblidant a Nonot podria també haver protagonitzat Bolboreta, mariposa, papallona.

Els cineastes Patricio Guzmáni Alain Cavalier (a baix), protagonistes de dues retrospectives

"Girimunho, La vida útil i Mercat de futurs, tres propostes catalanes que van competir a la secció oficial"

L’últim dels llargmetratges catalans inclosos a la secció de ficció del festival fou Mercat de futurs de Mercedes Álvarez malgrat el seu plantejament clarament documental. La segona pel·lícula d’Álvarez, després de l’èxit del seu primer film, El cielo gira (2006), és una pel·lícula inscrita en el terreny del discurs, despresa de la càrrega emocional que posseïa l’anterior. Seguint d’alguna manera la denúncia feta pel cineasta xinès Jia Zhang Ke a The World (2004), on mostrava la manca de rumb d’uns personatges perduts en una representació falsa i a petita escala del món, Álvarez mostra els canvis que ha patit la noció de mercat com a lloc d’intercanvi, en la societat contemporània. Des d’una distància freda, Álvarez ens mostra el ritme frenètic d’uns agents de borsa, l’agressivitat d’uns venedors immobiliaris en una fira, i la contundència amb què es preparen les persones en un congrés sobre lideratge. Al mateix temps, la cineasta hi contraposa el desallotjament d’una casa i el mercat dels Encants de Barcelona on va a parar el valor sentimental dels objectes que allà hi vivien. Malgrat l’interès del discurs, la pel·lícula s’inscriu de forma deliberada en una retòrica de la melancolia que, en alguns moments, pot resultar excessiva o redundant. Pel que fa a la competició de curts, la presència catalana només va comptar amb Oblidant a Nonot, el darrer treball de Pablo Garcia, autor del celebrat docu-

decine 25 ¦ desembre 2011

Fotografies : Óscar Fernández Orengo

PANORÀMIQUES Donada l’enorme oferta complementària de l’Alternativa, sens dubte un dels seus plats forts com a festival, la presència catalana es va estendre a altres seccions, especialment a Panorama i Pantalla Hall. En la primera secció vam poder tornar a veure Aita i Aita, carta al hĳo de José Maria de Orbe. Dos films imprescindibles de la nostra història del cinema que mostren de quina manera els espais tenen la capacitat de convocar els espectres o de quina manera són capaços de mantenir vives les traces del passat. Seguint d’alguna manera la línia oberta en aquest sentit per Alain Resnais, Orbe també reflexiona sobre la capacitat del cinema per convocar els fantasmes que s’han quedat atrapats en les runes del temps en una metàfora preciosista a nivell visual però, al mateix temps, densa a nivell conceptual. D’altra banda, la secció Panorama també va comptar amb els treballs de dos dels creadors experimentals catalans més interessants del moment. D’un cantó, es van projectar els curtmetratges El recolector de recuerdos i Memorias, norias y fábricas de lejías de María Zafra, dues peces úniques sobre les imatges familiars i el contrastos que aquestes estableixen amb la memòria oral dels seus protagonistes. Especialment a Memorias, norias y fábricas de lejías, Zafra teixeix un contrapunt molt interessant

entre les imatges d’excursions i celebracions familiars i el testimoni oral dels pagesos andalusos que van emigrar als centres industrials de Catalunya. De l’altre cantó, també es va projectar Weird Ward d’Albert Alcoz, una peça feta en base al found footage que reflexiona sobre l’absurditat de la guerra i que segueix mostrant la fascinació de l’autor pel Super 8.

"L’Alternativa fou l’aparador d’altres fets importants, com les retrospectives dedicades a Alain Cavalier i Patricio Guzmán" A Pantalla Hall, per la seva banda, es van projectar la mencionada Color perro que huye d’Andrés Duque, caraqueny establert a Catalunya, i una peça de només quatre minuts de duració de Laboratorium, un duet format pel mallorquí Pere Ginard i la gironina Laura Ginès. Canción del antes del morir és una peça que vindica la fascinació pels cel·luloide i els vells formats cinema-

togràfics alhora que mostra l’audàcia i l’enginy de dos creadors infatigables. Més enllà de la participació catalana, l’Alternativa fou l’aparador d’altres esdeveniments importants, com ara la retrospectiva que es va dedicar al documentalista francès Alain Cavalier de qui es va projectar Ce répondeur ne prend pas de message (1978), Le recontre (1996), Le filmeur (2004), Huits récits express (2006) i una de les seves darreres grans obres, Iréne (2008). En aquest film petit i intimista, que va participar al Festival de Canes de 2009, Cavalier s’exposa de forma directa, des del format del diari íntim, per reflexionar sobre la dependència que establim les persones amb aquells éssers que estimem i que ja no hi són, en el seu cas la seva dona Iréne. Una altra vegada, doncs, una forma de convocar els espectres a través del cinema. En aquesta mateixa línia, el festival també va oferir una retrospectiva a Patricio Guzmán i dues seccions dedicades a explorar cinematografies com el documental independent de Turquia o el documental argentí. Aquesta última va comptar amb noms com André di Tella, de qui es va projectar Fotografías, un camí personal cap a la recerca dels orígens de la seva família i una pellícula de viatge cap a paranys exòtics que bé podria establir-se com a metàfora del trajecte recorregut i els descobriments fets per l’espectador de l’Alternativa 2011. ■

Girimunho, una producció d’Eddie Saeta que ha visitat diversos certàmens

decine 25 ¦ desembre 2011

A fons

NOUS CREADORS El curtmetratge català, en plena forma Txell Bonet N’hi ha que quan l’encís del cinema els atrapa, s’hi capbussen fins al final. Són espectadors seduïts per un llenguatge que volen fer seu i on trobar-hi la seva veu. Els bategem com a nous creadors cada cop que volem parlar d’una nova fornada o “generació”. Per sort, cada vegada desperten més interès perquè ja hem entès que la qualitat no cal que vingui de lluny. I perquè sovint aquests autors mai deixen de ser un públic encuriosit pel que fa la resta. Potser mai com ara s’havia produït tant a casa nostra. Cadascú farà el seu camí i amb el temps sobresortiran alguns noms. Sabent que és impossible aquí parlar de tots, hem furgat entre els curtmetratges catalans de la passada programació del Festival de Sitges. En aquest cas, la majoria tenen la pàtina del terror i del fantàstic, però són tots tan personals i variats, que l’únic que tenen en comú són les ganes amb les que han estat fets.

El curtmetratge Trumpet, d’Anna Petrus, presentat a Canes, Sitges o Gĳón

decine 25 ¦ desembre 2011

Coup de grâce, la dansa és la protagonista d’un curt inquietant

Un exemple d’originalitat és Coup de grâce, curt guanyador de la secció acertadament anomenada “Noves visions”. Es tracta d’una videodansa que parteix de la coreografia Ölelés de Jordi Cortés i Damián Muñoz. Dirigit per l’holandesa Clara van Gool, compta amb Raúl Perales a la producció. Només cal fer una ullada al making oﬀ del rodatge que hi ha penjat a YouTube per entendre l’atreviment de tot plegat. Risc en el concepte de la peça, i en la complexitat del rodatge, que com molt bé aclareix Raúl Perales “es va fer en una fàbrica abandonada, un lloc ideal per la seva neutralitat escenogràfica i per la impossibilitat de fugir fàcilment, on escenificar l’encontre dels dos personatges protagonistes, dos grans amics que es retroben per solucionar qüestions personals no resoltes entre ells, i que van provocar un distanciament durant molts anys. Un argument original de la novel·la L’última trobada de Sándor Márai”. En aquesta versió els diàlegs s’han substituït per danses “que expressen perfectament l’evolució de la relació i l’intent de resoldre el conflicte, i això sense pronunciar paraula”. S’ha aconseguit una atmosfera inquietant, també gràcies a astúcies tècniques com un gran muntatge de llums, o col·locar el cos d’un ballarí cap per avall. Delicadesa i crueltat conviuen en una producció que també s’ha vist a festivals d’Utrecht i Varsòvia, i que també es mourà en altres circuits no cinematogràfics com el Mercat de les Flors. Dins de la secció de “Noves visions” també trobàvem el curtmetratge Trumpet d’Anna Petrus, i REM, dirigit per Javier Ferreiro i María Sosa, estudiants ja graduats de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra en una producció de Malle-

"Vista la diversitat i l’energia dels nous creadors, cal que no flaquegem en la difusió i exhibició per consolidar un públic"

Rosa, de Jesús Orellana

rich Films Paco Poch, que ha estat possible gràcies a la plataforma de micromecenatge Verkami. I és que els diferents sistemes de crowdfunding estan sent una alternativa a l’hora d’aconseguir pressupost, que s’aconsegueix a partir de petites aportacions de molts ciutadans que després reben a canvi algun servei o experiència especial, com ser convidats als esdeveniments de presentació dels curtmetratges, llargmetratges o videoclips on han col·laborat. REM (en referència a la fase del son) també ha tingut la sort de comptar en el seu càsting amb la jove Marina Comas, Goya a la millor actriu revelació per Pa negre. Una història que fusiona el món real i el món oníric arran de que dues de les protagonistes pateixen narcolèpsia, i on la natura és present, característiques que trobem en altres curtmetratges de gènere tan propis de Sitges. En canvi el punt fantàstic de Trumpet és més pròxim a l’univers de Pere Calders, perquè la màgia planeja enmig del món quotidià i costumista. “M’agrada molt que relacionis les meves històries amb els contes de Calders. En sóc una gran admiradora! En aquests moments estic acabant el recull de tots els seus contes que Edicions 62 va editar el 2008. Em fascina la màgia que desprenen alguns dels seus relats i crec que hi ha punts de contacte amb elements dels meus curts, sobretot pel que fa a aquest component fantàstic, i no n’era activament conscient!”. Anna Petrus en aquest curtmetrage continua fidel a mostrar el seu entorn, escollint a familiars com a protagonistes. En aquest és el seu germà Víctor, músic multiinstrumentista a la vida real, i el seu gos Kalo -aquí anomenat Trumpet- que ja havien aparegut a altres

decine 25 ¦ desembre 2011

A fons Una imatge del rodatge de Mal cuerpo, de Marc Carreté

peces seves. “No aconsegueixo separar massa bé el cinema de la meva vida. Amb les pel·lícules que he fet fins ara he parlat sempre de mi mateixa, del que tinc a dins, encara que no sempre de forma directa i tot sovint de forma gairebé abstracta. És per això que els meus elements més propers hi van apareixent. Així puc experimentar amb formes d’expressar en imatges sentiments més amagats, més inaccessibles. També és per això que no concebo un cinema que no sigui personal”. Recordar que a L’oblit a l’oli (2009) ens parlava de la impossibilitat del seu avi pintor de pintar les cales menorquines tal com ell les recordava, aconseguint un migmetratge on es combina el documental familiar –tan menystingut i tant primordial, sincer i necessari- amb la denúncia de la destrucció del paisatge. “Hi ha un posicionament molt clar contra el desgavell urbanístic vinculat a l’explosió del turisme. Sigui com sigui, em ve donat perquè és un drama que he viscut en primera persona, que em toca de prop, que em surt de dins. És en aquest sentit que m’interessa fer obres posicionades”. Anna Petrus és nascuda a Alaior. “Malgrat que vaig créixer en un petit poble de Menorca on arribaven poques pel·lícules, cada diumenge l’escola organitzava sessions de cinema que cap dels nens ens perdíem. Ens encantava! Vull fer cinema perquè arrossego aquesta fascinació per les imatges des que era petita i, sobretot, perquè també arrossego sentiments i vivències complexes que necessito expressar d’alguna manera. Per a mi és gairebé un deute moral no només amb mi mateixa sinó amb el món. Però no vull fer-ho ràpid. Necessito anar trobant una poètica particular que tot just he començat a assajar. Aquesta recerca de les imatges precises també em té fascinada”. És per això que tot i el testimoni familiar

decine 25 ¦ desembre 2011

i de paisatge, L’oblit a l’oli té aquell punt poètic i intimista que també identifiquem al seu diari visual 365 segons del meu viatge a Nova York (2010). En aquest curt experimental defuig la imatge estereotipada d’aquesta ciutat-espectacle que ja ha estat infinitament filmada. “Aquesta

"Aquests curtmetratges han estat presentats a festivals com Canes, Sitges o Sant Sebastià, i encara els queda camí per recórrer"

