Lliçons de la pandèmia

Lliçons d’una pandèmia per resoldre la crisi mediambiental

Pedro Linares és Professor d’Organització Industrial de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria ICAI de la Universitat de Comillas. Hem considerat incloure aquest article en el “tema central” de la revista per entendre que, davant la situació que estem vivint per la pandèmia causada per la Covid-19, seria interessant aprofitar les oportunitats que ens està donant per aprendre quin pot ser el nostre futur.

El confinament que vivim en moltes regions del món per lluitar contra la pandèmia de la COVID-19 –un dels majors desastres globals des de la II Guerra Mundial– està tenint alguns efectes sobre el medi ambient que conviden a reflexionar. En la mesura del possible, podem extreure algunes lliçons tant sobre aquests efectes com sobre les accions a adoptar.

La reducció de l’activitat econòmica i dels desplaçaments associada a les mesures adoptades per reduir els contagis està produint millores en la contaminació local i en les emissions de CO₂. Fins i tot els canals de Venècia estan més nets.

El descens de les emissions de CO₂ i de les concentracions de NOₓ s’han associat a la quarentena en la que estem ara gran part del planeta.

Aquests efectes eren esperables. Les emissions de contaminants, com qualsevol altre impacte ambiental, poden descomposar-se en diversos factors: la població, l’activitat econòmica i la intensitat en emissions d’aquesta activitat econòmica.

El pes de l’activitat econòmica i el transport

Si observem les últimes sèries de dades, veiem com l’activitat econòmica és la més important d’elles: en les últimes dècades la renda per càpita ha estat el principal motor de l’augment d’emissions de CO₂ a nivell global.

Al nostre país, a més, el confinament es nota especialment perquè el principal sector emissor de CO₂ i d’altres contaminants atmosfèrics és el transport: produeix el 27 % del diòxid de carboni i és responsable en un 80 % dels danys dels contaminants atmosfèrics a les ciutats. Quan reduïm la nostra mobilitat i la demanda de combustibles, és obvi que haja de baixar la contaminació local i també les emissions de CO₂.

A Espanya, la demanda de combustibles d’automoció ha caigut un 40 % (més de la gasolina que del gasoil, segurament perquè el segon està més associat a activitats productives que no s’han detingut). Els d’aviació, un 64 %.

Reduccions locals vs. globals

És important tenir en compte que la reducció dels impactes ambientals té lloc a escales temporals diferents .

En el cas de la contaminació local, els efectes de la reducció d’emissions són gairebé immediats.

Els efectes de la disminució de CO₂ a nivell global, els observarem de forma molt més mitigada (o gairebé imperceptible) perquè l’important no és l’emissió puntual, sinó la seva acumulació en l’atmosfera. Com la molècula de CO₂ triga 200 anys a degradar-se, tots

Estem disposats a canviar temporalment. Però, ho faríem d’una manera permanent?

Moltes veus parlen sobre els paral·lelismes entre les respostes a les crisis. Alguns comparen la crisi del coronavirus amb la del canvi climàtic: diuen que la primera es percep com més propera i urgent i això explica una resposta dràstica.

També influeix que el confinament i els sacrificis associats siguen en aquest cas alguna cosa temporal. Els canvis de comportament necessaris per lluitar contra el canvi climàtic serien permanents.

A més, veiem la solució al coronavirus al nostre abast. En el cas del canvi climàtic tot sembla molt més complex i necessitat de la col·laboració internacional.

Tot l’anterior explica, segurament, que estiguem disposats a adoptar mesures molt costoses a curt termini, alguna cosa que no succeeix amb l’escalfament global. Serem capaços de traslladar aquest sentit d’urgència, i fins i tot por positiva, a la lluita contra la crisi climàtica?

Mesures i canvis en la sortida de la crisi

El segon grup de lliçons tenen a veure amb la relació entre la desenvolupament econòmic i l’impacte ambiental i si serem capaços de modificar-la i aprofitar aquesta situació per aprendre a desacoblar més tots dos factors. Això és molt important perquè en algun moment s’extingirà la crisi i tornarem a la nostra vida normal.

L’activitat econòmica es recuperarà (tant de bo) a nivells propers als normals. Serem capaços llavors de teletreballar tant com fem aquests dies, de no eixir de casa i no utilitzar el vehicle privat? Usarem més les reunions per videoconferència en lloc de l’avió? Podrem sobreviure sense el nostre model consumista?

Existeixen tres línies de propostes en aquest sentit per convertir la crisi en una oportunitat:

Aplicació de paràmetres verds en la recuperació

de les inversions després de la crisi: invertint en eficiència energètica, substituint combustibles fòssils per renovables, canviant els patrons d’urbanisme, desenvolupant nous processos més nets…

Modificació dels nostres comportaments, mantenint taxes baixes de mobilitat per a un mateix nivell d’activitat econòmica i amb el suport d’una fiscalitat que assenteix comportaments sostenibles.

Foment de canvis en les dinàmiques de polarització

política. Per a la societat civil, aquesta crisi pot impulsar l’esperit col·lectiu que tant necessitem. El risc és que alguns polítics ho aprofiten amb finalitats partidistes.

És difícil saber què passarà . Tant de bo prevalga la responsabilitat, i que aquesta crisi també ens aprofite per identificar als veritables herois, els quals de debò es preocupen pel ben comú . I que aquests herois es convertisquen en líders que sàpiguen assimilar les lliçons del coronavirus per enfrontar la crisi ambiental .

El cas de Milà

Vol aprofitar el confinament per encetar un ambiciós pla contra la contaminación. La ciutat donarà prioritat a vianants i ciclistes per reduir el tràfic

Milà no vol tornar a ser el Milà d’abans. La ciutat era una de les més contaminades d’Europa, i ara que sabem que el coronavirus afecta amb major virulència en espais contaminats, la urgència per una transició cap a espais verds és major.

La capital de Lombardía va reduir el tràfic i la pol·lució durant el confinament fins a nivells molt baixos: el diòxid de nitrogen va disminuir en un 24%, en comparació de les quatre

setmanes anteriors, cosa que han valorat molt positivament els seus ciutadans, que s’alegren de poder respirar un aire més net i veure el cel.

El govern de la ciutat ha aprofitat el confinament per crear un pla verd (dels més ambiciosos d’Europa en aquest moment), l’anomenat Strade Aperte, amb el que pretenen peatonalizar uns 35 km de la ciutat, ara dedicats a automòbils. A més es crearan voreres més espaioses, carrils bici de baix cost, es limitarà la velocitat a la ciutat a 30 km/h, i sobretot, en llocs històrics.

“Per descomptat que volem reobrir l’economia, però creiem que hauríem de fer-ho d’una forma diferent a l’anterior”, va assenyalar en un comunicat el tinent alcalde de Milà, Marco Granelli.

By:

Josep Paula Costa Eva yusef