Decine 30

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 30 - setembre - octubre 2012 - 3€

Lo imposible

EL TSUNAMI DE J.A. BAYONA

A ROMA AMB AMOR WOODY ALLEN EN VERSIÓ ITALIANA AIDA FOLCH AL DESCOBERT A ‘EL ARTISTA Y LA MODELO’ DOSSIER CESC GAY EL CINEMA DE LES COSES QUE (NO) ENS PASSEN BANDES SONORES EL TÀNDEM TIM BURTON-DANNY ELFMAN

Sumari

EDITORIAL 05 L'alternativa catalana LA IMATGE 06 Menú degustació

DOSSIER 32 Cesc Gay

PORTADA 08 Lo imposible 10 Entrevista a J.A. Bayona

ACADÈMIA 36 Festa d'estiu del cinema català

ESTRENA 14 A Roma con amor 15 Blancanieves 16 Las aventuras de Tadeo Jones

TV EN SÈRIE 38 Homeland RODATGE 40 Somos gente honrada, BCN3D 41 Polseres vermelles, 2a temporada

PERFIL 17 Judith Colell

LA CASA DEL CINE 42 El irlandés, The Deep Blue Sea 43 Mr. Nice

BANDES SONORES 18 Danny Elfman DE FORA 22 Prometheus

TAQUILLA 44 La taquilla tenia ganes de Mario Casas

EN PRIVAT 24 Aida Folch

CINEMA A CASA 46 Novetats en DVD

A FONS 28 Companys de viatge, coproduir a Catalunya

10

ACTUALITAT 48 Notícies breus

24

32 decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

3

Facultat de Comunicació Blanquerna-URL Graus

Màsters URL

· Periodisme · Cinema i televisió · Publicitat i Relacions Publiques · Relacions Internacionals

· Direcció de cinema i televisió · Producció i gestió de l’empresa audiovisual

Postgraus URL

· Ficció en cinema i televisió.

Producció i realització · Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó) · Estratègia i creativitat publicitàries · Comunicació política i social · Producció i Comunicació Cultural · Direcció d’art en publicitat

· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències · Publicitat digital · Comunicació aplicada a multimèdia

Doctorat · Estudis Avançats de Comunicació

Màsters universitaris

c. Valldonzella, 23.

08001 Barcelona Tel. 93 253 31 08 infofcc@blanquerna.url.edu

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé

L’ALTERNATIVA CATALANA

DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus, Carles Perelló COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Laura Duran, Adrià Guxens, Marc Fàbregas, Esther Fernández, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Jordi Roigé, editor En ple debat sobre el nou model de finançament del cinema, el govern espanyol ha irromput amb un míssil totalment inesperat: apujar l’IVA del 8% al 21%. Aquesta mesura, que afecta la resta d’espectacles menys els esports, ha agafat tothom per sorpresa per la contundència i exageració de la proposta. A banda d’anàlisis de caire macroeconòmic, el món de les indústries culturals ha corregut a posicionar-se i entrar al debat amb reflexions i propostes.

Primerament, molts agents entenen que la mesura del govern Rajoy té un component ideològic profund, més enllà d’unes necessitats recaptatòries evidents. Que els hotels de luxe o el futbol tinguin un IVA més reduït que el cinema, el teatre o la música en viu és considerat com una declaració d’hostilitat. Hi ha qui vincula aquell famós “no a la guerra” que la gent del cinema espanyol va capitanejar contra el govern d’Aznar amb el nou IVA del 21%. Una revenja en forma d’impost.

També es dubta que aquest increment tingui els efectes que persegueix. La caiguda lògica del consum i del marge industrial de les empreses farà que en conjunt es recapti menys: hi haurà menys espectadors i s’incrementarà l’atur al sector.

La comparativa amb Europa també és contundent. El Regne Unit manté un IVA al cinema elevat, del 20%. Però Itàlia, del 10%, i França i Alemanya, del 7%.

UNA OPORTUNITAT PER CATALUNYA

Cevagraf SCCL DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones EDITA

Carrer Arquitecte Sert, 29 - 08005 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’APPEC, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

A la llum d’aquesta nova realitat, els productors catalans han fet un seguit de propostes a l’administració que permeti frenar l’impacte del nou IVA i aportar recursos nous a la indústria. Seguint el model francès, s’ha proposat al conseller de cultura, Ferran Mascarell, que s’apliqui el “cèntim cinematogràfic”. En concret es planteja que per cada entrada de cinema venuda, es destinin 40 cèntims a la indústria per assegurar les noves produccions. A Catalunya es venen a l’any 20 milions d’entrades de cinema. Això significaria una aportació de 8 milions d’euros, generada pel propi sector, i un gran estalvi per a l’administració. Aquest instrument té, a més, la bondat que l’èxit del cinema nordamericà també és beneficiós per a la indústria del país.

En paral·lel, s’ha traslladat a responsables de l’administració catalana que analitzin quin encaix tindria un IVA cultural en el nou model plantejat al Pacte Fiscal. Si Catalunya lluita per tenir una hisenda pròpia, els partits polítics catalans que hi donen suport tenen una gran oportunitat per sumar-hi el gruix de les indústries culturals. La proposta d’un IVA reduït del 4% per a tots els productes culturals seria una mostra evident que el Pacte Fiscal és un instrument a favor de la cultura i, per tant, del país.

No considerem que el govern central faci marxa enrere amb l’augment de l’IVA. Tampoc confiem que, donada la precarietat pressupostària, les anunciades noves desgravacions fiscals i mesures a favor del mecenatge signifiquin un estímul significatiu per al cinema. Es quedaran a mig camí. En canvi, Catalunya té una oportunitat per obrir un nou front i liderar novament una nova manera de fer cinema a tot l’estat, i ser pol d’atracció. Això és, incorporar el cèntim cinematogràfic i liderar la causa de l’IVA cultural en el marc de Pacte Fiscal.

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

5

La imatge

Menú degustació “UNA NIT QUE FARÀ DE CATALITZADOR DE TOTS ELS PERSONATGES I, A TRAVÉS DE LA GASTRONOMIA, L’ESPAI I L’EXPERIÈNCIA MEDITERRÀNIA, ACABARAN PREGUNTANT-SE QUÈ HAN FET MALAMENT O BÉ A LES SEVES VIDES.” Roger Gual, director

6

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

decine 30 ÂŚ setembre - octubre 2012

7

Portada

LO IMPOSIBLE

Alba Laguna

Ja fa cinc anys d’El d’El orfanato, orfanato, el conte de terror d’un graduat de l’ESCAC, Juan Antonio Bayona, que va significar un èxit rotund de taquilla, una pluja de premis i el trampolí d’una prometedora carrera cinematogràfica.

Gairebé des de llavors, el director barceloní ha estat donant forma a un projecte de grans dimensions, Lo imposible, imposible, que arriba a la gran pantalla l’11 d’octubre després de visitar els festivals de Sant Sebastià i Toronto.

8

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

Un tsunami

d’emocions reals

Ambientada al tsunami que l’any 2004 va arrasar les costes de Tailàndia, el film explica les vivències reals d’una família que va patir la tragèdia durant les seves vacances al país asiàtic. Un repartiment internacional de luxe format per Ewan McGregor, Naomi Watts, Marta Etura, Geraldine Chaplin i Tom Holland, i uns efectes especials de gran impacte fan que Lo imposible sigui un dels films més esperats de l’any.

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

9

Portada

Per què el tsunami de Tailàndia?

Tinc la sensació que jo no he escollit aquesta història. Vaig trobar-me amb ella i va ser com una bufetada. Em va impactar molt. Primer va ser el meu interès per la història, saber per què m’atreia tant i després vaig tenir la necessitat de fer la pel·lícula.

que es van descartar va ser l’aigua digital i aquesta decisió ens va complicar moltíssim la feina perquè havíem de reproduir el tsunami fent-ne un de veritat. Va ser tot un repte, però el resultat en pantalla és el que volíem. Quan veus la pel·lícula no tens la sensació d’estar veient un show d’efectes especials.

Com vas conèixer la història?

Me la va explicar la Belén Atienza, la productora de la pel·lícula, que l’havia escoltat a un programa de ràdio. És una història que toca ressorts molt primaris, té un tipus d’emoció molt brutal i molt dura. La Belén s’emocionava i jo també, i això et dóna certa autoritat per explicar la història, perquè hi havia alguna cosa que transcendia el fet del tsunami i parlava de nosaltres mateixos.

On es va rodar el tsunami?

A Ciudad de la Luz (Alacant) la part més tècnica. Després una part molt complexa de recrear la devastació es va rodar a Tailàndia i es va postproduir a Barcelona i Madrid. El rodatge es va allargar durant un any, un total de 25 setmanes. Va ser un rodatge atípic, però també és un projecte atípic. Investigàvem com es feien les coses mentre rodàvem.

De seguida et vas adonar que per portar aquests fets al cinema calia una superproducció. Com es posa en marxa un projecte de tanta envergadura?

Teníem una relació molt bona amb Telecinco Cinema des d’El orfanato i sempre van estar interessats en el meu següent projecte. Quan els vaig explicar aquesta història, era evident que estava molt impactat. Van deixar-nos un any per desenvolupar el projecte i veure realment si tenia sentit fer la pel·lícula o no. Però des del principi van dir que si es feia una pel·lícula sobre aquells fets, s’havia de veure tot, no es podia amagar res. D’això ja fa gairebé quatre anys i en aquell moment el mercat ja va acceptar el film d’una manera immediata. Vam sortir amb un guió acabat als mercats i el vam vendre a tot el món abans de rodar-lo. Un cop arribats aquí ja va ser molt més fàcil trobar el finançament.

La pel·lícula és un gir de 180 graus respecte El orfanato... És un gir genèric, sí, però temàticament crec que són dues pel·lícules que estan molt properes. Fins i tot diria, i ho hem comentat amb el Sergio G. Sánchez, guionista, que el final és pràcticament el revers l’una de l’altra. En el fons, els temes són els mateixos perquè m’he deixat portar d’una manera instintiva pel projecte.

Com arribes a convèncer Ewan McGregor i Naomi Watts?

Buscava actors que poguessin recolzar el projecte a nivell financer, és a dir, que ens permetessin aconseguir els diners, però volia evitar aquells que donessin una imatge massa obvia d’estrella de

10

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

Naomi Watts i Ewan McGregor van embarcar-se en el projecte una mica a cegues

Hollywood. Volia gent més propera i tant la Naomi com l’Ewan van ser les meves primeres opcions. Va ser molt fàcil convèncer-los perquè el guió els agradava molt a tots dos i els agrada El orfanato. Quan ens vam reunir amb ells van veure el nostre entusiasme i van decidir embarcar-s’hi una mica a cegues perquè en aquell moment, independentment que trobéssim els diners, ningú sabia molt bé com fer la pel·lícula.

Els efectes especials són espectaculars i molt avançats tècnicament. Com ho vareu plantejar?

Com que no teníem el pressupost d’una superproducció nord-americana, sinó el pressupost d’una superproducció espanyola (30 milions d’euros), això ho suplíem amb temps. A mi m’agrada treballar molt poc a poc. Havíem de rodar i, a la vegada, “esbrinar” com es rodava una pel·lícula així. Anàvem rodant i aturant-nos per preparar el que venia després. Sobre els efectes, evidentment en té moltíssims, però no considero que sigui una pel·lícula d’efectes especials.

La meva intenció era que la gent no percebi que està veient efectes especials, precisament perquè s’està narrant una història real. Una de les primeres opcions

Suposo que va ser emocionant rodar aquesta història real als mateixos llocs on va passar...

Sí, ajudava molt ser allà i comptar amb la gent que ho va viure perquè era un record constant del que havia passat. El material que teníem entre mans era molt delicat i sempre vam notar molt d’afecte en la gent amb la que ens vam entrevistar. Estaven molt oberts a participar. Els tailandesos estaven contents que es fes la pel·lícula, mai vam trobar cap reticència per part seva. Crec que hem fet una pel·lícula molt respectuosa i, tot i que estigui centrada en una família, el que explica és tot el que envoltava aquella família.

Has tingut contacte amb aquesta família?

Sí, des del principi. De fet, el guió està treballat molt de prop amb la mare real.

Es preveu una explosió mediàtica de cara a l’estrena. Com ho vius?

Tinc moltes ganes d’ensenyar la pel·lícula.

Porto molt de temps fent-la i és el moment de deixar-la anar sola. A més és un bon moment, ara que s’està qüestionant el cinema que es fa aquí, hem de dir a la gent que la crisi és econòmica però no de talent. Que aquí es pot fer qualsevol tipus de cinema.

La pel·lícula és una de les grans superproduccions del cinema estatal i tu has dit: “Estic ansiós per mostrar al públic que aquí es pot fer Lo imposible i molt més”.

Em refereixo a que no totes les pellícules han de ser com aquesta, però tenim els equips, els tècnics i els actors a la mateixa alçada de qualsevol cinematografia del món.

J.A. Bayona “M’he deixat portar instintivament per aquesta història”

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

11

Duputaci贸 Barcelona

o i 麓 c c e j o Pr . t n e l a t de

Creus que cal fer un cinema més ambiciós aquí?

Jo crec que el que s’ha de fer és cinema.

De vegades tenim la sensació que es fan massa pel·lícules, però crec que és necessari fer-ne moltes perquè en surten de bones. Això passa a tot arreu. Crec que en el que ens hem d’esforçar és en donar el millor perquè les pel·lícules trobin un públic que estigui realment satisfet amb el que fem.

Què vols transmetre al públic amb aquesta història?

El que m’agrada molt de la pel·lícula és que ni pretén alliçonar ni és tancada. És una pel·lícula molt oberta a que cadascú s’hi projecti i hi vegi reflectits els seus fantasmes, les seves il·lusions... És molt participativa. M’agrada posar tots els ingredients damunt la taula perquè cadascú la interpreti a la seva manera i, fins i tot, la interpreti d’una manera diferent ara que quan la vegi d’aquí a deu anys.

El orfanato ja és un clàssic del cinema de terror fet aquí i va ser la teva primera pellícula. Com es viu un èxit tan sobtat?

Va ser avassallador, aclaparador. No érem molt conscients realment del que

ens estava passant en aquell moment. Jo recordo estar assegut a la gala dels Goya i veure el presentador amb un Goya gegant al darrere i pensar: “Ah, és clar, és que estic als Goya”. No tenia temps de pair-ho.

El que em fa més feliç és que han passat els anys i continua havent-hi molt d’afecte per aquesta pel·lícula. Si vaig a fora, és una pel·lícula que m’obre les portes molt fàcilment.

Hem de dir a la gent que la crisi és econòmica però no de talent

Et van oferir treballar a Hollywood.

Va ser molt afalagador. M’han arribat molts projectes des de llavors i sempre està bé que et truquin perquè admirin el teu talent. És possible que algun dia faci

una pel·lícula a Hollywood, però mentre pugui seguir rodant aquí amb la gent amb qui treballo normalment, estic molt a gust. Si surt algun projecte interessant allà, intentaré o emportar-me el màxim de gent possible o que vinguin els americans aquí.

Vas començar fent videoclips i aquest mateix any vas dirigir-ne un pel grup britànic Keane. Què t’aporten?

Hi ha una part molt lúdica que m’agrada molt dels videoclips. Una part molt immediata, d’estar molt en contacte amb la gent. M’agrada de tant en tant donar-me aquest plaer, però realment és molt dur fer videoclips. La indústria musical està molt malament, això es reflecteix molt en els pressupostos i cada vegada és més difícil fer un producte amb el què el grup estigui content i satisfet amb pocs mitjans.

Ja penses en el següent projecte?

Aquesta pel·lícula encara em té, gairebé quatre anys després, totalment ocupat.

Cada dia segueixo treballant-t’hi. Ara mateix no em queda espai al cervell per pensar en res més, tot i que tinc algunes idees i sobre alguna d’elles s’està treballant. ■

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

13

Estrena

Producció catalana

A Roma amb amor Després de Barcelona, Londres i París, Woody Allen completa la seva passejada per Europa a Roma. El film, una nova producció de la catalana Mediapro, és una comèdia romàntica protagonitzada pel mateix Allen, amb quatre històries ambientades a la ciutat eterna i amb els rostres d’Alec Baldwin, Penélope Cruz o Roberto Benigni.

Els joves Ellen Page ((Juno) i Jesse Eisenberg (La La red social social), nous fitxatges de l’univers allenià

L’última i sempre esperada pel·lícula del cineasta novaiorquès és un film coral que es desenvolupa a través de quatre trames.

A la primera, un matrimoni nord-americà (Woody Allen i Judy Davis) viatja a Itàlia per a conèixer la família del promès de la seva filla. A la segona, un empresari italià (Roberto Benigni) és confós amb una estrella de cine. La tercera està protagonitzada per un arquitecte californià (Alec Baldwin), que visita Roma amb els seus amics, i a la quarta uns recent casats (Alessandro Tiberi i Alessandra Mastronardi) es perden a la ciutat. També hi apareixen dos dels actors joves de moda, Jesse Eisenberg i Ellen Page.

