Mireia Colls, Anna Favaretto, Roser Juny, Roger Ponce
INDICE TEMATICO DE LAS OBRAS: OBRA PRINCIPAL 00. Rietveld, Casa Schroder 1924 OBRAS DEL DE STIJL 01. Piet Mondrian, Natura Morta, 1911-1912 02. Piet Mondrian, Red Blue and Yellow, 1921 03. Rietveld, Silla Red and Blue, 1917 04. Rietveld, Silla Berlin, 1923 05. Georges Vantongerloo, Escultura Interacció de Colors, 1918 06. Manifesto de Stijl, 1917 07. Hans Richter, Rhythm 21, Curtmetratge , 1921 08. Van Eesteren y Theo Van Doesburg, Casa Artista para la Esposicion de Parigi, 1923 09. Oud, Cafe de Unie R’Dam, 1925 10. Van Doesburg, Cafe l’Aubette, 1928 OBRAS DE LAS INFLUENCIES DEL DE STIJL 11. Frank lloyd Wright, Casa Robie, 1909-10 12. Walter Gropius, Escuela Bauhaus, 1919 13. Mies Van Der Rohe, Casa Ladrillo, 1923 14. Mies van der Rohe, Pavelló Alemán Barcelona, 1929 15. Luis Barragan, Los Clubes, 1967-68 16. Charles y Ray Eames, Eames House 1949 17. Moarten Baas, Silla Smoke, 2004
CONTEXT HISTÒRIC, CULTURAL I SOCIAL Des del final del 800, la invenció i progrés de la tècnica i de la ciència van ser sense precedents amb la època passada. El benefici que aquest descobriment va aportar l’estandard de la vida va ser notable. Il-luminació elèctrica, la radio, l’automòbil, el cinema, la bacuna per la tuberculosi i altres comoditats, tot va contribuir a una millora de la condicció de vida i en la difussió d’un sentiment d’optimisme, això paral-lelament a l’aparició del nou lideratge a Europa i Amèrica, s’allarga per pocs anys i va ser definitivament cancelat amb la Primera Guerra Mundial. La tendència de l’arquitectura del 800 va influenciar als primers anys del 900; el pas entre aquests dos segles quedà marcat amb l’afirmació de l’Art Noveau que serà la màxima expressió de l’art fins l’esclat de la Primera Guerra Mundial. A partir del 1903, es difón el Protoracionalisme mentre que la successiva avantguardia artisticoliteraria, com el De Stijl, va ser absorvida per l’arquitectura i traduida en obres d’indubtable originalitat. Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, es van desenvolupar diferents moviments que tenen com a denominador comú el refús de la tradicció. Al principi, en relació a la literatura i la pintura, aquest grup d’avantguardia també s’extendrà en l’arquitectura. Entre aquests, hi hauria el Futurisme a Itàlia, l’Expressionisme a Alemanya, el Modernisme a Catalunya i el De Stijl als Països Baixos.
En particular, el moviment De Stijl, fundat al 1917 donà vida al Neoplasticisme. El manifest del grup De Stijl va apareixre al Novembre del 1918. L’objectiu del grup que el va escriure (Theo Van doesburg, Robt Van’t Hoff, Vilmos Huszar, Antony Kök, Piet Mondrian, G. Vantongerloo, Jan Wils) era la convinació orgànica de l’arquitectura, de l’escultura i de la pintura, d’una manera constructiva lúcida, no sentimental, format per elements. La tesis del moviement expressat en el pla figuratiu, una continuació racionalista del Cubisme, i en el pla social una lluita radical contra l’individualisme. A través d’un procés d’abstracció de la natura troba l’equilibri còsmic, l’expressió plàstica exacte de la qual es revela a través de plans i linees verticals i horitzontals. I per distingir-se de la natura, on els plans i les linees es confonen amb la forma, aquest codi refusa la linea obliqüa. Aquest element ha caracteritzat la recerca d’una nova concpeció del món, en el qual l’individual i l’universal estan en igual proporció. En particular, el punt 7 del manifest del De Stijl “ els artistes d’avui han pres part a la Guerra Mundial en el camp espiritual, empenyent la mateixa consciència, contra la prerrogativa de l’individualisme que és el caprici. Ells solidaritzats amb tots els colors que convaten espiritualment o materialment per la formació d’una unitat internacional a la vida, a l’art i a la cultura”. El proposit és aquell de crear un llenguatge universal, que és una sintezi d’harmonia expressiva lliberada de cada particularitat individual, on la forma exterior del Neoplasticisme reflexa el concepte del programa d’eliminació de la barrera social que no era a la base del moviment. Aquesta teoria i la obra realitzada en el moviment De Stijl, influenciaren notablament als altres grups avantguardistes.
