Decine 26

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 26 - gener 2012 - 3€

Sergi López confessions d’un pecador ARRUGAS DEL CÒMIC AL CINEMA PEPE & RUBIANES UNA NIT PER AL RECORD VIATGES A UN ALTRE MÓN CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR ALBERTO MARINI UN DELS GUIONISTES I PRODUCTORS DE L’ANY

RECORDA: A BTV NO TALLEM CAP PELLI.

www.btv.cat/cinema facebook.com/cinemabtv

Sumari

EDITORIAL 05

IV Premis Gaudí: Collita 2011

EN PRIVAT

LA IMATGE 06

32

Fènix 11-23

PORTADA 08

El monje: la cara més fosca de Sergi López

ESTRENA

Marie Pierre Duhamel, programadora del Festival de Venècia

RODATGE 36

Una pistola a cada mà / El cuerpo

37

Mentides

TV EN SÈRIE

14

Las olas

15

Arrugas

16

Pepe & Rubianes

CRÍTICA

17

Millenium: Els homes que no estimaven les dones

39

XP3D

40

Hollywood Talkies

18

Més estrenes

41

Pepe & Rubianes

42

El futuro / Restless

43

Rare exports / The yellow sea

38

PERFIL 20

Manel Huerga

Carnivale, la lluita entre el bé i el mal

DE FORA

TAQUILLA

22

44

Vigència del cinema sud-coreà

Desembre, un mes molt comercial

OPINIÓ

ACTUALITAT

24

46

Notícies breus

DE PROP

48

DVDs

28

40

Museu del cinema de Girona

Viatges a un altre món Alberto Marini, guionista i productor

16 20

22 28

24 32 decine 26 ¦ gener 2012

3

FACULTAT DE COMUNICACIÓ Graus

Postgraus URL

Periodisme Cinema i televisió Publicitat i Relacions Publiques

· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències · Comunicació digital · Protocol i relacions institucionals

Màsters universitaris

· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització · Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó) · Estratègia i creativitat publicitàries · Comunicació política i social · Producció i comunicació cultural · Direcció d'art en publicitat Doctorat · Estudis Avançats de Comunicació

Màsters URL

· Direcció de cinema i televisió · Producció i gestió de l'empresa audiovisual

Facultat de Comunicació c. Valldonzella, 23.

08001 Barcelona Tel. 93 253 31 08 infofcc@blanquerna.url.edu

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Laura Duran, Marc Fàbregas, Aïda Gallego, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis

IV PREMIS GAUDÍ: COLLITA 2011

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones.

EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral. 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

Jordi Roigé, editor Els IV Premis Gaudí, que se celebraran el pròxim 6 de febrer, es juguen el seu prestigi. 350 acadèmics triaran el millor cinema català de la collita 2011. La responsabilitat d’aquestes persones és molt alta, ja que de les seves votacions depèn que el públic percebi que els professionals del cinema català són rigorosos i es regeixen per criteris artístics i industrials, i no pas per favoritismes o interessos de poca volada. L’objectiu dels Premis Gaudí és prestigiar i promocionar el nostre cinema. Per tant, cal que el palmarès entri dins de la lògica i els guanyadors siguin fàcilment identificables pel públic. De fet, aquesta ha de ser una de les obsessions de l’Acadèmia del Cinema Català, responsable dels Gaudí: que els premis representin tota la indústria del país i amb els anys es guanyin la necessària credibilitat.

Els Gaudí d’enguany són el reflex de la nostra indústria 2011: 8 llargmetratges de ficció en versió original catalana, 14 en altres llengües –bàsicament castellà- 32 documentals, 6 pel·lícules d’animació, 13 per televisió i 46 curtmetratges. D’entre les catalanes, títols de molt de pes amb alt pressupost i fort impacte comercial: Eva (Kike Maillo) i Bruc (Daniel Benmayor, estrenada el 2010), la cita anual de Ventura Pons amb Mil cretins, o les personals Open 24H (Carles Torras), Catalunya Über Alles! (Ramon Termens), El gènere femení (Carlos Benpar), La nit que va morir l’Elvis (Oriol Ferrer) i Passi el que passi (Robert Bellsolà).

Jaume Balagueró (Mientras duermes), Isaki Lacuesta (Los pasos dobles ) i Christian Molina (De gran vull ser soldat) tenen tots el números per lluitar pel Gaudí a la millor pel·lícula en altres llengües. El duel amb animació també promet tensió. La recent estrenada Floquet de Neu s’enfronta a Chico y Rita (Goya 2010) i Arrugas (pendent d’estrena comercial al 2012), les dues en la cursa cap als Oscar.

Pesos pesants en l’apartat d’actors protagonistes: Daniel Brühl, Luis Tosar, Juanjo Ballesta, Quim Gutiérrez. O apostes noves amb els joves actors d’Eva (Claudia Vega) i Floquet de Neu (Clàudia Abate i Joan Sullà), tot esperant que es repeteixin els miracles d’Herois/Polseres vermelles i Pa negre.

Aquests són els plats principals del menú dels Gaudí 2011. Bons Gaudí!

decine 26 ¦ gener 2012

5

La imatge 6

decine 26 ÂŚ gener 2012

Fènix 11·23 “És una pel·lícula que parla de la fragilitat de tots nosaltres davant l’abús de poder. De com una acusació de terrorisme, per absurda que sigui, pot destrossar la vida d’un nen i de la seva família.”

Joel Joan, codirector decine 26 ¦ gener 2012

7

Portada

El Monje

La cara més fosca de

Sergi López

8

decine 26 ¦ gener 2012

“No em treu el son que gaudeixi de més visibilitat a França que a casa meva” La seva adolescència té aquella mena de traç còmic que sovint descriuen les pel·lícules dels germans Farrelli. Es fa gran i al rostre se li reflexa la mirada del ciutadà de classe mitja que mitificà el Jack Lemmon d’El apartamento. L’èxit professional li arriba inesperat i casual, en el més pur estil El gran salto dels Cohen. Uns referents que li passen de llarg amb un somriure, “Si et dic la veritat, no sóc gaire cinèfil”. Per què s’hi dedica? Per incontinència. No ho pot evitar, ell és així. Desprèn talent, gràcia i empatia. “Sergi López, no m’acostumaré mai al meu nom” escolto que remuga mentre explica la seva darrera interpretació a El monje, de Dominik Moll. Són les deu del matí i mig en broma reclama al cambrer, “un gintònic, sisplau”. L’entrevista promet.

Salvador Moré en compte que em van quedar nou assignatures penjades per setembre. La meva decisió de deixar els estudis era ferma, els pares em van aconsellar buscar una feina.

Llavors vaig tenir una revelació...

Neixes l’any 65, el dia de la loteria.

L’acudit és recurrent, a la meva mare li va tocar la grossa. Néixer aquest dia tan assenyalat és una cura d’humilitat ja que cada any et toca la mateixa rutina: et lleves i tothom està pendent de tot menys del teu aniversari. Poder és per això que tinc tendència a oblidar-me’n.

Vius la teva adolescència a Vilanova i la Geltrú.

Com la majoria del joves tracto de tornar a casa el més tard possible. Recordo que el meu pare sempre em preguntava: Què collons feu tanta estona? Xerrem, estem amb altres descobrint qui som i en què ens assemblem. Jo vivia en un barri humil.

Perquè et facis una idea, tocaven el timbre de casa i deien, ¿Están los catalanes? Un entorn ple de blocs d’immigrants, vinyes i garrofers. Molt lluny del tràfic i l’activitat que actualment et trobes a Vilanova.

Vas deixar els estudis o els estudis et van deixar?

No és cap vergonya haver repetit cinquè de bàsica. No era un estudiant exemplar, vaig repetir tres vegades consecutives tercer de BUP. Afortunadament ho vaig aprovar gairebé tot, una autèntica proesa tenint

Adoro les revelacions.

Estava en el teatre amateur del cercle catòlic amb una quinzena de xavals de la meva edat i un vespre el Joan Daniel (el meu amic idealista) em va proposar fer teatre.

Recordo que ens vam il·lusionar molt i vam xerrar llarga estona, amb l’emoció se’ns va fer de nit. Obro la porta de casa a la una de la nit i el meu pare m’esperava despert amb molt mala cara. Necessitava una excusa, i li vaig explicar que per fi havia trobat la meva vocació. Papa! Seré artista de teatre.

“No aconsegueixo prendre’m la meva feina com una activitat mercantil”

Què vols que et digui! No sé si és la millor excusa.

Doncs va colar. Li vaig explicar vagament que creia que el meu futur era als escenaris i que tenia talent per a la interpretació. L’endemà em vaig adonar que havia sentenciat el meu futur. Per què no? Ho provaré.

I en aquestes que coneixes a un paio súper estrambòtic que es diu Toni Albà.

Resulta que m’apunto amb un col·lega a

decine 26 ¦ gener 2012

9

Portada

una escola d’interpretació i aquest em presenta a un arrauxat del poble que havia estudiat a la prestigiosa escola Lecoq de París. Havia vist al Toni anteriorment fent coses molt ratllades al poble, podies creuar el carrer i trobar-te’l enmig d’una plaça fent una performance amb un llençol al cap.

Connexió directa!

A la que el conec li proposo fer un número de pallassos. Dit i fet, em convoca pel dia següent: Vine, prepara’t amb xandall i bambes.

Innegable artista el Toni, però la seva paròdia televisiva em rebenta.

T’asseguro que és un màquina, té unes capacitats creatives exagerades. Hi ha molt pocs actors que tinguin el seu do d’improvisació. Encarna molt bé el plaer d’actuar i ho emprèn tot com un joc. Amb disset anys ja feia un espectacle d’una hora i mitja que havia parit ell.

T’anima per apuntar-te a l’escola Lecoq de París.

T’imagines una escola de teatre on ningú et parla d’interpretació? L’escena forma part d’un joc meravellós i misteriós. A Lecoq s’afronta el teatre amb majúscules. Ningú pretén respondre a la pregunta “Què cal fer per actuar?” T’impulsen a tenir idees genials i un punt de vista únic.

I patapam! El primer càsting de cinema.

Estic a París i llegeixo: “Es busca un actor amb accent espanyol per primer llarg de cine”. M’hi presento amb zero pressió. Simplement aprofito que estic a París i miro a veure què collons succeeix en un càsting.

El que em trobo és un tio pelut ple de pèls de gos al jersei (Manuel Poirier). Comença a gravar i li agrada, immediatament em truca per fer la pel·li.

Fins als trenta-dos anys no treballes en una pel·li catalana. Carícies de Ventura Pons.

Fem ús del proverbi “no es pot ser profeta a la teva terra”.

Penso que aquesta feina no està feta per als profetes. A mi la vida m’ha portat aquí i tinc zero retrets. No em treu el son que gaudeixi de més visibilitat a França que a casa meva. Em sento privilegiat perquè tinc treball i si toca rodar més a prop o més lluny em dóna igual.

El que no et dóna igual és la independència de Catalunya.

Tot és molt natural i senzill. Parteixo de la base de que estem al nostre país, i la con-

10

decine 26 ¦ gener 2012

dició natural és ser independent. Fins i tot ho trobo d’una simplicitat infantil.

Fora de Catalunya, els reconeixements et vénen a l’any 2000 amb Harry, un amigo que os quiere. La clau de l’èxit de la pel·lícula?

El guió de la pel·lícula podria ser perfectament un rellotge suís, funciona a la perfecció i tot està alineat. Realment ha estat un fenomen i forma part de la imaginació col·lectiva francesa. Allà encara la tornen a passar. La pel·li té àngel.

Un incís! “No a la guerra” però els actors en el tema de la crisi, què?

Sóc poc gremial. No sóc gaire afí als collectius d’actors.

“El monje parla del poder que exerceixen les persones amb carisma”

Us sobra la pasta?

Al revés! Sorprèn saber que hi ha molts actors que no treballen. N’hi ha molts que remen a galeres. A la que parlo amb gent que comença en l’art d’interpretar els hi dic que si fan aquesta feina per arribar a on sóc jo ja poden plegar veles.

Vincent Cassel, el monjo Ambrosio, confessa un misteriós personatge interpretat per Sergi López

Què, doncs?

Han de trobar un lligam més profund que els diners.

Vius la teva professió com quelcom profund.

En el sentit de que no sóc gens superficial.

Per exemple, un fuster pot treballar per guanyar-se la vida o trobar-hi quelcom interior en la matèria o l’artesania. No saps per quins motius, però hi ha un afegit transcendent que ressona dins. De veritat! No aconsegueixo prendre’m la meva feina com una activitat mercantil.

Sobta que ho digui un artista de la casualitat.

Cert! Sóc el primer sorprès i no nego que també tinc aquesta sensació de que la sort i la casualitat han traçat el meu camí. Però els fruits s’han manifestat de forma tan contundent que acabo pensant que, en el fons, no només és sort o atzar. M’adono que de forma inconscient aporto un afegit interessant en les meves col·laboracions.

he viscut, per sort. He escoltat anècdotes amb actors o directors de foto que esgarrifen. Tinc constància del que és treballar amb tensió o compartir feina amb persones que aporten idees de merda. Però això és el pa de cada dia en tots els àmbits laborals.

Conseqüència de que els mercats siguin els que manen.

Promous el maleït tòpic dels actors afortunats; tens sort amb els personatges que et proposen, grans amistats, viatges, i professionalment fas el que vols. Tots els actors de cert nivell viuen en el mateix núvol de cotó fluix. No hi ha malparits al cine que t’amarguen l’existència?

Hi ha un munt de malparits però jo no els

Ja, prefereixes allò que els il·lustrats en diuen “el cinema de qualitat”.

Desconec el concepte genèric. Associo la qualitat amb quelcom profund. La qualitat estètica m’importa poc i atorgo rellevància al que s’explica, a la transcendència del contingut. No hi estem tots d’acord?

decine 26 ¦ gener 2012

11

Portada

idea generalitzada de que les pel·lis que et fan pensar són una totxana de tres hores és errònia. Pot ser una pel·li de fades i transmetre conceptes de qualitat.

A França, la qualitat ibèrica l’associen a tres noms: Almodóvar, Sergi López i Victoria Abril. I com és ella?

Genial! La primera vegada que la vaig veure va ser en un rodatge. Entro al seu camerino i uf... me la trobo cul en pompa. Encara tinc la imatge d’uns pantalons texans tan curts que es veien més les calces que els pantalons. És una actriu brutal, adorable, sense complexos i molt carismàtica.

Harry, un amigo que os quiere, va ser el film que va consolidar Sergi López

“Tinc la sensació de que la sort i la casualitat han traçat el meu camí”

Cert que la qualitat és un intangible però a mi m’apassionen les astracanades d’en Harry Callahan (saga Harry el sucio).

Personalment, sense haver vist James Bond, sé que tant se me'n foten aquests personatges mítics que maten a la gent mentre es foten un Martini, em sembla vergonyós. No m'importa que el rellotge tiri fletxes o el cotxe es transformi en una nau galàctica. Aquesta és la meva sensibilitat, per a mi tot ha d’explicar coses i educar. La

Els teus fans de Facebook també destaquen el teu carisma, la teva amabilitat i bon caràcter.

Sóc conscient de que transmeto aquesta imatge. Vaig a un rodatge i dic hola, i com que sóc l’actor principal troben que el meu “hola” és excepcional. Hi ha molta gent que diu hola en un rodatge, però si ho diu un actor sembla com més important. Quines coses!

I l’home amable resulta que és un dimoni a Harry, un amigo que os quiere, de Dominik Moll.

Convocatòries MEDIA FORMACIÓ Formació inicial (3 anys) Formació continuada DESENVOLUPAMENT Projectes individuals Slate funding (1 & 2) Obres interactives

MEDIA MUNDUS Formació, mercats, distribució...

INSTITUCIONS FINANCERES Fons garantia a la producció

ED

media_antena.cultura@gencat.cat www.antenamediacat.eu www.antenamediacat.eu/blog Follow us on:

w IA F w ilm .m s D fd ata b. ba eu se

PROJECTES PILOT Suport a projetes pilot

w

ANTENA CATALUNYA

EXHIBICIÓ Suport digitalització sales

I2I AUDIOVISUAL Suport creixement & audiovisual

M

PROMOCIÓ Suport a festivals Accés a mercats

DISTRIBUCIÓ Suport selectiu Suport automàtic Agents de venda Difusió per TV Distribució en línia (VoD)

12

decine 26 ¦ gener 2012

Això és actuar, no? A Harry em van proposar un altre paper perquè els responsables de producció deien que jo era una persona massa bona, incapaç de matar una mosca.

Però de sobte van trobar en mi un element que els encaixava a la perfecció en el paper de maligne.

Ah! Van saber que havies fet de dimoni als “Pastorets”.

He fet de dimoni però no va ser exactament per aquest fet. Resulta que la meva pronuncia en francès té un accent estrany i, eureka, a la que el personatge és rar s’ajusta al meu accent inquietant.

Doncs la fórmula funciona. A la teva darrera interpretació, El monje, repeteixes director i dimoni.

En realitat a la pel·li sóc un pecador que es va confessar.

La pel·lícula està basada en una novel·la gòtica del 1796, considerat el primer “best seller” de la història. La pel·lícula també té l’esperit mainstream?

Et puc assegurar que Dominik Moll mai busca agradar a la gran massa. Però la factura, el ritme i la llum són excel·lents i tenen la capacitat de conquistar la taquilla.

El monje explica la vida del germà Ambrosio, abandonat a les portes d’un convent en un segle XVII molt influenciat pel poder eclesiàstic. Quin poder té l’església ara?

La nostra cultura ve de la religió catòlica.

Una religió del que ben poc en sabem però que sempre està present. Té poder d’opinió i constantment genera idees. Abans, a nivell social, tenia més pes però en cap moment ha perdut la capacitat d’influir en el pensament i la moral.

Quina càrrega de profunditat aporta El monje?

Parla del poder que exerceixen les persones amb carisma. Gent que mitjançant la seva credibilitat juguen en contra dels seus companys i en contra d’ells mateixos.

El monje és una producció franco-espanyola que ha costat onze milions d’euros.

En aquest cas hi ha capital però no és l’habitual. Cada cop més els projectes cauen per manca de pressupost o inversors. Fins i tot els directors que són recolzats per la taquilla pateixen de valent per aconseguir finançament.

La confessió forma part del fil narratiu. A qui hem de recórrer avui per confessar-nos?

El més important és que estiguem envoltats de gent sana. El millor confessor ets tu mateix. Val la pena que fem l’esforç d’intentar ser lúcids amb nosaltres mateixos. Millor no dependre d’altres, i sempre és preferible ser honestos amb la nostra consciència.

Les baixes passions dels segle XVII eren obra del diable. A qui culpem avui de les baixes passions?

En realitat el diable és l’ésser humà.

