Decine 15 by Utopia Global

any II

número 15

gener 2011

3€

BLOG

Tendra innocència PREMIS GAUDÍ TOTS ELS NOMINATS CATALUNYA PLATÓ UN PAÍS DE RODATGES MIL CRETINS VENTURA PONS & QUIM MONZÓ SALOMÓN SHANG CONTRA TOT I TOTHOM

••••

Sumari EDITORIAL

A FONS

Els premis Gaudí i la “Llei Sinde”

Catalunya, plató de cinema

LA IMATGE

DE PROP

Mil Cretins

Salomón Shang

PORTADA

CRÍTICA

Blog, tendra innocència

Blog

Entrevista a Elena Trapé

Carne de Neón

ESTRENA

LA CASA DEL CINE

Mil cretins

Red, Animal Kingdom

Carne de neón

El Cisne negro

La herencia Valdemar II: La sombra prohibida

TAQUILLA

Més estrenes

OPINIÓ

PERFIL 20

Un desembre irregular

Cristina Brondo

L’Audiovisual, indístria de futur, per Xavier Parache

FESTIVAL

L’APARADOR

Catalunya, seleccionada arreu del món

OFF Cinemart

ACTUALITAT

Phenomena

DVD’s Notícies breus

EL CAFÈ

MUSEU DEL CINEMA

Javier Beltran

Un gener compromès

••••

Editorial EDITOR

Jordi Roigé

jordi@utopiaglobal.com DIRECTORA

Alba Laguna

alba@utopiaglobal.com REDACCIÓ

Anna Petrus

anna@duesgotes.com COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Hugo de Cominges Anna Corberó M. Martí Freixas Josep G. Guixà Salvador Moré Aina Serra Adrià Sunyol CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Marta Puig

alyonashop@gmail.com ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

cristina@utopiaglobal.com

Jordi Roigé, editor

PREMIS GAUDÍ El 2011 engega amb la III Edició dels Premis Gaudí. L’Acadèmia del Cinema Català afronta la seva principal activitat anual amb la incertesa d’un moment crític de la indústria, però amb la il·lusió d’uns premis en vies de consolidació autèntica. Les nominacions dels III Gaudí presenten una gran i agradable novetat. Els títols reconeguts pels acadèmics també ho són pel públic. Pa negre, Herois, Buried, Elisa K, Los ojos de Julia, La Mosquitera..., són títols que han tingut el seu recorregut i l’escalf del públic. Ja ningú no posa en qüestió l’existència de l’Acadèmia ni dels Premis Gaudí. A més, els acadèmics semblen haver aplicat un sentit de responsabilitat superior a altres edicions, i han nominat més pensant en el valor real de les obres que no pas en interessos personals o gremials. L’Acadèmia que presideix Joel Joan encara té molts reptes. El primer continua sent el del primer dia: aconseguir que tots els professionals catalans siguin acadèmics. En aquest sentit, l’Acadèmia catalana haurà d’esforçar-se encara més per fer-se atractiva i necessària.

PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta

pere@utopiaglobal.com

LA LLEI SINDE

IMPRESSIÓ

La indústria i els creadors s’han sentit enganyats pels politics que en bloc han votat en contra de l’anomenada llei Sinde que, entre d’altres disposicions, pretenia regular les descàrregues de música i pel·lícules per internet. Per contra, les associacions d’internautes consideren una victòria la derrota del text de la ministra de cultura del govern central. Som en un període de transició. Internet ha estat un dels invents més transcendents del S.XX, i probablement de tota la humanitat. Hi ha qui el situa al nivell de la roda. La transmissió massiva i incontrolada d’informació per la xarxa ha alterat les relacions humanes i també el consum de continguts culturals i d’oci. Als productors i creadors audiovisuals els interessa aquest trànsit universal i intens. Com més consum tingui la seva obra, millor. No hi ha fronteres. El problema és quan la descàrrega de continguts enfonsa la indústria i dificulta crear-ne de nous. Que ningú no s’enganyi. Un dia o altra s’haurà de regular. El més sensat, i per on estan avançant més les negociacions, és que les telefòniques, autèntiques beneficiades d’aquest nou món, retornin part del seu botí per finançar la nova era de l’audiovisual que està naixent. Aquestes empreses han trobat en les descàrregues el seu gran El Dorado. Com van fer les televisions en el seu dia, les telefòniques s’hauran de convertir en motor de l’audiovisual i esdevenir els grans coproductors de cinema.

Comgrafic

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Utopia Global

Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona TEL: 93 511 6690 FAX: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català. Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Dipòsit legal: B-39155-2009

La imatge ¦ 6

Mil cretins

“Per què tornar a en Monzó després de l’èxit d’El perquè de tot plegat? Crec que és molt fàcil explicar-ho. Segueixo adorant els seus contes, crec que cada cop fereixen més i el contingut temàtic de la seva darrera obra pateix una evolució semblant a la que hem experimentat la majoria de la meva generació.”

Ventura Pons, direCtor

Portada ÂŚ 8 Alba Laguna

Blog

Fotografia: Marta Puig

O què significa ser adolescent La notícia en un diari sobre l’embaràs simultani de disset noies menors de quinze anys a l’estat nord-americà de Massachusetts és el punt de partida d’aquest film, dirigit per la debutant Elena Trapé i inclòs en el projecte Òpera Prima de l’ESCAC. Blog transcendeix la notícia sensacionalista i dibuixa un retrat blanc d’un grup d’adolescents que decideixen tenir un fill a la vegada per descobrir emocions fortes i, sobretot, per enfortir els lligams entre elles i demostrar que són capaces de qualsevol cosa per les seves amigues. Parlar d’adolescents és parlar d’internet, xats i mòbils, fent d’aquestes noves tecnologies el fil conductor de la pel·lícula. Són les mateixes protagonistes, cap d’elles actriu professional, les que filmen gran part del metratge, mostrant la seva intimitat i jugant amb els límits entre la realitat i la ficció. Una naturalitat infinita que farà que l’espectador viatgi en el temps i somrigui recordant com era i com es comportava en aquella edat de confusió, inconsciència i exaltació dels sentiments. A qui no li agradava compartir un secret?

Les noies protagonistes durant la sessió de fotos per DeCine

Portada ¦ 10

Elena TraPÉ “Amb les meves amigues havíem fet juraments de sang”

‘Blog’ és el primer llargmetratge d’Elena Trapé

La idea de Blog s’inspira en un cas real succeït als Estats Units. Com sorgeix el projecte de la pel·lícula? Jo era a Escándalo Films muntant una TV movie que havíem rodat i ells, justament, estaven començant a plantejar un projecte que volien que girés al voltant de l’adolescència. També tenien clar el tema de les càmeres domèstiques i que tot estigués gravat per un dels personatges. Jo havia llegit la notícia i estava pensant com podia escriure un guió sobre això, vaig veure que encaixava perfectament en el tipus de format que buscaven i vaig plantejar la idea. Així va començar tot, i el projecte va anar canviant amb el temps. Suposo que hi va haver molta feina prèvia al rodatge amb les actrius, ja que no són professionals. Com va ser el càsting? Vaig començar a escriure amb un equip de quatre guionistes i en paral·lel vam fer el càsting de noies. Anava mirant les cintes i veia que algunes noies defensaven molt bé el text però després a l’entrevista eren més fluixes i també el cas contrari, nenes que no

sabien interpretar un text però quan parlava amb elles em sorprenien. A la segona ronda de càsting ja vaig donar una càmera a les noies que m’havien agradat més. Quan vam veure el resultat, vam tenir clar que havíem de tornar a plantejar-nos-ho tot. Hi havia coses que no les podríem escriure, volia un disseny de producció que permetés que aquest tipus de material arribés a formar part de la pel·lícula i vam decidir que els instal·laríem unes webcams a les habitacions. Amb el Tomàs Aragay vam escriure el que va acabar sent el guió de la pel·lícula, que era únicament una escaleta amb la que vam rodar. És a dir que a la pel·lícula absolutament tot és improvisació. Com va ser el rodatge? El rodatge va ser un caos, la gent de l’equip em mirava com dient “aquesta és boja!”. Quan vam tenir les catorze nenes que més ens agradaven, vam fer una mena de taller d’interpretació per veure com funcionava tot, i canviar si feia falta. Amb el Tomàs havíem definit set perfils psicològics, un grup equilibrat perquè cada perso-

A les noies sempre els deia: “No estem fent Física o química!” nalitat tingués el seu propi color. Un cop les vam conèixer, vam incorporar moltes coses reals d’elles com anècdotes, experiències... Hi havia alguna relació prèvia entre les noies? No, cap, no es coneixien de res. El que ha passat és que al cap dels tres mesos que va durar el taller, ja eren un grup d’amigues i posés on posés la càmera sempre estava passant alguna cosa. El mateix amb els nois, que es van incorporar més tard. Es va crear molt bon ambient, el lloc on fèiem el taller no era una sala d’assaig sinó de ioga; volia un lloc molt acollidor perquè havíem de parlar de coses molt íntimes. Hi havia la Laura Jou, coach d’actors joves, i una psicòloga. És clar, jo les estava intentant convèncer que el que anaven a fer era molt guai i pensava: “A veure si de cop i volta s’ho creuen de veritat!”. Però no, totes tenien clar que tenir un fill als quinze anys era molt mala idea. Al film no s’emet cap judici moral del que està passant, sinó que es deixa el tema totalment obert. Què busques transmetre amb la pel·lícula? Quan vaig llegir la notícia, el primer que vaig pensar és: “Déu meu, aquestes nenes estan boges!”. Buscant notícies per internet com una freak vaig llegir en uns diaris nord-americans que alguna de les nenes havia dit que ho feien per tenir algú que les estimés per sempre. I aquí vaig fer un “clic”, em va semblar una idea preciosa. De cop i volta ja no podia fer una aproximació sòrdida al tema, tot i que ho és de sòrdid, i més als Estats Units, però el que hi ha al darrere és un sentiment que jo també veia en els meus diaris de quan tenia aquella edat, els típics “ningú m’estima”, “no sé qui sóc”, etc. Volia que la pel·lícula fos molt blanca, molt innocent. L’objectiu de les noies es manté en secret fins ben avançada la pel·lícula. Realment es dóna aquesta sensació d’innocència, decideixen tenir un fill com podrien haver decidit una altra cosa... Sí, com podrien haver decidit fer-se un tatuatge juntes! Crec que en cap moment fan una projecció de les conseqüències, sinó que es queden amb el “subidón” de decidir fer quelcom juntes. Tenen un punt inconscient i a més estan convençudes que una sola persona, el líder, pot moure la resta. Tu també t’has hagut de posar a la pell d’una adolescent, imagino. Has recuperat coses de la teva pròpia experiència? Realment sí. Jo era molt “pava”, les amigues d’aquella època encara les conservo i havíem fet juraments de sang i aquest tipus de

La directora durant el rodatge del film

Totes tenien clar que tenir un fill als quinze anys era molt mala idea coses. Això ho he recordat molt, i sobretot com n’era d’important, el meu grup d’amigues, més important que la família. Tenir la sort de sentir-te estimada tal com ets per un grup de persones és molt especial i, per a mi, això és el que hi ha darrere de Blog. I és el que tots hem volgut. Les webcams que les noies tenien a les seves habitacions feien, en aquest cas, de diari personal, no? Sí, era la manera de tenir els moments més privats. Aquests moments van construint el més important de la història, perquè de fet la trama no és el que més compta. Això i els xats fan que la pel·lícula sigui molt casolana, teníem clar des del principi que hi havien de ser.

Portada ¦ 12

Aquest format innovador fa que la línia entre ficció i documental sigui molt prima. Com t’ho vas plantejar? Volia que la gent pensés que estava veient un material documental real gravat amb una càmera domèstica. Això va descartar d’entrada cares conegudes al càsting i moltes més coses. M’agrada perquè hi ha gent que em pregunta si el professor ho és de veritat, per exemple. Ho hem construït tot com una ficció perquè res del que hi ha davant la càmera és veritat. Les habitacions de les noies sí que són reals, però tot i això vam intervenir mínimament, només per col·locar algun element de manera favorable a l’enquadrament, etc. Hi ha un equip de ficció, però el més interessant és que sembli que no. De moment la pel·lícula s’ha pogut veure al festival de Sant Sebastià, on va rebre una menció especial. Estàs inquieta per l’estrena a les sales? A Sant Sebastià estava molt nerviosa però tot va anar molt bé i ara estic molt contenta. Tinc moltes ganes de saber què en pensa la gent i què passarà. És el teu primer llargmetratge, com valores l’experiència? Te l’imaginaves així? En absolut. Mai havia fet una cosa així, ni a nivell de tipus de càmera, ni de treball amb els actors. Fa un any es va emetre per televisió la minisèrie El pacto, dirigida per Fernando Colomo, que es basava en el mateix cas que Blog. Com ho vas viure? Em va generar molta curiositat i vam quedar uns quants de l’equip per veure-la a casa. De seguida vam veure que no tenia res a veure amb la nostra proposta. De fet, a les noies sempre els deia: “No

estem fent Física o química”, que és una sèrie que els encanta, i ho entenc perfectament perquè a mi també m’agradava molt Sensación de vivir, però no era el que volia. És un mèrit treballar amb adolescents i aconseguir distanciar-se d’aquestes propostes... Jo volia posar-me al seu nivell, i això s’acosta més a Fucking Amal, per exemple, que és un gran referent de la manera com t’aproximes a l’adolescència sense tractar-los d’idiotes. D’una manera tendra i innocent. Creus que els adolescents s’hi sentiran identificats? Quan hem fet algun passi amb nois de quinze anys, es veuen tan reflectits que riuen fins i tot una mica incòmodes. Crec que agradarà més a joves a partir dels divuit o dinou, que tenen molt recent que ells també eren així però ja han crescut una mica. Estàs treballant en pròxims projectes? Tot just començo ara. Psicològicament per a mi fins ara tot era Blog, i ara he pogut fer unes vacances i començar a pensar en coses noves. Serà ficció total i amb gent de la meva quinta, no adolescents! (riu).

Direcció ¦ Elena Trapé Gènere ¦ Drama adolescent Producció ¦ Escándalo Films Repartiment ¦ Candela Antón, Alada Vila, Irene Trullen, Anna Castillo, Sara Gómez Estrena ¦ 21 de gener

CMY

‘Blog’ és el retrat d’una colla d’amigues que prenen una decisió que els canviarà la vida

Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya ESCAC presenta

"Reacció espectacular del públic." (EL PAÍS) "Gran debut d’Elena Trapé" (LA VANGUARDIA) "Una pel·lícula sorprenent i excel·lent." (EL MUNDO) "De nou l’ESCAC exhibeix la seva qualitat com a pedrera." (LA VANGUARDIA) "Cinema. Cinema modern amb noies de veritat." (EL DIARIO VASCO)

Amb la participació de Televisión Española y CANAL+ España, en producció associada amb l’Instituto Buñuel - Iberautor DIRECCIÓ Elena Trapé PRODUCCIÓ EXECUTIVA Sergi Casamitjana Aintza Serra Lita Roig IDEA ORIGINAL Elena Trapé Tomàs Aragay Lluís Segura DIRECCIÓ DE FOTOGRAFIA Bet Rourich DIRECCIÓ D’ART Maruxa Alvar SO Jordi Ribas Jordi Rossinyol DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ Clara Salazar Valentí Closas DIRECCIÓ DE POSTPRODUCCIÓ Luis de la Madrid MONTATGE Liana Artigal VESTUARI Anna Pons MAQUILLATGE Esther Plaza CÀSTING Mireia Juárez

www.bloglapelicula.com MENCIÓN ESPECIAL PREMIO "OTRA MIRADA"

Estrena ¦ 14

Mil cretins Ventura Pons torna a adaptar relats de Quim Monzó al cinema, tal com va fer a El perquè de tot plegat (1995). Quinze històries contemporànies, i algunes històriques, on, en clau d’humor i sarcasme, es passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor però sobretot amb l’estupidesa humana, sense concessions, mirant a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana. Amb un extens repartiment ple de cares conegudes que omplen el ﬁlm número vint-i-tres de la carrera del cineasta.

