Identitatem - llibret 2020 Falla La Palmera

IDENTITATEM A.C. FALLA LA PALMERA 2020

TRANSPORTE GRร AS Y ARRASTRES C/ Mariano Mestre, 29 - Tel. 96 266 27 13 Tel. Mรณvil 619 116 643 - Fax 96 266 27 31 SAGUNTO (Valencia)

EDITA:

A.C. Falla La Palmera

COORDINACIÓ I REDACCIÓ:

Marián Romero i Torres i Valentina Verdugo i Perona

EQUIP DE TREBALL:

Alberto Conejos i Martínez, Ana María Navarro i Sánchez, Nacho Sánchez i Carrera, José Vilalta i Villarroya

COORDINACIÓ PUBLICITÀRIA:

Vicente Vidal i Sancho i Carmen Vidal i Vega.

FOTOGRAFIA:

Carmen Guillén i Larriba i Juanan García.

CRÍTICA:

José Enrique Ripollés i Alcamí, Josep Ripollés i Larriba.

DISSENY I MAQUETACIÓ: demartes estudio

TIRADA EN PAPER: 400 exemplars

DEPÒSIT LEGAL: V-128-2019

POTS DESCARREGAR EL LLIBRET ACÍ:

«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià».

COL·LABORADORS: Marco Antonio Coronel Ramos Catedràtic de Filologia llatina Universitat de València Carmen Aranegui Catedràtica Emèrita d'Arqueologia Dpto. Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga Universitat de València.

Alejandro Mohorte Medina Investigador. Membre de l'Associació de "Amigos del Museo Histórico Militar de Valencia" i grup de recreació històrica.

Membre del "Club de Amigos del Museo L'Iber" i col·laborador del museu.

Juan Antonio Milló Villena Universitat de València Pere Pau Ripollés Catedràtic d'Arqueologia Departament de Prehistòria i Arqueologia Universitat de València Evagelina Rodríguez Catedràtica de Literatura Espanyola Dpto de Filologia Espanyola Universitat de València Emili Laguna Doctor en Biologia Cap de Secció de Protecció de recursos naturals GVA Albert Ferrer Orts Departament d'Història de l'Art Universitat de València Francisco Durá Periodista i exdelegat de LevanteEMV al Camp de Morvedre Rafael Tabarés Seisdedos Catedràtic de Psiquiatria Universitat de València Manuel Girona Rubio Investigador Exalcalde de Sagunt Baltasar Bueno Doctor en Teologia Periodista Caballero de la Pontificia y Ecuestre Orden del Santo Sepulcro de Jerusalén Canónigo Honorario de la Basílica del Santo Sepulcro de Calatayud

Enrique Javier Martínez López Carmen Michavila Artista plàstica Vicente Vayá y Pla Biògraf de Joaquín Rodrigo Antoni Gómez Periodista i escriptor Társilo Caruana Puig Investigador local José Luis Arcón Editor i historiador Llicenciat en Història moderna Manuel Civera Gómez Investigador José Manuel Palomar Investigador Elena Uriel Artista plàstica Fernando López Cerezuela Exjugador i historiador del CD. Acero Marisa Vidal Periodista Celia Peris Guia turística oficial a la Comunitat Valenciana

40ª

1980 > 2020

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

ÍNDEX 2 EDITORIAL 4 SALUTACIONS 4 5 6 7

Secretària Autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit i Iranzo Alcalde de Sagunt, Darío Moreno i Lerga Regidora de Cultura i Festes, Asun Moll President de FJFS, Jaime Gil Arastell

8 SOM PALMERA

10 13 15 16 17 19 20 22 25 27 28 29 31 32 34 38

Salutació de la presidenta Comissió Masculina Comissió Executiva Salutació de la Fallera Major Poesia de la Fallera Major Comissió Femenina Esbós monument gran i crítica Salutació del President Infantil Comissió Masculina Infantil Comissió Executiva Infantil Salutació de la Fallera Major Infantil Poesia de la Fallera Major Infantil Comissió Femenina Infantil Esbós monument xicotet i crítica Recompenses falleres Activitats setmana fallera

42 SAGUNT EN EL MAPA

Candidat a Patrimoni de la humanitat 44 Arqueologia de la internacionalització saguntina: Comerç marítim, vi i un poc més. Carmen Aranegui 50 El patrimoni numismàtic d'Arse Saguntum. Pere Pau Ripollés 54 Sagunt en el mapa del Teatre Anglés. Evangelina Rodríguez 58 Sagunt en positiu, ciutat emergent. Antoni Gómez.

60 Rutes turístiques. Atractius de Sagunt. Celia Peris

64 PERSONATGES QUE SITUEN A SAGUNT EN EL MAPA 66 70

136

Anníbal. Enrique Javier Martínez López Titus Livi. Sagunt, la cruïlla de la Segona Guerra Púnica. Marco Antonio Coronel Ramos Sant Vicent Ferrer en la guerra entre els Centelles i els Vilaragut a Morvedre. Baltasar Bueno Dom Francesc Maresme (1466) Prior general de la Grande Chartreuse. Albert Ferrer Orts Alfons el Magnànim i Morvedre. Manuel Civera.

Anton Van Den Vyngaerde i el seu dibuix de Sagunt. José Manuel Palomar Cavanilles i les plantes saguntines. Emili Laguna Els Llorers de Sagunt. Jose Luis Arcón Josep Romeu i Parras. Társilo Caruana Martínez Campos. Alejandro Mohorte Medina Sir Ramón de la Sota. Manuel Girona Sagunt en la literatura: El cas de Vicent Blasco Ibàñez. Juan Antonio Millón Rodrigo. Vicente Vayá Joaquín Michavila. Carmen Michavila René Marigil posà Sagunt en el mapa esportiu. Francisco Durá El temps de les paraules. Professora Carmen Leal. Rafael Tabarés Sento i jo a Sagunt. Elena Uriel Antonio Maceda Francés. "El rubio de oro" en l’elit del futbol.

Fernando López Cerezuela Kike León. Marisa Vidal

138 186 194 215 216 217 218

40 ANYS DE PALMERA (ANIVERSARI) UNA SETMANA CULTURAL HISTÒRICA L'ANY FALLER EN IMATGES HIMNE A SAGUNT HIMNE DE VALÈNCIA HIMNE FALLER PUBLICITAT

74 78 84 88 90 94 100 106 112 116 120 122 126 128 130 132

EDITORIAL

Per a això també és fonamental que es conega la història de Sagunt, que la gent sàpia que aquesta ciutat mil·lenària va estar en el mapa en diverses ocasions i que va ser escenari de fets que la van convertir en protagonista de la història universal. Donar a conéixer aquests fets que l’han portat a aparéixer en quasi tots els llibres d’història, i que ha inspirat escriptors, músics i artistes de renom, és tasca prioritària en aquesta apassionant aventura, en la qual, d’una manera modesta, en relació amb la grandiloqüència del projecte, vol contribuir aquesta associació amb el seu llibret.

A través de més d’una vintena d’articles es pretén explicar com es forja la identitat d’un poble; identitat, ADN que ve

Falla la Palmera 2020

Perquè la candidatura de Sagunt a Patrimoni de la Humanitat no és un tema localista ni local. Si s’arriba a aconseguir, que no serà fàcil, tindrà conseqüències més allà de les fronteres d’aquest municipi. Ens en beneficiarem tots: saguntins, valencians i espanyols, perquè Sagunt es tornarà a col·locar en el mapa. Mentrestant, el treball que es realitza ha de contribuir a açò, s’arribe o no la meta perseguida, posant en valor el patrimoni d’aquesta ciutat, i açò implica, davall el nostre modest criteri, actuar en els béns, monuments i paisatges, que acusen el pas del temps; crear infraestructures que permeten l’arribada de turistes i visitants, la qual cosa podria revitalitzar l’economia, que revertisca a millorar el conjunt historicoartístic i verd de la ciutat i al seu torn en l’arribada de més visitants i, per tant, en un augment de la projecció de Sagunt a nivell internacional, la qual cosa, sens dubte, tornem a incidir en la idea, ens beneficiaria a tots, no sols els saguntins.

IDENTITATEM

El projecte de candidatura de Sagunt a Patrimoni de la Humanitat que ha posat en marxa el poble de Sagunt, sens dubte, ha sigut el principal element motivador d’aquest llibret. Voler contribuir en aquesta gran iniciativa amb aquest compendi d’articles, que donen a conéixer la importància de Sagunt en la història universal i amb col·laboradors de renom que han posat en valor els fets pels quals aquesta ciutat està en el mapa i que són garants que el projecte arribe a bon terme, s’aconseguisca o no el propòsit últim, és el que ha mogut l’Associació Cultural Falla la Palmera a apostar per aquest llibre, per aquesta temàtica i no una altra.

2

marcada per distints esdeveniments de la història i aquells protagonistes que la van convertir en una ciutat important. El setge a Sagunt, Anníbal, Titus Livi. La importància del seu port, que revela la seua destacada activitat comercial, amb el seu encunyament de moneda, fet de vital importància en l’època.

Les Guerres Napoleòniques, que tornen a situar Sagunt en l’epicentre de la història; la restauració borbònica, que va tindre com a escenari Sagunt. Escriptors, músics i artistes que han portat el nom d’aquesta ciutat per tots el món com el mestre Rodrigo, amb diverses obres dedicades al seu poble natal; Blasco Ibáñez, a qui Sagunt va servir d’inspiració per a diverses de les seues obres. Religiosos com el pare Maresme, que va ser candidat a papa, o Sant Vicent Ferrer. Un Sagunt, cultura de cultures, que en els últims anys ha fet efecte a Europa situant aquesta ciutat en circuits culturals i turístics europeus gràcies també al nostre llegat, com en la xarxa de jueries o els itineraris de patrimoni industrial europeus. El llibret remarca precisament en aquests dos aspectes i dona una especial rellevància a Ramón de la Sota, fundador de l’antiga siderúrgia AHV, que va suposar “el naixement d’un poble”, el naixement del Port de Sagunt. Aquest projecte no s’oblida d’altres personatges, il·lustres, que també van situar Sagunt en el mapa, com el botànic Cavanilles, Alfons el Magnànim o Anton van den Wyngaerde, entre altres.

3

Quan es parla de Sagunt i la seua importància solem remuntar-nos al passat, però també té la seua història més recent, que han forjat molts altres, uns nascuts ací i, altres, en altres llocs, però que tenen en comú la seua contribució a donar a conéixer aquesta ciutat i fer-la gran, bé per la seua trajectòria professional o els seus triomfs collits. Esportistes com Maceda, René Marigil; artistes com Joaquim Michavila, Sento o Kike León o la primera dona catedràtica de psiquiatria, Carmen Leal, són alguns exemples que destaquem.

Esperem que aquest llibre ajude a conéixer un poc més aquesta ciutat, la seua història i els seus personatges i, si és possible, invite a remoure consciències sobre la necessitat de continuar treballant a recuperar la seua esplendor i la seua importància en la història universal.

Per tot això, us vull felicitar i animar-vos perquè continueu per aquest camí, crec que és una garantia de futur. Aquest original programa d’activitats atraurà noves sensibilitats a la vostra falla i això farà créixer la vostra associació.

Falla la Palmera 2020

Unir el moviment associatiu a l’activitat cultural és una idea intel·ligent a la que sempre donarem suport des d’aquesta Secretaria Autonòmica. La festa fallera compta amb una llarga tradició i amb un gran potencial per a dinamitzar la vida dels pobles. Hi ha elements essencials que la vinculen a la tradició més popular de la festa, però vosaltres esteu aprofitant aquest herència per impregnarse de present. Esteu renovant la festa i esteu dotant-la de nous continguts. Esteu convertint la falla La Palmera en un espai de convivència i de celebració i, alhora, en un referent artístic i de reflexió.

IDENTITATEM

Raquel Tamarit i Iranzo Secretària Autonòmica de Cultura i Esport

És un plaer saludar la falla La Palmera així com el mateix municipi de Sagunt, un referent del patrimoni cultural valencià que ara aspira a convertir-se en patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. És indiscutible el pes històric de Sagunt i el llegat que han deixat les nombroses cultures que han conformat la seua història, però no només es tracta d’acumular un valuós catàleg arquitectònic sinó també de destacar la implicació ciutadana en la seua reivindicació, conservació i projecció present. Sens dubte, la vostra falla porta 40 anys assumint aquest repte i posant en marxa iniciatives que posen en valor el paper de la cultura com un element de cohesió i progrés social. I bona prova d’això són les firmes que acompanyen aquest llibret, amb aportacions molt rigoroses des dels àmbits de la medicina, la literatura, l’arqueologia, etc. Són nombroses les activitats que heu desenvolupat en els últims anys i ara mateix esteu abordant temes imprescindibles com són la sostenibilitat mediambiental, la solidaritat i la igualtat.

4

Internacionalització de Sagunt

Amb la mirada posada a Sant Josep, dona principi una de les tradicions més populars i volgudes de Sagunt. Les Falles formen part de la història de la nostra ciutat, una tradició arrelada que desperta un sentiment molt profund entre la població que viu amb il·lusió i alegria cada any aquesta gran festa.

Milers de persones es donen cita a la nostra ciutat per a gaudir dels diferents festejos fallers que anuncien l’entrada de la primavera. Les falles són cultura i tradició, així com un motor econòmic per al municipi. Visitants i turistes troben a la nostra ciutat un enclavament històric, amb una rica oferta cultural, comercial i d’oci.

Amb més de 3.000 anys d’història, Sagunt té molt per a veure. El nostre patrimoni cultural inclou monuments tan representatius com el castell més extens d’Espanya.

També comptem amb un important patrimoni industrial amb més de cent anys de siderúrgia, així com tradicions i expressions vives heretades i transmeses, de generació en generació, com són les Falles, la Setmana Santa o les Festes Patronals.

Enguany la Falla La Palmera ha decidit donar suport a la candidatura de Sagunt com a Patrimoni de la Humanitat, posant en valor el llegat històric de la nostra ciutat. Sens dubte, accions com aquestes són una gran oportunitat per a impulsar la candidatura i defensar l’herència de les cultures i civilitzacions que han deixat petjada a Sagunt.

Com a Capital Cultural Valenciana som un gran reclam turístic, però quan siguem Patrimoni de la Humanitat, el turisme de Sagunt serà impulsat sense precedents.

5

M’agradaria agrair l’esforç realitzat per la directiva, les Falleres Majors i els Presidents de la Falla La Palmera per donar impuls a aquesta candidatura i reivindicar la nostra ciutat com un referent turístic cultural inigualable.

Sense més, desitge que gaudiu cada moment d’aquestes festes envoltats d’amics i familiars. Les Falles 2020 toquen a les nostres portes!

Que visquen les falles!

Darío Moreno Lerga Alcalde de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt

Falla la Palmera 2020

Hem posat en marxa un projecte per a presentar una candidatura a Patrimoni de la Humanitat que ha de servir -més enllà d’aconseguir el distintiu de la Unesco- per a trobar un nexe d’unió entre tota la ciutadania al voltant del patrimoni i la recuperació de la nostra autoestima com a poble. Sabem que el camí serà molt difícil, però ja hem aconseguit algunes fites importants en la projecció internacional de la ciutat: estem en tres rutes internacionals del Consell d’Europa i Sagunt ha sigut Capital Cultural Valenciana i som Capital Valenciana de la Romanització. Com diem sempre, tan important és el camí com el resultat final.

IDENTITATEM

Asun Moll Regidora de Cultura, Festes i Cultura Popular

He de començar donant l’enhorabona a la falla La Palmera perquè enguany compleix quaranta anys des de la primera plantà que va ser l’any 1980. Una llarga trajectòria que demostra que sou molt bons treballant per la festa. Molt d’ànim i avant, que esteu fent un treball extraordinari. Però, a més, per a mi, com a regidora de Cultura, és una satisfacció molt gran que dediqueu el llibret de falla a un tema tan important per a nosaltres, per a tota la ciutat, com és la projecció internacional de Sagunt a través de la seua història i dels personatges il·lustres que han tingut relació amb la ciutat.

Per totes estes raons és tan rellevant el tema que heu triat enguany per al llibret. Enhorabona a la fallera major, Antonia Teruel, a la presidenta Angeles Alós, a la fallera major infantil Sara Cases i al president infantil, Oriol González. I enhorabona a tots els fallers i totes les falleres de La Palmera per contribuir a fer de Sagunt una ciutat històrica universal, patrimoni del món.

6

Benvolguts fallers i falleres

Aprofite aquestes línies per poder dirigir-me a totes i tots.

Enguany és el meu primer any com a President Executiu de FJFS, per a mi és un orgull i una gran responsabilitat el ostentar aquest càrrec. Al igual que vosaltres, compartixc l´estima per la nostra festa, units treballem amb la resta de les comissions i la junta executiva de Federació Junta Fallera de Sagunt per un fi comú, les nostres falles, les falles del Camp de Morvedre.

M´agradaria donar les gràcies a l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt, Gilet i Faura; com sempre atents, escoltant, donant suport i lluitant junt al nostre col·lectiu per mantindre les tradicions de les nostres arrels, ja que ells també formen part de la nostra Federació. És una gran satisfacció per a mí, vore com la vostra comissió amb l´espenta i esforç de totes les falleres i fallers, treballa per mantindre viva una festa i les nostres tradicions, no sols del món faller, sinó del folklore, els arrels i la Cultura Valenciana.

Amb la vostra participació als actes i activitats organitzats per les diferents delegacions de FJFS, esforçant-se per millorar, competint i amb ganes de divertir-vos amb la resta de comissions, feu més gran si cap el nostre món faller. També, una mostra del gran treball que feu, és aquest llibret.

7

Volia aprofitar per donar la meua salutació més especial a les Falleres Majors, Antonia i Sara, com també a la Presidenta i President Infantil, Ángeles i Oriol.

Enhorabona per ser els representants d´aquesta gran comissió, vos desitge que tingueu unes molt bones falles i gaudiu del que serà un any ple de records inoblidables.

Als veïns, que viuen al voltant del Casal, agrair la paciència que tenen amb totes i tots nosaltres, sobre tot a la setmana fallera, ja que no és fàcil conviure i mantindre la harmonia al barri. Gràcies.

Falleres i Fallers de l´Associació Cultural Falla La Palmera, en breu donarem inici a la tant esperada setmana fallera, que aquestes falles siguen excepcionals i molt gaudides per totes i tots, amb les ganes i il·lusió que ens caracteritza, però sobre tot amb responsabilitat i civisme, omplint els carrers amb música, pólvora i amb els colors, la crítica i sàtira del vostre monument, demostrant perquè som Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Bones Falles 2020

Jaime Gil i Arastell President Executiu de FJFS

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020 8

SOM LA PALMERA

9

Fallers, veïns i amics de la Falla La Palmera, una gran abraçada a tots.

Tinc l’honor de dirigir-me a tots com a presidenta en un any especial per a la nostra falla, ja que, per primera vegada, una dona presideix aquesta entitat en els seus 40 anys d'història. I jo he tingut l'honor de ser la primera en poder ostentar eixe càrrec.

I si parlem de característiques que remarquen el nostre caràcter, no hem d'oblidar un altre: la igualtat. Dones i homes treballant per objectius comuns des d'una executiva majoritàriament femenina formada per 31 persones; 18 d'elles, dones. Colze a colze, tots, adunem esforços per aprofundir en els clàssics valors fallers i per incorporar-ne altres nous.

Un altre dels capítols que mereix una especial menció és el de la nostra Setmana Cultural, que va ser inaugurada el dia 28 de novembre, i que va servir per fer un repàs a tots els personatges històrics que han posat a Sagunt en el mapa. El públic pogué conéixer un poc

Falla la Palmera 2020

Aquest 2020 seguim en la nostra línia de treball amb el llibret, on podreu llegir tot sobre els actes celebrats amb èxit dins del nostre projecte cultural DONART. Les pàgines d'aquest llibret que tens a les mans recullen moments destacats de l'exercici faller com la proclamació o el concurs de Play backs (on aconseguírem el tercer premi en vestuari i escenografia, reconeguent el jurat d'eixa manera el treball del nostre equip de costura), però també totes aquelles activitats que hem organitzat emmarcades en els objectius solidaris i culturals de DONART. En eixe apartat destaca l'èxit de la passarel·la solidària, que en la seua segona edició es va consolidar. Fet que quedà patent amb el nombrós públic assistent i amb la quantitat de diners recaptada en l'acte a benefici de l'ONG ABAY Etiòpia: 900 euros. Una vegada més la Falla La Palmera demostrà ser una comissió solidària i oberta.

IDENTITATEM

SALUTACIÓ DE LA PRESIDENTA, ÁNGELES ALÓS I GARCÍA

10

més sobre les tradicions i la història de la nostra ciutat, gràcies al fantàstic treball desenvolupat per l'equip de Cultura de la nostra comissió.

Dins dels actes de la Setmana Cultural destacà un molt especial per a tots els que han format o encara formen part de la nostra comissió: la celebració dels 40 anys de vida de la Falla La Palmera. Un aniversari ple de records i anècdotes des de l'any 1980 fins l'actualitat, on recordàrem a totes les persones que han representat a la falla i que sempre han donat el millor d'elle per deixar a La Palmera en el més alt.

Emmarcat en eixe mateix acte, la Falla La Palmera atorgà, per segon any, els seus premis Palmera d'Or, que reconeixen el treball solidari o cultural de diverses institucions i associacions saguntines.

L'amistat, la unió, la convivència entre falles, com les que pertanyen a la Federació Junta Fallera de Sagunt, ha portat a que la festa fallera siga declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat. Ara, els nostres representants, Oriol, Sara i Antonia, formen part d'eixe patrimoni.

Tots ells gaudixen del món faller vivint una experiència que mai podran oblidar.

11

Oriol és un xiquet intel·ligent i sensible, que sempre té una pregunta que fer. De segur que ser president infantil serà un record inesborrable de la seua infància.

Sara és molt inquieta, un vertader remolí d'energia que viurà la setmana gran de les falles amb molta passió. És, sense dubte, una gran Fallera Major Infantil.

Antonia, dona de fort caràcter, gaudix amb molta il·lusió de tot el que fa. Mai podria haver imaginat que viuria el que està vivint ara: ser la Fallera Major de la Falla La Palmera. El seu torn, el seu any ha arribat.

Gràcies als tres per compartir amb mi un viatge meravellós ple de nervis, alegries i somnis. La responsabilitat del càrrec conviu amb la il·lusió i el amor per les falles. Este 2020 formarà part per a sempre dels records fallers que guarde en

el meu cor, que ja en són innumerables.

Vullc donar les gràcies també a totes les persones que m'estan recolzant: fallers, amics i família.

Per últim, convidem a totes les persones falleres i no falleres que gaudisquen de les falles amb nosaltres, que visiten el nostre casal el dia de San Josep i ens acompanyen en la nostra gran Nit de la cremà.

VISQUEN LES FALLES VISCA LA FALLA LA PALMERA

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

12

COMISSIÓ MASCULINA VOCALS

13

Bartolomé Bronchú i Cayuela Vicente Vidal i Sancho Jose Enrique Ripollés i Alcamí José Ripollés i Gorris Francisco R. Pérez i Monreal Pablo Benavent i Bahílo David Ibáñez i Castillo José Vilalta Villarroya Jaime Conejos i González Jaime Guillén i Larriba Jaime Guillén i Rosaleny Josep Ripollés i Larriba Miguel González i Zafra Alberto Conejos i Martínez Carlos Fandos i Navarro Carlos Ramón i Gaspar Francisco J. Ferrer i Hernández Alejandro Doblaré i Alonso Antonio M. Pérez i Patiño Natxo Sánchez i Carrera Óscar Doblaré i Rubio Enric Ripollés i Pinilla Víctor Calatayud i Jiménez Alfredo Escrig i Teruel Emilio Juan i Andreu Maximiliano Martín i Barreiro J. David Masero i Jiménez Edgar Seijas i Esteban José Vte. Hernández i Giménez Tommasso Bianchi

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

14

COMISSIÓ EXECUTIVA Presidenta

Delegada De Viu Les Falles

Vicepresident General

Delegat De Viu Les Falles

Vicepresident 1er

Delegada De Xarxes Socials

Ángeles Alós i García Jaime Conejos i González David Ibáñez i Castillo

Natxo Sánchez i Carrera

Vicepresidenta 2na

Carmen Mª Guillén i Larriba

Vicepresident 3er

Elvira Ferrandis i Prats

Vicepresident 4rt

Claudia Ramón i Ferrandis

Secretària

Ana Mª Navarro i Sánchez

Vicesecretària

Francisco Javier Ferrer i Hernández

Tresorer

Tatiana Escrig i Teruel

Comptador

Nuria González i Navarro

Vicecomptador

Valentina Verdugo i Perona

Delegada De Loteries

Francisco Ramón Pérez i Monreal

Marián Romero i Torres Pablo Benavent i Bahílo Vicente Vidal i Sancho Beatriz Alós i García

Sandra García i Moreno Alberto Conejos i Martínez 15

Beatriz Lara i Carpena

José Ripollés i Gorris

Jaime Guillén i Rosaleny Laura Fraguas i Ramón

Delegada De Cavalcada Delegada De Playbacks Delegada De Protocol Delegat D’Esports

Delegada D’Infantils Vicedelegada D’Infantils Delegada De Llibret

Delegat De Casal 1er Delegat De Casal 2n

Delegada De Cultura

Bartolomé Bronchú i Cayuela

Vicedelegada De Cultura

Isabel Ródenas i Conejero

Delegada De Festejos

José Enrique Ripollés i Alcamí

Delegada D’Activitats Diverses

Josep Ripollés i Larriba

Merche Larriba i Martínez Mª Dolors Escrig i Arcas

María Amparo Peña i Alpuente Carmen Vidal i Vega

Delegada De Catering Delegat De Foc

Delegat D’Estendard

Benvinguts falleres, fallers i veïns de El Camp de Morvedre: En primer lloc, vullc donar les gràcies a la Federació Junta Fallera de Sagunt, a Sandra Ordiñaga, a Aitana González, i a la seua Cort d’Hornor per aquest any que anem a viure i a compatir juntes.

No puc oblidar-me de la meua comissió, aquesta gran família fallera, amb qui tant estic gaudint.

Enguany, la falla compleix el seu 40 aniversari i, en un any tant especial com aquest, us convide a tots a gaudir de la setmana gran de les falles amb nosaltres.

Perquè les falles són cultura, música, pólvora i monuments plens de color i vida.

Falla la Palmera 2020

Un agraïment molt especial per als meus companys de viatge, els altres representants de la Falla La Palmera en aquest 2020: Sara, Oriol i Ángeles.

Desitge que tinguem una setmana fallera inoblidable.

IDENTITATEM

SALUTACIÓ DE LA FALLERA MAJOR, ANTONIA TERUEL I JURADO

Als meus companys de les 30 comissions falleres de El Camp de Morvedre els desitge també unes meravelloses falles.

Amics i amigues, morvedrins i morvedrines, gaudim de les nostres festes josefines!

Visca la comissió de la Palmera i visquen les falles de 2020

16

17

TATIANA: Hui, és un dia molt especial per a mi, perquè tinc el plaer de dirigir aquestes paraules a una de les persones més importants en la meua vida.

Fa un any, em va donar la sorpresa i, gràcies a ella i a mon pare, vaig ser la Fallera Major de la Falla La Palmera. Enguany, te toca a tu, mamà.

CLAUDIA: Antonia, no fa molt que ens coneixem, però ja eres una persona molt important per a mi.

Em fa molt feliç poder estar ací, veient com, per fi, estàs complint el teu somni de ser Fallera Major. Sé que et feia molta il·lusió que arribara aquest dia i, per fi, ho estàs vivint.

TATIANA: Mamà, jo sé que enguany serà inoblidable per a tu, però també ho serà per a nosaltres, que podrem ser testimonis de la teua felicitat en haver pogut complir el teu somni. També sé que el 2020 et donarà molts amics que mai t’oblidaran.

CLAUDIA: Antonia, eres molt bona persona i estimada per tots nosaltres.

No canvies mai. La meua germana i jo sempre recordarem els moments que hem viscut juntes.

TATIANA: Et desitge un any perfecte. Tan perfecte com els que, gràcies a tu, vaig tindre jo. Al 2007, com a Fallera Major Infantil i l’any passat, al 2019, com a Fallera Major.

Recorde que, quan acabà l’últim exercici faller, em proposaren que repetira. Ningú no ens esperàvem la sorpresa que ens anaves a donar. Front a tota la comissió i enmig de la reunió per triar Fallera Major, t’alçares de la cadira i digueres amb veu tranquil·la i segura “seré jo”.

No puc expressar-te l’alegria que vaig sentir. La major que m’hagueres pogut donar!

CLAUDIA: Jo recorde les exclamacions, els aplaudiments de tots i el goig de saber que anaves a ser la nostra Fallera Major.

Et desitge un any replet de felicitat, de bons moments i de records inesborrables. Per la meua part, vullc que sàpies que sempre recordaré aquest moment, el haver pogut participar en el que va ser un dels teus dies grans com a fallera de la nostra comissió.

TATIANA I CLAUDIA : Senyores i senyors, amb tots vostés, la Fallera Major per a l’any 2020: a la senyora Antonia Teruel i Jurado.

Tatiana Escrig i Claudia Conejos

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

18

COMISSIÓ FEMENINA FALLERA MAJOR Antonia Teruel i Jurado CORT D’HONOR

19

Mª Teresa Martí i Gumbau Marián Romero i Torres Carmen Mª Vidal i Vega Rosa Alcamí i Sánchez Mª Carmen Vega i Pérez Mª Amparo Escamilla i Domingo Mª Amparo Peña i Alpuente Fina Peña i Alpuente Laura A. Vidal i Vega Merche Larriba i Martínez Ángeles Alós i García Beatriz Alós i García María Peña i Calvo Carmen Mª Guillén i Larriba Arantxa Maties i Donaire Mª Isabel Ródenas i Conejero Rosa Mª Larriba i Martínez Núria González i Navarro Ana Mª Navarro i Sánchez Laura Fraguas i Ramón Lourdes Navarro i López Trini Ramón i Gaspar Elvira Ferrandis i Prats Sandra García i Moreno Claudia Ramón i Ferrandis Mª José Alós i Vilalta Beatriz Lara i Carpena Paula Fandos i Alós Laura Hernández i Carrera Laura Carrera i Garriga Rosa Isabel Alonso i Rosell Rebeca Palacios i Garrido María González i Zafra

Mª José Abad i Pérez Sara Espinosa i Vila Alba Martínez i Pérez Elena Benet i Franco Mª Dolors Escrig i Arcas Nayara García i Broch Laura García i Suárez Anna Lluesma i Royo Mª Teresa Marín i Furió Brisa Martínez i Pérez Analía Mercedes Montiel i Romero Teresa Pérez i Ferruses Ana Mª Picó i Agustí Sandra Bonaque i García Suhayla Martínez i Alonso Valentina Verdugo i Perona Ana Mª Descalzo i Viñals Belén Mas i Ros Irina Peris i Morera Laura Campos i Santamaría Paz Cervera i Ortín Erica Palomar i Zapata Andrea Parra i Ordaz Elizabeth Salvador i Recatalà Marta Bel i Segura Sonia Blasco i Guillén Tamara Codina i Roca Carla López i Muñoz Laura Salvador i Recatalá

MONUMENT GRAN

Des de El Grau fins al castell, els xinesos van arribar, i entre les nostres pedres i rovell aquestos ens volen imitar.

De pitxers està el mon ple.

De l’Orient, en aquesta ocasió, d’una porcellana fina i noble, que sempre crida la nostra atenció.

Les indústries s’instal·len als nostres polígons industrials segons les decisions que prenen aquestos comerciants orientals.

No tenen res que puguen envejar els nostres colxets a Morvedre.

Si vols posar aigua a refrescar, és una cosa que no et pots perdre.

Ells descobriren la pólvora, que tantes emocions ens ha donat i que portem al món com ambaixadora, mostrant la nostra identitat.

És la lluita de l’Orient la que s’enfronta a cada qüestió, volent deixar a la generació vinent una necessària millor situació.

És el gran dragó de l’aniversari el que ens porta a recordar el naixement d’un poble mil·lenari ací, al nostre Grau, a vora mar.

En aquest poble tots sabem el futur que ací ens espera i si alguna cosa no millorem nosaltres agafarem la pastera.

On les pedres també parlen de l’origen de la nostra identitat, on els restauradors treballen en rehabilitar un conjunt tan preciat.

Desitjos per a un món millor són els d’aquesta xiqueta, encenent farolets de colors mentres canta una cançoneta.

Originalment el poble xinés amb la fauna molt s’implica, valoren la natura molt més i amb el respecte s’identifica.

Són les nostres representants les que aprofiten aquesta ocasió per encendre hui uns quants dels farolets per a la comissió.

Falla la Palmera 2020

Ací, valorem la nostra natura per a poder gaudir d’ella i on poder obtindre verdura per a començar la nostra paella.

IDENTITATEM

Des de l’Orient ens ha arribat una colla molt abundant de xinesos i xineses comerciants, que a Sagunt s’han instal·lat.

20

21

Aquest any tinc el plaer de ser el president infantil de la meua comissió, on he nascut i he crescut.

Estic molt content per estar al costat de Sara, Antonia i Ángeles, i poder compartir amb elles esta experiència. També estic molt agraït per tindre al meu costat a tota la família i, en especial, a la meua germana Núria.

IDENTITATEM

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFANTIL, ORIOL GONZÁLEZ I NAVARRO

Espere gaudir amb tota la meua comissió d’un bon any.

Visquen les falles i visca la falla La Palmera.

Falla la Palmera 2020 22

23

Hola, Oriol.

Què et vaig a dir que no t’haja dit ja, cada dia, en cada oportunitat en la que els teus ulls i els meus es troben, compartint eixa mirada plena de tendresa?

Eres un xiquet molt especial, sensible i amb un punt de timidesa.

M’agrada que t’agrade molt aprendre, dels mestres, en llibres i per internet, i que sempre estigues preguntant-te e investigant per tindre més informació d’aquelles coses que t’interessen...

I és que, quan t’apassiones per una cosa, la vius intensament: les matemàtiques, els escacs, els jocs d’estratègia, la música (i, en concret, la percussió i la música de Queen), la natura, i fins i tot la història d’Anníbal Barca i la II Guerra Púnica. Cada dia ens sorprens més!

Núria i tu formeu un bon equip, ple d’energia, suport, complicitat i rialles. Els dos sou el major dels tresors que tenim el papà i jo. Estem tan agraïts a la vida per haver tingut la sort de ser els vostres pares!

Cada cosa que et fa somriure, a nosaltres ens plena l’ànima, i cada situació que t’entristeix, a nosaltres ens lleva la respiració.

Que tindràs sempre a la teua família, a tota la teua família al teu costat, ho saps. Estem molt orgullosos de com eres, del bé que et portes, de l’amor que ens regales cada dia, de com afrontes cada repte que et posa la vida.

Aquest any és un any molt especial. Has sigut faller de bressol i tota la teua vida has estat vinculat al casal, però sempre en un pla discret. Recorde la meua sorpresa quan aquell matí de dissabte em vares preguntar si tu podies ser president. “Clar que sí, carinyo”. Tu pots ser qualsevol cosa que et proposes!

Hui, estem tots ací per acompanyar-te i gaudir amb tu d’aquest moment tan especial: el dia en el qual eres exaltat com a president de tota la xicalla de la nostra comissió.

Senyores i senyors, tinc el plaer de presentar-los al president infantil de l’Associació Cultural Falla La Palmera: ORIOL GONZÁLEZ I NAVARRO Ana María Navarro

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

24

COMISSIÓ MASCULINA INFANTIL PRESIDENT INFANTIL Oriol González i Navarro VOCALS Íker Conejos i Ródenas Víctor Peña i Calvo Vicente Ibáñez i Vidal David Pérez i Cuevas Marcos Pérez i Cuevas Roberto Zarzoso i Vidal Xavi Bronchú i Ayala Marc Vilalta i Romero Pablo Gallego i Ripollés Marc Arcas i Escrig Alex Navarro i López Nahuel Martín Montiel i Barreiro Miguel Pitarch i Picó Víctor Calatayud i Verdugo Marcos Gallego i Ripollés Joel Gómez i Carrera Guillermo Monteagudo i Campos 25

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

26

COMISSIÓ EXECUTIVA INFANTIL President Infantil:

Oriol González i Navarro

Vice-President 1:

Íker Conejos i Ródenas

Vice-President 2: David Pérez i Cuevas

Secretari:

Vicente Ibáñez i Vidal

Tresorer:

Víctor Peña i Calvo

Comptadora:

Andrea Ripollés i Larriba

Delegada:

Daniela Peña i Navarro

Delegada:

Alejandra Vilalta i Romero 27

Les meues primeres paraules com a Fallera Major Infantil vullc destinar-les a la meua estimada falla. Gràcies a tots i totes les que m’esteu acompanyant i recolzant en un any tant important per a mi.

Vullc destacar també el valor d’aquest llibret que estàs llegint ara. Un meravellós llibret que recull, any rere any, tota la història de la meua falla i que serà per a mi un record més d’aquest 2020. Les seues imatges i els seus textos em recordaran sempre tots els actes que vaig poder viure com a representant de la falla i que marcaren aquest exercici faller.

Falla la Palmera 2020

Un exercici molt especial, no solament pel que suposa per a mi, sinó perquè la meua elecció com a Fallera Major Infantil ha coincidit amb el 40 aniversari de la Falla La Palmera. És per a mi, tot un privilegi poder representar a la comissió en una data tan important com aquesta.

IDENTITATEM

SALUTACIÓ DE LA FALLERA MAJOR INFANTIL, SARA CASES ROCA

També vullc donar les gràcies a les falleres majors de la Federació Junta de Sagunt, Sandra Ordiñaga i Aitana González, per compartir aquesta experiència tan especial amb tanta il·lusió.

I, per últim, però no menys important, donar-li les gràcies als meus acompanyants d’aquest meravellós viatge, Antonia Teruel i Jurado, Ángeles Alós i Garcia, i Oriol González i Navarro, perquè sense vosaltres no seria el mateix.

Com a representant de la xicalla vullc desitjar-vos unes falles 2020 meravelloses.

Visca València i visquen les falles!!

28

29

Encengueres la metxa en la falla de La Vila i serà més tard en La Palmera on es bote foc a la teua falla.

Envoltada dels qui et volen, molt propet del bar de la plaça, on has crescut amb els teus iaios.

Des d’allí partirà la bengala que per a tu encendrà la plaça, la il·luminarà amb lluentors i llums, esguitarà de centellejos el barri que t’ha vist créixer.

La pólvora ressonarà en el teu cor i t’omplirà de milions de records que des de hui comencen... amb eixa alegria que a tu et caracteritza, amb eixa bogeria que poses en cada cosa, amb eixos pardalets que volen sempre al teu cap.

M’agrada veure’t asseguda ací on estàs, en un lloc que ni t’imaginaves fa uns mesos, quan les portes del casal s’obriren i unes trepitjades fermes van fer el pas cap avant.

Una veu va trencar el silenci per a anunciar la major de les sorpreses que ningú podia donar-te i que hui, per fi, ja és realitat.

Fallera meua, El daurat del teu vestit em recorda al d’una reina, brilles com una d’elles i, encara que no portes mallot i sabatilles, encara que no sone “Rosalía”, pensa que comença el teu musical.

No és “La La Land”, però podria ser-ho, perquè jo pose la veu i tu brillaràs per tota la comarca agafada del braç d’Oriol I amb una cort que t’acompanyarà a ritme de tambor i platerets.

La teua família t’encoratjarà en cada racó saguntí.

Les palmes dels fallers no deixaran d’aplaudir i els teus ulls brillaran com les estreles, com quan el firmament és clar, com quan no pots estar millor, com quan la felicitat és i ja no s’espera.

Sara Cases Roca, desitge, com els teus pares, que gaudisques portant a La Palmera per tots els llocs, sent l’emblema del 2020, sent la sobirana, sent la que eres, però amb eixa especial banda que et trau un somri0rquè la cuides, que t’acompanyarà cada dia de pólvora i traca.

Senyores i senyors, ací els presente a la Fallera Major Infantil de la Palmera Sara Cases Roca, la meua amiga.

Vicente Ibáñez i Vidal

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

30

COMISSIÓ FEMENINA INFANTIL FALLERA MAJOR Sara Cases i Roca CORT D’HONOR INFANTIL

31

Daniela Peña i Navarro Andrea Ripollés i Larriba Alejandra Vilalta i Romero Claudia Conejos i García Carmen Ibáñez i Vidal María Sánchez i Carrera Marta Palacios i Garrido Vega Bronchú i Durán Nerea Conejos i Ávila Carla Conejos i García Martina García i Hervás Adela Zarzoso i Vidal Valentina Calatayud i Verdugo Sofía Conejos i Ródenas Greta García i Hervás Ainhoa Martínez i Alonso Gala Monteagudo i Campos Chloe Roca i Codina Paula García i Martínez

MONUMENT INFANTIL Pels carrers de Sagunt una melodia ja va començant a sonar i ressonar, que per transmetre de La Palmera l’alegria tenim aquesta banda que ve de la mar.

Falla la Palmera 2020

Eixint de la platja, passant per l’Alt Forn, al teatre romà a la fi, hi varen arribar.

Es presentaren, agradaren a tothom... i es que de la mar, no ens hem d’oblidar.

IDENTITATEM

UN MAR DE FESTA

La Mediterrània hem de respectar, perquè dofins, polps i peixos de color plenen de vida tota la nostra mar i del nostres oceans aquests són el cor.

Pel carrer, els nostres peculiars músics, i per tot Morvedre, xiquetes i xiquets, uns toquen amb instruments fantàstics, els altres van tirant bombetes i masclets.

Mai no poguérem haver imaginat que hi existira tanta vida baix del mar, doncs aquest no ha estat explorat i molts secrets l’aigua ha de guardar.

Des de La Palmera, a tothom volem cridar i un missatge molt important us hem de dir, que la nostra mar nosaltres hem de cuidar i de residus les nostres costes no omplir.

