“Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets, que és així com millor s'aferma l'ideal.” Ricardo Mella
ÍNDEX 3•
EDITORIAL
Com un nen amb sabates noves
14• FLEXIBILITAT EN LES PRÀCTIQUES I FERMESA EN LES FINALITATS
5•
DESCLASSATS I DESCALÇATS
17• LA BIOLOGITZACIÓ DE LA VIDA
8•
L’ESCALDAT DE LA GARROTXA
20• EXPERIÈNCIA A FRANÇA
10•
Fets paradoxals de la vida
Restaurant de cuina volcànica.
“PERIODISME” LOCAL
Desinterès o mà negra?
12• COOPERACIÓ
Una mica de poesia sempre està bé
Hi ha una constant per identificar el perquè del poder?
No n’hi ha prou amb tot això
24• LA FÀBRICA DE CONSCIÈNCIES 26• ENLLAÇOS
L’Observador #7
Publicació digital intermitent. Novembre del 2013.
Pensat i perpetrat a la Garrotxa.
No n’hi ha prou amb tot això
Bitllet a l’infern
Amb aquest bitllet guardonem a l’autor de l’article que ha estat més votat pels membres del Grup Anarquista X Llogar-hi cadires com a candidat a crear polèmica entre els lectors. Això significa que pensem que és l’autor de l’article que té més números perquè el tractin d’imbècil o l’hi aplaudeixin la gràcia. En tot cas ha de tenir un parell de bones raons per publicar semblant andròmina.
Com un nen amb sabates noves Qui edita i en té la culpa:
Maquetació, plagi i disseny: Roy “the sting” Montana Contacte: bustia@bsolot.info
Twitter: https://twitter.com/LHereu
Agraïments per la paciència: Biblioteca Social d’Olot, CNT-AIT Olot Ninotets: Modificats a partir de,“Lucha Libre” i A. Englund
Editorial.
3
S
L’hereu de Massegur, masell a més no poder.
í, així és com ens sentim: com un nen amb sabates noves. No es pot demanar més, doncs per tercer número consecutiu sumem un company/a nou al grup redactor de la publicació. Però més enllà del servei social que complim (doncs com dirien els grans Faemino i Cansado “más vale que estén aquí que en la calle delinquiendo!”), i més enllà de les pàgines d'aquesta publicació, nosaltres estem de festa!
Cal assenyalar que fa pocs dies que es va presentar públicament l'Assemblea Llibertària de la Garrotxa i encara en fa menys que a la segona trobada anarquista de Catalunya es va acordar caminar cap al congrés fundacional d'una Federació Anarquista Catalana, que si bé encara hi pot haver entrebancs i grates sorpreses
fins al dia de celebració del congrés, de moment és motiu d'esperança per al nostre col·lectiu llibertari.
En aquest número, apart de la nova incorporació, podràs observar que no només ens passem pel forro la periodicitat de la publicació, sinó que ja en fa dos números que també ens passem pel forro el número de pàgines. Ep! I no cal que surti el graciós de torn a dir que també ens passem pel forro el disseny... la maquetació... el contingut... Prou! Només ho fem per demostrar que la nostra publicació és l'excepció que confirma la regla de que l'anarquisme i els projectes que el formen són invariablement metòdics i plenament organitzats. I dit això: Garrotxins; cardem pena!
“Si en aquest món hi ha una cosa intrínsecament dolenta, és, se'ns dubte, l'Estat.
Joan Fuster
Fets paradoxals de la vida
C
El renoc de cal marrà, un xic carregós.
# Desclassats i descalçats aminem pel mig del carrer per tal de no embrutarnos amb les parets i evitant, al mateix temps, que ens pugui caure un test al cap. Aquest instint de supervivència es demostra també quan xalem al trobar-nos roba tirada de preu a les rebaixes (tant se val si està feta a Bangladesh o a Granollers) o quan malfiem del pidolaire que els demana xavalla al carrer. I així van passant els anys i deixem de ser joves per esdevenir treballadors adults. I la supervivència passa a ser pur conservadurisme.
Ens han educat per ser treballadors passius i dòcils, apeixats cada final de mes amb les nostres engrunes i educats també per gastar-nos els ingressos en qualsevol de les moltes llaminadures que la societat del consum ens exposa davant els morros dia rere dia: ordinadors, roba, cotxes, mòbils... la llista és llarga. I la nòmina curta. I passen els anys i esdevenim éssers acomodats a la lletania del dia passar i any empènyer, observant com a banda i banda la ma-
joria dels coneguts fa la viu-viu exactament com nosaltres.