La casa fou dissenyada l’any 1924 en col-laboració amb el client, Truus Schröder, que volia un espai per la seva família. Schröder tenia les idees molt clares de com volia viure. Volia una torre suspesa i flotant en el paisatge, un espai interior flexible perceptible amb una sola mirada i potencialment diferent dels envans convencionals. Per això, la major revolució fou l’adopció d’un espai obert amb parets de panells de fusta que llisquen sobre rails col-locats en el sostre, capaços de separar els ambients d’acord a les necessitats. La idea és doncs un espai dominat per la distinció de les parts, però no per la separació i la creació d’un cos sencer de gran lleugeresa, “antigravetat” segons Van Doesburg; està pensant per fer fluir lliurament el moviment i seguir l’exigència dels seus habitants. En resum, un espai adaptat per als que el viuen.
EL LLENGUATGE DE L’AUTOR, durant el moviment De Stijl
Rietveld, arquitecte holandès dels més importants del 900, va formar part del moviement De Stijl a partir del 1919 seguint en la idealització de la propia obra al principi del moviment:el desplaçament geomètric, assimètric i la seva recerca del diàleg formal entre els volums i colors primaris, convertint-se així, en un els màxims exponents del moviment. En particular s’inspirà en la idea elavorada del pintor Piet Mondrian: abstracció i essencialitat de la forma (quadrats i rectangles), de la linea (horitzontal i vertical com a expressió plàstica exacta) i el color (primari, blanc i negre). Podem apreciar l’evolució d’aquesta idea de Mondrian en una de les seves obres més conegudes: “Naturalesa morta” (1), on observem aquest procés i voluntat d’abstracció i essencialitat de la forma; aquest pas del realisme individual al objectivisme universal, basat en linees horitzontals i verticals. Tot i això, el més clar exemple de l’evolució de les obres d’aquest pintor és la composició “red, blue and yellow” (2): són el resultat d’una evolució estilística que es va complir en el curs de gairebé 30 anys, arribant a la creació d’un “art pur”. La casa Schröder, de Rietveld (obra principal), sembla donar volum a la idea de Mondrian en la pintura, utilitzant els colors primaris, formes rectangulars o quadrades i lineas verticals o horitzontals. També els mobles, com la cadira “red and blue” (3) o la “silla Berlin (4) , responen a aquest llenguatge exclusiu del moviment, segons el principi de funcionalitat i economització dels medis. El De Stijl va ser un moviment que va influenciar en diversos àmbits, per això, també podriem citar entre les obres, l’escultura “interacció de Colors” (5), de Georges Vantongerloo, que inscrit en l’experiència de les avantguardes històriques i marcat per la invenció de l’abstracció, va signar el “manifest del grup De Stijl” (6), al costat de Mondrian i Van Doesburg, a l’Octubre de 1918, quan la revista De Stijl cumplia el seu primer any de vida; entre els firmants hi havia una gran ausencia. En l’ambit cinematografic també podem trobar intervenció del moviment amb el curtmetratge “Rhythm 21” (7), de Hans Ritcher que es dedicà exclusivament al desenvolupament d’un nou sistema d’abstracció rítmica. Influenciat per el cubisme, Ritcher creia que el ritme expressava quelcom diferent que el pensament, i seguint els seus principis crea aquesta obra de cohesió estructural notable. A l’exposició del De Stijl de París al 1923 Theo Van Doesburg va intentar explicar la nova dimensió espacial que afectava al món de l’arquitectura, amb la presentació del projecte per edifici d’habitacions “Casa d’Artista” (8), que va ser