E
1 de maig a Olot
Després de dècades de no realitzar-se, torna a la nostra comarca la celebració del dia dels treballadors, i com no podia ser d’altra manera, convocat per la CNT. La Confederació fa una crida a tots els treballadors/es de la Garrotxa a unir-se a la celebració independentment de les diferències ideològiques que pugui tenir cadascú, entenent que és un dia per l’unitat de classe, l’unitat del poble treballador en lluita per una societat millor.
ns enfrontem a una de les majors ofensives contra els drets i les condicions de vida de la classe treballadora. Ens han instal·lat, des de fa anys, en una situació de crisi permanent que serveix de justificació per a tot tipus d'agressions i retallades de drets.
por i la paràlisi, els millors aliats del poder.
Un deute il·legítim, que no hem contret nosaltres, és utilitzat per les institucions europees i els governs per justificar les retallades i el desballestament dels serveis públics més bàsics, i es constitueix en mecanisme de xantatge permanent contra els sectors més febles de la societat.
Per això, aquest primer de maig, símbol de la duresa dels atacs que els treballadors hem sofert al llarg de la història, però també de la nostra resistència i de la nostra lluita per la nostra emancipació, de la nostra capacitat d'organitzar-nos i de transformar aquesta societat, cridem, des de la CNT, a reforçar les resistències contra aquestes polítiques, a afirmar la necessitat d'organitzar-se d'una altra manera, i a construir des de la unitat dels treballadors, eines de lluita i un moviment obrer fort, eficaç i contundent en la defensa dels drets de les classes treballadores..
L'atur ha crescut fins als 6 milions de treballadors i treballadores, i segueix sumant, a resultes de les decidides polítiques de destrucció d'ocupació impulsades pel govern al dictat de la patronal i de les institucions financeres internacionals, i funciona com a coacció permanent per facilitar que els treballadors es pleguin a les retallades de salaris i drets imposats per la patronal.
El sistema polític i econòmic que ens ha dominat durant els últims 30 anys, fa aigües i està en fallida, evidenciant de forma cada vegada més quotidiana el seu feroç caràcter de classe, i el conflicte entre unes polítiques cada vegada més agressives contra els sectors populars, practicades de forma molt similar per les diferents opcions polítiques quan arriben al govern, i el discurs “democràtic” que serveix per justificarles.
La corrupció, que forma part intrínseca d'aquest sistema, s'estén per les principals institucions i es fa més evident davant la dificultat de continuar les dinàmiques especulatives que durant anys han greixat el sistema i acontentat als diferents grups de poder, davant la incapacitat de generar noves bombolles especulatives que es puguin agitar com a pastanaga davant la classe treballadora perquè continuem mantenint el sistema.
Des del govern es pretén que aquest panorama tan negre instal·li en els sectors populars la desesperació, la
Per contra des de CNT, en aquest primer de maig, diem que és hora de dir prou i de lluitar, però no podem fer-ho des de l'entramat sindical institucionalitzat, imperant durant tots aquests anys, còmplice durant anys de les polítiques que ens han portat a l'actual situació, signatària de successius pactes per retallar els nostres drets i instal·lat en la concertació i la cessió permanent, incapaç de fer front de forma contundent, sostinguda i coordinada o si més no honesta, als atacs més greus que, com a treballadors, estem patint, embussat en la seva dependència del poder.
Un primer de maig de 2013 en el qual avancem per trencar amb unes regles del joc que no són les nostres, canviem el tauler i construïm des de ja l'alternativa, des de l'acció directa, la solidaritat, el suport mutu, l'autogestió, des de l'autonomia radical enfront del govern i la patronal.
Aquest primer de maig de 2013, la lluita continua.
Programació:
A partir de les 11h del matí: - Lectura de manifest.
- Actuacions musicals i poètiques.
# El Pastisser i el Pastor. En Pere de les Cabres i en Lluís Riera del Cacau ens oferiran un recital de poesia musicat amb acordió. # En Manelic de Pera. Música tradicional de l'Alta Garrotxa.
- Parades de llibres i culturals.
- Dinar popular (Amanida + Paella vegetal i ecològica + Pa + Beguda + Postre) 8€. Els tiquets es poden comprar el mateix dia.
- Servei de bar durant tot el dia.
- Activitats per la mainada a càrrec de coop. d'educació Lleure Lliure.
Davant la celebració del primer de maig a la nostra comarca.
Als afiliats de base de la UGT i CC.OO.
E
Comitè Local de CNT Olot
nguany des de la CNT i amb la col·laboració d'altres moviments socials com la CUP i Arran, hem convocat una jornada de celebració del dia dels treballadors/es. Tot i això, la nostra voluntat és la de fer una convocatòria el més àmplia possible, que transcendeixi més enllà de posicionaments ideològics o tàctics. Una celebració que vagi més enllà de les sigles que ens identifiquen a uns i altres. És evident que tenim moltes diferències i aquestes continuaran existint més enllà de l'1 de maig, però aquesta és una jornada especial tant pel moment històric en què es produeix (oprimits per la crisi sistèmica), com pel fet de que feia moltes dècades que des d'un sindicat no s'organitzava aquesta celebració tan significativa per la nostra classe, la classe treballadora, a Olot. És per això, que des de la CNT oferim la nostra mà estesa per unir esforços i fer més visible la nostra classe en un dia tan significatiu com aquest, per cohesionar, per oferir esperança i capacitat de lluita. Amb aquest objectiu, esperem que els afiliats de base de CC.OO., UGT i altres sindicats, vinguin i gaudeixin dels actes i del dinar popular previst.
La CNT: un sindicat diferent E n masses ocasions es posa a tots els sindicats en el mateix sac. Això és degut per la desinformació de la majoria i a la manca de saber-nos fer escoltar des de CNT. Intentarem posar-hi remei:
La CNT, un sindicat sense subvencions La CNT és l'únic sindicat a nivell de tot l'estat que no cobra subvencions, doncs pensem que és clau la independència econòmica per la llibertat d'acció. Per això, la CNT només ingressa de manera regular les quotes dels seus afiliats, les quals són autogestionades pel sindicat i distribuïdes en diferents àmbits interns, tant per als òrgans de gestió als diferents nivells (local, regional, Confederal, Internacional), com per entitats culturals i mitjans de comunicació de la Confederació. Amb aquest fet, ens garantim no dependre de les subvencions, que tal com s'ha pogut comprovar amb el sindicalisme oficial de CC.OO. i UGT, creen dependència, burocrà-
Hem de ser conscients que una bona afluència de treballadors/es a la celebració d'enguany és clau per implantar un cop més una tradició que mai hauria hagut de desaparèixer dels carrers de la nostra comarca. En record dels treballadors que ens han precedit en la lluita, en suport dels que passen dificultats avui i per afermar una força organitzada pels que ens seguiran demà, us convidem a assistir a la convocatòria.
SINDICAT D’OFICIS VARIS D’OLOT Sense alliberats sindicals Sense subvencions Pàg.2 Especial 1 de maig
cia i clientelisme, i en el pitjor dels casos corrupció amb fons públics.
