Editat per:
Biblioteca Social d’Olot (CNT Olot) Plç/ Cinema Colon,4. Olot (La Garrotxa). http://www.bsolot.info/ e-mail: bustia@bsolot.info
Autor: Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires Maquetació i disseny: Marcel S.C. Correccions: David Becerra
La Vall d’en Bas (la Garrotxa). Gener del 2013.
Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la qual regula l'obra original.
Índex Introducció
9
Breu anàlisi de la situació actual
11
Plantejaments anarquistes per una economia més racional
17
L’anarcosindicalisme
25
La salut democràtica
29
Educar-se: pilar fonamental per una societat lliure
35
El fet nacional contra l’estat
41
Ecologisme
43
“L'anarquisme pot ser considerat com procedint de la hipòtesi que hi ha una tasca negativa que ha de ser complerta... l'anarquisme ens pot dir el que hem de desaprendre per ser lliures, però no ens pot dir com utilitzar aquesta llibertat: l'anarquisme no imposa cap tipus de vida sobre nosaltres, ens repta a fer una vida digna, per lliurar-nos de tots els vestigis de l'autoritat del poder, de l'autoritat política.” David Wieck
El manifest negre
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
Introducció El que no és aquest manifest No és una bajanada de qui no toca de peus a terra. Som conscients de la correlació de forces existent a la societat actual, i de la mateixa manera som conscients de les dificultats que hi ha en major o menor grau per poder aplicar cada un dels posicionaments que a continuació anirem exposant. Tot i això, malgrat les dificultats a què ens enfrontem, aquestes no són prou grans per ser una excusa vàlida per quedar-se inactiu. I menys quan l'ideari anarquista està tenint una revifalla important a diverses parts del món.
El que sí és aquest manifest És una eina. Una eina útil per la transformació social des de posicionaments anarquistes. Per contribuir des de La Garrotxa a aportar un granet de sorra més per assolir una societat entre iguals i lliure. Aquest manifest no pretén fixar unes bases dogmàtiques ni molt menys. Com a bon manifest anarquista que és, aspira a no aturar les accions revolucionàries, qüestionant permanentment els objectius aconseguits i les opinions emeses. Si la revolució s'atura, la revolució es mor.
Intentarem exposar teoria i pràctica. És per això que hi trobaràs propostes que s'estan duent a terme en aquest mateix instant o que són realitzables a curt, mitjà i llarg plaç.
9
El manifest negre
És un manifest que tocarà aspectes que ens semblen interessants, però aquests no són tots els aspectes de la vida quotidiana o de la societat futura sobre els que l'anarquisme hi té o hi ha tingut coses a dir, i és per això que per aprofundir més detalladament en el que exposem, i en el que planteja l'ideari anarquista en aspectes que nosaltres no tocarem, et recomanem visitar la web de la Biblioteca Social d’Olot: http://www.bsolot.info/ .
Està per veure el grau d'eficiència d'aquest manifest, però el que està clar, és que no és ni pretén ser un objecte inerme.
10
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
N
Breu anàlisi de la situació actual oam Chomsky, al seu “Indignados. En el centro del capitalismo mundial”1, defineix l'arrel de la problemàtica que ha causat la crisi actual des de la perspectiva dels EE.UU., que com podem comprovar a continuació, és extrapolable a la situació que ens trobem a Catalunya actualment, ja que pels mateixos períodes, el món de les finances va actuar de la mateixa manera més o menys arreu: “En l'arrel d'aquest esdeveniment [la crisi econòmica o sistèmica] es troba un gran canvi ocorregut en l'economia i que va començar a tenir lloc en la dècada de 1970. Va ser més intens amb Reagan i amb Thacher a Anglaterra, i d'allí en endavant. (...) va haver-hi un canvi en la direcció cap a l'increment del paper de les finances en la societat. Martin Wolf, un dels grans comentaristes financers, va escriure recentment que els sistemes financers estan acabant amb els mercats actuals de la mateixa manera que la larva destrueix al seu amfitrió. És un dels economistes més respectats del món
[1] Ediciones Urano, S.A. 2012
11
El manifest negre
i no és un radical. Però aquest és l'efecte que ha provocat el sistema financer. Al mateix temps tenim la decisió de les corporacions de portar a l'estranger la producció. Una vegada més, no es tracta d'una llei de la naturalesa. Es podien tenir condicions de treball i de producció dignes a casa i a l'estranger, però allí obtenien més beneficis. Aquestes decisions van canviar profundament l'economia. Una de les conseqüències va ser que la riquesa va quedar massivament concentrada en les indústries financeres i això va conduir a la concentració de poder polític que controla la legislació i etc., etc, mantenint en funcionament el cicle viciós. En part, tot això va ser a causa de la desregularització [del bancs]. (...) A l'inici de la dècada de 1980 va començar a haver-hi crisis financeres, bombolles. Va haver-n'hi diverses durant les administracions Reagan. La de Clinton va acabar amb l'esclat d'una gran bombolla tecnològica. Hi ha un munt de diners rodant per per tot arreu i molta menys producció real del que necessita la gent. Una de les formes en què les famílies van aconseguir sobreviure durant el període d'estancament va ser veure's atrapades en bombolles. (...) Una gran part de tot això va ser essencialment un robatori: les hipoteques subprime i complicats mecanismes mitjançant els quals els bancs podien trossejar les hipoteques perquè sempre n'hi hagués uns altres que assumissin la responsabilitat quan es produís el col·lapse (...). Per a gran part de la població això era tot el que tenien [el que van perdre a l'esclatar la bombolla](...). És un desastre. Aquesta classe de coses continuaran existint mentre hi hagi mercats no regulats, que a sobre disposen d'una pòlissa d'assegurança governamental. Es diu 12
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
“massa gran per caure”: si algú té problemes, la persona del carrer pagarà amb els seus impostos, una política que com és lògic dóna com a resultat la infravaloració del risc. Les agències de crèdit ja tenen en compte el fet que seran rescatades la propera vegada que l'espifiïn. La qual cosa, naturalment, incrementa encara més el risc. Si no és l'habitatge, serà qualsevol altra cosa, matèries primeres o el que sigui. És un casino financer, en lloc d'una economia protegida, i com és lògic surt ferida la gent que no és rica, el 99 per cent.”