I així ens anem embolcallant de cadenes: comprem a terminis la casa i el cotxe, tenim permanència de dos anys a can vomistar i arribem a un moment en que, del nostre sou, només en podem disposar un petit percentatge ja que la resta està gastada abans de guanyar-la. Fins que arriba un punt en el que les cadenes són tan grosses, el pou tan profund, el túnel tan llarg, que només podem fer que seguir endavant com la somera a la sínia. I, és clar, quan ens veiem com un hàmster engabiat donant voltes i voltes sobre el mateix eix, la imatge no ens agrada i intentem que la resta no la percebi tal i com és; volem que la resta pensi que som els amos de la nostra vida i que tenim autonomia per a prendre les decisions que ens convenen. Intentem que la gent no s'adoni que tenim la vida endeutada i la felicitat depenent de les circumstàncies del treball o, en tot cas, d'aspectes aliens a nosaltres. Desclassats i descalçats .5
“Ens han educat per ser treballadors passius i dòcils, apeixats cada final de mes amb les nostres engrunes i educats també per gastar-nos els ingressos en qualsevol de les moltes llaminadures que la societat del consum ens exposa davant els morros dia rere dia: ordinadors, roba, cotxes, mòbils... la llista és llarga. I la nòmina curta.”
És aleshores quan esdevenim éssers mesquins i mentiders, quan pretenem convèncer a la resta que som allò que no som, quan no parlem amb els amics dels nostres problemes econòmics, laborals, socials... o que, quan ho fem, en parlem en tercera persona: com si els ERO's no anéssin amb nosaltres, com si els desnonaments no passéssin a la nostra ciutat, com si no coneguéssim el que és no arribar a finals de mes... En fi: comencem a parlar com un tertulià; amb aquella asèpsia que només et permet la distància que hem posat entre nosaltres i els nostres amics i amb la societat: els nostres companys de classe (social).
Passa el temps: es retallen les ajudes a la dependència, es retallen les prestacions socials i sanitàries, s'endureixen les condicions laborals, la classe política continua pixant-nos a la boca i les finances marxen cap a la victòria final del capital, però nosaltres continuem dissimulant i dient que no va amb nosaltres; que si cal, pagarem una mútua privada o portarem els nens a l'escola concertada encara que això signifiqui menjar vedella un cop al mes. Tot, farem de tot menys reconèixer-nos: no veurem que som carn de canó per a les empreses i el capital, no veurem que tot allò que se'ns demana i pel que encara som “útils” és la
6. Desclassats i descalçats
nostra capacitat creativa i productiva... No admetrem, en definitiva, mai, que som classe treballadora. Tots. Des dels advocats explotats en un bufet qualsevol fins als metges de la sanitat privada, els presentadors d'Interconomía o els humoristes de El Jueves. Tots tenim un element en comú: venem el nostre treball per a poder subsistir. Però abans ens adscrivim al grup per banalitats com l'equip de fútbol o la marca de cervesa o qualsevol altra característica inventada.
La classe empresarial, els capitalistes, tenen molt clar que aquí continua havent-hi una guerra de classes soterrada i estan fent passos de gegant per anorrear l'enemic, o sigui, nosaltres. Aquesta crisi d'ara n'és un gran exemple: l'han usada per fer-se més rics traient-nos riquesa a nosaltres ja sigui via impostos, privatitzacions, rescats bancaris... Tots els fluxos van en la mateixa direcció: enriquir als rics. I nosaltres, aquí, mirant la tele sense cap esperança: descalços i desclassats. Empobrits i desposseïts. Com la somera estacada a la sínia: incapaços d'entendre que sense el nostre treball la màquina no funciona.
No admetrem, en definitiva, mai, que som classe treballadora. Tots. Des dels advocats
explotats en un bufet qualsevol fins als metges de la sanitat privada, els presentadors d'Interconomía o els humoristes de El Jueves.
Menú d’avui: +INFO
Pots trobar aquests llibres al local de la CNT i de la Biblioteca Social d’Olot
Contrapoder sindical
Etnografía, crítica i investigació aplicada en les organitzacions sindicals
C
ontrapoder sindical conté un conjunt de textos en els quals l'autor s'apropa al sindicalisme contemporani. Es combinen aproximacions generals al sistema espanyol de relacions laborals amb descripcions etnogràfiques de lluites sindicals concretes, per finalment analitzar des d'una perspectiva crítica el moviment sindical i llançar diverses propostes encaminades a enfortir el sindicalisme d'oposició. Així, l'autor no escriu des d'una torre d'ivori, des d'un despatx universitari que roman indemne al que ocorre a l'exterior. S'escriu des del doble rol d'investigador i sindicalista. Des de la convicció que cal renovar el moviment obrer, trencar amb certes “regles del joc”, per formar un autèntic contrapoder. Aquest llibre ha estat maquetat per un membre de la Biblioteca Social d'Olot i ha col·laborat en el disseny de les cobertes. Edita Fundació Anselmo Lorenzo (FAL): http://fal.cnt.es/
El nano gudai, col·laborador interessat
# “Periodisme” local
Desinterès o mà negra?