La CNT no té alliberats sindicals
Per no crear elits directives i burocràcies clientelistes, a la CNT s'hi participa de manera voluntària i militant, sense cobrar un sol euro. D'aquesta manera, el funcionament i la presa de decisions és horitzontal i el més democràtica possible mitjançant assemblees i no directrius emanades d'un òrgan executiu. Aquí ningú ens ha de dir el que hem de fer, i està establert que els càrrecs de gestió no poden ser ocupats per ningú més enllà de dos anys. Així anem agafant experiència el màxim número d'afiliats en la gestió del sindicat i garantim que no es creïn “poltrones”, que a la única cosa que condueixen és a la desmobilització, a pràctiques autoritàries i a la manca d'innovació en la manera de gestionar el sindicat i la manera d'afrontar els reptes. No volem gent com Càndido Mèndez, que porta de secretari
general de la UGT des de 1994 i es presenta a la reelecció aquest mateix 2013 per quatre anys més. A la CNT ningú treu benefici econòmic dels problemes dels treballadors, i això ajuda a garantir que sempre es lluita per mantenir llocs de treball, drets laborals i un futur millor, i no pas per un sobre amb diner negre o prebendes sindicals. La figura de l'alliberat sindical promou el delegacionisme. Promou el “quan tingui un problema ja me'l solucionarà el sindicalista”. A la CNT no tenim alliberats perquè entenem que els problemes se'ls han de gestionar i solucionar els propis treballadors/es. El sindicat només ofereix solidaritat i eines per afrontar la lluita.
La CNT no utilitza la representació unitària La representació unitària, més coneguda com a Comitès d'Empresa (o en els centres de treball de menys de 50 treballadors com a Delegats de Personal), introdueix el parlamenta-
Manifestació de CNT Olot durant el 29M del passat 2012
risme als llocs de treball. Aquests comitès, són òrgans decisoris escollits cada 4 anys, i tenen a l'assemblea de treballadors com a consultiva. Això vol dir, en última instància, que poden fer i desfer comptant o no amb la resta de treballadors. I això vol dir també, que és un òrgan desmobilitzador com els Alliberats Sindicals, doncs només requereixen del vot (delegació de responsabilitats) perquè funcionin. Quan s'instaura un Comitè d'Empresa en un lloc de treball, el que es fa en realitat, és donar subvencions al sindicat a qui representa cada delegat (50€ per delegat i any), i delegar la responsabilitat de cadascú en un reduït número de companys, que no necessàriament treballen pels interessos dels treballadors (tots coneixem casos de comitès formats per encarregats, pilotes i esquirols), doncs la llei no estableix que voti la majoria de la plantilla per ser legalitzats.
La CNT utilitza les Seccions Sindicals (que és la representació sindical als centres de treball), figura legal com la dels Comitès o els delegats de personal, però que funciona amb l'assemblea com a òrgan decisori, i segons l'article 8.1 de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS), aquest model és aplicable a qualsevol centre de treball independentment del número de treballadors. Però ni un ni altre sistema és res si no va acompanyat de la força del col·lectiu. Les lleis obliguen a celebrar reunions periòdiques entre treballadors i empresaris, però no obliguen pas a que ens faci cas la part que ostenta la representació patronal. No serveix de res la representació unitària si la patronal envia a la reunió a un representant “mut, cec i sord”. Compleix amb la legislació vigent al fer-ho, però només hi ha la possibilitat de que la patronal accepti les reclamacions quan no ho vol fer si hi ha el pes de l'assemblea impulsant els delegats, siguin de Secció Sindical o de Comitè d'Empresa. Per això la CNT planteja un sistema assembleari i no de representació, doncs és la única manera lluny de subvencions, de cohesionar, de prendre consciència de classe i tenir força real. La representació, per si sola, no serveix per res a no ser que es vulgui continuar com fins ara o engreixar el Compte Corrent del sindicalisme oficial.
Direcció: Plç. Cinema Colon,4. Olot. Telf: 972 27 1682 http://www.facebook.com/cntolot Correu-e: olot@cnt.es Web: www.cntolot.org https://twitter.com/cntolot
La mobilització al carrer: les vagues generals a Olot i comarca
Companys atenent als mitjans de comunicació el passat 14N
L
Joan Sumarca Advocat laboralista
es mobilitzacions al carrer han estat intenses i han anat “in crescendo” aquest últim any pel que fa a la nostra comarca. Si bé és cert que el seguiment de les vagues als centres de treball ha estat poc significativa, la mobilització al carrer ha crescut, doncs a la Vaga del 29M es van aconseguir aplegar a la manifestació de CNT més de 300 persones i a aquesta la va seguir la del 14N, on la CNT, conjuntament amb altres entitats locals com són la CUP, Arran i SEPC, vam aconseguir aplegar a més de 500 persones. Xifra aquesta última
que es pot considerar molt rellevant tenint en compte els paràmetres habituals de mobilització que té la nostra contrada. Pel que fa a piquets, la CNT d'Olot va començar el passat 29M a realitzar-ne a conseqüència de la seva creixent afiliació, i des de llavors, s'ha consolidat com a la presència més activa a peu de carrer també en aquest aspecte, aplegant el major nombre de treballadors, mentre els altres sindicats locals han perdut presència combativa (UGT per exemple, no va fer acte de presència el passat 14N). Podríem dir que actualment la CNT és el sindicat majoritari al ca-
rrer, però encara estem lluny de ser habituals als centres de treball. Aquesta és una tasca que ens hem de prendre més seriosament i ens hem de saber explicar millor perquè els nostres companys comencin a confiar en la creació de més Seccions Sindicals més enllà de les que actualment tenim disperses per la comarca. De conflictes laborals en gestionem un munt: Transports Prujà, La botiga del pa, l'Hostal de St. Ferriol, l'Ajuntament d'Olot, de Montagut, de Besalú i un llarg etc. en són testimonis. Tot i això, els treballadors acudeixen en molts altres casos a “misses dites” i això fa difícil la tasca. Haurem de fer més pedagogia i preparar-nos millor, doncs
és indispensable augmentar la cohesió de la nostra classe per poder fer front als reptes que ens estem trobant.