resultat d’una nova estètica arquitectònica. Aquesta fou una de les pioneres obres considerada de les primeres propostes arquitectòniques del grup De Stijl, en les quals el seu disseny es podia llegir clarament les idees i principis neoplàstics. “Cafe de Unie R’Dam” (9), de Jacobus Oud seria una altra clara representació del moviment sense formar-ne part aun, en aquest cas en façana. Aquest façana sovint és comparada amb les composicions asimètriques de Mondrian dels anys 20. El model quasi concèntric de façana fa que sigui un exemple del moviment clarament reconegut. A més a més, també contem amb representacions del moviment en espais interiors: “Cafe d’Aubette” (10), on Theo Van Doesburg duent a la pràctica la seva teoria elementalista amb grans pintures murals. Obra en la que en opinió de Mondrian, es traeixen els principis neoplasticistes ja que s’introdueix la representació de la diagonal perdent així la ortogonalitat que caracteritza el De Stijl.
natura morta
Mondrian queda bocavadat amb una mostra de l’obra cubista d’Amsterdam a 1911, a la “Moderne Kunstkring”, que va modificar completament les obres que esdevindrien de properament. La seva recerca de la simplificació és visiblea les dues versions del “Stilleven met gemberpot” (Natura morta con olla de gingebre).
Piet Mondrian
Natura morta con olla de jengibre Piet Mondrian, 1911 New York, Solomon R. Guggenheim Museum
01
Natura morta con olla de jengibre Piet Mondrian, 1912 New York, Solomon R. Guggenheim Museum
La versió del 1911 és cubista, mentre que la del 1912 és abstracat i es redueix a una forma rodona amb triangles i rectangles. A partir d’aquesta evolució en l’ús de la simplificació dels elements i de la geometria, s’arrivarà a atravessar experimentacions successives cap a la definició del neoplasticisme.
02
composition red, blue and yellow Piet Mondrian
Red, blue and yellow Piet Mondrian, 1921
Mondrian va estar la seva primera etapa creant pintura sobre aspectes naturals de la realitat; com paisatges, cases, flors, retrats, però això no és el que li acabava d’emplenar com artista, volia trobar el camí cap a una abstracció de la pròpia realitat, per aquesta raó la seva primera etapa no té un valor permanent. Mondrian diu que per crear la pura realitat, és necessari reduir les formes naturals a elements constants de la forma i el color natural, al color primari. El propòsit no es crear altres formes i colors particulars amb totes les seves limitacions, sinó treballar tendint a abolir en l’ interès de la unitat més gran. Quan el moviment dinàmic s’estableix entre contrastos o oposicions dels procediments expressius, les relacions es converteixen en la preocupació principal de l’artista que està buscant crear l’equilibri. Va trobar que l’angle recte era l’única comparació constant, i que, a través de les proporcions de la dimensió, es podria donar moviment a la seva expressió constant, és a dir, donar-li vida. Les línies verticals i horitzontals són l’expressió de dos forces en composició. L’art ha de determinar l’espai així com la forma i crear l’equivalència d’aquests dos factors. Sentint la falta d’unitat va aproximar els rectangles, l’espai es va fer blanc, negre o gris; la forma es va fer vermella, blava o groga. Els rectangles mai són un fi en si mateixos, sinó una conseqüència lògica de les seves línies determinants, que són continues en l’espai; i apareixen espontàniament al efectuar-se l’encreuament de línies horitzontals i verticals. el valor de les particularitats destructives de la forma i va obrir així el camí a una construcció més universal.
