Decine 27 by Utopia Global

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 27 - febrer 2012 - 3€

IV Premis Gaudí KIKE MAÍLLO, UN DEBUT D’ÈXIT

KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO UN VIATGE EMOCIONAL ANY DE GRÀCIA VENTURA PONS RETRATA DUES GENERACIONS EL DOCUMENTAL CATALÀ UN GÈNERE A L’ALÇA ARRUGUES LA FRAGILITAT DE LA MEMÒRIA

ESTRENA ALS CINEMES EL 2 DE MARÇ

Sumari

EDITORIAL 05

OPINIÓ

Èxit dels Gaudí

LA IMATGE 06

DE PROP

Dictado

PORTADA 08

Premis Gaudí 2012

Katmandú, un espejo en el cielo

Any de Gràcia

Promoción Fantasma

La dona de negre

Més estrenes

PERFIL

Wonderfalls

CRÍTICA 38

Arrugues

Any de Gràcia

Katmandú, un espejo en el cielo

J. Edgar / Millenium

Shame / The Turin Horse

TAQUILLA

Antonio Chavarrías

A FONS 26

Arrugues, retrat d’una injustícia social

TV EN SÈRIE

ESTRENA

Color de gos com fuig

El Nadal regala milions d’euros a la taquilla

ACTUALITAT

Transformant la realitat

DE FORA

DVDs

Notícies breus

The Turin Horse

16 24

22 30

24 34 decine 27 ¦ febrer 2012

FACULTAT DE COMUNICACIÓ Graus

Postgraus URL

Periodisme Cinema i televisió Publicitat i Relacions Publiques

· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències · Comunicació digital · Protocol i relacions institucionals

Màsters universitaris

· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització · Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó) · Estratègia i creativitat publicitàries · Comunicació política i social · Producció i comunicació cultural · Direcció d'art en publicitat Doctorat · Estudis Avançats de Comunicació

Màsters URL

· Direcció de cinema i televisió · Producció i gestió de l'empresa audiovisual

Facultat de Comunicació c. Valldonzella, 23. 08001 Barcelona Tel. 93 253 31 08 infofcc@blanquerna.url.edu

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus, Carles Perelló COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Laura Duran, Marc Fàbregas, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CONSELL ASSESSOR

L'ÈXIT DELS GAUDÍ

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol

Jordi Roigé, Editor

FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral. 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

Els quarts Gaudí han tingut de tot. Han estat els més madurs quant a pel·lícules premiades, i els més polèmics en referència a la gala i a la polseguera aixecada posteriorment pels propis professionals, els polítics i els mitjans de comunicació. En termes generals, doncs, podríem dir que els Gaudí d'enguany han complert bona part dels seus objectius: subratllar les millors pel·lícules de l'any i ocupar un espai mediàtic que ha sobrepassat l'acotat espai sectorial. En tot cas, determinades coses que van passar i es van dir a la gala han posat el punt de mira sobre l'Acadèmia del Cinema, i més en concret sobre la seva junta, per haver presentat una cerimònia de mal gust i poc respectuosa amb determinats professionals i la classe política. Personalment, no m'agrada la broma fàcil ni el gag barroer. Els guionistes, abans de treure la seva criatura del forn, tenen l'obligació de pensar-s'ho molt. I els directors i responsables finals de l'obra n'han de valorar la idoneïtat i la qualitat. Sovint, però, l'autèntica avaluació no arriba fins que els receptors, és a dir el públic, emeten la seva opinió. I aleshores ja és tard. A la gala dels Gaudí hi va haver uns gags desafortunats i innecessaris. Però a posteriori s'han produït reaccions igualment desafortunades i innecessàries. Cultura i política conviuen estretament a Europa, i les relacions entre un món i altre són complexes per definició. Ara bé, limitar la gala a aquests episodis és reduccionista. La cerimònia conté elements de gran qualitat i ha premiat persones i obres inqüestionables. De cara al futur l'Acadèmia haurà de valorar moltes coses. Primer de tot, que s'ha fet gran. A les mans ja té un instrument d'enorme poder i repercussió: els Gaudí. Avui ja sabem que els premis del cinema català són molt importants i són capaços de mobilitzar la classe política i mediàtica. Això implica un exercici de gran responsabilitat. Els Gaudí ja no són exclusivament de l'Acadèmia. Són del país, i els responsables de l'Acadèmia els han d'administrar. Els premis i l'Acadèmia sortiran reforçats d'aquesta polèmica. El que queda, i aquest és el veritable èxit dels Gaudí, és la decisió dels acadèmics de premiar Eva, Mientras Duermes, Chico & Rita, Katmandú. Un espejo en el cielo, Catalunya Über Alles, Barcelona, abans que el temps ho esborri, 14 d’Abril. Macià contra Companys, El discurs del Rei, Bruc, la llegenda i Ahora no puedo. Aquestes són pel·lícules importants, reconegudes pel públic i per altres acadèmies com l’espanyola i la nord-americana. Comença el camí cap als V Gaudí.

decine 27 ¦ febrer 2012

La imatge 6

decine 27 ÂŚ febrer 2012

Dictado “ÉS UN CONTE QUE, COM A TAL, POSSEEIX UN MATÍS TRÀGIC. HI CONVIUEN L’HORROR, L’HUMOR, L’AMOR I UN COMPONENT DE MORT D’ON EN SORGEIX L’ESPERANÇA.” Antonio Chavarrías, director

decine 27 ¦ febrer 2012

Portada

Premis Gaudí 2012 de l’Acadèmia del Cinema català

Sense asos a les mànigues Anna Petrus Contra els pronòstics que alguns de nosaltres ens havíem fet durant els dies previs, els Premis Gaudí d’aquest 2012 han estat presidits per l’equitat en el repartiment dels guardons. Malgrat que partíem d’unes nominacions una mica aigualides, en el sentit que no hi havia cap pel·lícula favorita com sí hi havia hagut en les edicions anteriors, i el cas de Pa negre d’Agustí Villaronga n’és segurament el cas més paradigmàtic, molts segurament teníem la sensació que el cinema català estava disposat a guardonar majoritàriament la pel·lícula que ha rebut un tractament llaminer i acurat per part, sobretot, de les institucions: Eva de Kike Maíllo. Tanmateix, la nit dels Gaudí va revelar que, de vegades, i malgrat que no tant sovint, els premis poden arribar a reflectir amb una certa justesa el lloc que ocupen cada un dels films no només dins de la indústria cinematogràfica d’un país sinó també dins de l’imaginari i el sentir col·lectiu. Sis guardons per a Mientras duermes, inclosos els de millor director, millor guió, millor actor principal per un magnífic Luis Tosar i millor pel·lícula en llengua no catalana, van fer decantar lleugerament la balança cap a la pel·lícula de Jaume Balagueró enfront dels cinc guardons que va rebre Eva de Maíllo, entre ells el merescut Gaudí als millors efectes especials i millor pel·lícula en llengua catalana. Davant d’aquest duel entre els films de Balagueró i Maíllo, Bruc, la llegenda de Daniel Benmayor fou la pel·lícula més castigada de la nit amb només tres guardons de les dotze nominacions a les quals competia. Tanmateix, aquest repartiment d’alguna manera simètric dels premis ens hauria d’empènyer cap a una reflexió major o a fer-nos més accessibles els valors i els sentits profunds del cinema que s’ha conreat a Catalunya durant aquest darrer any.

decine 27 ¦ febrer 2012

D’una banda, evidencia el manteniment d’una fractura entre la voluntat de transitar el cinema de gènere i la necessitat de preservar formes cinematogràfiques més experimentals o vinculades a la pràctica artística que, de fet, són les que han conformat la vertadera història del cinema a Catalunya des dels seus inicis. En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que l’any en què dues pel·lícules industrials destinades al gran consum s’han repartit els principals premis, el Gaudí d’Honor hagi recaigut en la trajectòria de Pere Portabella qui, a banda de tenir unes paraules per la mort d’Antoni Tàpies i per a l’estimat Jordi Dauder, i recordar que l’art i la política van lligades de la mà, va exaltar amb entusiasme la nova era del cinema lligada al digital i la democratització de la producció i la distribució posant l’èmfasi en la necessitat i la importància de la llibertat creativa per al creixement d’un país. És per això que els repartiment dels Gaudí també ens ha de desvelar una veritat flagrant, que les pellícules catalanes que en el darrer any s’han endinsat dins del territori de l’experimentació no han aconseguit la notorietat que fóra desitjable com sí, en canvi, ho havien aconseguit en edicions anteriors. Los pasos dobles d’Isaki Lacuesta, una de les oblidades de la nit juntament amb Arrugues d’Ignacio Ferreras que va veure com Chico & Rita de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando s’emportava l’estatueta, en seria segurament un dels casos sense oblidar que, tanmateix, en l’apartat dels premis als films documental, fou una pel·lícula tan particular com Barcelona, abans que el temps ho esborri de Mireia Ros, la que es va emportar el guardó. Sigui com sigui, el cert és que aquesta és la primera edició dels Gaudí en què tenim la sensació que la cerimònia ha transcorregut sense que els premis tinguessin algun o altre as entre les mànigues.

IV premis Gaudí

Julio Fernández, president de Filmax, els actors Luis Tosa i Marta Etura, el director Jaume Balagueró i el guionista Alberto Marini, de Mientras duermes

Kike Maíllo, director d’Eva, amb els actors Lluís Homar, Clàudia Vega i Anne Canovas

decine 27 ¦ febrer 2012

Secció

Palmarès MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA CATALANA EVA, de Kike Maíllo MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA NO CATALANA MIENTRAS DUERMES, de Jaume Balagueró MILLOR DIRECTOR Jaume Balagueró, per MIENTRAS DUERMES

MILLOR PEL·LÍCULA EUROPEA EL DISCURS DEL REI (THE KING’S SPEECH), de Tom Hooper

MILLOR GUIÓ Alberto Marini, per MIENTRAS DUERMES

MILLOR FOTOGRAFIA Arnau Valls Colomer, per EVA

MILLOR PROTAGONISTA MASCULÍ Luis Tosar, per MIENTRAS DUERMES

MILLOR MUNTATGE Guillermo de la Cal, per MIENTRAS DUERMES

MILLOR PROTAGONISTA FEMENINA Verónica Echegui, per KATMANDÚ. UN ESPEJO EN EL CIELO

MILLOR MÚSICA ORIGINAL Bebo Valdés, per CHICO & RITA

MILLOR ACTOR SECUNDARI Lluís Homar, per EVA

MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA Laia Colet, per EVA

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA Vicky Peña, per CATALUNYA ÜBER ALLES!

MILLOR SO Jordi Rossinyol, Oriol Tarragó i David Calleja, per MIENTRAS DUERMES

MILLOR PEL·LÍCULA DOCUMENTAL BARCELONA, ABANS QUE EL TEMPS HO ESBORRI, de Mireia Ros

MILLORS EFECTES ESPECIALS/DIGITALS Arturo Balseiro, Lluís Castell i Javi García, per EVA

MILLOR PEL·LÍCULA D’ANIMACIÓ CHICO & RITA, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando

MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA Amparo Sánchez i Caitlin Acheson per BRUC, LA LLEGENDA

MILLOR PEL·LÍCULA PER A TELEVISIÓ 14 D’ABRIL. MACIÀ CONTRA COMPANYS, de Manuel Huerga

MILLOR VESTUARI Ariadna Papió, per BRUC, LA LLEGENDA

MILLOR CURTMETRATGE AHORA NO PUEDO de Roser Aguilar 10

decine 27 ¦ febrer 2012

MILLOR DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ Victòria Borràs i Jordi Berenguer, per BRUC, LA LLEGENDA

IV premis Gaudí

L’equip de Catalunya Über Alles! amb el seu director Ramon Térmens (quart per l’esquerra)

Dos dels directors de Chico & Rita, Tono Errando i Javier Mariscal, amb part de l’equip

decine 27 ¦ febrer 2012

Portada L’equip del documental guanyador, Barcelona, abans que el temps ho esborri, de Mireia Ros

Manuel Huerga, director de 14 d’abril, Macià contra Companys i el seu equip

decine 27 ¦ febrer 2012

IV premis Gaudí

Joaquim Oristrell, Marc Recha, Isona Passola, Mercè Llorens, Judith Colell, Àlex Monner i Lluís Miñarro

Verónica Echegui, Iciar Bollaín i una de les actrius nepaleses de Katmandú, un espejo en el cielo

L’equip d’Albert Solé, director d’Al final de l’escapada

L’equip del curtmetratge guanyador, Ahora no puedo, de Roser Aguilar

decine 27 ¦ febrer 2012

Portada El director Isaki Lacuesta, nominat per Los pasos dobles

Bona part de l’equip del film d’animació Floquet de Neu

decine 27 ¦ febrer 2012

L’actriu Cristina Brondo

IV premis Gaudí

Eduard Fernández, Rosa Boladeras, Marina Comas, Francesc Colomer, Nora Navas i Pere Ponce

Marina Comas, protagonista de Pa negre

Nora Navas, Judith Colell i Mercè Sampietro

Actors, tècnics, productors i director de Bruc, la llegenda

decine 27 ¦ febrer 2012

La revista Decine felicita els premiats als IV Premis Gaudí decine d e c i n e d e c i n e decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 20 - juny 2011 - 3€

Isaki Lacuesta 9 772013 588004

EL CREADOR INCANSABLE

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

Mientras duermes

JAUME BALAGUERÓ, EN CLAU DE SUSPENS

BLACKTHORN EL PODER DEL WESTERN UN MES DE RODATGES XP3D, AMOR COL·LATERAL I MÉS JOEL JOAN I FÈNIX 11.23 UNA APOSTA PERSONAL FLOQUET DE NEU PIONER EN TECNOLOGIA D’ANIMACIÓ 3D

LA PIEL QUE HABITO JAN CORNET, NOI ALMODÒVAR ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGES UN RODATGE MOLT REBEL

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

Eva

Ànima de robot

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL CATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA FENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

d e c ine d e c i n e d e c i n e

Lluís MiñarroPASSIÓ PEL RISC UN DÉU SALVATGE EL POLANSKI CATALÀ J. A. BAYONA PURA ENERGIA CREADORA SITGES 2011 UNA EDICIÓ APOCALÍPTICA EVA I ELS EFECTES ESPECIALS MÀGIA FETA AQUÍ

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 25 - desembre 2011 - 3€

Floquet de Neu

Aventures a Barcelona

any III - número 24 - novembre 2011 - 3€

9 772013 588004

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

XP3D TERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLA OPEN 24H RETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONA NOUS CREADORS LA BONA SALUT DEL CURTMETRATGE CARTES ENTRE CINEASTES UN INTERCANVI CREATIU

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 26 - gener 2012 - 3€

Sergi López

confessions d’un pecador ARRUGAS DEL CÒMIC AL CINEMA PEPE & RUBIANES UNA NIT PER AL RECORD VIATGES A UN ALTRE MÓN CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR ALBERTO MARINI UN DELS GUIONISTES I PRODUCTORS DE L’ANY

www.decine.cat www.facebook.com/decine - www.twitter.com/revistadecine

oferta de subscripció: 24€+dvd Subsripció anual (11 edicions). DVD a escollir entre: MIL CRETINS + EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT, de Ventura Pons o PA NEGRE, d’Agustí Villaronga. DVDs editats per Cameo. Oferta vàlida fins a esgotar existències.

