NĂşm. 7
setembre – desembre 2013 Carpeta i agenda 2013-2014
Disseny d'Amy Salgado
Equip de redacció (1r ESO)
Martí Acosta Joana de Arriba Aitor Bañuls Mireia Bestit Andrea Blasco Mar Buhigas Júlia Borràs Sofia Capella Pol Carricondo Laura Cubells Alec Gifford Pol Larrosa Adrián López Xavi Meza Neus Muntó Laila Ouaichou Henry Quispe Saona Sanchís
Disseny de la capçalera Àlex Domínguez
Il·lustració portada secció “Panorama” Berta Ollé
Il·lustració portada secció “El racó del lector” Sergi Paredes
Col·laboradors Maria Cobo (4t ESO) Alba Romero (3r ESO)
100% FRONT MARÍTIM núm. 7 SUMARI Pòrtic Protagonistes Amy Salgado:carpeta i agenda 2013 Maria Cobo: guanyadora de “El Gust per la lectura” Ben a prop Art de barri Panorama La Via Catalana Sagrada Família: 2026 El Tour de França Laia Sanz, nova victòria GP Indianàpolis: Dani Pedrosa Jorge Lorenzo i Marc Márquez Barcelona 2013: mundials de natació One Direction El racó del lector La filla de la nit de Laura Gallego La nostra ploma Rastres perduts de Maria Cobo Contraportada Bon Nadal
PROTAGONISTES
Amy Salgado, dissenyadora de la carpeta i agenda 2013 Amy Salgado és la dissenyadora de la carpeta i l'agenda d'aquest any. És l'alumna que el curs passat va guanyar el concurs en el qual participen els alumnes de tercer d'ESO.
- Des de quan dibuixes? Des de ben petita. - Hi algú a la teva família que sigui artista? No, cap. - Què és el que et va inspirar a fer el dibuix? Em vaig inspirar en el disseny que jo mateixa ja havia creat l'any anterior. - Et va costar molt fer el dibuix? Una mica.
- Quina tècnica vas utilitzar per fer el dibuix? Retoladors de colors i ho vaig retocar una mica amb fotoshop - Quines eren les normes del concurs? Crear el teu propi disseny i no copiar el de ningú.
- On es va celebrar l'acte del lliurament de premis? Al gimnàs de l'institut, en la festa de Sant Jordi. - Havies guanyat abans algun altre concurs? No - Pensaves que guanyaries? No. Realment és molt difícil, perquè hi vam participar tots els alumnes de 3r del nostre centre.
- Com et sents quan veus que tots portem el teu dibuix a la carpeta i a l'agenda? Em sento orgullosa que el meu disseny hagi sigut escollit pels alumnes de l'institut.
Joana de Arriba i Mar Buhigas GarcĂa
MARIA COBO, GUANYADORA DEL CONCURS “GUST PER LA LECTURA” Maria Cobo, de 3r d'ESO, va ser la guanyadora del concurs “Gust per la lectura” de l'edició 2012-2013. Va quedar primera en la categoria D (alumnes de 2n cicle ESO). Hem de tenir en compte que en aquest concurs hi participen alumnes de tot Catalunya! Imagineu-vos si en té, de mèrit! Un dels obsequis que va rebre va ser una invitació per poder assistir a un programa de RAC 1 (la cadena de ràdio).
Nosaltres hem entrevistat la nostra companya Maria Cobo: -Quin llibre vas llegir per preparar el concurs? Alícia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll.
-Quin era el tema de la redacció pel concurs? El relat havia de centrar-se en un personatge jove que passés per una transformació física o psicològica. -En què et vas inspirar? En la lectura que vam fer de l'obra Alícia en el País de les Meravelles -Et va costar molt d'esforç? Sí, es tractava de fer un relat d'una certa extensió i calia tenir en compte els personatges, el temps, l'espai,... -Vas quedar satisfeta del relat? Sí, en vaig quedar molt satisfeta.
-Pensaves que podies guanyar? No, això no m'ho esperava. -On et van donar el premi? A la sala d'actes del Caixa Fòrum. -Qui hi va poder assistir? Els meus familiars, la meva professora de català i una altra professora del departament de llengua. -Amb què et van obsequiar? Amb una entrada a Port Aventura, un e-book i una invitació per a la professora, per a mi i per a altres companys de la classe per assistir a un programa de RAC 1: La competència. Hi vam anar el 10 de setembre, just abans de començar el curs, acompanyades per la nostra professora de català.
-Què vau fer a RAC 1? Vam anar-hi d'espectadors. Va ser molt interessant presenciar l'emissió d'un programa de ràdio en directe!
-Qui vau conèixer? L'Òscar Dalmau, el presentador de El Gran Dictat i també l'actor que fa d'Iniesta al Cracòvia.
-Què et va semblar l'experiència d'anar-hi? Va ser molt bona i molt interessant.
Joana de Arriba i Mar Buhigas GarcĂa
BEN A PROP
Art de Barri Recordeu el taller que van dur a terme a final de curs passat els redactors del darrer número de la nostra revista? En el núm. 6 ja us vam explicar en què consistia l'activitat i vam publicar les fotografies del “making off”. Ara us n'oferim una part del resultat final.
