Arguments by Vall Gurnera

Sortir del residual i el testimonial.

n se sobreviu amb certa comoditat, per projectar-se en el popular és l'opció més convenient per aconseguir que el llibertari pugui ser una elecció plausible i real, més enllà del llimb de l'hipotètic. En temps de crisi les característiques essencials de les formes de dominació social queden al descobert i resulta més difícil equivocar-se a l'hora d'afrontar radicalment la seva contestació. El que l'evidència mostra ofèn : el que es tractava d'ocultar baix els “afeites” de l'estat del benestar era la disposició absoluta del poder per controlar la vida, les pròpies i alienes, i administrar-les. Quan han arribat els contratemps el poder s'ha desfet de les retòriques humanistes i ha llançat a les cunetes de la societat i als marges de la història totes les vides no aprofitables. De manera que d'una manera clara i diferent, evident, queda exposat a la visió de tots la rotunda i essencial veritat del sistema : la vida pertany al poder que és qui contracta i acomiada, cobra i reparteix, organitza oposicions i regula ocupacions, i ens posa en fila per esquitxar-nos amb la seva caritat sellable. El poder està ara nu i disposa de la gent com de mercaderia avariada. El sentit del llibertari queda establert i renovat en la federació d'esforços i inquietuds, en el suport mutu , en la negativa permanent a assumir la legislació de la competència universal de la qual es nodreixen Estats i jerarquies. Enfront de la competició i la lluita mútua, la cooperació lliure i igualitària projectada en les diverses formes i de les diferents maneres a com doni lloc la inquietud i el desig llibertari que brolla del desig de justícia i de

llibertat. Obstinar-se en aquest esforç de col·laboració i en la negativa a formar part de jerarquies , és a dir de clergats, és el signe que assenyala el camí llibertari. Massa vegades ens arraconem en el sectari, tan còmode perquè viu d'evitar el contrast crític, i adoptem el gest displicent cap al popular. Però aquesta és una actitud avantguardista pròpia d'un pensament impotent per transformar les injustícies , que renuncia a corregir i fins a denunciar, per instal·lar-se en la autoafirmació d'una paròdia ideològica sempre txulesca. Massa vegades ens acontentem amb dir a crits el que uns altres escriuen, sent altaveus de l'esquerranisme insubstancial i tòpic en lloc de iniciadors de sentiments i anàlisis crítics. Gairebé sempre entrem de ple a estèrils garbulls en el pantà ideològic de la políticament correcte, i acabem reproduint discussions i actituds de metafísica bizantina sobre el sexe de la gramàtica i els genitals de les paraules. Excessos que ens porten al sectarisme ramplon, a la impossibilitat d'assumir el protagonisme dels nostres desitjos i a la impossibilitat d'escriure, de pensar, de compondre poesia...Perquè el llibertari cobri vigor i mantingui el seu sentit caldrà començar per no reproduir les excrescències de les formes de dominació presents i desmarcar-nos dels seus símbols i actituds. Necessitem renovar la força de la cooperació i buscar un traç propi, el nostre de tots, per no deixar-nos arrossegar en la confusió de les ideologies suposadament d'alliberament, ni barres, ni tabarres, ni mastelers, ni estels. Ignasi de Llorens

Índex 4 6

Editorial

Aldarull: la revolució escrita

Jo sóc anarquista Acratosaurio Rex

Entrevistator

zuzena: testimoni i 14 Ekintza testimoniatge Entorn de la justícia a les 18 societats sense Estat Ignasi Terradas i Saborit

LaHaine.org: Projecte de desovediència informativa

Col·laboracions Que lo sepan ellos y no lo

34 olvidemos nosotros Miquel Izard

50 Gènere i moviment llibertari Eulàlia Vega

si no existís hauríem de 58 FIJL: inventar-la Grup Anarquista l’Albada Social

62 Enllaços

“Arguments”: el complement de la Mostra de Cultura Anarquista d’Olot Què és la Mostra de Cultura anarquista d'Olot? La Mostra és una iniciativa promoguda per la CNT d'Olot i la Biblioteca Social d'Olot per a acostar la realitat històrica, actual i de futur d'un ideari i unes pràctiques anarquistes que creiem són la més alta expressió de democràcia i llibertat.

En definitiva aquesta Mostra de cultura anarquista d'Olot aspira a que la gent hi passegi, hi escolti, hi digui la seva i s'emporti algun que altre llibre àcrata, juntament és clar, amb una bona impressió del que per a nosaltres és una oportunitat més per a construir una societat més lliure i igualitària. Salut i anarquia!

A la mostra hi trobaràs xerrades, exposicions, documentals, una fira del llibre i una publicació digital que en aquest mateix moment estàs llegint. Aquestes són les eines que considerem seran útils per expandir el coneixement de l'ideari anarquista, doncs és una eina -l'anarquisme- que s'utilitza cada dia més de manera instintiva davant problemàtiques socials actuals, doncs de tots/es és sabut com han estat funcionant moltes de les mobilitzacions socials actuals (presa de decisions en assemblea, sense jerarquies, des de l'autogestió, la solidaritat i un llarg etc.). Per tan, creiem que pot tenir un cert interès entre la gent que desconeix la realitat d'aquesta ideologia i és aquest un motiu de primer ordre a l'hora d'organitzar des de les nostres entitats els diferents actes que s'hi duran a terme. Rebutgem i combatem a través d'aquesta iniciativa qualsevol clixé negatiu que sobre l'anarquisme es té, com que l'anarquia és “desordre i caos”, i per tan intentarem amb els diferents actes acostar-nos als que a diferència de la majoria de nosaltres no són anarquistes, no ho saben o que sí que ho són i volen aprofundir en el seu coneixement.

Què és la publicació digital “Arguments”? Arguments és el complement a la Mostra, on intentem tocar aspectes que per falta de temps no es poden exposar directament durant els dies que dura la Mostra. Arguments doncs, és una eina més de difusió de la idea destinada -com la Mostra- al públic no anarquista. Defugim qualsevol intencionalitat d'autoconsum pel que fa a la Mostra i Arguments no n'és pas una excepció. A partir d'aquí, Arguments no es defineix com un expositor de dogmes de l'Anarquisme, però sí un punt de vista que parteix i conviu dintre l'ampli ventall de subjectivitats que formen part d'una ideologia vital, no dogmàtica i permanentment canviant com és l'anarquisme. Intentarem que en les següents pàgines s'hi plasmi altres aspectes i altres realitats passades, presents i futures on l'anarquisme i té activitat. I que consti que ens en deixem al tinter! Si la revolució s'atura, la revolució es mor. Qüestionem-ho tot! L'anarquisme també!

Jo sóc anarquista* Acratosaurio Rex

i ha qui pensa que això de definir-se un a si mateix com de la Idea, no té importància, és una cosa prescindible, no cal donar-li bombo. Fals. Tal com he dit en més d'una ocasió, un no és el que diu, ni el que pensa, ni el que somia. Un és el que fa. I quan un fa anarquisme, és important dir el que s'és. Perquè el que es nomena, existeix. I el que es fa, és el que dóna contingut al que es nomena. Si tu practiques el catàleg de bons costums llibertaris, i recolzes al company, secundes la vaga, ocultes al perseguit, respectes als teus iguals, t'enfrontes a la injustícia, retornes el cop a l'esbirro, penses i opines amb criteri propi, escoltes el que diuen els altres i ho prens en consideració, assumeixes responsabilitats i iniciatives, et formes i instrueixes, comparteixes i reps, col·labores en l'acció col·lectiva, compleixes el mandat assembleari, espies a l'enemic, saboteges els seus conductes i línies de proveïment, renegues de la seva propaganda, no et plegues a suborns, cotitzes per als presos, llegeixes el periòdic i la ràdio lliure, no causes danys majors amb la teva passivitat o amb la teva acció, no t'embruteixes amb drogues, cuides a la teva parella i a la teva mainada, ets inassequible al desànim, no et deixes engalipar per polítics i electoralistes, ets auster en relació amb la Naturalesa, no delegues la teva sobirania, no enalteixes a dictadors, no adores déus, manques de pàtria, juntes la teva sang amb els teus germans sense importar-te el color o

el sexe, construeixes el món nou i destrueixes el vell, combats l'Autoritat sense compassió i sense odi, si tu organitzes, difons, analitzes, discorres, dinamitzes, llances, derroques, caus i t'aixeques, flueixes de manera llibertària i arribat el moment t'enfrontes a la repressió, a la tortura, a la presó i a la mort…, no et tallis, digues-ho: jo, sóc anarquista. Perquè una vegada ho dius, qui hagi observat el teu comportament, el tebi, el fluix, l'indecís, el desinformat, immediatament es dirà: «Ah, això és l'anarquisme, doncs jo estava equivocat». I una vegada establert el concepte mitjançant l'acció, per ser anarquista caldrà fer, i així no hi haurà lloc per impostors i xarlatans. En canvi si tu actues com a llibertari sense dir el que ets, aquesta bona activitat es perdrà entre un oceà de situacions, unes irrellevants, altres absurdes, altres rares, i pots ser pres per qualsevol cosa. Jo una vegada vaig actuar així, i vaig ser confós amb un cangur. Anarquista, defensa la teva marca. El que és d'un és de tots, el que és de tots és de ningú, el que és de ningú és d'un.

* Article extret de alasbarricadas.org

Aldarull: La revolució escrita -Des de quan funciona el vostre projecte? d'on sorgeix la idea de posar en marxa una llibreria i una editorial? Amb quin objectiu us el vau plantejar?

En aquesta ocasió entrevistem a en “Mike”, que es un membre de la llibreria i editorial Aldarull. Ubicada al barri de Gràcia de Barcelona, és una de les joies de la barricada literària àcrata i un bon lloc on cercar-hi informació.

Aldarull és una llibreria i una editorial que sorgeix a l'any 2009 de la “distri” Acció Cultural. Acció Cultural, per la seva banda, va ser creada al 2005, i provenia de altra distribuidora anomenada El Grillo Libertario, de Cornellà (el Grillo neix a finals dels '90). Desprès d’un temps allotjada a l’Ateneu Llibertari del Besós, es va traslladar a Sants, primer al local anarquista Entropiactiva i desprès a l’Ateneu Llibertari de Sants cap al 2008. És llavors quan vam començar també a editar llibres. Ens agradaven els llibres, clar. Però volíem a més ser partícips en el procés complert del llibre, des de la creació fins a la seva venda final. Amb la creació d’una llibreria vam donar el pas. Desprès d’un any a l’últim ateneu i en

vista en que la venda per Internet ens marxava bé, i que cada cop ens funcionàvem millor les fires, pues vam decidir donar un pas més i crear una llibreria a peu del carrer. Era l’evolució lògica des d’una distri fins a una llibreria més complerta. I des de Sants ens vam anar cap a Gràcia. El nostre objectiu era tenir una llibreria alternativa, especialitzada en temes d’anarquisme i moviments socials, i que sigués un punt de referència al barri; era una idea que teníem des de feia molt temps. -La resposta social està essent bona? Heu notat si hi ha un increment de vendes o de edició de publicacions anarquistes o de temàtica social els últims temps o per el contrari està decreixent? La resposta és bona. Hem sobreviscut un parell llarg d'anys i encara seguim vius. El tema de les vendes, han baixat una mica, però crec que s'està compen-

sant d'alguna manera per la gent nova que s'interessa pels temes que difonem. Crec que ara és el moment en que la gent es formi i llegeixi sobre temes socials. Si no és ara, quan? Però la gent fa servir molt Internet per informar-se. No sé si aprofundeixen molt amb el que aprenen o si es deixen arrossegar una mica per les modes. Però jo personalment estic satisfet de la feina que fem. Som una llibreria a la que ve gent nova, despolititzada a vegades, i que comença llegint alguna cosa, i que amb els mesos et va demanant llibres més polítics. Aquesta satisfacció, d'estar fent quelcom útil, de difondre les idees entre la gent que vas coneixent a la llibreria poc a poc, no me la treu ningú. -És viable una llibreria especialitzada en unes temàtiques tan concretes com les vostres? M'agradaria que ho fos... però econòmicament no gaire. S'ha de completar amb quelcom més. Algun projecte ha triat el tema de combinar-se amb un bar o restaurant, altres amb centres socials... però per si mateixos són molt difícils de mantenir. Les llibreries de barri estan morint a Barcelona, però les especialitzades encara resisteixen una mica. La veritat és que les macro-superfícies com l'FNAC, La Central o el Corte Inglés no ens donen molta competència ja que la gent que ve a comprar a la nostra llibreria o bé entra a tiro fijo o bé passa per davant i entra a mirar alguna cosa. -La publicació en català per part de les editorials llibertà-

ries ha estat més aviat minsa històricament. Segurament és degut a la voluntat d'arribar a un públic més ampli amb els recursos disponibles, però sembla que últimament ens estem posant les piles. Creieu que l'augment de la publicació en català per part de l'anarquisme és necessària? Per què? Per una banda el món editorial llibertari partia d'una precarietat important al passat. O sigui que s'intentava rendibilitzar l'esforç. Llavors amb el mínim esforç es publicava en castellà per que així el llibre es podria difondre per Espanya o Amèrica Llatina. Però això deixava un buit important ja que hi ha un públic que només llegeix en català. L'anarquisme havia deixat de banda la cultura catalana masses anys tot i que Catalunya era (i és) probablement un dels llocs amb més anarquistes per habitants. Ara afortunadament s'està revertint aquesta situació d'oblit de la pròpia cultura. Per proporció de publicacions llibertàries encara es publica més en català al País Valencià i les Illes que a Catalunya mateixa. I també el que es publica a comarques sovint és només en català... queda Barcelona, que és una potència mundial dintre de l'edició en general, i que també al món llibertari local és tradicional publicar en castellà (entre altres coses perquè moltes anarquistes barcelonines o son immigrades o tenen el castellà de llengua materna; és ara quan comencen a abundar les anarquistes catalanes). -Surten noves aportacions entorn de l'anarquisme o s'està depenent encara massa dels

clàssics? Jo crec que s'està aprofundint als coneixements existents. Per exemple, a la història, a on s'estan obrint nous fronts coneixent “noves” revolucions clarament llibertàries (Mèxic, Corea, Ucraïna, parts de Rússia, Bulgària, etc.) i a on s'està reinterpretant la història en clau llibertaria. Ara s'està cobrint sobre tot la història de l'anarquisme a Amèrica Llatina. Els moviments d'allí estan buscant les seves arrels i ens arriben els seus llibres. Però en la meva opinió faltaria tornar a estudiar l'Edat Mitjana, a on van a haver-hi moltes revoltes i insurreccions de caire llibertari o també buscar una mica més entre la història de l'antiguitat. La història humana està plena d'exemples d'anarquisme en la pràctica (amb altres noms, clar). A la història de la Revolució espanyola tot i que sembla que està “trilladíssima”, ara estan sortint estudis a nivell de poble, de barri, de batalló... o sigui, estudis a micro-escala que ens donen una visió més realista i menys utòpica sobre el que va suposar aquesta revolució social. Aquests estudis estan sent fets per historiadors que a vegades apliquen anàlisi sociològic, antropològic o urbanístic per explicar el que va passar. Per exemple, els Oyón, Aísa, Guillamón, Amorós, Ealham, Diez, Castells, Rosselló, Cárdaba, etc. han aportat uns estudis molt útils sobre la Revolució espanyola (molts d'ells són catalans, per cert). Un altre camp en auge és a l'antropologia, un camp a on l'anarquisme té molt a dir. Amb aquest camp en realitat hi han hagut avenços importants últimament, com els treballs de David Grae-

ber, James Scott, Stanley Diamond o Beltrán Roca estan demostrant l'instint bàsic humà de ser lliures i de com alguns pobles van triar fa milers d'anys no formar estats i encara resisteixen. Des de feia dècades l'economia llibertaria estava en mans dels estudiosos anarcosindicalistes (Santillán, Cornelissen, Leval, Guillém, etc.), últimament es torna a escriure sobre economia. A l'estat espanyol el col·lectiu ICEA està fent molt bona feina. També hi han companys de viatge llibertaris d'altres corrents que estudien formes econòmiques com el Parecom (economia participativa), o el cooperativisme, o el municipi lliure.

“Des de feia dècades l'economia llibertaria estava en mans dels estudiosos anarcosindicalistes (Santillán, Cornelissen, Leval, Guillém, etc.), últimament es torna a escriure sobre economia. A l'estat espanyol el col·lectiu ICEA està fent molt bona feina. També hi han companys de viatge llibertaris d'altres corrents que estudien formes econòmiques com el Parecom (economia participativa), o el cooperativisme, o el municipi lliure.”

També s'està avançant al camp de la interpretació del dret i de la sociologia dintre de la visió anarquista. O fins i tot arrel de la “teoria del caos”, dintre de la biologia i les matemàtiques, amb la seva incursió amb la física i la filosofia. Pel que fa a la biologia, per exemple, Lee Alan Dugatkin acava de escriure un llibre sobre Kropotkin redescobrint la seva influència sobre la biologia als començaments del segle XX. Una ressenya d'aquest llibre va ser publicada a Scientific American. A la filosofia, des dels filo-anarquistes com en Foucault s'ha influït a una nova generació d'escriptors post-situacionistes nascuda als 60-70 que ara estan escrivint coses molt potents. Els marxistes havien tingut molta força a l'Acadèmia (i a la universitat) als anys 70. Ara aquesta generació s'està retirant, i ha sigut substituïda pels professors neoliberals i l'única resistència ideològica que troben és la dels nous professors anarquistes que comencen a impartir classes. De

fet, ja en el camp més amateur, als Estats Units hi ha un “Institute of Anarchist Studies” que finança amb beques nous projectes si troben que són interessants per a la teoria anarquista. Pot ser que el món angloparlant estigui molt més avançat que el llatí a la teoria anarquista. Ens porten anys de avantatge. Segurament als anys vinents ens dedicarem a traduir alguna cosa. -Us sol·liciten títols les llibreries generalistes o pel contrari el circuit comercial per vendre les publicacions anarquistes és reduït i marginal? En cas de ser difícil la implantació a llibreries de barri o de internet, quin creieu que és el problema més gran per poder entrar en un canal "normal" de distribució? Doncs sí. Com que som una editorial, unes quantes llibreries de tot l'estat ens demanen llibres editats per nosaltres. El circuit comercial és reduït, perquè no s'ens coneix suficientment, i costa molt trobar els nostres llibres. Una mica hem avançat, però ens falta molt camí. Al “mundillo” de la distribució comercial, passa que et demanen una part important del preu del llibre. Pot ser el 50% o fins i tot més per que els hi surti a compte. El problema amb els nostres llibres és que fins ara hem editat llibres barats, que costen 5€ i així, i amb aquests marges a cap distribuïdor comercial no l'interessa gaire. Llavors hem de tirar amb la distribució “anti-comercial” (que només cobreix despeses i que els guanys els hi inverteixin a la pròpia “distri”), que té poca projecció.

És un problema també d'estabilitat. Al món editorial llibertari els projectes duren poc. També passa molta gent pels projectes. Cada any hi ha gent nova que té que aprendre tot gairebé des de zero. Els distribuïdors més “seriosos” volen una mica d'estabilitat, i no tractar amb gent diferent cada cop que venen a la llibreria ni tractar amb projectes que pleguen de seguida (cosa que veig normal, per cert).

desembre del '36 dia a dia. El llibre és impressionant en com demostra la degeneració de la revolució i el xoc entre els comitès superiors de les organitzacions suposadament revolucionàries que per causa de la guerra no volien fer la revolució i els comitès de base que l'estaven fent de fet. És gairebé un estudi sociològic sobre la revolució. A mi és el projecte que més m'entusiasma.

-Quins projectes teniu previstos a curt o mitjà termini?

Però també en tenim d'altres, com un recull de textos sobre l'anarquisme a Corea a principis del segle XX, a on va ser la corrent política hegemònica; un estudi sobre la moral de Kropotkin; un estudi sobre la democràcia directa als moviments socials; un altre sobre el feminisme... i un parell que només falta enviar-los a l'impremta, un d'ells un conte i l'altre un recull de textos sobre societats que han col·lapsat al llarg de la història.

Tenim uns 6 llibres en ment, en el calaix, però encara estem esperant a tenir els recursos suficients per tirar-los endavant. El més important, probablement, sigui La Revolución de los Comités, un llibre que parla de la Revolució del 36 a la ciutat de Barcelona, i que segueix l'evolució dels esdeveniments des de el 17 de juliol fins a mitjans del

-Algun llibre que hagi sortit últimament que ens pugueu aconsellar? Escombraré cap a casa. Em va agradar molt un llibre tret per nosaltres que es diu Los Comités de Defensa de la CNT. Aquí s'explica com s'organitzava la CNT de cara a la revolució als anys trenta, que consideraven (amb encert) com imminent. Aquests comitès depenien dels sindicats (no de la FAI) i es dedicaven a fer estudis preparatòris sobre com fer la revolució a la seva àrea (barri o poble). Així s'explica que al 19 de juliol en moltes localitats i barris els anarquistes van controlar el seus barris en qüestió d'hores. Era quelcom que havien planificat abans. Aquests comitès eren els que durant els primers dies de la Revolució van organitzar els abastiments. A partir de garantir el

menjar i amb la creació de milícies es van convertir en poders fàctics als barris i pobles. Eren els que “manaven” realment. Sense haver-ho previst s'havien convertit en els maons del nou poder revolucionari. -Algun clàssic indispensable? Un dels llibres que hem trobat que s'està difonent molt últimament, és el clàssic de Les Aventures d'en Nono. És una traducció feta pel grup Negres Tempestes de Barcelona. És un llibre de Jean Grave, un anarquista del segle XIX, que estava escrit per nens i nenes. Francesc Ferrer i Guàrdia el va traduir al castellà i des de llavors va ser un dels llibres de text de l'Escola Moderna. Sempre va tenir força demanda, però a partir de la seva traducció al català (feta gairebé un segle desprès del castellà) va esdevenir un boom al “mundillo” alternatiu. Es tracta d'un conte a on s'expliquen els valors anarquistes sense caure en el panfletisme fàcil ni en els adoctrinaments ideològics. Li agrada bastant a la gent interessada en la pedagogia i per suposat, a la gent que té fill(e)s. -Quin consell li donaríeu a algú que vol iniciar un projectes semblant als vostres? Bé, jo els animo realment a tirar endavant. És molta feina, tot s'ha de dir. Però bastant gratificant, si els llibres els agraden. Volem que la xarxa de llibreries alternatives o llibertàries creixi molt mes i que d'aquí a uns anys hi hagin llibreries, que difonguin la cultura llibertaria, per tot arreu, al menys una en cada poble o barri. I per suposat, a Olot.

I què editen a Aldarull?

a derrota de l'Exèrcit feixista contra el poble de Barcelona, el 19 de Juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la revolució social catalana. La espontaneïtat de la resposta obrera i popular a l'aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l'exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d'Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció "espontània" de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l'estalinisme, tampoc es pot explicar sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.

Pots trobar el catàleg i més Informació a: http://www.aldarull.org/

Ekintza Zuzena: testimoni i testimoniatge

En aquesta ocasió hem demanat a la gent d’Ekintza Zuzena que ens expliquin una mica les seves vivències. Ekintza Zuzena, una de les revistes més veteranes del moviment llibertari, ens pot oferir un valuós punt de vista des d’un dels aspectes més clàssics de l’anarquisme: la difusió periòdica en format paper.

ncara q u e Ekintza Zuzena (“Acció Directa” en català) es defineix “oficialment” com a “revista llibertària”, la seva filosofia organitzativa inserida dins de la tradició dels fanzines i de l'esperit punk del “Do it Yourself” dels quals se sent partícip i hereva. La publicació es pot definir igualment com un espai que –amb les inevitables contradiccions i limitacionstracta de potenciar des d'una postura llibertària l'anàlisi crítica i inconformista de la societat, així com el reflex de diverses experiències de lluita. A les seves pàgines es poden trobar textos de reflexió i anàlisi, així com humor, ressenyes, temes culturals, etc. Des del seu naixement el 1988 la revista Ekintza Zuzena ha estat testimoni i testimoniatge d'un espai polític, geogràfic i històric (el llibertari, el basc i el de les últimes dècades). La revista sorgeix en un context molt concret: el de l'Euskal Herria dels anys 80. Després dels primers i agitats anys del postfranquisme i la progressiva decadència d'alguns sectors (moviment obrer i veïnal, per exemple) una jove generació irromp en el panorama social buscant un nou protagonisme. Aquests joves s'han

criat en un ambient de canvis i d'obertura a noves possibilitats i això es reflecteix en una explosió d'experiències político-culturals, entre les quals destaquen la música, les ràdios lliures, l'okupació, l'antimilitarisme, etc. Com a publicació sorgim en el si d'un grup juvenil anarquista i contagiats tant per les formes de fer de l'entorn social (quant a estètica o maneres d'activisme, per exemple) com pel referent llibertari, que en aquest cas, corresponia a l'anarquisme més clàssic, encara que aquest en plena crisi i contracció. Per descomptat, la realitat que hi havia en els anys 80 s'ha transformat, i molt, en les últimes tres dècades. Políticament, encara que Euskal Herria hagi seguit sent un “punt negre” per a la consolidació del “procés democràtic” espanyol, pel que fa a conflicte i inestabilitat social, d'altra banda, ha reflectit en el seu si el pes de la normalització social que suposa viure a l'Europa del Capital. És a dir, que s'ha mantingut una notable conflictivitat social -sobretot lligada al fet nacional- però les formes de vida més o menys generals cada vegada han estat més normalitzades pels patrons de consum i els valors capitalistes. Pel que fa a la revista, s'han produït dos tipus de canvis: els lligats a les transformacions de l'entorn i els referits a l'evolució personal o renovació dels integrants de la mateixa.

