ZIRKÒLIKA #65 estiu 2020 (català)

Tot en suspens

EL SECTOR ES PREPARA PER A CANVIS PROFUNDS

NÚM. 65. ESTIU 2020. ANY XVI. 6€. REVISTA TRIMESTRAL DE LES ARTS CIRCENSES

EDITORIAL

Torna el circ... amb incertesa

A

poc a poc, les companyies tornen a actuar i les carpes reobren. Amb limitació de l’aforament i molta incertesa, és cert; però el circ pot tornar després de tres mesos insòlits només comparables als efectes devastadors d’una guerra. Gires cancel·lades, circs itinerants al llindar de la pobresa, nombrosos artistes sense cap ingrés, tancament de fronteres i impossibilitat de viatjar. El món s’ha paralitzat i el circ ha hagut de recórrer a la solidaritat de molts veïns i també a ajudes públiques excepcionals. Per sort, ja ha passat a la història el mapa que publiquem en aquest número i que situa on ha estat atrapat cada circ els tres mesos de confinament per la covid-19.

drà aplicar i la redistribució dels seients per a garantir la distància social entre nuclis familiars. Les companyies també hauran de fer front a la crisi econòmica i social, las qual tots els pronòstics apunten que arribarà els pròxims mesos, i oferir uns espectacles que connectin amb el públic, que segur que necessita els espais d’entreteniment que representa el circ tradicional i de reflexió del circ contemporani. Esperem que si arriben els rebrots anunciats, aquests estiguin molt controlats a zones concretes i no paralitzin la temporada de Nadal, ja que un nou confinament i en un moment clau de la temporada podria tenir unes conseqüències ja irreparables. L’era post-covid-19 també ens deixa aspectes positius, doncs representarà també la irrupció definitiva de les noves tecnologies, que podrien obrirse camí oferint experiències immersives o noves maneres d’interrelacionar-se.

Després d’aquest cop duríssim, totalment inesperat, cal tornar a aixecar-se i refer-se, i ser conscients que el món viu un canvi de paradigma a causa de les amenaces del canvi climàtic i de la sobreexplotació del planeta. I el circ, com a part Més enllà de la pandèmia, la reintegrant de la societat, no és aliè vista ofereix altres continguts. a aquesta realitat que la covid-19 La fira Trapezi, que ha ajornat la ens ha fet veure més clarament, seva 24a edició per a finals d’ocmés cruament. Recomanem molt tubre, ha creat uns vídeos molt especialment la lectura d’un maLes carpes han obert després de 3 mesos de confinament. Foto: Festival Montecarlo. nifest escrit per Pepe Viyuela que innovadors on les companyies expliquen el procés de creapubliquem íntegrament en les pàgines interiors i que va ser encarreció. Aquests treballs penjats a la Amb limitació de l’aforament gat per l’associació de Profesionales, Artistas y xarxa poden convertir-se en un instrument i molta incertesa, el circ pot Creadores de Circo de Madrid (Madpac), coinmolt efectiu de promoció i venda de cadascidint amb el Dia Mundial del Circ. L’actor i pacun dels muntatges. També dediquem la tornar després de tres mesos llasso descriu com a poeta què és el circ i com insòlits només comparables als secció de companyies a explicar el treball de aquest art pot ser un antídot contra la pandèdiversos col·lectius formats per dones, que efectes d’una guerra mia: “Enguany s’imposa més que mai recórrer i ens expliquen la filosofia de treball i la recerca per a trobar nous llenguatges a través de renovar l’esperit que sempre ha envaït el circ, l’acrobàcia. inspirar-nos en ell per allò que té de mil·lenari, per haver viatjat amb nosaltres des de l’antivar les nostres ànimes de trapezista, per a senguitat; però també perquè ens projecta cap al tir que som capaços de saltar al buit i que units D’altra banda, durant aquests mesos ens ha futur com a éssers que saben refer-se i s’atretornarem a caure dempeus, un cop més”. deixat Alberto Belio Papadopoulos, artista de veixen fins i tot a transformar les seves vides llarga trajectòria que va destacar pel seu taEn aquest número de la revista hem volgut lent a les barres, la seva feina com a portor de en una obra d’art. El circ, més que un espectacle, és un antídot contra la paràlisi que provoaproximar-nos a alguns sectors (circs itinetrapezis volants i la tasca de formador d’acroca el desànim (...) Aquests dies en què la pista rants, escoles, arts de carrer, etc.) i conèixer bàcies de les noves generacions. Per a aquesta del món s’ha vist envaïda per una nova fera, en com encaren el famós dia després de la panrevista tampoc no han estat mesos fàcils però dèmia, des de les adaptacions que s’hauran què la por ha fet acte de presència i ha amenaaquí seguim, presentant-vos 52 noves pàgines çat amb paralitzar, convidem a tothom a renode fer fins a les mesures higièniques que cali el número 65 de ZIRKÒLIKA.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 3

SUMARI

ZIRKÒLIKA 65 | ESTIU 2020

PORTADA: David Dimitri durant la seva actuació l’any 2018 a la fira Trapezi de Reus.

FOTO: Marina Suleymanova.

TEMA DE PORTADA

Més fràgils encara. Marcel Barrera 5

Circs amb carpa: “Una pandèmia no ens aturarà” Mickey de los Reyes i Marcel Barrera 6

Circ de carrer. Objectiu: no cancel·lar. Núria Cañamares

De companys a familiars. Mickey de los Reyes

8 10

Apunts per al dia després. Miguel Ángel Tidor

14

Quin circ ens queda? Joan Ramon Graell

16

Els carrers, absents de circ en una primavera insòlita. Foto: Marcel Barrera.

ACTUALITAT

Slow Olou (Toti Toronell i Pere Hosta) estrena sèrie. Núria Cañamares 21

Mor Alberto Belio Papadopoulos. Francisco M. Medrano 22 EN PRESÈNCIA DEL PALLASSO

Adrian Schvarzstein. M. Suleymanova i J. M. Atienza 25 ENTREVISTA

Pepe Viyuela, pallasso. Neus Molina

29

FESTIVALS

Trapezi a casa. Piti Español 32 IDEES

Més projecció per a La Central del Circ. Laia Zieger

34

Antídot contra la paràlisi (Manifest Madpac). Pepe Viyuela

38

No tenim por (Manifest APCC). Marta Sijà

39

Entrevistem a Pepe Viyuela .

Foto: Manel Sala ‘Ulls’.

El col·lectiu Portés de Femmes (Project PDF). Foto: B. Martrenchar

COMPANYIES (ESPECIAL)

Projet.PDF (Portés de Femmes). Carlos Such

41

Konika. ZRK 41

Ino Kollektiv. Marina Suleymanova 42

Les companyies de dones, aquell fenomen. Elena Zanzu 45 MOMENTS DE CIRC

Arturo Castilla, empresari (2ª part) . Raffaele de Ritis 46 ZIRKOTECA/LLIBRES

‘Generositat’ (fragment del llibre ‘Apayásate’). Caroline Dream 48

Bibliografia del pallasso. Mickey de los Reyes

EQUIP ZRK Director: Vicent Llorca Cap de redacció: Marcel Barrera Redacció: Núria Cañamares, Josep Elias, Piti Español, Josep Guindo, Neus Molina, Francisco Martín Medrano, Mickey de los Reyes, Carlos Such i Marina Suleymanova.

4 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

50

Traducció i correcció: Núria Duran Fotografia: Jesús M. Atienza i Manel Sala ‘Ulls’.

Han col·laborat en aquest número: Raffaele de Ritis, Laia Zieger, Elena Zanzu, Miquel Moreno, Miguel Ángel Tidor, Joan Ramon Graell, Alex Navarro, Martí Torras i Maria Cuetos (il·lustracions).

Disseny i maquetació: D-B

La Central del Circ (Barcelona) estrena una nova etapa. Foto: Clara Pedrol.

ZIRKÒLIKA Apartat de correus 2008 08080 Barcelona Tel.: 93 310 67 93 Dip. Legal: B-40.687-2008 www.zirkolika.com zirkolika@yahoo.es redaccio@zirkolika.com

Amb la col·laboració de:

A les xarxes socials: @zirkolika Impressió: Anman Gràfiques

Zirkòlika és membre de l’Associació de Publicacions Periòdiques Escrites en Català.

TEMA DE PORTADA

El circ s’ha trobat els últims mesos entre els crèdits ICO, l’atur, la caritat i la solidaritat

Més fràgils encara

Per

Il·lustració: Martí Torras i Mayneris.

Marcel Barrera

E

l món està capgirat i el circ també. La irrupció de la pandèmia, la paralització total del sector durant tres mesos mesos i la por a nous rebrots han posat la cultura en general i el circ en particular en una situació inèdita. S’ha agreujat la precarietat de les companyies, moltes de les quals han hagut de rebre aliments de la Creu Roja i la solidaritat de veïns de molts municipis. Alguns ajuntaments s’han portat amb gran sensibilitat i d’altres han volgut expulsar els circs fins i tot en ple estat d’alarma.

Molts artistes han vist com una agenda plena de bolos aquest estiu es convertia en paper mullat i havien de moure’s a contrarrelotge per demanar crèdits ICO o saber si es podien acollir a la prestació d’atur. Alguns festivals s’han suspès i d’altres s’han ajornat amb l’esperança que la pandèmia remeti i no hi hagi nous rebrots. Les fronteres s’han tancat durant mesos i el model de societat i de creixement s’ha posat en qüestió.

La incertesa s’ha apoderat de les activitats culturals a tot el món i la caiguda de l’activitat

La pandèmia ha donat imatges escandaloses que han evidenciat la posició de la cultura en la societat

respecte l’any 2019 ha tingut l’impacte d’una bomba atòmica. Un bon exemple és Cirque du Soleil, que ha acomiadat més de 3.000 treballadors i se li reconeix un deute de 900 milions d’euros. També s’han vist imatges grotesques.

Els passadissos dels artistes que s’organitzen als finals de les funcions s’han hagut de readaptar i fer-los col·locant unes tanques de separació amb el públic, evitant així el contacte i les típiques fotografies que es guarden per al record. La pandèmia ha donat imatges escandaloses que han evidenciat la posició de la cultura en la societat, mostrant avions plens de gent i en canvi els teatres i els circs totalment buits.

La pandèmia també ha posat al descobert els festivals que creuen en el que fan i els festivals que, per contra, tenen la programació com una llosa. Al costat positiu hi trobem el festival Tra-

pezi, que s’ha sabut adaptar a la nova situació i ha presentat una programació en tres fases, o el festival Grec de Barcelona, que ha maningut les produccions de circ previstes tot i les dificultats.

El festival dirigit per Francesc Casadesús va obrir amb Baró d’Evel (Blaï Mateu i Camille Decourtye), que es va superar i va presentar amb convidats d’excepció (Tortell Poltrona, Frederic Amat, Maria Muñoz, Imma Colomer, Raül Jefree i Lina, entre d’altres) un inaugural ple circ, teatre, dansa, arts plàstiques, cant i fados portuguesos.

Un gran espectacle filosòfic, entre la tragèdia i la comèdia, sobre el retrobament després de la pandèmia i la fragilitat de la humanitat.

A l’altra cara de la moneda hi ha el festival de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel.

L’Ajuntament de Cornellà ha decidit suspendre l’edició prevista per a l’octubre i ha evitat reprogramar-lo en unes altres dates com han fet la gran majoria d’esdeveniments. En un moment en què l’APCC ha hagut d’obrir una caixa de solidaritat per ajudar alguns artistes, la decisió d’anul·lar el festival demostra la poca sensibilitat cap a un festival històric i que la cultura té molts enemics més enllà del covid-19.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 5

TEMA DE PORTADA

CIRCS ITINERANTS

“Una pandèmia no ens aturarà” Mickey de los Reyes i Marcel Barrera

Per

L

a donació de menjar gràcies als veïns de moltes petites poblacions i l’ajuda de la Creu Roja han estat dos elements claus per parar el cop, duríssim, de moltes companyies de circ itinerant que viuen al dia. Però, com afronten el futur, els circs amb carpa? Tot i que ho estan passant malament, ho tenen clar: “Una pandèmia no ens aturarà”

CIRCO COLISEO

Cristina, del Circo Coliseo, se sent molt confusa i oblidada: “Volem treballar sigui com sigui. No volem que cada ajuntament adopti mesures diferents. S’hauria de fer una norma estatal. Ja tenim prou problemes amb els protocols que a cada ciutat són diferents, com per ara afegir-hi tot això. Però és clar, cap ajuntament es llença a la piscina.”

Cristina comenta que “estem acostumats a aquestes situacions, però ja portem massa temps parats. Ja venim de temps molt complicats amb el tema dels animalistes. Ara només ens faltava això. Ara bé, el circ, ha passat per moltes coses i una pandèmia no ens farà decaure, mai”. El confinament els va agafar a San Martin de la Vega. Dues hores abans d’iniciar l’espectacle, el 12 de març, els hi van comunicar que no podien debutar.

Durant els tres mesos d’estat d’alarma van estar varats allà. La subsistència està sent dura: “Nosaltres tenim el nostre coixí econòmic, però hi ha 33 persones al nostre càrrec.

L’Assistència Social ens dona aliments per a la companyia, però quan comencem hauríem de tenir un mínim de 1.000€ de gasoil, els diners de la fiança de la plaça i el lloguer, les despeses de llum, etc. De moment, amb l’ajuda del menjar anem fent.” Tot i així, Cristina es mostra sorpresa ja que “si les coses es fan bé, amb compte, no hauria de ser tan perillós, o com a mínim, igual com a dins d’una cafeteria. Al final, la gent ve a veure l’espectacle asseguda. No hauria de ser gaire complicat.”

GRAN CIRCO HOLIDAY

Quan va començar l’estat d’alarma, el circ es trobava a Calahorra, La Rioja. La companyia va ser notícia després de publicar-se que alguns artistes havien buscat feina al camp.

6 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Vista aèria d’un circ itinerant. Foto: Lluís Remolà.

Justo Sacristán confirma que van estar uns dies treballant al camp, però que poc després van aplicar un ERTO. Algunes mesures que podrien prendre per a tornar a obrir el circ serien “mantenir la graderia, però muntar una fila sí i una no, deixant la distància de seguretat i reduint l’aforament a una tercera part.” Respecte a algunes iniciatives estrangeres com els autocircs, Sacristán es mostra escèptic: “A l’Estat no crec que funcioni cap altre format que no sigui carpa. No n’estem de preparats.” En el moment de tancar aquesta edició es mantenia a l’expectativa: “De moment, el que farem serà esperar a veure com els hi funciona als altres circs —explica Sacristán— així podrem valorar si

obrir o no i no córrer tant de risc. Tenim moltes despeses i hem d’estar molt segurs per a obrir.” Tot i així, assegura que faran tot el que calgui per tal d’obrir, tenint en compte tots els requisits que es demanin tot i que alguns ajuntaments deneguen permisos per no comprometre’s.”

GRAN CIRCO NEVADA

Javier Segura, director del Gran Circo Nevada, explica que han passat el confinament a Monforte de Lemos, Galícia. “Estem aturats des d’aleshores, però el dia 4 de juny obrirem portes per al poble. S’han portat amb nosaltres de forma excepcional. És per això que realitzarem funcions gratuïtes per a tots ells.

Agraïments i caritat

L

a solidaritat de molts pobles ha ajudat companyies itinerants, que amb l’aturada es van quedar sense ingressos. Circo Berlín, varat a Vélez-Málaga, va agrair especialment l’enviament d’un carregament de pizzes i a través de les xarxes va reconèixer l’ajuda de persones anònimes, empreses i autoritats. A Punta Umbría, Huelva, l’estat d’alarma va agafar per sorpresa a les quatre famílies que formen el Gran Circo Europa.

Més de 20 persones, 8 de les quals nens que van viure confinats dins dels seus

camions i que van sobreviure gràcies a la solidaritat del municipi. L’ajuda va arribar després d’un SOS de la direcció del circ, que va publicar aquest anunci: “Ens estem quedant sense queviures i la nostra situació és greu (...) som quatre famílies i necessitem ajuda immediatament”.

“La gran majoria dels circs ha estat vivint gràcies a la caritat, perquè han tingut despeses però no ingressos”, ha reconegut José Aumente, responsable de la pastoral de Fires i Circ de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE).

“Una pandèmia no ens aturarà”

ELS 20 CIRCS AMB CARPA ATRAPATS DURANT EL CONFINAMENT

10

CIRCO OLIMPIA Un clar exemple de com sota situacions extremes es creen nous vincles i relacions que marquen el futur de les persones. Des del Circo Olimpia, Marco Jackson explica que “durant l’estat d’alarma van estar a Lalín, Galícia, on van organitzar funcions gratuïtes per les ajudes que han mostrat a tot el poble, ajuntament i entitats. ”Però el futur ja es pinta molt incert —afegeix Jackson— ja que cap ajuntament es vol decidir amb els permisos i no sabem on podrem anar.” Tot i així, no paren d’agrair que el poble s’hagi bolcat a oferir ajudes. “Ens devem a ells i la millor manera de tornar-ho és amb

09

13

01. Il Circo Italiano – Beasain (Guipúscoa, País Basc) 02. Circo Smile (Alex Zavatta) – Hostalric (Girona, Catalunya) 03. Circo Inimitable – Yuncos (Toledo, Castella-la Manxa) 04. Circo Quirós – Finca del circo en Corvera (Múrcia, Comunitat de Múrcia) 05. Circ Històric Raluy – Castelldefels (Barcelona, Catalunya) 06. Circo Raluy Legacy – Reus (Tarragona, Catalunya) 07. Circ Raluy Clàssic – El Vendrell (Tarragona, Catalunya) 08. Circo Continental – Osuna (Sevilla, Andalusia) 09. Circo Holiday – Calahorra (La Rioja) 10. Circo Olimpia – Lalín (Pontevedra, Galícia) 11. Circo Coliseo – San Martín de la Vega (Comunitat de Madrid) 12. Circo Nevada – Monforte de Lemos (Lugo, Galícia) 13. Evolution Circus – Coia (Vigo, Galícia) 14. Gran Circo de Europa – Punta Umbría (Huelva, Andalusia) 15. Circo Apolo – Pinos Genil (Granada, Andalusia) 16. Circo Alegría – Finca (Girona, Catalunya) 17. Circo Las Vegas- Montilla (Còrdova, Andalusia) 18. Berlin Zirkus – Vélez-Málaga (Màlaga, Andalusia) 19. Circo de los Horrores – Recinte IFEMA (Madrid, Comunitat de Madrid) 20. Circo Alaska – Cartagena (Múrcia, Comunitat de Múrcia)

Adoptarem totes les mesures d’higiene que ens ha demanat l’ajuntament. Ho fem perquè és la nostra manera d’agrair al poble la tasca feta. Tot l’ajuntament s’ha bolcat en nosaltres, els supermercats també, persones del poble, etc. No ens ha faltat de res. Hem estat molt a gust.” Ells venien de Càceres, i asseguraven que en cap moment han trobat a faltar la seva terra de tant bé que han estat acollits. “A partir d’aquí intentarem que els ajuntaments no ens posin moltes traves.

Volem treballar pels municipis de Galícia. A veure què passa quan comencem a demanar peticions als ajuntaments. Nosaltres tenim un aforament de més de 300 persones, i els dies posteriors al confinament vem treballar amb només amb 50 persones per funció i després amb 150. A veure si tenim sort i podem seguir treballant, que és el que nosaltres volem.”

01

12

16 02 05 06 07

19

11

03

17

04

14

20

08

15 18

aquestes funcions. Tenim intenció de començar sempre la temporada al municipi que tan ens ha ajudat, Lalín, i volem fer actuacions gratuïtes, assumint l’empresa els costos de les funcions”. Per a Jackson, “la intenció és treballar tot el que puguem i ens anirem acollint a les mesures que facin falta. Haurem d’anar així fins que tot passi. O treballes o et quedes aturat. I no podem decaure de cap de les maneres, hem de tirar endavant com sigui.”

IL CIRCO ITALIANO

“Fins que no hi hagi una vacuna serà difícil per a tothom”, explica Marco Rossi, que afegeix que arran de la pandèmia alguns ajuntaments “estan posant moltes dificultats. “Estem preocupats —afegeix Rossi— tenim 60 famílies i depenem del públic. Si baixem l’aforament hem de tenir menys despeses i això vol dir que els circs grans hauran de ser més petits”. Il Circo Italiano va passar tot el confinament a Beasain (País Basc) i va ser la primera companyia en reprendre les funcions.

CIRC HISTÒRIC RALUY Va ser la primera companyia a Europa en emetre en directe el seu espectacle durant la pandèmia. “Vem alegrar el confinament a molta gent”, explica William Giribaldi. La iniciativa va ser un gran èxit de públic a les xarxes socials —algunes emissions van arribar als 500.000 espectadors— i ara el circ vol seguir amb l’oferta digital oferint els seus espectacles en plataformes de pagament. Els treballadors van recuperar les seves condicions

laborals el mes de maig després que la companyia va fer un ERTO durant l’estat d’alarma.

CIRCO QUIRÓS “Ens estem ja organitzant per comprar màquines d’ozó i mampares per a la cafeteria”, avança el portaveu del circ, Nacho Pedrera.

Han estat aturats a la seva finca de Corvera, a Murcia, sense rebre cap ajuda, tot i comentar que tampoc n’han demanat cap. “La intenció —explica Pedrera— es tirar endavant amb el format d’espectacle de sempre i per al qual hem lluitat molt de temps: el circ tradicional amb animals”.

GRAN CIRCO ALASKA El confinament els va enxampar a Cartagena, Murcia, però van tenir temps per a desplaçar-se fins la seva seu, a Talavera de la Reina.

Durant el confinament, es va especular força sobre la reconversió d’aquest circ en un autocirc per a assegurar les distàncies de seguretat.

“De seguida que puguem començar, intentarem arrencar amb aquest projecte”, assenyala un portaveu de la gerència. Tenen la certesa de que fins a l’octubre no hi haurà millors previsions, així que opten per tirar per aquest camí.

“Sobretot, el que volem és complir amb el compromís que tenim amb els nostres clients des de fa anys i arribar a les places que ens esperaven. Volem arribar de nou a ells, continuant sent el seu circ de referència. Però hem de tenir paciència. De moment, no ens queda més que anar replantejant i preparar-nos per a innovar, treballar i assajar. Així, quan puguem obrir, poder tenir un producte competent.”