Equip de redacci贸
La Via Catalana, caminant cap a la independència L'any passat, l'onze de setembre, va haver-hi una manifestació per la independència. Va ser històrica, perquè va ser una de les manifestacions amb més participació de Catalunya. Des d'aquell dia, la gent s'ha pres més seriosament això de la independència per Catalunya, hem lluitat més pel que ens mereixem, i ens han escoltat més (encara que no tothom). Aquest any ha sorgit la idea de fer la Via Catalana. Ens hem agafat
tots
de
les
mans en un moment precís, i entre tots hem resseguit el país de nord a sud, des de Le
Boulou
fins
a
Vinaròs, que són uns 400 quilòmetres.
Hi ha participat molta gent i també gegants, capgrossos i castellers. Ha estat una experiència inoblidable per a tots els catalans que hi han participat: aquells nervis, aquella alegria, aquella emoció que teníem tots perquè arribés l'hora, les 17:14. Aquesta hora fa referència a la data de l'onze de setembre del 1714 (17:14h), que va ser quan hi va haver la guerra d'Espanya contra Catalunya, perquè Catalunya volia ser un país lliure (com ara).
Despr茅s de l'esdeveniment, el president Mas va informar que tindr铆em la consulta al 2014. Hi van haver diferents informacions sobre la participaci贸, per exemple, el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya va afirmar que hi van participar 1.600.000 persones, en canvi, el diari ABC, va publicar que hi van participar 350.000 persones i el Washington Post va comptabilitzar un mili贸 de persones.
Sofia Capella i Júlia Borràs
La Sagrada Família, previsiblement acabada el 2026
La Sagrada Família ja està finalitzada en un 65% i previsiblement el 2026 se n’acabarà la construcció, segons Jordi Faulí, que és l'arquitecte director i coordinador de les obres. D‘aquí uns dies ja farà 23 anys que Faulí hi treballa. L’arquitecte director ha fet un estudi: creu que seguint aquest ritme d’obres que porten actualment, la podran acabar l’any 2026. La Sagrada Família, va dissenyar-la Antoni Gaudí, que era un arquitecte català. Van començar a construir la Sagrada Família l’any 1882, per tant, fa 131 anys que s’hi està treballant. Josep Maria Bocabella i Berenguer, membre de l’associació de devots de Sant Josep, va tenir la idea de construir la Sagrada Família, amb l’objectiu d’erigir un temple que exaltés la família, prenent com a model el de Josep, Maria i Jesús: la Sagrada Família. És una basílica d’estil modernista, situada a Barcelona i fa 170m d’alçada.
Antoni Gaudí va dissenyar la Sagrada Família amb 18 torres de diferents altures: 12 simbolitzen els apòstols, 4 representen els evangelistes i dues, a Maria i a Jesús. Els vint-i-dos tipus de pedres diferents que té el temple són roques que formen part de la terra, producte dels diferents processos i etapes dels temps geològics. Segons les dades de l’any 2004 la
Sagrada
Família
és
el
monument més visitat de l’estat espanyol. El 2008 va rebre més de 2,7 milions de visitants i el 2011, en va rebre 3,2 milions. Els diners per continuar construint la Sagrada Família arriben de donatius privats i de l’entrada turística al temple. Sempre s’ha finançat a través de donatius, perquè és un temple expiatori. Actualment, la Sagrada Família és valorada com a patrimoni dels catalans i de la humanitat.
Andrea Blasco, Laura Cubells i Saona Sanchis
El Tour de França, centenari En aquest Tour de França de 2013 hem commemorat la 100a edició. Es disputà entre el 29 de juny i el 21 de juliol de 2013, amb un recorregut de 3.404 km repartits en 21 etapes. En aquesta edició hi han pres part sis ciclistes que viuen o són nascuts als Països Catalans: •Joaquim •Alberto
Rodríguez
Losada
•Joan Antoni
Flecha
•Rubén
Plaza
•Daniel
Martin
•David
Millar
El Tour de França és una competició ciclista per etapes disputada al llarg de la geografia francesa i d'altres països durant tres setmanes del mes de juliol. S'ha celebrat anualment des de 1903, només interrompuda des de 1915 a 1918 a causa de la Primera Guerra Mundial i de 1940 a 1946, per culpa de la Segona Guerra Mundial.
L'any 2003 va guanyar el Premi Príncep d'Astúries dels Esports. El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies o etapes amb un recorregut màxim de 3.500 kilòmetres. Les tres setmanes de competició normalment inclouen dos dies de descans, que a vegades són utilitzats per portar els ciclistes d'una ciutat a una altra.
Pol Carricondo i Neus Muntó
LAIA SANZ, NOVA VICTÒRIA Aquest estiu Laia Sanz ha tornat a guanyar en els X Games de Los Ángeles. Els X Games són competicions esportives de caire “eXtrem”, és a dir, espectaculars i arriscades. Ja és la tercera vegada de quatre possibles que Laia Sanz aconsegueix l'or en aquesta modalitat. Als Estats Units,
la
corredora
d'Enduro
espanyola ha demostrat que està en un gran moment de forma. Pilotant la seva Honda CRB 280, va haver de fer una remuntada increïble per guanyar la cursa amb més de 37 segons de diferència respecte la segona classificada, Maria Fosberg. Amb aquest resultat, Laia Sanz iguala precisament Maria Fosberg, la seva rival directa en el Mundial. “Estic molt contenta”, va exclamar quan va acabar la gran carrera dels X Games. Tot i que és el seu primer any als X Games, Laia Sanz està demostrant que és una de les millors pilots d'Enduro que hi participa. Però la pilot catalana ha dit que no té temps per descansar, ja que d'aquí poc vindran els X Games de França i, uns mesos més tard, el Dakar.
