el tafaner

Maig del 2011. Exemplar gratuït. nº 2.

Hi ha alternativa al model sindical actual?

Vigència de l’anarquisme La Biblioteca Social d’Olot Nuclear o futur Islam i anarquisme

Especial eleccions municipals:

Sempre la mateixa cançoneta!

“el tafaner” és editat per:

Aquesta publicació, no pretén tenir una periodicitat regular. Respon únicament a les inquietuds de la gent que la fa possible; gent amb empenta que té el detall de passar-nos articles i que no té previst res pel cap de setmana idesprés passa això. Però sobretot respon a la dedicació i lluita per l'ideal llibertari de la CNT d'Olot ila Biblioteca Social d’Olot i el grup anarquista “per llogar-hi cadires” secció Garrotxa (antic col·lectiu “les mans quietes!”).

Esperem que serveixi d'alguna cosa i en traieu algun profit!

Sumari Cultura

Reportatge Especial eleccions municipals Sempre la mateixa cançoneta!

Pag. 4

L’apunt Islam i anarquisme

Pag. 12

Món ecològic Nuclear o futur (actualització del vell dilema socialisme o barbàrie)

Pag. 8

Opinió Hi ha alternativa al model sindical actual?

Pag. 14

CNT Olot i la problemàtica de la implantació sindical a la Garrotxa

Pag. 16

Somiatruites

Pag. 20

Avancem! positivem la lluita!

Pag. 21

Vigència de l’anarquisme

Pag. 22

Per què li diuen rescat quan es tracta d’un segrest

Pag. 24

La Biblioteca Social d’Olot Pag. 26 Una aportació innovadora a la comarca Les altres biblioteques d’Olot Breu repàs als antecedents pel que fa a biblioteques públiques.

Pag. 28

El racó de l’artista: Azagra

Pag. 29

Tintín l’ambigu. Hergé el fatxa?

Pag. 30

tafaner 2

maig del 2011/el

tafaner

Editorial

Editorial

A per el Pulitzer!

- Roy Montana -

Q

ui ho hauria de dir! Hem tret a la xarxa el número 2 de'l tafaner! I millor encara, aquest cop em toca a mi fer l'editorial!

Ai! si em veiessin tota aquella colla de professors que en el millor dels cassos em tenien considerat tan inútil com la primera o l'última llesca d'una bossa de pa bimbo... Igual que Einstein a l'escola, jo també he estat un incomprès... mireu-me ara!

Mira que sempre, des de petit, a ningú li ha semblat mai bé res del que he fet, i heus-me aquí, a la cresta de l'ona! en el millor moment, en plenitud de facultats, agafant el camí directe cap als premis Pulitzer!

El resum de la meva vida pel què fa a les meves iniciatives?

Tot suspés; la meva mare mai ha valorat res del què he emprés; 35 “tacus” i tinc la síndrome de Peter Pan; anarquista; mileurista amb tot el que això comporta; membre del sindicat que ha rebut més hòsties els últims 80 anys i escrivint l'editorial d'una revista intermitent, que ni tan sols aconsegueix sortir en paper al carrer per falta de fons; i no té definit si és el portaveu de la CNT d'Olot, de la Biblioteca Social o simplement una afició d'un grup de redacció

que com a mi, encara no els ha pres seriosament ningú!

Aaaaah! Això és vida! A partir d'avui quan surti al carrer m'assenyalaran amb el dit, xiuxiuejaran al meu pas, m'aplaudiran i exclamaran “¡Aí tus huevos capao!”, la policia municipal amb uniforme de gala, m'obrirà pas carrer major avall, el ball dels gegants no començarà fins que jo -el gran home- estigui assegut al palco i al final, ara sí que ho veig clar: la ciutat d'Olot, amb aportacions dels seus ciutadans erigirà una estàtua al cap de munt del Firal, on jo apareixeré dalt d'un carro, implacable, amb una mà agafant les regnes de la quàdriga, amb l'Estatut dels treballadors a l'altre i trepitjant als éssers de l' inframón que són la patronal i els sindicalistes grocs, i així, restaré omnipresent, immortal! vigilant el destí d'Olot i per extensió de la comarca els dilluns de mercat...

Aaaaah... sí... aaaaah... síííí...

Espero que sabreu apreciar el què esteu apunt de començar a llegir... Pobres mortals!

tafaner el tafaner/maig del 2011

L’òptica llibertària a la garrotxina: “el tafaner” Redacció

A

mb aquesta publicació, pretenem omplir un buit a la premsa escrita de la Garrotxa.

Donat que a la comarca hi ha vàries publicacions escrites, amb “el tafaner”, no pretenem ser una publicació més que posi l'ènfasi en l'esdeveniment localista i poc compromès ideològicament i volem donar sortida a assumptes no necessàriament sempre vinculats a l'àmbit garrotxí però, això sí, des d'una òptica llibertària.

Dit això, l'objectiu primordial d'aquesta publicació, és acostar al públic en general a un ideal que històricament ha estat molt arrelat a Catalunya i també a la Garrotxa (tot i que la historiografia oficial de Catalunya i la comarca acostuma a passar per alt aquest fet). Un ideal que

les últimes dècades ha estat injustament tractat per la societat que ha oblidat moltes vegades les grans aportacions que va realitzar en el passat i, perquè no, les que pot realitzar en el present i futur.

En definitiva, un ideal que ara mateix està present en molts àmbits i projectes de la comarca i que ja no passa tant desapercebut com fa uns anys i que lluny d’estar resistint per no desaparèixer, els últims anys ha començat a caminar amb pas ferm.

Als llibertaris, com a tals, no se'ns pot encasellar en una sèrie de clitxers absurds. Ni som tots okupes, ni cremem esglésies, ni posem bombes, ni aspirem a una societat on tot serà desordre i caos. No som imbècils.

Principalment, perquè som gent “normal” i que si bé alguns poden estar en cases ocupes, no és menys cert que la majoria estem treballant

al teu costat a l'oficina o al taller. Alguns estem a l’atur i d’altres estem comprant a la mateixa botiga que tu i passegem pels mateixos paratges de la Garrotxa que qualsevol altre.

Tenim un cotxe, una hipoteca o un lloguer. Ens costa arribar a final de mes i som tan emprenedors o ganduls com el que més. I fins hi tot a alguns ens agrada el futbol!

Per això. Perquè som com tu o com l'altre, aquí tens el nostre modest punt de vista. I ves a saber! potser llegint aquesta publicació, molts dels que mai ho hauríeu pensat, us podeu adonar que sou també en el fons llibertaris.

Esperem que com a mínim “el tafaner” no us deixi indiferents.

Amb la cultura i la revolució social cap a un món millor.

3

tafaner 4

maig del 2011/el

tafaner

Reportatge

Especial eleccions municipals Sempre la mateixa cançoneta!

Quatre pinzellades bàsiques.

Crítica clàssica del sistema.

Feliç Millet

Sistema d'Hont (Sistema de repartiment de diputats a l’Estat) Votshipotètics escrutats: 99.999 4 partits: A,B,C,D Districte fictici al que li corresponen 5 diputats (depèn del número de població).

1. S'ordenen les candidatures de major a menor segons el número de vots rebuts: A= 50.000 B= 30.000 C= 17.000 D= 2.999 2. Es contabilitzen els que tenen més del 3% (3.000 vots), els que estan per sota desaparèixen.

3. Es divideixen el número de vots de cada partit entre 1,2,3... fins al número màxim de diputats que corresponen al districte. En aquest cas 5.

4. A cada una de les 5 xifres més grans de la taula se li atorga un diputat, de manera que el repartiment queda de la següent manera:

5. Si els quocients coincideixen, se li atorga el diputat al que hagi obtingut més vots.

6. En cas d'empat de vots, el primer diputat s'assigna per sorteig, i els successius de manera alternativa.

Partint de la base que el sistema democràtic de representació parlamentaria o de delegació de responsabilitats és injust des del moment en que s'utilitza la llei d'Hont com a mètode per repartir el número de diputats a cada circumscripció, podem afirmar que l'actual model de democràcia és discutible.

Vegem un exemple per tenir clar a què ens referim: Eleccions al Congres dels Diputats de l'any 2008: PSOE 11.064.524 de vots i 169 diputats PP 10.169.973 de vots i 153 diputats IU 963.040 vots i 2 diputats No cal ser una llumenera per veure que als d'Izquierda Unida surten clarament perjudicats, cosa que evidentment ens preocupa poc, però que serveix com a exemple il·lustratiu per defenestrar el sistema utilitzat en l'actualitat en la “festa” de la democràcia.

Aquest sistema en el millor dels casos està pensat per afavorir el bipartidisme.

Tot i que la dreta més reaccionària argumenta que és per afavorir als partits nacionalistes el fet de dividir el territori en circumscripcions electorals. Analitzem els resultat en una hipotètica única circumscripció: Eleccions reals el passat 2008: PSOE 169, PP 153, CiU 11, PNV 6, ERC 3, IU 2, BNG 2, CC-PNC 2, UPyD 1, NA-BAI 1, CA 0, EA 0 Simulació amb una sola circumscripció amb els vots del 2008: PSOE 161, PP 147, CiU 11, PNV 4, ERC 4, IU 14, BNG 3, CC-PNC 2, UPyD 4, NA-BAI 0, CA 0, EA 0 Els canvis entre les formacions na-

cionalistes o independentistes són mínims, dipu- ja que guanyen o perden cosatats en petites variacions, la qual dreta demostra és que l'argument de la fals.

L'únic canvi significatiu es produeix per a IU, que augmenta 12 diputats.

Si al problema del mètode utilitzat, que fins hi tot fa que un vot a la província de Barcelona valgui menys que un de la província de Girona, donat que per obtenir un diputat a Barcelona s'han de sumar molts més vots que a Girona, hi afegim el dèficit democràtic que hi carreguen partits que en la elecció interna dels seus candidats (PP és un exemple paradigmàtic) només hi intervé la junta directiva i no els seus afiliats, i a això també hi afegim que les llistes dels candidats no són obertes i d'aquesta manera no pots escollir qui et sembla més capaç, sinó al personal que t'imposen els diferents partits en ordre descendent, estem davant d'un altre Dèficit -en majúscules- de falta de democràcia.

I bé, no ens oblidem que durant 4 anys, a la ciutadania li és pràcticament impossible intervenir en el dia a dia del país. Primer perquè els partits en majoria fan i desfan a conveniència seva -o dels poders fàctics que els subvencionen, multinacionals, entitats financeres, etc.-, i segon perquè fins hi tot s'ha de fer un plano per poder convocar un referèndum vinculant (les consultes per la independència són un clar exemple de com excloure l'auto-organització popular de qualsevol resultat vinculant) i que no sigui il·legal, que encara pots acabar a la presó simplement per voler preguntar al poble què pensa!

tafaner el tafaner/maig del 2011

Reportatge

5

Municipalisme llibertari: La opció polèmica dintre el món llibertari E

l municipalisme llibertari és una idea d'organització política basada en institucions assembleàries d'índole veïnal que, practicant la democràcia directa, es federarien en una confederació de municipis o comunes lliures, sent una alternativa a l'Estat. Formulada a partir de la tradició localista i municipalista de l'anarquisme, va ser esbossada contemporàniament per Murray Bookchin.

Principis i objectiu Està influït per l'ecologia social i no és només una estratègia alternativa al sindicalisme llibertari, sinó també una crítica a l'èmfasi en l'econòmic d'aquest. Pel municipalisme l'important ja no és només l'esfera econòmica, sinó la convivència, en la qual veu o pretén el motor del canvi.

En aquest sentit, el municipalisme lluita per l'alliberament dels municipis, convertint-los en insubmisos al poder estatal, amb la finalitat de, arribat a un punt, l'organització municipal alternativa –d'igual tall federalista- sigui un contrapoder eficaç a l'Estat centralitzat i al sistema econòmic relacionat a aquest (mercantilisme, corporativisme, etc.). En aquest procés, els municipis llibertaris, abans d'aconseguir el canvi social global, anirien definint una nova forma de vida i comunitat practicant els valors ètics i organitzatius llibertaris i redefinint, d'igual manera, les relacions dels humans en els ecosistemes. Formarien una confederació de municipalitats que acabarien resultant en un ruptura amb l'Estat-nació.