Vivim en una confusió perenne. Desconeixem si la nostra naturalesa és bona o dolenta. Sincerament, la vida és un “catxondeo”.

El millor desig per a El monje.

Desitjo que molta gent vagi al cinema i la recomani a les seves amistats. Ideal si s’aconsegueix encomanar bones sensacions i genial si hi ha transcendència al llarg d’una hora i mitja d’imatges.

Sergi López 2012. Projectes.

La principal aposta de futur immediat és una obra de teatre que en breu estrenaré. A part, tinc un munt de projectes que estan a l’espera de que es materialitzin. ■

Amb el director Dominik Moll, en un moment del rodatge d’El monje

decine 26 ¦ gener 2012

13

Portada

Las olas Després de guanyar tres premis a la passada edició del festival de Moscou, entre ells el de millor pel·lícula, i haver-se passejat per les seccions oficials de Gijón, Sevilla, Londres o Índia, arriba a les cartelleres aquesta road-movie atípica. Una història íntima, dirigida per Alberto Morais, amb un protagonista octogenari que farà un viatge al seu passat, acompanyat per Laia Marull.

Carlos Álvarez-Nóvoa, un home que busca reconciliar-se amb el seu passat

En Miguel emprèn un camí que porta esperant seixanta anys, des de València fins a un petit poble al sud de França anomenat Argelès-sur-Mer, última parada de milers de refugiats fa no massa temps. Travessant en el seu vell cotxe un present desconegut i un passat arraconat, busca una certa reconciliació personal, però també històrica. El director, Alberto Morais, explica que fa cinc anys, durant una entrevista amb el cineasta grec Theo Angelopoulos, una de les respostes contenia la llavor del que després seria Las olas: “Dialogar amb la història és dialogar amb un mateix”.

Carlos Álvarez-Nóvoa, guanyador d’un Goya al millor actor revelació per Solas (1999) interpreta en Miguel, un home gran que pateix certa narcolèpsia. Després del funeral de la seva dona, posa en marxa els preparatius per un viatge que fa temps que espera.

Vol tornar a un indret on va perdre massa coses, i la majoria són irrecuperables.

“La pel·lícula aborda una història molt desconeguda, com són els camps de concentració construïts al sud de França abans de la Segona Guerra Mundial”, explica Morais. El protagonista interactuarà amb els fantasmes del seu passat i trobarà un companya

14

decine 26 ¦ gener 2012

de viatge accidental, la Blanca (Laia Marull), amb qui compartirà una part del seu retorn a Argelès i farà que en Miguel no se senti tan sol. També trobarà el seu antic amic, en Fernando, qui tot i haver compartit un passat junts, ja no té res a veure amb ell. Són dos vells que s’han enfrontat a l’horror de maneres totalment diferents. Las olas és el segon llargmetratge de Morais i la seva primera incursió en el camp de la ficció, després del seu documental Un lugar en el cine.

Direcció ¦ Alberto Morais Gènere ¦ Drama Producció ¦ Olivo Films, Promarfi Futuro 2010 Repartiment ¦ Carlos Álvarez-Nóvoa, Laia Marull, Armando Aguirre Bertolín Estrena ¦ 13 de gener

Arrugas La relació d’amistat entre dos avis que viuen en una residència, un d’ells malalt d’Alzheimer, condueix aquesta adaptació del còmic homònim de Paco Roca. Un llargmetratge d’animació en 2D, dirigit per Ignacio Ferreras, que va ser presentat a la passada edició del festival de Sant Sebastià i que està preseleccionat per participar als Oscar 2012.

La vida en un geriàtric explicada amb humor i tendresa

El dibuixant valencià Paco Roca és el creador d’un còmic força atípic, ambientat en un geriàtric, que el va proclamar guanyador del Premio Nacional de Cómic 2008. Arrugas és la història de l’Emilio i en Miguel, dos ancians que, a les acaballes de la seva vida, comencen una amistat. L’Emilio acaba d’arribar a la residència de la mà del seu fill. Està en una fase inicial d’Alzheimer i allà coneixerà en Miguel qui, juntament amb altres companys, l’ajudarà perquè no acabi a la planta superior del centre, el temut pis dels “assistits”. El seu esbojarrat pla tenyeix de comèdia i tendresa el rutinari dia a dia a la residència. En certa manera, acaben d’iniciar una nova vida.

El responsable d’aquesta arriscada adaptació del còmic a la gran pantalla és Ignacio Ferreras, qui va participar recentment com a animador al film L’il·lusionista, de Sylvain Chomet. Ferreras aposta per un estil d’animació molt senzill, però no per això menys efectiu, i molt fidel a la novel·la gràfica original. “Hi ha una tendència en l’animació mundial, cada cop més consolidada, de fer pel·lícules tipus Persépolis o Vals con Bashir. Les fronteres de

l’animació s’han enderrocat”, explica Manuel Cristóbal, un dels productors del film. Arrugas és una producció galaico-catalana que s’emmarca dins aquest nou cinema d’animació adult, minoritari i de prestigi i, com Chico & Rita, haurà de lluitar per la nominació als Oscar al costat de títols tan destacats com Les aventures de Tintín, Cars 2, Gnomeo & Juliet, Rio o Els Barrufets 3D.

Direcció ¦ Ignacio Ferreras Gènere ¦ Animació Producció ¦ Cromosoma, Perro Verde Films, Televisión de Galicia Estrena ¦ 27 de gener

decine 26 ¦ gener 2012

15

Estrena

pepe & Rubianes A Broadway Danny Rose, de Woody Allen, un grup de d’amics del món de l’espectacle rememoren la vida i miracles d’un company ja desaparegut. Aquest és també el punt de partida d’aquest documental de Manuel Huerga: el 12 de gener de 2010, en un pis del Passeig de Gràcia, un grup d’amics que el van conèixer millor que ningú i que s’autodenominen “Les viudes de Rubianes”, es troben per sopar i recordar com era en Pepe.

Joan Lluís Bozzo, un dels amics de Rubianes que el recorda en aquest documental

La seva insòlita personalitat, els bons (i mals) moments compartits, les anècdotes i els trets que millor defineixen el còmic més polèmic i inclassificable d’aquest país, són l’eix de Pepe & Rubianes. Hi apareixen companys inseparables com Joan Lluís Bozzo, amb qui va començar la seva carrera d’actor; Pep Molina, actor, amb qui va compartir tantes vivències i viatges; Joan Gràcia, membre del Tricicle; Lucila Aguilera, amb qui va estar casat set anys i va continuar mantenint una amistat profunda i sincera; Carles Flàvia, còmic, showman i el seu amic de l’ànima; María Rosales, el seu gran amor i mà dreta durant quinze anys; Toni Coll, el seu mànager; Manel Pousa, “el pare Manel”, capellà amb qui Rubianes mai va deixar de col·laborar en els seus festivals benèfics; i per últim Joan Manuel Serrat, amic de tota la vida per qui el Pepe sentia una admiració recíproca.

“Potser l’atracció cap a Pepe Rubianes ve del fet que ens mostra sense embuts l’ésser que molts portem a dins, l’autèntic “jo”, el que no es fa trampes al solitari, el que diu el què pensa i fa el que diu, peti qui peti”, explica Manuel Huerga. Pepe Rubianes Ale-

16

decine 26 ¦ gener 2012

gret, (Villagarcía d’Arosa, 1947 – Barcelona, 2009), actor galaicocatalà (gallec perquè va néixer a Galícia, encara que gairebé mai hi va viure i català perquè va viure a Catalunya encara que gairebé mai hi va néixer) va ser tremendament popular tant per la seva vessant com a actor com per les seves entrevistes, que constituïen un gènere en elles mateixes. Rubianes va ser un personatge molt estimat també pel seu estil de vida independent, descarat, i anàrquic.

Direcció ¦ Manuel Huerga Gènere ¦ Documental Produccció ¦ Versátil Cinema Estrena ¦ 23 de desembre

MILLENIUM: els homes que no estimaven les dones Després de les adaptacions cinematogràfiques sueques de les novel·les de la trilogia Millennium de Stieg Larsson, ara n’arriba la versió nord-americana. David Fincher adapta el primer dels llibres, amb Daniel Craig en el paper del periodista Blomqvist i Rooney Mara com la carismàtica Lisbeth Salander. Un thriller negre que explica una història ben coneguda per milions de lectors d’arreu del món.

Lisbeth Salander (Rooney Mara) té cura d’un malferit Mikael Blomqvist (Daniel Craig)

El director de La red social, El club de la lucha o Seven, s’introdueix ara a l’univers literari de Stieg Larsson. Sense deixar de banda el seu estil, que l’ha convertit en un dels cineastes més reputats de la seva generació, Fincher ofereix un film contundent, un viatge emocional ple de llum i foscor. La gran revelació de la pel·lícula és, sens dubte, Rooney Mara, que interpreta el paper de l’estranya hacker Lisbeth Salander, la jove de passat fosc que es converteix en l’aliada perfecta del periodista Mikael Blomqvist (el 007 Daniel Craig) en la investigació d’una misteriosa desaparició. Lisbeth és una dona torbadora, incontrolable, socialment inadaptada, amb nombrosos tatuatges i pírcings.

Però posseeix qualitats extraordinàries com a investigadora.

L’actriu ja ha aconseguit una nominació als Globus d’Or per aquest personatge, i directors com Terrence Malick i Kathryn Bigelow ja l’han fitxada pels seus propers films.

Altres noms de prestigi completen el repartiment: Christopher Plummer, en el paper del magnat Henrik Vanger o Robin Wright com Erika Berger, l’editora de la revista “Millennium” i amant de

Blomqvist. Pel que fa a la banda sonora, Fincher repeteix amb Trent Reznor i Atticus Ross, tàndem guanyador de l’Oscar 2011 per La red social. El cineasta ha anunciat la seva intenció de rodar les dues properes entregues de la saga a la vegada i amb el mateix equip, per estalviar temps i pressupost.

Títol original ¦ Millennium: The Girl with the Dragon Tattoo Direcció ¦ David Fincher Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Scott Rudin Productions, Yellow Bird Films, Columbia Pictures Repartiment ¦ Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer, Stellan Skarsgård, Robin Wright Penn Estrena ¦ 13 de gener

decine 26 ¦ gener 2012

17

Més estrenes

JUAN DE LOS MUERTOS

LA DAMA DE HIERRO

Direcció ¦ Alejandro Brugués

Títol original ¦ The Iron Lady

Gènere ¦ Comèdia de terror

Direcció ¦ Phyllida Lloyd

Producció ¦ Producciones de la 5ta Avenida, La Zanfoña Producciones, ICAIC, Canal Sur, TVE

Gènere ¦ Drama biogràfic

Repartiment ¦ Alexis Díaz de Villegas, Jorge Molina, Andrea Duro, Andrés Perugorría, Jazz Vilá

Repartiment ¦ Meryl Streep, Jim Broadbent, Anthony Head, Richard E. Grant, Roger Allam

Estrena ¦ 5 de gener Una munió de zombis famolencs de carn humana arrasa els carrers de l’Havana.

S’estén el rumor que els responsables dels disturbis són grups al servei dels Estats Units. El pànic s’apodera de la gent, però enmig de la confusió, apareix una mena d’heroi: Juan (Díaz de Villegas), que s’ofereix a la gent per eliminar, per un mòdic preu, els seus familiars infectats.

SHERLOCK HOLMES: JUEGO DE SOMBRAS

Producció ¦ Pathe, Film4

Estrena ¦ 5 de gener La història se centra en la delicada situació que va haver d’afrontar Margaret Thatcher (Meryl Streep), la Primera Ministra del govern anglès, els dies previs a la guerra de les Malvines (1982), en la qual la Gran Bretanya es va enfrontar amb Argentina. Streep ha obtingut amb aquest paper el premi del Cercle de Crítics de Nova York.

SI QUIERO SILBAR, SILBO

Títol original ¦ Sherlock Holmes ¦ A Game of Shadows Direcció ¦ Guy Ritchie Gènere ¦ Thriller

Títol original ¦ Eu cand vreau sa fluier, fluier

Producció ¦ Warner Bros. Pictures

Direcció ¦ Florin Serban

Repartiment ¦ Robert Downey Jr., Noomi Rapace, Jude Law, Stephen Fry, Jared Harris

Gènere ¦ Drama

Estrena ¦ 5 de gener

Repartiment ¦ George Pistereanu, Ada Condeescu, Clara Voda

Seqüela de la pel·lícula Sherlock Holmes, dirigida

Estrena ¦ 5 de gener

l’any 2009 també per Guy Ritchie, on Robert Downey Jr. torna a posar-se a la pell del popular detectiu. La lluita contra el professor Moriarty es torna més perillosa quan aquest porta Holmes i Watson a recórrer el continent des d’Anglaterra fins a França i posteriorment a Alemanya per acabar a Suïssa.

UNA BODA DE MUERTE

Producció ¦ Strada Film, Film i Väst, The Chimney Pot

Quan falten dues setmanes perquè Silviu surti d’un centre de detenció de menors, rep la visita del seu germà petit que li explica que la seva mare, que acaba d’arribar d’Itàlia, vol endur-se’l amb ella. Silviu té raons per a tractar d’impedir-ho per tots els mitjans. A la vegada, s’enamora d’una noia d’un grup d’estudiants de sociologia que fa pràctiques al centre.

LA CHISPA DE LA VIDA

Títol original ¦ A Few Best Men Direcció ¦ Stephan Elliott

Direcció ¦ Álex de la Iglesia

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Comèdia negra

Producció ¦ Arclight Films

Producció ¦ Trivisión

Repartiment ¦ Xavier Samuel, Laura Brent, Olivia Newton-John, Kris Marshall, Kevin Bishop

Repartiment ¦ José Mota, Salma Hayek, Blanca Portillo, Juan Luis Galiardo, Fernando Tejero,

Estrena ¦ 5 de gener En David, que és a punt de casar-se amb la Mia, viatja amb els seus amics fins el poble de la noia, on tindrà lloc la cerimònia. El pare de la Mia és un ric senador australià, però la mare és una dona força esbojarrada, aficionada a la cocaïna i a l’alcohol. Els amics d’en David són en Luke, que serà el padrí, en Tom, que passa de tot, i en Graham, un hipocondríac acomplexat.

Tres (3)

¿Y AHORA, ADONDE VAMOS?

Títol original ¦ Drei (3)

Títol original ¦ Et maintenant, on va où?

Direcció ¦ Tom Tykwer

Direcció ¦ Nadine Labaki

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Producció ¦ Medienboard Berlin-Brandenburg, X-Filme Creative Pool

Producció ¦ Les Films des Tournelles

Repartiment ¦ Sophie Rois, Sebastian Schipper, Devid Striesow

Repartiment ¦ Nadine Labaki, Kevin Abboud, Claude Baz Moussawbaa, Julian Farhat, Ali Haidar

Estrena ¦ 13 de gener

Estrena ¦ 13 de gener

El director d’El perfum: historia d’un assassí torna amb un drama centrat en la historia d’una parella propera a la quarantena. De forma separada, tant ell com ella s’enamoren del mateix home. Una mirada sofisticada a l’adulteri i l’experimentació sexual, amb un triangle amorós atípic.

18

decine 26 ¦ gener 2012

Estrena ¦ 13 de gener En Roberto (José Mota) és un publicista a l’atur que va assolir l’èxit quan se li va acudir el famós eslògan “Coca-Cola, la chispa de la vida”, però d’aquella ja no en queda res. Ara és un home desesperat que, intentant recordar els dies feliços, torna a l’hotel del viatge de noces amb la seva dona (Salma Hayek). Allà patirà un accident que li canviarà la vida.

Un seguici de dones vestides de negre es dirigeix al cementiri, sota un sol abrasador, prement contra el seu cos fotos dels seus esposos, pares o fills.

Totes comparteixen el mateix dolor, conseqüència d’una guerra funesta i inútil.

En arribar a l’entrada del cementiri, el seguici es divideix en dos grups ¦ un de musulmà i l’altre, cristià. De la directora de Caramel, Nadine Labaki.

CUENTA ATRÁS

ORO NEGRO

Títol original ¦ À bout portant

Títol original ¦ Or Noir

Direcció ¦ Fred Cavayé

Direcció ¦ Jean-Jacques Annaud

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Drama històric

Producció ¦ Gaumont, TF1 Films Production, Nexus Factory

Producció ¦ Quinta Communications, The Doha Film Institute

Repartiment ¦ Gilles Lellouche, Roschdy Zem, Gérard Lanvin, Elena Anaya, Claire Perot

Repartiment ¦ Tahar Rahim, Antonio Banderas, Freida Pinto, Mark Strong, Riz Ahmed

Estrena ¦ 20 de gener Tot va bé a la vida d’en Samuel Pierret (Gilles Lellouche) i la seva esposa Nadia (Elena Anaya) ¦ ell aviat serà infermer i ella està esperant el seu primer fill. Però tot canvia sobtadament quan ella és segrestada davant la mirada impotent del seu marit. El director de Cruzando el límite (Pour elle), que va tenir el seu remake a Hollywood, torna amb un nou thriller de característiques similars.

SILENCIO EN LA NIEVE

Estrena ¦ 20 de gener L’última pel·lícula de Jean-Jacques Annaud és l’adaptació de The Great Thirst, novel·la de Hans Ruesch. Als anys trenta, la troballa de rics jaciments de petroli provoca una terrible rivalitat entre dos emirs àrabs. Al mateix temps, un jove i carismàtic líder aconsegueix unir sota el seu comandament diverses tribus de beduins del desert.

ALBERT NOBBS

Direcció ¦ Rodrigo García Direcció ¦ Gerardo Herrero

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Bèl·lic Producció ¦ Tornasol Films

Producció ¦ Mockingbird Pictures, Parallel Film Productions, WestEnd Films

Repartiment ¦ Juan Diego Botto, Carmelo Gómez, Jordi Aguilar, Víctor Clavijo, Sergi Calleja

Repartiment ¦ Glenn Close, Mia Wasikowska, Aaron Johnson, Jonathan Rhys Meyers, Brendan Gleeson

Estrena ¦ 20 de gener

Estrena ¦ 27 de gener

Segona Guerra Mundial. Investigació sobre un assassí en sèrie dins la División Azul, cos de soldats espanyols voluntaris que van combatre al front rus juntament amb les tropes alemanyes. Després de la troballa del cadàver d’un soldat espanyol degollat que presenta una inscripció al braç, s’obre una investigació de la que s’encarrega el soldat Arturo Andrade.

Adaptació de l’obra teatral de Broadway, The singular life of Albert Nobbs. En el segle XIX, en un luxós hotel de Dublín, una dona (Glenn Close) es veu obligada a fer-se passar per un home per a poder sobreviure. La pel·lícula, amb un guió en el qual ha participat la mateixa Glenn Close, ha estat molt ben rebuda a diversos festivals internacionals.