10. “Periodisme” local
D
'un temps cap aquí hem pogut observar un fenomen com a mínim curiós amb els mitjans de comunicació locals.
Des d'el mateix moment en què vam inaugurar la nova seu de CNT Olot i durant els següents dos o tres anys els mitjans de comunicació local assistien amb assiduïtat als actes que organitzàvem ja fossin mitjans escrits, la ràdio, la televisió... Fins i tot, en diverses ocasions, havíem anat a petició seva a parlar a la tele per la presentació d'un llibre, el conflicte que vam mantenir amb l'Ajuntament o la Mostra Cultural Anarquista entre d'altres, mostrant-nos sempre disposats a anar-hi, en ocasions, en horaris bastant impossibles per treballadors com nosaltres.
Ara bé, d'ençà de la última Vaga General les coses han canviat. I com! Cap d'aquests mitjans s'ha dignat a tornar a aparèixer pel nostre local o on sigui que hem organitzat alguna cosa.
Totes les coses que feia abans la CNT o la Biblioteca Social d'Olot eren super interessants i ara han deixat de serho? La quantitat de gent que passa últimament pel local em fa pensar el contrari. Fem un repas als últims actes que hem fet: sopar solidari amb la Vaga de Docents a l'octubre – 4050 persones; tres sessions de cinema a la fresca aquest estiu
amb una mitjana de 40 persones cada dia; documental Ruedo Ibérico a l'abril amb l'autor Paco Rios i així tantes altres presentacions de llibres...
No obstant, el cas més escandalós és el del Primer de Maig. Després de dècades de no celebrar-se a la capital garrotxina, decidim organitzar diversos actes durant tot el dia a la plaça de davant del nostre local per on hi passen unes 200 persones durant tot el dia. Podríem dir que va ser un èxit però malgrat tot ni un sol mitjà de comunicació va fer acte de presència. Segurament estaven molt enfeinats amb la fira com per desviar-se 25 metres fins al nostre local.
Tots sabem que els mitjans depenen en bona mesura d'ajudes i subvencions vàries però collons podrien dissimular una mica. És comprensible aquesta actitud parcial, interessada i poc representativa de la societat local o comarcal quan alguns d'aquests mitjans -que no són públics- necessiten injeccions escandaloses de diners públics per sobreviure, evidentment no poden mossegar la mà de l'Amo-Ajuntament. Això si, quan els hi facin un ERO o els retallin per totes bandes correm-hi tots que no podem permetre-ho i si no que els hi preguntin als de Canal9, anys i panys de periodisme escombraria però ara correm tots a protestar. Sincerament, i sense ànims de ficar tothom al mateix sac, a alguns d'aquests “periodistes” pic i pala que seran més útils.
“Periodisme” local .11
# Cooperació
UNA MICA DE POESIA SEMPRE ESTÀ BÉ
12. Cooperació
Pol Acre, el becari de Cal Marcs
Cooperar és sembrar la consciència col·lectiva, el colze a colze, la quotidianitat del dia a dia sense líders, sense jerarquies. Cooperar és l'organització horitzontal, És arraconar el singular per potenciar el plural; és ser part del tot: de l'arrel al brot, és la revolució integral. Cooperar és perpetuar l'ajuda mútua, és compartir sense competir, és posar sense imposar, és no renunciar. Cooperar és aixoplugar-se sota el mateix paraigua, formar part de les mil gotes de pluja que alimenten l'arbre. I caure, i alçar-se. Cooperar és entendre que la teva llibertat comença on acaba la de l'altre. És ser orquestra, sense director; és la peça a peça de l'autogestió. Remar plegats en la mateixa direcció. Cooperar és assecar en les seves fonts
el capitalisme dominador. És l'obra que s'amaga darrera el teló. Cooperar és la praxis; la teoria feta acció. Cooperar és teixir complicitats, compartir malsons i esperances. és parlar de tu a tu, entre nosaltres, per superar plegats tots els obstacles, i oracles. Defensar junts drets com la sanitat, l'educació o [l'habitatge] És fer, i ser, xarxa; ser imPAHrables. Cooperar és no tancar-se, superar sectarismes, enterrar personalismes, és ensorrar plegats les torres més altes, estúpides fronteres i fins i tot la plusvàlua. -O què us pensaveu?- ingenus de vosaltres. Cooperar és el nostre consens, i no el vostre pacte.
