Orígens del moviment obrer a Olot 1840-1923 by Vall Gurnera

OrĂgens del moviment obrer a Olot (1840-1923)

- Joan Barnadas i Puigferrer-

BSO

Editat i produït per:

Biblioteca Social d’Olot. Gener del 2012. Plç/ Cinema Colon,4 17800 Olot. http://www.bsolot.info/ e-mail: bustia@bsolot.info

Maquetació i disseny: Marcel S.C.

ISBN: 978-84-615-5797-4

Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la qual regula l'obra original.

La Biblioteca Social d’Olot, és part de la CNT-AIT d’Olot.

PRÒLEG

Índex

INTRODUCCIÓ

I. ELS INICIS: LES SOCIETATS DE MÚTUA PROTECCIÓ (1840-1868)

II. L’ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE TREBALLADORS (1869-74)

LA REVOLTA POPULAR (1840-44) Les Societats de Protecció Mútua LA DECADA MODERADA (1844-54) EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56) LA NOVA DECADA MODERADA (1856-68)

13 37 44 49 56

El Congrés Obrer La prohibició de la Internacional La repressió La Escuela de Obreros Olotenses

62 68 73 78

Les Societats d’Ajuda Mútua El sindicalisme d’arrel socialista: la UGT El Primer de Maig Primer Míting Feminista Amotinament a Sant Joan les Fonts i a Sant Feliu de Pallerols L’acció directa El Centro Obrero Les Cooperatives de consum

84 85 88 89

III. LA REPRESA: ENTRE EL SINDICALISME i EL TERRORISME.(1881-1898)

IV. LA CRISI FINISECULAR (1898-1909) Les Juntes de Reforma Social La vaga general de 1902

90 90 93 95 97

100 101

La Democràcia Solidaritat Obrera

103 105

La repressió La reacció La nova política social de l’església El món laboral

111 115 117 121

La vaga de l’art tèxtil de 1913. La Gran Guerra Europea (1914-18) El Oportunista La filiació obligatòria La vaga general revolucionària de 1917 El Congrés de Sants L’encariment de les substàncies La jornada laboral de 8 hores La reacció empresarial El conflicte al camp Primer la repressió, després la dictadura

125 129 131 132 134 137 138 140 145 148 149

V. LA SETMANA TRÀGICA (1909)

VI. LA CNT (1910-23)

Fonts

109

124

153

BSO

PRÒLEG

El volum de treballs publicats que presenten i analitzen la historia d’Olot és considerable. Entre aquests n’hi ha un major nombre d’aquells que estan dedicats als aspectes que s’han considerat més interessants i més particulars i específics de la ciutat. Si ens centrem en el període comprès entre la segona meitat del segle xix i el primer quart del segle xx, objecte del llibre que aquí presentem, probablement una de les temàtiques olotines sobre les que més s’ha escrit ha estat l’escola de pintura paisatgista, un fenomen artístic estretament relacionat amb ideologies de caràcter conservadora. L’escola paisatgista i les seves obres pictòriques, i en part també el que volien representar, s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu de la ciutat d’Olot i de la Garrotxa i, alhora, s’ha integrat en la imatge que es transmet d’aquest territori i aquesta és la que en els darrers temps es tendeix a utilitzar per difusió i valoració de la comarca en l’àmbit turístic. Alguns treballs de Narcís Sellas, com Art a Olot durant el franquisme i la transició a la monarquia parlamentària (2006), publicat juntament amb Albert Batlle, o Del lloc amè i els seus subsòls. Sobre les representacions d’Olot i els seus usos socials (2004), analitzen de forma precisa la utilització ideològica d’aquesta imatge.

Per altra banda, el moviment obrer d’Olot i d’altres poblacions industrials del seu entorn, molt actiu en aquest mateix període, tot i haver tingut un paper bàsic en la conformació de la societat olotina actual i constituir un factor essencial en el desenvolupament industrial de la regió, és un tema poc tractat en la bibliografia olotina, amb notables excepcions en treballs de Gil Vidal, de Jordi Pujiula o de Joan Barnadas, principalment, i ben poc present en l’imaginari col·lectiu i en la imatge que es transmet de la ciutat. Curiosament, en relació al món obrer, si d’algun personatge s’ha fet especialment ressò la bibliografia olotina ha estat el d’una treballadora de la primera meitat del segle xix que ha estat utilitzada per determinats sectors de la societat com a model d’abnegació i servitud, en contraposició als valors reivindicats pels sectors obrers organitzats. Aquesta obrera tèxtil, encara que ha transcendit poc fora de l’àmbit estrictament local olotí, sí que podem considerar que forma part de l’imaginari col·lectiu de la població d’Olot, tal i com ha exposat Antoni Mayans en el pròleg al llibre de Ramon Llongarriu, Lliberada: Una vida i el seu ambient (1997). 7

Els processos per mitjà dels quals uns valors, uns elements o uns esdeveniments configuren l’imaginari col·lectiu, passen a constituir part de l’herència cultural o es converteixen en elements del patrimoni cultural i es converteixen en identitaris per a una col·lectivitat, no són neutres ni innocents i els resultats d’aquests processos tenen sempre una utilització ideològica. Nombrosos autors han treballat i analitzat el tema i han demostrat aquesta asseveració. Els sectors ideològics i socials que són hegemònics en cada moment i en cada lloc, són els que han tenen els recursos i els mecanismes per imposar al conjunt de la societat la seva visió i fer que la societat assumeixi com a propi allò que, en realitat, no constitueix una imatge de la seva herència històrica i cultural, sinó que reflecteix la visió del món d’aquests sectors hegemònics.

El llibre de Joan Barnadas que teniu a les mans, presenta un exhaustiu i ben contextualitzat recorregut per la història olotina de les lluites obreres per aconseguir unes condicions de vida més adequades i dels enfrontaments socials que aquestes varen comportar, unes actuacions que s’emmarquen en el context més ampli de l’evolució del moviment obrer a Catalunya. Els coneixements i la capacitat d’anàlisi d’aquests moments històrics que té Joan Barnadas, i dels que aquest autor ens va obsequiant regularment en petites dosis en les seves participacions al butlletí El Cartipàs, són reconeguts i ben queden explícits en aquest llibre.

Orígens del moviment obrer a Olot 1840-1923 documenta com els obrers de la ciutat lluiten per tal de fer front a les desigualtats socials i aconseguir una societat més igualitària; fan vagues llargues, sovint amb uns seguiments massius, per reivindicar uns drets que ara ens són evidents a casa nostra, tot i que no en altres parts del món i comencen a no gaudir alguns sectors en el nostre país, o en moments crítics, des d’Olot es col·labora econòmicament per al manteniment de famílies obreres d’altres poblacions en vaga i, també, aquí es rep la solidaritat de famílies d’altres ciutats per tal de mantenir les vagues. El llibre detalla com els obrers i les obreres industrials creen les seves pròpies societats, cooperatives de consum, ateneus, escoles o sindicats, per tal d’aconseguir unes condicions de vida més dignes. Exposa com Olot va tenir un paper en el moviment obrer català. Mostra, també, com aquests obrers i les seves famílies eren reprimits per les autoritats i pels mateixos propietaris industrials. Quan es desenvolupa una recerca sobre el moviment obrer olotí, i sobre el moviment obrer en general, 8

una realitat rica i complexa, no és però fàcil de treballar i d’obtenir un coneixement aprofundit de la temàtica, donada la pròpia idiosincràsia d’un moviment protagonitzat per persones d’acció, però quasi sempre anònimes, que ha deixat pocs testimonis documentals de les seves actuacions i que la selecció no innocent que esmentàvem abans ha aconseguit reduir més encara.

El llibre de Joan Barnadas, que inicia de forma esplèndida les edicions de la Biblioteca Social d’Olot de la cnt, narra i explica uns moments i uns esdeveniments concrets de la ciutat d’Olot en els quals l’anarcosindicalisme hi va tenir un paper rellevant. Ens transmet el testimoni d’unes persones que en uns moments difícils es varen associar i varen buscar col·lectivament solucions a les seves problemàtiques. El llibre ens serveix per conèixer el nostre passat i, alhora, ens ajuda a analitzar el nostre present i a pensar en estratègies per a la solució de les nostres problemàtiques contemporànies. Gabriel Alcalde

BSO

INTRODUCCIÓ

En aquest període de desorientació ideològica i pensament poc crític que ens ha tocat viure, marcat per la banalitat, el consum i la desinformació mediàtica, s’ha anat difonent la idea que la millora de les condicions de vida del conjunt de la població que s’ha produït en els darrers 200 anys, ha estat una qüestió inercial, natural, automàtica, inherent a la revolució industrial i al progrés econòmic. Sembla que gaudim d’aquestes llibertats (pensament, circulació, reunió, premsa, religió,...), d’aquestes condicions de treball (vuit hores, vacances, convenis, sindicats,...) i d’aquestes prestacions socials (ensenyament, sanitat, atur, jubilació,...) perquè el sistema capitalista produïa uns excedents que ho feia possible i perquè els nostres Estats respectius ens els han donat graciosament, perquè hi tenim tot el dret. Res més lluny de la realitat. Aquí, com arreu, cada mil·límetre de llibertat, cada dret, cada institució s’ha hagut de conquerir, s’ha hagut d’arrabassar de les mans dels poderosos; amb lluita, amb esforç i amb sacrifici de molta gent. Alguns coneguts i reconeguts, incorporats als manuals d’història i recordats amb tots els honors. Però la gran majoria de lluitadors han estat gent senzilla, gent treballadora, gent idealista, gent generosa, gent compromesa que quan va caldre varen plantar cara. Gent desconeguda de la que no en recordem el nom, però de qui no oblidem el resultat de la seva lluita, de la seva empenta. Justament recuperar la memòria d’aquests homes i dones, dels seus ideals, de les seves lluites i de les seves victòries i derrotes ha estat l’objectiu d’aquest treball que teniu entre mans. És de justícia fer memòria.

Molt més en el cas de la ciutat d’Olot que per no disposar pràcticament de premsa obrera ni tan sols de revistes mínimament d’esquerres durant llargs períodes de temps, el moviment social i la història de les classes populars ha quedat absolutament amagada i no ha estat recollida per la historiografia local. I no només això. La història de la classe obrera ha estat volgudament tergiversada. A principi del segle passat les classes benestants de la ciutat varen iniciar una campanya propagandística per difondre la idea que Olot havia deixat de ser aquella vila obrera i conflictiva del segle XIX, que havia destacat en les lluites obreres del país, per esdevenir una vila d’estiueig, maca i tranquil·la, gràcies als nous projectes urbanístics d’eixamples amb torres de luxe i gràcies a una bona promoció de les fonts, els volcans i els passeigs. La campanya va reeixir i, amb matisos, s’ha mantingut fins ben entrats els nos11

tres dies, presentant Olot com la ciutat natural, idíl·lica, maca, bucòlica, semi rural, tranquil·la, catòlica, catalanista i conservadora. No és estrany doncs que la població olotina actual no tingui consciència del que ha estat històricament la vila d’Olot i del que segueix sent en realitat: una ciutat obrera, manufacturera, amb molt poc comerç i pocs serveis, més semblant sociològicament i econòmicament als barris de treballadors del cinturó de Barcelona, que no pas a viles veïnes com Girona, Figueres o Vic.

I. ELS INICIS: LES SOCIETATS DE MÚTUA PROTECCIÓ (1840-1868) LA REVOLTA POPULAR (1840-44)

L’arribada al govern de l’Estat Espanyol dels liberals a partir del 1835, i en especial el final de la Guerra dels Set Anys i l’assumpció de la presidència del govern pel general progressista Baldomero Espartero, va obrir una nova etapa política caracteritzada per un relaxament de la política repressiva de l’Estat, que va fer possible que els obrers s’organitzessin i que es comencessin a regular les condicions laborals del nou proletariat.

Els obrers es varen organitzar en Societats de Protecció Mútua, acollint-se a una Real Ordre del 28 de febrer de 18391 que permetia la creació de “corporacions que tinguessin per finalitat que els seus associats s’auxiliessin mútuament en les seves desgràcies o per reunir en comú els productes de les seves economies amb la finalitat de preveure necessitats futures”. La voluntat del govern era que els associats paguessin una petita quantitat setmanal i a canvi la Societat els assegurés l’assistència mèdica, cobrar un petit subsidi quan estiguessin malalts, no tinguessin feina o haguessin de traslladar la seva residència2. La realitat però és que les Societats no es varen limitar a tasques purament assistencials sinó que varen esdevenir també les representants dels treballadors i les defensores dels seus drets laborals i polítics. Varen intentar que els obrers es posessin d’acord entre ells per no perjudicarse els uns als altres, varen fomentar la signatura d’acords amb els fabricants per fixar unes condicions de treball més justes i iguals per tothom, varen exigir al govern que apliqués polítiques que els beneficiessin i, fins i tot, varen crear cooperatives de treball i de consum. Els objectius fundacionals de la Societat de Mútua Protecció dels Teixidors de Cotó d’Olot són ben explícits:3 (…) Y para que nuestros detractores callen de una vez, ha1 El Corresponsal de Madrid nº 970 de 26/1/42. Documentos notables: Exposición de los tejedores 2 Ollé Romeu “El Moviment Obrer 1840-43”. Carta de Roc Bertran president de la Societat d’Olot a Albert Cortada Director de la Societat de Vic. Datada a Olot el 9/8/41. 3 El Constitucional. 7/9/42. Manifest signat a Olot el 1/9/42 per Joan Muns i Esteve Jordà.

gamos entender que estos son nuestros principios o los de la sociedad, a saber: - Acatamiento de las leyes vigentes. - Protección y socorro a los socios que tengan falta de trabajo por cualquier causa de que no se hayan hecho culpables. - Obtener mejoras positivas de los precios de la mano de obra en cuanto permitan las circunstancias. - Fidelidad y amor a la sociedad y sostenerla a todo trance - Reparación legalmente obtenida a toda costa de las tropelías que contra nosotros cometan los fabricantes. - Respetar en todos casos y tiempos las personas e intereses de los dueños de las fábricas. - Establecer entre los asociados los principios y costumbres de una sana moral y filantropía, y enseñarles a portarse en todos sus actos con dignidad y decoro. - Subordinación y respeto a los representantes de la sociedad legalmente nombrados. - Fomentar y proteger en lo posible la industria nacional. - Prohibición absoluta del uso de ropas extranjeras, con sujeción a lo prevenido en el reglamento establecido por la sociedad. Esta es nuestra bandera: acojámonos todos a ella y recibiremos las bendiciones de nuestros hijos y de todos nuestros semejantes.

El proteccionisme del mercat i l’oposició a la importació de robes estrangeres va ser també una demanda dels obrers, compartida amb els fabricants i la majoria de la classe política. L’any 1839 la Diputació de Girona va demanar que no deixessin entrar teixits de cotó de l’estranger, argumentant que “el sistema prohibitivo constituyó siempre y constituye la riqueza de Catalunya”, alhora que exigien que s’eradiqués el contraban. L’any 1841 era la Societat de Paraires d’Olot la que insistia:4 (…) Llegaremos al tan justo y como suspirado día que extirpado el ominoso contrabando que aniquila la industria del país, podremos, merced al influjo de la sociedad, alimentarnos con nuestras familias con el afanado fruto de continuos sudores y salir por bien entendidas economías y ahorros de

4 El Constitucional 26/12/41

la perpetua abjeción y abatimiento en que las meritorias clases como la nuestra, menesterosas y trabajadoras, se hallaban desde largo tiempo sumergidas I el 1842 eren les quatre societats de treballadors d’Olot les que varen elevar una exposició a la Regent del regne demanant també que acabés amb el contraban i el consum de productes que tinguin aquest origen5: (…) A VA con el más profundo respeto suplican, se digne con el más pronto y eficaz remedio que le sugiera su alta penetración, y ardiente amor patrio, atajar debidamente el escandaloso cuanto infame trafico de objetos de contrabando, cortando por su raíz que es el consumo, el origen de tan graves males como se deploran para el bien de los exponentes en particular, el de la nación en general, y para gloria vuestra.

Tanmateix, l’acord entre treballadors i fabricants no anava més enllà de les reivindicacions de la protecció aranzelària de la indústria nacional i la lluita contra el contraban; per la resta de qüestions hi havia un enfrontament total. Els fabricants consideraven que les societats de protecció mútua s‘extralimitaven en les seves funcions ja que volien coartar la seva llibertat de fer i desfer com volessin dins les seves indústries. La pressió dels industrials va aconseguir que, a finals de l’any 1841, el Capità General de Catalunya, Antonio de Seoane, prohibís la principal organització obrera del país, la Societat de Mútua Protecció dels Teixidors de Cotó de Barcelona, amb el pretext que no es dedicava a la protecció mútua sinó que pretenia fixar els sous que volien cobrar els treballadors i la llargada de les peces que havien de teixir, perjudicant d’aquesta manera la indústria. Les societats d’Olot no es varen veure afectades per aquesta decisió.

La prohibició de la societat de treballadors de Barcelona, va obrir un interessant debat sobre la seva utilitat i indirectament sobre les condicions de vida i de treball dels obrers. Els fabricants estaven convençuts que les societats de treballadors creaven més problemes que no pas en resolien i varen demanar al govern que prengués mesures que les

5 El Constitucional 6/1/1842. Signen pels teixidors Joan Coromina i Prat i Agustí Roca. Per la de Pararies Esteve Valls i Antoni Bertran i Pou. A l’article però diuen que hi ha les quatre societats. També El Corresponsal del 23/1/1842. Diari editat a Madrid i defensor dels interessos dels fabricants.

fessin innecessàries a ulls dels treballadors. Creien que el millor antídot contra les societats era el treball en abundància, la protecció de la indústria i la creació de les Caixes d’Estalvi:6 Des de Barcelona es reclama del govern l’establiment de les promeses caixes d’estalvi com a medi per suplir el derrocat principi d’associació en la única part que la jutjàvem útil i, sobretot, que es proporcioni treball abundant, protegint decididament la industrial nacional i aleshores els obrers s’oblidaran de l’Associació i viuran feliços sense ella. És de destacar que els diaris de Madrid de l’època quan parlen de la il·legalització de les associacions de treballadors parlen “del problema catalán”, cosa que indica clarament que a la resta de l’Estat no hi havia cap mena d’organització obrera. Fins i tot, per analitzar la seva perillositat i les mesures que s’haurien de prendre per acabar amb aquest problema fan una interessant anàlisis sobre com havien afrontat aquesta qüestió altres estats europeus: 6 L’Associació de Catalunya és igual que la de França i Anglaterra i és conseqüència de l’estat viciós com està constituïda la indústria manufacturera, o millor dit de la seva falta d’organització, de la funesta anarquia. A Anglaterra es procura contrarestar la permanent amenaça de la classe obrera, oposant-hi la vitalitat il·lustrada dels propietaris i un conjunt de mesures que alleugen els seus sofriments. A França en canvi solen usar la baioneta i el canó, com a España. Els obrers per la seva part varen continuar reclamant el dret que tenien a organitzar-se amb arguments de tota mena: legals7, ja que amb la llei a la mà no hi havia cap raó per prohibir les seves activitats; religiosos8 perquè “es un deber sagrado que debemos cumplir, Dios y la naturaleza nos lo mandan y la sublime religión que profesamos nos impone respeto de socorrernos mutuamente en nuestras necesidades” ; 6 El Corresponsal de Madrid del 16/1/42. 7 7/1/42 L’Associació de Treballadors (Muns, Sugranyes, etc…) envien carta a la Reina contra la seva il·legalització. En l’exposició a la reina, els teixidors de cotó de Barcelona diuen que ells varen crear l’associació, “al igual que se formaron otras por individuos de varias clases que subsisten sin que les hayan alcanzado un anatema del gobierno con el pretexto de falta de autorización” 8 El Constitucional 7/9/42. Manifest dels directors de la societat de teixidors d’Olot 9 ACGAX. Instància del 7/10/42 de les classes associades d’Olot a l’Ajuntament demanant la creació d’una fàbrica a l’Hospici.

filosòfico-morals9 atès que “desde que el primer hombre dejó de ser solo, quedaron instaladas las sociedades y a medida que las exigencias iban apareciendo se multiplicaban las protecciones mutuas” (...) i ètics i polítiques cercant el suport dels progressistes i l’Ajuntament de Barcelona10: “actos los más generosos y naturales se ejercitan en las mismas sociedades, procurando trabajo al que le falta, sustento al desvalido y auxilio al necesitado”.

Tanmateix, més enllà de les reivindicacions laborals o de política industrial, el que preocupava de veritat als fabricants i a la burgesia en general eren les reivindicacions polítiques d’igualtat i de justícia social que feien les Societats de treballadors. Els obrers varen aprofitar l’escletxa legal que havia obert la legalització de societats de mutus socors per començar una campanya de conscienciació dels treballadors sobre els seus drets i sobre la necessitat d’avançar cap una societat més justa socialment i més igualitària políticament. En aquest sentit és molt eloqüent el discurs de Joan Muns, director de la societat de teixidors de cotó de Barcelona, en el banquet que els treballadors de Barcelona varen celebrar l’1 de gener de l’any 1841: va brindar per la llibertat i la Constitució, però va recalcar que la llibertat recuperada no resolia els problemes socials, tautologia que fins aleshores havien defensat els progressistes, sinó que calia consolidar els drets econòmics dels treballadors i les seves associacions: La libertad es necesaria pero no suficiente para resolver las contradicciones sociales, el progreso de la industria es también necesario pero tampoco no es suficiente. Explícita és també la demanda d’igualtat que feien els paraires d’Olot a finals del 41:11 CONSOCIOS: Vivir con igual sujeción a la Ley, cada cual al nivel de sus semejantes, sin hincharse ni deprimirse y gozarse en la tranquilidad y bonanza de la Patria, es el deber de todo buen ciudadano. (...) O els teixidors en el manifest que va publicar la Societat de Mútua Protecció d’Olot quan es reconstitueix el setembre del 42:12 (…) En esto no hay medio: escoged, esta es la ocasión de llamar sobre nosotros el desprecio, la miseria y todas las calamidades o de presentarnos al lado de nuestros enemi10 El Corresponsal 26/1/42 Carta de l’Associació de Treballadors a l’Ajuntament de Barcelona 11 El Constitucional 26/12/41 12 El Constitucional 7/9/42

gos con la cabeza erguida, diciéndoles somos y valemos tanto como vosotros. Escoged pues. Si queréis lo primero, en hora buena; quedad embrutecidos como hasta aquí; sufrid que con vuestra sangre y sudor se levanten fortunas colosales que os insulten a cada paso; tolerad el moriros en la miseria si no os dobláis a recibir por limosna el miserable jornal que al fabricante le plazca daros; aguantad que os atropelle sin tener siquiera el consuelo de poder quejaros; mirad como en vosotros las simples palabras y aéreas amenazas serán delitos y en vuestros enemigos el asesinato no recibirá castigo; sufrid en fin que se os cargue con el peso de las cadenas de la más odiosa esclavitud.(…) Les associacions també feien una feina pedagògica, de formació de la consciència dels treballadors. Continuant amb el mateix manifest dels teixidors, és interessant la part que explica que les dues parts (treballadors i obrers) es necessiten mútuament: Compañeros: es preciso desterrar para siempre ese temor, pánico y perjudicial que parece que se tiene a los fabricantes; tened presente que ellos nada son ni podrán ser sin vuestros brazos y que si también es verdad que nosotros sin ellos careceríamos de jornal, nos es empero mucho más fácil dedicarnos a otro género de ocupación. No les temamos pues, confesemos a altas voces que somos asociados; no nos avergoncemos de hacer uso del derecho legítimo; nadie debe esconderse sino del crimen: pongamos las cuotas semanales en manos del depositario aunque sea a la vista del amo mismo; el cual no se ha de atrever a prohibirlo porque sería una infamia, un delito, un atentado atroz contra nuestra libertad y nuestros derechos. Però no només formaven políticament els obrers, sinó que també intervenien en política. Són clares en aquest sentit les indicacions que Joan Muns i Pere Vicheto, de l’Associació de Teixidors de Barcelona feien al Director de la Societat de Teixidors de Vic perquè intervingués en el nomenament d’oficials de la Milícia Nacional: 13 Lo que falta deciros es que de un modo muy prudente y reservado intervenís en el nombramiento de oficiales de la Milicia Nacional, escoged hombres adictos y favorables a la libertad y la sociedad. 13 o.c. “El moviment obrer ...” Carta datada a Barcelona 16 d’agost del 42.

Així es deuria fer a tot arreu, ja que a Olot trobem que el primer president de l’Associació de Teixidors, Roc Bertran, és el representant dels Sergents Primers de la Milícia Nacional en la carta de felicitació que el batalló de la Milícia Nacional d’Olot va enviar al Duc de la Victòria quan va acabar la guerra l’agost del 184014. Posteriorment, quan Joan Muns es va traslladar a viure a Olot va ser escollit subtinent de la Milícia Nacional i justament ell va capitanejar les protestes per els bombardejos de Barcelona de desembre de 1842, que finalment va acabar provocant una purga de tots els elements republicans i obreristes de la Milícia Nacional d’Olot.

El moviment obrer a Olot

A Olot es varen formar quatre societats de treballadors: la de teixidors de cotó, d’operaris de faixes, de pararies i de mitgers, que representaven els sectors principals de l’activitat fabril. En un primer moment varen comptar amb el suport de l’ajuntament progressista elegit el 1841 i presidit per Ramon Muntanyà, que va propiciar que es signessin convenis laborals en els principals sectors fabrils i es va comprometre a garantir-ne el seu compliment. També varen comptar amb la protecció del Cap Superior Polític de Girona, Tomàs Bruguera, que es va implicar activament en el compliment dels convenis, especialment a partir de 1842 quan els fabricants es varen negar a complir-los, adduint que havien prescrit. Fins el punt que el dia del seu relleu, les quatre societats de treballadors d’Olot varen publicar a El Constitucional una nota conjunta lamentant la seva substitució15, destacant que havia sabut guanyar-se el seu reconeixement, havia mantingut sempre la tranquil·litat pública, havia procurat sostenir i potenciar la indústria, arts i comerç, havia observat i fet observar les lleis amb justícia i també perquè coneixia el país i la seva parla. Uns dies després el Butlletí Oficial de la Província publicava una altra nota de les quatre societats en el mateix sentit: ”el agradecimiento que reboza en los sensibles corazones de sus individuos por la protección que durante su mando ha dispensado incesantemente a los intereses del país, y muy en particular por sus 14 El Constitucional del 16/8/1840 publica la felicitació de la Milícia Nacional d’Olot al Duque de la Victoria. La signa un representant de cada classe i dos milicians en representació de tot el Batalló. 15 El Constitucional del 24/8/42, carta datada el dia 19 i signada per les 4 societats d’Olot. 16 Buletín Oficial de la Província de Gerona, del 2 de setembre. Les 4 societats de treballadors d’Olot lamenten la marxa del Cap Superior Polític de Girona

desvelos para el fomento de nuestra industria y de estas sociedades de jornaleros que sin VS sin duda hubieran dejado de existir”.16

La primera informació documental que disposem de l’existència a Olot d’un moviment obrer reivindicatiu organitzat data del maig del 184117. Es tracta d’una carta del Cap Superior Polític de la província de Girona adreçada a l’Ajuntament, on es lamenta de no haver pogut venir a Olot, "per arreglar les desavinences que existeixen entre les classes jornaleres i els amos de les fàbriques", tot i que diu estar tranquil perquè a Olot hi ha "un cos municipal zelós, patriòtic i il·lustrat que no ometrà per a que es conservi la tranquil·litat que tant necessita per a que no es paralitzi la seva indústria". La carta és de molt interès perquè explica que la legalització de l’Associació de Treballadors de Barcelona i la creació de Comissions Mixtes en aquella ciutat, no s’ha de traslladar a Olot. "Per allunyar tot pretext que alteri l'ordre, vostè faci entendre als fabricants que la Real Ordre de 1/5/4118 no parla d'altres associacions que les de Barcelona com ho prova que ni se m'ha comunicat que ha estat publicada a la Gaceta" per tant, “de cap de les maneres es pot disposar que es compleixi en aquesta població, ni en cap altra del districte al meu càrrec”. Però potser encara és més important perquè ens permet saber que amb anterioritat hi havia hagut, com a mínim, un acord entre els obrers de faixes i els seus patrons: “es precís que les coses segueixin en el mateix estat que fins ara. L'ajuntament ha de procurar que s'observin amb tota rigidesa les bases acordades davant meu pels operaris de faixes i els seus patrons, i tots aquells contractes que amb coneixement de l'autoritat s'hagin celebrat entre fabricants i jornalers".

Tanmateix, aquesta posició intransigent del representant del govern no va durar gaire. El mes de juliol els obrers de les fàbriques de teixits de cotó d’Olot estaven en vaga i el Cap Superior Polític de Girona va autoritzar la Corporació perquè reunís una comissió “con arreglo a la circular del Sr Jefe Político de Barcelona del 1º de Mayo en el Boletín Extraordinario sin perjuicio que me consulten cualquier disposición que 17 ACGAX. Correspondència 1841. Carta del Cap Superior Polític de Girona a l’Alcalde datada el 21/5/41 18 BOP de Barcelona 2/5/41. Publica les regles que han d’observar les associacions. La primera diu que “las asociaciones para protegerse y socorrerse mutuamente son permitidas” 19 ACGAX. Correspondència 1841. Carta del CSPG a l’Alcalde datada el 31/7/41 i una altra del 9/9/41 que contesta una carta enviada per l’Ajuntament el 31/7/41

crean conveniente” 19. No coneixem les reivindicacions dels obrers; tot i que la vaga deuria ser motivada pels acomiadaments, si hem de fer cas als teixidors de Barcelona que denunciaven aquells dies a la premsa d’aquella ciutat que els fabricants aprofitaven la crisi del mes de juliol per acomiadar els inscrits a la Societat. El que sí que coneixem són els resultats de la vaga: gràcies a la intermediació de l’Ajuntament progressista, el 23 de juliol de 1841 és va signar un conveni laboral entre la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó i els fabricants que va ser ratificat per el Ple Municipal de l’ajuntament d’Olot cinc dies després. El conveni limitava el nombre i l’edat20 dels aprenents, en regulava la contractació, prohibia que els fabricants paguessin els seus treballadors amb roba o en qualsevol altre tipus d’espècie, obligava els treballadors a complir els compromisos subscrits amb els fabricants, es fixava la llargada de les peces i per últim l’Ajuntament es comprometia a fer complir l’acord. Aquest conveni va ser molt innovador i va estar molt ben acollit pel moviment obrer català i també per la progressia liberal; el diari barceloní El Constitucional ressaltava que el camí a seguir era el que havia marcat la vila d’Olot i el contraposava amb l’actitud del govern i de l’Ajuntament de Barcelona: “Pero lo que más grato nos ha sido en esa transacción de Olot es ver que la autoridad municipal ha hecho más solemne con su intervención. He aquí lo que debería hacer el gobierno en todas partes donde los trabajadores se hayan asociado o estén por asociarse. Establecer pactos que marquen las respectivas obligaciones, que concilien todos los intereses. La industria ganaría con esta táctica muchísimo, desaparecerían los temores que ahora tienen algunos fabricantes y los motivos de queja que alegan algunos trabajadores”.

A l’octubre va tocar el torn als paraires, que també s’havien organitzat en una Sociedad de Mútua Protección de Trabajadores Paraires de Olot. Sota l’auspici de l’ajuntament i “a fin que se conserve la buena armonía que debe reinar entre ambas clases” el 29 d’octubre la seva Junta Directiva i els fabricants paraires varen signar un conveni de 12 20 El Constitucional 4/12/41 diu que el 22 de juliol els fabricants i operaris d’Olot varen acordar que els aprenents havien de tenir 14 anys com a mínim. De totes maneres el document signat dies després aquesta dada no consta. 21 ACGAX. Correspondència 1842. A la carta datada el 27/4/42 i dirigida a l’Alcalde, el Cap Superior Polític Girona es refereix a la denuncia que anteriorment li havia fet arribar tan l'Ajuntament com l'Associació Protecció Mútua de Paraires on diuen que els empresaris unilateralment han rescindit el conveni de 29/10/41.

apartats molt beneficiós per els jornalers del sector21. És un conveni molt llarg i molt concret que fixa sous, prohibeix que els treballadors treballin pel seu compte i que el fabricant doni feina a fer fora l’empresa si els seus treballadors estan sense feina, limita a 14 anys l’edat dels aprenents, fixa el nombre d’aprenents en relació al d’oficials, obliga als empresaris a llogar només treballadors de la Societat i finalment prohibeix l’ús de màquines de cardar llana.

Per la seva banda, els obrers de les fàbriques de faixes, que el mes de juny havien fundat la seva pròpia societat de protecció mútua, varen intentar que les millores que havien aconseguit els teixidors s’estenguessin al seu ram. El 22 d’octubre els fabricants varen respondre aquesta pretensió acomiadant de cop tots els treballadors ocupats en aquest sector22. El mateix dia l’Ajuntament va tornar a insistir davant el Cap Superior Polític sobre la “cuestión suscitada entre fabricantes y jornaleros”, i aquest va resoldre “que pase a esta Capital con la posible brevedad una comisión de la Asociación de Trabajadores, y otra de fabricantes, debidamente autorizadas, para acordar y transigir toda diferencia y con los documentos relativos a la fundación de aquellas”23. Paral·lelament, demanava a l’Alcalde que li manifestés “todo lo que considere oportuno para ilustrar debidamente este negocio y fijar la cuestión”. Després de la trobada alguns patrons varen acceptar les noves condicions i varen reobrir les fàbriques, encara que la majoria varen seguir tancades. La Societat pagava a cada vaguista 12 rals per setmana, que provenien de les aportacions que feien els 60 jornalers que treballaven, i els associats compartien amb els aturats els aliments bàsics. Amb la intermediació de l’Ajuntament i del Cap Superior Polític, Tomàs Bruguera, es va arribar a un principi d’acord. Es va aprovar un conveni de 7 punts (Bases acordades) i s’hi va adjuntar un altre document titulat “Bases presentades pels Comissionats de la Societat de Treballadors” que “si bé han estat trobades justes pels fabricants, no han estat acordades per haver manifestat la comissió de fabricants que no tenien autorització”. El conveni regulava la figura dels aprenents, donava certa estabilitat laboral a treballadors i fabricants i alliberava als fabricants de l’obligatorietat de llogar només els obrers associats. El Cap Superior Polític, en el mateix document, fa constar que la Comissió de Fabricants quan arribi a Olot “presentaran les Bases no acordades als fabricants

22 O.c “El moviment ...” Carta datada a Olot el 16/11/41 signada per el primer vocal de la junta central Manuel Roure i enviada als directors de les Societats de Vic. 23 ACGAX. 25/10/41Carta del CSPG a l'alcalde.

i, sense pèrdua de temps, li manifestaran si les adoptaran o els motius que tinguin per rebutjar-les”. Immediatament després de la signatura del conveni, el Cap Superior Polític va informar l’Ajuntament24 de l’acord, enviant-li còpia del conveni i les “Bases no acordades”, i va responsabilitzar l’alcalde del seu compliment, alhora que li demanava que procurés que “els fabricants admetin el que s’exposa en el segon document” per ser “manifestament just”, raó per la qual “no puc fer altrament que recolzar-lo fortament”.

La signatura del conveni no va pas desencallar la situació25. El 16 de novembre els 160 faixers continuaven acomiadats i vivint dels 12 rals que cobraven del fons de protecció mútua de la societat, juntament amb 80 teixidors que estaven també sense feina i cobraven 16 rals26. És per això que el Cap Superior Polític va tornar a convocar la Comissió Mixta que havia signat el conveni i “a més els jornalers de faixes que Vostè [alcalde] consideri més díscols o menys disposats a cedir a les seves pretensions”; alhora que instava l’Alcalde que “es servís de les possibilitats que li ofereix la llei, fent-se auxiliar per l’Ajuntament i les persones més influents, i que no ometi res per calmar les passions i mantenir l’ordre”. A principis de desembre una majoria de fabricants va acceptar les condicions de la Societat i els treballadors varen tornar a treballar; només varen quedar sense feina 32 obrers, de manera que els que treballaven varen passar a contribuir a la Societat només 36 quarts.27

El conflicte

Tot i la signatura de convenis, la situació laboral no es va pas tranquil·litzar. Alguns empresaris es varen negar a complir-los i varen formar una societat de fabricants per fer front coordinadament a la societat de 24 ACGAX. Correspondència 1841 6/11/41. 25 ACGAX. Correspondència 1841. Carta del Cap Superior Polític de la província de Girona, Tomàs Bruguera 26 o.c “El moviment obrer...” Carta del 17/11/41 carta datada a Olot i signada per Esteve Valls, director president de la Junta Central. 27 o.c. “El moviment obrer ...” Carta 5/12/41 datada a Olot i signada per Manuel Roure, 1r vocal de la junta central. 28 o.c. “El moviment obrer ...” . 24/8/41 Roc Bertran, president de la Soc. de Mútua Protecció de Teixidors d’Olot, informa als directors de les Societats de Vic “les advierto que los SS fabricantes han también formado una sociedad. Veremos que harán y acaso les daremos aviso”

treballadors28. El setembre de 1841 els obrers teixidors d’Olot29 tornaven a estar en vaga i l’Ajuntament així ho feia saber al Cap Superior Polític, que li recordava que ja el mes de juliol els havia instat a convocar una comissió mixta per negociar. Possiblement es tractés dels jornalers d’una fàbrica de teixits que varen decidir plegar perquè el fil era dolent i no podien guanyar-se la vida30 i dels obrers de la fàbrica que Mieras tenia al Carrer Fluvià que varen estar en vaga més de 4 mesos. Aquests treballadors en vaga, 60 en total, varen cobrar en tot moment 16 rals de la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de cotó d’Olot31. En aquest marc de confrontació laboral, l’empresari Mieres32 va intentar reprendre l’activitat de la fàbrica que tenia al carrer Fluvià sense comptar amb els 40 treballadors que estaven en vaga i contractant gent nova33. La Junta de la Societat de Teixidors va enviar un recurs al Cap Polític i l’Ajuntament va intentar que el fabricant negociés amb una comissió de la Societat però aquest es va negar a rebre’ls argüint que “havia hagut de tancar per les absurdes exigències d'aquesta associació” i que ara triaria els jornalers que volgués, prenent l’únic compromís de donar preferència als que fossin de la Milícia Nacional.

La tensió era tan alta que l’Ajuntament va decidir il·luminar els carrers de nit i mobilitzar la primera companyia de la Milícia Nacional, a les ordres del professor i polític progressista Josep Deura. Alhora va alertar el Cap Superior Polític de la situació que es vivia i de les dificultats que tenia per mantenir l’ordre públic donat que la vila disposava de molt poca tropa militar, “no podent valer-se de la Milícia Nacional perquè mantinguin l'ordre, ja que es part interessada en la qüestió, per

29 ACGAX. Correspondència 1841. Carta de l’Ajuntament al CSPG 30 o.c “El moviment ...”. Carta datada a 3/9/41 del president Roc Bertran i el secretari Jaume Cols d’Olot al directors de la ciutat de Vic. Parla que han desocupat una fàbrica de 50 telers. 31 o.c. “El moviment ...” Carta datada a Olot el 26/12/41 signada per el primer vocal de la junta central Manuel Roure i enviada als directors de les Societats de Vic. 32 Gil Vidal Forga diu que mort un obrer en vaga a Olot de l’empresa Casadevall del C/Fluvià (Evolució social d’Olot pag 94), que les desavinences venien de l'any 40 i que la majoria d'obrers eren immigrants.És possible que Mieres fos un sobrenom. 33 Diario de Barcelona, crònica del correspondènciasal a Girona publicat el 18/2/42, i El Corresponsal de Madrid del 23/2/42 recollint una informació de El Liberal. 34 ACGAX. Acta Municipal 11/2/42: Aquests darrers dies desavinences entre jornalers i amos de fàbriques que l'Ajuntament ha mirat de conciliar, sense aconseguir-ho a pesar dels medis posats a l'abast, veiem que de manera immediata i irreversible es torbarà la tranquil·litat pública. (...)

formar-se casi tota de treballadors”34. El Cap Superior Polític va intentar fer de mitjancer, alhora que demanava al Ministeri de Governació com havia d’actuar. El 7 de febrer el ministre li va contestar que continués fent gestions per acabar amb les desavinences, amb la prioritat de mantenir l’ordre; i li recordava que podia fer ús de l’Ordre del 9 de desembre que va permetre il·legalitzar l’associació dels teixidors de Barcelona. Mesura que en aquest moment no va prendre.

El matí del dia 12 de febrer de 1842 la fàbrica Mieras va iniciar de nou l’activitat amb treballadors no associats. Quan se n’assabentaren els jornalers associats que estaven en vaga, “varen marxar cap a la casa de Mieras, que ja estava previngut. Varen començar a forçar les portes, però com que no varen cedir varen tirar pedres a balcons i finestres. Veient els de dintre que ningú els venia a ajudar varen disparar un tret que va matar un treballador. D’altres trets feriren a quatre persones, entre ells una pobre dona que venia de rentar al riu. Aquesta dona i un altre ferit també haurien mort. Quan els assaltadors varen anar a buscar armes va aparèixer la tropa i va prendre possessió en diferents llocs i tot va quedar aparentment sufocat. Han passat tres dies i continua la tranquil·litat”. 35 La versió del portaveu periodístic dels fabricants no és exactament igual, tot i que s’assembla36. Diu que “a Olot s’ha volgut que un empresari acomiadés els obrers que complien el seu deure a gust d’ell mateix, per deixar treballar a d’altres que no són de la seva satisfacció. I quan el fabricant no ha volgut cedir a tan despòtic mandat se l’ha assetjat a casa, s’ha intentat forçar-la, s’ha amenaçat amb el foc i l’acer a ell i als seus operaris; uns i altres s’han vist en el desesperat cas de salvar les seves vides vessant sang dels agressors, en l’interí que acudia la força a defensar-los”. Al final aprofitava per carregat contra les associacions de treballadors: “He aquí el objeto humanitario de la sociedad de socorros mutuos. Los hechos de Olot son el resultado del fecundo principio de asociación”. Per la seva part, els treballadors explicaven que “hi va haver desavinences entre treballadors i els fabricants ho varen aprofitar per disparar amb els seus fusells contra una porció de gent desarmada, causant la mort a dos homes, a una infeliç dona i deixant ferits altres (...).Els disturbis foren exclusivament entre treballadors per haver tren35 Diario de Barcelona, Correspondència de Girona, publicat el 18/2/42 36 El Corresponsal de Madrid del 23/2/42 recollint una informació de EL Liberal.

cat un pacte o promesa que tenien sense que hi hagués intenció ni era objecte atacar la propietat dels fabricants”. 37 Els morts foren Rafel Pons i Maria Burell, el ferit de bala Pere Verdaguer i el contusionat per pedres, Francesc Vilalta38.

El jutge de Primera Instància d’Olot, Vicent Nadal, va obrir causa judicial sobre la reunió il·legal o moviment bulliciós ocorregut al carrer Fluvià el matí del dia 12 de febrer, que va motivar els trets d’armes de foc i la mort de dues persones. Per aquests fets només va processar teixidors en vaga i no els que varen disparar les armes de foc que provocaren els morts. No sabem exactament quanta gent va detenir i processar; únicament sabem que cinc dels inculpats, es varen expatriar, i que el jutge els va cridar com a imputats. Són Francesc Prat (a) Xec Aleix (45 anys), Miquel Gou (28 anys), Baldiri Solà (25 anys), Esteve Planagumà (21 anys) i Jacint Estartús (26 anys)39. El fiscal demanava 4 anys de presó per cada encausat de la classe de treballadors i l’entera llibertat del fabricant acusat d’haver causat les morts. El judici a l’Audiència Territorial de Barcelona es va celebrar el 27 de juliol40 i no en coneixem el resultat. Només sabem que el 17 de març de 1843 es va sentenciar en rebel·lia a Baldiri Solà a 2 anys de confinament, a una distància de 10 llegües del partit judicial d’Olot, per còmplice amb el moviment bulliciós ocorregut al carrer Fluvià41.

37 El Constitucional del 17/2/42 publica un avis titulat “Al publico” signat per Joan Muns, director i Josep Sugrañes, vocal 1r, Vicent Martínez Vocal de torn i Pedro Vicheto secretari 38 Boletín Oficial de la Província de Gerona del 18/2/42. Edicte publicat per jutge d’Olot on cita a Francesc Prat (a) Xec Aleix, Miquel Gou, Baldiri Solà, Esteve Planagumà i Jacint Estartús, teixidors d’Olot, reus de la causa que instrueix sobre reunió il·legal o moviment bulliciós ocorregut al C/Fluvià el matí del dia 12/2 i que va motivar els trets d’armes de focs i la mort de Rafel Pons i Maria Burell, el ferit Pere Verdaguer. També va resultar contusionat per les pedres llançades Francesc Vilalta. 39 Boletín Oficial de la Província de Gerona.- Edictes publicats 18/2/42, 5/3 i 10/3. 40 El Constitucional. 27/7/42. Informa que demà probablement a l’Audiència es veurà la causa que s’ha format contra els teixidors d’Olot pels fets relacionats a la fàbrica que es va suposar atacada per aquells. “Ens queda l’esperança que els Jutges administrin estricta justícia, i per la veritat és altament necessària en aquestes tristes circumstàncies en que es troben els teixidors i tots els operaris en general”. 41 ACGAX. Correspondència 1946. El 9/11/46, el fiscal demana a l’Alcalde d’Olot les senyes de Baldiri Solà (teixidor sentenciat en rebel·lia el 17/3/43 a 2 anys de confinament, distància de 10 llegües d’aquest partit per còmplice amb el moviment bulliciós ocorregut a C/Fluvià), les de Pere Plana i Corominola, Francesc Canal i Nonis i Josep Gelada i Solanic (teixidors sentenciats en rebel·lia el 17/5/43 a un any de reclusió per les ferides causades a Sebastià, Teresa i Gaspar Ribas i a Esteve Freixa. I d’Antoni Pons pel cas Parnau

La Junta Directiva de la Societat de Teixidors de Barcelona, que en aquells moments estava dissolta, va publicar una llarga carta de protesta pels fets d’Olot a el Constitucional42. Comença amb una eloqüent sentència: “l’experiència demostra que el pes de la llei sempre cau sobre els treballadors i mai sobre els rics fabricants. Quan aquests atropellen les persones dels seus treballadors ningú aixeca la veu”. Després explica els fets i denuncia que el ministeri fiscal ha encausat els treballadors que protestaven i s’ha fet càrrec de la defensa dels assassins, prescindint del fet que els disturbis foren exclusivament entre treballadors per haver trencat un pacte o promesa que tenien sense que hi hagués intenció ni era objecte atacar la propietat dels fabricants.

