any II
/
número 14
/
desembre 2010
3€
Bruc
Juan José Ballesta, heroi per accident BIUTIFUL La cara fosca de Barcelona
EDMON ROCH Un productor d’èxit
L’ALTERNATIVA El festival des de dins
ANIMALS La nova aposta de l’ESCAC
••••
SUmari EDITORIAL
A FONS
05
34
La meva primera pel·lícula
LA IMATGE
36
Entrevista a Alain Bergala
06
DOCUMENTAL
Menys burocràcia i més llibertat Blog
PORTADA
38
08
Bruc. La llegenda, heroi per accident
10
Entrevista a Daniel Benmayor
12
Entrevista a Juan José Ballesta
Infància en risc. L’animació al servei de la denúncia social
PRÈVIA 40
Animals. Marçal Forés ens mostra les claus del seu primer llargmetratge
ESTRENA
DE PROP
14
Biutiful
42
15
La llegenda de l’Innombrable
RODATGE
16
La posesión de Emma Evans
48
17
Caracremada
El perfecto desconocido. La Trinca: biografia no autoritzada
18
Més estrenes
49
Barcelona, ciutat neutral. Clara Campoamor, la dona oblidada
PERFIL 20
Fernando Guillén Cuervo
FESTIVAL 22
Sense novetats al front
26
L’Alternativa
28
Memorimage
Edmon Roch
CRÍTICA 50
Uncle Bonmee recuerda sus vidas pasadas
51
Biutiful
LA CASA DEL CINE 52
Territori prohibit, Megamind, Tron: Legacy
ACTUALITAT
OPINIÓ
54
Taquilla. Un novembre de xifres pobres i algunes alegries
EL CAFÈ
58
Notícies breus
32
58
Museu del cinema de Girona
31
Conte de Nadal, per Xavier Atance Leticia Dolera
12
20
32
Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya ESCAC presenta
"Reacció espectacular del públic." (EL PAÍS) "Gran debut d’Elena Trapé" (LA VANGUARDIA) "Una pel·lícula sorprenent i excel·lent." (EL MUNDO) "De nou l’ESCAC exhibeix la seva qualitat com a pedrera." (LA VANGUARDIA) "Cinema. Cinema modern amb noies de veritat." (EL DIARIO VASCO)
Amb la participació de Televisión Española y CANAL+ España, en producció associada amb l’Instituto Buñuel - Iberautor DIRECCIÓ Elena Trapé PRODUCCIÓ EXECUTIVA Sergi Casamitjana Aintza Serra Lita Roig IDEA ORIGINAL Elena Trapé Tomàs Aragay Lluís Segura DIRECCIÓ DE FOTOGRAFIA Bet Rourich DIRECCIÓ D’ART Maruxa Alvar SO Jordi Ribas Jordi Rossinyol DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ Clara Salazar Valentí Closas DIRECCIÓ DE POSTPRODUCCIÓ Luis de la Madrid MONTATGE Liana Artigal VESTUARI Anna Pons MAQUILLATGE Esther Plaza CÀSTING Mireia Juárez
www.bloglapelicula.com MENCIÓN ESPECIAL PREMIO "OTRA MIRADA"
••••
Editorial EDITOR
Jordi Roigé
jordi@utopiaglobal.com DIRECTORA
Alba Laguna
alba@utopiaglobal.com REDACCIÓ
Anna Petrus
MENYS BUROCRÀCIA I MÉS LLIBERTAT
anna@duesgotes.com COL·LABORADORS
Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Hugo de Cominges Anna Corberó M. Martí Freixas Josep G. Guixà Salvador Moré Aina Serra Adrià Sunyol CONSELL ASSESSOR
Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA
Maria Gasol FOTOGRAFIA
Marta Puig
alyonashop@gmail.com ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS
Cristina Feixas
cristina@utopiaglobal.com PUBLICITAT I MAQUETACIÓ
Pere Ribalta
pere@utopiaglobal.com IMPRESSIÓ
Comgrafic
DISTRIBUCIÓ
S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA
Utopia Global
Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona TEL: 93 511 6690 FAX: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català. Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Dipòsit legal: B-39155-2009
Jordi Roigé, editor El canvi polític a Catalunya també afectarà la gestió del cinema. La lògica renovació a la conselleria de cultura i mitjans de comunicació coincideix pràcticament en el temps, a més, amb el relleu al capdavant de l’ICAA, l’organisme responsable del cinema del ministeri de cultura. Darrere queden unes polítiques dissenyades en un període de bonança econòmica que s’han hagut d’aplicar en temps de crisi. Això comporta que, des del punt de vista industrial, el cinema està patint de valent. Com tants d’altres sectors productius, evidentment. La nova administració es trobarà amb un sector atrapat en una dinàmica perversa: una legislació que l’ha animat a tirar endavant produccions econòmicament molt ambicioses i un entorn financer hostil i esgotat. Les mateixes televisions públiques i les administracions tenen greus dificultats per satisfer els seus compromisos econòmics. I els bancs privats han deixat de confiar, ja no solament en les productores sinó en la pròpia administració. Caldrà resoldre molts dubtes i amb rapidesa. D’entrada, afrontar amb urgència el futur de moltes productores. Cal aturar la mortalitat d’aquestes empreses o ha arribat el moment d’emprendre polítiques de xoc per salvar el teixit industrial audiovisual? I en segon lloc, una qüestió de model de futur. Té sentit continuar concentrant recursos en poques produccions, o cal “democratitzar” el cinema i l’audiovisual? Encara no fa dos anys la legislació espanyola fixava el llindar dels 2 milions d’euros de pressupost per a un llargmetratge a partir del qual hi hauria ajudes industrials atractives. Aquesta mesura no ha beneficiat ningú. S’ha imposat un llast impossible de finançar en un moment de crisi galopant. Una altra manera de fer cinema Els polítics hauran de donar resposta a una altra manera de fer cinema. Més econòmic i menys burocratitzat. En definitiva, un cinema més transparent, connectat amb el públic i no tant amb els despatxos de les administracions o televisions. Això passarà perquè el sector financer, tant públic com privat, torni a confiar en les empreses audiovisuals. I aquesta és la gran feina que ha de liderar la nova administració: tornar a seure a la mateixa taula els productors i els financers. Per fer-ho caldrà una administració ràpida, àgil i lleugera. Es pot fer un cinema més competitiu i amb major connexió amb el públic? Segur que sí. Potser, en èpoques de vaques magres, també haurem de mirar models de països amb una visió més realista i modesta, i oblidar-nos de la idea defensada per les administracions i molts productors que és impossible fer pel·lícules per menys d’1,5 o 2 milions d’euros. El repte és el de sempre: imaginació per als guionistes, directors, productors... i polítics.
La imatge ¦ 6
Blog
“La pel·lícula ha estat explicada i gravada per les seves protagonistes, jugant amb els límits entre la realitat i la ficció. Conèixer aquest grup de noies és enamorar-se d’elles; “sentir” com elles fins que un es retroba amb la intensitat de la seva pròpia adolescència”
Elena Trapé, directora
Portada ¦ 8
Bruc. La llegenda
La muntanya de Montserrat és l’escenari de la persecució contra el jove Bruc
UN HOME CONTRA UN IMPERI
Alba Laguna
A Catalunya tothom coneix la llegenda del timbaler del Bruc, el jove que va espantar les tropes franceses de Napoleó l’any 1808, durant la guerra del Francès, amb la reverberació del so del seu tambor en xocar contra les parets de la muntanya de Montserrat. A partir d’ara, Bruc també serà sinònim de pel·lícula d’acció, de descàrrega d’adrenalina, de persecucions i tirotejos, i tindrà el rostre de Juan José Ballesta. El projecte de la pel·lícula neix d’una visita del productor Jordi Gasull a Montserrat. De seguida li va comunicar la idea a Edmon Roch, que en aquell moment preparava Lope. El punt de partida no era explicar la llegenda popular, sinó la seva seqüela, és a dir, què succeïa a continuació del que expliquen els llibres d’història. El director, Daniel Benmayor, va tenir clar de bon principi que volia rodar un film d’acció sense l’afany de reconstruir el passat. Tot i això, el film va tenir un llarg procés de preproducció en el qual es van investigar els més mínims detalls pel que fa la vida quotidiana del segle XIX. Juan José Ballesta (El Bola, Planta 4a, 7 vírgenes) sempre va estar present a la ment del director i els productors. També el seu antagonista, Vincent Pérez, que interpreta el capità Alain Maraval. La resta del càsting es va completar amb Astrid Bergès-Frisbey (Glòria), Moussa Maaskri (Attab), Nicolas Giraud (Nouaille), el lluitador professional de kickboxing Jérôme Le Banner (Baraton) i la sorpresa de Santi Millan com a De La Mata. També hi apareixen cares conegudes del nostre cinema com Blai Llopis o Marcel Borràs. El rodatge van ser vuit setmanes d’un alt desgast físic per als protagonistes, causat per la complicada geografia de la muntanya. A més, moltes seqüències van ser rodades en català i castellà, després que Ballesta dediqués bona part de la seva preparació per al film a aprendre la llengua del timbaler.
Portada ¦ 10
Daniel BenmaYor “L’esperit de superació humà és innat”
Què et va motivar a portar la llegenda del timbaler del Bruc a la gran pantalla? Sempre m’han apassionat les pel·lícules d’aventures. Tenen uns valors universals que són aplicables a tots per igual, i aquí també hem tingut personatges que han generat llegendes i que van ser símbols per a moltes persones. Bruc és un d’ells. Per què vas triar Juanjo Ballesta per al paper de Bruc? Que no parlés català no va ser un inconvenient? El Juanjo és un pura sang. Sens dubte era ideal per interpretar un carboner que vol establir una família, fugir de la guerra, però que es veu forçat per les circumstàncies a convertir-se en un lluitador. Té una facilitat i oïda pels idiomes sorprenent i realment crec que ho ha demostrat amb molta desimboltura. El noi té talent.
El barceloní Daniel Benmayor dirigint una escena
Bruc és un film d’acció on la venjança, l’honor i la llibertat hi són molt presents. Què t’agradaria transmetre a l’espectador? L’esperit de superació humà és innat. Davant les adversitats, som capaços de créixer, madurar, afrontar-les i superar-les. Crec que és un bon missatge per als temps que corren. L’esperança i el sacrifici vull creure que tenen la seva recompensa. Si l’espectador surt de la sala amb un pèl més d’optimisme em dono per satisfet. La muntanya de Montserrat és un protagonista més. Com va ser el rodatge en un entorn tan singular i amb tanta personalitat? Doncs realment va ser igual que la pel·lícula en si. Amb els productors, Jordi Gasull i Edmon Roch, ens en rèiem perquè teníem una pel·lícula paral·lela. Rodar a llocs tan difícils
però tan gratificants era com una gran aventura logística en sí mateixa. Montserrat és màgica. Havia d’explotar aquest magnetisme i crear un personatge que ajudés al jove Bruc a enderrocar la seva amenaça. Era el company de viatge ideal per donar èpica i magnitud a la pel·lícula. Paintball i Bruc, els dos llargmetratges que has fet fins ara, són força oposats. És quelcom buscat o t’ho has trobat així? Sí, la veritat és que són completament diferents. Paintball tenia un punt de vista molt extrem, quasi experimental. Bruc, però, mereixia un tractament més clàssic i menys intrusiu. Necessita plasmar uns valors i té una narrativa pròpia del cinema clàssic. M’encanta el llenguatge cinematogràfic, i cada història té el seu. És completament buscat.
Ho hem vist en multitud d’ocasions i aquí també hem tingut gestes similars. Bruc és una pel·lícula que s’emmarca a Catalunya perquè va ser així. Napoleó avançava cap a Espanya des de França, passant per Montserrat, i va ser un fet que va enfortir a tota Espanya en la lluita contra l’invasor. Tots aquells que no coneguin aquest episodi de la nostra història crec que s’enduran una grata sorpresa. Tenies al cap algun referent cinematogràfic a l’hora d’imaginar-te la pel·lícula? Molts i cap alhora. Cada història té el seu tractament, però està clar que el bon cinema d’aventures que s’ha fet en el passat es queda al teu subconscient i forma part del teu bagatge. No m’agrada treballar en base a referències, encara que després s’hi acabin assemblant.
Plantejar-se una producció històrica del nivell de Bruc no ha de ser fàcil. Com va ser tot el procés, des de la idea inicial fins al resultat final? Ho tenia molt clar des del principi. Volíem fer una pel·lícula d’època amb un tractament contemporani. Des del disseny narratiu de les escenes fins a la caracterització i el vestuari, les armes, la fotografia i fins i tot el llenguatge de la càmera... Tot tenia com a objectiu fer una pel·lícula d’avui en dia, però que va tenir lloc en el passat. La llegenda del Bruc és molt popular a Catalunya. Com creus que serà rebuda a la resta de l’estat? En el fons, Bruc és la lluita d’un home contra un imperi.
Bruc és el segon llargmetratge de Daniel Benmayor
Portada ¦ 12
JUanJo BalleSta “Em feia molt de respecte el paper de Bruc”
Coneixies la llegenda del timbaler del Bruc abans de fer la pel·lícula? No, no en sabia res. Quan em van explicar la llegenda, que pel que tinc entès és més un mite perquè no hi ha res del tot clar, i que era tan popular aquí, em va agradar molt la idea. Sobretot quan em van dir que tindria tanta acció, que ho havia de rodar en castellà i també en català...
vaig tenir preparació prèvia, però tinc 23 anys i sóc molt actiu! Cada dia anàvem de la Vila Olímpica fins a Montserrat, i un cop allà havíem de caminar dues hores fins arribar dalt de tot. Fèiem onze o dotze hores de rodatge i després un altre cop el mateix. Crec que tot l’esforç es veu reflectit a la pantalla.
Com va ser aquest procés d’aprenentatge del català? Va anar molt bé. Vaig tenir un “coach” a Madrid, vaig començar amb la fonètica, a pronunciar “amagatall”, “turmell”, les esses sonores de “francesos”... Vaig aprendre a llegir en català, els verbs, i m’encanta.
Al film hi ha escenes realment perilloses. Vas tenir algun especialista que et fes de doble? He fet escenes de descens de 22 metres d’alçada, amb explosions, caiguda lliure... Tot sense doble. Ja sé que els especialistes també han de treballar, jo els vull treure la feina (riu) però, per mi, on estigui l’actor que es treguin els dobles.
La preparació física també va ser molt intensa, no? La pel·lícula és molt física i va requerir molt d’esforç. No
Et prens com una responsabilitat el fet d’interpretar un personatge que a Catalunya és tan conegut?
Ballesta, assetjat pels soldats de Napoleó
Sí, em feia molta por i respecte fer de Bruc, però crec que ho he afrontat bé i totes les opinions fins ara són favorables. Algú m’ha dit que li recorda a Acorralado i m’encanta aquesta comparació. Si et sóc sincer, aquesta pel·lícula m’ha costat suor i llàgrimes. Entrelobos també té molta part física però és molt més tranquil·la, amb un equip reduït... A Bruc el ritme era molt més ràpid i moltes vegades havíem de rodar més hores de les previstes. Vaig perdre vuit quilos.
una càmera gravant tothom, no parava quiet! Va ser a partir d’aquella pel·lícula que m’ho vaig començar a prendre d’una manera professional, sabent que allò era una feina i que havia d’estar seriós rodant, tot i que entre presa i presa continuo fent bromes. Quan ets petit i no et preocupes, et surten millor les coses. Després ja et menges més el “tarro” i tot costa més.
A la pel·lícula ets un heroi. Quins són els teus herois de quan eres petit? No ho sé, sempre han estat Spiderman, Batman, i tots aquests que veia de petit. Avui en dia hi ha molts més herois. Aquest paper és força diferent dels que has fet més sovint, de noi problemàtic, conflictiu... Sempre intento fer coses diferents però és cert que m’encasellen en això. Per mi faria una pel·lícula d’acció, com aquesta, després una d’amor, després una de galant amb vestit d’etiqueta... Intento tenir diferents registres i demostrar que sé fer més coses que de “chico malo”. Si no fossis actor, a què t’hagués agradat dedicar-te? A fer de paleta. M’encanta l’obra i el cinema, llavors el que faig és ser actor i després, amb alguns diners que estalvio, faig les meves petites obres a casa. Ets actor des de nen. Com has fet el canvi als papers d’adult? Fins a Planta 4ª, que tenia catorze anys, no em prenia això com una feina. Per a mi era un joc. Als Goya hi anava amb
La catalano-francesa Astrid Bergès-Frisbey és la promesa del timbaler
Bruc aprèn a camuflar-se amb el paisatge
I els teus propers projectes? De moment seguir rodant Hispania fins ben entrada la primavera, i després espero que vinguin projectes nous de cinema. Amb la crisi, el cinema espanyol està molt afectat. Jo no he deixat de treballar, però sí que he baixat pressupostos i he intentat posar-ho tot més fàcil als productors. M’adapto a tot, com si cobro dues pessetes. Bruc i Entrelobos són les dues millors pel·lícules de l’any i les he fet jo! (riu). Estic molt content.
Estrena ¦ 14
Biutiful Després de Babel, una pel·lícula rodada en diversos països i llengües, el mexicà Alejandro González Iñárritu va decidir que el seu proper film tindria un únic personatge, un sol punt de vista, una única ciutat, i es parlaria en el seu idioma. El resultat és Biutiful, un títol irònic que amaga una història tràgica protagonitzada per Javier Bardem, i que retrata una Barcelona crua, sòrdida i, sovint, desconeguda.