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 7

TEMA DE PORTADA

FIRES I FESTIVALS D’ARTS DE CARRER

Molts festivals i un únic objectiu: reprogramar i no cancel·lar Per

Núria Cañamares

Els festivals d’arts escèniques al carrer viuen amb incertesa el temps de pandèmia. N’hem parlat amb Circaire, Trapezi, Teatro y Artes de Calle TAC de Valladolid, Circada i FiraTàrrega. La tònica és general: No poden assumir un contagi, però tampoc es resignen a suspendre. Es deuen a les companyies, al públic i als programadors. Fins ara només els artistes estaven a la corda fluixa, ara està en risc (encara més) el sector sencer.

P

rimavera i estiu són temps de fires i festivals. La covid-19 els ha agafat a tots amb la programació tancada i, abocats en cos i ànima per a evitar perdre una edició, treballen amb diferents supòsits, amatents a les constants actualitzacions de l’alerta sanitària. Mentre no s’acorda un urgentíssim protocol d’actuació, lidien amb la resiliència, la inventiva i l’empatia per a salvar el món de l’espectacle.

Com s’han adaptat?

El festival Circaire que s’havia de celebrar a Alcúdia de l’1 al 3 de maig s’ha ajornat del 9 a l’11 d’octubre, si bé estan estudiant la possibilitat d’organitzar un pre-Circaire del 2 al 4 d’octubre amb la participació d’artistes balears i allargar-lo durant tota la setmana per tal d’esponjar els espectacles i, per tant, defugir les aglomeracions. “A sala ens cenyirem a l’aforament permès i al carrer serà gratuït, però amb reserva d’entrada per poder controlar els fluxos de gent”, explica el seu director, Tià Jordà, que redissenya els espais amb l’Ajuntament –es pintaran els seients de l’amfiteatre– per tal de garantir la distància de seguretat.

La fira del circ Trapezi de Reus, prevista del 14 al 17 de maig, s’ha reformulat en tres moments: al maig amb un ‘Trapezi a casa’ que

8 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

La Nördika durant una actuació a Trapezi 2019. Foto: Marina Suleymanova.

Mentre no s’acorda un urgentíssim protocol d’actuació, lidien amb la resiliència, la inventiva i l’empatia per a salvar el món de l’espectacle

s’ha traslladat tres mesos més tard: del 17 al 23 d’agost. El seu director, Javier Martínez, està decidit a “lluitar per uns mínims”, conscient del mal tràngol que viuen els artistes.

Parla d’un ‘TAC en miniatura’ simbòlic, per mantenir-lo. “Normalment tenim 60 companyies i 200 representacions. Ara estaríem en la dotzena de companyies i les 70 representacions.” La selecció s’ha fet d’acord a les produccions que s’adapten millor a les necessitats i que mostren els diferents corrents de les arts de carrer actuals.

ha ofert un tast en línia de les companyies programades amb píndoles que parlen de l’espectacle; al juliol amb un punt de trobada professional digital; i a l’octubre amb un ‘Trapezi en Viu’ presencial. Pel director, Ley Mendoza, les píndoles són una “memòria poètica de la creació, petites accions que donen arxiu al sector” i han permès no només apropar-se al públic i fer pedagogia del procés artístic, sinó també ajudar econòmicament els grups amb un avançament del 25% del pressupost –més informació de les píndoles a pàgines 32 i 33.

El seguia de prop al calendari Circada, previst entre el 28 de maig i el 15 de juny a Sevilla. Gonzalo Andino, al capdavant, està disposat a fer, si cal, dues edicions el 2021. En organitzar-lo, una empresa privada (Noletia) gaudeix d’una flexibilitat inusual en aquest tipus d’esdeveniments. Estan a l’expectativa de celebrar la 13a edició la propera tardor o a l’hivern, i la 14a el juny de 2021. “Em preocupa molt generar feina.

Mirarem de salvar al màxim la programació, si pot ser tota, però potser haurem d’aparcar algunes potes”, assenyala.

El TAC de Valladolid havia d’arrencar l’endemà del Trapezi, però enlloc del 18 al 24 de maig

El darrer dels certàmens, FiraTàrrega, que enguany havia de commemorar els 40 anys,

Fires i festivals d’arts de carrer

Les noves tecnologies podrien obir-se camí oferint experiències immersives o noves maneres d’interrelacionar-se també s’ha redefinit amb una edició especial. Agendada inicialment del 10 al 13 de setembre, ha ideat d’una banda una activitat professional digital pels dies 9 i 10 de setembre i, de l’altra, se centra en dos fronts: el programa Suport a la Creació que acompanyarà 18 projectes al llarg del 2020 i 2021 i un circuit d’exhibició que itinerarà els tres primers trimestres del 2021. Segons la seva directora, Anna Giribet, “la fira s’ha readaptat a la situació sense perdre la seva missió: la dinamització del mercat, la internacionalització dels creadors i la generació d’aliances estratègiques per a desenvolupar circuits d’arts de carrer.”

Canviarà el paradigma?

Encara davant un Boletín Oficial del Estado (BOE) ple d’incògnites, els dubtes són nombroses i raonables. A tall d’exemple: Quin sentit té situar el públic que assisteix als espectacles a dos metres quan el que es persegueix és, precisament, la proximitat i participació dels espectadors, sovint un personatge més? La dispersió del públic és, també, la dispersió de l’energia. Aleshores, com canalitzar-la en el cas que els creadors s’avinguin?

Es poden adaptar totes aquestes propostes?

Les fires i festivals renuncien a canviar el format. Lluiten per preservar les arts escèniques al carrer, en viu, tal com les coneixem fins ara. Defensen fermament l’espectacle amb el públic físicament present en l’espai d’actuació. Més enllà del debat sobre els drets intel·lectuals i d’imatge, rebutgen l’streaming convençuts que la pantalla no pot reproduir el que ha estat creat per ser vist en un escenari i, acèrrims defensors de la comunitat, alerten el perill social que comporta la individualització.

Creador visual Les noves tecnologies podrien obrir-se pas en les arts escèniques, oferint experiències d’immersió encara per descobrir o noves maneres d’interrelacionar (ja comencen a esprémer el potencial pel que fa a la vessant professional), però entenen les tecnologies de la informació (TIC) com una eina, no com l’art en si.

Ara mateix, costa captar aquestes noves tecnologies com a nous formats i substitutives del que hem conegut fins ara. Això sí, sem-

Cia. Markeliñe, millor espectacle de carrer a Feten 2017. Foto: Luka Dakskobler.

pre a favor de la creativitat, estan oberts als nous reptes. Qui sap, potser com apunta el director de la fira de Circ de Catalunya Trapezi, Ley Mendoza, el circ s’aventura a cercar el vertigen del risc “també a la pantalla i s’acosta a una figura fins ara allunyades, el creador audiovisual”.

Fer xarxa Els festivals tenen clar que, tot i els duríssims inconvenients, la insòlita crisi sanitària

que ens ha tocat viure els ha brindat al seu torn l’oportunitat de detenir-se, de reflexionar sobre el model a construir i ha precipitat algunes decisions que volien implementar més endavant. També ha impulsat a un gran nombre de festivals a fer xarxa. S’estava treballant en paral·lel, sense interferències, i ara s’estan posant en comú amb el sector qüestions transversals que han de beneficiar a tothom: des de reivindicacions laborals fins a innovadores plataformes virtuals.

COMPANYIES D’ARTS DE CARRER

Mirant de sobreviure DESPIECE

D

es de PATEA, Artes de Calle Asociadas, la músic i clown Marta Sitjà (protagonista del Dia Mundial del Circ enmig de l’esclat del Coronavirus), descriu la conjuntura “bastant negra”. Observa que la situació varia en funció de l’estructura de la companyia: “Les més grans estan fatal i algunes s’estan plantejant parar fins l’any que ve. No tancar, aturar-se.” Assegura que tenen dies de tot; alguns en què es pregunten com adaptar els espectacles per complir amb la normativa, i d’altres en què les venç la impotència del moment. “Cal molta energia per a reinventar-se i costa molt tenir-la estant tancada a casa”, sentencia.

També apunta la sensació general d’empipament en veure que el pressupost de la cultura es destina a altres finalitats i, més que com un problema, s’assumeix com un estalvi. “Aquests diners els deixarem de guanyar una gent”, assenyala.

“Amb una crisi així tot se’n va en orris i t’adones de com està la base cultural en aquest país. No tenim Estatut de l’Artista ni existeix un pressupost estable de cultura. És més, la cultura no es valora. Ja ho sabíem, però ara encara ho sabem més. És un bon moment per a replantejar-ho tot. Se li dona molt valor al Teatre Nacional de Catalunya, al Centro Dramático Nacional... però els qui fem carrer rebem molts comentaris insultants, com ara: ‘Per això et paguen?’ És molt decebedor.”

Sitjà, molt implicada en el pla de xoc per a superar els efectes de la covid-19 en les arts, demana que no s’aturin les ajudes al sector un cop finalitzat l’estat d’alarma.

“Ho sentim, però han de continuar paral·leles als bolos que vagin entrant, fins que la nostra activitat pugui ser normal.

No estem dient que tinguem pocs bolos i en vulguem més, sinó que puguem actuar en condicions normals.”

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 9

TEMA DE PORTADA

ESCOLES DE CIRC

De companys a familiars Per Mickey

de los Reyes

La situació viscuda a les escoles de circ tampoc ha estat gens fàcil. Hem estat en contacte amb la directora del Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel de Barcelona, Teresa Celis, i amb el director de l’escola de circ Carampa de Madrid, Donald Lehn. Dues realitats molt diferenciades, tot i les afectacions.

E

l Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel de Barcelona es troba sota el paraigua del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, així que han hagut de seguir totes les seves directrius. “Ens hem trobat amb una situació molt contradictòria: és un centre privat però la normativa és la dels centres públics. Ens estem barallant amb el Departament per a poder fer una mica la nostra, però és molt difícil.”

Asseguraven que volien poder obrir a partir de la fase 2, tot i que només podien oferir activitats de reforç i només encarats a cursos pont (el segon de Grau Mitjà i el segon de Grau Superior). D’aquesta manera podien reforçar el seu projecte final (el seu número). “La reentrada dels alumnes, tot i ser optativa en fase 2, tothom menys una persona van comunicar que volien tornar.

Això és molt positiu, denota que tenen moltes ganes”, explica Celis.

Durant el confinament, comenta Celis, “hem estat fent seguiment telemàtic de l’alumnat. És molt complicat pels requisits espacials i materials. Ells anaven enviant vídeos i anàvem corregint el que podíem. Hem creat grups en funció dels reforços que necessitaven, tant a nivell anímic com a nivell físic (elasticitat, etc.)”. Pel que fa a les audicions dels nous alumnes, “nosaltres les farem de forma presencial tot i que arreu d’Europa ho fan de forma telemàtica”.

Ja han activat màquines per començar a treballar de cara al curs vinent. “La nostra sort és que disposem de 1.000 metres qua-

10 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

“La nostra sort és que treballem amb grups reduïts de menys de 12 alumnes”, expliquen des de l’escola Rogelio Rivel

drats. I també treballem molt en grups reduïts, de menys de 12 alumnes, així que en aquest sentit tot i les reduccions de ratios i els metres quadrats necessaris, estem coberts.” Celis assegura que “cada alumne pot tenir el seu espai únic, tot i que per a arribar fins aquí hem treballat en una logística molt gran.”

Les escoles de circ han reobert de manera esglaonada. Foto: Luis Montero.

Evidentment però, hi ha reptes que cal superar: “L’única disciplina que ens plantejava molts problemes eren els equilibris acrobàtic. El que hem demanat es que les parelles facin una quarantena i que arribin amb un contacte important previ entre ells. D’aquesta manera, els podrem tractar com a convivents i no hi hauria problemes. Val a dir que la majoria són alhora parelles sentimentals, així que ja venen d’estar junts.”

Per a la Rogelio, les restriccions del contacte físic no les veuen com un problema. Això sí, per uns mesos. A hores d’ara, els alumnes ja tenen una base força sòlida com per tenir autonomia i autoescolta per a millorar, però

“Potser les parelles de portors es puguin considerar com a unitats familiars, avancen des de Carampa

si van una mica més enllà ho acabarà sent “ja que els alumnes nous no tindran tants coneixements adquirits.”

Crítiques a Educació És una llàstima, perquè des de l’escola asseguraven que estaven construint molt bones relacions amb el Departament d’Educació, però la situació ha agreujat tots els ponts que s’estaven creant. “Portem batallant 20 anys per poder tenir un reconeixement com a escola pública. A hores d’ara, depenem del Departament de Cultura. Tot just ara semblava que Educació donava passos per poder fer el traspàs i dependre d’ells com a escola pública. Però després de com s’han gestionat les coses, estem molts decebuts. Entenem la situació, però ja abans de la situació de la covid ens hem endut alguna galleda d’aigua freda. Sempre hem estat molt recolzats per Cultura, però molt poc per Educació, i en canvi tenim vocació de centre públic”, lamenta Celis.

Celis no ha donat crèdit a la poca comprensió que ha mostrat el Departament. “No coneixen la nostra realitat. Ni tan sols ens han posat els gels hidroalcohòlics. Educació posa unes directrius però no pensa en els centres privats. Privats, perquè no ens queda més remei.” Arran de la situació s’han vist obligats a retornar una part de les quotes als alumnes. “Els alumnes paguen per estar aquí, i si no fan una part de la formació, alguna cosa hem de retornar. Teníem molt clar que tots perdríem i hem intentat que això fos el mínim possible i tots per igual.” Però alhora, aquests diners són molt necessaris per a la solvència de l’escola. “El que he descobert és que el que no volen és que hi hagi demandes cap a ells. Tot el que fan és per rentar-se les mans. I ho aconsegueixen decretant que cada centre serà el responsable de vetllar pel compliment de totes les mesures.”

L’Escola Carampa L’Escola Carampa es mostra encara amb més dificultats. El seu director, Donald Lehn, explica que quan es van suspendre les classes “vam marxar tots cap a casa i de forma plenament justificada no hem fet classes online. Els alumnes han continuat pagant la

Interior de l’escola Rogelio Rivel després de la reobertura. Foto: Centre de les Arts Rogelio Rivel.

matrícula igual. Això sí, hem estat molt en contacte amb els alumnes.” Però les inquietuds eren moltes: “la nostra pregunta era de quina forma podríem recuperar tot allò perdut. A Madrid, a hores d’ara no sabem res encara. Al juliol, la intenció és deixar-los entrar per a tenir una bona posada a punt pel setembre. Això ens permetrà començar a implementar la legislació que ens trobarem. La reducció de ratios i l’augment d’espais suposa per al centre complir amb un somni. On quedaran els alumnes que no poden entrar a les sessions? Nosaltres estem acostumats a treballar amb grans grups”. Una situació molt diferenciada amb la Rogelio, tenint en compte les diferencies infraestructurals i el plantejament educatiu tant diferent.

De cara al curs següent, es plantejaven reduir el nombre d’alumnes que admetessin, però això suposaria que a la tardor del 2021 (el segon curs d’aquest que entra), continuarien sent menys. Les proves “les iniciarem a l’estiu on-line i al setembre continuarem de forma presencial”. Però se’ls plantegen moltes problemàtiques: “A vegades, els alumnes sortint de 2n els deixem estar més temps per allargar la seva formació. Tenint en compte com està tot, segur que molts alumnes es voldran quedar. No sé de quina forma podrem garantir tenir lloc per a tots.

Però és comprensible, tots volen acabar els seus projectes.”

Sense alternatives És una llàstima perquè la legislació no recull alternatives per al nostre sector específic del circ. “Per a altres iniciatives de dansa i altres sí que n’hi ha.” Igual com Celis, Donald Lehn troba que “estem molt desemparats, no hi ha claredat. En reduir les hores i les persones, igual també hem de reduir taxes, però això seria deficitari. Ens demanen que doblem grups per a poder complir amb les ra-

tios però en cap cas hi ha capital per doblar professors. Al final, oferiríem menys hores als alumnes ocupant més horari en global.

Ens sentim molt sols. Això no fa més que debilitar i precaritzar encara més el nostre sector. Al final patirem tots: les institucions, els professors i els alumnes.”

Donald no veu gens clar la reentrada al setembre. Carampa treballa molt amb classes grupals, en col·lectivitat, “i segur que aquestes patiran”. Però veu algunes possibles solucions, tal i com comentava Celis: “Igual les parelles de portors, si estan constituïdes es poden considerar com a unitats familiars i permetre que funcionin com a bombolla.”

Solucions per a petits grups de persones, però en cap cas per a classes nombroses. Preveu que “el coach haurà d’estar amb guants, mascareta, evitant el contacte físic, etc. Però les correccions, dubtosament arribaran bé sense el contacte físic, o una cosa tan senzilla com caure i que algú t’agafi. Tot això, encara no sabem com es resoldrà.”

Lehn troba molts impediments a les mesures que s’han de prendre: “El contacte constant amb els químics tampoc sé si pot ser gaire positiu. Les grans escoles europees s’estan plantejant un tipus més d’escola d’alt rendiment, deixant de banda la col·lectivitat. Però em sembla retrògrada tornar a la individualitat, venint d’anys on s’entén el circ de forma col·lectiva.”

En tot cas, es troben amb el mateix problema que la Rogelio: el referent. “Ens diuen que per a qualsevol dubte hem d’anar directament al Ministeri de Sanitat. Ells redactaran unes mesures sense conèixer bé el nostre sector. Nosaltres ens hem proposat per escriure, avançar-nos i col·laborar com a coneixedors de primera mà, però no ens ho permeten. Tindríem problemes amb les asseguradores en vista que ningú voldria assegurar res que no fos oficial”.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 11

TEMA DE PORTADA

ARTISTES I AGÈNCIES

La cultura es reinvindica

Per Marcel Barrera

A la cultura li ha tocat de nou el rebre, però davant d’una situació de noves retallades, ara per la covid-19, una part del sector reivindica el paper de la cultura com a part fonamental de la societat i la necessitat que esdevingui una prioritat, alhora que demana que s’adaptin les ajudes a la realitat del sector.

L

’agència 23Arts, una de les més importants en la contractació de companyies de circ, va fer una crida el mes d’abril per a valorar les conseqüències generades pel confinament i la necessitat de trobar noves estratègies davant les pressions polítiques i socials que havien de suportar molts programadors. En una carta, l’agència deia:

12 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

“Ens sembla important saber la vostra opinió i pensem que aquests moments ens exigeixen no quedar-nos aturats davant les circumstàncies que ens envolten, més aviat tot el contrari, i que l’experiència acumulada posi en marxa la creativitat per a pensar i dur a terme noves estratègies i formats que permetin mostrar al carrer els espectacles que volem programar”.

Uns mesos després d’aquella crida i iniciada la fase de represa, es troben amb que molts ajuntaments demanen dues actuacions pel preu d’una. “La situació és molt dura, ens trobem amb ajustaments de fins al 50%”, comenta el gerent de l’agència, Jordi Fàbregas, que afegeix que s’està dinamitant el futur mercat i ens estem posant la soga al coll”. Fàbregas també lamenta la “competència deslleial” d’alguns festivals com FiraTàrrega i d’altres associacions com ara l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC), ja que amb programes com Pobles de Circ estan fent de distribuïdors. “Ho estan fent de manera involuntària i sense maldat —acla-

Una imatge de les instal·lacions de Circ Bover a Mallorca. Foto: Circ Bover.

reix Fàbregas— però això ens fa mal”. Fàbregas explica que, en aquests moments, són només les companyies amb caixets al voltant de 1.200 euros les que tenen feina, i que en la fase de represa “hi ha espectacles de gran qualitat que no treballen”.

D’altra banda, l’advocada, Andrea Leunda, ofereix al llarg de l’any l’assessorament gratuït de l’APCC. Des de l’esclat de la pandèmia, totes les consultes han anat adreçades a resoldre dubtes sobre les ajudes i la prestació d’atur que de manera extraordinària va aprovar el govern de l’Estat. “Als inicis de l’estat d’alarma va faltar informació i una part del col·lectiu no tenia dret a cap ajuda”, explica.

Alguns artistes també s’han fet ressò de la situació de precarietat amb què viuen i la necessitat de que la cultura sigui una prioritat.

En un article publicat a la secció ‘300 Pa-

La cultura es reinvindica

“La situació es molt dura; molts ajuntaments ens demanen dues actuacions al preu d’una”, explica Jordi Fàbregas, de 23Arts raules’ de la web del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), l’artista Anna Pascual (PSiRC i Los Galindos) escrivia poc després de l’esclat de la pandèmia: “Portem gairebé un mes explicant contes als nostres fills, pengem cartes modernes en forma de blocs o articles a les xarxes per a tots aquells que ens vulguin llegir, cantem als balcons per als nostres veïns, compartim espectacles de teatre, dansa o circ (...) I jo em pregunto: qui dubta encara de la importància de la cultura per a ajudar-nos a entendre tot plegat? La cultura és un mirall del que som com a individus i com a col·lectiu i ens connecta entre nosaltres (...) Per què en un moment com el que estem vivint, no es considera primordial ajudar aquest sector, altament perjudicat per totes les mesures preses per a vèncer aquest virus? (...) La cultura de demà requereix unes polítiques culturals que responguin davant les veritables necessitats del sector. Un sector permanentment amenaçat per una precarietat laboral i amb uns pressupostos insuficients. La cultura necessita que els actors culturals deixem de cridar i lluitar pels nostres drets i puguem tenir espai per a la creació, perquè és aquí on podem fer front a tots els reptes que la humanitat té al davant. La cultura de demà juga un paper essencial en l’escriptura de les accions col·lectives que es poden dur a terme, escrivint un relat més sostenible, més crític, més inclusiu, més innovador i més participatiu. La cultura és un element fonamental en la vida humana; revisem què hem estat fent tots aquests dies de confinament: tranquil· litzar la nostra ànima, intentar entendre el món que ens envolta”.

