Llibre comte salvatierra 2014 by Vicente Chirivella

Disseny coberta i guarderes interiors: Guillem Alborch

Imatge pĂ gines 4 i 5: agĂ¨ncia 123RF

Comte Salvatierra

Ciril Amorós

La Cultura a l’Eixample

Edita Associació Cultural Falla Comte Salvatierra – Ciril Amorós, València www.mecadocolon.com Direcció i Coordinació: Vicent Xirivella Blanes Equip de Redació: Vicent Bergon, Guillem Alborch, Vicent Xirivella Gestió Publicitària: Miguel Monzó, Vicent Xirivella. Tirada: 750 Exemplars Impremta: Blauverd Impressors, s.l.

www.blauverdimpressors.es Dipòsit Legal: V-329-2012

L’Associació Cultural Falla Comte Salvatierra – Ciril Amorós no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles i col·laboracions del Llibret. “Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info/)”

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià

Disseny Coberta i Maquetació Interior: Estudi Guillem Alborch guillemalborch a gmail.com Explicació i Relació del Llibret: Hernan Mir Serrano. Esbossos Falles: Javier Álvarez, Javier Fernández. Poemes Acròstics Falleres Majors: Josep Vicent Bergon Col·laboradors Literaris: Vicente Fuster, Josep Vicent Bergon, Gemma Fuster, Hernan Mir, Juan Belda, Xavi Aliaga, Rafael Sena, Amparo Coll, Manuel Uña, Ferran Garcia, Marisa Martínez Bes, Ferran Navarro, Aaron Siles, Loida Vicedo, Guillem Alborch, Manolo Sanchis, Juanjo Medina, , Ramon Estellés, Joan Castelló Llí, Vicent Penya, Esperança Biosca, Vicent Álvarez. Fotografies falleres majors: Laura Ribelles, P. González. Fotografies de suport per a la publicació: Paqui Pallarés. Altres Fotografies : Agència 123RF, Tani Ivars, Luis Pablo del Rio, Simón Ciro Quiles, Mª Carmen Villar. Il·lustracions: Xavier Teixidor, Guillem Alborch, Eduard Bru, Lluis Subirats.

Salutació del President

Foto: Paqui Pallarés

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Salutació del President Ens trobem ara al davant d’un nou exercici faller, que hem engegat amb la mateixa il·lusió i treball que sempre.

Un any mes... i ja van quatre.

envolguts i benvolgudes fallers i falleres:

Sembla que fou ahir mateix el dia que em vaig estrenar en el càrrec, i aquest és ja el quart any consecutiu que estic al front del mateix. Vull que les meues primeres paraules estiguen dedicades a les nostres Falleres Majors i President Infantil del propassat exercici: Marian, Catalina i Alejandro, amb els quals, a més d’haver compartit un any meravellós, aquesta comissió ha estat molt orgullosa de què ens representaren. Ens trobem ara al davant d’un nou exercici faller, que hem engegat amb la mateixa il·lusió i treball que sempre. Així, tot i la situació actual i després de l’adquisició del Casal en el propassat exercici, estem aconseguint mantindre amb l’esforç de tots l’essència de la Festa, creixent en el nombre de components de la comissió, i amb una clara aposta per la ja susdita essència de la Festa, que inclou les cercaviles, els focs i un molt bo nivell en els monuments. Enguany, i després dels èxits aconseguits en anteriors exercicis, l’artista encarregat de realitzar el nostre monument gran, per quart any consecutiu, serà Javier Álvarez Sala-Salinas.

Per al monument infantil, comptarem amb Javier Fernández Ruiz, que como molts de vosaltres ja saveu, va treballar amb nosaltres en els anys 2008 i 2010. N’estic convençut de què amb el seu bon quefer, com han demostrat sempre, van a sorprendre de nou i des d’ací, els done el meu més sincer recolzament. Voldria també fer un esment especial de tots els membres de la Junta Directiva, sense els quals seria impossible el poder fer aquesta tasca. Amb el seu treball desinteressat estan aconseguint que aquesta comissió siga cada vegada més reconeguda en el món faller. Aquest exercici, per motius obvis, va a ésser molt especial per a mi, essent difícil expressar les meues emocions, puix vaig a tindre un doble paper, el de representar a la comissió i el d’acompanyar a la meua filla com a Fallera Major. No puc acabar sense nomenar a les persones que ens van a representar enguany: nostra Fallera Major, Gemma, nostra Fallera Major Infantil, Loida, i el nostre President Infantil, Aarón. Desitjar-los el millor en aquestes Falles 2014, estant segur de què van a gaudir d’un any inoblidable i ple d’emocions que n’oblidaran mai. Per a nosaltres és un vertader honor que ens representen. Per a finalitzar, agrair a tots els membres de la comissió, als comerços del barri, als Consellers i als col·laboradors i amics, la vostra ajuda i desitjar-vos que junt a aquest, la vostra comissió, la del Barri del Mercat de Colon passem unes agradables festes falleres. Vos saluda Vicent Fuster Morales,

President de la Falla Comte Salvatierra - Ciril Amorós.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

S u m a r i

Sumari

Comte Salvatierra Pàg.

12 22

32 48 63 69

La Cultura a l’Eixample

Sumari

88 110 157 141 206 168 169 La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Festejos Falles 2014

Programa de festejos 2014 Programa subjecte a canvis per part de la Delegació de Festejos sense previ avís Divendres 7 - 21:30 hores Inauguració oficial de nostra carpa. Nit de benvinguda de les falles, aquesta vegada amb una temàtica, “LA MOGUDA”. El sopar serà de pa i porta. Aquesta nit hi ha “servici de bar”. Per a evitar aglomeracions a la barra, amb una entrada de solament 5 euros. Les taules disposaran de vi, cava, cerveses, aigua, refrescs i un aperitiu selecte, tot això acompanyat per dolços i licors. - 00:00 hores Copes a preus populars i música fins l’hora del tancament. Dissabte 8 - 21:00 hores Després de l’èxit del propassat any, el “SOPAR DE CONSELLERS” el celebrem a la carpa. Hi serà un gran sopar, en el qual el Parador s’engalanarà per a l’ocasió i on tots els fallers i consellers gaudirem del primer gran esdeveniment de la setmana. - 00:00 hores Per a finalitzar, actuació estel·lar i música en nostra carpa fins el tancament, amb copes a preus populars. Diumenge 9 - 13:00 hores “CONCURS DE PAELLES” organitzat per la nostra Comissió. Per a apuntar-se al concurs hi haurà un llistat d’inscripció, que es penjarà en el casal de la falla amb la suficient antelació. Al davant de qualsevol dubte, podeu preguntar a la Delegació de Festejos. - 17:00 hores Lliurament de premis de les paelles a càrrec de nostra Fallera Major. Dilluns 10 - 22:00 hores Sopar de pa i porta en nostre Parador, per a tots aquells que vulguen assistir. Dimarts 11 - 22:00 hores Sopar de pa i porta en el nostre Parador, per a tots aquells que vulguen assistir. Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Dimecres 12 - 22:00 hores Sopar de pa i porta en el nostre Parador, per a tots aquells que vulguen assistir. Dijous 13 - 22:00 hores Sopar de pa i porta en el nostre Parador, per a tots aquells que vulguen assistir. Divendres 14 -21:30 hores Sopar de pa i porta en el nostre Parador, per a en acabant, dur a terme el lliurament de recompenses i intercanvi de regals entre la comissió i la nostra Fallera Major, GEMMA FUSTER PALLARES. Aquest acte tradicional contarà amb algunes sorpreses per a tots els presents. Dissabte 15 -20:30 hores Concentració en la porta de nostra carpa per anar acompanyats de nostra banda de música “UNIÓN MUSICAL LA TURISENSE” a eixa tan divertida “RECOLLIDA DEL NINOT”. -21:30 hores Tradicional “SOPAR DE LA PLANTÀ” en el parador, oferit per nostra Fallera Major, GEMMA FUSTER PALLARÉS. - 00:00 hores “PLANTÀ” de nostra falla a les ordres del nostre artista JAVIER ALVAREZ-SALA SALINAS, amb la col·laboració de tots els components de la comissió. A l’acabament de la plantà i tan sols una vegada finalitzada, tindrem festa en la carpa, discomòbil i copes. Aquesta nit ja comencen a funcionar els tiquets. Diumenge 16 - 11:30 hores Tradicional “ARREPLEGÀ” por tota el nostre barri (es prega que per a aquest es vestisquen de valencians i valencianes el major nombre possible de membres de la comissió) - 13:00 hores Entorn d’aquesta hora i en quan acabem l’arreplegà, farem una cercavila per tota la nostra demarcació. A l’acabament aperitiu en el parador.

Festejos Falles 2014 - 16:00 hores Concentració en el parador per anar a la recollida del premi infantil, que esperem ens atorguen, a la plaça de l’Ajuntament. -17:00 hores En tornar de la recollida de premis tindrà lloc una apoteòsica “minimascletà”, obsequi de la nostra Fallera Major Infantil, LOIDA VICEDO FLOR, i del nostre President Infantil, AARON SILES PINO. - 22:00 hores Arriba un any més la festa de disfresses, en aquesta ocasió serà un gran homenatge A LA MAR. La comissió es prepara per a una gran nit, en la que participaran personatges vinguts dels 7 mars, des de la superfície fins al més profund de l’oceà. Per una vegada, el món marí s’engalana per a compartir amb nosaltres aquesta nit. Tothom deurà d’acudir vestit de faller o fallera per a l’ocasió. El sopar serà de pa i porta. Amb l’entrada de l’espectacle, per solament 5 euros, les taules disposaran de vi, cerveses, cava, aigua, refrescs i un aperitiu selecte. Tot allò acompanyat de dolços i licors. A L’acabament del sopar, es repartiran els premis a les millors disfresses. - 01:00 hores Gran discomòbil amb la música a càrrec d’un prestigiós DJ, que s’encarregarà de fer gaudir a tots els fallers. Dilluns 17 - 11:00 hores Concentració en la carpa per anar a recollir el premi de la falla gran, que esperem ens atorguen. A la tornada realitzarem una cercavila per la nostra demarcació. -13:00 hores Aperitiu/Dinar per agafar forces i preparar-nos per a l’Ofrena. - 14:30 hores Concentració en el Parador per anar a l’Ofrena de la Mare de Déu dels Desemparats. - 23.00 hores Gran espectacle musical sense precedents. Dels creadors del gran èxit que va ésser el musical de Mecano de fa dos anys, ens arriba ara un nou espectacle que ens farà gaudir a tots. Gran Musical “Benvinguda Mrs. Marshall”. Membres de nostra comissió s’ajunten per a oferir-nos una gran nit d’espectacles, balls i rialles. El gran espectacle de les nits de falles. En acabant l’espectacle la festa continuarà amb una discomòbil fins on la llei ens ho permitisca!.

Dimarts 18 - 11:00 hores Concentració en la carpa per assistir al homenatge floral, que tradicionalment la nostra falla realitza en l’Avinguda Regne de València al mestre Serrano. - 13:00 hores En tornar, realitzarem el tradicional acte de germanor amb les nostres falles veïnes. - 14:00 hores Mascletà fallera, a l‘acabament gaudirem d’un aperitiu. - 21:30 horas Nit plena de sorpreses, durant i després del sopar. El sopar serà de pa i porta. Al finalitzar tot, la festa continuarà amb una discomòbil i molt bona música. Dimecres 19 - 12:00 hores Cercavila pel nostre barri, on acabarem a l’Església dels P.P. Caputxins per assistir a la solemne missa en honor al nostre patró, Sant Josep. Al finalitzar la missa, darrera cercavila de gala, acompanyats per la nostra banda de música UNIÓ MUSICAL “LA TURISENSE”, de Turís. Al finalitzar les nostres Falleres Majors, GEMMA FUSTER PALLARÉS i LOIDA VICEDO FLOR, realitzaran la imposició de les seues betes recordatòries al nostre estendard. - 14:00 hores Apoteòsica mascletà al costat de nostra falla, disparada per “REYES MARTÍ”. -16:00 hores Tradicional campionat de Dominó - 21:45 hores Darrera cercavila infantil. - 21:50 hores Comença la nit de la CREMÀ amb el llançament d’un sensacional castell infantil, després del qual començarà la CREMÀ de nostra falla infantil. - 23:00 hores Darrer sopar de pa i porta al nostre parador. - 23:45 hores Realitzarem la darrera cercavila pel nostre barri, acompanyats per la banda de música “LA TURISENSE”, fins arribar a nostra falla. - 24:00 hores “REYES MARTÍ”, dispararà la tradicional mascletà de colors de la Nit del Foc tot seguit nostra Fallera Major, GEMMA FUSTER PALLARÉS encendrà la metxa per a donar pas a la CREMÀ de la Falla de l’any 2014. - 01:00 hores Acudirem al Parador per a brindar per aquest exercici faller i donar la benvinguda a les falles del 2015.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Parlem amb…

Gemma Fuster Pallarés Comte Salvatierra Pàg.

Nostra Deessa en l'Olimp del Mercat de Colón

Entrevista a la Fallera major 2014

Josep Vicent Bergon

nguany, sense cap dubte, la nostra deessa particular és Gemma. Eixa jove de 21 anys. Bonica, com ella és, amb els ulls foscos i cabells llargs i rulls tractant de revolotejar entremaliats pel seu rostre, que a més de parlar el valencià i el castellà domina perfectament l’anglés. Gemma, que estudia Administració i Direcció d’Empreses i Art Dramàtic, somia il·lusionada, al seu escàs temps lliure, amb eixos joiosos dies que se’ns acosten a passos engegantits. Temps de monuments al carrer, de multituds, de cercaviles i mascletades, de castells de foc i despertades, de… Temps de Falles en resum, que ens arribaran com sempre. Gemma, en fi, Fallera Major d’enguany de la nostra Falla, ens va arribar al cor del nostre estimat barri, a eixe estimat Mercat e Colon, en un matí de dissabte de les darreries de gener, amb l’alegria i la felicitat que ella transmet, per tal de respondre a les nostres preguntes. La Falla del Mercat de Colon

Fotografies: Paqui Pallarés Ciril Amorós Pàg.

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Entrevista a la Fallera major 2014 Gemma, som dels que pensem que gràcies a eixes tantes noves incorporacions i el bon quefer dels últims Presidents, entre els quals es troba ton pare, la Falla ha crescut notablement. I el que és el més important, sense perdre això que es diu el bon “rollito”, estàs d’acord ? Estic totalment d’acord. En la comissió tots ens duguem molt bé, els més antics i els més nous, que són tots gent estupenda, i no tenim problemes. És difícil d’entendre com mes de cinc-cents fallers i falleres ens portem tan bé, però és la realitat. Tots volem “fer falla”. Bo, vaig a fer-te’n una pregunta un tant tòpica, però que resulta quasi obligada, esperaves ésser nomenada Fallera Major ? Puix mira, me’n vaig assabentar el mateix dia del nomenament. Però sempre he tingut l’esperança. De fet, cada vegada que anava a un nomenament em dia, “Ai, què no em tocarà a mi algun any?”. Ara que ja ets Fallera Major dis-nos: què és el que menys t’agrada de la Festa Fallera ? I no em digues que t’agrada tot perquè això no pot ser. Vaja! Me ho estàs posant difícil, però pense que el pitjor és el caos que s’organitza per la nit en molts llocs, amb tant de descontrol i alcohol, i del qual no tenen la culpa les Falles. No penses que els monuments fallers es troben un poc ancorats en el passat, i deurien d’evolucionar per tal d’acompassar el seu pas amb el de la societat actual ? Home, puix si, però tin en compte que estem en una festa tradicional, i pel que fa als monuments, crec que n’hi hauria de trobar un punt de conjunció amb açò. De totes formes tindria que fer-se a poc a poc i hi ha Falles que ja ho estan fent. A mi en resulta molt interessant aquest aspecte de la festa. Sant Josep és el patró de la nostra festa, no creus que deuria de tindre un major protagonisme en la mateixa? A nivell general crec que si, pense que s’ha perdut un poc la idea que si hi ha un sant pel qual es celebra la festa és Sant Josep, patró els fusters. Ara bé, això no va per nosaltres, doncs som una de las falles que a banda de respectar la tradició amb cercaviles, despertades, castells de focs, mascletades i moltes

activitats... li dediquem a Sant Josep el dia 19 una missa en els Caputxins, sempre en valencià, per suposat. Bo, ja per acabar, dis-nos una novel·la, una cançó i també una obra de teatre, ja que estudies Art Dramàtic. Mira, potser l’obra que més m’ha impactat ha sigut “La sombra del viento”, de Carlos Ruiz Zafón. La cançó, “You somebody”, de Kings of Lion, i en quant a l’obra de teatre m’agraden molt les de García Lorca, però en fi, em quede amb el Hamlet de Shakespeare. I esgotada ja l’entrevista, s’acomiadem sense més d’aquesta jove inquieta i jovial, la qual ens confessa que encara li aguarden uns altres compromisos, dimanants de segur de les seues múltiples activitats, clares i diàfanes.

La Falla del Mercat de Colon

Fotografies: Paqui Pallarés Ciril Amorós Pàg.

Fallera Major Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2013 - 2014

Gemma Fuster i Pallarés G audiràs al capdavall d’eixos somnis enyorats, E n eixos dies tan propers tenyits de bombolles roses. M entre llençols i cobertor resten lluny del teu abast, M iraràs l’humit carrer per la finestra entreoberta A mb vianants matiners i gossos escorcollant el fem. F ora, es sentirà la frescor matinera de la quasi arribada primavera, U n cel dubtós i enterbolit, barallant-se amb els núvols per eixir S urarà per damunt de places i carrers, per les fonts i el forn ja obert. T e n’arribarà aleshores a la fi el temps de la Festa Plena, E nmig de cercaviles, somriures i plors alhora, … i l’Ofrena R egina i Fallera Major ja ets, i així ho proclama el vent amb alegria. P er tu seran de segur més forts, Gemma, el colors de la llum del dia, A l recer de la teua formosa Cort encisant el teu entorn. LL uny, no massa, es mostraran Vicent i Paqui, Paqui i Vicent, A mb els ulls embolcallats i un somriure orgullós als llavis. R utllaran a la fi la llum i el soroll en caure la màgica nit closa. É s arribada l’hora de la Crema, amb el foc ferint un cel llastimós. S uaument i tendra, Gemma, ho guardaràs tot llavors a un racó del cor. Josep Vicent Bergon

La Comissió del Mercat de Colon per a les Falles de 2014

Consellers i Conselleres 2013 - 2014 El cap de setmana abans de falles de 2013, el dissabte 9 de març, va tenir lloc al nostre Parador el tradicional “Sopar de Consellers”. Va ser un gran sopar i una gran nit; en el transcurs de la qual reberem el suport dels nostres amics i simpatitzants. Gràcies a tots un any més. Fotos: Paqui Pallarés

Vicente Aguilar Montoro Salvador Alborch Domínguez Carla Antolí-Candela Bartesaghi Purificación Barber Cantos Amparo Brell Rodríguez José Campos Granell Eduardo Clérigues Beltrán Amparo Coll Comín Mª Jose Coll Comín Viruca de La Fuente Alejandro Fuster Morales Amparo Isabel García Cortés Mª Dolores Gascó Bayarri Júlia Gil García Domingo López Família López-Feijó Resurrección Navarro de Barral Guillermo Lluquet Romero José Mata Rabasa Carlos Muñoz García Isabel Orts Pales Ángeles Penalba Peiró Carlos Pascual de Miguel Francisco Presencia Ivan Ramos Ricardo Roger Vilar Miguel Ángel Rueda Perez Emilio Sanchis Moll Rafael Segarra Bargues Alejandra Soriano Agullo Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

La Comissió del Mercat de Colon per a les Falles de 2014

Fallera Major:

Gemma Fuster i Pallarés Fallera Major Eixint: Marián Camarasa i Blasco

Junta Executiva President:

Vicente Fuster i Morales Vice-President Primer: Luís Villar i Narbona Vice-President Econòmic: Manuel Flor i Martínez Vice-President de Cultura: Vicent Xirivella i Blanes Vice-President d’Activitats Diverses: Juan Belda i Furió Secretari: Eduardo Díaz i Badía Secretaria d’Actes: Marisa Martínez i Bes Tresorera: María Luisa Campoy i Blanes Delegació de Festejos: Javier Querol i Morata, Rafael Gomez-Lechon i Medialdea, Ignacio Beneyto i Vilaplana, Maria del Mar Diaz i Badia, Ángeles Campoy i Blanes. Delegació d’Infantils: Arantxa Silla i Correcher, Maritxu Flórez i Gil, Pilar Alfonso i Gracia, Isabel Castelló i Campillos, Laura Uña i Ivars, María Ivars i Tur, Ana Villar i Díaz, Belén Rueda i Ferrero. Delegació de Presentacions: José Luís Campos i Maña, Oleger Sales i Muñoz. Delegat d’Esports: Rafael Gómez-Lechón i Medialdea Delegat de Relacions Públiques: Luis Pablo del Rio i Peris Delegat de Junta Central Fallera: Oleger Sales i Muñoz Delegada de Loteríes: Teresa Sánchez i Boronat Delegació d’Activitats Diverses: Ángeles Ansúrias i Climent, Lola Aguilar i Alborch, Miguel Palop i Molla, Francisca Díaz i Badia, Miguel Monzó i Ramírez. La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

La Comissió del Mercat de Colon per a les Falles de 2014

Vocals

Sixto Genzor i Guerra Manuel Gimeno i Varela Diego Gómez-Coronado i Morillo-Velarde Ignacio Aguado i Giménez Diego Gómez-Ferrer i Bolinches Argimiro Aguilar i Domingo Enrique Grau i Ruiz Robert Aguilar i Játiva Fernando Gutiérrez i Polanco Ramón Albors i Bonafont Antonio Hernández i Rodríguez Marcial Luis Alcañiz i Alós Isidro Iñerola i Torres José Eduardo Alfonso i Dolz Juan Ivars i Rostoll Benito Alonso i Masià Pepe Ivars i Tur Francisco Andrés i Belda Ignacio Leach i Simó Javier Andrés i Belda Antonio Leal i Benavent David Arregui i Ferrando Pablo Lis i Izquierdo Raúl Aznar i González José Miguel López i Forte Francisco Bañón i Sabater Luís Macián i Olmos Juan José Barral i Navarro Aurelio Mallent i Cuñat José Antonio Béitia i Mora Javier J. Marco i Verdejo Josep Vicent Bergon i García Juan Manuel Borso di Carminati i Peris Miguel Alberto Marqués i Romero Alfonso Marsal i Matoses Carlos Botella i de Belda Raúl Martín i Sánchez Maurice Brown i Anthony Rafael Martínez i Bas Ricardo Anthoni Brown i Roger Abraham Martínez i Bergés Javier Caballero i Wood José Vicente Martínez i Ituren Luís Calabuig i Tormo Jaime Mayor i Alabau Ricardo Camarasa i Blasco David Mayordomo i Barber José María Campos i Coll David Mayordomo i Ruiz Jorge Campos i Rams José Manuel Mesa i Veral Pablo Campos i Rams Ismael Moyá i Clemente Antonio Campoy i García Moya García i Ismael José Campoy i Ribes Rodrigo Muñoz i Antolí-Candela Jorge Enrique Casp i Sanz Juan Carlos Muñoz i Garrigues Julio Castell i Pérez Miguel Murgui i Bañón Antonio Castelló i Arizo Guillermo Murgui i Herrero Jorge Castelló i Ferrero Isidro Niñerola i Giménez Carlos Cervera i González Pablo Oliete i Vivas Miguel Crespo i Ribes Francisco José Orozco i Aranda Luis Pablo del Rio i Peris Miguel Palop i Mollà José Luís Díaz i Badía Luís Pellicer i de Castellví José Miguel Eroles i Bellver Jorge Pradas i Clariana Antonio Escuder i Gozalvo Fernando Prósper i Rovira Vicente Faubel i Faubel Javier Querol i Morata Vicente Flor i Bustos Gonzalo Ravelló i Barber Pedro Florez-Gaitan i de Ayala Felipe Ribes i Cabrera Carlos Fuset i Fernández Felipe Ribes i Ivars Antonio Fuster i Mollà Ignacio Roca i Martínez Ignacio Galdón i Salvador Francisco Roca i Vergaz José Luís Galdón i Salvador Carlos Garcia i Muñoz

Comte Salvatierra Pàg.

José Rodrigo i Gallego José Manuel Rodrigo i Paradells Lamberto Rodrigo i Sellés Juan Rodríguez i Gelise Santiago Roig i Colubi Vicente Roig i Colubi Ignacio Roig i Rams Rafael Romero i Amat Enrique Rua i Moros Antonio Rueda i Quintero J. Carmelo Sánchez i Boronat José Antonio Sánchez i Ferrer Juan Sánchez i Moreyra Juan Carlos Sanjuan i Beltran José Maria Sebastià i Pallarés Simón Ciro Siles i Gimeno Manuel Uña i Llorens Rafael Xirivella i Blanes

Cort d’Honor Manuela Agudo i Jiménez Lola Aguilar i Alborch Paula Albamonte i Collados María Amparo Albors i Bonafont Lucia Alfonso i Gràcia Natalia Alfonso i Gràcia Pilar Alfonso i Gràcia Bàrbara Alós i Forner Mari Carmen Amigó i Salmerón Ana Andreu i Arnalte Ángeles Ansúrias i Climent Lucia Árias i Portaceli Paula Arlandis i Narbona Ana Andrés i Muñoz Ainhoa Arrieta i Aramburu Irene Azcárraga i Gomis Amparo Barral i Navarro Dèlia Barral i Navarro Cèlia Béitia i Melià Míriam Belda i Furió Susana Blanes i Beneyto Josita Boluda i Fos Natalia Borràs i Ahuir Elvira Bosque i Bellver Patrícia Botella i Navarro Mari Carmen Bueso i Rochina

La Comissió del Mercat de Colon per a les Falles de 2014 María García i Vallcanera Loida Bustos i Pérez Carmina Garrido i Balaguer Maria Isabel Campillos i Alonso Teresa Gil i García Amparo Campos i Coll Lidón Gil i Vidal Anabel Campos i García Sara Giménez i Higón Mari Ángeles Campoy i Blanes Elia Giner i Barceló María Luisa Campoy i Blanes Paloma Gómez-Coronado i Liesa Marina Campoy i Serón Ana Gómez de Barreda i Ferraz Alejandrina Canet López i Lina Inmaculada Gómez-Pantoja i Noguera Ana Castelló i Campillos Elena Gutiérrez i Martínez Isabel Castelló i Campillos Mónica Gutiérrez i Martínez Isabel Civera i Torres Cèlia Hernándiz i Yllera Ana Clerigués i Grau Antonia Ivars i Rostoll Marta Clerigués i Grau Pepa Ivars i Rostoll Cristina Coll i Rueda María Ivars i Tur María del Mar Coll i Rueda Pilar Ivorra i Lahuerta Cristina Costa i Priego Mari Carmen Izquierdo i Serra Paula Crespo i Agudo Ana María Juan i Martínez Pilar Crespo i Pastor Manuela Liesa i Martínez Andrea Cuevas i Calatayud Sònia López i Elena Rosa de Cruells i Villar Almudena López i Saorín Maria José de Nalda i Bertolín Sònia Macián i Olmos Ana de Selva i Garín Mayte Marco i Verdejo Ana Dolores Díaz i Badia Mari Carmen Margarit i Albero Francisca Díaz i Badia Rosa María Martínez i Aranda María del Mar Díaz i Izquierdo Marisa Martínez i Bes Patrícia Díaz i Izquierdo Pepa Martínez i Bes Elena Díaz i Sánchez Mayte Martínez i Gozálbez Paloma Eroles i Martínez Pilar Martínez i Polanco Paula Eroles i Martínez Cristina Martínez i Serrano María Antonia Escoms i Peiró Marta Mayordomo i Ruiz Ana Escrivà i Iborra Amparo Merí i Llovet Pilar Escuder i Ivorra M. Jesús Mínguez i Martínez Carla Faubel i Brell Victoria Moliner i Aguilar Marta Faubel i Brell Patricia Montalt i Roig Maria Consuelo Fernández i Alamar Carla Monzó i Vicente Verònica Fernández i Gurrea Esther Moscardó i Serrano Paula Flor i Bueso Carla Muñoz i Antolí-Candela Loida Flor i Bustos Teresa Muñoz i Antolí-Candela Lola Flor i Bustos Ana Muñoz i Martín Maritxu Flórez i Gil Lola Muñoz i Martín Pilar Fons i Cámara Inés Muñoz i Penalba Antonia Furió i Mollà Mayte Narbona i Calvo Cèlia Fúster i Pallarés Cristina Navarro i Giner María Luisa Galiano i de Illana María de La Montaña García i Caballero Maria José Navarro i Toledo María José García i García-Saavedra Marta Niñerola i Torres Ana María García i Monfort Elisa Núñez i Sánchez

Marta Palop i Gutiérrez Francisca Pallares i Selles Mercedes Pastor i Bisbal Mariola Pérez i Cayuela Carmen Pérez i Soler Ana Isabel Pino i Vacas Mar Pradas i Martinez María Dolores Puchades i Gil Sònia Puertas i Moreno Silvia Puigmoltó i Ferrer Vanessa Raimundo i Fenellosa Eva Rams i Almenar Elena Ravelló i Barber Ana María Rico i Torrella María Roca i Martínez Carmen Rodrigo i Paradells Begoña Rodrigo i Sellés Pilar Roger i Pérez de Lucia Belén Rueda i Ferrero Rocío Rueda i Ferrero Sílvia Rueda i Ferrero Amparo Rueda i Quintero Teresa Ruiz i Llovet María Teresa Sánchez i Boronat Carla Sánchez i Crespo Reyes Sanchis i Chanero Menchu Saorín i Sánchez Carla Sebastià i Puertas Bárbara Segarra i Gutiérrez Paloma Sellés i García María Senent i Conesa Marta Senent i Conesa Araceli Senís i Fernández de Ybarra Amparo Serón i Martínez Chelo Serrano i Peiró Arantxa Silla i Correcher María Consuelo Soriano i Fernández Mª Isabel Soriano i López Mónica Torrela i Buso Consuelo Torres i Pons Alejandra Torres i Torres Paz Tur i Ortolà María Amparo Turégano i López Laura Uña i Ivars María Uña i Ivars Marta Vicente i Ansúrias Ana Villar i Díaz María Zaragosí i Merí

Ciril Amorós Pàg.

La Veu del Mercat

Revista que es ven conjunta i inseparablement amb aquesta publicació.

Presenta:

Amb els Déus hem topat !!! Falla realitzada al taller de l’artista

Javier Álvarez Sala-Salinas Explicació i relació a càrrec d’Hernan Mir Serrano

Comte Salvatierra Pàg.

Amb els Déus hem topat! Falla realitzada al taller de l’artista

Javier Álvarez Sala-Salinas Explicació i relació a càrrec d’Hernan Mir Serrano APRECIACIÓ INICIAL

OFRENA A ZEUS

Veges tu quina idea encomanar-me un llibret, però si no tinc n’idea de Deus, i de falles… justet.

En una falla de Deus mai no podia faltar l’omnipresència de Zeus allà enmig del seu altar. Porta el raig del seu poder i un paper prou arrugat de les falles vol saber quins premis han guanyat.

Els Deus… Sempre estan de baralles quan no estan enfadats, i si parlem de falles, caram! estem igualats! Els Deus… Hi ha els que ocupen el tron fent el que els ve de gana, com els presidents són igual, l’únic que mana. Els Deus… A l’Olimp asseguts es dediquen a jutjar, en les falles els sabuts són els que solen fallar.

Per saber la quiniela Hermes fa d’espieta i a l’amo li revela del jurat la desfeta. Zeus del tot enfurismat als fallers vol socarrar per la merda de jurat que a dit van nomenar. Ningú no s’esperava animalada tan gran que al sisé se n’anava la favorita del clan.

Que si els Deus estan guillats, els fallers estan penjats. - Pillada l’analogia! d’una autèntica veritat i com Sancho diria amb els Deus hem topetat!

I per això ordena que baix d’ell siguen cremats escena per escena de les falles els jurats.

Comte Salvatierra Pàg.

La Veu del Mercat

Il·lustracions: Xavier Teixidor

SACRIFICI A ATENEA Malgrat que l’Atenea pretén posar-li trellat a esta Odissea li falta mordacitat. Ella pensa que és qüestió d’afegir-ne mes flama i un poc d’imaginació que la falla reclama. Però moltes vegades és la precipitació la que porta a l’Hades el projecte i el guió. Paga la pena pensar i donar-li temps al temps que és allò que és vol cremar i projectar-ne després.

Ciril Amorós Pàg.

La Veu del Mercat

EL VIATGE A ÍTACA (a l’Olimp de les falles)

ATHENEA

Eixe viatge a ÍTACA que somnien els fallers en moments de ressaca ple de premis i llorers. Es un espai anhelat cap on volen caminar, allà hi ha un estrat que desitgen trepitjar. Allà els Deus els esperen i les Deeses majors amb allò que més deleren: estendards brodats d’or Emprenen el viatge com si fora pel vellocí i canten amb coratge una cançò que diu així

VIATGE A LA PLAÇA (de l’Ajuntament) (Konstantine Kagafis Premi) Quan surts per fer viatge vers la plaça, has de pregar que el premi siga gran, ple d’honorances, ple de recompenses. Has d’arreplegar l’estendard que siga més gran, que pengen moltes medalletes, que pujaràs en un estrat on mai no t’esperaven, i vinguen al casal per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea de la plaça, has d’arribar, és el teu destí, però no forces gens la travessia. És preferible que tarde molts anys, que sigues vell quan arribes a ella, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et done més riqueses. La plaça t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes buida, no és que la plaça t’haja enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les places. Comte Salvatierra

Il·lustracions: Xavier Teixidor

Pàg.

La Veu del Mercat

Amb les autoritats falleres no està massa contenta! qui no treballa amb trellat, de què es lamenta?

MEDUSSA

II S’esmuny, que de nou, s’esmuny el premi perdut que ara us encabrona, i quan l’haureu de guanyar tingueu ben present no soltar-lo. S’esmuny, no guanyeu ni de lluny, s’esmuny el guardó que ara altre se’n porta. I quan penseu que guanyeu, torneu a plantar noves falles.

III Bon viatge pels fallers que al seu somni són fidels, favorege l’estat dels diners la distinció en brocatell, i malgrat llur vell afany tinguen premis dels jurats més odiats. Omplin casals de volguts estandards plens de guardons, plens de recompenses. Bon viatge pels fallers si al seu somni són fidels, la constant del seu intent s’escolte a Montolivet, i malgrat llur vell afany l’honor ompli el seu pit generós, troben els premis i els vells llorers, plens de primers, plens de recompenses.

TRIBUT A TALIA Demane a Talia perdó si escenes em pose a fer, però no en tinc solució: explicar-les és menester.

LA FORJA DE LES FALLES Hefestos en la farga foc i metall treballa i l’esperit allarga per transformar-ho en falla. La forja de les falles, tenalles i cisalles.

De pedra ens quedem, si de sobte ens mira. Com es quedaren els Artistes, amb allò de l'IVA.

Sols el foc pot transformar de les falles l’esperit doncs d’ell torna a revifar en la màgia de la nit.

Ciril Amorós Pàg.

La Veu del Mercat

Parlem amb... Juan Belda Furió

Javier Àlvarez Sala-Salinas

er quart any consecutiu ens traslladem a la ciutat de l’artista faller per a entrevistar al nostre artista de la falla gran, Javier Álvarez-Sala Salinas. En el seu taller de sempre ens rep Javi, voltejat de ninots i com no, capficat en ple remolí de treball. Travessem el taller i saludem a Juan, el fuster, a Joan, German i Oscar, la seua plantilla al complet i podem observar ja la gran quantitat de treball realitzat. Orgullosos de seguir comptant amb aquest gran artista comencem la menuda entrevista.

Javi, de nou ens fas la falla de la nostra demarcació. Com enfrontes el repte d’aquest any? Una altra vegada molt il·lusionat. Són ja quatre anys i no cal que us diga que n’estic molt còmode en la plaça. A més i amb el pas dels anys, ja he fet molts amics en la comissió. Aquest any s’afegix que vostra fallera major és Gemma, filla de Vicent, el vostre president, amb la qual cosa la il·lusió i responsabilitat hi són màximes.

Comte Salvatierra Pàg.

Què expectatives tens amb la nostra falla d’enguany? Puix he posat tota la carn en l’ast. Porte ja dos anys guanyant el segon premi amb la vostra falla en la secció de Primera B, i encara que és un any difícil per la davallada de pressupost, l’augment de l’IVA i demés, vaig a tractar de què la diferència no es note.

La Veu del Mercat

Explica’ns un poc la temàtica de la nostra falla d’enguany. Doncs, la falla porta per títol “Amb els Déus hem topat” i ens trasllada a l’època de l’antiga Grècia i els seus déus mitològics, però enfocada i relacionada exclusivament amb el món de les falles. La qual cosa, si no m’equivoque, no s’ha tractat fins ara com ho tractarem ací. En el centre, i presidint el monument, tenim el gran Zeus, que simbolitzant la Junta Central Fallera. Està abrigat per la sabiduria d’Atenea, que representa les falles en general. Un munt d’escenes els voltejen, com la d’Hefesto, que simbolitza el començament de les falles, el tità que en lluita amb Hércules representen a les falles d’Especial i de Primera A... També podrem veure el primer pirotècnic, la primera fallera major i un munt de sorpreses que no podem desvetllar fins el moment de la plantà.

“En busca del Tresor”. 2011. La primera falla que ens va fer Javier Álvarez va aconseguir el 1er premi de la Secció Segona A, a més del premi al millor Ninot de la Secció i el Premi d’Interés Turístic de la Generalitat Valenciana.

Què més monuments plantes aquest any? Puix en total plante cinc. A banda de la vostra plante una d’especial en Gandia, la de Peu de la Creu, vostra falla veïna de Joaquim Costa-Comte d’Altea i la de la emblemàtica falla de la Plaza de la Merced. Estic molt il·lusionat amb totes elles, i en totes he posat el meu esforç i dedicació. A més a més, tinc la sort de què cap d’elles coincideix en ninguna secció, per la qual cosa tinc moltes expectatives en totes. A açò s’uneix el fet d’ésser places tan importants com són, Peu de la Creu, en ple barri de El Carme, la de Joaquim Costa, també en la Gran Via com vosaltres i la de la Mercè, que és una plaça que des de xicotet m’agradava molt veure els seus monuments i amb la qual aquest any competim en Primera A. Unes últimes paraules que vulgues transmetre a la comissió i al barri. Espere que aquestes siguen unes falles inoblidables. Que aconsegim traslladar al barri del Mercat de Colon l’antiga Grècia i que la comissió al complet gaudeixca amb el meu treball. Desitge a més de tot cor que aquest any tan especial tant per a Vicent com per a Gemma, siga dels millor de les seues vides i que ens veiem el pròxim 15 de març al costat del vostre preciós Mercat de Colon. I des d’ací desitgem a Javi, nostre artista i amic, que el 2014 siga un any carregat d’èxits i bons premis. Que tot el seu esforç es veja recompensat i que estem segurs de què la falla de l’antiga Grècia, “Amb els Déus hem topat” deixarà petjada en la nostra comissió, com ja ho va aconseguir amb “En busca del Tresor”, “Darrere de la Màscara” i “Tocata i Fuga” Molta sort, Javi. La teua sort sempre serà la nostra.

“Darrere de la Màscara”. 2012. Comissió i artista fan un salt a la secció 1era B. Després d’un més que dubtós veredicte del jurat, s’aconsegueix el 2on premi de la Secció 1era B, a més del Premi d’Interés Turístic de la Generalitat Valenciana.

“Tocata i Fuga” 2013. Un gran monument amb el que s’intenta aconsegir el màxim guardó en 1era B. No tenim sort i ens hem de contentar novament amb el 2on premi de la Secció 1era B.

HELENA DE TROIA Per ella alçaren la primera falla i va cremar Troia un cavall de talla.

MASSA PA LA CARABASSA

EL DECATHLÓ FALLER

Li tira molta cara i amb paraules enreda si se li desemmascara els hi deixa de pedra

Com si foren un ramat de femelles innocents les falleres al combat acudeixen mansament.

Sense mirar-li als ulls el faller li requesta que no pose tants esculls en el camí de la festa.

Venen plenes d’il·lusió i a les proves s’exposen, cal vèncer el Decathló poc abans que s’esposen.

Rita és la Medussa massa pa la “carabussa”.

El jurat les espera amb tela marinera.

Demanar que baixe l’IVA diu que és oportunista, i sense fer temptativa esdevé protagonista.