L’italià Roberto Beningni, director i actor de La vida es bella, va afirmar durant la preestrena a Roma que “rodar amb Woody Allen és com tocar el piano davant de Mozart”. El film també és una demostració de la bona sintonia entre el veterà director i el productor català Jaume Roures, responsable de tirar endavant les anteriors Vicky Cristina Barcelona, Coneixeràs l’home dels teus somnis i Midnight in Paris.

14

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

A Roma amb amor significa el retorn d’Allen a la interpretació, donant vida a un director d’òpera, després de sis anys dedicat exclusivament a tasques de direcció. L’última vegada que se’l va poder veure actuar va ser a Scoop, on compartia plans amb Scarlett Johansson i Hugh Jackman. Després d’aquesta pel·lícula, Allen, de 76 anys, ja prepara el seu retorn a Nova York amb una cinta que encara no té títol però inclourà en el seu repartiment els noms de Cate Blanchett, Bradley Cooper, Sally Hawkins o Alec Baldwin.

Títol original ¦ To Rome With Love Direcció ¦ Woody Allen Gènere ¦ Comèdia romàntica Producció ¦ Mediapro, Gravier Productions, Medusa Film Repartiment ¦ Woody Allen, Alec Baldwin, Roberto Benigni, Penélope Cruz, Judy Davis, Jesse Eisenberg Estrena ¦ 21 de setembre

Producció catalana

Blancanieves Pablo Berger (Torremolinos 73) adapta el popular conte infantil dels germans Grimm i el trasllada al sud d’Espanya durant els anys 20. En blanc i negre i sense diàlegs, aquest melodrama gòtic coproduït per l’empresa catalana Arcadia Motion Pictures està protagonitzat per Maribel Verdú en el paper de la malvada madrastra.

Els nans d’aquesta versió de la Blancaneus són una colla de nans-toreros

Aquest any, Blancaneus i els set nans ha estat sens dubte un fenomen cinematogràfic. Amb la versió de Pablo Berger ja són tres les adaptacions de la coneguda història que s’han portat a la gran pantalla. Julia Roberts, Charlize Theron, i ara Maribel Verdú han posat rostre a la dolenta de la pel·lícula. En la versió autòctona, es va realitzar un càsting exhaustiu per a trobar la Blancaneus més adient. Macarena García i Sofía Oria interpreten la protagonista en dues edats diferents. Al film, Blancanieves és Carmen, una bonica jove amb una infantesa turmentada per la seva terrible madrastra, Encarna. Fugint del seu passat, Carmen emprendrà un viatge apassionant acompanyada pels seus nous amics, una colla de nans-toreros, i la música omnipresent d’Alfonso de Vilallonga recreant l’atmosfera del cinema mut, que torna a estar més vigent que mai després de l’èxit de The Artist.

El seu director defineix aquesta peculiar visió del conte com un “homenatge al cinema, una experiència sensorial,un viatge en el temps...”. El film es va rodar, entre altres localitzacions com

Sevilla o Madrid, a un bon nombre de municipis catalans com Barcelona, Mataró, Sant Esteve Sesrovires, Vilanova i la Geltrú o La Cellera de Ter. Reconeguts actors com Ángela Molina, Pere Ponce, Josep Maria Pou o Daniel Giménez Cacho acompanyen les dues protagonistes.

Direcció ¦ Pablo Berger Gènere ¦ Melodrama Producció ¦ Arcadia Motion Pictures, Noodles Production, Nix Films, Sisifo Films, The Kraken Films, Arte France Cinéma Repartiment ¦ Maribel Verdú, Ángela Molina, Macarena García, Daniel Giménez Cacho, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Sofía Oria Estrena ¦ 28 de setembre decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

15

Estrena

Producció catalana

Les aventures de Tadeo Jones El personatge de Tadeo Jones, un Indiana Jones ibèric, neix a partir d’un curtmetratge l’any 2003. L’èxit d’aquella primera peça va motivar la realització d’una segona part i el desenvolupament d’un film. Ara aquest paleta aficionat a l’arqueologia arriba als cinemes en format 3D per a divertir petits i grans.

Tadeo Jones és un paleta que somia amb ser com Indiana Jones i descobrir grans tresors

Després d’una confusió fortuïta en Tadeo, un paleta somiatruites, serà pres per un famós arqueòleg i enviat a una expedició al Perú. Amb l’ajut del seu gos fidel, en Jeff, una professora intrèpida i bonica, un lloro mut però espavilat i un peculiar guia peruà, intentaran salvar Paititi, la mítica ciutat perduda dels inques, d’una malvada corporació de caça-tresors. El seu director, Enrique Gato, va guanyar dos premis Goya els anys 2006 i 2008 pels seus anterior curtmetratges de Tadeo Jones. Per a la pel·lícula, es va comptar amb un equip de més de 200 persones durant 48 mesos de producció amb 50 localitzacions diferents. Gairebé 15 milions d’arxius informàtics generats en format 3D estereoscòpic van ser necessaris per donar vida a aquesta història. La versió castellana de la pel·lícula compta amb les veus dels populars actors José Mota i Michelle Jenner.

Les aventures de Tadeo Jones és la primera producció d’animació de Telecinco Cinema (Lo imposible, No habrá paz para los malvados, Celda 211, Ágora, El laberinto del fauno, El orfanato),

16

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

juntament amb El Toro Pictures (Lope), Ikiru Films (Promoción fantasma, Biutiful), Lightbox Entertainment (guanyadors de tres Goya al millor curt d’animació) i Telefónica Producciones (En fuera de juego, Bruc), amb la participació d’Intereconomía. Es tracta d’un film amb vocació internacional que ja ha venut els drets de distribució a més de 24 països d’arreu del món, incloent-hi els principals mercats europeus i llatinoamericans, l’Índia, Rússia o Xina.

Direcció ¦ Enrique Gato Gènere ¦ Animació Producció ¦ ElToro Pictures, Ikiru Films, Lightbox Entertainment, Telecinco Cinema, Telefónica Producciones Estrena ¦ 31 d’agost

Perfil

Judith Colell

Conxita Casanovas Judith Colell és una capsa de sorpreses. Encara que el seu aspecte no la delati, és una entusiasta del gènere, ideal per ser membre del jurat al Festival de Sitges i de fet, explica que de petita volia ser actriu de terror. Mitòmana de directors, afirma rotunda que fa cinema per David Cronenberg, un autor que l’ha guiada des d’adolescent i que li ha enganxat la preocupació per l’horror interior.

La Judith, que potser sense ser-ne massa conscient, ha estat molt precoç en tot, als setze anys ja treballava en una pel·lícula d’Antoni Ribas. Admiradora del talent, tal com ella es defineix, no amaga la seva debilitat per Agustí Villaronga, un realitzador amb qui té una gran amistat. Als divuit anys, el destí li va canviar la vida posant-li davant un altre director que és fonamental en la seva biografia. Col·laborar amb Jordi Cadena a És quan dormo que hi veig clar la va portar a iniciar un projecte, no només de feina, sinó de vida, junts.

Llicenciada en Història de l’Art, Judith Colell, amb una etapa a destacar com a estudiant als Estats Units, és per sobre de moltes altres virtuts que té, una gran treballadora i una gran aprofitadora del temps que es desdobla per atendre casa, fills i tasques d’oficina. És ambiciosa però no suporta la competitivitat. La seva inquietud i afany de millorar coses l’han portat a tenir un paper destacat en juntes directives com la del Col·legi de Directors de Cinema aquí a Catalunya i actualment, a l’Acadèmia espanyola de Cinema de la que és vicepresidenta. Defensa molt bé allò en el que creu i sap motivar i engrescar. La docència (dóna classes de guió en vàries universitats catalanes) és una altra de les múltiples ocupacions d’aquesta directora superactiva que ha estat fundadora de CIMA, l’associació que belluga els interessos de les dones cineastes.

Des del principi hem tingut una gran sintonia amb Judith Colell.

Recordo com si fos avui, a finals dels anys noranta, que ens vam conèixer a la presentació d’El domini dels sentits, una pel.

“Defensa molt bé allò en el que creu i sap motivar i engrescar”

lícula produïda per un cofoi Carles Benpar que posava en òrbita i de cop a cinc noves joves directores. Les seves pel·lícules posteriors, Nosotras o 53 días de invierno, van palesar la sensibilitat i competència d’aquesta realitzadora amb gran capacitat de gestió i lideratge. Elisa K, feta conjuntament amb Jordi Cadena i guardonada amb el gran premi del jurat al Festival de Sant Sebastià, suposa un nou pas endavant en la carrera d’aquesta gran coneixedora de l’ofici del cinema, una enamorada de la seva professió que ha treballat com hostessa al Festival de Barcelona, ha estat script, ajudant de direcció i més coses sempre relacionades amb el setè art.

Amb el seu serrell característic, Judith Colell té una part de coqueteria femenina que la fa tenir especial cura de la roba que vesteix en els actes als que assisteix, Goyas i Gaudís, donant sempre prioritat a les firmes de casa nostra, però sense oblidar mai la part que l’ajuda a tirar endavant amb notable autoritat i a trencar amb la imatge de la nena mona i joveneta. És batalladora fins al punt que en una de les productores amb les que ha treballat li han tret el sobrenom d’”Apisonadora”. Apassionada i tossuda, no suporta les injustícies. Ara està en etapa d’intentar controlar la ira. Una mica de budisme, diu ella que li convindria, amb aquest punt de picardia que la fa divertida, tot i que és, en essència, una persona seriosa, de la que te’n pots refiar.

Judith Colell és sens dubte un dels grans valors que tenim dins el cinema català. ■

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

17

Bandes sonores

Danny Elfman

el peix gros de Tim Burton Adrià Guxens

El món de l’art és complex i hi ha tantes maneres d’interpretar-lo com persones al món.

Segurament és per aquest motiu que molts directors de cinema intenten trobar algú amb qui comparteixin la seva visió artística. El cas de Tim Burton és especialment paradigmàtic perquè no s’ha acontentat amb només un soci, sinó que s’ha envoltat de tot un equip extraordinari, dins del qual destaca el compositor Danny Elfman. I precisament el tàndem Burton–Elfman ha estat un dels més fructífers de la història del cinema sobrepassant ja els vint-i-cinc anys d’una col·laboració gairebé ininterrompuda. És evident que Tim Burton té ben clar que Danny Elfman és el seu home, ja que tal com ell mateix va dir: “Gairebé ni parlem de la música de les meves pel·lícules; els dos tenim la mateixa línia de pensament”.

Frankenweenie és el nou film de Tim Burton, que s’estrena el 19 d’octubre

18

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

Danny Elfman s’ha convertit en un dels compositors de bandes sonores més admirats

De casos de cooperació entre directors i compositors en tenim a cabassos: des de John Williams i Steven Spielberg a James Horner i James Cameron, passant per Danny Elfman i Tim Burton, que aquest octubre assoliran la que serà la seva quinzena col·laboració amb la imminent estrena de Frankenweenie, un remake del seu primer curtmetratge, filmat l’any 1984, que homenatjava el famós Frankenstein de Mary Shelley. Frankenweenie explica la història d’un jove científic, en Víctor, que aconsegueix ressuscitar el seu gos mort, fet que originarà tot un seguit de conseqüències monstruoses.

Amb la participació d’actors també concurrents en l’obra de Burton, entre els quals destaca Winona Ryder, el llargmetratge aconseguirà una fita històrica: ser la primera pel·lícula en blanc i negre filmada amb la tècnica stop-motion que es projecti en IMAX 3-D. Com és habitual, doncs, Danny Elfman hi posarà la música, però per entendre el perquè de la bona relació entre Burton i el seu recurrent compositor cal traslladar-se més d’un quart de segle enrere.

Una relació incipient Al darrere d’una música tan singular com la de Danny Elfman no hi podíem trobar una persona corrent. I és que Elfman no és un compositor gens tradicional. Nascut en el si d’una família d’artistes, va instruir-se de manera autodidacta després d’haver assistit a unes poques classes de música. El talent faria la resta, ja que als vint-i-sis anys va entrar a formar part de la banda Oingo Boingo, que acabaria liderant. Però un bon dia de l’any 1985 un jove director de cinema anomenat Tim Burton va confessar-li que era un gran fan del seu grup i va demanar-li si podria ser el compositor de la banda sonora d’un film que s’havia de dir Pee-wee’s Big Adventure (1985). Elfman no sabia si la seva manca de formació musical seria un gran handicap a l’hora de participar en aquell projecte, però finalment va acceptar l’encàrrec.

Tot i que en aquell moment no ho sabia, amb aquella col·laboració havia posat el primer peu en la que seria una brillant carrera com a compositor de bandes sonores.

Burton i Elfman no van trigar a adonar-se que compartien molt més que haver nascut

a l’estat de Califòrnia; es complementaven l’un a l’altre. I aquella simbiosi artística generaria l’atmosfera ideal que precisaven els films de Burton: un ambient gòtic, a vegades tenebrós, a vegades melancòlic, i altres cops, simplement, diferent al cànon musical de l’època. Entusiasmats, doncs, amb els resultats de Pee-wee’s Big Adventure, van decidir posar fil a l’agulla per tirar endavant un nou projecte plegats: Beetlejuice (1988).

Com és lògic després d’un èxit tan sonat, ni Burton, ni Elfman, ni els productors de Beetlejuice esperaven obtenir grans beneficis amb el nou llargmetratge. Segurament aquest és el motiu pel qual la música del film està feta més sui generis que la seva predecessora, i aconsegueix com a resultat una banda sonora molt singular, plena de canvis i de matisos, que va contribuir a repetir l’èxit que havia viscut amb Burton feia només tres anys.

El tàndem que havien constituït funcionava perfectament i aquella nova onada d’elogis per part de la crítica n’era la prova.

Havia arribat el moment de proposar-se nous reptes. Havien de fer un pas endavant i projectar-se ja no només als Estats Units, sinó al món sencer.

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

19

Bandes sonores

El salt a l’èxit Batman (1990) va ser la primera superproducció que Hollywood va encomanar a Burton, una gran oportunitat que ni ell ni Elfman podien desaprofitar, menys encara sabent que hi havia una basta legió de seguidors de l’heroi de Gotham City que esperaven amb ànsies el llargmetratge.

La pel·lícula, però, no va pas decebre i el tema principal del film es va convertir en un símbol per a molts. No era d’estranyar que repetissin amb la seqüela Batman Returns (1992).

La música d’aquesta darrera pel·lícula, però, va quedar en un segon pla després de la reeixida Edward Scissorhands (1991), que s’ha erigit com una de les obres mestres de Burton i, per descomptat, també d’Elfman. La seva música, aquí, ha estat tan aclamada i s’ha fet tan coneguda que ja s’ha utilitzat en diversos anuncis, el més recent dels quals, el de la loteria del passat Nadal de 2011.

I parlant del Nadal no podia faltar comentar una de les pel·lícules més personals de Tim Burton: The Nightmare Before Christmas (1993). Aquest és possiblement el film que va portar més feina a Danny Efman, ja que a part de la música incidental (música

d’ambient) va haver de compondre les diferents cançons dels personatges, escriure la lletra –a quatre mans amb Burton– i fins i tot va posar la veu al conegut Jack Skellington. Com a resultat, la cançó ‘This is Haloween’ no va trigar a convertir-se en un clàssic modern.

Tot i així, alguna cosa va passar entre Burton i Elfman durant la producció de la pellícula protagonitzada per Jack Skellington, ja que la música del seu següent film, Ed Wood (1994), la va posar Howard Shore (The Lord of the Rings). Afortunadament, el conflicte es va resoldre i Elfman va tornar de nou al costat de Burton, aquesta vegada per quedar-s’hi.

Les següents col·laboracions del duo Elfman-Burton, però, no van tenir el resultat esperat, ja que la música dels films Mars Attacks! (1996), Sleepy Hollow (1999) i Planet of the Apes (2001) va ser, en certa manera, discreta i exempta de l’originalitat que havia caracteritzat l’obra d’Elfman en temps passats. De finals de la dècada dels noranta i el principi de la següent, destaca la música de Good Will Hunting (1997), que li va fer guanyar una nominació a l’Oscar, i Spiderman (2002). La mala ratxa d’Elfman va acabar amb el canvi de mil·lenni; encara havia de fer molta bona música.

Ewan McGregor a Big Fish, un dels grans èxits de Tim Burton

20

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

Vampirs, Oompa Loompa i altres bèsties Danny Elfman va remuntar la seva carrera amb la pel·lícula Big Fish (2003), que també li va valer una nominació als Premis de l’Acadèmia. En general, els films de Tim Burton solen donar més importància a l’ambient, l’escenografia i la caracterització que no pas a l’argument; és a dir, Burton crea mons, però Big Fish és una de les poques pel·lícules que se centra més en la història que en la resta d’elements. És per això que Elfman aporta una banda sonora totalment diferent, fent una música amb molta corda i absència de cors.