Alba Sarraute, que va estrenar al Festival Grec una esplèndida versió circense de Desdémona, de Shakespeare, va dir en la presentació de l’espectacle que “se sent molt afortunada d’haver pogut tenir 9 setmanes per a la creació” però que és conscient que produccions grans són “impossibles” de fer actualment. Sarraute va reivindicar la cultura, l’ofici i que els artistes no hagin de marxar a fora i el dia de l’exitosa estrena es va acomiadar amb aquestes paraules: “A seguir somiant”.

Pep Garcia, durant molts anys director de gira del Circ Cric i actualment al Circ Històric Raluy i director de l’agència de comunicació La General, incidia després de conèixer la suspensió de la 19a edició del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà, Memorial Charlie Rivel, en el menyspreu que pateix la cultura: “La cultura segueix essent el sac dels cops. Què fàcil és treure’s la cultura i les arts i els esdeveniments del damunt”, va deixar escrit Garcia a les xarxes.

Per a Ricardo Beléndez, del Festival Internacional de Circ d’Albacete, “tot i que dins la Unió Europea s’ha reconegut el circ com a fet cultural, Espanya segueix sense considerar-ho així. Quan jo vaig estar a la Comissió de Circ de l’INAEM per abordar solucions per al circ, vaig intentar que el gremi s’associés i crear el concepte de ‘ciutats germanes del circ’ perquè les companyies de carpa no haguessin de pagar taxes, però no es va aconseguir”.

Moments difícils Algunes companyies també han lamentat que molts ajuntaments hagin retallat en cultura arran de la pandèmia i eliminat les programacions culturals. Cia. Passabarret ho ha criticat amb aquestes paraules.

“Destinar els diners per a la cultura a ajudes socials és blanquejar una decisió populista i equivocada (...) Aquestes són només les primeres fitxes del dòmino a caure. Desemparar la indústria cultural s’està convertint en un hàbit, com ja vam veure el 20072008. Som el sobrant i el prescindible. No sé fins quan permetrem això. Però s’auguren mesos, molts mesos, de tristesa, retallades i misèria en el sector. Ho lamentem pels qui es quedaran pel camí. Potser nosaltres siguem els pròxims.” D’altra banda,

EL PRÒXIM

DESPIECE

Pep Garcia (La General): “La cultura segueix essent el sac dels cops. Què fàcil és treure’s la cultura i les arts i els esdeveniments del damunt” el copresident de la Junta de l’APCC, Manel Rosés, ha dit en declaracions públiques que “és evident que la parada serà llarga i dura, perquè s’estan anul·lant molts festivals i som un sector petit i precari amb una infradotació econòmica estructural”.

Segons Rosés, a l’Estat “no hi ha un sistema d’atur pensat per a aquest tipus de treball, com sí n’hi ha a França o Bèlgica, i sense això parar el cop és difícil”. Per tot plegat, el sector demana a les administracions públiques “mesures que ens ajudin”, com que el subsidi d’atur pel règim laboral d’artistes estigui dimensionat al volum i la forma de treball dels artistes de circ. També que hi hagi una renda excepcional per atur obligat a tots els treballadors que consten inscrits en la Seguretat Social en règim d’artistes o que puguin documentar contractes laborals d’altres tipus d’activitats professionals vinculades a les arts escèniques fins al desembre d’aquest any. Una altra mesura que reclamen és l’exempció del pagament de la Seguretat Social per a totes les empreses amb treballadors donats d’alta amb algun tipus d’activitat relacionada amb el desenvolupament del sector del circ, des d’artistes, tècnics i gestors, a formadors, centres d’entrenament i escoles fins a proveïdors.

MES DE FEBRER

Elefant d’Or prepara el desè aniversari

E

l Festival Elefant d’Or de Girona ha confirmat que celebrarà una nova edició al febrer i que canviarà la logística d’accessos a la carpa per a evitar aglomeracions i respectar distàncies interpersonals a les entrades i sortides del recinte. També es preveu que durant la tardor es pugui inaugurar a Besalú (Girona) la primera

fase del Centre de les Arts del Circ Circusland, que es va haver d’ajornar la passada primavera per la pandèmia. El festival Elefant d’Or celebrarà el desè aniversari. En les seves nou edicions, ha congregat més de dos-cents mil espectadors i ha aconseguit presentar un total de 209 atraccions inèdites a Europa i 689 artistes.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 13

TEMA DE PORTADA | OPINIÓ

Potser ara és un bon moment per intentar traçar les línies sobre les quals volem construir la nova realitat

Apunts per al dia després Per Miguel Ángel Tidor (*) Il·lustracions: María Cuetos

Estem vivint un temps convuls en el qual la realitat canvia a un ritme vertiginós i ens obliga a adaptar-nos a noves formes de relacionar-nos i de viure, de manera que les nostres respostes, tan accelerades i canviants, sovint queden ràpidament obsoletes.

A

questa inestabilitat, la incertesa de no tenir cap tipus de control sobre el que podrà succeir, ens fa, per una banda, ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat, de la qual en ocasions semblava que ens havíem oblidat. D’altra banda, aquesta alteració de la rutina ens genera la necessitat de tornar a la ‘normalitat’ —aquesta paraula que tant hem sentit a dir últimament— i ens anima a voler recuperar aquesta realitat anterior en la qual, vista des de la necessitat i les limitacions del confinament actual, sem-

14 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

blava que tot funcionava. En conclusió, que aquest període d’aturada obligada ens ha servit d’invitació per a la reflexió, ha fet que ens aturem i avaluem, més profundament, quantes de les coses que conformaven la realitat anterior no eren tan positives com avui ens puguin semblar, sense que el desig de sortir d’aquesta situació ens faci confondre-la amb un miratge.

El circ sempre ha aconseguit adaptar-se, amb més o menys encert, davant les necessitats i transformacions de les societats i cultures canviants en el temps. Ha sabut aprendre de cada crisi i reinventar-se mitjançant aquesta; ha modificat i creat espais propis per a la representació, ha donat respostes a les seves necessitats d’itinerància, ha innovat en models publicitaris, en l’aprofitament d’avenços tecnològics i en la captació de públic. Ha modificat les seves estructures empresarials, la manera de formar els seus artistes, el seu llenguatge. S’ha fusionat i renovat, un cop i un altre, sense perdre la seva essència i això ha facilitat la seva existència.

Lamentablement, resulta irrisori veure com el circ, un art estretament relacionat amb el desenvolupament històric, cultural, social i

econòmic d’un país, continua sense estar reconegut als documents i comunicats oficials com una art escènica més, com ara el teatre o la dansa. Aquesta invisibilitat ens acaba relegant a un segon pla en què la precarietat sembla estar assumida. Després d’aquesta situació de crisi internacional seria injustificat l’anhel del

No hauríem de seguir assumint la precarietat com una cosa normal, acceptant-la i resignant-nos

sector per a recuperar la seva normalitat on, ja de per si, ha estat tradicionalment oblidat.

Nova realitat Potser és un bon moment per a intentar traçar les línies sobre les quals volem construir la nova realitat, sense caure en l’error de repetir tot allò que aleshores ja no funcionava. Potser, després d’aquest primer impuls d’una crisi que pretén acompanyar-nos en

Apunts per al dia després

el temps i que ha agitat el sector, és el moment de trencar inèrcies i generar una altra realitat. Un exemple d’aquestes actuacions per al canvi són les 52 mesures extraordinàries per a afrontar les conseqüències de la crisi sanitària provocada per la covid-19 en el sector de les arts escèniques i la música. El document, que ha donat suport a més d’una trentena d’entitats que representen els diferents sectors artístics, tant públics com privats, reflecteix, després d’anys de fronteres i diferències, la necessitat de la unió del sector.

Així es manifesta també en la carta signada per representants del sector del circ a la Comissió Estatal de l’INAEM. Les reivindicacions del sector podrien adquirir en el futur una major rellevància si reunissin un criteri compartit que beneficiés de sensibilitats a tot el conjunt.

En lloc del fraccionament i parcialització dels interessos particulars de cadascun dels àmbits, el sector necessita assumir que, més enllà de la seva diversitat, el circ és tot el que es construeix al voltant d’una mateixa idea, de la qual neixen diferents criteris, punts de vista i realitats múltiples, tots ells respectables. Per això, trobar els punts de coincidència que els uneixen, amb els quals tots els diferents àmbits se sentin identificats, escoltats i representats, on no hi hagi interessos per proclamar-se portaveu del sector i on hi hagi un major nombre de receptors d’ajudes i subvencions, pot ser una clau fonamental a tenir en compte en la construcció d’aquesta nova realitat.

Per tant, aquesta oportunitat que se’ns brinda és un bon escenari per a poder revisar el propi concepte de circ; identificar i quantificar el seu ecosistema, conèixer les parts que el conformen i analitzar com aquestes s’interrelacionen, per així comprendre que cada peça petita d’aquest complex engranatge fa possible el moviment col·lectiu. Tot el que s’allunyi d’això, serà un arranjament parcial, momentani que servirà més per a la supervivència individual que per al desenvolupament grupal.

Amb tot, també cal revisar els models de producció, la precarietat dels artistes de circ —alguns del quals estan recollint premis i reconeixements nacionals o internacionals, i al mateix temps compaginen la seva tasca artística amb un treball parcial a l’hostaleria per arribar a final de mes—, o el funcionament intern d’algunes entitats representatives del sector, que es desenvolupen sobre una coordinació a mitja jornada. No hauríem de seguir assumint aquesta precarietat com una cosa normal, acceptant-la i resignant-nos.

Potser sigui un bon moment perquè els circs itinerants sentin el suport col·lectiu i escoltin les demandes de transformació, però sobretot, per a evitar que es vagin apagant progressivament com un malalt sense oxigen.

Alguna cosa haurà de canviar i hem d’assumir aquesta necessitat de manera constructiva.

Les escoles

Vegem una nova possibilitat de reinvenció (...)

Oblidem la individualitat i busquem ponts d’unió

Per la seva banda, seria positiu revisar els models d’ingrés econòmic del sector. A part de les ajudes i subvencions convé repensar la seva principal font d’ingressos que és el mercat, ja que, en situacions com la viscuda, a més d’altres programacions i festivals cancel·lats, la contractació directa es veu fortament ressentida. Hauríem de reflexionar sobre el model productiu i altres possibles fonts d’ingressos, especialment en un període on són previsibles les restriccions de mobilitat i els retalls a comunitats i municipis. El circ té múltiples formes i possibilitats i només quan totes elles hagin optimitzat el seu rendiment, el sector serà fort.

Potser és un bon moment també per a reforçar el circ social com a eina socio-emotiva després d’una pandèmia mundial que ha modificat i alterat la nostra estabilitat, així com reconèixer la tasca d’escoles no professionals de circ que, esteses al llarg de tot el territori nacional, cobreixen una demanda creixent i són part important de creació de nous públics i futurs artistes. Les sales d’entrenament i creació, les residències artístiques, la investigació, i la indagació de nous llenguatges han de tenir, ara més que mai, un lloc reconegut dins i fora del sector.

Potser també sigui un bon moment per a valorar la importància de les tres escoles professionals de circ i, a més d’assegurar la seva continuïtat, poder impulsar-les definitivament com a motor de creació i de noves produccions de circ. Per això, les escoles hauran de duplicar els espais per a reduir ràtios, i generar estructures mòbils per a diversificar les classes, modificar tant els programes com els temps i formes de treball, convidar l’alumnat a la investigació autònoma guiada, desenvolupar modalitats en línia en alguns àmbits; en definitiva, aprofitar per a abordar els processos d’ensenyament-aprenentatge des d’una altra mirada.

Però, per a emprendre tots aquests canvis, serà necessari que el sector segueixi identificant veus rellevants dins les seves files, no guanyades a base de contractacions o favors. També saber incorporar especialistes d’altres camps que aportin al desenvolupament del sector. Serà necessari crear una política cultural clara, a llarg termini, que abordi els diferents àmbits d’actuació, amb objectius definits, quantificables, avaluables, on el sector tingui un paper primordial i no sigui un mer usuari receptor; una política cultural que s’estengui per tot l’Estat, que no tingui un creixement tan desigual segons la comunitat i que no es converteixi en un embut territorial que acaba amb tot un sector trucant a les úniques portes on se senten escoltats. S’hauran de generar acords que no acabin en paper mullat, com les normatives europees que des de fa més d’una dècada insten als països membres a la protecció i revitalització del circ, o com el Plan Nacional de Circo, que poca incidència real ha arribat a tenir.

Vegem, per tant, una nova possibilitat de canvi de paradigma, i de reinvenció, com hem fet tantes vegades, plegats, amb tota l’extensió i força del sector. Prioritzem necessitats, oblidem l’individualisme i busquem ponts d’unió sense oblidar-nos que, per damunt de tot, està el circ i totes les seves sensibilitats.

(*) Investigador. Autor de la tesis doctoral ‘El Circo en España. Una revisión crítica desde la investigación’.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 15

Il·lustració: María Cuetos.

TEMA DE PORTADA | OPINIÓ

Un dels desafiaments per a les arts escèniques és el món virtual

Quin circ ens queda?

Per

Joan Ramon Graell (*)

D

es de l’inici de la pandèmia han sorgit diversos articles sobre el “després” en el món de la cultura. Aquests indiquen la necessitat de canvis profunds en les polítiques culturals. Però, sabem realment quina societat ens deixa el virus? Com serà l’impacte al sector del circ? Hem de tenir en compte que aquesta crisi no només és sanitària, sinó també econòmica i social. És una crisi que ens recorda la del 2008-2013, de la qual encara no ens hem recuperat. Per posar un exemple, el passat mes de maig, l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) ja havia comptabilitzat pèrdues directes de més de 10 milions d’euros en el sector del circ català. Tot això, és clar; sense

Caldrà exigir un repartiment més just dels pressupostos.

La cultura no hauria d’estar tan sotmesa ni al totxo ni a la burocràcia

justa dels pressupostos de cultura. Com ja sabem, el percentatge de despesa en cultura té una relació quasi aritmètica amb la riquesa del país, i nosaltres estem ben lluny de l’Europa central i del nord. L’economia és inestable i fluctuant. Per tant, el sector cultural hauria de ser molt més dinàmic i no dre a competir amb portals de continguts, que cada cop afinen més les recomanacions personalitzades, i que mesuren la satisfacció i els interessos dels seus usuaris, serà un dels grans reptes.

Oportunitats i xarxa

saber les conseqüències que tindria per a les arts escèniques una hipotètica segona onada de contagis.

tan sotmès al totxo i les estructures burocràtiques fixes. Quan l’economia va bé, aquestes estructures no paren de créixer, però quan va malament hipotequen la majoria dels pressupostos culturals. Potser és l’hora de potenciar les arts de carrer que són més accessibles i eficients, i compleixen amb més facilitat les mesures de salut necessàries.

Redissenyar pressupostos

Més precarietat laboral

Aquest panorama ens indica que els pressupostos públics de cultura hauran de redissenyar els seus criteris i indicadors, per així decidir si cal prioritzar els grans equipaments o bé disminuir la desigualtat entre els professionals de la cultura. En aquest sentit, des de la ciutadania han sorgit iniciatives com el manifest de la Renda Bàsica Universal, una mesura que no només es pensa ‘des de i pel’ sector cultural.

La precarietat laboral creixerà i s’agreujarà, ja que els sectors refugi dels artistes de circ, com la docència o la restauració, amb els quals els professionals completaven els seus ingressos, també estan molt tocats. Moltes companyies i iniciatives de circ veuen perillar el seu futur veient la incertesa en el circuit internacional tant important per al circ i en les possibilitats de viatjar.

Hem de començar a acceptar que existeixen poques probabilitats d’un possible creixement pressupostari per a la cultura, que en el cas de la Generalitat de Catalunya no arriba a l’1%. Caldrà exigir una distribució més

16 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Un altre dels desafiaments per a les arts escèniques és el món virtual. La majoria del nostre públic passa moltes hores en línia i amb contingut cultural de molta qualitat a baix preu. El circ s’ha de repensar, adaptar i tornar-se més híbrid (online/offline). Apren-

La cultura en viu encara té molt de recorregut i un munt d’oportunitats per a millorar en aquest sentit. En el llistat d’oportunitats, no podem deixar de banda els recursos virtuals que hem après de cop i per necessitat. Cal repensar els projectes culturals més enllà de la limitació física dels edificis. Hem de potenciar la xarxa del circ,

Moltes companyies veuen perillar el seu futur per la incertesa del circuit internacional i les possibilitats de viatjar

amb eines col·laboratives de creació i gestió, per a fer-la més eficient i oberta.

Una darrera reflexió: La nostra societat necessita algú que li demostri que, després d’una caiguda, per molt dura que sigui, ens hem d’aixecar i seguir endavant amb tot i aprenent dels errors. Crec que el circ hi té un paper molt necessari, ja que d’aixecar-nos en sabem molt. (*) Artista i director de la Producció Nacional de Circ ‘Estat d’Emergència’

ACTUALITAT

EL

CIRC

ÉS NOTÍCIA FiraTàrrega dóna suport a noves creacions de circ

Un total de quatre projectes de circ formen part del programa de suport a la creació de FiraTàrrega. Es tracta de la primera producció de l’artista Carla Farreny. Tour, com s’anomena la creació, reflexiona sobre la transmissió dels oficis i posa en diàleg dues disciplines aparentment allunyades: la ceràmica i el trapezi. Un altre dels projectes seleccionats és Picadero, de Haa Collective, un concert escènic i una experiència interactiva basada en la instal·lació, la performance, el circ, el so i la dansa. D’altra banda, Herència, de La Industrial Teatrera, és una proposta de carrer que fa pensar en el món que deixem a les properes generacions. I Tape that, de Hands Down Circus, és una peça d’acrobàcia de carrer que d’una manera lúdica explora de quina manera determinades barreres físiques i restriccions en l’espai públic afecten sobre la nostra forma de comunicar-nos i relacionar-nos./ ZRK.

Cirkus Talk debat sobre circ després de la covid-19

La plataforma CircusTalk ha llançat Circus and Changing Realities 2020, una sèrie de taules rodones sobre el futur del circ, d’accés gratuït per a tothom, on es planteja si després de la pandèmia fer circ serà més complicat o si, per contra, obrirà un ventall d’oportunitats. Alguns dels debats que es van abordar van ser ‘Circ i benestar durant la pandèmia de la covid-19’, ‘Les escoles de circ responen la covid-19’, ‘El futur per als

18 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Una imatge del nou espectacle de La Industrial Teatrera. Foto: ZRK.

graduats de 2020’, ‘Imaginant una nova infraestructura per al circ’ o ‘Circus Media. The Evolving Field’. / ZRK.

Neix el cabaret en línia Crazy Covidien Cabareske

Crazy Covidien Cabareske és una nova proposta d’espectacle en línia i en directe impulsat durant la pandèmia pels artistes Sergio Chapa i Loco Brusca. El projecte va néixer de la necessitat d’expressió dels artistes i amb la intenció de fer arribar als espectadors alegria, bogeria i sorpreses. Durant la tercera edició del cabaret, celebrat el passat 22 de juny, van participar una gran varietat d’artistes: Jessica Arpin, Héctor Chino Canyís, Pepe Picaporte, Wilbur Victor i Loco Brusca, entre altres. Les funcions inclouen arts de circ, cabaret, burlesc, dansa i música. / ZRK.

Circ Bover celebra 15 anys amb una gira per Balears

El Circ Bover va iniciar el passat 29 de maig a Pollença (Mallorca) una gira per a celebrar el seu 15 aniversari. D’aquesta manera, la companyia torna als seus orígens itinerants i ho fa amb un espectacle especialment creat per a donar solucions als ajuntaments que volen programar circ durant el procés de desescalada. Es tracta d’una proposta concebuda per a adaptar-se a la normativa de seguretat sanitària de la covid-19, i amb la qual el Circ Bover vol ajudar a “fer tornar l’alegria” als pobles de tota l’illa després d’aquests mesos de confinament. / ZRK.

La trapezista Guadalupe Videla mor durant un assaig

La trapezista argentina Guadalupe Videla, de 29 anys, va morir el passat 18 de maig mentre assajava a Il Circo Italiano el número que volia presentar en les funcions que la companyia preparava per a la seva tornada després de l’estat d’alarma. L’accident es va produir a la localitat basca de Beasain. La jove artista va patir una caiguda que li va causar greus danys al cap i que va obligar a traslladar-la a l’Hospital Donostia, on va morir poques hores després. Il Circo Italiano va publicar a les xarxes socials: “Marxa un àngel. Sabem que des d’allà dalt seguirà mostrant el seu bell somriure que sempre ens regalava, la seva bellesa i el seu talent. Trobarem a faltar la seva expressió Dale i quan feia possible allò impossible”. / ZRK.

Suspès Umore Azoka a causa de la covid-19

L’ajuntament de Leioa (Biscaia) ha decidit suspendre la XXI edició de Umore Azoka Leioa, la Fira d’Artistes de Carrer que havia de tenir lloc del 14 al 17 de maig, a causa de la situació de risc sanitari provocada per l’expansió de la covid-19. Després d’analitzar les possibles alternatives, es va prendre aquesta decisió per responsabilitat i per a garantir la seguretat del públic i de les companyies que havien de participar a la fira. Es tracta de la primera ocasió en la història d’aquest esdeveniment, després de vint edicions consecutives, que es veu abocat a una suspensió. / ZRK.

El circ és notícia

El Campello (Alacant) expulsa el Circo de Mouse

L’alcalde del Campello (Alacant), Juanjo Berenguer, va notificar el passat 3 de juny mitjançant un decret que s’havia de desmuntar el Circ de Mouse en un termini de cinc dies per manca de llicència. Els treballadors van lamentar l’actitud de Berenguer i van acusar el consistori de “falta d’humanitat” perquè “no tenim on anar”. Els artistes damnificats van assegurar que “quasi no” tenen recursos i que se senten “humiliats” per l’equip de govern. “Ningú de l’Ajuntament s’ha apropat durant aquests tres mesos per a veure què necessitàvem o per a conèixer la nostra situació”, va denunciar el circ. / ZRK.

Mor el pallasso rus Sergej Maslennikov

Sergej Maslennikov, un pallasso rus molt popular a Europa per les seves nombroses gires amb el Circ Roncalli i per les seves actuacions al Cirque d’Hiver, va morir el mes passat de maig. Sergej va ser un pallasso molt particular amb una màscara natural que no necessitava maquillatge. La seva expressió de sorpresa i el somriure gravat del seu rostre el van convertir en un comediant molt personal, delicat i inoblidable. Al llarg de la seva trajectòria va ser parella de Petit Gougou, Alberto Caroli i Zippo (Bernhard Paul). Entre les seves entrades destaquen la del restaurant i els plats./ ZRK-Circusfans.