En el primer aspecte, cal destacar la crisi que es va produir a principis dels anys 90 al món polític i cultural en el qual sorgim, amb la pràctica desaparició, per exemple, de la majoria dels fanzines, de bona part de ràdios lliures, així com l'evolució dins del món musical cap a una major professionalització o l'aparició de noves realitats polítiques i culturals. A la fi dels 80 i principis dels 90 no existeix cap mitjà contrainformatiu del que podríem denominar com a "àrea autònoma-llibertària" que tingui un tiratge més enllà d'uns pocs milers d'exemplars. De totes maneres, el seu valor simbòlic i qualitatiu fa que, publicacions com La Lletra A, Molotov, Resiste o la pròpia Ekintza Zuzena, adquireixen cert prestigi i es converteixen en referencials en aquest àmbit. No obstant això, les crisis i les transformacions sociopolítiques, a més de certs processos de gran importància (com la difusió massiva de les noves tecnologies i internet) van afeblint a aquests modests mitjans que responen a una manera de fer política concreta (hereva de les formes de militància de finals dels anys 70) i que compten amb estructures més rígides (certes complexitats tècniques i organitzatives associades al format paper, a un espai social i a un tipus de distribució territorial) que, o bé desapareixen (ex. Resiste o La Lletra A, -renascuda temps després amb una altra línia editorial i un altre equip editor) o es reconverteixen (ex. Molotov, com a periòdic de major tiratge, semiprofesional i preàmbul d'aquest projecte molt més ambiciós anomenat Diagonal). Ekintza Zuzena segueix mantenint en l'essencial la seva dinà-

mica editorial, encara que les seves aparicions es dilaten cada vegada més en el temps. Aquesta ralentització en la labor respon tant a raons subjectives com a objectives. D'una banda, es dóna necessitat de situar-se davant conjuntures i canvis cada vegada més accelerats, de parar-se a pensar i no deixar-se portar per certes inèrcies (productivisme, superficialitat, etc.) D'altra banda, es dóna un context de precarietat i inestabilitat humana i material, típica d'aquest tipus de projectes, però que s'accentua en moments de crisi. Sobre el segon aspecte, el projecte evoluciona també perquè les persones canvien, experimenten i es qüestionen la seva labor. En aquest sentit, en un moment determinat es produeix una autocrítica respecte a un tipus d'activisme juvenil, merament propagandístic i superficial, i una aposta per la formació o contrainformació com a element aglutinador i de treball. Això porta a l'abandó del format de col·lectiu activista que tracta d'abastar tots els camps i a la constitució en exclusiva com a grup editor. A partir d'aquí la perspectiva canvia i de tractar d'oferir respostes propagandístiques “cap a fora” es passa a la participació personal en diferents lluites o espais socials des dels quals es bolquen “cap a dins” de la revista temàtiques, reflexions o inquietuds sorgides en els mateixos, sense oblidar, per descomptat, una especificitat llibertària. Seguint aquesta línia es va evolucionant en una barreja de canvi i continuïtat que ve definida tant pel fiançament de determinades orientacions com per la barreja d'experiència i “saba nova”.

Algunes característiques que constitueixen el projecte comunicatiu d'Ekintza Zuzena són les següents: - Configuració no com a portaveu d'un grup polític (en els seus inicis és la publicació d'un grup anarquista), sinó com a col·lectiu editor. Els membres de la revista participen o no en diferents lluites socials i utilitzen la revista per confluir i plasmar determinades inquietuds polítiques. Organitzativament es promou un funcionament autònom, sense dependència jeràrquica respecte a cap organització. - Adscripció a la tradició llibertària, com a font ètica i organitzativa, encara que tractant d'aportar una visió no dogmàtica i tancada. - Obertura cap a les lluites socials i els debats en diversos moviments antiautoritaris. - Esforç voluntarista i no professionalitzat. Organització informal i impacte social "difús". No hi ha una aposta per generar organització entorn d'una(es) línia(es) concreta, sinó una pràctica de "sembra de llavor" difícilment quantificable i valorable en termes pràctics. - Enfocament (acte)crític i inconformisme sistemàtics. Qüestionament de les inèrcies militants. -Expressió de temàtiques i punts de vista que no apareixen o apareixen marginalment en al-

tres espais. - Aposta per la creació d'un mitjà de qualitat, amb elements que millorin el seu atractiu (esforç de rigurositat i elaboració temàtica, disseny, humor,…) - Èmfasi (sempre contradictori) en la coherència del treball polític, donant tanta importància al contingut de la revista com al procés d'elaboració, que es pretén horitzontal i assembleari. - No acceptació de publicitat comercial ni de subvencions institucionals. Finalment, dir que Ekintza Zuzena ha estat i és part de les grandeses i misèries d'aquest espai social, conscient de les seves possibilitats i limitacions com a dinamitzador de les inquietuds polítiques dels membres del grup editor i com a eina de debat i pensament col·lectius en un moment de confusió. Després de més de dues dècades d'existència, continuïtat i renovació han estat part de l'esdevenir d'aquesta publicació. Hem pretès difondre les nostres certeses i també els nostres dubtes, i a l'hora de fer un balanç, els efectes d'aquesta «sembra ideològica» semblen com menys difícils de valorar de cara a aquest incert canvi social tan anhelat i necessari com ple d'incerteses.

Per més informació sobre la revista, podeu consultar a: http://www.nodo50.org /ekintza/

Entorn de la justícia a societats sense “Estat” Entrevista a Ignasi Terradas i Saborit Per Pablo Romero

Ignasi Terradas i Saborit és Catedràtic d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona. Dedicat des de fa anys a l'Antropologia jurídica, va publicar el 2008 Justícia vindicatòria, una extensa obra en què analitza els procediments de vindicació de drets i per establir justícia en nombroses societats i civilitzacions històriques i actuals. Tot i que no exclusivament, el registre vindicatori és un ordenament propi de "societats sense Estat", és a dir a grans trets d’aquelles que no tenen un aparell institucional centralitzat i especialitzat amb legislacions, tribunals i institucions penals (incloent diverses burocràcies de vigilància i punició) encarregades de la seva aplicació. En aquesta entrevista ens centrem en la qüestió del dret i la justícia quan no hi ha, doncs, “Estat”, quelcom registrat etnogràficament, a tenir en compte pels debats i projectes anarquistes, una virtualitat de la que la diversitat humana existent i passada ens en pot donar exemple.

es de fa molts anys et dediques a l’antropologia jurídica, concretament a la justícia vindicatòria. Podries explicar-nos-ho una mica? La justícia vindicatòria és un concepte que sorgeix d’altres autors. El primer autor amb el que hem de pensar és Fustel de Coulanges i després, ja més cap aquí, Antonio Pigliaru i Raymond Verdier. Aquest darrer és el primer que utilitza el registre vindicatori ressaltant que és un ordenament jurídic amb procediments judicials diversos. Del que es tracta fonamentalment al parlar de justícia vindicatòria, dret vindicatori, jurisprudència vindicatòria, és de sistematitzar i donar un marc, delimitar i definir, el tipus d’administració de justícia, de procediments per aconseguir justícia, en les societats que no tenen el que coneixem en termes generals com els ordenaments civils i penals que tenim nosaltres, i més específicament que no tenen la relació entre Estat i justícia a la que nosaltres estem acostumats. En aquestes societats el que predomina és la justícia vindicatòria. Això, però, no vol dir que no hi hagi també ordenaments de tipus vindicatori en societats amb Estat. L’ordre constitucional bàsic en alguns estats, com per exemple els estats de confessió musulmana, té uns valors vindicatoris que regeixen tant la normativa com el procediment. El que puc dir en termes generals és que les societats amb justícia

vindicatòria són societats que normalment són conegudes en antropologia amb el nom de primitives, de l’antiguitat, medievals o tradicionals – la majoria ruralsque persisteixen en l’actualitat. Com resumiries les diferències entre la justícia vindicatòria i el dret positiu de l’estat tal i com el coneixem nosaltres? Les principals diferències tenen a veure amb la relació entre dret i societat, i per tant entre justícia i societat. No tant en l’ordenament intern de la justícia sinó en la relació que aquesta té amb la societat. El més important és que la justícia vindicatòria té el seu màxim sentit en societats en les que l’individualisme està poc marcat, en societats caracteritzades per la solidaritat de grups de parentiu, de veïnat, de comunitat. Són societats sense percepció i representació de “masses”, sense anonimat, en les que no hi ha per tant desconeixement social com hi ha en les grans societats de masses que coneixem actualment. En aquells casos, el dret vindicatori adquireix el seu major sentit. Perquè mostra fonamentalment procediments de reconciliació, de restauració social, que tenen la seva aplicació més reeixida quan la societat és menys individualista. En una societat més individualista això té menys sentit perquè les persones ja són separades del grup o de la part que han ofès, i llavors són tractades a part , normalment com a delinqüents i vícti-

mes, amb tota una sèrie de conseqüències morals, psicològiques i socials prou conegudes. La part de responsabilitat civil i la victimologia que el nostre dret i la nostra societat han desenvolupat no aconsegueixen superar l'individualisme que continua aïllant, afeblint i fent vulnerables a les parts, individualitzades com a persones físiques. En canvi la responsabilitat i la culpa en les societats vindicatòries és assumida col·lectivament, i això produeix uns empoderaments i rehabilitacions de cada part, sensiblement diferents de les nostres. Per tant jo diria que el més important no és el procés en sí mateix, que hi ha aspectes que nosaltres tenim en comú, sobretot l’aspecte de la responsabilitat civil, sinó que el més important és la relació amb la societat; la justícia vindicatòria adquireix el seu major sentit en societats de solidaritats fetes en grups col·lectius, de solidaritats dins i entre llinatges per exemple, i en canvi en la nostra societat la responsabilitat està molt més individualitzada. La justícia vindicatòria posa l’accent en la persona ofesa i no es centra tant en buscar el càstig... En la justícia vindicatòria hi ha dues parts, que poden ser individuals o col·lectives, la part ofesa, que pot ser una persona o vàries persones, i la part ofensora, que també pot ser una persona o vàries. L’èmfasi es posa en la reparació, en la restauració, com ara es diu en justícia restauradora o “restaurativa”. Ara, la justícia vindicatòria accepta la venjança, és a dir accepta que existeix la venjança com a sentiment personal i també com a reacció col·lectiva, a diferència del nostre ordena-

ment que no l’accepta, i per tant no la canalitza o transforma a partir del que és. La jurisprudència vindicatòria l’accepta i la canalitza o la transforma de moltes maneres. Una, la transformació més total, que gairebé és la seva liquidació, és que es transforma en un ritual de reconciliació (que es pot donar sense compensació material). Però també hi ha la utilització de la venjança quan en un judici el jutge autoritza la declaració d’enemistat a una de les parts, i llavors pot ser perseguida cruentament per l’altra, i per tant amb llibertat per agredir-la. Això és típic de molts judicis medievals. A nivell bàsic, ja en societats amb Estat, per exemple en Estats musulmans, hi ha la distinció entre la vindicta cruenta o pena de talió i la composició. Tot i així, El Corà emfasitza l’escreix de pietat religiosa que suposa encaixar la composició quan un hom té dret a obtenir una vindicta cruenta. Ara bé, el cert és que en el procediment vindicatori, l'interès principal, el protagonista del procés, és sempre la part ofesa i la seva iniciativa per procedir a una composició. Hi ha un procediment acusatori que significa que la part actora comença la instrucció del judici, fa requisitòries, perquisicions, diligències, el que per nosaltres faria un jutge d’instrucció. Vull insistir en una cosa, tant en les societats amb Estat com en les societats sense Estat, hi ha autoritat judicial i per tant hi ha un tercer, que a vegades pot ser col·lectiu, i que en els pobles que anomenem primitius acostuma a ser el consell d’ancians, unes autoritats religioses, o significades per diferents motius... Això ja s’ha estudiat, Pospisil, a més, va trobar que gairebé totes

La part de responsabilitat civil i la victimologia que el nostre dret i la nostra societat han desenvolupat no aconsegueixen superar l'individualisme que continua aïllant, afeblint i fent vulnerables a les parts, individualitzades com a persones físiques. En canvi la responsabilitat i la culpa en les societats vindicatòries és assumida col·lectivament, i això produeix uns empoderaments i rehabilitacions de cada part, sensiblement diferents de les nostres.

“(...)tant en les societats amb Estat com en les societats sense Estat, hi ha autoritat judicial i per tant hi ha un tercer, que a vegades pot ser col·lectiu(...)”

les societats “primitives” tenien més d’una instància judicial, i que per tant podien, el que nosaltres diríem, apel·lar. Recordem que per a tots aquests processos la part ofesa mai queda sola, només hi quedaria si es tractés d’algú que per raons extraordinàries no tingués parents, no tingués veïnat, no tingués llinatge, no tingués adscripció de clan, ni de comunitat... cosa que és més propi d’una societat de masses. És quelcom difícil en les societats “primitives”, també en les medievals i en les comunitats tradicionals contemporànies. En casos de violència de gènere, quan es tracta de treure la persona agredida del paper de víctima i s’insisteix molt en que s’empoderi... és una cosa que he observat sobretot en el feminisme més autònom, més pròxim a l’anarquisme, quan hi ha una agressió sexual es posa molt l’accent en que la persona agredida s’empoderi i tingui la seva resposta, i no quedi com a simple víctima, i a més es socialitza com una cosa de tothom i no només d’aquella persona en concret, i un dels dogmes del feminisme radical és el poder de definició, és a dir que ningú pugui qüestionar que aquella persona ha estat agredida. En la nostra societat s’emfasitza el poder de la víctima, precisament perquè és víctima, i la major part de vegades està tractada com a igual (però la ficció de dret i la realitat de fet poden també resultar distants en les relacions “anarquistes”). Vull dir que es fan esforços de feblesa per a empoderar a la persona en unes condicions en les que no hi ha un empoderament adscrit, in-

voluntari fins i tot, perquè en les societats amb justícia vindicatòria la inclusió en el grup de solidaritat és automàtica, no ha de ser “treballada”. Aquest treball significa recuperar i restaurar el que segles de genocidi i etnocidi han provocat en allò que hem perdut de la nostra comuna humanitat. No és un treball fàcil i no es pot resoldre “professionalment”. A la nostra societat, l'empoderament social és més simbòlic que real. Cada vegada més se n’encarreguen professionals de l’empoderament (psicòlegs, treballadors socials, advocats, amb un etcètera segons cada país). Però ni un cercle d’amistats que “treballen” el conflicte pot donar la fortalesa de la solidaritat incondicional que proporciona una societat menys individualitzada que la nostra. En les societats vindicatòries la solidaritat és de fet i de dret, i és adscrita. En la nostra societat pot ser de fet, però no obliga, la víctima no sap fins a quin punt pot comptar-hi, perquè pot ser circumstancial, no és deguda al rol adscrit, innat, que tindran sempre. En la nostra societat la persona no té la mateixa seguretat. Per això, per exemple, en la nostra societat parlem de víctimes i no directament i naturalment de germanes o mares ofeses (vull dir amb aquest rol adscrit per a tota la societat). Sí que volem que aquestes víctimes recuperin la dignitat que han perdut, la força, el poder, però sabem que això és molt difícil. La nostra societat, com que no abandona el model excessivament individualista, s’obstina en pal·liar això a base de molts professionals; fins i tot hi ha una mena de concurs de professionals en el que es veu que competeixen per ajudar a aquestes víctimes. I la victimologia continua essent un tema que

va creixent perquè les víctimes continuen tenint problemes, i jo diria que els límits no estan en el dret, en la justícia, sinó en la societat, i els marca l'individualisme exagerat en el que vivim (tot i que es manifesta sovint a través de molta sociabilitat il·lusòria). I és per això que aquest empoderament té lectures psicològiques i recursos psicològics totalment individualitzats. En la nostra societat, la psicologia tracta de pal·liar una cosa que no pot solucionar, que és l’absència de solidaritat social. I l’assistència professional o voluntària que s’ha de “treballar” pot ser contraproduent. Perquè si comences a veure que tens relacions d’”amistat” o de “solidaritat”, però que s’han de “treballar” a través de professionals, aquestes no són persones que actuïn de manera natural, directa i espontània, involuntària fins i tot, com ho farien en altres societats molt menys individualistes. Pierre Clastres afirmava que les societats sense Estat eren sobretot societats contra l'Estat, en el sentit de que fugien d'ell o lluitaven contra ell. Què opines? Hi ha una cosa que des de l’antropologia s’ha de dir, i és que per una banda té molt de sentit dividir les societats amb Estat i sense Estat, però si el que interessa és el poder, en les societats sense Estat també hi ha poder. Els antropòlegs, ja fa temps, han anat descobrint, i aquí discrepo de les idees de Clastres, perquè hi ha una literatura etnogràfica que ell no té present, que diu que no és que hi hagi societats que puguin preveure i que vagin en contra del que seria la formació d’un Estat, sinó que hi han societats que el que tenen és una distribució molt

generosa del poder. Això fa temps que es va plantejar, sobretot a l’antropologia social britànica: d’on venia la igualtat en termes polítics? La igualtat no venia senzillament de que no hi havia Estat, per què hi ha societats sense Estat on hi ha despotisme, caciquisme, clans que ofeguen altres clans, guerres d’extermini... és a dir coses molt greus des del punt de vista del que és l’exercici del poder. Quan era aquest exercici menys asimètric? menys dèspota...? Doncs quan hi havia més distribució de poder, és a dir quan el poder estava distribuït entre moltes persones. D’això ja se’n van adonar Radcliffe-Brown, Malinowski i altres. Alguns han parlat de “l’esperit de les lleis salvatges”, primitives, és a dir que aquestes societats ja tenien en compte la divisió de poders per obtenir major igualtat. En els pobles primitius hi ha una cultura jurídica i política que vetlla per la divisió del poder. Malinowski ho va veure quan es va preguntar sobre la titulació jurídica i la potestat que la gent tenia en relació a les terres, i veia que hi havien moltes titularitats. Nosaltres pràcticament només en tenim una, o dues, propietat pública i propietat privada, i a vegades algun entremig. Però en altres societats existeixen moltes més “possessions” i “propietats”: la mateixa “propietat” que és d’una manera perquè hi ha un component religiós, d’una altra perquè és fruit del treball, d’una altra perquè coincideix més en el que nosaltres en diríem els orígens de la família, d’una altra perquè un hom té uns drets d’afinitat o identitat... Tot això, per nosaltres, ha de passar pel mercat o per successions o donacions legals, i la resta són excepcions més o menys tolerades però no instituïdes en el dret vigent.

La qüestió essencial és que encara que parlem de societats sense Estat, aquestes són societats on hi ha poder, i pel tema que li pot preocupar a un anarquista (hauria de preocupar a tothom que no vol viure amb despotisme) que és el de com fer desaparèixer l’abús d’aquest poder, hi ha una resposta antropològica: distribuir-lo, no aniquilar-lo, sinó distribuir-lo al màxim. Un poder social sempre és necessari, altrament ens quedem amb la “llei del més fort”. Preguntem-nos: Per què hi ha gent indefensa? Doncs per què hi ha gent que concentra poder. Si no hi hagués gent que tingués el poder concentrat i resultés molt més distribuït, tothom necessitaria als demés per exercitar el propi poder. Quan un de sol acumula molt poder es dóna el despotisme. Hi ha la paradoxa, que ja assenyalava Castoriadis, que depenent del que entenguem per Estat, determinats poders dins de l’Estat són poders que contraresten precisament a aquests poders despòtics de l'“Estat”. Així actualment es pot donar el fet de que un mestre anarquista pot acomplir millor un deure d’Estat (si per Estat entenem el reconeixement del bé públic i la institució del seu servei) quan educa amb una perícia i responsabilitat que el govern menysté. Foucault ja va triar el concepte de govern i no el d’Estat per a significar el poder contra la vida humana.

El tema, doncs, no és el de que si hi ha Estat o no tot és diferent, si no de com es distribueix el poder. Quan es vol gestionar un agregat social, el primer que cal és dividir el poder i, com deia Hanna Arendt, l’exercici del poder esdevé llavors una cosa d’esforç col·lectiu, d’esforç de molta gent, no d’uns pocs que decideixen sobre una “massa”. Quina teoria del poder pot donar l’antropologia de cara a l’anarquisme? Es pot resumir dient que és important continuar veient la història dividida entre societats amb “Estat” i sense “Estat”, però no hem d’oblidar que és més important el poder que l’Estat. Hi pot haver un poder molt fort contra la vida humana sense que hi hagi “Estat”.

dava la qüestió del dret i la justícia. Curiosament en l’antropologia hi ha una tradició molt sòlida d’estudi de la política o de l'economia, per exemple, però no tant de la justícia o el Dret, o si més no és molt menys coneguda. A que ho atribuiries? Primer, respecte a Kropotkin, si no recordo malament: diu que s’ha atorgat massa protagonisme a l’anàlisi econòmica (fa referència al socialisme i al marxisme) i que s’ha descuidat l’Estat, i després diu que dins d’aquest és molt important l’administració de justícia i la figura del jutge (Sobre Kropotkin i l’Antropologia jurídica hi han vàries coses a dir, ara preparo una conferència sobre això).

