Todolí Citrus

Fundació Todolí Citrus

L’alumnat de 6é i de 5 anys vam fer una visita a la Fundació Todolí Citrus, a Plamera. Ens va semblar molt interessant i vam decidir que mereixia un article per a la revista.

Vicent Todolí, reivindica la tradició hortofructícola de la seua terra valenciana. En el seu Hort Botànic i Citrícola, situat a Palmera, reuneix més de 400 varietats de cítrics, ancestrals, exòtiques o en perill d’extinció. Amb elles va aconseguir parar un pla urbanístic.

Els segles passen, però la fascinació que exerceixen els cítrics davant els ulls -i les pituïtàries- europeus no cessa.

“Va ser Alejandro Magno el primer que va sucumbir davant l’encant, i els saludables beneficis, dels fruits dels arbustos de la família de les rutàcies, originaris de l’Extrem Orient. En les seues campanyes contra l’imperi persa, en el segle IV a. de C., el conqueridor macedoni es va topar en Medes -actual Iran- amb el cidro (Citrus Mèdica), progenitor de bona part dels cítrics que es consumeixen en l’actualitat, i el va introduir en la conca mediterrània. referir-se al cidro: La poma mèdica no es menja, però fa molt bona olor, igual que la fulla de l’arbre. I si es col·loca entre les robes, les protegeix de l’arna. És també útil quan algú ha ingerit algun verí mortal; si s’administra juntament amb vi provoca el vòmit i permet l’expulsió del verí; serveix també per a perfumar l’alè...

Los renaixentistes italians van heretar la passió cítrica de grecs i romans: en 1537, quan el poderós Cosme I de Medici va heretar la Vila di Castello -el retir rural de la família als afores de Florència-, va establir als seus jardins una àmplia col·lecció de cítrics. Moltes famílies nobles el van imitar, posant de moda el que els italians van denominar limonaie i que en la resta d’Europa es coneix com orangeries.

Tant en el nord d’Itàlia com a França, a causa del clima, els cítrics d’aquests jardins es cultivaven en tests: a la primavera es treien les plantes a l’exterior, però amb l’arribada dels primers freds les resguardaven en construccions concebudes per a tal fi”.

Qui apunta aquest detall no és un altre que Vicent Todolí (Palmera, 1958), l’últim dels europeus que ha caigut rendit davant l’encanteri dels cítrics.

Encara que siga més conegut per la seua trajectòria en l’àmbit de la gestió artística -va ser director artístic de l’IVAM valencià (1988-1996), va fundar el Museu Serralves portugués (1996-2003) i va dirigir la Tate Modern de Londres (2003- 2010), amén de treballar en el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (Madrid) i el Whitney Museum (Nova York), entre altres institucions-, Todolí és un home molt arrelat a la seua terra valenciana, que sempre reivindica la tradició hortofructícola de la seua família.

No per una altra cosa, fa uns anys ja va sorprendre els cercadors d’estranyes delicatessen gurmet signant el seu propi oli d’oliva verge extra, batejat, en un divertit gir etimològic, Tot Oli. Encara que “aqueixa és una altra història”, adverteix el seu mentor. “L’oli va nàixer quan plantem oliveres en 1998, per a recuperar la tradició d’aquest cultiu a la vall de Gallinera, a les muntanyes d’Alacant, i és un projecte que ha rebut premis a la qualitat però no ha donat mai beneficis”.

L’aventura cítrica de Todolí té un altre emplaçament i, per descomptat, una dimensió ben diferent a la seua affaire oleícola. Seguint el deixant d’Alejandro Magno i els Medici, el prestigiós expert en art ha portat la seua passió per cidras, cumquats i llimes gegants a l’extrem, per a crear en la seua Palmera natal l’Hort Botànic i Citrícola El Bartolí, on conviuen res menys que 400 varietats de cítrics. “I que cultivem a l’aire lliure, no en tests com es feia en les antigues orangeries. Són els avantatges del clima valencià”, explica.

L’origen d’aquest e n c i c l o p è d i c hort cítric té a veure amb la voluntat del mateix Vicent Todolí de donar continuïtat a la tradició agrícola de la seua família. “El meu pare i avis eren horticultors, especialistes a hibridar cítrics. Amb la idea de preservar aqueixa labor, així com la cultura de cítrics que tenim a València, vaig comprar, quan encara treballava en

40 QUÈ PASSA? XV

Tate Modern, una parcel·la de 3.000 metres quadrats, amb l’objectiu de cultivar una xicoteta col·lecció de varietats locals que estaven desapareixent”, explica amb la seua característica manera de parlar, lligant les paraules amb tanta velocitat com fa amb les idees i les referències científiques

Com creix aquesta “xicoteta col·lecció” fins a arribar a les més de 400 varietats que reuneix avui l’hort a Palmera?