Mar Ulldemolins i Roger Berruezo protagonitzen un dels relats

“Mil cretins no té res a veure amb el fris minimalista d’El perquè de tot plegat. Conceptualment se m’ha ocorregut establir una narració dividida en tres parts – una petita burla dels tres actes convencionals – que presenta un hipotètic narrador, escriptor de guions de cine”, explica Ventura Pons. El prolífic director barceloní presenta un conjunt de quinze petites peces basades en relats recollits per Monzó en Mil cretins i Vuitanta-sis contes. Les temàtiques són variades i característiques de l’univers de l’escriptor, i van des del transvestisme a la tercera edat d’”El senyor Beneset” fins a la fama a “La lloança”. Cada relat té en comú diferents personatges que van apareixent en una o altra situació. “Amb el temps he anat descobrint el gran plaer que em produeix jugar amb estructures distintes i embarcar-me en construccions narratives diferents de les convencionals. És una mica la marca de la casa”, afegeix Pons. Una llarga llista de noms de l’star-system català formen el càsting

de Mil cretins: Joan Crosas, Santi Millan, Joel Joan, Julieta Serrano, Marc Clotet, Mar Ulldemolins, Roger Príncep, Francesc Orella, Clara Segura, Mercè Comes, Mingo Ràfols, Dafnis Balduz, Edu Soto, Toni Albà, Joel Joan, Ariadna Cabrol o Jordi Bosch, entre altres. La banda sonora, una vegada més, està en mans de Carles Cases, que ha treballat a la majoria de produccions de Ventura Pons.

Direcció ¦ Ventura Pons Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Els Films de la Rambla, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Joan Crosas, Santi Millan, Joel Joan, Julieta Serrano, Marc Clotet, Mar Ulldemolins, Roger Príncep, Francesc Orella, Clara Segura Estrena ¦ 28 de gener

Carne de neón El sevillà Paco Cabezas estrena un thriller negre basat en un curtmetratge que ell mateix va dirigir l’any 2005. La història d’un jove supervivent en un ambient marginal de drogues i prostitució, protagonitzada pel noi de moda, Mario Casas, que encara assaboreix l’èxit de 3 metros sobre el cielo. Una coproducció internacional on hi participa la catalana Oberon Cinematogràﬁca.

Personatges al límit i bones dosis de violència són els ingredients del film

El sevillà Paco Cabezas estrena un thriller negre basat en un curtmetratge que ell mateix va dirigir l’any 2005. La història d’un jove supervivent en un ambient marginal de drogues i prostitució, protagonitzada pel noi de moda, Mario Casas, que encara assaboreix l’èxit de 3 metros sobre el cielo. Una coproducció internacional on hi participa la catalana Oberon Cinematogràfica. Arriba a les sales de cinema una de les pel·lícules més aplaudides a la passada edició de Festival de Sitges, una enèrgica cinta amb tocs de comèdia que beu de Guy Ritchie i que narra les desventures d’un jove, en Ricky, abandonat als dotze anys i criat al carrer, que decideix regalar a la seva mare un prostíbul quan aquesta surt de la presó. El film avança al voltant de l’Hiroshima Club, on es donen cita una galeria de personatges força passats de voltes. La Canĳa, el Chino, la Infantita o el Niño formen l’univers de prostitutes, proxenetes i travestis que giren a l’entorn del local. “És una història de mala gent que porta una mala vida, és adrenalina i diversió brutal; una història de fills de puta que, molt al fons, tenen cor i desitgen desesperadament ser estimats”. Així defineix Paco Cabezas la seva pel·lícula. El director sevillà és més conegut per la seva faceta de guionista de films com Sexykiller, Spanish Movie o la recent

Bon appétit. Carne de neón és el seu segon llargmetratge després d’Aparecidos (2007), un film de terror catalano-argentí. Cabezas explica: “Vaig començar a escriure el guió fa vuit anys, un dia que vaig decidir que ja no podia més amb la meva vida rutinària i avorrida, i que volia somiar amb fer cinema”. I ara Carne de neón és realitat gràcies a la coproducció entre Espanya, Argentina, França i Suècia en la qual hi té un paper destacat el productor català Antonio Chavarrías. Igualment notable és la direcció de fotografia de Daniel Aranyó, que ha treballat també en la mencionada 3 metros sobre el cielo, tv-movies internacionals com High School Musical 2 o minisèries com Serrallonga.

Direcció ¦ Paco Cabezas Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Morena Films, Oberon Cinematogràfica, Hepp Film, Jaleo Films, Mandarin Films, Pensa&Rocca Repartiment ¦ Mario Casas, Ángela Molina, Macarena Gómez, Antonio de la Torre, Blanca Suárez Estrena ¦ 21 de gener

Estrena ¦ 16

La Herencia Valdemar II:

La sombra prohibida

La pel·lícula resolels enigmes que quedaven oberts a la primera part

Arriba el desenllaç de La herencia Valdemar, de José Luis Alemán, que es va estrenar el gener de 2010 deixant en suspens gran part de la seva trama. Les dues pel·lícules, basades en l’univers de l’escriptor Lovecraft, van ser rodades a la vegada i estan protagonitzades pels catalans Laia Marull i Óscar Jaenada. En aquesta ocasió, l’acció se situa en un temps present i s’hi poden reconèixer els trets essencials del cinema de gènere actual. Aquesta segona part està centrada novament en la recerca de Luisa Lorente, la taxadora de finques que va desaparèixer després de complir el temible encàrrec d’avaluar la casa de Lázaro Valdemar. Dues expedicions surten a buscar-la: d’una banda Nicolás Trámel, detectiu contractat per Maximilian Colvin, cap d’Inmoverance, l’empresa on treballa Luisa, i d’una altra els seus companys de feina Ana i Eduardo, que viatgen en cotxe amb la idea de poder unir les seves forces amb el detectiu. Si la primera part era més narrativa, ja que es tractava de la presentació dels personatges, ara l’acció pren protagonisme. El díptic de José Luis Alemán, opera prima del director, és una de les produccions de més pressupost del cinema espanyol, i tot i que el primer film va passar força desapercebut, ha viatjat a alguns festivals internacionals. La sombra prohibida es va preestrenar a la passada edició del Festival de Sitges.

Una impecable factura tècnica i la banda sonora d’Arnau Bataller embolcallen aquest thriller on, per primera vegada al cinema, el monstre Cthulhu, l’ésser fantàstic creat per Lovecraft, prendrà forma física. Sens dubte aquest és un dels reclams de la cinta, com també la presència del desaparegut Paul Naschy.

Direcció ¦ José Luis Alemán Gènere ¦ terror Producció ¦ La Cruzada Entertainment, Origen Producciones Cinematográficas Repartiment ¦ Daniele Liotti, Óscar Jaenada, Laia Marull, Silvia Abascal, Rodolfo Sancho Clara Segura Estrena ¦ 28 de gener

Estrena ¦ 18

Més estrenes Bienvenidos al sur

Camino a la libertad Títol original ¦ The Way Back

Títol original ¦ Benvenuti al Sud Direcció ¦ Luca Minero

Direcció ¦ Peter Weir Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Medusa Films

Producció ¦ Imagenation Abu Dhabi FZ, Exclusive Films, National Geographic Films, On the Road, Point Blank Productions

Repartiment ¦ Claudio Bisio, Alessandro Siani, Giacomo Rizzo, Angela Finocchiaro, Valentina Lodovini

Repartiment ¦ Colin Farrell, Ed Harris, Jim Sturgess, Saoirse Ronan, Mark Strong

Gènere ¦ Comèdia

Estrena ¦ 5 de gener

Remake italià de la comèdia francesa Bienvenidos al norte, que l’any passat va batre tots els rècords a França. Aquest nou film adapta les connotacions geogràfiques de l’original, centrant la història en un elegant italià del nord que aspira a treballar a Milà però és enviat a un poble del sud del país.

No controles

Direcció ¦ Borja Cobeaga

Estrena ¦ 5 de gener

El director d’èxits com El club dels poetes morts o El show de Truman explica una història basada en fets reals i ambientada en els anys quaranta. L’escriptor Slavomir Rawicz narra en primera persona com va aconseguir sobreviure quan, després de la invasió nazi de Polònia, va ser arrestat per l’exèrcit soviètic.

También la lluvia

Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Icíar Bollaín

Producció ¦ Antena 3 Films, Euskal Telebista, Sayaka Producciones Audiovisuales, Telespan 2000

Gènere ¦ Drama social Producció ¦ Morena Films

Repartiment ¦ Repartiment Unax Ugalde, Julián López, Alexandra Jiménez, Secun de la Rosa, Mariam Hernández

Repartiment ¦ Luis Tosar, Gael García Bernal, Raúl Arévalo, Karra Elejalde, Carlos Aduviri

Estrena ¦ 5 de gener

Després de Pagafantas, el basc Borja Cobeaga estrena una nova comèdia on el protagonista haurà de superar tota mena d’obstacles (una nevada, un vol cancel·lat, etc.) per recuperar la seva xicota abans que se’n vagi a estudiar a Alemanya. Tot això amb l’ajuda del pitjor equip del món.

Twelve

Estrena ¦ 5 de gener

La pel·lícula seleccionada per l’Academia del Cine Español per competir als Oscar explica com Sebastián i Costa, ambdós a la trentena, es proposen fer una pel·lícula sobre Colom. Es traslladaran, juntament amb el seu equip, a la ciutat de Cochamba, a Bolívia, i allà viuran la terrible Guerra de l’Aigua.

Los próximos tres días

Títol original ¦ The Next Three Days Direcció ¦ Joel Schumacher

Direcció ¦ Paul Haggis

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Gaumont, Original Media, Radar Pictures

Producció ¦ Lionsgate, Highway 61 Films, Fidélité Films

Repartiment ¦Chace Crawford, Emma Roberts, Ellen Barkin, Rory Culkin, Curtis ‘50 Cent’ Jackson

Repartiment ¦ Russell Crowe, Elizabeth Banks, Liam Neeson, Olivia Wilde, Jonathan Tucker

Estrena ¦ 5 de gener

El director d’èxits dels noranta com El client o Batman Forever planteja un drama adolescent i novaiorquès on el jove White Mike, camell dels privilegiats, intenta superar la mort de la seva mare i lluitar pel seu amor per Molly. Però un dia el seu cosí és assassinat i el seu millor amic, detingut pel crim.

Como la vida misma

Títol original ¦ Life as We Know It Direcció ¦ Greg Berlanti

Estrena ¦ 5 de gener

Un matrimoni feliç amb un fill es troba immers de sobte en una terrible desgràcia: la dona es condemnada a vint anys de presó per un crim que sembla no haver comès. El seu marit lluitarà per ella fins al final. Remake del llargmetratge Pour elle, dirigit per Fred Cavayé l’any 2008.

De dioses y hombres

Direcció ¦ Des hommes et des dieux

Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Xavier Beauvois

Producció ¦ Josephson Entertainment, Gold Circle Films, Warner Bros Pictures

Gènere ¦ Drama Producció ¦ Why Not Productions, France 3 Cinéma

Repartiment ¦ Katherine Heigl, Josh Duhamel, Christina Hendricks, Josh Lucas, Jean Smart

Repartiment ¦ Lambert Wilson, Michael Lonsdale, Olivier Rabourdin, Jacques Herlin, Sabrina Ouazani

Estrena ¦ 5 de gener

Holly, responsable d’un servei de càtering, i Eric, director televisiu d’emissions esportives, no acaben d’entendre’s després d’una cita desastrosa. No obstant, hauran de fer-se càrrec de la seva fillola Sophie després que els seus pares morin en un tràgic accident.

Estrena ¦ 14 de gener

Un monestir a les muntanyes del Magrib als anys noranta. Vuit monjos cistercencs viuen en perfecta harmonia amb els seus germans musulmans. Però la violència i el terror s’apoderen lentament de la regió. No obstant, els monjos decideixen quedarse i enfortir-se cada dia.

La daga de Rasputín

Amor y otras drogas

Títol original ¦ Love and Other Drugs Direcció ¦ Jesús Bonilla Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Edward Zwick Gènere ¦ Comèdia romàntica

Producció ¦ Telecinco Cinema, Enrique Cerezo

Producció ¦ Fox 2000 Pictures, New Regency Pictures, Bedford Falls Productions

Repartiment ¦ Jesús Bonilla, Antonio Resines, Antonio Molero, Juan Luis Galiardo, María Barranco

Repartiment ¦ Jake Gyllenhaal, Anne Hathaway, Judy Greer, Hank Azaria, Gabriel Macht

Estrena ¦ 14 de gener

A l’estil d’un Indiana Jones castís i esbojarrat, Jacinto i Papeles, els intrèpids buscadors de tresors d’El oro de Moscú tornen a l’acció. En aquesta ocasió, intentaran trobar “la daga de Rasputín”, una joia llegendària de l’antic Egipte que proporciona poder absolut a qui la posseeix.

Morning Glory

Estrena ¦ 14 de gener

La pel·lícula es basa en la història real de Jamie Reidy, un representant de vendes de l’empresa farmacèutica Pfizer. Maggie (Anne Hathaway) és una dona independent que no permet que res ni ningú la pertorbi. Però un dia coneix Jamie (Jake Gyllenhaal) i la relació agafarà tots dos per sorpresa.

The Green Hornet

Títol original ¦ Luca Minero Direcció ¦ Roger Michell

Direcció ¦ Michel Gondry

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Acció

Producció ¦ Paramount Pictures, Bad Robot

Producció ¦ Columbia Pictures, Original Film

Repartiment ¦ Harrison Ford, Rachel McAdams, Diane Keaton, Patrick Wilson, Jeff Goldblum

Repartiment ¦ Seth Rogen, Jay Chou, Cameron Diaz, Christoph Waltz, Nicolas Cage

Estrena ¦ 14 de gener

Harrison Ford protagonitza aquesta divertida comèdia sobre el món dels programes de televisió produïda per J.J. Abrams (Lost, Star Trek). La productora de notícies locals Becky Fuller ha aconseguit la feina dels seus somnis, però un arrogant presentador veterà s’interposarà en el seu camí.

Monsters

Estrena ¦ 14 de gener

L’aclamat Michel Gondry (Olvídate de mí, La ciencia del sueño) estrena un film d’acció en 3D on Britt Reid, hereu del gran imperi periodístic creat pel seu pare, decideix combatre el crim com un superheroi emmascarat conegut com The Green Hornet.

Más allá de la vida

Títol original ¦ Hereafter Direcció ¦ Clint Eastwood Direcció ¦ Gareth Edwards Gènere ¦ Terror Producció ¦ Magolia Pictures, Magnet Releasing, Vertigo Films Repartiment ¦Scoot McNairy, Whitney Able Estrena ¦ 21 de gener

Arriba a les sales de cinema el film guanyador del premi als millors efectes especials a la passada edició de Sitges. Sis anys enrere, formes de vida extraterrestre van ser descobertes al Sistema Solar, però la sonda de la NASA que tornava amb les mostres es va estavellar a Mèxic, i ara el país està “infectat”.

Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Warner Bros. Pictures, Malpaso Productions, The Kennedy/Marshall Company Repartiment ¦ Matt Damon, Cécile de France, Lyndsey Marshall, Bryce Dallas Howard, Jay Mohr Estrena ¦ 21 de gener

La nova pel·lícula de Clint Eastwood narra la història de tres personatges que d’alguna manera han tingut contacte amb la mort. Tres vides paral·leles que es creuaran. Una periodista francesa, una mare soltera anglesa addicta a les drogues i un home (Matt Damon) que pot comunicar-se amb els morts.

Miel

El cisne negro

Títol original ¦ Bal

Títol original ¦ Black Swan

Direcció ¦ Semih Kaplanoglu

Direcció ¦ Darren Aronofsky

Gènere ¦ Drama rural

Gènere ¦ Drama psicològic

Producció ¦ Kaplan Film Production

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures

Repartiment ¦ Erdal Besikçioglu, Tülin Özen, Alev Uçarer, Bora Altas

Repartiment ¦ Natalie Portman, Mila Kunis, Winona Ryder, Barbara Hershey, Vincent Cassel

Estrena ¦ 28 de gener

Narra la relació entre un pare i el seu fill. El petit i sensible Yusuf, de sis anys, acaba de començar l’escola primària. El seu pare, Yakup, es dedica a cuidar abelles. Un dia les abelles desapareixen i Yakup decideix endinsar-se al bosc per descobrir què ha passat.