Mètode El problema que es planteja és el com aconseguir un municipi anarquista dins d'un sistema estatista. Això ha portat a postures que defensen la participació en les eleccions municipals a través de par-

tits polítics organitzats estructuralment mitjançant democràcia directa que expandeixin la seva organització al conjunt del municipi una vegada desbancats els partits burgesos. No obstant el municipalisme no s'esgota en l'estratègia electoral: alhora planteja la via que seria l'organització social de baix a dalt, creant organitzacions dins del municipi (de producció, de consum, ideològiques, culturals, i de la resta dels serveis) que es fessin prou forts com per enderrocar el poder municipal burgès i exigir una reapropiació del municipi per part de la societat, i, a través de les seves organitzacions de democràcia directa, definir la vida comunitària productiva, cultural i lúdica, entre altres aspectes.També existeixen diferències de criteri, per exemple diversos municipalistes europeus marquen certa distància amb el que consideren de vegades el "parlamentarisme municipal" de Bookchin, però reconeixent totes les altres implicacions de la seva proposta, per la qual cosa prefereixen anomenar a la seva línia "municipalisme de base".

Pràctica L'actual moviment kurd relacionat amb el Partit dels Treballadors de Kurdistan (PKK) està intentant de construir una societat civil sota principis del municipalisme llibertari. La seva variació ideològica reanomenada confederalisme democràtic es basa en un concepte publicat per Abdullah Öcalan el 2005. Diferent al que planteja Bookchin l'organització general del moviment, la Koma Civakên Kurdistan (KCK), no busca l'oposició directa amb els estats-nació. Així suposen arribar a una pau estable a la regió de l'Orient mitjà.

Extret de wikipedia.

Per saber més:

Sis tesis sobre municipalisme llibertari Murray Bookchin Biblioteca Social d’Olot descarrega’l a: www.bsolot.info 16 pàgines.

tafaner 6

maig del 2011/el

tafaner

Reportatge

Democràcia directa: La proposta anarquista.

Xavier Arroyo Monsalve

D

emo-cràcia, el poder del poble, la força de la comunitat... Paraula que neix a Grècia fa més de 2500 anys, i que resta en l'oblit més de 2300 anys més. Que torna a sonar fa dos-cents anys en els parlaments de les monarquies europees, primer amb dret de vot de les oligarquies de sempre, després els homes, i des de no fa massa les dones. Actualment faltarien que poguessin votar els immigrants, els “metecos” de l'antiga Grècia.

Tot i ser la democràcia el sistema de govern més ben valorat pel poble, és més aviat considerat el mal menor, ja sigui en estats-república com en estats-monarquia. En el moviment llibertari no agrada utilitzar la paraula democràcia quan s'utilitza per referirse al model parlamentari actual, causa repugnància. La democràcia Directa, que és la que propugna el moviment llibertari, és la màxima aspiració de l'anarquisme organitzat, i de fet es practica allà on hi ha un col·lectiu llibertari, CNT n'és un exemple. Que al sistema actual li diguin democràcia és una broma de mal gust. Més que

democràcia podríem dir que vivim en una partitocràcia, una plutocràcia, una dictadura de les finances i política dirigida per les elits familiars de sempre.

I no són només als anarquistes que els repugna aquesta democràcia. Moltes persones ja s'han adonat de l'enganyifa en què vivim, i n'és un exemple representatiu el 40% d'abstenció en la majoria d'eleccions de partits polítics.

Tot i que més d'un que no vota, que no creu en aquesta democràcia, ho fa per que creu en la no-democràcia (feixisme), o simplement per desencant o desídia.

A Espanya, a Catalunya, i a totes les democràcies capitalistes vivim el mateix model democràtic; la democràcia representativa (sigui en república o monarquia) esta basada majoritàriament en partits polítics. La democràcia representativa és una forma de democràcia que els anarquistes rebutgem completament. No acceptem representants, intermediaris, siguin persones o partits polítics que opinen i fan en nom nostre, que van de savis i ens tracten com imbècils ignorants i incapaços d'organitzar-nos, sense ni consultar ni fer el que l'individu o la comunitat

Xè Congrés de la CNT el passat desembre del 2010 a Còrdoba.

pensa i diu, demana, o exigeix. Que fan i desfan al seu parer, i que no es poden revocar del seu poder de representació en qualsevol moment.

La democràcia representativa està del tot pervertida. Amb Partits polítics corromputs al servei dels capitalistes, amb sous i pensions abusius, i finançada amb prèstecs generosos de bancs i caixes. Sectària, controlada per “barons”, o per families del poder de sempre, amb algun pària que ajudi a dissimular l'elitisme. Amb un control total dels mitjans de comunicació i amb el Poder de mentir i obviar les noticies que'ls interessi, i llençar els seus discursos, que fa que la llibertat d'expressió que diuen defensar sigui una altra fal·làcia. Competitius, sense un esperit públic d'unitat, fent-nos creure que han d'existir pols, i sigui impossible el consens. Això en públc per que en privat es posen d'acord ràpid. Es diuen representatus i mai consulten el poble, en reunions privades de partit decideixen. I mai dimiteixen, s'apoltronen. En tot cas tenen un pacte de “cavallers” que fa que entre dreta i esquerra s'alternin els governs, almenys l'estatal.

Mentiders professionals.

tafaner el tafaner/maig del 2011

Reportatge Parlen de democràcia, i aquesta no existeix ni als llocs de treball, a no ser que la pantomima de les eleccions sindicals li diguin poder dels treballadors, però sí existeix a l'escola, però encara més pervertida i autoritària. L'educació de la democràcia directa a l'escola seria pura revolució, per contra s'ensenya la pràctica d'una democràcia on el Poder sempre està en les èlits (el professorat, i en concret la direcció), i el poble (l'alumnat) amb una representació simbolica i que mai participa (es que ni els delegats/des exerxeixen com a tals!).

Per contra els anarquistes creiem i practiquem la democràcia directa, aquella en la no hi ha representants, sinó vocals del desig del col·lectiu, gran o petit. Democràcia directa és escollir directament aquelles persones que faran una funció; ser vocals d'una decisió presa per la comunitat que s'ha de comunicar a tercers, i si cal, coordinadors per la consecució d'una decisió presa pel col·lectiu, persones que s'encarreguen de portar a la pràctica alguna tasca encomanada per la comunitat, persones escollides per una funció concreta designada pel col·lectiu i sotmesa al col·lectiu, i sempre, persones que poden ser revocades de la seva funció en qualsevol moment si la majoria així ho decideix.

Democràcia directa no és només escollir a persones i no a partits, o fer

referendums per que el poble digui si o no, es fer que totes les persones puguin participar activament en els tres estadis de la política; plantejar els problemes, pensar i escollir les solucions, i portar-les a la pràctica. És possible una democràca directa organitzada al voltant de les unitats democràtiques més simples ja existents; les comunitats de veïns. Però la democràcia representaiva les té dominades a través de les associacions de veïns, fàcilment manipulables.

Una democràcia directa, assembleària, de lliure participació, comunitària, organitzada federalment, és, o hauria de ser, una via d'acció política popular i veïnal, d'organització i acció del tot afina al moviment llibertari. Actualment és un àmbit important (amb implicacions econòmiques i socials) dominat per la partitocràcia, i que no té quasi oposició pràctica i organitzada des del moviment llibertari, encara menys una alternativa.

Una alternativa d'acció social per una democràcia vertadera, la directa, seria crear una nova organització de caràcter veïnal municipal paral·lela amb l'organització ja existent dels treballadors anarco-sindicalistes. On de forma anàloga el sindicat és el municipi, la federació de sindicats, la federació de municipis, etc.

El municipalisme llibertari, l'aplicació de la democràcia directa a nivell veïnal i

7

popular, amb contactes estrets amb el braç sindical, pot ser una via regenerada i actualitzada al nostres temps d'acció revolucionària, sense haver de participar en eleccions oficials (o com a molt participant-t'hi com a llista de veïns). Amb la pràctica d'un únic programa; l'ús de la democràcia directa, amb l'objectiu d'un canvi de democràcia, d'una democràcia representativa a una directa, com una estrategia per caminar cap a la revolució del poble, i una organització social que la pugui sostenir, sense haver d'esperar a guanyar unes eleccions.

L'organització d'un moviment veïnal que practiqui la democràcia directa ja és revolucionari i facilitarà la revolució.

Per saber més:

El ABC del comunismo libertario Alexander Berkman Edita: La Malatesta, Tierra de fuego, Utopia Libertaria Any 2010 281 pàgines.

tafaner 8

maig del 2011/el

tafaner

Món ecològic

NUCLEAR O FUTUR (Actualització del vell dilema socialisme o barbàrie)

Carles Santaeulària

E

l que ha passat a Japó a més d’un terratrèmol i un tsunami d’efectes devastadors ensenya les orelles del llop del risc que comporta la voracitat de la gran industria energètica capitalista. Concretament la crisi dels reactors nuclears de Fukushima.

La civilització post-industrial és addicte a l’energia, el consum d’energia pot ser el coll d’ampolla de la inèrcia del creixement econòmic voraç i del consum i la obsolescència programada. A partir de l’esgotament dels hidrocarburs, al final de la temporada de l’energia barata, sovintejaven novament les campanyes d’opinió en favor de les centrals nuclears. Es presenten com instal·lacions segures, netes i comparativament barates. Ben al contrari del que passa en realitat.

Tecnologia segura?

El degoteig d’accidents en els que aquest al Japó marca un punt àlgid desmenteix la seguretat d’aquestes centrals. A Japó tot fa pensar que centenars de milers de persones es veurien forçades a abandonar les seves cases a les regions properes a Fukushima i els increments d’isotops radioactius viatjaran ben lluny i temps; pel que fa als efectes sobre la salut son insidiosos i majoritàriament apareixen amb posterioritat i de manera aleatòria entre la població afectada, el que és una excusa perfecte per generar confusió de dades. Vint anys després les morts ocasionades per la radioactivitat de Txernòbil oscil·len entre dues dotzenes de persones i vuitanta mil, també milions de persones arreu del continent en pateixen efectes sobre la seva salut, depenent de la independència del informes variats que en parlen. Els efectes de les radiacions perjudiquen de manera desigual, sumades a altres elements ambientals i genètics personals. Però tots els experts reconeixen la causalitat sobre tumoracions i càncers, problemes de tiroides, neurològics, immunitaris i cutanis i malformacions genètiques que s’han incrementat des de fa anys, malgrat les millores sanitàries generals. Quina responsabilitat tindria la contaminació radioactiva com la de Txernòbil sobre aquestes pandèmies del mon ric?. És discutible pel que fa al repartiment i la proporcionalitat amb altres causes com la ingesta de restes d’ agroquímics alimentaris i els resultat de contaminants i tòxics industrials escampats al medi. Coincideixen en efectes acumulatius i no immediats i en l’abandonament del principi de precaució pel que fa a evitar danys generalitzats a tercers.

Energia neta?

De sempre hi ha nombroses incerteses sobre la tecnologia atòmica i problemes encara no resolts, a més de la seguretat, com els dels residus, els costos de desmuntatge i la descontaminació de les centrals i els incidents, accidents i riscos habituals al seu funcionament, que impliquen petites o grans fugues radioactives que acaben a l’aigua, a l’atmosfera, als camps del voltant o s’envolen a l’atmosfera i persisteixen molts anys. A la majoria de casos els residus del combustible es mantenen submergits en piscines tot esperant la construcció de confinament segur i permanent. És possible que encara es practiqui la manera salvatge de llançament a profunditats marines lluny de les aigües territorials sobiranes o els dipòsits incontrolats a regions africanes pobres. La perillositat d’alguns components es manté més enllà dels 20000, vint mil!, anys. Deixar aquest llegat a les civilitzacions o formes de vida futures es pot dir qualsevol cosa, però en cap cas que sigui resultat d’una energia neta!.

Comparativament barata?

Alguns recordem Lemòniz i us preguntareu què se’n va fer d’aquella icona antinuclear. Era pràcticament acabada la infraestructura i el govern va paralitzar la posada en marxa gràcies a l’oposició popular, i dels radicals d’eta, i amb compromís d’ indemnitzar els capitalistes pels seus negocis insensats; a més hi ha un contingent de la guàrdia civil que vigila aquell indret. A aquest dos costos importants s’hi ha d’afegir el de la moratòria nuclear que els socialistes varen fer extensiva a tots els projectes i amb pagaments indemnitzatoris a favor de les grans empreses elèctriques .

Cap altra inversió que no resulta rendible, per causa de la inseguretat i la impossibilitat d’assegurar potencials danys a la població, seria impensable que els ministeris i els governs acordin el benefici amb quotes i cànons que ens cobren camuflats entre conceptes envitricollats a les factures del consum.