Javier Bardem conviu amb la Barcelona de la immigració
El film, una coproducció de la productora catalana Ikiru Films amb la participació de Televisió de Catalunya, va commocionar el públic de Canes i representarà Mèxic a la pròxima edició dels Oscar.Uxbal és un pare de família en caiguda lliure, abocat a un destí tràgic. Biutiful no dóna treva a l’espectador. Són 148 minuts en els quals les desgràcies se succeeixen una rere l’altra. La cara més sinistra de la immigració, que intenta sobreviure pels carrers del Raval, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, pren protagonisme i esdevé l’escenari de la vida quotidiana d’Uxbal. La mort espera en qualsevol cantonada, la mateixa mort que envolta el personatge de Bardem, que posseeix el do de comunicar-se amb els difunts. “Biutiful és per a mi una reflexió sobre la nostra breu i humil permanència en aquesta vida”, sentencia González Iñárritu. Uxbal és el protagonista absolut del film, però l’acompanyen la desconeguda actriu de teatre argentina Maricel Álvarez, companya intermitent d’Uxbal, que pateix un trastorn bipolar, i el català Eduard Fernández, el germà d’Uxbal, de personalitat totalment oposada.
Biutiful s’allunya de l’estil narratiu dels tres films anteriors d’Alejandro González Iñárritu, Amores perros, 21 gramos i Babel, amb guions molt elaborats i múltiples històries paral·leles entrecreuades. El director mexicà el defineix com “tot allò que no havia fet fins ara: una història lineal i un gènere inexplorat per mi: la tragèdia”. També és la primera pel·lícula on no ha treballat amb el guionista Guillermo Arriaga, col·laborador inseparable d’Iñárritu fins ara. Sens dubte, els seguidors i detractors del cineasta tenen, amb Biutiful, motius suficients per al debat.
Direcció ¦ Alejandro González Iñárritu Gènere ¦ Drama Producció ¦ Menage Atroz, Cha Cha Cha, Mod Producciones, Ikiru Films, Focus Features Repartiment ¦ Javier Bardem, Maricel Álvarez, Eduard Fernández, Diaryatou Daff, Cheick Ndiaye, Rubén Ochandiano Estrena ¦ 3 de desembre
La llegenda
de l’Innombrable El barceloní Salomón Shang estrena una comèdia situada entre el cinema negre i el fantàstic, protagonitzada per ell mateix i ambientada en la comarca d’Osona. Una aposta arriscada i inclassificable que presenta una galeria de personatges impossibles assetjats per un ex guàrdia civil conegut com l’Innombrable. Alhora, és un film pioner pel fet d’haver-se rodat íntegrament en suport cinematogràfic digital, amb una qualitat d’imatge superior a l’habitual.
Salomón Chang, Clara Galí i Tony Corvillo, protagonistes del film
Shang, director de films com Madre Cuba, Carl Gustav Jung, La zona de Tarkovsky o Cinéclub, sempre s’ha mantingut al marge dels cànons cinematogràfics per oferir la seva visió particular de les coses. A La llegenda de l’Innombrable, planteja una road-movie rural que, segons les seves paraules, “oscil·la entre la fantasia, l’humor i la reflexió sobre el mal”. Inspirant-se en un assassinat comès a la comarca d’Osona l’any 1993, Shang construeix un relat que té per protagonista l’Amanda, personatge interpretat per l’actriu Clara Galí. Perseguida per l’Innombrable (interpretat per l’actor Juan Luis Galiardo), l’Amanda es resigna a rebre protecció i ajut d’en Jimmy “el Gran”, un retardat mental a qui dóna vida Tony Corvillo, i d’en Xicu, un ex presidiari (el mateix Salomón Shang). Amb el desenvolupament de la trama es va veient com la maldat no es troba només en aquest personatge horrible, sinó que també germina en cadascun dels personatges enfrontats a situacions límit. La llegenda de l’Innombrable és una pel·lícula on té lloc
una lluita física i, sobretot, moral, cristal·litzada a través d’uns personatges realment humans (d’aquí les seves complexitats i contradiccions)”, explica el director. Osona com a espai geogràfic però, més important encara, Osona com a espai cinematogràfic, adquireix una rellevància capital representant en tot moment el sentiment dels seus personatges.
Direcció ¦ Salomón Shang Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Producciones Kaplan Repartiment ¦ Clara Galí, Salomón Shang, Tony Corvillo, Juan Luis Galiardo Estrena ¦ 10 de desembre
Estrena ¦ 16
La posesión
de Emma Evans La possessió demoníaca i els exorcismes constitueixen una temàtica força visitada en el cinema de terror. Ara un director català, Manuel Carballo, s’ha atrevit amb aquest subgènere i ha anat un pas més enllà, proposant un tractament naturalista i real de la història. La posesión de Emma Evans és una pel·lícula rodada a Barcelona, en anglès, amb actors internacionals i amb la producció de Filmax, i es va presentar a l’última edició del Festival de Sitges.
El sacerdot i la jove posseïda, un clàssic del cinema de terror
Una adolescent, Emma Evans, insatisfeta i farta d’un ambient familiar que sent excessivament opressiu i autoritari, decideix un bon dia fer alguna cosa per acabar amb aquesta situació. Per això, deixa via lliure als seus desitjos més amagats, sense sospitar que, d’aquesta manera, desencadenarà també forces poderoses i obscures que serà incapaç de controlar i que portaran l’horror i la tragèdia a casa seva. La jove actriu irlandesa Sophie Vavasseur, que ha participat en produccions com Resident Evil: Apocalypse o Descubriendo a Jane Austen, protagonitza el film. Aquest és el segon llargmetratge del barceloní Manuel Carballo, que després de participar en rodatges com Darkness, de Jaume Balagueró (2001) o Romasanta, de Paco Plaza (2004), va dirigir la seva opera prima, l’any 2006, titulada El último justo, que va ser seleccionada pel Festival de Sitges. “Monstres, vampirs, homes llop, dimonis, àliens i
d’altres aberracions físiques i/o morals no son res més que projeccions, més o menys impossibles, de les pors provocades per una realitat relliscosa i poc tranquil·litzadora”, així resumeix Carballo l’eix al voltant del qual gira La posesión de Emma Evans, i d’alguna manera justifica la decisió de rodar una pel·lícula d’aquesta temàtica que mai passa de moda.
Títol original ¦ Exorcismus Direcció ¦ Manuel Carballo Gènere ¦ Terror Producció ¦ Filmax Repartiment ¦ Sophie Vavasseur, Stephen Billington, Doug Bradley, Lazzaro E. Oertli Ortiz Estrena ¦ 31 de desembre
Caracremada Ramon Vila Capdevila (1908-1963), conegut com a Caracremada per les cremades que va patir a la cara quan era un nen, va ser l’últim guerriller maqui a Catalunya que va combatre contra la dictadura de Franco. El jove figuerenc Lluís Galter ha portat la seva història a la gran pantalla, amb un film protagonitzat per Lluís Soler que ja ha participat en festivals com Venècia o Sant Sebastià i ha estat recentment guanyador de l’lnquiet de València.
La Catalunya central, escenari dels últims anys del maqui Ramon Vila
Quan la CNT va decretar la retirada dels seus homes l’any 1951, Ramon Vila va decidir romandre als boscos catalans per reprendre la seva lluita en solitari. L’opera prima de Galter reflexiona sobre la lluita contra els nazis i la resistència llibertària a la dictadura franquista. La lluita de Caracremada va durar deu anys, fins que va ser abatut per la Guàrdia Civil el 1963. “No és tant una biografia del personatge, sinó que a la pel·lícula es van contraposant decisions i accions. Cadascú pot treure les seves pròpies conclusions”, explica el director. El film és una producció de Mallerich Films-Paco Poch, Cromosoma i l’Associació Cultural Passos Llargs, amb la participació de Televisió de Catalunya i el suport, entre d’altres entitats i institucions, del Memorial Democràtic i el Museu Memorial de l’Exili (que han subvencionat un terç del projecte inicial) i de l’Ajuntament de Figueres, que va becar el projecte en el marc de les Beques Agita 2008. L’obra ha estat realitzada gairebé en la seva totalitat per graduats i estudiants en Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), entre ells el seu director i guionista, Lluís Galter.
L’actor Lluís Soler, conegut especialment pels seus papers a la televisió i al teatre, interpreta el maqui Caracremada. La resta del repartiment està format pels pràcticament debutants Domènec Bautista, Aina Calpe i Andreu Carandell, i actors amateurs de la Catalunya central (Berguedà i Bages) i la Cerdanya, zones on es va rodar la pel·lícula íntegrament. L’aposta de Galter és arriscada narrativa i estèticament parlant, amb una mirada molt particular sobre els objectes, els detalls i el paisatge, emmarcant-se automàticament dins l’anomenat cinema català contemporani.
Direcció ¦ Lluís Galter Gènere ¦ Drama històric Producció ¦ Mallerich Films, Cromosoma TV, Associació Cultural Passos Llargs, Televisió de Catalunya, Memorial Democràtic, Ajuntament de Figueres Repartiment ¦ Lluís Soler, Domènec Bautista, Aina Calpe, Andreu Carandell, Carles Garcia Estrena ¦ 1o de desembre
Estrena ¦ 18
Més estrenes Neds
Los próximos tres días
Direcció ¦ Meter Mullan Gènere ¦ Drama Producció ¦ Blue Light, Fidélité Productions, StudioUrania, Bluelight Neds Repartiment ¦ Conor McCarron, Gregg Forrest, Joe Szula, Peter Mullan, Mhairi Anderson Estrena ¦ 3 de novembre
Títol original ¦ The Next Three Days Direcció ¦ Paul Haggis Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Lionsgate, Highway 61 Films, Fidélité Films Repartiment ¦ Russell Crowe, Elizabeth Banks, Liam Neeson, Olivia Wilde, Jonathan Tucker Estrena ¦ 3 de desembre
La pel·lícula triomfadora a la passada edició del Festival de Sant Sebastià, es situa a Glasgow l’any 1973. John McGill és un noi intel·ligent i sensible a punt de començar la secundària. Però el seu ambient familiar no li és favorable i, espantat, es submergirà a la salvatge vida del carrer.
Las crónicas de Narnia: La travesía del viajero del alba Títol original ¦ The Chronicles of Narnia: The Voyage of the Dawn Treader Direcció ¦ Michael Apted Gènere ¦ Fantàstic Producció ¦ 20th Century Fox Repartiment ¦ Ben Barnes, Skandar Keynes, Georgie Henley, William Moseley, Anna Popplewell Estrena ¦ 3 de desembre Tercera part de la saga literària creada per C.S. Lewis. En aquesta ocasió, els germans Edmund i Lucy Pevensie, juntament amb el seu cosí Eustace, s’embarquen a la recerca dels set cavallers expulsats del regne pel tiet de Caspian, usurpador del tron de Narnia.
Todas las canciones hablan de mí Direcció ¦ Jonás Trueba Gènere ¦ Drama Producció ¦ Castafiore Films, Tornasol Films Repartiment ¦ Oriol Vila, Bárbara Lennie, Miriam Giovanelli, Ramon Fontserè, Bruno Bergonzini Estrena ¦ 10 de desembre El film gira al voltant del tema de l’amor, però en aquesta ocasió sota la premissa “noi tracta d’oblidar noia”. Una situació difícil de superar, especialment quan el protagonista, l’actor català Oriol Vila, té la sensació que totes les cançons parlen d’ell.
Un matrimoni feliç amb un fill es troba immers de sobte en una terrible desgràcia: la dona es condemnada a vint anys de presó per un crim que sembla no haver comès. El seu marit lluitarà per ella fins al final. Remake del llargmetratge Pour elle, dirigit per Fred Cavayé l’any 2008.
3 metros sobre el cielo Direcció ¦ Fernando Gómez Molina Gènere ¦ Drama Producció ¦ Zeta Audiovisual, Antena 3 Films, Cangrejo Films Repartiment ¦ Mario Casas, María Valverde, Álvaro Cervantes, Nerea Camacho, Luis Fernández Estrena ¦ 3 de desembre Adaptació de la novel·la d’èxit de l’escriptor italià Federico Moccia. Drama romàntic adolescent que explica la història d’amor de dos joves que pertanyen a móns oposats. Una relació impossible que acabarà esdevenint un viatge iniciàtic al voltant del primer amor.
Territorio prohibido Títol original ¦ Crossing Over Direcció ¦ Wayne Kramer Gènere ¦ Drama Producció ¦ The Weinstein Company, Kennedy/ Marshall Company, Movie Prose Repartiment ¦ Harrison Ford, Ray Liotta, Ashley Judd, Summer Bishil, Lee Horsley Estrena ¦ 10 de desembre Drama sobre la immigració i els esforços dels immigrants il·legals de diversos països d’arreu del planeta per aconseguir l’estatus de resident legal a Los Ángeles. Harrison Ford és un agent d’immigració nord-americà amb una peculiaritat: agafa afecte a tot aquell qui ha de deportar.
En el centro de la tormenta
Cuentos de la edad de oro
Títol original ¦ In the Electric Mist Direcció ¦ Bernard Tavernier Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Image Entertainment Repartiment ¦ Tommy Lee Jones, John Goodman, Peter Sarsgaard, Ned Beatty, James Gammon Estrena ¦ 17 de desembre
Títol original ¦ Amintiri din epoca de aur Direcció ¦ Cristian Mungiu, Hanno Höfer, Razvan Marculescu, Constantin Popescu, Ioana Uricaru Gènere ¦ Comèdia negra Producció ¦ Mobra Films Repartiment ¦ Vlad Ivanov, Ion Sapdaru, Teodor Corban, Alex Potocean, Liliana Mocanu Estrena ¦ 17 de desembre
Un detectiu que es troba als estats del sud dels Estats Units perseguint un assassí en sèrie de noies joves, té un seguit de trobades surrealistes amb una tropa de soldats del bàndol confederat de la guerra civil nord-americana. Dirigida pel francès Bertrand Tavernier.
Una historia personal poc convencional sobre l’últim període comunista de Romania. Des de la perspectiva de la gent del carrer, es posen de manifest els mites urbans d’aquesta època que, còmics, estranys i sorprenents, conformen el surrealista dia a dia de la vida comunista.
Balada triste de trompeta
El último bailarín de Mao
Direcció ¦ Álex de la Iglesia Gènere ¦ Comèdia dramàtica Producció ¦ Motion Investment Group, Canal+ España, Castafiore Films, La Fabrique de Films, TVE, Tornasol Films Repartiment ¦ Carlos Areces, Carolina Bang, Antonio de la Torre, Santiago Segura, Fernando Guilén Cuervo Estrena ¦ 17 de desembre
Títol original ¦ Mao’s Last Dancer Direcció ¦ Bruce Beresford Gènere ¦ Drama biogràfic Producció ¦ Great Scott Productions Pty Repartiment ¦ Bruce Greenwood, Kyle MacLachlan, Amanda Schull, Joan Chen, Chi Cao Estrena ¦ 17 de desembre
El nou film d’Álex de la Iglesia està ambientat als últims anys del franquisme. Als anys previs a la transició, dos pallassos lluitaran per l’amor d’una trapezista. La pel·lícula va obtenir els premis a la millor direcció i al millor guió a la passada edició del Festival de Venècia.
Ahora los padres son ellos
Títol original ¦ Little Fockers Direcció ¦ Paul Weitz Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Universal Pictures, DreamWorks Repartiment ¦ Robert De Niro, Ben Stiller, Jessica Alba, Owen Wilson, Barbra Streisand Estrena ¦ 22 de desembre Tercera part de la sèrie de comèdies després d’Els pares l’ella i Els pares d’ell. Aquesta vegada es tracta de l’arribada del primer nadó a casa dels Fockers. Un repartiment de luxe encapçalat per Robert De Niro, Ben Stiller o Barbara Streisand.
Film australià basat en l’autobiografia de Li Cunxin. A l’edat d’onze anys, és traslladat pels delegats culturals de Mao des d’un petit poble xinès fins a Pequín, per estudiar ballet, al 1979. Durant un intercanvi cultural a Texas, el jove s’enamora d’una nordamericana, però no li és permès quedar-se als EUA.
El discurs del rei Títol original ¦ The King’s Speech Direcció ¦ Tom Hooper Gènere ¦ Drama històric Producció ¦ UK Film Council, The Weinstein Co., Momentum Pictures, Aegis Film Fund, Molinare London, Filmnation Entertainment Repartiment ¦ Colin Firth, Helena Bonham Carter, Geoffrey Rush, Michael Gambon Estrena ¦ 22 de desembre La pel·lícula se centra en la història del rei George VI del Regne Unit, que es va veure obligat a regnar després de l’abdicació del seu germà Eduard VIII. El seu tartamudeig el va moure a buscar l’ajuda d’un terapeuta. Film guanyador del premi del públic a l’última edició del Festival de Toronto.
A casa por navidad
Los viajes de Gulliver
Títol original ¦ Hjem til jul Direcció ¦ Bent Hamer Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Bulbul Film, Pandora Film, Filmimperiet, ZDF, ARTE Repartiment ¦ Trond Fausa Aurvåg, Fridtjof Såheim, Nina Andresen Borud, Reidar Sørensen, Ingunn Beate Estrena ¦ 22 de desembre
Títol original ¦ Gulliver’s Travels Direcció ¦ Rob Letterman Gènere ¦ Aventures Producció ¦ 20th Century Fox, Electric Dynamite Repartiment ¦ Jack Black, Emily Blunt, Jason Segel, Amanda Peet, Billy Connolly Estrena ¦ 22 de desembre
Comèdia nadalenca noruega on diversos personatges representen una gama d’edats i classes socials que s’entrecreuen barrejant humor amb tragèdia. Basada en una selecció d’històries curtes de la col·lecció Bare mjuke pakker under treet (Deixeu regals suaus sota l’arbre), de l’autor noruec Levi Henriksen.
Lemuel Gulliver, un escriptor que treballa com a repartidor de correus en un diari de Nova York, somia amb convertir-se en editor de viatges. Decideix embarcar-se en una aventura cap al Triangle de les Bermudes, però una tempesta l’arrossega cap a una illa perduda habitada per persones diminutes, els Liliputiencs.
