Decine 13 by Utopia Global

any II

número 13

novembre 2010

EDUARD FERNÁNDEZ Atrapat a ‘La mosquitera’ CRUZANDO EL LÍMITE Emocions adolescents

NORA NAVAS Un èxit merescut

FESTIVALS CATALANS Bon cinema per tot el territori

FLOQUET DE NEU El rodatge en imatges

3€

[VIR∏EINA] CENTRE DE LA IMATGE

La Rambla 99 08002 Barcelona De martes a domingo de 12 a 20h Entrada gratuita

29.10-30.01

01.12-30.01

IF YOU LIVED HERE STILL...

FOC DIVERS

CARNIVAL STRIPPERS

BRUNO SERRALONGUE

MARTHA ROSLER

SUSAN MEISELAS

THE MEANING OF VARIOUS PHOTOGRAPHS TO ED HENDERSON JOHN BALDESSARI

••••

Sumari EDITORIAL 05

Cal continuar amb les grans apostes

LA IMATGE 06

Biutiful

La mosquitera, el somriure amarg

Entrevista a Eduard Fernández

ESTRENA Agnosia

Cruzando el límite

La edad del Sol Pòstum adéu a José María Nunes

Vides sonores

PRÈVIA

PORTADA

DOCUMENTAL

Tot esperant en Floquet de Neu

DE PROP 38

Nora Navas

RODATGE 42

Animals

Circuit

¿Para qué sirve un oso?, Transgression, El alzamiento nacional

Aita / El tío Boonmee que recuerda sus vida pasadas

CRÍTICA

Més estrenes

PERFIL 20

Carme Elías

FESTIVAL 22

Festivals locals en projecció

Coses vistes a Sitges 2010

Crònica d’una presencia ininterrompuda

Agnosia

La mosquitera

Circuit

14 days with Víctor

Aita

ACTUALITAT 52

Taquilla

Novetats en DVD

EL CAFÈ

Notícies breus

Museu del Cinema de Girona

Pablo Derqui

••••

Editorial EDITOR

Jordi Roigé

jordi@utopiaglobal.com DIRECTORA

Alba Laguna

alba@utopiaglobal.com REDACCIÓ

Anna Petrus

anna@duesgotes.com COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Hugo de Cominges Anna Corberó M. Martí Freixas Salvador Moré Aina Serra Adrià Sunyol

CAL CONTINUAR AMB LES GRANS APOSTES Jordi Roigé, editor

CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Marta Puig

alyonashop@gmail.com ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

cristina@utopiaglobal.com PUBLICITAT I PRODUCCIÓ

Pere Ribalta

pere@utopiaglobal.com IMPRESSIÓ

Comgrafic

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Utopia Global

Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona TEL: 93 511 6690 FAX: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català. Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Dipòsit legal: B-39155-2009

Felicitats a les pel·lícules Pa negre i Bicicleta, cullera, poma. Molt diferents entre si, una ficció i un documental, han sabut connectar amb el seu públic. Interessant l’anàlisi de Pau Brunet en aquest número on es repassen les claus d’aquestes estrenes. És evident que les pel·lícules s’han de defensar soles. Però és imprescindible una política de màrqueting i publicitat adequades a cada film. És molt difícil competir en la comunicació de les multinacionals. Aquestes dues pel·lícules han sabut trobar el seu espai. Presentades a Sant Sebastià, s’han definit com a productes propis, uns vestits a mida per a un públic que no té perquè ser el que cada divendres va al cinema. Pa negre és la cara positiva de l’aposta per una política audiovisual ambiciosa de la conselleria de Cultura, de TV3 i de la indústria. D’altres projectes no han tingut la mateixa fortuna. Caldria, però, que no s’afluixés en apostes valentes amb inversions importants. Ens calen pel·lícules amb ressò popular i amb l’etiqueta de “bones” i “èxit”. Festivals temàtics pel país I després de l’arrencada clàssica de la tardor, amb un excés d’estrenes catalanes i europees perquè ja se sap que competir amb les majors per Nadal és gairebé un suïcidi, arriba un altre tipus de cinema. En aquest número de DeCine prestem una especial atenció als festivals temàtics, que cerquen un públic molt concret, i que aquesta tardor s’escampen per tot el país: el clàssic dels curtmetratges a Badalona, el cinema de muntanya a Torelló, el cinema per televisió del potent Zoom d’Igualada, el terror a Molins de Rei, les pel·lícules amb imatges històriques a Reus, i el cinema infantil independent africà a Barcelona. Aquesta és un reflex de la vitalitat d’uns circuïts, molts d’ells ja consolidats, que s’afegeixen a les xarxes de cineclubs i cicles que al conjunt de l’any sumen milers d’espectadors. Uns cinèfils que busquen un cinema molt a mida. Eduard Fernández, Carme Elies i Nora Navas són els convidats de luxe d’aquest número. Un actor i unes actrius amb projecció i amb el reconeixement del públic.

La imatge ÂŚ 6

Biutiful “Vaig escollir Barcelona per rodar la pel·lícula perquè aquesta ciutat és com una cèl·lula que representa el que està passant al món, pel que fa a la immigració, l’explotació i la falta d’integració.”

Alejandro González Iñárritu, director

Portada ¦ 8

LA MOSQUITERA EL SOMRIURE AMARG

Eduard Fernández és en Miquel, un pare de familia en crisi

“Una mosquitera és quelcom molt lleu que protegeix de petits perills, i els personatges es refugien darrere seu, sense ser conscients que no els servirà de res enfront dels grans drames que els amenacen”. Així justifica el director, Agustí Vila, el títol de la seva última pel·lícula, una comèdia negra al voltant d’una família completament disfuncional.

Alba Laguna Eduard Fernández i Emma Suárez formen un matrimoni en crisi, atrapat en la incomunicació, que creuarà tots els límits del sentit comú abans de reconèixer les seves misèries. Una nova producció de Lluís Miñarro que ha guanyat recentment l’Espiga de Plata a la millor pel·lícula a la Seminci de Valladolid i el premi a la millor actriu per Emma Suárez, que parla català al film Una família benestant i urbana és víctima d’un fosc sentiment de culpa: la mare cap al seu fill, el pare cap a la dona de la neteja i el fill cap a tota forma de vida, sobretot gats i gossos. Tots ells lluiten desesperadament per posar límits a uns sentiments que no controlen ni saben expressar. Successions de malentesos i situacions còmiques i tràgiques conformen un film on

La pel·lícula és plena de situacions tragiques i còmiques a la vegada

no hi ha culpables ni innocents. “Una comèdia sobre la impossibilitat de la tragèdia”, segons Vila. El film combina el català i el castellà i, a més dels dos protagonistes citats, reuneix un bon nombre de rostres coneguts com Fermí Reixach, Geraldine Chaplin o Àlex Brendemühl. La història ja ha conquerit crítica i públic d’arreu del món, va guanyar el premi principal al festival de Karlovy Vary (República Txeca) i ha estat reconegut també a Moscú, Turquia o Geòrgia. Tracta d’una aposta arriscada que s’escapa dels patrons del cinema convencional per acostar-se a propostes com les de Todd Solondz, Woody Allen o, fins i tot, Luis Buñuel. El barceloní Agustí Vila havia dirigit anteriorment el film Un banco en el parque i el documental 3055 Jean Leon.

Portada ¦ 10

Eduard Fernández “La pel·lícula és una salvatjada que pot ser molt divertida” Fotografia: Marta Puig

La mosquitera parteix d’un guió força arriscat i poc con· vencional. Com et vas plantejar la història en general i el teu personatge en particular? Sobretot és molt arriscada la part de comèdia, perquè és molt particular i molt subtil. Hi ha qui hi entra i qui no hi entra tant. Al Festival de Karlovy Vary el públic reia molt tota l’estona. Penso que és important treure’t certs prejudicis per veure aquesta pel·lícula i tenir clar que és una comèdia. A Karlovy Vary ens van donar el premi a la millor pel·lícula i penso que els països de l’est l’estan entenent molt bé. Agustí Vila porta els seus personatges a l’extrem... Sí, el meu personatge fa coses una mica patètiques, però penso que al final s’entén què li passa i quina és la seva desgràcia. Els personatges, i en especial en Miquel, són incapaços d’expressar els seus sentiments. Té conflictes amb el seu matrimoni, els seus pares, la seva sexualitat... Té conflictes pertot arreu i no acaba d’enfrontar-s’hi. Té molta dificultat per demanar o, més ben dit, demana malament el que vol. Per tant, l’entenen malament i aquí es creen els conflictes i els malentesos. Crec que a la pel·lícula no hi ha ni bons ni dolents, sinó que cadascú s’aprofita de la situació que té. En tot cas, en la meva situació, amb el personatge de la Martina García, hi ha interessos per ambdós costats. Com va ser el rodatge i la feina amb tot l’equip, encapça· lat per l’Agustí Vila? No va ser dels rodatges fàcils. Vam treballar molt per buscar un cert to. Cadascú el seu. Jo estava molt a prop de l’Agustí en tot moment i ens vam entendre molt bé amb l’Emma Suárez. Amb la Geraldine Chaplin treballar és una meravella i amb la Martina García també va anar tot molt bé. Amb l’Emma Suárez és la primera vegada que heu coinci· dit, oi? Sí, teníem ganes de treballar junts fa molt de temps. A la pel·lícula tampoc tenim moltes escenes junts -en tinc més amb la Martina, crec. Ens han quedat ganes de repetir. No és el primer cop, ni molt menys, que interpretes un personatge problemàtic, atrapat en sí mateix. T’hi sents còmode? Generalment, un paper protagonista és un personatge “amb problemes”, sinó és difícil escriure un guió. En

aquest cas, té alguns punts en comú amb algun personatge que he fet amb en Cesc Gay, però tot és molt més extrem i m’agrada. Té alguna cosa del Bill Murray, salvant les distàncies. Un món interior que no treu gaire i se li veu poquet a poquet als ulls. M’agrada fer aquests personatges, però també m’agrada fer-ne d’altres, com el de Faust 5.0, que era tot el contrari, molt extravertit. Dius que els països de l’est sembla que acullen bé la pel· lícula; com creus que la rebrà el públic català? No en tinc ni idea, perquè penso que és una d’aquelles pel·lícules que pot variar molt segons com la miris. Si te la prens molt seriosament, és una altra pel·lícula. T’has de donar una llibertat, i el permís de no jutjar els personatges per poder entrar-hi i gaudir-la. Aquest any has estrenat un bon nombre de pel·lícules. La més recent és Pa negre però també has fet Luna caliente, Amores locos... Podríem dir que ets un actor de moda, no? Bé, aquest any la moda la deixem per Luis Tosar (riu). De vegades passa, per exemple, l’any de Faust 5.0 també vaig estrenar Son de mar i alguna altra. I encara et falta per estrenar Biutiful, de González Iñárritu. Sí, s’estrena a finals d’any. I també em fa molta il·lusió la sèrie de televisió La princesa de Éboli, on faig de Felip II i n’estic molt content. M’he arriscat una mica i m’agrada molt. No és habitual veure’t en produccions de caire històric. No, però també m’agrada. Sobretot si t’entens bé amb el director, directora en aquest cas, la Belén Macías, que en sap molt, d’actors. Has de rebutjar moltes ofertes per falta de temps? Sí, gràcies a Déu (i toco fusta). He d’anar dient que no a algunes coses. Ara tinc un parell de “nos” pendents molt durs. Un d’ells em costa molt perquè una és una pel·lícula argentina que em ve molt de gust fer, però no podré perquè començo a fer teatre amb Pep Ramis i la companyia

Mal Pelo. Estrenarem al Lliure i em fa molta il·lusió perquè per a mi això és tornar una mica als orígens. Vas començar amb Els Joglars... Sí. A mi m’agrada molt un teatre més físic, com el que faré ara. Ja em passava de jove. Dir les coses des de l’escenari d’una manera que no calguin tant les paraules, menys argumental. M’agrada que arribin les sensacions des d’altres llocs. A Pa negre fas un paper força breu però molt significatiu, de mestre de poble. Com ha estat l’experiència? Vaig fer aquesta pel·lícula per l’Agustí Villaronga, perquè trobo que és dels bons directors que tenim. És un paper molt petit, si no fos per l’Agustí potser no l’hagués fet, no ho sé. N’estic molt orgullós perquè és una bona pel·lícula. Has treballat amb molts dels grans directors del cinema espanyol (Trueba, Vicente Aranda, Bigas Luna...). Hi ha algú amb qui t’agradaria treballar especialment i encara no has tingut l’oportunitat? Ara estic fent un paper petit en l’última pel·lícula d’Almodóvar, però el segueixo posant a la llista dels que em falten, perquè m’agradaria fer alguna cosa més potent amb ell. Em falta fer una comèdia boja amb l’Álex de la Iglesia, per exemple, i molts d’altres, tant d’aquí com de fora. Vaig treballar amb Marcelo Piñeyro a El método i tinc ganes de tornar-hi. I també m’agrada descobrir gent nova que ara mateix segurament no sé ni com es diu. Això és el que et va passar l’any passat amb la Mar Coll a Tres dies amb la família? Va ser una aposta clara per part teva pel cinema català i per una directora novell. Exacte. Vaig pensar que podria estar bé i estic content perquè va ser així, una bona pel·lícula. El més difícil és trobar un bon guió, un bon personatge i un bon director. Si a més a més va acompanyat d’una bona producció amb diners, ja seria la bomba, però és difícil. També m’han quedat ganes de tornar a treballar amb la Mar, si m’escriu un bon personatge estaria encantat. És una satisfacció quan fas una aposta així.

Portada ¦ 12

En aquests moments la majoria de pel·lícules espanyoles que viatgen pels festivals són de producció catalana. Què en penses d’aquest fenomen? Crec que està molt bé, que és un orgull, però no ens hem d’apalancar i hem d’anar amb compte amb les autofelicitacions. Això pot canviar, la collita és diferent cada any. Aquest any en tenim una de bona, però ja veurem l’any que ve. Primer s’han d’assentar les bases per fer bones pel·lícules, que siguin exportables, que s’entenguin bé fora i que les productores cada vegada les recolzin més. Compte amb fer només pel·lícules petites perquè hi ha crisi! Està molt bé fer aquestes pel·lícules, però també hem de pensar en produccions més grans, com Pa negre, per exemple. Què és per a tu ser actor? Què difícil! En principi és fer d’un altre o que semblis un altre. Com que és igual qui ets tu (perquè un actor, com més desconegut sigui, millor), el més important és que la gent es cregui el que passa a la pantalla. És diferent un actor de teatre que de cinema. En cinema t’has d’exposar, has de deixar entrar la càmera dins teu, t’enfoquen la cara, has de mostrar moltes coses teves. Aquest és un dels plaers de fer cinema. Quins són els teus actors de referència? T’inspires en algun? No. Tinc actors que m’agraden molt, però si començo a dir noms no acabo. Molts d’americans, d’espanyols, d’europeus. En podria dir tres, com trenta... com tres mil! Però mai penso en ells com a referència. Prefereixo treure-ho de la vida o de mi mateix. Depenent del personatge, puc agafar la manera de caminar de tal persona, la mirada de tal altra... Sovint la composició d’un personatge és: “Ell

mira aquí d’aquesta manera, que és com jo miro en una altra circumstància”. Hi ha algun personatge que hagis interpretat a qui tinguis un afecte especial? I tant, uns quants! Des del Santos Vega de Faust 5.0, fins els que he fet per a Cesc Gay, tant a Ficció com a A la ciutat; també el personatge d’Alatriste, el de Felip II... A casa teva tens dos Goya, un per Faust 5.0 i un altre per A la ciutat. Per a tu els premis són importants? Robert De Niro, que d’això en sap unafonts mica, deia: “Els premis deixen de ser importants quan te’ls donen”. Jo no he arribat aquí perquè per a mi encara ho són, encara m’agrada! Em va costar molt aprendre a rebre premis amb alegria i ara ja ho faig. Estic molt satisfet, tot i que sé que només són un reconeixement més i que són molt relatius. Competir en l’art és una mica absurd. Com incitaries els lectors a anar a veure La mosquitera? És una salvatjada que pot ser molt divertida segons com te la prenguis. Com més et toquis la barbeta mentre mires la pel·lícula, pitjor. S’hi ha d’anar una mica més obert.

Direcció ¦ Agustí Vila Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Eddie Saeta, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Emma Suárez, Eduard Fernández, Martina García, Geraldine Chaplin, Fermí Reixach, Àlex Brendemühl, Anna Ycobalzeta, Marcos Franz Estrena ¦ 5 de novembre

El director, amb Lluís Homar i Belén Rueda comentant una escena Els gossos són un personatge més en aquesta comèdia surrealista

Una família plena

d’humor negre En Miquel (Eduard Fernández), un fetitxista reprimit, tancat en si mateix, i l’Ana (Martina García), la dona del servei, en situació desesperada.

Robert i Maria (Fermí Reixach i Geraldine Chaplin), pares d’en Miquel. La mare, malalta d’Alzheimer s’expressa a través de la veu del pare, amb tendències suïcides.

Alicia (Emma Suárez), desorientada, intenta amagar el seu dolor iniciant un joc perillós amb un amic del seu fill, en Sergio (Àlex Batllori).

Lluís (Marcos Franz), el fill adolescent del matrimoni format pel Miquel i l’Alicia, introvertit i sobreprotegit, obsessionat amb acollir tot tipus de gats i gossos.