Cooperació .13
L’hereu de Massegur, masell a més no poder.
# Flexibilitat en les pràctiques i fermesa en les finalitats
V
agi per endavant que amb aquest títol, no pretenc argumentar que el fins justifiquen els mitjans. El que pretenc, és posar l'accent en la necessitat que tenim des de posicions llibertàries de començar a actuar com a persones “normals” un cop establert a la segona Trobada Anarquista de Catalunya que es camina cap a un congrés fundacional d'una Federació Anarquista Catalana en pocs mesos. Aquesta ha de ser necessàriament oberta, disposada a col·laborar amb els moviments socials en general i si cal amb la majoria d'organitzacions polítiques combatives (inclosos partits) sense deixar de banda el discurs propi, però tampoc amb intenció d'imposar-lo. S'ha acabat lluitar des de i per al gueto. De continuar amb aquestes pràctiques pretèrites amb la naixent Federació, ens conduiria un cop més a un carreró sense sortida. Tot en un moment clau pel que fa a entusiasme i creixement dintre les nostres files i en un context social propici pels nostres plantejaments, on es qüestiona clarament el sistema parlamentari, judicial, econòmic i de relacions socials en general. Cal establir relacions i pràctiques consensuades amb altres col·lectius amb voluntat de lluita. Cal embrutar-se les mans. Les torres de marfil en que s'ha viscut en determinats moments s'han d'enderrocar. Aquest és el necessari procés revolucionari inicial que la projectada Federació Anarquista ha d'assumir com a pròpia per poder tenir perspectives de futur pel que fa a extensió territorial i militant.
14. Flexibilitat en les pràctiques i fermesa en les finalitats
“Estimem el silenci, la reflexió, el saber i la cerca i potser podrem transformar el món, i si això és molt ambiciós, comencem per transformar la nostra realitat, fent que coincideixi fer amb dir i si això no és possible callem, perquè el silenci reflexiu pot ser el punt de partida de l'anarquia.”
Josefa Martín.
La senyora Rita, la dona de Can Fanga
# La biologització de la vida
F
ins fa poc, el terreny de l'anàlisi dels fenòmens socials requeia en el que s'anomena científics socials. És a dir estudiosos/es de la vida social encarregats d'analitzar-la, categoritzar-ne les informacions, i així, generar eines, conceptes i explicacions sobre aquest àmbit de les nostres vides.
Ara bé, l'altre dia va caure a les meves mans un article que parlava sobre el lideratge. Estava escrit per un genetista. No és el primer d'aquest tipus, però sí el que ha fet que mereixi la pena compartir una petita reflexió d'anar per casa, i és que d'uns anys ençà, el terreny de la ciència social, mica en mica, sembla ser terreny de la genètica i la biologia. Abans l'intrusisme venia de mans de l'arquitectura, en el seu afany de vincular el model urbà a les formes de vida. Però no som les úniques disciplines aqueixades d'aquest mal genètic. Malauradament, aquesta línia discursiva, que contribueix a explicar el món que ens envolta, ha irromput amb vehemència en ciències com la psicologia o la psiquiatria, on ja no hi ha lloc pel trauma o les experiències de vida (relacions familiars, amistats, etc), la majoria de les afeccions s'expliquen per una qüestió de genètica. En l'article en qüestió, l'autor exposa que l'ésser humà
Hi ha realment una constant per identificar el perquè del poder? és una espècie grupal i que dins dels grups hi ha persones que els agrada exercir el poder. Exposa que els estudis demostren que el gen CHRNB3 està relacionat amb un neuro transmissor en el nivell d'activació general del cervell i en els sistemes de recompensa. És a dir, la sensació de recompensa que genera aquest neurotransmissor, estimula a continuar exercint el poder. Per últim, afirma que aquest exercici del poder els canvia i vincula aquest lideratge a les figures dels responsables polítics de l'actualitat.
Tot plegat una sèrie de causes-efectes que han de ser observats amb deteniment i cautela. El lèxic i els termes són emprats molt a la lleugera sense cap contextualització i de forma generalitzant, com el concepte poder. Un concepte molt estudiat i amb tantes anàlisis diferenciades. Però anem a pams, en primer lloc, no sempre les persones encarregades de gestionar col·lectivitats socials, ho són perquè volen, de la mateixa manera que no sempre l'exercici d'aquests cà-
La biologització de la vida.17
rrecs de responsabilitat social els canvia, i per últim, i potser la més important: l'autor barreja conceptes que les ciències socials tenen diferenciats com ho són dirigir i carisma.