Estrena ¦ 28 de gener

L’esperat nou film d’Aronofsky el protagonitza Nina (Natalie Portman), una ballarina brillant que manté una rivalitat amb la seva companya Lily (Mila Kunis). La confrontació és cada vegada més tensa a mesura que s’apropa el dia del gran espectacle. Però no se sap si Lily és real o fruit de la imaginació de Nina.

Conxita Casanovas

És un amor de persona. Implicada és la paraula que per a mi defineix prou bé Cristina Brondo, una actriu que sempre és aire fresc i té estil propi. Una monada, aquesta noia que ja de molt joveneta promocionant Lola vende ca de Llorenç Soler, ens demostrava que no és una actriu circumstancial perquè viu intensament el que interpreta. Entén a fons el sentit de la seva professió i el que comporta. És pura energia i t’encomana la seva alegria de viure, la que li va anar tan bé a Una casa de bojos, quan anaven plegades amb la Irene Montalà una altra vegada de promoció. És molt oberta i té empenta i caràcter d’obrellaunes. És insistent, lluitadora i llançadora d’idees. Vital i entusiasta, és una enamorada de l’ofici i de la vida. Amb Cristina Brondo hem compartit unes quantes nits de “Fotogramas”, arrossegant una bona colla a la pista de ball, i d’aniversari, quan va fer els trenta i va reunir, entorn Bollywood, un grup de gent encantadora que no li va fallar en una festa cent per cent singular. La Cristina és una dona de recursos, capaç d’organitzarse en poques hores per a cobrir la Concha Velasco, que es va indisposar el mateix dia en què havia de recollir un premi, i anar cap allà i quedar com la reina de la nit. Combinant Barcelona i Madrid va ensopegar de nou amb la televisió, el mitjà en el que va despuntar i que l’ajuda a projectar la seva imatge. Però el cinema continua en el seu punt de mira. ¿Y tú quién eres? d’Antonio Mercero, li va donar l’oportunitat d’aprofitar la lliçó dels grans mestres al treballar al costat dels més grans, José Luis López Vázquez i Manuel Alexandre, dels qui li ha tocat parlar en franja necrològica, perquè la Cristina sempre hi és, a les verdes

continua movent-se en la fina línia del cinema més independent i a les madures. Sempre et respon els emails, i solidària i compromesa amb la societat en què viu, sempre que pot col·labora en causes que no dóna per perdudes. És una persona inquieta i motivada, que belluga cel i terra quan és necessari. Apassionadament ens ha parlat dels seus projectes, d’Hipnos, per exemple, com una nova aventura en el seu moment. Juan Vicente Córdoba la va fitxar per Aunque tú no lo sepas. I continua movent-se en la fina línia del cinema més independent. A part de ser físicament agradable, té una simpatia irresistible i és bona actriu, per descomptat. Podeu comprovar ara el feeling que té amb la càmera, que adora la seva morenor, anant a veure la darrera pel·lícula que ha estrenat, la molt coral 18 comidas, produïda per Luis Tosar, on ressalta com una perla dins del repartiment. Porta un bon recorregut, ha madurat treballant i té una part humanista que crec que li va molt bé per tocar de peus a terra en una feina com la seva, en la qual de sobte puges al cel. Està clar que li han de donar més espai a les pantalles. No ens penedim d’haver dit sempre que és una actriu amb gran futur. N’estem convençuts. Si gestiona bé i amb intel·ligència tot el seu capital, aquesta Cristina Brondo que encara no ha tingut la seva gran oportunitat, arribarà tan lluny com vulgui. No ho dubteu, no l’aturaran.

Perfil ¦ 21

Cristina Brondo

Festival ¦ 22

Catalunya, seleccionada arreu del món Aina Serra L’any 2010 ha estat reeixit per a l’audiovisual català; les produccions fetes des d’aquí, en tots els seus gèneres, han tingut presència a festivals d’arreu del món, també als de classe A. A principi d’any tres curts van creuar l’Atlàntic fins al Sundance, i això només va ser l’inici: la Berlinale, Canes, Venècia, Màlaga, Karlovy Vary, Toronto, Sant Sebastià…van tenir presència i premis per a films amb participació catalana. La selecció a l’Spanish Cinema Now de Nova York celebrat al desembre ho reafirma i tanca una brillant temporada.

Aquest èxit atorga un pes molt destacat a les produccions de casa dins l’estat, que s’evidencia en les mostres de cinema espanyol arreu del món: Toulouse, Melbourne, Annecy, Roma…on, sovint, més de la meitat dels films seleccionats han tingut marca catalana, igual que als festivals espanyols més reconeguts: Sant Sebastià, Màlaga, Navarra, Sitges, Las Palmas, València. S’afegeix a aquest èxit internacional l’esperit cinematogràfic local, que permet que molts municipis, malgrat la sotragada econòmica, hagin pogut mantenir els festivals de cinema. Àngela Bosch, directora de Catalan Films i Aurora Moreno, directora de la Unitat de Promoció i Difusió de l’àrea Audiovisual de l’Institut Català de les Indústries Culturals, valoren la temporada cinematogràfica des d’un punt de vista català.

‘Pa negre’ va gaudir d’una gran acollida al festival de Sant Sebastià

L’audiovisual català té un lloc al món A dia d’avui Catalunya està valorada com un país més en el panorama cinematogràfic internacional i és que “no hi ha cap comunitat autònoma que tingui tant de pes a nivell cinematogràfic; a Catalunya se’ns compara amb el cinema dels països escandinaus, i això és gràcies a l’intensa xarxa de relacions que hi ha al darrera”, explica la directora de Catalan Films, Àngela Bosch. I és que la llista de títols és llarga. Bosch destaca: “Biutiful, Caracremada, Buried, Los ojos de Julia, Guest, La vida sublime, I Want to Be a Soldier, La mosquitera, Tres dies amb la família, Elisa K o Pa negre”, entre les produccions que han anat circulant aquesta temporada, reconeixent que “cal tenir en compte tot allò que està pensat des de Catalunya, no hem de fer fàstics a les produccions que no estan rodades en català, com els èxits Buried o I Want to Be a Soldier, tant li fa si són un 20, un 40 o un 100% catalanes, la qüestió és que hi ha catalans treballant-hi”, diu Bosch. Segons la directora de Catalan Films, la visibilitat i el reconeixement que reben les produccions d’aquí no és gratuït, sinó que és fruit de nombrosos factors que, quan van a una, tenen bons resultats. En aquest sentit, assegura que “és qüestió de tenir totes les peces ben orquestrades. Des del consorci Catalan Films coordinem, entre d’altres, l’Institut Català d’Indústries Cuturals (ICIC), que treballa per convertir aquest sector en una indústria cultural potent, i Televisió de Catalunya, que fa una clara aposta de finançament i distribució de tot allò que es produeix aquí. A més, el llarg recorregut (i per tant experiència) de Catalan Films permet fer un curós seguiment de directors, productors, distribuïdores, i tenir un contacte permanent amb programadors

‘Biutiful’ és candidata als Oscar i als Globus d’Or

‘Tres dies amb la família’ ha continuat l’èxit de 2009

d’arreu del món, fet que permet que allò que ve de Catalunya estigui vist amb més bons ulls als festivals internacionals. És clar que no és pot deixar de banda una peça clau: a Catalunya hi tenim molt de talent i el canalitzem amb una escola de cinema molt potent, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya (ESCAC)”.

Festival ¦ 24

Terra de festivals Es podria recórrer la geografia catalana a través del centenar de festivals de cinema que tenen lloc al llarg de tota una temporada. Les estades més llargues les podríem fer a Sitges, amb el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, i a Barcelona, que cada mes acull propostes especialitzades: cinema gai i lèsbic, mediambiental, africà, jueu… però pobles com Vidreres, Roda de Berà, Torelló, Manlleu, ciutats com Molins de Rei, Badalona, Olot o Reus i les altres capitals de província, Girona, Tarragona i Lleida, també tenen els seus propis festivals, organitzats a nivell municipal o a través d’associacions locals que treballen per poder oferir als seus conciutadans iniciatives alternatives al cinema dels circuits convencionals. Aurora Moreno ho corrobora i destaca “la importància de Catalunya pel que fa a festivals”, tenint en compte que n’hi ha molts, amb pressupostos, temàtiques i públics ben diversos. “Hi ha iniciatives interessants per a la indústria, ja que suposen la presència de directors, actors, productores, distribuïdores; pel número d’espectadors que mouen, com alguns grans festivals de la capital, i, finalment, per a l’equilibri territorial, ja que permeten fer arribar un tipus de cinema a llocs i a espectadors als quals d’altra manera seria complicat fer-lo arribar”, detalla Moreno. Amb voluntat de tenir en consideració totes aquestes iniciatives, “des de l’ICIC es subvencionen fins a 44 festivals catalans cada temporada, el que suposa més d’un milió sis-cents mil euros, amb especial pes del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i tenint en compte l’Inquiet, el Festival de Cinema en valencià de València”, explica Moreno. Una vegada tancat l’any, Aurora Moreno valora la temporada de manera positiva ja que “la tendència és a augmentar el nombre d’espectadors, en són exemple el festival de Sitges i IN-EDIT, dos dels més destacats de l’any, que volten un augment del 20% respecte l’any passat”, comenta, alhora que adverteix que “els patrocinadors sí que han disminuït i podrien seguir-ho fent l’any vinent, però des de l’administració procurarem mantenir o augmentar el suport”, el que hauria d’evitar una sotragada massa important per als festivals més modestos.

‘Buried’ ha gaudit d’un gran èxit internacional

‘De gran vull ser soldat’ s’estrenarà durant el 2011

Catalunya protagonitza l’Spanish Cinema Now de Nova York La verificació de que l’èxit existeix el trobem aquest mes en la selecció del Film Society del Lincoln Center, que va tenir en compte la qualitat de les produccions catalanes a la 48a edició de l’Spanish Cinema Now que es celebra durant el mes de desembre a Nova York (EUA). Aquesta mostra recull una vintena de produccions espanyoles amb l’acurada selecció del seu director, Richard Peña, qui valora la millor producció de l’estat durant l’any, tenint en compte la seva qualitat i el seu paper en festivals internacionals. D’aquests vint films seleccionats dotze són catalans, a més del director homenatjat en aquesta edició, el mallorquí Agustí Villaronga, molt present aquest any per l’èxit de la seva darrera producció Pa negre. El gran Vázquez, Los ojos de Julia, Aita, Lope, Elisa K, Caracremada o La noche que no acaba són alguns dels films seleccionats.

OFF CINEMART De cinema d’autor i altres derives

‘Tournée’, de Mathieu Amalric

Anna Petrus Neix a Barcelona el festival Cinemart, una aposta radical pel cinema d’autor amb una contundent trajectòria per festivals d’arreu del món, que és especialment benvingut en un moment en què la crisi ha tendit a fer desaparèixer alguns dels esdeveniments cinematogràfics més emblemàtics de la ciutat més que no pas encoratjar el sorgiment de noves propostes. És de tots sabut que el panorama de festivals de Barcelona ha rebut alguns cops importants en els darrers dos anys amb la desaparició d’esdeveniments com el MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani), el DiBa (Digital Barcelona Film Festival) o, tal i com ja s’ha anunciat de forma oficial, un dels festivals més visitats de la ciutat com és el BAFF (Barcelona Asian Film Festival), la darrera edició del qual va tenir lloc el passat mes de maig. Davant d’aquesta realitat desoladora el naixement d’un festival com Cinemart, dedicat al cinema d’autor més engrescador a nivell internacional i que durà a terme la seva primera edició durant la primavera de 2011, insufla sens dubte algunes dosis d’optimis-

me pel que fa a la permanència dels esdeveniments dedicats al cinema a Catalunya. El Cinemart és una iniciativa d’algunes de les persones anteriorment implicades en el BAFF i, d’alguna manera, substituiria una proposta com el MICEC però expandint la seva mirada cap al cinema internacional, més que centrant-se en la creació cinematogràfica europea. Amb l’objectiu de testar la rebuda que aquesta proposta tindrà a la ciutat, durant el mes de desembre ha tingut lloc l’anomenat Off Cinemart, una petita mostra formada per set pel·lícules amb les quals el públic ha pogut fer un primer tast del tipus de pel·lícules que es podran veure durant la pròxima primavera.

Festival ¦ 26

FAMÍLIES EN DESCOMPOSICIÓ Quatre de les set pel·lícules projectades a l’Off Cinemart tenen la família com a punt de partida per tractar diversos tipus de descomposicions de la societat contemporània. Un lligam que d’alguna manera certifica l’interès de bona part del cinema d’autor actual per la manca de rumb de l’home contemporani i les seves derives. Des d’un realisme cru i sense concessions trobem la proposta del romanès Radu Muntean anomenada Tuesday, after Christmas que es va emportar el premi a la millor pel·lícula en el darrer festival de Gĳón. Un film amb el qual el director responsable de films com Boogie (2008) o The Paper Will Be Blue (2006) i membre del nou cinema romanès al costat de cineastes com Cristian Mungiu, filma el procés de ruptura d’una parella en el moment en què el marit decideix abandonar la seva dona per anar a viure amb la seva amant, una dentista més jove. El film està rodat de forma sòbria, plana, deixant en mans dels actors els moments més intensos en l’aspecte dramàtic, i a una distància que identifiquem ràpidament amb el millor cinema romanès dels darrers anys. I, d’alguna manera, el pla que obre el film n’és una declaració d’intencions: durant més de deu minuts un pla fix explora la conversa en el llit dels dos amants nus. Una aposta formal que funciona com a resum, o com a preludi, de tot el que vindrà després. També amb la voluntat d’explorar les conseqüències de l’engany dins de l’hermètica estructura familiar es va projectar la celebrada pel·lícula japonesa Tokyo Sonata de Kiyoshi Kurosawa que va arribar a Barcelona després d’aconseguir els premis del jurat de la secció Un Certain Regard i FIPRESCI del passat festival de Canes. El film mostra la progressiva decadència d’una família petit burgesa que viu a la ciutat de Tòquio en el moment en què el pare és acomiadat del seu lloc de treball i decideix ocultar-ho abans d’acceptar el seu fracàs. Aquesta aparent anècdota serveix a Kurosawa per radiografiar les malaltisses relacions de dependència entre els membres de la família i mostrar el poder destructor que s’amaga sota la necessitat de preservar les aparences. Amb una narrativa sòbria i ascendent, el film comença amb un cert gust pel naturalisme per, finalment, endinsar-se en el retrat gairebé caricaturesc de l’ocàs dels personatges. Un retrat molt en sintonia amb la dramatúrgia oriental i que, d’alguna manera, entronca amb part del cinema de Takeshi Kitano o, fins i tot, de Hong Sang Soo. Des d’un aposta fronterera, tanmateix més propera al docu-

‘Somos lo que hay’, de Jorge Michel Grau

mental que a la ficció, també es va poder veure Agua fría de mar de la costa-riquenya Paz Fàbrega. Una pel·lícula construïda a partir de la història de dues dones que s’entrecreuen en una platja de la Costa Rica contemporània: una jove a punt de casar-se i que es troba en crisi, i una nena que viu en una família pobre i sobre la qual planeja la sospita de l’abús sexual. Apostant per una narrativa ancorada en el poder de la suggestió de les imatges dels paratges verges i naturals més que no pas en una exposició directa dels esdeveniments, Fàbrega construeix un film on el gran protagonista és el fora de camp i tot allò que l’espectador és capaç de construir en la seva ment. I, en aquest sentit, resulta especialment colpidora la relació que s’estableix entre les dues protagonistes donat que els seus drames interns i no exposats ressonen una en l’altra en una mena de duet cinematogràfic inusual.

Finalment, a Off Cinemart també es va projectar un film de gènere com Somos lo que hay de Jorge Michel Grau, el qual, tanmateix, no cau en contradicció amb una forta personalitat més afí al cinema d’autor. Grau explora la descomposició d’una família de caníbals que viuen enmig de Ciutat de Mèxic arran de la mort del pare. Bellament interpretat i narrativament ben travat, el film, d’una subtilesa poc habitual, està farcit de primers plans esfereïdors on l’espectador és vertaderament capaç de sentir empatia amb la tragèdia dels tres germans orfes sotmesos a les ordres i la inestabilitat emocional de la mare. I malgrat la presència de la carn i la putrefacció dels cossos en clara sintonia amb la sensibilitat i l’imaginari dominant en la cultura mexicana, la pel·lícula no cau en l’exacerbació de la violència ni en l’excés del melodrama. En definitiva, un exercici de pur cinema.