Pels teixidors d’Olot la principal conseqüència va ser entrar en una etapa de repressió: “alguns han aprofitat per acarnissar-se amb els associats” (...) “s’hagin produït “alardes de triunfo” i insults”,(...) “ballant i cantant alguns fabricants i altres addictes seus, en to d’escarni i befa davant la presó on estan els processats”; de desprestigi social “en el dictamen es diu que aquests fets van en contra la seguretat personal i la propietat, fent que decaigui la indústria i que són els mateixos treballadors els que procuren destruir les fàbriques i ataquen els amos a dins de les seves cases. Coses que no són certes” i la desaparició de la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó d’Olot “no temen per la dissolució de la Societat, amb fermesa, constància, virtut i treball, aconseguirem que, a tots sense distinció, arribi el benefici i el rigor de la llei. Resistirem com fins ara tots els embats de l’enemic.”

Els teixidors d’Olot varen rebre tot el suport i la solidaritat dels associats d’altres municipis, en especial dels de Barcelona que es varen fer càrrec de la defensa dels encausats i varen recollir fons en una subscripció voluntària per una commutació de la pena43. Tot i el seu suport personal, l’Associació de Teixidors de Barcelona reconeixia que els fets d’Olot l’havien perjudicat molt davant el govern i dificultava el seu reconeixement: “las ocurrencias de Olot (...) Han causado gran perjuicio pues que nos han retrasado nuestros negocios por cuanto el ministerio ha tenido un pie más para regatearnos nuestra petición”44. 42 El Constitucional del 17/2/42 publica un avís titulat “Al publico” . 43 El Constitucional 1/9/42 44 o.c. “El moviment ...” Carta datada a Barcelona el 1 de març de 1842 i signada per Josep Sugranyes i Pere Vichero de l’Associació de Teixidors de Barcelona, dirigida als directors de Vic.

L’incident del carrer Fluvià va tenir altres conseqüències. La primera que l’alcalde electe, Josep Masdexexàs, que fins aleshores s’havia negat a prendre possessió del seu càrrec, al·legant falta de disponibilitat per haver d’atendre negocis fora de la vila, amagant d’aquesta forma la seva falta de sintonia amb el nou govern progressista, va prendre immediata possessió del seu càrrec45. La segona, que l’Ajuntament va decidir arreglar el Teatre46, “per distreure la joventut, ja que ara estan lliurats a l’oci i als vicis que són font de tota mena de desordres”.

Pel moviment obrer d’Olot, els fets del carrer Fluvià varen representar un punt d’inflexió, donat que va obrir una nova etapa de falta d’entesa entre treballadors i fabricants. Els fabricants varen derogar unilateralment els convenis signats fins aleshores i varen desobeir reiteradament les ordres de l’Ajuntament i del Cap Superior Polític de negociar i arribar a acords. Efectivament, a finals d’abril, l’Associació de Protecció Mútua de Paraires va denunciar davant l’Ajuntament i del Cap Superior Polític que els empresaris havien rescindit unilateralment el conveni signat el 29 d’octubre del 184147. El problema es plantejava perquè el conveni signat no preveia un termini de vigència; davant aquesta indefinició el Cap Superior va determinar que el conveni no es podia rescindir sense l’acord de les dues parts o mentre els fabricants no esgrimissin un motiu fonamentat. Alhora que va encarregar a l’Ajuntament que vetllés pel seu compliment i feia als fabricants responsables dels fets que podessin ocórrer si no complien aquesta determinació. L‘Ajuntament va encarregar la tasca d’intermediació al regidor progressista Josep Deura. A finals de setembre48 la Societat de Paraires insistia en les seves queixes, denunciant que el punt 11 del conveni (només es poden contractar treballadors associats) “que se halla vigente actualmente por no haber en nada sido legalmente derogado y mandado observar por la superioridad con repetidos oficios” de fa molt temps “se 45 ACGAX. Acte Municipal. 15/2/42 Pren possessió Josep Masdexexàs (A1) 46 ACGAX. Acte Municipal 10/3/42 47 ACGAX. Correspondència 1842. Carta, datada a Olot el 27/4/42 del Cap Superior Polític de la província de Girona a l'Ajuntament, en resposta d'ofici d'aquest i també de la societat Protecció Mútua de Paraires on diuen que els empresaris unilateralment han rescindit el conveni de 29/10/41. 48 ACGAX. Correspondència 42. Carta, datada a Olot el 29/9/42, de la Societat de Mútua Protecció de Treballadors Paraires d'Olot, signada per Esteve Valls, director president, Joan Mir Vocal Primer i Antoni Aymerich, secretari, dirigida a l'Ajuntament

halla atrozmente escamecido y pisado por los amos”. Finalment afegeixen que s’han dirigit a l’Ajuntament perquè el regidor comissionat per aquests negoci, Josep Deura, els ha dit que no dictaria cap més providència “por haber todas sido desatendidas por los amos”.

El mes de maig els que denunciaven l’ incompliment del seu conveni, signat el 28 de juliol de 1841, eren els teixidors de cotó49. Els fabricants estaven totalment tancats en banda, sense cap voluntat de negociar. El Cap Superior Polític va intentar reunir, per dues vegades, una comissió dels treballadors i una dels fabricants per solucionar les desavinences50; però els fabricants no es varen presentar.

En aquest ambient de confrontació i de conflictivitat laboral és de destacar la força i la gran activitat que va tenir la societat d’operaris de faixes. El 12 de juny varen celebrar l’aniversari de la seva fundació fent una cercavila per la vila, on participaren centenars de persones acompanyats de música i precedits per un pendó al·legòric, un ball públic a la plaça major i un ofici religiós51. El 21 de juny de 1842 els jornalers de faixes varen signar davant notari un acord societari establint els drets i deures dels associats, on destaca el compromís de pagar una multa de 500 rals si incomplien d’algun dels compromisos acordats. Fixemnos que la quantitat és astronòmica per un jornaler, comparem-la amb els 5 rals diaris que s’estableix com a límit d’ingressos per quedar exclòs de les prestacions d’ajuda de la Societat (punt 4rt del conveni)52.

49 ACGAX. Correspondència 1842. Carta del Cap Superior Polític Girona, Tomàs Bruguera, a l'Ajuntament, datada 25/3/42.

50 ACGAX. Carta del CSPG a l’Alcalde, el 23/5/42, ordena que avisi una comissió de fabricants i una de treballadors perquè vagin a Girona pel dia 4 de juny a les 10 del matí, diu que “espera que l’Ajuntament els avisarà i que no passarà com l’altra vegada que els fabricants no es varen presentar”. Carta del Cap Superior Polític de Girona, Bruguera, “No havent concorregut en aquesta ciutat el 4 del present mes els fabricants de teixits de cotó tal com li vaig dir a aquest ajuntament el dia 23 del mes passat, i sent impossible que jo vingui a aquesta població, he estimat oportú suspendre aquest assumpte i posar-ho en coneixement de la superioritat perquè ho resolgui. Aquest ajuntament ho posarà en coneixement dels operaris dels afectats mencionats i en contesta del seu escrit del dia 10 d'aquest mes" El dia 30 de juny l'ajuntament ho va comunicar als directors de la Societat de Protecció Mútua de los operaris de teixidors de cotó. 51 El Constitucional del 18/06/1842 52 ACGAX. Notarial. 1842. Ignasi Sayol. Es reuneixen a l’Hospici els operaris de faixes i signen una “concòrdia societària” o conveni.

La represa

A principis de juliol de 1842 l’Associació de Treballadors de Barcelona, fent-se ressò de la sol·licitud que anteriorment li havia fet l’Associació d’Olot53, va enviar a Olot una Comissió formada per Joan Muns i Esteve Jordà54 “para arreglar en aquella villa lo mas que se pueda” i intentar reorganitzar la Societat de Teixidors. Veient la situació en què estaven els obrers d’Olot varen decidir quedar-se: “habéis de estar persuadidos que por ahora no pensamos dejar esta desgraciada villa de Olot, digna a la verdad de mayor suerte por la feroz tiranía que los fabricantes ejercen sobre todos los trabajadores; pero contamos romper la coyunda que los tiene esclavos y dejarlos libres de tanta crueldad” 55 . La seva activitat va comptar amb l’oposició dels fabricants “han despedido unos treinta socios para atemorizar de este modo a los demás lo que no han podido lograr” i el suport de l’Ajuntament progressista “Por lo que toca al Ayuntamiento de esta villa, está decidido a darnos la protección que mande el Regente del reino”56 i també del Regent : “Ayer llegó el general Zurbano y las cuatro sociedades de esta villa nos presentamos en comisión para felicitarle y de paso le enteramos de la barbaridad de los amos y, acto continuo, mandó a buscar los que nosotros les señalamos como a más furiosos y les pasó una repulsa tal que les atemorizó a todos. El general se mostró muy agradecido de nosotros y nos prometió toda especie de protección”57.

A finals del mes d’agost l’alcalde va publicar un ban convocant58 tots els treballadors de teixits, faixes i mitges a una reunió a l’Hospici “per tractar temes del seu interès i del públic”. Destaquem que està escrit en català. No sabem amb seguretat la raó d’aquesta convocatòria, encara que no descartem que estés relacionat amb la climatologia donat 53 o.c.”El Moviment obrer ...” Carta signada a Barcelona per Joan Muns 11/5/42 que diu que de moment no poden formar cap comissió per anar a Olot. Informen que la festa del 2n aniversari ha comptat amb 20.000 persones a la font d’en Xirot. 54 o.c. “El Moviment obrer....” Cartes signades a Barcelona per Joan Muns i Pere Vicheto, datades el 25 de juny i 9 de juliol de 1842, dirigida a la Junta Directiva de Vic on se’ls informa que la mateixa comissió que ha anirà a Olot passarà després per Vic, entre altres coses. 55 o.c “El moviment obrer...” Carta datada a Olot el 2/9/42 i signada per Joan Muns. 56 o.c. “El moviment obrer...” carta signada per Esteve Jordà en 30 d’agost a la Junta de Teixidors de Vic. 57 o.c “El moviment obrer...” Carta datada a Olot el 2/9/42 i signada per Joan Muns. 58 ACGAX. Ban de l'alcalde, 22/8/42 en català: "Tots els treballadors de teixits, faixes i mitges d'aquesta vila compareixeran a 2/4 de 9 d'aquest vespre sense falta a l'Hospici per tractar temes del seu interès. i del públic".

que El Constitucional publicava cinc dies després que el Fluvià s’havia desbordat i havia fet estralls.

El dia 4 de setembre, la Societat de Protecció Mútua de Treballadors del Cotó d’Olot va renovar els càrrecs interns i varen ser nomenats directors els comissionats Joan Muns i Esteve Jordà59. Els dos directors varen escriure un llarg i interessant manifest60 on, a més d’explicar quins eren els objectius i les finalitats de l’associació, feien una crida als antics associats a reintegrar-se i als actuals a no amagar-se: Si desgraciadamente os obstináis en la apatía e indiferencia, ninguna clase de auxilio ni protección podremos esperar de nadie y abandonados a nosotros mismos seremos el juguete y el blanco del capricho y tiranía de nuestros opresores. L’oposició dels empresaris a la reorganització de la societat va ser absoluta. Varen amenaçar d’acomiadar els treballadors associats i la Societat va ser denunciada davant l’autoritat municipal per oprimir els treballadors 61: Con su presencia [Muns] perdisteis todo temor, olvidasteis las amenazas que os hicieron los fabricantes para que desistierais de seguir el camino de la emancipación y la libertad. Sin embargo los amos de fábricas habían propagado que vuestra voluntad no era la de pertenecer a la Sociedad y el Ayuntamiento Constitucional quiso enterarse de ello por sus propios medios. El dia 11 els teixidors es varen reunir a l’Hospici62 amb presència de representats municipals i la gran majoria es va manifestar favorable a la Societat i s’hi varen associar voluntàriament. “Si bien es verdad que una corta porción de tejedores han dejado de alistarse por el miedo pueril que todavía conservan a sus amos”. D’aquesta carta cal destacar 59 El Constitucional del 7/9/42 A Olot el 4/9/42 es varen celebrar eleccions a la Societat de Protecció Mútua dels Treballadors del Cotó. Director president: Joan Muns, director segon Esteve Jordà, secretari Agustí Roca. Comissió Consultiva: Esteve Aulí, Bartomeu Mir, Marià Camó, Francesc Jutglar, Pere Papell i Jaume Conill. Suplents: Pere Verdaguer i Antoni Ferrarons. Oïdors de comptes: Agustí Masllorens i Josep Coderch, Ignasi Dressaire suplent. Caixers Jeroni Serra i Vicent Aulet . 60 El Constitucional del 7/9/42. Carta datada a Olot el dia 1 de setembre i signada per Joan Muns i Esteve Jordà. 61 O.c “El moviment ...”. Transcriu carta datada a Olot el 7/9/42 als socis signada per Agustí Roca, director; Josep Coderch 1r vocal i Jaume Cols secretari. 62 ACGAX. Correspondència 1842, Carta del dia 9/9/4 de la Societat de Teixidors de Cotó comunicant a l'Ajuntament d'Olot que volen fer una reunió al local de l'Hospici el dia 11. Signa el director Joan Muns i Agustí Roca secretari. L’ajuntament decideix que la presideixi el síndic primer Isidre Bertran.

dues coses més: la protecció que l’associació de Barcelona va donar a la d’Olot i el suport que rebien de les autoritats progressistes: Confiad amigos en la decidida protección en que están resueltos a favorecernos nuestros hermanos de Barcelona y con la cooperación eficaz de todas las autoridades que no permitirán por más tiempo seamos vejados ni atropellados por nuestros adversarios los fabricantes, que valiéndose de todos los medios de coacción reprobados por Reales ordenes han impedido hasta ahora el desarrollo de nuestra Sociedad.

Després de l’assemblea, els teixidors varen presentar una instància a l’Ajuntament queixant-se d’un fabricant. No sabem exactament de qui es tractava, tot i que és factible que es tracti de Miquel Mulleras donat que aquest estava pagant un pesseta menys que els altres la peça de tres pams. El comentari sobre el fabricant no té pèrdua: “Este hombre ingrato quiere sitiarnos por el hambre sin acordarse que nuestros brazos lo sacaron de la miseria, pero no les temáis están tomadas todas las medidas y nuestros nuevos representantes están resueltos a contrarrestar legalmente todas las injusticias que puedan cometerse por parte de los amos”. El 21 de setembre el Cap Superior Polític de la Província comunicava63 a l’Ajuntament que en resposta a la instància presentada el dia 9 pels teixidors, ell vindria a Olot a principis d’octubre autoritzat pel Regent per continuar fent gestions fins a acabar amb les desavinences, reunint les Juntes necessàries i practicant les altres diligències que li semblessin oportunes. La visita es va celebrar a finals de mes, i segons El Constitucional64 va venir amb l’objecte d’instal·lar segons la llei les societats de jornalers d’aquesta vila, atroçment combatudes perquè molts dels seus antagonistes volien fer al seu lliure albir i criminal projecte de ser cada u amo a casa seva i tenir com esclaus centenars d’infeliços a qui voldrien donar l’assot de la misèria i llençar al fangar dels abusos. Analitzada la situació, el Cap Polític va informar el govern i va demanar que fossin aprovades un conjunt de regles per conservar la deguda harmonia entre fabricants d’aquesta vila i els seus operaris.65 El diumenge 25 de setembre de 1842 les quatre societats de treba-

63 ACGAX. Correspondència 1842. 64 El Constitucional 29/10/42 65 ACGAX. Correspondència 42. Carta del CSPG a l'Ajuntament

lladors varen celebrar la restauració de la Societat de teixidors de cotó. Transcrivint la crònica que va publicar el Constitucional comprovarem que va ser una autèntica demostració de força i capacitat de mobilització:66 Avui diumenge les 4 societats de treballadors (teixidors, mitgers, paraires i faixers) varen organitzar una lluïda funció per celebrar la restauració de la primera que havia sucumbit per causes que ometré explicar, perquè no varen ser molt nobles, varen produir una caiguda, i ara ha renascut amb més força que abans de cedir a certes maniobres vils i roïnes. A les 7 del matí les 4 societats es varen reunir al Camp de Mart, extramurs de la vila, hi varen acudir les respectives juntes acompanyades de 3 parells de gegants, nou vulgo cavallins, sis nans, àguila i una crescuda música. Les societats varen desfilar en files de 4, per ordre d’antiguitat i van marxar amb ordre i compostura per tots els carrers de la vila, sense produir el més mínim disturbi. Conclosa la cercavila es varen dirigir a l’església parroquial on es va celebrar solemne ofici i s’entonà un Tedèum pronunciant un filantròpic discurs el Dr. D Albert Osona, sagristà. Inculcant les bases que ha de tenir la societat i el respecte i veneració degut al govern que la protegeix. Hi havia 600 ciris davant l’altar major i l’església era plena fins la bandera. Per la tarda, ball a la Plaça de la Constitució, algun toro per amenitzar la funció i satisfer tots els gustos. A les 9 convit i ball a les sales del nacional Hospici, amb gran concurrència. Totes les dones estaven advertides de no portar vestits de contraban si no volien experimentar un desaire no essent obsequiades. El dilluns era destinat per sortir al camp amb totes les músiques, però va ploure tot el dia.

El discurs del rector Albert Osona va tenir un gran impacte i va ser fins i tot imprès en un llibret, ja que no era habitual que els rectors de les parròquies fessin costat dels treballadors associats:67 Ea pues Hermanos en Cristo, ea socios tejedores de algo66 El Constitucional. Dia 1/10/42, noticia datada a Olot el 25/9/42. 67 Google books. Discurso que en la solemnísima función de iglesia, celebrada el 25/9/42 con motivo de la restauración y unión efectiva de la cuatro sociedades de protección y socorros mutuos de Tejedores de algodón, de fajas, pelaires y medieros de la Muy Leal Villa de Olot, en el magnífico templo de san Esteban parroquia de la misma dijo el Dr. D Alberto Osona, presbítero regente de la sacristía curada de dicha villa. Barcelona. Imprenta Constitucional. 1842

dón, de fajas, pelaires, medieros; ea, digo, ya no hay que temer la malicia humana; vuestro edificio social tienen por base el Evangelio, por modelo el divino Salvador, por socios toda la Iglesia cristiana. Decime pues ¿Si Dios está con vosotros, quien contra vosotros? I encara menys al costat de l’Estat liberal i la Constitució: En segundo lugar, os diré con el apóstol San Pedro: obedeced a vuestros superiores: el primero de ellos es la ley vigente, la fundamental, la Constitución de 1837. Sin la observancia de las leyes no hay estado, no hay unión, no hay sociedad (…) Obediencia a Isabel II: obediencia al Jefe del Estado, invicto Duque de la Victoria, Regente del Reino por voluntad de la Nación; obediencia a las autoridades del Reino (…) El gobierno os protege, seguidle; el gobierno anhela vuestra prosperidad, defendedle. Finalment feia una crida també a l’ordre (…) para conclusión, fin y fruto de mi discurso: la paz os doy, la santa paz os dejo por herencia, la concordia, la unión; (...) a fuera enemistades, a fuera partidos, a fuera venganzas. Cimentados en los preceptos de la Santa Religión, gobernados por la moral del Evangelio, fieles a Dios, fieles al Gobierno, respetuosos a los superiores, enemigos de perturbaciones, alborotos y bullangas, sino sustentáculos de la pública tranquilidad, brazos de bronce contra díscolos y promovedores de discordias. La represa d’activitats però no va representar un retorn a les condicions anteriors. El nou cap polític de Girona, Nicanor González, menys afí als interessos dels treballadors, no va acceptar l’obligatorietat d’associació per tots els treballadors, tal com exigien les societats de treballadors. Recordava a l’ajuntament que “Els fabricants podran servir-se dels operaris que els convingui pertanyin o no a la societat mútua de protecció establerta a la vila, però no podran acomiadar ningú per el mer fet de pertànyer a aquesta societat. Aquesta regla, si el govern no disposa el contrari, ha de ser el comportament que han de tenir d'ara endavant.”68

El 7 d’Octubre de 1842 els representants de les quatre societats de treballadors69 varen demanar a l’Ajuntament poder crear una fàbrica 68 ACGAX. Correspondència 1842. Carta datada 12/11/42 dirigida a l’alcalde pel Cap Superior Polític Nicanor Gonzalez.

per ocupar els jornalers aturats, com anteriorment havien fet els de Barcelona70. La volien instal·lar als locals de l’Hospici i sol·licitaven al comú un préstec de 3.000 duros. Actos los más generosos y naturales se ejercitan en las mismas sociedades, procuran trabajo al que le falta, sustento al desvalido, y auxilio al necesitado. Un Jornalero se afilia a la sociedad, se desprende generosamente de parte de sus jornales y se constituye en héroe ejerciendo con entusiasmo las más sublimes virtudes para con su próximo compañero pero todo este cúmulo de halagüeñas esperanzas, gratas memorias y sólidos principios desaparecerían si la penuria y falta de caudales apremiase a la sociedad, agotando sus fondos para socorrer a tantos operarios como cada día van quedando sin trabajo por causas demasiado conocidas. Si no se buscasen medios con que poder ocupar los brazos ociosos, nadie es capaz de profetizar los resultados que daría esta inacción, puede asegurarse que no serian en nada lisonjeros: Pedir trabajo y pan es lo menos que puede pedirse pero lo más indispensable de lograrse. Las sociedades de mutua protección, no teniendo caudales para sostener a los individuos que carecen de trabajo están al borde de su desorganización y tocando las consecuencias que esta arrastraría y el remediar o prevenir estos males es a lo que se dirige esta suplica. La protección de V. Mag. podrá conjurar estas tempestades que amenazan, podría convertir a los jornaleros ociosos en hombres útiles y aplicados; podría ser autor de admirables adelantos en la industria catalana y por esto un eterno agradecimiento de millares de familias resonaría a esta corporación. L’Ajuntament71 va trametre la petició al Cap Superior Polític i aquest

69 ACGAX. Correspondència 1842. Carta, datada el 7/10/42, dirigida a l’Alcalde i signada per representants de les societats de teixidors de cotó i de faixes, paraires i mitgers. Per la classe de teixidors signen: Joan Muns i Agustí Roca; Per la de Paraires Esteve Valls, Joan Mir i Antoni Aymerich; Per la de faixaires: Francesc Carbó, Josep Sans i Francesc Casas; Pels mitgers Antoni Albert, Jaume Plana, Francesc Fontané i Domènec Pinadella. 70 El Constitucional 7/8/42. L'Ajuntament de Barcelona dona un préstec als treballadors de 7000 Duros per ampliar la fàbrica que l’Associació de teixidors té per socórrer tots els seus associats. Es retornaran quan funcioni.

va contestar que ho atenguin en la mesura de les seves possibilitats. L’Ajuntament va acceptar la proposta i a finals de desembre estava apunt d’obrir el nou taller cooperatiu72: En cuanto a la nuestra les manifestamos que sigue del mismo modo; ahora estamos arreglando el taller pensamos que la semana primera que viene ya empezaremos a trabajar. Però no sabem si finalment va arribar a entrar en funcionament, ja que la revolució del desembre del 1842 ho va trastocar tot. La participació en els fets revolucionaris dels directors de la societat, Joan Muns i Esteve Jordà, i la seva posterior fugida cap a Perpinyà,va deixar molt tocada la Societat, tot i que va continuar funcionant. Agustí Roca, secretari, valorava molt negativament l’actuació de Muns:73 En cuanto a Muns fue uno de los primeros papeles de la revolución, no por falta de avisos sino por falta de juicio. En fin ya está hecho, él se lo ha pagado, pero también nos ha comprometido un poco por estar al frente de las sociedades. (...) Voy a prisa por tener mucho trabajo por faltarme los dos directores; La mateixa valoració en feien els directors de l’Associació de Teixidors de Barcelona Sugranyés i Vicheto:74 ayer recibimos la infausta noticia de que Muns ha tomado parte en la revolución que estalló el 5 en aquella villa, por cuyo motivo dice que ha tenido que fugarse y ignoran su paradero. Nosotros igualmente ignoramos donde para y sentimos sobremanera que haya cometido tal degarío, lo que conceptuamos ser efecto de su juventud, pues que le habíamos escrito que no se metiese en nada, pero dolorosamente vemos que no ha creído nuestras sanas advertencias. En fin, Dios le libre de peligro. Finalment, amb la caiguda d’Espartero el 1843 i el retorn al govern dels moderats, les societats de treballadors varen ser abolides, els convenis varen ser derogats i els ajuntaments varen rebre l’ordre de tractar els representants de les societats com qualsevol altra ciutadà i ajustar71 ACGAX. Acta Municipal 20/10/1842. Visita a Olot del Cap Polític. El cap polític multa l'Ajuntament per no fer les actes i per no haver creat comissió de beneficència. 72 o.c. “El moviment....” Carta d’Esteve Valls datada 16/12/42. 73 o.c. “El moviment...” carta datada a Olot el 16/12/42 signada per Agustí Roca i dirigida als directors de Vic 74 o.c. “El moviment ....” Carta datada a Barcelona el 13/12/42 signada per Sugranyes i Vicheto dirigida als Directors de Vic.

se estrictament al que diu la llei:75 sobre la manera de proceder en la resolución de las pretensiones que frecuentemente hacen fabricante y trabajadores queriendo hacer valer sus derechos que creen les corresponden de acuerdo con el reglamento que a tal fin se formo y remitió al gobierno para su aprobación; mientras este reglamento no se apruebe, no obliga a ninguna de las partes las disposiciones que contiene. VS debe actuar como delante de cualquier otro individuo porque las asociaciones de esta clase no existen legalmente.

Les Societats de Protecció Mútua

LA SOCIETAT DE PROTECCIÓ MÚTUA DE TEIXIDORS No sabem en quin moment es va organitzar aquesta Societat, però gràcies a la notícia de premsa del setembre del 1842 que explica la celebració de la festa de les societats obreres d’Olot76, sabem que la societat de teixidors és la societat obrera més antiga d’Olot, fundada abans de la dels operaris de faixes; i donat que coneixem que la Societat Mútua de Protecció dels Operaris de Faixes es va constituir el juny del 184177, podem concloure que és anterior a aquesta data. D’altra banda, si tenim en compte que els càrrecs s’elegien per un període de 6 mesos i que el mes d’Octubre els varen renovar78 podríem considerar que es va formar a l’abril d’aquell any. Sobre els seus dirigents només sabem que l’agost del 41 el President era en Roc Bertran79 i el secretari en Jaume Cols. El gener del 42 la representaven Joan Coromina i Prats i Agustí Roca.80 A principis de setembre del 42 era director Agustí Roca, secretari Jaume Cols i primer vocal Josep Coderch.

75 ACGAX. Correspondència 1843. Carta del Cap Superior Polític a l’alcalde data el 1/3/43. 76 El Constitucional. Dia 1/10/42, noticia datada a Olot el 25/9/42 77 en el conveni del 21 de junt de 1842 es diu que la societat es va formar en aquesta data. 78 El Constitucional. 16/10/41. Verificadas las elecciones el 1 del corriente de los socios que deberán desempeñar los cargos de representantes de la sociedad por el termino de 6 meses y quedando legalmente elegidos los señores: Per la Junta Directiva: Director Roc Bertran, Vocal1 Josep Coderch i Vocal2 i secretari Jaume Gou. Junta consultiva. President: Joan Coromina, Josep Vidal, Agustí Roca i Joaquim Dabè. Caixers: Districte 1 Miquel Bou, D2 Pere Vilar i D3 Jeroni Serra. Oïdor de comptes Narcís Planagumà 79 Roc Bertran Deop (Olot 23/2/1807-15/5/82). Era fill del procurador de sant Privat de Bas Francesc Bertran, va exercir de teixidor fins a la Jamància, després el trobem inscrit com a “Mesonero”. Es va casar l’any 1933 amb Marta Barrera i va tenir diversos fills. En el moment de la seva mort tenia només un fill viu: Esteve Bertran. 80 El Constitucional 23/1/42.

A partir de la seva reconstitució, el setembre del 184281, la societat va passar a tenir dos directors:Joan Muns i Esteve Jordà,un secretari: Agustí Roca, una Comissió Consultiva: Esteve Aulí, Bartomeu Mir, Marià Camó, Francesc Jutglar, Pere Papell i Jaume Conill, sent suplents Pere Verdaguer i Antoni Ferrarons; uns oïdors de comptes: Agustí Masllorens i Josep Coderch i amb Ignasi Dressaire de suplent; i caixers Jeroni Serra i Vicens Aulet. Els dos directors varen venir de Barcelona, comissionats per l’associació de treballadors d’aquella capital per ajudar a reestructurar i refundar la societat d’Olot, sense activitat pràctica des dels fets luctuosos del carrer Fluvià. Aquest no és pas un fet aïllat atès que Josep Sugranyes un altre dirigent barceloní, va anar a Igualada a donar també un cop de mà. Joan Muns va arribar a Olot malalt amb una greu afectació als pulmons, que li va tractar el metge i polític progressista Ramon Muntanyà. Va presidir la Societat de Teixidors i també la Junta Central que coordinava les 4 societats de treballadors. També va ser escollit oficial de la Milícia Nacional82. A Olot hi va estar ben poc temps, fins el desembre del 42 quan va haver de fugir cap a Perpinyà després d’haver capitanejat una frustrada revolta popular.

Trobar informació dels dirigents olotins de la Societat no ha estat fàcil. En tractar-se de gent sense propietats no surten als registres anuals que es conserven (pagament d’impostos sobretot) i els censos i padrons existents són d’uns anys després quan alguns d’ells probablement ja no vivien a Olot. Amb tot, la majoria són nascuts a l’entorn del canvi de segle, per tant no són homes especialment joves en el moment de formar la direcció del sindicat. Ronden la quarantena i tenen un parell o tres de fills d’uns 10 anys. Una dada generacional que contrasta amb la dels obrers processats pels fets del carrer Fluvià, també teixidors, que tenien només uns 25 anys, excepte Francesc Prat que en tenia 45. L’altra característica és que molts d’ells formaven part del nucli dur de la Milícia Nacional d’Olot, dels que varen servir des de l’any 1833 fins el 1844 quan va fracassar la revolta popular; encara que eren na81 El Constitucional 7/9/42. Noticia datada el dia 4 a Olot. 82 El Constitucional del 4/9/42: Nomenen per 2 anys els membres de la Milícia Nacional d’Olot. Joan Muns es elegit tinent de caçadors. El corresponsal del 4/9/42: Les Companyies parells del Batalló de la Milícia Nacional d’Olot va celebrar elecció d’oficials i el Sr Joan Muns va ser nomenat tinent de caçadors.

cionals rasos o caporals. Es tracta de Francesc Jutglar, Jaume Conill, Ignasi Dressaire, Pere Papell, Marià Camó83 i Josep Coderch. Joan Muns també va formar part de la Milícia Nacional com a subtinent des de 1842 fins a la depuració de desembre del mateix any. Els processats pels fets del carrer Fluvià són també membres actius de la Milícia Nacional: Miquel Gou, l’any 1839 era caporal de la 3ª Companyia de la Milícia Nacional i membre del Consell de Qualificació de la Milícia Nacional; Baudili Solà, l’any 1839 era milicià de la 3ª Companyia i membre dels Consells de Subordinació i Disciplina i de Qualificació de la Milícia Nacional. Una altra dada a tenir en compte és que l’any 1854, aquests sindicalistes identificats segueixen vivint a Olot, però potser perquè són massa vells, no es tornen a reenganxar en els moviments sindicals. En canvi són premiats per l’ajuntament progressista facilitant-los càrrecs municipals retribuïts: Marià Camó macer, Miquel Gou i Francesc Jutglar, serenos; Ignasi Dressaire, allotjador.

LA SOCIETAT DE MÚTUA PROTECCIÓ D’OPERARIS DE FAIXES. La Societat d’operaris de faixes va ser l’associació de treballadors d’Olot més activa i més lluitadora, la més ben organitzada i, a criteri dels seus dirigents, la que va aconseguir el millor conveni col·lectiu84. Es va formar el 13 de juny de 184185, encara que anteriorment, els obrers de faixes havien signat una acord amb els empresaris davant del Cap Superior Polític86. La primera activitat de la Societat va ser denunciar que el conveni no es complia, organitzar una vaga de protesta i signar un nou conveni que, com hem vist anteriorment, va ser l’enveja de les altres associacions, paraires a part, i dels altres treballadors. Al cap d’un any els treballadors estaven molt satisfets de l’existència de la societat87: (…) de cuyas hasas y creación han resultado no pocas ventajas a favor del jornalero, particularmente en los días críticos en que no se encuentra trabajo; que se han desterrado no pocos abusos que no solamente chocaban con los de83 ACGAX. Carta 8/8/54 Marià Camó demana plaça de macer. Va ser un dels primers voluntaris de la Milícia Nacional el 33, elegit caporal fuseller, va sofrir el setge de Ripoll, fet presoner i portat a Berga, 5 mesos de presó fins ser intercanviat, ingressant novament al Batalló fins el 43 quan va sucumbir el partit que defensava. 84 ACGAX. Correspondència 1841 6/11/41. 85 ACGAX. Notari Ignasi Sayol. 21/6/42. Concòrdia Societària. 86 ACGAX. Correspondència 1841. Carta del CSPG a l’ajuntament data el 21/5/41 87 ACGAX. Notari Ignasi Sayol. 21/6/42. Concòrdia Societària.

rechos del mismo operario, si que desquiciaban la propia industria, apartando las reglas que la conducen a la prosperidad y perfección de que tanto necesita y que vistas por practica estas consecuencias tan favorables. i varen decidir consolidar-la signant, tots els associats, una concòrdia societària davant del notari 88: no debía perdonarse medio para consolidar dicha sociedad, y cerrar todas las puertas por las cuales pudiese la malicia o la casualidad introducir algún obstáculo, han resuelto y concordado los empleados e individuos de la misma sociedad [noms de tots el càrrecs i de tots els associats] arreglar definitivamente y del modo más consistente y estable la misma asociación por medio de la presente escritura. No es tracta només d’un acord de bona voluntat, sinó que els signants del conveni varen auto imposar-se el pagament d’una multa de 500 rals (una quantitat desorbitada corresponent al sou de 100 dies) en cas d’incompliment del conveni. L’acord establia les bases pel bon funcionament de la societat: obligatorietat de pagar les quotes, acceptació de l’autoritat de la Comissió Directiva, de la Junta Consultiva i dels Reglaments que s’aprovin; determinació dels límits a partir dels quals es pot cobrar l’ajuda de la societat (menys de 5 rals diaris de sou). Però va més enllà i intenta contrarestar els prejudicis que ocasionava al conjunt dels treballadors l’excedent de mà d’obra i la necessitat que tenien els aturats a treballar a qualsevol preu; es per això que prohibeix treballar en el teler d’un altre associat mentre es cobra l’ajuda de la societat i treballar per sota dels preus fixats: 1º Ningún socio en las ocasiones o días en que se halle cobrando socorro de los fondos de la sociedad podrá pedir o procurarse trabajo o ocupar el telar de otro socio, por medios directos ni indirectos, pues que se abdican los concordantes de tales actos. (…) 3º Estarán obligados los socios a no trabajar a menor precio que el señalado por el ayuntamiento o que en adelante señalare la Junta Directiva y el que el contrario hiciera, ipso facto quedará excluido de la sociedad sin poder trabajar fajas en esta villa en clase de jornalero ni fabricante. La Societat Mútua de Protecció dels Operaris de Faixes estava diri88 ACGAX. Notari Ignasi Sayol. 21/6/42. Concòrdia Societària.

gida per una Comissió Directiva, formada per un President; Francesc Carbó, i tres vocals: Josep Sans, Francesc Casas i Josep Meroles; una Junta Consultiva, formada també per un president: Pere Ciurana i tres vocals: Salvador Artigas, Francesc Fonda i Andreu Moliner; un Oïdor de comptes: Pere Puig, dos caixers: Joan Buch i Joan Iglesias i uns Comissionats: Manel Casas, Francesc Bassols, Ramon Iglesias, Isidre Soler, Albert Roure, Josep Simó, Josep Casas, Sebastià Pla, Pere Benet, Pere Fontfreda, Josep Marrot, Josep Marrot menor.

Com passava amb els teixidors, els dirigents de la societat són gent sense patrimoni, no especialment joves (el més gran és Francesc Casas que té 44 anys i el més jove Josep Sans que en té 30), estan casats i tenen dos o tres fills (Francesc Casas en té 6). A diferència de la societat de teixidors, els dirigents de la Societat de faixers no són gent del nucli dur de la Milícia Nacional, dels que varen servir des del 33 fins el 44. Tanmateix, alguns membres de la societat sí que varen participar en la revolta de la Milícia Nacional capitanejada per Joan Muns, en suport als barcelonins que eren bombardejats per Espartero. Entre els segregats de la Milícia Nacional per aquests fets hi havia el comissionat Pere Fontfreda i 16 associats de faixes més89. La gran majoria de dirigents de la societat no varen participar en la represa sindical del 1854, coincidint amb l’inici del bienni progressista, excepte Josep Simó que el tornarem a trobar com a Interventor de la Mútua d’operaris de faixes. D’altres dirigents del 1854, en aquests moments són associats sense càrrec: el comissionat Esteve Coromina i l’oïdor de comptes Pere Sala. La resta són nous: Antoni Molins i Valentí Canal el 1842 encara no estaven afiliats. El conveni el varen signar 171 socis. Una quantitat molt significativa. No sabem el nombre exacte d’operaris que hi havia a Olot, però ens pot servir de referència que l’any 1847 eren 225 o bé que el 1840 hi havia 190 telers en ús.

SOCIETAT DE MÚTUA PROTECCIÓ DE TREBALLADORS PARARIES Sabem molt poques coses sobre la seva fundació. Fonamentalment que el desembre de 1841 la societat feia un temps que funcionava i 89 Salvador Artigas, Jaume Casadevall, Ignasi Casas, Josep Casas, Isidre Ciurana, Antoni Curós, Joan Ferrarons, Ventura Grill, Josep Jorba, Jeroni Juvinyà, Domènec Mombardó, Francesc Parra, Francesc Pujol, Josep Roca, Manel Roure i Jacint Verdaguer

havia assolit els objectius que s’havien marcat. En una carta pública, convocant els socis a participar en la renovació de càrrecs de la Junta Directiva i Consultiva90, la junta directiva sortint fa una positiva valoració de la tasca realitzada: Igualmente nos complacemos en no tener cosa que reprobarnos sobre el exacto desempeño de la confianza que os merecimos como lo prueba el floreciente estado a que hemos llevado la sociedad, que es sin disputa la que más ventajas ha obtenido en favor de los asociados En aquest moment el president era Esteve Valls, el secretari Antoni Aymerich i el vocal primer Miquel Collboni. N’era membre de la Junta Antoni Bertran i Pou. El sistema d’elegir els dirigents era indirecte: els associats varen ser convocats el dia 19 a l’Hospici per escollir representants i aquest es varen reunir una setmana després al local de la societat per elegir les juntes.

No hem trobat altra referència fins el mes setembre del 1842 quan es varen dirigir a l’ajuntament per queixar-se de l’ incompliment del seu conveni i de la falta de predisposició dels fabricants per negociar. Els seus dirigents el 29 de setembre de 1842: director: Esteve Valls, secretari: Antoni Aymercih, vocal Primer: Joan Mir. Com a la resta de sindicats, els dirigents són nascuts entorn al canvi de segle i ronden la quarantena, estan casats i tenen 3 o 4 fills. De l’Esteve Valls sabem que era Sergent Primer de la Primera Companyia de la Milícia Nacional, que el 1838 va demanar, sense èxit, el càrrec de Distribuïdor de Pinso de la Cavalleria i que el 1840 era el sergent encarregat de pagar el sou als membres de la milícia nacional ferits i a les vídues91. Sobre la seva situació econòmica sabem que el 1833 tenia una casa en propietat al Barri vuitè i que entre el 1847 i 1850 es va traslladar a viure a Sant Andreu de Sucarrats; donat que aquesta destinació va ser comuna a molts partidaris de la facció carlista, podríem intuir que aquesta seria la seva ideologia o que treballava per algú d’aquesta inclinació política. La societat de paraires el 1854 no es va reconstituir ja que el sector era molt artesanal i va anar de baixa fins gairebé desaparèixer completament. 90 El Constitucional, 26/12/41. 91 ACGAX. 30/9/40 El sergent Esteve Valls és l’encarregat de pagar 120 rals a Josep Prat, milicià ferit i també a les vídues.

SOCIETAT DE MÚTUA PROTECCIÓ DE MITGERS D’aquesta societat en sabem també molt poques coses. La informació que en tenim és sempre indirecta i treta de manifestos conjunts de totes les societats de treballadors d’Olot, on ells també hi són referits o també signen. El gener del 42 existia atès que és una de les quatre societats que es dirigeix al Regent Espartero demanant que acabi amb el contraban. N’era el president o director Anton Albert92 i altres dirigents eren Jaume Plana, Domingo Pinadella i Francesc Fontané93. Les característiques sociològiques dels dirigents són coincidents en totes les societats: no tenen propietats, ronden la quarantena, estan casats (l’Antoni Albert és solter) i tenen fills. En Domingo Pinadella era sergent de la Companyia de tiradors del Batalló la Milícia Nacional d’Olot. Va ser expulsat de la Milícia Nacional en el mateix grup que en Joan Muns per haver-se revoltat en suport als barcelonins el desembre del 1842. La societat de mitgers no es va reconstituir durant el bienni progressista del 1854.

LA JUNTA CENTRAL Les quatre societats d’Olot varen actuar en molts moments de manera coordinada, encara que formalment es mantenien independents. El novembre de 1841 les quatre societats de treballadors d’Olot varen escollir una junta central que presidia el paraire Esteve Valls i n’era primer vocal Manuel Roure. 94 En ésta hay cuatro sociedades, las cuatro forman una Aquesta brevíssima carta també és interessant perquè demostra que hi havia una coordinació general de totes les societats obreres a nivell de Catalunya. Recibida la del 24 y las dos proclamas pasadas, están ya por las fábricas La coordinació de les 4 societats la confirma també Joan Muns quan el setembre del 1842 és nomenat Director de l’Associació de Teixidors:95 Participamos a Vs que las cuatro sociedades van a celebrar la fiesta de la restauración y nueva organización y a más la 92 BOP carta data a Olot el 2 de setembre de 1842 on les societats obreres d’Olot lamenten la marxa del Cap Superior Polític. 93 ACGAX. Correspondència 1842. Carta dels representants de les societats obreres demanant poder instal3lar un indústria pròpia a l’Hospici per donar feina als desocupats. 94 O.c. “El Moviment obrer ....” Carta datada a Olot 17/11/41 per Esteve Valls i dirigida al president de la societat de teixidors de Vic.

unión que hemos formado las cuatro sociedades, que todas puede decirse forman una sola, depositando un fondo común, pero formando por eses los fondos y juntas particulares según el reglamento de cada una

En Manuel Roure era caporal segon de la Companyia d’Artilleria del Batalló de la Milícia Nacional d’Olot. Va ser segregat després de la revolució de desembre del 1842, juntament amb Joan Muns i tants altres.

LA DECADA MODERADA (1844-54) El fracàs de la revolta popular de l’estiu de 1843, coneguda popularment com la Jamància, va retornar els moderats al govern de l’Estat i, com era de preveure, varen restringir les llibertats polítiques, varen il·legalitzar les societats obreres i varen potenciar de nou els antics gremis.96 D’aquesta etapa en tenim poca informació, donat que els diaris obreristes, republicans i progressistes també varen ser prohibits i el dret de reunió i la llibertat de premsa varen ser ràpidament abolits, però pel que respecte al moviment obrer, caldria ressaltar que les antigues societats de treballadors varen continuar actuant clandestinament, fet que va permetre que l’any 1854, quan els liberals progressistes varen tornar al poder, emergissin de nou amb gran força.