Igualment la recerca, construcció, manteniment, seguretat i compensacions a les poblacions veïnes dels cementiris nuclears son externalitats que no s’imputen com hauria de ser als comptes

tafaner el tafaner/maig del 2011

Món ecològic

de resultats de l’indústria nuclear.

Els danys a la població, al territori a l’economia en els casos de Txernòbil o ara a Fukushima es poden carregar, com faria qualsevol altra responsable de danys a tercers, a la comptabilitat de l’energia nuclear?. Amb aquests oblits i mentides es pretén que la producció de les centrals nuclears és comparativament barata. El cas més paradigmàtic que es pot trobar d’externalització de costos ambientals i socials. Ens pixen a la boca i hem de mirar si plou...

Els principis de precaució i la seguretat de la població i de les generacions futures no es tenen en compte pels interessos i la voracitat capitalista i les importants i concentrades xifres de negoci que mou aquesta indústria, potent per doblegar els interessos polítics i crear un discurs de falsedats i ocultacions a la opiniió pública.

La llum del sol.

El sol com a font primordial d’energia és a l’origen de

9

totes les formes primàries i secundàries d’energia de que disposem. Provenen de l’energia solar de manera directe o indirecte la hidràulica: fruit dels cicle atmosfèric de l’aigua que comença amb l’evaporació dels oceans i la evapotranspiració de la biomassa, amb les pluges que nodreixen els rius; la eòlica que es produeix per l’escalf de les masses d’aire i els efectes Coriolis de la rotació; la biomassa resultant del creixement vegetal per la fotosíntesi d’energia solar; en la forma geològica dels hidrocarburs té el mateix origen en un passat de milions d’anys enrere, a base de sedimentació, fermentació i pressió; l’aprofitament geotèrmic s’esdevé de d’inèrcia tèrmica o de l’escalf del nucli terrestre quan era part del mateix sol que ens marca el dia i la nit. Està clar que la transformació de les radiacions tèrmiques o fotoelèctriques dels raigs del dia són energia solar directe. Fins i tot la nuclear intenta reproduir la combustió en cadena de neutrons que es produeix al nucli del sol.

Com és que, si el sol en ofereix energia en magnituds literalment inesgotables a escala humana, ens volen fer creure que l’aprofitament en les formes més netes, descentralitzades i sostenibles no és rendible?.

El problema (resposta) Fer possible un accés a la captació de l’energia, insisteixo sempre provinent del sol en darrer terme, equival a fracturar la dependència, el monopoli, el risc de fallida, amb el que juguen els grans poders econòmics que dominen les nostres vides i hisendes.

Mantenir la ficció de la necessitat d’energia nuclear és mantenir una dependència altament concentrada i monopolística. Amb el seu acompanyament de línies d’alta tensió amb gran despesa territorial i pèrdues superiors al 50% de transport.

Si les fons energètiques poden ser descentralitzades, a l’abast i disperses com l’energia eòlica i la solar fotovoltàica, solar tèrmica, geotèrmica... que funcionen a escala domèstica i comunitària, tard o d’hora esdevenen democràtiques i autogestionàries i això seria la fi d’un negoci que el capitalisme no vol mentre pugui evitar-ho. I mentre els consumits ho tolerem mansament.

Casa ecològicament sostenible

La ficció de la dependència de l’electricitat atòmica s’acaba si desfem el doble engany que la nuclear és barata, neta i segura i que la insubmissió i la revolta popular no es possible en una societat consumista, complexa i acomplexada.

Però, com que la supervivència de la crisi ens ho exigeix, això pot canviar.

tafaner 10

maig del 2011/el

tafaner

Món ecològic

Les energies renovables a Catalunya Actualment, la contribució de les energies renovables en el balanç d’energia primària a Catalunya és reduïda. L’any 2007 el consum total d’energies renovables en termes d'energia primària va ser de 742,5 ktep, representant el 2,8% del consum total d'energia primària de Catalunya en aquest any (3,1% si no es consideren els usos no energètics).

Si s'analitzen cadascuna de les fonts renovables presents al nostre país es pot destacar que: *L’energia hidràulica és la principal font renovable present a Catalunya. A 31 de desembre de l'any 2007 la potència elèctrica bruta instal·lada en energía hidràulica era de 2.360,6 MW, representant una producció bruta d'energia elèctrica de 3.576,4 GWh, equivalent a un 78,4% respecte la producció elèctrica del conjunt de les energies renovables. *El consum de biomassa representa 236 ktep en termes d'energia primària l'any 2007, equivalent a un 31,8% del consum total d'energies renovables. D’aquests: oEl biogàs representa un consum de 40,8 ktep en termes d'energia primària. oEls biocombustibles representen un consum de 101,5 ktep en termes d'energia primària. oLa biomassa llenyosa representa un consum de 93,7 ktep en termes d'energia primària. * El consum de residus renovables va representar 134,3 ktep en termes d'energia primària l'any 2007, equivalent a un 18,1% del consum total d'energies renovables. * La producció bruta d'energia elèctrica d'origen eòlic a Catalunya durant l'any 2007 va ser de 498,0 GWh, equivalent a un 1,1% de la producció bruta total d'energia elèctrica i un 10,9% de la producció d'origen renovable. * La producció bruta d'energia elèctrica d'origen fotovoltaic a Catalunya durant l'any 2007 va ser de 29,7 GWh. En aquest mateix any, la potència elèctrica bruta instal·lada a 31 de desembre era de 34,4 MW. Font: Generalitat de Catalunya 09.11.2009

tafaner el tafaner/maig del 2011

Món ecològic

11

Algunes dades sobre l’energia nuclear...

Conseqüències d'un accident previsible màxim a Alemanya ● Costos d'un accident previsible màxim a Alemanya: 5.000.000.000.000 € ● Morts 14.500 immediat, 104.000 consecutius ● Àrea de contaminació: 5.600 Km2, ● inhabitable durant segles ● Persones per evacuar: 2.900.000 [Deutsche Risikostudie, Gesellschaft für Reaktorsicherheit, 1979 ) El risc d'un accident previsible màxima Europa és d'un 16% ● Cada planta d'energia nuclear està exposada a errors humans i a diferènciestècniques. ● En la vida útil de 40 anys, el percentatge d'un accident previsible màxim és0.1%.(Deutsche Risikostudie Kernkraftwerke Phase B) ● Amb 155 plantes nuclears a Europa, el risc d'un accident previsible màxim és15.5%. ● Al món hi ha 440 plantes nuclears, corresponent al 44.0% d'un accidentprevisible màxim a nivell mundial.

Escombraries Nuclears: problema sense solució ● La fissió Nuclear produeix escombraries radioactives. ● El perill mortal per als éssers vius per la radioactividad dura centenars demilers d'anys. ● Cap país al món té solucionat tècnicament el problema d'emmagatzemarescombraries nuclears per un milió d'anys en un lloc segur. ● Les escombraries requereix vigilància permanent ● El transport d'escombraries és un perill i és car (Alemanya 2005: 26 milions€/transport) Reserves d'urani estan limitades ● Les reserves d'urani conegudes

Mirant la radioactivitat a fukushima... sense comentaris....

(4.7 milions de tones) arriben només per proveirles plantes nuclears existents per 65 anys sense fer-ne de noves (com l'energia fòssil). ● Els “reactors reproductors ràpids”, amb els quals es pretenia perllongar temporalment lesreserves, han fracassat per motius tècnics i econòmics. ● La humanitat quedarà només amb les energies renovables.

L'energia nuclear no pot salvar el clima ● La mineria d'urani per a les plantes energètiques nuclears no està lliure de producció deCO2. ● Si volem reemplaçar fins a l'any 2050 només el 10% d'energia fòssil amb energianuclear, necessitem de manera immediata construir 1.000 plantes nuclears noves. ● Resultat: La reserva d'urani per a les plantes noves és consumida també de formaimmediata.

+ Info a:

L'energia nuclear crea escassos llocs de treball ● Energia nuclear és lucrativa només per a l'operador en curt termini – no per a la societat o elsusuaris; les energies renovables fomenten llocs de treball sostenibles. ● Exemple: L'any 2002 a Alemanya van treballar en energia nuclear només 30.000 persones,però en energies renovables 120.000 persones (53.000 en energia eòlica).

Extret de: Ciencia…Ahora, Nº 20, setembre – octubre 2007

anegx http://anegxdelagarrotxa.blogspot.com/

tafaner 12

maig del 2011/el

tafaner

L’apunt

Islam i anarquisme A continuació, a petició de la redacció de “el tafaner”, Abdennur Prado fa un petit esbós relacionat amb el seu llibre “El Islam como anarquismo místico”.

Lluny de passar desapercebut dintre dels cercles llibertaris, aquest llibre editat per l'Editorial Virus sorprèn donat els paral·lelismes que dibuixa el seu autor entre l'Islam i la ideologia anarquista, que entre altres lemes ostenta el ja de sobres conegut “ni Déu ni amo” .

Abdennur Prado President de la Junta Islámica Catalana y director del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic.

que inclou normes relacionades amb l'economia, tendents a aconseguir una societat justa.

(Sobre el meu llibre ‘El islam como anarquismo místico’, ed. Virus 2010)

En què consisteix doncs aquesta comparació? No puc resumir el llibre, però sí m'agradaria destacar alguns punts.

E

n realitzar aquesta comparació entre l'islam i l'anarquisme, he pretès recuperar una dimensió fonamental a l'islam que sentim desapareguda de l'escena, tot i ser la que més necessitem. Doncs, si atenem a la biografia i a les paraules del Profeta, pocs poden posar en dubte que Muhàmmad va ser un autèntic revolucionari, que va llançar un missatge igualitari, en nom dels oprimits, en contra de les oligarquies del seu temps. Un missatge plenament vigent, en el qual l'alliberament col·lectiu és inseparable de l'alliberament individual, de la superació de l'egoisme i el treball de poliment de l'ego, perquè pugui reflectir les més nobles qualitats. Un missatge de tornada a la nostra naturalesa més profunda, a recuperar la puresa del bebè en un estat avançat de consciència. Un estat que passa pel lliurament incondicional a Al-lâh, la Realitat única de la qual tots partim i cap a la qual tots ens dirigim, i per la qual som convocats a viure en harmonia amb la resta de la Creació, com a éssers conscients de la nostra precarietat essencial de criatures, que reconeixen amb agraïment el deute de la vida.

Per recuperar aquesta dimensió llibertària de l'islam, crec que resulta summament il·lustrativa la comparació entre l'islam i l'anarquisme. Tenint sempre clar que una comparació no és una equivalència. No es tracta d'establir una identitat forçada, sinó de posar sobre la taula una sèrie d'elements comuns entre islam i anarquisme, la proximitat del qual es fa evident una vegada enunciats.

Aquesta comparació ens serveix per indagar tant en la naturalesa de l'islam, com a tradició revelada, com en la naturalesa de l'anarquisme, com a ideari polític o contrapolític sustentat en una ètica i en una visió positiva de l'ésser humà i de les relacions naturals,

En primer lloc, un fet central a l'islam i a l'anarquisme, com és el rebuig de la tirania i de l'autoritarisme, i una consciència radical de la llibertat humana.

L'anarquista ho expressa de manera negativa: absència de govern: “no reconec com a sobirans a aquests poders mundans que actuen moguts pels seus interessos personals i les seves ànsies de domini, crec que podem passar molt bé sense aquestes estructures de poder”.

El musulmà ho expressa d'una altra manera: no hi ha poder excepte en Allâh: “no reconec a un altre sobirà excepte a Al-lâh, Creador dels cels i la terra, Força matriu de tot l'existent, que no cessa de crear, que no pot ser representat i està més enllà de tot alló que els éssers humans li atribueixen”.

Doncs això és el que significa ser musulmà: sotmetre's a la Realitat única, lliurar-se per força que està en l'arrel de l'existència, i no acceptar com a absolutes cap de les seves manifestacions. L'anarquista té problemes amb la paraula clau de l'islam: submissió, lliurament. El que no comprèn és que, en afirmar que no se sotmet a res més que a Al-lâh, el musulmà està proclamant la seva insubmissió davant els poders d'aquest món, la seva no submissió a res creat.