VARIACIONS DE L’APOCALIPSI L’altre eix temàtic que d’alguna manera va aixoplugar les propostes de l’Off Cinemart està lligat a les diverses visions de l’apocalipsi contemporani en totes les seves variacions i possibilitats. En aquest sentit, es va projectar Fin de Luis Sampieri, una pel·lícula minimalista, amb una narrativa reduïda vertaderament a les seves runes i que mostra el trajecte que recorren tres joves que s’han conegut per internet i que comparteixen un objectiu comú: el suïcidi. El film se sustenta en els silencis i en la impossibilitat de comunicació vertadera entre els tres protagonistes per teixir una dura crítica del món contemporani i de l’aïllament que han provocat les noves tecnologies. Amb una fotografia gairebé espectral que en alguns moments recorda a part del cinema d’Alexander Sokurov, Sampieri ens endinsa en el bosc on els tres desconeguts han decidit posar fi a la seva vida a través de plans pesants que asfixien progressivament als personatges fins arribar al moment alliberador de la mort.

‘Tokyo Sonata’, de Kiyoshi Kurosawa

Aquest desig de decadència també és el protagonista de la celebrada darrera pel·lícula de l’actor francès Mathieu Amalric, qui es va emportar el premi al millor director en el passat festival de Canes. Tournée, protagonitzada per Amalric mateix, narra el tour per la costa francesa d’una companyia de “New Burlesque” capitanejada per un antic productor de televisió el qual es troba en hores baixes. Malgrat que amb un començament que podria recordar a alguns dels films d’Arnaud Desplechin, la pel·lícula aviat endinsa l’espectador en una mena d’espiral fosca d’on no podrà sortir i molt en sintonia amb el destí del personatge principal, a qui el fracàs sembla engolir definitivament en arribar el final del metratge. Un film, en definitiva, que retrata un món apocalíptic on, malgrat la sensualitat i la vitalitat de les actrius, no s’ofereix mai l’esperança de la redempció.

‘Tuesday, after Christmas’, de Radu Muntean

En l’extrem oposat, el de la comèdia, l’Off Cinemart va projectar finalment el celebrat film Sound of Noise dels cineastes suecs Ola Simonsson i Johannes St Jarne Nilsson, que es van emportar el premi del jurat jove de la passada edició del festival de Canes. El film proposa una revisió musical i en clau fantàstica de l’amenaça terrorista a través de la història d’un policia sense oïda musical i amb especial desafecció per la música pel fet d’haver crescut, precisament, en una família de músics. La seva vida es veu trasbalsada quan un grup de terroristes comencen a atacar la ciutat on viu a través de la música i els elements o rituals vinculats a ella. Mitjançant una narrativa clàssica, diàfana i sense altra pretensió que explicar de la forma més entenedora possible la història, Sound of Noise proposa una hilarant metàfora de les pors i l’amenaça terrorista que ha dominat Europa i els Estats Units després de l’11S.

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

PHENOMENA

Torna l’espectacle del cinema! Més de dos mil seguidors al Facebook i la sala del cinema Urgell de Barcelona, amb un aforament de mil vuit-cents espectadors, pràcticament completa durant la primera sessió de Phenomena: the Ultimate Cinematic Experience que va tenir lloc el passat 16 de desembre. Són les dues cartes de presentació d’un projecte cinematogràfic sense precedents a Catalunya i que oferirà l’oportunitat de reveure clàssics del cinema dels anys setanta, vuitanta i noranta en pantalla gran a través de les ja desaparegudes i entranyables sessions dobles.

‘Tiburón’, el clàssic de Steven Spielberg, i ‘Alien’, de Ridley Scott

L’èxit de la primera sessió, en què es van projectar dues pellícules tan mítiques com Tiburón (1975) d’Steven Spielberg i Alien – El octavo pasajero (1979) de Ridley Scott, garanteix la continuïtat d’aquest projecte en què està previst que es puguin reveure sagues tan populars com les de Superman, Regreso al futuro o Indiana Jones; part del cinema catastrofista dels anys setanta amb títols com El coloso en llamas (1974) de John Guillermin; alguns dels millors títols del fantàstic i de terror o fins i tot algunes joies del giallo italià com Suspiria (1977) de Dario Argento, cineasta a qui el projecte deu en part el seu nom en referència al ja llegendari film Phenomena (1985). A darrera del projecte trobem Nacho Cerdà, cineasta i autor de la celebrada Trilogia de la mort, on s’hi inclouen els curtmetratges The Awakening (1990), Aftermath (1994) i Genesis (1998), i del llargmetratge Los abandonados (2006), però, sobretot, un apassionat del cinema de gènere i, en certa manera, un nostàlgic. “El projecte Phenomena neix d’una inquietud meva com a espectador en un moment en què l’experiència de consumir cinema a les sales s’ha convertit en prefabricada i artificial. Volia recuperar els

títols que van alimentar el nostre imaginari cinematogràfic a l’adolescència i retornar-los a l’espectador i a la sala perquè són films que difícilment es poden veure actualment en pantalla gran”. En aquest sentit, la tasca de Nacho Cerdà no es limita només a programar les pel·lícules sinó al compromís de buscar-ne còpies en cinema amb la major qualitat possible per fer les delícies dels seguidors, els fans del cinema de l’època i els qui, en definitiva, vulguin reviure l’emoció de l’espectacle. Les properes sessions de Phenomena estan previstes pel 13 de gener, el 10 de febrer i el 3 de març, malgrat que és l’interès i la presència de públic el que en garantirà la continuïtat. És per això que el cinema escollit és també tan important. “El cinema Urgell és l’única sala de Barcelona que ha resistit l’amenaça dels multisales i que no s’ha deixat absorbir per altres negocis. També és l’única sala que queda d’aquella època i on s’hi van estrenar al seu dia els títols que nosaltres volem projectar”, comenta Nacho Cerdà. Així que ja sabeu. Sessió doble cada mes amb Phenomena: The Ultimate Cinematic Experience i per només vuit euros. Que comenci l’espectacle!

El cafè ¦ 30

Javier Beltran

Anna Corberó

Un cafè o un te? Cafè. Segurament més d’un.

mi que d’altres, però diria que mai m’he interpretat a mi mateix. I espero no haver de fer-ho mai.

Una seqüència que no oblidaràs mai? Moltes de Little Ashes, pel fet de ser la meva primera pel·lícula.

La banda sonora de la teva vida? Puc ser molt pesat amb els Beatles.

Com reacciones davant d’una mala crítica? En un primer moment de manera molt bàsica, m’enfado. Després penses que una crítica és un opinió subjectiva, una de tantes i que sobre gustos no hi ha res escrit. Què és el que més t’agrada i el que menys de la teva feina? El que més m’agrada és que demà no sé què passarà. I el que menys m’agrada és que demà no sé què passarà. Què és el més complicat? Està relacionat amb la resposta anterior. Es tracta de poder mantenir-se estable dins d’una professió inestable. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateix? Crec que no. Està clar que tots els personatges tenen trets de la meva personalitat i que alguns són més propers a

La banda sonora de la teva carrera? La cançó Bad Boys de l’obertura de la sèrie Cops. Un paper que t’encantaria interpretar? Un només? N’hi ha molts. En quin gènere et sents més còmode? Intento estar còmode en tot el que faig. Què n’opines de l’actual situació del cinema català? Hi ha gent bona davant i darrera les càmeres. Hem d’anar a més. Què li preguntaries a un fan o un admirador? Te o cafè? Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Hunger de Steve McQueen. Explica el últims dies de la

“Els Beatles, Bad Boys, Steve McQueen”

vida d’en Bobby Sands, primer membre de l’IRA que va morir per vaga de fam. No tinc paraules, em va semblar increïble.

a un jove de disset anys, en Pol, interpretat per l’Oriol Pla. Jo interpreto en Llorenç, germà gran del Pol, que es responsabilitza excessivament del seu germà petit.

Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? ”Qui t’ha ajudat en la teva carrera?” I contestaria: Molta gent, des de professors a amics, però en especial li dec molt a la meva cosina Alícia. Mai li he pogut agrair la seva ajuda públicament, així que: ¡Gracias Ali!

Per què ets actor? Per entretenir a la gent. Aquest és el motiu més important. Hi ha d’altres, és clar, però aquest és el principal. Si aconsegueixo que la gent s’emocioni, visqui una història, la meva feina ja està feta.

Acabes de rodar Animals, d’Escándalo Films. Què ens pots explicar al respecte? Animals parla dels dubtes i problemes que se li presenten

I ara què toca? Si tot va bé, toca seguir entretenint a la gent. En breu començo el rodatge d’un nou projecte que em té molt il·lusionat.

A fons ¦ 32

Catalunya, plató de cinema

JoseP G. Guixà

Catorze de les pel·lícules que més recentment s’han estrenat a las sales de cinema han estat gestionades per la BCFC (Barcelona-Catalunya Film Commission) en feines de localització, permisos i agilització de tràmits a Barcelona i a la resta de Catalunya. Entre elles hi destaquen llargmetratges com Biutiful d’Alejandro González Iñarritu, que compta amb la recent nominació del Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. També hi destaquen títols com el documental Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch o 3 metros sobre el cielo (3MSC) de Fernando González Molina, que ja ha recaptat més de dos milions.

Un instant del rodatge d’’Agnosia’, d’Eugenio Mira

Amb aquests precedent es fa difícil pensar que el pes de la indústria fílmica pateixi d’anèmia. Però si el que busquem és extreure una opinió objectiva de l’estat de la indústria cinematogràfica a Catalunya, un dels indicadors més fiables de la salut del cinema català és el recompte distributiu de produccions que la BCFC (Barcelona Catalunya Film Commission) gestiona i publica anualment. Júlia Goytisolo, directora de la BCFC, ens ajuda a conèixer en profunditat les dades registrades a l’informe anual i algunes de les conclusions que se’n poden extreure. Però abans ens parla de la relació i dels diferents nivells d’impacte que té la feina de la Film Commission per a l’activitat cinematogràfica a Catalunya. Aquests àmbits d’actuació es poden resumir en tres punts: l’econòmic, la

pròpia indústria audiovisual i la projecció turística i de marca de la ciutat. La valoració de mercat és innegable, segons dades recollides per la BCFC: 21 llargmetratges rodats a Catalunya entre 2007 i 2009 (llargmetratges de ficció, llargmetratges documentals i minisèries) van deixar un total aproximat de 24,5 milions d’euros al territori. Per altra banda, són obvis els beneficis per a les empreses audiovisuals i productores autòctones pel que fa a la utilització de tot tipus d’equips humans, tècnics i logístics. Com a últim punt, el de la imatge de marca, recorda la promoció cultural de Barcelona implícita en films com Vicky, Cristina, Barcelona o la recent Biutiful. En aquest sentit, parla de concebre l’espai comtal com a “ciutat-plató” i ens posa com a exemple l’augment de les anomenades “rutes de cinema”.

El fet de viure a Barcelona i patir les conseqüències, la majoria positives, d’una ciutat “de cinema”, fa plantejar que potser la composició del quadre d’un fotograma no està massa lluny del marc d’un aparador. Possiblement més o menys artístic, elaborat o profund segons el context, però ambdós busquen captar la mirada, ja sigui casual o motivada. Per aquesta raó i pel que implica que la marca connecti directament amb el concepte de moda (i en conseqüència de caducitat) la Júlia explica algunes de les raons per les quals Barcelona és un patrimoni sòlid. La directora del BCFC parla de dos nivells bàsics: la indústria cultural, i el paisatge i logística. Pel que fa a la indústria, Catalunya compta amb una indústria audiovisual molt forta, que suposa més d’un 40% del total de la producció espanyola, i és veu fonamentada per una creixent demanda de Barcelona i Catalunya com a plató de rodatge a nivell nacional i internacional. El que fa que aquesta riquesa sigui permanent és la gran diversitat d’ecosistemes, entorns naturals, centres històrics que es concentren en tot el territori. Si sumem la capacitat logística i productiva que assumeix la indústria audiovisual catalana, el resultat és una assegurança de futur, sobretot si parlem dels propers anys. En última instància, la Júlia assenyala que Catalunya s’ha convertit en un dels platós de rodatges més sol·licitats per les facilitats que posa el territori a l’hora d’acollir les produccions, i a més, remarca el paper que la Barcelona Film Commission té en la gestió de rodatges i en la col·laboració amb les productores per tal que l’activitat ciutadana es vegi el menys interrompuda possible. El balanç del primer semestre de 2010 de la Film Commission permet extreure algunes conclusions, sobretot si el compa-

rem amb el de l’any anterior. Del total de 985 produccions a Catalunya, la BCFC n’ha atès 374 (un 3% més que l’any anterior). Per tipus de producció, la fotografia lidera el sector audiovisual amb un 22,1%, just per davant del curtmetratge i de l’espot publicitari, amb un 17% i un 15,3% respectivament. Pel que fa als llargmetratges, s’han registrat un total de 25 pel·lícules, dos menys i per tant, un 7% menys que el mateix període de l’any anterior. És important subratllar que gairebé la meitat s’han rodat o es preveuen rodar en diferents localitzacions del territori català, a banda de la ciutat de Barcelona, i el 85% han estat rodades per productores catalanes en la seva totalitat o de forma parcial.

Catalunya compta amb una indústria audiovisual molt forta, que suposa més d’un 40% del total de la producció espanyola Si comparem els gràfics aplicats a la ciutat de Barcelona dels dos anys, es pot afirmar que les úniques tipologies de rodatge que han incrementat el seu nombre de produccions respecte al 2009 són el rodatges documentals, els acadèmics i les sèries de televisió. La conclusió que se’n pot extreure és que la crisi ha protagonitzat el paper principal d’aquesta redistribució, no només pels anteriors exemples d’increment sinó per la baixada d’altres sectors, i

A fons ¦ 34

un fet clar és el que reflecteix la important davallada dels espots publicitaris. Per tant, podem pensar que la disminució de produccions ha afectat les peces produïdes amb capital privat, ja sigui per la via de la publicitat o de l’entreteniment televisiu. Per altra banda, ha estat precisament la televisió pública catalana la que s’ha encarregat d’equilibrar la balança amb un increment de les sèries i els documentals, ja sigui incentivant el mercat o realitzant productes propis. Per últim, la pujada exponencial de les produccions acadèmiques reflexa la confiança de les entitats culturals en els nous talents i oportunitats, però també és cert que aquesta corba està fonamentada en l’augment progressiu de l’excessiva oferta de mercat laboral.

Catalunya s’ha convertit en un dels platós de rodatges més sol·licitats per les facilitats a l’hora d’acollir les produccions Un altre factor que es pot extreure del balanç és la possible manca de produccions europees al territori català, sobretot tenint en compte les característiques privilegiades que ofereix la logística anteriorment esmentada, els recursos del territori i la relativa proximitat i centralitat continental. Com a contrapartida a aquesta idea, la Júlia Goytisolo ens parla de la participació de la BCFC en les principals cites cinematogràfiques europees de l’any; l’European Film Market (EFM) de Berlín o el Marché du Film (MIF) a Canes són bons exemples d’aquesta promoció.

Tot això fa pensar que el 2011 pot ser un bon any per als films rodats a Catalunya, sobretot pel que fa al seu reconeixement. Les previsions de la Film Commission pel 2011 són bones i ja s’ha confirmat la presència de Robert De Niro i Sigourney Weaver per rodar Red Lights, la nova pel·lícula de Rodrigo Cortés, el director de Buried. Només el transcurs de la nova temporada podrà confirmar si la BCFC acabarà el 2011 gestionant una quinzena de pel·lícules en cartellera. De moment les dades acompanyen l’optimisme, almenys a curt termini.