és l’obertura que m’interessa treballar en el cine, aquest forat per on l’espectador està obligat a intuir més que no pas a obtenir certeses”. En aquest curt també cal destacar el poder dramàtic del so. “Es podria considerar un petit assaig sobre la rellevància del so i com aquest ens afecta en el visionat de les imatges. Hi ha una primera seqüència muda on veiem uns núvols entre els gratacels de la gran ciutat. Al final del curt, n’hi ha una altra on tornem a observar núvols en aquesta ocasió amb el so estrident de la ciutat, el so real que vaig poder capturar amb la petita càmera. Ambdues seqüències són similars visualment però radicalment oposades pel que fa a la percepció que en tenim. El silenci de la primera seqüència embelleix els núvols, mentre que els sorolls de la última, els “embruten”. Em fascina aquest poder del so en el cinema i, de fet, és un dels temes als quals dedico més temps en el procés de creació de les meves pel·lícules. A Trumpet (2011) el treball del so també és cabdal. Hi ha un vent que recorre tota la pel·lícula que és el que finalment transmet la solitud i la desolació del protagonista”. Sense ser premeditat, aquest treball amb els sons, i la manca de paraules han fet el film fàcilment exportable i ha estat inclòs al Short Film Corner de Canes. Petrus ha passat per l’ESCAC, on ha tingut “l’oportunitat de treballar en un terreny menys abstracte del que havia treballat fins ara. Crec que el millor que té l’escola és que forma els seus alumnes en base a l’experiència, és a dir, a sortir a rodar, a filmar sense parar, a provar coses”. És aquí on també s’ha format Pau Teixidor, l’autor de Leyenda, els curt que junt amb Mal cuerpo de Marc Carreté competia a la Secció Oficial Fantàstic. Per a Teixidor “és la millor escola de cine del país, primer perquè no en conec una altra, però sobretot perquè fan viure el cinema d’una manera molt intensiva durant moltes hores, i molts anys. Molta pràctica. Això genera uns fruits. Vius en una gran família, i si en tens ganes i estimes el cinema, la pots aprofitar molt més del que sembla”. Leyenda és una sàvia barreja que parteix del subgènere del slasher, però el renova i alhora va més enllà perquè és elegantíssima i continguda. “Mai vam voler fer una pel·li que només fos de gènere, i que fos el terror pel terror i la sang per la sang. No volíem fer gore i que sortís un doll de sang de dos metres. Volíem que comencés com un drama familiar i fer conèixer els perso-

natges. No era només rodar una matança. Sobre el paper hi havia tanta violència que no volíem que fos gratuïta, ni que les escenes fossin morboses, ni recrear-nos en el plaer de gaudir d’aquesta violència, ni que provoqués comicitat, sinó usar-la com a element narratiu que fes avançar la història. Però al final sí que hi ha una certa morbositat”. De tota manera, la grandesa de Leyenda rau en saber crear una sensació d’amenaça i fatalisme des de l’inici, feta a partir de subtileses, de mirades i percepcions. En gran part aquest efecte és resultat del muntatge i el diàleg entre la planificació i la banda de so, que és més que la suma de les parts. El so d’una finestra que es tanca pot provocar tant de pànic com veure la nena protagonista (Zoe Stein, tota una troballa) esclafant el cap de la seva potencial assassina. I sense haver fet concessions als estereotips, Leyenda ha rebut el Premi del Públic a la Setmana del Cine Fantàstic i de Terror de San Sebastián. “Als amants del gènere també els ha agradat molt, i en aquesta projecció a Donosti el públic corejava aquestes esclafades de cap que feia la nena i deia ‘Viva la Eso’”. No només el so de Marc Bech, sinó també la fotografia d’Arnau Valls i tots i cadascun dels aspectes tècnics i artístics estan cuidadíssims a Leyenda, que sobresurt per la qualitat aconseguida. “Quan al teu equip tens a gent tan bona, entregada i compromesa, acaba sortint millor del que t’esperaves. El curt ha quedat millor del que

m’esperava quan l’escrivia; tot i que hi ha errades, mai hagués pensat que el resultat fos tan bo, gràcies a la professionalitat de l’equip. M’agrada fer cine per la gran amistat que pots tenir amb les persones que rodes i per la connexió que tens amb els companys que t’ajuden a fer la pel·lícula”. Però Teixidor volia anar més enllà d’un bell exercici d’estil: “no volíem explicar una simple anècdota, com passa en certs curts. El repte era fer com una pel·li en quinze minuts, i en Miguel Ángel Blanca em va dir que la història era gratuïta. Em va dir que probablement tenia el millor equip tècnic i els millors actors, però que també havia de tenir el millor guió. I la seva incorporació i les seves idees van ser claus per donar solidesa a la història”. Leyenda transcendeix el gènere del terror i els pròxims projectes de Teixidor podrien anar cap a altres bandes, ja que ell se n’ha embegut de manera circumstancial pels vuit anys que porta treballant al departament de premsa del Festival de Sitges. “No sóc un gran amant del gènere des de petit, no ho he mamat amb intensitat des de sempre com altres, però tant de temps vinculat al festival m’ha ensenyat a respectar el gènere. No penso com abans que sigui un divertimento de qualitat menor, i m’adono de tot el que m’ha donat el festival, com haver-me fet veure que hi ha tants subgèneres dins del fantàstic i el terror, i que ara estan més vius que mai”. Un exemple d’aquesta vitalitat dels sub-

gèneres és Rosa de Jesús Orellana, un curtmetratge d’animació 3D espectacular que es va projectar a la gala d’inauguració de Sitges i que ha passat pels festivals de Seattle, Los Angeles i Screamfest. Naus espacials, atmosfera apocalíptica, gòtica i barroca, moviments sublims, i una estètica i argument que ens recorden l’univers dels videojocs d’acció. L’aposta pel món victorià en clau de comèdia ens ve de la mà de Te i fantasmes de Sintu Amat, inspirat en un relat de Henry James, amb Teresa Gimpera i Teresa Lozano en el càsting. I una bona traca final d’aquesta marató de curts és la versió en 3D de l’extrem Brutal Relax d’Adrián Cardona, Rafa Dengrá i David Muñoz. Gore amb humor pels descosits rodat a ple sol estiuenc, amb la qual cosa es demostra que estem aportant noves mirades a qualsevol subgènere. Vista la diversitat, i l’energia dels nous creadors, cal que no flaquegem en la difusió i exhibició per consolidar un públic atret per les produccions pròpies, perquè com molt bé conclou Pau Teixidor: “Jo no sóc pessimista. No ens hi hem de posar quan portem els millors cinc of deu anys de la indústria catalana, comercialment parlant, ara no parlo en termes de qualitat. Tenim produccions molt bones. No em preocupa el futur del cine català, estic segur que cada cop es faran més pel·lis i que Madrid començarà cada cop més a mirar a Barcelona. De fet ja passa, i un bon exemple és Pa negre, que no és cap casualitat, sinó el fruit de moltes coses”. ■

Brutal Relax, d’Adrián Cardona, amb monstre inclòs

decine 25 ¦ desembre 2011

De fora

FILMAR PER A L’ALTRE

Correspondències filmades al CCCB Anna Petrus

n la segona part de la correspondència filmada que entre 2006 i 2009 van estar intercanviant Víctor Erice i Abbas Kiarostami, els dos cineastes van arribar a un acord per filmar les seves peces en relació a un pacte previ. Ambdós volien imaginar i enregistrar la vella idea d’una carta enviada dins d’una ampolla a través del mar. Erice fou l’encarregat de filmar el procediment d’escriure la carta i llançar-la a l’oceà, mentre que Kiarostami fou l’encarregat de filmar la forma com l’ampolla aconseguia arribar a les seves mans. En aquests gestos aparentment senzills hi vam poder entreveure dues formes diferents de concebre el cinema i, de retruc, vam poder intuir que allà s’anunciaven dues maneres diverses d’encabir el format de la correspondència filmada dins de l’univers fílmic de cada un dels cineastes. Una disparitat concretada en la dicotomia entre la transcendència d’Erice i la lleugeresa de Kiarostami que després descobriríem que s’aniria repetint en els duets posteriors.

Jaime Rosales

decine 25 ¦ desembre 2011

Mentre que en l’àmbit de la literatura el gènere epistolar és habitual i abundant, en el cinema la idea d’intercanviar imatges o de comunicar-se a través del cinema mateix ha estat més aviat una manifestació puntual. Els cineastes novaiorquesos Stephen Dwoskin i Robert Kramer van intercanviar un total de set videocartes, filmades en Hi-8, entre els mesos de febrer i juny de 1991, en el que es podria considerar la primera correspondència filmada de la història del cinema. I els japonesos Naomi Kawase i Hirokazu Koreeda van fer el mateix durant el 1996. Utsushiyo (This World), com van anomenar la pel·lícula, fou en aquest cas la primera correspondència rodada en Súper 8 de la història del cinema. Són precisament aquestes dues experiències pioneres les que van engrescar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a impulsar la primera de les correspondències inclosa a l’exposició, la d’Erice i Kiarostami. I dos anys més tard, el 2008, el centre va decidir ampliar aquesta experiència a quatre parelles de cineastes sota la premissa d’unir un cineasta català amb algun altre cineasta

del món. D’aquesta ampliació va sorgir el projecte Cinergies, que va propiciar encontres en directe entre els directors, i les correspondències filmades que ara s’exposen al CCCB. L’exposició, que ja fou presentada en el Centre Cultural Universitari Tlatelolco de Ciutat de Mèxic i que també va viatjar a La Casa Encendida de Madrid, es podrà veure a Barcelona fins el 19 de febrer de 2012 i és una oportunitat única per descobrir les singularitats d’un format cinematogràfic que empeny els cineastes a filmar per a un altre cineasta, amb totes les implicacions que això pot arribar a tenir pel que fa a noves troballes estètiques o a provatures que tenen a veure amb les influències que els directors reben dels seus companys. Aquesta tendència és molt clara en el cas d'In Between Days, film d’Isaki Lacuesta i Naomi Kawase, especialment pel que fa a les cartes del gironí que filma per primer cop la seva intimitat més resguardada d’una forma similar a com ho hauria fet la seva interlocutora. Tanmateix, el que

Albert Serra

L’exposició Totes les cartes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és una ocasió única per endinsar-nos en el format engrescador de la correspondència filmada. Seguint el model obert ja fa cinc anys per Víctor Erice i Abbas Kiarostami, el CCCB ha decidit reunir en un únic espai expositiu les correspondències que s’han estat enviant en els darrers anys parelles de cineastes com José Luis Guerin i Jonas Mekas, Albert Serra i Lisandro Alonso, Isaki Lacuesta i Naomi Kawase, Jaime Rosales i Wang Bing, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim.

sobresurt d’aquesta correspondència és la gravetat de Lacuesta enfront de la jovialitat de Kawase, talment com vèiem en el film d’Erice i Kiarostami. Però aquesta singularitat és també evident en gairebé totes les altres pel·lícules: a la seriositat del cineasta català normalment s’hi contraposa la joie de vivre del cineasta estranger. En el cas de la correspondència entre José Luis Guerin i Jonas Mekas aquesta fórmula és, com era d’esperar, portada a l’extrem. El cinema de Guerin, dens i de vocació literària, ja xoca de per si amb l’actitud punk que ha transmès Mekas a través dels seus diaris filmats. La translació d’aquesta diversitat és directa i sense titubejos en la seva correspondència, i, de fet, s’acaba convertint en una de les seves majors virtuts.

i que finalment es va complir a través de les dues úniques peces enregistrades pels cineastes, El senyor ha fet en mi meravelles d’Albert Serra, una peça de dues hores i mitja de duració, i Sin título (Carta para

En el cantó oposat trobem el cas d’Albert Serra i Lisandro Alonso, atès que aquesta equació transcendència/lleugeresa gairebé s’inverteix o se subverteix. Una provocació que tots esperàvem del director d’Honor de cavalleria (2006) i El cant dels ocells (2008)

Serra), de Lisandro Alonso. Finalment, els casos més singulars o apartats de la norma serien els de Jaime Rosales i Wang Bing, i, sobretot, el del mexicà Fernando Eimbcke i la sud-coreana So Yong Kim. Mentre que en el cas de Rosales aquesta tendència es

trenca a causa de la seva voluntat d’experimentar amb el llenguatge del cinema més enllà de les particularitats del seu interlocutor, sobretot a la seva primera carta T4-Barajas Puerta J50, el cas d’Eimbcke i So Yong Kim és una mostra de com dos cineastes filmen de manera similar buscant un mateix tipus de transcendència i, al mateix temps, recorrent a la lleugeresa de les coses veritablement importants de l’existència humana. En les vuit cartes que ambdós cineastes van intercanviar durant el 2010, hi tenim el plaer de veure petits detalls com una posta de sol, la lentitud d’un cargol, les mans del marit de So Yong Kim o el bressol del seu nadó. Una forma minimalista i preciosa de tancar el recorregut de l’exposició Totes les cartes. No us ho perdeu! ■

“Mentre que en la literatura el gènere epistolar és habitual, en el cinema la idea d'intercanviar imatges ha estat una manifestació puntual”.