L'Enduro
és
una
modalitat
dels
Games.
Ve
X del
motocròs i del trial. Les
motocicletes
d'Enduro són molt semblants a les del trial,
però
tenen
petites diferències. La d'Enduro es pot fer servir per anar pel carrer i, en canvi, la de cros és específica per recintes tancats. També tenen una altra diferència, ja que les d'Enduro estan preparades per superar obstacles com troncs, roques grans... Laia Sanz va néixer a Corbera de Llobregat (Barcelona), el dia 11 de desembre del 1985. Va aprendre a anar amb bicicleta quan només tenia 2 anys. I quan en tenia 4 va muntar per primer cop en la moto del seu germà gran.
Li desitgem a la magnífica esportista Laia Sanz que tingui molta sort en el seu futur com a pilot professional.
Aitor Bañuls i Pol Larrosa
Dani Pedrosa, 2a posició en el GP d’Indianàpolis El Dani Pedrosa va quedar 2n en el gran premi d’Indianàpolis. En començar la carrera estava en la segona fila i va guanyar dues posicions. En un determinat moment, va ser el pilot més veloç de la carrera, marcant la volta més ràpida. Va arribar al Yamaha de Ben Spies al 7è gir i el va superar en el següent cop que va passar la línia de meta. L’espanyol ha començat a distanciarse de tots els seus
rivals,
camí cap a una incontestable victòria, en el mateix escenari on fa un any va escapar-se després d’una inoportuna caiguda. Aquest motociclista, amb el seu tercer triomf d’aquesta temporada, suma ja 183 punts i s'aferma en la segona posició de la classificació. Dani Pedrosa va néixer al 29/9/1985 a Castellar del Vallès i té 28 anys. Aquí tenim un quadre del seu palmarès general:
Carrera esportiva Palmarès general Campionats mundials
3
Victòries
47
Podis
117
Poles
42
Voltes ràpides
52
Alec Gifford
Va ser el campió del món de Moto GP les temporades 2010 i 2012 i campió del món en la cilindrada de 250cc les temporades 2006 i 2007. El seu primer títol mundial va ser el 29 de octubre de 2006 en el circuit valencià de Xest i el segon, el 21 de octubre de2007 a Malàisia. L’últim va ser el 28 de octubre de 2012 al Gran Premi d’Austràlia BIOGRAFIA Jorge Lorenzo Guerrero és un
motociclista mallorquí
que va néixer el quatre de maig de 1987 a
Palma de
Mallorca. TRAJECTÒRIA ESPORTIVA Va començar en moltes categories del campionat Balear aconseguint el seu primer èxit nacional en guanyar la copa Aprilia de 50cc i la de 125cc. Gràcies a això, va fer el salt al campionat d'Espanya de 125cc i al campionat europeu on va aconseguir diversos podis i victòries.
LA VICTÒRIA 50 Jorge Lorenzo va fer una carrera a Philip Island i va pujar al més alt del podi aconseguint la victòria número 50. Va ser una carrera atípica de només19 voltes.
Arran de la preocupació per l’estat dels pneumàtics, els pilots van haver d’entrar a agafar la segona moto entre la volta 9 i 10. Jorge Lorenzo partia des de la pole i va fer una altra vegada una bona sortida, però Márquez i Pedrosa no el deixaven escapar.
COMPETICIONS REALITZADES per Jorge LORENZO Any Categoria
Moto
Equip
Carrera Victòria Podi Pole Flap Punts Posició
2002
125cc
Derbi RS 125
14
0
0
0
0
21
21r
2003
125cc
Derbi RS 125
16
1
2
1
1
79
12è
2004
125cc
Derbi RSA 125
16
3
7
2
2
179
4t
2005
250cc Honda RS250RW
15
0
6
4
0
167
5è
2006
250cc Aprilia RSW 250
16
8
11
10
1
289
1r
2007
250cc Aprilia RSW 250
17
9
12
9
3
312
1r
2008
MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR
17
1
6
4
1
190
4t
2009
MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR
17
4
12
5
4
261
2n
2010
MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR
18
9
16
7
4
383
1r
2011
MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR
15
3
10
2
2
260
2n
2012
MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR
18
6
16
7
5
350
1r
179
44
98
51
Total
23 2.491
Martí Acosta
Les caigudes de moto poden ser una de las coses que fan més por, perquè els pilots no saben si alguna altra moto passarà. A vegades, els altres pilots els poden atropellar o, fins i tot, els pot matar com a Marco Simoncelli. També pots anar a l’hospital com Jorge Lorenzo, que tot i que el van operar aquella mateixa nit de l’esquena, i va arribar a guanyar el campionat.
També hi ha caigudes molt tontes, que fan gràcia, però el pilot es fa mal a la mà o a l’esquena, en els braços, a les cames, els peus o els genolls, que són els llocs més dolorosos del cos.
Martí Acosta
Marc Márquez Márquez
va néixer a
Cervera
el
17
de
febrer de 1983. És un pilot
espanyol
de
motociclisme. Va començar a destacar en l'especialitat de velocitat a partir de l'any 2002. Va obtenir el campionat mundial de motociclisme. En aquesta temporada 2013
ha firmat per Repsol Honda per
competir el Moto GP en la mateixa escuderia que el Dani Pedrosa.