Les fan patir a manta aguantar l’avorriment saludar com la infanta i somriure constantment.

S’aprofita de les falles per fer-se bona imatge i davant les retallades parla del mal oratge.

per ser Fallera Major la festa de les falles convertida en un horror.

EL PRIMER PIROTÈCNIC

ARACNE

Segons diu la llegenda pel mòdic preu d’un òbol Mirón posà a la venda el conegut discòbol.

de tan creguda, acabà de corista.

Ací està la primera indumentarista

Preparat per a fugir amb un posat molt tècnic ell volia esculpir el primer pirotècnic. El pirotècnic primer un autèntic punyeter. Però algun espavilat va dir que portava un disc, quan era estopí enrrollat que acabava de fer servir.

Comte Salvatierra

Que li pregunten sinó al lleopard d’Artemisa prengué al seu costat un tro i va, i no l’avisa.

Pàg.

Il·lustracions: Xavier Teixidor

La Veu del Mercat

CIRCE Pel seu poder envejada, per convertir en animal a qui se la té jurada.

Excudant-se en la solera amaguen la realitat d’una estafa de primera i d’un frau a la ciutat.

LA INFORMACIÓ Ací està atabalat el turista estranger que no sap que s’ha ficat enmig del sarau faller. En la primera vista ha d’aclamar-se als Deus i comprar-se una revista si no vol perdre els peus.

DE VOLTA A CASA, I FINAL. L’odissea he acabat hora és ja de tornar a l’antena m’he lligat per les sirenes obviar que ja poden ja, cantar que no torne a començar.

Siga xinés o nipó, el primer, la informació Hi ha massa indicacions que no el portaran enlloc i manquen informacions que siguen clares com a poc.

AFRODITA I LES CÀRITES

ARTEMISA

Deessa dels animals llueix bon tipet una mica més grossa la plantà Pepet.

Estes quatre “gràcies” es riuen dels fallers, i dels monuments petris enmig dels carrers.

LA REFLEXIÓ

LA LLUITA

En la sauna calentets no volen moure’s d’ací estan fets uns senyorets estos jurats de bací.

Entre els Deus és lo normal dir mentides a muntó i en les falles l’habitual copiar-los sense objecció.

No hi ha faller més fingit ni individu més estirat que l’home que han elegit com a membre d’un jurat.

Ser de Secció Especial en obsessió s’ha tornat mes que siga amoral mentir en lo declarat.

Que no hi ha pitjor jurat que el dit “especialitzat”.

Tal és la situació que si els parles de baixar es transformen de rodó en un monstre secular.

Distinguits per sota mà s’han cregut que son Deus que poden fer “l’animalà” i al gat trobar-li tres peus. Reunits per a suar el veredicte més just no han tingut rés que jurar per ser un jurat vetust.

Tres cabotes té el monstre cadascuna amb el seu rostre. Ciril Amorós

Enfront i en solitari l’heroi de la Primera l’hèracles mitològic domesticant la fera.

Pàg.

Il·lustracions: Xavier Teixidor

La Veu del Mercat

Amb el Déus hem topat

Des del Mercat de Colón escrivim sobre...

Amb Permís dels Déus Rafael Sena

Del Mont Olimp a Hollywood Boulevard Amparo Coll Comín

El Déu del Foc, amo i senyor de l’Olimp Faller Manuel Uña Llorens

Cal Soterrar a Zeus Ferran Garcia

Afrodita Marisa Martínez Bes

Apol·lo era dolçainer Ferran Navarro Soriano

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Amb el Déus hem topat En l’actualitat, la gent se sorprèn d’alguns comportaments de la societat, però, si ens remuntem als temps hel·lènics, ens podríem escandalitzar de les seues relacions.

Amb Permís dels Déus Rafael Sena

o té cap discussió que els símbols i mestres de l’actual cultura occidental foren els déus de la mitologia; de fet, són els que més impacte deixaren, amb una forta influència, en la literatura, filosofia, psicologia, ecologia, etc., dels segles que els van precedir. Fins i tot més d´una falla els ha introduït als seus bocets...La Cibeles, Neptú o Hercules han estat bastant modelats per a ser víctimes de la cremà.

ller de dia i de frare de nit. A Déu pregant però amb la corbella tallant. Déu mos guarde... etc. (refranyer valencià.) El tradicional salut amb reminiscències religioses “Adéu” ha tingut un canvi, que encara no entenc. “Hasta luego” El bonic que és dir “A reveure”.

Referent a la ciutadania tenim una prova i és la multitud d’expressions que encara hi són actuals, malgrat que en les darreres dècades un gran sector de la joventut, en general, s´observa la creixent influència d’un vocable sense cap sentit, groller, del vell llenguatge de la gent marginada i dels anomenats baixos fons, unit a l’actual influència dels mitjans de difusió “cultural”. És més lliberal i sincer el que més tacos diu?... Gràcies a “Déu”, les “bones” paraules encara les escoltem i, és clar, les utilitzem, al menys, als que ens agrada llegir bona literatura.

Segons alguns historiadors, els més importants “déus” foren dotze, i posteriorment se n’afegiren altres, considerats menors.

Falles gran “dioses” o falles o“dioses”, envi“dioses”, i també en“diosades”. Falles endeu-tades, amb deu-cèntims o amb més de deu-mil euros o, on qui més d’un ens deu més de deu euros.

POSIDÓ, germà de Zeus, déu de la mar: NEPTÚ.

Deu perquè diu que no en té però deu de tindre. Em deu diners, però amb deu mil euros en tinc prou. Qui deu no té veu. La caiguda dels déus, La fúria dels déus, El crepuscle dels déus, La ciutat de Déu, déus o dimonis?, I Déu crea la dona, dones o “deesses-dioses” o “o-dioses”, la cara de Déu o ànima de Déu, sarsuela del mtre. Serrano. Com Déu mana, Déu en terra de ningú, que Déu li ho pague, quede amb Déu, ací no paga ni Déu. La Casa de Déu, déu n’hi do!, Déu els cria i ells s’ajunten, Déu ho vol així... paciència. Déu apreta però no ofega. Déu proveirà per a calces... i no tenia cames. Déu mos lliure de cava-

De tant en tant, cal repassar la multimil·lenària mitologia, de la qual emanen els embrions de l’actual i sempre vertadera filosofia.

Els romans, que van suplantar en la bella Europa mediterrània la precedent cultura grega, actuaren, com tants pobles imperialistes, canviar els noms. Igual que els nostres veïns feren ací; de Carcaixent-Carcagente o de la Torre de les Maçanes-Torremanzanas, per posar uns exemples… ZEUS, déu del cel, suprem de l’Olimp: JÚPITER. HERA, germana i “esposa” de Zeus, deessa del matrimoni: JUNO. ARES, fill de Zeus, déu de la guerra, MART. ATENEA, filla de Zeus, deessa de la intel·ligència: MINERVA. AFRODITA, deessa de l’amor i de la bellesa: VENUS. HERMES, déu dels comerciants i dels camins: MERCURI. APOL·LO, déu de les arts i les llums: APOL·LO. ÀRTEMIS, filla de Zeus, deessa de la caça: DIANA. DEMÈTER, germana de Zeus, deessa de la fertilitat de la terra: CERES. HEFEST, déu del foc: VULCÀ. HESTIA, deessa de la llar: VESTA.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Amb el Déus hem topat

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Amb el Déus hem topat O els altres, els quals no són menys populars DIONÍS, déu del vi: BACUS. HADES, déu dels inferns: PLUTÓ. HÈLIOS, déu del sol, de vegades identificat amb APOL·LO. També van destacar els herois olímpics: HÈRACLES, com a protector dels homes heroics: HÈRCULES. EROS, dinamitzador de l’amor i la sexualitat CUPIDO. ORFEU, invocat pels músics. En l’actualitat, la gent se sorprèn d’alguns comportaments de la societat, però, si ens remuntem als temps hel·lènics, ens podríem escandalitzar de les seues relacions. Exemples, que estan ja fa anys escrits pels historiadors de l’antiguitat, inspirant fins i tot els de l’actualitat: ADONIS Un dels cèlebres noms, fruit de la unió incestuosa de Mirra-Esmirna amb el seu pare (Pafo-Belo-Tias). Conten que fou una venjança d’Afrodita, per abandonar Mirra el seu culte, qui li va inspirar una obsessiva atracció sexual pel seu pare. Atracció que ha influït molt en l’estudi de la psicoanàlisi moderna, cas que trobem en l’amor de Fedra pel seu fillastre Hipòlit, i continuen aflorant aquestes tendències hui en dia. El pare de Mirra es va enfurir i va voler matar-la, però Mirra es va metamorfosejar en un arbre, la Mirra, la qual dóna un perfum exòtic i molt sexual. Però, a Afrodita, li va agradar tant la bellesa del nadó, que el reservà en un cofre i se’l va confiar a Persèfone, reina dels inferns, la qual, és clar, també es va enamorar d’Adonis i no va voler tornar-lo a Afrodita. Conseqüències: Zeus va solucionar l’enfrontament. Adonis passaria un terç de l’any amb Persèfone, un altre amb Afrodita i el tercer a la lliure elecció d’Adonis, el qual va elegit passar-lo amb Afrodita. Temps en què es dedicava a la caça, i en aquest punt existeixen dues versions de la seua mort. La primera: que un porc senglar el va esbudellar i l’altra atribuïda als que es consideraven marits d’Afrodita, Ares i Hefest, els quals, plens de gelosia, el van matar, però aquesta llegenda mitològica té més versions, on apareixen Cal·líope, musa de l’eloqüència i el seu fill Orfeu, el qual fou mort per una provocació d’Afrodita-Venus. Tot un colobró...

APOL·LO Aquest cèlebre déu de l’Olimp, ple de bellesa, tan venerat al llarg de la història, no fou massa afortunat en l’amor, i això que ho tastà tot. Cortejà Cassandra, sense cap èxit. També ho va intentar amb Dafne, la qual preferí metamorfosar-se en un llorer abans de suportar les contínues empaitades del diví amant. Altre fracàs el va tindre amb la bella Marpesa, que va preferir Idas, però sí que el va acceptar l’escultural Sinope, tanmateix li posà una condició: romandre verge la resta de la seua vida... Com a grec del seu temps, també ho intentà amb els joves xicons. Vaja, per on també va patir decepcions. Enamorat de l’espartà Hiacinto, el va matar accidentalment en llançar el disc; la llegenda diu que amb la sang de l’amant va donar color al lliri blanc. Un altre amor fou Cipariso, però aquest, en matar fortuïtament un cérvol que havia criat, va caure en una depressió inconsolable. Apol•lo, en no poder tindre ja cap relació, intentà calmar-lo i el va convertir en un xiprer; la vida eterna. Apol•lo fou reivindicat més a Roma que a Atenes. PASÍFAE Era filla de Hèlios (Sol) i de Perseis, casada amb el rei de Creta, Minos, al qual li va donar diversos fills/es. Minos, segon conten, oblidà (?) sacrificar a Posidó un toro que tenia reservat, però aquest inspirà a Pasífae un amor contra natura, per la qual cosa aquesta construí un simulacre de vaca i s’hi va introduir per saciar l’encesa passió per l’animal que la va seduir, i donà a llum el Minotaure. AQUIL·LES I PÀTROCLE Molts historiadors coincideixen que és la veritable història d’amor de “La Ilíada” la cèlebre obra relatada per Homer. Aquest amor no era un secret, ni una cosa que els grecs no entengueren, malgrat que no la van aprovar “oficialment”; per contra, era una veritat revelada i que tots coneixien, comprenien i els “progres” admiraven, ja que guapos i valerosos ho eren força i es coneixien des de menuts. És de suposar que, amb l’arribada del cristianisme i el dogma, també “La Ilíada” va ser censurada. A Troia, la còlera d’Aquil·les contra Agamèmnon fa que els troians causen grans derrotes als aqueus. Però l’heroi, per tàctica, no vol presentar-se al camp de batalla. Pàtrocle el tracta de convèncer, però, davant la negativa, li demana que li deixe les seues armes perquè els troians el prenguen per Aquil·les, i aquest accedeix que el seu amic estiga al capdavant del combat.

Peter Paul Rubens. Venus i Adonis. Oli sobre llenç. 1610. Museum Kunstpalast.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Amb el Déus hem topat Pàtrocle aconsegueix en un primer moment confondre l’enemic, però és reconegut i mort a mans d’Hèctor. És ací on ja no queden dubtes de la unió de tots dos amics-amants. Davant la notícia de la mort del seu company, Homer ens relata com ningú el dolor d’Aquil·les en un cèlebre poema (Cant XVIII,V 22-29 edit.Gredos). Aquil·les, desesperat, ja no té raons per viure, crida de gelosia davant la mort... “la venerable puresa de les teues cuixes no respectares, tu, malgrat els nostres petons”. Fins al punt que la seua mare ho troba tirat sobre el cadàver de Pàtrocle, abraçat desesperadament. Ara l’únic que importa és la venjança, matar Hèctor i recuperar les armes. Així ho fa. I té, per fi, un sol objectiu després d’haver venjat el seu amic: jeure a la mateixa fossa per estar sempre unit a ell en la mort, com ho havia estat en vida. Sabia que això també era el que desitjava l’estimat sense vida, ja que li ho havia demanat quan se li va aparèixer en un somni. Aquil·les, sense distingir somni de vigília, va respondre tendint els braços: “Acosta’t més a mi, abraçats, encara que siga un moment, un a un altre...”. Documentat des de l’antiguitat aquest apassionat amor, només se’n discutia un detall, qui era l’amant i qui l’estimat. Per Ateneu, Èsquines i Èsquil, l’erastés hauria estat Aquil•les, per a Plató, era Pàtrocle. CÍBELE Deessa cèlebre per moltes llegendes, fins i tot està considerada la mare terrenal. Però existeix l’anomenat mite frigi; era filla de Zeus, el qual, adormit a les vessants del mont Dindime (Frígia), va tindre una ejaculació, la qual mullà la terra i en nasqué un ésser hermafrodita. Els déus es van espantar en veure l’existència d’un personatge que podria arribar a ser molt poderós, per la qual cosa li van tallar els òrgans genitals masculins i el convertiren en una dona, Cíbele; dels òrgans masculins, en caure en la terra, va brotar un ametller. Un dia, la nimfa Nana es va asseure damunt l’arbre col·locant-se entre cames junt al seu fruit; alguns historiadors consideren aquesta situació la primera inseminació artificial, ja que als nous mesos donà a llum un baró: Atis, el qual, abandonat per la mare, va ser criat per un pastor, i va esdevenir un atractiu jove, del qual, en veure’l Cíbele, se’n va enamorar sense saber qui era, però la història no acaba ací, ja que Atis no li va correspondre i menuda la que s’armà... L’INCEST Malgrat que l’incest no era reconegut pels grecs, molt déus el practicaven; cal repassar Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

algunes parelles: Zeus es va casar amb la seua germana Hera. Hades (Plutó) es va casar amb la seua neboda Persèfone (Proserpina). Afrodita es va casar amb el seu germà Hefest, però no va estar quieta en cap moment, i enganyava el seu espòs contínuament amb altres déus, com Ares, Apol·lo i Hermes i fins i tot amb mortals. Assenyalen que el seu fill Eros (Cupido) fou fill d’una nit d’amor amb el seu pare Zeus. Però el més famós és el que relata l’escriptor anglès Robert Graves (1895-1985), relacionat amb el no menys cèlebre personatge Èdip. El qual fou fruit de Iocasta i de Laios, però aquest, temorós de la visió futura de l’oracle de Delfos, essent un nadó, el va abandonar a la muntanya Coteró. El va replegar un pastor corinti i va créixer com un formós efeb; també n’hi ha una altra versió: va ser recollit per Peribea i el rei Pòlibo. Però l’important és que, un dia, caminant prop de l’estret congost entre Delfos i Dàulide, es va topar amb Laios, que anava amb un carro reial, el qual li va ordenar que s’apartés del camí, i Èdip s’hi va negar, ja que sols acatava ordres dels seus pares o dels déus: en ser atropellat, el jove, furiós, amb una llança, matà el conductor i Laios, el qual es dirigia a l’oracle per tal d’eliminar l’esfinx que acoquinava Tebes. Un monstre conegut pel seu cap de dona, cos de lleó, cua de serp i ales d’àguila. Aquest, a tots els vianants qui s’acostaven a Tebes els formulava un enigma: “Quin ésser, amb només una veu, té de vegades dos peus, de vegades tres i quant més peus és més feble?”. Als que no podien resoldre l’enigma els devorava ràpidament. Èdip sí que va tindre la resposta: “Perquè s’arrossega a quatre grapes quan és nen, es manté fermament en els seus dos peus en la joventut, i es recolza en un bastó en la vellesa.” Instantàniament l’esfinx va saltar des de la muntanya i es va trencar en caure al buit. El poble de Tebes l’aclamà com a un heroi i el proclamà nou rei, per la qual cosa es va enllaçar amb Iocasta (la seua mare), que es va convertir en dona i amant. Després d’una pesta que va envair mortalment la població de Tebes, l’oracle va dir que era causa de no haver trobat l’assassí de Laios, fins que un dia el cec Tirèsies va dir que havia sigut el seu propi fill Èdip nascut del seu matrimoni amb la reina Iocasta. La tragèdia final és tan forta que no crec que calga comentar-la de bell nou. Menys mal que els cadafals fallers en el moment grandiós de la cremà ho purifiquen tot, encara en els darrers anys deixen una mica de contaminació atmosfèrica. En fi tot evoluciona...

Amb el Déus hem topat

La pervivència del Mite

Del Mont Olimp a Hollywood Boulevard Amparo Coll Comín

e la mitologia Grega a la Maya, de la Hindú a la Zulú, de la Celta a l’aborigen Australiana, l’estructura dels mites i les vicissituds dels seus protagonistes s’hi troben presents en totes elles amb escasses variants. Aquesta mateixa extensió espacial és igualment aplicable en la seua prolongació en el temps. D’Hèrodot a James Cameron, els mites s’hi van adaptant, transformant i sobrevivint en el conte, la llegenda, les paràboles i per descomptat, en la nostra cultura occidental tan sensibles a la representació visual, en les arts plàstiques, inclòs el cinema.

rrompuda fluïdesa. Avui molts d’aquests mites i ritus desacralitzats o sincretitzats s’hi es poden entreveure, com si un vel fi els cobrira, en molts cultes, venerades imatges, llocs sagrats i llegendes apologètiques de sants i verges que constitueixen part del nostre ric patrimoni cultural.

Però no és només aquest l’àmbit on habiten els mites sinó també i més poderosament en el nostre inconscient, especialment en els dels somnis on probablement van nàixer fa milers d’anys. El mite perviu perquè a més de ser un estadi arcaic del pensament, predecessor del logos - la raó - respon aixó tan constitutivament essencial de l’ésser humà com ho és intentar donar resposta als interrogants sobre el sentit de la seua pròpia existència, i en aquest punt la ciència emmudeix. Deia Salustio (s .I A.C.) “Els mites narren esdeveniments que mai van succeir però que existeixen sempre”. La nostra terra forma part d’una geografia Mediterrània els pobles de la qual no només van crear importants cultures sinó que a través del comerç les van posar en contacte en una ininte-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Amb el Déus hem topat El Mont Olimp (en grec antic Όλυμπος, transcrit Ólympos segons la pronúncia antiga i Ólimbos segons l’actual) és la muntanya més alta de Grècia, amb una alçada de 2.919 m al pic anomenat Mítikas (Μύτικας). En la mitologia grega, al cim d’aquesta muntanya (Olympus, Ολυμπος) hi havia la llar dels dotze déus olímpics, els més importants del panteó grec. L’Olimp era una ciutat amb portes construïda per Hefest i habitada per Zeus i altres deus, i tenia una sala on es reunien no sols els deus de l’Olimp sinó també els que vivien a la terra i a la mar; la ciutat era a la cimera del Mont Olimp, a Tessàlia, sempre coberta de núvols. La ciutat sobresortia per damunt dels núvols.

Comte Salvatierra Pàg.

D’entre aquests mites i llegendes hi ha un tema que per la seua forta capacitat simbòlica ocupa un lloc especialment rellevant; aquell que explica o escenifica el combat entre l’Heroi i el Monstre i que gaudeix d’una important presència als símbols i emblemes identitaris valencians a través de Sant Jordi i l’arcàngel Sant Miquel. En efecte, els matadors de monstres, les primeres manifestacions rituals dels quals ens retrotrauen a la tauromàquia Cretense, transiten al llarg de la Història sense perdre gens del poder de fascinació i encara que els elements narratius o iconogràfics són gairebé idèntics, la seua interpretació és tan complexa com ho és l’ànima humana. L’heroi serà un home jove, lluminós, de vegades un àngel que rebrà ajuda divina que li proporcionarà un objecte màgic; un anell , una capa o un escut perquè es puga defensar millor en el combat. Alliberarà la princesa o un poble sotmés per la bèstia. Rebrà la recompensa però després l’abandonarà i seguirà el camí. El drac o el monstre és un dels símbols que ofereixen major complexitat interpretativa per les variades semblances que presenta.

La pròpia paraula “drac “ ja és per si mateixa enigmàtica: drákon ve del grec i significa serp o drakein com a verb “veure clarament”. És el guardià del tresor i/o de la princesa però malgrat el seu poder és un ésser infeliç tan condemnat i presoner de la seua condició com la seua víctima. El seu aspecte varia enormement des de la serp a la Hidra de set caps. També pot ser un saure amb cua, dents, ales i cresta. Igni, aquàtic o galàctic en les versions més modernes. Inclòs pot adoptar la forma d’un psicòpata assassí o transmutar-se en éssers d’altres móns pretèrits i/o futurs portats a aquest per la supèrbia o la irresponsabilitat humana. Un canvi de papers oposats on el monstre adquireix l’aparença de l’heroi i viceversa. Sol ser persuasiu, intel•ligent i seduir amb estafadors enganys. Qualitats generalment atribuïdes a les dones. Algú pensava que els mites no són sexistes? “Començant per Apol·lo qui lluita contra Pitó, Cadm contra el drac, Hèrcules contra Gerión, Perseo contra Medusa, Teseo contra el Minotauro, per esmentar només la mitologia grega, passant per l’arcàngel Sant Miquel contra Llucifer o Sant Jordi contra el drac i “acabant

Amb el Déus hem topat “ amb Dràcula o Hannibal Lecter, existeix una ininterrompuda successió i renovació d’un mite tan inesgotable com els seus enigmàtics predecessors, doncs aquesta lluita entre la llum i les tenebres, l’ordre i el caos arrela en l’albor dels temps. Dir que els “matadors de dracs” són una al·legoria del combat entre el Bé i el Mal no és dir molt. És la pròpia imatge del combat la qual confereix a aquest mite la seua eterna capacitat de suggestió, la seua evocació a la lluita que en soledat lliura en l’ànima cada ésser humà contra allò que Borges anomena “l’insondable “. ( Éssers Imaginaris “ ( 1967 ) / Manual de Zoologia Fantàstica ( 1957 ). Sense dubte Gorgias (Sant Jordi) va existir. Va ser un jove tribú que nasqué a la Capadòcia (Turquia) i que segons ens conta Tácito en el Llibre XIV fou jutjat i condemnat a morir després de patir horribles turments com li ocorregué a molts joves; Àgueda , Llúcia , Sebastià, Adrià , Mauro , Catalina , Esteve, Inés o “el nostre” Vicent , que fou martiritzat a València. Tots, víctimes de les persecucions cruels contra els cristians que es van perllongar fins i tot després de l’Edicte de Milà i el nombre del qual es calcula en més de 10.000.

La major part de les vides d’alguns sants li les devem a Jacob de la Voràgine (s.XIII), arquebisbe de Gènova, que va escriure la Legenda Àurea , una compilació de vides de sants l’objectiu principal del qual era oferir-los com a models de conducta i que sens dubte es va fer eco de material mític en què les seues biografies estaven embolicades ja que durant l’expansió del cristianisme, amb l’objecte que els pagans acceptaren el nou missatge, es va assimilar la religió politeista conferint a alguns dels seus déus, llegendes o llocs sagrats un significat cristià. Un bon exemple d’això son els nostres venerats Abdó i Senent, “els sants de la pedra”, màrtirs Iranies que tant recorden als anemoi grecs Libis i Apeliotes, vents del sud-est i del sud-oest , als quals s’invocava per a protegir les collites i que com ells portaven espigues de blat i xanglots de raïm a la mà. Mite i realitat són cares d’una mateixa moneda doncs, al·legòricament o no, la realitat mai deixa de ser una interpretació. Avui aquestes creences s’hi mantenen vigents sense suposar cap problema ni per als que les consideren una transmutació d’antics i eterns mites ni per als que estrictament les accepten, doncs allò veritable no està en el que existeix o ha existit en un temps històric sinó en el que habita en el cor de qui així ho creu.

Hollywood Boulevard és un lloc molt atractiu pel turisme, s’esten d’est a oest de Vermont Avenue fins a Sunset Boulevard. Concentra a la vegada el Walk of Fame, amb les famoses estrelles dels actors, el Grauman’s Chinese Theatre, El Capitan Theatre i el Hollywood and Highland Center, on cada any es lliuren els Oscars de cinema. Davant el Grauman’s C h i n e s e -T h e a t r e , molts actors i actrius han immortalitzat el seu pas deixant una empremta dels peus i de les mans en el ciment fresc. L’any 1910 la municipalitat de Hollywood va ser annexada a la ciutat de Los Angeles i passà a ser-ne un barri. La numeració del carrer canvià i el 100 Prospect Avenue, a nivell de Vermont Avenue, va passar a ser el 6400 Hollywood Boulevard.

Ciril Amorós Pàg.

Amb el Déus hem topat L’Olimp helè va tenir el déu Hefesto, un dels principals protagonistes de la mitologia grega.

El Déu del Foc, amo i senyor de l’Olimp Faller Manuel Uña i Llorens

magina per un moment, benvolgut lector, unes falles sense foc. La veritat és que costa si més no plantejar-li-ho: Què es faria amb els monuments? I amb la pirotècnia? I amb els menjars, concursos de paelles, esmorzars, “torrades”, bunyols i altres esdeveniments gastronòmics...?

I. El Foc i Les Falles La resposta és senzilla: NO HI HAURIA FESTA, o, almenys , perdria tota l’essència del que actualment coneixem com a tal: es reduiria a una successió de cercaviles, menjars freds, “globotades” i exhibició de monuments, bé per a la seua modificació en anys successius, a l’estil de les gaiates de Castelló, bé per a la seua destrucció per uns altres mitjans (a martellades?, estil “tomatina”?...) La imaginació al poder! “Qui lo sa”!? I és que el foc i els déus que el governen tenen molt a veure i molt de poder al món faller, el mateix que en moltes altres festes (Fogueres de Sant Joan, de Sant Antoni, “cordaes” de Paterna, etcètera... ) El foc ens atrau i impregna totes les facetes de la nostra vida i, les festes, pel seu caràcter taumatúrgic, evocador i ritual, no poden quedar-se al marge d’aqueixa inevitable influència.

II. Els Déus del Foc En efecte, totes les civilitzacions del món antic sempre es sentiren captivades pel fenomen del foc i pel seu immens poder destructiu, purificador i regeneratiu: no hi ha més que fer-se’n un volt per les cavernes dels nostres primers avantpassats per a observar com el foc fou sempre temut, admirat i respectat per les seues nombroses propietats i per la forma espectacular en què s’apareixia a aqueixos pobles: ja des de les fondàries de la terra com rius de lava, magma i gasos incandescents o explosions de Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

volcans, ja sorgint de manera màgica des dels cels després del raig a la tempesta. Aqueix doble origen, el cel i el centre de la terra, li donaven al foc un caràcter màgic i sobrenatural, que ho van elevar en tots els pobles antics i en els pocs que encara segueixen ancorats en les seues mil·lenàries tradicions, a la categoria de mite, poder sobrenatural i inexplicable. És a dir, a la de déu, tità, dimoni o ésser superior al que convenia adorar i oferir-li algun sacrifici de tant en tant per aplacar la seua ira i tenir-lo apaivagat i dominat. D’ahí l’existència en totes les mitologies de déus o deesses que dominaven el foc, treballaven en ell o cuidaven del seu manteniment, dels sacrificis amb víctimes (vegetals, animals o humanes) que se’n cremaven i eren oferides als déus, i també de la seua íntima relació amb l’astre rei que ens crema, ens calfa i ens dona i lleva la vida. Sense cap d’ànim d’ésser exhaustiu, ens trobem en totes les cultures un ampli espectre de deïtats relacionades amb aquest element. Tals com: ADRANOS, el déu/volcà sicilià del sol i del foc. AGNI, el déu hindú del foc i dels sacrificis amb foc. En la Índia, Bali i uns altres pobles hinduistes, encara es segueix a hores d’ara incinerant els morts; i el propi mot “igni”, constitueix l’arrel sànscrita i indoeuropea dels nostres “ígneo” o “ignició”. BELENOS, el déu celta de la llum, el sol i el foc, de les energies renovadores....i invocat amb una certa freqüència als còmics d’Astèrix, el gal. GIBIL, déu sumeri i mesopotàmic del foc i la metalúrgia. GUAYOTA, déu “guanche” del mal i del foc volcànic del Teide. HUEHUETÉOTL, deïtat mesoamericana del foc, que hi era representada amb un “brasero” a les seues espatlles KAGUTSUCHI, deïtat nipona del foc i de la farga. PELÉ, (no confondre amb l”O Rei” del futbol), deessa hawaiana del foc i dels volcans, que vivia en el volcà Kilauea... Esment especial mereix Vesta, (Hestia en Grècia), deessa romana del foc de l’habitatge, encarregada de mantenir-lo eternament, i també de l’escalfor personal i del seu centre solar. El manteniment d’aqueix foc sagrat anava íntimament lligat a la fortuna de la ciutat o de l’ha-

Amb el Déus hem topat bitatge on es trobava i la seua extinció anunciava grans desgràcies. A hores d’ara el mantenim per alguns esdeveniments, com el foc o la flama olímpica, que es manté a Olímpia i viatja cada quatre anys a la ciutat que acull els Jocs. III. Hefesto, déu grec del foc I és clar que també l’Olimp helè va tenir el seu déu, Hefesto (Vulcà pels romans), dominador del foc i la farga, forjador d’armes, metals i joies, fill de Zeus i d’Hera, i un dels principals protagonistes de la mitologia grega. Com es pot veure, es troba per tant relacionat amb temes tan fallers com el foc, la forja, els ferrers, els artesans, els escultors, els joiers... El seu nom, Hefesto, vé d’Hephistos, Phaino, o Hemero-Phaistos, que significa “el que llueix de dia”, guardant una certa relació amb el nostre mot “festa” i el lluïssor que l’acompanya. Ja des del seu naiximent va tenir una atzarosa existència: nasqué lleig i coixo, de tal manera que la seua mare, Hera, el va llençar de l’Olimp al mar, d’on va ésser rescatat per les titànides del mar Tetis i Eurimone, refugiant-se a la illa de Lemnos, on es va fer artesà i instal·là (tot i que els sicil·lians diuen que fou en el cor del volcà Etna), construïnt els més bells artefactes i joies, sobretot en or. Era l’artesà de l’Olimp. I es diu així que fou l’autor de: els raigs de Zeus, del casc alat i les sandàlies d’Hermes, de l’arc i les fletxes d’Eros, del cinturó d’Afrodita, de l’armadura d’Aquiles i de bellíssimes joies que enlluernaven les deesses. Atés l’èxit de les seues creacions, la seua mare, Hera, que també volia gaudir d’alguna “joieta”, va intercedir davant Zeus i aquest li va permetre tornar a l’Olimp, on es va instal·lar una farga impressionant amb vint manxes i es va casar amb la bella i poderosa Afrodita. La qual, en no sentir-se captivada pels escassos encants d’Hefestes, va mantenir un apassionat romanç amb Heres, déu de la guerra. Hefesto, assabentat de l’engany, va embolicar els amants en una xarxa invisible d’argent creada per ell, per tal de pillar-los “in fraganti”, la qual cosa va ocòrrer, però que als amants els va donar igual, seguint mantenint el seu apassionat “affaire”. Despitat, tractà de violar a Atenea quan aquesta li va encarregar unes armes, però com tampoc aquesta estava molt entusiasmada per l’intent del nostre protagonista, no pogué consumar la unió i, al fugir aquella el seu semen

va caure a la terra, naixent de tal relació entre Hefesto i la terra, Erictonio, un dels reis d’Atenes, que com tots els reis que s’estimen, es va considerar d’un origen diví. En justa correspondència, Hefesto fou venerat a Atenes, on té un temple propi, prop de l’Acròpoli. Però a nosaltres, humans i fallers, el que ens va proporcionar el foc va ésser el tità Prometeo que, segons la mitologia grega, va crear els humans a semblança dels déus. I per a que no passarem fred i poguérem menjar de calent, va treure el foc de l’Olimp, furtant unes brases de carbó de la farga d’Hefesto i ho va posar a la

En la mitologia grega, Hefesto (en grec Hφαιστος Hêphaistos, potser de φαίνω phainô, ‘brillar’) és el déu del foc i la forja, així com dels ferrers, els artesans, els escultors, els metalls i la metal·lúrgia. Era adorat en tots els centres industrials i manufacturers de Grècia, especialment a Atenes. El seu equivalent aproximat en la mitologia romana era Vulcà, en la japonesa Kagutsuchi i en la hindú Agni.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Amb el Déus hem topat nostra disposició. Entre altres coses, per a que celebrem aquells ritus que, com les falles, representen la renovació de l’art i la vida, la destrucció i el renaixement, des de les seues cendres i com Au Fènix, d’aqueixos monuments plens d’art i gràcia que cada solstici primaveral s’eleven i cauen en acabant calcinats entre l’alegria i les llàgrimes dels fallers i públic en general.

IV. El Foc i Les Falles Aqueix és el moment culminant d la nostra festa: la Cremà, l’acabament de la festa i començament alhora de la pròxima, clímax cap el qual se n’adrecen tots els esforços dels fallers i que dóna ple sentit a tota la celebració: és aleshores quan els membres de les comissions fan la seua ofrena als déus del foc, per a que devoren l’art i la bellesa efímeres, l’enginy i gràcia més o menys subtils i tota la crítica social i política que tanquen els monuments, alçats amb el seu treball durant tot un llarg any. En conclusió, el foc és el centre de la festa fallera. Cal dir, però, que hi ha un altre foc tan important o més que l’anterior: és un foc que no es veu ni crema físicament, però que es sent, es nota a l’ambient. És el combustible i la passió interior que impulsa tant el treball dels artistes con l’ànima dels fallers, i que il•lumina de sol i bellesa els radiants ulls de les nostres falleres: és el foc de l’amor per una terra, per unes festes, per unes creences religioses. En definitiva, per les falles i per la vida.

Comte Salvatierra Pàg.

Foto: Paqui Pallarés

Amb el Déus hem topat

ligat, ben lligat… ¡Amb la facilitat amb què es fa un nuc i la dificultat que comporta desfer-lo! Siga als cordons de les sabates, siga amb el nusos que se’ns fan a la gola amb aquesta Espanya de permanents brots verds que sempre acaben per pansir-se abans de donar fruits. I en les falles tenim un nuc que ens està costant massa desfer. Un nuc que es va lligar en les temps grisos de la dictadura franquista. Temps durant el qual les autoritats del “ordeno y mando” esborraren l’autonomia de la festa fallera per a lligar-la ben lligada a dintre de l’infern protector de les institucions oficials. A partir d’eixe moment s’acabà el volar solt. Festejos oficials, actes oficials, nomenament de falleres majors oficial, jurats oficials, permisos oficials, cotxes oficials i tot així, regulat i imposat per un “Reglamento Oficial (que quede ben clar) Fallero” que no deixava llibertat als fallers ni tan sols per a decidir com vestir-se per a la festa. Tots de negre. Fashion Week casposa fallera... Que li ho pregunten a eixos incombustibles fallers, que en les pantomimes dels congresos fallers no els acceptaren ni una sola esmena sobre indumentarisme ni sobre res. Pecat mortal eixir-se’n de la línia oficial.

Hora siga de desfer eixe nuc constrictor, o potser millor tallar-lo directament. I que el món faller assumisca la seua responsabilitat sobre la festa sense condicionaments, tuteles ni manipulació política.

Cal Soterrar a Zeus Ferran Garcia

Ajuntament i Govern Civil (actual Delegació del Govern), esdevinguts en braços esquerre i dret, o millor dit en dos braços drets, d’un Zeus implacable. Trons, llamps, foc en forma de sancions des de la Junta Central Fallera, cau de l’autoritari déu. Hora siga de desfer eixe nuc constrictor, o potser millor tallar-lo directament. I que el món faller assumisca la seua responsabilitat sobre la festa sense condicionaments, tuteles ni manipulació política. Que els fallers i falleres puguem escollir directament la nostra forma d’organització, els nostres representants directes, els nostres jurats del premis sense control ni dirigisme municipal. Que puguem decidir sobre com repartir els diners destinats a la festa. Al remat, som els fallers els qui fem i paguem la festa. Si nosaltres paguem i treballem, nosaltres decidim; i no els qui aprofiten el nostre esforç per a lluir-se des del balcó municipal com Déus de l’Olimp sobre el pobres mortals de a peu. Cal un nou model on els fallers recuperem, no la nostra autonomia – per ser una paraula devaluada pels polítics governants que mai lluitaren per ella – sinó la independència que ens correspon com a protagonistes de la festa senyera dels valencians. Cal desfer el nuc.

Gravat que representa el bust del Zeus d’Otricoli. Michelangelo Buonarroti, 1544.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Afrodita, Deessa de l’Amor. Solament puc mirar-te detingudament. Qui no cerca la perfecció pura i vertadera? divina, com eres tu, més que ningú. Et veig en els meus somnis al meu costat, el somriure, les galtes, el pèl d’or, els teus ulls com diamants, relluint, i el teu esperit despullat de maldats. Mes sé que mai et podré aconseguir doncs la dissort i el plor s’enceben sobre qui amb tu intenta estar! Anthony Shacknofsky Fragment del “Poema a Afrodita”. Traduït del llibre “Càntic als Déus”

Afrodita Marisa Martínez Bes Fotograma de l’actriu Isabel Lucas caracteritzada com Afrodita en la pel·lícula War of the Gods, traduïda a Espanya com a Immortals. Dirigida per Tarsem Singh en 2011.

Comte Salvatierra Pàg.

er a lántiga civilització grega, Afrodita era la deessa de lámor, de la bellesa, de la luxúria, la reproducció i la sexualitat, si bé en la cultura moderna popular s’ha volgut reduir i limitar lábast dÁfrodita únicament a lámor, per als grecs era quelcom més i lámor no es circumscrivia a lámor romàntic, sinó a látracció física i sexual.