El segon punt a destacar resulta sorprenent: la comparació entre la crítica de la religió instituïda que trobem en l'Alcorà i aquella traçada per alguns autors anarquistes. Tots els personatges negatius que apareixen en l'Alcorà són gent religiosa: el Faraó, els mags, els hipòcrites, els asociadors… L'islam neix

com a resposta a la institucionalització reaccionària de la religió, al servei del status quo. En aquest sentit, i per molt paradoxal que pugui semblar, el missatge alcorànic està més prop de la crítica anarquista de les institucions religioses que de moltes institucions anomenades musulmanes. Doncs la negació que fan molts ateus de la religió és en realitat negació d'una religiositat alienant i posada al servei del poder.

El tercer aspecte clau fa referència a l'ètica econòmica. En aquest punt, les dites del profeta Muhammad mostren una autèntica consciència social per la seva banda. De forma més precisa, la consciència que és necessari regular les activitats econòmiques, evitar els monopolis, la usura i l'especulació, l'acumulació de riqueses en unes poques mans. Al mateix temps, el posar en primer pla la dignitat del treball i dels treballadors, la germanor que ha de presidir les relacions socials.

Lligats a aquesta ètica econòmica i a aquesta consciència social, existeixen altres aspectes fàcilment comparables amb l'anarquisme, com són l'igualitarisme, la solidaritat i l'ajuda mútua, la presa de decisions en assemblea, l'amor al simple i l'espontani, la dimensió ecològica, la desconfiança cap a les pretensions del saber humà, la desconfiança davant els sistemes complexos… i la yihad, aquest esperit de combat que tant neguit causa als poders d'aquest món.

Són molts elements de trobada, més dels que podríem imaginar a simple vista, que he tractat de desenvolupar en aquest assaig, de forma directa, sense massa espai per les elucubracions. Molts elements en comú, que justifiquen la presentació de l'islam com una forma d'anarquisme espiritual o místic.

tafaner el tafaner/maig del 2011

L’apunt

Per saber més...

El personatge Abdenur Prado

13

l'homosexualitat... És cert que tradicionalment s'han interpretat els passatges sobre el poble de Lot com una condemna a l'homosexualitat, però això no resisteix el més mínima anàlisi. Primer, perquè l'Alcorà no esmenta l'amor entre dos homes, sinó la promiscuïtat sense fre i la violació.

Hi ha alguns que confonen l'un amb l'un altre, però amb això tan sols demostren fins a quin punt els prejudicis heretats es projecten sobre la lectura de l'Alcorà. D'altra banda, hi ha alguns versicles alcorànics que permeten intuir una acceptació de l'homosexualitat.

El Islam como anarquismo místico

“Atracció i ràbia”

“L'ALCORÀ NO DIU RES SOBRE L'HOMOSEXUALITAT” (Part d’una entrevista al periòdic Diagonal) Diagonal: Quin és l'estat de salut del moviment feminista islàmic? Quines tasques exerceixes com a codirector del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic?

Abdennur: El feminisme islàmic és una realitat emergent. Ara es treballa en diverses adreces: re-lectura de l'Alcorà amb perspectiva de gènere, conscienciació i divulgació entre les bases, reforma dels codis de família patriarcals, enfortiment de xarxes transnacionals, col·laboració entre feministes creients i no creients, etc. Es tracta d'una tasca immensa, impossible de resumir aquí. Com a codirector del Congrés, em limito a actuar com possibilitador. No tractem de presentar el feminisme islàmic com un moviment monolític, ni corroborar la nostra visió prèvia mitjançant la selecció oportuna de ponents, sinó de reunir diferents perspectives i contextos.

D.: Què diu l'Alcorà de l'homosexualitat?

A.P.: Malgrat el que es pretén, insisteixo que l'Alcorà no diu gens sobre

“Webislam és un exemple de moltes de les coses que he tractat de plasmar en aquest llibre. No es tracta de militància anarquista, sinó d'una comunitat interpretativa, basada en la germanor i en l'ajuda mútua, en la qual no existeixen jerarquies artificials. Des d'aquesta plataforma hem estat capaces d'elaborar un discurs islàmic contemporani, creatiu i crític tant amb el poder constituït com amb les estructures religioses conservadores. D'aquí tant l'atracció com la ràbia que genera... Webislam és el marc en el qual s'ha desenvolupat la meva visió de l'islam com a anarquisme místic”.

Font: Periòdic Diagonal.

102 pàgines 8,00 € Virus www.viruseditorial.net/ “El títol d’aquest assaig reuneix tres paraules fortes, carregades de connotacions. Cada una d’elles ja resulta difícil de fixar, podríem dir que casi es nega a ser fixada, desitja permanèixer iressolta, no codificada: islam, anarquia, mística. Tres paraules inquietants, doncs ens remeten a possibilitats no realitzades, a penes esboçades, o que s’esvaeixen una vegada aconseguides (…). I, malgrat tot, segueixen vivint en nosaltres com una possibilitat latent de realització individual i col·lectiva, al marge de les grans estructures de poder que esclavitzen a l’ésser humà. Una espiritualitat al marge de la religió instituida, una vida en comú al marge del Capital i de l’Estat”.

Doncs, vosaltres mateixos/es, així comença aquest assaig “inquietant”, una posada en relació en torn aquests conceptes que sovint se’ns presenten allunyats des de l’evidència quotidiana però que comparteixen camps d’activitat o prespectives comunes. Una altra iniciativa convidant a la gimnàstica de la “dinàmita de cervell” de Virus editorial, projecte pioner i cabdal de l’edició de material crític a casa nostra.

tafaner 14

maig del 2011/el

tafaner

Opinió

Hi ha alternativa al model sindical actual Tenim alguna cosa que aportar els anarcosindicalistes a la Societat?

Suso García militant de CNT Betanzos (Galiza) La situació sindical actual: 1. Els sindicats oficials.

“L'anarcosindicalisme representa una alternativa, avui massa marginal numèricament, però plena de vitalitat si entenem per aquesta, tot allò que sap respirar i tenir vida per si mateix.Cal reconèixer que alguna cosa “deu amagar misteriosament” aquest sindicat, si malgrat tot el que s'ha dit, ha estat capaç de resistir tant gran temporal.”

CCOO i UGT acaparen avui dia més del 80% de la representació sindical. Cadascuna d'elles diu tenir més d'1.000.000 d'afiliats. Pot ser cert, i pot ser que aquestes xifres estiguin inflades. És el mateix. La seva força no radica en el numero d'afiliats sinó en el numero de delegats obtinguts en les eleccions sindicals. Això és el que compta a l'hora del repartiment del botí. Aquest pastís està absolutament repartit ja. Amb certa lògica, l'Estat reparteix subvencions segons aquesta representativitat. I per això el 80% de les subvencions directes va per a aquestes centrals. Però mantenir les estructures d'aquestes macro-gestores sindicals, precisa d'una mica més que els 12 milions d'euros que reben anualment per aquest concepte tal com ve publicat en el BOE. El conjunt dels seus pressupostos seria doncs la suma de les quotes dels

seus afiliats, de les subvencions directes de l'estat (representativitat), i la de les comunitats autònomes, diputacions, ajuntaments, acords bilaterals diversos, ETS i la no menyspreable utilització de milers de metres quadrats de patrimoni sindical. A això caldria sumar-li les milers d'hores sindicals i una mica del que sempre ens oblidem i que crec és la part més important del poder econòmic sindical: El 0,7% de la massa salarial de tots els treballadors d'aquest país que va destinada a cursos de formació. Facin comptes, surten centenars de milions. I qui gestiona en bona part aquests cursos? Doncs això.

Si damunt li sumem la bona disposició que Empreses Públiques i privades tenen per captar dirigents sindicals per a llocs directius i polítics, doncs deduïm que els sindicats són una bona pedrera de peces per a l'estructura de l'Estat i del sistema econòmic. Vegin-se entre altres, els camins del camarada Fidalgo o del seu antecessor el camarada Gutiérrez (ex secretaris generals de CCOO). “Els camins del Senyor són inescrutables”.En resum, que poc o gens es pot esperar de qui és part fonamental del sistema, i CCOO i UGT ho

tafaner el tafaner/maig del 2011

Opinió són.

2. Els sindicats alternatius Excepte al País Basc (ELA-STV i LAB) i Galícia (CIG), la resta de sindicats o tenen una representació molt baixa (USO, CGT) o bé són corporatius, sectorials o marginals. La USO no creix des de fa dècades, i només alguns sectors de la CGT, o el SAT andalús semblen mantenir el tipus i la lluita amb dignitat.

Per molt que alguns vulguin fer lectures diferents, la veritat és que portem així des de fa 30 anys. No sembla que aquest model vagi a canviar a curt termini. Com a molt, altres sindicats poden aspirar a obtenir alguna victòria local o sectorial, a arribar al 10% que els permeti asseure's a negociar, però tot això que es guanya, ho perden per una altra banda. Molts anys d'esforç i deixant en el camí molt d'allò al que no es volia renunciar. És possible que dels esdeveniments recents pogués sorgir una confluència de sindicats d'esquerra que escindits de les CCOO vulguin recuperar un sindicalisme de base i combatiu. Alguna cosa semblant a com ho van fer les mateixes CCOO als anys 70. El seu gran problema és deixar a un costat els lideratges, personalismes i regnes de taifes de cadascun, moltes vegades amagats o justificats en suposades diferències ideològiques o partidistes.

L'experiència ens ha ensenyat que des de la transició el camí ha estat justament el contrari. Desaparició gradual de sindicats d'esquerres i enfortiment del binomi CCOO i UGT que no dubten a repartir-se al 50% els resultats electorals sense posar en dubte el resultat final havent pactat no denunciar-se mútuament en això que anomenem “joc electoral”. El bi-sindicalisme perfecte.

3. L'anarcosindicalisme de la CNT L'anarcosindicalisme representa una alternativa, avui massa marginal numèricament, però plena de vitalitat si entenem per aquesta, tot allò que sap respirar i tenir vida per si mateix.Cal reconèixer que alguna cosa “deu amagar misteriosament” aquest sindicat, si malgrat tot el que s'ha dit, ha estat capaç de resistir tant gran temporal. Aquest secret no pot ser en exclusiva el tenir una militància abnegada, uns altres també la tenen.

Potser tingui alguna cosa que veure la

coherència entre els seus principis (el que diem ser), les seves tàctiques (el que fem) i les seves finalitats (el que somiem). I potser també, el que no necessitem massa retòrica per anomenar a les coses pel seu nom.

15

Un detall...

Però els militants de la CNT no podem abastar-ho tot, hem de triar quines són les nostres prioritats, centrarnos en aquelles coses de les quals puguem recollir fruits, organitzar-nos, enfortir-nos, créixer.

Crec per tant, que la CNT, el seu model, té futur. Necessitem que tingui futur. La CNT té continent i contingut propi per convertir-se en alternativa.

Ningú té una recepta màgica, solament el caminar, els encerts i els errors ens aniran marcant el camí. Us deixo només unes idees de com crec que haguéssim d'afrontar el futur, i ho faig des de l'experiència de 30 anys de militància en aquesta Organització, però sobretot des de la senzilla visió d'un sindicat petit d'una localitat petita: Betanzos (Galícia). Un sindicat que en certa mesura s'assembla al vostre d'Olot.

Propostes per a l'Organització i per a la Societat. ● Una organització que aspira a ser eina per als treballadors no pot recrear-se ni en les auto-marginacions ni en les auto-complaences vàries. Per això les formes, són molt importants. No es pot actuar des de la grandiloqüència perquè això no és creïble. I no podem estar enganyant-nos una vegada i una altra. Solament la practica del nostre model encara que sigui de forma modesta, pot ser alternativa a l'estat de les coses que avui veiem. ● No és cert que el nostre model tingui més possibilitats a les grans ciutats. És més, en els últims anys, hem demostrat que en les petites localitats (el Pilar de la Horadada, a Alacant; Lebrija a Sevilla; Betanzos a Galícia), són algun dels molts exemples que demostren que allí on existeix un contacte directe entre militants i població, el nostre treball té més sentit. Els sindicats d'aquestes localitats són en el geogràfic el que les seccions sindicals són en l'Orgànic.

Són la CNT trepitjant terra, i no simples teories sense comparació amb la realitat. Els pobles són a la gent del carrer el que les fabriques són a la gent que treballa en elles. Si no tens gent aquí, no existeixes. Però si tens gent, i fas les coses bé, et guanyes l'adhesió de

Cándido Mendez (Badajoz, 28 de gener de 1952) Secretari General de la UGT Ex-diputat a les Corts Generals per Jaén pel PSOE i figura nefasta on les hi hagi, ha signat o acceptat disimuladament tota mena de retallades en els drets laborals donada la seva dilatada carrera com a Secretari General de la UGT durant 17 anys.