Kropotkin diu, en algun lloc, que l’anarquisme se centrava molt en l’Estat (en tant que lluita contra ell) però descui-

Respecte al pes de l’Antropologia jurídica en l’antropologia en general: varia segons països i “escoles”. El que voldria desta-

car és que, com diu Assier-Andrieu, moltes vegades el que es fa és no reconèixer el Dret i es suplanta amb “lleis” antropològiques que sovint són més simplistes i grotesques que les jurídiques. És a dir: ignorar els procediments i les normatives que tenen que veure directament amb el dret i redescobrirles amb dogmes o lleis antropològiques rudimentàries. En realitat, per exemple, gran part dels estudis de parentiu són una recerca de dret civil (Malinowski ja en va donar compte d’això). Ara, també, d’altra banda, es pot caure en el “juridicisme” (amb estigmes del dret positiu) com es cau en el culturalisme (amb estigmes cognitius) o en el biologisme (amb estigmes “neurocientífics”). Hi ha una altra cosa important, que em sembla que té que veure amb l’època en que vivim, i és la cultura dels drets humans, entesos sempre com a drets socials, és clar (no com fan algunes jurisprudències que els representen com a drets de “consum individual”). En realitat, fixem-nos en les reivindicacions que es fan, per exemple, en llibres com el d’Alain Supiot, “L’esperit de Filadèlfia”, que té com a subtítol “La justícia social contra el mercat total”. Qui està criticant ara a fons el capitalisme? Ho estan fent juristes o gent amb cultura moral i jurídica. Perquè el capitalisme ja es va criticar en termes més aviat econòmics, polítics i filosòfics amb el marxisme, però no n’hi ha hagut prou. La dimensió dels drets humans, dir que el capitalisme nega drets fonamentals, és molt viscuda i tothom la pot entendre, i construeix una cultura de resistència important. Per tant, penso que té sentit que ara una determinada cultura jurídica abanderi

la crítica al capitalisme abusiu que se’ns està imposant (i que els neoliberals defensen com “absolutament necessari”) especialment el del servei als grans usurers, que no paren d’estafar als estalviadors i que ofeguen l’economia pròpiament dita. Ara bé, també des del poder que actua contra aquesta mateixa vida ja hi ha intents per derogar alguns drets humans o treure'ls importància, com ja han fet amb els articles constitucionals que han dictat la prioritat de tots els recursos nacionals per a satisfer un deute molt pervers perquè se l’ha fet compartir entre petits estalviadors i grans usurers. A això s'hi ha d'afegir tot el que ha derivat del corrent “law and economics”, que interpreta el dret com un esclau dels abusos capitalistes, no pas com el que representà una part d’aquest corrent al començament, que era el de prendre l’àmbit contractual entre comerciants (en molts casos més igualat en forces que entre empresaris i treballadors) com a model per a codificar un equilibri real entre llibertat i igualtat. Però, això, traslladat al dret laboral és una aberració, perquè hi impera la desigualtat del poder per negociar, com Durkheim ja remarcà amb molt d’encert. Em sembla que podem parlar d’una cultura moral i jurídica de la resistència en nom de la vida humana que necessita sempre d’una societat abans que d’un negoci. El moviments dels “indignats” ho ha palesat clarament. Això serveix per renovar la tradició humanista i aquesta és el fonament de totes les ciències socials. També sabem de sobres que el capitalisme és realista i tolera-

ble perquè encaixa més amb l’egoisme de moltíssima gent (amb independència de la seva “ideologia”) que qualsevol altre sistema, però també per això cal contenir-lo i reformar-lo constantment perquè no esdevingui abusiu i destructor, ja que per sí mateix és molt antisocial (Tant Stuart Mill com Walras ho veieren molt clarament, defensant i contenint alhora el capitalisme). Ara es fa el contrari: els governs i patronals amb més poder han de destruir més vida humana i social perquè els capitalistes més abusius prevalguin, els més explotadors del treball i els més usurers. Això és el que fan els anomenats “tecnòcrates” que en realitat són fanàtics del capitalisme més abusiu de tots. Però destruint tanta societat i tant de bé públic només s’aconsegueix l’esgotament del que el capitalisme és capaç d’explotar, i cada cop s’haurà de tornar a començar des de més a prop de zero en tot (els fanàtics són incapaços de veure què han fet amb Grècia). Per això dic que aquest govern i patronal, que destrueix la societat, creient que així “crearà riquesa” està destruint la Nació, l’Estat, qualsevol comunitat humana que és realment capaç de generar relacions productives i responsables. Però els guanys individuals els ceguen de mala manera. Encara que per alguns, pels “polítics” sobretot, només siguin un plat de llenties, comparat amb els guanys dels grans usurers. Actualment són moltes les disciplines que han d’enfrontarse als abusos del capitalisme. Els psicòlegs i sociòlegs per exemple, s’enfronten a una sèrie de problemes de sofriment humà causats per aquests abusos i que s’entenen com a sofriment social, perquè està causat pels

negocis i les pràctiques de govern que perjudiquen directament la integritat personal, impedint-la viure en societat (on la sociabilitat es defineix per una igualtat en les pràctiques de caràcter recíproc). I viure socialment així és la única forma de satisfer les necessitats psicològiques de l'ésser humà (tal com Radcliffe-Brown va descobrir etnogràficament). En comptes de viure en societat es força a viure massa individualment, consumint (destruint) la capacitat social en la falsa societat de la dominació, la complicitat i el servilisme amb aquestes formes abusives del capitalisme (tant dins dels negocis com per contagi i imitació del “més fort” en altres relacions i institucions). En relació a l’Antropologia jurídica, hi ha una altra qüestió. En altres èpoques els indígenes eren notícia al món per qüestions racials, religioses, econòmiques, estètiques... ara ho són per qüestions jurídiques, pel tema dels “drets dels pobles indígenes”. Ja tenim la declaració de Nacions Unides de 2007. I la lectura que fem i els missatges que venen dels pobles indígenes cap a nosaltres, són prioritàriament els dels seus drets. Aquesta és la gran qüestió. Moltes minories, per motius econòmics, per motius de diverses identitats... també defensen els seus drets, tot es manifesta sobretot a través dels drets. Aquest protagonisme del jurídic en els darrers decennis penso que s’està donant d’una manera gairebé natural, perquè la gent se n'adona que moltes coses han de començar amb una defensa clara dels seus drets. Tornant a Kropotkin, ell iguala la justícia de l’Estat a la “vindicta societària organitzada”.

És a dir que considera el dret positiu i la seva execució com una venjança contra conductes antisocials i en general com una forma de vigilància del tot el cos social. En canvi, en el que anomena “comunes medievals”, diu que el que predominava era la compensació de la part ofesa per part de l’ofensora, sovint amb el concurs d’un tercer cridat de mutu acord per les parts. És una perspectiva que s’assembla al que has observat i estudiat, però potser idealitza massa el procediment composicional... Els escrits d’anàlisi històrica i etnològica de Kropotkin, degut a la seva vocació divulgativa, no treballen prou les fonts, mostrant empíricament el que volen defensar. Ara: Llegint-lo, un hom se n'adona de que era una persona molt informada, que tenia moltes relacions intel·lectuals, entre d’altres, amb antropòlegs, i que tenia una gran formació com a naturalista i sociòleg de la seva època. Es nota amb coses que diu, molt certes, i aquesta concretament, de que els Estats tenien, en la seva època, una figura, que en el nostre codi penal antic també existia, que és la figura de la vindicta pública; i és cert també que aquesta figura no és incompatible amb la idea de venjança, ans el contrari, és l’Estat el que assumeix aquesta idea i en alguns casos es permet utilitzar-la al complert. Em fa pensar quan, actualment, juristes nord-americans defensen la pena de mort i les circumstàncies i condicions de l’execució com una venjança a la que té dret la família de la víctima. I l’execució, des del punt de vista d’aquesta venjança, és pública. És a dir, tenen el dret d’anar-hi, i hi van per gaudir de la mort de la persona que ha fet mal, com

també tenen el dret a perdonar i a demanar l’indult; això als Estats Units, als Estats on hi ha la pena de mort, amb algunes variants, tenint en compte que a cada Estat hi ha unes situacions una mica diferents. Tornant a Kropotkin (L’Ajut mutu, L’organització de la vindicta...) jo diria referent al que exposa que no ho fa com altres autors, que parlen només intuïtivament, sinó que ell parla de conclusions, de coses que ha llegit arribant fins a moltes fonts primàries. El que és llàstima, des del punt de vista de l’estudi, és que no citi totes aquestes fonts i les comenti amb més cura. Ara bé, és lògic que en determinats escrits, especialment si són de divulgació, s’obviï aquesta tasca. El que diu del contrast entre l’Estat modern i la comunitat medieval, grosso modo, em sembla encertat. Kropotkin, però, és hereu de la idea moral totalment negativa de la venjança; és a dir que utilitza la venjança per a criticar l’Estat modern, quan precisament l’Estat modern, a part de la figura de la vindicta pública o de la pena de mort, per la resta es desentén de la venjança; això no vol dir que no faci actes de venjança, i molts. Però si Kropotkin, tot i que això no se li pot demanar perquè a la seva època ningú ho feia, hagués vist la venjança amb uns altres ulls, com amb els que la veurà Pigliaru, s’hagués donat compte de que no és aquesta bestia impresentable, que ell atribueix a l’Estat més opressor, sinó que veuria que és un sentiment que es dóna en circumstàncies sempre extremes i que les societats antigues i medievals n’accepten la seva existència en la moral i la justícia, i a l’acceptar la seva

existència, la gestionen, la canalitzen i la transformen. Això és diferent a dir: no, reneguem d’aquest sentiment, i fem veure que no existeix. Perquè en aquest cas, al fer veure que no existeix, et pot dominar fàcilment sense donar-te’n compte. Llavors és quan, per exemple, pot existir un jutge, que li sembla que jutja i que en realitat està fent una venjança; o un Estat, que representa que és un Estat de dret i que també pot legislar i governar amb venjança. Mentre que si es reconeix la força sentimental, moral i fins i tot jurídica de la venjança, i es coneixen els seus recursos i les seves formes d’actuar, i s’intenten gestionar, aleshores en pot sortir una cosa diferent. Sobre els pobles que abans en deien bàrbars perquè practicaven la venjança, cal dir en primer lloc que no sempre en tenien tanta, i que precisament, perquè la reconeixien en tot el seu abast, la limitaven més del que ara es pot pensar i preferien la reconciliació. Sabien que era millor i la posaven més en pràctica, i sobretot admiraven l’interès social de la reconciliació per damunt del seu cost individual (Això és el que he tractat en el meu estudi sobre una font medieval transsilvana en el llibre Justicia Vindicatoria). Mentre que nosaltres, amb el nostre individualisme tant marcat, som proclius a una venjança amagada i a una reconciliació “de comèdia”. Aleshores, com pots reconciliar-te sense acceptar l’arrel de la necessitat de la reconciliació, que és la necessitat de viure en societat per damunt dels excessos individualistes? Per tant, penso que els rituals de reconciliació en societats com les antigues i medievals podien ser més sincers en la mesura en què també coneixien i acceptaven tot el ventall de sentiments, idees i

actituds entorn de l’ofensa i la venjança. Sembla que actualment s’estigui construint una certa antropologia anarquista, que beu del mateix Kropotkin i la seva influència en Radcliffe-Brown, que passa per Clastres i arriba als nostres dies de la mà de David Graeber, entre d’altres. Que n’opines? Jo veig que hi ha discontinuïtats. Penso que Radcliffe-Brown i Clastres no tenen masses coses en comú, sobretot pel projecte de les idees anarquistes. Jo crec que hi ha un malentès que s’hauria d’evitar i és que l’enemic de la vida humana no és l’Estat, és el poder que la vol emmanillar o anihilar. Ja he dit que jo veig l’Estat en un mestre o en un metge responsable i en canvi un polític pot governar i no ser Estat perquè ni sap reconèixer el bé públic ni el vol servir. En aquest sentit vull aclarir que per a mi l’Estat, insisteixo, com a reconeixement i servei del bé públic, és un valor moral i social positiu. Potser aquesta idea d’Estat s’apropa més a la idea de societat o comunitat d’alguns anarquistes, que no pas a la d’Estat que tenen els neoliberals, pels quals l’Estat ha de ser un govern cada cop més irresponsable amb el bé públic i el seu servei, i només volen l’Estat com un poder limitat a fer de policia dels abusos del capitalisme. Tornant a l’Antropologia i l’estudi del poder. No sempre els antropòlegs que tenen l’etiqueta de més “polítics” o fins i tot d’“anarquistes” han estudiat realment els teixits i els desteixits del poder. Penso, per exemple, en els treballs de Raymond Firth, que ha analitzat amb gran finor les relacions de poder a Tikopia. O Srinivas que ha fet el mateix

Sobre els pobles que abans en deien bàrbars perquè practicaven la venjança, cal dir en primer lloc que no sempre en tenien tanta, i que precisament, perquè la reconeixien en tot el seu abast, la limitaven més del que ara es pot pensar i preferien la reconciliació. Sabien que era millor i la posaven més en pràctica, i sobretot admiraven l’interès social de la reconciliació per damunt del seu cost individual (...). Mentre que nosaltres, amb el nostre individualisme tant marcat, som proclius a una venjança amagada i a una reconciliació “de comèdia”.

en un poble de l’Índia. D’altra banda, estudis com els de James C. Scott, John Gledhill o Bruce Kapferer es fixen més en que la clau de la qüestió està en no dependre de poders monolítics o aclaparadors, i allunyarse’n, però no pas en evitar una formació interna de l’Estat, com si qualsevol abús de poder tingués a veure amb una responsabilitat estatal. La “societat contra l’Estat” o “l’individu contra l’Estat” penso que són malentesos, o anarquismes liberals si són deliberats, com en el cas de Herbert Spencer. Si anem a la història veurem que diversos pensadors anarquistes van plantejar mantenir-se en “un Estat” perquè volien una societat solidària i amb respecte pels seus béns públics. Actualment hi ha un Estat contra el Govern. És el del jutge, el fiscal, el mestre, el metge, l’administratiu, el policia, el militar, i també el d’algun governant, que estan frenant a altres d’ells que intenten carregar-se l’Estat del poble, és a dir aquell que encara està empoderant al poble, que li està reconeixent drets socials i que li ofereix serveis públics. Modestament penso que en aquest sentit la cultura anarquista hauria de fer una reflexió per descartar potser aquesta idea de l’Estat essencialment dolent, i veure que precisament hi ha com a mínim dos Estats, el del govern contra la vida humana, en nom d’abusos de dret i de fet, i el de la responsabilitat envers el bé públic. Em preguntaves per Radcliffe-Brown i Kropotkin. He de dir que la seva gran etnografia (publicada l’any 1922, el mateix any d’Els Argonautes de Malinowski) “Els illencs de les Andaman” no la veig com una “monografia anarquista”. Encara

que en una època aquest home era conegut per certa ideologia anarquista que diuen que devia a Kropotkin, això no sembla haver influït en la seva antropologia social. “The Andaman Islanders" és una monografia molt humanista, planteja com tota una sèrie de relacions i intercanvis socials estan pensats per a

protegir la psique humana, la capacitat intel·lectual i afectiva de les persones, i en cap moment diu ni fa pensar que estiguin pensats per a evitar la formació de l’Estat. Per tant, jo no relacionaria l’etnografia de RadcliffeBrown amb la de Clastres. En la de Clastres jo trobo que hi ha massa apriorisme, és a dir que

aquesta preocupació d’una societat contra la formació d’un Estat, només adquireix sentit quan l’Estat ja és ben conegut. Abans, hi han altres explicacions positives, no negatives, de perquè distribueixen el poder i s’eviten abusos. El poder es distribueix, no per la por de que surti l’Estat, sinó per la necessitat de tenir una millor eficàcia en totes les aliances i solidaritats, tal com es coneixen i es tenen per necessàries. És la necessitat de societat la que fa que no es formi l’”Estat” en els pobles “primitius”, no pas la previsió dels mals amb un futur Estat. La raó és positiva. És un tema difícil perquè hi han alguns malentesos. Tothom té idees més o menys preconcebudes, i s’imposa una tasca de deconstrucció de conceptes i de treballs etnogràfics, de teories antropològiques i polítiques, per adonar-te’n de que no se sap prou bé què es vol dir quan es parla d’”Estat”. La presentació que fa Kropotkin a “L’ajut mutu” d’una solidaritat comunitària correspon a un “estat de dret”. Parla precisament de responsabilitats socials en règim vindicatori, parla de tot un ordenament jurídic que el veu adient amb la solidaritat de les comunitats locals. Es fa fort en això. Presenta positivament un tema que altres autors anarquistes han presentat negativament. Kropotkin no necessita dir que l’ajut mutu en un àmbit comunitari és “contra l’Estat”, no, ho mostra a favor de la societat, a favor d’una col·lectivitat humana ordenada per la solidaritat. Com creus que s’hauria o es podria integrar l’estudi del dret en aquesta hipotètica antropologia anarquista? En el context de la història de l’Antropologia dir “Antropologia anarquista” només pot voler dir

dues coses: la feta per antropòlegs amb ideologia anarquista o la que es dedica a estudiar realitats anarquistes. Ambdues poden ser interessants i ben fetes o no, però això no dependrà de la denominació. Recordem què ha passat amb l’Antropologia marxista, doncs de tot. Ara bé, hi ha contextos històrics que justifiquen aquestes denominacions: per exemple per evitar la censura o l’autocensura. Quan hi ha una ideologia hegemònica en el context universitari i que desvirtua el marxisme, el socialisme, l’anarquisme, el conservadorisme i el liberalisme (com ara fan els “neoliberals”) crec que està justificat que es facin cursos o seminaris per redreçar-ho. Ara bé, en cap cas sóc partidari d’una antropologia excloent, sigui en nom de l'anarquisme o del conservadorisme. I el treball de l’estudi requereix molta versatilitat. El mateix Marx, quan li interessa estudiar societats precapitalistes, com ho veiem en els seus Quaderns etnològics, no discrimina als diferents autors per motius ideològics i s’inspira molt en autors de “dretes” per explicar les societats sense classes. Fa alguns anys, una primera ministra britànica va dir que la societat no existia. Llavors l’Associació Britànica d’Antropòlegs Socials va confrontar irònicament aquest tema en la seva reunió plenària. Es va posar en evidència el que realment volia dir aquella individua (sic, ja que negava l’existència de la societat per a la seva vida) i és que volia destruir la societat. Així, aquí ens podem trobar amb la paradoxa de que fins i tot un anarquista hagi de recordar als governants de Catalunya i de Madrid què és la Nació i què és l’Estat, perquè

ho estan destruint. Tot això té, per tant, un sentit contextual que cal tenir sempre present. A vegades m’he proposat impartir una assignatura d’antropologia marxista, però acabo pensant que és millor fer entrar els marxistes amb naturalitat dins de totes les altres assignatures. El mateix passa amb el feminisme. Ara per ara veig millor fer-ho així que no pas tractarlos excepcionalment i discriminant alhora a altres autors. Per exemple, ara mateix, aquests dies a classe d’Antropologia política estic parlant dels Discorsi de Maquiavel, que s’articulen amb aspectes teòrics de l’obra de Gramsci, la qual es fa ressò també d’algunes qüestions encetades per Gaetano Mosca. L’Antropologia política permet reunir a tots aquests autors i en aquest cas fa ressaltar l’obra de Gramsci; en canvi en una Antropologia més estrictament marxista no es podrien establir tant bé aquestes connexions que diuen molt sobre els fonaments de l’obra d’un dels fundadors de l'original partit comunista italià. En un sentit polític, com creus que podria organitzar-se la justícia en una hipotètica futura societat anarquista? Si vols la pensem no com una societat sense o contra l'Estat sinó en una societat on es distribuiria el poder... Alguns exemples històrics i etnogràfics servirien per pensar una manera d’organitzar el dret i la justícia? Tenim un cas molt inspirador, que és el de Karl Lewellyn, qui després d’estudiar els cheyenne tenia un projecte per anar a la Unió Soviètica i estudiar com funcionava l’administració local de justícia en un règim comunista, en època stalinista. És cu-

riós pensar que en aquesta mateixa època Wittgenstein també té un projecte per anar a treballar a la Unió Soviètica.

“(...) aquesta preocupació d’una societat contra la formació d’un Estat, només adquireix sentit quan l’Estat ja és ben conegut. Abans, hi han altres explicacions positives, no negatives, de perquè distribueixen el poder i s’eviten abusos. El poder es distribueix, no per la por de que surti l’Estat, sinó per la necessitat de tenir una millor eficàcia en totes les aliances i solidaritats, tal com es coneixen i es tenen per necessàries. És la necessitat de societat la que fa que no es formi l’”Estat” en els pobles “primitius”, no pas la previsió dels mals amb un futur Estat. La raó és positiva.”

A Llewellyn, promotor fonamental de l’escola realista de jurisprudència, després d’estudiar el dret en una societat primitiva, on s’hi mostra un poder força distribuït, i d’haver estudiat a fons la jurisprudència nord-americana, li ve l’interès per estudiar les experiències més o menys revolucionàries, o fins i tot utòpiques, de la seva època. Llavors no hi havia la censura i l’autocensura que hi ha ara. Gent com Llewellyn creien amb els valors fonamentals de la constitució americana i creien que tenien dret a estudiar les realitats de la justícia en qualsevol part de la humanitat. Alguns d’ells són els que es varen enfrontar al maccarthisme, no en nom del comunisme, sinó senzillament de la llibertat d’expressió i estudi. L’antropologia i la ciència històrica donen inspiració. No es poden però traslladar els seus coneixements d’una manera mecànica, però sí que donen inspiració. Per exemple, en el tema de la distribució de poder: els nostres polítics han quedat limitats a la distribució tripartida de Montesquieu, executiu, legislatiu i judicial, i amb la descentralització, però no n’hi ha prou. Per això podem trobar inspiració en aquestes societats sense “Estat” i amb molta distribució de poder; una inspiració és que la solució no passa per determinades concentracions de poder sinó per la seva redistribució més responsable. El criteri per distribuir el poder ha de ser el de capacitats responsables, no pas el de capacitats negociadores o simplement representatives o delegades. El que ara està de-

manant la gent indignada amb els abusos polítics del capitalisme és això. Ara bé, la forma concreta, quins tipus de poder, això té a veure amb la nostra societat; nosaltres no podem, per exemple, pretendre imitar una societat primitiva en la distribució de poder en un tema com és l’energètic, perquè les formes d’energia i de control de l’energia que té la nostra societat són molt diferents de les que té un poble primitiu. No podem comparar-ho directament. Ara bé, certes inspiracions, sí. I això jo ho diria també amb el tema de l’Estat. Però, no em cansaré de repetir-ho, compte amb l’Estat, perquè l’Estat actualment és més la gent que està aparentment contra l’Estat que el mateix Govern, que cada vegada destrueix més responsabilitats estatals. Sense més redistribució de poder segons el criteri de capacitats responsables (el mestre en la seva escola, el metge en el seu consultori o en el seu quiròfan) l’Estat i la llei esdevenen simulacres del bé públic, i és la llei del més fort, del més ric o del que més ho sembla, les que es fiquen dins de l’escola, dins del quiròfan, amb tanta ignorància com temeritat. Consideres imprescindible l’existència d’un garant extern per l'assoliment dels drets socials, dels drets col·lectius i individuals? Des de la perspectiva anarquista, és possible aquest assoliment sense concentració del poder? En la pràctica, totes les experiències anarquistes han hagut de buscar aquest garant, almenys provisionalment, o indefinidament. Casos notables serien els dels ministres espanyols anarquistes a l’època en que es

va encetar una revolució, es feien col·lectivitzacions i s'havia de fer la guerra. Un altre exemple: pot haver-hi una comunitat on tothom està d’acord amb idees anarquistes i, fins on poden, amb pràctiques anarquistes, però si hi ha un abús de poder, violència de gènere per exemple, com abans me’n parlaves, llavors es necessita el poder d’un tercer que és la font de qualsevol empoderament, més enllà de la distribució de poder que precisament ha permès la injustícia en qüestió. Perquè si hi ha hagut un abús de poder és que algú té una força superior, i no es pot neutralitzar aquesta força sinó s’estableix alguna autoritat, que pot ser simbòlica o pot ser real, però ha d’haver-hi una autoritat que obligui a que aquella persona que abusa del poder retiri el seu abús i repari el dany causat. I si

el poder està molt distribuït és més difícil que hi hagin abusos. Ara bé, per exemple, referent al cas de violència contra la dona que em plantejaves, tenim més aviat coneixements de societats que els feminismes actuals descartarien immediatament per ser “patriarcals”. És per això que dic que ens podem inspirar en altres societats, però hem de ser molt curosos amb les analogies, i així podem aprendre. Aprendre per exemple que hi han societats “masclistes” i “masclistes” i que la diferència és important no en general sinó segons els casos. Dins la nostra hegemonia individualista són moltes les dones que es poden trobar fàcilment amb homes que poden disposar de les seves vides. Ara, en altres societats això és bastant més difícil perquè el poder que pot tor-

nar-se en agressió contra una dona està molt més distribuït i constitueix també una obligació de protecció. Però no sempre és de la mateixa manera. Això és el que trobem en determinades societats amb ordenaments vindicatoris. No es poden treure conclusions ni generals ni precipitades, cada cas s’ha de contextualitzar i valorar en la seva història. Això és el que ensenya l’Antropologia jurídica. Resumint la temàtica del tercer i l’Estat com a tercer: insisteixo en que el problema no és l’”Estat”, és un individualisme camaleònic que està destruint la possibilitat d’una existència social més plena i vitalment complexa .