03
cadira red and blue Gerrit Rietveld
Silla Red and Blue Thomas Gerrit Rietveld, 1917
La cadira vermella i blava és una cadira dissenyada en 1917 per Gerrit Rietveld. Representa una de les primeres exploracions del moviment de l’art De Stijl en les tres dimensions. La cerca de l’ expressió de l’estructura matemàtica i l’harmonia universal de la naturalesa, eren algun dels objectius que perseguia aquest disseny. La idea de l’arquitecte a l’hora de dissenyar la cadira va ser tractar de crear quelcom bell a partir de parts senzilles, totes elles obtingudes a partir de la mateixa planxa de fusta, encara que com ell mateix reconeix més tard, mentre l’estava dissenyant, mai va pensar que podria esdevenir una icona del disseny que arribés a influenciar a l’arquitectura, com així va ser. La cadira original tenia un acabat natural i després va ser pintada amb la paleta de colors primaris del De Stijl: negre, gris i blanc. Però, més tard va ser canviada per assemblarse a les pintures de Piet Mondrian quan Rietveld va tenir contacte amb l’obra de l’artista en el 1918. Rietveld finalment es va unir al moviment De Stijl en 1919. No es tracta d’una cadira confortable, el que fa que sigui més un peça decorativa que funcional, però és i serà sempre una cadira inconformista, amb un esperit renovador i trencador que avui, 90 anys després encara es conserva. Per la seva concepció extremadament simplificada, aquest model va ser concebut per ser fabricat en sèrie. La cadira està exposada actualment en el Museu d’ Art de Toledo en Ohio.
04
cadira berlin Gerrit Rietveld
Silla Berlin Gerrit Thomas Rietveld, 1923 Utrecht, Centraal Museum Rietveld
En els anys propers al 1923 Rietveld va introduïr dos nous elements: l’assimetria i la construcció a través de l’ús de panells plans. Aquests dos elements connotaven una estructura espaialment oberta i definida d’elements amb la mateix rellevancia. La cadira Berlin va ser construïda gairebé tota amb planxes planes de fusta: és la més escultòrica i també arquitectònica de les cadires de Rietveld. I els seus elements forts i plans semblen anticiparse a la forma de la casa Schröder que projectarà l’any seguent. Cosidernat que el moble anterior va estar compost d’elements simètricament lineals, a través de la qual l’espai flueix lliurement, la cadira Berlin està composta de plans asimètrics que ajunten l’espai com si es tractés d’un petit edifici. Això suggereix la idea d’un objecte i un espai sotmès a una força centrífuga i al temps extesa centrípetament: els elements caractritzats d’una forta ortogonalitat i asimetria, és projectat i prolongat a l’espai extern, i si compenetrm l’un amb l’altre en una serie d’articulacions que generen un vertex de tensions quasi circular.
escultura Vantongerloo
Natura morta con olla de jengibre Piet Mondrian, 1911 New York, Solomon R. Guggenheim Museum
05
Totes les seves escultures segueixen un mètode geomètric de la construcció, amb formes ideals, com ara esferes i quadrats. Seguint la idea de Van Doesburg, Vantongerloo també va estudiar les representacions abstractes dels objectes per altres escultors més avantguardistes , encara que ell no estava satisfet amb el seu mètode intuïtiu, un enfocament que el feia sentir que era exactament el contrari de la seva ment racional, matemàtic. Les escultures de Vantongerloo, també estan inspirades en la natura. Igual que altres artistes del De Stijl, però, va utilitzar la idea de reduir les formes. Ho va fer mitjançant la reducció d’una imatge donada a una configuració de diverses formes geomètriques planes ideals i de plàstic que després es van convertir en una escultura. Vantongerloo també va experimentar amb una combinació de color i forma tridimensional en les seves escultures. Ell va transferir els seus colors primaris en l’escultura i després va arribar a les diferents formes d’unitat entre un efecte pla i espacial. D’aquesta manera, diferents enfocaments de les possibilitats creatives de l’abstracció genera diferents vocabularis de la forma en la història de De Stijl. La raó és que la complexa estructura de la seva utopia vaga només es permet un enllaç d’un sol costat amb la realitat. Això es pot veure en l’actitud de De Stijl cap al país que va sacsejar els esdeveniments polítics i les revolucions de l’època. Els artistes dl De Stijl estaven convençuts que la societat burgesa amb el seu individualisme seria substituït per una societat de masses, pel que en general, va donar la benvinguda a la Revolució Russa.