Raquel (Anna Ycobalzeta), germana de l’Alicia, és incapaç d’encarregar-se sola de l’educació de la seva filla.

Estrena ¦ 14

Agnosia La misteriosa malaltia de la jove hereva Joana Prats fa que al seu voltant s’organitzi una conspiració que es convertirà en un obsessiu triangle amorós. Ambientada en la Barcelona de finals del segle XIX, Agnosia és un thriller romàntic de producció catalana, dirigit pel valencià Eugenio Mira, que es va presentar a Sitges i aquest mes arriba a les sales de cinema.

Bàrbara Goenaga i Eduardo Noriega protagonitzen el film

“Agnòsia” significa, literalment, “no conèixer”. Es tracta d’una estranya malaltia neuropsicològica que afecta a la percepció dels sentits, de manera que el cervell no interpreta correctament els estímuls que rep a través d’ells. A la pel·lícula, Bárbara Goenaga interpreta Joana Prats, l’única coneixedora d’un secret industrial guardat pel seu pare (Sergi Mateu). Serà víctima d’un pla sinistre traçat per extreure-li la valuosa informació, aprofitant la seva confusió sensorial. Durant el complot, dos personatges propers a ella juguen un paper crucial: Carles (Eduardo Noriega), promès de la Joana i mà dreta del pare, i Vicent (Félix Gómez), un jove impulsiu criat a la mansió Prats. La malaltia és, segons Eugenio Mira, “un pretext per a tots els qui volen obtenir algun profit sense sortir malparats de l’intent, el mateix pretext que proposava Hitchcock a Vertigen”. Els tres protagonistes, convertits en titelles del destí, formaran un peculiar triangle amorós. El film es basa en els conceptes del coneixement, la confiança, la manipulació i la mentida, un guió emparat per un excel·lent disseny de producció, fotografia, vestuari, i una

banda sonora omnipresent. El rodatge va tenir lloc entre Barcelona, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Girona. Des de la seva presentació a la passada edició del Festival de Canes, la pel·lícula s’ha venut ja a gairebé tot Europa i Llatinoamèrica. Es tracta d’una coproducció entre l’empresa catalana Roxbury Pictures i Telecinco Cinema. El director del film ja va debutar a Sitges l’any 2000 amb el curtmetratge Fade. The Birthday va ser el seu primer llargmetratge com a director, coguionista i compositor. Va treballar com a director de segona unitat a [REC] 2 i, actualment, a The Impossible de J.A. Bayona.

Direcció ¦ Eugenio Mira Gènere ¦ Thriller d’època Producció ¦ Roxbury Pictures, Telecinco Cinema Repartiment ¦ Bàrbara Goenaga, Eduardo Noriega, Félix Gómez, Martina Gedeck, Sergi Mateu Estrena ¦ 5 de novembre

Cruzando el límite El director de fotografia Xavi Giménez, un dels més reconeguts del cinema estatal per la seva feina a produccions com Ágora, Transsiberian o les pel·lícules de Jaume Balagueró, debuta en la direcció amb un thriller adolescent. Cruzando el límite ens transporta a l’intens món del Fran, un jove rebel que serà internat en un centre de reeducació basat en un mètode cruel i inhumà. Una producció de Filmax que arriba als cinemes aquest mes.

Fernando Guillén Cuervo, el professor cruel

El film s’inspira en un dels secrets millor guardats dels Estats Units, el de Tranquility Bay, uns centres educatius molt estrictes. Un d’ells es troba a Jamaica, i els pares paguen quantitats de diners molt elevades per ingressar els seus fills en una mena de Guantànamo escolar. Autoritats de països com Costa Rica, Mèxic o Suïssa han aconseguit tancar sis dels dotze centres que hi ha oberts, un d’ells a la masia Can Gener de Girona, l’any 2006. Segons Xavi Giménez, la pel·lícula “vol ser la reconstrucció sensitiva del terror que senten pares, fills i professors davant del fracàs”. A Cruzando el límite, un pare desesperat, interpretat per Adolfo Fernández, decideix portar el seu fill Fran (Marcel Borràs), que viu al límit totes les facetes de la seva vida, a un d’aquests centres on, suposadament, es redirigirà la seva conducta. Al capdavant d’aquest “sistema de salvació”, hi ha uns duríssims Fernando Guillén Cuervo i Eduard Farelo. El tractament del terror és hiperrealista i la sensació d’angoixa, constant. Es tracta, per damunt de tot, d’un film

intens i emocional que mostra l’univers de la incomunicació i de les informacions deformades, a través de les vivències del protagonista i de la resta d’adolescents que hi apareixen, papers que porten a terme els televisius Adam Jeziersky, Elena Furiase, Gonzalo Ramos i Irene Escolar. Pel que fa al guió, Giménez ha confiat en Pere Saballs, de la direcció de fotografia se n’encarrega Sergi Bartrolí i el muntatge és de Bernat Vilaplana. La banda sonora l’ha composat el grup Macaco, liderat per Daniel Carbonell.

Direcció ¦ Xavi Giménez Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Castelao Productions Repartiment ¦ Marcel Borràs, Adolfo Fernández, Fernando Guillén Cuervo, Eduard Farelo, Adam Jeziersky, Irene Escolar Estrena ¦ 12 de novembre

Estrena ¦ 16

Circuit La història d’amor i desamor entre Vic i Ana en una Barcelona d’avantguarda, moda, disseny i innovació és l’eix al voltant del qual gira Circuit, un film de Xavier Ribera Perpiñá que s’estrena aquest mes però que ja ha estat presentat en diversos festivals internacionals com Karlovy Vary, Shangai, Londres o Màlaga. Amb un repartiment internacional, el film és una aposta arriscada que destaca per la seva estètica acurada.

Vincent Martínez i Mísia Mur

La Mia (Mísia Mur) va a demanar feina com a fotògrafa a l’estudi d’en Vic (Vincent Martínez) el mateix dia en què la seva parella, l’Ana (Sophie Auster), l’ha abandonat. En Vic li proposa que ocupi el seu lloc ja que ell decideix marxar per no tornar en “mil dies”. Així comença Circuit, un film que s’explica a través de nombrosos flashbacks i flashforwards per subratllar que tots els personatges, que totes les persones, podrien ser la mateixa. Que la única cosa que les diferència és quantes “voltes” han fet ja al circuit de les seves vides, quantes vegades han caigut, sabent que al final sempre hi ha una volta nova per fer i en la que creure. La pel·lícula engloba un conjunt de petites històries d’amor i desamor, en cercles concèntrics d’espai i temps, de diferents personatges, interpretats pels catalans Óscar Jaenada, Leticia Dolera, Michelle Jenner o Lázaro Mur, que transcorren en la Barcelona del segle XXI durant aquests mil dies. El director explica que “tot va començar amb que volia es-

criure una història d’amor. La història més clàssica. Tot en un entorn d’alta societat on l’únic conflicte és l’amor. Persones que no coneixen l’autèntic patiment”. Ribera Perpiñá, que anteriorment va dirigir A + (Amas), ha estat sempre vinculat al món de la moda i la publicitat. Aquesta experiència es fa notar en el resultat final de Circuit, especialment en la fotografia i l’ús de la banda sonora, a més dels personatges que l’habiten, amb la filla de l’escriptor Paul Auster, Sophie, com a gran reclam.

Direcció ¦ Xavier Ribera Perpiñá Gènere ¦ Drama Producció ¦ Amas, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Sophie Auster, Vincent Martínez, Mísia Mur, Óscar Jaenada, Leticia Dolera, Michelle Jenner Estrena ¦ 19 de novembre

Aita Amb un format més proper al documental que a la ficció, sense guió previ, amb il·luminació natural i rodada durant tres anys, arriba a les sales de cinema l’última producció de Lluís Miñarro, dirigida pel basc José María de Orbe. Aita es va presentar a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià, on el català Jimmy Gimferrer es va endur el premi a la millor fotografia. Aita (“pare” en euskera) intenta buscar el significat de l’espai a través de la casa familiar d’Orbe, a la localitat guipuscoana d’Astigarraga. Els protagonistes del film s’han interpretat a si mateixos en una història que, segons el director, és un “diàleg amb les textures de la casa”. El resultat és una pel·lícula de plans fixos que mostra tots els racons del casalot a través de la persona encarregada de mantenir-la en peu, ja que no està habitada actualment. Els espais, els sons, les llums, les ombres i el pas del temps són l’escenari íntim d’Aita. Es tacta del segon llargmetratge de José María de Orbe (el primer va ser La línea recta) i la segona vegada que el cineasta escriu el guió conjuntament amb el director Daniel Villamediana (El brau blau, La vida sublime). Direcció ¦ José María de Orbe Gènere ¦ Drama Producció ¦ Eddie Saeta Repartiment ¦ Luis Pescador, Mikel Goenaga Estrena ¦ 12 de novembre

Luis Pescador i Mikel Goenaga

El tío Boonmee

que recuerda sus vidas pasadas El film que suposa la incursió de Lluís Miñarro en el cinema tailandès, de la mà del director Apichatpong Weerasethakul, ha estat àmpliament lloat per la crítica, des del jurat de Cannes, que li va concedir la Palma d’Or, fins als professionals que l’han pogut veure al passat Festival de Sitges. Es tracta d’una història al voltant de la reencarnació, els fantasmes i la natura. L’oncle Boonmee pateix una insuficiència renal aguda i decideix acabar els seus dies al camp amb la gent que estima. Sorprenentment, el fantasma de la seva difunta esposa sembla ocupar-se d’ell i el seu fill, desaparegut fa molt de temps, torna a casa en un forma no humana. Boonmee travessarà la jungla amb la seva família fins arribar a una cova dalt un turó, el lloc de naixement de la seva primera vida. Una exploració mística de la reencarnació dins l’imaginari oriental, que significa el pas definitiu en la filmografia de Weerasethakul cap al reconeixement internacional com a cineasta experimental i independent imprescindible. Títol original ¦ Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives Direcció ¦ Apichatpong Weerasethakul Gènere ¦ Drama Producció ¦ Anna Sanders Films, Eddie Saeta, Illuminations Films, Kick the Machine Repartiment ¦ Thanapat Saisaymar, Jenjira Pongpas, Sakda Kaewbuadee, Natthakarn Aphaiwonk, Geerasak Kulhong Estrena ¦ 26 de novembre

Natura, fantasmes i mística oriental

Estrena ¦ 18

Més estrenes Caza a la espía

Cuestión de principios

Títol original ¦ Fair game Direcció ¦ Doug Liman Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Summit Entertainment, River Road Entertainment Weed Road Pictures Repartiment ¦ Naomi Watts, Sean Penn, Ty Burrell, Bruce McGill, Michael Kelly Estrena ¦ 5 de novembre

Direcció ¦ Rodrigo Grande Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Línea de Tres Producciones Repartiment ¦ Federico Luppi, Norma Aleandro, Pablo Echarri, María Carámbula, Pepe Novoa Estrena ¦ 5 de novembre

El director de Sr. i Sra. Smith o El cas Bourne narra la història de Valerie Plame, una agent de la CIA la identitat de la qual va ser revelada per la Casa Blanca per, suposadament, desacreditar el seu marit, que havia escrit un polèmic article sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Aquesta comèdia argentina, protagonitzada per Federico Luppi i Norma Aleandro, explica la història d’un home que s’ha d’enfrontar a la seva vida quan es nega a vendre-li al seu cap una antiga revista. Basada en un conte de l’escriptor Roberto Fontanarrosa.

Señora de

Salidos de cuentas

Direcció ¦ Patrícia Ferrerira Gènere ¦ Documental Producció ¦ O Raio Verde Estrena ¦ 5 de novembre

Títol original ¦ Due date Direcció ¦ Todd Phillips Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Warner Bros. Pictures, Legendary Pictures, Green Hat Films Repartiment ¦ Robert Downey Jr., Zach Galifianakis, Jamie Foxx, Michelle Monaghan, Rhoda Griffis Estrena ¦ 5 de novembre

Aquest documental mostra els testimonis de diverses generacions de dones a qui la història no els va permetre somiar. L’únic que van poder fer és resignarse i acceptar que van néixer en una època en la qual les seves veus, desitjos i pensaments van ser silenciats.

Robert Downey Jr. protagonitza aquesta road-movie, on dóna vida a un home que és a punt de ser pare i haurà de creuar tot Estats Units per assistir al naixement del seu primer fill, patint la companyia d’un excèntric company de viatge.

Bon appétit

Campeón

Direcció ¦ David Pinillos Gènere ¦ Drama romàntic Producció ¦ Morena Films, Egoli Tosell Film, Zodiac Pictures Production Repartiment ¦ Unax Ugalde, Nora Tschirner, Guilio Berruti, Herbert Knaup Estrena ¦ 12 de novembre

Títol original ¦ Secretariat Direcció ¦ Random Wallace Gènere ¦ Drama Producció ¦ Mayhem Pictures, Walt Disney Pictures Repartiment ¦ Diane Lane, John Malkovich, Scott Glenn, James Cromwell, Dylan Walsh Estrena ¦ 12 de novembre

Una història d’amics que s’atreveixen a creuar la línia fina que separa l’amistat de l’amor i que et canvia la vida per sempre. Daniel és un jove i ambiciós xef espanyol que acaba d’aconseguir el seu somni: una plaça a un prestigiós restaurant de Zurich. Alà coneixerà una atractiva sommelier.

Basat en fets reals, el film narra l’aventura de la genet guanyadora de la Triple Corona l’any 1973, una mestressa de casa que aconsegueix obrir-se camí en un món d’homes i guanyar la competició amb un dels millors cavalls de curses de tots els temps. Amb Diane Lane i John Malkovich.

En el camino

Imparable

Títol original ¦ Na putu Direcció ¦ jasmina Zbanic Gènere ¦ Drama Producció ¦ Coop99 Filmproduktion, Deblokada Repartiment ¦ Zrinka Cvitesic, Jasna Beri, Leon Lucev, Mirvad Kuric, Mirjana Karanovic Estrena ¦ 12 de novembre

Títol original ¦ Unstoppable Direcció ¦ Tonny Scott Gènere ¦ Acció Producció ¦ 20th Century Fox, Prospect Park, Scott Free Production Repartiment ¦ Denzel Washington, Chris Pine, Rosario Dawson, Ethan Suplee, Elizabeth Mathis Estrena ¦ 12 de novembre

Luna i Amar són la jove parella protagonista d’aquest film bosnià. Ell és acomiadat per beure a la feina i ella es preocupa per haver de retardar un embaràs molt desitjat. Amar acaba acceptant treballar en una comunitat musulmana fonamentalista i els conflictes no trigaran a sorgir.

A causa de retallades a la seva empresa, un veterà enginyer de ferrocarrils (Denzel Washington) és a punt de quedar-se al carrer. Abans coneix el jove que el substituirà. Tot canvia quan un dels trens, ple de combustible perillós, perd el control i posa en perill la vida de milers de persones.

Tamara Drewe

El idioma imposible

Direcció ¦ Stephen Frears Gènere ¦ Drama Producció ¦ Ruby Films, BBC Films, WestEnd Films Repartiment ¦ Gemma Arterton, Luke Evans, Dominic Cooper, Roger Allam, Bill Camp Estrena ¦ 12 de novembre

Direcció ¦ Rodrigo Rodero Gènere ¦ Drama Producció ¦ Skapada Films, Irusoin, Pato Films, Marela Films Repartiment ¦ Andrés Gertrudix, Irene Escolar, Helena Miquel, Karra Elejalde, Roger Pera Estrena ¦ 19 de novembre

Una jove periodista del cor torna al seu poble natal, situat al camp anglès. El seu reton provoca un trastorn a la petita comunitat que fins aleshores vivia tranquil· lament. La seva bellesa i promiscuïtat despertaran passions fosques i desencadenaran un seguit de circumstàncies absurdes. Basada en un còmic.

Harry Potter i les relíquies de la mort: part I Títol original ¦ Harry Potter and the Deathly Hallows: Part I Direcció ¦ David Yates Gènere ¦ Fantàstic Producció ¦ Warner Bros. Pictures, Heyday Films Repartiment ¦ Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint, Alan Rickman Estrena ¦ 19 de novembre Primera part de l’adaptació al cinema de l’últim llibre de la saga Harry Potter. La història continua en el punt que va acabar El misteri del príncep. El jove mag emprèn un perillós viatge per Anglaterra amb els seus amics.

Adaptació de la novel·la del desaparegut escriptor barceloní Francisco Casavella, que suposa el debut cinematogràfic de Rodrigo Rodero. El Fernando viu al cor del Raval, on es guanya la vida traficant i convivint amb una galeria de personatges sinistres. Amb les aparicions dels catalans Helena Miquel i Roger Pera.

The Way

Direcció ¦ Emilio Estévez Gènere ¦ Drama Producció ¦ Filmax Entertainment Repartiment ¦ Martin Sheen, Deborah Kara Unger, James Nesbitt, Yorick van Wageningen, Simon Andreu Estrena ¦ 19 de novembre The Way és la història de Tom Avery, un reputat oftalmòleg californià que un dia rep la notícia des de França que li anuncia la mort del seu fill en un temporal als Pirineus. Malgrat que la relació entre ells mai va ser gaire bona, Tom descobreix que el seu fill era a punt de fer el Camino de Santiago i decideix fer-lo per ell.