Lahaine.org: projecte de desobediència informativa - Quan vau començar amb el projecte? Amb quin propòsit? La majoria de les pàgines de contrainformació sorgeixen al voltant de l'any 2000. Entre elles, lahaine.org. Són anys d'expansió de les idees neoliberals per tot el planeta i a nivell estatal de la permanència del PP al govern. Es tracta per tant d'anys difícils per a un moviment anticapitalista bastant feble on les mostres de reacció venien principalment de la mà de les conegudes cimeres antiglobalització (com les de Seattle, Praga i la més propera; la de Gènova, que va donar la volta al món en haver estat assassinat Carlo Giuliani). El primer serà el sorgiment de la contrainformació a Internet amb els famosos nodes Indymedia -creats precisament per donar cobertura a les contramanifestacions anticapitalistes- i que estan caracteritzats per informar i comunicar d'una forma horitzontal i participativa . L'aparició d'Internet ens donava l'oportunitat de traspassar el mur mediàtic oficial amb l'intercanvi d'informació alternativa a l'instant amb milers o milions d'usuaris de tot el món.Tornant de nou a la pàgina Web La Haine, aquesta paraula significa L'Odi. I tant el nom com l'estètica de la Web està influen-

ciada per la pel·lícula francesa de mateix títol realitzada l'any 94 i dirigida per Mathieu Kassovitz, en la qual retrata la situació de violència que es produeix en els suburbis de París a través de tres joves immigrants, cadascun amb una forma diferent de viure la realitat i d'entendre la violència, aspecte que creiem que és interessant abordar i plantejar un debat sobre aquest tema tan controvertit i que poques vegades ens atrevim a afrontar sense caure en el parany que ens ofereix el poder. - Preferiu el format digital? Per què? No preferim el format digital, sinó que apostem per complementarlo amb el format paper. Cada un té les seves possibilitats i en el cas de les eines digitals està la immediatesa, el baix cost econòmic i sobretot la generalització d'aquestes que permet que les notícies arribin a molta gent. - És caduc el model físic? El futur de la comunicació anarquista ha de passar necessàriament per la xarxa deixant de costat la premsa tradicional? Esperem que no sigui caduc, com dèiem abans, ambdues s'haurien de complementar ja que són projectes diferents però no contraposats. El format paper ofereix proximitat, més anonimat, i no compta amb la immediatesa però sí amb l'espai per reflexionar i generar textos d'a-

nàlisis mes complets en determinats moments. - Sobre la base de les vostres dades (articles rebuts, visites al portal web), com veieu el desenvolupament anarquista en l'actualitat? ascendent/descendent? des de quan hi ha un punt d'inflexió en el nivell d'activitat anarquista si és que n'hi ha? No volem entrar a jutjar però pel que es percep en les publicacions, tenint en compte que no tot el que succeeix o reflexiona es publica, trobem a faltar mes textos online d'anàlisis sobre la realitat actual (no només pel context de crisi sinó de la quotidianitat) amb una perspectiva anarquista. Però malgrat això, sí que és veritat que ens hem adonat que el nombre de reflexions i debats en grups o publicats en paper està en augment. Segurament, la realitat del moment ha fet que, d'una banda, ressorgeixin debats envers la gent que dins del moviment anarquista ja estan molt assumits (per exemple, el paper dels mitjans de comunicació o l'ús de la violència), i d'altra banda, apareguin nous debats dins del mateix moviment anarquista sobre la intervenció d'aquest en lluites heterogènies. - Tenint en compte el passat amb grans teòrics de l'anarquisme, hi ha idees noves actualment difonent-se per la xarxa? Evoluciona l'ideari anarquista? La realitat del segle XVIII o XIX òbviament no és la mateixa que ara, les condicions de vida han canviat i el context és diferent. Les necessitats i possibilitats també. La majoria de persones (a occident) poden accedir a l'ús d'eines digitals o format paper per difondre les seves idees, potser ja no ens fan falta grans teò-

rics perquè totes aportem el nostre gra de sorra i procurem que les idees i les lluites es generin en conjunt. Potser no volem un ideari amb veritats absolutes, sinó que comptem amb un ventall de possibilitats i matisos. En aquesta línia apostem per la participació de la gent i els col·lectius en la difusió d'idees (ja sigui en fanzines, mitjans de contrainformació, assemblees i debats, etc). El resultat de tot això és la revisió de les idees dels "grans teòrics" aplicant-les a la realitat actual i l'aparició de moltes altres de noves. - Les noves tecnologies i més concretament la xarxa són una panacea per a l'anarquisme del segle XXI o per contra immobilitza a la gent darrera d'un Pc virtualitzant la protesta i tornant-la inofensiva? Cal aprendre a usar el pc. En el nostre cas es tracta d'una eina de difusió d'informació només. Les lluites es donen als carrers. Teoria i practica s'han de complementar, fer alguna cosa per inèrcia sense objectius és donar pals de cec, igual que dedicar-se a aportar teories per internet (moltes vegades destructives) i quedar-se aquí, també serveix de poc a pesar que algunes consciències es quedin tranquil·les. A més, no volem deixar de dir que sovint s'oblida el carrer per difondre convocatòries. Cada vegada hi ha menys cartells i pancartes, i considerem que és un error no trobar l'equilibri. El carrer t'ofereix ser mes accessible que un correu enviat als teus 50 amics, a pesar que aquest et faciliti una comunicació ràpida envers qui ja coneixes. - El moviment anarquista aprofita suficient els recursos de la xarxa? Hi ha altres movi-

ments socials que ho facin? Els moviments socials en general s'han posat les piles amb les eines digitals, però som reticents amb algunes d'elles per les contrapartides, per exemple el control social, que generen. El moviment anarquista és especialment acurat en general en comparació a altres moviments socials amb l'ús de xarxes socials. - Hi ha dues velocitats en l'activitat anarquista, una al carrer i una altra a la web o van paral·leles? El que es publica a la xarxa és una part del que succeeix al carrer, però al seu torn el que apareix a internet pot estar falsejat i no respondre a la realitat (per exemple, quan es comptabilitza més gent en una manifestació o quan s'exagera la combativitat de cert acte, etc). Cal ser crítics amb allò que es publica, i la millor manera d'adonar-se'n és participant dels fets en la mesura del possible. - Es poden establir vincles entre programari lliure i anarquisme? Creiem que potser no està estretament lligat, però sí veiem necessari adequar certes eines creades sota criteris econòmics principalment, a les nostres necessitats reals quotidianes i allunyades d'aquests principis econòmics per intentar col·laborar el mínim possible amb allò que critiquem. - Quines dificultats us trobeu a l'hora de poder informar amb tota llibertat? Hi ha un "gran germà" posant pals a les rodes? Si que trobem dificultats, però la veritat és que ara mateix, nosaltres en concret, escrivim el que ens ve de gust escriure. Sí que

es reben cert tipus d'amenaces, com ens va succeir a diverses pàgines web després de la vaga general el 29 de setembre de 2010, o després de l'11M, que ens la van tancar. És a dir, el sistema busca les seves pròpies formes de censura o com dificultar-nos més encara la difusió d'informació (com, per exemple, el problema que estan tenint algunes ràdios lliures de Barcelona). Per això, hem de buscar les estratègies perquè això no sigui així. Cal esmentar a molts mitjans de comunicació alternatius a Euskal Herria, que han estat tancats a costa de criminalitzar les idees. Sota la nostra opinió, creiem que el sistema et pot deixar fer, fins que diu prou. La seva llibertat d'expressió és una gran mentida. - Quins consells li donaríeu a un col·lectiu que vol crear els seus propis mitjans de comunicació a la xarxa? Nosaltres apostem perquè els col·lectius s'autopubliquin. De fet, la línia editorial a La Haine Barcelona es regeix per la gestió directa de la informació, per tant volem que els col·lectius puguin publicar directament la seva informació i valorar després (fer cròniques per exemple) perquè no hi ha ningú que sàpiga millor

el que succeeix que aquelles que estan directament implicades. A aquestes persones els diríem que siguin estratègics i valorin a qui volen comunicar el què, i a partir d'aquí que treballin de forma eficient, donant-li sempre la importància justa a la publicació per internet i valorant els perills d'aquesta. - En què està fallant l'anarquisme en el que a noves tecnologies es refereix? Aquestes coses solen valorar-se amb mes distància pel mig, però tirant la vista enrere podem dir que l'anarquisme, i en general molts moviments socials, hem de conèixer millor l'ús de les eines digitals (per usar-les o no) i donar-li la importància que es mereixen en cada situació. Però a més, quan estem embardissades en l'ús o la gestió de contrainformació també hem de fer el sobre-esforç de donar-li una perspectiva que responguin a les nostres idees i propòsits, és a dir, no caure en els dogmes i pràctiques que ja regeixen als mitjans de desinformació. - Algun projecte interessant que conegueu a la xarxa gràcies a la vostra experiència de difusió? Molts. Les ràdios lliures, revistes

de publicació online, projectes de contrainformació en altres localitats, etc. El positiu de la xarxa és conèixer amb major facilitat coses que passen en altres llocs, i no fa falta anar-se'n molt lluny. Des de la Haine Barcelona, per exemple, no coneixíem la Mostra de Cultura Anarquista d'Olot i difícilment haguéssim obtingut la informació d'una altra manera. Compartir experiències dins de la contrainformació i de forma més genèrica en els moviments socials ens facilita conèixer i aprendre. Encara que sempre que puguem seguirem insistint en el contacte humà i la participació. - Quin futur li veieu a l'anarquisme en el vostre mitjà? Mentre el carrer segueixi viu, mentre seguim amb les nostres crítiques i inquietuds, a la web se seguirà veient reflectit. El nombre d'articles i la seva qualitat dependrà de la participació de la gent i dels col·lectius, més que dels que gestionem la web. La Haine, és una eina que serveix d'altaveu pel que succeeix al carrer. Si els que participen en ella deixen d'utilitzar-la, aquesta eina deixaria de tenir sentit. Però esperem que continuem, almenys, com fins ara i a poder ser, molt millor.

Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros*

* Aquest és un breu resum del treball que aviat editarà Virus.

Miquel Izard Universitat de Barcelona 1. Una drecera inversemblant que menava a una quimera Berga, parlant de literatura en anglès sobre la matèria, alerta, “Es diu que la veritat sol ser la primera baixa en una guerra. Aproximar-se a la realitat d’una situació tan extrema amb la il·lusió d’alguna mena d’objectivitat és, probablement, un exercici inútil”. En efecte, si recuperar el passat és peripècia incerta, assajar treure l’entrellat de l’ocorregut entre 1936 i 1939 és impossible donat l’antagonisme de parers, fins i tot de gent del mateix bàndol. Raimon d’Abadal deia en el Dietari, “ni la Revolució Francesa, ni la Revolució Russa han arribat a les enormitats que es cometen a la nostra terra. Tot rastre de civilització és perseguit. És la devastació total, és l’anticivilització”; mossèn Sancristòful resava “A la matinada del 18 de juliol el general Franco, alçava, ben visible, al Marroc, la bandera per l’alliberació de la pàtria, ja gairebé en mans dels comunistes. Començava la gran croada que costaria a Espanya més d’un milió de morts. [Catalunya era] esclava, amb una esclavitud pitjor que la de Felip V, i l’havia lligada al jou estranger de la Unió Soviètica”; mentre fa poc feia Mas: “A la FAI i al POUM, els va sobrar autoestima autopropagandista, els va mancar un veritable sentit d’orientació històrica, i no van actuar, tal com ho exigien les circumstàncies com a punta de llança per sufocar la rebel·lió militar, com demanava el més elemental sentit de les prioritats”. I, ho veurem de seguida, gent de tota mena opinaren al contrari. Ja fa anys Josep Fontana esmentava, en una en-

trevista, la diferència entre imparcialitat i objectivitat, aquella impossible, aquesta imprescindible. Assajaré de triar en mig de tanta palla i no gaire gra, esbrinar capgiraments i designis, antitètics o parells de processos revolucionaris de la primera meitat del XX, que si més no deien voler bastir una societat radicalment diferent de l’anterior. Cal recordar que a la societat catalana dels 30, la inclement explotació d’una majoria, condemnada a la misèria, facilitava beneficis exorbitants a una minoria que malversava i ostentava. Abisme injust i immoral que sols perdurava mercès a l’acció dels cossos repressius de l’Estat, així com policies paral·leles i l’Església, encarregada de la coerció ideològica; cosa que venia fent des dels ben anomenats Reis Catòlics, en els tres primers segles mercès al Sant Ofici i, després, elaborant i vertebrant el discurs teològic justificant i legitimant l’espoli de classe. Em cenyiré als primers mesos, temps de canvis, esperances i projectes, reemplaçats posteriorment pel desencís, els desencerts i les seqüeles de la llarga guerra, massa mort al front o als bombardejos, carències de tota mena i fam. 2. Impressió d’efervescència i entusiasme Si per a uns fou etapa de desgavell i esgarrifances, el comú tingué una sensació d’eufòria i llibertat; com digué molt coetani. Campillo, cita un discurs del rector Bosch Gimpera, inaugurant el curs, radiat per les emissores barcelonines i reproduït a la premsa, en què invocava els principis sobre els quals es fundà la Universitat Autònoma i l’esperit de renovació i progrés social que informava la seva actuació, posant la solera per col·laborar “sense restriccions de cap mena amb tots els organismes que estiguin d’acord amb el nou món que s’està creant”. Afegia, “La revolució que estem

vivint ha plantejat una absoluta transformació en tots els ordres de la vida material i espiritual per a construir una societat més justa, més digna, més conscient, més culta en tots els aspectes. Cal fer uns homes nous. I amb la tasca d’aquest moment històric, els intel·lectuals i amb ells la Universitat han d’ocupar el lloc que els pertoca […]. Venim a treballar en l’estructuració de la societat futura, aquella en què els valors culturals han de constituir l’únic criteri de selecció després […] de l’enrunament absolut de tots els privilegis de casta”. I Rubió ressenyava els llibres ingressats a la Biblioteca de Catalunya, procedents de les expropiacions, “encaminades a restituir al poble allò que fins ara havia estat el patrimoni exclusiu de certes corporacions privades o també de particulars”. Campillo recull, a la premsa de l’estiu del 36, “manifestos, adhesions i suports a la causa republicana de lletraferits d’arreu”; i, dels catalans, la proclama de finals de juliol, Els artistes i la revolució, promoguda per l’Associació Intel·lectual per la Defensa de la Cultura, dient, “Volem […] contribuir amb el nostre esforç a la construcció d’una nova societat […]. Volem marxar conjuntament formant un front únic amb intel·lectuals de França i Espanya que ja s’han manifestat, clarament i categòricament al costat del proletariat revolucionari de tot el món”. Anunciaven arenga de Malraux en míting a la Sala Wagram; arribaren adhesions d’Aragon, Marie Bell, Chamson, Gide, Nizan o Picasso, mentre Bloch proclamava el que aviat seria un tòpic: “els espanyols són els herois del drama mundial on es debat la sort de la humanitat. Espanya s’ha posat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat de tot el món”. L’escriptora trotskista Low deia de Barcelona, “La sensación preponderante era la de liberación, como si la ciudad estuviera saliendo al aire libre y a la luz. Recordé la impresión de domina-

ción religiosa que me había causado antes, como si la iglesia mantuviera Barcelona bajo la sombra oscura y triste de su ala […]. Una sensación de fuerza y actividad nuevas parecía irradiar de la multitud de gente que poblaba las calles”. El poeta gal Benjamin Péret li digué “Es tan extraordinario estar aquí […], es como vivir de nuevo”. La parella de Gorkin, volia formar un regiment femení al POUM i la primera setmana rebé 500 adhesions. Per a Orwell, arribat força després, Barcelona “En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir [...] les carreteres i els edificis es trobaven en mal estat, els carrers, de nit, eren molt foscos [...] la majoria de les botigues eren deixades i mig buides. I no obstant, pel que es podia apreciar, la gent semblava satisfeta i esperançada. […] Sobretot, hi havia fe en la revolució i en el futur, el sentiment d’haver entrat bruscament en una era d’igualtat i de llibertat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers humans i no com a dents d’engranatge de la màquina capitalista”. Notava el periodista mexicà Torriente-Brau, “por encima de todo, lo que hay que señalar, es la impresión profunda que estos días dejan en el viajero, el entusiasmo contagioso, la emoción del triunfo que vibra en la ciudad; [...] que pone todas sus fábricas a la mayor producción en provecho de la lucha y la victoria./ Barcelona, hoy, da la sensación de ser invencible”. Conversant amb mariners del Magallanes que havia portat fusells de Mèxic, opinà, “Esto es maravilloso [...]. Es un prodigio [...] lo que hemos presenciado es un entusiasmo delirante”. Clarà, en l’obra col·lectiva sobre Girona, cita tal xoc, que Deulofeu exclamà, “Catalunya era gresol de la futura organització social del món [...]. Avui estem realitzant experiments de socialització o comunització dels quals, no en dubtem, en sortirà l’estabilització d’un règim social que, fent des-

aparèixer els privilegis de classe, portarà la pau i el benestar als únics homes que tenen dret a la vida, o sia, els que treballen”. Fins i tot Aurora Bertrana, tan crítica, emfasitzava, “Mentre els uns incendiaven, requisaven, detenien i afusellaven amb gran fervor revolucionari, els altres –potser els mateixos- amb idèntic fervor, es lliuraven a l’amor. Mai no havia vist una quantitat semblant de parelles, ni una exhibició tan abundant d’expansió amorosa a la via pública. Sens dubte, la sensació de llibertat absoluta que encomanava la revolució social tot just encetada, empenyia el jovent a ocupar tots els bancs públics lliures. Ajuntaven els cossos i els llavis, caminaven abraçats fent zigues-zagues com els embriacs. Tot d’una s’aturaven, es miraven als ulls i tornaven a ajuntar els cossos i els llavis com si llur set d’amor no pogués esperar ni un segon més. […] En pocs minuts i per pocs diners, les parelles eren maridades i desmaridades. […] La febre d’amor regnava arreu. Se sentien [les meuques del Xino] mestresses de llurs actes i no subjectes a un amo o a una mitjancera. Als establiments de begudes, ulleroses i lasses anaven de taula en taula, amb una llum nova al rostre. Ja no esguardaven els homes únicament com a possibles clients, sinó com una possible parella, amb qui hom pot compartir una llambregada de triomf, una engruna de goig, una ombra de tendresa […]./ Fins llavors, la societat viciosa i hipòcrita havia consentit que aquelles pobres dones fessin el trist paper de màquines higièniques. La revolució social, tot just encetada, els conferia la missió de col·laborar amb els novells revolucionaris, cosa que mai, en cap època burgesa, monàrquica o republicana, no havia estat possible”. Tort i Martí, un missaire, deia de l’agost i la platja, “Tothom hi feia el que volia. Hi recordo una noia molt grassa, totalment nua, com una bóta que dansés enlluernada de llibertat”. Burxava més enllà “Mai no he viscut uns diumenges tan alegres com els primers diumenges de la revolta […]. Agost i setembre de 1936! Als nostres ulls d’infants tot era exultació. Ho deien, que hi havia guerra! Nosaltres no ho notàvem pas”. Però, ja ho he dit, molts s’escruixiren per uns esdeveniments que no entenien. Rubió i Tudurí, conservador molt crític amb la revolució, arribà a dir: “Hi havia un nucli anarquista molt convençut. El que passa és que l’ideal anarquista no pot portar-se a la pràctica, com a sistema de govern, precisament perquè és un sentiment que tendeix a dissoldre l’autoritat i a prescindir del govern”, el que sense dubte era cert doncs volien organitzar

una societat sense manaires, sense autoritat. I per Claudi Ametlla “el més inquietant [era …] la inexistència de l’autoritat. Ara cap esdeveniment per absurd i terrible que sigui no sembla impossible”; i afegia més enllà, “No ha triomfat Barcelona, ni Catalunya, ni els catalans. Pel contrari, la pristina i autèntica Catalunya és la gran vençuda. Uns homes del suburbi foraster, barrejats amb catalans de catalanitat neutralitzada o morta per l’entelèquia anarquista, furients de mística revolucionària i embriacs de violència, ens han arrabassat totalment la victòria”. 3. Emergència dels sense rostre El daltabaix a la funció fou total, els vells protagonistes s’eclipsaren i els que sempre n’havien estat fora o, a tot estirar, al cor, esdevingueren actors principals. Josep M. Fradera en obra global sobre Girona detalla la formació del Comitè de Palau-Savardera; sense afiliats a partits i sindicats, la iniciativa sortí d’una colla de joves que escoltaven la ràdio al cafè d’en Met, redactaren un pregó citant a l’Ajuntament a tots els que hi volguessin participar, n’aterraren uns 25, constituint el Comitè de faisó democràtica; l’arribada, el 22 o 23, d’un parell d’incontrolats coneguts, amb intenció repressiva, amoïnà i provocà, el dia 25, una reunió de tot el poble, on recalcà el cap del Comitè que es feia responsable de la seguretat de tothom. Kaminski nota que molts clients dels hotels eren burgesos que se sentien més segurs que a llurs pisos, algun metge recorda que altres es refugiaren a clíniques, psiquiàtrics i, fins i tot, a la presó. Garangou citant Joventuts Llibertàries i Ateneu Aclarecer diu “Sobretot les noies van trobar en aquesta organització una nova manera d’entendre les relacions socials. Eren joves […] acostumades a les estrictes normes […] vigents fins al juliol de 1936: estava mal vist que […] es posés pantalons, […] anés amb un noi tota sola si no eren promesos, que participés en agrupacions fora de l’àmbit catòlic […]. Les que pertanyen a les Joventuts llibertàries, gràcies a la relaxació de costums que va suposar la revolució, van poder sortir de l’espai estrictament domèstic i tenir les seves primeres experiències organitzatives i polítiques”. També Pagès, evoca el nou protagonisme de la dona, que milita a partits i agrupaments, a molts amb secció femenina, més o menys autònoma; participa en la lluita el juliol; va al front; és infermera; després reemplaça els soldats a les empreses, fa de paleta o lampista, condueix tramvies. Es constituí la Unió de Dones de Catalunya amb associades de tots els grups i partits. Solà, en l’obra

col·lectiva sobre Girona, diu de les entitats sindicals, “prenen un protagonisme que no havien tingut mai pel que fa a la gestió dels assumptes de cultura i educació”. Ben segur que el programa cultural proletari era vell, però no era escoltat, restava a l’ombra. 4. Transformació de l’escenari Ealham especifica com mudà l’aparença de Barcelona evidenciant l’establiment d’una nova democràcia obrera: casals, palaus i hotels lluint pancartes, amb màximes i retrats de líders revolucionaris, murs esdevinguts tribunes populars, decorats amb propaganda, graffiti, cartells i manifestos. A mesura que els comitès assumiren qüestions immediates dels barris, es deixà entreveure una nova forma de desempallegar relacions socials i pràctiques solidàries. Tot seguit de vèncer als feixistes, amb tendes tancades i indústria i comerç aturats, comitès revolucionaris de districte arranjaren els de Proveïments per a organitzar la distribució de queviures, seguint l’experiència de la democràcia de raval que permeté la vaga de llogaters de 1931, i constituïren una xarxa de menjadors populars. A la vegada ocuparen àmbits capitalistes, edificis de l’Església, oficines dels empresaris, torres i mansions dels sàtrapes. De faisó espontània, just quan la direcció de CNT-FAI es comprometia a col·laborar amb els parlamentaris, llurs militants de base iniciaven la revolució al carrer. A Barcelona els jesuïtes de Sarrià esdevenen Institut-Escola Ausias March o la Balmes era ara la Biblioteca Popular Francesc Layret. Kaminski constatava que “La vida dels rics cada cop esdevé menys agradable. La proletarització no es duu a terme de cop i volta, però és innegable que va augmentant. Tot i així els restaurants i cafès de totes les categories estan plens de gom a gom fins a la nit; els cinemes s’omplen; a les pastisseries la gent compra pastissos en abundància i els diumenges fins cal fer cua per poder comprar-ne”. A Langdon-Davies Barcelona li semblà “la ciudad más extraña del mundo en la actualidad: [...] donde los anarcosindicalistas luchan por la democracia, donde los anarquistas mantienen el orden público y donde los filósofos contrarios a la política sirven de escudo al poder gubernativo”. Low, en arribar a la part alta, farcida de torres, descriu “enormes gallardetes rojiblancos […] que indicaban un hospital para milicianos heridos, o una residencia para obreros aquejados de enfermedades pulmonares […]. A la Virreina s’hi havia instal·lat un mercat”. A Fontseré el sobtà que el Passeig de Gràcia, idiosincràtic de la burgesia,

brollà avinguda triomfal de la revolta, afegint, “Catalunya –ha dit Joan Oliver- assassinà la iniquitat que de temps en temps es redreça contra els pobles”. I detalla el Sindicat de Dibuixants requisant el palau, al Portal de l’Àngel amb Canuda, del marquès de Barberà i de la Manresana, que fugí sense problemes. Abundant material confiscat “va proporcionar als dibuixants la satisfacció de treballar en un clima de llibertat creativa –riquesa és sinònim de llibertat- i alegre camaraderia […] un taller obert a tots els que hi volien treballar. Cobràvem deu pessetes diàries, com els milicians”. Hi hagué mudances a tot Catalunya. A La Garriga, amb elements d’esglésies derruïdes constituïren a Can Plandiura el Museu del Poble: ràpidament Comitè i Sindicat complint la petició de la Conselleria de Cultura de la Generalitat recolliren objectes religiosos. I amb llibres procedents de molts llocs, es creà en el Centre Club, la Biblioteca Popular, lluint a la façana un rètol, Biblioteca Popular regeneradora de consciències. Bernils cita designis del Comitè de Figueres, de convertir els jardins de l’ex convent de monges “franceses” en públics i l’edifici en un museu. A la mateixa Figueres, i a altres indrets, de forma pintoresca s’invertí la circulació dels automòbils i no es respectaven els senyals de tràfic. 5. Ritualitzacions al·legòriques i noves cerimònies simbòliques Referia Low, “En Barcelona siempre hubo desfile los domingos. Los niños marchaban primero […]. Luego seguía la banda [… si era del POUM] un piquete de caballería detrás […]. Después iban las milicias, y más jinetes y así sucesivamente hasta que aparecía el Comité Ejecutivo […]. Los socialistas marchaban mucho mejor que nosotros […] los anarquistas, sin embargo, eran mucho peores […]. Los funerales solían utilizarse […] para declaraciones políticas. La procesión marchaba ceremoniosamente por todo el centro de la ciudad, con la banda de música al frente”. Més enllà revelava, “La gente se casa como las moscas en verano. Es fácil, puedes casarte con quien quieras sin darle cuentas a nadie y no se tarda más de cinco minutos de palabrería. Han desaparecido las formalidades”. El formulari li deia al marit “Deberás recordar que tu mujer va al matrimonio en tanto que tu compañera, con los mismos derechos y privilegios que tú”. Afegia, “las mujeres eran iguales a los hombres, […] no se admitiría ningún tipo de dominación sexista”. I hi havia facilitats per divorciar-se, en especial per mutu acord; es podien tornar a casar, però després de 30 dies per si hi havia

embaràs. Llarch, detalla el funeral de Benito Pasanau, carreter de Damm, mort al front d’Aragó, una “improvisada capilla ardiente, cubierto el ataúd con la bandera rojinegra, en la fábrica; se le había dado [el seu] nombre a la calle Rogent del Clot. […] Los obreros de muchas fábricas de la barriada estuvieron desfilando […] durante horas […]. El cortejo fúnebre encabezado por el ataúd, llevado a hombros por los obreros, salió de la fábrica, avanzando lentamente entre el gentío que se apiñaba en las dos orillas de la amplia calzada […]. De pronto, en el silencio imperante […] rompió, atronadoramente en el aire, el bronco y profundo sonar de la sirena de la fábrica [..]. Sonó […] 17 veces, tantas como años había trabajado [… per un] obrero que había dado su vida por el soñado bienestar futuro de todos los españoles […] años de la existencia de aquel hombre ofrecidos y dedicados a lo que él había estimado la más generosa entrega en la esperanza del logro de un mundo mejor”. I Garriga, a Granollers, traça el de Joan Cerdà també mort al front, “L’acte multitudinari […] va ser el preludi d’una sèrie d’actes i de manifestacions populars [...] durant el mes de setembre [...] la ciutat vivia moments d’una estranya commoció, continuada de manera exultant ”. 6. Transformacions socials i alteracions productives Bastant coetani i força estudiós concorden que ni els sindicalistes actuaren de forma improvisada, ni el resultat tenia perquè ser un desori. Portaven molt de temps teoritzant la seva utopia basada en una munió d’experiències, lectures i projectes. Fóra curiós saber la influència de referències sobre nacions autosuficients d’Amèrica (“sin dios, rey, ni ley”, deien els conqueridors) que tant sobtaren Rousseau i arribaren ací a través de