32

33

RECOMPENSES MAJORS JCF María Amparo Escamilla i Domingo

IDENTITATEM

BUNYOL D’OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER BUNYOL D'OR AMB FULLES DE LLORER Laura Adela Vidal i Vega

Antonio Miguel Pérez i Patiño María González i Zafra Tatiana Escrig i Teruel Rosa Isabel Alonso i Rosell

Falla la Palmera 2020

BUNYOL D’OR

BUNYOL D’ARGENT Oscar Doblaré i Rubio Sonia Blasco i Guillem

34

RECOMPENSES INFANTILS JCF DISTINTIU D’OR Carmen Ibáñez i Vidal

DISTINTIU D’ARGENT

Vega Bronchú i Duran Sara Cases i Roca Adela Zarzoso i Vidal Miguel Pitarch i Picó Nahuel Martín Montiel i Barreiro Martina García i Hervás Nerea Conejos i Ávila Marc Arcas i Escrig Carla Conejos i García

35

RECOMPENSES INFANTILS DE FJFS Víctor Peña i Calvo

IDENTITATEM

MASCLET DE DIAMANTS I FULLES DE PLATÍ MASCLET D’OR I DIAMANTS AMB FULLES DE LLORER

MASCLET D’OR AMB FULLES DE LLORER

Falla la Palmera 2020

Andrea Ripollés i Larriba Alejandra Vilalta i Romero

A. C. Falla La Palmera Carmen Ibáñez i Vidal

MASCLET D’OR

Xavi Bronchú i Ayala Pablo Gallego i Ripollés María Sánchez i Carrera Marc Vilalta i Romero

MASCLET D’ARGENT

Valentina Calatayud i Verdugo Víctor Calatayud i Verdugo Sofía Conejos i Ródenas Marcos Gallego i Ripollés Greta García i Hervás

MASCLET DE COURE Chloe Roca i Codina

36

RECOMPENSES MAJORS FJFS MASCLET DE DIAMANTS I FULLES DE PLATÍ Bartolomé Bronchú i Cayuela María Teresa Martí i Gumbau

MASCLET D’OR AMB FULLES DE LLORER

A. C. Falla La Palmera Alberto Conejos i Martínez Ana María Navarro i Sánchez María Isabel Ródenas i Conejero

MASCLET D’OR Irina Perís i Morera

MASCLET D’ARGENT Sara Espinosa i Vila Natxo Sánchez i Carrera

MASCLET DE COURE Marta Bel i Segura Carla López i Muñoz 37

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

38

ACTIVITATS SETMANA FALLERA

2020

39

2 de novembre de 2019 II Passarel·la Solidària Falla La Palmera, a benefici d'Abay Etiòpia.

31 d'agost de 2019 • Proclamació representants Falla La Palmera 2020.

31 d’octubre de 2019 • Celebració de la festivitat de Halloween.

IDENTITATEM

14 de setembre de 2019 • Exaltació FFMM de FJFS 2020.

3 de novembre de 2019 • Trobades falleres a Faura • Concurs de dibuix infantil FJFS Falla la Palmera 2020

28 de novembre de 2019 • Inauguració setmana cultural. Exposició al Centre Cultural Mario Monreal.

29 de novembre de 2019 II edició dels Premis Palmera d'Or Gala 40 aniversari Falla La Palmera 30 de novembre de 2019 Visita guiada per Sagunt amb Celia Peris Concurs de cuina -Masterchef 01 de desembre de 2019 Concurs de paelles Cloenda de la Setmana Cultural 21 de desembre de 2019 • Presentació dels nostres representants 2020.

22 de desembre de 2019 • Visita del Pare Noel al casal.

4 de gener de 2020 • Visita dels Reis Mags al casal.

• Visita al Betlem de la Falla La Palmera per FJFS. 15 de febrer de 2020 • Crida.

22 de febrer de 2020 • Cavalcada de l’humor faller de Sagunt.

28 de febrer de 2020 • Nit d’albaes sector IV. 29 de febrer de 2020 Cavalcada humor faller de Port de Sagunt.

1 de març de 2020 • Repartida de coques i presentació del nostre llibret.

40

ACTIVITATS SETMANA FALLERA 2020

14 de març • Plantà de “Les Falles de Sagunt”.

• A la matinada, paella per a la Comissió.

15 de març • Visita de pleitesia a Gilet i Faura.

• Orquestra “Máxima” al Terraet (Viu les Falles, Queda’t a Sagunt) 16 de març • Lliurament de premis i visita de pleitesia a les falles de Sagunt.

• Orquestra “Platino” al Terraet (Viu les Falles, Queda’t a Sagunt) 17 de març • Visita de pleitesia a les falles de port de Sagunt.

• Orquestra “La Metro” al Terraet (Viu les Falles, Queda’t a Sagunt) 18 de març • Visita a l’asil d’ancians de Sagunt.

• Ofrena de flors a la Mare de Dèu dels Desamparats.

• Orquestra “Sector Cero” al Terraet (Viu les Falles, Queda´t a Sagunt)

41

19 de març • Cucanyes i castells unflables • Xocolatà i bunyols per a tots.

• A partir de les 23 hores, cremà del monument infantil.

• A continuació, a partir de les 24 hores, cremà del monument gran.

• Gran castell de focs artificials.

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

42

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

43

Carmen Aranegui Gascó Catedràtica Emèrita d’Arqueologia Dpto. Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga Universitat de València.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

ARQUEOLOGIA DE LA INTERNACIONALITZACIÓ SAGUNTINA: COMERÇ MARÍTIM, VI I UN POC MÉS

Quan es dona una importància decisiva al Mediterrani en la tradició cultural valenciana es reconeix que la civilització va arribar a Ibèria principalment per la costa, a través dels ports i de les gents que per ells deambulaven. Els camins del mar afavorien en l’antiguitat la hibridació física, social i cultural dels que s’hi obrien perquè les seues escales, els seus tràfics i els llargs tempos de les travessies, amb les seues hibernacions, feien d’un viatge no sols una suma de vicissituds sinó també una aventura imprevisible i transcendent, amb multitud de possibilitats, si bé, per damunt del ventall d’opcions particulars, preval en el nostre ideari, amb els seus pros i els seus contres, el Mare Nostrum com a amalgama de la civilització occidental.

En aquest marc, la primera població de la península Ibèrica esmentada en la història antiga de Roma és Saguntum, amb motiu de la guerra dels Escipions contra Anníbal (218-202 aC), davant de la qual cap historiador va ser indiferent. Però l’arqueologia remunta el panorama de les relacions regulars de l’Arse ibèrica amb Itàlia al voltant d’un segle, al mateix temps que amplia els motius del contacte entre Sagunt i Roma. Així es va iniciar la projecció internacional de la ciutat.

En el moment en què la població concentrada en el turó que domina Sagunt es va decidir a participar en el tràfic que solcava les seues costes i els seus camins, relacionant-se amb comerciants d’altres procedències, es van generar uns canvis propis de la trobada entre cultures desiguals, sense provocar ni una apropiació del territori ni un domini puntual d’algun dels seus enclavaments estratègics, ni l’aniquilació de la cultura autòctona —com és freqüent en les colonitzacions amb desplaçament demogràfic—, sinó desencadenant el progrés de la plaça preexistent, que passarà a integrar-se en una xarxa oberta pacíficament, donat el seu caràcter mercantil als estrangers. Sagunt va exercir així un control de les vies de comunicació del seu entorn, a les quals es va incorporar el mar, que li va atorgar una posició molt avantatjada de la qual va saber traure partit: molt prompte va començar a participar en les rutes de navegació, a dialogar amb altres ports i a contribuir amb els seus productes al tràfic de mercaderies, factor de capital importància per al desenvolupament de la conca mediterrània occidental des del començament de l’Edat del Ferro, a partir de l’any 1000 aC. Els camins del mar, el transport marítim i, en suma, el domini romà de l’espai que unia el Mediterrani d’un extrem a l’altre i aguaitaven a la seua façana atlàntica, van canviar la percepció del món habitat, de manera que embarcacions segures, equipades amb tripulacions competents, es van convertir en millor garantia de desenvolupament i enriquiment que les armades.

44

45

Tanmateix, la península Ibèrica no va ser una potència marítima en l’antiguitat, no va tindre vaixells de guerra ni navilis mercants propis, sinó tan sols embarcacions senzilles per a pescar i transportar efectes per les seues costes i pels seus rius. Açò va donar lloc, en un primer moment, que els ibers actuaren d’intermediaris entre els navegants estrangers i el mitjà indígena i, després, que adoptaren, per necessitat, models i solucions derivats dels països experts en navegació per a l’habilitació de ports, per a l’organització d’intercanvis i per a procurar avituallament als navegants, com es posa de manifest a mesura que s’avança cap a l’època romana i apareixen en els mercats mediterranis productors, comerciants i transportistes d’origen hispà. Saguntum és un lloc on la internacionalització a escala mediterrània pot ser analitzada satisfactòriament.

En general, la incidència de l’activitat exportadora es manifesta en el grau en què una població explota els seus recursos naturals per a generar excedents, en el precoç funcionament de la seua seca monetària, en el paper que exerceix com a centre redistribuïdor i en l’aparició d’un artesanat dedicat a fabricar envasos ceràmics per al transport per mar d’aliments així com peces de vaixella a imitació de les importades, fets que ocorren en comptades localitats ibèriques entre les quals destaca Saguntum.

L’estudi arqueològic de l’antic port del Grau Vell és un bon exponent d’això (fig. 1). Situat —igual que Roma— en l’eix central del Mediterrani occidental, va ser escala simultània o alternativament dels tràfics entre la Marsella grega, el Cartago fenici, les Columnes d’Hèrcules, l’Eivissa púnica i el litoral central ibèric, de manera que el terme emporion (mercat), que la investigació moderna admet per a llocs oberts a intercanvis multi-direccionals, quadra per a Saguntum.

Toynbee va defendre la transformació de l’economia romana després de la Segona Guerra Púnica a causa d’un canvi radical de l’agricultura itàlica, amb la consegüent extensió de la vinya, motivada per la devolució parcial dels préstecs per al finançament de la guerra mitjançant concessions de terres de l’ager publicus, per falta de liquiditat monetària de l’Estat. Aquestes concessions, unides a la crisi demogràfica i a la fràgil economia dels xicotets propietaris, donarien lloc a l’aparició de nous i rics terratinents a Itàlia que prompte es van interessar pel comerç ultramarí, en mans de Roma una vegada eliminats el port de Delos (Grècia) i Cartago (Tunis), entre el 166 i el 146 aC, amb la consegüent desaparició del control que exercien sobre la redistribució.

Pel que fa al transport romà, aquest va ser el període de les grans naus mercants (onerarias.) que recorrien circuits cada vegada majors amb

Fig. 1: Restitució del Grau Vell com a port obert al comerç internacional (dib. C. de Juan).

Fig. 2: Representació en bronze d’un sàtir del seguici dionisíaca trobat a Sagunt (foto MuSag).

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

carregaments que arribaven a superar les deu mil àmfores en el derelicte d’Albenga (golf de Gènova), o les vuit mil en el derelicte de la Mandrague de Giens (Toulon), cosa que equival a uns 2.600 hl i 2.000 hl de contingut, respectivament. Tot això anava acompanyat d’un important desenvolupament de les terrisseries que fabricaven àmfores per a l’exportació i dels seus sistemes d’identificació mitjançant impressió de marques en aquestes, amb indicacions de noms propis, quantitats i béns transportats.

La primera referència indiscutible en els textos clàssics que dona a entendre que un producte originari de Sagunt és conegut a Itàlia al·ludeix al vi (fig. 2). Quan Plini el Vell (23-79 dC) (Nat. XIV, 71) esmenta els vins del Tarragoní, només destaca entre ells el de Lauro, localitat de la Laietania, per la qual cosa el vi de Sagunt ha de donar-se per sobreentés, si és el cas, en la denominació provincial.

No obstant això en Plini el Jove (61-c. 112 dC) (Lib. I, 24 i 25), nebot de l’anterior, les cartes a Baebio Hispano, a més d’indicar la relació d’amistat d’un saguntí amb un intel·lectual pròxim a l’emperador Trajà, tenen l’interés de manifestar-li la recomanació del cultiu de la vinya en un paratge de clima suau prop del mar, perquè aqueix consell denota tant la participació de l’aristocràcia saguntina en l’explotació vitivinícola com el seu interés econòmic quan contempla el Mediterrani en l’horitzó. Per això que les viles del territori saguntí compten amb infraestructures en la seua part rústica pròpies d’una cel·la vinera (celler), així com amb diverses terrisseries d’àmfores Dr. 2-4 entre la Vall d’Uixó i Estivella, a la vila de Benicató (Nules), a la muntanya de l’Estany (Almenara), tal vegada al Puig de Cebolla (Puçol) i, sobretot, al Trull dels Moros a la partida de l’Arrif. D’aquesta última es tenen notícies d’inscripcions (CIL II2, 14/597 i 598) i escultures relacionades amb divinitats relacionades amb el vi.

Juvenal (60-128 dC) (V, 24-29), en un to jocós, posa de manifest que el de Saguntum era un vi comú que s’utilitzava en la festa final dels banquets. Frontó (Ep. ab Eloquentia I, a, 23-27) conclou cap al 162 l’antologia de textos sobre el vi saguntí, quan li comenta a l’emperador Marc Aureli com és de lamentable comprar tal vi quan a Itàlia hi ha crus millors.

Que aquesta denominació d’origen afecte en exclusiva Saguntum és poc probable, tenint en compte que el que els textos reflecteixen és un estat d’opinió romà, susceptible de designar el vi originari del territori i fins i tot de les produccions de l’àrea valenciana que l’arqueologia ha anat revelant en els últims anys, que es concentraria en el Grau Vell per a la seua exportació.

Ha sigut la investigació arqueològica a través de les àmfores la que ha precisat el moment en què els vins hispans es van projectar amb regu-

46

Fig. 3: Marca sobre un àmfora de vi saguntí (foto C. Aranegui).

47

laritat cap a altres països. L’aristocràcia romana, que va ser tan refractària al món dels negocis, en arribar August al poder i obrir-se tots els mercats al comerç, va invertir en el transport marítim i els mateixos hispans, entre ells els saguntins, van seguir els seus passos. En poc de temps el municipi saguntí va incorporar al circuit de redistribució de l’Imperi Romà vins destinats tant a la mateixa Itàlia com als destacaments del limes Germanicus i de Britània, països on llavors no hi havia producció local. Centres ben estudiats, com Pompeia o Òstia/ Roma, van consumir amb seguretat vins saguntins des d’època clàudia fins a la crisi del segle III, vins que van arribar a un mercat amplíssim.

En efecte, al Saguntum juli-claudi no es coneixen més que les àmfores per a vi entre les de producció local, i s’hi observen dos mòduls: un de menor, a vegades amb el pivot buit, amb perfil ovoide, i un altre de major (h: 1,30 m aprox.) amb el coll robust i el llavi arredonit que perdura fins al segle II, relacionat amb les terrisseries dels Arcs (Estivella) i Orleyl (la Vall d’Uixó), pròxims al municipi, i amb els de Cervera del Maestrat, Llíria, Paterna, Daimús, Oliva, Ondara, Dénia i el seu territori, tallers progressivament allunyats de Sagunt, però que van poder utilitzar el seu port per a la difusió del vi que en un cert període s’anomenava saguntí a Roma.

De totes les marques estampades sobre les àmfores saguntines enteses en sentit estricte, la que primer es va donar a conéixer conté el nom de la ciutat i, ja que la seua tipologia correspon al vi, va ser reveladora de l’activitat enològica a l’antiga ciutat. Les excavacions de 1803 a la vila del Puig van aportar un exemplar amb el segell B.C. MATERNI SACYNTO (CIL II, suppl. 6254) en el qual es combina un nom de persona en genitiu amb el topònim, segell que es repeteix en una troballa de Roma (CIL XV, 2632). Les marques impreses tenen relació amb la terrisseria productora d’àmfores, ressalten la procedència de l’envàs, dada que a Sagunt va unida, amb probabilitat, al propietari de la finca on es feia el vi, que podia ser amo així mateix de la terrisseria de les àmfores.

Encara que aquesta siga la marca que primer es va conéixer, tal vegada no siga la més antiga. Possiblement siga anterior la més repetida i millor contextualitzada arqueològicament, amb les lletres M. P. M. (inicials del praenomen, nomen, i cognomen d’un individu lliure) en cartutx rectangular amb lletres en relleu sobre el llavi (fig. 3). Tal vegada aquestes sigles corresponguen a Marc Popili Màxim (o Marcial?), membre d’una família saguntina ben testificada per l’epigrafia (CIL II2, 14/506).

Un nivell constructiu del Grau Vell que reaprofita enderrocs ceràmiques per a instal·lar un subsòl de drenatge va donar a conéixer les sis primeres peces segellades M. P. M. de començaments de

l’època d’August, repetint-se les troballes en estrats que arriben fins a l’època flàvia, no sols a Sagunt —al Castell i al circ— sinó també als seus voltants (els Arcs d’Estivella) i encara més lluny, com demostren les marques trobades al Vilarenc (Calafell) i a Port-la-Nautique (Narbona), aquesta amb la inscripció pintada aminneum vinum referida al cep del cru, fins a arribar a la troballa més llunyana, a Richborough (Gran Bretanya).

La dispersió de l’envàs amb marca M. P. M. introdueix el vi de Sagunt al circuit comercial que assortia el mercat occidental al qual va ser destinada una part considerable de l’exportació tarragonina a principis de l’Imperi, expedida, una vegada situada a Narbona, bé siga per la vall del Roine o a través de la via transversal que creua el sud de França per a unir, mitjançant un trajecte per terra, el Mediterrani i l’Atlàntic. Els grans centres redistribuïdors són a Narbona, Lió —sobre el Roine— i a Bordeus. Amplia, per tant, l’evidència de la marca anterior registrada a Roma. També les troballes d’àmfores de Sagunt a Dénia i a Cartagena apunten una ruta meridional que caldrà precisar amb dades que confirmen el seu abast, ara com ara imprecís.

Als efectes de distribució marítima, també ha de recordar-se l’àncora de ferro amb marca GEMINI, recuperada en aigües del Grau Vell, ja que suposaria que Geminus era al mateix temps productor d’àmfores i consignatari (navicularius) d’una xicoteta embarcació, allà pel segle II. Alguns textos llatins escrits entre l’època flàvia i la de Trajà, és a dir, entre l’últim quart del segle I i el començament del segle II, al·ludeixen a l’existència d’unes copes ceràmiques saguntines que s’empraven per a beure vi. Plini (Nat. XXXV, 160-161) els va donar el nom de “calzes”.

Però va ser Marcial (43?-104), autor hispà nascut a Bilbilis (Calataiud), especialment actiu en època de Neró, qui va donar més detalls sobre l’aspecte i la utilitat dels anomenats “calzes saguntins” en alguns dels passatges de la seua obra poeticosatírica (Epigr. IV, 46, 12-17; VIII, 6, 1-4; XIV, 108). Va dir que eren copes adornades pel desmanotat cisell del terrisser saguntí, d’argila cisellada, nascudes del torn hispànic. Són textos que posen en evidència que existien uns gots que, com el vi de Sagunt, es coneixien a Itàlia.

A diferència d’altres mercaderies distribuïdes mitjançant el tràfic marítim, com l’oli o els derivats de la pesca, el vi va viatjar amb els seus mites, la qual cosa confereix un calat cultural al seu cultiu i consum que es reflecteix en la literatura i en l’art. El Bacus romà és la divinitat del vi que els grec havien denominat Dionís, un déu de la segona generació dels olímpics, ja que és fill de Zeus i d’una de les seues amants, Sèmele, que va caure fulminada quan Zeus la va complaure mostrant-se

Falla la Palmera 2020

conquistador i victoriós sobre altres possibilitats més pròpies de les disjuntives filosòfiques dionisíaques, ja que la religió a Roma es decanta per associar a l’estat símbols triomfals, i d’ací que es preferisca la imatge de Bacus jove amb la pantera que evoca la seua incursió a l’Índia (fig. 4), amb la pell animal, o nebris, sobre el cos i la copa, pitxer o cànter, en al·lusió a la vinya i al vi, necessari per a qualsevol celebració digna de ser-ho, a la imatge del trànsit dionisíac lligat als misteris. En arribar al mitjà i baix Imperi no es troba en l’art romà més que el déu, xiquet o jove, amb les feres i el seguici d’aulistes, tamborins i dansarines amb cròtals., a vegades sobre un carruatge estirat per panteres, tot això compta amb exemples a Saguntum.

Aquesta divinitat oficial i urbana tindrà una versió més agrícola i llauradora en Líber Pater, agricultor de la fecunditat de la terra, que pertany al panteó itàlic en què exerceix un paper lligat a la fertilitat vegetal i animal dels camps. El seu culte prescindeix del contingut iniciàtic i mistèric que Bacus va heretar de Dionís. Líber és molt més primari i és evocat entorn del simbolisme del fal·lus, en una clara al·lusió a la capacitat de prenyar la terra perquè done bons fruits. Aquest és el significat que tenen els amulets fàl·lics, generalment de bronze, que abunden en el medi rural romanitzat i concretament a Saguntum.

Aqueixa duplicitat entre ciutat i camp units pel ritual de la vinya i el vi —atributs de les dues formes de culte, a Líber i a Bacus— també té una implicació social de gran interés a Sagunt, on hi ha constància d’un seguici bàquic en una sèrie de representacions en bronze de nus o seminus masculins adornats amb xanglots de raïm i corones de brots, de dimensió reduïda (fig. 1). Hi ha, per tant, un suport documental per a considerar que els rituals i festejos al voltant del vi eren practicats a la ciutat pels habitants que van haver d’iniciar el cultiu extensiu de la vinya en una comarca on la vinya ja estava implantada, commemorats amb imatges que tenen la seua equivalència a Itàlia. Líber Pater, a més, va ser objecte de culte al santuari que va ocupar la cima de la Muntanya Frontera al límit N del terme de Sagunt, que es coneix almenys des del s. XVIII. Se sap que allí, en època romana, hi havia una densitat alta de dolia i d’àmfores, així com una certa concentració de xicotets pedestals epigràfics per a estatuetes de bronze o com àrules, en sis de les quals es menciona Líber Pater.

També la vila del Trull dels Moros va proporcionar a principis del s. XX una inscripció delicada a Líber inscrita en tabula ansata (CIL II2, 14/598) sobre una gran fust cilíndric (h. 1,62 x diàm. 1,40 m) reaprofitat com a contrapés de premsa d’almàssera, trobat on també havia aparegut un fragment escultòric de Bacus que, com tantes troballes d’aqueixa època que van anar a parar a

IDENTITATEM

davant d’ella amb tota la seua esplendor de rajos i trons. Llavors Zeus li va extraure el xiquet de què estava embarassada i se’l va posar en la seua pròpia cuixa fins al moment del seu feliç naixement.

Aqueixa doble matriu i aqueixa gestació ambigua estaran presents en la religió de Dionís i en la pràctica dels seus ritus quan exalten el descobriment de l’altre jo que tots portem dins, o bé l’ambivalència del masculí i el femení, de la naturalesa i la cultura, d’allò diví i d’allò humà. Seguint aquesta tradició, els rituals del vi, de la música i de la dansa han d’ajudar al gènere humà a explorar les seues complexes identitats i és així com el món de la vinya va cobrar una accepció respecte a la vida en el més enllà, com a prova la sèrie de sarcòfags i mosaics funeraris amb escenes dionisíaques.

En les aventures que genera, Dionís-Bacus apareix sempre acompanyat per un seguici en què hi ha homes, dones, sàtirs, nimfes i mènades.

Són els éssers a qui ha anat posseint, subjectes de l’anomenada mania dionisíaca, induïda a vegades per la borratxera i a vegades només per la música i la dansa, com en el cas de les bacants.

Aquestes dones, que es reunien en el bosc fora de la domesticitat urbana, són el paradigma de la força col·lectiva femenina, tan ingènua com amenaçadora per al pensament clàssic, que es mostra ben sovint misogin. Tots els iniciats en la religió de Bacus celebraven els misteris que els portaven a transformar-se en interlocutors de les feres, quan en ells aflorava el que tenien de salvatge, i portaven tirs o bastó amb fulles en la punta, junt amb peces de roba fetes amb pells de pantera o cervatell, record dels paratges primigenis on havia estat Bacus quan, de xiquet, fugia dels zels d’Hera i, especialment, en el seu viatge a l’Índia on va triomfar, simbolitzat per una pantera o tigre. La seua esposa va ser Ariadna, que havia sigut abandonada per Teseu. Bacus no va ser a Roma un déu frenètic ni sexual, a diferència del seu seguici, encara que se li atribuïa la invenció del cultiu de la vinya i era patró de la música, la dansa i el teatre, que comporten moments d’èxtasi. La fertilitat i la prosperitat pertanyien als seus dominis.

Els altres esdeveniments de la vida de Dionís/Bacus tenen a veure amb els seus viatges.

Hera va ser sempre implacable amb la descendència adúltera del seu espòs Zeus i també a Dionís va intentar eliminar-lo per tots els mitjans. Va castigar amb la bogeria els qui tenien encomanada la seua criança i va perseguir el déu que, fugint d’aqueixos zels divins, es va convertir no sols en una divinitat viatgera sinó també en un heroi conquistador i triomfant, patró dels navegants.

Itàlia assimila en la decoració de gots ceràmics el relat dionisíac del banquet, a vegades funerari. Però en l’estatuària i musivària de data imperial privilegia la imatge del déu jove, nu, imberbe,

48

les mans de particulars, s’ha perdut. Al Cabeçolet es va trobar en 1933 un Hermes bàquic amb el cap cenyit per una cinta adornada amb motius vegetals, de mitjan segle II, peça d’àmbit privat emprada correntment per a l’ornament de jardins i peristils, conservada al MuSag. Del Puig procedia una gran escultura de Bacus, hui perduda. Són dades i notícies que se sumen als mosaics de tema dionisíac mostrant la internacionalització de la cultura de certs terratinents en la invocació per a la productivitat de les seues terres, en part important dedicades a la vinya.

L’aspecte ritual evidencia així que la vinya no va ser només un cultiu, una font de treball, d’obtenció de vi i de negocis rendibles en la pragmàtica ciutat de Saguntum, sinó també una part de la seua pionera romanització/internacionalització cultural, ja que el negoci es va veure acompanyat de l’adopció de cultes, imatges i costums religiosos.

Bibliografia: Aranegui Gascó, Carmen, 2004: Sagunto.

Oppidum, emporio y municipio romano, Ed. Bellaterra, Barcelona.

49

Fig. 4: Mosaic amb la representació de Dionís/Bacus xiquet, cavalcant sobre una pantera, perdut en l’actualitat (dib. A. Suárez, 1745).

Pere Pau Ripollés Catedràtic d’Arqueologia Departament de Prehistòria i Arqueologia Universitat de València

Falla la Palmera 2020

Una polis mediterrània Una de les facetes que demostren que Arse– Saguntum va ser una ciutat rellevant a Ibèria/Hispània va ser el seu estatut jurídic. Segons la historiografia romana (Livi, 28, 39), Arse va concertar un tractat que la convertia en una ciutat federada amb Roma. L’estatut de ciutat federada es va mantindre almenys fins a l’any 56 aC, d’acord amb la informació que proporciona Ciceró, ja que en pro Balbo (IX, 23) es refereix a Sagunt com una ciutat federada, i sabem amb exactitud que Ciceró va escriure el discurs en qüestió l’any 56 aC, per la qual cosa qualsevol canvi en el seu estatut jurídic va haver de produir-se després d’aqueixa data.

Poc de temps després de l’any 56 aC, les encunyacions d’asos amb revers proa documenten que Arse-Saguntum es va convertir en una colònia llatina, moment a partir del qual va quedar en desús el topònim ibèric Arse.

La recopilació i la nova lectura de les llegendes almenys de dues emissions (Ripollès i Llorens 2002: cat. 388 i 391-397) han permés conéixer una nova faceta política de la ciutat fins ara

IDENTITATEM

EL PATRIMONI NUMISMÀTIC D’ARSESAGUNTUM

La ciutat d’Arse-Saguntum va ser una de les ciutats més rellevants en l’antiga Ibèria/Hispània, fruit de la seua estratègica posició i dinamisme del seu port, com a centre de redistribució de mercaderies, entre altres factors determinants. El coneixement que tenim en l’actualitat de la seua història antiga es fa a partir de fonts molt diverses que il·luminen les diferents parcel·les de la societat. Una de les fonts d’informació més important sobre Arse-Saguntum ho constitueix les monedes que va encunyar per decisió pròpia. La producció de moneda té un significat que va més enllà del mer fet econòmic. L’existència de moneda pròpia, caracteritzada pel seu pes, metall i figura, requereix de l’existència d’unes condicions polítiques, econòmiques i d’intercanvi que facen viable i útil la seua presència; entre elles podem destacar la valoració dels metalls per part de la població implicada i l’existència d’una autoritat que garantisca la qualitat i obligue a la seua acceptació.

Les monedes són crucials per a conéixer el tipus d’autoritat existent en una ciutat, atés que la seua encunyació va ser i continua sent una prerrogativa del poder. En el cas d’Arse–Saguntum va ser l’organització cívica qui va promoure les encunyacions. Els textos, alguns d’ells referits a l’època de la Segona Guerra Púnica, deixen constància que Arse era un nucli de població que podia rebre el tractament de ciutat, perquè tots els testimonis apunten que estava constituïda com una polis.

Existia un senat com la màxima instància política de la ciutat (Livi, 28, 39, 14; 21, 12, 8); una assemblea del poble (populi concilium: Livi, 21, 14,1); i magistrats (praetor: Livi, 21, 12, 7).

50

51

totalment desconeguda (Ripollès i Velaza 2002).

En els asos amb llegenda L(uci-) Aem(ili-) [---]E aed(---) col(---) en anvers i proa en revers es menciona l’estatut jurídic de colònia (Ripollès i Llorens 2002: cat. 388), amb conseqüències molt rellevants per a la història de la ciutat. Durant el segle I aC el règim polític de la ciutat havia anat derivant cap a institucions de tall romà. Aquesta va ser una qüestió que la investigació ja havia observat a partir de l’ús d’una magistratura romana, l’edilitat (Ripollès i Llorens 2002: cat. 389-390 i 391-397) (fig.

20).

No sabem el contingut d’aquest estatut jurídic, ja que ni tan sols la condició colonial va ser mencionada en documents literaris i epigràfics, però pareix que el va mantindre durant poc de temps, potser de dos a quatre dècades. L’últim període d’encunyació de Saguntum es va realitzar sota l’autoritat del municipi de Saguntum, a què Plini al·ludeix com civium Romanorum oppidum (Plini 3, 20). L’emissió encunyada per L(ucius) Sempr(onius) Vetto i L(ucius) Fabi(us) Post(umus?) mencionen les abreviatures M(unicipium) Sag(untum) i S(aguntum) M(unicipium) (Ripollès i Llorens 2002: núm. 408-411) (fig. 22).

El testimoni més antic que tenim sobre la municipalitat de Saguntum, datat de forma segura, és una inscripció els anys 4 i 3 aC (CIL II2 14, 305).

Aquesta és una data que serveix de referència per a l’obtenció de la municipalitat, perquè deu ser llavors o poc abans, potser no abans del 10 aC, quan ho va aconseguir. Uns altres testimonis que mencionen aquest estatut, davall la forma de veïns, són posteriors (CIL II2 14, 305 i 353), pel que no aporten cap informació substancial. La data en què la ciutat va ser promoguda a municipi ha de situar-se entre unes dècades després del 56 aC, dues o tres potser, i el 4 aC. És probable que Saguntum obtinguera l’estatut de municipi cap als anys 10-8/7 aC, com han suggerit Alföldy (1995) i Bonneville (1987).

Una seca amb història Arse–Saguntum va ser la primera ciutat indígena que va encunyar moneda, anticipant-se més d’un segle en relació amb la resta. Cap a mitjan segle IV aC, o un poc després, la ciutat va iniciar les seues encunyacions, mitjançant l’emissió d’òbols de plata, en els quals va mostrar un cap femení en l’anvers i una roda en el revers. Poc de temps després, entre els segles IV-III aC, Arse va posar en circulació una nova emissió de monedes, que mostra en l’anvers un cap masculí llorejat i en el revers una roda i la llegenda ibèrica arsesken. Entre els anys ca. 290/280-150 aC, es van encunyar abundants sèries de dracmes i hemiòbols, amb una variada epigrafia ibèrica (arseetar, arsbikisteekiar, arskitar i arseetarkiterter). Totes aquestes emissions ini-

cials van seguir un sistema de pes propi (ca. 3,00 g), encara que a finals del segle III es van adaptar al patró de la moneda de plata romana, perquè el pes de les seues dracmes (primer ca. 3,32 g i després 2,60 g) va ser equivalent a tres quarts del que van tindre els denaris. La tipologia és variada, encara que predominen els caps d’Herakles-Melkart en l’anvers i el bou (sovint amb cap humà barbat) en el revers. Algunes d’aquestes emissions de plata es van haver d’encunyar amb motiu de la Segona Guerra Púnica. L’encunyació de monedes de bronze va començar a finals del segle III o començaments del II aC. Mitjançant l’emissió de xicotetes monedes, que van tindre el propòsit de poder dur a terme intercanvis rutinaris i d’escàs valor. El grau de monetització de la població arsetana va anar incrementant-se i es va fer necessària l’encunyació de moneda de bronze de major valor. D’aquesta manera, a mitjan s. II aC, es va encunyar una emissió d’unitats de bronze ternari (coure, estany i plom) amb els dissenys característics de l’amonedament ibèric, cap masculí en l’anvers i genet llancer, amb llegenda ibèrica arse. Aquesta emissió es va completar amb alguna de les abundants sèries de divisors amb els tipus pecten i dofí, tan característics d’aquesta ciutat, que a causa de les seues activitats marineres va necessitar de moneda xicoteta per al pagament dels intercanvis d’escàs valor, des d’una època primerenca.

En la segona meitat del segle II aC es va produir un canvi important a Arse, en encunyar-se monedes de bronze de valor superior al que fins ara s’havien emés i en adoptar per a elles dissenys romans. No obstant això, la toponímia inicialment va ser ibèrica, arse, però molt prompte va ser substituïda per l’etnònim llatí Saguntinu(m). Amb aquest o amb el topònim llatí Sag(untum) la ciutat va encunyar, des de l’últim terç del segle II aC fins al regnat de Tiberi, un mínim d’onze emissions d’asos i un nombre no determinat de divisors. La tipologia romana dels asos (al principi equivalents a unitats i mitja del sistema de pesos local) es mantindrà invariable fins al regnat de Tiberi: va mostrar en l’anvers un cap galeat femení (copiat dels denaris romans), presumiblement identificat com la deessa tutelar de la ciutat, i en el revers una proa de nau (copiada de les monedes de bronze romanes). Les successives emissions amb revers proa de nau, que es van prolongar al llarg del s. I aC, mostren la progressiva romanització de la ciutat: al principi el topònim i els magistrats van ser ibèrics i van utilitzar el signari ibèric, posteriorment van ser bilingües, Saguntinu(m) / arse, i finalment només van utilitzar el topònim llatí i les persones que es mencionen (algunes van ser edils) van tindre noms romans.

molt diversos, emeses en quantitats notables, van permetre la immediatesa del pagament de béns i serveis; des de les transaccions més xicotetes, per a les quals comptava amb vuitens, dotzens i fins i tot setzens, fins a les més elevades per a les quals es podien utilitzar les dracmes. La progressiva acumulació en l’espai econòmic arsetà de les monedes encunyades en les successives emissions va motivar que la ciutat es monetitzara ràpidament i intensament.

IDENTITATEM

Bibliografia Alföldy, G. (1995): IV. Saguntum, en G. ALFÖLDY; M. MAYER i A. U. STYLOW (eds), Corpus inscriptionum latinarum II: Inscriptiones Hispaniae latinae. Editio altera. Pars XIV: Conventus Tarraconensis.

Fasciculus primus: pars meridionalis Conventus Tarraconensis. Fasc. Primus: pars meridionalis Conventus Tarraconensis (CIL II2/14), fasc. 1, Berlín, p. 59-63.

Bonneville, J. B. (1987): La epigrafía romana, guia dels monuments romans i del Castell de Sagunt, València, p. 138-139.

Ripollès, P. P. i Llorens, M. M. (2002): Arse-Saguntum. Historia monetaria de la ciudad y su territorio, Sagunto.

Falla la Palmera 2020

Una producció generosa Arse–Saguntum va ser una de les ciutats més productives de la península Ibèrica, no sols quant a l’emissió de monedes de plata sinó també de bronze. A més, va ser una de les ciutats que més varietat de denominacions va encunyar, la qual cosa reflecteix els usos que va tindre la moneda i les necessitats de la ciutat.

El nombre total d’encunys identificats en les diferents emissions i denominacions que va encunyar Arse–Saguntum revela immediatament la important quantitat de monedes que va encunyar la ciutat des de mitjans del segle IV aC. Al llarg dels dos primers segles d’emissió, van ser fonamentalment les monedes de plata les que van tindre el major protagonisme, encara que amb el pas del temps, la producció de moneda de bronze va superar quantitativament la de plata, que va deixar d’encunyar-se cap a l’últim terç del segle II aC o poc abans.

Un dels aspectes que més destaca de la producció d’Arse–Saguntum és la gran quantitat de fraccions de plata i bronze que va encunyar al llarg dels quatre segles d’activitat. Durant el segle III aC, no passa desapercebuda la notable quantitat de divisors de plata que es van anar posant en circulació en emissions successives (Ripollès i Llorens 2002: cat. 31-58). El xicotet mòdul d’aquests hemiòbols i el seu reduït pes van garantir-ne la curosa manipulació, cosa que permet comptar quantitats monetàries molt precises, que defineixen un tipus de societat desenvolupada, en la qual el valor de les coses i dels objectes estava prou definit i podia ser satisfet amb plata encunyada, la qual cosa suposava més seguretat i estandardització enfront dels retalls de plata intercanviats a pes.

Més tard, al llarg dels segles II i I aC, l’emissió de fraccions va continuar sent important, encara que el protagonisme va ser per a les encunyacions de bronze, particularment els quarts i vuitens (Ripollès i Llorens 2002: cat. 139-269, 333-382, 398-406) (fig. 18). L’elevat nombre d’encunys identificats i estimats posa de manifest que ens trobem davant d’una producció de divisors de bronze molt important. En el cas dels quarts, la quantitat total encunyada va poder superar àmpliament el milió de peces; i pel que fa als vuitens va haver de situar-se per damunt del mig milió.

Aquestes són quantitats molt elevades i justifiquen la gran freqüència amb què apareixen aquestes peces en les troballes del territori d’Arse-Saguntum.

No hi ha cap dubte que la producció monetària d’Arse-Saguntum va exercir una funció clau dins de la vida econòmica de la ciutat, ja que va posar en mans dels ciutadans un mitjà de canvi eficaç i en quantitat suficient per a realitzar amb fluïdesa tot tipus de relacions comercials de caràcter local, fonamentalment. Denominacions amb valors

Ripollès, P. P.; Velaza, J. (2002): Saguntum, colonia latina. ZPE 141, 285-291.

52

1. Dracma. Plata. 2,95 g, 15 mm. Cap a 300 aC. Royal Coin Cabinet, Estocolm.

2. Hemiòbol. Plata. 0,17 g, 9 mm. Segle III aC. Col. S. Vela.

3. Dracma. Plata. 2,53 g, 17 mm. 195-130 aC. Col. Benages.

4. Dracma. Plata. 2,64 g, 17 mm. 195-130 aC. Col. privada.

5. Unitat. Bronze. 9,51 g, 28 mm. Mitjan segle II aC. Ibercoin-Tarkis 25/6/2014, lot 579.

6. Quadrant. Bronze. 3,87 g, 17 mm.

Mitjan segle II aC. Tauler & Fau y Herrero 28/11/2018, lot 73.

7. As. Bronze. 20,86 g, 30 mm. Cap a 130100 aC. Col. A. Ruiz.

8. As. Bronze. 21,2 g, 30 mm. Cap a 130100 aC. Col. Montañés.

9. As. Bronze. 13,9 g, 29 mm. Cap a 7240/30 aC. Arcanos 23/11/1989, lot 26.

10. As. Bronze. 16,27 g, 28 mm. Cap a 30-8 aC. Col. Cores.

53

Evangelina Rodríguez Cuadros Catedràtica de Literatura Espanyola Dpto de Filologia Espanyola Universitat de València

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

SAGUNT EN EL MAPA DEL TEATRE ANGLÉS (Londres, Lincoln’s-innFields, 1727)

Sagunt desitja posar-se en el mapa com a patrimoni de la humanitat. Un patrimoni que, en la seua lògica històrica, haurà de concernir-li tant en la seua dimensió material com immaterial. Al cap i a la fi el nostre poble entra en la història gràcies a la seua heroica destrucció, la qual cosa no deixa de ser irònic. Com és que tal heroisme no siga atribuïble tant als seus habitants com per trobar-se, en el moment menys oportú, enmig d’un ajust de comptes entre dues potències del món clàssic: Roma i Cartago. Això de ficar per mig els turbuletes va ser cosa de José Mª Pemán quasi vint-i-tres segles després. Des de llavors la nostra presència en l’art o en la literatura s’ha produït davall el signe de la fatalitat: destrucció o autodestrucció, foc o cendres, deixant una memòria de negre sòl estimat (terra cremada, arqueologia industrial) a l’atzar d’una efervescència tanàtica.

Fins el seu més cèlebre cronista oficial, Antonio Chabret, evoca la seua història en l’estela romàntica que poc més de trenta anys abans, el 1864, plasmara Francisco Domínguez Marqués en la seua pintura El último día de Sagunto. Amb ironia, però sense acritud, diria que Sagunt ha elevat a categoria historicoemocional d’identitat la noció d’«antic». I això ha alimentat una automitificació llegendària o artística que, a vegades, pot ser una manera perillosa (per acrítica) de construir la història. I no sols en l’esdevindre novel·lesc de Blasco Ibáñez des del seu fervorós Por la patria.

Romeu el guerrillero (1888) —properament convertit en drama històric per Antoni Roig i Civera amb el seu Romeu!— a la seua exòtica Sónnica, la cortesana (1901), on acaba escapant-se del setge cartaginés per a volar a Roma i al Salambó de Flaubert. I és que la fortuna d’un mite històric es verifica tant en el positivisme dels fets provats com en la seua elaboració artística perquè la història és, sobretot, relat o representació: dierjomái (convéncer a qui es parla) anomenaven els grecs al fet de contar o narrar. I això és el que fa la novel·la, el teatre o l’art amb el document històric: una gojosa fabricació d’invencions. Una manera, és clar, de «posar en el mapa» un mite amb desig de transcendir a patrimoni.