Cal valorar, que les vagues d'un sol dia no serveixen de gaire i la capacitat de mobilització a nivell estatal no és prou gran per convocar una Vaga General indefinida (la més eficient si va acompanyada d'una de consum), de manera que el més efectiu seria començar-se a plantejar vagues escalonades als diferents sectors, cosa que permetria que amb el mateix esforç de les que hem realitzat l'últim any paralitzéssim el país durant més temps. Aquest mètode significaria aturar durant un dia
El (primer) Primer de Maig a Olot
E
Enric Domènech Llicenciat en història
ren les tres de la tarda, de l'1 de maig de 1890, i els claustres de l'Hospici quedaven petits. Una multitud de treballadors s'aplegava sota un objectiu comú. La unió és fruit de la condició, però, sovint, s'articula a través de la consciència. A finals del segle XIX, la Garrotxa era una zona d'àmbit rural però amb importants nuclis industrials, com Sant Joan les Fonts o Olot, la capital, que comptava amb 8.500 habitants aproximadament. El moviment obrer (sobre)passa les fronteres. Així, els acords assumits un any abans al I Congrés de la II Internacional, el juliol de 1889, a París, amb més de 400 delegats, van calar amb força a Olot, articulant (bona) part de la classe obrera a través de la conquesta de reivindicacions concretes, establint la jornada de vuit hores com a pal de paller i l'1 de maig com a diada reivindicativa mundial, en record
als 5 anarquistes assassinats de Chicago de 1886. La crida a la convocatòria d'Olot tingué una gran resposta per part de treballadors de la pròpia ciutat així com de Sant Joan les Fonts, Sant Joan les Abadesses i Castellfollit que es van desplaçar fins a la capital. Un cop reunits a l'Hospici, s'inicià una manifestació amb entre 2.000 i 2.500 treballadors pels carrers d'Olot. Els treballadors que encapçalaven la marxa portaven un pendó vermell amb el lema “Jornada de vuit hores”. En el transcurs de la manifestació es van sentir crits de “Visca la unió obrera!”. El recorregut va acabar, de nou, a l'Hospici on s'inicià un debat i diferents obrers van prendre la paraula “essent de notar un d'ells que parla del travall de las donas y dels nens”. Finalitzada la reunió, una comissió, composta per part del Consell local d'Olot i de comissionats dels diferents pobles, es va desplaçar fins a la Casa de la Vila a entregar en mà les seves reivindicacions a l'alcalde. D'aquesta manera s'establí el Primer de Maig
a Olot, que es va continuar celebrant estretament vinculat a l'assoliment de la jornada laboral de vuit hores. Aquesta diada reivindicativa s'articularà a través de manifestacions, mítings o concentracions, amb la prèvia notificació als patrons exigint festa o abandonant directament els seus llocs de treball, per finalitzar amb l'entrega de demandes a l'alcalde. Així, el 1893 trobem que s'ha normalitzat el fet de que els treballadors fessin festa aquell dia “las associacions obreras passaren als amos de las fábricas y tallers un atent escrit suplicántloshi se paressen los trevalls en celebració de la festa de la pau a lo qual accediren (creyem que tots) com en los anys anteriors.” I un any després, al mateix diari, podem trobar-hi: “lo propi dia primer de Maig, que anys enrera posava pell de gallina no més de pensar ab los desordres que 's temian ab motiu de la titolada festa del trevall, ha passat desapercebut y ab una tranquilitat complerta. Ni sisquera los fabricants han rebut, com fins l'any passat, una papeleta del
de manera rotatòria en primer lloc les manufactures per esgotar els estocs de les fàbriques, després energia per paralitzar el sector productiu, el comerç i els serveis públics, després el transport i telecomunicacions que provocarien la falta de productes als comerços i incomunicar els serveis públics i per últim el sector del comerç i serveis públics, mobilitzant alhora als aturats i establint caixes de resistència per als sectors en vaga. D'aquesta manera, els càlculs de l'estat i la patronal de quantes vagues d'un dia poden aguantar se n'anirien a norris ràpidament, i potser aturaríem els atacs a què ens veiem sotmesos. Cal treballar en aquesta direcció.
concell de las societats obreras.” Malgrat la poca cobertura per part de la premsa de l'època, més preocupada pels desordres que per les causes que els provoquen, la historiografia local coincideix en destacar que el Primer de Maig fou un acte de gran relleu. Avui, a inicis del segle XXI, es recupera aquesta diada a la ciutat d'Olot amb una diferència fonamental: si bé a finals del segle XIX la lluita de la classe obrera estava estretament vinculada a la conquesta de drets, a hores d'ara, bona part dels esforços de la classe obrera, sota el miratge de la classe mitjana, passen per mantenir i/o no perdre els drets conquerits. Cal, doncs, recuperar la valentia i la consciència. Cal, de nou, avançar decididament cap a una situació de justícia social. Cal, doncs, (tornar a) passar a l'ofensiva. Només depèn de nosaltres: “nosaltres produïm, nosaltres decidim”.
Especial 1 de maig Pàg.3
Algunes consideracions i propostes a tenir en compte a dia d’avui
Fa uns mesos, va sortir publicat “El manifest negre”, de la mà d’un grup d’afinitat anarquista local, el qual és prou interessant per reproduir-ne alguns fragments a continuació. Podeu trobar el text senser a la web de la Biblioteca Social d’Olot (www.bsolot.info )
Breu anàlisi de la situació actual
fragmentació i l'augment de les desigualtats entre la pròpia classe treballadora.
N
oam Chomsky, al seu “Indignados. En el centro del capitalismo mundial”1, defineix l'arrel de la problemàtica que ha causat la crisi actual des de la perspectiva dels EE.UU., que com podem comprovar a continuació, és extrapolable a la situació que ens trobem a Catalunya actualment, ja que pels mateixos períodes, el món de les finances va actuar de la mateixa manera més o menys arreu:
“En l'arrel d'aquest esdeveniment [la crisi econòmica o sistèmica] es troba un gran canvi ocorregut en l'economia i que va començar a tenir lloc en la dècada de 1970. Va ser més intens amb Reagan i amb Thacher a Anglaterra, i d'allí en endavant. (...) va haver-hi un canvi en la direcció cap a l'increment del paper de les finances en la societat. Martin Wolf, un dels grans comentaristes financers, va escriure recentment que els sistemes financers estan acabant amb els mercats actuals de la mateixa manera que la larva destrueix al seu amfitrió. És un dels economistes més respectats del món i no és un radical. Però aquest és l'efecte que ha provocat el sistema financer. Al mateix temps tenim la decisió de les corporacions de portar a l'estranger la producció. Una vegada més, no es tracta d'una llei de la naturalesa. Es podien tenir condicions de treball i de producció dignes a casa i a l'estranger, però allí obtenien més beneficis. Aquestes decisions van canviar profundament l'economia. Una de les conseqüències va ser que la riquesa va quedar massivament concentrada en les indústries financeres i això va conduir a la concentració de poder polític que controla la legislació i etc., etc, mantenint en funcionament el cicle viciós. En part, tot això va ser a causa de la desregularització [del bancs]. (...) A l'inici de la dècada de 1980 va començar a haver-hi crisis financeres, bombolles. Va haver-n'hi diverses durant les administracions Reagan. La de Clinton va acabar amb l'esclat d'una gran bombolla tecnològica. Hi ha un munt de diners rodant per per tot arreu i molta menys producció real del que necessita la gent. Una de les formes en què les
Pàg.4 Especial 1 de maig
famílies van aconseguir sobreviure durant el període d'estancament va ser veure's atrapades en bombolles. (...) Una gran part de tot això va ser essencialment un robatori: les hipoteques subprime i complicats mecanismes mitjançant els quals els bancs podien trossejar les hipoteques perquè sempre n'hi hagués uns altres que assumissin la responsabilitat quan es produís el col·lapse (...). Per a gran part de la població això era tot el que tenien [el que van perdre a l'esclatar la bombolla](...). És un desastre. Aquesta classe de coses continuaran existint mentre hi hagi mercats no regulats, que a sobre disposen d'una pòlissa d'assegurança governamental. Es diu “massa gran per caure”: si algú té problemes, la persona del carrer pagarà amb els seus impostos, una política que com és lògic dóna com a resultat la infravaloració del risc. Les agències de crèdit ja tenen en compte el fet que seran rescatades la propera vegada que l'espifiïn. La qual cosa, naturalment, incrementa encara més el risc. Si no és l'habitatge, serà qualsevol altra cosa, matèries primeres o el que sigui. És un casino financer, en lloc d'una economia protegida, i com és lògic surt ferida la gent que no és rica, el 99 per cent.”