IV premis Gaudí

L’equip de I Want To be A Soldier, de Christian Molina

L’equip d’Eva, millor film en llengua catalana

Els germans Aina i Marc Clotet

Teresa Gimpera, recent nomenada Membre d’Honor de l’Acadèmia

El director J.A. Bayona

decine 27 ¦ febrer 2012

Estrena

Katmandú, un espejo en el cielo Basant-se en la història real de la mestra catalana Victòria Subirana (Vicky Sherpa), que ha dedicat la seva vida a lluitar contra les desigualtats socials al Nepal, Icíar Bollaín construeix un film vitalista protagonitzat per Verónica Echegui. Una producció catalana (Media Films) rodada a Katmandú i les muntanyes nepaleses, sobre la solidaritat i la recerca d’un lloc en el món.

L’actriu Verónica Echegui interpreta una mestra catalana que troba el seu lloc al Nepal

Durant els primers noranta, la Laia, una jove mestra, es trasllada a Katmandú a treballar en una petita escola. Aviat descobreix la pobresa extrema i un panorama educatiu desolador que margina els més necessitats. Després de contraure un matrimoni de conveniència per tal de legalitzar la seva situació, la Laia s’embarca en un ambiciós projecte educatiu. De seguida s’adona que no pot fer-ho sola. Però també es troba amb un regal que no esperava: enamorar-se del desconegut amb qui s’ha casat. Sempre recolzada per la jove mestra Sharmila, la Laia inicia un viatge personal al costat més profund de la societat nepalesa i de si mateixa. La directora Icíar Bollaín (También la lluvia, Te doy mis ojos), ha posat la seva mirada en aquesta història de superació personal, i per dur-la a terme ha comptat amb el productor català Luis de Val (Herois, El truco del manco). “La idea de rodar a Katmandú i a les muntanyes de Mustang, en anglès i en nepalès, amb una majoria d’actors no professionals i un gran nombre de nens, era per a mi un repte. El personatge de la Laia ha de portar l’espectador a descobrir

decine 27 ¦ febrer 2012

altres paisatges, una altra cultura i una altra forma de relacionar-se amb els altres i amb la natura”, explica Bollaín. La protagonista, Verónica Echegui, va iniciar-se al cinema amb Yo soy la Juani, i ha aparegut en títols com El patio de mi cárcel o la recent Verbo, presentada a Sitges. El director de fotografia, Antonio Riestra (Pa negre) aconsegueix traslladar a la gran pantalla tota la bellesa del Nepal, l’últim regne tibetà perdut de l’Himàlaia.

Direcció ¦ Icíar Bollaín Gènere ¦ Drama biogràfic Producció ¦ Media Films, Es.Docu Repartiment ¦ Verónica Echegui, Sumyata Battarai, Norbu Tsering Gurung Estrena ¦ 3 de febrer

Any de Gràcia En David té vint anys i arriba a Barcelona ple d’il·lusions. La Gràcia en té més de seixanta i li ofereix una habitació a canvi de companyia i atenció. La convivència esdevé, des del principi, explosiva. Ventura Pons estrena un film ambientat al barri de Gràcia, recolzant-se en la veterania de Rosa Maria Sardà i la joventut d’Oriol Pla.

Oriol Pla i Rosa Maria Sardà, una “estranya parella” al nou film de Ventura Pons

Tot i anunciar no fa gaire la seva retirada temporal del món del cinema, Ventura Pons demostra que es troba en plena forma amb l’estrena d’Any de Gràcia, el seu darrer títol, pel qual ha comptat amb noms tan coneguts com Rosa Maria Sardà, Santi Millan, Amparo Moreno o, fins i tot, Roser Feliu. Però el protagonista és el jove Oriol Pla, un noi de poble que inicia una nova vida a Barcelona: “Aquesta pel·lícula significa el meu retorn a la comèdia, un gènere que feia més de deu anys que no tocava”, ha explicat el cineasta. La Gràcia té seixanta-i-uns quants i esperava acollir una noia a casa seva que li fes una mica de companyia. A part de ser un noi, el David és lleig i sembla més aviat burro. La Gràcia no ho veu gens clar, però canvia d’opinió quan el noi li assegura que sap jugar a la brisca. La primera nit, després de deixar-li clares les normes de la casa (“ni dones, ni drogues”), la Gràcia l’ensenya a jugar com déu mana. Quan li tira el tarot es queda impressionada. Les cartes diuen, clarament, que el noi tindrà una molt bona ratxa. “Hem intentat palesar el sentit, el missatge, que crec tindrà la pel·lícula: malgrat tot, la vida és millor si ens ajudem els uns als altres”, afirma Pons. Com a banda sonora, el film incorpora can-

çons de grups catalans com Mishima, Manel o El Petit de Cal Eril. Després de dirigir una vintena d’obres teatrals, Pons va rodar la seva primera pel·lícula l’any 1977, Ocaña, retrat intermitent, seleccionada oficialment pel Festival de Canes. Amb vint-i-tres llargmetratges, vint-i-un d’ells produïts amb la seva companyia Els Films de la Rambla, s’ha convertit en un dels directors catalans més coneguts.

Direcció ¦ Ventura Pons Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ El Films de la Rambla Repartiment ¦ Rosa Maria Sardà, Oriol Pla, Santi Millan, Amparo Moreno, Diana Gómez Estrena ¦ 24 de febrer

decine 27 ¦ febrer 2012

Estrena

Promoción fantasma Després de Spanish Movie, una de les pel·lícules més taquilleres del 2009, el segon llargmetratge de l’ex alumne d’ESCAC Javier Ruiz Caldera és una comèdia amb elements fantàstics ambientada en un institut, el Monforte, on el professor Modesto, en ocasions, veu morts.

Raül Arévalo i Alexandra Jiménez han de conviure en un institut on molts dels alumnes són fantasmes

Aquest fet no només li ha costat una fortuna en psiquiatres, sinó que també ha provocat que el despatxessin de totes les escoles on ha treballat. Tot i això, la seva sort canvia quan aconsegueix una plaça al Monforte i ha de donar classe a cinc alumnes que han convertit un col·legi de prestigi en una casa d’horrors. En Modesto ha d’aconseguir que els cinc alumnes aprovin l’últim curs i marxin, per fi, de l’escola. Però aquesta no serà una tasca fàcil: els cinc alumnes fa vint anys que són morts. “Aquesta serà una pel·lícula que donarà un gran gir a les pel·lícules d’instituts i una divertidíssima visió de les històries de fantasmes”, ha explicat Ruiz Caldera. Els encarregats de donar vida als protagonistes de Promoción fantasma són Raúl Arévalo (Primos) i Alexandra Jiménez (Spanish Movie, La pecera de Eva), i els acompanyen Andrea Duro (Física o química), Jaime Olías (Ángel o demonio), Àlex Maruny (3MSC), Anna Castillo (Doctor Mateo), Aura Garrido (Ángel o demonio) i Javier Bódalo (Pelotas). Completen el repartiment Joaquín Reyes (Spanish Movie), Carlos Areces (Balada triste de trompeta), Sílvia Abril (Spanish Movie), i Luis Varela (Cámera café). En aquesta pel·lícula, Javier Ruiz Caldera té al seu costat

decine 27 ¦ febrer 2012

els guionistes Cristóbal Garrido i Adolfo Valor, Arnau Valls en la direcció de fotografia, Javier Alvariño com a director d’art, Sergio Burmann com a responsable de so, i Lluís Castells i Jordi San Agustín als efectes especials i digitals, entre d’altres. Promoción fantasma és una producció de Ciudadano Ciskul, Mod Producciones, Think Studio i la catalana Ikiru Films.

Direcció ¦ Javier Ruiz Caldera Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Ciudadano Ciskul, Mod Producciones, Think Studio, Ikiru Films Repartiment ¦ Raúl Arévalo, Alexandra Jiménez, Andrea Duro, Àlex Maruny, Sílvia Abril Estrena ¦ 3 de febrer

Cinema en català

La dona de negre Un jove advocat arriba a un petit poble britànic per atendre les últimes voluntats d’un client. Treballant en la casa del difunt, aïllada i sinistra, es troba amb una misteriosa dona vestida de negre. Daniel Radcliﬀe o, el que és el mateix, Harry Potter, protagonitza aquest conte de terror gòtic basat en una novel·la de Susan Hill.

L’inconfusible Daniel Radcliﬀe de Harry Potter protagonitza aquesta història de terror

Daniel Radcliﬀe, l’actor principal de la saga Harry Potter, canvia de registre en aquesta pel·lícula, una nova adaptació de La dona de negre (best-seller britànic de Susan Hill), portada en diverses ocasions al teatre, al cinema i a la televisió. Ambientada a principis del segle XX a Anglaterra, la historia centra l’acció en un petit poble on un jove advocat, Arthur Kipps, és enviat amb motiu de la mort imminent d’un dels seus clients. Quan assisteix al funeral, observa la inquietant figura d’una dona vestida de negre. Els habitants del poble eviten parlar d’ella. Mentre transcorren els dies, treballant sol a l’antiga casa del client, anirà descobrint els secrets que tothom amaga i tem. El film està dirigit per James Watkins, guionista britànic que va debutar en la direcció l’any 2008 amb un títol força reconegut en el cinema de suspens, Eden Lake, una cinta protagonitzada per un dels actors de moda actualment, Michael Fassbender. Radcliﬀe, l’antiheroi de La dona de negre, descobrirà que els habitants de la zona mantenen els seus fills tancats a les seves cases, protegint-los d’un perill invisible. Tot sembla indicar que aquesta amenaça desconeguda guarda alguna relació amb la figura inqui-

etant de la dona de negre. El film destaca com una proposta arriscada, de terror clàssic, força allunyada del cinema gòtic més comercial i dirigit al públic adolescent.

Títol original ¦ Woman In Black Direcció ¦ James Watkins Gènere ¦ Terror Producció ¦ Alliance Atlantis Communications, Alliance Films, Hammer Film Productions Repartiment ¦ Daniel Radcliffe, Janet McTeer, Ciarán Hinds, Roger Allam, Sophie Stuckey Data ¦ 17 de febrer decine 27 ¦ febrer 2012

Més estrenes

AL BORDE DEL ABISMO

LOS MUPPETS

Títol Original ¦ Man on a Ledge

Títol Original ¦ The Muppets

Direcció ¦ Asger Leth

Direcció ¦ James Bobin

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Comèdia familiar

Producció ¦ Di Bonaventura Pictures, Summit Entertainment

Producció ¦ Walt Disney Pictures, Mandeville Films, Muppets Studio

Repartiment ¦ Sam Worthington, Elizabeth Banks, Jamie Bell, Edward Burns

Estrena ¦ 3 de febrer

Estrena ¦ 3 de febrer Un ex policia ingressa a la presó per un crim que, segons ell, no ha comès. Aconsegueix escapar i puja a l’àtic d’un majestuós hotel de Manhattan des d’on amenaça amb tirar-se al buit. Bombers, policies i ciutadans acudeixen en massa per evitar-ho. Alhora, uns lladres porten a terme un important atracament. És només coincidència?

MONEYBALL: ROMPIENDO LAS REGLAS

Walter, el fan número u dels Muppets, és a Los Ángeles amb els seus amics Gary i Mary, quan descobreixen que el magnat del petroli Tex Richman planeja enderrocar el Teatre dels Muppets per extreure’n cru de la terra. Per recaptar els 10 milions de dòlars necessaris per salvar el teatre, organitzen un espectacle on reuneixen novament els Muppets.

REDENCIÓN: TYRANNOSAUR

Títol Original ¦ Moneyball Direcció ¦ Bennett Miller

Títol Original ¦ Tyrannosaur

Gènere ¦ Drama

Direcció ¦ Paddy Considine

Producció ¦ Michael De Luca Productions, Scott Rudin Productions, Specialty Films

Gènere ¦ Drama

Repartiment ¦ Brad Pitt, Jonah Hill, Philip Seymour Hoffman, Robin Wright Penn

Repartiment ¦ Peter Mullan, Olivia Colman, Eddie Marsan, Ned Dennehy

Estrena ¦ 3 de febrer

Historia real basada en la vida de Billy Beane, gerent general dels Oakland Athletics (Califòrnia) un equip de beisbol que durant molts anys consecutius va mantenir-se a les primeres posicions i va jugar els play-oﬀs de manera regular tot i tenir un dels pressupostos més baixos de les Grans Lligues.

Producció ¦ Warp X, Inflammable Films, Film 4

Joseph (Peter Mullan) és un vidu alcohòlic i autodestructiu dominat per la violència i el pessimisme. Un dia, mentre fuig d’un altercat, topa amb la Hanna (Olivia Colman) una treballadora social de la caritat cristiana. Al principi en Joseph ignora qualsevol vincle afectiu, però a mesura que avança la relació ella esdevé una esperança de redempció.

DECLARACIÓN DE GUERRA

EL INVITADO

Títol Original ¦ La Guerre est déclarée

Títol Original ¦ Safe House

Direcció ¦ Valérie Donzelli, Jérémie Elkaïm

Direcció ¦ Daniel Espinosa

Gènere ¦ Drama Romàntic

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Wild Bunch Distribution, Rectangle Productions

Producció ¦ Intrepid Pictures Stuber Productions

Repartiment ¦ Valérie Donzelli, Jérémie Elkaïm, Gabriel Elkaïm, César Desseix

Repartiment ¦ Denzel Washington, Ryan Reynolds, Vera Farmiga, Brendan Gleeson

Estrena ¦ 10 de febrer Roméo i Juliette són dos enamorats despreocupats, gens preparats per a una guerra, que es veuran sorpresos per la seva capacitat de lluita i de convertir-se en herois involuntaris. La malaltia del seu nadó Adam origina una pregunta: Per què ha de caure malalt ara? I una resposta: Perquè som capaços de superar-ho.

MI HIJO Y YO

Estrena ¦ 10 de febrer Denzel Washington torna a la gran pantalla a la pell d’un perillós renegat de la CIA. Quan l’enxampen adjudiquen la seva vigilància al jove detectiu Matt Weston (Ryan Reynolds). Un grup especialitzat ataca el pis on conviuen els dos però aconsegueixen fugir. Ara aquests aliats inesperats intentaran sobreviure mentre esbrinen qui ha intentat assassinar-los.