La justícia permet circ amb animals a Saragossa

El Jutjat del Contenciós Administratiu núm.4 de Saragossa ha donat la raó a Eduardo Belltall, promotor d’espectacles de circ, i ha anul· lat l’article de l’ordenança de protecció animal de l’Ajuntament, mitjançant el qual es prohibien els números d’animals dins la capital aragonesa. La sentència es basa en la contradicció d’aquesta norma amb la llei autonòmica, de rang superior, que no impedeix aquest tipus d’espectacles. / ZRK.

Primera edició de ‘Online Circus Festival’

Entre els dies 6 d’abril i 12 de maig es va celebrar la primera edició de l’Online Circus Festival. El fundador d’aquest nou festival, Dmitriy Chernov, va explicar que el gran objectiu del festival és ajudar els artistes a trobar productors i directors de càsting.

Els guanyadors d’aquesta primera edició van ser els funambulistes russos Chizhovs Troupe (primer premi), la parella d’acròba-

tes eqüestres Merrylu & Jozsef Richter (segon premi), els trapezistes White Birds (tercer premi), l’ensinistrador de feres Sergev Nesterov (quart premi), i la companyia de bàscula coreana Skokov amb el número Above the clouds (cinquè premi). / ZRK.

Guy Laliberté vol rescatar Cirque du Soleil

Guy Laliberté ha anunciat la seva intenció d’intentar comprar la famosa companyia del Quebec que va cofundar el 1984 i que està patint serioses dificultats a causa de la pandèmia de coronavirus. La multinacional ha cancel·lat 44 espectacles arreu del món i ha acomiadat més de 3.400 treballadors. Amb un deute de 900 milions d’euros, també s’ha declarat en bancarrota. Tot i això, espera una injecció de capital i reprendre algunes funcions a Las Vegas l’any 2021. / ZRK.

Mor el domador Christian Gärtner amb 31 anys

Amb estupor ens informen del fatal accident de trànsit sofert per Christian Gärtner el 31 de març de 2020 a Kobrin (Bielorússia).

Tenia 36 anys. Fa alguns anys, Christian i el seu germà, Alex, van partir cap als països de l’Est per a presentar els seus elefants. També tenien cavalls i animals exòtics. Han actuat a Ucraïna, Rússia i Bielorússia, sabent que ja no els seria possible tornar a importar els seus elefants cap a Europa occidental.

Christian tenia la vocació de treballar amb elefants, els quals solien estar en llibertat.

El jove artista va contreure matrimoni amb Maily Monni, amb qui va tenir dos fills de 4 i 8 anys. / Christian Hamel.

Bilbao participa en el projecte Pirineus de Circ

L’Ajuntament de Bilbao participa a Travessia-Pirineus de Circ, un projecte de cooperació cofinançat per la UE per a impulsar l’ús dels artistes circenses i afavorir la professionalització de companyies basques. L’ajuntament posarà en marxa tres convocatòries relatives a aquest projecte europeu: una per a programadors del territori transfronterer, una altra d’apadrinament d’artistes circenses d’Euskadi i una tercera per a projectes de creació. Bilbao és soci d’aquest projecte, cofinançat per la Unió Europea (UE) en un 65%, al costat d’altres set entitats públiques i privades de tots dos costats dels Pirineus, entre elles la Universitat de Tolosa-Jean Jaurés i fàbriques d’assaig i creació com la francesa La Grainerie o la catalana La Central del Circ. / ZRK.

Lectura del manifest el passat 12 de juny a Barcelona. Foto: Money For Free.

900 artistes firmen un manifest per les arts de carrer

Més de 900 professionals, entre els quals hi ha Tortell Poltrona i Leo Bassi, han firmat el manifest “Arts de carrer per a la transformació social” que es va llegir de manera simultània el pasat 12 de juny en 24 ciutats de tot el món. El manifest fa una crida als artistes, institucions i ciutadania a sortir al carrer per visibilitzar i donar valor a les arts com motor de canvi i transformació social. “Sabem, i la OMS ho avala, que l’art és una de les formes més eficaces per millorar l’estat emocional de la societat. Ajuda a trobar formes de relacionar-nos amb la soledat, l’ansietat i la por entre d’altres”, afirma Sergi Estebanell, integrant del col·lectiu Money For Free i un dels impulsors del manifest. Els artistes de carrer volen posar èmfasi a la importancia de l’art als carrers en el camí de construcció d’aquesta nova normalitat post covid-19. / ZRK.

Els pallassos Pallapupas demanen un canvi cultural

Els pallassos d’hospital Pallapupas van tornar a veure’s amb màscara pels passadissos de l’Hospital Sant Joan de Déu i de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), animant als malalts una vegada es va superar la fase més crítica de la pandèmia de la covid-19. Els Pallapupas van ser els “primer pallassos d’hospital de tot l’Estat a tornar als centres hospitalaris”. La directora de l’organització, Angie Rosales, es va mostrar convençuda que “riure és més necessari que mai” i va sostenir que “aquesta pandèmia ha de servir per a emprendre un veritable canvi cultural, perquè el riure i l’humor siguin elements imprescindibles dins del sistema sanitari”. / ZRK.

Suspès el festival de Pallassos de Cornellà

L’Ajuntament de Cornellà ha decidit suspendre la 19a edició del Festival de Pallassos de Cornellà que s’havia de celebrar el mes d’octubre amb més de 40 companyies. La decisió ha provocat un fort malestar en el sector. /ZRK.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 19

ACTUALITAT | OPINIÓ

“Orquestra de Circ“ (1934). Tinta sobre paper (63x31 cm).

El col·leccionista i col·laborador de ZIRKÒLIKA Josep Guindo explica la compra de 72 quadres de Joan Soler-Jové a la família de Montserrat Vallès

“No ho vaig dubtar ni un instant” Per Josep Guindo

M

ontserrat Vallès i Febres (El Bruc, 1924-2020) va ser una dona singular i avançada a la seva època.

Mestra de professió (Col·legi Isabel de Villena i Universitat tat de Barcelona), als anys setanta, després de la mort del seu germà, es va veure obligada a abandonar el seu ofici com a docent per a dedicar-se a dirigir la seva finca de Can Vallès i el pròsper negoci familiar, Rajoles Vallès.

Can Vallès és una masia catalana del segle XVI, que va haver de suportar els seus moments més difícils el 1814, amb la repressió de les tropes napoleòniques a la seva retirada cap a França. Tot i la gran responsabilitat que va haver d’assumir, Montserrat Vallès va ser una gran viatgera, melòmana i col·leccionista d’art. Dins de la seva col·lecció destaca molt especialment l’obra de Joan Soler-Jové.

Es van conèixer el 1972 i des del primer moment van establir una relació d’amistat que va anar molt més enllà d’una simple relació comercial. Joan no només triava amb especial cura les obres que presentava a Montserrat,

20 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

He d’agrair a Joan la seva deferència per pensar en mi i a la família Vallès per facilitar-me la compra

És una col·lecció digna d’un museu, que no hauria d’estar en mans d’un particular

sinó que ell mateix s’encarregava de penjarles a les parets de la masia, la qual va arribar fins i tot a decorar amb rajoles i altres obres d’art. Al llarg dels gairebé 50 anys d’amistat, Montserrat Vallès va arribar a posseir 72 dibuixos originals i un extraordinari oli sobre tela de la seva època de París (1964), a més de cartells, programes i multitud de documents dedicats. Encara que, com és lògic imaginar, més de la meitat dels quadres són dibuixos dedicats al món de el circ, la col·lecció és una extraordinària mostra de tota la carrera artística de Joan Soler-Jové (París, Liege, Madrid, Eivissa, Mallorca...).

i la nostra relativament curta però profunda amistat, Joan em va oferir a mi la possibilitat d’adquirir-la. No ho vaig dubtar ni un instant, si era econòmicament possible, faria qualsevol cosa per a evitar que la col·lecció es disgregués.

Poques setmanes després de la trista mort de Montserrat, víctima de la pandèmia de la covid-19, els seus hereus, coneixedors de l’estreta relació d’amistat entre Montserrat i Joan, el van contactar per a oferir-li la possibilitat de comprar la col·lecció. Coneixedor de la meva absoluta devoció per la seva obra

He d’agrair a Joan la seva deferència per pensar en mi i a la família Vallès per la seva sensibilitat per l’obra de Soler-Jové i per facilitar-me la compra, la qual cosa permetrà preservar el llegat que durant 48 anys ens va deixar Montserrat Vallès i Febres.

Reitero que aquesta no és una col·lecció qualsevol: l’estreta amistat entre la col·leccionista i l’artista ha fet que els quadres que conté tinguin un especial interès artístic i resumeixin moments clau de la història de Joan Soler-Jové. És una col·lecció digna d’un museu, que no hauria d’estar en mans d’un particular. Per a quan el Museu Soler-Jové?

ACTUALITAT

Una sèrie d’emergència de Slow Olou (Toti Toronell i Pere Hosta)

Confitats a casa

Per Núria Cañamares

Per posar un punt d’humor a aquest temps de confinament forçat, la companyia catalana Slow Olou ha gestat la sèrie Confitats a casa. Són un total de 21 capítols d’uns 4 minuts de durada, emesos entre el 20 de març i el 8 de maig, que es poden veure íntegrament al seu canal de Youtube.

N

o és la primera vegada que Slow Olou es llença davant la càmera. De fet van començar així, amb la gravació dels assajos de Nothing de nothing, un dels números del seu primer espectacle. Recapitulem. Slow Olou neix de la unió de dos còmics catalans (Toti Toronell i Pere Hosta) la primavera del 2017, quan van decidir posar en comú els seus universos particulars. Les seves creacions es caracteritzen per l’absurditat d’uns esquetxs que desborden poesia a mans d’uns personatges naïfs i entranyables. A més de les píndoles audiovisuals, i d’altres projectes conjunts, fins a dia d’avui han produït l’espectacle Escargots, estrenat el 2018 a FiraTàrrega i guardonat el 2019 amb dos Premis Zirkòlika: el de votació popular i l’especial del jurat. Actualment estan treballant en el seu segon muntatge, Nus, que s’havia d’estrenar al Festival Sismògraf d’Olot.

“Pere, Pere, que hi ets?” Així acostumen a arrencar les videoconferències d’aquest parell d’amics separats pel coronavirus. És el Toti qui truca i, de seguida, es planteja la situació. Un dia intentaran fer un concert plegats, un altre faran un retrat, un altre construiran un avió de paper, un altre recrearan un videojoc on —com amb la crisi sanitària— caldrà anar superant fases, etc. A vegades el Toti enxamparà el Pere en moments “delicats”, com ara navegant entre pàgines eròtiques o assegut a la tassa del vàter, però en general el trobarà disposat a compartir una bona estona plegats. “No hem sortit gaire de la nostra zona de confort. Hem portat els personatges a la realitat. La pandèmia ha separat aquests amics, però ells s’han de veure cada dia”, explica en Toti.

“I què fa la gent durant el confinament? —es pregunta en Pere— Doncs això, aeròbic, papiroflèxia, cuina, tocar un instrument...”. Com diuen ells mateixos: “Quan dos amics són inseparables no els atura ni una pandèmia mundial!”.

La sèrie ha comptat amb la intervenció d’altres artistes amics (la majoria pallassos i pallasses), unes col·laboracions de luxe que han am-

Redondo critica les retallades

L

’artista Ricky el profesor de tenis (José Luis Redondo) ha publicat al llarg dels mesos de confinament una sèrie de videos a facebook molt crítics amb la cancel·lació del festival Sant Martí de Circ (Barcelona) i en general amb la marginació dels artistes i la cultura davant d’altres activitats com l’obertura de terrasses o els viatges en avió. En un to irònic i amb una mascareta foradada, Redondo també ha denunciat la falta d’ajudes als artistes, la incoherència de les normatives per fer front a la covid-19 i les retallades en cultura.

Imatge de la sèrie de Toti Toronell i Pere Hosta ‘Confitats a casa’.

pliat el surrealisme més enllà de les parets de les seves cases. Entre elles la de Tortell Poltrona, que es carrega el virus; Pepa Plana que, tot cuinant, critica la fal·lera pels tutorials i el fer coses sense parar; Jordi Martínez & Oriolo amb qui recreen el conegut número de Carrega i descarrega; Cristina Solé (Cris-is) que, de tant netejar, els fa desaparèixer de la pantalla; el músic Pepino Pascual amb qui van felicitar la Diada de Sant Jordi musicant i teatralitzant la popular llegenda; Ferran Aixalà que els aconsella com fer videotrucades; Helena Escobar ‘la Bleda’ que arregla els cabells del Pere —en aquest cas l’acció es realitza en directe, ja que són parella sentimental—; Blai Mateu, que els assessora a nivell fiscal per rebre ajudes com a autònoms... En un episodi arriben a aparèixer 13 personatges més, en una multitrucada per felicitar l’aniversari del Pere, si bé la sorpresa acaba fent aigües.

Amb humor, també han trobat l’ocasió per agrair l’esforç a totes les persones que han posat el seu granet de sorra per combatre la pandèmia: des del sanitaris fins als qui, com ells, donen les gràcies als qui donen les gràcies. Sens dubte, aquesta “sèrie d’emergència feta des de casa” —com l’han anomenat— ha fet més entretingudes les llargues jornades de reclusió a la llar. Així que, gràcies Slow Olou.

Toti Toronell (a baix) i Pere Hosta durant una actuació.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 21

ACTUALITAT

Mor als 85 anys el gran acròbata Alberto Belio Papadopoulos

Mestre a les barres Per Francisco

M. Medrano

El passat 8 d’abril, va morir a València Alberto Bel Papadopoulos, artista de llarga trajectòria que va destacar per la seva mestria a les barres, la seva feina com a portor de trapezis volants i la tasca de formador d’acrobàcies de les noves generacions.

Belio durant el númeo de barres. Foto: Villar/Col· lecció G.Matabosch-Circus Arts Foundation.

A

lberto ‘Belio’ Papadopoulos va néixer el 8 d’agost de 1934 a Màlaga i va ser un destacat barrista còmic. Va créixer al familiar Circo Hermanos Griegos i amb només 9 anys ja realitzava contorsions al materialment rebatejat Circo Florida. El 1950, mentre treballava al Circo Casablanca de la seva germana Mara, aquest es va cremar a Azuaga (Badajoz). Tres anys més tard, realitzava un número aeri amb la seva germana Carmen.

Es va casar amb Emilia Ruiz Martínez amb la qual va tenir quatre fills: Tere i Manolita (trapezistes), Alberto (carablanca) i Antonio Benjamín, més conegut com Toni ‘Tonito’, trapezista i còmic al llit elàstic i guanyador del Premio Nacional de Circo el 2005 que va concedir el 2005 el Ministerio de Cultu-

22 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

ra. Els mestres de Belioio van ser Antonio Ramírez Cruz i el valencià José Mollins Coll. El 1957, ja treballava en aquesta especialitat com a Willy al costat de Mollins al Circ ArizoAlberto Belio Papadopoulos fa pocs anys. na de la família Díaz.

Foto: Vicente Ansola.

El 1960, va ingressar a la troupe de barristes catalans 4 Estrellas Oliveras, amb els quals va viatjar a l’Amèrica del sud dins el vaixell Marco Polo. La música que utilitzaven era la del pasdoble El gato montés i vestien de toreros, excepte Belio que ho feia amb la caracterització de Pamplinas. Durant la gira, de dos anys, van visitar Xile, Perú, Colòmbia, Veneçuela i Panamà.

De tornada a Espanya, Belio va emprendre viatge pel nord d’Àfrica amb el Berlín Zirkus del seu oncle Christóforo. El circ va tornar a la península i es va retrobar amb Mollins per a fer Andalusia i Lisboa. El 1962, va formar part de l’elenc de l’Spanicher National Circus a Alemanya (empresa Feijóo-Castilla-Caro-

la Williams) on van estrenar el número familiar de barres dels Belios, amb Alberto Belio al costat dels seus germans, Carmen i Ángel.

Durant la temporada 1964 van realitzar una gira pels Països Baixos, Alemanya i Àustria i

Belio va destacar per la seva mestria a les barres, a més de la seva tasca com a formador de les noves generacions

van treballar durant les festes de Nadal a Itàlia amb el Circo Americano d’Eros Togni-Feijóo-Castella.

Amb el president Johnson La família Papadopoulos va presentar 3 atraccions al Circ Ringling Bross & Barnum and Bailey el 1966: el trapezi de Mara, el doble filferro de Tonito i Jorge, i les barres dels Belios que realitzaven Alberto Bel, Ángel, Carmen i Enrique. El llavors president Johnson va felicitar individualment a tota la companyia a Washington. Després de les seves actuacions al Ringling dels Estats Units, van fer temporades amb el Circ Scott a Suècia i el Boswell-Wilkie Cirkus a Sud-àfrica.

Obituaris

A llarg de la seva carrera, va trepitjar els circs més importants i també va doblar a Terence Hill

El 1970, la família va obrir el Circo California en societat amb els Álvarez i van formar part de l’elenc del Circo Ruso d’Ángel Cristo a Madrid.

Amb aquesta última empresa, van començar el 1971 una gira pels barris de Madrid, on el vent va tirar la carpa. Després, els Belios van marxar amb el Circ Chipperfield fins a Anglaterra.

El 1972, la família Papadopoulos va estar amb el Circo Ruso, en què Ángel Cristo formava societat amb el seu pare; i també, alhora, en la que els Papadopoulos havien format amb la família Quirós, el Circo Méjico. I aquí estaven els Belios i també Jorge Papadopoulos, que integraven un número de volants al costat de José Antonio Díaz Fernández, Orlan i Julián Morata, portor i gendre de Belio.

Ja el 1973, els barristes Belios (Belio, Ángel, Pepe i Manolita) van estar al Circ Berny de Noruega i, posteriorment i, al Circ Bruxelas d’Hernán Cortés. Ja entrat l’any 1974, passen al Berlín Zirkus de Christóforo Cristo i, a l’abril de 1975, s’incorporen al Circ Barcelona de la família Casartelli a Turquia.

Durant la temporada de 1976, els Belios van obrir el programa del Nouvel Hippodrome de

París, espai amb capacitat per a 6.000 espectadors. Instal·lat damunt el llac dels Jardins de les Tulleries, van ser contractats durant tres mesos per la societat Jean Richard-Bouier de Castiglione. A continuació, es van incorporar a Anglaterra a l’estable Great Yarmouth i al Gerry Cottles de Londres. Al llarg de la seva trajectòria, Belio també va trepitjar el Circ Schumann, el Coliseu de Lisboa i el Palacio de deportes de Palma amb l’empresa de Paco Pérez; on la troupe de volants es fa doble en incorporar-se Belio també com a portor.

Cinc temporades a l’Atlas El 1978, va iniciar una estada de cinc temporades al Circo Atlas dels Hermanos Tonetti. Durant la primera temporada, van presentar la corda vertical, els trapezis de Los 7 Veracruz i les barres amb Belio, Ángel i Pepe. En la següent, Manolita es va afegir a les barres. El 1979, arriba Mara amb el trapezi de força i un any després, el 1980, els volants són los 9 Meteoros del Espacio, i Toni Tonito, el fill de Belio, aconsegueix el triple salt mortal. La següent temporada, la de 1981, va ser l’última dels barristes Belio i després de finalitzar amb l’Atlas graven els trapezis per a la BBC i es dediquen a aquesta especialitat.

El 1983, van obrir el programa de l’Standhalle vienès dirigit per la família suïssa Knie i la temporada la van realitzar al Circo Ruso recorrent Andalusia, Algèria, Tunísia i Madrid.

A la següent van gravar al Westfallen Hallen de Dortmund i es van reincorporar al Circo Ruso, finalitzant a Palma de Mallorca. Les

Belio salta al Circo Price. Foto Villar/Col·lecció G.Matabosch-Circus Arts Foundation.

dues temporades següents les van realitzar amb la mateixa empresa. El 1987, amb el Circo Embell Riva a Itàlia, Belio es va trencar un tendó del braç dret, suposant la seva retirada dels volants. Les magnífiques funcions que va oferir al públic tenen continuïtat en l’art circense del seu fill Toni i els seus tres nets Kristel, Yeray i Brian.

Als 75 anys i a causa de la covid-19

Mor Roy Horn, el mag que feia desaparèixer elefants

R

oy Horn, l’il·lusionista de nacionalitat alemanya que feia levitar els tigres i desaparèixer els elefants, va morir el passat mes de maig a Las Vegas, a l’edat de 75 anys a causa de la covid-19.

Amb el seu company, Siegfried Fischbacher, el Sr. Horn va enlluernar les multituds a Las Vegas durant 35 anys, amb l’extravagància d’un bruixot que combinava la brillantor dels vestits de lluentons amb la màgia de fum i l’emoció del circ d’animals exòtics. Sota els encanteris dels il·lusionistes, un tigre blanc es convertia en una bella dona, un elefant de sis tones desapareixia, un tigre levitava damunt l’audiència i el Sr. Horn es convertia en una serp. Tot es va acabar el 3 d’octubre de 2003, quan el Sr. Horn, al seu 59 aniversari, va ser mutilat per un tigre blanc que va atacar l’artista durant l’actuació a l’hotel-casino MGM’s Mirage, patint un vessament cerebral i una paràlisi parcial. Després

Roy Horn, a la dreta, al costat de Siegfried durant el centenari del Magischer Zirkel, a Alemanya (2012). Foto: Viquipèdia.

una llarga recuperació, va tornar a caminar amb ajuda i va recuperar la parla. Al febrer de 2009, Siegfried i Roy van efectuar una última aparició amb un tigre, en una actuació benèfica per a la clínica de salut mental Lou Ruvo de Les Vegas, i es van retirar oficialment del món de l’espectacle el 2010. La seva producció va ser reconeguda com una de les més exitoses de la història de las Vegas. / ZRK.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 23

EN LA PRESÈNCIA DEL PALLASSO

Riure d’allò tràgic

Adrian Schvarzstein “El pallasso transforma en anormal tot allò que és normal, i converteix en normal tot allò que és anormal”, diu Adrian Schvarzstein (Buenos Aires, 1967).