Des del nou ajuntament moderat d’Olot, encapçalat ara pels carlistes Narcís Masmitjà i Francesc Vayreda, es va potenciar la reorganització dels antics gremis, per “assegurar la protecció dels obrers” i treure força a les associacions d’obrers. A principis de gener de 1844, la Junta de l’antiga Germandat de mitgers va convocar mitjançant un ban a tots els mitgers i “als germans dels diferents oficis” perquè acudissin a una reunió a la casa de la Vila per l’elecció d’una nova junta “conforme a lo previngut a les Reals Ordenances”97 . A l’octubre de 1846 actuaven a Olot tres germandats: la de teixidors, la de mitgers i la de blanquers98 però, 95 O.c. “El Moviment obrer....” carta datada a Olot 12/9/42 signada per Muns 96 Conrad Roure a les seves memòries explica que el Cap Superior Polític de Barcelona va intentar implantar els gremis però els obrers no el varen seguir, perquè ja no eren artesans sinó obrers. Volien una associació i no un gremi. 97 ACGAX. Bans. Datat el 5 de gener de 1844. 98 ACGAX. Correspondència 1846, La Junta Organitzadora de la festa en honor al casament de la reina i la seva germana estava formada per totes les forces vives de la ciutat.

tot i rebre un gran suport administratiu, els gremis no varen consolidarse. La indústria manufacturera tenia poc a veure amb la societat artesanal i els obrers tenien interessos sovint contraposats a les dels seus patrons. Per tant, els gremis no podien representar a tot el sector. Es limitaven a donar assistència en cas de malaltia.

A Olot i rodalia, algunes societats obreres varen seguir funcionant clandestinament i es va mantenir una mínima activitat sindical i reivindicativa. El Juliol de 1844, una delegació de treballadors de l’Associació de teixidors de cotó i fil de Barcelona es va reunir amb la reina Isabel II i li va lliurar un manifest signat per 25 societats obreres, entre elles les d’Olot, Besalú, Tortellà i Manlleu. També ha quedat constància que a l’agost de 1846 els teixidors d’Olot estaven en vaga perquè els fabricants unilateralment havien rebaixat el preu que pagaven per cada peça. En aquesta ocasió el Cap Superior Polític va ordenar al Comissari de Seguretat d’Olot que es coordinés amb l’alcalde per mantenir la calma99. No sabem ni com ni quan va acabar la vaga, només que a principis d’Octubre va arribar un destacament de la Guàrdia Civil amb la missió de mantenir l’ordre públic. El fet és destacable ja que aquest cos policial romandria a la vila de manera permanent fins ben entrat el segle XX.100 Essent la seva primera caserna uns locals de l’Hospici.

Mig any després, el 17 d’abril de 1847, a moltes ciutats industrials de Catalunya, a Olot també, es varen produir “moviments tumultuosos” de protesta després que s’escampés el rumor que el govern havia aprovat la lliure introducció de teixits de cotó anglesos. Els diaris liberals acusaven el partit carlí de promoure la rebel·lió del proletariat per d’aquesta manera fer fracassar el govern moderat que s’acabava de formar: “además se sabe por conductos fidedignos que ciertos personajes poco conformes con el sistema de tolerancia, que creen ver inaugurado desde la entrada del gabinete actual y deseosos de que vuelvan al poder los partidarios de los estados de sitio, de los fusilamientos y de los destierros sin formación de causa, provocan secretamente a la rebelión y excitan y alimentan a las clases proletarias esperanzas quimé99 ACGAX. Correspondència 1846. El 11/8/46 el Cap Superior Polític va comunicar a l’alcalde que s’havia assabentat de les desavinences entre patrons i obrers i que havia fet previsions amb el Comissari d’Olot per mantenir la calma. 100 ACGAX. Correspondència 1846. 8/10/46 El Cap Superior Polític de Girona comunica a l’Alcalde l’arribada en breu d’un destacament de 8 elements de la Guardia Civil, per la qual cosa han de destinar locals per caserna i oficines.

ricas e infundadas para lograr impulsadas por ellas se subleven y provoquen lamentables conflictos” 101

L’esclat de la Segona Guerra Carlina (1846-49), dita dels Matiners, no va fer altra cosa que empitjorar la greu crisi econòmica que feia anys que es patia. Gràcies a una al·legació de l’Ajuntament d’Olot destinada a pagar menys impostos, datada el maig de l’any 1847102, sabem que en aquell moment els obrers fabrils representaven més de la meitat de la població, que eren transeünts que canviaven de vila en funció de la feina i també ens explica en quines condicions vivien: “anidándose luego en las buhardillas y bajos de las casas un enjambre de familias en mayor número que aquella, formando un vecindario transeúnte o mayor de coyuntura, pues que solo residen en Olot mientras tienen que trabajar, acarreando a la villa una nombradía de mayor numero de vecinos que en realidad no tiene, una carga extraordinaria en las quintas, una exorbitancia en la contribución de consumos y un perjuicio enorme en todo pago que se hace por computo vecinal”. Finalment ens documenta quants obrers hi havia a Olot (“1.654 obrers, que multiplicats per tres són 4.962 ànimes, que són molt més de la meitat de la població”) i en quins sectors econòmics treballaven: 486 teixidors de cotó i 334 dones i nens 225 teixidors de faixes i 72 canonaires 148 mitgers i 69 bobinadores 175 paraires i 83 toradores 62 curtidors. Afegint que la meitat d’ells es trobaven a l’atur i l’altra meitat estava a punt de quedar sense feina.

En aquesta ocasió la guerra i la crisi econòmica es varen anar retroalimentant. La insurgència carlina va aconseguir en molts moments paralitzar la indústria local i va deixar els obrers sense feina. Al no existir una Milícia Nacional que contractés aquests aturats, com havia passat en la Primera Guerra Carlina i passaria en la Tercera, molts obrers es veieren obligats, per necessitats econòmiques, a unir-se als revoltats donant més vitalitat a la revolta. Alertats pels ajuntaments d’aquesta problemàtica, el govern va intentar pal·liar el problema promovent obres públiques. El maig de 1848, el Cap Superior Polític de Girona va promoure la formació d’un “fons fabril”, aportat pels majors contribuents a 101 El Clamor del 2/05/1847, crònica datada el 27/4/47 102 ACGAX. Acta Municipal. 26/05/1847

través de l’adquisició de cèdules, que tenia com a finalitat contractar aturats per fer obres públiques103. Concretament va aportar 40 mil rals per iniciar la carretera de Vic. En la mateixa línia, el Capità General de Catalunya, el febrer de 1849, en una visita a Olot va oferir diners del seu pressupost per continuar les obres d’aquesta carretera:“traurà molts braços a la facció, donant per resolt el problema de la misèria que provoca la falta de comunicacions per exportar i importar manufactures”. De les seves declaracions destaca una referència a Proudhon, ideòleg de capçalera dels internacionalistes, que refermaria la idea que a Olot hi havia un moviment obrer consolidat. “L’Ajuntament i les persones més notables varen quedar preses per les seves bones maneres i per l’oferta de protecció i treball, especialment per la classe pobre que igual que l’acomodada no vol més que pau i ocupació, ja que s’ha de tenir en compte que els deliris de Proudhon i les seves idees fanàtiques del món vell, les primeres no caben al cap d’aquests muntanyesos i les segones, lentament, van perdent la seva força d’una manera convenient al bé del país” .104 Pocs temps després, però, l’Ajuntament denunciava de nou la situació angoixosa que es vivia a Olot per la falta de feina, causada per “l’emigració de la indústria cap a poblacions que tenen més a prop les matèries primeres i més fàcil el transport” i reclamava una major consignació pressupostària per l’obertura de la carretera de Vic, que permetés contractar a més obrers, ja que en aquell moment només permetia ocupar 60 persones.105

Acabada la guerra, el règim va començar a obrir-se, iniciant-se una etapa de transició que culminaria amb el Bienni Progressista del 1854. Els fabricants de Catalunya varen aprofitar la nova etapa per formar una Junta de Fàbriques que defensés els seus interessos. El representant del districte de Girona era el comerciant gironí Josep Cortils i els fabricants d’Olot, que no acabaven d’estar satisfets amb l’elecció, varen formar una Comisión Algodonera, integrada per polítics i fabricants, per visitar-lo i instar-lo a que s’oposés a la decisió del ministre Bravo Murillo d’establir un l’aranzel que acabés amb el principi del mercat reservat. Després de moltes queixes aconseguiren que l’aranzel augmentés del 25 al 50% i que en quedessin exclosos els teixits de cotó de més de 26 fils; però quedaren força afectats ja que els teixits 103 ACGAX. Acta Municipal 03/05/1848. La vila d’Olot, per la seva riquesa estimada, havia de comprar 50 cèdules de 500 rals cada una. 104 El Postillon de Girona. 06/2/1849. 105 ACGAX. Acta Municipal. 23/02/1849

més comuns de la indústria local eren els teixits de 18 a 20 fils que estaven fora de l’acord.

Com ja s’ha dit anteriorment, la Dècada és un moment on la informació no flueix lliurement, per tant ens hem d’anar guiant a través d’indicis per inferir el que estava passant. No es pot passar per alt que l’any 1850, a instàncies de l’Ajuntament d’Olot es va formar una comissió de fabricants i regidors, encarregada de fixar el jornal dels teixidores i les futures pujades i baixades. No era una Comissió Mixta, perquè no incloïa obrers, però era un pas endavant, que com a mínim ens dóna indicis que hi havia un litigi entre teixidors i patrons pels jornals107

En la mateixa línia, és interessant la crònica que fa l’Ancora de l’establiment a Olot el març de 1852 de la congregació de Sant Lluís Gonzaga, ja que la contraposa a la impietat i a les idees dels grans referents ideològics del moviment d’esquerra obrerista, Proudhon i Cabet, que segons ells s’escampaven en aquells moments per França i que volien introduir-se a casa nostra. “Pero para confundir y anonadar de una vez los impíos y convencerlos de la verdad será suficiente reproducir fiel y exacta la fiesta religiosa que tuvo lugar anteayer con motivo de instalar la pía y devota Congregación del siervo de Dios S. Luis Gonzaga”108

Durant la primavera de 1854, es va viure novament unes grans mobilitzacions d’obrers a Barcelona, que varen acabar en la convocatòria de la primera vaga general. Els obrers d’Olot no hi varen pas participar, però això no vol dir que no hi hagués una organització i unes reivindicacions específiques. El mes de març una comissió d’obrers de les fàbriques de faixes, va anar a veure a l’alcalde per demanar la seva intermediació ja que alguns fabricants els volien rebaixar el seu jornal. Gràcies a les gestions de l’alcalde amb els diversos patrons, la mesura va quedar sense efecte.109 106 ACGAX. Acta Municipal 1849. 9/5/49 Nomenen Comisión Algodonera, per anar a parlar amb Cortils. La presideix l’alcalde. El vicepresident és Honorat Feixas i els vocals Joan Bassols Roure, Lluís Soler de Morell, Llorenç Castanys i Miquel Mulleras. 107 ACGAX. Acta Municipal 1850. Els membres de la comissió són Antoni Matabosch, Tomàs Genover, Joan Bassols i Roure, Sebastià Ortet i Ignasi Trinxer. Es canviaran cada 6 mesos per elecció. 108 El ancora. 3/4/52. Crònica d’Olot datada el 27/3/52. 109 ACGAX. Correspondència 1854. El 1/04/54 el Cap Superior Polític de Girona va demanar a l’alcalde que prengués mesures per evitar els trastorns ocorreguts a Barcelona pels teixidors. L’alcalde va contestar que a Olot no havia passat res i que no hi havia indicis que hagués de passar res. Alhora li explica les gestions que va fer el mes anterior.

EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56)

La introducció de noves màquines de filar que reduïen les necessitats de mà d’obra, en aquest cas les selfactines, va mobilitzar de nou els obrers que veien perillar el seu únic medi de subsistència. (…) els pobres treballadors que demanen que es prohibeixin les infernals màquines selfactines que ja els ha deixat sense ofici i sense medis per poder-se guanyar honradament la seva subsistència i la de la seva família.110 Les mobilitzacions dels obrers de Barcelona, amb crema de fàbriques incloses, l’estiu del 1854 va ser un element essencial per desestabilitzar el govern dels moderats i forçar l’arribada al poder dels progressistes, donant inici a un breu període més liberal que es coneix com a Bienni Progressista. És per això que una de les primeres decisions que va prendre el Capità General de Catalunya quan es va adherir al moviment revolucionari va ser reconèixer la Comissió de Treballadors de Barcelona, que actuava de federació d’entitats obreres. Tanmateix ni aquesta concessió ni l’amenaça d’afusellar els jornalers que intentessin cremar una fàbrica111 ni les crides a la tranquil·litat dels representants de la classe obrera a la població112 no fou suficient per tornar la calma als carrers de Barcelona i reprendre l’activitat productora normal. Va caldre prohibir les Selfactines i aconsellar els empresaris que les transformessin en Mulejennis, màquines menys automàtiques i per tant que necessitaven més obrers113. La concessió als obrers antimaquinistes no va agradar gens als industrials que varen respondre tancant les fàbriques, decisió que va obligar al Capità General114 a posar terminis a la transformació de les màquines (a Barcelona tres dies i a la resta del Principat tres mesos, donat que no es disposaven de prou manyans per fer la conversió) i a prohibir el tancament de fàbriques sense causa justificada, tot amenaçant els que incomplissin l’ordre de processar-los per instigadors dels desordres públics. El 30 de juliol es varen reprendre el treball a les fàbriques de Barcelona, donant-se per 110 El Constitucional, carta del 3/8/54 de 3 obrers de Barcelona (Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Grau) en contra les Selfactines. 111 ACGAX. Bans. Ban del Capità General de 15/7/54 contra els qui cremaven fàbriques. 112 El Postillon 8/8/54 ; El Ancora del 10/8/54. Hi ha interessants exposicions de la classe obrera de Barcelona condemnant els que cremen fàbriques i demanant el retorn dels empresaris al front de les empreses i l’entesa entre els dos col·lectius. 113 ACGAX. Bans. Ban 25/7/54. 114 El Ancora 28/7/54 Aclariment que el Capità General va fer a la Junta de Fàbriques.

acabat el conflicte de les selfactines115.

Tot i que en un primer moment el nou govern es va posar clarament a favor dels obrers anti-maquinistes, la situació va canviar tan bon punt el nou règim va estar consolidat i la tranquil·litat va tornar als carrers116. No podem perdre de vista que el principal defensor de la introducció de les selfactines era Laureà Figueroa, un progressista demòcrata d’idees avançades que en el Sexenni Democràtic iniciat el 1868 arribarà a ser ministre d’economia del govern central i l’impulsor de la implantació de la pesseta i del sistema mètric decimal. La dialèctica que es va establir entre els representants dels obrers i l’esmentat Figueroa, a través dels diaris de Barcelona és molt interessant per entendre les pors i els anhels dels obrers. si l’autoritat hagués aixecat la prohibició a les selfactines, com demana Figuerola, hauria arribat l’hora de la tomba de les llibertats i la independència nacional, aixecant els seus caps els partidaris de l’absolutisme, destruint per sempre aquesta honrosa llibertat que estem esperant que regularitzi el treball amb el capital, somni daurat i esperança realitzadora que unirà fabricants i treballadors com veritables germans També denuncien118 que els obrers cobraven més del 1835 al 43, que no pas en el període 45-54: “els fabricants han estat atesos, (...) confinant i desterrant als treballadors que s’atrevien a defensar un preu, escatimat cada dia pels fabricants, aconsellant sempre contra els treballadors a l’autoritat”. I que les condicions laborals no els permeten instruir-se Concloem, nosaltres treballem 12.5 hores cada dia i les màquines no saben de lletra sinó de fils, els nostres pares ens varen posar a treballar als 6 anys i no hem conegut cap instrucció Amb tot, hi ha un aspecte que ressalten els obrers117 que ens pot ajudar a entendre perquè varen tenir una reacció tan radical. Denuncien que els fabricants no havien complert el que havien acordat amb el go115 El Ancora. 31/7/54 116 BOP Reial Ordre de 21/5/55 que deroga la prohibició de les selfactines i preveu la llibertat de contractació total. 117 El Constitucional 3/8/54 Carta de 3 obrers de Barcelona (Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Grau) 118 El Ancora. 4/8/54 Els obrers de Barcelona ( Barceló) contesten Laureà Figuerola.

vern, que era filar fils de més de 80 caps amb les noves màquines, “perquè s’hauria creat una altra nova indústria per robes de luxe, que si no ocupava filadors ocuparia teixidors, i deixar les màquines actuals per filar fils de menys de 80 que servirien per la roba que es fa ara”. Per tant, hem de deduir que la reacció dels obrers no és només contra les noves màquines sinó també contra l’engany del que havien estat víctimes. D’Olot no tenim massa informació de com varen anar les coses. El que es segur és que aquí no es varen cremar fàbriques, però sí que hi va haver tensió. El Juliol, l’ajuntament d’Olot va demanar al Cap Polític que l’exèrcit no marxés d’Olot, ja que preveien un esclat de violència. Havien arribat a Olot forasters que s’havien reunit amb els obrers i “altres personalitats sospitoses” i “per la seva manera de parlar” s’ha estès el temor a una revolta.119

Que la situació era tensa ho prova també la sol·licitud que, el novembre d’aquell any, el capellà Josep Fàbrega120 va adreçar a la Diputació demanant poder fer ús d’armes de foc i defensa. Ho justificava dient que està en el poble “més pobre de la província, atenent els preus dels comestibles i el calor de les passions que qualsevol circumstància imprevista pot inflamar”. L’Ajuntament va oposar-se a aquesta petició perquè veure un sacerdot armat crearia desconfiança, però també perquè no hi ha raons que ho justifiquin, “tenim la íntima convicció que aquest poble encara que pobre i desgraciat és recomanable per les seves virtuts i per complir la llei”, a més la vila és tranquil·la segons certifiquen el coronel del regiment Àfrica, els comandants de la Milícia Nacional i els rectors. Finalment acaben dient que aquest capellà fa molts anys que viu aquí i que sempre ha manifestat desconfiança amb les autoritat actuals i animadversió a la llibertat reconquerida pels herois de juliol; recomanen investigar els destins que va tenir a Berga durant la Guerra Civil al costat del compte d’Espanya.

Fins i tot hi va haver vagues de protesta. La informació la tenim gràcies a dos confiters121 que un any després demanaven que es tornés a permetre el joc de reis per expedir torrons “que l’any passat es va prohibir perquè els faixers hi jugaven en un temps que estaven sense treball per qüestions amb els amos”. 119 ACGAX. Correspondència. Carta del Cap Politic de Girona al Coronel de la Plaça d’Olot. 120 ACGAX. Correspondència 1854 16/11/54 121 ACGAX. Correspondència 1855. 14/9/55 El confiter Solanich i Miquel Montsalvatge a l’alcalde.

Mentre Pi i Margall i 33.000 obrers demanaven a les Corts el reconeixement de les Societats Obreres, a Olot i a instàncies de l’Ajuntament progressista122 es varen negociar i aprovar convenis laborals, on es fixava per primera vegada el preu del jornal.

El 20 de març de 1855, es varen reunir a L’Ajuntament d’Olot, en presència del comandant i els capitans de la Milícia Nacional, els representants dels fabricants de faixes i els dels treballadors per signar un conveni laboral, que preveia formar una Comissió mixta124 per resoldre en el futur les qüestions que puguin sorgir, que establia les tarifes que cobrarien els obrers, que definia i estandarditzava les peces, i que marcava el nombre, les condicions, el sou i el temps de formació dels aprenents.125

El primer d’abril eren els fabricants i operaris de teixits combinats els que es reunien a l’Ajuntament “para ajustar y convenir amistosamente y con satisfacción de todos, a imitación de la Capital del Principado y otros puntos, la cuestión relativa al régimen y condiciones bajo las cuales se proceda en lo sucesivo, así para el pago de jornales o trabajos, como para los demás objetos que han motivado instancias y cuestiones siempre perjudiciales a los intereses de unos y otros y al orden y buena armonía que se anhela reine entre los mimos amos y operarios”. El conveni creava una Comissió Mixta paritària de fabricants i jornalers per resoldre els conflictes que sorgissin126 i comprovar el compliment del conveni; fixava una tarifa “bajo la cual deberán pagar en lo sucesivo los amos”, limitava el nombre d’aprenents (1 per cada 10 operaris) i establia el temps d’aprenentatge d’aquests aprenents (1 any i mig) i el sou que havien de cobrar (1/3 part menys que els operaris);

122 ACGAX. Correspondència 1855. 18/4/55 L’alcalde Pararols s’excusa de no haver anat a una reunió a Girona per que el retenen Olot “la importància de l’arranjament de la qüestió entre amos i treballadors i per l’altra la delicada operació de la quinta”. 124 La formaven els industrials Rafel Diví, Ramon Feixas, Joan Artigues i Pere Puig i els obrers de faixes espanyoles Esteve Corominas, Albert Roure i Valentí Costa i dos que treballaven faixes del país: Josep Simó i Llorenç Isamat 125 Es restringeix el nombre d’aprenents a 1 per cada 10 oficials. Els aprenents cedien al patró 1/3 del que treballin. Només es pot ser aprenent durant 2 anys, després es passarà automàticament a ser oficial. No es podrà acomiadar un aprenent i llogar-ne un altre al seu lloc, no s’admeten dones aprenents d’aquest ofici. 126 ACGAX. 1/4/55 Per els fabricants Rafel Soler, Lluís Solerdemorell, Joan Casabó, Francesc Deu i Jaume Guyto. Pels teixidors Josep Coderch, Agustí Masllorens, Joan Prat, Tomàs Planagumà i Sebastià Caixàs.

Finalment el conveni fa una excepció per la indústria nova que el Sr. Batlló ha d’instal·lar, que produirà un nou teixit conegut com a lustrinas voraviu. Comparats aquests convenis amb els signats l’any 42 s’observa una gran millora, més enllà de crear una comissió i fixar un preu per cada peça que ja és un gran avenç. El conveni actual limita el nombre d’aprenents, quan l’anterior recollia la limitació com una petició dels treballadors, recomanada pel cap polític, però no acceptada pels fabricants, i també disminueix el nombre d’aprenents que pot tenir cada fàbrica (ara 1 per cada 10, abans 1 per cada 4 aproximadament) i escurça el temps d’aprenentatge (de 2 anys a 1 i mig).

El Cap Polític de Girona va felicitar l’alcalde d’Olot, el metge progressista Martí Pararols, per haver promogut aquests acords.127 Però la signatura dels convenis no va pas garantir la calma. El febrer de 1856 els obrers d’algunes fàbriques d’Olot que estaven en vaga insultaven els obrers que treballen dient-los esquirols128. La situació deuria ser greu perquè l’Alcalde i el Comandant Militar varen publicar un ban conjunt que advertia “qualsevol operari que insulti un altre directe o indirectament amb el “dicho” esquirol o per qualsevol altre medi, ja estan a la fàbrica o fora d’ella, dirigeixi expressions que puguin ofendre als honrats jornalers, serà entregat immediatament com a pertorbador de l’ordre públic, a disposició de la comissió militar”129.

Novament la conflictivitat laboral era signe d’una etapa de recessió econòmica. El mes de juny l’ajuntament demanava al Govern Civil ajuda econòmica per “sostenir la classe proletària o jornalera, la més nombrosa, les dues terceres parts de la població” ja que “els capitals dels industrials estan esgotats fins l’últim ovalo per haver invertit en l’elaboració d’artefactes que emplenen els magatzems, sense poder donar sortida perquè no hi ha demanda a causa de la crisi fabril que estem vivint”. Fins el moment l’ajuntament els ha ocupat fent un camí cap a l’alta muntanya però ”no tenen recursos per començar l'obra publica més significativa, i paralitzada en la seva principal part, la Carretera en construcció que condueix a la Capital de província, quedant en 127 ACGAX. Correspondència 1855- Carta del Cap superior a l’Alcalde el 27/4/55 “Tinc el gust de manifestar que mereix la meva aprovació i la satisfacció d’expressar veure el zel i l’exquisit tacte amb que ha pres les mesures i del patriotisme i amor a la industria que el distingeixen” 128 ACGAX. Correspondència 1856. El 20/02/1856 Alcalde comunica al Cap Superior que hi ha desavinences entre treballadors i que els que treballen els criden esquirols. 129 ACGAX. Bans. 26/8/1856.

projecte les altres vies de comunicació d'aquí a Roses”

La dissolució de la Societats de Treballadors

La caiguda del govern progressista, el 1856, va obrir una nova dècada de repressió política i social, que també va afectar a les organitzacions de treballadors. El 20 d’agost de 1856 el Capità General, Juan Zapatero, va dissoldre totes les associacions de fabricants o d’obrers que tinguessin per objecte “influir en cualquier modo en el precio de la mano de obra, obstruir el libre ejercicio de la Industria o bien para subvenir y socorrer a los individuos que por cualquier titulo carezcan de jornal”. En el seu lloc obria la possibilitat de crear Montepios130, sempre que siguin d’àmbit només local, formats per individus d’una sola classes, amb menys de mil associats, d’ingrés lliure i voluntari. Recalcant que no es podien ocupar de cap assumpte que afectés als treballadors o a l’organització del treball. A part de totes aquest restriccions, de fet els posava directament sota tutela governamental ja que els fons sobrants setmanals s’havien de dipositar a la caixa d’estalvis de la capital o a la caixa dels ajuntaments, i s’havia d’informar a l’autoritat de tots els acords presos. En virtut d’aquest ban del Capità General, el dia 23 l’Ajuntament va dissoldre les dues associacions de treballadors que hi havia establertes a Olot (teixidors i faixers)131, es varen dipositar a l’alcaldia els pocs fons que tenien en existències “a l’efecte de repartir-los entre els seus respectius amos o usar-les en el Montepio que tracten de crear mitjançant la complerta autorització del Ex Sr Capità General a qui remetran el reglament” i es varen iniciar els tràmits per constituir tres Montes de Piedad, el de faixers, el de teixidors i el de mitgers.

El Reglament del Montepío de la Classe de Faixers va ser aprovat el 22 de setembre 1856 i va celebrar la primera reunió general el 16 de novembre. És de destacar que el conveni especifica clarament que els fons només serviran per pagar els socis que no puguin treballar per malaltia incurable, per vellesa o per falta involuntària de treball, “sobre cuyo 130 ACGAX. El 22/8/56 el Capità General Juan Zapatero va aprovar la Bases Generales “por las cuales se otorgará permiso a las clases obreras parar organizar Montepíos”. 131 ACGAX. Correspondència 56. 24/8/56 El Cap Polític a l’Alcalde: Manifesti amb tota urgència que compleix el Ban de CG del 21/8 que s’han suprimit les Societats entre fabricants i obrers que hi hagués i complert les altres disposicions contingudes al ban. Contestes que sí.

último extremo la Autoridad superior o local podrá, y en su caso preciso deberá, discernir si dicha falta da o no derecho para optar a un socorro diario”. Es va fixar la quota setmanal en 9 quarts pels operaris i 6 per els aprenents; i el subsidi en 2 rals diaris pels operaris i un pels aprenents. Es va nomenar inspector a l’Esteve Corominas, que treballava a la fabrica Escubós e Hijos i per interventor a Josep Simon, de la Fàbrica de Rafel Diví, consignant-los una retribució de 12 rals per setmana.

El Montepío de Teixidors va costar una mica més de formar. El 28 de setembre el Capità General va retornar a l’Ajuntament el Reglament “perquè s’uneixi a un dels tres exemplars les bases generals que ell havia dictat el dia 22” i el dia 23 d’octubre va ser el Cap Superior el que va retornar el Reglament “perquè el presenti en paper segellat”. Finalment, el Capità General va aprovar el Montepio de Teixidors de Cotó, promogut per Tomàs Planagumà i Jacint Carbonell, el 12 de novembre. El mateix dia va aprovar també el Reglament del Montepio de Mitgers, promogut per Jeroni Serra i Esteve Font. És de destacar que Tomàs Planagumà, ja és un dels signants del conveni dels teixidors signat el 1855, a instàncies de l’alcalde Pararols.

La repressió contra els treballadors sindicats va adquirir nivells mai vistos fins aleshores. El Capità General va imposar a tots els treballadors la obligatorietat de disposar d’una cartilla on constava en quines empreses havien treballat, si havien participat en vagues, les raons per les quals havien estat acomiadats, etc... L’objectiu de la cartilla era purament repressiu i ben clar ho deixa en un ban publicat al BOP on s’amenaçava amb multes de 500 pessetes als fabricants que contractin obrers que no disposin de la cartilla perquè “la cartilla és de molt interès per mantenir l’ordre públic”.

LA NOVA DECADA MODERADA (1856-68) Tot i el canvi de règim i l’estabilització de la situació política, la crisi econòmica no va pas millorar. La indústria seguia paralitzada i els jornalers no tenien feina. L’alcalde en feia aquesta descripció:132 Essent Olot essencialment fabril, hi ha una infinitat de treballadors que no compten amb altre recurs que el seu jornal per la subsistència, i com que s’han presentat un nombre considerable d’obrers que han estat acomiadats de les fàbriques i per altra banda em consta que els fabricants no poden suportar més temps la crisi que travessen, essent molt probable que a final d’any tanquin la major part dels establiments per no poder expedir els efectes elaborats. El Capità General va fer reunir la Diputació “per trobar medis per solucionar aquesta situació i donar treball a la classe que en té menester” i va demanar a l’Ajuntament adoptés mesures per donar treball als jornalers amb els medis, recursos i arbitris amb que compten133. L’alcalde va reunir els fabricants que es varen comprometre a “esgotar fins l’últim recurs per seguir proporcionant treball als jornalers” i els majors contribuents134 que es varen negar a establir nous arbitris o fer préstecs “a causa de les circumstancies que graviten”. L’Ajuntament per la seva part va contestar que només podia pagar 6 aportacions personals, de manera que el govern va decidir donar una petita subvenció que arranjar la carretera de sant Joan Les Fonts i així ocupar els més necessitats135.

La paràlisi industrial es va agreujar encara més durant l’any 1857 a causa de la primera crisi de la borsa de Barcelona provocada per la ruïna de les empreses d’assegurances marítimes. Al carrer es vivia una gran tensió social i les autoritat varen arribar a témer que esclatés una nova revolta social, però tot i les pors finalment la revolució no es va produir i, com a mínim a Olot, la situació es va mantenir en calma en tot moment.136 La situació però era desesperada, a l’entrada de l’estiu 132 ACGAX. 16/12/56 Ajuntament al Capità General 133 ACGAX. Correspondència 1856. Carta de Capità Generala l’alcalde datada el 18/12/56 134 ACGAX. Correspondència 1856. L’Alcalde contesta al Capità General el 26/12/ 56 135 La Discusión. 27/1/1857 136 ACGAX. Correspondència 1857. 10/4/57 El Capità General avisa l’alcalde d’Olot que han sortit de Barcelona comissions d’obrers amb l’objectiu d’excitar els ànims dels obrers, anunciant el proper esclat d’una revolució. L’alcalde contesta que no tenen constància que hagin arribat a Olot.

la major part de les fàbriques de Barcelona, Olot i Reus estaven tancades per falta de comandes i els obrers es trobaven “entregados a la más espantosa miseria”137. Només a la vila d’Olot, els obrers aturats, per tant sense cap font d’ingressos, eren més de 2.000138. i a finals d’estiu els que treballaven només ho feien tres dies la setmana.139 Fins i tot les obres públiques que estaven començades, com el pont que havia de travessa sobre el Fluvià, es varen haver de paralitzar per falta de recursos.

El punt àlgid de la desocupació es va assolir durant la primavera de l’any 1858, ja que de manera escalonada moltes fàbriques varen reduir el nombre de treballadors. El febrer era la fabrica de faixes de Josep Escubós la que acomiadava 52 operaris, l’abril i el maig era la fàbrica Ss Batlló que acomiada els obrers tan bon punt acabaven la peça que estaven acabant. La revista local l’Aurora Olotense constatava el declivi sostingut de 10 anys que havia sofert la industria local, quedant ja només 8 fàbriques de filats de llana, 8 més de filats de cotó, 6 de paper, 40 de teixits de llana, 80 de barretines i 10 de punt. Insuficients per ocupar a tota la població. Com a mesura pal·liativa demanava millors comunicacions.140

Enmig d’una crisi econòmica permanent i amb els sindicats prohibits la situació del conjunt dels treballadors era ben precària, ja que estaven totalment a mercè dels fabricants i de les seves necessitats. És eloqüent la carta que el fabricant de faixes Rafel Diví va publicar a l’Aurora Olotense141, per defensar-se de l’acusació de “reducir a los trabajadores a la miseria y con mi ambición usurparles lo que en justicia ganan” i d’haver intimidat els seus treballadors “que si querían trabajar debía ser a 3 sueldos menos que los marcados en la tarifa convenida por mí, a la cual siempre me he ajustado”. Llegint la carta s’entén molt bé quina era la dinàmica laboral del moment. Quan hi havia poca feina es rebai-

137 La Discusión. 20/06/1857 138 La Discusión. 24/6/1857 139 La Discusión. 14/7/57 140 La Aurora Olotense. 27/2/1859. A Olot hi ha 8 fàbriques de filats de llana i estams. Destaca la dels Sr Escubós e Hijos, Morell Castanys i Comp., Francesc Artigas i Escubós i Molas. Igual de filats de cotó. Destaquen Llorenç Castanys i Comp, Joana Hortet i fill i Ignasi Pasqual Sis fàbriques de paper a mà. Especial atenció a Pere Solà, Joan Antiga i Joan Solà. 40 de teixits de llana. Els principals: Escubós e Hijos, Rafel Diví Casabó i Cia, Morell, Castanys i Cia, Batlló Hermanos Soler e Hijos i Matabosc i Joan Aubert i Pla. 80 fàbriques de gorros. Esteve Pagès, Joan Gassiot, Joan Trinché, Fco Navarro i Albert Castanys. 10 fàbriques de Punt d’estam, llana i cotó: Soler i Coromina, Josep Guytó, Ignasi Dusol Isidre Casals 141 La Aurora Olotense. 14/4/1859

xava el sou dels jornalers; gràcies als acords amb els sindicats s’havia decidit que quan no hi hagués feina s’acomiadaria als treballadors sobrants, però la resta cobraria igual. No obstant, a vegades eren els propis jornalers necessitats o les autoritats els que demanaven als fabricants que contractessin més gent, encara que fos cobrant menys. Amb una dinàmica així no ha d’estranyar, que els salaris caiguessin en picat: Es cierto que prometí, aunque no ante la autoridad civil y militar, que no alteraría los precios a mis trabajadores, obligándome antes a retirarme de la fabricación; y esta promesa la he cumplido religiosamente (...) y en tanto es esto así que habiéndome visto algunas veces en la necesidad de despedir trabajadores antes de quererlos rebajar, varios de estos mismos se me han presentado con insistencia para que les dieses trabajo, ofreciendo hacerlo más barato, pero aún cuando en alguna ocasión se me ha pedido lo mismo hasta por la autoridad local, ni una vez siquiera he aceptado semejante ventaja, porque he querido siempre ser esclavo de mi palabra.

El 1863 la indústria cotonera va entrar en crisi a causa de la Guerra Civil als Estat Units d’Amèrica, provocant una nova situació d’emergència a la vila d’Olot. L’ajuntament va denunciar davant el Govern Civil “l’angoixa i desconsol pel que estan travessant aquesta població por falta de treball como per la misèria que afligeix als pobres de la mateixa” i va demanar diners de la Junta de Beneficència Provincial i també que es promoguessin obres públiques. El governador va contestar que no podia promoure cap obra pública per falta de diners i va oferir 20 mil rals per beneficència.142 Durant 10 setmanes es va poder pagar un jornal de 4.2 rals a un centenar de jornalers aturats.

No sabem exactament com s’organitzaven els obrers olotins en la clandestinitat, però la bona coordinació que varen demostrar a principis de 1868, per oposar-se a l’intent dels fabricants de teixits d’Olot de fer pagar als teixidors el cost i el manteniment de les llançadores, va fer sospitar l’autoritat que els obrers d’Olot estaven organitzats i que possiblement rebien instruccions de fora d’Olot.143 Efectivament, el 22 de 142 ACGAX. Correspondència 1863. Carta de l’alcalde datada el 3/3/1863 i resposta del Governador el dia 6/3/63 i el 16/3. 143 ACGAX. Correspondència. 8/2/68. Carta alcalde a Cap Polític.

gener de 1868 una comissió d’obrers144 va visitar l’alcalde per denunciar la decisió dels fabricants, i demanar permís per reunir-se, que no els va ser concedit perquè la llei d’ordre públic no ho permetia145. Tot i la negativa de l’alcalde, els obrers es varen reunir igualment i varen decidir declarar-se en vaga146. L’alcalde seguint les ordre del Cap Polític va intentar que els fabricants rectifiquessin “fent-los entendre que eren els únics fabricants que havien pres aquesta decisió, donant això motius que alteren l’ordre públic i per crear certa excitació dels seus operaris”, alhora que mobilitzava la Guardia Civil i els Mossos per mantenir l’ordre147. La vaga es va acabar el 7 de febrer quan els fabricants varen “explicar al Cap Polític els motius que els emparen” i varen deixar sense efecte la mesura. Pocs mesos després les sospites es varen confirmar amb la circulació per Olot d’impresos que “difamen l’autoritat, calumnien subjectes i intenten fomentar els descontentament”148 i, sobretot, quan la Guàrdia Civil va informar que els obrers s’havien reunit dues vegades, una a la vila i l’altra al camp, amb l’objectiu de tractar sobre si havien de pagar les llançadores i sobre l’augment de la mida de les peces a teixir i la disminució del preu que es pagava.149 El Comandant Militar va avisar l’alcalde sobre “un complot de trabajadores”.150 i el Cap Polític va exigir a l’Alcalde que evités que es reunissin i que busqués els que poden suggestionar els treballadors151.

144 ACGAX- correspondència. 24/1/68Alcalde informa al Cap Polític que la Comissió la formaven Salvador Casals (que seria el responsable de la AIT a Olot), Domingo Nadal i Bonaventura Soler (un obrer de Vic que feia 2 anys que vivia a Olot). 145 ACGAX. Correspondència. 23/1/68 Carta de l’alcalde al Cap Polític de la província de Girona explicant que l’havien visitat obrers de les fàbriques de Casabó, Bassols i Roure i de Solerdemorell, Castany y Compañia. 146 ACGAX. Correspondència. 29/1/68. Correspondència. Alcalde informe Cap Polític i es justifica que no va poder impedir-ho per falta de Guardia Civil. 147 ACGAX. Correspondència. 24/1/68 Carta del Cap Polític a l’Alcalde i esborrany de la resposta d’aquest. 148 ACGAX. Correspondència. 21/4/68 El Cap polític demana que busqui el document i els seus autors. 149 ACGAX. Correspondència 12/5/68 Alcalde d’Olot al Comandant Militar 150 ACGAX. Correspondència 1/5/68 El Comandant Militar a Alcalde Olot. 151 ACGAX. Correspondència 7/5/68 El Comandant Militar a Alcalde Olot.

II. L’ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE TREBALLADORS (1869-74)

El triomf de la Gloriosa Revolució de Setembre 1868, de caràcter liberal i democràtic, va obrir un breu període de llibertat i de tolerància, el Sexenni Democràtic, que, com a mínim en un primer moment, va permetre que s’organitzessin societats obreres d’ajuda mútua, que varen signar convenis laborals amb els patrons i varen aconseguir millorar les condicions laborals de treballadors. D’altra banda, la reforma de la llei electoral va reconèixer el dret de vot a tots els homes majors d’edat, prescindint de la seva situació econòmica. Gràcies al vot obrer, les eleccions municipals de finals de desembre de 1868 varen ser guanyades pel partit republicà federal de Joan Deu, que en va ser escollit alcalde, i entre els regidors escollits s’hi trobaven dos significats obrers: el teixidor Salvador Casals, director de l’Associació Internacional de Treballadors d’Olot, i Gervasi Ortiz un obrer de tendència republicana més moderada.

A la Garrotxa els primers obrers que es varen federar a la Internacional foren els paperers de Sant Joan les Fonts, que primer es varen integrar a la Societat de Paperers de la Província de Girona, i després, el mes de maig de 1869, varen ingressar al Centro Federal de Obreros Papeleros152. Aquesta societat va arribar a un acord amb els patrons que va permetre que “regnés la màxima harmonia” i era posat d’exemple per altres poblacions153. L’harmonia es va trencar però el maig del 1870 quan els obrers de la fàbrica Hostench es varen declarar en vaga “per el desnivell dels preus establerts pel fabricant”154. La vaga va ser sostinguda durant mesos gràcies a la col·laboració de les altres societats olotines i de la federació.155 La primera constatació que tenim de l’existència a Olot d’una Junta Obrera, la troben el 26 de setembre de 1869 al periòdic barceloní La Federación, que informa que el seu president, Salvador Casals, “convocó a su clase al aire libre, con el objeto de propagar entre sus vecinos

152 La Federación. 18/05/69 153 La Federación. 29/08/69. Els obrers de Gelida demanen als seus patrons que facin el mateix que han fet els patrons de Sant Joan Les Fonts 154 La Federación. 22/05/70 155 La Federación. 25/9/70. Envien 950 rals pels paperers. Signa SC (segurament Salvador Casals)

la saludable idea de la asociación, y poner de relieve la tiránica explotación”. En aquest míting Casals va denunciar que els fabricants pagaven els sous “la mitad de su importe en géneros y mitad endinero, viéndose en la necesidad de venderlo a un bajo precio para atender al pago de las viandas para la manutención de sus familias”.

El mes de novembre ja existia una Federació Obrera subscrita al diari barceloní La Federación i una Sociedad de Tejedores de Olot156 adherida al Centro Federal de Tejedores a Mano de Cataluña. El 10 de novembre de 1869 aquesta societat va convocar els obrers teixidors d’Olot per informar que la societat Aubert, Jordà y Compañia estava traslladant telers d’Olot a Badalona amb la intenció de trobar operaris que treballessin per menys salari i per decidir què podien fer. Tot i que tenien permís de l’alcalde per reunir-se i que la reunió era presidida pel Comandant Militar d’Olot, la reunió va ser interrompuda per la guardia civil i es va ordenar que sortissin els responsables de la Federació: Salvador Casals, Pere Guardiola i Francesc Casadevall (a) Nassos. Els dos primers varen ser detinguts i el tercer va poder passar desapercebut entre els obrers que sortien. Finalment varen ser alliberats, “pero lo que nosotros vemos en este asunto no es otra cosa sino una confabulación entre los señores fabricantes y el alcalde, para amedrentarnos y obligarnos a trabajar a menos precio, que es lo que intentan; pero que no lograrán. Asiste á nuestro derecho el tener una tarifa firmada por los mismos señores fabricantes que hoy quieren violentarla, en detrimento de nuestra subsistencia y la de nuestras pobres familias”.157 Pocs dies després Salvador Casals va publicar una fulla denunciant que un fabricant havia rebaixat el preu que pagava i que estava acomiadant els treballadors que no es plegaven a les seves exigències.158 L’empresari va contestar que a Badalona, els obrers cobraven dos rals menys per peça. Una comissió dels obrers olotins es varen traslladar a

156 El 20/1/1870 es va aprovar el reglament de la Antigua Olotense, una societat que “no depende de ningún partido político”, esta composta per “tejedores de todas clases a mano y volante” i que té per objectiu que “el trabajador con el sudor de su rostro pueda proporcionar el necesario sustento a su familia del que ha carecido hasta ahora no obstante su honradez y continuo trabajo”. El primer president va ser Salvador Casals, el secretari Pau Güell, el caixer Gabriel Vidal i els vocals Rafel Bertran, Ramon Nogué, Esteve Costa, Miquel Forga, Josep Ventura, Rafel Bertran, Joan Campllonc, Francesc Vidrueños, Silvestre Serra i Pere Pugui. 157 La Federación 21/11/69. Carta signada per Salvador Casals, Miguel Forgas, Rafael Bertran, José Ventura, Pedro Puguí, Ramon Nogué i Pablo Güell 158 El Boletín Republicano de la Província de Gerona. 8/12/69. Denuncia que el fabricant Francesc Iglesias (a) Carré va rebaixar el que pagava per les cutiés. La Federación de 21/12/69 confirma la informació i l’amplia dient que era un fabricant liberal i amant del progrés

Badalona i varen convèncer els obrers d’allà perquè es neguessin a treballar a aquells preus159.

El Congrés Obrer

Les idees internacionalistes i anarquistes es varen anar estenent entre el proletariat català al mateix ritme que el desengany polític respecte el nou règim augmentava i aviat va sorgir la necessitat de fer un Congrés Obrer que servís per organitzar i coordinar políticament l’incipient moviment obrer. En principi, l’assemblea estava convocada per la primavera de 1870, però la insurrecció contra les quintes del mes d’abril va obligar a ajornar-lo fins el 19-25 de juny de 1870. Es va celebrar al Teatre Circ de Barcelona amb la participació de 90 delegats que representaven 98 societats obreres de 39 localitats diferents, que varen acordar constituir la Federació Regional Española de l’Associació Internacional de Treballadors. El discurs de benvinguda de Rafel Farga Pellicer dona una bona mostra dels objectius de la nova associació: Companys delegats: vosaltres, els que us congregueu aquí per afirmar la gran obra de l'Associació Internacional dels Treballadors, la que conté en sí mateixa l'emancipació complerta del proletariat i l'extirpació absoluta de totes les injustícies que han regnat i regnen a sobre la terra; els que veniu per fraternitzar amb els milions d'obrers, esclaus blancs i negres, que sota el seu estendard vermell es protegeixen; estimats germans, en nom dels treballadors de Barcelona, Pau i Salut!