Dos anys més tard abordaria una nova col·laboració amb Burton al compondre la banda sonora per a Charlie and the Chocolate Factory (2005), una música molt peculiar que, tot i tenir un clar segell Elfman, ens sorprendria amb tot d’efectes electrònics i harmonies estranyes. A més a més, el compositor californià va haver de crear, de nou, la melodia de tot un reguitzell de cançons i es va tornar a posar darrere del faristol per donar veu als números musicals dels divertits Oompa Loompa.

La següent pel·lícula de Burton va ser The

Elfman ha demostrat repetidament la seva capacitat per reinventarse, cosa que no es pot dir d’altres compositors.

Corpse Bride (2005), que va estrenar dos escassos mesos després de la seva precedent. El film, amb un potent ambient gòtic, també conté nombroses peces vocals, per la qual cosa Elfman es va veure altra vegada involucrat en la creació d’un score complex que s’aproparia molt a The Nightmare Before Christmas, sense arribar a superar-lo. Malgrat tot, el tema ‘Piano Duet’ ja és una de les partitures més descarregades a la xarxa pels seguidors d’Elfman.

Entusiasmat amb les produccions que contenien algunes cançons, Burton va decidir que el seu següent pas com a director havia de ser el de portar un musical a la gran pantalla i, d’acord amb les seves preferències artístiques, no era d’estranyar que l’afortunat fos Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (2007). Com també és lògic, Elfman no va participar en la creació de la banda sonora del film, que agafa la música original de l’obra de Stephen Sondheim.

Així doncs, la propera col·laboració d’Elfman amb el seu etern company va ser Alice in Wonderland (2010), una pel·lícula que no va ser gaire lloada per la crítica però que, deixant de banda el seu fil narratiu, té molt bons components artístics, entre els quals destaca una magnífica banda sonora amb un tema principal difícil d’oblidar. En canvi, a la darrera pel·lícula de Burton, Dark Shadows (2012) la música d’Elfman és poc rellevant i no presenta elements innovadors.

Les altres cares de Danny Elfman Tot i l’estret vincle que uneix Tim Burton amb Danny Elfman, el compositor no s’hi ha volgut casar de manera vinculant ja que

Eduardo Manostijeras, potser el més cèlebre personatge de l’univers burtonià

també ha col·laborat repetidament amb altres directors, com Gus Van Sant (Good Will Hunting, Milk) i Sam Raimi (Spiderman). Tant en aquestes participacions com en les seves intromissions al món televisiu –el tema de la famosa sèrie The Simpsons és seu – Elfman ha demostrat repetidament la seva capacitat per reinventar-se i, tot i que gairebé tota la seva filmografia es basa en la història de monstres i superherois, ha aconseguit ser prou versàtil per oferir tipus de música molt diferents, cosa que no es pot dir d’altres compositors.

Malauradament, la feina d’Elfman i Burton mai ha estat prou reconeguda per la gran indústria del cinema ja que cap dels dos ha aconseguit mai alçar la famosa estatueta daurada. El cas d’Elfman és especialment curiós, ja que només una de les quatre nominacions que ha rebut per part de l’Acadèmia ha estat per posar música a un dels films de Burton (Big Fish), quan, sense cap mena de dubte, són precisament les seves col·laboracions amb ell les que han donat els millors resultats musicals.

Deixem, doncs, que ens sorprengui amb Frankenweenie, però intueixo que la banda sonora no baixarà el llistó d’una carrera plena d’èxits. Amb Tim Burton ja se sap: no val la pena aventurar-se a fer prediccions ja que amb ell la ficció supera –i de lluny– la realitat. ■

Breu biografia de Danny Elfman Danny Elfman (Los Angeles, 1953) és un dels compositors actuals amb més talent de Hollywood. Instruït de manera autodidacta, va liderar el grup Oingo Boingo abans de centrar-se plenament en la música de cinema. Tot i haver col·laborat amb diversos directors de cinema, és famosa la seva relació amb Tim Burton, per qui ha composat quinze bandes sonores. Entre les seves obres principals destaquen Edward Scissorhands (1991) i Big Fish (2003), que li va valer una de les quatre nominacions a l’Oscar que ha rebut al llarg de la seva vida.

Top 5 Edward Scissorhands (1991) Big Fish (2003) The Nightmare Before Christmas (1993) Charlie and the Chocolate Factory (2005 Spiderman (2002)

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

21

De fora

Prometheus de Ridley Scott Torbarem a faltar la Nostromo Adrià Sunyol La relació de Prometheus amb la pellícula que intenta precedir és doncs, com a mínim, conflictiva. En quin sentit el film podrà respondre algunes de les preguntes que la progenitora de la saga s’encarregava de deixar en stand by, penjades sobre les notes de la simfonia romàntica de Howard Hanson? És aquesta l’actitud amb què l’espectador, condicionat per totes bandes, l’ha d’enfrontar? Les primeres escenes de Prometheus, grandiloqüents, espaioses i elegants, no encaixen gaire amb la claustrofòbica acidesa d’Alien, i manifesten una personalitat única.

Però ben aviat se’ns convida a un joc de comparacions i referències inevitables que converteix la pel·lícula en un puzle tridimensional en què els enigmes que li són propis declinen davant de les connexions de major amplitud que es puguin establir amb una de les sagues més famoses de la història del cinema.

El procés sembla no només inevitable, sinó clarament fomentat....

Per què, si no, col·locar una troupe multicolor en una nau especial en missió científica, comandada per un androide sospitós, i fer aterrar la tripulació en contra dels seus instints en un planeta d’aspecte amenaçador? Si la idea era desmarcar-se del film original, hi havia maneres certament més fàcils d’aconseguir-ho.

La omnipresència d’una figura inequívocament ripleyana com la que encarna Noomi Rapace també entronca directament amb la saga primigènia, i quan ens posem a comparar, arriben els problemes: els personatges d’Alien (1979), treballadors d’una nau de transport intergalàctic, protestaven a les primeres escenes per les pagues que havien de cobrar en funció de les hores extres, mentre els representants de la corporació amenaçaven amb la lletra diminuta d’un contracte que els esclavitzava. Quan el llefiscós devorador se’ls començava a cruspir, era difícil no sentir empatia per aquells pobres desgraciats.

Els personatges d’aquesta Prometheus no passen de ser mers vehicles d’una sèrie

Charlize Theron és una de les tripulants de la nau Prometheus

22

decine 30 29 ¦ juny-juliol setembre - octubre 2012 2012

de qüestions abstractes sobre la fe en el creador i l’origen de la humanitat que, en el primer acte, es van sembrant a cop de línia de guió.

El fet és que tot aquest llarg, parsimoniós, i tens desplegament del film, n’és sense dubte la part més reeixida. La cosa es complica quan els interrogants, enormes, èpics, que han projectat sobre la pellícula una ombra tan gran i inquietant com la de les naus d’Independence Day sobre el planeta Terra, es van resolent sense solta ni volta i amb una aparent indiferència a l’hora de saciar les expectatives prèviament bastides amb cura. Com si, tot de sobte, la pel·lícula ja no pretengués donar resposta als enigmes més profunds de la humanitat i passés a ser una oberta i espectacular simfonia audiovisual de proporcions còsmiques i alhora subterrànies, un poema estel·lar, més violent i rotund que un 2001, una odissea de l’espai, però igualment espaiós i polisèmic, dissenyat en aparença per acabar concretant una sola de les respostes que perseguia. Efec-

La nau Prometheus emprèn un viatge cap a un planeta remot

t

En una entrevista, Ridley Scott confessa haver acceptat el guió de Prometheus a condició d’allunyar-lo de la seva obra mestra, Alien, que segons les seves pròpies paraules no li interessava especialment revisitar en aquesta inestable preqüela...

tivament, hi haurà seqüela de la preqüela, en un procediment un pèl oximorònic que planteja un recorregut tipus faula d’Aquilles i la tortuga: o se’n va definitivament per la tangent (aquest podria ser el seu secret desig) o Ridley Scott haurà de recórrer infinitament la meitat de la meitat de la meitat del trajecte que li queda per anar a raure un cop més a la Nostromo, on encara hi dormen plàcidament Sigourney Weaver i el gatet... És difícil i arriscat analitzar una pel·lícula en funció de les condicions en què s’ha desenvolupat la seva producció, però és un risc assumible afirmar que, a Prometheus, una tendència bicèfala i contradictòria, representada en cada un dels seus caps per la megalomania de Ridley Scott i la idea inicial de fer una preqüela d’Alien, respectivament, han acabat obrint en canal la caixa de Pandora del projecte, de la que han brollat idees de tota mena que no semblen encaixar per enlloc.

Això no vol dir que el film no sigui espectacular, breathtaking, i tot el que ens

altra banda, tots els efectes especials multimilionaris de blockbuster fossin tan adients i verdaderament contundents com els de la pel·lícula, una de les poques portadores dignes de la tercera dimensió des de l’estrena d’Avatar. Llàstima que tot plegat claudiqui davant la proliferació de personatges vacus, megalomanies de director passat de voltes, i misteris tan “Els personatges no passen de confusos i poc interessants que ser mers vehicles d’una sèrie de fins i tot dificulqüestions abstractes sobre la tarien la tasca d’un abnegat fe en el creador i l’origen de la spoiler profeshumanitat" sional... Perquè allò que a Alien prenia forma d’al·legoria sòlida i afilada, a Prometheus és un intent impregnat de la humanitat malaltissa del desballestat de demiúrgica cosmogonia. protagonista de Shame, troba un raconet Una digníssima preqüela, en definitiva, a la memòria de l’espectador que sembla d’Alien vs Predator. ■ que trigarà en abandonar. Tant de bo, per posaran, subratllat d’estrelletes, al cartell. Efectivament, no tot és palla a Prometheus. Michel Fassbender interpreta un androide excel·lent, un altre pas de rosca respecte d’Ian Holm i Lance Henriksen, il·lustres predecessors. Aquest robotet cinèfil, enamorat del Peter O’Toole de Lawrence d’Aràbia i encara una mica

Ridley Scott dirigeix, 31 anys després, la preqüela d’Alien, el octavo pasajero

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

23

En privat

Aida Folch

EL ARTISTA Y LA MODELO de Fernando Trueba

24

decine 30 ÂŚ setembre - octubre 2012

Alba Laguna

Amb només vint-i-cinc anys, Aida Folch pot presumir d’haver estat envoltada sempre de grans noms del cinema com Javier Bardem, Luis Tosar, Fernando Fernán-Gómez, Ariadna Gil o Eduard Fernández, i directors com Fernando León de Aranoa, Manuel Huerga, Antonio Chavarrías o Fernando Trueba. Aquest últim va ser el seu “descobridor” i amb qui es va embarcar ja fa alguns anys en el projecte d’El artista y la modelo. Aquesta jove reusenca, que podria passar per francesa amb tota tranquil·litat, hi interpreta el paper de la Mercè, una catalana que malviu a la França ocupada del 1943, després d’escaparse d’un camp de refugiats. Un vell i famós escultor, retirat i deprimit, la prendrà com a musa per crear la seva última obra. Rodada en francès, amb una acurada fotografia en blanc i negre i sense música, El artista y la modelo s’estrena el 28 de setembre.

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

25

En privat Aida Folch: “Mai m’he sentit tan lliure com fent aquesta pel·lícula” Folch en una escena de Morir en 3 actes, de David Pujol

Et vas iniciar al cinema amb Fernando Trueba a El embrujo de Shangai (2002) i ara has tornat a treballar amb ell. Què recordes d’aquella època?

Al principi, amb catorze anys, era molt diferent, era la meva primera pel·lícula. Jo era una nena i em tractava com a tal. Recordo que sempre es mostrava molt afectuós amb mi. Després vam perdre el contacte, però quan jo tenia dinou anys em va trucar i em va preguntar si parlava francès, perquè volia que fes una pel·lícula en aquesta llengua. Era El artista y la modelo però jo encara no en sabia res. Al dia següent vaig fer les maletes i vaig marxar a viure a França. Vaig estar sis mesos al sud de

França, que era l’accent que ell necessitava. I al cap d’aquest temps, el vaig trucar parlant en francès. Llavors no hi havia finançament per a la pel·lícula i el projecte es va aplaçar.

També de molt jove vas fer Los lunes al sol (2002). A aquella edat potser era difícil saber si et volies dedicar a això... o ho tenies molt clar?

Ho tenia molt clar. Res va ser casualitat, sinó que ho vaig buscar molt. Per a mi ser actriu és una manera de superar la timidesa, una mena de teràpia. Treus parts de tu mateixa que no t’atreveixes a ensenyar a la teva vida real.

A El artista y la modelo, com a Mercè, una catalana refugiada a França

26

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

El Fernando Trueba i tu teniu una relació força especial. Com la definiries?

La relació que tenim ara és fantàstica, compartim moltes coses, parlem de tot, anem al cinema junts. Per a mi és una persona fonamental, una de les més importants de la meva vida. Va confiar en mi i va escriure El artista y la modelo pensant en mi i això em fa sentir molt orgullosa.

La pel·lícula és un projecte força arriscat, on la major part del temps apareixes nua.

Quan finalment vas conèixer de què anava el film, què et va semblar?

Tenia el guió tancat a la taula de casa, incapaç d’obrir-lo per por del que em trobaria.

Quan el vaig llegir em vaig quedar en xoc. És una pel·lícula escrita d’una manera molt senzilla, molt contemplativa. Cada vegada m’agradava més i més. Trobava cada cop més subtileses i això m’entusiasmava.

Somiava cada dia en la pel·lícula, he tingut molt de temps per poder-la treballar. Buscava una manera d’interpretar molt pura perquè la por de despullar-te fa que de vegades siguis artificial (intentes amagar panxa, evitar algunes postures... ). Mai m’he sentit tan lliure com fent aquesta pel·lícula. Érem un equip molt reduït i jo em passava el dia nua. Resulta que tothom tenia més pudor que jo! No negaré que al principi era una mica incòmode, però de seguida m’hi vaig trobar a gust. Aquesta pel·lícula no l’hagués feta amb cap altre director. Quan em va dir que tenia una pel·lícula per a mi, no em va explicar res però jo hagués fet qualsevol cosa amb ell. No se li pot dir que no a una persona amb el seu nivell!

Comparteixes protagonisme amb actors molt consagrats, Jean Rochefort, Claudia Cardinale i Chus Lampreave, tres noms mítics del cinema. Com ha estat treballar amb ells?

Amb cadascú ha estat diferent. Amb en Jean Rochefort hem establert una relació molt profunda. Ell és molt especial, si no li agrada alguna cosa, se’n va. No està per tonteries. Des del primer dia es va mig enamorar de mi i em va donar molta confiança. A més, té un gran sentit de l’humor i m’explicava tot tipus de batalletes amb Visconti, etc. Ara estem molt units. Ha estat un descobriment per a mi i el vaig a veure a París de tant en tant. Amb la Claudia Cardinale, són la nit i el dia. Ella és sofisticada i molt divertida. No ha perdut les ganes de jugar. Em parlava de la seva vida a Hollywood... La Chus Lampreave també és molt diferent a tothom, i reia molt quan m’explicava anècdotes de l’Almodóvar.

Explica’ns què has fet últimament. Un dels últims projectes ha estat a Mèxic. Com ha estat el rodatge?

A Mèxic he rodat Mi universo en minúsculas. És una opera prima i jo faig el paper d’una noia espanyola que va a buscar el seu pare a Mèxic. És un film força experimental.

També has treballat a França. Enfoques la teva carrera més cap a projectes internacionals?

M’agrada molt treballar fora de casa. Sempre és difícil començar, però tinc clar que és el camí per on m’agradaria dirigir la meva carrera. Tal com estem aquí, el millor és obrir-se i marxar. Necessito interpretar com respirar, tinc moltes coses per explicar, m’encanta la meva feina.

Algun director amb qui t’agradaria treballar especialment?

M’agrada molt el cinema francès i admiro com se l’estimen. Un somni seria treballar amb els germans Dardenne. En general, sóc seguidora del cinema de tipus social, tot i que m’agradaria fer qualsevol tipus de pel·lícules.

Fins i tot de terror, que és un gènere que en principi no em crida massa l’atenció.

El cinema és cultura, oci i espectacle i tots tres aspectes han de conviure. Gràcies a El artista y la modelo m’he interessat molt per l’art. El cinema et permet aprendre moltíssim, més enllà de la pròpia interpretació, et fa entrar en mons diferents al teu. ■

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

27

A fons

Companys de viatge Coproduir amb Catalunya Alba Laguna

Produccions tan diverses com Chico & Rita, Un déu salvatge, Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, Dictat, Red Lights, Sueño y silencio o sèries d’animació com Lucky Fred tenen més en comú del que sembla a primera vista. Totes elles han estat èxits internacionals, ja sigui per la seva presència en festivals com pels seus resultats de vendes i públic, i totes han comptat amb la participació d’un productor català que hi ha posat el seu esforç i dedicació en coproducció amb un o més socis internacionals.

Les empreses catalanes potencien les sinergies amb altres països per tal que les seves pel·lícules aconsegueixin més projecció exterior, més notorietat en festivals i mercats, noves fonts de finançament, nous públics i un intercanvi de talent. Sis dels productors catalans més actius del nostre panorama cinematogràfic actual, Jaume Roures, Antonio Chavarrías, Lluís Miñarro, David Matamoros, Jaime Rosales i Sergi Reitg, reflexionen sobre què és i què significa coproduir internacionalment. La coproducció fa la força?