Ja el 1610 el parlamentari anglés William Cecil, baró de Ros, escrivia que Sagunt era un lloc rellevant «not for that Is, but for that it had been» («no pel que és, sinó pel que va ser»). I Pérez Galdós ens posa en el mapa en Fortunata y Jacinta (1886-7) quan Juanito Santacruz, en plena lluna de mel, es desperta somnolent en un tren detingut en una estació el nom de la qual albira «embolicat en el fum de les locomotores»: «¡Ah! Sagunto, ya un nombre. De fijo hubo aquí alguna marimorena!». Cert que la cosa venia de lluny: Sagunt es va situar en el mapa de l’erudició moral des de Sant Agustí a Fra Antoni de Guevara, des de la Sagun-

54

55

tineida de José Manuel Miñana a obres desaparegudes com La destruyción de la cibdad de Murviedro (1520). Des dels mites morals dels superbi colli o la voluntas dolendi del pas del temps, Fra Lorenzo de Zamora arreplega el 1589 la saga en el seu poema èpic “La Saguntina”. Primera Part de la Història de Sagunt, Numància i Cartago ni més ni menys que en 19 cants, 1.397 vuitenes reals i 11.176 hendecasíl·labs, posant-nos en el mapa del sentiment de comunitat política i cívica estable com exigia l’èpica culta renaixentista. El Barroc va preferir la commoció del seu final melodramàtic i el dramaturg Manuel Vidal y Salvador va idear un remake numantí en El fuego de las riquezas y destruición de Sagunto que, representada en les seues pròpies estances de palau el 1688, va entretindre la reina Maria Lluïsa d’Orleans. I, quasi un segle després, el 1787, La destrucción de Sagunto de Gaspar de Zavala y Zamora va portar a Leandro Fernández de Moratín a prendre-la com a centre de la seua acerba crítica als drames historicollagrimosos que satiritzaria en La comedia nueva o el café (1792). Clar que la reincidència en el mapa heroic va ser plenament revalidada per l’estre erudit i romàntic de la Renaixença amb el fogós debat entre la fidelitas i la raó d’estat que això mateix va produir el superb llenç El último día de Sagunto de Francisco Domínguez Marqués (1864) que impulsaria, vint anys després, la reivindicativa erudició vuitcentista d’Antoni Chabret a Sagunto, su historia y sus monumentos (1888).

No obstant això, cap document literari o teatral que haja passat per les meues mans m’ha suscitat tant l’interés (per la seua exòtica i, a un temps, precisa novetat) com la solemne tragèdia The Fall of Saguntum, escrita per Philip Frowde i estrenada al teatre londinenc Lincoln’s Inn Fields el 16 de gener de 1727, que va comptar en el seu elenc amb actors del prestigi de James Quin o Lewis Theobald —ambdós cèlebres intèrprets de Shakespeare—, a més d’Elizabeth Younger, Anthony Boheme o Thomas Walker. El teatre (erigit el 1661 i derrocat el 1848) estava dirigit llavors pel també actor John Rich (fundador, el 1732, del mític Covent Garden). Philip Frowde (ca. 1678/91730) descendia d’una família de la baixa noblesa (el seu avi havia rebut el títol de «squire» o cavaller cap a 1665 i son pare havia prosperat amb les concessions reals per al comerç del vi el 1671).

Això li va permetre formar-se en el prestigiós Eton College, on va ser condeixeble de Robert Walpole (qui acabaria sent primer ministre entre 1721 i 1742). Ja al Magdalene College d’Oxford va tindre com a mestre Joseph Addison (1672-1719), l’exquisit humanista traductor de Virgili i introductor de l’estètica classicista a Gran Bretanya. Va ser, doncs, un il·lustrat humanista, hereu d’una baixa

Falla la Palmera 2020

la fidel resistència saguntina sense l’auxili de la protecció de Roma) una traïció. I que millor que tornar a escriure, amb tota la prosàpia solemne de la tragèdia The Fall of Saguntum aquesta gesta de sacrifici de Sagunt, una ciutat lliure i oberta als pactes de fidelitat i que acabaria abandonada per la nació en què confiava: la Roma rediviva a l’Anglaterra d’il·lustrats eminents neoclàssics com Philip Frowde, el seu mestre James Addison, i el seu heroi Malborough. D’ací el seu lament per Sagunt: «Britons, our scene a pompous tale displays / of woes unmatch’d on the records of praise; / a patriot people, who death’s terror scorn, / but dread the breach of leagues, and frienship sworn». [«Britànics, s’alça el teló de la immortal història / dels terribles turments, dignes d’alabança sense igual, / d’un poble indòmit que va depreciar la por de la mort; / que, abandonant la traïció als seus pactes, va defendre la lleialtat»].

Només falta afegir, per a ponderar aquest efímer punt de celebració de la nostra ciutat per part dels estirats britànics, que trenca també d’alguna manera amb l’escassa presència positiva (o fins i tot l’habitual misogínia) amb què la dona és tractada en les recreacions del tanàtic holocaust amb què Sagunt s’emblematitza en la història. El mite de «le donne saguntine» —a què ja apel·lara el mateix Cortesano (1528) de Baltasar de Castiglione— i la seua continuïtat en les heroïnes protagonistes d’algunes de les obres a què m’he referit (Tiburna, Asbyté, Hesione, Himilce —perquè la Sónica de Blasco Ibáñez no era saguntina sinó grega—) tenen amb Frowde la seductora presència d’una reivindicativa (el màxim de feminista que es podia ser a l’Anglaterra de 1727) amazona anomenada Candace.

Philip Frowde va morir en sa casa londinenca de Cecil Street al desembre de 1738 i va ser soterrat al cementeri de Lamb’s Conduit Fields. Hi ha un gravat de John Forbes el jove, a partir del retrat que, el 1732, li havia realitzat Thomas Murray.

Sí, tal vegada no li faltava raó al baró de Ros quan el 1610 va assentar el tòpic de ponderar Sagunt «no pel que és sinó pel que va ser». Un costum o maledicció que ha escrit massa temps la nostra història amb tinta de melancolia. Un dels records llunyans que tinc de la meua adolescència són algunes pintades aparegudes en els murs del poble, en anunciar-se aquella IV Planta Siderúrgica que finalment mai va arribar: «La IV Planta, un altre Anníbal». El nostre somni d’acer (segon i èpic naixement de la ciutat) es va frustrar finalment i seguim davall el complex tanàtic de pensar el que vam ser i no el que podem ser.

Comptem amb dos relats èpics (pocs llocs del món pot fer-ho): un d’històric i bèl·lic; un altre d’utopia industrial, les ruïnes del qual són tan em-

IDENTITATEM

noblesa preburgesa i amb la suficient cultura i ambició de creixement com per a compondre el que els anglesos anomenaven «a frosty blanck verse tragedy» («una freda tragèdia en vers solt») amb clares influències del Cato (1613) del seu mestre Addison, aleshores líder de l’ala més liberal del partit whig i, prompte, secretari d’Estat (1717-18). Cert que The Fall of Saguntum a penes va aconseguir unes quantes representacions.

Però l’actiu Frowde es va esforçar, a més, en dates immediates a l’estrena, a explicar detalladament, davall el pseudònim de les sigles A.B., les fonts de la seua obra en un pamflet (The History of Saguntum) en què no dubta a connectar la seua inspiració amb la del Sili Itàlic en la seua Púnica.

El que Frowde traslluu en la solemne evocació del mite saguntí és una interessada lectura de fets històrics pròxims a la seua contemporaneïtat, evocant el paper jugat per Gran Bretanya en el conflicte successori de la corona espanyola després de la mort, sense descendència, de Carles II. Per què posa Sagunt en aquest interessat mapa polític? Perquè l’emergent Il·lustració vincula l’evocació del passat clàssic amb la seua pròpia interpretació de la història. No és casual que The Fall of Saguntum estiguera dedicada al seu antic condeixeble Robert Walpole, un militar valedor dels estudis i l’art clàssic (va arribar a reunir al seu pal·ladi neopal·ladià d’Houghton Hall una superba col·lecció d’art i antiguitats a costa de la fortuna acumulada per la seua relació amb la Companyia dels Mars del Sud i com a reflex de l’incipient gust britànic pel «Grand Tour»). Ja comte d’Oxford i, des de 1708, secretari d’Estat de Guerra, va adquirir un paper decisiu la seua relació amb John Churchill, primer duc de Marlborough que, des de 1707, va ser comandant en cap de les forces britàniques que van recolzar l’aspirant Carles d’Àustria en la Guerra de Successió a la corona espanyola (1701-1714), en coherència amb la defensa dels interessos britànics a favor de l’emergent pseudoburgesia mercantil enfront del neofeudalista partit dels «tories», cosa que suposava, en realitat, defendre els interessos econòmics anglesos en el comerç exterior posat en perill pels de França, que defenia Felip d’Anjou (futur Felip V). Però després de la derrota de Marlborough i el partit austríac el 25 d’abril de 1707 a Almansa, que suposa, de facto, l’entrega de Morvedre, i, posteriorment la caiguda definitiva de Barcelona el 1714, la sort estava tirada. Marlborugh i el partit whig han de cedir als interessos neocolonialistes dels tories i les tropes britàniques deixen de ser el gran aliat del foralisme català i valencià. Els liberals il·lustrats i pseudoromàntics com Frowde van considerar aquesta retirada i l’abandó consegüent dels «pobres catalans» (metaforitzats èpicament en

56

blemàtiques i monumentals com les clàssiques o medievals. Urgeix posar en el mapa aquesta capacitat de recomençar i enriquir la nostra història, posar Sagunt i el seu Port en el mapa i explicar-los des del mite heroic de l’ahir, del llegendari Zakintos, d’una ermita o d’una jueria medieval, però també des del tità imbatible d’un Forn Alt que mira al mar des del qual de veritat vam nàixer.

Un mar que sí que és, sens dubte, patrimoni de la humanitat.

57

Antoni Gómez Periodista i escriptor

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

SAGUNT EN POSITIU, CIUTAT EMERGENT

Ningú no negarà que els últims anys la imatge de Sagunt ha revifat en el panorama autonòmic, estatal i fins i tot internacional. Darrere han quedat els anys de la reconversió industrial dels anys vuitanta en els quals la ciutat va patir l’estigma d’una crisi que va arrossegar una imatge negativa de Sagunt — lligada a la crisi— al llarg de dècades i, si fa no fa, va capbussar la vida cívica i ciutadana en una sopor d’immobilisme cultural, econòmic i cívic.

Tanmateix, des de fa uns anys, sembla que la ciutat ha despertat amb força i energia d’aquesta imatge lligada a la crisi industrial dels alts forns, i per primera vegada en la història recent ha anat associada a missatges positius relacionats sobretot amb la cultura, el patrimoni i el turisme.

Ha sigut un canvi històric en la gènesi del qual he estat implicat com a assessor de cultura de la corporació anterior, presidida per Quico Fernández.

La imatge de Sagunt ha canviat, sens dubte, tot i que que encara hi ha molts assumptes pendents que cal resoldre i és una afirmació exempta de cap triomfalisme.

En la meua opinió com a periodista i observador de l’actualitat, calia obrir les finestres de la ciutat i projectar una imatge en positiu cap a fora i defugir de certa dinàmica endogàmica que estava molt present en la vida ciutadana. Encoratjat per Quico Fernández a portar endavant el projecte Patrimoni de la Humanitat, vaig trobar que aquest procés hauria de ser també, a més de l’obtenció d’un prestigiós distintiu internacional, un camí per a apujar l’autoestima ciutadana a través del coneixement del nostre amplíssim patrimoni cultural. És a dir, un procés en el qual fora igual o més important el camí que la finalitat última i que incitara la gent de fora a visitar-nos perquè ací trobaria una Civitas Amabilis, una ciutat amable, molt rica en cultura, patrimoni i oferta turística.

Una de les primeres actuacions que vam portar a terme va ser buscar el reconeixement de les Corts Valencianes com a Capital Valenciana de la Romanització. Això va ser per unanimitat en un Ple històric del 10 de febrer de 2016, gràcies a una proposició no de llei presentada per la diputada Teresa Garcia. Conscients que havíem de continuar pel camí iniciat, el Consell Valencià de Cultura, el màxim òrgan consultiu de la Generalitat en matèria científica, educativa i cultural, va celebrar per primera vegada un Ple a Sagunt, el 30 de maig de 2016, per a donar suport a la iniciativa de l’Ajuntament. La Capital Valenciana de la Romanització va anar acompanyada, el 2018-19, de la Capital Cultural Valenciana, gràcies a l’esforç del Departament de Cultura i del seu regidor d’aleshores, José Manuel Tarazona.

D’altra banda, l’exdirector de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza, ens va encoratjar en un vídeo a presentar una candidatura a patrimoni de

58

59

la humanitat. També la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats, de la mà del diputat José María Chiquillo, en una sessió que tingué lloc el 21 de desembre, va donar suport per unanimitat al procés que havíem emprés. Entre unes coses i altres, el nom de Sagunt començava a tindre repercussió fora de la ciutat i projectava una imatge en positiu desconeguda fins aleshores.

Però, sens dubte, un dels fets més importants va ser la constitució del Consell Assessor del Patrimoni de la Humanitat com a òrgan consultiu de l’Ajuntament per a l’elaboració del mateix expedient de Patrimoni de la Humanitat. Aquest seria l’òrgan participatiu per excel·lència de tot el procés on estigueren presents tots els actius col·lectius locals relacionats amb el patrimoni industrial i històric i que inclouria les universitats valencianes, el Consell Valencià de Cultura i tècnics municipals i investigadors locals: la participació era una de les claus fonamentals del procés. La participació de les universitats es va concretar amb la primera edició de la Universitat d’Estiu Sagunt, Patrimoni de la Humanitat, a càrrec de la Universitat de València i la col·laboració de la Diputació.

Quan a la projecció internacional, vam actuar en diversos fronts amb un resultat que podem definir amb objectivitat com a històric. No hi ha cap altra ciutat, si més no del País Valencià o fins i tot d’Espanya, amb tres itineraris culturals certificats pel Consell d’Europa: la Ruta dels Fenicis, la Ruta Europea del Patrimoni Industrial i la Xarxa de Jueries, a més d’haver presentat una candidatura a Segell de Patrimoni Europeu —ratificada pel Consell Nacional de Patrimoni reunit a Elx— a la Comissió Europea, una espècie de patrimoni de la humanitat d’àmbit estrictament europeu.

La Ruta dels Fenicis fa referència a la connexió entre les principals rutes nàutiques dels fenicis des del segle XII a. de C. considerades essencials per al comerç i la comunicació cultural al Mediterrani. Sagunt forma part d’aquest itinerari, concretament del Camí d’Anníbal, al costat de diverses ciutats espanyoles i diferents països europeus com ara Croàcia, Xipre, França, Grècia, Itàlia, Líban, Malta i Tunísia.

Un altra de les rutes importants és la que fa referència al patrimoni industrial, ERIH en les sigles angleses, promoguda per la Comissió Europea és d’àmbit europeu i està formada pels països de la Unió Europea amb 1.800 localitzacions en diferents ciutats. Per últim, last but not least, Sagunt ha entrat recentment en la Xarxa de Jueries d’Espanya, formada per un exclusiu grup de 22 ciutats espanyoles que representen internacionalment el llegat sefardita espanyol. Comptat i debatut, el canvi d’imatge de la ciutat i la projecció exterior ha sigut definitiu els últims anys: hem projectat Sagunt en positiu, ciutat emergent.

Celia Peris Guia turística oficial a la Comunitat Valenciana

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

RUTES TURÍSTIQUES: ATRACTIUS DE SAGUNT

Ruta dels Ibers, Ruta del Sant Grial, Ruta dels Fenicis, Ruta Europea de Patrimoni Industrial, Camí de Sefarad- Xarxa de Jueries d’Espanya, Camí del Cid...

Descobrir la Senda del Lladres; recórrer el camí que va seguir el Cid; recórrer el seu barri jueu; o bé endinsar-se en el seu passat més recent a través del seu llegat industrial, són algunes de les rutes que, a nivell internacional, han fet a Sagunt ser un destinació turística desitjable i reconeguda.

Durant la història de la ciutat de Sagunt, moltes cultures han deixat la seua empremta cultural. Monuments, inscripcions, espais, restes arqueològiques, tradicions... Mentre escric aquest article diferents imatges al meu cap. Imatges que són protagonistes de les meues explicacions durant les visites que realitze al llarg de l’any. Espais als quals intente retornar, amb paraules, el protagonisme de què un dia van ser propietaris. Retornar-los aqueix protagonisme és la nostra tasca, traduir l’espai en què es troben, contar com arriben fins a aqueix lloc, qui va lluitar en aqueix espai, qui el va habitar o a qui s’hi va consagrar. No hem d’oblidar-ho, gràcies als recursos patrimonials, som un municipi turístic.

Però aquestes explicacions no poden realitzar-se de manera lineal. No a la nostra ciutat. Per això és necessari parlar de les diferents rutes que ens fan estar en el “mapa” turístic de persones que venen a Sagunt buscant descobrir la seua història.

Encara que no podem negar que realment la ciutat és coneguda pel seu castell. Moltes de les persones que s’acosten fins a la nostra ciutat, ho fan atretes pel magnífic monument nacional. El 2018 van ser 32.264 visitants estrangers els que es van acostar a les oficines del municipi, mentre que fins a novembre de 2019 en van ser 33.121.

Potser les xifres no ens diguen res per si mateixes. Però hi ha prou amb fer una volta qualsevol cap de setmana que lluïsca el sol, per a adonar-nos que Sagunt és visitada per molts turistes estrangers. (I dic quan lluïsca el sol, perquè nosaltres, no ho neguem, no eixim si “fa mal oratge”.) O navegar en Internet. Sense anar més lluny, mentre escric aquest text, m’arriba un whatsapp amb un articule escrit en un blog hongarés que es titula “Experiències mundials: on el camí és un propòsit” (Világról szóló élmények-ahol az ut a cél). https:/ / vilagrolszoloelmenyek.blog. hu/2019/12/27/spanyolorszag_csodaja_sagunto_ vara_es_kozepkori_ovarosa I mireu quines coses tan boniques escriuen: “En conseqüència, l’oficina de turisme de la ciutat ha desenvolupat una sèrie de diferents rutes temàtiques per a caminar, que es poden trobar en el seu lloc web. Com diuen, Sagunt és una ciutat per a estimar. I tenen raó.”

Atés que no he pogut preguntar a cada un de les de 33.000 persones que han passat per les

60

61

oficines de turisme què els havia dut fins a la nostra ciutat, parlaré a través de la meua experiència professional. Perquè sí que he pogut preguntar als grups que he guiat. La majoria ho fan atrets pel seu passat romà, per aqueix inici de la Segona Guerra Púnica. Sens dubte que aquest és el principal reclam perquè la gent se senta atreta per a vindre.

Conéixer l’enclavament que va fer que romans i cartaginesos es declararen la guerra. Gràcies als textos de Titus Livi i Plini es parla de Saguntum en moltes universitats i instituts europeus.

Però si vos dic que hi ha molts grups que venen fent el Camí del Cid, vos sorprén? Perquè són molts els grups que ho fan, en diverses etapes, passant una d’elles per Sagunt. I és que, com ja sabem, Sagunt ha sigut enclavament al Mediterrani durant tota la seua història. Amb bici, a cavall, caminant, són moltes les maneres que tria la gent per a realitzar el camí, però sempre és Sagunt un lloc imprescindible durant aquest, per la seua importància històrica. Ningú vol perdre’s la seua visita.

L’última ruta a què s’ha adherit la ciutat ha sigut Camins de Sefarad Xarxa de Jueries d’Espanya. Que Sagunt va tindre una de les jueries més importants de la Comunitat Valenciana, no és una cosa nova. Encara que ha sigut en la seua història més recent quan se li ha retornat la importància que va tindre. Entrar en la Xarxa és, sens dubte, una manera de visibilitzar part de la seua història.

Retornar-li aqueix passat medieval quan els jueus vivien al barri del qual avui conservem el seu traçat, entre altres espais. Però ja fa més de deu anys, molts turistes jueus venien a visitar aquest barri, aquests espais. I ho feien des d’Israel, o des de qualsevol altre punt del planeta, atrets pel nostre passat jueu. Recorde el primer grup de jueus a qui vaig guiar a Sagunt, fa quasi dotze anys. Acabada d’eixir de la universitat, em resultava curiós que volgueren vindre a la recerca del seu passat. Però gràcies a aquest passat, Sagunt també és coneguda a Israel, i Nova York, i Argentina... Va ser un grup gran, però algunes de les persones que venien en el grup van voler tindre un tour privat, així que això vam fer. Vam recórrer els carrers, fins arribar al castell, responent les seues preguntes, observant l’enclavament, els carrers, parlant de rituals, espais sagrats i costums. Els seus carrers estrets, el seu Portal de la Sang, el seu possible micvé, el seu cementeri..., són alguns dels llocs protagonistes d’aquesta visita. Protagonistes de les milers de fotos que envaeixen les xarxes socials, i que fan que Sagunt es conega a nivell internacional.

Encara que el nostre passat més recent, el nostre passat industrial, també ens ha posat en el mapa a nivell internacional. La Ruta Europea del Patrimoni Industrial ens ha portat a ser protagonistes en congressos i trobades europees. A moltes persones podria paréixer una bogeria parlar de pa-

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

trimoni industrial fa uns anys, però suposa un valor molt important a nivell turístic internacional. Que conservem un Alt Forn, així com un entramat urbà creat per “fàbrica”, és a dir, una Factory Town, no és una cosa comuna. Si passegem amb “mirada de turista” pels seus tallers, el seu barri Obrer, els seus jardins (que custodien espècies dels cinc continents), o pel seu Alt Forn, testimoni de més de cent anys d’història.

Una altra de les rutes que fan que Sagunt aparega a nivell internacional és la Ruta del Grial.

Una ruta que s’està consolidant a poc a poc, però a grans passos. Durant 2019 s’han realitzat unes quantes rutes teatralitzades amb aquesta temàtica. Rutes que no sols han atret visitants nacionals, sinó també públic internacional. La sospita que la copa poguera passar per la nostra ciutat, camí de la capital del Túria, atrau curiosos de conéixer la història. I és que, com ja hem apuntat, Sagunt és al centre de molts camins. Església de Santa Maria, jueria, ermita de la Sang i Calvari són alguns dels indrets màgics que, potser, van tindre a veure amb aquesta copa. Quan hi passes prop, atura-t’hi un moment, i fixa’t en ells. Segur que notes la màgia que contenen.

Però també són molts els creueristes que, atrets pel nostre castell, decideixen triar una excursió fins a la nostra ciutat per a contemplar i admirar la nostra història. Durant l’any, són moltes les excursions que arriben fins al nostre municipi i per unes hores descobreixen racons i secrets. Sorpresos per la ciutat, prometen tornar a disfrutar-la amb més calma. I açò fa que tornen a casa parlant de Sagunt i amb ganes de repetir. Teatre, castell, jueria i plaça Major són els recursos més fotografiats i filmats durant les seues visites.

Moltes són les rutes que es poden fer al municipi per a disfrutar de la ciutat. Història, art, personatges... Però, sens dubte, la ciutat la fan les persones. I hem de ser ambaixadors de la nostra història, del lloc en què vivim. Ser protagonistes d’aquestes rutes, conéixer-les i reconéixer-les. Un plaer per als sentits, sens dubte.

62

63

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

64

PERSONATGES QUE HAN POSAT SAGUNT AL MAPA

65

Enrique Javier Martínez López

IDENTITATEM

Anníbal Falla la Palmera 2020

Primavera de l’any 219 aC. L’exèrcit de la República de Cartago es disposa a iniciar una altra campanya de conquista. Açò és una constant des que, l’any 237 aC, Amílcar Barca va desembarcar a la Península. Any rere any, els territoris bàrquides a Ibèria s’ampliaven. No tot van ser victòries. La impàvida resistència nativa es va cobrar un alt preu.

El mateix Amílcar va resultar mort en combat. Donada la curta edat del seu primogènit, Anníbal, el va succeir, com a líder del clan i comandant en cap, el seu gendre, Àsdrubal, fins ara φίλος πρῶτος (primer amic) i τριήραρχος (almirall). Aquest, afegint a la seua capacitat militar gran habilitat diplomàtica, va consolidar i va augmentar el poder púnic a Ibèria. Els seus grans èxits van preocupar profundament els romans, perquè la seua gran rival mediterrània pareixia completament restablida de les greus ferides patides en la I Guerra Púnica (pèrdua de Sicília i de la seua hegemonia marítima) i en la subsegüent Guerra dels Mercenaris, en la qual Roma, en contra de tot dret, va arrabassar als púnics Còrsega i Sardenya i va augmentar l’import de la indemnització de guerra. Tal procedir va omplir d’indignació els cartaginesos, però van haver de resignar-se pel fet que la seua extrema debilitat conjuntural impossibilitava rebutjar les imposicions romanes. Amílcar, l’heroi de les guerres contra Roma i contra els mercenaris, havia considerat que l’expansió a Ibèria permetria a la seua pàtria fer-se amb els recursos necessaris per a recuperar el seu poder d’antany. A pesar que la idea li va costar la vida, la seua concepció geoestratègica va resultar encertada. Cartago, en una direcció divergent, per a no alçar els recels de Roma, s’havia expandit fins a ser més fort que en qualsevol altre moment de la seua Història.

Més fort i més temible. Tan fort, que ja no havia d’amagar-se de Roma, de tal manera que Àsdrubal va aguaitar al Mediterrani i va fundar Carthago Nova, ciutat dotada d’un excel·lent port natural;

66

67

tan temible que Roma, a punt de ser invadida pels gals, es va afanyar a firmar un tractat amb Àsdrubal (226 aC). En coneixem el contingut gràcies a Polibi: Silenciant la resta d’Ibèria, es va disposar que els cartaginesos no travessarien amb fins bèl·lics el riu anomenat Ebre (II 13, 7). És important la interpretació correcta d’aquest. Aquest tractat no divideix Ibèria en dues zones d’influència, cartaginesa al sud de l’Ebre i romana al nord, sinó que acorda, com a novetat, que els púnics puguen estendre’s fins a l’Ebre, alhora que les terres situades al nord d’aquest riu quedaven com estaven, és a dir, sense presència púnica ni romana. A qui va beneficiar aquest tractat? Òbviament, ambdues parts el van signar perquè el consideraven convenient per als seus interessos. Cartago, derrotada en la I Guerra Púnica, firmava un tractat amb Roma d’igual a igual, en el qual es reconeixia el seu domini present i futur sobre la major part d’Ibèria; Roma, potència victoriosa en la I Guerra Púnica, però amenaçada per una invasió imminent i terrible, cedia espai, per a guanyar temps, i evitava així una perillosa guerra en dos fronts contra els seus arxienemics. Podria impugnar-lo quan les circumstàncies no resultaren tan desfavorables.

Esclafada l’amenaça gala en la batalla del cap Telamó (225 aC), era hora de jugular l’amenaça púnica. El Tractat de l’Ebre havia sigut rubricat personalment per Àsdrubal. Oportunament, aquest va ser assassinat. El rocambolesc relat de Polibi, en el qual un celta assassina un estrateg cartaginés per a venjar un cap iber, a Carthago Nova, i tot això en benefici d’un altre actor, el S.P.Q.R., resulta sospitós. Encara més l’atenció de Polibi per a presentar-ho com l’acte individual d’un boig, ja que el megalopolità intercala entre els relats del govern d’Àsdrubal i del seu assassinat, el de la invasió gala d’Itàlia, on descriu la personalitat nacional celta: les accions dels gals, no dic les més, sinó absolutament totes, les governa més la ira que la raó (II 35, 3). També les seues conseqüències, favorables a Roma, perquè invalidava (?) el tractat i deixava el comandament de l’exèrcit púnic en mans del primogènit d’Amílcar, un jove presumiblement impulsiu i inexpert, que a priori no podria suplir la reeixida habilitat del seu predecessor.

Però Anníbal estava preparat, comptava amb l’estima de la tropa i demostraria ser un dels millors estrategs de tots els temps. Va iniciar el seu mandat amb una fulgurant campanya contra els vacceus.

Quan tornava a Carthago Nova, carregat de botí, es va veure atacat, a l’altura del Tajo, per un exèrcit de més cent mil vacceus, carpetans i olcades, als quals va derrotar i va posar en fuga.

Primavera de l’any 219 aC. L’exèrcit de la República de Cartago es disposa a iniciar una altra campanya de conquista. Però aquesta no és una campanya qualsevol. La República de Cartago es

troba en l’apogeu del seu poder, recluta el major exèrcit que Ibèria ha conegut —de cent cinquanta mil hòmens, segons Livi—, amb un nucli de veterans, forjat en múltiples campanyes, compta per a la seua conducció amb l’estrateg més brillant de la seua història, capaç d’esclafar els seus enemics en inferioritat numèrica. Però, per a dirigir-se contra qui? Tal va ser la contundència de l’exhibició de força d’Anníbal en la batalla del Tajo que ningú d’entre els en un altre temps impàvids ibers es va atrevir a enfrontar-se a Anníbal. Ningú tret dels saguntins. Una sola ciutat es va atrevir a enfrontar-se a Anníbal que en la campanya anterior havia esclafat una coalició de pobles ibers? És açò possible? Com era aquesta ciutat?

Em resulta desconcertant que alguns investigadors consideren que es tracta d’una xicoteta ciutat, d’entre 8-10 ha (Martí Bonafé i Aranegui) d’escàs o nul valor estratègic (Cabrero i Cordente 2008, 43), especialment quan els historiadors clàssics descriuen una ciutat opulentissima (Livi), gran i poderosa (Apiane), i les seues afirmacions són confirmades per altres informacions a la nostra disposició de caràcter numismàtic (primera seca ibera), econòmic (dotada de l’únic port major iber i d’una extraordinària concentració de terrisseries; gran riquesa de les seues importacions), artístic (compta amb arquitectura i escultura monumentals) i religiós (santuaris dedicats a Diana i a Venus). Recentment he presentat la meua visió sobre la gran extensió de la ciutat (100 ha) i les seues poderoses defenses, reflex del seu monopoli comercial sobre un ampli tram costaner i del desenvolupament del seu cercle productiu i distributiu, que van comportar l’aparició de noves magistratures i institucions (praetor, senatus i concilium plebis), en les quals l’aristocràcia tradicional, gentilícia i guerrera, compartia el poder amb els grups socials enriquits pel comerç i la producció artesana.

Per a alguns, Anníbal dominava tots els aspectes tàctics menys la guerra d’assetjament, perquè consideren un fracàs els vuit mesos que va haver d’emprar per a prendre la ciutat ibèrica d’Arse. Però, al meu entendre, ho fan contaminats per la idea que Sagunt era una ciutat lil·liputenca.

Al contrari, Livi mostra que la presa de Sagunt, sinònim d’obstacle infranquejable, era l’orgull d’Anníbal fins al punt que, després d’establir una comparació, considerava empresa fàcil creuar els Alps (XXI 30, 9) o prendre Nola, defesa per Marcel (XXIII 18, 7).

L’arribada dels Barca va introduir a Ibèria la poliorcètica mecanitzada, artilleria de torsió inclosa. La majoria dels ibers va haver de cedir davant de les circumstàncies, ja que no tenia els recursos suficients per a dotar les seues ciutats de les defenses necessàries per a fer front a una amenaça tal, però l’opulentíssima Saguntum, la més medite-

Falla la Palmera 2020

profunda va ser la convergència de les direccions d’expansió d’ambdós imperis mediterranis. En l’enfrontament que s’acostava, els saguntins eren aliats molt abellidors. Sabem per Polibi que estaven dividits i que Roma va intervindre per a posar els seus partidaris al capdavant de la ciutat. Anníbal reaccionava violentament perquè interpretava aquesta intromissió en clau siciliana. Poques dècades abans, Roma va posar el peu a Messina, al·legant motius defensius, i, al poc de temps, ambicionava la possessió de tota Sicília, d’on va acabar expulsant els púnics. El Tractat d’Àsdrubal excloïa Roma d’Ibèria i havia de respectar-se. Anníbal es va mostrar inflexible respecte d’això.

L’arribada dels Barca va suposar la introducció de la guerra imperialista a Ibèria. Atés que els barons monopolitzaven la tecnologia de l’agressió, m’atrevisc a dir que la guerra imperialista és la màxima expressió del masclisme institucionalitzat. Dues repúbliques dirigides per barons, amb exèrcits compostos per barons, es disposen a repartir-se el Mediterrani Occidental. Queden fora d’aquesta equació entre repartidors les persones que seran repartides: els barons no combatents, sobretot els xiquets, per no tindre ἀνδρεία, i les dones de tota edat i condició; les de l’aristocràcia, instrumentalitzades en pactes matrimonials; les humils, explotades fins a l’extenuació.

L’imperialisme va exercir un efecte contagi en les societats natives, perquè la guerra alimentava la guerra. A mesura que la guerra destruïa els mitjans de subsistència, cada vegada més hòmens eren espentats al mercenariatge, i a mesura que els poders imperials pressionaven les aristocràcies locals, aquestes havien de compartir els seus excedents, la qual cosa els portava a augmentar la pressió sobre els productors, o millor dit sobre les productores, les principals víctimes d’aquesta sobreexplotació. Ara podem tornar a preguntar-nos: qui eren els responsables de la violència? Perquè aquells que tenen mitjans per a exercir-la i que són els principals beneficiaris d’aquesta no sols pels béns que rapinyen, sinó també per la legitimació aconseguida en mostrar que la seua funció social és necessària i rellevant. En un món sense guerres, els guerrers serien prescindibles. Què més fa qui va atacar primer en aquesta ocasió?

Respecte al destí de la ciutat, Livi descriu una matança i una completa destrucció, per a afegir al poc de temps que Anníbal va obtindre un ric botí, que incloïa nombrosos presoners. Conscient de la seua contradicció, uneix les seues dues informacions amb l’expressió tamen constat (també consta). La narració de Livi pareix condicionada per motivacions apologètiques. El genocidi i la destrucció total de la ciutat mostrarien la crueltat d’Anníbal enfront de la magnanimitat d’Escipió que, recuperada la ciutat, la va reconstruir i la va

IDENTITATEM

rrània de les ciutats iberes, disposava no sols dels recursos, sinó també dels coneixements, gràcies als seus contactes comercials, i es va preparar per al pitjor dels escenaris, dotant-se de poderoses defenses que suposaven la culminació de milers d’anys d’evolució dialèctica entre assetjats i assetjadors, naturalment experimentada al capdavant aliena. Les recomanacions d’Enees Tàctic i Filó de Bizanci estan presents a Sagunt (torres projectades i muralles en cremallera, per a disposar de foc d’enfilada, casamates, poternes, roca retallada verticalment, per a dotar de major altura relativa a les muralles, fonamentació sobre roca viva). Com a ibers, van ser capaços d’afegir un aprofitament perfecte de la topografia, de tal manera que sumaven defenses artificials a les naturals fins a aconseguir el punt d’equilibri defensiu. Feta aquesta suma, el recinte ha d’oferir la mateixa solidesa defensiva en tots els punts, ja que, en cas contrari, ignorant els punts forts, els atacants perforaran les defenses pels dèbils. Els arsetans van dissenyar tan bé les seues defenses que Anníbal va ser incapaç de trobar punts de desequilibri, la qual cosa el va obligar a crear-los amb llargues i costoses obres d’assetjament, que van anar minant la solidesa de torres i llenços.

Sagunt va ser el casus belli de la Segona Guerra Púnica, la guerra mundial de l’Antiguitat, la més memorable de totes les que es van portar mai a cap, en paraules de Livi (XXI, 1). La kriegsschuldfrage, é a dir, la qüestió de la responsabilitat de la guerra, ha generat encesos debats des de l’Antiguitat. Les versions favorables a la causa púnica (Sosil d’Esparta, Silé de Caleacte, Filí d’Agrigent), com era d’esperar, no van sobreviure, de tal manera que únicament comptem amb versions filoromanes, que atribueixen la responsabilitat als púnics amb variats expedients: 1: personalitat nacional (fides púnica com a sinònim de perfídia), 2: ira dels bàrquides (jurament d’Anníbal d’odi etern als romans), 3: origen grecollatí, concretament zakynthio-ardeatino, dels saguntins, per la qual cosa Roma s’hauria limitat a defendre els seus, als quals la unien llaços de sang; 4: sacra compartits, a través del culte a Diana, divinitat protectora de la federació llatina, amb la qual, amb la interpretatio més convenient, es va identificar la divinitat políade saguntina; 5: incerta localització polibiana de Saguntum respecte a l’Ebre, que ha confós investigadors actuals fins al punt de defendre que l’Iber no és l’Ebre, sinó el Xúquer/Sucro (Carcopino), el Segura/Tader (Barceló) o el Túria/Torís (Sureda); i 6: existència d’un pacte d’aliança entre Roma i Sagunt (prima civitas foederata) anterior al tractat de l’Ebre, que havia de respectar-se. Cap d’aquests arguments pot ocultar, al meu entendre, el fet evident que Roma va declarar la guerra en nom de la defensa d’un aliat a qui no va defendre. La causa

68

69

restituir als seus legítims propietaris. La nostra font més antiga, Polibi, es limita a dir que Anníbal “es va apoderar de moltes riqueses, de presoners i de bagatge” (III 17, 10), mentre que el més tardà Apiane pren el testimoni de Livi, per a parlar d’extermini, però referint-se, en alguns passatges de la seua obra, exclusivament al patit pels barons en edat militar (Sobre Anníbal 3 i Sobre Àfrica 63) i, en altres, pràcticament a la totalitat de la població (Sobre Ibèria 12).

No obstant això, algunes informacions exclouen extermini i destrucció total: 1: Polibi explica que entre els saguntins existien partidaris i detractors dels Barca. És absurd que Anníbal tracte per igual uns i altres. 2: Plini afirma que Anníbal no va destruir el temple de Diana. La conservació de les seues sacra dona esperances de manteniment de la comunitat cívica. I 3: de forma immediata, Sagunt va passar a funcionar com a presidi on es vigilava els ostatges ibers i, el 217 aC, va ser el punt fort on Bòstar va bloquejar l’avanç dels Escipions, la qual cosa porta a pensar que les seues defenses conservaven almenys part de la seua antiga eficàcia.

L’experiència saguntina va ensenyar a Anníbal a no atacar els punts forts del dispositiu contrari, sinó avançar per espais buits fins a trobar els punts dèbils de l’enemic (flancs i rereguarda). Així ho va fer en múltiples batalles, generant desequilibris en les sòlides formacions enemigues a base d’ocultar tropes, simular fugues i provocar cònsols impetuosos, del caràcter dels quals s’havia informat minuciosament amb antelació. Cannes, on va esclafar el major exèrcit romà mai reunit (vuit legions romanes i vuit aliades), en què va efectuar un doble flanqueig, una cosa ni tan sols concebible en inferioritat numèrica per a qualsevol altre estrateg, es continua estudiant en totes les acadèmies militars del món.

Anníbal va acabar les seues campanyes itàliques aïllat al Brucio (203 aC), com a exemple de tenacitat insuperable, però impotent, perquè no havia rebut reforços des de Cartago en els moments d’oportunitat. Abandonat per la seua pàtria, es va mantindre fidel a aquesta fins al final. Potser per això, a pesar de tot, empatitze amb ell. Compartim l’amor a la pàtria, a pesar de tindre’n distintes i resultar-nos esquives, en el meu cas estimant-la cada vegada més i més a mesura que s’allunya de mi. Què lluny queda aquella infància, pàtria comuna de la Humanitat, poblada d’éssers libèrrims! Els dies d’Anníbal van acabar en els confins del món, en la llunyana Bitínia, fins on havia anat fugint dels romans, amb l’esperança que deixaren en pau un vell (183 aC). Debades. Quan va saber que el rei pensava entregar-lo als romans, va intentar escapar, però acorralat va decidir aplicar l’última lliçó que li havien ensenyat els saguntins, tal vegada la

més valuosa, la de preferir la mort a l’esclavitud i a l’oprobi. Potser en aquell moment, abandonat per la seua pàtria, pels seus veterans, pel vigor de la seua joventut, es va veure a si mateix com un xiquet jugant a la platja de la Marsa i es va penedir del cruel tracte infligit, renegant de l’imperialisme i revivint aquell interminable assetjament.

Efectivament, vell amic, Sagunt, non solum invicta sed etiam non pacata, és obstacle infranquejable, perquè simbolitza l’eterna resistència dels qui defenen que persones i pobles han de relacionar-se lliurement i d’igual a igual, sense acceptar imposició ni cap intimidació.

Marco Antonio Coronel Ramos Catedràtic de Filologia llatina Universitat de València

Falla la Palmera 2020

El nom de “Sagunt” arraïma un bon nombre de vestigis, ombres, evocacions i memòries. Una d’aquestes restes d’història la constitueix, sens dubte, el conjunt d’esdeveniments que va envoltar la Segona Guerra Púnica, lliurada entre Roma i Cartago entre els anys 218 i 201. Així ho testimonia la historiografia romana, en la qual es posa de manifest que el seu lloc i destrucció es va convertir en la causa, pretext, coartada o justificació que va desencadenar un conflicte bèl·lic que, quasi per atzar, va derivar en la instauració de l’hegemonia romana en tot el Mediterrani, des d’occident a orient.

Per tant, el relleu d’aquestes campanyes militars i la celebritat de Sagunt tenen a veure fonamentalment amb els efectes polítics, socials i econòmics d’aquelles campanyes en què van participar personatges com Anníbal Barca, Publi Corneli Escipió o, el fill d’aquest últim, Escipió l’Africà, que, per si sols, conformen una antologia assenyalada dels estrategs llegats pel món antic.

Aquesta ordidura ha transformat el conflicte púnic en espill per a contrastar la pròpia història europea, i d’ací que s’haja afirmat que la llavor de la Segona Guerra Mundial es troba en els armisticis que van posar fi a la Gran Guerra, de la mateixa manera que la Segona Guerra Púnica hauria sigut conseqüència dels tractats que van segellar la Primera Guerra Púnica. En realitat, aquest combat entre romans i cartaginesos ha solgut ser presentat com una lluita per aconseguir l’hegemonia mundial, i per això que també servira d’inspiració al dramaturg anglés Philip Frowde per a escriure la tragèdia The Fall of Saguntum (1727) en un context de pugnes entre les potències europees del segle XVIII. Però, tornant a la història antiga, pot dirse que una de les seqüeles de la Primera Guerra Púnica va ser la pèrdua de Sicília per part dels cartaginesos, els quals, intentant reconstruir la seua economia, haurien decidit encaminar-se, comandats per Amílcar Barca, cap a la península Ibèrica. A aquest el succeiria Àsdrubal, que va fundar

IDENTITATEM

Sagunt, la cruïlla de la Segona Guerra Púnica (218-201) Titus Livi

Carthago Nova en sòl ibèric, sent posteriorment assassinat i succeït com a general per Anníbal Barca. Serà aquest últim el que, després de sotmetre diversos pobles peninsulars, s’impose com a objectiu la conquista d’Arse o Sagunt. La consecució concreta d’aquest propòsit va ser considerada per la historiografia romana com l’espoleta que va desencadenar la Segona Guerra Púnica.

Dit d’aquesta manera, podria pensar-se que la història és una successió coherent, lògica i raonable de fets ordits per ments preclares, per ambiciosos desbordats, per patriotes irredempts o simplement per estrategs amb ànsies de poder. En realitat, les guerres púniques, com moltes altres llices que es miren en elles, formen part de la categoria d’unplanned wars o guerres improvisades segons la denominació que els va donar B. D. Clots en el seu llibre Unplanned Wars. The Origins of the First and Second Punic Wars (Walter de Gruyter, Berlin-New York, 1998). D’aquesta manera, explicar-les implica esforçar-se per penetrar en l’ambivalència de les raons, en les subtileses dels drets, en els grisos de la fortuna o fins i tot en l’inesperat de les solucions. Des d’aquesta perspectiva, les escaramusses, xocs, aliances, pactes o venjances són el decorat en el qual les ambicions, les ideologies i les teories troben un escenari per a forjar i cuirassar els seus esquemes mentals.