Just despres de la Vaga General del 27G del 1994 agafa el càrrec de Secretari general, començant una carrera imparable amb el bolígraf. En el seu haber hi té entre altres: 1993/1994. Nova reforma de l’Estatut dels Treballadors. Mesures Urgents pel Foment de la Ocupació. Legalització de les ETT. 1997. Acord Interconfederal per l’Estabilitat al Treball. Acord Interconfederal sobre Negociació Col·lectiva. Acord sobre Cobertura de Buits.

2002. Nova reforma laboral per “Decretazo”.

2006. Nova reforma laboral amb l’excusa de frenar la temporalitat es precaritza la contractació indefinida.

2010. Nova reforma Laboral per “decretazo”, però aquest cop acompanyada per la desídia “sindical” d’UGT i CCOO a gran escala.

Acord i Reforma fins hi tot semblarien paraules positives, però la pèrdua de drets ha estat enorme.

tafaner 16

maig del 2011/el

tafaner

Opinió

molts, i el respecte de tots. ● Si ens alliberem de certs complexos de petitesa, de certs hàbits d'auto exclusió i d'una responsabilitat de vegades asfixiant per la nostra Història. Si ens limitem a treballar, a fer les coses tal com les entenem nosaltres. Sense fer malabarismes justificatius i anant directament al gra de l'assumpte que no és un altre que donar-li als treballadors una eina útil per a la defensa dels drets més bàsics primer i de millores i conquestes en la nostra condició d'assalariats després, llavors podrem plantejar-nos més tard, anar a per metes majors com són la transformació radical de la Societat cap a una que sigui Justa i Igualitària. ● Perquè el nostre discurs no sigui això, un altre discurs més, solament hi ha una cosa que podem fer i no és més que “predicar amb l'exemple”. La gent està farta dels polítics i també dels sindicats als quals veuen al cap i a la fi com alguna cosa similar. La CNT quedarà exempta d'aquesta crítica si no actuem de forma diferent. Menys xerrameca i més demostració practica del que diem. ● Els resultats del nostre treball no vin-

drà mai de les crítiques que fem a altres Organitzacions sobre la seva forma d'actuar, sinó de com ho fem nosaltres. En comptes de buscar acostaments amb els més propers, sense tenir per això que renunciar al nostre model, el “caínisme”, la falta de respecte a la pluralitat en les opinions, l'estar contínuament autoafirmant-se com els únics, els autèntics, són sens dubte una altra de les perdudes de temps que ens impedeixen fer el nostre treball amb honestedat. Encara avui segueix sense entendre's que la riquesa de la nostra Organització resideix precisament en la diversitat, en la pluralitat, en el federalisme. I el tractament que se li dóna per alguns a la pròpia diversitat idiomàtica és bona prova d'això. ● Els treballadors no som ximples i posem a cadascú al lloc que es mereix. Per desgràcia per als anarcosindicalistes, fins avui no hem sabut demostrar-los que la solució als problemes, passa irrenunciablement per que cadascú assumeixi la seva responsabilitat. Però com que a tossuts no ens guanya ningú, seguirem una vegada i una altra fins que tornem a ser realment la Confederació Natural de Tre-

balladors i de sindicats anarcosindicalistas. ● Per això ha arribat el temps de engreixar la màquina. La propaganda, l'acció, l'exemple. És un llarg camí sí, però només avança qui dóna passos, sense por a caure. La CNT hauria d'estar present en tots els conflictes socials i laborals del nostre entorn sense importar-nos les sigles o la procedència dels afectats. Si alguns vénen a la CNT serà pel que fem, no pel que diguem. ● La CNT va néixer en el seu moment com a aglutinant de tots els organismes obrers que rebutjaven el model oposat, llavors la UGT. Avui actuem exactament a l'inrevés. Volem crear un model i que els altres vinguin a ell, i no construir un model amb l'aportació de tots. Solament hauria d'unir-nos 3 principis bàsics, tota començar per la teulada abans que pels fonaments.

Crec que la CNT d'Olot és un bon exemple de com fer, i no es mereix que li donem més la llauna, amb les meves paraules.

Salut.

CNT Olot i la problemàtica de la implantació sindical a la Garrotxa CNT Olot La dificultat localista i rural.

S'ha de partir de la base, que la implantació sindical i la dificultat per aconseguir-la a les zones rurals no és de cap manera comparable a la de les zones urbanes.

Aquí, a les zones rurals, com és ara la comarca de la Garrotxa i més concretament a Olot (població amb 30.000 habitants), la major part de la indústria és petita o mitjana i la idiosincràcia de la majoria de la població autòctona tendeix al conservadurisme i es redueix en moltes ocasions al comentari de “encara gràcies que et donin feina”. Això ve donat perquè aquí, qui més qui menys et coneix “de vista”, i destacar per motius sindicals o per extensió tenir un tarannà reivindicatiu, en general, et pot causar problemes per trobar feina més

endavant.

Això s'agreuja si el tipus de sindicalisme que duus a terme és a diferència dels dos altres sindicats locals (CC.OO i UGT) ofensiu i no simplement per omplir l'expedient i ajudar a que tot continuï igual que el dia anterior. Així és practicar el model de CNT en una zona com la nostra: t'hi jugues “el tipus”. No obstant això, com exposarem més endavant, estem aconseguint implantació i comencem a crear confiança en el nostre model sindical.

Qui fomenta la desmobilització?

Tenint clar que hi ha diversos factors més enllà dels purament sindicals que contribueixen a la desmobilització social, el fet de que les centrals “sindicals” oficials (CC.OO i UGT) no posen especial interès a les zones rurals, donat que pocs beneficis econòmics els representa la defensa d'un sector

on a nivell comarcal pot suposar una població activa d'entre 30.000 i 35.000 persones, de les quals, si ens atenim a les xifres generals de l'Estat espanyol, només un 14% estarà sindicat (molt menor a la Garrotxa, però no tenim dades oficials) i d'aquest percentatge una part estaran en empreses de menys de 50 treballadors, i com a conseqüència sense poder muntar un Comitè d'Empresa (una de les principals fonts de subvencions econòmiques per als sindicats oficials), fa que aquí es destini una mínima part dels recursos tan humans com econòmics. Si a això hi afegim la feina que implica extirpar la falsa creença de que només hi ha un model sindical possible dintre la legalitat laboral vigent -això és el de Comitès d'Empresa- la implantació anarcosindical i el seu sistema de Seccions Sindicals és converteix en una empresa realment difícil, que de mica en mica anem desemmascarant des de la CNT.

tafaner el tafaner/maig del 2011

Opinió

De fet la desmobilització obrera, en aquestes zones rurals, augmenta si els sindicats oficials han estat els únics representants “sindicals” durant més de 30 anys (existeixen i existien altres sindicats, majoritàriament corporatius, però el nombre d'afiliats és i era merament testimonial). Tal desmobilització és en part atribuïble a conseqüència del delegacionisme que fomenten els alliberats sindicals de què disposen les esmentades centrals a Olot (tinguem en compte que el responsable de la UGT porta uns 20 anys a la poltrona local per exemple), i això ha fet que hagi estat dur poder començar a implantar el model anarcosindical a nivell d’afiliació a fàbriques, tallers, superfícies comercials, etc.

També hem d'admetre que potser en determinats moments no hem sabut fer-nos entendre suficientment i la desmobilització obrera no és només atribuïble a factors externs a l'anarcosindical. A més hi hem de sumar el fet de que l'extremada joventut i inexperiència dels refundadors de CNT a Olot l'any 1998 no va ajudar a que treballa-

17

dors que s'hi juguen el plat a taula confiessin en aquells joves “eixelebrats” dels inicis del nostre sindicat a Olot.

Tot i això, de mica en mica s'omple la pica i podem parlar actualment d'un veritable inici de implantació de CNT. Tinguem en compte que ens anem acostant al centenar d'afiliats en una població de 30.000 persones. El percentatge del total d'afiliació sindical no és tan menyspreable com a alguns els agradaria i si continuem fent la feina bé potser ens seguirem guanyant la confiança de més treballadors/es.

La realitat de la implantació sindical a Olot i comarca.

Pel que fa a la implantació de Seccions Sindicals (òrgans sindicals reconeguts per la Llei Orgànica de Llibertat Sindical) als centres de treball, encara és minoritària i es podria dir que tot just comencem la feina en aquest aspecte, donat que és en els últims tres anys on hem aconseguit un nivell

Si a això hi afegim la feina que implica extirpar la falsa creença de que només hi ha un model sindical possible dintre la legalitat laboral vigent -això és el de Comitès d'Empresa- la implantació anarcosindical i el seu sistema de Seccions Sindicals és converteix en una empresa realment difícil, que de mica en mica anem desemmascarant des de la CNT.

tafaner 18

maig del 2011/el

tafaner

Opinió

Durant la manifestació del passat 29 de setembre del 2010. òptim de formació sindical i laboral, la qual cosa ens permet començar a crear-ne algunes als llocs on tenim companys/es més preparats i no estan sols enmig d'una plantilla que en la majoria dels casos ni tan sols estan afiliats als sindicats oficials i la seva preparació i coneixement sindical és pràcticament inexistent.

La qüestió és que ara ja tenim unes quantes Seccions Sindicals, les quals han aconseguit d'una manera o altre fer una bona tasca als seus llocs d'implantació tal com s'ha pogut constatar a través dels mitjans d'informació locals en diverses ocasions.

Per saber més:

Democràcia y sindicalismo de Estado.

Fernando Ventura Calderón Ed. Fundació Anselmo Lorenzo Madrid 2004 539 pàgines.

Creiem que el fort desprestigi dels sindicats oficials ha estat una altra de les coses que ha jugat al nostre favor en el procés de implantació i proba d'això, va ser la contundent resposta i capacitat de mobilització a nivell local que vam aconseguir com a CNT el passat 29 de setembre del 2010 a l'Aturada General convocada contra la Reforma Laboral. Hem de tenir en compte que en aquell moment es va intentar coordinar esforços amb CCOO i UGT des de la CNT, però no vam rebre cap resposta per part dels dirigents d'aquestes centrals, i la seva afiliació desconeixia la nostra iniciativa segons vam poder constatar en diverses ocasions (una proba més de per a què compten amb els afiliats de base).

En resum, això va desembocar en dos manifestacions paral·leles: una al matí (convocada per CCOO i UGT conjuntament) que va aplegar uns 200

manifestants, i una altra a la tarda (convocada per CNT) amb 150 manifestants. Les xifres són petites per a les grans zones urbanes, però aquí això surt de l'habitual.

Una opció viable.

Entenem que això dóna un clar exemple de com està la balança sindical en aquest moment a casa nostre, i cal que des de la CNT fem un treball seriós i encaminat a recuperar la consciència de classe entre els treballadors/es, per així poder plantejar una opció viable en aquest futur tan fosc que se'ns està dibuixant últimament a conseqüència de la crisi Sistèmica i les retallades socials que això està comportant.

Recuperant la consciència de classe recuperem l'esperit de lluita i amb l'anarcosindicalisme un mètode d'organització horitzontal, on cadascú prengui consciència de les seves necessitats individuals i col·lectives. És així on la força real que rau en la classe treballadora pot començar a créixer.

Està clar, que el model sindical imperant és incapaç de fer-hi front i als fets ens remetem. Cal buscar altres vies de lluita i l'anarcosindicalisme està disponible.

tafaner el tafaner/maig del 2011

Opini贸

19

tafaner 20

maig del 2011/el

tafaner

Opinió

Somiatruites Joan Sumarca

S

omiar no és cap mal. De fet si no fos per això, moltes iniciatives, victòries i per què no derrotes, ni tan sols existirien.

Amb fracàs o sense, si alguna cosa valoro de la meva vida és haver nedat contra corrent perseguint un somni que s'esmuny, i que malgrat tot, tan perseverant com sempre, continuo a la saga.

En moltes i repetides ocasions m'han tractat d'il·lús, somiatruites, o m'han dit la ja recurrent i lapidària frase “quan et facis gran...”. I ja tinc una edat, eh! Bah! A la merda!

Jo sóc tossut de mena quan crec que tinc raó. I això necessàriament no vol dir que sigui estúpid -encara que m'han dit de tot!-, tot i que a vegades he aconseguit complicar-me la vida. El fet de donar la cara i, sol o acompanyat intentar aconseguir el què crec que és just, considero que és una de les facetes que em defineix com a persona , la qual cosa valoro molt tal com ja he dit anteriorment.