Els dirigents que tenim actualment, són això, dirigents, no pas líders (i menys carismàtics!). Governen i prenen decisions com resultat d'uns sistemes meritocràtics i per interessos (potser fins i tot del propi entorn i no d'aquestes mateixes persones).
Així doncs, darrera d'una ingenuïtat i un avenç científic com el que relaciona el paper dels gens a l'esfera social, amaga la negació de la importància del fet social en casos com ara, el que ens ocupa, el lideratge.
Però, quan parlem de lideratge a què ens referim? Què és el lideratge? Què entenem per lideratge? Com es manifesta? Tothom que és lider, vol ser líder, o entrem en el concepte del carisma, tan desenvolupat pel nostre estimat weber?
18 . La biologització de la vida
Weber destaca uns trets que diferencien un lider carismàtic d'un dirigent. El primer és la qualitat extraordinària d'una personalitat, la virtut de la qual es considera en possessió de forces sobrenaturals o sobrehumanes, és a dir, extraquotidianes. El seu lideratge és atorgat i fruit del reconeixement dels seus seguidors. Com ell deia, “l’important no és com s’ha de valorar objectivament la qualitat carismàtica, sinó, com es valora pels adeptes”. Continua dient que “provoca en els seguidors una entrega totalment personal i plena de fe sor-
gida de l’entuasiasme.” Aquest lideratge s'ha de traduir en millores i benestar, si no, falla i l'èxit d'aquesta capacitat carsimàtica es dissipa fins a desaparèixer.
Persones amb aquests trets es troben a diferents nivells, però a gran escala i que podrien il·lustrar-ho, no n'hi ha pas tantes, i són de tots els colors. La més recent és la figura d'Hugo Chávez, qui més enllà de la seva línia política, a ningú se li escapa, la seva capacitat de mobilització social, amb una gran capacitat per crear empatia. Però també dins d'aquest grup de personatges carismàtics de la història social podem trobar figures com Gandhi o Hitler. Fins aquí ens hem centrat en corregir, o com a mínim, completar les informacions de l'articulista. Ara bé, més enllà de la mostra de que es parla de camps desconeguts, quin és el perill que amaga la biologització del fet social?
ens serveix per entendre, també, que podem canviar allò del nostre entorn que no ens agrada. I així ho mostren les dades, històriques i antropològiques, que ens donen fe que, davant de situacions socials concretes, la resposta, també social, ha marcat un abans i un després. És a dir, l'empoderament descansa sobre el fet que creiem que podem. Per tant, si hem de lluitar per construir i canviar coses construïdes que no agraden, saber-nos productors de realitat ens dóna força per lluitar per transformar.
Ara bé, si l'origen de les coses, és biològic i genètic, com podem lluitar per canviar-ho? Com podem lluitar contra una naturalesa biològica i no social? És un discurs que acaba amagant la importància de la dimensió social, ja que es pot “Els dirigents que tenim actualment, transformar en política.
Per exemple, en les malalties mentals, o en molts casos de suïcidi, darrere moltes vegades hi ha un reflex de societat. Des de la perspectiva biologista, és una qüestió d'hormones i gens que ens fan tenir aquesta tendència, i així s'expliquen els fenòmens. Però si s'obtés per una perspectiva social, això ens permetria entendre quins són els elements sistèmics que desemboquen en aquestes afeccions o finals, i es podrien modificar. De la mateixa manera, ens permet veure'ns com persones en relació les unes amb les altres i amb el nostre entorn, mentre que el discurs biologista, afavoreix la alienació i la percepció individual del fet. Què vol dir això? Doncs, que afavoreix la immobilitat i l'aïllament, afavorint l'apatia i el drama individual, sense remei i s'acaba traduint en una pèrdua de l'esperit lluita.
són això, dirigents, no pas líders (i menys carismàtics!). Governen i prenen decisions com resultat d'uns sistemes meritocràtics i per interessos (potser fins i tot del propi entorn i no d'aquestes mateixes persones).”
Que el lideratge, les depressions i altres afeccions s'expliquin des de la biologia i la genètica ens porta al perillós terreny del determinisme biològic. En aquest sentit, val la pena no oblidar, que aquestes eines han jugat un paper important en la construcció de diferents discursos de superioritat com ho ha estat el de l'home sobre la dona, o de l'home blanc sobre els altres, o simplement, l'home sobre altres éssers.