Cal dir així mateix, que existeixen diverses versions sobre aquesta deessa, algunes bastant diferents entre si, com la de la seducció de Leda, la seua mare, casada amb Tindareo rei d’Esparta, pel propi Zeus transformat en cigne, havent també la creença de què va nàixer d’un ou. La qual cosa determinaria el seu origen diví. Al voltant del segle V a. C. els filòsofs, a partir de les diverses especulacions sobre els seus origens, van decidir fer d’Afrodita dues deesses diferents. Així, per una banda seria l’Afrodita Urània, filla d’Urano i la bromera, nascuda ja adulta i verge i relacionada amb l’amor del cos i de l’ànima. A penes eixida de la mar es diu que els cèfirs la dugueren a Citera i en acabant a Xipre, on després de ser vestida i abillada per les Estacions que la conduïren a la Casa dels Immortals, se li va retre cult també amb el nom de Cipris. Per a la seua segona denominació els filòsofs acordaren que fóra l’Afrodita Pande-

La Cultura a l’Eixample

mos. L’Afrodita del poble, nascuda de Zeus i de Dione i que es vinculava amb l’amor físic. Amb aquesta denominació i segons Platón, Afrodita, tot degut a l’enorme bellesa de la qual era posseïdora i el halo desitjable que transmetia, Zeus, tement baralles entre els déus per tenir-la, la va casar amb Hefesto, el Déu del Foc i la Forja. I encara que Hefesto va ser molt feliç a les primeries en casar-se amb ella, ben prompte es va sentir ofés davant de les seues continues infidelitats. Amb Ares principalment, i amb mortals com Adonis amb el qual tingué un fill, i que era un jove d’extraordinària bellesa que per cert va morir als seus braços, atacat per un senglar mentre caçava, o amb Anquises, un pastor de cabres que va trobar-se prop de Troia, i al qual el va fer prometre que mai diria que havia fet l’amor amb una deessa. En mancar en acabant aquest a la seua promesa, Zeus el va deixar cec. La popularitat d’Afrodita en Grècia arribà a ser tan gran, que va tenir els seus propis festivals, coneguts com “Afrodias”, que si bé eren festivitats celebrades en quasi tots els territoris, les de Corinto i Atenes eren les més populars. D’altra banda i en altres històries que es conten d’Afrodita, es diu que va ser especialment coneguda per les seues malediccions i ires, doncs quan algú queia en la desgràcia dófendre-la es condemnava a uns turments terribles. Per exemple va castigar a lÁurora amb un amor irreflenable per Orion, ja que havia cedit a les seduccions dÁres. També castigà a totes les dones de Lemnos perquè aquestes no l´honraven i les va impregnar amb una olor insuportable que provocà que els seus hòmens

les abandonaren, encara que segons es conta, aquestes reaccionaren matant-los a tots i fundant una societat estrictament femenina, que només acabà amb l’arribada dels Argonautes. I caure-li en gràcia era igual o més perillós. Quan la Discòrdia llançà una poma a la més formosa de les deesses i va fer que competiren Afrodita, Palas Atenea i Hera, i Zeus decidí que fóra Alejandro (Paris, heroi troià) el que definira qui era la més bella, cadascuna li oferí un regal a canvi de que l´escollira. Palas Atenea li va oferir fer-lo invencible en la guerra; Hera li va prometre el regne de l´univers i Afrodita, filla de Zeus i germana de Dioscuros, la mà d´Helena, que era la dona més formosa del món. I va ser que Paris va escollir a Afrodita, en estimar-se més la mà d’Helena, engegant-se arran d’açò la famosa guerra de Troia. Afrodita agraïda amb Paris, el va protegir durant tota la campanya així com als demés aqueos, incloent-hi al seu fill Eneas a qui va salvar de la mort. Encara que Troia va perdre la guerra definitivament, va lograr rescatar l’ètnia dels aqueos amb el seu fill Eneas qui després viatjarIa a una terra desconeguda on els seus descendents, Ròmulo i Remo fundarien Roma. Així és com per als romans, Afrodita, que ells, el mateix que feren amb tots els déus i deesses que adoptaren dels grecs li canviarien en acabant el nom pel de Venus, considerant-la a més la seua protectora particular. Pel que fa a la seua rememorança artística, aquesta ben certa i fefaent, Sandro Botticelli va pintar “El naixement de Venus”al 1485, on podem veure com la deessa, impulsada pels vents,

arriba a la costa sobre una petxina i la primavera la vestís. També podem trobar algunes de les coses que sássocien a Afrodita, com la mar, els dofíns, les vieires, les perles, les cloïsses i arbres de pomes, de magranes, de llimes, roses i murta. També són animals favorits els coloms, doncs eren els que arrossegaven el seu carro. Lárt oriental representa a Afrodita vestida o despullada, amb les mans apretades contra el pit o posades sobre el ventre. Lárt grec, al S. V i sobretot al segle IV a. C., va crear les imatges més belles de la deessa de lámor i la bellesa. Pintors i escultors la representen generalment a mig vestir o nua. És el cas d´”Afrodita Urània”, drapada més que nua, amb els seus peus sobre una tortuga (Museu del Louvre). Escultura sense cap i que en canvi podem veure la representació dáquest en el bust de marbre trobat en l’Àgora dÁtenes, prop de la Torre dels Vents (S. I). Provable rèplica dúna obra original de Praxíteles, realitzada al 370-360 a. C. (Museu Arqueològic Nacional dÁtenes)

El naixement de Venus és un quadre del pintor italià Sandro Botticelli. Està realitzat en tremp sobre tela. Va ser pintat entre el 1482 i 1486, i actualment es troba a la Galleria degli Uffizi, de Florència. Venus era per als romans la translació de la deessa grega Afrodita.

Afrodita és considerada també d’altra banda, deessa de la bellesa de les Gràcies. La joventut era la seua missatgera i les Gràcies les seues companyes i servidores. Com veieu, ens hem limitat a exposar ací a més de les seues representacions artístiques més amunt citades, algunes de les dades pertocants al mite d’aquesta deessa. Lésperit dels déus grecs, la bellesa d´ Afrodita i lámor de lártista faller per lárt, de segur estaran presents enguany en el nostre monument.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Amb el Déus hem topat

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Amb el Déus hem topat Va estimar-se més el romandre a una de los nostres platges, a Pinedo, a prendre el sol - d’ahí la seua postura i el seu bronzejat- fart d’ésser exhibit per tot arreu.

Apol·lo era dolçainer Ferran Navarro i Soriano

Dolçainer

aquestes hores, ja tothom ho sap: Apol·lo era valencià!!! Cap dubte. La troballa a Pinedo el 1963 de l’escultura de bronze, una correcta còpia de la qual es troba a l’entrada d’aquest poble, va encetar un camí d’investigació que no ha aturat els “investigadors” fins ratificar-ho: Apol·lo era valencià!!!

Ben mirat, no sé com les dictadures no potenciaren aquesta “descoberta”. Des de la ratificació, no han deixat les autoritats d’utilitzar el seu nom envers la reproducció de situacions de l’època de l’Apol·lo. S’ha confirmat la llengua dels valencians com a origen diví, per tant provinent d’una deïtat. Que hem de dir de la llum? Apol·lo és conegut com el déu del sol. Quina llum la de les terres valencianes: com a cap indret del món! I si és el déu del sol? I si molt m’apureu, d’on cregueu que venen el fartons: ací teniu una nova via d’investigació. Apol·lo, amb el seu emblema típic del trípode de sacrificis, representatiu dels seus poders profètics, ens ha portat a la barbaritat valenciana més gran de tots els temps. Difícil de transcriure en aquests indrets i en aquests moments de suposada disbauxa. Apol·lo, que després de Zeus està considerat com el déu més important de la mitologia greco-romana per mor de la seua veneració, també és el déu de la música (i quin és el poble de la música?: el valencià), un altre factor més de la seua procedència valenciana. I amb el nom d’Apol·lo ens van imposar les bandes de cornetes i tambors. I no pogueren amb “tot un poble alegre i combatiu”. I volen imposar-nos-en les batucades. Si el poble no ho combat, acabarem veient batucades a l’ofrena.

Però algú els ha de dir que les modes del segle XVIII canvien cada any del segle XXI. I hem de saber que la peineta no és més que l’evolució d’una pinta per rascar-se el cap de la picada dels polls. Que la barraca, a més de la seua cada vegada més minvada existència, no és més que una idealització (Teodor Llorente) i símbol de les famílies desnonades pel sistema financer del passat. Sobre aquest fonaments no podem construir un lloc digne per viure sinó un lloc per a la servitud. Ni cap festa realment popular. Un bon nombre dels que ens manen prefereix l’Apol·lo a l’Angel Custodi. L’àngel que ja pels voltants del 1400 es passejava pels nostres carrers cantant: “Guardeu la ciutat de dia i de nit. Per tal que no entre el mal enemic”. I alguns d’aquests déus vivents que es troben entre nosaltres prefereixen el Cid al Jaume I. El Ponent al Llevant i la foscor a la llum de l’amanèixer. Vaja, ben mirat no és incompatible, Apol·lo també es el déu de la colonització, Apol·lo aconsellava sobre les colònies i això és precisament el que fan. Oh! Déu de l’èxtasi i el desordre. Quina coherència! La música, la història, la dansa i la poesia et pertanyen. Però tots plegats tornarem a arravatar-te-les i fer-les nostres. Perquè és evident, insistim, que Apol·lo era valencià, com ho demostra el fet de què un bon dia va estimar-se més el romandre a una de los nostres platges, a Pinedo, a prendre el sol - d’ahí la seua postura i el seu bronzejat- fart d’ésser exhibit per tot arreu. I el que no saben els “investigadors” és que el que li manca a l’Apol·lo de Pinedo, no és cap lira o cítara, sinó una dolçaina. Per tant, a partir d’ara, també podem afirmar que Apol·lo era dolçainer!!!

L’Apol·lo de Pinedo és una de les principals joies del Museu de Prehistòria de València. És la seua obra més important i una de les més destacades del bronze en el període romà de la península. Va ser trobat per uns submarinistes en les costes de Pinedo en 1963, a 300 mtrs. mar en dins i a 6 kms. del sud del Grau de València.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

. . . a r ia e d a n u s e t a r Pi

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Llibret Infantil

A la Recer ca del T resor

Programa de Festejos per als Grumets de la Tripulació Actes organitzats per la Delegació d’Infantils durant la Setmana Fallera. DIVENDRES 14 DE MARÇ

18:30 hores CONCENTRACIÓ DE TOTS ELS XIQUETS EN EL PARADOR PER A BERENAR JUNTS DESPRÉS DE L’ARRIBADA DEL “NINOT” I LLIURAMENT DE RECOMPENSES INFANTILS ATORGADES PER JUNTA CENTRAL FALLERA. EN ACABANT, I A CÀRREC DE LA PIROTÈCNIA “REYES MARTÍ”, GRAN NOVETAT: TRACA AMB CUCANYA FI DE FESTA. (l’activitat finalitzarà a les 20 hores)

DISSABTE 15 DE MARÇ

09:00 hores “PLANTÀ” DE LA FALLA INFANTIL I “XOCOLATÀ” OFERIDA OFRECIDA PEL NOSTRE PRESIDENT INFANTIL, AARON SILES PINO. 10:00 hores CONCURS DE PINTURA (per als més xiquets) AMB LLEPOLIES PER A TOTS ELS PARTICIPANTS I LLIURAMENT DE PREMIS ALS GUANYADORS. 11:30-12,30 hores “ESPECTÁCULO DE MAGIA” EN EL NOSTRE PARADOR A CÀRREC DEL MAG “MAG CIL”. 18:00 hores “GRAN FIRA INFANTIL” EN EL CARRER MARTÍNEZ FERRANDO. 19:00 hores BERENAR “DOLÇ” AL CARRER.

DIUMENGE 16 DE MARÇ

11:30 hores CONCENTRACIÓ EN EL PARADOR PER A REALITZAR LA TRADICIONAL “ARREPLEGLÀ” AL NOSTRE BARRI.

50 La Cultura a l’Eixample

13:00 hores PRIMERA CERCAVILA PER LA NOSTRA DEMARCACIÓ ACOMPANYATS DE LA BANDA DE MÚSICA “LA TURISENSE”, DE TURÍS, I A CONTINUACIÓ APERITIU AL PARADOR. 16:30 hores CONCENTRACIÓ EN EL PARADOR PER ANAR A LA RECOLLIDA DEL PREMI INFANTIL (que segur ens atorgaran) A LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT.

DILLUNS 17 DE MARÇ

14’30 hores CONCENTRACIÓ AL PARADOR PER ANAR A L’OFRENA A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS.

DIMARTS 18 DE MARÇ

18,00 hores FESTIVAL DE PLAY-BACK INFANTIL Els assajos aniran a càrrec de cada grup, atés que pel nombre de xiquets és impossible assajar en la carpa i per aquest motiu només hi haurà actuacions en grup. Solament actuaran els grups que prèviament ho hajen comunicat abans del dia 15 a la delegació d’infantils i que duguen la música en cd. Els xiquets que hi participen tindran que estar a la carpa a les 17,30 h. per a preparar-se. 19:00- 20,00 hores BERENAR PER A TOTS ELS XIQUETS DE LA COMISSIÓ.

DIMECRES 19 DE MARÇ, Sant Josep

18:00 hores GRAN CAVALCADA INFANTIL DE DISFRESSES. Per a major seguretat i organització de l’acte, una vegada iniciada la cavalcada els xiquets que arriben no podrán subir a les carrosses). 19,00 hores “ESPECTACLE DE TEATRE” PER ALS INFANTILS. 20:00 hores BERENAR OFERIT PER LA NOSTRA FALLERA MAJOR INFANTIL , LOIDA VICEDO FLOR. 21:45 hores DARRERA CERCAVILA INFANTIL. 22:00 hores “CREMÀ” DE LA NOSTRA FALLETA INFANTIL, I COMO NO, LA TRADICIONAL “PLORERA” INFANTIL. 23:00 hores SOPAR DE PA I PORTA, AL NOSTRE PARADOR.

Saluda el Capitá del Vaixell Aaron Siles i Pino President Infantil

Comte SalvatierraCiril Amorós 2014

es d’ací m’encantaria agrair al meu President, Vicent Fuster, que m’haja elegit aquest any per a acompanyar a Loida i a Gemma, ja què tots sabem que aquest també es un any molt especial per ell. També voldria agrair a tota la comissió la estima que m’han demostrat en tots aquests anys i als meus amics pels grans moments que passem junts des de que els meus pares decidiren formar part d’aquesta gran família, i és per això que vull agrair-los l’oportunitat de poder ser president infantil, i fer possible que es complira una gran il·lusió.

Desitge un gran any per a les meues Falleres Majors, Gemma i Loida, estic convençut que ens ho passarem molt bé i que serà un any inoblidable per a tots. Vull convidar-vos a compartir amb mi aquestes festes i que enguany tots els xiquets i xiquetes de la nostra Falla siguem un poc pirates i solquem els mars més enllà del Mercat de Colon a la recerca d’aventures inoblidables. Visca la Falla Comte Salvatierra i Ciril Amoròs.

51 Llibret Infantil 2014

Parlem amb...

Loida

la Princesa dels Pirates

Loida Vicedo i Flor Josep Vicent Bergon

mb un lleu somriure als llavis i la mirada fugissera de fonda timidesa, ens arribava Loida al Mercat de Colon, un dissabte de matí allà per les darreries de desembre i acompanyada per la seua mare, per tal de fer-li aquesta entrevista.

Loida, ja saveu, eixa xiqueta de ulls clars i verds, que es troba a 4º de Primària i que rep alguna classe en valencià, sembla ja estar esperant el pas del temps l’arribada de la nostra Festa Gran. Les Falles al cap i a la fi.

I és que Loida, la menuda Loida, és com tots sabeu la nostra Fallera Major Infantil d’enguany. Una esperança, una il·lusió, un somni que atresorava des de sempre, i al capdavall acomplit. Loida Princesa Pirata. Il·lustració de Guillem Alborch. 2014.

Fotografia: Paqui Pallarés

Llibret Infantil 2014

Fotografia: Paqui Pallarés

La Cultura a l’Eixample

Loida, amb els seus cabells rossos fregant-li el rostre i tractant de soterrar eixos nervis que arran de les nostres preguntes, sembla tindre-los a flor de pell. Comencem, doncs, amb una d’elles, quasi obligada. Anem a veure, Loida, presenties que anaves a ser Fallera Major Infantil de la teua Falla ? Puix no, de veres que no. I quan me’n vaig assabentar – es diu així, no?- em vaig posar molt nerviosa. Què tal te’n dus amb Aaron, el nostre President Infantil ? Puix este estiu ens coneguerem en Dénia, en casa de la Fallera Major, i s’ho passarem molt bé. Sens dubte tinc un bon company per a la setmana de falles i la resta d’actes. Lola, la teua tia, va ser Fallera Major de València, i segur que te’n va a donar algun consell, vas a fer-li cas? Clar que si. A més és la meua madrina i segur que m’ajuda. Però clar,a banda d’ella, la que estic segura que sempre va a estar al meu costat és ma mare, que també va ser Fallera Major de la nostra Falla. Vinga, si tingueres que escollir un acte de la Falla, amb qual te’n quedaries? Puix m’agraden tots, però si tinc que escollir un, em quede amb la Cremà per l’emoció final. Podries dir-nos un conte, una cançó i una flor? Puix si, mira, el conte “La bella dorment”, la cançó -dubta ací uns moments-, m’agraden moltes... ara no em puc treure del cap “Scream and shout” de Britney Spears, i la flor, la rosa roja. Encara que sé que a la meua madrina li agraden les grogues.

Fotografia: P. González

Arribant ja a la fi, vols dir alguna cosa? Com estic segura que s’ho anem a passar d’allò més bé amb els actes que han organitzat les delegades infantils, el que m’agradaria és que fera bon temps i no ploguera. També vull convidar a tots els xiquets i xiquetes que no son fallers a que vingen a veure la falleta infantil, de segur que els agrada molt. I ací acabem l’entrevista amb aquesta dolça i tímida xiqueta, incansable a les cercaviles i a la tasca de la Festa, que ha viscut la Falla des de que va nàixer. La nostra Fallera major Infantil, LOIDA VICEDO FLOR.

55 Llibret Infantil 2014

Fallera Major Infantil Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2013 - 2014

Loida Vicedo i Flor L es hores van relliscant suaument pel rellotge d’arena O n a poc a poc es va omplint la ratlla de l’horitzó I és que ja són arribats els dies del goig i l’alegria serena D es d’aquells temps enyorats als bateigs del cor A l recer harmoniós del teu pas per places i carrers. V euràs tremolar d’enveja els piuladors ocells refugiats als arbres I brollaran de bell nou per tu les desaparegudes fonts d’aigua cristal·lina C ada albada, cada matinada amerada d’eixe fred i silenciós llostre E s quedaran gravades per sempre a la teua retina humida D ‘eixos dies somniats que ens vindran ben prompte O n el cel s’omplirà de llum i el fum encetarà la seua fugida. F oc previ de castells i mascletades anunciant l’arribada primera L ibèl·lula formosa de bells colors que mor i naix cada primavera O n sempre estaràs tu, Loida, dolça i tendra xiqueta R egina i Fallera Major nostrada, que gaudiràs de la Festa Plena. Josep Vicent Bergon

Els Grumets de la Tripulació Els xiquets i xiquetes de la comissió del Mercat de Colon 2014 Fallera Major:

Loida Vicedo i Fuster Fallera Major Eixint:

Catalina del Rio i Muñoz President:

Aaron Siles i Pino Vice-President 1er: Álvaro Mayordomo i Ruiz Vice-President 2on: Alejandro Rodrigo i Belda Vice-President 3er: Alejandro Roig i Rams Vice-President 4at: Julio Castell i García Secretari: Álvaro Roig i Rams Delegació de Festejos: Laura Roig i Rams Gala Houlihan i Muñoz Cristina Uña i Ivars Delegat de Relacions Públiques: Luís del Rio i Muñoz Delegació d’Activitats Diverses: Rubén Siles i Pino Ivan Castell i García Miguel López i Flor Raúl Jiménez i Díaz Vicente Ivars i Tur Gonzalo Ravelló i Faubel Hugo García i Verdú Delegació d’Infantils: Arantxa Silla i Correcher, Maritxu Flórez i Gil, Pilar Alfonso i Gracia, Isabel Castelló i Campillos, Laura Uña i Ivars, María Ivars i Tur, Ana Villar i Díaz, Belén Rueda i Ferrero.

58 La Cultura a l’Eixample

Vocals:

Álvaro Aguilar i de Nalda Argimiro Aguilar i de Nalda Lucas Alfonso i Berto Gonzalo Alonso i Pérez Rodrigo Alonso i Pérez Carlos Arregui i Fernández Bosco Aznar i Camarasa Jaime Balart i Zaragosí Paco Bañon i Rautenstrauch Paco Bas i Rios Jorge Bascón i Zapata Guillermo Beneyto i de Ramón Jorge Blanco i Torres Jacobo Blàsquez i Casanova Alejandro Borràs i Babe Carlos Borso di Carminati i Alfonso Manuel Borso di Carminati i Alfonso Carlos Botella i Navarro Alejandro Maurice Brown i Roger Luís Calabuig i Coll Ricardo Camarasa i Borràs Álvaro Campayo i Civera Lucas Carro i Marco Rodrigo Carro i Marco Andrés Casp i Escoms Pepe Castelló i Barral Rafael Castelló i Barral Jorge Castelló i Marí Javier Catalán i Mínguez Eduardo Cubells i Alfonso Roberto del Rio i Bertolín Luis Díez de Rivera i Muñoz Juan Espejo i Lleó Miguel Espejo i Lleó Belén Fliquete i Moreno Carlos Giles i Vidal Diego Gómez-Ferrer i Albamonte Juan González i Garijo Álvaro Hernández i Marti Gonzalo Hernández i Marti Juan Leach i Barral Alonso López i González Santiago López i Manoja Alfonso Marsal i de Cruells Salvador Miñambres i Vidal Nacho Muñoz i Jiménez Pablo Muñoz i Jiménez Álvaro Pascual i Ravelló Carlos Pascual i Ravelló

Miguel Pérez i Moreno José Pons i Rico Eduardo Ramírez i Saenz Jaime Vicente Ramos i Faubel Juan Ramos i Faubel Javier Ribal i del Rio Pablo Ribal i del Rio Pepe Ribes i Ivars Kike Riesco i Ochoa Diego Rodríguez i Alfonso Rodrigo Rodríguez i Alfonso Alejandro Rodríguez i Blanes Rafa Rodríguez i Blanes Guillermo Rodríguez i Giménez Vicente Rodríguez i Giménez Rodrigo Romeu i de Vicente Luís Ros i Hernández Rodrigo Ruiz i Montalt Isidoro Sánchez–Pacheco i Terol Diego Santolaya i Abad Xavier Sanz i Coll Santiago Solves i Deusa Diego Torregrosa i Rios Rafael Torregrosa i Rios Fede Úncio i Fons Marcos Valle i Serrano Pau Xirivella i del Olmo

Cort d’Honor:

Natàlia Aguado i Malillos Olivia Alfonso i Berto Atenea Andrés i Pargada Sofía Arregui i Fernández Lucía Baixàuli i Fabra Belén Bandrés i Pascual Patrícia Bañon i Rautenstrauch Lola Barber i García Blanca Barcelló i Llavador Josita Barral i Boluda Lola Barral i Boluda Begoña Bas Ríos Sofia Bas i Ríos Carla Bascón i Zapata Clara Beltrán i Serrano Almudena Blanco i Torres Beatriz Blanco i Torres Carlota Blasco i Mocholí Nuria Blásquez i Casanova Lucia Borso di Carminati i Alfonso Carolina Bovaria i Dalmau Patricia Bovaria i Dalmau Amparo Cabero i Jorge Lucia Cabero i Jorge Amparo Calabuig i Coll Lucia Camarasa i Borràs Natalia Camarasa i Borràs Lola Camarasa i Sotos Laura Campos i Torrella Sandra Campos i Torrella Arantxa Carrascosa i Cutanda Lucia Carro i Marco Alejandra Casp i Escoms Paula Castell i García Lucia Catalán i Mínguez Rocio Catalán i Mínguez Marta Clérigues i Rosello Candela Cotino i Alabau Belén Crespo i Agudo Lucia Cubells i Alfonso Violeta Cubells i Alfonso Esther Cubells i Ballester Ana Maria Cullà i de Moya Ana de Selva i Valls Maria de Selva i Valls Rocio de Selva i Valls Isabel del Moral i Martínez Clara del Rio i Muñoz Clara Delàs i Fortea Lia Delàs i Fortea Paula de Moyà i Romero Jimena Despujol i Payà Pilar Despujol i Payà Carla Diez de Ribera i Muñoz Doull Letellier i Emiliedupuy

Alejandra Dupuy de Lome i Navarro Macarena Mollà i Llantada Carmen Dupuy de Lome i Navarro Inés Montesa i Domene Claudia Dupuy de Lome i Navarro Isabel Montesa i Domene Espejo Lleó i Marta Irene Montesa i Domene Belen Fliquete i Moreno Laia Monzó i Vicente Isabel Fuset i Clérigues Reyes Moreno i Pérez Cristina Gadea i Blanes María Moscardó iSerrano Rosa García i Asensi Àngela Moya i García Teresa García i Asensi Noèlia Muñoz i Azcárraga Candela García i García Sofía Muñoz i Azcárraga Daniela García i García Elsa Murad i García Amaya García i Sanchis Vera Murad i García Lucia García i Sanchis Maria Oliván i Navarro Adriana García i Segarra Paloma Oliván i Navarro Claudia García i Segarra Juúlia Ordaz i Perez Alejandra García i Verdú Sofia Ordaz i Perez Cayetana Gil i Navarro Carla Pérez i Casamayor María Gil i Navarro Lucia Pérez i Casamayor Cèlia Giles i Vidal Sonsoles Pérez i Moreno Candela Gimeno i Arias Rosa Planell i Oliván Carmen Gimeno i Arias Almudena Pons i Maestro Lucia Gómez-Ferrer i Albamonte Laura Pons i Rico Rocío Gómez-Ferrer i Albamonte Elena Ramírez i Sáenz Àngela Gonzalo i Jiménez Valentina Ravelló i Faubel Carlota Grau i Máñez Claudia Ravelló i Garcia-Conde Natalia Grau i Perelló Marta Rentero i Senent Paula Grau i Serrano Lucia Rentero i Senent Teresa Grau i Serrano Blanca Riesco i Ochoa Amelia Guixà i Ribas Marta Ángela Riesco i Ochoa Gala Houlihan i Muñoz María Rodrigo i Belda Isabel Ivars i Tur Elia Rodrigo i Giner Aitana Jordà i López Amparo Wenxiu Rodríguez i Alfonso Dèlia Leach i Barral Laura Roig i Escuder Lola López i Flor Alejandra Romeu i de Vicente María López i González Luis Ros i Hernández Clara López i Manoja Manuela Ros i Hernández Isabel Lorente i Tàrrega Mónica Ros i Hernández Marina Lorente i Tàrrega Carla Ruiz i Montalt Mª José Lorente i Tàrrega Carmen Salto i Borso di Carminati Elena Llorens i Planelles Marta Salto i Borso di Carminati Candela Macián i Puigmoltó Elena Sanchis i Chamero Martina Macián i Puigmoltó Alba Sánchez Campos Vega Macián i Puigmoltó Laura Sánchez i Campos Andrea Macías i Martínez Irene Soler i Gutiérrez Maria Macías i Martínez Lucia Soler i Gutiérrez Rosa Marsal i de Cruells Ana Patricia Suay i Querchfeld Marta Martínez i Olba Almudena Suñer i Sempere Lucia Martínez i Olba Cristina Uña i Ivars Pilar Mascaros i Senís Marta Valle i Bellot Teresa Mayordomo i Ruiz Rocio Valle i Bellot Ana Melià i Roca Lourdes Valle i Serrano Alejandra Mesa i Torres Celia Vicedo i Flor Claudia Mesa i Torres Olivia Mesa i Torres Carlota Millet i Aznar Blanca Mollà i Llantada

Llibret Infantil 2014

Parlem amb... Javier Fernández Ruiz Juan Belda Furió

L’artista de la falla infantil

ns traslladem a la veïna població de Bètera, coneguda per les seues famoses festes del mes d’Agost de “les alfàbegues” per a visitar al nostre artista infantil. Javier Fernández Ruiz realitza de nou nostra falleta infantil després d’haver-la fet ja en el 2008 i 2010. Molt conegut en el món faller arran dels nombrosos premis de secció i amb un Primer Premi de Secció Especial, tant en València com en Alacant, Javi torna de nou a la nostra falla per a goig de xiquets i majors.

En el polígon d’entrada a la població i en una gran nau, ens rep Javi voltejat de boletes de suro i en un taller replet de ninots infantils per tot arreu. Tot just en la part del taller on es realitza el modelatge, comencem la entrevista.

Javi, de nou tornes a realitzar-nos la falla infantil, com enfrontes aquest nou repte? Puix amb moltíssima il·lusio i ganes. Vostra falla és una comissió on tinc molts amics des de fa molts anys i sempre és un plaer treballar amb amics al voltant. A més a més, ja us vaig fer la falla en el 2008 i aconseguirem el quart premi de la segona secció, i en el 2010, ja en primera secció, assolirem el tercer premi i el primer d’en-

La Cultura a l’Eixample

giny i gràcia. Enguany, i de nou en la primera secció, anem amb les piles carregades i amb una falleta que crec que agradarà molt tant a la comissió infantil com a la major. El tema dels pirates estic assabentat que no l’heu tingut mai i dona molt de joc per a volar amb la meua imaginació. Ens pots contar un poc la temàtica de la falleta? Bo, puix com us deia abans, la falleta d’enguany va sobre la temàtica dels pirates. Un preciós galió replet de pirates solca la mar mediterrània a la recerca d’un tresor diferent.

Nombroses escenes com un graciós ball, la pesquera des del vaixell. Els animals marins i moltes sorpreses voltegen el gran pirata Barba Roja. El secret del tresor només el podreu descobrir en la vostra plaça en els dies de falles. Què més falles fas enguany? Doncs, enguany faig tres falles. La vostra en primera secció. La de Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal en secció especial, i la de la Plaça de la Mercè, en la qual tinc una gran amistat amb la seua presidenta, en la quarta secció. En Convent torne després d’haver guanyat allí el primer premi d’especial a l’any 2009. Faig també, a més, la foguera gran d’Hernan Cortés d’Alacant de la secció especial.

“Bona nit, princesa” 2010. Un monument amb el que s’intenta aconsegir el màxim guardó en 1era Secció. No van quedar mal, aconseguirem el 3er premi de monument i el 1er d’Enginy i Gràcia.

L’any passat vares fer la teua primera falla gran i foguera gran en especial. Com te’n va anar l’experiència en aquestos monuments? Puix va ésser molt gratificant, atés que en la falla gran vaig guanyar el segon premi de secció en segona A, i en especial a Alacant vaig guanyar el premi cinquè i el premi de la crítica. Enguany torne a fer de nou la foguera gran d’Alacant amb moltes ganes i expectatives, però en València m’he centrat només en les infantils. Alguna cosa que volgueres transmetre a la comissió? Puix que espere que la falleta agrade molt tant als xiquets com als majors. Que tant al vostre president, Aarón, com a la vostra fallera major, Loida, els desitge que recorden la falla dels pirates, la seua falleta, com la més bonica del món i que les falles del 2014 siguen inoblidables per a tots. Des d’ací tan sols ens resta donar-li la benvinguda a Javi de nou a nostra comissió, alhora que també el desitgem el millor amb els seus monuments d’enguany. Sort i l’esperem amb ànsia en “A la recerca del Tresor”.

“Bruixeries” 2008. Amb la primera falleta que Javi ens va fer aconseguirem el 4t premi de monument, el 1er d’Enginy i Gràcia i el Millor Ninot de la Secció 2ona A.

Llibret Infantil 2014

A la Recerca del Tresor Artista: Javier Fernández i Ruiz. Explicació i relació de la falla infantil 2014 Autor: Hernan Mir i Serrano.

Quadern de Bitàcola del Vaixell “Barbut” València 15 de març de 2015 TRIPULACIÓ:

Capità: Jabato Pota de Pal Sobrecàrrec: Loi “La belle” Timoner: Long Aarón John Marineria: Canyallarga Morgan, Espantapardals Lacy, Garracurta John, Ulldepésol Bellamy, Rascacordes Walter, Menjatrons Charli, Trencacames Smith. Sent les vuit del mati hem atracat el vaixell al mateix punt de partida. Han estat 365 dies de dura travessia a la recerca del tresor del Comte de Salvatierra. Tota la tripulació ha sobreviscut a l’aventura de solcar els mars i els oceans. Però a la fi ho hem aconseguit, portem amb nosaltres el tresor i ho anem a celebrar. Seran quatre dies de festa amb tots aquells que vinguen a veure’ns. Correrà el ron, i altres begudes espirituoses… com el suc de taronja, els refrescos de cola, i l’orxata fresqueta. I la nit del 19 de març, abans d’emprendre una nova travessia cremarem estos vells i humits taulons. Aquests “Quadern de Bitàcola” conté referències a tot allò que ha succeït a l’aventura: A la recerca del Tresor.

1ª nota

Hui el Capità alçant, la veu, i l’espasa en ha deixat ben clar qui mana. Capità Pota de Pal mana el vaixell pirata amb una panxa brutal i més barba que una rata.

62 La Cultura a l’Eixample

2ª nota

Aquest matí hem descobert que portàvem un polissó a bord, i damunt era una dona. Ens acompanya una flor que respon al nom de Loi, demostrant molt de valor apuntant-se a aquest comboi.

3ª nota

Ja portem molt de temps a la recerca del tresor i encara no hem divisat rés. El guaita de l’antena cada vegada està més gàbia. Guaita a l’antena major Ulldepésol el pirata, sense por a la maror sempre està de saragata.

4ª nota

El temps que portem solcant la mar acaba per trastornar-nos. La camarada Lacy farta de les voltes que ens peguen els pelicans hui s’ha llançat per ells. Als pelicans es llança la valenta pirata per furtar-los la pitança amb perícies de gata.

Mentre Maco el mico mai no para de ballar o és que s’ha tornat mico o està apunt de rebentar.

6ª nota

Hui hem tingut un incident important amb un monstre marí. L’episodi ha estat entre graciós i perillós. Avorrit com una ostra Canyallarga volia pescar, i ves per on una “monstra” tenia ganes de jugar.

7ª nota

HURRA!!! HURRA!!! Per fi hem trobat el tresor del Comte de Salvatierra. Va amagar els plànols d’un edifici singular que es una autèntica joia per a tots els valencians. Ja podem tornar i visitar-lo, que paga la pena de veritat. Està al costat nostre i és un Mercat. I per fi ja l’han trobat el tresor que buscaren, era el nostre vell Mercat que de Colon el batejaren.

8ª nota

El capità està diferent. Canta i balla sense parar i a la Loi no para de fer-li ullets. Tots pensem que s’ha enamorat. Se li sent declamar un poema ben llarg, i ha demanat la ploma per escriure’l al quadern…

L’únic entreteniment al vaixell és la música. Rascacordes Walter i Garracurta John no paren d’amenitzar-nos el viatge, acompanyats del Mico Maco.

Amb deu taulons per banda, feta una llàstima la vela, que sembla de bona tela, un vaixell tenim ací; vaixell pirata que diuen per la seua textura el Barbut en tot el barri conegut d’un a l’altre confí.

Fan música popular segons diu la parella, però sembla un cantar de gats dins cistella. I rasca que te rasca les cordes sense parar cridant a la borrasca allà enmig de la mar.

La lluna en la mar birbilleja en la lona gemeca el vent i alça en tou i dolç moviment ones d’argent i de tul i ve el capità pirata, cantant alegre a la popa, a un costat Gran Via, a l’altre la tropa, i allà al seu front Benimarfull.

5ª nota

Navega, veler meu, sense temor que ni enemic amb brio ni turmenta, ni bonança el teu rumb a torçar alcança ni a subjectar el teu valor. Vint captures d’abadejo, d’abadejo de l’anglés que han farcit els seus salaons cent racions com si rés. El meu vaixell és el meu tresor, que és el meu Deu la llibertat; la meua llei, força i valor; la meua única pàtria, la mar. Allà moguen feroç guerra inútils reis per un pam més de terra que ben prop d’ací tinc per meu un Mercat que és un coliseu ple de botigues i serveis. No hi ha platja siga qualsevol, ni banderol d’esplendor, que no senta el meu dret i done tret al meu valor El meu vaixell és el meu tresor, que és el meu Deu la llibertat; la meua llei, força i valor; la meua única pàtria, la mar. A la veu de galió a la vista! cal veure com gira i reconquista sense deixar-lo escapar que jo soc el rei de la mar i vull el tresor atreure. De tot saqueig he escudellat allò birlat per igual: que només vull per riquesa la bellesa sens rival. El meu vaixell és el meu tresor, que és el meu Deu la llibertat; la meua llei, força i valor; la meua única pàtria, la mar.

Sentenciat estic a mort! I jo m’en ris: que no m’abandone la sort, m’he enamorat a balquena de Loi, preciosa sirena, pirata major de l’encís. I si caic, què és la vida? per perduda la doní quan la fletxa va obrir bretxa i d’ella m’enamorí. El meu vaixell és el meu tresor, que és el meu Deu la llibertat; la meua llei, força i valor; la meua única pàtria, la mar. Són la meua música millor els fogerons, l’estrèpit i tremolor de les entranyes cremades en la nit les flamerades i el bramar dels cabirons.

Tant de viure pirateria, i poesia per acabar, jo em dorc assossegat, bressolat per la mar. El meu vaixell és el meu tresor, que és el meu Deu la llibertat; la meua llei, força i valor; la meua única pàtria, la mar.

Última Nota

Fins ací arriba el Quadern de Bitàcola, esperant es faça la darrera nota la nit del 19 de març. Així mateix espera l’autor d’aquest quadern, que el lector l’acabe de llegir abans d’eixe dia, no tinga la temptació de portar-se’l a la següent travessia.

63 Llibret Infantil 2014

Els més Menuts de la Tripulació Els fallers i falleres menors d’un any nascuts al si de la Comissió del Mercat de Colón.

Mireu que tres perles! Lucia Borso di Carminati Alfonso amb els seus germans Carlos i Manuel. Tots tres fills dels fallers Lucia Alfonso i Juan Manuel Borso di Carminati.

Per a que la seua iaia estiga contenta, ací veiem a Ana Melià Roca. Filla de la fallera Maria Roca Martínez.

Foto familiar amb Juan Ramos Faubel amb el seu germà Jaime. Fills dels fallers Carla Faubel i Ivan Ramos.

Així de somrient sens mostra Hector Alonso Raimundo. Fill dels fallers Vanessa Raimundo i Benito Alonso.

La Cultura a l’Eixample

El nostre agraïment a...

José Luís Ceballos i Paco Sanabria...

Chapeau!!!

iuen que és de ser ben nascuts ser agraïts, i nosaltres no tenim més que paraules d’agraïment a aquesta parella d’artistes, com ho són, José Luís i Paco, Paco i José Luís, els quals han fet història en la nostra Comissió Infantil, gràcies als monuments que han realitzat per a nosaltres aquestos tres últims anys. En el seu peculiar taller, una antiga casa al cor del barri de Sant Isidre, hem vist la passió i la professionalitat que li dediquen a cada projecte. El resultat ja el sabem... unes falletes originals, dotades d’enginy i gràcia i acabades amb gran perfecció. No debades són uns dels artistes amb més projecció i futur del panorama faller. Sens dubte, estem segurs que tornaran a fernos algun dia més d’un monument ja siga infantil o, per què no?, gran. Temps al temps. Quan algú fa alguna cosa realment intel·ligent, adient o brillant, hi ha una expressió de reconeixement i admiració, la qual significa un “perfecte”, o, com indica el seu propi origen francès “em lleve el barret”. Per això diem des d’aquestes pàgines ens llevem el barret i diem: José Luís i Paco... CHAPEAU !!!

València - Pekín, Un Amor Sense Fí. 2012. 3er premi, secció 1era. 1er Enginy i Gràcia.

El Somni de Cirilamón. 2013. 3er premi, secció 1era.

La Contessa d´Arrop i Tallaetes. 2011. 1er premi, secció 2ona. 3er Enginy i Gràcia.