28

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

"a Catalunya hi ha talent creatiu i bons equips tècnics, i això ha propiciat que s’hagi convertit en un territori molt cobejat "

“Hem après que si vols explicar una bona història, no només ho has de fer d’una manera universal, sinó que has de posar els mitjans perquè fora d’aquí ho vegin”, explica Jaume Roures (Mediapro). Aquests mitjans passen per trobar un o diversos socis coproductors que creguin en el projecte i decideixin posar els seus recursos al servei d’una idea: “Cada soci és diferent.

Woody Allen ens aporta un aprenentatge molt important de tot el que té a veure amb el cinema, i una línia de contactes i comercialització mundial enorme”. Mediapro és un cas paradigmàtic de grans coproduccions, però els exemples més nombrosos en el nostre territori els trobem en projectes de dimensió més reduïda, com els que lidera Lluís Miñarro (Eddie Saeta), i que

gaudeixen de gran ressò en els festivals internacionals. “Més que una professió, ser productor és una responsabilitat. No tot s’hi val. En el meu cas, la finalitat no és la rendibilitat comercial. Qui vulgui fer diners amb el cinema, millor que és dediqui a altres disciplines”. Sens dubte, dues visions molt diferents respecte un mateix ofici. No obstant, tots dos opten de manera habitual per les coproduccions internacionals en la seva política empresarial.

Són les coproduccions internacionals una garantia per assolir l’èxit? Per a Jaime Rosales, productor i director (Fresdeval Films), “al final allò que mana és la pellícula. Si és prou interessant arribarà a un públic internacional i s’obrirà camí per ella mateixa dins el mercat, però si la pel·lícula

no té un interès real, ja pots tenir el millor agent de vendes internacional del món, que no et servirà de res”. D’altra banda, Antonio Chavarrías (Oberon Cinematogràfica), opina que “pensar en la dimensió internacional d’un film és aconsellable però no imprescindible, ja que no existeixen uns elements concrets que garanteixin el seu èxit fora de les nostres fronteres”.

Des de la perspectiva de la producció d’animació, en canvi, Sergi Reitg (Imira Entertainment), considera que és “absolutament imprescindible” pensar en la la dimensió internacional de l’obra audiovisual a l’hora de garantir-ne la viabilitat, i enumera tres punts clau a l’hora de triar un soci internacional: “Posicionament en el mercat, capacitat d’inversió i grau d’implicació en el projecte”.

Sueño y silencio, de Julio Rosales, va ser seleccionada a l'última edició de Canes

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

29

A fons Dictado, d'Antonio Chavarrías, amb Bárbara Lennie i Juan Diego Botto

Per a David Matamoros (Zentropa International Spain), que acaba de rodar Menú degustació, una coproducció amb Irlanda, el procés de gestació d’una coproducció és com “l’embaràs de l’elefanta, molt més llarg del que és habitual. Primer hi ha una fase d’identificació dels potencials socis del projecte, després passa per presentar-ho i testar l’interès. Has de fer un esforç extra per convèncer que allò que estàs duent a terme té un sentit no tan sols financer sinó també creatiu. La coproducció hauria de cercar una situació de win-win per a totes les parts”. En tot cas, tots coincideixen en afirmar que la

bona entesa entre els socis és la base perquè una coproducció internacional pugui funcionar. Es tracta de trobar el company de viatge adequat, ja que en la majoria de casos aquesta aliança acostuma a tenir una durada mínima de dos anys.

Què determina que la participació d’un soci sigui majoritària, minoritària o equilibrada?

Sergi Reitg ho té clar: “Sens dubte, la capacitat financera. A major inversió, major participació”. Tot i que els recursos econòmics semblen ser per a tots els productors allò que determina el grau d’implicació dels socis, també hi ha altres consideracions

Uncle Boonmee, film tailandès coproduït per Lluís Miñarro

30

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

a tenir en compte. Miñarro subratlla que “depenent d’on sigui l’autor, es pot establir una lògica en la que el productor majoritari sigui del mateix país que ell. Si parlem de Manoel de Oliveira, és lògic que la pellícula sigui majoritàriament portuguesa. Si parlem de José Luis Guerin, és normal que sigui qualificada com a majoritàriament espanyola”. Un altre element a tenir molt en compte és la recerca d’ajuts internacionals: “Segons els països que s’impliquin, serà més o menys fàcil sol·licitar fons com Eurimages, Ibermedia, World Cinema Fund, HuberBalsFund, etc.”, afegeix Miñarro.

En tot cas, és indiscutible que a Catalunya hi ha talent creatiu i bons equips tècnics, i això ha propiciat que s’hagi convertit en un territori molt cobejat a nivell de rodatges tant autòctons com internacionals i un país altament fructífer pel que fa a projectes propis.

Fruit de la col·laboració de Mediapro amb Woody Allen, per exemple, la figurinista Sonia Grande s’ha incorporat a l’equip del director en les seves pel·lícules posteriors.

Jaume Roures explica que “la gent ja sap que ve aquí i que no som quatre arreplegats.

També hem fet services per a altres pel·lícules internacionals. La Barcelona-Catalunya Film Commission funciona molt bé encara que no doni ajudes per potenciar més rodatges”.

Pel que fa a l’accés al finançament, Antonio Chavarrías creu que “durant anys hi ha hagut una política adequada que ha sumat esforços de l’administració i la televisió catalanes per enfortir la indústria cinematogràfica del país. Això també ha coincidit amb la iniciativa d’un grup de productors molts diferents entre si que han donat estabilitat a la producció i una oferta molt rica de pel·lícules”. En canvi, Matamoros es mostra parcialment d’acord amb aquesta visió dels fets, argumentant que “Catalunya ha incentivat la producció, les escoles i el talent molt intel·ligentment perquè el retorn ha estat molt gran. Les polítiques culturals tenien molt clar que per cada euro que s’invertís hi havia un retorn major tant a nivell financer com en la creació de l’imaginari col·lectiu i de la marca cinema català. I jo crec que va donar molt bons fruits fins que vam començar a barrejar conceptes. Vull ser molt crític amb això perquè la dependència excessiva dels vaivens polítics fa més mal que bé. I per poder desenvolupar una indústria, un panorama d’estabilitat política i financera és essencial”.

Recapitulant la idea amb què començava aquest recorregut per les opinions d’alguns dels productors catalans més representatius, Rosales la resumeix així: “A la

Midnight in Paris, tercera aliança de Woody Allen amb Mediapro

gent de la indústria li importa comprar i vendre pel·lícules que hagin de ser vistes pels espectadors d’arreu del món”. El productor, com diu Roures, és un “vehiculador de somnis”. La fórmula màgica passa per continuar creant un cinema català fort, competitiu i posicionar-lo al món. Les nostres històries interessen, en tenim nom-

brosos i variats exemples. Quin és, doncs, l’ingredient secret? Fer bones pel·lícules.

Tan fàcil i tan difícil com això. ■ [Article inclòs al número 3 de la revista digital Catalan! Films eMagazine: http://issuu.com/catalanarts/docs/ catalan__films_emagazine_cat_3]

Subscriu-te als p nostres avisos i re ic òn tr ec el eu rr al co DIA. ME at lit ua tota l’act

Recordatori calendari MEDIA SETEMBRE 6: Fi de la convocatòria per a l’acció preparatòria per la circulació d’obres europees 11: Inici del Cartoon Forum 14: Fi del periode d’inscripcions al MEDICI OCTUBRE 1: Data límit per a inscriure’s al EAVE European Producers Workshop 16: CrossMedia Forum al Power to the Pixel 17 i 18: Production Finance Market 25: Inici del l’Emerging Producers del Jhilava International Documentary Film Festival

Pel·lícules MEDIA a les sales de cinema de Catalunya!

Les sales de cinema català aposten per un cinema europeu de qualitat, i això es demostra amb els resultats del primer semestre del 2012, en el que es van estrenar a Catalunya 109 pel·lícules europees!

A més, d’aquests films, 30 tenien el suport del programa MEDIA de la Unió Europea!

EMERGING PRODUCER Gràcies a l’acord signat entre MEDIA Antena Catalunya i Jhilava International Film Festival, l’Emerging Producer comptarà amb participació catalana.

Desprésd’un llarg procès de selecció per part de la organització, la realitzadora i productora catalana Marta Andreu (Cuchillo de Palo) ha estat l’escollida per participar en aquesta edició de L’Emerging Producer.

Tindrà lloc del 25 al 28 d’octubre dins el marc del Jihlava International Documentary Film Festival (República Txeca).

vies de comunicació de MEDIA Antena catalunya MEDIA Antena Catalunya és l’oficina d’informació del programa MEDIA de la Unió Europea a Catalunya

media_antena.cultura@gencat.cat www.antenamediacat.eu

www.antenamediacat.eu www.twitter.com/mediabcn www.facebook.com/antenamediacat

media_antena.cultura@gencat.cat http://goo.gl/JHXka www.mfdb.eu

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

31

Dossier

Cesc gay el cinema de les coses que (no) ens passen 32

decine 30 ÂŚ setembre - octubre 2012

Adrià Sunyol

És molt d’hora al matí, i per la Plaça del Rellotge encara no hi han passat els cotxets aspiradors de les abundants i ataronjades llavors de plàtan que, com una nevada psicotròpica, cauen suaument del cel.

Només hi ha una terrassa oberta, i és la del bar on ens ha citat Cesc Gay, que apareix amb una mica de retard, fent gala d’una energia considerablement superior a la que domina l’ambient. No és una presència explosiva, però els moviments són contundents, i els gestos, abundants i ben perfilats.

Hi ha un punt de timidesa en la mirada, sovint esquiva, però no és la fràgil timidesa d’un Woody Allen. Quasi diríem que va disfressat de gracienc, i se’l nota còmode en un espai vital que no sembla fer-se-li petit ni monòton.

Aquest és Cesc Gay: l’home que sap on prenem infusions o gin tònics, els parcs i les rambles on ens agrada enamorar-nos, i les llibreries perfectes per perdre el temps abans d’un partit del Barça. Està fent obres a casa, indici fiable de que no té cap intenció de canviar d’hàbitat, i a la tarda ha de continuar muntant el llargmetratge que està cuinant a foc lent, prova fefaent del seu compromís periòdic amb el cinema: una pel·lícula cada dos anys.

Obviem Hotel Room, curiós i sincer exercici d’estil a la Jarmucsh que d’alguna manera no ens pertany, participant com participa d’un imaginari visual radicalment diferent del de les seves altres pel·lícules, i anem a allò que ens toca de ben a prop.

Descobrir Kràmpack quan es va estrenar, a començaments de segle, era una invitació fresca i brillant a tenir fe en el cinema català.

Formalment dubitativa, la primera cosa que sorprenia era el seu decorat. Algú havia fixat la seva mirada en el paisatge coster a l’estiu, sempre carregat de promeses i excitacions.

Des de les primeres escenes, els catalanets podíem intuir el desenvolupament de tot el metratge, perquè era evident que en aquelles platges, aquelles cases buides però amb piscina, i amb aquells personatges, només una sèrie de coses podien succeir, coses interessants, que ens farien recordar o reviure la nostra vida sense embuts ni maquillatges extravagants.

Descobríem un dels eixos indubtables del cinema de Cesc Gay, el tema principal i quasi únic de les seves pel·lis, modulat amb més o menys èmfasi en un matís o un altre: “Les coses que passen”, així, en llenguatge planer, com a idea o concepte que ens envolta. Els actes, decisions, frustracions i paraules de les persones que formen part del nostre entorn i que, des de la nostra posició, observem, deixant-nos condicionar per les seves implicacions.

A Kràmpack, globalment inferior a les seves pel·lis posteriors (potser massa condicionada per la teatralitat del text original), Gay ja hi demostra un potencial immens a l’hora de donar textura i volum cinematogràfic a les petites dimensions de les relacions humanes. Dopada de diàlegs, innecessaris en una proposta estètica com la que assumirà ben aviat, el jove director ja hi entrena alguns plans seqüència que a A la ciutat reapareixeran adientment coreografiats, i reserva per al gros de la trama un llenguatge més convencional que transporta perfectament els personatges i les situacions, i dóna espai al to divertit i espontani dels protagonistes. En aquest sentit, encara no podríem parlar d’una

pel·lícula de Cesc Gay, on la posada en escena domina els actors per extreure, sota el grau just de tensió, el contingut reprimit de les seves emocions més invisibles. A Kràmpack, l’homosexualitat latent del Dani emana dels seus ulls i el seu talent com a intèrpret, no de la rigidesa i la incomoditat visual de la figura, com en el cas de Mònica López a A la ciutat. Kràmpack és una pel·lícula sobre les coses que passen en el moment en què passen, i en tant que obedient seguidora del full de ruta de la peça teatral, aboca la càmera i el pes narratiu en els moments més importants del senzill esquelet de la trama, i es converteix així en un film més evident que la resta dels del director.

Només el primer pla de A la ciutat ja denota un univers creatiu completament diferent i evolucionat: Un tràveling out abandona lentament l’escena d’un “crim” que podem intuir: Àlex Brendemühl jeu enfonsat als mateixos llençols en què una noia joveníssima dorm profundament. Mirades culpables i paraules espantadisses puntuen un pla seqüència que reenquadra l’escena alhora que ens n’allunya gradualment.

Fa acte de presència, per primera vegada amb tanta força, una sensació que amara moltes de les imatges de la filmografia de Gay: una mena de pudor tan intens que acaba produint una certa incomoditat a l’espectador, que contempla situacions on no hi és benvingut, intimitats que els seus protagonistes mai decidirien compartir amb ningú, com a la caravana del pati de la casa de Kràmpack, quan Dani intenta un sexe inoperant amb l’Esther Nubiola, o al refugi de Ficció, mentre les mirades de l’Eduard Fernández i la Montse Germán es tornen denses en un espai que no s’atreveixen a recórrer.

Incomoditat, distància, silencis... Tota la seqüència inicial d’A la ciutat reforça els mateixos conceptes. Formalment, la visualització, molt més deliberada i conscient que a Kràmpack, acompanya suaument aquesta faula de to precís però força clàssic sobre les hipocresies i les flaqueses humanes. Dos moviments invertits dominen la càmera en molts moments: l’esmentat tràveling out que ensenya a poc a poc l’escena i fa aparèixer personatges secundaris i, a la inversa, el que concentra el quadre en el protagonista, deixant els interlocutors més o menys accessoris en un fora de camp que s’erigeix com l’altre gran concepte visual de la pel·lícula, perfectament agermanat amb la construcció argumental que, ara sí, s’organitza també al voltant de les coses

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

33

Dossier

que passen però, sobretot, de les coses que ja han passat, que ocupen l’espai del secret i activen d’alguna manera la ruleta d’actes que conformen el retaule: una infidelitat de Vicenta N’dongo que revifa l’orgull, reduït però dur, d’Eduard Fernández; una antiga relació lèsbica que accentua les contradiccions sexuals de la Mònica López; aventures consumades prèviament que pertorben la serenitat de Brendemühl i Maria Pujalte. Totes aquestes històries evolucionen en un espai concret de temps i en el teatre omnipresent d’una ciutat que té nom: Barcelona. I totes, igual que passava a Kràmpack, fan caure a poc a poc les peces d’un dominó que coneixem prou bé. El sentiment global respecte de la substància de la pel·lícula és semblant al que Virginia Woolf descrivia respecte de la novel·la realista russa; sí, ens diem a nosaltres mateixos mentre mirem el film, les coses passen així.

Més o menys amanerada, irregularment genial alhora d’intuir els motius profunds de psicologies complexes, el retrat d’A la ciutat és precís. I quan, a l’última seqüència, tanca el llaç del paquet amb elegància i un distanciament dòcil respecte d’un final que podria haver carregat les tintes en allò més dramàtic, comprenem

que la mirada de Gay és, a més d’intel·ligent i penetrant, suaument condescendent amb les proverbials incapacitats catalanes per demostrar el que sentim i actuar en conseqüència. Cesc Gay no és només un observador del que passa al voltant seu. És, un cop més, “uno de los nuestros”, i l’aposta tàcita del catalanet per l’obediència a les lleis de la resignació i l’autocontrol, feta de concepció del món i realitat mastegada, és la seva aposta, sobre la qual el seu art només pot pronunciar-se amb les eines (importants) de la subtilesa i el matís, sense fer foc de cap mena ni encendre cap alarma sonora.

A Ficció, la seva següent pel·lícula, no

Cesc Gay pot fer el que vulgui, ja n’ha fet prou, de favors, al cinema català.