Tenint present aquests fets, sobra tota insistència en l’obvietat que les dades que coneixem sobre la Segona Guerra Púnica formen part de la carcassa ideològica romana. Aquest bastidor és la pauta d’uns fets que se succeeixen cohesionats per un principi de causalitat que, explicant-los, els modela. Així queda perfectament il·lustrat en un autor com Titus Livi (59-17), el relat del qual sobre aquests esdeveniments històrics es revela fortament influït per Polibi (200-119), un grec que va escriure la primera història de Roma i que, amb ella, va posar els fonaments tant de la historiografia escrita per romans com de l’entramat identitari romà.

Amb això s’explica la reiterada asseveració que la Segona Guerra Púnica va ser provocada per l’expansionisme cartaginés a Itàlia i pel seu desig de venjança davant de les pèrdues patides després de la Primera Guerra Púnica. No pareix desencertat afirmar que, abans de Titus Livi, havia sigut Polibi qui va establir el cànon de successos que construeixen els fils del tapís de la Segona Guerra Púnica i, entre ells, els motius de la guerra, el propòsit últim dels cartaginesos en assetjar i destruir Sagunt i la seua determinació final de creuar el riu Ebre per a dirigir-se a Roma i atacar els romans en el seu propi territori (III, 6-39).

En totes aquestes relacions quedarà mitjanament clar que són els cartaginesos els que incompleixen els tractats, començant pel que re-

70

71

partia la península Ibèrica en dues zones d’influència delimitades pel riu Iber. Aquest riu, identificat amb l’Ebre, no justificaria que la presa de Sagunt, al sud de l’Ebre, fora l’aixeta desencadenant del segon enfrontament púnic. Sense entrar en altres identificacions proposades per al riu Iber, hi ha un cert consens que l’acord, a més de dividir la futura Hispània en dos Hinterländer, hauria establit el respecte a la integritat de determinades fundacions gregues, entre les quals es trobaria Sagunt.

D’aquesta manera, tindria justificació que, segons la historiografia romana, els saguntins s’hagueren dirigit insistentment a Roma per a demanar ajuda davant de l’expansionisme púnic. Les respostes a aquestes sol·licituds només arribarien després d’haver afrontat Roma l’amenaça dels gals l’any 220. No obstant això, el primer requeriment seriós dels romans als cartaginesos perquè deposaren les seues hostilitats contra els saguntins no pareix que puga datar-se abans de l’any 218, una vegada que la ciutat estava patint el setge d’Anníbal. Els romans invocaran llavors les seues mores maiorum i el seu sentit de la fides i la iustitia dotant els successos de l’aprest del pensament, la filosofia i la ideologia.

Els historiadors romans van utilitzar aquests conceptes per a encastar el relat de la Segona Guerra Púnica, conscients que era l’última clau que deixava expedit el camí a l’expansionisme romà. Així s’entén que Flor, mort el 130, escriga en el seu Epitome, o resum de la monumental història de Roma escrita per Titus Livi, que les guerres púniques són expressió de la joventut romana, sorgida després de l’adolescència representada per la conquista anterior d’Itàlia. Després d’aquesta adolescència i joventut, Roma encararia la conquista de l’orbe com un jove aguerrit (I,2,1-2). És en el llibre XXI de l’obra del mencionat Titus Livi on es troba la que probablement siga la més esmentada de les narracions sobre la Segona Guerra Púnica i, en concret, sobre el paper jugat en ella per Sagunt. Aquest historiador fixa l’estructura ideològica conjuminada per Polibi entorn del conflicte, les seues causes i conseqüències, és a dir, que el culpable va ser Anníbal i la seua ambició d’atacar el poble romà. Aquesta raó medul·lar convertiria a la Segona Guerra Púnica en la contesa més digna de memòria (XXI, 1, 1-3), i, Anníbal, en exemple de governant cegat pel desig de venjança que no repara en traïcions per a aconseguir el seu objectiu, incloent-hi la de trencar els pactes i aliances (XXI, 2, 7-8). Sagunt hauria sigut la peça adequada per a provocar una resposta contundent de Roma i emprendre el camí dels Alps per a tenallar els romans dins de la pròpia Itàlia.

Sagunt, en conseqüència, juga el paper de la presa final després d’haver provat Anníbal la paciència de Roma i el seu propi vigor atacant xicote-

todiava la ciutat conquistada i destruïda. Aquest gegantí botí hauria sigut remés a Cartago. Així es posava final a la contesa després de set mesos d’haver començat el setge de la ciutat. Llavors, Anníbal s’hauria retirat a Cartagena per a passar l’hivern a l’espera de partir per a Itàlia. Així acaba un relat ordit per a transformar l’atac a Sagunt en l’excusa que provocaria una nova lluita contra Roma, però, en aquesta ocasió, portant la guerra a les vores del Tíber (XXI, 15, 1-3). El destí donaria lloc als contendents de brunyir les seues ambicions amb les guerres que se succeirien, construïdes des de la causalitat perfilada per historiadors de part.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

tes poblacions en territori peninsular (XXI, 5, 1-4).

En aquest context, el cartaginés hauria començat els atacs contra alguns veïns de Sagunt, provocant l’enviament de les ambaixades saguntines a Roma.

Titus Livi explica llavors que Roma decideix enviar ambaixadors a Espanya per a recordar al general púnic els tractats i exigir-li que respectara la integritat de Sagunt. L’atac, no obstant això, es precipitaria abans que hagueren sigut despatxades les ambaixades. Livi aclareix que l’acord del Senat va ser enviar l’ambaixada primer davant del mateix Anníbal i, en el cas que aquest no s’avinguera a raons, acudir directament a Cartago (XXI, 6, 1-8). És llavors, i després d’explicar qui eren els saguntins i elogiar el seu sentit de la lleialtat (XXI, 7, 1-3), quan Titus Livi comença la descripció de la guerra d’Anníbal contra la fortalesa començant per l’assalt de les seues muralles (XXI, 7, 4-10).

Després seguiria el setge de la ciutat durant uns quaranta dies i el reinici d’uns atacs que van derivar en la ruïna d’una part de la muralla. No perdrà llavors l’historiador l’oportunitat d’elogiar la valentia saguntina en dir que els seus habitants defenien amb els seus cossos el que abans era protegit per les pedres (XXI, 8, 1-12).

En aquest escenari bèl·lic hauria arribat l’ambaixada romana, però Anníbal es va negar a rebre-la i va provocar que hagueren de dirigir-se directament a Cartago (XXI, 9, 1-4). Allí haurien sigut rebuts, però sense aconseguir cap cessió per part del senat cartaginés, a pesar del discurs que hauria pronunciat Hannon a favor de mantindre la pau amb els romans (XXI, 10, 1-13). L’opinió majoritària dels cartaginesos pareix haver sigut culpar els saguntins de provocar les hostilitats. Mentrestant, la guerra seguia el seu curs amb períodes de treva aprofitats pels saguntins per a refer els llenços de muralla derruïts (XXI, 11, 1-13).

Els esdeveniments s’haurien precipitat quan Maharbal, un comandant afecte i partidari d’Anníbal, va derrocar una altra part de la muralla i es va obrir camí cap a la ciutat enmig d’intents per a aconseguir un pacte entre ambdós bàndols capitanejats pel saguntí Alcon, que després desertarà, i per Alorc (XXI, 12, 1-8). Al discurs pronunciat davant dels saguntins per aquest últim dedicarà Titus Livi un capítol per a exposar les dures condicions que Anníbal pretenia imposar als saguntins a canvi de la pau (XXI, 13, 1-9). La conclusió de l’episodi hauria sigut el suïcidi dels saguntins més nobles després d’haver tirat al foc l’or i la plata que els havia exigit Anníbal (XXI, 14, 1-4). No cabia un final més honrós per a retratar el que, segons el parer dels romans, eren un exemple de gallardia i patriotisme i, en definitiva, de virtut.

No obstant això, Anníbal encara va poder apoderar-se d’enormes riqueses, segons puntualitza Titus Livi per a mostrar l’enorme tresor que cus-

72

73

Baltasar Bueno Doctor en Teologia Periodista Caballero de la Pontificia y Ecuestre Orden del Santo Sepulcro de Jerusalén

La presència de sant Vicent Ferrer a Morvedre, Sagunt, és inqüestionable per tres raons: una, la seua importància històrica com a ciutat, per ser lloc de pas cap a Aragó i Catalunya, i perquè està documentat.

El frare dominic, en les seues corregudes per la península ibèrica, passà diverses vegades amunt i avall per Sagunt: quan anava o venia des de o cap al cor d’Aragó i des de o cap a Catalunya com a objectius o destinacions principals. A més, quan tenia itineraris propers comarcals, bé pel camí de Llíria, bé buscant sant Mateu per a pujar o baixar de Morella.

Era Sagunt una parada obligatòria per al sant valencià, que tenia en la seua preocupació apostòlica la de convertir jueus. I a Sagunt, Morvedre, hi havia una important jueria. Hui recorda aquest fet el barri jueu.

A part de les passades i visites apostòliques, va tindre una intervenció relacionada amb el conflicte bèl·lic que mantenien les famílies nobles i poderoses Centelles i Vilaragut, la guerra civil valenciana del temps del sant, per la qual tant treballa per a pacificar-la. Li costà molt, però al final va aconseguir que feren la pau.

En el cas de Sagunt, aquesta ciutat era partidària dels Centelles, que defenien Ferran de Castella com a successor en la Corona d’Aragó, i s’enfrontaren en batalles campals als Vilaragut, partidaris del comte d’Urgell, al qual seguia la ciutat de València.

El governador de València acudí a Sagunt, però li negaren l’entrada. Com a represàlia va manar penjar cinquanta del bàndol contrari. Va intervindre el bisbe de València perquè el virrei poguera refugiar-se a la ciutat en estar amenaçat pels Centelles, però tampoc va aconseguir res. Li’n va encomanar a sant Vicent Ferrer la gestió i li feren cas. Pogué refugiar-se allí.

Falla la Palmera 2020

Sant Vicent Ferrer en la guerra entre els Centelles i els Vilaragut a Morvedre

IDENTITATEM

Canónigo Honorario de la Basílica del Santo Sepulcro de Calatayud

74

75

Allò estava tan encés que era imparable.

Els Centelles prosseguiren la batalla i guanyaren els Vilaragut en un enfrontament que tingueren entre la ciutat i la platja, on moriren 3.000 soldats del comte d’Urgell, al qual a més li feren 1.500 presoners. Fou el 27 de febrer de 1412. Ferran de Castella, com a premi, va donar l’autonomia municipal a Morvedre respecte de València, de la qual depenia.

No obstant, en altres moments, sant Vicent sí que va poder intervindre en aquesta comarca en altres conflictes i greuges que sorgien en aquestes terres entre llauradors a costa de les regades i les aigües. Varen ser molts els problemes que en aquest camp i sector es donaren i el sant va aconseguir normar-los i reglar-los.

I dic Sagunt per proximitat i relació, perquè abans no existien les províncies i es tenia un concepte de la geografia i de la pàtria més pròpia, més valenciana, més sentit de Regne. Cal dir també, quan parlem de Morvedre, la relació amb els pobles que hui són castellonencs.

Quan caminava acompanyat dels seus seguidors, no ho feia en pla marató, sinó parant-se allà on ell creia que feia falta o li ho demanaven.

Al Morvedre, la Vall, la Plana, el Maestrat, Vinaròs, Peníscola o Morella, sant Vicent Ferrer va intervindre en la resolució de grans problemes veïnals, de la gent, dels pobles, alhora que va prendre part del greu problema polític de Compromís de Casp i l’eclesial Cisma d’Occident.

La solució d’aquests dos fets es varen mamprendre a coure en terres de Morvedre i en les castellonenques. Curiosament, sant Vicent Ferrer, en els anys que precediren a desfer els nucs i trencar les cadenes d’aquestes dues situacions, no es mogué molt d’aquest territori. Les seues corregudes apostòliques anaven rodant pels pobles que estaven en l’àrea d’influència d’aquells llocs per on parava o estava el poder civil o eclesiàstic ambulant. A Peníscola hi havia el papa cismàtic Benet XIII, a Vinaròs i Traiguera es reunia el Parlament valencià, les Corts de la Corona d’Aragó celebraven sessió a Morella, i a Morella es reunien el rei Ferran I i Benet XIII. Ell feia la seua activitat apostòlica i missionera, però estava pendent del que feien els polítics, del que li encarregaven.

El 1409 sant Vicent fou requerit pel Consell de la Ciutat perquè posara pau i parara les guerres entre els partidaris dels Soler i dels Centelles, en les quals va morir molta gent, mataren fins al governador. Les lluites arribaren ací i es desplegaren entre Morvedre i la Plana.

Ell tenia tots els fronts. Aprofitava la seua activitat i caminades. A la plaça de Nules posaren uns cadafals perquè s’asseguera la gent a escoltar un dels seus sermons. Tanta gent pujà, que els taulons cediren i se’n vingueren avall, arrossega-

ren la gent que hi era asseguda i caigueren sobre els que eren a sota. No hi hagué cap ferit, perquè en eixe mateix moment el sant va impartir la seua benedicció. Aquest fet consta en un sermó de sant Vicent, que es conserva a l’arxiu de la catedral de València. El 23 de juny de 1410 arribà sant Vicent a València, dies abans havia estat a Sagunt.

El conflicte Castelló, Onda, Almassora Després de les sessions del Compromís de Casp, sant Vicent anà a Alcanyís i d’allí a Morella, visità una altra vegada els pobles del Maestrat. A Castelló va intervindre en un fort conflicte que la ciutat tenia amb Onda i Almassora, les tres viles estaven a matar per causa dels regadius i les aigües. Sant Vicent ajuntà els principals de cada una, els predicà i va aconseguir que feren i firmaren la pau.

Conta Bernardo Mundina que “en 1412, al regresar san Vicente Ferrer de su santa Misión por el Maestrazgo, siguiendo el mismo camino romano que desde san Mateo se dirigía por Cabanes a Onda, tuvo por conveniente detenerse en esta villa, que supo estaba enemistada con Almazora y Castelló: predicó el apóstol su tema favorito sobre el santo temor de Dios, recomendando la paz entre los católicos, y la práctica de la caridad con todos los pueblos: negoció con las autoridades para borrar los graves resentimientos que tenían en continua lucha a los tres pueblos citados, y con su elevado talento, prudencia y extraordinaria simpatía, concilió los ánimos y sosegó aquellas exaltadas pasiones, obligando a los Jurados de los tres pueblos a guardar la paz, comprometiendo su palabra de honor en presencia del baile general de Valencia, que el santo hizo venir al efecto”.

Conta Teixidor que aquest fet va tindre lloc en la Quaresma de 1413. Joan Mercader, batle general de València, “tuvo aviso que las Villas de Castellón de la Plana y de Almassora ardían en llamas de discordias, y que ciertos hombres de Castellón estaban enemistados con otros de la Villa de Onda, que amenazavan un grave escándalo y derramamiento de sangre. Tomó el Bayle varias providencias, escribió a unos y a otros muchas cartas, pero sin fruto; i considerando que los ánimos se ivan enconando más de cada dia, rogó a san Vicente passase a sosegar las dichas Villas. Subió el varón de Dios, predicó en ellas y fue el Iris de la Paz que serenó y concilió los ánimos y apagó las discordias, i en su consequencia escribió a dicho Cavallero Bayle General subiese a dichas Villas para presenciar las Pazes, estipular y fortalecer los ajustes. En todo este negociado hubo muchos gastos, que para que el Maestre Racional los tomase en cuenta, fue precisa Carta orden del rey don Fernando.”

Les despeses suposaren 30 florins. Estan reflectits en un llibre en foli de comptes de la Batlia General de València de l’Arxiu del Regne. El

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

batle general del Regne de València era l’encarregat d’administrar i conservar el patrimoni reial en tot el territori, que estava dividit en les lloctinències de Castelló, de València, de Xàtiva i d’Oriola.

La seua figura era la de defensor de les propietats reials, moltes de les quals estaven arrendades. No sabem més d’aquests incidents, però és probable, en intervindre el batle, que es tractara de disputes sobre arrendaments de propietats del rei a la zona.

A Almassora hi havia un convent de dominics. El sant va visitar el poble l’any 1412, quan es va reunir a Castelló, Onda i Almassora per a posar pau, perquè estaven molt enguerrats. Els seus veïnats estaven molt exaltats.

A Algímia d’Alfara, la tradició a la devoció que li tenen a sant Vicent Ferrer és testimoni que allí va estar predicant, el 1413 es conta, centrada la seua intervenció a intentar convertir els musulmans, que treballaven les seues terres. Es conta que allí un ferrer li posà una ferradura al burro que el portava al llom, mentre descansava, pedra la qual és recordada encara. Com que hi havia sequera, els de poble li demanaren que fera un miracle d’aigua per a regar els seus camps.

76

77

Albert Ferrer Orts Departament d’Història de l’Art Universitat de València

Bust de Dom Francesc Maresme al carrer de Terol, Sagunt

Falla la Palmera 2020

Escriu el P. Civera en el seu manuscrit dedicat a Portaceli en l’equador del sis-cents (custodiat en la biblioteca de la Hispanic Society of America; Nova York) en referir-se a l’origen de Francesc Maresme, el nostre protagonista “... el P[adr]e D. Francisco Maresme; de la patria y parientes del qual lo que he podido descobrir con certeza es que nació en la villa de Mo[r]viedre (olim la celebrada Sagunto), de padres nobles y christianos”, basant-se en informacions d’Escolano; per a continuar “... aunq[ue] en el catálogo de los monges de esta casa no se especifica el lugar donde nació, contentándose con decir que `fuit valentinus´”. Sobre la seua família, prossegueix relatant “De sus padres me escrivió un clérigo de aquella villa, a quien rogué se informasse, no quedava memoria alguna; solamente havía una casa grande cerca del portal de Teruel que se dezía havía sido de los Maresmes; y también un pedaço de tierra en la huerta a quien llaman `El pla d’En Maresme´, que devió de ser de su padre o [algún] pariente. En la carta del cap[ítulo] gen[eral] del año 1422 está el óbito de Bernardo Maresme, al qual y a otro deffuncto valenciano les conceden un tricenario. Si era padre o hermano del P. D. Maresme (que ia el dicho año era prior de esta casa y por su respecto le concedieron el dicho suffragio) no lo puedo afirmar. En el libro de cuentas de casa que él escribió el año 1415, siendo también prior, dize que recibió dies libras por el alma de su tía, muger de Joan Caldes. Y siendo después general murió una hermana suya, como lo dize la carta del cap[ítulo] gen[eral] del año 1439... ”. I centrant-se en els anys juvenils de Maresme, prossegueix “Otra cosa no he podido descubrir de sus padres, ni de sus primeros años hasta que acabados sus estudios y haviendo de tomar estado, escogió la mejor parte y más segura, qual es el de la religión; consagrándose todo al divino servicio de esta casa s[anta] el año 1402” (Foto 1).

No obstant això, és a partir de l’ingrés de Francesc Maresme en la cartoixa de la vall de Lu-

IDENTITATEM

Dom Francesc Maresme (†1463), Prior General de la grande Chartreuse

78

Aqüeducte de la cartoixa de Portaceli (Serra)

79

llén quan majors informacions posseïm, per quant Civera –fent arreplega de dades incontestables, que tenia a mà- reconstrueix amb gran fidelitat la seua vida com conventual, afirmant (referint-se tant a Bonifaci Ferrer com a aquest insigne saguntí) “Merced ha sido del cielo q[ue] dos solos generales españoles que ha tenido nuestra religión [h] ayan sido hijos professos de esta devota casa de Portaçeli, y aún han salido de una misma celda, pues por tradición tenemos que pasaron sus noviciados en la celda de la agua, dicha assí por entrar por ella al monasterio”; per a continuar “Y asentósele también este modo de vida que, a solos quatro años de su professión, por descubrir tanto caudal de prudencia y religión, le hizieron procurador a 27 de enero de 1406. Mas fuélo poco tiempo, pues el mismo año, a 10 de se[p]tiembre ia le hallamos hecho sacristán. En la qual obediencia y en las demás del claustro se exercitó por espacio de doze años, hechando ondas rayzes en todas las virtudes con tal exemplo y satisfacción de todos que, haviendo de elegir prior, los conventuales pusieron sus ojos en él y le dieron los votos a 22 de mayo de 1414”.

L’historiògraf alcoià continua ressaltant les virtuts del biografiat, significant que “...este nuevo officio descubrió el subido marco de este santo padre. Porque su recogimiento entre las ocupaciones externas, su caridad y dulçura para con todos, zelo de la observancia, prudencia y gran destreza en administrar lo espiritual y temporal de esta casa fue tal que no se pudo encerrar en solo ella”. Afegint algunes actuacions concretes durant el seu priorat en la casa on va professar “Halló la casa muy corta y alcansada, mas con su prudencia y buen govierno la mejoró en algunos edificios y rentas. Hizo traer mucha madera de robre de Flandes, de que se hizieron las sillas del coro ; y en su tiempo también se hizo la gran obra de los arcos de la agua, en que no poco devió de aprovechar su presencia y la asistencia de fr[ay] Joan de Nea, a quien hizo procurador y sobreestante. También hizo escrivir algunos libros en pergamino con punto para oficiar en la iglesia, que son muchos de los que agora nos servimos” (Foto 2).

Fet aquest prefaci, J. B. Civera introdueix el lector en l’ardu i espinós assumpte del Cisma d’Occident (1378-1429), per a continuació quiratar la participació del monjo del Camp de Morvedre en la resolució del conflicte, després dels treballs de Dom Bonifaci Ferrer, primer, i, de Dom Guillem de la Mota, després: “Para acabar este arduo negoció hechó mano [Dom Guillem] del P. D. Francisco Maresme, prior de Portaçeli, y del P. D. Joan Sans, de Vallde[christ]o, para que como procuradores suyos y de todas las casas de España fuessen a la Cartuxa, y allá tratassen y viessen los medios necessarios como esto se devía y podía effectuar, dándoles pleníssimos poderes para todo y, en particular, para renunciar el generalato en su nombre cómo y cuán-

do les pareciesse. Emprendieron pues los dichos priores, por la obediencia y por el bien de la unión de la Orden este largo camino en lo rezio del invierno, por tierras frías, con no poco trabajo. Y llegados allá al principio del año 1419, propusieron su embaxada delante del convento y, mostrados los amplios poderes que llevavan, se alegraron mucho los padres de la Cartuxa. Y confiriendo sobre el negocio, entre otras cosas que acordaron, la primera fue que los dos generales renunciassen sus oficios y, después, se eligiesse uno nuevo según se havia hecho en el Concilio Constanciense con los tres que se tenían por papas. Pero, antes de hazer nada, pareció a todos convenía consultar el negocio con el pontífice, que estava entonces en Florencia; y assí fueron allá los dos priores... Y alcansada la gracia bolvió a la cartuxa [de Grenoble] n[uest]ro P[adr]e D. Maresme, quedándose en la corte el prior de Vallde[christ] o por negocios de su propia casa. Y luego convocaron a capítulo privado [a] algunos priores de los más sercanos, en presencia de los quales renunció libremente el generalato de las casas de España en nombre del P[adr]e D. Guillelmo de Mota; dexándolo de hazer el otro general D. Joan Grifomonte... Y d’esta suerte quedó la religión unida y pacífica en adelante, con ser verdad que havía más de treynta años que estava dividida. Todo lo qual se hizo por medio y diligencia del P. D. Maresme, que no descansó hasta ver cumplido lo que tanto deseó y procuró también el P. D. Bon[ifaci]o...”.

Dita la qual cosa, el monjo del monestir de la serra Calderona continua aprofundint en la complexitat que comportava desfer la madeixa que el cisma havia creat entre els conventuals de l’Orde: “Concluydo pues este negocio de la unión tan felismente, el P. D. Maresme... se bolvió a España para dar razón de su viage al buen padre D. Guillelmo, olim general, que se holgó sobremanera del buen sucesso... Y aunque se hallava con salud en esta tierra y estava muy viejo, pero fueron tantas las instancias y ruegos de sus professos y del mismo P. general que le hizieron para que bolviesse a su cassa de la cartuxa [de Grenoble], que se huvo de rendir. Y a la partida, el P. D. Maresme le acompañó algunas jornadas. Pero, a solo dos años que allá estuvo, murió el P. general D. Jo[an] Grifomonte y los conventuales lo eligieron en su lugar”.

Així les coses i solucionats els calius cismàtics en la Corona d’Aragó després de l’elecció en 1424 del canonge Gil Muñoz com nou papa (amb el nom de Climent VIII) i la seua posterior renúncia, el 26 de juliol de 1429, narrats fidedignament pel P. Civera; prossegueix el cronista de Portaceli descrivint els assumptes que van caracteritzar la singular vida del P. Maresme: “Como el P. D. Guillelmo de Mota, ia general de toda la Orden, tenía tan conosidas y experimentadas las aventajadas partes del P. D. Maresme mientras que governó la religión,

Falla la Palmera 2020

Retrospectiva de la cartoixa de Valldecrist (Altura)

IDENTITATEM

Cartoixa de Montalegre (Tiana)

siempre hizo gran confiança d’él, encomendándole los negocios más importantes que se ofrecían assí en España como en otras provincias. En particular, hallándose en la cartuxa [de Grenoble], al tiempo del cap[ítulo] gen[eral] del año 1422, de parecer suyo y de todo el capítulo le encomendaron fuesse a visitar la casa llamada Tronus Beatae Mariae, en Alemania [realment a Gaming, Àustria], cuyo prior, muy noble y aparentado, estava allí y pretendía que ciertos visitadores le havían absuelto injustamente –según parecer de muchos doctores que alegava-.

Y aunque el buen padre procuró escusarse por no yr, pero a la postre huvo de obedecer y enprender aquel largo camino por la paz de aquella casa. Y tardó tantos meses que puso en cuydado su salud y vida al P. general, como a los conventuales de esta casa [de Portaceli]”. I com a prova fefaent transcriu la missiva, datada el 13 de setembre de 1422, que Dom Guillem de la Mota va enviar a la comunitat de Serra amb la finalitat de tranquil·litzar-los davant de la prolongada absència del seu prior.

En capítol posterior, l’historiador cartoixà ens introdueix en el seu periple com a prior de les fundacions de Montalegre i Valldecrist. En la primera va exercir el seu càrrec a partir de 1423 (responsabilitat que, per uns mesos, va compartir amb el priorat de la cartoixa on va professar), coincidint amb un altre benemèrit frare de grat record en Portaceli, fra Joan de Nea; mentre que en la segona ho va fer a partir de 1425 (Fotos 3 i 4).

De la seua relació amb Montalegre cal ressaltar que aquesta es va iniciar abans inclús que Maresme accedís a prelacia alguna, perquè –en paraules de Civera, el qual no amaga la seua font: el llavors prior d’aquest cenobi- “... yendo a visitar la casa de S. Jayme de Vallparayso el año 1412, en compañía del prior de Portaçeli D. Francisco Gisbert que le llevó por socio, y viendo la incomodidad con que allí vivían sus religiosos, les persuadió que comprassen la casa de Montalegre que havían dexado unas monjas agustinas y, después, unos hermitaños -y estava entonces en poder del Hospital Gen[eral] de Barcelona- y se pasassen allá por ser sitio más solitario y acomodado para cartuxos. Y assí se hizo el dicho año, aiudándoles en todo el buen padre. En particular les alcansó licencia del papa Benedicto XIII que estava en Peñíscola, y del P[adr]e general D. Bonifacio que estava en Vallde[christ]o para hazer la translación del convento. Y en el presente año de 1423 fue hecho prior de dicha casa... [Sin embargo] no estuvo allí sino poco más de un año, pues el año 1425 ia le mandó el cap[ítulo] gen[eral] yr a governar la casa de Vallde[christ]o, según el mesmo lo escrive en el Libro de los recibos y gastos por estas palabras:`Rebudes fetes per mi fr[a] Francesch, prior de Vallde[cris]t, començada en 4 de maig avant, com vengui llavors novellament a regir lo monastir any 1425´. Y es cosa de consideración que,

80

81

aunque dexó el priorato de Montalegre pero no el título y apellido de rector o administrador mayor en lo temporal y espiritual de dicha casa, como consta de una procura o sindicado que hizo a mossén Jayme Bellido, estando en Barcelona a 13 del mes de março del año siguiente [de] 1426, que se halla en n[uest]ro archivo escrito en pergamino...”.

Del seu pas per la fundació reial d’Altura, sempre seguint l’extraordinari discurs de Dom Joan Baptista Civera, es desprenen poques dades (a pesar de la seua estada al llarg de sis anys). Curiosament, el compilador alacantí òbvia estranyament els seus quefers i afanys en Valldecrist (potser per no immiscir-se en la labor del seu col·lega i cronista de la casa, el P. Alfaura) i es centra en les atencions que continuava tenint amb el seu lloc de professió. Així, referix que davant de l’amenaça de ruïna del claustre del cementeri de Portaceli el 1427, “el P. general [G. de la Mota] mandó al P. D. Maresme que viniesse y viesse cómo se podría acudir a la dicha necesidad. Y assí vino y estuvo un mes y medio dando traças y modos para el reparo y, a la postre, con su mucha prudencia y principalmente con el favor del padre de esta casa, mossén Frances[c] [d’Aranda], que se ofreció [a] buscar dineros entre los Príncipes, sus conocidos, se reedificó dicho claustro.. ”.

L’única referència que Civera fa al monestir de l’Alt Palància és del tenor següent: “El año 1429 fue en compañía de fr[ay] Joan de Nea a Aviñón a tratar ciertos negocios con el nuncio del papa...” (encara que confessa desconéixer-los), així com que “Por este tiempo, deseando que la caridad y amor de los religiosos de Portaçeli y Vallde[christ]o como tan vezinos y cercanos creciesse y se augmentasse más de cada día, trató con ellos que se instituyesse una santa hermandad por la qual se obigassen en adelante a dezir los mismos sufragios por cada monge o frayle defunto, como si fuesse professo de las dos casas. Hízose esto el año 1431...”

A partir del capítol sisé de la seua biografia dedicada al monjo saguntí, el cronista alcoià s’ocupa llargament del seu accés al generalat i del seu govern com a prior de l’orde cartoixà fins al final dels seus dies. Respecte d’això, relata “El mesmo año de [mil cuatrocientos] treynta y uno, hallándose muy viejo y cansado para el govierno [Dom Guillem de la Mota], pareció al cap[ítulo] gen[eral] darle un coadiutor y aiudante para llevar la carga con más facilidad y descanso. Y hechando los ojos por los subjectos de la Orden, no se les ofreció otro más a propósito que el P. D. Maresme, por la larga experiencia que de sus partes se tenía en la religión. Y assí le mandaron que visitasse las casas de la provincia (porque muchos años havía que era visitador) y después se hiziesse absolver del priorato de Vallde[christ]o; y subiesse a la Cartuxa para morar y vivir en ella”.

Però no sols va ser tinguda en compte la provada trajectòria del P. Maresme dins de l’Orde per a exercir les seues funcions al costat del llavors P. general, també es fa ressó Civera d’un altre fet de no menys importància per a l’Església: el Concili de Basilea. Per això, referix “Otra causa también huvo muy urgente para mandarle subiesse a la Cartuxa, y fue q[ue] este mismo año se empesó a juntar el Concilio universal de Basilea, al qual –como el P[adr]e general no pudiesse ir y residir allí en nombre de la Orden, como acostumbran hazer los demás generales por sus religiones- determinó enviar al P. D. Maresme en lugar de su persona. Empero no pudo desocuparse este presente año, ni el siguiente, porque huvo de visitar también las dos casas de Castilla: el Paular y las Cuevas de Sevilla, que eran entonces de esta provincia [de Cataluña], y dar asiento a otros negocios que necesitavan de su presencia”.

Així les coses, “El año 1433, teniendo asentados todos los negocios de España, llamó al prior de Escaladei y, en su presencia, renunció al priorato de Vallde[christ]o y, dexando por prior de dicha casa al P. A. Blanch, subió a la Cartuxa al tiempo del cap[ítulo] gen[eral] y se quedó allá para siempre aiudando al P. General en el govierno de la Orden”.

Prompte es va veure Dom Francesc Maresme involucrat en els complexos assumptes propis de l’alt càrrec que ostentava per decisió del prior de Grenoble: “... residió algún tiempo [en la ciudad francesa] con otros Priores de la Orden,... pues estavan en nombre de la religión”. A propòsit, segueix escrivint el P. Civera “Y entonces alcansó el P. D. Maresme del papa Eugenio 4 confirmación de algunos privilegios que algunos pontífices havían otorgado a esta nuestra casa...”, fins que passat un temps “... estando las cosas en estos términos, fue Dios servido de llevarse a su santa gloria al buen padre general D. Guillelmo de [la] Mota, con tan renombre de santedad que –según muchos escriven- resplandeció con milagros. Y tratando, después de haverle enterrado, los electores de buscar un tal successor que inchiesse el lugar de tan santo perlado, fue menester poco para resolverse por la larga experientia y conocimiento que del P[adr]e D. Maresme tenían.

Y assí, con mucho gusto y conformidad le eligieron por general de la Orden. Y fue el 28 [en ocupar dicha dignidad]. Hízose esta elección los postreros [días] del mes de julio del año 1437”.

Un dels primers reptes a què va haver d’enfrontar-se (sent ajudant del P. general, com ja s’ha assenyalat) va ser estar present en el Concili de Basilea, convocat pocs mesos després de la mort de Martí V pel seu successor Eugeni IV. Inaugurada la junta al juliol del 1431 és prematurament dissolta al desembre d’eixe mateix any i, de nou, convocada a Bolonya en les acaballes del 1433.

Davant de les disputes entre el pontífex i l’assem-

Falla la Palmera 2020

mento... el año 1441 mandó que, al tiempo de las comuniones generales, los monges estuviessen arrodillados y no de pies... También que el día de la cena del Señor, por haversse instituydo aquel día el divino sacramento, el altar mayor estuviesse aparejado solemnemente...”.

Una de les decisions de més transcendència preses per F. Maresme va ser, sens dubte, el desmembrament de les fundacions assentades en terra castellana de la primigènia Província Cartoixana de Catalunya, amb la creació d’una altra homònima per a Castella a partir de 1442 (on es van incloure les cases d’El Paular, Las Cuevas, Aniago Miraflores, les dos últimes fundacions patrocinades pels monarques, i esposos, Joan II de Castella i Maria d’Aragó) (Foto 5).

Seguint el fil conductor de Civera, llegim “Recibió otras muchas casas nuevas con que se augmentó la religión. Bolvió a reedificar la conrrería de la Cartuxa, por haverse quemado el día de s[an]t[o] Andrés [de] 1444. Levantó de nuevo la capilla o hermita de N[uest]ra Señora de Casalibus [o de las Chozas], adonde s[an] Bruno y n[uest]ros primeros padres vivieron al tiempo que se fundó la Orden. Y hizo otras obras de mucho provecho para aquella santa casa, con que la governó y juntamente a toda la religión veynte y seys años, con general aplauso y satisfac[c] ión, hasta que queriéndole Dios N[uest]ro Señor pagar tantos servicios como le havía hecho, se lo llevó a su santa gloria, [el] día de s[an] Vicente Mártyr de Valencia, su patria, [del] año 1463” (Foto 6).

Puig-Rigau, en la seua interessant obra dedicada als escriptors cartoixans espanyols, precisa dos manuscrits de Dom Francesc Maresme: Processus firmus de unione ordinis Cartusiensis post schisma (pergamí de 60x42 cm), datat en 1419 i custodiat fins fa poc en la cartoixa saragossana d’Auladei; així com una relació sobre la unió de les cases de Montalegre i Sant Pol del Maresme, còpia de la qual es guarda en la casa de Tiana.

IDENTITATEM

blea conciliar (convençuda de la seua superior autoritat) i les desavinences amb alguns monarques amb interessos directes en la península italiana (casos d’Alfons V el Magnànim, rei de la confederació catalano-aragonesa i Frederic III), àvids de ser reconeguts com a rei de Nàpols i emperador, respectivament. Davant del caire que anaven prenent els esdeveniments, el concili –reunit en conclave, aquesta vegada a Ferrara, des de principis del 1438- deposa Eugeni IV i tria per nou papa a Feliu V el 5 de novembre de 1439. Elecció que és de particular interès per dos motius: perquè Dom F. Maresme no va estar present en les seues deliberacions i per haver rebut 10 dels 33 sufragis (que representaven, a Itàlia, Espanya, França i Alemanya) amb els que els electors van triar al nou ocupant de la càtedra de sant Pere.

No obstant això, Feliu V prompte es va veure privat, paradoxalment, del suport dels monarques abans citats en haver arribat aquests a un acord favorable als seus interessos amb el papa Eugeni IV (qui una altra vegada tornà a ocupar el soli pontifici). Agraït aquest últim per la neutralitat de l’Orde cartoixà en la figura de Dom Maresme en tan enutjós assumpte, va voler nomenar-lo cardenal. Dignitat a què humilment va desistir el nostre protagonista.

Passada ja la tempestat amb aparences cismàtiques que va representar la pugna entre els poders espiritual i temporal, J. Baptista Civera comenta que “La primera cosa que hallamos haver mandado nuestro buen P[adr]e general para bien de la religión fue que cada casa le diesse noticia de las licencias y concessiones otorgadas por sus predecessores, o por los capítulos gen[erales], para ver si havía halgo que corregir o imitar. Y, en cumplimiento de esta ordinación, se halla en n[uestr]o archivo un pergamino bien largo en que se le hizo relación de las licencias de que gozava esta casa entonces... También hizo una diligencia digna de que todos los superiores la imitassen, y fue que envió a dezir a los visitadores, priores y monges que cada qual le avisasse y escriviesse de qualquier cosa que necessitasse corrección, e[n]mienda o mejoría en la observancia regular para que, vistos los buenos advertimientos, proveyesse lo que más conviniesse.

Y con este tan prudente acuerdo le dieron noticia de muchas cosas importantes para la Orden”. I prosseguix comentant que “...con este grande deseo que tenía de mejorarlo todo, el año 1443 dio cargo a algunos priores para que regonociessen los estatutos antiguos que, por estar divididos en tantos libros, causavan alguna confussión y los pusiessen en mejor orden haziendo una nueva recopilación. Pero, aunque se empessó luego, no se pudo acabar en su tiempo. Hizo muchas ordenaciones con que puso en grande policía el culto divino. Señaladamente, por la grande devoción que tenía al S[antísim]o Sacra-

82

Retrat de Maresme (Museu de Belles Arts, València)

83

La Grande Chartreuse (Saint-Pierre-deChartreux, França)

Manuel Civera Gómez Investigador

Falla la Palmera 2020

Els Trastàmara La família Trastàmara va ser un dels llinatges més rics de la península durant l’Edat Mitjana, la qual governà Castella des de 1369 a 1504, la Corona d’Aragó des de 1412 a 1516, el Regne de Navarra des de 1425 a 1479 i el Regne de Sicília i Nàpols des de 1412 a 1516. Fou fundada en 1369 pel comte Enric de Trastámara, fill bord del rei Alfons XI. Sent menor d’edat el rei Joan II de Castella, era regent Ferran de Trastàmara, el qual estava preparant la conquesta del regne nazarí de Granada.

Mentre això esdevenia, el 31 de maig de 1410 va morir Martí I l’humà o l’Eclasiàstic, rei de la Corona d’Aragó, sense descendència i a la qual pretenien els Tratàmara. A Ferran li donà temps per atacar Antequera, que era la porta natural del regne nazarí de Granada, i en juliol va rendir la ciutat. Ferran va ser indulgent amb els derrotats i els va permetre formar un barri a Granada i el regne nazarí passà a ser vassall de Castella.

A la mort de Martí I, l’últim rei de la casa de Barcelona, es presentaren dos candidats per ocupar el tron de la Corona d’Aragó: Jaume d’Urgell que era besnét d’Alfons el Benigne i nomenat lloctinent pel rei difunt, i Ferran de Trastàmara que era nét de Pere el Ceremoniós i germà del rei de Castella Enric III. Els pretendents tenien els seus partidaris. A València seguien Jaume d’Urgell el governadors de la ciutat, Berenguer Arnau de Bellera, el Consell i el poble amb els Vilaragut al front; el partit de Ferran comptava amb la nobleza valenciana encapçalada pels Centelles. Aquests dos bàndols s’enfrontaren en la batalla més cruel i sanguinària de l’interregne. L’enfrontament començà el 7 de setembre de 1410 quan Morvedre, que era pro Ferran Tratàmara, li negà l’entrada a la vila al governador Berenguer Arnau de Bellera.

Aquest demanà una poderosa host comandada per Ramon i Berenguer de Vilaragut, la qual es concentrà al riu Túria el dia 8. Per la banda dels Centelles i els partidaris dels Trastàmara es concentraren a

IDENTITATEM

ALFONS EL MAGNÀNIM I MORVEDRE

Puçol i amb molta dificultat s’evità el xoc bèl·lic.

No es pogué evitar, però, la batalla del dia 27 de febrer de 1412. Els Centelles amb tropes aragoneses i castellanes es concentraren a Borriana amb tres-cents cinquanta cavallers per impedir que les tropes del comte d’Urgell s’uniren a les del governador Bellera. Al mateix temps el comte de Dénia, Diego Gómez de Sandoval, arribà a Morvedre des de Requena. Des del riu Palància a Puçol, i concretament al Cudolar, es desenvolupà la cruel batalla on es produïren tres mil morts i mil cinc-cents ferits. La derrota del compte d’Urgell fou absoluta i fou tan cruet que els vencedors obligaren al fill del governador la humillant entrada a Sagunt i es passejaren pel carrer Major i la plaça Major amb el cap de son pare clavat a la punta d’una pica. Tot sembla que el topònim del braç dret del Palància, Almudàfer, que marca el límit nord del camp de Batalla, rebé el nom per la victòria dels tratamaristes.

Així anà l’interregne.

El conflicte successori acabà amb el Compromís de Casp. El papa Benet XIII va proposar que Aragó, Catalunya i València nomenaren tres candidats cadascun dels regnes perquè es reuniren a Casp i dirimiren el successor. Mallorca en quedà al marge. Després dels tires i arronses del papa Benet XIII i el seu intermediari Vicent Ferrer, els tres candidats aragonesos votaren a favor de Ferran, dos dels tres candidats valencians i un dels tres catalans. De manera que, quan ja els tratamaristes s’havien imposat, es reuniren els nou compromisaris a Casp a partir de març de 1412 i decidiren que el successor a la corona d’Aragó havia de ser Ferran I de Trastàmara.