Les societats obreres olotines no varen prendre part en el Congrés. Sí que s’hi comptava en canvi la delegació de la Societat de Paperers de Sant Joan Les Fonts, representada Jaume Oriol, que no va fer cap intervenció durant el Congrés, però que va recolzar en tot moment la Comissió i es va arrenglerar amb els sectors més radicals i apolítics, que són els que varen sortir victoriosos del Congrés. Va votar a favor de les resolucions oficials que afirmaven, entre altres coses, que “les Caixes de Resistència son una necessitat per aconseguir la completa emancipació de les classes treballadores”, que “la cooperació i la re159 El Federación. 12/12/69

sistència són una arma en el moment actual, però que no porten a l’emancipació social; només la revolució social i la liquidació social acabarà amb l’esclavitud de la classe obrera”, i finalment va votar en contra de participar en l’activitat política i aprofitar el sufragi universal per aconseguir igualtat política. “(...)els partits polítics tenen per missió dividir els treballadors, l’organització s’ha d’oposar als interessos polítics (...). El sufragi universal es un sarcasme mentre no hi hagi igualtat social”.

El Congrés Obrer va donar un nou impuls al moviment obrer i el va allunyar dels partits burgesos, fins i tot dels republicans federals. El darrer diumenge d’Agost de 1870, les Societats d’Obrers varen desfilar pels carrers d’Olot en formació i lluint els seus estendards i varen acabar a la plaça major, on els seus dos caps visibles, Pere Guardiola i Salvador Casals, varen animar la resta dels obrers a associar-se i varen incitar-los a no participar de l’activitat política. Deia Casals: “los trabajadores debemos estar todos unidos, sin mirar ningún partido político, porque desgraciadamente esto es la causa que estamos padeciendo; que el partido que nos conviene a nosotros ya lo encintaremos con la unión dentro de la gran Asociación Internacional de Trabajadores”160. Les paraules de Casals són significatives atès que ell havia estat regidor republicà a l’ajuntament d’Olot.

En aquell moment, ja existia a la Garrotxa una Federació Local, integrada per 4 societats d’Olot: teixidors, tintorers161, sabaters162 i fusters163 i dues de Sant Joan les Fonts: filadors i paperers, que era posada, pel setmanari obrer La Federación com a exemple a seguir per altres poblacions properes164. De totes maneres no va ser fins a principis de desembre que es va celebrar l’Assemblea d’associats per discutir i aprovar el reglament que havia de regir Federació Local d’Olot: “Es de esperar que en breve el espíritu revolucionario de los Obreros de Olot se extenderá a los pueblos comarcanos y que la federación local olotense, cumpliendo con los deberes de verdaderos socialistas, harán una propaganda sin tregua a favor de la justicia social entre los Obreros 160 La Federación 28/08/70 161 El reglament de la Sociedad de Tintoreros de Olot es va aprovar el 13/11/1871. En són els promotors Ferriol Cervera i Joan Sadurní. 162 El reglament de la Sociedad de Zapateros es va aprovar el 12/6/1870. Tenia 51 socis. 163 El reglament de la Sociedad de Oficiales Carpinteros y Ebanistas de Olot es va aprovar el 12/6/1871. La presidia Miquel Soler i Pere Plantalech, secretari era Tomàs Plantalech, Tresorer Pere Camprodon i altres membres de la junta Benet Martí, Josep Canal, Francesc Coll, Josep Cruet i Josep Farré. 164 La Federación 27/11/70

del campo donde hoy reina por desgracia la más sensible ignorancia”.165 Més endavant es varen constituir una societat de paletes166, de blanquers167 i d’agricultors.

Paral·lelament a la creació de societats de pràcticament tots els rams, també es varen formar algunes societats cooperatives. La Societat de Sabaters va obrir una botiga de calçats per “donar feina als associats aturats o que tenen reducció de salaris pels mestres sabaters”. Aquesta botiga va reunir el capital social gràcies a les aportacions setmanals dels associats que treballaven, amb el compromís de retornar els diners al cap de sis mesos i en el seu defecte pagar interès. El juliol de 1870 es va crear una Sociedad Cooperativa168 de consum, que oferia comestibles a preus reduïts. No sabem molt bé si per iniciativa de la Internacional, però ho fa pensar el fet que un mes després, promogut per l’església catòlica, es va crear la Sociedad “La Económica” que tenia també per objectiu “proporcionar aliments de primera necessitat i repartir-los als associats mitjançant la indemnització més petita possible”. Aquesta cooperativa va tenir una mica més de recorregut, ja que va sobreviure fins com a mínim al 1878, ja en ple període de la Restauració Borbònica169.

La participació de les Societats Obreres d’Olot en la formació de les Seccions d’Ofici de la Federació és més difícil de seguir però per les dades que tenim varen tenir una actuació molt activa. El mes de desembre els sabaters de Barcelona, varen publicar un manifest proposant als seus coreligionaris de tot l’estat espanyol formar una Secció d’Obrers Sabaters de la Regió Espanyola, i en ell destacaven que “ayer nuestras sociedades estaban completamente aisladas, y hoy nuestra 165 La Federación. 25/12/70. Diu que el dia 11 es va celebrar el míting. 166 El reglament de la Sociedad de Albañiles es va aprovar el 13/11/71. La primera junta la formaren Miquel Lagares, Marti Llongarriu, Ramon Planella,Ventura Iglesias, Esteve Serrat, Francesc Canadell, Esteve Galí, Pau Mulleras, Pere Costa, Josep Nogué i Joan Nogué. 167 El reglament de la Sociedad de Obreros Curtidores es va aprovar el maig de 1871. En són els promotors Agustí Solanich, Joaquim Solanich, Joan Coromina i agustí Casas. 168 El reglament de la Sociedad Cooperativa es va aprovar el 16/7/1870. La botiga obria els diumenges de 6 a 11 del matí a l’estiu i de 8 a 12 a l’hivern. La primera junta la formaven Ramon Nogué, Josep Coromina, Jaume Nicolau, Isidre Solé, Francesc Planagumà, Ramon Plana, Joan Devesa, Josep Tarragó i Gregori Soler 169 El reglament de la Sociedad “La Económica” es va aprovar el 12/8/1870. La primera junta la formava P:Francesc Roure,VP Antoni Traveria V: Josep Mir, Joan Cubí, Pau Iglesias, Miquel Noguer, Joan Roca, Joan Fontfreda, Isidre Solé,S: Francesc Gelada. El 1876 es va reformar el reglament i renovar la Junta i després el 7/12/1877 i 6/7/78

sección está federada, no solo con la Federación Local Barcelonesa, sino también con las secciones de nuestro oficio de Olot, Figueres, Girona, Tortosa, Reus, Madrid (...)” . El 5 de març de 1871 era la Societat de Blanquers d’Olot la que, juntament amb altres set societats, va participar en el Congrés dels Obrers Blanquers de la regió espanyola. El representant dels blanquers olotins en aquest congrés va ser Agustí Solanich i Masoliver.170 A l’Agost foren els paletes d’Olot, que juntament amb els paletes de vuit ciutats espanyoles més, constituïen una Unió de Constructores de Edificios.171

L’organització dels obrers va desencadenar un seguit de processos reivindicatius. El setembre de 1870, la Societat de Treballadors Filadors de Sant Joan varen presentar una demanda als patrons per passar a treballar només 10 hores perquè “en aquella comarca la clase hiladora tienen que trabajar muchísimo porque muchísima es la codicia de los burgueses”. Tot i que alguns fabricants varen acceptar en un primer moment la proposta, finalment es varen posar tots d’acord que calia seguir treballant 12 hores diàries. “En resumen, todos con varios pretextos han hecho un paro con la intención de obligarles por el hambre a que les trabajen dos horas más cada día! ¡Los burgueses no quieren más que la sangre de nuestras venas, nuestra completa esclavitud y miseria! Unión y constancia, trabajadores.” 172 A principi d’any, la societat de treballadors va establir que els filadors de Sant Joan no treballarien més de 10 hores i va convocar vaga en totes les empreses que mantenien jornals de 12 hores.173 Tres mesos després, la vaga encara continuava sostinguda pels obrers federats d’Olot i també les seccions de filadors d’altres punts de Catalunya.174

El 5 de març de 1871 la Societat de Teixidors d’Olot i comarca, presidida per Josep Estela, es va reunir en assemblea general i va constituir una “Sociedad fraternal para atender el auxilio de la mano de obra y socorrerse en casos de necesidad”.175 Tres mesos després, varen

170 La Federación. 12/3/71 171 La Federación. 1/8/71 La formen Barcelona, Tarragona, Vilafranca, Olot, Valladolid, Palma de Mallorca. La Coruña y Zaragoza 172 La Federación. 29/01/71 173 La Federación. 12/1/71 (...) La sociedad obrera, con este motivo ha aumentado sus socios. Las demás secciones obreras de la Federación local internacional olotina, han cooperado al sostén de los huelguistas, poniendo a su disposición las cantidades siguientes: los tejedores, 84rs.; tintoreros, 20; zapateros, 10 y papeleros 12. 174 La Federación. 12/2/71, 19/2/71 i 5/3/71 175 La Federación. 26/2/71

afrontar el primer conflicte laboral. Una comissió d’obrers va visitar tres fabricants que feien una determinada peça i varen demanar un augment perquè consideraven que estava mal pagada. Els obrers demanaven cobrar el mateix que dos anys abans.176 Un s’hi va avenir i els altres dos varen dir que deixarien de fer-la. El fabricant Francesc Iglesias (a) Carràs va dir que deixava de fer-la, i va acomiadar els operaris que feien aquella peça i que exigien l’augment de preu. Però aleshores va obligar a altres operaris a fer la peça al preu d’abans. De nou la comissió el va visitar i el varen amenaçar amb la vaga de tots els treballadors, que eren uns 70-80. Mentre els obrers eren reunits al local de la societat per decidir que feien,va entrar el jutge i el fiscal i alguns guàrdia civils i civils armats i varen dissoldre la reunió.177 Tot i així, la vaga es va realitzar i va comptar el suport econòmic del Centre de Teixidors de Ma de la Regió Espanyola.178 “Los huelguistas están en extremo animados y decididos á hacer respetar los derechos del trabajo, hollados por el burgués señor Iglesias (a) Carré”.179

A mitjans de setembre eren els fusters d’Olot els que varen reclamar un augment de sou i, al no ser atesos pels patrons, es varen declarar en vaga.180 Després d’un mes de lluita, varen aconseguir treballar 10 hores diàries i un augment salarial de dos rals.

A principis d’Octubre, la Federació Obrera d’Olot comptava amb una secció de teixidors, una de lampistes, una de fonedors de coure, una de paletes que agrupava a tots els operaris d’Olot181 i va organitzar una secció d’agricultors, que va acabar sent la més nombrosa de la federació local182 i en poques setmanes va ramificar-se en seccions locals a Santa Pau, Riudaura, Sant Esteve de Bas i Sant Joan les Abadesses.183 Els patrons varen reaccionar immediatament repartint entre els seus colons i parcers una nota184 on s’informava de la constitució d’una societat alternativa “salvadora de la propiedad en general y protectora del trabajo agrícola” que tenia per principis la “unión y buena inteligencia 177 La Federación. 4/6/71. Carta signada per Josep Estela i datada a Olot el 26 de maig de 1871 178 La Federación 9/7/71. El Centro de Tejedores pagava a cada un del 70 vaguista de la fàbrica de Iglesias 28 rals setmanals 179 La Federación. 2/7/71 ressenya El Tejedor de Valls. 180 La Federación. 24/9/71. Diu que fa 15 dies que estan en vaga 181 La Federación 22/10/71 182 La Federación 22/10/71 183 La Federación 12/11/71 184 La Federación 29/10/71

entre patrono y el colono con exclusiva independencia de toda mira política” i protegir-se contra lladres “y estos de la Internacional”. En formarien part els propietaris, que serien el socis protectors, i els parcers i colons que serien els socis protegit, s’oferia protecció als associats i també corre solidàriament amb les despeses causades pels atacs que puguin sofrir185. La proposta dels patrons olotins va rebre grans elogis de la premsa burgesa i la presentaven com exemple a seguir per combatre la Internacional.186 El conflicte però no va tardar a arribar quan els principals propietaris varen amenaçar d’acomiadar els associats a la Internacional.187

Les relacions entre obrers i empresaris es varen tensar molt arran de l’assassinat d’un obrer federat a Socarrats, al municipi de Sant Joan Les Fonts, durant una vaga laboral en una fàbrica de filats propietat del polític republicà-federal i cap dels Voluntaris de la Llibertat188 de Socarrats Josep Targarona189. Tot va començar el dia 19 de novembre de 1871, quan el director de la Societat de Treballadors d’Olot, Salvador Casals, i altres associats es dirigien cap a la filatura de Targarona per convèncer els obrers “esquirols” que s’havien d’afegir a la vaga que sostenien els obrers associats. Al passar per La Canya varen ser interceptats per el fabricant, armat amb un revòlver, que va amenaçar i advertir a Casals que fer propaganda a la seva fàbrica li costaria la vida. Durant l’altercat el fabricant va agredir al també associat Joan Carrera.190 Casals es va escapolir fins al Mas Refalich i des d’allà acompanyat de dos companys va anar a parlar amb l’alcalde, que li va confirmar que tenia permís per fer el míting, tot i que no li podia oferir protecció. Tan bon punt va arribar a la filatura i va començar a parlar amb els esquirols es va presentar un grup d’homes armats que varen dispersar els associats i varen seguir els seus dirigents fins al Mas La Canya de Dalt191, on varen matar l’associat Jaume Casadellà i varen

185 La Federación 29/10/71 186 El Imparcial 30/10/71 187 La Federación 12/11/71. Joan Puigdevall, Joan de Cabirol i Ramon Mir varen amenaçar d’acomiadar els associats a la Internacional. I aquest darrer en va acomiadar un. 188 Els Voluntaris de la Llibertat era una milícia civil formada per liberals progressistes que va lluitar contra els insurgents carlistes. Estava enfrontada amb les milícies republicanes des de la insurreció federal. Targarona va acabar fent costat als progressistes, arribant a ocupar càrrecs de responsabilitat durant la guerra. 189 La Convicción 23/11/71. 190 La Federación. 21/11/71. Carta signada a Sant Joan Les Fonts el 21/11/71 en forma de Comunicat urgent. 191 Aquesta casa era propietat de Miquel Coderch

ferir la seva sogra i al també associat Joan Francàs. Dies després Salvador Casals denunciava des del diari La Federación que tot i les promeses de l’alcalde, la justícia encara no havia detingut a ningú. I denunciava que per Olot corria el rumor que el verdader objectiu dels assassins era ell.192 Aquesta carta és interessant també perquè Casals s’autodefineix com a “vuestro correligionario y verdadero socialista de la Sociedad Internacional de los Trabajadores”. Els diaris conservadors de Barcelona, presentaren els fets com un acte de legitima defensa al ser agredits pels internacionalistes, que despectivament tracta de “Mussols”193. Per aquests fets la justícia va obrir un procés judicial que va acabar condemnant a Salvador Casals a pagar una multa de 100 duros o anar a la presó, per haver mal parlat del rei Amadeu. “Nuestro compañero no se ocupa nunca de otras cosas que las referentes al trabajo y a la organización obrera; y para no dar el gusto a los burgueses que quisieran verle preso (¡mas quisieran verle ahorcado!) Tubo que buscar esta enorme cantidad, y darla”. La noticia és interessant perquè afegeix que per Olot s’ha distribuït un pamflet difamatòria contra Casals on diu que cobra de la Societat. “A propósito de Casals, debemos decir al infame burgués y letrado autor de la última hoja en verso publicada en Olot contra nuestro amigo, que este nunca ha cobrado dinero alguno para hacer la propaganda; la hace sin que cueste nada a nadie, y gastando parte de lo que gana con su trabajo (…) Piensa el ladrón que todos son de su condición”.194

La prohibició de la Internacional

A Olot, la victòria dels carlistes a les eleccions municipals de 1872 va coincidir amb la prohibició de la Internacional a Espanya195 i va significar l’inici d’una dura etapa de repressió del moviment obrer que va dirigir conjuntament el nou alcalde carlista, Josep de Solà-Morales, i el Governador Civil, un monàrquic liberal. 192 La Federación del 3/12/71 va publicar una carta al director datada a Olot el 30 de novembre signada per Salvador Casals on es relaten els fets del dia 19 a La Canya. 193 La Convicción . 23/11/71. El dia 24 critiquen el diari “La Independencia que “abona de manera vergonzante a los internacionalistas de Olot para no disgustar al matador de huelguistas, que no por ello deja de ser revolucionario, republicano y federal” 194 La Federación 10/3/1872 195 El gener del 72 Las Cortes varen declarar inconstitucional la Internacional i va començar una època de forta repressió que va durar fins la caiguda de Sagasta el mes de Maig.

La primera mesura que va prendre la patronal va ser crear un sindicat de treballadors fidels, la Sociedad Protectora del Trabajo, que va ser popularment coneguda com la Blanca, en contraposició a la Negra que és com es coneixia la Internacional. Els fabricants només llogaven treballadors d’aquesta societat i els pagaven dos quarts més cada setmana196. El conflicte va esclatar el mes de març del 1872 a la fàbrica de Rafael Soler quan va acomiadar 56 obrers "perquè va voler obligar als socis que ajudessin aquests als no socis, a doblar les peces. Vist que el fabricant anava acomiadant als socis, va acordar-se declarar la vaga general"197. Aquest conflicte va durar com a mínim fins el mes de Setembre198 “després de sis mesos, la lluita continua sostenint-se amb la major energia. Entre tintorers i teixidors hi ha 300 vaguistes, cada dia va augmentant el nombre, ja que els burgesos van acomiadant a tots els obrers que no pertanyen a la societat dels burgesos que es coneix amb el nom de la Blanca, títol que contrasta amb el de la Negra que és com aquests burgesos li diuen a la nostra associació. Essent aquest vaga sostinguda per la Unió de Manufacturers és segur el seu triomf a pesar de la nefasta unió de tots els monopolitzadors del capital i detentors dels instruments del treball d'Olot." Segons consta en un estat de comptes de la federació, l'Associació a Catalunya havia recollit 15.640 rals per sostenir diverses vagues i d'aquests 10.860 anaven destinats a obrers d'Olot.

Com us podeu imaginar la tensió i els enfrontaments entre obrers devia ser molt gran; tant que el promotor de la Societat Protectora del Treball, Albert Fàbrega i Estorch, va publicar un opuscle per justificar la seva existència “para que el público pueda juzgar si nada hay que se halle en contra de la mano obrera (...) Y desvanecer desde luego la mala inteligencia en que se está por parte de muchos de los que forman parte de la sociedad la Negra”. Després d’invocar el dret a la llibertat d’associació, exposa que l’associació és necessària perquè cal una societat que promogui el treball, que és la principal riquesa de l’obrer, i l’entesa entre els amos i els obrers: Veis que siendo la nueva sociedad amistosa, protectora, creada bajo el amparo y auspicios de todos los fabricantes más opulentos no será por demás asegurar que marchará con196 Biblioteca Pública Marià Vayreda. Demostración del objeto que lleva la sociedad protectora del trabajo por Alberto Fábrega y Estorch. 1872. Olot. Tipografía y Librería Olotense. San Esteban 29 197 La Federación 10/3/72 198 La Federación 21/9/72

forme progresando cada día, sin huelgas ni cosa en que cuestionar, que aumentará progresivamente su capital siempre en favor de la clase obrera para hacer frente a sus necesidades; alistaos pues todos ya que tantos beneficios vais a reportar Com a curiositat dir que la nova societat d’obrers estava regida per una junta formada meitat per obrers i meitat per amos; tot i que el president sempre havia de ser un obrer, amb vot de qualitat per desempatar. Una altra particularitat és que prohibia que dins dels tallers es parlés de política: Base 10. Debiendo ser los talleres una reunión de hermanos y siendo la política motivo de disensiones, no se permite discutir de semejante materia dentro de aquellos”

També es va formar una Sociedad de Tintoreros Protectora del Trabajo, que tenia una junta formada la meitat per patrons i la meitat per obrers199.

Tot i la prohibició de la Internacional i l’aparició d’una altra societat obrera, a Olot el moviment obrer tenia molta força i va resistir. Per fernos una idea reproduïm un article de La Federación: 200 (…) La Internacional late, en cambio, con fuerza en Olot, al verla osada abrirse paso por entre un sin número de preocupaciones e intereses contrarios y no porque los trabajadores estén más instruidos aquí que allí [es refereix a Girona], o menos explotados, sino porque en general se han convencido de esta verdad que ha de salvar a todos: el bienestar del hombre está en la tierra.(…) en Olot –lo decimos con satisfacción- la internacional tiene fuerza para hacer la revolución a fin de implantar su programa. En una población de diez u once mil habitantes, vejeta miserablemente [es refereix a Girona], en otra de dos mil trabajadores aproximadamente de los cuales mil doscientos o más pertenecen a nuestra Asociación, la cual se componen de nueve secciones: tejedores, hiladores, papeleros, tintoreros, zapateros, carpinteros, curtidores, albañiles y agricultores (...) A conse199 ACGAX. El Reglament de la Sociedad de Tintoreros Protectora del Trabajo es va aprovar el 30/3/72. N’eren els promotors l’alcalde Josep de Solà-Morales, els patrons Josep i Eudald Artigas i els obrers Pere Estrartús i Antoni Pasqual Sala. 200 La Federación. 10/3/72

cuencia de estar muy explotados, pues trabajan término medio todos los oficios 66 horas a la semana, con un jornal de 32 reales, o sea menos de cuatro cuartos por hora, aquella federación local fundó un establecimiento cooperativo-solidario de consumo, expendiendo a los asociados todos aquellos artículos que diariamente consumen los trabajadores, que son vino de tres clases, aceite, harina fina y basta de maíz (con la que hacen un conocimiento llamado farro), tocino, manteca y saín de cerdo, butifarras, arroz, fideos y sal…; y por lo que respecta a la instrucción, pues muy pocos saben leer y escribir. Tal es el estado moral y económico de estos desgraciados trabajadores que ningún partido político trata de que termine o de que mejore (…). En resumen, Olot es una hermosa y saludable población. El carácter de sus habitantes es reflexivo y emprendedor, al par que alegre y menos sufrido y resignado que el de los gerundenses. Olot, para decirlo de una vez, es una pequeña ciudad burguesa, pero que no carece de carlistas que se disputan la conciencia de nuestros Obreros; al paso que Gerona es, puede decirse, puramente agrícola, es decir feudal y sacerdotal, sin higiene, sin cultura, sin calles: la teología, negando el progresos humano, avasalla tosas las conciencias, y el carácter que imprime a sus habitantes es el de la degradante servidumbre en unos y el orgullo ridículo e insolente en otros; Gerona en una palabra es un anacronismo teológico y una ciudad arruinada como la teología que sirve de guardia a sacerdotes, gobernantes, militares y señores.

El seu president Salvador Casals, era un actiu polemista que no va dubtar a enfrontar-se ni amb el predicador i redactor del diari carlista El Norte, pare Pere Planes, que recorria les poblacions catalanes explicant el misteri de la Puríssima Concepció, alhora que aprofitava per fer propaganda contra l’Associació Internacional “procurando convencer a las mujeres allí presentes de que debían, para salvar su alma, persuadir á su esposos e hijos que renuncien a pertenecer a esta Asociación. Acompañó su arenga de una cafila de disparates y de absurdos, pintando a los internacionales con los mismos pinceles y colores con los que pintan a los demonios... Terminó su discurso desafiando solemnemente, en pública lid, a todo aquel que quisiera defenderla”. Casals el va replicar en una carta i Planes el va seguir criticant des de la trona de 71

predicar però no va acceptar discutir al mig del Firal, com el sindicalista volia. Es va limitar a demanar que es resessin tres avemaries per la salvació de la seva ànima201. Tampoc li va tremolar la veu a l’hora de replicar el regidor de l’Ajuntament de Barcelona i prestigiós lletrat Cabot, quan va venir a Olot a fer una conferència sobre economia social. Casals li va retreure també que s’hagués oposat a que l’ajuntament de Barcelona donés una subvenció a l’Ateneu Català de la Classe Obrera.202 Tot i la repressió, les societats seguien funcionant i se’n creaven de noves. A principis de gener de 1872 aprovaven els seus estatuts la de mitgers203, torners i serrallers. I es va crear un Centro de la Federación de las Asociaciones Obreras d’Olot que tenia per objecte “cuidar la conservación de los intereses morales y materiales de cada una de las asociaciones” i que tenia voluntat de convertir-se en un Ateneu Obrer.204

Per tant es seguien plantejant lluites i aconseguint victòries. El 7 de gener La Federación informava que la vaga de faixers d’Olot s’havia acabat perquè els obrers havien aconseguit un augment de sou. Mentre que els blanquers varen aconseguir una reducció de la jornada laboral de les 12 hores que treballaven a 9 hores i mitja, gràcies a la intermediació de la societat de blanquers de Barcelona que es varen traslladar a Olot per parlar amb els fabricants.205

Els obrers d’Olot participaven activament en les activitats de l’Associació Internacional de Treballadors. Al Congrés de la Federació de l’Ofici de Tintorers de la Regió Espanyola celebrat a Reus el 6 de gener de 1872 hi va assistir Martí Gispert delegat d’Olot, juntament amb representants de Barcelona, València, Reus, Manresa, Igualada i Valls208. Per la seva part la Societat d’Obrers Agricultors d’Olot, va fer una crida 201 La Federación 21/7/72 202 La Federación 14/7/72 203 ACGAX. El Reglament de la Sociedad de Medieros es va aprobar el 1/7/1872. Està segellat amb un tampó que diu “Sociedad de Obreros y obreras en artículos de punto de Olot”. El presidia Sebastià Comamala, el secretari Jacint Escapa i els vocals Jeroni Planagumà, Francesc Capdevila, Ignasi Santigosa i Pere Santigosa. 204 ACGAX. El reglament es va aprovar el 4/1/1872 205 La Federación 7/01/72 206 La Federación 10/3/72 207 La Federación 21/09/1872 208 La Federación 21/1/2

als treballadors del camp d’Espanya a crear societats i a formar una Unió dels treballadors del camp. Amb aquesta finalitat va convocar-los a un Congrés constituent a Barcelona el primer de març.209

A finals de febrer i principis de març es varen celebrar a Olot dues reunions preparatòries del Congrés Regional de l’Associació Internacional de Treballador que es va celebrar a Saragossa. En aquestes reunions es deuria decidir que el representant de la Federació Local d’Olot fos el teixidor manual Josep Batselí, que és qui finalment hi va assistir, juntament amb 42 delegats més que representaven 31 federacions locals i 25.000 afiliats. Gràcies a l’informe que la Comissió sortint va presentar al plenari sabem que els paletes d’Olot estaven integrats a la Unió de Constructors d’edificis i que en aquell moment estaven de vaga reclamant una millora salarial com la que havien aconseguit els de Tarragona. I que els tintorers, els blanquers i els sabaters d’Olot formaven part de les respectives Unions En aquest Congrés varen aparèixer les primeres divergències entre els sectors marxistes i bakuninistes. Batselí va fer costat en tot moment a Anselmo Lorenzo i al sector majoritari bakuninista. Es troba entre els signants del Manifest dels Congrés de Saragossa, que protesta per la il·legalització i pren partit per la “Guerra Social, la guerra entre pobres i rics, la guerra entre senyors i esclaus, entre opressors i oprimits, a la guerra declarada pel govern actual, representant de la burgesia espanyola”.

La repressió

A Olot la repressió contra l’obrerisme va començar a finals del mes de març quan: “(…) es varen detenir alguns dels seus habitants per la suposició d'estar relacionats amb la Internacional, afegint-s'hi que la autoritat es va apoderar d'algunes llistes i altres documents d' importància. El Governador de la província en persona, va ser qui va manar detenir alguns. Sembla que es va violar algun domicili sense un manament del jutge competent.“210 209 La Federación 28/1/72 El president de la Societat d’obrers agricultors d’Olot Joan Forga i el secretari Josep Masó signen una crida a Olot el de 18 de gener. La carta acaba amb un definidor: “Salud y Emancipación social”. 210 El Norte 20/3/1872

Noticia que confirma La Federación i que l'amplia informant que l'autoritat es va apoderar del fons de la federació que és el que ajudava a sostenir la vaga:211 La burgesia sap molt bé que la seva única força són el diners però, quan amb una sèrie d'heroics esforços varis obrers associats arriben a reunir una quantitat modesta, roben descaradament els seus diners. Aquest fet, que no és nou a Catalunya, acaba de produir-se a Olot, on segons hem dit abans es preparava una vaga considerable. Els senyors burgesos en lloc d'accedir a la justa demanda dels seus obrers o sofrir las conseqüències d'una vaga, han cregut més còmode i fàcil apel·lar a la violència i al robatori (…) Aquest són els fets: A les dotze del mig dia es va presentar en el local de la federació d'Olot, acompanyat de l'alcalde, el governador de La Província, que sens dubte volia tenir content als fabricants en vista a les properes eleccions, i va manar desbotar els calaixos i obrir els arxius, emportant-se tot el que va trobar en ells, papers, segells de correus i els quartos que hi havia en un dels calaixos. D'allà l'autoritat va passar a saquejar el Centre de Teixidors arrambant 13 duros i un ral que hi havia en caixa. També varen detenir alguns sindicalistes: El vicepresident i el secretari d'aquesta societat de teixidors, un delegat de la federació i un altre individu foren reduïts a presó, essent posats en llibertat el 19, mitjançant una fiança de 100 duros, que va haver de deixar el delegat de la federació. Alhora que se'ls va impedir de votar: El 2 del corrent abril foren lliurades als presidents de mesa de tots els col·legits electorals la llista dels delegats del Consell Local d'Olot, dient-los que el delegat que anés a votar havien de detenir-lo. El mateix dia a les 10 del matí han anat tres guàrdies civils i un agutzil del jutjat de primera instància a registrar l'habitació del company Pere Guardiola, delegat, obligant la seva muller a que en la seva presencia remogués peça a peça tota la roba i mobles de la casa. A pesar de tan infames i il·legals perquisicions, no han pogut agafar al germà Guardiola, teixidor, que es el que desitjaven (…) El 211 La Federación 19/5/1872

dia 4 els cipaios d'en Socarrats d'Olot han pres al ciutadà Josep Caula, delegat dels paperers de Sant Joan les Fonts –com si fos un facinerós- el portaven lligat amb una corda als braços de la mateixa manera que abans feien els Mossos d'Esquadra. Un altre obrer paperer es va escapar de la mort corrent. L'expressat Caula ha estat posat en llibertat després de dotze hores de detenció mitjançant fiança de 100 duros; no havent-li valgut per res ser regidor de Sant Joan, donat que el varen atropellar a ell i la seva divisa d'autoritat popular.(...) Es indescriptible el cúmul de barbaritats que els agents de l'ordre públic de tota classe, de comú acord amb els explotadors, han comés a la vila d'Olot. Les autoritats han desatès completament als treballadors. L'ex-republicà Josep Targarona, cap dels cipaios d'aquella comarca, ha volgut entrar només amb la força de la seva espasa i del seu caprici –es a dir sense cap autorització, i a pesar de la voluntat del seu amo- va violar els domicilis per perseguir i caçar als honrats obrers, com si foren feres. El comandant de la força militar va apallissar amb el seu sabre un obrer, dient-li que a Olot tots eren carlistes i que ell era radical. La casa del company Francesc Iglesias tintorer, fou assaltada per la nit, en nom del governador de Girona. Una vegada dintre aquells "mantenidors de l'ordre" varen apagar el llum i el varen apallissar d'una manera salvatge.

Les forces de l’ordre, ajudades per els Voluntaris de la Llibertat, varen intentar detenir a tots els membres del Consell Local de la Federació Obrera d’Olot. Josep Batselí, el delegat de la federació al Congrés de Saragossa, es va poder escapar . “Como no llevaban armas de fuego, le tiraron un sable, sin que pudieran lograr su objeto, saliendo nuestro amigo sano y salvo de este lance provocado por los seides de la infame burguesía”. Tota aquesta conflictivitat va allunyar per molts anys als obrers de les urnes i varen crear un clima de desconfiança cap a tots els partits burgesos tan és que fossin conservadors, carlins com liberals. Alhora la situació creada va decantar el moviment obrer cap a les tesis apolítiques de Bakunin. El retorn dels republicans a l’alcaldia d’Olot, gràcies als pactes entre progressistes i republicans en el marc de la Tercera Guerra Carlina va permetre que a finals de Setembre del 72, es celebrés una assemblea 75

d’obrers federats al Teatre Principal i "El consell local d'Olot reprendrà de nou els seus treballs de propaganda i organització de la que esperen grans èxits".212 Segons la Federación molts obrers que havien abandonat la Internacional per militar a l’associació dels patrons, tornaven ja que els “burgesos els maltracten més que als mateixos internacionalistes”.

Tot i les dificultats, les activitats reivindicatives varen continuar. Els tintorers i els teixidors, en nombre de 300, estaven en vaga des de feia 6 mesos i la podien sostenir gràcies al suport de la Unió. La majoria dels tintorers varen aconseguir els seus objectius el mes de desembre213 mentre que els teixidors i una part dels tintorers continuaven la lluita el mes de març de 1873.214 Per si no tenien prou problemes, al febrer de 1873 els carlistes es varen incautar, en un assalt a la diligència, del pagaré de les mensualitats dels obrers en vaga. Tot i que els lladres no el varen poder cobrar.215 Els paperers de Sant Joan Les Fonts varen participar a mitjans d’octubre al Congrés de Noografs que es va reunir a Madrid216, la secció de paletes d’Olot va col·laborar econòmicament en el sosteniment de la vaga de València217 i al novembre la secció de sabaters218 d’Olot ho va fer amb la vaga a Valladolid219 i al maig següent eren els papereres de Sant Joan. Els paletes d’Olot varen demanar que el Congrés de la seva Unió es retrassés uns dies per tenir temps de pactar amb les delegacions dissidents i acabar amb el trist espectacle que estaven donant.220 Els sabaters varen enviar una delegació al Ter-

212 Acta de la Comisión Federal de la Asociación Internacional de Trabajadores. (ACCI).27/9/72 El Domingo 22 tuvo lugar una gran Asamblea de federados en el Teatro olotense, la que ha producido grandes resultados y bastante animación. El Consejo Local de Olot emprenderá de nuevo sus trabajaos de propaganda y organización de la que esperan obtener grandes éxitos. La Huelga de tejedores y tintoreros es sostenida con la mayor energía. 213 La Federación 28/9/72 214 La Federación 25/1/73 La huelga de los tejedores á la mano y tintoreros de Olot continúa con energía, por ambas partes; habiendo últimamente los burgueses rechazado un medio de arreglo de este paro. ACCI 7/3/73 215 ACCI. 14/2/1873 Los carlistas de la partida, los de la villa y los explotadores todos, seguramente se han llevado un chasco porque los 260 duros solos se entregaran por segundas de cambio y a las mismas manos del presidente de la sección. Hágase lo que se haga, inténtese lo que se intente, estúdiese lo que se estudie, la huelga de Olot se sostendrá y triunfará” 216 La Federación 26/10/72 El representant de Sant Joan era Joan Gispert 217 Acta de los Consejos y de la Comisión Federal de Asociación Internacional (ACCF). 13/11/72 218 ACCF. 15/5/73 219 ACCI 22/11/72 220 ACCF 24/11/72 221 La Federación. 22/1/1873

cer Congres de la Federació de Sabaters Reparadors celebrat a Barcelona el mes de novembre.221

Els moments però no eren només difícils pels moviment internacionalista d’Olot, també per la pròpia Internacional. Els internacionalistes de tendència marxista acabaven de celebrar el Consell de la Haia, consumant la separació amb els internacionalistes de tendència bakuninista que defensaven el Pacte d’Unió de Saint-Imier i l’Aliança Democràtica. La Federació Regional Española de l’Associació Internacional havia de decidir per quin dels dos corrents es decantava. La comissió que era clarament bakuninista, espantada pel posicionament marxista de la important Federació de Madrid, va demanar a la federació d’Olot, fins aleshores bakuninista, que fes un esforç per participar en el Congrés de Còrdova i els va remetre 20 exemplars de la Memòria del Consell de la Haia pel seu estudi. Finalment, la Federació d’Olot va assistir al transcendent Congrés de Còrdova, però el seu delegat va ser el pintor de Còrdova, Rafael Suárez.

La Tercera Guerra Carlina va acabar aïllant Olot i paralitzant la indústria. La Comissió de la Internacional es va fer un fart d’escriure a la Federació d’Olot que no responia ni pagava la seva quota222 . Finalment acabava contestant que no els arribava el correu. “El Consejo Local de Olot manifiesta que la mayor parte de las comunicaciones son robadas per las hordas carlistas. A pesar de las persecuciones y la falta de trabajo, la organización obrera continua y les secciones de papeleros y curtidores están bien organizadas”.223 També que no tenien feina ni diners, a causa de la sublevació carlista: “El consejo local manifiesta su imposibilidad en el pago de la cuota federal porque los carlistas tienen sitiada la ciudad y muchas veces tienen que rechazarlos a la bayonetas. Entre los Obreros hay mucha miseria y falta de combustible”.224

El gener de 1874 el general Pavia va posar fi a la república parlamentaria que s’havia establert el febrer de l’any anterior en abdicar el rei Amadeu I, i va prohibir el moviment internacionalista. El desembre del mateix any el general Martínez Campos va proclamar rei d’Espanya 222 ACCI durant el mes d’octubre de 1873 va enviar varies cartes, no respostes i va fer diferent requeriments. 223 ACCI 28/11/1873. 224 ACCI 13/2/1874.

a Alfons XII, iniciant-se d’aquesta manera una nova etapa política, coneguda com la Restauració Borbònica, que es caracteritzarà per la falta de llibertats i per la repressió política i social. El moviment obrer, i en espacial la Internacional, es va anar debilitant i disgregant. Moltes federacions locals varen desaparèixer o es varen desvincular. I el moviment obrer, totalment clandestí, es va radicalitzar. L’any 1879 es va celebrar una Conferència Comarcal de Catalunya que va decidir “abandonar l’actitud expectant per esdevenir activa” que a la pràctica volia dir deixar de confiar en l’activitat sindical ordinària i apostar per la via insurreccional i l’acció directa. Per això varen acordar centrar-se en “represaliar les persones i els bens del burgesos i dels ex-internacionalistes que hagin tingut accés a secrets de l’organització i que en facin mal us”.

Sobre la Internacional a la Garrotxa no en sabem massa res més. Només que durant l’estiu del 1880 es va celebrar una Conferència Regional Espanyola i que la delegació de Sant Joan les Fonts hi era representada i la d’Olot no, que es va abstenir en la votació on es valorava la gestió del Comitè Federal i que es va oposar, com la majoria dels catalans, a l’augment de quotes de 25 cèntims a 30 (10 per la comissió federal, 10 comarcal i 10 per socors).

La Escuela de Obreros Olotenses

La força i la popularitat que durant el Sexenni Democràtic va adquirir entre els obrers olotins el moviment sindical de base anarquista i revolucionari va inquietar molt la societat benestant olotina, que no va estalviar esforços per combatre-la. La idea més estesa era que la ignorància de les classes populars era la principal responsable del seu esperit revolucionari. Per tant, varen destinar grans esforços a formar els obrers. L’any 1877 el mossèn Pere Buixeda va fundar una Escuela de Obreros Olotenses, que tenia per missió instruir i moralitzar les classes obreres. Estava situada a la casa Ragué del Firalet. Un any després varen fundar a la mateixa seu una Asociación de Obreros Olotenses, que a part d’instruir-los pretenia distreure’ls de manera sana, organitzant teatre, activitats musicals, una coral, biblioteca, conferències,.. 225 Aquesta entitat va anar perdent empenta, fins que el 1887 es va formar la Sociedad Centro de Católicos de Olot y su Comarca que va ocupar 225 ACGAX Fons de Fomento, varen ser convidat a la inauguració el dia 8/3/78

la seu social que fins aleshores havia ocupat l’associació Fomento al carrer Clivillers, trasllat que els va permetre ampliar les seves activitats. Aquesta entitat ha arribat fins els nostres dies, i ha estat durant tots aquest anys el lloc de trobada i d’esbarjo dels sectors populars de convicció catòlica. Paral·lelament a la instrucció i la distracció dels obrers, els sectors benestants varen sostenir en tot moment una premsa més encaminada a formar la població i a denunciar les idees noves, que no pas a informar. Cal destacar els articles que va publicar el setmanari moderat El Olotense durant la primavera del 1883, on denunciaven els “desvíos de la clase obrera industrial”. O el setmanari d’acció catòlic El Deber que des de la seva fundació es va concentrar a contraposar la política social de l’església tant davant l’anarquisme i el socialisme, com enfront del capitalisme. En aquesta línia és de gran importància l’encíclica Rerum Novarum que va publicar el 1891 el Papa Lleó XIII on buscava un punt intermedi en la lluita de classe.

III. LA REPRESA: ENTRE EL SINDICALISME i EL TERRORISME (1881-1898)

La situació del sindicalisme no va començar a canviar fins el febrer de 1881 quan un grup d’internacionalistes de Barcelona, encapçalats per Farga Pellicer i Llunas i Pujals, decideix retornar a l’activitat sindical pública i abandonar la via insurreccional, tot aprofitant l’arribada dels liberals de Sagasta al govern de l’Estat, fet que s’esperava que comportaria un relaxament de la repressió. Aquesta nova estratègia va impulsar la reorganització dels sindicats d’oficis i de les federacions locals, que va permetre convocar el setembre de 1881 un Congrés Obrer, que es va dir continuador de la vella Internacional de 1870; de la seva ideologia, els seus valors i els seus mètodes. Fins i tot es va realitzar en el mateix local, el teatre Circ de Barcelona, per visualitzar justament aquesta voluntat continuadora. D’aquest Congrés en va sortir una nova organització, la Federació de Treballadors de la Regió d’Espanya, que va aprovar un Manifest als Treballadors que reorientava definitivament el sindicalisme català. En ell es defensa el sufragi universal, el dret d’associació, la llibertat de premsa, l’autonomia, la federació i el col·lectivisme. l’autonomia de l’individu, municipi, comarca i regió només seran veritables quan la propietat individual s’hagi transformat en propietat col·lectiva. Entre els 140 delegats que hi varen assistir, hi havia un “delegat dels obrers i les obreres d’Olot”. Aquesta denominació genèrica, que es contraposa a la d’altres delegats assistents on consta que són representants d’una determinada federació local o sectorial, donaria a entendre que a Olot no hi havia cap organització local o sectorial establerta. La realitat és que a la Federació d’Olot eren majoritaris els obrers tèxtils, que pertanyien a les Tres Classes de Vapor, una societat integrada a la Unió Manufacturera, que si bé es reclamava partidària de l’anarquia, la federació i el col·lectivisme, era de tarannà més moderat que la nova Federació de Treballadors. La Unió Manufacturera es va reconstituir el 23-24 de març de 1882 a Reus, on no ens consta que els obrers d’Olot hi fossin presents. Però sí que varen participar en el segon Congrés celebrat a Igualada el 1883226. Hi varen assistir representants de les Seccions d’Olot, La Canya i Sant Joan, concretament els olotins Do226 La Federación Igualadina 6/4/83.

mingo Torroella de les Classes de Vapor, Antoni Pomés dels teixidors i Isidre Coll227 del Gènere de Punt i de Sant Joan Les Fonts Antoni Serret i Josep Riba de les Classes de Vapor.228 Després del segon Congrés la Unió Manufacturera es va reforçar amb l’entrada d’una nova secció de tintorers i d’espardenyers d’Olot.229

De totes maneres el que és innegable és que el Congrés Obrer va donar una nova empenta al conjunt de les organitzacions obreres. A Olot, el 19 de febrer de 1882 es va convocar “els individus de totes les societats de treballadors domiciliades a Olot” a una assemblea a l’Hospici, probablement per parlar de la necessitat d’associar-se i sobre la possibilitat d’afiliar-se a la nova federació de treballadors230. Pocs dies després de l’assemblea es constituïren oficialment dues noves societats de treballadors: la Sociedad de Oficiales y Peones de Albañil231 i la Sociedad de Cerrajeros.232 En molt poc temps la Federació de Treballadors va créixer enormement. Al Setembre de 1882 va celebrar el seu segon Congrés a Sevilla, on hi eren representats cinquanta mil treballadors, repartits en 218 federacions, entre elles les de Sant Joan Les Fonts. Tanmateix aquest creixement tan ràpid, va provocar que aparaguessin les primeres desavinences entre els socialistes, que acceptaven la via política, i els col·lectivistes que estaven per la revolució social. El Tercer Congrés, celebrat l’octubre de 1883 a València, va consumar la divisió definitiva ja que els socialistes no hi varen assistir. La Federació Local d’Olot sí que hi va ser representada, tot i que no va decidir participar-hi fins a darrera hora i després d’haver suportat moltes pressions del Consell Federal. En aquest Congrés es va debatre sobre la jornada laboral de 8 hores, sobre la necessitat de col·lectivitzar la propietat de la terra, com a única manera de millorar la situació del proletariat agrícola; l’acceptació d’afiliació de les dones, “a les que s’assignarà una quota inferior a la dels homes ja que també cobren menys” i es va debatre sobre si els funcionaris són treballadors i per tant si tenen dret a afiliar-se. 227 Isidre Coll és un dels dos convocants de l’assemblea d’obrers associats el 1882 i anys després serà un dels representants obrers de la Comissió mixta i un dels signants del conveni laboral de l’art fabril. 228 www.veuobrera.org 229 La Federación Igualadina 27/4/83 230 ACGAX. 17/2/82 Isidre Coll i Joan Llovera varen demanar permís a l’alcalde per reunir-se el diumenge 19. 231 ACGAX. 25/2/82 El Govern Civil l’autoritza i retorna el reglament als interessats. El recull Miquel Lagares. 232 ACGAX. 8/03/82 El Govern Civil autoritza la constitució i envia el reglament segellat. El recull Josep Dussol.