No pretenc anar per la vida de “caballero andante”, però el què és just, és just.

Arribat a aquest punt de convenciment, i amb descendència en la qual meravellarme observant-la, ara tinc l'aspiració de trans-

metre-li un bocí d'aquest neguit per tocar, perseguir, mirar allò que no està permès. No parlo d'ideologies ni mals hàbits o tics personals, sinó de l'arrel mateixa de l'assumpte: transmetre l'amor per un mateix.

Calers! calers no crec que en transmeti gaires, però d'amor propi... ui! d'amor propi!

Si tens amor propi, et respectes a tu mateix i això en aquesta vida és important. No sempre és fàcil , a vegades és extremadament difícil. Tan ,que fins hi tot ho has de deixar... fins que se't torna a posar la mateixa ceba al cap ,és clar!

Saber si això m'ha servit per ser millor persona no ho sé, però m'agrada pensar que sí.

En una societat opressiva com la que vivim o més aviat sobrevivim, l'amor propi i el no amagar el cap sota l'ala crec que més aviat et fa millor persona.

Ep! i no confonguem amor propi amb un ego desmesurat. Evidentment tot té el seu costat dolent i tal com li va passar a Darth Vader es pot caure al costat fosc de la força. Oh i tant!

Tot això és positiu si s'administra bé i un bon dia pots trobar-te al nano mirant la lluna, asseure't amb ell i dir-li: veus la lluna?

Doncs... no ens aturaran!

tafaner el tafaner/maig del 2011

Opinió

21

Avancem! positivem la lluita!

Grup anarquista X llogar-hi cadires

L

luny de voler crear escola i ser posseïdors de la veritat absoluta, observem amb mals ulls el que alguns companys idolatren o admiren: la violència al carrer en qualsevol mena d'agitació o protesta social.

Aquests companys, majoritariament provinents dels sectors insurreccionalistes de l'anarquisme, que tot i ser minoritaris pel que fa a Catalunya, aconsegueixen enfonsar qualsevol iniciativa seriosa que la resta del moviment anarquista o reivindicatiu en general aconseguim dur a terme. Són l'excusa perfecte perquè els mitjans de comunicació de masses, controlats per les oligarquies de sempre, denostin la idea anarquista, apareixent aquesta com quelcom desastrós buit de propostes, sense capacitat organitzativa coherent i útil.

Aquests companys, en alguns casos per conviccions ideològiques, però en molts altres per poc més que per saciar el seu ego personal i poder explicar batalletes, sobretot si aconsegueixen l'estupidesa de cremar un cotxe de la policia i sortir a la foto de l'endemà trencant aparadors d'entitats bancàries, immobiliàries i un llarg etc. de paràsits i explotadors socials, no se'n donen compte o els importa poc que el moviment llibertari en general continuï indefinidament minoritari per tal de poder dormir tranquils quan arribin a casa amb la “feina” feta.

Estan condemnant al moviment llibertari a la marginalitat permanent, i sort hem tingut últimament les diferents organitzacions i iniciatives llibertàries de poder avançar significativament malgrat l'actuació deplorable d'alguns.

Els importa una merda si als demés -tot i compartint molts punts de vista, objectius i finalitats amb ells- , ens ha costat hores , dies o anys construir quelcom amb un relatiu èxit. Tard o d'hora, quan veuen l'oportunitat de camuflar-se enmig d'una protesta (i no sabem quasi mai si són companys o policia provocant el fatal episodi), com la del passat 29 de setembre a Barcelona o la de torn, decideixen unilateralment transformar un acte organitzat per altres entitats en una batalla campal al carrer, tot en ares del sacrosant insurreccionalisme i la puresa d'idees, incapaç de coordinar-se més enllà de petits grupúsculs, que detes-

ten qualsevol intent organitzatiu de llarg abast, però que s'aprofiten d'ell per fer-se sentir i sortir a la foto, donant carnassa als mass media.

Estem a favor de que l'anarquisme deixi dogmatismes i tics del XIX i de la primera meitat del XX, que en poc o res ajuden a revitalitzar un anarquisme per al segle XXI. Estem a favor de no assenyalar amb el dit iniciatives d'altres que es proclamen anarquistes i que en poc o res compartim els mètodes que utilitzen per a una finalitat comuna, però n'estem tips de no dir res quan algú no deixa d'aixafar la guitarra sistemàticament sense tenir cap plantejament de llarg abast i a qui poc preocupa si som 4 o 10, que farà exactament el mateix. Es pensen que amb la lluita al carrer d'una minoria cremaran o aixafaran el que realment s'hauria d'anorrear del poder establert? Per fer marxar calent al llit a un antidisturbis o buscar feina als vidriaires o a la brigada municipal, no anem enlloc companys! La vostra actitud egoista, simplista i d'autocomplaença és espantosa.

Un dia, si aconseguim ser un altre cop una ideologia de masses, potser sí que ens haurem de plantejar dur alguna acció contundent, perquè llavors alguna possibilitat tindrem i no serem incompresos per la majoria de la població. Tots sabem, que un règim explotador no s'aparta si no se l'empeny per a desgràcia de tots i totes.

Però companys, la lluita ara no és la de l'aldarull esporàdic i estèril. La lluita ara és fer-nos entendre i escoltar. És netejar la societat de prejudicis i informacions falses sobre l'anarquisme i tot el què l'envolta. L'anarquisme és solidari-

tat, suport mutu, organització i la més alta expressió de l'ordre i per sobre de tot llibertat. Intentem positivar les actituds i no deixem brollar incontroladament una ràbia que si bé està `plenament o moralment justificada, en aquest moment és un pal a les rodes dels interessos llibertaris.

Anem tots/es a una. Deixeu d'enfonsar la feina de tots i totes!

Per saber més:

Errico Malatesta y la violencia revolucionaria Alfredo M. Bonanno.

El Bardo ediciones, Barcelona 2010 50 pàgines.

tafaner 22

maig del 2011/el

tafaner

Opinió

Vigència de l'anarquisme: un gran moviment basat en la Unió i la Solidaritat, Solidaritat, per per canviar canviar el món.

Fernando Ventura

A

quest article ja l'he llegit en altres ocasions, als setanta, als vuitanta, als noranta, amb el canvi de segle… Que ens seguim fent la pregunta sobre la nostra vigència, és a dir, que ens preguntem si posseïm vigor, força, activitat, capacitat política creadora per influir en la vida quotidiana i per transformar el món, és quelcom curiós. Per ventura podem dubtar d'això? Així que sí: els anarquistes estem vigents. Explicaré el com, al meu entendre.

Hi ha dues maneres mitjançant les quals l'anarquisme està present en la vida social. Una d'elles, és a través dels pobles que situen l'anarquisme en el candeler, en adoptar els seus principis antiautoritaris, i emprar els seus mètodes directes i participatius en les seves activitats col·lectives. Ho contemplem en moviments de masses (gestats lentament) que duen a terme ocupacions de terres, lluites contra el deute, contra la pobresa, contra els abusos del poder, protestes que esclaten quan menys s'ho espera un i que passen a la primera plana de les pàgi-

nes dels periòdics. Hem pogut contemplar-los a Amèrica Llatina: Veneçuela, Bolívia, Equador, Guatemala, Mèxic, Tunísia… En diversos països l'acció de poblacions a través d'organitzacions sindicals, de barri, estudiantils, ha portat a la picota a governs tradicionals, han trencat xarxes caciquils…, i han encimbellat al poder a nous actors. Normalment els anarquistes, en aquests moviments, són una petita minoria, i els revoltosos que empren els nostres procediments i les nostres paraules subversives, ni tan sols saben que estiguin expressant els seus desitjos mitjançant activitats que formen part de la cultura dels anarquistes.

La segona manera mitjançant la qual l'anarquisme té vigència al món (vigor, força, eficàcia a l'hora de dur a terme els seus plans), és mitjançant la presència activa i nombrosa d'anarquistes, organitzats de manera formal o informal. A Xile, a Grècia, a Espanya, Argentina, a EE.UU…, en desenes de països, si s'ha de jutjar per l'activitat i les notícies que es reben de per allí i per aquí, es formen grups, s'entaulen discussions, i l'anarquista forma part dels processos socials.

tafaner el tafaner/maig del 2011

Opinió

s'expandeixi, i milers de persones esclatin, deixin de buscar-se la vida individualment, i comencin a murmurar a les places, a caminar pels carrers amb un cabreig que t'hi cagues, i a bolcar les furgonetes dels antidisturbis. I si no és pel deute, serà per la pujada de preus de l'energia i del menjar, serà per la destrucció dels sistemes de seguretat social i pensions, serà per alguna cosa o per tot. Els capitalistes tenen tants fronts oberts, tantes contradiccions, tal muntanya de problemes insalvables, que no saben com carall sortir dels garbulls en els quals ells mateixos es fiquen. De moment, surten del pas a força de robar-nos, no solament la producció present, sinó fins i tot la futura que encara no existeix.

Però això no es podrà sostenir de manera indefinida.

Un procés social, per dir-ho d'alguna manera, és un conjunt d'esdeveniments que porten al poble a organitzar-se per afrontar manques o pressions, que no obtenen alleujament a través dels draps calents del sistema.

Procés social que s'estigui gestant en aquests moments, és, per nomenar-ne un, el del deute, que en un temps indeterminat portarà a milions de persones a deure quantitats de diners impossibles de pagar, no solament a bancs i a l'Estat, sinó també a grans empreses, a constructores, a companyies, a universitats, a clíniques i hospitals, a tot un seguit de institucions que van anar donant crèdit a gent sense diners a canvi de serveis, de productes de consum, o simplement de menjar.

Arribarà el moment, en què s'aconsegueixi la “massa crítica d'ofenses”, és a dir, un cúmul de danys que fan que, sense saber ni com ni per què, s'aglutinin petites organitzacions en barris, escoles, fàbriques, cantonades, tot això

Així que els anarquistes tenim per davant una alegre tasca que escometre, la mateixa que els nostres predecessors al segle XX, a Argentina, a Espanya, a Mèxic, a Rússia…, quan van ser els àcrates, no els que es van veure arrossegats per la voràgine dels esdeveniments, sinó els subjectes que van estructurar sindicats, organitzacions de defensa, veïnals, estudiantils, els que els van donar cos, estatuts, finalitats revolucionàries, principis emancipadors, caràcter de classe, i maneres d'actuació llibertaris, als processos socials que els van tocar en la batalla. Nosaltres hem de participar en la que se'ns ve al damunt (molt més de la que ja tenim damunt), no com a actors secundaris arrossegats pel poble, sinó com a protagonistes.L'anarquisme vigent, és a dir, l'anarquisme que posseeix vigor, força, raons, eficàcia en l'acció, és el que es reivindica: som llibertaris, som els i les anarquistes, els que volem la no-dominació, els que defensem la llibertat i la igualtat, els que practiquem l'ajuda mútua i l'acció directa, federals, independents, contraris a tot poder i autoritat. Aquesta és la nostra inspiració, la nostra marca, el nostre senyal d'identitat, la nostra base comuna. Tots i totes, anem a ocupar un lloc en la lluita social, el que vulguem, aquell pel qual estem més capacitats, i una vegada en ell, no ens faran retrocedir ni un pas, al contrari: anem a menjar-los terreny als arquistes, al patronariat, als del partit de l'ordre… I quan estiguin aquests cabrons amb l'aigua al coll i ens demanin treva…, més dur els donarem.

Quines són les línies d'actuació de l'anarquisme? L'anarquisme vigent, mi-

23

litant, forma part, s'uneix, constitueix, pren posicions en el procés social. És ara el moment de donar prioritat a l'organització. Organització per obtenir la màxima eficàcia en relació a la nostra força potencial. Per obtenir recursos amb els quals enfrontar-nos a la inevitable repressió selectiva. Per elaborar defenses ideològiques que permetin entendre aquest món. Per crear organismes de classe que depassin les defenses del sistema… I qui diu organització, diu propaganda, diu formació, diu xarxes de proveïment, de distribució, de consum, gent preparada en tots els àmbits. Això és organitzar-se.Clar, hi haurà qui pensi en llegir això, que hem anat de derrota en derrota (diuen) tots aquests anys, i que cada vegada que aixequem cap, algú arriba i ens trepitja el coll. Que si detencions, que si multes, que si judicis, que si assassinats, o que si disputes bizantines, cada vegada que comencem a créixer, alguna cosa ve i ens fastigueja l'invent… Doncs pensem: també hem fet coses bones, també ens han sortit coses bé. I encara que no es vegi a les clares, gens es perd en termes d'energia. Aquesta força que hem posat a moure's en els anys precedents, està circulant, penetra a tot arreu, i de no existir, el discurs hegemònic seria tan insuportable, que no hi hauria espai ni per queixar-se.Una qualitat d'aquest Sistema, és que aconsegueix fer veure als dominats, que qualsevol alternativa a Ell és inviable, impossible, absurda; que els dissidents que es rendeixen i s'integren són tractats amb noblesa: tres menjars diaris i quanta cervesa puguin engolir. Ens intenten menjar la moral, dient-nos que no som, res, que som una ínfima minoria, que som febles, que hem fracassat.