Naomi Kawase

decine 25 ¦ desembre 2011

Opinió

firma convidada: Imma Merino

cartes per tots i cadascun

l camí natural per arribar al CCCB des de casa meva es fa travessant pràcticament les Rambles fins tombar pel carrer Elisabets, si bé és possible fer una mica de drecera entrant pel carrer Hospital. En qualsevol cas, seria molt embolicat evitar les Rambles i així doncs, el bullici dels turistes. Malgrat que la gentada disminueix als carrers adjacents, l'experiència del camí contrasta amb la quietud, el silenci i fins i tot la solitud que he gaudit en dos matins recents passats al CCCB visitant l'exposició "Totes les cartes". Ho explico perquè tal contrast potser té a veure amb la sensació de benestar que m'han procurat aquestes dues visites: El CCCB com un oasi de tranquil·litat enmig de la ciutat que, per això es fa la festa, concedeix l'oportunitat de convertir-se en espectador d'unes correspondències filmades, un gènere amb escassa tradició explícita (Robert Kramer i Stephen Dowskin; Naomi Kawase i Hirokazu Kore-Eda) si bé és possible imaginar el fet que hi ha cineastes que han creat

imatges com a una resposta a films que han rebut com a cartes que els interpel·laven. Al capdavall, potser tota la història del cinema és el desplegament d'una llarga i constant correspondència implícita, un creuament de cartes visibles o secretes. De la mateixa manera que l’escriptura de “Totes les cartes”, malgrat que originades i conformades com una sèrie de correspondències entre sis parelles de cineastes, és conscient que, com en el cas de qualsevol altra pel·lícula, els destinataris també són els espectadors. És a dir, que el cinema també és la infinita història d'una correspondència amb els espectadors, encara que aquests no sempre hagin deixat constància de les seves recepcions particulars. Ho va apuntar Gilles Deleuze: Tota escriptura (incloguem-hi la d'un text cinematogràfic) és una carta d'amor que busca un altre. I la nostra experiència com a espectadors sap que moltes de les pel·lícules que ens han commogut i se'ns han fet memora-

El cineasta lituà Jonas Mekas i el director català José Luis Guerín han intercanviat cartes filmades

decine 25 ¦ desembre 2011

bles, fins i tot en els casos d’aquelles destinades a un consum massiu, les hem rebut com si fossin cartes íntimes, o per què no dir-ne cartes d’amor. Tanmateix, és cert que hi ha cineastes que busquen expressament aquesta intimitat, que conceben les seves pel·lícules pensant en que cadascun dels seus espectadors pugui rebre-les com a cartes personalment adreçades. Pot considerar-se que els autors de "Totes les cartes" són d'aquesta mena de cineastes, si bé cadascun ho és d'una manera tan diferent que, malgrat unes afinitats que no es limiten a les marcades a través dels duos establerts, fins i tot puc imaginar que algun negaria el supòsit que fa pellícules perquè siguin rebudes com a cartes d’amor. En tot cas, si bé la correspondència de "Totes les cartes" estava “condemnada” a fer-se pública, d'acord amb la privacitat del gènere epistolar i atenent a la mateixa fragilitat del material exposat, el dispositiu que fa possible la seva contemplació al CCCB (i a la resta de centres

culturals que l’han coproduït i acollit) afavoreix certament la relació íntima amb les imatges. Cada correspondència té el seu espai, una petita i confortable sala que, per una vegada, afavoreix la visió d'una obra cinematogràfica en el marc d'una exposició. Com ho exemplificarien altres propostes del mateix CCCB, moltes vegades no es creen les condicions que conviden al seguiment d'una creació audiovisual en els espais culturals o museístics: massa sovint les imatges es projecten en pantalles petites o en llocs de pas que obliguen a veure-les de peu dret. "Totes les cartes" s'exposen en espais íntims (que encara se senten més així si, com va ser el meu cas, estàs sol o amb una o dues persones més a la sala) que conviden al recolliment i la concentració. Una altra cosa és el fet que la durada total de les cartes, que s’acosta a les vuit hores, i la dificultat de combinar els diferents horaris, sobretot si se'n vol fer un seguiment cronològic de cadascuna de les entregues, impossibiliti abastar tota l'exposició en una sola visita. Se'n poden fer més, com també és recomanable i fins necessari en el cas d’altres exposicions, encara que no ho siguin d’obres o produccions subjectes a una durada. En aquests altres casos, però, cada visitant pot crear la temporalitat de la seva visita. Els films

Kiarostami) ja han format part d'altres exposicions o s'han pogut veure i es continuaran veient, ni que sigui parcialment, en centres culturals, festivals o fins i tot algunes sales cinematogràfiques. També poden tenir el seu espai a la televisió, com ha passat recentment amb l'emissió a la Sala 33 d'El senyor ha fet en mi meravelles, el monòleg de més de dues hores de durada que Albert Serra (tot i que amb les veus i les presències dels amics-actors de la seva "troupe") va adreçar a Lisandro Alonso. I, per altra i fonamental part, és ben significatiu que la inauguració de la mostra al CCCB coincidís amb la sortida al mercat d'un pack que, amb la marca impagable d'Intermedio, reuneix totes les correspondències a excepció de la d'Erice i Kiarostami. A diferència de la majoria d’exposicions que apleguen una obra preexistent o creen un discurs a partir de diversos materials, la de "Totes les cartes" no és, doncs, una finalitat última que crea sentit a un projecte. També és cert que hi ha exposicions que generen creació. La singularitat d'aquesta exposició és que la seva importància es dilueix dins d'un projecte que ha activat un procés de creació compartit, que s’ha d’esperar que tingui alguna forma de continuïtat, i que contempla diverses formes de difusió dels

"potser tota la història del cinema és una llarga i constant correspondència implícita" imposen la seva pròpia temporalitat, si bé també és cert que cada visitant pot fer les seves eleccions i per tant el seu recorregut. Tanmateix, aquesta dificultat d'abastar "Totes les cartes" en el seu format expositiu és un handicap relatiu. Això perquè l'exposició al CCCB i als altres centres és una manera de recollir i deixar constància d'una feina feta, però ni tan sols és la culminació d'un procés en el sentit que suposaria mostrar finalment els resultats d’un projecte. Aquestes cartes tenen altres possibilitats de difusió i de visibilitat que no s'acaben en el marc d'una exposició. No és només que alguns dels seus materials (com ara la correspondència entre Victor Erice i Abbas

seus resultats. Només cal llegir els panells informatius en relació amb cada correspondència per intuir les complicitats creatives, les reflexions sobre l'ofici del cineasta i les imatges pròpies i alienes, els dubtes sobre les pròpies cartes lligats a l'espera de les respostes, la manera com el pas del temps (una dimensió que pràcticament s'ha perdut en la correspondència escrita a través de la immediatesa del correu electrònic) ha deixat les seves empremtes en l'escriptura fílmica. La visió de les cartes confirma la intuïció. Aquests cineastes continuaran d'alguna manera aquest intercanvi creatiu? Aquesta experiència tindrà conseqüències en la seva obra posterior? A banda d’aquests corresponsals, altres cineastes

sentiran la temptació de cultivar aquest gènere epistolar que el cinema té pràcticament per explorar? Aquestes cartes creuades creen un desig de rebre'n més i potser encara enceten nous camins en la pràctica cinematogràfica, si bé transiten pels del documental subjectiu, el dietari, l’assaig, el retrat i l’autoretrat, l'autoficció i les pellícules de viatges. Tanmateix, a banda de la seva possible influència o formes de continuïtat, “Totes les cartes” es justifiquen estèticament per elles mateixes. O cadascú hi pot trobar els fragments que els justifiquin la visió. Em permeto citar alguns dels meus: els rostres dels nens de l’escola on Víctor Erice va projectar On és la casa del meu amic?”; la pell de la vaca que Kiarostami mostra com si fos una pintura abstracta en moviment; també el recorregut fluvial del codony que va filmar el cineasta iranià, així com les seves plujoses imatges pictòriques; Isa Campo dormint vista a través de la mirada amorosa d'Isaki Lacuesta; les imatges velades de Naomi Kawase; la inclusió en una carta de Lacuesta a Kawase de les imatges d'Els Kiriki, acròbates japonesos, de Méliès, amb música de Pascal Comalade interpretada per "Les Pascals", els seus admiradors japonesos; la petita fulla que vola en el jardí de Fernando Eimbcke, a la seva casa del D.F., i la foto retrobada del seu pare a la piscina; la màgia que li fa a la seva filla el marit de So Yong Kim i les imatges crepusculars d'aquesta cineasta coreana-nordamericana; el rostre innocent de Lluís Serrat ("Sanchini") després d'un àpat, la veu cavernosa de Toti Pau, Eliseu Huertas, a prop d’uns molins de vent, explicant que Manolete torejava presoners republicans, Lluís Carbó ("Quixot") declarant el seu amor a "Sanchini" en un passadís d'hotel a El senyor ha fet en mi meravelles; el llenyataire Misael Saavedra retrobat per Lisandro Alonso; els nens xinesos abandonats que només mengen patates presents a la carta de Wang Bing; els cementiris que filmen Jaime Rosales, José Luis Guerin i Jonas Mekas; la tristesa de la crítica eslovena Nika Bohinc quan, pocs mesos abans de ser assassinada a Manila, Guerin va preguntar-li pel cinema del seu país; la reflexió de Mekas sobre què fa que un cineasta filmi unes coses i uns éssers i no uns altres. Només son alguns dels fragments que he rebut com si em fossin personalment adreçats. ■

decine 25 ¦ desembre 2011

Opinió

Enxaneta els castells en 3d: com viure l'emoció de la plaça assegut a les fosques Jordi Roigé

Paulí Subirà ha retratat el món actual dels castells en un efectista i tridimensional documental anomenat Enxaneta. Aquesta producció de TV3 s’afegeix a la filmografia castellera que, donada la importància i espectacularitat dels castells, podem considerar que és ben escassa. Després de felicitar sense reserves aquesta iniciativa i el resultat obtingut, em permeto fer les consideracions següents.

Per primera vegada, els castells s’han fet un lloc a la pantalla gran

decine 25 ¦ desembre 2011

L’impacte de les imatges és un dels punts forts d’aquest documental

Els cineastes catalans han menyspreat tradicionalment la cultura popular com a objecte audiovisual. Com si fer-hi referència fos un signe de provincianisme i els allunyés d’un discurs universal. Una actitud ben diferent de les filmografies nord-americana, espanyola, italiana o oriental que suquen l’eina en les seves arrels populars sense cap mena de pudor. Bigas Luna a La teta i la lluna és l’únic referent significatiu d’incorporar la iconografia castellera a la ficció. Sergi López, en una entrevista a la revista Castells, reivindicava ja fa anys que el cinema es fixés en el món casteller. De fet, López ha estat casteller dels Bordegassos de Vilanova, i s’ha posat la camisa quan ha calgut fer spots per captar castellers per a la seva colla. La passió, la rivalitat, el risc, la sociologia, el color, la varietat generacional, política, econòmica o racial pròpies dels castells són un hàbitat extraordinari per a qualsevol argument de ficció. Però el resultat, fins avui, és un autèntic desert. Els castellers lamenten, fins i tot, que a Vicky, Cristina, Barcelona apareguin diables i no pas castellers. Una oportunitat perduda. Enxaneta, el documental de Paulí Subirà produït per TV3 vol explotar aquesta riquesa. Opta clarament per la majestu-

“Subirà no es dirigeix a la parròquia castellera únicament; vol interessar un públic molt més ampli” ositat abans que pel discurs sociològic, a diferència d’altres cintes realitzades, curiosament, per productores estrangeres. Enxaneta és un documental en 3D, i aquesta aposta tecnològica i estètica condiciona la pel·lícula. Imatges enfront del discurs. Una elecció que agraeixen els neòfits castellers, però que pot deixar un pèl freds els propis castellers que reclamen més detalls i són ultrasensibles amb el color de la seva camisa. Personalment crec que l’elecció és correcta. Subirà no es dirigeix a la parròquia castellera únicament. Vol interessar un públic molt més ampli, que desconeix el fenomen, però que gràcies a l’espectacularitat de les imatges s’hi pot sentir atret. En

aquest sentit, el documental, pensat inicialment per a la televisió, també tindrà un metratge de cinquanta-cinc minuts en 2D per a la petita pantalla, i els responsables de TV3 tenen unes fundades esperances en la seva distribució internacional. TV3 va gravar en 3D el concurs casteller de Tarragona de l’octubre del 2010. El concurs és una mostra castellera extraordinària, que se celebra cada dos anys, i que reuneix una quinzena de colles. La gravació va comptar amb una “joguina” que ja va enlluernar els espectadors que van seguir per televisió la dedicació del Papa de la Sagrada Família: l’spidercam, una càmera aèria, que com una aranya es desplaça a través d’uns filats i proporciona perspectives inèdites i impactants. A partir d’aquestes imatges es construeix una història èpica que lluita per no perdre la lírica. Hi ha un esforç per mostrar aquest món intergeneracional i coral. Com a punt feble hi trobem l’estructura i els recursos narratius. Recórrer a una falsa ficció –els principals entrevistats són companys de viatge dins una furgoneta- o mantenir una locució en oﬀ en primera persona de l’enxaneta protagonista resten originalitat i grandiositat a un documental que passarà a la història castellera.