La qüestió, és com afrontar tot això des de la classe oprimida, doncs si ho deixem en mans de polítics, ja veiem que són mers titelles dels mercats i dels interessos polítics de les potències capdavanteres (Alemanya, França, EE.UU., Xina, etc.) i principalment dels capritxos de les entitats financeres i multinacionals. Està clar que el sistema democràtic de representació parlamentària, té un recorregut molt limitat, i les aspiracions del poble no s'hi troben representades. Només cal veure les constants retallades en drets socials, especialment pel que fa a sanitat i educació. Però especialment preocupant és el cada cop més dur atac als drets laborals, amb la qual cosa aconsegueixen tenir-nos més collats a l'hora de presentar batalla, utilitzant la por a quedar-se sense feina i haver d'acabant engreixant la miríada de treballadors que han d'anar a buscar feina a l'estranger o acceptar contractes temporals i precaris.
És evident, que la voracitat del sistema financer no té límits, i aprofita la situació actual creada per aquesta “larva” que citava Martin Wolf, per continuar retallant drets que ja fa anys les elits financeres i empresarials hi tenien l'ull posat, amb l'excusa de que és insostenible, principalment el sistema de
13
El manifest negre
pensions i la sanitat, les quals suposen un sucós fruit a l'hora de gestionar les grans quantitats de diners que mouen. De continuar així, passaran a ser gestionades per mans privades (vegem el cas de privatització d'Hospitals a la Comunitat Valenciana i a la de Madrid, que són la punta de llança per acabar apareixent a la resta de l'estat). Aquest és el següent objectiu d'aquests vampirs, i més amb la desaparició del que es va anomenar “segon món” (els països de l'òrbita soviètica, que no per anomenar-se socialistes eren menys opressors), contra qui esgrimien el seu “estat del benestar”, figura aquesta última que ja no interessa als poderosos, doncs els treu l'oportunitat de sumar diners i calamitats en el seu haver ja de per sí molt “ufanós”. Però en la nostra opinió, i citant un altre cop l'exemple de Martin Wolf, aquesta larva és tan estúpida i voraç, que no veu que s'està cruspint aquest embolcall que li garanteix l'existència i el benestar: la paciència de la classe treballadora.
Menció apart seria la corrupció financera, fenomen especialment arrelat a la conca mediterrània des de temps immemorials. Pràctica aquesta, que tenen monopolitzada els polítics i les elits financeres que els envolten com mosques a la mel. Eix aquest últim de gran desprestigi del sistema parlamentari a ulls del poble treballador, sobre el qual tornarem posteriorment.
La defensa dels serveis públics. Anarquistes d'estat?
Pot semblar contradictori, però ara per ara, és necessari donar suport a uns mecanismes que fins ara ha gestionat l'estat. 14
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
Sanitat, educació i sistema de pensions, són principalment com ja hem dit abans, l'objectiu dels voltors neoliberals. A falta de poder aplicar aquests mateixos sistemes de manera autogestionada i col·lectivitzada des de la societat a curt plaç, ens cal articular i dirigir els nostres esforços per la defensa dels mateixos. El contrari, el deixar-los caure en mans d'entitats privades, ens suposarà la fragmentació i l'augment de les desigualtats entre la pròpia classe treballadora.
Tota privatització capitalista equival a un negoci, i no ens podem permetre un negoci en sanitat, doncs això garantirà que intentin obtindre els màxims beneficis a costa de la nostra salut. No ens podem permetre que l'educació esdevingui un negoci, doncs limitarà l'accés a les aules als més desafavorits econòmicament parlant o als menys dotats per aquesta tasca, i reduirà l'oferta d'estudis i coneixement en pos d'una millor oferta al mercat de treball, i per tant, als poderosos que el governen. No ens podem permetre un negoci sobre el sistema de pensions, doncs ens podem trobar havent d’utilitzar aquesta “assegurança” que ens havia de garantir una vellesa tranquil·la, per pagar l'operació d'un familiar o amic i acabar condemnats a treballar fins al llit de mort. Per tenir la certesa que això serà així, només cal mirar la situació en aquests mateixos àmbits en el líder mundial de les privatitzacions: els EE.UU.
15
El manifest negre
16
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
Plantejaments anarquistes per una economia més racional. Per fer una radiografia del que entenem per una economia més ecològica, sostenible i justa, establirem els eixos o valors que al nostre entendre l'haurien de fonamentar, i sobre els quals Michael Albert i Robin Hahnel construeixen la seva teoria sobre l'Economia Participativa (parecon), que en els aspectes fonamentals compartim: Solidaritat, diversitat, equitat, autogestió i eficiència.
Contraposarem aquests valors a les irracionalitats del sistema capitalista. Un sistema, la maquinària del qual pot semblar ferma i imparable, i que anteriorment ha superat moments difícils per la seva pròpia viabilitat, però la seva essència és el canibalisme i això el fa inestable i auto destructiu. Malgrat la seva prepotència, és vulnerable, i nosaltres hem d'actuar sobre aquestes esquerdes. Educant, denunciant i lluitant sistemàticament contra un sistema que no només és immoral, també és estúpid. Immoral perquè per tal de salvar-se està disposat a jugar amb les vides humanes, i estúpid perquè en el seu propi ADN hi porta forjat a ferro roent l'autodestrucció de si mateix,
17
El manifest negre
doncs és un sistema basat en l'avarícia sense límits. I és que el seu mecanisme intern té un funcionament més bàsic i elemental del que es pretén: devorar o ser devorat. És un leviatan, és Saturn devorant als seus fills2.
La solidaritat
El sistema capitalista actual, fomenta la competència desmesurada, sense aturador, on prevalen els que estan més disposats a trepitjar als altres i on el més fort i despietat acaba obtenint més beneficis. Economia aquesta, on prima l'aspecte del benefici sobre el de la sensatesa, on empreses rentables i sostenibles a Catalunya són traslladades a tercers països en funció dels majors beneficis o són mantingudes aquí a canvi d'empitjorar les condicions de treball dels seus empleats. Tot en ares de sostenir el més important: la posició de superioritat o de poder, exercit per una minoria explotadora sobre una majoria explotada, que és proveïda o desproveïda de recursos en funció de decisions arbitràries de la classe dominant.
Necessàriament l'economia a la que hem d'aspirar com a anarquistes, ha de ser una que pensi en el bé comú i no pas en el simple benefici. En paraules del Mateix M. Albert: “Només un psicòpata podria argumentar, si no intervenen altres factors, que una economia és millor si provoca hostilitat i comportaments antisocials. Tota persona entenimentada argumentarà que, si no intervenen altres factors, una economia és millor si produeix solidaritat”. [2] El capitalismo. Mentalidad y discurso”. Colectivo Escuela Libre)
18
La diversitat
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
El sistema capitalista, en contra del que ens volen fer creure, no fomenta la diversitat. Tendeix a homogeneïtzar i a crear necessitats allà on no n'hi ha.