I què els responem nosaltres?

Que són ells els que han fracassat.

Ells van prometre benestar, felicitat, riquesa per a tots, i han creat un sistema demencial. Ells són els que no són representatius, ells són l'ínfima minoria, els que manen, els que s'enriqueixen, ells són els febles i per això han d'emprar la crueltat i la violència per sostenir els seus privilegis. Nosaltres, en canvi, som forts i majoritaris formant part del procés social que empra l'autogestió i l'acció directa. Nosaltres som representatius, perquè ens representem a nosaltres mateixos. Som el que volem ser, tenim sentiments comuns, aspiracions col·lectives. Nosaltres som els anarquistes, un gran moviment basat en la Unió i en la Solidaritat, en la llibertat i la no dominació, per canviar el món.

tafaner 24

maig del 2011/el

tafaner

Opinió

Per què li diuen rescat quan es tracta d’un segrest

Xavier Diez

A

ra fa tot just un any, les autoritats monetàries europees intervingueren l’economia de Grècia.

Posteriorment, aquesta modalitat d’immiscir-se en les sobiranies dels estats s’amplià a Irlanda i Portugal. Mentrestant, la rumorologia de la premsa econòmica apuntava directament a una sort similar per al cas espanyol. I, segons expliquen alguns eurodiputats que paren orelles pels passadissos de Brusel·les, si aquesta encara no s’ha produït és pel principi “too big to fail”, massa massa monetària (la hispànica) per caure, és a dir, el risc d’un terratrèmol econòmic arreu del continent.

Aquesta intervenció va agafar el nom de “rescat”. Tècnicament parlant, es produeix quan el deute públic de cada estat fa que sigui d’impossible retorn, i consisteix en un préstec de divises a l’estat intervingut, a canvi d’un seguit de draconianes mesures econòmiques. Molt resumidament, el Banc Central Europeu deixa diners, a

interessos elevats, per tal de pagar els creditors privats, a canvi de dràstiques retallades en despesa social, desballestament de l’estat del benestar, desregulació laboral, reformes involutives en el sistema de pensions, acomiadament de funcionaris i grans onades privatitzadores.

No cal tenir un màster en econòmiques per adonar-se que la recepta no funciona. O pitjor encara, que això és com extreure un ronyó per curar un refredat. De fet, el passat 5 de maig es va celebrar a Atenes una reunió secreta en què es plantejava la sortida de Grècia del sistema europeu (és a dir, que abandonés l’Euro). El juny de 2010, en la trobada a Sitges del club Bilderberg, sembla que es plantejà la continuïtat de la moneda única europea en un context en què els governs nacionals no disposen de la força ni la voluntat de controlar uns assalvatjats especuladors financers. El cert és que, malauradament, aquesta política d’especulació amb el deute públic, que apareix com una mena de tsu-

tafaner el tafaner/maig del 2011

Opinió nami econòmic en les tèrboles aigües de la tempesta econòmica mundial, sembla una oportunitat-excusa per imposar una agenda de reformes econòmiques cada vegada menys oculta.

El problema d’aquests “rescats”, és que no són cap novetat. Malauradament, hi ha precedents. Els historiadors coneixem les causes, la crònica de les aplicacions i les conseqüències. Pocs periodistes, tanmateix, recorden que la incipient articulació institucional dels estats africans dels seixanta, quan el continent emergia de la descolonització, fou avortada, els seixanta, pel deute públic i les reformes a què va obligar el Fons Monetari Internacional.

Algú poc sospitós de revolucionari com el premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, vicepresident al llarg dels vuitanta i noranta del Banc Mundial, confessava, no sense un sentiment de vergonya, les absurdes mesures imposades als governs africans, que, més obeir interessos inconfessables, sovint eren fruit de la retòrica neoliberal dels qui ostenten el monopoli del pensament econòmic. Les conseqüències: una fallida econòmica, administrativa, social i moral que llasta el futur de 800 milions de persones ancorades en la pobresa.

El cas de Llatinoamèrica, dels setanta als noranta, més ben conegut, resulta encara més dramàtic. Naomi Klein, a la seva “Doctrina del Xoc” recull amb exactitud l’esclat de dictadures militars, orquestrades des de Wall Street i l’escola d’Economistes de Chicago, que empenyé als governs del con sud a desballestar les institucions estatals, rebaixar impostos a les grans fortunes, endeutar-se esbojarradament, i privatitzar fins les tapes de les clavegueres. El resultat: un deute extern impossible de pagar. Tanmateix, i fins a finals del segle passat, els governs es van entestar a pagar un deute injust i absurd, tot fent caure dramàticament els nivells de vida. El cas d’Equador, per posar un exemple, implicà que el propi govern, impulsà a la seva pròpia població a emigrar a l’estranger amb l’objectiu de captar divises. Es diu que la meitat de la població entre 20 i 40 anys acabà treballant en els sectors més precaris de l’economia europea i nord-americana. Si fessim un símil amb la història antiga, aquest fet recorda a la manera amb què l’Imperi Romà, exigia centenars de milers d’esclaus per al seu sistema productiu com a tribut als

25

pobles conquerits. En el cas de l’Argentina menemista, quan s’albirava la fallida de liquiditat que portava al “corralito” de 2001, en el moment en què l’economia queia en caiguda lliure, els “experts” obligaren el govern a retallar dramàticament la despesa pública a fi de pagar un deute impagable a interessos de dos dígits. Un economista féu una metàfora molt il·lustrativa. L’avió perd alçada, i per evitar que s’estavelli, el pilot apaga un dels motors. El cert és que Amèrica Llatina només se’n va sortir en el moment en què deixà de pagar i féu tot el contrari del que manaven “els mercats”. Per això tenen tanta mala fama Correa, Chávez i els Kirschner.

El que es planteja amb els països del sud d’Europa, és exactament el mateix que fracassà en altres regions del món. Per tant, és obvi que només hi ha dues possibles hipòtesis per a aquesta obstinada ànsia per aplicar polítiques desacreditades. La primera, que els economistes influents són estúpids. La segona, que l’objectiu no és “rescatar”, sinó “segrestar”. És evident que, malgrat que bona part de les institucions econòmiques europees estan dirigides per una mena de “talibans” neoliberals, la segona hipòtesi és la més versemblant. Atacar una economia genera un increment de l’interès a pagar (Grècia, Portugal i Irlanda oscil·len entre un 7-9% anual). I els polítics asseguren que cada estat privatitzarà, si s’escau, a tots els seus ciutadans a fi de pagar a gent que no sap fer amb els seus diners.

Orwell ja ens va advertir de la manipulació del llenguatge com a instrument del poder. Els anomenats “rescats”, no són altra cosa que “segrests” d’una societat per part d’uns individus que no són “els mercats”, sinó gent amb noms i cognoms (per cert, sovint d’heràldica hispànica com Botín, González o Brufau). És evident que, en casos com aquests, potser cal aplicar “solucions islandeses”. O replantejar de quina manera la societat es defensa contra l’atac de pirates, encara que aquests es vesteixin d’Armani.

El que es planteja amb els països del sud d’Europa, és exactament el mateix que fracassà en altres regions del món.

tafaner 26

maig del 2011/el

tafaner

Cultura

La Biblioteca Social d’Olot: Una aportació cultural innovadora a la comarca.

Biblioteca Social d’Olot

L

a Biblioteca Social d’Olot és un projecte cultural impulsat des d’el Sindicat d’Oficis Varis de la CNT-AIT d’Olot.

La intenció originària d’aquest projecte era tenir ben catalogats i ordenats els llibres de la biblioteca d’una manera més àgil i dinàmica però aquesta idea inicial s’ha ampliat per encabir també una biblioteca digital amb un miler de llibres principalment d’autors llibertaris i de les ciències (antropòlegs, filòsofs…) i finalment haurà servit també per anar editant -de moment en format PDF- totes les traduccions i edicions pròpies que anem fent últimament.

La Biblioteca Social d’Olot és oberta a que tothom pugui fer-se’n soci o sòcia i disposar dels seus fons, retirar llibres en préstec o utilitzar el servei d’internet gratuït en els horaris habituals en què el local es troba obert, els dilluns, dimarts i dimecres de 19 a 21 hores.

L’espai físic de la biblioteca es troba a la seu del sindicat a la Plaça Cinema Colon d’Olot i en ella hi podreu trobar uns 1.100 volums aproximadament on hi predomina la temàtica obrera, social, històrica i cultural. És ,per tant, una biblioteca especialitzada en allò que més ens interessa i creiem que pot ser una bona aportació en l’oferta bibliogràfica per a la comarca, la dels moviments socials; ja que lluny d’entrar en “competència” amb la Biblioteca Municipal d’Olot (Marià Vayreda), ofereix material sobre una temàtica de la qual aquesta última no n’està especialment dotada i d'aquesta manera les dues biblioteques entenem que es complementen mutuament.

La Biblioteca Social d’Olot és oberta a que tothom pugui fer-se’n soci o sòcia i disposar dels seus fons, retirar llibres en préstec o utilitzar el servei d’internet gratuït en els horaris habituals en què el local es troba obert, els dilluns, dimarts i dimecres de 19 a 21 hores.

Paral·lelament a l'espai físic de la Biblioteca, se n'ha creat un altre de digi-

tal per fer més còmode la consulta del què ofereix la BSO i la difusió de les activitats que duem a terme des de la mateixa, apropant a través de les noves tecnologies les nostres iniciatives a les cases de tots/es els interessats en el tema.

En aquesta web http://www.bsolot.info/ podeu consultar tots els fons de la Biblioteca organitzats per temàtiques o directament si preferiu buscar per autor o títol d’una obra podeu utilitzar el cercador per anar directe al gra.

A més, en l’apartat Biblioteca Digital clicant sobre l’apartat de llibres en PDF se us desplega un menú amb les lletres de l’abecedari amb els llibres ordenats pel cognom de l’autor. També podeu utilitzar el cercador si ja teniu clar què esteu buscant.

En les dues opcions que us acabem de mencionar (biblioteca física o digital), a la web hi ha la possibilitat de desar un comentari a cada llibre que hàgiu pogut llegir, de manera que aquesta web de la BSO pugui millorar com a guia tan per a lectors novells com a veterans.

A l’apartat de material propi anirem penjant aquelles traduccions i edicions que impulsem des d’aquesta Biblioteca (“el tafaner” inclós). Bàsicament traduccions al català de llibres o fulletons prou coneguts per tothom, donat el dèficit d’edicions en català d’obres dels llibertaris més clàssics intentarem posar-hi remei aportant el nostre granet de sorra. Actualment, amb la tecnologia disponible, no hi ha cap mena d’excusa més que la mandra per traduir aquests llibres i posar-los a disposició de la gent, si més no, en format digital fins que es disposi dels recursos econòmics necessaris per editar-los.

tafaner el tafaner/maig del 2011

Cultura

De moment ja hem traduït el llibre Anarcosindicalisme Bàsic (està en procés d'actualització la versió digital, ja que han estat presos nous acords en el darrer Congrés de CNT) i ha estat editat en paper pels companys d’El Grillo Libertario, també s’ha editat en format digital un interessant debat que es va donar per tal de crear una Plataforma per una Unió General d’Anarquistes, que en l'actualitat es objecte de revisió i debat sobretot al creixents cercles llibertaris de llatinoamèrica, les 6 tesis sobre el municipalisme llibertari de Murray Bookchin, la conferència Anarquisme i Sindicalisme pronunciada per Salvador Seguí, un recull de escrits breus de Mikhaïl Bakunin i ja que s'apropen les eleccions municipals un clàssic de Ricardo Mella: “La llei del número”, que com a crítica contundent

al sistema “democràtic” no ha perdut vigència tot i haver passat tans anys de la seva primera edició. Tots ells podeu trobar-los a l’apartat de material propi.