Llibret Infantil 2014

Una Breu Història de Pirates i Corsaris Josep Vicent Bergon

iquets i xiquetes, segur que a hores d’ara sentiu una especial simpatia pels pirates i les seues històries, més bé contes, com la de la Cova de Dragut en Cullera, on s’assegura guardava els seus tresors fruit dels seus saqueigs el famós pirata, i de segur que haveu escoltat parlar o heu llegit algun conte com eixe de “L’Illa del Tresor”, amb eixe feroç pirata de la pota de pal, el lloro al muscle i el pegat a l’ull. Però en realitat les històries de pirates que us contem, veieu al cinema o llegiu, que ara poden resultar distretes i fins i tot amb una certa dosi de romanticisme, no varen ésser exactament així. Ni molt menys. Un pirata era aquell que comandava o tripulava un vaixell privat, que atacava, sempre fora de les aigües jurisdiccionals dels països per evitar riscs, a tots aquells altres d’una manera més o menys salvatge, per tal d’obtenir un guany o benefici. Ja siga de forma econòmica o també humana, atés que de vegades també s’estimava vendre la tripulació com a esclaus. I cal assenyalar també la diferència entre pirates i corsaris, ja que aquestos últims eren marins contractats amb naus privades i al servei de determinats països, que gaudien d’allò que es coneix com a “patent de corso”, la qual cosa vol dir que en el cas de caure presoners tenien certs privilegis. Un dels més famosos corsaris, saquejador habitual de les naus espanyoles que venien d’Amèrica carregades d’or , plata i pedres precioses, fou Francis Drake, que per mor dels fruits aconseguits arran dels abordatges i el consegüent pillatge, va rebre el títol de Sir per la Reina d’Anglaterra. El cas és que els pirates han existit quasi des de sempre. I fins i tot i amb unes altres característiques i forma d’actuar, gosaria dir-vos, xiquets i xiquetes, que sota diverses i enganyoses aparences, encara els te-

nim entre nosaltres. Pirates eren també, per exemple, aquells famosos víkings escandinaus que saquejaven i devastaven al seu pas totes les ciutats on arribaven. I pirates existien ja en la Antiguitat, uns procedents del Golf Pèrsic, que vam fer moltes incursions enllà pel segle V a C. per tota la Mediterrània, o més antics encara, els arribats des de les costes de l’Àsia Menor. I bo, xiquetes i xiquets, us vaig a contar una història d’aquell temps, atesa la importància del personatge implicat. En el temps de l’antiga Roma, conqueridora i dominadora com és sabut d’un gran imperi, i segons el relat de l’historiador Herodoto, a l’any 75 a C. els pirates silícis, procedents de la susdita Àsia Menor, van fer presoner a un jove Juli César demanant un elevat rescat a Roma. Doncs bé, una vegada pagat aquest i ja lliure, Juli César organitzà una expedició sufragada per ell mateix, arrasant tots els enclavamens d’aquests pirates i executant-los a tots. Però bo, com contar-vos la història dels pirates i també dels corsaris donaria per a un grapat de llibres, anem a cenyir-nos ací al que passà en les nostres costes valencianes, on els berbers, procedents del nord de l’Àfrica, castigaven de continu al segle XV el nostre litoral arrasant i devastant nombroses poblacions, establint una de les seues bases d’operacions a l’actual illa de Tabarca. D’altra banda i al segle XVI, els germans Barbarroja, que se havien fet amb Argel, van fer tanmateix una autèntica destrossa i saqueig a les poblacions de la nostra costa, tals com Xilxes, Dénia, Piles, Cullera, Orpesa, Borriana, Oliva... Més tard el pirata Dragut assalta Cullera, la suposada cova del qual us parlàvem al principi, i més tard i a l’any 1558, ataca Benissa devastant-la. Mentrestant el turc Salah Rais, per la seua banda i amb vint-iset gallotes, saqueja Vila Joiosa. Il·lustració: Jordi Teixidor

La Cultura a l’Eixample

Però clar, com es podeu imaginar, els valencians davant d’aquests continus atacs, no es quedaven creuats de braços. Així, el virrei Duc de Maqueda, va dictar una ordenança per establir a tota la costa tota una sèrie d’edificacions, consistents en baluards, torres, fortaleses i castells, per protegir-se dels assalts de berbers i turcs. I cal dir que a més de tot açò, els valencians van fer continus contraatacs, capturant les seues gallotes en nombroses ocasions. Ambdues coses, almenys, van aconseguir minvar en certa mesura aquestos persistents atacs. Malgrat tot i això un dels problemes principals d’aquestes poblacions costaneres continuava sent la manca d’aprovisionament, ja que les naus per al mateix que eixíen des de Sicília, eren atacades de continu per Dragut des del seu assentament a Trípoli. Per tal de resoldre aquesta situació el rei Felipe II envia una expedició a Trípoli, sota el manament del Duc de Medinaceli, la qual va concloure amb una desastrosa desfeta. Aleshores els turcs, molt crescuts per aquesta victòria, van posar setge a Orà. Però van tenir que desistir davant la presència de nombroses naus que havien acudit en el seu auxili i on figuraven molts nobles valencians. Com Ferran de Borja, germà del Duc de Gandia, Nicolau de Rocafort, Comendador de Ca-

latrava, Pere Quintana, Lluís Castellví, Joan Jofre... I el mateix els va passar en acabant en el seu setge a Malta, on amb la participació de les galeres valencianes de Joan de Cardona, aquest va aconseguir finalment entrar a la ciutat. I tornant més concretament al nostre antic Regne de València i a les accions puntuals dels berbers, aquestos, en el seu atreviment agosarat, arribaren a València, on segrestaren una “naveta de tonyina” i al mes següent, a la platja del Cabanyal, “quatre barques de peixcadors ab nou homes cascuna”, segons ens relaten les cròniques d’aquell temps. Però és clar que malgrat tot allò dit anteriorment, l’atractiu de fer de pirates i corsaris per a la població és indubtable, com ho demostra el fet de l’existència de diversos grups de comparses de tots dos, a les desfilades de moltes de les nostres poblacions en les seues festes. Així que, xiquets i xiquetes, tingueu-ho clar, aquells vertaders pirates i corsaris dels que us parlàvem més amunt, es troben ara només subsumits a la vostra romàntica imaginació, compartint, això si, a les susdites festes dels nostres pobles, el temps de la diversió i el gaudi.

La Sabateta Roja Xabier Aliaga

Martina no li agrada dur sabates. Però com que encara no té sis mesos, i no és capaç d’expressar el seu descontent, la seua manera de protestar és camejar enèrgicament fins que, de forma freqüent, alguna de les sabatetes, o ambdues -força i tenacitat no li manca- rellisca del peu. Els seus pares, pacientment, restitueixen la penyora a la posició de partida. “Fes bondat. Mira que encara fa fred, Martina, que se’t gelaran els peuets”, li raona dolçament sa mare. I ella fa cara d’entendre. Segons després, tanmateix, torna a moure les cametes com si haguera de guanyar-li una final dels 100 metres lliures a Merlen Ottey. Sort que les sabatetes rebutjades solen dipositar-se en el fons del carro de passejar.

Aquell dissabte, però, l’escassa distància entre el cotxe i la casa dels iaios convidava a estalviar-se el feixuc muntatge i desmuntatge. Al bracet, que no al “brasito”, que diuen molts, calcant del castellà. Però en acabar la visita i tornar, Martina no renuncià al seu metòdic exercici de rebuig. Tan sols li calgueren uns metres per desfer-se d’una de les sabates. Els seus pares, tanmateix, no s’adonaren, capficats en les compres que havien de fer. En arribar a l’hipermercat, repararen en la mancança: havien perdut una de les sabatetes roges que uns amics els havien regalat. “Hem de tornar a buscar-la”, digué la mare. “No la trobarem ni de conya, millor acabem de comprar”, intervingué el pare amb una reprovable absència de fe i d’esperit coope-

La Cultura a l’Eixample

Fotografia: García-Gálvez

ratiu. En acabar de comprar, ja s’havia fet de nit. “I si preguntem en el bar de la cantonada?”, digué la mare el matí següent, encara fent-li voltes al cap per la pèrdua. El pare dibuixà de nou un posat escèptic bastant irritant mentre Martina mostrava la seua indiferència practicant petets amb la boca. La mare, amb tot, pot ser molt persistent. A més de molt mirada amb les coses, amb crisi i sense crisi. Ben mirat, era una llàstima, un pecat en els temps que corren. Abans de complir els rituals dominicals, l’expedició féu una escala en el bar de la cantonada de ca els iaios. La mare entrà i preguntà a la xica de la barra si algú havia deixat allà la sabateta. Negatiu. Però un home que escoltava la conversa intervingué: “Jo l’he vista fora, algú l’ha deixada sobre un piló”. La mare de Martina eixí il·lusionada de l’establiment: efectivament, trobà la sabateta dipositada sobre un piló d’aquells que es posen per impedir l’aparcament sobre les voreres. Semblava una petita instal·lació de fira d’art o de galeria súper-moderna. La sabateta romangué exposada bona cosa, tal volta més de quinze hores. I ningú dels nombrosíssims vianants gosà moure-la del lloc. Ni les criatures i adolescents de la zona feren malifetes ni entremaliades amb la sabata roja de bebè exposada de aquella forma tan estranya. Talment com en una una pel·lícula de Frank Capra, la mare agafà la sabateta i es regirà cap al cotxe, enlairant la penyora amb un somriure triomfal i feliç. Fotografia: Paqui Pallarés

Imatges d’un any Inoblidable

Un passeig pels millors moments del 2012 - 2013 amb les imatges de Paqui Pallarés, Tani Ivars, Luis Pablo del Rio i Simón Quiles

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Un èxit del que ens podem sentir ben orgullosos any rere any...

Huitenes Jornades Culturals

Falla Comte Salvatierra - Ciril Amorós

Programa d’Actes Inauguració Divendres 29 de novembre a les 20:30 h. Xerrada-col·loqui a les 20:45 hores Tema: Il·lustres desconeguts - Casavino, un valencià oblidat Ponents: Malek Murad i Maria Garcia Vallcanera, Arquitectes. En finalitzar l’acte hi haurà un còctel. Dissabte 30 de novembre a les 20:30 h. Rafael Guastavino i Moreno (València, 1842 Asheville, Carolina del Nord, 1908) fou un arquitecte valencià. Principals edificis: a Nova York: Grand Central Station, Museu Americà d’Història Natural, Saint John the Divine; a Washington: Museu Nacional d’Història Natural, Cort Suprema dels Estats Units. Pittsburgh Union Station, EE.UU. giravolta central. Obra de Rafael Guastavino. Comte Salvatierra Pàg.

Acte homenatge a l’autor teatral Juan Alfonso Gil Albors. Al Casal de Comte Salvatierra - Ciril Amorós. Amb representacions de breus fragments de les seues obres: “Un cerebro de tic-tac”, “Barracó 62” i “L’erotíssima Dª Inés”. A càrrec dels components del grup de teatre de la comissió. En acabar l’acte hi haurà un col coctel-sopar Diumenge 1 de desembre a la 1 2:00 h. Visita a l’exposició d’indumentària amb Victòria Liceras, qui ens guiarà en la visita al Museu Sant Pius V - Belles Arts. Punt de reunió al Casal a les 11,30 h. A la tornada de la visita, aperitiu al Casal. Cloenda de les Huitenes Jornades Culturals Falla Conde Salvatierra - Ciril Amorós, a partir de les 14:30 h. Amb el tradicional dinar d’Arròs amb fesols i naps al nostre Casal, per als fallers i falleres i simpatitzants que ens vullgen acompanyar.

La Cultura a l’Eixample

Imatges d’un any inoblidable

DIVENDRES, 29 DE NOVEMBRE. Xerrada-col·loqui: Il·lustres desconeguts -Guastavino, un valencià oblidat-

l propassat dia 29 de novembre, divendres, s’engegaven de bell nou a les 20’45 hores, aquestes Jornades Culturals. Unes Jornades Culturals que seguint les regles dels seus inicis, han estat, creiem, perfectament planificades per l’actual Vice-president de Cultura,Vicent Antoni Xirivella Blanes, comptant per supost amb l’ajuda dels diversos membres de la comissió implicats en aquesta tasca. Doncs bé, en la data citada al començament, tinguérem l’oportunitat de gaudir de la xerrada-col·loqui sobre el tema “Ilustres desconocidos: Guastavino, un valenciano olvidado”, a càrrec dels arquitectes Malek Murad i María García Vallcanera, antiga Fallera Major nostrada. Malek, a la seua intervenció majoritària, atés que María es trobava més ocupada en la projecció de les diapositives, va posar de relleu d’una forma atractiva i amena, la gran categoria d’aquest arquitecte. Així, Malek començà per recordar els orígens familiars del nostre personatge, provinents d’un xicotet poble de la costa italiana, citant també diverses circumstàncies de la seua vida privada, les quals, en certa mesura, el van fer decidir-se a emigrar als EE.UU. Rafael Guastavino Moreno, nascut a Valèn-

Josep Vicent Bergon

cia al 1.842 i mort al 1.908 a Baltimore, arriba als EE.UU. arran de l’incendi de Chicago i ben prompte se n’adona de l’avantatge que suposava l’emprar per a la construcció de les seues voltes, a més del ciment, les rajoles planes tan característiques a la nostra Mediterrània i molt possiblement d’origen valencià, desconegudes aleshores als EE.UU., on després de fundar una fàbrica amb aquest tipus de rajoles, va deixar per a l’admiració de propis i estranys, res menys que 360 obres duent el seu segell característic amb les susdites voltes. És ací, doncs, malgrat les seues valuoses obres que es conserven a Catalunya, on es va formar com arquitecte i es trobaven els seus germans, quan arriba la consolidació definitiva d’aquest valencià il·lustre, Rafael Guastavino Moreno, tristament i com tants altres valencians reconeguts internacionalment, quasi ignorat a la seua terra. Acabant ja aquesta ressenya, tan sols ens resta agrair l’excel·lent tractament de la seua vida i aconseguiments, per part de Malek Murad i María García Vallcanera, i com no, la grata assistència del seu familiar, Amparo Guastavino Navarro, i del seu fill, Luis Donderis Guastavino. I fins ací, amb el còctel habitual en aquestes inauguracions, posarem el punt final a aquest primer dia de les Jornades.

Foto amb els familiars. D’esquera a dreta, el nostre President Vicent Fuster, els arquitectes María Garcia Vallcanera i Malek Murad, l’organitzador de les Jornades Culturals Vicent Xirivella, els familiars de Rafael Guastavino Amparo Guastavino Navarro, i del seu fill, Luis Donderis Guastavino, les nostres falleres Majors Gemma Fuster i Loida Vicedo i el President Infantil Aarón Siles.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Activitat 2013 - 2014

Josep Vicent Bergon

E Juan Alfonso Gil Albors (Nascut a Alcoi en 1929)Dramaturg i prosista, encara que radicat a València. És també col·laborador de premsa i ràdio. Es va dirigir al nombrós públic assistent després d’una emocionada nit. Comte Salvatierra Pàg.

DISSABTE, 30 DE NOVEMBRE. Acte homenatge

a l’autor teatral Juan Alfonso Gil Albors.

l segon dia de les nostres Jornades, dissabte 30 de novembre, el vam dedicar a retre-li el nostre particular homenatge a Juan Alfonso Gil Albors, entenem que més que merescut per mor de la seua llarga trajectòria com autor teatral en la qual va aconseguir diversos guardons, tant en castellà com en la nostra llengua autòctona. Recordem al respecte el seu Premi “Ciutat de Mallorca” per “Barracó 62”, junt amb “El Totem en l’arena”, aquesta en castellà i una de les obres més significatives de la seua tasca literària. L’acte, que va comptar amb l’assistència no gens exagerada d’unes dues-centes persones, entre membres de la comissió i simpatitzants, va estar dirigit des de la taula pel seu fill, Juan Alfonso Gil Irún, al qual acompanyaven a la mateixa diversos responsables d’aquestes Jornades i que va fer un breu relat del quefer literari del nostre personatge. Tot seguit, es va procedir a projectar en pantalla gran, interpretats per membres de la comissió, alguns traços de tres de les seues obres: “Un cerebro de tic-tac”, “Barracó 62” i “L’erotíssima Dª Inés”, obra aquesta, que la nostra comissió hi havia representat fa res menys que trenta-nou anys al Concurs de Junta Central Fallera.Tot i que per allò de la censura d’aleshores ho férem amb el títol de “La Quinta d’En Joan”. Doncs bé, a l’obra “Un cerebro de tic-tac”, cal assenyalar que es va tractar en el moment

La Cultura a l’Eixample

d’ésser escrita, del relat d’una situació quasi premonitòria de la situació bancària actual, amb el seu escàs atorgament dels crèdits necessaris tant a les empreses com a la ciutadania. Pel que fa a “Barracó 62”, de la qual ja hem parlat al començament, es tracta d’una obra molt feixuga, transcorreguda en un camp de concentració nazi, de la qual es va interpretar molt correctament la seua part final. I per últim, es va representar també una part de “L’erotissíma Dª Inés”, citada amb anterioritat i amb la majoria dels actors que la varem representar en aquells anys. En acabant, un Gil Albors emocionat, va agafar la paraula per a parlar de les seues experiències i anècdotes referents al seu treball, alguna d’elles pertanyents a l’opinió de la seua dona, és clar que també present a l’acte, sobre l’última obra que ara, als seus lúcids vuitanta-tres anys, continua escrivint. Juan Alfonso Gil Albors manifestà així mateix la seua admiració per les nostres interpretacions en les tres obres i la direcció de les mateixes, dient, potser una mica exageradament, que “s’havíem comportat com autèntics professionals”. I cal dir que al llarg del seu extens i grat parlament, va provocar no pocs signes d’admiració i somriures. A la fi, un esplèndid sopar ad hoc va cloure aquesta segona Jornada, en certa mesura enyoradissa.

Imatges d’un any inoblidable

DIUMENGE, 1 DE DESEMBRE. Visita a l’exposició d’in-

dumentària Moda 8é Art, amb Victòria Liceras.

el primer diumenge de desembre, dia 1, s’encetava l’última d’aquestes Jornades, amb la seua nombrosa assistència ja habitual. Es produïa així, prèvia concentració al casal, l’acostumada visita al que potser siga el millor museu de València, si ens cenyim a la categoria de les seues obres, l’abundància de les quals el converteixen en la segona pinacoteca d’Espanya: el Museu de Belles Arts Sant Pius Vé. Tot i que mai ha rebut dels diferents governs centrals que s’han succeït la seua merescuda consideració. La gestió dels fons, que almenys teòricament compta amb un total de 255 obres catalogades, correspon a la Generalitat, mentre que la seua direcció és de Paz Olmos. A la susdita visita en aquesta ocasió, atés que molts de nosaltres hem acudit sovint a

Josep Vicent Bergon

aquest museu en diverses avinanteses, es tractava d’admirar l’exposició de vestimenta i objectes diversos del segles VIII, XIX i començaments dels XX, realment espectacular, d’eixa excel·lent indumentarista i consellera de la nostra comissió que és Mª Victoria Liceras. En acabant i com passa sempre, es varen acostar al casal un bon nombre de components i simpatitzants de la falla acompanyats dels menuts, on aquestos tenien preparats uns suculents plats de macarrons gratinats, mentre els majors gaudiren, com sempre, d’eixe magnífic arròs amb fesols i naps que condimenten els nostres amics d’Almàssera. I fins ací, amb aquesta cloenda, tot el que donaren de si aquestes Huitenes Jornades, les quals, de ben segur recordarem per molts anys.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

Sobre la comissi贸 i el barri...

nguany en LA CULTURA A L’EIXAMPLE ens ocupem de dues publicacions que van tenir molt a veure amb el barri del Mercat de Colon.

En el primer article “Valencia Atracción, 1948. Una de les millors falles de la postguerra”, de Guillem Alborch Mallol recordem aquella artística i històrica falla, al mateix temps que coneguem la publicació que li donava nom al seu lema. El segon treball, “Semana Gráfica, “Algo mes que una revista feta en Valencia” de Manuel Sanchis Ambrós, coneixerem aquesta publicació i la seua relació amb les falles, mes concretament amb la nostra, doncs la redacció d’aquesta revista va passar del carrer Sorní a la cantonada dels carrers Comte Salvatierra - Martínez Ferrando, concretament al baix que ocupava la ja desapareguda Impremta Bellver.

Secció

Avant Títol

Títol Artícle Autor

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

1945 - 2013, seixanta-cinc anys d’una falla molt recordada

«Valencia Atracción» (1948), una de les millors falles de la postguerra.* Guillem Alborch Mallol

’any passat, el 2013, s’acomplia una data històrica per a la Falla del Mercat de Colon. Des de 1948 la Comissió de Comte Salvatierra-Ciril Amorós planta falla ininterrompudament fins a hui en dia. Són, per tant, 65 anys de falla amb continuïtat. Exceptuant la del 1958, any en què hi hagué tretze falles que no es plantaren en senyal de dol per la catastròfica riuada de 1957. La comissió del Mercat de Colon va ser una d’elles. 1.1.- Les falles anteriors

No volem dir amb açò que fóra el 1948 l’any que els veïns de l’encreuament on es planta aquesta falla veieren per primera vegada un monument faller als carrers del seu barri. Res més lluny d’això, des de les primeries del segle XX ja hi van haver experiències intermitents, com les falles plantades als carrers Sorní-Comte Salvatierra, Mercat de Colon-Jordi Joan o Gran Via Marqués del Túria-Comte Salvatierra (Bergon, 1981). Aquestos cadafals constituïren diversos intents de fundar una comissió amb moltes possibilitats de futur i de convertir-se en una de les falles més punteres del Cap i Casal, donada la situació d’un barri com aquest, en plena expansió, i on anaren a viure algunes de les famílies més adinerades de la València de primer quart de segle. Aquestes esporàdiques comissions no van tenir continuïtat fins que el 1925 naix la Falla Comte Salvatierra-Francesc Blanquells, actual Martínez Ferrando. Les primeres falles es van plantar a poc més de dos-cents metres de l’encreuament on actualment es planten. La primera d’elles va estar realitzada pels artistes Roca i Roig Soler. Els fallers fundacionals foren: Jau“Valencia Atracción” (Salvador Rubio, 1948) (Col·lecció Josep Alcañiz)

me Tusset, Manuel Fuster, Roc Bueno, Manuel Fuster Suay, Tomàs Garcia, Baptiste Barat, Josep Mompó, Josep Aranda, Faustí Ortiz, Josep Vilanova, els germans Mollà, Lluís Giner, Vicent Garcia, Miquel Martín, Enric Domingo, Antoni Ibáñez, Abel Ribes, Rafael Falcó i Jacint Torres. Aquests primers fallers de la Comissió eren, majoritàriament, botiguers del barri o del mateix Mercat. Paulatinament s’afegiren veïns de la nova barriada i, amb el pas dels anys, la comissió va veure incrementat el seu sens. Així fou com, a poc a poc, es va conformar el nucli humà de la comissió durant el seu primer període, el qual abasta vint anys, des del 1925 fins al 1945.

1.2.- Els primers monuments

Són coneguts en aquesta demarcació el monument que Regino Mas planta el 1928 amb el lema “Un tramvia chafa a un burro, maquinista en apuro”, que obté el seté premi de les falles d’aquell any. Giménez Cotanda realitzaria els de 1929 i 1930 amb menys fortuna i la comissió decideix anar a per l’artista Vicent Benedito, un valor segur. Comissió i artista decideixen anar a per totes i així fou com el 1931 es planta, ja definitivament a l’encreuat dels carres Comte

* El present article ha estat presentat a la V edició del Premi Mocador d’Assaig sobre Falles i Cultura Popular Valenciana

Ciril Amorós Pàg.

La Cultura a l’Eixample

“Un tramvia chafa un burro, conductor en apuro!” (Regino Mas, 1928) (Col·lecció Josep Alcañiz)

“Un tramvia chafa un burro, conductor en apuro!” (Regino Mas, 1928) (Col·lecció Vicent Xirivella)

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

“Els set Pecats Capitals” (Vicent Benedito, 1931) (Col·lecció Josep Alcañiz)

“Els set Pecats Capitals” (Vicent Benedito, 1931) (Arxiu Falla Comte Salvatierra-Ciril Amorós)

“La Conferencia del Desarme” (Modest González, 1933) (Foto Finezas)

“Arròs amb fesols i naps” (Modest Gonzàlez, 1935) (Arxiu Falla Comte Salvatierra-Ciril Amorós)

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Comte Salvatierra Pàg.

El Tio Pep, entre becades... (Vicent Llorens, 1942) (Col·lecció Josep Alcañiz)

La Cultura a l’Eixample

“Es chopà hasta la Moma” (Vicent Llorens, 1943) (Col·lecció Josep Alcañiz)

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Comte Salvatierra Pàg.

La Cultura a l’Eixample

La Cultura a l’Eixample Salvatierra i Ciril Amorós, la famosa “Falla de La Tortà”, la qual duia per lema “Els set pecats capitals”. Per a escriure el llibret també es busca un dels millors autors del moment, Sendin Galiana, que col·labora posteriorment amb la comissió fins a 1936. Fins a aquell any la comissió es consolida com una de les més importants de la ciutat, per la qual cosa sempre compta amb grans artistes. Així, Modest Gonzàlez planta el 1932 “Glòries Valencianes”, el 1933 “La conferència del desarme”, el 1935 “Arròs amb fesols i naps” i el 1936 “Els gegants de la ciutat, s’amaguen en un forat” . Totes elles quedaren entre els primers premis i foren molt recordades.

1.3.- Després de la Guerra Civil

El període de postguerra va ser, com per a quasi totes les comissions de la ciutat, una periple dolent en el qual la comissió del Mercat de Colon no aconsegueix consolidar-se fins 1948. Blas Pérez Llorens, com a president, i Francesc Navarro com a secretari, aconsegueixen reunir un reduït grup de fallers i plantar falla el 1943 i el 1944, fins que el 1945, amb la comissió aparentment recuperada i sota la presidència d’Amadeu Subirats, s’intenten rememorar anys gloriosos. L’artista Josep Maria Mas planta un gran monument digne de figurar entre les falles premiades d’aquell any. L’autor del llibret, Francesc Puchalt, aconsegueix burlar la forta censura imposada per les autoritats i, la matinada del setze de març d’aquell any, apareixen al monument uns versos en contra de l’Ajuntament de València. Aquesta crítica fou decisiva per tal que el jurat deixara la falla sense premi. Molt afectada, amb dificultats econòmiques i les desavinences entre els fallers, la comissió es dissol i fins dos anys després no es calmen els ànims.

2.1.- 1948, el primer any de la nova etapa

Malgrat tot, la comissió no es ressent pel que fa al seu nombre d’integrants i torna a plantar falla el 1948 enquadrant-se dins de la primera secció, això sí, amb les màximes aspiracions. El jove Vicent Fuster, fill d’una família històrica en aquesta comissió, va ser el president, i el secretari, Faustí Ortiz. Donat que el barri de la falla estava habitat per famílies amb recursos, es comptava amb suport econòmic i, a més a més, les falleres majors eren filles d’una “alta societat valenciana” que en aquest barri residia. Així, Mª Teresa García de Cáceres va ser la fallera major d’aquell any, i iniciava tot un seguit de noms de filles de famílies influents durant les

“Valencia Atracción” (Salvador Rubio, 1948) (Arxiu Falla Comte Salvatierra - Ciril Amorós)

dècades successives. Fins i tot, algunes d’elles foren falleres majors de València.

2.2.- La falla «Valencia Atracción»

Per al monument es va contactar amb el veterà artista Salvador Rubio Puchades (19851949). Aquesta va ser la millor i una de les últimes falles de Salvador Rubio, ja que l’artista va morir l’any següent, el 16 de novembre de 1949, en plena maduresa professional. Les últimes falles que va plantar foren les de Santa Teresa-Pintor Domingo i la de Ribera-Convent de Santa Clara, al març de 1949. La comissió va tenir cura de no passar per l’experiència de la censura de les falles del 1945 i va comptar amb el prestigiós col·laborador literari Josep Maria Bayarri per a realitzar el llibret. El mateix Bayarri va ser qui aportà la idea de fer una falla que potenciara l’aspecte turístic de la ciutat de València, però alhora criticant allò que de cara al turista hi calia millorar. La falla portaria com a lema el títol d’una de les publicacions mensuals més conegudes del moment: «Valencia Atracción», de la qual Bayarri era col·laborador. Aprovada aquesta idea, Salvador Rubio va presentar un esbós en el qual d’un gran plat, on hi havia part del casc antic de la ciutat, reeixia el Micalet. Al remat, una valenciana cuinava tot allò amb una enorme cullera. La idea va entu-

Glorificació dels Bunyols (Josep Maria Mas, 1945) (Col·lecció Josep Alcañiz)

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Comte Salvatierra Pàg.

Portada de la publicació, Núm. 158 - Març de 1948

Interior de la revista, Pàg. 4 - Núm. 158 - Març de 1948. Amb un resum d’horari de trens, allotjaments i classificació de les falles per seccions.

La falla de Regino Mas per a la Plaça del Mercat Central obtingué el 1er premi de totes les categories.

A la publicació també apareixen nombroses vegades les Falleres Majors de València d’aquell any, Maria Júlia Martínez-Vallejo Manglano i Luisita Manglano Mas.

La Cultura a l’Eixample

La Cultura a l’Eixample siasmar els fallers i, artista i poeta, es posaren mans a l’obra. Arribades les falles, la notícia del premi aconseguit fou agredolça, perquè tots comptaven ser els guanyadors. La guanyadora de la secció va ser Espartero-Ramón y Cajal amb una falla, segons la premsa i el jurat, més innovadora que la de Comte Salvatierra, que aconseguí el segon premi de la secció primera, dotat amb 2.500 pessetes. El pas del temps, però, ha posat cadascú al seu lloc. És per això que avui és molt més valorat aquest curiós monument, el qual ha resultat ser una de les falles més artístiques i millor acabades de la València de la postguerra.

3.1.- La publicació «Valencia Atracción»

Per a entendre el motiu de Josep Maria Bayarri en defensar la construcció d’aquell cadafal, cal aprofundir en el sentit d’aquesta peculiar publicació. La promoció del clima i la mar com a reclams turístics no són un fenomen modern, sinó perfectament mimetitzat amb el turisme valencià «tradicional», que pren les seues bases de les bondats climatològiques seculars de la regió i centra el seu èxit en l’adaptació a l’evolució dels mercats actuals, hereus d’aquells del XIX. No obstant això, l’oportunitat que els turistes senten la necessitat de visitar el país, traslladant i expandint la seua inquietud viatgera de la ciutat a la resta de la regió, (Xàtiva, Alcoi, Morella...) ja era llavors, com avui, un dels grans reptes de la política turística valenciana i la seua imatge.

3.2.- Creació de la revista i la seua finalitat

Per la seua banda, la Societat Valenciana per al Foment del Turisme —S.V.F.T.— (1919), creada pel metge Manuel Feliu, se servia de la seua revista «Valencia Atracción» (1926) com a propaganda i guia per als visitants i excursionistes, donant així a conéixer llocs, edificis notables, obres d’art i festes de la ciutat i la regió (Ariño, 1998). La publicació va rebre el suport institucional des de la seua creació. No debades, l’edició de la publicació es trobava als baixos de l’edifici de l’Ajuntament de València. F. Mellado va ser l’autor tant de les capçaleres de la publicació com del cartell «Valencia, soberana de la naturaleza» (1933), el protagonisme de la qual era disputat entre els monuments de la ciutat, les activitats tradicionals del seu port, la Llotja i l’Horta. És per això que en la batalla per la marca turística valenciana, lliurada ja llavors entre el patrimoni monumental i l’etnològic,

s’endevina ja un clar contrast i antecedent de la pugna actual entre l’arquitectura «gran i rutilant del star-system» (Rausell, 2010) i les arrels idiosincràtiques (Horta, Albufera, patrimoni històric). Aquesta primera dualitat es va perllongar durant els anys quaranta amb les marques proposades per la Direcció general del Turisme: «Veraneo en las playas de levante » (1941), que promovia un turisme litoral per a les classes mitjanes i altes versus les activitats tradicionals lligades a la ciutat, com també el «Spain. Every Type of Art. Every Phase of Nature» (1946), que oposava els seus monuments històrics enfront de tòpics de la celebrada naturalesa nacional resumida en el «Levante Feliz».

3.3.- «Valencia Atracción» i l’aposta per la imatge més tòpica de les falles

La S.V.F.T. va promoure així mateix activament la festa de les Falles, es va fer ressò tant dels trens i vaixells fallers organitzats per a la captació de visitants com de la gran esperança dipositada en el turisme, que hauria d’impulsar la celebració d’aquestes festes majors fonamentades en la seua imatge més tradicional. Aquesta explosió popular es va traduir en la publicació d’una infinitat de revistes entre els anys 1920 i 1940 («El Turista Fallero», «Pensat i Fet», «El Cuhet», «El Bunyol», «Senyera», «Nit de foc», «Les flames»…), algunes, com la primera, encara vigents. Així, en la «Valencia Atracción» de finals dels anys vint era molt freqüent trobar proclames obertament turístiques tals com «TODOS A VALENCIA, que os invita a las Fallas de San José y espera con alborozo vuestra llegada para ofreceros el espectáculo de su más típica fiesta, en el ambiente incomparable de su huerta y su mar». Un aspecte que resulta notable és la diferència del tractament atorgat a la festa de les Falles per la promoció local enfront de la nacional. La primera destaca per la seua dimensió barroca i entranyable del fet festiu, mentre que en la segona, el grau de despersonalització gràfica és clarament perceptible. València i les falles, potser el producte turístic més antic i popular, han

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

La Cultura a l’Eixample

Comte Salvatierra Pàg.

100

La Cultura a l’Eixample

Doble pàgina amb breu resum de les falles de 1948. Núm. 159 - Abril de 1948

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

101

La Cultura a l’Eixample

El president de la Junta Central Fallera, Salvador Cerveró, imposa a la mundialment famosa cantant valenciana Concha Piquer el “Bunyol d’Or”, en un acte d’homenatge de les falles a la cantant celebrat prèviament a la setmana de falles de 1948. El Règim del moment va voler mantenir una afinitat forçada i airejar-ho en els mitjans de comunicació. Malgrat tot, la Piquer sempre va fer patent la seua independència ideològica. Durant la dictadura se li va retirar el passaport dues vegades per no voler plegar-se al que li exigia Franco en persona. Dos anys més tard, el 1950, se li va voler concedir la medalla d’Isabel la Catòlica i ella va renunciar. Eren anys en els quals es rumorejava la seua marxa novament als Estats Units. Fotogafia: Finezas.

continuat ininterrompudament en el mercat des de 1920, abrigallats per reculls etnogràfics que es reflecteixen en el corpus del seu material de promoció (ninots, paella, bunyols, tipus valencians, pólvora... ). Les Falles, com a exhibició cèlebre de ruralisme tradicional (Obiol, 2009),

van ser considerades pel franquisme com un amable article d’exportació (Hernández, 1996) apte per a tots els públics i nacionalitats, i canalitzador, una vegada més, de la seua imatge més tòpica i festiva enfront de la seua ineludible modernitat.

Bibliografia consultada VV.AA.: Llibret Falla Comte Salvatierra-Ciril Amorós 1981. Editat per la Comissió. València. VV.AA.: Documents 1925/ Petición-Formación Comisiones. Arxiu Junta Central Fallera. València. Bergon Garcia, Josep Vicent (2010): «Una falla a l’Eixample». Llibret Falla Comte Salvatierra-Ciril Amorós 1981. Editat per la Comissió. València. pp. 55-62. Puche Ruiz, Mayka. (2011): Procesos de «Re-Imageneering» Turístico: El Eclipse de la Identidad Local de Valencia. Cuadernos de Turismo, Ed. Instituto de Turismo de España. Núm. 28, pp. 191-214. Ariño Villarroya, Antonio. (1998): «Fiesta y turismo en la Comunidad Valenciana». Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics, núm. 25, pp. 165-176. Rausell-Köster, P. (2010): «Valencia desde la huerta al ocio», dins SORRIBES, J., Valencia, 1957-2007, PUV, pp. 79-99. Comte Salvatierra Pàg.

102

La Cultura a l’Eixample

Obiol Menero, E.M. (2009): «Geografía del Turismo en Valencia. Notas históricas. Los fundamentos del desarrollo turístico», dins La ciudad de Valencia, Historia, Geo¬grafía y Arte (volumen 2), pp. 91-103, Valencia, Universidad de Valencia. Hernández, G.M. (1993): Las fiestas de Valencia bajo el franquismo, 1936-1975. Tesis Doctoral. Fac. C. Económicas. Dir. Ismael Saz Campos, 1035 p.

Agraïments Gràcies a Vicent Xirivella per la magnífica aportació gràfica, a Manuel Sanchis i Vicent Bergon per la recerca, sense èxit, del llibret de Comte Salvatierra-Ciril Amorós de l’any 1948, llibret que es pot considerar desaparegut, si és que no hi ha cap exemplar que es troba en mans d’algun particular.

La Cultura a l’Eixample

Una publicació elaborada enfront del Mercat de Colón

LA SEMANA GRÁFICA “ Algo mes que una revista feta en Valencia” * Manuel Sanchis Ambrós

s nuestro propósito decidido conseguir que “La Semana Gráfica” llegue a ser una de las mejores revistas en su género. Para ello no hemos de escatimar ni elementos ni actividades por nuestra parte, seguros de que el público ha de corresponder con su adhesión a nuestro esfuerzo.»

Introducció: Per tots és coneguda, i, si no, aquestes lletres estan per a recordar-ho, la tradició impressora que existeix al nostre territori, ja que, des de finals del segle XV, València apareix per dret propi en la història de la impremta, no sols a Espanya sinó a tota Europa. Cal avisar en aquest punt el possible lector que no contarem la història de la impremta en la nostra zona, perquè tot ja està escrit i ressenyat amb major qualitat i exactitud en altres relats, en els quals noms com Jacob Vizlant i Lambert Palmart1 , ciutats com Xàtiva2 i València, o llocs tan pròxims com el Portal de la Valldigna són alguns dels protagonistes de la història. El nostre relat salta de forma conscient els primers periòdics, llibres i plecs escrits del nostre territori, molts d’ells pioners pels seus temes o per la seua impressió; tots ells publicats per a una societat desitjosa d’informació, amb ganes de contar, comunicar i comunicar-se, per una nova tècnica que llavors començava a popularitzar-se i ningú no podria parar, que era la impremta. * El present article ha estat presentat a la V edició del Premi Mocador d’Assaig sobre Falles i Cultura Popular Valenciana

Ciril Amorós Pàg.

103

La Cultura a l’Eixample «Prensa Gráfica: Grupo3, sumamente heterogéneo, en donde podemos encontrar desde prensa taurina, a la moda, conocimientos generales, noticias… No obstante, todas ellas tienen un factor común que las unifica: el concepto de la imagen como elemento imprescindible a la hora de completar sus informaciones. Los editores han ido comprendiendo a lo largo de todo el siglo XIX, la importancia de la imagen, ya no como elemento icónico que identifica la revista o como forma visual de plasmar una idea; simplemente han comprendido que la imagen vende, y que una nueva sociedad en desarrollo demanda un nuevo tipo de publicación en donde el apartado gráfico es un elemento principal.»

La història la reiniciem en plena revolució industrial, en una època en què els costos d’impressió i del paper s’abarateixen, i coincideix amb una incipient alfabetització que arriba a unes classes socials que no mai abans havien pogut llegir, i molt menys comprar un llibre. A pesar de les múltiples turbulències que volten tot el segle XIX, la proliferació d’impremtes és imparable, i apareixen, en poques dècades, en nombrosos pobles de tot el territori valencià, com Xàtiva, Alcoi -en 1836-, Elx -en 1841-, Russafa (poble) -en 1843-, Castelló -en 1848-, Villena -en 1866-, i Gandia -en 1870-, entre altres. Cal ressenyar ací que en el territori que ens ocupa, entre 1808 i 1814 i només en la demarcació de València, l’aparició de revistes, periòdics, proclames o fullets supera amb escreix els tres-cents títols, sense comptar els apareguts a Alacant i Castelló, i poden arribar, al mig segle, a milers. Paral·lelament, en aquests anys, en concret en 1839, naix la fotografia, invent que assoleix una àmplia difusió en tota Europa, arribant a València el mateix any de la seua presentació a París, on iniciarà ja no sols el seu camí, sinó també les seues millores tècniques al mateix temps que la impremta. Ambdues tècniques es convertiran, en poques dècades, en companyes inseparables de viatge. Comte Salvatierra Pàg.