Planes para mañana

El último exorcismo

Direcció ¦ Juana Macías Gènere ¦ Drama Producció ¦ Teoponte P.C., Monte Film, Viernes Producciones Repartiment ¦ Carme Elías, Goya Toledo, Ana Labordeta, Aura Garrido, Jorge Bosch Estrena ¦ 19 de novembre

Títol original ¦ The last exorcism Direcció ¦ Daniel Stamm Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Louisiana Media Productions, Strike Entertainment, StudioCanal Repartiment ¦ Patrick Fabian, Ashley Bell, Iris Bahr, Louis Herthum, Tony Bentley Estrena ¦ 19 de novembre

Aquesta opera prima que va aconseguir diversos premis al Festival de Màlaga 2010, transcorre en un únic dia. Quatre dones, amb edats i circumstàncies molt diferents, hauran de prendre una decisió que canviarà el rumb de les seves vides. La catalana Carme Elías encapçala el repartiment.

Produïda per Eli Roth (Hostel), aquest thriller sobrenatural amb aparença de fals documental, gira a l’entorn d’un evangelista que accepta que un equip de documentalistes el gravi realitzant un exorcisme. Un film que es va poder veure a l’última edició del Festival de Sitges.

Entrelobos

Propios y extraños

Direcció ¦ Gerardo Olivares Gènere ¦ Drama Producció ¦ Sophisticated Films, Wanda Visión S.A. Repartiment ¦ Juan José Ballesta, Sancho Gracia, Carlos Bardem, Vicente Romero, Àlex Brendemühl Estrena ¦ 26 de novembre

Direcció ¦ Manolo González Gènere ¦ Drama Producció ¦ Aquelarre Servicios Cinematográficos Repartiment ¦ Elena Ballesteros, Michel Noher, Jean-Pierre Noher, Isabel Prinz, Alejo Ortiz Estrena ¦ 26 de novembre

Basada en la vida real de Marcos Rodríguez Pantoja, un home que, quan només era un nen, va ser venut pel seu pare a un pastor, amb qui va aprendre a tenir cura del bestiar, a caçar, a buscar menjar i a fer foc. Quan el pastor va desaparèixer, el nen va començar a conviure amb els llops que va descobrir en una cova.

Són les dues de la matinada a Madrid quan comença una emissió del programa de ràdio “Propios y extraños”, seguit per una audiència fidel i nombrosa. A través d’internet el programa se sent en ciutats d’altres països, llunyanes però properes, com Buenos Aires.

Perfil ¦ 20

Carme Elías “És una dona amb classe, una qualitat que el cinema ha sabut aprofitar” Conxita Casanovas

Carme Elías és l’elegància feta actriu. No sé quina crema gasta, però alguna marca hauria d’haver-la agafat com a imatge de cutis transparent, sense necessitat de trucatges. La Carme no només es glamurosa en nits d’estrena i catifa vermella, quan passa els models que tan bé li escauen de Cortana, ho és igual a cara neta, de bon matí quan surt a passejar el gos i te la trobes davant del Verdi o esmorzant en un bar de Gràcia on, si no te n’adones, et paga el cafè. En qualsevol situació deixa constància de que és una dona amb classe, una qualitat que el cinema ha sabut aprofitar. La recordeu a La flor de mi secreto amb la que va col·locar Almodóvar al seu currículum? Amb Isabel Coixet l’uneix una gran amistat, no en va la Carme va treballar en Massa vell per a morir jove, el debut de la realitzadora. Amb Joan Potau va fer en complicitat El amor està en el aire i, amb Gerardo Herrero, pel·lícules com Los aires difíciles. Ha treballat amb molts directors catalans, de Francesc Bellmunt a Ventura Pons, passant per Pere Portabella. Jaime de Armiñán, Fernando Fernán-Gómez o Imanol Uribe van donar pas al seu talent i bellesa, obrint-li les portes dels seus repartiments. Possiblement el cinema l’hauria d’haver exprimit més però la Carme Elías, gran treballadora, ha tingut sempre el teatre obert de bat a bat i de tant en tant es passa per la televisió, i amb aquesta veu seductora que té, ha fet doblatge. És una actriu completa i digna d’admiració que continua, després de molts anys de carrera, deixant-se il·lusionar com una nena per les propostes que valen la pena.

Amb la Carme Elías podem explicar que vam fer una entrevista per a TVE dins de Santa Maria del Mar, amb el permís corresponent, perquè ens agradava el recolliment i l’ambient d’espelmes per envoltar-la.

Camino i aquella mare entre l’espasa i la paret li va suposar energia extra, algun petit disgust per la poca vista del jurat de Sant Sebastià que després va ser, però, compensat amb escreix amb el Premi Sant Jordi de RNE que li va donar la crítica catalana abans del Goya, i un munt més de guardons que li van caure després com un efecte dòmino per subratllar una feina esplèndida. A Planes para mañana, la Carme Elías torna a demostrarnos que és una de les reines de la interpretació, una de les grans, sens dubte. Esperem que els directors li donin força joc perquè és una joia d’actriu.

Ficció, documental, animació, experimental, llargmetratges i curtmetratges Seccions Oficials a concurs, Seccions i Activitats Paral·leles, Pantalla Hall, Escoles de Cinema i Seminaris organitza:

amb la col·laboració de

amb el suport de:

Festival ¦ 22

Festivals locals

en projecció

Els festivals de catifa vermella, càmeres, milions d’euros i reconeixement internacional s’acaben amb l’estiu i donen pas a iniciatives locals que fan arribar el cinema als espectadors tradicionals. Set pobles i ciutats catalanes han programat festivals i mostres per a aquest novembre, una oportunitat pels pressupostos modestos per fer els primers passos en el sector audiovisual.

Aina Serra Curtmetratges a Badalona, cinema de muntanya a Torelló, cinema per a televisió a Igualada, cinema de terror a Molins de Rei, pel·lícules amb imatges d’arxiu a Reus, i cinema independent, africà o per als més petits a Barcelona, és el ventall de propostes que es poden seguir aquest mes a Catalunya. Totes elles han buscat el seu forat, especialitzant-se en gèneres o temàtiques molt concretes i comparteixen la sensibilitat per la producció local, tant en el sentit estricte, per allò que es produeix en el municipi organitzador, com més ampli, per allò que es produeix a Catalunya. Amb l’afegit que no es limiten a aquests aspectes, sinó que tenen aspiracions internacionals i vocació de creixement, motiu pel qual inclouen produccions foranes a les programacions i activitats paral·leles que complementen les projeccions. Festivals fets a casa d’abast internacional.

Cinema & Televisió Igualada es dedica del 3 al 7 de novembre al cinema fet per a televisió, i és l’únic festival de l’estat espanyol que es centra en aquesta especialitat. Deu “TV movies” provinent d’arreu del món competeixen en la secció oficial, entre elles Cuatro estaciones i El criminal, dels directors catalans Marcel Barrera i Carles Vila, respectivament. Aquest festival arriba a la vuitena edició amb una clara vocació d’acostar-se als escolars de l’Anoia, amb seccions com el Zoom Class, que dedicarà tallers d’animació, càsting i interpretació als escolars, o el Zoom Didàctic, amb passis de dos minuts a comentar amb els alumnes més petits. Finalment, com a novetat neix la mostra Panorama TV dedicada als documentals. En aquesta ocasió els tres documentals són catalans: El Papus. Anatomia d’un atemptat, Cap a Quimelca i Querida Doña Elena.

La sèrie Polseres vermelles s’estrena al Zoom d’Igualada

Recopilant imatges d’arxiu en moviment Els films d’avui amb imatges d’ahir són els protagonistes del Memorimage de Reus, el Festival Internacional de Pel· lícules amb imatges d’arxiu, que del 10 al 13 de novembre arriba a la cinquena edició. El festival presta atenció a quatre focus: films que relaten fets destacables pel seu impacte a la història, entre els quals hi ha programat Revolució presa 2. Retorn als escenaris, de Carles Bosch, que narra la història dels qui van participar en la caiguda del govern comunista txec, retrobats 20 anys després dels fets. Amb un caire més intimista, hi ha una secció dedicada a microhistòries, contextualitzades en esdeveniments històrics. En aquesta secció s’hi podrà veure La noche que no acaba, d’Isaki Lacuesta, que relata la influència de la societat espanyola en Ava Gardner en el seu pas pel país en època franquista. L’atenció també s’atura als films amb un to polític i de reivindicació democràtica. Dos dels programats tenen la ciutat de Barcelona com a capital, però destaca Barcelona era una fiesta, de Morrosko Vila-San Juan, que presenta una cara a la contra de la Barcelona dels anys 70 amb artistes que, amagats en aquell moment, han arribat a ser els protagonistes de la reconeguda Barcelona cosmopolita de l’actualitat. Finalment, MemoriReus dóna un lloc a les produccions locals amb títols com Festa major de Reus. Memòria d’un poble; Francesc Vidal i Barraquer: coherència i exili o La II República a la Selva del Camp.

EL 28 DE NOVEMBRE, FES SENTIR LA TEVA VEU. Perquè la teva veu és important. Perquè totes les opinions sumen. Perquè si tots hi diem la nostra, el futur de Catalunya serà molt millor per a tothom.

Eleccions al Parlament de Catalunya. DIGUES LA TEVA.

Ava Gardner a La noche que no acaba, d’Isaki Lacuesta

Festival ¦ 24

Cinema extrem

Petits grans films al Filmets

L’espectacularitat de la natura s’apodera de Torelló durant el festival de cinema de muntanya. Grans travesses i ascensions es projecten a les pantalles del festival d’Osona, durant nou dies, del 12 al 21 de novembre. La vint-i-vuitena edició d’aquest festival, homenatge a l’austríac Peter Habeler, a qui se li atorga el guardó La Flor de Neu d’Honor. A més, aquest any el festival inclou una exposició que mostra com les muntanyes han participat en el còmic: Les muntanyes del còmic.

Badalona es converteix en la capital del curtmetratge amb vuit dies de programació, del 5 al 13 de novembre. El teatre Zorrilla i el teatre El Círcol són les seus principals de la trenta-sisena edició del festival, que opta, aquest any, per la internacionalització així com per consolidar-se entre el públic més jove. Al Filmets Jove, per a estudiants de secundària, s’hi afegeix el Filmets Més Jove, per a estudiants de primària. Entre els curts programats en la secció internacional se’n troben de catalans com Una carta per l’Antonio, Darrere el Mur, Els anys del silenci, L’altre, Les bessones del carrer Ponent, El so de l’ànima, Exercici… entre d’altres.

Després de Sitges, terror a Molins Condenados a luchar és el títol del documental de James J. Wilson que obre el Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei, que té lloc del 4 al 7 de novembre. Aquesta obra repassa els festivals d’aquest gènere amb pressupost més ajustat, com el mateix de Molins de Rei, la Setmana de Terror de Sants, el de Lloret, entre d’altres. Entre els actes del festival destaquen les dotze hores de cinema de terror de dissabte 6 a la nit, quan es projectarà: The Crazies, A Serbian Film i Hush. A més d’altres propostes, com passis pels instituts locals, una trobada de “networking” o un concurs de microrelats de terror i “gore”.

Valladolid té presència catalana Més enllà dels festivals que tenen lloc a casa aquest mes, alguns films catalans segueixen recorrent festivals. Cal destacar el paper d’Agustí Vila amb La mosquitera, d’Àlex Colls amb La tropa de trapo, de Pau Freixas amb Herois, d’Albert Solé amb Al final de l’escapada, d’Edmon Roch amb Garbo, l’home que va salvar el món, i Elisabet Cabeza i Esteve Riambau amb Màscares, que representen Catalunya a la 55ena edició de la Setmana Internacional de Cine de Valladolid.

The Crazies, present al Festival de Terror de Molins de Rei

Un mes de cinema a la capital A Barcelona hi tindran lloc tres esdeveniments per als amants del cinema. La mostra de cinema africà, l’Alternativa, i El meu primer festival, que ompliran de forma consecutiva tots els dies de novembre. Els cinemes Méliès centralitzen del 5 a l’11 de novembre la Mostra de Cinema Africà de Barcelona en aquesta quinzena edició. Nothing but the Truth de John Kani; l’últim documental de Zola Maseko, Los manuscritos de Tombuctú; l’última pel·lícula de Mohamed Soudani, Taxiphone, i Les gars du bled, de Mohamed Ismail són les presentacions d’aquest any. Es complementen amb retrospectives de l’obra d’Ousmane Sembène, Idrissa Ouedraogo, Souleymane Cissé, Djibril Diop Mambety i Henri Duparc i amb l’homenatge a dos cineastes senegalesos recentment desapareguts: Mahama Johnson Traoré i Samba Felix Ndiaye. El cinema que surt de les sinèrgies convencionals i busca altres formats, llenguatges, temàtiques, mirades… el cinema que s’arrisca i és socialment compromès, té un espai del 12 al 20 de novembre a la ciutat de Barcelona: l’Alternativa. La dissetena edició del Festival de Cinema Independent de Barcelona ret homenatge al director francès de documentals Raymond Depardon, i comptarà amb la

presència de Lluís Miñarro, un dels directors espanyols més destacats del sector, que oferirà una classe magistral en el marc del festival. Com a convidat s’hi veurà el cinema mexicà, generalment allunyadels circuits comercials, en motiu del Bicentenari de la Independència de Mèxic. Entre les 52 pel·lícules seleccionades, de les més de 2.000 que va rebre l’organització, no hi ha produccions catalanes, a excepció del curtmetratge Amanar Tamasheq, de Lluís Escartín. Una de les novetats de l’Alternativa és la secció Petits experiments, on es projectaran onze curts d’animació destinats al públic infantil, en col·laboració amb l’organització d’El meu primer festival, que té lloc a Barcelona del 20 al 28 de novembre, un cop acabada l’Alternativa. Aquest festival, dedicat als més petits, arriba a la tercera edició amb voluntat de contribuir a la difusió d’un cinema infantil plural i creatiu, oferint una mostra de creacions cinematogràfiques d’arreu del món i de tots els temps, amb l’objectiu d’entretenir i educar, estimular la imaginació i la creativitat, i despertar l’esperit crític dels infants. Per completar l’oferta s’han programat tallers els caps de setmana per a un públic familiar.

Festival ¦ 26

de coses vistes al Festival de Sitges 2010

Entre la faula nadalenca, el cinema extrem i els

fantasmes que ens habiten Anna Petrus Com cada any al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya trobem, entre els títols que proposa la seva extensa programació, algunes pel·lícules esperades amb devoció ja sigui pel gran públic, ja sigui per la cinefília. La 43ena edició ha vingut marcada, en aquest sentit, per alguns dels films més rellevants de la passada edició del Festival de Canes, les noves pel·lícules d’autors internacionals ja reconeguts i reincidents en la programació del festival, i algunes propostes de cinema extrem situades en el límit de l’ètica cinematogràfica, una mica en la línea de la polèmica Martyrs de Pascal Laugier presentada precisament a Sitges a l’edició de 2008.

Rare Exports: A Christmas Tale, la vencedora del festival

En una secció oficial francament heterodoxa es van poder veure títols tan dispars com Confessions del japonès Tetsuya Nakashima, un artefacte que desafia les convencions temporals i estètiques del cinema majoritari per explicar la història d’una professora que desemmascara, entre el seu grup d’alumnes, a l’assassí de la seva filla; o My Joy, el debut en la ficció del director de documentals Sergei Loznitsa a través del qual mostra la cruesa de l’antiga Unió Soviètica prenent com a protagonista un camioner que en travessa els paisatges nevats i inhòspits. Això sense oblidar que la secció també proposava el darrer Takashi Miike, 13 Assassins, un referent del festival de Sitges que es va emportar el premi al disseny de producció; i l’opera prima del debutant Luis Berdejo, The New Daughter, una producció americana amb Kevin

Costner de protagonista, que narra la història d’un pare que presencia una canvi radical de comportament en la seva filla adolescent fins a descobrir que ha estat posseïda pels supervivents d’una antiga civilització. La pel· lícula de Berdejo no acaba d’estar a l’alçada dels seus prometedors curts anteriors, alguns premiats a Sitges, donat que el cineasta aposta per una narració excessivament estàndard en la qual és difícil trobar-hi alguns dels signes o marques de la seva autoria que havíem pogut intuir en aquells. Justament el contrari del que succeeix en el segon llargmetratge de Miguel Àngel Vivas, Secuestrados, també programat dins la secció oficial, un film concebut a través de deu plans seqüència i on es mostra com un grup d’assaltants sembra el terror en introduir-se en una família madrilenya de classe alta. La pel·lícula,

13 Assassins, de Takashi Miike, premi al millor disseny de producció

que en el plantejament recorda a Funny Games (1997) de Michael Haneke, busca en tot moment el naturalisme i el valor factual del seu plantejament estètic sense caure, no obstant, en el radicalisme de REC (2007) de Jaume Balagueró i Paco Plaza. En aquest sentit, la secció oficial oferia una altra pel·lícula, The Last Exorcism de Daniel Stamm, un fals documental que mostra com un equip de reporters intenten desemmascarar l’engany d’un sacerdot que porta anys practicant falsos exorcismes. Altres films notoris presents en la secció oficial foren A Woman, a Gun and a Noodle Shop de Zhang Zimou, un remake de Sangre fácil (1984) dels germans Cohen, per a alguns fallit malgrat que és obvi que està fortament reinterpretat segons els codis personals de l’autor; Rubber de Quentin Dupieux, una pel·lícula radical provinent de la collita Canes i que narra la història d’un pneumàtic assassí; el primer film argentí del festival de Sitges, Fase 7 de Nicolás Goldbart, que es va emportar el premi al millor guió; i la gran triomfadora del festival de Sitges 2010, Rare Exports: A Christmas Tale del finès Jalmari Helander, una peça terrorífica centrada en la figura del Pare Noel, d’un autor que ja havia destacat en els seus multipremiats curtmetratges anteriors, Rare Exports Inc (2003) i Rare Exports Inc – Safety Instructions (2005). El film es va emportar els premis a la millor fotografia, millor director i millor pel·lícula. Més enllà de la secció oficial, Sitges va oferir altres títols rellevants en la secció Panorama i en els Especials, com ara l’últim Takeshi Kitano, Outrage, una pel·lícula amb la qual el mestre japonès torna als seus antics films de yakuzes tot apostant per una narració tan pura com perfectament reconeixedora dels codis que el caracteritzen. En una altra dimensió, també es va poder veure Insidious de James Wan, el celebrat creador de la saga Saw, un film sobre el poder de la ment, els fenòmens paranormals i el més enllà, que es mostra en una narrativa clara i diàfana buscant sempre la tensió en allò que succeeix a l’interior del pla. També en l’apartat panoràmic es va projectar la més que polèmica A Serbian Film de Srdjan Spasojevic, una proposta de cinema extrem oportunista i perversa on violència i sexe es mostren de forma explícita, sense concessions i en definitiva, sense mirada. A les antípodes de l’esperada nova pel·lícula de John Carpenter, The Ward, un film de terror adolescent centrada en una institució mental on un grup de noies veuen com algunes coses estranyes comencen a succeir-hi. El film, bellament ambigu, recorda en alguns passatges al darrer Martin Scorsese, Shutter Island (2010).