Per Marina Suleymanova

Adrian Schvarzstein confinat al barri del Poblenou de Barcelona.

Fotos: Jesús M. Atienza

A

quest artista i director reconeix que riure’s d’allò tràgic és una forma de supervivència. “El pallasso és aquí per, mitjançant el riure i l’alegria, transmetre esperança, que és un valor que no existeix en la visió tràgica”. Una de les lloances que li han fet a Schvarzstein és la seva manera tan subtil i còmica de parlar de coses tan importants.

“El teatre més democràtic és al carrer. És de tothom i per a tothom”, assegura. Per això molts dels espectacles de l’artista estan creats

per a l’espai públic. A la cercavila The bed, el personatge de l’Adrian busca un lloc tranquil on dormir. El seu Green Man és un marcià que es destaca dels transeünts perquè no s’assembla a ningú més. Una dotzena d’actors de l’espectacle Kamchàtka, creat i dirigit per Schvarzstein el 2006, apareixen al carrer, cadascun amb una maleta.

No sabem d’on venen ni on van. Només sabem que volen tenir cura de nosaltres mentre siguem al seu costat, que ens ho passem bé amb ells i que participem en el seu joc. L’espectacle trenca les barreres entre la gent i deixa molta llum per compartir amb els altres.

“Avui dia, l’espai públic s’està privatitzant cada cop més. El teatre de carrer és important per tornar a donar cabuda a les persones”, afirma Adrian Schvarzstein.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 25

L’Adrian percep el circ com “En el circ es un art impressionant, en què construeix la proesa, cada producció és única i irperò també s’hi repetible perquè, com la Comhan de construir media dell’Arte, el circ és un art els personatges, el artesanal: no només s’hi construeix la proesa, sinó també vestuari, la tècnica i s’hi han de construir els persoel llenguatge” natges, el vestuari, la tècnica i el llenguatge. Schvarzstein ens recorda que el pallasso sempre ha trencat els esquemes: “És un innocent que provoca la societat, necessitem algú que ens sacsegi una mica de tant en tant”.

Una de les coses que més li preocupa és que el substantiu pallasso tingui connotacions despectives en gairebé tots els idiomes. “Quants cops no hem sentit als Parlaments expressions com ara Això no és un circ! o No faci el pallasso!? Jo sempre dic que Schvarzstein ens recorda que el pallasso és el que trenca els esquemes.

“El teatre de carrer és important per tornar a donar cabuda a les persones”, pensa Adrian.

26 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

EN LA PRESÈNCIA DEL PALLASSO

Adrian Schvarzstein a mi m’encantaria ser pallasso. Si Berlusconi fos pallasso, seria una persona humil, oberta, amable... El pallasso, insisteixo, és imprescindible dins la societat”.

“Si Berlusconi fos pallasso, seria una persona humil, oberta, amable... El pallasso és imprescindible dins la societat”.

Després de reunir en l’espectacle Circus Klezmer (9è Circ d’Hivern de l’Ateneu 9 barris, 2004) la música festiva dels jueus del centre d’Europa (i triomfar!), una de les aspiracions de l’Adrian era fusionar el circ contemporani i la música barroca.

Aquest somni es va complir el 2019 amb la creació de l’espectacle Seasons, estrenat a Mèxic dins del Festival Internacional Cervantino de Guanajuato. “A la música antiga hi ha una comicitat enorme, moltes de les òperes barroques són divertidíssimes. A la nostra civilització occidental hi ha molt de material desaprofitat. Cal popularitzar la música clàssica combinada amb el circ com una cosa quotidiana a la programació dels teatres per a tots els públics”.

Adrian a la històrica plaça Prim al barri de Poblenou a Barcelona.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 27

ENTREVISTA

PEPE VIYUELA, PALLASSO. Autor del manifest del Dia Mundial del Circ i protagonista del documental sobre Marcelino Orbés

“Tragèdiaicomèdiavanjuntes, elteatres’haentestataseparar-los”

Viyuela durant una actuació al festival de pallassos de Cornellà (2016). Foto: Manel Sala ‘Ulls’.

Per Neus Molina

P

epe Viyuela és un home enganxat a una cadira, també és en Chema de la sèrie Aída o un dels humoristes del programa No te rías que es peor. L’actor-pallasso-humorista que va estudiar filosofia i després art dramàtic, va arribar al circ gairebé sense voler-ho.

Sense procedir de cap saga circense, es va mudar amb la seva família de la Rioja a Madrid quan tenia dos anys. Un dia al seu institut va arribar una companyia a representar L’Odissea i es va dir “esto es lo mío”. Aquest any Viyuela ha donat vida en un documental a l’històric pallasso Marcelino Orbés i ha estat l’autor del Manifest del Dia del Circ, una data, la d’aquest 2020 on la commemoració s’ha fet des del confinament a través de plataformes en línia.

Pallasso, actor, poeta, polític. Com prefereixes que et digui?

El circ té un gran públic potencial. El problema és que ens falta xarxa, així com més espais d’exhibició Com vulguis. Jo sobretot considero que soc un pallasso [Riu].

Sembla que el pallasso com a insult torna a estar de moda entre la classe política, no has pensat a fer-te dir clown?

Doncs no! [riu] de fet jo mai no em diria clown, encara que sembli més glamurós. De vegades, quan em criden per a fer un curs de clown dic que no sé què és això, un curs de pallasso sí.

Per què el pallasso està tan injuriat?

El pallasso representa l’ésser humà que falla, l’ésser humà que s’equivoca. Un home o

una dona maldestre, marginal que vesteix roba prestada gran o petita, que porta màscara, que té el seu llenguatge. El pallasso és un ésser fora de l’ordre establert i això per a mi és molt bonic. La paraula clown suavitza tot això, ho edulcora. El pallasso és un ésser tràgic.

Aleshores, els gèneres de la tragèdia i la comèdia es toquen?

Els pallassos sempre van atabalats, d’un lloc a l’altre, amb maletes al damunt. Hi ha una imatge de refugiat en el pallasso, un home que parla un altre idioma, que no és de cap lloc i nosaltres ens riem d’això.

Això és una mica cruel, no?

No. Si ens prenguéssim vida molt seriosament estaríem amargats tot el dia. L’humor és un remei contra l’adversitat, és una forma de mantenir-se quan les coses van malament, en els moments més terribles pot sor-

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 29

ENTREVISTA

“De vegades, quan em criden per a fer un curs de clown dic que no sé què és això; un curs de pallasso sí” gir el riure i això no és ser frívol. El riure en els moments complicats és una sortida, una manera de prendre aire. A la vida la tragèdia i la comèdia van unides, és el teatre el que s’ha entestat a separar-los.

El pallasso les uneix?

Fa uns anys vaig anar a un curs de pallasso i el pri-

L’artista durant el seu divertit número de l’escala. Foto: ZRK.

30 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Pepe Viyuela durant una actuació a la sala Ramon Romagosa de Cornellà l’any 2018. Foto: Marina Suleymanova.

mer dia el professor ens va dir: “Benvinguts a la festa del fracàs”. I és que el pallasso quan fracassa dona la volta a la realitat i converteix la desgràcia i la tragèdia en motiu de riure.

Això té un efecte terapèutic.

El riure com a medicina

El pallasso és una mena de xaman, de bruixot, perquè fa que et vegis a tu mateix en aquesta circumstància. Rius d’ell però d’alguna manera estàs empatitzant. Quan veiem un pallasso tots estem pensant “això m’ha passat a mi. Jo també m’he equivocat, jo també he fet el ridícul, jo també he ensopegat, jo també m’he equivocat amb una paraula.” El pallasso ensenya la cara que intentem amagar tots els dies. Mitjançant el pallasso les finestres s’obren i de sobte el públic, les persones que estan veient el pallasso són ximples com ell i ho saben. Aquesta certesa els permet revisar tots plegats els errors en una catarsi conjunta. Un remei contra el drama.

Parlant de remeis i del riure com a pal·liatiu, formes part des de fa més de vint anys de Pallassos sense Fronteres. Com ha estat la teva experiència?

M’interessa el circ social perquè té una funció de transformació política. Vaig arribar a PSF per casualitat. Jo havia sentit a parlar de Metges sense Fronteres, però mai havia sentit a parlar de Pallassos Sense Fronteres. Em costava entendre el xoc de conceptes. En po-

ques paraules: què podia fer un pallasso a la guerra? Imaginava que podia resultar fins i tot ofensiu per a la gent que estava vivint una situació complicada que hi arribés una troupe de circ o de pallassos i es posés a fer coses mentre ells estaven vivint una realitat tan dura. La meva primera experiència va ser tot just en acabar la guerra de l’antiga Iugoslàvia. Tenia la necessitat de comprovar que allò era cert, que podia funcionar, que els pallassos allà podíem ajudar en alguna cosa. I va succeir. Em va impactar veure l’efecte que tenia el que fèiem amb tan poc, com de sobte es produïa en la comunitat a la qual arribàvem una revolució positiva. La gent ens rebia, ens aplaudia, reia i allò que fèiem amb els nens repercutia en les seves famílies que veien feliços els seus fills. Posar-se un nas i ensopegar era un acte revolucionari.

El problema és que aquests impactes són molt difícils d’avaluar quantitativament per les administracions i en moments de crisi la cultura queda en un segon pla. És més fàcil quantificar l’impacte d’organitzacions que porten medicines o menjar, el que fem nosaltres és intangible. No obstant això, crec que no cal competir, només unir esforços. Jo em vaig adonar que pertanyia vocacionalment a Pallassos Sense Fronteres i ja porto 25 anys. És el meu lloc; si fos metge pertanyeria a altres organitzacions i si fos advocat a una altra, però jo soc pallasso.

Has tingut una carrera dilatada combinant escenaris, carpes i televisió però mai has treballat fora de les nostres fronteres. No

Entrevista a Pepe Viyuela

La cultura sempre busca el contacte, les pantalles ara ens estan ajudant però són una ficció

Hem de ser més pols que estrelles i estar a prop de la gent; el postureig i el glamour només ens allunyen

obstant això, la majoria de companyies de circ del nostre país tenen més bolos fora d’Espanya que dintre. El circ no interessa al públic o les administracions?

Crec que el circ té un gran públic potencial que encara no el coneix, però que si ho fes s’enamoraria. El problema és que ens falta xarxa així com més espais d’exhibició. A Madrid tenim el Circo Price, però falta més programació. No només cal subvencionar més i millor la cultura i el circ, sinó crear espais de trobada i de formació, escoles superiors de circ perquè la gent no marxi. Igualment, jo no sóc pessimista en absolut pel que fa al futur del circ. Tot el contrari, quan la gent coneix el circ vol tornar. Tinc amics que m’han dit: “Pensava que el circ era per a nens, que no m’emocionaria tant”. Arrosseguem un imaginari de brillantina, del circ com una cosa tronada, un lloc pudent i no és així. Hi va haver un moment en què el circ es va haver de reinventar i va perdre la seva essència, en lloc de pallassos sortien ninots de peluix de la tele i coses així. No anem a donar-li la culpa a ningú, no havia de ser gens fàcil mantenir sà i estalvi el circ com a negoci durant la crisi. Ara bé, jo crec que quan el circ es troba una altra vegada amb ell mateix, amb la seva presència, amb allò que sempre ha estat, funciona i fascina.

El circ és proximitat, contacte, corporeïtat; en el teu manifest per al Dia Mundial del Circ parlaves de tornar a les places, als carrers, a les carpes... Com tornarem a la cultura en viu després de la crisi de la covid-19?

Jo no sóc expert, ni epidemiòleg, però afortunadament crec que això anirà remetent i que tindrem la necessitat de retrobar-nos. Som éssers socials, tot això del teletreball, aquesta entrevista per l’Skype... són remeis, són pegats que hi posem, però jo estic segur que estaríem molt més bé asseguts un davant a l’altre prenent-nos un cafè i xerrant. La cultura sempre busca el contacte, les pantalles ara ens estan ajudant però són una ficció. Un pot fer música a casa seva, a l’estudi gravar-ho i barrejar-ho, però aquesta sensació de proximitat, de contacte, d’estar respirant junts en un concert, això és la cultura. Igual que el teatre o el circ.

En l’última frase del Manifest dius “Seguim respirant circ!”

La frase era una al·lusió directa a aquesta

no pots negar-te. El documental està fet amb pocs mitjans però és preciós, i al final de tot la meva obligació com a pallasso és donar l’oportunitat de donar a conèixer els artistes que ens han precedit, de ficar-te en aquest món.

Viyuela encarna el paper de Marcelino Orbés en un documental. Foto: Estación Cinema.

pandèmia que afecta la respiració, però també la necessitat que tenim de sentir el pols dels altres. Jo crec que ens en sortirem, estem desitjant que s’obrin els teatres, les biblioteques, els cinemes, els parcs, els llocs on poder trobar-nos, perquè som éssers socials i no busquem la soledat.

Un dels teus projectes que s’han quedat en standby per culpa de la pandèmia, és l’estrena de la pel·lícula de Marcelino Orbés, al Festival de cinema de Màlaga, un pallasso del qual se’n sap ben poc però que va ser una gran estrella. Com va ser l’experiència?

Va ser un autèntic plaer fer-ho. Em vaig assabentar de l’existència de Marcelino fa ja uns quants anys, quan Mariano García, que és un periodista del diari El Heraldo de Aragón, em va descobrir el personatge a través d’una petita investigació que havia fet.

Mariano havia trobat retalls de diari i algunes notícies de l’època en la qual treballava a principis de segle XX. Marcelino em va cridar molt l’atenció i vaig guardar algunes retalls. Al cap d’uns anys, Mariano va publicar un llibre sobre Marcelino, que va caure en mans de Germán Roda, que és documentalista i director de cinema. Germán em va trucar i em va dir: “Tinc aquest projecte i ho vull fer amb tu”. Li vaig dir que coneixia el personatge, que havia llegit el llibre i que sí.

Em semblava molt bonic que algú s’hagués dedicat a recuperar i a treure de l’oblit a un pallasso tan important que havia desaparegut de la nostra memòria. Quan et donen l’oportunitat de posar-te al servei d’un projecte així i d’imaginar com serien els números que es feien als anys vint, per exemple,

És gràcies a programes com No te rias que es peor que Pepe Viyuela entra dins de totes les cases. Després segueixen Aída, Mortadelo y Filemón i un llarg etcètera. Gràcies a la televisió i al cinema et converteixes en un personatge popular. Com portes la fama?

Al principi em va costar, la gent m’assenyalava pel carrer, em parava per parlar. Vaig començar a posar-me gorres, ulleres i fins i tot vaig deixar d’anar en transport públic. Després em vaig adonar que els artistes no podem tancar-nos. Cal estar a prop de la gent, el postureig i el glamour només ens allunyen i ens fan un flac favor si ens volen convertir en estrelles. Crec que hem de ser més pols que estrelles. Ser conegut et permet que la teva veu s’escolti, que sigui més fàcil trobar projectes. Tenir un veu i que s’escolti és una responsabilitat.

Durant una actuació a Cornellà (Barcelona).

Foto: Manel Sala ‘Ulls’.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 31

FESTIVALS

La fira es reinventa per la covid-19 i estrena 12 vídeos sobre les creacions de les companyies

Trapezi entra a casa EL CIRC A CASA ha estat una iniciativa excel·lent de la qual estaria bé que prenguessin exemple els artistes i companyies de circ

i quatre minuts, del seu espectacle prenent com a model les presentacions d’edificis que fan, per exemple, alguns arquitectes, on expliquen perquè han fet el que han projectat, què els ha inspirat, quines sensacions volien provocar...

‘Sopa’, espectacle que transcórre en una casa i que es podrà veure a l’octubre a Trapezi. Foto: Jesús M. Atienza.

Per Piti Español

No hi ha fira, doncs posem càpsules. Trapezi ha estrenat un total de 12 vídeos originals que expliquen els processos creatius de les companyies que participaran en la 24 edició, que es farà de manera excepcional el pròxim mes d’octubre a Reus. Són càpsules medicinals que duren cadascuna d’elles entre 3 i 4 minuts.

No les deixeu de prendre.

E

n general, els artistes de circ estan acostumats a la incertesa, als canvis d’última hora, a les condicions d’actuació variables i, sovint, precàries. Sí, perquè tant pot ser que el teu espectacle l’hagis de presentar dins d’una carpa instal·lada al damunt d’una gespa magnífica o en un teatre amb totes les condicions tècniques i escenogràfiques, com que ho hagis de fer dins d’un congrés empresarial o en una festa infantil o en la cerimònia de lliurament de premis.

O a l’aire lliure, a una plaça plena de gent.

O plovent, o sota un sol de justícia, o en un terreny que fa baixada, o dins d’un local mal il·luminat i sorollós on uns espectadors que

32 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

han begut més del compte no deixen de dir ximpleries i de riure quan no toca.

Com els arquitectes Per això, en una situació de tanta incertesa com la provocada per aquest maleït virus, i davant la impossibilitat de celebrar la fira quan tocava, el Festival Trapezi de Reus, Fira del Circ de Catalunya havia de reaccionar i adequar-se a les noves condicions. I tot sembla indicar que, com a bons cirqueros, els de Reus ho han sabut fer. Primer, reprogramant el festival, amb els mateixos artistes i companyies, i traslladant-lo a l’octubre. I segon, proposant als participants que enviessin una petita gravació en vídeo, d’entre tres

Jornades professionals

T

rapezi va celebrar els dies 9 i 10 de juliol les Jornades Professionals en format virtual, que van incloure els debats titulats Nous paradigmes de futur i L’eclosió de l’autoria al circ. Hi van participar, entre d’alres la pallassa Pepa Plana, els directors de circ Quim Girón i Rolando San Martin, i l’advocada especialista en propietat intel·lectual Sara López Blanco.

I els artistes s’han posat les piles i, en general, han presentat unes excel·lents càpsules videogràfiques que la fira ha anat penjant a la xarxa, sota el nom d’El Circ a Casa, a mitjans de maig, durant els dies que s’havia de celebrar Trapezi. O sigui que el festival podríem dir que s’ha celebrat, encara que no presencialment. Però, bromes a part, els vídeos penjats a la xarxa poden convertir-se, d’una banda, en una bona campanya publicitària del festival i, d’una altra, en un instrument molt efectiu, crec, de promoció i venda de cadascun dels números.

Tots els vídeos comencen igual i acaben de la mateixa manera. Una petita animació del festival, una cortina que s’obre... càpsula... i, al final, una cortina que es tanca. Hi ha càpsules molt diverses (al voltant d’una desena), de disciplines molt variades, però la gran majoria d’artistes han mirat de construir el seu vídeo seguint un petit fil narratiu.

Les càpsules que funcionen millor són les més variades, les que estan rodades amb netedat i elegància, que segueixen un fil conductor clar, que fan poques o cap repetició de trucs, i que utilitzen poca retòrica abstracta quan expliquen, els artistes, el seu espectacle. Per què funcionen? Perquè et posen la mel als llavis i et fan venir moltes ganes de veure els espectacles, presencialment, aquest octubre a Reus. O quan sigui, i on sigui.

Totes les càpsules estan bé, però, m’han agradat, especialment, les d’Alta Gama (bicicleta i equilibris), Vaivén Circo (construccions, equilibris, funambulisme, salts...), Manolo Alcántara

Trapezi entra a casa

(equilibris, acrobàcies...), Circ Vermut (pallassos, bicicleta, equilibris, patins...), Pistacatro (malabars orquestrals), Xampatito (construccions, malabars), i Hotel Iocandi (equilibris amb escala, marionetes, artefactes).

Vendre espectacles En general, si hagués de ser crític, diria que alguns artistes no han tingut prou en compte que estaven venent el seu espectacle, i les seves càpsules es fan una mica llargues, o expliquen massa coses —com alguns tràilers de cine, que un cop vistos et sembla que

Els vídeos penjats a la xarxa poden convertir-se en un instrument molt efectiu de promoció i venda de cadascun dels espectacles

no cal veure la pel·lícula— i que en algunes, poques, ocasions, els artistes no parlen mirant a càmera o ho fan amb una il·luminació insuficient que fa que la imatge que trans-

meten sigui massa casolana, poc treballada, poc professional. I, ja per a rematar, potser estaria bé que a sota de cadascun dels artistes, quan parlen a càmera, sortís el seu nom.

En tot cas, El circ a Casa ha estat una iniciativa excel·lent de la qual estaria bé que prenguessin exemple la resta d’artistes i companyies de circ del país, participin o no a la fira de Reus Trapezi 2020. I així, omplir les xarxes socials de càpsules de circ. Com si fos una farmàcia de l’ànima.

CÀPSULES DE CIRC (3 o 4 minuts)

No cal llegir aquest prospecte detingudament abans de visionar una càpsula, tot i que conté informació important.

Si teniu cap dubte, consulteu el vostre artista de circ o aficionat de confiança. Podeu aconsellar aquestes càpsules a altres persones, malgrat tinguin diferents interessos artístics, ja que la seva visió en cap cas serà perjudicial, més aviat al contrari.

Presentació

Les càpsules CIRCOENCASA es presenten en un format d’entre 3 i 4 minuts que les converteix en unes píndoles de visió lleugera, simpàtica i energètica.

Estan indicades per a tots els públics, independentment de l’edat, sexe, nacionalitat, llengua, etc, tret que pateixin un intens mal de cap o de queixal, lumbàlgia aguda o estat febril.

Instruccions d’ús

Col·loqueu-vos davant el vostre dispositiu de visionament (ordinador, telèfon mòbil o tauleta). Engegueu-lo. Assegureu-vos que estigui connectat a Internet. Entreu a Youtube. Busqueu Trapezi 2020 i us apareixeran un seguit de càpsules a la dreta de la pantalla. Pitgeu amb el vostre cursor qualsevol de les càpsules. Mireu-la.

Es recomana la seva visió d’una manera regular, una càpsula diferent dues o tres vegades al dia, sol o acompanyat d’amics o familiars. Prendre més dosis de les recomanades no provoca cap mena d’efecte advers.