Escenes dels rodatges de ‘Los ojos de Julia’ i ‘Agnosia’

El Parc Audiovisual de Catalunya Per obtenir un espectre total de la relació entre el territori i el sector audiovisual català a banda de la Film Commission, també hi trobem un paper destacat per part del PAC (Parc Audiovisual de Catalunya) com a motor infraestructural de rodatge. El PAC és un centre per a la producció audiovisual (més de 50.000 metres quadrats) que s’emplaça a Terrassa, al peu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i permet donar prioritat a conceptes d’eficiència, optimització tecnològica i respecte per l’entorn. La construcció d’aquestes noves infraestructures assenta les bases pel futur de l’audiovisual digital i comporta la vocació del Parc per oferir un servei integral al món de l’audiovisual. Parc Audiovisual de Catalunya, SL, és l’empresa encarregada d’impulsar i gestionar aquest centre, i està creada per l’ajuntament de Terrassa (80%), principal impulsor del Parc, i l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya (20%), que actualment incorpora l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya en aquest complex. Cada any s’hi fan més de setanta rodatges de cinema, televisió i anuncis, i hi treballen uns cent professionals per rodatge. El Parc consta de dos platós de rodatges i dos més per als projectes de l’Audiovisual LivingLab de Terrassa (ALT), un centre empresarial, espais incubadora, i amplis serveis auxiliars (magatzems, sales de producció, camerinos, vestuaris, etc.).

Vista aèria del Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa

En relació als premis Gaudí que atorga l’Acadèmia del Cinema Català, tres pel·lícules rodades al PAC compten amb possibilitats de resultar guardonades: Agnosia d’Eugeni Mira, Estigmas d’Adán Aliaga i Los ojos de Julia, dirigida per Guillem Morales. Per altra banda, si parlem dels Goya, Agnosia i Biutiful tenen possibilitats en diverses categories. A més, cal remarcar el cas de Biutiful, que també opta als Globus d’Or i als Òscar de l’Acadèmia en representació de Mèxic.

Acadèmia ¦ 36

participació: 11 films en llengua catalana 26 films en llengua no catalana 12 documentals 38 curtmetratges 7 ‘tv-movies’ 2 films d’animació

Uns Gaudí de

grans títols Pa negre, amb quinze nominacions, parteix com a favorita juntament amb Herois, amb deu nominacions, i Buried (Enterrat) amb nou. Un total de 51 llargmetratges han estat candidats als premis, dels quals 32 apareixen a la llista final, que es va donar a conèixer el passat 22 de desembre. Los ojos de Julia, Elisa K i La mosquitera apareixen en segon terme com les pel·lícules més votades pels membres de l’Acadèmia del Cinema Català. La gala dels III Premis Gaudí tindrà lloc el 17 de gener al teatre Artèria Paral·lel.

Acadèmia ¦ 38

Llista completa de Nominats

MILLOR PEL·LÍCULA DOCUMENTAL 1- BICICLETA, CULLERA, POMA, escrita i dirigida per Carles Bosch i produïda per Crmomosoma SA i Televisió de Catalunya amb la participació de TVE

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA CATALANA 1- ELISA K, de Judith Colell i Jordi Cadena, escrita per Jordi Cadena basada en la novel•la “Elisa Kiseljak” de Lolita Bosch, i produïda per Oberon Cinematogràfica i Televisió de Catalunya 2- HEROIS, de Pau Freixas, escrita per Albert Espinosa i Pau Freixas, produïda per Media Films, SL, amb la producció associada de Televisió de Catalunya, SA. 3- LA MOSQUITERA, escrita i dirigida per Agustí Vila, produïda per Eddie Saeta SA i Televisió de Catalunya amb la participació de TVE 4- PA NEGRE, escrita i dirigida per Agustí Villaronga, produïda per Massa d’or produccions, SL, i Televisió de Catalunya, SA, amb la participació de Televisió Espanyola

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA NO CATALANA

2- ¿DÓNDE SE NACIONALIZA LA MAREA?, escrita i dirigida per Carlos Benpar i produïda per Producciones Kilimanjaro SL amb la participació de Televisió de Catalunya

MILLOR GUIÓ 1- Chris Sparling per BURIED (Enterrat) 2- Albert Espinosa i Pau Freixas per HEROIS 3- Agustí Vila per LA MOSQUITERA 4- Agustí Villaronga per PA NEGRE

MILLOR PROTAGONISTA FEMENINA 1- Aina Clotet per ELISA K 2- Clara Galí per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE 3- Emma Suárez per LA MOSQUITERA

1- BURIED (Enterrat), de Rodrigo Cortés, escrita per Chris Sparling i produïda per Versus Entertainment

4- Nora Navas per PA NEGRE

2- EL GRAN VÁZQUEZ, escrita i dirigida per Oscar Aibar i produïda per Distinto Films, Tornasol Films, Castafiore Films, amb la participació de Televisió de Catalunya i TVE

1- Ryan Reynolds per BURIED (Enterrat)

3- LOS OJOS DE JULIA, de Guillem Morales, escrita per Guillem Morales i Oriol Paulo i produïda per Rodar y Rodar Cine y Televisión, en coproducció amb Antena 3 Films, en producció associada amb Televisió de Catalunya, SA 4- URUGUAY, de Salomón Shang, escrita per Salomón Shang i Helena Mas i produïda per Producciones Kaplan

MILLOR DIRECTOR 1- Rodrigo Cortés per BURIED (Enterrat)

MILLOR PROTAGONISTA MASCULÍ 2- Jordi Mollà per EL CÓNSUL DE SODOMA 3- Eduard Fernández per LA MOSQUITERA 4- Francesc Colomer per PA NEGRE

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA 1- Esther Bové per ¿DÓNDE SE NACIONALIZA LA MAREA? 2- Lydia Zimmermann per ELISA K 3- Marina Comas per PA NEGRE 4- Alba Yáñez per URUGUAY

MILLOR ACTOR SECUNDARI

2- Judith Colell i Jordi Cadena per ELISA K

1- Lluís Homar per HEROIS

3- Pau Freixas per HEROIS

3- Roger Casamajor per PA NEGRE

4- Agustí Villaronga per PA NEGRE

4- Rubén Jiménez per URUGUAY

2- Fermí Reixach per LA MOSQUITERA

3- FAMILYSTRIP, escrita i dirigida per Lluís Miñarro i produïda per Eddie Saeta, SA 4- MARÍA Y YO, de Félix Fernández de Castro, escrita per Félix Fernández de Castro i Ibon Olaskoaga i produïda per Bausan Films, Pelis Chulas, Televisió de Catalunya i TVE

MILLOR PEL·LÍCULA D’ANIMACIÓ 1- ELS CAP DE DRAP AL PAÍS ON SEMPRE BRILLA EL SOL, d’Àlex Colls, escrita per Lola Beccaria i produïda per Anera Films, Continental Producciones, Abano Produccions, La Tropa de Trapo 2- ROVELLÓ. EL CARNAVAL DE LA VENTAFOCS, d’Antoni D’Ocon, escrita per Josep Penya i produïda per D’Ocon Films i Televisió de Catalunya

MILLOR PEL·LÍCULA PER A TELEVISIÓ 1- EL VIATGE VERTICAL, escrita i dirigida per Ona Planas i produïda per Televisió de Catalunya, Mallerich Films Paco Poch, Jaleo Films i Miramar 2- LA MARI. TORNAR A COMENÇAR I L’ÚNIC CAMÍ, de Ricard Figueras, escrita per Pau Garsaball i Ricard Figueras i produïda per Televisió de Catalunya, In Vitro Films i Canal Sur 3- QUATRE ESTACIONS, escrita i dirigida per Marcel Barrena i produïda per Televisió de Catalunya, Sagrera TV, Canal 9 i Somnia Ars 4- ULL PER ULL, de Mar Targarona, escrita per Isaac Palmiola i Eduard Rodrigo i produïda per Televisió de Catalunya, Rodar y Rodar Cine y Televisión i TVE amb la col•laboració de l’ICIC

MILLOR PEL·LÍCULA EUROPEA 1-EL CONCERT (Le concert), escrita i dirigida per Radu Mihaileanu, produïda per Oï Oï Oï Productions, Les Productions de Trésor, France 3 Cinema, Europa Corp, Castel Film Romania, Panache Productions, Radio Télévision Belge Francophone i BIM Distribuzione 2-LA CINTA BLANCA (Das weisse Band), escrita i dirigida per Michael Haneke, produïda per Les Films du Losange, Wega Film i X-Filme Creative Pool

MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA 1- María de la Cámara i Gabriel Paré per BURIED (Enterrat) 2- Joan Sabaté per HEROIS

MILLOR CURTMETRATGE

3-L’ESCRIPTOR (The ghost writer), de Roman Polanski, escrita per Robert Harris i Roman Polanski i produïda per RP Films, Medienboard BerlinBrandenburg, Runteam, Studio Babelsberg i Summit International

3- Balter Gallart per LOS OJOS DE JULIA

1. FUCK WAR, escrit i dirigit per Germán Roda i produït per Producciones Kaplan

4-ORIGEN (Inception), escrita i dirigida per Christopher Nolan, produïda per Warner Bros. Pictures, Legendary Pictures i Syncopy Production

2- Maria Gil per EL GRAN VÁZQUEZ

MILLOR FOTOGRAFIA 1- Eduard Grau per BURIED (Enterrat) 2- Julián Elizalde per HEROIS 3- Oscar Faura per LOS OJOS DE JULIA 4- Antonio Riestra per PA NEGRE

MILLOR MÚSICA ORIGINAL 1- Xavier Oró i Pep Solórzano per ¿DÓNDE SE NACIONALIZA LA MAREA?

4- Ana Alvargonzález per PA NEGRE

MILLOR VESTUARI 1- Ariadna Papió per AGNOSIA 3- Tatiana Hernández per LOPE 4- Mercè Paloma per PA NEGRE

MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA 1- Blanca Sánchez i Pepe Quetglas per EL GRAN VÁZQUEZ 2- Laura Zamacois per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE 3- Paco Rodríguez, Martín Macías i Karmele Soler per LOPE 4- Satur Merino i Alma Casal per PA NEGRE

2- Arnau Bataller per HEROIS

MILLORS EFECTES ESPECIALS/DIGITALS

3- Santos Martínez per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE

1- Mónica Alarcón, María de la Cámara, Gabriel Paré i Alex Villagrasa per BURIED (Enterrat)

4- Jose Manuel Pagán per PA NEGRE

MILLOR MUNTATGE 1- Rodrigo Cortés per BURIED (Enterrat) 2- David Gallart per ELISA K 3- Jaume Martí per HEROIS 4- Raúl Román per PA NEGRE

2- Apunto Lapospo per EL GRAN VÁZQUEZ 3- David Martí i Montse Ribé (DDT), Jordi San Agustín i Lluís Castells per LOS OJOS DE JULIA 4- José Maria Aragonés per VIATGE MÀGIC A ÀFRICA

2. LES BESSONES DEL CARRER DE PONENT, escrit i dirigit per Marc Riba i Anna Solanas i produït per Innovació Més Gestió Empresarial, SL 3. LO SIENTO, TE QUIERO, escrit i dirigit per Leticia Dolera i produït per Corte y Confección de Películas, SLL, i El Estómago de la Vaca, SLL 4. MI AMIGO INVISIBLE, escrit i dirigit per Pablo Larcuen i produït per Full Emotions, SL

MILLOR SO 1- Urco Garai, James Muñoz i Marc Orts per BURIED (Enterrat) 2- Ferran Mengod, Marc Orts i Marisol Nievas per HEROIS 3- Albert Manera, Oriol Tarragó, Marc Orts per LOS OJOS DE JULIA 4- Dani Fontrodona, Fernando Novillo i Ricard Casals per PA NEGRE

MILLOR DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ 1- Inés Font per HEROIS 2- Víctor H. Torner i Xavier Coll per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE 3- Reyes Matabuena per LOS OJOS DE JULIA 4- Alex Castellón per PA NEGRE

Acadèmia ¦ 40

Jordi Dauder, Gaudí d’Honor L’Acadèmia del Cinema Català atorgarà el Premi Gaudí d’Honor 2011 a l’actor Jordi Dauder en mostra de reconeixement per la seva dedicació al món del cinema. Dauder ha aportat talent i dedicació al cinema català, contribuint a dotar-lo del prestigi i reconeixement que té a l’actualitat. L’actor passarà a formar part dels professionals als que se’ls ha atorgat el Gaudí d’Honor de l’Acadèmia, entre els que es troben el director Josep Maria Forn i el cineasta barceloní Jaime Camino. Jordi Dauder i Guardiola va néixer a Badalona el 5 de març de 1938. Durant la seva carrera com a actor ha alternat treballs en el món del teatre, el cinema, la televisió i el doblatge, fet que l’ha portat a tenir una llarga trajectòria al llarg de la que ha tractat gairebé tots els gèneres. Malgrat la seva llarga carrera al teatre i cinema, Dauder no va conèixer la fama fins que va donar vida a Mateu Montsolís a la sèrie de TV3 Nissaga de Poder (1996-1998). En el seu recorregut teatral destaca el seu treball a muntatges clàssics com Medea i a obres de Chéjov o Shakespeare, que l’han portat a escenaris de tot l’estat. Ha treballat al llarg de la seva carrera a més de 60 pel·lícules. L’any 2008 la seva interpretació d’un sacerdot de l’Opus Dei a Camino de Javier Fesser li va valdre el Goya al millor actor de repartiment. A la seva carrera destaquen Pont de Varsòvia (1990), de Pere Portabella o La teranyina (1990), d’Antoni Verdaguer per les que va guanyar el Premi Sant Jordi de la Crítica al millor actor espanyol. L’actor també ha treballat, entre d’altres, a Si te dicen que caí (1989), de Vicente Aranda; Terra i llibertat de Kean Loach o El amor y otros demonios (2008), de Hilda Hidalgo. Amb Ventura Pons ha rodat diverses pel·lícules: Amor idiota (2004), Carícies i Amic/Amat (1998) i Anita no perd el tren (2001). L’any 2008 interpretà a Manuel Azaña a la pel·lícula Azaña, cuatro días de julio per la que va obtenir el Premi

Gaudí al millor actor protagonista. Els seus darrers treballs al cinema han estat a Lope d’Andrucha Waddington, El monje de Dominik Moll i Catalunya Über Alles de Ramón Termens.

els gaudí 2011, al nou espai artèria paral·lel

La cerimònia de la tercera edició dels Premis Gaudí tindrà lloc al Teatre Artèria Paral·lel, operatiu des de mitjan 2010. Es tracta d’un espai de 3.418 metres quadrats dedicat a la cultura, amb un aforament al voltant de les mil cinc-centes localitats, segons configuració. Incorpora les últimes tecnologies escèniques de so i

llum i està obert a la celebració de concerts, teatre, circ o cabaret. Pel que fa al cinema, l’Artèria Paral·lel ha acollit presentacions de pel·lícules com Blog, d’Elena Trapé o Chico y Rita, de Fernando Trueba i Javier Mariscal, exclusives per membres de l’Acadèmia del Cinema Català i d’altres activitats relacionades.

De prop ¦ 42

SalomÓn SHanG “El cinema d’un país és generat pels cineastes, mai pels funcionaris” Salvador Moré

Shang és director, productor i actor i prové del món del circ

Em poso el casc de guerra per entrevistar Salomón Shang, director de cinema, amo de la sala Casablanca i productor de Kaplan. M’enfronto a un pallasso reincident acostumat a disparar a primera línia de foc. Les bales enemigues dels qui el detesten porten inscrites malediccions que li rellisquen: “estafador”, “freak”, “trash”. Aquest prolífic fill del circ ha deixat palès que domina l’art del contraatac amb frases lapidàries: “el cinema és un art de fira”. Potser sí que, traient tot glamur, a la fi el cinema és un teatret salesià, una barraqueta plena d’enganys i subvencions. Només una persona en pot treure l’entrellat, es diu Salomón Shang, i parla clar i català.

Vas néixer al circ Rudi Llata. Tom Waits té una cançó titulada Allà on reposa el meu cap és casa meva. On era casa teva? El circ és una professió itinerant. Sempre vaig tenir la sensació de que el seient del darrera del cotxe era casa meva. Així va ser fins que vaig complir els vint anys.

Gràcies al suport de José Luis García i Patrícia Roda, amb els que vaig fundar la productora Kaplan. La trajectòria de Metropolitan ens va agafar per sorpresa a tots. Va arribar fins a Berlín i Moscou. Fins i tot gent del Departament de Cultura em va trucar personalment per felicitar-me.