decine 25 ¦ desembre 2011

TV en sèrie

RUBICON

EL PUNT DE NO RETORN

Al voltant de l’any 49 aC, Juli Cèsar va decidir agafar les seves tropes i revelar-se contra Pompei, el Cònsol de Roma. Poc abans de fer-ho, tenia tots els seus homes preparats al nord del riu Rubicon, que passava per on és ara la ciutat italiana de Rimini. Per protegir la República de tota amenaça, es va dir que qualsevol exèrcit que creués aquest riu, infringiria la llei i s’enemistaria amb Roma. Cèsar ho va fer, pronunciant la famosa frase “Alea iacta est” (“la sort està servida”), com també es va fer famosa la frase “creuar el Rubicon”, que significa prendre una decisió que no pot ser corregida, creuar un punt de no retorn, sense possible marxa enrere. Aquest és el punt de partida de la sèrie Rubicon, creada per la televisió per cable nord-americana AMC, responsable també de les sèries d’èxit Mad Men i Breaking Bad. Aquí es va poder veure pel Canal + Acción en versió original amb subtítols. La sèrie se centra en un grup d’analistes d’un institut d’intelligència del govern dels EUA conegut com l’American Policy Institute (API), que té la important tasca de descobrir, mitjançant patrons de conducta, fotos via satèl·lit, gravacions de veu, i altres mecanismes d’espionatge, possibles atacs terroristes

"Per desgràcia, 'Rubicon' tenia tots els números de ser una sèrie per no triomfar i... no va triomfar" contra el seu país. El que succeeix és que el protagonista, Will, descobreix un complot en les altes esferes, en el que un grup de poderosos utilitzen la informació per manipular esdeveniments a escala mundial segons el seu interès. Will sap que si comença a investigar no hi haurà marxa enrere, i així ho fa. En aquesta producció també és important la vida interior dels personatges principals, on descobrim la soledat de Will, la diatriba d’en Kale, el seu cap, entre el que representa i s’exigeix d’ell i el que realment voldria fer, i Katherine, la dona d’un important empresari que se suïcida, i que no descansarà fins esbrinar per què ho va fer. Per desgràcia, Rubicon tenia tots els números de ser una

sèrie per no triomfar i... no va triomfar. No té un càsting de renom, l’únic nom una mica conegut és el de Miranda Richardson. La trama és complicada i lenta, i el protagonista, Will Travers, interpretat per James Badge Dale (Hermanos de sangre), és paradet i lent de reaccions, però perquè el personatge ho requereix, i això el fa allunyar-se del concepte d’heroi que tots tenim en ment. Així doncs, tot i la fantàstica interpretació de tots els actors, començant per un perfecte Arliss Howard en el paper de Kale Ingram, cap d’en Will, com la resta de protagonistes i secundaris, seguit per una trama molt ben elaborada, una música idònia, i sobretot una temàtica que no podia ser més actual, la sèrie no va poder superar la difícil barrera dels tretze episodis de la primera temporada. De totes maneres, el projecte no va començar bé, ja que el guionista Jason Horwitch (Medical Investigation, 2004-05), després d’escriure i produir l’episodi pilot, sembla ser que va passar a un segon terme per diferències creatives, i el va substituir Henry Bromell (Brotherhood, 2006-08). Horwitch va admetre la influència d’importants films dels setanta, com Todos los hombres del presidente, Los tres días del condor i El último testigo, als que s’hi podrien afegir La conversación i Marathon Man. Una vegada més, la cancel·lació sembla que va ser una conseqüència directa de la baixa audiència, ja que va passar de dos milions d’espectadors el cap de setmana de la seva estrena, a poc més d’un milió les dues setmanes següents. Va ser una vida ben curta, de l’agost al novembre de 2010. Sèries com Rubicon són produccions que no interessen, acostumats com estem a l’acció que comença i s’acaba en cada episodi com a CSI, Bones, Navy Investigación criminal, NCIS i un molt llarg etcètera. I a un ritme molt picat des de l’inici, cosa que no té Rubicon, que et fa estar amb tots els sentits a l’aguait perquè no se t’escapi res, i això és quelcom al que, lamentablement, hem de reconèixer que no estem gens acostumats.

PProducció ¦ American Movie Classics (AMC) (2010) Idea Original ¦ Jason Horwitch Gènere ¦ Thriller polític REPARTIMENT ¦ James Badge Dale, Arliss Howard, Miranda Richardson, Jessica Collins, Lauren Hodges

decine 25 ¦ desembre 2011

Polseres vermelles

en mans de Steven Spielberg

Pau Freixas i Albert Espinosa, director i guionista de la sèrie, respectivament

Filmax, TV3 i la cadena nord-americana ABC han tancat un acord pel qual la sèrie Polseres vermelles, produïda per Filmax per a TV3, serà adaptada i emesa pel canal americà. La sèrie, una creació d’Albert Espinosa dirigida per Pau Freixas, serà produïda per ABC. Dreamworks TV aportarà la creativitat, de la mà de Steven Spielberg, i Marta Kauﬀman, co-creadora i productora executiva de la sèrie Friends, serà la guionista de la versió americana de la sèrie. Han estat més d’una les cadenes nordamericanes que han mostrat interès en la sèrie catalana. L’ABC, és una de les quatre cadenes més importants del país, propietat de The Walt Disney Company. Als Estats Units, el funcionament de la producció televisiva difereix del que existeix al nostre país. Allà, per a poder produir una sèrie, primer es roda el capítol pilot, i a continuació s’ensenya als possibles anunciants per saber qui estaria interessat en incloure publicitat mentre s’emet la sèrie. Si rep el recolzament necessari, el capítol pilot es converteix en sèrie. D’aquesta manera, de moment Polseres vermelles tindrà el seu capítol a l’estil americà. En relació a l’acord, el president de Filmax, Julio Fernández, ha manifestat: “Estem molt feliços per aquest èxit compartit amb TV3, ja que sense el recolzament de Mònica Terribas i Televisió de Catalunya, que van apostar des de l’inici per aquesta sèrie,

no hauríem arribat on som ara. Per a nosaltres, que als Estats Units s’interessin per Polseres vermelles és un fet històric a nivell empresarial. Des del primer minut hem cregut en aquest projecte perquè és diferent a tot el que s’ha fet fins ara, i ens omple d’orgull que els EUA ho hagin valorat igual que nosaltres. I si, a més, darrere d’aquest projecte figuren els noms de Steven Spielberg o Marta Kauﬀman, l’orgull és encara més gran”. D’altra banda, la directora de TV3, Mònica Terribas, ha assegurat que “per a

una televisió pública com la nostra, aconseguir fer una sèrie que posi en valor la lluita per la vida des de la perspectiva dels nens que s’enfronten a les seves limitacions ha estat un somni. Que això traspassi fronteres i arribi arreu del món és la culminació de la nostra funció: universalitzar continguts amb sentit constructiu”. Albert Espinosa, creador i guionista de la sèrie, afegeix: “La meva felicitat és completa, crec que quan es treballa amb una llibertat tan potent com la que donen TV3 i Filmax acaben passant aquestes coses meravelloses. En un dels meus anys d’hospital vaig conèixer un home de 90 anys que em va dir: “Si creus en els somnis, aquests es crearan. El creure i el crear només estan a una lletra de distància”. Treballar amb somiadors com Mònica Terribas, Julio Férnandez, Carlos Fernández, Pau Freixas i tots els actors i equip tècnic d’aquesta sèrie demostren que això és possible”. Polseres vermelles, que ja prepara la segona temporada, va gaudir de gran èxit a Catalunya, on es va convertir en la sèrie revelació de l’any i en tot un fenomen social arribant a ser líder d’audiència en pràcticament tots els capítols. Antena3 i TNT emetran la sèrie en la seva versió doblada a partir de gener. També es podrà veure en la seva versió doblada a Mèxic, Puerto Rico i també USA.

Els “polseres vermelles” han creat un autèntic fenomen de fans a Catalunya

decine 25 ¦ desembre 2011

Rodatge

Fènix 11·23

Un dels directors, Joen Joan, durant el rodatge

Joel Joan i Sergi Lara van iniciar a finals de novembre el rodatge de Fènix 11·23, una pel·lícula sobre la història real d’Èric Bertran. A la tardor de l’any 2004, l’Èric, un noi de catorze anys, crea un web inspirat en Harry Potter i l’orde del Fènix per defensar la llengua catalana. Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a uns supermercats demanant l’etiquetatge en català. A partir d’un guió d’Albert Plans i Hèctor Hernández Vicens, el

El jove Nil Cardoner interpreta l’Èric Bertran

decine 25 ¦ desembre 2011

film parla de la fragilitat de qualsevol persona davant l’abús de poder. De com en nom de la seguretat es poden acabar eliminant els drets més elementals de les persones i pretén posar sobre la taula què passa quan s’utilitza el rebuig que crea el terrorisme per estigmatitzar o destruir tots aquells que pensen diferent. Perquè com va expressar Noam Chomsky en assabentar-se d’aquesta història: “El món hauria de conèixer la història de l’Èric”. Fènix 11·23 és el primer llargmetratge català d’aquesta envergadura que aposta pel micromecenatge com a forma de finançament cooperatiu. La iniciativa ha tingut una molt bona acollida i ha assolit una xifra d’aportacions que ascendeix als 50.000 euros. El film està protagonitzat per Ana Wagener (La voz dormida, Biutiful), Roberto Álamo (La piel que habito, Águila Roja), Àlex Casanovas (El cor de la ciutat, Temps de silenci), Rosa Gàmiz (Ventdelplà, Temps de silenci) i Nil Cardoner (Polseres vermelles, Infidels). És una coproducció d’Arriska, Benecé Produccions i Televisió de Catalunya, amb la col·laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya.

Direcció ¦ Joel Joan, Sergi Lara Gènere ¦ Drama Producció ¦ Arriska, Benecé Produccions, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Ana Wagener, Roberto Álamo, Àlex Casanovas, Rosa Gàmiz, Nil Cardoner, Pau Poch, Lluís Villanueva

Tengo ganas de ti La pel·lícula més taquillera a tot l’estat durant el 2010, Tres metros sobre el cielo, ja té la seva seqüela en marxa. El rodatge va començar al novembre i s’allargarà fins el 30 de desembre, en diverses localitzacions de Barcelona i Girona. Fernando González Molina, director de la primera part i de Fuga de cerebros, torna a fer-se càrrec dels amors i desamors juvenils d’aquesta saga, basada en les novel·les d’èxit de Federico Moccia. Hache, el rebel protagonista interpretat per Mario Casas, torna després d’una estada a Nova York i Roma i decideix refer la seva vida. No obstant, tard o d’hora es retrobarà amb la dolça Babi (María Valverde). A la vegada, coneixerà Gin, una noia que li farà recuperar l’esperança de tornar-se a enamorar. Els protagonistes de Tres metros sobre el cielo, Mario Casas, María Valverde, Álvaro Cervantes, Marina Salas o Nerea Camacho, repeteixen a Tengo ganas de ti, però s’incorpora Clara Lago, Antonio Velázquez i Carme Elías, entre altres. La

pel·lícula és una coproducció de Zeta Cinema, Antena 3 Films, Cangrejo Films i Globomedia Cine, en col·laboració amb Antena 3, La Sexta i Canal Plus. El film té prevista la seva estrena a les sales el 22 de juny de 2012, distribuïda per Warner Bros Pictures International Espanya.

Direcció ¦ Fernando González Molina Gènere ¦ Drama romàntic Producció ¦ Zeta Cinema, Antena 3 Films, Cangrejo Films, Globomedia Cine Repartiment ¦ Mario Casas, Clara Lago, María Valverde, Álvaro Cervantes, Marina Salas

Clara Lago i Mario Casas, parella protagonista

decine 25 ¦ desembre 2011

Rodatge

Una carta para Evita El passat 2 de novembre es va iniciar el rodatge d’aquesta minisèrie històrica dirigida per Agustí Villaronga, que tindrà una durada de set setmanes a Barcelona. En dos capítols, el Villaronga explica la trobada de tres dones, Juana Doña, Carmen Polo i Eva Perón, en una visita oficial d’aquesta última a Espanya durant el juny de 1947. En aquesta època, Espanya es troba marginada del món. El mes de desembre de l’any anterior, les Nacions Unides decideixen per majoria retirar tots els ambaixadors del país. Només el president argentí, Juan Perón, trencarà aquest aïllament. En senyal d’agraïment, el govern totalitari de Franco decideix convidar-lo a Espanya. En nom seu, el mandatari envia la seva dona, que haurà d’aprendre el joc de la diplomàcia i el protocol amb urgència. Es tracta d’una coproducció de TV3 amb Copia Cero, protagonitzada per Nora Navas (Juana Doña), Ana Torrent (Carmen Polo) i julieta Cardinali (Evita). Jesús Castejón i Carmen Maura completen el repartiment, que compta amb secundaris de luxe com Malena Alterio, Àlex Casanovas o María Isasi. “Tot el que succeeix al nostre relat té un caràcter històric i una base testimonial refutada i es, a la vegada, una fabulació versemblant del que hauria pogut passar en les zones fosques que la història no ha arribat a desvelar”, explica el cineasta mallorquí.