Un exemple clar el patim per exemple en un Sistema Operatiu d'un ordinador. De tots és conegut el fort monopoli que ha exercit Microsoft amb el seu Sistema Operatiu Windows durant anys en el desenvolupament de la informàtica, la qual està essent trencada només per sistemes operatius lliures (com els desenvolupats per Linux, Ubuntu, Debian, etc.), més propis d'un pensament anarquista i que podríem situar fora del context capitalista, doncs són descarregats gratuïtament, gestionats, compartits i millorats pels mateixos usuaris de manera lliure i solidaria. En definitiva per al bé comú. Cosa que no fa Microsoft com a paladí capitalista en aquest camp, prioritzant els beneficis econòmics per sobre del bé comú i el coneixement, mantenint els seus codis tancats i a l'hora destruint sempre que pot a qualsevol competidor, cosa que resulta més fàcil quan més pes econòmic ha aconseguit el monstre de torn.
Que el capitalisme acostumi a ser la llei del mes fort, i que aquestes multinacionals o elits financeres resultants d'aquest procés tinguin, com és sabut per tothom, poder sobre les decisions polítiques com en l'actualitat, no només anorreen la diversitat en la producció, sinó que garanteixen que aquest sigui l'estat permanent de les coses, limitant la creativitat i l'evolució compartida tant pel que fa en la varietat de productes com pel que fa a l'extensió de la investigació i el saber col·lectiu. Richard Stallman, un dels un del fundadors del Moviment pel Software Lliure, definia aquesta situació (que seria extrapolable a molts altres productes) de la següent manera: 19
El manifest negre
"Que les empreses tinguin especial influència en la política significa que la democràcia està malalta. El propòsit de la democràcia és assegurar-se que els rics no tinguin una influència proporcional a la seva riquesa. I si tenen més influència que tu o que jo, això significa que la democràcia està fallant. Les lleis que s'obtenen d'aquesta forma no tenen autoritat moral, sinó la capacitat de fer mal".
Per nosaltres, com a anarquistes, la prioritat no està en crear la demanda, sinó en abastir-la segons les necessitats reals existents, i com a persones diverses tenim necessitats diverses, i per tant, els productors/consumidors que som, necessàriament hem de decidir què necessitem i com ho volem produir. Sempre atenent a la sostenibilitat, és clar, i atenent la més gran diversitat que ens permetin les circumstàncies com a garantia de millora.
L'equitat
El capitalisme recompensa d'una manera aclaparadora la propietat i el poder de negociació. Afirma que aquells que tenen un document de propietat productiva, en virtut de tenir aquest tros de paper i res més, mereix beneficis. I diu que aquells que tenen un gran poder de negociació basat en qualsevol cosa, des del monopoli del coneixement o les tècniques, fins a posseir millors eines o avantatges organitzatius, haver nascut amb un talent especial, o ser capaç d'imposar-se per la força bruta, els dóna dret a tot el que puguin aconseguir. 20
Aquest és un aspecte que és antagònic al que pretenem des
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
de l'anarquisme, doncs des del nostre punt de vista, no ha de rebre més qui té més capacitats físiques, mentals, tècniques o productives, en funció de la seva sort en el repartiment de l'ADN, d'accés al coneixement, als recursos o simplement perquè “ha nascut amb la flor al cul” com es diu vulgarment. La lògica capitalista, recompensa en primer lloc el rendiment i el poder, i nosaltres com a anarquistes hem d'optar per un model que prioritzi la remuneració en funció de l'esforç i el sacrifici invertit.
Tenint clar aquest fet, nosaltres pensem que a cadascú se li ha de donar segons les seves necessitats (això és, segons el nombre de fills, les discapacitats físiques o mentals, circumstàncies mediambientals, i un llarg etcètera de condicionaments intrínsecs a les persones i el lloc) i de cadascú segons les seves possibilitats. Qüestió aquesta última, que vol dir que no per estar més dotat físicament, una persona que treballa al camp i és capaç de carregar més nombre de sacs de patates en 6 hores, ha de rebre més que un altre que és més escanyolit i en carrega menys en el mateix temps, tot i haver-se esforçat i patit igual que l'altre. Tampoc contemplem com a motiu per obtenir més beneficis qui té la capacitat d'estar en un lloc de treball que produeix un article més complex (per exemple un cotxe o el disseny d'una màquina), que el que recull les escombraries d'una població X, doncs tots dos són necessaris per a la societat en la que vivim i es complementen. Es pot valorar percebre un plus per qui està disposat a treballar més hores, o qui ha de treballar en situacions d'especial penositat, la qual cosa dita sigui de pas, hauria de poder ser rotativa sempre que les circumstàncies ho permetin. En tot cas, la comunitat futura hauria de valorar aquests aspectes en funció de les circumstàncies existents, sempre en vistes a millorar 21
El manifest negre
les condicions de tots/es. Alguns poden objectar que certes tasques es poden desenvolupar si abans has invertit temps en uns estudis, i que aquest fet t'hauria de representar un plus per sobre de qui ha decidit no esmerçar el seu temps en preparar-se, per això, considerem que els estudis han de ser recompensats igual que si s'està ocupant un lloc de treball mentre aquests es duguin a terme, però en cap cas s'han de considerar com a argument vàlid per demanar més. No tots tenim el do de ser bons estudiants, i no tots tenim el do de ser bons fusters, feina per la qual potser no calen estudis, però si habilitat i experiència que es pot recollir mentre un altre està estudiant. Els dos esmercen el seu temps en allò que els és propi per les seves habilitats, i en la mesura que es pugui, satisfactori.
L'autogestió
L'economia afecta al nivell d'opinió de cada subjecte en les decisions sobre la producció, el consum i l'assignació de recursos. En el capitalisme els propietaris i els capitalistes tenen un gran nivell de decisió, mentre que la majoria de persones no posseeixen pràcticament cap tipus de decisió i paradoxalment són els que majoritàriament es veuran afectats per l'evolució econòmica/productiva.