Todoli va dir que bona culpa d’això la té Ferran Adrià. “Vam coincidir el 2007 en l’exposició Documenta 12 de Kassel, i després de la meva última visita a El Bulli, el 2010, em va portar a sud de França per mostrar-me una col·lecció de cítrics rars que havia descobert prop de Perpinyà. Em vaig sorprendre veure com conservaven prop de 80 varietats, cultivant en tests, tal com feien els Medici a Florència al segle XVI. Vaig comentar amb Ferran la paradoxa que a ningú se li hagués ocorregut fer alguna cosa semblant a València, on tenim un clima ideal per a això, a més d’una llarga tradició en aquest tipus de conreu”.

I quin és el propòsit del projecte de la Fundació des del punt de vista gastronòmic?

“Encara que estem participant en jornades gastronòmiques al costat de diversos cuiners per a donar a conèixer la varietat de Cítrics que cultivem, la nostra intenció no és convertir-nos en proveïdors de restaurants; tampoc podríem fer-ho perquè la nostra producció és molt limitada.

Però l’hort i els seus fruits estan allà, per a qui vullga conèixer-los, investigar i aprofundir en el seu estudi. Les portes de

la Fundació estan obertes, per ací passen des d’enginyers del Consell Superior d’Investigacions Científiques, fins a cuiners com el mateix Ferran Adrià o Ricard Camarena”.

En la visita que vam fer, Jere, l’encarregat de la Fundació, ens va acompanyar en un recorregut per tot l’hort, on vem veure espècies molt antigues i d’altres molt modernes, fruits del mesura d’un baló a altres com una oliva,... la varietat és immensa. D’uns cítrics es menja la corfa i fa gust de poma, uns altres es mengen a mos rodó, corfa i tot, hi ha llimes dolces, i d’altres que tenen dits. Hi ha zones dedicades als citrics australians, altres als japonesos, i hi ha que has estante plantats a l’hort de fa més de cent anys.

Vam disfrutar molt de la visita, i les explicacions que ens va fer Jere ens van fer entendre molt les diferències tan grans que hi ha entre les diferents varietats. I si n’haguérem de triar una, tot i que hi ha molta disparitat d’eleccions, ens decantem per la Bergamota, per la seua fragància. Ens recordava a molts perfums.

A què es dedicava la seua família?

Eren especialistes en cítrics, homes que s’havien format en el camp. El meu avi va inventar una nova manera de poda comercial a principis del segle XX, el meu pare va continuar i es va expandir en jardineria, així que el que faig és també un homenatge a ells. Si estigueren vius estarien encantats. Quan vaig comprar el meu primer bancal, que limitava amb el seu, em va dir: «ara ets un dels nostres, un home de debò». Tot el que feia als museus a ell li era igual, mai va vindre a veure’n algun on jo estiguera treballant. No li agradaven les ciutats, deia que hi havia miasmes. I va se el meu pare qui em va proposar que recuperés varietats que estaven perdent-se.

Estava més orgullós del seu treball aquí que com a director de museus?

Per descomptat. Quan em van nomenar director de la Tate Modern em va dir: «em sap greu perquè jo pensava que després de Porto tornaries a casa». Els amics li cridaven i deien, orgullosos: «és molt important el que està fent el teu fill». Però ell no donava importància. I jo sempre vaig tenir la idea de tornar. El de la Vall de Gallinera també va ser idea seva, deia que si ell tornara a ser jove s’aniria a viure allí, aïllat, on no hi ha llum i solament aigua de pluja. Li encantava. Era un home que parlava sempre mirant l’horitzó, el paisatge.

A vostè li passa?

Sí, això ho he heretat, o m’ho ha ensenyat. Quan era petit la terra no m’agradava gens, perquè els dissabtes al matí ens despertava a les sis del matí després de ficar-nos al llit a les tantes per anar al camp. I deia: «si no voleu estudiar això és el que us espera». Després de Nova York, una ciutat tan urbana, vaig començar a apreciar-ho.

Passa temps a la Vall de Gallinera, sense llum?

Saps com és l’experiència d’il·luminarse amb veles i miralls? És una llum que defineix i no agredeix, com vivien fins a fa dos-cents anys, i és una pena que ho hajam perdut. Tota la gent hauria de viure aquesta experiència alguna vegada en la seva vida. Per a mi no tenir llum és un privilegi, em permet aïllar-me, em neteja, desconnecto, i així estic dos o tres dies.

By:

àlex arminas sheila adrià