Henry Quispe
Mundials de natació, Barcelona 2013 L'èxit de les nedadores catalanes Aquest campionat de natació s'ha celebrat a Barcelona, entre el 19 de juliol i el 4 d'agost, sota l'organització de la Federació Internacional de Natació (FINA). S'han realitzat competicions de natació, waterpolo, natació sincronitzada, salts, natació
en
aigües
obertes i per primera vegada en la història d'aquests campionats, salts de gran altura (20 m per a les dones i 27 m per als homes). Una de les figures més destacades d'aquest campionat ha sigut la de la mascota, una gota d'aigua molt divertida anomenada XOP.
Les medalles de l'equip espanyol Espanya va quedar amb el resultat d'una medalla d'or, 6 de plata, 5 de bronze: un total de 12 medalles. La medalla d'or, la va guanyar l'equip femení de waterpolo, a la final contra Austràlia.
Les instal·lacions Les competicions es van realitzar a les instal·lacions de •
Palau Sant Jordi: natació, les finals de waterpolo i natació sincronitzada.
•
Piscina Municipal de Montjuïc: salts
•
Port Vell: natació en aigües obertes i salts de gran altura
•
Piscines Bernat Picornell: waterpolo
El logotip El logotip del campionat, conegut com “sota l'aigua “, conté les sigles BCN 2013 en blau clar i sota les sigles una imatge simètrica de les lletres en un color blau fosc intentant fer com si fos el reflex de l'aigua. El logotip conté el nom del campionat en els 3 idiomes oficials d'aquest, el català, el castellà i l'anglès.
La mascota XOP La mascota, com ja hem dit abans, és una simpàtica gota d'aigua anomenada XOP, aquesta és composta pel típic trencadís català en diversos colors com el blau, el marró, etc...L'autor d'en XOP es un jove dissenyador menorquí.
Les medalles Les medalles van ser dissenyades per l'estudi La Granja Design de Barcelona i fetes a l'empresa de València The Medal Company. Estan inspirades en un mapamundi. Consisteixen en dues fulles de bronze forjat i banyat en or; totes dues capes estan separades per una altra de silicona amb aigua.
Natació Sincronitzada Aquesta va ser la prova estrella d'Espanya, hi van guanyar 7 medalles Solo Tècnic
Svetlana Romashina
Huang Xuechen
Ona Carbonell
Solo Lliure
Svetlana Romashina
Huang Xuechen
Ona Carbonell
Duo Tècnic
Rússia
Xina
Espanya
Duo Lliure
Rússia
Xina
Espanya
Equip Tècnic
Rússia
Espanya
Ucraïna
Equip Lliure
Rússia
Espanya
Ucraïna
Combinada
Rússia
Espanya
Ucraïna
Ona Carbonell: 7 medalles La barcelonina de 23 anys va demostrar la seva vàlua, guanyant el bronze a dues proves que va nedar individualment i juntament amb l'equip espanyol va guanyar cinc medalles més: dues de bronze i les altres tres de plata. Va fer de solista a la prova de solo lliure. Va sortir nedant una cançó de Freddie Mercury i de la famosa Montserrat Caballé. Aquesta va ser també la cançó oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La coreografia va ser supervisada per la pròpia Montserrat Caballé.
Mireia Belmonte: nedadora completa Belmonte va tornar a demostrar el seu gran nivell internacional amb tres podis: plata als 200 papallona i 400 estils, i bronze als 200 estils. Si hi afegim les medalles de Londres, la situem entre les millors nedadores del m贸n i de les m茅s completes.
Melani Costa: un gran paper Una altra de les protagonistes del campionat va ser Melani Costa quedant subcampiona mundial als 400 lliures i una final als 200 lliures, a més a més dels 4 rècords d'Espanya a cadascuna de les distàncies.
LA HISTÒRIA DELS CAMPIONATS DE NATACIÓ Aquests mundials es van començar a fer al 1973. Al congrés del 1968, amb motiu dels JJ.OO, a la ciutat de Mèxic es va començar a discutir el tema dels mundials de natació per tres importants raons:
1- D'esdeveniments esportius importants només es celebraven el jocs olímpics i molts esports ja feien els seus propis mundials. 2- El tema econòmic, ja que donaria molt treball a una gran quantitat de gent. 3- Que fent uns campionats, es donaria més importància als esports aquàtics. L'última edició va ser la número 15. Ja hi ha preparades les seus per a la 16a i 17a edicions. La 16a serà a Kanzan (Rússia) i la 17a, a Guadalajara (Mèxic).
Adri谩n L贸pez i Xavi Meza
One Direction, actuarà a Barcelona el proper 8 de juliol El famosíssim grup actuarà al Estadi Olímpic el 8 de juliol del 2014. Les entrades s'han posat a la venda a primers d'octubre i el primer dia ja hi havia grans cues. Zayn Malik Va néixer el 12 gener 1993 en el Regne Unit. El seu pare es diu Yàsser Malik i la seva
mare, Tricia
Bramman. Té
2
germanes menors, Walyha i Safaa i una germana gran, Doniya.
Harry Styles Va néixer l'1 febrer 1994 a Estats Units. El seu pare es diu Des Styles, la seva mare, Anna Cox i la seva germana petita, Gemma. Els pares de Harry es van divorciar quan ell només tenia 6 anys.