BAJO AMENAZA

J. EDGAR

Títol original ¦ Trespass

Direcció ¦ Clint Eastwood

Direcció ¦ Joel Schumacher

Gènere ¦ Drama biogràfic

Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Millennium Films, Nu Image Films

Producció ¦ Imagine Entertainment, Malpaso Productions, Warner Bros. Pictures

Repartiment ¦ Nicolas Cage, Nicole Kidman, Cam Gigandet, Liana Liberato, Nico Tortorella

Repartiment ¦ Leonardo DiCaprio, Naomi Watts, Josh Lucas, Judi Dench, Armie Hammer

Estrena ¦ 27 de gener Quatre violents criminals segresten un matrimoni i la seva filla adolescent a casa seva, aparentment per cometre un robatori. No obstant, les coses no sortiran com estava previst. Nova proposta de Joel Schumacher amb un repartiment encapçalat per Nicolas Cage i Nicole Kidman.

POPIELUZSKO

Estrena ¦ 27 de gener L’any 1924, amb tan sols 29 anys, Edgar Hoover va ser nomenat director general del FBI. Va ocupar el càrrec fins la seva mort l’any 1972, sobrevivint a set presidents, algun dels quals va intentar destituir-lo. Els arxius que Hoover guardava, plens de secrets inconfessables, el van convertir en un home molt poderós. Film dirigit per Clint Esatwood i protagonitzat per Leonardo DiCaprio.

Los descendientes

Títol original ¦ Popieluszko. Wolnosc jest w nas Direcció ¦ Rafal Wieczynski

Títol original ¦ The Descendants

Gènere ¦ Adam Woronowicz, Artur Balczynski, Stanislaw Banasiuk, Adam Biedrzycki, Teresa Bielinska

Direcció ¦ Alexander Payne

Producció ¦ Focus Producers Co, Polski Instytut Sztuki Filmowej, Various Producers Ltd.

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures, Ad Hominem Enterprises

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Repartiment ¦ Drama històric

Repartiment ¦ George Clooney, Judy Greer, Shailene Woodley, Matthew Lillard, Beau Bridges

Estrena ¦ 27 de gener

Estrena ¦ 27 de gener

Història del sacerdot catòlic Jerzy Popieluszko, beatificat l’any 2010 pel Papa Benet XVI. El pare Popieluzko va morir amb un màrtir por recolzar el sindicat obrer Solidaritat, que es va revelar contra el règim comunista polonès. El coratge i la fe d’aquest home va arrossegar molts compatriotes que van arriscar les seves vides per defensar la llibertat.

Després que la seva dona Elisabeth pateixi un accident, Matt King (George Clooney) un noble terratinent de Hawai, intenta recuperar la relació amb les seves dues filles. Nou film del director d’Entre copas que ha obtingut cinc nominacions als Globus d’Or incloent millor pel·lícula.

decine 26 ¦ gener 2012

19

Perfil

Manuel Huerga

“2001: Una odisea del espacio, de Stanley Kubrick el va fer decidir que volia ser director” Conxita Casanovas Amb les seves caçadores d’aviador, Manuel Huerga representa des del meu punt de vista el més genuí estil barceloní, el de qui vola ben alt. És més que un director de cinema, un pianista que ha tocat moltes tecles, un artista amb una gran capacitat visual que es desplaça per altres mitjans sense problemes. Ha fet publicitat, ha estat un afamat realitzador televisiu, ha dirigit grans gales, tant esportives, les de Barcelona 92, com cinematogràfiques, les dels Premis del Cinema Europeu que es van celebrar a Barcelona.

“Tintinòfil” acèrrim, Manuel Huerga té una marcada personalitat que el fa atractiu. En un primer moment pot semblar estirat o distant, però no ho és, té un discurs acollidor. I pot semblar desmenjat, però tampoc ho és, és un home capaç de fer enceses defenses de pel·lícules com Melancholia o El árbol de la vida. Diu en Huerga que res

20

decine 26 ¦ gener 2012

l’havia remogut com aquestes pel·lícules des del temps en que va veure de jovenet 2001: Una odisea del espacio de Stanley Kubrick, i aquell film el va fer decidir que volia ser director.

No va ser fins el 1995 que va debutar com a realitzador cinematogràfic amb el seu primer llarg, Antártida, on li va donar un bany de color al cabell d’Ariadna Gil i ens va descobrir un noiet que apadrinava, Carlos Fuentes, descobriment que ell s’apunta.

Deu anys va trigar a fer la segona pel·lícula, Salvador, sobre l’emblemàtic personatge que va passejar amb el vist i plau de la família Puig Antich.

Sempre a l’avantguarda, gran amic de les noves tecnologies, és fàcil veure al Manuel amb la càmera del mòbil a mà o els auriculars posats. Tot i ser un home d’imatge, el so no li és aliè i la música la té també molt arrelada.

Val a recordar que va filmar el documental

Un instante preciso, tota una aproximació a l’oscaritzat Jorge Drexler. Gaudí, Macià i Companys, grans personatges de la història de Catalunya, formen part de la seva galeria documental i han captat també l’atenció d’aquest creador que ens ha portat a la lluna amb Son & Moon, on ens parlava de la solitud de l’astronauta i feia cinematogràfica la seva rutina a l’espai.

De la mà de Jaume Roures, amb qui comparteix projectes des de fa temps, i fent tàndem de nou amb el guionista Lluís Arcarazo, acaba ara d’estrenar nova pel·lícula, Pepe & Rubianes, un sorprenent testimoni que ens descobreix qui hi havia darrere del nostre enyorat Pepe Rubianes, i s’apunta un “tanto” més a favor de la seva solvència.

De Manuel Huerga es pot dir, resumint, que sempre té entre mans material interessant, i que com a director les seves referències són immillorables. ■

decine decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 19 - maig 2011 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 20 - juny 2011 - 3€

decin e decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

MITJANIT A PARÍS

EL TERCER FILM CATALÀ DE WOODY ALLEN

any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

Isaki Lacuesta

BLACKTHORN EL PODER DEL WESTERN UN MES DE RODATGES XP3D, AMOR COL·LATERAL I MÉS JOEL JOAN I FÈNIX 11.23 UNA APOSTA PERSONAL FLOQUET DE NEU PIONER EN TECNOLOGIA D’ANIMACIÓ 3D

20

JAUME ROURES MÉS ENLLÀ DE MEDIAPRO ROGER CASAMAJOR TORNA A ESTAR D’ESTRENA AL FINAL DE L’ESCAPADA RETRAT D’UNA MORT DIGNA [REC ] 3 ES RODA L’ESPERADA SEQÜELA

9 772013 588004

9 772013 588004

19

EL CREADOR INCANSABLE

dec ine d e cine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 21 - juliol/agost 2011 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

Eva

Ànima de robot

mientras duermes

Albert Serra

Jaume Balagueró, en clau de suspens

Història de la meva mort XP3D ARRIBA EL TERROR EN 3D FET A CASA NOU CINEMA ORIENTAL KAWASE, KIM KI DUK, SANG SOO FILMIN TOT SOBRE EL VIDEOCLUB ONLINE DEL MOMENT PASSI EL QUE PASSI UN FILM ‘INDIE’ CATALÀ

LA PIEL QUE HABITO Jan Cornet, noi Almodòvar ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGEA UN RODATGE MOLT REBEL

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL CATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA FENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

nova oferta de subscripció anual 11 números per només 24€ + DVD de regal DVD a escollir entre: MIL CRETINS, de Ventura Pons (edició especial, inclou El perquè de tot plegat) o PA NEGRE, d’Agustí Villaronga promoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

contacte:: info@decine.cat - 93 511 6690 - www.facebook.com/decine

De fora

VIGÈNCIA DEL CINEMA SUD-COREÀ A propòsit de l’estrena de The Yellow Sea Anna Petrus

E

l Mar Groc és un mar marginal que s’obre entre la Xina de l’est i les dues Corees, la del nord i la del sud. No resulta estrany que el cineasta coreà Na Hong-jin hagi escollit el seu nom com a títol de la seva darrera pel·lícula. Probablement no existeixi cap altra metàfora igual de precisa per definir tot el que succeeix al taxista que protagonitza el film.

Un ésser erràtic, perdut i a la deriva, que es veu abocat a la recerca de la dona que estima envoltat d’una xarxa de delinqüència de la qual no aconsegueix escapar. The Yellow Sea es va presentar el passat festival de Canes a la secció Un Certain Regard i va passar després pel Festival Internacional de Cinema de Sitges on Na Hong-jin va guanyar el premi al millor director. Arriba ara a les cartelleres catalanes amb tota l’eufòria que arrosseguen les grans pellícules, aquelles que la gent normalment no aconsegueix oblidar.

157 minuts d’acció pura i ritme trepidant per narrar la història d’un home que accepta l’encàrrec de cometre un assas-

sinat a canvi de rebre ajuda per creuar la frontera fins a Corea del Sud, on fa temps que la seva dona va marxar a la recerca d’una vida millor i de qui no ha tingut notícies fins aleshores. A partir d’aquest moment, la vida del protagonista fa una tombarella de cent vuitanta graus i es converteix en una lluita contracorrent, en una cursa per la supervivència contra tots els estaments implicats en diferents xarxes d’activitats il·legals i amb interessos al voltant de la persona a qui ha d’assassinar. A través d’aquest argument que comença amb una premissa senzilla però que acaba esdevenint d’una complexitat kafkiana, Na Hong-Jin posa en circulació el seu talent com a cineasta del moviment i com a demiürg de la tensió narrativa. La concepció espacial i temporal de la pellícula se cenyeix únicament a la idea de mostrar la decrepitud en la qual va caient el protagonista i la rapidesa amb què ho fa. Una opció a través de la qual el cineasta aconsegueix trobar la seva particular poètica de la suspensió dels temps morts en una clara al·legoria de l’horror vacui

El director Na Hong-Jin durant el passat festival de Sitges

22

decine 26 ¦ gener 2012

sense caure, tanmateix, en els paranys de la facilitat que caracteritza cert cinema mainstream. Al mateix temps, Na HongJin no descuida la vessant dramàtica dels seus personatges ni les seves motivacions emocionals, la qual cosa converteix la pel·lícula en una travessia èpica i melodramàtica a parts iguals.

El talent de Na Hong-Jin vindria a sumar-se a una llarga llista de talents sud-coreans que, en els darrers anys, o fins i tot en les darreres dècades, han demostrat al món la vigència i la urgència de descobrir el cinema coreà en profunditat. Només cal mirar la presència de pel·lícules sudcoreanes en el passat festival de Canes per adonar-nos que aquesta premissa ja no és un simple rum-rum sinó que es tracta d’una evidència en majúscules. A banda de The Yellow Sea, la secció Un Certain Regard va comptar amb la darrera pel·lícula de Kim Ki Duk, Arirang, un documental íntim, a mode de diari filmat, on el cineasta posa de manifest la seva crisi creativa i les seves dificultats ètiques per

Una escena de la pel·lícula

Ja és sabut que la perla cinematogràfica que enceta la cartellera del 2012 és una pel·lícula sud-coreana de Na Hong-jin, que ja fou aclamat a Europa amb la seva opera prima, The Chaser (2008) presentada al Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Amb The Yellow Sea, el cineasta coreà segueix explorant els límits del thriller i el gènere negre a través d’una narrativa opulenta que connecta immediatament amb un públic majoritari. El nou Michael Mann, tal i com l’ha titllat la crítica internacional, aconsegueix que l’espectador es quedi enganxat a la butaca sense parpellejar.

seguir treballant en el món del cinema després que l’actriu protagonista de la seva darrera pel·lícula, Dream (2008), s’intentés suïcidar. Malgrat que el film va ser rebut de forma desigual entre la crítica internacional, el cert és que la proposta de Ki Duk, després de diverses dècades conreant el drama oníric i una certa poètica personal, resulta profundament fructífera, i fins i tot sacseja l’espectador obligant-lo a qüestionar-se la seva posició passiva davant l’experiència del cinema.

D’altra banda, Un Certain Regard també va programar la darrera pel·lícula de Hong Sang Soo, The Day He Arrives, una comèdia sobre les dificultats emocionals d’un cineasta vingut a menys que no acaba de trobar el seu lloc al món. Sang Soo, que segueix fidel a la seva particular i personal concepció del cinema, és probablement el més francòfon i europeu dels cineastes sud-coreans que actualment estan al capdavant de la producció cinematogràfica del seu país. Considerat per alguns com l’Eric Rohmer sud-coreà, les

la història d’un noi que només té a un germà major com a família i que es fica al llit amb un home a canvi de diners. Com a The Yellow Sea, la decrepitud s’apodera inexorablement de la pantalla. I d’alguna manera, aquest treball enllaça amb les pel·lícules d’un altre "Na Hong-Jin posa en dels grans cineastes sudcoreans contemporanis, circulació el seu talent com Bong Joo Ho, autor de films a cineasta del moviment i de culte com Memories of Murder (2003), The Host com a demiürg de la tensió (2006) o Mother (2009), i narrativa" habitual del Festival Internacional de Cinema de Sitges. Bong Joo Ho també conrea el thriller i el gènere negre des d’una concepció personal i des propi cineasta.

Finalment, la Cinéfondation del Festival d’una narrativa que no deixa espais per de Canes també va projectar el curtme- al buit, a la recerca d’un espectador atretratge YA-GAN-BI-HANG (Fly by Night) vit i que no sucumbeixi davant l’entrada de Son Tae-Gyum, un treball que es va a la part més obscura de l’ésser humà. emportar el tercer premi del festival. El En certa manera, doncs, podríem dir que cineasta sud-coreà indaga en els límits tots aquests cineastes sud-coreans són, de la naturalesa humana a través de en definitiva, autors de l’atreviment. ■ seves pel·lícules destil·len una tendresa inusual cap a les debilitats dels personatges que retrata, fins i tots aquells que podrien considerar-se l’alter ego del

El film és una lluita contrarellotge per la supervivència

decine 26 ¦ gener 2012

23

Opinió

firma convidada: Antonio José Navarro

VIATGES A UN ALTRE MÓN Apunts sobre el cinema fantàstic i de terror a Catalunya i a l’Estat espanyol Deia Roger Corman que el cinema, com a forma d’expressió nascuda i desenvolupada en el segle XX, tenia quelcom de corrupte, de pervers, ja que en la seva naturalesa es conjugaven, de vegades de manera confusa, art i indústria. I no li faltava raó al responsable de títols tan dispars com Attack of the Crab Monsters (1957) o The Pit and the Pendulum 1961). És evident que per fer cinema és necessària una important inversió econòmica i una complexa infraestructura tècnica i logística, així com adequats canals de promoció, distribució i exhibició perquè el film tingui la suficient repercussió

pública, perquè sigui objecte de debat, de valoració, d’anàlisi, i generi els ingressos suficients per facilitar la continuïtat laboral i creativa a tots aquells que han estat involucrats en la seva realització.

En resum, és indispensable l’existència d’una indústria, de la qual tots formem part, tant sí com no, des dels productors fins als crítics i historiadors de l’anomenat Setè Art, passant per realitzadors, exhibidors, directors de festivals, etc. Aquesta és una realitat inqüestionable. Ara bé, encara hi ha qui s’entesta a negar-la. Un dels grans pecats de certa crítica al nostre

El orfanato, de J.A. Bayona, un dels èxits del cinema de terror català

24

decine 26 ¦ gener 2012

país és que viu voluntàriament reclosa en la seva peculiar chambre verte on venera, de forma malaltissa, petites pel·lícules suposadament artístiques d’autors presumptament contraculturals, que, curiosament, s’esforcen per estar sempre à la page… Aixó és fruit d’una devoció que voreja la idolatria cap a la figura de “l’autor”. L’art modern es va caracteritzar, sobretot, per una consciència exagerada d’ell mateix, sobrevalorant la importància i funció social / cultural de la seva obra. Els grans creadors del passat mai van patir la malaltia de la consciència: exercien el seu ofici, la seva vocació, d’una manera natural i fluïda.

[REC], de Jaume Balagueró i Paco Plaza, va ser vista per milions d’espectadors d’arreu del món

Enmig d’aquest context, reivindicar la indústria com a garant no només del cinema comercial, sinó també d’una de les seves expressions més creatives, el cinema fantàstic i de terror, pot semblar una ximpleria. Però no. Estem parlant de centenars de llocs de treball directes i indirectes, des dels primers talents artístics (directors, guionistes, actors…) fins als transportistes, tècnics de laboratori o subministradors de matèries primeres. Avui poden estar fent un thriller urbà, demà un melodrama ambientat al segle XIX, i demà passat un film de cases encantades — Darkness (Jaume Balagueró, 2002)— o d’homes-llop —Romasanta. La caza de la bestia (Paco Plaza, 2004)—.

Segons dades recollides al Marché del darrer Festival de Cannes, el cinema fantàstic i de terror representa el 29,3 % del cinema que es produeix i s’exhibeix a Europa, Estats Units i Àsia, tant a cinemes (theatrical) com a través de video on demand, DVD i canals televisius —en obert, de pagament i satèl·lit—. La importància industrial del

cinema de gènere fantàstic queda palesa, per exemple, en l’existència de nombrosos webs especialitzats —fins i tot el prestigiós IMBD té una extensió dedicada exclusivament al gènere: http://www.imdb.com/ sections/horror/— o en les seves dades de taquilla a Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol.

La importància industrial del cinema fantàstic i de terror dins del sector a Catalunya està fora de tot dubte, fins i tot des d’una òptica històrica, com demostra l’experiència de la productora barcelonina Profilmes —fundada per José Antonio Pérez Giner i Ricardo Muñoz Suay a conseqüència de l’èxit d’El espanto surge de la tumba (1972)—, o la trajectòria de Filmax i la seva Fantastic Factory des de l’any 2001. D’alguna manera, l’actual cinema fantàstic i de terror a Catalunya representa una continuació d’una tradició que comença amb el cinema policíac dels anys cinquanta i continua amb l’eurowestern dels seixanta. Segons expliquen els historiadors Rafael d’Espanya i Salvador Juan Babot, “el cinema barceloní serà

una mica diferent del realitzat a Madrid en el sentit que estarà més preocupat per la comercialitat i l’amortització econòmica (…) el cinema de Barcelona podria definir-se com “funcional”…” 1.