Judith Colell amb els actors Ferran Rañé i Francesc Orella

decine 25 ¦ desembre 2011

Radiacions Basada en l’obra teatral homònima d’Enric Juliana i Julià de Jòdar, Radiacions és una pel·lícula per a la televisió dirigida per Judith Colell i produïda per Els Quatre Gats Audiovisuals i Televisió de Catalunya que va finalitzar el seu rodatge al novembre. El film retrata el retrobament turbulent de dos vells amics, un advocat amb estrets vincles polítics (Francesc Orella) i un periodista especialitzat en noves tecnologies (Ferran Rañé), quan el primer vol provar de convèncer el segon perquè l’ajudi a portar a terme un projecte innovador i transgressor que, segons ell, ha de tornar a posar Catalunya en el centre d’atenció mundial. Encara que això comporti remoure els fantasmes del passat i el terrible record d’un amor comú perdut tràgicament. La producció audiovisual es basa en un text amb una tensió in crescendo que encaixa en el context de crisi actual en què els polítics busquen posar en marxa plans innovadors i a vegades rocambolescos per tal d’intentar recuperar la confiança de la societat. Un film que torna a obrir el debat (i els temors) al voltant de l’energia nuclear.

Crítica

FLOQUET DE NEU

I en Floquet no volia ser de neu Adrià Sunyol Ja fa vuit anys que en Floquet de neu, en la seva última versió d’avi caparrut i somrient, va deixar el zoo de Barcelona orfe de la seva estrella. Ara toca acostar aquesta llegenda casolana a les noves generacions.

Fràgil però fructífera combinació de realitat i animació, (a la Roger Rabbit), Floquet de neu és una pel·lícula curta, ràpida, distreta i enginyosa que, a més, respira tendresa i il·lusions infantils a cada fotograma. Ja superada la barrera dels trenta, anar a veure-la significa recordar aquelles primeres experiències cinematogràfiques en què descobríem, sense prejudicis ni excessos d’informació, pel·lícules divertides i fascinants que ens sacsejaven la imaginació. Floquet és prou senzilla i pura com per despertar sensacions trepidants en un públic infantil que, de ben segur, tindrà ganes de repetir. Més enllà, però, de constatar aquesta victòria essencial d’una pel·lícula que ha assolit tots els seus propòsits, ens podem aturar en alguns aspectes interessants del film. Floquet és una trama lineal i perfecta que involucra la seva moralitat en un relat d’aventures imparable, entregat a l’acció de 24 hores que han de condensar tot el drama d’un personatge, en Floquet mateix, en qui s’hi volen veure i representar els conflictes que produeix la diferència, les dificultats per adaptar-se a un entorn en què resultem estranys i estrangers. El conflicte de la discriminació pel color de la pell, curiosament virat en el cas del Floquet, es tracta sense aprofundir en gran manera, però amb prou rotunditat com perquè el missatge final pugui quallar en un públic infantil que, de ben segur, agrairà sense saber-ho

decine 25 ¦ desembre 2011

aquesta educació en la diversitat tan i tan important en el món en què vivim... i viurem. Però altres temes vibren també a Floquet de neu, en els plans contraplans dels goril·les en la seva relació amb el públic, una mica “idiotitzat” i “idiotitzant”, del zoo, o en el conflicte latent, i viscut des de la infància, d’una nena que estima un animal empresonat. Schaer subratlla tènuement aquests conceptes amb senzills recursos visuals, com el pla en què la protagonista visita en Floquet i els palmells de les seves mans coincideixen en un vidre que els separa, però en general queden sepultats pel ritme dels gags i l’acció. És difícil de dir si és una llàstima o no, i és que el criteri que compta aquí és el dels nanos. Però és obvi que encara és més difícil i rar aconseguir fusionar plenament els interessos d’adults i infants. En qualsevol cas, tothom gaudirà de Floquet, un petit viatge a una Barcelona lluminosa dels anys seixanta, amb una bonica fotografia i un encertadíssim disseny de producció. Els protagonistes, a més, transmeten en bon equilibri d’ofici i innocència totes les emocions incloses en el guió, i els personatges animats, flexibles, expressius i seductors, rememoren amb encert fins els petits detalls de l’expressió d’aquesta icona entranyable que un dia fou el símbol de la ciutat.

MERCADO DE FUTUROS de Mercedes Álvarez

COMBATRE L’OBLIT Anna Petrus La segona pel·lícula de Mercedes Álvarez torna a ser una vindicació de la memòria i la necessitat de combatre l’oblit en una societat vertiginosa que esborra constantment els rastres del passat. Tanmateix, Mercado de futuros tracta una realitat aliena a la cineasta i, per això mateix, esdevé un film distant i menys emotiu que El cielo gira (2005).

Direcció ¦ Mercedes Álvarez Gènere ¦ Documental Producció ¦ Leve Productora, Ib Cinema Estrena ¦ 25 de novembre

La mirada nostàlgica de Mercedes Álvarez s’ha centrat en aquesta ocasió a intentar desemmascarar el funcionament dels diferents motors dels gegants mercats internacionals. A través d’una narrativa que combina una certa poètica de la nostàlgia, la que recorria la totalitat del film El cielo gira (2005), amb un cert gust per l’assaig visual a l’estil d’Harun Farocki, Álvarez teixeix la seva particular crítica a un món cada vegada més globalitzat i més tendent a fer desaparèixer les particularitats o els matisos locals. Mercado de futuros mostra, com si d’una simfonia urbana es tractés, el funcionament i la forma de treballar d’uns agents de la borsa de Barcelona, els moviments de compra-venda que s’efectuen en una gran fira immobiliària, i la contundència amb què es preparen els assistents a un congrés sobre lideratge. Aquests tres espais, que són observats per Álvarez des d’una distància crua i observacional i que, d’alguna manera, vindrien a representar el sender per on transiten els interessos econòmics del món, conformen el revés d’una altra realitat que la cineasta ens mostra des d’una distància emocional una mica més curta: una casa deshabitada plena d’objectes que van a parar al vell mercat dels Encants de Barcelona. D’aquesta manera, Álvarez ens parla d’allò vell i allò nou, de com el valor simbòlic i sentimental dels objectes perd la seva vàlua en entrar en contacte amb els mecanismes de la globalització. De com el pes del record que

carrega cada un dels objectes s’acaba perdent en l’oblit de totes les demés coses. Però la singularitat de la pel·lícula d’Álvarez recau en la seva capacitat de composar les imatges a través d’un muntatge que no només resulta intel·ligible a nivell lògic, sinó que és capaç de transmetre una cert sentit del ritme visual. I malgrat que el discurs nostàlgic sigui en alguns moments excessiu, redundant o d’una densitat que certament ja pertany al passat, Mercado de futuros podria entroncar d’alguna manera amb una de les pel·lícules més lúcides i brillants sobre els efectes devastadors del poder econòmic damunt la memòria i, sobretot, damunt els paisatges, físics i humans, com és The World (Shĳie, 2004) de Jia Zhan Ke. Mentre el cineasta xinès construïa una ficció al voltant d’uns personatges perduts i a la deriva que deambulaven dins d’una fira que oferia la falsa il·lusió de poder recórrer el món en un espai tancat on es podien visitar reproduccions a petita escala de la Torre Eiﬀel, el Taj Mahal o l’Estàtua de la Llibertat, Mercedes Álvarez assisteix incrèdula a l’espectacle devastador del agents dels mercats i els poders econòmics. I és per això que el vell venedor dels Encants que la cineasta filma amb devoció esdevé justa metàfora del film i de la seva postura davant el tema que està tractant: el venedor no aconsegueix vendre mai res perquè els seus objectes han deixat d’encaixar amb el que demanen els compradors.

decine 25 ¦ desembre 2011

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

Open 24h

LA INSUPORTABLE PESANTOR DE L’ÀNIMA Anna Petrus El cineasta català Carles Torras ens sorprèn amb el seu tercer llargmetratge, una incursió minimalista i preciosista que mostra la vida rutinària d’un vigilant nocturn amb una càrrega familiar especialment complicada. Un film a les antípodes de Joves (2004) i Trash (2009).

Direcció ¦ Carles Torras Gènere ¦ Drama Producció ¦ Zabriskie Films Repartiment ¦ Amadís de Murga, José María Blanco, Judit Uriach, Fina Rius, Rubén Jiménez, Alice Bocchi Estrena ¦ 9 de desembre

Format a les aules del CECC (Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya), l’últim treball del jove cineasta català Carles Torras vindria a confirmar el bon estat de salut dels diversos centres d’ensenyament dedicats al cinema que hi ha actualment al nostre territori. I ho confirma perquè amb la seva darrera pel·lícula, la tercera de la seva trajectòria, hem pogut veure finalment que darrere de les seves imatges hi ha potser una mirada singular, un autor. Mentre que amb el seu primer film dirigit en solitari, Trash (2009), no va ser capaç de donar-nos pistes sobre la seva particular forma de mirar el món, el cert és que amb Open 24h, Torras fa una tombarella de 180 graus i, sense previ avís, ens endinsa en una experiència cinematogràfica infinitament més engrescadora. Open 24h és una pel·lícula petita, senzilla, sense grans pretensions. A partir d’un plantejament narratiu i visual minimalista, però no per això menys contundent, Torras ens mostra la vida i la rutina d’un vigilant nocturn que treballa en una empresa de deixalleries i que ha de lidiar amb una situació familiar complexa. Héctor, ben travat pel jove actor Amadís de Murga, viu amb el seu despòtic pare i amb el seu germà petit que pateix d’una deficiència psicofísica. La seva vida és un petit infern tancat en un bucle que es va repetint dia rere dia i del qual sembla no poder escapar. Les opcions del cineasta per fer-nos arribar el drama del personatge són clares i escaients: frontalitat i estatisme dels plans, dilatació del temps, i màxima sobrietat en les interpretacions dels actors.

I, com a contrapunt al drama intern del protagonista, Torras hi erigeix la presència enorme, malgrat que gairebé en oﬀ, de la ciutat com a bressol de la solitud contemporània. En aquest sentit la pellícula podria enllaçar amb la urbanitat i el sentit de la rutina de la primera pel·lícula de José Maria de Orbe, La línea recta (2006), malgrat que s’hi allunyaria pel seu realisme gairebé documental. Al mateix temps, la pel·lícula ens fa pensar, en certs moments aïllats, en alguns dels outsiders que protagonitzen els films de Lisandro Alonso, especialment el de La libertad (2001), el de Los muertos (2004) o, fins i tot, el de Liverpool (2008), i en alguns fragments del cinema de Béla Tarr, sobretot per la plasticitat del blanc i negre, el treball amb la llum i la necessitat de recórrer al recolliment dels personatges al voltant d’una taula per mostrar la magnitud i la decrepitud dels conflictes familiars. Sigui com sigui, el cert és que malgrat alguns escassos moments en què la pel·lícula sembla voler baixar la seva densitat, sobretot pel que fa a les visites del protagonista a l’advocada o al metge, Open 24h manté en vil l’espectador fins al final. La catarsi s’esdevé justa, i malgrat les intencions que intuïm en el plantejament del cineasta, ocorre sense sorpreses per a l’espectador. I no em sembla descabellat considerar que la pel·lícula vindria a afegir sentit a un film com Las horas del día de Jaime Rosales atès que la pesantor i l’entorn asfixiant en el que viu el protagonista semblen finalment explicar d’alguna manera el seu crim.

decine 25 ¦ desembre 2011

Crítica

Juan de los muertos JANE EYRE

Jane Eyre comença amb un pla de la protagonista del film (Mia Wasikowska) obrint una porta d’esquenes a l’espectador i escapant horroritzada d’una amenaça que no podem veure. Jane surt a l’exterior i vaga per uns desèrtics paratges submergits en la boira. La càmera l’acompanya en el seu trànsit i, igual que ella, no troba la forma de continuar; d’un nerviós moviment de càmera passem a un majestuós moviment realitzat amb grua per acabar finalment amb un pla fix picat de la protagonista enmig d’un encreuament de camins. Jane arriba a un lloc on es pot refugiar i la primera paraula que surt dels seus llavis és “moriré”, i just en aquest precís moment, l’estil de la pel·lícula es defineix immediatament, tot el que veurem després suposarà una extensió dels sentiments de la protagonista i el seu drama personal. Serà l’alè de la mort de Jane (el mateix que respirava l’autora Charlotte Brontë mentre escrivia la novel·la) el que impregnarà tota la pel·lícula, fins i tot el propi material cel·luloide. Més enllà de la trama, la idea de la mort que se’ns transmet a través de Jane Eyre és mitjançant l’ús expressiu dels tons i els colors; la pell mortalment pàl·lida de tots els personatges, les melancòliques tonalitats blaves i per suposat, el vermell intens de la sang que ho tenyeix tot, des de les habitacions als cabells dels actors principals. Cary Fukunaga aconsegueix que la tuberculosi floti constantment en l’aire i és aquesta sensació el fet més destacable de la pellícula, la seva impol·luta correcció pot derivar en alguns moments en un minutatge planer i avorrit.