Reclus. Si més no, Pons Prades cita el que els deia a l’Escola racionalista el geòleg Carsí Lacasa, “Hay que laborar para que se establezca una saludable armonía del hombre con la Naturaleza [… ] primer paso hacia la armonía universal, que es la gran meta que nos hemos fijado quienes creemos que el hombre nace bueno y que la comunidad tiene la obligación moral de hacer todo lo que esté en su mano para que cada día que pase sea mejor”. Ara bé, un dels preceptes innegociables, donades l’autonomia i l’anti autoritarisme, eren l’espontaneïtat i la descentralització, no hi havia, ni podien admetre, directrius, instruccions o ordres de ningú. El que es podia fer, o el que es portà a terme, lloable o reprovable, en qualsevol dels àmbits, fou resultat d’ intuïció individual o decisió de comitès. Ningú imposà què s’havia de fer amb maternitats i orfenats, però persones concretes van decidir ocupar-se dels de Barcelona o Lleida i adobar-los. Altre cosa és que s’assagés legalitzar allò realitzat. L’esbarjo no es programà des de dalt i si en un medi mancaven innovadors, seguí la rutina. Roca, no precisament anarco, en el Liminar dibuixava un panorama que copio sense senyalar fragments suprimits, a “Cataluña, verano de 1936 se inició una de las luchas con el mundo, la carne y el diablo más profundamente planteadas, más intensamente vividas, más acaloradamente debatidas. Así, en primer lugar se definió –de forma a menudo elemental, fragmentaria- un nuevo modelo de relaciones entre el hombre y la naturaleza, es decir: una nueva política urbana y territorial que, tendiendo a encontrar unos nuevos equilibrios, fuese capaz de evitar la destrucción de la naturaleza y la ruina del hombre. Al mismo tiempo, y en segundo lugar, se pusieron las bases para vencer algunas de las limitaciones de la carne: las que provienen de la enfermedad, de la indigencia, de

la inopia. Era, tal como decía la prensa del momento, una lucha contra «el dolor, la tristeza, la enfermedad, la miseria, la opresión, la injusticia bajo todas las formas». En tercer lugar, la larga trayectoria del Maligno, amo y señor de nuestra historia, la tradición irracional, diabólica, fue interrumpida. Un viento cada vez más potente se llevó consigo la hojarasca ideológica de origen burgués, casi dominante en el movimiento obrero. El decreto de creación del Consell de l’escola nova unificada decía: «es la hora de una nueva escuela inspirada en los principios racionalistas del trabajo y de la fraternidad humana». La revolución, tuvo, aspectos diabólicos, violentos, airados. Con la violencia brutal de unos días se quería borrar la atroz violencia de siglos. Pero el verdadero rostro de la revolución, lo que se descubre bajo una máscara a veces grotesca, es la fisonomía de la razón y del orden. Las páginas que siguen están destinadas a explicar, e incluso a dar detalles de los procesos concretos seguidos en Cataluña por las fuerzas políticas y sindicales hegemónicas para introducir elementos de orden racional en el espacio, la economía, la sanidad, la escuela, en una situación especialmente adversa: la creada por la guerra civil y la premonición de la II mundial. Se trataba de definir y de construir un nuevo tipo de sociedad a partir de un modelo alternativo de política económica para salir de la crisis iniciada justo después del crack de 1929, una verdadera alternativa a la otra salida entrevista: la inventada por los estados mayores de los estados capitalistas fue la guerra, la locura de la II Guerra mundial./ La «nova economia» implicaba determinados cambios en la estructura de la propiedad, remozaba las bases de un mercado progresivamente oligopolizado y, al mismo tiempo, introducía formas de coordinación y planificación de la oferta global mediante la actuación del Consell d’Economia de Catalunya.

Cambios en la estructura de la propiedad destinados a establecer fuertes recortes en las rentas parasitarias y especulativas. La cuestión de la propiedad del suelo urbano –que en una sociedad industrializada como la catalana no era ninguna nadería- fue puesta sobre la mesa”. Paz diu, prop de “nuestra barricada se encontraba el bar Fornos con sus amplias salas de billares, que en un santiamén se había convertido en un comedor popular que abastecía a quien deseara comer o beber. Los productos alimenticios habían llegado por diversas vías, los obreros de la Damm habían traído cientos de botellas, los empleados de los almacenes de comestibles habían amontonado jamones y embutidos, e incluso las panaderías que habían estado trabajando toda la noche surtían con pan caliente los puntos que se habían establecido como cantinas”. I Pagès i Blanch insistia en l’espontaneïtat inicial, el manifest que publicà CNT no forçava a requisar res. El que es féu, fou seqüela de la necessitat de posar en marxa empreses de les quals els amos havien abdicat. Fraser parla del Sindicat de la Fusta que s’ocupava des de la tala d’arbres a la Vall d’Aran fins a les tendes de venda de mobles; arranjà dos grans tallers, amb més de 200 treballadors, ocupant els que abans eren els petits, sumant el 75% de totes les fusteries de Barcelona i s’importà força maquinària de França. Per Rabasseire, en desaparèixer l’intercanvi, molts municipis pagesos es veieren del tot aïllats del món exterior, permetent als anarcos realitzar el somni d’una societat sense diners, doncs llur ideal estava millor preparat per a una vida ascètica que per al luxe burgès i el nítid puritanisme li servia d’ideologia per organitzar la misèria. El zel obrer, la seva dedicació a la tasca, l’afany d’aportar innovacions i d’arranjar racionalment la producció col·laboraren a elevar rendiments. Si antany s’o-

posaren a les màquines, ara maldaven per aconseguir-les. L’ordenació racional de la feina progressava notablement, la col·lectivització permetia aprofitar els beneficis de col·laboració, divisió del treball i mecanització. Els sindicalistes també s’implicaren en qüestions culturals, fundaren escoles, edificaren habitacles, endegaran hospitals. La federació barcelonesa dels sindicats de CNT encarrilà des del principi un “Comitè de Coordinació Industrial”, cosa que no passà a la resta d’Espanya. Inversió social i econòmica que es realitzà en perfecte ordre, i no perjudicà la producció si no que assolí alçar rendiments o reduir preus. Souchy i Folgare, anarquistes alemanys testimonis dels primers mesos, elaboraren una visió entusiasta i militant, puntualitzant mutacions materials i socials, regiraments en els panorames locals, projectes i il·lusions. Emfasitzaven que, com a tota revolució, la pràctica precedí a la teoria o, dit d’altra forma, aquesta era superada per la realitat. La col·lectivització deien no fou resultat d’un programa preconcebut, fou espontània. Després del 19 de juliol, eclipsat el règim anterior, els sindicats hagueren de produir i distribuir, en primer lloc queviures; habilitaren menjadors populars a tots els barris; els comitès aviaren vitualles de magatzems a l’engròs del camp i la ciutat. Es pagava amb vals, garantits pels sindicats; economia sense moneda que durà unes dues setmanes. Insistien, CNT volia socialitzar, però no nacionalitzar i recordaven que el col·lectivisme –molt anterior al moviment proletari modern i reviscolat per la Iª Internacional- tenia tradició molt arrelada a Catalunya i arreu d’Espanya. Detallaven l’omissió d’intermediaris al port de Barcelona, grup que tenien per plaga parasitària que surava explotant estibadors i atenyent en algun reng 200% de benefici. També es col·lectivitzà Campsa o Hispano-Suiza -transformada per a la guerra sota control del CCMA- on 1 400 obrers feien camions blindats, ambulàncies o bombes de mà, 500 cada dia; seguien fabricant cotxes i motors d’avió i volien fer tancs i obusos. Vidre òptic, abans importat gairebé tot i escampat en 65 obradors, ara havia fet els prismàtics de Durruti i de la seva columna, treballant en un taller únic i amb molta dona, cobrant el mateix que l’home. També feien ulleres i volien crear una Escola Tècnica d’Òptica. La Companyia d’Autobusos prosperà i assolí superàvit que en part servia per a subvencionar la de Tramvies, deficitària. Veien com una pandèmia el fet que els aturats a Barcelona trobessin una sortida en la venda ambulant, que es va estendre a tots els ca-

rrers; competència insuportable pels botiguers, que ben aviat trobaren un remei, instal·lar llurs dependents, que també oferien la mercaderia, a les vies públiques. La Generalitat sabé pels oficials d’agències marítimes, molts d’UGT, que s’emparaven de la Transatlántica, entrant-hi també gent de CNT i representants del govern. L’empresa tenia sis naus i 100 000 tones de càrrega; organitzaren un viatge a l’Amèrica Central amb el Comillas i un a Nova York amb l’Habana. Posteriorment, el CCMA decidí habilitar aquell com a vaixell-hospital. Més tard hi hagué problemes d’assegurances, les oficines centrals, a Madrid, foren intervingudes per l’Alianza de Federaciones Marítimas i el govern anomenà director a un diputat socialista. L’Argentina i l’Uruguay acabaren com a presons. Detallaven l’ocorregut a la Companyia de Tramvies, on el director cobrava 11 000 pessetes mensuals i comptava amb un considerable fons per despeses secretes, de grans atipades a subornaments a policies i confidents per a engarjolar i assassinar treballadors; mentre vies i material rodant presentaven un estat lamentable. Per les barricades s’havien emprat rails i tallat catenàries, però als tres dies gja circularen els primers vehicles, amb alguna rebaixa en el preu del bitllet i suprimit l’increment del nocturn. S’havia apujat el sou, 35% als que guanyaven menys. Volien reparar les vies i fer un sol model de cotxe. Els 230 000 obrers del tèxtil atenyeren alça salarial, rebaixa de jornada i exclusió del treball a preu fet. Dels empresaris, un 10% seguiren a les fàbriques treballant-hi, un 50% fugí o s’havia amagat i un 40% “ha sido eliminado de la esfera social”, el que també patiren 30 encarregats de fàbrica o taller, per llurs idees o actuacions contrarevolucionàries. S’havien col·lectivitzat algunes indústries de vins i licors, pensaven crear una sola marca de cervesa i vermut; també s’havien col·lectivitzat els obradors d’aigua, gasosa o sifó. La Companyia d’Aigües de Barcelona i la concessionària de les de sota terra del Llobregat propietat del trio financer Garí-Cambó-Ventosa, amb un capital de 271.000.000 de pessetes i beneficis d’11.000.000 anuals, fou confiscada i no hi hagué interrupcions. S’havien atorgat la jornada de 36 hores, sou mínim de 14 pessetes, per dones i homes, i assegurances de vellesa i malaltia. Després treballarien 45 hores per substituir els companys del front. S’esfumaren eventuals i volien portar aigua a Sabadell i Terrassa.

Es tancaren 900 barberies i sols en quedaren 240, no hi havia atur ni paràsits i donaren feina a uns 350 companys refugiats, sumant 3.100 afiliats en total. El Sindicat de Perruquers s’havia instal·lat a la seu de la Lliga i pensaven elaborar els productes de bellesa. Més enllà detallaven poblacions. A Amposta s’havien col·lectivitzat terres, i endegat granges modernitzades, d’aviram, boví, porcí i llaner, tenien 60 cavalleries, 14 tractors i 15 màquines de batre. De 38 escoles, 15 eren noves en locals expropiats (amb tota la mainada escolaritzada), sis per adults, una d’Arts i Oficis i una cantina escolar. Hi havia acollides 45 famílies de vells o impossibilitats i 162 refugiats. Volien completar el clavegueram i ampliar el servei d’aigua; havien creat un hospital i un dispensari annex, així com un sanatori, fora ciutat, per tuberculosos. Tota la propietat urbana municipalitzada i reduïts els lloguers que es dedicaven a despeses municipals. No es patien penúries, mercès a l’intercanvi d’arròs; la Cooperativa de Consum s’havia arranjat a l’església. Sols anaven curts de vi i alcohol degut a que volien que n’arribés quan menys millor. Hi havia harmonia entre CNT i UGT. Arenys de Mar evidenciava que s’havien produït realitzacions socials revolucionàries més considerables als pobles que a grans ciutats, el que ací no tingué caire violent i comptaren amb dos o tres persones que sense ser de CNT, es po-

saren a la feina, col·lectivitzant en primer lloc metal·lúrgia i construcció. El ram fabril, predominant, esperava què s’acordés amb caràcter general a tot Catalunya; de moment, les fàbriques havien estat intervingudes pel Comitè de Control, treballaven tres dies a la setmana i en cobraven quatre; no hi havia aturats. Els propietaris pagaven un tribut i foren confiscats els béns dels fugitius. El col·legi religiós ara era local del CENU, l’església garatge, i els pocs universitaris treballaren uns dies a pic i pala, i ara feien d’auxiliars dels mestres Blanes girava al voltant de la SAFA, de capital suís, francès, de Ventosa i Calvell i de Romanones. Havia sofert vagues dramàtiques. Intervinguda pels 1.200 treballadors, que la volien més saludable, no s’apujaren el sou i assajaven fer ells la matèria primera; la vella caserna de la guàrdia civil ara era escola. Tots qui treballaven en règim socialitzat tenia el salari unificat, 11 pessetes diàries. S’havien requisat, per a una Escola d’Arts i Oficis, els dos millors edificis, un per a música, l’altre per a dibuix, modelat, pintura, electricitat, pràctiques de química, física, i oficis varis, pel que comptaven amb tècnics de la localitat. Els aturats feien carbó al bosc. A Esparraguera, els camperols treballaven les hores que fessin falta en les més grans propietats del terme requisades i sobrava aigua per a regar. La Colònia Sedó havia tingut caserna de la

guàrdia civil i un sometent particular; presa, per manca de cotó, treballaven tres dies, però no hi havia atur. Volien acabar la biblioteca -tenia molts anys en construcció- i fer més escoles; i un sanatori a la finca d’un fatxa. Dels tres mossens, dos fugiren i l’altre, havent manifestat la pressió familiar que dominà la seva voluntat, col·laborava en el departament de Guerra; les monges de la infermeria de la Colònia treballaven a l’Hospital Municipal. A Girona i al ram de la construcció, elimi-

nades diferències entre peó i oficial, cobrava tothom 70 pessetes setmanals, pensaven endegar clavegueres per evitar que l’Onyar fos una sentina, un pantà a Salt per a regar, un mercat i acabar amb el casc antic i fer-hi blocs per 500 famílies “com els de Viena”, una ciutat escolar amb nou grups, una biblioteca en el casino de la patronal. Uns 50 capellans treballaven enderrocant esglésies. Els cambrers deixaren la feina a les dones i anaren al front. A Rubí 180 pagesos havien constituït una col·lectivitat, ajuntant llurs petites propietats i les expropiades; establert una bodega col·lectiva amb vi procedent de les collites particulars; també treballaven el bosc i feien carbó i pensaven intensificar la repoblació forestal. Havien col·lectivitzat les farmàcies, tancant-ne dues i deixant-ne una sola oberta dia i nit; rumiaven elaborar els fàrmacs. En el ram de la metal·lúrgia, havien reduït cinc petits tallers a un de sol i en ambient d’igualtat, treballaven obrers i ex patrons. La vella Càmara Agrícola de Propietaris ara aixoplugava la Federació Local de Sindicats. Dels 14.000 obrers de Terrassa, 11.000 eren de CNT; el tèxtil de llana treballava per al front. Can Parellada, a dos quilòmetres, havia esdevingut la granja comunal Sol i Vida. Jornalers de la construcció aturats feien de pagès. Sant Pere, joia romànica, volien convertir-la en Museu. A Torroella, on hi havia poc anarco, ara tothom era de CNT; la primera col·lectivitat fou la dels flequers; la dels paletes unificà sous, cobrant vells i malalts, i implantaren el salari familiar; la de barbers i perruquers, era en un sol local; la dels espectacles comptà amb la cobla Montgrins; i els quatre tallers de sastreria s’havien agrupat en un de sol de 60 obrers, com les modistes; crearen dos biblioteques amb els llibres expropiats. Vilafranca del Penedès tenia un grapat de negocis d’exportació ara en mans dels obrers que ja havien dut a terme diversos tractes amb França, cercant l’intercanvi de productes. En la ex caserna de cavalleria s’havia habilitat una escola amb 24 aules; el diumenge feien cine de franc a la quitxalla; un Ateneu Popular sojornava en l’antic Centre Agrícola del Penedès; en l’ex convent de Maria Ràfols hi volien fer un hospital. Hi havia 116 refugiats de Madrid. L’Ajuntament de Vilanova estava sense batlle o president, i en escollien un per cada sessió municipal, a fi d’encarrilar les discussions; decidiren no votar acords, sinó que totes les qüestions serien debatudes fins arribar a la total convergència de parers, cosa que hauria menat a un clima d’har-

monia. A Pirelli, amb els directors italians fugits, es decidiren millores higièniques, igualar salaris, però incrementar la jornada de 40 a 48 hores per culpa de la guerra; la col·lectivitat agrària havia expropiat 44 finques de fatxes i alguns amos menuts havien cedit llurs terres; a la pesca, els 300 afiliats eren de CNT; si abans dos patrons controlaven les dues entitats, ara pensaven col·lectivitzar; volien així mateix crear una biblioteca ambulant. CNT arranjà uns menjadors populars, que nodrien a 500 abans i ara a 200, en especial aturats. Recolliren 600 refugiats de Madrid. La Comissió de Cultura municipal volia augmentar el nombre d’escoles, ja n’havien aprofitat dues de congregacions religioses, i crear-ne una de música, per la qual ja s’havien quedat amb tots els pianos del poble. Un xic més tard recorregué Espanya Pierre R. Pillier, teòric i activista llibertari francès, que abans visqué a Argentina i a Catalunya, i publicà el seu judici amb el pseudònim Gaston Leval. Diria que part de la informació la poà de Souchy i Folgare, però donava dades noves i per sobre de tot una interpretació teòrica; recalcava els que conceptuava trets característics i innovadors de l’assaig insurgent, tot pensant en paradigmes per experiències futures. En principi els llibertaris preconitzaven el comunitarisme assembleari, mai forçat; en quant a l’ètica suggerien austeritat material i acabalar saviesa, treballar menys produint més i fruir de temps amb escreix per solaç o formació; espontaneïtat; extirpar consumisme, competència o desigualtat; l’impuls general seria la solidaritat universal; a nivell econòmic volien autogestionar, concentrar, coordinar, mecanitzar, modernitzar, racionalitzar, sincronitzar; a nivell humà propulsar instrucció, ecologia, higiene, sanitat, fins i tot psicològica. Sorprengué i sorprèn, que pel que fa a determinades formes del lligam entre persones, el que algú en diu moral, fossin tan tradicionals o, fins i tot, grotescs o rancis. En apartat sobre “Federalisme llibertari” mantenia que els fundadors del nostre moviment federalista, socialista i antiautoritari, seguiren més a Bakunin que a Proudhon, i que aquell reconeixia dret d’adhesió i de secessió de cada individu en el municipi, de cada municipi en la província, de la província en la regió; la qual cosa tenia per indispensable per a garantir la llibertat; veien necessari adoptar aquests drets en principi, i per suposat a la pràctica, per difícil que fos la seva aplicació; cercaven que millorés la qualitat de vida, preparant la nova societat i una gent inèdita. Deia que la solidaritat econòmica i humana prevalgueren gràcies

a la preexistent; i que el comitè nacional elegit pels delegats regionals en plens i congressos nacionals era l’acompliment d’aquest edifici; cada federació era lliure de modificar la seva estructura, dur a terme assaigs constructius, escollir cooperatives o municipalització. Posava el cas dels tramvies, si tornaren a funcionar de forma ràpida i correcte fou perquè els mateixos treballadors estaven molt ben organitzats. Dominà l’empenta creadora, l’ànim fraternal, el que fins i tot va fer possible millorar l’organització tècnica. Tornava als tramvies, el 23 ja en circulaven 700, en lloc dels 600 habituals, tots pintats de roig i negre en diagonal. S’eliminaren 3.000 pilars de ferro que destorbaven el trànsit provocant accidents; emplaçaren un nou sistema de senyals i seguretat amb agulles elèctriques i discs automàtics; compraren moltes màquines pels tallers; posaren banys a estacions i obradors i s’endegà un servi sanitari, els metges tenien cura de treballadors i familiars, fins i tot amb assistència a domicili, assessorament psicològic i una clínica. Àdhuc fabricaven de franc obusos per al front d’Aragó. El Sindicat de Sanitat es constituí a Barcelona el setembre del 36 i cinc mesos després el formaven 1.020 metges, 3.206 infermers, 330 llevadores, 633 odontòlegs. Unes 7.000 persones atenent en 26 centres secundaris i 35 menors. En un any, i a Barcelona, es crearen sis hospitals nous, per descomptat gratuïts, i enviaren metges on fessin falta. Al contrari del que podia imaginar-se, a l’Hospitalet del Llobregat la revolució començà per l’agricultura, que beneficiava a una colla de propietaris absents o arrendataris que es servien d’assalariats. Camperols i aturats convocaren una assemblea, fins i tot amb els petits hisendats, i junts decidiren procedir tot d’una a socialitzar: així naixia la Col·lectivitat dels pagesos. Conscients de necessitar, per l’ocasió extraordinària, un esforç excepcional, rebutjaren –com havien fet jornalers de Barcelona- l’augment del 15% i la disminució de la jornada de treball a 6 hores, decretats per la Generalitat. Ben aviat copsaren que la nova situació engendrava entre les diverses fàbriques competències i rivalitats incompatibles amb l’ètica llibertària i el tarannà col·lectivista; per la qual cosa, CNT proposa introduir el règim de solidaritat general que sempre havien sancionat, s’acceptà tot seguit i s’implantà el salari únic generalitzat i una caixa comuna inter sindical, mercès a la qual tot treballador, amb feina o no, rebria els mateixos mitjans d’existència. Armaren noves escoles, una gran llar d’infants municipal i altres en alguna fà-