Dins dels films projectats a les gales es van poder veure joies com Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives del tailandès Apichatpong Weerasethakul, Palma d’Or al passat festival de Canes, premi de la crítica José Luis Guarner a Sitges i una emotiva reflexió sobre els fantasmes que ens habiten. El film narra els últims dies d’un home afectat per una greu malaltia, que veu com els esperits de les persones que ha estimat al llarg de la seva vida van desfilant per la seva llar. Al cantó oposat, no ens va convèncer en absolut el debut del conegut realitzador de videoclips Romain Gravas, fill de Costa-Gravas, que construeix una pel·lícula excessivament monòtona que no tendeix ponts cap a l’empatia de l’espectador amb Notre Jour Viendra, una ampliació argumental del famós clip que va dirigir per a la cantant de rap M.I.A. En canvi, Super de James Gunn, va sorprendre gratament en proposar una àcida i irònica mirada a un antiheroi que, malgrat l’evidència que no posseeix ni talent ni superpoders, decideix construir un alter ego amb el qual poder salvar no només el món sinó, sobretot, la seva dona, que ha recaigut en les drogues. Finalment, esmentar que la secció Noves Visions, la més alternativa del festival, va oferir, com ja és habitual, alguns dels títols més suggerents de l’edició, com ara Simon Werner a disparu de Fabrice Gobert o Vampires de Vincent Lannoo, un mockumentary sobre vampirs a l’estil del que posava sobre la taula American Zombie (2007) de Grace Lee amb els révenants. Sense oblidarnos de la secció Seven Chances, on es va poder veure una meravella com L’enfer d’Henri-Georges Clouzot de Serge Bromberg i Ruxandra Medrea, un documental que recupera el metratge rodat per Clouzot l’any 1964 i que mai va arribar a convertir-se en una pel·lícula. Un film, en definitiva, sobre una obra mestra inacabada.

A Serbian Film, de Srdjan Spasojevic, el film més polèmic

Festival ¦ 28

de cinema català a Sitges 2010

Crònica d’una presència ininterrompuda La presència de cinema català al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, a banda de ser necessària, sovint serveix per posar l’accent a algunes de les pel·lícules que han competit, o que podrien arribar a competir en un futur i amb una certa contundència, en un escenari de vocació internacional. Malgrat que és cert que els films, tant llargmetratges com curtmetratges, acostumen a ser escollits principalment en funció de la seva vàlua industrial, la vocació per l’autoria també és valorada seguint els criteris de programació d’Àngel Sala, director de l’esdeveniment, qui, en més d’una ocasió, ha manifestat la necessitat de no renunciar ni a l’un ni a l’altre valor.

Los ojos de Julia, de Guillem Morales, va inaugurar Sitges 2010

El cert és que la 43ena edició del festival de Sitges ha vingut marcada per dos fets importants pel que fa a la presència catalana. El primer, el reconeixement a Josep Maixenchs per la seva tasca desenvolupada al capdavant de l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, i el segon, l’elecció d’un film com Los ojos de Julia de Guillem Morales per a la cerimònia d’obertura. En el primer cas, convé no oblidar la tasca arriscadíssima i amb fruits més que notables en els darrers anys, pel que fa al desenvolupament d’un cinema que conjuga valors industrials i d’autor en el nostre territori amb un equilibri sorprenent. No en va l’ESCAC, a través de la productora Escándalo Films, és responsable de les primeres pel·lícules

de noves promeses cinematogràfiques com Roser Aguilar, Mar Coll o Kike Maíllo, entre d’altres. Pel que fa al segon cas, el film Los ojos de Julia ha desenvolupat una funció similar a aquella que va desenvolupar El orfanato de Juan Antonio Bayona l’any 2007, també pel·lícula d’obertura en aquella edició, malgrat que és cert que el film de Morales, a diferència d’aquell, resulta un projecte en certa manera fallit. La pel·lícula, que segueix un esquema de producció excessivament similar al film de Bayona, inclòs el paper protagonista de Belén Rueda, pateix d’un guió excessiu, evident i redundant, que recorre massa fàcilment al clixé i que, per això mateix, impedeix una identificació sincera del públic. Aspectes tots ells que ens segueixen fent decantar

pel magnífic clàssic de terror al voltant d’un personatge cec com és Sola en la oscuridad (1967) de Terence Young protagonitzat per Audrey Hepburn. Tot i això, és cert que si alguna cosa cal destacar de Los ojos de Julia és que, malgrat tot, aconsegueix posar de relleu les qualitats i dots per a la imatge del seu director, a qui segurament haurem de seguir en les seves properes pel·lícules. Però la presència catalana al festival de Sitges ha estat constant i visible en totes i cada una de les seccions més enllà d’aquesta doble conjuntura. Així, en la secció oficial a competició es va projectar 14 dies amb Víctor del debutant Román Parrado, un film sobre els efectes devastadors de les pràctiques artístiques extremes, una mica en la línea de l’últim film d’Eduard Cortés, Ingrid, que tanmateix es queda també al llindar d’esdevenir una proposta realment engrescadora. Malgrat que Parrado ens havia enlluernat amb els seus treballs de format curt, com ara El rey de la Habana o El gran huevón, la seva primera incursió en la gran ficció es queda a mig camí entre una proposta de cinema extrem i un film de tall tràgic a la recerca de la singularitat de cada un dels personatges que proposa. Un tipus de falta

La nit que va morir l’Elvis, d’Oriol Ferrer

de concreció narrativa i formal que també trobem a l’opera prima d’Oriol Ferrer, fins ara ajudant de direcció de films clau per a la cinematografia catalana com Un cos al bosc (1996) de Joaquim Jordà, Krámpack (2000) de Cesc Gay o Ficció (2006) també de Gay. A La nit que va morir l’Elvis, Ferrer proposa una narrativa excessiva i sofisticada, sovint tendint als mecanismes de dramatúrgia del teatre més que no pas del cinema, per explicar una complexa història on es barregen el tancament del Teatre de la Passió d’Esparreguera i l’especulació urbanística impulsada per un grup vinculat al catolicisme extrem. El problema principal de la cinta rau en el distanciament de la narrativa treballada per Ferrer, que no aconsegueix apropar el drama dels personatges a

les emocions de l’espectador. A banda de l’esperada projecció de la pel·lícula del tailandès Apichatpong Weerasethakul, que compta amb participació catalana per part del productor Lluís Miñarro, les gales del festival de Sitges també projectaren els films Agnosia del valencià Eugenio Mira i l’efectista darrera proposta de Christian Molina, I Want to Be a Soldier, un film sobre els excessos de la violència transmesa als nens a través de la televisió i dels videojocs. La proposta, malgrat que en algun moment peca de pamfletària, opta per una narrativa clàssica que es vertebra sobre un guió de ferro i que no deixa en cap moment indiferent a l’espectador. Ara bé, això sí, el que és difícil perdonar a Molina és el final, tràgicament innecessari. De la mateixa manera que la tragèdia que clou Herois de Pau Freixas es fa també difícil de digerir. El film, triomfador del passat Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, es va projectar a Sitges en una de les sessions especials juntament amb la proposta de Manuel Carballo, La posesión de Emma Evans, un film sobre la possessió per part del dimoni del cos d’una adolescent, i que vol traslladar el terror a la quotidianitat d’una família

14 Days With Victor, de Román Parrado

de classe mitja. La pel·lícula, en clara sintonia amb els films de gènere i temàtica similars, peca, no obstant, de lleugera en el sentit de que la narrativa que proposa es troba més a prop del telefilm que del cinema per a la gran pantalla. Finalment, cal esmentar que, a banda de la presència de curtmetratges catalans tant a competició com a les seccions Brigadoon i Anima’t, i amb peces tant destacades com El Grifo de Denis Rovira, el festival de Sitges també va proposar la projecció de Finisterrae de Sergio Caballero. Un experiment que també porta el segell de producció Miñarro i que suposa una de les aventures hipnòtiques més estranyes i extravagants dels darrers temps. La que va donar imatge al darrer festival Sònar de Barcelona.

El cafè ¦ 30

Pablo Derqui “David Bowie, Edith Piaf, Roberto Zucco” Anna Corberó

Un cafè o un te? Cafè, per descomptat. Probablement, més d’un... Una seqüència que no oblidaràs mai? Crec que no hi ha tantes seqüències en la meva carrera com per recordar-ne una en concret. Probablement, l’última que he fet a Los ojos de Julia. De tota manera, sí que hi ha una seqüència que recordo molt i que trobo mítica: James Mason a Lolita, de Kubrick, llegint la carta on la seva futura dona, i mare de Lolita, li confessa el seu amor. Resumeix tots els estats en un minut, és molt gran! Com reacciones davant d’una mala crítica? D’entrada, em toca una mica els nassos, per què negarho... Però, francament, se m’oblida ràpidament. Aquest ofici implica precisament això. Que la gent parli de tu i opini lliurement. Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina? El que menys m’agrada potser són els intents per trobar dreceres. Les actituds que primen el resultat davant del procés... El que més, la sensació de plenitud que ens dóna la feina ben feta.. Què és el més complicat? Suposo que el més complicat és fer bé aquesta feina. No ho sé, potser sona estrany però és una feina on sembla que mai hi hagi prou. En el procés de connexió amb l’espectador,

sigui en teatre, televisió o cinema, sempre hi ha marge de millora. Potser trobar un tranquil equilibri entre la pròpia exigència i la satisfacció per la feina feta, sigui el més difícil. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateix? Cada dia, no...? Tot i que de manera involuntària, no sabria repetir-ho premeditadament. Precisament, l’altra dia m’imitava un company, fent broma, i no em podia reconèixer. La banda sonora de la teva vida? Quicksands, de David Bowie. La banda sonora de la teva carrera? Rien de rien, d’Edith Piaf, o al menys m’agradaria que ho fos. Un paper que t’encantaria interpretar? Ara mateix, potser perquè fa poc en parlava amb un company amb la intenció de muntar l’obra, el de Roberto Zucco. En quin gènere et sents més còmode? Teatre, és clar, potser perquè és on m’he format. Tot i que m’agradaria experimentar molt més en cinema. Què n’opines de l’actual situació del cinema català? Estic a favor de totes les polítiques que facilitin i ajudin en el creixement i la realització del talent, sigui on sigui. I absolutament en contra de les que el limitin o condicionin. Què li preguntaries a un fan o un admirador? Doncs no ho sabria dir. Em fa un cert pudor... Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Una DVD que recull les millors vídeo-dances europees de l’any passat. És un gènere nou que està per explorar. Ara per ara, ja s’estan fent coses molt interessants. Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? Més que una pregunta m’agradaria que em fessin una proposta. Dirigir un projecte. És un món que m’atrau molt. Qui sap... Et podem veure a Los ojos de Julia… Sí, i és la primera vegada que treballo aquest tipus de gènere. Tinc curiositat per saber quina serà la reacció de la gent. De tota manera, per mi ha estat tot un regal poder interpretar un personatge d’aquestes característiques. Ja d’entrada, el guió era molt suggerent i, junt amb la mirada i les indicacions d’en Guillem Morales, el director, vam construir un personatge curiós. Ell sempre va tenir la idea, i això és el que més em va atraure de la seva manera de fer, de treballar la repulsió o la monstruositat del personatge des de la seva humanitat, sense efectismes. Per què ets actor? Perquè, de moment, és l’ofici que millor em fa sentir. I ara què toca? Ara toca fer uns quants mesos d’hispà a Hispania, una nova sèrie de televisió.

Documental ¦ 32

La edad del sol, segons Sílvia Subirós

Pòstum adéu a

José María Nunes M. Martí Freixas Una jove realitzadora catalana, Sílvia Subirós (Figueres, 1983) ha dut a terme amb èxit el seu primer documental, que versa sobre un dels noms emblemàtics de l’Escola de Barcelona, José María Nunes (Faro, Portugal, 1930 - Barcelona, 2010). La edad del sol (2009) és un documental sobre Nunes durant el procés de rodatge de la seva última pel·lícula, i acaba de ser premiat com a millor curtmetratge al festival Alcances de Cádiz, ha obtingut el premi Noves Autories al festival de Sitges, i ha estat present al festival de Girona, l’Alternativa i Documenta Madrid, entre d’altres.

José María Nues, durant el rodatge de Res publica

Perquè vas decidir recuperar la figura de Nunes? Estava endinsant-me en el moviment de l’Escola de Barcelona, interessada en tot el que van fer. Vaig conèixer en Nunes fa uns uns anys en un cicle de cinema on va venir per presentar una de les seves pel·lícules, Noches de vino tinto (1966), i em va captivar. Allà vaig entendre perquè Nunes era la rara avis de l’Escola de Barcelona, de la qual jo només coneixia la seva història “oficial”. Totalment autodidacta, ell era el proletari del cinema. No venia de la burgesia catalana, sinó que era immigrant de Portugal, havia viscut a Sevilla de petit i en aquells temps a Barcelona vivia a les barraques de Montjuïc. Havia començat en el cinema per casualitat, de figurant, i va anar ficant-se en tots els oficis fins que va arribar a director. El seu debut en el cinema com a autor, Mañana (1956), es considera una de les renovacions més importants i rares del llenguatge cinematogràfic espanyol, una pel·lícula que en el seu moment ningú sabia on ubicar. Nunes es va anar barrejant amb tota la gent de l’Escola de Barcelona, estil al qual es va mantenir fidel fins al final; ell deia que era la seva manera d’entendre el cinema. El documental es basa en seguir-lo mentre filma Res publica, que seria la seva última pel·lícula. Quan el vam conèixer ja ens va explicar el projecte de Res publica. Em va cridar l’atenció el tema. Tractava d’un personatge que s’acomiadava dels seus amics abans de suïcidar-se, considerava que la seva vida havia arribat a terme i deia adéu de manera lúcida. Durant anys vam seguir en contacte i seguia l’evolució del projecte, que no arrencava mai. El guió el va escriure a principis dels noranta i mai havia aconseguit diners per finançar-lo. Finalment el va decidir fer “a l’aventura”, amb un sol actor i la resta de personatges imaginaris, transparents, no apareixen. Era una bona idea per esquivar tots els obstacles econòmics. L’actor escollit va ser José María Blanco, amic de l’ànima de Nunes i considerat gairebé el seu alter ego. D’un dia a l’altre la pel·lícula finalment va començar. Els del meu equip i jo no vam estar en tot el rodatge, vaig decidir que estaríem presents en les seqüències que tenien a veure amb el comiat, era el que més m’interessava. Donava la sensació que seria la seva última pel·lícula, el protagonista que s’acomiada dels amics era com Nunes que s’acomiadava del cinema, a la vegada que tot l’argument està relacionat de rerefons amb el tema de la mort digna. I poc després va morir. És com si hagués escrit el guió de la seva pròpia vida. Va fer la pel·lícula, vam rodar el documental mentre la feia,

la va muntar, la va estrenar al març d’aquest mateix any, i tres setmanes després de l’estrena va morir. Estava bé físicament, no tenia cap malaltia, va ser inesperat. Tenia 80 anys plens d’energia, com pots veure en el material filmat. En els rodatges aguantava millor ell que nosaltres, quan estàvem desfets després de tot un dia, en Nunes encara tenia forces per fer de tot. Ningú es pensava que ens deixaria poc després. Va aconseguir, però, el que volia i el que exposa a Res publica: deixar les coses abans de que les coses et deixin a tu.