Instal·lats els trastàmares en el tron de la Corona d’Aragó, el papa Benet XIII i el dominic Vicent Ferrer van centrar la seua activitat evangèlica en els jueus. Entre les seues actuacions destaca la Disputa de Tortosa, el 7-2-1413 en què el papa cismàtic provocà una polèmica doctrinal a la capital de l’Ebre entre els rabins jueus i els bisbes cristians per dilucidar si el Mesies s’havia encarnat en Jesús. Després de seixanta-set sessions s’acabà la disputa a Sant Mateu el 13-11-1414 amb la convicció que les tesis cristianes eren les vencedores i, conseqüentment, els rabins havien d’integrar-se en l’Església.

A Morvedre es convertiren al cristianisme el rabí Jahudà Abenardut i Samuel Legem, fill de Galcerà de Sant Feliu. No s’acabaren ací els agravis als jueus perquè l’11-5-1415 se signà a València la butlla de Benet XIII Etsi doctoris gentiu per la qual se suspenien tots els previlegis de les comunitats jueves de la Corona d’Aragó, entre les quals estava que els cristians tenien dret a predicar dins de les sinagogues i que el jueus havien de viure a l’interior dels calls de les Jueries. El rei Ferran I hagué de ratificar la butlla amb la pragmàtica el 23-7-1415 amb finalitat de modificar-la quan convinguera.

84

85

Alfons III rei de València, després anomenat el Magnànim El dia 2-4-1416 Ferran I faltà i el va succeir el seu fill Alfons (Medina del Campo 1396-Nàpols 1458).

Fou coronat rei com Alfons V d’Aragó, comte de Barcelona, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca… quan ben just tenia vint anys. Es va casar amb Maria de Castella i va establir el palau reial a València (Vivers). Ben prompte deixà a la península la seua esposa com a virreina i ell se n’ocupà de Nàpols que era aleshores el centre de la Mediterrània. Allunyat de l’esposa va afavorir la seua relació amb les dones. De Ferran I ens fixarem en tres fets relacionats amb Morvedre: El 21-3-1419 va restituir els previlegis dels jueus de Morvedre que van prohibir Benet XIII i sancionà son pare Ferran I. Entre les qüestions rellevants d’aquest document cal subratllar la identificació de la carnisseria jueva i que els jueus podien habitar el nucli del call (des del carrer Escola al carrer Pujada del Castell, des del carrer Baltasar Batalla fins a la muntanya) i on solia ésser jueria, és a dir, des dels actuals carrers Dolors i Penyetes fins a les muralles del Castell. De manera que la Jueria era molt més gran que la zona protegida per murs segons el privilegi de 1321.

El dia 28 de gener de 1424 Alfonso III va ser rebut a Morvedre amb demostracions d’alegria i en va pernoctar ben probablement en el palau del Delme. Aquesta data ens interessa especialment perquè Úrsola Vilaroya, muller del prohom morvedrí Jaume Erau (alter Folc), quedà embarassada del seu primer fill, el qual en desembre de 1425 era un nadó. Aquell any de 1425 Joan Argent fou contractat com a mestre de l’escola parroquial de Morvedre. Esdevingué que Joan se n’anamorà bojament d’Úrsola. Per aconseguir el seu afecte comptà amb l’alcavota Caterina Barrot a partir d’emprar-li a Úrsola les polseres perquè Joan representara la mare de déu en l’aute sacramental que es realitzava la nit de Nadal a l’església de Santa Maria. Úrsola va refusar el contacte de Joan per tres vegades, però després de la Pasqua de 1426 consumaren la relació sexual al celler del rector Llorens Camarelles.

La relació amorosa s’intensificà durant l’estiu i la tardor, fins que Úrsola quedà prenyada. Els amants i els amics maquinaren assassinar Jaume Erau, marit d’Úrsola. L’arrepentiment de Pere Çaidia, fill del batlle de Morvedre i amic de Joan Argent, detingueren l’enverinament i els familiars de Jaume Erau incoaren una causa criminal. El dia 10 de juliol de 1427 va ser cremada Caterina Barrot acusada d’alcavota i fetillera. Tot seguit se suspengué el judici perquè Úrsola hagué de donar a llum al segon fill.

El 26-1-1428 el rei Alfons convocà les Corts Valencianes des de Barraques del Reial, precisament a on tenien les propietas els Argent, prohoms d’Almenara, el fill de la qual, Joan Argent,

comentaria la història entre Joan i Úrsola perquè tenia tots ingredients: la vida sexual de la noblesa local, el món llicenciós dels clergues, l’alcavoteria domèstica, l’adulteri, l’enverinament i el subterfugi de la Justícia i del rei. Fou tan famosa que en 1460 l’escriptor Jaume Roig en la seua obra l’Espill o Llibre de les dones li dedica una de les aventures (des del vers 1882 al 1913). Entenc que Joanot Martorell des de 1464 fins la seua defunció el 24 d’abril en 1465 escrigué la inacabada Comèdia de Calix i Melibea, obra ambientada a Morvedre on es fa al·usió a la destrucció de Sagunt i en la qual la Celestina bevia i preferia per damunt de tots el vi de Morvedre.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

era el mestre enamorat d’Úrsola i protagonisme principal de la historia d’amor i de la causa criminal contra Úrsola. L’1 de setembre del mateix any les corts valencianes no s’havien realitzat i el Justícia en Criminal, Joan Claramunt, va reactivar el procés a instància del fiscal Jaume Ferrando i el dia 3 convocà Úrsola a l’hostal Nou situat a la muralla amb la porta d’entrada per la plaça aleshores anomenada de Sant Francesc per comprovar si realment havia estat embruixada i es demostrà que tot havia estat una farsa. El jutge va decidir empresonar Úrsola; però el marit i la família dels Guerau demanaran la llibertat provisional i els la donaren amb la fiança de 2.000 lliures i el compromís que no eixirà de València fins al dia de la sentència. Entre els dies 16 i 17 d’octubre les Corts que estaven realitzant-se a València es traslladaren a Morvedre per fer la clausura; de manera que, amb la finalització satisfactòria, s’havia d’aplicar el privilegi reial d’indultar els encausats de la vila que no tingueren delictes de sang. Tot i això el dia 24 de novembre el fiscal reial, Anglesola, demanà al jutge que es procedira contra Úrsola i la resta de dones encausades. Se sol·licità el turment d’Úrsola per obtenir una confessió detallada i veraç.

El dia 27 el jutge convocà les parts per al dia 29 amb la finalitat de reobrir el judici; però el dia 28 el vicecanciller Jaume Pelegrí ordenà al jutge que no se sentenciara els imputats perquè s’havia aplicat el privilegi reial. El final feliç del judici contra Úrsola comportà que les 2.000 lliures engreixaren les arques reials per mantindre les campanyes militars a Nàpols i Sicília.

Alfons el Magnànim en la seua governança des de Nàpols aconseguí molt èxits militars, però ens interessa destacar que fou un gran impulsor del Renaixement. La cort de Nàpols comptà amb grans personalitats literàries com Lorenzo Valla i gran nombre d’escriptors com Iñigo López de Mendoza (després marqués de Santillana), autors de teatre… Entre els lletraferits a la cort napolitana era present Joanot Martorell en els anys cinquanta. El rei Alfons III de València va faltar l’any 1458 i a partir d’aleshores el cavaller trastamarista Joan Martorell hagué d’arreglar-se-les per viure. Fou aleshores quan Joanot Martorell va decidir escriure: entre els anys 1455 i 1460 va escriure Flor de cavalleria (desapareguda), entre 1460 i 1464 escrigué Tirant lo blanc i al meu entendre va escriure tres quartes parts de la Comèdia de Calixt i Melibea.

La història amorosa de Joan i Úrsola va ser molt coneguda perquè en el procés havia participat des del rei Alfons el Magnànim a les fadrines de la casa del Erau: gran part de la judicatura valenciana; molts escrivans, advocats i administratius del regne de València, els jurats de Morvedre, tota la xicoteta noblesa local i tots els estaments religiosos. Lògicament el poble a les tavernes i a la plaça

86

87

José Manuel Palomar Investigador

Falla la Palmera 2020

Antonio de las Viñas va ser un dibuixant i gravador flamenc, al que podem enquadrar dins d’una plèiade d’artistes i científics que van servir dins de la cort del rei Felip II. Eren temps d’humanisme i renaixement, als que el monarca espanyol no va ser aliè i es rodejà de personalitats molt importants dins del món cultural de l’època perquè portaren avant una sèrie de projectes encaminats a descriure i donar a conèixer millor les terres que tenien un interès per a la corona. Dins de tot aquest entramat, Anton van den Wyngaerde (de las Viñas en castellà) realitzà una sèrie de viatges per a dibuixar i recopilar dades de ciutats espanyoles; les ciutats i viles que es consideraven més importants. I passà per Sagunt.

Després de la seua estància a Tarragona visità el nostre poble, i amb tot, podem dir que encara que Sagunt (Morvedre) ja era coneguda pels viatgers i erudits de l’època, no era una població important.

Morvedre era una vila menuda amb poques cases i escassa població, pot ser uns 2000 habitants cap a la meitat del segle XVI, i llevat del Castell, que estava catalogat com molt gran i fort, res més hi podia haver. Però era famosa per les seues restes romanes, sobretot pel corpus d’inscripcions recuperat i recollit pels viatgers anteriors, i també per un monument únic, que encara restava en un estat de conservació prou bo: el Teatre Romà. Tot això ho sabia Wyngaerde i ho va incloure al seu viatge.

Valia la pena posar a Morvedre en les seues notes, això era una oportunitat per a visitar-la i gaudir de les despulles clàssiques de les quals hi tenia notícia.

No podem oblidar que per Sagunt ja havien passat alguns viatgers rellevants i persones curioses, amb bona formació, que havien escrit sobre la mateixa història de la ciutat i les seues ruïnes, sobretot de la part que pertoca als esdeveniments de la segona guerra Púnica, que enfrontà a Roma i Cartago, amb conseqüències nefastes per a Sagunt. A Wyngaerde també li preocupava la descripció de les fortificacions, i aquí entrava el castell de Morvedre, ja que era rellevant fer una descripció ajustada de les més

IDENTITATEM

ANTON VAN DEN WYNGAERDE I EL SEU DIBUIX DE SAGUNT

Part central de la vista panorámica de Morvedre al S.XVI, on es pot veure el Teatre Romà i un poc més baix a l’esquerra, l’església de Santa Maria, encara sense terminar.

Dibuix més menut que forma part de les notes que Wyngaerde anava replegant en els seus viatges, on es poden veure uns animalets que el van semblar extranys i els dibuixà juntament, amb una vista frontal del Teatre Romà feta des de les últimes cases davant del monument.

88

89

importants, donat que eren temps d’inseguretat per culpa dels atacs costaners dels berberescos. Com ja he dit, Wyngaerde i els seus ajudants van vindre del nord, de Catalunya, seguint el camí que més o menys paral·lel a la costa, baixava des de Tarragona.

Arribà a Sagunt segurament cap a l’estiu i travessà el riu pot ser sense aigua (o quasi), i de fet en la vista que va fer ni el dibuixa. Entraria al poble per la carretera que ve d’Almenara i buscaria allotjament en els hostals de la Placeta que donaven servei al camí que pel mig del raval passava. Tot seguit i com a funcionari reial es presentaria al Batle per a informar de la seua visita i demanar informació per a poder dibuixar i prendre notes pel poble. El seu interès primer era dibuixar una vista general i per això calia trobar un lloc elevat per a veure la major part dels detalls i el va trobar a Sant Cristòfol, des d’on prengué algunes de les notes necessàries. Però també ens deixà detalls solts de coses del poble, naturalment relacionades amb la seua curiositat per la part clàssica que a Sagunt encara hi era. I va dibuixar el Teatre Romà amb detalls, algunes làpides, prengué nota d’inscripcions, algunes en llatí, en hebreu o en l’àrab i ens deixà una aproximació de com era Sagunt en aquella època, amb molts detalls de la seua estructura urbanística. Amb tot, el millor, sens dubte és l’excel·lent vista panoràmica de Morvedre que va fer, de gran mida (282x950) en la que es nota la seua acurada tècnica, amb noms descriptius i aiguades d’aquarel·la. Tot un descobriment i una sort per als investigadors, donat que té una gran importància per a qualsevol estudi del Sagunt antic i també, perquè no, per a tot aquell que vullga fer un xicotet viatge en el temps i passejar una mica per l’antic Morvedre del segle XVI. Així, destaca pel seu tamany la disposició del Castell, amb parts actualment desaparegudes, com la torre d’Hèrcules o el castell de ponent o Barrània. Es nota també la muralla que voltava tota la vila, amb les seues portes que comunicaven l’interior del poble amb els camins exteriors i, afinant l’imaginació, fins i tot podem passejar per fora, pel Camí Reial, amb d’altres figures que es troben al dibuix. Destacar també els ravals saguntins, amb els seus convents, dels que hui sols queda Santa Anna (encara que molt canviat) o gaudir de detalls menuts, com l’assut de Pedres Blaves o l’ermitori de Sant Cristòfol. En definitiva, va ser una sort per a Sagunt que Wyngaerde es fixara en el nostre poble; que considerara que era imprescindible la seua visita, atenent la seua passada fama i així ho va dibuixar amb molt bon profit. I ens deixà a la fi, una excepcional panoràmica d’aquell Morvedre antic, el mateix que ara vem desdibuixat pels infinits canvis que porta el temps. Una vista sense la que, com ja he dit, seria impossible fer-nos una idea detallada d’edificis i parts del nostre poble, que formaren part de la seua traça i que ara ja, són desaparegudes per sempre.

Signatura d’Anton van den Wyngaerde, amb la data de 1563, que es pot veure baix a la dreta de la seua vista general de Morvedre. També es veuen uns soldats amb llances i un caminant, tots pujant pel camí que va a l’ermitori de Sant Cristòfol.

Emili Laguna Doctor en Biologia Cap de Secció de Protección de recursos naturals GVA

Premi ‘César Gómez Campo’ a la trajectòria en la conservació de les plantes a Espanya.

Antonio José de Cavanilles y Palop, nascut a València el 16 de gener de 1745, és reconegut com el més important botànic espanyol de tots els temps.

Tot i ser religiós de professió, es va interessar pel coneixement de les plantes, entrant en contacte amb molts dels botànics més destacats de la Il·lustració. Va rebre diversos encàrrecs científics, sent el més conegut la comissió de la Corona espanyola per a fer la completa descripció de les terres de l’antic Regne de València, majoritàriament coincident amb els límits de l’actual Comunitat Valenciana. Seguint eixe encàrrec, Cavanilles va recórrer a cavall i a peu bona part del territori valencià en nombroses expedicions entre 1791 i 1793, fruit de les quals va ser la posterior edició del més conegut dels seus llibres, “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura y frutos del Reyno de Valencia” –col·loquialment dites en valencià Observacions de Cavanilles–, editat en dos volums entre 1795 i 1797. Paral·lelament les excursions van permetre a l’abat valencià recollir abundants espècies de plantes silvestres que no estaven encara descrites per a la ciència, i de les que faria una detallada descripció en la seua obra “Icones et Descriptiones Plantarum” –les Icones– publicat en 6 volums entre 1791 i 1801. Les plantes valencianes van ser descrites majoritàriament al volum II, editat en 1793, és a dir, just a la vegada que el segon volum de les Observacions.

Amb les Observacions de Cavanilles la zona valenciana va ser el primer territori espanyol que va gaudir d’un complet estudi biogeogràfic i del seu medi natural; la resta va haver d’esperar a la publicació, mig segle més tard, del “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico” (1845-1850) de Pascual Madoz, més centrat als estudis demogràfics i econòmics, i aleshores més allunyat de la descripció de la biodiversitat i el paisatge. Es diu de fet,

Falla la Palmera 2020

CAVANILLES I LES PLANTES SAGUNTINES

IDENTITATEM

Premi ‘Silver Leaf Award Planta Europa’ a l’excel·lència en el treball de conservació de les plantes a Europa.

que les Observacions constitueixen el primer gran treball complet de Biogeografia fet a Espanya. Al sí d’aquell treball, Cavanilles va tindre especial relació amb el Camp de Morvedre, donat que era zona de pas obligat per anar cap a l’actual província de Castelló, sortint des de sa casa familiar a València.

L’il·lustre botànic va passar per Sagunt –anomenat a les Observacions Murviedro, és a dir, Morvedre– en almenys 4 expedicions: cap a maig de 1791, març i agost de 1992, i maig de 1793. Va fixar-se en la ciutat i el seu terme municipal, sobretot en la primera de totes les expedicions, sent-ne de fet un dels primers municipis valencians que va recórrer.

En començar els seus recorreguts, Cavanilles coneixia poc de les terres valencianes, ja que la seua vida professional s’havia desenvolupat a Madrid, Astúries, Múrcia, i sobretot a París. Aleshores, les seues expedicions van tindre una forta component d’aventura i d’experiència vital, que reflectirà primer en un diari, i més endavant, ja resumit, al text de les Observacions. De tots els municipis que recorria, obtenia informació facilitada pels il·lustrats locals, així com pels retors i altres religiosos, reunint dades sobre les produccions agrícoles o industrials, i sobre el nombre de “veïns” –en aquella època només es consideraven veïns els qui tenien l’obligació de pagar imposts, sent aleshores molts menys que el nombre real d’habitants–. De Sagunt va indicar que hi havia uns 1.525 veïns, però dels càlculs del mateix Cavanilles correspondrien realment a poc més de 6.800 habitants. A les Observacions destaca el creixement de la població de la ciutat, índex d’una certa prosperitat, en dir que cap al 1749, vora 45 anys abans, només hi havia 938 veïns.

Sagunt centra bona part del text de les Observacions entre les pàgines 120 i 124 del primer volum, així com una ampla menció al tossal del castell a les pàgines 22 i 23 de les Icones. L’abat il·lustrat no va fer quasi cap descripció de la vegetació forestal saguntina, reservant-la de manera més genèrica pera tota la serra Calderona; la mancança d’eixes descripcions solia ocórrer al llibre quan els municipis estaven bàsicament dominats per l’agricultura, incloent-ne allò que ara consideraríem com ‘agricultura marginal’ sobre abancalaments, que ocuparien part de l’actual extensió forestal saguntina cap al vessant oriental de la serra Calderona. Però, sí que va parar atenció a la geologia, descrivint acuradament les roques calcàries dominants a gran part del terme, i els gresos rojos –‘rodenos’– de la seua part occidental. També, per suposat, al paisatge agrari i les seues produccions, indicant que a les planes, prop de la marjal, es conreaven la dacsa, la morera –per alimentar els cucs de la seda–, les fesoleres, l’alfals i vàries hortalisses; al secà, majoritari al terme terra endins, dominaven els cereals –blat i ordi–, garroferes, oliveres i vinyes, produint-se localment tant d’oli com de

90

91

vi. Sobre els agricultors del terme, Cavanilles alaba els seus coneixements i el bon ús de tècniques com l’empelt de les garroferes. Com a curiositat sobre eixa espècie, que normalment és dioica –és a dir, té peus masculins i femenins–, el botànic va trobar a Sagunt per primera vegada per a la ciència plantes hermafrodites, amb flors mascles i femelles sobre el mateix peu.

De l’orografia saguntina, va interessar-se sobretot per la muntanya del Castell, sobre la que s’havia anat configurant el nucli urbà, i que estava coronada pel teatre romà, dintre del recinte fortificat. Entre les il·lustracions de les Observacions –dibuixades al natural pel mateix Cavanilles i més endavant gravades per a fer les planxes d’impremta dels llibres– es troba de fet una sobre el tossal i el castell saguntí. Guiat per la cartografia encara imperfecta de l’època, l’abat va pensar que aquella muntanya era el punt de confluència dels últims contraforts de les serres de la Calderona i Espadà, però ara sabem que només s’alinea amb la primera d’elles. Del Palància, indica que ja era una rambla seca des de molta distància abans de la seua desembocadura, en haver-se desviat bona part de les seues aigües per a l’agricultura. També assenyala que al terme de Sagunt no va trobar fonts, a diferència de molts municipis propers, ja serra endins.

Del paisatge vegetal i les plantes que el composen, l’estudiós valencià destaca sobretot 4 ambients del terme de l’antiga Morvedre: les dunes, la marjaleria, els cultius, i el tossal o muntanya del castell. Sense indicar amb exactitud el lloc de dunes i marjals, tot fa entendre que el que va visitar era l’actual Marjal dels Moros i el seu front litoral. Descriu dunes de cudols, i zones marjalenques travessades per canals; parla, per exemple, d’intents fallits de conrear al passat l’arròs. Les plantes silvestres que assenyala eren les que actualment dominen eixos ambients, indicant algunes a les dunes actualment rares i protegides com la lletrera marina (Chamaesyce peplis), la lleterola de platja (Euphorbia paralias) o la campaneta de mar (Calystegia soldanella). De la vegetació ruderal, pròpia de conreus i sòls adobats, rics en nitrògen, indica igualment espècies encara presents; però al cas de l’acant o herba carnera (Acanthus mollis), planta ornamental asilvestrada d’introducció molt antiga, Cavanilles la citava dels marges dels cultius, mentre ara només semblen romandre com a plantes conreades.

Sense dubte el lloc amb més interès per a Cavanilles va ser el recinte, murs i muntanya del castell, d’on va destacar la seua elevada diversitat vegetal, indicant nombroses espècies. En aquell moment ja hi eren freqüents els margallons (Chamaerops humilis), les garroferes bordes o silvestres (Ceratonia siliqua) i les paleres (Opuntia fi-

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

cus-indica), de les que destaca el sabor i la dolçor dels seus fruits. Però, també abundaven altres plantes ara ja molt rares o quasi desaparegudes, com el pericó de roca (Hypericum ericoides) o el poliol blanc o de penya (Micromeria fruticosa). No hi mancaven espècies ja clàssiques dels castells i altres fortificacions properes al litoral, en particular la malva de roca (Lavatera maritima), el garrofer de moro (Anagyris foetida), la bufera (Withania somnifera) o la tapenera (Capparis spinosa), que encara viuen al mateix lloc. Però, també va indicar algunes que no s’han retrobat, sent-ne tres d’elles molt remarcables. Una és la pebrella (Thymus piperella), planta aromàtica ben coneguda, endèmica –exclusiva a nivell mundial– del centre i sud de València i províncies properes, de la que es coneixenen molt poques poblacions naturals al nord del riu Túria; des de la cita de Cavanilles mai no ha estat retrobada a Sagunt, tot i que es coneixen referències posteriors molt puntuals per Nàquera i Serra. La segona és la quina borda o teucri groc (Teucrium flavum), pròpia de la Marina Alta i comarques perifèriques, no retrobada a Sagunt des dels temps de Cavanilles; recentment ha estat localitzada al nordest de la província de Castelló.

La tercera espècie no retrobada té especial interès, atès que Cavanilles la va descriure per primera vegada per a la ciència amb exemplars collits a Sagunt, tot i que es tracta d’una planta que només es fa abundant al sud d’Alacant, Múrcia, Almeria i zones pròximes del Nord d’Àfrica, en terrenys amb clima molt més àrid. Es tracta del plantatge de fulles abraçadores, Plantago amplexicaulis, descrit a la pàgina 22 del segon volum de les Icones. A banda de la recol·lecció de Cavanilles el 1791, el metge i botànic francès Jean-Marier Léon Dufour (1780-1865) va recollir més endavant la mateixa planta al castell de Sagunt, publicant la troballa en 1860. Tot i no tindre notícies d’eixa espècie més al nord de la província d’Alacant durant vora 130 anys, cap el 1989 va ser citada al terme de Paterna, i en 2004 es va localitzar en matollars al terme de La Llosa, prop de la marjal d’Almenara.

Resumint les indicacions de Cavanilles, pot dir-se que el botànic va quedar impressionat pel recinte i tossal del castell i la seua riquesa florística i què, tot i ser Sagunt en moltes de les seues excursions un lloc de pas cap al nord, en direcció a les terres castellonenques, va parra prou d’atenció als seus ecosistemes, població i produccions agrícoles. Cavanilles va faltar a Madrid el 5 de maig de 1804, sent aleshores director del Real Jardí Botànic i havent aconseguit la construcció del seu equivalent a València; les seues obres continuen sent d’¡obligada consulta per a conèixer com era el nostre medi natural, i al cas de Sagunt, va ajudar a posar el municipi en un lloc de privilegi per als estudis biogeogràfics del territori valencià.

92

93

José Luis Arcón Editor i historiador Llicenciat en Història moderna

De la mateixa manera que Troia deu la seua immortalitat, més que a les proeses de tiris i troians, als inspirats versos d’Homer, no és aventurat afirmar que l’entrada de Sagunt en el temple de la Fama deu menys al seu paper en el transcendental conflicte entre Roma i Cartago que a la prestigiosa ploma dels historiadors clàssics que dos mil anys arrere van escriure la crònica d’aquella guerra.

Més de dos mil·lennis van haver de passar perquè la vella Sagunt, aleshores transformada en moderna Morvedre, tornara a guanyar una notorietat semblant, perquè el seu antic nom circulara una altra vegada per cancelleries i governs, perquè Sagunt fora una altra vegada objecte de cròniques, comunicats i notícies al mig món. De nou va ser un gran conflicte internacional el que va tornar la fama a Sagunt: la invasió napoleònica d’Espanya. Però, com en el cas de la Segona Guerra Púnica, el destacat paper de Sagunt en aquest nou conflicte no va ser la sola raó del seu retorn a la palestra de la Història. La raó última la trobem una altra vegada en una ploma magistral, la de qui fora possiblement el més brillant memorialista del període napoleònic: el mariscal de l’Imperi Louis Gabriel Suchet.

Suchet (paradoxes de la història!) va ser el comandant de l’exèrcit napoleònic que el 1811 va atacar i va prendre Sagunt, el seu primer pas en la conquista del regne de València. Una reeixida campanya tan perfectament planejada i executada que, durant dècades, va ser estudiada en les acadèmies militars i instituts polítics de França com a guia modèlica per a la conquista i pacificació dels territoris que havien de conformar el futur imperi colonial francés.

Havia transcorregut poc més d’una dècada del final de les guerres napoleòniques quan Suchet va donar a la impremta la seua personal vi-

Falla la Palmera 2020

ELS LLORERS DE SAGUNT

IDENTITATEM

Retrat del mariscal Luis Gabriel Suchet, Duc de l’Albufera. Oli de Vicente López Portaña (Museu Municipal de València).

94

95

sió d’aquell conflicte, i ho va fer usant una prosa i un estil tan admirables que la seua història no va tardar a ser traduïda i publicada en la mateixa Espanya, on se la va arribar a comparar als Comentaris de Gai Juli Cèsar..., i no sols per la seua qualitat literària. Igual que el cèlebre militar i historiador romà, Suchet posseïa un fi sentit per a encarir els seus mèrits i victòries, i servint potser a tal propòsit sempre s’havia resistit a donar en els seus informes al Govern i a la premsa el nom de “Morvedre” a l’antiga i celebèrrima Saguntum. Conscient de la ressonància i el simbolisme de l’històric topònim, va preferir usar el nom de Sagunt per a donar a la seua campanya major notorietat a França i més ressò en les pàgines de la premsa internacional.

Una prova il·lustrativa del propòsit perseguit per Suchet la tenim en la batalla més decisiva de la campanya de València, que va guanyar el 25 d’octubre de 1811 derrotant l’exèrcit espanyol que intentava socórrer les tropes assetjades a Morvedre. La batalla es va lliurar lluny d’allí, quasi exclusivament als termes municipals de Puçol, el Puig i Bétera; no obstant això, el mariscal, en el seu informe al govern imperial reproduït també en nombrosos periòdics, va decidir batejar la seua victòria amb el nom de “Batalla de Sagunt”: el poder d’evocació del topònim compensava amb escreix l’evident inexactitud geogràfica del nom donat a la batalla.

Aquesta “raó última” sobre el retorn de Sagunt a la primera plana de la Història està, per descomptat, oberta a discussió; però no hi ha el menor dubte sobre la “raó primera” que va causar aquest retorn: l’estratègica ubicació de Sagunt per a servir d’antemural qualsevol invasió francesa del llevant espanyol. De fet, el regne de València es trobava tan militarment resguardat en començar la Guerra de la Independència, que en aquest avantatge radica la principal causa que el 1811, després de tres anys d’ocupació napoleònica d’Espanya, els antics regnes de València i Múrcia continuaren lliures del jou imperial. I no perquè els invasors no ho hagueren intentat: ho van fer el 1808 i de nou el 1810, encara que en ambdues ocasions van fracassar estrepitosament.

La clau d’ambdós fracassos, tal com hem apuntat, no va radicar tant en la superioritat de les armes patriotes com en la desavantatjosa –per als francesos– situació geogràfica de València. Napoleó tenia dos eixos de progressió estratègica a la península, dirigits ambdós contra les bases operatives de les forces angloportugueses i espanyoles, que eren les úniques que el seguien desafiant en tot el continent: un eix occidental que apuntava Lisboa i un altre de meridional que ho feia a Cadis i Gibraltar. Tal imperatiu estratègic deixava València en una incòmoda posició excèntrica, que ho era encara més per les característiques de la xarxa viària, perquè l’únic camí que permetia el fàcil tràn-

sit dels combois de subministraments i artilleria que necessitaven els francesos per a l’expugnació de les places llevantines era el de Catalunya i en menor grau el d’Aragó..., i ambdós confluïen davall els murs del castell de Sagunt, que amb el foc dels seus canons interceptava per complet el pas. I a Sagunt, al seu torn, l’escudaven les fortaleses de Tortosa i Tarragona, sense la conquista prèvia de les quals l’antiga Arse mai podria ser atacada.

Així que quan en aquelles dues ocasions, el 1808 i el 1810, els francesos es van dirigir contra València, van haver de fer-ho per mals camins secundaris que els van forçar a deixar arrere l’artilleria indispensable per a véncer les defenses de la capital. Confiats que l’amenaça de la força els obriria les portes de la populosa capital valenciana, es van trobar a la seua arribada amb una resistència obstinada que no van ser capaços de véncer sense artilleria pesada.

Aquesta victoriosa resistència de València no va ser l’únic èxit de la causa aliada, perquè 1810 va ser testimoni també del fracàs de la invasió napoleònica de Portugal, un triomf inesperat a causa, en gran manera, de la pressió que mai va deixar d’exercir-se des de València sobre la rereguarda estratègica dels invasors, prou intensa com perquè els reforços i els subministraments que els enviava Napoleó es quedaren pel camí. Aquest humiliant revés va ser el que va posar al regne de València en el punt de mira de Napoleó. El seu objectiu últim per a 1811 continuaria sent, naturalment, el poderós exèrcit aliat a Portugal; però per a enfrontar-se a ell amb possibilitats d’èxit havia d’estrangular primer les fonts de la resistència espanyola. Atés que aquesta rebia els seus subministraments de llevant, l’emperador va designar com a blanc prioritari els regnes de València i Múrcia, i per tant les fortaleses catalanes de Tarragona i Tortosa, que tancaven la carretera de Catalunya i hi donaven accés.

Quan la conquista del llevant peninsular anul·lara la pressió que exercien els espanyols sobre els exèrcits francesos d’Andalusia i Castella, aquests podrien envair simultàniament Portugal i esclafar-ne els defensors. A més, el 1811 el poderós imperi rus començava a donar inquietants mostres de defecció de la seua aliança amb França, així que es feia imperiós acabar molt de pressa la guerra d’Espanya i iniciar com més prompte millor la primera fase: la conquista de València.

A mitjan 1811 el mariscal Suchet ja havia executat la primera part del pla: l’expugnació de les places de Tarragona i Tortosa per a obrir a la seua artilleria i combois l’accés a València. I al setembre de 1811 va iniciar la invasió. Les forces patriotes que defensaven el regne de València van complir dignament amb la seua comesa: van resistir els francesos durant tres mesos i mig, des del 15 de setembre de 1811 fins al 9 de gener de

Traduït pel Gabinet de Promoció del Valencià de Sagunt

Falla la Palmera 2020

València 2020

Retrat del general Luis María Andriani, defensor de Sagunt en 1811. Gravat de Pedro Chamorro Baquerizo.

IDENTITATEM

1812; però les que durant cinc llargues setmanes van lluitar entre els murs de Sagunt es van guanyar el qualificatiu d’herois, perquè lliurats a les seues pròpies forces es van enfrontar a un enemic que els triplicava en nombre, i van regalar amb el seu esforç i coratge més d’un mes de supervivència a la capital del Regne..., que de fet només va sucumbir quan els exèrcits francesos de Catalunya, d’Andalusia, del Nord, del Centre i de Portugal van enviar a Suchet els reforços necessaris per a cobrir les nombroses baixes patides en la seua campanya valenciana.

Al capdavall, el sacrifici de Sagunt i després el de València, fent que es concentrara contra elles el principal esforç de l’enemic, no va ser debades. Perquè el momentani debilitament dels imperials a la resta d’Espanya els va portar a la derrota a Castella i a haver de retirar-se d’Andalusia; i aquests fracassos van propiciar l’entrada de Rússia en la guerra, contribuint que concloguera victoriosament per als espanyols uns mesos després. I tot i que, inexplicablement, encara haurien de passar diverses dècades perquè el decisiu paper exercit per Sagunt tinguera un reconeixement oficial, aquest finalment va arribar per Reial Ordre de 20 d’abril de 1840, per la qual “s’ha dignat Sa Majestat declarar gloriosa l’expressada defensa de Sagunt”, i es creava una Creu de Distinció “en favor dels valents que es van trobar en la mateixa defensa”.

I així van reverdir, dos mil·lennis després del setge d’Anníbal, els llorers de Sagunt. La ciutat havia escrit una nova pàgina de glòria, en la qual el seu antic nom, ple de ressonàncies heroiques, havia sigut intencionalment invocat pels participants de l’un i l’altre bàndol. Haguera sigut impensable que Morvedre romanguera indiferent a aquests fets; i en efecte, el 4 de maig de 1863 els seus orgullosos veïns celebraven un memorable ple municipal en què resolien, unànimement, restituir a Morvedre “l’antic i gloriós nom de Sagunt”. Va ser l’últim homenatge, ens agradaria creure, als joves reclutes valencians, alacantins i castellonencs que uns anys arrere havien sabut defendre amb tant d’abrivament els seus vetustos murs.

96

CAST

José Luis Arcón Domínguez

LOS LAURELES DE SAGUNTO

97

Del mismo modo que Troya debe su inmortalidad, más que a las proezas de tirios y troyanos, a los inspirados versos de Homero, no es aventurado afirmar que la entrada de Sagunto en el Templo de la Fama debe menos a su papel en el transcendental conflicto entre Roma y Cartago, que a la prestigiosa pluma de los historiadores clásicos que dos mil años atrás escribieron la crónica de aquella guerra.

Más de dos milenios tuvieron que pasar para que la vieja Sagunto, a la sazón transformada en moderna Murviedro, volviera a ganar una notoriedad semejante, para que su antiguo nombre circulase otra vez por cancillerías y gobiernos, para que Sagunto fuera otra vez objeto de crónicas, partes y noticias en medio mundo. De nuevo fue un gran conflicto internacional lo que devolvió la fama a Sagunto: la invasión napoleónica de España.

Pero, como en el caso de la Segunda Guerra Púnica, el destacado papel de Sagunto en este nuevo conflicto no fue la sola razón de su retorno a la palestra de la Historia. La razón última la hallamos otra vez en una pluma magistral, la de quien fuera posiblemente el más brillante memorialista del período napoleónico: el mariscal del Imperio Luis Gabriel Suchet.

Suchet (¡paradojas de la historia!) fue el comandante del ejército napoleónico que en 1811 atacó y tomó Sagunto, su primer paso en la conquista del reino de Valencia. Una exitosa campaña tan perfectamente planeada y ejecutada que, durante décadas, fue estudiada en las academias militares e institutos políticos de Francia como guía modélica para la conquista y pacificación de los territorios que debían conformar el futuro imperio colonial francés.

Había transcurrido poco más de una década del final de las guerras napoleónicas cuando Suchet dio a la imprenta su personal visión de aquel conflicto, y lo hizo usando de una prosa y un estilo tan admirables que su historia no tardó en ser traducida y publicada en la propia España, donde se la llegó a comparar a los Comentarios de Cayo Julio César… y no solo por su calidad literaria. Al igual que el célebre militar e historiador romano, Suchet poseía un fino sentido para encarecer sus méritos y victorias, y sirviendo quizá a tal propósito siempre se había resistido a dar en sus informes al Gobierno y a la prensa el nombre de “Murviedro” a la antigua y celebérrima Saguntum. Consciente de la

resonancia y el simbolismo del histórico topónimo, prefirió usar el nombre de Sagunto para dar a su campaña mayor notoriedad en Francia y más eco en las páginas de la prensa internacional.

Una prueba ilustrativa del propósito perseguido por Suchet lo tenemos en la batalla más decisiva de la campaña de Valencia, que ganó el 25 de octubre de 1811 derrotando al ejército español que intentaba socorrer a las tropas asediadas en Murviedro. La batalla se libró lejos de allí, casi exclusivamente en los términos municipales de Puzol, El Puig y Bétera; sin embargo el Mariscal, en su informe al gobierno imperial reproducido también en numerosos periódicos, decidió bautizar su victoria con el nombre de “Batalla de Sagunto”: el poder de evocación del topónimo compensaba con creces la evidente inexactitud geográfica del nombre dado a la batalla.

Esta “razón última” sobre el retorno de Sagunto a la primera plana de la Historia está, por supuesto, abierta a discusión; pero no hay la menor duda acerca de la “razón primera” que causó dicho retorno: la estratégica ubicación de Sagunto para servir de antemural a cualquier invasión francesa del Levante español. De hecho, el reino de Valencia se hallaba tan militarmente resguardado al comenzar la Guerra de la Independencia, que en esa ventaja radica la principal causa de que en 1811, tras tres años de ocupación napoleónica de España, los antiguos reinos de Valencia y Murcia continuaran libres del yugo imperial. Y no porque los invasores no lo hubieran intentado: lo hicieron en 1808 y de nuevo en 1810, aunque en ambas ocasiones fracasaron estrepitosamente.

La clave de ambos fracasos, tal como hemos apuntado, no radicó tanto en la superioridad de las armas patriotas como en la desventajosa –para los franceses– situación geográfica de Valencia. Napoleón tenía dos ejes de progresión estratégica en la Península, dirigidos ambos contra las bases operativas de las fuerzas anglo portuguesas y españolas que eran las únicas que le seguían desafíando en todo el Continente: un eje occidental que apuntaba a Lisboa y otro meridional que lo hacía a Cádiz y Gibraltar. Tal imperativo estratégico dejaba a Valencia en una incómoda posición excéntrica, que lo era aún más por las características de la red viaria, pues el único camino que permitía el fácil tránsito de los conyoyes de suministros y artillería que necesitaban los franceses para la expugnación de las plazas levantinas era el de Cataluña y en menor medida el de Aragón…y ambos confluían bajo los muros del castillo de Sagunto, que con el fuego de sus cañones interceptaba por completo el paso. Y a Sagunto, a su vez, lo escudaban las fortalezas de Tortosa y Tarragona, sin cuya conquista previa la antigua Arse jamás podría ser atacada.

Valencia 2020

Falla la Palmera 2020

viaron a Suchet los refuerzos necesarios para cubrir las numerosas bajas sufridas en su campaña valenciana.

A la postre, el sacrificio de Sagunto y luego el de Valencia, haciendo que se concentrara contra ellas el principal esfuerzo del enemigo, no fue en vano. Porque el momentáneo debilitamiento de los imperiales en el resto de España los llevó a la derrota en Castilla y a tener que retirarse de Andalucía; y estos fracasos propiciaron la entrada de Rusia en la guerra, contribuyendo a que concluyera victoriosamente para los españoles unos meses después.

Y aunque, inexplicablemente, aún tendrían que pasar varias décadas para que el decisivo papel desempeñado por Sagunto tuviera un reconocimiento oficial, éste finalmente llegó por Real Orden de 20 de abril de 1840, por la cual “se ha dignado Su Majestad declarar gloriosa la expresada defensa de Sagunto”, y se creaba una Cruz de Distinción “en favor de los valientes que se hallaron en la propia defensa”.

Y así reverdecieron, dos milenios después del asedio de Aníbal, los laureles de Sagunto. La ciudad había escrito una nueva página de gloria, en la que su antiguo nombre, lleno de resonancias heroicas, había sido intencionalmente invocado por los participantes de uno y otro bando. Hubiera sido impensable que Murviedro permaneciera indiferente a estos hechos; y en efecto, el 4 de mayo de 1863 sus orgullosos vecinos celebraban un memorable pleno municipal en el que resolvían, unánimemente, restituir a Murviedro “el antiguo y glorioso nombre de Sagunto”. Fue el último homenaje, nos gustaría creer, a los jóvenes quintos valencianos, alicantinos y castellonenses que unos años atrás habían sabido defender con tanto arrojo sus vetustos muros.

IDENTITATEM

Así que cuando en aquellas dos ocasiones, en 1808 y 1810, los franceses se dirigieron contra Valencia, tuvieron que hacerlo por malos caminos secundarios que les forzaron a dejar atrás la artillería indispensable para vencer las defensas de la capital. Confiados en que la amenaza de la fuerza les abriría las puertas de la populosa capital valenciana, se encontraron a su llegada con una resistencia obstinada que no fueron capaces de vencer sin artillería pesada.

Esta victoriosa resistencia de Valencia no fue el único éxito de la causa aliada, pues 1810 fue testigo también del fracaso de la invasión napoleónica de Portugal, un triunfo inesperado debido en buena medida a la presión que nunca dejó de ejercerse desde Valencia sobre la retaguardia estratégica de los invasores, lo suficientemente intensa como para que los refuerzos y suministros que les mandaba Napoleón se quedaran por el camino. Este humillante revés fue lo que puso al reino de Valencia en el punto de mira de Napoleón. Su objetivo último para 1811 seguiría siendo, naturalmente, el poderoso ejército aliado en Portugal; pero para enfrentarse a él con posibilidades de éxito debía estrangular primero las fuentes de la resistencia española. Dado que ésta recibía sus suministros de Levante, el Emperador designó como blanco prioritario los reinos de Valencia y Murcia, y por ende las fortalezas catalanas de Tarragona y Tortosa que cerraban la carretera de Cataluña y daban acceso a ellos. Cuando la conquista del Levante peninsular anulase la presión que ejercían los españoles sobre los ejércitos franceses de Andalucía y Castilla, éstos podrían invadir simultáneamente Portugal y aplastar a sus defensores. Además, en 1811 el poderoso imperio ruso empezaba a dar inquietantes muestras de defección de su alianza con Francia, así que se hacía imperioso terminar a toda prisa la guerra de España iniciando cuanto antes la primera fase: la conquista de Valencia.