A la Garrotxa el grup més actiu va ser els paperers de sant Joan Les fonts. A principis de 1882 els obrers de la fàbrica de paper de Joan Capdevila varen reclamar un augment de sou i al ser-li negat es varen declarar en vaga. No sabem exactament quan va començar, només que la vaga es va allargar 8 mesos, que durant el conflicte l’empresari va llogar esquirols per substituir els vaguistes i que es va acabar sense acord, retornant els treballadors a la feina sense haver aconseguit cap augment salarial ni millora laboral.233 El moment de màxima tensió es va viure el 22 de maig de 1882, quan la guàrdia civil va arrestar a Maria Pujolar, “una de les que figura al front dels grups que insulten els treballadors de la fàbrica Capdevila quan entren o surten de treballar”234 i la va tancar a la presó d’Olot. Un nombrós grup d’obrers dels dos sexes els va seguir i es varen situar en actitud desafiant davant de la presó. Mica en mica, se’ls va anar afegint més obrers d’Olot, que cridaven contra els burgesos, estenent l’alarma per tota la vila. Els botiguers varen tancar les portes i la guàrdia civil va prendre el control dels carrers principals. Amb l’arribada de reforços la cridòria es va acabar i cap a les 10 de la nit els manifestants es varen dissoldre pacíficament. Aquest conflicte, llarg i costós de sostenir, va convèncer els obrers paperers que calia unir-se amb els d’altres comarques. Fet que es va produir el mes de juliol, a Capellades, en el Primer Congrés de la Unió de Noògrafs235, associada a la Federació de Treballadors, que va reunir a 30 seccions de paperers, entre elles la de sant Joan. El conflicte va continuar fins ben entrat el 1883, quan el fabricant va acomiadar les treballadores federades.236 La revista local El Olotense defensava l’empresari i atacava la Internacional: “y vosotros Obreros declamad contra los que sustituía D. Juan Capdevila; gritad contra los burgueses y faltad a la autoridad para que os encause y podáis tener más víctimas; es terrible 233 El Olotense publica una seria setmanal de cinc articles sobre “Los desvios de la clase obrera industrial”, on s’expliquen els fets de la fàbrica Capdevila de l’any anterior. Concretament especifica que els obrers varen deixar de guanyar 50 mil pessetes i que varen haver de demanar un crèdit de 30 mil més per poder sostenir-la. I es pregunta si en cas que haguessin guanyat, quant temps hauries tardat a recuperar aquests diners amb l’augment de sou que demanaven. També s’insisteix en que es una batalla ideològica, sobre qui ha de manar a dins de les empreses. Si el propietari o els directors de Ginebra i Madrid, en referència de la Internacional. 6-13/05/1883 234 ACGAX. Correspondència 1882. El Imparcial i El Liberal varen publicar també crònica dels fets el 27 i 28 de maig. El Olotense del 28/5 va concretar que a Olot hi havia concentrats 40 guàrdies civils i que se’ls varen unir 20 més. Finalment deia que no sabia si havien arribat tants policies per la vaga d’obrers de sant Joan o per la negativa dels botiguers de pagar impostos. 235 Pretenia agrupar impressors, litògrafs, tipògrafs i els treballadors paperers 236 La Federación Igualadina 20/4/83. Els treballadors de Sant Joan posen en coneixement del Consell de la necessitat de fer vaga.

el pensarlo. Además, si hubierais llegado a conseguir vuestro objeto en la última huelga de San Juan las Fonts, ¿hubierais acaso mejorado de condiciones morales y materiales? claro que no, al contrario habríais caído en una desastrosa anarquía, pues en vez de tener que obedecer al dueño del establecimiento, os hubierais puesto á merced de vuestros explotadores y siendo dueños del campo por necesidad”. Tot i que la lluita es va saldar amb un derrota clara, els paperers de sant Joan varen seguir en la mateixa línia. Varen participar activament en el Congrés de Paperers de 1883, on varen presidir l’assemblea en la tercera i la cinquena sessió de treball i varen ser els encarregats d’elaborar dos punts del dictamen final. En aquest congrés els paperers es varen arrenglerar clarament en la tendència llibertaria (“la institució anàrquica ens deslliurarà de tota imposició autoritària i quedarà garantida la iniciativa de l’individuo”), alhora que varen concloure que la unió dels treballadors és la única solució per acabar amb el capital i destruir els privilegis.237

Un altre societat obrera molt activa va ser la dels paletes. El juliol de 1882, pocs mesos després de constituir-se, va exigir a l’Ajuntament que només llogués associats per empedrar carrers i que augmentés en dos rals el que es pagava fins aleshores.238 A la primavera del 1883 els paletes d’Olot varen demanar un nou augment salarial i la reducció de la jornada laboral a 9 hores i mitja.239 Davant la negativa dels empresaris, els paletes es varen declarar en vaga que es va poder sostenir gràcies a les aportacions de la Unió de Constructors d’Edificis de la Federació Española. La primavera del 1884, els paletes d’Olot varen publicar un full volant explicant les seves reivindicacions. L’Ajuntament va enviar el pamflet al Govern Civil i va denunciar que els membres de la Junta recorrien la comarca amenaçant els oficials que no feien vaga i obligant-los a ingressar a la seva societat i a fer causa comú amb ells. Aquesta activitat va representar la darrera del Sindicat de Paletes ja que el Govern Civil la va dissoldre el maig del 1884.240 També varen processar els seus dirigents.

237 La Federación Igualadina. Actes del Congrés de Paperers fet a capellades entre 4-6/8/83 238 ACGAX. Acta Municipal. Demanen obrar 12 rals enlloc de 10 i prohibir l’intrusisme. 239 La Vanguardia. 13/03/83 240 ACGAX. 15/5/84 Per incomplir l’art. 3 del Reglament de la Sociedad de Oficiales u Peones de Albañil que prohibeix tota discussió política o religiosa, i perquè posar condicions al treball amb amenaça de vaga pot promoure desordres públics.

Les Societats d’Ajuda Mútua

La represa del moviment sindicalista va permetre la reorganització de societats obreres sectorials que tenien per objectiu promoure “el mutuo auxilio de sus socios y la reciproca ilustración” i la prohibició explícita de discutir sobre política i religió. A Olot, l’any 1881 varen legalitzar la seva situació el Montepío Auxiliar de los Oficiales Zapateros de la Muy Leal Ciudad de Olot i la Sociedad de Obreros Tejedores, l’any 1882 la Sociedad de Cerrajeros, la Sociedad de Oficiales Carpinteros, la Sociedad de Obreros de Genero de Punto y la Sociedad de Oficiales y Peones Albañiles. A part de les societats d’obrers, coexistien les antigues germandats gremials. El 1885 n’existien quatre segons l’alcalde:241 la Hermandad de la Purísima Concepción de la Virgen, erigida pels fabricants de mitges de teler i que reunia 50 socis, la Hermandad de Curtidores amb 41 socis, la Hermandad de san Eloy, i la Hermandad de Tejedores y otros oficios bajo la advocación del santo espíritu o transfiguración de Jesucristo, amb 250 socis.

El 1887 el govern va promulgar una nova Llei d’Associacions que va obligar a les Societats de Protecció Mútua a adaptar els seus estatuts a la nova legislació. Gràcies a aquesta exigència sabem que a Olot existia una Sociedad de Socorros Mutuos “La Hermandad”, una sociedad de Curtidores, el Montepio de Bomberos “La Union Olotense”, la Sociedad de Zapateros, Sociedad de Obreros Tejedores, Hermandad de San Eloy, Coro Laurel, Fomento, La Economica y Sociedad de Obreros de Géneros de Punto242. L’any següent es va donar d’alta la Sociedad de Mutuos Socorros La Amistad i l’eclesiàstic Montepio de San Francisco de Asís. El 1895 es va formar a Olot una Sociedad Cooperativa Olotense, domiciliada al carrer Baix del Tura 10, que tenia com a finalitat promoure l’estalvi i practicar l’acció cooperativa, però va durar només un any.

Mica en mica però, les societats de protecció mútua varen anar entrant en crisi i moltes d’elles varen deixar de funcionar. El punt d’inflexió però el varen marcar els metges d’Olot, quan es varen associar en un Sindicat de Metges, que va establir unes tarifes mínimes per cada ac241 ACGAX-FMO. 30/10/85. Resposta de l’alcalde a una circular del govern 242 ACGAX-FMO. El 4/2/87 el Govern Civil va comunicar a l’alcalde que els representants d’aquestes societats havien d’enviar un duplicat dels estatuts pels quals es regeixen per veure si compleixen la nova normativa.

tuació mèdica. Com a resposta a aquesta exigència, que feia inviable moltes societats, a finals de 1899 la majoria de les societats varen decidir crear una Unió243 amb l’objectiu de “defensar-se de la indiferència amb que miren els seus interessos els facultatius, sobretot després que fundaren una associació anàloga”. La Unió no va reeixir perquè l’Ajuntament va pretendre que quedés sota el control del rector de Sant Esteve i, mica en mica, les Societats varen anar desapareixent. A principis de 1901 ja eren cinc les que havien desaparegut, fins i tot la de la Germandat de Pararies que funcionava des del desembre de 1825. Fracassada la Unió i demostrada la inviabilitat dels Montepios, els presidents de les societats de treballadors varen demanar a l’alcalde que l’Ajuntament contractés un metge municipal que atengués els pobres, tal com feien altres municipis.244 El Sindicat de Metges, que agrupava tots els facultatius d’Olot, s’hi va oposar enèrgicament, argumentant que mai cap pobre havia quedat sense servei. En contra dels metges va circular per Olot un full volant on s’assegurava que per les ganes de fer diners dels metges 1.200 associats quedarien sense serveis mèdics. El Ple de l’Ajuntament va debatre en diverses ocasions sobre la necessitat de contractar un metge municipal, els regidors contraris argumentaven que l’ajuntament no podia fer front a una despesa tan elevada, mentre els partidaris deien que si els metges no rectificaven i tornaven a acceptar visitar els malats dels Montepios caldria llogar el facultatiu.245 L’any 1902 l’ajuntament va acordar contractar un metge municipal i aleshores els facultatius es varen comprometre a visitar gratuïtament a tots els pobres de solemnitat.246 Tot i així no varen poder frenar el nomenament. Finalment els metges varen crear una nova Societat de Socorros Mutuos, La Previsora, que no depenia dels associats sinó dels metges. Era la primera mútua mèdica.

El sindicalisme d’arrel socialista: la UGT

Aprofitant el ressò de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, l'Ateneu Obrer de Barcelona va convocar un Congrés Obrer que va acordar constituir la Unió General de Treballadors, el primer sindicat socialista no col·lectivista. 243 244 245 246

El Deber. 21/1/10 El Deber 1/2/1901 ACGAX-FMO. Ple Municipal del 9/2/1901 La Democracia 2/2/1902

A l’octubre del 1890 es varen afiliar al sindicat socialista quatre societats d’Olot: Paletes, Fusters, Blanquers i Manobres, que agrupaven a 228 afiliats247. Aquestes societats varen prendre part en el Segon Congrés de la UGT celebrat a Vilanova i La Geltrú el 1890248, representades per Josep Ferraté249, que va ser un dels oradors de l’acte de clausura del Congrés al costat de sindicalistes de tan renom com Antonio Garcia Quejido i Pablo Iglesias. Possiblement tingués aquesta oportunitat perquè en aquells moments els blanquers d’Olot estaven en vaga i també perquè Ferraté havia guanyat certa notorietat a l’haver estat empresonat a principis d’Octubre no sabem a causa de què.250 Tanmateix la vinculació de les societats obreres olotines amb el sindicat socialista va durar ben poc. El més de novembre del mateix any, el Comitè Nacional els va reclamar les quotes que corresponien a la Unió i la secció local d’Olot els va recordar que estaven sostenint una vaga i que era la Unión qui els hauria d’ajudar a ells i no al revés, varen publicar una carta molt crítica amb la direcció al El Productor i finalment es varen donar de baixa el mes de Desembre.251

A principis de juny de 1890 els obrers blanquers d’Olot es varen reunir per demanar als empresaris algunes millores salarials i laborals.252 Aquests no les varen acceptar i una cinquantena de treballadors es varen declarar en vaga el 10 de juliol.253 Els patrons, per mantenir l’activitat, varen llogar 25 nous obrers, en aquest cas pagesos de Sant Esteve de Bas i Hostalets que varen instruir en l’ofici de blanquers. Els obrers comptaven amb 800 duros per sostenir la vaga254, que es varen 247 Actes del Comitè Nacional de la UGT (ACN-UGT). Afiliats d’Olot: 50 fusters, 52 adobadors, 75 paletes i 51 manobres 248 ACN-UGT. Segon Congrés de la UGT a Vilanova del 31 d’octubre a 2 de Novembre de 1890. Varen assistir 22 delegats que representaven 5.269 federats i 26 societats obreres. 249 ACN-UGT. 28/10/90. Las Sociedades de Albañiles, Peones, Carpinteros y Curtidores de Olot participa que han dado al compañero Ferraté poderes para que los representen en el Congreso de Villanueva y Geltrú. Al propio tiempo que participan que quedan adheridos a la Unión y el Comité aprueba su admisión. 250 ACN-UGT. 7/10/90 251 ACN-UGT del 18/11, 20/11 i 4/12/90. Els adobers d’Olot es varen donar de baixa de la UGT i paren publicar una carta crítica al productor. La UGT va enviar una Comissió a Olot que va concloure que la raó era que Ferraté els havia exigit que paguessin les quotes i que els d’Olot pensaven que era la Comissió que els havia de donar diners per sostenir la vaga. 252 ACGAX. El Govern Civil autoritza el gremi d’adobers per reunir-se i ordena a l’ajuntament a nomenar delegat que vetllarà perquè no es tractin temes que afectin l’ordre públic ni les lleis, en aquest cas dissoldrà la reunió 253 La Dinastia. 10/7/90 254 La Lucha 16/11/90 publica un permenoritzat relat

esgotar en dos mesos, i després varen poder-la continuar gràcies a les ajudes que rebien de les altres Societats obreres d’Olot, Sant Joan Les Fonts i Ripoll255 i també de les col·lectes que es feien a les fàbriques de Barcelona256. L’entrada d’esquirols i l’allargament de la vaga va acabar causant greus disturbis. Les dones dels vaguistes es reunien cada dia a les portes de les fàbriques, que es trobaven totes elles al barri del Palau, i insultaven els esquirols quan entraven i sortien de treballar. El dia 12 de novembre se’ls va unir molta més gent, i a part d’insultar-los els varen tirar pedres i fins i tot es varen sentir alguns trets. Els esquirols es varen refugiar a les fàbriques, menys dos que varen marxar corrents cap al carrer Valls Nous i Proa, perseguits per la multitud. Allà varen ser apunyalats, un d’ells mortalment. L’ocupació dels carrers per l’exèrcit i la guardia civil va retornar una cerca calma257. Hi va ajudar també el ban que va publicar el Governador Civil258 on amenaça els autors de coaccions o insults i als que els donin ànims de ser posats a disposició dels tribunals. També va enviar un delegat especial de seguretat i uns auxiliars de policia. La tensió però va continuar. Agreujada perquè a partir d’aleshores els treballadors esquirols anaven i tornaven de treballar acompanyats d’un nombrós grup de pagesos de la vall de Bas. L’ambient als carrers d’Olot era de confrontació civil. El governador va intentar que els obrers en vaga i els industrials es posessin d’acord, però no va obtenir cap èxit259.

A mig desembre els ànims es varen tornar a esvalotar. Va ser arran de la festa patronal dels blanquers, Sant Franc, quan els vaguistes, les seves dones i els seus fills es varen presentar a la Plaça Palau acompanyats d’una orquestra disposats a celebrar la festa patronal. La guàrdia civil va fer parar la música i va intentar dissoldre el grup. Però els vaguistes varen anar a veure l’alcalde i varen obtenir permís per continuar la festa. Per evitar la confrontació, entre vaguistes i esquirols, els 255 ACN-UGT. 31/10/90. La Societat de Paletes de Ripoll diu que no poden pagar les quotes perquè estan ajudant els adobers d’Olot en vaga 256 Diario de Gerona. 30/12/90 Informe que el Diario del Comercio publica relació de donants per sostenir la vaga d’Olot. Varen recaptar 40.2 Pta. El 9/1/91 informa que els diaris de Barcelona publiquen llistes dels centres que ajuden els d’Olot. 257 Diario de Gerona. 20/11/90 informa que la Guardia Civil dels pobles dels voltants està concentrada a Olot, però que la tensió continua i aconsella que es busqui una solució a la vaga. 258 ACGAX. Ban publicat per el governador Anotni Mataró el 26/11/90 259 Diario de Gerona. 20/12/90 Informa que una Comissió de fabricants adobers d’Olot ha vingut a Girona a conferenciar amb el Governador. És la tercera Comissió que hi va. Aprofiten per critica el Governador pel poc interès que s’ha pres en aquesta qüestió

patrons varen decidir que els esquirols tornessin a les fàbriques a treballar de manera que no varen poder celebrar la festa del patró.260

La vaga es va acabar el 12 de gener de 1891 gràcies a la intervenció del rector d’Olot i del comandant militar. No sabem però en quines condicions els obrers varen tornar a treballar.

El Primer de Maig

En el congrés fundacional de la Internacional Socialista, celebrat a París el juliol 1889, es va acordar organitzar cada any una diada on tots els obrers del món reivindiquessin la jornada laboral de vuit hores. Es va escollir el primer de Maig en record de quatre anarquistes ajusticiats a Chicago el 1886 de manera injusta. Tot i que la jornada va ser molt ben acollida per totes les organitzacions, en el moment de dur-la a terme, el 1890, les organitzacions anarquistes varen optar per convocar una vaga general revolucionària indefinida, mentre que els grups socialistes varen organitzar manifestacions i mítings fora de l’horari laboral. A Olot els actes reivindicatius no varen començar fins a mitja tarda, quan els obrers varen abandonar el seu lloc de treball i varen organitzar una manifestació multitudinària261, on varen assistir 2500 persones262 que no varen parar de cridar “8 hores de treball, ara”.263 L’endemà tothom va tornar a treballar. L’èxit de la jornada de lluita va reactivar el moviment social olotí. Els paletes i els blanquers varen demanar permís per reunir-se per parlar de les seves condicions de treball. L’autoritat ho va permetre encara que va exigir tenir un representant seu a la sala i va prohibir explícitament que es parlés de temes relacionats amb l’ordre públic o les lleis264. Els paletes, gràcies a la mediació de l’alcalde varen arribar a un acord amb els patrons, mentre els blanquers no varen arribar a cap acord i varen declarar-se novament en vaga. Durant uns quants anys el Primer de Maig es va anar celebrant sense massa conflicte. Els obrers demanaven permís per plegar abans d’hora i organitzaven un míting o una manifestació, que era més o 260 Diario de Gerona 21/12/90. Carta dels fabricants adobers agremiats d’Olot queixant-se de l’actitud permissiva de l’alcalde d’Olot. 261 La Iberia, diari de Madrid. 262 La Publicidad 263 El Imparcial 264 ACGAX-FMO. 22/5, 31/5, 2/6...

menys concorreguda en funció dels conflictes laborals existents o de l’escassetat de feina.265

Primer Míting Feminista

Un dels actes polítics que va tenir més impacte ciutadà va ser el multitudinari míting que el primer diumenge de novembre de 1892 es va celebrar a l’Hospici. Hi prengueren la paraula Josep Archs que va defensar que la terra era tan propietat de l’amo com de qui la treballa i va explicar les teories de la propietat de Proudhon. Després va parlar Antoni Gurri fent especial esment en la necessitat que tenen els treballadors d’unir-se i lluitar junts per defensar els seus drets. Però l’estrella de la vetllada va ser l’activista sindical i feminista Teresa Claramunt.266 Va reivindicar que les dones tenen dret a l’educació igual que els homes, que havien de participar en la vida pública i també en la lluita obrera. Va defensar l’amor lliure, l’ensenyament no tutelat per l’església, va reivindicar la ciència com a font de coneixement contraposat a la Bíblia, va abjurar de les idees republicanes que fins aleshores havia defensat i va defensar la vigència de les idees llibertàries i la necessitat de la revolució social; però el que va escandalitzar més la parròquia més conservadora va ser afirmar que si sant Agustí o Jesucrist visquessin ara serien anarcosindicalistes.267 Les revistes locals, tan l’esquerrana com la catalanista, varen dedicar grans escarafalls en la crònica d’aquest acte.

265 El Olotense El 7/5/1893 la jornada va passar quasi desapercebuda. El 1894 hi va haver molta participació, donat que la majoria de fàbriques només treballaven 3 dies. Per contra el 1895 hi va haver poca participació. 266 Nascuda a Barbastre 1862. Treballadora tèxtil i anarcosindicalista. En aquell moment treballava en una fàbrica de Camprodon, juntament amb el seu company Antoni Gurri, sota el nom fals de Teresa Creus i ell Antoni Vergés. Varen ser detinguts a Camprodon el juliol de 1896, en la campanya de repressió de l’anarquisme que es va desencadenar a causa de la bomba que es va tirar a Barcelona al pas de la processó de Corpus. Varen ser processats en el procés de Montjuïc i expulsats d’Espanya, varen viure a França i Gran Bretanya. Retornada de l’exil·li va liderar des de Sabadell la vaga tèxtil de 1902 i va ser desterrada a Saragossa, el 1903 va publicar un llibre “La Mujer, consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del hombre”, el 1911 fundà “El Productor”. 267 El Eco de la montaña i el Olotense de 6/11/1892

Amotinament a sant Joan les Fonts i a sant Feliu de Pallerols

El novembre de 1892, l’Ajuntament de Begudà i Sant Joan les Fonts, va proposar als principals contribuents augmentar les seves aportacions per poder eixugar el gran dèficit municipal que arrossegaven. Els grans contribuents s’hi varen negar en rodó i l’ajuntament va decidir posar drets de porta als aliments, com tenia Olot i les principals ciutats del país. Els treballadors es varen revoltar i enmig dels aldarulls varen calar foc a l’escorxador municipal. Eloqüent és la crònica del setmanari d’esquerres El Eco de la Montaña “(...) Dadas las especiales condiciones del pueblo de Begudà, en cuyo seno cuenta numerosa clase obrera, robustamente organizada, no creemos prudente en esos tiempos de reivindicaciones justas o injustas y de funestas debilidades y complacencias (...) plantear la reforma de los consumos.” La Guardia Civil i els soldats de la guarnició d’Olot varen ocupar tot el poble i varen arrestar als cinc obrers de la comissió que s’havia entrevistat amb l’alcalde per fer enretirar aquesta imposició de consums. Aleshores els obrers de totes les fàbriques del municipi es varen declarar en vaga fins l’alliberament dels presos, que es va verificar l’endemà després de passar a disposició judicial268. La solució del conflicte va arribar de la mà del ric propietari i antic alcalde republicà d’Olot Joan Deu i Ros, que gràcies al seu prestigi va aconseguir que les parts enfrontades arribessin a un acord. No coneixem els detalls, només que no imposaren drets de porta. Un motí semblant es va viure el setembre de 1893 a sant Feliu de Pallarols, aquesta vegada en contra del recaptador de cèdules que va ser brutalment agredit i va haver de fugir perseguit per la multitud.269

L’acció directa.

Tot i la represa del moviment sindicalista tradicional i la tolerància governamental cap a les refundades societats de socors mutus, durant les darreres dècades del segle XIX i principis de XX, les Societats de Treballadors varen coexistir amb grups partidaris de “la propaganda pel fet” o sigui de la pràctica terrorista contra els exponents de la societat 268 El Eco de la Montaña. 16/11/92 i dies següents També recullen la informació els diaris nacionals pero molts d’ells amb notables errors. Alguns atribueixen el motí a la vila d’Olot. 269 La Iberia diari liberal de Madrid. El 4/9/93 el jutjat d’Olot va obrir diligències per aquests fets.

burgesa. Va ser un fenomen europeu, que a Catalunya va arrelar amb especial força.270

Olot també va tenir el seu intent d’acció terrorista. Va ser durant la Festa Major en honor a la Mare de Deu del Tura, el setembre de 1893, quan un reduït grup d’anarquistes va intentar tirar una bomba al pas del Ball Pla i una altra en el sopar posterior que s’havia de realitzar al Teatre Principal. L’atemptat no va reeixir perquè un confident de la policia va avisar el jutge d’Olot i aquest va fer escorcollar les cases del jornaler Isidre Pujol on varen trobar “un frasco de cristal con enrejado de alambre. Un tubo de hierro, vulgo pera, con su mecha, al parecer cargado. Una mecha de unos nueve palmos y cuatro cartuchos”, 271 també bales i documentació anarquista i a casa del paleta Julià Juanola, on varen localitzar dues pistoles i una llibreta amb codis, lletres i altres signes convencionals. Donat que aquest era membre de l’Associació de Paletes es va detenir a Ramon Creus, secretari de l’associació a qui es va confiscar les actes de la societat, el llistat d’afiliats, la correspondència i una “Cartilla Anarquista”272. També es va detenir a Joan Vallmajor, Pere Plana273 i Joan Feixas, tots ells acusats de complicitat, però varen quedar en llibertat uns dies després274. De resultes de les investigacions es va saber que les bombes les havien anat a buscar a Barcelona al Centro de Estudios Sociales on es varen practicar també diverses detencions i es va clausurar el local275. Mesos més tard, el 8 d’abril de 1894, davant la porta del Casino es va trobar una altra bomba sense metxa. Naturalment no va esclatar i es va obrir la controvèrsia entre els que creien que havia estat deixada allà abandonada per algú dels que havia participat en l’atemptat del Ball Pla, però no havia estat descobert, amb la intenció només d’abandonar-la “per sostreure’s de responsabilitat” 276, els que parlaven d’un nou intent fallit d’atemptat a causa de la imperícia dels terroristes i els que varen atribuir el cop fallit a la protecció 270 A part dels atemptats més coneguts de Barcelona n’hi va haver a Borrassà el 17/3, a Llançà el 10/6, a Crespià el 25/7, etc... 271 ACGAX-FMO. 12/9/93. Relació d’efectes lliurats per el Jutjat d’Olot i portats al President de l’Audiència de Girona. 272 El Correo de Gerona 14/9/93 273 Pere Plana havia estat processat el 12 d’agost de 1893, juntament amb Bartomeu Iglesias, Joan Pujol, Josep Canadell i Josep Casamitjana, acusat d’haver publicat a Olot un full titulat “Pica fort”, del que no tenim coneixement. 274 Diario de Gerona 27/9/93 275 Diario de Gerona19-23/9/93 i La Dinastia de Barcelona 22/9/93. El Olotense del 24/9/93 276 La Iberia, diari liberal de Madrid. 8/4/94

que la Mare de Deu del Tura dispensava als olotins. Deien que s’havia pogut avortar el primer atac perquè aquell dia va ploure i el Ball Pla es va haver de suspendre277, raó per la qual alguns sectors de la ciutat varen anar al Santuari del Tura a donar gràcies a la Mare de Deu per haver evitat la matança. El desembre de 1893 es va viure un altre sobresalt terrorista. No en sabem massa cosa, només que a la presó d’Olot va ingressar un paperer anarquista de sant Joan Les Fonts, Josep Llopart Barceló,278 a qui se’l va detenir en possessió de material per fer una bomba279: “Un estorque, un puñal, una pistola, una lámina, un paquete con clorato de potasa, un bote hojalata con pólvora cloratada, un paquete de pólvora”

L’onada d’atemptats terroristes va desfermar una duríssima reacció policial, encaminada a donar un escarment als anarquistes, fossin o no partidaris de l’ús de la violència. El punt culminant d’aquesta acció repressiva es va viure el juny de 1896, arran del llançament d’una bomba al pas de la processó de Corpus en el carrer dels Canvis Nous de Barcelona. La policia va detenir a més de 400 persones, que foren tancades al Castell de Montjuïc. Entre els detinguts hi havia Teresa Claramunt i Antoni Gurri, que estaven treballant a Camprodon, i l’anarquista resident a Olot Mateu Coll. Finalment foren jutjats sense cap garantia judicial per un tribunal militar en un Consell de Guerra, conegut com a Procés de Montjuïc. Les condemnes varen ser duríssimes: vuit condemnats a mort, quatre a 20 anys de presó, catorze a dinou, tretze a nou i trenta-sis a vuit. Finalment les condemnes foren revisades a la baixa pel Tribunal Suprem de Guerra, tot i així cinc condemnats varen ser executats i una bona colla foren deportats a Río de Oro, al Sàhara Occidental. Les detencions indiscriminades, les denuncies de tortures i la falta de garanties judicials va desencadenar una gran campanya internacional de suport als encausats, que va aconseguir que alguns condemnats fossin expatriats a Liverpool, entre ells la Teresa Claramunt, i finalment que el 1901 tots els deportats fossin indultats. A Olot, el Centro de la Unión Republicana va convocar “ a todos los amantes de la Jus277 Diario de Gerona 14/9/93 278 ACGAX El 8/12/93 el responsable de la presó informa que ha ingressat Josep Llopart Barceló de Gelida, veí de Sant Joan, paperer i anarquista com a pres preventiu a disposició del Governador Civil. 279 ACGAX 21/2/93 El jutjat demana Ajuntament que enviï a Girona a l’Audiència el material Un estorque, un puñal, una pistola, una lámina, un paquete con clorato de potasa, un bote hojalata con pólvora loratada, un paquete de pólvora

ticia” a participar en un míting per “protestar de los infames atropellos cometidos en el castillo de Montjuic” .280 Acte que finalment no es va poder fer per prohibició governativa.

El Centro Obrero

L’estiu de 1894 es va fundar a Olot el primer casino obrer: el Centro Obrero. El seu objectiu fundacional era fomentar la instrucció i les bones costums de la classe treballadora i oferir-los un espai de trobada, esbarjo i relació:281 El progreso social requiere el progreso intelectual de quienes deben empujarlo con medida y sensatez para obtener resultados positivos. Las clases desheredadas carecen de medios para concurrir a los centros literarios a instruirse y para fomentar sociedades de recreo y buenas costumbres, cuyos lujosos gastos no pueden subvenir. Manera de llenar en lo posible esas necesidades, creando centros propios y adecuados a la clase. La Junta promotora la formaven Lluís Punset, Telesforo Iglesias, Antoni Roca, Jacint Casas, Salvador Illa, Joan Comas i Josep Sarola, Són un grup heterodox on coexisteixen gent que no tindrà cap altra rellevància en el moviment obrer (Lluís Punset, Antoni Roca, Salvador Illa), amb gent més implicada com Telesforo Iglesias que l’any 1900 va ser membre de la Comissió mixta i és un dels signants del conveni de l’art fabril o Joan Comas que va ser membre de la Junta de Reformes Socials en representació de la societat de paletes i va acabar sent cafeter del Centre Obrer o Jacint Casas que va ser membre de la Junta de Reformes Socials durant un lustre en representació dels fusters i promotor del Montepio La Unión Olotense i després de l’Ateneo Obrer. Un capítol a part mereix Josep Sarola, que vista la seva trajectòria posterior, s’intueix que deuria ser l’ànima d’aquest grup promotor. Es un home poc polititzat, o en tot cas allunyat de l’anarquisme i el sindicalisme combatiu, més interessat en la formació de l’obrer que en l’activitat sindical i política. Per això el 1903 va promoure una escissió del Centre Obrer i la creació de l’Ateneo Obrer, entitat que va presidir llarg temps. 280 La Unión. Dels dia 19/8/99 convoca al míting que es celebrarà el dia 27. El dia 26 informava que es va haver de suspendre, però que es faria properament. 281 ACGAX-FMO. Reglament del Centro Obrero d’Olot aprovat el 8/7/1894. La Junta Promotora la formaven Lluís Punset, Telesfora Iglesias, Antoni roca, Jacint Casas, Salvador Illa, Joan Comas i Josep Sarola

En un primer moment el Centre Obrer es va instal·lar a l'entresòl del número 4 del carrer de Sant Tomàs, però ràpidament es va traslladar al primer pis del número 4 del carrer del Carme, on va romandre fins acabada la Guerra Civil de 1939, quan va ser prohibit per la dictadura franquista. Des de la seva fundació, el Centre Obrer va ser el punt de trobada de la classe treballadora i, tot i que tenia una biblioteca i en determinats moments va oferir classes particulars pels fills dels obrers i pels obrers mateixos, el centre va destacar sobretot com a local d’esbarjo de la classe treballadora. Tenia un cafè molt concorregut, va acollir la Coral El Laurel, associada als Cors de Clavé, va organitzar grups de teatre, vetllades d’entreteniment familiar, rues de carnaval, balls de cap de setmana, va acollir els espectacles de revista i cabaret quan al Teatre Principal varen ser prohibits, va obrir un cinema gratuït pels socis, va organitzar gales benèfiques en favor dels soldats que anaven a la guerra o per ajudar en calamitats, etc... La sala gran del centre també era el lloc on es feien les reunions dels obrers en lluita i on feien xerrades els líders anarquistes o els científics que defensaven les idees modernes de l’evolució o el volcanisme, que al ser considerades contraries als ensenyaments de l’esglésiea els era vetada l’entrada als altres casinos de la ciutat. En algunes èpoques el Centre també va acollir la Federació de societats obreres i alguns sindicats que no tenien local propi.

L’Octubre de 1903, el Centre Obrer va patir l’escissió d’un grup de socis partidaris de dedicar més esforços a la instrucció dels obrers que al seu esbarjo i entreteniment. Encapçalats per Josep Sarola, un dels socis fundadors del Centro Obrero, Ramon Casas, l’encarregat principal de Can Sacrest, una de les fàbriques més grans de la ciutat i Cristòfol Coll, membre de la Junta de Reformes Socials, candidat obrer a la candidatura democràtica de 1903 i anys després promotor de la Cooperació Fabril, varen fundar l’Ateneo Obrero “una sociedad exclusivamente instructiva i completamente ajena a la política”. En un primer moment es va instal·lar en uns petits locals del carrer Santa Magdalena i va posar en funcionament una escola nocturna d’obrers gratuïta. Un any després es va traslladar a uns locals més grans al carrer Fontanella, després al carrer de sant Rafel i finalment al carrer Bellaire. Mica en mica va anar ampliant les seves activitats, introduint una escola de dibuix geomètric, classes de francès, una coral, cicles de xerrades instructives de caire no polític (alimentació, higiene, normativa laboral vigent, mediació, etc...), exposicions de belles arts, varen publicar una revista El Ateneo Obrero, tenien un Grup Excursionista, un grup de pes94

cadors de canya, etc.. L’Ateneo va comptar en tot moment amb la protecció dels polítics progressistes de la ciutat i sovint la premsa el posava com a exemple del que hauria de ser el Centro Obrero i no era. La seva decadència es va iniciar el 1921 quan va ser desallotjat del local del carrer Bellaire perquè la força política majoritària, la Unión Monarquica Nacional, va voler ocupar els seus locals. Es va traslladar al Firal, xamfrà Sant Ferriol, on va subsistir, ja amb molt poca activitat, fins el 1935 que es va liquidar.

Més enllà de les seves activitats, l’Ateneo va actuar de revulsiu pel Centro Obrero que va construir un nou local annex molt més gran amb un ampli cafè, una sala d’espectacles, unes classes per la instrucció dels fills dels socis i un local per la biblioteca 282. Just on ara hi ha l’Espai Núria de titularitat municipal. El nou estatge es va inaugurar 26 de juny de 1905 amb un banquet on varen participar 180 socis. El nou local va permetre obrir un Colegio Nocturno, a càrrec del jove Josep Corcó, que va posar en pràctica per primera vegada a Olot els principis de la pedagogia moderna.

Durant els darrers anys de la Restauració, el Centre Obrer va presentar candidats propis a les eleccions municipals (Climent Masdemont, Antoni Constants, Enric Corominas) dins de la candidatura republicana. Pel bienni 1920-22, va sortir elegit Antoni Constants, activista de la Societat d’Oficials Sabaters i membre actiu del Tribunal Industrial, de la Junta de Reformes Socials d’Olot i representant a la Junta Provincial. Pel bienni 23-24 varen ser elegits l’obrer de la imatgeria religiosa Joan Serra, que va ser membre de la Comissió Permanent i regidor de cultura, i el sindicalista Enric Corominas, adscrit a la Comissió de Foment i a La Caritat. Aquests varen veure interromput el seu mandat per la dictadura de Primo de Rivera. A les eleccions municipals de 1931, que donaren pas a la proclamació de la Segona República, varen ser escollits regidors de l’Ajuntament d’Olot quatre representants del Centre Obrer: Enric Boix, Gil Vidal, Josep Vinyeta i Pere Ortiz, que varen formar govern amb els 4 d’ERC i els 3 d’Acció Catalana.

Les Cooperatives de consum

La reorganització i enfortiment del moviment obrer va permetre 282 La Revista Olotina 04/03/1905

també que es tornés a constituir a Olot una cooperativa de consum. Va ser el mes de setembre de 1895 que es va formar la Sociedad Cooperativa Olotense que tenia per objectiu “auxiliar a los socios por medio del ahorro voluntario bien entendido y practicando con el concurso cooperativo de todos para utilidad y crédito de asociados”. Estava domiciliada al carrer Baix del Tura, 10, i al principi obria els dimarts i dissabtes de 8 a 10 del vespre i els diumenges de 8 a 11 del matí. Després va passar a obriri totes les tardes i els matins dels festius. Els socis pagaven una petita quota i a canvi podien comprar productes a un preu més reduït. A final d’any, es repartia entre els cooperativistes els beneficis obtinguts. Els promotors de la iniciativa foren Pere Carbonell, Joan Costa, Jaume Marguí, Joan Soy i Joan Santigosa. Tots ells gent que no hem trobat en cap altre projecte ciutadà. En canvi a la comissió liquidadora, que va tancar la cooperativa 11 anys després, hi trobem membres destacats del Centre Obrer com Francesc Coromina i Antoni Canal, de la Federació Local de Societats Obreres com Joan Juvinyà i de la Junta de Reformes Socials com Salvador Plana. Per tant, hem de pensar que tenia el seu origen entre el moviment obrer.

A part de la cooperativa d’Olot, a Begudà funcionava una cooperativa Sanjoanense desde 1892 i l’any 1897 es va constituir a Castellfollit de La Roca la Cooperativa de Consum i Crèdit Mutu La Fraternitat. Aquesta deuria estar molt ben administrada donat que el 1902 el setmanari La Democracia la posava com l’exemple a seguir per les altres cooperatives. Sobretot perquè tenia prou benefici com per poder finançar un mestre que ensenyava els nens i nenes gratuïtament. No cal dir que el rector del municipi va posar el crit al cel al veure que perdia el monopoli de l’ensenyament. Justament aquesta polèmica va propiciar que les quatre cooperatives de consum que funcionaven en aquell moment a la Garrotxa (Olot, Sant Joan, Sant Jaume i Castellfollit) organitzessin una festa cooperativa popular als prats d’en Guardiola de sant Joan, per posar en comú les experiències mútues i recolzar-se mútuament. Alhora que es va parlar de crear cooperatives de producció a més de consum. L’assistència va ser multitudinària. Mesos després es creava una nova cooperativa de consum a Sant Esteve de Bas.

L’èxit de les cooperatives va ser tan gran, que el diputat a Corts del districte, el regionalista Francesc Albó, va demanar que es prohibís a les cooperatives vendre a preu més baix que els botiguers, ja que la seva existència estava enfonsant el comerç local. 96

IV. LA CRISI FINISECULAR (1898-1909)

La pèrdua de les darreres colònies d’ultramar va provocar una profunda crisi a l’Estat Espanyol. El sistema polític sorgit a la Restauració, amb dos grans partits que s’alternaven en el govern, va ser posat en qüestió i varen emergir nous moviments regeneracionistes que des de l’esquerra (els republicans) i des de les nacions perifèriques (el regionalisme) exigiren canvis profunds en el funcionament de l’Estat. A la crisi política, s’hi va afegir una crisi financera, causada per les enormes despeses de guerra que varen disparar el dèficit públic, i una gran crisi econòmica a causa de la pèrdua dels mercats colonials i a l’encariment constant de les matèries primeres. La pèrdua de les colònies va obligar a la industria manufacturera catalana, també la olotina, a reorientar les seves vendes cap als mercats internacionals lliures que eren molt més exigents i difícils que no els colonials on havia treballat fins aleshores. Per poder competir, la majoria dels fabricants no varen optar per renovar tecnològicament els processos industrials sinó que varen optar per reduir despeses substituint els homes per dones i nens que cobraven menys, reduir salaris, empitjorant les condicions laborals, etc... situació que va provocar una reactivació de la conflictivitat laboral.