La qüestió, és com afrontar tot això des de la classe oprimida, doncs si ho deixem en mans de polítics, ja veiem que són mers titelles dels mercats i dels interessos polítics de les potències capdavanteres (Alemanya, França, EE.UU., Xina, etc.) i principalment dels capritxos
Desnonament perpetrat pels Mossos d’Esquadra
de les entitats financeres i multinacionals. Està clar que el sistema democràtic de representació parlamentària, té un recorregut molt limitat, i les aspiracions del poble no s'hi troben representades. Només cal veure les constants retallades en drets socials, especialment pel que fa a sanitat i educació. Però especialment preocupant és el cada cop més dur atac als drets laborals, amb la qual cosa aconsegueixen tenir-nos més collats a l'hora de presentar batalla, utilitzant la por a quedar-se sense feina i haver d'acabant engreixant la miríada de treballadors que han d'anar a buscar feina a l'estranger o acceptar contractes temporals i precaris.
És evident, que la voracitat del sistema financer no té límits, i aprofita la situació actual creada per aquesta “larva” que citava Martin Wolf, per continuar retallant drets que ja fa anys les elits financeres i empresarials hi tenien l'ull posat, amb l'excusa de que és insostenible, principalment el sistema de pensions i la sanitat, les quals suposen un sucós fruit a l'hora de gestionar les grans quantitats de diners que mouen. De continuar així, passaran a ser gestionades per mans privades (vegem el cas de privatització d'Hospitals a la Comunitat Valenciana i a la de Madrid, que són la punta de llança per acabar apareixent a la resta de l'estat). Aquest és el següent objectiu d'aquests vampirs, i més amb la desaparició del que es va anomenar “segon món” (els països de l'òrbita soviètica, que no per anomenar-se socialistes eren menys opressors),
contra qui esgrimien el seu “estat del benestar”, figura aquesta última que ja no interessa als poderosos, doncs els treu l'oportunitat de sumar diners i calamitats en el seu haver ja de per sí molt “ufanós”. Però en la nostra opinió, i citant un altre cop l'exemple de Martin Wolf, aquesta larva és tan estúpida i voraç, que no veu que s'està cruspint aquest embolcall que li garanteix l'existència i el benestar: la paciència de la classe treballadora.
Menció apart seria la corrupció financera, fenomen especialment arrelat a la conca mediterrània des de temps immemorials. Pràctica aquesta, que tenen monopolitzada els polítics i les elits financeres que els envolten com mosques a la mel. Eix aquest últim de gran desprestigi del sistema parlamentari a ulls del poble treballador, sobre el qual tornarem posteriorment. La defensa dels serveis públics. Anarquistes d'estat?
Pot semblar contradictori, però ara per ara, és necessari donar suport a uns mecanismes que fins ara ha gestionat l'estat. Sanitat, educació i sistema de pensions, són principalment com ja hem dit abans, l'objectiu dels voltors neoliberals. A falta de poder aplicar aquests mateixos sistemes de manera autogestionada i col·lectivitzada des de la societat a curt plaç, ens cal articular i dirigir els nostres esforços per la defensa dels mateixos. El contrari, el deixar-los caure en mans d'entitats privades, ens suposarà la
Tota privatització capitalista equival a un negoci, i no ens podem permetre un negoci en sanitat, doncs això garantirà que intentin obtindre els màxims beneficis a costa de la nostra salut. No ens podem permetre que l'educació esdevingui un negoci, doncs limitarà l'accés a les aules als més desafavorits econòmicament parlant o als menys dotats per aquesta tasca, i reduirà l'oferta d'estudis i coneixement en pos d'una millor oferta al mercat de treball, i per tant, als poderosos que el governen. No ens podem permetre un negoci sobre el sistema de pensions, doncs ens podem trobar havent d’utilitzar aquesta “assegurança” que ens havia de garantir una vellesa tranquil·la, per pagar l'operació d'un familiar o amic i acabar condemnats a treballar fins al llit de mort. Per tenir la certesa que això serà així, només cal mirar la situació en aquests mateixos àmbits en el líder mundial de les privatitzacions: els EE.UU.
Plantejaments anarquistes per una economia més racional
Per fer una radiografia del que entenem per una economia més ecològica, sostenible i justa, establirem els eixos o valors que al nostre entendre l'haurien de fonamentar, i sobre els quals Michael Albert i Robin Hahnel construeixen la seva teoria sobre l'Economia Participativa (parecon), que en els aspectes fonamentals compartim: Solidaritat, diversitat, equitat, autogestió i eficiència.
Contraposarem aquests valors a les irracionalitats del sistema capitalista. Un sistema, la maquinària del qual pot semblar ferma i imparable, i que anteriorment ha superat moments difícils per la seva pròpia viabilitat, però la seva essència és el canibalisme i això el fa inestable i auto destructiu. Malgrat la seva prepotència, és vulnerable, i nosaltres hem d'actuar sobre aquestes esquer-
des. Educant, denunciant i lluitant sistemàticament contra un sistema que no només és immoral, també és estúpid. Immoral perquè per tal de salvar-se està disposat a jugar amb les vides humanes, i estúpid perquè en el seu propi ADN hi porta forjat a ferro roent l'autodestrucció de si mateix, doncs és un sistema basat en l'avarícia sense límits. I és que el seu mecanisme intern té un funcionament més bàsic i elemental del que es pretén: devorar o ser devorat. És un leviatan, és Saturn devorant als seus fills2. La solidaritat
El sistema capitalista actual, fomenta la competència desmesurada, sense aturador, on prevalen els que estan més disposats a trepitjar als altres i on el més fort i despietat acaba obtenint més beneficis. Economia aquesta, on prima l'aspecte del benefici sobre el de la sensatesa, on empreses rentables i sostenibles a Catalunya són traslladades a tercers països en funció dels majors beneficis o són mantingudes aquí a canvi d'empitjorar les condicions de treball dels seus empleats. Tot en ares de sostenir el més important: la posició de superioritat o de poder, exercit per una minoria explotadora sobre una majoria explotada, que és proveïda o desproveïda de recursos en funció de decisions arbitràries de la classe dominant.
Necessàriament l'economia a la que hem d'aspirar com a anarquistes, ha de ser una que pensi en el bé comú i no pas en el simple benefici. En paraules del Mateix M. Albert: “Només un psicòpata podria argumentar, si no intervenen altres factors, que una economia és millor si provoca hostilitat i comportaments antisocials. Tota persona entenimentada argumentarà que, si no intervenen altres factors, una economia és millor si produeix solidaritat”. La diversitat
El sistema capitalista, en contra del que ens volen fer creure, no fomenta la diversitat. Tendeix a homogeneïtzar i a crear necessitats allà on no n'hi ha.
Un exemple clar el patim per exemple en un Sistema Operatiu d'un ordinador. De tots és conegut el fort monopoli que ha exercit Microsoft amb el seu Sistema Operatiu Windows durant anys en el desenvolupament de la informàtica, la qual està essent trencada només per sistemes operatius lliures (com els desenvolupats per Linux, Ubuntu, Debian, etc.), més propis d'un pensament anarquista i que podríem si-
tuar fora del context capitalista, doncs són descarregats gratuïtament, gestionats, compartits i millorats pels mateixos usuaris de manera lliure i solidaria. En definitiva per al bé comú. Cosa que no fa Microsoft com a paladí capitalista en aquest camp, prioritzant els beneficis econòmics per sobre del bé comú i el coneixement, mantenint els seus codis tancats i a l'hora destruint sempre que pot a qualsevol competidor, cosa que resulta més fàcil quan més pes econòmic ha aconseguit el monstre de torn.