A mediados de 1811 el mariscal Suchet ya había ejecutado la primera parte del plan: la expugnación de las plazas de Tarragona y Tortosa para abrir a su artillería y convoyes el acceso a Valencia. Y en septiembre de 1811 inició la invasión. Las fuerzas patriotas que defendían el reino de Valencia cumplieron dignamente con su cometido: resistieron a los franceses durante tres meses y medio, desde el 15 de septiembre de 1811 hasta el 9 de enero de 1812; pero las que durante cinco largas semanas lucharon entre los muros de Sagunto se ganaron el calificativo de héroes, pues librados a sus propias fuerzas se enfrentaron a un enemigo que les triplicaba en número, y regalaron con su esfuerzo y coraje más de un mes de supervivencia a la capital del Reino… que de hecho solo sucumbió cuando los ejércitos franceses de Cataluña, de Andalucía, del Norte, del Centro y de Portugal en-

98

La batalla de Sagunt en una estampa francesa de 1837.

99

IDENTITATEM

Després de la conversa telefònica amb l’Excm. Sr. ANTONIO ROMEU FERNÁNDEZ, V Comte de Sagunt, comunicant-li la bonica idea que havia tingut la Directiva de la Falla la Palmera, de dedicar un espai del seu llibre de l’any 2020 a JOSÉ ROMEU PA RRAS, l’heroi de Sagunt i avantpassat seu, ràpidament es va mostrar disposat a col. laborar i em va prometre enviar-me una carta, que adjunte a continuació, per al coneixement de tot el poble de Sagunt.

(Társilo Caruana) Carta de l’avantpassat de José Romeu

Les agradezco enormemente que hayan pensado en mi antepasado para la celebración de la Fallas de Sagunto del año 2020.

Falla la Palmera 2020

Estimada Sra. Dª. Angeles Alós, y miembros de la Asociación Cultural Falla la Palmera:

Como descendiente de José Romeu y Parras, y actual conde de Sagunto, es un honor para mí que el nombre de mi familia pueda ser partícipe de tan insigne y longeva festividad, Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad.

Hace tiempo disfruté en directo de las Fiestas de Moros y Cristianos de Sagunto; espero y deseo que la celebración de las próximas Fallas sea tan formidable como la de aquella ocasión.

Asimismo en 2012, tuve el placer de poder participar en la inauguración del Parque Conmemorativo del Bicentenario de la muerte de José Romeu, y me llena de alegría que, según van pasando los años, se siga recordando al héroe saguntino en su ciudad natal.

Les reitero mi mas sincero agradecimiento por su iniciativa y aprovecho estas fechas para desearles una feliz Navidad y un próspero año 2020.

Atentamente Antonio Romeu Fernández, V Comte de Sagunto

100

Társilo Caruana Puig Investigador local

JOSEP ROMEU I PARRAS

101

Al mes de juny de l’any 2012 vaig editar un llibre el títol del qual és el mateix que el de la capçalera d’aquesta col·laboració, però, com a saguntí, i amb tot honor, torne a repetir aquest nom, perquè és tan gran i extraordinari el seu sacrifici que mereix ser repetit, no una, sinó mil vegades més: JOSEP ROMEU I PARRAS Encara que per a tot el poble de Sagunt (el seu poble natal), València i altres municipis, bé fronterissos o llunyans, la seua valerosa i curta vida és ben coneguda, atenent l’amable invitació rebuda per l’Associació Cultural “Falla La Palmera”, sempre inquieta i preocupada per tot el que afecta l’extensa història del Saguntum romà al Sagunt actual, els resumiré, breument, la seua curta però valerosa vida, d’aquest ésser humà que va ser el nostre heroi ROMEU, perquè la seua gesta és comparable, i moltes vegades fins superior, a altres gestes succeïdes tant a Espanya com a l’estranger, perquè si ens posem la mà a l’altura del cor, i pensem, amb total relaxació i tranquil·litat, la tràgica decisió del nostre heroi, m’atreviria a dir que poques serien les persones que, tenint una vida acomodada i resolta, amb dona i dos fills, haguera sigut capaç de realitzar un sacrifici tan extrem, com va ser: Entregar la seua vida pels seus ideals.

Les primeres notícies sobre el cognom Romeu estan datades a finals del segle XV, i alguns dels portadors d’aquest llinatge sempre han ocupat alts llocs en l’aristocràcia espanyola, en les diferents èpoques i temps. El nostre heroi JOSEP ROMEU I PARRAS, com ja he comentat, era membre de l’alta societat saguntina d’aquella època; no passava penúries, educat, d’una semblança normal (opinió que done basant-me en el quadre que un pintor anònim li realitzà i que es pot admirar al despatx de l’alcalde de Sagunt), ho tenia tot, i va sacrificar la seua hisenda, la seua família i, el més gran que té tot ésser humà: la seua vida, per ser un patriota fins a la medul·la i no renegar del seu rei i

Sr. José María Romeu Crespo. Primer Comte de Sagunt; any 1898. Assegut i d’uniforme.

Falla la Palmera 2020

però, després de l’arribada a Espanya de l’exèrcit francés, que en principi anava només de pas a Portugal i que després, aprofitant els problemes que tenia el rei a Espanya, van decidir conquistar-la, però els espanyols no estaven per romanços i el poble de Madrid, el 2 de maig de 1808, es va alçar contra l’invasor francés, començant una cruenta guerra contra els exèrcits de Napoleó, i iniciant el que es coneix com “la Guerra de la Independència”.

Tot Espanya es mobilitza contra l’invasor, i Morvedre no podia ser menys. Així el 25 de maig de 1808 es constitueix en aquesta vila la “Milícia Honrada”, i la Junta de Defensa Local no troba millor i capacitada persona per a ser el comandant d’aquesta milícia que a JOSEP ROMEU I PARRAS. No tarda ROMEU a reunir 2.000 homes entre els seus paisans i veïns de pobles limítrofs, i el 20 de juny d’aquest mateix any, en la part posterior de la seua senyorial casa, que donava al corralón, siti enfront del convent de Sant Francesc, va arengar els seus soldats amb frases que han quedat per a la història, pel seu contingut i força, com podran llegir a continuació: “Volem, fills de Sagunt, volem al camp de l’honor. Pres el nostre rei, vilment trepitjada la nostra pàtria, jurem no doblegar mai el coll al jou afrontós d’aqueixos advinguts enganyadors que, sota color d’amistat, pretenen tiranitzar-nos: Véncer o morir, siga el jurament irrevocable de la divisió saguntina”.

Gran part de la seua fortuna la va dedicar a vestir i armar els seus soldats, perquè tot era poc per a aconseguir alliberar Espanya del jou francés.

Des d’aqueix moment, la plaent vida familiar fa un terrible gir; les finances van malament, Espanya ha sigut envaïa i ROMEU dirigeix tots els seus esforços en la guerra contra el francés. Viatja a Madrid, precisament en el segon atac francés a la capital, i es presenta davant del tinent general Manuel Miranda, que el destina a defendre les portes de Recoletos i Veterinaria; la lluita és aferrissada i el valor del nostre heroi comença a ser conegut, perquè és ferit en el braç esquerre; sense diners i lesionat, aconsegueix tornar a Morvedre, on les autoritats, coneixedores de la seua valentia i abrivament, el nomenen capità de la nova Companyia de Granaders, que s’acabava de formar; a partir d’ací, comença realment la seua vida militar, nous destins, noves batalles, emboscades, escaramusses, etc., etc., etc.

Es demana i acudeix en ajuda dels pobles de Morella, Albentosa, i captura diversos combois enemics; els francesos comencen a témer ROMEU. El general francés Suchet entra a Sagunt el 4 de març de 1810, i en venjança a les victòries del nostre heroi, saqueja sa casa, la incendia i s’endu tot el que troba de valor; quan torna a Morvedre,

IDENTITATEM

de la seua pàtria; podia haver sigut un gran estrateg i general de l’exèrcit de Napoleó (perquè amb aquest suborn van voler atraure’l a les seues files), però tot va ser debades, tot va ser inútil; la seua recta i decidida decisió era ferma: lluitaria fins al final, se sacrificaria fins al final, perdria la seua fortuna, la seua família i fins la seua vida, però lluitaria fins al seu final, perquè, com li va dir a un oficial de l’exèrcit francés, la següent frase que ha quedat esculpida a l’Olimp dels herois: “Diga-li al seu general que ROMEU és un ESPANYOL, un ESPANYOL que va nàixer a SAGUNT”.

Una frase impactant, resolutiva i que eixia d’un pit ple d’amor al seu poble, al seu rei i a Espanya i que tot el poble de Sagunt hauríem de portar dins del nostre cor i posar-la en pràctica, no com en la tràgica circumstància del nostre heroi (només en casos extrems), però sí en moltes situacions de la nostra vida quotidiana.

Doncs bé, com se sol dir, comencem pel principi: JOSEP FRANCESC PELEGRÍN ROMEU I PARRES, va nàixer el 26 de gener de 1778 a Morvedre, a la casa familiar sítia en el llavors carrer de Tintorers, 7 (actualment porta el nom del nostre heroi ROMEU); van ser els seus pares Josep Romeu Mates i Maria Francesca Parras Casasús; ell nascut a Sitges (Barcelona), el 15 de març de 1742, i ella al mateix Morvedre, encara que no he pogut trobar la data del seu naixement; JOSEP ROMEU va ser el quart fill que van tindre els seus pares, de manera que els tres primers van ser tres xiques; després de JOSEP ROMEU van nàixer altres quatre germans més, dues xiques i dos xics, en total vuit germans, a qui els pares van batejar amb els noms següents: Mariana, Josepa, Marina, JOSEP, Maria Joana, Maria Antònia, Jaume i Agustí.

Son pare era un exportador de vins que comerciava amb la ciutat d’Orà, una colònia espanyola que, en perdre aquesta condició, va haver de dedicar-se a altres menesters, i va aconseguir que l’admeteren com a agent per a subministrar vins i licors a la Real Provisionista de Víveres de la Hacienda Española, per als seus exèrcits de València i Múrcia; arribà a ser vicecònsol de S. M. el Rei a Sicília i tinent del Cos de Voluntaris Honrats de Morvedre.

Els negocis de son pare els reportaven grans beneficis i la família Romeu-Parras disfrutava d’una còmoda i solvent vida familiar, era molt alt el seu “estatus social” en la llavors vila de Morvedre. Es pot suposar que la infància i la joventut del primer fill baró de la família, igual que les dels seus set germans, transcorreguera còmodament i plaentment, en un ambient de família acomodada; eren temps tranquils, almenys a Morvedre i, a pesar dels pocs documents trobats referits a aquella època, podem suposar que tot anava sobre rodes;

102

Sr. José María Romeu Morales. Segon Comte de Sagunt; entre 1910-1925.

Assegut i de paisà.

103

Inauguració d’una placa a heroi Romeu, en la Llotja de València; any 1912.

la visió de sa casa destruïda i, sobretot, la por i el terror que va veure en el rostre de la seua volguda esposa, li van fer acréixer el seu odi cap a l’enemic francés, però tement noves represàlies franceses, i per a evitar que patiren la seua esposa i els seus tres fills, decideix que el millor és amagar-los a la muntanya, on li preparen una xicoteta i amagada caseta, amb un aljub annex.

De tornada a la lluita, i com a premi a les seues nombroses victòries, el capità general el nomena comandant de les Milícies Honrades de Xest i Xiva; defensa el pont de Riba-roja del Túria, el 9 de gener de 1811 lluita a la batalla de Puçol; novament s’enfronta a l’exèrcit francés, perquè el 25 d’octubre d’aqueix mateix any s’enfronta contra ells a Riba-roja del Túria; la Junta de Guerra d’Alacant el reclama i lluita a Elx, Novelda, Xixona, Mutxamel, Cocentaina, Petrer, Albaida i Atzeneta, on va ser abatut Cortés, un lloctinent seu.

La fama de ROMEU augmenta considerablement i els francesos es dediquen a intentar capturar-lo; comença l’assetjament i el saguntí es refugia a Alatoz (Albacete), on és atacat, per tres vegades pels francesos, que van collir sengles derrotes; reclamat pels seus superiors valencians, torna, encara que protestant, a terres valencianes i participa en les batalles de Millars i Venta Cremada, amb dues noves victòries; com que les victòries de ROMEU minaven la moral dels francesos i augmentaven la dels espanyols, el general Suchet ordena que es perseguisca i capture el saguntí; a Bunyol el troben i són derrotats, així mateix passa a Dosaigües i a Requena. La paciència del general francés s’està esgotant i exigeix la captura urgent del nostre heroi; per a ajudar-lo, en la difícil missió, són enviats, des de França, nous generals, que intenten atraure’l cap a les seues files, i li prometen béns i honors. A tots ells ROMEU els contesta amb un rotund NO, i els respon de la manera següent: “Que mentre hi haguera un pam de terra lliure a Espanya, l’havia de defendre, com a bon patriota, i fidel súbdit del seu august monarca, el senyor Ferran VII, i que la sort de la seua pàtria havia de ser la seua”.

Desesperat, el general Suchet canvia d’estratègia i decideix subornar un espanyol, de malnom Recelós, perquè seguisca la partida del saguntí, composta per quaranta genets, i li comunique la seua situació; així ho fa el traïdor i, veient que l’heroi i els seus homes havien anat a Sot de Xera a descansar, va informar d’això el cap francés del destacament de Llíria, que ràpidament va reunir 1.800 soldats, i el dia 6 de juny de 1812, arribant al poble, va detindre tots els components de la partida. Els va afusellar a tots excepte ROMEU i dos dels seus soldats. Els francesos van pagar al traïdor la quantitat de 10.000 pessetes (60 euros al dia de hui).

IDENTITATEM

Personalitats saguntines en el primer centenari de la mort de Romeu; any 1912.

Falla la Palmera 2020

Traslladat a Llíria, l’endemà a València i tancat a la Ciutadella i després a les presons de Sant Narcís, és novament temptat, pels francesos i els espanyols afrancesats, perquè renuncie al seu rei i reconega com a nou rei d’Espanya Josep I, germà de Napoleó, però l’heroi saguntí els respon amb rotunditat i seguretat: “No, senyor, jo he pres les armes en defensa de la meua nació i el meu rei”.

La desesperació envaeix el general francés Suchet, i com a últim recurs acudeix a Gavilán, un conegut del nostre heroi, i aquest, cansat de tant de traïdor i enemics, els va respondre amb la seua frase més cèlebre i coneguda, que ja he posat al principi de la meua col·laboració, però que gustosament repetisc: “Diga vosté al seu general que ROMEU és un espanyol, i un espanyol que va nàixer a Sagunt”.

Posat en contacte, telefònicament, amb l’Excm. Sr. ANTONIO ROMEU FERNÁNDEZ, V Comte de Sagunt, li comunique la bonica idea que havia tingut la directiva de la Falla La Palmera de dedicar un espai del seu llibre de l’any 2020 a JOSEP ROMEU I PARRAS, l’heroi de Sagunt i avantpassat seu. Ràpidament es va mostrar disposat a col·laborar i em va prometre enviar-me una carta, que adjunte a continuació, per al coneixement de tot el poble de Sagunt:

104

Inauguració d’una placa en el 150 aniversari de la seua mort, a la seua casa a Sagunt; d’esquena, Sr. Vicente Masip, alcalde de Sagunt i llegint, el President de la Societat Lo Rat Penat, de València.

6a.Invitació per a assistir als actes del 150 aniversari, a Sagunt, de la mort de l’heroi Sr. José Romeu Parras.

105

Alejandro Mohorte Medina Investigador Membre de la Asociación de Amigos del Museo Histórico Militar de Valencia y grup de recreació històric. Membre del Club de Amigos del Museo L’Iber y col.laborador del museu.

IDENTITATEM

MARTÍNEZ CAMPOS Falla la Palmera 2020

A Sagunt, el dimarts 29 de desembre de 1874, es va canviar la història d’Espanya. El general senyor Arsenio Martínez Campos va proclamar rei el senyor Alfons de Borbó com a Alfons XII. Es restaurava la monarquia borbònica a Espanya a la recerca d’estabilitat política, social i econòmica. Però, com s’havia arribat a eixa situació? Què va passar realment? Quines conseqüències va tindre?

Seguint les dades d’una guia turística internacional de l’època, Guide to Spain and Portugal including the Balearic Islands, Henry George Shea (Edimburg, 1868), que al seu torn utilitza dades del cens espanyol, Espanya té 16,3 milions d’habitants en 1864, i Sagunt té 6.900 habitants. En aquesta època Espanya comprenia tant la península amb els arxipèlags i places de sobirania com les illes de Cuba, Puerto Rico i Filipines.

A mitjan segle, entre 1850-1860, per tot Europa es construeixen les grans obres de clavegueram i empedrat de carrers a les ciutats i s’expandeix el telègraf i el ferrocarril, i açò va facilitar l’aparició de grans financers i magnats, que en el cas de l’Espanya de la reina Isabel II encapçalen el malagueny senyor José de Salamanca, que va arribar a ser ministre i va ser ennoblit en 1866 com a marqués de Salamanca, i el valencià senyor José Camp (1817-1886), que va ser un dels principals personatges de la seua època i una de les principals mans en l’ombra de la restauració de Sagunt.

Però no faltaven problemes, especialment amb la crisi financera internacional de 1866 que afona el sector del ferrocarril, bancari i d’obres públiques afonant fortunes i disparant la desocupació, i males collites en 1867 i 1868 van disparar els preus dels aliments bàsics com el pa: el caldo de cultiu perfecte per a una revolució.

Al setembre de 1868 se subleva contra la reina Isabel II l’almirall Juan Bautista Topete, a qui s’uneix el general Serrano, i s’estén el moviment des d’Andalusia, després de la qual cosa l’alçament arriba a Madrid i el dia 30 de setembre la reina Isa-

106

107

bel II ha d’abandonar Espanya i s’exilia a França.

Començava el “sexenni revolucionari” o “sexenni democràtic” (1868-1874), segons les simpaties de qui ho tracte.

Després del triomf de la revolució de 1868 es forma un “govern provisional” presidit pel general Serrano, vinculat al partit Unió Liberal, de liberals moderats, i el general Prim, cap visible del partit Progressista, de liberals exaltats anticlericals, ambdós monàrquics però no borbònics. Però hi havia més partits: una escissió del partit progressista forma el partit Demòcrata, que reclama el sufragi universal masculí i l’abolició del servei militar, i adopta postures republicanes prenent el nom de Partit Demòcrata Republicà Federal, s’escindeix al seu torn d’ell el grup dels anomenats “cimbrios”, que recolzaven el sufragi universal, però també la monarquia i donaven suport al govern provisional.

Però al seu torn el Partit Demòcrata Republicà Federal tenia tres tendències: els que buscaven una república unitària i centralista dirigits per Emilio Castelar, els que buscaven una república federal unida organitzada des de dalt, encapçalats per Francesc Pi i Margall, i els “intransigents”, partidaris de construir l’estat federal des de baix per mitjà de la lluita armada.

Però de moment el “govern provisional” convoca eleccions a Corts constituents per primera vegada amb sufragi universal masculí. Predomina el partit Progressista del general Prim, que elabora en 1869 una nova constitució monàrquica en què el general Serrano va assumir la regència. El general Prim va ser assassinat en un atemptat el 30 de desembre de 1870, els republicans federals van protagonitzar diverses sublevacions armades a Andalusia i Catalunya, i els absolutistes carlins es van sublevar novament iniciant la seua tercera guerra carlina (1872-1876). Amadeu I de Savoia va ser proclamat rei per les Corts constituents el 2 de gener de 1871, però sense suports per a afrontar la situació el 10 de febrer de 1873 va presentar la seua abdicació.

L’11 de febrer de 1873 el Congrés i el Senat van proclamar la República i nomenen com a primer president el republicà federal unitari Estanislau Figueras. Però va témer per la seua vida i el 10 de juny de 1873 va fugir a França.

El va substituir l’11 de juny de 1873 el republicà federal Francesc Pi i Margall, que va posar com a principal prioritat derrotar els carlins, i la redacció d’una nova constitució republicana i federal. Però al juliol de 1873 els republicans intransigents van començar a formar cantons independents, i començà la “rebel·lió cantonal” que afectà bona part d’Andalusia i el llevant amb epicentre a Cartagena, i començaren també els enfrontaments entre els distints cantons entre si.

A València el 22 de juliol, quan ja s’havien adherit 178 poblacions al cantó, entre elles

Sagunt, el president de la junta, Pedro Barrientos, proclama oficialment el Cantó Valencià al balcó de la Casa Vestuari de la plaça de la Catedral, a la qual es canvia el nom pel de “plaça de la República Federal” (hui és la plaça de la Mare de Déu) .

Després de trenta-set dies de govern, el 18 de juliol de 1873 Pi i Margall va perdre el suport del seu partit i va dimitir. Va ser elegit president Nicolás Salmerón, que per a poder enfrontar-se a la rebel·lió cantonal va haver de recórrer a generals de dubtosa fidelitat a la república federal, com Manuel Pavia o Arsenio Martínez Campos, perquè enviaren expedicions militars a Andalusia i València respectivament. En aquest moment, entre la guerra carlina i la revolta cantonal, de les cinquanta-una províncies de l’Espanya peninsular, ni més ni menys que trenta-dues d’elles estaven en estat de guerra.

El 19 de juliol de 1873 el president Nicolás Salmerón envia des de Madrid el general Arsenio Martínez Campos per a sufocar el cantó valencià.

El 2 d’agost es va iniciar el bombardeig de la ciutat des de Xirivella —llavors a dos quilòmetres de la ciutat—, el 5 d’agost es va parar el bombardeig i s’iniciaren negociacions, i el dia 8 d’agost Martínez Campos va entrar a la ciutat de València per les torres de Quart. Així va acabar el cantó valencià.

Però el senyor Nicolás Salmerón era contrari a la pena de mort, i en haver d’aplicar-la va dimitir del seu càrrec i les Corts del dia 7 de setembre de 1873 elegiren el senyor Emilio Castelar.

El 2 de gener de 1874 el senyor Emilio Castelar va presentar a les Corts una qüestió de confiança, però la va perdre i va ser obligat a presentar la dimissió. Davant d’això, el capità general de Madrid, senyor Manuel Pavia, va entrar amb soldats al Congrés dels Diputats, després de la qual cosa va intentar que es formara un govern presidit pel mateix senyor Emilio Castelar. Però aquest s’hi va negar, i va assumir el càrrec de cap de govern de la república el general senyor Francisco Serrano. El cantó de Cartagena es va rendir finalment el 12 de gener de 1874 i acabà finalment la Guerra Cantonal, després de la qual cosa el general Serrano es va centrar a derrotar els carlins i es va desplaçar personalment al front nord, on va aconseguir el 2 de maig l’alçament del lloc carlí a Bilbao.

Mentrestant el senyor Antonio Cánovas del Castillo, el 22 d’agost de 1873, havia pres la direcció dels “alfonsins”, partidaris d’una monarquia parlamentària en la persona del senyor Alfons, el fill de la destronada Isabel II, amb això cercava una restauració pacífica per la via política: bé aprovada per les Corts o per sufragi. Alfons havia eixit d’Espanya amb sa mare quan tenia onze anys d’edat, i s’havia educat en diversos països fora d’Espanya, de manera que en eixe moment estava formant-se en l’acadèmia militar britànica de Sandhurst. L’1

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

de desembre de 1874 Cánovas va publicar el “Manifest de Sandhurst” pel qual el llavors pretendent senyor Alfons de Borbó, amb prou feines dèsset anys d’edat, buscava atraure’s els liberals al voltant de la restauració d’una monarquia constitucional borbònica.

Però el general senyor Arsenio Martínez Campos té fundades sospites que serà detingut i desterrat per la seua coneguda condició d’alfonsí, i va enviar una carta datada el 27 de desembre de 1874 al senyor Antonio Cánovas per avisar-lo que no podia esperar.

El mateix dia 27 de desembre de 1874 el general senyor Arsenio Martínez Campos ix de Madrid i, després de simular anar en direcció a Àvila, pren el tren a València. Poc abans, eixe mateix dia 27 de desembre el general de brigada senyor Luis Dabán li havia enviat un telegrama amb el missatge en clau “Naranjas en condiciones”, confirmant el moment i el lloc així com el suport dels alfonsins valencians. El dia 28 de desembre el mateix general de brigada Luis Dabán, des de Sogorb a Castelló, es va traslladar amb dos batallons d’infanteria, diversos esquadrons de cavalleria i peces d’artilleria, que totalitzaven uns 1.800 soldats, a Sagunt.

La nit del 28 al 29 de desembre es va celebrar una reunió en una casa del carrer de Sant Francesc on s’organitzen els últims preparatius enmig de la incertesa: el governador militar de Sagunt, coronel Aragó, en principi no es va sumar a la iniciativa, per la qual cosa es va decidir fer el pronunciament fora del nucli urbà per a no comprometre’l, mentre l’alcalde, senyor Ramon Torres Marco, i el secretari de l’ajuntament van abandonar la població i es van desplaçar en plena nit a València.

A les 9.00 hores del matí del dimarts 29 de desembre de 1874 la brigada encapçalada pel general Arsenio Martínez Campos ix de Sagunt i a menys de dos quilòmetres al sud de la població, en un lloc de les proximitats anomenat “les Alquerietes” amb un oliverar on s’iniciava la carretera nacional Sagunt-Burgos (N-234) en l’encreuament amb la nacional València-Barcelona (N-340), Dabán fa que els soldats es despleguen formant un quadrat al seu voltant, ordena presentar armes i desplegar banderes. Martínez Campos se situa en el centre del quadre amb Dabán al seu costat, i pronuncia una breu arenga a la tropa mostrant la necessitat de la restauració de la monarquia borbònica en la persona del senyor Alfons de Borbó i acaba amb el crit de “Visca el senyor Alfons XII, rei d’Espanya!”. Després de la qual cosa va ser aclamat per la tropa.

En això va consistir el pronunciament, després de la qual cosa el general Martínez Campos va entrar a València el 30 de desembre a les 4.00 hores del matí i va ser rebut a la plaça de Sant Domènec (hui plaça de Tetuan) amb l’adhesió de la guarnició de la ciutat.

108

109

Mentrestant a Sagunt, en absència de l’alcalde, el primer tinent d’alcalde, senyor Ramon Estada Moros, convoca un Ple extraordinari que se celebra el mateix matí del 29 de desembre, i acorden per unanimitat votar “ni a favor ni en contra de ningú”. Però en la sessió de l’Ajuntament saguntí del 30 de desembre de 1874 va recordar... en vista del cansament del país d’una manera tan significada en la generalitat dels ciutadans, els quals s’inclinaven a adherir-se amb goig a la restauració, canviar la denominació de la Glorieta per la de plaça d’Alfons XII. Sagunt era així la primera població que reconeixia Alfons XII com a rei d’Espanya.

A les poques hores, per ordre del mateix Martínez Campos, la notícia del pronunciament és telegrafiada als principals caps de l’exèrcit, al cap visible dels alfonsins, senyor Antonio Cánovas, i al mateix govern presidit pel senyor Práxedes Mateo Sagasta, que al seu torn informa el cap del poder executiu de la república, el general Serrano.

El matí del 30 de desembre de 1874 el general Fernando Primo de Rivera (1831-1921), capità general de Madrid, es presenta davant del Consell de Ministres reunit per a analitzar la situació i informa que la guarnició de la capital s’unia al pronunciament. Davant d’açò, els ministres van entregar el poder al general Primo de Rivera, que va constituir un govern provisional el 31 de desembre de 1874 sota la direcció del senyor Antonio Cánovas, que decreta la restauració de la monarquia.

El dimecres 30 de desembre de 1874 el periòdic Gaceta de Madrid mostrava en la seua capçalera el símbol de la república, però el dijous 31 de desembre ja mostrava l’escut reial. El general Serrano, assabentat de la situació a Madrid, va cedir el comandament de l’exèrcit del Nord al general La Serna abans de prendre per Canfranc el dia 2 de gener de 1875 el camí de l’exili a França.

Quan es va produir el pronunciament, el jove Alfons XII estava de viatge de Sandhurst a París, i va ser-ne informat a última hora del dia 30 de desembre. A les poques hores Cánovas enviava un telegrama a l’exreina Isabel II per confirmar “aquest gran triomf, aconseguit sense lluita ni vessament de sang” L’alcalde de Sagunt, senyor Ramon Torres Marco, va deixar el càrrec oficialment el 3 de gener de 1875, i el va succeir el senyor Silvestre Matoses Feo. L’Ajuntament de Sagunt va acordar el 5 de gener de 1875 que per a festejar la proclamació se celebraren tres dies d’il·luminació i col·locació de domassos als balcons i les finestres, la celebració d’una cerimònia religiosa amb un “Te Deum” d’acció de gràcies, la col·locació de domassos d’adorn a la plaça Major i la col·locació en la façana de l’Ajuntament d’un dosser amb el retrat del rei Alfons XII.

Es va organitzar ràpidament el viatge d’Alfons XII des de París a Marsella, i des d’allí el 7 de gener de 1875 embarca en la fragata de l’armada espanyola Navas de Tolosa. Desembarca el dissabte 9 de gener a Barcelona, on és rebut entre aclamacions, l’endemà torna a embarcar i arriba el dilluns 11 de gener a València, on és també aclamat, i passa dos dies recorrent la ciutat entre multituds, abans d’agafar el tren —a l’estació que hi havia al solar de l’actual edifici de Telefònica, en l’actual plaça de l’Ajuntament— que el durà a Madrid, on arriba el dijous 14 de gener de 1875.

El resultat del pronunciament de Martínez Campos va ser l’inici del període conegut com “La Restauració”, presidit per la constitució de 1876 i les figures d’Antonio Cánovas presidint el partit Conservador i Práxedes Mateo Sagasta en el partit Liberal, que donà l’estabilitat política que tant es necessitava.

Sobre el suport dels alfonsins de València, hi ha prou a dir que el primer títol de noblesa atorgat per Alfons XII va ser per a un valencià: a penes sis dies després de la seua arribada a Madrid, el 20 de gener de 1875, li donarà al poderós financer senyor José Camp (1817-1889) el títol de marqués de Camp, pel qual hui és més conegut, per la seua contribució a la Restauració borbònica de què tractem, encara que a València ja era conegut de molt abans com a alcalde i per la seua gran contribució a l’urbanisme de la ciutat.

Sobre el general Martínez Campos, el 1876 va ser diputat a Corts pel partit Conservador en representació del districte de Sagunt, encara que al novembre d’eixe mateix any va renunciar al càrrec i va ser substituït per Eduardo Castañón. La raó és que havia sigut nomenat capità general de Catalunya el 27 de març de 1876, i l’any següent, 1877, Cánovas el va enviar novament a Cuba, on després d’operacions militars que van posar els rebels contra les cordes, va firmar amb ells el 1878 la “Pau de Zanjón”, que va posar fi a la “Guerra dels Deu Anys” (1868-1878).

El record del pronunciament a Sagunt Sagunt va ser la primera població que va reconéixer Alfons XII com a monarca, i en agraïment: “A petición del Ayuntamiento en enero de 1875, S.M. El Rey D. Alfonso XII dio el siguiente Decreto: En consideración a los gloriosos hechos que registra en su historia la M.I y L. Villa de Sagunto y al mérito que recientemente ha contraído reconociendo y proclamando la primera mi legítimo derecho como rey de España vengo en otorgarle merced del título de Ciudad que disfrutó antiguamente y que de palabra le ofrecí a mi tránsito por ella. Dado en el Real Sitio de El Pardo a tres de marzo de mil ochocientos setenta y cinco. El Ministro de la Gobernación Francisco Romero y Robledo”.

Així, Sagunt va recuperar el seu títol de ciutat.

Bibliografia principal: Revista La Ilustración Española y Americana exemplars publicats els dies 8, 15, 22 i 30 de gener de 1875. Hemeroteca Nacional d’Espanya.

La Restauración y el Rey en el ejército del Norte, Agustín Fernando de la Serna, capità d’infanteria (Madrid, 1875).

“Los viajes regios. Don Alfonso XIII inaugura en Sagunto el monumento a la Restauración borbónica”, revista La Esfera, número 701, publicat l’11 de juny de 1927, pàgines 10 i 11, Hemeroteca Nacional d’Espanya.

IDENTITATEM

“La Restauración”, Juan Balansó, article en el diari ABC, 24 de desembre 1974, pàg.

153 a 161.

“Una travesía hacia la Corona. El 11 de enero de 1875 el Grao recibía a Alfonso XII procedente del exilio”, nom historiador: Óscar Calve, article en el diari Las Provincias, diumenge 13 de gener de 2019, secció “Fechas Históricas”, pàgines 18 i 19.

Enllaços interessants: https://castillodesagunto.blogspot. com/2013/12/el-sagunto-que-ya-noexiste-1-el.html

Falla la Palmera 2020

Per a commemorar els fets del pronunciament, l’Ajuntament va acordar el 1876 construir un monument en el mateix lloc en què es va produir.

Però les coses es van anar dilatant i, per fi, sufragat entre la diputació provincial, l’Ajuntament de Sagunt i subscripció popular es va erigir el... 1927.

El monument va decidir dedicar-se a la pau, ja que a més de la restauració de la monarquia es va decidir commemorar també el final de les guerres carlines. Però per als que ho van veure va haver de ser espectacular: tenia ni més ni menys que trenta metres d’altura, format per un gran pedestal quadrat rematat per una estàtua de set metres d’altura en representació de la pau que alçava una corona de llorer que simbolitzava la victòria. Als peus d’aquesta estàtua hi havia esculpits en els quatre cantons caps de lleó, que representaven la guerra vençuda per la pau.

La inauguració la va fer el mateix rei Alfons XIII el 3 de juny de 1927, com podem veure per exemple en el reportatge fotogràfic “Los viajes regios. Don Alfonso XIII inaugura en Sagunto el monumento a la Restauración borbónica” de la revista La Esfera en el número 701, publicat l’11 de juny de 1927, en les pàgines 10 i 11.

Però tristament aquest gran monument va tindre poca pau. El 1937, a penes deu anys després de la seua inauguració i en plena guerra civil espanyola (1936-1939), el monument va ser volat per les forces republicanes i reduït a runes.

Després de la guerra les coses no van millorar per a les restes del monument, ja que el 1940 durant unes obres d’ampliació de la carretera nacional sobre el riu Palància es va decidir usar les runes per a farcit de l’obra, però acabarien sense usar en un abocador al costat del pont.

Allí van continuar fins a 1977, en què unes obres de clavegueram les van traure a la llum, i es van rescatar els quatre caps de lleó de quasi un metre d’altura cada un, que es van instal·lar en els quatre cantons d’un parterre del parc de la Glorieta, fins que fa uns anys van ser traslladats novament a un jardí als peus del teatre romà on els podem veure hui en dia.

En el lloc del pronunciament hi ha actualment una poc visible i moderna escultura, en l’encreuament de carreteres que va tornar a posar Sagunt en les pàgines de la Història.

https://www.lastprovincias.ess/ iesstas-tradicioness/014r40/0// saunnto-estpicesntro-resstanracion014r4007033153-v.html https://www.levante-emv.com/sociedad/2013/06/14/familia-militar-proclamo-rey- alfonso/1006976.html https://eleconomico.es/opinion-1/ articulos-de-opinion/126377-wikimorvedre-quienes- fueron-claude-francois-bidal-de-asfeld-y-martinez-campos “Restauración y Dictadura”, Ramón Villares y Javier Moreno Luzón, Historia de España, volum 7, Barcelona-Madrid, Edit.

Crítica-Marcial

110

111

Manuel Girona Rubio Investigador Exalcalde de Sagunt

Falla la Palmera 2020

L’any 1868, Morvedre passava a denominar-se Sagunt i en 1875 rebia el títol de Ciutat. No obstant això, en els primers anys del segle XX, la ciutat de Sagunt continuava sent un poble agrícola que segons el Padró de l’any 1900 tenia 6647 habitants dels quals, estant en edat apropiada, un 60% no sabia ni llegir ni escriure. La seua riquesa era eminentment agrícola amb 4566 hectàrees de regadiu de les quals la gran majoria (3136) es dedicaven al cultiu de la vinya, 460 a la garrofera, 459 a l’horta i fruiteres, i 365 a l’olivar.

L’agricultura ocupava a 1722 persones entre jornalers i llauradors, mentre que a la indústria sol es dedicaven 213 persones. La ramaderia és d’escassa importància i només són destacables aquells animals destinats al cultiu o al transport, cavalls, muls i ases, amb un total de 337 animals.

Per a comprendre millor el tipus d’indústria al qual es dedicaven els saguntins de l’any 1900, resulta interessant la consulta de la relació que presentem adjunta, treta del padró, i que ens va facilitar l’amic i investigador saguntí Fausto Llopis.

IDENTITATEM

SIR RAMÓN DE LA SOTA

SAGUNTINS QUE PAGUEN CONTRIBUCIÓ INDUSTRIAL EN 1900 8 Fàbrica de vi 5 Fabrica d’aiguardent 3 Arena de riu 1 Fàbrica de serradura d’asta per adob 1 Fàbrica de xocolata 2 Premsa de racó per a l’oliva 2 Confiteria 3 Corretger 2 Espardenyer 2 Barber 4 Calderer 11 Fuster 4 Constructor de carros 1 Cistelles de vímet 2 Caixes de fusta 3 Boter 4 Toneller 11 Ferrer 1 Llauner 8 Forn pa coure amb venda 2 Sastre 1 Cadirer fusta 7 Sabater 2 Alabarder 2 Notari 2 Escrivent jutjat 4 Procurador jutjat 1 Secretari jutjat 1 Jutge municipal 2 Apotecari 1 Mestre d’obres 3 Mestre sagnador 3 Veterinari 1 Agrimensor 2 Venda carn en lloc fix 3 Venda salaura 11 Venda de cansalada a l’aire lliure 1 Perruquer 1 Forn de pa sense venda 7 Venda de dolços 2 Botiga de teixits 5 Café societat 1 Vi i vinagre a l’engròs 3 Llotja i ultramarins 9 Venda de carn fresca al detall 6 Taverna, vi i aiguardent del país 3 Venda farina al detall 3 Venda de calç 1 Venda de pernil i embotit 1 Venda de gasoses 5 Bodega i figó 3 Bodega i fonda 8 Botiga comestibles 2 Carbonería 7 Botiga d’oli i vinagre 2 Botiga d’estores 1 Terrisseria (plats i olles) 1 Llana i borra 7 Carro transport d’1 cavalleria 2 Fàbrica de teules ordinària.

112

113

Com pot apreciar-se, són “indústries” i professions relacionades amb la alimentació i l’agricultura, especialment el vi, no existint, en canvi, cap que puga ser comparable a la que molt prompte serà prioritària a Sagunt i que anirà referida al treball en el port, ferrocarril, forns de briquetes i nòduls, i més tard a tota una indústria siderúrgica.

El primer i decisiu pas cap a la industrialització fou quan l’Ajuntament de Sagunt, el 19 de juliol de 1901, ofereix “ incondicional suport” a la societat explotadora de les mines d’Ojos Negros, la Companyia Minera de Sierra Menera (CMSM) per a la instal·lació a les seues platges d’un embarcador de mineral.

Aquesta companyia, promoguda i dirigida per l’empresari bilbaí Ramón de la Sota i el seu cosí Eduardo Aznar seria l’inici d’una transformació radical del terme saguntí. La seua activitat era l’explotació de les mines d’Ojos Negros i la construcció d’un ferrocarril de 204 quilòmetres fins a la platja de Sagunt on construiria un embarcador a fi d’exportar el mineral de ferro obtingut en les mines fins als principals ports europeus. Sagunt començava així un camí que el portaria fins a les cotes més altes de l’activitat industrial i a ser conegut com a tal en tota Espanya i Europa.

Com a conseqüència d’aquesta inversió i de la que també es va fer de forns de briquetes i nòduls per a aglomerar el mineral, es va fer necessari la construcció d’habitatges prop de les instal·lacions portuàries fins al punt que en 1910, la població havia augmentat en més de 2000 habitants i 534 d’ells ja vivien al Port.

Ramón de la Sota va ser el que va dirigir i impulsà tot el procés. Sota era un empresari que havia iniciat la seua activitat com a navilier transportant el mineral que s’obtenia en les mines del nord d’Espanya i que molt prompte va anar ampliant la seua activitat cap a la mineria (Companyies de Sierra Alamilla,Setares,Ceferina), la reparació i construcció de vaixells (Euskalduna), l’assegurament (Assegurances la Polar), banca ( Banc de Comerç i posteriorment Banc de Bilbao), remolcadors ( Ibaizabal), mtetalúrgia ( Miravalles) ferrocarrils (Elgoibar a Sant Sebastian entre altres),vidre( Vidres de Lamiaco), etc, etc.

La seua implantació a Sagunt, iniciada amb les mines d’Ojos Negros, el ferrocarril fins a l’embarcador construït a aquest efecte i els forns d’aglomeració, continuaria de manera espectacular en 1917 amb la creació de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani (CSM ) que tenia per objecte la construcció a Sagunt.de la mes gran siderúrgica española.

Sota sempre havia somiat amb ser siderúrgic. L’ocupació empresarial més destacada del País Basc , la de les famílies més poderoses.

La Guerra Mundial (1914-1918 ) va accelerar els

Sir Ramon de la Sota

IDENTITATEM

Embarcader i vista d’instal.lacions Carregador mineral.

Falla la Palmera 2020

plans siderúrgics de Sota ja que va caure en picat la demanda de mineral de ferro i va augmentar extraordinàriament la de ferro ja obtingut d’un alt forn i de tots els seus derivats. Els seus clients europeus pagaven alts preus pel lingot. Era el moment de realitzar el seu ocult projecte de tindre una siderúrgica.

Per desgràcia la seua construcció i posada en funcionament va patir importants retards i no va ser fins a 1924 quan va eixir la primera colada d’un alt forn saguntí. La Guerra ja quasi s’havia oblidat.

L’enginyer nord americà Frank Roberts va ser el seleccionat per a realitzar el projecte, els plans originals del qual encara podem consultar en l’arxiu de la Fundació Industrial. També van ser americans els enginyers encarregats de la construcció dels forns 1 i 2, i es van rebre propostes de cases d’enginyeria i construccions angleses, franceses i americanes. Tot el que tenia alguna relació amb la siderúrgia sabia i s’admirava del que s’anava a fer a Sagunt Amb aquesta inversió canviaria definitivament l’estructura econòmica de Sagunt que iniciaria un camí industrial en el qual encara ens trobem de forma destacada. Prompte tot el mon econòmic va saber on estava Sagunt i què es feia allí, els vaixells de tots els països entraven i eixien del seu embarcador, ampliat constantment; la població augmentava dia a dia i en conseqüència la construcció de nous edificis, habitatges, escoles, hospital, església, economat, cinema teatre, etc.