Hi ha poc “Soleil” a Rudi Llata. Fa temps que el circ no fa pudor a pixats d’elefant. Serà que vivim en una societat higiènica? El pitjor de tot és que vivim en una societat acomodada. La comoditat impera per damunt de la qualitat. La gent prefereix quedar-se a casa. Hi ha mecanismes per poder fer-ho tot des del sofà, que et portin la compra del supermercat, o descarregar-te les pel·lícules a l’ordinador.

I després vindrien les males cares institucionals. Són conegudes les teves declaracions contra l’ICIC i TVC. La indústria productiva ha demostrat que el cinema d’un país és generat pels cineastes, mai pels funcionaris. La tasca d’un funcionari no és fer pel·lícules, ni catalogar les obres que seran un èxit. Aquesta ingerència és el gran fracàs, que a més, genera pèrdues milionàries.

Arriba el gran pas, del circ al cinema. Succeeix de manera natural. M’adonava que el circ no desenvolupava la meva capacitat artística. El cinema, a mesura que l’anava entenent, m’aportava aquestes eines per expressar-me. El marge que dóna el cinema perquè un pallasso pugui fer pallassades és increïble.

Ignasi Guardans sentencia: “Una producció de menys d’un milió d’euros no la veurà ningú”. La de més d’un milió, la veuran? No! Aquest és el problema. Un milió d’euros no t’assegura que la pel·lícula triomfi. Per aquestes manifestacions, i d’altres, crec que el cinema no pot estar dirigit per funcionaris. El pitjor és la seva supèrbia. El cinema català és l’equivalent de Mosfilm. (Estudi cinematogràfic rus fundat al 1920, institució governamental que dirigia les subvencions).

Tens formació acadèmica, pensava que els fills del circ éreu autodidactes? Ser autodidacte al circ no existeix, és una disciplina ferma que traspassa de pares a fills d’una manera marcial. És una formació gairebé militar que res té a veure amb la sinergia del cinema, per això vaig preferir desenvolupar-me a l’escola. La teva opera prima és Después de la luz (1997). Veies el món amb tristesa. A resultes de tenir ànima i formació de pallasso blanc. Quan es neix en un família de circ ja s’estableix quin serà el teu destí: fer de pallasso sempre. A jutjar pels bons resultats de la teva segona pel·lícula Metropolitan (2001), fer el pallasso resulta un bon negoci. Reconec que m’ho va donar tot posant molt poc, just el que tenia-

Del Mosfilm també surt Tarkovsky, una de les teves grans influències. Ara m’ha vingut al cap gent amb ulleres de pasta i estudis superiors. Perquè Tarkovsky és una icona del modernisme. Un director aixecat per la gent que no entén a Tarkovsky. Què no entenen? L’has de situar a la seva època per arribar a comprendre’l. Parla de coses humanes i banals. Els intel·lectuals no poden entendre que fos un home pràctic, pragmàtic. Detesto profundament els tarkovskians; de fet, ara passa el mateix amb els directors moderns. La culpa és sempre dels mateixos, d’aquesta mena de públic racista.

De prop ¦ 44 Seguim amb un tema inquietant: doblatge de pel·lícules al català. Ja sigui en català o castellà, em sembla abominable el doblatge. Entenc que amb els anys s’ha estandarditzat el doblatge al castellà, és un hàbit. Referent al català, és evident que la gent no té interès en les pel·lícules. És un acte folklòric desvinculat del cinema, com anar a escoltar havaneres. Qui tampoc es distingia per ser molt folklòric era el protagonista del teu documental Carl Gustav Jung (2007). Recuperes una entrevista prohibida. Quin mal feia? El discurs de Jung era absolutament incendiari. El principal punt de disconformitat era que no seguia les corrents del catolicisme. A qui l’interessi Jung, gaudirà amb una joia recuperada. I els qui el desconeixen? Els ajudarà a reflexionar sobre sí mateixos. Igual que qualsevol entrevista amb el Dalai Lama. Considero que no hi ha diferència entre Jung i el budisme. Si Freud fos un dels més grans humoristes de la història, Jung seria... Si Freud fos Charles Chaplin, Buster Keaton seria Jung. Gestiones el cinema Casablanca de Barcelona. Un erudit del bon cinema que fa pel·lícules classificades “freak”. Aquí hi ha Jekyll & Hyde? Sí, però només per a aquella gent que tingui interès en etiquetar-me. Sóc molt Salomons i molts cinemes a la vegada. No necessàriament les pel·lícules que faig han de sintonitzar amb les pel·lícules que m’agraden.

Tot i així, uneixes aquests conceptes a la pel·lícula Cinéclub (2009). Una visió singular de les sales d’art i assaig. Per cert, són aquelles on es veuen pel·lícules on parlen nòrdic i surten noies nues? No exactament. Són aquelles sales on es passen pel·lícules normals que, per qüestions alienes com la distribució o l’adquisició de drets, queden oblidades o fora dels circuits comercials. La voluntat d’una sala d’art i assaig és poder oferir al públic un gruix de pel·lícules que no van poder gaudir en el seu moment. Quan m’assec en un cinema d’art i assaig tinc un sentiment de tristor, només veig gent sola. Fa de mala companyia? Cinéclub parla exactament d’aquesta melangia. Tracta l’experiència d’asseure’t en una sala solitària, quasi buida. Com a empresari del cinema Casablanca tinc aquesta experiència multiplicada per mil. He arribat a la conclusió de que a Catalunya molt poca gent participa d’aquesta inquietud. Se’m repeteix un desig! Si la pel·lícula m’avorreix com a mínim que apareguin moltes tetes. Absolutament d’acord. Els que estem en aquest sector no podem oblidar mai que el cine és un espectacle d’entreteniment. Poder algun dia aconseguirem que el cinema sigui un art al nivell de la pintura, avui no és així ni de lluny. No cal donar-li més voltes, els cineastes no estem a l’alçada de la literatura. S’ha de tenir clar que la funció principal del cinema és l’entreteniment. Un entreteniment que aconsegueixes a L’assasí a sou (2010). Western pizza film? Pel seu caràcter italo-americà. Producte d’un acte conscient que m’instiga a barrejar conceptes americans i italians. És un projecte

“La llegenda de l’Innombrable’ és una paròdia del cinema d’autor; riure’m dels erudits m’encanta”

encarat a l’espagueti. La influència de Sergio Leone és evident en la forma de filmar les pells, brutes i suades. Val a dir que també té el nervi d’una peli americana.

d’Osona hi havia una noia que era coaccionada per un exguàrdia civil. Les úniques persones que es van oferir per ajudar-la van ser un retardat mental i un expresidiari.

També hi veig molt de western a la teva darrera pel·lícula La llegenda de l’Innombrable (2010). Per una senzilla raó, és la història lineal del viatge de l’heroi. S’hi congreguen tres herois, molt de western i Boadella. És el resultat de mesclar el to dels Joglars amb una història clàssica de western.

La realitat supera la ficció. Aquests dos van a la recerca de l’Innombrable, l’exguàrdia civil. L’acolloneixen i se’n va.

I dius, “La llegenda és una road movie que mostra l’ambivalència de l’ésser humà”. Si us plau, necessito una definició més “del polígon”. Els éssers humans tenim moltes capes, a vegades som horrorosos i a vegades resultem molt útils. Proposo una pel·lícula amb personatges aparentment desastrosos, “freaks”, “outsiders”, que es converteixen en personatges útils per a la protagonista. Molt semblant als personatges que ens mostra Buñuel a Els marginals. Basada en fets reals. M’arriba gràcies al boca orella. M’expliquen que en un poble

M’esperava un final més de pel·lícula. La versió “off the record” explica que entre tots van matar el guàrdia civil, llencen el cadàver al riu. Però els autèntics protagonistes et diuen, amb un somriure als llavis, que el policia se’n va anar i no va tornar mai més. A qui ressuscites és a Freddy Mercury. És català!!! Ho és perquè un dels implicats reals era anglès i parlava català. Era un d’aquests típics guiris desorientats que a resultes d’estar tot el dia al poble ja es comportava com a ciutadà de tota la vida. Vaig accentuar aquest perfil per ser un símbol de la cultura anglosaxona. Reconec que és esperpèntic, una estripada del personatge original.

Escenes d’‘Uruguay’ i ‘La llegenda de l’Innombrable’, els dos últims films que Shang dirigeix i protagonitza

De prop ¦ 46

I si li sumes la quantitat d’insults tenim una pel·lícula molt poc convergent. Sí. A diferència del 95% del cinema que es fa a Catalunya, no és una pel·lícula catòlica. Els insults a la madrilenya no sorprenen. A casa nostra no estem acostumats a escoltar grolleries en llengua catalana. Fins i tot a les pelis catalanes es folla en castellà. Excés de catolicisme. Tinc unes ganes terribles de veure la peli a la gran pantalla i no sé per què. Per curiositat. Tens ganes de veure quelcom que no has vist abans. Poder et desagrada el resultat final però la novetat crida. Incloc molts elements que desperten la curiositat. Hi ha coses que no s’han fet mai.

“El marge que dóna el cinema perquè un pallasso pugui fer pallassades és increïble.” Quines? Posar riures enllaunats com si fos una sitcom. És una estratègia que dóna la volta al format de la comèdia convencional. El resultat és una peli amb forma de cinema d’autor i fons de pel·lícula grotesca. No deixa de ser una paròdia del cinema d’autor, riure’m dels erudits m’encanta. S’ha gravat amb càmera Red One. La tecnologia és al servei dels cineastes per facilitar-nos la feina. Aquesta càmera té els beneficis de l’enregistrament digital amb la qualitat dels 35 mil·límetres. Il·luminació a l’estil Barry Lyndon. Vaig preferir fer ús de la llum d’ambient d’exteriors. Les localitzacions eren cinematogràficament interessants, raó suficient per només posar-hi la càmera.

Abans de posar la càmera, s’han de posar els diners. L’ICIC i TVC et rebutgen per realitzar films petits. No represento la política del funcionariat del cinema català, ni com a individu ni com a cineasta. Encara hi ha gent a l’ICIC que creu que Salomón Shang és un xinès que no parla català. Tenen els típics prejudicis del burgeset. Val! Però, els dos milions d’euros que ha costat? Subvencionada únicament per Madrid, pel Ministeri de Cultura. Sense cap ajuda de l’ICIC o TVC. El més curiós de tot és que l’equip era català i la llengua original és el català. Fet que corrobora les teves paraules “l’administració catalana humilia econòmicament als qui són rebels”. Ja fa anys que ho adverteixo. No sóc l’únic que pateix discriminació. Hi ha molta gent que és víctima d’aquesta política. L’administració dóna suport a grans espectacles per maquillar el mercat. Tres o quatre pel·lícules gaudeixen dels diners mentre a les altres productores ens costa mantenir les portes obertes. Tens porta oberta per estona, la trilogia Uruguay és el teu futur immediat. La primera part està pràcticament acabada. Es presenta com una comèdia clàssica sobre el sexe. Tracta d’un productor català de cinema amb problemes d’ejaculació precoç; el guió mostra com busca resoldre el seu problema. Evitaràs senyalar? Reconec que hi ha una part molt d’autoparòdia. En realitat és un arquetip de comèdia. En plan Nanni Moretti. Una part és Salomón, l’altra? Moltes seqüències s’han rodat al despatx de Lluis Miñarro. Però no tracta d’ell. Segueix aquesta frase. Alguns creuen que l’enfant terrible del cinema català sóc jo, però en realitat, el que no saben, és que... Sóc un més de tots. En realitat sóc un qualsevol. Igual que ells. Ells? Els qui creuen que sóc incòmode. He patit insults i calúmnies de tota aquesta gent. Podeu deixar-me tranquil?!

subscriu-te ara per només 24€ i aconsegueix un magnífic regal: Promoció exclusiva per a noves subscripcions anuals (11 edicions) Pel·lícula a escollir entre: Petit Indi o Tres dies amb la Família (format: DVD editat per CAMEO) Oferta vàlida fins a esgotar existències.

Butlleta de subscripció anual a Nom i cognoms: Adreça: Població: Codi postal: Telèfon: E-mail: DVD escollit: NIF: Domiciliació bancària:

Envieu-nos aquesta butlleta o contacteu amb nosaltres: Rambla de Catalunya 35, principal 2a - 08007 Barcelona tel: 93 511 6690 - fax: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.facebook.com/decine

Crítica ¦ 48

Blog

Adolescència en estat pur

Anna Petrus La debutant Elena Trapé explora el món dels adolescents a través d’una narrativa inspirada en internet i les webcams. Un film que es mou entre la ficció i el document i que aconsegueix capturar elsconflictes de l’adolescència amb una autenticitat renovada.

Direcció ¦ Elena Trapé Gènere ¦ Drama adolescent Producció ¦ Escándalo Films Repartiment ¦ Candela Antón, Alada Vila, Irene Trullen, Anna Castillo, Sara Gómez Estrena ¦ 21 de gener

Després de Yo (2007) de Rafa Cortés, Lo mejor de mí (2007) de Roser Aguilar i Tres dies amb la família (2008) de Mar Coll, el projecte Opera Prima, impulsat per l’ESCAC i la productora Escándalo Films, torna a demostrar el seu encert, la seva capacitat de risc i la seva qualitat cinematogràfica amb la primera pel·lícula de la jove cineasta Elena Trapé. Blog és un film inusual ja no només per proposar una mirada gens freqüent a l’adolescència, sinó pel risc formal i narratiu en el qual s’inscriu. Menció especial del premi “TVE - Otra Mirada” en el passat Festival de Sant Sebastià, Blog s’endinsa en els conflictes emocionals d’un grup de noies que es troben en etapa de trànsit cap a la maduresa sense recórrer a cap de les habituals fórmules edulcorades a les quals estem habituats (pensem per exemple en tot el cinema teen dels Estats Units), i apostant decididament per entregar a l’espectador alguns moments d’una força i d’una autenticitat inusuals a través de fragments on les noies, les quals no són actrius professionals, apareixen davant de la càmera sense intermediaris. I és que Blog està formada per imatges extretes de les webcams que l’equip de producció va introduir dins de les cases de les protagonistes amb l’objectiu de que poguessin sentir-se lliures a l’hora de mostrar els seus pensaments, les seves emocions i els seus dubtes. Al mateix temps, la pel·lícula inclou les converses de xat que les joves mantenen entre elles i, finalment, imatges preses amb una càmera domèstica per una de les adolescents. Es tracta d’opcions formals que aproximen la pel·lícula de Trapé a moviments cinematogràfics com el Free

Cinema o, en alguns aspectes, fins i tot al Dogma, i a través de les quals la cineasta aconsegueix finalment extreure aquesta veritat que només pel·lícules com Donde viven los monstruos (2009) d’Spike Jonze han aconseguit capturar, en el seu cas al voltant dels sentiments i les contradiccions de la infantesa. Val a dir també que es tracta d’opcions formals que permeten desdibuixar alguns forats del guió en relació a les poques intromissions que existeixen en el film pel que fa a la figura dels adults. Una absència justificada, d’altra banda, per una aproximació al centre escolar on estudien les protagonistes que en alguns moments recorda al cinema de Gus Van Sant. Sigui com sigui, el cert és que Blog proposa un relat plantejat en forma de flashback, que manté a l’espectador en un cert suspens en relació a un objectiu comú que el grup de noies comparteix i que porta en secret. Tanmateix, aquesta experiència que té a veure amb la descoberta de la sexualitat i de les conseqüències que aquesta comporta, aviat esdevé un simple MacGuffin que serveix a Trapé per posar en primer terme allò realment important d’aquesta etapa de la vida: el valor de l’amistat i la importància del sentit de pertinença al grup. Una aposta que, més enllà de revelar-se amb l’autenticitat que comentàvem, interpel·la de forma constant a l’espectador sobre la seva pròpia adolescència com si, d’alguna manera, volgués rescatar-la de l’oblit. En aquest sentit, diria que Blog és un film que combat amb precisió l’amnèsia que domina el món adult i, ja només per això, mereix una sincera celebració.