Cesc Gay dirigeix Eduard Fernández i Montse German a Ficció

34

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

canviem d’univers. Transportem la mateixa problemàtica uns centenars de quilòmetres enllà, decidits a airejar-la a la muntanya, on potser (la força de l’espai és quasi tan profètica com a Kràmpack) trobarem una mica d’alleujament. Ficció i A la ciutat formen un díptic interessantíssim. A la primera, una mena d’artificialitat general de la posada en escena compensava l’exposició constant de material molt sensible. A Ficció, certament molt més rohmeriana, ens acostem més als personatges, i entenem que, a la muntanya, la merda farà una mica més de pudor i les emocions, tan conflictivament denigrades a casa, fluiran. Si A la ciutat és una pel·lícula coral, sinòptica, Ficció és una reducció de laboratori dels problemes que, en condicions adients i controlades de distància i paisatgisme, han d’esclatar d’una manera o altra. Però, de quina manera?

Fins a aquest punt arrela el conflicte subterrani que fa de Ficció la millor pel·lícula de Cesc Gay. Què passarà? La pregunta plana sobre cada escena d’aquesta història d’amor impossible. L’artifici narratiu deixa espai a un llenguatge visual encara més treballat, sofisticat i, sobretot, més elàstic que a A la ciutat. A Ficció, la posada en escena sembla igual de capaç d’incloure les mirades espontànies i les reaccions

naturals dels actors, que d’assenyalar amb precisió elements simbòlics que condueixen estrictament la lectura de les imatges. Tot plegat, el resultat és un estil dialèctic que permet un dels miracles més rellevants del film: que puguem entendre en cada escena i cada instant què passa pel cap de dos personatges, incapaços de posar fil a l’agulla i sàdicament abocats a esbufegar les brases d’un foc que no deixaran que cremi del tot.

Les proporcions d’aquesta colossal frustració permanent d’un petó que s’apunta de mil maneres és tan exagerada que la cosa agafa, per moments, un to còmic. Ho subratlla el propi Cesc Gay, encara a la terrassa de la Plaça del Rellotge, fent rotar sobre el seu eix la tassa buida de cafè amb llet. També explica algun secret del tracte amb els actors, brillants a la pel·lícula, i de l’equilibri de les escenes grupals de diàleg, tan aconseguides. Es tracta de forçar els actors a omplir silencis entre els segments assenyalats pel diàleg, aprofitar aquests intersticis per incomodarlos, fins a cert punt, i fer-los sortir dels seus tics, arrancant-los d’aquesta manera les mirades breus i quasi inconscients que, a Ficció, van construint a poc a poc un sentiment creixent.

Dos moments del rodatge de V.O.S.

Dèiem que la no consumació de la relació Fernández-Germán, de tan absurda fa entre ràbia i riure, si no fos perquè també plana sobre la pel·li la sensació terrible de que la vida un dia s’acaba, que ens fem grans i enamorar-se resulta cada dia més difícil, i alhora més necessari...

Un cop més, però, la visió del director és d’una maduresa que espanta. Els personatges no es trobaran mai, perquè un ja està casat (i té fills) i ella està refent la seva vida, abans dissipada. De fet, el director, que continua remenant la tassa i els sucrets mentre el barri es va omplint d’activitat, havia pensat d’entrada en acabar el film sense l’escena final, la trobada última de Fernández i Germán a la corba. Hauria convertit la seva pel·lícula, tan plena de delícies, en una de les més cruels de la història del cinema espanyol. I s’hauria quedat tan ample, consagrant com hauria consagrat definitivament, no ja les coses que passen, ni les que ja han passat, sinó les que no passaran mai, autèntic germen del film des de la seva concepció.

Després de Ficció, (que mereixeria ella sola l’espai entregat a tot l’article) l’expectació pel següent film de Cesc Gay era important. Amb V.O.S. anunciava una comèdia romàntica on els límits de la ficció

quedarien desdibuixats. Semblava, doncs, una mena de libació a les essències del woodyallenisme. El resultat, després d’A la ciutat i Ficció, va ser desconcertant. En comptes de seguir la línia que les dues pel·lícules anteriors havien marcat, i que tampoc presentava símptomes d’un continuisme reduccionista, Gay s’entrega a un joc formal, no massa enrevessat, però portat fins a les últimes conseqüències.

Els temes, els personatges i l’escenari són els de sempre. Però el to, definitivament còmic i juganer, i la indagació un pèl manierista en certes profunditats del llenguatge fílmic per se, representen sens dubte una ruptura respecte de la seva obra anterior. A la pel·lícula, potser llastrada per unes primeres escenes que no acaben de seduir, li costa fer participar l’espectador de la seva proposta. Després, en el desenvolupament d’aquesta autèntica joguina cinematogràfica, el talent del director i moments inspirats dels intèrprets fan aixecar el vol d’algunes escenes que respiren la màgia que, ara ho entenem, havia de vessar des del primer minut. Tot per ennuegar-se encara una mica al final, precipitat, sense revelacions, una mica espuri... V.O.S és, a diferència de les altres tres pel·lícules, un film un pèl esquerp, menys carismàtic i, sobretot, menys perfecte que els altres. Però també és una pel·lícula que, als plecs dela seva retòrica, hi amaga la mateixa substància, el mateix coneixement de la vida de les persones que fan de Ficció i A la ciutat obres tan especials.

Així doncs, el nostre bon forner del barri es va aixecar un dia i, en comptes dels croissants de tota la vida, havia fet uns carquinyolis estranys. És difícil esbrinar si hi ha res més abjecte que aquesta súplica d’espectador acomodat cap a un director, demanant-li que, per favor, no canviï, que ja ens agradava el que feia abans. Cesc Gay pot fer el que vulgui, ja n’ha fet prou, de favors, al cinema català. Al seu proper film, aquest que ara, quan ens aixequem de la taula, anirà a muntar, sembla que torna una mica als orígens: una galeria de moments, així ho defineix ell, de la vida d’una col·lecció d’homes que dialoguen entre si.

Sembla que la crisi, que tant emprenya els professionals liberals que solen ocupar els seus guions, s’ha escolat al film d’alguna manera. Però el director apunta a una naturalesa més profunda d’aquest projecte que veurem aviat, i amb ganes. Perquè Cesc Gay és dels nostres, i segur que ens recordarà alguna cosa que sí, certament, és exactament així com ens sol passar... ■

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

35

Acadèmia

LA NIT DE LA FESTA DEL CINEMA CATALÀ Cares conegudes, posats fotogràfics, somriures, flaixos, premis, projectes i moltíssima calor. La IV Festa d’Estiu del Cinema Català va tenir lloc el passat 28 de juny als Jardins del Palau Robert, un indret que va demostrar ser ideal, tant per la seva ubicació com per tots els seus racons, per acollir aquesta ja tradicional trobada del sector.

Begoña Barrena Unes sis-centes persones, entre convidats del món del cinema i altres àmbits de la cultura, representants de les empreses patrocinadores, de les institucions i dels mitjans de comunicació, es van reunir el 28 de juny als Jardins del Palau Robert per celebrar un any més els èxits del cinema català i conèixer quines seran les estrenes de la propera temporada. D’aquestes, un grup reduït però selecte hi va anar expressament per donar suport a l’anunci d’un nou premi cinematogràfic: el Premi Pepón Coromina, en memòria i homenatge al carismàtic productor que ens va deixar ara fa vint-i-cinc anys.

Després d’un parell d’hores durant les quals els convidats anaven arribant, desfilaven pel photocall situat al Passeig de Gràcia, es trobaven i xerraven tranquillament mentre s’emprovaven les ulleres Gaudí Concept o es retocaven el maquillatge a les cabines de Cazcarra-Ten Image, gaudien de les crispetes i del pica-pica ofert per l’Acadèmia, gentilesa dels seus esplèndids patrocinadors i col·laboradors, va començar l’acte amb unes paraules de benvinguda per part del President de l’Acadèmia. Joel Joan va anunciar dues novetats pel que fa a la propera gala dels Premis Gaudí: tindrà lloc al Barcelona Teatre Musical, espai cedit per l’Ajuntament de Barcelona que permetrà resoldre els problemes d’aforament de les últimes edicions, i serà en diumenge, el 3 de febrer de 2013, gràcies a l’aposta de Televisió de Catalunya que els retransmetrà en directe i garantirà així més audiència i repercussió.

Sembla que no, però el nombre de premis que les produccions catalanes han rebut fora de Catalunya des del juny de l’any passat fins aquest supera la vuitantena. A l’escenari, Joel Joan i l’actriu i directora Mireia Ros, es van encarregar de dir, un rere l’altre, tots aquests premis a mesura que els

36

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

cartells de les pel·lícules en qüestió s’anaven posicionant en un mapamundi projectat sobre una pantalla que cobria la façana del Palau. Tots els premiats presents van pujar a l’escenari i es van fer una foto de família amb en Joel Joan, la Mireia Ros i el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

El moment més emotiu de la nit va ser, sens dubte, l’anunci del Premi Pepón Coromina per part del director Bigas Luna, a qui en Pepón va promocionar internacionalment, i Marta Molins, actriu, guionista i parella d’en Pepón, principal impulsora de la iniciativa.

La projecció d’un vídeo que recollia imatges seves i fragments d’algunes de les pellícules que va produir (La plaça del Diamant, Bilbao, Caniche i Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón) va donar pas a la invitació, per part de Marta Molins, a que pugessin a l’escenari tots els amics d’en Pepón que eren a la festa per a ell. I així ho van fer Gonzalo Herralde, Paco Poch, Rosa Vergés, Agustí Villaronga, Marta Sentís, Juani Martí, Josep Mª Civit, Jordi Cadena, Teresa Enric,

Maria Ripoll, Eduardo Mendoza, i els germans d’en Pepón, Andrés i Tona.

La primera edició del Premi Pepón Coromina coincidirà amb la Festa d’Estiu de l’any que ve i premiarà els esforços més destacables d’innovació, creativitat i risc que es produeixin en l’àmbit del cinema català, en sintonia amb l’esperit d’en Pepón i amb la seva determinant contribució en l’aparició de noves formes de llenguatge cinematogràfic.

L’acte es va acabar amb el tràiler que resumia en imatges les properes estrenes (33 llargmetratges catalans als cinemes i 8 pel·lícules per a la televisió), segons les dades facilitades per les productores de les que disposava l’Acadèmia. La beguda, una nit tan calorosa con aquella, ja s’havia acabat feia estona.

Era el moment de passar als gelats de KaliseMenorquina, als cafès Novell o d’assaborir un tros de la Coca del Cinema Català del Gremi de Flequers de Barcelona.... i d’anar tirant cap a la sala de ball Duvet, l’antic Imperator, per rematar la nit amb ritmes caribenys...

“La Junta de l’Acadèmia, conscient de les dificultats i la incertesa que travessa el sector en aquests moments, va estar debatent intensament si havíem de fer la festa, que ja és tradició, o bé quedar-nos a casa i deixar passar l’oportunitat de mostrar les fites de les nostres pel·lícules arreu del món, de trobar-nos i parlar, de compartir els projectes i també les preocupacions que tots tenim. Vam optar per celebrar la Festa d’Estiu conscientment, no és un acte frívol, és un acte de reafirmació de la gran feina de la indústria cinematogràfica d’aquest país que, amb uns mitjans sempre escassos, sap traduir en imatges, històries i emocions que conformen la identitat catalana i la projecten al món.

Extracte del discurs de benvinguda de Joel Joan, President de l’Acadèmia del Cinema Català

Alguns convidats Aina Clotet, Àlex Brendemühl, Ivana Miño, Francesc Colomer, Maria Molins, Pere Ponce, Rosa Boladeras, Ferran Rañé, Rosa Novell, Albert Baró, Lluïsa Castell, Maria Pau Pigem, Santi Pons, Susanna Bas, Leticia Dolera, Anna Ycobalzeta, Anna Sahun, Sílvia Bel, Belén Fabra, Carme Balaguer, Joaquim Oristrell, Teresa Urroz, Agustí Villaronga, Carolina López, Agustí Vila, Judith Colell, Jordi Cadena, Eduard Cortés, Rosa Vergés, Ventura Pons, Mar Coll, Óscar Aibar, Maria Ripoll, Mariscal, Josep M. Civit, Mercè Espelleta, Lluís Miñarro, Montserrat Alcoverro, Ferran Lahoz, Pep Armengol, Alberto Marini, Piti Español, Rosa Gàmiz, Koldo Idigoras, Albert Guinovart, Marta Figueras, Teresa Enrich, Zé Peixoto, Saskia Lange, Loris Omedes, Sergi Casamitjana, Paco Poch, Mar Targarona, Ramon Vidal, Tono Folguera, Hermann Bonnin, Pep Bou, Cristina Fernández de Cubas, Xavier Manich, Llàtzer Moix, Eduardo Mendoza, Gonzalo Herralde, Albert Sánchez Piñol, Marta Sentís, Àngels Ribé, Rafael Cabrera de l’ICAA, Montserrat Bou de l’ICEC, Miquel Forns -Alcalde de Sitges-, Eugeni Sallent -director de TV3-, Montse Abbad i Manuel Arranz de TVE...

La Festa d’Estiu ha estat possible gràcies a: GENERALITAT DE CATALUNYA Cessió del Palau Robert AJUNTAMENT DE BARCELONA Permís d’ utilització de la via pública JEAN LEON El vi del cinema català ESTRELLA DAMM Cervesa Inèdit, Estrella i Aigua Veri GRAMONA El Cava Imperial del cinema APUNTOLAPOSPO Creació de l’animació de les pel·lícules premiades i editatge dels tràilers de les properes estrenes FOCUS Producció tècnica ÀMISTER HOTEL Acollida dels convidats GREMI DE FLEQUERS DE BARCELONA La Coca del Cinema Català EGEDA-FILMOTECH Creació d’un portal obert VEOGAUDÍ per a les pel·lícules protagonistes de la IV Festa d’Estiu LA VANGUARDIA Ofereix clàssics de la literatura catalana per a les bosses d’obsequi i la il·luminació dels jardins ACADEMIA DE LAS ARTES Y LAS CIENCIAS CINEMATOGRAFICAS DE ESPAÑA Col·laboració especial en el Premi Pepón Coromina CAZCARRA-IMAGE GROUP Cabines de maquillatge per la Festa del Cinema i obsequi per a la bossa ESCUELA DE PROTOCOLO DE BARCELONA Les hostesses de la festa LAIA ROIGÉ, ÀNGELA ARAUJO, OLGA CASAS, ANDREA JIMÉNEZ Més hostesses CERABELLA Espelmes per il·luminar l’entrada, l’escenari, i d’ obsequi ÀPATS D’ART – CAN SOLER Aportació especial i servei de càtering CAFÈS NOVELL El cafè i les infusions de la Festa GRUPO KALISE MENORQUINA S.A. Els gelats de la Festa EMBOTITS PEDRAGOSA. Ofereix la llonganissa i elabora les croquetes de la Festa. TEKIND Aporta el carret de les crispetes de la Festa FRIT RAVICH Les patates fregides, els fruits secs i ofereix les crispetes en bossa OPTIM Presenta ulleres Gaudí Concept i fa un sorteig entre els assistents +D2 Empresa de producte de disseny d’obsequi CULTIVEMACASA.COM Llavors d’enciam de cultiu casolà d’obsequi.

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

37

TV en sèrie

HOMELAND EL REMAKE FAMÓS Marc Fàbregas

“Ara per ara, una de les sèries de més èxit als Estats Units no és una altra que un remake de la israeliana Hatufim” Sovint passa que les pel·lícules, sèries, documentals i no diguem altres productes audiovisuals que no siguin nord-americans, europeus, i en menor grau, asiàtics i sud-americans, són poc o gens coneguts fora del seu país. Un clar exemple és el cinema israelià. Fa tot just dos anys s’estrenava arreu del món La deuda, un thriller d’espies dirigit per John Madden i protagonitzat per Helen Mirren i Sam Worthington.

Doncs bé, el film era un remake d’un d’israelià amb el mateix títol, que es va fer el 2007 i que, evidentment, ningú coneix.

El 2010 passava una cosa similar amb una

altra producció, en aquest cas televisiva.

S’estrenava a la televisió israeliana una sèrie titulada Hatufim, creada per Gideon Raff, que se centrava en tres soldats israelians que havien desaparegut feia disset anys en una missió al Líban i, després de molts anys de negociacions, dos d’ells són alliberats. La sèrie seguia, per una banda, la vida personal d’aquests soldats, el retrobament amb les seves famílies, amics, etc., però se centrava també en la investigació del servei secret, que temia que després de tants anys algun d’ells s’hagués passat a l’enemic. Actualment, una de les sèries de més èxit als Estats Units no és una altra que un remake de la israeliana Hatufim, que es fa dir Homeland. En ella, una oficial d’operacions de la CIA, Carrie Mathison, és assignada a un centre de contraterrorisme de la CIA, i sospita que Nicolas Brody, un sergent dels marines que va desaparèixer set anys enrere en una operació a l’Irak, es podria haver unit al grup terrorista Al-Qaeda.