El gener del 1898 els treballadors de la fàbrica de gèneres de punt de Sant Esteve de Bas, Marguí Hermanos es varen declarar en vaga després que els patrons decidissin que els llums i peces que es trenquessin per incúria dels treballadors els serien descomptades de la setmanada. Lluny de rectificar l’empresa va optar per substituir-los per esquirols.283 El desembre de 1899 eren els obrers de la fàbrica Prim y Suñer de Castellfollit de La Roca els que es declararen en vaga protestant per la reducció del salari i l’abaratiment del preu fet. Gràcies a la intermediació de la Federació Tèxtil, varen aconseguir una reducció de les hores treballades i un petit augment salarial, però varen haver de deixar per més endavant el preu fet.284 El juny de 1900 eren els paperers de Sant Joan Les Fonts els que estaven en vaga.285 Gràcies a la intermediació de la Comissió Obrera d’Olot, a principis

283 Diario de Gerona 25/1/1898 284 La Lucha 10/10/1899 285 El Deber 23/6/1900

de 1900, també es va poder resoldre un altre conflicte laboral que s’havia enquistat. Resulta que l’empresari tèxtil Feixas va traslladar a Olot les fàbriques que tenia a Besalú i Tortellà, quan les seves obreres es varen declarar en vaga. Els representants dels obrers dels tres municipis varen signar un contracte privat on acordaven acabar la vaga si es complien unes condicions: retornar les fàbriques als pobles d’origen, totes les obreres cobrarien el que abans cobraven les de Besalú, tots els telers serien com els de Tortellà, les nenes no podien portar un teler, només cosir, desfer punys,... En contrapartida, els obrers acceptaven les exigències del patró de poder acomiadar les obreres que no li convinguin i el dret a tancar les fàbriques per falta de feia o altra causa. Feixas va acceptar la proposta però va demanar un mes de temps per poder traslladar de nou les fàbriques.286

A Olot el principal conflicte es va viure la tardor de 1900. Tot va començar quan la Societat de Treballadors va demanar al fabricant Baldiri Descals que acomiadés al treballador Sebastià Comamala, perquè “amb els seus actes i paraules perjudica la Societat d’obrers i perquè les seves soplonades son causa de que el Sr Descals hagi acomiadat alguns treballadors que no ho mereixien”. 287 L’obrer afectat va publicar aleshores un pamflet dirigit a la Junta i als socis obrers de la fàbrica on, després de proclamar que era membre de la Societat des dels seus orígens i de manifestar que compartia l’ideal proletari de tenir pa i treball, denunciava desconèixer les raons per les quals s’exigia el seu acomiadament i reclamava que es convoqués una reunió dels treballadors on se li comuniquessin les acusacions i on es podés defensar.288 La Junta va respondre amb un altre pamflet titular “Pa, treball i Llibertat” on explica que ha de ser acomiadat per fer campanya contra la Societat i amenaçar els obrers que si no l’abandonen seran acomiadats. També informaven que es varen fer dues reunions generals d’obrers, obertes a tothom, on Comamala va assistir i es va poder defensar. I se l’acusava d’aprofitar-se de la ignorància dels treballadors per fer-los signar papers que no deien el que els explicava. L’endemà Comamala va publicar un 286 ACGAX-FMO. 28/01/00 Els obrers associats d’Olot donen compte a l’Ajuntament de l’acord subscrit al Saló Coll de Besalú en presència de l’alcalde i secretari de Besalú, la Comissió Olot (Francesc Aulina, Josep Ayats, Josep Corcelles), la Comissió d’obrers paperers de Besalú (Miquel Farró, Josep Jordà) i les representants de les obreres de Besalú i Tortellà en vaga. 287 ACGAX-FMO. L’alcalde va explicar detalladament els fets i les seves gestions al Governador civil de Girona. També va publicar un ban demanant que les qüestions entre obrers i patrons es mantinguessin dins els límits de la prudència 288 ACGAX-FMO. 26/9/00

nou pamflet molt llarg i força espès de contrarèplica que no aporta més informació al cas. Inicialment el patró no va transigir i aleshores els obrers es varen declarar en vaga, produint-se algunes baralles i escridassades al carrer, fet que va motivar que l’alcalde requerís la presència de la guàrdia civil que va ocupar la vila. Dos dies després, Descals va comunicar a la Junta Obrera que Comamala havia estat separat de la feina fins que es depuressin les responsabilitats i va demanar que tornessin a la feina. Els obrers així ho varen fer però l’endemà varen descobrir que Comamala seguia treballant en una altra secció. Varen abandonar la feina i aleshores els empresaris varen decidir tancar totes les fabriques de la vila, quedant en atur els 800 treballadors, més uns altres 600 que treballaven a casa. El dia 25 es va celebrar una multitudinària reunió al Teatre Principal, on la Junta de la Societat d’obrers va explicar les causes de la vaga, es va tractar sobre els medis per la subsistència dels obrers i es va parlar sobre la línia a seguir. La vaga es va acabar el tres d’octubre, després que una comissió paritària d’obrers i empresaris signessin unes Bases de Relació, on els obrers reconeixen el dret del patró a acomiadar-los quan la feina faltés, tot i que es deia que primer s’intentarà repartir la feina entre els obrers del mateix ofici i fàbrica, i el dret a organitzar el treball a les fàbriques segons el seu criteri o el dels seus encarregats. Per la seva part els patrons acceptaven el dret dels treballadors a associar-se lliurament, sempre que aquests no fessin proselitisme dins de la fàbrica i no molestessin ni insultessin els que no s’associaven.289 També es va acordar la formació d’una Comissió Mixta que havia de dirimir en els conflictes, acordar les hores a treballar i els preus a cobrar. En cas de no arribar a un acord, es buscaria un tercer que solucionés el problema.290

La pau social però no va durar gaire. La detenció el novembre de 1900 dels vocals del Comitè de la Federació Tèxtil Nacional va desencadenar una vaga general a les conques fluvials del nord de Catalunya, que els treballadors tèxtils varen sostenir durant set setmanes i que va acabar amb un derrota estrepitosa dels obrers gràcies al pacte de la fam que els fabricants varen practicar contra els federats. Olot es va afegir a la vaga el dia 18, després que la fàbrica Prat, Carol i Cia de Ri289 ACGAX:FMO. Conveni signat a Olot el 3 de Octubre de 1900 per la Comisión de Fabricantes: Joaquim Aubert, C. Plana, Rafel isa i Joseph Sacrest Escubós. Por la Comisión de Obreros Fco Font, Mateu Vidal, Teslesforo Iglesias i Isidro Coll. L’alcalde Joseph Saderra 290 El Deber del dia 6/10/1900 va publicar les Bases integres, dient que corresponia a la transcripció d’un full volant publicat el dia abans.

poll acomiadés a tres obrers. Es varen paralitzar 9 fàbriques i 1500 obrers.291 Dos dies després es varen afegir a la vaga les fàbriques de sant Joan i l’endemà les fàbriques de llana de Masllorens i Marguí i totes les fàbriques de Camprodon. El treball no es va normalitzar totalment fins a principis de gener de 1901.292

Les Juntes de Reforma Social

Per posar fre a la creixent conflictivitat social i laboral, el govern va decidir intervenir, per primera vegada, en la regulació i el control de les relacions laborals. A principis de 1900 va legislar sobre els accidents de treball i sobre el treball de les dones i els nens293 i va crear també les Juntes Locals de Reforma Social, que presidida per l’alcalde, la integraven el rector, el jutge titular i els representants dels patrons i dels obrers. Tenien com a objecte inspeccionar els centres de treball, procurar l’establiment de Jurats mixtes entre patrons i obrers, entendre en les reclamacions i vetllar pel compliment de la llei, la moral i els bons costums.294

A Olot, la primera Junta Local de Reformes Socials es va constituir el 4 de juliol de 1900 i en formaven part els obrers Joan Isamat, Joan Falguera, Pere Oliveras, Jacint Casas, Josep Codony i Salvador Plana. Aquest darrer va ser escollit representant dels obrers d’Olot a la Junta Provincial. Quatre dies després la vila de Tortellà va crear la seva Junta Local, els obrers eren Pasqual Mulí i Jaume Puntí. Les primeres actuacions de la Junta d’Olot varen ser crear una Comissió d’Inspecció de Fàbriques que va visitar totes les fàbriques, emplenar una enquesta del govern sobre les condicions de treball i sous dels treballadors olotins i establir que la jornada legal de totes les fàbriques havia de ser de 11 hores diàries (de 6 a 8:30; de 9 a 12; de 1:30 a 4:30 i de 4:30 a 7:30). Després es va anar diluint i va acabar tenint molt poca presència en la resolució dels conflictes laborals. Normalment 291 Diario de Gerona 18/11/1900 292 El Norte. 6/1/1 aquesta setmana ha quedat normalitzat el treball a Sant Joan, només queden en vaga la fàbrica de la Vidua Murillo. 293 13/3/1900 294 Revista de la Facultad de geografia e Historia núm. 1, 1987. Las Juntas de Reformas Sociales y el reformismo Social en la Restauración (1900-1924). El mes d’abril de 1903 es va crear el Instituto de Reformas Sociales, que es volia que fos un òrgan neutral que servis de punt de trobada i d’entesa dels agents socials, i a l’agost de 1904 el govern va aprovar una Real Ordre sobre la constitució i funcionament de les Juntes de Reforma Social que depenien de l’Instituto

100

es decantava cap al costat patronal i les seves propostes no foren mai acceptades pels sectors que estaven en lluita. No és estrany ja que, de fet, la Junta no era un òrgan paritari entre obrers i patrons, la presència de l’alcalde, el rector i el jutge decantava sempre cap al mateix cantó. Però, la principal mancança de les Juntes era la poca representativitat de la part obrera. El sistema d’elecció dels obrers afavoria que hi hagués un representant de cada societat obrera, fos petita o grossa. En molts moments es va considerar que el Centre Catòlic, alguna cooperativa lligada a l’església, corals, escoles nocturnes,... eren entitats obreres, per tant amb dret a presentar candidats. En altres períodes la falta de representativitat va venir perquè les associacions de classe estaven prohibides i no pogueren presentar candidats. També perquè sempre hi havia algun representant de sindicats grocs, com el de les Arts Decoratives, o de la societat de sabaters, que sempre va estar al costat de la patronal i en contra de les reivindicacions obreres.

La única iniciativa innovadora que va prendre la Junta va ser recolzar els obrers flequers que volien fer festa els diumenges; demostrant una vegada més el gran pes que hi exercia el rector de Sant Esteve. La revista d’acció catòlica El Deber va arribar a publicar que era un escàndol que només vuit patrons flequers haguessin estat d’acord amb el precepte de l’Església del descans dominical.295 La solució pels obrers de les fleques va arribar el juny de 1904, amb la signatura d’un conveni que preveia que fessin festa de les 10 de la nit dels dissabte a 12 de la nit del diumenge. L’any 1905 per incomplir la llei de descans dominical es varen posar multes a diversos botiguers.

A l’abril de 1909 es varen constituir a Olot els primers Jurats industrials. Estaven formats per igual nombre de representants patronals que obrers. S’elegien de la mateixa manera que la Junta de reformes socials i per tant patia de les mateixes limitacions.

La vaga general de 1902

Aquesta creixent conflictivitat social, que es vivia a tot Catalunya, va convèncer als sindicats barcelonins que era el moment de convocar una vaga general revolucionària. El dia escollit va ser el 17 de febrer de 1902. La vaga va tenir un gran seguiment, però ràpidament es varen 295 El Deber. 12/7/1902

101

produir tota mena de disturbis, que varen justificar una repressió impecable primer de la guàrdia civil i més endavant de l’exèrcit. La vaga va durar una setmana i va anar acompanyada d’una nova onada de detencions, il·legalització de societats obreres i de repressió política.

No sabem molt bé que va passar a Olot durant aquella setmana. Durant els dies 19, 20 i 21296 es varen imprimir tres fulls on s’explicava amb tota mena de detalls els assalts a fàbriques, botigues i cases particulars, la militarització del transport, l’ocupació del carrer per la tropa, les detencions, l’extensió del moviment cap a Terrassa, Sabadell, Manresa, Reus, Valls, Mataró, Sant Feliu, La Bisbal, Manlleu ... Però d’Olot no en diuen res. El setmanari catalanista Sang Nova del dia 23 deia que delegats obrers havien visitat les fàbriques perquè s’adherissin a la vaga però que ningú s’hi va afegir. La única referència clara al conflicte la va fer La Democràcia al 22 de juny d’aquell any, on es confirmava que hi va haver repressió: “Esta crisis, que tan trágico desenlace tuvo en Barcelona, también la sintieron y sufrieron las cuencas del Ter, las fabriles Manresa, Sabadell y Tarrasa y no menos Olot y la orilla del Fluviá; y, al igual que el Obrero del llano, todos los del principado tuvieron que acudir á la resistencia para hacer valer sus derechos y, como en Barcelona, también todos sucumbieron á fuerza mayor. En los pavorosos momentos de la derrota, los Obreros fueron despojados de cuanto habían alcanzado con la Solidaridad. En Olot, no solamente se les prohibió la asociación, sino que se les sujetó á una incalificable purgación, gracias á un acuerdo notarial que, según se dice, tomaron los patronos, obligándose así a no acceder a los impulsos de su propia conciencia, en bien de los Obreros”. No hem trobat aquest acord a les notaries d’Olot.

Aquesta derrota estrepitosa, va significar un nou punt d’inflexió del moviment obrer, iniciant-se una nova etapa de menor reivindicació social i pèrdua de pes dels sindicats. L’incendi de la fàbrica Descals, ocorregut el mes de setembre d’aquell any, va deixar encara més tocades les societats de treballadors; d’una banda perquè varen perdre la feina més de 300 persones i de l’altra perquè les ajudes que varen rebre els obrers aturats no varen sortir de les societats de treballadors, molt debilitades, sinó de l’Ajuntament i de la parròquia de sant Esteve. 296 El Deber n’informa els dies 20/2, 21/2

102

La Democracia

La primera victòria electoral a les eleccions municipals d’Olot d’una coalició d’esquerres en el bienni 1902-3, va permetre que a Olot veiés la llum, també per primera vegada, un setmanari, La Democracia, que es reclamava popular i portaveu de tothom, també de la classe obrera. La declaració de principis que va publicar en el seu primer exemplar no deixa cap lloc als dubtes: El poder no es la cabeza del pueblo, sino el brazo ejecutor. El alma popular reside en la consciencia social, en la inteligencia social, en la voluntad social. (…) la sociedad no está hecha parar servir el rey, sino todo lo contrario. Tampoco a la iglesia. Es ley divina comerás el pan con la sudor de la frente. Es ley humana no comerás el pan con la sudor de la frente ajena (…) El que no trabaja no es útil a la sociedad, no tienen derecho al bien social. A eso vamos. A predicar más trabajo para los que trabajan poco y menos trabajo para los que trabajan demasiado. Ni amos ni criados, hermanos, compañeros.

I, per tant, es va posicionar en front dels poderosos, de l’autoritat i de l’església local que era molt conservadora i sempre estava al costat del poder. En nombre de Dios decimos al clero. Tú, representante del cielo, no te apoderes de la tierra; la tierra no es tu morada, ni tu patria, sino tu posada donde estás de paso. En nombre de la justicia decimos a la autoridad: no abuses: la ley opresora es el crimen social y el crimen no se respeta se castiga. En nombre de la conciencia decimos al capital y la propiedad aumentad intereses legítimos, pero no robéis al prójimo, no llenéis de sangre vuestras arcas, ni sean vuestros operarios ejércitos de esqueletos con billete para cementerios Todos sois pueblo: todos cabeis en La Democracia, a todos os saludamos.

També es va posicionar al costat del catalanisme, defensant que Catalunya té a decidir la seva vida política i econòmica i a separar-se si se la desatén: La centralización ha sido para España la principal causante de los males que la agobian y que amenazan conducirla a 103

la ruina

La Democracia, sense deixar de ser un setmanari d’informació general, que informava tant de les noticies més rellevants com de les activitats socials i d’esbarjo que tenien lloc al municipi, es diferenciava de les altres revistes que es publicaven o s’havien publicat fins aleshores a Olot perquè mantenia una “secció obrera” que informava de qüestions fins aleshores no publicades: dels conflictes laborals, de les necessitats dels treballadors, de les idees que venien dels altres països, dels montepios, denunciava casos flagrants de maltractaments a obrers, va informar de les activitats dels Centre Obrer i Centre de la Unio Republicana que normalment eren silenciats per les altres revistes,... En definitiva va donar veu, a la majoria.

També va destacar per mantenir una línia editorial molt enèrgica, compromesa i combativa, a favor d’unes idees. Va denunciar l’origen del dèficit municipal dels anteriors ajuntaments conservadors, va posar en qüestió l’abandonament de l’Hospital Sant Jaume, va reclamar el servei militar voluntari, va defensar la celebració del carnaval, va criticar que no es deixes fer revista al Teatre Principal, va combatre la venda de vots dels obrers als cacics, va denunciar el poder econòmic de l’església i l’objectiu moralitzant i no educatiu que tenien les classes d’adults per obrers que feien al Centre Catòlic, va fer campanya contra les subvencions municipals a l’escola dels escolapis i la marginació de les escoles laiques, etc... i, en el darrer tram de la seva existència, va criticar amb duresa l’ajuntament d’esquerres per incomplir les seves promeses electorals de fer una asil pels avis, unes guarderies per els fills dels obrers i contractar un metge municipal per atendre els pobres.

Però per sobre d’aquests temes més o menys lligats a l’actualitat, en el seu any i mig d’existència, el setmanari va dedicar grans esforços a popularitzar les cooperatives obreres297 (donant informació del seu origen, explicant com funcionaven, quins tipus n’existien en altres països, fent propaganda de les que existien a Olot i comarca) i a convèncer als catòlics de bona fe, que hi havia una manera diferent d’entendre el catolicisme a com el predicaven els capellans d’Olot, sempre al costat del poder i dels patrons, i el Diputat Pere Llosas que des del regionalisme-carlista, reivindicava aleshores una Democràcia Cristiana consis297 La Democracia. 8/6/1902. Diu que a España n’hi ha des de 19 d’otubre de 1869. I posa com exemple La Fraternitat de Castellfollit i les que existeixen a sant Jaume de Llierca i Olot

104

tent amb la resignació dels pobres a la seva condició, acompanyada de la caritat del rics. A totes aquestes idees conservadores, contraposava l’encíclica “Rerum Novarum” del papa Lleo XIII, publicada el 1891 i titllada per la redacció com “el model perfecte de fraternitat cristiana”. Veis Obreros católicos no pecáis en pedir menos trabajo los que trabajáis demasiado y más salario los que ganáis poco. Tenéis derecho, deber de hacerlo, Dios lo quieren y el Papa lo bendice.298 i també la Llei del Pare Claret, que deia que les fàbriques catòliques no havien d’acceptar nens menors de 14 anys i nenes menors de 17, sobretot si no sabien llegir, s’havia de deixar temps als operaris per menjar i no obligar-los a fer-ho drets davant de la màquina i les dones no havien de fer determinades feines massa feixugues.

Aquesta insistència en contraposar els catòlics d’Olot amb la doctrina de l’església els va enfrontar amb la majoria de la classe benestant, sobretot amb el setmanari d’acció catòlica El Deber i el regionalista Sang Nova. Fins i tot, una entitat oberta i progressista com l’Institut de les Ciències, les Arts i les Industries va anular la seva subscripció.299 Finalment es varen guanyar la prohibició del Bisbe de Girona:300 amonestando a sus redactores para que cesen en sus ataques a las instituciones de la Iglesia católica; declaramos que no es licita su lectura sin incurrir en pecado y mandamos que todos los que tengan en su poder ejemplares o números los entreguen de inmediato a sus propios párrocos o en nuestra secretaria de cámara y gobierno para que sean inutilizado La desaparició del setmanari no va pas venir per la prohibició episcopal, va continuar funcionant fins l’agost de 1904 que va tancar a causa de desavinences entre els redactors i el seu director.301

Solidaritat Obrera

La gran victòria electoral de la coalició unitària catalanista i republicana Solidaritat Catalana a les eleccions de 1906, va convèncer alguns sindicats d’ofici que la represa del moviment obrer havia de passar ne-

298 La Democracia num 7. 299 La Democracia 2/3/1902 300 Decreto de Prohibicion del periodico La Democracia. 21/8/1902 301 Diario de Gerona 12/8/1904

105

cessàriament per la unió de tot el moviment obrer en una nova organització. Se la va batejar com a Solidaritat Obrera, per mirar d’aprofitar la bona acollida que havia tingut la coalició electoral. El 25 de juliol de 1907 la Comissió Organitzadora, formada per el confiter Bruguera, el pintor Seguí, el metal·lúrgic Saví, el tipògraf Sedó i el treballador mercantil Badia Matamala, va publicar un manifest als treballadors de Barcelona on se’ls convidava a formar part de la nova organització que seria unitària, deixant a cada entitat completa llibertat per defensar les seves peculiars idees, i políticament neutral “no seguirá ninguna tendencia política de partido, aunque respetamos la de todos los asociados”302. En un primer moment la Federació Sindical Solidaritat Obrera només aplegava societats de Barcelona ciutat, però de seguida es va plantejar la necessitat d’estendre-la a tot el país. Amb aquesta finalitat es va celebrar un nou Congrés Obrer a Badalona del 6 a 8 de setembre de 1908. Hi eren presents 122 societats obreres, entre elles les de Palafrugell i Girona. No hi era present la federació olotina.

En aquells moments a Olot hi havia set societats obreres d’ofici, però només tenim constància que s’adherís a Solidaritat Obrera la Union Obrera de Artes Religiosas, que presidia Josep Pi i era secretari Antoni Pujol303. Va ser just després d’organitzar el míting del primer de maig de 1909 que es va celebrar amb gran èxit de públic al Teatre Principal. Es va convocar a través d’un pamflet de propaganda titulat “Obreros Olotenses a pedir justicia” on es demanava l’amnistia per uns obrers de Alcalà del Valle, dos dels quals havien estat condemnats a cadena perpetua, un a 20 anys de presó i tres més a 12 anys, acusats d’haver matat a un guàrdia durant la vaga de l’agost de 1903304. Varen prendre la paraula els organitzadors, el lliure pensador Jaume Torrent305, el xarricaire i futur dirigent de la Federació Obrera d’Olot Climent Masdemont, els sindicalistes olotins Josep Gurt i Joan Llovera, i dos representants de Solidaritat Obrera de Barcelona (Rossend Serra i Josep Roman). Durant el míting es va fer una recol·lecta en benefici dels condemnats andalusos i es va repartir un manifest on es reclamava treballar vuit hores diàries. No el tenim però segons el setmanari d’acció catòlica El Deber el pamflet “insulta a Deu i l’ordre social i predica l’odi 302 Publicat a Tierra y Libertad el 25/7/7 i signat oer 36 societats obreres de Barcelona. 303 El Deber de 2/4/10 304 ACGAX-FMO. Pamflet editat per la impremta Pladevall d’Olot, datat l’abril de 1909 i signat per La Comisión. 305 Jaume Torrent és un dels olotins adherits al Congrés de Lliurepensadors celebrat a Roma el 1904, juntament amb l’ex-alcalde republicà d’Olot Joan Deu i Ros i altres homes d’esquerra.

106

i la violència”.306

Tot i no saber si totes les societats obreres eren partidàries de la federació obrera, podem assegurar que actuaven conjuntament. Es va poder comprova en el conflicte laboral que va tenir lloc la primavera del 1909 a la fàbrica tèxtil de Baldiri Descals. El 20 d’abril la Sociedad Unión de Obreros Fabriles, presidida per Francesc Pla i secretari Ramon Cortinos, va denunciar davant l’Ajuntament i la Junta de Reformes Socials d’Olot diverses irregularitats (jornades de treball de 16 hores, obligar a treballar diumenges, excés de càrrega de treball als associats, mala retribució d’hores extres, obligació de menjar davant de la màquina, tenir contractats a dos menors de 15 anys, treballs no pagats, males condicions higièniques,...) i va demanar una mediació per solucionar-les. La Junta va crear una comissió d’estudi que va fer algunes propostes de millora, però el fabricant no només va fer cas omís a alguns dels requeriments sinó que va acomiadar diversos treballadors associats.307 Aleshores els presidents de les set societats obreres que funcionaven en aquell moment a Olot, varen enviar una carta conjunta al fabricant comunicant-li que si el primer de juny no havia donat compliment a totes les propostes de la Junta de Reformes Socials ordenarien l’aturada de l’activitat fabril. El conflicte venia perquè Descals havia substituït els teixidors per dones i nens, que cobraven molt menys, perquè exigia que els obrers netegessin les màquines durant el seu jornal en detriment del preu fet i perquè donava les pitjors feines als associats. 308 L’alcalde va fer comparèixer a tots els afectats i va crear un Consell de Conciliació que havia de cercar una solució justa, però el patró no va comparèixer. Escoltats els obrers acomiadats, la comissió es va traslladar a la fàbrica, allà Descals va acceptar readmetre l’obrer acomiadat, però no aquells que havien plegat voluntàriament en solidaritat amb aquell, que eren els obrers associats.309 El Consell va acordar que la neteja diària de les màquines es faria durant la jornada laboral, mentre que les neteges extraordinàries es farien el dissabte i es pagarien a part, va acceptar l’acomiadament de dos treballadors per incompatibilitat amb el patró, però imposant que havien de ser indemnitzats amb la meitat del jornal mentre no trobessin feina, amb un límit de tres mesos, 306 El Deber 16/5/1909 307 ACGAX-FMO. Correspondència 20/4/9 308 ACGAX-FMO 31/5/9. Carta a l’alcaldia. 309 ACGAX-FMO. El tribunbal estva format per els jurats de patrons Esteve Masllorens, Lluís Maso i Josep Domenech i els jurats obrers Valenti Marcè, Francesc Santigosa i Josep Roqué

107

la resta d’acomiadats havien de ser readmesos.310 Descals no va acceptar la resolució, argumentant que no podia acomiadar els obrers que ara treballaven en aquelles màquines i que no volia pagar a un obrer que no treballava. Aleshores una part dels seus obrers es varen declarar en vaga, augmentant molt la tensió social a la vila, amb baralles a la sortida de la feina, als bars i fins i tot a les cases dels obrers que no feien vaga. Un obrer va ser detingut per amenaçar de mort un esquirol. Dues brigades muntades de la guardia civil varen ocupar la vila i l’alcalde va demanar a Descals que transigís, alhora que li oferia la possibilitat d’obrir una col·lecta per pagar el sou dels acomiadats. Aquest però va respondre tancant la fàbrica i deixant tots els obrers sense feina.311 El setmanari La Ciutat constatava que el Tribunal Industrial “ha fracassat la primera vegada que entra en acció”. Finalment, el mes de juliol Baldiri Descals va acceptar readmetre tots els treballadors, recuperant la normalitat. En una carta a La Ciutat es justificava dient que “solucionada ja la vaga dels operaris de la meva fàbrica ben satisfactòriament per a ells, me plau de forma ben sincera i expressiva fer constar que aquesta vegada, com altres de ma vida, he tingut més en compte la situació dolorosa en que haurien quedat els vaguistes que els meus propis interessos i que per estima a la nostra ciutat i a la tranquil·litat de la mateixa vaig resoldre acceptar el Tribunal d’Arbitratge”.312

310 ACGAX-FMO. 9/6/9. Els obrers incomptaibles amb Descals eren Masmitjà i Busquets, 311 ACGAX-FMO. 18/6/9. 312 La Ciutat. 4/7/9

108

V. LA SETMANA TRÀGICA (1909)

L’octubre de 1908 algunes tribus del Rif varen atacar els interessos espanyols al Marroc, especialment les mines i el ferrocarril que s’estava construint, iniciant-se una nova guerra colonial. El punt àlgid d’aquest conflicte va ser la batalla del Barranco del Lobo, on varen acabar morint 1200 soldats espanyols. El primer atac va ser el 11 de juliol i el govern va reforçar immediatament l’exèrcit del Marroc amb sis batallons formats de soldats de lleva i reservistes, que varen embarcats des del port de Barcelona. L’enviament massiu de soldats al Marroc va provocar una campanya anti-guerra dels partits d’esquerra i de les societats obreres. Bona part del malestar de les classes popular era degut al privilegi que tenien les classes benestants de lliurar-se del servei d’armes a canvi de pagar la “quota”, que en aquells moments era de 1.500 Ptes. Totalment fora de l’abast de la majoria de famílies.

El diumenge 18 de juliol, durant l’embarcament al port de Barcelona de més batallons de soldats destinats al Marroc, es varen produir greus aldarulls. La gent cridava “que hi vagin els rics”, “que hi vagin els frares”,... i la policia va dispersar els familiars dels soldats a trets i va practicar algunes detencions. Els ànims es varen anar escalfant, les manifestacions sovintejaven i es varen començar a escampar proclames a favor d’una vaga general en contra de la guerra. Solidaritat Obrera no va convocar formalment la vaga per por a les represàlies governamentals, però aquesta va acabar generalitzant-se igualment el dilluns 26 per iniciativa dels piquets i de grups de militants socialistes i anarquistes poc significats. Les fàbriques i botigues varen anar tancant, però el tramvia, que havia estat depurat de treballadors associats durant la vaga del 1901, va continuar funcionant protegits els combois per les forces de seguretat. Els piquets s’hi varen enfrontar i hi va haver ferits i algun mort. Les constants càrregues de la policia contra les manifestacions pacífiques va acabar d’ajudar a l’esclat d’una autèntica insurrecció ciutadana, que va superar completament el comitè de vaga , que va ser incapaç de controlar la protesta. Els insurgents varen aixecar barricades, varen assaltar comissaries, varen cremar escoles religioses, convents, esglésies... El moviment barceloní es va escampar per les comarques barcelonines i gironines313, però va ser un fracàs a la resta 313 A Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell es va declarar la República i es va crear una Junta Revolucionària. A Sant Feliu de Guíxols es va cremar una església i un convent.

109

d’España. Això va permetre que tropes procedents de Saragossa, Pamplona i Burgos arribessin as Barcelona per reprimir la revolta, que va acabar el diumenge 1 d’Agost.

Olot no es va afegir a la protesta de les classes populars barcelonines fins el dimecres 28 de juliol, quan varen començar a arribar les primeres notícies de la magnitud de la protesta barcelonina. A les 12 del migdia els obrers varen abandonar les fàbriques i es varen concentrar a la plaça i al carrer major. Allà varen impedir que sortissin les diligències que comunicaven Olot amb els pobles del voltant, quedant la ciutat incomunicada i sense rebre correu ni premsa. En una improvisada assemblea davant l’Ajuntament es va decidir començar una vaga general indefinida a partir de les dues de la tarda, per permetre d’aquesta manera l’aprovisionament d’aliments, i es va convocar als concentrats a un míting a l’Hospici aquella mateixa tarda.314 La principal reivindicació dels obrers olotins era que el servei militar fos voluntari315 o, com a mínim, que s’abolís la redempció del servei d’armes. Sortint del míting es va organitzar un manifestació pels carrers del centre que, tot i ser molt concorreguda, va transcórrer pacíficament.

A Olot, els moments de màxima tensió es varen viure el dijous 29 al matí, quan va córrer el rumor que arribaven a la ciutat els obrers de Castellfollit i de Sant Joan Les Fonts, amb la intenció de cremar els convents de la Divina Providència i dels Pares Caputxins. Els frares i les monges varen deixar la ciutat i vestits sense els seus hàbits es varen refugiar en diverses cases de pagès del voltant, mentre diversos elements del Sometent i altres ciutadans armats es varen apostar a l’interior dels convents per evitar l’agressió i la profanació dels llocs sagrats.316 Quan els obrers de la rodalia varen entrar a la ciutat, els esperaven l’alcalde i diversos regidors, acompanyats per alguns dels president de les Societats Obreres d’Olot i, entre tots, varen aconseguir calmar-los i dirigir-los cap a la Plaça de Braus on es va celebrar un nou míting contra la Guerra del Marroc i a favor del servei militar obligatori per tothom, rics i pobres. Durant el míting es va informar que el moviment a Barcelona ja començava a decaure i es va decidir tornar a la feina l’endemà mateix. 314 La Ciutat. 01/08/09 setmanari olotí portaveu del Centre Nacionalista Republicà del 1909 al 1911 315 Diario de Gerona 03/08/09 316 El Imparcial 09/08/09. Diari de Madrid

110

El divendres es va reprendre la feina amb tota normalitat. Tot i així, durant aquella nit va arribar a Olot una secció de la guàrdia civil, dirigida per un tinent, que es va desplegar l’endemà per la ciutat317. Per la seva part el comandant militar va informar l’alcalde que el Capità General de Catalunya havia suspès les garanties constitucionals i que havia imposat l’Estat de Guerra a tota la província de Girona, per tant, que era ell la única autoritat.318 A les cinc de la tarda, l’alcalde en va informar la ciutadania a través d’una ban.319

En alguns pobles de la comarca també es varen produir aldarulls durant la Setmana Tràgica. A Sant Feliu de Pallerols un grup de gent va tallar la línia telegràfica i va causar desperfectes a la via per evitar que el tren circulés. Per aquests fets varen ser processats Lluis Serrat Vilà, Agustí Corriols Bosch, Agustí Vila Vilaret i Salvador Bruns Carboner.320

A les Planes d’Hostoles, el dia 30 de juliol, un grup de gent no va permetre que els nois que s’havien d’incorporar a l’exèrcit pugessin al tren. Per aquests fets el jutjat d’instrucció d’Olot, va detenir i engarjolats a 16 persones (Bernat Marés Costa, Joan Mundet Fabrut, Miquel Torrent Blanc, Joan Torrent Lloré, Antoni, Jaume i Josep Rodà Lloré, Pere Vives, Francesc Sanahuja Roig, Joan Creus Comas, Francesc Torres Montserrat, Rosa Julià Arau, Joan Torres Salumí, Catalina Codina Marés i les germanes Esperança, Rosa, Maria Iglesias Solà)321 i posteriorment varen ser detinguts i deixats en llibertat sota fiança el metge i el farmacèutic del poble (Josep Doré i Josep Caries) acusats de ser els organitzadors de la manifestació que va impedir la concentració dels reclutes cridats a files i ser els inductors dels desperfectes causats a la via fèrria i la telegràfica.322

La repressió

Tot i que tots els partits polítics que estaven presents a l’Ajuntament (carlins, regionalistes, liberals, conservadors i republicans) varen considerar que la Setmana Tràgica a Olot havia estat “política però no van317 Ciutat 01/08/09 318 ACGAX-FMO. Correspondència 1909. Carta del Comandant Militar d’Olot a l’Alcalde. 319 Ciutat 01/08/09 320 El Deber 11/9/9. Setmanari d’acció catòlica publicat a Olot des de 1897 a 1936 321 El Deber 28/8/9 322 El Deber 10/9/9

111

dàlica”323 i que, fins i tot, l’alcalde havia felicitat al conjunt de la classe obrera olotina pel seu comportament durant els dos dies de vaga general324, tan bon punt es va normalitzar la situació va començar un gran procés de repressió. D’entrada es va mantenir la suspensió de les garanties constitucionals durant una bona colla de mesos, i les dues revistes que es publicaven a Olot (El Deber i Ciutat) varen haver d’enviar un joc d’exemplars dels dies del conflicte al Govern Civil i varen ser sotmeses a censura prèvia.325

Per la seva part, el Jutge de Primera Instància d’Olot, Nicolàs de Otto, va instruir diversos sumaris per determinar si s’havia comés algun delicte durant els dies de vaga general326. Sota l’acusació de “coacciones y otros” va processar Bartomeu Batlle Casadellà327, Pere Bartrina Perramon328, Lluís Fuentes Hervina329 i Josep Llagostera Falguera330 i també alguns responsables de les societats obreres d’Olot: Josep Pi Serra331, Francisco Pla Blanc332, Albert Farjas Boada, Rafel Bassols Cuffí, Esteve Darnés Masegu, Ramon Juvinyà Noguereda, Baldomer Oliveras Casadellà333, Pere Masmitjà Solà334 i Francisco Mitja Obrador.335 Sense una acusació concreta també va cridar a declarar els treballadors de l’Anónima de Transportes Francisco Pla i Francisco Pujadas336 i a Narcís Girona Siqués337 i Miquel Macias Bataller338. Al-

323 ACGAX-FMO. Acta Municipal del 22/1/10 324 ACGAX-FMO. Acta municipal de 4/8/9 325 ACGAX-FMO. Correspondència. Circular del Govern Civil a l’Alcalde del 27/8/9 326 El Deber 14/8/9 327 ACGAX-FMO. 10/8/98 el jutge d’Olot demana “informe de conducte” i el 17/8/09 si és contribuent. El 20/08/09 l’alcalde contesta al Jutge que no té antecedents. 328 Pere Bartrina va ser escollit l’any 1915 vice-secretari del Centro Obrero i el 1922 vocal de la Junta de l’Ateneo Obrero 329 Lluís Fuentes era vocal de la Junta del Centro Obrero l’any 1920 330 ACGAX-FMO. 5/11/09 El jutge municipal demana a l’alcalde “datos” d’aquests processats. 331 Ciutat 23/4/11. Josep Pi a part de ser el representant de les Societats de Resistència, afiliat al Centre Nacionalista Republicà i membre actiu del Grup Esperantista 332 Francisco Pla és el president de la Union de Obreros Fabriles que agrupava els obrers del sector tèxtil. Ja havia estat processat durant les vagues de l’any 1905. 333 És un sindicalista molt actiu, que ja havia estat processat durant les vagues de 1905 a Olot, 334 Pere Masmitjà i Solà, alies Buch. Teixidor de la fàbrica de Baudili Descals, va ser ell que va iniciar la vaga de 1909 en aquella fàbrica al negar-se a netejar la màquina dins l’horari de treball perquè treballava a preu fet, proposava fer-ho a fora si se’ls pagava una quantitat justa. En aquest conflicte va fer de mitjancera la Junta de Reformes Socials. 335 ACGAX-FMO. 17/08/09 El jutjat d’instrucció d’Olot va demanar a l’alcalde “informe sobre conducta moral” d’aquest processats en el sumari nº 48 per “coacciones y otros”. 336 ACGAX-FMO. 3/9/9 337 Narcís Girona a l’any 1913 era un dels representants obrers a la Junta de Reformes Socials.

112

hora va recollir informació sobre olotins que estaven processats en altres localitats, com Lluís Arbós i Camps per fets ocorreguts a Girona339 i Pere Masmitjà Obrador pels de Santa Coloma de Farners.340

Paral·lelament, el Fiscal Militar d’Olot va iniciar les seves pròpies actuacions. En primera instància va processar a Manuel Pujolà, Ramon Castelló, Rafel Gual, un tal Fortià encarregat de la fàbrica Descals, Francisco Pla, Pere Antiga341, Bartomeu Massagué342, Teixidor343 i Albriche.344 També a Jaume Camps Escar acusat de tallar la línia telegràfica345 quan va ser detingut a Barcelona.346 I al soldat pròfug Pere Arbós Siqués.347 I, finalment, a instàncies del Capità General de Catalunya348, el Jutjat Militar d’Olot va instruir un procés contra els presidents de les set Societats Obreres de Resistència que estaven legalment establertes a Olot (sabaters, fusters, teixidors de punt, paletes i manobres, arts religioses, blanquers i serrallers)349. Donant-se la inusual circumstància que, per uns mateixos fets, estaven processats tant per la justícia civil com per la militar. El litigi va ser dirimit pel Tribunal Suprem que finalment va decidir que era de competència militar.350 No sabem exactament qui eren els responsables d’aquestes set so-

338 ACGAX-FMO. 3/9/9 El Jutjat d’Olot demana certificat de conducte i si presta contribució. El 7/9/9 l’alcalde envia “certificación negativa de ambos individuos”. 339 ACGAX-FMO. El 2/8/9 el jutge d’Olot, per ordre del de Girona, va demanar a l’Ajuntament d’Olot un informe de conducte i el 11/9/9 demanen si paga impostos 340 ACGAX-FMO. El 4/8/9 El jutjat d’instrucció d’Olot demana a l’Ajuntament certificat de conducte i el l’endemà si paga impostos en el marc de la investigació dels fets ocorreguts de Santa Coloma el juliol 341 Pere Antiga l’any 1913 va ser escollit representant obrer a la Junta de Reformes Socials, el 1915 era un dels representants dels obrers de la fàbrica Descals i el 1922 signava un manifest de suport a la candidatura obrera a les eleccions municipals. 342 Bartomeu Massegur el 1913 formava part de la Comissió que va signar les Bases de la negociació col·lectiva que va presentar la Sociedad Obrera Arte Fabril Olotense als patrons. 343 Salvador Teixidor havia estat suplent dels representants obrers a la Junta de Reformes Socials d’Olot els anys 1904 i 1905 344 ACGAX-FMO. 4/08/09 El jutjat militar d’Olot ordena a l’alcalde d’Olot que aquests processats es presentin en aquell jutjat. 345 El Deber. 21/09/09 346 Ciutat 3/10/9 347 ACGAX-FMO 14/12/09 El soldat pròfug empresonat a Olot demana parlar amb l’alcalde 348 La Lucha, Diario de Gerona. 21/9/9. 349 ACGAX-FMO. El 16/08/09 el jutjat d’instrucció militar d’Olot demana a l’alcalde quantes societats de resistència funcionen a la ciutat i el nom dels presidents i secretaris de tots ells. L’alcalde va contestar que no ho sabia ja que la llei d’associacions depenen del Govern Civil de Girona. 350 Ciutat. 19/12/09. Els redactors de Ciutat es lamenten de la decisió del Tribunal Suprem.

113

cietats i, per tant, si els obrers processats eren tots els presidents d’aquestes entitats o només una part. En qualsevol cas, varen ser cridats a declarar el President de la Unión de Obreros Fabriles Francisco Pla351, el president de “la Filantrópica” Sociedad de Oficiales Zapateros Rafel Bassols, i també Josep Pi, Esteve Darnés, Ramon Juvinyà i Albert Farjas.352 A mig mes de setembre els set presidents de les societats de resistència varen ser detinguts353 i a principis d’octubre les societats varen ser dissoltes i els seus locals clausurats per la policia governativa.354

En cap moment la societat olotina no es va pas mobilitzar per demanar l’alliberament dels presidents de les set societats de resistència, tot i que a tothom li constava que els presidents de les societats obreres justament havien tingut un paper moderador i pacífic durant els dies de la vaga general. El mateix cap de la policia en aquells moments, Josep Mª Lavin, en la seva carta d’acomiadament per canvi de destí, afirmava “Y amb aqueixa honrada classe obrera, que en els tristos dies de juliol se posà al meu costat pera evitar els desmans que pretenien elements estranys a la població, que comptin amb que al Judici oral dels que es troben processats, vindré; però vindré a repetir lo dit en el sumari; «que si be es cert que cometeren una lleugeresa al manifestar-se públicament sense la corresponent autorització, vaig esser obeït a la primera intimació que els hi vaig fer, estigueren al costat de la Autoritat y amb sa noble conducta evitaren que es repetissin aquí els sagnants successos d'altres poblacions».355 La revista catòlica El Deber es va oposar amb contundència a la campanya en favor de l’amnistia dels presos356 i, sense arribar a justificar l’empresonament dels presidents de les societats obreres olotines, no va deixar d’insistir que ells ja havien avisat amb antelació que les societats de resistència d’Olot anaven per mal camí. Una Comissió Municipal encapçalada per l’alcalde, juntament amb el diputat a Corts del districte Pere Llosas, varen intercedir a favor dels detinguts davant del Capità General, quan aquest es trobava de visita 351 El 1905 ja havia estat processat durant les vagues del sector tèxtil. 352 ACGAX-FMO. Correspondència 14/9/9 El jutjat militar d’Olot ordena alcalde que es presentin els paisans de les juntes de resistència esmentats per prendre’ls declaració en la causa que es segueix contra les expressades societats per disposició del Capità general de la Regió. 353 Diario de Gerona. 22/09/09 354 Ciutat 10/10/09 355 Ciutat 05/12/09 356 El Deber 29/01/10 Article signat per Ferran de la Murtra, pseudònim.

114

a Girona i els va rebre per parlar de les obres que s’havien de fer a la Caserna del Carme.357 No sabem exactament quan es va produir l’alliberament dels presidents de les societats de resistència, però en el moment que se’ls va concedir l’indult, l’abril del 1910358, estaven en llibertat després de pagar una fiança.359 Un altre procés judicial que va tenir un gran impacte ciutadà, va ser l’obert contra l’obrer Ramon Coromina Barné 360, per haver enviat una carta anònima al Tinent Coronel del Batallón de Cazadores de Estella, que estava de guarnició a Olot i havia de sortir cap a Melilla, on deia que “los llevaba al degolladero” i amenaçava l’oficial “si permitía la salida de las tropas” .361 Tot i ser paisà, el mes de març va ser sotmès a un Consell de Guerra acusat de delicte d’injúries a les autoritats i amenaces a oficials de l’exèrcit.362 El Fiscal Militar va demanar per ell una pena de 2 anys i 1 dia de presó i multa de 500 Pta. pel delicte de injúries i 10 anys i 1 dia pel delicte d’amenaces. Tot i que es va declarar autor de l’anònim i va esgrimir com atenuant que havia escrit la carta “per les penalitats que havia passat com a soldat a la Guerra de Cuba” va ser declarat culpable. Tot i la solidaritat ciutadana que va rebre, va haver de començar a complir la pena el mes d’abril de 1910 després que es desestimés l’indult que s’havia sol·licitat.363

La reacció

Els sectors conservadors de la societat, encapçalats per la jerarquia de l’església catòlica, varen arribar a la conclusió que la Setmana Tràgica era la conseqüència lògica de la “infiltració de les idees dissolvents en el si de les masses” i que calia prendre la iniciativa per exigir que l’Estat les perseguís. “Mentre el poder polític no es resolgui a reprimir

357 Ciutat 25/12/09 358 El Deber 2/4/10 359 La Vanguardia de Barcelona 25/5/10 publica que els han tornat la fiança als 7 presidents de les societats de resistència d’Olot. 360 ACGAX-FMO. 20/10/09. El jutge d’Instrucció militar demana quina relació té amb les societats obreres de resistència. 361 La Correspondencia Militar. Diari de Madrid, 15/3/1910 362 Diario de Gerona 15/3/10 363 Ciutat. 3/4/10 però protestaríem de lo que té d'històrica la justícia espanyola per la condemna que dilluns va començar a complir nostre amic en Ramon Coromina sense volen dir això que comentem poc o molt la sentencia que segons llei, deu ésser justa,—a favor de qui sabem que treballa pera quo sia acollit en l’últim indult. Ens plauria veure això lograt y que aviat pogués retornar, amb ell, la tranquil·litat a la seva llar.

115

la lliure exposició de doctrines perilloses per l’ordre social no es farà més que deixar carregar de nou la minva que un dia o altra tornarà a explotar”.364

El primer objectiu que es varen marcar va ser acabar amb les escoles laiques, amb el pretext que el fundador de l’Escola Moderna, Ferrer i Guàrdia, havia estat l’organitzador de la revolta. Tot i que a Olot no hi havia cap escola racionalista, com a mínim des que Josep Corcó havia tancat la seva acadèmia uns anys abans, el ple de l’Ajuntament va acordar, amb les únics vots en contra dels regidors republicans, enviar un telegrama al govern de l’Estat demanant que no es reobrissin les escoles laiques que havien estat tancades “perquè s’ensenya contra Deu, l’exèrcit i la Pàtria”.365 També un bon grup d’institucions catòliques (Conferències de sant Vicens de Paüls, Associació Hijas de María, Apostolat de l’Oració, Patronat de la Immaculada, Comunitat de PP Carmelites, Caputxins, Orde Tercera, Congregacions Marianes Sant Josep de Calasanç,.. ) i partits polítics de dreta d’Olot (Joventut Tradicionalista) varen signar un manifest encapçalat pel bisbe de Girona en el mateix sentit.366

A Castellfollit de la Roca es va viure un altra capítol d’aquesta campanya contra l’ensenyament laic. Els sectors catòlics d’Olot i comarca es varen oposar amb vehemència a la iniciativa d’un grup d’obrers d’aquella població que pretenia instal·lar una Escola Horaciana367. El Deber368 la va definir com “una escola antireligiosa i sense Deu” i la va equiparar a la Escuela Moderna de Ferrer y Guàrdia, “ara que l’escola racionalista ha caigut en desgràcia, volen canviar el nom per sorprendre la bona fe del públic, perquè en el fons és el mateix”. L’oposició va ser tan gran que finalment varen desistir, quan en realitat les Escoles Horacianes estaven prou allunyades de Ferrer i l’anarquisme. Les havia fundat el pedagog Pau Vila l’any 1905 al carrer Mercader de Barcelona amb la finalitat d’instruir les classes populars. Eren escoles laiques i renovadores, que pretenien “enseñar deleitando” o sigui que el nen aprengués sense esforç, mitjançant el joc, els treballs manuals, les excursions, les activitats quotidianes, sense premis ni càstigs, en un am364 El Deber 7/08/09 365 ACGAX-FMO. Acta Municipal 29/1/1910 366 El Deber 31/12/09 367 El Deber 25/09/09 368 El Deber 01/10/09

116

bient familiar on es coeducaven els nens i les nenes.369

Però potser l’episodi més cridaner d’aquesta campanya contra les escoles laiques el va patir el setmanari Ciutat, portaveu del Centre Nacionalista Republicà d’Olot que és va trobar d’un dia per l’altra sense impremta a Olot que el volgués editar, per haver criticat la falta de tolerància dels sectors catòlics amb els que no pensen com ells a causa de les escoles laiques. “Que dirien ells si enlloc de l’escola oficial catòlica que avui tenim i que defensen com a única –exceptuant les lliures que funcionin com aquelles—vingués una majoria de diputats que imposés a l’escola oficial una religió que no fos la catòlica y que els catòlics es vegessin obligats a enviar els seus fills? No seria això una gran injustícia que exclouria de les escoles els catòlics? Doncs perquè intenten excloure’n els no-catòlics? Que no son ciutadans com els altres”.L’article acabava demanant que evolucionin i que s’adaptin als temps moderns, on tothom serà igual i l’ensenyament oficial serà neutre.370 El setmanari va haver d’imprimir-se a Barcelona i posteriorment a l’Impremta Aubert de Camprodon.