Que el capitalisme acostumi a ser la llei del mes fort, i que aquestes multinacionals o elits financeres resultants d'aquest procés tinguin, com és sabut per tothom, poder sobre les decisions polítiques com en l'actualitat, no només anorreen la diversitat en la producció, sinó que garanteixen que aquest sigui l'estat permanent de les coses, limitant la creativitat i l'evolució compartida tant pel que fa en la varietat de productes com pel que fa a l'extensió de la investigació i el saber col·lectiu. Richard Stallman, un dels un del fundadors del Moviment pel Software Lliure, definia aquesta situació (que seria extrapolable a molts altres productes) de la següent manera: "Que les empreses tinguin especial influència en la política significa que la democràcia està malalta. El propòsit de la democràcia és assegurar-se que els rics no tinguin una influència proporcional a la seva riquesa. I si tenen més influència que tu o que jo, això significa que la democràcia està fallant. Les lleis que s'obtenen d'aquesta forma no tenen autoritat moral, sinó la capacitat de fer mal". Per nosaltres, com a anarquistes, la prioritat no està en crear la demanda, sinó en abastir-la segons les necessitats reals existents, i com a persones diverses tenim necessitats diverses, i per tant, els productors/consumidors que som, necessàriament hem de decidir què necessitem i com ho volem produir. Sempre atenent a la sostenibilitat, és clar, i atenent la més gran diversitat que ens permetin les circumstàncies com a garantia de millora. L'equitat
El capitalisme recompensa d'una manera aclaparadora la propietat i el poder de negociació. Afirma que aquells que tenen un document de propietat productiva, en virtut de tenir aquest tros de paper i res més, mereix beneficis. I diu que aquells que tenen un gran poder de negociació basat en qualsevol cosa, des del monopoli del coneixement o les tècniques, fins a posseir millors eines o avantatges organitzatius,
haver nascut amb un talent especial, o ser capaç d'imposar-se per la força bruta, els dóna dret a tot el que puguin aconseguir.
Aquest és un aspecte que és antagònic al que pretenem des de l'anarquisme, doncs des del nostre punt de vista, no ha de rebre més qui té més capacitats físiques, mentals, tècniques o productives, en funció de la seva sort en el repartiment de l'ADN, d'accés al coneixement, als recursos o simplement perquè “ha nascut amb la flor al cul” com es diu vulgarment. La lògica capitalista, recompensa en primer lloc el rendiment i el poder, i nosaltres com a anarquistes hem d'optar per un model que prioritzi la remuneració en funció de l'esforç i el sacrifici invertit.
Tenint clar aquest fet, nosaltres pensem que a cadascú se li ha de donar segons les seves necessitats (això és, segons el nombre de fills, les discapacitats físiques o mentals, circumstàncies mediambientals, i un llarg etcètera de condicionaments intrínsecs a les persones i el lloc) i de cadascú segons les seves possibilitats. Qüestió aquesta última, que vol dir que no per estar més dotat físicament, una persona que treballa al camp i és capaç de carregar més nombre de sacs de patates en 6 hores, ha de rebre més que un altre que és més escanyolit i en carrega menys en el mateix temps, tot i haver-se esforçat i patit igual que l'altre. Tampoc contemplem com a motiu per obtenir més beneficis qui té la capacitat d'estar en un lloc de treball que produeix un article més complex (per exemple un cotxe o el disseny d'una màquina), que el que recull les escombraries d'una població X, doncs tots dos són necessaris per a la societat en la que vivim i es complementen. Es pot valorar percebre un plus per qui està disposat a treballar més hores, o qui ha de treballar en situacions d'especial penositat, la qual
cosa dita sigui de pas, hauria de poder ser rotativa sempre que les circumstàncies ho permetin. En tot cas, la comunitat futura hauria de valorar aquests aspectes en funció de les circumstàncies existents, sempre en vistes a millorar les condicions de tots/es. Alguns poden objectar que certes tasques es poden desenvolupar si abans has invertit temps en uns estudis, i que aquest fet t'hauria de representar un plus per sobre de qui ha decidit no esmerçar el seu temps en preparar-se, per això, considerem que els estudis han de ser recompensats igual que si s'està ocupant un lloc de treball mentre aquests es duguin a terme, però en cap cas s'han de considerar com a argument vàlid per demanar més. No tots tenim el do de ser bons estudiants, i no tots tenim el do de ser bons fusters, feina per la qual potser no calen estudis, però si habilitat i experiència que es pot recollir mentre un altre està estudiant. Els dos esmercen el seu temps en allò que els és propi per les seves habilitats, i en la mesura que es pugui, satisfactori. L'autogestió
L'economia afecta al nivell d'opinió de cada subjecte en les decisions sobre la producció, el consum i l'assignació de recursos. En el capitalisme els propietaris i els capitalistes tenen un gran nivell de decisió, mentre que la majoria de persones no posseeixen pràcticament cap tipus de decisió i paradoxalment són els que majoritàriament es veuran afectats per l'evolució econòmica/productiva.
Però la nostra economia, a la que aspirem, ha de ser necessàriament una economia democràtica. La gent ha de controlar les seves pròpies vides d'acord a nivells dignes i més quan es tracta d'economia. El que esperem dur a terme quan triem tant una manera per
prendre les decisions com uns processos associats de discussió, planificació del programa, etc., és que cada subjecte ha de tenir una influència sobre les decisions en proporció al grau en què l'afecten. En definitiva, la democràcia directa, ha d'entrar a tots els nivells de presa de decisions. Des dels àmbits més alts, on es veurien les necessitats globals de la societat, fins als àmbits més pròxims, els llocs de treball/producció. Llocs tots ells, que a dia d'avui estan fora de l'abast del 99% de la població. En paraules de Robin Hahnel: “Proposem que els consells de treballadors i els consells de consumidors, als seus barris, realitzin les seves propostes del que volen fer, des del punt de vista de produir o consumir, i ells mateixos negociïn com uniran això en un pla anual factible”3.
En realitat, la lògica és bastant simple. Citant un altre cop a M.Albert: “Si no tenim tots una opinió sobre les decisions en la mesura en què ens afecten, llavors determinades persones tindran una opinió superior que la proporció en què la decisió els afecta, i uns altres tindran una opinió menor a com els afecta la decisió, però no existeix una base moral per a tals diferències”. L'eficiència
En el capitalisme les preferències dels propietaris es converteixen en les finalitats més sol·licitades i el que aprecien els propietaris no es malgasta. Així que en el capitalisme l'eficiència significa el buscar el màxim benefici mentre es reprodueixen les condicions per obtenir beneficis sense malgastar els avantatges que els propietaris puguin explotar. Als capitalistes no els importa destruir éssers humans, quan la gent afectada és prescindible en el que concerneix al benefici. Als capitalistes no els importa que els
Especial 1 de maig Pàg.5
seus treballadors emmalalteixin a causa de les males condicions de seguretat i higiene en els seus llocs de treball, o que a conseqüència de la seva voracitat insaciable pels beneficis, ecosistemes sencers desapareguin, deixant a qui fins aquell moment viu allí en la més absoluta misèria, insalubritat i pobresa. En el capitalisme ser eficient significa ser miserable, perquè el capitalisme és un sistema miserable.