The Tourist
El Almirante
Títol original ¦ Florian Henckel-Donnersmarck Direcció ¦ Drama de suspens Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Sony Pictures, GK Films Repartiment ¦ Johnny Depp, Angelina Jolie, Paul Bettany Estrena ¦ 30 de desembre
Títol original ¦ Admiral Kolchak Direcció ¦ Andrei Kravchuk Gènere ¦ Drama bèl·lic Producció ¦ Film Direction Repartiment ¦ Konstantin Khabensky, Liza Boyarskaya, Sergi Bezrukov, Anna Kovalchuk, Yegor Beroyev Estrena ¦ 30 de desembre
El director de La vida de los otros planteja un film on Johnny Depp és un turista nordamericà que viatja a Itàlia per intentar refer-se d’un fracàs amorós. Allà coneix una dona extraordinària, interpretada per Angelina Jolie. L’atracció és molt forta, però aviat es veuen immersos en una història d’intriga i perill.
Film rus basat en la figura d’Aleksandr Vasilievich Kolchak, comandant de l’Armada Russa, explorador i líder de l’Exèrcit Blanc anti bolxevic durant la guerra civil russa. L’almirall Kolchak, a més de combatre a la guerra, també lliurava un combat contra un amor prohibit.
Perfil ¦ 20
Fernando GUillÉn CUerVo “No s’ha conformat només amb actuar, escriu guions, dirigeix i ha produït” Conxita Casanovas
L’actor barceloní protagonitza el film Creuant el límit, de Xavi Gutiérrez
Amorós es la paraula que, des del meu punt de vista, defineix Fernando Guillén Cuervo. Un actor nascut als seixanta, encara que no ho sembli, que porta amb orgull dos cognoms que són reials en el gremi de la interpretació. Els Guillén-Cuervo són un clan i dels seus pares l’amic Fernando, que ha madurat al compàs del cinema, ha heretat la humilitat que fa grans als millors. Ell no s’ha conformat només amb actuar, escriu guions, dirigeix i ha produït. Ha ensopegat però ha redreçat el volant. Amb unes maneres que remeten a l’etern adolescent, aquest actor nascut a Barcelona que des de fa temps es guanya el sou amb el cinema, és inquiet i prova sort en diferents aspectes de la professió. Encara recordo que quan presentaven Airbag, en la que estava tan implicat, i jo intentava esquivar la pregunta mortal de “t’ha agradat?”, em va dir, amb tranquil·litat, “no et preocupis, que anirà molt bé” i carai si va carburar! Va demostrar molt bon ull, no es va equivocar gens ni mica, van fer una bitlletada. A aquest Peixos somniador li hem vist bones actuacions en pel·lícules com Un buen novio, on s’aparellava amb la sempre somrient Natalia Verbeke. José Luis Garci ha comptat amb ell repetidament (Sangre de Mayo, Luz de Domingo, You are the one). Ha treballat amb Aranda, Gómez Pereira, Fernán Gómez o Bigas Luna, sense importar-li la mida del paper. Recordo que el vaig començar a tractar al rodatge de Bum, Bum la primera pel·lícula de Rosa Vergés, en un pis de l’Eixample barceloní, i des del primer moment vam
tenir una immillorable connexió, com amb el seu pare o la seva germana. A part de bon actor i bon tertulià, Fernando Guillén Cuervo és un entranyable ésser humà, que contesta les trucades, un home sensible, educat i col·laborador, que reacciona ràpid si li demanes un cop de mà. Encara m’emociona pensar en com van mimar a Eloy de la Iglesia amb Pedro Olea, per a poder-lo recuperar i que tornés a rodar el miracle que va ser Los novios búlgaros. Sempre de bon humor, sap crear lligams i bon clima al seu entorn. Darrerament és curiós que ens el trobem traient pit en personatges que no tenen res a veure amb el seu tarannà encantador, elements sinistres que ens farien canviar de vorera. Recordeu que es va colar, amb un dolent precisament, en el darrer Bond, sent un dels actors europeus allà presents? I en el currículum té el Colón de Ridley Scott. Tot i la cara de bon noi, li estan donant rols de dur. Arriscant molt, amb un personatge de mètodes violents, l’hem vist a Creuant el límit, recolzant en el seu debut com a director al cotitzat director de fotografia Xavi Giménez. Uniformat i alçant la veu, el veureu aquest desembre a l’esperada nova pel·lícula d’Álex de la Iglesia. Les estrenes se li acumulen, tot just m’acaba d’ arribar un email amb una foto que ens vam fer al setembre a Venècia, on Fernando Guillén Cuervo es va desplaçar amb l’equip de Balada triste de trompeta, un nou èxit que apunta a la seva carrera aquest simpàtic actor que donarà molt de joc, si el deixen i la fortuna l’acompanya, perquè ell hi posa la resta, la paraula “treballar” se la pren del tot seriosament.
Festival ¦ 22
Sense novetats al front
La intensa activitat “festivalera” dels últims mesos dóna pas a un hivern tranquil En un novembre curt de premis per a les produccions catalanes i un desembre curt de festivals, només La mosquitera, amb els guardons de l’Espiga de Plata i de millor actriu al Seminci, manté el bon ritme al que ens té acostumat l’audiovisual català.
Aina Serra Tot i que el novembre va ser intens en quant a festivals de El Fecinema, Festival de Cinema Negre de Manresa, es concinema en terres catalanes, les produccions de casa no han solida en arribar a la dotzena edició. El premi a la millor pelestat molt presents entre els premiats. El més destacat és lícula va ser per Carne de neón, de Paco Cabezas, guardonal’Espiga de Plata que ha rebut La mosquitera d’Agustí Vila da amb el Plácido de Plata, amb la curiositat que el 2006, el al Seminci, el festival de cinema de Valladolid. També al mateix film va guanyar el Plácido, que distingeix els millors Seminci Emma Suárez, protagonista d’aquest mateix film, curtmetratges, amb el projecte embrió del que finalment es va endur el guardó a la millor actriu. El màxim guardó ha estat el llargmetratge. Aquest guardó aquest any se l’ha del festival, l’Espiga d’Or a la millor pel·lícula, ha estat “ex endut La culpa, de David Victori. Els Plácidos d’Honor han aequo” a l’iranià Abbas Kiarostami per la pel·lícula Copie estat per dues trajectòries de catalans en camps ben difeconforme i a l’argentí Miguel Cohan per Sin retorno. rents. D’una banda, l’actor barceloní Eduard Fernàndez, qui Al Filmets de Badalona, amb un èxit de públic proper als va ser membre de companyies com Els Joglars i La Fura dels 10.000 espectadors, les produccions catalanes només van Baus, i qui ha treballat amb directors del nivell d’Àlex Rigoser reconegudes en les seccions limitades als productors la, Calixto Bieito o Lluís Pasqual, amb obres dels clàssics d’aquí. Rodilla de Juanjo Jiménez va ser premiada com a antics i contemporanis. I d’altra banda, el compositor Carmillor producció catalana, Sexegenari d’Ander Luque, com les Cases, responsable de desenes de bandes sonores de a millor curt català per votació popular, i Amok de Jessica films de la gran pantalla, a més de director de produccions Ruíz i Carla Rendón, com a millor producció de la ciutat de discogràfiques de músics del nivell de Lluís Llach, Maria del Badalona. A la resta de catagories hi van dominar les proMar Bonet o Georges Moustaki. duccions internacionals. És el cas de Hurlement d’un poisson del francès Sébastien Carfora, escollida com a millor pel·lícula, Bad Lyric del polonès Marcin Maziarzewski com a millor ficció, Nid Hei Cho de la suïssa Thaïs Odermatt com a millor documental, i Logorama, produïda pels francesos Autour de Minuit com a millor animació. Die hebamme - Auf leben und tod de Dagmar Hirtz, produïda a Alemanya, va ser la protagonista del Zoom d’Igualada en endur-se el premi a millor telefim, millor guió i millor director. Un festival on competien Cuatro estaciones i El criminal dels directors Carne de neón, de Paco Cabezas, film guanyador del festival de Cinema Negre de Manresa catalans Marcel Barrera i Carles Vila.
Festival ¦ 24
Cinema alternatiu al CCCB
L’Alternativa
17è FESTIVAL DE CINEMA
INDEPENDENT DE BARCELONA
Joies del cinema perifèric Un dels films guanyadors del certamen, Verano de Goliat, de Nicolas Pereda
Si haguéssim de definir breument el tarannà d’un festival com L’Alternativa, hauríem de referir-nos a l’amplitud de la seva línea editorial i al seu demostrat interès en aquell cinema independent que sobresurt a causa d’una contundent marca d’autor, i sovint també, que es produeix en països amb cinematografies més febles des del punt de vista econòmic. Dues tendències que han convertit el festival en l’aparador d’un cinema que difícilment arribaria a la ciutat de Barcelona, donat que no només es troba fora dels circuits comercials sinó que, a més, és probable que quedés difós dins d’altres programacions que s’aproximen al cinema independent des de visions més ortodoxes. Això tenint en compte que malgrat tot, el festival no deixa d’apostar per pel·lícules que ja han tingut un cert recorregut per festivals d’arreu del món i que d’alguna manera han aconseguit el beneplàcit del públic.
El documental La bocca de lupo, de Pietro Marcello
Anna Petrus
Festival ¦ 26
Sigui com sigui, aquesta virtut, que es concreta en una programació acurada, i sobretot en una oferta d’activitats i projeccions paral·leles diversificada i amb voluntat d’abastar la complexitat de la creació cinematogràfica contemporània, és la que ha permès que el festival no només hagi trobat el seu nínxol específic d’exhibició, sinó que s’hagi consolidat dins de l’imaginari cinematogràfic barceloní fins al punt que podem dir que L’Alternativa és fita anual obligatòria pels amants del cinema perifèric de la ciutat. Hi ha certament un esperit i una voluntat de ritual en el comportament del públic del festival que alimenta, al mateix temps, el seu propi desig de cinema.
El festival és l’aparador d’un cinema no comercial que difícilment arribaria a Barcelona En aquesta dissetena edició s’han vist propostes més que interessants. Com cada any, una contundent oferta de curtmetratges, de ficció, documentals i experimentals han recorregut els diferents espais del festival, entre els quals destacaria les peces Time’s Up de Marie-Catherine Theiler i Jan Peters, un dels curts guanyadors de l’edició i una divertida i precisa reflexió sobre el sentit del temps contemporani, a través de la història d’una parella a qui el naixement del seu primer fill els trasbalsa l’existència. Altres petites joies que es van poder veure en la secció de curtmetratges a competició foren Cotonov Vanishes d’Andreas Fontana, un documental que voreja la llegenda i la ficció sobre la misteriosa desaparició del traductor de Mijaíl Gorbachov durant la Guerra Freda; I Know Where I’m Going de Ben Rivers, un treball preciosista entès com una road movie sense una destinació concreta; The Darkness of the Day de Jay Rosenblatt, una fascinant reflexió sobre el suïcidi i la tristesa a partir de material en 16mm descartat i recuperat abans que desaparegués de forma definitiva; i Amanar Tamasheq de Luis Escartin, un treball sobre la vida dels tuaregs en la línia personalíssima d’aquest autor particular, ja reconegut i que fou premiat en el darrer festival de cinema documental Punto de Vista de Navarra.
I aquesta no fou l’única proposta provinent de l’últim palmarès de Punto de Vista que es projectà al festival. La secció documental va comptar amb la projecció de Los materiales, una pel·lícula dirigida pel col·lectiu Los Hijos, sustentada en el concepte més que no pas en un treball estrictament cinematogràfic i que en alguns moments penso que esdevé tramposa. Aquest film va competir amb joies com Glubinka 35X45 d’Evgeny Solomin, guanyadora del festival, i una mostra de com fons i forma poden conviure en una coherència i una harmonia extraordinàries. La pel·lícula mostra la tasca d’un fotògraf que es dedica a recórrer la Rússia rural tot fent fotos a la gent amb l’objectiu que puguin canviarse l’antic passaport soviètic pel nou passaport rus. Sense oblidar-nos de la magnífica Zum Vergleich d’Harun Farocki, un documental – assaig on el cineasta crea discurs, concepte i pensament a través del muntatge que relaciona els diversos tipus de maons que existeixen al món i, per tant, les diferents formes de concebre l’habitatge o en definitiva, d’estar i mirar. La secció de documentals va comptar també amb un film que mereix ser destacat com és La bocca del lupo de Pietro Marcello, una pel·lícula ambigua i turbulenta que mostra, des d’un registre més proper a la ficció, la relació entre un expresidiari i un transsexual que va conèixer precisament a la presó, en una Gènova decadent que difícilment podríem reconèixer.
S’hi van programar homenatges al cinema mexicà i al director José María Nunes
Les seccions de documentals i ficció han convergit mostrant títols fronterers Pel que fa a la secció dedicada a la ficció, l’Alternativa va proposar alguns títols fronterers que bé podrien haver-se programat en la secció documental i que, per això mateix, resulten fascinants. Els dos films guanyadors en són un bon exemple. Viajo porque preciso, volto porque te amo de Marcelo Gomes i Karim Aïnouz és una meravellosa road movie filmada en súper 8 i una escriptura del jo en el sentit més pur, que narra el viatge d’un geòleg que ha estat enviat a realitzar un treball al nord de Brasil i que reflexiona sobre l’amor, la nostàlgia, el passat i el futur. Verano de Goliat de Nicolàs Pereda, per contra, és una lúcida i estranya narració sobre la impossibilitat de conèixer la veritat especialment en aquells entorns on l’incomprensible és, malauradament, el pa de cada dia. Seguint el fil conductor de Teresa, una dona que no accepta que el seu marit l’hagi abandonada, la pel·lícula transita per territoris de ficció i de documental sense que mai l’espectador pugui saber amb certesa què se li està explicant. Una pel·lícula lliure que, en alguns trams recorda a la proposta Aquele querido mês de Agosto (2008) del cineasta portuguès Miguel Gomes, i que deixa perplex a l’espectador a semblança dels personatges de la pel·lícula. En un altre tipus de narrativa, també caldria destacar la pel·lícula Huacho d’Alejandro Fernández Almendras, una proposta que emula els mecanismes del documental observacional, tot seguint el dia a dia d’una família del Xile rural contemporani.
Més enllà de la programació oficial, l’Alternativa també va proposar diversos cicles imprescindibles per entendre alguns dels senders per on ha transitat el cinema independent al llarg de la història. A banda del cicle dedicat a Raymond Depardon i al cinema mexicà, on es van poder veure alguns dels films emblemàtics del gran mestre Arturo Ripstein, el festival va retre un sentit homenatge al desaparegut José Maria Nunes, un dels membres de l’Escola de Barcelona i president Honorífic de La Fàbrica, entitat organitzadora del festival durant anys. L’acte va anar acompanyat de la projecció del documental La edad del sol de Silvia Subirós, una peça on la realitzadora acompanya a Nunes durant el rodatge de la seva última pel·lícula Res Publica, i de Noche de vino tinto (1966), una de les pel·lícules més emblemàtiques de la seva filmografia. Tampoc ens podem oblidar de l’agosarament de l’equip de programació del festival, que va decidir projectar la monumental i extraordinària Naschrichten aus der ideologischen Antike Marx/Eisenstein/Das Kapital (2008) d’Alexander Kluge, una pel·lícula de nou hores de duració on el cineasta alemany fa realitat el somni del realitzador soviètic Sergei Eisenstein de portar al cinema El capital de Karl Marx. Un film, en definitiva, que resumeix l’esperit d’un festival com L’Alternativa.
Com cada any, l’Alternativa ha ofert una contundent oferta de curtmetratges de tots els gèneres
La “road-movie” Viajo porqué preciso, volto porque te amo, de Marcelo Gomes i Karim Aïnouz, l’altre film guanyador
Festival ¦ 28
Diamant cultural a Reus
Memorimage V Festival de pel·lícules amb
imatges d’arxiu
M. Martí Freixas
És un diamant encara petit, acabant-se de polir, però ja brilla. Un diamant cultural en aquest cas en forma de festival de cinema. Concretament, de cinema realitzat amb predomini de les imatges d’arxiu. En aquests moments de crisi econòmica, on la cultura rep clatellades i retallades a tort i a dret tot i no tenir cap culpa de la generació de la crisi, els espais culturals necessiten resistir. Memorimage és un esdeveniment cultural emergent, que aporta pel·lícules, debat, públic, activitats vitals per avui i pel demà. Les sensacions vistes a Reus van ser molt positives, tant en l’organització, com en l’alt nivell d’assistència i participació, la visibilitat del festival a la ciutat, la implicació de l’ajuntament... Un festival que anirà a més i que cal no deixar d’empènyer pel bé de la cultura i de tots plegats.