06
manifest del de stijl Theo van Doesburg, Robert van’t Hoff, Vilmos Huszar, Antony Kok, Piet Mondrian, Gerit Vantongerloo, Jan Wils
Manifesto I del De Stijl, del De Stijl, vol. II, no. 1 (November 1918), p. 4 Theo Van Doesburg, Robt. van ‘t Hoff, Vilmos Huszar, Antony Kok, Piet Mondrian, G. Vantongerloo, Jan Wils 1918 The Museum of Modern Art
El manifest del De Stijl va ser compilat per Theo van Doesburg, Robert van’t Hoff, Vilmos Huszar, Antony Kok, Piet Mondrian, Gerit Vantongerloo, Jan Wils, on el seu objectiu era la combinació organica de l’arquitectura, de la estructura i de la pintura segons el principi d’una armonia universal, d’un mode no sentimental, fet per elements. La tesi del moviment, en el sue plà figuratiu és una continuació racionalitzada del cubisme i en la lluita radical social amb l’individualisme. La espacialitat de la obra es convertia progressivament en el nucli constructiu de l’ambient social i polític.
07
rhythm 21 Hans Ritcher
Rhythm 21 és un curtmetratge experimental abstracte de l’any 1921, editat per Hans Richter; pintor i cineasta alemany, fou un dels fundadors del dadaisme. Els seus interessos es mouen ràpidament en la direcció del constructivisme internacional, igual que Raoul Hausmann i altres membres dadaistes de Berlín. Posteriorment, Richter du a terme importants contribucions a la revista holandesa De Stijl, editada per Piet Mondrian i Theo Van Doesburg, i es convertí en l’òrgan de publicació del que fou el moviment més sistemàtic d’Europa Occidental en les arts no objectives. A Rhythm 21, Richter utilitza la pantalla cinematogràfica com a substitut de la tela del pintor i dels moviments articulats de precisió matemàtica i de claredat gràfica a la pantalla.
Rhythm 21 Hans Ritcher, 1921 curtmetratge
casa de artista
A l’exposició del De Stijl de París al 1923 Theo Van Doesburg i Cor Van Esteren van intentar d’explicar la nova dimensió espacial en l’arquitectura amb la presentació del projecte per edifici d’habitacions realitzat expressament: Rosenberg House, Casa Particular i Casa d’Artista van ser el resultat d’un nova estètica arquitectònica.
Van Eesteren y Theo Van Doesburg
Casa de Artista Theo van Doesburg, Cornelis van Eesteren, 1923 Den Haag, Collection Gemeentemuseum
08
Aquestes obres pioneres van ser considerades les primeres propostes arquitectòniques del grup De Stijl, en les quals el seu disseny es podia llegirclarament les idees i principis neoplàstics. Un nou punt de vista que presuposava una articulació espaitemporal, estudi de la proporció i del color i que influenciava el procés del projecte, un altre punt a tenir en compte és la influència de Wright (arribat a Europa al 1910) i de la seva idea de la “ruptura de la caixa”.
09
cafè de unie Jacobs Oud
Oud va ser l’encarregat de dissenyar el cafè a través del seu propietari, la Corporació Municipal de l’Habitatge de Rotterdam. Va ser pensat com una decoració temporal entre dos impressionants edificis del segle XIX a la Plaça de la línia de Caland Coolsingel a Rotterdam. El Cafè és reconegut com el resum del moviment De Stijl, un punt de trobada de la vanguardia artística holandesa dels anys 20. El líder del moviment, Theo van Doesburg, denominà el disseny com “arquitectura de façana decorativa.
Café de Unie Jacobus Oud, 1925 Rotterdam
El Café d’Unié propers composicions de Mondrian i la cadira Vermella i Blava de Rietveld un lloc permanent en el cànon de De Stijl.