La protagonista principal és Claire Danes,

sí, la que va ser la Julieta de Bazz Luhrmann, a qui gràcies a la sèrie li han plogut premis per totes bandes, entre ells el darrer Globus d’Or, derrotant a altres actrius de les també aclamades The Killing (2011) i The Good Wife (2009). El soldat alliberat està interpretat per Damian Lewis, a qui coneixem sobretot per la minisèrie Band of Brothers (2001), i la interessant però fallida sèrie, per poca audiència, Life (2007). De totes maneres, l’actor va entrar en el projecte perquè els seus productors l’havien vist en el drama Keane (2004), i només van necessitar parlar amb ell per telèfon per assegurar-se de que era el que buscaven. Pel que fa a personatges secundaris, destacar sobretot a Mandy Patinkin, actor solvent i sempre efectiu, amb un important recorregut per sèries com Mentes criminales (2005), tot i que qui no el recorda fent d’Iñigo Montoya en l’entranyable La princesa prometida (1987)? Doncs bé, Patinkin és el mentor i ex cap de la protagonista.

Es podria dir que tenim la sort de conèixer Hatufim gràcies a l’èxit de Homeland, que ha occidentalitzat la sèrie israeliana.

Tot i ser un remake, que sempre fa que ho veiem amb més distància, val la pena seguir-la, no únicament per la trama, sinó per les molt bones interpretacions dels seus protagonistes. Aquí va arribar de la mà del Canal Fox el passat abril i la producció de moment va a velocitat de creuer, i ja està preparada la segona temporada que es començarà a emetre al seu país d’origen a partir d’aquest setembre. La sèrie és la gallina dels ous d’or del Canal Showtime, elogiada tant per la crítica com per l’audiència i, sobretot, arrel del més gran dels suports que avui en dia es pot aconseguir, ja que el totpoderós Barack Obama va dir que “Homeland i Boardwalk Empire són les dues sèries que s’han de veure obligatòriament, a part dels esports, és clar”. Tot dit

Producció ¦ HBO (2011) Idea Original ¦ Gideon Raff Gènere ¦ Drama criminal REPARTIMENT ¦ Claire Danes, Damian Lewis, Mandy Patinkin

38

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

Nova periodicitat bimestral

aprofita la nova oferta de subscripció anual

15€

6 números decine decine decine + DVD de regal decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

Mientras duermes

JAUME BALAGUERÓ, EN CLAU DE SUSPENS

LA PIEL QUE HABITO JAN CORNET, NOI ALMODÒVAR ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGES UN RODATGE MOLT REBEL

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

Eva

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 24 - novembre 2011 - 3€

Lluís MiñarroPASSIÓ PEL RISC

Ànima de robot

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL CATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA FENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

UN DÉU SALVATGE EL POLANSKI CATALÀ J. A. BAYONA PURA ENERGIA CREADORA SITGES 2011 UNA EDICIÓ APOCALÍPTICA EVA I ELS EFECTES ESPECIALS MÀGIA FETA AQUÍ

decine decine decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 25 - desembre 2011 - 3€

Floquet de Neu 9 772013 588004

25

Aventures a Barcelona

XP3D TERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLA OPEN 24H RETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONA NOUS CREADORS LA BONA SALUT DEL CURTMETRATGE CARTES ENTRE CINEASTES UN INTERCANVI CREATIU

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 26 - gener 2012 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 27 - febrer 2012 - 3€

IV P����� G����

S���� L���� confessions d’un pecador ARRUGAS DEL CÒMIC AL CINEMA PEPE & RUBIANES UNA NIT PER AL RECORD VIATGES A UN ALTRE MÓN CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR ALBERTO MARINI UN DELS GUIONISTES I PRODUCTORS DE L’ANY

KIKE MAÍLLO, UN DEBUT D’ÈXIT

KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO UN VIATGE EMOCIONAL ANY DE GRÀCIA VENTURA PONS RETRATA DUES GENERACIONS EL DOCUMENTAL CATALÀ UN GÈNERE A L’ALÇA ARRUGUES LA FRAGILITAT DE LA MEMÒRIA

DVD a escollir entre: MIL CRETINS + EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT, de Ventura Pons o PA NEGRE, d’Agustí Villaronga.

DVDs editats per Cameo. Oferta vàlida fins a esgotar existències.

www.decine.cat www.facebook.com/decine - www.twitter.com/revistadecine

Rodatge

Somos gente honrada

Aquest estiu s’ha rodat en diferents localitzacions de La Corunya Somos gente honrada, una pel·lícula, protagonitzada per Paco Tous (23-F, Los hombres de Paco), Miguel de Lira (No habrá paz para los malvados, El lápiz del carpintero), Unax Ugalde (No controles, Che, el argentino, Bon appétit) i Manuela Vellés (Secuestrados, Camino, Caótica Ana). El film és el salt al llargmetratge d’Alejandro Marzoa, després de diversos curtmetratges d’èxit.

Marzoa firma també el guió juntament amb Miguel Ángel Blanca i Juan Cruz, amb la col·laboració de Jaume Ripoll. La pellícula suposa la primera coproducció entre El Terrat (Tapas) i Vaca Films (Celda 211) i està produïda per Emma Lustres i José Corbacho. Somos gente honrada és una comèdia dramàtica que explica la història d’en Suso i en Manuel, dos pares de família, amics de tota la vida, que no passen pel seu millor moment. Després d’haver

arribat a la cinquantena, es troben sense feina i sense diners. Quan la situació és pràcticament insostenible és quan succeeix el miracle: en un dia de pesca, es troben un paquet amb deu quilos de cocaïna. Els dos amics decideixen començar a vendre la droga per a aconseguir sortir de la misèria que estan vivint. Però el dilema moral no serà el seu únic problema... Què en saben dos homes com ells de la cocaïna?

Somos gente honrada compta amb la participació de Televisió Espanyola (TVE), Televisió de Catalunya (TVC), amb el recolzament de l’ICAA, la Xunta de Galicia, l’ICEC i la collaboració de Base New Talent de l’ESCAC. A més de Marzoa i Blanca, són més els graduats en ESCAC que integren l’equip de la pel·lícula, entre ells Toni Carrizosa (productor executiu), Arnau Valls (director de fotografia), David Gallard i Sofia Escuder (muntadors), Marc Bech (disseny de so), Bernat Manzano (director de producció) i Lesley Arias (decoradora).

Direcció ¦ Alejandro Marzoa Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ El Terrat, Vaca Films, Persona Non Grata Repartiment ¦ Paco Tous, Miguel de Lira, Unax Ugalde, Manuela Vellés

BCN3D La marca Barcelona tindrà un nou referent cinematogràfic. El director Manuel Huerga (Salvador, Son & Moon) roda des de principis d’any BCN3D, un documental que recorrerà la ciutat en un sol pla seqüència i que mostrarà tot allò que té lloc als seus carrers, places, mercats, parc i edificis més emblemàtics. El film es roda amb tecnologia d’última generació i està produït per Mediapro. El llistat d’esdeveniments i indrets que hi apareixen és exhaustiva. Entre ells, el dia de Sant Jordi, el Barça-Reial Madrid del 21 d’abril, les festes de Sant Medir i els Tres Tombs, les de Gràcia, Sants i Sant Miquel (Barceloneta), la Copa Nadal de natació, la Festa del Cel, l’Onze de Setembre, i també un edifici "okupa".

Huerga, que va dirigir fa vint anys les ceri-

40

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

mònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, ja tenia en ment aquest projecte en aquells dies en què la ciutat bullia de noves iniciatives. El va proposar a Pasqual Maragall però la proposta

no va quallar. Ara, la tecnologia 3D està suficientment avançada com per poder proporcionar aquesta visió de la ciutat, on els espectadors tindran la sensació de sobrevolar Barcelona.

Polseres vermelles Filmax i TV3 han iniciat aquest estiu el rodatge de la segona temporada de la sèrie que ha impactat fins i tot a Steven Spielberg, que ha adquirit els drets per fer-ne la versió nord-americana. Abans de començar a rodar, els “polseres” van conviure uns dies a una casa de colònies on van preparar els seus personatges. En aquesta segona temporada, els protagonistes deixen enrere la infantesa i es submergeixen en l’època difícil de l’adolescència. El creador de la sèrie, Albert Espinosa, ha explicat que “quan deixes de ser un nen i continues a l’hospital et passen a la planta dels adults; no hi ha planta per adolescents als hospitals. Si a la malaltia hi sumes l’adolescència, fa que tot ho visquis d’una manera molt diferent”. La història es basa es la seva pròpia lluita contra el càncer dels 14 als 24 anys.

En aquesta segona temporada, Espinosa torna a fer equip amb el director Pau Freixas i amb la colla d’actors joves encapçalada per Àlex Monner, a qui entre temporada i temporada s’ha pogut veure

a les pel·lícules [REC]3 Génesis i Els nens salvatges. També hi seran els seus companys Igor Szpakowski, Joana Vilapuig, Nil

Cardoner i Marc Balaguer. La sèrie s’emet a la resta de l’estat espanyol des del passat mes de juliol a Antena 3.

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

41

La casa del cine

El irlandés

The Deep Blue Sea

John Michael McDonagh debuta com a director amb The Guard, una comèdia al pur estil buddy movie protagonitzada pel policia rural irlandès Gerry Boyle (Brendan Gleeson) i l’agent del FBI Wendell Everett (Don Cheadle). Gerry Boyle exemplifica la immoralitat, la poca serietat i la inexistència d’afany de responsabilitat; valors que queden contrastats humorísticament amb el sentit de la llei i la integritat moral de Wendell Everett. La música del grup musical Calexico ens trasllada a un western a la irlandesa amb paisatges naturals que romanen estàtics i eterns a la pantalla. Els personatges transiten per aquests espais formant part d una natura salvatge i indòmita. De vegades, tan primitiva que sembla traslladar la seva essència al personatge de Gerry Boyle, home indomable per les lleis que hauria d’instaurar al seu propi territori.

Film replet de contrastos, els diàlegs entre ambdós policies protagonistes destaquen per la seva simplicitat i fins i tot, vulgaritat, característiques que es contraposen amb les converses practicades pels traficants de droga. Els dolents de la pel·lícula carreguen les seves paraules amb nombroses cites filosòfiques, i doten així de transcendentalisme un seguit d’escenes carregades de patetisme. També la innocència pròpia d un nen es veu escapçada per un mode de vida ple d experiència, picardies i coneixences que no es corresponen amb l’edat primerenca de l’infant. Fins i tot Gerry Boyle és dotat d’un caràcter contradictori, ja que la seva actitud immoral es veu anul·lada en la relació plena de tendresa que manté amb la seva mare.

I és així com el director pretén que el seu públic esclati en una riallada fàcil: posant en evidència situacions i personatges oposats en extrem. De vegades, fins al punt de somriure amb una ganyota freda que esdevé el resultat d una comèdia crua i tèrbola que voreja la línia d’un humor que, en ocasions, no arriba a ésser plenament eficaç.

Que els meandres del record defugen amb naturalitat la linealitat d’allò narratiu és un fet conegut per tots, o millor dit, experimentat. No hi ha principi ni fi d’allò que anomenem memòria, sinó més aviat una qualitat circular i sincrònica en el recordar.

Ara bé, la projecció artística d’aquesta essència aquosa, quasi marina, de la memòria i dels fets pretèrits és, sens dubte, una tasca àrdua. Per a Terence Davies, no obstant, constitueix la matèria primera de gairebé tota la seva filmografia i es mou en ella, per seguir amb el símil, com un peix dins l’aigua. Així succeïa a El largo día se acaba i En voces distantes, dos de les seves pel·lícules anteriors, i succeeix de nou en el seu últim llargmetratge, The Deep Blue Sea. En aquest cas, la història (basada en l’obra teatral de Terence Rattigan) aborda el tema de l’adulteri i l’excisió entre l’amour fou, passional i carnal, i l’amor convencional i asèptic (també anomenat matrimoni) en la puritana i estricta societat anglesa de postguerra.

Hester Collyer (extraordinària Rachel Weisz), abandona un marit (Simon Russell Beale) pel qual només sent “un afecte moderat” i es llança als braços de Freddie Page (Tom Hiddleston), un expilot de la RAF força simple que acabarà sense estar a l’altura del romanticisme desbordant de la seva amant. El que sorprèn, més enllà de la història, és l’habilitat de Davies per estimar el relat, focalitzant el punt de vista en el vaivé dels records de Hester al llarg d’un sol dia, aquell que transcorre entre el seu intent de suïcidi inicial i la resolució final. Un prodigiós exercici de sintaxi cinematogràfica, perfectament simètric i circular en l’obertura i el tancament, i en el que els tràvelings, les foses i la música (sempre la música) donen el to just per submergir-nos de cap a peus dins la ment de la protagonista, una dona perduda, ofegada, entre l’espasa i la paret, o segons l’expressió anglesa, between the devil and the deep blue sea.

Títol original ¦ The Guard Direcció ¦ John Michael McDonagh Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Reprisal Films, Element Pictures, Crescendo Productions Repartiment ¦ Brendan Gleeson, Don Cheadle, Liam Cunningham, Mark Strong, David Wilmot

Direcció ¦ Terence Davies Gènere ¦ Drama romàntic Producció ¦ Film4, UK Film Council, Lipsync Productions Repartiment ¦ Rachel Weisz, Tom Hiddleston, Simon Russell Beale, Ann Mitchell, Harry Hadden-Paton

Galadriel Canle

Inés Marcos

42

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

Mr. Nice

Howard Marks és un escocès que en la seva època d’estudiant a la prestigiosa universitat d’Oxford comença a ficar-se dins el món del tràfic de drogues, i arriba a ser un dels traficants més coneguts del món. Amb els anys, a més de traficant serà espia de l’MI6, collaborarà amb membres de l’IRA, es relacionarà amb el FBI i amb màfies d’arreu.

Vint anys després de que ens fes dubtar sobre el que podria passar si pronunciéssim cinc vegades seguides davant un mirall la paraula Candyman, Bernard Rose ens presenta aquest biopic sobre Marks, altrament conegut com Mr. Nice, àlies el significat del qual sembla impregnar tota la pel·lícula. Rose ens mostra com el protagonista, junt amb la seva muller Judy, i més tard els seus fills, passen per drogues, angoixes, terrorisme, maltractaments,

presó, però l’autor insisteix en mostrar-nos totes aquestes accions sota un vel de felicitat no gaire encertat. Com diu la pròpia Judy Marks, tot és molt bonic i fins i tot ells dos hi surten molt guapos i plens de glamur (són interpretats per Rhys Ifans i Chloë Sevigny), però la realitat no fou així.

Després d’uns minuts inicials de muntatge i situacions que quasi fan sentir l’espectador partícip del consum de drogues, i que inevitablement ens fan pensar en pel·lícules com Fear and Loathing in Las Vegas de Gilliam o The Trip de Corman, sense arribar, això sí, al nivell de psicodèlia d’ambdues produccions, la pel·lícula ens continua atrapant en les intrigues per les que es mou Marks, fins que, arribat un punt, la narració ja no dóna més de si i perd força interès. Tot és massa pla, i situacions que podrien ser més aprofundides, per atreure’ns de nou, són tractades de manera superficial.

A destacar la banda sonora creada pel compositor Phillip Glass, autor d’altres com són les de The Hours, Notes on a Scandal o Cassandra’s Dream, que proporciona a les pel·lícules de les que forma part, una inconfusible emotivitat.

Direcció ¦ Bernard Rose Gènere ¦ Biogràfic Producció ¦ Independent, Kanzaman, Prescience Repartiment ¦ Rhys Ifans, Chloë Sevigny, David Thewlis, Elsa Pataky, Luis Tosar Ester Valls

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

43

Taquilla

La taquilla tenia

ganes de Mario Casas Pau Brunet

Els mesos de juny i juliol no han estat brillants. Tot el contrari. Han estat durs per a la gran majoria de la indústria: sense grans xifres per a les sales de cinema que han vist reduïdes al mínim l’assistència a les projeccions. Segons la companyia Rentrak - encarregada del control de taquilles – les dades d’aquest 2012 estan ara un 12% per sota del 2011. No hi ha gran esperances pel que queda d’any a causa de la presència dels Jocs Olímpics – que per horari tocaran de ple – i la pujada de l’IVA a partir de setembre que també s’espera que no permeti donar oxigen al sector.

Els dos grans èxits de la temporada han estat l’espanyola Tengo ganas de ti i Ice Age. La formació dels continents. La primera és ja un enorme fenomen, internacional també, que s’ha convertit en l’èxit més gran a Espanya des de Torrente 4. Lethal Crisis ja fa més d’un any. Ice Age, lluny de les xifres de les seves predecessores – com també ha passat amb Spider-Man – sí que mostra un evident atractiu comercial a nivell general. És molt destacable que en el que portem d’any el baròmetre de les xifres ha canviat, l’assistència actual és escassa, en especial entre el més joves i entre una massa molt important de menors de 30-35 anys en situacions econòmiques complexes. Amb tot això, xifres que fa un any podrien ser considerades “mediocres” ara no ho són tant.

Entrant en l’anàlisi, Tengo ganas de ti es va estrenar el cap de setmana del 22 al 24 de juny amb una enorme presència mediàtica, conseqüència de ser un dels films més esperats pel seu sector fan.

Warner no va dubtar en estrenar amb els partits de futbol de l’Eurocopa, ja que a priori era detectable que la seva audiència més fidel ho seria. Va ser així, i el film recaptava a la seva estrena 3,1 milions

Ice Age 4. La formació dels continents, un èxit familiar assegurat

44

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

d’euros, el 55% d’aquesta xifra en el primer dia en cartellera.