Memorimage va néixer amb la vocació de valorar els treballs amb imatges d’arxiu, tant per la seva vessant de la conservació com per la vessant artística, el seu reaprofitament i ús en el cinema. Nascut fa cinc temporades va ser heretat fa dues per la productora Paral·lel 40, capdavantera a Catalunya en l’àmbit documental i experta en organització d’esdeveniments que rutllen bé (el festival i encontre DocsBarcelona i les projeccions arreu de Catalunya sota el títol “El documental del mes”, entre d’altres, l’avalen). Memorimage -imatges d’ahir, cinema d’avui, com subtitulava un dels rètols del festival- es concentra en el material d’arxiu, però sense posar-se gaires fronteres. Es tracta de que les pel·lícules escollides usin les imatges d’arxiu, però tant poden ser documentals, com ficcions, com pellícules publicitàries o industrials, si fos el cas. El comitè de selecció va estar format per Anna Marquès i Núria Vidal, i el balanç general de la seva programació és satisfactori. Tan sols se’ls hi podria retreure el fet de deixar una mica de costat el que es coneix com “found footage”, també anomenat “cinema d’apropiació”, la vessant més esbojarrada del cinema d’arxiu, aquella que reelabora discursos diferents als significats originals de les imatges de les quals l’autor s’ha apropiat. Una manera de fer cinema que ja existeix des dels
La memòria històrica, el repensar el passat o el significat de les imatges són temes segurs en un festival com el Memorimage anys 20 però que en l’última dècada, amb la facilitat creada per les noves tecnologies, està vivint una espectacular renaixença en el camp experimental i una nova vida en el documental. Dins del programa només podríem classificar com a tal el curtmetratge A.K.A Família Nuclear, del tarragoní Marc Igual, qui planteja una divertida teoria sobre la creació de l’energia atòmica i les frustracions socials. El programa en línies generals, però, va ser adequat a les expectatives creades i va apropar als espectadors pel·lícules encara inèdites a les sales de cinema comercials, i d’altres que no hi arribaran mai. Fer un festival d’imatges d’arxiu significa que hi ha uns temes que sorgiran gairebé segur: el de la memòria històrica, el repensar el passat, el del significat de les imatges i les seves interpretacions polítiques i manipulacions, la iconografia de les imatges... i així van anar sorgint i entrellaçant-se en la programació. Per exemple, la pel·lícula que finalment va guanyar el Memorimage 2010, Jaffa the Orange’s Clockwork de l’israelià Eyal Sivan. Aquest reputat director plantejava repensar el conflicte entre palestins i israelians recuperant una història avui en dia oblidada pels mitjans de comunicació però essencial per comprendre algunes de les claus de l’enfrontament: el ric cultiu de taronges a la ciutat de Jaffa, que els palestins van perdre quan va ser expulsats violentament del territori el 1948 i no han pogut tornar a trepitjar. Aquesta reivindicació sostinguda amb documents de l’època i de fonts molt diverses (noticiaris, fotografies, pintures) venia acompa-
S’hi va projectar ‘Morir de dia’, un documental herència del realitzador Joaquim Jordà
Jaffa the Orange’s Clockwork, de l’israelià Eyal Sivan, va ser la guanyadora del festival
nyada d’una relectura visual de la publicitat del govern ocupant, un cop s’apodera del territori, de com les imatges van ser utilitzades per vendre al món les noves taronges d’Israel, deixant el llegat àrab d’aquella terra més enllà de l’oblit. Una altra excel·lent pel·lícula que rescatava un llegat abandonat va ser Morir de dia. És un documental herència del realitzador Joaquim Jordà, impulsor dels primers traços del guió abans de la seva mort. Ha estat corealitzat per Laia Manresa i Sergi Dies, dues persones molt properes a Jordà, la primera guionista i corealitzadora d’algunes de les seves pel·lícules, el segon muntador pràcticament de tots els seus films. Culminat el treball després d’anys d’esforços, el resultat és un bàlsam llibertari per la Catalunya contemporània, capficada en lluites partidistes tacades de corrupcions, obsessionada en mirar-se el melic constantment. Morir de dia ens apropa a aquells qui ja en la transició van cantar projectes diferents, defensors de les llibertats d’abans de la guerra i influenciats per les corrents nord-americanes dels 60 i els 70. Poetes, cantants, cineastes, dibuixants, artistes de tota mena i aquells que s’hi uniren amb entusiasme, gent que palpava la llibertat amb les sabates descordades i sense mitjons als peus. Van volar amb la música i l’heroïna, que va acabar amb ells amb el beneplàcit de l’estat, que aquesta vegada es va estalviar les bales. Un altra pel·lícula excepcional de la qual vam poder gaudir a Reus també és catalana, del reputat director gironí Isaki Lacuesta, qui es va endur el premi del públic. Ha aconse-
guit una fita difícil, convertir un biopic d’encàrrec sobre Ava Gardner en una pel·lícula d’autor. Titulada La noche que no acaba és un recorregut molt original i creatiu per la vida de l’actriu, agafant com a punt clau la seva descoberta d’Espanya en el rodatge ja mític de L’holandès errant, una aterrada històrica de l’estrella a Tossa de Mar, un abans i després tant pel poble com per a ella. Nits de ball, alcohol i homes en un país immers en uns obscurs anys 50 on el sexe era el gran tabú. Lacuesta fa dialogar, usant les pel·lícules d’Ava Gardner, a l’actriu jove amb l’actriu avesada, parlant de les seves experiències, aventures, recuperant també testimonis del poble, del rodatge. El documental és molt divertit, té l’enginy del mestre dels “biopics” d’stars de Hollywood, Mark Rappaport (veure l’apòcrifa Rock Hudson Home Movies, 1992) i evidencia la desaparició del cinema clàssic, el qual no podem imitar ni fer reviure, tan sols remuntar les seves imatges i observar les seves llums fantasmagòriques. Del que vam poder veure, aquestes van ser les tres millor obres, però de la resta cal destacar-ne també algunes d’interessants: Hugo Pratt in Africa, del suís Stefano Knuchel, un original retrat del dibuixant italià més enllà del “biopic” a l’ús, que va guanyar el premi a la millor producció, o la
islandesa Dreamland, de Thorfinur Gudnasson i Andri S. Magnason, recordant les malifetes de les grans empreses en la seva bonica illa, i l’esfondrament ecològic i econòmic de la mateixa Memorimage no es va limitar a les projeccions, sinó que les propostes al voltant d’aquestes van ser enriquidores. Les taules rodones anomenades “Com es va fer” on els realitzadors i productors de les pel·lícules explicaren els processos de treball, un encontre professional que versava sobre la preservació del llegat audiovisual, la vinculació de l’esdeveniment a escoles i estudiants universitaris o la presència dels directors -de directors internacionals en molts casosvan ser valors afegits, especialment agraït aquest últim. La possibilitat de compartir la pel·lícula amb qui l’ha duta a terme és un fet que diferencia el festival d’una projecció corrent i el converteix en una experiència especial. Es calculen més d’un miler d’assistents durant les quatre jornades que va durar l’esdeveniment, amb una bona assistència a les sales de projeccions i una alta participació en les activitats paral·leles. Com dèiem al principi, Reus té un petit diamant a les mans que, si sap cuidar, en pocs anys pot esdevenir un gran valor cultural.
Una visió personal del que ha estat el 2010 en la indústria del cinema del nostre país Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic d’una persona que no coneixia, la qual escrivia a les pàgines de dues de les publicacions més rellevants dedicades al nostre sector. Em parlava d’una possible col·laboració o proposta. Com a productor és difícil deixar escapar qualsevol oportunitat, i encara que sabia que era complicat intentar produir més d’un projecte, vaig pensar: “I si perdo una oportunitat única?”. Així que vaig acceptar veure’l. Dies més tard em trobava amb una persona davant meu que em parlava de tot el que havia fet, de les moltes vegades que l’havien felicitat per la feina realitzada, de la passió que sent pel món del cinema, de com n’està d’agraït als companys de professió… però a poc a poc el seu discurs es va transformar en malenconia i pessimisme. Em va explicar un a un els canvis professionals que l’havien afectat: el tancament del programa de cinema en què col·laborava en un canal temàtic, la reducció del nombre d’articles que escrivia per a certa revista especialitzada, els vuitanta euros que ara li pagaven per una col·laboració al diari… Així, de mica en mica, va arribar al motiu del seu correu: “Em pots donar feina d’administratiu o de missatger? El que sigui. Tinc seixanta anys i d’aquí cinc em jubilaré i la meva vida laboral ha passat tan ràpid!”.
“La potència del nostre sector no és exclusiva de dues o tres empreses, sinó del talent de les petites i mitjanes empreses” Jo no el coneixia de res fins aquell moment. A més, sempre he estat despistat amb els noms. Possiblement havia llegit els seus articles i recomanacions molts cops, però no associava la seva imatge a un nom, també desconegut. Em va oferir enviar-me des de casa seva el seu currículum, però havia d’escollir una de les tres versions que tenia: la llarga (vint-i-dues pàgines), una de més curta subratllant el més destacat, o la versió d’una sola pàgina. Tot depenia del temps que jo volgués dedicar a llegir la seva trajectòria professional. Evidentment, li vaig demanar la llarga. Potser era una forma de demostrar que volia dedicar-li una mica més de temps, exactament deu minuts, que és el que crec
que vaig trigar a llegir el seu currículum. Em va sorprendre que en un full anotés: “Enviar la versió llarga” juntament a molts noms d’altres productors que conec. Al final, per acabar l’entrevista, només se’m va ocórrer preguntar-li si tenia fills. Quina pregunta tan estúpida!
“Malgrat tot, el nostre cinema continua sent una referència als festivals” Per què començo el que havia de ser un article de valoració d’allò succeït el 2010 amb una petita història individual d’una persona que deixo conscientment a l’anonimat? Potser és perquè crec que identifica perfectament el que ha estat, per a moltes persones que formen o volen formar part del nostre sector, aquests dos últims anys. I és que la cinematografia, a la qual encara em sento unit, és la nostra forma de vida, a mig camí entre la cultura i la indústria, integrada per un conjunt de persones, la majoria freelance que, juntes, són el motor del nostre sector. És difícil intentar convèncer a diari que la potència del nostre sector no és exclusiva de dues o tres empreses, sinó del talent de les petites i mitjanes empreses que amb els seus projectes permeten crear nous llocs de treball, no molts en aquests moments, però també i més important, permetre la subsistència diària d’aquests milers de freelance. S’ha de poder canviar l’aritmètica amb què habitualment juga la nostra classe política, que és la que al final dicta les lleis, ordres, resolucions o normatives que tant poden canviar la vida individual d’aquestes persones. Ah, me n’oblidava! També durant el 2010 s’ha reduït quasi a la meitat el nombre de pel·lícules rodades, no hem estat capaços de solucionar el finançament de les empreses del nostre sector, s’ha aprovat la Llei del Cinema a Catalunya, hem continuat canviant la normativa, seguim patint la pirateria, les cadenes de televisió privades continuen reclamant la no aplicació del 5%, la inversió del productor ja no és coneguda ni pel mateix productor, etc. I tot i això, el nostre cinema continua sent una referència als festivals, i els productors, directors, talent artístic i tècnic continuem intentant fer pel·lícules Però això ja és una altra història.
Xavier Atance Productor i president de PAC (Productors Associats de Catalunya)
Opinió ¦ 31
Conte de Nadal
El cafè ¦ 32
Leticia Dolera
Anna Corberó
Un cafè o un te? Cafè matiner. Una seqüència que no oblidaràs mai? Una de la meva última pel·lícula, De tu ventana a la mía. Estàvem a la vall d’unes muntanyes franceses, prop de Can Franc, al costat d’un llac on hi anava a parar el gel de la muntanya, de fet, podies veure els pics de les muntanyes nevats. Tothom portava forros polars i abrics, l’operador de la càmera subaquàtica anava amb neoprè i jo m’havia de banyar i havia de flotar en el llac amb un vestit de gasa. No sé com, però ho vaig fer, recordo que quan m’anava endinsant i notant la gelor cada vegada més amunt, anava pensant en la frase de Lawrence d’Aràbia “not minding the pain” (“el dolor no importa”). Després vaig tenir un “subidón” d’adrenalina espectacular. Com reacciones davant d’una mala crítica? Primer em sap greu, em poso trista, segons la crítica és clar, sobre tot quan tenen un to inexplicable de despotisme. Després, em paro a pensar en qui l’ha escrit i en si l’opinió d’aquella persona és important o no per a mi, ja que el fet que escrigui en un diari o revista no la fa més important en realitat.
Què és el que més t’agrada i el que menys de la teva feina? El que més, crear. El que menys, esperar que soni el telèfon. Què és el més complicat? Entendre que la manca de feina no té res a veure amb la manca de talent. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa? No. La banda sonora de la teva vida? De petita, les cançons que em cantava la meva mare, se les inventava i encara les recordo. D’adolescent i post-adolescent, Els Pets. Ara, Loquillo. La banda sonora de la teva carrera? The Beautiful People, de Marilyn Manson. Un paper que t’encantaria interpretar? M’hagués agradat fer de la nena de Déjame entrar. En quin gènere et sents més còmoda? No importa el gènere, però sí que hi hagi un bon director/a.
“Loquillo, Marilyn Manson,
Déjame entrar” Què n’opines de l’actual situació del cinema català? Crec que està un bon moment, la prova són les pel·lícules que s’han fet aquest any, com La mosquitera, Pa negre o Elisa K, pel·lícules honestes i amb autoria. Aquest és el tipus de cinema que més m’interessa. Què li preguntaries a un fan o un admirador? Què és el que menys li agrada de mi. Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Edició especial de tres discos de Thirst, de Park-Chan Wook, un dels meus directors favorits. El millor de tot és que la vaig comprar a Corea. Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? Què et sembla que en el 90% de les pel·lícules espanyoles hi hagi nus femenins injustificats?
Has estrenat Circuit, què ens pots comentar d’aquest projecte? Circuit és una pel·lícula sobre l’amor i les voltes que donem a la vida entorn al mateix. Destacaria la metàfora que hi ha darrera la Barcelona que es mostra al film, escenaris en constant procés d’enderrocament i reconstrucció. I com els personatges van donant voltes per trobar-se a si mateixos, uns amb més voltes que altres. Per què ets actriu? Per comunicar i per comunicar-me. I ara què toca? Esperar l’estrena de De tu ventana a la mía, una pel·lícula que he rodat amb Maribel Verdú i Luisa Gavasa, dirigida per una directora novell, Paula Ortiz. Seguir el recorregut del meu segon curtmetratge com a directora, AoB. I buscar feina.
A fons ¦ 34
LA MEVA PRIMERA PEL·LÍCULA
El valor pedagògic del cinema a l’escola integrar el cinema a les aules, és un dels
reptes pendents del sistema educatiu Anna Petrus Novembre ha estat un mes importat per reflexionar sobre quina manera el cinema pot servir d’estímul educatiu pels nens, tot integrant-lo a les escoles, tant des del punt de vista de l’espectador com sobretot de la creació. I ho ha estat perquè Barcelona ha acollit dos esdeveniments al voltant d’aquesta qüestió. El primer, la celebració de la tercera edició d’“El meu primer festival”, un festival de cinema dedicat exclusivament a nens i nenes entre 2 i 12 anys. A través d’una programació que acull des de pel·lícules d’animació dels darrers anys fins a petites peces de cinema de tots els temps, “El meu primer festival” té la missió d’acostar i transmetre la importància del cinema als més petits, fentlos protagonistes d’un esdeveniment cinematogràfic pensat i dissenyat exclusivament per a ells. Al mateix temps, Barcelona també ha acollit la conferència d’Alain Bergala, cineasta, teòric i referent internacional pel que fa a la pedagogia del cinema, qui amb el seu discurs va obrir el curs “Didàctica de la creació cinematogràfica”, organitzat per l’associació A Bao A Qu i el CECC, destinat a mestres, professors i educadors que desitgen integrar el cinema a les seves aules. Perquè aquesta és, segurament, una de les qüestions més importants i un dels reptes encara pendents en el nostre sistema educatiu. De quina manera el cinema, en tant que manifestació cultural i artística més important del nostre temps, s’ha de transmetre als nens tot tenint en compte els seus valors, no només artístics i creatius, sinó també de foment del treball en equip, de la tolerància, de la sensibilitat cap a l’entorn, etc. Ningú millor que Alain Bergala podia posar sobre la taula aquestes qüestions, aportant algunes consideracions realment reveladores pel que fa a una pedagogia del cinema que abasti la complexitat d’aquesta forma artística. Bergala, qui el 2001 fou l’encarregat de dissenyar el pro-
jecte educatiu al voltant del cinema del Ministeri d’Educació de França, va desgranar durant la seva conferència les singularitats del cinema en totes les seves vessants: com a manifestació cultural, com a forma de comunicació, com a llenguatge, però sobretot com a manifestació artística. En aquest sentit, destacaria l’encertada i necessària reflexió entorn de l’amnèsia que rodeja la pràctica cinematogràfica avui dia; com el consum ràpid i excessiu de cinema provoca que les pel·lícules s’esborrin unes a altres, a no ser que siguem capaços de construir connexions i lligams entre elles, és a dir, un discurs que vertebri els films i que es pugui transmetre, precisament, a través de les escoles. Bergala també va destacar la importància de no reduir el cinema a una gramàtica o sintaxi que en veritat no posseeix, i va incidir en la necessitat d’abordarlo segons criteris de sensibilitat, fent posar els nens en el lloc del creador amb l’objectiu de discutir les seves tries o simplement analitzar-les. Aquesta consideració, que és la base de la pedagogia del cinema que proposa, troba la seva concreció pràctica en la necessitat de treballar amb fragments de pel·lícules diverses que plantegin el mateix tema o el mateix conflicte. Només a partir d’ells i de la seva comparació podrem veure les variacions entre els autors, i de quina manera cada un s’enfronta a les seves tries creatives. L’abast i la complexitat del pensament de Bergala han trobat a Catalunya una forma directa de fer-se realitat. L’associació A Bao A Qu promou des del 2005 el programa Cinema en curs, una iniciativa educativa que actualment s’imparteix en catorze centres educatius on hi participen 300 alumnes, i on s’aplica aquesta pedagogia del cinema basada en el fet artístic i en la creació, i que ha estat acompanyada des dels seus inicis per Alain Bergala mateix. I amb resultats sorprenents. A través de Cinema en curs els nens apre-
nen a mirar, a enquadrar, a detectar el potencial del color o de la llum, i sobretot aprenen a fer cinema, tot reflexionant sobre les decisions creatives de pel·lícules de totes les èpoques. Així mateix, aprenen a treballar segons els valors que requereix el treball en grup, un dels pilars bàsics de la creació cinematogràfica. Però el projecte, que es duu a terme amb Le cinéma, cent ans de jeunesse, el dispositiu pedagògic de la Cinémathèque Française, no és l’únic en el qual està involucrada l’associació A Bao a Qu. El seu treball a favor de la introducció
de les arts en el sistema educatiu abasta diversos camps i múltiples projectes, entre els que destaquen el web Fent Cinema, on es recullen recursos pedagògics per treballar el cinema a partir del cinema a les escoles i als instituts, o els tallers que organitzen al voltant de les exposicions que porta a terme el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona al voltant del cinema o de la fotografia. Això sense oblidarnos que, enguany, l’associació inicia també el projecte Petit cinema en curs en el qual participen els més petits, nens d’educació infantil i primària. L’ inici de la trajectòria dels nostres futurs cineastes!