En una economia anarquista, ser eficient necessàriament significa produir, consumir i repartir els recursos d'acord a necessitats ja conegudes, no artificials, i desenvolupar potencials coherents amb la solidaritat, la diversitat, l'equitat i l'autogestió com hem vingut exposant fins ara. I significa no malgastar res del que puguem gaudir o del que ens puguem beneficiar. Això és el que identifiquem com una economia eficient: la racionalitat i la capacitat de produir el que és necessari i no superflu. Tots aquests aspectes són els que considerem a grans trets el que haurien de formar l'esquelet d'una economia més racional i anarquista. Però el que cal fer de manera immediata, és posar en marxa més estructures a nivell de producció/consum de les que ja existeixen. Cooperatives on poder començar a posar en pràctica aquestes bases, que són el pas pre-revolucionari lògic amb la correlació de forces actual. En el desenvolupament d'aquesta tasca (tímidament en marxa a l'actualitat), és i serà de gran ajuda l'anarcosindicalisme de la CNT.
É
La salut democràtica
s un aspecte aquest, que per molt que s'hagi pregonat als quatre vents des de fa més de 30 anys, no existeix de manera plena a la nostra societat actual (si deixem de banda honroses excepcions), i menys pel que fa als estats. Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa i tampoc a nivell mundial gaudim d'alguna cosa que s'aproximi al que per nosaltres es podria anomenar democràcia. A ningú se li hauria d'escapar que les democràcies parlamentàries actuals (i a partir d'aquí em referiré a la que tenim a l'estat espanyol per simplificar), no són més que “la xocolata del lloro”, un model “democràtic” de primer curs de primària, on el ciutadà no és considerat major d'edat i només se li permet posar un paperet en una urna cada 4 anys. Un sistema, on la majoria de partits o bé reprodueixen els mateixos esquemes per elegir els seus propis lideratges, o simplement els nomenen a dit des dels òrgans directius.
Pàg.6 Especial 1 de maig
Un sistema on es fomenta el bipartidisme, doncs el mecanisme pel qual es regeixen les eleccions i el repartiment d'escons (llei d'Hont), tendeix a beneficiar als partits hegemònics i a silenciar als petits o als nous, en funció moltes vegades, de la dispersió dels vots per les diferents circumscripcions. Un sistema on les llistes de candidats estan tancades i no es pot elegir a qui tu creus que ho faria millor d'entre la gent d'un partit concret, de manera que ja des de l'inici, hi ha una mà negre que et retalla la teva capacitat de decisió, i per tant, la democràcia. Sense oblidar, que els mitjans de comunicació públics, que haurien de ser garants democràtics, tenen uns minuts assignats als diferents partits amb representació parlamentaria, cosa que els que apareixen com a novetat, o la fan ben grossa o no sortiran pas. Òbviament, els mitjans de comunicació privats (en mans de les elits) d'àmbit de masses, tenen interessos privats de fons, i són peça clau en la creació d'opinió al servei d'aquests, o sigui que ja n'hi hi comptem.
Ni tampoc ens podem oblidar de que els partits polítics reben carta blanca per quatre anys per fer i desfer. Portin el programa electoral que portin, un cop elegits no tenen perquè complir les seves promeses. Se les poden saltar totes, una per una, fins a no respectar-ne cap (l'exemple del PP a les eleccions del 2011 és un dels casos més flagrants), i aquí pau i després glòria. No tenen perquè dimitir, no els pots fer fora, i un llarg etc. d'incompatibilitats democràtiques. Oblida-te'n de referèndums i demés Iniciatives Legislatives Populars (ILP), que queden molt bé sobre el paper, però els referèndums no tenen capacitat vinculant i només són consultius (a la pràctica, faran el que vulguin els partits polítics amb el resultat) i són peces de col·leccionista que només poden posar en marxa els partits polítics (a l'estat espanyol només se n'han fet tres des de l'any 1978, sobre la Constitució espanyola, la OTAN i la Constitució europea. I a Catalunya dos, per l'aprovació d'estatuts d'autonomia), i les ILP, tot i que parteixen de iniciatives populars, també requereixen en última instància que hi donin el vist i plau els partits polítics, i són rebutjades sistemàticament en la majoria d'ocasions4.
Menció apart, s'ha de fer de la monarquia: hereditària. I sobre els cossos de “seguretat”, encara que no cal estendre's en aquest assumpte concret, doncs de tots és ben conegut que exèrcit i policia són estaments jeràrquics i no democràtics. Braç habitual del sistema a l'hora d'endurir el règim social existent per mitjà de cops d'estat i repressió. I no oblidem que un dels altres pilars del sistema, el poder judicial, el qual
hauria de garantir l'accés a la “justícia” de tots els ciutadans independentment dels seus ingressos, amb les últimes reformes fetes pel ministre Gallardón5, s'ha acostat més al model de “justícia per als rics” amb l'augment de les tasses aplicades en els diferents graus i procediments establerts.
Però deixant de banda el fet “democràtic” de representació parlamentària i les seves estructures annexes, el lloc on la manca de democràcia és més palpable i l'hem de patir de manera quotidiana, són els centres de treball. Aquell lloc on la majoria hi passem com a mínim un terç del dia, que no és poc! I això si és que no estem a l'atur, que no és més que una altra forma de control social i de falta de democràcia, al impedir el repartiment del treball i d'aquesta manera garantir que es puguin mantenir sous i condicions de treball baixos. El sistema capitalista sempre té un atur estructural, no existeix la plena ocupació. Nosaltres pensem que s'ha de treballar menys per treballar tots. I el “tots” inclou elements parasitaris de la societat com els que estan a l'exèrcit6, on no produeixen res i representen grans despeses. Amb un repartiment més lògic de la riquesa i els recursos això és possible.
El centre de treball, és el lloc on la dictadura és més evident. Els treballadors, força motriu de la producció i dels recursos amb els quals una societat pot viure, es veuen absolutament impedits a l'hora de triar què, com i quan s'ha de produir. Què, com i quan han de rebre un benefici per la seva activitat, i amb quines proporcions i sota quins criteris s'ha de repartir. Tot això ho decideix la patronal i l'Estat. Ells, amb les seves normatives a la mà (o no. Tot depèn de la capacitat de coacció que tingui cada patró) tenen la paella pel mànec si estem desunits. En funció d'aquest fet, la patronal i el mercat amb els seus especuladors, s'arroguen el dret a emportar-se un tall més gros del pastís i a repartir les engrunes als treballadors. La quantitat suficient (o no), perquè es puguin mantenir per anar a treballar al dia següent, mentre ell/a, l'empresari, gaudirà en molts casos d'una casa (o molts altres articles) que un obrer no podrà pagar ni ajuntant els salaris de tota una vida. Disposarà d'un temps lliure que el treballador/a no tindrà ni en somnis, doncs les noves tecnologies i la mecanització moderna, que estalvia feina i temps de producció, paradoxalment no ha suposat una millora pel que fa als horaris de treball, i d'aquesta manera, per imposició dels mercats especulatius del capitalisme, el treballador continua encadenat de manera irracional al seu lloc de treball.
És justa i democràtica aquesta manera de repartir els salaris? És democràtic el sistema explotador on un viu a cos de rei i 99 malviuen o sobreviuen en un món on els recursos són enormes i suficients per a cobrir les necessitats de tots?
Per citar un bon exemple per il·lustrar el que volem dir, citarem a Proudhon:
“El capitalisme ha pagat les jornades dels obrers. Per ser exactes, s'ha de dir que el capitalisme ha pagat tantes vegades una jornada com obrers ha empleat cada dia, que no és el mateix. Perquè aquesta força immensa que resulta de l'acció i de l'harmonia dels treballadors, de la convergència i la simultaneïtat dels seus esforços, no l'ha pagat. Doscents granaders van aixecar en poques hores l'obelisc de Lúxor (a París), se suposa que un sol home, en dos-cents dies, ho hauria fet? Tot i això, per al capitalisme, la suma dels salaris hauria estat la mateixa”.