La nova política social de l’església

Els sectors més progressistes de l’església no es varen limitar a exigir al govern que prohibís la difusió de les idees revolucionàries, sinó que varen entendre que hi havia unes causes objectives que explicaven que les classes populars s’acostessin a les organitzacions revolucionaries i que per tant, si no volien que els obrers s’allunyessin del catolicisme, calia que des de sectors catòlics també es treballés per la millora de les condicions materials de vida i de treball dels obrers. “Enfront del socialisme radical de Pau Iglesias, Largo Caballero, Royo y Vilanova veiem com s’organitza un gran exercit obrer, es formen cada dia associacions que basen el seu programa en buscar l’harmonia entre capital i el treball i fundant caixes d’estalvi i pensions per la vellesa,...”371. El propi Cardenal de Toledo va fer públic un extens document, transcrit íntegrament per El Deber372, on s’analitzava les causes de la revolució, demanava a l’Estat que millorés les condicions materials i morals dels

369 El juego como actividad educativa. Enseñar deleitando. Maria de Borja Soler. Edita Universitat de Barcelona. 1984 370 Ciutat 10/03/10 371 El Deber 6/11/09

117

obrers (reduint el preu del transport públic, sanejar les vivendes, abaratir i assegurar la qualitat dels productes de primera necessitat, extinció dels interessos dels crèdit popular,...) i acabava per proposar que l’església organitzés Círculos de Obreros i que d’ells depenguessin Caixes d’Estalvi, préstecs, auxilis, cooperatives, Secretariat del Poble i Classes Professionals.

Des de la revista El Deber es va treballar en aquesta línia, amb notable èxit. En el balanç de la feina feta durant l’any 1910 exposaven: “On mes hem empleat nostres energies ha estat en el camp de l’acció social obrera. A mes de senyalar lo mal orientats que anaven els obrers, que inconscientment es trobaven en mans de les garres del socialisme anàrquic, única manera de deslliurar-se de patrons mal avinguts amb la caritat i la justícia, procuressin veure d’altres fonts, convertint ses associacions en confessionals i inspirar-les en principis de justícia i amor enlloc de lluita de classes, fugint del caràcter negatiu i migrat de les pura resistència per donar-los un esperit ampli i generós que els indueixi a fer quelcom mes que una caixa per les vagues ja que el problema de l’obrer es molt complex i a barca moltes institucions completament descuidades. Fruit d’aquesta política ha aparegut en nostre ciutat l’associació obrera confessional Sindicat Obrers de les Arts Industrials, la implantació (encara en tràmit) de la Caixa d’Estalvis y Pensions per la Vellesa, la cooperativa de consums La Auxiliar Obrera, l’Estalvi Escolar que comença a funcionar a l’escola nocturna del Centre Catòlic, la Caixa Dotal i El Segur contra el Paro que funciona al Patrona de la Immaculada i Sant Antoni”.373

Efectivament, impulsat per mossèn Pere Pujol374, es va crear un Sindicat Obrer de les Arts Industrials375 que agrupava treballadors dels tallers d’imatgeria religiosa d’Olot. “Els promotors volen procurar la veritable dignificació i benestar de l’obrer per medi d’una sèrie d’obres socials, fugint d’orientacions perilloses i antisocials que poden portar la ruïna a les indústries i com a conseqüència a la misèria en la classe obrera” 376. Es va instal·lar al local de la Joventut Tradicionalista i es 372 El Deber va publicar aquest document durant el mes de febrer de 1910 373 El Deber. 14/01/11 374 El Deber. 16/4/10 375 Arxiu Diocesà de Girona. Reglamento del «Sindicat Obrer de les Arts industrials». — Olot : imp. de N. Planadevall. 1910 376 El Deber. 18/03/10

118

va marcar com a objectius prioritaris impulsar una Caixa d’estalvis i de pensions per la vellesa i treballar per “organitzar altres gremis de treballadors cristians”.377 Aquest sindicat va arribar a comptar amb el 40% dels obrers dels tallers de sants afiliats a algun sindicat (la Sociedad Obrera de la Estatueria Religiosa y Decorativa tenia el 117 afiliats, que representaven el 60% dels obrers associats) i alguns dels seus dirigents varen representar els obrers d’Olot a la Junta de Reformes Socials i al Patronat de la Caixa de Pensions. Tanmateix quan els sindicats de classe varen ser de nou legalitzats i varen estar en ple funcionament, a finals del 1911, els representants del sindicat catòlic ja no varen tornar a ser votats pels obrers i varen perdre els representant que tenien a la Junta Local de Reformes Socials. La tercera via que volia representar, al no comptar amb el suport dels fabricants, va fracassar totalment i el sindicat catòlic es va diluir de tal manera que a les estadístiques de després de 1913 ja no surt ni reflectit. El setmanari El Deber se’n dolia: “El sindicat catòlic es l’únic que portarà a una solució definitiva. Aquest no promouria conflictes indeguts ni obeiria influencies estranyes. No entenen perquè els patrons estan també contraris als sindicats catòlics. Els elements directors no haurien de posar obstacles a aquesta classe de societats obreres que basades en principis de justícia i ordre social son les úniques que poden resoldre adequadament les finalitat que persegueixen la sindicació baix la base catòlica i seguint les orientacions de Lleó XIII, veus aquí l’únic camí a seguir”.378

La idea de crear una Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat, que alleugerís els patiments de la classe obrera en els moments d’atur, malaltia o vellesa, també la compartien alguns regidors de l’Ajuntament. El 22 de gener de 1910 el regidor de la minoria liberal Francesc Soler de Trincheria, amb el suport del republicà Francesc Badia, varen proposar a l’Ajuntament que es formés una comissió per estudiar la instal·lació a Olot d’una caixa d’estalvis i que es demanés la col·laboració de la Lliga de Fabricants, el Sindicat Agrícola i les persones representatives. La Comissió es va crear però amb el doble encàrrec d’estudiar la creació d’una Caixa pròpia o l’obertura d’una sucursal de la Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro, que feia uns anys que funcionava a Barcelona amb molt bons resultats.379 El mes d’abril la Comissió es va ampliar amb la participació del Sindicat Obrer de l’Art Industrial, el Centro de 377 El Deber. 2/04/10 378 El Deber. 09/08/13 379 El Deber. 22/01/10

119

Católicos, el Ateneo Obrero i el Centro Obrero 380 i va acordar entrevistar-se amb el director de la Caixa, l’advocat Francesc Moragas, per demanar-li que establís a Olot una sucursal com ja havien fet a Girona, Igualada i Tarragona. Acceptada la proposta, l’Ajuntament va cedir el local que havia ocupat correus a l’Hospici381 per instal·lar l’oficina però el delegat de La Caixa va preferir tenir un local propi al Firal.382 Per guanyar-se la confiança de la població i tenir un cert control sobre els diners dels olotins, es va formar una Junta del Patronat de la Caixa de Pensions per la Vellesa i l’Estalvi, formada per les principals autoritats (alcalde, diputat a Corts, diputats provincials, regidors), representants de l’església (el rector i Mn. Pere Pujol), dels sectors econòmics (industrials, comerciants, professionals, propietaris agrícoles) i també representació dels obrers més moderats (els presidents del sindicat catòlic SOAI i de l’Ateneo Obrer, no pas dels sindicats de classe i el Centro Obrero).383 Durant les Festes del Tura de 1911 es va inaugurar la sucursals de la Caixa d’Estalvis y Pensions, en un acte al Teatre Principal.384 Per promocionar la nova entitat diferents prohoms de la ciutat varen sortejar llibretes d’estalvi de 2.5 Pta entre els afiliats al Sindicat Obrer de les Arts Industrials, els socis del Centre de Catòlics i també de la Joventut Tradicionalista.385

També per iniciativa de Mossèn Pere Pujol es va fundar a Olot una cooperativa de consum, “La Auxiliar Obrera”386, que copiava el model de les cooperatives que els grups catòlics de Bèlgica i Alemanya estaven implantant amb notable èxit:387 “La fi de la cooperativa es l’abaratiment de la vida de l’obrer, però també han procurat acostumar l’obrer a l’estalvi i no causar cap dany al comerç local. Els productes es ven-

380 El Deber 26/03/10 381 El Deber 2/04/11 382 El Deber 10/06/11 383 El Deber 2/06/11 Es constitueix la Junta del Patronat de la Caixa de Pensions per la Vellesa i l’Estalvi. President d’Honor: alcalde, President efectiu: Francesc Vayreda Carrera, Vice-President Victoria Galí, industrial; Vocals: Esteve Ferrer, rector, Pere Llosas banquer i Diputat a Madrid; Lluís Bolos Saderra advocat i Diputat provincial; Ramon Benet Rosau, regidor; Francesc Soler de Trincheria, regidor; Joaquim Casabó Puigdelabellacasa president de Lliga Industrial, Joaquim Solà Morales president del Sindicat Agrícola, Francesc Ortiz Soler president del Sindicat Obrers de les Arts Industrials, Josep Berenguer Alsina, president Ateneo Obrer, Pere Pujol Rubió prebere, Esteve Masllorens fabricant i enginyer industrial, Tomàs Pujol-Galceran,propietari; CandiTorrent Esquena comerç. Secretari: JM Masramon advocat 384 El Deber 5/8/11 385 El Deber 12/8/11 386 El Deber 20/08/10 387 De fet existien també cooperatives de consum a Sant Joan Les Fonts, Castellfollit i Anglès. I a Olot n’havia funcionat feia uns anys.

120

dran al preu de les altres botigues. A final de semestre els beneficis es repartiran entre els consumistes. Així els petits estalvis diaris, no apreciats pels ciutadans, es veuran. Aquest diners els podrà portar a la Caixa d’Estalvi, pagar l’arrendament o a la fi que vulgui”388. A diferència del sindicat, aquesta cooperativa va funcionar molt bé i durant molts anys, fins el 1931389. L’any 1911 tenia ja 210 socis, va girar 22 mil pessetes i en va repartir 1.116 Pta. entre els obrers associats.

El Patronat de la Immaculada i de sant Antoni de Pàdua, que havia fundat l’any 1898 Mossèn Pere Donat i que des de l’any 1902 dinamitzava Mossèn Joaquim Bonet amb “la missió de donar educació i cultura a les noies de classes treballadora” es va implicar també en aquesta nova línia d’apartar els obrers de les societats d’obrers de tendència transformadora de la societat. Per tant, va ampliar les seves tradicionals classes de planxar, cosir, fer labors, cuinar, cuidar malalts i administrar una casa, amb nous recursos com la “Guardiola de l’Estalvi” i posteriorment la “Caixa Dotal”, “La guardiola dels malalts”, “la guardiola del paro forçós”. S’ha de tenir en compte que aquestes “guardioles” no funcionaven com una mutualitat d’ajuda mútua, sinó que cada alumna capitalitzava una quantitat de diners per ús exclusiu seu quan ho necessités. El model de l’església per tant era un model individualista que es contraposava al model cooperatiu i solidari que posaven en pràctica les societats obreres de resistència. Aquesta institució va arribar a agrupar unes 100 noies, una quantitat gens menyspreable si tenim en compte que l’any 1913 el sindicat de serrallers, per exemple, tenia 16 afiliats, els flequers 19, els fusters 40 i l’Art Fabril 131.

El món laboral

Alguns industrials varen prendre les seves pròpies represàlies després de la Setmana Tràgica. Baldiri Descals390, que regentava l’empresa tèxtil més gran d’Olot, va tancar la fàbrica durant dos mesos i una setmana “per tenir excés d’existències i fer reparacions a la fàbrica”, deixant els seus 200 treballadors sense feina ni medis de subsistència.391 388 El Deber 22/10/10 389 Historia d’Olot, Joaquim Danés. Llibre XXV. 390 Baldiri Descals regentava la principal indústria tèxtil d’Olot, que estava situada on anys més tard hi va haver la Cooperació Fabril i ara hi ha la el barri de la Plaça de Catalunya. Va ser regidor a la candidatura del partit monàrquic liberal durant el mandat 1914-18.

121

Per si això fos poc quan va reobrir no va permetre que es reincorporessin els associats més actius i va rebaixar un 25% el preu que pagava a alguns dels seus treballadors.392 Com era costum en aquest casos, l’antiga societat de treballadors, ara dissolta, va decidir que tots els obrers de l’empresa es declaressin en vaga, però aquesta vegada una part dels treballadors varen optar per seguir treballant. Aquesta desunió entre els obrers, fomentada clarament pel fabricant, va provocar greus aldarulls al carrer. Els obrers en vaga varen manifestar-se pel centre de la ciutat i diàriament anaven a insultar als obrers que treballaven quan entraven o sortien de la feina. Per calmar els aires, la guàrdia civil va ocupar els voltants de l’empresa, però les batusses es varen traslladar aleshores fins a les cases on vivien els que havien optat per seguir treballant. Durant els dies que va durar la vaga, com a mínim hi va haver dos ferits per un cop de pedra.393 Veient però que Baldiri Descals no afluixava, els treballadors associats de les altres fàbriques també es varen declarar en vaga, quedant tota la indústria tèxtil d’Olot finalment paralitzada394. La normalitat va tornar quan l’alcalde va aconseguir que Baldiri Descals tornés a pagar el mateixos preus d’abans però aquest va mantenir els acomiadament, al·legant falta de feina.

Aquest litigi va demostrar que, malgrat la suspensió i la repressió soferta, les societats de treballadors continuaven tenint una gran força a Olot. No va sorprendre a ningú doncs que, quan el juny de 1910 el Govern de l’Estat va permetre que les societats obreres dissoltes es reorganitzessin395 en determinades condicions, totes elles es posessin mans a l’obra. El principal canvi normatiu consistia en que les societats només podien ser d’ofici i no era permès federar-se entre elles; per tant, les societats varen modificar els seus estatuts o reglaments i varen haver de tornar-los a presentar a l’autoritat per la seva aprovació. A Olot, totes les societats varen aprofitar la represa per renovar els seus dirigents396 i cap dels processats va recuperar càrrecs de responsabilitat. Les organitzacions que havien estat federades a Solidaridad Obrera 391 ACGAX-FMO. 29/11/9 Baldiri Descals comunica al Francisco Vayreda, President de Junta Local de reformes Socials que dissabte cessaran de treballar 200 obrers d’ambdós sexes per tenir molta existència i per fer reparacions a la fàbrica. 392 ACGAX-FMO. 7/03/10 Unes obreres acomiadades de can Descals i altres que treballen denuncien al President de la Junta de Reformes Socials que els han rebaixat el preu fet. 393 ACGAX-FMO 10/3/10. Informe del cap de la policia. 394 La Vanguardia 12/03/10 395 El Deber 18/6/10. La redacció els aconsellen que no juguin a la revolució i que tinguin present que els perills pels que han passat.

122

(els blanquers, treballadors dels sants397, paletes i teixidors) es varen reconstituir una mica més tard398 i varen ser sotmeses a partir d’aleshores a una gran control.399

Els sectors conservadors varen intentar per tots els mitjans al seu abast debilitar les societats d’obrers i dividir els seus membres. Ho varen quasi assolir en la societat de sabaters, La Filantròpica. Quan el 13 de juliol 1910 els oficials sabaters d’Olot es varen reunir per reformar el reglament, triar una nova junta i tornar a funcionar amb normalitat, un grup d’antics associats, encapçalats per Lluís Bohigas, varen proposar que es considerés l’entitat dissolta i que es repartissin els seus bens entre tots els associats. La proposta no va ser acceptada per la majoria. Posteriorment el mateix grup dissident va promoure una demanda judicial per danys i perjudicis contra Rafael Bassols i Joaquim Curós, anteriors president i tresorer, respectivament. El jutjat d’Olot es va declarar competent en aquest demanda, després de desestimar les protestes del nou president de la societat que actuava en representació de la majoria d’associats.400 Desconeixem com va acabar el litigi.

396 ACGAX-FMO. 28/11/10. El Governador Civil informa l’alcalde que han presentat acta de constitució les societats “Estatueria Decorativa”, “Union Obreros Curtidores” (secretari Jaume Rovira), “la Salud “ de Obreros carpinteros (secretari Pere Tané), La Auxiliar Obrera (administrador Jaume Triadú) i La Protectora del Obrero (president Narcis Bolos i secretari Jaume Planagumà). 397 El Deber 2/4/10 398 ACGAX-FMO. 25/7/11 399 Diario de Gerona .25/10/11 DG. Ha estat a Olot el delegat de GC que va cridar als delegats de les societats de resistència i els ha amenaçat de prendre mesures si d’aquí 3 dies no rebia les dades reclamades relativa als noms i cognoms i domicili dels individus que formen les Juntes d’aquestes societats. 400 ACGAX-FMO. 09/10/10

123

VI. LA CNT (1910-23)

Tot i que Solidaritat Obrera s’havia mantingut al marge de la Setmana Tràgica, en els mesos següents va ser durament reprimida per les autoritats. Els seus dirigents foren empresonats o deportats, els locals clausurats i la seva premsa prohibida. El nombre d’associats també va disminuir dràsticament; uns per por i d’altres per estar en desacord amb la línia ideològica, entre ells els obrers de tendència socialista que varen decidir separar-se’n i potenciar a Catalunya la UGT. El trencament definitiu entre socialistes i anarquistes es va consumar en el Congrés regional que es va celebrar al Palau de Belles Arts de Barcelona l’octubre de 1910, on pràcticament no hi va assistir cap delegat socialista. En aquest Congrés es va decidir transformar la Federació Regional catalana de Solidaritat Obrera en una Confederació Nacional del Treball que englobés tot l'àmbit estatal, clarament alineada amb les posicions del sindicalisme revolucionari, seguint el model de la CGT francesa.

L’any 1911 va ser l’any de la recuperació del moviment obrer i de la consolidació orgànica de la nova organització. Les societats d’ofici d’Olot, que havien estat prohibides després de la setmana tràgica, varen anar reformant els seus estatuts i varen tornar a funcionar amb normalitat. A finals d’agost, el Centre Obrer d’Olot va acollir el dirigent barceloní de la CNT, Francesc Miranda401 que va venir a presentar la nova Confederació i a animar els obrers olotins que s’unissin al nou sindicat.402 La Unió d’Obrers Curtidors, va decidir confederar-se i participar en el Primer Congrés de la CNT, que es va celebrar a Barcelona del 8 al 10 de setembre de 1911. El seu representant va ser Antoni Bosch.403 401 Antoni Miranda. fou un sindicalista i militant de la CNT a Barcelona. Participà en els fets de la Setmana Tràgica de 1909, i amb altres dirigents de la CNT va ser empresonat el dia 16 de setembre de 1911, cinc dies després de la clausura del primer Congrés de la CNT. Entre 1913 i 1914 va formar part de la comissió clandestina de la CRTC que intentava reorganitzar la CNT. Va assistir al Congrés Internacional de la Pau celebrat al Ferrol el maig de 1915, i a la tardor de 1915 va ser elegit secretari ajudant en el primer comitè de la CNT després de la clandestinitat. Va exercir de secretari general del CRTC des de mitjans de 1916 fins que es va fer càrrec de la secretaria general de la CNT el març de 1917. Va formar part del acomitè de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, per la qual cosa fou empresonat amb Ángel Pestaña i Salvador Seguí. El gener de 1919, en els inicis de la vaga de la Canadenca, fou novament empresonat al vaixell Pelayo al port de Barcelona i el dia 19 de març parlà, en nom dels presos, en el míting a la plaça de toros de Les Arenes proposant l'acabament de la vaga. El mes de febrer de 1921 fou novament detingut i va estar empresonat gairebé dos anys. 402 El Deber 2/9/11. El Deber alertava els obrers olotins del mal camí que estan prenent les societats obreres d’Olot, a causa de “quatre caps calents”

124

La reincorporació dels obrers olotins al si del sindicat anarquista va alarmar al Governador Civil que primer va demanar a l’alcalde que mantingués sota control i fes seguiment de les activitats de les societats obreres404 i posteriorment va enviar un delegat seu a Olot per reunir-se amb els presidents d’aquestes societats per advertir-los sobre el seu funcionament i per exigir-los que presentessin els llistats de membres de les seves Juntes de manera immediata.405

Els fabricants varen respondre a la reorganització de les societats obreres elaborant uns Reglaments interns que regulaven el treball dins de les seves fàbriques i que els obrers havien de signar si volien continuar al seu lloc de treball. El sol fet de fixar un marc laboral, amb unes condicions prefixades, ja era en si mateix un avenç pel obrers però a més a més els nous reglaments incloïen per primera vegada millores laborals pels treballadors com disposar de farmacioles a les fàbriques, indemnitzacions per acomiadament (1 setmana de sou), temps remunerat per netejar la màquina, unes condicions de les fàbriques que assegurin la seguretat i la salut dels treballadors, calendari de festes, diumenge festiu, cobrar el dissabte. Per contra també clarificaven totes les obligacions dels treballadores: treballar amb activitat, complir horari, ser puntual, no fer entrar persones alienes a les fàbriques, creure als encarregats, presentar-se nets, menjar només durant les hores establertes i als llocs indicats, no renegar, ni anar borratxo,... 406

La vaga de l’art tèxtil de 1913.

A principis de gener de 1913 les 7 societats obreres d’Olot (curtidors, art fabril, xerricaires, serrallers, estatuària decorativa, flequers i sabaters) varen presentar als respectius patrons unes bases de negociació col·lectiva. A part d’una reducció de jornada i un augment de sou, que variava segons els sectors, demanaven que quan faltés la feina abans d’acomiadar obrers es repartís la feina, que les hores extraordinàries es paguessin un 50% més, considerar hores extraordinàries les hores treballades els dies festius, volien fixar els dies que eren festius, dema403 Antoni Bosch, va ser representant suplent dels obrers a la Junta Local de Reformes Socials i membre del Tribunal Industrial l’any 1913, en representació dels obrers. 405 ACGAX-FMO 25/10/11 Correspondència del Govern Civil a l’alcalde. 406 ACGAX-FMO. Reglament del JJ Sacrest del ram del sants 30/11/11 i Reglament per els operaris de SA Descals, Felix Ferres, Hijos de Artigas, Masllorens Hnos, Hijos de Aubert, Hijos de Sacrest, Dusol e Hijo del ram tèxtil 20/04/12

125

naven respecte pels associats, el pagament puntual el dissabte a la una del mig dia, la preferència de llogar associats, igual horari a totes les fàbriques i no haver d’instruir els obrers nous.407 No sabem molt bé com varen reaccionar la majoria dels rams. Només sabem que els industrials tèxtils varen nomenar un representant, que va anar donant llargues fins que finalment va acceptar algunes bases de negociació, no sabem quines, però es va negar a reduir l’horari de treball a les 10 hores diàries i augmentar el sou en un ral diari o sigui 1.5 Pta/setm.

A principis de juliol la Societat Obrera de l’Art Fabril va insistir en la demanda i va sol·licitar la mediació de la Junta de Reformes Socials donat que els industrials s’havien tancat en banda. El president de la Junta no va pas aconseguir canviar la posició dels industrials que varen rebutjar la seva intervenció tot al·legant que “quebrantarían la libre autoridad que ineludiblemente deben ejercer en sus respectivos establecimientos fabriles”408. L’amenaça de vaga que va llençar la societat tampoc va fer canviar la posició dels industrials que no els anava especialment malament tancar uns dies les fàbriques atès que tenien els magatzems plens409. Va ser així com el dia 17 de juliol la gran majoria dels obrers de les indústries tèxtils, es varen declarar en vaga. Els vaguistes eren 756 obrers, la gran majoria dones, d’un total de 940 treballadors d’aquest ram. El sector tèxtil representava una mica menys de la meitat dels obrers que tenia Olot. El Governador Civil va declarar a la premsa que era una vaga política, va concentrar a Olot una gran dotació de guàrdies civils i es va posar al front de la negociació per solucionar el conflicte laboral. Només va aconseguir però que els patrons acceptessin les bases presentades però no l’augment salarial ni la jornada de 10 hores.410

Durant la vaga es varen publicar diversos pamflets que ens permet saber quant cobraven els obrers. Acompanyen aquesta informació amb el cost que tenien un parell de sabates (8-10 Pta) i una visita al metge (1 Pta) perquè tothom es podés fer una idea de quin era el seu nivell d’ingressos. També destaquen que els del darrer grup, els que cobren més són encarregats i serrallers. 407 ACGAX La Comissió d’obrers de l’art textil presenten aquestes bases als seus patrons. 408 ACGAX. Doc. De la Junta de Reformes Socials. Els industrials diuen que les bases presentades el juliol són idèntiques a les presentades per les 7 societats el gener i que ja ho varen contestar aleshores. No accepten els bon oficis que la Junta ofereix 409 El Pueblo Astur. 15/7/13. Informació de Barcelona sobre la vaga d’Olot. 410 Diario de Gerona 17 i 18/7/13

126

Pta per dia Menys 2,5 2.5 3 De 3 a 4 De 4 a 5

15% 23% 13% 29% 20%

A finals de juliol, la vaga es va estendre a tos els sectors industrials, esdevenint una vaga general en solidaritat amb els obrers del tèxtil. Finalment la Lliga de Defensa Industrial d’Olot va acceptar que una Junta Neutral fes de mitjancera en el conflicte. Però tampoc es va trobar un punt d’acord. Els obrers es queixaven que els patrons no volguessin negociar directament i sempre haguessin de tractar amb intermediaris, cosa que dificultava la negociació.

Paral·lelament, la vaga de l’art industrial s’havia anat estenent per altres punts del país i ja estaven en vaga les fàbriques de Sabadell, Terrassa, Manresa, Vilanova, Reus i Barcelona.411 I entre l’opinió pública d’Olot es tenia la convicció que la solució a la vaga ja no seria local sinó que depenia de les negociacions que es feien a Barcelona. El Diario de Gerona412 era clar “no puede haber inteligencia particular cuando las partes beligerantes no tienen plenos poderes por estar supeditados a directores de un movimiento general por considerar comunes sus intereses. La Cámara de fabricantes radica en Barcelona y por parte de los Obreros la única organización que existe es la sindical socialista”.

La vaga va continuar durant 40 dies. Els obrers la sostenien gràcies a donacions d’altres obrers, de cooperatives i societats de socors. Per sostenir-la necessitaven 1200 Pta/setm.413 De manera excepcional l’alcalde va donar permís a les obreres per passar pels pisos i establiments de la ciutat per demanar almoina.414 Però amb el subsidi que donava 411 Crónica Social Tarrasa. 4/8/13 El número de huelguista sigue su curso ascendente según pasan los días y no es motivado por actos violentos y coacciones materiales a menos aparentemente pero es indudable que entre muchos Obreros tal vez contrarios a la huelga pesa la enorme coacción moral de este formidable movimiento que va haciendo cada día mayor número de prosélitos no solamente entre los Obreros del arte fabril sino también en ramos diametralmente opuestos 412 Diario de Gerona del 10/8/13 crónica d’Olot 413 ACGAX. Documents de la Junta de Reformes Socials. Informe oficial de la vaga 414 ACGAX. 12/8/13

127

la societat (6 Pta/sem) no era fàcil subsistir i a mitjans de juliol un grup de 40 vaguistes va decidir anar a treballar a les mines de Ceret (França), a principis d’agost s’hi va afegir un altre grup i molts vaguistes varen anar a treballar en altres sectors.415 Pels més necessitats es repartia ranxo al local de l’agrupació obrera.416 La vaga va transcórrer sense aldarulls, més enllà de l’entrada tumultuosa d’un petit grup de vaguistes al Teatre Principal un dia de funció proferint crits417. A finals de la primera quinzena d’agost, quan els patrons varen decidir obrir les fàbriques encara que no s’hagués arribat a un acord i varen fer avisar els obrers que anessin a treballar hi va haver algun aldarull, coaccions i amenaces.418 Amb tot, només varen tornar a treballar 10 homes i 24 dones.

La vaga es va començar a solucionar quan l’assemblea d’obrers419 i la patronal420 varen acceptar la proposta del Tinent d’Alcalde Candi Agustí, que tot i que no la disposem, consistia en una jornada de 10 hores i l’augment d’un ral diari pels que cobraven menys de 3 Pta/dia. L’acord no va entrar en vigor perquè el dia 27 d’agost el govern va publicar un Real Decret que implantava les 9 hores de treball i 54 hores setmanals. Els industrials d’Olot varen decidir no obrir les fàbriques perquè el Real Decret perjudicava els seus interessos. La vaga es va desencallar l’endemà quan els obrers varen acceptar que a Olot, el Real Decret que era d’aplicació immediata i general, no s’apliqués fins el canvi de temporada que era el 31 d’octubre, esperant que en aquest període sortís publicat el Reglament que l’havia d’aplicar.

La tranquil·litat però va durar poc. A can Descals, pocs dies després de reiniciar el treball i arran d’una discussió entre un obrer i un altre que no s’havia adherit a la vaga,421 els associats varen exigir que acomiadessin el que havia estat esquirol. El patró s’hi va negar i 49 obrers, tot 415 Diario de Gerona del 10/8/13 crónica d’Olot 416 El Pueblo Astur 22/8/13 Crònica d’Olot 417 ACGAX. Imposen multa a 5 individus que varen entrar tumultuosament al teatre proferint crits que varen causar alarma entre els tranquils espectadors. 418 Crónica Social Tarrasa. 20/8/13 Crónica de Olot 419 ACGAX. El 24/8 accepten la proposta amb un addicció que diu que els obrers que cobren a setmanal no se’ls podrà passar a jornal. Els patrons no accepten l’addició i finalment accepten l’acord el 27 a la nit. 420 ACGAX. El 26/8 accepten l’acord però sense l’addicció proposada pels obrers 421 Diario de Gerona. Aquí explica que l’obrer era un esquirol. Oficialment a les al·legacions dels obrers davant de la Junta de Reformes Socials parlen que va maltractar un altre obrer de paraula.

128

homes, es varen declarar en vaga. Els altres industrials en solidaritat amb en Descals varen amenaçar de tancar les seves fàbriques. El conflicte es va solucionar immediatament però no sabem qui es va sortir amb la seva.

A part de la gran vaga del tèxtil, hi va haver alguns altres conflictes menors que es varen solucionar també a favor dels treballadors. A principis d’abril de 1914, la Societat Obrera Unión Barberil, va arribar a l’acord amb els patrons de no deixar entrar més clients els diumenges a partir de les 12 i tancar els dilluns excepte Festa Major i Fires.422 Encara que quatre mesos després denunciaven que l’acord no es complia. El febrer del 1915 la Societat d'Estatuària Decorativa va decretar un vaga indefinida per l’acomiadament d’un obrer del Taller Mató Carbonell i va aconseguir que el readmetessin.423 El mes de març de 1915 els paletes varen viure un nou conflicte al formar-se una nova societat obrera de paletes no federada, “La Olotense”, que no estava d’acord amb la petició que feia la societat federada “La Montañesa” de reduir la jornada laboral a les 8 hores diàries i un augment de jornal de 2 rals pels paletes i un pels manobres. Els paletes i manobres federats es varen declarar en vaga. L’alcalde va aconseguir acabar amb el conflicte proposant que els escindits es reincorporessin a la societat federada i que paguessin els endarreriments corresponents al temps que havien cotitzat a la societat no federada.

La Gran Guerra Europea (1914-18)

L’esclat de la Gran Guerra Europea l’estiu del 1914 va marcar un punt d’inflexió en el moviment social. La neutralitat d’Espanya va afavorir l’economia catalana i va permetre una nova embranzida del sector industrial. Però, per altra banda, la guerra també va provocar el desabastiment dels mercats interiors i l’encariment desorbitat dels preus dels productes de primera necessitat. Tot i així, els obrers varen acollir amb satisfacció la neutralitat d’Espanya. La Federació de Societats Obreres d’Olot, que reunia 1.322 associats, va emetre un comunicat aplaudint l'actitud del govern.424 422 ACGAX. 12/3/14 423 ACGAX. Durant 2 dos dies 81 obrers de les Arts Decoratives de tots els tallers d’Olot varen parar, fins que el patró va cedir. 424 Diario de Gerona. 15/9/14.La Federació de Societats Obreres d’Olot va decidir per unanimitat del seus 1323 federats va felicitar el govern per haver-se declarat neutral. El 18/9 el President del consell de Ministres els agraïa el suport.

129

A finals de gener de 1915 el president de la Federació Local de Societats Obreres, Climent Masdemont, conjuntament amb els presidents de les vuit societats obreres (paletes i manobres, art fabril, serrallers, fusters, barbers, blanquers, xerricaires, estatuària decorativa), va demanar a l’ajuntament que intervingués per evitar l’acaparament d’aliments i l’alça constant de preus. Per la seva part el regidor Aubert va proposar al Ple de l’Ajuntament crear una Comissió amb representants polítics, comerciants i obrers per estudiar les mesures extraordinàries que es podrien prendre per fer baixar els preus, que anés més enllà de les molt poc ambicioses mesures que havia previst el Govern de l’Estat.425

L’augment del preu dels productes de primera necessitat va disparar les demandes d’augments salarials i els conflictes socials. El maig del 1915 la Unió d’Obrers Curtidors d’Olot va demanar un augment salarial i cobrar igual totes les setmanes, tan si hi ha festes com si no. Els patrons s’hi varen negar i els obrers es varen declarar en vaga. Quatre dies després varen arribar a una acord, no sabem quin. Al setembre era la Societat d’Obrers de l’Art Fabril Olotense la que demanava un 35% d’augment426 i la Societat d’Obrers Serrallers la que a part de l’augment salarial demanaven establir el jornal mínim diari. A l’agost corresponia el torn a la Societat d’Obrers de les Arts Decoratives i la Societats d’Oficials i Peons de Paletes.

Els preus varen seguir pujant sense control i la Federació Local de Societats Obreres va convocar una manifestació de protesta. Es va celebrar el dia 6 de febrer de 1916 i va tenir una concurrència multitudinària. En acabar, es va fer una Assemblea Obrera a l’Hospici que va aprovar un decàleg de reivindicacions: suprimir temporalment els consums de tots els productes de primera necessitat, crear una Junta de Subsistència, que el mercat d’Olot atengués només els compradors minoristes fins les 11 del matí i que l’ajuntament controlés la falta de pes.

425 La Llei 18 només preveia reduir els drets i els aranzels dels productes de primera necessitat que no va aconseguir rebaixar pas els preus, 426 finalment es va concretar en 1.5 Pta/setm.

130

La Junta de Subsistència es va formar el 12 de febrer, estava presidida per l’alcalde i la formaven tres representants de la Federació Local de Societats Obreres, un de la Unió de Comercials, un del Sindicat Agrícola i un de la Lliga de Defensa Industrial. Aquesta comissió va tenir una vida molt curta i pocs èxits per apuntar-se. Primer va obrir una subscripció per recaptar fons427, que va ser molt mal acollida per la població burgesa i es va saldar en un sonor fracàs.428 Va intentar, també sense èxit, que La Caritat obris un menjador per treballadors pobres.429 No sabem quines activitats més va liderar, només que un mes escàs després de la seva constitució, els obrers la varen abandonar “per que ha estat impossible arribar a un veritable acord” sobre les seves propostes, aleshores l’Ajuntament va aprovat donar 1000 Pta. per ajudar als més necessitats.430

El Oportunista

El mes de febrer de 1915, aprofitant el bon moment que passava la indústria local, i per tant l’ocupació obrera, va veure la llum un nou setmanari que es reclamava representant del proletariat: “no pretendemos otra cosa que contribuir con un grano de arena a la honrosa labor de defender los sacros intereses del Pueblo Olotense, a la par que coadyuvaremos en cuanto nos sea posible a todo lo que signifique bienestar e instrucción para las clases proletarias, ideal por el que no cejaremos nunca”. El seu recorregut però va ser molt curt, només varen sortir 12 números. Encara no 4 mesos. I, tot i que va informar àmpliament de les activitats del Centre Obrer i de la Federació Obrera, va dedicar molts més esforços a recolzar els regidors liberals i demòcrates de l’Ajuntament que a cap altra cosa: “Comprendimos desde luego que un periódico destinado pura y exclusivamente a la defensa de la clase obrera de esta ciudad y su comarca, había de moverse necesariamente dentro 427 Diario de Gerona. 29/2/16 428 Diario de Gerona. 7/3/16 429 ACGAX. La Junta Delegada de La Caritat envia carta a l’alcalde argumentant que ni pot obrir un restaurant per obrers, ni pot demanar als seus col·laboradors més diners dels que el demana. Juntament amb la carta de la Junta de La Caritat hi ha un borrador de l’alcalde on els demanava que estenguessin la seva acció a assistir els fills dels obrers que la falta de treball i els preus elevats no els permet alimentar i també els proposa fer una crida a les persones generoses que els ajuden perquè augmentin les donacions que fan a La Caritat 430 El Deber 25/6/1916. L’alcalde critica la dimissió dels obrers i fa aquesta proposta.

131

de un círculo reducidísimo por falta de asuntos netamente obreros. De ahí que se pensó en hacer extensiva la misión del periódico a la defensa de ideales progresivos, ya que por medio de ellos, le era más fácil al Obrero conseguir su mejoramiento social.”431

La filiació obligatòria

Una de les reivindicacions més antigues de les societats obreres era l’obligatorietat d’afiliació per tots els obrers a la societat del seu ram. En alguns moments varen aconseguir que els convenis reflectissin aquesta obligació, en d’altres es varen negar a treballar amb obrers no afiliats i en la majoria dels casos varen haver d’acceptar que cada empresari fes el que li semblés a casa seva. L’any 1914, a conseqüència del constant creixement de la indústria tèxtil olotina i per tant de la falta de mà d’obra especialitzada, la Federació va aconseguir que tot els obrers contractats haguessin d’estar afiliats a la Societat del seu ram. Però el juny de 1915, just pocs mesos després que els empresaris s’haguessin associat en una Unió Gremial, alguns dels treballadors de la fàbrica Sacrest, una de les més grans de la ciutat, es varen donar de baixa de la societat. Increpats per els altres treballadors varen declarar que havien estat nomenats encarregats, per tant que no tenien obligació d’associar-se. Els obrers federats primer els varen declarar el boicot i després es varen declarar en vaga. L’alcalde va intercedir entre les parts i quan semblava que el conflicte estava en vies de solució,432 el fabricant va decidir tancar la fàbrica i acomiadar els 141 treballadors, perquè alguns vaguistes havien trencat vidres de la fàbrica.433 En solidaritat amb Sacrest varen tancar totes les altres empreses del sector, quedant sense feina un total 919 obrers. Aquesta acció de força patronal va propiciar que la patronal i la federació obrera arribessin a un acord. Consistia en que els 6 encarregats que varen començar el conflicte s’afiliaran a la societat, aleshores se’ls nomenaria formalment encarregats i en aquell moment es podrien donar de baixa d’associats. Sacrest es comprometia també a pagar 1 setmana de jornal als 22 obrers que havien iniciat la vaga i que feia 3 setmanes que no cobraven. Tot i que la feina es va reprendre en un primer moment, el conflicte 431 El Oportunista. 17/4/1915 432 ACGAX. Borrador de carta de l’alcalde a Governador on diu que ha estat un intent de vaga sense importància i que s’ha solucionat fent que els encarregats s’associessin 433 ACGAX. 10/7/15 Carta de Hijos de Sacrest a Alcalde denunciant el que havien sentit i demanant força pública que els defensés.

132

no es va solucionar d’una banda perquè els encarregats no es varen anar a associar i de l’altre perquè els obrers federats de can Sacrest no varen acceptar l’acord signat pels seus representants i varen tornar a declarar-se en vaga. Novament els empresaris varen tornar a tancar totes les fàbriques. En el conflicte va fer de mitjancer primer l’alcalde, després la Junta de Reformes Socials i finalment l’Inspector de Vigilància en nom del Governador Civil, però ningú va poder solucionar el conflicte. A mitjans d’agost veient que el conflicte no entrava en vies de solució, la Societat Obrera de l’Art Fabril va informar en assemblea general als federats que pagaria 10Pta a tots aquells que decidissin marxar a treballar fora d’Olot i 13 als que anessin a França, acceptant l’oferta de feina que havien rebut d’una societat obrera d’Arlés, mentre durés la guerra.434 En aquesta assemblea també es va aprovar que quan els patrons volguessin obrir les fàbriques se’ls proposaria un augment de sou, decisió que va fer que el conflicte prengués un altra caire. Tot i aquestes noves exigències, l’Assemblea General de la Societat Obrera de l’Art Fabril va acabar transigint el 29 d’agost, i va donar per bona la proposta que dies anteriors havia fet l’alcalde per solucionar el conflicte dels encarregats. Va decidir tornar a treballar l’endemà i presentar al mateix temps una demanda d’augment del jornal d’un 35%. Novament els treballadores de Sacrest no ho varen acceptar i la Federació Local es va desentendre del conflicte de can Sacrest i va deixar d’abonar els jornals dels que volien continuar en vaga. Els patrons tampoc varen acceptar obrir de nou les fàbriques en aquelles condicions. Però es varen avenir a crear una comissió mixta per acostar posicions. No sabem exactament els termes de l’acord que va permetre obrir les de fàbriques el 9 de setembre, només que la Federació de Societats Obrers va sol·licitar als fabricants un augment d’una ral diari. Simultàniament la Societat de Xerricaires, esgrimint trobar-se faltats de recursos per atendre les subsistències de les seves famílies, es va dirigir a la Junta de Reformes Socials perquè intercedissin davant dels patrons per poder tornar a treballar de manera imme434 ACGAX. El 18/8/15 El delegat de Vigilància d’Olot informa l’Alcalde del que s’ha tractat a l’Assemblea General de la Societat de l’Art Fabril 435 ACGAX-FMO El 12/11/15 l’Ajuntament va aprovar les bases per crear una comissió mixta per estudiar i proposar fórmules de solució i dictar fallos en els conflictes laborals de les indústries de l’Art Fabril. Estava presidida per el president de la Junta de Reformes Socials i la formaven 3 obrers i 3 patrons. Es podia reunir a instàncies de cada una de les parts o del president, havia de dedicar un mínim de15 dies a l’estudi del conflicte, calia decidir per majoria i no s’assolia calia que comptes com a mínim a un vot d’un patró i d’un obrer. Els acords eren vinculants si es prenien per unanimitat

133

diata, plantejant com a única condició cobrar 30 Pta per compensar les 3 setmanes en que es trobaven en atur forçós

La part més positiva del conflicte va ser que es va formar una Comissió Mixta d’Arbitratge i Estudi i es va aprovar un reglament de funcionament.435 Aquesta Comissió va decidir que només hi podia haver un encarregat per especialitat i un altre al magatzem i que els encarregats no podien pertànyer a cap societat. El conflicte va rebrotar novament el març del 1916 quan tots els fabricants tèxtils (Hijos de Sacrest, Ferrés y Codina, Hijos de F. Aubert, Hijos de Ignacio Plana, Masllorens Hermanos, Anònima Descals, Hijos de Artigas y Jose Castañer SA) varen tornar a reafirmar que volien determinar lliurament el nombre d’encarregats i varen amenaçar de tancar les fàbriques el primer d’abril i acomiadar tots els treballadors.436 Els obrers reunits en assemblea varen decidir no acceptar més de 14 encarregats per fàbrica.437 El governador va intercedir i l’amenaça no es va concretar.438

La vaga general revolucionaria de 1917

La crisi social i política de l’Estat Espanyol iniciada el 1898 amb la pèrdua de les colònies, es va anar agreujant progressivament, d’una banda per la incapacitat del règim per reformar-se i modernitzar-se i de l’altra per la nul·la sensibilitat de les classes dominants espanyoles cap als problemes socials que afectaven als treballadors i les classes populars. Davant la inoperància del govern, els sindicats (CNT i UGT) varen iniciar un nou acostament que va cristal·litzar el juliol de 1916 amb la signatura d’un acord per iniciar una campanya conjunta de reivindicacions que tenia com a objectiu l’abaratiment de les subsistències, la solució a la crisi de treball, la regulació de l’intercanvi dels productes, la supressió dels privilegis industrials i la fi de la guerra del Marroc i de les despeses improductives. El primer avís al govern va ser convocar una vaga general de 24 hores, pel 18 de desembre de 1916, que es va desenvolupar pacíficament i fou un gran èxit arreu de l’Estat. A Olot la Federació de Societats Obreres s’hi va adherir i, tot i la publicació d’un ban municipal farcit d’amenaces i advertències, la vaga va ser total. Els obrers es varen reunir en assemblea i varen fer 436 ACGAX. Cartes dels fabricants a la Junta de Reformes Socials, al·legant interès dels patrons. Ho confirma el Diario de Gerona del 25/3/16 437 Diario de Gerona. 28/3/16 i 30/3/16 438 El Deber 1/4/16

134

arribar a l’alcalde les conclusions que havien pres, amb l’objectiu que les fes arribar al govern. Els pobles dels voltants d’Olot no varen secundar la vaga.