A fons ¦ 36
ALAIN BERGALA: “Internet pot ser una eina molt útil per ensenyar cinema a les escoles si hi ha un professor que ajudi els nens a destriar la informació”
Alain Bergala va publicar el 2006 a França un llibre anomenat La hipòtesi del cinema: petit tractat sobre la transmissió del cinema a l’escola i fora d’ella. En ell, Bergala resumia la seva experiència com a impulsor del projecte educatiu entorn del cinema i les arts que va encarregar-li el 2001 el Ministeri d’Educació. A partir de les seves observacions, dels resultats dels exercicis i les pràctiques dutes a terme amb els nens, Bergala va descriure el seu model de pedagogia del cinema tot ressaltant la importància i la urgència d’introduir el setè art a l’educació. Parlem amb ell sobre la situació actual d’aquesta integració, i d’altres temes que rodegen la seva visió sobre la pedagogia del cinema. Per què és necessària una pedagogia del cinema avui? Jo crec que sempre és necessària, però és cert que avui dia hi ha una confusió sobre què és el cinema, sobretot a causa de l’omnipresència d’ internet i de la situació general de l’audiovisual. És per això que crec que és més important que mai. Simplement perquè si s’ensenya a l’escola, el cinema es converteix en una experiència que es construeix i que es comprèn. Fa més o menys una dècada que es va introduir el cinema a les escoles a França. Vostè ha explicat a la seva conferència que allà l’ impuls del cinema a les aules està baixant una mica però que, en canvi, aquí a Catalunya cada cop és més present. És optimista pel que fa a aquesta integració cinema - escola en general a Europa? Sí, sóc optimista per la manera com està succeint. Però no crec, per exemple, que un comissari europeu hagi d’indicar de quina manera s’ha d’ensenyar el cinema a tota Europa, perquè això s’ha demostrat que mai ha funcionat. Sóc molt optimista sobre la manera com està passant, és a dir, a França està funcionant des de fa temps, a Alemanya segurament acabarà per funcionar, sempre tenint en compte que són els professors i les persones les que han de voler i saber com portar el cinema a l’escola. Les bones maneres, en aquest aspecte, depenen de les persones involucrades. A França, el model d’introducció del cinema a l’escola fou impulsat pel govern i per raons polítiques, i va gaudir d’un fort impuls que en els darrers anys s’ha frenat una mica. Sóc pessimista pel que fa al model francès perquè darrerament s’han destruït fórmules i idees de com aproximar-
se a les arts dins de l’escola, malgrat que és impossible frenar-ho ja que en el conjunt del país s’ha convertit en una tradició molt important. Però aquest és el model de la dreta, i va ser l’esquerra la que va donar importància a la presència de les arts a l’escola. És per això que sóc provisionalment pessiista pel que fa a la situació del cinema a l’escola a França. De tota manera, al nostre país no tenim una tradició cinematogràfica tan viva i potent com la que existeix a França. Creu que això és un inconvenient a l’hora d’introduir el cinema a l’escola? Jo crec que a Espanya hi ha el desig de la creació, i molt especialment a Catalunya. Hi ha cineastes i gent que es dediquen a fer cinema. No penso que el país tingui una situació pitjor en aquest sentit sinó, al contrari, crec que també hi ha un interès per la pedagogia del cinema com a França. Però sobretot hi ha gent jove que vol fer cinema, també hi ha estudiants que han viscut un temps a París...Hi ha una situació d’interès general i de fervor pel cinema. I crec que justament és així perquè no tot està a l’abast. Quan jo era jove vivia en una regió allunyada de la gran ciutat i somiava en anar a París perquè sabia que allà podria accedir a tot el cinema, a totes les pel·lícules que volia veure, a tots els festivals. Crec que aquí actualment hi ha aquesta fascinació i aquesta passió. En el seu llibre La hipòtesi del cinema, editat a França per Cahiers du Cinéma, vostè comenta que no creu en la trajectòria que anomena “De Pokémon a Dreyer” pel que fa a la
transmissió del cinema als nens. És a dir, que no és partidari d’iniciar els nens començant per aquells audiovisuals que ja els agraden per arribar progressivament a un cinema més exigent. Però avui dia, amb la preeminència d’internet, no creu que la generació d’aquest desig és encara més difícil que abans? Internet és com entrar en un gran supermercat on hi ha de tot i on és difícil distingir les coses. A internet tot està mesclat i, per tant, no hi ha un desig de cinema sinó un desig de rapidesa que no té res a veure amb un desig de l’objecte en sí. Malgrat tot, és cert que cal reconèixer que hi ha un desig molt fort a la xarxa, perquè sinó la gent no hi passaria tantes hores. El que penso és que internet pot ser una eina molt útil si hi ha un professor al darrera que ajudi els nens a destriar la informació, perquè tenim la possibilitat de buscar i trobar fragments de cinema, o fins i tot de pel·lícules senceres, cosa impensable fa uns anys. És un instrument que ens pot permetre dissenyar exercicis, malgrat que cal ensenyar com trobar els fragments que ens interessen. Hem de tenir-lo en compte sempre sobre la base que hi ha d’haver algú que orienti i expliqui què i de quina manera hem de buscar. Internet, en definitiva, no pot generar desig de cinema per sí mateix però sí que pot esdevenir una eina formidable per arribar a generar-lo. Quan es parla d’educació en el cinema i en els mitjans de comunicació normalment es tendeix a parlar de forma preeminent del consum de la violència i de les seves conseqüències en el desenvolupament dels nens. De quina
manera integra vostè aquest tema en el seu projecte pedagògic? Jo crec que veure segons quin tipus de violència al cinema no és pas greu perquè la violència vertadera no és això. La violència vertadera és la que es veu a la televisió, és a dir, a les imatges que són reals. I és cert que en aquest aspecte hem de parlar d’una desprotecció, perquè quan veiem, per exemple un telenotícies, no som nosaltres els que hem escollit veure el que allà hi trobem, sinó que en aquest context la violència sorgeix sense previsió. D’aquest tipus de violència no ens podem pas prevenir ni protegir. I en aquest sentit, jo crec que fins i tot una educació entorn a la televisió no pot fer res al respecte. Els únics que potser hi poden incidir són els pares. El que va passar a Itàlia, per exemple, és un cas de verdadera violència a la televisió. Hi havia un programa sobre un grup de gent desapareguda. La periodista va descobrir que una nena havia mort i ho va anunciar en directe amb l’objectiu que la càmera ho capturés. Això és la barbàrie. És un horror. És un fet que demostra com de corromputs estan els mitjans de comunicació. Més tard es va demanar a la periodista que expliqués els fets i ella va dir el següent: “De tota manera, s’hagués sabut”. Això no és violència, és l’horror absolut. Però aquesta és la realitat de la televisió. La televisió avui dia permet aquest tipus de coses. També hi ha, per exemple, emissions on la gent va a humiliar-se. Crec que no estem gaire lluny del feixisme. La barbàrie no es pot analitzar. El que sí que podem fer és analitzar els films i les qüestions que aquests generen al voltant de la violència. Aquí sí que hi pot arribar a haver una reflexió.
Documental ¦ 38
Infància en risc L’animació al servei de la
denúncia social
Infància en risc és un documental que dóna veu al maltractament infantil des d’una òptica innovadora: es tracta d’una producció que manté l’anonimat de les víctimes i que s’expressa a través del testimoniatge sonor en primera persona, il·lustrat visualment amb animacions. Així, la productora Muf Animation proposa una animovie que no exhibeix la cruesa del que s’està explicant, però sí que aprofundeix en una problemàtica actual que afecta massa menors en tots els àmbits socials.
Els testimonis d’Infància en risc són joves que provenen d’una situació de maltractament recent i que es debaten entre la seva crua història i la impossibilitat d’entendre el perquè de tot plegat, el perquè els ha tocat ser víctimes d’uns actes tan inversemblants. En definitiva, fan les seves pròpies anàlisis del què és i ha estat la seva vida. Mentre sentim la seva veu, la pantalla ens mostra una animació evocadora, suggerent. S’hi aborda la negligència aguda, l’abús sexual i el maltractament físic. El documental està dirigit per Gemma Larrègola i Clara Vinardell, a partir d’una idea original de la primera i el guió de la segona. “Volíem donar veu a aquells sectors de la societat que no tenen massa possibilitats de tenir-ne i vam veure que les dades de maltractament infantil són alarmants”, explica Larrègola. L’anàlisi i posada en situació contextual de la temàtica va de mà dels experts, entre els que es distingeixen dues tipologies. D’una banda, aquells professionals de diferents àmbits que treballen entorn al maltractament infantil per pal·liar-lo, prevenir-lo i intentar curar les seves conseqüències. D’altra banda, aquest documental també considera “experts” a aquells que ja són majors d’edat, però que quan eren infants van ser maltractats. Aquests testimonis exposen de forma directa la seva experiència. Gemma Larrègola afegeix: “Hi ha la força colpidora de la seva veu explicant la seva experiència, que es cobreix amb una animació no descriptiva del que està narrant, sense entrar en el detall que podria ser morbós. Suggerir i evocar, tot i que els relats són durs”. El testimoni dels joves constitueix l’alarma social. “El maltractament és un problema invisible i hermètic, reclòs a la intimitat familiar i, per tant, tot sovint indetectable. No ens interessava mirar-nos l’agressor, sinó la responsabilitat que hi tenim tots. Per això els testimonis estan tractats de manera que s’erigeixen com a símbol més que com a retrat: a partir d’ells l’espectador pot comprendre diferents aspectes vinculats al maltractament”, puntua-
Direcció ¦ Gemma Larrègola, Clara Vinardell Gènere ¦ Documental Producció ¦ Muf Animation, televisió de Catalunya Estrena ¦ 21 de desembre
litza Vinardell. Els experts, sigui quina sigui la seva experiència –professional o vital-, exposen els perquès, causes i conseqüències del maltractament infantil. El documental està dividit en una sèrie de capítols de títols evocadors com No he sigut petita, I si em mata què fa la gent?, Tinc un pare que és guai o La millor família que he tingut. La banda sonora original va a càrrec del músic català Jofre Bardagí.
Prèvia ¦ 40
Rodant Animals
Marçal Forés ens mostra les claus del seu primer llargmetratge Josep G. GuixÀ
Oriol Pla interpreta en Pol, el protagonista del film
Animals és el cinquè projecte Òpera Prima, una iniciativa d’Escándalo Films per donar a conèixer els nous talents de l’ESCAC. Marçal Forés, director de curtmetratges tan peculiars i notoris com Yeah, Yeah, Yeah o Friends Forever, s’encarrega de materialitzar aquesta pel·lícula que parla sobre la pèrdua del món imaginari infantil i la transició cap a la racionalitat adulta. Malgrat uns ingredients que ens condueixen a la polaritat del gènere teenager, un teaser que sorprèn per la seva atmosfera “Darkoniana” i un estil intimista, profund i artístic, confirma que estem molt allunyats d’Otra estúpida película americana. En un intent per trobar indicadors en el sinuós camí que ha marcat el director, ens desplacem fins el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, on es grava una de les escenes de la pel·lícula i també, on la cronologia de rodatge troba el seu equador temporal. Enmig d’olis noucentistes i la lycra llampant de les motxilles dels joves figurants descobrim l’Oriol Pla, un conegut de les sèries produïdes a TV3, que a través del personatge del Pol, porta sobre les seves espatlles tot el pes protagonista del film. Una prova de maduresa fílmica en clau de ficció i realitat que sembla superar de forma brillant, i per realitzar-ho, compta amb el recolzament de promeses consolidades com Martin Freeman, Augustus Prew o Dimitri Leonidas. Canviant d’eix, just darrere l’objectiu trobem un equip tècnic i artístic on hi destaquen noms com Mar Coll o Eduard Grau, antics alumnes de l’ESCAC i companys d’en Forés; això fa intuir que malgrat la tensió lògica d’un primer llargmetratge, en
el fons, aquests dies està en família. Hem escollit un jornada difícil, una posada en escena on trobem una llista interminable d’angles i enquadraments on l’art està implícit, un nombrós equip de figurants i multitud de mitjans als que atendre. Però en Marçal troba temps per oferir-nos la seva visió de l’argument i els trets fonamentals que descriuen Animals. La pel·lícula parla d’arribar a l’edat adulta. En Pol, que és el protagonista, és un xaval que té una relació molt forta amb la infància. I realment, tots aquests conflictes entre el fet de deixar la infantesa i els problemes que comporta créixer es veuen reflectits en un personatge mig fantàstic, un ós de peluix que té connotacions simbòliques. La relació del Pol amb aquest ninot es podria comparar a la que podem tenir amb un amic, però aquest element aporta un punt inquietant i juganer que fa que la pel·lícula pivoti entre el realisme i el gènere fantàstic.
I a banda del gènere fantàstic, podríem dir que amb la base d’una teen movie parlem d’una història introspectiva i profunda, on no es tracta carregar d’hormones encara més les relacions entre adolescents? Jo sóc espectador i fan de les teen movies. I és cert que el fet de que l’ambientació sigui a l’institut i que parlem de personatges entre disset i dinou anys fa que puguem relacionar Animals amb aquest gènere en un primer moment. Però en tot cas, vam donar un punt de vista que no fos simplement la desinhibició adolescent que podem trobar a Porky’s, Física o química o altres títols de l’estil. Fugir una mica de tot això era la meva intenció a l’hora de tractar el tema. Per tant, és una pel·lícula que té humor, té una història d’amor i altres estereotips més típics del gènere adolescent. Però la visió i l’enfocament respon a criteris més experimentals o potser a un intent de veure aquesta transició d’una forma més adulta, sense frivolitzar els temes que tractem. A un dels teus curtmetratges, Yeah Yeah Yeah també podem veure ossos de peluix. Per altra banda, en més d’una entrevista has assegurat que en aquesta pel·lícula les referències són inevitables. Quin món icònic o formal fas servir per inspirar-te? En realitat són moltes, des de John Huges a Antonioni, i això engloba coses molt diferents. Per exemple, d’Antonioni m’agrada la forma d’utilitzar i extremar la contemplació dels personatges. Moltes vegades podem entendre els conflictes interiors dels personatges sense verbalitzar en excés, i això és fantàstic. Saber el que passa sense que t’ho expliquin, moltes vegades té molta més força. En canvi, de John Huges m’agrada molt la forma com retrata la diversió de l’adolescència, la rebel·lia o revelació, el descobriment…és una altra manera de transmetre força dramàtica i totes aquestes idees o formes d’entendre una història estan a la pel·lícula. Formalment hi ha més coses a la pel·lícula, podria parlar de petits detalls o de gustos molt diferents, però l’enfocament d’aquests dos directors és el punt de partida. Suposo que transmetre aquests conceptes que semblen oposats als actors és una feina difícil, com creus que s’han adaptat a aquesta atmosfera bipolar? En el cas de l’Oriol ha estat tot un descobriment. Ell és el protagonista i conèixer la seva forma d’assumir el personatge ha estat una sorpresa, és com obrir una caixa de Pandora i descobrir que aquest noi té un món interior impressionant. I tot aquest sentiment pel seu personatge, que és una figura introvertida, està molt bé i aporta moltíssim al protagonista de la història. Aquestes coses són difícil d’entendre i d’interpretar, i no fa falta que li expliqui res per entendre perfectament el que passa i el que ha de passar. Per tant podríem dir que Animals serà la seva consolidació? N’estic segur. Hi ha una cosa que em flipa: tu saps aquestes típiques pel·lícules on un actor toca un instrument i no el veus perquè saps que no l’està tocant? Doncs aquest detall el vam treballar amb l’Oriol. Durant la pel·lícula hi ha una petita seqüència musical on el Pol toca una cançó amb el seu os de peluix i és al·lucinant veure com ell mateix toca a la guitarra el tema del grup “The Bananas”. Aquest és un detall que a mi em va fer moltíssima il·lusió quan el vaig veure; la veritat es que no em para de sorprendre, aquest noi. Jo crec que la pel·lícula, si funciona, és bàsicament pel personatge de l’Oriol Pla, que és qui porta el pes durant tota la història.
I com portes tu el pes del rodatge? És difícil entrar en un ritme tan intens o el fet de visualitzar una història que has gestat durant tant de temps alleugera aquesta pressió? Ja sigui en documentals o per a la televisió, mai havia estat en un rodatge durant set setmanes seguides i això canvia la forma d’enfocar la feina que estàs fent. Deixant de banda que és més cansat i el camí és més llarg, la resta és molt similar. Els mateixos dubtes, les mateixes sorpreses, les mateixes alegries i també els mal de caps. Però a l’equip hi ha molta gent coneguda i això ajuda moltíssim. Amb els actors també, en tots els casos hi ha hagut una relació molt divertida durant tota l’estona i el vincle ha estat molt maco, inclús entre ells mateixos. Durant tots aquests dies es descobreixen moltes coses, fa anys que portes treballant en el projecte i de cop i volta es comença a fer tot amb molta pressió. I tot això passa en set setmanes... És curiós com set setmanes poden semblar molt de temps i si ho compares amb el temps que porto fent la pel·lícula, es fa molt curt.