Ja a la roda de premsa prèvia a la celebració del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya es va projectar el tràiler de Juan de los muertos. La pel·lícula és de factura cubana i de producció espanyola a través de TVE. La proposta del cineasta Alejandro Burgués no és descabdellada, i si no fos perquè els zombis han arribat a l’Havana, un títol apropiat seria Zombieland. El tràiler va fer la seva funció, crear una gran expectativa entorn a aquesta pel·lícula, i així va ser, perquè durant el festival es va erigir com el film de zombis més entranyable, divertit i ple de càrrega social irònica. Possiblement Juan de los muertos no aporta molt a les contínues revisitacions al subgènere de zombis, però hem de veure el context de la pel·lícula, perquè és destacable el fet que estigui filmada al mig de la ciutat de l’Havana. Una de les seqüències més paisatgístiques és quan els protagonistes corren esparverats, perseguits per una plaga de zombis amb les seves armes domèstiques i amarats de sang per una de les avingudes més famoses de la ciutat. En una de les converses amb l’actor Jazz Vilá, comentava que no sabia com van poder rodar al bell mig de la ciutat sense que els amonestessin, però la tristor de l’actor estava latent, ja que sabia que la seva pel·lícula no es podria estrenar a la seva illa, que com a màxim podia tenir un passi durant el festival que se celebra a Cuba el mes de desembre. És lloable l’esforç cinematogràfic que hi ha darrere d’aquesta pel·lícula, altament recomanable per la seva frescor, que ve impregnada per uns actors carismàtics i que aguanten el pes del llargmetratge i no deixen que decaigui en cap moment. Per sort nosaltres la podrem gaudir a partir del mes de gener a les nostres cartelleres, i ja sabeu, si mai heu de matar un familiar truqueu a Juan de los muertos. Direcció ¦ Alejandro Brugués

Direcció ¦ Cary Fukunaga

Gènere ¦ Comèdia de terror

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Producciones de la 5ta Avenida, La Zanfoña Producciones, ICAIC, Canal Sur, TVE

Producció ¦ Focus Features/ BBC Films/ Ruby Films

Repartiment ¦ Alexis Díaz de Villegas, Jorge Molina, Andrea Duro, Andros Perugorría, Jazz Vilá

Repartiment ¦ Mia Wasikowska, Michael Fassbender, Jamie Bell, Judy Dench

Estrena ¦ 5 de gener

Sergio Morera

Núria Montagut

decine 25 ¦ desembre 2011

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

The Artist

Favorita a Canes fins la irrupció de Malick, El artista és una d’aquelles cintes que es gaudeixen com un vi blanc d’aroma fruital. És fresca, entra molt bé, però la seva identitat s’oblida aviat. Aquesta història d’un actor del cine mut que es resisteix al sonor mentre triomfa la seva protegida té molt més de Cantando bajo la lluvia (Singin’ in the Rain, S. Donen i G. Kelly, 1952) que de Ha nacido una estrella (A Star Is Born, G. Cukor, 1954). El relat del dur i fins i tot frustrant pas del mut al sonor està narrat amb bon humor; la relació entre tot dos, el canvi d’estratègies de producció, són narrades amb gags que juguen amb ingeni i de forma brillant amb la presencia o absència de so.

Nogensmenys, el fascinant embolcall no sosté el poc cos que presenta la cinta. No sabem pràcticament res del protagonista fora de la seva categoria de star i no s’entén la seva negativa a participar del sonor. Hazanvicius elabora una pel·li muda que destaca més per la seva qualitat exòtica que per la seva originalitat. En clau molt més treballada, més lluïda, però en certa manera una mica semblant a La última locura de Mel Brooks (Silent Movie, M. Brooks, 1976), una cinta que també contenia bons gag visuals però en aquell cas tan vinculada al verbalisme que estava atapeïda de cartells de text, imprescindibles per seguir la trama. En el cas d’El artista, després d’una estona, després dels riures, ens preguntem a què treu cap repetir una seqüència de Ciudadano Kane (Citizen Kane, O. Welles 1942) o utilitzar Bernard Herrmann de Vértigo (Vertigo, A. Hitchcock, 1958). Estem, de ben segur, davant d’una bona pel·lícula per gaudir i d’un director a seguir, però a qui cal exigir-li que faci més que un exercici de cinefília, amb tanta substància com habilitat. Direcció ¦ Michel Hazanavicious Gènere ¦ Comèdia dramàtica Producció ¦ Wildbunch / La Petite Reine / Studio 37 / La Classe Américaine / JD Prod / France3 Cinéma / Jouror Production / uFilms Repartiment ¦ Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller

Antoni Peris

decine 25 ¦ desembre 2011

Taquilla

Novembre impulsa la taquilla Pau Brunet

El mes de novembre ha estat un mes d’enorme força per al conjunt de l’any gràcies a estrenes com Les aventures de Tintín o Amanecer que han aportat xifres espectaculars a un total que poc a poc ja va apuntant a superar els sis-cents milions d’euros, una meta quasi psicològica per al nostre mercat. Del 21 d’octubre al 20 de novembre s’han recaptat 55,6 milions d’euros, una xifra important comparada amb els mesos passats, i una dada que suposa un augment del 16,3% respecte al mateix període de l’any passat. A nivell d’espectadors, s’han venut 8,2 milions d’entrades i 900.000 més que fa un any (13%). Les pel·lícules de més èxit en aquest període han estat: Títol

Recaptació

Espectadors

Les aventures de Tintín (Sony)

16.20M€

1.300.000

Crepúsculo: Amanecer (Aurum)

8.70M€

610.000

Un golpe de altura (Universal)

2.75M€

420.000

Mientras duermes (Filmax)

2.58M€

405.000

Criadas y señoras (Disney)

2.40M€

365.000

El primer cap de setmana d’aquest període analitzat va tenir com a gran guanyadora la cinta de terror Paranormal Activity 3 la qual es va col·locar al primer lloc amb uns correctes 751.000€. La pel·lícula produïa una quantitat ja esperada pels seus responsables, quasi idèntica al segon film però en aquesta ocasió el manteniment ha estat molt positiu, i el millor dels tres films ha arribat a un total de 2,2 milions d’euros amb una venda d’entrades de 335.000. Paranormal Activity 3 ha tingut un resultat similar a altres països i és que aquest tercer film ha obtingut millors comentaris que els anteriors i ara no seria estrany que els seus responsables pensessin en una quarta pel·lícula. Tot el contrari va ser per a La cosa, remake del film de John Carpenter que Universal estrenava amb 280 còpies però que només va poder recaptar 522.000€ i ràpidament va desaparèixer del radar de l’audiència. L’últim cap de setmana d’octubre va suposar un canvi radical a la taquilla, i tot gràcies a l’arribada d’una pel·lícula com Les aventu-

decine 25¦ desembre 2011

res de Tintín. La cinta aprofitava el pont de Tots Sants i va aconseguir en aquests cinc dies vuit milions d’euros. Només durant el cap de setmana van ser 5,06 milions i 686.000 entrades venudes. Hem de mencionar que la pel·lícula de Steven Spielberg es va estrenar en català amb 31 còpies i va recaptar en aquesta llengua 335.000€, un 6,6% del total. La pel·lícula ha tingut un bon ritme en les següents setmanes que ja l’han col·locada als 16,3 milions d’euros, tercera posició dins del rànquing general de les cintes més comercials de l’any. El cap de setmana de Tots Sants va donar una altra gran guanyadora, Criadas y señoras, melodrama americà d’enorme èxit allà i que finalment a Espanya aconseguia una bona entrada de 515.000€ a 190 cinemes. Disney va confiar que la pel·lícula tenia opcions i va desenvolupar una bona campanya. El seu excel·lent boca-orella ha estat la seva gran arma i en tres o quatre setmanes va arribar als 2,4 milions d’euros recaptats amb opcions d’arribar als tres milions.

Les següents setmanes van generar bones xifres generals tot i que es tornava a un discret ritme ja vist en el passat, però amb el justificant que les estrenes no eren en cap cas de gran força. Tot va canviar amb el cap de setmana del 18 al 20 de novembre amb l’estrena d’Amanecer. En aquestes setmanes cintes com Un golpe de altura, Margin Call o Detrás de las paredes han aprofitat el temps mentre que altres com La gran aventura de Winter, el dofí o Tiburón 3D han salvat els mobles com han pogut. De totes, Margin Call ha destacat com una aposta molt ben acceptada a un nivell limitat d’audiència que li ha permès arribar a un total de 1,68 milions d’euros. Amanecer s’estrenava amb el rècord de tres milions d’euros només el primer dia, per acabar el cap de setmana amb 8,6 milions d’euros, la tercera millor estrena de la història després de Piratas del Caribe 3 (8,9 milions) i El código Da Vinci (8,7 milions). Èxit enorme totalment generat per un fanbase descomunal.

Aquesta setmana va tenir dues estrenes molt satisfactòries: Asesinos de élite i Un déu salvatge. La primera va recaptar quasi 900.000€ i la segona 645.000€, però només amb 128 còpies. DeA Planeta era la responsable de la primera i va aprofitar força el fet de poder ser una bona alternativa a Amanecer de cara al sector masculí. La segona, distribuïda per Alta, és un producte d’enorme prestigi, que va tenir molta visibilitat i que tenia noms molt populars encapçalats per la direcció de Roman Polanski. En aquest període de temps, el cinema més d’autor no s’ha quedat curt d’èxits. Mentre cintes com Another Year o Pina han seguit un camí molt sòlid cap els 500.000 i els 425.000€ respectivament, estrenes com El niño de la bicileta, Melancolía o Habemus Papam han tingut importants ingressos. Papam han tingut importants ingrsos.

El Tintín de Steven Spielberg i Peter Jackson ha arrasat a la taquilla

El cinema català es fa notar Aquest període ha tingut molta presència de produccions espanyoles i també catalanes però no totes amb l’èxit que es podria pretendre. Segurament el film més esperat era Eva, pel·lícula cent per cent catalana, produïda per Escándalo Films i que portava molt de temps aixecant una campanya amb elevades expectatives. La seva decepció a la taquilla ha estat important. La pellícula es va estrenar amb 220 còpies i va aconseguir 315.000€. La cinta sortia forta però ofegada per la competència i amb la contra de no poder posicionar-se com una clara alternativa per a ningú. Això la va deixar en un mortal segon pla i amb un tipus de gènere difícil de moure’s en aquest espai. En tres setmanes només ha pogut anar una mica més enllà dels 800.000€. Un altra estrena decebedora va ser Verbo, una aposta també molt arriscada dins del panorama espanyol, però que arribava a la cartellera derrotada per la crítica i pels comentaris negatius del públic que ja l’havia vista. Sense gran poder mediàtic, la cinta només va poder recaptar 104.000€ amb 138 còpies.

En aquestes setmanes, altres produccions nacionals estrenades han estat La voz dormida, cas molt contrari a Eva o Verbo. Pellícula molt clàssica però que ha tingut una acceptació important i ha recaptat 1,8 milions d’euros, tot i que les opcions no semblaven gaire fortes. La mala crítica i discret pas pel festival de Sant Sebastià no anaven molt al seu favor. Interessant ha estat el manteniment de Mientras duermes, gran èxit de la temporada, que ja amb 3,42 milions d’euros i més de 520.000 espectadors és el vuitè film de més èxit al nostre país. La pel·lícula ha agradat, ha tingut un gran boca-orella i encara té punts per sumar més diners. Més modesta ha estat l’estrena de Cinco metros cuadrados, film guanyador del premi a la millor pel·lícula al Festival de Málaga, que es va estrenar a través de la distribuïdora catalana A Contracorriente amb 160.000€ recaptats en setanta cinemes. La presència de Roman Polanski la segona setmana va fer que caigués un 50% però encara té camí per recórrer a la taquilla.

decine 25 ¦ desembre 2011

Taquilla

Chico y Rita i Arrugas, en el camí cap als Oscar

Un total de 18 films d’animació han estat preseleccionats a la categoria de millor llargmetratge d’animació a la 84a edició dels Premis de l’Acadèmia de Hollywood. Entre elles destaca la presència de dues produccions catalanes com són Chico y Rita de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando, film que ja va guanyar un Goya, entre d’altres premis. Arrugas, dirigida per Ignacio Ferreras, està basada en el còmic homònim de Paco Roca que va ser Premio Nacional del Cómic el 2008 i ha estat coproduïda per la productora catalana Cromosoma, coneguda per la seva sèrie d’animació Les Tres Bessones, entre d’altres. Aquestes dues pel·lícules lluitaran per arribar al Teatre Kodak de Hollywood el proper 26 de febrer, juntament amb altres com Alvin y las ardillas 3, Cars 2, Gnomeo y Julieta i El gato con botas.