10
cafè aubette
Entre 1926 i 1928 Theo Van Doesburg collabora amb Sophie Taeuber-Arp i Hans Arp a la reconstrucció interior del cafè de l’Aubette d’Estrasburg, portant a la pràctica la seva Teoria elementalista en grans pintures murals.
Theo Van Doesburg
Obra en la que, en opinió n de Mondrian, es traeixen els principis neoplasticistes. Les parets del bar estan subdividides per un entramat compacte de cuadres ortogonals de diferent amplada, alguns monocroms, altres formats per a diferents quadrats iguals de color i no-color. El paviment de linòleum es reparteix asimètricament en àrees rectangulars molt allargades en el cafè, de colors primaris i nocolor. El sostre està decorat de forma anàloga: superfícies ortogonals juxtaposades de color primari (però també verd) i de no-color, necessari per a un adequat equilibri cromàtic. Cafè Aubette Theo Van Doesburg, 1926-1928 Estrasburg
EL LLENGUATGE DE L’AUTOR, influències del moviment De Stijl El De Stijl fou un moviment holandes que es creà a principis del segle XX, en el que es proclamava l’espai com a principi artístic. Els seus pincipals exponents foren Piet Mondrian, Theo Van Doesburg, JJP Oud, entre altres. Entre els seus conceptes hi a present l’ús de les linees rectes i horitzontals, la simplicitat i els colors primaris. Podem veure clarament reflexats alguns d’aquests principis neoplàstics en algunes obres prèvies al moviment poguent-les considerar doncs, origen d’aquest pensament que s’acabà convertint en una referencia de l’arquitectura. Un exemple seria la “Casa Robie” (11) de Frank Lloyd Wright, on utilitza formes simples i linees rectes que es dibuixen sobre una planta centrífuga que gira entorn un element central. L’artista holandes Theo van Doesburg va ser el principal impulsor de l’avandonament de les postures expressionistes a “l’Escola Bauhaus” (12). L’edifici de l’escola Bauhaus inicialment estava situada a Weimar, però el creixent ressentiment polític va forçar el trasllat a Dessau. El nou edifici va ser construit per Walter Gropius seguint els principis neoplàstics que el moviment defensava. Gropius s’ho agafà com una oportunitat per construir una escola que reflectes les seves esperançes per l’educació. El neoplasticisme, així com altres movimients moderns, ha exercit gran influència en varis arquitectes posteriors: Mies van der Rohe amb la “Casa Ladrillo” (13) o el “Pavelló Alemany” a Barcelona (14), Luis Barragan amb la casa “Los Clubes” (16), o Eames amb la casa “Eames House” (15). Per altra banda també podriem destacar la “Silla Smoke” (16), una evolució de la cadia de Rietveld “red, blue and yellow”.
11
casa robie
Wright va construir aquesta casa residencial durant la primera dècada del segle XX, per a Frederick C. Robie. L’aspecte més interesant, és la transició entre interior i exterior. Cal destacar-ne l’exposició a l’exterior que ofereixen nombroses finestres, aquestes decorades amb motius geomètrics avançant-se a l’Art Deco, segons sembla per la influència de l’arquitectura japonesa en Wright i aconseguint així una unió entre modernitat i arts decoratives.
Frank Lloyd Wright
L’espai no es defineix per les parets en el sentit convencional, sinó per una sèrie de plans horitzontals interceptats per fragments de paret vertical i rectangular. Aquests plans es perllonguen molt més enllà dels recintes definint així l’espai exterior. D’aquesta manera, s’aconsegueixen formes obertes que podrien adquirir variacions infinites i variables.
