Cucs que mengen plàstic

CUCS QUE MENGEN

PLÀSTIC

team 2

CARLA ADRIA JANIRA

Federica Bartocchini ha sigut la persona que ha descobert que els cucs de cera poden menjar plàstic com per exemple de les bosses, les botelles…

Aquesta investigació començà quan un dia Federica va arribar a sa casa, i se l’ha va trobar plena de cucs. Llavors, els va tancar a una bossa de plàstic mentre netejava la runa que havien deixat que havien deixat aquests i al tornar, es va adonar de que la bossa estava plena de forats que havien deixat els cucs. Com que no hi havia altra conclusió, de seguida va saber que es varen menjar el plàstic.

Aquests cucs son els grans enemics dels ruscos, doncs destrueixen els eixams, es mengen la mel,... i ara, aquesta voracitat por ser beneficiosa per nosaltres doncs son capaços de biodegradar el polietilè Aquest plàstic és molt dens i resistent, tant que pot arribar a tardar en 400 anys en degradar-se.

QUÈ PASSA?

XIII

QUÈ PASSA?

XIII

Federica, a més, és investigadora del CSIC (Con- sejo Superior de Investigaciones Científicas), i des d’aquest institut ha treballat en aquesta in- vestigació junt a Paolo Bombelli i Chris Howe de la Universitat de Cambridge.

10 cucs de cera poden arribar a biodegradar un tros de plàstic en 30 minuts, i 100 d’aquests son capaços de biodegradar 92 mil·ligrams de polie- tilè en 12 hores. I segons l’opinió de Bertocchini, això és molt ràpid !

Cada any es produeixen en tot el món prop de 800 milions de tones de polietilè, un material molt difícil de degradar y molt resistent. En la actualitat, els processos de degradació química són molt llargs i poden prolongar-se en mesos, a més de que per a ell es necessita utilitzar líquids corrosius com l’àcid nítric .

És la primera vegada que un equip de recerca troba alguna cosa en la natura capaç de degra- dar aquest material. ’’El plàstic es un problema mundial. Hui en dia poden trobar-se residus por totes parts, fins i tot en els rius i els oceans. El polietilè, en concret, és molt resistent, pel que és molt difícil de que es degrade de manera natural’’, detalla la investigadora, que desenvolupa el seu treball a l’Institut de Biomedicina de Canta- bria, ubicat a Santander.

Els investigadors encara no saben com es pro- duïx la biodegradació, que podria deure’s a un bacteri que viu en simbiosi en l’intestí del cuc o un enzim, una molècula generada per l’insecte. En este cas, l’objectiu seria aïllar la molècula i intentar reproduir-la en el laboratori per a fabri- car-la a escala industrial”, apunta la investigado- ra.

Si els investigadors foren capaços d’aïllar i pro- duir esta molècula, podria emprar-se per a bio- degradar en els abocadors milions de tones de plàstic i evitar que s’acumulen en el medi am- bient. “Podríem començar a eliminar de forma eficaç este material tan resistent”, subratlla Ber- tocchini.

Per a la investigadora, tanmateix, “el més bonic és que esta troballa ho hem trobat en la natura- lesa. Per a nosaltres és impactant que la mateixa naturalesa ens puga donar la solució al greu pro- blema mediambiental dels plàstics”.