Al mateix temps, cal destacar la importància que ha tingut el Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya – Sitges, primer als anys setanta amb Profilmes i, posteriorment, des de 2001, en la consolidació del gènere com a opció industrial i artística viable. La percepció de les pel·lícules fantàstiques i de terror canvia: els productors procuren que siguin rendibles, que es venguin fora i ocupin un mercat, que cada pellícula no sigui una lluita, i es creï un espai perquè vagin sorgint diferents projectes al llarg dels anys, amb gent jove que accedeix al món professional. I així, d’aquí a un parell d’anys, hi haurà cinc o sis pel·lícules més d’altres tants nous realitzadors, nous operadors de càmera, nous muntadors…

L’estabilitat industrial que fins ara ha existit en aquesta edat daurada del cinema

1 “Del arte trágico”, en Poesía ingenua y poesía sentimental. Editorial Nova, Colección La Vida del Espíritu, Buenos Aires, 1963. Pág. 80.

decine 26 ¦ gener 2012

25

Opinió

fantàstic i de terror fet a Catalunya, ha permès no només el descobriment i consolidació de nous talents, ja siguin realitzadors —Jaume Balagueró, Paco Plaza, Nacho Cerdá, J.A. Bayona… — o tècnics —Xavi Giménez, Javier G. Salmones (fotografia), Llorenç Miquel (disseny de producció), Jaume Vilalta, Bernat Vilaplana, Luis de la Madrid (muntatge), Francesc Gener, Mikel Salas, Xavier Capelles i Carles Cases (música), Dani Fontrodona (so), Filmtel (FX digitales), DDT (FX de maquillatge)… —. El cinema fantàstic i de terror fet a Catalunya també ens ofereix alguna cosa més que un producte ben fet: té molta més personalitat que la majoria dels seus homòlegs anglosaxons —que han arribat a fer aigualits “remakes” ([REC]) i còpies més o menys deslluïdes, com és el cas de En la oscuridad de la noche (Darkness Falls.

Jonathan Liebesman, 2003), pretès calc de Darkness—a més de nervi i objectius artístics molt clars. Els seus autors —ja que, dins dels marges del gènere, els seus són films “d’autor”— defineixen el terror, l’espant, no per mitjà de la truculència gratuïta, sinó al voltant d’aquelles tèrboles sensacions que ens desestabilitzen emocionalment.

Per què ens agrada patir mirant espectacles esfereïdors? Quina mena de plaer trobem en allò macabre, violent, terrorífic?

En el cinema fantàstic i de terror contemporani fet a casa nostra, sense entrar en distincions de directors ni en el nivell qualitatiu de cada títol, es suggereix, com apuntava el poeta romàntic alemany Friedrich Schiller 2, que existeix una disposició natural en l’esperit humà —maltractat durant segles per les malalties, la fam, la guerra o les catàstrofes naturals— que el fa prestar vista i oïda a qualsevol representació plàstica del patiment. Per aquest motiu, allò que produeix torbació també genera desig… i delit; és aquella grotesca combinació de bellesa i horror de la qual parlava Victor Hugo3, allò Sublim, oposat a la idea clàssica de perfecció, capaç de portar l’espectador a un èxtasi més enllà de la seva racionalitat. Vista la treballada construcció visual de títols com El orfanato o Los ojos de Julia, cal parlar, doncs, d’allò sublim al cinema fantàstic i de terror contemporani fet a Catalunya, perquè les coses lletges, espantoses, monstruoses, son artístiques, boniques, aprofundint en les fissures de l’humanisme i el racionalisme, en el nostre costat fosc, escenificant pulsions terribles.

2 “Del arte trágico”, en Poesía ingenua y poesía sentimental. Editorial Nova, Colección La Vida del Espíritu, Buenos Aires, 1963. Pág. 80.

3 Prefaci de l’obra teatral Cromwell. Espasa Calpe, Col. Austral n. 673. Madrid, 1967.

Celda 211, un thriller del mallorquí Daniel Monzón

26

decine 26 ¦ gener 2012

L’èxit econòmic i, esporàdicament, de crítica, fa que el cinema fantàstic i de terror proliferi més enllà del Principat. El canari Juan Carlos Fresnadillo, després de la seva pertorbadora Intacto (2001), marxa al Regne Unit per dirigir 28 semanas después (28 Weeks Later, 2007), una molt comercial i gens atractiva seqüela del film de Danny Boyle 28 días después (28 Days Later, 2002), reconciliant-se parcialment amb el millor del seu cinema amb Intruders (2011), però sense allunyar-se del terror…

Els germans Pastor, Àlex i David, després d’un curiós curt, Peacemaker (2006), debuten en el món del llargmetratge amb un irregular film apocalíptic, Infectados (Carriers, 2009), que els serveix per donar el salt als EUA… El mexicà Guillermo del Toro, a cavall entre Madrid i Los Angeles, ens ofereix dues peces inquietants i molt personals, amb fort sabor “hispà”, El espinazo del diablo (2001) i El laberinto del fauno (2006), que alterna amb produccions més comercials fetes a Hollywood. I entremig, alguns talents de la Fantastic Factory que no acaben de quallar, com Koldo Serra i el seu Bosque de sombras (2006) i Luis de la Madrid amb La monja (2005), refugiant-se a la TV o tornant al seu ofici de muntador.

Calista Flockhart a una escena de Frágiles, de Balagueró

Quines conclusions podem treure d’aquests exemples? La primera, que si la indústria del cinema a Catalunya i a l’Estat espanyol, no aconsegueix superar els problemes derivats de l’actual crisi econòmica, és més que probable que els nostres millors directors marxin en cerca d’un futur laboral més propici. És sabut que els agents de Hollywood temptegen amb projectes impossibles, com el sem-

pre postergat “remake” de Los pájaros (The Birds, 1963), d’Alfred Hitchcock. Per altra banda, el nivell qualitatiu / comercial del cinema d’horror català / espanyol és tan alt que no permet mediocritats que ràpidament són rebutjades pel públic i també per una indústria neguitosa, angoixada per oferir al públic quelcom diferent al que ens subministra regularment Hollywood. El nostre cinema fantàstic de

ANY

POSICIÓ RÀNQUING ANUAL

TÍTOL I REALITZADOR

2005

11º

Fràgils, de Jaume Balagueró (*) (**)

2006

3º

El laberinto del fauno, de Guillermo del Toro (*)

2007

1º

El orfanato, de J.A. Bayona (*) (**)

2007

2º

[REC], de Jaume Balagueró i Paco Plaza (*) (**)

2008

8º

2009 2010

terror va (re)néixer de les seves cendres fa una dècada fruit d’un plantejament molt senzill: en quins terrenys puc competir? La necessitat li va fer veure quins eres els buits, com omplir-los, i li va permetre trobar una sortida allà on sabia que tenia possibilitats d’èxit.

Veurem què ens ofereix el futur, amenaçat per la recessió financera i un mercat cada cop més conservador. ■ RECAPTACIÓ (EN EUROS)

ESPECTADORS

2.827.006,87

554.312

7.156.755,31

1.346.853

24.317.951,82

4.274.355

7.748.900,61

1.341.951

Transsiberian, de Brad Anderson (**)

2.348.860,83

393.453

6º

Celda 211, de Daniel Monzón (*)

8.723.484,75

1.400.422

2º

Los ojos de Julia, de Guillem Morales (*) (**)

6.867.364,82

1.088.368

Font: Ministeri de Cultura (dades corresponents al 2010) Sis d’aquestes pel·lícules es van presentar al Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya – Sitges (*), i cinc són produccions catalanes (**).

decine 26 ¦ gener 2012

27

De prop

ALBERTO MARINI GUIONISTA I PRODUCTOR

“Busco un nou [REC]” Alba Laguna

Alberto Marini és un torinès establert a Barcelona des de fa més d’una dècada. Enamorat del cinema de gènere, fidel col·laborador de Jaume Balagueró i part important de Filmax fins fa ben poc, aquest italià incansable s’ha fet un nom sobretot gràcies a l’èxit de Mientras duermes, del qual n’és guionista, productor executiu i autor de la novel·la del mateix títol. Ara, al capdavant de la seva pròpia productora, Rebelión Terrestre, encara nous reptes i comença un 2012 ple de projectes.

Mientras duermes ha estat tot un èxit de taquilla i de crítica. Juntament amb Jaume Balagueró, podríem dir que n’ets el màxim responsable. Com va sorgir aquest projecte?

Una pel·lícula és una feina d’equip i jo em considero una de les peces. Mientras duermes és un guió que vaig escriure en el meu temps lliure, no encarregat per cap productora. De fet, el vaig escriure amb la idea de dirigir-lo jo. Quan vaig acabar la primera versió el vaig passar a les persones que tinc a prop i que crec que tenen criteri, i una d’aquestes persones va ser el Jaume Balagueró. De seguida em va trucar per dir-me que li havia agradat i que em recolzaria si decidia dirigir-lo, però em va donar l’opció de dirigir-lo ell i em va convèncer molt aquesta idea. Vam anar a Filmax i allà es van entusiasmar amb el projecte. Va ser un procés bastant fàcil.

La primera versió del guió tenia lloc a Nova York i no a Barcelona...

Sí, perquè en aquella època jo estava mirant pisos per viure allà. Tant Balagueró com Filmax van preferir situar la pel·lícula a Barcelona, de manera que vam fer una feina de reescriptura del guió.

28

decine 26 ¦ gener 2012

Al contrari del que passa moltes vegades, en el teu cas el llibre va venir després de la pel·lícula, i recupera la localització original de Nova York. És la teva primera novel·la, per què vas decidir escriure-la?

Quan Balagueró i jo vam tenir clara la pellícula que volíem fer, la seva visió va implicar haver de suprimir algunes seqüències que ja estaven escrites i crear-ne de noves.

La novel·la no neix tant amb la idea de recuperar la feina que ja estava feta, sinó que ha estat la constatació que el personatge tenia tanta vida pròpia que li vam permetre viure més que en només la pel·lícula. Per no oferir un producte totalment calcat a la pel·lícula, vaig recuperat la primera localització, però sense treballar sobre el guió.

Per a la novel·la vaig escriure nous personatges i noves situacions que no figuraven al primer guió. El personatge és molt semblant però els contextos socials són diferents i les històries tenen punts comuns i punts divergents. Els finals, per exemple, són diferents. És més difícil escriure un guió o una novel·la?

De novel·les de moment només n’he escrit una, per tant no puc parlar-ne gaire. La sensació és que la tècnica per escriure un guió

sigui una mica més complexa, perquè hi ha codis que s’han d’aprendre. Un guió no és una obra en si, és un instrument que serveix a altres persones perquè agafin la idea i la sàpiguen transformar en la seva feina. És a dir, un guió ben escrit permet al director visualitzar la pel·lícula, a un actor descobrir el potencial que té un personatge, a un ajudant de direcció saber en quantes setmanes es pot rodar o a un director de producció saber valorar quant costa. Els encarregats de traslladar les emocions al públic són uns altres, no és el guionista.

Amb la novel·la , al contrari, gaudeixes de més llibertat a l’hora d’escriure però també tens molta més responsabilitat. Al cap i a la fi, ets l’últim responsable de crear emoció ja que la teva paraula va directa al públic.

Com va ser el procés de creació del personatge de Cillian/César? Et vas inspirar en algú?

Aquest personatge reflecteix la meva manera de treballar. Prefereixo sempre partir del personatge i després decidir quines aventures haurà de viure. Cillian és la barreja de dues filosofies. La primera, volia crear un dolent que partís d’un sentiment molt comú al públic massiu, i l’enveja és un sentiment que tothom pot entendre.

D’aquesta manera, el motor que mou al personatge és quelcom molt quotidià. El públic pot, si no identificar-se, almenys sentir empatia amb això. Però això sí, volia un personatge amb una enveja que no tingués límits. Enveja entesa com a malestar i ràbia per la felicitat aliena. D’altra banda, un cop creat el personatge, havia de decidir quina feina havia de fer. Quan era a Nova York buscant pis, vaig descobrir la figura del superintendent de Manhattan, una figura que gaudeix de l’extrema confiança per part dels veïns. De fet, en dos casos em van presentar el superintendent de dos edificis lloant la seva feina com un element més per decidir quin apartament triar. Per tant, em va semblar la persona perfecta que podia manipular la vida dels altres amb total impunitat.

D’aquesta manera, el punt de vista de la història, que en molts casos és el de la víctima, aquí és el del dolent.

L’aposta d’aquest guió era estar amb el dolent. No identificar-se amb ell, però poder arribar a sentir-hi empatia. Volia descriure el patiment per no assolir el seu objectiu. No comparteixes el que vol aconseguir, però pateixes amb ell perquè no

pot. La idea que Balagueró i jo vam emfatitzar a la pel·lícula era que el personatge fos un psicòpata, però a la vegada una persona normal i corrent. Sobretot en el seu modus operandi; no és una persona que tingui coneixements extraordinaris de verins o d’armes, sinó que és una persona amb els seus problemes però molt malvada en la seva manera de pensar. També era important que fos un personatge que tingués un conflicte amb la violència, que no la dominés, que li tingués por.

Revisant el teu currículum, està clar que el que més et sedueix és el thriller i el terror.

D’on neix aquesta passió pel gènere?

M’ha fascinat des de petit. Crec que per la mateixa raó per la que fascina tanta gent: el que ens fa por, ens atrau. És una manera d’exorcitzar les nostres pròpies pors. Jo vaig néixer a Torí i vaig venir a Espanya perquè vaig conèixer una noia. Havia llegit que a Barcelona s’havia muntat una productora, la Fantastic Factory, on es feia cinema de gènere per al mercat internacional. Jo no sabia què era Filmax ni qui era el Julio Fernández, però aquesta idea em va agradar molt i vaig intentar entrar en aquest projecte. Allà vaig conèixer Bala-

gueró que acabava d’estrenar Els sense nom. Va ser la meva oportunitat de treballar en el que més m’ha agradat des de sempre. Al cap dels anys, he anat notant que em segueix agradant el terror pur però tendeixo més cap al thriller. Potser és una qüestió del pas dels anys i de la maduresa, tot i que no sempre un thriller és més madur que una horror movie.

Quin va ser el teu primer projecte amb Filmax? Què en recordes?

El primer projecte on vaig entrar com a executiu de desenvolupament va ser Arachnid, amb Jack Sholder com a director. I relativament aviat em vaig involucrar a Darkness de Balagueró. A partir d’allà vam començar a treballar.

Un dels grans encerts de la teva carrera és la saga [REC]. Com vas viure el gran èxit internacional que va suposar?

[REC] va néixer com un experiment a partir d’una idea que tenien el Jaume Balagueró i el Paco Plaza. Amb l’equip de Filmax es va acabar de concretar. Va ser molt intens veure com aquesta idea es feia realitat i agradava cada vegada a més gent. L’èxit ens va sorprendre, però diria que no massa,

decine 26 ¦ gener 2012

29

De prop

perquè quan estàvem rodant ja teníem la sensació de tenir entre mans quelcom diferent i important. Els primers passis de mercat ens van convèncer que era un producte gairebé únic. No es preveia tota la trajectòria que va tenir ni l’èxit internacional, que és més gran fins i tot que el que va tenir aquí. Em fa molta il·lusió formar part d’aquest projecte i d’una franquícia de terror europea com aquesta. Funciona i és prolífica, l’any que ve s’estrena [REC]3 i Balagueró rodarà [REC]4.

El teu proper projecte és The Last Days, la nova pel·lícula dels germans Àlex i David Pastor (Infectados).

Infectados Pel que sabem, és un Infectados). thriller apocalíptic ambientat a Barcelona.

Què ens pots avançar d’aquesta producció?

A finals de l’any passat vaig muntar la meva productora, Rebelión Terrestre, amb la que em vull centrar en pocs títols, si és possible de gènere i aquesta és la primera pel·lícula, una coproducció amb Morena Films i Antena 3. Si tot va bé, començarem a rodar a l’abril. És una pel·lícula que m’entusiasma perquè és el primer projecte de la productora i perquè la idea m’agrada moltíssim. Vaig llegir el guió fa un any i escaig i des del principi em va fascinar. Esperem diferenciar-nos de la “moda” de pel·lícules postapocalíptiques.

En aquest cas l’apocalipsi és un atac collectiu d’agorafòbia amb un to realista. Tota

Marta Etura en el rodatge de Mientras duermes

30

decine 26 ¦ gener 2012

la població barcelonina queda atrapada en llocs tancats i s’hi explica l’aventura de dos homes que han d’aconseguir un objectiu que a l’inici no és comú, però acabarà sent-ho. Veurem Barcelona com mai l’hem vista i de moment la resposta del mercat i de les televisions ha estat molt bona. És un thriller molt obert, no hi ha sang com a Infectados i neix com a projecte mainstream per a tots els públics.

Quins són els teus referents dins el gènere? Hi ha pel·lícules que t’hagin marcat?

Alien, el octavo pasajero és la meva pellícula preferida. Del cinema més recent, Hijos de los hombres o Una historia de violencia. De Cronenberg m’agrada tot.

A tu què et fa més por, tenir un psicòpata amagat sota el llit o un atac zombi?

Em fa por allò real. Ja vaig pels quaranta però encara tinc malsons amb l’examen de selectivitat. Pateixo més amb les pel·lícules de to realista.

Et planteges dirigir a curt termini?

Sí, m’ho vaig plantejar amb Mientras duermes. No sé si valc o no. Sé que no podria fer un [REC], per exemple. No em moro per dirigir, si arriba l’oportunitat i em sento capacitat ho intentaria, però si no, no passa res.

El que sí m’agrada és escriure.

A més d’escriure, suposo que al cap de l’any llegeixes una gran quantitat de guions. Com a productor, quins són els ingredients que no poden faltar perquè decideixis apostar per un projecte?

Depèn molt del que estiguis buscant amb la teva productora. Si vols una pellícula de pressupost controlat per poder recuperar la inversió i fer diners, o si al contrari tens un moment bo i vols fer una pel·lícula que et satisfaci sense pensar en els diners... Jo no busco necessàriament el que a mi m’agrada. Una de les meves pel·lícules preferides és Donnie Darko però mai la produiria perquè no m’ho podria permetre. Busco conceptes molt més clars, busco un nou [REC], una pel·lícula de gènere que tingui una intenció clara, un element d’originalitat i un pressupost controlat.

En quins guions estàs treballant ara?

Estic treballant en la nova pel·lícula de Miguel Ángel Vivas, el director de Secuestrados. Es titula Welcome to Harmony i està basada en la novel·la Y pese a todo, de Juan de Dios Garduño. Està produïda per Vaca Films i Ombra, la productora nord-americana de Jaume Collet-Serra.

Es rodarà en anglès, en principi durant el primer quadrimestre d’aquest any.

També estic treballant amb David Vic-

tori en el seu primer llargmetratge. És el director del curtmetratge La culpa, que s’ha presentat a diversos festivals.

El film serà un thriller de misteri amb algun element sobrenatural. I una pellícula amb Filmax que suposo que es presentarà a Berlín, amb un director que m’agrada molt, però encara no puc avançar-ne res.

Se t’ha girat feina després de l’èxit de Mientras duermes...