Però la nostra economia, a la que aspirem, ha de ser necessàriament una economia democràtica. La gent ha de controlar les seves pròpies vides d'acord a nivells dignes i més quan es tracta d'economia. El que esperem dur a terme quan triem tant una manera 22
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
per prendre les decisions com uns processos associats de discussió, planificació del programa, etc., és que cada subjecte ha de tenir una influència sobre les decisions en proporció al grau en què l'afecten. En definitiva, la democràcia directa, ha d'entrar a tots els nivells de presa de decisions. Des dels àmbits més alts, on es veurien les necessitats globals de la societat, fins als àmbits més pròxims, els llocs de treball/producció. Llocs tots ells, que a dia d'avui estan fora de l'abast del 99% de la població. En paraules de Robin Hahnel: “Proposem que els consells de treballadors i els consells de consumidors, als seus barris, realitzin les seves propostes del que volen fer, des del punt de vista de produir o consumir, i ells mateixos negociïn com uniran això en un pla anual factible”3.
En realitat, la lògica és bastant simple. Citant un altre cop a M.Albert: “Si no tenim tots una opinió sobre les decisions en la mesura en què ens afecten, llavors determinades persones tindran una opinió superior que la proporció en què la decisió els afecta, i uns altres tindran una opinió menor a com els afecta la decisió, però no existeix una base moral per a tals diferències”.
L'eficiència
En el capitalisme les preferències dels propietaris es converteixen en les finalitats més sol·licitades i el que aprecien els propietaris no es malgasta. Així que en el capitalisme l'eficiència significa el buscar el màxim benefici mentre es repro[3] Periòdic Diagonal. Abril 2010. Fragment de l'entrevista realitzada a R. Hahnel durant les jornades de celebració del centenari de la CNT a Barcelona.
23
El manifest negre
dueixen les condicions per obtenir beneficis sense malgastar els avantatges que els propietaris puguin explotar. Als capitalistes no els importa destruir éssers humans, quan la gent afectada és prescindible en el que concerneix al benefici. Als capitalistes no els importa que els seus treballadors emmalalteixin a causa de les males condicions de seguretat i higiene en els seus llocs de treball, o que a conseqüència de la seva voracitat insaciable pels beneficis, ecosistemes sencers desapareguin, deixant a qui fins aquell moment viu allí en la més absoluta misèria, insalubritat i pobresa. En el capitalisme ser eficient significa ser miserable, perquè el capitalisme és un sistema miserable.
En una economia anarquista, ser eficient necessàriament significa produir, consumir i repartir els recursos d'acord a necessitats ja conegudes, no artificials, i desenvolupar potencials coherents amb la solidaritat, la diversitat, l'equitat i l'autogestió com hem vingut exposant fins ara. I significa no malgastar res del que puguem gaudir o del que ens puguem beneficiar. Això és el que identifiquem com una economia eficient: la racionalitat i la capacitat de produir el que és necessari i no superflu. Tots aquests aspectes són els que considerem a grans trets el que haurien de formar l'esquelet d'una economia més racional i anarquista. Però el que cal fer de manera immediata, és posar en marxa més estructures a nivell de producció/consum de les que ja existeixen. Cooperatives on poder començar a posar en pràctica aquestes bases, que són el pas pre-revolucionari lògic amb la correlació de forces actual. En el desenvolupament d'aquesta tasca (tímidament en marxa a l'actualitat), és i serà de gran ajuda l'anarcosindicalisme de la CNT. 24
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
P
L'anarcosindicalisme er poder influir en la societat, i esdevindre una idea atractiva, no hi ha res millor que la propaganda pel fet. En aquest aspecte, l'anarcosindicalisme de la CNT és una eina molt valuosa, doncs intenta posar remei a les dificultats que afecten al que és més immediat i vital: garantir el plat a taula a través de la defensa dels treballadors i els seus drets com a tals. És innegable, que malgrat els intents de difuminar la societat de classes des de les altes instàncies del sistema, la classe treballadora, la dels explotats, continua existint. Negar-ho seria absurd, i atenent a aquesta realitat, es conclou que els nostres interessos no són els mateixos que els de la classe dominant, i per tant, cal revitalitzar per a la nostra classe la seva primera línia de defensa eficient: el sindicat.
En la CNT hi tenim una bona tasca a fer, doncs fa uns quants anys que ha aconseguit començar a sortir del “gettho” ideològic i està afermant la validesa dels seus plantejaments amb resultats constatables. És una acció llibertària eficient, aquí i ara, i amb la capacitat de donar cabuda no només a anarquistes, sinó a gent que no es defineix com a tal però que s'hi
25
El manifest negre
sent còmode per les característiques i funcionament que té el sindicat. Aquesta capacitat aglutinadora és bàsica per poderse plantejar a llarg plaç una acció revolucionària real i amb possibilitats d'èxit, doncs és necessari sumar a la iniciativa a la població en general i no només a una avantguarda a l'estil marxista, que estaria condemnada al fracàs més absolut.
El que defineix a la CNT com a sindicat diferent, és la no participació a les eleccions sindicals a Comitès d'Empresa, el fet de no rebre subvencions i el de no tenir alliberats sindicals, practicant l'acció directa, és a dir, que els treballadors resolguin els seus problemes sense mitjancers i per tant, que prenguin consciència de classe i capacitat de lluita. Tot això conjugat amb un funcionament assembleari i d'absència de jerarquies, i per tant, un funcionament horitzontal i plenament democràtic. Aquesta sèrie de característiques converteixen aquest sindicat en l'eina fonamental en la que tots els anarquistes ens hauríem d'anar integrant si encara no hi estem. I més en un moment on l'opinió pública està especialment predisposada a escoltar els plantejaments de democràcia directa, els quals propugna la CNT.
Cal aconseguir fer més forts encara els sindicats que la integren, i d'aquesta manera aconseguir crear més cooperatives de consum/producció, per tal de començar a assajar un cop més una economia paral·lela, que ens permeti de la manera més àmplia possible sortir del sistema capitalista a l'ús. És més, des de la CNT s'ha de continuar fomentant la presa de les empreses que estan essent tancades per la patronal, convertint-les en cooperatives sota control dels propis treballadors (recordem que ja n'hi ha més de 50 a l'Estat espanyol que han passat sota control obrer i que s'estan demostrant viables). Experiències anteriors en podem treure a partir de l'any 2002 a l'Argentina, 26
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
on després del “corralito” i el tancament de més de 2000 empreses, multitud d'elles van ser gestionades pels propis treballadors de manera satisfactòria. Segons una recerca de la Universitat de Buenos Aires, a Argentina hi ha 205 empreses recuperades pels seus treballadors, amb una força laboral de 9.362 persones, encara que altres fonts parlen d'unes 300 companyies autogestionades per uns 20.000 treballadors. D'aquestes, un bon exemple a seguir és ZANÓN, que avui té 460 llocs de treball, i fins i tot allotja una escola nocturna perquè els treballadors de la planta i de la zona segueixin els seus estudis primaris i secundaris4. Tampoc cal oblidar iniciatives brillants que parteixen de zero a casa nostra, com la Cooperativa Integral Catalana, que té un projecte molt ambiciós i engrescador.