YOUNG ADULT

Títol Original ¦ Le fils à Jo Direcció ¦ Philippe Gulliard

Direcció ¦ Jason Reitman

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Producció ¦ Gaumont, TF1 Films Production, LGM Productions

Producció ¦ Paramount Pictures, Mandate Pictures

Repartiment ¦ Gérard Lanvin, Jérémie Duvall, Olivier Marchal, Vincent Moscato

Repartiment ¦ Charlize Theron, Patrick Wilson, Elizabeth Reaser, J.K. Simmons

Estrena ¦ 10 de febrer

Tres generacions Canavaro han triomfat com a jugadors de rugbi professionals. Jo, net i fill de grans estrelles, juga actualment a un equip francès i viu amb el seu fill Tom. Desgraciadament, sembla que aquest no ha heretat el gen esportiu dels Canavaro, i la llegenda familiar està en perill.

decine 27 ¦ febrer 2012

Després de divorciar-se, l’escriptora de llibres per a adolescents Mavis Gary (Charlize Theron) entra en una espiral depressiva que decideix tractar tornant al seu poble natal. Allà busca al xicot que va fer-la feliç a l’institut, però ja té una dona i fill i una feina ben remunerada. Un antic company, quasi oblidat, es convertirà en el seu millor aliat.

WAR HORSE (CABALLO DE BATALLA) Títol Original ¦ War Horse Direcció ¦ Steven Spielberg Gènere ¦ Drama bèl·lic Producció ¦ Dreamworks Repartiment ¦ Jeremy Irvine, Emily Watson, Niels Arestrup, Peter Mullan Estrena ¦ 10 de febrer Joey és el cavall de l’Albert. El pare del nen dóna l’animal a l’exèrcit britànic per lluitar a la Primera Guerra Mundial. L’amor pel cavall fa marxar l’Albert al front francès, perquè vol tornar-lo a casa viu com sigui. El nou film de Spielberg és una història inspirada en una novel·la infantil, cinema per a tota la família.

CUENTA ATRÁS

Viatge al centre de la Terra 2: l’illa misteriosa Títol original ¦ Journey 2: The Misterious Island Direcció ¦ Brad Peyton Gènere ¦ Aventures Producció ¦ Contrafilm, New Line Cinema, Walden Media Repartiment ¦ Josh Hutcherson, Vanessa Hudgens, Dwayne Johnson, Michael Caine Estrena ¦ 17 de febrer En Sean, un noi de 17 anys, rep un senyal d’auxili des d’una illa situada en un lloc on, suposadament, no n’hi havia d’haver cap. És un indret estrany amb diferents formes de vida. En Sean emprendrà el viatge acompanyat del seu padrastre, un pilot d’helicòpter i la seva bonica filla.

SHAME

Títol Original ¦ A bout portant Direcció ¦ Fred Cavayé

Direcció ¦ Steve McQueen

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Gaumont, TF1 Films Production, Nexus Factory

Producció ¦ Film4,UK Film Council, See-Saw Films

Repartiment ¦ Gilles Lellouche, Roschdy Zem, Gérard Lanvin, Elena Anaya

Repartiment ¦ Michael Fassbender, Carey Mulligan, James Badge Dale, Nicole Beharie

Estrena ¦ 17 de febrer

Samuel, infermer d’un hospital, i Nadia viuen a París i esperen un fill. El seu dolç projecte de vida es trenca quan segresten la Nadia davant la mirada impotent del seu marit. Samuel haurà d’ajudar a escapar a un pacient vigilat per la policia si vol trobar la seva dona abans no sigui massa tard.

CHRONICLE

Brandon (Michael Fassbender) és un home incapaç de portar una vida sexual seriosa. La pornografia i les nombroses desventures amb solteres de Nova York omplen el seu temps d’oci de forma metòdica. Però l’arribada de la seva germana el farà perdre el control de les seves necessitats. El film va ser un èxit de crítica al Festival de Venècia.

INFIERNO BLANCO Títol Original ¦ The Grey Direcció ¦ Joe Carnahan

Direcció ¦ Josh Trank

Gènere ¦ Thriller dramàtic

Gènere ¦ Thriller fantàstic

Producció ¦ Open Road Films

Producció ¦ 20th Century Fox Repartiment ¦ Michael B. Jordan, Michael Kelly, Alex Russell

Repartiment ¦ Liam Neeson, Dermot Mulroney, James Badge Dale, Frank Grillo

Estrena ¦ 24 de febrer

Amb un format de fals documental, proper a Paranormal Activity, Chronicle narra la història d’uns joves que entren en contacte amb una substància que els proporciona uns poders sobrenaturals. Complementen les seves habilitats per anar perfeccionant-les fins que problemes personals i familiars compliquen aquesta relació que semblava indestructible.

Un grup de buscadors de petroli, encapçalats per Liam Neeson, pateix un accident aeri a la gèlida Alaska. Perduts al bell mig d’un desert blanc lluitaran contra el fred i la gana mentre una manada de llops els persegueix incansablement. Lluita per la supervivència en estat pur en una pel·lícula d’aventures intensa.

LA INVENCIÓN DE HUGO

MARTHA MARCY MAY MARLENE

Títol Original ¦ Hugo

Direcció ¦ Sean Durkin

Direcció ¦ Martin Scorsese

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures / BorderLine Films

Producció ¦ GK Films, Infinitum Nihil, Warner Bros. Pictures

Repartiment ¦ Elizabeth Olsen, Brady Corbet, Hugh Dancy, John Hawkes

Repartiment ¦ Asa Butterfield, Jude Law, Ben Kingsley, Sacha Baron Cohen

Estrena ¦ 24 de febrer

Estrena ¦ 24 de febrer Hugo (Asa Butterfield) és un nen orfe, petit lladre i bon rellotger, que malviu entre les parets d’una estació de trens parisenca als anys 30. Un dia, reparant un robot espatllat, coneix una noia portadora d’una clau ben especial. Junts viuran l’aventura de les seves vides. Cinema per a tota la família de la mà del veterà Martin Scorsese.

Martha, que intenta recuperar una vida normal i estable, escapa d’una secta absorbent a la que es trobava lligada i busca refugi a casa de la seva germana gran, Lucy. Ella i el seu marit volen ajudar la Martha, qui no té forces per excusar la seva desaparició durant els últims anys. La sensació que la secta encara l’assetja la farà confondre entre el que és real i el que no ho és.

decine 27 ¦ febrer 2012

Perfil

Antonio Chavarrías Conxita Casanovas Antonio Chavarrías respon a la imatge que tots tenim d’un bon noi. És una persona càlida amb qui és fàcil simpatitzar, aquest noi d’Hospitalet que alterna català i castellà, i que un bon dia decidí dedicar-se al cinema. Aquest home amb un llarg currículum és un autèntic vocacional. El cuquet del cinema li va introduir segurament, segons m’explica, el seu pare, molt cinèfil, amb qui veia pel·lícules de l’oest, les de John Wayne i companyia. A Madrid, on va viure un temps, amb quinze o setze anys ja era espectador habitual i actiu d’un centre cultural. De tornada a Barcelona, després d’haver passat també per un poblet de València, enganxà l’etapa dels cineclubs, però no va ser fins que amb divuit anys es matriculà a una escola de cinema quan va descobrir que allò que tant li agradava podia ser un ofici. Allà va coincidir amb professors com Josep Anton

decine 27 ¦ febrer 2012

Pérez Giner, Jordi Cadena o el recentment desaparegut Domènec Font, i amb alumnes amb els que aviat congeniaria i veurien que podien fer coses en comú, com Agustí Villaronga. A la producció sí que hi arriba per pura casualitat. Va entrar en contacte amb Marta Esteban, va anar al rodatge de Pasión lejana de Jesús Garay per donar un cop de mà i va acabar de productor de la pel·lícula. L’escriptura de guió la incorpora per precarietat, però després s’ha sentit còmode també en aquesta faceta. A aquest home orquestra, crec que el vaig conèixer quan, a principis dels noranta, s’iniciava com a director i rodava Manila a una discoteca amb un Àlex Casanovas a qui li confià el protagonista, tot i que venia rebotat de l’Institut del Teatre on l’havien suspès. I allà els teníem a tots dos, immersos en la filmació d’un relat

que coquetejava amb el cine negre. Més tard recordo que el vam tenir per la ràdio rodant al famós estudi 1 del Passeig de Gràcia, on s’havien fet els mítics programes en directe de l’època daurada, rodant de nou amb Àlex Casanovas L’enfonsament del Titanic. L’altre dia recordàvem amb Eva Santolaria quan va rodar amb Chavarrías tenyida de ros platí Susana, un thriller que va ser per a ella la primera oportunitat de veure’s en pantalla gran, molt abans de tenir un “boom” de popularitat televisiva. El seu caràcter d’home responsable contrasta amb el risc que ha assumit moltes vegades, tirant sense por per la banda del cinema independent, amb una visió molt personal d’on neixen títols com Las vidas de Celia amb Daniel Giménez Cacho i Najwa Nimri o Volverás, on Unax Ugalde i Tristán Ulloa jugaven a ser germans. Ara

“El seu caràcter d’home responsable contrasta amb el risc que ha assumit moltes vegades, tirant sense por per la banda del cinema independent”

que hi penso, crec que a l’Antonio li van les històries de perdedors que es guanyen l’espectador. Com a director ha estat sempre molt regular amb pel·lícules notables, i en la vessant de productor, que fa més interessant el seu perfil, s’ha apuntat èxits com part de l’Ós d’Or de Claudia Llosa amb La teta asustada, o l’especial del jurat a Sant Sebastià d’Elisa K de Judith Colell i Jordi Cadena. Ha fet films més guerrillers com Aro Tolbukhin, en la mente del asesino amb la tridirecció d’Agustí Villaronga, Lydia Zimmermann i Isaac P.Racine, o els de Marc Recha Pau i el seu germà i L’arbre de les cireres, que han passejat per circuits internacionals. També ha destacat en la gestió. Amb Joaquim Oristrell van estar fent de “guardaespatlles” de Marisa Paredes a l’Academia Española, assumint les dues vicepresidències, i els va tocar trampejar els Goya del

“No a la guerra”. Jo recordo haver-li demanat algun oﬀ the record i va sortir-se’n amb prou dignitat. Des del meu punt de vista, el seu èxit es basa en la feina del dia a dia i en saber-se envoltar de fitxatges com la valuosa Àngels Masclans. Són actius indiscutibles del cinema català i la seva productora Oberon ha esdevingut una marca de qualitat. Sense fer-se publicitat, Chavarrías practica el “més que ahir, menys que demà” que no només val per a les qüestions de l’amor, un lema que adapta al treball que porta a terme des de fa més de vint anys de forma tan natural com eficaç. Amb unes quantes canes més, Antonio Chavarrias torna a la Berlinale, a concurs, amb Dictado, llargmetratge que suposa un nou pas ascendent en la carrera que ell porta al seu estil, sense fer massa soroll però avançant, sempre avançant.

decine 27 ¦ febrer 2012

A fons

Transformant la realitat

Del documental produït a Catalunya

Anna Petrus

Que el documental és una de les formes cinematogràfiques més vives de la producció feta a Catalunya és una evidència. Fa més d’una dècada que el gènere s’ha anat reinventant a si mateix gràcies a l’emergència de nous cineastes que l’han escollit per a la seva experimentació més d’autor. Tanmateix, el gust i la necessitat de trobar nous horitzons cinematogràfics a partir de la realitat es remunta necessàriament a l’època de l’Escola de Barcelona.

L’artista mallorquí Miquel Barceló, eix sobre el que gira Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta

decine 27 ¦ febrer 2012

que han obtingut un ampli ressò en el nostre territori ja sigui per l’interès de la seva temàtica, ja sigui per la dimensió global de les seves propostes. Dintre del primer grup, el cas segurament més emblemàtic és el d’Isaki Lacuesta, que ha mostrat ni més ni menys que tres treballs documentals durant l’últim any: La noche que no acaba, un film que indaga en la biografia d’Ava Gardner i la seva relació amb Espanya; Los pasos dobles, Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià i film mutant que combina el procés de creació de Miquel Barceló amb la recerca de François Augiéras; i El cuaderno de barro, un quadern de bitàcola sobre el procés de creació de Los pasos dobles. Tanmateix, hi ha altres produccions que han passejat per arreu del món, com ara Cuchillo de palo de Renate Costa, documental estrenat a la Berlinale, o Hollywood Talkies d’Òscar Pérez i Mia de Ribot, i Guest de José Luis Guerin, ambdós estrenats a la passada edició del Festival de Venècia. Mentre a Cuchillo de Palo Renate Costa indaga en les tortures que Com ja va sent habitual des d’En construcción (2001) de José Luis “Des d’En En construcción de José el dictador paraguaià Stroessner va infligir als homosexuals del seu Guerin, aquest darrer any també Luis Guerin, és habitual que els país, Hollywood Talkies desvetlla s’han produït a Catalunya documentals que han traspassat les nostres documentals catalans traspassin la història dels actors espanyols que van emigrar a Hollywood fronteres i que s’han posat en el les nostres fronteres i es posin durant la dècada dels anys trenta punt de mira de la creació cinematogràfica nacional i internacional. en el punt de mira de la creació per protagonitzar les versions llatines dels grans films produïts per Hem de parlar tant de documentals internacional” la fàbrica de somnis. En canvi, a que busquen un risc formal, que Guest, José Luis Guerin es mostra tenen una clara vocació d’autor per primera vegada des del diari més íntim a través d’aquesta peli que, en la majoria dels casos, han estat seleccionats en festilícula feta amb la senzillesa de la petita càmera i on el cineasta vals de primera categoria, com de pel·lícules més introspectives i 2011 ha estat un any important per al documental català. No només perquè la gràfica ascendent tant pel que fa a la quantitat de documentals produïts com pel que fa a la diversitat s’ha mantingut en la seva inèrcia, sinó perquè un parell d’esdeveniments així ho han confirmat. D’una banda, ha nascut la primera associació de productors de documentals de Catalunya, Pro-Docs, que d’entrada aglutina a 25 productores catalanes dedicades a aquest gènere i entre les quals se n’hi troben de tan rellevants com Parallel40, Bausan Films o Nanouk Films. De l’altra banda, el festival de cinema documental DocsBarcelona s’ha consolidat com el festival de referència d’aquest gènere en el nostre territori i per a l’edició del 2012 es trasllada al cor de la ciutat de Barcelona per presentar 26 pel·lícules d’arreu del món i mantenir la centralitat del Pitching Fòrum com a motor per impulsar la indústria del documental tant dins com fora de Catalunya.