Un dels efectes més agraïts de Mientras duermes, més enllà del reconeixement del públic, que fa que estigui en molt bon moment personal i anímic, és que estic rebent moltes ofertes per poder seguir treballant en el que més m’agrada. M’ha obert moltes portes.

Estem en un moment de crisi i vindran moltes retallades en les ajudes al cinema. Com veus el futur com a productor?

No ho sé. Crec que tard o d’hora el sistema de les subvencions tal i com està ara s’haurà de modificar. Potser això no és dolent. Ha d’intervenir-hi un element d’indústria, en aquest sector, però cal que hi hagi més llibertat i un accés possible al capital privat que ara no hi és.

Els incentius fiscals són una via, i també cal liberalitzar una mica el sector. Hem

de pensar que el sistema de producció canviarà. S’han de fer produccions no necessàriament més petites, però sí més d’acord amb un objectiu. Ara no s’estan fent pel·lícules més barates, però sí més controlades entre el cost i la recuperació de la inversió. L’any que ve Telecinco estrena una de les pel·lícules més cares del cinema espanyol, The Impossible de J. A. Bayona, però el seu plantejament em fa pensar que recuperaran la inversió, i de sobres. Segurament fa menys por aquest projecte que una pel·lícula independent d’un milió d’euros. La clau és mesurar exactament el que tens amb l’objectiu que tens, i ser realista.

Però et decantes per les grans produccions mainstream?

No necessàriament. La dels germans Pastor ho és, té un objectiu molt clar, però crec que la següent pel·lícula que faci serà molt més continguda pel que fa al pressupost. I pel que fa al gènere, [REC] va evolucionar cap al mainstream però no va néixer com a tal. El primer objectiu del gènere és que agradi al target que li correspon. De moment aposto per aquestes pel·lícules que després poden créixer i arribar lluny, però que primer han de satisfer un públic més reduït.

El cinema de gènere que es fa a Espanya, i majoritàriament a Catalunya, és actualment un dels més importants del món?

Té molt bona reputació, molt bona circulació i està alimentant un sistema de nous talents. Els alumnes de les escoles de cinema, com l’ESCAC, tenen com a professors a directors poc més grans que ells que han dirigit pel·lícules amb recorregut internacional. Per tant, tenen no només referents propers, sinó la prova que aquí es pot fer un cinema per a tot el món. Els joves que estudien cinema no s’autolimiten, com passava abans, que només es podia fer “cinema espanyol”. Hi ha exemples amb Kike Maíllo, Paco Plaza, Jaume Balagueró, Carles Torrens... n’hi ha molts.

Per exemple, a Itàlia no hi arriba massa el cinema espanyol, excepte Almodóvar o Álex de la Iglesia, però sí que hi arriba el cinema de gènere.

Creus en el 3D? No. Personalment no m’agrada, em molesten les ulleres. No em sembla una cosa que canviï de veritat la pel·lícula. De tota manera, el 3D neix per aconseguir que la gent que es baixa pel·lícules vagi al cine.

Jo no he estat mai el prototipus d’això... En el terror tampoc m’agrada, perquè sóc més de terror emocional i no tant de saltar de la cadira. ■

Fotografia: Barcelona Catalunya Film Commission

Barcelona devastada per una estranya epidèmia, a The Last Days

decine 26 ¦ gener 2012

31

En privat

III JORNADES DE FESTIVALS DE CINEMA

MARIE PIERRE DUHAMEL programadora del festival de venècia “Si una pel·lícula catalana funciona molt bé arreu del món, despertarà la curiositat de conèixer altres pel·lícules, i això és vital”

Marie Pierre aposta per les produccions catalanes a Venècia

Anna Petrus Inquieta i apassionada pel cinema. És la forma més breu que trobo de definir el tarannà entusiàstic de Marie Pierre Duhamel, programadora del Festival de Venècia que ha visitat Barcelona en motiu de les III Jornades de Festivals de Cinema que ha organitzat la CI&VI durant el passat mes de desembre. Unes jornades que han comptat amb els programadors dels principals festivals europeus, com ara Canes, Berlín o Locarno. Més enllà de Venècia, però, la trajectòria de Duhamel ha estat vinculada molt estretament al documental i als grans estaments del cinema francès. Fou responsable de la secció de documentals de la cadena ARTE i també va formar part de la CNC. Durant uns anys va dirigir un festival tan emblemàtic com el Cinéma du Réel del Centre Pompidou de París. La seva vinculació amb el cinema català es remunta als inicis del Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra amb el qual encara manté vincles molt estrets. Parlem amb ella de la situació i la qualitat del cinema català i de l’interès que desperta en un festival tan rellevant com Venècia.

32

decine 26 ¦ gener 2012

És una evidència que el Festival de Venècia ha apostat en els darrers anys pel cinema català. Cineastes com Pere Portabella, José Luis Guerin, Jaume Balagueró, Lluís Galter, Kike Maíllo, Oscar Pérez i Mia de Ribot, entre d’altres, hi han pogut estrenar els seus darrers treballs, i això els ha permès projectar la seva obra arreu del món. Quina és la teva opinió general sobre la creació cinematogràfica a Catalunya?

Des d’un punt de vista personal, vaig començar a estar més interessada en el cinema espanyol, i després més específicament en el cinema català perquè quan vaig començar a donar classes a Barcelona, al Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, ja coneixia a gent de la meva etapa televisiva a ARTE, com ara Paco Poch, José Luis Guerin, i altra gent del sector català. I quan vaig començar a programar a Venècia se’m va ocórrer la idea de fer un retrospectiva sobre cinema de no ficció espanyola. Vaig demanar opinió sobre el tema a Jordi Balló i a Miguel María. Els dos em van dir que si ho tirava endavant obtindria molt grates sorpreses.

Va ser aleshores que vaig venir aquí, vaig anar a les filmoteques i vaig descobrir pellícules de les quals ja n’havia sentit a parlar a través dels llibres, com ara del cinema de Portabella i l’Escola de Barcelona. Al mateix temps, vaig descobrir algunes peces petites que vaig considerar que s’havien de tornar a veure perquè eren portadores d’una modernitat molt evident i em vaig adonar que aquesta modernitat era una característica molt específica de Catalunya i que aquí es conreava en totes les seves formes conegudes arreu del món com ara el documental, l’assaig, l’experimental, ... totes aquelles formes que no tenen a

veure amb el cinema de l’espectacle. Pere Portabella era un clar exemple d’això, però no només ell. Vaig veure que hi havia una mena de tradició cinematogràfica al respecte que tenia a veure amb certes formes de lluita antifranquista i una certa modernitat de la pràctica artística a Catalunya que anava molt lligada a la joventut i que hi ha seguit lligada. Això és molt important i és una de les raons per les quals aquí hi ha tanta creativitat entre la gent jove i també una radicalitat que no es troba a altres indrets del món, i ja no diguem d’Europa.

Per descomptat que els joves cineastes francesos, per exemple, volen ser radicals, però la seva relació amb la història i el que ha passat amb l’art contemporani no és tan òbvia com ho és aquí. Potser és perquè Barcelona no és París o Berlín i les condicions per accedir al cinema són més desiguals. És per tot això que des de que sóc programadora a Venècia he intentat sempre buscar pel·lícules catalanes per defensar-les al festival i ajudar-les a que poguessin viatjar.

Penso que la radicalitat del cinema català estableix ponts molt interessants amb l’espectador i, de fet, l’ajuda a gaudir-ne.

“Des de que sóc programadora a Venècia he intentat sempre buscar pel·lícules catalanes per defensar-les al festival”

Aquesta consciència que tens sobre l’especificitat del cinema català, penses que també existeix en el circuit de festivals internacional i la indústria cinematogràfica del món?

No fa gaire que el MOMA de Nova York va presentar una retrospectiva de Pere Portabella. Les pel·lícules de José Luis Guerin viatgen molt. Els treballs dels joves documentalistes catalans també viatgen. Penso, doncs, que hi ha una certa consciència del cinema català arreu del món. Tanmateix, l’encara baixa projecció internacional de tot el cinema que es produeix aquí no és una tema específic de Catalunya sinó del cinema espanyol en general. Si vas a Alemanya i preguntes per cineastes d’aquí, els noms que sortiran seran Carlos Saura, Almódovar, potser Víctor Erice i probablement Álex de la Iglesia. En aquest moment també és molt conegut el cinema de terror perquè hi ha molts talents en aquest gènere i, per cert, la majoria són catalans. D’exemples n’hi ha molts; Eva, de Kike Maíllo, és una pel·lícula que va estar a Venècia. També els films de Jaume Balagueró van estar al nostre festival. Álex de la Iglesia és un altre cas, malgrat que no sigui català. Va guanyar el premi al millor guió per Balada triste de trompeta i tinc entès que aquí la pel·lícula no va anar gaire bé, cosa que lamento profundament perquè penso que és un molt bon treball. Penso que tot el que fa l’Álex és molt interessant perquè té una profunditat molt partiular. Balada triste de trompeta és un caos però és el tipus de caos que realment gaudeixes. En aquest cas la pel·lícula havia de ser un caos perquè és massa personal, és com un malson. I en els somnis totes les lògiques s’inverteixen. És molt especial. I bé, aquesta és la meva defensa per a Balada triste de trompeta.

decine 26 ¦ gener 2012

33

En privat

Tornant a la projecció internacional del cinema català, penso per exemple en Ventura Pons que és molt català i fa un cinema molt català. Però les seves pel·lícules ja no viatgen, malgrat que ho van fer en el passat. Per què a França, per exemple, podem veure a les cartelleres molta comèdia americana i no podem tenir a Ventura Pons? És un exemple d’un cineasta que va ser molt conegut i que, després, ha desaparegut del mercat internacional. És el cas de tants d’altres. És molt estrany que cert tipus de cinema espanyol i català no entrés en el circuit comercial internacional fins a finals dels anys vuitanta. I no sé ben bé com analitzar això. Però, sigui com sigui, el que jo destacaria del cinema català i el seguiria defensant són les formes radicals, l’assaig, el sentit de la llibertat en el procés de creació cinematogràfica i en el missatge de les pel·lícules, i, finalment, els joves productors i directors que, malgrat les enormes dificultats, senten la passió necessària per tirar endavant els projectes, sigui com sigui, i malgrat que la majoria siguin poc rendibles. Crec que això és molt important i que s’ha de preservar. Sabem que la crisi no ajuda a ningú en aquests moments, però s’ha de seguir lluitant perquè aquest cinema sobrevisqui. Desitjo que els joves productors trobin la manera de continuar amb el seu treball així com també productors com Paco Poch o Lluís Miñarro que estan fet una formidable tasca de recolzament a les formes més radicals i artístiques del cinema contemporani. Aquests productors entusiasmats constitueixen un dels grans valors del cinema català. Óscar Pérez m’ha comentat aquest matí que Hollywood Talkies s’estrena a sales aquest cap de setmana. Pel que he sabut, també Cuchillo de palo de Renate Costa hi arribarà pròximament. Aquesta cojuntura, que ve donada per l’entusiasme, és difícil d’imaginar fins i tot a França.

Pensava que per a les pel·lícules radicals a França era més fàcil arribar a les sales de cinema ...

En tens algunes però es queden anul·lades dintre del gran número d’estrenes setmanals. Saps quantes pel·lícules s’estrenen a París cada divendres? Setanta. És massa.

Els periodistes i crítics de cinema no ho poden seguir. Els espectadors tampoc.

Les pel·lícules duren només una setmana o dues i després ja estan fora. És una gran paradoxa. Per un cantó és positiu però per l’altre no és assimilable.

Me’n recordo del documental La terra habitada d’Anna Sanmartí, produït per Marta

34

decine 26 ¦ gener 2012

L’equip d’Eva, a Venècia

“Un festival ha de tenir un punt de vista a través de la selecció i de la forma de programar; ha de mostrar una tendència” Andreu. Fou una pel·lícula que va estar en cartellera al barri de Gràcia durant vàries setmanes. El mateix que passa amb els films d’Albert Serra. Vaig veure Honor de cavalleria amb José Luis Guerin, en un petit cinema. La gent la va gaudir molt. Vaig pensar que era meravellós. Penso que aquí a Catalunya hi ha molt d’entusiasme pel cinema. A més, no hi ha moltes sales però cada vegada que vinc aquí obro els diaris i veig que a la cartellera hi ha sorpreses molt agradables. A França, exceptuant París, si mires la cartellera t’adones que la majoria són pel·lícules americanes, un tant per cent baix són pel·lícules franceses i, en alguns cinemes d’art i assaig, potser pots trobar algun film diferent en versió original.

Potser aquí tenim França una mica idealitzada...

Una mica potser sí. És cert que a París tens molts estímuls cinematogràfics però fora de la capital, la història és diferent.

En canvi, aquí a Barcelona tens una cartellera molt equilibrada entre producció americana, producció nacional i producció d’altres indrets del món. Segurament amb moltes dificultats, ja es veu que no és una cosa fàcil, però existeix. Avui he vist que

la darrera pel·lícula de Mercedes Álvarez, Mercados de futuro, és a la cartellera. Això és fantàstic i s’ha de preservar.

D’altra banda, la projecció internacional que ha tingut un film com Cuchillo de palo és un exemple de vitalitat i d’energia del sector cinematogràfic català que també s’ha de preservar i s’ha de seguir conreant. És un exemple de com més específica és la pel·lícula, més universal i a més gent pot arribar. També hem de tenir en compte que el cinema artístic no pot viure sense el cinema comercial, i viceversa, així que és bo que un país cuidi les dues vies d’entendre el cinema per assegurar la seva supervivència. El cinema, entès com un tot, té una economia i una lògica industrial, per tant s’ha de tenir això molt clar si es vol mantenir el sector cinematogràfic d’un país. Les institucions públiques que ajuden el cinema haurien de tenir-ho present i invertir tant en el cinema més comercial com en el més artístic. També perquè els espectadors tinguin més opcions de veure diferents tipus de cinema. Penso, doncs, que és important que les institucions catalanes tinguin cura del cinema menys comercial perquè està molt viu, i segurament, perquè és el tipus de cinema que viatja menys.

Tanmateix, les noves polítiques cinematogràfiques tendeixen a afavorir les grans produccions...

Tots sabem que hi ha moltes grans produccions que són obres mestres. És obvi que més diners en aquesta direcció pot ajudar.

La qüestió és conèixer bé el mercat internacional i tenir molt clar quines són les pellícules que millor representen la creativitat del teu país. És la pregunta que s’han de fer les institucions públiques a l’hora d’invertir en cinema. Com comentava, no s’ha d’excloure res, però s’ha de tenir molt clar com funciona el mercat i apostar per les pel·lícules que aportaran rellevància a la pròpia cinematografia.

Si per exemple una pel·lícula comercial catalana funciona molt bé arreu del món, despertarà la curiositat de conèixer altres pel·lícules produïdes aquí. I això és vital.

La indústria cinematogràfica catalana pot beneficiar-se’n en conjunt. Per exemple, les institucions franceses que fan promoció del cinema francès, promocionen per descomptat les grans pel·lícules comercials però també les pel·lícules petites que no han recaptat però que, en canvi, han guanyat premis als principals festivals del món.

Quina creus que ha de ser o que serà la funció dels festivals de cinema en el futur ara que

la indústria cinematogràfica està canviant a passes de gegant a causa de les noves formes de distribució, la democratizació dels modes de producció, l’increment espectacular en la producció de pel·lícules, etc.? És una pregunta que està en la ment de tots els festivals de cinema del món i dels professionals de la indústria. No tinc cap visió personal o profecia que et pugui donar.

Però et puc dir que la pregunta és bona i que la gent encara no se la demana prou.

En la meva posició puc dir-te també que sempre he tingut la convicció que un festival ha de tenir un punt de vista a través de la selecció i de la forma de programar. No ha de representar sinó mostrar una certa tendència enfront del cinema, que pot ser personal. Com a mínim, penso que els bons festivals es construeixen d’aquesta manera. En aquest sentit, penso que els festivals seguiran sent més o menys com són en aquests moments. L’arribada del digital no ha fet canviar tant les estructures del cinema en el sentit que el que segueix estant en el centre de tot plegat és la sala de cinema i l’experiència col·lectiva. Penso que els festivals de cinema continuaran promovent aquesta activitat col·lectiva. És cert que l’espectador veu molt més cinema sol que abans. Jo mateixa no vaig tant al cinema com abans de que existís el DVD, hi hagués la possibilitat del streaming, etc. Tanmateix, en el meu cas, donat que treballo amb el cinema és normal que

sigui així perquè és una eina de feina. Però si vas als grans mercats de cinema del món, encara el primer punt de negoci és la sala comercial. El DVD i les demés formes de distribució són clarament secundàries o complementàries. Encara avui, si una pel·lícula funciona en sales, la televisió la compra, el DVD funciona, etc. L’economia del cinema encara està ancorada en la sala comercial. En aquest sentit, penso que els festivals han de recolzar aquesta centralitat de la pantalla gran.

“Productors com Paco Poch o Lluís Miñarro fan una formidable tasca de suporta les formes més radicals i artístiques del cinema” Pel que fa a programar i seleccionar, és cert que cada vegada és més i més difícil. El fet de que alguns festivals com Rotterdam o la secció Orizzonti de Venècia estiguin mostrant una sensibilitat per formes cinematogràfiques més perifèriques confirma d’alguna manera l’obertura cap a les transformacions

del mitjà. No crec, tanmateix, en els festivals especialitzats sinó més aviat els certàmens que aposten pel cinema des d’un punt de vista global. Els festivals que no presten atenció al videoart, per exemple, o el documental, no és bo. El cinema s’ha de considerar com una totalitat. I això ens porta als orígens del cinema quan no hi havia diferència entre documental, experimental, ficció...

Crec que cada vegada més els festivals són conscients d’aquesta unitat del cinema, i a menys que totes les sales comercials tanquessin, continuaran cultivant la centralitat de la sala. Tanmateix, s’ha de tenir molt clar que els festivals no substitueixen la distribució d’una pel·lícula. Aquesta és una situació que actualment és molt comú i que s’hauria de corregir. Hi ha molts films que passen per festivals però que no es distribueixen. El cinema té una lògica econòmica que no tenen els festivals. El 30% de la programació d’Un Certain Regard o la Quinzaine des Realisateurs del Festival de Canes, també de Venècia o Berlín, mai arriben a la sala comercial. Això és un problema perquè els festivals no aporten economia a les pel·lícules. Fóra bo que es trobessin seriosament formes alternatives de distribució comercial i, al mateix temps, que els festivals contribuissin activament a crear xarxes comercials per a les pel·lícules, a seguir comercialment les pel·lícules que han seleccionat, encara que no tinguin un mercat, com és el cas de Venècia. ■

Òscar Pérez i Mia de Ribot, directors de Hollywood Talkies

decine 26 ¦ gener 2012

35

Rodatge

Una pistola a cada mà Cesc Gay va iniciar al desembre el rodatge del seu nou film Una pistola a cada mà, que compta amb un repartiment de luxe format per Ricardo Darín, Eduard Fernández, Javier Cámara, Clara Segura, Eduardo Noriega, Candela Peña, Luis Tosar, Leonor Watling, Alberto Sanjuan i Ernest Villegas, entre d’altres. Es tracta d’una història coral amb to de comèdia que parla dels homes d’avui en dia a partir de vuit personatges principals. Un retrat irònic i emocional en clau de comèdia sobre les carències, debilitats i d’altres “virtuts”. Històries explicades sense compassió, sobre el desconcert de l’home actual: perdut, desplaçat, confús i a la recerca d’una nova identitat.