A partir d’aquesta estrena -que només en els seus tres primers dies es va convertir en el major èxit del cinema espanyol en el que portem d’any - el ritme d’ingressos de la pel·lícula ha estat força bo, ja que entre setmana aprofitava que per a molts joves ja eren vacances. En aquests moments la cinta porta recaptats 10,7 milions d’euros i 1,7 milions d’entrades venudes. En aquest tema de l’enorme èxit de Tengo ganas de ti s’han de mencionar les xifres que s’han vist a Rússia, on durant els deu primers dies ha recaptat 3,52 milions d’euros, un veritable èxit per a una pel·lícula espanyola en aquell territori. Tot aquest bon soroll econòmic ja ha provocat que la cinta hagi tancat vendes internacionals a tota Amèrica Llatina on l’expectació és molt elevada. Tres metros sobre el cielo en països com Xile, Perú o Mèxic s’ha convertit en un gran fenomen sobretot després de la seva explotació en cinemes, on no va ser un gran èxit.

Sí s’espera que aquesta segona part ho sigui en general.

Ice Age 4 ha estat una carrera més clàssica per al gènere. Estrena correcta: 2,74 milions d’euros a 771 sales i amb l’extra del 3D. Tenia partit

Paco León amb les protagonistes de Carmina o revientarmana

Mario Casas aixeca passions a Tengo ganas de tí

que li anul·lava un dia però entre setmana i amb els dos caps de setmana següents la dada ha anat més enllà dels 10,4 milions d’euros.

Aquest període ha vist altres pel·lícules buscar l’interès de l’audiència però sense ser grans èxits. De totes, Blancaneu i la llegenda del caçador és la que més ha brillat; les xifres han estat bones i també el manteniment, ja que el film ha aprofitat el total desinterès de l’audiència cap a moltes novetats. Va començar amb 3 milions d’euros, una de les millors estrenes de l’any i fins ara porta recaptats 9,12 milions d’euros.

Sony ha estat una de les altres protagonistes d’aquestes setmanes amb les seves dues estrenes Men in Black III i The Amazing SpiderMan. Estrenades amb 2,32 i 3,2 milions d’euros cadascuna, les xifres finals no han estat a l’altura de les seves predecessores.

Sense poder ser titllades de fracassos, sí que les dades queden molt per sota del que s’ha vist a altres mercats. Els dos films són ara per ara dos dels tres gran èxits internacionals de l’any.

Però si una cosa ha estat interessant aquestes setmanes han estat els bons resultats del cinema de to adult. De totes, Emon i Las chicas de la sexta planta són els que han sortit amb la xifra més potent. La distribuïdora catalana va obrir amb 96 còpies per a la comèdia francesa, i va recaptar 237.831€. Després de sis setmanes, el film se situa als 990.000€.

Alta ha estrenat dues produccions, Moonrise Kingdom i Elefante blanco. La primera ha estat capaç de recaptar 744.600€ i la segona 238.700€ en el seu primer cap de setmana. Correctes xifres, sobretot per a la coproducció espanyola-argentina, ja que anima molt les dades del cinema local, que no són precisament molt bones.

Per completar aquesta “col·lecció” de bons èxits, la també catalana A Contracorriente estrenava La delicadeza amb 120 còpies i aconseguia 287.852€ inicials, la millor estrena en aquesta línia, tot i que a la segona setmana es veia afectada per Elefante blanco.

La part negativa d’aquests mesos de juny i juliol han estat els enormes fracassos que setmana a setmana apareixien a la taqui-

lla. L’Eurocopa i productes sense gran atractiu provocaven importants decepcions econòmiques.

MS1: Máxima Seguridad, Acto de valor, Sácame del paraíso o Project X van estrenar-se amb menys de 1.500€ per còpia tot i un llançament de més de 200 còpies. El gran problema és que en general eren films que sortien sense grans elements de venda i amb la contra de que un dia dels tres del cap de setmana (o bé dissabte o bé diumenge) gran part de la població deixava el que estava fent per veure el partit, i els cinemes - sobretot els més comercials - es quedaven totalment buits. Cap d’aquests films ha tingut un recorregut digne. Potser l’únic “supervivent” seria el film de misteri El enigma del cuervo, que ha pogut aguantar amb una mica més de dignitat fins els 1,1 milions d’euros.

El cinema espanyol ha tingut el gran èxit de la temporada però també els grans fracassos. Deixant de banda Tengo ganas de ti, la resta d’estrenes han presentat xifres que fan plorar. Vértice estrenava Lobos de Arga, pel·lícula d’importants costos i imatge, ben acollida pel públic a la seva estrena a Sitges, però llençada sense cap mena de força mediàtica. Amb 150 còpies, es va quedar en unes dades molt pobres de només 53.600€ inicials (una mitjana per sala de 375€, és a dir 52 espectadors). El mundo es nuestro és un altra pel·lícula que tot i els bons comentaris que va tenir des del Festival de Màlaga, no ha pogut tenir una estrena bona. Massa sobredimensionada per la poca força mediàtica que tenia, la pellícula es va estrenar amb 70 còpies per una dada de 40.900€.

Després de quatre setmanes el seu total és de 225.000€ gràcies a un potent boca-orella. A mig camí de tot això està Carmina o revienta. La pel·lícula de Paco León ha tingut molta més força que les altres, però la seva estrena ha estat molt més petita, 25 còpies, i sortia de forma simultània en DVD i VOD. Les xifres en el consum domèstic han estat altes, més de 40.000 espectadors el primer cap de setmana, però en cinema s’ha de conformar amb 68.000€, poc menys de 10.000 entrades en deu dies.

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

45

Cinema a casa

Grupo 7

Las malas hierbas Títol original ¦ Les herbes folles Direcció ¦ Alain Resnais

Direcció ¦ Alberto Rodríguez

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Drama policíac Producció ¦ Atípica Films, La Zanfoña, TVE, Canal Sur

Producció ¦ France 2 Cinéma, Canal+, Studio Canal, F Comme Film, BIM

Repartiment ¦ Mario Casas, Antonio de la Torre, Joaquín Núñez, José Manuel Poga, Inma Cuesta

Repartiment ¦ André Dussollier, Sabine Azéma, Emmanuelle Devos, Mathieu Amalric, Michel Vuillermoz

Data ¦ 28 d’agost

Data ¦ 28 d’agost

L’Ángel (Mario Casas), un jove intel·ligent i bondadós, aspira a ser inspector de policia. En Rafael (Antonio de la Torre), en canvi, és un policia expeditiu, contundent i arrogant. Per part seva, en Miguel (José Manuel Poga) i en Mateo (Joaquín Núñez), formen part del Grupo 7, un conjunt de policies sense escrúpols, disposats a tot per tal d’assolir els seus objectius.

[REC 3] Génesis

El veterà director Alain Resnais torna amb aquest film que va ser nominat a la Palma d’Or de Canes. La Marguerite no pensava que li robarien la bossa en sortir d’una botiga. I encara menys que el lladre llençaria el seu contingut en un pàrquing. Per la seva banda, en Georges, si ho hagués sabut, no s’hauria ajupit a recollir-lo.

Cuenta atrás Títol original ¦ À bout portant

Direcció ¦ Paco Plaza

Direcció ¦ Fred Cavayé

Gènere ¦ Comèdia de terror

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Filmax

Producció ¦ Gaumont, TF1 Films Production, Nexus Factory

Repartiment ¦ Leticia Dolera, Diego Martín, Àlex Monner, Mireia Ros, Ismael Martínez

Repartiment ¦ Gilles Lellouche, Roschdy Zem, Gérard Lanvin, Elena Anaya, Claire Perot

Data ¦ 28 d’agost

Data ¦ 28 d’agost

En Koldo i la Clara s’estimen, estan fets l’un per l’altre. Es disposen a celebrar el seu casament acompanyats dels seus familiars i amics. Però aviat el dia més feliç de les seves vides es convertirà en un autèntic infern delirant. Preqüela de la saga de terror [REC], dirigida en solitari per Paco Plaza.

Mi semana con Marilyn

Tot va bé a la vida de Samuel Pierret (Gilles Lellouche). Aviat aconseguirà feina d’infermer i la seva esposa, Nadia (Elena Anaya) està esperant el seu primer fill.

Però tot canvia quan ella és segrestada sota la mirada impotent del seu marit.

Nou i trepidant thriller de Fred Cavayé, director de Cruzando el límite.

Redención (Tyrannosaur)

Títol original ¦ My Week With Marilyn Direcció ¦ Simon Curtis

Títol original ¦ Tyrannosaur

Gènere ¦ Drama biogràfic

Direcció ¦ Paddy Considine

Producció ¦ BBC Films, Lipsync Productions, Trademark Films, UK Film Council, The Weinstein Company

Gènere ¦ Drama social

Repartiment ¦ Michelle Williams, Eddie Redmayne, Kenneth Branagh, Emma Watson, Judi Dench

Repartiment ¦ Peter Mullan, Olivia Colman, Eddie Marsan, Ned Dennehy, Sally Carman

Data ¦ 29 d’agost

Data ¦ 29 d’agost

Any 1956. La jove actriu Marilyn Monroe (la premiada Michelle Williams) arriba a Anglaterra per a protagonitzar amb Sir Laurence Olivier (Kenneth Branagh) la pel·lícula El príncep i la corista. Colin Clark (Eddie Redmayne), un jove de 23 anys amb bons contactes, aconsegueix una feina com a ajudant de producció i serà testimoni de les tensions entre Olivier i Monroe.

Esto no es una película

Producció ¦ Warp X, Inflammable Films, Film4

En Joseph (Peter Mullan), un vidu alcohòlic, violent i autodestructiu, troba una esperança de redempció en la Hannah (Olivia Colman), una dona molt religiosa que coneix arrel d’un altercat. La seva relació s’anirà consolidant fins adonar-se que l’amor i l’amistat hi són presents fins i tot en els indrets més foscos. Opera prima premiada a Sundance i als BAFTA.

Los vengadores Títol original ¦ The Avengers Direcció ¦ Joss Whedon

Títol original ¦ In Film Nist

Gènere ¦ Fantàstic

Direcció ¦ Jafar Panahi, Mojtaba Mirtahmasb

Producció ¦ Marvel Studios, Paramount Pictures

Gènere ¦ Documental Producció ¦ Jafar Panahi Film Productions

Repartiment ¦ Robert Downey Jr., Chris Evans, Mark Ruffalo, Chris Hemsworth, Scarlett Johansson

Data ¦ 29 d’agost

Data ¦ 29 d’agost

Després de recórrer judicialment una sentència que el condemnava a sis anys de presó i vint d’inhabilitació, el director iranià Jafar Panahi va haver d’esperar durant mesos fins que es va fer pública la sentència. Documental que mostra un dia a la vida de Panahi i Mojtaba Mirtahmasb (l’ajudant de direcció) i ofereix una visió de la situació actual del cinema iranià.

46

decine 27 ¦ febrer 2012

Adaptació del còmic de Marvel Los vengadores, el llegendari grup de superherois format per, entre altres, Ironman, Hulk, Thor i Capità Amèrica. Quan un enemic inesperat sorgeix com una gran amenaça per a la seguretat mundial, Nick Fury, director de l’Agència Shield, decideix reclutar un equip per a salvar el món d'un desastre gairebé segur.

La fuente de las mujeres

Wilaya

Títol original ¦ La source des femmes Direcció ¦ Radu Mihaileanu Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Pedro Pérez Rosado

Producció ¦ Elzévir Films, Europa Corp., Indigo Film

Gènere ¦ Drama

Repartiment ¦ Hafsia Herzi, Leïla Bekhti, Zinedine Soualem, Sabrina Ouazani, Malek Akhmiss

Producció ¦ Wanda Visión

Data ¦ 29 d’agost

Data ¦ 29 d’agost

En un petit poble de l’Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a buscar aigua, sota un sol ardent, a la font que neix dalt d’una muntanya. La Leila, una jove casada, proposa a les altres dones una vaga de sexe ¦ no mantindran relacions sexuals fins que els homes no col·laborin amb elles en el transport de l’aigua fins a la vila.

Repartiment ¦ Nadhira Mohamed, Memona Mohamed, Said Salem

Després de setze anys vivint a Espanya, la Fatimetu torna al seu país per assistir al funeral de la seva mare. Allà es reuneix amb els seus germans ¦ la Jatri, que espera el seu primer fill, i la Hayat, que es minusvàlida. La Jatri li diu que ha heretat la haima familiar i l’obligació de fer-se càrrec de la Hayat. La Fatimetu accepta de mala gana.

Ira de titanes (Furia de titanes 2)

Los juegos del hambre

Títol original ¦ Wrath of the Titans (Clash of the Titans 2)

Títol original ¦ The Hunger Games

Direcció ¦ Jonathan Liebesman

Direcció ¦ Gary Ross

Gènere ¦ Fantàstic

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦ Warner Bros. Pictures

Producció ¦ Lionsgate, Color Force

Repartiment ¦ Sam Worthington, Liam Neeson, Ralph Fiennes, Bill Nighy, Rosamund Pike

Repartiment ¦ Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson, Elizabeth Banks, Stanley Tucci, Liam Hemsworth

Data ¦ 4 de setembre

Data ¦ 18 de setembre

Deu anys després dels fets de Furia de titanes, Perseu (Sam Worthington) està decidit a portar una vida tranquil·la amb el seu fill Helio. No obstant, els déus, debilitats per la falta de fe de la humanitat, perden el control sobre els titans, el líder dels quals és Kronos, el pare de Zeus (Liam Neeson), Hades (Ralph Fiennes) i Poseidó (Danny Huston).

Battleship

Thriller futurista ambientat a Panem, o els Estats Units del futur, dividit en dotze districtes. Cadascun d’ells envia anualment un noi i una noia entre els dotze i els divuit anys a participar als “Jocs de la fam”, que s’emeten en directe per televisió.

Es tracta d’una lluita a mort on només pot haver-hi un supervivent.

Sombras tenebrosas Títol original ¦ Dark Shadows

Direcció ¦ Peter Berg

Direcció ¦ Tim Burton

Gènere ¦ Acció

Gènere ¦ Comèdia de terror

Producció ¦ Universal Pictures, Film 44, Hasbro, Stuber Productions

Producció ¦ Dan Curtis Productions, GK Films, Infinitum Nihil Production, Warner Bros. Pictures

Repartiment ¦ Taylor Kitsch, Liam Neeson, Alexander Skarsgård, Brooklyn Decker, Rihanna

Repartiment ¦ Johnny Depp, Michelle Pfeiffer, Helena Bonham Carter, Eva Green, Jackie Earle Haley

Data ¦ 25 de setembre

Data ¦ 25 de setembre

Adaptació lliure del popular joc de taula conegut com “Batalla naval”. En aquest cas la batalla serà entre la flota dels Estats Units i una flota alienígena. Èpica aventura que transcorre per mar, cel i terra, en la qual el nostre planeta lluita per sobreviure contra una força molt superior.

El 1752, els Collins i el seu fill Barnabas salpen de Liverpool amb destí a Amèrica per a lliurar-se’n de la misteriosa maledicció que pesa sobre la seva família.

Amb el pas dels anys, en Barnabas (Johnny Depp), un playboy impenitent, es converteix en un home ric i poderós que comet l’error de trencar-li el cor a l’Angelique Bouchard (Eva Green).

Como locos (Like Crazy)

Igualita a mí

Títol original ¦ Like Crazy

Direcció ¦ Diego Kaplan

Direcció ¦ Drake Doremus

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Drama romàntic Producció ¦ Paramount Vantage

Producció ¦ Instituto Nacional de Cine y Artes Audiovisuales (INCAA), Patagonik Film Group

Repartiment ¦ Felicity Jones, Anton Yelchin, Jennifer Lawrence, Charlie Bewley, Alex Kingston

Repartiment ¦ Adrián Suar, Florencia Bertotti, Claudia Fontán, Gabriel Chame Buendía, Ana María Castel

Data ¦ 26 de setembre

Data ¦ 26 de setembre

L’Anna (Felicity Jones), una jove britànica que estudia a la universitat de Los Ángeles, s’enamora d’en Jacob (Anton Yelchin), un jove nord-americà, però ambdós es veuen obligats a separar-se quan a ella no li renoven el visat per a quedar-se als EUA. L’Anna torna a Londres i la parella es veu forçada a mantenir una relació a distància.

En Fredy té 41 anys. És solter, no té fills i viu de nit. És l’arquetipus del playboy, sense una feina fixa i etern seductor de noies de vint anys. Una nit, en Fredy coneix l’Aylín. Creient estar davant d’un nou affaire passatger, es troba amb la sorpresa que l’Aylín és la seva filla i, a més, està a punt de fer-lo avi. Això li canviarà la vida quan menys s’ho pensava.