Niall Horan Va
néixer
setembre
el de
13
de
1993
a
Irlanda. El seu pare es diu Bobby Horan i la seva mare, Mauran Gallagher. Els seus pares es van divorciar quan ell només tenia 5 anys, passat el temps, el seu germà, Greg Horan, i ell van decidir definitivament anar-se'n a viure amb el seu pare.
Liam Payne Va néixer el 29 d'agost del 1993 al Regne Unit. El seu pare es diu Geoff Payne, la mare, Karen i les seves germanes menors es diuen Ruth i Nicola. Niam va néixer malalt, però després de tres setmanes van veure que el que li passava era que només li funcionava un ronyó i per poder salvar-lo i mantenir-lo amb vida li van haver de posar 32 injeccions durant dia i nit. Al col·legi va ser víctima del bullying. Llavors quan tenia 14 o 15 anys va decidir apuntar-se a boxa per tal de guanyar confiança en ell mateix.
Louis Tomhinson Va néixer el 24 de desembre del 1991 en el Regne Unit. El seu pare es diu Troy Austin, la seva mare es diu Johanah Pouston i els seus germans són Lokie Feliate, Phoete i Daisy. Quan Louis tenia 11 anys va fer una pel·lícula que es diu Fat Friends.
El grup es va formar gràcies al programa de the X factor. Els nois es van apuntar separadament en el programa i després de fer les audicions una de les jutgesses, que era la famosa Demi Lovato, va dir que aquests nois podrien formar un bon grup. Ells van acceptar-ho, però estaven una mica confusos, perquè ningú coneixia a ningú, però Demi tenia raó, el grup va encaixar i es va formar One Direction. La primera pel·lícula que han fet es diu This is us i la primera cançó es diu Torn, però la que va ser la primera oficial va ser What makes you beautiful.
Quan van venir a Barcelona, totes les fans de One Direction vam anar cap a l'hotel Vela. Totes les fans anàvem amb pancartes, samarretes amb les seves cares i fins i tot anàvem amb els braços i cares pintades. Quan es van dirigir cap a l'hotel i al cap d'una mitja hora, va sortir en Harry pel terrat i totes les fans vam començar a cridar com a boges i jo vaig començar a plorar i algunes noies també. En una mitja hora més van començar a gabar a les fans per la pel·lícula de T'his Is Us i primer van començar a cridar en Harry, després a ballar la macarena i després a ensenyar les pancartes que vam fer.
Jo, que sóc la Laila, vaig anar a un dels concerts i m'ho vaig passar molt bé, però amb tanta gent no podia caminar bé, però tenia lloc a primera fila i els vaig tocar. Em vaig tornar boja quan els vaig veure . Bé, no us dic res més, si voleu saber alguna altra cosa i esteu interessats per One Direction aneu a un dels seus concerts!
Mireia Bestit i Laila Ouaichou
Us recomanem... La filla de la nit de Laura GALLEGO GARCÍA
La història té lloc a Beaufort, un tranquil poble de París, però en algunes ocasions se situa a la capital. Els fets narrats s’esdevenen durant el segle XIX La protagonista es diu Isabelle. Va néixer a Beaufort òrfena, la seva mare va morir després de tenir-la. Allà va exercir de bugadera i, quan només tenia 17 anys, va abandonar el poble amb el noble Philippe de Latour, de qui estava bojament enamorada. Cinc anys després, va tornar al poble molt canviada: vestia de negre, estava totalment pàl·lida, semblava estar malalta i, pel que es veia, havia aconseguit reunir els suficients diners com per comprar la Mansió Grisard. Deia que patia insomni i es descrivia amb el nom de Filla de la Nit...
D'entre tots els personatges jo, segurament, escolliria la Senyoreta Dubois. Sophie Dubois és una de les cinc xafarderes comares del poble. Potser és estrany que esculli com a personatge una senyora de 65 anys, però, jo crec, que sense ella la història seria més avorrida. A més, m’ha encantat la relació que sorgeix entre en Max (el gendarme) i la Sophie. Trobo que el descobriment de la dona intel·ligent i honrada amagada sota la tafanera Dubois ha estat la clau per treure el millor del personatge. Personalment puntuaria el llibre amb un 9. M'encanta Laura Gallego García, considero que és una gran escriptora i malgrat que és força jove, les seves novel·les són fascinants i tenen un lèxic de molt nivell. M'ha agradat molt el llibre perquè és entretingut, misteriós i sobretot molt intrigant. M'ha enganxat tant que he aconseguit acabar-me’l en tan sols un dia. M'ha sorprès el gran sacrifici que és capaç de fer Isabelle per amor: cal ser molt valent per fer les bogeries que narra la novel·la. Al principi, apareixen molts personatges de cop en una sola escena, esmentats en diferents ocasions pel nom o el cognom. Aquest fet m'ha confós, no aconseguia relacionar el cognom amb el nom i m'ha desconcertat. Però conforme avances la lectura ja van citant els noms complets i el paper que tenen els personatges en la història, i aconsegueixes aclarir-ho i enllaçar-ho tot. Una altra cosa que he considerat un inconvenient ha estat el fet que tracta el tema dels vampirs, un tema ja molt conegut per a mi. Això, ha fet que el llibre perdés intriga i emoció, ja que quan es descrivien les característiques, ja sabia que la criatura de la qual parlava seria un vampir. La lectura és fàcil de seguir, he trobat, però, algunes paraules que m'han resultat difícils. Encara que gràcies al context he aconseguit entendre el significat de la majoria. El llibre és curt i es llegeix en poc temps.