És per això que és important la presencia de la CNT als llocs de treball. La democràcia real, la Democràcia Directa, hauria d'estar present en tots els àmbits de la societat. No som números! Ni bèsties! Som persones! Assagem-ho de moment a petita escala sempre que puguem. Apart de les lluites de la CNT, el moviment dels indignats ha estat en un principi una eina força profitosa i s'han obtingut alguns resultats positius, però cal anar més enllà. Des de les associacions de veïns, fins a grups de pressió autònoms. Tot el que no està lligat al sistema és vàlid si es gestiona de manera horitzontal i sense la presencia de partits polítics. Apart d'algunes iniciatives del 15M (evidentment no totes), un bon exemple també el tenim a les lluites veïnals de l'àrea metropolitana de Barcelona a finals dels anys '70, un autèntic exemple d'assaig de lluita i
autogestió.
La presa de decisions ha de ser mitjançant l'assemblea, de manera horitzontal, sense líders. Aquest aspecte s'ha de poder constatar a tots els nivells dintre d'una futura federació de municipis lliures. La col·lectivització, l'autogestió i la llibertat n'han de ser pilars fonamentals. Nosaltres treballem per això.
NOTES
[1] Ediciones Urano, S.A. 2012 [2] El capitalismo. Mentalidad y discurso”. Colectivo Escuela Libre) [3] Periòdic Diagonal. Abril 2010. [4] Extret de la Viquipèdia. “L'article 87.3 de la Constitució Espanyola contempla la possibilitat, regulada segons la Llei Orgànica 3/1984, de que els ciutadants proposin iniciatives de llei amb el suport de 500.000 signatures. Tanmateix existeixen una sèrie de limitacions per aquestes iniciatives:
- No pot reformar una Llei Orgànica, ni regular un tema propi d'una Llei Orgànica. Això exclou el Codi Penal, els Estatuts d'Autonomia, el Defensor del Poble, la llei del Tribunal Constitucional, la llei Electoral, la llei d'Educació, la llei de Dret de Reunió, la llei de Llibertat Sindical, la llei de Llibertat Religiosa, etc. - No pot reformar cap llei tributaria. Això exclou la Llei General Tributaria, la Llei Reguladora de les Hisendes locals, la Llei de l'IRPF, la llei de l'IVA, etc. - No pot reformar una llei de caràcter internacional. - A partir d'una ILP no es pot eleborar una llei referent a la prerrogativa de gràcia i l'indult, que segons l'article 62 de la Constitució correspon al Rei. - No pot reformar el Consell Econòmic i Social, els paràmetres de redistribució de la riquesa, l'amortització entre regions ni la planificació de l'activitat econòmica. Tampoc poden proposar-se els Pressupostos Generals de l'Estat ni esmenes als mateixos. - No pot reformar la Constitució. Segons l'article 166 de la Constitució aquesta només es pot reformar mitjançant els apartats 1 i 2 de l'article 87, la qual cosa exclou la ILP.
Des de l'inici del període democràtic el 1978, només nou ILP han passat el filtre de la Mesa del Congrés i tan sols una ha estat aprovada pel Ple del Congrés, relativa a la modificació de la Llei de Propietat Horitzontal. A Catalunya, només dos han arribat al Parlament i només una ha estat acceptada, relativa a l’abolició de les curses de braus. La que anava contra la proliferació de transgèncis fou rebutjada per la mesa. [5] BOE. Ley 10/2012 de 20 de novembre. [6] Les Forces Armades Espanyoles explicaven al començament de 2012 amb un nombre de 179 000 militars en actiu (47 500 militars de carrera, 1 500 de complement i entorn de 80 000 soldats de tropa i marinería), així com 50 000 reservistas voluntaris
La Biblioteca Social d’Olot, el braç cultural de la CNT a la comarca
El passat 2012, la Biblioteca Social d’Olot, començava la seva etapa editorial en format paper. “Orígens del moviment obrer a Olot 1840-1923” de Joan Barnadas era la seva primera producció, i a aquesta la seguirien en menys d’un any quatre títols més. Tot això, sense deixar de banda l’edició en format digital, amb varis llibres i amb especial dedicació a les revistes com “L’observador”, “El tafaner” i l’especial “Arguments” que va veure la llum com a complement de la Mostra de Cultura Anarquista d’Olot el mes de maig de l’any passat. Bakunin. Recull d’escrits breus. M. Bakunin. 98 pàg.
Una bona oportunitat per a conèixer sense textos massa farragosos aspectes bàsics del pensament àcrata de la mà d’un dels seus pioners, i de pas ens acosta a una part menys coneguda d’aquest personatge històric, els seus escrits breus. A més, ens permet veure de manera senzilla que malgrat el pas dels anys, les teories d’aquest autor continuen essent obres d’actualitat i de les que en podem establir conclusions i paral·lelismes útils i positius per als temps que ens ha tocat viure.
L
a Biblioteca Social d’Olot és un projecte cultural impulsat des d’el Sindicat d’Oficis Varis de la CNT-AIT d’Olot.
La intenció originària d’aquest projecte era tenir ben catalogats i ordenats els llibres de la biblioteca d’una manera més àgil i dinàmica però aquesta idea inicial s’ha ampliat per encabir també una biblioteca digital amb un miler de llibres principalment d’autors llibertaris i de les ciències (antropòlegs, filòsofs…) i finalment haurà servit també per anar editant i posant a l’abast del públic totes les traduccions i edicions pròpies que anem fent.
L’espai físic de la biblioteca es troba a la seu del sindicat a la Plaça Cinema Colon d’Olot i en ella hi podreu trobar uns 1.500 volums aproximadament on hi predomina la temàtica obrera, social, històrica i cultural. És ,per tant, una biblioteca especialitzada en allò que més ens interessa i creiem que pot ser una bona aportació en l’oferta bibliogràfica per a la comarca, ja que lluny d’entrar en “competència” amb la Biblioteca Municipal d’Olot (Marià Vayreda), ofereix material sobre una temàtica de la qual aquesta última no n’està especialment dotada. La Biblioteca Social d’Olot és oberta a que tothom pugui fer-se’n soci o sòcia per només 3€, i disposar dels seus fons, retirar llibres en préstec o utilitzar el servei d’internet gratuït en els horaris habituals en què el local es troba obert, els dimarts, dijous i divendres de 19 a 21 hores.
En aquesta web www.bsolot.info podeu consultar tots els fons de la Biblioteca organitzats per temàtiques o directament si preferiu buscar per autor o títol d’una obra podeu utilitzar el cercador per anar directe al gra.
A més, disposem de Biblioteca Digital online. Clicant sobre aquest apartat de llibres, podràs
Fora del ramat. Anarquistes a la Garrotxa 1995-2012 Marcel Surinyach Casals. 134 pàg.
descarregar llibres en format PDF o en EPUB (especial per ebooks) fàcilment localitzables per el nom de l’autor. També podeu utilitzar el cercador si ja teniu clar què esteu buscant.