L’activitat de Sota a Sagunt també va tindre el seu vessant agrícola com a conseqüència de la primera guerra mundial. En aquells anys de 1916 i durant tota la guerra, la navegació per l’Atlàntic era d’alt risc per la presència de submarins alemanys que atacaven els vaixells que es dirigien principalment cap als ports anglesos. En conseqüència, els nolis estaven pels núvols i ni encara així es trobaven vaixells per a l’exportació de taronges que ja constituïen la primera riquesa agrícola de Sagunt. Sota va oferir els seus vaixells per a transportar productes agrícoles i malgrat l’oposició del port de València, va aconseguir embarcar per l’embarcador de Sagunt, 138.735 caixes de taronja de 80 quilos i 115.140 caixes de ceba, la qual cosa va suposar una gran ajuda per als agricultors i exportadors saguntins.

En finalitzar la Guerra, el Govern anglés va voler reconéixer els importants serveis que Sota havia prestat amb els seus vaixells que no havien interromput el seu trànsit en moments tan difícils, així com les seues generoses aportacions a la Creu Roja anglesa per a atendre els ferits, per la qual cosa el rei Jorge V li va concedir el títol de Sir membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic.

114

Com a conseqüència ineludible de tot el que Sota havia suposat per a Sagunt des d’aquell llunyà 1901 l’Ajuntament de Sagunt el 3 de març de1916 va acordar declarar-ho fill adoptiu de Sagunt.

Sota es mereixia això i molt més ja que fins a 1932 que malalt deixà la direcció de les seues empreses, va ser el principal impulsor de tot el creixement de Sagunt i en particular del Port.

Manuel Girona Rubio ( Alcalde de Sagunt 1991-1997 )

115

Juan Antonio Millón Villena Universitat de València

Falla la Palmera 2020

Tractar de Sagunt en la literatura significa, abans que res, parlar d’un esdeveniment —o conjunt de fets— que va tindre lloc en un passat remot, exactament l’any 219 a. de C. a la ciutat enclavada en el que avui és Sagunt, que va consistir en el setge d’aquesta ciutat per les tropes cartagineses al comandament del bàrquida Anníbal, la resistència de la seua població i la seua final destrucció.

Aquest esdeveniment es va convertir, mitjançant una sèrie de processos de resignificació, simbolització, ficcionalització i codificació literària, en un mite. Un mite que va servir per a distints interessos, que van ser des de l’intent d’enaltir la ciutat per part de les seues elits per a entroncar amb l’Imperi d’August, formar part de la Història Universal, conformar una ideologia nacionalista, etc.

Ací ens referim a “mite” en el sentit de relat modèlic de l’imaginari col·lectiu, com a codificació dels valors constituïts per una societat i constituents d’ella. Sagunt, al costat de Numància, forma el que l’historiador José Álvarez Junc ha denominat “marc mític del relat del nacionalisme espanyol” que va conformant-se al llarg del segle XIX. Aquest mite tindrà un lloc privilegiat en la historiografia i la literatura, però també apareixerà en altres produccions culturals com ara pintures, escultures, obres musicals, discursos polítics, articles de premsa i en esdeveniments de sociabilitat com les commemoracions. D’altra banda, hem de tindre en compte que les obres historiogràfiques nodriran l’assignatura d’història en les classes d’ensenyança primària, secundària i superior, i seran un factor determinant de socialització, d’ancoratge de la col·lectivitat a uns valors identitaris.

Aqueixa mitologització i aqueixa narració retoritzada es va inscriure, al llarg del temps, en distintes escriptures que, des d’un principi, es van distribuir en dos grans camps fonamentals: l’escriptura històrica (és a dir, la historiografia) i l’escriptura poètica (és a dir, la literatura), encara que també, al llarg de l’esdevindre, apareixerà en múl-

IDENTITATEM

SAGUNT EN LA LITERATURA: EL CAS DE VICENT BLASCO IBÁÑEZ

tiples formats com els prosaics de caràcter assagístic: tractats, discursos, relacions de viatge, etc.

Ja des de ben enjorn l’esdeveniment va ser registrat en llengua grega i llatina: en primer lloc, l’escriptura històrica del llibre de Polibi de Megalòpolis Istoriai (qui va arreplegar informació d’un testimoni coetani del començament de la Segona Guerra Púnica, Fabi Pictor) —un llibre dirigit a les elits gregues—, i un poc més tard ampliat i conformat pel relat històric fonamental de Titus Livi en el seu llibre 21 d’Ab Urbe condita. I des de l’escriptura literària, en el poema èpic Punica de Sili Itàlic, escrit entre els anys 80 i 90 de l’era cristiana. Aquestes protoescriptures de l’esdeveniment s’aniran ampliant i diversificant al llarg de la història i, en aquesta ocasió, ens centrarem en la proposta que al començament del segle XIX va fer el novel·lista Vicent Blasco Ibáñez amb la seua obra Sónnica, la cortesana.

L’obra es va publicar a València, en Sempere y Cª Editores, el 1901, en el colofó literari de la qual apareix datada entre juliol i setembre d’aqueix any a la platja de la Malva-rosa. En el pròleg que Blasco hi va escriure el 1923 ens informa que la va escriure abans d’escometre la seua novel·la Cañas y barro, “abandonant la novel·la de costums contemporanis, la descripció del que podia veure directament amb els meus ulls, vaig produir una obra de reconstrucció arqueològica més o menys fidel, una novel·la de remotes evocacions”.

En aquest mateix pròleg se’ns diu que d’aquesta manera es veia complit un desig de la seua adolescència: “La vaig pensar en els meus anys d’estudiant”. Que aquest projecte estava en la seua ment des de feia temps també ho sabem pel que va deixar escrit en una nota literària Teodor Llorente, publicada en Las Provincias el 1895, en la qual avançava el desig del novel·lista d’emprendre una novel·la arqueològica sobre la destrucció de Sagunt. I el 1900, en publicar Entre naranjos, va comentar Blasco: “Estic començant Sagunto, una novel·la en què desitge pintar la gran tragèdia de l’heroica ciutat defenent-se d’Anníbal, i per a la qual, a finals de gener, aniré a Tunis a visitar les ruïnes de Cartago; tornaré a Roma i faré moltes altres coses amb el propòsit que el llibre isca el millor que jo puga”.

Blasco, unes línies més avant, declarava el llibre que l’havia guiat: “... el poema sobre la segona guerra púnica del poeta llatí Sili Itàlic, autor romà del principi de la decadència, nascut a Espanya […], alguns dels meus personatges secundaris els he tret d’ella, així com determinades escenes”.

Efectivament, va agafar dos personatges secundaris de Sili Itàlic: l’amazona Asbyte i el sacerdot d’Hèrcules, Theron, si bé introduint canvis en la funció dels personatges i en les seues accions. Però, per descomptat, no sols de Sili pren-

116

117

drà matèria per a la seua obra Blasco, ja que, com bé han demostrat Ricardo Olmos i Trinidad Tortosa o Maria Pilar Martínez Latre (en diversos dels seus articles dedicats a Sónnica), es poden rastrejar certes influències de diverses narratives arqueològiques, com Salambó, de Flaubert, Tais, d’Anatole France, Afrodita, de Pierre Louys, Els últims dies de Pompeia, de Bullwer-Lytton, o Quo vadis, de Sinkiewitz. També Olmos ha apuntat la possible influència del Dafnis i Cloe, de Longo, per a algunes escenes de la relació entre Ranto i Eroción.

Per a abundar més en aqueixa exhaustiva documentació de Blasco per a l’elaboració de Sónnica, permeteu-me presentar algunes puntualitzacions: 1a. Blasco localitza el començament de la novel·la al port de Sagunt- Zacintho i allí situa un temple d’Afrodita, que es troba en una elevació muntanyosa i els veïns de la qual constitueixen un barri portuari. Ricardo Olmos arreplega aquest curiós començament i suposa que és una llicència imaginativa de Blasco apuntant la coincidència amb una nova hipòtesi sobre un temple d’Afrodita que se situaria a Almenara, un lloc pròxim a Sagunt, per part de la investigadora María Paz García Bellido en un article publicat el 1990. Hem de dir que la localització d’un temple dedicat a Afrodita-Venus, que apareix en el text clàssic de Polibi, i que seria el port de la ciutat ibèrica, va ser ja proposat per diversos autors dels segles XVIII i XIX a restes que es van trobar a la muntanyeta dels Estanys d’Almenara (pel Comte de Lumiares, Laborde, Fígols i Ribelles) i que mantindrien autors posteriors, als quals Blasco coneixia personalment, com van ser Lluís Cebrián Mesquita i Antonio Chabret, cronistes tots dos d’Almenara i Sagunt, respectivament.

2a. El camí que uneix el temple d’Afrodita i la ciutat de Sagunt i que recorre en el segon capítol Acteón, el protagonista principal de Sónnica, és denominat per Blasco com el “camí de la Serp” i el novel·lista hi situa un altar dedicat a la serp que va mossegar i va matar el company d’Hèrcules, Zacintho, qui va ser soterrat a la muntanya que passaria a ser l’origen de la ciutat, segons la llegenda que va escriure Sili Itàlic. Bo, doncs ací tampoc es troba sola la imaginació del novel·lista, sinó que amb el nom de “camí de la Serp” era conegut el camí que després passaria a anomenar-se “camí Vell d’Almenara” i el nom del qual recull Antonio Chabret en el seu llibre Sagunt, publicat el 1888 i que amb tota seguretat coneixia i va llegir Blasco Ibáñez.

3a. Unit a l’anterior, és curiosa l’al·lusió als sacerdots salis que apareixen dansant en les festes Panatenea que promou Sónnica a Sagunt, en

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

el capítol quart “Entre griegos y celtíberos”, ja que al·ludeix a una inscripció epigràfica saguntina d’un col·legi de sacerdots de Mart, que també trobaria Blasco ressenyada en l’esmentat llibre de Chabret.

4a. Finalment, també és curiosíssim el nom que dona en el llibre Blasco al riu de Sagunt, “Baetis-Perkes”. Podríem, de nou, atribuir-ho a un acte purament imaginari. Però no és així: tal adscripció la va realitzar Joaquín Costa en un article que publicà per primera vegada el 1893 en la revista El Archivo, que editava a València el canonge i historiador Roque Chabás, i que, posteriorment, recolliria en el seu llibre Estudios ibéricos, de 1895. Hem de dir que gràcies a Cecilio Alonso coneixem una carta de Joaquín Costa a Blasco, precisament arran de la rebuda de l’obra Sónnica, la cortesana.

La carta està datada a Madrid el 8 de gener de 1902. En ella li agraeix Costa a Blasco la dedicatòria i li diu: “L’episodi sobre el qual el llibre versa m’atreia, com tot el que es relaciona amb la història antiga de la península. He admirat, a més de la seua mestria en el dir, que fa de vosté una de les primeres autoritats de la llengua, l’art amb què ha sabut reconstituir una civilització tan difícil, pel que té de complicat, com la greco-ibèrica d’aqueix litoral representada per Sagunt […]. M’imagine l’enormitat de treball que ha degut consumir en lectures i apunts arqueològics...”.

De totes maneres, i com també apunta Ricardo Olmos, la documentació de Blasco es nodreix no sols d’allò literari, sinó també d’informacions sobre arquitectura clàssica —en la descripció, per exemple, de la vil·la de Sónnica—, sobre art, numismàtica, gastronomia, etnografia, per la profusió de dades que sobre aquests components apareixen en la novel·la. I, com no podia ser de cap altra manera, també tindria present Blasco, per descomptat, el seu viatge a Itàlia, abans que res la seua visita a les ruïnes de Pompeia i a Roma i els Museus Vaticans; viatge que quedaria reflectit en el seu llibre En el país del arte (tres meses en Italia) de 1867.

Podem dividir Sónnica, la cortesana en dues parts clarament diferenciades: en la primera d’elles, que comprendria els quatre primers capítols, es presenten els personatges, s’estableixen les distintes problemàtiques i assumptes que s’aniran desenvolupant al llarg de la diegesi. En aquesta part, Blasco presenta una ciutat opulenta, civilitzada, dinàmica, l’espill de la qual són els valors ideals de la cultura de Grècia i el seu imaginari. Fins a tal punt hi ha aqueixa concomitància, que la ciutat és denominada indistintament, en diverses ocasions, com Zacintho o Sagunt. El personatge que representa aqueixos valors civilitzadors, de prosperitat

118

119

i bellesa, és la personatge principal femenina que dona títol a l’obra, Sónnica, una hetera grega que va heretar d’un antic amant una immensa fortuna a Sagunt i és la màxima propietària dels negocis a la ciutat, a la qual la gran majoria lloa, seguint els seus costums i els seus dictàmens, encara que també cull alguns enemics o envejosos que l’anomenen Sónnica, “la Cortesana”, enfront dels aduladors que la designen “la Rica”.

La segona part de la novel·la comprén els sis capítols següents, del cinqué al desé, i hi transcorren els esdeveniments dels preparatius per a la guerra, el setge i les batalles, la resistència extrema, la desesperació i l’hecatombe de l’autoimmolació del poble saguntí. El capítol vuité representa una acotació en el succés de l’acció principal, i demostra la inacció, la falta de compromís i decisió del Senat romà de participar activament en la defensa de Sagunt, que fins i tot tenint la informació dels greus successos i l’extrema necessitat d’ajuda que els comunica de primera mà Acteón, davant d’això, opten per l’exclusiva advertència, la mera advertència a través de la paraula, i porten davant d’Anníbal únicament dos llegats romans. Fent ací un excursus, voldria ressaltar en aquest capítol les excel·lents descripcions de la Roma republicana i l’escena sorprenent d’Acteón quan aquest entra en un forn i es troba amb el dramaturg Plaute, esclavitzat, movent una mola de blat, qui li parla de la comèdia llatina i dels gustos dels romans.

Així doncs, veiem clarament com Blasco planteja la seua proposta, la seua visió de la gesta saguntina, com una exposició de dues situacions antagòniques: en una primera, la pau, la concòrdia, la riquesa, la vitalitat, la bellesa; en la segona, la rivalitat, l’odi, la guerra, la fam, la mort, la monstruositat.

El “mite de Sagunt” està conformat per una sèrie de fonaments significatius que podríem agrupar esquemàticament en tres apartats o nucs imbricats íntimament entre ells: 1. El sacrifici (amb els temes associats del lloc bèl·lic, el valor, la purificació del foc, el sinistre, etc.)

2. El patriotisme (amb els temes de la lleialtat, la independència, el mite fundacional dels avantpassats mítics i civilitzadors, el tòpic horacià “pro patria mori”, etc.)

3. La dualitat llei-guerra (amb els temes del pacte jurídic, la intervenció i l’auxili, la guerra justa, etc.)

Pràcticament, tots ells els trobem en la novel·la de Blasco. Des d’aquest punt de vista, Blasco entronca amb la tradició retòrica de la historiografia i la poètica del mite, però Blasco ofereix un biaix de la matèria que ho fa significatiu i diferent.

Una de les més significatives diferències resideix en els personatges principals de la no-

vel·la, en els actors que mobilitzen, atrauen, provoquen, sobre els quals focalitza Blasco l’acció principal: Acteón i Sónnica. Són dos estrangers, dos grecs, que representen ideals i valors que són assumits i respectats pels saguntins, però no deixen de ser estranys. Però no solament sorprén que són forans, sinó també la seua condició o el seu origen social: són éssers que, encara que no són exclosos —de fet, amb els seus actes formaran el nucli dels valors d’aqueixa societat—, travessen en el seu origen els límits dels valors de l’honestedat i la integritat. Sónnica ha sigut una hetera i aqueix és l’origen de la seua fortuna i la causa que es trobe a Sagunt; i Acteón és un mercenari que arriba a Sagunt en cerca del millor postor a qui servir amb les seues arts bèl·liques.

No trobem, doncs, en Blasco un exalçament de la bel·licositat, un cant a les armes. Tampoc infon valors nacionalistes del segle XIX a un fet que va ocórrer en la protohistòria de la península Ibèrica. Per descomptat que és un text imbuït per una ideologia, que apareix expressada en els primers quatre capítols i que responen, com no podia ser d’una altra manera, a la ideologia de Blasco: la del progrés, la prosperitat, la modernitat.

Vicente Vayá i Pla Biògraf de Joaquín Rodrigo

IDENTITATEM

RODRIGO Falla la Palmera 2020

Va nàixer a Sagunt a la plaça de la Glorieta (hui plaça del Cronista Chabret) el 22 de novembre de 1901, festivitat de Santa Cecília. Als quatre anys d’edat va haver-hi a Sagunt una epidèmia de diftèria, pels efectes de la qual van morir una dotzena de xiquets i xiquetes, però se’n van salvar una xiqueta i el xicotet Joaquín. A ell, el va afectar a la vista, i va perdre la visió parcialment. A l’edat de cinc anys, la família de Rodrigo va haver d’eixir precipitadament, fugint de nit, en l’aixara d’un carro, perquè la vida de tots ells corria seriós perill a causa d’uns greus disturbis succeïts aqueix mateix dia i dels quals va ser protagonista son pare, Vicente Rodrigo Peirats, cacic, terratinent, viticultor, prestador, recaptador d’impost i usurer. Ja entre els anys 1917 i 1922 estudia a València harmonia i composició amb els professors Francisco Antich, Eduardo López Chavarri i Enrique Goma.

El 1923 estrena a València l’assaig simfònic Juglares (ni a aquesta estrena ni al de Cançoneta, ni al de la Pequeña enamorada junto al surtidor ni a cap de les diferents estrenes del seu fill va acudir mai son pare). El 1927, pren la millor opció de la seua vida i es trasllada a París en contra de l’opinió de son pare, i s’inscriu a l’Escola Nacional de Música. Fou el seu mestre Paul Dukas, el qual uns anys abans havia tingut com a alumne Manuel de Falla. Un any més tard (1928) va conéixer Falla, que acudia a París a arreplegar la Legió d’Honor que li atorgava el govern francés. Amb motiu d’aquest viatge es va acostar a saludar el seu antic mestre, Paul Dukas, el qual li va dir que tenia en la seua escola nacional un altre alumne espanyol a qui li veia enormes possibilitats per a triomfar en la música. Allí es van conéixer els dos; Falla i Rodrigo, i, a partir d’aquella trobada, Falla va ser el seu gran amic i valedor. Falla faria un concert i la seua ajuda va ser tan generosa com decisiva. Va canviar les obres del concert incloent en la primera part tres obres del compositor saguntí: Zarabanda lejana i Preludio al gallo mañanero. Va ser aquesta

Imatge extreta de: "http://bibliotecavirtualsenior.es/ investigacion/a-victoria-kamhi-musa-y-esposa-de-joaquin-rodrigo/"

120

Imatge extreta de: "Horacio Seguí. Testimoni d'una època. http://www.fotosegui.com/junior/ junior-y-maestro-rodrigo/"

121

última peça per a piano la que va atraure Victoria Kamhi a voler conéixer el seu autor i a través d’un amic en comú va aconseguir la partitura del Preludio al gallo mañanero i es va enamorar del seu autor. Victoria i Joaquín es casaven a València el 19 de gener de 1933. Ella era turca, d’Istanbul, i va abandonar la seua prometedora carrera de pianista per a dedicar-se enterament a recolzar el seu marit. El 1934 aconsegueix el primer premi del Círculo de Bellas Artes de València amb el poema simfònic Per la flor del lliri blau, una de les composicions que més agradaven al mestre. Pas a pas anava consolidant la seua carrera i anava component obres com El cántico de la esposa, dedicat a la seua dona Victoria. El 1935, amb motiu de la defunció del seu mestre Paul Dukas, compon la seua Sonata del adiós per a piano. Entre 1936 i 1939 va mantindre diverses estades a París, Friburg i Salzburg. Però el seu triomf definitiu arribaria amb el Concierto de Aranjuez, compost a París el 1939. Aqueix mateix any tornen a Espanya i s’instal·len definitivament a Madrid. En situar aquest concert a Aranjuez, volgué assenyalar-hi un temps: finals del s. XVIII i començaments del s. XIX, Corts de Carles IV i Ferran VII, ambient de majas i toreros, de Goya i de la vida cortesana. I va arribar el gran dia, el que donaria al seu autor un passaport a la immortalitat: el 9 de novembre de 1940, estrena mundial a Barcelona del Concierto de Aranjuez per a guitarra i orquestra, amb Regino Sainz de la Maza com a solista. El cos de Rodrigo descansa a Aranjuez (7-7-1999), però la seua música el sobreviurà eternament. El 1942 rep el Premi Nacional de Música pel Concierto Heroico per a piano i orquestra dedicat per Rodrigo a “les ruïnes de Sagunt, la ciutat que em va veure nàixer”. Anys més tard rebrà “per fi” el reconeixement dels seus paisans en ser nomenat per l’Ajuntament de Sagunt “fill predilecte de Sagunt”. Rodrigo va escriure per a la seua ciutat l’Himno de los Santos Patronos, Marcha homenaje a Sagunto, Destrucción de Sagunto i Sónica la cortesana. I així es van anar succeint les seues obres. Primer Premi a Ausencias de Dulcinea, amb motiu del IV Centenari del naixement de Miguel Cervantes (1948). Concierto en modo galante, Sonatas de Castilla, Soleriana, Tres piezas españolas, el ballet Pauana real (1955), Concierto serenata, Música para un jardín (1957), Fantasía para un gentil hombre (Carolina 5-3-1958). I juntament amb les estrenes creixen els homenatges, distincions i premis a nivell mundial: Gran Creu Alfons X El Savi, Cavaller de la Legió d’Honor, Gran Creu del Mèrit Civil, Medalla d’Or al Mèrit en el Treball, marqués dels jardins d’Aranjuez, doctor honoris causa per unes quantes universitats, premi príncep d’Astúries... Rodrigo va morir a Madrid el 6 de juliol de 1999. L’endemà, com he dit abans,

era soterrat a Aranjuez. Però Joaquín Rodrigo mai morirà perquè la seua música, la que sona per tot el món i que va sonar a l’espai, li va donar fa ja molts anys un passaport a la immortalitat. I fins a l’eternitat, mestre, seràs un saguntí universal, el saguntí més universal.

Carmen Michavila Artista plàstica

IDENTITATEM

JOAQUÍN MICHAVILA Falla la Palmera 2020

Que difícil resulta escriure sobre mon pare, una vegada més, sense parlar de la seua grandesa.

Va nàixer a l’Alcora, on son pare exercia la noble tasca d’ensenyar als xiquets.

Prompte va deixar de jugar amb la pilota, perquè la poliomielitis va envair la seua infància.

Va deixar prompte aqueixa infància, perquè la maleïda guerra va envair les seues vides.

La iaia va deixar la seua vida per salvar-lo.

Va haver de lluitar i va ser valenta.

El Grau Vell va ser testimoni d’aqueixes bombes assassines.

La marjal dels Moros, aquest va ser “el llac” que després va pintar.

I aquest vital tràngol de la seua vida converteix Sagunt en el seu segon lloc de naixement.

Els seus pares, nascuts a Albalat dels Tarongers, es van conéixer, així és el destí, al Grau Vell, a la finca dels seus iaios materns, on van viure el seu feliç festeig i on mon pare i la seua germana Pilar van passar els, sempre eterns, estius de la seua infància.

Sa mare, la meua iaia, contava amb orgull que en l’escala de la Viti estava el nom de son pare com a soci fundador.

El Camp de Morvedre, sempre present en la nostra història familiar.

Vivien a València, molt prop del Mercat Central, on la meua iaia podia trobar vitualles fresques que substituïren els seus enyorats horts.

Mon pare va començar a estudiar Magisteri i més tard Belles Arts.

Pintava en un estudi que va pertànyer al pintor Ricardo Verde, al costat dels jardins de la Generalitat, escoltant les matines del convent de la Puritat.

I el seu amor per la música el va portar a la Coral Polifònica Valentina, on es va enamorar de la solista, ma mare, magnífica soprano liederista, formada a València i Madrid.

122

123

La seua gran companya de viatge.

Prompte destaca com a artista en aquella Espanya en blanc i negre de la postguerra. Moments complicats per a aquells grups d’artistes com Los Siete, Antes del Arte o Parpalló, que van saber sortejar amb tertúlies, trobades i exposicions com la Biennal d’Alexandria, de Venècia o la de São Paulo.

I van preparar el camí per als qui vindríem.

Culte i intel·ligent, sempre vaig pensar que tenia resposta a totes les preguntes. Fins i tot per a la paraula més complexa que jo desconeixia en fer uns mots encreuats.

Curiós i creatiu, observava les estreles amb el seu telescopi, escoltava música dels seus bons amics Luis de Pablo o Francisco Llácer, però també flamenc, jazz i per descomptat clàssica.

Les músiques que el van unir a ma mare, i més tard a nosaltres.

Músic amateur d’òrgan i flauta travessera, solíem cantar a quatre veus els meus pares i jo amb Antonio Díaz Zamora, gran director d’escena, que actuava com a tenor, amb qui mon pare treballava habitualment realitzant escenografies.

Va arribar a treballar l’espai escènic per al Liceu de Barcelona amb l’òpera Vinatea de Matilde Salvador, o el María Guerrero de Madrid, amb l’obra d’Ana Diosdado Los Comuneros amb Irene Gutiérrez Caba i Gemma Cuervo. El teatre, una de les seues passions que compartia al costat del cine, amb el qual va disfrutar rodant diversos curts de ficció i algun documental.

Va compartir passió per la docència amb son pare, germana, esposa i finalment amb mi, al mateix temps que, en algun moment, estudi i biblioteca, tot i que mai vaig ser capaç de llegir tants llibres amb anotacions al marge, a vegades més interessants per a mi que el text imprés.

Tantes coses en comú...

Haguera sigut més senzill enumerar en aquest text les múltiples exposicions, des de Madrid a Nova York o Tòquio, fins als reconeixements i premis que va rebre en vida.

Però aquesta és una carta que escric als amics, a qui l’estimaven, i vosaltres ja coneixeu aqueixos capítols.

Ara és temps de reconéixer que, a pesar de tot, mai va abandonar la seua terra.

Necessitava veure el Garbí.

Olorar els tarongers.

Jugar al dòmino al bar del poble amb els seus amics de sempre.

I reflexionar en la soledat del seu estudi.

Els atzars del destí van jugar amb nosaltres unint-nos per sempre amb aquest territori.

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

124

Joaquín Michavila (L'Alcora, 1926 - Albalat dels Tarongers, 2016) va ser catedràtic de Didàctica de l'Expressió Plàstica de l'antiga Escola Universitària de Magisteri de la Universitat de València, així com un dels artistes valencians més rellevants de l'art contemporani.

Format com a Mestre, va completar els seus estudis amb la llicenciatura en Belles arts, exercint la docència a la Universitat de València entre els anys 1966 i 1991. La seua activitat docent i investigadora la va combinar amb una trajectòria artística paral·lela.

Des d'inicis de la dècada de 1950 la seua producció pictòrica, extensa, va experimentar una constant evolució personal i artística que plasmava les seues inquietuds conceptuals i emocionals, convertint-se en un referent de l'abstracció pictòrica valenciana amb projecció internacional.

Va formar part des de la seua fundació dels grups d'avantguarda Los Siete, Parpalló i Artes del arte. Va ser considerat com un dels mestres de l'abstracció pictòrica valenciana i va realitzar nombroses exposicions en tota Espanya, així com a Roma, Florència, Basilea, Denver, Sao Paulo, Nova York ,Viena i en les biennals d'Alexandria i Venècia.

Va realitzar escenografies per a obres de Valle-Inclán, Ionesco, Beckett, Brecht , amb Antonio Díaz Zamora, amb Ana Diosdado en el María Guerrero ,així com per a l'òpera Vinatea de Matilde Salvador en el Liceu.

125

En l'àmbit universitari va dirigir el Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal, i va impulsar el primer laboratori d'audiovisuals de la Universitat de València, creant un grup d'experimentació denominat Mirall.

Acadèmic de Belles arts de Sant Carles de València, va presidir aquesta institució artística, de la qual va ser Acadèmic d'Honor. També va ser membre del Patronat Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València.

Va rebre la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana, la Medalla d'Or de la ciutat de València ,el Premi de les Arts Plàstiques ,el premi Alfons Roig ,la medalla del cercle de BBAA de València,així com la Medalla de la Universitat de València a títol pòstum, entre altres distincions.

Francisco Durá Periodista i exdelegat de Levante-EMV al Camp de Morvedre

HEROI EN EL TOUR DE FRANÇA EN 1956 Hem vist imatges de quan l’heroi saguntí tornava al seu poble i era rebut pels aficionats i seguidors, que el portaven al muscle pel Camí Reial fins a la Glorieta, mentre la gent l’aplaudia i li reco-

Falla la Palmera 2020

Escriure sobre René Marigil, almenys per als qui tenim la sort d’haver-lo tractat com a persona, suposa un repte, perquè estem davant d’un mite del ciclisme nacional, encara que nascut a Carmaux (França), però criat a Sagunt i saguntí pels quatre costats, ja que es va traslladar ací en 1944, en aquells anys de la postguerra, amb 16 anys, des d’un xicotet poble de Guadalajara, a causa que son pare treballava ací de ferroviari.

I Marigil, des de molt jove, vivia la seua afició-passió pel ciclisme, de tal manera que en les dècades dels anys cinquanta i seixanta va ser una figura destacada del panorama professional, no sols regional, sinó també nacional, fins al punt que gràcies a les seues gestes el nom de Sagunt es feu molt més conegut en aquell temps, sobretot en el context del ciclisme. I podem dir que, a nivell esportiu, Marigil “va posar Sagunt en el mapa”, de la mateixa manera que esta ciutat era coneguda per altres facetes, com els Alts Forns, o per figures importants de la Història (Romeu), Música (Joaquín Rodrigo) o la Cultura (Santiago Bru), entre d’altres, al costat dels qui podem situar, amb tota justícia, el nom de René Marigil.

En aquells anys cinquanta i seixanta, els aficionats a l’esport estaven pendents, sobretot, de la ràdio i els diaris, sobretot del primer, per seguir les victòries de Marigil sobre l’asfalt, ja que en aquells anys el ciclisme tenia molta importància i molts seguidors, a nivell de tot Espanya en l’època de l’estiu, que era quan es disputaven les grans carreres: Tour de França, Giro d’Itàlia, Volta a Espanya, Volta a Llevant (ara Volta a la Comunitat Valenciana), proves de molt de pes específic, en les quals René va destacar prou.

IDENTITATEM

RENÉ MARIGIL POSÀ SAGUNT EN EL MAPA ESPORTIU

126

neixia el seu mèrit esportiu, que va quedar demostrat en moltes ocasions, entre les quals cal destacar quan René va protagonitzar una etapa èpica al Tour de França de 1956, en coronar en primer lloc el mític cim de la Croi de Fer (Creu de Ferro) dels Alps, on va batre el seu propi rècord. I eixe dia va viure l’anècdota que el seu director tècnic, el valencià Lluís Puig, seleccionador nacional, li va dir que, una vegada dalt del cim, en lloc d’encarar la baixada a buscar la meta i guanyar l’etapa, que esperara el seu cap de files, Federico Martín Bahamontes, que eixe dia passava per dificultats.

Aquella gesta feu que la imatge del corredor saguntí pujant el primer a eixa mítica muntanya recorreguera tot el món en les portades dels diaris esportius que seguien el Tour. Aquell any de 1956 també va guanyar la Volta a Llevant (Comunitat Valenciana) i va destacar, en anys següents, també guanyant etapes en la Volta a Espanya, Volta d’Astúries o Volta d’Andalusia, a part de quedar segon en el Campionat d’Espanya en Ruta i en el Campionat d’Espanya de Muntanya.

127

HOMENATGES: “FILL ADOPTIU” I PAVELLÓ AL SEU NOM Sagunt ha sabut reconéixer tots els èxits de Marigil i en el seu moment li va retre homenatges. I ja essent major, quan la seua activitat com a comerciant també li donà notorietat, en ser directiu i president de l’Associació de Comerciants de Sagunt, l’Ajuntament li va dedicar un pavelló esportiu municipal, al nord del Palància. I poc després de faltar, en 2009, el Ple de l’Ajuntament el va declarar “fill adoptiu de Sagunt”, un reconeixement que premiava, encara que un poc tard, la seua trajectòria, per haver passejat el nom de Sagunt, amb tant d’èxit, a nivell nacional i internacional.

I sempre preocupat per la vinculació del seu poble al ciclisme, en diferents moments, també ha sigut l’artífex que Sagunt estiguera present en la Volta a Espanya i, sobretot, en la Volta a la Comunitat Valenciana, on quasi tots els anys tenia arribada i eixida una etapa de les dues rondes ciclistes més importants del calendari. René feia les gestions entre la Federació i l’Ajuntament, així com animava empreses importants de la comarca, perquè fora possible tindre a l’abast un esdeveniment tan important per a la promoció i la imatge de la ciutat.

Lligat a eixos esdeveniments, era prou freqüent que vingueren a Sagunt, invitades a instàncies de Marigil, figures nacionals del ciclisme, ja retirades, com ara Federico Martín Bahamontes, guanyador del Tour en 1959, Jesús Loroño, guanyador de la Volta a Espanya en 1957, o Angelino Soler, un valencià important, este últim, guanyador de la Volta a Espanya en 1961.

Rafael Tabarés Seisdedos Catedràtic de Psiquiatria Universitat de València

—M’han robat les paraules, m’han robat les paraules —repeteix una vegada i una altra.

Quan li pregunte què vol dir, frunzeix els llavis i amolla una maliciosa i irritada rialla, una espurna de la seua personalitat psicòtica que m’encolleix l’estómac (…), la febril brillantor dels seus ulls enfocant-se i desenfocant-se com si alguna batalla per la supremacia sobre el seu ésser estiguera desencadenant-se darrere d’ells (…). La seua mania està agitant-se davall la superfície com un gat ficat en una bossa.

Diverses vegades tracte d’obrir-me pas fins a ella, establir algun punt d’acord entre els dos (qualsevol cosa serviria, una observació sobre el temps, o sobre el cel que es pot veure per la finestra de barrots que està damunt del seu llit), sentint cada fracàs com una punyalada, com si fora la primera vegada (…). Al cap d’una estona deixe d’intentar-ho, ens quedem assentats com els passatgers d’un compartiment del tren. Li agafe la mà.”

Aquest és el sentiment de partida de tota persona que s’acosta a un malalt mental greu per primera vegada. La majoria dels psiquiatres ho experimentem repetidament i ens ompli d’escepticisme. Com Greenberg ho descriu, “el tàcit, quasi visible, encolliment de muscles que diu: això és tot el

Falla la Palmera 2020

Fa uns pocs anys, Michael Greenberg, en el seu lúcid i valent testimoni sobre l’episodi en què la seua filla Sally va debutar amb un trastorn bipolar, descriu la seua experiència davant de la bogeria (Cap a l’alba). El moment iniciàtic que ha hagut de viure tot psiquiatre o qualsevol que aguaita a la bogeria. Prenguem les seues paraules com qui assisteix a una sessió clínica a la manera acadèmica antiga: la malalta en el seu llit d’hospital, el pare intentant parlar amb ella, amb el desfici de fregar un abisme i no arribar mai a la que fora la seua filla. La psicosi se l’ha emportat a un lloc del qual no tornarà.

IDENTITATEM

EL TEMPS DE LES PARAULES: PROFESSORA CARMEN LEAL

que puc fer per vosté”, que és la creu que el psiquiatre ha de portar. És fàcil imaginar com de descoratjador ha de ser administrar una sèrie d’infructuosos tractaments que no han progressat molt des que el metge de lady Macbeth observara: “aquesta malaltia escapa als meus coneixements... Ella necessita més allò diví que el metge”.

Psiquiatres com la professora Carmen Leal no es detenen ací. La seua curiositat i la seua compassió els espenten a fer-se més preguntes, a no conformar-se amb respostes senzilles. El seu esperit indagador no s’esgota mai, no es deixa véncer pel desànim. Com ha succeït açò? I per què?

U té càncer o sida, però u és esquizofrènic, u és maniacodepressiu, com si foren els atributs innats de l’ésser, una part de l’espectre humà, no més curable que el temperament o el color dels ulls. Com pot una cosa tan inherent ser una malaltia tractable? Com es pot derrotar semblant malaltia sense derrotar-se un mateix? Som afortunats que existisquen clínics, científics, persones així, gràcies a ells es mouen a poc a poc les fronteres del coneixement. L’abisme que ens separa amb el malalt es fa estret, ja quasi el freguem amb els rovells dels dits.

El metge de lady MacBeth estaria sorprés de com es pot alleujar avui en dia el patiment de persones com la seua monarca extraviada, ja no hauria d’invocar “allò diví”. Però continuem sense ser déus per això. Només som un grapat d’éssers humans intentant ajudar altres éssers humans amb la mateixa ferramenta que en ells s’ha trencat com una tassa de pisa. Preguntant-nos on està la bretxa. Caminem com exploradors tossuts vorejant l’abisme d’un volcà, sabent que ningú podria arribar al fons i tornar per a contar-ho.

La professora Leal no ha desentranyat el misteri de la subjectivitat, i hi ha qui augura que ningú ho farà mai, però ens ha situat cada vegada més prop. Els que invoquen ara una nova crisi de la psiquiatria ens recorden que l’estudi de la ment humana està en un compromís. El seu mètode, l’únic que tenim, és racional i empíric, i l’alteritat del dement o l’individu sobri pareix inassequible als ulls del científic modern. Els endevins de l’era del cervell insisteixen últimament que l’eufòria ha acabat, que continuem i continuarem estant en les tenebres. Critiquen un rigor que estudia per igual les galanteries d’una emoció que el comportament del neutrí o l’hàbit de les abelles. Que és la mateixa cosa la suma de les notes d’una partitura de Bach que el delit de la seua música arribant a les nostres oïdes? Què és la descàrrega bio-elèctrica de les neurones límbiques a la irrupció d’un sentiment?

La professora Leal no s’ha deixat descoratjar mai per aquesta llarga llista d’obstacles.

D’ella i alguns més he aprés que tan important com analitzar, escrutar la realitat acumulant dades infinites, és la valoració d’aquesta. Més

128

129

que emmagatzemar, allò decisiu és interpretar la informació clínica dels pacients, el seu grau de fiabilitat, pertinència, significació o l’ús que d’ella pot fer-se’n. A més, en contextos de gran complexitat (la ment humana, la malaltia mental, els pacients i els seus familiars, els gestors i els serveis) la intuïció interpretativa, la cultura interpretativa, la societat dels intèrprets adquireix una rellevància justa.

En aquest sentit, la intuïció interpretativa que es fa en psiquiatria té un enorme valor epistemològic, heurístic, perquè posa en marxa operacions tan importants com anticipar, previndre, afavorir o assegurar. Operacions tan pròximes a la manera de pensar i sentir dels metges. Quan les certeses són escasses, fer-se una idea general és més important que encarregar estudis de camp o acumular dades d’un tros de la realitat.

La psiquiatria, les humanitats i el seu paper interpretatiu poden interrompre, esclafar els fluxos de dades que ens travessen permanentment. Ensenyar-nos a resistir a l’acceleració, a escapar de l’esquema estímul-resposta, a no contribuir ni al pànic ni a l’eufòria, permet establir una distància, una dilació. La ciència i la societat necessiten de la cultura de la interpretació per a compassar les respostes i possibilitar fins i tot una cosa nova i imprevisible. La ciència ha d’emancipar-se de l’esclavitud d’haver d’estar descobrint cada dia l’ànima de la matèria, l’essència de l’univers, l’energia infinita o la curació de tots els mals. Nietzsche i altres ens avisen que la manera més civilitzada d’estar i de ser, quan s’han aconseguit els principals èxits culturals i científics, ha sigut davall una profunda i contemplativa atenció, davant d’una mirada llarga i pausada. La vida contemplativa converteix l’home en allò que ha de ser i no la multitasca, la simultaneïtat o el zapping mental.

La professora Leal ens mostra que dels pacients amb malalties mentals i els seus familiars u pot aprendre a estranyar-se, a sorprendre’s, a emocionar-se, a sentir vergonya, a reconéixer i acceptar les limitacions, les insuficiències que tenim, com una de les coses més difícils de la condició humana. Si considerem la premissa socràtica que tot el món es revela respectuós quan se’l tracta com a tal; ara, en psiquiatria, en salut mental, és el temps de promoure la recuperació de les persones malaltes, de reconstruir la identitat, de trobar sentit a la vida encara sentint veus o delirant. És el temps de les paraules.

Elena Uriel Artista plástica

IDENTITATEM

SENTO I JO A SAGUNT Falla la Palmera 2020

Sento i jo recalàrem a Sagunt per casualitat, però la decisió de quedar-nos-hi, d’assentar-nos ací, va ser meditada.

Al poc de temps d’arribar, a mitjan anys vuitanta, decidírem no continuar el nostre periple.

Aquesta ciutat i el seu entorn ens anaven conquistant a poc a poc. La vida era amable i tot tenia una escala més humana i accessible.

Ens va agradar la seua ubicació prop del mar i de la muntanya, prop d’un aeroport i d’un port. Té bones comunicacions, una estació de tren i un autobús que ens deixava a València en menys de mitja hora. Té bons col·legis públics i un bon hospital, també públic, i, per si açò no fora poc, Sagunt té, a més, HISTÒRIA amb majúscules..., té fins i tot un castell!, un teatre i una calçada romana, un riu que de tant en tant porta aigua i... moltes coses més.

Tenim prop Barcelona i Madrid i, a la porta de casa, un bosc amb esquirols, pedres mil·lenàries i belles vistes. Per aquest bosc, Tula, la nostra gossa, treia a passejar Sento tots els dies, i junts recorrien els camins. Sento dibuixava, durant aquests passejos, una sèrie que va anomenar Dibujante con perro, que és la que il·lustra aquest escrit.

Ens va seduir la gent i de seguida vam fer molts i molt bons amics.

Ací està la casa a la qual el nostre fill Arturo sempre vol tornar. És una casa envoltada de llum, en un barri de cases baixes i blanques, de carrers estrets i veïns pròxims, de tempos lents i amables.

Molt a prop viu Adis, el nostre altre fill, amb la seua magnífica família.

A l’ombra del teatre romà, vivim i podem treballar, dibuixar, pintar, crear...

Sento ha dissenyat ací falles avantguardistes com les de l’Ajuntament de València el 1986 i 1987 o de la plaça Na Jordana el 2005 i 2011, així com la gegantina figura transitable del parc Gulliver a València. Ha dibuixat novel·les gràfiques,

130

àlbums de còmic, ha il·lustrat llibres i ha dissenyat cartells. Algunes vesprades es desplaçava a València per a impartir algun curs a la Universitat Politècnica i a l’ESAT. Jo pujava tots els dies al meu estimat Institut Clot del Moro. Allí dalt, rodejada de llum, d’alumnes i de professors, ensenyava i aprenia, a parts iguals, i continuava pintant i exposant la meua obra individualment o en exposicions col·lectives amb el grup La Tira de Dones, un grup obert, de dones artistes, vinculades amb el Camp de Morvedre, a qui pertanc des de fa més de vint-i-cinc anys.