El rodatge es farà per parts per poder quadrar les agendes dels diferents actors que hi intervenen i està previst que el rodatge s’allargui fins al final de la primavera. Aquest serà el sisè film de Cesc Gay, després de V.O.S., Ficció, En la ciudad, Kràmpack i Hotel Room. En aquest cas, la producció torna a anar a càrrec d’Imposible Films (Marta Esteban) amb la participació de Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola i el suport de l’ICIC.

Cesc Gay, director del film

Direcció ¦ Cesc Gay Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Impossible Films, Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola Repartiment ¦ Ricardo Darín, Eduard Fernández, Javier Cámara, Clara Segura, Eduardo Noriega

Mentides Sílvia Munt s’ha embrancat en un nou projecte, un llargmetratge coral ple “mentides”. El film és una comèdia sobre una família atípica que s’esforça per sobreviure la vigília de Nadal. Tots conreen petites mentides a la seva vida, que a vegades serveixen per tirar endavant i a vegades tenen l’efecte contrari. La Fonsi (exdona), en Carles (exmarit), l’Aurèlia (nova parella de la Fonsi), la Sara (nova parella d’en Carles), la Sílvia i en Joan (fills de la Fonsi i en Carles) i en Nico (amic especial de la Sílvia) viuran l’angoixa de l’estrès de Nadal, amb totes les coses bones i dolentes que això comporta: tornar a reunir la família i presentar les noves parelles, comprar els regals que tant esperen els fills, mantenir en secret la realitat del Pare Noel, o deixar que l’amor aflori. Cada un d’ells té una petita mentida que oculta als altres i que xoca frontalment amb aquest clima de pau i felicitat característic de Nadal.

Mentides (títol provisional) és una coproducció d’Ovideo TV i Televisió de Catalunya amb la participació de l’ICIC i l’ICAA. El repartiment està format per Àgata Roca, Cristina Genebat i Pau Durà, entre d’altres. La direcció de fotografia va a càrrec de David Omedes i la música original serà de Micka Luna.

36

decine 26 ¦ gener 2012

Sílvia Munt torna a posar-se darrere la càmera

El cuerpo La productora catalana Rodar y Rodar torna a unir esforços amb Antena 3 Films amb una nova aposta en format de thriller amb El cuerpo. La pel·lícula suposa el debut en la direcció d’Oriol Paulo, guionista de Los ojos de Julia qui, en aquesta ocasió s’aproparà més a “l’univers de la intriga fosca i psicològica de Hitchcock”, tal com indica un dels seus productors, Joaquín Padró. El seu director també afegeix que hi ha influències de Misery de Rob Reiner. El film es comença a rodar aquest mes de gener i estarà protagonitzat per José Coronado, Belén Rueda i Hugo Silva.

El cuerpo explica la història d’un policia, Jaime Pena, que és enviat a investigar la desaparició del cos d’una dona en un dipòsit de cadàvers. El seu principal ajut serà el marit de la dona morta, però les pistes apunten que ell podria ser el responsable del crim. Juntament amb Rodar y Rodar Antena 3, participa a la producció Chromosome 22 Films, amb seu a Los Ángeles.

Belén Rueda, una de les protagonistes de la pel·lícula

decine 26 ¦ gener 2012

37

TV en sèrie

CARNIVALE

LA LLUITA ENTRE EL BÉ I EL MAL Marc Fàbregas

Fa dos mesos us parlava de Deadwod, una sèrie de la HBO que va començar amb molta força, però l’audiència es va anar desinflant, i va passar de ser una solució a un problema.

Una cosina germana de Deadwood és Carnivale, de la mateixa productora i estrenada un any abans, però que per desgràcia va patir pitjor sort, ja que només va aguantar dues temporades. Carnivale és una ambiciosa sèrie ambientada durant la Gran Depressió i que arrenca al sud dels EUA del 1934, pocs anys després del Crac del 29, amb un país amb milions de ciutadans vivint en extrema pobresa. La producció segueix dues línies argumentals; per una banda s’explica la gira d’un grup d’artistes de circ ambulant, encapçalats per Ben Hawkins, un jove amb poders curatius, que van en caravana de poble en poble a presentar el seu espectacle, i per un altre, la història d’en Justin Crowe, un predicador californià que posseeix també un gran poder, però en aquest cas per destruir. En realitat la trama principal és l’eterna lluita entre el Bé i el Mal, enfrontant l’heroi amb el vilà. La primera temporada

"A cavall entre el 'Twin Peaks' de Lynch i el 'Big Fish' d’en Burton" és més una presentació dels personatges, mentre que a la segona en Ben i en Justin ja es comencen a entrecreuar subtilment.

Al llarg del camí, els acompanyen un variat i estrany nombre d’éssers més o menys humans, una espècie de “freaks”, a cavall entre el Twin Peaks de Lynch i el Big Fish d’en Burton. Personatges com la Lila, una dona barbuda, Gecko, l’home llangardaix, dues germanes siameses, així com l’Iris, la germana d’en Crowe, tan grillada com ell, entre altres curiosos espècimens. Carnivale també barreja altres temes com la mitologia, els cavallers templaris, el tarot, la religió, els somnis... i amb això es vol dir que tornem a estar davant d’una sèrie complicada,

excèntrica i a vegades frustrant, que no és gens fàcil de digerir. Costa d’entrar, com també costava fer-ho a Deadwood, però una vegada vas coneixent els personatges i t’introdueixes en uns decorats, vestuari, maquillatge, música... pensats al detall, et vas impregnant de tota la misèria, pols i misteris que es van succeint i no la pots deixar de veure. I és igual que no suportis el circ, com en el meu cas, t’enganxa igual. Es calcula que el cost per episodi anava dels dos als quatre milions de dòlars, i de res no va servir que en el moment de la seva estrena, setembre del 2003, fos el capítol més vist de la història de la HBO. Aquí es va passar quasi quatre anys després, l’octubre del 2007, pel canal de pagament Dark Teuve.

La disminució de l’audiència i no del seu cost, va fer que la HBO la cancel·lés. Segons el mateix president del la HBO, en un cap de setmana es van rebre 50.000 correus electrònics d’espectadors que volien que continués. El creador d’aquest carnaval és Daniel Knauf, un guionista i productor que sobretot és conegut per aquesta sèrie i que va pensar que el fans la ressuscitarien, però ja era un cadàver. Va mirar d’emportar-se la sèrie a un altre canal, però els drets tant de les trames com dels personatges eren de la HBO i aquí es va acabar la discussió. Se li va donar l’oportunitat primer de reduir el cost, però al no poder mantenir el mateix nivell, s’hi va negar. També, com sovint passa, li van oferir acabar-la mitjançant una pellícula de tres hores, però Knauf també ho va desestimar i amb motiu, perquè Carnivale estava pensada per durar sis temporades, basades en tres llibres escrits per ell mateix.

El desconegut repartiment no li va fer costat, i tot i el gran encert dels personatges i els actors que els interpretaven, noms com Nick Stahl, Clancy Brown o secundaris com Clea DuVall, Amy Madigan, Adrienne Barbeau o John Savage, poc van poder-hi fer. Una altra esplèndida joguina prematurament tancada al luxós armari de l’HBO.

PProducció ¦ HBO (2003-2005) Idea Original ¦ Daniel Knauf Gènere ¦ fantàstic REPARTIMENT ¦ Nick Stahl, Clancy Brown, Michael J. Anderson, Clea DuVall, Amy Madigan

38

decine 26 ¦ gener 2012

Crítica

XP3D

Paranormal Xperience 3D Adrià Sunyol Deu haver estat una temptació irresistible la de reunir els joves valors de la pedrera televisiva amb el cinema de terror i la tecnologia 3D. El resultat: escabetxina de nenes mones i nois musculats, i algun trauma de rerefons improbable.

Direcció ¦ Sergi Vizcaíno Gènere ¦ Terror Producció ¦ Rodar y Rodar, Antena 3 Films Repartiment ¦ Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Luis Fernández, Úrsula Corberó, Óscar Sinela, Alba Ribas Estrena ¦ 28 de desembre

Com en qualsevol pel·lícula de gènere (i d’alguna manera XP3D mira els referents més sèrie B del terror), les premisses que fan arrencar la història del film de Sergi Vizcaíno no són tan importants per a l’espectador com la necessitat de sentir que la trama es precipita cap als moments importants i els mecanismes narratius habituals es posen en funcionament. Així, els primers minuts de XP3D, seqüència introductòria al marge, resulten prometedors; actors carismàtics i guapos, ganes d’anar per feina, i la promesa d’un argument terrorífic fabricat amb els elements de sempre: fantasmes de metges esbojarrats amb ganes de mutilar i mines profundes plenes de cadàvers oblidats.

Entre exhibicions descarades de culs ferms, bíceps treballats i un ambient teenager ple d’acudits fàcils i divertits, Vizcaíno inocula, però, en la seva pel·lícula, el típic ingredient “profund”, la típica volta de rosca que ha de convertir tot el desgavell de fantasmagories en quelcom rellevant, una mena de símbol o al·legoria de qüestions més humanes i menys paranormals. “Encara millor”, pensa l’espectador, encantat de poder disfressar d’una mica de contingut la distreta exhibició de superficialitats que la pel·lícula promet.

I així ens embarquem en l’aventura de XP3D, i d’aquí al final, hi trobarem una mica de tot: gore més aviat suau i divertit, del sucós; mirades intenses i traumes amagats; bona atmosfera en una seqüència central i breu que desplega un cinema hipnòtic i potent, i de sobte, un final brusc, com esbossat i irrellevant.

Vizcaíno planeja, al començament del film, alguns conflictes interessants entre allò paranormal i allò extremadament subjectiu, entre la visió empírica del món i una manera més global i inclusiva d’entendre les coses que ens envolten. Malauradament, cap d’aquests apunts queda confirmat ni resolt del tot arribats a la fi del metratge. És obvi que no cal demanar, en una pel·lícula com XP3D, grans aportacions als debats filosòfics del moment, però totes les (bones) pel·lícules del seu gènere saben aproximar-se de manera estimulant als continguts que proposen, i sempre intenten, ni que sigui per compromís amb el propi discurs del film i la seva estructura, acabar de lligar totes les idees que s’hi hagin plantejat. A XP3D, un únic gir, bastant previsible, és suficient per completar un puzle que pensàvem que tindria moltes més peces.

Potser és perquè tenim massa propers els referents de Shutter Island o Inception, pel·lícules amb qui Vizcaíno clarament no vol competir, però la sensació és que el director ha tirat pel dret, i ha menystingut algunes possibilitats que el guió semblava incloure de manera deliberada, tot frustrant l’espectador, que davant de l’aparició sobtada dels títols de crèdit, se sent una mica estafat.

Una pena en una pel·lícula filmada en un més que decent 3D i que per moments convida intensa i agradablement a devorar crispetes sense cap prejudici a la vista.

decine 26 ¦ gener 2012

39

Crítica

HOLLYWOOD TALKIES

ESPECTRES DEL PRIMER SONOR Anna Petrus En els primers anys de la dècada dels trenta, desenes d’actors espanyols van emigrar a Hollywood per protagonitzar les versions hispanes de les grans pel·lícules produïdes per la fàbrica de somnis. Hollywood Talkies recupera la història d’aquests imitadors que van quedar atrapats en el revers del somni americà.

Direcció ¦ Óscar Pérez, Mia de Ribot Gènere ¦ Documental Producció ¦ Eddie Saeta, Getsemaní Produccions Estrena ¦ 16 de desembre

La història del cinema és una de les més fulgurants que l’home ha vist fins ara. Des del naixement del cinematògraf fins l’arribada del digital, el cinema com a tècnica, però també com a mecanisme narratiu, ha evolucionat a passes gegants. És per aquesta consecució accelerada d’esdeveniments, que algunes de les històries o dels fets vinculats al setè art han caigut en l’oblit o no han trobat la manera de perdurar en l’imaginari col·lectiu.

Una d’aquestes llegendes és la que recuperen Óscar Pérez i Mia de Ribot en el documental Hollywood Talkies, recent estrenat ara després d’haver passat per la darrera edició del festival de Venècia (Orizzonti) i el Festival de Gijón, entre d’altres. El film indaga en l’arribada del sonor i com Hollywood va decidir obrir un mercat cinematogràfic específic per als espectadors de parla hispana. Atès que el doblatge encara no s’havia desenvolupat, les productores van decidir produir imitacions a baix cost de les grans pel·lícules que omplien la cartellera, còpies exactes protagonitzades per actors espanyols. Aquest fet va provocar que desenes d’actors emigressin a Hollywood per encarnar els personatges d’aquestes pel·lícules de segona fila.

Lluny d’apostar pel recurs a les imatges d’arxiu, la proposta d’Òscar Pérez i Mia de Ribot busca essencialment l’austeritat i la simplicitat amb l’objectiu de transmetre una atmosfera que convoqui els espectres tant dels protagonistes com de l’època que van viure. Els dos cineastes, que amb aquest film s’aparten del documental observacional que es percebia en peces anteriors com

40

decine 26 ¦ gener 2012

ara El sastre (2007) d’Óscar Pérez, decidiren rodar els espais on van viure i treballar els actors espanyols buscant les seves traces o les empremtes que encara hi romanen seguint la línia oberta per Alain Resnais a Nit i boira (Nuit et Brouillard, 1955) i portat fins a les darreres conseqüències per Claude Lanzmann en el seu projecte al voltant de la Shoa. El que sobresurt d’aquest enregistrament dels espais de l’absència és que es tracta d’indrets que actualment no pertanyen a la imatge del glamur que coneixem de Hollywood. En aquest sentit, els dos cineastes proposen una visita fantasmagòrica a paratges solitaris i, en alguns casos, en decadència, molt en sintonia amb el destí que finalment van patir tots aquells que van emprendre l’aventura de creuar l’Atlàntic i que van quedar atrapats en esclatar la Guerra Civil.

A aquestes imatges buides s’hi contraposen algunes fotografies dels actors i professionals espanyols que van treballar a la fàbrica de somnis (Pepe Nieto, Gregorio Martínez Sierra, etc.) i que són exposades amb el necessari temps de contemplació i silenci que permet intensificar el caràcter espectral que recorre tot el documental. El que acaba d’arrodonir-ho és la veu hipnòtica d’un narrador anglosaxó que ens va explicant els fets com si d’un conte o una faula es tractés. Com si assistíssim a una pel·lícula d’aventures i la realitat fos només una excusa per començar a imaginar els rodatges d’aquestes pel·lícules o còpies d’alguns dels gran films de la història del cinema clàssic de Hollywood.

Pepe & Rubianes

Un Rubianes fugitiu Adrià Sunyol Manuel Huerga, un clàssic heteròclit del cinema català, ha pensat en Pepe Rubianes, història fa ben poc viva de la nostra societat. Un personatge entranyable a qui calia també, amb el més gran dels afectes, buscar les pessigolles.

Direcció ¦ Manuel Huerga Gènere ¦ Documental Producció ¦ Versátil Cinema Estrena ¦ 23 de desembre

Hi havia una època, no fa gaires anys, en què ben sovint enceníem la tele i hi trobàvem Pepe Rubianes. Per a aquells que recordàvem només vagament la seva presència a Antaviana o la “chupa” de pell de Makinavaja, Rubianes era una presència curiosa, amb un aire familiar i sobretot, hilarant. El seu somriure instantani semblava obligar-nos a riure, i la seva rialla, càustica i alegre alhora, era contagiosa com un mirall. Però hi havia quelcom més profund, una personalitat radical i lliure que les seves bromes i el seu llenguatge aspre deixaven entreveure.

I és precisament a aquesta carismàtica personalitat subjacent al personatge Pepe Rubianes que la pel·lícula de Huerga vol apel·lar.

Per fer-ho, reuneix els amics, amants i companys de tota la vida de Rubianes al voltant d’una taula, i deixa que s’abandonin a aquest procediment tan humà que és la rememoració intensa, entregada i parcial de les persones que ens han acompanyat abans de morir i que han deixat en nosaltres una empremta fàcilment expressable en paraules. És com si un comitè de savis es reunís per desxifrar un enigma, l’enigma de la personalitat, el caràcter i la psicologia d’un Rubianes ple de capes, matisos i zones obscures que segur que resultaran interessants per a qui l’hagi gaudit com a humorista i home de teatre en general.

En blanc i negre, i filmada amb honestedat, en aquesta conversa

hi abunden Joan Lluís Bozzo (recordant que el Pepe era així), Carles Flavià (matisant que sí, però que alhora, aixà), o Joan Manuel Serrat (apuntant que, tanmateix, tot plegat era per allò altre). I per il·lustrar aquesta polièdrica construcció d’un ésser humà certament especial i extravagant, Huerga aporta imatges de les aparicions televisives de Rubianes, dels seus espectacles teatrals, i sobretot de les seves gravacions personals, fragments on descobrim, per la seva actitud corporal fora de l’escenari, en els gestos més naturals i en la presència de les persones que, allunyades del focus mediàtic, també l’havien acompanyat sovint, una intimitat certament valuosa i especial.

A Pepe & Rubianes s’hi evoca un home lliure i valent, però també un enemic tan ferri de les convencions, que vivia d’alguna manera aïllat, amb certa amarguesa. Un solitari independent envoltat d’amics, una home ple de carisma però embarcat en una fugida permanent que també era una fugida de si mateix. I precisament en aquest retrat fugaç d’un Rubianes “fugitiu” el film hi podria haver fet encara més èmfasi, apartant-se més (Pepe & Rubianes no és una pel·lícula pòstumament “pilota” amb qui rep l’homenatge) de l’hagiografia filmada, i redundant en un aspecte de la psicologia de Rubianes que, entès així, resulta d’una gran universalitat i ple d’una potència tràgica molt interessant.

decine 26 ¦ gener 2012

41

Crítica EL FUTURO

Ens agradi o no, el cinema d’autor té sempre unes fortes dosis d’egocentrisme, i en aquest aspecte hem de reconèixer que Miranda July és una de les creadores que més lluny està portant aquest concepte, ja que tots els treballs que realitza aquesta artista multidisciplinària no suposen solament una extensió del seu pensament sinó també, i sobretot, del seu aspecte físic, concretament del seu propi rostre.