104

La Cultura a l’Eixample

Com vinc dient des de la introducció, no és el meu propòsit, contar l’evolució de la impremta, ni de bon tros explicar com són les tècniques d’impressió gràfica, com la xilografia4, l’aiguafort5 i la litografia6, o com es va introduir el daguerreotip7 en la premsa de mitjan segle XIX, com va ser el cas del Diario Mercantil de Valencia, en 1852. En 1836, apareix el primer antecedent seriós de premsa gràfica el Semanario Pintoresco Español, i, en 1841, el Liceo Valenciano; en ambdós, es publicaven nombrosos gravats. Amb el temps, els van acompanyar altres, que, amb major o menor difusió, mostren les noves tècniques sobre el paper imprés8. No serà fins 1869, any en què naix la revista i setmanari gràfic La Ilustración Española y Americana, quan, amb els nombrosos gravats, es publicaran diversos reportatges fotogràfics a càrrec d’un dels primers reporters, Juan Comba Gracia. Però no és fins l’aparició de Blanco y Negro, en 1891, i Nuevo Mundo, aquesta última apareguda en 1897, quan la fotografia es considerarà, en la premsa de la península, integrada de forma definitiva, segons els coneixedors del tema. La millora substancial de les tècniques d’impressió, al costat d’una societat desitjosa de rebre informació, facilita la consolidació de la premsa gràfica. Apareixeran, en tot el territori, nombroses publicacions en què la fotografia es converteix en eix i principal reclam, com són: ABC, El Gráfico, La Vanguardia o El Imparcial. Els inicis de segle són propicis per a la premsa gràfica, i, en la nostra ciutat, sorgeixen nombroses publicacions que compaginen l’aparició de gravats amb la fotografia. Revistes com

La Cultura a l’Eixample Arte Moderno, en 1899; Feria Valencia, en 1901; Valencia Artística, en 1903; Impresiones, 1908; Valencia, 1909; Guante Blanco, 1912, i El Cuento del Diumenche, 1914, són només un xicotet exemple, i companyes de viatge del que, en 1911, es va convertir en la primera revista gràfica feta a València, Letras y Figuras9, dirigida per Francesc Vives Liern10 i editada pels germans Fuertes. El setmanari és semblant a altres publicacions il·lustrades de distribució nacional, com La Esfera o la ja mencionada Blanco y Negro, revistes amb què comparteix materials gràfics i literaris, així com la qualitat dels fotogravats, que imprimeix sobre un paper cuixé fabricat per Luis Layana i imprés per Tipografía Moderna, ambdues empreses establides a València. En les seues pàgines, ens trobem les il·lustracions d’Arturo Ballester, Pertegás, García Morella i Francisco Galván, les quals acompanyen reportatges fotogràfics de Barberá Masip, Moróder, Gómez Durán, J. Bernian Novella, tot voltat pels textos de nombrosos col·laboradors. Entre ells: Teodor Llorente, José Épila, Jacinto Mª Mustieles o pseudònims com a ‘Latiguillo’ i ‘Clavellina’, aquest últim dedicat al món de la dona. Cal destacar, fins ací, la col·lecció d’anuncis i anunciants, principalment de la ciutat de València, en els quals apareix una esplèndida imatge comercial de l’època. Moltes revistes van veure la llum des de la desaparició de Letras y Figuras, en 1912, fins el naixement de la nostra protagonista, La Semana Gráfica, en 1925, i molts esdeveniments van omplir les pàgines d’aquestes publicacions. L’inici i el final de la primera guerra mundial, el Tractat de Versalles, la Revolució Russa, l’aparició del feixisme, la interminable guerra amb El Marroc i el colp d’estat de Primo de Rivera. Tot, per primera vegada, havia pres forma en el paper imprés; tot havia sigut fotografiat, ressenyat i publicat en tota la premsa d’Europa, i, com no, en la premsa gràfica i literària espanyola, en revistes com Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, o la ja ressenyada Blanco y Negro, entre altres hui menys conegudes. En aquells anys, i a nivell domèstic, l’alcalde de la ciutat de València era el militar Luis Oliag Miranda11, el qual, tot just arribar a l’alcaldia, el 18 de desembre de 1924, va manar retirar les plaques dedicades a l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez, a causa dels atacs que rebia, des de

l’estranger, per part del mencionat novel·lista, la dictadura de Primo de Rivera i la Monarquia que la legitimava. Com a curiositat, cal dir que en el centre de la ciutat, en els locals de l’hotel Reina Victòria, del conegut carrer de les Barques, naixia la primera emissora de ràdio de la ciutat, invent que s’estendria amb una certa facilitat entre les classes mitjana i alta locals. I, com no, un grup format per Ramón de Ladra Vivanco, Salvador Estela Alfonso, i un anònim inversor hui ja conegut, Manuel Casanova12 , fundaven La Semana Gráfica. Revista ilustrada de la Región Levantina, en un cèntric local situat en el carrer del Pintor Sorolla, núm. 4. En 1929, es van traslladar les oficines al lloc on estava la impremta, en el, a hores d’ara, cèntric carrer del Comte de Salvatierra. La revista, encara que de caràcter local, des del primer moment, naix amb vocació no sols nacional sinó internacional, i es ven en unes quantes ciutats espanyoles, com Madrid i Barcelona, i en capitals europees com Lisboa i París; sense oblidar la vinculació a països hispanoamericans, en els quals aconsegueix una certa notorietat, ja que, en 1927, realitza un número especial que porta per títol “Homenaje a la raza Hispana”. Obrirà corresponsalies en París13, Madrid14, Barcelona15 i Alacant16. Des de la seua aparició, la revista no escatima, fins i tot utilitza un paper fabricat expressament per a ella per la paperera Viuda de Luis Layana de València, en el format (305 x 210 mm); la qual, com recordarà el lector, també subministrava el paper per a la desapareguda Letras y Figuras. Ocorrerà el mateix amb la part gràfica i literària, en la qual apareix un ampli planter de coneguts periodistes17 i un nombrós grup de fotògrafs18 i dibuixants19. Aquests últims, encarregats de confeccionar una resplendida col·lecció de tres-centes onze portades, en les quals apareixen quasi un centenar d’autors. Aquestes són hui un fidel testimoni de la il·lustració en el primer terç del segle XX. En les seues pàgines i portades, hi haurà de forma habitual les firmes d’Amadeo Roca i Antonio Vercher, els quals realitzen les il·lustracions de “La galeria de Ilustres caballeros valencianos”, i també del pintor José Barreira20, que, amb el seu estil inconfusible, realitzarà portades dedicades al folklore i al tipisme locals.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

105

La Cultura a l’Eixample

Imatge de la publicació on veiem a Pepita Samper Bono a l’eixida de l’Ajuntament de València, dies després de ser proclamada “Miss España” 1929 a Madrid.

Comte Salvatierra Pàg.

106

Trofeus que La Semana Gràfica atorgava a les tres primeres falles de cada any el·legides pels lectors.

La Cultura a l’Eixample

Pepita Samper Bono “Miss España” 1929 va presidir les falles d’aquell any. Imatge de la visita a la redacció.

La Semana Gráfica i les falles. Per tots és sabut el desenrotllament que les falles inicien en la dècada dels anys 20, un creixement inusitat, que les fa passar, en menys de cinc anys, de 20 cadafals a 59; situació que, com es pot suposar, no va passar desapercebuda per a la burgesia local, que s’interessarà per elles. Des de certes publicacions, com Pensat i Fet i Diario de Valencia, i associacions com la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo21, que funda en 1926 la revista gràfica Valencia Atracción22, vénen reclamant la creació d’un òrgan rector per a controlar unes festes que, any rere any, van guanyant envergadura, i que s’allunyen, en molts casos, del control que, des de l’Ajuntament, es pretén fer de la festa. Aquest mateix any es crea l’assemblea “Pro-Fiestas de San José”, amb la intenció de fomentar el festeig, i així potenciar-lo com a atracció turística. Els sectors de caràcter oficialista -cal recordar que estem en plana dictadura de Primo de Rivera- plantegen organitzar els festejos, i és precisament en 1927 quan, per mitjà d’un ban de l’alcaldia, es dicten les normes per a l’organització i desenrotllament de les festes falleres23. El firma el llavors alcalde de la ciutat, l’Excm. Marqués de Sotelo, membre d’Unión Patriótica; el qual, amb el seu equip de govern, està decidit a canviar la ciutat i tot el que la envolta, entre altres coses les falles. En 1928, es fundarà el primer Comité Central Faller.

Tot està en marxa, i és aquesta burgesia local la que, des de principis de segle, ha creat l’embrió d’un regionalisme eminentment folklòric que està decidit a controlar la festa i allunyar-la del seu sentit popular. Un greu error que dura fins ara. Esta actitud és observada amb molta cautela pels sectors progressistes del moment, com són el diari El Pueblo, la coneguda revista El Fallero, i alguns membres d’associacions de prestigi, com són El Círculo de Bellas Artes de València i Lo Rat Penat. Però açò és una altra història, no apta per a tots els públics. Si tornem a La Semana Gráfica, cal dir que representa els interessos més pròxims a la burgesia local, i, des de la seua capacitat de convocatòria, es posarà al front, amb la més amunt esmentada Valencia Atracción, de la promoció i organització dels festejos. La primera de les dues, La Semana Gráfica, donarà cobertura a tots els actes per mitjà de reportatges gràfics i literaris, com “El Tren fallero”, “Detalle de las típicas fiestas de San José” o “Las Clásicas comisiones de las fallas”, apareguts en els números 34 a 36, i “La grandiosa fiesta de confraternidad Madrileño-Valenciana”, “El primer tren fallero que llega a Valencia” i “Concurso popular de fallas organizado por La Semana Gráfica”, aquests últims apareguts en el número 37, de 1927. La segona s’encarregarà de crear una nova

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

107

La Cultura a l’Eixample

imatge dels festejos fallers. Per a això, compta amb els millors professionals del moment a l’àmbit nacional: el pintor cartellista Josep Segrelles i un dels millors compositors, Josep Serrano, a qui s’encarregarà l’himne de les festes. Completa el planter de figures el poeta Maximilià Thous, que compondrà la lletra. La Semana Gráfica no es queda al marge de la promoció dels festejos, que apareixen en les seues pàgines des del seu primer exemplar, on disposaran de nombrosa informació literària, amb textos firmats per diversos articulistes relacionats amb la redacció: com Arturo Rey Marzal24, Frederic Miñana25, Sanchis Nadal26, ‘Lopezito’27 i Juan Ruiz Almenara28. Aquests s’alternaran amb altres confeccionats per la redacció mateixa. També es beneficiaran d’una copiosa informació gràfica a càrrec dels fotògrafs Lázaro, Vidal, López i Cortés, els quals col·laboren directament en la confecció de diversos especials dedicats a les falles.

Comte Salvatierra Pàg.

108

Al mateix temps, organitza, des de les seues pàgines, diversos concursos de caràcter popular, entre ells el “Plebiscito valenciano”, en què s’atorgava, amb el vot dels lectors de la revista, el premi a la millor falla, en col·laboració amb l’Ateneu Mercantil. Arribarà a aconseguir les 1.500 pessetes en premis.

La Cultura a l’Eixample

Com a curiositat, cal ressenyar les bones relacions que La Semana Gráfica mantenia amb altres editorials, principalment les radicades a Madrid, com és el cas de l’editorial Rivadeneyra, amb la qual comparteix material gràfic i col·laboradors, entre ells el conegut humorista i dibuixant Ricardo García-’K-Hito’, qui va fundar la revista humoristica Gutiérrez. Aquesta publicació va dedicar diversos números a les falles i les fogueres, i va arribar a desplaçar-se a València i Alacant en sengles viatges, els quals van rebre una important cobertura per part de La Semana Gráfica. En l’any 1931 la publicació entra en decadència, després de quasi cinc anys de ser un referent en el món imprés de la ciutat del Túria. El 25 de juliol de 1932, en l’exemplar número 311, anunciava la seua desaparició. Després d’ella, van anar desapareixent totes les revistes il·lustrades, companyes de viatge de la nostra protagonista. Víctimes, entre altres coses, de la millora i proliferació de la premsa escrita i del cinematògraf. El que és important és el llegat gràfic que es conserva en les seues pàgines, el qual ens mira des d’una època en la qual aquest estil de revistes van ensenyar, per primera vegada, les imatges d’una societat hui desapareguda.

La Cultura a l’Eixample Notes a peu de Pàgina, Bocabulari i Notes d’Interés: 1.- Mossén Lambert Palmart: Impressor de Colò-

nia, a Alemanya. Impressor de la considerada com la primera obra literària impresa a Espanya: Les Trobes en lahors de la Verge Maria. 2.- La ciutat de Xàtiva és el primer centre paperer conegut, l’any 1150. Des de la localitat xativina es ven paper a tota Europa. 3.- Enrique Peláez Malagón: Estudio de las revistas ilustradas valencianas en el siglo XIX. Reelaboració del volum tercer de la tesi doctoral La ilustración gráfica y la caricatura en la prensa valenciana del siglo XIX, Universitat de València, 2000. 4.- Xilografia: Tècnica d’impressió amb planxa de fusta. 5.- Aiguafort: Tècnica de gravat que usa com a base una planxa metàl·lica, en especial de coure. Una vegada gravada, se submergeix en una solució d’aigua i àcid nítric. 6.- Litografia: Tècnica d’impressió apareguda en 1796, concebuda per Aloys Senefelder. 7.- Daguerreotip: Va ser el primer procediment fotogràfic, aparegut en 1836. 8.- Juan Comba García (1852-1924): Fotògraf i pintor. Va ser director de la revista La Ilustración Española y Americana, i va col·laborar en Blanco y Negro. Va ser fotògraf de la Casa Reial. 9.- Letras y Figuras: Revista satiricoliterària, apareguda a València el 4 de febrer de 1911. La col·lecció la componen 53 exemplars. Va desaparéixer el 2 de març de 1912. 10.- Francesc Vives Liern (1862-1930): Erudit, llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, i arxiver de l’Ajuntament de València, des de 1888. Va pertànyer a les Reials Acadèmies de la Història i de les Bones Lletres de Barcelona, i va ser director de número del Centre de Cultura Valenciana. 11.- Lluís Oliag Miranda: Alcalde de València entre 1924 i 1927. 12.- Manel Casanova Llopis (1882-1949): Empresari impulsor de l’economia valenciana. En 1927, va formar part del grup financer que va adquirir la propietat del Banc de València tot rescatant-lo del capital forà que l’havia fundat. Va ser propietari d’un gran nombre d’empreses; entre elles, va fundar amb el seu germà Francesc Casanova la coneguda CIFESA. 13.- Corresponsal a París: Emili Costa. 14.- Redactors a Madrid: Artur Mori i Josep Ballester Vidal. 15.- Redactor a Barcelona: Àngel Marsá Maymó. 16.- Redactor a Alacant: Emili Costa. 17.- Frederic Miñana. Godofred Ros, Enric González Fillol, Josep Ballester Gozalvo, J.J. Sanchis Nadal, Vicent Ramírez Bordes, Josep Maria de la Torre, Francesc Mompó, Nativitat Domínguez, Marisa Camilleri, Josep Martínez Agulló, Lluís Pérez Lozano, Gil Roger, Manel Pizarro. J.J. Thous, Josep Soler Peris, Francesc Roig Bataller, Alfons Rey, Joan de Mentaberry, Rafael H. Zafrilla, M . Benique, Josep Lluís Almúnia. 18.- Fotògrafs: Martí Vidal Romero, Martí Vidal

Corella, Lluís Vidal Corella, Lluís Vidal Vidal, Vicent Vidal Corella, Josep Lázaro Bayarri, Josep Cabrelles Sigüenza, Josep Maria Cabedo, Francesc Sanchis Muñoz. 19.- Josep Barreira -’Sirio’, Vicent Vercher, F. Baró Le Curb, Lluís Bordàs, C. Sigüenza, Lázaro, Verdés, Martí Vidal Corella, Canet. 20.- Joan Josep Barreira Pol (1886-1957): Important pintor nascut a València. La seua obra tingué gran difusió, ja que es va reproduir en periòdics i publicacions gràfiques, com La Esfera, Blanco y Negro, Mundo Gráfico, Informaciones i La Semana Gráfica. 21.- Entitat fundada en 1919 per a defensa i promoció dels interessos turístics. 22.- Valencia Atracción: Publicació apareguda al setembre de 1926. Òrgan de difusió de la Sociedad Valenciana de Turismo. Dirigida per Antoni Royo Ample. En els seus començaments, està dedicada al foment de la tradició, història, geografia i art, i qualsevol tema relacionat amb la Regió Valenciana. 23.- Datat el 2 de març de 1927. 24.- Articles de Rey Marzal: “Las clásicas Fallas”, 1928, núm. 193; “Mientras se quema una falla”, 1930, núm. 202. 25.- Articles de Frederic Miñana: “Variaciones sobre un tema de falla”, 1928, núm. 88; Sueño del fuego de San José”, 1929, núm. 140; “Aleluya de Carlos Cortina”, 1929, núm. 141. 26.- Contes de Sanchis Nadal: “El señor Pep”, 1928, núm. 88. 27.- Articles de ‘Lopezito’: “En defensa del típico festejo de las fallas”, 1928, núm. 86; “Estampas falleras”, 1928, núm. 88. 28.- Articles de Joan Ruiz Almenara: “Gemología histórica de las fallas”, 1928, núm. 88.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

109

ot i que darrerament els treballs sobre la transició valenciana (1970-1986) han anat en augment, podem dir que aquesta pàgina de la nostra història encara resta força desconeguda per la gran majoria dels valencians, sobretot els més joves.

Ara bé, les conseqüències que va deixar aquest procés polític i social al si de la història de les falles encara es troben presents dintre. De fet, una important divisió social i una greu manca de consens a l’hora de determinar la identitat del Poble Valencià perviu i reviscola amb força en els nostres dies. Per tant, podem sospitar que aquella, llunyana transició, ara fa quaranta anys, tampoc no s’esdevingué amb èxit al mon de les falles. Amb la publicació dels treballs: “La Transició a València (1973-1983), un esquema.” de Ramon Estellés i Feliu i “Les Falles de la Transició (1973-1986): La democràcia ignorada i l’autonomia maltractada” de Joan Castelló Lli, intentem aproximar-nos a aquest moment complèxe de la nostra història més recent. Il·lustració: Guillem Alborch

Les Falles a La Transició

Comte Salvatierra Pàg.

112

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició

La Transició a València (1973-1983), un esquema.

Ramon Estellés Feliu

n plantejar-me la redacció d’aquest article, calia, primer que una altra cosa, definir mínimament el concepte. Aquest terme, encunyat en la segona mitat de la dècada dels setanta a Espanya, sol referir el període de canvis, si més no polítics i institucionals, que defineixen el desmantellament de les estructures de l’estat franquista i l’establiment d’un règim democràtic a Espanya. L’inici del procés sol cercar-se en aquell punt d’inflexió a partir del qual els canvis envers la Democràcia s’acceleren de forma clara; el final teòric, l’escenari a partir del qual s’accepta que el canvi és irreversible. Aquestes fites fan abstracció habitualment de qualsevol consideració sobre el caràcter més o menys imperfecte, o incomplet, del nostre funcionament democràtic; és a dir, del contingut democràtic real de les nostres relacions socials, econòmiques i, en particular, laborals.

Com a punt de partida, manifeste la meua adhesió a la idea que veu l’arrancada conveniada del procés en l’assassinat del president del govern espanyol, l’almirall Luis Carrero Blanco, al desembre de 1973, en un atemptat de l’ETA. Sembla que la desaparició de Carrero aclaria fonamentalment les possibilitats que el futur cap de l’estat, Joan Carles de Borbó, tindria de definir el procés en el sentit adequat, en lloc de ser un hostatge del franquisme. En el terme oposat, consideraré establides les institucions democràtiques arran de les primeres eleccions autonòmiques d’àmbit general celebrades a Espanya, al maig de 1983. L’element d’organització política administrativa i territorial més vistent del nou règim democràtic serà, sens dubte, el reconeixement de les autonomies. Concorde… Concòrdia, de Vicent Luna (Plaça del País Valencià, 1981) (Foto: José Penalba)

La nova Torre de Babel, de Vicent Luna (Plaça del Cabdill, 1977) (Foto: José Penalba)

Ciril Amorós Pàg.

113

Les Falles a La Transició

Plaça del Mercat Central, 1983) (Foto: José Penalba)

Pintada nacionalista als carrers de València (foto de Juan Manuel Llopis Matoses propietat de l’autor de l’article) Comte Salvatierra Pàg.

114

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició Finalment, l’actualment denominada Comunitat Valenciana, que amb Catalunya, les Illes Balears i Aragó, comparteix, amb una extensió territorial particularment diferenciada en cada cas, l’ús de la llengua catalana en paral·lel al de la llengua general de l’estat espanyol, el castellà, i, amb Galícia, el País Basc i Navarra, aquest fet diferenciador de la cohabitació de dues llengües, viurà la seua particular transició en l’assentament d’unes certes normes democràtiques de convivència lingüística, amb processos diferenciats de normativització i normalització, que, en el cas valencià, no s’han acomplit encara. A terres valencianes, molt més que a les Balears i a la Franja de Ponent, la dialèctica entre els dos idiomes d’ús arrelat històricament, el català i el castellà, es veurà interferida per una altra d’interna al si dels catalanoparlants valencians, amb comparses interessats, que entraran a discutir la filiació de la seua parla. La discussió serà intencionadament emmarcada, pel franquisme sociològic nostàlgic i la major part de la dreta valenciana, en el context d’una altra de més abast, la que plantejarà la catalanitat del poble valencià i de la seua cultura diferenciadora, i l’adscripció de València a uns teòrics Països Catalans separats d’Espanya. Davant del perill disgregador, real o suposat, l’estratègia va ser clara: Negar qualsevol vincle amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana, remarcar el caràcter autòcton de l’idioma, reclamar-ne una normativització particular i fer visible una evident diferenciació simbòlica centrada, sobretot, en el nom i certs aspectes formals de la llengua i en el blau de la senyera. Tot seguit, oferisc un resum esquemàtic de l’evolució cronològica d’aquells elements que crec fonamentals. He considerat convenient de separar les qüestions, diguem-ne, purament polítiques, de l’evolució econòmica i dels aspectes culturals. La forma de l’article serà la d’un esquema ordenat cronològicament que espere que es faça entenedor i resulte un suport útil per als lectors dels magnífics articles de temàtica fallera que formen el cos del llibret. Deixe, a posta, de banda, en el present escrit, la consideració de qualsevol implicació de les Falles en determinats aspectes de la Transició, i, en particular, en la Batalla de València, perquè demanarien un monogràfic extens i ja han sigut tractats en altres articles dins del cos del present llibret. Hi ha, a l’abast dels lectors interessats, un munt de llibres i d’articles que desenvolupen magistralment la qüestió bàsica d’aquest treball i totes les seues facetes. Per aprofundir en les notícies i els conceptes que jo hi referisc, recomane la lectura de llibres i articles de grans estudiosos com Vicent Bello, Ferran Carbó, Lluís Català, Santi Cortés, Alfons Cucó, Vicent Flor, Joan Fuster, Ernest Lluch, Aurelio Martínez, Joan Francesc

Mira, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Sanchis, Vicent Soler, Ismael Saz, etc. Específicament, per al tractament dels episodis de violència lligats a la denominada “Batalla de València”, recomane la lectura de Recuperando la Memoria. La violencia política en Valencia en los años de la Transición, 1977-1982, de Borja Ribera, i pel que fa a una visió general del fenomen, la de Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent Flor. Per poder seguir les vicissituds de l’aprovació del projecte d’Estatut del País Valencià recomane la lectura, amb esperit obert i cor reforçat, de les pàgines de la revista Valencia Semanal, que ara és fàcilment accessible en CD.

L’evolució política. El canvi de les estructures de l’estat. L’11 de juny de 1973 el general Francisco Franco nomena cap del govern espanyol l’almirall Luis Carrero Blanco, que morirà en un atemptat d’ETA el mes de desembre del mateix any. Era la primera vegada que Franco deixava en mans d’un altre home la direcció del govern d’Espanya. Serà substituït per Carlos Arias Navarro, que forma govern el 3 de gener de 1974. El 12 de febrer, en presentar el seu programa davant les Corts parlarà del dret d’associació política dins del principis del Moviment. De fet, encara que sense èxit en aquell moment, obrirà pas quasi definitiu a les tesis dels reformistes del règim, que estaran àmpliament representats en el gabinet. Els diferents sectors del franquisme s’estan reposicionant davant la imminència de la mort de Franco. El 21 de desembre, un Decret Llei de contingut molt retallat regularà el dret d’associació política. Al juny es forma la Junta Democrática de España, impulsada pel PCE i amb l’adhesió de CCOO, el Partit Socialista Popular i el PTE. Franco és hospitalitzat el 9 de juliol i Joan Carles de Borbó, príncep d’Espanya, assumeix el poder provisionalment el dia 19; però el general es recupera i reprén les seues funcions de cap de l’estat el 2 d’agost. Al mateix mes d’agost naix a Barcelona l’embrió de la Unión Militar Democrática (UMD), que representarà un fet insòlit en la història de l’exèrcit des de l’acabament de la Guerra d’Espanya: el posicionament d’un sector dels militars a favor d’una futura evolució democràtica del règim a la mort del dictador. A l’octubre, Felipe González és nomenat primer secretari del PSOE. Un dels elements que acompanyarà tot el procés fins posar-lo en perill a l’inici dels huitanta serà el terrorisme d’ETA i d’altres grups com el FRAP, marxista-leninista, o els GRAPO; a banda,

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

115

Les Falles a La Transició

JFelipe González, recentment estrenat President del Govern. “Torejant l’autocracia”. Este País, de Vicent Luna (Plaça del País Valencià, 1983) (Foto: Luis Vidal)

Manuel Girona, aleshores President de La Diputació de Valencia, en la mítica escena del Tir i Arrossegament. Este País, de Vicent Luna (Plaça del País Valencià, 1983) (Foto: Luis Vidal) Comte Salvatierra Pàg.

116

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició estarà el terrorisme de l’extrema dreta. El govern d’Arias aprova a l’agost de 1975 un Decret Llei Antiterrorista. El 27 de setembre, cinc condemnats d’ETA i del FRAP són executats; com a protesta, és incendiada l’ambaixada espanyola a Lisboa i assaltada la de París. A l’octubre són detinguts al País Valencià una cinquantena de membres del grup FRAP. Al juny de 1975, es forma la Plataforma de Convergencia Democrática (PSOE, Izquierda Democrática Cristiana, PNV, ORT, UDC de Catalunya i de València, MCE i Reagrupament Socialista de Catalunya). El conflicte amb el Marroc per la sobirania del territori del Sàhara espanyol marca l’agenda exterior del govern en aquesta última part de la vida de Franco. A l’octubre, es produeix la Marxa Verda, entrada de civils desarmats promoguda pel rei del Marroc Hassan II sobre el Sàhara espanyol, que afortunadament és aturada a temps sense produir víctimes. El 14 de novembre, per l’acord de Madrid, Espanya cedeix El Sàhara a Mauritània i el Marroc. El 20 de novembre mor el general Franco a l’hospital La Paz de Madrid. El dia 22 és proclamat rei d’Espanya Joan Carles de Borbó. El 12 de desembre, Carlos Arias Navarro presidirà el primer govern de la monarquia. El 3 de març, hi ha una vaga general a Vitòria, amb quatre morts. El 13 d’abril es constitueix, a París, Coordinación Democrática, que agrupava la Junta Democrática i la Plataforma. El 15 d’abril, se celebra el XXX Congrés de la UGT, el primer des de la Guerra, que és tolerat per les autoritats. L’u de juliol de 1976 Arias dimiteix després d’una escalada de desacords amb el rei i de pressions dels sectors més intransigents del règim. El 3 de juliol és noment Adolfo Suárez González president del govern. El 30 de juliol el Consell de Ministres aprova la primera amnistia: l’Indult General. El 9 d’octubre es crea AP. L’u de novembre es crea el PSC-Congrés. El 5 de desembre, se celebra el XXVII Congrés del PSOE, on es verifica l’elecció de Felipe González com a secretari general. El 22 de desembre, és detingut Santiago Carrillo, després d’una sèrie de rodes de premsa clandestines a Madrid. Ja està negociant la legalització del PCE. Finalment, el 18 de novembre les Corts franquistes aproven el projecte de la Llei de Reforma Política que preveu el desmuntatge ordenat de les institucions del règim i la progressiva implantació de la Democràcia, i, en qualsevol cas, la celebració imminent d’eleccions lliures. El 15 de desembre, s’aprova en referèndum nacional la Llei de Reforma Política. El 5 de gener de 1977 es deroguen el Tribunal

d’Ordre Públic i la Llei Antiterrorista; la qual cosa significa un pas endavant definitiu en el reconeixement dels drets individuals i, en particular, del dret d’associació. El 24 de gener, es produeix l’atemptat del carrer d’Atocha contra un despatx d’advocats laboralistes. Hi moren 5 persones. Es tem que una possible reacció comunista desferme l’acció dels sectors més involucionistes. A partir d’ara, en molt poc de temps, el govern de Suárez prepara el camí per a unes eleccions realment lliures i democràtiques, com prometia la Llei de Reforma Política: El 17 de març, s’aprova la segona Llei d’Amnistia; a l’abril, la Llei de regulació del Dret d’Associació, que dóna entrada, de fet, als partits polítics, tot i que no denominats així; el 9 d’abril, és legalitzat el PCE, ço que marca una fita insuperable en l’evolució d’un règim que s’havia sustentat durant dècades en la idea que la seua raó fonamental d’existència era evitar l’arribada del comunisme a Espanya; el 28, es legalitzen els sindicats. El 14 de maig, torna a Espanya Dolores Ibárruri, presidenta del PCE, i Joan de Borbó renuncia als seus drets dinàstics en favor del rei Joan Carles I. El 15 de juny se celebren a Espanya les primeres eleccions democràtiques. Guanya la UCD d’Adolfo Suárez. El 4 de juliol forma govern Adolfo Suárez, i el dia 28 de juliol, l’estat espanyol sol·licita l’ingrés en la CEE. Açò representaria per al govern un altre factor fonamental que donaria estabilitat al nou règim: la integració en organitzacions internacionals democràtiques; a més de les raons econòmiques evidents. En allò que fa a l’estructura territorial del poder a l’Espanya democràtica, comença a haver-hi passos que prefiguren el tractament que li donarà a aquesta qüestió el nou text constitucional en projecte: El 27 de juny, hi ha l’entrevista Tarradellas-Suárez, i el dia 29 l’entrevista de Tarradellas amb Joan Carles I. L’11 de setembre, una gran manifestació a Barcelona demana l’Estatut d’Autonomia i una nova amnistia, que arribarà el 14 d’octubre. A l’octubre, es firmen els Pactes de la Moncloa, que mitjançant un ampli acord econòmic pretenen posar fre a la crisi econòmica desfermada a partir de 1973, tot i que a Espanya no es va començar a sentir fins el 1974, amb els efectes de la crisi del petroli sobre l’economia espanyola, que era absolutament dependent de les fonts energètiques externes, i que no s’hi havia ajustat per evitar una possible desestabilització política en els últims mesos del franquisme. El 9 d’octubre es restaura provisionalment la Generalitat de Catalunya. Josep Tarradellas arriba a Barcelona per ocupar el càrrec de president el dia 23. Formarà govern el 5 de desembre. El 16 de febrer de 1978 finalitzen les eleccions

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

117

Les Falles a La Transició

La Fallera Major de 1983, Begoña de la Concepción, amb les representants d’Alacant i Castelló i Gregorio Pezes Barba, President del Congrés dels Diputats - que va actuar de mantenidor en l’acte d’exaltació de la fallera-, el President de la Generalitat Joan Lerma, i l’Alcalde de València Ricard Pérez Casado. (Foto: José Penalba)

Aquesta reivindicació tardaria a fer-se realitat; altres, encara no han trobat moment. (foto de Juan Manuel Llopis Matoses propietat de l’autor de l’article) Comte Salvatierra Pàg.

118

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició sindicals lliures a Espanya, on queda clara la supremacia de CCOO. El 31 d’octubre, el Congrés i el Senat aproven el text de la Constitució Espanyola, que serà aprovada el 6 de desembre en Referèndum Nacional. Uns dies abans, el 16 de novembre són detinguts els implicats en l’Operación Galaxia, temptativa colpista involucionista: un dels implicats és el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina. L’u de març de 1979 són les segones eleccions legislatives del nou règim. Guanya la UCD amb majoria relativa, i el 5 d’abril torna a formar govern Adolfo Suárez. L’u d’abril, l’esquerra havia guanyat les eleccions municipals a Espanya. El 3 d’abril se celebren les primeres eleccions municipals de la Democràcia. El 20 de maig, en plena legalitat, se celebra el XXVIII Congrés del PSOE. Felipe González renuncia a la secretaria general en disconformitat per la reafirmació del marxisme. El 29 de setembre, el Congrés Extraordinari del PSOE, elegeix Felipe González com a secretari general i abandona la referència al marxisme en els estatuts del partit. El 25 d’octubre s’aprova en referèndum l’Estatut de Catalunya; també el del País Basc. El 20 de desembre, el Congrés aprova el text de l’Estatut dels Treballadors, que les Corts aprovarien definitivament el 20 de febrer de 1980. El 3 de gener de 1980, CEOE i UGT firmen un acord marc de relacions laborals, que serà el bressol de futurs documents d’un major abast, i que, tot derivant en el fons dels Pactes de la Moncloa, estan en la base de les polítiques de rendes que van practicar el primers governs de la Democràcia. Del 28 al 30 de maig es verifica una moció de censura fallida contra Adolfo Suárez, plantejada pel líder de l’oposició, Felipe González Márquez, davant del progressiu deteriorament de la situació econòmica, entre altres factors. El 8 de setembre, Adolfo Suárez formarà el seu darrer govern. El 29 de gener de 1981, pressionat pel mateix partit que el sosté, Suárez dimiteix el seu càrrec de president. El 6 de febrer, abandonarà també la presidència de la UCD. El 23 de febrer, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina interromp la cerimònia d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern. Qualla, així, l’operació més aparent de l’intent de cop d’estat més important que ha patit la Democràcia espanyola instaurada a partir de la mort de Franco, la presa del Congrés dels Diputats. Finalment, Calvo Sotelo és investit el dia 25 de febrer. El mateix día 23, el general Jaime Milans del Bosch, capità de la III Regió Militar, havia declarat l’estat d’excepció a València. La intervenció del rei sembla que va ser fonamental per al fracàs del colp. El 27 de febrer hi ha mani-

festacions multitudinàries a tot Espanya en favor de la Constitució. El 7 de juliol, les Corts aproven la Llei del divorci. El 29 d’octubre, el Congrés dels Diputats aprova l’ingrés d’Espanya en l’OTAN. El 30 de maig de 1982, el govern decideix que Espanya es convertisca en el setzé membre de l’OTAN. El 29 de juliol, el Senat aprova la LOHPA, Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic, gràcies a l’acord UCD-PSOE, i que implica una forta retallada de les competències dels estatuts vigents. El 9 d’agost de 1983, el Tribunal Constitucional invalida 14 articles fonamentals de la LOHPA. El 28 d’octubre de 1982 guanya les eleccions generals amb majoria absoluta el PSOE. Felipe González Márquez serà president del govern. El PSOE s’imposa en les primeres eleccions autonòmiques el 8 de maig de 1983. El 30 de novembre, el Congrés despenalitza diversos casos d’avortament. El 5 de desembre, es produeix el segrest de Segundo Marey pels GAL. Serà la primera acció d’aquest grup terrorista que actuarà suposadament per fer front al terrorisme d’ETA, i que tindrà fortes connexions amb les estructures de l’estat. A finals d’any, s’aprovarà la Llei de Reforma Universitària, que voldrà posar en pràctica el principi d’autonomia universitària.

L’evolució política en territori valencià. Aquest apartat queda emmarcat i afectat pels episodis que formen part de la denominada “Batalla de València”, respecte del qual un cert consens acadèmic veu l’origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme; part de la qual, que veia la fi del règim, havia optat pel reformisme per orientar les seves carreres polítiques. Sembla que el conflicte esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977 on la UCD va ser derrotada pel PSOE. Aquesta derrota, bàsicament, provocà que alguns dirigents de la UCD al País Valencià, encapçalats per Emilio Attard Alonso, per por de ser desplaçats del poder polític, plantejaren acabar amb el predomini de l’esquerra mitjançant les coaccions i les amenaces, i adoptaren l’anticatalanisme com a estratègia de xoc, tot encetant un procés d’atribució pública d’intencions pancatalanistes i disgregadores al PSPV-PSOE i al nacionalisme d’esquerra. Al setembre de 1973, a València hi ha aldarulls universitaris, i a més de 200 jóvens el rector els prohibeix l’entrada a les instal·lacions universitàries. El mateix any, naixen els Grups d’Acció i Reflexió Socialista. Els formen antics militants del PSV (1964-68). El 1974 constitueixen el PSPV,

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

119

Les Falles a La Transició

Santiago Carrillo visita l’Exposició del Ninot. (foto: José Penalba)

La qüestió simbòlica va ser argüida sempre per atacar. Potser el redactor d’aquesta pintada era manxec... per allò dels “bolos”. (foto de Juan Manuel Llopis Matoses propietat de l’autor de l’article)

La crisi, aliada de l’Ecologia. (foto de Juan Manuel Llopis Matoses propietat de l’autor de l’article) Solsoles Suárez, Fallera Major Infantil de València en 1977, quan el seu pare, Adolfo Suárez, era President de Govern. (Foto: José Penalba)

Davant la dificultat d’algunes comissions per a contractar banda de música es va imposar la moda de les desfilades de tambors i cornetes, oferint un molest aire marcial a la festa. (Foto: José Penalba) Comte Salvatierra Pàg.

120

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició que fou la base del nou partit que acabaria adoptant el mateix nom al juny de 1976. El 20 de setembre es constitueix la Junta Democràtica d’Alcoi. El 22 de febrer de 1975, es constitueix la Junta Democràtica d’Alacant. El 30 d’abril, hi ha una manifestació proamnistia a Alacant, reprimida per la policia. Al juny, hi ha la detenció a Alaquàs de deu representants de partits democràtics que intentaven formar una plataforma unitària: el futur Consell Democràtic. A l’agost, es constitueixen a València el Consell Democràtic del País Valencià i la Junta Democràtica del País Valencià. El 14 d’abril de 1976 la fusió de la Junta Democràtica del País Valencià i del Consell Democràtic dóna com a resultat la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que aglutinaria quasi la totalitat de l’oposició, amb representants de CCOO, UGT i USO, les organitzacions sindicals més arrelades, i onze organitzacions polítiques d’ideologia diversa, encara il·legals. En 1977 es funda la Unió Regional Valenciana (URV), partit que agrupava tot el valencianisme contrari a les tesis de Fuster, sense importar la ideologia dels seus membres. En el I Congrés de la URV, a l’octubre de 1979, es va optar per una direcció d’esquerra nacionalista que va provocar l’eixida del sector conservador i regionalista, que estava encapçalat per Miguel Ramón Izquiedo i Vicent González Lizondo. Com a conseqüència, el 30 d’agost de 1982, es va fundar Unió Valenciana, que va participar en les eleccions generals de 1982 en coalició amb Alianza Popular. També aquest any es funda el Grup d’Acció Valencianista, d’extrema dreta. En les eleccions de 1977 guanyen les esquerres en el territori valencià. Poc després, es constituí l’Assemblea de Parlamentaris del País Valencià, amb 41 membres: tots els diputats i senadors de les tres províncies valencianes. El 10 d’abril de 1978 s’aproven els règims preautonòmics d’Aragó, Canàries, Galícia i el País Valencià. El mateix 10 d’abril es constitueix el Consell Preautonòmic del País Valencià, organisme de govern provisional constituït a Santa Maria del Puig, en compliment del Reial Decret Llei de 17 de març de 1978 sobre el règim preautonòmic del País Valencià. Els objectius eren ser vehicle per a la construcció del futur dels valencians i projectar un model valencià de descentralització, que incloïa un projecte de comarcalització, l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia, la recuperació del valencià i l’assumpció progressiva de transferències. A finals d’any, es constitueix el Partit Nacionalista del País Valencià. El primer president del Consell fou el socialista Josep Lluís Albiñana Olmos, advocat i diri-

gent socialista (València, 1943), que va ser nomenat pels parlamentaris elegits en 1977 en les tres circumscripcions valencianes. Enric Monsonís Domingo, polític d’UCD (Borriana, 1931), en serà el segon (1979-1982), i serà també el primer president de la Generalitat Valenciana no electa, substituït per l’electe Joan Lerma. El Consell va aprovar l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, que les Corts Generals substituïren per l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. El 3 d’abril se celebren les primeres eleccions municipals de la Democràcia. Serà alcalde de València el socialista Ricard Pérez Casado. El 1980, naix Terra Lliure, de la suma de grups independentistes dels Països Catalans i dels grups armats Exèrcit Popular Català i Forces Armades Catalanes. Es crea a València el Front d’Esquerra Nacionalista. Al maig de 1981 es dóna a conéixer el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià, Estatut de Benicàssim. El projecte s’aprova el 19 de juny per part dels parlamentaris i diputats valencians. El 9 de març de 1982 és derrotat el Projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià al Congrés dels Diputats, arran de la no acceptació del terme Regne de València. L’Estatut valencià, que pretenia tramitar-se en un principi per la via de l’article 151 de la Constitució, el que seguiran les Comunitats Autònomes de Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia, atorgava el màxim sostre competencial, propi de les denominades Comunitats Històriques; però els desacords entre les formacions polítiques valencianes van obligar a seguir la via de l’article 143, que obligava a esperar un mínim de 5 anys per intentar assolir aquell nivell màxim. El 10 de juliol, entra en vigor l’Estatut de la Comunitat Valenciana; però, el 10 d’agost de 1982, s’aprova la LOTRAVA, la Llei Orgànica de Transferències de Competències de titularitat estatal a la Comunitat Valenciana, que va pal·liar parcialment, per la via de l’article 152, les limitacions amb què s’havia aprovat el nostre primer Estatut. A l’agost, les Corts Valencianes escullen Joan Lerma i Blasco com a president de la Generalitat. Es constitueix Unitat del Poble Valencià, una coalició que reuneix l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià. El PSOE s’imposa en les primeres eleccions autonòmiques, el 8 de maig, de 1983. Joan Lerma i Blasco és president de la Generalitat. Serà reelegit successivament en 1987 i 1991.