Robie House Frank Lloyd Wright, 1909 Chicago, Illinois, USA
La planta de l’habitatge s’estructura de forma centrífuga, al voltant d’un nucli principal central on s’hi situa la llar de foc, i s’estructuren la resta d’estances al seu voltant.
escola bauhaus Walter Gropius
Staatliches Bauhaus Walter Gropius, 1925-1926 Dessau, Alemanya
12
Una escola d’art i arquitectura a Alemanya que fou fundada el 1919 durant la República de Weimar, i fou clausurada per les autoritats prussianes (en mans del partit nazi) l’any 1933. Bauhaus també denomina l’aproximació al disseny i el model educatiu que desenvolupà i aplicà l’escola. El nom es tradueix com “Casa d’Arquitectura”. L’Estil Bauhaus va esdevenir un dels corrents amb més influència en l’aquitectura moderna. Al 1921 Van Doesbrug va convidar a Gropius a Weimar, i en el 1922 inicia un curs sobre el DE stijl a la Bauhaus. La finalitat del curs, és de traduïr en l’arquitectura alguns conceptes fonamentals del moviment neoplàstic com: la funcionalitat, l’economicitat, la forma a posteriori i la relació amb el temps i l’espai. Gropius va definir el seu edifici amb aquesta frase: “Igual que el De Stijl en pintura, la Bauhaus es compon d’elements funcionals, bàsicament relacionats que produeixen una cohesió general asimètrica entre si.”
13
casa ladrillo
Els dos projectes per una “Country House” reflecteixen la idea de la casa moderna elaborada per mies en el projecte de Guben i de Krfeld, i que podem tornar a observar a la casa Tugendhat i al Pabelló de Barcelona.
Mies Van Der Rohe
La Casa Ladrillo ha estat projectada com una casa de la “pradera” de Wright: una serie d’estançes que envolten un nucli central, i des d’allà es desenvolupa segons una força centrifuga que dicta la distribució. Aquesta força centrifuga és evidenciada encara més pels totxos que es perllonguen mes enllà del basament, projectat cap a l’exterior. Un espai fluïd, lliure, fet de plans independents, desprobeït d’una gerarquia real i en evident tensió, que a partir d’un nucli central s’exten cap a l’exterior. Aquesta idea espacial influenciarà els projectes successius de Mies, fins a arribar a la culminació expressiva en el Pabelló de Barcelona del 1929. Casa Ladrillo Mies Van Der Rohe, 1923 LUGAR: Krefeld
14
pavellò alemany Mies Van Der Rohe
El Pavelló de Mies van der Rohe és una de les obres més emblemàtiques de van der Rohe i un referent clau de l’arquitectura del segle XX. El famós Pavelló fou dissenyat per la Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i reconstruït al 1986 en la seva ubicació original. Aquest edifici, al ser una obra on es plasmen amb particularitat, rotunditat i llibertat les idees del llavors naixent Moviment Modern, representa un dels mites de la història de l’arquitectura moderna, i està considerat per molts autors com una de les quatre peces canòniques de l’arquitectura del moviment modern, juntament amb l’edifici de la Bauhaus de Gropius, la villa Saboya de Le Corbusier i la Casa de la cascada de Wright. Format per una planta lliure i continuïtat espacial, el disseny es regeix per un estricte mòdul de 1.09 m2 i està considerat un exemple arquetípic de simplicitat i rigor constructius, constituint una de les materialitzacions més famoses de la coneguda màxima miesiana “menys és més”. El Pavelló mostra la clara influència del neoplasticisme en l’obra de Mies van der Rohe, utilitzant únicament línies verticals i horitzontals, formes simples i prolongacions dels plans a l’exterior.
Pavellòn Alemàn Mies Van Der Rohe, 1929 Barcelona
15
los clubes Luis Barragan
Los Clubes Luis Barragan, 1967-68 Mèxico
El projecte de la Escuderia Sant Cristobal Los Clubes es pot definir una arquitectura moderna i també està molt lligada a la tradicio local. La intencio de Barragan va ser sempre conjugar época i lloc , realitzar una sintesis entre rquitectura moderna i peculiaritats mexicanes. L’arquitectura de Barragan es composa de pocs elements simples però ben definits: murs lineals, espai clars, colors intensos, elements d’aigua i jardins com estances obertes. Dos aspectes en particular lliguen l’obra de Barragan al moviment del De Stijl: el trencament de la caixa espacial en plans independents i la creacio d’ambient pictòrics interiors. Es tractava de que el color pur, lliure de tota associacio figurativa, es fongués amb l’arquitectura per formar “ obres d’art total”. Els colors son matissos que aconsegueixen despertar les nostres fibres emotives. En Barragan es fonen el pintor i l’arquitecte, com era l’aspiracio del neoplasticisme, encara que ell va aplicar el color d’una manera molt diferent. Mentre en el De Stijl el color es desvincula de l’arquitectura, essen aplicat en plans independents que volen sobre les superficies, en Barragan el color no és independent de l’arquitectura, sino que la emfatitza.