Si bé aspirem a anar molt més lluny que el simple cooperativisme amb els pros i contres que té, no és menys cert que és un bon començament on assajar els pilars bàsics d'una economia més àmplia com la que hem esmentat amb anterioritat: solidaritat, diversitat, equitat, autogestió i eficiència. Controlar els centres de producció material o intel·lectual és bàsic per combatre i finalment aturar el capitalisme. Per això és necessari revitalitzar l'anarcosindicalisme, baluard democràtic i de presa de consciència.
La vigència de les vagues i la necessitat d'unir esforços
Cal tenir clar, que si bé últimament les Vages Generals no estan tenint gaire èxit (degut als seus plantejaments de partida [4] Agència EFE.
27
El manifest negre
limitats i d'efectes previsibles i assumibles pel poder), aquesta no és una eina del passat. Al contrari, una Vaga General indefinida (i no de 24h com estan plantejant els sindicats grocs), seria una arma molt eficaç. Però aquesta, per esgrimir el seu màxim potencial, necessàriament ha d'anar acompanyada de Vagues de Consum i fins i tot d’hipoteques/lloguers per ser realment demolidora pel sistema capitalista. Cal evitar que el capital arribi a les entitats financeres, ja sigui provinent del sector productiu o del sector del consum.
La confluència amb altres centrals sindicals combatives (CGT, SO) per a la construcció d'un seguit de futures vagues eficients, malgrat els aspectes de praxis que ens puguin separar, en aquest moment és més que necessària. Hem d'intentar radicalitzar la lluita i no l'hem de deixar caure en mans de sindicats (principalment CC.OO. i UGT) que han més que demostrat la seva submissió al sistema durant més de 30 anys.
Si bé ja fa un temps que des de l'anarcosindicalisme es treballa en aquesta direcció, cal redoblar els esforços, doncs és necessària una major conscienciació de la societat per assolir aquest objectius.
28
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
É
La salut democràtica s un aspecte aquest, que per molt que s'hagi pregonat als quatre vents des de fa més de 30 anys, no existeix de manera plena a la nostra societat actual (si deixem de banda honroses excepcions), i menys pel que fa als estats. Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa i tampoc a nivell mundial gaudim d'alguna cosa que s'aproximi al que per nosaltres es podria anomenar democràcia. A ningú se li hauria d'escapar que les democràcies parlamentàries actuals (i a partir d'aquí em referiré a la que tenim a l'estat espanyol per simplificar), no són més que “la xocolata del lloro”, un model “democràtic” de primer curs de primària, on el ciutadà no és considerat major d'edat i només se li permet posar un paperet en una urna cada 4 anys. Un sistema, on la majoria de partits o bé reprodueixen els mateixos esquemes per elegir els seus propis lideratges, o simplement els nomenen a dit des dels òrgans directius. Un sistema on es fomenta el bipartidisme, doncs el mecanisme pel qual es regeixen les eleccions i el repartiment d'escons (llei d'Hont), tendeix a beneficiar als partits hegemònics i a silenciar als petits o als nous, en funció moltes vegades, de la dispersió dels vots per les diferents circumscripcions. Un 29
El manifest negre
sistema on les llistes de candidats estan tancades i no es pot elegir a qui tu creus que ho faria millor d'entre la gent d'un partit concret, de manera que ja des de l'inici, hi ha una mà negre que et retalla la teva capacitat de decisió, i per tant, la democràcia. Sense oblidar, que els mitjans de comunicació públics, que haurien de ser garants democràtics, tenen uns minuts assignats als diferents partits amb representació parlamentaria, cosa que els que apareixen com a novetat, o la fan ben grossa o no sortiran pas. Òbviament, els mitjans de comunicació privats (en mans de les elits) d'àmbit de masses, tenen interessos privats de fons, i són peça clau en la creació d'opinió al servei d'aquests, o sigui que ja n'hi hi comptem. Ni tampoc ens podem oblidar de que els partits polítics reben carta blanca per quatre anys per fer i desfer. Portin el programa electoral que portin, un cop elegits no tenen perquè complir les seves promeses. Se les poden saltar totes, una per una, fins a no respectar-ne cap (l'exemple del PP a les eleccions
[5] Extret de la Viquipèdia. “L'article 87.3 de la Constitució Espanyola contempla la possibilitat, regulada segons la Llei Orgànica 3/1984, de que els ciutadants proposin iniciatives de llei amb el suport de 500.000 signatures (50.000 per al Parlament de Catalunya), propostes que la llei denomina ILP (Iniciativa Legislativa Popular). Tanmateix existeixen una sèrie de limitacions per aquestes iniciatives: - No pot reformar una Llei Orgànica, ni regular un tema propi d'una Llei Orgànica. Això exclou el Codi Penal, els Estatuts d'Autonomia, el Defensor del Poble, la llei del Tribunal Constitucional, la llei Electoral, la llei d'Educació, la llei de Dret de Reunió, la llei de Llibertat Sindical, la llei de Llibertat Religiosa, etc. - No pot reformar cap llei tributaria. Això exclou la Llei General Tributaria, la Llei Reguladora de les Hisendes locals, la Llei de l'IRPF, la llei de l'IVA, etc. - No pot reformar una llei de caràcter internacional. - A partir d'una ILP no es pot eleborar una llei referent a la prerrogativa de gràcia i l'indult, que segons l'article 62 de la Constitució correspon al Rei.
30
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
del 2011 és un dels casos més flagrants), i aquí pau i després glòria. No tenen perquè dimitir, no els pots fer fora, i un llarg etc. d'incompatibilitats democràtiques. Oblida-te'n de referèndums i demés Iniciatives Legislatives Populars (ILP), que queden molt bé sobre el paper, però els referèndums no tenen capacitat vinculant i només són consultius (a la pràctica, faran el que vulguin els partits polítics amb el resultat) i són peces de col·leccionista que només poden posar en marxa els partits polítics (a l'estat espanyol només se n'han fet tres des de l'any 1978, sobre la Constitució espanyola, la OTAN i la Constitució europea. I a Catalunya dos, per l'aprovació d'estatuts d'autonomia), i les ILP, tot i que parteixen de iniciatives populars, també requereixen en última instància que hi donin el vist i plau els partits polítics, i són rebutjades sistemàticament en la majoria d'ocasions5.