Ingredients

El ingredients bàsics de les càpsules són: acrobàcia, imaginació, equilibri, esforç físic, poesia, música, habilitat, il·lusió, humor, dansa, equilibri, ritme i risc (en dosis moderades). I moltes ganes. Aquests ingredients estan barrejats en una proporció diferent a cada càpsula, la qual cosa fa que la seva visió sigui força entretinguda i variada i que cadascuna provoqui sensacions diverses.

Efectes

Els efectes sobre qui les visiona són gairebé immediats: provoquen alegria, sorpresa, bon humor, rialles, astorament, estupefacció (lleu), alguns ais, alguns uis i moltes ganes de d’anar cap a Reus.

Efectes adversos

A diferència de la resta de càpsules que hi ha al mercat, no es té notícia de l’aparició de cap mena d’efectes secundaris adversos. Només en el cas d’un visionat massa perllongat de les càpsules (sis hores o més sense interrupció), es pot donar una lleugera coïssor als ulls i un cert escalfament o esgotament de la bateria del dispositiu de visionament. I, en alguns casos, ganes d’anar al bany o que el cridin per a sopar.

Nens

Es recomana mantenir les càpsules a l’abast dels nens.

Responsable de l’encàrrec

Festival de Reus 2020

Titulars de la fabricació - Alta Gama (Catalunya) - Cabaret (Diversos països) - Circ d’Hivern de 9Barris (Catalunya) - Circ Vermut (Catalunya) - Hotel Iocandi (Catalunya) - Madame Gaüc (Catalunya)

- Manolo Alcántara (Catalunya) - Pistacatro Orquestra (Diversos països) - Rhum (Catalunya) - Vaivén Circo (Andalusia) - Xampatito Pato (Galícia) - Yldor (Catalunya)

Data de la primera i única revisió d’aquest prospecte: Agost 2020

Informació detallada i actualitzada de les càpsules CIRCOENCASA disponible a la pàgina web del Festival Trapezi 2020.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 33

IDEES

Els germans de Madrid Helena i Antxón Ordóñez Bergareche, elegits nous directors de la fàbrica de creació de circ de Barcelona per al període 2020-2022

Més projecció per a La Central del Circ Per Laia Zieger

Helena i Antxón Ordóñez Bergareche (Madrid 1987 i 1982, respectivament) són germans, a banda de compartir passió i ofici. Mentre ella és especialista en producció i gestió cultural, ell es decanta per l’assessorament artístic i treballa diferents visions de les arts escèniques.

Des de principis d’aquest any són també els directors artístics de La Central de Circ per al període 2020-2022.

Una comissió els va nomenar a aquest càrrec després de valorar el seu coneixement dels diferents agents i espais d’arts en viu, així com la seva proposta concreta per a la gestió de La Central. Descobrim qui són i quins són els seus plans per a aquesta etapa.

E

ls germans Helena i Antxón Ordóñez Bergareche han estat a molts llocs: Comptant gent al metro, venent fruita ecològica, muntant sistemes elèctrics a okupes o treballant a l’Ikea, al Banc Santander “i altres malvats capitalistes”, on Antxón exercia com a assessor de management. Expliquen que tots dos comparteixen el fet d’haver oscil·lat “entre el món alternatiu, en què sovint ens hem sentit més còmodes lluitant amb ungles i dents, i la feina de mercenari per a empreses i projectes més grossos”.

Potser pel fet d’haver donat tantes voltes, sumat a que Antxón porta molts anys vinculat a les arts escèniques, tant en l’àmbit de la programació i producció de festivals com en l’àmbit de la investigació sobre el Circo Price, els ha portat precisament fins al lloc en què es troben ara: al capdavant de La Central del Circ. Per als nous directors, La Central és un

34 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Una imatge de la sala principal de la Central del Circ (Barcelona). Foto: Marina Suleymanova.

espai “massa sensible i important dins del panorama professional com perquè les nostres idees siguin el primer i més important”.

Objectiu: créixer El projecte dels germans Ordóñez Bergareche ha estat seleccionat entre quatre candidatures per a assumir la direcció artística d’un espai, La Central del Circ, en què just acabaven d’aterrar quan el món es va enfonsar i els va tocar no només confinar-se lluny de Barcelona, sinó gestionar projectes a distància i capejar el temporal per a salvar, al costat de la resta de l’equip, els que ja estaven en marxa. Asseguren que aquesta etapa

acabada d’estrenar els planteja nombrosos reptes. “El nostre objectiu és bàsicament un: que La Central creixi”. I que ho faci de manera “que cada persona aconsegueixi satisfer les seves necessitats artístiques, al temps que continuï sent un lloc fecund artísticament”, explica Antxón, per a qui la seva tasca ha de ser, en definitiva, “planificar i proposar, buscar, escoltar, qüestionar i empènyer els artistes que passin per La Central”.

Aquest espai de creació, investigació, entrenament, assaig i formació de 3.000 metres quadrats destinat als professionals de circ va néixer el 2008 després de molts anys de de-

Més projecció per a La Central del Circ

“El moment actual demostra que és impossible reflexionar sense aportacions d’altres disciplines, des de la ciència a la sociologia”, diu Helena

Els germans Ordóñez Bergareche tenen clara la necessitat “d’articular la major quantitat possible d’aliances perquè l’activitat de La Central tingui projecció i s’entengui des d’altres llocs i ambients”, indica Helena. Això implica que el projecte creixi més enllà del sector artístic i cultural. “Precisament el moment actual demostra que és impossible reflexionar sobre el que estem vivint sense aportacions d’altres disciplines, des de la ciència a la sociologia. Un altre exemple és un laboratori de dramatúrgia que vam fer, en el qual es van implicar formes i estructures procedents de la lingüística, a més d’altres vinculacions que s’han produït amb artistes urbans o gamers, explica. D’altra banda, insisteixen que a La Central s’ha de “poder treballar amb la llibertat de no estar necessàriament obligades a arribar a un resultat comercial”.

De l’Accidental Company a La Central

mandes per part de el sector, que requeria un espai propi per a una disciplina que fins llavors havia estat ignorada per les administracions.

Així doncs, fruit de la confluència entre les demandes històriques de l’APCC (Associació de Professionals de Circ de Catalunya), el naixement de les primeres fàbriques de creació impulsades per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i la creació del Pla Integral de Circ de la Generalitat, va néixer aquest espai que, el 2011, es va instal·lar a la seva seu actual al Parc del Fòrum de Barcelona. El seu caràcter multidisciplinari i l’ambiciós projecte fan de La Central de Circ un lloc únic a Europa, un dels pocs que compta amb les condicions per a practicar gairebé totes les disciplines circenses.

Després d’haver viscut a diverses ciutats, Helena i Antxón es van retrobar al moviment 15-M i des de llavors no han deixat de treballar junts. A l’actualitat, compaginen la seva tasca a La Central del Circ amb la seva pròpia companyia, Accidental Company, creada a Montpeller el 2007, que agrupa artistes de diversos països procedents del clown, el teatre físic, el bufó, les màscares i les titelles.

Helena va començar a desenvolupar “de manera intuïtiva” el paper de productora a l’Accidental Company, de la qual ja en formava part el seu germà, i des de llavors s’ha dedicat a l’àmbit de la gestió (ha cursat un màster de gestió cultural i un altre de gestió d’audiències culturals), tot i que també, diu el seu germà, “té molta experiència en acompanyar processos de creació i coneixement de la història de l’art”. De fet, va estudiar la carrera d’Història de l’Art i posteriorment de Taxació i peritatge d’obres d’art. Ha realitzat, a més, gires i produccions amb The Cross Border Project, Temporada Alta, La Joven Compañía o los Premios Buero de Teatro Joven. “En fi, molta carretera, molta gent i molt de circ”.

Innovació, creació i compromís Antxón, per la seva banda, des que va començar les seves aventures amb les arts escèniques amb només 11 anys ha passat bona part de la seva carrera “fent el nòmada”. Malgrat que el seu objectiu era enfocar la seva trajectòria a l’escriptura i la dramatúrgia, va acabar estudiant teatre físic a l’escola Lecoq de Paris, per més tard formar-se en clown, ja de tornada a Madrid, al costat de Gabriel Chamé. “El meu profe d’acrobàcia em deia que la meva columna vertebral semblava una carretera

El seu objectiu és que cada persona aconsegueixi satisfer les seves necessitats artístiques, al temps que continuï sent un lloc fecund artísticament

portuguesa, però vaig practicar circ en la mesura que el meu físic m’ho permetia”, explica, a més d’haver realitzat assessorament artístic per a companyies. De fet, considera que en l’actualitat “hi ha un circ que tracta d’innovar, de treure el focus de la proesa i posar-lo en la creació d’una obra personal, d’un treball de creació més obert i menys basat en patrons” i insisteix que “hi ha un públic fora assedegat d’un circ de qualitat, fet amb compromís”.

Malgrat haver tingut sempre una relació molt especial amb França, considera que “seria bonic deixar de tenir-la sempre com a model i trobar definitivament el nostre”.

“Els nostres plans per aquests primers mesos eren absorbir el funcionament, les persones i els projectes”, assenyala Helena, “cosa

Suport al nou projecte

J

oan Ramon Graell, director artístic de la Producció Nacional de Circ, va ser un altre dels candidats a dirigir La Central de Circ. “El programa proposat per Helena i Antxon Ordoñez em sembla molt complet i coincideix amb el meu en la necessitat de treballar en xarxa. Només puc donar suport i valorar de forma positiva la decisió de l’comitè de selecció. A més, en tractarse de dues persones es podran repartir el treball segons les seves especialitats i així complementar-se”. També aclareix que “s’haurien de fer servir les noves tecnologies per implementar sistemes de selecció més democràtics i que tots els usuaris puguin participar i aportar el seu vot de forma fàcil i segura”. Graell destaca la importància de la figura d’una direcció artística per poder exercir d’interlocutor entre les administracions i els artistes. “Es necessiten professionals que coneguin les realitats i entenguin les necessitats de tots dos costats per afavorir el diàleg i l’impuls de nous projectes”, explica Graell.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 35

IDEES

Els nous directors de La Central de Circ Antxón i Helena Ordóñez Bergareche. Fotos: La Central de Circ.

Fomentar la participació

L

a comissió de selecció que va triar la nova direcció es va decantar pel projecte d’Helena i Antxon pels seus “coneixements dels espais d’arts en viu i per la seva capacitat de generar dinàmiques participatives i la seva proposta de direcció compartida”, segons un comunicat oficial de l’equipament. La decisió es va prendre després d’una primera convocatòria que va quedar deserta, fet que va provocar una polèmica i sorpresa a les xarxes ja que s’havia presentat un projecte de Joan Ramon Graell, expresident de l’APCC, acròbata i director de circ. Una vegada es va resoldre una nova convocatòria i triat l‘actual direcció, la comissió de selecció va demanar obrir un debat sobre el “paper i la necessitat de les direccions artístiques en els espais de creació” i que s’ampliï el “període de proves a un any per poder valorar amb més perspectiva el treball desenvolupat per aquesta nova direcció”. Aquesta és la quarta direcció de La Central del Circ, després de Leando Mendoza, Roberto Magro i Johnny Torres.

que hem hagut de fer mitjançant la pantalla i en un moment en què la incertesa és difícil de suportar”. En aquest sentit, “gràcies a que l’equip ha lluitat, s’està aconseguint pagar totes les beques i col·laboracions que s’anaven a realitzar durant els mesos en què estem tancats”. De moment, el seu paper al capdavant de la institució es defineix per la cautela. “El vaixell és massa gran com per a fer un cop de volant, i a més ens sembla que Johnny Torres —l’anterior director artístic— estava fent un treball fantàstic i volem abordar-lo des del respecte”.

Passat i futur del projecte Els pregunten sovint que per què treballar junts, fet que per a ells és tan orgànic que els resulta difícil d’explicar. “Ens agrada; funcionem millor en equip”, afirmen. Potser per això, pel perfecte acoblament entre el vessant artístic d’Antxón i la de gestió d’Helena —“malgrat que tots dos hem treballat amb les dues”— el seu projecte ha encaixat tan bé en un lloc amb tantes possibilitats com La Central. “Dos caps pensen més que un i tenen més experiència. És molt útil en situacions de tensió, perquè cadascuna mitiga els defectes de caràcter de l’altra”, expliquen. A La Central compleixen una jornada completa entre els dos, fet que els permet repartir-se la feina i el sou i disposar de temps per a altres projectes.

Asseguren que van decidir presentar la seva candidatura a instàncies de diverses perso-

36 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Els nous directors: “A La Central s’ha de poder treballar amb la llibertat de no estar necessàriament obligats a arribar a un resultat comercial”

nes del seu entorn, ja que en aquell temps “passàvem per un moment personal molt difícil i amb molta feina a la companyia, però d’aquesta mateixa situació vam treure la força i la il·lusió”, explica Helena. A l’actualitat, es declaren entusiasmats davant el repte tot i la conjuntura delicada. Helena el defineix com “un vertigen gustós”, mentre que Antxón parla de responsabilitat. “És un treball emocionant que intento fer bé i m’agrada, però mai vaig pensar a ser-hi aquí i no és la meva aspiració dirigir institucions, per molt artístiques que siguin. Tracto de ser útil i divertir-me”.

Conscients que competien amb tres candidatures més —la seva pot llegir-se íntegrament a la pàgina web de La Central de Circ, prefereixen no plantejar-se per què ells.

“Assumim que ens han triat i punt, per així treballar amb la seguretat de saber que algú va decidir que estiguem aquí. A nosaltres ens toca el després”. En qualsevol cas, l’objectiu dels nous directors madrilenys és que sigui el seu treball el que els defineixi. “Esperem que, si el món no s’acaba entretant, poder parlar amb fets”.

IDEES

M A N I F E S T O S

D EL D i A M U N

Antídot contra la paràlisi

Per Pepe Viyuela (*)

Fotos: Fira Trapezi 2019.

No és que el circ ens faci sentir-nos com si fóssim déus, és més aviat que ens transforma en plenament humans

E

l circ és l’art del “més diícil encara”. La pista ha estat sempre l’espai ideal per a desenvolupar la nostra capacitat de superació, el terreny per excel·lència per a que la disciplina i l’esforç s’uneixin al de la poesia. El seu esperit ens ha marcat sempre el camí per a aconseguir allò que semblava impossible i que, malgrat tot, no ho era.

Dins del seu àmbit, els artistes s’enfronten als seus propis límits i els superen, mentre que els espectadors se sorprenen davant la facilitat amb què s’executa allò inimaginable. Quan sembla que el següent repte és inaccessible, quan arribem a pensar que no podrem volar, de sobte i gràcies al circ, allò somiat esdevé realitat.

Després d’una nit de circ ens surten ales als peus, ens convertim en funambulistes, se’ns contagia l’amor pel trapezi i ens fem càrrec de qualsevol desafiament. No és que el circ ens faci sentir-nos com si fóssim déus, és més aviat que ens transforma en plenament humans, en profundament vulnerables; és que ens fa conscients de la nostra fragilitat, però, alhora, ens converteix en capaços d’aixecar-nos cada vegada que es produeix una caiguda.

38 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Un virus coronat de tragèdia està posant a prova aquest any la nostra capacitat de reacció i resistència Per això, en els moments més difícils es fa necessari recuperar l’esperança que viatja dins els baguls dels artistes de circ. La seva essència ens contagia, ens empeny a aconseguir el que calgui fer i a fer renéixer des de la pista la llum de l’esperança.

Un virus coronat de tragèdia està posant a prova aquest any la nostra capacitat de reacció i resistència. A través d’una pirueta no assajada, ens hem sentit aquests dies com acròbates davant un salt mortal. Molts no han aconseguit assolir els braços del portor.

En el seu nom hem de seguir treballant per a superar aquest dur exercici, amb la finalitat de vèncer aquesta fera que ens vol acorralar.

Enguany s’imposa més que mai recórrer i renovar l’esperit que sempre ha envaït el circ, inspirar-nos en ell per allò que té de mil·lenari, per haver viatjat amb nosaltres des de l’antiguitat; però també perquè ens projecta cap al futur com a éssers que saben refer-se i s’atreveixen fins i tot a transformar les seves vides en una obra d’art.

El circ, més que un espectacle, és un antídot contra la paràlisi que provoca el desànim, forma part de la nostra genètica, del nostre

Quan arribem a pensar que no podríem volar, de sobte i gràcies al circ, allò somiat es torna realitat esperit de conservació i supervivència, respon davant la necessitat de demostrar-nos que superar la dificultat no és una ostentació, sinó un punt d’inflexió per a renéixer.

En aquests dies en què la pista del món s’ha vist envaïda per una nova fera, en els quals la por ha fet acte de presència i ha amenaçat amb paralitzar, us convidem a tots a renovar les nostres ànimes de trapezista, per a sentir que som capaços de saltar al buit i que units tornarem a caure de peu un cop més.

Sabem també que allà, enmig dels aplaudiments i els bravos, ens estan esperant els pallassos per a inundar les cares de somriures.

Seguim respirant circ!

(*) Artista. Manifest encarregat per l’Asociación de Profesionales, Artistas y Creadores de Circo de Madrid MADPAC

Dia mundial del circ

Wor Circuld Day s

D I A L D E L C I RC 2 0 2 0

No tenim por!

Per Marta Sitjà (*)

de circ, un creador, una actriu o un intèrpret només podem estar assalariades mentre treballem, i és evident que no podem fer-ho cada dia, perquè una part de la nostra feina és reposar el material creatiu, esperar un nou encàrrec, entrenar per estar en forma o assistir a formacions per a reciclar-nos. La intermitència és natural a la nostra vida i cal, en conseqüència, reconèixer-nos aquesta característica laboral, pel que afecta el conjunt dels nostres drets socials.

Fotos: Fira Trapezi 2019.

Circ és comunitat, és equilibri, és riure i plorar, és molt d’esforç i suor, és “ jo t’ajudo i et cuido”, és por, però també confiança, és entrenar fins que les mans no poden més, és caure i aixecar-se un altre cop, és música, dansa i teatre, és totes les arts en una.

Circ és una carpa, una plaça o un escenari.

E

Penso en els meus inicis com a artista de circ i em surt un somriure. Quan em va trucar l’Alfonso per a formar part de la seva companyia de circ, Rolabola, em vaig trobar amb una gran família, una família bonica que em va acollir com una més, una família petita però molt gran al mateix temps. Una família que tant era catalana, com andalusa, basca o de Castella i Lleó. Però també argentina, uruguaiana o francesa. Vaig conèixer molta gent que s’ajudava i es donava suport per a seguir endavant i fer-se un lloc dins el món de les arts escèniques.

I aquest lloc el circ ja se l’ha fet. Encara hi ha feina a fer, però el lloc, el tenim. Som la germana petita d’aquestes arts escèniques. Una germana petita que està creixent i s’està fent gran i forta i vol tenir la veu que li pertoca.

Una veu que ja no ens poden prendre, perquè ja és nostra.

scric el manifest d’aquest any en plena crisi per la covid-19, el CORONAVIRUS. Confinada a casa, amb tot suspès o ajornat, sense saber quan tornarem a treballar, amb el cap ple d’informació i intentant parar, que no és fàcil. Ara més que mai és un moment per a lluitar fort i reivindicar els nostres drets; però malauradament nosaltres ho hem hagut de fer sempre, així que NO TENIM POR!

Avui, amb tot aquest rebombori, segueixo veient aquesta petita gran família que es dona suport i treballa unida per a seguir endavant. Vull fer un merescut elogi a totes les juntes directives de totes les associacions de circ de l’Estat, perquè estan treballant de valent pel bé de totes i tots. Gràcies, gràcies, i mil gràcies!

El meu primer record de circ és del Circ Sèmola, on el meu tiet va ser trapezista un temps, fins que va caure i es va fracturar la pelvis.

Després em ve a la memòria el Circ Cric, en Tortell era el meu ídol!!! jo volia ser com ell!!! I tot va anar arribant...

Vull reivindicar el desitjat i somniat “Estatut de l’Artista”. Perquè n’hem fet molta, de feina, però mirem cap a França i estem a anys llum.

Arribarà el dia en què nostre país ens faci un tracte especial? I no perquè siguem més importants que ningú, sinó perquè una artista

Un dia com avui és un dia per a reivindicar, però també per a celebrar. Per a celebrar tota la feina feta fins ara, la qual us asseguro que és molta! Veiem on podem arribar però també hem de veure d’on venim, i tot això gràcies a l’esforç de totes i tots.

Parafrasejant a una amiga: “Som el que van lluitar les persones que van arribar abans. Seran el que lluitem les que arribin després”.

Jo, amb les meves caravanes, seguiré portant el circ per tot arreu on ens cridin i ens vulguin, seguiré estant en equilibri, seguiré rient i plorant, seguiré suant i treballant amb molt d’esforç, seguiré cuidant i tindré confiança, seguiré tenint por, seguiré caient, però sempre, sempre m’aixecaré.

Perquè... (tambors) La vida és un gran circ, i el circ està viu.

(*) Artista.

Manifest encarregat per la Associació de Professionals de Circ de Catalunya APCC.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 39

COMPANYIES

Som Circ!

Projet.PDF

PORTÉS DE FEMMES

El seu primer espectacle aborda la maternitat, la menstruació i la prostitució

Una altra mirada a la nuesa

Una actuació del col·lectiu de dones PDF. Foto: Benoit Martrenchar.

Per Carlos Such

Des del 2015, un grup de més d’una vintena de dones comença a treballar al projecte col·lectiu circense, Projet.PDF (Portés de Femmes). Gairebé tres anys de treball i esforç per a l’estrena del seu primer espectacle, en el qual no hi ha cap intenció de jutjar però sí de posar damunt l’escenari la realitat social i quotidiana de les dones.

P

er a escriure aquest article de la revista, hem realitzat un procés de documentació sobre el col·lectiu, així com realitzat un seguit de preguntes que han estat respostes per Mélissa Roguier (Portugal, 1995), una de les artistes que, en col·laboració amb les seves companyes, es va prestar amablement per a resoldre les nostres qüestions. Projet.

PDF (Portés de Femmes) és un projecte diferent

40 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

i únic. Probablement, no adquirirà la rellevància que es mereix i passarà desapercebut pel panorama circense internacional, però hauríem de posar-hi la lupa en les seves singularitats i valorar des d’aquí com d’innovadora i referencial pot arribar a ser aquesta creació col·lectiva de dones.