De vegades bella i de vegades insuportable, així és la cara de Miranda July, i precisament així són les seves obres.

Sóc plenament conscient que aquesta apreciació d’entrada pot semblar una rucada, però si ens acostem al cinema i veiem la seva última pel·lícula, El futur, de seguida comprovarem com aquesta queda perfectament il·lustrada en pantalla.

Transitant contínuament aquest terreny inestable que se situa entre allò brillant i allò ridícul, El futur és una comèdia de tints surrealistes en la qual la realitzadora exposa totes les seves pors i preocupacions (la crisi dels trenta, els conflictes de parella…) amb total honestedat, trobant solucions visuals i propostes formals veritablement interessants que, no obstant això, en conjunt no acaben de funcionar del tot.

Hi ha en l’últim treball de July, com diem, molt bones idees (la veu en off del gat de carrer Paw-Paw o el retrat dels personatges i el seu entorn), un imaginari propi capaç de diferenciar aquesta obra de la resta de produccions similars, que li imprimeix un segell profundament personal. Precisament** per això és una llàstima veure com totes aquestes queden eclipsades en última instància per la gran quantitat de picades d’ullet a un cinema (l’indie amb denominació d’origen “made in Sundance”) que fa bastant de temps que va quedar adotzenat i obsolet, un cinema que, per molt que ens costi admetre-ho, a dia d’avui ja pertany al passat.

RESTLESS

Enoch, el protagonista de la darrera pel·lícula de Gus Van Sant, viu obsessionat amb la mort dels seus pares en un accident automobilístic, i sobretot, amb el fet de no haver pogut assistir al seu funeral (mentre es va celebrar ell estava en estat comatós).

En una espècie de catarsis penitent, Enoch assisteix a funerals de morts que no coneix, buscant a cada cerimònia allò que dintre seu s’ha perdut. Malgrat això, la resposta i la redempció no arriben mitjançat aquesta morbosa experiència sinó gràcies al contacte humà. Serà Anne, una malalta terminal de càncer que coneix en una de les seves incursions al cementiri, l’encarregada de donar-li el temps que ell necessita per arribar a la pau, a la gràcia.

Gus Van Sant i el seu personatge semblen tenir, un cop més a la seva filmografia, un objectiu comú: aturar el temps, alentir-lo, crear un univers psicològic paral·lel tan viu que l’espai-temps sigui relatiu. La ment d’un adolescent com a espai i el moment just abans de la mort com a temps són les coordenades per arribar amb potència extraordinària a aquest submón. I així Enoch (Henry Hooper) i Anabelle (Mia Wasikoska) tindran oportunitat de canviar la realitat.

La tardor i els seus colors formen l’espai-temps real. Colors permanentment lligats a la terra i a l’emoció de final; s’acaba l’estiu ple de llum i com a trànsit Van Sant col·loca els seus personatges corrent entre fulles daurades i vermelles, mirant càlides postes de sol, esperant la llum blanca de l’”hivern” que arribarà, fred però ple de pau.

A Restless és com si tota l’obsessió d’aquest director, de vegades pesada, de capturar el temps al cinema, es transformés en quelcom ingràvid a la boca de Henry Hopper, que troba la solució tot dient simplement: “Heal her!”.

Títol original ¦ The Future Direcció ¦ Miranda July

Direcció ¦ Gus Van Sant

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Haut et Court, The Match Factory, GNK Productions

Producció ¦ Columbia Pictures, Imagine Entertainment

Repartiment ¦ Miranda July, Hamish Linklater, David Warshofsky

Repartiment ¦ Henry Hopper, Mia Wasikowska

Sergio Morera

Sarai Cumplido

42

decine 26 ¦ gener 2012

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

Rare exports: Un cuento gamberro de Navidad

Un vint-i-quatre de desembre més cau al calendari i no és l’habitual. Aquest és fosc i tètric. Un so ferri obre la porta en un gir de 360 graus vers les rondalles que ens arribaven des de Lapònia sobre el Pare Noel, els rens i els seus ajudants. Uns personatges que dediquen tot l’any a preparar els regals que repartiran, durant la nit de Nadal, a tots els nens i nenes. Llegendes per a la quitxalla o interessos tant comercials com publicitaris, s’havien encarregat de passar per un filtre dolç al més esperat personatge dels nadals, intentant evitar qualsevol idea que ens pugui fer sentir la més mínima aversió cap a ell i el que representa. El director finlandès Jalmari Helander en revoluciona el concepte. Figures de muntanyes nevades, inquietants, semblen amenaçar amb soterrar a qualsevol que gosi destapar el secret que guarden. De la mateixa manera que el director vol enterrar allò que amb els anys ha impregnat la imaginació col·lectiva. Ambients amplis i freds, panoràmiques d’una natura immensa, contrasten amb els interiors càlids i més aviat caòtics, des d’on Pietari, el nen protagonista, començarà a desxifrar l’amenaça que s’acosta. Un ésser creat amb ombres i foscor; un nen que, tot i creient en el Pare Noel, haurà d’enfrontar-s’hi, i entrarà així en plena maduresa. Una conjunció d’etapes vitals que bé podrien estar simbolitzades pels dos objectes que l’acompanyen, un peluix i un fusell. Els personatges, poc comunicatius i hermètics, no permeten que sentim empatia cap a ells. Degut, però, a accions i personatges fora de camp, i a imatges inquietants, com un exèrcit d’elfs nus i decrèpits i un Pare Noel penjat i engabiat, l’espectador se sentirà arrossegat i voldrà acompanyar a en Pietari i companyia fins al final.

The Yellow Sea

The Yellow Sea marca el seu inici amb una prefiguració del que veurem al llarg de les dues hores següents. Un relat sobre la infància conduït amb la veu en off del protagonista ens anuncia metafòricament una història d’una mort que desencadena en d’altres.

Aquesta és la segona pel·lícula filmada sota la direcció de Na Hong-Jin; film pel qual ha rebut el premi al millor director al Festival de Sitges de 2011, així com a la secció oficial a concurs al Festival de Cannes aquest mateix any. La cinta es configura com un thriller d’acció trepidant on el seu protagonista es veu subjecte a un destí fatal. El sentit de la seva vida es troba lligat a la seva dona. Per això, l’abandonament de la llar per part d’aquesta i els deutes econòmics que provoca amb la seva fugida el portaran a la desesperació absoluta. Com a resultat de la seva situació personal accepta fer-se càrrec d’un assassinat que no arribarà a cometre.

Perseguit per policies, sicaris i mafiosos, és l’objectiu de nombroses escenes de persecució. Aquestes es resolen amb plans curts muntats amb un aire vertiginós que provoca un ritme ràpid en les seqüències d’acció d’una pel·lícula que es podria resoldre en menys minuts. En ells veiem el comportament d’un personatge que és conscient del seu destí i, conseqüentment, és coneixedor de que ja no té res a perdre. Per aquests motius, decideix exercir la seva pròpia venjança contra aquells que han condicionat el seu present i futur i l’han convertit en un delinqüent a la fuga.

La recerca de la seva particular forma de clamar justícia ens condueix per una Corea del Sud violenta i sanguinolenta on els ganivets i les destrals exerceixen la seva cruenta llei, deixant així una imatge gris i decadent d’una societat caníbal que es retroalimenta amb assassinats, cossos mutilats i violència.

Títol original ¦ Rare Exports: A Christmas Tale Direcció ¦ Jalmari Helander Gènere ¦ Fantàstic

Direcció ¦ Na Hong-Jin

Producció ¦ Agnès b. Productions, Cinet, Davaj Film, FilmCamp, Filmpool Nord, Love Streams Productions, Pomor Film, Yleisradio

Gènere ¦ Thriller

Repartiment ¦ Per Christian Ellefsen, Tommi Korpela, Jorma Tommila, Jonathan Hutchings, Peeter Jakobi

Repartiment ¦ Ha Jung-woo, Yun-seok Kim, Jo Seong-ha, Lee Cheol-min, Kwak Byeong-gyu,

Ester Valls

Galadriel Canle

Producció ¦ Popcorn Films

decine 26 ¦ gener 2012

43

Taquilla

Desembre, un mes molt comercial El mes de desembre ha estat un mes clau per a la taquilla espanyola gràcies a les fortes estrenes i el llarg pont de principis de mes. S’han recaptat uns bons 53,4 M€, dels quals trenta-un milions han vingut dels deu dies de pont. Gràcies a aquest període la xifra general de la taquilla 2011 supera ja els 610 M€ i els 92,5 milions de tiquets venuts. Durant aquestes setmanes de desembre (fora d’aquest anàlisis queden les setmanes de les vacances de Nadal, un altre moment clau a les taquilles) s’han venut estimadament uns 7,8-7,9 milions d’entrades.

Les pel·lícules de més èxit en aquest període han estat: Títol

Recaptació

Espectadors

El gato con botas (Paramount)

12.44M€

1.800.000

Crepúsculo: Amanecer (Arum)

9.30M€

1.400.000

In Time (Fox)

4.62M€

720.000

Fuga de cerebros 2 (Universal)

4.51M€

710.000

3M€

480.000

Real Steel (Disney) A nivell d’anàlisi és molt interessant observar que en aquest 2011 el preu de l’entrada ha frenat el seu encariment, que en els últims dos anys amb el tema del 3D estava augmentant a un ritme del 6,9%. Aquest any el preu es frena als 6,65€, només un 2% més que l’any passat, la qual cosa suposa l’augment més baix d’aquesta dècada.

Paramount ha tingut un any excel·lent, el millor des de que va obrir oficines a l'estat el 2008. Durant aquest mes ha aconseguit el seu gran èxit de l’any amb El gato con botas. La cinta animada va estrenar-se amb 3,99 M€ a 675 cinemes a tota Espanya, una de les millors estrenes d’una pel·lícula animada aquest any. Durant el pont va ser el film de més èxit, i en només en un mes ja acumula 12,44 milions de camí als 14-15 M€.

Després de Les aventures de Tintín, El gato serà el film animat de més èxit aquest any. Irònicament Tintín és una coproducció de Paramount amb Sony, distribuïda a Espanya per aquesta segona.

El film de Steven Spielberg arriba als 18 M€.

44

decine 26 ¦ gener 2012

A més d’aquest film, Paramount també ha estrenat el quart film de la saga Misión: Imposible amb la qual ha aconseguit dos M€ a l’estrena. La cinta amb Tom Cruise arribava a 545 cinemes, la qual cosa deixa una mitjana per sala correcta, 3.600€, però no espectacular. Amb tot, té les vacances per aspirar a superar els set milions del tercer film.

Estrenats durant el pont, uns altres dos grans èxits d’aquest període han estat In Time i Fuga de Cerebros 2. La primera es va estrenar amb 1,5 M€ mentre que la segona amb una mica més, 1,61 M€. Però el pont, el boca-orella i l’atractiu van donar força a la primera, la qual en els següents dies ha pogut avançar Fuga 2 amb facilitat. Ara In Time porta recaptats 4,63 M€ i 720.000 entrades venudes, mentre que Fuga 2 arriba als 4,51 milions i 700.000 entrades. La comèdia espanyola acabarà l’any com el tercer èxit nacional just després de Torrente 4 i Midnight in Paris.

Aurum ha estat una de les altres grans guanyadores d’aquest any i gran part de les seves xifres venen del mega èxit d’Amanecer.

Parte 1, la qual supera els dinou milions i és més que probable que acabi com el film de més èxit aquest 2011.

El cinema ultrainfantil no ha tingut unes bones prefestes ni tampoc un bon pont. El poc interès d’aquest films o la competència d’El gato con botas, ha deixat dos films com Happy Feet o Arthur Christmas amb xifres molt discretes.

Happy Feet 2 no ha estat un èxit als Estats Units i tampoc a Espanya; des de la seva estrena el film només ha recaptat 1,73 M€ amb caigudes molt agudes setmana rere setmana, la qual cosa fa pensar que no arribarà ni als dos milions, quan el primer film va recaptar 7,59 milions. Sony amb Arthur Christmas té una millor xifra, 1,52 milions en dues setmanes, i la seva marca nadalenca li servirà per arribar una mica més lluny que els pingüins ballarins.

Fora dels grans productes toca mencionar que hi ha hagut forts èxits de cinema autoral en aquest període. Un método peligroso ha recaptat al nostre país uns bons 2,26 M€, mentre que Un dios salvaje ha superat els 2,5. DeA Planeta va estrenar La Conspiración durant el pont i els seus noms i bon aspecte ja l’han portat més enllà del milió d’euros i més de 150.000 espectadors. La també catalana A Contracorriente ha tingut un altre èxit amb Jane Eyre, que arriba als 745.000€ en tres setmanes i 112.000 espectadors. També té bons elements com per arribar a superar el milió d’euros.

Gran èxit és el que s’esperava de l’estrena de The Artist. Alta llençava el film amb unes molt controlades quaranta-set còpies però el gran nom de la pel·lícula des de fa mesos li ha permès entrar al top10 amb 197.000€. El film va aconseguir la millor mitjana per sala de la cartellera aquella setmana, 4.150€. Amb els premis, crítica i boca-orella, s’espera que aquest sigui un dels grans èxits de la temporada.

In Time, un thriller amb bona tirada

Un déu salvatge, de Roman Polanski

El cinema espanyol "a la fuga" A nivell estatal, Fuga de cerebros 2 ha estat el gran èxit del cinema espanyol en aquest període, recaptant 4,51 M€, un 71% del total que s’ha recaptat per part del cinema local. El total del 25 de novembre al 19 de desembre ha estat de 6,3 milions, un 11,8% de quota.

L’altre gran èxit de la temporada de producció catalana és el film de Roman Polanski Un déu salvatge, que genera 1,37 milons d’euros en aquestes setmanes i arriba a un total de 2,5 milions.

Era d’esperar que l’autor aconseguís una bona dada al nostre país, on generalment té una elevada acceptació. A més, els noms implicats al film eren enormement populars entre el públic adult i cinèfil.

Si el cinema infantil nord-americà no ha interessat, l’espanyol tampoc. Maktub, una aposta d’Antena 3 per aconseguir un producte comercial i familiar va tenir una molt pobra estrena de només 230.000€ a dos-cents cinemes. El film oferia una imatge poc seductora, i més enllà de la competència, el cinema familiar (i més el d’imatge real) és difícil de vendre, no hi ha confiança fins i tot en productes de gran força americana. Però a favor seu sempre hi ha el boca-orella. Cas similar aquest any ha estat El sueño de Ivan.

Per acabar l’any el cinema català estrenarà dues produccions més de gran ambició; Filmax llença Floquet de neu el cap de setmana de Nadal, i Sony s’encarrega de la cinta de terror adolescent de Rodar y Rodar, XP 3D.

Floquet de Neu, una estrena nadalenca

decine 26 ¦ gener 2012

45

Actualitat

Pere Portabella, Premi Gaudí d’Honor 2012

'Chico & Rita' continua arrasant L’Acadèmia de Cinema Europeu ha guardonat Chico & Rita com a millor pel·lícula d’animació europea del l’any 2011. A Berlín s’ha tornat a reconèixer la feina que els directors Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando han realitzat en aquest film. Cal recordar que ja havien estat premiats als Goya i estan preseleccionats a la 84a edició dels Oscar amb aquesta cinta que està arribant arreu. En aquesta entrega de premis s’ha tornat a alçar com a total guanyador Lars Von Trier amb el seu últim film Melancholia.

L’Acadèmia del Cinema Català atorgarà el Premi Gaudí d’Honor 2012 a Pere Portabella, director, guionista i productor amb més de cinc dècades en actiu al món del cinema. Al llarg de la seva carrera, Portabella ha treballat amb Carlos Saura o Luis Buñuel, amb els quals ha creat algunes de les produccions més emblemàtiques del nostre cinema. L’Acadèmia ha escollit Pere Portabella per ser un dels cineastes més arriscats a l’hora d’explorar el llenguatge cinematogràfic i per comptar amb un gran prestigi i reconeixement internacional. La seva filmografia ha estat objecte de retrospectives a centres artístics tan avantguardistes com el Georges Pompidou de París (2003) o el MoMA de Nova York (2007). Des de 2001 les seves obres formen part del fons artístic del MACBA de Barcelona. Pere Portabella recollirà el Premi Gaudí d’Honor durant la celebració de la gala dels IV Premis Gaudí, que tindrà lloc el 6 de febrer de 2012 al teatre Artèria Paral·lel. Els guardonats amb el Gaudí d’Honor en les tres edicions anteriors han estat l’actor Jordi Dauder (2010) i els directors Josep Maria Forn (2009) i Jaime Camino (2008).

L’Acadèmia del Cinema Català guardonada per la seva tasca El proper 1 de febrer l’Acadèmia de Cinema Català rebrà el XXII Premi Compte Jaume d’Urgell, atorgat pel Consell Comarcal de la Noguera. El jurat ha distingit aquesta institució per “ser la veu unitària de la cinematografia catalana formada per tots els sectors creatius i productius. A més de promocionar i contribuir a que la nostra llengua i cultura tinguin una gran projecció internacional” i han volgut destacar, a més, el gran èxit de Pa negre. Santi Lapeira, en nom de la Junta de l’Acadèmia, ha volgut agrair aquesta distinció i insistir en la importància dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, en especial a TV3 qui “ha estat una eina imprescindible en el naixement i consolidació d’aquesta institució”.

Nou film d’Albert Serra

Producció catalana a Sundance

El nou film de Rodrigo Cortés, Red Lights, produït i rodat a Catalunya amb Robert de Niro i Sigourney Weaver s’estrenarà al proper festival de Sundance a finals del mes de gener. A més, es projectarà el curtmetratge Somriure amagat del català Ventura Durall i Odysseus‘ Gambit de l’ex estudiant de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Àlex Lora, que ja va participar al 18è Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’Alternativa.

46

decine 26 ¦ gener 2012

El controvertit director català Albert Serra ha finalitzat a França el rodatge del seu quart llarmetratge, Història de la meva mort. Es tracta d’un film caracteritzat per l’aparició d’actors amateurs i personatges mediàtics que explica el pas del racionalisme del segle XVIII al romanticisme del XIX. Una coproducció catalana i francesa protagonitzada per un marquès i un comte que representen les dues grans visions del món de l’època.

Ventura Pons a Nova York Dins del marc de l’Spanish Cinema Now s’ha projectat en première mundial l’últim film de Ventura Pons, Any de Gràcia, produïda per Els Films de la Rambla amb la col·laboració de TV3.