Menció apart, s'ha de fer de la monarquia: hereditària. I sobre els cossos de “seguretat”, encara que no cal estendre's en aquest assumpte concret, doncs de tots és ben conegut que - No pot reformar el Consell Econòmic i Social, els paràmetres de redistribució de la riquesa, l'amortització entre regions ni la planificació de l'activitat econòmica. Tampoc poden proposar-se els Pressupostos Generals de l'Estat ni esmenes als mateixos. - No pot reformar la Constitució. Segons l'article 166 de la Constitució aquesta només es pot reformar mitjançant els apartats 1 i 2 de l'article 87, la qual cosa exclou la ILP. Des de l'inici del període democràtic el 1978, només nou ILP han passat el filtre de la Mesa del Congrés i tan sols una ha estat aprovada pel Ple del Congrés, relativa a la modificació de la Llei de Propietat Horitzontal.
A Catalunya, només dos han arribat al Parlament i només una ha estat acceptada, relativa a l’abolició de les curses de braus. La que anava contra la proliferació de transgèncis fou rebutjada per la mesa.
31
El manifest negre
exèrcit i policia són estaments jeràrquics i no democràtics. Braç habitual del sistema a l'hora d'endurir el règim social existent per mitjà de cops d'estat i repressió. I no oblidem que un dels altres pilars del sistema, el poder judicial, el qual hauria de garantir l'accés a la “justícia” de tots els ciutadans independentment dels seus ingressos, amb les últimes reformes fetes pel ministre Gallardón6, s'ha acostat més al model de “justícia per als rics” amb l'augment de les tasses aplicades en els diferents graus i procediments establerts.
Però deixant de banda el fet “democràtic” de representació parlamentària i les seves estructures annexes, el lloc on la manca de democràcia és més palpable i l'hem de patir de manera quotidiana, són els centres de treball. Aquell lloc on la majoria hi passem com a mínim un terç del dia, que no és poc! I això si és que no estem a l'atur, que no és més que una altra forma de control social i de falta de democràcia, al impedir el repartiment del treball i d'aquesta manera garantir que es puguin mantenir sous i condicions de treball baixos. El sistema capitalista sempre té un atur estructural, no existeix la plena ocupació. Nosaltres pensem que s'ha de treballar menys per treballar tots. I el “tots” inclou elements parasitaris de la societat com els que estan a l'exèrcit7, on no produeixen res i representen grans despeses. Amb un repartiment més lògic de la riquesa i els recursos això és possible. El centre de treball, és el lloc on la dictadura és més evi-
[6] BOE. Ley 10/2012 de 20 de novembre. [7] Les Forces Armades Espanyoles explicaven al començament de 2012 amb un nombre de 179 000 militars en actiu (47 500 militars de carrera, 1 500 de complement i entorn de 80 000 soldats de tropa i marinería), així com 50 000 reservistas voluntaris
32
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
dent. Els treballadors, força motriu de la producció i dels recursos amb els quals una societat pot viure, es veuen absolutament impedits a l'hora de triar què, com i quan s'ha de produir. Què, com i quan han de rebre un benefici per la seva activitat, i amb quines proporcions i sota quins criteris s'ha de repartir. Tot això ho decideix la patronal i l'Estat. Ells, amb les seves normatives a la mà (o no. Tot depèn de la capacitat de coacció que tingui cada patró) tenen la paella pel mànec si estem desunits. En funció d'aquest fet, la patronal i el mercat amb els seus especuladors, s'arroguen el dret a emportar-se un tall més gros del pastís i a repartir les engrunes als treballadors. La quantitat suficient (o no), perquè es puguin mantenir per anar a treballar al dia següent, mentre ell/a, l'empresari, gaudirà en molts casos d'una casa (o molts altres articles) que un obrer no podrà pagar ni ajuntant els salaris de tota una vida. Disposarà d'un temps lliure que el treballador/a no tindrà ni en somnis, doncs les noves tecnologies i la mecanització moderna, que estalvia feina i temps de producció, paradoxalment no ha suposat una millora pel que fa als horaris de treball, i d'aquesta manera, per imposició dels mercats especulatius del capitalisme, el treballador continua encadenat de manera irracional al seu lloc de treball.
És justa i democràtica aquesta manera de repartir els salaris? És democràtic el sistema explotador on un viu a cos de rei i 99 malviuen o sobreviuen en un món on els recursos són enormes i suficients per a cobrir les necessitats de tots?
Per citar un bon exemple per il·lustrar el que volem dir, citarem a Proudhon: “El capitalisme ha pagat les jornades dels obrers. Per
33
El manifest negre
ser exactes, s'ha de dir que el capitalisme ha pagat tantes vegades una jornada com obrers ha empleat cada dia, que no és el mateix. Perquè aquesta força immensa que resulta de l'acció i de l'harmonia dels treballadors, de la convergència i la simultaneïtat dels seus esforços, no l'ha pagat. Dos-cents granaders van aixecar en poques hores l'obelisc de Lúxor (a París), se suposa que un sol home, en dos-cents dies, ho hauria fet? Tot i això, per al capitalisme, la suma dels salaris hauria estat la mateixa”.
És per això que és important la presencia de la CNT als llocs de treball. La democràcia real, la Democràcia Directa, hauria d'estar present en tots els àmbits de la societat. No som números! Ni bèsties! Som persones! Assagem-ho de moment a petita escala sempre que puguem. Apart de les lluites de la CNT, el moviment dels indignats ha estat en un principi una eina força profitosa i s'han obtingut alguns resultats positius, però cal anar més enllà. Des de les associacions de veïns, fins a grups de pressió autònoms. Tot el que no està lligat al sistema és vàlid si es gestiona de manera horitzontal i sense la presencia de partits polítics. Apart d'algunes iniciatives del 15M (evidentment no totes), un bon exemple també el tenim a les lluites veïnals de l'àrea metropolitana de Barcelona a finals dels anys '70, un autèntic exemple d'assaig de lluita i autogestió.
La presa de decisions ha de ser mitjançant l'assemblea, de manera horitzontal, sense líders. Aquest aspecte s'ha de poder constatar a tots els nivells dintre d'una futura federació de municipis lliures. La col·lectivització, l'autogestió i la llibertat n'han de ser pilars fonamentals. Nosaltres treballem per això.