Sílvia Subirós, directora del documental

En el rodatge de Nunes que veiem en el documental, ell transmet una passió pel cinema extraordinària. Viu el cinema amb la fe dels pioners i l’entusiasme dels principiants: s’emociona, plora, abraça l’equip de rodatge... Ho viu com si fos tan important com respirar o menjar, d’una manera també molt física. Aquesta actitud m’encantava. L’entusiasme que tenia no li treu ningú. A nosaltres que estem començant ens donava una força impressionant per treballar. El rodatge era per a ell quelcom sagrat, però també ho feia amb una il·lusió quasi infantil: per malament que anés alguna cosa, sempre pensar i creure que trobaràs la solució per sortir-te’n. “Res publica” es va poder finalment rodar també per compromís, es va fer per amistat amb tots els de l’equip de rodatge, per la implicació que ell era capaç de generar amb tot aquest entusiasme. És per això que després d’algunes seqüències sorgeix l’emoció, les abraçades entre l’equip. A la vegada que el rodatge té quelcom d’heroic, també em transmet cert patetisme. No es pot amagar. És les dues coses, és un heroi, a la vegada que és un heroi amb quelcom de patètic, per dur que pugui sonar. Aquí està part del seu encant com a persona i quasi com a personatge. Tenia un punt de geni boig fascinant, una manera d’entendre les coses que et feia qüestionar la teva manera d’entendre-les. Creus que “La edad del sol” podria funcionar com un epíleg de l’Escola de Barcelona? No crec, no m’ho vaig plantejar així. Precisament jo tenia una visió idealitzada de l’Escola de Barcelona, de que les coses es creaven en grup, el treball conjunt, m’atreia tot això perquè ara ja no es crea d’aquesta manera. Quan vaig conèixer Nunes ell m’ho va desmitificar i em va dir que en realitat no era ben bé així. Sí que treballaven en grup però era fruit de la improvisació i en el fons era un treball individual.

Documental ¦ 34

Vides sonores

retrat d’un món sense sons Anna Petrus Cinc personatges de diferents edats i condicions socials, i que pateixen diversos graus de pèrdua auditiva, són els protagonistes del documental Vides sonores dirigit per Wilson Osorio i presentat recentment a Catalunya. Un projecte que Albert Solé ha produït per a l’empresa Widex Audífonos i que té com a objectiu sensibilitzar l’espectador sobre una mancança que pateix un percentatge de la població més elevat del que se sol pensar. Al mateix temps, el documental mostra amb optimisme quines són les possibles solucions a aquest problema en funció de les necessitats específiques de cada persona. La pel·lícula, que es distribuirà essencialment a través del Circuit Català de Cinema Digital i també a través de la xarxa, és un bon exemple de documental de seguiment amb una clara vocació coral donat que va enllaçant cada una de les històries que proposa per acabar configurant un mosaic prou ric i divers. Tanmateix, el film es troba lluny d’aquell documental de Nicolas Philibert, Le pays du sourds (1992), on el cineasta francès intentava mostrar a través de la pantalla, i fer viure a l’espectador, els sentiments que rodegen a les persones que no hi poden sentir, tot proposant un joc radical de sons i silencis. En aquest sentit, el film d’Osorio és més lleuger i tendeix a mostrar la superfície del problema més que no pas mirar de trobar els mecanismes del llenguatge cinematogràfic que puguin fer comprensible a l’espectador el problema que s’està tractant. Això exceptuant

la seqüència d’obertura on Wilson fa pujar i baixar el volum dels diferents sorolls que es poden arribar a escoltar en una classe de ciències d’una universitat andalusa. Vides sonores esdevé, en definitiva, el retrat dels cinc personatges que es posen davant de la càmera per a ser filmats per un cineasta que, al seu torn, també pateix d’una pèrdua auditiva. Són els testimonis d’Ignasi Ortuño, un nen apassionat pel Barça; Àngela Pérez, una dona gran que malgrat la seva mancança segueix practicant esport a diari; Roser Figueras, una dona apassionada per l’òpera; J. Tomás Martínez, un jove músic que ha perdut audició a causa de l’exposició excessiva a sons molt alts; i Javier Herrera, un professor sevillà que participa en el projecte mundial Freesound.org i que per tant es dedica a caçar sons allà on va.

Albert Solé, director de Bucarest, la memòria perduda, ha produït el documental

PER PRIMERA VEGADA EN DVD L’OBRA IMPRESCINDIBLE D’UN GENI DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

i i i i i

31 títols / 144 minuts de metratge remasteritzat Subtítols i menús en català, castellà i anglès Acompanyament musical creat per Joan Pineda per al DVD Fitxes tècniques de la restauració de cada títol Llibre: “Segundo de Chomón. Més enllà del cinema d’atraccions” de Joan M. Minguet

UNA EDICIÓ DE LUXE DELS ORÍGENS DEL CINEMA

UN RECORREGUT INDISPENSABLE PEL DESCONEGUT CINEMA EXPERIMENTAL LLATINOAMERICÀ 19 títols / 166 minuts. Còpies restaurades Subtítols i menús en castellà, anglès i portuguès Llibret amb informació de cada pel·lícula

j j j

UNA EDICIÓ ÚNICA DEL CINEMA MÉS ALTERNATIU

TAMBÉ DISPONIBLE EN DVD:

DEL ÉXTASIS AL ARREBATO. Un recorrido por el cine experimental español Ja a la venda en DVD

www.latiendacameo.es

Prèvia ¦ 36

tot esperant en

Floquet

Aquest estiu va finalitzar el rodatge de Floquet de Neu, la primera pel·lícula basada en la figura del famós goril·la albí que va viure al Zoo de Barcelona. El film està dirigit per l’argentí Andrés G. Schaer i el protagonitzen Pere Ponce, Elsa Pataky, Fèlix Pons Ferrer, Rosa Boladeras i els nens Clàudia Abate i Joan Sullà. Amb guió d’Albert Val i Amèlia Mora, la pel·lícula està ambientada als anys seixanta, l’època en la que Floquet de Neu va arribar a la ciutat. Actualment, es troba en fase de postproducció als estudis que Filmax, productora del film, té a Santiago de Compostela. Floquet de Neu barreja imatge real amb animació 3D i està rodada en punts emblemàtics de Barcelona com el Zoo, el Parc Güell, el Parc de la Ciutadella, el Tibidabo o el barri de Gràcia. Per posar veu als personatges animats es comptarà amb algunes de les veus més prestigioses del país, com Carlos Latre o Constantino Romero. A la pel·lícula, en Floquet va a la recerca d’una poció que el converteixi en un goril·la “normal” perquè els seus nous companys goril·les del Zoo l’acceptin com a un dels seus. Paral·lelament, el malvat Luc de Sac, un dels homes més malastrucs del món, el buscarà per tota la ciutat amb la intenció de caçar-lo, convençut que el goril·la albí és un amulet infal·lible contra la seva mala sort.

Floquet de Neu és una producció de Filmax en coproducció amb Utopia Global, Muf Animation i Televisió de Catalunya, amb la participació de Televisió Espanyola. La seva estrena està prevista per l’estiu de 2011.

Direcció ¦ Andrés G. Schaer Gènere ¦ Aventures Producció ¦ Filmax, Utopia Global, Muf Animation, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Pere Ponce, Elsa Pataky, Fèlix Pons Ferrer, Rosa Boladeras, Clàudia Abate, Joan Sullà

Clàudia Abate i Joan Sullà són la Paula i en Leo, els nens protagonistes

El rodatge es va dur a terme a Barcelona

El director Andrés G. Schaer

Pere Ponce és el malvat Luc de Sac

El film treballa la integració d’imatge real i animació

L’ambientació del film és dels anys 60

Elsa Pataky és la Bruixa del Nord

Fèlix Pons Ferrer i Rosa Boladeras amb els nens i el director

Una rèplica d’en Floquet al Parc Güell

De prop ¦ 38

Nora Navas El pa negre, la “concha” de plata i el cor d’or La retinc al telèfon però va atabalada. “Perdona, acabo de sortir del rodatge i ara em duen a no sé on”, diu Nora Navas pujant a un taxi. Entrevisto a una actriu que s’ha guanyat a pols el dret a escollir: televisió, cinema, teatre i el que faci falta. Poques professionals tenen la seva sort, la de tenir una agenda de treball asfixiant. La recent Concha de Plata a la millor actriu al Festival de Sant Sebastià gaudeix de bona salut laboral. Quin és el secret? M’esperava que, en qualitat d’actriu de renom, fes esment a la constància, a la tenacitat, a l’esforç personal. Vaig errat. Nora Navas és una persona que triomfa pel seu entusiasme, la seva màxima virtut és el positivisme. “Si vols que em defineixi en una paraula et diré que, per damunt de tot, sóc una persona feliç”. Les seves paraules em fan sentir còmode, l’entrevista no pot començar millor.

Salvador Moré

Nora Navas en el paper de Florència a Pa negre

Estàs acostumada a rebre l’aplaudiment del públic. Si mires pel retrovisor, què enyores? Em recordo sempre dedicada a aquesta professió. Vaig començar de molt jove, als divuit anys ja sortia per la televisió. Era un programa infantil a Canal Plus, Programa más o menos multiplicado o dividido. Mala memòria. I si et recordo un cap d’any? Cert! Vaig gaudir d’una bona oportunitat en un cap d’any de TV3. Tenia 16 anys i feia de ballarina. Recordo que amb els diners guanyats em vaig comprar una jaqueta. Si us plau, tira més enrera, què hi trobaríem de revelador? De petita m’agradava molt anar al cinema. Les preferides eren els musicals. M’emocionava molt Cantant sota la pluja. Ara entenc els teus estudis de dansa. Si haguessis seguit el consell del pares? De ben segur seria arquitecta, per decisió del pare. Encara no m’has contestat la primera pregunta. Què enyoro? Francament, no tenir tanta responsabilitat. Segueix aquesta frase: Treballar d’actriu m’ha permès... Connectar amb el que jo sóc realment. Estic molt satisfeta de viure dedicada a la meva vocació. És una feina que m’ha permès obrir el meu ventall d’emocions. Un ventall que expresses en diferents disciplines. Ja hem parlat de la teva iniciació a la “tele”, què més? El meu primer treball al teatre va ser Fuera de cuadro, una obra creada i dirigida per Javier Daulte. Un banco en el parque (1999), dirigida per Agustí Vila, va ser la meva primera experiència al cinema.

pel·lícula és la seva capacitat d’entretenir. També m’interessa el missatge que vol transmetre. Si el que veig és maco i em fa gaudir, la resta m’és igual. La mecànica d’aconseguir una o vàries subvencions i, posteriorment, rodar una pel·lícula, et sembla un binomi adequat als temps? La cultura ha d’estar subvencionada. És un bé comú que ens permet evolucionar com a societat. Fer una pel·lícula és molt car, i si hi ha diners per això és normal que s’utilitzin. Trencar aquesta aliança entre subvenció i rodatge? En certa manera ja existeix un punt d’inflexió. La crisi econòmica ha obligat a reduir el capital d’una producció. És de tots sabut que arriben menys subvencions. Aquesta setmana s’ha estrenat la pel·lícula Pa negre, fas el paper de Florència. T’ho confessaré! El primer que em va passar pel cap és: quin pal! Un altra “peli” de la postguerra. Et sorprèn el meu pensament? No em resulta gens estrany. No negaré que aquestes darreres setmanes ho he escoltat masses vegades. Poder hauríem de reconèixer que la guerra civil és un gènere a casa nostra, igual que el western a Amèrica. No hem d’amagar que encara queda molt per parlar d’aquest tema. Prejudicis? Molts! Hi ha quantitat de pel·lícules que tracten la guerra civil o la postguerra i és evident que no totes s’assemblen. Defenso Pa negre com una producció diferent.

Diuen que als actors de cinema us paguen per esperar. Avui és un bon exemple –fa referència al rodatge de Dictat–, odio esperar que el set estigui a punt. Tot i així, entenc que forma part de la professió. Marcello Mastroianni, a les seves memòries, li treu importància a la professió d’actor. Una feina més, com anar a l’obra. Penses el mateix? Sí! Absolutament. Encara que s’ha de dir que és una feina d’extrems. De cop passes de l’anonimat a rebre un tracte massa exagerat, sobta. Però és una feina com una altra. Llavors, per què alguns actors volen que s’escolti la seva veu davant les injustícies del món? El paletes no ho fan. Es deu a un fet mediàtic. Els actors tenim l’afegit de promocionar les pel·lícules. La nostra veu és més fàcil que sigui escoltada als mitjans de comunicació. A vegades és important defensar una causa important.

L’actriu recull la Concha de Plata a Sant Sebastià

Quins elements diferencials ofereix Pa negre? La postguerra és el marc, l’excusa on desenvolupar l’acció. Però és una peli de sentiments, un microcosmos replet d’emocions.

Doncs parlem de causes a defensar: Aquest any el 73% de les sales de Catalunya van tancar per protestar contra la llei del català al cinema, una llei promoguda per la Generalitat de Catalunya. Què hi tens a dir? Vull dir que sóc fan de les pel·lícules en versió original.

M’interessa, en vull saber més. És la història d’una gent que es veu esquitxada per un fet concret. Té intriga, una família destruïda, la lluita d’un poble. Relacions concretes per aconseguir relacions universals. En resum! Un tsunami d’emocions. T’atreveixes a resumir la primera seqüència? El cavall caigut és la metàfora de la guerra.

T’estic perdent, t’incomoda la pregunta? Per res! Però, sincerament, el que més m’importa d’una

Pa negre ha de competir als cinemes amb diferents estrenes americanes. Dius que t’entristeix que les nostres

De prop ¦ 40

pel·lícules desapareguin tan ràpid dels cinemes; per què creus que Hollywood triomfa? Estem educats així, especialment el públic més jove. Al cine impera la rapidesa. És la cultura del videoclip, la influència d’internet. El públic necessita que les pel·lícules tinguin un excés d’adrenalina que els faci oblidar el seus problemes. L’espectador exigeix acció. I les produccions catalanes ofereixen...? Et demanen pensar. La implicació emocional del públic és fonamental. És evident que les pel·lícules que tenen un sotrac emocional no són tan immediates. A més, li hem de sumar el fenomen 3D. Una reflexió: incorporar 3D per arribar a què? (Amb ironia) Per arribar als sentiments?

L’Andreu (l’actor Francesc Colomer) és la jove promesa que desperta el detonant de la trama. Treballar amb nens sempre és una experiència inquietant. Recordo un consell de la Rosa Maria Sardà: no treballeu mai amb nens, animals ni actors anglesos. Bromes apart, sempre és més enriquidor acompanyar-se d’actors amb una gran trajectòria professional. Et relaxen, un bon actor és capaç d’agafar la teva interpretació i fer-la més gran. Resulta molt més difícil compenetrar-te amb un nen. Com s’aconsegueix el feedback? Gràcies al director. Agustí Villaronga va saber encaminar una direcció impecable. S’hi va dedicar a consciència. Per la meva part vaig intentar transmetre les meves sensacions al màxim. Afortunadament en Francesc tenia màgia i una mirada increïble. Potser li trobaries algun defecte. A l’hora de treballar va ser molt seriós, però... no sé... és normal que li manqui la professionalitat que li correspon a un gran actor. Era la seva primera feina. Curiós, molts actors ho són per atzar. Ja saps el tòpic, acompanyes un amic a un càsting i resulta que... Succeeix així perquè a l’adolescència mai saps per on vas. Per molt que et preguntin no acabes de veure clar quin és el teu futur professional. La vida d’un adolescent és tan potent que resulta impossible imaginar que una via sigui la interpretació. El teu cas, potser? Ni molt menys! Recordo que m’escapava de la facultat per anar a l’aula de teatre. Sempre he tingut una vena artística. De petita m’agradava la dansa i sortir a un escenari. Crec que estic feta per això.

Reprenc el fil de Pa negre. La majoria de crítiques han estat molt positives, quin rèdit professional n’has tret? Tinc molt d’amor a la “pel·li”. N’estic enamorada, a Sant Sebastià rebia vibracions molt positives. Em vaig engreixar d’eufòria perquè la crítica i el públic s’havien ajuntat en un veredicte molt favorable. No em canso de repetir que és una gran pel·lícula. Ja, però, el rèdit? A nivell professional, res. De moment m’ocupen els treballs que ja tenia. Estic segura que aquesta repercussió es produirà més tard. De fet, és un premi que et dóna molta seguretat per afrontar nous contractes. M’adono que he connectat amb la meva feina. M’agrada molt la teva definició de Pa negre “és més que drama, és tragèdia”. Pots explicar-me la diferència? La tragèdia t’ofereix un punt més enllà. Si ens trobéssim en un entorn rutinari i quelcom estrany passés, tindríem un drama. Però Pa negre té un punt teatral que el fa tràgic. Hi ha ingredients de tragèdia grega, com la figura del cec Tirèsies (l’endeví de la ciutat de Tebes que apareix a les obres de Sòfocles o Eurípides).