Més enllà d'aquests riscos, és contraproduent, perquè en tant que afeccions o virtuts biològiques, quin paper li queda a la dimensió social? Entendre que som éssers socials, i que per tant, nosaltres creem les nostres pròpies realitats socials,
La biologització de la vida .19
D
Bartolo el gras, el masover de Cal Mut
# Experiència a França 'aquesta Espanya que ja veu la llum al final del túnel, amb uns clars símptomes de recuperació econòmica, amb uns índexs macroeconòmics que mostren clarament que ja ha passat tot, d'aquesta Espanya, vaig haver d'emigrar per treballar a França.
Comparada amb altres històries d'emigrants, és cert que la decisió de marxar va ser totalment voluntària, a diferència d'altres que vaig conèixer, la meva realitat era molt diferent, fins i tot, podríem dir que era un dels afortunats. Per què us preguntareu? Molt fàcil, era un afortunat perquè a la meva estimada terra, ja en tenia de feina. Si, companys i companyes, tenia feina, unes 32 hores setmanals, cobrant 5 euros bruts l'hora, en una subcontracta que ara al Novembre no se sabia si seguiria per temes de concursos amb l'empresa que oferia el servei, bé, que us he d'explicar...
Tot i amb feina, vaig dir, adéu molt bones, cap a França, el país de la liberté, fraternité i igualité. Bé, cal dir que ja m'havia informat una mica de com anava el tema de la verema a França i la veritat que no pintava malament.
20. Experiència a França
El primer dia d'estar treballant per la patrona amb la que havíem contactat, ja ens va dir a uns quants que o ens posàvem al ritme dels francesos/es en un parell de dies, o ens cardaria al carrer ràpidament. La cosa pintava bé, ens veiem tornant a Catalunya en un parell de dies, perdent més del que guanyaríem. En acabar la jornada, ens va dir que ja no tornaríem a treballar per ella fins 5 o 6 dies després, i que treballaríem per un altre patró uns quants dies, és a dir, cap aquí i cap allà, sense saber si estaríem assegurats amb l'altre patró. Aquesta seria una pràctica recurrent, cosa que ens posava una mica nerviosos/es.
La verema en sí, és un treball dur però que en bona companyia passa ràpid i a diferència del camp a Catalunya o Espanya, les condicions laborals són molt millors. Per posar un exemple, que tot i no ser el més important, és un indicatiu de les diferències entre treballar al camp francès o al de l'Estat Espanyol, la hora a França la paguen a 9,40, mentre que a l'estat espanyol és a 5 o 6, i normalment sense estar assegurat.
En total vam estar unes tres setmanes treballant amb diferents patrons/es, tot i que amb la que més vam treballar va ser amb la que havíem aconseguit el contacte. Després de tres setmanes, alguns hem tingut la sort de cobrar, mentre que d'altres encara no han cobrat, i és que heu de tenir en compte que normalment et paguen en xec o amb transferència, sent aquesta última opció favorable per les comissions que et cobren els bancs o caixes d'aquí. És a dir, que tornes a Catalunya (o d'on vinguis) sense saber si et pagaran o no, ja que la transferència triguen uns quants dies en ferla. Aquesta va ser la meva experiència i la dels companys/es amb els quals anava, però m'agradaria aprofundir una miqueta més en altres aspectes que ens van marcar. Per un
costat, vaig adonar-me que hi havia bastants francesos/es treballant al camp, i això té a veure amb l'augment de la taxa d'atur. Segons els diaris que vaig mig llegir mentre estava a França, parlaven d'un augment de més d'1 milió d'aturats, que a nosaltres ens pot semblar poc, però que als francesos els té atemorits. Un altre tema que esta relacionat amb això, és de l'augment de l'extrema dreta francesa, comandada per Marie Le Pen, que en, els pronòstics per properes eleccions europees, ja supera tota la resta de partits.
En aquest sentit, tot i estar a la regió més pobre de França, he de dir que no vaig notar el racisme cap als emigrants, és a dir, cap a nosaltres. Si bé, va haver algun cas i comentari d'algun francès que deia que els espanyols veníem de vacances més que a treballar, cal dir que això no va ser generalitzat, i que tenia més a veure amb el típic pilota cap als patrons.