No és el primer cop que el Lincoln Center Film Society programa una pel·lícula de Pons; a més, l’any 1999 li va dedicar una retrospectiva que va contribuir a la difusió de la seva obra als Estats Units. Un país on s’ha pogut veure el seu cinema comercialment a les sales i a la cadena de televisió HBO. El film serà estrenat a les nostres sales el proper 24 de febrer.

Decine firma un conveni de col·laboració amb ESCAC

Produccions catalanes als Globus d’Or Midnight in Paris, produïda per l’empresa catalana Mediapro i dirigida per Woody Allen, i Un déu salvatge (Carnage), de Roman Polanski amb coproducció de Jaume Roures, han rebut nominacions als Globus d’Or, els premis que atorga l’Associació de Premsa Estrangera de Hollywood. El tercer film que Jaume Roures ha produït amb Allen està nominat a millor pel·lícula, millor director, millor actor (Owen Wilson) i millor guió (del mateix Allen). En el cas de la nova cinta de Polanski, les dues actrius, Jodie Foster i Kate Winslet, opten al premi.

Daniel Brühl serà el pilot Niki Lauda

L’actor catalano-alemany, de 33 anys, encarnarà el mític pilot de Fórmula 1 austríac a la pel·lícula Rush, dirigida pel nord-americà Ron Howard (guanyador d’un Oscar per Una mente maravillosa).

Brühl, conegut pels seus papers a Salvador (Puig Antich), Eva o les produccions internacionals Malditos bastardos i Goodbye Lenin, serà el protagonista principal d’un film que tractarà la rivalitat entre Lauda i el britànic James Junt durant la dècada dels setanta. La pel·lícula també inclourà l’accident de Lauda al circuit Nürburgring l’agost del 1976, en el qual va patir greus cremades al cap. El pilot, de 62 anys, s’ha mostrat favorable al rodatge d’aquest film.

La publicació que teniu a les mans, representada pel seu editor, Jordi Roigé, i l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), a través del seu director, Josep Maixenchs, van establir el passat mes de novembre un marc de col·laboració. Aquest acord té com a objectiu afavorir el coneixement de la cinematografia i del sector audiovisual catalans.

D’una banda, a través d’un augment de la difusió de Decine entre els estudiants i professors de l’ESCAC i, de l’altra, donant una major notorietat de les activitats de l’escola amb informació publicada a la revista. Ambdues parts s’han mostrat molt satisfetes d’aquest intercanvi, que Decine també realitzarà amb altres institucions properament.

'Dictat', d’Antonio Chavarrías, a la Berlinale

L’últim film del director i productor Antonio Chavarrías, Dictat, ha estat seleccionat pel Festival Internacional de Berlín. La pel·lícula narra la història d’una nena, la Julia, que després de quedar-se òrfena, és acollida per Laura i Daniel, un amic de la infància del seu pare. La presència de la nena fa que Daniel se senti desplaçat. El seu malestar augmenta quan comença a percebre com a amenaces algunes de les accions de la nena i a veure en ella les claus d’un passat terrorífic que havia decidit enterrar. Està protagonitzada per Juan Diego Botto, Bárbara Lennie, Nora Navas, Àgata Roca i la nena Mágica Pérez. És una producció d’Oberon Cinematogràfica en coproducció amb Continental Producciones, amb la participació de Televisió de Catalunya i TVE i la col·laboració de l’ICAA i l’ICIC.

decine 26 ¦ gener 2012

47

Actualitat

ACROSS THE LINE

CUARENTENA TERMINAL

TÍTOL ORIGINAL ¦ ACROSS THE LINE: THE EXODUS OF CHARLIE WRIGHT

TÍTOL ORIGINAL ¦ QUARANTINE 2: TERMINAL

DIRECCIÓ ¦R. ELLIS FRAZIER

DIRECCIÓ ¦ JOHN POGUE

GÈNERE ¦THRILLER

GÈNERE ¦ TERROR

PRODUCCIÓ ¦PROJECT ONE FILMS

PRODUCCIÓ ¦THIRD STREET PICTURES, RCR MEDIA GROUP

REPARTIMENT ¦AIDAN QUINN, ANDY GARCÍA, MARIO VAN PEEBLES, DANNY PINO, CLAUDIA FERRI

REPARTIMENT ¦ MERCEDES MASOHN, JOSH COOKE, MATTIE LIPTAK, IGNACIO SERRICCHIO, NOREE VICTORIA

DATA ¦17 DE GENER La història es centra en Charlie, un geni de Los Ángeles, un multimilionari financer que se’n va d’exili autoimposat a Tijuana després que el seu gran imperi econòmic sigui descobert com una trama de corrupció. Un triangle poc amistós el persegueix, format per un impecable sicari rus, un mafiós mexicà en decadència i un agent federal.

BETTY ANNE WATERS

DATA ¦ 17 DE GENER Seqüela del remake nord-americà de [REC]. La història continua la mateixa nit en què acabà la primera part: en un avió amb destí a Nashville un passatger dóna mostres d’una violenta malaltia similar a la ràbia. L’avió fa un aterratge d’emergència en un aeroport, en el moment que Jenny, una hostessa de vol sense gaire experiència, ha de controlar els passatgers.

MAMMUTH

TÍTOL ORIGINAL ¦CONVICTION DIRECCIÓ ¦ TONY GOLDWYN GÈNERE ¦ DRAMA BIOGRÀFIC

DIRECCIÓ ¦ BENOIT DELÉPINE, GUSTAVE DE KERVERN

PRODUCCIÓ ¦FOX SEARCHLIGHT PICTURES, OMEGA ENTERTAINMENT, LONGFELLOW, OCEANA MEDIA FINANCE, PRESCIENCE

GÈNERE ¦ ROAD MOVIE

REPARTIMENT ¦ HILARY SWANK, SAM ROCKWELL, JULIETTE LEWIS, PETER GALLAGUER

REPARTIMENT ¦ GÉRARD DEPARDIEU, YOLANDE MOREAU, BENOÎT POELVOORDE.

DATA ¦17 DE GENER

DATA ¦17 DE GENER

Betty Anne va ser un model a seguir de perseverança i entrega. Quan treballava com a cambrera amb 28 anys, divorciada i amb dos fills, el seu germà va ser condemnat a cadena perpètua per un crim que no havia comès. Betty Anne es va treure la carrera de Dret en un temps rècord i es va convertir en la seva representant legal.

LA PIEL QUE HABITO

PRODUCCIÓ ¦ ARTE, GMT PRODUCTIONS

Mammuth treballa en un escorxador. És grasset i tímid i té seixanta anys. Per celebrar la seva jubilació, els seus companys li organitzen una festa de comiat.

El problema esdevé quan per cobrar la pensió ha de demostrar tota la seva vida laboral i no té la documentació que li demanen per sol·licitar-la.

LA PRIMA COSA BELLA

DIRECCIÓ ¦ PAOLO VIRZì DIRECCIÓ ¦ PEDRO ALMODÓVAR

GÈNERE ¦ COMÈDIA DRAMÀTICA

GÈNERE ¦THRILLER PRODUCCIÓ ¦EL DESEO S.A.

PRODUCCIÓ ¦ MOTORINO AMARANTO, MEDUSA FILM, INDIANA PRODUCTION COMPANY

REPARTIMENT ¦ ANTONIO BANDERAS, ELENA ANAYA, MARISA PAREDES, EDUARD FERNANDEZ.

REPARTIMENT ¦ VALERIO MASTANDREA, MICAELA RAMAZZOTTI, STEFANIA SANDRELLI, MARCO MESSERI.

DATA ¦ 25 DE GENER Des que la seva dona va patir unes fortes cremades en tot el cos a causa d’un accident de cotxe, el doctor Robert Ledgard, eminent cirurgià plàstic, ha dedicat anys d’estudi i experimentació a l’elaboració d’una nova pell amb la qual hagués pogut salvar-la. Per posar en pràctica aquesta troballa revolucionària necessitarà un còmplice.

ARRIETY Y EL MUNDO DE LOS DIMINUTOS

PAGO JUSTO

TÍTOL ORIGINAL ¦ KARIGURASHI NO ARRIETY – YUKASHITA NO KOBITOTACHI

TÍTOL ORIGINAL ¦ MADE IN DAGENHAM

DIRECCIÓ ¦HIROMASA YONEBAYASHI

GÈNERE ¦COMÈDIA DRAMÀTICA

GÈNERE ¦ANIMACIÓ

PRODUCCIÓ ¦NUMBER 9 FILMS, PARAMOUNT PICTURES

PRODUCCIÓ ¦STUDIO GHIBLI, DENTSU INC, HAKUHODO DY MEDIA PARTNERS, MITSHUBISHI CORPORATION, NTV, TOHO

REPARTIMENT ¦SALLY HAWKINS, BOB HOSKINS, MIRANDA RICHARDSON, GERALDINE JAMES, ROSAMUND PIKE

DATA ¦17 DE GENER

DATA ¦17 DE GENER

En una caseta oculta en el subsòl d’una mansió campestre, viu una família d’éssers diminuts que tenen la norma de no deixar-se veure mai pels éssers humans. No obstant això, la seva tranquil·la existència canvia quan Arrietty, una adolescent audaç, és vista accidentalment per un nen. Entre tots dos sorgeix una gran amistat.

48

decine 26 ¦ gener 2012

DATA ¦ 25 DE GENER Bruno és un professor de literatura d’una escola d’hostaleria de Milà que sobreviu als records d’una infància de novel·la i a la bellesa d’una mare vital i extravertida.

Tot va començar l’estiu de 1971, quan la seva mare, Anna, és coronada com a la Mare Més Maca de l’Estiu a Livorno. En aquest moment l’existència de Bruno es convertirà en una lluita per la supervivència.

DIRECCIÓ ¦NIGEL COLE

L’any 1968 gairebé 200 treballadores de la planta Ford Dagenham van organitzar una vaga per reivindicar la igualtat de salaris en comparació amb els homes. El resultat d’aquesta protesta fou l’aprovació de l’EqualPayAct. Comèdia dramàtica que retrata fidelment el rol imposat a la dona en aquella època, i la seva lluita constant.

PRIMER ESCUADRÓN

ROMPIENDO LAS REGLAS 2

TÍTOL ORIGINAL ¦ NEVER BACK DOWN 2 DIRECCIÓ ¦MICHAEL JAI WHITE TÍTOL ORIGINAL ¦ FAASUTO SUKUWADDO

GÈNERE ¦ACCIÓ

DIRECCIÓ ¦YOSHIHARU ASHINO, ALJOSHA KLIMOV, MISHA SPRITS GÈNERE ¦ANIMACIÓ

PRODUCCIÓ ¦BAUMGARTEN MANEGEMENT AND PRODUCTIONS (BMP), MANDALAY ENTERTAINMENT, MANDALAY PICTURES

PRODUCCIÓ ¦STUDIO 4ºCM, MOLOT ENTERTAINMENT

REPARTIMENT ¦STACEY ASARO, GRALEN BRYANT BANKS, RUS BLACKWELL

DATA ¦17 DE GENER Durant el 1942, el combat que manté Alemanya amb Rússia sembla no tenir fi i tots dos països començaran a desenvolupar unitats especialitzades en la màgia i l’ocultisme. Nadya, una jove mèdium, es convertirà en la millor arma de l’exèrcit rus per solucionar al seu favor “el moment de la veritat”, el segon decisiu en què una batalla es guanya o es perd.

un DESMADRE DE VIAJE

DATA ¦17 DE GENER En un intent per encaixar a la seva nova ciutat, Jake Tyler accepta la invitació de la seva companya Baja Miller d’acudir a una festa, en la qual acaba enmig d’una baralla. Després de ser vençut i humiliat per Ryan, un col·lega li parla d’un esport conegut com a arts marcials mixtes i li presenta al seu entrenador Jean Roqua, que l’acull sota la seva tutela.

TROLL HUNTER

TÍTOL ORIGINAL ¦ MARDI GRAS: SPRING BREAK DIRECCIÓ ¦PHIL DORNFELD GÈNERE ¦COMÈDIA

DIRECCIÓ ¦ANDRE OVREDAL

PRODUCCIÓ ¦BEACON PICTURES, HOLDING PICTURES, MAXIM MAGAZINE

GÈNERE ¦TERROR

REPARTIMENT ¦CARMEN ELECTRA, NICHOLAS D’AGOSTO, JOSH GAD, DANNEEL ACKLES, REGINA HALL

PRODUCCIÓ ¦FILM FUND FUZZ, FILMKAMERATENE A/S

DATA ¦17 DE GENER

DATA ¦18 DE GENER

Tot just acabada la secundària, tres joves decideixen fer el viatge de les seves vides: viatjaran a Nova Orleans, per viure i celebrar el Mardi Gras, on les dones es despullen per collarets i l’alcohol corre arreu. Allà buscaran complir tots els seus desitjos i fantasies, però les coses no sortiran tal i com havien previst...

REPARTIMENT ¦OTTO JASPERSEN, HANS MORTEN, TOMAS ALF LARSEN

Fals documental noruec presentat a la passada edició del Festival de Sitges que narra la història d’un grup d’estudiants que tracta de destapar una conspiració del govern que implica a uns suposats trolls gegants que viuen a Noruega. El film proposa que el govern noruec ha estat ocultant l’existència dels trolls, que viuen al nord del país.

DESTINO FINAL 5

MONTE CARLO

TÍTOL ORIGINAL ¦ FINAL DESTINATION 5

DIRECCIÓ ¦THOMAS BEZUCHA

DIRECCIÓ ¦STEVEN QUALE

GÈNERE ¦COMÈDIA

GÈNERE ¦TERROR PRODUCCIÓ ¦NEW LINE CINEMA

PRODUCCIÓ ¦BLOSSOM FILMS, FOX 2000 PICTURES, MID ATLANTIC FILMS, NEW REGENCY PICTURES, REGENCY ENTERPRISES, WALDEN MEDIA

REPARTIMENT ¦NICHOLAS D’AGOSTO, EMMA BELL, MILES FISHER, ARLEN ESCARPETA, JACQUELINE MACINNES WOOD

REPARTIMENT ¦SELENA GOMEZ, LEIGHTON MEESTER, KATIE CASSIDY, ANDIE MACDOWELL

DATA ¦25 DE GENER

DATA ¦25 DE GENER

En aquesta nova entrega de la saga, la mort està tan omnipresent com sempre i es presenta quan la premonició d’un home salva un grup de treballadors de l’enfonsament d’un pont penjant. Però no estava previst que cap d’ells sobrevisqués i, en una terrible carrera contrarellotge, el grup es llança frenèticament en una carrera per escapar del seu sinistre destí.

LA ISLA DE LOS RECUERDOS Y EL ESPEJO MÁGICO

Una jove, la seva germanastra i la seva millor amiga dediquen els seus estalvis a complir un somni: visitar París. Però el viatge resulta decebedor i París molt menys glamurós del que esperaven. Intentant oblidar la seva frustració, es colen en un hotel de luxe, on una d’elles serà confosa amb una hereva britànica.

NADER Y SIMIN. UNA SEPARACIÓN

TÍTOL ORIGINAL ¦ JODAEIYE NADER AZ SIMIN DIRECCIÓ ¦ASGHAR FARHADI TÍTOL ORIGINAL ¦ HOTTARAKE NO SHIMA – HARUKA TO MAHO NO KAGAMI

GÈNERE ¦DRAMA

DIRECCIÓ ¦SHINSUKE SATO

PRODUCCIÓ ¦MEMENTO FILMS, SONY PICTURES, ASGHAR FARHADI

GÈNERE ¦ANIMACIÓ PRODUCCIÓ ¦PRODUCTION IG, DENTSU, FUJI TELEVISION NETWORK

REPARTIMENT ¦SAREH BAYAT, SARINA FARHADI, LEILA HATAMI, KIMIA HOSSEINI, BABAK KARIMI

DATA ¦31 DE GENER

DATA ¦25 DE GENER

Si alguna vegada us heu preguntat on hauran anat a parar els tresors de la infantesa, faríeu bé de seguir els passos de la jove Haruka. Ella es disposa a descobrir el secret amb un viatge inesperat. Ni més ni menys que a la illa dels records oblidats, un món invisible als humans i cimentat sobre aquells objectes que vam anar arraconant conforme ens fèiem adults.

Multipremiada a la passada edició del Festival de Berlín com a millor pel·lícula, actor i actriu. Simin i Nader són un matrimoni amb una filla que decideix abandonar l’Iran en busca d’una vida millor. Ell, en l’últim moment, decideix no marxar ja que al seu pare li diagnostiquen Alzheimer. Això provoca una discussió familiar que acaba en separació.

decine 26 ¦ gener 2012

49

Actualitat

Museu del Cinema de Girona

Revolucions, balls, amics i solidaritat El Museu de Cinema de Girona comença aquest nou any amb la seva programació de sempre però amb noves i interessants projeccions. El dijous 12 de gener es podrà gaudir del Documental del Mes, en aquesta ocasió serà Tahrir, de Tamer Ezzat, Ayten Amin i Amr Salama, produït entre Egipte i França l’any 2011. El film ha estat present a la Mostra de Venècia i guardonat com a millor documental al Festival d’Oslo-Films del Sud, i és un retrat documental de la revolució egípcia del passat any estructurat en tres capítols, que posen de relleu cadascuna de les tres parts de l’aixecament: els manifestants, l’exèrcit i l’expresident Mubarak.

Dins del Fòrum de cinema educatiu, que pretén reflexionar i debatre sobre aspectes que afecten l’àmbit educatiu de la zona, el dia 17 a la tarda es projectarà Déjate llevar de Liz Friedlander (EEUU, 2006) basada en la història real de Pierre Dulaine, un professor de ball que ofereix classes als alumnes més conflictius de les escoles de Nova York per tal d’unir-los i mostrar-los que poden formar part d’un tot.

50

decine 26 ¦ gener 2012

El 19 de gener és el dia de François Truffaut i el seu film Jules et Jim (França, 1961) en el cinefòrum de “Parlem de cinema?”. Dos inseparables amics que s’enamoren de la mateixa dona, film considerat una obra capital del cinema francès dels seixanta, un cant a l’amor i la passió.

El Museu del Cinema no s’oblida dels curtmetratges, i per això “Projeccions en curt” fa una panoràmica dels millors curts del panorama actual i el dijous 26 de gener tindrà lloc el FEC Cambrils, Festival de Cinema Europeu de Reus i Cambrils, amb projeccions catalanes, basques, franceses i argentines. Cal destacar el curt Rumbo a peor, d’Àlex Brendemühl.

Finalment, dins del cicle “Cinema i Solidaritat” la Creu Roja de Girona presenta Pobles Harmonia. Alternatives indígenes en un món global d’Alix de Roten (Catalunya, 2010) i Salut verda. Salut indígena a l’Equador (Catalunya i Equador, 2010) totes dues centrades en els coneixements ancestrals de les llevadores i la mortalitat materna i infantil.

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com