I si et dic que tens un do? Potser no vas molt desencaminat. El dramaturg Javier Daulte em va assegurar que aquest suposat do era la meva condemna. Una condemna que ve amb catifa vermella al Festival de Sant Sebastià. La teva interpretació a Pa negre ha estat premiada amb la Concha de Plata a la millor actriu. Si et canto la cançó de Julio Iglesias La vida sigue igual? Doncs sí! De moment la vida segueix igual. O quasi, ara poder és més bonica. Abans de començar l’entrevista t’he preguntat pel teu millor record professional i m’has fet referència al premi. Sí! Però rebre la Concha de Plata forma part de moltes altres emocions. Estar davant d’un gran auditori i tenir l’oportunitat de poder dedicar unes paraules als companys és un fet inoblidable. Dels companys et volia parlar. Sergi López fa el paper d’alcalde a Pa negre. En una entrevista li treia importància als papers difícils. Deia: “El mèrit no resideix en acceptar o interpretar un paper complex”. Potser no hi ha un mèrit estrictament personal. Crec que és una conjunció de molts elements. El cinema és un art en grup. S’ha de tenir el personatge ben preparat però també

has de tenir una bona direcció d’actors. Els companys de feina han de ser bons, ells accentuen gran part de la teva feina. I sobretot, s’ha tenir entre mans una bona història. En aquests moments estàs treballant a la pel·lícula Dictat. Em pots explicar breument de què va tot plegat? Es la història d’una nena que viu una infància complicada i es queda òrfena. Se’n fa càrrec una família d’acollida. El meu paper és de tutora. Faig d’enllaç entre la nena i la família d’acollida. A Dictat tornes a compartir rodatge amb nens!!! El que més m’impressiona és que són nens de poble, saníssims. Són educats i mai causen problemes. Per ells tot el rodatge és un joc. Antonio Chavarrías, el director, defineix Dictat com una pel·lícula comercial destinada a un públic molt ampli. Quins ingredients té la pel·lícula per a ser així? Ofereix elements d’intriga molt interessants, segur que enganxa a molta gent. Llegint el guió em vaig quedar totalment fascinada. Estava davant d’una autèntica pel·lícula de terror quotidià. Terror quotidià? Un exemple si us plau. Fets angoixants que podrien passar-li al teu veí de l’Eixample. Terror amb el que tothom es pot sentir identificat. Per cert! Em ronda una pregunta angoixant. El teatre en català triomfa, el cinema en català no. Un motiu? Potser perquè a Catalunya hi ha més història teatral que Dues imatges del rodatge de Dictat, d’Antonio Chavarrías

trajectòria cinematogràfica. Al teatre fa molt anys que hi ha un gran ventall de directors, sales i obres. I vas a Madrid i t’adones que... Catalunya és molt petita. Els catalans som molt petits en el fons. Això pel cinema pot ser un handicap. Les productores, els empresaris, els serveis i el pes de la indústria es concentra a Madrid. No et queixis, tens una agenda realment envejable. Com ho portes? Bé, el secret per carregar una agenda com la meva és pensar que no és tan feixuga. I per postres, també actues a la tv-movie Germanes. Raons per veure-la? Moltes! El fet de ser el mateixos actors que a l’obra teatral és un bon reclam. El primer dia d’assaig vaig notar que hi havia ànima, molt d’amor. Té història i grans dosis d’afecte. Irrefutable, ets una persona molt passional. Què hauria d’evitar si ens coneguéssim cara a cara? Et demanaria que no t’enfadessis mai davant meu. M’incomoda que la gent es baralli o cridi. No pateixis, tot i ser de signe escorpí, sóc pacífic. Et deixo una frase a l’aire perquè m’hi afegeixis l’última paraula. “De tota la meva trajectòria artística voldria deixar ben clar que...” Puc fer comèdia.

Rodatge ¦ 42

Animals Escándalo Films, la productora associada a l’ESCAC, ha iniciat el rodatge del seu cinquè projecte “Opera prima”, després de Lo mejor de mí, Tres dies amb la família, Blog i Eva. Animals és el debut en la direcció de Marçal Forés i està protagonitzada per un repartiment internacional, encapçalat per Martin Freeman (Love Actually), Augustus Prew, Dimitri Leonidas, Rosa Andreu i Oriol Pla. El film és un nou repte per a “Opera prima”: un nou format de producte més internacional però amb un esperit de cinema d’autor molt clar, que amaga darrere una història d’amor adolescent el retrat crític d’una societat que ha arribat als seus límits. El descobriment del primer amor i les seves conseqüències tràgiques són la premissa d’una història en la qual xoquen diverses forces. D’una banda, el món infantil de la imaginació i la protecció familiar; d’una altra, el món adult de la raó i el descobriment de la pulsió sexual. La productora, Aintza Serra, ha comentat que Animals és “una barreja entre Donnie Darko i el cinema de Gus Van Sant“. El rodatge s’ha iniciat a la zona de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès). Marçal Forés, graduat a l’ESCAC, és un director que ha demostrat una realització brillant a través de dos curtmetratges, Friends forever i Yeah! Yeah! Yeah!. A Animals, roda acompanyat d’un equip tècnic format a la mateixa escola, en el qual destaquen Eduard Grau, director de fotografia d’Un home solter i Buried, Bernat Vilaplana, Goya al millor muntatge per El laberint del faune, o Jordi Ribas, dissenyador de so d’El cant dels ocells.

El director, Marçal Forés

Direcció ¦ Marçal Forés Gènere ¦ Drama Producció ¦ Escándalo Films, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Martin Freeman, Augustus Prew, Dimitri Leonidas, Rosa Andreu, Oriol Pla

El protagonista es comunica amb un ós de peluix

¿Para qué sirve un oso? La productora catalana Versàtil Cinema, en coproducció amb Alta Producción i la col·laboració de Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, finalitza aquest mes el rodatge de ¿Para qué sirve un oso?, el segon projecte cinematogràfic del director asturià Tom Fernández, després del seu debut amb La torre de Suso. Una comèdia per a tots els públic amb un missatge clarament ecologista, protagonitzada per Javier Cámara, Gonzalo de Castro, Emma Suárez Geraldine Chaplin i Oona Chaplin. El rodatge s’efectua en diferents localitzacions d’Astúries i la direcció de fotografia va a càrrec d’Arnau Valls. Els personatges principals, Alejandro i Guillermo, són dos germans enamorats de la natura. L’Alejandro s’ha convertit en una llegenda de la zoologia, un aventurer que investiga la vida salvatge vivint als arbres com si fos un animal més. En Guillermo és un biòleg de prestigi internacional, reconegut amb centenars de premis, que porta tota la seva vida investigant el canvi climàtic. Un mal dia, aquest últim troba un brot d’una planta creixent en el gel de l’Antàrtida i, assumint que la batalla està perduda, ho abandona tot i torna a casa seva per anar a buscar el seu germà al bosc on viu. A partir de l’arribada d’en Guillermo al bosc, els ecosistemes sentimentals dels personatges s’alteraran.

Transgression Enric Alberich, escriptor i crític cinematogràfico, ha posat en marxa el rodatge a Barcelona de Transgression, produït per Just Films (Trash, Benvinguts a Farewell-Guttman, Els sense nom) en coproducció amb Itàlia i Canadà, que es roda de forma íntegra en anglès. Michael Ironside, Maria Grazia Cucinotta, Carlos Bardem, Fabio Fulco, Ivana Miño, Yon González i Jonathan Keltz protagonitzen aquest thriller que gira a l’entorn d’un matrimoni que s’enfronta a la pitjor nit de la seva vida quan quatre atracadors entren a casa seva per aconseguir, aparentment, diners fàcils. La història es complica i a mesura que avanci anirà intensificant-se la tensió, la por, la desconfiança, la traïció i, en el pitjor moment, sortiran a la llum mentides inesperades. El rodatge es porta a terme a Barcelona fins a finals de novembre. El guió d’aquesta inquietant història és de Marc González, a partir de l’argument del productor executiu de Just Films, Joan Ginard. Xavier Gil s’encarrega de la direcció de fotografia, Ángeles Hernández, de la direcció de producció i Maite Sánchez de la direcció d’art.

El Alzamiento Nacional Oriol Capel va iniciar a l’octubre el rodatge d’aquest llargmetratge produït per Antena 3 Films i Producciones Aparte. El film suposa el debut de Capel com a director, tot i que anteriorment havia format part de l’equip de guionistes de Nacho G. Velilla a tots els seus projectes (Que se mueran los feos, Fuera de carta). El rodatge s’allargarà durant sis setmanes per diverses localitzacions de Madrid. Mariano Peña, Adriana Ozores, Javier Gutiérrez, Kira Miró, Julián López, Javier Mora, Ana Polvorosa, Eduardo Gómez, Sophie Evans i Paco León protagonitzen la primera comèdia sobre el cinema porno des de la seva vessant romàntica. El alzamiento nacional explica la història de Pepe Fons, un director de cine porno que, després d’anys de sequera creativa decideix realitzar la seva última pel·lícula dedicada al seu públic. Reviurà els seus anys daurats com a director i decidirà dotar la Guerra Civil Espanyola d’una pel·lícula X que li faci justícia. En aquest entorn sorgiran tres històries d’amor. El català Oriol Capel és un dels socis fundadors de Producciones Aparte, juntament amb Nacho G. Velilla, David S. Olivas i Antonio Sánchez, un equip que es va formar en les sèries de gran èxit popular 7 vidas i Aída.

Kira Miró i Paco León protagonitzen El Alzamiento Nacional

Crítica ¦ 44

Història d’amor “hitchcockniana” Comentava en aquestes mateixes pàgines respecte a Los ojos de Julia (2010) i Guillem Morales, que sempre és espinós assignar figures d’estil a un director que només ha filmat dues pel·lícules. Però encara és més complicat quan l’autor, després de fer una pel·lícula mig deutora del cinema de Lynch, mig homenatge a les comèdies adolescents dels 80, com The Birthday (2004), escull portar a la gran pantalla una història aliena amb una posada en escena molt més clàssica, més continguda, com la que Eugenio Mira exhibeix a Agnosia (2010). És clar que aquest canvi d’estil, que deixa de banda les obsessions que desenvolupava en curtmetratges com Fade (2000) o la seva aportació a Diminutos del calvario (2002), Rancor, té una explicació ben senzilla: el gran fracàs que va suposar la seva òpera primera. Així doncs, la pel·lícula que ens ocupa vol ser la demostració per part del director alacantí que també pot tirar endavant projectes d’encàrrec com aquest, que parteix d’un guió previ d’Antonio Trashorras, avalat per Guillermo del Toro, que barreja una trama d’espionatge industrial a l’estil Hitchcock amb un rerefons gòtic, amb aroma als films de la Universal dels anys 30, que pretén aportar una certa terbolesa a la història. Permeteu-me començar, abans de res, reconeixent-li una cosa a Mira: l’habilitat que demostra per manejar-se amb un gran pressupost com el que li han donat Roxbury Pictures i Telecinco Cinema. La reconstrucció que fa de la Barcelona a cavall dels segles XIX i XX és, la veritat, meravellosa –atenció al començament, magnífica catalanització de l’estil western, i, sobretot, al clímax després de la Missa del Gall, d’una espectacularitat digna del Brian de Palma de The Untouchables (Els intocables d’Elliot Ness, 1987)–, i el disseny de producció exhibeix una coherència i una solidesa que no té res a envejar a les grans produccions de Hollywood. Aquest és, potser, el gran problema d’Agnosia: les seves (excessives) ambicions de perfecció. Començant pel guió de Trashorras, ple d’idees magnífiques i de girs realment inesperats, però que aspira a una rodonesa que acaba asfixiant les seves pròpies intencions. De la mateixa manera, Mira manté el seu estil tan controlat i tan domesticat, que quan vol fer alguna aportació personal –hi ha certs apunts malsans que podrien haver arribat a resultar interessants si s’haguessin desenvolupat millor– sembla tractar-la només a mitja veu, amb por de fer-se veure tant com a The Birthday. I això fa que enlloc d’unir-se el millor dels mons personals d’ambdós autors, el resultat acabi sent formalment correctíssim, però massa fred envers l’espectador. És clar que la taula de salvació del projecte està en el magnífic partit que Eugenio Mira extreu dels seus autors, sobretot de Bárbara Goneaga, que aconsegueix fer creïbles l’encant i la innocència del seu personatge, i Félix Gómez, que sap equilibrar la rudesa i la sensibilitat del que li pertoca –res a veure amb Eduardo Noriega, que potser és el pitjor del film a nivell interpretatiu, i un dels majors problemes

Tonio L. Alarcón Gairebé quatre milions d’euros ha costat la reconstrucció de la Barcelona de 1899 que emmarca aquest thriller romàntic, amb el que el jove director alacantí Eugenio Mira ha volgut demostrar que no solament és capaç d’aixecar projectes personals.

del triangle sentimental que planteja la pel·lícula–. Ells, juntament amb secundaris tan destacables com Jack Taylor, Sergi Mateu i Martina Gedeck, són els qui insuflen una mica de vida a Agnosia, aportant la calidesa i la humanitat que Alfred Hitchcock, mestre de la subtilesa a molts nivells, sabia introduir subreptíciament en els seus guions.

Radiografia

La mosquitera respon molt correctament a aquesta definició. És una impecable radiografia de la família occidental i, més concretament, una radiografia que pretén resultar una mica terrible, grotesca i desagradable. Un dia d’aquests el Papa de Roma visitarà Barcelona, i davant de la catedral inacabada de Gaudí defensarà la família, la seva. La monoparental, progenitora, fidel i decent família que el catolicisme ens ha llegat. El Papa opinarà que la família és un inesgotable mannà de confort i amor, però Agustí Vila, director de La mosquitera, no ho té tan clar. La seva visió radiogràfica ens proposa un argument senzill: un pare, una mare i un fill que formen una família benestant, però que un dia, saturada de les seves pròpies excentricitats i incomunicacions, es fractura. Marit i muller, cadascú per la seva banda, exploren les pròpies mancances, alliberats del vincle matrimonial, i intenten, sense èxit, redefinir-se una mica com a persones i retrobar plaers que la rutina i el temps havien sepultat. La conclusió d’aquest experiment sembla ser una nova consciència per part de tots dos de fins a quin punt la naturalitat de la seva identitat depèn d’uns tics quotidians dels quals no poden prescindir. Quan a posteriori repassem les sensacions que ens ha deixat aquesta borrasca de malentesos i traumes comprenem que els protagonistes de La mosquitera viuen sotmesos al destí de les seves personalitats, complexes i pertorbadores estructures psicològiques que Vila exposa amb una simplicitat excel·lent. La mosquitera es destapa en aquest regust com una pel·lícula molt abstracta i profunda, ben equilibrada en compensar el valor simbòlic i descriptiu de les seves imatges. Afinada per una estètica pulcra (una mena de fusió de Gay, Rebollo i Haneke) i que transforma per complet el tractament d’un guió intel·ligent, d’estructura perfecta però a estones fràgil, la pel·lícula traça camins sinuosos entre el drama i la farsa, i ofereix excepcionals escenes en què la naturalesa humana, sempre tan equívoca, sembla despullar-se de disfresses per mostrar-se fràgil i brutal alhora. Es tracta, doncs, d’una radiografia ambiciosa. Però potser després de veure La mosquitera trobem a faltar una mica de sang a la nostra bata. És un problema recurrent en el nostre art, especialista en la transgressió inofensiva. Amb La mosquitera, Agustí Vila ha entrat a jugar a la lliga dels genis, una lliga on tot sovint els propis genis fracassen, i la substància de la seva pel·lícula es fabrica amb procediments tan subtils i delicats que, de vegades, l’aire se’ls emporta sense esforç, mentre algunes costures de la seva estratègia narrativa apareixen amb una perillosa ferum d’efectisme sofisticat. I tanmateix, reverència. És una gran sort que una pel·lícula

Adrià Sunyol Tenim un tòpic per definir pel·lícules com La mosquitera. Les anomenem radiografies. Volem dir que revelen aspectes desconeguts de la realitat, amb una mirada penetrant i un procediment incisiu, asèptic, i que no taca de sang la bata del cirurgià…

com La mosquitera es pugui comptar entre la nostra filmografia, i els mèrits d’aquesta producció superen de molt els defectes que hi puguem intuir. Bon cinema català, produït amb valentia, i que agafa com a referent el millor cinema europeu i nacional. Sens dubte el camí a seguir si volem conformar una autèntica idiosincràsia catalana a l’hora de fer cinema, que no pot ser cap altra que la pura qualitat. Direcció ¦ Agustí Vila Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Eddie Saeta, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Emma Suárez, Eduard Fernández, Martina García, Geraldine Chaplin, Fermí Reixach, Àlex Brendemühl, Anna Ycobalzeta, Marcos Franz Estrena ¦ 5 de novembre

Crítica ¦ 46

Una Barcelona diferent

Hugo de Cominges

Circuit presenta una història d’amor i desamor ambientada en una Barcelona inusual. Aquesta cinta d’estètica postmoderna dirigida per Xavier Ribera va ser presentada enguany al Festival de Màlaga. El principal mèrit d’aquest film, rodat íntegrament a la Ciutat Comtal, és mostrar unes localitzacions completament allunyades de la postal turística. Tot aquell que no visqui a Barcelona, difícilment reconeixerà els indrets retratats per Xavier Ribera. Els molls dels voltants de la Barceloneta o alguns paratges del Fòrum són els grans protagonistes d’aquest llargmetratge que també compta amb una estilitzada i molt gris fotografia. És cert que l’acció podria desenvolupar-se a qualsevol altra ciutat, però fent-ho a Barcelona, s’agraeixen aquestes originals localitzacions. La narració de la història d’amor fallida entre el fotògraf Vic (el francès Vincent Martinez, que parla un notable català, però que malauradament no es troba a l’alçada a nivell interpretatiu) i la model Ana (una esplèndida Sophie Auster, definitivament la millor de tot el repartiment) tampoc segueix els patrons habituals. Com sembla estar tant de moda a l’actualitat, el relat està trufat de flash-backs i flash-forwards. Un trencaclosques que no es completa fins al final, on es quadra el cercle i totes les peces acaben encaixant. Tot i així, la part central de la pel·lícula, especialment la trama protagonitzada per Oscar Jaenada (fent d’un periodista del motor bastant penques), desentona bastant amb la història principal, i es revela bastant fluixa i innecessària. També té el dubtós mèrit d’oferir un molt breu cameo del pilot Jorge Lorenzo. I seguint amb els artistes convidats, Carlos Fuentes apareix en una festa ( tot i que no té diàleg), mentre que el coreògraf Nacho Duato encarna convincentment a un doctor en una escena. Circuit comença bé, continua de manera irregular, i a la part final sembla recuperar el nord. El guió, no obstant, no acaba de convèncer. El desamor entre Vic i Ana, especialment les causes de la ruptura, no estan prou desenvolupades, mentre que es posa l’atenció sense gaire sentit en una segona història d’amor impossible. Si a això hi afegim un càsting d’actors no gaire encertat (fins i tot Jaenada, que normalment es llueix, no es troba gaire fi en la pell del periodista barrut), tenim una cinta que a priori no sembla precisament rodona. Deixant de banda l’argument i els seus protagonistes, Circuit té un aire volgudament postmodern, una estètica de videoclip indie que pot ser tant un mèrit com un inconvenient. La seva banda sonora minimalista és un gran encert, perquè reflexa la solitud dels seus protagonistes.