Un altre aspecte del que m'agradaria reflexionar és sobre el model de vida emigrant. És cert, i us asseguro que els vaig conèixer, hi ha casos molt durs, de gent que ve de regions com Múrcia, que es passen més de 6 mesos fora de casa seva per poder enviar diners a les seves famílies, i no parlo de gent jove, parlo de gent amb fills/es. Sobre aquests
casos, res a dir. Però hi ha d'altres, que també els he conegut, sobretot gent jove, que en debats sobre lluites laborals i afiliació a sindicats, consideren que per ells/es això no és necessari perquè van a treballar a França un
Experiència a França .21
temps i ja tenen per viure tota la resta de l'any. La meva crítica no es tant per aquest model de vida, que la considero totalment respectable, sinó pel fet que crec que són postures que no miren més enllà del moment. No es té en compte que vivim (malauradament) en un sistema capitalista, que ara per ara, tant aquí com allà el que esta fent és retallar en drets tant socials com laborals. A França (sense voler ser vident) passarà una cosa semblant a la l'Estat Espanyol, la falta de feina farà que molts francesos/es retornin a fer feines que abans era impensable que desenvolupessin. Per tant, crec que les opcions emigratòries temporals, per una banda aniran minvant a curt/mitjà plaç i per l'altre, les condiciones que possibiliten que la resta de l'any puguis estar vivint d'això, també. Per això, crec, que s'ha de ser cons-
22. Experiència a França
cient i valorar si és important o no, la lluita per la defensa dels llocs de treball i de la creació de projectes cooperatius i d'autosuficiència que ens permetin residir allà on vulguem i sempre.
Per últim m'agradaria dir que això a estat la meva experiència, però després de parlar amb altres companys/es, diria que la verema és com una loteria. És una loteria perquè si vas a l'aventura, és a dir, per primer cop o sense conèixer què et pots trobar, et pot tocar un patró/ona i unes condicions indesitjables. Poso d'exemple: mentre que amb la patrona amb la que anàvem només paràvem per dinar, amb un altre patró amb el que vam estar, a les 10 ens portava l'esmorzar, i els portuguesos que treballaven sempre amb ell (nosaltres anàvem per fer feines excepcionals) tenien un lloc per dormir amb tots els serveis necessaris, mentre que nosaltres estàvem a un càmping que ens havíem de pagar. Com veieu, la verema és una loteria.
Contacta amb nosaltres: bustia@bsolot.info
L Pol Acre, el becari de Cal Marcs
# La fàbrica de conciències
a majoria de diagnòstics anarquistes situen a l'educació com a pas prèvi i fonamental a la revolució. En aquest sentit – apunten – l'ordre dels factors pot alterar el producte. En conseqüència, es situa a l'educació com el pal de paller de la (futura) transformació social. I és que la necessitat d'instruïr-nos és – o hauria de ser – una constant al llarg de les nostres vides. Educar-nos tot fomentant un esperit crític, no dogmàtic, capaç de qüestionar qualsevol i cadascuna de les diferents formes d'explotació i expoliació. Ras i curt: apendre sense dependre. Així, mentre l'EI minava els Països Catalans de bars del rollo – oficialment anomenats casals o ateneus – els anarquistes de la comarca van decidir apostar per la cultura com a eina de lluita. D'aquesta manera, a finals de la dècada dels noranta, serà on hem de situar l'embrió de la fàbrica de consciències que s'edificarà [in]voluntàriament i de forma paral·lela a l'arrelament del Sindicat CNT a Olot.
Des d'un primer moment el Sindicat aplegarà fanzines, pòsters o llibres dels propis afiliats. La creació d'una “biblioteca” respondrà a la premissa anunciada per E. Reclus “l'anarquia és la més alta expressió de l'ordre” i tindrà com a principal objectiu poder localitzar i classificar tot el material de manera àgil i dinàmica (és a dir, que no es perdessin les coses).
24. La fàbrica de consciències
Poc després, i amb el Sindicat instal·lat a la seu de la plaça del cinema colon, es decidirà donar-li forma a la necessitat. Així, de manera prematura neixerà la Biblioteca Social d'Olot. Filla de mare soltera, esdevindrà el braç cultural del Sindicat i amb un alt grau d'autonomia (o això diuen els seus estatuts) seduirà al públic de forma més amena i pedagògica. A dia d'avui encara comparteix pis amb la mare tot i
que l'ha acabat arraconant en un despatxet i ara és ella qui ocupa tota la sala principal.
Consolidats els fonaments, els objectius de la Biblioteca Social d'Olot seran varis: l'articulació d'un espai que complementi la bibliografia existent a la Biblioteca pública Marià Vayreda, especialment en l'àmbit del moviment obrer; la traducció i edició de llibres en català, degut a una manca històrica al respecte sobretot en l'àmbit anarquista; l'aprofitament de les publicacions digitals, que permeten abaratir costos, millorar-ne la difusió i accés i superar la limitació física de l'espai; i, finalment, l'edició de material propi (tant en format paper com digital). Aquests objectius van anar acompanyats d'una inversió en nova maquinària per la fàbrica (bàsicament nou material així com actualitzacions i noves versions d'algunes edicions). Aquesta serà la posada en marxa de la fàbrica de consciències a la comarca.