Marçal Forés dirigint Martin Freeman
Amb una salutació cordial m’acomiado d’en Marçal, tot l’equip s’ha traslladat a una altra sala del museu i entre la serenor de les estàtues, un conjunt de tècnics s’afanya a preparar el següent set de rodatge. La profunditat de camp requereix una col·locació mil·limètrica i es precisa l’ajuda del director per acabar de polir la composició. Uns instants després, darrere les càmeres tot sembla preparat per a l’acció i davant, l’Oriol escolta atentament les últimes ordres d’en Forés. No hi ha cap diàleg, ni tan sols un altre personatge a la mateixa escena, només figurants de metall i oli bidimensional que observen amb un silenci inquietant la seqüència on en Pol busca el seu company. L’objectiu d’en Pol és una incògnita, com molts dels detalls que amaga l’argument de la pel·lícula; el cert és que caldrà contemplar amb atenció cada nova notícia d’Animals. L’intent de plasmar una evolució experimental del cinema teenager quan no existeix a la nostra indústria cap clàssic remarcable per a l’imaginari col·lectiu, és una empresa que ha de transmetre tot l’interès. Potser no sigui redundant dir que és una animalada, però en tot cas, una animalada a tenir en compte.
De prop ÂŚ 42
Edmon Roch
“Una producció sempre creix gràcies al suport incondicional dels espectadors satisfets”
Salvador Moré
Fotografia: Quim Vives
Edmon Roch s’asseu al meu costat amb un posat càndid, quasi zen. Parla un home satisfet amb la seva professió de productor, “fer una peli darrera una altra és el que més m’agrada a la vida”. Motius de celebració li’n sobren al fundador d’Ikiru Films. La seva trajectòria professional arriba a l’excel·lència: Garbo, l’home que va salvar el món i Biutiful ho corroboren. Assegura que tot és agafar-s’ho amb il·lusió, i la constància també puntua. Treballar amb les grans estrelles no el desvia de la seva obsessió, “per damunt de tot, sóc un espectador de cinema”. M’ho demana si us plau, “digues que sóc una persona apassionada pel cinema”. Senyors i senyores, amb tots vostès, un productor apassionat que desprèn cinema en estat pur.
De prop ¦ 44
Garbo, l’home que va salvar el món
Periodista, llicenciat en història de l’art i productor de cinema, com ho lliguem tot això? Tot neix a les sales de cinema. Començo d’espectador i poc a poc se’m desperta l’interès per compartir sensacions. Quedo amb amics per comentar les pel·lícules i reconec aquesta inquietud com un primer pas cap al periodisme. No trigo a escriure, fer crítiques i entrevistar directors de cinema. Per aprofundir encara més em llicencio en història del cinema amb el mestre Miquel Porter, l’admiro encara. Després estudio cinema a la International London Film School. D’aquesta trajectòria vital en surt l’Edmon espectador, comentador i productor. Vas escriure un extens article sobre la pel·lícula JFK. Assegures que Oliver Stone havia utilitzat el cinema per reescriure la història. I tu, per què utilitzes el cinema? Per entretenir-me i passar una bona estona. Cada vegada que vaig al cinema vull sortir de la sala millor del que he entrat. Lloable, però difícilment quantificable. Només tracto de conèixer coses que desconeixia. Com a productor tinc la mateixa filosofia. Vull oferir als espectadors una reflexió de la vida. Pensava que seduïa ser productor per allò de “qui paga, mana”. Aquesta és la mala imatge que tenim els productors. No ets el típic del cigar i el iot a la platja de Canes. Per mi, la figura del productor és més activa. Som persones que ajudem a fer realitat una idea. Un treball que demana certa logística per tenir-ho tot a punt: director, actors, presentacions, distribuïdora, pla de rodatge i el finançament necessari. T’imaginava tot el dia als bancs. No responc al típic productor de despatxos. La part executiva i financera és obligada, però m’interessa més estar a
peu de càmera. Em moc sempre al costat del director i tot el combo. Vull supervisar-ho tot, és l’única manera d’arribar a bon port. Per què aquesta obsessió d’afegir la teva petjada al guió? Sóc un productor molt intrusiu. Ho considero imprescindible per defensar la història. El cinema és una feina d’equip i em sento responsable de tot el que s’explica. Treballo fort per arribar a una versió del guió que satisfaci a totes les parts, actors inclosos. Ui! Doncs hi ha actors que tenen capricis intolerables. Encara que sembli increïble, al món del cinema hi ha gent que creu que el seu treball és duríssim. Quin despropòsit! Demanar altres privilegis fora del propi privilegi de fer cinema és intolerable. Desfoga’t!!! Hi ha actors que et demanen una temperatura constant independentment del número de focus connectats. Tècnics que no treballen ni deu minuts extra. Intolerable! La teva primera feina de producció va ser amb? Barcelona (1993) de Whit Stillman. Era assistent, i vaig entrar a formar part del projecte d’una manera poc ortodoxa. M’interessa. Vaig entrevistar-lo per a la Guía del Ocio. Stillman va fascinar amb tot el que havia captat de Metropolitan (1990). De cop i volta, va creure que jo era la millor persona per encarar el seu projecte. Em vaig convertir en un entrevistador entrevistat. Més tard vas fundar la teva pròpia productora, Ikiru films. Eres jove, arrauxat i... ...enamorat d’Akira Kurosawa, d’aquí ve el nom de la companyia (Ikiru, 1952). Anteriorment havia treballat de productor per Sony i Warner a canvi d’un sou. Però m’excitava
més tenir el control dels projectes. Entro al món del risc i l’aventura. Inicio les meves produccions, contracto gent i miro com puc treure rendiment.
ductors, la pel·lícula encara estaria al calaix. Lope no era aixecar una habitatge unifamiliar, estava davant d’una immensa catedral.
Si existís una convenció que es digués “sembla mentida però va funcionar”… Totes les meves produccions són fermes candidates a participar en aquesta convenció.
Garbo, l’home que va salvar el món (2009) és la teva primera pel·lícula com a director. Bona crítica, premis i satisfacció entre el públic. Lamento dir-te que Almodóvar deia que el pitjor que li pot passar a un director és triomfar amb la seva primera pel·lícula. Espero que no sigui així. Garbo em va enamorar tant que m’hi vaig implicar en tots els sentits. Ara em toca la feina de superar-ho, i no serà fàcil.
I si et dic, Peter Greenaway? Uff! Sembla mentida però va funcionar! El guió de Las maletas de Tulse Luper era caríssim. Va ser un exercici complex. No tenia diners i vaig demanar favors a qui podia. Cinc països la van coproduir, amb quantitats paupèrrimes. M’imagino que buscar finançament és una feina que consisteix en asseure’s en un gran despatx i explicar-li un guió a un senyor que mig dormita, vaig errat? No gaire, però és moltes més coses. S’ha d’entendre que el finançament per a un productor independent suposa un gran problema a resoldre. Aixecar qualsevol projecte significa anar als bancs, als capitalistes, al ministeri i a les televisions.
Garbo va rebre el premi Goya al millor documental. L’has definit com a thriller i l’has venut com a documental. M’ho aclareixes? Relata un fet real i no hi ha res inventat, per això és un documental. Els ingredient de thriller, comèdia i espionatge la fan més semblant a una obra de ficció. La paradoxa és que explico una veritat a través d’altres pel·lícules.
Quin fart de xerrar! El cinema és l’art de la comunicació. Si explicant la pellícula a un finançador no aconsegueixo despertar el seu interès és que la pel·lícula té un problema.
Hi ha comentaris a internet que és millor aclarir: “Si la part anglesa era traduïda al castellà, per què la catalana no?” Hi ha dues versions de Garbo. La versió catalana no té els subtítols en català perquè a Ikiru Films creiem que la gent de casa nostra entén perfectament la llengua. La versió que s’ha distribuït fora de Catalunya té subtítols a totes les parts.
Un problema compartit. A Lope, per exemple, intervenen fins a 4 productores diferents. Hi ha menjar per tots en aquesta taula? En el cas de Lope vam menjar tots. Era un projecte molt important, impossible d’assumir per un sol productor, necessitava d’altres implicats. Si hagués fallat un dels pro-
Si Juan Pujol (Garbo) fos viu, quina una en faria avui? S’ha d’entendre que la seva actuació és el resultat de la seva necessitat de supervivència. La vida real ens fa entendre que en els moments més difícils apareixen les històries més extraordinàries. Avui, no existeixen aquestes mancances i poder no hagués fet res tan increïble.
Alejandro González Iñárritu dirigint Javier Bardem a Biutiful
El perfum, història d’un assassí, de Tom Tykwer
Després de tantes produccions, què comences a tenir clar? Res que no tingués clar abans. Poder ara sóc més conscient de les dificultats i de les situacions a les que m’he d’enfrontar davant cada projecte. A les teves entrevistes sempre utilitzes una frase recurrent “el boca orella és fonamental per a l’èxit”. Els diners de la promo només serveixen per portar grans quantitats de gent el primer cap de setmana. I després, passa el que passa. El souffle! Hi ha pel·lícules que s’inflen de promoció i després moren a cada espectador. Per a mi el més important és que el públic gaudeixi i la mantingui viva a la memòria. És una llei fonamental: Si en tenen ganes de parlar-ne amb els seus amics és que funcionarà. Una producció sempre creix gràcies al suport incondicional dels espectadors satisfets. Un exemple! La red social. Sense ser usuari de xarxes socials m’he quedat més de dues hores clavat a la butaca. He gaudit amb una història increïble. L’ambigüitat dels personatges és brillant. David Fincher és un mestre indiscutible, una de les millors pel·lícules del 2010. Escombra cap a casa. Parlem de Bruc (2010) A Jordi Gasull, el meu soci, se li va acudir fer una relectura contemporània de la llegenda. Escenificar el que havia passat després de la batalla em va semblar una aposta genial. M’hi vaig tirar de cap. Tinc la sensació que Bruc està al lloc oportú en el moment adequat. No ets l’únic. El conseller Tresserras l’ha posat d’exemple com a canvi de paradigma del cinema català. Destaca la
seva alta difusió internacional. Indica que anem pel bon camí. El cinema no té nacionalitat. Volíem una “peli” viatgera i Bruc ofereix una proposta de portes enfora. L’aposta del conseller ha estat un premi abans de fer la pel·lícula. Altres també s’hi van enamorar. El primer comprador va ser Studio Canal, ens va pagar un mínim garantit importantíssim. I això que només li vau ensenyar el guió i un teaser! Suficient per saber veure que hi havia una gran pel·lícula. La seva implicació va ser tan ferma que un anys abans de la nostra producció ja van començar a fer campanya internacional. Abans de fer-la ja estava venuda a Rússia, Austràlia, Alemanya, entre d’altres. Viatjarà molt bé. Entendran al timbaler a Rússia? Segur! Aquesta és la idea. És una pel·lícula que integra valors molt comprensibles; defensar la terra, defensar l’amor de la persona que estimes, enfrontar-te als enemics. Inclou elements universal que tothom entén. A qui em costa d’entendre és al protagonista de Biutiful, la teva darrera producció. “L’esperança resideix en la manera en què ens comportem”, deia Javier Bardem. És tan infranquejable l’oscaritzat? Bardem és una persona excel·lent, i molt agradable de treballar-hi. L’hem d’entendre com a estrella del cinema. Té tanta afluència de fans que necessita un mínim de protecció. Fins a quin punt? Igual que qualsevol actor de renom internacional, Brad Pitt per exemple. Recordo que a la producció de Set anys al Ti-
bet s’organitzaven autocars de noies que viatjaven 1.200 km per estar a prop d’ell. Tanta devoció no pot ser sostenible. El tenien amagat dins d’un regiment d’artilleria. Perquè pogués anar al rodatge tenien havien de fer aparèixer el seu doble. Mentre el fals Pitt saludava als centenars de congregats, ell sortia amagat dins d’un jeep militar. Les estrelles com Brat Pitt o Bardem necessiten aïllar-se de certs elements externs. Entenc que això fa que no deixin contents a tothom. Alguns crítics tampoc van quedar molt contents amb Biutiful, tot i assegurar que era la millor interpretació de Bardem. És una pel·lícula excel·lent. Doncs a Canes hi havia divisió de parers. És una obra molt personal i dura. T’afecta íntimament. No et deixa indiferent. És tant honesta i sincera que fuig de les convencions a les que estem acostumats. Qui busqui una pel·lícula d’entreteniment no la trobarà. Què trobarà? Veritat! Les grans veritats tenen el seu públic. Biutiful és capaç d’entusiasmar amb una Barcelona realista, sense postals.
Què bé! La ciutat de Vicky i Cristina ja no és pija? M’agrada Woody Allen però Biutiful és l’altra cara de la moneda. Val a dir que podria ser Marsella o qualsevol extraradi urbà europeu. Per fi tornem a la decadent ciutat dels prodigis? Sí! Despulla Barcelona dels seus principals punts de venda. Les senyals d’identitat a nivell arquitectònic o comportamental no hi són. Representa les parts amb menys glamur d’una gran metròpolis. Possiblement les autoritats no s’identificaran amb aquesta Barcelona. Ni les autoritats ni el director de Biutiful. Alejandro Gonzalez Iñárritu insisteix que la pel·lícula és mexicana. Més mexicana que Amores perros, li hem de parar els peus? No podria, ni voldria! És un paio molt expansiu, un huracà. L’Alejandro és la persona més qualificada per definir la pel·lícula com vulgui. L’ha creat des de zero i hem d’estar agraïts que l’hagi portada a Barcelona. L’última pregunta. La combinació guanyadora a Catalunya perquè et toqui la loteria del cinema és... Tenir clar que les pel·lícules han de tenir un recorregut dins i fora de les nostres fronteres.
Lope, d’Andrucha Waddington, una de les superproduccions de Roch d’enguany
Rodatge ¦ 48
El perfecto desconocido
La història està ambientada en un petit poble de Mallorca
El director mallorquí Toni Bestard va iniciar durant el mes de novembre el rodatge del seu primer llargmetratge, que es porta a terme íntegrament a l’illa, en diverses localitzacions com Bunyola, Calvià, Llucmajor i Campanet. El protagonista és l’actor irlandès Colm Meaney, habitual a films de Stephen Frears (Cafè irlandès, La camioneta), grans produccions de Hollywood (Con Air) i sèries televisives (Star Trek, Ley y orden). “Em sento com un nen petit amb la seva primera joguina”, ha afirmat Bestard, perquè els quatre anys que ha dedicat a aixecar aquesta pel·lícula han estat com “un viatge molt llarg”. Bestard explica la història d’un estranger que torna a un petit poble de Mallorca per tancar una ferida del passat, en un guió que barreja elements de comèdia i de drama. A més de Meaney hi apareixen Carlos Santos, Ana Wagener, Vicky Peña, Guillem Juaneda, Natalia Rodríguez, Xisco Segura,
Pascal Ulli i Biel Duran. El perfecto desconocido és una producció de Singular Audiovisual, en coproducció amb l’empresa catalana Optim TV i la Televisió de les Illes Balears (IB3), amb la producció associada de Palma Pictures i la participació de Televisió de Catalunya. El cineasta mallorquí va ser dues vegades candidat als premis Goya pels seus curtmetratges Equipajes (2006) i El anónimo Caronte (2007).
Direcció ¦ Toni Bestard Gènere ¦ Drama Producció ¦ Singular Audiovisual, Optim TV, IB3, Palma Pictures Repartiment ¦ Colm Meaney, Carlos Santos, Ana Wagener, Vicky Peña, Guillem Juaneda
Trinca: La biografia no autoritzada Ja està en marxa el rodatge d’aquest telefilm dirigit per Joaquim Oristrell, una comèdia de ficció que parteix del concurs de TV3 “Buscant La Trinca”. Es roda en HD i està protagonitzada pels finalistes del concurs televisiu: Dídac Flores, Marc Marginet i David Moreno. El telefilm també compta amb intèrprets com Joel Joan, Marina Gatell, Carme Balagué, Albert Espinosa o Rosa Boladeras, i amb intervencions breus de noms tan coneguts com Xavier
Sardà, Lloll Bertran, Santi Millán, David Fernández, Boris Izaguirre o Nina, inclosos els mateixos integrants de La Trinca original. El telefilm mostra amb un to irreverent, característic del grup, les peripècies dels tres joves que, als anys setanta, debutaven en el món de la faràndula. Passa en una mateixa nit i ve explicada des de tres punts de vista diferents, segons el protagonista que l’explica.
Barcelona ciutat neutral A mitjans d’octubre es va iniciar el rodatge d’aquesta minisèrie de ficció, que aborda un amor impossible enmig d’una Barcelona sacsejada per la Primera Guerra Mundial. La sèrie, dirigida per Sònia Sánchez, es roda entre Barcelona, Mataró i altres ciutats catalanes. Està protagonitzada per Bernat Quintana i Nausicaa Bonnín, que encapçalen un repartiment amb més de setanta actors –entre ells Pep Anton Muñoz, Lita Claver, Pep Pla, Laura Conejero, Ramon Pujol, Laura Aubert, Diana Gómez, Albert Vidal i Jordi Pla- i uns 800 figurants. Barcelona, agost del 1914. La Primera Guerra Mundial acaba d’esclatar i, en un vaixell que no arriba a sortir mai del port, es coneixen en Karl i la Glòria. Ell és un jove de bona família que vol fugir d’una vida en què se sent atrapat; ella, una sindicalista plena d’ideals. En una època turbulenta marcada per la intriga i els canvis socials, la seva serà una història d’amor més enllà de les diferències que els separen, en una ciutat que s’esforça per viure el somni d’una neutralitat impossible. Es tracta d’una minisèrie ambiciosa i amb una acurada base històrica, gràcies al guió de Xesc Barceló i Jaume Mateu Adrover, que han participat en produccions com Les veus del Pamano, Arnau, Lola, la película o Fuerte apache. La banda sonora és del compositor portuguès Nuno Malo. La sèrie és una producció de TV3 i Prodigius Cinema, en coproducció amb Stopline Films i la participació de RTP de Portugal.