Una temàtica comuna a totes i uns conceptes bàsics tècnics van ser els pilars per a començar a caminar. “Ràpidament, vam trobar una manera de treballar i cadascuna va ocupar el seu lloc dins del grup sense gaire dificultats”. Idees i tècnica posades en comú i al servei de totes: probablement, aquesta sigui una de les claus.

Origen i primers passos El col·lectiu neix entre dones, en una trobada de portés acrobàtics que va tenir lloc a La Grainerie (Toulouse) al març de 2015. “Tot això comença a sorgir pel simple desig de compartir una disciplina artística entre dones”, diu Mélissa. És quelcom que pot semblar ben simple, però que en el fons no ho és gens.

Durant la setmana de convivència, les participants van dur a terme tot un procés d’investigació sobre com portar (realitzar acrobàcies entre diverses persones) segons les morfologies i en relació a les fortaleses i debilitats de cadascuna d’elles. L’atzar també va jugar al seu favor, i en aquella trobada es va donar l’equilibri perfecte entre el número d’àgils i portores, tot facilitant la feina i el procés d’investigació.

El treball i la investigació col·lectiva va anar avançant, i al mateix temps s’hi van anar entenent. Això les va portar a acabar aquesta primera trobada amb una gran quantitat de material artístic i tècnic acumulat, però sobretot amb “una gran maleta carregada d’entusiasme, desig i força per a dirigir-se cap una creació col·lectiva” que donaria com a fruit Projet.PDF.

Treball horitzontal i col·lectiu PDF és un col·lectiu de 22 dones, entre artistes i tècniques, format per 16 acròbates. Està pensat per a ser representat per 14 o 16 artistes, les quals poden interpretar diferents personatges de l’obra. Per a Melissa, això “afavoreix la flexibilitat de l’espectacle i l’elenc,

COMPANYIES

tenint en compte calendaris, lesions, embarassos i altres incerteses de la vida”.

La metodologia de treball va ser establerta de forma horitzontal i col·lectiva, tot això seguit molt de prop per la directora artística, Virginie Baes. Des que aquestes dones van tenir la primera presa de contacte entre elles, fins a l’estrena de Projet.PDF a Boulazac (França), al desembre de 2017, van passar més de dos anys i mig.

Podem dir que va ser un procés sense presses i intentant generar molta escolta entre el grup.

Kolektivo Konika

CINC COSSOS I CINC MONS

Preparen la seva primera creació

Veure la punta del nas

Tant als dossiers com a les entrevistes, observem que el col·lectiu es troba molt satisfet d’haver aconseguit un espectacle eclèctic, que recull tot un ventall de possibilitats, propostes i pensaments.

Anualment, es reuneixen durant dues setmanes de residència, per a assajar, entrenar i fer els reemplaçaments d’artistes. “Són setmanes de molta feina tant a nivell físic com organitzatiu”. Elles són conscients de la dificultat de distribuir un espectacle amb 18 persones en gira. Tot i així, totes elles creuen en això i ho compaginen amb projectes personals.

Entendre la complexitat Els temes abordats a l’espectacle corresponen a preguntes que es van plantejar al llarg del procés creatiu, que les travessen i que volen compartir amb el públic. La sexualitat femenina, la maternitat, la menstruació, la relació amb el cos i la llei o la prostitució, estan presents a Projet.PDF: “En ell no es prenen posicions, ni es fan judicis, simplement donem a entendre la complexitat d’aquests temes i la multiplicitat dels cursos de les nostres vides”.

La nuesa té una rellevància especial dins l’espectacle, ens comenta Mélissa: “No la fem servir des d’un punt de vista provocatiu o reivindicatiu, si no com un mitjà més d’expressió. Actualment, la nuesa femenina sovint s’associa amb la sexualitat o la seducció; nosaltres volem demostrar que també es pot associar amb altres subjectes”.

No podem passar per alt el gran treball de tècnica acrobàtica que es mostra en l’obra: dobles i triples d’altura, tècnica sincronitzada d’icaris, acrobàcia de terra, banquines, etc. Es tracta d’un gran treball d’investigació, de recerca de nous codis circenses amanits amb un popurri d’estils teatrals. Una barreja de risc, joc, explosió i reflexió en conjunt.

Més embarassos que lesions Actualment, el col·lectiu està format per artistes de sis països diferents (França, Brasil, Portugal, Espanya, Holanda i Itàlia) i malgrat l’ampli número d’integrants, no estan patint gaire les lesions. “Ha hagut més substitucions per embarassos que per lesions”, ens explica Melissa alegrant-se.

Els agrada veure companyies o col·lectius similars al seu, explica Mélissa: “No som ni de bon tros l’únic col·lectiu format exclusivament per dones. Hi ha diverses companyies (Mimbre, Kolektivo Konika o Ino Kollektiv), però crec que som la més nombrosa. Ben segur que hi ha altres col·lectius femenins, o al menys això espero, encara que en aquest món cal lluitar bastant per aconseguir-ho”.

Igual com la resta de companyies, a causa de la covid-19, han hagut de cancel·lar i/o ajornar gran part dels bolos del 2020. Tot i així no perden l’esperança i miren els seus pròxims destins: França, Holanda i Alemanya. “A Espanya, ens agradaria anar-hi, especialment al Teatro Circo Price, però de moment caldrà esperar”.

El col·lectiu Konika prepara la seva primera creació. Foto: Asier Bastida.

Cinc acròbates que viuen entre Santiago de Compostel·la, Bilbao i Barcelona s’uneixen amb la idea de crear un espectacle de portés acrobàtics. Són Candela, Elisa, Greta, Michela i Shakti. Cinc cossos i cinc mons a la recerca d’una essència.

G

reta i Shakti es van conèixer el 2016 en haver coincidit en algun dels festivals de primavera, i una de les vegades parlant van comentar la idea de formar un grup de portés de dones. Més endavant, es van adonar que trobar dones portores era ben difícil i que no podrien pretendre que les artistes visquessin al mateix territori.

El col·lectiu va néixer el 2018, quan va poder comptar amb cinc acròbates. La primera producció del col·lectiu, l’espectacle La punta de mi nariz, es va crear amb la idea de mostrar al món les peculiaritats d’aquestes cinc artistes. L’espectacle compta amb la coproducció de la companyia de circ eia i la direcció de Francesca Lissia. “Volem sentir-nos lliures —expliquen les artistes— i que les altres companyes ens animin a ser-ho i a gaudir-ne. El fet de conèixer altres cossos i veure com ens trepitgem, com ens aguantem i com ens suportem, ens ha permès arribar a conèixer-nos a altres nivells”, expliquen. “Només veiem la punta del nostre nas. És l’única part de la cara que ens podem veure directament, sense utilitzar reflexos o fotos”, afirmen.

D’aquí a cinc anys, voldrien estar participant en una xarxa de col·lectius de dones que es dediquen a les disciplines del mà a mà. Obrir i expandir aquesta plataforma entre professionals per a compartir i aprofundir com a dones acròbates, utilitzant els estils únics que s’estableixen en aquests col·lectius de dones. El col·lectiu creu, malgrat que el present de la covid-19 fa pensar el contrari, que “després d’aquest petit gran sot per a la cultura, i en especial per al circ, tot ressorgirà amb molta força”.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 41

COMPANYIES

Ino Kollektiv

Som Circ!

LA FORÇA DEL COL·LECTIU

Transformant i investigant la tècnica dels ‘portés’ acrobàtics

Quant pesen set dones? ferents eines i tècniques de treball. Així que van decidir portar el desenvolupament de la producció, dirigida per la força del col·lectiu, d’una manera especial. Cada dia el grup realitzava una recerca proposada per una o dues artistes. Gravant tot el procés de creació, després de l’assaig les joves acròbates miraven els vídeos, escollien el material i l’endemà treballaven les idees que els semblaven interessants. “El que vam presentar a la mostra final de Cronopis eren les escenes principals, que després hem seguit treballant i modificant, però els temes que van sortir en aquesta primera residència encara estan a l’espectacle”, diu Lavinia, artista ítalo-espanyola i formada a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona i la Flic Scuola Circo de Torí (Itàlia).

Lavínia ha descobert el seu paper de portora gràcies a Ino.

Per Marina Suleymanova Fotos: Afrolead Image

Set dones de sis nacionalitats diferents, cadascuna amb un univers personal amb molta identitat, aprofiten l’esforç col·lectiu per fer portés acrobàtics on cadascuna d’elles pot portar i volar. Parlen sis idiomes diferents i diuen que “set dones, no pesen gaire en aquest món”.

L

a primera trobada de col·lectiu va tenir lloc al setembre de l’any 2018 a Cronopis, un espai de circ de Mataró (Barcelona). Van fer una residència de tres setmanes en què, per primera vegada, es van conèixer entre elles. “Fent broma, dèiem que érem un grup de teràpia per a àgils i portores que s’havien quedat sense company de treball o no havien pogut fer un mà a mà tal com els hagués agradat”, recorda Eva Luna Frattini, actriu ítalo-argentina i fervent lectora, que en acabar el seu màster en Filosofia s’ha format

42 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Darrera presentació d’Ino Kollektiv abans de l’inici de la pandèmia. RICA, Festival du Cirque d’Abidjan (maig 2020).

a l’escola de circ francesa Piste d’Azur. La trobada de Cronopis va ser la primera prova per a comprovar si les set acròbates podrien funcionar com un grup. Al final de la residència, les artistes van decidir muntar un col·lectiu i seguir endavant amb la creació.

El treball va començar pel tema de la comunicació. Parlen sis idiomes diferents i estar traduint constantment amb paciència i escolta va ser tot un aprenentatge. Des del principi, han decidit fer reunions no només per a parlar de coses organitzatives, sinó també per a preguntar com estan. Alba Ramió, portora nascuda amb cos d’àgil i artista catalana formada a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, explica: “Més endavant hi va haver una petita època en què ens vam oblidar d’aquest exercici i vam haver de recordar com d’important era. Per a mi la paraula circ sempre va acompanyada de la paraula social”.

Primera creació En començar la creació del seu primer espectacle, es van adonar que cada artista té di-

El nom del col·lectiu ve de la llengua esperanto, en la qual s’afegeix el sufix “ino” per a formar el gènere femení

Ino Kollectiv es va donar a conèixer al juny de 2019, al festiva Circada de Sevilla, on va estrenar el seu primer espectacle INO, i anteriorment el festival havia acollit la producció dins del seu programa de coproduccions. A part de les transformacions personals, el col· lectiu destaca que tot el procés de treball ha estat especialment una gran experiència humana. “Va ser sorprenent veure com un grup que no es coneixia de res es va acoblar d’una manera tan intensa. Per a moltes de nosaltres és la primera creació en general. Vaig trobar aquest col·lectiu just en acabar a l’escola de circ, mai havia creat un espectacle”, afegeix Lavinia.

L’espectacle INO compta amb diverses mirades externes. L’acròbata Fernando Melki va ajudar-les a crear un llenguatge comú en la tècnica. Les joves acròbates recorden que amb Melki van fer coses que mai haguessin pensat que arribarien a fer, que els va donar una empenta i les va animar a creure en el potencial del seu projecte. El col·lectiu tam-

El col·lectiu està format per set dones de sis països diferents. Es van conèixer el 2018, a l’espai de circ Cronopis de Mataró

bé ha col·laborat amb Quim Girón, qui les va ajudar de prop i de lluny. A més, les artistes han fet un laboratori de creació amb Alba Sarraute, obrint-se les portes de les preguntes que encara han de respondre. En la seva última residència de creació, realitzada el passat febrer a la Académie Fratellini a Saint-Denis (França) Ino va rebre l’assessorament de Catherine Dubois.

Les acròbates d’Ino Kollektiv es porten i se suporten.

cesa més jove del grup, graduada a l’escola de Cirko Vertigen a Torí, a la qual li encanta inventar nous jocs i entretenir a les altres amb les seves peripècies.

Diàleg amb el públic El nom del col·lectiu ve de la llengua esperanto, en què s’afegeix el sufix “ino” a les paraules per a formar el gènere femení. Reflexionant sobre el tema del nom, les artistes van mantenir un llarg debat sobre la necessitat d’un idioma comú, que permetés entendre’s sense dificultats, però que les deixaria sense la riquesa idiomàtica. “Gràcies a la manca de comunicació, nosaltres hem aconseguit trobar les estratègies per a comunicar-nos”, diu Alba. Llavors, van triar a propòsit un nom escrit en una llengua que no es parla, perquè el públic pugui trobar la seva pròpia manera de dialogar amb elles. “Estimat públic, és important que entengueu que us estimem.

Si us trepitgem, si us ensenyem la nostra llengua, si us robem un vestit, penseu intensament: us estimem”.

La crisi sanitària de la covid-19 ha arribat just després de la residència del col·lectiu a França i abans de l’inici de la temporada dels festivals de primavera. Treballar a distància no és una novetat per a Ino Kollektiv, ja que les artistes resideixen a països diferents i estan acostumades a les reunions per Skype i als entrenaments en solitari. “Al començament, tot em semblava normal, mai estem juntes, així que era un temps sense INO. El que més em preocupa és el que passarà després de l’estiu”, afegeix Noémie Olphand, l’artista fran-

Confinades a diversos països A causa de la pandèmia, totes les residències i actuacions del col·lectiu programades per als mesos de primavera i estiu han estat cancel·lades o posposades. El col·lectiu està preparant la versió indoor de l’espectacle INO, per si la situació de les actuacions de carrer no es resolgués tan aviat com s’espera.

A més, confinades a diferents països, les artistes esperen que l’obertura de les fronteres no es faci esperar gaire.

Ino Kollektiv forma part de la Cie L, companyia francesa amb seu a la regió Sud (Provença-Alps-Costa Blava) que ofereix espectacles de circ contemporani. Apart d’Eva Luna, Alba, Lavinia i Noémie, que han participat en la nostra entrevista virtual a mitjans del mes d’abril, el col·lectiu també està format per la verticalista bretona graduada a l’escola de circ Arc en Cirque de Chambery, Chloé Lacire, una dona de porcellana irrompible i la més estructurada del grup; l’artista americana, Clara Peters, formada a la Scuola Romana di Circ i a la Rogelio Rivel de Barcelona, que té la cara extrema-

O IN

dament flexible i és capaç de fer unes ganyotes sorprenents i la verticalista alemanya, Rebecca Vereijken, posseïdora del riure més contagiós, graduada a l’Académie Fratellini i a l’escola de Clown de Paris, Le Samovar. A més, la producció compta amb la música original del compositor Pol Jubany, creada especialment per a Ino i que es va convertir en la part essencial de l’espectacle.

Transformant i reconstruint la tècnica de portés, Ino Kollektiv tria viure en un aprenentatge permanent i en un constant procés de creació. Compromès amb la investigació perseverant del cos, el col·lectiu s’ha adonat de que les pressions socials pesen més que aguanten el pes d’altres persones. Les acròbates d’Ino Kollektiv es porten i se suporten. Set dones no pesen gaire en aquest món. I si s’apilen?

K

L OL

E

I KT

V

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 43

COMPANYIES | OPINIÓ

Som Circ!

Les companyies de dones, aquell fenomen Per Elena Zanzu (*)

D

urant la Jornada de Circ i Gènere celebrada al Mercat de les Flors (Barcelona) el 2017, la sociòloga de circ, Emilie Salamero, va compartir uns extractes d’entrevistes del seu treball de camp. En un d’ells, un jove artista va explicar que incloure dones dins d’una companyia és massa arriscat, perquè es podrien formar parelles internes, que després en separar-se podrien trencar també la companyia. O sigui, les dones de circ en lloc de veure’s com a artistes es veuen aquí com a parelles potencials dels homes de circ (binari i hetero).

Són nombroses les companyies formades íntegrament per homes. Col·lectius, trios, duos, i en solitari. I hi ha companyies majoritàriament d’homes. Aquests són els espectacles mixtes, o els espectacles i punt. En masculí genèric. En canvi, les companyies de dones no són companyies i punt, són allò altre, són el fenomen.

Com més ingressos i visibilitat té una companyia, més gran és el percentatge d’homes respecte a les dones, segons un estudi de l’APCC

Un estudi realitzat per l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) el 2016 va posar en evidència que a les companyies participants no només hi havia més homes que dones, sinó que com més ingressos i visibilitat tenien les companyies, major era el percentatge d’homes respecte a les dones.

Una de les formes perquè més dones ocupen els escenaris (en el sentit ampli), són les companyies no mixtes. Aquesta ocupació d’espai és fonamental, així com ho és la presència de més persones racialitzades, amb obesitat, incapacitació, no-binàries, o lesbianes. Si una nena obesa racialitzada només veu homes blancs i de cossos normatius a escena, assumirà que té menys dret a ocupar aquest espai.

Hi ha espectacles dirigits per homes, on només hi ha dones a escena. Però la qüestió no

es limita a qui ocupa l’escenari, sinó també a qui construeix el relat. Perquè si sempre es parla des de la perspectiva d’homes cis blancs, no hi ha pluralitat de narratives.

Si qui pren les decisions no promou la diversitat i, en el millor dels casos per inèrcia, es limita a donar suport només a aquest perfil, alguna cosa no funciona. Cada festival, teatre i esdeveniment hauria de ser conscient de quants homes, quantes dones i quantes persones no-binàries està convidant al seu escenari. Quants autors i directors i quantes autores i directores. I això s’hauria d’aplicar a tots els àmbits. Caldria preguntar-se: Quina diversitat funcional hi ha al meu festival?

Zero? Doncs molt malament, l’any que ve serà nombrosa. M’adono que he programat només persones blanques? Fatal, l’any que ve revertiré aquesta tendència conservadora (dels privilegis).

La companyia de dones Las Sistars durant una actuació. Foto: Las Sistars.

En els últims anys, les dones i persones nobinàries de circ s’han organitzat en col·lectius de suport i reivindicació, com Cirqueras a l’estat espanyol o Les Tenaces a França i ha nascut el col·lectiu de fotògrafes de circ, Cabriola Photos. Tant de bo en breu puguem (tornar a) veure moltes companyies, com els col·lectius de mà a mà PDF, Kolektivo Konika i Ino Kollectiv, els Duos Cia Caí, Las Sistars, Sincronacidas, Kevlar Compagnie, i també els solos de Carla Farreny, Chiara Marchees, Aurora Caja, Veronica Capozzoli, Cristina Solé, Marta Camuffi, Júlia Farrero, Serena Vione i Valentina Cortese. I moltes més. Les companyies de dones, el fenomen aquest, són aquí, ara falta programar-les. (*) Artista i investigadora.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 45

MOMENTS DE CIRC

Recordant el gran empresari circense (2ª part)

ArturoCastilla Pionerdel’artdelcirc(II)

Per Raffaele de Ritis

ció del seu circ-hipòdrom, similar al Williams, preparant-los per portar el “Spanischer” a Itàlia a l’hivern següent. Però el destí decidirà un canvi emocionant.

AMERICANO VERSUS RINGLING

Cartell promocional del Spanischer National Circus (Circus Williams), 1962.

LA CONQUESTA D’EUROPA (1961) La distensió del règim espanyol descobreix el circ com a vehicle diplomàtic. Castilla, ara conegut en el món del circ europeu i per les autoritats espanyoles, estableix relacions amb Alemanya i Holanda. El 21 de desembre de 1961, a Amsterdam, a través de les respectives ambaixades, la inauguració de centre de congressos R.A.I. s’encarrega al “Circo Americano” (gràcies també a la mediació de Carcellé): el primer circ espanyol presentat a l’estranger. El programa, precedit pels dos himnes nacionals, té poc d’Amèrica: és una producció de folklore espanyol en què apareix Miss Mara, la família Arriola, els Tonitos, Rudi-Llata, Eduardini, i els lleons de Pablo Noel. Al mateix temps, a Barcelona per al festival (i el consegüent compromís al Price), Castilla i Carcellé contracten el circ alemany Williams. Carola Althoff-Williams tenia un circ jove en creixement, amb bells grups d’animals i dues estrelles en ascens: la filla Jeanette i el fill adoptiu Gunther Gebel. Castilla combina les seves produccions d’Holanda i Espanya en un ambiciós projecte: la fusió del seu circ amb el de Williams per al mercat europeu: sota el nom de “Spanischer National Circus”, una carpa-hipòdrom que s’estrena a Alemanya el 23 de març de 1962 sota els auspicis de l’oficina espanyola de turis-

46 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

me. En un mercat circense altament competitiu, l’èxit és extraordinari i durarà fins a 1966, visitant també Holanda i Bèlgica. Alemanya havia signat dos tractats per a la immigració de treballadors, el 1956 amb Itàlia i el 1960 amb Espanya. El 1963, la família Ferdinando Togni (que ja s’havia unit amb Williams per a l’hivern de 1959-60) també entra a Espanya amb el nom de Italienischer National Circus: Castilla els ajudarà amb la decora-

El 1963, el circ de Castilla-Williams i el de Togni es preparen per abandonar Alemanya per unir-se a Itàlia. Succeeix que la premsa italiana intercepta l’interès pel Ringling que arriba a Europa. Per a “bloquejar” el mercat, Togni li demana a Castilla que usi el nom Circo Americano en comptes de Spanischer. El 23 de novembre, al Palazzo dello Sport a Torí, els tres circs reunits presenten un espectacle molt superior al Ringling: hi ha 32 atraccions i 26 elefants a la sorra ovalada, potser el grup més gran mai presentat. Ringling, després de dues etapes franceses, tanca la seva gira. En els propers cinc anys, Castilla, Togni i Williams s’uneixen a través de la trobada més viva de títols i empreses mai vist1.

Què passa amb el mercat intern? El 1962, amb l’Americano que es converteix en Spanischer a Alemanya, Arturo inaugura a Espanya el Circ Monumental, més petit, confiat al seu germà Fidel Castilla (n.1918), mentre que l’altre germà Raymundo (n.1921) va dirigir les operacions europees amb Togni i Williams; i Rosario Castilla (n.1920) les gràfiques publicitàries dels nombrosos projectes2.