Alba Romero Martínez
LA NOSTRA PLOMA
RASTRES PERDUTS
Sandra: Barcelona, 9 de març de 2013 Aquell va ser un dia qualsevol, però crec que era un dimarts del mes d'octubre. Aquell matí, la Baasima ja no va aparèixer a l'escola; simplement va deixar de venir. Se n'havia tornat cap al seu país, a Aràbia Saudita. En aquell moment jo només em feia preguntes. Ella era la meva millor amiga. Per què havia desaparegut? Tan sols tenia dotze anys.. però ella havia marxat sense dir res, amb el seu pare. Cap comiat, cap carta... res.
Ella era la persona més alegre que es pot arribar a conèixer. La seva simpatia era coneguda arreu. Tots els companys de classe, els professors, els nois i noies del barri... tothom coneixia la Baasima pel seu increïble i persistent somriure. Fins i tot quan el seu germà gran va morir, ella es va mantenir ferma. Ella i jo ens havíem conegut al parvulari, i des de llavors no ens havíem separat mai. Com se'n podia haver anat tan, tan lluny? Això encara em tortura ara, després de catorze anys... encara no en sé res, d'ella. La veritat és que ningú en sap res. La trobo a faltar. On ets?
Baasima: Magna, Província de Tabuk, Aràbia Saudita, 19 d'octubre de 1999 Encara no havia vist el sol. A través de la cortina de l'avió no entrava ni un raig de llum. Devien ser dos quarts de sis del matí i allà no hi havia ningú. -On anem pare? -vaig preguntar somrient-li. Ell no em va contestar. -Jo demà no puc faltar a l'escola, tinc una exposició molt important d'història.- Van passar uns segons, i ni tan sols va aixecar la mirada del llibre que estava llegint. -I la mare, pare? On és? No ve amb nosaltres? On anem? -Para de fer preguntes!- Ho va dir sense aixecar el cap. Llegia alguna cosa plena de lletres molt estranyes, i jo no entenia el que hi deia. Semblaven dibuixos, i em va fer gràcia que se'ls mirés amb tanta curiositat. El pare portava un mocador al cap, de color blanc i negre. El vaig mirar. Per què el portava sempre? Vaig girar el cap i vaig continuar mirant per la finestra. Em vaig despertar sense saber quan, on i per què estava allà. Era un aeroport molt petit. Vam baixar, i feia fred, molt fred; més que durant l'hivern a Barcelona. El pare em va agafar fort de la mà i em va fer pujar a un carro arrossegat per bous. Què bonics eren! Volia baixar i acariciar-los, però el pare no em va deixar baixar d'aquell carruatge. Em sentia com una princesa pujant a la seva carrossa. El pare parlava una llengua estranya amb un home molt prim. Era jove i tenia les mans seques i pelades de fred. Per què no se n’anava a casa? El jove va donar-li unes monedes, també molt estranyes (res a veure amb les monedes de Barcelona) i va pujar al carruatge. En aquell moment no ho vaig entendre. I el pare? No pujava? Per què el carruatge se n'estava anant i el pare es quedava allà, mirant-me? Vaig cridar-lo. Molt fort. Moltes vegades. No em sentia? La boira va acabar separant-nos. Què estava passant? Vaig pensar que el pare em volia donar una sorpresa, i m'enviava a un lloc genial, ple de llaminadures, on pogués menjar fins que la panxa em digués prou. Sí, segurament era allò.
Baasima: Magna, Província de Tabuk, Aràbia Saudita, 3 de febrer de 2013 Han passat catorze anys des que vaig pensar que el meu pare m'enviava a un món de llaminadures i caramels. I mireu-me ara. Sóc una de les set esclaves d'un amo i senyor. Quatre criatures. Vint-i-sis anys. Torturada. Morta. Sense llibertat. Sense opinió. Des que vaig arribar aquí, la meva energia s'ha anat camuflant darrera d'un vel. La meva alegria, també s'ha quedat darrera d'un vel. Les meves ganes de viure, també darrera d'un vel. Aquest vel no et deixa parlar, ni opinar, simplement, no et tracta. Perquè no existeixes. Ets invisible.
La situació de els dones aquí a Aràbia Saudita és desesperant. Per què ningú ens veu? Per què ningú escolta el lament d'aquests milions de dones, i per què no és respost per ningú? Per què? Per què? Per què? És perquè som dones, mentre el nostre món és governat per homes sense una mica de compassió en els seus cors? Però jo amago les meves paraules darrera d'un vel.
Sandra: Barcelona, 24 de març de 2013 He tornat a somiar amb la Baasima. Ella era allà, al meu costat. Ens miràvem i somrèiem. Tot era com havia de ser. M'he despertat suada de cap a peus, encara que el somni hagi estat preciós, l'angoixa de no veure-la em provoca encara esgarrifances. Després de treballar, he anat a fer un volt. Ja era tard, i el sol s'havia post darrera el mar. M'he assegut davant del passeig Marítim de Barcelona. La temperatura ha canviat. Es nota que arriba la primavera. Em quedo allà hores, pensant en el que no hauria d'estar pensant. Pensant en la Baasima. Què li va passar? Sóc una obsessionada, penso. Però tinc una necessitat d'esbrinar on és que se'm menja per dins. De sobte, sento un gran crit. Cotxes de la guàrdia civil arriben ràpidament a un centenar de metres d'on sóc jo.