brica, la primera a la Tecla Sala, una maternitat i un hospital cantonal. CNT convocava assemblees populars, bé en el local més gran del centre, bé en els barris perifèrics, on exposaven a la població – que hi assistia lliurement- el que es feia i el que es projectava. En les “Consideracions finals” precisava que la revolució llibertària es desencadenà com una seqüela de l’aixecament feixista, possibilitant sortir al combat forces insurgents que en altres conjuntures havien tornat, estèrilment, amb les mans al cap, i recordava fets de 1932, 1933 o 1934. Significava, tornant a les col·lectivitats agràries, que ningú, entre aquells que s’escarrassaven en preveure les noves activitats constructives, les havia albirat, ja que els llibertaris barrinaven sindicats, cooperatives i comunes. Una prova més, si és que feia falta, de l’espontaneïtat del procés. I afegia, la revolució és també fruit de la inspiració i que, en indrets determinats, comunitats o municipis foren els que ho encarrilaven tot. Instrucció, esbarjo i sanitat són tres àmbits en els quals les variacions foren també de consideració, Fonalleras, en l’obra conjunta sobre Girona, sosté que la vida dramàtica a la capital fou molt activa en aquests anys. CNT controlà l’àmbit dels espectacles, des del 20 d’agost mitjançant el Comitè Econòmic d’Espectacles Públics tot seguint la determinació dels del Sindicat Únic de l’Espectacle de Barcelona dues setmanes abans. Aquell s’encarregà i gestionà el Teatre Municipal i altres sales com l’Albéniz i les rebatejades Bakunin i Durruti. Fonalleras esmenta com altres, l’atzucac que es plantejà als sindicalistes: assumir projectes o teories estètics considerats bàsics per posar en marxa un teatre “diferent” i portar-los a la pràctica. Cita la coneguda visita a Barcelona d’Erwin Piscator i el seu desencís; sobretot, per l’homenatge al Poliorama amb “Música y danzas populares; Rondalla aragonesa; Canciones y bailes flamencos”. Era el vell dilema, els principis impedien ordenar i, de mancar propostes, seguia la rutina. El Comitè de Girona “proposava unes bases de funcionament […] que responguin a les necessitats artístiques, culturals i socials renovadores del concepte que fins avui ha guiat les actuacions teatrals”, però cap proposta de la gent del ram superà qüestions redundants: abolir propines o claca i abaratir el preu de les entrades. Indefinició constant: instruir i imaginar un teatre nou, o divertir, però amb els repertoris de sempre, els actors consagrats, els muntatges decrèpits. Si el panorama escènic fou decebedor passà tot el contrari al camp pedagògic, perquè, ben sen-

zillament, els àcrates portaven molt de temps capficats i engrescats per endegar una escola alliberadora i racionalista, que veien com la solera imprescindible per modelar la nova societat igualitària, lliure i solidària. Ací les iniciatives sortiren com bolets, una munió de mestres, molt autodidacta, es llançaren a organitzar escoles en els llocs més inconcebibles, torres abandonades, fàbriques, col·lectius agràries o el front. Quan ja s’havia engegat molta decisió espontània, es decidí coordinar-les a través del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU), i tots estan d’acord en considerar-ho un dels guanys reeixits de la revolució, excepte els obscurantistes de sempre. Solà –publicació sobre Girona- enumera algun educador: Josep Torres Tribó, mort a Mathausen, 1940, sortit de la Normal de Lleida, exercí en una colla de centres obrers, fins que va plegar, fart de la repressió governativa, que amb qualsevol pretext els clausurava i amb altres militants en creà un a l’Ateneu Llibertari de la Sagrera. El juliol del 36 negligí l’ensenyança per col·laborar en les col·lectivitzacions voltant per Falset, Masroig, Mora d’Ebre o Valls, exercint de comptable i, a la vegada, de mestre. Mentre Floreal Ocaña, autodidacta i sense títol oficial com tants, a l’Hospitalet La Torrassa, compaginava activisme militant i dedicació pedagògica; Solà pogué entrevistar un exalumne, Francesc Cea, de l’escola que el 36 es traslladà a La Bordeta en una torreta amb jardí, on ensenyaven Floreal i les seves germanes; compraren una impremta per treure el diari Germinal i una revista, fets pels escolars; part de la tasca era a l’aire lliure; dijous a la tarda l’empraven en cine o xerrades; menaven també un petit hort; es tenia en compte la iniciativa dels alumnes que mai eren punits; sovintejaven exhibicions teatrals i festivals, que oferien a centres populars i ateneus. 7. Crims, revenges i aberracions Els 8.352 assassinats, més de cap hauria estat massa, foren sense cap dubte ròssec de rauxes personals, individuals o de comitès concrets, esporàdics o perpetrats per homes de qualsevol partit i sindicat, i els van condemnar força dirigent de forma rotunda i reiterada, en la premsa o la ràdio. El cas més conegut, però de cap manera únic, és el de Joan Peiró. Potser influí, en l’anticlericalisme, la incoherència del missatge (potinejant l’evangeli al servei del sistema) i de la moral, mesurant inversament debilitats d’altres i aberracions pròpies. Ací sols voldria recordar que l’atrocitat ha degenerat en que molta gent, fins i tot historiadors, sols parlin de la infàmia en narrar aquests mesos, cosa

que no passa amb altres situacions revolucionàries a Regne Unit, França, Mèxic o Rússia. Que tants d’eclesiàstics fossin immolats en els primers mesos, més del 27 %, provocà que molts autors abusessin d’un ventall no gaire gran d’adjectius, sacrilegi, satànic, diabòlic o infernal. Rucabado, més xocant, negant motius polítics o socials, resava “no era más que el constante odio a Dios, de origen más antiguo que la humanidad misma, como que empezó con Satanás en el mismo alcázar de los cielos” (150) o Cárcel, un dels que sap la veritat, que llegint processos de beatificació amb cura mai trobà “pecados” del màrtir, “sino un increíble odio a Dios y a todo lo que representa la fe en Él; un odio casi diabólico, porque sólo el diablo es capaz de tanto odio” (42). Però hi ha qui coneix els assistents de Satan; per a Montserrat, pròleg a Tusquets, aquest aporta documents que proven la responsabilitat, des de 1931, de “la tenebrosa secta masónica” i de “sus seculares aliados, el capitalismo judío y los profesionales del motín” (6-7). La gresca hagiogràfica encara dura. Uns desbarren i altres cloquegen raons extravagants. Albertí encapçala la visió martiriològica i conspiradora que esmenta llibertaris, maçons, radicals, gent d’ERC o força intel·lectuals i polítics assajant abolir l’Església, destruir tot vestigi material o cultural de la civilització cristiana i eliminar els capellans que la representaven. Però se superà dient “permeteu-me una llicència: en algunes ocasions […] he arribat a associar les escenes dels assassinats a Catalunya del 1936 amb la violència gratuïta de què van ser víctimes […] molts ciutadans de Cambodja a mans dels kmers rojos dirigits pel maoista Pol Pot” (21-22 i 373-374). El tindria per exabrupte emblemàtic del corrent si tenim en compte altres dades: els kemers eliminaren, entre 1975 i 1979, executats o morts de fam, a més de 1.700.000 persones, un quart de la població, aboliren escoles i destruïren biblioteques. A Catalunya hi hagué 8.352 morts i Richards calcula 200.000 morts a Espanya per la fam o les espantoses condicions carceràries del 39 al 45 (11). I aquelles afirmacions podrien comparar-se amb el parer de Riquer, que es pregunta si, com diuen Benet o Raguer, els clergues catalans eren més oberts o n’hi havia bastants d’afins a la ultra dreta carlista, Renovación Española o Unión Patriótica (49-51). El mateix Raguer explicita que el bisbe Irurita es distancià del clergat avançat posant rectors trabucaires en llocs clau de la diòcesi i envià una apocalíptica carta circular, el 16 d’abril de 1931, com si la caiguda de la monarquia suposés la fi del món. Per les eleccions de febrer del 36 or-

denà tres dies de pregàries públiques, ja que estava en joc “la existencia de la España católica” i la Junta Diocesana d’Acció Catòlica va exigir votar la dreta (1976: 81-83). En una obra posterior és més categòric: els cardenals Segura i Gomà eren integristes, “no en el sentido impreciso […] de mentalidad conservadora o tradicional, sino en su acepción técnica de partidarios de un estado confesional que impusiera por la fuerza a todos sus súbditos la profesión y la práctica de la religión católica y prohibiera cualquier otra […] Si para crear o restablecer este estado confesional había que emprender una guerra civil, se emprendería”. I encara sostenia més tard que tants “a favor de un cierto orden que mezclaba régimen monárquico, conservadurismo social y religión, y que se aduce como una justificación de la sublevación militar, es en realidad un reconocimiento de la oposición contra la República que gran parte de la Iglesia española (jerarquía y laicos) adoptó desde el principio” (2007: 22-23). En efecte, a poc de proclamar-se la Segona República, l’Església, dirigida, en bona part, per dos catalans, Pla i Gomà, sabotejà mesures per secularitzar i acabar amb l’anacrònica prevalença clerical. Diu Miret que, des de 1931 una part de la capellania somiava amb la guerra afegint “este clima de guerra civil comenzó con las supuestas apariciones de la Virgen en Guipúzcoa; y, posteriormente, con la propaganda que la ultraderecha hizo de las pretendidas profecías de la Madre Ràfols, con claras alusiones políticas ultraconservadoras en contra de la República” (43). A la Catalunya dels anys 30, quan explotació i conflicte social assoliren el zenit tant a la ciutat com al camp el clergat, mitjançant militants carlistes, col·laborà amb la Guàrdia Civil en la repressió gangsteril i de forma ostensible feia costat als explotadors, grup al qual pertanyia per ser propietari o bé per vincles familiars, doncs molt mossèn era fadristern de famílies d’hisendats. La simbiosi entre ramat i carlisme era notable a moltes comarques per tot Catalunya, en especial les de Tarragona; per a Redondo foren responsables indirectes de l’ocorregut, atès que estaven “en exceso apegados a una determinada concepción de la vida social, la tradicionalista tan remisa a introducir cambio alguno por entender que lo que existía era lo que tenía que existir, y además para siempre” (II, 25). És innegable el rol carlista en arranjar el Sindicat Lliure. Ferrer digué “todo Barcelona sabía que los carlistas estaban en él […] y en aquellos tiempos de congoja eran la única esperanza de los bur-

gueses y obreros honrados” (121-126). Fra Monleón visità, a mitjan febrer del 36, Sales a la seu del sindicat: “Allí son todos caballeros de la España única”; aquest cità “un levantamiento contra las izquierdas”, el juliol, “nos vamos a lanzar a la calle todos los que no podemos ver a España pisoteada por estos comunistas. Es demasiado largo el calvario de la Patria y demasiado grande el descaro de sus verdugos […]. Los militares nos darán armas”. Més tard “el profeta moría como un valiente sacrificado por los odios a su ideal de una España única, grande, libre” (25-27). Anys després mossèn Llorens diria que “horroriza, avergüenza al hombre honesto, digno, al cristiano consciente y bueno, pensar que, cada vez que caía por las calles de Barcelona un obrero asesinado por los agentes de los patronos o del Gobierno Civil […] mucha gente de derecha y de la Iglesia daban su aprobación y aplaudían un crimen horrible que habrían debido condenar con todas sus fuerzas” (85). Implantació dels tradicionalistes en l’àmbit rural que augmentà amb la crisi del 29, implicant la ruïna agrària, la vitícola en especial, i la recerca de sortides. El Parlament pensà trobar-la en una transacció: els pagesos comprarien la terra, a vegades menada des de feia generacions, mesura a la qual s’oposà qualque propietari més reaccionari i intransigent. En perdre les eleccions del 32 al Parlament, els carlistes s’havien proclamat “avanzada del ejército libertador que inicia la reconquista espiritual de nuestra tierra”; i si oposar-se a l’Estatut de Núria els privà de militants significats

passats a UDC, la seva actitud davant la qüestió agrària, que volia atreure els hisendats, els deixà sense el suport dels camperols, la seva antiga base. Per altra part, la opció insurrecta s’evidencià en l’Aplec de Poblet, 2/VI o en el de Montserrat, 3/XI ambdós del 1935, quan segons Ferrer hi hagué “verdaderas llamadas a la guerra en los cada vez mayores vínculos con la golpista UME” (Anguera, 124-126). Per al carlista Soler, Caylà, de les Congregacions Marianes, armà i organitzà gent des de Valls, l’octubre del 34, i “se hizo cuestión de honor el que en tierras tarraconenses abortara la intentona separatista. Para esto estaba él allí con sus hombres, decidido a ahogar el movimiento subversivo, con la sangre, si era preciso”, així el 7 d’octubre s’oferí a la Comandància Militar de Tarragona, deplorant “que tengamos que ser los carlistas los que, por salvar a España, tengamos que salvar, de rechazo, la República que se hunde”; a més organitzà Acción Ciudadana, força paramilitar i base d’un sometent clandestí, que va haver de dissoldre, però persistí secretament a la majoria de pobles de Tarragona (38-39). Puig i Vila detallà els fets del 34. Participaren el 60 % dels membres de la Unió de Rabassaires (UR), ja que “per a ells la república significava quelcom més que un nom […] era la llibertat econòmica i política; era sostreure’s a la influència del cacic, era escapar-se de les urpes de l’usurer, del propietari, del capellà, de l’intermediari que, entre els uns i els altres, els deixaren exànimes”. Les represàlies foren brutals, es detingueren dirigents a

Percentatge d’executats, sobre població total, per comarques

molts indrets on no ocorregué res, la Guàrdia Civil torturà i simulà afusellaments per trobar suposats camions de la Generalitat amb armes, caigueren en el “remolí de les lluites socials centenars i milers de persones que mai no havien intervingut en fets de caire social i polític”; es profetitzà que “si un dia els camperols catalans imitessin l’actitud dels pagesos de remença […] si el riu es desbordés […] si la tempesta es desfermés […] si algun dia les cadenes es trenquessin, ai dels opressors”. Hi hagué solidaritat amb els engarjolats i Rovira i Virgili recollí en un article que UR, que ni era revolucionària ni seguí les consignes de l’Alianza Obrera, elevà un ofici al president de la República, el maig del 35, denunciant “un estado de cosas que, de perpetuarse, ha de derivar forzosamente […] en una situación de fuerte violencia”; citava “una de las épocas más sombrías de represión [que] ha diezmado las poblaciones rurales de Cataluña, dejando en ellas una semilla de odio que jamás podrá desaparecer”. Massa camperols “han sido perseguidos, encarcelados y bárbaramente atropellados por los propietarios de la población, con la ayuda complaciente de la fuerza pública. [Complien] con el deber de advertir, aún a tiempo y a quien corresponde, un peligro que se avecina y que no es a nosotros a quien corresponde evitar” (96-106 i 160-167). Després dels fets d’octubre es reclogueren, en el vaixell Arnús, 900 homes, fins i tot menors de 14 anys i majors de 65 anys, invàlids i malalts, algun sols rival personal o polític de dirigents carlins; “teràpia”, digueren, “pacificant els esperits”; 350 sortiren sense judici en dos o tres mesos; als ajuntaments tornaren els cacics de la dictadura; el d’Amposta elaborà una llista amb els 300 votants d’ERC, exabrupte que no escoltà la Guàrdia Civil que, malgrat tot, en va detenir 32, àdhuc un banquer i industrial, i els van deixar anar dos mesos més tard. Van substituir per correligionaris els funcionaris d’ideologia republicana, amb complicitat dels jutges (Campos, 66-73). Segons l’al·legat d’UR, molts desnonaments, dient els propietaris que ells menarien les terres, amagaven una venjança afavorida i animada per la Llei d’Arrendamientos rústicos del parlament i assenyalaven “totes les bases i les garanties que servirien per una possible convivència han estat destruïdes i [… ] no és ja en aquesta direcció que les masses camperoles han de conduir els seus passos”. Citaven el Delta de l’Ebre, abans erm, posat en valor per una massa de desarrelats als quals s’atragué amb enganys, ja que primer se’ls prometé tot i després hagueren d’escollir entre esdevenir simples jorna-

lers o emigrar de bell nou. Així mateix denunciaven els sacrificis de milers de pagesos per satisfer les demandes de rendes, en molts casos valorades de forma arbitrària, pels propietaris. Profetitzaven que l’afany de justícia “augmentarà i s’agegantarà fins a plasmar-se en reivindicacions molt més absolutes”. A Tarragona comitès veïnals s’organitzaren per ajudar engarjolats i algú tan conservador com Carles Soldevila escriví a La Vanguardia les seves “dudas sobre el valor del escarmiento”, citant excessos per venjances, amb violència i amenaces, cosa que denuncià fins i tot gent de dretes. I recorda excessos i abusos de guàrdies civils o de la Legió. També a l’“Informe reservado” del 39 hi ha força referències a la rancúnia rabassaire contra els eclesiàstics (Martí Bonet, 44-46). El 36 el carlisme participà en la trama colpista. El maig “falangistas y requetés, con otros elementos de valía del país, estaban de acuerdo con lo más florido y aguerrido del Ejército para salvar a España” (Monllaó, 1942: 31). Poc abans era més explícit. El 18 de juliol, cristians i patriotes resaven “por la buena marcha de la empresa de los caballeros del más noble de los ideales”, esperant “con deseo, con ansia, el momento de podernos situar a su lado y, con la ofrenda de nuestros esfuerzos y de nuestra vida, ayudarles a alcanzar el triunfo definitivo de la histórica Cruzada”. Alguns d’aquests “respetabilísimos caballeros” moriren “víctimas del furor de la chusma” a principis d’agost; i “dignísimos ciudadanos católicos y tradicionalistas” demanaren a persones “conservadoras y sedicentes católicas” empara i asil, però no l’assoliren (1941: 18-19, 25, 38-39 i 44). També Vallverdú detalla el rol dels carlistes el 1934 i llur descarada i barroera intervenció en la rebel·lió del 17 de juliol i en l’ordit previ dels mesos anteriors (172-180 i 293-343). Hi hagué premonicions, com la del dirigent del Penedès Pau Baqués, que digué a La Terra (517, 31/XII/35): “Els nostres plors seran els d’ells. Els pagesos no podran oblidar les injustícies de què han estat víctimes i això els servirà d’esperó” (Arnabat, 42). Barrull cita represàlies a terres del Capítol i de Beneficiats laics de la Seu de Lleida; fou detingut el president de la Unió de Colons, i retinguts llurs dipòsits i comptes per forçar-los a un acord. La Tribuna informà de l’alliberament de 50 pagesos després de posar-se d’acord amb els canonges sobre rendes endarrerides (69). Segons Pujadas, la repressió incrementà l’escletxa entre desnonats i propietaris. Ho prova que fins i tot la premsa carlista lamentà abusos, així l’article “Jornales de hambre” al Correo de Tortosa (14/III/35)

o un editorial d’El Pueblo (8/II/36) que amollà, “en nom de Déu -pobre Déu- i amb l’ajut d’unes parelles de guàrdies civils, les dretes incivils han encès la guerra al nostre camp. Un sol propietari, Damià d’Oriol, ha desnonat a la nostra comarca prop de 2.000 arrendataris. És a dir, aquest ‘cavaller (¿) de l’ordre de Montesa’, catòlic cent per cent, ha condemnat a la fam i a la desesperació a 2.000 arrendataris” (102). També detalla, a Tortosa, gent del Círculo Tradicionalista —dirigit per l’exbatlle i diputat Bau i Nolla— assetjant funcionaris de la Generalitat, acusats de participar en la proclama de l’Estat Català, detinguts i acomiadats ni que haguessin estat alliberats per manca de proves (1994: 45). Atribueix la violència del 36 a injustícies i canallades seculars, a un caciquisme molt arrelat, a la persistència del clericalisme rústec, amb vincles estrets entre l’Església i els explotadors, així com a la militància carlista de la majoria dels mossens, políticament compromesos amb l’extrema dreta, com ho estaven també molts fejocistes. És cridaner que la destrucció material precedí a la humana; la primera, en massa, sense control i espontània, assolí el zenit el 31 de juliol; en algun indret, com La Sénia o La Galera, dirigents del comitè local reeixiren en evitar-la. Pel que fa a la segona, mataren 33 capellans (12 tradicionalistes palpables), 29 a l’agost i 4 de setembre a novembre (1988: 150-155). Sánchez Cervelló detalla el compromís carlista amb la gent de l’IACSI o la Lliga contra la pagesia; a més a més quan s’aguditzà l’antagonisme, la premsa dels primers regalimava elogis a Mussolini i lloances als que serien capaços de morir defensant la pàtria i la religió. Arran de les eleccions del 33 augmentaren posats feixistes, exigint sense embuts un règim autoritari, tapant amb la seva actuació política una trama militar. I planificaren, l’estiu del 36, concentrar-se en el Govern Civil de Tarragona per seguir als alçats i s’agruparen per prendre Caseres, Flix, Horta de Sant Joan o Pinell. També detalla casos documentats de carlistes executats el 36: a Tortosa ho eren 79 de 204, i 23 d’ells a més a més capellans, quasi la meitat dels 54 sacerdots morts a la diòcesi. També occiren 4 canonges de 7 de la mateixa corda, cosa que evidencia el pes d’aquest corrent a la cúpula del bisbat, afavorit pel prelat Bilbao, també carlista. A les “Conclusions” emfasitza la simbiosi total entre Església i carlisme; el bisbe els donà, des de 1900, el control dels Centres Catòlics i altres pies entitats. Va créixer la militarització, el 1910, al recuperar-se el requetè, primera milícia d’un partit polític modern, que Bau, Caylà i el capità Sentis pensa-

ven incorporar a la revolta de juliol (III, 164-168 i 173-175). Alcalá xifra els carlistes morts a Catalunya al llarg de la guerra i, curiosament, les seves dades no sols difereixen de les de Sánchez Cervelló sinó que fins i tot dóna totals diferents — 1.199 i 1.156- en dues obres (2001: 167-232 i 2005: 115-151). En la primera fa palès que les vuit comarques amb un percentatge major eren agràries i coincidien amb algunes on fou pitjor la repressió contra els rabassaires. Afegeix que tots els carlistes de Terrassa foren liquidats per gent d’ERC (2005/a: 38), i evocant els 8.352 morts a Catalunya, precisa que 2.039 eren religiosos, 2.738 de militància coneguda i dels altres 3.575 “cabe suponer que en su gran mayoría pertenecían a partidos de la derecha […] o simplemente fueron asesinados por ser propietarios o por revanchas o envidias personales” (2005/b: 317). Des de l’altre costat, gent del comitè de Gràcia, tots immigrants, respectaren Trias, malgrat saber que era catòlic i que tenia a casa monges refugiades, per ser secretari general d’UDC. Consideració que s’estengué a tot el partit i a llurs militants, segurament per haver votat a favor de la Llei de Contractes de Conreu; com diu el mateix Trias: “Per ells, nosaltres érem els ‘altres’”, ni de dretes ni burgesos de la Lliga (90). També especifica que en el front d’Aragó, la CNT-FAI predominà en el nord, mentre que en el sud ho feia ERC (90 i 93). Persevero, la violència als dos bàndols no fou anàloga, en un, obra d’incontrolats, en l’altre, política d’Estat, en un, durà uns mesos, en l’altre, 40 anys i sols en un a més de crims hi hagué vesània i abusos sexuals com els que s’han recordat arran de la mort del tinent general Mohamed Mizzian. Prova del que he dit i repetit és que a bastant indret no es consumaren delictes de sang, a Abrera, Cardedeu, Cassà, La Granada i pobles veïns, Lloret, Sant Feliu de Codines o Vidreres per citar-ne algun, a Granollers, el 21 aparegué un ban del Comitè adreçat a posta, als saltaterrats, “advertint que tots aquells que cometessin actes de pillatge, incendis, assalts d’establiments o altres serien jutjats severament”, grups de milicians tingueren cura de mantenir l’ordre; Combat, diari lleidatà del POUM, dels 25 i 27 de juliol, arremet contra incontrolats i saquejadors que comprometen el futur de la revolució, i que identifica amb els baixos fons urbans i La Batalla, òrgan central del POUM, s’afegí quatre dies després a la protesta: “Cal acudir a mesures extremes, sense vacil·lar, per acabar amb actes que deshonren i perjudiquen la revolució”.