Representació catalana al Sevilla Festival Dues produccions catalanes a la 11a edició del Sevilla Festival de Cine Europeo: Mercado de futuros de Mercedes Álvarez, que ha obtingut grans crítiques a altres festivals com Visions du Réel, Bafici i el BFI London Films Festival, i Les ones d’Alberto Morais, premi a la millor pel·lícula i a la millor interpretació masculina al passat festival de Moscou. També han participat altres llargmetratges de producció catalana com Finisterrae, de Sergio Caballero amb la participació d’Eddie Saeta, productora pertanyent a Lluís Miñarro, qui va rebre el Premi de la Indústria durant la cloenda del festival per “la originalitat dels seus treballs cinematogràfics, als quals aplica una perfecta relació entre el contingut i el disseny de producció”.

Phenomena arriba a Madrid

Sergi López, premiat a Fecinema 2011

La iniciativa de gran èxit impulsada per Nacho Cerdà als Cinemes Urgell de Barcelona s’ha traslladat fins a Madrid, on es farà una retrospectiva amb vuit títols mítics d’entre els anys 70 als 90 com Tiburón, Alien, el octavo pasajero, Harry el Sucio, El resplandor i Regreso al futuro, entre d’altres. Aquesta iniciativa arriba als cinemes Palafox de la capital espanyola degut a una gran demanda popular.

El 13è Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa, Fecinema, ha atorgat els seus Premis d’Honor a Álex de la Iglesia, director d’èxits com El día de la bestia o La comunidad, i l’actor català Sergi López. Dins del cinema negre, destaca la seva participació a films com Lisboa, Dirty Pretty Things i Mapa dels sons de Tòquio, entre d’altres. L’antic president de l’Acadèmia de Cinema Espanyol, De la Iglesia, aprofità l’ocasió per fer una defensa pública de l’efecte “terapèutic” del cinema i la literatura del gènere negre. Afirmant, a més, que el cinema “col·loca els instints humans més violents en el món de la ficció. Sublima petits moments d’odi i els converteix en art”.

decine 25 ¦ desembre 2011

Mediapro, la productora catalana més taquillera El film produït per l’empresa catalana Mediapro, Midnight in Paris, dirigida per Woody Allen, té uns ingressos actuals de

taquilla de més de 130 milions de dòlars. D’aquesta manera, el film es converteix en la cinquena pel·lícula de producció espanyola amb major recaptació mundial de la història i en la pel·lícula més taquillera del director. Aquest ha estat el tercer film que Jaume Roures, president de Mediapro, ha creat amb Woody Allen després de Vicky Cristina Barcelona i Coneixeràs l’home dels teus somnis.

vinge, però el seu reconeixement internacional va esdevenir en l’encàrrec de crear el videoclip del darrer tema dels Scissor Sisters Invisible light, que els ha servit, també, per guanyar el premi a la millor direcció artística, per a Roger Bellés.

Garbo, l’espia arriba als Estats Units i a la Xina

Animació catalana arreu del món

La sèrie d’animació infantil Lucky Fred, coproduïda per Imira Entertainment i Televisió de Catalunya, ha estat guardonada amb el segon premi en la secció de Programes d’Animació per TV al Festival CICFF (Chicago International Children’s Film Festival) amb un jurat format per públic infantil. Lucky Fred està destinada a nens a partir de sis anys i s’entrenarà al Súper3 el primer semestre de 2012. A més, també ha estat venuda a països d’Àsia, Amèrica Llatina, Austràlia i altres països d’Europa.

El productor i director gironí Edmon Roch es troba en plena campanya de comercialització internacional de la seva pel·lícula documental històrica Garbo, l’espia, on mostra la vida de Joan Pujol “Garbo”, un català que gràcies als seus serveis d’espionatge va ser decisiu en la derrota de l’Alemanya nazi durant el desembarcament de Normandia. Durant el mes de novembre s’ha estrenat a Nova York i aviat s’obrirà pas a les sales de Chicago, Boston i San Francisco. El film també ha arribat a cinemes d’Anglaterra, França i Polònia, i en les darreres setmanes també s’ha venut a la Xina. A Espanya, Versus Entertainment ja ha comercialitzat la tercera edició del DVD d’aquest documental premiat als Goya 2009, entre d’altres.

Catalunya Cinema a l’Alguer

Canada, videoclips catalans d’èxit

Canada és la productora catalana de videoclips que ha triomfat als Music Video Awards britànics d’aquest any: es va endur tres dels dotze premis als quals estava nominada, entre ells el de millor director i millor clip de pop internacional. Creada per Luis Cerveró, Lope Serrano i Nicolás Méndez, ha treballat per artistes com Mishima i Christina Rosen-

El Departament de Cultura, a través de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), dóna continuïtat al cicle Catalunya Cinema i porta a l’Alguer quatre produccions catalanes premiades en festivals internacionals o que han estat èxits de taquilla. El cicle, que té lloc del 30 de novembre al 21 de desembre, pretén augmentar la visibilitat de les pel·lícules catalanes fora de Catalunya i els títols seleccionats són Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch; Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena; Pa negre, d’Agustí Villaronga, i Herois, de Pau Freixas. La mostra té lloc al Cinema Miramare de l’Alguer i s’hi projecta una pel·lícula a la setmana. Un cop acabat el film, els seus directors o productors comparteixen la seva experiència amb el públic en el marc d’un col·loqui.

decine 25 ¦ desembre 2011

decine decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 19 - maig 2011 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 20 - juny 2011 - 3€

d e cin e decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

MITJANIT A PARÍS

EL TERCER FILM CATALÀ DE WOODY ALLEN

any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

Isaki Lacuesta

BLACKTHORN EL PODER DEL WESTERN UN MES DE RODATGES XP3D, AMOR COL·LATERAL I MÉS JOEL JOAN I FÈNIX 11.23 UNA APOSTA PERSONAL FLOQUET DE NEU PIONER EN TECNOLOGIA D’ANIMACIÓ 3D

JAUME ROURES MÉS ENLLÀ DE MEDIAPRO ROGER CASAMAJOR TORNA A ESTAR D’ESTRENA AL FINAL DE L’ESCAPADA RETRAT D’UNA MORT DIGNA [REC ] 3 ES RODA L’ESPERADA SEQÜELA

9 772013 588004

EL CREADOR INCANSABLE

d e cin e d e cine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 21 - juliol/agost 2011 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

Eva

Ànima de robot

mientras duermes

Albert Serra

Jaume Balagueró, en clau de suspens

Història de la meva mort XP3D ARRIBA EL TERROR EN 3D FET A CASA NOU CINEMA ORIENTAL KAWASE, KIM KI DUK, SANG SOO FILMIN TOT SOBRE EL VIDEOCLUB ONLINE DEL MOMENT PASSI EL QUE PASSI UN FILM ‘INDIE’ CATALÀ

LA PIEL QUE HABITO Jan Cornet, noi Almodòvar ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGEA UN RODATGE MOLT REBEL

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL CATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA FENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

nova oferta de subscripció anual 11 números per només 24€ + DVD de regal DVD a escollir entre: MIL CRETINS, de Ventura Pons (edició especial, inclou El perquè de tot plegat) o PA NEGRE, d’Agustí Villaronga promoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

contacte:: info@decine.cat - 93 511 6690 - www.facebook.com/decine

Neix Toon a Ville, certamen de l’audiovisual infantil

El 9 de desembre s’inaugura a Sant Cugat del Vallès Toon a Ville, un nou festival centrat en els productes audiovisuals per a nens i nenes. En la seva primera ediciópresentació Teaser, Toon a Ville comptarà amb els següents convidats d’excepció: Stephen Hillenburg (creador de Bob Esponja), Marc Osborne (co-director de Kung Fu Panda), Pablo Jordi (d’Stor Fisk), Mercedes Marro i Pierre Nothman (de Tomavistas) i els Hermanos Mingarro (de Brosmind Studio). La iniciativa aposta per la formació, el talent, la tecnologia, la cultura i l’empresa, i és una manera de demostrar per què Catalunya és líder en el sector de l’animació infantil, i com això és interessant per les empreses, pel país i, sobretot, pels infants que en gaudeixen. Toon a Ville vol ser un aparador internacional per la producció, i l’espai on descobrir i compartir allò de bo que es fa fora.

Nova seu per la Filmoteca Aquest novembre, la sala de l’antic cinema Aquitània ha deixat de ser la seu de la Filmoteca de Catalunya. Per això, durant les seves últimes sessions a la mítica seu va comptar amb una programació especial gratuïta amb The Last Picture Show de Peter Bogdanovich (1971) i Riu Vermell de Howard Hawks (1948), entre d’altres. Des dels inicis de desembre, la Filmoteca està situada a la Plaça Salvador Seguí del Raval on, a mode d’estrena, destaca la retrospectiva dedicada al particular univers del director Bigas Luna, el cicle de Memòries de la Guerra Civil i l’exposició de producció pròpia “La Guerra Civil i el cinema. Imatges confrontades”.

Spanish Cinema Now! a Nova York El passat mes de novembre va tenir lloc la 20a edició del cicle de cinema espanyol de Nova York, Spanish Cinema Now!. Més de quinze títols entre llargmetratges i documentals, vuit curtmetratges i les òperes primes de joves directors com la premiadíssima Las olas d’Alberto Morais o Todas las canciones hablan de mí de Jonás Trueba. Tot i que l’acte estrella va ser la projecció de Pa negre d’Agustí Villaronga, un mes abans de saber si ha estat seleccionada als Oscar de manera definitiva. El cicle, una iniciativa conjunta del Lincoln Center Film Society, l’Institut de Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA) i en col·laboració amb l’Institut Cervantes de Nova York, aquest any ha volgut retre homenatge al cineasta Luis García Berlanga, projectant deu dels títols més destacats de la seva filmografia.

CINEXCINE, EL WEB PER COMPRAR, VENDRE I CANVIAR OBJECTES DE CINE I TV

Aquest desembre ja està on line el web www.cinexcine.es, centrat en la compra, venda i intercanvi entre particulars de tot tipus de material original que faci referència a l’àmbit del cinema i la televisió. Es tracta d’un punt de trobada on es podran comprar, vendre o canviar pel•lícules i sèries de TV en diferents suports, càmeres de vídeo, llibres, còmics, bandes sonores, postals, pòsters i diferents tipus de marxandatge, entre d’altres. El propòsit del web és crear una eina útil per qualsevol persona interessada en el món que envolta el cine i la televisió i que, mitjançant un fàcil accés, s’hi puguin inscriure. El projecte ha estat ideat per Marc Fàbregas, col•laborador de Decine, i creat pel webmàster Toni Borja.

NEIX PRO-DOCS, PRIMERA ASSOCIACIÓ DE PRODUCTORS DE DOCUMENTALS El sector del documental català ha decidit unir-se en una associació de productors específicamente dedicada a aquest gènere. Pro-Docs, com l’han anomenat, es va constituir el passat mes de setembre i té com a objectius principals esdevenir un ens interlocutor per defensar els interessos dels productors de documental davant televisions i institucions, així com teixir una xarxa que connecti a tots els professionals del sector. L’Associació està oberta tant a grans productores, com a les més petites i, fins i tot, aquelles que comencen i que encara no han consolidat una trajectòria. Pro-Docs ja compta amb 25 productores associades, entre elles algunes de llarga trajectòria vinculada al documental com ara Alea Docs&Films, Antàrtida Produccions, Paral·lel 40, Bausan Films o Nanouk Films.

decine 25 ¦ desembre 2011

Taquilla

LA PRIMA COSA BELLA

MAMI BLUE

DIRECCIÓ ¦PAOLO VIRZI GÈNERE ¦COMÈDIA DRAMÀTICA

DIRECCIÓ ¦MIGUEL ÁNGEL CALVO BUTTINI

PRODUCCIÓ ¦MOTORINO AMARANTO, MEDUSA FILM, INDIANA PRODUCTION COMPANY

GÈNERE ¦COMÈDIA

REPARTIMENT ¦ VALERIO MASTANDREA, MICAELA RAMAZZOTTI, STEFANIA SANDRELLI, MARCO MESSERI.

REPARTIMENT ¦ FELE MARTÍNEZ, MARÍA ALFONSA ROSSO, CHUS LAMPREAVE, DAVID FERNÁNDEZ

DATA ¦02 DE DESEMBRE DE 2011 Bruno és un professor de literatura d’una escola d’hostaleria de Milà que sobreviu als records d’una infància de novel·la i a la bellesa d’una mare vital i extravertida. Tot va començar l’estiu de 1971, quan la seva mare, Anna, és coronada com a la Mare Més Maca de l’Estiu a Livorno.

PRODUCCIÓ ¦JALEO FILMS, LIFE & PICTURES

DATA ¦02 DE DESEMBRE DE 2011 Narra les aventures d’una jove hondurenya, immigrant a Espanya, i una mare a la qual el seu fill vol ingressar en una residència, que decideixen viatjar a Huelva. Pel camí, que realitzen fugint de diversos perseguidors, atracaran una gasolinera, s’ensopegaran amb la Guàrdia Civil i coneixeran un fals anglès que els canviarà la vida.

RESACÓN 2, ¡AHORA EN TAILANDIA!