En preparació tenim vàries traduccions més de clàssics com Piotr Kropotkin, amb el seu ja conegut “La conquesta del pa” i un altre recentment publicat per la FAL (Fundació Anselmo Lorenzo) i escrit/actualitzat per Fernando Ventura: “Anarquismo bàsico”.

I com no podia ser d'altra manera, estem valorant la possibilitat d'editar en paper una història del moviment obrer a la comarca de la Garrotxa, però de moment no hi ha res definitiu, s'està estudiant el projecte i esperem que més aviat que tard sigui una reali-

27

tat a l'abast dels nostres veïns i veïnes.

Si voleu col·laborar aportant material que tingueu, traduint textos al català o de qualsevol altra manera poseu-vos en contacte amb nosaltres per correue o passant pel local.

Més informació: Direcció: Plç cinema Colon,4 d’Olot e-mail: bustia@bsolot.info web: http://www.bsolot.info/

tafaner 28

maig del 2011/el

tafaner

Cultura

Les altres biblioteques d’Olot.* Breu repàs als antecedents pel que fa a biblioteques públiques.

L

'any 1915 el responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya Eugeni d'Ors, posteriorment intel·lectual alineat amb el règim criminal de Franco, va oferir la possibilitat a les localitats que ho demanessin de poder crear biblioteques. Ben aviat, un grup d'intel·lectuals olotins van iniciar les gestions per sol·licitar-la, no sense una certa oposició dels sectors més tradicionals i l'Església.

Finalment la Biblioteca Popular d'Olot es va posar en funcionament el 22 de setembre de l'any 1918 i la seva primera directora fou Dolors Hostench, deixeble d'Eugeni d'Ors. L'any 1919 s'inaugura una sala de conferències a la mateixa biblioteca on s'hi celebren nombroses activitats culturals, incloent també anys més tard, cap a la dècada dels anys 30 la festa del Llibre.

Durant la Segona República i sobretot durant la Guerra Civil augmenten amb força els lectors de la biblioteca, degut probablement a la popularització de la cultura en aquest període i a les activitats culturals que es fomentaven als pobles i ciutats de la rereguarda i fins i tot al front-. El Consell de l'Escola Nova Unificada, encarregada de posar la cultura a l'abast de tothom, fou creat el juliol del 1936 i Joaquim Guillén, de la CNT, n'era el membre de control a Olot.

Amb l'arribada del franquisme, la directora de la Biblioteca Popular, Maria Font, és sancionada amb l'acomiadament i la impossibilitat de sol·licitar feina a Catalunya i

l'auxiliar Júlia Martinà és traslladada a Barcelona com a càstig.

A més, nombrosos llibres són “depurats” sota la supervisió del nou rector de la ciutat Mossèn Butinyà que no s'atura a les biblioteques públiques i fa confiscar moltes biblioteques d'entitats o particulars anant a parar la majoria a les trinxadores de la paperera de Sant Joan les Fonts i fins i tot alguna com la del Centre Obrer sembla que va acabar nedant al Fluvià. Per acabar-ho de rematar, el préstec de llibres deixa de ser gratuït.

El nou règim, acaba amb qualsevol activitat cultural a la ciutat que no siguin les seves pròpies -si és que pot anomenar-se cultural qualsevol cosa que pugui sortir del franquisme- i és que ja se sap que la cultura popular i les dictadures no s'avenen precisament massa.

La Biblioteca Popular i la municipal es fusionen l'any 1987 i la nova entitat passa a anomenar-se tal i com la coneixem avui en dia, Biblioteca Marià Vayreda, en un edifici al centre d'Olot i amb molta concurrència, fet que ha portat a planificar-ne la seva ampliació en el mateix lloc o el seu trasllat a un lloc on pugui créixer.

* Informació extreta de l'article Llibres i lectors a la biblioteca d'Olot de Jordi Canal i Morell, publicat a la revista de Girona.

El Consell de l'Escola Nova Unificada, encarregada de posar la cultura a l'abast de tothom, fou creat el juliol del 1936 i Joaquim Guillén, de la CNT, n'era el membre de control a Olot.

tafaner el tafaner/maig del 2011

Cultura

El racó de l’artista.

En aquest número col·labora:

29

tafaner 30

maig del 2011/el

tafaner

Cultura

Tintín l’ambigu. Hergé el fatxa?

Marcel S.C.

G

eorges Remi, més conegut per Hergé. Aquest és l'autor dels còmics de Tintín, coneguts mundialment i punt de partida d'una indústria de merchandising enorme.

Als inicis de la seva carrera Hergé va ser promocionat per un abad perillosíssim d'extrema dreta, Wallez. Wallez era un antisemita militant, admirador de Mussolini, que creia en un curiós ideal que consistia a unificar Bèlgica amb la catòlica Renània. Fins i tot va concitar el matrimoni d'Hergé amb la que seria la seva dona fins al 1975, Germaine Kieckiens, secretària de l’abad i reconeguda feixista.

I és que Tintin va néixer a les pàgines de la publicació Le XXème Siècle per adoctrinar contra el comunisme als infants belgues. En la seva primera obra Tintín va al país dels soviets, on descriu els bolxevics com uns monstres. Evidentment no es pot generalitzar i està clar que nosaltres el anarquistes no tenim

especial amistat amb els bolxevics degut a la seva tendència a aniquilar anarquistes (verificable històricament a Rússia, Ucraïna, Catalunya i a la resta de l'estat espanyol, etc.), però evidenciant això simplement volem dir que ja tenia un punt de vista polític que en el seu cas es pot identificar amb l'extrema dreta de l'època.

L'enviliment progressa i sota l'ocupació alemanya durant la segona guerra mundial (1939-45) Hergé es mou amb molta comoditat i és dibuixant d'un periòdic ( Le Soir ) amb vinyetes destinades al públic infantil. El 1942 apareix L'estrella misteriosa , d'un filonazisme claríssim. El dolent és un jueu americà de Nova York, un tal Blumenstein. A L'estrella misteriosa la imatge dels jueus és tan penosa i estereotipada com la dels africans a Tintín al Congo (1931), que darrerament està essent portat als tribunals per racista i contenir més imatges estereotipades segurament degut a a la mentalitat colonialista de l'època a Bèlgica que en aquell moment era qui espoliava i aniquilava el Congo . Blumenstein, el do-

lent de l'Estrella misteriosa, té la típica imatge física del que els nazis consideraven un jueu model. I davant de l'expectativa de la fi del món, en aquest còmic, un jueu li diu a un altre: "Esplèndid! Així ja no haurem de pagar més factures!"

Tornant a Tintín al Congo, tothom pot observar entre les seves pàgines com l'Home blanc ensarrona als dolents bruixots negres i els “negrets” bons tenen la mentalitat d'un ésser estúpid o com a molt d'un nen de 5 anys. Els deixa com uns ximplets que necessiten de l'ajut del civilitzat Tintín.

En altres còmics de l'autor, s'hi ha hagut de fer vàries intervencions estètiques, substituïnt personatges secundaris que fan de malvats, on se'ls buida del seu estereotipat aspecte i també de la seva vestimenta, per no tornar a caure sota el pes de les crítiques més que merescudes per la seva reincidència.

Durant la guerra, Tintín no viatja a zones en conflicte bèl·lic com a Tintín al país de l'or negre, on apareix l'exèrcit bri-

tafaner el tafaner/maig del 2011

Cultura tànic a Palestina lluitant contra l'Irgún.

D'això Hergé s'en guarda prou, però apareixen títols com El secret de l'Unicorn (1943) i El tresor de Rackham el roig (1944), que situen a Tintín en una recerca geneològica, que podria guardar certes connexions amb la ideologia nazi donat que aquests àlbums apareixen en aquelles dates de guerra mundial.

En cert moment un cop finalitzada la guerra, Hergé es va penedir del seu passat i va manifestar que: "Per aquella època jo era un estúpid". Va passar per un petit purgatori, degut a que a Bèlgica era suficientment sabuda la seva ideologia i fins hi tot militants de la resistència Belga haurien volgut matar-lo per col·laboracionista.

Certament això s'hauria de tenir en compte, i fins hi tot hi ha algun episodi anterior a la segona guerra mundial on un dels seus grans amics a la vida real és un Xinès ( Tchang Tchong-Jen ) que surt representat a El Lotus Blau i a Tintín al Tibet: el petit i inseparable amic de Tintín Txang.

En aquesta obra està més documentat segurament degut a l'assessorament del seu amic xinés, que li narrà les circumstàncies en que vivia o sobrevivia el poble Xinès sota l'ocupació Japonesa d'aquells anys.

George Remí (Hergé) potser va canviar... o no? Hergé mai abandonà l'estereotip (el pèrfid oriental de dents de conill, el sibilí jueu, el dictador llatí corrupte i suat,etc.) però tot això amb ironia i amb certa distància.

Fins i tot, quan el fanàtic Wallez surt de presó és acollit a chez Hergé, que el cuidarà fins a la seva mort.

Això indica agraïment o amistat per qui el va ajudar a sobresortir en els seus inicis, o una reafirmació ideològica?

Jo em decantaria per la primera opció. Prefereixo ser positiu, tothom es pot equivocar a la vida. És més, el El ceptre d'Ottokar (1939) alguns la consideren una crítica al nazisme... ves a saber! Jo m'ho vaig passar bé de petit llegint en Tintín i amb això és amb el que em quedo.

31

El detall.

- Sadoul: S'ha dit i repetit moltes vegades que vostè era racista. Aquest és el moment de puntualitzar les coses; què té vostè que al·legar en la seva defensa? Què contesta quan el tracten de racista?

- Hergé: Contesto que totes les opinions són lliures, fins i tot la de pretendre que jo sóc racista. Però, bé, endavant! Hi ha hagut Tintín en el Congo, ho reconec. Era el 1930. Jo no coneixia d'aquest país més que el que la gent explicava en aquella època: "Els negres són uns nens grans... Tenen sort que nosaltres estiguem allà", etc. I jo vaig dibuixar a aquests africans amb aquests criteris, amb el més pur paternalisme, que era el de l'època a Bèlgica. Per contra, més tard, en Estoc de coc - i fins i tot si es parla en "negrito"- em sembla que Tintín dóna prova del seu antirracisme, no és cert?... És com amb els gitanos de les joies. L'actitud de Tintín i la del capità Haddock són idèntiques, prenen la seva defensa en contra de tots els prejudicis. Únicament en Estoc de coc, veient als negres destinats a l'esclavitud i a uns àrabs negrers, faig també racisme, però contra els àrabs aquesta vegada!

No s'acabarà mai!... Pel Congo, a l'igual com a Tintín al país dels soviets, va ocórrer que jo estava imbuït dels prejudicis de l'ambient burgès en el qual vivia. De fet, els Soviets i el Congo han estat uns pecats de joventut. No és que jo renegui d'ells. Però, en fi, si hagués de tornar-los a fer, estic segur que els faria completament diferents. A més, de totes maneres misericòrdia per als pecats!.. .I observi que ja en Tintín a Amèrica jo evidenciava el poder blanc, la finança blanca explotant als indis. Per ser un "racista", em sembla que jo no ocultava les meves simpaties! I els meus xinesos del lotus Blau? Recordi les vileses que els blancs els feien sofrir... No intento excusar-me; confesso que els meus llibres de joventut eren típics de la mentalitat burgesa belga de llavors: eren uns llibres "belgacans"!...

Extret de "Converses amb Hergé" de Numan Sadoul

E

n El Lotus Rosa s'incloïa un relat de ficció sobre Tintín dotze anys després de la mort d'Hergé el 1983, en la qual presentava a un Tintin deprimit després de la mort de Milú, a un capità Haddock amb problemes d'alcoholisme i al Professor Tornassol ingressat en un psiquiàtric, Tintin torna al treball de reporter però només el contracten en una revista rosa, encara que això li serveix per infiltrar-se en les clavegueres de Hollywood en un reportatge importantíssim. L'obra estava acompanyada per il·lustracions de Ricard Castells i Hernández Landazábal.

La Societat Moulinsart, que té els drets de Tintin, va demanar la seva retirada immediata que va aconseguir poc després. Tot i això, DePonent, editora del Lotus rosa va lluitar per tornar-lo editar i ho va aconseguir, però al final qui ostenta els drets de tintin, la Societat Moulintsart, va obligar a que només es venguessin fins a finalitzar els exemplars existents i no es publiqués més, ja que consideraven que pervertia l'essència de Tintin.

Un pur acte de censura més.