Si li afegim la bellesa d’una Barcelona gairebé inèdita fílmicament, obtenim un producte de notable factura visual. Cal destacar finalment un parell de detalls simpàtics, com són les repetides aparicions d’una oca, així com el recompte en una paret dels 1000 dies que decideix marxar el protagonista de la funció. Direcció ¦ Xavier Ribera Perpiñá Gènere ¦ Drama Producció ¦ Amas, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Sophie Auster, Vincent Martínez, Misia Mur, Leticia Dolera, Óscar Jaenada Estrena ¦ 19 de novembre

Els extrems de l’art Després d’haver dirigit dos curtmetratges més que notables, El rey de la Habana i El gran huevón, el realitzador català Román Parrado ha aconseguit debutar a la gran pantalla amb una pel·lícula que, tanmateix, s’allunya de les seves primeres incursions en el cinema tant pel que fa a l’aspecte estètic com al narratiu. Una distància que segurament ve donada pel fet que 14 dies amb Víctor és un projecte que parteix d’una experiència personal viscuda a Londres pel productor del film, Ibon Cormenzana, qui també signa el guió juntament amb Alejo Levis i Parrado mateix, i en aquest sentit, gairebé hauríem de parlar d’una obra d’encàrrec més que no pas d’una aposta creativa personal. Sigui com sigui, Parrado busca en el cinema de gènere la forma de donar sentit a una història que té com a protagonista una les pràctiques artístiques més inquietants de la contemporaneïtat, aquella que se serveix del dolor com a motor per a la creació. D’aquesta manera, 14 dies amb Víctor vindria a sumar-se a una altra pel·lícula catalana recent, Ingrid, d’Eduard Cortés, també interessada en explorar els límits ètics de certes experiències vinculades a l’art. Tanmateix, mentre Ingrid també esdevenia finalment una reflexió sobre el paper de les noves tecnologies en les noves xarxes de distribució artístiques, Parrado es mostra més interessat en explorar el drama personal dels tres protagonistes: Víctor, un noi feble que pateix greus problemes familiars; Anna, una artista que ha deixat de menjar en el moment en què se li ha diagnosticat un càncer al seu pare; i Martin, un artista turmentat per la manca d’inspiració. Una pretensió que el cineasta no acaba d’aconseguir donat que el film constantment bascula entre el dibuix psicològic dels personatges i el simple desig, o gairebé hauríem de parlar de la urgència, de mostrar la cruesa de les pràctiques artístiques que se sustenten en la mutilació del cos i en el dolor de la pell. En aquest sentit, diria que 14 dies amb Víctor es queda justament a mig camí entre una i l’altra opció. Ni els personatges són dibuixats amb la densitat suficient per mostrar-se amb una complexitat realment interessant, ni el dolor o l’explícita promesa de “sang i fetge” s’acaben ensenyant en tota la seva cruesa donat que sovint Parrado escull el fora de camp com a recurs estilístic per a aquells moments més durs. En conseqüència, el pols narratiu del film és més aviat feble i es fa difícil trobar un moment de vertadera catarsi o d’implicació emotiva de l’espectador amb allò que s’està explicant. Malgrat tot, és cert que Parrado escull molt encertadament una fotografia freda i llòbrega que contribueix d’una forma molt precisa a crear una atmosfera d’encerclament o d’asfíxia, i que dóna la sensació d’introduir els personatges en un laberint en el qual un cop s’ha entrat ja es fa molt difícil poder-ne sortir. Una aposta que també afecta la percepció dels plans, els quals acaben per pesar tant que

Anna Petrus Román Parrado debuta a la gran pantalla amb un thriller psicològic que indaga en les formes extremes de l’art contemporani. El film mostra com el dolor s’utilitza de vehicle per a la creació, i dibuixa uns personatges perduts a la deriva.

resulta gairebé inversemblant que tot el film estigui rodat amb una subtil càmera en mà. Un intent d’insuflar vida a una història i a uns personatges per qui se’ns fa difícil sentir algun tipus d’empatia i que, més que vius, semblen sovint morts en vida, és a dir, révenants que no poden escapar del seu destí inexorable. Títol original ¦ 14 Days With Victor Direcció ¦ Román Parrado Gènere ¦ Thriller d’època Producció ¦ Arcadia Motion Pictures, Zeus Films Repartiment ¦ Fernando Tielve, Margo Stilley, Joe Dixon, Ferran Audí Estrena ¦ 29 d’octubre

Crítica ¦ 48

Del lloc on viuen els espectres No em sembla gens casual que d’entre els títols que ha produït Lluís Miñarro aquest 2010 almenys dos mostrin una sensibilitat i una fascinació similar pels fantasmes que ens habiten. Ara bé, mentre que a Uncle Bonnmee who can recall his past lives, el cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul ens mostra de quina manera els espectres viuen lligats a les persones, a Aita José María de Orbe reflexiona sobre la capacitat dels espais per a convocar-los. Una dicotomia que, en veritat, diu molt de les diferències entre orient i occident pel que fa a la concepció de l’ànima humana i el seu esdevenir i que, segurament per això mateix, converteix aquest diàleg entre dues pel·lícules escollides per un mateix productor en un dels més fructífers i apassionants dels darrers temps. Sigui com sigui, el cert és que amb Aita José María de Orbe segueix ancorat en una certa vocació naturalista que va inaugurar amb la seva opera prima, La línea recta, una pel·lícula en la qual l’espectador acompanyava a una jove de trenta anys d’un barri perifèric de Barcelona en la seva anònima i monòtona vida com a repartidora de publicitat. Tanmateix, Orbe s’hi desmarca en buscar una fractura més pronunciada entre els segments de la realitat que captura amb la seva càmera i la introducció de certs elements que hauríem de qualificar gairebé de fantàstics i que confereixen a la pel·lícula una atmosfera espectral molt encertada o en sintonia amb allò que l’autor desitja expressar. La pel·lícula té com a protagonista una vella casa del País Basc que data dels segles XI-XII i Orbe hi captura l’anar i venir d’alguns personatges que hi tenen algun tipus de relació en l’actualitat, com ara el guarda, un cura, l’equip d’arqueòlegs que hi estan treballant, un grup nens que la visiten amb la seva professora, .... El film es construeix, doncs, entre els diàlegs i l’autenticitat d’aquests personatges i la recerca dels rastres o els vestigis del passat. En aquest sentit, el cineasta no dubta a rastrejar en totes i cada una de les capes de la història que necessàriament hi han sedimentat i, a mesura que avança la pel·lícula, cada una de les portes, els llindars, els detalls dels objectes que s’hi guarden es van revelant com a petits indicis de les múltiples vivències esdevingudes en algun moment a la casa. És per això que les seqüències de nit, amb la serenor i l’estat d’alerta que provoquen, resulten especialment encisadores ja no només quan Orbe ens obliga a estar, escoltar i sentir els espectres de la casa en el seu silenci sinó quan s’atreveix a convocarlos directament a través de la projecció en les seves parets de metratge original pertanyent al primer cinema basc. Moments en què els fantasmes semblen reviure no només per recordar-nos la seva vinculació a aquell espai sinó per mostrar una de les vessants més fascinants del propi cinema. En aquest sentit, és cert que la pel·lícula podria establir un diàleg més que intens amb pel·lícules com Tren de sombras (1997) de José Luis Guerin o, fins i tot, El

Anna Petrus

Amb Aita, José María de Orbe es desmarca de l’objectivisme naturalista que va caracteritzar la seva opera prima, La línea recta, per apropar-se al terreny de l’imaginari sense abandonar, no obstant, la seva fascinació per la realitat.

espíritu de la colmena (1973) de Víctor Erice, especialment en la seqüència de les nenes busquen encuriosides en les habitacions de la casa. Tot això sense oblidar-nos que, amb Aita, Orbe es revela finalment com un cineasta de vocació pictòrica tant pel que fa a la composició del seus plans com pel que fa a l’abstracció de la seva mirada.

Direcció ¦ José María Orbe Gènere ¦ Drama Producció ¦ Eddie Saeta Repartiment ¦ Luis Pescador, Mikel Goenaga Estrena ¦ 12 de novembre

subscriu·te ara per només 24€ i aconsegueix un magnífic regal: Promoció exclusiva per a noves subscripcions anuals (11 edicions) Pel·lícula a escollir entre: Petit Indi o Tres dies amb la Família (format: DVD editat per CAMEO) Oferta vàlida fins a esgotar existències.

Butlleta de subscripció anual a Nom i cognoms: Adreça: Població: Codi postal: Telèfon: E-mail: DVD escollit: NIF: Domiciliació bancària:

Envieu-nos aquesta butlleta o contacteu amb nosaltres: Rambla de Catalunya 35, principal 2a - 08007 Barcelona tel: 93 511 6690 - fax: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.facebook.com/decine

La casa del cine ¦ 50

Copia certificada El cinema de l’autor iranià sempre s’ha definit pel seu interès en documentar una realitat, i per tant, copiar en llenguatge cinematogràfic –amb el que té això d’artifici, de tècniques de reproducció, de manipulació- una identitat i un paisatge no del tot de ficció, comptant amb un equip fora de la indústria cinematogràfica. També havia jugat amb la doble figura del director/personatge a Close-Up (1990). A Copia certificada Kiarostami s’endinsa en la tradició del cinema europeu, essent, en sí mateixa, una pel·lícula amb referents europeus (Rossellini, Joyce) i crea una ficció amb un equip de producció industrial i amb actors professionals. És des d’aquest grup d’experts il·lusionistes que continua reflexionant sobre l’art, sobre el que té l’art de còpia, d’imitació d’un entorn real, i qüestiona la pròpia funció de l’art/cinema com a reproductor. L’excusa és narrar la història del matrimoni format per Juliette Binoche i William Shimell. La concepció del film, substancialment dividit en dues parts, potencia la reflexió. La primera part –la presentació dels personatges, la seducció, l’inici de la relació- planteja les preguntes i els valors entre la còpia i el seu original –segons l’assaig escrit pel personatge del marit, James Miller. És a l’escena angular, quan la parella està contemplant el seu reflex sobre el vidre que protegeix la Mussa Polimnia, que la crisi sentimental, la segona part del film, es converteix en una crisi d’identitat personatge/actor, en una còpia (pot ser), un F de Fake com ja argumentaria Welles (1974).

Cenzo Álvarez de Haro

Una mirada cap a l’interior, cap a l’art dins l’art, cap a la càrrega d’aquells que ja van deixar la seva impremta abans que nosaltres.

Títol original ¦ Copie conforme Direcció ¦ Abbas Kiarostami Gènere ¦ Thriller Producció ¦ MK2 Productions, BibiFilm Repartiment ¦ Juliette Binoche, William Shimell, Jean-Claude Carrière

El último exorcismo L’art cinematogràfic no para d’evolucionar i constantment s’introdueixen noves fórmules narratives dins de la seva concepció formal per atraure a les noves generacions d’espectadors. D’aquesta forma neix un nou gènere completament influenciat pels videojocs, on el punt de vista principal de la narració el dona una càmera subjectiva portada per un personatge dins de l’acció del film. Pel·lícules com [REC] (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), Monstruoso (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o District 9 (Neill Blomkamp, 2009), formen part del cànon d’aquest estil, on es fusionen el fals documental amb el thriller o el terror. El último exorcismo és la nova proposta d’aquest gènere, i revitalitza les històries d’exorcismes emfatitzant més una suposada realitat- per això es combina la subjectivitat de la càmera amb el documental- que efectistes seqüències escatològiques i violentes, com ens tenen acostumats els films amb exorcismes. El film ens endinsa llavors en un relat on els espectadors contemplen en primera persona (amb un guió mínim) com un evangelista bastant escèptic deixa que el filmin fent exorcismes sense creure massa en ells. Ens explica com i per què els fa, fins que la seva consciència ideològica es veu afectada més del compte en un cas que li encomanen. Aquest canvi psicològic del personatge afecta negativament el relat, que proposava al seu plantejament un discurs força interessant respec-

Carlos Mármol

te les mitologies eclesiàstiques, i al seu desenllaç final es transforma en un senzill exercici d’ensurts fàcils amb poca imaginació visual. Títol original ¦ The Last Exorcism Direcció ¦ Daniel Stamm Gènere ¦ Thriller / fals documental Producció ¦ Louisiana Media Productions Repartiment ¦ Repartiment: Patrick Fabian, Ashley Bell, Iris Bahr, Louis Herthum, Tony Bentley

Nowhere Boy El gènere del biópic sempre ha tingut un espai a les cartelleres, destacant dins d’aquest pel.lícules que dramatitzen figures del món de la música -especialment del rock-, pel valor afegit que aporta una banda sonora que connecta amb el públic. Precisament un biópic sobre John Lennon, Nowhere Boy, és el que la fotògrafa Sam TaylorWood ha escollit per al seu debut cinematogràfic. Però Nowhere Boy té una peculiaritat que la diferencia de la majoria de films sobre estrelles del rock, i és que aquesta s’endinsa en les arrels del mite, furgant en els seus orígens i prescindint de la música i iconografia que l’ha immortalitzat. La directora es mou en terreny segur, amb una acurada recreació del Liverpool dels anys 50 -estètica que remet a la recent An Education (Lone Scherfig, 2009)-, per a relatar l’adolescència de John Lennon (Aaron Johnson). La cinta aprofundeix en els anys difícils en què cristalitza un caràcter rebel i inconformista, en el que va tenir molt a veure una família desestructurada, i la forta influència de dues dones de molt diferent actitud davant la vida: una tia conservadora amb la que va viure, Mimi (Kristin Scott Thomas), i la seva mare Júlia (Anne-Marie Duff), esperit lliure oberta als nous temps. És precisament aquest tractament més profund del conflicte familiar el que fa oscil.lar el relat cap al drama i ho distancia del discurs biogràfic, però sense perdre l’equilibri gràcies a la sòlida composició interpretativa de Johnson -tot B-ROBAPAG-21X14,8.pdf 1 22/07/10 22:28 i tenir una forta complexió física que no evoca la de Lennon-. Sam Taylor-Wood fuig encertadament de l’explotació de la ico-

Ángeles Ramos

nografia Beatle i de la seva música, i sense arriscar-se aconsegueix un film correcte; però és justament per aquesta freda correcció que no arriba a emocionar ni a calar en l’espectador.

Títol original ¦ Nowhere Boy Direcció ¦ Sam Taylor-Wood Gènere ¦ Biopic. Drama. Producció ¦ Ecosse Films. Film4. UK Film Council Repartiment ¦ Aaron Johnson, Kristin Scott Thomas, Anne-Marie Duff

Taquilla ¦ 52

Un mes d’octubre de dolents Pau Brunet

La taquilla estatal està vivint un octubre poc espectacular i força avorrit, sense grans títols ni gran emocions. Les xifres vistes en les quatre setmanes del 24 de setembre al 25 de octubre han donat ingressos per valor de 47M€, lluny dels més de 60 milions que es feien durant l’octubre de fa un any. A més, les dades d’espectadors són ja molt negatives deixant el global de 2010 lluny del que seria un bon any. De fet, si no fos per Avatar les xifres serien un desastre total. En general, la sensació és de poques estrenes fortes i bon manteniment per a algunes. En el cas del cinema estatal la cosa ha anat molt malament, amb més tristeses que alegries. El setembre tancava amb l’estrena forta de Come, reza, ama, producció femenina pel lluïment de Julia Roberts, que després del seu pas per Sant Sebastià aconseguia uns decents 1,57M€ amb 345 còpies. La xifra no era espectacular per tota la força mediàtica, però sí era suficient per ser un potent número u. La cinta abusava del seu regust femení i això de ben segur va tancar portes a una gran part de la població. El seu boca a orella ha estat nefast però en quatre setmanes ha arribat als 4,72M€, la segona millor xifra de la temporada. Passat aquest film era moment per l’única gran emoció de la temporada: Gru. El meu dolent preferit. Universal es va esforçar com poques per a aquest llançament ple

Gru. El meu dolent preferit

Títol

Recaptació

Espectadors

7M€

945.000

Come, reza, ama

4,72M€

740.000

Wall Street

4,08M€

628.000

Híncame el diente

3,25M€

520.000

La red social

2,14M€

375.000

Gru. El meu dolent preferit

de promocions variades i intencions d’atraure a un variat sector d’espectadors. Va estrenar el cap de setmana de la Hispanitat i gràcies als cinc dies de festa va poder generar més de 4,1M€. En les següents setmanes la xifra ha arribat als més de 7M€ i tres números u seguits. Pot ser que pugui fer més de 8,5M€. El altres dos films de pes de la temporada han estat Wall Street, de Fox, i La red social, de Sony. El primer es va estrenar durant el cap de setmana llarg, element que li ha

La red social

anat molt bé per poder superar els 4M€ que ha fet fins ara. La cinta no emociona gaire i el seu boca a orella és fluix. A més, la presència de la pel·lícula de Facebook no ha ajudat gaire al film d’Oliver Stone. La red social va iniciar el seu camí la setmana del 15 d’octubre entrant directe al número dos amb 1,32M€. La següent setmana presentava la menor de les caigudes i acumulava 2,4M€. Per part de Fox també hi ha hagut l’alegria de Híncame el diente, la paròdia de la saga Crepúsculo que en tres setmanes també ha generat grans xifres, 3,1M€, i va ser un número u la setmana de l’estrena. Espanya ha tornat a demostrar que té una vertadera afició per aquest tipus de cinema. Als Estats Units també ha tingut molt bones xifres

i no és d’estranyar que en un any tinguem una segona part. La poca emoció ha vingut del producte més clarament romàntic, com ara Siempre a tu lado i Cartas a Julieta. Cap de les dues ha tingut un inici fort ni una continuïtat, les dues han presentat caigudes de més del 45-50% setmana rere setmana. La primera sembla que acaba amb 1,2M€ i la segona està a poc més d’1M€. El gamberrisme de Machete tampoc ha trencat les taquilles i en tres setmanes ha pogut generar més de 1,45M€, una xifra que no està malament per ser un film que no semblava que pogués atraure a una gran quantitat d’espectadores. Era un film molt focalitzat en un sector d’audiència concret i aficionat al seu director, Robert Rodríguez.