La Cultura. Sense espai ni capacitat personal per fer una anàlisi de la possible evolució particular de les manifestacions culturals de la societat valencia-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

121

Les Falles a La Transició

La Comoditat Valenciana, d’Agustí Villanueva (Na Jordana, 1988) (Foto: Josep Muñoz Suarez - Col·lecció Hernan Mir) Comte Salvatierra Pàg.

122

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició na en el període, solament relacionaré un seguit d’esdeveniments que considere importants, tant els que s’han produït en el nostre àmbit territorial estricte com si, originaris d’altres indrets on es parla la nostra llengua, ens han originat conseqüències, o, si més no, han provocat el seguiment per part de les nostres autoritats acadèmiques. He de reconéixer que al concepte de cultura valenciana que em serveix de base en la següent relació li he donat un clar contingut lingüístic. Demane perdó per no poder-me endinsar, en particular, en el fenomen de la Nova Cançó al nostre territori, ni, en general, en cap manifestació musical. Finalment, la selecció de llibres esmentats és meua. El 25 d’agost de 1973, en la Universitat Catalana d’Estiu, s’elabora el manifest “El català, llengua d’expressió científica”. En 1974, se celebra el 500 aniversari de la publicació Obres o trobes en lahors de la Verge Maria, el primer llibre literari imprés a la península Ibèrica, i el primer escrit en català. Es crea a València el Foment de la Llengua Valenciana, per dotar econòmicament activitats diverses en valencià. Naix a València la revista Arguments. Al gener de 1975, la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona aprova la iniciativa de celebrar un Congrés de Cultura Catalana. No obstant, o, possiblement, com a resposta, a l’abril, hi haurà una forta campanya anticatalana al País Valencià, contra la catalanitat de la llengua. Al juny, es redacta el manifest “Nosaltres, ciutadans de València”, que reivindica l’oficialitat del català, afirma la unitat lingüística i reclama la instauració democràtica. Posteriorment, un grup de professors dels cursos de llengua valenciana abandonen Lo Rat Penat i funden el Centre Carles Salvador. El Secretariat de l’Idioma Valencià inicia els cursos Carles Salvador en memòria del gran gramàtic valencià. Fins aleshores la gramàtica estudiada a Lo Rat Penat era una adaptació a les característiques del català de València que Carles Salvador havia confeccionat a partir de la de Pompeu Fabra. Es publica el Llibre del poble de Déu, del pare Riutort. El 23 d’abril de 1976, ix al carrer el diari Avui, el primer en llengua catalana des de la Guerra Civil. El Congrés de Cultura Catalana posa en marxa una campanya per a l’ús oficial del català. Ix al carrer, també al mes d’abril, la revista d’història L’Avenç. El 5 i el 6 de juny se celebra el I Encontre d’Escriptors dels Països Catalans, a Gandia. A l’octubre, es crea a Barcelona la Coordinadora d’Assemblees d’Intel·lectuals, Artistes i Professionals dels Països Catalans. El Congrés de Cultura Catalana en una cam-

panya per l’ús oficial del català redacta el “Manifest per l’ús oficial del català als Països Catalans”. Es crea l’escola “El Rotgle” a Castelló de la Plana, que vol ser integralment en català. Es publica, entre altres, Per una caracterització valenciana, de Manuel Sanchis Guarner; Partits polítics al País Valencià, d’Amadeu Fabregat; Escola i llengua al País Valencià, de Maria Conca; Bases per a una política lingüística democràtica a l’estat espanyol, de Rafael Ninyoles, i La via valenciana, d’Ernest Lluch. El 8 de desembre de 1977, es clausura a Barcelona el II Congrés de la Llengua Catalana. Es publica el “Manifest de la Cultura catalana”, que en resumeix les conclusions. El 23 d’octubre hi ha l’Aplec al monestir del Puig, com a final de campanya del CCC al País Valencià. S’estrenen les pel·lícules El Virgo de Visanteta de Vicent Escrivà i Soriano, i La portentosa vida del padre Vicente, de Carles Mira i Franco, valencianes les dues. Es publica, entre altres, Una proposta per a uns ajuntaments democràtics i valencians, de Just Ramírez; Raons d’identitat. País Valencià: pèls i senyals; Conclusions de la I Escola d’Estiu del País Valencià, i El blau en la senyera, de Joan Fuster. En 1978, el poeta Vicent Andrés Estellés és guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Es constitueix a València Acció Cultural del País Valencià, que té per objectiu la promoció del patrimoni cultural, artístic i natural del País Valencià. Defensa la presència del català en tots els àmbits. Com a membres destacats destaquen: Joan Francesc Mira, Eliseu Climent, o Joan Fuster, que en va presidir la Junta directiva. El Centre de Cultura Valenciana canvia el seu nom pel d’Academia [sic]de Cultura Valenciana. Fa temps que ha adoptat una actitud secessionista envers la normativa lingüística del valencià. Mereix menció a banda, el treball de Manuel Sanchis Guarner en relació amb la normalització del català al nostre territori. Com explica Santi Cortés: “El 1976, en la presa de possessió com a professor de la Universitat de València, serà el primer en realitzar el seu discurs en valencià en la història d’aquesta entitat. [...] Durant la Transició, l’autor de La llengua dels valencians serà desacreditat professionalment per persones totalment alienes a la filologia i militants ultradretans. En defensa de la «personalitat i la llengua valenciana», l’amenacen i, fins i tot, arriben a atemptar dues vegades contra el seu domicili. Front a aquests actes, el professor redacta el 1978 en nom de la Facultat de Filologia un Informe sobre la llengua del País Valencià signat per tots els departaments. Val a dir que vint anys després, quan el Consell Valencià de Cultura de-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

123

Les Falles a La Transició manà a les universitats valencianes un dictamen sobre la identitat de la nostra llengua, aquestes es pronunciaren per a revalidar i reeditar l’Informe. L’any 1978 es crea el Departament de Valencià, del qual guanya la càtedra, i funda l’Institut de Filologia Valenciana, un centre universitari d’estudi i promoció de la llengua, una aspiració valencianista dels anys 30. L’última brega de Sanchis va ser en representar la Universitat a la Comissió Mixta encarregada de l’aplicació del decret de bilingüisme, que establia la normalització de les llengües que no foren el castellà. Però en aquesta comissió, durant el mandat de l’UCD, tenien majoria els secessionistes, que entrebancaren el procés d’aplicació del decret i aprovaren, fins i tot, les normes separatistes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana o Normes del Puig” Es publica Conflicte lingüístic valencià, de Rafel Ninyoles. En 1979, naix la Universitat d’Alacant. Naix la Fundació Congrés de Cultura Catalana, i es publica el manifest de la revista Els Marges, “Una nació sense estat, un poble sense llengua”. En 1980, apareix el primer volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines. Se celebra a València la primera edició de la Mostra de Cinema del Mediterrani. Naix la Fundació Enciclopèdia Catalana. El 14 de març de 1981 apareix a Diario 16 el Manifiesto de los 2.300 “Por la igualdad de los derechos lingüísticos en Catalunya”. El 18 de març, naix a Barcelona la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. S’inicien els actes del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana. Es publica Població i llengua al País Valencià, de Joan Francesc Mira. El 1982, es crea el Museu Etnològic de la Diputació de Castelló. El 18 d’abril de 1983, el Parlament de Catalunya aprova la Llei de Normalització Lingüística, i, el 10 de setembre, la Televisió Autonòmica de Catalunya, TV3, fa una emissió de prova. El 18 de novembre, les Corts Valencianes aproven la LLei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Enric Valor publica Temps de batuda, on descriu una societat rural que viu els esdeveniments de 1936.

Alguns aspectes econòmics. La reduïda tria de notícies que copie tot seguit s’ha d’emmarcar en una època de crisi derivada de la primera (1973) i la segona crisis del petroli (1979), i de la crisi industrial i la bancària Comte Salvatierra Pàg.

124

La Cultura a l’Eixample

que van provocar a Espanya. Per la seua part, l’efecte social més evident i lamentable va ser l’augment de la desocupació, que, entre setembre de 1976 i desembre de 1983 va passar, a la Comunitat Valenciana, en termes de taxa harmonitzable EPA, d’un 3,2% a un 17,8%, i va continuar pujant. Açò, a més, va ocórrer a un país amb un sistema assistencial pràcticament nul en allò que feia a la previsió de les circumstàncies derivades de la mancança de treball. Al mes d’abril de 1973, l’empresa automobilística Ford instal·la una factoria a Almussafes. A l’agost hi ha vagues a l’empresa Segarra de la Vall d’Uixò. Del 15 al 18 de gener de 1974 hi ha una vaga general a Alcoi, i, al maig, una a l’empresa Lois, a Xest. Al desembre, la vaga serà a Manises, en Astilleros Españoles. Totes són il·legals. Al juny, s’inaugura el tram d’autopista entre Puçol i Castelló; però queda fora de servei la línea ferroviària de Carcaixent a Dénia. La firma IBM instal·la un centre informàtic de producció i recerca a la Pobla de Vallbona. El 18 de març de 1975, la Comunitat Econòmica Europea crea l’ecu, la seua unitat monetària, que entrarà en vigor el 13 de març de 1979. Al juliol, hi haurà conflictes laborals al Port de Sagunt i a València, i, a l’agost, protestes a la Plana pel transvasament d’aigua del riu Millars a la IV planta de Sagunt. Al setembre, s’aprova la instal·lació de la central nuclear de Cofrents. El 1981, IBM comença la comercialització del primer ordinador personal, l’MS-DOS, creat per Microsoft. València viurà també, aquell any, part de l’efecte de la que es coneixerà com la Síndrome Tòxica, provocada pel consum d’oli de colza desnaturalitzat; els primers casos de la qual seran coneguts a partir del dia 10 del mes de maig. L’economia valenciana quedarà àmpliament marcada a partir de 1982 per la pantanada de Tous, provocada per la crescuda del Xúquer. El 16 de febrer de 1983, s’anuncia el tancament d’Altos Hornos del Mediterráneo, enquadrat en el pla de reestructuració del sector de la siderúrgia. Provoca una vaga general a Sagunt. El 23 de febrer, el govern espanyol decreta l’expropiació de RUMASA.

Disculpa de conclusió. El meu desig de servir, si de cas, de xicoteta guia de recolzamnet dels articles que serveix el present llibret, em dispensa d’oferir un càssic apartat de conclusions. No ostant, vull remarcar que, com deia Alfons Cucó, citat per Borja Ribera, certes polèmiques han implicat “la evidente hibernación, si no son superadas, de cualquier aspiración autonómica” (El País, 25/07/1979).

Les Falles a La Transició

Les Falles de la Transició (1973-1986): La democràcia ignorada i l’autonomia maltractada Joan Castelló Lli *

eria tremendament injust dir que els fallers no van rebre amb satisfacció la instauració de la democràcia a Espanya després de 40 anys de fèrria dictadura franquista, però si atenem allò que s’ha expressat en els cadafals durant el període 1973-1986 tampoc podem afirmar que el nou sistema de llibertats fóra rebut amb el mateix entusiasme que li va dispensar el poble amb la seua participació massiva, tant en els referèndums de 1976 (sobre la reforma política) i de 1978 (per a aprovar la Constitució), com en les eleccions generals de 1977 i 1979 i en les municipals de 1979.

Les falles que a finals de la dècada dels vint del segle XX van criticar obertament la dictadura de Primo de Rivera en el regnat d’Alfons XIII i van acollir amb alegria l’establiment de la Segona República, ara, en els anys que van seguir la mort del dictador Francisco Franco, van silenciar significativament l’arribada del nou sistema de llibertats, encara que hi ha honroses excepcions. I les poques que van tractar aquest fet crucial per a la vida dels ciutadans, van donar un tractament almenys ambigu, en què predominaven més les reticències al pluralisme polític que la satisfacció per la recuperació d’uns drets perduts en la llarga i trista nit del franquisme. En 1977, només dos falles de seccions inferiors, la de Quart-Túria (de la secció Segona B), feta per l’artista alacantí Pedro Soriano Moll, i la de Plaça del Rosari-Calabuig (secció Quarta A), firmada per la comissió, van incloure la paraula democràcia en el seu lema. En ambdós casos es mostrava una imatge positiva de la nova situació política: en Quart-Túria, Pedro Soriano assegurava en la memòria: “Señores, la democracia ha llegado, y al que no le guste puede salir disparado”; mentre que en la plaça del Rosari, els fallers identificaven la democràcia amb un nou Gulliver que destruïa les institucions dedocràtiques del franquisme. En eixe mateix any de 1977 en l’encara plaça del Caudillo, el mestre Vicent Luna presentava la democràcia i els partits polítics que la sustentaven com un nou mal bíblic en La nova La nova Torre de Babel, de Vicent Luna (Plaça del Cabdill, 1977) (Col·lecció Joan Castelló)

* Joan Castelló Lli és Periodista i Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)

Ciril Amorós Pàg.

125

Les Falles a La Transició

Escena de la Sastreria Nacional (Plaça del Cabdill, 1977) (Col•lecció Joan Castelló)

El destape, de Joaquim Gómez Perelló (Plaça del Mercat Central, 1976) (Arxiu Bayarri)

Els contes de la iaia, de Miguel Santaeulàlia Núñez (Bailén-Xàtiva La Ferroviaria, 1978) (Arxiu Bayarri)

La llibertat, de Vicent Luna (Plaça del Cabdill, 1973) (Col•lecció Joan Castelló)

Comte Salvatierra Pàg.

126

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició Torre de Babel. En esta falla es deixava entreveure que el pluralisme democràtic era sinònim de desordre i confusió, i que la llibertat corria el risc de convertir-se en llibertinatge. En una de les escenes, al costat del Congrés dels Disputats, es mostrava la Sastreria Nacional, on acudien els dirigents dels partits polítics a canviar-se de jaqueta per continuar gaudint dels beneficis d’estar agafat a la mamella de la política. En els dos anys que van seguir la mort del general Franco, tres falles més van fer referència a una llibertat que s’albirava en l’horitzó, però a què es feien més retrets que alabances: primer ho va fer Santiago Soro Capella amb La llibertat (Illes Canàries-Dama d’Elx, 1976), i després també ho van fer Daniel López amb El boom de les llibertats (Pizarro-Ciril Amorós, 1977) i Josep Devis Fitós amb La llibertat (Sant Josep de la Muntanya-Terol, 1977). Encara que cronològicament el començament de la Transició caldria situar-lo en 1976, perquè són les primeres falles que es van celebrar després de la mort de Franco, és convenient situar-lo uns anys abans per a obrir la perspectiva i poder entendre més fàcilment l’evolució de la festa, des dels posicionaments del franquisme ideològic autoritari fins a la reivindicació democràtica d’unes festes populars. L’any de tancament d’aquest treball l’establim en 1986, una vegada superats esdeveniments rellevants per a la democràcia espanyola com l’intent fallit de colp d’estat (1981), les eleccions del canvi guanyades per majoria absoluta pel PSOE (1982), la celebració de les primeres eleccions autonòmiques (1983) i la firma d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (1985), que suposava l’homologació d’Espanya a les democràcies accidentals. Com a punt de partida hem fixat l’any 1973 amb la falla que Vicent Luna va plantar a la plaça del Caudillo: La llibertat va ser un cadafal emblemàtic, no sols per les seues dimensions i la seua perfecció escultòrica (una reproducció a escala de l’escultura feta per Bartholdi erigida a la rada d’entrada del port de Nova York), sinó també per la gosadia que suposava parlar d’un tema tabú per a les autoritats franquistes. Amb esta proposta, l’artista volia “demostrar que la vertadera llibertat era el mite més gran creat per l’home i que, per tant, no existia en la vida quotidiana. Les poques parcel·les que quedaven s’anirien perdent gradualment al ser

reemplaçats el humans per màquines i robots”. En una falla que parlava de falta de llibertat, l’escena en què apareixia el rei d’oros tancat en una gàbia d’or, custodiat pel cavall d’espases i la sota de bastos, va ser interpretada per molts com una al·lusió al “segrest polític” que el poder franquista sotmetia al llavors príncep Joan Carles. La resposta als tímids plantejaments oberturistes que, per eixos anys, es donaven des de dins del règim franquista la va donar Alfonso Díaz Tarazona en Eleccions lliures (Quart-Túria, 1974), una proposta en què qüestionava el sistema democràtic i el comparava amb la salsa de l’allioli, ideal per a cometre tot tipus de fraus en les urnes. Als polítics els presentava com a persones sense escrúpols, que prometien la lluna i que tenien com a única preocupació guanyar molts diners. Entre 1975 i 1978 van aparéixer també els primers cadafals dedicats clarament a l’aperturisme que estava vivint en eixos anys la societat espanyola. Dos exemples són les falles fetes en 1975 per Vicent Giménez Sánchez per a Ferran el Catòlic-Erudit Orellana i per Armando López Sanabria per a Quart-Túria amb eixa paraula com a lema. En aquesta mateixa línia trobem falles com ara Apertura, de Joan García Marqués (Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades, 1976). Uns anys més tard, en 1978, Josep Sales García tornaria a utilitzar el lema Aperturisme per a la seua falla de Costa i Borràs-Agustina d’Aragó. De forma paral·lela al discurs polític va aparéixer una altra temàtica pròpia de l’època: el destape. Les falles més significatives amb aquest contingut van ser dos plantades en 1976 en la secció especial amb eixa paraula (El destape) com a lema, una d’estes feta per Joaquim Gómez Perelló a la plaça del Mercat Central i l’altra construïda per Santiago Soro Capella a Gravador Esteve-Ciril Amorós. Aquesta mateixa temàtica la utilitzaran deu falles més de seccions inferiors en el període de referència (1973-1986), l’última va ser la feta per Josep Àngel Azpeitia Sanz en Borrull-Túria en 1986. De totes maneres, les dos falles que millor han reflectit el període de la Transició a Espanya les ha fetes Miquel Santeulàlia Núñez en la demarcació de Bailén-Xàtiva, La Ferroviària, en què va deixar constància de la fi del franquisme i l’ocàs del “búnquer barraqueta”, expressió

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

127

Les Falles a La Transició

Grup Cunyadíssimes (La Ferroviaria, 1978) (Arxiu Miguel Santaeulàia)

Escena del poder de la Junta Central Fallera (La Ferroviaria, 1979) (Arxiu Miguel Santaeulàia)

Comte Salvatierra Pàg.

128

La Cultura a l’Eixample

La caiguda de l’imperi, de Miguel Santaeulàlia Núñez (Bailén-Xàtiva La Ferroviaria, 1979) (Arxiu Bayarri)

S. M. la Festa (Na Jordana, 1985) (Arxiu Associació Cultural Falla Na Jordana)

Les Falles a La Transició utilitzada per a definir els elements més recalcitrants de l’antic règim, oposats frontalment a qualsevol tipus d’apertura o democratització de la societat. En Els contes de la iaia (1978), Santaeulàlia va reflectir, amb acerat bisturí satíric, la decadència del règim franquista a través dels que havien sigut els seus tres grans pilars: els polítics, l’Església i la censura. A l’Exposició del Ninot d’eixe any va presentar Cunyadíssimes, dos figures de dona, l’una alta i esquifida, l’altra baixa i grosseta, fetes per mitjà de la distorsió esperpèntica, que representaven a dos icones del règim: Carmen Polo (amb els seus inconfusibles collars) i Pilar Franco Bahamonde, esposa i germana respectivament del dictador. En entrar aquestes figures en la Llotja, on se celebrava la mostra per a aconseguir l’indult, el llavors president de la Junta Central Fallera, Pascual Lainosa, va exclamar: “Els deixes un poquet, i hala!, la dona del Caudillo en l’Exposició del Ninot”. La falla presentava també altres al·licients polítics: en una de les escenes apareixien un capellà i un frare, uns personatges que, per imperatiu de la censura, estaven absents dels cadafals des dels temps de la República; a més, en les huit seccions de la pantalla de la làmpara de peu que constituïa la fita elevada de la falla, Miquel Santaeulàlia va reproduir en relleu expressions de la silueta d’un genèric Juan Español, que en realitat era un personatge inspirat en la cara del mateix Francisco Franco. Durant la nit de la plantà, l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, va acudir a veure esta falla acompanyat dels invitats oficials, entre ells l’ambaixador anglés. Com que Miquel no estava en eixe moment, l’alcalde va demanar a un dels integrants de la quadrilla que els explicara el contingut del monument. Pepe Giménez, un treballador amb simpaties àcrates, va fer un relat complet de tot el contingut polític, sense ometre pèls ni senyals entre les rialles de l’ambaixador anglés. A mitjan recorregut, l’alcalde va fer mitja volta i se’n va anar amb els seus convidats. L’altra falla de Santeulàlia representativa de la Transició va ser La caiguda de l’imperi (Bailén-Xàtiva, La Ferroviària, 1979), una crítica demolidora de l’estructura autoritària de la Junta Central Fallera, els dirigents de la qual es veien desallotjats dels seus càrrecs davant de l’arribada de la democràcia als ajuntaments (les primeres eleccions municipals se celebrarien eixe

mateix any, tan sols un mes després). Va ser la primera vegada que un artista faller dedicava tota una falla a criticar a la cúpula fallera. Ambientada en l’època imperial romana, una de les escenes més comentades d’aquest cadafal va ser el “Temple del dit”, la seu de l’organisme faller, en què estava entronitzat el mateix secretari general, José Antonio Porta, i d’on el president, Pascual Lainosa, eixia espantat davant de l’arribada dels exèrcits de la democràcia i la llibertat. Una altra falla que va qüestionar d’una manera mordaç tots els estaments que conformen l’estructura fallera va ser S. M. la Festa (Na Jordana, 1985), un projecte gestionat per la mateixa comissió que, alhora que criticava la decadència i els llastos de la festa, reivindicava una necessària renovació. L’actualitat política nacional també estava present en moltes de les escenes de les falles de barri, com la que representava “La verbena de la Moncloa” en la falla Cadis-Dénia de 1978, de Vicent Marín Bellver. Els protagonistes que parodiaven els personatges de la sarsuela La verbena de la Paloma, del compositor Tomás Bretón, eren Adolfo Suárez (don Hilarión) i Felipe González i Santiago Carrillo (Casta i Susana, respectivament). A la carta magna aprovada pels espanyols en 1978 estava dedicada la falla Articles de la Constitució, feta en 1980 pels germans Ferrer Jorge per a la comissió José Antonio-Mestre Serrano. La nova norma de la convivència espanyola apareixia ací amb l’aspecte de fragilitat que donaven uns coloms de la pau encadenats i amb les ales plenes de perdigons, i una façana del Congrés dels Diputats construïda amb peces geomètriques del joc d’arquitectura infantil. Els cudols de la Constitució (Plaça del Rosari-Calabuig, 1981) era, a pesar de la tosquedat del lema, un homenatge a l’esforç perquè la Carta Magna fóra acceptada per tots els ciutadans espanyols. Eixe esperit de consens va ser representat pels membres de la comissió, que firmaven el projecte, amb una piràmide com a obra titànica de l’antiguitat. Consolidar la convivència pacífica dels espanyols, superant les etiquetes pejoratives de rojos i nacionals, i aconseguir una entesa entre els valencians, enfrontats per la denominació i símbols durant la redacció de l’Estatut d’Autonomia, no sols era un fi exclusiu de la Constitu-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

129

Les Falles a La Transició

Concorde… Concòrdia, de Vicent Luna (Plaça del País Valencià, 1981) (Col·lecció Joan Castelló)

Articles de la Constitució, dels germans Ferrer Jorge (José Antonio-Mestre Serrano, 1980) (Arxiu Joan V. Ramírez)

Nuclears? No, gràcies, de Vicent Marín (Arrancapíns, 1984) (Arxiu Joan V. Ramírez) Els jocs, de Vicent Agulleiro (Na Jordana, 1980) (Arxiu Associació Cultural Falla Na Jordana)

Comte Salvatierra Pàg.

130

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició ció. També apareixia reflectit en una altra falla de Vicent Luna: Concorde… Concòrdia (Plaça del País Valencià, 1981), un projecte en què no sols es reivindicava la pau social, sinó també mesures impulsores de l’economia valenciana. Les ganes de democratitzar les falles van arribar abans a la comissions que a la mateixa estructura de la Junta Central Fallera, que no va ser renovada fins després de les primeres eleccions municipals d’abril de 1979. La reivindicació d’una festa popular i participativa allunyada de la parafernàlia i l’elitisme oficialista, la recuperació de la indumentària tradicional, la construcció dels cadafals pels mateixos fallers i les activitats culturals, van ser algunes de les característiques que van definir les experiències de quatre comissions atípiques sorgides o renascudes durant la transició: King-Kong, Arrancapins, Cambrils-Camí de Montcada i Pintor Jacomart-Camí de Montcada. La falla Jacinto Benavente-Reina Na Germana, més coneguda com King-Kong, integrada per fills de l’alta burgesia, estudiants de la universitat i membres de forces polítiques progressistes, va nàixer amb l’objectiu d’acabar amb la centralització de la JCF, fugir de la coentor i superar la secular separació entre comissió i societat, encara que finalment l’experiència només va durar tres anys. La primera falla en aquesta demarcació, amb el lema King-Kong (1978), constituïa una crítica dels problemes que la ciutat havia heretat de la dictadura: contaminació de l’Albufera, projecte d’urbanitzar el Saler i la construcció de la central nuclear de Cofrents. Amb Homenatge viperí (1979) es va fer un repàs del món del pecat i la perdició, amb crítiques a periodistes i personatges de la faràndula valenciana. L’última de les falles d’esta comissió, La cort de faraó (1980) va ser un cadafal disgregat en tres cossos en forma de piràmides: dos de les quals era fixes (l’una utilitzada com a envelat per a actuacions musicals i l’altra, com a contenidor de l’estoreta velleta on els veïns podien depositar els seus trastos vells per a després cremar-los) i una tercera mòbil, que s’utilitzava com a falla amb rodes que anava recorrent els diferents carrers de la demarcació. Amb Simó Aguilar com a ànima mater, la comissió de Cambrils-Camí de Montcada va plantar propostes trencadores com ara La repressió (1979), amb una efígie de Pinochet en el coronament per a denunciar tant les nombroses dictadures polítiques que hi havia al món com

l’opressió a què estaven sotmesos els treballadors; La qüestió ecològica (1980), un al·legat contra l’energia nuclear, i Som símbols del passat? (1981), una clamor contra la contaminació i l’urbanisme salvatge que arrasava amb l’arquitectura tradicional valenciana, la barraca. Enfrontaments interns van fer que el sector progressista creara una nova comissió, la de Pintor Jacomart-Camí de Montcada, amb què va mantindre la seua línia de falles compromeses, amb projectes com València, aigües brutes (1985) i L’hora de pescar premis (1986). Amb la renovació iniciada en 1981 i forjada en 1983, la comissió d’Arrancapins (hereva d’Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades) va firmar les seues pròpies falles (encara que l’execució corria a càrrec de l’artista Vicent Marín) amb temes directament implicats en el barri (Mercat d’Abastos, 1983), que manifestaven una inequívoca vocació ecològica (Nuclears? No, gràcies, 1984) o que mostraven una militància pacifista i antimilitarista (Per la pau. OTAN? No!, 1985), en vespres del referèndum sobre l’adhesió d’Espanya al Tractat de l’Atlàntic Nord. Amb l’arribada de la democràcia es va obrir la veda per a criticar els dirigents polítics, que, com una nova pallola fallera, van inundar la majoria dels monuments. De la sàtira no es van lliurar els polítics locals, com ara Joan Lerma (president de la Generalitat), Ricard Pérez Casado (alcalde de València), Manuel Girona (president de la Diputació), Miguel Ramón Izquierdo i Vicente González Lizondo (dirigents d’Unió Valenciana), ni els dirigents nacionals (com per exemple Adolfo Suárez, Felipe González, Alfonso Guerra, Manuel Fraga i Santiago Carrillo) ni tampoc els líders de les principals potències mundials (Bréjnev, Ronald Reagan, Thatcher i l’aiatol·là Khomeini). Una de les escenes de polítics més recordades és la roda de cavallets d’Els jocs, de Vicent Agulleiro (Na Jordana, 1980) (foto). En l’atracció de fira, que tenia moviment, feien voltes Jimmy Carter, Leònid Bréjnev, Hussein de Jordània, el xa de Pèrsia, el bisbe Clemente d’El Palmar de Troya i Fidel Castro. També hi apareixia l’aiatol·là Khomeini, acabat de triar president de l’Iran, però anava amb el cap tapat després de les amenaces rebudes per radicals islamistes. La comissió de Bailén-Xàtiva, La Ferroviària, que eixe any també tenia un Khomeini en el coronament, no va fer cas d’eixes pressions i va mantindre descoberta la seua figuraUna altra escena política d’esta falla era la cucanya au-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

131

Les Falles a La Transició

Comte Salvatierra Pàg.

132

La dama de l’engrunsandora, de Vicent Agulleiro (Sapadors-Vicent Lleó, 1982) (Arxiu L’Indult del Foc)

Democràcia a l’espanyola, de Enrique Viguer Romero (Ripalda-Soguers, 1985) (Arxiu Joan V. Ramírez)

Lluita per la llibertat, de Santiago Rubio Andrés (Pizarro-Ciril Amorós, 1982) (Arxiu Joan V. Ramírez)

La lluita pel poder, de Ramón Espinosa Aguilar (L’Antiga de Campanar, 1986) (Arxiu Joan V. Ramírez)

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició tonòmica, en què els líders polítics valencians (Pérez Casado, Manuel Girona, Emilio Attard, Manuel Broseta…) intentaven pujar el pal de l’autonomia, mentre que un ninot amb els trets de Fernando Abril Martorell ensabonava el pal perquè no pogueren arribar al cim. Des de les primeres eleccions democràtiques es va configurar a Espanya i a la Comunitat Valenciana un bipartidisme imperfecte, protagonitzat en eixos primers anys pels partits UCD i PSOE. Eixe era, precisament, un dels continguts de Nostres lluites, la falla feta en 1980 per Daniel López per a la plaça de la Mercé. La crítica política s’estenia per quasi totes les comissions, encara que la temàtica no tinguera res a veure, en principi, amb el cadafal. Així va succeir en 1981 amb la falla que va fer Josep Lluís Ferrer Vicent per a la comissió d’Antic Regne de València-Mestre Serrano amb el lema Amb la música a una altra part. Una mona tocava l’arpa, amb un bust de Beethoven a la part més alta de l’instrument musical. En la memòria s’indicava que el genial músic de Bonn representava “la sordera del govern espanyol davant dels arpegis dels problemes valencians” que estava tocant el simi. Un intent de colp d’estat, protagonitzat pel tinent coronel Tejero amb l’assalt al Congrés i pel general Milans del Bosch traient els tancs als carrers de València, va estar a punt d’acabar amb la llavors titubejant democràcia espanyola. Neutralitzada la rebel·lió pel rei, Vicent Luna va representar en Aquest país (Plaça del País Valencià, 1983) l’escena L’arrossegament, en què l’alcalde Pérez Casado figurava com a cap d’una quadrilla de muletes (de què formaven part Joan Lerma i Manuel Girona) que s’enduia fora de la plaça el bou del colpisme. En eixa mateixa falla, un ninot amb els trets de Felipe González clavava una superba estocada al bou de la dictadura. A alguns ninots indultats de l’època també se’ls atribuïa una crítica política encara que presentaren una estètica bucòlica, amb músics o artistes com a protagonistes, molt allunyada de la contesa partidista. Així va ocórrer amb La dama de l’engrunsandora, de Vicent Agulleiro (Sapadors-Vicent Lleó, 1982) (foto), que representava “la jove democràcia espanyola enfrontada amb l’Espanya feudal”, i amb Trobador i Colombina: “la jove dansarina representava l’Estatut d’Autonomia, que feia voltes a Madrid (durant el seu debat parlamentari) sense que ningú encertara a centrar-lo”.

Llibertat, democràcia, estatut d’autonomia. Durant el període analitzat en aquest treball (1973-1986) apareixen en els lemes de les falles nous vocables poc habituals fins eixos moments, com ara llibertat, democràcia, estatut d’autonomia, política, poder, drets humans i impostos, junt amb altres ítems representatius també de nous drets i problemes, com ara inseguretat ciutadana, drogues, divorci, avortament i igualtat de la dona, entre d’altres. Amb el lema democràcia, bé siga amb connotacions positives o despectives, apareixen 27 falles, com ara La democràcia (Plaça del Rosari-Calabuig, 1978), Bandolerisme democràtic (Marqués de Caro-Doctor Chiarri, 1978), La granera democràtica (Pare Santonja-Cardenal Benlloch, 1978), La sirena de la democràcia (Doctor Manuel Candela-Beatriu Tortosa, 1978), Democràcia a l’espanyola (Borrull-Túria, 1979, i Ripalda-Soguers, 1985) (foto), Olimpíades democràtiques (Joan Baptista Valldecabres-El Palmar, 1979), Xe… Això és democràcia? (Josep Maria Haro-Poeta Mas i Ros, 1980), Democràcia (Illes Canàries-Dama d’Elx, 1980), Falta de garrot (Mare de Déu de Lepant, 1981), Açò no és democràcia (Lepant-Guillem de Castro, 1982), La gossocràcia (Bosseria-Tossal, 1982), La campana de la democràcia (Carrera de Sant Lluís-Doctor Waksman, 1983), Memocràcia (Lepant-En Joan d’Àustria, 1984), La llet desmos-tràtica (Carters-Litògraf Pascual Abad, 1984) i Els genets de la demo (Avinguda de l’Oest, 1985). El lema llibertat és utilitzat en 30 ocasions en les falles d’aquest període, amb predomini en els primers anys (fins a 1979) de les que fan escarni i enyoren l’autoritarisme de l’etapa anterior. Podem citar falles com ara Llibertinatge (Carcaixent-Compromís de Casp, 1974, i José Antonio-Ciscar-Mestre Racional, 1978), Llibertat (Cristòfol Sorni-Mestre Martín, 1974), La llibertat (Illes Canàries-Dama d’Elx, 1976), Les llibertats (Trinitat-Alboraia, 1978), Llibertat editadora (Cuba-Puerto Rico, 1979), Llibertat o llibertinatge (Plaça del Rosari-Calabuig, 1979), Lluita per la llibertat (Pizarro-Ciril Amorós, 1982) (foto), Llibertat i democràcia (Àngels-Maldonado, 1982), Llibertinatge i dictadura (Carrera Sant Lluís-Doctor Waksman, 1984) i En la llibertat (Sant Vult, 1986). També trobem versions més literàries i poètiques com ara Alicia en el país de la llibertat, de Joan Josep Ridaura Llovet (Reina-Vicent Guillot, 1979), i Amor i Llibertat, de Vicent Agulleiro (Burjassot-Pare Carbonell, 1974).

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

133

Les Falles a La Transició

Comte Salvatierra Pàg.

134

L’autonomia, de Francisco Tomás Grau (Mestre Valls-Marí Albesa, 1985) (Arxiu Joan V. Ramírez)

L’auto-mania, deJosep Martínez Mollà (Plaça del Pilar, 1980) (Arxiu Associació Cultural Falla Plaça del Pilar)

Desperta, València, de Manuel Martín López (Peu de la Creu, 1978) (Arxiu Josep Alcañiz Chanzá)

L’Any Internacional del Conill, de Miguel Santaeulàlia Núñez (Na Jordana, 1976) (Arxiu Josep Alcayde)

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició 33 falles més han utilitzat la paraula política o altres assimilables, quasi sempre amb continguts crítics o despectius, com ara Fraus (Pintor Domingo-Guillem de Castro, 1975), Politiqueries (Montortal-Torrefiel, 1978), La política (Illes Canàries-Trafalgar, 1978), Carnestoltes polític (Peris i Valero-Cuba, 1978), L’últim pato de La Moncloa (Bari de Sant Isidre, 1979), Polítics de fons (La Pobla del Duc-Benipeixcar, 1980), Animalades polítiques (Mercat de Montolivet, 1982), El canvi… del temps (Ángel del Alcázar-Josep Maestre, 1983), Porqueries polítiques (Burjassot-Serra d’Agullent, 1985), La lluita pel poder (L’Antiga de Campanar, 1986) (foto) i El canvi (Alfara del Patriarca-Periodista Gil Sumbiela, 1986), a més de les ja citades sobre l’obertura política. Des d’un principi, les falles van posar els polítics en el seu punt de mira, un objectiu que va anar creixent amb l’aparició de casos de corrupció. Aquestes són algunes falles dedicades a la classe política: Traga-li el suc al polític (Plaça Lluís Cano, 1973), Els que xuplen de l’ou (Pare Santonja-Cardenal Benlloch, 1974), Els que xuplen (Sevilla-Dénia, 1977, i Àngels-Maldonado, 1981), Els que tallen l’abadejo (Herois d’El Alcázar-Séquia de Tormos, 1979), Tots suquen (Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, 1982), Tots a robar (Mestre Serrano-Alacant, 1984) i Cada u roba el que vol (l’Alguer-Ingeniero Rafael Janini, 1984). En termes generals, Na Jordana ha sigut la comissió que més encertadament va desenrotllar la crítica política en els seus cadafals. Com a exemple podem citar, a més d’altres casos ja comentats, una escena d’Els signes del zodíac (1984), en què l’alcalde Pérez Casado apareixia com la Moma, rodejat dels pecats (els regidor Lloret i el dirigente de Unió Valenciana González Lizondo). El debat sobre l’autonomia, l’aprovació de l’Estatut i la denominada Batalla de València que tot aquest procés va generar, també apareixen profusament en els continguts de les falles de l’època, amb visions no sempre a favor del nou estat autonòmic consagrat en la Constitució. Alguns lemes són Autonomia d’un tenedor (Poeta Querol-Salvà, 1978), La mania de l’autonomia (Illes Canàries-Trafalgar, 1979), València i les seues autonomies (Corretgeria-Bany dels Pavesos, 1979), Ja tenim autonomia (Isabel la Catòlica-Ciril Amorós, 1979), La bossa i l’autonomia (Grup Antonio Rueda, 1981), Estatut… brut (Molinell-Alboraia, 1982), Els estatuts d’autonomia (Primo de Rivera-Artur Cervellera, 1982), Nostra comunitat (Borrull-Túria, 1984) i L’auto-

nomia (Mestre Valls-Marí Albesa, 1985). D’aquest grup, la més destacada, perquè estava enquadrada en la secció especial, va ser L’auto-mania, de Vicent Agulleiro (Plaça del Pilar, 1980), amb el bust d’una valenciana contemplant els enfrontaments polítics durant la redacció de l’Estatut i un rei En Jaume a cavall disposat a tornar a alliberar València dels seus nous enemics: els que plantegen un nacionalisme que va mes enllà dels valors tradicionals del regionalisme purament folklòric. Relacionades també amb l’autonomia i la batalla de València són falles que defensen un regionalisme enfront de les tesis més nacionalistes, utilitzant per a això la simbologia valencianista (el Plleter, la senyera, el Micalet…). A aquest grup pertanyen falles amb lemes com ara Despertem a la nostra València (Plaça de Montolivet, 1976), Desperta, València (Albacete-Marvá, 1977, i Peu de la Creu, 1978) (foto), Salvem València (Burjassot-Carretera de Paterna, 1977), València, la gran desitjada (Rubén Vela-Doctor Waksman, 1978), Lluitem per València (Barraca-Espadà, 1978), Valencians, unim-nos (Joan B. Vives-Salvador Ferrandis Luna, 1979), València, qui t’ha vist i qui et veu (Conserva-Berenguer Mallol, 1981), Per a ofrenar noves glòries a Espanya (Maria Ros-Sant Tomàs, 1981), València en la lluna (Regne de València-Mestre Serrano, 1982), Llums de valencianitat (Pizarro-Ciril Amorós, 1983), Despertem ja! (General Asensio-Marqués de Solferit, 1983), València, amunt (Jacinto Benavente-Reina Na Germana, 1984) i València, quina pena em fas (Plaça del Àngel, 1985). La lluita per la igualtat de drets empresa per les organitzacions feministes també va tindre el seu reflex en les falles, però generalment presentant una visió masclista i poc respectuosa amb aquesta reivindicació de les dones. Al costat de lemes nominalment asèptics (els continguts eren figues d’un altre paner) com ara Els drets de la dona (Murillo-Palomar, 1974), L’Any Internacional de la Dona (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 1976), Emancipació de la dóna (Plaça de la Santa Creu, 1976), La llibertat i la dona (Lepant-En Joan d’Àustria, 1978) i Noves lleis per a la dóna (Frederic Mistral-Murta, 1979), en trobem d’altres prou més procaços o despectius com són L’Any Internacional del Conill (Na Jordana, 1976), Dones pirates (Ares d’Alpont-Castell de Pop, 1976), L’Any Internacional de la Tomata (Bisbe Jaume Pérez-Lluís Oliag, 1976), Llibertat de conills i panquemaos (Guillem de Castro-Triador, 1977), Que mones que són les

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

135

Les Falles a La Transició

Comte Salvatierra Pàg.