Tot i l’èxit de la vaga general, el govern de l’Estat no va prendre cap mesura per redreçar la situació social que va continuar deteriorant-se. El 17 de març de 1917 en una reunió conjunta a la Casa del Pueblo de Madrid, la CNT i la UGT varen acordar que la vaga general indefinida era la millor arma per defensar els drets dels treballadors. se impone que el proletariado español emplee la huelga general, sin plazo definido de terminación como el arma más poderosa que posee para reivindicar sus derechos. La resposta del govern va ser suspendre les garanties constitucionals439 i ordenar la clausura de les organitzacions obreres. A Olot l’alcalde va fer tancar el local de la Federació Obrera i va ordenar al president que lliurés el llibre d’actes, el segell de l’entitat i la clau del local. També es va reunir amb les societats de treballadors per donarlos instruccions de com havien de procedir d’aleshores ençà.440 Tot i així l’activitat reivindicativa no es va pas aturar. A l’abril eren els paletes i els manobres els que demanaven un augment de sou per front a l’increment dels preus441. Al maig eren els fusters.442 Les dues reivindicacions varen acabar amb un petit increment salarial.

Durant l’estiu de 1917, la situació política espanyola es va anar deteriorant progressivament. Al juny alguns militars varen desafiar el govern constituint Juntes de Defensa Militar, al juliol va ser la Lliga Regionalista de Catalunya la que va convocar una multitudinària Assemblea de Parlamentaris Catalans que va exigir canvis dràstics i, finalment a l’agost els sindicats amb el suport de l’esquerra política, formada per republicans, lerrouxistes i socialistes, varen intentar tirar endavant un moviment revolucionari. Amb aquesta finalitat varen convocar una vaga general revolucionaria pel dilluns 13 d’agost, que va ser un èxit a Barcelona i a les conques del Ter i del Llobregat. A Olot el dilluns va ser tranquil, però el dimarts 14 alguns obrers no varen anar a treballar i varen recórrer les fàbriques demanant que a les nou del matí tothom parés de treballar. A les 10 totes les fàbriques d’Olot 439 ACGAX-FMO. L’alcalde va publicar un ban el dia 30/3/17 anunciant que amb data 28 el govern havia suspes les garanties constitucionals. 440 El Deber 31/3/1917 441 El Deber 28/4/17

135

havien parat. A la mateixa hora els soldats de la guarnició ocuparen els llocs més cèntrics i l’entrada de les principals fàbriques. El comandant militar va publicar un ban on comunicava a la ciutadania que s’havia declarat l’Estat de Guerra i s’anunciava que la ciutat quedava a les ordres d’un Tinent Coronel. També advertia i amenaçava als que cometessin actes violents. Durant el dia els soldats detingueren alguns obrers. A les vuit del vespre amb l’autorització del militar les societats obreres federades es varen reunir per reclamar l’alliberament dels detinguts. L’endemà al matí alguns obrers varen anar a treballar i d’altres no. La situació no es va normalitzar completament fins el divendres. Durant els dies de vaga el Somatén armat va patrullar pels carrers i una vegada es va haver acabat va controlar les portes de la vila per evitar que entrés cap foraster. Un mes després, l’empresari Antoni Sacrest, en nom de la Lliga de Defensa Industrial demanava a l’Alcalde que la vila d’Olot donés les gràcies al Comandant Militar de la Plaça “por haber conseguido con un tacto y pericia digna de encomio, abortase la huelga que en mal hora se había iniciado en la ciudad”. I així es va fer. 443 Per cap d’any la Federació Obrera i el partit Centro de Concentración Republicana varen celebrar un míting al Teatre Principal per demanar l’amnistia pels presos i processats polítics i la reposició dels obrers ferroviaris acomiadats durant la vaga d’agost.444

La vaga general revolucionaria no va aconseguir cap dels seus objectius, ja que els preus dels productes de primera necessitat varen seguir pujant sense aturador i el govern va continuar sense aplicar reformes profundes a l’administració de l’Estat. Però va servir perquè tothom, obrers i classes benestants, es convencessin que la revolució social era factible. Per tant, que calia decantar-se per la conservació de l’estructura social o per la revolució, que no hi valien les mitges tintes reformistes. És justament a partir d’aquest fets que la Lliga Regionalista de Catalunya va prendre partit definitivament per la monarquia i es va acostar als partits monàrquics, abandonant la seva política regeneradora i reformista. Fins al punt que el seu líder Francesc Cambó, va ser nomenat ministre del govern. Per la seva part, els obrers varen prendre consciència de la seva 442 ACGAX-FMO 2/6/12 443 El 18/9/17 el Comandant agraeix l’acord del Ple Municipal d’Olot 444 Diario de Gerona 1/1/1918

136

força. No és un fet casual que per primera vegada els obrers olotins decidissin presentar un candidat propi a les eleccions municipals de final d’any. L’escollit va ser el xerricaire i dirigent de la Federació de Societats Obreres, Climent Masdemont, que es va presentar pel districte quart amb l’única adscripció política de ser “obrer” i, tot i que no va sortir elegit, va obtenir millor resultat que el candidat tradicionalista o el republicà i va quedar a molt poca distància del conservador, que va ser un dels elegits. A les eleccions de l’any 20 varen presentar dos candidats i a les del 22 dos més, que gràcies a estar integrats a la candidatura Republicano-obrera, varen sortir elegits.

El Congrés de Sants

Per les organitzacions obreres, especialment per la CNT, la vaga general va ser un punt d’inflexió, iniciant-se a partir d’aleshores una nova etapa de ràpid creixement. Per reestructurar el sindicat i enfortir l’organització sobretot a les províncies espanyoles on la vaga havia fracassat més estrepitosament, es va convocar un nou Congrés. Es va celebrar al barri de Sants de Barcelona del 28 de juny al primer de juliol de 1918. Hi varen assistir 164 delegats, en representació de 73.860 obrers, la meitat dels quals de Barcelona. La Federació de Societats Obreres d’Olot hi va participar enviant dos delegats en representació dels seus 500 associats. Eren el seu president i alhora vicepresident del Centro Obrero, Enric Ferrés Cortals, i el secretari de la Federació, Félix Canals.

El Congrés de Sants va acordar constituir Sindicats Únics de Treballadors, que agrupessin en una sola organització els obrers que treballaven en diferents oficis d’una mateixa branca industrial. Alhora que es va començar una nova campanya de filiació. A finals d’agost al Teatre Principal es va celebrar un míting obrer que tenia per objectiu justament convèncer els obrers sobre la necessitat d’associar-se perquè “s’aproximen grans aconteixements i es precís estrènyer la unió dels proletaris”.445 Era organitzat per el Sindicat de l’Art Fabril i varen prendre la paraula Francesc Casals i Joan Rovira. Mica en mica, la Confede445 La Comarca 31/8/18 446 El Deber 22/3/19. Es va constituir el diumenge anterior. A part d’elegir una Junta i aprovar els reglament, varen establir un programa d’actuació amb dos objectius: aconseguir el descans dominical i fer el mateix horari que les botigues de Girona. Els feiners obrir de 8 a 8, tancant els migdies de 2/4 d’1 a 2 per dinar. I els diumenges obrin només de 8 a 11.

137

ració Nacional de Treballadors i els Sindicats Únics es varen anar organitzant, tan a Olot i sant Joan Les Fonts com als pobles més grans de la Garrotxa. El mes de març de 1919 es va constituir la Federació Obrera de Castellfollit i a Olot el Sindicat Únic de Dependents446 i el d’Obrers del camp447, dos sectors que fins aleshores no havien estat organitzats. També es va formar un Sindicat d’Oficis Varis que va acollir els barbers, els flequers i altres col·lectius minoritaris.

El desembre de 1919, la CNT va celebrar un nou Congrés a Madrid, on també va participar la Federació Obrera d’Olot. Segons denunciava el setmanari d’acció catòlica El Deber, hi va assistir el President del Sindicat d’Art Fabril d’Olot, Josep Alberola que “va proclamar l’acció directa que no es més que un procediment revolucionari i destructor”. Quan va tornar de Madrid va repartir fulles i pasquins.448

L’encariment de les substancies

Els anys immediatament posteriors a 1917 foren d’una intensa agitació social. Els preus dels productes de primera necessitat pujaven sense aturador, mentre que els salaris es mantenien estables, de manera que els treballadors perdien capacitat adquisitiva.

El dilluns 5 de febrer de 1918 a mig matí, moltes treballadores d’Olot varen abandonar la feina i en manifestació varen anar fins l’ajuntament per protestar per l’augment constant dels preus. L’alcalde es va comprometre a reunir la Comissió de Subsistències per cercar solucions.449 A l’octubre encara no s’havia fet cap proposta i els presidents de les societats de treballadors varen tornar-se a reunir amb l’alcalde per insistir en que s’arribava a una situació límit. En aquesta reunió es va decidir reformar la Comissió, donant entrada als directors dels tres periòdics que es publicaven a la vila (El Deber, La Comarca i Vida Olotina) i a tres representants dels obrers. Enric Ferrés de la Federació Obrera, Josep Riera de la Societat de Fusters i a Josep Bruguera de la Unió de Curtidors.450 Per fer més força la Federació Obrera va organitzar dos mítings a Olot i a sant Joan Les Fonts on prengueren la paraula el President del Sindicat de l’Art Fabril d’Olot, Josep Alberola, el sindi447 El Deber 15/3/19. Es va constituir el diumenge anterior a l’Hostal Ca l’Elena 448 El Deber 21/12/1919 449 La Comarca i El Deber del 9/2/18 450 ACGAX-FMO. 20/10/1918

138

calista Francesc Casals i l’activista anarcosindicalista de Barcelona, Rosario Dolcet. No sabem molt bé que varen dir, només que varen escandalitzar la premsa local: “pronunciant tots discursos de tons radicalíssims”.451 Pocs dies després, l’Ajuntament va poder aconseguir que vingués a Olot una partida de blat intervingut per l’Estat, que va permetre als flequers rebaixar una mica el preu del pa. Va ser però un miratge, ja que els preus varen seguir pujant. El 8 de febrer de 1919, la Federació Local de Societats Obreres es va retirar de la Junta de Subsistències, impotents per frenar l’augment del preu del pa. A la carta de dimissió auguraven un greu conflicte social “pues la vida se hace imposible para nuestra clase”.452

Davant la incapacitat de l’administració de trobar solucions a l’increment de preus, les organitzacions obreres varen començar a plantejar als patrons augments significatius de salaris. El 23 de juliol de 1918 el Sindicat de l’Art Fabril de Olot i comarca va convocar una assemblea al seu local, on acudiren 90 treballadors que varen decidir demanar un augment salarial del 20%, amb l’amenaça de començar una vaga el dilluns següent si les seves peticions no eren acceptades. 453 Els patrons del ram de la imatgeria decorativa varen acceptar l’augment, a canvi que les dones podessin fer les feines de retocar, que fins aleshores només havien fet homes. Es va tancar inicialment l’acord, però poques setmanes després454, tan bon punt els patrons varen començar a substituir els homes per dones, el conflicte va rebrotar amb força. Després de dos mesos de vaga, els obrers dels tallers de sants varen haver de tornar a la feina, sense haver aconseguit la readmissió dels acomiadats ni la substitució de les dones en les feines de retocs. Acabada la vaga la Societat d’Obrers d'Estatuària Decorativa, agraïa el recolzament moral i material que havia rebut durant la lluita de les altres societats federades, alhora que expressava la seva “ferma estranyesa per l’actitud que havien mantingut alguns companys de feina”.

Sense necessitat de fer vagues, varen aconseguir augments significatius de sou els obrers de les fàbriques tèxtils, els espardenyers i filadors de cànem, els paletes i manobres, i els fusters. No varen tenir 451 La Comarca 19/10/18 452 ACGAX-FMO. Carta de la federació a l’alcalde signada per el president de la Federació Joan Isamat i el secretari Felix Canal. Alhora amenacen amb demanar un augment salarial a tots els gremis. 453 ACGAX-FMO. 24/7/18 Carta del Cos de vigilància fronterera a Alcalde 454 ACGAX-FMO. Correspondència 7/12/18

139

tanta sort els obrers de les filatures i fàbriques de paper de sant Joan les Fonts i La Canya que a principis de novembre es varen declarar en vaga davant la negativa dels empresaris de concedir-los un augment de sou. Una setmana després d’iniciar-se la vaga, varen començar a tancar les fàbriques de teixits d’Olot per falta de fil. En pocs dies 400 treballadors es varen quedar sense feina. Després de dos mesos de vaga, i per imposició del Governador Civil, els obrers varen acceptar un esquifit augment de 2 rals i varen tornar a la feina.

La jornada laboral de 8 hores

La vaga de La Canadenca, una de les principals empreses de subministrament d’electricitat a Barcelona, ha estat un dels punts àlgids de la història del moviment obrer català, perquè gràcies a aquella lluita els treballadors de l’estat espanyol varen aconseguir fer realitat una de les reivindicacions històriques del moviment obrer: la jornada laboral de vuit hores.

Tot va començar a finals de gener de 1919 quan La Canadenca va retallar els salaris dels empleats de la secció de facturació. Aquests varen respondre afiliant-se al Sindicat Únic de l’Aigua, el Gas i l’Electricitat de la CNT, motiu pel qual l’empresa en va acomiadar vuit d’ells argumentant que no tenien dret a sindicar-se. Aleshores els 140 treballadors federats de l’empresa varen iniciar una vaga de braços caiguts. L’autoritat va respondre enviant la policia per intimidar els vaguistes, però lluny de fer-los canviar d’opinió varen aconseguir que la resta de treballadors de l’empresa s’afegissin a la vaga. El dia 21 de febrer la vaga a la Canadenca era total i el subministrament d’electricitat a Barcelona va començar a faltar. Moltes indústries varen haver de tancar i els serveis públics (tramvia, enllumenat) també es varen veure afectats. Enlloc de negociar, el govern va decidir militaritzar el servei de subministrament elèctric, cosa que va enrarir encara més els ànims. El dia 27 s’afegiren a la vaga tots els treballadors d’empreses de subministrament elèctric de Catalunya. L’escalada repressiva va anar en augment. Més de 3.000 obrers varen ser detinguts i portats a la presó del castell de Montjuïc. Tot i així, la vaga va continuar. El govern, totalment sobrepassat pels esdeveniments, va acabar negociant. Finalment, el dia 17 de març es va arribar a un principi d’acord segons el qual els obrers tornarien a treballar quan tots els detinguts no condemnats per un tribunal fossin alliberats i quan es readmetessin tots els treballadors 140

sense excepció. L’empresa, per la seva part, aplicaria un augment salarial general i proporcional a tots els seus treballadors, establiria la jornada laboral de vuit hores i pagaria la meitat del salari dels dies de vaga. Els obrers varen referendar l’acord dos dies després en un míting multitudinari a la plaça de braus de Les Arenes que va aplegar més de 20.000 treballadors.

La gran victòria dels treballadors de la Canadenca, va animar la resta de col·lectius a reclamar també la jornada laboral de vuit hores. Amb aquesta finalitat es va convocar una Vaga General pel 24 de març de 1919. A Olot, la vaga “de solidaritat societària amb els companys de Barcelona” no es va iniciar fins el dimarts 26 o dimecres 27 de març. Segons el setmanari El Deber, “gràcies a l’acció enèrgica que han pres els militars i la gent d’ordre dels sometents” la ciutat va romandre tothora en absoluta tranquil·litat i la vaga no va ser mai general, atès que algunes indústries varen poder treballar455. Els moments de màxima tensió es varen viure el divendres 29, quan després de fer-se públic el ban on s’informava a la població que s’havien suspès les garanties constitucionals, l’autoritat militar va fer tancar el local de la Federació Local de Societats Obreres i va fer detenir al seu president Joan Isamat. La situació es va calmar poques hores després quan Isamat va ser alliberat gràcies a les gestions de l’alcalde. Novament es varen viure moments d’excitació, el dimarts dia 2, quan per ordre del Governador Civil va ser detingut Josep Alberola, president del Sindicat de l’Art Fabril, en el moment que sortia de la ciutat per anar a fer un acte de propaganda a Sant Esteve de Bas. Segons la crònica dels fets que dies després publicava l’alcalde d’Olot al setmanari La Comarca456, els “obrers vingueren a creure que la presó del seu mestre era deguda a una venjança burgesa o a una traïció de l’alcalde”.

La situació va canviar totalment el dia 3 d’abril, quan el Govern va aprovar un Reial Decret que generalitzava la jornada laboral de vuit hores a partir del primer d’Octubre. Els obrers eufòrics per aquesta victòria volien entrar a treballar, però varen ser aleshores els empresaris els que varen tancar les fàbriques en desacord amb la nova normativa. El tancament patronal va acabar el dilluns dia 8 d’abril, tres dies després 455 El Deber 29/3/1919 456 La Comarca. Del 12/4/1919 va publicar una crònica del Dr Claret, pseudònim que amagava l’alcalde d’Olot , el metge Eveli Barnadas.

141

que el Govern Civil hagués ordenat als fabricants d’Olot i comarca obrir totes les fàbriques.457 Les fàbriques d’Olot no varen obrir fins que la Patronal de la ciutat de Barcelona no els va donar avís.

La gran victòria assolida pels obrers, va tenir com a rèplica la constitució de la Federació Patronal d’Olot i sa Comarca458 que a partir d’aleshores es va mantenir molt més intransigent i menys dialogant amb la Federació Obrera, en línia amb la resta d’empresaris del país. D’altra banda es va obrir un intens debat sobre com s’havia de solucionar el creixent descontentament que expressava la classe treballadora. El setmanari d’acció catòlica El Deber va publicar un article del dirigent de la Lliga Regionalista Francesc Cambó, titulat “La solución de nuestro problema social” que havia estat publicat dies abans a La Tribuna de Madrid, on després de fer una anàlisi acurada de la situació, no s’estava de reconèixer que amb la repressió no s’anava enlloc:459 Els patrons han de tenir en compte que l’estat de Guerra i el màuser; la mobilització de l’exèrcit i les condemnes dels tribunals poden dominar transitòriament les manifestacions episòdiques del plet social, però només la justícia el podrà resoldre de manera permanent i definitiva.

A principis de maig el conflicte laboral va tornar a aflorar amb renovades energies. Els obrers de les filatures i fàbriques tèxtils de Castellfollit, Sant Joan i Olot varen presentar als seus respectius patrons una demanda d’augment de sou d’una pesseta diària i la reducció de la jornada laboral a un màxim de 8 hores. La Patronal varen contestar que ells complien la Llei, ja que el Real Decret del Govern no diu enlloc que s’han de treballar 8 hores, sinó que diu que els patrons i els obrers de cada fàbrica s’han de posar d’acord i en cas que això no sigui possible el Governador Civil o el Ministeri podria intervenir. Veient que no hi havia cap punt de contacte, els obrers federats varen decidir unilateralment treballar només 10 hores diàries, enlloc de les 11 o 12 que estaven treballant. Tots els obrers que varen abandonar la feina varen ser acomiadats, “per haver abandonat el lloc de treball sense permís”.460 Paral·lelament, la Federació Patronal va fer públic un avís anunciant 457 El Deber 5/4/19 458 El Deber 12/4/19 459 El Deber 29/3/19 460 Diario de Gerona. 15/5/1919

142

que qui volgués treballar a les seves empreses havia d’anar a demanar feina al local de la Federació i havia de signar un acord d’acceptació de les condicions laborals. Els obrers en vaga, uns 600, per poder subsistir varen organitzar una cuina col·lectiva al Turín, que es mantenia gràcies a les aportacions dels obrers de l'Estatuària Decorativa, els blanquers i els paperers. Per acabar amb la vaga, els empresaris d’aquests rams varen anar tancant les fàbriques fins arribar a ser 1.300 els obrers aturats. L’Ajuntament per la seva part va aportar 1.000 Pta per ajudar econòmicament la cuina dels obrers en vaga, tot i comptar amb l’oposició d’alguns regidors tradicionalistes que varen afirmar que els obrers “necessitaven més auxili espiritual que no pas material”.

Durant els dies del conflicte laboral, es varen formar comissions paritàries sectorials que varen acabar consensuant convenis individuals per l’art fabril, xerricaires, pararies, arts decoratives i paperers. Els acords recollien les condicions de treball, un augments salarial de tres rals i treballar 8 hores diàries. La negociació no obstant estava encallada en el pagament de les setmanes de vaga. Mentre els obrers volien cobrar dues setmanes, els patrons no en volien pagar cap. Després de dos mesos de paralització de l’activitat productiva i veient que les dues parts no es posaven d’acord, la Comissió Negociadora va proposar que l’alcalde fes un laude, amb el compromís que les dues parts acceptarien la seva decisió. Però quan l’alcalde va presentar públicament la seva proposta d’acord, consistent en pagar una setmana extraordinària als vaguistes, els representants del Sindicat de l’Art Tèxtil es varen negar a acceptar-lo. L’alcalde aleshores va dimitir del càrrec. Durant els dies següent varen aparèixer un seguit de pamflets, on cada part explicava la seva posició i replicava l’opinió dels altres. L’alcalde va justificar la seva posició: “Us ho diu un home honrat que no li farà gran cosa sentir-se dir tonto en Lleis però no passarà per a que cap Comitè li digui farsant”. També el Comitè de Vaga: “Quan havíem arribat a una entesa una mica depriment per nosaltres, va venir la mala interpretació del poder que la comissió obrera havia donat a l’alcalde” i fins i tot un grup de treballadors autoqualificats com a “obrers conscients” que es declararen “fastiguejats de la conducta observada per la Federació Obrera i el Seu President Alberola”.

El 21 d’agost de 1919, després de 3 mesos de vaga, els obrers varen acordar acceptar l’acord proposat per l’alcalde un mes abans i 143

retornar a treballar. Però els fabricants no ho varen acceptar. A aquelles alçades del conflicte, només acceptarien que retornessin al treball en les condicions que tenien abans de la vaga. A finals d’agost els obrers de Sant Joan Les Fonts es varen desvincular de la Federació Local d’Olot i varen tornar a treballar sense haver aconseguit cap de les seves reivindicacions. També algunes empreses petites d’Olot varen reprendre l’activitat.

Finalment el tres d’octubre la Federació Patronal i la Federació Obrera varen signar el Conveni que posava fi a cinc mesos de paralització de l’activitat fabril i, el que era més important, instituïa la jornada laboral de 8 hores. L’acord preveia la readmissió de tots els treballadors en el termini de 15-30 dies, que els obrers no prenguessin represàlies contra cap obrer no associat, crear una comissió mixta a cada industria per solucionar els conflictes que sorgeixin, acceptació per part de l’obrer que la direcció, distribució i l’organització del treball depèn exclusivament dels patrons, els obrers s’obliguen a substituir el company absent o malalt prescindint dels salaris respectius i sense cobrar extres, s’acorda reduir la jornada laboral a 8 hores, però mentre l’empresa s’adapta s’hauran de treballar més hores i es cobraran a preu normal, la jornada setmanal serà de 48 hores setmanals, el treballador estarà dins la fàbrica cinc minuts abans de començar i plegarà quan toqui el timbre. També es varen aprovar unes bases específiques per cada ram d’activitat (art tèxtil, blanquers, xerricaires, paperers, arts decoratives) on es fixa els horaris, increment salarial, abonament de la setmana de vaga pactada amb l’alcalde i condicions específiques de cada sector.

El dissabte següent es va celebrar la finalització de la vaga i l’assoliment dels objectius marcats amb un míting multitudinari al Teatre Principal. Varen prendre la paraula Joan Serra que va donar les gràcies a l’exalcalde Eveli Barnadas per totes les gestions fetes per trobar una bona solució al conflicte, Jaume Trias que va tenir unes paraules de record per l’anterior president de l’Art Fabril que tan havia lluitat per arribar a aquest acord, un representant dels obrers de la Conca del Llobregat i finalment el President del Sindicat de l’Art Fabril Josep Alberola que va parlar de la distribució del treball,de la mala influència que té l’església en els treballadors, de la importància de la instrucció dels obrers i de la necessitat de disposar d’un periòdic propi de la Federació.461 461 La Comarca 11/10/1919

144

La reacció empresarial

Tot i l’acord local per acabar amb la vaga, els empresari no varen quedar gens satisfets. La implantació de la jornada laboral de vuit hores no els va agradar gens, però encara els va agradar menys la força i la capacitat que havia demostrat el moviment obrer olotí, unit en la Federació Obrera. Per tant, a partir d’aleshores l’actitud de la Federació Patronal va ser molt menys conciliadora i no va estalviar esforços per laminar la força del sindicat únic, adscrit a la CNT. El setmanari catòlic El Deber va començar aleshores una campanya contra el Sindicat Únic perquè proclamava “idees contraries als ensenyaments de l’església” i estenia el “pensament antireligiós”,462 alhora que informava de la creació a Barcelona de la Unió de Sindicats Lliures, que col·laboraven amb les autoritats i la patronal. A Olot no varen poder implantar-ne cap, però a Sant Joan les Fonts, el personal d’oficines i els encarregats en varen formar un, que va intentar dividir els obrers i debilitar el Sindicat Únic.463

A principis de desembre, seguint les consignes de la Federació Patronal de Barcelona, els empresaris olotins varen anunciar als obrers el tancament de les seves empreses en un termini de vuit dies, que es va concretar el 9 de desembre en els rams de filats, generes de punt, paletes, fusters, ferrers i blanquers, i el 24 de desembre en les d’imatgeria religiosa. Exigien que el govern legislés sobre la llibertat de sindicació professional, acabant d’aquest manera amb el sindicat únic, que establís un contracte de treball i que es reconegués la llibertat absoluta dels empresaris per dirigir i ordenar la feina dins de les empreses, reduint la missió dels representants obrers a denunciar casos d’incompliment de contracte de treball i dels reglaments.

Pocs dies després la Confederació Nacional de Catalunya i diverses federacions locals, entre elles les d’Olot, Castellfollit i sant Joan Les Fonts, varen fer públic un manifest titulat “La organización obrera de Cataluña a la opinión pública” on censuraven la Federació Patronal i el govern, i es reafirmaven en la seva lluita.464 Siempre hemos dicho que nuestra actuación la informarían, a la par, espíritus de justicia y orden. Como el “estatus quo” 462 El Deber 13/12/19 463 El Deber 27/12/19 464 Diario de Gerona 27/12/2011

145

es la miseria y esta el desorden, queremos salir de la miseria. (...) Esto no significa que hayamos de ceder en nuestros derechos. Para reanudar el trabajo se impondrá como condición precisa el abono de los jornales perdidos a causa de lockout.

Els empresaris també varen posar les seves condicions per reobrir les fàbriques i reprendre els treballs: els obrers havien de deslligar-se del Sindicat Únic i presentar-se a les seves empreses per signar un contracte laboral465 de caràcter personal i individual que fixava la durada del contracte, les feines a fer, el salari i l’acceptació per part de l’obrer que “la organización y distribución del trabajo será de la exclusiva competencia y autoridad de los patronos o de los representantes y encargados designados al efecto por el mismo”. Com a contrapartida oferien una assegurança de malaltia i una assegurança de maternitat. El divendres 7 de gener una trentena d’obrers de les fàbriques de sant Joan es presentaren a les fàbriques, lliuraren el carnet del Sindicat Únic a l’autoritat i varen signar el contracte de treball. De totes maneres, la feina no es va reprendre perquè la majoria de treballadors no es varen presentar. Però, tot i així, aquests treballadors varen començar a cobrar el salari acordar.466

Comprovat que els obrers no acceptaven la darrera oferta patronal, el 17 de gener de 1920, el Govern va prohibir la Confederació Nacional de Treballadors, el Governador Civil va fer tancar els local de la Federació Obrera i també de la Federació Patronal i va ordenar als empresaris que obrissin les fàbriques immediatament. Quatre dies després la Federació Patronal d’Olot va publicar un pamflet titulat “A la Opinió Obrera”, que recollia el Manifest de la Federación Patronal publicat dies abans a Barcelona. Es justificava el tancament patronal “davant els acords presos en l’últim Congrés sindicalista de Madrid declarant-se sos actors francament comunistes i llibertaris, predicant el sabotatge i l’acció directa i preconitzant mides declaradament anàrquiques”, exposava que “no poden ni volen consentir que tingui la representació obrera el Sindicat Únic, que té escrita amb sang la seva pròpia historia i com a tàctica insubstituïble la de prescindir en absolut de la voluntat dels seus representats” i finalment convidava els obrers olotins a “manifestar clarament si estan al costat dels elements que amb ses procediments 465 El Deber 1/1/1920 466 El Deber 10/1/1920

146

maten les indústries o si es pot reprendre el treball, amb les degudes garanties de seguretat i amb la pau i harmonia necessàries en benefici de tots”. Si acceptaven les noves condicions, els obrers havien d’anar a l’ajuntament a recollir el contracte de treball i els reglament de cada empresa. Se’ls assegurava el manteniment de les hores de treball i del sou i, recollint els acords del Segon Congrés Patronal de Barcelona, se’ls assegurava la implantació d’una assegurança de malaltia i parteratge per les obreres. En la mateixa línia, l’alcalde d’Olot, el conservador Joaquim Vayreda, publicava una llarga carta, “A la honrada classe obrera i a la classe patronal” farcida de tòpics i aforismes de tota mena, on demanava als patrons que obrissin les fàbriques i als obrers que anessin a treballar “ara que se us ofereix treball en millors i més nobles condicions, rehabilitant la vostra personalitat perduda, anorreada i trepitjada, inclòs en les files del sindicalisme igualitari. Vulgueu ser homes, ben homes i no una munió de zeros a l’esquerra d’una unitat descarrilada”. Acompanyava la carta un dur ban municipal encaminat a atemorir els treballadors: estoy dispuesto a proceder con la mayor energía y severidad a la represión de cualquier acto que atente a la libertad de trabajo, coaccionando la voluntad de los ciudadanos en cualquier forma que sea. Por lo tanto: prevengo a los agentes de mi autoridad que velen cuidadosamente con el mayor celo por la más estricta libertad de trabajo, deteniendo en el acto y poniéndola a mi disposición a toda persona que en cualquier forma o manera atenten a la libre acción de los ciudadanos coaccionando, alentando o recomendando ya sea pública o privadamente de palabra por escrito a los patronos parar que dejen de abrir sus fabricas o talleres, o a los Obreros para que no acudan al trabajo contra su voluntad.

El termini per signar el contracte s’acabava el diumenge 25 de gener, però donat que molts obrers no varen passar a signar, l’alcalde va allargar dos dies més el termini. El dilluns 26 totes les fàbriques de Castellfollit varen obrir i a la tarda les de sant Joan. Les fàbriques d’Olot varen obrir el dimarts 27 i uns 600 treballadors varen entrar a treballar. Eren tots els mossos de transport, la majoria de dones del gènere de punt, la meitat dels treballadors de les fàbriques de sants, pocs xerricaires i treballadors de les filatures, i cap paleta, fuster ni blanquer.. Mica en mica, tots els obrers varen anar tornant a la feina. Una setmana després tots els tallers de sants funcionaven amb plena normalitat, i 147

poc després ho feren les filatures. El dia 21 ja només quedaven en vaga els paletes i manobres, que varen tornar a treballar abans de final de mes. Durant aquest mes, els conflictes entre treballadors varen ser constants. La policia va detenir uns quants treballadors acusats de coaccions. Entre ells el sindicalista Alberola, que va ser condemnat a 11 dies d’arrest per d’haver agredit una dona.

El mes de març es va constituir a Olot el primer sindicat lliure, el Sindicat d’Obrers de l’Art Tèxtil. Al mateix temps que eren detinguts dos obrers i una obrera, acusats d’haver cobrat quotes del Sindicat Unitari, tot i estar clausurat. A final d’any, i de manera unilateral, la Federació Patronal va acordar donar un petit augment salarial a tots els obrers d’Olot.

El conflicte al camp

L’estiu de 1919 va esclatar un greu conflicte al camp del Pla d’Olot. Molts parcers i alguns masovers varen presentar una demanda col·lectiva als propietaris de la terra per canviar les condicions d’arrendament argumentant que no podien viure del seu treball; entre altres coses proposaven deixar d’anar a mitges amb el propietari en la repartició del gra i passar a terços. Tot i que hi va haver una negociació i alguns propietaris varen acceptar repartir les collites a tres cinquenes parts contra dues, la gran majoria de propietaris no varen acceptar cap canvi. I, davant la falta d’entesa, els propietaris varen prohibir als parcers i masovers entrar als camps i, per tant, recollir les collites que havien sembrat. Els masovers i els parcers, veient que les collites es malmetien sense que ningú les collís, varen fer cas omís a la prohibició i les varen recollir. Aleshores els propietaris els varen denunciar a la justícia, iniciant-se un llarg procés judicial.

Durant el conflicte, el farmacèutic i president del patronal Sindicat Agrícola d’Olot, Ramon Pujolar va publicar una sèrie d’articles a la premsa analitzant molt acuradament quines eren les causes de l’empobriment dels pagesos olotins i fent diverses propostes per millorar el rendiment de les explotacions agràries (mecanització, fertilitzants, contractes d’arrendament clars i de llarga durada) i, per tant, per incrementar el benefici que obtenien els propietaris de les seves terres i els obrers del seu treball. També va proposar classificar les terres en funció de la seva fertilitat i productivitat i usar aquest criteri per establir el valor 148

de l’arrendament. Tot i que tothom li va reconèixer que estava fent aportacions justes i constructives, no hi va haver manera d’arribar a cap acord perquè els grans propietaris rurals consideraven que el que realment estava en joc era el paper i la força que havia de tenir el recentment organitzat Sindicat Únic d’Obrers del Camp d’Olot i la seva Comarca, promotor de la reivindicació obrera. No en va l’associació obrera estava federada amb el Sindicat Únic i defensava obertament que la solució dels problemes dels obrers dels camp era la col·lectivització de la terra, com s’havia fet feia poc a Rússia.

El conflicte va ser molt dur. El Sindicat Únic va declarar el boicot als propietaris més rebecs i es varen produir alguns actes de sabotatge (crema de pallers, escapçament de plantes,...) en camps dels propietaris més representatius, també alguns obrers varen ser apallissats per haver treballat en els camps boicotejats. Però cap de les dues parts no va afluixar, ni tan sols quan el Jutjat d’Instrucció d’Olot va donar permís als propietaris per desnonar als masovers i acomiadar als parcers per incompliment de contracte. No va ser fins el juny de 1920 quan l’Audiència de Barcelona va ratificar la sentència, que els masovers i parcers varen retornar als propietaris de la terra la part que els faltava fins a la meitat de les collites i aleshores molts d’ells no varen executar l’acomiadament o els varen readmetre. Tot i així, 5 o 6 masovers i els parcers més identificats amb el sindicat únic varen ser acomiadats definitivament. Pocs dies després de l’execució de la sentència, es va declarar un violent incendi al mas Brugadois, que va començar per la cabanya, però va acabar afectant tota la casa i la majoria dels camps. La guàrdia civil va detenir l’autor material dels fets i també al president i al secretari del Sindicat Únic d’Obrers del Camp, aquests acusats de ser-ne els inductors. El Sindicat va ser suspès per ordre administrativa.

Primer la repressió, després la dictadura

Les relacions laborals durant els primers anys 20 varen ser molt complicades. La Patronal va prendre una actitud totalment intransigent i autoritària envers els treballadors i obertament bel·ligerant amb els sindicats de classes i els seus representants. El govern li va fer costat i va iniciar una política repressiva contra el sindicat únic i contra els seus dirigents, amb detencions, deportacions i assassinats d’obrers en aplicació de la llei de fugues. A Olot la situació del moviment obrer no era pas millor que a la resta del país. El Sindicat Únic estava suspès, 149

el seu local tancat i molts dels seus dirigents desapareguts o en la clandestinitat. El Secretari de les Arts Fabril, Josep Alberola, va ser denunciat a la guàrdia civil quan va retornar a Olot i va passar uns dies a la presó municipal.

La situació va començar a millorar el 1922, sobretot després que a les eleccions municipals dels mes de febrer, la coalició republicanoobrera obtingués 4 regidors dels 9 que s’elegien. Dos dels electes eren dirigents del clandestí Sindicat Únic. Eren l’expresident de l’Ateneu Obrer i exvicepresident del Centre Obrer Joan Serra Vilalta i el vocal de la Junta del Centre Obrer, Enric Corominas Llach. Durant la campanya electoral la coalició va publicar un pasquí on denunciaven que estaven en perill “les llibertats públiques conquerides per nostres avantpassats amb sacrifici de llurs hisendes i vides” perquè “l’obscurantisme disfressat en nostra localitat amb varis noms tracta d’esborrar nostres lliures però respectuoses costums ciutadanes, convertint Olot en un centre de reacció sotmès a la més refinada intolerància”. També prenien tres compromisos: “una administració municipal econòmica, ordenada, justa i recta, on imperi el major respecte a tots els principis, creences i ideals honrats, sense fanatismes; orientar econòmicament el municipi envers l’abaratiment de la vida a base de la municipalització dels serveis, i finalment defensaran l’autonomia del municipi davant l’allau de tributs que va exigint la vida centralista de la naixent Mancomunitat de Catalunya, que en país que anem serà pitjor el centralisme barceloní que el tan detestable centralisme madrileny”.

El bon resultat electoral dels obrers va propiciar que el nou Ajuntament declarés festiu el 1er de Maig i organitzés una ballada de sardanes, que s’autoritzés la reobertura del local del Sindicat Únic i que es reunís de nou la Junta de Reformes Socials, amb l’encàrrec de treballar per reduir els preus dels productes de primera necessitat.

El Sindicat Únic va celebrar la reobertura del local fent un míting al Teatre Principal. No sabem que es va dir en aquest acte, només que el Jutjat de Primera Instancia va instruir diligències contra els oradors Ramon Surie, Francesc Iglesias, Antoni Gorg i Joan Franco. Possiblement la reunió estès relacionada amb la Conferència Nacional que la CNT va celebrar pocs dies després a Saragossa, i on la Federació Local d’Olot va prendre part enviant un representant. En aquesta Conferència es varen prendre decisions molt transcendents per l’organització sindi150

cal: Primer es varen desvincular definitivament de Rússia i de la Tercera Internacional, per tant del comunisme, i es varen reafirmar en l’anarquisme i el col·lectivisme. En segon lloc, varen redefinir el concepte “obrer” per poder donar cabuda a l’organització als petits propietaris: “tota persona que viu del seu treball”. Finalment, varen concloure que les causes de la crisi econòmica que vivia España, no era deguda només a causes exteriors (guerra i els pactes posteriors) sinó que tenia sobretot causes nacionals: la incapacitat, ineptitud i desconeixement tècnic i comercial de la burgesia espanyola. Per tant, que calia modernitzar la indústria i l’aparell productiu si es volia ser competitiu en els mercats exteriors i evitar que les crisis les paguessin sempre només els treballadors. Retornats de Saragossa, els dirigents locals del Sindicat Únic de Treballadors varen convocar una Assemblea Extraordinària al teatre del Centre Obrer per explicar als federats els acords presos. Però tan bon punt el representant comarcal a la conferència, Sebastià Clarà, va prendre la paraula, el delegat de policia que la presidia va ordenar suspendre l’acte. Els dos regidors obrers que eren presents a la reunió varen intentar dissuadir-lo i davant la seva negativa varen anar a buscar l’alcalde, que es va desentendre de l’assumpte.467

Tot i que la federació obrera olotina va estar en tot moment adherida a la CNT i sempre va mostrar la seva adhesió a les tesis anarquistes, a Olot també hi deuria haver algun grup pro-comunista atès que a principis d’abril de 1923 el Centre Obrer va acollir una conferència de Joaquim Maurín, ex-dirigent de la CNT i en aquell moment director de la revista La Batalla i promotor de les tesis marxistes a Catalunya.468

Des de la seva reorganització, el Sindicat Únic va tenir poca filiació i no va plantejar gaire reivindicacions. Només es de destacar la demanda presentada per la societat de paletes i manobres a mitjans de març de 1923, que al ser desatesa pels patrons va propiciar que s’iniciés una vaga de paletes, manobres, manyans i fusters que va durar més de quatre mesos. Durant el conflicte varen ser detinguts i empresonats el president del sindicat únic i un membre del comitè de vaga acusats de coaccions i amenaces a un grup de manobres que volia tornar a la feina.469 També es varen publicar diferents pamflets explicatius 467 Diario de Gerona 6/7/22. La reunió era el divendres. El cap de la policia era Mestres. 468 La Comarca 7/4/23 469 22/4/23. Diario de Gerona. Per ordre del jutjat d’Olot han entrat a la presó Ramon Suñé Homs, president del Sindicat Únic i Antoni Oliveras Pasqual individuo del comitè de vaga que des del 12/3/23 venen sostenint els obrers paletes.

151

de les bases presentades pels paletes i de la posició dels constructors.

La situació va fer un tomb radical el 13 de setembre de 1923, quan el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb el suport de la burgesia catalana i el beneplàcit del rei d’Espanya Alfons XIII de Borbón, va enderrocar el govern, va abolir la constitució de 1876, va dissoldre Les Corts, va liquidar la Mancomunitat de Catalunya i va establir una dictadura militar, que va intensificar la repressió contra el moviment obrer i molt especialment contra la CNT i les associacions de treballadors. La UGT, en canvi, va col·laborar amb el nou règim i pogué mantenir-se fora de la clandestinitat.

152

FONTS

La font principal de documentació ha estat l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa (ACGAX), especialment el Fons Municipal d’Olot, el Fons d’Associacions i el Fons Notarial del districte d’Olot, així com la Col·lecció de Documents Efímers i la Col·lecció Joan Casulà. Aquesta informació s’ha complementat amb recerques específiques a l’Arxiu de la Diputació de Girona, l’Arxiu Diocesà de Girona, als Arxius Històrics de Girona i Barcelona, l’Arxiu de Foment del Treball Nacional, la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Arús de Barcelona. La segona font d’informació ha estat la Col·lecció Local de la Biblioteca Marià Vayreda d’Olot, on s’han trobat molts Estatuts i Reglaments de les associacions olotines, i una molt complerta Col·lecció de Premsa Local editada a Olot. Ara també consultable a través de la xarxa: http://pandora.bibgirona.net/olot/. Les capçaleres que s’han considerat més representatives han estat buidades sistemàticament: “La Aurora Olotense”, “El Olotense”, “L’Olotí”, “El Eco de la Montaña”, “El Deber”, “Sang Nova”, “La Revista Olotina”, “Ateneo”, “El Oportunista”, “Ciutat” i “La Democracia”. La resta de revistes locals s’han consultat puntualment per conèixer o aprofundir en moments, sectors socials, activitats i esdeveniments concrets. La informació i l’opinió de la premsa local s’ha ampliat i contextualitzat a través de la consulta de les capçaleres digitalitzades disponibles a la xarxa que parlaven d’Olot: l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España, l’Hemeroteca de la Premsa Gironina Digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Girona, l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) de la Biblioteca Nacional de Catalunya, el Fons Local de Publicacions Periòdiques Digitalitzades de la Diputació de Barcelona,l’Hemeroteca de la Biblioteca Virtual Miquel de Cervantes, la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica del Ministerio de Cultura i l’Hemeroteca de la Vanguardia de Barcelona. Principalment “El Constitucional” y ”La Federación” de Barcelona, “El Postillon” y “Diario de Gerona” de Girona i “El Corresponsal” de Madrid. Finalment, s’ha consultat un bon nombre de llibres, revistes, articles, i treballs d’investigació que sovint han servit per ampliar la informació, conformar un criteri i contextualitzar la informació local.

Asociación Internacional de Trabajadores. Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española (1870-1874). Dos tomos. Publicaciones de la cátedra de Historia General de España, de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Barcelona. 1969.

153

Asociación Internacional de Trabajadores. Cartas, comunicaciones y circulares de la Comisión Federal de la Región Española. Publicaciones de la cátedra de Historia General de España, de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Barcelona. Edicions Universitat de Barcelona. 1979.

Resum d’Història del Moviment obrer a Cataluña. Jobac. 1983.

Els portals www.centrefedericamontseny.org, www.cnt.es y www.veuobrera.org

AISA, Ferran. La cultura anarquista a Catalunya. Edicions de 1984. Barcelona. 2006. BARNADAS, Joan. La Restauració Borbònica. Quaderns d’Història d’Olot. Volum 7. Edicions Municipals Ajuntament d’Olot. 2009. BARNADAS, Joan. La Setmana Tràgica a Olot. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. 2009. BARNOSELL, Genís. Orígens del sindicalisme català. Eumo editorial. 1999. DANÉS, Joaquim. Història d’Olot. Edicions Municipals Ajuntament d’Olot. 1980-2000. IZARD, Miquel. Manufactureros, industriales y revolucionarios. Editorial crítica. Barcelona. 1979. LLONG, Montserrat. Tejiendo en red. La industria del genero de punto a Cataluña (18911936), Universitat de Barcelona. 2007. JORDÀ, Ricard. Fa 80 anys de Solidaritat Catalana (1907-1987). Article publicat a la revista Comarca d’Olot. 1987. OLLÉ, Josep M. El moviment obrer a Catalunya. 1840-43. Editorial Nova Terra. Barcelona. 1973. PAGÈS, Pelai i altres. Història del moviment obrer als Països Catalans, obra col·lectiva publicada en fascicles, editada per Eliseu Climent i la revista El Temps. Edicions del País Valencià. València. 2001. PALOMER, Jordi. El desenvolupament de la indústria del punt a Olot. Olot. 1983. TERMES, Josep. Anarquismo y sindicalismo en España. (1864-1881). Editorial Critica. 2000. TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Història de Catalunya. Volum 6. Edicions 62. 1999. TERMES, Josep. Històries de la Catalunya treballadora. Editorial Empuries. Barcelona. 2000. VIDAL FORGA, Gil. L’evolució social a Olot. 1935, reeditat per l’Ajuntament d’Olot. 1986. VIDAL FORGA, Gil. 45 anys de vida olotina a través del Centre Obrer. Aubert Impressor. Olot. 1980.

154