El 1968, el circ Williams va tancar i es va anar a Amèrica amb el Ringling-Barnum. Togni i Feijoo-Castilla es preparen per portar a l’Americà de tornada a Espanya després de 7 anys, amb la seva major producció mai realitzada. Per primera vegada amb tres pistes (experimentades a Itàlia), el circ va debutar a Madrid el 13 d’abril de 1968, amb la carpa de 6000 seients de Togni. El famós pintor de cinema Jano (Francisco Fernández) va crear la nova sèrie de cartells. Castilla renova l’univers decoratiu fins al més mínim detall: des dels uniformes als vehicles (pintats per Antonio Hernández “El Segoviano”)3. Dues noves desfilades: una fantasia western i Cristòfol Colom; simultàniament dos grups de trapezi volant o tres de cavalleria.

Els empresaris Juan Carcellé (esquerra) i Arturo Castella (dreta) a Madrid (1977). Foto: Circopedia.

Feijoo i Castilla són reconeguts pel seu paper en l’obertura d’Espanya: el ministre d’Afers Ex-

Arturo Castilla. Pioner de l’art del circ (II)

teriors els decora com Cavallers de la Gran Creu. En la tardor del mateix any, el circ arriba al parc d’exposicions de Barcelona, ​​que acull un gran somni d’Arturo: el congrés mundial dels amics del circ (en la memòria queda la sumptuosa desfilada). A l’any següent, l’Americano torna a Itàlia, deixant una versió reduïda a Espanya per les províncies. Al setembre de 1969, Castilla presenta a Barcelona un espectacle per a la Festa de la Mercè en una de les carpes (amb el nom etern “festival mundial del circ”), en el qual va portar a Charlie Rivel a casa. Salvador Dalí estava entre els espectadors. Unes setmanes després, a Madrid, mor Manuel Feijoo Sales (2 d’octubre de 1969). És el final d’una era: acaba la concessió del Circo Price, la empresa propietària cedeix a la demolició.

L’últim programa circense del Price acaba el 12 d’abril de 1970, amb Pinito del Oro i Mary Santpere. Després del “Gran Festival de Flamenc”, el Price s’enderroca. En 1971, una carpa de Castilla ocuparà per última vegada el terreny amb un espectacle de dofins.

Castilla va aconseguir dues grans fites. El pla estatal per al circ i, pòstumament, la construcció del nou Price gera presentada com Circo de Madrid al circ estable Royal de Brussel·les. El 26 d’abril de 1981, s’estrenen contemporàniament a Sevilla les dues carpes de Castilla, Price i Americano (a la segon Pinito del Oro presenta l’espectacle): amb aquesta gran temporada acaba l’activitat circense regular d’Arturo Castilla.

La seva lliçó de circ itinerant és represa pel seu fidel col·laborador José María González, des de 1978 amb el Gran Circo Mundial.

ELS ANYS 80 Una nova vida teatral. El contacte amb els russos obre noves portes a Castilla: des de principis dels anys 70 es va convertir en l’ex-

ELS ANYS 70 Castilla manté l’oficina adjacent al Price, en el 7 del Carrer Barquillo, on Javier Fleta reemplaça al seu oncle Manuel Feijoo. Després de tres anys de negociacions, el 28 d’agost de 1970 Arturo fa debutar, al Palau d’Esports, la primera gira ibèrica del Circ de Moscou, gràcies als esforços conjunts amb Carcellé. A Fidel Castilla i Manuel Jr. Feijoo se’ls confia una carpa itinerant: amb el nom de Price, la vedette Mary Santpere, va debutar a l’abril de 1970 a la Fira de Sevilla; reprenent i alternant entre els noms Americano i Festival Mundial, estarà funcionant fins a 1981. El “festival de circo” es trasllada l’hivern de 1970 al Palau d’Esports, sense interrupció fins a 1980 (i en la carpa “Price” a Barcelona), amb molt alta qualitat. El 1972, amb la carpa Togni, es va crear una nova i magnífica producció a tres pistes de l’Americano italià-espanyol, amb una magnífica obertura, la gran pantomima de Blancaneus i la desfilada “de l’Oest a l’Espai”. Visitarà Espanya, Itàlia, Iugoslàvia.

En l’hivern de 1972-1973 va ser el torn d’un nou programa soviètic (seguit puntualment per la tenaç competència del “Circo Ruso d’Ángel Cristo). El 1975, per a Sevilla, es va crear una gran edició de l’Americano, amb una nova carpa de 8 torres i les tres pistes dels Togni, per desafiar Ángel Cristo (que portava el circ sobre gel de Moira Orfei), i el 1976 el Circ Màgic de l’Índia, amb el mag Sorcar. En aquests anys, les superestrelles “pallassos de la tele” Aragó són sovint les vedettes en els circs de Castilla. Des de 1976, el material escènic de l’Americano es ven definitivament a la família Togni. El 1980 finalitza també el Festival; en el mateix hivern, una última gira estran-

Arturo Castilla al costat del pallasso Charlie Rivel.

vals de música i concerts de folklore o sarsuela durant deu anys, fins que tanca el 1987 (es convertirà en l’auditori simfònic de RTVE).

El 1985 Castilla va aconseguir portar per primera vegada a Espanya el circ acrobàtic xinès, amb l’ajuda del seu amic Dominique Mauclair. Està dedicat al món corporatiu, amb el càrrec de president dels sindicats de teatre i circ; ànima dels Amics del Circ (fundat per ell el 1974), amb el qual crea a Madrid un nou congrés mundial el 1988, portant d’Itàlia el circ Medrano-Casartelli unit al Circo Mundial. En el mateix any va crear a Benidorm el parc d’atraccions Europa Park. Però les majors energies d’Arturo estan dedicades a la seva utopia: la reconstrucció d’un circ estable a Madrid. Va aconseguir transformar el problema en un debat públic i mediàtic durant anys: fent aprovar una primera llei de circ a 1985; i el 1987 recull cent mil signatures amb les quals la ciutat de Madrid sembla assignar el terreny. Les seves últimes activitats són Holiday on Ice el 1992 i l’Escola Eqüestre de Viena el 1996, poc abans de la seva mort (Mercedes viurà fins el 13.3.2007). Sense fills, a la seva mort, va deixar dos grans èxits com a llegat: el pla estatal per al circ (amb el Premio Nacional) i, pòstumament, la construcció del nou Price.

NOTAS:

Cartell del Gran Festival Mundial del Circo a Barcelona, amb Mary Santpere (1970).

clusivista dels soviètics de companyies de ballet, folklore, música. Amb la seva nova societat Procultur (creada amb Javier Fleta) portarà per tot Espanya desenes d’aquests espectacles durant vint anys4. El 1977, Castilla s’associa amb l’empresari Matias Colsada, convertint-se en director del Teatro Monumental de Madrid. Comença una nova aventura, que el farà pioner de les adaptacions espanyoles de les principals comèdies musicals de món5. El teatre acull nombrosos festi-

1. Alemanya: 1962-67 Castilla-Williams (Spanischer); ‘64 i ‘69 Togni (Heros) amb escenografia de Castilla; Itàlia ‘64 i ‘65: Togni-Castilla (Americano); hiverns en Itàlia: ‘63, ‘64 Togni-Castilla-Williams (Americano); ‘66 i ‘67: Togni-Williams (Circo de Berlín) i Togni-Castilla (Circo de Madrid, ex-Spanischer); Espanya: ‘68 i ‘72 Castilla-Togni (Americano); ‘71 i ‘75 format reduït Americano (Togni-Castilla).

2. En 1966, amb la vella carpa del Americano, Castilla porta el “Gran Circo de Francia” (Gruss) amb “Ben Hur”.

3. Magnífic testimoni d’aquesta producció del 1968 que es pot veure en el documental “El Circo viene y se va”.

4. L’Exèrcit Vermell, l’Armada Soviètica, els ballets de S.Petersburg, Minsk, Kransnoiarsk; La llegendària Maja Plisseskaja; els grups folklòrics Beriozhka i Bashkiria; la mítica “Carmen” de Gades-Saura; etc.

5. De “El Diluvio que viene”, 1978, a Evita (‘82), o Barnum (‘84).

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 47

ZIRKOTECA

‘APAYÁSATE’ ÉS EL NOU LLIBRE DE LA FORMADORA I CLOWN CAROLINE DREAM Us oferim un fragment del nou treball publicat per Clownplanet

LA GENEROSITAT Caroline Dream

N

o podem escollir els trets de personalitat del nostre pallasso (...). Per això, el procés de recerca del pallasso intern se centra més en la revelació que en la fabricació. Aprenem a sintonitzar amb els seus anhels, recollim els resultats, guanyem experiència i som cada vegada més capaços de definir les seves característiques bàsiques. Aprenem com provoca el riure al públic, a quins jocs li agrada jugar, si se sent més còmode en rols d’estatus alt o baix, els seus tics, les obsessions o passions que el defineixen, etc. Aquestes característiques poques vegades canvien amb el temps, un fet que s’evidencia en el treball de pallassos professionals: Grock, Rivel, Cairoli, Dimitri, etc., eren únics. Cadascun d’ells era immediatament recognoscible pel seu estil personal d’interpretar i crear comèdia.

Els pallassos ja experimentats que venen per a treballar amb mi, generalment busquen introduir una nova peça al trencaclosques del seu pallasso i, de vegades, ho aconsegueixen. En la majoria dels casos, però, el que succeeix és que rememoren peces que van perdre pel camí o aprofundeixen dins dels coneixements d’allò que ja forma part del seu pallasso actual. Cada vegada que un alumne em diu “Sé el que funciona per a mi, però estic tractant de trobar una altra cosa”, faig un sospir en secret. No és que no hagin d’intentar trobar noves formes de fer les coses, és només que la seva essència és com és i els nous elements apareixeran sense necessitat de rebutjar allò que ja funciona.

Quan finalment fas un pas endavant i crees material propi, el teu pallasso es converteix en un personatge teatral amb un seguit d’accions a realitzar, i potser frases a dir. No obstant això, poques vegada podrà interpretar-les mecànicament. La gent riu quan veu alguna cosa honesta, vibrant i real; una actuació amb cor i ànima. Per aquest motiu, la teva disposició a oferir-te sencer i sincer per a l’escrutini de l’audiència influeix directament sobre la teva capacitat per a ser un excel·lent pallasso. Aitor Basauri (Spymonkey, Anglaterra) així ho va expressar en una xerrada que va oferir al New York Clown Festival el 2014: “Qualsevol pot ser graciós si està preparat per a fer allò que es necessari. La generositat és un component essencial per a aconseguir que les coses funcionin.” Llavors, què s’interposa en el camí d’aquesta generositat? Què podem fer activament abans de sortir a actuar a l’escenari?

He llegit diversos llibres escrits per còmics i artistes de la improvisació, els quals comparteixen amb els mestres de clown contemporanis que per a produir un treball interessant, cal desactivar temporalment el teu “autocorrector social”. Aquest personatge és part del mecanisme d’autodefensa del teu cervell.

L’autocorrector social revisa allò que planeges fer i dir abans que actuïs o parlis, censurant la informació que podria ser perjudicial, arriscada, estúpida o estar fora de lloc; i et recorda que t’adaptis, que et comportis correctament i que no ofenguis ningú. Evidentment, amb aquest esgarriacries assetjant-te a la mínima, donar-ho tot és ben difícil.

48 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020

Afortunadament, pots aprendre a desactivar-lo o, almenys, a aturar-lo temporalment mentre actues. A classe, utilitzo l’exercici ‘Porta’m a casa aquesta nit’ per a ajudar els meus alumnes a començar el procés de desafecció d’aquest mecanisme de recerca de l’aprovació aliena. La inspiració per a aquest exercici va derivar d’un exercici de Philippe Gaulier, que requereix que el pallasso sedueixi l’audiència. Les instruccions originals eren: el pallasso entra a escena i, per a quan se’n va, els membres del públic han d’estar pensant: “Si aquesta persona es casés amb la meva filla (o fill) demà, em faria la persona més feliç de la terra”.

Quan ho vaig provar per primera vegada amb alguns estudiants desprevinguts, els resultats van ser nefastos. Tots es van prendre les instruccions com un desafiament personal per a ficar-se totalment el seu públic dins la butxaca i, en fracassar amb la temptativa, van patir com si amb això es juguessin la vida. La següent vegada que vaig proposar l’exercici, vaig posar èmfasi en que eren els seus pallassos els que jugaven a ser un veritable encant i que podien actuar de la manera que ells creguessin útil; mitjançant la sensualitat, la innocència, els acudits, etc. Els resultats, però, encara no eren brillants. Tots intentaven complaure els membres del seu públic, en lloc de complaure’s ells mateixos.

Des de llavors, em va quedar clar que intentar caure bé als altres, especialment com a pallassos, només aconsegueix activar els nostres sistemes de defensa. (...) Tots hem experimentat la sensació de no ser suficients sent qui som i, en general, aquestes experiències no han fet més que fer miques la confiança en nosaltres mateixos i fer-nos sentir petits. Els meus alumnes, inconscientment, intentaven evitar donar una impressió incorrecta: el seu autocorrector social estava dirigint el seu treball escènic. A causa d’això, estaven decidits a aconseguir un resultat positiu fos com fos; un resultat en què la seva autoimatge no només seguís intacta, sinó que triomfés. Una recepta estupenda i infal·liblement... condemnada al fracàs!

El meu progrés en la forma de presentar aquest exercici als meus alumnes —de manera que en lloc d’activar, desactivi els seus sistemes de defensa—va sorgir en col·locar-lo dins del marc d’un taller sobre el clown i les mentides. Els vaig dir que podien inventar qualsevol cosa que desitgessin sobre ells mateixos, presumir de tota mena de talents, habilitats, títols, possessions o coneixements, i vendre-ho al públic com consideressin oportú. Aquest cop es van posar mans a l’obra amb plaer. Es van convertir en deesses del sexe, xefs internacionals, guanyadors del Premi Nobel de la Pau, etc. Va ser un plaer observar com d’activa es va tornar la seva imaginació en sentir-se alliberats de les auto imposades limitacions del seu autocorrector social. (...)

No obstant això, encara volia trobar una manera de presentar l’exercici als meus alumnes de manera que els permetés ser idiotes i, al mateix temps, veraços. Volia oferir-los un exercici en què poguessin experimentar el plaer d’expressar una veritat ridícula sobre ells mateixos sense perdre la seva creativitat, fins i tot si aquesta veritat podia ser dolorosa per a ells. La següent versió, em plau dir, fa possible que això passi. v (Traducció de l’original en castellà a càrrec de Núria Duran)

“

La gent riu quan veu alguna cosa honesta, vibrant i real; una actuació amb cor i ànima

“

‘APAYÁSATE’ Caroline Dream Idioma: Castellà Pàgines: 357 Editorial: Clownplanet Data: Juny, 2020 Distribuït per Clownplanet i Amazon Preu: 18 euros

A

payásate és el segon llibre escrit per Caroline Dream, la clown que des de 1998 imparteix classes per tot el món. En aquest nou treball, Caroline comparteix tot el que ha estat treballant amb els seus alumnes des de l’aparició del seu primer llibre, El payaso que hay en ti (2012), uns anys de vivències i experiència en l’ensenyament clownesca que aprofita per a apallasar el lector amb la intenció de formar-lo com a clown.

Dirigit tant a neòfits com a experts.

Igual que en una funció de circ, el llibre està dividit en dues parts, i ja en la primera podem trobar informació única no inclosa en l’anterior llibre, com la importància de revolucionar la identitat. També hi trobem els jocs de clown que són infal·libles, els problemes que poden

L’autora del llibre, Caroline Dream, en una imatge divertida. Foto: Alex Navarro.

millorar la comèdia, el foment de la creativitat a través de la mentida, o també trucs i estratègies a seguir quan les coses no surten com estava previstes.

La segona part planteja una sèrie de jocs diaris a realitzar durant quatre setmanes, per a entrenar-se i mantenir l’estat pallasso. Una guia de deures perquè cadascú experimenti el seu pallasso i es manifesti en diferents situacions i estats d’ànim, aplicant tot l’exposat en la primera part. Però que ningú es confongui ja que, tal com exposa l’autora en la introducció, un no pot aprendre a ser pallasso només a través d’un llibre. Aquí trobarà anys de recerca i aprenentatge d’una pallassa, una eina per a reforçar i ampliar la comprensió de la tècnica clown.

Per a explicar-nos i transmetre tot el que ens vol ensenyar, Caroline recórre a cites d’altres pallassos tant d’aquells amb els quals ha compartit escenaris, vivències i entrevistes com dels que només ha llegit els seus comentaris, per exemple Lluito Guzmán, Gabriela Muñoz, David Larible, David Shiner, Pepa Plana, Manuel Vallès ‘Totó’ o Jesús Jara, entre d’altres. Al mateix temps, ens obsequia amb diversos exemples de comèdia clownesca, reproduint textos d’entrades de diferents maneres de viure el clown, des d’Abot i Costello, Monti i Cia o Els Colombaioni, entre d’altres. Tots aquests ingredients salpebrats amb consells, directrius i una sèrie de jocs i exercicis per a posar en pràctica els punts que es van tractant al llarg del llibre. La motivació, la improvisació, la transgressió, la imitació o la creació. Enhorabona per aquest nou i interessant treball. / ZRK.

Estiu 2020 | ZIRKÒLIKA 49

ZIRKOTECA | LLIBRES

Bibliografia del pallasso

E

ns sorprendria la bibliografia que existeix relacionada amb el món del pallasso. Cert és que no és gens fàcil de localitzar, però quan comences a tirar del fil i a mirar bibliografies d’altres llibres, te

Per Mickey de los Reyes

‘CLOWN ESSENCIAL. EL ARTE DE REÍRSE DE SÍ MISMO’

Alain Vigneau

n’adones de la quantitat de llibres que s’han escrit durant el segle XX fins l’actualitat. El clown és una figura que ha anat evolucionant al llarg de

Un altre dels llibres formatius existents

tots aquests anys. És per això que us presentem sis llibres que, en certa

en llengua castellana. Publicat l’any

manera, intenten englobar i resumir les diferents branques existents a

2016 per l’actor, clown i pedagog Alain

la literatura clownesca i, així, poder obtenir una visió integral del pallas-

Vigneau, és més reflexiu que molts

so. En aquesta selecció, hem recopilat llibres d’història general que trac-

altres manuals. De manera magistral,

ten el naixement i l’evolució dels pallassos, un llibre molt concret sobre

Vigneau ens porta la seva visió del

les entrades, alguns títols més per a poder continuar una formació com

món del clown. Un llibre curtet, d’unes

a pallassos, i un llibre que recull un dels nous camins del clown i el rol del

160 pàgines i dividit en 13 capítols,

pallasso com actor social, sanador i terapèutic. Llàstima que sobre les

que tracten des de les eines del Clown

dones pallasses o assajos sobre el clown n’hi hagi ben pocs.

Essencial fins l’ego en el joc. Tot just acaba de presentar un segon llibre, Vida de clown, de la mateixa editorial Ediciones La Llave.

‘RISAS Y HUMOR’

Diversos autors

‘ENTRÉES CLOWNESQUES’

Tristan Rémy

Es tracta d’un dels llibres publicats que millor recullen aquesta nova i

Es considera la Bíblia de tota la literatura del pallasso. Tristan Rémy, un

cada vegada més extensa branca de

dels grans historiadors del circ, va publicar l’any 1962 una seixantena

l’univers del clown: la utilització del

d’entrades clownesques, amb tots els diàlegs dels pallassos escrits. Ve

pallasso com a mitjà terapèutic i sa-

precedit d’una llarga introducció a mode d’història del clown. Escrit

nador, el qual no entén de fronteres

en francès, la mateixa editorial parisenca, Arche Éditeur, va publicar

i que utilitza el riure per a transfor-

una nova edició el 2004. El 2018, els companys de la Circoteca de Valls

mar el planeta. La part del pallasso

van publicar una traducció al català. Altres títols de Rémy igual de

més compromesa socialment. El lli-

bons són Le Cirque et ses étoiles (1949) i Le Cirque Bonaventure (1952).

bre consta de dues parts. En la primera, Risas con fundamento, diversos entesos donen les seves visions sobre l’humor, els seus beneficis o el seu ús terapèutic. La segona, La experiència de hacer

‘LES CLOWNS ET LA TRADICION CLOWNESQUE’

Pierre Robert Levy

reír, relata projectes que podem trobar als hospitals i també les bases de Pallassos sense Fronteres.

És un llibre del 1991, escrit en francès i amb més de 300 pàgines que tracten tota la història del pallasso més tradicional. Amb imatges

‘EL CLOWN, UN NAVEGANTE DE LAS EMOCIONES’

Jesús Jara

en blanc i negre, podríem dividir el llibre en tres grans blocs: d’una banda, els orígens del pallasso al circ (acaballes del S.XVIII) fins la cristal·lització del grups de pallassos; de l’altra, un recull de diferents tipus d’entrades agrupades per tipologies (entrades de sàtira social,

En la línia dels llibres de Caroline Dream

esportives, etc.); i per últim diferents capítols dedicats a altres

—veure pàgines 48 i 49— Jesús Jara pre-

universos del clown, amb un espai força interessant dedicat a alguns

senta un llibre per a iniciar-se en el camí

dels pallassos més cèlebres.

del pallasso. Publicat l’any 2014 en castellà, ens explica multitud d’exercicis per a poder experimentar el procés de la creació del teu propi clown. A tra-

‘CLOWNS ET FARCEURS’

Jacques Fabbri / Pierre Etaix

vés d’una metodologia completament pràctica, ofereix multitud de recursos

Un dels grans llibres sobre el pallasso i editat l’any 1984, també en

i eines per aconseguir fer sorgir el teu

francès. Certament és una mica complicat de trobar, tret que es busqui

pallasso. Ve precedit d’unes pàgines so-

en el mercat francès de llibres de segona mà. Amb quasi 200 pàgines,

bre una aproximació històrica i unes

hi trobem sis grans temes: la història en general, el repertori clownesc,

concepcions filosòfiques i psicològi-

la seva preparació (els seus vestits, la música al circ), l’aprenentatge

ques sobre el clown. El llibre deixa per escrit molts fils per a poder con-

d’aquest art, altres similars (com els pallassos al cinema o a les festes

tinuar la formació (bibliografies, altres recursos on-line existents, etc.)

populars) i una secció final a mode de conclusió. Inclou un diccionari

i es presenta a través de l’experiència de Jara com a formador.

específic, un homenatge a Tristan Rémy i una bona bibliografia.

50 ZIRKÒLIKA | Estiu 2020