34
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
Educar-se: pilar fonamental per una societat lliure.
P
“Els éssers humans neixen ignorants, no idiotes; és l'educació el que els converteix en idiotes”.
Bertrand Russell
ràcticament totes les relacions socials que donen vida a la convivència a l'escola “oficial” i les seves metodologies de treball, apunten al control social dels individus i la reproducció de les pautes socials. L'escola funciona com una màquina que produeix subjectes funcionals i dòcils per a la societat capitalista en la que la mateixa escola està inserida. Només cal mirar el que ha significat per l'ensenyament el Pla Bolonya per saber que actualment, l'enfoc és més dirigit a complir amb les necessitats i els requisits del món del treball, que no pas del món del coneixement i el desenvolupament personal, funció per la qual hauria de ser l'escola; almenys des de l'òptica llibertària. Però amb això, no volem donar a entendre que hem de llui35
El manifest negre
tar amb dents i ungles contra l'escola pública per molt que sigui una eina d'integració de l'estat mentre la correlació de forces existent a la societat sigui la que tenim en l'actualitat. Mentre no tinguem prou força com per crear una xarxa digne i eficient “d'escoles lliures”, hem de donar suport a una escola pública, gratuïta i amb el màxim de qualitat, i lluitar contra la privatització de l'ensenyament que estem patint últimament. Cosa aquesta última, que de produir-se fins a les últimes conseqüències, ens endinsaria encara més a les entranyes de la bèstia.
En tot cas, no deixarem de qüestionar-la. Perquè no hem de perdre de vista que nosaltres pensem que per a crear una societat lliure, és necessari educar, o millor dit educar-se i permetre que cada individu pugui tenir un aprenentatge adient a les seves necessitats i que potenciï les seves capacitats. Rebutgem un tipus d'escola autoritària, on les coses són així perquè ho diu “algú millor que tu”, i en preferim una on la solidaritat i la col·laboració en sigui un pilar bàsic enfront de les relacions de foment de la competitivitat i l'individualisme actual. Una escola on l'aprenentatge no ha de ser memoritzar sense qüestionaments, sinó llegir reflexionant i qüestionant. On no s'hauria de valorar per sobre de tot si el resultat és correcte o erroni, sinó l'esforç invertit per obtenir un resultat.
Que l'escola no sigui autoritària i es deixi un alt grau d'autonomia a l'infant, és una peça clau. Però que no hi hagi una autoritat rígida com la clàssica, no vol dir que no hi hagi un acompanyament. “En tot cas el nostre paper com a adults no és el d’evitar o solucionar problemes, sinó el d’acompanyar les dificultats que puguin sorgir perquè les resolguin amb els seus propis recursos; d’aquesta manera seran aprofitats per a avançar. El nostre paper no passa per donar respostes tancades i directes a les seves preguntes, sinó per servir de ressò i d’in36
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
terlocutors perquè sorgeixi i es construeixi una resposta pròpia”. “En aquesta relació entre l’adult i l’infant, la veritable clau és l’autèntica comunicació; no és una comunicació entre iguals, sinó entre el que té cura i el que és cuidat.” Tot i això, aquesta “autoritat” ha d'anar minvant en relació a l'edat del nen/a8.
Tot això, tenint clar que no podem crear escoles al marge de tot i tothom. Està molt bé que hàgim aconseguit crear durant els últims anys algunes “escoles i projectes lliures” entorn de l'educació, siguin racionalistes, paidocèntriques, etc., però en cap cas hem de crear un “oasis” al marge del món real que ens envolta. No podem crear éssers alienats de la realitat que representa el capitalisme i la societat que ha creat i a la qual s'han d'enfrontar cada dia. I compte! que amb això no estem dient que els projectes “d'escola lliure” actuals ho estiguin fent o s'hagin de deixar de banda. Tot el contrari. Si són viables i amb garanties de qualitat, s'han de potenciar. Grans exemples els tenim actualment en l'escola lliure Paideia, fundada ja fa 35 anys a Mèrida, o l'escola “el roure” a Sant Joan de Mediona, a la comarca de l'Alt Penedès, i en funcionament des del 2001 (entre moltes altres instal·lades a Catalunya).
Per simplificar-ho tot una mica en un assumpte tan complex i delicat, citarem quatre aspectes importants al nostre entendre9:
Educar: treure les potencialitats. No des de fora sinó des del propi individu i la seva relació amb l'ambient. Segons Kropotkin, l'educació ha de ser permanent i recurrent, i ha de partir [8] Extret del blog http://www.elroure.org/2011/01/acompanyar-el-creixement.html [9] Extret del blog http://noticiasyanarquia.blogspot.com.es
37
El manifest negre
des de l'experiència, que també es transforma constantment. L'educació té lloc durant tota la vida. El coneixement i l'aprenentatge han de partir de la necessitat de l'individu de resoldre els seus interrogants. Fins i tot, el pas per una institució podria ser necessari, sempre que es tingui clar que aquesta és un marcador de poder. L'educador: reprenent a Emile Armand, s'entén que l'educació és un procés d'iniciació, sent l'educador l'iniciador per “aprendre a aprendre”… i a desaprendre, per descomptat, deixant que flueixin amb espontaneïtat el sentit d'“autonomia, llibertat i unicitat”. Igualment, és pertinent reprendre a Robin, per qui l'educador és un “facilitador” de la informació i un exemple (des de l'àmbit moral) de llibertat i solidaritat.
Família i escola: el nen, segons Bakunin, no pertany més que a si mateix i a la seva futura llibertat. Per tant, la família i l'escola han de deixar de ser aquests referents primaris d'autoritat. Les relacions que han de travessar aquestes dues instàncies són “l'afecte i les afinitats lliures”, com proposava Elisee Reclús.
Educació i revolució: són processos complementaris. Cal educar per evidenciar la necessitat d'una revolució i per preparar-la. D'aquesta forma es trasllada la dimensió dominant que ha mantingut l'escola a una experiència que permet alliberar la rebel·lia. Clar que és un procés permanent que no espera al fet que es donin els resultats; es comença i recomença diàriament. L'educació des de l'òptica anarquista aspira a educar-se en el compromís social. Educa per a la llibertat i també per al compromís.