16
eames house Charles i Ray Eames
Eames House Charles i Ray Eames, 1949 Los Angeles
Fou inicialment dissenyada per Charles Eames i Eero Saarinen, però substancialment modificada durant el seu procés de construcció per Eames i la seva esposa Ray, artista i dissenyadora. El disseny final consisteix de dos pavellons adjacents, un utilitzat com a residencia i l’altre com a estudi/àrea de treball. Demostrant les possibilitats tecnològiques basades en sistemes constructius i materials prefabricats, com ara acer, vidre etc. L’edifici ortogonal, es caracteritza per l’ús d’una gran varietat de textures, colors primaris i diversos materials, responent així a una clara influència neoplasticista impulsada pel moviment De Stijl. A més a més, la planta del projecte presenta una distribució centrífuga dels plans on es situa el nucli d’escala com a element central d’aquesta estructura, i al voltant d’aquest es desenvolupen les altres estances de l’habitatge. Tot i això, en el cas d’aquesta obra el que més destaca com a influència del moviment és el tractament de la façana.
smoke chair
La cadira Vermell Blau es converteix en cendres sota els ideals de Baas, que després de cremar la cadira, li aplica una resina que la manté (gairebé) sencera. Encara que algunes de les seves peces d’aquesta collecció anomenada “Smoke” són produïdes per Moooi, la cadira Vermell Blau roman com una peça comissionada, de design-art, que ha estat realitzada molt poques vegades.
Moarten Baas
Un signe d’una cadira icònica és que tot i estar cremada és fàcil de reconèixer.
Smoke chair Maarten Baas, 2004 New York
17
El arte moderno rechaza los metodos de expresiòn usados en el pasado, pero desarolla su verdadero contenido. Continua lo que el arte del pasado comenzò: la transformaciòn de la visiòn natural. Lo que el arte del pasado llevò a cabo en una manera màs o menos invisibile debido a la opresiòn de la epoca, el arte moderno lo realiza en forma màs visibile.
BIBLIOGRAFIA Revista Internacional de arquitectura 2G Nº 39-40 “Gerrit Th. Rietveld” Editorial, Gustavo Gili , 2006 Revista Nueva Forma Nº 57. “ De Stijl “ , 1970 Revista Nueva Forma Nº 62. “ Piet Mondrian ”, 1971 Revista Nueva Forma Nº 75. “ Georges Vantongerloo “ , 1975 Browne Enrique. Arquitectura Viva nº7 “ Composición en color: Barragan y De Stijl “ , 1989 Beekhof Willem. Arquitectura Viva nº4 “ Visiones de utopia. De Stijl, una vez màs” , 1989 Polano Sergio. Revista del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid Nº 277 “ La nueva cromoplástica en la arquitectura : el color del estilo Holandés “, 1989 Riggen Martinez , Antonio. “ Luis Barragan 1902-1988 ” Editorial , Electa Carsten, Warncke, Peter. “ De stijl 1917-1931” Editorial, Taschen Aracil Alfredo, Rodriguez Delfin. “ El siglo XX - Entre la muerte del Arte y el Arte Moderno” Editorial, Istmo Zanco Federica. “ Luis Barragan - La Revolución Callada ” Editorial, Skira Pieter Jacobus Oud. “Mi trayectoria en De Stijl “, 1986, Charo Crego Publisher, Valencia