M'hi apropo. S'ha produït un gran aldarull i tothom s'arreplega a veure què passa. Aconsegueixo arribar davant del punt on els guàrdies han posat una cinta per prohibir el pas a persones xafarderes. I tot d’un plegat ho entenc tot. N'he sentit a parlar, d'aquestes coses, però mai ho he pogut veure en directe. Una barca, bé, si se li pot dir així, acaba d'arribar de ves a saber d'on a la platja. Em giro, i me'n vaig. No puc suportar les cares de sofriment i les mirades afamades de les dones i nens que han estat dies a la deriva buscant algun destí indeterminat. De sobte, però, sento la conversa d’unes dones. No entenc res del que diuen, però puc entendre un nom. Baasima. Baasima. Baasima! Em giro. Sí, és ella.
Baasima: Barcelona, 25 de març de 2013 Fa vint-i-quatre hores que ens esperem a la comissaria perquè ens diguin que hem de fer ara. Quan he vist la costa de la platja, de seguida he sabut que era Barcelona. Està canviada, no és el que era abans. Però és Barcelona!
La Zagreb i jo feia dies que navegàvem amb altres dones fugint dels nostres amos. Vam sortir del port de Mohammedia, de la regió de gran Casablanca, després d'arribar-hi amb un vaixell turístic on hi vam entrar sense permís i sense bitllet... L'únic que volíem i volem és ser lliures. No volem dependre de ningú, i estem fartes de no poder tenir llibertat. De no poder expressar-nos. Volem ser dones, volem ser tractades com a persones.
L'únic que enyoro són els meus fills. Em sento mala persona per haver-los deixat allà, sols. Sabent que el futur que els espera a les tres nenes, i sabent que el noi acabarà sent el propietari de moltes altres, em sento destrossada. Necessito plorar. No sé el que faré, o on aniré. Un policia entra a la sala on ens tenen tancades a nosaltres dues.
-Tu! -diu- surt! Te'n vas amb la teva amigueta. És perquè vas estar vivint aquí fa un anys.. M’assenyala a mi? No he entès gaire bé el que m'acaba de dir, però m'aixeco - I tu- diu, referint-se a la Zagreb- acomiada't de Barcelona! On se l'enduen? Per què a mi em deixen sortir? Camino pel passadís, atemorida. Què se suposa que he de fer?
A fora, hi ha una dona. Em sent arribar i es gira. Em mira directament als ulls. abaixo el cap, mostrant-li respecte. Ella corre a abraçar-me. Qui és?
- Baasima, Baasima! Saps qui sóc? La noia em mira un altre cop als ulls. Com és que sap com em dic? Espera, crec que la conec. Però, de què? Aquests ulls verdosos... si... és aquella noia. És la meva millor amiga.
Sandra: Barcelona, 30 d'abril de 2013 La Baasima ja fa gairebé un mes que viu amb mi. Encara no s'ha volgut treure el vel, el burka sí que se l'ha tret, però perquè no surt de casa. Un dia li vaig preguntar perquè no es treia el vel. Em va contestar que ja formava part d'ella, que l'obliguen a portar-lo. És estrany, com pot ser que una persona consideri un vel que et tapa gran part de la cara formi part d'ella mateixa? Vull dir, va en contra de la seva dignitat com a persona que és.
Per altra banda, quin ésser diabòlic pot fer desaparèixer l'alegria d'una persona així com així? Com pot ser que des que la Baasima va arribar a Barcelona no hagi somrigut ni un sol cop? On es troba tota aquella il·lusió? On ha anat a parar? Pot ser que algú l'hi hagi fet desaparèixer així com així? No em puc imaginar què és el que li van estar fent allà.
Però la Baasima s'ha atrevit a explicar-m’ho: abusos, crítiques de tot tipus, reclusió, falta d'assistència mèdica... És un miracle que encara estigui viva. Quan va arribar a Barcelona, gairebé s´havia oblidat del català. Durant els darrers anys no ha rebut cap tipus de formació i això m’amoïna. A què es dedicarà? Me la miro, està asseguda al sofà de casa, menjant un bol de cereals. Em poso l'americana.
-Baasima, me'n vaig a treballar! Fins després!- li dic. Ella no em respon, simplement abaixa el cap, mostrant-me respecte i entenc que això vol dir que estarà allà quan torni. Sospiro.. i ella no aixeca el cap fins que no he sortit per la porta.
Baasima: Barcelona, 30 d'abril de 2013 Per primera vegada en anys he pogut agafar un comandament a distància d'una televisió. És genial poder passar els canals quan vols i mirar el que te ve de gust. Després de mirar la televisió durant una hora, l'apago i m'aixeco. No sé què fer. No vull sortit sola al carrer, em fa por. Aquí et poden arrestar? Prefereixo no arriscar-me i em dutxo. És magnífic poder dutxar-te l'estona que tu vulguis.
La Sandra torna a la tarda, cap a dos quarts de quatre i em proposa de sortir a comprarme roba perquè em trobi més còmoda. Més còmoda? Amb el vel vaig perfecte... però accedeixo perquè es posa molt exigent. Creu que hauria d'anar vestida d’una altra manera, ensenyant la meva cara als altres. Crec que jo no m'hauria d'amagar de res i de ningú... Potser té raó?