38
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
Cal aclarir sobre aquest últim punt, que de cap manera pretenem que l'anarquisme sigui una part obligada de l'ensenyament. No volem que l'educació estigui al servei de cap ideologia, doncs considerem que les ideologies polítiques no han d'encorsetar a la persona que s'està educant. Però el que sí s'ha de fomentar -i que coincideix amb plantejaments anarquistes i això pot dur a equívocs-, és la llibertat i el dret a qüestionar, a aprendre i a rebelar-se de l'individu. Condició indispensable aquesta última, per a una societat futura lliure i amb garanties d'èxit. D'aquí el suport de l'anarquisme a aquest tipus de plantejaments.
39
El manifest negre
40
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
C
El fet nacional contra l'estat om anarquistes, estem invariablement en contra dels estats. No ens agraden perquè són formes jeràrquiques, d'opressió, de control, etc. en perjudici de la majoria i en benefici dels interessos d'uns pocs. Ja siguin els mercats, ja siguin les oligarquies. L'estat, amb el govern que el representi, no és més que una màfia feta legal. Té els mateixos atributs que poden definir una màfia siciliana: monopoli de la violència (policia, exèrcit), monopoli de l'extorsió (impostos), monopoli de la “justícia” (estament judicial, presons), etc.
Però l'anarquisme, com a ideologia que defensa la llibertat individual i col·lectiva, no pot restar impassible quan un estat oprimeix a un poble, ja sigui per raons de llengua, raça, costums, etc. Defensar la independència de persones i pobles, és totalment acceptable. La independència d'un poble, com la lliure federació, és compatible i desitjable des dels nostres plantejaments. L'única cosa incompatible, és que la lluita per l'alliberament nacional (nació entès com a poble, no com estat), porti aparellada la creació d'un nou estat i d'un nou govern. 41
El manifest negre
Però això no treu, que amb la situació actual que travessa Catalunya, sigui una excusa per romandre inactius i continuar sotmesos a un altre govern al servei de l'estat espanyol. Això ens faria còmplices d'una injustícia. El fet de que la correlació de forces actual no ens permeti alliberar Catalunya sense caure en l'error d'acabar creant (molt al nostre pesar) un altre govern, no és excusa suficient per restar impassibles. La permanència sota un altre estat (l'espanyol) que a plena llum del dia, agredeix invariablement la llengua, la convivència i l'economia d'un territori o nació (terme que repetim, ha de ser entès com a poble i no com estat) en pro d'enfortir el centralisme, la homogeneïtzació de llengua, cultura, etc., per d'aquesta manera mantenir una posició de poder més còmode, ens ha de fer revoltar. Doncs és intrínsec a tots els estats buscar la uniformitat en tots els aspectes, sobretot pel que fa als culturals, lingüístics, religiosos, etc. per evitar tensions internes i el desmembrament del “jardinet” que s'ha muntat l'oligarquia de torn al llarg dels anys, sigui aquesta espanyola, catalana o francesa.
En definitiva, opinem que cal donar suport a la independència de Catalunya si la majoria del poble hi està d'acord. De la mateixa manera que demanem la llibertat del poble mapuche (per posar un exemple) a Xile, no ens ha de fer perdre el son defensar el que ens és pròxim. Que si bé som ciutadans del món, també ho som del poble català, i no ens ha de fer por defensar-lo contra l'estat. Sense oblidar, que si la independència comporta l'establiment d'un nou estat/govern, nosaltres hi lluitarem en contra com fins ara, fins aconseguir una federació de municipis lliures. En definitiva, una societat anarquista.
42
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
E
Ecologisme l moviment llibertari o anarquista sempre ha considerat la defensa de la terra i dels éssers que hi vivim com un tema cabdal en el seu component ideològic.
És aquest un tema que ha estat present en un gran nombre d'escrits d'homes i dones de tendències anarquistes. Ja sigui des de l'àmbit de la geografia com els dos germans Reclús o el mateix Kropotkin que en la seva obra “El Suport Mutu” defensa la teoria que la cooperació entre espècies és habitual en els animals en estat salvatge i que resulta beneficiosa i harmònica per la naturalesa, al contrari que la competició i la lluita que va descriure Darwin en els seus estudis.
Des d'el món de les idees, el filòsof i naturalista Jean-Jacques Rousseau afirma que des que els humans ens sotmetem a les lleis de l'home hem perdut la nostra condició natural i primigènia per culpa de la “civilització i el progrés”. Tot i haver-ho afirmat més de dos-cents anys enrere, aquestes paraules avui més que mai mantenen la seva plena vigència.
43
El manifest negre
El pas de l'agricultura de subsistència on cada família produïa el que necessitava per menjar a la intensiva va ser un pas que ha esdevingut crucial per entendre la situació actual. Algunes de les conseqüències ecològiques són devastadores: la depredació dels recursos naturals per sobreproduir menjar que ningú necessita, l'ús de substàncies químiques i verins per augmentar la producció, la modificació genètica de vegetals per deixar-ne les patents en mans de multinacionals, l'explotació criminal dels animals per la nostra conveniència i, en general, la pèrdua de l'autonomia i de la capacitat per auto-abastir-nos en les nostres necessitats alimentàries.
El capitalisme salvatge que ens governa no sembla voler posar remei a la depredació dels recursos mundials, a buscar alternatives a l'acabament de l'era del petroli, a eliminar les emissions contaminants o a les mega-infraestructures innecessàries i multimilionàries.
Malgrat que l'ideal seria una revolució que comportés un canvi total i radical en la nostra forma de vida, actualment, i mentre no puguem fer una altra cosa, cal que estiguem al costat de totes les persones que lluiten contra les incineradores de residus, les autopistes, el TAV, les nuclears, el “fracking”, els abocadors... Al costat dels activistes anònims que alliberen animals dels laboratoris on només els espera la tortura i la mort. De la ma dels qui salten a la plaça de braus a denunciar la matança d'animals pel “divertiment” humà.
Els humans no som el gran problema de la crisi ecològica, el problema real és el sistema econòmic, el capitalisme i la jerarquització social. Les persones ja no decidim absolutament res del que ens afecta, els governs polítics i els governs econòmics, formats per persones profundament ignorants i sense 44
Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires
escrúpols prenen les decisions que els convenen als interessos de les elits dominants.
Amb aquestes paraules entenem que tots els i les anarquistes hauríem de ser ecologistes i totes les persones ecologistes haurien de qüestionar els fonaments del sistema i fer pinya amb l'anarquisme per enderrocar-los. Perquè només una societat sense classes, on els treballadors i treballadores autogestionem totalment les nostres vides podrà perdurar i tenir futur. La situació actual només porta a la destrucció.
45