A La puerta de no retorno el director, Santiago Zannou, fa un retorn als seus orígens

decine 27 ¦ febrer 2012

va filmant la gent que es va trobant en els seus viatges arreu del món. I en la mateixa sintonia, durant el 2011 també s’ha posat en circulació Mercado de futuros, la segona pel·lícula documental de Mercedes Álvarez, un film sobre la progressiva desvalorització de la memòria en un món contemporani engolit per les grans inèrcies que regeixen l’economia global. Per un altre cantó, hem d’esmentar finalment el documental Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch, un film sobre Pasqual Maragall i la malaltia d’Alzheimer que s’ha passat arreu del món i que va ser guardonat amb el Premi Gaudí i el Premi Goya al millor documental. Dins del grup de documentals més introspectius i que han tingut la seva major rellevància en el nostre territori, hem de parlar necessàriament de Barcelona, abans que el temps ho esborri de Mireia Ros, un film que mostra l’esplendor de la burgesia catalana de principis del segle XX, aquella que va propiciar la revolució industrial a Catalunya, i que s’ha mantingut en cartellera durant gairebé un any. En una altra tessitura cinematogràfica trobem Morir de dia de Laia Manresa i Sergi Dies, un documental concebut per Joaquim Jordà, membre de l’Escola de Barcelona i a qui hauríem de considerar un dels pares del documental català contemporani, i que mostra la història de la transició democràtica a través de la heroïna i la forma com aquesta es va introduir a Barcelona durant la dècada dels anys setanta. També hem d’esmentar La puerta de no retorno de Santiago Zannou, i Al final de la escapada d’Albert Solé, autor de la celebrada Bucarest, la memòria perduda (2008). Mentre a La puerta de no retorno, Zannou acompanya al seu pare a Benin (Àfrica Occidental), el seu país d’origen, quaranta anys després de la seva partida, a Al final de la escapada, Solé desgrana la vida de Miguel Núñez, un revolucionari que va lluitar contra la dictadura de Franco i les centreamericanes fins a la fi dels seus dies. Però 2011 també ha estat un any en què han fructificat propostes

radicals i allunyades dels cànons habituals. Pel·lícules com Color perro que huye d’Andrés Duque són una mostra d’un virtuosisme visual que també hem pogut veure en pel·lícules produïdes al marge de la indústria com ara 7 días sin voz d’Ona Planas i Kike Barberà o Emilio, el eco de otros pasos d’Enric Miró, una simfonia visual, en forma gairebé de rèquiem, sobre l’última etapa de la vida d’un anarquista de Falset exiliat a França. Tot això tenint en compte que durant aquest any s’han estat preparant nous projectes documentals que ja han donat de què parlar, com ara Volar, la nova pel·lícula de Carla Subirana, un assaig sobre el paper de la dona en ambients essencialment masculins; 138 segons de Joan López Lloret, un documental sobre un boxejador del barri de Gràcia de Barcelona que va fugir a Mèxic i que va ser acusat de torturador; o El Foso de Ricardo Íscar, un film sobre les vides dels músics que formen part de l’orquestra de l’òpera del Gran Teatre Liceu de Barcelona. I aquesta és només una petita mostra de tot el que s’està produint en aquests moments. Llarga vida al documental català!

Imatge de Guest, de José Luis Guerín

Pasqual Maragall i la seva esposa, Diana Garrigosa, recullen el Goya 2011 al millor documental per Bicicleta, cullera, poma

decine 27 ¦ febrer 2012

De fora

the turin horse

Testament fílmic de Béla Tarr Anna Petrus The Turin Horse, que s’estrena de forma miraculosa aquest mes de febrer al nostre país, s’ha convertit per aquest fet en un esdeveniment fílmic de primer ordre. Un exercici de puresa cinematogràfica que convida l’espectador a l’experiència primigènia del setè art, a submergir-se en llums i ombres. Descobrir a Béla Tarr és segurament una de les experiències més sacsejadores que un amant del cinema pot arribar a experimentar. Malgrat que és cert que podem percebre una evolució desigual entre Családi tüzfçeszek (Niu familiar, 1979), la seva primera pel·lícula on és visible l’apassionada recerca creativa que més tard el conduiria cap a les formes primàries del cinema, i un film tardà com Werckmeister harmóniák (Les harmonies Werckmeister, 2000), Béla Tarr és segurament un cineasta que no deixa indiferent a ningú perquè ha sabut plasmar la seva mirada a través d’una plàstica única que, lluny de recolzar-se en formes sofisticades, sorgeix d’un amor i un exercici del cinema que crida l’atenció per la seva simplicitat. Tarr és un cineasta

El film es mou en el terreny apocalíptic

decine 27 ¦ febrer 2012

que vindria a confirmar la idea que darrere de tot cineasta hi ha d’haver necessàriament un autor, algú amb una força creadora interior capaç d’impregnar tots i cada un dels elements fílmics que conformen una pel·lícula. Sigui com sigui, el és cert que The Turin Horse es mou en el terreny apocalíptic al qual el creador ens tenia acostumats especialment des de Sátántangó (1994). El blanc i el negre apoderant-se de la imatge i del relat, i els personatges deambulant davant de la càmera submergits en llums i ombres ens segueixen indicant que Tarr està més a prop de les primeres pel·lícules de la història del cinema que de la major part del cinema contemporani. El film, que té una durada de dues hores i mitja, mostra el dia a dia i la rutina d’una família composada per un pare i una filla, els quals han de fer front a una tempesta que els manté aïllats enmig del camp, i també a l’obstinació del seu cavall que ha decidit que ja no vol seguir caminant. Malgrat que aquest argument semblaria a priori que pogués donar peu a un desenvolupament

dramàtic convencional, el cert és que Tarr es manté fidel a les seves conviccions i el treball de la dramatúrgia segueix estant reduït a la mínima essència fins el punt que tan sols se sustenta en la posada en escena. Una escenificació simple però contundent, pesant i, inclús, en alguns moments, asfixiant, a pesar que la càmera segueix movent-se lenta i majestuosa per l’espai com si en la seva sinuositat ens hagués estat avisant des de fa molt temps que el final estava a punt d’arribar. El projecte d’The Turin Horse sorgeix, en veritat, d’un fet real, el que va protagonitzar Frederick Nietzsche el 3 de gener de 1889 a Torí, quan va veure com un cotxer maltractava el seu cavall i s’hi va tirar al coll plorant desconsoladament. Després d’aquest incident, és sabut que el filòsof va caure en la bogeria i mai més va tornar a escriure. Béla Tarr va quedar fascinat per aquest relat quan László Krasznahorkai, guionista habitual del cineasta, li ho va descobrir. Tanmateix, Tarr va decidir centrar-se en la història del cotxer per teixir un film que, en el fons, ens parla de la fi

Tarr utilitza el blanc i negre per crear una experiència visual

Poques vegades un cineasta ha estat capaç d’anunciar amb convicció la seva retirada de la creació cinematogràfica. El director hongarès Béla Tarr, un dels creadors més importants per entendre la història del cinema europeu contemporani, va anunciar, davant l’estupor dels seus seguidors, que abandonava la pràctica del cinema després de dirigir una última pel·lícula.

del cinema i, de retruc, de la fi del món. És per això que, malgrat la petjada singularíssima de Béla Tarr, no hauríem de veure The Turin Horse com una pel·lícula aïllada dins de la creació contemporània, sinó com una proposta que guarda una sorprenent coherència amb alguns dels films més importants que s’han produït en els darrers dos anys. La crisi econòmica i, sobretot, la crisi de valors de la societat contemporània ha quedat també plasmada en pel·lícules tan rellevants i que aporten diverses visions sobre l’apocalipsi com són Melancholia de Lars von Trier o El árbol de la vida de Terrence Malick. Podríem veure, doncs, els tres films com una trilogia sobre la decadència de les estructures de la nostra societat més enllà de les particularitats i la idiosincràsia de cada una d’elles. Però tornant a Béla Tarr, no podem deixar d’esmentar que The Turin Horse és una de les experiències cinematogràfiques més fascinants no només d’aquest darrer any sinó de l’última dècada. En la seva decrepitud i en la seva reiteració i autodisciplina, el film aconsegueix mantenir

l’atenció de l’espectador i la seva fascinació sobre la pantalla i el feix de llum que fa possible la màgia del cinema. No cal dir, doncs, que la pel·lícula no accepta cap altra format que no sigui el de la sala fosca. Veure The Turin Horse en DVD o en streaming seria una traïció inexcusable no només cap a l’obra sinó també cap a l’autor. I és en aquest sentit que el film s’eleva necessàriament a la categoria

tat de la seva trajectòria a la que ara ha decidit posar fi. The Turin Horse serà distribuïda a Catalunya i Espanya per Paco Poch, qui ja ens va portar l’any passat l’excel·lent film de Pedro Costa, Ne change rien, i qui també té pensat estrenar la darrera pel·lícula de Mia HansenLøve, Un amour de jeunesse. Totes elles són pel·lícules difícils de distribuir perquè la

“Tarr és un cineasta que vindria a confirmar la idea que darrere de tot cineasta hi ha d’haver necessàriament un autor” d’obra d’art sinó d’obra mestra, i malgrat que és cert que les imatges de la pel·lícula enllacen i combreguen tan íntimament amb la resta de l’obra de Tarr que resulta francament difícil discernir quin dels seus films és veritablement una obra mestra per si mateix. Potser hauríem de parlar aquí del conjunt de la seva obra, del resul-

seva recaptació estrictament comercial no manté cap tipus de correspondència amb els valors cinematogràfics que aporten. Tanmateix, són films imprescindibles per entendre no només els senders artístics per on transita el nostre cinema actual, sinó també per entendre la complexitat de l’època que ens ha tocat viure.

El cineasta hongarès Béla Tarr

decine 27 ¦ febrer 2012

Opinió

firma convidada: Eulàlia Iglesias

Color de gos com fuig La nova creativitat catalana entorn de la no-ficció

La indústria cinematogràfica catalana ha estat quasi sempre molt més escarransida que la d’altres països veïns. Això ha facilitat, en part, que aquí es conreï des de fa anys un cinema inquiet i heterodox que explora altres possibilitats narratives amb l’esperit lliure del qui no ha de sotmetre’s als requeriments del mercat. El cinema català potser no ha aconseguit encara una nominació a l’Oscar. Però podem presumir d’un bon grapat de cineastes més que interessants, molts d’ells prou (re)coneguts més enllà de les nostres fronteres, que hom potser qualificarà d’experimentals, amateurs o alternatius, però que, en la majoria dels casos, simplement no responen a la visió monolítica i antiquada que encara es té del cinema. I aquest any la collita ha estat de primera.

A tall d’exemple El títol per a aquest article l’he manllevat d’una de les últimes pel·lícules del veneçolà establert a Barcelona, Andrés Duque. A l’hora de batejar el seu film com Color perro que huye, Duque assumeix i fa seva aquesta indefinició que caracteritza bona part del cinema realitzat a Catalunya. Un cinema que s’escapa voluntàriament de les categoritzacions més tradicionals en gèneres, ficció/no ficció, cinema o audiovisual, i fins i tot nacionalitat... Duque és un bon exemple del cineasta que ha adoptat una postura “Do It Yourself” (fes-t’ho tu mateix) aprofitant els avantatges que proporcionen les noves tecnologies i els inconvenients que implica el procés industrial. Color perro que huye funciona com una mena de quadern de notes audiovisual on el cineasta registra les impressions que li causa el seu país d’acollida, els estupors que encara li provoca la seva terra natal o les converses amb algunes de les seves insòlites coneixences, deixant sempre la porta oberta a allò impredictible. El veneçolà ja té a punt el seu següent llarg, Ensayo final para una utopía que s’acaba de presentar, com Color perro que huye, al Festival de Rotterdam. El sentiment de viatge i d’aventura també presideix un dels llargmetratges més apassionants que s’han produït mai al nostre

decine 27 ¦ febrer 2012

país, Los pasos dobles d’Isaki Lacuesta, reconeguda amb la Concha de Oro al darrer Festival de Sant Sebastià i un bon exemple de pel·lícula que precisament es nega a ser encasellada de cap manera. És la mostra d’un cinema viu que manté la capacitat de sorprendre sense deixar de fascinar, quelcom que no sempre és fàcil de trobar a les cartelleres. Presentat al passat Festival de Sitges, Amanecidos és el primer llargmetratge de

“Mai no ens cansarem de lloar la tasca duta a terme pel projecte televisiu DO, iniciativa de la Xarxa de Televisions Locals per incentivar la innovació audiovisual duta a terme per joves professionals”

dos directors catalans, Yonay Boix i Pol Aregall, instal·lats a Madrid, i una mostra paradigmàtica de les noves formes de treballar dels cineastes del segle XXI. De fet, els responsables d’Amanecidos tenien previst estrenar el seu film a la xarxa, però Luis Miñarro va acudir, un cop més, al rescat, i va possibilitar que arribés a la gran pantalla. Tanmateix, la naturalesa d’Amanecidos és la d’un film de l’era digital 2.0: és fragmentari, autònom, no lineal, treballa des de la ficció el concepte d’”extimitat”, s’adequa a les possibilitats d’uns mitjans reduïts i, el més important, està ple de talent. Sense plantejar-se en cap moment unes formes de producció que deuen considerar pròpies d’una altra era, Boix i Aregall s’han encomanat al “crowd-funding” a l’hora de finançar el seu segon llarg, Las aventuras de Lily Ojos de Gato. Si us ve de gust col·laborar-hi: www.kifund.com/en/ project/las-aventuras-de-lily-ojos-de-gatothe-adventures-of-cat-eyed-lily. També va passar per les Noves Visions de Sitges després de la seva estrena al Festival de Màlaga Open 24H de Carles Torras, un film que entronca amb una tradició de cinema modern molt més practicada per altres latituds: a Torres no li interessa tant explicar una història en el sentit tradicional com transmetre l’angoixa silenciosa d’un home solitari a través de l’expressivitat dels rostres, els cossos i els escenaris. I després de

Color perro que huye és una peça documental autobiogràfica d’Andrés Duque

“Un cinema que s’escapa voluntàriament de les categoritzacions més tradicionals en gèneres, ficció/ no ficció, cinema o audiovisual, i fins i tot nacionalitat”

projectar-se a la Mostra de Venècia, també hem quedat hipnotitzats per Hollywood Talkies, on Òscar Pérez i Mia de Ribot rememoren el somni trencat dels espanyols que es van establir efímerament a Hollywood durant la primera època del sonor, quan el doblatge encara no estava institucionalitzat i es rodaven dobles versions de les pel·lícules. Hollywood Talkies bé es podria contemplar com el revers de The Artist. Si el film de Michel Hazanavicius utilitza el fracàs d’un galant del Hollywood silent per celebrar el cinema mut més clàssic des d’una mirada d’eufòrica nostàlgia, aquest

dos cineastes catalans rescaten un episodi gairebé oblidat de la història de cinema per elaborar una fantasmagoria molt més melangiosa, insòlita i intimista.