Hem treballat junts en diversos projectes com en la novel·la Un médico novato, que va rebre en 2013 el Premi Internacional de Novel·la Gràfica de la Fnac, aquest llibre junt amb Atrapado en Belchite i Vencedor y vencido formaran la trilogia del Dr. Uriel, que el 2017 va ser publicat per Astiberri en una edició integral. El 2019 realitzem Historietas del Museo del Prado, un bonic encàrrec amb motiu del bicentenari del Museu.

Actualment preparem noves narracions gràfiques, mentre disfrutem d’una jubilació molt activa.

Resumint... Sagunt forma part de nosaltres, i ens encanta pensar que nosaltres també formem part de Sagunt.

131

Fernando López Cerezuela Exjugador i historiador del CD. Acero

Falla la Palmera 2020

Antonio Maceda va nàixer al Port de Sagunt el dia 16/05/1957; no hi ha cap dubte que ha sigut, fins a l’actualitat, el jugador més important de la història del CD Acer i, si em permeten, el nostre esportista local més important de qualsevol disciplina esportiva. De xiquet, quan era estudiant del Col·legi de la Mare de Déu de Begonya al Port de Sagunt, eixia al pati des del centre educatiu fins a l’Estadi del Fornàs, que es trobava com se sol dir “a quatre passes”. Ací va començar a pegar colps de peu al baló, directament en el lloc on posteriorment triomfaria. Era l’època en què segons ens ha relatat, un dia, els dijous, podien jugar allí els seus partits i anaven fins a la platja a arreplegar arena per a omplir els tolls que a vegades es formaven en el terreny de joc després de la pluja i, així, que no es notara que havien practicat el seu esport favorit.

Amb nou o deu anys i després de desdejunar-se, els dissabtes, anava a un terreny de joc prop del “col·legi de les monges” (actual Col·legi de Mediterrani) on participava en partits amb els altres xics del barri; d’allí, després d’acabar, acudia a un altre camp de futbol (en realitat eren descampats que s’utilitzaven llavors per a practicar futbol), que estava situat en l’actual parc del Triangle Umbral, al costat del Centre Cívic (antic Sanatori d’AHV), on continuava jugant sense parar fins que es feia de nit. El baló era el que més desitjava el jove Maceda, no es cansava de jugar amb ell. Amb onze anys i perquè poguera jugar amb els de major edat, van haver de falsificar-li la fitxa perquè no complia amb el requisit que estava xifrat en un any més.

Açò era ja amb els equips locals (futbol un poc més formal) que jugaven els seus partits al Fornàs. Va ser jugador del mític equip dels Onze Lleons, dirigit per Ginés, el gran Ginés, el que fora assistent del Club Esportiu Acer durant cinquanta anys i que feia d’entrenador i president d’aquest equip. Va ser llavors quan recorda haver sentit ja el desig de pujar al primer equip, cosa que aconseguiria després del seu fugaç pas pels juvenils de l’equip roig-i-blanc.

Una de les poques instantànies en què apareix Antonio Maceda formant amb l’equip roig-i-blanc del CD ACER. Poc després, ja es va incorporar al Real Sporting Club de Gijón, on va començar a forjar una extraordinària carrera com a futbolista.

IDENTITATEM

ANTONIO MACEDA FRANCÉS El Rubio de Oro en l’elit del futbol

132 Fotografia a l’Estadi del Fornàs de la temporada 1974-75 on apareix Maceda (el segon de peu, per l’esquerra). El jugador més important de la història del CD. Acer que enguany compleix cent anys.

De blanc, amb el Real Madrid. Anys de lligues i triomfs sonats.

133

Els seus progressos eren sorprenents per a la seua edat... Maceda va passar a formar part de les categories inferiors del Club Esportiu Acer passant per totes elles fins a debutar amb el primer equip amb tan sols setze anys. Ningú fins a la data ha pogut igualar l’envejable currículum esportiu que atresora el nostre protagonista després del seu pas per equips com el Real Sporting de Gijón, Real Madrid i, sobretot, la Selecció Espanyola de Futbol. Quasi es podria fer un llibre sencer dedicat a la seua trajectòria, de documentació no en faltaria, perquè, durant gran quantitat d’anys, va ser assidu del panorama futbolístic espanyol i internacional d’elit.

Maceda, en una de les vegades en què vaig tindre ocasió de xarrar amb ell, em comentava: “Si em retrotrac en el temps, recorde encara l’olor de puro a les grades de l’Estadi Fornàs, quan, sent jo un xiquet, acompanyava mon pare al camp per a veure jugar l’equip del Port de Sagunt. Mai oblidaré els partits que amb els meus amics jugava en aqueixa època en què els somnis de ser futbolista era una fantasia a realitzar. Vaig tindre la fortuna de jugar on desitjava, amb els majors. Pujar al primer equip per a mi va ser una cosa que em va proporcionar una increïble emoció. El meu somni s’havia complit.” Poc o molt poc, diríem, que va poder defendre la camiseta del CD Acer, ja que amb divuit anys, l’any 1975, va fitxar pel Real Sporting de Gijón. El seu traspàs es va xifrar al voltant d’un milió i mig de pessetes. En l’equip de Gijón va destapar les seues qualitats com a magnífic defensa lliure, amb una tècnica exquisida i constituint-se en un gran rematador de cap. Va viure amb aquest equip grans èxits per a un club relativament modest, però amb una excel·lent plantilla aquests anys, com el subcampionat de Lliga de l’any 1979, el subcampionat de la Copa de Sa Majestat el Rei de 1981 enfront del FC Barcelona (on Antonio Maceda va fer el gol, encara que van perdre dos a u) i el subcampionat d’aquesta mateixa competició l’any següent enfront del Real Madrid. Antonio Maceda va arribar a Gijón en solteria i va viure en aquesta ciutat amb altres companys d’equip que el futbol va anar dispersant per tot Espanya. Als cinc anys de la seua estada en terres càntabres es va casar. Allí el va agafar per sorpresa el colp d’estat a la democràcia espanyola el dia 23 de febrer de 1981. Com bé relatava en un article d’El País: “Jo estava en un sopar amb tot l’equip quan ens assabentem del que succeïa. Va agafar tothom per sorpresa. Al principi vaig passar una mica de por, però després les notícies en la ràdio em van anar tranquil·litzant. Vaig tornar a casa i em vaig apegar al transistor fins molt tard”. Va romandre en aquest equip durant deu anys, i va fitxar pel Real Madrid el 1985. Arribà a l’equip blanc en companyia d’Hugo Sánchez i Rafael Gordillo. Aquests, junt amb la Quinta del Buitre els components de la qual

Falla la Palmera 2020

futbol em tindria reservat l’honor de jugar en primera divisió amb els equips del Sporting de Gijón i més tard amb el Real Madrid. En ambdós clubs, vaig compartir vestuari amb grandíssims jugadors, entre els quals es trobava la Quinta del Buitre. “Guanyàrem moltes lligues i realitzàrem un futbol de gran qualitat. Gràcies a açò, vaig poder, a més, debutar amb la Selecció Espanyola, jugant dos Mundials, el d’Espanya’82 i Mèxic’86…”. No tot van ser alegries per a Antonio; es va lesionar de gravetat en un genoll en el Mundial de Mèxic 86 i, en acabar el seu contracte el 1989 amb el Real Madrid, es va retirar de la pràctica del futbol. Penjava les botes amb 31 anys d’edat després de tres operacions i ser atés per, entre altres professionals, per Judet, el metge francés que va assistir ja al seu dia Antonio Camacho, exjugador del Real Madrid i íntim amic del “ros d’or” porteny. Començava llavors una altra etapa important del nostre protagonista, la d’entrenador, i va començar a dirigir des de les banquetes a equips com el Badajoz, el Sporting de Gijón “B”, el Real Sporting de Gijón (en dues etapes, 1997 i després en 2002-2003) i la SD Compostela. Més tard i fins a l’actualitat, s’ha dedicat a tasques relacionades amb el món del futbol en particular, entre les quals destaca la de comentarista esportiu de diferents mitjans televisius i escrits.

Amb la selecció espanyola va disputar un total de 36 partits, en guanyà 19, n’empatà 10, i en va perdre en 7 ocasions. A més, va aconseguir la no gens menyspreable xifra per a un defensa de 8 gols amb la Roja. Amb motiu del centenari del CD Acer Antonio Maceda Francés, aquell xic espigolat, fort, ros i amb classe infinita per a jugar al futbol, va felicitar i es va congratular d’aquest esdeveniment i va tindre a bé oferir unes línies per a celebrar aquesta efemèride tan assenyalada per al club de futbol del Port de Sagunt: “He viscut grans moments com a professional, però si he de ser sincer, em quede amb el dels meus amics i jo jugant a l’Estadi Fornàs. Vull donar les gràcies al Club que em va veure nàixer com a futbolista i donar-me l’oportunitat de conéixer aquest bell esport. No em resta sinó desitjar-li prosperitat i que complisca altres cent anys d’història.” Antonio Maceda resideix a cavall entre el Port de Sagunt i Gijón. Entre la València solejada i marina i l’Astúries, plujosa i temperada. És freqüent veure’l a l’Estadi del Fornàs, sempre que pot, veient l’equip que el va veure nàixer com a futbolista i com a persona. MACEDA és un gran. Una icona. El nostre ídol de xiquets. Va ser un exemple per a molts de nosaltres. “El ros d’or” continua amant els colors roig-i-blanc del seu volgut CD Acer del Port de Sagunt.

IDENTITATEM

eren Michel, Butrageño, Martín Vázquez, Sanchis i Pardeza, van formar un equip d’ensomni, i van aconseguir cinc lligues consecutives. Va arribar, així doncs, al final, la gran oferta madridista que no va poder, ni va voler rebutjar. Opinava sobre el seu fitxatge per l’equip de la capital en els termes següents: “Pense que la màxima aspiració que pot tindre un futbolista és fitxar pel Real Madrid. Quan et parlen de com és de bonic pertànyer a aqueixa entitat, et preguntes: serà veritat tot el que diuen del Madrid? Quan ets dins, quan pertanys al club, t’adones que es queden curts els que tants elogis i alabances defineixen el Madrid. I ho dic com ho sent”. En la seua primera campanya com a madridista va ser un fix en la defensa en l’equip de Luis Molowny junt amb Chendo, Camacho i Sanchis i va jugar com a titular 25 dels 28 primers partits de lliga fins que una lesió el va fer parar.

Abans del seu fitxatge per la casa blanca li va arribar l’oportunitat de jugar amb la Selecció Espanyola de Futbol. El 25 de març de 1981 a Londres (quan era encara jugador del Real Sporting de Gijón) va arribar el seu debut amb la Roja en un partit que va enfrontar Espanya i Anglaterra i el resultat del qual va ser d’u a dos. Va estar present en dos mundials, Espanya 82, que va suposar una gran decepció per a tots els seguidors espanyols perquè s’esperava un poc més d’ella en un torneig que es jugava a casa i a Mèxic 86, on va tindre l’infortuni de lesionar-se i no poder concloure’l. El seu millor moment amb la Selecció Espanyola el va viure a l’Eurocopa de França 1984, on un gol seu de cap en l’últim sospir de la trobada i quan tot pareixia perdut davant de l’equip d’Alemanya, va posar Espanya en la final. Va ser un 20 de juny de 1984 i el nom d’Antonio Maceda va passar des d’aqueix moment a la història del futbol espanyol.

A Alemanya li valia l’empat, Arconada (porter de la nostra selecció) va haver d’intervindre aconseguint deixar la porteria a zero en diverses ocasions, però trobem el nostre premi amb la superba cabotada sobre la meta de Shumacher del “ros d’or” porteny, en el minut... 89 del partit!

Abans d’aquest moment històric, en la carrera del nostre futbolista preferit, va participar en el recordat partit que va enfrontar la Selecció Espanyola de Futbol enfront de la de Malta, a la qual va véncer per dotze gols a u i en el qual el central va marcar dos extraordinaris gols en tan sols... un minut! Va ser aquest el partit que li va donar pas a jugar l’Eurocopa de 1984 a França.

Ja com a jugador enrolat en les files del Real Madrid durant quatre temporades, va aconseguir gran quantitat de títols: 4 Lligues, 1 Copa del Rei i 1 Copa de la UEFA. Va tindre la sort de viure les “nits màgiques de les remuntades del Bernabéu” en la competició de la UEFA (actual Europa League) d’aqueixos anys. Anys més tard comentaria: “… el

134

Ací veiem a l’exquisit central de la Selecció Espanyola celebrant, probablement, el gol més important de la seua carrera futbolística. Va ser el que va aconseguir enfront de la selecció alemanya el dia 20 de juny de 1984 en les semifinals del Campionat d’Europa de seleccions celebrat a França.

Antonio Maceda celebrant un dels seus dos gols en el partit que tot el món recordarà com el de la golejada per dotze gols a u a Malta el dia 21 de desembre de 1983 i que, a més, va permetre a la selecció disputar l’Eurocopa d’eleccions de futbol de 1984 celebrada a França.

135

Antonio Maceda amb el Real Sporting Club de Gijón, amb el Real Madrid i amb la Selecció Espanyola de Futbol.

Marisa Vidal Periodista

Falla la Palmera 2020

Alegre , somiador i mig boig, aixina és Kike León, l’home que ha revolucionat el món de la floristeria a nivell nacional i gràcies al qual, hui per hui, comptem a València amb una escola dedicada a l’art floral.

Fa 40 anys parlar de la floristeria a Espanya era referir-se a un ofici artesà que es transmetia de generació en generació i que feia servir sempre la mateixa varietat de flors i el mateixos colors, res no hi havia d’especial en ser florista. No almenys en Espanya. En Europa i sobretot als Països Baixos ja hi havia en aquella època escoles i concursos dedicats a professionalitzar la floristeria, però, és clar, això era massa lluny, un altre món inabastable. Tal volta per a qualsevol persona però no pas per a Kike León qui als seus 18 anys heretant l’ofici es va adonar que la unió que ell sentia amb les flors era molt forta i que també les flors es podien combinar i fer rams que cridaven l’atenció per la innovació i per el colorit, començava a néixer l’artista.

Va ser aixina com es va guanyar cert prestigi al municipi i este suport el va fer somiar en convertir-se en professor de sa mare i de tantes mares floristes que venien flors als mercats, volia treure-les del ramet de roses per a les bodes i el de clavells per a Tots Sants. Ell veia en l’ofici de sa mare un fum de possibilitats i imaginava les flors en diferents composicions,se li venien al cap un fum d’idees que no podria mai desenvolupar en un xicotet municipi com era Sagunt i va ser en eixe temps i amb eixa passió que Kike va decidir volar. Primer va ser Madrid i desprès Alemanya, Països Baixos, França…

La seva carrera acabava de despegar.

En la segona etapa de la seva vida, Kike va aprendre que la floristeria era molt més que una combinació de flors. En Europa li van ensenyar que seguint unes tècniques concretes es podia fer qualsevol estructura floral de qualsevol dimensió.

Amb l’ingeni que el caracteritzava, tenint la inspiració necessària i moltes ganes va començar a presentar-se a certàmens on de seguida es va posicionar als primers llocs del sector floral europeu

IDENTITATEM

KIKE LEÓN

i a on el nom de Kike, la jove promesa espanyola, començava no només a tenir nom sinó també un estil propi, l’estil de Kike León.

L’any 1982 l’artista saguntí se assentà als primers llocs abraçant el guardó de plata de Iberflora al “Millor Ram de Mà”. Aquesta fira és coneguda com a la més important del sector de plantes.

Jardineria i paisatgisme a Espanya i una de les més destacades a nivell mundial per la qual cosa, el segon lloc d’aquest event supossà un redoble de tambors per al nostre artista local, qui ja començava a aventurar el prometedor recorregut que li esperava per disfrutar i es deleitava amb els fruits dels seus esforços i estudis, tot i que açò només acabava de començar. Amb aquest nou reconeixement es va guanyar el pase d’or a seminaris i escoles internacionals on va poder flirtejar amb l’ensenyament i decidir-ho com el seu destí definitiu.

Kike Leon disfruta exprimint l’essència de tots els seus alumnes, tal com ell diu “no hi ha l’artista hi ha el bon motivador i la bona tècnica, la creativitat és més fàcil quan la persona sap allò que li agrada i com fer-ho”. A Sagunt va inaugurar Kike Leon School on es va dedicar a cursos de reciclatge per a professionals i cursos d’especialització amb la col·laboració de grans emblemes internacionals. A Sagunt venien de tot arreu d’Espanya i va adquirir tanta fama que professionals europeus volien tindre al seu currículum la petjada de Kike León. Al temps que s’internacionalitzava la seva escola es va acabar de consolidar la Escola Valenciana d’Art Floral siguent ell un dels professors alhora que va rebre classes de les matèries complementàries que shi ’afegiren per completar els coneixements de la floristeria. La botànica, belles arts i dibuix tècnic van passar a formar part essencial de la professió.

I mentre el personatge de Kike León agarrava cada vegada més força internacional va arribar el premi d’or. S’havia fet esperar però, a l’any 1996 als premis “Prestigio Hortiflor” a França va rebre el primer guardò d’or al “Millor Ram de Mà”.

A nivell artístic Kike León había tocat sostre, s’havia guanyat l’admiració y el respecte de la élite floral europea. La seva participació en demostracions i concursos com a jurat es va fer imprescindible i alumnes de tota Espanya buscaven la seva col·laboració i influència per a presentar-se a diversos events de caire mundial. No obstant, el seu caràcter exigia un repte més i així, rodejat de un gran equip professional i en el moment estelar de l’artista es va editar el primer llibre sobre art floral a Espanya “Formaciones”. Amb aquest manual l’artista transmitia visual i gràficament el seu estil més personal, el que ha definit la seva carrera professional i el que el caracteritza. Es tracta d’un volum a través del qual Kike León guia a l’usuari en la realització de formacions variades i monumentals

136

137

que actualment són les que s’utilitzen com a guia per a la decoració de grans espais. Amb aquesta edició, León va fer del seu estil personal una referència per al món floral.

La relevancia de “Formaciones” arribà a Sudamèrica on no dubtaren en sol·licitar la presència del nostre famós artista local com a representant espanyol a les Iberiades 2002, una gran trobada floral a on es donen cita els millors mestres i dissenyadors a nivel mundial. Uns anys abans ja havia sigut convidat a recorrer les principals ciutats de Colombia i Veneçuela per a la demostració pràctica floral de “Formaciones”. Creuant el toll Kike va descobrir la llibertat artística tant amb el color com amb les infinites varietats de flor que l’atista va trobar a latinoamèrica i va acabar de completar la seva formació. I és que si a Europa Kike va adquirir els coneixements i la tècnica necessària per a profesionalitzar-se i perdre-li la por a la creació, no va ser fins xafar Suadmèrica quan va descobrir l’art que envolta les flors i el respecte a l’ofici i a la flor. Perquè tot i que el nivell que León va trobar al Continent quan va arribar no era ressenyable el va encandilar la predisposició a l’enssenyança i el respecte al mestre i a la materia prima que era la base del seu treball. En aquests moments de reciclatge, renovació i redescobriment va sorgir la proposta de una reedició de “Formaciones” desde Sudamèrica. “A nivell de marketing era una gran idea però a nivell personal se’m plantejava com un reconeixement molt emotiu, Sudamèrica era tornar a reviure els principis de la floristeria a Espanya amb la particularitat de que allà la gent tenia ganes d’aprendre i creien i admiraven en l’ofici”. L’arribada de Kike al Continent va obrir les portes a altres professors europeus de reconeixement internacional el que va ajudar a especialitzar la professió i formar a altres professionals que hui en dia també son professors. Sense adona- se’n, Kike havia inaugurat l’escola Sudamericana de floristeria, no és d’estranyar,per tant que a l’anunci de la seva jubilació li feren un resonat homenatge en les seves últimes Iberiades de 2019.

L’estandardització de “Formaciones” va atraure la mirada de la moda cap al món floral i ho va fer de la mà del modista valencià Francis Montesinos qui eclipsat per aquest estil es va aventurar a combinar les formacions florals junt a la passarel·la de moda i va escollir per dirigir aquesta proeza al seu propi autor, Kike León. Amb aquesta coalició es va obrir un nou abanico de possibilitats per als professionals florals que continua creixent perquè tot i que Kike León es jubila després de 40 anys de carrera, el legat que ha deixat a nivell internacional és tan important i tan ampli que a partir d’ara parlar d’art floral serà impossible sense nomenar al nostre artista local i darrere d’ell sempre estarà el municipi que el va veure créixer, Sagunt.

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

138

40 ANYS DE

PALMERA

139

Resumir tot aquest temps a penes en unes línies és molt complicat i de segur que ens deixem moltes coses per contar i molts protagonistes per anomenar, així que vagen per davant les disculpes.

Tots els començaments són durs, tot i que el de La Palmera no va anar gens malament: quasi vuitanta censats, un monument en Primera B i molta harmonia. La falla també tingué els seus mals moments pocs anys després, amb una reducció del cens de quasi al 50% i una situació econòmica complicada que quasi obligava a la dissolució. Però “ens tornàrem a alçar”, van aparéixer nous socis que van dotar la falla d’un nou caire i que per descomptat no estaven disposats a llançar la tovalla.

De les reunions al bar de La Palmera, que va donar nom a aquesta comissió, al casal del carrer de la Creu, després al de Campoamor, passant per l’actual baix on hui estan les oficines de la tele per cable de Sagunt, fins al nou casal del carrer de l’Hort d’Ais, que ja tenim en propietat.

Les millores en la seu també s’han traduït en un millor projecte faller que ens ha posat al nivell de comissions de solera.

Una de les nostres primeres apostes van ser els focs artificials.

El nostre castell a la plaça del Pi concentra centenars i centenars de persones que no es volen perdre la pujada de la fletxa al campanar del convent des d’on s’inicia la cremà. Però, sens dubte, si aquest moment és increïble, “la traca terratrémol” és l’instant més esperat per la seua mescla de temor, emoció i

Falla la Palmera 2020

És increïble contemplar com aquesta falla modesta que va nàixer el 1980, que era una més, encara que amb molta il·lusió i amb ganes de fer-se gran en el sentit mes ampli de la paraula, ho va aconseguint. La seua aposta per millorar en tots els camps que impliquen “fer falla”, a poc a poc, va donant els seus fruits.

Ja no sols és una qüestió de banderins, que sens dubte van creixent en relació amb els que es tenien fa tan sols una dècada, sinó de sentiments, d’actituds i aptituds, de sacrifici i de tindre el convenciment que cada any es poden fer les coses millor; d’esperit de superació. I, açò, té la seua recompensa.

IDENTITATEM

La Falla La Palmera celebra enguany el seu 40 Aniversari. Quatre dècades d’activitat constant en què aquesta associació no ha deixat de créixer tant quantitativament com qualitativament, fruit del treball i l’esforç que ha realitzat al llarg d’aquests anys la seua comissió, tant els qui hi són com aquells que se’n van anar, però que, sens dubte, van aportar el seu granet d’arena.

140

angoixa, que tots podem arribar a sentir quan pareix que la plaça està a punt d’explotar.

Preservar la nostra cultura i les tradicions han sigut l’eix conductor de la nostra activitat, la nostra raó de ser. D’ací, l’esforç que hem fet sempre per realitzar una setmana cultural interessant, de divulgació, que aporte i reivindique, i digna.

Exposicions i xarrades dedicades a la música, al patrimoni saguntí, a l’art, a les associacions de la nostra ciutat, a les tradicions valencianes... Dins d’aquest capítol no podíem deixar d’anomenar l’aposta pel teatre, que sens dubte cal tornar a reprendre després de dos anys de parada.

Mereix una menció especial el llibret. Per primera vegada, i enguany serà la segona, comptem amb un projecte de llibret.

Cosa que suposa un nou repte i un exemple clar de creixement en el vessant cultural pel qual continuem apostant i que ja va donar els seus fruits l’any passat obtenint un important premi, per a nosaltres, en el certamen de la Generalitat per la Promoció de l’Ús del Valencià.

141

Si haguérem de representar gràficament aquestes quatre dècades, sens dubte seria una línia ascendent. És cridaner recordar com va haver-hi anys en què ens va tocar llogar vestits per a eixir en la cavalcada, i hui en dia som referents al nucli de Sagunt, tant pels nostres vestits com pels nostres balls i coreografies, conseqüència de moltes hores de treball i un equip molt entregat. El mateix succeeix en els playbacks de la FJFS, ja que a pesar de la gran competència continuem entre els millors. I no és presumir o falsa modèstia, és una demostració de l’afany per superar-nos i per les coses ben fetes i, sens dubte, l’amor per aquesta festa.

Una festa, la fallera, a la qual hem contribuït a més aportant set falleres majors de Sagunt, des de 1987 fins a 2016, una de les comissions que més representants de la festa ha donat, la qual cosa suposa tot un orgull.

Després de tots aquests anys, el bagatge, amb les seues altes i les seues baixes, els seus moments bons i roïns, és reconfortant saber que el llegat continua amb una generació que segur que portarà el nom d’aquesta falla al més lluny. Xiquets, joves que han nascut i crescut en el si d’aquesta comissió, que porten la falla en les seues venes i, sobretot, que senten el compromís i la necessitat de donar continuïtat a tots els grans projectes i mantindre l’essència de La Palmera, que ha de perviure per molts anys més.

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

142

143

1981

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

President: Juan Soriano i Meri Fallera Major: Elvira Balaguer i Soriano President Infantil: Enrique de Tomás i Azorín Fallera Major Infantil: Mª Pilar Ibàñez Peris

144

1982

145

President: Enrique Gómez i Furió Fallera Major: Mari Trini Ríos i Dolz President Infantil: Francisco Bonaque i Catalá Fallera Major Infantil:Susana Archilés i Catalá

1983

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 146

President: Enrique Gómez i Furió Fallera Major: Gemma Meliá Pascual President Infantil: Javier Soriano i Meri Fallera Major Infantil:Eva María Gómez i Gil

1984

147

President: Mario Pérez i Lluch Fallera Major: Juanita Martínez i Fernández

1985

IDENTITATEM

President: Francisco Bonaque i Martínez Fallera Major: Silvia Archilés i Catalá

Falla la Palmera 2020 148

1986

President: Francisco Bonaque i Martínez Fallera Major: Manuela Catalá i Andrés President Infantil: José Miguel Fortuño de León Fallera Major Infantil: Cristina Crespo i Máñez

149

1987

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 150

President: Francisco Bonaque i Martínez Fallera Major: Mª Antonia Chamarro i Ponce President Infantil: Iván Fajardo i Darder Fallera Major Infantil: Marta Archilés i Catalá

1988

151

President: Bartolomé Bronchú i Cayuela Fallera Major: Mª Teresa Martí Gumbau President Infantil: Sergio Fajardo i Darder Fallera Major Infantil: Mª Amparo Bronchal i Alós

1989

President: : Bartolomé Bronchú i Cayuela Fallera Major: Mª Teresa Martí i Gumbau President Infantil: Alberto Bronchú i Martí Fallera Major Infantil: Isabel LLuesma i Chamarro

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 152

1990

President: : Bartolomé Bronchú i Cayuela Fallera Major: Mª José Romero i Torres President Infantil: Alberto Bronchú i Martí Fallera Major Infantil: Isabel LLuesma i Chamarro

153

1991

President: : Bartolomé Bronchú i Cayuela Fallera Major: Mª Isabel Furió i Peris President Infantil: Javier Bronchú i Martí Fallera Major Infantil: Laura Adela Vidal i Vega

1992

President:: Bartolomé Bronchú i Cayuela Fallera Major: Eloisa Chamarro i Fernández President Infantil: Juan Manuel Fernández i Déniz Fallera Major Infantil: Blanca Ripollés i Alcamí

155

1993

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 156

President: : Bartolomé Bronchú i Cayuela Fallera Major: Rosa Amparo Ripollés i Alcamí President Infantil: Javier Bronchú i Martí Fallera Major Infantil: Laura Adela Vidal i Vega

1994 President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Susana Calvo i García President Infantil: Luis García i Fortuñ Fallera Major Infantil: Patricia Fernández i Déniz

157

1995

IDENTITATEM

President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Amparo Peña i Alpuente President Infantil: Jonathan Lara i Mañogil Fallera Major Infantil: Patricia Fernández i Déniz

Falla la Palmera 2020 158

1996

159

President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Rosa Ana Gimeno i CastellĂł President Infantil: Bienvenido Arbona i PĂŠrez Fallera Major Infantil: Irene Albero i Gil

1997

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 160

President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Eva María Gómez i Gil President Infantil: Jose Luis Queralt i Badía Fallera Major Infantil: Lucía Ribelles i Santos

1998

161

President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Carmen María Vidal i Vega President Infantil: Jose Luis Queralt i Badía Fallera Major Infantil: Mª Teresa Gómez i Catalá

1999

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 162

President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Marián Romero i Torres President Infantil: Damià Alós i Baquero Fallera Major Infantil: Maite Gil i Candel

2000

163

President: Jose Enrique Ripollés i Alcamí Fallera Major: Reme Arbona i Pèrez President Infantil: Jose Cózar i Agües Fallera Major Infantil: Alba Cózar i Agües

2001

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 164

President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Marga Ag체es i Torrent President Infantil: Rafa Al처s i Baquero Fallera Major Infantil: Alba C처zar i Ag체es

2002

165

President: Vicente Vidal i Sancho Fallera Major: Laura Vidal i Vega President Infantil: Jose Cózar i Agües Fallera Major Infantil: Elena Martín i Sánchez

2003

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 166

President: Manuel Candel i Giner Fallera Major: Fina Peña i Alpuente President Infantil: Roberto Noverques i Muñoz Fallera Major Infantil: Elena Martín i Sánchez

2004

President: Ramón López i Muñoz Fallera Major: Mª José Agües i Torrent President Infantil: Jaume Gillén Larriba Fallera Major Infantil: Alba Cózar i Agües

167

2005

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

President: Manuel Candel i Giner Fallera Major: Teresa Fernรกndez i Valiente

168

2006 President: Vicente Vidal i Sanchó Fallera Major: Cristina Donaire i Gumbau President Infantil: Vicente Martínez i Nájera Fallera Major Infantil: Laura Fraguas i Ramón

169

2007

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 170

President: Vicente Vidal i Sanchó Fallera Major: Merche Larriba i Martínez President Infantil: Jaime Guillén i Larriba Fallera Major Infantil: Claudia Ramón i Ferrandis

2008

171

President: Vicente Vidal i Sanchó Fallera Major: Fina Peña i Alpuente President Infantil: Pablo Benavent i Bahilo Fallera Major Infantil: Paula Fandos i Alós

2009

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 172

President: Jaume Guillén i Rosaleny Fallera Major: Amparo Peña i Alpuente President Infantil: Ximo Calvo i Orozco Fallera Major Infantil: Maria Peña i Calvo

2010

President: Jaume Guillén i Rosaleny Fallera Major: Carmen Mª Guillén i Larriba Fallera Major Infantil: Arantxa Maties i Donaire

173

2011

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 174

President: Mario Peña i Alpuente Fallera Major: Susana Calvo i García

2012

175

President: Mario Peña i Alpuente Fallera Major: Amparo Peña i Alpuente

2013

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 176

President: Jaime Conejos i González Fallera Major: Desirée Parragá i Cortés President Infantil: Josep Ripollés i Larriba Fallera Major Infantil: Nuria González i Navarro

2014

177

President: Jaime Conejos i Gonzรกlez Fallera Major: Mยบ Isabel Rรณdenas i Conejero President Infantil: Josep Ripolles i Larriba Fallera Major Infantil: Laura Hernรกndez I Carrera

2015

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 178

President: David Ibañez i Castillo Fallera Major: Beatriz Lara i Carpena President Infantil: Victor Peña i Calvo Fallera Major Infantil: Maria Peña i Calvo

2016

President: David Ibañez i Castillo Fallera Major: Nayara García i Broch President Infantil: Vicente Ibañez i Vidal Fallera Major Infantil: Alejandra Vilalta i Romero

179

2017

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 180

President: David Ibañez i Castillo Fallera Major: Claudia Ramón i Ferrandis President Infantil: David Pérez i Cuevas Fallera Major Infantil: Daniela Peña i Navarro

2018

181

President: Cristóbal Maties I Bellido Fallera Major: Mº Teresa Marín I Furió President Infantil: Roberto Maties I Donaire Fallera Major Infantil: Andrea Ripollés I Larriba

2019

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020

President: Jaime Conejos i GonzĂĄlez Fallera Major: Tatiana Escrig i Teruel President Infantil: Iker Conejos i Rodenas Fallera Major Infantil: Claudia Conejos i GarcĂ­a

182

2020

Presidenta: ร ngeles Alรณs i Garcia Fallera Major: Antonia Teruel i Jurado President Infantil: Oriol Gonzรกlez i Navarro Fallera Major Infantil: Sara Cases i Roca

183

Les nostres Padrines i Padrins 1990 Manuela De León i Tárrago

1991 Teresa Fernández i Valiente

1993 Maria Antonia Chamarro i Ponce

1995 Chelo Vila i Guilabert

2014 Sandra García i Moreno

2017 Lourdes Navarro i López

2018 Pablo Benavent i Bahilo

2019 Ana María Navarro i Sánchez

2020 Analía Montiel i Romero

Les nostres Falleres Majors de FJFS 1987 Marian Romero i Torres

1990 Teresa Martí i Gumbau

1997 Patricia Fernández i Deniz

2005 Elena Martín i Sánchez

2007 Laura Fraguas i Ramón

2009 Angeles Alós i García

2016 Beatriz Alós i García

UNA SETMANA CULTURAL HISTÃ’RICA

Falla la Palmera 2020

Al dia següent, els actes continuaren amb la II Gala dels premis Palmera d'Or, en un acte que va servir també per celebrar el 40 aniversari de la comissió. En aquesta edició els premiats del nostre guardó van ser els Voluntaris pel Patrimoni Saguntí, pel seu treball de recuperació i conservació del patrimoni cultural de la nostra ciutat, i l'associació Passió per Sagunt, per la seua tasca de difusió de les nostres tradicions culturals i la nostra història. La gala va estar amenitzada per diverses actuacions del nostre faller, Vicente Ibáñez i Vidal, i Lou Cabañas.

IDENTITATEM

La Falla La Palmera va sorprendre enguany amb la celebració de la seua Setmana Cultural, que es va inaugurar amb una exposició al Centre Cultural Mario Monreal centrada en Tito Livi, Anníbal, Blasco Ibáñez, Joaquín Rodrigo, José Romeu i Ramón de la Sota. Durant la mostra s'exhibiren diversos textos e imatges relatius a aquestos importants personatges de la història de Sagunt. A més, tots ells cobraren vida de la mà de diferents actors que escenificaren alguns dels moments històrics on foren determinants. Una inauguració sorprenent que va deixar bocabadats els assistents.

Durant el cap de setmana, els actes continuaren amb una visita guiada amb Celia Peris, que ens ajudà a conéixer un poc més la nostra ciutat a través de les llegendes i les històries que han posat a Sagunt en el mapa. Per la nit, els fallers i falleres més cuiners participaren en un particular concurs tipus Masterchef que celebràrem al casal.

Tancàrem la nostra Setmana Cultural amb unes paelles, que posaren el punt i final a quatre dies molt intensos.

188

INAUGURACIÓ

189

Les nostres falleres majors tallen la cinta d'inauguració de la nostra Setmana Cultural.

Els nostres representants i els de FJFS amb els personatges històrics que protagonitzaren el primer acte.

GALA

Amb els membres de Passiรณ per Sagunt que foren premiats en aquesta ediciรณ.

Amb els representants i padrines d'aquestos 40 anys.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 190

191

Amb els membres de Voluntaris pel Patrimoni Saguntí, que també reberen el Palmera d'Or.

Els representants bufen les veles de la tarta del 40 aniversari.

Un moment de l'actuació del nostre faller Vicente Ibáñez i Vidal i Lou Cabañas.

Alguns fallers i falleres infantils participaren en la presentació del 40 aniversari.

Els nostres fallers cuinant les paelles.

VISITA GUIADA

Un moment de la visita guiada amb Celia Peris.

IDENTITATEM

PAELLES

Falla la Palmera 2020 192

MASTERCHEF

193

El jurat valorant un dels plats participantsTots els participants del nostre Masterchef amb el jurat.

L’ANY FALLER EN IMATGES

La nostra II Passarel·la Solidària aconseguí recaptar 900 euros per a Abay Etiòpia.

Falla la Palmera 2020

En aquesta ocasió, els fallers i falleres de la comissió que exerciren de models per un dia desfilaren amb la roba cedida per quasi una trentena d'establiments de Sagunt, Port de Sagunt i Canet d'En Berenguer. Tant adults com infantils mostraren al públic que va omplir el carrer Hort d'Ais roba casual, de festa, esportiva i, inclús, pijames i bates. Alguns dels conjunts es completaren amb bolsos, fulars i arracades dels comerços.

IDENTITATEM

L'ONG Abay Etiòpia ha rebut una donació de 900 euros de la Falla La Palmera. Una aportació que la nostra comissió recaptà durant la celebració de la segona edició de la Passarel·la Solidària. Aquesta exhibició de moda i complements dels comerços locals nasqué durant el passat exercici faller com una de les activitats englobades en Donart, el projecte de la nostra falla que també fou creat al 2018 per a promoure accions culturals, solidàries i en defensa de la igualtat i la sostenibilitat.

La recaptació serà invertida en el projecte educatiu que Abay Etiòpia desenvolupa al país africà des de fa més d'una dècada.

Entre les personalitats que no faltaren a la cita es trobaven l'alcalde de Sagunt, Darío Moreno, les regidores Asun Moll, Mª José Carrera i Natalia Antonino, així com el president d'Afacam, Valentín Parra i l'exalcaldesa socialista, Gloria Calero, entre altres.

El carrer Hort d'Ais va ser l'escenari de la nostra Passarel·la Solidària.

196

El nostre President Infantil, Oriol, desfilant.

La nostra Fallera Major, Antonia, amb vestit de festa.

La nostra Presidenta, Angelita, molt elegant.

La nostra Fallera Major Infantil, Sara, amb un divertit conjunt.

Molts fallers i falleres participaren en aquest acte solidari a benefici d'Abay Etiòpia.

197

Un any mĂŠs, abans de les festes de Nadal la nostra Falla va recaptar aliments per donar-los a CĂ ritas

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 198

El 22 de desembre el Pare Noel va visitar el nostre casal acompanyat de dos dels seus rens.

199

Alguns fallers i falleres digueren adĂŠu al 2019 des del nostre casal, celebrant tots junts la Nit de Cap d'Any.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 200

Carregats de regals per als fallers i falleres de La Palmera arribaren els Reis d'Orient.

201

Abans que els Reis d'Orient entregaren els regals, els membres de Federaciรณ Junta Fallera de Sagunt visitaren el nostre betlem.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 202

Els quatre representants el dia de la seua proclamació: Antonia Teruel i Jurado, Fallera Major; Sara Cases i Roca, Fallera Major Infantil; Oriol González i Navarro, President Infantil; i Ángeles Alós i García, Presidenta.

203

Els representants amb les Comissions Infantil (2), Femenina (3) i Masculina (4)

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 204

205

Els nostres representants, en l'exaltaciรณ de les Falleres Majors de FJFS.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 206

Tants els nostres infantils com els adults participaren en els playbacks organitzats per FJFS. Els adults guanyaren el 2n premi en millor escenografia i vestuari

207

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

208

Alguns moments de la presentaciรณ.

209

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

210

Concurs de paelles organitzat per FJFS, a Gilet.

211

Els mĂŠs menuts participaren en el concurs de dibuix celebrat durant les trobades falleres a Faura, on la nostra falla va organitzar un taller de manualitats molt divertides.

IDENTITATEM Falla la Palmera 2020 212

Els nostres representants durant la visita al taller de l'artista faller, Antonio Ruano.

213

HIMNO A SAGUNTO De laureles y rosas trencemos coronas de gloria a Sagunto inmortal; a los mundos sus himnos lancemos y en llamas de sangre avivar juremos Su hoguera genial. ¡Oh Ciudad de hermosura exquisita bajo un cielo que es un palio de azul, recostada en tu flora infinita festonada del mar que musita verso griego en espuma de tul !

Te has vestido de luces el cielo y has copiado en tus frutos el sol; tu belleza mostrarse sin velo y de ti los colosos del suelo mendigaron limosna de amor.

Del altar de la Patria querida suba el himno como una oración, como un beso que el alma encendida dé a Sagunto la Patria invencida.... ¡Saguntino,Sagunto es tu honor !

Es tan alto tu noble destino que tu gloria ninguno alcanzó. ¡Sigue airoso tu invicto camino y demuestra que ser saguntino es dos veces ser buen español !

HIMNE DE VALÈNCIA Per a ofrenar noves glories a Espanya tots a una veu, german vingueu. ja en el taller i en el camp remoregen càntics d´amor, himnes de pau !

Pas a la Regió que avança en marxa triomfal !

Per a tu la vega envia la riquessa que atresora i és la veu de l´aigua càntics d´alegrìa acordats al ritme de guitarra mora...

Paladins de l´art t´ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus. Sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de rosses fines.

Brinden fruites daurades els paradissos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressó notes de nostra albada canten les glòries de la regió.

Valencians: en peu alceu-se Que nostra veu la llum salude d´un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu german vingueu. ja en el taller i en el camp remoregen càntics d´amor, himnes de pau !

HIMNE FALLER Despertant els nostres cors, Valencia riu.

Per la senda de les flors ja ve l’estiu.

Creua el carrer la xicalla replegant els trastos pa la falla; i manté la tradició d’esta cançó…

Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep…?

I van juntant lo que els veïns els van donant per a buidar el porxe.

Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep?

I amb una estella del muntó se du el compas d’esta cançó.

En les cares de la gent tot és content.

Xiqueta meua que del carrer eres l’ama per culpa teua tinc el cor encés en flama.

No te separes del caliu del meu voler, reineta fallera, que si me deixes un ninot tindré que ser,

IDENTITATEM

Falla la Palmera 2020

218

PUBLICITAT

219

C/ Music Peydro, 6 bajo (junto a la Plaza la MercĂŠ)Valencia Tel. 620 773 442

Carrer Puçol, 9, 46500 Sagunto (València) Teléfono de contacto: 962650062 Correo electrónico: info@serraniageo.com Página web: www.serraniageo.com

FRUTAS Y VERDURAS SELECTAS

“ LA PRIMAVERA”

Confecciones Cestas de Fruta Por Encargo Plaza Distrito 1. Sagunto Tel. 96 118 52 81

FRUTERÍA Y VERDURAS RAUL C/ Doctor Palos, 12 Bajo SAGUNTO TELF. 96 265 16 47

PELUQUERÍA – ESTELA BARQUEROS NAVARRO C/ Campoamor, 3 Bajo – SAGUNTO TELF. 665 515 191