En conseqüència, es situa a l'educació com el pal de paller de la (futura) transformació social. I és que la necessitat d'instruïr-nos és – o hauria de ser – una constant al llarg de les nostres vides. Educar-nos tot fomentant un esperit crític, no dogmàtic, capaç de qüestionar qualsevol i cadascuna de les diferents formes d'explotació i expoliació. Ras i curt: apendre
sense dependre.
Amb el pas dels anys, i des del meu punt de vista, cal destacar l'encert de la Biblioteca Social d'Olot com a projecte i com a realitat. Ja que ha esdevingut una eina de lluita, de creació i d'estimulació de consciències. Com a classe necessitem espais de sociabilització, però també generar i compartir coneixament perquè com bé diu el proverbi “mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les histories de caceres seguiran glorificant al caçador”. Dono les gràcies per, entre la cervesa i el llibre – ateneu o biblioteca –, haver escollit aquest últim. Perquè ja tenim bars on anar a ofegar les penes, però al Sindicat anem a instruïr-nos. Perquè, com a classe, tenim una set terrible de coneixement i, de moment, poques coses a celebrar. Me'n alegro, doncs, d'haver començat la casa pels fonaments. Les celebracions deixem-les per l'endemà de la revolució. Llavors sí, tindrem motius per brindar amb una bona cervesa. De moment: pic i pala, i molta aigua. I a continuar sembrant conciències.
La fàbrica de consciències .25
ENLLAÇOS A la Garrotxa:
CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/
Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/
Creu Negra Duatlètica http://creunegraduatletica.blog.cat/
Txalaparta http://www.txalaparta.com/
Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/
Contrainformació a la xarxa:
A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/noticias/ La haine http://lahaine.org/
Klinamen http://www.editorialklinamen.net/
Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php
Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/
Regeneración http://www.regeneracionlibertaria.org/
Editorials:
Editorial virus http://www.viruseditorial.net/index.php
La felguera editores http://www.lafelguera.net/web/
La malatesta http://www.lamalatesta.net/
El grillo libertario http://www.nodo50.org/elgrillolibertario/
Fundació d’estudis llibertaris Anselmo Lorenzo http://fal.cnt.es/ Bardo ediciones http://bardoediciones.net/ Aldarull edicions http://www.aldarull.org/
Traficantes de sueños http://www.traficantes.net/
DDT http://www.ddtgatazka.com/ Editorial brulot http://brulot.ourproject.org/
La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/arees-de-treball/la-ciutat-invisible-edicions/
La linterna sorda ediciones http://www.lalinternasorda.com/
En determinats moments, l’enfrontament amb les autoritats locals és inevitable. No es agradable. Voldríem evitarho, però no hem d’oblidar que protegir els dèbils, els infants i els desvalguts comporta situacions agredolces a les quals els nostres herois no hi giren l’esquena... Publicacions:
Periòdic CNT http://cnt.es/periodico
Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/
Todo por hacer http://www.todoporhacer.org/
El Libertario http://www.nodo50.org/ellibertario/
Ekintza Zuzena http://www.nodo50.org/ekintza/
Varis:
FAI http://www.nodo50.org/fai-ifa/
FIJL http://www.nodo50.org/juventudesanarquistas/?w=catala
Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/
Ateneu Llibertari de Sants http://www.ateneullibertari.info/
Ateneu Llibertari Acràcia http://assembleallibertariabdn.wordpress.com/ Ateneu Llibertari Estel Negre http://estelnegre.balearweb.net/
Ateneu Llibertari Paquita http://ateneupaquita.wordpress.com/ Ateneu Llibertari Alomà http://ateneutgn.ourproject.org/
Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengo http://www.pedagogiallibertaria.org/ Festival de Cine Anarquista de BCN http://fcab.tk/ Negres Tempestes http://www.negrestempestes.org/
Acció Llibertària de Sants http://acciollibertariasants.wordpress.com/
Bona nit i tapa’t! Grup Anarquista X llogar-hi cadires
Sempre Ést’hanevpresident perqueimbèciets l?anarqui Quanstaparl. . es ningú t’escolta?
Uneix-te a nosaltres! Envia’ns els teus escrits infumables a:
bustia@bsolot.info
Perquè el món és ple d’imbècils.