136

El Mercat Comú, de Josep Martínez Mollà (Plaça del Pilar, 1981) (Arxiu Joan V. Ramírez)

Per la pau. OTAN? No!, de Vicent Marín (Arrancapins, 1985) (Arxiu Joan V. Ramírez)

Les drogues, de Salvador Debón (Plaça de la Mercé, 1973) (Arxiu Josep Alcayde)

La pol•lució, de Vicent Luna (Plaça del Caudillo, 1979) (Col•lecció Joan Castelló)

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició dones! (Arquebisbe Olaechea-Sant Marcel·lí, 1977), Tira més un pel de figa (Cuba-Buenos Aires, 1979) i I li diuen el sexe dèbil (Cadis-Rector Femenia, 1986). Una altra temàtica recurrent de les falles durant la transició va ser l’ingrés d’Espanya en el Mercat Comú, després Comunitat Econòmica Europa i en l’actualitat Unió Europea. Aquest interés queda il·lustrat amb lemes com ara A punt del Mercat Comú (General Mola-Godella, 1978), El comú dels mercats (Plaça de la Tenda, 1982), Ele! Ja eztamos en Europa (Frederic Mistral-Murta, 1983), Mercat comú (Plaça de Rojas Clemente, 1984), Ja som europeus (Illes Canàries-Dama d’Elx, 1986), … I per fi ja som europeus (Grup de Pescadors del Perellonet , 1986), Ja som Europa (Llanterna-En Gil, 1986) i A l’assalt d’Europa (Castelló-Sogorb, 1986). Un referent de les falles amb aquest contingut és El Mercat Comú, de Josep Martínez Mollà (Plaça del Pilar, 1981), el carro ple d’hortalisses antropomòrfiques que, camí d’Europa, veia truncat el seu objectiu perquè el tombaven a la frontera per l’acció vandàlica dels agricultors francesos. Fora del període estudiat queda una altra falla paradigmàtica amb aquest contingut: Ya semos europeos, d’Agustín Villanueva (Na Jordana, 1990). Aconseguit l’ingrés d’Espanya en les institucions europees, les falles es van fer ressò també de l’oposició d’un sector de la població a l’ingrés del nostre país en l’OTAN. Alguns exemples són: Per la pau. OTAN? No! (Arrancapins, 1985)o Per la pau (Peris i Valero-Cuba, 1986). No sols de política nacional i europea es nodrien les falles durant la transició. També plantejaven noves qüestions econòmiques i socials que anaven sorgint durant eixos anys com: - Hisenda-impostos: La declaració de renda (Àngel Guimerà-Ferran El Catòlic, 1976), Impostos i pressupostos (Sèneca-Poeta Mas i Ros, 1981), Hisenda ataca (Felip Bellver-Mare Ràfols, 1982), Hisenda som tots (Doctor Peset Aleixandre-En Guillem Ferrer, 1985), Impost municipal (República Argentina-Doctor Pallarés Iranzo, 1985), Hisenda ens apreta (Veneçuela-Agustí Sales, 1985) i L’evasió de capital (Regne de València-Sant Valer, 1986). - Crisi econòmica-desocupació: El petroli (Glòria-Felicitat-El Tremolar, 1974), Preus (Burjassot-Carretera de Paterna, 1974), Inflació (Avinguda de l’Oest, 1975, i Doctor Olóriz-Fabián i Fuero, 1976), Na gasolina, la perla fina

(Pelai-Matemàtic Marzal, 1975), La lluita contra la inflació (Goya-El Brasil, 1976), Pluriocupació (José Antonio-Mestre Serrano, 1979), Crisi (Mercat de Castella, 1981), Crisi a tot past (Antonio Molle-Gregori Gea, 1982), Preus embruixats (Josep Benlliure-Teatre, 1983) i Crisi per a tots (Xalanç-Explorador Andrés, 1986). - El divorci: El divorci (Manuel Arnau-La Creu Coberta, 1982; Doctor Peset Aleixandre-En Guillem Ferrer, 1982, i Ciscar-Borriana, 1984) - Noves tècniques de natalitat: Control de natalitat o el desgavell planificat (Jesús-Sant Francesc de Borja, 1981) i L’era de la proveta (Barri de Sant Isidre, 1984) - Drogodependències: Els vicis i les drogues (Pintor Salvador Abril-Peris i Valero, 1975), Drogues (Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades, 1977), Drogues del temps (Joaquín Costa-Borriana, 1979), De-droga-cia (Sevilla-Dénia, 1982) i Sexe, droga i diners (Pintor Domingo-Guillem de Castro, 1986). No obstant això, la més recordada va ser la deessa Xiva i el mortífer escorpí de Les drogues, de Salvador Debón (Plaça de la Mercé, 1973), l’obra amb què aquest artista va concloure la seua reeixida trajectòria en el món de les falles. - Delinqüència-inseguretat ciutadana: Delinqüència (Rodríguez de Cepeda-Llorenç Palmireno, 1979), La inseguretat social (Cadis-Literat Azorín, 1981) i Violacions a manta (Sant Antoni, 1982). - Medi ambient: La contaminació i el trànsit (Mestre Bellver-Marià Ribera, 1974), La contaminació de les aigües (Ferran el Catòlic-Erudit Orellana, 1978), La pol·lució (Plaça del Caudillo, 1979), No a les nuclears (Lepant-Guillem de Castro, 1980), La contaminació (Bisbe Amigó-Conca, 1981) i L’especulació (Pare Santonja-Cardenal Benlloch, 1981).

Epíleg Entre 1973 i 1986, la transició va permetre als espanyols passar d’una dictadura militar a una democràcia amb la legalització de tots els partits polítics, aprovar una Constitució en referèndum, tindre un govern socialista amb majoria absoluta i ingressar tant en la Unió Europea com en l’OTAN. Per a aconseguir-ho, es va necessitar un esforç col·lectiu per a superar grans esculls com ara la crisi del petroli, la desocupació, el terrorisme i un intent de colp d’estat. Eixa transformació social que va viure Espanya, que ha sigut lloada i posada com a model fora de les nostres fronteres, va quedar reflectida anys després en La transició (Na Jordana, 2002), l’última falla feta per Manuel Martín López, uns del artistes de la avantguarda fallera

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

137

Les Falles a La Transició

La transició, de Manuel Martin López (Na Jordana, 2002) (Col·lecció Joan Castelló)

King-Kong (Jacinto BenavanteRegina Na Germana, 1978) Comte Salvatierra Pàg.

138

La Cultura a l’Eixample

Les Falles a La Transició en els anys vuitanta. Amb el diàleg i el consens que va consagrar la Transició es va aconseguir una Espanya homologable a les democràcies europees i que apostava decididament per l’extensió dels drets socials. Quasi mig segle després, en la segona dècada del segle XXI, els ciutadans espanyols i valencians ens hem vist sorpresos per una segona transició no anunciada, per la qual, de

manera unilateral, els governs central i autonòmic retallen i privatitzen l’estat del benestar aconseguit en etapes anteriors. Algunes falles ja van denunciar en 2013 les conseqüències demolidores per a la societat d’aquest fre al desenrotllament social i econòmic, encara que per a fer un estudi sobre esta qüestió necessitarem més temps per a tindre perspectiva històrica. El treball sobre la Transició II queda emplaçat per a un futur no molt llunyà.

Joan Lerma i Pérez Casado arrossegant l’Autonomia per treure-la endavant. Este País, de Vicent Luna (Plaça del País Valencià, 1983) (Col·lecció Joan Castelló)

Bibliografia - Fotos Fallas (1955-1979), Valencia, Bayarri Comunicación. - Fotos Fallas (1975-2000), Valencia, Bayarri Comunicación. - El Turista Fallero digital (1942-2012), Valencia, Bayarri Comunicación. - ALCAÑIZ CHANZÁ, José (1990): “Las fallas de la democracia”, dins ARIÑO, Antonio (dir.), Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, pp. 225-243. - BORREGO PITARCH, Pere (coor.) (1984): Na Jordana 100 anys (1884-1984), València, Falla Na Jordana. — (coor.) (2003): Na Jordana 50 anys especials (1954-2003), Valencia, Falla Na Jordana. - CASTELLÓ LLI, JOAN et al. (2003): Santauelalia. La firma, València, Albatros. — (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles, València, Associació d’Estudis Fallers - Junta Central Fallera.

- HERNÁNDEZ MARTÍ, Gil Manuel (1990): “Las fallas del desarollo” (1959-1975), dins ARIÑO, Antonio (dir.), Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, pp. 205-223. — (2007): Arrancapins: un segle de falles (19082008), València, Falla Arrancapins. — et al. (2003): Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum II (19631981), València, Ajuntament de València — (2005): Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum III (19822004), València, Ajuntament de València - MESA, Lluís M. (1996): “Les falles durant la transició: evolució i signes de canvi”, dins ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS, La festa de les Falles, Valencia, Consell Valencià de Cultura, pp. 63-77. - QUILIS RÓDENAS, Joan (dir.) (2000): Martínez Mollà, escultor de falles, Xàtiva, Junta Local Fallera de Xàtiva.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

139

També es van fer Falles a...

Fotografies: Camilo Llorca Comte Salvatierra Pàg.

140

La Cultura a l’Eixample

Fogatas d’Almansa, falles per treball.*

Juanjo Medina Bonilla

* El present article ha estat presentat a la V edició del Premi Mocador d’Assaig sobre Falles i Cultura Popular Valenciana

Ciril Amorós Pàg.

141

També es van fer Falles a...

n juny de 2011, a la localitat d’Almansa, es plantà i es cremà, com a complement de les festes de Sant Joan que se celebren a la població, una foguera que es va anomenar “El Gachamiguero”.

mansa en aquells anys.

Foguera plantada a Almansa en juny de 2011.

Segons la premsa digital1, la figura de nou metres d’alçària, sis d’ample i dèsset de longitud, va ser promoguda pels festers del barri de San Juan i realitzada per Creaciones Verdejo S.L., per tal de commemorar les Fogatas plantades l’any 1936 durant les festes del mes de maig i per iniciativa del metge valencià Ricardo Romance i Martínez, amb la intenció d’afavorir la creació de llocs de treball. Com és sabut, dos mesos després esclatà la Guerra Civil, i les falles a Almansa ja no tornaren a plantar-se.

Ricardo Romance, impulsor de les fogates a Almansa.

La localitat albacetenca estava immersa en una sèrie de canvis socioeconòmics, com la resta del conjunt d’Espanya, basats en la creixent industrialització, i que, com a punts destacables, va influir en el fet que en els primers trenta anys del segle XX la població d’Almansa augmentara en 3.500 habitants. Entre els últims anys del segle XIX i els primers anys del segle passat, arriben a Almansa la electricitat als carrers (1895) o les primeres indústries (en 1907), en concret la Fábrica Coloma dedicada a la confecció de calcer, davant de la qual es plantarà una de les fogates. Al 1904 es creà la Caja de Ahorros de Almansa, i al 1908 es matriculà el primer automòbil de la província. També apareixen noves formes com el cine (1914) o la ràdio (1927), que omplien el forat que les tradicionals maneres de aprofitar el temps lliure per part de la població no ocupaven.

Cartel anunciador de les intencions dels organitzadors de les fogates.

UN PER QUÈ A l’abril de 1935, Ricardo Romance és capaç d’aglutinar el que vindria a denominar-se Comité Central de Fogatas, que baix el lema “Todo por Almansa y todos para Almansa” pretenia inspirar-se en les falles de València i recaptar fons per tal que artistes i artesans locals anaren construint les fogates per a l’any següent, i aixina fer una xicoteta contribució a solucionar el greu problema de desocupació que patia AlComte Salvatierra Pàg.

142

La Cultura a l’Eixample

Equipaments de Radio Almansa al moment de la seua creació, 1927.

També es van fer Falles a... La població, on l’estrat de classe mitjana era cada vegada més important, continuà reclamant altres opcions de diversió, i des de la proclamació de la II República va vore ateses i complides les seues peticions, i va culminar estes amb la inauguració de dos teatres, el Regio (1930) i el Coliseum (1932). A la mateixa època també es crearen grups escolars i institucions de caràcter cultural com l’Ateneo Ferroviario i una escola d’arts i oficis. Dins d’este ambient propici per a les activitats culturals, en 1935, concretament el 9 de febrer, veu la llum el número u de la revista local Meca2 , que, a pesar de les seues intencions independents, es movia prop d’idees progressistes, i des d’esta revista es fa ressò i defensa de les festes de Fogatas. Aquell Comité Central de Fogatas que va unificar-se al voltant de Ricardo Romance estava principalment format per homes vinculats a la Sociedad Unión Musical i a la Banda Unión Almanseña. I deixen clara la seua idea d’afegir a les tradicionals festes patronals uns nous festejos, per primera vegada, al número 6 de la revista Meca, on presenten un projecte de festes i apareix una relació de tots el components de dit comité3. Entre les intencions del Comité, es destacava que Almansa, situada entre València i La Mancha, “es crisol donde funden costumbres de ambas regiones”, i s’assenyala que es vol dotar a la localitat d’unes festes “cívicas”. En exemplars posteriors de la revista4, el Comité continuava desmarcant-se de qualsevol vinculació política o religiosa de les festes, front a la desvirtuació que alguns estaven fent de les festes programades. Finalment, es torna a agrair l’ajuda del poble d’Almansa en la consecució d’efectiu destinat a cobrir els dispendis produïts per les festes. Els almansenys es posicionaren ràpidament tant a favor com en contra de les Fogatas, fentho en “festivaleros”, partidaris de continuar tenint unes festes ab les celebracions habituals, bàsicament religioses, i els “fogateros”, com es nomenaren els que sí estigueren al costat de Comité Central de Fogatas. I és que cal assenyalar que les fogates es plantejaren com un festeig més dins de les festes en honor a Nuestra Sra. de Belén, patrona de la localitat5. A pesar d’açò, les Fogatas adquiriren gran acceptació entre els joves, i es destaca al número onze de Meca6 la sorpresa que constituïa l’acollida que havia tingut la idea de Ricardo Romance “por parte de este vecindario”. En la ressenya es destaca que “a todas las señoritas (…) se las ha investido con el sugestivo título de “Legionarias del Fuego”. Estes legionàries, formaven part, junt als homes joves,

de les comissions que, per barris, es dedicaven a fer la recaptació de fons per a la construcció de les fogates, així com per a la celebració dels diferents actes previstos. A estes iniciatives ficades en marxa per tal de recaptar efectiu, es va afegir el fet de ficar en circulació un segell de correus commemoratiu de les festivitats.

Segell editat per a la recaptació de fons per a la construcció de les fogates i els festejos organitzats.

Igualment, s’anunciava a les pàgines de la revista que en breu es triaria la “Legionaria Mayor del Fuego”. L’elecció es produiria, com s’indicava al mateix exemplar de Meca, a una de les revetles a celebrar “para solaz del elemento joven”, i ab la finalitat d’obtindre més fons per a la construcció de les fogates. La ressenya, de J. Cuella de la Torre, es tancava deixant patent una vegada més la “neutralidad sin tacha tanto en el orden político como religioso”, i fent una crida als almansenys perquè prestaren la seua col•laboració, ab la frase “¡Almansa és el único y supremo ideal que inspira a los organizadores!”. La “Legionaria Mayor del Fuego” fon triada el 13 de juliol de 1935 al camp de futbol de la Glorieta7. La festa l’amenitzaren la Banda Unión Almanseña i tres grans orquestres. El càrrec va recaure en la senyoreta Carmencita Díaz Hernández.

ESCLATA LA FESTA El 16 de febrer de 1936 se celebraren a Espanya unes eleccions generals, les quals varen ser guanyades pel Frente Popular, liderat per Manuel Azaña. Com a conseqüència, a Almansa va ser reposat l’ajuntament de 1934, i van tornar a ocupar els seus càrrecs tant l’alcalde Aurelio Villaescusa Bueno com el primer tinent d’alcal-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

143

També es van fer Falles a... de José Hernández de la Asunción. Baix el seu mandat se celebraren les festes de Fogatas.

fóra una guia, anem a conéixer ab profunditat les festes de Fogatas.

Portada de la revista editada per el Comitè de Fogates

Carmencita Díaz Hernández, Legionaria Major del Foc

Com no podia ser d’altra manera, a Almansa es va publicar una revista dedicada exclusivament a les festes de Fogatas, i que, com un fallero a l’ús, contenia un programa d’actes, els esbossos de les falles i la seua explicació, versos, sàtira, relats, fotografia de la Legionaria Mayor del Fuego, i, per a costejar-lo, un gran número de pàgines dedicades als anuncis d’entitats comercials que volgueren col·laborar ab la causa fogatera. La revista “Fogatas. Mayo 1936. Almansa” va ser impresa a Artes Gráficas Hijo de Constantino Sánchez, d’Almansa, i es venia a un preu de 50 cèntims de pesseta. Constava de seixanta-dos pàgines, a més de la portada i la contraportada; sis de les pàgines es dedicaren a les explicacions de les fogates i els seus esbossos respectius, i trenta-set foren reservades a la publicació de ressenyes comercials. Tant l’al·legòrica portada com les il·lustracions i caricatures que acompanyaven els escrits de la revista, sense comptar les pròpies de les recomanacions publicitàries, estaven firmades pel pseudònim ‘Kond’, que amagava Fernando Conde, dibuixant i caricaturista local. Repassant esta revista, i agafant-la com si Comte Salvatierra Pàg.

144

La Cultura a l’Eixample

Ja a la pàgina dos es podia trobar el programa d’actes de les “Fiestas Cívicas organizadas por el Comité de Fogatas”, les quals s’obriren el dijous 30 d’abril de 1936 ab la inauguració de l’“Exposición del Ninote”, que va quedar oberta des de les set hores de la vesprada. A l’acte acudiren les autoritats locals, que varen fer entrega al Comité de l’estendard de Fogatas. Tots els festejos d’aquell dia van estar amenitzats per la Banda de Música Unión Almanseña8. L’exposició va estar oberta el seu primer dia fins les 24 h.9, i el públic tenia l’opció de visitar-la després de fer un donatiu de 0’15 pessetes, ab el qual se li atorgava el dret de votar per les figures exposades, ab la particularitat d’haver de fer-ho per un “Ninote hombre y otro mujer, para así determinar por votación popular los dos que han de indultarse del fuego”. Els següents dies, 1 i 2 de maig, solament se celebraren dos activitats festives: el primer dia, un partit de futbol al camp de la Glorieta; el segon dia, es va procedir a la plantà de les Fogatas, però no es va especificar al programa de festejos cap horari concret per a tal fi. Ja ab les fogates plantades el primer dia de festa, el 3 de maig, no podia començar més que ab una despertà ab trons d’avís i de bac. El segon acte, una desfilada de la Banda Artística Ayorense10 per alguns dels carrer de la població, donava pas a un nou acte ab la pólvora com a protagonista. Els trons de mineta, als

També es van fer Falles a...

Integrants de la banda de música Unión Almanseña a l’any 1934.

barris externs, i la disparà de traques, que acabarien convergent a la plaça, el conformaren. A les 4 de la vesprada es va disputar, després d’una cercavila de les dos bandes, la final del torneig de Fogatas, el trofeu del qual va ser entregat a l’equip guanyador per la Legionaria Mayor. En el descans d’este partit, i baix la direcció del seu compositor Daniel Martín, les bandes Unión Almanseña i l’Artística Ayorense interpretaren el pasdoble “Fogatas”. Acabat el partit, la banda valenciana va encarregar-se de dur a terme un concert i una cercavila que precediren el concert que la Banda Unión Almanseña oferí al públic per a tancar el primer dia festiu. Este dia 3 de maig, es va presentar als habitants d’Almansa els quatre pilars de les festes: les fogates, la pólvora, la música i, curiosament, el futbol. Per al 4 de maig, els organitzadors prepararen una despertà musical gràcies a les notes de la banda d’Ayora, i es van repetir els actes del dia anterior ab mínimes variacions. Per exemple, els focs del migdia constaren de trons als barris de la població i traques al costat de les fogates plantades. Per la vesprada, de nou desfilada de les agrupacions musicals fins el camp de futbol, per a fruir de la disputa d’un “gran partido”, que va precedir dos concerts; primer, de la banda local i, més tard, de la Banda Artística Ayorense, que li va servir per a despedir-se d’estes festes del foc. Segons el programa d’actes, el dia es tancà ab una traca de “lujo en colores” al carrer A. Coloma. El penúltim dia de Fogatas, el dimarts 5 de maig, el comitè organitzador va preparar uns actes que variaren lleugerament del dies anteriors de festes. A les 9:30 del matí, la Banda de Jarafuel, que s’incorporava als festejos, va obrir el dia ab una desfilada per diferents carrers d’Almansa, per a

donar pas a trons i traques que es cremaren a tots els barris. A continuació, en el programa es convocava a un nou concert de la banda almansenya a celebrar a la plaça. Ja per la vesprada, la música, per mig de dos cercaviles de les bandes que actuaren eixe dia, donà pas a un nou partit de futbol. Com els dies anteriors, al finalitzar l’encontre esportiu, la música prengué les regnes de la festa: primer, la Banda de Jarafuel va oferir un cercavila i un concert, i, més tard, la Unión Almanseña tornà a delectar el públic ab les seues notes. Per a tancar el dia, una nova traca de colors i “gran lujo” va ser encesa. L’últim dia de Fogatas, el dimecres 6 de maig, es va obrir, segons el programa preparat, ben prompte, a les 7 del matí, ab una cercavila de la banda local, que va ser continuada per una altra desfilada de la Banda de Jarafuel, ab un ampli recorregut per molts dels carrers d’Almansa. A les 11’30 hores, es va preveure disparar trons a tots els barris, seguits d’una gran traca que anava des de la Plaza de la Libertad fins a la Glorieta de los Mártires de la Libertad, acompanyada de més traques per altres carrers de la població. Estos focs donaven pas a un nou concert de la Banda de Jarafuel. La vesprada d’este dia final de les celebracions comença ab una nova desfilada de les dos bandes, la Unión Almanseña i la Banda de Jarafuel, fins al camp de futbol, lloc que va acollir l’últim espectacle esportiu dels programats pels organitzadors. El programa de festejos ja ens remet a la nit quan, a les 22 hores, començava l’últim concert de les festes, interpretat per la Banda de Jarafuel. Al finalitzar, i segons estava previst, la banda acompanyaria el Comité, perquè foren arreplegats, a les fogates, les figures indultades, per a ser traslladades al domicili de Ricardo Romance.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

145

També es van fer Falles a... Ja passades les 24 hores, i per a tancar les festes de Fogatas, es va procedir “al grandioso y hermoso espectáculo de la cremà”, per mig de traques i ab llums de bengala a totes les falles.

LITERATURA FOGATERA La primera pàgina del que podríem denominar la part literària de la revista, i que anem a repassar punt per punt, la va dedicar Ricardo Romance en un glossari, subtitulat “Fogatas almanseñas”, i que va ser aprofitat per l’impulsor de la festivitat per a destacar l’acollida del poble i l’ajuda dels amics per a la seua particular idea. Romance espera, igualment, que tots arriben a fruir ab la “contemplación de la belleza plástica, hermosa, del Arte y el Fuego”. De la mateixa manera, no esquiva els obstacles, tots vençuts, que els organitzadors trobaren al camí, ni l’ajuda d’un poble que de forma majoritària “nos presta su apoyo y nos da su aplauso”. Romance, en el seu escrit, remarca la seua alegria perquè tot el treball es va fer a Almansa, i per treballadors del poble que, en el mig any que duraren els preparatius de les festes, obtingueren uns jornals que equivalien al 75% del total del pressupost obtingut de les diferents formes ja detallades en este estudi. També afirma que no importen els malsons, i torna a deixar clar que les festes eren independents de tota tendència, és a dir, eren aconfessionals i apolítiques; fent, esta neutralitat, que les festes foren mereixedores dels respectes de tots. Per últim, tanca el glossari recuperant el lema que des del primer moment usaren els organitzadors: “Todo por Almansa y todos para Almansa”. Luisito de la Tapia era el firmant d’uns versos ab el títol “Coplas a la Niña”, que no era altra que la jove República que complia cinc anys. Estos versos s’obrien de la següent manera: “Te felicito, preciosa, por tu quinto aniversario... (Y solo pido una cosa: Hacerlo en tu centenario).”

Comte Salvatierra Pàg.

146

sea el estudio tu Norte, que hará tu existència amable.” En la mateixa pàgina i rubricat per Fernando Más11 es troba un “Homenaje a la República”, tres paràgrafs que el seu autor dedicà a la lloança de la nova situació política, que naix, segons l’autor, “de una civilización hambrienta de paz y sedienta de justícia”. Al següent paràgraf, i després d’enaltir de manera figurada la República, Más compara la figura cavalleresca de Don Alonso Quijano ab la “avizora, vigilante, la recia (...) bizarra personalidad de don Manuel Azaña”. Per a tancar la primera de les seues col•laboracions literàries en la revista, Fernando Más escriu un avís a navegants quan, al crit de “¡Cuidado Sanchos...!”, no nega als contraris a la República que poden continuar omplint-se les panxes, però els adverteix que “ilustres Panzas, la adarga del moderno caballero ha sido trocada por los sensatos dictados de la Ley...” Finalment, tanca esta defensa del clima polític ab l’exclamació “¡Viva la República!”. La següent pàgina de la revista oficial de les fogates, es va dedicar a la Legionaria Mayor, adjuntant la fotografia que ja hem conegut abans en este mateix estudi, com a “digna representante del grupo de bellas Legionarias”, l’entusiasme de les quals es recalca com a “muy importante” per a poder dur a bon port les festes a celebrar. Continuant el repàs de la revista Fogatas, ens trobem uns versos de R. Romance a totes les legionàries de les fogates. En els versos, que compliren els canons habituals que podem trobar en qualsevol llibret, tant de l’època com en l’actualitat, se dedicaven a les legionàries paraules com estes: “¡Divina mancheguita, por tu leal desvelo, tienes bien merecidos honor y admiración!” Per a continuar:

Les rimes continuaven lloant la República, i enumeraven amb jocs de paraules els personatges polítics més significatius del moment, per a continuar demanant-li que fera gala d’algunes virtuts ab estos versos:

“(...)tu tesón y tu garbo, que son color de grana y perfume de nardo, mezclados con aromas de clavel reventón.”

“Sé juiciosa y obediente, sé liberal y cristiana, sé virtuosa y prudente y crecerás fuerte y sana. Sea tu juego el deporte, y crecerás saludable;

Acaba el poema amb l’exaltació de la bellesa de les “Diosas del Fuego”, i les proclama símbol de passió a més de qualificar-les d’atractives, amants, melindroses i casolanes, a més de la promesa de tindre reconeixement en marbre del seu gran cor.

La Cultura a l’Eixample

També es van fer Falles a... Les següents paraules de lloança les dedica X+, possiblement Fernando Más, al mateix Ricardo Romance: ab to hiperbòlic, descriu la personalitat del valencià responsable de l’organització de les festes. Ab un poc més de sàtira, Juan de la Caba li dedica també un poema que començava ab estes rimes: “Ricardo Romance: Médico y artista. Ciencia y Arte unidos en feliz connubio: No existe un microbio que se te resista, Y, en cuestión de fuegos, eres el Vesubio.” A continuació, trobem dos nous poemes apologètics dedicats a Adrián Carrillo12, escultor responsable, segons descobrim als versos, de la creació de les figures per a les fogates, i que sembla que es dedicava a la imatgineria religiosa. El poema destaca la bondat de l’artista i li augura un gran futur en la seua professió, resumint en este vers les seues qualitats: “Modelador genial de ninotes sublimes; artista sin rival cuando el cincel esgrimes.”

Caricatura d’Adrián Carrillo, escultor responsable de les figures de les fogates.

Dibuix representatiu de Daniel Martín, director de la banda d’Almansa al moment de celebrar-se les fogates.

Com ja s’ha apuntat en este article, Daniel Martín era en el moment de celebrar-se les fogates a Almansa el director de la seua banda municipal, i va ser l’encarregat de compondre el pasdoble que es va voler dedicar a la festa. A ell dedica Juan de la Cuba13 una composició en escala (les lletres del poema formen escalons), per a ponderar les virtuts musicals i humanes del director14. A la pàgina següent de la revista, Ángel de la Fuente escriu una breu història de les falles, i crida als habitants d’Almansa a fruir de la incipient festivitat per a fugir “de la gris monotonía de tu vivir pueblerino”. L’articulista situa l’origen de les Falles al segle XVI i li atorga un origen gremial al cremar els fusters el parot quan finalitzava l’hivern. Assenyala que al barri del Carme es començà a vestir el parot per tal de ridiculitzar algun del veïns i desprès “el inagotable ingenio valenciano” va fer la resta. El repàs a la història de les falles, “descrita a grandes rasgos”, es tanca animant els almansenys a fer tot el possible per obtindre ab les Fogatas el mateix èxit i “llenar este solar de admiradores, con lo que, además de elevar a mayor altura el nombre de Almansa, contribuiremos al desarrollo de su comercio e industria”. Com es pot apreciar, l’esperit inicial de l’organització de la festa, la creació d’un benefici econòmic per a la població, continuava molt present. Tres composicions, en les dos planes següents de la revista, ens ofereixen la poètica visió de R. Romance sobre la cremà al poema “Fuego y cenizas”; les segones rimes de Luisito de la Tapia, baix el títol de “Fogatas”, aporten una visió crítica i presenten el foc con a solució fictícia i comparable a alguns dels temes d’actualitat, com reflecteixen estos versos ab clara referència a les eleccions celebrades mesos abans de plantar-se les fogates: “Fuego que conviertes la farsa en ceniza... (El Frente hizo igual en reciente liza). (…) Fuego de FOGATAS que arde como teda… (Lo mismo, lo mismo que hoy arde la CEDA).” 15 L’últim dels tres poemes que hem nomenat el rubricà Ubaldo Fuentes Biosca. Nomenat “Alma llevantina”, l’extens poema, premiat als Jocs Florals d’Elx segons s’informa a la capçalera del mateix, fa una enaltida lloança de les festes populars i de les festes que se celebraven a “la tierra llevantina”, personificant-les en la Nit de l’Albà16.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

147

També es van fer Falles a... Continuant ab el repàs de les aportacions literàries que conformaren la revista festiva, ens trobem un article, “Fogatas y Cultura”, de Gregorio Ayala, on s’explica que Ricardo Romance volia que les festes constituïren un punt de progrés i cultura, i tot allò que eixes paraules significaven en aquell moment, i on remarca que, per a ell i per al poble d’Almansa, a causa de la resposta a les festes, les fogates significaren “Pedagogía, Arte y Crítica, verdadero Arte popular, puesto que es de él y para él, que le hace pensar y deducir (Crítica), amar sus bellos defectos y combinaciones (Arte), sacando una conclusión de su signficado, adquiriendo así un sentido reflexivo de cultura (fin de la Educación).” Finalitza la seua opinió agraint als àrabs l’herència cultural deixada al territori espanyol, que, com no, influenciaren la “imaginación levantina”, que va produir una festa com les Falles. Luis Díaz González, ab el seu poema “Canto, con honda, a la ciudad de Almansa”, descriu un poble de camps secs, de castell ruïnós, d’història inventada i feta a base de falsedats, de gallines als estrets carrers, de jugadors de brisca, però, això sí, noble i lleial. Ciutat a la qual demana perdó per tant d’exabrupte. Curiosament, en el següent escrit que es podia trobar a la revista oficial de les fogates, redactat per José Conde García, titulat “Natalia (cuento fogatero)” ̶ que transcorre en l’any 1957, a un futur Museo de Fogatas, ab una col•lecció de “cuarenta ninotes (mitad masculinos, mitad femeninos)”, i on el protagonista, un home vell, narra un anècdota inventada ̶ , es relacionaven un a un tots els artistes responsables de la construcció de les fogates, com el ja nomenat Adrián Carrillo, escultor i “alma de todas las direcciones en la obra compleja”, i Fernando Conde, dibuxant, nomenat més amunt; el també dibuixant Antoni Esteban Arocas i els pintors decoradors José López, Arsenio Ibáñez i Jesús Sánchez. De la fusteria es va encarregar Jesús Morán, i, finalment, es nomena els tres responsables de fer els motles i traure d’ells les figures per a les fogates, i que varen ser els germans Manuel i Gabriel de la Cruz i Diego Ballesteros. La pàgina que continua l’ompli Fernando Conde ab un poema titulat “El 2 de Mayo”, que aprofita per a descriure els atacs d’uns quants opositors a les fogates, i que acaba asseverant que Almansa tindrà fogates “hasta que (...) sucumba”. A més, a la mateixa pàgina el mateix Conde aportà tres pinzellades d’humor gràfic. Tota la pàgina es va titular “Kondadas”. Comte Salvatierra Pàg.

148

La Cultura a l’Eixample

Acudit dels replegats al apartat “Kondadas” de la revista Fogatas.

La de Fernando Más, de qui ja hem parlat adés, és la següent de les plomes que trobava el lector de la revista festiva. L’article d’opinió es va nomenar “La Fogata que no se plantó. A través de mis gafas... sin cristales”, recuperant ab el subtítol una secció que ja rubricava als periòdics dels quals va ser director. Más es mostra durament crític ab els opositors a les Fogatas, que personifica en els dèneu confrares de la Verge, als quals acusa de voler acabar ab la festa per mig de la falsedat. I lamenta no poder haver-los tret a una fogata. La que “no se plantó”. Quatre poemes omplien una nova pàgina en la revista. El primer, de Luis Díaz, era una sarcàstica declaració d’amor, i duia per títol “Pérez Madrigal a una manchega”. Ricardo Romance rubricava el segon, “Pasional”, que també era una declaració amorosa, això sí, més visceral que la primera. “El santuario de Belén” i “Mujer manchega” completaven la plana. Firmats per Luis Díaz i Ángel de la Fuente, lloaven les meravelles, bondats i virtuts tant del paratge almanseny com de tota dona de la regió. “La llama del olvido” es titulava el conte de José Cuéllar de la Torre, que transcorre a València, i ens relata les vivències de dos enamorats, un soldat que servix a la capital valenciana i Julieta, una jove que finalment veu morir l’amor depositat al cor del militar. El jove, enyorant aquell amor tots els anys al llegir a la premsa notícies de falles, viu més cruament que mai el record, al vore com al seu poble, Almansa, naix una festa semblant. La pàgina que venia a continuació la va dedicar la redacció de la revista a publicar una entrevista, encara que només les respostes, a José Hernández, que va assumir circumstancialment l’alcaldia de la població. Declarava com a gran encert la creació de la festa, però assumia que pel temperament, poc assequible a la perseverança i tenacitat, dels almansenys, la festa no quallaria. Destacava a la següent resposta que era molt positiu que, durant set mesos,

També es van fer Falles a...

Il·lustració al·legòrica apareguda a la revista oficial de les fogates.

deu o dotze treballadors estigueren empleats a la construcció de les fogates, i li pareixia interessant que es poguera continuar ab la festa i crear una xicoteta indústria. En la tercera de les respostes, l’alcalde no veia inconvenient a unir les fogates ab la festa tradicional, al contrari, podien suposar un estímul al turisme i, per tant, una bona font d’ingressos. L’última de les qüestions era, potser, la més polèmica, ja que José Hernández valorava molt positivament l’aportació crítica i social de les fogates, “ya que simbólicamente representan una acertada crítica de la sociedad presente, con todas sus lacras e injustícias, frente a la sociedad futura, (...), libre de misticismos religiosos, que no sirven nada más que para atormentar”. Acabava afirmant que eixe era el gran contingut social de les Fogatas, i que hauria de donar-li gran popularitat.

LES SET FOGATES “Nuestras fogatas. (Un poco de clara historia)” servia al Comité Central de Fogatas y Fiestas Cívicas Anexas, com s’autoanomenaven els components, de pont entre la literatura que apareix a la revista i l’explicació de les fogates que es plantaren. A més, va servir als organitzadors de la festivitat per a tornar a declarar la “fraternidad local”, la seua única fi. S’afirma que només els pocs almansenys ab un poc de sentit comú acceptaren al moment la idea de plantar fogates, a pesar de les enveges dels caducs, superbs i “cerriles”, als quals tornen a quantificar en l’exacte número de dèneu, acusant-los de voler furtar-los la iniciativa i l’organització, i valorant que Romance es dedicara en cos i ànima a dur a bon port la festa. El Comité, en esta defensa del seu treball, afirma que els contraris a les Fogatas qualificaren de heretges i ateus els membres de l’organització, pel simple fet de denominar festes cíviques a les celebracions preparades. I els acusa d’estar “prostituyendo” el nom de la Verge, i de dedicar-se a recaptar fons sense cap rubor,

mercantilitzant la imatge d’un culte que els fogaters afirmen respectar. El següent paràgraf de l’escrit s’aprofità per a agrair al poble d’Almansa les aportacions fetes a les festes cíviques, i recalca que, gràcies a eixes recaptacions, es va mitigar el “paro obrero local”: ens conten que entre catorze i setze famílies han trobat treball als modestos tallers que acolliren les construccions de les fogates. Els organitzadors afirmaren en estes línies que, de les quinze mil pessetes recaptades fins a eixe moment, deu mil s’havien dedicat a l’abonament dels salaris dels treballadors, deixant la resta dels diners i els que encara faltaven per aconseguir per a costejar els materials per a les fogates, i per a abonar els festejos que es programaren per als set dies de festes fogateres. Per a tancar este al·legat, el Comité donà per bons tots els mals de cap i amargors, que quedaven compensats per la “caricia social, moral y espiritual que nos ha prodigado la ciudadanía almanseña”. I acaben ab tres paraules: “gracias, pueblo, gracias”. Com no podria ser d’altra forma, Ricardo Romance va ser l’encarregat, en les últimes pàgines de la revista no dedicades a publicitat, de contar al lector els continguts de les set fogates previstes per mig d’un relat que comença ab Romance vivint les falles de València, i continua ab el seu somni per una Almansa plena de “fogates”. La primera de les fogates que ens presenta és la que es va plantar a la Glorieta de los Mártires de la Libertad, actual parc de Los Reyes Católicos de la localitat: la fogata tingué per lema “El templo de la República”. El cos de la fogata el formava un templet constituït per huit columnes jòniques rematades per una corona mural17. Baix d’aquell templet, una figura femenina al·legòrica de la República protegia, ab la seua túnica, una sèrie de figures totes elles simbòliques de allò que les atacava. Es podia trobar uns xiquets a l’escola junt al mestre; al costat, un Juan Español menjant un tros de dur pa, simbolitzant

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

149

També es van fer Falles a... “Escuela y Despensa, preocupación constante de la República”. Un altre grup de tres “ninotes” representava la Ciència, per mig d’un doctor ab un birret de tres colors: el roig pel Dret, el groc per la Medicina i el morat per la resta de Ciències; que formaven “nuestra bandera, cada vez más bonita...” La segona de les figures del grup representava l’Art, i la tercera, un fornit treballador, completava el quadre dels “tres amores de la República”. Il•luminats des del centre del templet pel sol del ressorgiment republicà. L’última de les escenes mostrava un grup de figures, ab signes d’interrogació per cap, que eren expulsades del temple, ab el fuet a la mà, per la figura central. Eren els “indeseables” enemics de la República. L’onírica visió d’esta fogata tenia per colofó la Banda d’Almansa interpretant el pasdoble “Fogatas” baix la protecció del templet.

Imatge de la fogata titulada “El templo de la República”.

Esbós de la fogata plantada a la Glorieta Mártires de la Libertad.

“Paella y gazpachos” va ser el lema de la segona fogata en què Ricardo Romance va “somiar”, i és la fogata que es va plantar i cremar a la Plaza de la República d’Almansa, plaça que actualment du per nom Plaza de la Constitución. El cadafal era una al·legoria de la unió de València i Almansa. A la part valenciana, es veien la paella, l’horta, la barraca, el sol, el folklore valencià. Romance descriu, en valencià, una partida de truc a la porta de la barraca; junt a la representació del joc, dos dones cuinen una paella. La més jove creua la mirada ab un xic que apareix recolzat a la barraca. Esta part de l’explicació de la fogata és l’única part de tota la publicació que es pot trobar escrita en valencià. En la mateixa, Romance dedica ab enyorança estes paraules a la seua terra: Comte Salvatierra Pàg.

150

La Cultura a l’Eixample

Un atra vista de la mateixa fogata.