Finalment, a l’apartat de material propi anirem penjant aquelles traduccions i edicions que impulsem des d’aquesta Biblioteca. Bàsicament traduccions al català de llibres o fulletons prou coneguts per tothom, donat el dèficit d’edicions en català d’obres dels llibertaris més clàssics intentarem posar-hi remei aportant el nostre granet de sorra. Actualment, amb la tecnologia disponible, no hi ha cap mena d’excusa més que la mandra per traduir aquests llibres i posar-los a disposició de la gent, si més no, en format digital fins que es disposi dels recursos econòmics necessaris per editar-los. No oblidem que a principis de gener de 2012 vam aconseguir treure el primer llibre totalment autogestionat i produit per la Bilioteca Social d’Olot, i a dia d’avui ja en són quatre. No seran els últims. Podeu veure’ls conjuntament amb les edicions digitals de diferents revistes editades a la Garrotxa per part del moviment llibertari local com “L’observador”, “El tafaner” i “Arguments” a la secció de “Traduccions i edicions pròpies” de la web.
Si voleu col·laborar aportant material que tingueu, traduint textos al català o de qualsevol altra manera poseu-vos en contacte amb nosaltres al correu-e bustia@bsolot.info o passant pel local. La cultura com a eina de lluita. Salutacions llibertàries! Biblioteca Social d’Olot.
Recull de “vida i miracles” del col·lectiu anarquista a la Garrotxa durant aquests darrers anys. En aquest llibre, hi trobaràs explicat de manera breu i senzilla els aspectes claus per entendre les activitats llibertàries dels últims anys. A través de les seves misèries i virtuts, podràs saber el què, el com i el perquè de la presencia de l’anarquisme a les nostres contrades. Part de la seva manera de pensar s’hi veu reflectida també a través d’un recull d’articles.
Orígens del moviment obrer a Olot 1840-1923 Joan Barnadas. 154 pàg.
És una història -la del moviment obrer olotí- injustament tractada i en molts casos oblidada per la historiografia local. Amb aquesta edició, pretenem aportar el nostre granet de sorra per fer visible un passat que potser més que d’altres esdeveniments puntuals i elitistes ocorreguts a la capital de la Garrotxa ha conformat la societat olotina actual.
El manifest negre
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires. 45 pàg.
En aquesta ocasió, el Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires, ens sorprén amb un manifest anarquista: El manifest negre. Perpetrat a la Garrotxa, en aquest treball s’hi van abordant diferents temes d’actualitat a partir de la crítica del moment actual en els diferents àmbits, econòmics, democràtics, laborals, etc. s’hi van suggerint possibles solucions i idees per caminar cap a una societat més justa.
Especial 1 de maig Pàg.7
Aturem-ho!
E
ns trobem cada cop de manera més habitual, que venen treballadors a assessorar-se a la CNT d'Olot després d'haver estat acomiadats d'empreses que es declaren insolvents, la qual cosa vol dir que els treballadors si volen cobrar alguna cosa, han d'anar al Fons de Garantia Salarial (FOGASA), cosa que significa cobrar com a mínim un 30% menys del que et correspondria com a indemnització en un cas “normal”. Però el més greu, és que cada cop es donen més casos de tancament d'empreses sota aquests paràmetres, però que al cap de poc temps obren amb un altre nom, amb treballadors contractats nous i sota algun subterfugi per evitar ser perseguits per hisenda o els treballadors acomiadats amb les pitjors condicions. És una manera eficaç per treure's deutes i treballadors de sobre que feia molts anys que treballaven a l'empresa. Aquestes empreses, fins i tot, en alguns casos, han estat finançant-se a costa del salari dels treballadors, com és el cas de Transports Prujà de Besalú, que arriba fins i tot a fer pagar les despeses dels camions en gasolina, dietes o de neteja dels remolcs al seus xofers quan estan a l'estranger. Els quals, pateixen impagats durant mesos i mesos, els donen llargues i mai acaben de cobrar tot el que els deuen, ni guanyant el judici cobres, i es veuen obligats a haver d'arribar al FOGASA. També és cada cop més habitual el cas d'abús mitjançant l'última reforma laboral, el qual consisteix en modificar substancialment les con-
Pàg.8 Especial 1 de maig
dicions de treball pel que fa a horaris, salaris, o centre de treball, alegant disminució de la facturació (que no pèrdues) o similars, de manera que el treballador/a, davant d'una situació insostenible per conciliar la seva vida familiar o per poder pagar les factures, es veu obligat a plegar, corresponent-li en aquests casos una indemnització de 20 dies per any treballat amb un màxim de 9 mensualitats. Aquesta és una modalitat d'acomiadament barat, però que fins hi tot ens trobem algun cas com els que usualment utilitza Mercadona (l'empresa a la que l'ajuntament d'Olot ha adjudicat un espai a la Plaça Mercat d'Olot), que és una habitual del comportament d'explotació laboral i denigració humana per tal de reduir despeses en acomiadaments i salaris i poder contractar nous treballadors amb un règim de precarietat màxim, acusant d'haver robat (per posar un de tants exemples pels quals aquesta empresa ha estat denunciada i condemnada) per tal de poder acomiadar sense indemnització, situació davant la qual un treballador/a es troba amb l'extrema dificultat per demostrar el contrari.
Per fer front a a aquests tipus d'abusos, cal que ens organitzem i fem pinya. D'altra manera, això és imparable, doncs la legislació vigent ens va totalment en contra. La única opció la tenim si aconseguim crear un sindicat fort. Si les coses van malament al teu lloc de treball, no esperis a l'últim moment per passar pel sindicat, i si pot ser vine acompanyat de més companys, doncs que es vingui de manera escalonada i individual, és un altre entrebanc que ens dificulta poder articular una línia de defensa eficaç des del sindicat en massa ocasions.
El futur és nostre
C
Projectes i realitats de la CNT d’Olot om a CNT, ens hem fixat l'objectiu d'articular algun tipus de cooperativa que sigui útil i solidària amb les necessitats de la classe treballadora. És voluntat de la CNT d'Olot establir les sinergies i les aliances necessàries per construir quelcom similar al projecte que està duent a terme la Cooperativa Integral Catalana a les nostres contrades. Per això, ens hem d'esforçar més per fer-nos entendre i escoltar a la resta de la ciutadania per engegar un projecte autogestionat en aquest sentit. Cal crear una economia social paral·lela al sistema capitalista, i arreu de l'estat ja s'estan posant en pràctica diversos projectes interessants com la CIC. Hem de tenir en compte que ja hi ha més de 50 empreses que han passat sota control obrer abans de que fossin tancades per la patronal i els treballadors acomiadats. La justícia social passa per les nostres mans i no pas per la de polítics i estaments judicials que han demostrat sistemàticament que estan al servei dels mercats i les grans multinacionals. La CNT d'Olot, està demostrant que pot autogestionar un sindicat i els assumptes que li són propis, i aquest actualment s'ha dotat d'una caixa de resistència per ajudar econòmicament i solidàriament a companys afiliats que no poden arribar a final de mes a causa d'haver exhaurit les prestacions socials i que continuen sense poder accedir a un lloc de treball estable, i ara cal buscar la manera de fer el següent pas i demostrar que podem gestionar també iniciatives que ens permetin portar una vida més racional, on la conciliació de la vida familiar i de les necessitats individuals i col·lectives es vegin satisfetes des de pràctiques plenament democràtiques i autogestionades. En definitiva, des de pràctiques llibertàries. Si hi estàs interessat, passa pel sindicat. El futur és nostre.
#1maigOlot