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

47

Actualitat

Sitges aposta pel fantàstic català

rentadora. En paraules de la directora “he intentat construir una història senzilla, comú, composar un breu capítol en la quotidianitat d’un matrimoni i plantejar la necessitat que una paraula aliena alteri el silenci d’una soledat compartida”. El film va ser rodat a Barcelona i rodalies, ciutat on resideix la directora des de fa nou anys. Celia Rico ha participat en diferents projectes cinematogràfics com a ajudant de producció i desenvolupament de projectes i actualment treballa com a assistent de direcció de Claudia Llosa (La teta asustada). El film és una producció de Josep Amorós, el qual ha treballat com a director de producció en pel·lícules com Tengo ganas de ti de Fernando González, Blancanieves de Pablo Berger, Dictado d’Antonio Chavarrías, La mosquitera d’Agustí Vila, i un llarg etcètera.

Gran presència catalana a Donosti La 45a edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya se celebrarà del 4 al 14 d’octubre del 2012 amb l’ombra de l’apocalipsi amenaçant des de la seva imatge. Per a obrir aquesta festa del cinema s’ha escollit la producció catalana El cuerpo, del debutant Oriol Paulo, un thriller psicològic ple de suspens protagonitzat per Belén Rueda, José Coronado, Hugo Silva i Aura Garrido i produït per Rodar y Rodar (El orfanato, Los ojos de Julia) , Antena 3 Films, Televisió de Catalunya i Canal +.

El cinema català serà també un dels protagonistes de la Secció Oficial del Festival, amb dos títols que optaran al Premi Maria a la Millor Pel·lícula, el principal guardó del certamen, basat en el popular personatge robòtic del clàssic Metrópolis, de Fritz Lang.

El primer és Insensibles, òpera prima de Juan Carlos Medina, , i la segona pel·lícula és El bosc, basada en un relat d’Albert Sánchez Piñol que el mateix autor ha adaptat per a la gran pantalla, protagonitzada per l’actor nord-americà Tom Sizemore. La Secció Oficial oferirà un ventall variat i ampli de la collita fantàstica de l’any. Així, es podran veure les últimes apostes de directors com David Cronenberg amb Cosmópolis, o Leo Carax amb l’aclamada Holy Motors. Un dels moments àlgids que es podran viure al festival serà la celebració del vintè aniversari de Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino, que va tenir la seva estrena mundial a Sitges.

Les produccions catalanes Blancanieves de Pablo Berger, El muerto y ser feliz de Javier Rebollo, ¡Atraco! d’Eduard Cortés, Lo imposible de J.A. Bayona i Animals de Marçal Forés, han estat seleccionades per a participar en la propera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià. Les dues primeres competiran en la secció oficial juntament amb El artista y la modelo de Fernando Trueba i protagonitzada per Aida Folch, i Volver a nacer de Sergio Castellitto amb Penélope Cruz. El film de Forés, una producció d’Escándalo Films, competirà a la secció Nous Directors, i les pellícules de Bayona i Cortés es presentaran en secció oficial fora de concurs.

El perfecto desconocido, premiada a Irlanda

Un curt català a Venècia

Durant el mes de setembre, es presentarà a la secció oficial a competició de la 69ª Biennal de Venècia, Orizzonti – Short Films, el curtmetratge Luisa no está en casa, dirigit per Celia Rico Clavellino i protagonitzat per Asunción Balaguer, Fernando Guillén i Mª Alfonsa Rosso. La peça, que és el primer treball de la directora, descriu la relació d’un matrimoni gran a qui se li ha espatllat la

48

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

La pel·lícula El perfecto desconocido, dirigida pel mallorquí Toni Bestard ha estat guardonada amb el premi del públic a la Millor Opera Prima Internacional al Festival de Galway (Irlanda). Bestard posa l’ull en la Mallorca més desconeguda, entre l’opacitat de la Tramuntana, durant un gris hivern, on un misteriós viatger arriba a un poble aïllat. Els habitants el reben amb il·lusió, però l’estranger té unes altres inquietuds. La falta de comunicació és el mar de fons d’aquesta pel·lícula protagonitzada per Colm Meaney i Vicky Peña. Mark O’Reilly aterra a la vila i s’instal·la en una petita botiga abandonada, tancada des de fa molt de temps. La figura d’aquest modern Mr. Marshall omple d’esperança els veïns, convençuts què reobrirà el negoci i reactivarà l’economia local. El que no saben és que O’Reilly no té cap intenció de fer-ho, la raó que l’ha

empès fins allà s’oculta rere una vella fotografia polaroid, relacionada misteriosament amb el paisatge autòcton. El desconegut tractarà de buscar respostes mentre es converteix en un referent inesperat per a uns personatges desarrelats que exterioritzen per primer cop els seus sentiments. La pel·lícula és un reflex de la realitat multicultural que viu Mallorca des de fa anys.

de Còmic, Josep Bunyesc amb el d’Arquitectura i espai públic i Fran Aleu amb l’Audiovisual.

Gènova homenatja Eddie Saeta

Isaki Lacuesta, Premi Nacional de Cinema

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) ha concedit sis Premis Nacionals de Cultura. El cineasta gironí Isaki Lacuesta s’ha endut el Premi Nacional de Cultura de Cinema per la seva “nova manera d’entendre el gènere documental amb El quadern de fang”. La pel·lícula explora el procés creatiu del pintor Miquel Barceló en el seu taller de Mali i la representació que es fa al poble Gogolí de l’espectacle de Barceló Paso Doble. El jurat, format per catorze persones, també ha guardonat Enric Satué amb el Premi el de Disseny, Carme Solé amb el

La ciutat italiana de Gènova va celebrar la 15a edició del seu festival de cinema i, en aquesta ocasió, el certamen va retre homenatge al productor català Lluís Miñarro, per la defensa del cinema d’autor que porta a terme a través de la productora barcelonina Eddie Saeta. La llista de les vuit pel·lícules seleccionades pel festival correspon a títols ja premiats en festivals cinematogràfics precedents i es composa de Medianeras (Gustavo Taretto, 2011), Familystrip (Lluís Miñarro, 2009), Fuente Álamo, la caricia del tiempo (Pablo García, 2001), Hollywood Talkies (Óscar Pérez i Mia de Ribot, 2011), En la ciudad de Sylvia (José Luis Guerin, 2007), El somni (Christophe Farnarier, 2008), Uncle Boonme Who Can Recall His Past Lives (Apichatpong Weerasethakul, 2010) i Singularidades de una chica rubia (Manoel de Oliveira, 2009). La mostra pretén posar èmfasi a la importància del manteniment d’una línia homogènia i coherent en favor d’un cinema de risc. Aquesta és la primera retrospectiva d’Eddie Saeta que es fa a Itàlia després de les efectuades a França, Marroc, Uruguai, Colòmbia i Xina.

El cinema no és un article de luxe COMUNICAT DE L’ACADÈMIA DEL CINEMA CATALÀ “L’Acadèmia del Cinema Català, com a associació que aglutina el sector creatiu i productiu de la professió a Catalunya i des de les diferents sensibilitats que per tant representa, constata que el rebuig unànime de la societat davant l’increment de l’IVA imposat pel govern està provocant no només la unió del sector audiovisual sinó de tots els àmbits de la cultura.

L’Acadèmia es manifesta en contra de la càrrega fiscal, no entén la falta de mesures per evitar les descàrregues il·legals, i se suma a la resposta unitària que s’està produint, conscient de la responsabilitat que tots tenim davant d’una situació tan greu com

aquesta, que suposa un atac a la intel·ligència i que pot representar, entre d’altres conseqüències, el tancament d’un percentatge molt alt de sales de cinema.

L’Acadèmia qüestiona el veritable rerefons d’unes mesures, úniques a la Unió Europea, que apunten cap a un empobriment global de la societat, restringint l’accés al consum de productes culturals i que són els que permeten el creixement intel·lectual de l’individu. Sapientia melior auro, o la saviesa és millor que l’or, com diuen a Deusto.”

Barcelona, 18 de juliol de 2012

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

49

La revista Decine compleix aquest número tres anys d'existència. Durant aquest temps molts professionals del cinema i l'audiovisual del país han aparegut en aquestes pàgines. Les seves obres han ocupat les nostres portades, les seves opinions i experiències han estat habituals. Ara ens hi hem tornat a posar en contacte i repassem algunes de les portades.

Eduard Grau, director de fotografia: M’encanta Decine per l’energia que transmet i perquè és capaç de posar-nos a tots en contacte sobre el que fem. La indústria catalana necessita d’eines com Decine per créixer i millorar.

Josep Maria Caparrós, catedràtic d’Història Contemporània i Cinema a la UB: És una revista que mancava a Catalunya, al servei del cinema autòcton. Presenta una esplèndida informació de les pel·lícules de casa nostra. A més, té una acurada redacció i compaginació. Endavant, doncs.

J.A. Pérez- Giner, productor Els amics de Decine han cregut en una revista, en català, de cinema. Tots, àdhuc jo, pensàvem que no resistirien un any. Han normalitzat la presència del català en les publicacions de cinema. Enhorabona i endavant.

50

decine 30 ¦ setembre - octubre 2012

Lluís Miñarro, productor Valoro molt positivament la feina de la revista Decine, perquè es l’única que tenim especialitzada en el cinema català que fem a casa nostra. Ha de continuar sent portaveu del cinema català i ha d’aconseguir, en un futur, ser exportable a d’altres països per, precisament, redimensionar la singularitat i la personalitat pròpia que té el cinema català.

LOPE

PACO POCH

any II

número 14

11 IS S N 2013-5882

9 772013 588004

SITGES 2010 La festa anual del cinema fantàstic BURIED L’últim fenomen mundial

3€

desembre 2010

/

/

número 16

/

EDMON ROCH Un productor d’èxit

L’ALTERNATIVA El festival des de dins

“ANIMALS” La nova aposta de l’ESCAC

Pa negre

any II

/

número 17

/

/

BICICLETA, CULLERA POMA La lluita de Maragall segons Carles Bosch

/

número 15

3€

gener 2011

Tendra innocència

“BIUTIFUL” La cara fosca de Barcelona

3€

febrer 2011

any II

PA NEGRE Una estrena molt literària

BLOG

un heroi de llegenda

any II

El terror fet a casa

L´aventura internacional de José Luis Guerín

BRUC

3€

març 2011

PREMIS GAUDÍ TOTS ELS NOMINATS CATALUNYA PLATÓ UN PAÍS DE RODATGES MIL CRETINS VENTURA PONS & QUIM MONZÓ SALOMÓN SHANG CONTRA TOT I TOTHOM

any II

/

número 18

/

3€

abril 2011

Els Gaudí de

Ventura Pons

JAUME COLLET-SERRA

25 anys de cinema

L’ANY D’AGUSTÍ VILLARONGA I NORA NAVAS GUEST LA MIRADA DE GUERÍN LA NIT QUE VA MORIR L’ELVIS INTRIGA MÍSTICA LA VIDA SUBLIME VIATGE ÍNTIM I FAMILIAR FESTIVALS BERLÍN, SUNDANCE, ROTTERDAM

PREMIS GOYA PA NEGRE FA HISTÒRIA SERGI LÓPEZ REPÀS A UN ACTOR INCANSABLE ESTEVE RIAMBAU LA NOVA FILMOTECA, A PUNT RODATGES BARCELONA, ESCENARI HABITUAL

El somni americà DANIEL BRÜHL EL TALENT I LA JOVENTUT JUDITH COLELL I JORDI CADENA UN TÀNDEM D’ÈXIT CARLES TORRAS I RAMON TÉRMENS A MÀLAGA UNA MIRADA A BARCELONA AMB ELS ULLS DE MIREIA ROS

decine decine de c i ne decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 19 - maig 2011 - 3€

EL TERCER FILM CATALÀ DE WOODY ALLEN

Massa d’Or, productora Valorem la feina de Decine com a molt interessant i considerem que el seu paper és clau com a motor difusor del cinema català.

/

3€

octubre 2010

/

número 12

GUEST

El festival s´inunda de catalans

Un clàssic del cinema d´autor

/

LOS OJOS DE JULIA SANT SEBASTIÀ

Una superproducció amb segell d´Edmon Roch

MITJANIT A PARÍS

Josep Maixenchs, director de l’ESCAC Decine era una necessitat abans de la seva publicació: en un moment especialment dolç per l’audiovisual català, l’existència d’un buit comunicatiu de qualitat era un luxe que Catalunya no es podia permetre. Ara, Decine és una força indispensable dins el motor cultural del país. L’esforç, l’entusiasme i el rigor informatiu dels seus editors, redactors i personal creatiu són vius a les pàgines de la revista. És de justícia admetre que totes i cadascuna de les branques professionals del món del cinema fet a Catalunya, les que van ésser, les que són i les que seran, tenen un deute impagable amb Decine.

any II

ELISA K

L´explosió emocional d´Aina Clotet

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 20 - juny 2011 - 3€

Isaki Lacuesta

EL CREADOR INCANSABLE

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 21 - juliol/agost 2011 - 3€

Albert Serra

Història de la meva mort JAUME ROURES MÉS ENLLÀ DE MEDIAPRO ROGER CASAMAJOR TORNA A ESTAR D’ESTRENA AL FINAL DE L’ESCAPADA RETRAT D’UNA MORT DIGNA [REC ] 3 ES RODA L’ESPERADA SEQÜELA

20

Marcel Barrena, director: Per a aquells que ens estimem el cinema, i més encara el cinema del nostre país, la revista Decine, així com també l’Acadèmia del Cinema Català, és un pilar dins de la petita indústria que sent, somnia i crea en el nostre idioma; un punt de trobada on descobrim què fan els companys, un mirall on veiem que és possible i, així, un gran encoratjament a seguir endavant en uns moments tan complicats. Felicitats a Decine pel seu tercer aniversari, és una bona notícia per a tots.

3€

2010 Any I / Número 11 / Setembre

9 772013 588004

Mercè Llorens, actriu: Reforça la nostra indústria. És una peça més dins de la professió que ens fa ser més forts, complerts i independents. Difon i promociona el nostre cinema, i tots sabem que aquesta tasca és imprescindible.

Xavier Atance, productor Quan en Jordi Roigé em va comunicar la seva intenció d’editar una revista de cinema en català i amb una dedicació molt especial a la nostra indústria, vaig pensar que s’havia tornat “boig”, just en un moment en el què iniciàvem tots una travessa pel desert que tots coneixem amb la paraula “crisi”.

Però Decine va saber sembrar la llavor i amb un degoteig constant ha arribat fins aquí, a la meitat de la travessa. I ara és imprescindible, sí imprescindible. Ara més que mai els professionals del sector hem de recolzar aquelles iniciatives generoses, honestes, no partidistes i que han demostrat estar a prop nostre en els pitjors moments. Decine també és un arxiu imprès de l’evolució del nostre patrimoni audiovisual.

19

Aina Clotet, actriu: Crec que la revista Decine fa una feina boníssima de promoció del cinema català.

Les entrevistes sempre tenen interès i rigor.

Espero que vagi creixent encara més amb els anys. Felicitats per aquest 3r aniversari!

9 772013 588004

Actualitat

Decine celebra el tercer aniversari

BLACKTHORN EL PODER DEL WESTERN UN MES DE RODATGES XP3D, AMOR COL·LATERAL I MÉS JOEL JOAN I FÈNIX 11.23 UNA APOSTA PERSONAL FLOQUET DE NEU PIONER EN TECNOLOGIA D’ANIMACIÓ 3D

XP3D ARRIBA EL TERROR EN 3D FET A CASA NOU CINEMA ORIENTAL KAWASE, KIM KI DUK, SANG SOO FILMIN TOT SOBRE EL VIDEOCLUB ONLINE DEL MOMENT PASSI EL QUE PASSI UN FILM ‘INDIE’ CATALÀ

decin e decin e de c i ne decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

mientras duermes

Jaume Balagueró, en clau de suspens LA PIEL QUE HABITO Jan Cornet, noi Almodòvar ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGEA UN RODATGE MOLT REBEL

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

Eva

Ànima de robot

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL CATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA FENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 24 - novembre 2011 - 3€

Lluís MiñarroPASSIÓ PEL RISC UN DÉU SALVATGE EL POLANSKI CATALÀ J. A. BAYONA PURA ENERGIA CREADORA SITGES 2011 UNA EDICIÓ APOCALÍPTICA EVA I ELS EFECTES ESPECIALS MÀGIA FETA AQUÍ

de c i ne decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 27 - febrer 2012 - 3€

IV Premis Gaudí KIKE MAÍLLO, UN DEBUT D’ÈXIT

KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO UN VIATGE EMOCIONAL ANY DE GRÀCIA VENTURA PONS RETRATA DUES GENERACIONS EL DOCUMENTAL CATALÀ UN GÈNERE A L’ALÇA ARRUGUES LA FRAGILITAT DE LA MEMÒRIA

decin e decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 28 - abril-maig 2012 - 3€

[REC]3 Génesis Leticia Dolera, sang i fetge THE PELAYOS EDUARD CORTÉS INAUGURA MÀLAGA ALBERT GUINOVART UN CATALÀ A ‘THE ARTIST’ DOSSIER AMB LA MIRADA DE MARC RECHA EL CUERPO I ALTRES RODATGES DE PRIMAVERA