Bibliografia esmentada AAVV, Granollers 1936-1939: Conflicte revolucionari i bèl·lic, El Racó del Llibre de Text, Barcelona, 1989-1990, 2 vols. AAVV, La Guerra Civil a Catalunya, Ed. 62, Barcelona, 2004, 4 Vols. AAVV, La Guerra Civil a les comarques gironines (1936-1939), Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 1986, 454. Albertí, Jordi, El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la Guerra Civil, Proa, Barcelona, 2007, 423. Alcalá, César, Checas de Barcelona. El terror y la represión estalinista en Cataluña durante la Guerra Civil al descubierto, Belacqua, Barcelona, 2005/a, 254. Alcalá, César, La represión política en Cataluña (1936-1939), Grafite, Madrid, 2005/b, 332. Alcalá, César, Persecución en la retaguardia. Cataluña 1936-1939, Actas, Madrid, 2001, 244. Ametlla, Claudi, Catalunya paradís perdut (la guerra civil i la revolució anarco-comunista), Selecta, Barcelona, 1984, 228. Anguera, Pere, El carlisme a Catalunya, 1827-1936, Empúries, Barcelona, 1999, 141. Arnabat, Ramon, «El 6 d’octubre a l’Alt Penedès: un episodi de la lluita social al camp», L’Avenç, 187(XII-1994), 40-43. Barrull Pelegrí, Jaume, «Els fets d’octubre a les comarques de Lleida», L’Avenç, 187 (XII-1994), 66-69. Berga, Miquel, “Ficcions i afliccions: la gestió de la memòria en la literatura angloamericana de la guerra civil”, AAVV, Literatura de la guerra civil. Memòria i ficció, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 2002, 49-61. Bernils, Josep M., La guerra civil a Figueres (1936-1939), Empordà, Figueres, 1986, 251. Bertrana, Aurora, Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya, Pòrtic, Barcelona, 1975, 554. Campillo, Maria, Escriptors catalans i compromís antifeixista (19361939), Curial i PAM, Barcelona, 1994, 381. Campos i Terré, S. El 6 d’ocubre a les comarques, Imprenta Popular, Tortosa, 1935, 248. Cárcel Ortí, Vicente, La gran persecución: España, 1931-1939, Planeta, Barcelona, 2001, 370. Ealham, Chris, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto, 18981937, Alianza, Madrid, 2005, 381. Fontserè, Carles, Memòries d’un cartellista català, Barcelona, Pòrtic, 1995, 508. Garangou i Tarrés, Sònia, Malgrat 1930-1940: els anys silenciats. República, revolució, guerra i dictadura a un poble de l’Alt Maresme, Ajuntament, Malgrat, 2005, 357. Garriga i Andreu, Joan, Granollers, caciquisme i fractura democràtica (1848-1939), PAM, Barcelona, 2003, 420. Garriga i Andreu, Joan, Revolta i guerra civil a La Garriga (Vallès Oriental 1936-1939), L’Aixernador, Argentona, 1986, 245. Kaminski, H. E., Els de Barcelona, Ediciones del Cotal, Barcelona, 1977, 221. Langdon-Davies, John, Detrás de las barricadas españolas, Letras, Santiago de Chile, 1937, 246. Leval, Gaston, Colectividades libertarias en España, Aguilera, Madrid, 1977, 509. Llarch, Joan, Los días rojinegros. Memorias de un niño libertario 1936, Ed. 29, Barcelona, 1977, 166. Llorens, Josep Maria (Joan Comas), La Iglesia contra la República Española, Grupo de Amigos del Padre Llorens, Vieux, 1968, 414. Low, Mary, Cuaderno rojo de Barcelona, Alikornio, Barcelona, 2001, 181. Martí Bonet, Josep M., El martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-1939), se, Barcelona, 2008, 464. Mas Gibert, Xavier, Guerra-Revolució i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943) (Les dimensions d’una tragèdia), Caixa Laietana, Mataró, 2002, 541. Miret Magdalena, E., Religión e irreligión hispanas, Fernando TorresEditor, Valencia, 1976, 148. Monleón, Alfonso, España trágica. Anecdotario, Talleres Gráficos Cattaneo Hnos., Santa Fe, 1938, 148.

Monllaó Panisello, José, Estampas de dolor y de sangre. Tortosa en 1936-1939, Imprenta Algeró y Baiges, Tortosa, 1941, 203. Monllaó Panisello, José, Los bárbaros en Tortosa. 1936-1939, Imprenta Monllau, Tortosa, 1942, 192. Orwell, George, Homenatge a Catalunya. Un testimoni de la revolució espanyola, Ariel, Barcelona, 1969, 218. Pagès i Blanch, Pelai i Alberto Pérez Puyal, Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939). Testimonis i records de la Guerra Civil a Catalunya, Pagès, Lleida, 2003, 385. Paz, Abel, Viaje al pasado (1936-1939), Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 2002, 314. Peiró, Joan, Perill a la reraguarda, Ed. Llibertat, Mataró, 1936, 179. Pérez-Bastardas, Alfred, Josep Maria Boix i Raspall (1887-1973), Ed. 62, Barcelona, 2001, 336. Piñol, Josep M., El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència (1926-1966), Ed. 62, Barcelona, 1993, 332. Pons Prades, Eduard, “Notas biográficas”, Fem memòria per fer futur, UPC, Barcelona, 2005, 7-26. Puig i Vila, Nònit, Qué és la Unió de Rabassaires, se, Barcelona, 1935, 202. Pujadas, Xavier, «El sis d’octubre de 1934 i els efectes de la repressió posterior en un àmbit local: el cas de Tortosa», L’Avenç, 187(XII-1994), 4446. Pujadas i Martí, Xavier, Tortosa, 1936-1939. Mentalitats, revolució i Guerra Civil, Dertosa, Tortosa, 1988, 324. Rabasseire, Henri, España crisol político, Proyección, Buenos Aires, 1966, 331. Raguer, Hilari, «La “cuestión religiosa” en la segunda república», en Dronda Martínez, J. y E. Majuelo Gil (editores), Cuestión religiosa y democracia republicana (1931-1939), Universidad Pública de Navarra, Pamplona, 2007, 15-40.. Raguer, Hilari, La espada y la cruz (La Iglesia 1936-1939), Bruguera, Barcelona, 1977, 255. Raguer, Hilari, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (19311939), PAM, Barcelona, 1976, 582. Redondo, Gonzalo, Historia de la Iglesia en España 1931-1939, Rialp, Madrid, 1993, 2 vols. Richards, Vernon, Enseñanzas de la revolución española, Belibaste, París, 1971, 268. Riquer i Permanyer, Borja de, L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la Guerra Civil i el primer franquisme, Eumo, Vic, 1996, 357. Roca, Francesc, Política, economía y espacio. La política territorial en Catalunya (1936-1939), Serbal, Barcelona, 1983, 122. Rubió i Tudurí, Marià, Barcelona 1936-1939, PAM, Barcelona, 2002, 308. Rucabado, Ramón, Santa Mónica de la Rambla y otras páginas de sangre, Balmes, Barcelona, 1959, 180. Sancristòful i Ballaró, Jaume, La Guerra Civil a Montclar (Memòries, 1936-1947), Àmbit, Berga, 1996, 138. Sánchez Cervelló, Josep (coor.), El carlisme al territori de l’antiga diòcesi de Tortosa, Arola, Tarragona, 2004, III vols. Soler Janer, Juan, Tomás Caylá Grau. Ejemplo y guía de patriotas, Editorial Española, San Sebastián, 1938, 63. Souchy, A y P. Folgare, Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes, Fontamara, Barcelona, 1977, 236. Torriente-Brau, Pablo de la, En España, peleando con los milicianos, Grijalbo, México, 1972, 159. Tort i Martí, Manuel, Guerra incivil, Claret, Barcelona, 1981, 175. Trias i Peitx, Josep M., La solitud de la llibertat. Memòries de [Trias i Peitx], secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil, Símbol, Barcelona, 2008, 192. Tusquets, Juan, Orígenes de la revolución española, Vilamala, Barcelona, 1932, 219. Vallverdú i Martí, Robert, El carlisme català durant la Segona República Espanyola (1931-1936), PAM, Barcelona, 2008, 367. Vila-Abadal, Jordi, El doctor Lluís Vila d’Abadal i el seu temps. Assaig biogràfic, La Llar del Llibre, Barcelona, 1990, 441.

Gènere i moviment llibertari

Eulàlia Vega

a militància femenina va ser creixent en el moviment llibertari al llarg de la trajectòria del moviment obrer espanyol fins arribar a la Guerra civil, el moment del màxim compromís de les dones en l’esfera pública. Amb l’inici del moviment obrer espanyol trobem ja les primeres dones militants. En les reunions i en els Congressos de la Federació Regional Espanyola (FRE), adherida a l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), assistien nombroses dones. Tanmateix, eren minoritàries les que van ocupar càrrecs o van destacar com oradores, entre elles podem citar la mestra gaditana Guillermina Rojas i la gironina Isabel Vila, ambdues van ser secretàries del Consell local de la FRE, de Madrid la primera i de Llagostera (Girona) la segona. En els anys del Sexenni Democràtic (1868-1874) es van fundar nombrosos clubs republicans femenins en diverses ciutats espanyoles com Cadis, Madrid, Barcelona i Palma de Mallorca, on trobem diverses dones actives en l’esfera pública. Moltes d’aquestes van iniciar també la seva militància en altres plataformes properes com la FRE. Certament, el republicanisme, l’internacionalisme i el lliurepensament estaven íntimament lligats, militant en alguns casos homes i dones en els tres àmbits de manera simultània. Es pot considerar al mateix temps aquest context com l’inici del feminisme de tradició obrera a l’Estat espanyol. Una dura repressió contra el moviment internacionalista i també contra les associacions femenines va produir-se amb la Restauració de la monarquia borbònica el 1874, el que va impedir la consolidació d’aquestes organitzacions.

Fins el 1881 no es va poder reorganitzar el moviment obrer amb la creació de la Federació Regional de Treballadors Espanyols (FRTE). Nombroses vagues per la millora dels salaris i les condicions de treball van ser realitzades a partir de la seva constitució. Aquestes es van realitzar en diversos sectors productius, també en el tèxtil amb la participació de nombroses dones. Un dels conflictes més importants per la seva repercussió i per la seva duresa va ser el conegut com “la vaga de les set setmanes”. Es va produir a Sabadell el mes de juliol de 1883, destacant l’obrera teixidora Teresa Claramunt, que seria més endavant important dirigent de l’organització FRTE. Aquesta destacada anarquista, juntament amb altres militants femenines, va crear el 1884 la secció de treballadores anarcocol·lectivistes, sent escollida secretària al costat de Gertrudis Fau, mentre que la presidenta va ser Federación López Montenegro. Es pot considerar Teresa Claramunt com una pionera del feminisme obrerista de caràcter anarquista i també, d’alguna manera, la precursora de les idees de l’organització anarcofeminista posterior, MMLL. Anarcosindicalista i obrera tèxtil, activista sindical i feminista, va tenir un important paper en el compromís de defensar els interessos de les treballadores explotades pels patrons i les seves lluites per millorar la seva situació. Denunciava la doble explotació que patien les dones treballadores per la seva condició de dones i d’obreres. La Claramunt es va dedicar a la creació de l’associacionisme obrer, i de manera particular de caràcter femení, on les dones podien actuar sense la tutela dels homes. Va ser una oradora “amena i vibrant”; també va escriure nombrosos articles i va animar diverses publicacions anarquistes, sent una de les veus més influents de l’anar-

quisme català de finals del segle XIX i de l’inici del segle XX.

Dones llibertàries durant la Segona República i la Guerra civil.

tingir com oradores i com lluitadores en las vagues de 1918 contra l’increment del cost de la vida. Durant els anys republicans va existir una major afluència de dones militants en el moviment anarquista, situació que no tenia cap precedent anterior. La Segona República va ser especialment favorable al reconeixement dels drets socials i individuals femenins, així com una major activitat i protagonisme en les organitzacions polítiques i sindicals. Pel que respecte al moviment llibertari, les podem trobar en el sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en l’organització específica anarquista, la Federació Anarquista Ibérica (FAI), en les Joventuts Llibertàries (JJLL), en l’organització anarcofeminista Mujeres Libres (MMLL), i sobre tot en els Ateneus Llibertaris, els organismes de divulgació cultural que es van formar en totes les ciutats i pobles de l’Estat espanyol, especialment en les zones industrials i rurals, on existia el sindicat anarcosindicalista.

Dos generacions de dones anarquistes van confluir en els anys trenta. Les filles “espirituals” de Teresa Claramunt, que havien nascut a finals del segle XIX i a principis del segle XX, como la ja anomenada F. Montseny (1905-1994), i les netes “espirituals” que eren les joves que van iniciar la seva militància en els anys republicans1. La generació de les filles havia iniciat el seu compromís anteriorment a la República destacant-se en les lluites laborals dels anys de la Primera Guerra Mundial. Entre elles podem citar: Roser Dulcet (1881-1977), i la seva germana Encarnació, Llibertat Ródenas (1891-1970) i Balbina Pi (1896-1973). Totes elles eren com la mateixa Teresa Claramunt actives militants del sector tèxtil català i es van dis-

El Sindicat, un espai masculí. Només una minoria de dones van militar en el Sindicat confederal. Per entendre l’escàs compromís existent amb la CNT cal tenir en compte que aquest era considerat socialment com un espai masculí i en conseqüència l’activitat femenina va ser minoritària al llarg de la seva trajectòria i encara que estiguessin afiliades evitaven freqüentarho. Les treballadores hi anaven de manera puntual i únicament en el cas de tenir que solucionar algun problema concret (acomiadament, demandes d’augment salarial, etc.). També bona part dels militants masculins consideraven que l’associació obrera no era cosa de dones i quan feien campanyes de propaganda per augmentar l’afiliació es di-

Aquesta primera generació de dones militants i anarquistes van trobar-se en minoria i relativament aïllades com a gènere. Progressivament la situació i el paper de la dona en la societat va anar canviant. Als anys vint i trenta del segle XX trobem més dones interessades en participar activament en les lluites socials i polítiques. Federica Montseny va ser una de les més famoses i destacades, en ser també la primera espanyola que va arribar a ser ministra en el segon Govern de Francisco Largo Caballero (novembre de 1936). Quan Teresa Claramunt va morir pocs dies abans de la proclamació de la Segona República (11 d’abril de 1931), F. Montseny va prometre ocupar el seu lloc.

1 Més informació sobre aquesta generació de llibertàries a E. Vega, Pioneras y revolucionarias. Mujeres libertarias durante la Segunda República, la Guerra civil i el Franquismo, Barcelona, Icaria, 2010.

rigien als homes argumentant tot sovint la virilitat per activar una major defensa dels seus interessos laborals i aconseguir la seva adhesió al sindicat2. Encara que les joves obreres treballessin fora de la llar, la família no les permetia normalment una major implicació en l’esfera pública i no era ben vist que es preocupessin de las qüestions laborals i sindicals ni tampoc l’assistència al Sindicat i a les seves activitats. Dominaven les idees de domesticitat per a les joves que les portaven a focalitzar la seva atenció a trobar marit i formar una família. Por aquest motiu, es procurava evitar que la filla s’ajuntés amb anarcosindicalistes i iniciés una vida militant. Per a Conxa Pérez3, militant de la CNT durant la República, aquesta és una de les causes de la absència de les obreres dels sindicats: “Els pares no les deixaven anar [...] perquè tenien por que les joves es tornessin revolucionàries. Hi havia una gran por abans, eh?, què es fessin, sobretot de la FAI. La FAI era el coco, por no dir la CNT, que no hi havia més sindicats. Però que aquestes es fessin d’algun sindicat i que lluitessin i tot això, no els hi agradava”. Conxa no va tenir mai aquest problema perquè tant el seu pare com el seu germà gran eren militants cenetistes. Ella va començar a treballar als 13 anys, primer en el sector tèxtil i després en les arts gràfiques, sector que no va abandonar fins a la guerra civil. Amb la proclamació de la República i amb la reorganització sindical de la CNT es va afiliar al Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT. Aquest agrupava a Barcelona 4.300 treballadores i treballadors l’any 1931, arribant a 8.000 durant els anys posteriors. La majoria dels seus militants eren homes. Malgrat aquest fet, ella va formar part de la Junta del Sindicat, durant un temps, com a vocal. Recorda haver volgut portat alguna noia del treball amb ella, però sense èxit: “El sindicat costava molt, era una lluita continua. És molt difícil això per a les persones que no tenen idea de cap classe d’entrar en un sindicat. [...] Els sindicats eren una cosa més revolucionària, anàvem de cara a los conflictes”. L’escàs interès davant de les qüestions sindi-

cals i laborals era un altra explicació de l’absència de la dona dels sindicats. Es pot afirmar que les dones militants confederals que van aconseguir superar els obstacles socials que tenien la majoria d’afiliades ho van fer gràcies al suport dels familiars també cenetistes o simpatitzants amb l’anarquisme. Per a canviar aquesta situació va ser creada l’Agrupació Cultural Femenina a Barcelona i a altres llocs de l’Estat espanyol el 1935. Una de les tasques de l’organització era l’ajuda mútua entre les associades tant de les tasques domèstiques com de la cura dels fills quan havien d’assistir a les reunions. El nivell de compromís femení amb el sindicat anarcosindicalista va tenir diversos graus d’intensitat: un primer nivell, inclou les que van militar ocupant diversos càrrecs i participant fins i tot en la Junta del Sindicat. Un segon sector, van ser les militants d’empresa, les delegades sindicals que s’ocupaven normalment de recollir les cotitzacions entre els afiliats del seu lloc de treball. Finalment, el darrer grup, el de les afiliades, formaven part les que es limitaven a cotitzar i no tenien cap més relació amb el Sindicat. Eren la majoria de les dones sindicades, les quals es resistien a tenir una presència més activa. L’Ateneu Llibertari, un espai de sociabilitat. Les dones van demostrar un interès major per les activitats de l’Ateneu Llibertari. Mentre el Sindicat era freqüentat únicament per una minoria femenina, l’Ateneu era mixt i comptava amb una presència tant d’homes com de dones i d’enteres famílies. Eren moltes les noies obreres que participaven activament a les múltiples propostes que s’oferien en les diverses seccions: des de l’excursionisme al quadre escènic, de les classes d’alfabetització a les conferències, de les classes d’esperanto a les lectures comentades fetes a partir dels llibres de la biblioteca. Joves d’ambdós sexes podien socialitzar, formar-se, discutir, participar com actors i actrius en obres de teatre i fer sortides a l’aire lliure per un mòdic preu. Les lectures comentades i les conferències obrien la ment de les joves que no havien tingut pràcticament cap

2 C. Villar, Género y clase. Estrategias excluyentes del sindicalismo en el sector del metal. Barcelona, 1900-1936 en C. Borderías (ed.), Género y políticas del trabajo en la España contemporánea, 1836-1936, Barcelona, Icaria-Publicaciones UB, 2007, pp. 163-189; J. Ibarz, “Con gesto viril”. Política sindical y trabajo femenino en la industria del vidrio de Barcelona (1884-1930) en C. Borderías (ed.), op. cit., pp. 191-225. 3 Conxa Pérez Collado, nascuda a Barcelona el 1915, de família anarquista. Afiliada al Sindicat de la CNT i també a la FAI. Participà en els diversos moviments de caràcter insurreccional que es van fer durant la República. Amb la Guerra Civil va marxar al front d’Aragó com miliciana i després va treballar en una industria de guerra col·lectivitzada a Barcelona. Exiliada en França uns anys, en 1942 va tornar a Barcelona, on viu actualment. Entrevista amb l’autora, Barcelona, octubre 2008.

formació en les escoles, on només havien après a llegir i escriure. La ideologia anarquista i anarcosindicalista impulsava la formació cultural com element imprescindible per a poder participar en la revolució futura. Aquesta no podia ser feta per analfabets. Per aquest motiu, va promoure al llarg de tota la seva trajectòria els ateneus llibertaris i les escoles racionalistes com a plataformes necessàries per omplir les llacunes de formació intel·lectual existents en la classe treballadora. Durant la República va existir una gran proliferació d’Ateneus. Solsament a Catalunya es parla de l’existència de més de dos-cents centres culturals de caràcter divers: racionalista, llibertari, naturista, excursionista, sindicalista, etc. I d’aquests, setanta eren a Barcelona i a L’Hospitalet del Llobregat4. No tots van tenir una vida llarga, per la repressió governamental que van patir a partir de 1933, quan l’Estat republicà va endurir la seva posició respecte la CNT5. Malgrat aquesta trajectòria intermitent, el paper dels AL va ser fonamental para la formació de les dones que els van freqüentar durant aquets anys de relativa llibertat política. Aquest és el cas de Conxa Pérez que va seguir intensament les activitats de l’Ateneu Faros, un dels més importants de Barcelona6: “L’ateneu va ser una veritable escola per a mi, aquí és on vaig aprendre quasi tot lo poc que sé i, socialment, doncs moltes coses”. Altres Ateneus importants de Barcelona es van ubicar a diversos barris, com Gràcia, El Clot, La Torrassa i Sants. L’AL del Clot es va fundar el juny de 19317. Era l’hereu de l’Ateneu Naturista Eclèctic creat al barri en la dècada de los anys vint. Aquest centre havia estat molt actiu en la difusió dels corrents naturalistes i individualistes que s’havien introduït en l’anarquisme per influència dels pensadors francesos, especialment Émile Armand i Han Ryner. El grup “Sol i Vida” havia estat el promotor d’aquesta iniciativa, així com de la publica-

ció de les revistes “Ética” e “Iniciales”8. A l’inici l’Ateneu comptava amb una cinquantina d’afiliades i afiliats, gairebé tots joves, però molt aviat va augmentar el seu nombre. Van constituir diverses secciones: la de esperanto, la excursionista, la de cultura i la d’art9. Posteriorment, es va formar també una secció femenina que agrupava específicament a les afiliades arribant a ser més de cinquanta. En aquesta secció es parlava de les relacions entre els sexes i de cóm lluitar per la germanor de la humanitat. Concha Liaño havia arribat a l’AL del Clot sent encara una adolescent gràcies a la invitació del seu veí Palmiro Aranda10. Allà va trobar la identitat que tant buscava. “Cuando llegué al Ateneo vi que pensaban exactamente igual que yo, sobre la religión, sobre la familia, sobre el estado actual. Y eso para mí fue una bendición”. Va descobrir l’anarquisme, ideologia de la que no es va separar mai més. Va trobar amb les joves i els joves llibertaris de l’Ateneu un món, on es va sentir acollida i reconeguda i a més, un lloc on poder participar de manera entusiasta en les diferents activitats. La secció d’excursionisme era una de les més actives i, segurament, la més popular ja que tenia una gran acollida per part de les famílies del barri i també d’altres zones indistintament de la edat i del gènere. Organitzava sortides setmanals. Concha esperava tota la setmana a que arribés el diumenge per a anar amb ells d’excursió: “Todo el Ateneo iba de excursión. [...] Todos los domingos iban familias enteras, nos juntábamos muchos en esas playas -Y era muy bonito- los abuelos, los tíos, los niños. Y también hacían grupos que discutían siempre sobre las ideas. [...] Fue una época muy bella y la gente muy sana. Yo tengo unos recuerdos tan bonitos de eso”. Els grups anarquistes: les Joventuts Llibertàries i la FAI. Mitjançant la implicació en les activitats dels

4 P. Solà, L’Ateneisme àcrata durant la Segona República, en “L’Avenç”, 1978, n. 11, p. 70. 5 E. Vega, Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya (1930-1936), Lleida, Pagès, 2004. 6 L’Ateneu Faros es trobava a l’Avinguda Mistral, n. 17, 1er. de Barcelona. 7 El Ateneu Llibertari del Clot estava a l’Avinguda Meridiana n.128 el 1931. Després es va traslladar a la Plaça del Mercat n. 2. 8 X. Díez, Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista “Ética-Iniciales”(1927-1937), Lleida, Pagès, 2001; Id., El anarquismo individualista en España (1923-1938), Barcelona, Virus, 2007. 9 J. Navarro Navarro, Ateneos y grupos ácratas. Vida y actividad cultural de las asociaciones anarquistas valencianas durante la Segunda República y la Guerra civil, Valencia, Biblioteca Valenciana, 2004. 10 Conxa Liaño Gil, nascuda a París el 1916. Va viure de petita en diversos països: França, Cuba i Mèxic. En separar-se els pares, va arribar a Barcelona el 1927 amb la mare i els dos germans. Era la germana gran i es va posar a treballar en el ram tèxtil per ajudar a la supervivència de la família. Amb la República es va afiliar a les Joventuts Llibertàries; posteriorment, va fundar Mujeres Libres de Catalunya i va formar part del seu Comitè Regional. Exiliada a França, i a Caracas (Veneçuela) a partir de 1947, on viu actualment. Entrevista amb l’autora, Barcelona, novembre 2007.