El cinema català viu de pa Més aviat podríem dir que el cinema català (i l’estatal en general) està “a pan y agua” aquest any. Les xifres de les estrenes han estat molt fluixes donant només dos guanyadors: Buried i Pa negre. Les dues han estat produccions catalanes, una d’elles un ambiciós projecte internacional. Buried es va estrenar el primer dia del mes d’octubre amb uns decents 655.000€ a 199 cinemes. La pel·lícula arribava amb la contra de ser molt singular per a l’audiència massiva, element que va deixar fora a molts espectadors desconfiats. Després l’efecte del boca a orella ha ajudat una mica però amb la clara dificultat de ser un film que es debilitava davant d’altres apostes més comercials i clàssiques. En tres setmanes el film porta recaptats 2,1M€, una de les xifres més altes vistes aquest any per una producció nacional. Pa negre va tenir la bona fortuna de generar un elevat soroll promocional gràcies al festival de Sant Sebastià, que la va col·locar molt bé a les ments del seu públic més interessat. La cinta va arribar molt ben mesurada, 75 còpies, recaptant 165.000€ i obtenint una bona mitjana per sala de 2.200€. La segona setmana el boca a orella li permetia caure un discret 16% i acumular quasi 360.000€

Pa negre triomfa entre públic i crítica

en 10 dies. En el sector de les males notícies Alta és qui s’emporta el premi. La distribuïdora ha estrenat tres produccions espanyoles però amb mala fortuna. La primera va ser El gran Vázquez (coproducció catalana), que va recaptar 369.000€ amb 238 cinemes, després va arribar Amador, que amb 140 sales només va ser capaç de fer 221.000€ i la tercera ha estat Herois, que no ha pogut fer gaire més de 1.000€ a cadascuna de les 140 sales on s’estrenava. Està clar que estrenar en cadena no és bo. En els tres casos, la comunicació de la pel·lícula va ser difícil, poc massiva i massa dèbil contra els competidors. Una altra mala notícia ha estat l’estrena de DiDi Hollywood que també es va estrenar amb força, 235 còpies, i una xifra de 380.000€. La segona setmana queia un desastrós 59% per arribar només als 620.000€. El film d’en Bigas Luna tampoc generava cap mena d’interès i tenia la forta contra de les males crítiques. Una millor notícia és la del documental Bicicleta, cullera, poma que es va estrenar el 8 d’octubre amb 18 cinemes i 43.380€ (més de 2.160€ per sala). A les tres setmanes el film ja supera els 200.000€ i ha estat un dels documentals de més èxit de l’any.

Actualitat ¦ 54

dvd’s Que se mueran los feos

Cosas que nunca te dije

Direcció ¦ Nacho G. Velilla

Títol original ¦ Things I Never Told You

Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Isabel Coixet

Producció ¦ Antena 3 Films, Producciones Aparte, Mediometrini

Gènere ¦ Drama Producció ¦ Eddie Saeta, Carbo Films

Repartiment ¦ Javier Cámara, Carmen Machi, Juan Diego, Tristán Ulloa, Ingrid Rubio

Repartiment ¦ Lili Taylor, Andrew McCarthy, Debi Mazar, Alexis Arquette, Leslie Mann

L’Eliseo és lleig, coix i solter. No ha trobat la dona de la seva vida i no coneix l’amor. La Nati és lletja, li falta un pit i està separada. Tampoc sap què és el veritable amor. Els seus camins s’entrecreuen en aquesta comèdia esbojarrada que compta amb Ingrid Rubio al seu repartiment, i amb la direcció de fotografia de David Omedes.

Habitación en Roma

Títol original ¦ Room in Rome Direcció ¦ Julio Medem Gènere ¦ Drama eròtic Producció ¦ Morena Films, Alicia Produce Repartiment ¦ Elena Anaya, Natasha Yarovenko, Enrico Lo Verso, Najwa Nimri Julio Medem s’inspira en el film En la cama, del xilè Matías Bize, per a la seva última proposta, on explica la trobada entre dues dones, una russa i una espanyola, en una habitació d’hotel al centre de Roma. Les protagonistes viuran una aventura amorosa que canviarà les seves vides.

Reedició del segon llargmetratge d’Isabel Coixet. Ann, la dependenta d’una botiga de fotografia, s’ha traslladat a una ciutat que li resulta estranya per estar a prop d’en Bob. Però ell trenca la relació i Ann, desesperada, trobarà consol al telèfon de l’esperança, on treballa en Don.

Luna caliente Direcció ¦ Vicente Aranda Gènere ¦ Drama Producció ¦ Antena 3 Films, Producciones Aparte, Mediometrini Repartiment ¦ Eduard Fernández, Thaïs Blume, Emilio Gutiérrez Caba, José Coronado, Héctor Colomé Un poeta, interpretat per Eduard Fernández, autoexiliat de l’Espanya franquista, torna al seu país coincidint amb el procés de Burgos, l’any 1970, contra la banda terrorista ETA. El poeta se sentirà fortament atret per la jove filla d’un opositor polític, membre de la resistència. Adaptació lliure de la novel·la de l’argentí Mempo Giardinelli.

Es projecta la primera pel·lícula estrenada en català durant el franquisme El passat 20 d’octubre, l’Espai Memorial Democràtic de Barcelona va projectar Maria Rosa (1964), d’Armando Moreno, el primer film doblat al català i estrenat durant el franquisme. L’acte va comptar amb la presència de l’actriu Núria Espert. La pel·lícula forma part del cicle “Cinema en temps de guerra, exili i repressió”, que complementa una exposició amb el mateix nom. La mostra, comissariada pels professors de la Universitat de Barcelona Magí Crusells i Josep Maria Caparrós, es pot visitar fins al 7 de novembre a l’Espai Memorial Democràtic, i després iniciarà una gira per tot Catalunya. Maria Rosa, protagonitzada per Núria Espert i Paco Rabal, i basada en el drama rural homònim d’Àngel Guimerà, va ser estrenada a Barcelona el 1966. Les autoritats franquistes van decidir, en primera instància, que només es podrien exhibir en català aquelles pel∙lícules basades en obres originals d’escriptors catalans, amb la qual cosa les autoritzacions es veien reduïdes a un nombre insignificant. Maria Rosa tingué la sort d’entrar, no sense dificultats, dins els restringits criteris de l’administració franquista.

Campanya de foment del doblatge valencià L’Agència d’Informació, Formació i Foment de l’Audiovisual i el web audiovisualsenvalencia.com van presentar a mitjans d’octubre el projecte-campanya “Vols doblar una pel·lícula?”, adreçat a tota a població valenciana interessada en el cinema i la televisió, i que pretén ajudar a difondre i promocionar el doblatge en valencià a través de tallers pràctics per a un públic no professional. L’acte va estar presentat pel professor de valencià, doctor en Psicologia i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Josep Lluís Domènech, i va comptar amb la intervenció de Francesc Fenollosa, actor i director de doblatge, qui va fer una breu demostració pràctica de com funciona el procés de doblatge d’una producció audiovisual, després de la qual els assistents van poder practicar el doblatge en valencià de fragments de diverses obres: documentals, dibuixos animats i pel·lícules de ficció.

‘Chico y Rita’, present a ArtFutura 2010 La pel·lícula dirigida per Fernando Trueba i el dissenyador valencià Javier Mariscal, Chico y Rita, va ser present a l’última edició d’ArtFutura, el festival que s’ha celebrat a Buenos Aires del 3 al 7 de novembre, on es donen cita destacats projectes i idees del new media, disseny d’interacció, videojocs i animació digital a nivell internacional. El procés creatiu de Chico y Rita s’ha portat a terme durant sis anys, i per això s’ha convertit en una obra d’art d’animació. Es tracta d’una història d’amor que té lloc a L’Havana i Nova York en l’època en què el jazz es trobava en el seu millor moment.

Los ojosEls de dibuixos Julia, de Guillem va inaugurar Sitges 2010-11de ChicaMorales, y Rita, estan dissenyats per Mariscal

Actualitat ¦ 56

Carlos Cuadros substitueix Ignasi Guardans a l’ICAA L’actual director de l’Academia del Cine, Carlos Cuadros, ha estat nomenat nou director general de l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA) per la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde. Cuadros és un dels col·laboradors més propers de la ministra i la seva missió és apaivagar les relacions amb el món del cinema després de la destitució d’Ignasi Guardans, de qui González-Sinde va dir que havia perdut la confiança des del seu nomenament l’abril del 2009. Durant el mandat de Guardans s’ha portat a terme l’aprovació de la Llei del Cinema. No obstant, el reglament encara no s’ha aprovat pels diversos conflictes legals que han envoltat l’ordre ministerial que tancava aquest procés. El jaenès Cuadros, sempre vinculat a l’audiovisual, ocupa la direcció general de l’Academia del Cine des de l’any 2008.

Els Premis Gaudí, presents al Festival Subtravelling El Festival Subravelling, la segona mostra internacional de cinema curt al metro de Barcelona, va acollir ahir a la tarda la projecció d’una selecció de finalistes dels premis Gaudí 2009, els guardons organitzats per l’Acadèmia del Cinema Català amb l’objectiu de promoure el cinema a casa nostra. L’acte, celebrat al mini-cinema instalat a l’estació d’Universitat, va comptar amb la presència de Roger Pera, actor i Acadèmic, qui va bromejar sobre la brevetat del format del curtmetratge –un format en alça- i va destacar la qualitat i creativitat dels vuit curts projectats: Els anys de silenci, del director Marcel Leal Martínez, (En)Terrats, d’Àlex Lora, Hospital de Nines, de Clàudia Flores, Padre Modelo, d’Alejandro Marzoa, Bienvenidos al Mundo Patata, de Vicent Arlandis, 360º, de Maja Djokic, Chat Noir, de Daniel Fibla Amselem, i Die Archives, dirigida per Gemma Ventura.

Cinema català al Quebec Montreal va acollir entre el 27 i el 31 d’octubre el festival Tapis Rouge au cinéma catalan, una aproximació a les darreres tendències de la producció cinematogràfica catalana, pensava per al públic quebequès. Durant la mostra es van projectar una vintena de films catalans produïts al llarg dels tres últims anys, i es va apropar l’experiència de professionals del cinema català com el Gaudí d’Honor Josep Maria Forn, el director Ventura Pons o la periodista i documentalista Maria Dolors Genovès. A l’acte d’inauguració es va projectar el film A la deriva, amb presència del seu director Ventura Pons. Altres films inclosos al cicle van ser Xtrems, d’Abel Folk i Joan Riedweg, Tres dies amb la família, de Mar Coll, Adéu, Espanya de Dolors Genovès, El Coronel Macià, de Josep Maria Forn, [REC], de Jaume Balagueró i Paco Plaza, Bucarest, la memòria perduda, d’Albert Solé, Hollywood contra Franco, d’Oriol Porta, Nocturna, La nit màgica, d’Adrià García i Víctor Maldonado i Diari d’un astronauta, de Manuel Huerga.

Una escena d’Xtrems amb Beth i Sílvia Munt

L’ESCAC acull el Congrés Mundial d’Escoles de Cinema Un total de 130 escoles de 52 països s’han trobat a Barcelona i Terrassa entre el 2 i el 5 de novembre per a participar al Congrés Mundial d’Escoles de Cinema. El CILECT (Centre internacional de liaison des écoles de cinéma et de télévision), organització que agrupa les principals escoles de cinema i audiovisuals del món, va nominar l’ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) com organitzadora del congrés. Aquest congrés es realitza cada dos anys de forma rotatòria entre les principals i més prestigioses escoles de cinema del món. Aquest any, es va escollir la ciutat de Barcelona i la seva escola ESCAC donat el “reconeixement de la seva trajectòria, la difusió de la seva metodologia mitjançant convenis de cooperació i intercanvis, així com el prestigi generat per les obres dels seus alumnes a través d’Escándalo Films”. No en va, l’ESCAC té convenis d’intercanvi amb més de trenta escoles de tot el món i acords de col·laboració amb unes seixanta empreses del sector. A més, ha format joves i reconeguts professionals de la indústria cinematogràfica com J.A. Bayona, Xavier Giménez, Guillem Morales, Àlex Pastor, Mar Coll, Kike Maillo, Elena Trapé o Marçal Forés, entre d’altres.

El Festival de Sevilla premia Vicente Aranda El veterà director barceloní Vicente Aranda rebrà el Premi d’Honor a tota la seva carrera durant la setena edició del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, que té lloc a principis de novembre. Aranda serà reconegut per “l’amplitud de registres aportats en la seva llarga carrera com a director, amb títols que han fet història al cinema espanyol. Pel seu talent singular, per l’elecció i la feina amb les actrius i per fer del risc en els continguts i la direcció una senyal d’identitat”. El cineasta, vinculat a l’Escola de Barcelona, va estrenar a principis d’any Luna caliente, amb Eduard Fernández.

Es presenta un documental sobre Víctor Israel El Festival de Sitges va acollir l’estrena del documental Los perversos rostros de Víctor Israel, dirigit per David Pizarro i Diego López, un viatge per la trajectòria cinematogràfica de l’actor català, que també s’ha pogut veure al Festival de Terror de Molins de Rei. Amb més de 200 pel·lícules al darrere, Israel va treballar amb grans directors com Sergio Leone, Milos Forman, Pedro Olea o Antonio Isasi-Isasmendi, i una extensa llista de cineastes catalans com Josep Maria Forn, Vicente Aranda, Carles Benpar, Carles Balagué, Sebastià D’Arbó o Santi Lapeira.

El català Víctor Israel va participar en més de 200 pel·lícules

Actualitat ¦ 58

Museu del Cinema de Girona music & film 2010 Aquest mes, entre totes les activitats cinematogràfiques que ofereix el Museu, destaquem “Music & Films 2010. IV Mostra de cinema documental musical de Girona 2010”. Es tracta d’una selecció dels documentals que s’han projectat en les diferents edicions del Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona In-Edit Beefeater. Aquesta mostra, organitzada pel Museu del Cinema i per la Casa de la Música Popular “la Mirona”, compta amb la col·laboració del Cinema Truffaut, que acull les projeccions de quatre documentals. El dimarts 9 de novembre es projectarà 1, 2, 3... Standstill, de José M. Rodriguez, Clara Saiz i Juan Peralta, on els fans del grup català Standstill es tornen protagonistes en l’espectacle. Integrats tant en el concert com en la narrativa del film, es dilueix la línia entre músic i seguidor. La segona proposta, el dimarts 16 de novembre, és Dejà Vu de Neil Young, un documental que segueix la banda formada per Crosby, Stills, Nash i Young el 2006 durant la gira “Freedom of Speech” per Amèrica del Nord, basada en les cançons del controvertit i polèmic Living With War de Neil Young. El següent dimarts del mes, 23, es podrà veure Carretera. La última gira de Nacho Vegas y Las Esferas Invisibles, de Francisco Deborja, una crua instantània del cantautor Nacho Vegas durant la seva última gira amb Las Esferas Invisibles. Líder i músics i un punyent primer pla d’una banda desintegrant-se. Per últim, el dimarts 30 de novembre s’oferirà Let’s get lost, de Bruce Weber, un documental sobre la vida del trompetista i cantant nord-americà de jazz Chet Baker dirigit pel famós fotògraf Bruce Weber, que va acabar fent una pel·lícula de més de dues hores sobre la figura de Baker, el jazz i dos dels seus grans passions: els cotxes i les dones.

DE L’1 AL 6 DE NOVEMBRE

D.A. Pennebaker & Chris Hegedus UNA MIRADA SOCIAL NORD-AMERICANA

AMB LA SEVA PRESÈNCIA

DEL 3 AL 14 DE NOVEMBRE

Cinema policíac francès ELS MESTRES DEL “POLAR”: DE CLOUZOT A MELVILLE

DEL 23 DE NOVEMBRE AL 18 DE DESEMBRE

Friedrich Wilhelm Murnau LLUMS I OMBRES DE L’EXPRESSIONISME