Carne de neón

Ni Ritchie ni Bergman. Cabezas

Adrià Sunyol

L’omnipresent Mario Casas capitalitza una pel·lícula erràtica i fàcil, però entretinguda i, fins a cert punt, sorprenent. I és que aquests productes addictes a l’homenatge i a la còpia solen naufragar en una mediocritat que Carne de Neón ha sabut evitar.

direcció ¦ paCO cabezas gènere ¦ thriller producció ¦ morena films, oberon cinematogràfica, hepp film, jaleo films, mandarin films, pensa&rocca repartiment ¦ mario casas, ángela molina, macarena gómez, antonio de la torre, blanca suárez estrena ¦ 21 de gener

L’argument de Carne de Neón és ampliació d’un curt que el seu director, Paco Cabezas, va rodar fa 5 anys. Però és més (i menys) que això. És una nova declaració d’amor al cinema de Tarantino, Ritchie i companyia i, en conseqüència, una imitació d’imitacions. És importantíssim tenir-ho en compte, tant a l’hora d’intentar comprendre la seva composició cinematogràfica, com per emetre un judici de valor equilibrat. Una pel·lícula amb el plantejament de Carne de Neón només es pot analitzar en funció dels seus referents. La còpia, tan devaluada avui en dia, ha estat sempre un procés reputat, sobretot per les seves virtuts pedagògiques. Paco Cabezas ha copiat els cineastes citats, sobretot a l’exmarit de Madonna, i ho ha fet molt bé, amb una intensitat i precisió realment impressionants, i amb el mèrit afegit del pressupost, sens cap mena de dubte, més minso que el del seu model directe. L’impacte visual de pel·lícules com “Rocknrolla” depèn d’una saviesa cinematogràfica que de vegades passa desapercebuda, donada la seva superficialitat essencial. I Paco Cabezas ha assimilat aquesta saviesa. I fins i tot ha combatut amb energia aquesta superficialitat, relligant un argument inversemblant

però que pretén concentrar una alta càrrega dramàtica que complementi el barroquisme visual i sonor: Ricky, un jove avesat a la perillosa convivència amb tota mena de mafiosos de baixa estofa, espera amb impaciència que la seva mare surti, vint anys després, de la presó. Per guanyar-se el seu respecte decideix obrir un prostíbul. La lògica mortífera que guia aquesta reflexió és que la seva mare, també prostituta, s’hi sentirà com a casa. Òbviament, el projecte no arriba a bon port: el negoci dels bordells, dominat per mafiosos molt més expeditius que els de l’entorn directe del protagonista, detona l’argument amb la violència prevista. Certament, aquest batibull de personatges i situacions inopinats no converteix Carne de Neón en una pel·lícula de Bergman, però sí que transforma el seu visionat en alguna cosa més que una contemplació tensa i fascinada de focs artificials. Per moments, la suculenta galeria de personatges secundaris imposa la seva presència i repara les múltiples tares d’un producte les incoherències del qual es poden resumir en una fórmula significativa: la pel·lícula passa suposadament a un suburbi espanyol, però ha estat rodada a Buenos Aires, i pretén imitar el “look” d’una barriada de Manchester.

La casa del cine ¦ 50

Red Red s’inscriu en aquest corrent d’adaptacions de còmics que van arrencar amb força a la dècada dels setanta i dels vuitanta amb pel·lícules com Superman: la pel·lícula (Richard Donner, 1978) o Conan, el bàrbar (John Millius, 1982), que van suposar una font d’inspiració i un filó econòmic per a la indústria del cinema. Una tendència que en els darrers anys ha experimentat un auge inusitat, des dels “blockbusters” de superherois (Batman, Spiderman, Daredevil, X-Men), a esplèndides adaptacions com la recent Scott Pilgrim contra el món (Edgar Wright, 2010). Però mentre que en la majoria d’aquests films s’ha mantingut amb més o menys encert l’essència de les històries i dels personatges, no passa el mateix en el cas de Red. La dura i ombrívola història creada pel corrosiu guionista Warren Ellis narra la vida de Frank Moses (Bruce Willis), un agent jubilat de la CIA (R.E.D. és l’acrònim anglès de “retirat extremadament perillós”), un solitari i despietat assassí a qui ara persegueix per matarlo la mateixa Administració per a la qual va treballar i de la que cobra la pensió. Però Schwentke, el director de Pla de vol: desapareguda (2005), opta per prendre el còmic com a simple punt de partida. La pel·lícula oscil·la així entre la comèdia i l’acció amb un ritme sincopat, en seqüències encapsulades que acaben funcionant com a escenes aïllades en les quals s’alternen persecucions i tirotejos amb altres a manera d’esquetxos o gags còmics. És precisament aquesta factura, aquesta contínua fluctuació del pols narratiu la que finalment fa de Red una fallida pel·lícula d’entreteniment i una molt poc plausible adaptació del còmic d’Ellis.

Ángeles RaMos

Direcció ¦ Robert Schwentke Gènere ¦ Acció. Comèdia. Producció ¦ Di Bonaventura Pictures. Summit Entertainment Repartiment ¦ Bruce Willis, Morgan Freeman, John Malkovich, Hellen Mirren, Karl Urban, Mary-Louise Parker

Animal Kingdom Com pot afectar a un jove pacífic menor d’edat viure en un ambient familiar hostil on es treballa en negocis il·legals? Aquest és el concepte principal amb el que es construeix l’opera prima del director Australià David Michod, el qual s’endinsa dins del thriller policial contemporani en un món criminal de venjances personals. Com sol passar al cinema modern d’autor en general, i al gènere noir en particular, el personatge protagonista del film ja no ha de ser necessàriament un gàngster llegendari ni un audaç detectiu, sinó que pot ser una figura més normal a priori (menys sensacionalista), que a l’hora de fer la gènesi de la història, s’apropi més a la realitat que ens rodeja. El film opta clarament per aquesta fórmula narrativa al donar-li el pes principal de l’acció a un jove asocial- una fusió estranya entre nihilisme i autisme- però sense abandonar mai els codis genèrics del gènere. I aquesta hibridació és precisament el més interessant de la proposta, perquè el realitzador combina amb molt d’ofici les iconografies més representatives del gènere amb situacions més psicològiques i personals. Això li permet poder donar-li a la narració un lirisme de gran bellesa visual (emfatitzat amb imatges a càmera lenta que recorden al gran Peckinpah), per transmetre el món interior del protagonista i mostrar els efectes de viure dins d’una perillosa societat criminal. El film, sense ser perfecte -li manca una millor profunditat narrativa als personatges-, és una bona mostra de cinema de gènere d’autor de qualitat, que segurament passarà inadvertit per no ser de Hollywood.

CenZo ÁlvareZ de Haro Direcció ¦ David Michod Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Porchlight Films, Screen Australia Repartiment ¦ Ben Mendelsohn, Joel Edgerton, Guy Pearce, Luke Ford.

El cisne negro Avalada a la Mostra de Venècia i amb 12 nominacions als Critics’ Choice Awards, inclosa la de millor pel·lícula, director i guió, la nova proposta del director de Requiem for a Dream (2000) continua essent tant delirant i asfixiant com els seus darrers films. Aquesta vegada ens submergeix a les bambolines d’una nova versió del Llac dels cignes i ens ofega a l’infern mental d’una ballarina (Natalie Portman) marcada pel seu entorn familiar i ambiciosa d’èxit en un món tant competitiu i brutal com és el ballet –exercici semblant fet amb Mickey Rourke el 2008 a The Wrestler, però aquest en un món menys “chic” i amb menys purpurina. Partint dels tradicionals melodrames entre bastidors, Aronofsky ens confon amb una atmosfera de thriller psicològic, terror i drama on la protagonista, que interpreta de manera innata el paper de cigne blanc, comença a descobrir el seu costat més negre, fent emergir els seus propis fantasmes interiors i el seu propi poder de desig i destrucció. Black Swan és tot un estil coreogràfic, des del punt de vista tècnic i des del punt de vista temàtic. Perfectament orquestrat per Txaikovski a la partitura i per Matthew Libatique a la fotografia –càmera que es contraposa bellament als moviments de Natalie, sobretot a les escenes dels assajos-, el film arriba a ser una experiència sensorial tot i els seus deliris, malgrat cap al final es pot arribar a pensar que a Aronofski la història i les imatges se li han anat de les mans. B-ROBAPAG-21X14,8.pdf

22/07/10

22:28

Carlos MÁrMol Direcció ¦ Darren Aronofsky Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Fox Searchlight Pictures Repartiment ¦ Natalie Portman, Vincent Cassel, Mila Kunis

Taquilla ¦ 52

Un desembre irregular Pau Brunet El desembre ha estat un mes per tancar les xifres de la taquilla d’una manera digna per a la producció estatal, però tràgica per al cinema en general. Les dades globals des del 26 de novembre ﬁns al 18 de desembre eren d’uns limitats 46,8M€. Les expectatives del mes de desembre nos són gaire optimistes perquè no superen els 76M€ de fa un any. De fet, és més que probable que no es puguin generar més de 60M€. La diferència seria del 22% per sota de 2009, una dada ja massa freqüent en aquesta segona meitat de 2010. L’any acaba com el menys concorregut d’espectadors des de que es tenen dades. Menys de 100 milions d’entrades venudes. Un resum de l’any que hauria de proposar més d’un canvi de mentalitat, sobretot perquè de forma quasi constant s’han tocat mínims històrics. Les pel·lícules més taquilleres d’aquest mes han estat:

Títol

Recaptació

Espectadors

Las crónicas de Narnia(Fox)

7,54M€

1.030.000

3 metros sobre el cielo (Warner)

7.07M€

1.100.000

Harry Potter (Warner)

6.20M€

910.000

Megamind (Paramount)

4.95M€

680.000

Entrelobos (Wanda)

2,41M€

370.000

‘Entrelobos’, de Gerardo Olivares

La producció estatal viu el seu millor mes L’alegria d’aquest mes de desembre ha vingut de la producció estatal. Des de l’estrena de Entrelobos, la presència de pel·lícules espanyoles i catalanes ha estat constant. En aquestes quatre setmanes estudiades s’ha vist una quota de mercat del 31,2%, amb una recaptació de prop de 14,6M€, la millor dada de 2010. La característica general de les pel·lícules estrenades ha estat el fet de ser productes de gran capacitat comercial i amb la força de poder saltar per sobre de la mala marca del cinema nacional. Les seves respectives distribuïdores han sabut crear llançaments forts, amb enorme presència mediàtica i amb uns segments d’audiència molt ben definits. La gran pel·lícula ha estat 3 metros sobre el cielo, drama romàn-

tic adolescent que va estrenar la setmana del pont de desembre, va recaptar 4,1M€ amb 395 cinemes, i es va convertir en la cinta més vista de la setmana. La pel·lícula repetia la fórmula comercial de Crepúsculo, agafant un fenomen literari i convertint-lo en un fenomen cinematogràfic. La presència de Mario Casas es perfila clau en aquest cas i el noi demostra tenir un poder d’atracció com pocs actors. La cinta ha tingut en les dues següents setmanes un ritme excel·lent, capaç de portar el film als 7,07M€ i amb les clares opcions de seguir sumant milions fins els 9,5-10M€. El film no ha tingut mal boca-orella i les seves caigudes setmana rere setmana han indicat que gaudeix d’una massiva atenció.

Les altres pel·lícules clau d’aquest mes han estat Entrelobos, Biutiful i Balada triste de trompeta. Les tres han estrenat dins del top5 amb bons resultats. Entrelobos ha estat una molt singular aposta per part de Wanda, productora de la pel·lícula i amb la que s’ha arriscat a buscar una estrena massiva amb més de 220 còpies. Amb això, Wanda va dissenyar una campanya forta, plena de visibilitat i amb molt publicity. La jugada va sortir rodona ja que va generar en el seu primer cap de setmana 670.000€. La pel·lícula va despertar un clar interès i a partir d’aquí ha tingut un camí de caigudes suaus i ha arribat als 2,41M€. Per la seva banda, Universal ha estat la responsable d’estrenar la molt difícil Biutiful, d’Alejando González Iñárritu, amb producció de Mod Producciones (Ágora) i Ikiru Films (Lope). La cinta tenia un gran avantatge: ser un film de prestigi, amb la marca de Cannes, un director nominat als Oscar, i un actor de la popularitat de Javier Bardem. Tot això ha fet que l’estudi apostés per una campanya basada en el publicity i en convertir el film en el producte adult del llarg pont de desembre. L’elevada afluència general d’aquell pont va fer que Biutiful pogués recaptar 1,5M€ durant els sis primers dies. Després d’això, el boca-orella ha estat força regular, especialment per la duresa de la pel·lícula i per això en tres setmanes es col·loca als 2,4M€. Balada triste de trompeta ha estat una estrena també forta dins però ha tingut la mala sort de viure un dels pitjors caps de setmana de la temporada, amb poca atenció del públic. Amb tot, la pellícula aconsegueix 625.000€ amb 303 còpies i genera una enorme

‘3 metros sobre el cielo’

acceptació visible a nivell online. Segurament el film tenia força entre el sector jove i aquest ha respòs, però el conjunt del cap de setmana ha deixat a una bona part del seu públic fora dels cinemes. Per aquesta raó, és fàcil pensar que si pot seguir el seu soroll mediàtic, bé podrà recuperar el temps perdut. També en aquestes setmanes s’ha vist una petita producció romàntica, Todas las canciones hablan de mí, que ha anat a buscar un cert efecte comercial en la línia de Bon Appétit. La cinta va entrar amb força el seu primer cap de setmana, 68.000€ en 30 sales amb una escassa promoció. A la segona setmana, afectada pel mal cap de setmana en general, va caure un 50% fins els 34.000€, però el seu total ja era de 122.000€ en 10 dies, encara amb futur de cara a les vacances. També importants han estat les produccions espanyoles veteranes, com ara Bon Appétit i Los ojos de Julia. La primera ha estat capaç ja d’arribar als 850.000€ amb prop de 130.000 espectadors. La cinta ha estat un molt bon èxit de boca-orella entre l’audiència adulta i cinèfila. El cas de la pel·lícula de Rodar y Rodar, Los ojos de Julia ha pogut superar ja el milió d’espectadors, convertint-se per uns dies amb la cinta de més èxit de l’any, però finalment haurà de conformar-se amb la segona posició i prop de 7M€. També és important valorar que ha estat un èxit d’acceptació del públic. Remarcable és que la seva coproductora, Antena3 Films, ha estat responsable de les tres pel·lícules de més èxit de l’any, Que se mueran los feos, 3 metros sobre el cielo i Los ojos de Julia, totes amb més d’un milió d’espectadors.

‘Las crónicas de Narnia 3’

El gran cinema no genera grans emocions La tendència general d’aquests mesos ha estat la de veure com moltes estrenes de pes no acabaven de generar tot el que s’esperava d’elles. La decepció ha estat una de les paraules més habituals. La pel·lícula que s’emporta la pitjor sensació és la macro estrena de Tron: Legacy. El superproducte de ciència-ficció de Disney només va poder generar 1,3M€ amb 600 còpies i un gran aparell promocional propi d’aquest blockbusters. La cinta no va poder generar l’interès necessari entre cap tipus d’audiència, ni la familiar, ni la juvenil, ni l’adolescent, ni l’adulta. La cinta va quedar molt lluny del que es podia esperar i lluny d’altres estrenes similar pensades pel sector adolescent pro ciència-ficció com ara Resident Evil. Molt millor li va anar a Las crónicas de Narnia 3 i a Megamind, to-

tes dues estrenades durant el llarg cap de setmana de desembre. La primera va recaptar 4,6M€ en els sis primers dies, mentre que la segona en va fer 3,2M€. Les dues han tingut un camí correcte en les dues següents setmanes, evidència de que són productes importants pel sector familiar. A la part regular està Burlesque, producció musical amb Christina Aguilera i Cher, que Sony llençava amb una certa força i aspiracions d’aconseguir una important part del sector femení adolescent i adult. Els seus 490.000€ inicials no són una mala dada si tenim en compte que tenia la forta competència de 3 metros sobre el cielo i el fet d’estar en un cap de setmana nefast en general. El seu potencial és fort fins els 2-2,2M€.