El planter televisiu Mai no ens cansarem de lloar la tasca duta a terme pel projecte televisiu Denominació d’Origen. El DO és una iniciativa de la Xarxa de Televisions Locals per incentivar la innovació audiovisual duta a terme per joves professionals. El DO funciona alhora com a productor i com a emissor de formats innovadors: ajuda a finançar els projectes presentats per petites productores o professionals independents i els emet en una franja ad hoc de la programació de la xarxa. Al llarg dels seus més de sis anys d’història, al DO s’han vist alguns dels millors programes parits al nostre país, caracteritzats tots ells per la recerca de nous llenguatges televisius a partir de la hibridació dels gèneres tradicionals. El DO ha presentat formats que exploraven la plasmació visual de la poètica de la paraula com Paraules al vent (Yomeloguiso Produccions) o Baret Voltaire (Piscolab Films); sèries frontereres en més d’un sentit com l’excel·lent Portbou (Elsabeth Produccions); formats humorístics ara de culte com el “mockumentary” Josep Mauri. La dictadura de la raó (Pioneros del 2000);

alternatives a la difusió cultural més típica com Croatan (Suara Produccions), on les biografies dels artistes se situen entre la història i la utopia; “sitcoms “capaces de barrejar la “space opera” amb una mena de “spitting image” a la catalana com V.I.E. Vida Intel·ligent a l’Espai, la productora de la qual, Crampton, també és la responsable de Brots, una altra manera d’enfocar les malalties mentals; o el Tu mateix de Pau Ortiz i Sergio Roldán, un exercici de teràpia familiar que també desafia les fronteres entre realitat i ficció. Internet ha donat una segona vida a aquests formats que fins fa poc havien tingut la seva difusió molt més limitada. Ara només cal buscar per la xarxa per descobrir alguns dels joves talents d’un audiovisual català que no s’acaba a la gran pantalla ni a TVC.

Coda La majoria de títols aquí esmentats han tingut poca o cap presència en els premis Gaudí. No és l’objectiu ni la intenció d’aquest article valorar la selecció de l’Acadèmia del Cinema Català, però potser comença a ser hora de mostrar una mica més de confiança en la cinematografia pròpia i ampliar el número de films nominats per categoria. Candidats no en faltaran. Només cal resituar els marges d’allò que considerem cinema.

decine 27 ¦ febrer 2012

De prop

Arrugues

Retrat d’una injustícia moral Adrià Sunyol

Ja n’hi ha, ja, de pel·lícules d’animació per a adults, però Arrugues s’afegeix a la llista amb arguments que són només seus: un ritme reposat i tendre, l’estil minimalista, obert a la màgia, i una atmosfera de tristesa irresistible. Arrugues, avançada per la dreta per Chico & Rita, ha arribat dos segons tard a les nominacions dels Oscar. I veient-la, fins a cert punt, s’entén. Perquè la pel·lícula és radicalment especial, i en un sentit profund. Pensada i realitzada per respondre només al que calia a la història, construïda en funció de les lleis de la seva pròpia lògica narrativa, i entestada en no ignorar cap dels molts dolors, físics i morals, que s’amaguen darrere el seu tema principal: la vellesa i el tracte indigne que la nostra societat li depara.

La pel·lícula d’Ignacio Ferreras observa lentament la vida d’un avi que, esgarrapat pels primers símptomes d’Alzheimer, és abandonat en una residència pel seu fill. Aquestes paraules dures no exageren el to amb què el film narra els esdeveniments. Encara més dura és la descripció que es fa d’aquest espai sense encís, la residència, una mena de purgatori a la terra on els vells remuguen o deliren, roseguen lentament la seva solitud o somien impossibles per fer més dolços els últims dies de vida que els queden. L’austeritat extrema, quasi infantil, del dibuix, la neutralitat relativa del color i de la llum, i la precisió del mecanisme suau del guió se sintonitzen en total harmonia amb aquests conceptes i aquestes sensacions que

Arrugues és una fidel adaptació del còmic de Paco Roca ambientat en una residència geriàtrica

decine 27 ¦ febrer 2012

Arrugues, adaptació d’un còmic de Paco Roca, ha volgut conservar com en formol. En una breu i agradable conversa amb el director tenim temps d’intentar desxifrar el procés i els referents amb què els creadors d’Arrugues han treballat. Ferreras esmenta, entre d’altres, Miyazaki, i obre els ulls quan es pronuncia el nom sagrat de Yazujiro Ozu. Salvant les distàncies, la síntesi dels dos noms pot resultar útil si es tracta de descriure Arrugues: una mirada emocionada i reverent cap als ancians en un món estàtic, però que obre estranyes comportes a l’univers de la màgia de tant en tant. Ferreras també ens informa amb una mena de dolor malenconiós d’algunes escenes que finalment han quedat suprimides en

la versió final. Per exemple, una seqüència de muntatge en què els records del protagonista s’apoderaven de la pantalla. Imaginem aquesta escena fabricada amb el mateix tipus de flashback (intel·ligent i oportú) que ha sobreviscut a les retallades en d’altres punts del metratge. I potser no és impertinent observar que aquesta proliferació dels records hauria reforçat la posició del protagonista a l’eix d’una història rodona i ben explicada però que de vegades perd, i només una mica, el rumb del punt de vista. Res que ens faci renegar de la proposta global d’Arrugues, compromesa amb les seves idees, i subtil i emotiva transmissora d’un missatge ben senzill però que no val contemplar de passada, com fem massa sovint: hem de tractar millor els nostres avis.

decine 27 ¦ febrer 2012

TV en sèrie

WONDERFALLS

‘souvenirs’ màgics Marc Fàbregas

Bryan Fuller és un guionista nord-americà que ha creat tres sèries, i que tot i haver aconseguit fer-les, cosa que avui en dia ja té molt de mèrit, cap d’elles ha passat de la segona temporada. Dead Like Me (2003), traduïda com Tan muertos como yo; Pushing Daisies (2007), en una portentosa traducció en castellà com Criando malvas i, probablement, la més curiosa, però també la més efímera, amb només una temporada, Wonderfalls (2004). Totes tres, encabides dins del gènere fantàstic en clau de comèdia, se centren en un personatge que acostuma a estar amargat i avorrit de la vida i que, sense voler-ho, obté determinats poders i els ha d’utilitzar per evitar que d’altres tinguin problemes. A la sèrie, Jaye Tyler és una jove de 25 anys recent llicenciada en filosofia, que té una feina com a dependenta d’una botiga de souvenirs a les cascades del Niàgara. Jaye, que no troba res que la motivi, de sobte s’adona que diferents souvenirs de la botiga se li posen a parlar, i si no fa el que li diuen, les conse-

“Jaye, que no troba res que la motivi, de sobte s’adona que diferents ‘souvenirs’ de la botiga se li posen a parlar”

qüències sempre són nefastes. L’explicació queda bastant resumida en la conversa que manté amb la seva amiga Mahandra que li pregunta per què ho fa, i Jaye li diu: “No tinc altra opció. Sóc un titella. L’univers em posa la mà pel darrere, i si no obeeixo, la gent surt ferida”. Un dels grans atractius dels tretze episodis és que els guions estan

molt ben treballats, així com els diàlegs. Els personatges estan una mica estereotipats i portats a l’extrem, però aquest no és el gran problema de Wonderfalls. El seu taló d’Aquil·les va ser la producció, perquè va ser una sèrie que ja va anar malament des del rodatge. Per començar, es van haver de regravar diverses seqüències de l’episodi pilot perquè dos dels actors van haver de ser substituïts. Una vegada tot a punt, es va programar per a la tardor del 2003, però la première es va anar demorant fins que finalment es va estrenar el març del 2004. Encara hi ha més. Després de l’estrena un divendres nit, el pilot es va tornar a passar un dĳous, i al tenir més audiència, allà es va quedar, i va provocar, com sempre passa, la confusió de l’espectador. També es veu que a part de només veure la llum quatre dels tretze episodis gravats, a sobre ni tan sols es van passar per ordre... En definitiva, un desastre i una llàstima que una sèrie que va comptar amb el recolzament de la crítica, fos tan injustament maltractada per la indústria, fet que va portar a que, lògicament, l’audiència li donés l’esquena. La sèrie es va passar també pel Regne Unit, Holanda i Irlanda, però mai va arribar a Espanya, com sí que ho van fer les altres dues –inferiors- sèries de Fuller. Un any després del seu acabament, la Fox va decidir treure’n el pack en DVD, que venia acompanyat d’audiocomentaris dels primers episodis, un documental sobre els orígens i un altre sobre els efectes visuals. Pel que sembla, els creadors ja tenien pensada una segona i tercera temporada, amb la inclusió de nous personatges, com un ninot de cera que volia confondre la Jaye dient-li que fes el contrari del que li deien el lleó de plàstic, el mico de pedra, el pingüí de llauna i el llangardaix de roba, entre d’altres. Una pena.

PProducció ¦ Fox (2004) Idea Original ¦ Bryan Fuller, Todd Holland Gènere ¦ Comèdia fantàstica REPARTIMENT ¦ Caroline Dhavernas, Katie Finneran, Tyron Leitso, William Sadler

decine 27 ¦ febrer 2012

Crítica

ARRUGAS

PERDONIN AQUEST VELL, PERDONIN Tonio L. Alarcón Inspirant-se en la premiada novel·la gràfica de Paco Roca, el director d’animació Ignacio Ferreras ha portat endavant una adaptació animada, Arrugas, que opta a dos Premis Goya i s’ha quedat a les portes de rebre una nominació a l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació.

Direcció ¦ Ignacio Ferreras Gènere ¦ Animació Producció ¦ Cromosoma, Perro Verde Films, Televisión de Galicia Estrena ¦ 27 de gener

Un dels signes diferencials que caracteritzen una cultura mediocre és el menysprear de forma sistemàtica determinades formes d’expressió per considerar-les menors, infantils o, simplement, dignes de freakies. Per això el valencià Paco Roca va haver d’acudir a una editorial francesa, Delcourt, per publicar per primera vegada la seva novel·la gràfica Arrugas i per això, quan Ignacio Ferreras ha volgut portar-la a la gran pantalla en format animat, ha hagut de fer-ho amb una producció modesta, de només dos milions i mig d’euros. I és cert que, a causa d’aquestes limitacions, el producte resultant, Arrugas (2011), no té una animació brillant, sinó simplement correcta, irregular per moments. Però, a canvi, Ferreras i el seu equip han treballat altres aspectes que multipliquen l’interès del llargmetratge, especialment l’ús del color i la il·luminació digitals, la feina realitzada amb les transicions –són especialment belles les que porten l’espectador a presenciar els somnis i els records dels diferents ancians– i, un detall encara més interessant, l’expressivitat dels efectes de so. A més, és clar, que davant la impossibilitat d’aconseguir la brillantor formal d’animadors japonesos que són una referència declarada per a Ferreras, com Hayao Miyazaki, Isao Takahata, Mamoru Hosoda o el tristament desaparegut Satoshi Kon, això ha fet que el director d’origen argentí s’hagi vist obligat a treballar els petits detalls poètics provinents del còmic de Roca, i a partir d’ells hagi fet créixer el conjunt de la narració.

decine 27 ¦ febrer 2012

No obstant això, el millor del projecte és la manera en què el seu equip de guionistes, format per Ángel de la Cruz, Rosa Cecchini, Ferreras i el propi Roca, pren el material de partida i li dóna una nova dimensió, (re)barrejant-lo, matisant-lo i enriquint-lo amb noves lectures. Sense anar més lluny, la relació entre Emilio i Miguel està molt millor treballada, i resulta també més humana i més autèntica –la decisió de convertir el segon en argentí és genial: el que pot semblar nimi, en realitat redimensiona el personatge–, sobretot en la seva interessant confrontació de formes d’assumir la (inevitable) vellesa. Arrugas és un retrat de la vellesa tremendament realista, trist i descoratjador en la seva inevitabilitat –és difícil no pensar en gent a la qual tenim o hem tingut a prop en veure als ancians que passen pel seu metratge–, i que, per moments, s’apropa a un cert sentiment kafkià de l’existència. Però, al mateix temps, busca l’esperança en l’amistat, l’alegria i les ganes de viure que són consubstancials a l’ésser humà, però sense caure en la sensibleria edulcorada en la qual, de vegades, s’enfanguen determinats relats d’aquest tipus... I no vull senyalar ningú, amic Albert Espinosa. També és, per un altra banda, la demostració que, a força de talent i de capacitat de treball, al nostre país també poden fer-se pel·lícules d’animació adultes, interessants i capaces de tractar temes conflictius i incòmodes com aquest. Tant de bo Ferreras tingui més possibilitats de desenvolupar el potencial que aquest llargmetratge explota a consciència.

ANY DE GRÀCIA

XOC DE GENERACIONS Anna Petrus El barri de Gràcia de Barcelona. Un noi que arriba a la ciutat per estudiar Belles Arts i que ha de conviure amb una vídua esquerpa i poc donada a les alegries. Amb aquest argument senzill, Ventura Pons segueix en el terreny de la comèdia per parlar de dos dels temes recurrents de la seva filmografia: l’amistat i l’amor. Direcció ¦ Ventura Pons Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ El Films de la Rambla Repartiment ¦ Rosa Maria Sardà, Oriol Pla, Santi Millan, Amparo Moreno, Diana Gómez Estrena ¦ 24 de febrer

Les pel·lícules de Ventura Pons tracen una evolució particular, en forma de zig-zag, on, tanmateix, és possible detectar-hi algunes traces de la singularitat creativa del cineasta. És difícil trobar una pel·lícula de Ventura Pons que no sembli una pel·lícula de Ventura Pons. I malgrat que en els darrers anys un pot tenir la sensació que els seus films s’han quedat d’alguna manera estancats o atrapats en algunes inèrcies o formes de fer que havien funcionat en el passat però que no necessàriament ho han de fer en el present, el cert és que Ventura Pons segueix essent un dels cineastes catalans més prolífics de la nostra cinematografia amb gairebé una pel·lícula produïda i dirigida cada any. Amb Any de Gràcia, Ventura Pons se segueix movent en el territori que li és més afí, el de la comèdia, a través d’una història clàssica que confronta un noi que es troba a la vintena amb una àvia vídua i esquerpa amb qui ha de conviure quan arriba a Barcelona per estudiar a la universitat. A través d’un guió que signen conjuntament Jaume Cuspinera, Carme Morell i Ventura Pons mateix, Any de Gràcia s’aprofita de l’energia i les expectatives inassolibles de l’adolescent que arriba a Barcelona per menjar-se el món, així com de la solitud, l’immobilisme i la incapacitat per acceptar els canvis de l’àvia, per mostrar no només l’enorme salt generacional entre aquells que ja no entraran dins del funcionament de la nova societat vinculada a internet i els que hi han crescut, sinó també per mostrar els conflictes latents

en una ciutat com Barcelona a través de temes tan vigents com els problemes de l’habitatge o la precarietat laboral. Tanmateix, el discurs del film en aquests aspectes és només introductori ja que el cineasta prefereix centrar-se en explotar la singularitat dels seus personatges per treure el màxim profit dels mecanismes de la comèdia fins a les darreres conseqüències abans que teixir una crítica de la societat en què vivim. El resultat d’aquesta opció es tradueix en un film lleuger, de traç volàtil i que manté enganxat a l’espectador no en augmentar la seva curiositat per saber el que s’esdevindrà, atès que la successió d’esdeveniment és previsible, sinó pels moments d’humor i els gags que es van succeint al llarg del metratge. D’aquesta manera, Any de Gràcia vindria a culminar la trajectòria de films com Amor idiota (2004) o Anita no perd el tren (2000), i s’allunyaria de propostes més sofisticades com Amic/Amat (1998), Morir (o no) (1999), o Barcelona (un mapa) (2007). I és per això que la resolució de la pel·lícula és tan extravagant com esperadament inversemblant i que el film deixa en l’espectador un gust dolç en acabar-se. Malgrat que la història que explica la pel·lícula no és apassionant, el cert és que un té la sensació d’haver passat almenys una bona estona amb prou dosis d’un humor més que necessari en els temps de crisi que vivim. Tanmateix, és probable que la seva lleugeresa sigui tan fina que se l’emporti el vent amb la nova pel·lícula de Ventura Pons.