“¡Valencia tu eres mi tierra querida: escenas de “chala”, de amor y de vida que te hacen hermosa, sublime, sentida, inmensa, divina, bonita, inmortal...!” A la part “manchega” de la fogata, un vell es calfa prop d’una llar, en la qual una jove prepara una “gazpachada”. Al temps, el iaio fa una cordeta ab espart. La típica escena localista la completaven una parella de nóvios en amorosa actitud, un jove que portava llenya, un guitarrista i un aprofitat que mirava l’escot de la cuinera. Com a remat de la fogata, i com es pot apreciar a les imatges, el castell d’Almansa, que presidia l’abraç fraternal de les dos regions. La ressenya de la fogata es tancava afirmant que tant València com La Manxa eren orgull d’una Espanya “en la que sus hijos, ya libres de yugos, no quieren verdugos del pueblo espanyol”.

També es van fer Falles a...

Esbós de la fogata titulada “Paella y gazpachos”.

Per a rematar esta reivindicativa fogata, i “alejado de la base, muy lejos de las escenes de trabajo”, un sac ple de monedes d’or, que, per ànim d’acumulació, es trencava i es buidava per dos de les cares de la piràmide que servia de cos a la falla: una, la guerra produïda per un mal ús de l’or, i, l’altra, la fam, conseqüència de la primera. A l’inclinar-se d’un costat, l’or deixa sense abastir l’altra part de la piràmide, i produïx desocupació agrícola i industrial, fent patir, com sempre, els humils treballadors que no obtenen recompensa pel seu treball. Segons l’explicació que fa Romance, estaven representats aquells que provoquen les guerres per a lucrar-se, i un pallasso que a les quatre escenes representava la farsa de la vida. També una mare que es lamentava pel marit perdut i per la fam i misèria que han de viure els fills, com a resultat de patir un conflicte bèl•lic. El relat d’esta fogata es tanca ab un cant d’esperança i pau si el poble es capaç de tindre paciència i esperar un nou mon.

Fotografia de la fogata plantada a la actual Plaça de la Constitució, d’Almansa.

Seguint l’orde de “visita” a les fogates, Romance trobava al seu somni la plantada a la Plaza de Mariana Pineda18, que es correspon ab l’actual plaça de Santa María de la localitat. La fogata va ser plantada a un barri popular i contenia una forta càrrega crítica i social. Tingué per lema “Guerra y crisis”19. La base de la falla, i els seus quatre costats, servia per introduir les escenes “de trabajo, fuente de toda honrada riqueza”. La primera representava un miner del carbó solament acompanyat pel llum de seguretat contra el gas grisú20. El segon treball representat era el d’un mecànic que gràcies al seu esforç modela fins l’acer. El treballador del camp, fent fèrtil la terra ab la seua suor. I, per a acabar, a una forja, un ferrer “al yunque rompe una cruz svástica (sic), a la que ataca con rudeza, pero sin cobardía”.

Esbós de la fogata “Guerra y crisis”, única imatge que s’ha pogut obtindre de la mateixa.

La Plaza de la Libertad, l’actual almansenya Plaza de San Roque, va acollir la plantà i cremà de la fogata “Una máquina y otras cosas suaves”. Una locomotora rematava este cadafal, que volia representar que ab la connexió per tren ab Madrid els habitants d’Almansa es gastarien a la capital els diners que ja no s’ingressarien als negocis de la localitat albacetense. Quant a les escenes, la primera representava el mercat públic de la població, que segons ens contà Romance “reune todas las condicio-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

151

També es van fer Falles a... nes necesarias... para hacerlo desaparecer.” Els venedors han de pregonar els seus productes entre impostos i les mosques. A una altra de les escenes, una tortuga portava al seu pas una maqueta de l’anhelat escorxador, que mai no semblava arribar, i es comparava ab el lamentable estat del que que s’usava al moment de plantar-se la fogata. Una font, coneguda en el moment popularment per ‘la Fuente Seca’, era l’eix de la tercera escena, que contava que, ab les fonts seques i ab els preus d’aigua potable, que no facilitaven que els usuaris s’abonaren al servici, la gent treia aigua de pous contaminats pels pous negres, per falta de un clavegueram projectat però no executat, que es mostrava als peus de l’escena; suposant, tot unit, una amenaça de salut pública. Per últim, la quarta escena representava un bomber imaginari, i un xiquet que, davant d’un incendi, al no haver dependències, apagava el foc “de manera jocosa”.

Esbós de “Una màquina y otras coses suaves”.

Escena de la fogata plantada a la actual Plaça de Sant Roc d’Almansa.

La següent fogata que ens presenta Ricardo Romance al seu particular “somni” és “Gente conocida o dados y puntos”. Dita fogata es va plantar a l’encreuament dels carrers Azucena i Tomás Meabe21, que es corresponen ab els actuals carrers San Juan de Dios i San Antonio. Cinc daus formaven els cos i bases de la fogata i damunt de cadascun d’ells una figura ens ajudava a comprendre el seu contingut. I que, segons s’explica, la gent pogué reconéixer. Estes figures eren les d’un grum, molt satisfet de les propines que arreplega ab les encomandes que li fan. El segon personatge encarnava un enllustrador orgullós del seu passat com a torero, que contava que si no s’haguera retirat, tindria diners “a patás”. El tercer a aparéixer era un pintor, al qual li han anat malament les coses, i ara es dedica a ser representant, la qual cosa li fa el anar de “cafeteo y de balanceo”. Un cadirer era la quarta figura, i este no es queixava de la seua sort, ja que tenia bon físic. Per a Comte Salvatierra Pàg.

152

La Cultura a l’Eixample

Fotografia de la mateixa fogata.

acabar ab els personages representats a la fogata, trobem un afilador que a pesar de, segons diu l’explicació, lliurar-se de servir per curt de talla, era gran i fort. Cadascun dels personatges tenia una música assignada en l’explicació apareguda a la revista, i, segons sembla, havia de llegir-se els cartells apareguts a la fogata ab l’entonació de la música corresponent. Per últim, Romance ens indica que, al seu imaginari somni, les figures estaven tan ben realitzades que no semblaven de cartó, i que inclús tenien moviment22. La penúltima de les fogates que ens relata Romance en l’explicació és la que tenia per lema “Escenas de una manzana”, i que es va

També es van fer Falles a...

Esbós de la fogata “Gente conocida o dados y puntós”. “Escenas de una manzana”, representada al seu esbós.

Una de les escenes de la fogata plantada a l’actual Plaça de D. Santiago Bernabéu.

Fotografia de la mateixa fogata.

plantar al carrer del Campanario, que hui en dia es correspon ab la Plaza de Santiago Bernabéu23. La fogata tenia per cos central una poma que, oberta per quatre costats, simulava ser un edifici de vivendes; encara que Romance la relaciona ab la poma del pecat original, per culpa del qual tots anem “sudando la gota gorda”. Però després aclarix que es tracten, al cadafal, assumptes de teules cap avall. Les escenes parlaven de quatre carrers simulats: el primer, el carrer de “Terrepringas”, al qual una dona ha de caminar ab xanques; un altre creua el carrer dins d’un perol, i els dos intenten fugir del fang que ompli el carrer, i, finalment, al qui es resguarda junt a la façana li cau damunt l’aigua d’una canal.

Al carrer de “las Flores”, es veien dos carregats “con olorosa mercancia” i un home i una vella s’asfixien per l’olor. El tercer carrer era el del “Tropezón”, i es podien vore tres figures caigudes en terra per esvarar ab les pells de plàtan que uns xiquets que viuen al carrer han tirat. L’últim carrer representat a la fogata era el de “Limpias”, carrer en el qual els caminats es veuen atacats per la veïna que espolsa una estora pel balcó, i per la que agrana el carrer enviant la brutícia al peus del passejant. A totes les escenes hi havia un guàrdia, i, dalt de la poma, el seu caporal, consentint-ho tot. L’encreuament que formaven, i encara formen, els carrers Las Norias i La Rosa va acollir la plantà de l’última de les fogates, potser la més senzilla de les set plantades. El seu lema era “Castillo de naipes”, i estava formada per diverses cartes franceses de “corazones rojos”, que

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

153

També es van fer Falles a... derramava flors damunt d’uns xiquets, que, ab la Cultura, el dia de demà la farien gran24. Per acabar l’explicació, Romance diu que “este año, soñando despierto, gozaremos todos al ver convertido en realidad mi sueño.”-

Dibuixos originals de Kond, que il•lustraven les pàgines de la revista Fogatas.

Esbós de la fogata plantada als carrers les Nories i la Rosa.

Fotografia de “Castillo de naipes”.

formaven un castell dalt del qual es podia vore dos militars i dos xiques. Els soldats, condecorats ab medalles ab forma de cor, aprofitaven les maniobres per a conquerir les joves del poble, que es creaven castells en l’aire ab les bones paraules dels militars, i que es trencaven ab la seua absència. L’imaginari somni de Ricardo Romance es tanca quan conta que algú li diu que els xiquets d’Almansa anaven a plantar dos fogates, una demanant la creació d’un parc infantil i mostrant els perills del carrer, i una altra, que seria un cant a la Cultura, en la qual, damunt d’un exemplar d’El Quixot, una xiqueta, la República, Comte Salvatierra Pàg.

154

La Cultura a l’Eixample

CONCLUSIONS Tot i que hem pogut trobar durant la realització d’este article algunes veus favorables a la implantació a Almansa d’unes festes semblants a les falles, i que aportaren al poble treball, diversió i turisme, les Fogatas constituïxen un fet únic. I més, si tenim en compte, com ja hem referit, que al poc de celebrar-se els festejos esclatà la Guerra Civil, i les fogates ja no es tornaren a organitzar per diferents raons. Una d’eixes raons podria ser la mínima tradició que tenia este tipus de festejos i, per tant, el poc arrelament al sentir dels almansenys, a pesar de tindre un cert èxit ab la seua principal causa, la creació de llocs de treball. A més, desprès del conflicte armat, les festes patronals, on s’enclavaren les Fogatas al seu moment, tingueren un marcat sentit religiós, i, unit açò a la falta de costum, facilità que els ciutadans d’Almansa s’oblidaren de tornar a organitzar les fogates. A més d’estos punts, en contra de les festes, caldria destacar que, a pesar dels intents realitzats per part de Ricardo Romance i de la resta dels membres del Comité de Fogatas, en assegurar que es tractava d’unes festes cíviques i sense relació alguna ab cap model polític ni religiós, ens ha quedat clar, pel que hem pogut conéixer a través de les publicacions consultades, que això no era aixina. Molts dels membres del Comité tenien vinculacions ab partits d’esquerra; de fet, el mateix Ricardo Romance Martínez era un dels líders del partit Izquierda Republicana, partit de Manuel Azaña, a Almansa. També ha quedat clar que els continguts de les fogates no eren innocus, i tenien una forta càrrega reivindicativa davant de moltes injustícies socials que patia Almansa en aquells moments. I, com hem vist, algunes de les fogates eren un cant a les bondats que representava un futur baix un règim polític com la República. Tots estos fets, i l’enfrontament que promocio-

També es van fer Falles a...

Caricatura de Ricardo Romance, original de Kond.

naren a les pàgines de Meca i Fogatas 1936 els organitzadors ab els ciutadans contraris a les festes pel que sembla, tots ab inquietuds religioses , propiciarien que les festes foren deixades de costat a l’acabar la guerra, i soterrades en la memòria de la població fins l’any 2011. Algunes conseqüències de la implicació política dels organitzadors resultaren més doloroses. Ricardo Romance fou afusellat en el paratge de San Blas, situat als peus del castell, de la població que ell volgué revitalitzar ab l’organització de les Fogatas, el 28 de novembre de 1939, als 34 anys.

Notes a peu de Pàgina, Bocabulari i Notes d’Interés: 1. Tribuna de Albacete Digital del 26 de juny de 2011, i en crònica de Luis Bonete, i laverdad.es, edició d’Albacete del 23 de juny de 2011. 2. La revista Meca tenia la seua redacció al pis principal del número 3 del carrer Virgen de Belén. El seu director va ser Fernando Más, y Antonio Molina s’encarregava de l’administració. Es venia a un preu de 10 cèntims de pesseta i solament es varen publicar quinze números. 3. Meca nº 6, 21- 4-1935, pàg. 8. 4. Números de Meca 8 i 9, de 25-5-1935 i 2-61935, respectivament, pàg. 6 en els dos casos. 5. Les festes venien celebrant-se des de mitjans del segle XVI al santuari proper a Almansa, i es van traslladar dins de la població l’any 1802. 6. Meca nº 11, 16- 6- 1935, pàg. 3. 7. Actual plaça de Jorge Guillén, de la localitat d’Almansa. 8. La Unión Almanseña té els seus orígens a l’any 1858, any de fundació de la Banda Municipal de Almansa. La precarietat econòmica fa que en 1902 es funde El Arte Músical, societat encarregada de obtindre el suport econòmic de la banda que, des de 1910, havia passat a denominar-se Unión Almanseña. L’any 1936 estava dirigida per Daniel Martín Rodríguez.

9. En total, l’Exposició tingué una duració de tres dies, ja que també es pogué visitar els dies 1 i 2 de maig, en els següents horaris: de 9 a 13 hores, de 17 a 20:30 i de 21:30 fins les 24 hores. 10. Ab antecedents musicals que es poden trobar a mitjans del segle XIX, la Sociedad Artística Ayorense va ser fundada als anys trenta del segle XX i va ser l’embrió de l’actual banda de la localitat aiorina. Durant l’any 1936 el seu director era Domingo Vela Alcayna. 11. Fernando Más va ser director del periòdic Almansa entre 1927 i 1928, i com ja s’ha referit de la revista Meca en 1935. 12. No s’ha trobat dades biogràfiques relatives a Adrián Carrillo. 13. Podem suposar que Juan de la Caba, que escriu la semblança festiva de Ricardo Romance; Juan de la Coba, que dedica versos a l’escultor Adrián Carrillo, i este Juan de la Cuba son la mateixa persona. Però no s’ha pogut confirmar si es deu el canvi de nom a un error d’impremta, o a un més probable joc de paraules del qual desconeixem el significat. 14. Daniel Martín va nàixer l’any 1905 a Sonseca, província de Toledo. Va cursar estudis al Conservatorio Nacional de Madrid. Desprès de dirigir diferents bandes militars, ocupà el càrrec de director a Almansa des de 1930 fins a 1949, quan passà a dirigir la Banda de Música Municipal de Albacete, fins que es va jubilar l’any 1977. Va fundar i dirigir el conservatori de la capital manxega. 15. L’autor es referix al Frente Popular i a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), unions de partits confrontades a les eleccions celebrades el 16 de febrer de 1936. 16. La Nit de l’Albà se celebra a Elx en la mitjanit del 13 d’agost, en honor de la Mare de Déu de l’Assumpció. L’origen de la festivitat es medieval i sembla ser que les famílies agraïen a la Verge el nombre de fills encenent un coet per cadascun dels descendents. El moment culminat es quan des de la Basílica de Santa Maria es llança una palmera ab milers de coets pirotècnics. 17. Les corones murals són usades exclusivament en l’heràldica cívica, és a dir no s’utilitzen a títol personal. Hi ha cinc varietats: de província o vegueria, comarcal, ciutat, vila i poble. A part, a la Segona República, es va coronar l’escut d’Espanya ab un tipus de corona mural que es denominà genèrica. 18. Mariana Rafaela Gila Judas Tadea Francisca de Paula Benita Bernarda Cecilia de Pineda Muñoz (1804- 1831) fou denunciada per brodar en una bandera una llegenda liberal. Això li va suposar ser acusada de formar part d’una conspiració, i va morir ajusticiada, per mig del garrote vil, un 26 de maig, a la seua localitat natal, Granada, a l’edat de vint-i-sis anys. Estos fets la convertiren en una màrtir de la causa liberal i en símbol de la lluita a favor de les llibertats. 19. És l’única de les fogates de la qual no s’ha pogut obtindre una imatge que no siga l’esbós pu-

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

155

També es van fer Falles a... i bàsquet de l’entitat. 24. No s’ha pogut confirmar que estes dos fogates infantils finalment es plantaren.

AGRAIMENTS - Mª José Uribe Larrea, responsable de l’Arxiu Municipal d’Almansa, sense la col·laboració, paciència i amabilitat de la qual este article mai no haguera arribat a vore la llum.

BIBLIOGRAFIA Logotip de les fogates d’Almansa, que tancava la revista oficial de les festes.

blicat a la revista oficial dels festejos. 20. El grisú és un gas compost principalment per metà, i que es troba a les mines de carbó, ja que es forma als mateixos processos de carbonificació. A l’extraure el carbó, s’allibera el gas, que pot produir explosions a concentracions per damunt del 5%. 21. Tomás Meabe Bilbao (Durango, 15 d’octubre de 1879-Madrid, 4 de novembre de 1915) va ser un escriptor i polític socialista, i el fundador de les Juventudes Socialistas de España. 22. No s’ha pogut confirmar si estes figures presentaven moviment una vegada instal•lades al cadafal. 23. Santiago Bernabéu de Yeste (Almansa, 8 de juny de 1895- Madrid, 2 de juny de 1978) va ser futbolista, entrenador i president del Real Madrid Club de Futbol, per un període de temps de trenta-cinc anys. A este període es correspon una de les èpoques més exitoses de les seccions de futbol

Comte Salvatierra Pàg.

156

La Cultura a l’Eixample

- Revista Meca, col. febrer-juliol de 1935, 15 números. -Revista Fogatas 1936, maig de 1936, 62 pàgines. -Gómez Cortés, Jesús:“Las otras victimas de la Guerra Civil. Las fiestas de Mayo de 1936”, Libro de Fiestas de Almansa, 2004.

PÀGINES WEB CONSULTADES - www.creacionesverdejo.com Portal de l’empresa que va crear la figura del Gachamiguero, que es plantà en 2011. - www.almansa.es/ Direcció web de l’Ajuntament d’Almansa, consultada per última vegada el dia 9 d’octubre de 2012. - www.sumalmansa.es/ Direcció web de la Sociedad Unión Musical de Almansa, última consulta realitzada el dia 10 d’octubre de 2012. -historiadealmansa.usuarios.tvalmansa. com/ Última consulta 16 d’octubre de 2012. -wikipedia.org, diverses consultes.

Articles d’Opinió

Canvis? Quins canvis? Vicent Penya

Assignatures pendents a València Vicent Álvarez Rubio

Patrimoni gasós de la Humanitat Esperança Costa

Política a les Falles? No, per favor! Josep Vicent Bergon

La Falla del Mercat de Colon

Canvis? Quins canvis? Vicent Penya

Fotografia: Luis Pablo del Rio Comte Salvatierra Pàg.

158

La Cultura a l’Eixample

Artícles d’Opinió

a veritat és que no tinc la suficient perspectiva del temps com per poder percebre canvis importants o “grans canvis” en les falles. Canvis en positiu, vull dir, que dissolguen d’una vegada per sempre tots els mals endèmics que arrossega la festa des del túnel de la història, i que tots tenim al cap. Però també és cert que en alguns aspectes hom adverteix xicotets avenços que, amb totes les objeccions que es vulga, ens permeten imaginar un avenir de la festa amb unes certes dosis d’optimisme. Vull parlar d’alguns temes puntuals relacionats amb el nostre univers festiu per veure de quina manera, segons la meua opinió, s’ha evolucionat o s’ha retrocedit en el desenvolupament de la festa.

que quan t’acostes a qualsevol quiosc dies abans de la festivitat de Sant Josep la premsa fallera està escrita majoritàriament en la llengua de Cervantes.

Pel que fa a les publicacions dels casals, els típics llibrets, és evident que s’ha apostat en molts casos per l’acostament cap a certs sectors culturals a fi de dignificar aquests papers. En aquest sentit, ens trobem amb una bona nòmina d’investigadors, historiadors, escriptors, artistes gràfics, etc., que, vinculats d’una manera o una altra amb aquest àmbit, per amistat, per proximitat, i fins i tot per implicació directa, han trobat en les edicions falleres una plataforma idònia per tal d’expressar les seues inquietuds creatives i acadèmiques. Conec treballs valuosos que, si no fóra per aquesta mena d’iniciatives, probablement no hagueren arribat a publicar-se mai.

Un altre aspecte que m’agradaria destacar és el de l’ofrena de flors, que es va implantar a l’inici del franquisme com a imposició d’una ideologia autòcrata, i que, a més a més, es tracta d’una activitat aliena i oposada al sentit original de la festa, també és cert que, per contra, cada vegada té més adeptes i participants, fins al punt d’haver esdevingut, sens dubte, una part inseparable de la programació festera.

És per aquest motiu, i tal vegada també per la proliferació dels premis destinats als llibrets, que el nivell de la llengua escrita de les falles és cada vegada més acceptable. Aquesta és la impressió que tinc personalment, i que, de segur, es podria constatar amb estadístiques. No obstant això, hem de lamentar que la majoria de publicacions comercials sobre la festa que trobem als quioscos valencians encara són en castellà. Si exceptuem alguns casos honrosos, com ara les revistes Marxa Popular Fallera, Cendra, Revista d’Estudis Fallers i la recentment desapareguda Pensat i Fet, allò cert és

D’altra banda, en relació amb els monuments, trobe que els canvis s’han dirigit en diferents direccions, i en funció de cada època. Segons Manolo Sanchis, hi ha dos períodes que marquen un “gegantinisme desmesurat” de la festa: 1962-1979 i 19952008. Durant aquests anys hem vist unes falles —les corresponents a les seccions especials— que passaven de la “monumentalitat”, diguem-ne, a l’“espectacularitat”. En canvi, la sensació que tinc és que els monuments de les comissions “d’anar per casa”, és a dir, la immensa majoria, són cada vegada més reduïts i modestos.

En la mateixa línia podríem parlar de la Junta Central Fallera. Un organisme que es va crear tot just acabada la Guerra Civil, dissenyat per tal de controlar el món faller i conduir-lo a posicionaments populistes i adeptes al règim, i que, si bé té una considerable missió organitzativa i administrativa, també és veritat que molts dels seus actes no han estat mai exempts de polèmica, com són els coneguts casos de censura, intromissió, manipulació, imposició, etc. Si algun dia es produïra un veritable canvi en les falles, hauria de ser, sense cap mena de dubte, per tornar als seus orígens, però no des de la involució o la nostàlgia, sinó,

tenint com a base la tradició i la fidelitat, des d’una clara postura a favor de la cultura, la innovació i una autèntica popularitat.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

159

Assignatures pendents a València Vicent Álvarez Rubio

Fotografia: Guillem Alborch Comte Salvatierra Pàg.

160

La Cultura a l’Eixample

Artícles d’Opinió

ense ser exhaustiu vull aprofitar l’ocasió per esmentar alguns casos significatius, que, al meu entendre, evidencien com tenim importants assignatures pendents en matèria de patrimoni històric. Hi ha una primera premissa que no necessita més explicació, la conservació del patrimoni històric, principi explicitat a la nostra constitució, des de molts punts de mira, es quelcom que ens fixa obligacions i drets, pel seu valor en sí dels bens culturals, i, tanmateix, com oferta cultural i turística. Tenim casos molt cridaners al nostre cap i casal, el qual deuria ser model a seguir per la resta del territori valencià. Citem, doncs, uns exemples : La Ceramo, L’ Alqueria del Moro, la de El Falcó i el Convent de San Josep; al primer cas, es tracta d’un taller de ceràmica, de titularitat privada, fundat per la família Ros, tancat ja des de fa bastants anys que conserva els seus elements neo-mudèjar així com els vells motles de les peces de ceràmica, hem escoltat projectes o propostes, el fet és que el conjunt esta a punt de ser ruïna, sense que la propietat done compliment al deure de conservació. L’Alqueria el Moro ja clama al cel!. Edifici gòtic, de titularitat municipal, espoliada en part, ocupada en ocasions, en permanent degradació, una joia oblidada, amb promeses in complides. De titularitat privada es l’ Alqueria del Falcó, al barri de Torrefiel, representativa de l’ horta que envolta la ciutat i de les èpoques anteriors, també en procés de degradació.

EL convent de San Josep fou noticia no fa gaire anys, ja que la congregació de monges que l’ocupa el va deixar i el vengué a un empresari conegut per la seua xarxa de supermercats. La cosa va esclatar quan es denuncià que s’ havien arrancat els taulells del segle XVIII que hi havia, i que molts elements

havien estat danyats. L’ edifici continua tancat . En aquesta mostra de manca de sensibilitat i de sentit de futur, recordaríem com dos convents de gran valor arquitectònic resten ocults i ignorats per la ciutadania, es tracta dels conjunts de la Trinitat, ocupat per religioses de clausura, i el Sant Domènec, el quals alberga instal•lacions militars, els dos gòtics, amb una llarga història. Als dos casos esmentats el problema rau en la possibilitat de fixar uns sistemes de visites guiades, o qualsevol altra eixida que permetés que la gent pogués gaudir dels encants. No podem oblidar un gran problema que està demanant solucions concertades, bassades en el diàleg ciutadà, i no en l ‘imposició de criteris urbanístic a l’ús. Com alguns podeu pensar estic referint-me a la controvertida prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez, la qual secciona els barris de el Cabanyal i el Canyamelar. Portem quinze anys de conflicte, de paralització de la restauració, d’estèrils polèmiques. El nostre Ajuntament deu obrir-se al diàleg, cal buscar punts d’ encontre, salvant aquells elements que tenen valor patrimonial, com la Llonja del Peix o la trama urbana, entre altres. No voldria que es pensés que aquest paper sols va dirigit a demanar o exigir a les administracions responsables, els ciutadans, la gent de la ciutat, tenim que assumir la nostra part de participació o responsabilitat, al nivell que exigible a cadascú. Especialment tenim que copiar allò que es ve fent al nostre entorn, amb més sensibilitat, buscant aportacions des de l’iniciativa privada, la fórmula del mecenatge pot ser un instrument, posem per cas. Tenim un ric patrimoni, en part recuperat, i altre que es pot sumar, òbviament si hi ha voluntat.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

161

Patrimoni gasós de la Humanitat Esperança Costa

Fotografia: Xavier Mallol Comte Salvatierra Pàg.

162

La Cultura a l’Eixample

Artícles d’Opinió

l 14 de març, vespra de la plantà, les Corts Valencianes aprovaren per unanimitat una declaració de suport per a què les Falles de la ciutat de València siguen declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta declaració s’adreçava al Govern central, l’òrgan encarregat de presentar les candidatures espanyoles davant la UNESCO, que és la que tria i destria aquelles manifestacions culturals que mereixen ser destacades. Pocs dies abans, Alzira acollia les “XXVIII Jornadas Nacionales de Exaltación del Tambor y del Bombo” (sic), en un acte d’autoafirmació per a que les tamborades de la Setmana Santa (d’ací, d’Aragó, de Castella-la Manxa…) s’incloguen en la sol•licitada llista de bens culturals sense matèria ni volum que el món sencer ha d’admirar.

els Castells catalans perquè així es va remetre en l’expedient. També el recuperat Cant de la Sibil•la de Gandia, per exemple, podria estar inclòs en la preada llista, però la UNESCO, que només premia a qui demana ser premiat, sols va seleccionar els Cants de la Sibil•la de l’illa de Mallorca, perquè així constava en l’expedient. Al remat, la llista de bens immaterials que des de 2003 confecciona l’organisme cultural de l’ONU creix any rere any, i a un ritme que d’ací no res serà insostenible (a hores d’ara ja inclou 298 manifestacions culturals de tot tipus) i amb un sistema de selecció burocràtic que es troba en mans de les administracions locals, regionals i estatals. És innegable l’esforç de la UNESCO per protegir la diversitat cultural de la humanitat, però, quan passen deu anys més, quin mèrit tindrà estar en la llista?

Des que la UNESCO, fa ara deu anys, va començar a distingir alguns elements identitaris dels pobles, es va obrir una porta molt difícil de tancar. S’està produint un vertaderoverbooking, un allau de peticions procedents d’arreu del món. Les primeres seleccions les realitzava un comité d’experts, però des de 2009 són els estats els que presenten les seues propostes al dit comitè, convertint la lluita per la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en una mena de festival d’Eurovisión on tots els països volen participar, guanyar i donar-se a conèixer, esperant que la menció honorífica captive a molts turistes que ajuden a fer caixa a les economies locals.

Els criteris de selecció són tan amplis que han permés distingir elements molt eteris i heterogenis: la Setmana Santa de Popayán a Colòmbia (no la de Sevilla), la fabricació d’encaixos a Croàcia (la qual cosa em fa pensar en els possibles orígens croats de la meua iaia), els Mariachis o els patis de Còrdova, tot passant pel “menjar gastronòmic dels francesos” (sic), el “traçat tradicional en la fusteria de construcció francesa” (també sic), l’equitació tradicional francesa o els gremis francesos (ho sent per Andorra i Mònaco: haver renunciat a la independència). I perquè els francesos no acostumen, que si no, els esmorzars amb salmorra i olives xacades fa temps que serien patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

D’entre els bens culturals immaterials valencians (perdoneu la sobreadjectivació), han rebut aquesta distinció la Festa d’Elx, el Tribunal de les Aigües de València i la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Tot i que les torres humanes són també “nostres” (és el cas de les muixerangues, que a Tarragona reben el nom de Ball dels Valencians), només han estat guardonats

Per tant, no només les Falles: les albaes i el cant d’estil, les coques i pastissets, els Moros i Cristians, les Roques del Corpus (València), els Enfarinats d’Ibi, la mona amb caramull d’Alberic i tot allò que se vos acudisca podria perfectament formar part d’aquesta llista planetària. Tot és qüestió de posar-se i demanar-ho com toca. Vistos els precedents, a veure qui diu ara que no.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

163

Política a les Falles? No, per favor! Josep Vicent Bergon

Fotografia: Paqui Pallarés Comte Salvatierra Pàg.

164

La Cultura a l’Eixample

Artícles d’Opinió

onfesse que personalment mai he estat partidari de barrejar les falles amb la conveniència partidista. Les falles, amb les seues majors o menors discrepàncies, són plurals, i així han de continuar sentho. Tot i això, cal aclarir que una qüestió ben diferent és el caire determinat que puga tindre una comissió fallera a causa de la legítima ideologia majoritària dels seus components, la qual cosa es tradueix en acabant en l’adopció de determinades mesures, en moments i situacions optatives i puntuals. Insistint, doncs, en aquesta creença, que vaig fer palesa en diverses ocasions, com en el congrés faller dels 80 –el conegut popularment com “setmesí” en raó de la seua durada–, on em vaig mostrar a favor d’una moció de Pepe Bea Izquierdo que tendia a aconseguir la independència de les falles respecte de qualsevol poder polític, fóra aquest del color que fóra, coses veredes! I que jo, que assistia en representació de la meua comissió, vaig votar a favor. La qüestió del meu recolzament, aleshores, es tornà una mica kafkiana, en tant que en ser ja molt conegut arran del meu treball com a delegat de Foment i Cultura de JCF, això va crear una certa confusió i divisió de vot, sobretot en les comissions de Russafa, d’on venia la proposta. És clar, imaginaven, que si jo ho votava no podia ser bo. En acabant, un Bea indignat m’acusaria de sabotejar la seua iniciativa, que jo considerava vàlida i per això la vaig votar. En fi, perdoneu-me aquesta digressió, que se m’acudeix ara d’un congrés molt polititzat, on per cert no se’n va aprovar cap de les meues propostes, totes tres, per cert, comptaven amb el vistiplau de la meua comissió. La primera, relativa a l’origen de les falles, avalada pel criteri de destacades personalitats, una segona que tractava d’escollir un altre ninot indultat, a banda de l’oficial, per incloure’l al Museu d’Etnografia i Folklore, fundat per Maximilià Thous i representatiu d’algun personatge popular valencià –una bunyolera, una orxatera, un matalafer, etcètera–, i una última, que consistia a poder usar els homes en la ofrena i desfilades la vestimen-

ta dels nostres avantpassats, i que la meua comissió ja usava des de feia uns quants exercicis. És a dir, que amb arranjament a aquesta última i després de la votació, el vestit negre de faller va continuar sent obligatori. I dic tot açò perquè veieu on arriba el desficaci. Sortosament i com tothom sap, aquesta obligatorietat, almenys, va ser esmenada després d’uns quants exercicis. Més tard, dos anys després, dimitiria del meu càrrec per anar en una llista electoral i considerar-ho incompatible amb la meua representativitat fallera. És el cas, però, que ha passat el temps i m’han arribat els dubtes. Observar escrupolosament l’ètica com a valor personal ens situa a alguns en inferioritat de condicions enfront d’aquells que no la consideren, pel que fa a una honesta confrontació d’idees, falleres i no, entrebancant així qualsevol possibilitat de tractar de transformar la realitat en qualsevol de les vessants – incloses naturalment les falles– que impregnen la nostra vida quotidiana. Fa ja alguns anys, i amb ocasió d’una entrevista col•loquial amb Alfonso Grau, amb el qual vaig mantindre una correcta relació durant la meua estada a l’Ajuntament com a assessor, li vaig reconèixer la seua habilitat per fer-se amb les falles, almenys majoritàriament. I aquest, que em coneixia molt bé i que per cert parla un valencià de Callosa d’en Sarrià que per a mi el volguera, em va dir rient-se: “I vosatros (sic), què feu vosatros?”. I això és ben cert. Què és el que fem aquells que pensem diferent i ens agradaria tractar de canviar algunes coses, que no volem manipular-les ni tractar de fer-se amb elles i que se les estimem plurals com toca? És temps de reflexió i diàleg, i per descomptat que no solament a les falles. “Anem a parlar-ne”, com deia una pluralista llista electoral que encapçalava fa anys Josep Vicent Marqués, i així, més tard, podrem xafar el carrer amb les idees ben clares.

La Falla del Mercat de Colon

Ciril Amorós Pàg.

165

Fulls Literaris

Educació Tracten ara de soterrar les creences sota nombroses lloses de ciment mentider mentre punxen els cervells dels xiquets amb negres agulles d’àvies mortes amagant-los la llum rebel de les lluernes i el vol tranquil de la blanca coloma. Hi ha un temps passat i oblidat per tanta gent que els joves desconeixen tal com fou. Hi han mestres i mestresses, professors i professores, de ràbia continguda i creixent tristor amerada Hi ha l’ocult interès del “no meneallo” i la repressió, encara, dels que ho intenten. I hi ha també, conseqüentment i malaurada, tot un espill de pollastres que mai aprendran a volar. Josep Vicent Bergon

Barbàrie Davant de tanta barbàrie no puc més que escriure. Escriure el testimoniatge de gratitud a la vida, a aquesta forma d’esclat en què culmina la terra. I no és que deixen de ser bàrbars els qui escriuen pel simple fet d’escriure o que jo mateix també, davant de tanta barbàrie, un bon dia esdevinga bàrbar, sinó que, tribals, són els bàrbars els qui s’oposen a la vida. Vicent Penya

(del llibre El buit, Editorial Brosquil, 2006)

Comte Salvatierra Pàg.

166

Fulls Literaris

Lliçó Després de cada lliçó aterraven les preguntes. L’interrogant incògnit o la incertesa del dubte, tantes coses poc clares i totes les boires horribles. Fet i fet, cada lliçó apresa esdevenia un pou, un pou fosc i alhora un pou d’on s’extreia l’aigua clara i gèlida d’un migdia memorable. Un prestatge de llum, unes remotes notícies. Heu sentit mai el cant llunyà de la sirena, melodia de l’arbreda, crepitació de les llenyes? No sabíem una altra cosa que no fos tot allò assumible, tot allò que podia ser paït i susceptible de ser voluble. Perquè ingenus nadàvem en la inconsciència de pensar que després de cada lliçó no solament les preguntes —cada pregunta— aterraven, sinó que també sucumbien les respostes, l’esclat de les idees, la renúncia expressa. Tot això, en la distància, n’és ara un clar exemple. Vicent Penya

(del llibre El buit, Editorial Brosquil, 2006)

Els Arrossars En línia recta és possible travessar una mar verda. No em serà anunciat de forma explícita ni tampoc amb un fil de veu intel·ligible però podré comprovar-ho amb la mirada objectivament i sense cap mena de dubte. En línia recta prolongar el plaer insòlit de la plana fraccionada amb les catifes de gramínia i amb unes xarxes invisiblement hidràuliques. Certament un colp d’ull no abasta l’extensió que en línia recta comprèn el meu judici si bé un punt dels confins més propers m’assenyala el campanar d’un vell poble. Vicent Penya

(del llibre El buit, Editorial Brosquil, 2006)

Ciril Amorós Pàg.

167

Comiat

“ e déus colossals i sinistres, tallades per la mà de l’ocàs en les entranyes de brillant pedra. No són, no són els núvols, són els déus, els déus mateixos de l’antiga Grècia, que el món alegrement van governar en passades edats amb la seua destra, i avui, després de la seua ruïna i la seua caiguda, quan la nit silenciosa mitjana, creuen dolentes per l’ample cel espectres tristos, ombres gegantesques. Fascinada i atònita la meua vista, aquest flotant pantheó contempla; Colossals figures que es mouen i creuen tristes l’extensió serena amb un solemne i sepulcral silenci.” Heinrich Heine.

Fotografia: Paqui Pallarés

Guia PublicitĂ ria

Recomanem...

Fotografia: Luis Pablo del Rio

Comte Salvatierra - Ciril Amorós Recomana... Accesorios Quart Albenfruit All i Oli, per a portar a casa Atlas Cargo Banc Sabadell BASE sport Brico + Cafetería Col·legi d’Advocats de València Casa de l’Orxata + Suc de Lluna Casaní, forn i pastisseria Clínica Flórez & Raga, instituto médico odontológico Daniel Gascó, Peluqueria Hombre-Mujer F. Feliu, floristeria Ferer i Roig, Art i Antiguitats Filo, Carniceria Flor, Indumentaria Francisco Tarín / Amparo Albors, Adms. de fincas Grupo G, Protección y Seguridad Huracán, Club de Fútbol Isidro Niñerola, Abogados Joyería Argimiro Aguilar La Burra Records, Orquestres i Espectacles La Galeria Jorge Juan La Gran Muralla, Restaurante La Petite Brioche Mantequerias Vicente Ferrero Marco i Maluca Martínez Charcuteros Pepe Boscà, ópticos Publicarte, Artícles Publicitàris Punto Verde, Cerveceria – Cockteleria Radio Tránsito, Bar de Copes Restaurante El Trovador - Cafetería Trovados Restaurante Leixuri Serex Mat, cocinas, baños y proyectos Solarsom TAGO, rehabilitaciones Talleres Almerich Torreblanca Tsi Sing, Restaurante Chino Turolense, Forn i Pastisseria Valencia en tu mesa, Restaurante a domicilio Valencia&Cia, Restaurant Yacaré, Zapatos y Bolsos ZEN, cocina Asiática Comte Salvatierra Pàg.

170

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

171

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

172

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

173

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

174

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

175

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

176

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

www.restaurante-leixuri-valencia.es

Ciril Amorós Pàg.

177

Recomanem...

El teu bar de sempre amb els preus mes populars

Comte Salvatierra PĂ g.

178

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

179

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

180

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

181

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

182

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

183

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

184

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

185

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

186

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

187

Recomanem... En Mantequerías Vicente Ferrero encontrará los más selectos productos nacionales y de importación:

Lotes, Cestas y Regalos de Navidad, Preparamos bandejas de fiambres surtidos, Servicio a domicilio, Tienda Online.

Jamón Ibérico de Bellota “Lazo”, Jamón Ibérico de Cebo “La Jara”, Jamón de Trevélez “A.Alvarez”, lomo Ibérico, salchichón “Riera”, longaniza de pascua, sobrasadas de La Marina y mallorquina, Pasteles de carne de Alcoi, embutido fresco de Onteniente, hueva de atún, mojama de almabraba, foie mi-cuit, salmón ahumado, anchoa del Cantábrico, quesos valencianos, manchegos, franceses, suizos, todo tipo de conservas, mermeladas “La Jalancina”, productos de La Ponderosa de Cuenca… Selecta bodega de vinos, cavas y licores, especialidad en ginebras y tónicas Premium.

www.ferrerogourmet.com

Comte Salvatierra Pàg.

188

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

189

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

190

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

191

www.alliolivalencia.com

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

192

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

193

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

194

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

195

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

196

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

197

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

198

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

199

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

200

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

201

Recomanem...

Comte Salvatierra PĂ g.

202

Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2014

Ciril Amorós Pàg.

203

l present llibre es va acabar d’imprimi el dia 14 de febrer de 2014 en el poble d’Alcàntera de Xúquer, a la comarca de La Ribera Alta, en els tallers gràfics de Blauverd Impressors S.L. Sent cap de taller Amadeu Górriz. Celebrant el dia de Sant Valentí, festivitat dels enamorats, i a un mes vista de l’esclat final de les nostres estimades festes falleres. De les quals, nosaltres també estem anamorats.