Opinió ¦ 54

L’AUDIOVISUAL

INDÚSTRIA ESTRATÈGICA DE FUTUR Les disrupcions tecnològiques, des del punt de vista econòmic, suposen sempre un salt cap endavant en els mercats i un nou ordre dels agents i players* (actors) participants. En podem veure exemples al llarg de la història, i especialment ara, quan la base tecnològica en les nostres vides diàries és major; trens que han reemplaçat carruatges en el negoci del transport de persones, IPods que substitueixen walkmans en el negoci de la música portàtil, Spotify enlloc de discogràfiques com a comercialitzadores de música editada, o fins i tot adolescents que són prescriptors en el consum audiovisual per sobre de crítics tradicionals. Aquesta teoria de Clayton Christensen, professor de la Harvard Business School, és perfectament vàlida per al moment present de la indústria audiovisual. La fusió (en el sentit més físic) de dos models de negocis que fins ara estaven separats per dos aparells distints, televisió i ordinador, ja és una realitat que acabarà d’assentar-se amb nous gadgets** (artefactes o ginys) com Google TV. Serà en aquest moment quan puguin començar a funcionar nous conceptes de model de negoci, com podria ser el de la “televisió corporativa”, on una empresa es comunica directament amb els seus consumidors per la via audiovisual (sense el filtre d’una televisió). Podria ser que Danone o Nestlé en un futur financessin la seva pròpia sèrie de dibuixos? I que exercissin una prescripció directa de consum audiovisual mitjançant la seva pròpia gama de productes? Caldrà veure com evoluciona el mercat, però no es pot descartar que nous finançadors corporatius entrin en el negoci audiovisual com a responsables reals de continguts. I el comportament de l’espectador? Passar d’un model de consum audiovisual passiu, on l’espectador s’asseu davant la televisió que emet sense interrupció 24 hores seguides, cap a un nou model de consum actiu on l’espectador decideix què vol veure i quan ho vol veure seria l’altra cara d’aquesta disrupció tecnològica. Què passarà amb les mesures d’audiències? I amb els finançadors dels canals de televisió, la publicitat, les marques...? I avui, per sobre d’aquests canvis i preguntes, trobem la crisi econòmica, amb un fort impacte internacional. De fet, en el món econòmic ja es parla de “reorganització global del sistema de mercat”. Aquesta reorganització ja té efectes en molts àmbits. Per un costat en les arques públiques dels governs, que estan patint tant la caiguda d’ingressos com les injeccions econòmiques extraordinàries que es van fer al seu dia per suavitzar la primera batzegada. Les retallades d’inversió i de despesa pública són evidents. No serà descabellat, sempre que un sector com l’audiovisual es consideri estratègic pel nou govern català, que institucions fins ara de l’àmbit de la cultura passin a treballar des d’una vessant molt més industrial i econòmica, i que per tant, el seu objecte de treball sigui molt més ampli, en consonància amb els nous models de negoci i nous productes audiovisuals (videojocs, aplicacions per a mòbils, etc). D’altra banda, instruments financers que fins ara han estat la base impulsora del sector, com les subvencions, es vagin substituint progressivament per altres eines que basculin millor l’eficiència i retorn que es desitja d’un sector competitiu, que ha de generar riquesa econòmica en un moment realment molt dur per a les empreses i per als treballadors. I cal dir aquí que el segon àmbit en el què la crisi s’ha fet més present a nivell macro és en el sistema bancari, l’escanyament del crèdit. L’accés al crèdit per als emprenedors és el gran escull a salvar, especialment en indústries com l’audiovisual on la base de l’actiu de les empreses sol ser un intangible. En aquest sentit, cal apuntar que la concessió de crèdits i/o la participació en capital de projectes empresarials estratègics i altament competitius serien eines desitjables perquè es pogués crear a mig o llarg termini un teixit d’empreses amb major solidesa. I tampoc cal descartar l’obertura de les eines financeres públiques a bancs especialitzats internacionals, assumint que existeixin entitats financeres especialitzades en altres països europeus, i que una empresa catalana pugui perfectament treballar amb un banc francès, per exemple. Tots aquests factors (i molts d’altres) aniran configurant una indústria que ja és per si mateixa estratègica, que té un gran impacte social i que crea tendències i hàbits de consum globals. Es dibuixa un panorama difícil per la seva incertesa i el pesat llast de la crisi però alhora apassionant per les seves oportunitats. Tancant amb un altre concepte de teoria econòmica, estem davant d’un autèntic Blue Ocean. Xavier Parache i Calvet Llicenciat en Comerç Internacional, ESCI-UPF Màster en Direcció Financera i Comptable per la UPF Màster Expert Fiscal per Ernst&Young i la UAB Executive MBA per l’Instituto d’Empresa

dvd’s El diario de Carlota

Intrusos en Manasés

Direcció ¦ José Manuel Carrasco Gènere ¦ Comèdia juvenil Producció ¦ Tornasol Films, Castafiore Films, Messidor Films, Milou Films Repartiment ¦ Andrea Ros, Maxi Iglesias, Lorena Mateo, David Castillo, Lydia Fairen

Direcció ¦ Juan Carlos Claver Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Dacsa Produccions, Ideas y Proyectos Cinematográficos, Just Films, Kines Producciones S.L. Repartiment ¦ Marina Gatell, Belén López, Miguel Ángel Muñoz, Empar Canet, Juan Fernández

Adaptació del llibre El diario rojo de Carlota, de l’escriptora catalana Gemma Lienas. La protagonista de la història té setze anys i està enamorada d’un noi esportista, l’Oriol, però descobreix el sexe amb el Sergio, el gendre que voldria qualsevol mare. Els seus pares s’estan separant i ella està feta un embolic.

Son & Moon (Diario de un astronauta)

Direcció ¦ Manel Huerga Gènere ¦ Documental Producció ¦ Bausan Films, Mediapro, Pentagrama Films Diari de bord de l’astronauta nord-americà d’origen espanyol Michael E. LópezAlegría durant els sis mesos que va viure a l’Estació Espacial Internacional. La primera pel·lícula documental narrada pel seu protagonista des de l’espai exterior, fins i tot filmada per ell mateix.

Un grup de periodistes investiga en l’actualitat la desaparició de tots els habitants d’un poble una nit del 1945. La Julia és una periodista d’investigació que treballa en una publicació de temàtica sobrenatural. Malgrat ella no creu en els fets paranormals, comprova que ella serà el principal testimoni de molts d’ells.

Elisa K

Direcció ¦ Judith Colell i Jordi Cadena Gènere ¦ Drama Producció ¦ Oberon Cinematogràfica, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Aina Clotet, Clàudia Pons, Lydia Zimmermann, Hans Richter, Jordi Gràcia El film guanyador del premi especial del jurat al festival de Sant Sebastià està basat en la novel·la Elisa Kiseljak, de l’escriptora Lolita Bosch. A l’Elisa, que farà onze anys, li agrada el seu vestit blanc amb llaços blaus, però falta molt poc perquè tot deixi de tenir importància. Patirà un abús i no ho recordarà fins molts anys després.

María y yo

El Calentito

Direcció ¦ Félix Fernández de Castro Gènere ¦ Documental Producció ¦ Black Flag Cinema, Flins & Pinículas

Direcció ¦ Chus Gutiérrez Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Telespan 2000, Estudios Picasso Repartiment ¦ Verónica Sánchez, Juan Sanz, Ruth Díaz, Macarena Gómez, Jordi Vilches

Adaptació del còmic del barceloní Miguel Gallardo on s’explica el viatge de l’autor amb la seva filla de catorze anys, que pateix autisme, a visitar la seva mare a les Canàries. Es tracta d’un relat de com es conviu amb aquesta discapacitat en un escenari un xic inhabitual.

Sara, una jove tímida que espera perdre la virginitat, escaparà de la seva vida rutinària quan trobi en el seu camí Las Sioux, un grup musical de noies punk que actuen a El Calentito, el local de moda de la “movida” madrilenya. L’atzar la convertirà en la cantant del grup. El debut està previst per la nit del 23-F.

col·leció El cel puja, L’arbre de les cireres, Pau i el seu germà, Les mans buides, Dies d’agost, Petit indi Direcció ¦ Marc Recha Gènere ¦ Drama Producció ¦ Cameo Després d’un llarg recorregut en el camp del curtmetratge, Marc Recha va debutar al gran format el 1991 amb El cel puja. Set anys més tard va arribar la seva segona pel·lícula, L’arbre de les cireres, que el va impulsar com una de les promeses més fermes del panorama cinematogràfic català i estatal. Després van venir Pau i el seu germà, Les mans buides, Dies d’agost i Petit indi, els premis i el reconeixement a nivell europeu com un dels directors més compromesos amb una mirada cinematogràfica totalment personal i renovadora

Actualitat ¦ 56

Extraordinary Features s’instal·la a Catalunya

‘Toy Story 3’, l’èxit mundial del 2010

La productora cinematogràfica Extraordinary Features va presentar el passat 17 de desembre a Barcelona el seu pla d’expansió que inclou la construcció d’uns estudis de cinema a la localitat de La Bisbal d’Empordà (Girona) i la producció de pel·lícules per a cinema i televisió. La presentació va anar a càrrec del britànic Chris Samwells, president d’Extraordinary Features, del director de desenvolupament de la companyia, Michael Connor i d’Antoni Badimon, de l’empresa catalana Baditri, qui durà la distribució dels seus productes. La inversió inicial prevista és de vuit milions d’euros.

La pel·lícula d’animació de Disney s’ha convertit en la més taquillera de l’any arreu del món. El film ha aconseguit una recaptació total de 1.063 milions de dòlars (802,77 milions d’euros). A poca distància figura Alícia al País de les Meravelles. La pel·lícula de Tim Burton ha aconseguit una recaptació mundial de 1.024 milions de dòlars (773,32 milions de euros). El pes que ha tingut en la recaptació el cinema en 3D ha estat decisiu durant el 2010. L’animació ha estat la gran triomfadora, situant altres films com Shrek Forever After, Gru: el meu dolent preferit o Com entrenar el teu drac als llocs més alts de la llista.

Isabel Coixet prepara nou projecte En aquesta ocasió la cineasta s’ha inspirat en una obra de teatre, Marburg, del barceloní Guillem Clua, estrenada el maig del 2010 al Teatre Nacional de Catalunya. Amb guió del mateix dramaturg, Coixet té previst rodar en anglès aquesta història marcada per la malaltia i la mort, i situada en quatre llocs i moments diferents. No és l’única obra de Clua que ha despertat interès cinematogràfic, ja que la nord-americana Universal es planteja adaptar La pell en flames.

‘Toy Story’ ha recaptat més de 800 milions d’euros arreu del món

‘Buried, ‘Lope’ i ‘Pa negre’, finalistes als premis Forqué Els tres films de producció catalana figuren entre les cinc candidates a millor pellícula als XVI premis José María Forqué d’EGEDA (Entidad de Gestión de Derechos de los Productores Audiovisuales). Completen la llista Entrelobos i También la lluvia. La cerimònia d’entrega dels guardons tindrà lloc el 17 de gener al Palacio de Congresos de Madrid, coincidint amb la gala dels Premis Gaudí. El guardó té una dotació econòmica de 30.000 euros i aquest any han entrat a concurs un total de 101 llargmetratges de ficció, 45 documentals i quatre llargmetratges d’animació, estrenats entre l’1 de desembre de 2009 i el 30 de novembre de 2010. Leonor Watling i Luis Tosar a ‘Lope’

Rodrigo Cortés es passa a la producció El director de Buried serà el guionista i coproductor d’Emergo, un thriller sobrenatural sobre un grup de parapsicòlegs molt tecnificats que investiguen fenòmens estranys en una casa. És el primer llargmetratge de Carles Torrens, guanyador del primer premi del concurs Fotogramas en Corto amb Coming to Town (2006). Integren el repartiment Kai Lennox, Rick González, Francesc Garrido, Fiona Glascott, Gia Mantegna i el nen Damian Román. El rodatge serà a Barcelona amb producció de Versus Entertainment. El director gallec s’ha consolidat gràcies a l’èxit de ‘Buried’

Fe d’errors: Al número anterior, dins el reportatge ‘Infància en risc, l’animació al servei de la denúncia social’ de la secció Documental, vam ometre la productora OnPost, coproductora del documental juntament amb Muf Animation i Televisió de Catalunya.

Actualitat ¦ 58

Museu del Cinema de Girona Un gener compromès Aquest mes el Museu del Cinema de Girona proposa tres cites ineludibles pel públic més cinèfil. Dins la iniciativa “El documental del mes”, promoguda per Para·lel 40 i integrada dins el projecte CinemaNet Europe, que estrena dotze documentals l’any en més de cent sales d’arreu d’Europa, el Museu programa el dia 13 Into eternity, de Michael Madsen (Dinamarca, 2009), un document que reflexiona al voltant de la problemàtica dels residus radioactius. En aquests moments s’està construint a Finlàndia el primer cementiri nuclear permanent a través d’un complex sistema de túnels subterranis tallats en un subsòl de roca sòlida. El repte: el dipòsit ha de resistir 100.000 anys, que és el període de temps durant el qual els residus mantenen el seu nivell de toxicitat. Dins el cicle “Parlem de cinema?”, que projecta grans obres de la història del cinema i genera un debat posterior, el dia 20 es podrà veure Aguirre Der Zorn Gottes (Aguirre, la cólera de Dios), de Werner Herzog (Alemanya,1972). Gonzalo de Pizarro lidera

un grup de conqueridors espanyols que creua les intransitables selves peruanes. A causa de la impossibilitat de continuar endavant per l’escassetat de provisions i forces, decideix enviar una reduïda expedició comandada per l’incompetent Pedro de Urzúa i secundada pel llunàtic Lope de Aguirre, obsessionat amb el poder i amb l’objectiu de conquerir El Dorado, la terra promesa de l’or segons les creences índies. Per últim, inclòs en la proposta “Cinema i solidaritat”, amb la voluntat de treure a la llum aquelles realitats que no són portada dels diaris, el dia 25 s’oferirà Camins de fang, de Fina Sensada (Catalunya, 2009). A Nicaragua, Amèrica Central, moltes comunitats rurals sobreviuen aïllades, enmig d’ambients naturals inhòspits. Aquest és un documental d’imatges que ens transporta a un món de precarietat i esforç, que planteja la urgent necessitat d’ajudar a totes aquestes persones a aconseguir una vida digna i simultàniament a comprometre’ns amb la protecció i cura de tots els recursos naturals seriosament amenaçats.

Tota la informació de les festes a la Revista del Nadal, al 010* i a www.bcn.cat/nadal

*Establiment: 0,46 €. Cost/min: 0,06 €. Tarifat per segons. IVA inclòs.

FILMOTECA DE CATALUNYA PROGRAMACIÓ 2011 CICLES El món de Bigas Luna Memòries de la Guerra Civil El Raval al Raval Marco Bellocchio De Caligari a Hitler Costa-Gavras Antonioni documental François Truffaut i els films de la seva vida Stanley Donen Rebel amb causa: Centenari de Nicholas Ray Guionistes:Escriure el cinema Dragon Rapide

Aula de Cinema XVIII Mostra Internacional de Cinema de Dones XI Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic El documental del mes Els millors films de l’any EXPOSICIONS

La teta i la Lluna

Bigas Luna El cinema i la Guerra Civil

ENTRADES I ABONAMENTS 2011 PROJECCIONS Entrada individual Tarifa normal 3 euros Tarifa reduïda 2 euros * * Aturats, jubilats, Carnet Jove, títols de família nombrosa o monoparental, Xarxa de Biblioteques Públiques. Sessions infantils: Club Super3; entrada gratuïta per al titular del carnet + tarifa reduïda per a l’acompanyant

Abonaments Abonament 20 sessions (no nominal) 40 euros Aula de Cinema (30 sessions, nominal) 45 euros

BIBLIOTECA Abonament anual (des de la data d’emissió) 10 euros Tarifa reduïda 5 euros * Accés individual per un dia 2 euros Tarifa reduïda 1 euro * * Aturats, jubilats, Carnet Jove, títols de família nombrosa o monoparental, Xarxa de Biblioteques Públiques, estudiants, investigadors

EXPOSICIONS Entrada individual 3 euros Entrada reduïda 2 euros * * Aturats, jubilats, Carnet Jove, títols de família nombrosa o monoparental, Xarxa de Biblioteques

Públiques, estudiants CARNET DE LLIURE CIRCULACIÓ Anual Carnet personal, vàlid per un any natural, amb accés lliure a totes les projeccions i exposicions, i als serveis de biblioteca 90 euros Diari Accés a l’exposició, a la Biblioteca i a una projecció, el mateix dia 5 euros