Ens hem passat la tarda donant voltes pel centre de Barcelona. La roba és estranya, però quan veig la meva roba em sento diferent. Així que m'he armat de valor i m'he posat uns texans blaus i una brusa blanca. El vel, però, me l'he deixat posat. Com que s'ha fet tard, ens hem assegut a la terrassa d'un bar i el cambrer se’ns ha acostat. La Sandra ha demanat unes begudes. Jo l’he mirat atemorida. Ella m’ha mirat i m’ha somrigut.
-Una ampolla d'aigua per ella- diu la Sandra. Torno a abaixar el cap, i se m'escapa una llàgrima, però me l'eixugo ràpid, ningú m'ha vist. Crec que li hauria de dir el que m'ha estat torturant tot el dia.
-Sandra, necessito parlar.- A les paraules els costa sortir de la boca. No estic acostumada que em deixin parlar en públic. Ella em mira i somriu. - És clar, explica'm. Què et preocupa?- Torno a abaixar el cap. - Doncs que... bé... crec que m'agradaria tornar a veure la meva mare. Ella em mira amb tristesa. Què passa? Només li he dit que volia tornar a veure la meva mare després de catorze llargs anys. És molt demanar? Potser sí. Potser no hauria d'haver parlat més del compte. Dirigeixo la mirada al terra. Ella se m'apropa i em fa aixecar la barbeta.
- Baasima, no tornis a fer això! Aixeca el cap! Mai tornis a abaixar la mirada per mostrar respecte a qui parles, mai. Baasima, ets una persona com tots nosaltres, tots et tractarem amb el respecte que et mereixes, perquè tens els mateixos drets que tots nosaltres. No sé que és el que et van fer allà... però, per favor, oblida-ho! Ja no ets qui erets abans, ara ets persona. No ets inferior a nosaltres, ni nosaltres superiors a tu. L'abraço. Fort, molt fort. Quant feia que algú no em donava una abraçada? Ara ho entenc tot, ella em veu com una persona.
Sandra: Barcelona, 30 d'abril de 2013 Aquest moment, ha marcat la diferència. Ha sigut un abans i després. En aquest moment, la Baasima ha començat una nova vida, amb els seus drets i el respecte que es mereix. Ara, ja no és una simple cosa que es passeja amb la cara tapada per ocultar el seu aspecte i tampoc és l'esclava de ningú. Ja no és un objecte sexual, ni tampoc l'única persona que s'ocupa de criar sola als seus fills. Tampoc és una de les mil i una dones d'un sol home, ningú te poder sobre d'ella. Ningú ha de dir-li què ha de fer i què ha de deixar de fer. Ja podrà agafar el cotxe per anar on ella vulgui i quan ella vulgui. Tindrà assistència mèdica, una seguretat social. Tindrà un sou, i la gent l'haurà de respectar tal com ella és. Amb els seus defectes i les seves virtuts, però respectant-la com a persona que és. Respectant la seva dignitat. Perquè ja no és una cosa, és una persona. Sandra: Barcelona, 15 de maig de 2013 M'ha costat dir-li a la Baasima que els seus pares estan morts, que van morir en un accident de trànsit ara fa tres anys. El cotxe on anaven el seu pare i la seva mare va xocar frontalment contra un camió en fallar-li els frens. Jo mateixa vaig anar al seu enterrament, ja que encara mantenia una relació (encara que de molt poca confiança) amb la mare de la Baasima. Baasima: Barcelona 15 de maig de 2013 La tomba de la mare és realment bonica. La veritat és que no em dol no haver viscut de prop la seva tràgica mort. Recordo vagament que les seves flors preferides eren les petúnies blaves, així que n'hi he portat un ram. Però no he alliberat cap llàgrima per cap dels dos. Ni pel meu pare, que em va abandonar a la meva sort, ni per la meva mare, que va permetre que ho fes. Però en el fons, jo els estimava i els continuo estimant, encara que també els odio als dos. I ara, tinc por del que faré jo sola, sense ningú, encara que tingui la Sandra. No podré viure amb ella per sempre.
Hem marxat del cementiri cap a les set de la tarda, i hem anat a sopar fora. Ja he aconseguit poder anar sense vel pel carrer. Ha sigut una sensació d'alliberament total. Mai m'havia sentit tan, tan lliure com el dia d'avui, que he sortit sense vel al carrer. Ha sigut la millor experiència que he tingut des de fa anys. També he aconseguit demanar jo sola el que em venia de gust al restaurant. Per fi em veig com una persona i no com algú que depèn d'una altra. I torno a ser jo. Sandra: Barcelona, 24 de juny de 2016 Acabo de tornar d'un sopar amb la Baasima. Ens ho hem passat molt bé, i cal dir, que avui quan l'he mirat a l'hora de demanar els plats, m’he recordat de la primera vegada que ho va haver de fer quan va arribar. Ara ja fa tres anys d'això, i ella ja ha refet la seva vida. Ara té una feina i viu en un pis al centre de Barcelona. Torno a pensar en aquest moment del sopar i se m'escapa un somriure. Em poso al llit. I somio en la Baasima. I és que ja torna a ser ella. Maria Cobo de Nadal
Aquest relat va ser guardonat amb el primer premi del XVIII Certamen Nacional de “El gust per la lectura” (2012-2013), en la categoria de segon cicle d'ESO. En aquell moment, Maria Cobo era alumna de 3r ESO. Hi van participar alumnes de tot Catalunya. Aquest certamen té com a objectiu fomentar la creació literària i el gust per la lectura entre els joves.
Bon Nadal
i bon Any 2014