decine 27 ¦ febrer 2012

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO

A LA RECERCA DE LA VERITAT Anna Petrus Si a También la lluvia Icíar Bollaín es va interessar pels abusos soferts pels aborígens durant l’època de Colom, a Katmandú, un espejo en el cielo, explora la vida d’una mestra catalana que va fundar al Nepal una escola per als més pobres. Un film que entronca amb les preocupacions socials de la cineasta, trencades tanmateix per un plantejament de ficció clàssica. Direcció ¦ Icíar Bollaín Gènere ¦ Drama biogràfic Producció ¦ Media Films, Es.Docu Repartiment ¦ Verónica Echegui, Sumyata Battarai, Norbu Tsering Gurung Estrena ¦ 3 de febrer

Ja fa un temps que les pel·lícules d’Icíar Bollaín han deixat de tenir la frescor dels seus primers films, com ara Hola, ¿estás sola? (1995) o Flores de otro mundo (1999). El realisme sense pretensions que havia caracteritzat el seu cinema ha deixat pas a pel·lícules més sofisticades que gairebé només se sustenten en el guió i que proposen viatges interiors dels personatges que resulten difícils de seguir o, fins i tot, que de vegades resulten inversemblants. Era el cas del personatge interpretat per Luis Tosar a También la lluvia, que cobria un arc dramàtic grandiloqüent i excessiu. I és també el cas de la protagonista de Katmandú, un espejo en el cielo, interpretada per una qüestionable Verónica Echegui. Malgrat que la pel·lícula parteix de la biografia de Victòria Subirana, una mestra catalana que va marxar a Nepal amb un projecte pedagògic i va decidir quedar-s’hi per fundar una escola per als més necessitats, Bollaín, de la mà de Paul Laverty, amb qui també va escriure el guió de También la lluvia, reescriu la seva història i la trasllada a un territori de ficció ancorat en una narrativa tradicional i que peca de dipositar una fe excessiva en les virtuts dels personatges. Tanmateix, és cert que Bollaín es preocupa de mostrar a l’espectador la feblesa de la protagonista, enlloc de celebrar constantment les seves conquestes, la qual cosa es tradueix en una certa obertura de la narració malgrat que, finalment, l’espectador tingui la sensació que la pel·lícula s’acaba convertint en un perpetu mar de llàgrimes.

D’altra banda, a Katmandú, un espejo en el cielo existeixen un parell de personatges secundaris que, en la seva minúscula dimensió, contribueixen a aportar una certa renovació al drama que pateix la protagonista i, de fet, són els que permeten imaginar un vertader món més enllà de la pròpia pel·lícula i de l’univers excessivament tancat de la Laia. Són el seu mentor tibetà i la nena que desapareix misteriosament i reapareix cap al darrer quart de metratge després d’haver passat per l’infern de la prostitució infantil. El primer dóna a la protagonista certs aspectes positius que la Laia no posseeix, atès que ni tan sols quan Bollaín ens obliga a viatjar a la seva infantesa i als anys previs a la seva estada al Nepal, a través de diversos flashbacks plantejats des d’una sorprenent economia narrativa, es deixa entreveure cap instant de felicitat. La segona aporta una certa dimensió de realitat a una pel·lícula que d’alguna manera s’acaba perdent en el parany de la ficció. És per això que tinc la sensació que el personatge veritablement interessant de la pel·lícula és aquesta nena, i que tot allò que la protagonista sent o fa al voltant del seu drama podria haver constituït el nucli mateix de tot el film. Sigui com sigui, el cert és que, finalment a Katmandú, un espejo en el cielo, existeixen alguns moments en què hom pot arribar a intuir una certa autenticitat a través dels paisatges i els personatges filmats durant el rodatge. Són petits instants de veritat que com a espectadors ens permeten conciliar-nos amb la pel·lícula.

decine 27 ¦ febrer 2012

Crítica J.Edgar

Clint Eastwood presenta la seva nova pel·lícula en forma de biopic; i per a l’ocasió compta amb Leonardo DiCaprio. L’actor interpreta el paper protagonista del personatge històric que ja ens anuncia el títol de la pel·lícula: J. Edgar Hoover, director del departament d’intel·ligència dels Estats Units. El film s’articula gràcies a la narració desordenada que va teixint el propi Hoover, el qual narra la seva vida dictant al seu assistent les seves memòries i els records més destacats de la seva carrera professional. El so de les seves paraules es va traduint en imatges configurades per un gran nombre de flashbacks que no tenen cap mena d’ordre cronològic; però que ens permeten assistir als engranatges de la creació del Federal Bureau of Investigation i, també, a petits fragments de la seva vida més íntima i privada. No ens trobem davant d’una simple autobiografia en la que es veu retratat un determinat personatge. I és que Clint Eastwood porta el film més enllà per ensenyar-nos la societat americana que envolta i condiciona Hoover. De fet, en aquest últim aspecte és on rau l’essència del film, ja que és la societat la que crearà la persona de Hoover; modelant-la, retocant-la i convertint-la en allò que realment no és. Fins arribar a l’extrem en el que es comporta de la mateixa manera tant a la vida pública com a la privada. I es converteix, així, en un home contradictori; que ni tan sols caurà en el desig que sent per Clyde Tolson, el director associat del FBI. Clint Eastwood aconsegueix consolidar el seu film donant-li un to de crítica social i mostrant l’opressió a la qual es veu sotmès un personatge públic americà que jugava amb el poder de la informació per dictaminar aquelles vides que no eren la seva. Controlant-les a mode de titellaire segons una ètica moral conservadora americana que, en el fons, no era la que en realitat movia els seus instints més reprimits.

Millennium: Els homes que no estimaven les dones

Desprès de la trilogia sueca del 2009, arriba de la mà de David Fincher una nova adaptació del famós best-seller de Stieg Larsson, Millennium. Lisbeth Salander, una hacker enigmàtica i amb problemes relacionals, és contractada per Henrik Vanger, un ric empresari, cap d’una peculiar família, perquè investigui la vida del famós periodista M. Blomkvist. En primeres seqüències alternatives, es defineix la vida i caràcter dels personatges, fins portar-los al punt d’inici de la trama central. Seven, The Game o El club de la lucha, és a dir, David Fincher, es torna a introduir dins el món de les misèries humanes, explorant-ne les parts més fosques, basant-se en un relat que sembla escrit expressament per a ell. Trames polítiques, crims i violacions són una mostra de les faltes que decorren sobre paisatges freds i ambients plens d’ombres, unes ombres omnipresents i amb vida pròpia, que passen a ser un més dels personatges de la pellícula. Plànols ràpids i rítmics es coordinen amb plànols invertits i càmeres subjectives que fan partícip l’espectador de l’angoixa que pateix el protagonista, en el punt més àlgid del film i, el fan submergir completament dins aquesta història trepidant. Tot un seguit d’imatges magistralment resoltes, incloent els espectaculars títols de crèdit, plenament sensorials, quasi tàctils, que a mode de videoclip amb versió de l’Immgrant song dels Led Zeppelin inclosa, presenten de manera inquietant com els busts dels que seran els protagonistes de la història són creats, desfets i inundats per una marea de mercuri, fan que ens trobem davant d’una pel·lícula visualment d’allò més atractiva. Aquest fet contrasta, però, amb els personatges, aquest cop més familiars -un heroi més heroi, una heroïna menys heroïna- i sobretot, una Lisbeth menys radical i amb més suavitat i predisposició a relacionar-se amb els altres que en la antecessora trilogia sueca. Títol original ¦ The Girl with the Dragon Tattoo Director ¦ David Fincher

Direcció ¦ Clint Eastwood

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Columbia Pictures, Scott Rudin Productions, Yellow Bird Films

Producció ¦ Imagine Entertainment Repartiment ¦ Leonardo DiCaprio, Naomi Watts, Josh Lucas, Judi Dench.

Repartiment ¦ Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer, Robin Wright, Joely Richardson

Galadriel Canle

Ester Valls

decine 27 ¦ febrer 2012

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

SHAME

A Hunger (2008), McQueen no ens va desvetllar fins ben entrat el “llarg” el seu protagonista, i ens ho va descriure amb la tinta que dibuixava un Michael Fassbender enganxat a una càmera. Un llenguatge del cos d’una força tècnica i visual com mai s’havia vist des dels temps d’en Bresson. A Shame no ens fa esperar tant. Ja a la primera escena ens despulla literalment el personatge i ens fa evident el talent d’un actor –amb o sense dobles sentits- guardonat meritòriament amb la Copa Volpi pel que seria una entrega absoluta a la interpretació d’un addicte al sexe. Un miracle de pellícula, i és que poques vegades a la història del cinema es veu com projectes tan arriscats i de tan difícil finançament no només arriben a les grans pantalles sinó que arriben amb pretensió de trencar les taquilles. Shame parla d’en Brandon, un executiu d’èxit –també amb el sexe femení- absent de qualsevol sospita de sentiments. Tracta també de la pèrdua de control d’un home en present i el seu viatge sense retorn als baixos fons de la ciutat i de l’ànima, i el seu buit moral amb l’aparició de Sussy (Carey Mulligan), la seva germana. És un relat sobre la rutina de la intimitat, sobre allò que amaguen els nostres arxius privats i només poden veure els nostres ulls, i quantes esquerdes pot provocar un intrús cridant acció davant el nostre mur de contenció. Shame és, sobretot, una obra mestra. De les que es queden. De les de debò. McQueen ha tornat a fer que no hi hagi millor definició per als seus films que aquesta. Deixeu-vos portar pels seus plans seqüència i experimentareu, com poques vegades, què és això que en diuen cinema.

The Turin Horse

Un preludi apòcrif narra un episodi de la vida de Nietzsche on s’abraça durant dos dies al coll d’un cavall atiat pel seu amo brutalment. El filòsof li demana disculpes per la bàrbara condició humana. Torinói ló s’obre amb una seqüència èpica on (com a espectadors retrobem el cavall de Nietzsche) un cavall lluita contra una tempesta de vent mentre porta al darrere l’amo que el guia amb severitat. Béla Tarr dissemina la condició humana mitjançant sis dies de tancament dins la granja per part d’un pare i una filla degut a la tempesta i a la negació de continuar vivint del cavall, que ja no els portarà enlloc. Gairebé sense diàlegs, cada dia és un cicle on els personatges aborden les mateixes tasques dins un escenari de cruesa essencial: buscar aigua, fer el foc de la cuina, vestir el seu pare, prendre palinka, intentar posar en marxa el cavall… Béla Tarr presenta un món carregat d’apocalipsi on el pare i la filla es perfilen con a herois estoics. La càmera de Tarr està sempre present per als espectadors deixant veure la totalitat dels espais i creant una tensió poderosa gràcies a la contraposició d’un “antimuntatge”, d’un flow seqüencial amb la cruesa de les imatges que l’espectador va descobrint amb un reverse travelling lent i reflexiu, amb quadres filmats amb un tempo llarg que deixen que ens posem dins els pensaments dels personatges, amb una fotografia contrastada, amb un present filmat ple de boires, clarobscurs i veus d’una resistència històrica vers el poder de la natura. títol original ¦ A Torinói ló Direcció ¦ Béla Tarr, Ágnes Hranitzky

Direcció ¦ Steve McQueen

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ TT Filmmûhely, Vega FilmZero Fiction Film, Movie Partners In Motion Film, Eurimages,

Producció ¦ Film4, UK Film Council, See-Saw Films

Medienboard Berlin-Brandenburg, Motion Picture Public Foundation of Hungary

Repartiment ¦ Michael Fassbender, Carey Mulligan, James Badge Dale, Nicole Beharie, Jake Richard Siciliano

Repartiment ¦ Volker Spengler, Erika Bók, János Derzsi, Mihály Kormos

Cenzo A. de Haro

Sarai Cumplido decine 27 ¦ febrer 2012

Taquilla

El triomf del cinema familiar Pau Brunet

La taquilla del període del 23 de desembre al 26 de gener ha estat sòlida i capaç de generar 61,25 milions d’euros. Gran part dels ingressos han vingut de les vacances de Nadal, concretament 39,1 milions s’han recaptat des del 23 de desembre al 8 de gener, equivalent a un 63,8% del total. A nivell d’espectadors, la venta d’entrades s’ha col·locat en els 8,91 milions d’espectadors amb un preu mig de 6,8€ per tiquet. Les xifres són quasi idèntiques al mateix període de fa un any.