Ateneus i dels Sindicats, algunes joves es van posar en contacte amb els grups d’afinitat anarquista i van començar la seva militància en les JJLL i en la FAI. La constitució d’un grup es feia a vegades amb el grup d’amics que es tenia prèviament o amb els nous que es trobaven a l’Ateneu o al Sindicat. Les amistats infantils de les escoles racionalistes eren també un altre plataforma de connexió i d’afinitat que servia per a crear un grup. Estava format entre dotze i quinze persones i es caracteritzava per un major compromís i identificació amb els ideals anarquistes que el dels membres del Sindicat confederal. Els temes que unien al grup eren els ideològics i no els laborals i professionals. Un grup podia formar-se amb l’objectiu de portar a terme alguna activitat concreta, com l’organització d’un Ateneu, la creació d’una escola racionalista o l’edició d’un periòdic. També podien preparar alguna acció concreta, com per exemple una protesta o un atemptat. Quan es volia crear un grup l’única cosa que calia era reunir-se els interessats que volien ser-hi i de comú acord buscaven un nom i sol·licitaven l’entrada en la FAI. En els grups les dones tenien una presència minoritària, tot sovint eren les germanes i companyes d’algun dels membres masculins. La creació de grups anarquistes va ser important als primers anys de la República reduint la seva influència en los anys posteriors també per la persecució sistemàtica i la repressió que van patir a partir de l’any 1933 en tot l’Estat. En el Ple Nacional de Regionals de la FAI, reunit a finals de gener de 1936 a Madrid, hi havia una representació de 225 grups anarquistes catalans, dels quals 27 pertanyien a la ciutat de Barcelona11. Moltes vegades les iniciatives culturals i de propaganda sortien dels membres més joves dels grups, ja fossin als Sindicats confederals o als Ateneus. Aquest fet va fer que existís una certa “especialització” de tasques. El treball de les JJLL es reduïa a l’àmbit cultural i de propaganda a diferencia dels més grans que es dedicaven a qüestions organitzatives relacionades amb la lluita econòmica i revolucionària. Les JJLL van ser constituïdes en el Congrés Nacional de Madrid el 1932 quan es va impulsar la creació d’una organització peninsular. Concha Liaño va començar a militar a les JJLL amb la República. Es va integrar al grup anarquista “Sol i Vida”. Mai va estar sindicada a la CNT. El grup participava activament en tots els actes que des de l’Ateneu del Clot s’organitzaven. Per a

la nostra protagonista el que perseguien les JJLL era: “Un instinto de superación, un deseo de que hubiera justicia social. Pero sobre todo un instinto de superación. Un sentimiento muy grande de solidaridad con el resto de los mortales. Muchos deseos de hacer algo para que la situación que se vivía, de tanta desigualdad social, de tanta injusticia social, mejorara. El estar dispuestos a dar la vida para que esto se realizara. Eso eran las Juventudes Libertarias. Todos eran seres muy puros. Ya no hay muchachos como ellos”. Altres grups anarquistes tenien propòsits revolucionaris i van estar implicats en els esdeveniments socials dels anys republicans. Aquest era el cas del grup de la FAI “Sacco i Vanzetti”, al que pertanyia Conxa Pérez. Ella va participar en els diversos moviments revolucionaris que es van donar a Barcelona el gener i desembre de 1933. Durant la insurrecció del 8 de gener van rebre les ordres del Comitè de Defensa de Catalunya, coordinat per Joan García Oliver, de posar en marxa la tàctica de la “gimnàstica revolucionària”. L’exèrcit i les forces de policia assabentats del que es preparava van ocupar posicions estratègiques en totes les zones de la ciutat de Barcelona on es preveien les accions. El grup de Conxa Pérez tenia que assaltar la caserna de Sant Agustí en el centre de la ciutat. “I, a nosaltres, aquell dia 8 de gener ens va tocar anar a assaltar un cuartel, que estava en el centre de Barcelona. I primer es van preparar unes bombes caseres, que no sabem on es van fer[...] Y el grup, doncs tenia que anar allà”. La majoria de les militants dels grups anarquistes van patir la repressió i la presó durant la República, sent detingudes en els diferents intents revolucionaris que es van realitzar en aquells anys. Conxa Pérez va ser empresonada durant uns mesos per la seva participació en aquestes accions. Mujeres Libres, una organització anarcofeminista. Mujeres Libres, fundada a mitjans de 1936, va suposar la culminació d’un procés de reafirmació i de lluita de les anarquistes per aconseguir un espai propi com a dones dins del moviment llibertari espanyol. Va ser la primera organització que va expressar clarament un doble objectiu d’acció: la emancipació de l’explotació capitalista i de l’opressió patriarcal. Per aquest motiu, es va distingir d’altres organitzacions femenines de l’època, com per exemple de la comunista Agrupación de Muje-

11 J. Gómez Casas, Historia de la FAI, Madrid, Zero, 1977, p. 190.

res Antifascistas (AMA). Es pot afirmar que van ser les pioneres del feminisme actual per la seva insistència en que la lluita de la dona no finalitzava amb la desaparició del capitalisme sinó quan fos suprimit el patriarcat i la subordinació femenina. La modernitat dels seus principis no van ser compresos a l’època ni pels seus companys ni tampoc per moltes militants llibertàries, entre aquestes la destacada militant Federica Montseny. Aquesta darrera hi va col·laborar en alguna ocasió, però no va veure necessari la creació d’una organització d’emancipació femenina, considerant que homes i dones havien de lluitar junts en les organitzacions existents en el moviment llibertari. Així doncs, no totes les dones militants es van comprometre amb MMLL. La heterogeneïtat de les seves experiències es va plasmar en una diversitat d’opcions. Algunes anarcosindicalistes que pertanyien a les JJLL i a la FAI van veure amb recel la creació de l’organització anarcofeminista, compartint els punts de vista dels seus companys de militància respecte a MMLL. “Quizás hoy cambiase de opinión pero entonces les hice frente y allí no se abrió ninguna secretaria de MMLL. Soledad Estorach me quiso convencer todavía fuera de la asamblea y yo le dije: ‘No, no insistas, que aquí luchamos juntos mujeres y hombres’. Quizás no la comprendí bien. Allí en el [barrio del] Pueblo Seco, MMLL no hicieron nada”12. Concha Liaño, fundadora de MMLL a Catalunya, explica la seva tasca: “Nosotras lo que queríamos era que la mujer comprendiera que tenía que liberarse. Y que los compañeros y los hombres comprendieran también que las mujeres tenían derecho a tener derechos, no a ser menores de edad, adultas menores de edad. Y teníamos muy bien claras nuestras metas, patria postestad repartida, igual trabajo igual salario, derecho de la mujer de disponer de sus bienes. Teníamos todo el esquema muy bien preparado en qué consistía la liberación de la mujer”. L’organització va tenir una important expansió durant els anys de la Guerra, reunint al voltant de 20.000 afiliades amb 170 agrupacions locals. Durant aquell temps, va desplegar una gran activitat en la formació de les treballadores i en la participació de la lluita antifeixista i revolucionària. Conclusions Hem distingit tres generacions de llibertàries, que van actuar en diverses plataformes des de l’inici del moviment obrer fins a la Guerra civil: en els Sindicats, en els 12 Joaquina Dorado Pita, nascuda a La Coruña, el 1917. Es va traslladar a Barcelona amb la seva família el 1934. Es va afiliar a la CNT, participant molt activament. Durant la Guerra va lluitar contra la sublevació militar i va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona. Activa en el Consell d’Economia socialitzada de la Indústria de la Fusta de Catalunya. Es va afiliar a les JJLL del Poble Sec. Exiliada a França va tornar a Espanya el 1948 i va ser detinguda, patint presó durant tres anys, de la que va aconseguir sortir amb condicions de salut molt precàries. Novament exiliada a França. Actualment viu a Barcelona. Entrevista de l’autora amb J. Dorado, Barcelona, juliol 2008.

AL i en diverses agrupacions (des de les JJLL i la FAI fins l’anarcofeminista MMLL). Gràcies a la metodologia de la historia oral hem pogut arribar a les militants protagonistes d’aquells anys i conèixer la seva experiència en la CNT i les causes de la minoritària presència de les dones, així como la seva preferència pels Ateneus Llibertaris. També el fet de que com a conseqüència de la seva implicació en les diverses agrupacions laborals, culturals i de socialització es van posar en contacte amb els grups anarquistes, adherint-se també algunes d’elles a les JJLL, a la FAI i a MMLL. En general podem dir que encara que la presència femenina hagi estat minoritària en les agrupacions anarcosindicalistes, la seva acció va ser rellevant per trencar motllos respecte el paper de subordinació que tenien les dones des de l’inici de la època contemporània. En aquest moment històric es trobaven marginades de l’esfera pública, dels llocs de direcció en la economia, la política i la societat. Per aquest motiu, únicament les més decidides i independents van iniciar la seva activitat en formacions socials i polítiques i van tenir un paper important en la esfera pública. La militància minoritària de les dones llibertàries ha de ser compresa en aquest context de divisió d’esferes i d’exclusiva responsabilitat de l’esfera privada, amb la cura de la família i dels fills. La dificultat de las dones d’integrar-se en el moviment obrer i anarquista en termes de igualtat amb els seus companys va ser subratllat, entre altres, per l’activista de MMLL, Soledad Estorach: “Para la mayoría de los hombres, [...] la situación ideal era la de tener una compañera que no se opusiera a sus ideas pero que en la vida privada fuera más o menos como las demás. Querían ser militantes las veinticuatro horas del día, y en esas condiciones, desde luego, era imposible que se diera la igualdad. Los hombres estaban tan comprometidos que las mujeres se quedaron atrás casi por necesidad. Por ejemplo, cuando encarcelaban a los hombres, las mujeres debían ocuparse de los hijos, trabajar para sacar adelante a la familia, visitarles en la prisión. En eso las compañeras eran muy buenas, pero para nosotras no era suficiente. Eso no era militancia”13. La presència femenina en el moviment obrer espanyol no va ser fàcil des del seu inici, en tenir que superar diverses dificultats: la desconfiança i l’oposició de les societats obreres al seu treball i a la seva sindicació, així com els diversos obstacles socials i familiars. Tanmateix, i malgrat tots els entrebancs, la seva militància va anar creixent en les diverses etapes i el seu paper fou progressivament més decisiu, destacant-se la seva activitat especialment durant la Guerra civil i la revolució de 1936.La Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries 13 Entrevista a Soledad Estorach, París, gener 1982 en M. A. Ackelsberg, Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres, Barcelona, Virus, 1999, pp. 157-158.

FIJL: si no existís, hauríem d’inventar-la

I ara el torn per parlar amb la gent del grup anarquista “L’albada Social”, que forma part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. Els hi hem demanat que ens expliquin breument què és la FIJL i per tan, què és una organització específica anarquista.

(FIJL) és una Federació de grups de joves anarquistes que té com a principal nucli d'unió el desig comú d'una superació que faci de l'ésser humà un ésser social i individualment lliure i un igual davant els seus semblants; lluitant per tant contra la propietat privada, l'autoritat, l'Estat, la política, la religió i tots els poders que obstaculitzen la total emancipació de l'ésser humà.

Introducció La FIJL és un projecte que neix a finals del 2006 però que no comença a veure la llum de forma pública fins a ben entrat el 2007, moment en què ha de passar a denominar-se Federació Ibèrica de Joventuts Anarquistes (FIJA), com explicarem més tard. Al principi, la Federació sorgeix de la unió de dos Grups, un a Salamanca i un altre a Granada, si bé amb el pas del temps es van adherint nous Grups, de manera que en l'actualitat la Federació compta amb presència en moltes localitats de l'Estat espanyol (Madrid, Barcelona, Mataró, Sevilla, Granada, Lorca, Salamanca, Astúries, Alacant...) i en algun moment de la seva

curta història també ha tingut presència a Portugal.

Naixement de la FIJL, la vida més orgànica. Els primers anys de la FIJL es dediquen a una intensa feina interna. Si bé els Grups tenen una important tasca local, es busca un important treball de difusió a través d'articles en premsa i internet i de xerrades per posar-nos en contacte amb el major nombre de Grups possible. D'aquesta manera, durant aquests anys es contacta amb gent interessada en nombroses ciutats: Valladolid, Gijón, Ciudad Real, Madrid, Santander, Almeria, Jaén, Cadis, Zaragoza, Galícia... Però, simultàniament a aquesta tasca es té una feina molt més interna. Dels molts contactes que hi ha es mantenen els més interessants: els que són afins al nostre projecte i tenen interès en ell. Es realitzen Conferències de Militants i Afinitats per començar a definir què és el que vol ser nostra Federació. I es realitza una important feina orgànica a l'hora d'establir un Pacte Federatiu i dotarnos d'una Normativa Orgànica que ens deixi clar, a nosaltres i als quals s'interessen per nosaltres què és i com funciona la nostra Federació. L'estructura de la Federació pren com a model a la FIJL dels primers anys de la dècada dels 90. La Normativa Orgànica i els Principis, Tàctiques i Finalitats són una lleu modificació dels quals va elaborar aquesta. També, al principi, assumim les sigles històriques. Llavors és quan comencen una sèrie de trobades amb els companys que encara manté la FIJL, la que habitualment s'ha conegut com FIJL "insurrecionalista" o la FIJL "de 2003". A pesar que en alguns mitjans s'ha parlat de enfrontament, això no té res a veure amb la realitat. Les reunions són molt cordials i nombroses, en un ambient no només de respecte molt, si no de clar companyerisme. La nostra Federació entén la situació i per evitar mals entesos assumeix de forma temporal les sigles FIJA, fins als primers mesos de 2012, quan, i després de la dissolució de l'antiga FIJL, assumeix les sigles històriques per donar una nova empenta a aquesta Federació històrica amb l'impuls d'una nova generació.

Com funciona la Federació? El funcionament intern de l'Organització, doncs, segueix sent molt semblat al que ha estat històricament. La base de la Federació són els Grups d'afinitat. Aquests Grups es federen lliurement a les respectives Federacions, Locals o Regionals si

n'hi ha, i a la Federació Ibèrica, sempre que comptin amb l'aval d'un Grup. En cada Ple es decideixen els assumptes que concerneixen a la respectiva Federació. Les campanyes que es realitzen, les gestions que es s’acoeden, els avals que es proposen. Per tota la resta, i amb el respecte als acords que prengui la Federació en el seu conjunt, els Grups tenen total autonomia per actuar en el seu àmbit. Perquè serveixi com a exemple de la intensa activitat orgànica de la Federació, en aquests poc més de cinc anys, s'han realitzat un total de tretze Plens Peninsulars.

“El Fuelle”, Òrgan d'Expressió i Combat. Un dels primers acords que pren la nostra Federació és el d'elaborar una publicació pròpia. Una vegada més, ens trobem amb l'ineludible referent de la FIJL dels 90. Ningú té cap dubte, volem fer una publicació que serveixi de referent per al debat llibertari, volem editar el nostre propi "Jake Libertario". Sota el nom de “El Fuelle” (la manxa) sorgeix una publicació que comença amb un modest tiratge de 500 exemplars i va ascendint amb el pas dels anys el tiratge, que segueix sent modest, de 1000 exemplars. Gens menyspreable per a una Organització que es nodreix, en la seva majoria de joves estudiants i aturats. Malgrat tot, La Manxa es distribueix per tota la Península, i molts punts del món; i troba en internet el principal mitjà per donar-se a conèixer.

Per què una organització solament d'anarquistes? En els últims temps s'ha arribat a parlar d'un renaixement de les iniciatives de caràcter “llibertari” i de l'adopció en massa de les formes d'organitzarse pròpies de l'anarquisme: l'assemblea horitzontal, l'autogestió, la solidaritat, etc. Ens referim al moviment del 15M, la lluita contra les retallades, contra la privatització de la sanitat o els moviments socials en general. Molts anarquistes s'han deixat seduir per aquesta expressió de descontentament que ha aconseguit reunir als carrers a milers de persones “contestatàries” que poden simpatitzar amb algunes de les propostes de l'anarquisme. Molts anarquistes s'han diluït en aquesta massa ambigua de contestataris amb la voluntat de potenciar les característiques “antiautoritàries” d'aquesta mobilització però en general han renunciat a declarar-se anarquistes en públic i promoure l'ideal anàrquic íntegrament.

Amb això ens volem referir al rebuig de molts anarquistes a l'etiqueta mateixa: es mostren reticents a definir-se com a anarquistes en públic o a organitzar coses que tinguin a veure única i exclusivament amb l'anarquisme. Amb la federació de joventuts llibertàries volem potenciar l'activitat anarquista reivindicada com a tal. És a dir, no n'hi ha prou amb potenciar maneres de fer semblants a les nostres en moviments amb els quals podem simpatitzar. Volem visualitzar la tasca constructiva de l'anarquisme de manera que s'associïn a l'anarquisme organitzat un conjunt de valors i idees llibertàries com a part d'un tot, en una visió global de la societat basada en el rebuig a tota forma d'autoritat. A més, hem d'organitzar-nos com a anarquistes per esquivar la parcialització de les lluites. En general s'està optant per sumar esforços i gents diverses en la solució de problemàtiques concretes: les presons, les retallades, la sanitat, l'habitatge. La solució que proposa l'anarquisme a aquestes problemàtiques suposa canvis radicals en les formes d'organització social que suposarien una solució integral a una infinitat de problemes i injustícies estretament relacionades. Per a l'anarquisme, la solució a aquesta multitud de problemàtiques és una sortida revolucionària que persegueixi la destrucció de l'estat i la construcció d'una societat antiautoritària basada en la llibertat de l'individu. Si els anarquistes ens dediquem a potenciar lluites parcials barrejant-nos i intentem acordar mobilitzacions amb gents que no comparteixen la nostra visió integral de la societat, no podem proposar la nostra alternativa revolucionària i únicament ens dediquem a contribuir a posar pegats de la societat.

Què és la FIJL? Però, ara bé, perquè aquesta Federació? Un dels debats que hem afrontat des de la nostra reaparició és el d'haver creat una específica juvenil. Aquest debat es divideix en dues grans parts, d'una banda està el debat de la necessitat d'organitzar-se, per l'altre el de fer-ho en la nostra condició de joves. En primer lloc, defensem l'Organització. L'anarquisme és una filosofia integral, que entén que l'individu és la base de la societat i que atorga una visió del món partint d'aquest individu i de la seva llibertat en el si d'una comunitat. Només l'anarquisme entès com a corrent filosòfic o forma de vida pot garantir la llibertat de tots els individus i per tant de la societat en el seu conjunt. Per tant, aquesta filosofia de vida ha d'estar organitzada,

amb la intenció de materialitzar-se per anar transformant la societat. La unió entre anarquistes ha de ser fonamental en la lluita, ja que és aliena als canvis i evolucions que es donin en la societat. Ha de donar-se sempre, fins i tot en una societat anarquista (que de fet es basaria en ella). Les altres relacions entorn de la lluita, per molt importants que siguin, no deixen de ser qüestions pràctiques, adaptades al moment en el qual s'exerceixen. Simplement són eines revolucionàries, no finalitats en si mateixes, mentre que la unió entre anarquistes, la qual cosa significaria la unió entre individus lliures, sí es tracta en si mateixa de la fi que perseguim entre totes les formes de lluita llibertàries. En segon lloc, pensem que la situació actual requereix de la creació d'una específica juvenil. D'una banda, som de l'opinió que el buit que va deixar la FIJL dels 90 només podia ser ocupat per una altra FIJL. És a dir, la FIJL té una funció formativa, aquesta tasca formativa no pot ser substituïda per altres Organitzacions del Moviment Llibertari, com a CNT-AIT o FAI-IFA, doncs això podria derivar en una substitució de la seva tasca principal, com pot ser el cas de la CNT-AIT, o poden donar-se situacions en què hi hagi companys que estiguin cansats de tenir sempre els mateixos debats i el procés de formació es converteixi en un procés de submissió a les persones que porten més temps en el Moviment Llibertari. Sabem a més que l'existència de la FIJL és un revulsiu del Moviment Llibertari, l'existència d'una Organització específicament juvenil resulta molt més atractiva per a adolescents i joves que adherir-se a un Grup on la mitjana d'edat ronda els 60 anys. Però nosaltres entenem aquesta Organització en estreta relació amb la resta d'Organitzacions del Moviment Llibertari. En els nostres àmbits d'actuació, els Grups mantenen, en general, relacions molt cordials amb els Sindicats de CNT-AIT i amb els Grups de la FAI-IFA, un clar exemple d'això són, per exemple, la Coordinadora Anarquista del Nord-oest i la Coordinadora Anarquista del Sud-est. Aquest fet permet que el procés de formació no només sigui possible, com hem assenyalat, si no que és molt més ric en un pla de companyerisme, respecte i autonomia. La pregunta que plantegem en l'enunciat té una resposta molt senzilla. Per què aquesta Federació? Perquè és una peça tan important en el Moviment Llibertari com el són la CNT-AIT, la FAI-IFA o els Ateneus Llibertaris.

Una petita mostra del que pots trobar per la xarxa A continuació et presentem uns quants dels enllaços que hem localitzat mirant un xic per internet. Tria, remena i sobretot fixa’t en els enllaços que t’ofereixen les diferents pàgines, doncs hi trobaràs moltes iniciatives interessants relacionades amb l’anarquisme que no hem pogut posar aquí per manca d’espai.

Informa’t. Difon. Actua.

Editorials

Editorial virus http://www.viruseditorial.net/index.php La Felguera editores http://www.lafelguera.net/web/ Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/ La Malatesta http://www.lamalatesta.net/ Txalaparta http://www.txalaparta.com/ El grillo libertario http://www.nodo50.org/elgrillolibertario/ Edicions Anòmia http://www.nodo50.org/anomia/anomia/E dicions_anomia.html Fundació Anselmo Lorenzo http://fal.cnt.es/ Bardo ediciones http://bardoediciones.net/ Aldarull edicions http://www.aldarull.org/ Traficantes de sueños http://www.traficantes.net/ DDT http://www.ddtgatazka.com/ Editorial Brulot http://brulot.ourproject.org/ La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/arees-detreball/la-ciutat-invisible-edicions/ La linterna sorda ediciones http://www.lalinternasorda.com/

Contrainformació A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/noticias/ La haine http://lahaine.org/ Klinamen http://www.klinamen.org/ Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/ Periòdic CNT http://cnt.es/periodico Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/ Todo por hacer http://www.todoporhacer.org/ El Libertario http://www.nodo50.org/ellibertario/ El Tafaner i l’Observador http://www.bsolot.info/a/traduccions-iedicions-propies Ekintza Zuzena http://www.nodo50.org/ekintza/ Rolling thunder http://crimethinc.com/rt/index.html

Varis CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/ CNT http://www.cnt.es CGT http://www.cgt.es Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/ FAI http://www.nodo50.org/fai-ifa/ FIJL http://www.nodo50.org/juventudesanarquistas/?w=catala Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/ Ateneu Llibertari de Sants http://www.ateneullibertari.info/ Ateneu Llibertari Acràcia http://assembleallibertariabdn.wordpress.com/ Ateneu Llibertari Estel Negre http://estelnegre.balearweb.net/ Ateneu Llibertari Paquita http://ateneupaquita.wordpress.com/ Ateneu Llibertari Alomà http://ateneutgn.ourproject.org/ Festival de Cine Anarquista de BCN http://fcab.tk/ Negres Tempestes http://www.negrestempestes.org/