Nausica Bonnín i Bernat Quintana
Clara Campoamor, la dona oblidada Laura Mañá (Sexo por compasión, Paraules encadenades, La vida empieza hoy) roda a Barcelona aquest telefilm, que narra les dificultats a què va haver de fer front la Clara, primera diputada al Congrés, per aconseguir el dret al sufragi femení a Espanya durant la II República . En una època en què les dones no participaven en la política, Clara Campoamor aconsegueix ser diputada i lluita pel sufragi femení, defensant-lo a les Corts el 1931, durant la II República. La seva lluita política camina en paral·lel a la seva vida personal, en què sembla que l’amor no hi cap. El guió, escrit per Rafa Russo i Yolanda GarciaSerrano, està basat en el llibre La mujer olvidada, d’Isaías Lafuente. Clara Campoamor, la dona oblidada és una producció de Distinto Films en coproducció amb Televisió de Catalunya i amb TVE, i està protagonitzada per un extens repartiment d’alt nivell: Elvira Mínguez, Mònica López, Antonio
Clara Campoamor va aconseguir el sufragi femení a Espanya
de la Torre, Joan Carreras, Montserrat Carulla, Roger Casamajor, Joan Massotkleiner, Fermí Reixach, Mingo Ràfols, Pep Cruz i Manel Barceló, entre altres.
Crítica ¦ 50
Uncle Bonmee recuerda sus vidas pasadas
Els fantasmes que ens habiten
Anna Petrus
La mort, la transmigració de l’ànima i els fantasmes que ens habiten són els temes que el cineasta Apichatpong Weerasethakul explora en la seva darrera pel·lícula. Un film bell, profund i enigmàtic que reflexiona intensament sobre el destí de l’home.
Títol original ¦ Uncle bonmee Who Can Recall His Past Lives Direcció ¦ Apichatpong Weerasethakul Gènere ¦ Drama Producció ¦ Anna Sanders Films, Eddie Saeta, Illuminations Films, Kick the Machine Repartiment ¦ Thanapat Saisaymar, Jenjira Pongpas, Sakda Kaewbuadee, Natthakarn Aphaiwonk, Geerasak Kulhong Estrena ¦ 26 de novembre
En un moment del metratge d’Uncle Boonmee recuerda dus vidas pasadas, la difunta dona de l’oncle Boonmee assevera: “Els fantasmes no estan lligats als espais sinó a les persones”. És segurament una de les frases que més encertadament resumeix la concepció de la mort i de l’absència que domina no només un cert imaginari oriental sinó molt específicament el darrer film del cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul. La pel·lícula, guanyadora de la Palma d’Or del passat festival de Canes i Premi de la Crítica al Festival Internacional de Cinema de Sitges, és un dels exercicis més bellament lliures dels últims anys, donat que basteix una reflexió d’una profunditat inusual sobre el destí dels homes en relació a la mort. Construïda a partir del personatge de l’oncle Boonmee, que es troba en fase terminal d’una insuficiència renal aguda, el film narra com els fantasmes de la seva difunta dona i el del seu fill, convertit en un estrany animal del bosc meitat home meitat simi, apareixen al seu llit de mort, mentre ell també és capaç de repassar les seves vides anteriors lligades al món animal i natural. Cal esmentar que aquest argument parteix, en veritat, d’un fet real. Apichatpong es va basar en un llibre publicat el 1983, Un hombre que puede recordar sus vidas pasadas de l’abat Phra Sripariyattiweti i en el qual narrava el testimoni d’un home anomenat Boonmee que assegurava ser capaç de recordar les seves vides anteriors mentre meditava. D’aquesta manera, Apichatpong trasllada aquest testimoni a la seva poètica personal, poblada de contemplacions, si-
lencis, rostres i imatges de l’entorn que transcendeixen la simple captura de la realitat per endinsar-se en el misteri d’allò l’invisible. Una forma de concebre la ficció que enllaça una visió personalíssima del cinema amb una mística de la reencarnació específicament oriental sense renunciar, finalment, a un desig de connectar amb un imaginari universal. Qualitats, totes elles, que Apichatpong ja havia demostrar posseir en els seus films anteriors i molt especialment a Tropical Malady (2004) i Syndromes and a Century (2006). En aquest sentit, és cert que Unclee Boonmee recuerda sus vidas pasadas no pot comparar-se a cap altre pel·lícula i ni tan sols es pot emmarcar en cap tendència del cinema ja sigui a orient o a occident. Els enquadraments fixos i distants, la posada en escena, sovint d’un hieratisme tanmateix capaç de transmetre una llibertat renovadora, i l’imaginari llegendari que el cineasta transforma en alguns dels moments més brillants del film són alguns dels elements que així ho corroboren. És el cas del subtil erotisme que Apichatpong extreu d’una de les seqüències més fascinants, aquella en què un peix-gat i una princesa desfigurada es troben a la vorera d’un llac amagat enmig del bosc. Uncle Boonmee que recuerda sus vidas pasadas fou enregistrada en suport analògic, un fet que Apichatpong considera un acte de resistència en un moment en què allò digital s’imposa a marxes forçades. Un últim lament per la mort d’una forma de fer cinema que s’emparenta necessàriament amb la inexorable mort del protagonista, el ja mític oncle Boonmee.
Biutiful
Retrat d’una Barcelona desconeguda
Anna Petrus
El cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu signa una pel·lícula excessiva, que transcorre en una Barcelona que ens aliena i al servei d’un únic personatge, Uxbal, interpretat per Javier Bardem. Un film que, com Babel (2006), tampoc segueix el sender d’aquella mítica Amores perros (2000).
Direcció ¦ Alejandro González Iñárritu Gènere ¦ Drama Producció ¦ Menage Atroz, Cha Cha Cha, Mod Producciones, Ikiru Films, Focus Features Repartiment ¦ Javier Bardem, Maricel Álvarez, Hanaa Bouchaib, Eduard Fernández, Rubén Ochandiano Estrena ¦ 3 de desembre
No ens hauria de ser aliè que una de les mancances més significatives del cinema català sigui l’extrema dificultat per crear un imaginari paisatgístic propi lligat a la ciutat, és a dir, a Barcelona. Malgrat algunes temptatives aïllades, com la mítica Los Tarantos (1963) de Francisco Rovira Beleta, i, més recentment, algunes de les pel·lícules de Cesc Gay, especialment A la ciutat (2003), o, fins i tot, l’opera prima de Roser Aguilar, Lo mejor de mí (2007), el cert és que Barcelona és segurament una de les poques grans ciutats europees que no ha aconseguit transferir la seva singularitat al setè art amb una contundència suficient com per mostrar-se més enllà de la postal turística. L’última pel·lícula del reconegut cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu transcorre precisament en una Barcelona que ens aliena. I aquesta és segurament la primera cosa que sobresurt d’una proposta que, malgrat tot, intenta mantenir alguns dels trets estilístics que han caracteritzat el seu autor, com ara els plans temorosos i en constant tensió gràcies a la càmera en mà, o l’exploració psicològica de personatges que viuen situacions extremes on la seva humanitat pot arribar a posar-se en entredit. Tanmateix, la ciutat que retrata Iñárritu és histriònica, inversemblant, i hom diria que el cineasta hi projecta en realitat un imaginari vinculat més aviat a Ciutat de Mèxic, com si el creador hagués volgut col·locar D.F. dins del Raval de Barcelona. En aquest sentit, el retrat de la ciutat es troba just en el cantó oposat d’aquella Barcelona simplificada explorada per Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona (2008). En definitiva,
dues visions externes de la nostra ciutat que són la cara i la creu d’una mateixa causa: l’absència d’un treball propi i singular pel que fa a la Barcelona cinematogràfica. El film explica la història d’Uxbal, un home, pare de dos fills, que viu a la perifèria de la ciutat, allà on conviuen en falsa harmonia bona part de la immigració de la ciutat, i que es dedica a la tracta d’immigrants il·legals. El personatge, malgrat que ben interpretat per Javier Bardem, resulta també inversemblant donada la seva bondat excessiva. Un home que viu en la pobresa, que s’ha separat d’una dona que pateix d’un trastorn bipolar i que les passa magres per alimentar els seus dos fills, es fa difícil de creure que pugui convertir-se en un heroi que lluita per protegir de les dificultats i les misèries les persones a qui explota. I per si les vicissituds del personatge no fossin encara suficients, Uxbal acaba descobrint que pateix un càncer terminal. En aquest sentit, és cert que el personatge recorda en alguns moments a algunes de les heroïnes de Lars von Trier, de Bess McNeill a Grace Margaret Mulligan passant, per descomptat, per Selma Jezkova, i la impotència que generen en l’espectador. Tanmateix, Iñárritu, immers en la seva retòrica de l’excés i en una violència tant explícita com implícita, no aconsegueix el rebuig frontal dels films de Trier sinó, més aviat, una manca d’empatia de l’espectador cap allò que es narra. És per això que Biutiful acaba per dinamitar, en la seva exacerbació sense límits, alguns dels mecanismes del melodrama i finalment, un té la sensació que el que ha vist és, en realitat, un “culebrón” de dues hores i mitja de duració.
La casa del cine ¦ 52
Territori prohibit L’atac terrorista a les torres bessones de l’11-S va ser el cop més dur al mite del somni americà que va germinar a mitjans del segle xx. Un atemptat que va filtrar per les seves esquerdes la por col·lectiva, transformant el paisatge d’una societat receptiva, confiada en el seu caràcter de primera potència mundial i amalgama de cultures i ètnies, en una societat recelosa de tot aquell que traspassava les seves fronteres, imposant a partir de llavors unes paranoiques mesures de seguretat i un progressiu enduriment de les polítiques d’immigració. Des d’aquesta perspectiva el director sud-africà Wayne Kramer aborda amb Territori prohibit una història de vides creuades, en les quals un ventall d’immigrants il·legals de diferents països i ètnies -mexicans, neozelandesos, àrabs, orientals- lluiten per aconseguir la nacionalitat nord-americana en el territori fronterer de la ciutat de Los Angeles. Des d’aquest punt de vista argumental, el director de The Cooler (2003) encerta en el seu plantejament formal, realitzant un film coral, que recorda pel·lícules com Crash (Paul Haggis, 2004), però sense aconseguir l’excel·lent factura i imbricació d’històries d’aquella cinta. Perquè la càmera de Kramer és distant, com si es quedés suspesa en els recurrents plans aeris de la ciutat i cruïlles d’autopistes, com si li costés enganxar-se a terra, a la realitat, acostar-se al drama humà d’uns personatges desarrelats que persegueixen fer arrels en el país de les oportunitats, en aquesta perenne utopia residual en la qual s’han convertit els Estats Units. De fet, no és fins ben avançat el metratge que la pel-
Ángeles Ramos
lícula aconsegueix guanyar en intensitat, però també aleshores ho fa puntual i esbiaixadament, com en la història de l’adolescent àrab acusada de terrorisme en relatar en un exercici de classe la seva comprensió cap als terroristes.
Títol original ¦ Crossing Over Direcció ¦ Wayne Kramer Gènere ¦ Drama Producció ¦ The Weinstein Company. The Kennedy/Marshall Company. Repartiment ¦ Harrison Ford, Ray Liotta, Ashley Judd
Megamind Els estudis cinematogràfics de DreamWorks i els del duet que componen Walt Disney i Pixar tenen pràcticament monopolitzat el gènere d’animació per ordinador actualment. Formen una dicotomia perfecta amb diferències molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament innoven amb la finalitat de sorprendre el públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks allò que vol assolir és l’entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l’últim film animat de l’estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels superherois d’una forma convencional i amb gens d’originalitat, re-visitant sobretot la icònica i clàssica figura del superheroi referencial de DC còmics, Supermán. L’argument és constantment previsible, jugant amb l’ancestral concepte del bé i del mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s’acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d’aparences de qui és el bo o el dolent a la realitat ja no és cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant
Carlos MÁrmol
la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l’animació actual.
Direcció ¦ Tom McGrath Gènere ¦ Animació Producció ¦ DreamWorks Animation.
Tron: Legacy El 1982, molt abans de la Gameboy o la Playstation, els videojocs es consumien en salons especialitzats on els usuaris insertaven monedes a la ranura de grans màquines on gaudien del moviment d’una línia a 16 bits de potència. La indústria cinematogràfica no va quedar aliena a l’èxit potencial d’aquest nou fenomen ni la indústria del videojoc al suculent benefici de les llicències cinematogràfiques. Disney va posar els seus actius econòmics i tecnològics en Tron (Steven Lisberger) i en la història de l’informàtic atrapat per la seva pròpia creació virtual, o el què va esdevenir el fracàs de taquilla més estrepitós entre les seves produccions. Gairebé trenta anys després, l’informàtic Kevin Flynn (Jeff Bridges) continua pres de la virtualitat, i ha de ser el seu fill Sam (Garret Hedlund), expert en tecnologia, qui vagi al rescat del pare perdut en format 3D. La història és ben previsible –investigació de la desaparició , retorn al passat sobre les pistes del pare i dels records dels propis espectadors, entrada al món virtual, l’amistat d’una noia, trobada del progenitor al seu estat actual, l’aventura i el viatge del perillós retorn...- però, com sol ser habitual a les darreres superproduccions ideades per ser vistes en pantalla gegant, dins una sala de cinema i darrera unes ulleres, la forma, la imatge, els colors i22/07/10 les carreres de motos de llum semblen B-ROBAPAG-21X14,8.pdf 1 22:28 justificar el nul contingut narratiu. Això i Daft Punk, i tirar de l’enyorança de la rotoscòpia, les llums de neó pintades
CenZo ÁlvareZ de Haro
a mà directament sobre el fotograma, l’evocació nostàlgica de l’Arcade o el què és el mateix, d’un Tron primogènit que ha esdevingut un film de culte. Esperarem el videojoc.
Direcció ¦ Joseph Kosinski Gènere ¦ Ciència ficció Producció ¦ Walt Disney Pictures, LivePlanet Repartiment ¦ Jeff Bridges, Garrett Hedlund
Taquilla ¦ 54
Un novembre de xifres pobres i algunes alegries
Pau Brunet
La taquilla del mes de novembre del 2010 ha estat la pitjor mai vista en un mes com aquest. Tradicionalment novembre és un dels mesos més forts a la taquilla del nostre país, però aquest any les dades han estat molt inferiors. Des del 29 d’octubre al 22 de novembre s’han recaptat 39,3M€, quasi 20 milions menys que fa un any, un 32,5%. En nombre d’espectadors les dades són més desastroses encara: s’han venut gairebé un 40% menys d’entrades que fa un any. La gran diferència la podem trobar en les estrenes. Si fa un any pel·lícules com Ágora, Celda 211, 2012, G-Force o Luna nueva eren enormes èxits de vendes, aquest any, les dues reines Los ojos de Julia i Harry Potter, han estat molt lluny. La tendència que s’ha detectat aquesta temporada de tardor ha estat una total falta d’atenció per part del públic de cara les estrenes; poques han brillat i la sensació general és que el cinema sempre ha estat en un segon pla respecte a altres ocis. Les pel·lícules més taquilleres d’aquest mes han estat:
Títol
Recaptació
Espectadors
Harry Potter i les relíquies de la mort (Warner)
5,70M€
870.000
Los ojos de Julia (Universal)
5,45M€
850.000
The Town (Warner)
3,17M€
500.000
Gru. El meu dolent preferit (Universal)
2,31M€
400.000
Salidos de cuenta (Warner)
2,35M€
370.000
Harry Potter i les relíquies de la mort
El mes va començar amb força gràcies a l’estrena de Los ojos de Julia, una producció de la catalana Rodar y Rodar (El orfanato) en coproducció amb Antena 3 i Universal. La cinta era la gran estrena de la temporada i segurament de l’any, generant una campanya de promoció forta i present a tot tipus de mitjans. La bona recepció del públic a Sitges, el bon aspecte de la proposta i el millor record d’El orfanato van fer que Los ojos de Julia es convertís en la millor estrena de l’any amb 1,63M€ durant el cap de setmana, 2,1M€ amb les dades del festiu de l’1 de novembre. Després d’aquest bon inici, el comentaris positius van generar un manteniment excel·lent, i setmana rere setmana la pel·lícula ha pogut mantenir un ritme de recaptació sòlid fins els 5,45M€. Aquest últim cap de setmana d’octubre també va donar una altra alegria, aquest cop a Warner i al seu thriller dramàtic The Town. Ciudad de ladrones, que va estrenar amb uns forts 1,5M€ durant els quatre dies de cap del setmana llarg. La cinta es va promocionar també amb molta força i ja venia amb molt bons resultats dels Estats Units. Era un clàssic títol fort de cinema negre, molt ben acceptat per l’ audiència adulta. En les següents setmanes la cinta de Ben Affleck ha generat uns bons 3,1M€. Durant les dues següents setmanes de novembre, les xifres i l’atenció del públic es van desplomar, donant les pitjors dades d’un mes de novembre i les més baixes en venda d’entrades. En aquestes setmanes, les pel·lícules que millor van funcionar van ser les americanes Salidos de cuentas, Caza a la espía i Imparable. La primera ha recaptat més de 2,8M€ en tres setmanes, generant un positiu resultat per a un tipus de comèdia que a Espanya no és habitual que funcioni gaire bé. El fet de ser l’única comèdia del moment li va donar un gran avantatge. En el cas de Caza a la espía, DeA Planeta hi va posar molta energia, i les dades han estat molt interessants: 1,86M€ en tres setmanes. Imparable, tot i el seu primer lloc quan va
estrenar, ha generat xifres poc emocionants (2,15M€ en dues setmanes) i poques opcions a fer més de 3,3-3,5M€ al final de la seva carrera. Les bones notícies van tornar la setmana del 19 de novembre amb la macro-estrena de Harry Potter i les relíquies de la mort. No hi havia dubte que el film funcionaria gràcies a la potent campanya de Warner i al nom de la saga, dos elements que ja tradicionalment han donat bons fruits. En aquest cas van donar la segona millor estrena de l’any: 5,7M€. Amb tot, les xifres de Potter a Espanya són les més baixes dins dels grans mercats internacionals. Sembla que la saga compta amb una gran massa de fans, segurament entre 1,3-1,5 milions, però s’allunya del que es veu a altres països com França, Itàlia o Alemanya. Però a Harry Potter se li ha d’agrair la capacitat que té
de generar interès en el cinema i donar-li un valor d’oci popular que no ha tingut en moltes setmanes. Durant la setmana de l’estrena de Potter, les xifres de la resta de pel·lícules en cartell van ser excel·lents, amb discretes caigudes i bones estrenes, entre elles la reestrena en 3D de La bella y la bestia, que va recaptar prop de 580.000€ en 275 cinemes. Altres protagonistes de la temporada han estat les europees Tamara Drewe, nova cinta d’Stephen Fears, i Copia certificada, la nova de Kiarostami, que des de la seva estrena el 29 d’octubre ha estat tot un èxit amb una xifra de 545.000€ amb només 40 cinemes. Drewe per la seva banda va pel mateix camí, de moment amb la meitat de temps ha fet la meitat de diners, 260.000€ i amb el llarg cap de setmana de desembre a la vista.