Pel·lícules més taquilleres del 23 de desembre al 26 de gener: Títol

Recaptació

Espectadors

7.1M€

1.070.000

Immortals (Universal)

5.74M€

823.000

Alvin i els esquirols 3 (Fox)

4.5M€

670.000

Misión: Imposible 4 (Paramount)

4.36M€

641.000

El gat amb botes (Paramount)

3.46M€

494.000

Sherlock Holmes 2 (Warner)

Durant aquest període és important ressaltar la força que ha tingut el cinema familiar amb pel·lícules com Alvin i els esquirols 3, El gat amb botes i, amb menys èxit, El Rey León i Floquet de Neu. Les dues primeres han generat 4,5 i 3,46 milions d’euros en aquest mes però s’han d’afegir les xifres de les anteriors setmanes, que fan que Alvin arribi als 5,7 milions i El gat als 16,1. El cas d’El gat és singular, ja que tot i que semblava que estava ja esgotada, va generar importants ingressos durant les vacances. Ha estat l’èxit més gran de Paramount aquest any. Alvin, en canvi, va començar molt fluixa però ha recuperat el camí de forma immediata amb les vacances. Disney va intentar fer que la reestrena d’El Rey León a Espanya tingués el mateix èxit que als Estats Units, amb una gran presència a sales (més de 500) però amb un resultat molt pobre, només 1,69

decine 27 ¦ febrer 2012

milions. Floquet no va poder ni entrar al top10 tot i les 195 còpies que va llençar Filmax. Les vacances han estat bones per fer que la xifra inicial de 96.200€ pogués arribar a 1,1 milions d’euros. En una línia més mainstream, Warner estrenava la segona aventura de Sherlock Holmes i ho feia amb un contundent èxit de 3,19 milions d’euros a 406 cinemes. En aquestes tres primeres setmanes el film ha estat el de més èxit i ha recaptat 7,1 milions d’euros, camí dels 8,5 milions. No aconseguirà la mateixa xifra que el primer film, que va superar els 10 milions, però la dada és molt positiva per a l’estudi, que ha vist un èxit mundial important. També un èxit mundial enorme però més modest a Espanya ha estat Misión: Imposible 4, que finalment sí supera les xifres del tercer film, que era un objectiu quasi mínim si es valora l’èxit que ha tingut aquesta pel·lícula a tot el món. Als Estats Units ha pogut

arribar als 200 milions de dòlars i a la resta del món s’ha convertit en l’èxit més gran de la carrera de Tom Cruise, un actor que molts pensaven que havia perdut la seva estrella. L’altre èxit important de la temporada ha estat Immortals, cinta estrenada per Universal al Nadal i que ha pogut superar el 5,7 milions i els 820.000 espectadors. Canviant a un tipus de cinema més adult i de cert prestigi, toca veure èxits tan importants com La dama de hierro o Los descendientes. Les dues cintes han tingut un èxit a Espanya veritablement imponent, quasi com si fossin grans estrenes mediàtiques, i un altre cop es demostra que l’audiència adulta del nostre país és molt important i es deixa seduir per aquest films. La dama de hierro va estrenar amb 1,18 milions d’euros a 203 cinemes, mentre que Los descendientes en va fer 2,11 milions a 259. En els dos casos les xifres per sala han estat molt altes, més que en els grans films blockbuster com Immortals o Misión: Imposible. L’època de les vacances ha deixat que dues pel·lícules com Drive i El topo obtinguessin uns bons ingressos. La primera ha recaptat 1,9 milions i la segona 2,1. Sense gens d’emoció però sense ser fracassos es queden pellícules com Millennium i Un lugar para soñar. El remake (o readaptació) de David Fincher de la novel·la de Stieg Larssen no ha tingut tot l’èxit esperat a Espanya, segurament com a conseqüència de l’enorme èxit que sí va tenir la pel·lícula original estrenada

fa dos anys. Durant la seva estrena, tot i la gran força que va aplicar Sony, només es van ingressar 867.000€ a 478 sales. A la segona setmana va caure un 52% i la seva carrera no s’apropava gens a la del film original. Ni les crítiques, ni el prestigi del director, ni els premis obtinguts han ajudat gens. El melodrama de bones intencions Un lugar para soñar, més que decebre sembla que ha fet els deures en el nostre país. Amb uns ingressos de 1,75 milions d’euros és d’esperar que Fox recuperi els diners del màrqueting, que era el que necessitava. A nivell de manteniment entre el públic, la cinta ha multiplicat per quatre els 433.000€ inicials. En un format d’exhibició més limitat s’han pogut veure èxits com The Artist o Le Havre. Alta ha estat la responsable del film de prestigi de l’any, guanyador de tres Globus d’Or, nominat a deu Oscars i tot un petit clàssic modern. La cinta, muda i en blanc i negre, es va estrenar amb només 55 còpies, i en aquestes setmanes en cartell ha recaptat 1,68 milions d’euros, una xifra excellent per a un film d’aquesta mida de producció i exhibició, i amb aquestes particularitats. Le Havre és un cas més clàssic de petita pel·lícula de circuit de versió original. Estrenada per Golem, la pel·lícula ha pogut arribar als 393.000€ amb només 34 cinemes i encara té corda per a una mica més de presència a sales. La cinta havia passat amb èxit per festivals i ja tenia un gran nom quan es va estrenar.

Sherlock Holmes 2 i Missió impossible 4, dues sagues amb èxit de taquilla

El cinema estatal no brilla aquest mes La producció estatal ha passat amb més pena que glòria en aquestes setmanes. A part de l’escàs èxit de Floquet, tampoc han brillat pel·lícules com XP3D, La chispa de la vida o Silencio en la nieve. La producció de terror juvenil de Rodar y Rodar, XP3D, es va estrenar el 27 de desembre amb uns regulars 757.000€ en cinc dies. La cinta tenia una presència de 334 còpies i amb l’afegit del 3D per aconseguir xifres més potents. Es quedava una mica curta, afectada no només per la competència, sinó per les limitacions que li provocava un aspecte massa juvenil, allunyat d’un estil més del tipus Paranormal Activity o Insidious. En les quatre setmanes que ha estat en cartell el film ha arribat als 2 milions. En el cas de La chispa de la vida la pel·lícula arribava a la carte-

llera sense grans elements de seducció. Com a projecte d’un nom com Álex de la Iglesia, la presència mediàtica va ser escassa. Es van recaptar 410.000€ a 236 cinemes, però ja a la segona setmana va caure un 60% i evidenciava la seva debilitat i desconnexió amb el públic. Silencio en la nieve es va quedar totalment aïllada de l’audiència a la que volia seduir a causa de l’enorme força de Los descendientes, i la presència de The Artist o La dama de hierro, molt cinema fort que no la va ajudar a ressaltar. Els productors i Alta van fer esforços per comunicar-se amb el públic, però de poc ha servit i servirà, ja que amb les nominacions als Oscar la cinta queda aparcada del interessos del seu públic potencial. Es va estrenar amb només 195.000€ a 172 cinemes.

deCine 27 ¦ febrer 2012

SILENCIO DE AMOR

Títol Original ¦ Carlos the Jackal

Títol Original ¦ Silence d’amour

Direcció ¦ Olivier Assayas

Direcció ¦ Philippe Claudel

Gènere ¦ Thriller biogràfic

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Films en Stock, Egoli Tossell Film

Producció ¦ UGC YM

Repartiment ¦ Édgar Ramírez, Fadi Abi Samra, Ahmad Kaabour, Christoph Bach

Repartiment ¦ Stefano Accorsi, Neri Marcorè, Clotilde Courau, Lisa Cipriani

Data ¦ 1 de desembre

Ilich Ramírez Sánchez, àlies Carlos, personatge clau del terrorisme internacional dels anys 70 i 80. Per uns, figura de l’extrema esquerra romàntica, per altres, mercenari oportunista dels serveis secrets de qualsevol potencia àrab anticapitalista. Qui era realment Carlos? En què es va convertir? DVD de tres capítols.

Alessandro és un professor italià de música que viu a Estrasburg amb la seva filla adolescent Irina i el seu estrafolari germà Crampone, que fuig de l’opressió del govern de Berlusconi. La personalitat paternal d’Alessandro li cega el buit de la seva pròpia vida. Però quan la seva filla s’enamora per primer cop, tot plegat fa un gir dramàtic.

Actualitat

CARLOS

CLARA CAMPOAMOR: LA MUJER OLVIDADA

BLACKTHORN: SIN DESTINO

Direcció ¦ Laura Mañá

Direcció ¦ Mateo Gil

Gènere ¦ Biografia

Gènere ¦ Western biogràfic

Producció ¦ TVE, Televisió de Catalunya, Distinto Films

Producció ¦ Arcadia Motion Pictures, Noodles Production

Repartiment ¦ Elvira Mínguez, Antonio de la Torre, Mónica López, Joan Carreras

Repartiment ¦ Sam Shepard, Eduardo Noriega, Stephen Rea, Magaly Solier

Data ¦ 4 de gener

La dona que va lluitar pel sufragi femení al context de la Segona República va ser injustament oblidada. Basada en el llibre d’Isaías Lafuente, aquesta tv-movie narra les traïcions i els obstacles que Clara Campoamor i Victoria Kent van patir en el seu camí cap al reconeixement dels drets de la dona en una Espanya tradicionalista.

CENA DE AMIGOS

11 nominacions als Goya per aquest projecte respectuós amb el genuí llenguatge western. Esplèndida fotografia i guió que tracen la vida del bandoler Butch Cassidy que, després de sobreviure vint anys amagat, inicia el retorn al seu país natal. Però en el camí es creua amb un jove enginyer espanyol que s’ha apoderat d’una mina boliviana.

EL PEQUEÑO ILUSIONISTA Títol Original ¦ Het geheim

Títol Original ¦ Le Code a changé

Direcció ¦ Joram Lürsen

Direcció ¦ Danièle Thompson

Gènere ¦ Comèdia familiar

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Producció ¦ IDTV Films

Producció ¦ StudioCanal, TF1 Films Production, Radis Films Repartiment ¦ Karin Viard, Dany Boon, Marina Foïs, Patrick Bruel

Repartiment ¦ Thor Braun, Theo Maassen, Daan Schuurmans, Chantal Janzen

Data ¦ 17 de gener

Data ¦ 18 de gener

Ja se sap que els sopars de parelles solen ser un mosaic d’hipocresies, aparences i simulacres de temps passats. Aquesta simpàtica comèdia francesa retroba vells amics al voltant d’una taula que acaba convertintse en l’epicentre d’un ball de màscares on les veritats més incòmodes prenen la paraula.

MAMI BLUE

LE QUATTRO VOLTE

Direcció ¦ Miguel Ángel Calvo Buttini

Direcció ¦ Michelangelo Frammartino

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Jaleo Films, Life & Pictures

Producció ¦ Essential Filmproduktion GmbH, Invisibile Film, Vivo Film, Cinecittà Luce

Repartiment ¦ Maria Alfonsa Rosso, Lorena Vindel, Fele Martínez, Leandro Rivera Data ¦ 25 de gener

Teresa és una anciana propera als 80 anys a punt d’ingressar a una residència. L’Estela, una jove sud-americana al seu servei. Juntes decideixen trencar les normes i emprendre un viatge al més pur estil Thelma i Louise. Alienes al botí que s’amaga al cotxe que han robat, la seva odissea es convertirà en l’aventura de les seves vides.

decine 27 ¦ febrer 2012

Ben Stikker queda impressionat amb el truc de la desaparició del mestre de l’il·lusionisme Hans Smid. Decideix assistir a classes de màgia amb el seu maldestre pare Koos. Junts creen el Show Màgic de Stikker i fill, però en un d’aquests espectacles Koos fa desaparèixer l’amiga d’en Ben, Sylvie.

Repartiment ¦ Giuseppe Fuda, Bruno Timpano, Nazareno Timpano Data ¦ 25 de gener

Visió poètica dels cicles de la vida i la naturalesa, de les tradicions oblidades en algun lloc fora del temps. Pel·lícula de ciència ficció sense efectes especials, amb accent filosòfic, que ens acompanya a un món desconegut i màgic on quatre vides es troben misteriosament enllaçades.

LAS RAZONES DEL CORAZÓN

TERRÍCOLA Títol Original ¦ Earthling

Direcció ¦ Arturo Ripstein

Direcció ¦ Clay Liford

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Fantàstic

Producció ¦ Ibermedia, Mil Nubes-Cine, Wanda Films

Producció ¦ Well Tailored Films, Zero Trans Fat Productions

Repartiment ¦ Arcelia Ramírez, Vladimir Cruz, Plutarco Haza, Patricia Reyes Spíndola

Repartiment ¦ Rebecca Spence, Peter Greene, William Katt, Jennifer Sipes

Data ¦ 25 de gener

Una dona de fer feines, casada amb un fracassat, cansada de la seva desgràcia i atabalada per una maternitat no desitjada, veu com la seva vida esclata quan el seu banc l’embarga i l’amant l’abandona. El suïcidi ja no és una opció. La seva mort, paradoxalment, aproparà el marit i l’amant. Adaptació de Madame Bovary.

La Judith comença a patir estranyes visions després d’un accident en una estació espacial internacional. Emprèn una recerca incansable del seu origen fins a descobrir que la seva vida ha estat una mentida i que en realitat és una alienígena amb cos d’ésser humà. Haurà de decidir si seguir vivint amb els humans o tornar a casa.

THE KILLING

SOLO UNA NOCHE

Direcció ¦ Veena Cabreros Sud, Patty Jenkins, Ed Bianchi, Agnieszka Holland

Títol Original ¦ Last Night

Gènere ¦ Intriga. Sèrie TV

Gènere ¦ Drama romàntic

Producció ¦ Fox Television Studios

Producció ¦ Gaumont, Entertainment One

Repartiment ¦ Mireille Enos, Joel Kinnaman, Michelle Forbes, Bill Campbell

Repartiment ¦ Keira Knightley, Sam Worthington, Eva Mendes, Guillaume Canet

Data ¦ 25 de gener

Basada en una novel·la danesa, aquesta sèrie de televisió que ha gaudit de gran èxit desglossa la investigació de l’assassinat d’una jove, Mireille Enos (nominada als Globus d’Or com a millor actriu de sèrie dramàtica), des de tots els punts de vista: família, agents de policia i sospitosos.

Direcció ¦ Massy Tadjedin

La parella perfecta s’ha de separar durant una nit. El marit ha de viatjar per negocis acompanyat per una companya realment atractiva (Eva Mendes). Mentrestant, la seva esposa (Keira Knightley), que desconfia del seu marit, es troba amb el seu primer amant. Retrat d’amor, traïció i gelosia.

ENREDOS DE CHICAS

LA MASACRE DE TOWN CREEK

Títol Original ¦ Freche Mädchen

Títol Original ¦ Town Creek (Blood Creek)

Direcció ¦ Ute Wieland

Direcció ¦ Joel Schumacher

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Terror

Produccio ¦ B.A. Filmproduktion, Collina Films, Constantin Film

Producció ¦ Gold Circle Films

Repartiment ¦ Emilia Schule, Selina Shirin Muller, Anke Engelke, Henriette Nagel

Repartiment ¦ Dominic Purcell, Henry Cavill, Michael Fassbender, Emma Booth

Data ¦ 31 de gener

Data ¦ 1 de febrer

Mila, Hanna i Kati són millors amigues a l’institut, no hi ha res que les separi. Però quan els nois comencen a entrar a les seves vides tot es complica. La Kati, per la seva banda, s’enamora de Pit Wenders, un jove professor que resulta ser la nova parella de la seva mare.

A l’any 1936, els Wollners deixen Alemanya per instal·lar-se a Maryland. Un cop allà, el Tercer Reich els informa que han de rebre a casa seva el Professor Richard Wirth. El que no saben és que seran víctimes d’un experiment on posen a proba la capacitat de l’ésser humà de sobreviure a l’aïllament absolut.