JUEGO DE ASESINOS

TÍTOL ORIGINAL ¦THE HANGOVER PART II

TÍTOL ORIGINAL ¦ASSASSINATION GAMES

DIRECCIÓ ¦TODD PHILLIPS

DIRECCIÓ ¦ERNIE BARBARASH

GÈNERE ¦COMÈDIA

GÈNERE ¦ THRILLER

PRODUCCIÓ ¦TOUCHTONE PICTURES, GREEN HAT FILMS, LEGENDARY PICTURES

PRODUCCIÓ ¦MOTION PICTURE CORPORATION OF AMERICA, MEDIAPRO STUDIOS

REPARTIMENT ¦ BRADLEY COOPER, ZACH GALIFIANAKIS, ED HELMS, JUSTIN BARTHA.

REPARTIMENT ¦ JEAN-CLAUDE VAN DAMME, SCOTT ADKINS, KEVIN CHAPMAN.

DATA ¦02 DE DESEMBRE DE 2011

DATA ¦05 DE DESEMBRE DE 2011

Alan, Stu i Phil tornen a despertar-se a una altra habitació d’un altre hotel i, per no perdre el costum, en aquesta ocasió tampoc recorden res de la nit anterior. Aquesta vegada només saben que són a Tailàndia, on han viatjat per assistir a la boda d’Stu. Seqüela que reuneix els mateixos ingredients de la seva antecessora.

BEGINNERS

Dos assassins rivals, els millors del món, però desconeguts l’un per l’altre, hauran d’unir les seves forces per lluitar en contra d’un cartell de la droga recolzat per la DEA. Acció a dojo en una pel·lícula protagonitzada per Jean-Claude Van Damme, que tan bé coneix el gènere.

CABALLEROS, PRINCESAS Y OTRAS BESTIAS TÍTOL ORIGINAL ¦ YOUR HIGHNESS

DIRECCIÓ ¦MIKE MILLS

DIRECCIÓ ¦ DAVID GORDON GREEN

GÈNERE ¦DRAMA

GÈNERE ¦ AVENTURES

PRODUCCIÓ ¦FOCUS FEATURES, OLYMPUS PICTURES, PARTS AND LABOR

PRODUCCIÓ ¦ UNIVERSAL PICTURES, STUBER PICTURES

REPARTIMENT ¦ EWAN MCGREGOR, CHRISTOPHER PLUMMER, MÉLANIE LAURENT.

REPARTIMENT ¦ DANNY McBRIDE, JAMES FRANCO, NATALIE PORTMAN, ZOOEY DESCHANEL.

DATA ¦07 DE DESEMBRE DE 2011

Oliver és un home relativament jove que comença a replantejar-se la seva vida i les seves relacions amoroses a partir del moment en què el seu pare Hal, que ha estat 38 anys casat amb la seva mare, li revela dues notícies tan impactants com inesperades: té càncer i, a més, és gai i té un jove amant.

CAMINO A LA LIBERTAD

Thadeous sent una enveja desmesurada pel seu perfecte germà Fabious, ja que tot el poble l’estima per la seva valentia i coratge. El segrest de la promesa de Fabious provoca que tots dos germans s’uneixin per trobar-la, a més, els acompanya Isabel, una misteriosa guerrera amb un perillós objectiu.

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

TÍTOL ORIGINAL ¦THE WAY BACK DIRECCIÓ ¦PETER WEIR GÈNERE ¦AVENTURES PRODUCCIÓ ¦Imagenation Abu Dhabi FZ, Exclusive Films, National Geographic Films, On the Road, Point Blank Productions

decine 25 ¦ desembre 2011

DIRECCIÓ ¦RUPERT WYATT GÈNERE ¦CIÈNCIA FICCIÓ

REPARTIMENT ¦ Jim Sturgess, Ed Harris, Colin Farrell, Saoirse Ronan, Dragos Bucur

PRODUCCIÓ ¦ 20TH CENTURY FOX, CHERNIN ENTERTAINMENT

DATA ¦08 DE DESEMBRE DE 2011

DATA ¦14 DE DESEMBRE DE 2011

Adaptació de The Long k ¦ The True Story of a Trek to Freedom de Slavomir Rawicz. El protagonista narra en primera persona com, després de la invasió de Polònia pels alemanys (1939), va ser arrestat per l’exèrcit soviètic i empresonat a Sibèria, i com després va aconseguir escapar d’un camp de concentració de la Unió Soviètica.

TÍTOL ORIGINAL ¦RISE OF THE PLANET OF THE APES

REPARTIMENT ¦ JAMES FRANCO, ANDY SERKIS, FREIDA PINTO, BRIAN COX

Preqüela del ja mític llargmetratge El planeta de los simios. Will Rodman és un jove científic que està investigant amb micos per obtenir un tractament contra l’Alzheimer, malaltia que afecta al seu pare. Un d’aquests primats, anomenat César, experimenta una evolució molt notable en la seva intel·ligència.

LOS PINGÜINOS DEL SEÑOR POPER

SUPER 8

TÍTOL ORIGINAL ¦MR. POPPER’S PENGUINS

DIRECCIÓ ¦J.J. ABRAMS

DIRECCIÓ ¦MARK S. WATERS

GÈNERE ¦CIÈNCIA FICCIÓ

GÈNERE ¦COMÈDIA FAMILIAR PRODUCCIÓ ¦20th Century Fox, Davis Entertainment

PRODUCCIÓ ¦Amblin Entertainment, Bad Robot, Paramount Pictures, Relativity Media

REPARTIMENT ¦ JIM CARREY, CARLA GUGINO, MADELINE CARROL

REPARTIMENT ¦ JOEL COURTNEY, KYLE CHANDLER, ELLE FANNING

DATA ¦14 DE DESEMBRE DE 2011 La divertida història d’un poderós empresari que queda una mica descol·locat quan rep com a herència… sis pingüins! Òbviament, tenir cura d’ells no és una tasca senzilla, circumstància que provoca certs problemes tant en la seva feina com en la seva llar. No obstant això, li servirà per comprendre el valor de l’amistat i de la família.

LO CONTRARIO AL AMOR

DATA ¦14 DE DESEMBRE DE 2011 Durant l’estiu de 1979, un grup d’amics d’un poblet d’Ohio es disposen a fer una pel·lícula de zombis. Mentre roden el seu film en format Super 8, són testimonis d’un catastròfic accident de tren i aviat descobreixen que no va ser un accident. Poc després, comencen a succeïr-se al poble una sèrie d’estranyes desaparicions.

EL CASO FAREWELL

TÍTOL ORIGINAL ¦L’AFFAIRE FAREWELL DIRECCIÓ ¦VICENTE VILLANUEVA

DIRECCIÓ ¦CHRISTIAN CARION

GÈNERE ¦COMÈDIA ROMÀNTICA

GÈNERE ¦THRILLER

PRODUCCIÓ ¦ZETA AUDIOVISUAL, ANTENA 3 FILMS

PRODUCCIÓ ¦FRANCE 2, LE BUREAU, Nord-Ouest Productions

REPARTIMENT ¦ HUGO SILVA, ADRIANA UGARTE, GUADALUPE LANCHO

REPARTIMENT ¦EMIR KUSTURICA,

DATA ¦20 DE DESEMBRE DE 2011

DATA ¦21 DE DESEMBRE DE 2011

Mercè i Raúl es coneixen després de diversos fracassos amorosos, s’enamoren i inevitablement es veuen abocats a repetir de nou la història tantes vegades viscuda ¦ després de la primera fase romàntica es dóna pas a la por, al control, la dependència, l’intent de canviar l’altre… Alguna cosa que no té res a veure amb l’amor.

El 1981, el coronel del KGB Grigoriev, desencantat amb el règim de Brezhnev, es posa en contacte amb un jove enginyer francès a Moscou, Pierre Froment, a qui li fa arribar documents secrets. Aquesta informació, que conté detalls sobre la xarxa d’espionatge que la Unió Soviètica té desplegada als països occidentals, canviarà el rumb de la història.

LA LINTERNA VERDE

UN CUENTO CHINO

TÍTOL ORIGINAL ¦THE GREEN LANTERN

DIRECCIÓ ¦ SEBASTIÁN BORENSZTEIN

DIRECCIÓ ¦MARTIN CAMPBELL

GÈNERE ¦ COMÈDIA DRAMÀTICA

GÈNERE ¦FANTÀSTICA, ACCIÓ

PRODUCCIÓ ¦ PAMPA FILMS i TORNASOL

PRODUCCIÓ ¦DC COMICS, WARNER BROS. PICTURES REPARTIMENT ¦ RYAN REYNOLDS, BLAKE LIVELY, PETER SARSGAARD

REPARTIMENT ¦ RICARDO DARÍN, MURIEL SANTA ANA, IGNACIO HUANG, JAVIER PINTO.

DATA ¦14 DE DESEMBRE DE 2011

DATA ¦ 01 DE DESEMBRE DE 2011

Hal Jordan, un pilot que prova prototips, adquireix uns superpoders que li són concedits per un extraterrestre moribund. Gràcies a això, és reclutat per a una missió de pau intergalàctica. Adaptació a imatge real del popular personatge de DC Comics, Llanterna Verda.

ZOOLOCO

Roberto, un home marcat per un fort cop que arruïnà la seva vida fa més de vint anys, viu totalment aïllat de la societat. Tot i així, un fet estrany aconsegueix treure’l de casa i posar-lo de nou en contacte amb el món. Ricardo Darín protagonitza la comèdia argentina de l’any.

CONAN EL BÁRBARO TÍTOL ORIGINAL ¦CONAN THE BARBARIAN 3D

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE ZOOKEEPER

DIRECCIÓ ¦MARCUS NISPEL

DIRECCIÓ ¦FRANK CORACI

GÈNERE ¦AVENTURES

GÈNERE ¦COMÈDIA ROMÀNTICA

PRODUCCIÓ ¦LIONSGATE FILMS, NU IMAGE FILMS, PARADOX ENTERTAINMENT

PRODUCCIÓ ¦MGM, COLUMBIA PICTURES, BROKEN ROAD PRODUCTIONS, HAPPY MADISON PRODUCTIONS REPARTIMENT ¦ KEVIN JAMES, ROSARIO DAWSON, LESLIE BIBB, KEN JEONG.

REPARTIMENT ¦ JASON MOMOA, RACHEL NICHOLS, STEPHEN LANG, ROSE MCGOWAN

DATA ¦05 DE DESEMBRE DE 2011

DATA ¦05 DE DESEMBRE

El solitari cuidador d’un zoològic vol abandonar la seva feina perquè és incapaç de mantenir una relació seriosa amb una noia. Però, per evitar-ho, els animals dels quals té cura decideixen donar-li un cop de mà. Comèdia familiar amb animals encapçalada per Kevin James.

Les gestes de Conan en l’Era Hibòria cobren ara vida en aquesta pel·lícula d’acció i aventures en 3D. Una cerca que comença com una venjança personal, no trigarà a convertir-se en una batalla èpica que l’enfrontarà a descomunals rivals i enormes monstres.

decine 25 ¦ desembre 2011

Taquilla

MUSEU DEL CINEMA DE GIRONA

Àfrica viva, l’art del consum, Buñuel i el Nadal La programació d’aquest mes al Museu del Cinema de Girona s’inicia el mateix dĳous 1 de desembre amb el Documental del Mes: Vidal Sassoon de Craig Teper (EEUU, 2010), un documental que recull vuitanta anys de revolució històrica i cultural al llarg dels quals Vidal Sassoon, un jove criat en un orfenat de Londres, esdevé un home de gran èxit i fama dins del món de la perruqueria com a creador de l’estil dels seixanta. El dimarts 13, dins de Cinema i Solidaritat en col·laboració amb Àfrica Viva de Girona en la Campanya Dret a la Salut a l’Àfrica, es projectarà Un dòlar per una vida de Frédéric Laﬀont (França, 2009) una història que pretén involucrar l’home més ric del planeta amb els més pobres. Anirà seguit per No woman should die giving birth: Maternal mortality in Sierra Leone, fet per Amnistia Internacional, on s’explica com una de cada vuit dones mor durant el part, mentre que als països desenvolupats en mor una de cada quatre mil.

decine 25 ¦ desembre 2011

La taula rodona sobre “La mercantilització de l’art. El cinema al servei del capitalisme i el consum” del dimecres dia 14 estarà presidida per Jaume Figueras, crític de cinema i director del programa Cinema 3 de TV3, i per Leopoldo Pomés, publicista i fotògraf, sota la presentació del periodista de TV3 Francesc Sánchez. Simón del desierto de Luis Buñuel (Mèxic, 1965) és la pel·lícula escollida pel Museu del Cinema per a dur al debat dins la secció de Parlem de Cinema? el dĳous 15 de desembre. En època de Nadal, el Museu té preparat un taller nadalenc de llanterna màgica. El 28 de desembre al matí es faran una sèrie d’activitats dirigides al públic familiar per a descobrir els elements que van propiciar la invenció del cinema i, a la vegada, es realitzarà un espectacle on els més petits prepararan el guió. A més, aquest dia també haurà una jornada de portes obertes a l’exposició permanent del Museu.