Gran presència del cinema català El mes de novembre, tot i la negativitat general, ha estat un moment fort per la presència de cinema català i estatal. Més enllà del triomf important de Los ojos de Julia, i l’excel·lent manteniment de Pa negre – una de les sorpreses de l’any – hi ha hagut altres protagonistes a destacar, però no tan positius en molts casos. El primer és Agnosia, un altra gran estrena catalana però amb resultats molt discrets. La cinta de Roxbury i Telecinco, estrenada per Aurum, només va generar 230.000€ amb 200 còpies (amb una mitja per sala de 1.145€). La pel·lícula no arribava molt ben posicionada ja que la crítica i els mals comentaris a Sitges la van deixar molt tocada. A més, la proposta no semblava generar un important interès per part de l’audiència, i a la tercera setmana només havia acumulat 530.000€, amb poques opcions d’arribar més enllà dels 650.000€. Filmax ha estat l’altre protagonista de la temporada, amb dues estrenes radicalment diferents en molts sentits. Mentre que Creuant el límit va fracassar de forma
Los ojos de Júlia
estrepitosa el seu primer cap de setmana, The Way va donar una sorpresa amb un molt bon inici. El debut de Xavi Giménez com a director, Creuant el límit, va recaptar 110.000€ a 150 cinemes (només 730€ per sala), convertint-se en una de les pitjors estrenes de l’any. La cinta volia ser una proposta forta per als adolescents, estil Mentiras y gordas, però no va aconseguir crear interès. La cinta ràpidament ha quedat fora de la ment dels espectadors, joves i adults. The Way, en canvi, amb només 59 cinemes i una promoció molt centrada en el sector adult, va convertir-se en la tercera millor estrena del cap de setmana de Harry Potter, amb 137.400€ i una mitjana per sala de 2.328€. Altres títols estatals a tenir en compte han estat els drames romàntics Bon Appétit i 18 comidas. La primera va estrenar amb gairebé 200.000€ a 100 cinemes de la mà de Vértice Cine, i la segona, 50.000€ a 25 cinemes distribuïts per Festival Films. Les dues van aconseguir una xifra per sala de 2.000€.
The Way
Aparador¦ 56
DVDs
Finisterrae
Una hora más en Canarias
Direcció ¦ Sergio Caballero Gènere ¦ Fantàstic Producció ¦ Eddie Saeta, Advanced Music Repartiment ¦ Pau Nubiola, Pavel Lukiyanov, Santi Serra, Yuri Mykhaylychenko, Claudia Schneider
Direcció ¦ David Serrano Gènere ¦ Comèdia musical Producció ¦ Telespan 2000, Lazonafilms, Dynamo Repartiment ¦ Quim Gutiérrez, Angie Cepeda, Miren Ibarguren, Juana Acosta Kiti
Film que va protagonitzar la imatge gràfica de l’última edició del festival musical Sònar, narra la historia de dos fantasmes que, farts de transitar en el territori de les penombres, decideixen fer el Camino de Santiago fins a la fi del món. Un cop allà, volen començar una etapa terrenal i efímera en el món dels vius.
Luna caliente
Direcció ¦ Vicente Aranda Gènere ¦ Drama Producció ¦ Viviana Films, Cre-Acción Films Repartiment ¦ Eduard Fernández, Thaïs Blume, Emilio Gutiérrez Caba, José Coronado, Héctor Colomé Un poeta (Eduard Fernández) autoexiliat de l’Espanya franquista, torna coincidint amb el procés de Burgos, a la tardor del 1970, contra membres d’ETA. El poeta visita un opositor polític i se sent immediatament atret per la seva filla adolescent. Adaptació de la novel·la de l’argentí Mempo Giardinelli.
Edició en DVD del primer film europeu de ficció en 3D, dirigit per Jordi Llompart. Es tracta d’un conte que explica el viatge d’una nena, la Jana, a terres africanes a lloms d’una cavall alat. Coneixerà en Mel i junts viuran aventures amb animals, plantes i criatures fantàstiques.
Garbo, l’home que va salvar el món
Direcció ¦ Edmon Roch Gènere ¦ Documental Producció ¦ Centuria Films S.L., Colosé Producciones, Ikiru Films Documental sobre espies i agents dobles, secrets i mentides, memòria i oblit que s’endinsa en la figura del català Joan Pujol, que va aconseguir enganyar els nazis l’any 1940. Debut en la direcció del productor Edmon Roch, que va guanyar diversos premis amb aquest film, entre ells el Gaudí i el Goya.
E.S.O.
De Madrid a la Lluna
Direcció ¦ Santi Lapeira Gènere ¦ Terror adolescent Producció ¦ Black Flag Cinema, Flins & Pinículas Repartiment ¦ Sergi Mateu, Mercè Llorens, Rosana Pastor, Fernando Guillén
Direcció ¦ Carles Balagué Gènere ¦ Documental Producció ¦ Diafragma PC
En un institut de secundària de Barcelona, una colla d’amics iniciaran una aventura que els endinsarà en el món dels fenòmens sobrenaturals. Descobriran que, durant la Guerra Civil, en el seu institut un grup de nens va quedar sepultat en uns túnels secrets.
llibres
Drama sobre la immigració i els esforços dels immigrants il·legals de diversos països d’arreu del planeta per aconseguir l’estatus de resident legal a Los Ángeles. Harrison Ford és un agent d’immigració nord-americà amb una peculiaritat: agafa afecte a tot aquell qui ha de deportar.
El Nueva York de Woody Allen
Maestros del Cine
Autor ¦ Maria Adell i Pau Llavador Editorial ¦ Electa Col·lecció ¦ Electa Arte Pàgines ¦ 256
Autor ¦ Diversos autors Editorial ¦ Phaidon Col·lecció ¦ Cahiers du Cinéma Pàgines ¦ 1.040
La guia perfecta per a descobrir la ciutat, a partir de les localitzacions escollides pel cineasta a les seves pel·lícules. Nova York ha estat l’escenari de molts films però cap director ha mantingut amb ella una història d’amor tan fidel, apassionada i neuròtica com Woody Allen.
Woody Allen, Pedro Almodóvar, Tim Burton, Francis Ford Coppola, Clint Eastwood, Alfred Hitchcock, Stanley Kubrick, David Lynch, Martin Scorsese i Steven Spielberg són els deu protagonistes d’aquesta col·lecció que la revista Cahiers du cinéma edita, firmada per experts internacionals.
LA SEVA OBRA COMPLETA L’inconfusible imaginari cinematogràfic de Marc Recha reunit en un mateix pack
PETIT INDI DIES D´AGOST LES MANS BUIDES PAU I EL SEU GERMÀ L´ARBRE DE LES CIRERES EL CIELO SUBE I més de 3 hores de material addicional.
“Un talent inconfusible i un sentit del cinema fora de l’habitual”. La Vanguardia
“Poc convencional, poètic i profundament humanista”. El País
A LA VENDA EN DVD EL 15 DE DESEMBRE
P A R A L L A MP S companyia cinematogràfica
JOSE LUIS RADO
www.latiendacameo.es
Actualitat ¦ 58
Arriba als cinemes ‘Fake Orgasm’ La productora Zip Films estrena aquest desembre el documental Fake Orgasm, on el “performer” nord-americà Lazlo Pearlman dinamita tot tipus de prejudicis i dogmes sobre sexe i identitat. El film està dirigit per Jo Sol (El taxista ful). El que en aparença és una divertida reflexió sobre les mentides de la vida sexual, es converteix en un incisiu discurs sobre la teoria del gènere, proposant un canvi de perspectiva i el replantejament d’alguns conceptes amb els quals la societat ha estat educada. Hi col·laboren artistes com la cantant Lydia Lunch, la filòsofa Beatriz Preciado, la model Nina Braunsteiner, el clown Jango Edwards o l’experta en postporno Maria Llopis.
El “performer” Lazlo Perlman a Fake Orgasm
Els III Premis Gaudí, el 17 de gener La tercera edició dels Premis Gaudí ja té data. El proper 17 de gener l’Acadèmia del Cinema Català es vestirà de gala per celebrar una nova edició d’aquest premis que ja s’han convertit en un referent en el panorama cinematogràfic, i que enguany tindran lloc al Teatre Artèria Paral·lel. El 9 de desembre es farà públic el premi Gaudí d’Honor i el 22 de desembre es durà a terme la lectura de nominats a l’auditori de La Pedrera. En només dos anys, els Premis Gaudí s’han consolidat com els guardons de referència del sector a Catalunya, assolint una gran notorietat i prestigi no només entre els professionals sinó també en la societat catalana.
Cinema català a Roma El Festival Internacional de Roma va acollir a principis de novembre la projecció dels films catalans Herois, de Pau Freixas, una producció de Media Films i Televisió de Catalunya, i De gran vull ser soldat, de Christian Molina, produïda per Canónigo Films, Polar Star Films i Trees Pictures. Les dues pel·lícules van ser seleccionades a la secció de competició del festival. Paral·lelament, una delegació de sis productors catalans va participar al New Cinema Network, mercat de coproducció celebrat dins el marc del mateix certamen.
Es roda el telefilm de l’obra ‘Germanes’ Carol López va iniciar al novembre el rodatge de Germanes, una adaptació de l’obra de teatre Les tres germanes de Txèkhov, que ella mateixa va dirigir a la Sala Villaroel durant les temporades 2008 i 2009. El rodatge inclou la majoria dels protagonistes que van fer les representacions teatrals a excepció de Montse Germán, que ha estat substituïda per Nora Navas (premi d’interpretació al Festival de Sant Sebastià per Pa negre). El punt de partida és la mort del patriarca d’una família amb tres filles. La mare s’ha d’enfrontar a una nova vida, tres germanes, un fill adolescent, un marit que és exmarit, i un autèntic príncep blau.
Una escena d’Herois, de Pau Freixas
No hay Banda, una productora en creixement No arriba als dos anys des de la seva creació, però la productora barcelonina No hay Banda celebra aquest desembre l’estrena de tres pel·lícules que inclouen continguts addicionals realitzats i produïts per ella. Es tracta de Bruc, 3 metros sobre el cielo i La posesión de Emma Evans. No hay banda té una clara vocació internacional i obrirà oficines a París el 2011. El seu fundador, Martín Samper, ha treballat en films com [REC]2 o Spanish Movie. La seva especialitat són els continguts addicionals per a cinema, televisió i publicitat: documentals, making of, peces promocionals o presència en festivals.
Homenatge a Agustí Villaronga a Nova York Del 10 al 23 de desembre la Film Society del Lincoln Center de Nova York programa una vintena de pel·lícules com a mostra de la millor producció espanyola del 2010. D’aquests títols, onze són produccions catalanes, les quals se sumen a l’homenatge previst per al director mallorquí Agustí Villaronga. Els films catalans que es podran veure al Spanish Cinema Now són El gran Vázquez, Los ojos de Julia, Pájaros de papel, Chico y Rita, Aita, Lope, El cónsul de Sodoma, Elisa K, Caracremada, Guest i La noche que no acaba. L’homenatge a Villaronga inclou les projeccions de Pa negre, Tras el cristal, El mar, Aro Tolbukhin i El niño de la luna.
Pa negre, l’últim film de l’homenatjat Agustí Vila
www.gencat.cat/llengua/cinema www.facebook.com/cinemaencatala
Actualitat ¦ 60
L’oscaritzat Mark Berger visita Barcelona L’Acadèmia del Cinema Català i l’acadèmia Bande à part van organitzar el passat 15 de novembre una taula rodona amb el muntador de so MarkBerger, guardonat quatre cops per l’Acadèmia de Hollywood per Apocalypse Now, Elegidos para la gloria, Amadeus i El paciente inglés. Berger, amb més de 30 anys d’experiència i amb una trajectòria reconeguda a nivell internacional, va acostar als assistents l’ofici de muntador de so i va recalcar la importància que aquest té en la creació de l’atmosfera sonora de tota producció cinematogràfica. A la presentació, Mark Berger va projectar una escena d’El talent de Mr. Ripley, de la que va analitzar la utilització dels elements sonors que la composen per tal de ressaltar la seva importància. Berger va assegurar que “la música i els efectes han d’estar al servei del guió”. Altres films destacats de la seva filmografia són El Padrino II o Alguien voló sobre el nido del cuco.
El muntador de so Mark Berguer
‘138 segons’, la història d’un campió de boxa La controvertida figura de Josep Gironès, el campió d’Europa de boxa dels anys 30, arribarà a les pantalles amb 138 segons. Pío Vernis produeix, per Evohé Films, aquest thriller documental basat en la sorprenent història de l’ídol pugilístic, conegut amb el sobrenom d’El Canari de Gràcia. La pel·lícula, dirigida per Joan López Lloret (Utopia 79, El germans Oligor) pretén descobrir les increïbles raons, encara avui amagades, que van portar al set vegades campió d’Europa a retirar-se després del seu primer i únic KO, ser acusat de torturador i fugir a Mèxic abandonant la seva família. Els secrets de la seva fugida i de la seva vida disfressada a Mèxic durant 40 anys seran desvetllats en aquest documental catalano-mexicà.
El BAFF diu adéu El Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona (BAFF) deixarà de celebrar-se després de dotze edicions d’èxit. L’entitat organitzadora, 100.000 Retines, s’ha dissolt per “múltiples raons personals” segons ha confirmat el seu fundador i director, Carlos Rodríguez Ríos. Pel fet de no pertànyer a cap ajuntament, la conjuntura econòmica ha tingut un gran impacte en el tancament del BAFF. “Amb la crisi, el patrocini va disminuir i els ajuts públics no arribaven a cobrir l’organització del festival”, ha declarat Rodríguez Ríos. Durant les seves dotze edicions, el certamen ha acollit més de 100.000 espectadors, 500 llargmetratges de diversos països asiàtics i ha rebut directors tan importants com Arvin Chen, Johnnie To o Kang-sheng. Ríos ha avançat que està preparant una nova iniciativa, el Cinemart, que serà un festival de cinema d’autor. Aquest nou projecte està previst per la propera primavera.
subscriu-te ara per només 24€ i aconsegueix un magnífic regal: Promoció exclusiva per a noves subscripcions anuals (11 edicions) Pel·lícula a escollir entre: Petit Indi o Tres dies amb la Família (format: DVD editat per CAMEO) Oferta vàlida fins a esgotar existències.
Butlleta de subscripció anual a Nom i cognoms: Adreça: Població: Codi postal: Telèfon: E-mail: DVD escollit: NIF: Domiciliació bancària:
Envieu-nos aquesta butlleta o contacteu amb nosaltres: Rambla de Catalunya 35, principal 2a - 08007 Barcelona tel: 93 511 6690 - fax: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.facebook.com/decine
Actualitat ¦ 62
Museu del Cinema de Girona Un desembre amb moltes opcions interessants El desembre es presenta carregat de propostes al Museu del Cinema de Girona. Continua el cicle “Cinema i Solidaritat. L’altra cara de la informació”, que des del mes de setembre ofereix una pel·lícula mensual (moltes d’elles inèdites a Catalunya) per parlar sobre temes relacionats amb els drets humans des de l’òptica de les entitats gironines que treballen per defensar-los. La pel·lícula que es podrà veure el 14 de desembre és Toussaint Louverture, Haiti et la France (2004), de Laurent Lutaud, un retrat de la figura de Toussaint Louverture, esclau rebel primer i general de l’exèrcit francès després. Es tracta d’un dels noms que van obrir les portes cap a la llibertat del poble negre. A través de la seva biografia, el film retorna la història colonial de França.
El cicle “Parlem de cinema?”, on es presenten pel· lícules claus en la història del cinema, ofereix el dia 16 d’aquest mes Dressed to Kill (Vestida per a matar) (1980), de Brian de Palma. Aquest thriller clàssic explica la història de Kate Miller, una dona amb problemes psiquiàtrics que té una trobada fortuïta en un taxi amb un psicòpata assassí de dones. El Museu del Cinema celebra el Nadal el 23 de desembre amb “Puck cinema. El cinema més petit del món”. Puck és una caravana convertida en sala de cinema on només hi caben set persones i on es projectes pel·lícules d’animació de les que no se solen veure a la televisió. L’objectiu és capturar un petit nou amant del cinema d’animació.
FINS AL 18 DE DESEMBRE
Murnau: llums i ombres de l’expressionisme LUCIANO BERRIATUA I LOS 5 FAUSTOS DE MURNAU
A PARTIR DEL 21 DE DESEMBRE
Homenatge a Claude Chabrol TAULA RODONA I ESTRENA DE BELLAMY