LA CARA OCULTA

MIENTRAS DUERMES

Direcció ¦ Andres Baíz

Direcció ¦ Jaume Balagueró

Gènere ¦ Thriller psicològic

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Búnker, Cactus Flower, Avalon

Producció ¦ Castelao Productions

Repartiment ¦ Quim Gutiérrez, Clara Lago, Martina García, Marcela Mar

Repartiment ¦ Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan, Iris Almeida, Petra Martínez,

Data ¦ 8 de febrer

Data ¦ 23 de febrer

Adrián, un músic de la filharmònica de Bogotà i la seva parella, Belén, no poden ser més feliços. Un dia Adrián es desperta i ella ha marxat. Ell intentarà reconstruir la seva vida, però un dia decideix començar a investigar aquesta misteriosa desaparició. Hàbil thriller protagonitzat per Quim Gutiérrez.

En César treballa de porter en un edifici. Potser no és la millor feina del món, però no la canviaria per cap altra, ja que li permet conèixer a fons tots els inquilins de l’immoble. A més, en César té un secret, un joc particular: li agrada fer mal. L’edició en Blu-Ray inclou el making of Mientras duermes: los mundos de César, de Martín Samper. decine 27 ¦ febrer 2012

Actualitat

Cinema català a la Catalunya Nord

Neix eMediacat, la revista de MEDIA Antena Catalunya L’eMEDIAcat busca ser una eina de divulgació i promoció dels projectes catalans, oferint novetats i exclusives sobre els mateixos, així com de les iniciatives MEDIA des del punt de vista català. En el primer número es mostraran exemples de beneficiaris del desenvolupament MEDIA. D’una forma molt visual i atractiva veurem com es tradueix en el dia a dia el seu ajut en les diferents línies d’actuació. Tota l’actualitat pot seguir-se a través de Facebook, Twitter i el blog Mediacat.

Els directors Francesc Betriu, Ventura Pons, Jesús Garay i Mar Coll formen part d’un cicle de cinema en versió original catalana (subtitulada en francès) que durant aquest semestre circularà per la Catalunya Nord. Es tracta d’un cicle titulat “Mirem Català”. D’aquesta manera, el Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya impulsa la internacionalització del seu talent, començant en els propis Països Catalans, per continuar aquesta tasca per Europa i seguidament altres continents. Estan programades les pel·lícules La plaça del Diamant (1982) de Francesc Betriu, Tres dies amb la família (2009) de Mar Coll, Anita no perd el tren (2001) i La rossa del bar (1989) de Ventura Pons, i La banyera (1991) de Jesús Garay. El projecte és una coiniciativa de Cinemaginaire dirigit per François Boutonnet, els Municipis d’Elna amb el seu alcalde Nicolas Garcia. Tanmateix hi col·labora l’ajuntament d’Argelers, Catalan Films i la Filmoteca de Catalunya.

Produccions rodades al PAC

La sèrie televisiva Ermessenda produïda per TV3 i Ovideo i l’aclamat thriller de Jaume Balagueró Mientras duermes, produït per Castelao-Filmax, ambdues rodades als platós del Parc Audiovisual de Catalunya i altres localitzacions de la geografia catalana, han estat nominades als Premis Gaudí d’enguany. La primera producció, que tracta sobre la vida i les relacions familiars d’una de les dones més poderoses a Catalunya als segles X i XI, ha obtingut la nominació a millor pel·lícula de TV. La segona, thriller psicològic protagonitzat per Luis Tosar i Marta Etura, ha aconseguit 15 nominacions, entre elles a millor director i millor pel·lícula en llengua no catalana.

decine 27 ¦ febrer 2012

EL DOCSBARCELONA CELEBRA LA SEVA 15a EDICIÓ

Aquest any el Festival Internacional de Documentals es trasllada al cor de Barcelona. Del 31 de gener al 5 de febrer es presentaran fins a 26 projectes independents als cinemes Renoir Floridablanca i conferències i classes magistrals a l’auditori de La Pedrera. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà el Pitching Forum, que s’ha consolidat com un important mercat pel finançament i la difusió de la indústria documental. El portal online de cinema independent Filmin programarà les DocSessions, una retrospectiva amb documentals d’edicions anteriors que, a partir del 23 de gener, obrirà les seves finestres als usuaris durant un mes. La secció oficial del festival arrencarà amb iThemba -“esperança”-, intens retrat d’uns joves que a través de la música tracten de vèncer l’estigma de la incapacitat física a la caòtica Zimbabwe. “Finisterrae” reunirà les apostes que exploren nous llenguatges, la secció “DocsAﬀairs” fixarà l’atenció en el periodisme d’investigació, i a “Doc! Doc! Doc!” podrem ser testimonis de les propostes de les noves generacions. Els DocsBarcelona compta amb el suport financer del programa MEDIA de la Unió Europea i amb la col·laboració de MEDIA Antena Catalunya, que ha volgut participar activament durant tot el festival i el mercat.

Susana de la Sierra Morón, nova directora general de l’ICAA El Consell de Ministres ha nomenat Susana de la Sierra Morón nova directora general de l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisual (ICAA). Professora Titular de Dret Administratiu i Directora del Centre d’Estudis Europeus a la Universitat de Caste-

lla-La Manxa, de la Sierra substitueix Carlos Cuadros, al front de la institució des de l’octubre de 2010, quan Ignasi Guardans va ser destituït per l’ex ministra de Cultura Ángeles González-Sinde. La nova directora, en el seu estudi «Dret del cinema: administració cultural i de mercat», no rebutja les subvencions però és partidària de la inversió privada, “no només per qüestions d’eficiència econòmica, també perquè permet la realització artística lliure de condicionants polítics”. Alhora, proposa el model cinematogràfic britànic, “un sistema fiscal just i consistent”, com a exemple a seguir.

A la recepció, celebrada el passat 23 de gener al Palauet Albéniz de Barcelona, també van assistir els membres de la Junta Directiva i el President de l’Acadèmia, Joel Joan, que va recordar que “l’acte serveix per retre homenatge als veterans del nostre cinema”.

“Cinema català en projecció”, a La Pedrera

Dues produccions catalanes als Oscar

Chico & Rita i Midnight in Paris han estat nominades als Premis de l’Acadèmia de Hollywood. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha destacat que “aquesta és una altra manera d’estar presents al món, donant suport a projectes internacionals. Ens sentim orgullosos que aquestes dues apostes catalanes hagin arribat als Oscar”. Midnight in Paris, dirigida per Woody Allen i coproduïda per Jaume Roures (Mediapro), és candidata a les categories de millor pel·lícula, millor director, millor guió original i millor direcció artística. Chico & Rita, dirigida per Fernando Trueba i Javier Mariscal i coproduïda per TV3, optarà al premi a millor pellícula d’animació. Una d’aquestes estatuetes suposaria, de ben segur, una empenta sense precedents per a la indústria cinematogràfica catalana.

L’Obra Social de CatalunyaCaixa posa a l’abast del públic aquelles pel·lícules que no han tingut una difusió adequada. Durant aquest cicle, del 13 de febrer al 5 de març, es presentaran quatre propostes ben diferenciades com a mostra de la heterogeneïtat del nostre cinema. Catalunya über alles!, Premi Especial del Jurat i Premi del Jurat Jove al Festival de Màlaga, encapçalarà la programació, que comptarà també amb La vida sublime, de Daniel V. Villamediana, premiada als festivals de Gĳón i Locarno, i Caracremada, opera prima de Lluís Galter. Eva, de Kike Maíllo, tancarà la mostra. Tal com va passar a la primera edició, s’oferirà la possibilitat de dialogar amb els directors i els equips tècnics de les quatre pel·lícules.

Nous Membres d’Honor de l’Acadèmia

Premis Goya amb accent català

Les actrius Carme Contreras i Teresa Gimpera, el director i guionista Jordi Feliu, el fundador i director de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) Josep Maixenchs, i el col·leccionista i restaurador cinematogràfic Josep Maria Queraltó han estat escollits Membres d’Honor 2012 per la seva trajectòria i contribució al cinema català.

Tot fa pensar que la 26a edició dels Premis Goya esdevindrà un cara a cara entre Almodóvar (La piel que habito, 16 nominacions) i Enrique Urbizu (No habrá paz para los malvados, 14 nominacions). Ambdues lluitaran pel guardó a millor director i millor pel·lícula juntament amb Blackthorn, de Mateo Gil, i La voz dormida, de Benito Zambrano. Les 12 nominacions avalen també Eva, l’opera prima futurista del director barceloní Kike Maíllo. Quan van fer-se públiques les candidatures, Maíllo va voler subratllar el bon moment que viu la indústria cinematogràfica catalana. Salvador, El orfanato o Pa negre són exemples del reconeixement de crítics i acadèmics. Eva, produïda per Escándalo Films, amb la col·laboració de TVC i l’ICEC, és finalista del premi al millor guió original, millor actor protagonista (Daniel Brühl) i secundari (Lluís Homar), efectes especials i millor director novell, entre d’altres. Katmandú, un espejo en el cielo, coproduïda per Media Films (Herois), amb dues candidatures i Escuchando al juez Garzón, produïda i dirigida per Isabel Coixet i candidata al millor documental, completen l’elenc d’obres i artistes amb accent català que el pròxim 19 de febrer desembarcarà al Palau Municipal de Congressos de Madrid.

decine 27 ¦ febrer 2012

Actualitat

MEDIA, MEDIA Antena Catalunya i l’audiovisual català El programa MEDIA va néixer el gener de 1991 amb l’objectiu d’estimular el desenvolupament de la indústria audiovisual europea, millorar la competitivitat, i promoure la producció i la circulació d’obres audiovisuals europees. En total, s’han atorgat uns 1,78 mil milions d’euros durant els últims vint anys.

A més d’atendre els professionals catalans en el procés d’assessorament per a l’obtenció d’un ajut MEDIA, MEDIA Antena Catalunya publica trimestralment el seu butlletí informatiu, l’eMEDIACat, ofereix informació diària sobre les actualitats, convocatòries i notícies del món MEDIA al bloc i xarxes socials, és present a esdeveniments, i n’organitza. Aquest mes de febrer, MEDIA Antena Catalunya serà molt activa al DOCS BARCELONA (en el seu 15è aniversari), i en breu us podrem donar informació sobre altres activitats formatives, sessions i taules rodones que s’organitzaran amb la voluntat de fer més competitius els projectes catalans. El programa MEDIA actua al territori català via MEDIA Antena Catalunya des de 1991. Durant aquests vint anys el sector audiovisual català ha rebut de MEDIA més de

decine 27 ¦ febrer 2012

quaranta milions d’euros d’inversió directa en projectes. Les principals línies d’actuació del programa es basen en la formació per a professionals, en el desenvolupament de projectes, en la distribució i exhibició, i en la promoció a festivals i mercats. Juntament amb línies de suport financer, els projectes pilot i MEDIA MUNDUS ofereixen un ampli ventall per a tot tipus de projectes (sèries, TV movies, cinema, vídeo sota demanda...) i gèneres (animació, ficció, documentals, interactius,...). MEDIA inverteix anualment un mínim de 19 milions d’euros en el desenvolupament de més de 400 projectes arreu de 32 països. Aquests projectes els duen a terme empreses de producció europees independents que treballen en un projecte únic, en un paquet de projectes (de tres a cinc) o en una obra interactiva. MEDIA és al costat

de productors catalans com Imira, Filmax, Massa D’or, Polar Star, Media 3.14, Edebé i un llarg etcètera. Un dels objectius de MEDIA és fomentar l’àmplia circulació d’obres audiovisuals europees. L’ajut a la distribució va a productors, distribuïdors, agents de vendes internacionals i exhibidors. Dins dels ajuts a la distribució trobem el suport automàtic i selectiu, l’ajut als agents de vendes, el de vídeo sota demanda, el de difusió a televisió, i el de digitalització de sales de cinemes. DeAPlaneta, Filmin o Shortz! són exemples de distribució europea a Catalunya. La tercera gran línia d’ajuts a Catalunya és la de promoció, festivals i ajut als mercats. MEDIA és un dels finançadors d’esdeveniments tan importants com el Festival de Sitges, Mecal, DocsBarcelona, L’Alternativa o Medimed. Unint totes aquestes línies amb les de suport al finançament (com l’i2i), projectes pilot i MEDIA MUNDUS, es pot afirmar que el programa MEDIA és a totes les fases del negoci audiovisual. MEDIA també és present a la xarxa de cinemes EUROPA CINEMAS i a la Societat de Garantia Recíproca pel Sector Audiovisual (Audiovisual SGR). MEDIA és un programa europeu molt vinculat a les empreses culturals que afavoreix la creació de llocs de treball i el creixement del PIB d’aquells països on actua. El programa MEDIA es convertirà en EUROPA CREATIVA a partir del 2014 i fins el proper 2020. Fins llavors, per saber-ne més i estar al dia del món MEDIA us convidem a seguir-nos a les nostres xarxes socials: www.facebook.com/antenamediacat i www.twitter.com/mediabcn. Helena Moreno Directora de Media Antena Catalunya

& MEDIA ANTENA CATALUNYA

The Doc Business Game Taula rodona amb una selecció de ponents internacionals i de primera classe per parlar obertament de les regles internacionals de la distribució i els avantatges d’una bona estratègia de distribució i de negoci. Amb la presència de POV/PBS, EDN, el Danish Film Institute, ZDF-Arte Alemanya, Autlook Film Sales (Àustria), MEDIA Antena Catalunya i Filmin. Dijous 2 de febrer, 19:00h :: Auditori de la Pedrera - CatalunyaCaixa

DocsBarcelona Pitching Forum

Aquest any, el DocsBarcelona celebra la seva 15a edició. I ho fa amb el suport financer del programa MEDIA de la Unió Europea, i també amb la col·laboració de MEDIA Antena Catalunya, que ha volgut participar activament durant tot el festival i el mercat. Segueix tota l’actualitat MEDIA a Catalunya en el nostre bloc, i fes-te seguidor de MEDIA Antena Catalunya a les xarxes socials!

Presència de la directora de MEDIA Antena Catalunya, Helena Moreno, a Fila Zero, disponible per a consultes sobre el programa MEDIA Dijous 2 i divendres 3 de febrer :: CCCB.

Estand MEDIA Antena Catalunya al CCCB Informació sobre el programa MEDIA a Catalunya. Dijous 2 i divendres 3 de febrer, de 9:30h a 14:30h :: Hall del CCCB.

Projectes MEDIA al DocsBarcelona Rough Cut Screenings: Gabor (Minimal Films) Pitching Forum: Ballad of a Ghost Town (Pang Produksjoner & Stefilm International) No land’s Song (Torero Film, Hangfarn & Ufer Film i Chaz Prod.) The Special Need (Film On-Production & Deatil Film)

media_antena.cultura@gencat.cat www.antenamediacat.eu http://www.antenamediacat.eu/blog http://ec.europa.eu/media Follow us on: