1
L’A.C.Falla La Palmera té entre els seus objectius la divulgació cultural, donar a conéixer la nostra història, tradicions, festes... Una finalitat que queda plasmada, any rere any, en la Setmana Cultural i, per descomptat, de manera molt més explícita, en el nostre llibret, almenys així ho intentem amb les temàtiques seleccionades. Enguany, no anava a ser menys, i amb vocació de superar-nos, el lema triat per al projecte cultural “Palmera Oberta” és “Màgia i llegendes valencianes”, un contingut prou extens ja que, de llegendes, n’hi ha en cada municipi, poble i racó de la Comunitat Valenciana i era impossible recollir-les totes. Potser aquesta ha sigut la major de les complicacions de la iniciativa, que ens ha portat, al final, a realitzar una selecció de les més conegudes, interessants i curioses que tenim els valencians. Malgrat aquest hàndicap, el treball ha sigut apassionant, ple de sorpreses i intrigues que ens han ajudat a descobrir una mica més el territori, les seues gents i el seu patrimoni des d’un punt de vista molt més fantàstic, i, per descomptat, la literatura, ja que, sobre aquesta temàtica, molt s’ha escrit. S’han publicat llibres, s’han realitzat exposicions, ha sigut base d’inspiració d’obres pictòriques, guions per a teatre i un llarg etcètera.
Però les llegendes i els llocs fantàstics només són una peça d’aquest apassionant engranatge que pretén mostrar i revelar la màgia que envolta la nostra benvolguda terra. Elements que la fan especial respecte a altres llocs del nostre país. La seua lluna, la seua llum, la seua arquitectura, la seua mar, la seua gastronomia, són per a nosaltres “elements màgics” i així ho hem volgut transmetre en el nostre llibret. Per a això, comptem amb grans coneixedors d’aquests temes, professionals que han volgut col·laborar i que contribueixen, sens dubte, a descobrir una València molt més màgica, plena d’encant i bellesa. Una València de llegenda.
Dins d’aquesta màgia, de la València de conte i d’històries fantàstiques, no podien faltar els “Monstres valencians”, que són part del nostre llegat històric. Un llegat que està en hores baixes, principalment per la gran presència de Halloween i la implantació que aquesta tradició d’origen irlandesa està tenint en tots els països del món, d’ací ve que el nostre llibret siga a més un propòsit per a reivindicar i posar en valor aquesta part de les nostres tradicions.
Sabem que l’objectiu és ambiciós, però encara que no s’aconseguisca, que esperem que sí, alguna cosa calarà i, almenys, els que lligen el llibret, s’hagen acostat a la Setmana Cultural o hagen compartit amb nosaltres aquest emocionant projecte, aprendran una mica més de la seua terra. Només que una persona s’acoste a visitar l’escultura de Jaume I al Parterre, el llit del Túria, vinga a Sagunt a conéixer el seu Castell, o a Peníscola. Només que una persona abandone les disfresses de Halloween i aposte pels monstres valencians o s’interesse per saber a què anomenem “lluna de València”, el projecte haurà servit d’alguna cosa.
editorial
8 A.C.
Falla La Palmera
salutació
de l’alcalde de sagunt
Darío Moreno i Lerga
La màgia de València
L’origen de les Falles és incert, rius de tinta han intentat explicar-lo. Per a uns, les Falles recorden una tradició pagana al culte del foc que anuncia la primavera. Uns altres especulen que recorden les llums que portaven els soldats del rei Jaume I per a il·luminar els camins i assenyalar l’entrada de les seues tendes de campanya. Però, per a la majoria, la festa de Sant Josep la va començar el gremi de fusters en l’efemèride del seu patró, que cremaven en una foguera purificadora els mobles vells i restes del taller. Siga com siga el vertader origen d’aquesta bella festa, sens dubte està impregnada de màgia, essència indiscutible de les Falles.
Som un poble de foc i de mar, de soroll i també de pau, gaudim del sol, gaudim del bon temps i en caure la nit, ens deixem seduir per la lluna de València. Ens delectem amb les nostres tradicions arrelades en el temps i les vivim al màxim nivell.
Enguany la Falla La Palmera posa l’accent en els rituals, en els mites i en la màgia que tant ens caracteritza, aprofundint en les nostres llegendes, en la nostra història. Aprofite aquestes línies que generosament m’heu oferit per a felicitar a tota la comissió per la seua entrega any rere any, per la seua passió cap a aquesta increïble festa, per la seua dedicació en fer més gran les Falles. Especialment vull destacar el treball de les Falleres Majors, la Presidenta i el President infantil. Gràcies per ser i ser ací.
En aquest mes de març, festegem amb alegria que torna la màgia de les Falles. Vos desitge unes festes plenes de goig i germanor.
Que visquen les Falles!
9 Salutacions
salutació del Diputat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València
Xavier Rius i Torres
10 A.C. Falla La Palmera
Foto: Raquel Abulaila.
Un any més s’acosta la primavera. A partir de març tot es torna fèrtil. Ho sabem perquè les falles encenen els carrers de vitalitat i espurnes. La música sempre està present, i ara ens encercla en un bucle d’optimisme que no ens deixa estar quiets.
Des de la vivacitat i l’energia, les falles tenen el do d’apel·lar a la memòria i de convocar els elements que configuren una màgia natural, indefugible. La fórmula per simple, no deixa de tenir el seu valor, i per això la repetim any rere any.
Fem carrer, de dia i de nit, evoquem amb bonhomia els nostres esperits, posem art a la forma dels nostres dimonis i monstres, els caricaturitzem en un intent per desafiar la seua imposada mortalitat: doncs tots sabem que el foc serà el seu destí irremeiable i purificador.
A falles més que mai, cal riure’s de la tragèdia, la medicina contra el penós hivern ja està dispensada, i ara cal gaudir fins a l’esgotament, que el cicle natural ja ens encaminarà per altres estadis.
Per això, imagine, que el material de les falles és fortament efímer, inflamable. Tan sensible al foc és la fusta, el cartó, les pintures, com els significats i missatges d’actualitat que la vespra de Sant Josep ràpidament passaran a l’oblit. Qui posa cor i ànima als ninots i a les seues paraules? Siguen els polítics en trànsit, siguen els personatges de l’imaginari col·lectiu que circulen per les pantalles, o per les contrades del barri, si és que encara fem barri. Les nostres pors i incerteses convocades en el cadafal faller passaran de pressa fins a l’any següent.
La festa de les falles, com la festa de Tots Sants, identifiquen dos moments clau del calendari valencià. Trets d’identitat que són una cultura forta també a la que voluntàriament ens podrem afegir. Si hem sentit l’orgull de ser fallers, també podem sentir l’orgull de posseir un patrimoni riquíssim que ara reviscola amb els monstres valencians. No cal anar a importar monstres aliens, que ací ja en tenim per a donar i vendre.
Des de l’àrea de Cultura de la Diputació hem volgut fer costat als elements del nostre patrimoni immaterial, i per això hem donat suport a les iniciatives de L’ETNO en la recuperació de l’imaginari de monstres i criatures fantàstiques ací arrelades. Després d’uns anys de treball, l’esclafit monstraire valencià ja és imparable.
Sabeu que el cavall verd és un animal no mai vist al qual li creix herba en lloc de pèl? I qui coneix la bubota, figura composta per una carabassa (autòctona), que una vegada se li ha tret la molla per a fer bunyols, i fets els forats sobre la dura cuirassa que porta, feta la boca i els ulls, i amb un ciri dins encés… va i algú la trau a passejar al seu cap, cobert amb un llençol blanc. Diuen que per baix hi ha un home enamorat, però qui sap sinó serà un contrabandista com els d’abans.
L’home dels nassos, les bruixes voladores de voramar, el gegant Esclafamuntanyes, la Quarantamaula, Queixalets, el Saginer i els Donyets, el Moromussa… tenim desenes i desenes de monstres esperant a ser descoberts. Passeu bones falles i no penseu que el món de la fantasia valenciana s’acaba ací.
11 Salutacions
12 A.C.
Falla La Palmera
salutació de la regidora de cultura i festes
Asun Moll i Castelló
Amics i amigues:
Els dies comencen a allargar i ens fan notar ja l’olor a pólvora, sentir el so de les bandes i albirar els colors amb què, en cada passacarrer, ens delecten les comissions de la nostra ciutat. Perquè, tot i que les Falles estan presents durant tot l’any en la nostra consciència comuna, en eixa part de la nostra activitat cultural que construïm amb el seu suport impagable, és ara, com cada exercici, quan la festa fallera comença a materialitzar-se i ens deixa eixir a gaudir d’eixos xicotets detalls amb què les comissions ens omplin l’agenda any rere any.
Les Falles són part de la nostra identitat. No podríem imaginar una ciutat com la nostra sense una setmana de monument i festa, de carrer i música. Malgrat esta estreta relació, la realitat ja ens ha posat davant de situacions extremes que ens han obligat a cancel·lar tots els actes de la nostra setmana fallera.
Ara, 2023 tornarà a retrobar-nos, a traure’ns al carrer i celebrar que, a pesar de les circumstàncies, la tenacitat i l’amor per la festa són trets identitaris de la nostra ciutat, perquè Sagunt és flama, carrer, però, sobretot, Sagunt són 28 comissions exemplars cosides a la nostra història amb un mateix fil.
I precisament el fil, però el de la màgia i les llegendes valencianes i saguntines, ha cosit el contingut d’este llibret que, amb tant d’esforç (ho sé de primera mà), heu presentat enguany. Un tema estretament vinculat a una ciutat en què els espais màgics i el misticisme es barregen amb una història i un patrimoni de les que poques ciutats en poden fer gala.
Enhorabona, Maria José i Carmen, Ángeles i Marc Vilalta. Vosaltres representareu estes Falles a una de les nostres comissions més estimades. Vos desitge una setmana plena de carrer, alegria i convivència amb els fallers i falleres de La Palmera. Com ja sabeu, podeu comptar amb mi per continuar estant al vostre costat.
Bones Falles!
13 Salutacions
14 A.C.
Falla La Palmera
salutació
del PRESIDENT EXECUTIU de fjfs
Ramón Jarque i Ferrer
Com a president de la Federació Junta Fallera de Sagunt, és la primera vegada que tinc l’honor de saludar mitjançant aquestes línies als fallers i falleres de la comarca, així com, a totes aquelles persones que de forma desinteressada contribueixen amb el seu suport i treball a enaltir les festes josefines de Sagunt, Port, Gilet i Faura.
Vull donar les gràcies a totes les persones que tant des de l’Ajuntament de Sagunt, com dels de Gilet i Faura, estan sempre fent-nos costat, facilitant-nos les tasques i fent que cada acte adquirisca la lluentor que mereix. Alcaldies, regidories, funcionariat, tècnics i voluntaris de les diferents àrees que dediquen el seu temps, inclús fora d’horari, per fer més fàcils les coses.
El nostre calendari està replet cada vegada més d’activitats culturals, esportives i festives, que se celebren al llarg de l’any amb una forta implicació per part del col·lectiu faller, però, és ben cert que tots i totes esperem il·lusionats l’arribada del mes de març amb la seua setmana gran, que de nou omplirà els carrers i places de llum, color, música, olor de pólvora i molta alegria.
En aquestes dates on el sentiment faller es fa de notar, anime a continuar treballant amb optimisme per al creixement i millora de la festa, a celebrar junt amb la vostra comissió dels moments únics que ens brinden les falles i a mantenir vives les millors tradicions que tenim, fent-les conéixer als veïns, veïnes i visitants que s’apropen als nostres casals.
No vull deixar de saludar als representants de la comissió: Ángeles, Mª José, Marc i Carmen. Desitge de tot cor que gaudiu d’unes festes memorables junt amb la resta de fallers i falleres de La Palmera, fruit del temps dedicat i de l’esforç realitzat al llarg d’aquest any.
Bones Falles 2023!
15 Salutacions
16 A.C. Falla La Palmera
la nostra portada
A.C. Falla La Palmera
La nostra portada mitjançant l’estètica del nostre misteriós contingut ens transporta a un món màgic, místic i ple de fantasia, per a endinsar-nos en el lema del nostre llibret, “Màgia i llegendes valencianes”.
Un estil ple d’ombres i llums on predominen els colors negre i daurat, que representen l’elegància, exclusivitat, força i puresa de les fantàstiques històries i relats que trobarem en el seu interior.
En la part central, destaca la il·lustració de la lluna, però no d’una lluna qualsevol, sinó d’una de les més famoses i contades llegendes de la nostra terra: l’enigmàtica “Lluna de València”. Un element que ens convida a somiar i fantasiejar des del nostre lloc de lectura.
Tot això, amb dues tipografies manuscrites i un estil clàssic, que juntament amb els diferents adorns i elements místics utilitzats, com l’ull que simbolitza l’enllaç entre el món exterior i l’interior, ens aporten una gran coherència entre tots els elements gràfics emprats tant en la portada com al llarg de tot el contingut.
Cal ressaltar també l’efecte de paper antic aportat en tota la publicació que ens trasllada a temps passats, on la majoria de les llegendes van ser viscudes o potser imaginades, però en qualsevol cas radiquen, sens dubte, de la nostra cultura, arrelament i tradició.
Rondalles que ens traslladen a èpoques passades i llocs desconeguts.
Benvinguts i benvingudes a un lloc sorprenent. Vos atreviu a continuar llegint?
17 La Nostra Portada
indrets fantàstics i llegendes valencianes
A.C. Falla
màgia i llegendes valencianes
La Palmera 2023
20 A.C.
Falla La Palmera
EL CASTELL DE PENÍSCOLA
Conta la llegenda que el papa Benet XIII, també anomenat Papa Luna, va construir amb les seues pròpies mans i en una sola nit una escala que li permetera accedir a la mar. Certa o no, aquesta llegenda és una de les moltes que giren al voltant d’un dels llocs més fotogènics de la Comunitat Valenciana, el castell de Peníscola.
Emplaçat sobre el penyal que domina la ciutat, des d’ell s’albira no sols el territori de Peníscola i limítrofs sinó bona part del litoral. I va ser precisament aquest emplaçament el que va portar els cavallers templers a aixecar aquesta immensa fortalesa sobre una antiga alcassaba àrab entre els anys 1294 i 1307. Però no sols per això. I és que es diu que els templers eren coneixedors d’alguns llocs especials del món, llocs d’encreuament d’energia biomagnètica que afecta la hipòfisi i en els quals es pot ser conscient de fenòmens paranormals i percepcions extrasensorials. Entre aquesta mena de llocs destaca el castell de Peníscola, un dels últims reductes templers. Ja durant la seua construcció els temps estaven regirats, els grans reis europeus, així com el poder eclesiàstic, temien el poder aconseguit pels cavallers templers i no van dubtar a acusar-los, condemnar-los i cremar-los en les fogueres per sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració a ídols pagans. L’orde templer va veure la fi dels seus dies a principis del segle XIII, no així el castell de Peníscola.
La fama “mundial” del castell arribaria amb la seua conversió en Seu Pontifícia gairebé un segle després de la desaparició de l’Orde del Temple, en 1411, gràcies al Papa Luna, Benet XIII, qui, després de fugir d’Avinyó, es va mudar a Peníscola. Aquests
21 Indrets
fantàstics i Llegendes Valencianes
també estaven regirats. Enmig del Cisma d’Occident, durant aquests anys va arribar a haver-hi fins a tres papes i un va ser Benet XIII.
La seua història comença amb la seua elecció com a Papa en de França, i és que, en ser súbdit de la Corona d’Aragó, es temia que no fos tan “manejable” com altres Papes anteriors. Així, França va bloquejar militarment Benet XIII en la seua seu d’Avinyó, d’on va aconseguir fugir i arribar a Peníscola. Després d’una dura travessia amb vaixell en la qual les tempestes no van parar d’assotar l’embarcació, es diu que Benet XIII es va posar en peus i va invocar Déu en qualitat de legítim Papa perquè els ajudara a salvar-se. Quan el temporal va amainar va ser quan, sentint-se corroborat en el càrrec, Benet XIII va afirmar: “Soc el veritable papa!”, una frase que va repetir sovint al llarg de la seua vida. Com la de “jo seguisc en els meus tretze”, una altra frase que va repetir en nombroses ocasions i que fa referència a la seua tossudesa a l’hora de negar-se a abdicar com a Papa i abandonar en conseqüència el seu nom de Benet XIII.
Una altra de les llegendes que gira al voltant del Papa Luna i el castell de Peníscola és la del Còdex Imperial
Una altra de les llegendes que gira al voltant del Papa Luna i el castell de Peníscola és la del Còdex Imperial, un pergamí escrit presumptament de puny i lletra per l’emperador Constantí i que guarda un tremend secret. Pel que sembla, el pergamí era capaç de gelar la sang de qui el llegia i fer-li vacil·lar de la seua fe. Fins a tal punt tenia aquest poder que es considerava que la seua sola existència podria acabar amb l’Església. Per aquesta raó era custodiat i conegut només pels Papes i els més acostats. Guardat en una cànula d’or, després de la mort de Benet XIII el castell de Peníscola va rebre nombrosos emissaris dels diferents Papes amb l’objectiu d’obtindre el Còdex. Cap d’ells va arribar a fer-se amb tal preuat document i la seua desaparició forma part dels grans misteris de la història del Papa Luna i el Castell de Peníscola.
Benet XIII va morir en 1493 excomunicat i declarat heretge, per la qual cosa hi ha qui diu que mai descansa i que encara es pot sentir la seua presència en les estances del castell, on no para d’exclamar: “Soc el veritable Papa!”. Un lloc d’encreuament d’energies en el qual succeeixen esdeveniments paranormals.
22 A.C. Falla La Palmera
23 Indrets fantàstics i Llegendes
Valencianes
24 A.C.
Falla La Palmera
EL SALT DE LA NÓVIA
Ala localitat de Navaixes, a la província de Castelló, es troba “El Salt de la Nóvia”, una xicoteta cascada que descendeix a més de 30 metres d’altura per a precipitar-se en les aigües del riu Palància. El seu nom es deu a una llegenda existent a la zona, la qual cosa la converteix en un lloc enigmàtic i d’obligada visita, a més de per la seua espectacularitat. Aquesta llegenda conta que, fa molts anys, existia el costum que els nóvios, abans de casar-se, realitzaren una prova a la zona on es troba el salt, un simple ritu tradicional com a prova d’amor, per a disposar de felicitat, fertilitat i una vida plena junts. La llegenda diu que els nóvios que no superaven la prova de fe i amor a la zona serien desgraciats en vida estant junts, per la qual cosa la parella es trencava abans del matrimoni.
D’aquell ritu cerimonial va sorgir una fatalitat i desgràcia, on conta la llegenda que dos joves van morir abans del matrimoni. Es diu que un dia, davant de l’atenta mirada de la gent del poble, dos joves, que no creien en la tradició, es van acostar a la zona per a realitzar la prova, perquè per a ells el seu amor prevalia per sobre de qualsevol cosa i van voler fer-la per voluntat pròpia. Aquest dia, el riu Palància anava remogut, però malgrat això, van tirar cap avant.
La jove, nerviosa per la força del riu, saltà agafant embranzida cap a l’altre extrem, en la seua estretor. Però aquella va ser l’última vegada que se la veuria en vida, perquè el destí va voler que caiguera a l’aigua i fora arrossegada per la seua força fins a un remolí que la va fer desaparéixer. Davant d’aquells fets, el jove, boig pel que havia passat, saltà al riu per a intentar rescatar-la, però també va ser l’última vegada que se’l va veure amb vida, perquè va córrer la mateixa sort que la seua estimada. Els seus cossos, sense vida, van ser trobats riu avall.
Davant d’això, els veïns, consternats pel que havia passat, van decidir dinamitar el pas perquè, en un futur, ningú correguera la mateixa sort. Però, malgrat això, els vilatans asseguren que en les nits de lluna plena s’escolten gemecs i sanglots de tristesa d’aquells que van perdre la vida, i que la cascada que cau no és una altra cosa que el lament i el plor de la muntanya pels joves morts en forma de cua de nóvia, convertint l’estampa, per als qui visiten aquest lloc, en una preciosa imatge d’un braçal que envolta el riu amb el seu blanc mantell.
25 Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
LA ROCA GROSSA DE VILAFAMÉS
26 A.C.
Falla La Palmera
Vilafamés és un poble de l’interior de la província de Castelló declarat Bé d’Interés Cultural en 2005. Una de les coses d’obligada visita i que més crida l’atenció és una impressionant roca al carrer principal de Vilafamés, carrer de la Font, que en la població coneixen com a “Roca Grossa”, una mola de pedra que impressiona, de més de 2.500 tones i que no està subjecta per res, tot un misteri de la naturalesa de 832 metres cúbics. Conten els vilatans que cal tocar-la per a impregnarte de bona sort i demanar tres desitjos, dels quals es compleix almenys un.
27
Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
28 A.C.
Falla La Palmera
EL PUIG CAMPANA
El Puig Campana és una imponent muntanya amb una altitud de poc més de 1.400 metres, convertint-se en el segon cim més alt de la província d’Alacant, després de l’Aitana. Les seues històries, tan enigmàtiques com increïbles, parlen de tota mena de creences i llegendes, tant antigues, de l’època dels francs, com recents, d’OVNIS.
Gairebé totes elles giren entorn de la seua ganivetada o tall, que es presenta en el seu cim. Una d’aquestes llegendes, la més coneguda, és la de l’heroi francés Rotllan, comandant de Carlemany, qui es va enredar en combat amb un cap moro. A pesar que existeixen diverses històries alternatives a aquesta llegenda, la més sonada és en la qual en aquest duel van acabar, pel que sembla, cara a cara en el cim d’aquesta muntanya, on en un moment en el qual el cabdill musulmà va ser llançat a terra, Rotllan va aixecar l’espasa, per a, descarregant tota la fúria, pegar-li al sarraí un colp final.
Es diu que aquest el va esquivar, però de la immensa força amb la qual Rotllan va propinar el colp amb l’espasa, va tallar un gran tros de roca que va caure rodant fins a la mar. El fet curiós ve ara: aquesta roca seria el que es coneix com l’illa de Benidorm, i l’esquerda que hi ha sobre la muntanya és anomenada “el tall de Rotllan”.
Una altra de les seues llegendes és la més pròxima en el temps, la dels OVNIS, i que apareix en el llibre de Gabriel Gomis “Últimas investigaciones” OVNIS. Hi expliquen com a la fi dels 70, un grup de persones, que de primer n’eren quatre i van acabar sent mig centenar, es reunien gairebé tots els caps de setmana per a passar al ras la nit al cim de la muntanya amb la finalitat de viure una experiència a l’estil “Trobades en la Tercera Fase”. Aquelles persones creien que allí hi havia una base secreta extraterrestre i que, si ho intentaven, podrien comunicar-se amb els tripulants de les naus. Curiós. Per cert, la gnomònica també té lloc en aquesta bella muntanya, doncs, pel que sembla, una vegada a l’any, amb el solstici d’estiu, ompli de llum aquest buit.
29 Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
30 A.C.
Falla La Palmera
LA TORRE DE LA CALAFORRA D’ELX
(Les mil llunes del pirata Ben Tragel)
AElx (Alacant) s’alça la Torre de la Calaforra, una fortalesa d’origen islàmic concebuda com a torre de vigilància dins del seu emplaçament com a part de la muralla defensiva del període andalusí de la ciutat. La fortalesa va albergar la lògia maçònica il·licitana número 149.
D’aquest lloc es conten grans històries i llegendes, fins i tot es parla de passadissos des de les seues masmorres que porten fins a la mar, però, de totes, la més màgica és sens dubte la del pirata Ben Tragel, un corsari que va atemorir aquestes terres, i moltes altres més, allà pel segle XIV.
Ben Tragel va albirar entre les palmeres una bella figura que brillava a la llum de la lluna
Conta la tradició oral que, en aquells dies, una de les vegades que va desembarcar Ben Tragel a Elx, en aquest cas en anys posteriors a la trobada de la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció (1370), el corsari va trobar la seua penitència en aquest racó del Mediterrani. Pel que sembla, content amb el botí obtingut en l’assalt, Ben Tragel va perdonar la vida a algun clergue i monja del lloc, complaent-se tan sols amb tot l’obtingut.
Descansant al port i embarcant tot el botí a la llum de la lluna, Ben Tragel va albirar entre les palmeres una bella figura que brillava a la llum de lluna. La curiositat va fer seguir aquella dona que desapareixia i tornava a aparéixer, i el feia caminar més i més entre els palmerars fins a arribar a la població, on les tropes cristianes havien arribat per a intentar capturar els pirates.
31
Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
Aquella dona, que irradiava llum, el va conduir, per desgràcia, fins a la Torre de la Calaforra, on va ser apallissat i capturat en els calabossos, per ordre d’un capellà, a pesar que el poble clamava la seua mort. Conten que durant les nits del seu tancament, amb la lluna, Ben Tragel rebia cada nit la visita d’aquella dona que només ell podia veure i que no podia abraçar. Tal va ser l’encanteri que va produir aquesta dona en el protagonista d’aquesta història que, fins i tot amb la visita d’un amic barbaresc als calabossos, insistint-li que aguantara fins a l’arribada de les tropes del seu germà Zeit, aquest va declinar l’ajuda i el va instar que deixara anar un frare que tenia encadenat a Orà a la porta de la seua casa com un gos.
Conten que durant les nits del seu tancament, amb la lluna, Ben Tragel rebia cada nit la visita d’aquella dona
Per a quan aquest frare va tornar a Elx després de la clemència mostrada per Ben Tragel, va sol·licitar veure’l per a poder entaular conversa amb ell. Conten que després de les paraules amb el corsari, el mateix cristià capturat va recomanar batejar en la fe de Crist aquell que resava per Al·là.
Quan el reu va arribar a la pica baptismal i va alçar la vista, va observar que aquella imatge que se li havia presentat tantes nits i que el va conduir fins a la Torre per a ser capturat era la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, la qual cosa va fer que davant de tots els assistents, incrèduls, cridara ple de goig per haver-la trobat després de descobrir que la Mare de Déu va voler purgar els seus pecats i absoldre’l.
32 A.C.
Falla La Palmera
33 Indrets fantàstics i Llegendes
Valencianes
LA COVA SANTA D’ALTURA
34 A.C. Falla La Palmera
Al terme municipal d’Altura (Castelló) es troba una cova molt significativa per al cristianisme, no sols per ser lloc de peregrinació i per ser coneguda com a miraculosa, sinó per les seues llegendes i històries que allí han esdevingut al llarg dels segles. Coneguda com la Cova Santa en l’actualitat, encara que abans ho fora per ser Cova del Latonero.
A l’interior es pot trobar estalactites, estalagmites i una capella subterrània engabiada amb la Mare de Déu, envoltada d’estampetes, joguines, articles ortopèdics i tot tipus de presents i oferiments de persones que agraeixen a la Mare de Déu una promesa o curació complerta.
Té 20 metres de profunditat i va ser utilitzada pels pastors com a refugi, motiu pel qual va ser descoberta la Verge al segle XVI.
La Cova pròpiament dita és un buit originat per un fenomen d’erosió càrstica, per la qual descendeix una escala fins al recinte on es troba la capella de la Mare de Déu, construïda al s. XVII en la profunditat de la cova i tancada per una reixa. En el fons de l’avenc es va edificar una capella de gruixuts murs de carreus i maçoneria. A l’interior es conserva un retaule, format per pedestals i columnes salomòniques de jaspi. Entre elles es troben les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna en marbre. En el segon cos del retaule se situa una taula de marbre tallada en relleu, representant a Sant Joaquim i Santa Anna, que porten de la mà a la Mare de Déu.
La història del lloc conta que Fra Bonifacio Ferrer (1333-1417), germà de Sant Vicent Ferrer i Prior de l’Orde de la Cartoixa, va ser qui va modelar imatges i reproduccions en guix, donant una d’aquestes últimes a un pastor del Latonero que va ocultar la Mare de Déu a l’interior de la imatge de la Cova Santa fins que va ser descoberta en 1503 per un pastor amb les seues ovelles, de qui es conta que va veure una aurèola de llum celestial entre les penyes humides i amagada.
La cova té una cobla Que llueva, que llueva la Virgen de la Cueva los pajaritos cantan las nubes se levantan…
Aquesta cobla no és res més que una cosa que es realitza des del segle XVII, com a rogació contra la sequera des de 1622 en romiatge cap a Altura o Sogorb. Conten que les pregàries han estat complertes en nombroses ocasions durant segles. Bé ho saben els llauradors dels voltants que s’encomanen a la Mare de Déu dient allò de «no plourà mentre no isca la Palometa en processó».
35
Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
36 A.C.
Falla La Palmera
BOCAIRENT I LES COVES DEL MORO
Una de les llegendes i històries d’aquest lloc també és la que se situa al peu del cingle, prop de les anomenades Covetes dels Moros, on hi ha una gruta amb un petit naixement d’aigua que rep el nom de Pouet de Sant Vicent.
Resulta que allà per 1412 Sant Vicent Ferrer es dirigia a Bocairent amb la intenció de predicar per aquelles terres a lloms del seu ruc. Quan va arribar a la població, prop del Barranc de la Fos, el sant va haver de suportar una gran tempesta amb aigües torrencials, per la qual cosa va haver de buscar recer en aquest moment, topant-se amb una xicoteta coveta.
Aquesta cova, segons conta la llegenda, va ser el refugi del sant durant la tempesta
Aquesta cova, segons conta la llegenda, va ser el refugi del sant durant la tempesta qui, sorprés, observava com una gran quantitat d’aigua sortia d’una foradada d’aquell lloc, fet que va ser beneït per ell mateix com es recorda en un taulell. Conten que aquestes aigües tenen des d’aquell moment propietats miraculoses, especialment per a curar mals oculars.
37 Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
38 A.C. Falla La Palmera
LA LLEGENDA DE LA SERRA DE MARIOLA
Una de les muntanyes més belles de la nostra província té, com no podia ser d’una altra manera, una de les llegendes més belles d’Alacant.
La llegenda ens remunta a l’època de l’emperador Tiberi Claudi Neró. Hi hagué llavors, en aquells paratges, un petit poblat governat pel noble Sext Mari, els seus familiars i els seus serfs. Era un home molt ric, que havia obtingut enormes guanys gràcies a les mines d’or situades al cor de la serra de Mariola, i que explotava íntegrament per al seu propi benefici.
La qüestió és que les riqueses d’or proporcionen una molt bona vida a Sext, però també propiciaven l’enveja en aquells que volien fer-les seues. A Tiberi Claudi Neró, que no li sobraven els diners i tenia el poble una miqueta revoltat, li va semblar bé que aquestes mines passaren al seu patrimoni.
Amb estratègia, va començar per voler conquistar la filla de Sext Mari, que era una jove bellíssima. La donzella es deia Mariola, i amb freqüència era vista pels pagesos de la zona caminant per la serra que avui té el seu nom, en companyia d’una enorme pantera que Sext li havia portat de la mateixa Àfrica.
Malgrat les conquestes de Tiberi, Mariola li va deixar ben clar a l’emperador que ella no volia casar-se amb ell i aquest va voler venjar-se. Va acusar d’incest Sext i com a càstig es va decidir que tots dos, pare i filla, foren estimbats des de la roca Tarpeia, un dels llocs a Roma que estaven destinats a dur a terme les penes capitals per mitjà de les precipitacions. Des de llavors, conta la llegenda que la serra més bella de la nostra província (Alacant) té el nom d’aquella xica que es va negar als capritxos d’un tirà emperador.
39 Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
40 A.C.
Falla La Palmera
EL BARRANC DE LA HOZ
Es conta que pels voltants de Xiva, Xera i Xestalgar (València), als pics pròxims coneguts com el pic Yerbas, Charnera, Oratillos, la Penya Santa Maria o el lloc que ens concerte, el pla de la Marjana, van ser testimonis de la mort i el sofriment d’un amor que la vida arrabassà. Com sabreu molts, Xiva es lliurà a Berenguer d’Entença el 25 de setembre de 1237. Durant la conquesta per aquests territoris, allí va lluitar un soldat a les ordres de Zayaán anomenat Tarik. La seua estimada, de nom Alba, va viure al costat d’ell moments de passió en aquelles muntanyes que avui recorren la comarca dels Serrans. Pel que sembla, un dia buscant recer per una tempesta, la jove parella, Alba i Tarik, es van refugiar en una casa pròxima al barranc de la Hoz, on vivia una bruixa que va vaticinar, parlant amb la noia, la mort del seu estimat en la Batalla de Xiva, i així va ser.
Després de quedar-se vídua, Alba va tornar a retrobar-se amb la bruixa, la qual li va prometre retornar la vida al seu estimat si seguia totes les seues indicacions i prenia un beuratge durant la lluna plena a la part alta de l’altiplà d’una d’aquelles muntanyes. Això sí, aquell beuratge havia de contenir tres llàgrimes vessades per l’estimada, aquelles que Alba deixava anar gairebé diàriament. Però Alba no va seguir al peu de la lletra tot el que la bruixa li va contar. Resulta que quan va arribar la lluna plena, la jove va pujar a l’alt d’una muntanya de la serra de les Cabrillas o de Santa Maria, vessant tres llàgrimes sobre el beuratge i bevent el beuratge quan la lluna es reflectia en aquest. La bruixa li va insistir que després d’allunyar-se del lloc no mirara la lluna, però Alba no va complir aquestes paraules, per la qual cosa la noia va quedar petrificada pels raigs lunars que il·luminaven la nit i es va convertir en un penyal de les muntanyes pròximes a la Marjana, formant part des de llavors d’aquest paratge recorregut per senderistes. Conten que en les nits de lluna plena encara poden escoltar-se els gemecs de tristesa d’Alba i recomanen, com us podreu imaginar, no mirar la lluna en nits així si no voleu convertir-vos en part d’aquest bell paratge.
41 Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
42 A.C.
Falla La Palmera
EL SANTUARI DELS
ENDIMONIATS DE BALMA
Enclavat en la roca i situat en una balma o abric natural, en un costat sobre el riu Bergants, es troba el Santuari de la Mare de Déu de Balma, al terme de Sorita (Castelló).
Aquest lloc de pelegrinatge va ser antany un lloc ple de ritus d’exorcismes a posseïts i lloc de sanació d’endimoniats; una mina d’or per a estafadors, contistes i tots aquells que possiblement es van inventar una història “maleïda” per a curar realment epilèptics, malalts mentals o esquizofrènics, que, en la gran majoria d’ocasions, formaven part de famílies analfabetes, pobres i fàcilment manipulables i impressionables. Així i tot, cal destacar que en les processons i actes religiosos, l’església, els capellans en qüestió, eviten passar (potser per por o respecte) i rodegen el santuari… Per què serà?
Conten, a més, que la gàbia que hi ha en el seu interior va servir per a tancar els endimoniats i practicar-los els exorcismes sense gens de por a sofrir mal físic. No sabem fins a quin punt es pot parlar de llegenda o mite. El que sí que sabem és que aquest lloc continua despertant la curiositat, terror o respecte a tot aquell que el visita.
43 Indrets fantàstics i Llegendes Valencianes
LA LLEGENDA DEL CAVALL D’OR
DE SAGUNT
Fa poc més de dos mil dos-cents anys, els cartaginesos i els romans es disputaven la Mediterrània.
L’afany cada dia més gran per dominar el comerç dels pobles que envoltaven la Mediterrània els enfrontà militarment durant molts anys, conflicte que es coneix com les Guerres Púniques. Després de la Primera Guerra, romans i cartaginesos signaren el Tractat de l’Ebre, pel qual els cartaginesos no podien conquistar les terres de la península Ibèrica que se situaven al nord del riu Ebre. Això volia dir que la ciutat de Sagunt, que es troba al sud, quedava sota el seu domini.
En aquell temps Sagunt era una pròspera ciutat, tan important que no acceptà el domini cartaginés i per contra volia mantindre amb Roma les velles relacions d’amistat. Per als cartaginesos era un desafiament intolerable, de manera que el jove i intrèpid general cartaginés Anníbal organitzà un exèrcit de cent cinquanta mil homes i s’encaminà cap a Sagunt per sotmetre-la.
Assetjada la ciutat, els saguntins només podien defensar-se i esperar l’ajuda dels romans. Els aliments s’acabaven i les forces saguntines s’exhaurien. Tota persona hàbil, vella, dona o criatura, es prestava a la
En aquell temps Sagunt era una pròspera ciutat, tan important que no acceptà el domini cartaginés
44 A.C. Falla La Palmera
desesperada defensa.
Un saguntí, Alcó, tingué la iniciativa personal d’intentar salvar el que fóra possible i amb habilitat aconseguí eixir de Sagunt i arribar fins a Anníbal. Alcó li pregà al despietat general que exposara les condicions d’una possible rendició de Sagunt i ell li digué que perquè els supervivents no perderen la vida, havien d’entregar-li tot l’or i havien de construir la ciutat on ell els indicara. Alcó es va sentir tan vexat que no s’atreví a tornar a la ciutat per exposar als seus conciutadans les exigències dels cartaginesos. Aleshores, Alorc, un home que havia viscut a Sagunt, i que en aquell moment estava a les ordres d’Anníbal, acceptà ser el portador d’aquell missatge tan nefast. Quan Alorc exposà el pacte de rendició al senat saguntí, el refusaren de soca-rel perquè entengueren que, si l’acceptaven, perdien la dignitat com a poble.
Quan els saguntins veieren imminent la batalla final, elaboraren un pla perquè amb la seua derrota Anníbal no aconseguira ni béns ni esclaus. Així, mentre els saguntins vigorosos lluitaven fins a la mort, els que no podien combatre feren una foguera enmig de la ciutat on començaren a cremar totes les pertinences i finalment es llançaven ells també al foc redemptor. Al mateix temps, el senat saguntí elegí secretament els orfebres de més confiança i responsabilitat i, després de reunir l’or que posseïa la ciutat i la gent, el fonaren i llauraren una sola i extraordinària joia, un cavall d’or. Seguidament, l’amagaren en un lloc secret. En acabar, els orfebres es llançaren a la foguera on moriren i amb la mort s’emportaren el secret d’on havia quedat amagat. Set anys més tard, quan Publi Corneli Escipió restituí Sagunt a l’Imperi Romà, tampoc no va trobar el tresor. A Sagunt s’ha conservat al llarg dels segles la llegenda segons la qual el tresor de la ciutat, fos en un cavall d’or, quedà amagat en un lloc desconegut de l’ antiga ciutat ibèrica. I així és que molta gent ambiciosa ha buscat i busca furtivament per tot arreu de la muntanya del Castell el cavall d’or de Sagunt.
45 Llegendes Valencianes
contra els tòpics valencians
Ferran Bono Periodista d’EL PAIS
La història està plena de tòpics. Tòpic és l’exalçament heroic de la resistència d’un poble al setge i l’atac d’un exèrcit enemic. Cert és que Sagunt, aliat de Roma, va defensar i va lluitar contra les tropes cartagineses en la Segona Guerra Púnica. No és tan cert que els saguntins mataren els seus fills abans que lliurar-los a Anníbal o que preferiren immolar-se cremant-se en la foguera, en un sacrifici suposadament heroic que s’ha repetit a través del temps. “Això de la foguera i totes aquestes actituds de sacrifici formen part d’un tòpic que s’aplicava a moltes altres ciutats, com Numància, per exemple, que es va defensar d’un atac, amb la finalitat de destacar els comportaments patriotes i la fidelitat”.
La catedràtica d’Arqueologia Carmen Aranegui explica que “aquest objecte de manipulació ideològica va trobar en la història antiga un camp per al seu desenvolupament, donada la complexitat del seu estudi. I ho explica atenent el cas paradigmàtic i pròxim de Sagunt. L’arqueòloga va presentar ahir a la Casa del Llibre de València el seu llibre Sagunto. Oppidum, emporio y municipio romano (Edicions Bellaterra), en companyia del catedràtic d’Arqueologia de la Universitat d’Alacant Lorenzo Abad. En aquesta obra reflexiona sobre una ciutat “des del punt de vista d’una arqueòloga i del seu patrimoni històric”.
Aquest tòpic de l’heroisme està tan interioritzat per la seua inclusió en els llibres de text i, per tant, en l’ensenyament escolar. No obstant això, les fonts historiogràfiques més pròximes als fets no parlen d’aquest comportament. Aranegui considera que es tracta d’una “aproximació a la identitat del passat conservadora, com també ho són les nombroses llegendes sobre tresors amagats en una ciutat amb un passat històric molt accentuat”.
“Està gairebé tot per descobrir. El patrimoni és enorme. En l’antic camp de futbol Romeu, per exemple, s’ha trobat una calçada i paviment de gran interés”
46 A.C. Falla La Palmera
Llegendes
Un altre “gran tòpic” és considerar que Sagunt va ser una colònia grega. Un error induït també pel seu ensenyament en el sistema educatiu, però en realitat la capital del Camp de Morvedre sempre va ser ibera abans que romana. Així ho testifiquen fins i tot inscripcions romanes. S’han trobat frases i textos de quan els saguntins anaven a Roma per a demanar que es reconstruïra la ciutat. En ells s’al·ludia als saguntins com un poble iber aliat.
Un altre tòpic conservador és el que comenta l’existència de grans riqueses enterrades, com el cavall d’or en el cas de Sagunt, un tòpic que abunda en la idea que tot temps passat va ser millor. “Això no és cert”, assegura l’arqueòloga, que, tanmateix, ressalta el gran interés del subsol saguntí. “Està gairebé tot per descobrir. El patrimoni és enorme. En l’antic camp de futbol Romeu, per exemple, s’ha trobat una calçada i paviment de gran interés”, apunta.
Ella va començar a participar en excavacions arqueològiques a Sagunt en 1976. En el llibre que avui es presenta també a la Casa de Cultura Capellà Pallarés de la ciutat saguntina, Aranegui bolca els seus coneixements per a incidir en la importància estratègica i comercial del port de Sagunt, de la seua ciutat i del seu castell; en les seues relacions amb Eivissa, Marsella, Gibraltar o Cartago; en les activitats econòmiques com l’explotació del vi; o en el gran interés que va mostrar la Il·lustració per l’única ciutat que va mantindre el seu teatre romà a Espanya.
El que més afecta és el que succeeix més a prop. Per a no perdre’t res, subscriu-te.
Valencianes
48 A.C. Falla
La Palmera
LA LLEGENDA DE LES 300 DONZELLES
Si ens posem just damunt de la porta del Palau o Romànica (1260), que curiosament és la part més antiga de la Catedral, veurem 14 caps humans junts entre si en parelles de dues formant un total de 7 parelles.
Què significa això? Com si d’una endevinalla es tractara, el número 7 ens fa pensar que el que es disposa allà a dalt no és pura casualitat, atés que el 7 és un nombre màgic, diví i molt present al llarg de la història: 7 pecats capitals, 7 notes musicals, 7 dies que té la setmana... o, per exemple, com diu la Bíblia, el nombre perfecte. Una curiositat encara major és que aquestes 7 parelles es disposen en nombre altern amb corona, és a dir, una si, una no, una si, una no...
La llegenda diu que aquests caps corresponen a set matrimonis que es van encarregar de conduir des de Lleida a València les tres-centes donzelles que serien les esposes dels primers pobladors cristians després de la conquesta de la ciutat. Existeix la creença que aquestes parelles van ser les primeres a repoblar la ciutat i que aquells homes van ser els que, animats per Jaume I, van entrar a la ciutat amb l’afany d’aconseguir l’esposa promesa pel rei si guanyaven.
Per a alguns, això no deixa de ser una llegenda i la creença és que aquestes set parelles foren els donants o benefactors que van contribuir amb els seus donatius a la construcció d’aquest pòrtic (picapedrers de la ciutat, no repobladors).
La llegenda diu que aquests caps corresponen a set matrimonis que es van encarregar de conduir des de Lleida a València les tres-centes donzelles que serien les esposes dels primers pobladors cristians
49 Llegendes Valencianes
50 A.C.
Falla La Palmera
LA LLEGENDA DEL SANT GREAL
El Sant Greal és avui en dia un dels objectes religiosos més venerats pels cristians. És la relíquia més sagrada per a un cristià: la copa de la qual va beure Jesucrist el dia de l’Últim Sopar. El que no sap molta gent és que es troba custodiat en la cambra santa de la Catedral de València. Un got sagrat que líders mundials han buscat incansablement al llarg de la història. Per exemple, Hitler va moure cel i terra per a fer-se amb el got amb el qual Jesús va beneir l’Últim Sopar. Pensava que la seua possessió li permetria dominar el món. Fins i tot va arribar a crear un cos especial de les SS dedicat a la cerca del Sant Calze i altres relíquies. Però no va tindre sort. El Führer va morir sense saber que aquest venerat got estava a València.
Indiana Jones va recórrer mig món a la recerca del mític Sant Greal i va gravar aquesta llegenda en la ment de diverses generacions. El que no sabia el bo d’Indi —i li haguera estalviat uns quants sobresalts— és que el famós calze que buscava a les antigues ruïnes de Petra es trobava en realitat a València. La seua llegenda ha generat novel·les, tractats, pel·lícules, obres d’art... Indiana Jones el tingué a les seues mans! Fins i tot Wagner (el compositor favorit de Hitler) va dedicar la seua última òpera, Parsifal, als Cavallers del Sant Greal. És curiós que aquest llibret transcórrega a Espanya. De segur que Wagner sospitava alguna cosa sobre la seua ubicació.
Indiana Jones va recórrer mig món a la recerca del mític Sant Greal i va gravar aquesta llegenda en la ment de diverses generacions
51 Llegendes Valencianes
Conten les cròniques que va arribar a aquest temple allà per l’any 1437. Hi ha fins una ruta que segueix el viatge que va fer en el seu moment la relíquia des del Monestir de Sant Joan de la Penya, a Osca, fins al seu estatge final: València. És l’anomenat “camí del Sant Greal”, que recorre deu municipis carregats d’història, entre els quals es troben Barraques, Xèrica, Sogorb, Torres-Torres, Gilet, Sagunt, el Puig, Massamagrell o Alboraia.
Hi ha moltes preguntes sobre l’autenticitat de la copa, el primer estudi existent que demostra l’autenticitat d’aquesta data de 1960, obra de l’arqueòleg i catedràtic Antonio Beltrán. En la seua anàlisi, Beltrán demostra que el calze (sense les anses i ornaments que la decoren actualment) es correspon amb un got original del període històric que se li atribueix.
I dona proves diverses que acrediten que realment fora utilitzat per Jesucrist.
El Sant Greal, icona de la fe cristiana, ha estat reconegut i validat per quatre papes com la copa de l’Últim Sopar. Diversos actes protagonitzats pels papes Joan XXIII, Joan Pau II, Benet XVI i Francesc han estat clau en aquesta validació.
Si ens remuntem als seus orígens, aquests ens porten fins a l’Últim Sopar. La cerimònia en la qual Jesús de Natzaret va dir les seues últimes paraules als dotze apòstols, celebrant l’eucaristia amb la copa sagrada. Aquest seria l’únic objecte que es conserva d’aquest moment i que, més de 2.000 anys després, continua sent tan respectat per tots els cristians.
Conta la llegenda que la copa que va usar Jesucrist va ser traslladada des de Jerusalem fins a la capital romana per Sant Pere i utilitzada pels successius papes de l’Església de Roma. Fins que, l’any 258, el papa Sixt II va ordenar traure el calze de la ciutat per a protegir-lo de les persecucions religioses de l’emperador Valeriano. L’objecte sagrat va ser portat per Sant Llorenç a Osca, on vivien els seus pares, i va estar amagat durant diversos segles al monestir de Sant Joan de la Penya. En 1399 és lliurat al rei Martí I d’Aragó, qui va portar el greal fins a la seua residència reial del Palau de l’Aljaferia.
52 A.C. Falla La Palmera
Allí va romandre fins que, en 1424, el rei Alfons el Magnànim va decidir traslladar-se a València i es va emportar amb ell el Sant Calze. El Regne es trobava en aquells moments en una costosa campanya militar per a expandir-se per Nàpols i altres regions del Mediterrani, la qual cosa necessàriament implicava molts diners. Un dels préstecs que va rebre el rei li’l va concedir la mateixa jerarquia eclesiàstica i entre les joies i relíquies que van servir com a aval figurava el Sant Greal. Així va ser com aquest sagrat objecte va acabar en 1437 a la Catedral de València, on va romandre conservat durant segles entre les relíquies del temple i des de 1916 es mostra al públic en la capella del Sant Calze.
Per descomptat, hi ha altres teories, més o menys sòlides, que situen el Sant Greal en altres llocs, incloent-hi diversos punts d’Espanya com Lleó, Lugo o Toledo. Però, més enllà d’interpretacions, del que no hi ha dubte és que la copa que alberga la Catedral de València té un innegable valor artístic i
Les fonts literàries també donen compte de l’existència del Sant Greal, com és Perceval o el conte del Greal, de Chrétien de Troyes. L’escriptor d’aquesta novel·la encunya, per primera vegada, el terme greal en el títol i en les narracions de les diferents escenes. Un altre escriptor que adquireix gran rellevància és Wolfram von Eschenbach. Aquest poeta
Parzival per a narrar les aventures de Perceval, cavaller de la Taula Redona i de la cort del rei Artur, en la seua cerca del Sant Greal. Durant la Guerra Civil, davant del temor dels saquejos, es procedeix a amagar el Sant Greal en domicilis particulars i, més tard, a Carlet per a posar-lo fora de perill. A la fi de març de 1939, la Junta Recuperadora del Tresor Artístic Nacional retorna el calze de manera oficial a la Catedral de València, fins al dia d’avui. Segons els estudis arqueològics, que ha dirigit l’investigador Antonio Beltrán, l’objecte es remunta a l’època compresa entre el segle IV aC i l’any 1 de la nostra era i es creu que va ser elaborat en algun taller d’Egipte, Síria o la mateixa Palestina.
53 Llegendes
Valencianes
54 A.C.
Falla La Palmera
LA LLEGENDA DEL RATPENAT
Segons conta la llegenda, quan Jaume I buscava conquistar la ciutat de València, un ratpenat va entrar en les seues estances en plena nit, colpejantse amb les seues armadures i altres objectes personals. Això va fer que es despertara, avisant-lo d’un atac sorpresa que estaven a punt de rebre. Així, van poder previndre l’atac i resultar vencedors. Jaume I va voler honrar aquest gest col·locant el ratpenat en l’escut de la ciutat de València.
Jaume I estava a les portes de la ciutat, en un campament en què seria ara el barri de Russafa, quan un ratpenat va niar sobre la seua tenda. Diuen que els àrabs ensinistraven aquests animals per a menjar-se els abundants mosquits que inundaven una població envoltada de marjals i horta.
“Un profeta àrab havia augurat que mentre els ratpenats sobrevolaren la ciutat, València es mantindria musulmana”, conta la llegenda. “En arribar l’animal al campament cristià, les tropes el van interpretar com un bon auguri, més encara quan amb el seu aleteig contra la tenda va despertar els soldats, que van poder repel·lir l’atac musulmà i, poc després, conquistar la ciutat”. Diu la llegenda que, en agraïment, Jaume I va convertir el ratpenat en símbol de la ciutat.
“Un profeta àrab havia augurat que mentre els ratpenats sobrevolaren la ciutat, València es mantindria musulmana”, conta la llegenda
55 Llegendes Valencianes
56 A.C. Falla La Palmera
L’ESCULTURA DEL CAVALL DE JAUME I AL PARTERRE
AValència hi ha molts mites sobre el que podria haver-hi dins del cavall. La llegenda conta que la figura, d’onze tones i mitja, conté un tresor dins. I és que l’amo del cavall, un transportista de Marxalenes anomenat Rafael Martí, quan van fondre el bronze sobre l’obra, va llançar la seua inseparable gorra al metall líquid perquè aquesta fora tan eterna com la figura del cavall. El que es diu és que dins d’aquesta gorra estaven tots els estalvis de la seua vida. Per la qual cosa, dins del cavall de Jaume I podria haver-hi un autèntic tresor: el llegat d’un humil home orgullós del qual va ser.
57 Llegendes Valencianes
La Llegenda es troba registrada en un conte del gran escriptor valencià, Vicente Blasco Ibáñez
58 A.C. Falla La Palmera
EL CAIMAN DEL PATRIARCA
Dins de l’església del Patriarca, en honor al Patriarca Sant Joan de la Ribera, es troben les restes d’una temible bèstia que va protagonitzar una història en el passat.
Es diu que al riu Túria hi havia un terrible caiman o drac que atacava els valencians que s’acostaven, amb la qual cosa, davant de la gran por de ser devorats o desmembrats per una bèstia, ningú s’atrevia a acostar-se i no podien gaudir d’aquest importantíssim riu de València.
Un dia, un valent jove va voler acabar amb aquesta amenaça i va decidir enfrontar-se a ell, utilitzant per a això un enginyós vestit fet de miralls que ell mateix s’havia construït. A partir d’ací existeixen dues versions sobre com el vestit va fer efecte en el drac: uns es decanten perquè es deu al gran centelleig que enviaven els miralls però altres atribueixen la causa al fet que el drac es va quedar hipnotitzat amb la visió de la seua imatge reflectida en ells, cosa que li va donar temps al jove heroi de llançar-li una gran llança que li va causar la mort.
Arran de la llegenda, es va crear aquest popular “si parleu, a la panxa vindreu”, i les mares de tots els temps han utilitzat aquesta dita com a amenaça per a aconseguir que els seus fills es mantingueren en silenci durant totes les celebracions de l’església del Patriarca. Davant de la por de ser devorats pel famolenc caiman que es troba en la paret, els nens romanien sense dir ni piu durant tot l’acte.
La veritat és que si consultem els arxius del Patriarca, descobrirem que aquest caiman és un regal enviat pel virrei del Perú, el marqués de Monterrey, a Sant Joan de la Ribera. El caiman, el nom del qual era Lepant en referència a la famosa batalla, va viure fins a l’any 1606 quan va ser dissecat i penjat al temple per a demanar silenci.
La Llegenda es troba registrada en un conte del gran escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez, publicat en el diari Pueblo el 6 de gener de 1901 amb el nom d’“El dragón del Patriarca”.
59 Llegendes Valencianes
l’antiga presència
dels jueus a sagunt
Manuel Civera Investigador- Historiador
La història de Sagunt és molt antiga, les notícies històriques comencen al segle vi aC i els estudis arqueològics ho corroboren. En aquests dos mil siscents anys, la Història com a disciplina ha evolucionat molt pels registres lingüístics, les intencionalitats dels narradors, la divulgació, l’estudi… En l’antiguitat, més que no actualment, que també passa, els fets importants es narraven amb metàfores, exageracions, elisions, afegits enginyosos…, perquè causaren major efecte en els receptors i el resultat era una narració en la qual es barrejaven fets reals i fets fantàstics que anomenem llegenda. Al llarg de la història, Sagunt i el seu territori han acumulat un nombre considerable de llegendes, una trentena, on identifiquem tota mena de transformacions literàries.
Una de les llegendes sobre la comunitat jueva és la que sosté que estava present a Sagunt des de l’antiguitat i, conseqüentment, ho explicaven els rabins a la sinagoga i es transmetia de pares a fills, fet que els dotava, devien pensar, de més legitimitat que els cristians, que arribaren després de la mort de Crist, i els musulmans, que s’establiren per la invasió de principi del segle viii La narració anà reforçant-se perquè era viu el record entre els jueus del principi del cristianisme a Saguntum, la col·laboració dels jueus en la conquesta musulmana i en la conquesta cristiana:
La presència de cristians a Saguntum està documentada a principi del segle iv quan Vicentius, Sant Vicent Màrtir, diaca de Caesaragusta, va morir segons
Una de les llegendes sobre la comunitat jueva és la que sosté que estava present a Sagunt des de l’antiguitat
60
A.C.
Falla La Palmera
61 Llegendes Valencianes
Prudenci sota els murs del Castell de Sagunt quan el portaven presoner i martiritzat a València i fou soterrat a la vora de la Via Augusta. En convertir-se l’Imperi al cristianisme, els jueus ocuparen el temple de Diana i el convertiren en sinagoga, i la necròpolis ibèrica en necròpolis jueva situada entre la ciutat i el Castell. En aquell segle iv els cristians van construir una basílica paleocristiana (ara església de Sant Salvador) amb una cripta on traslladaren les restes de Sant
Vicent Màrtir i ací estigué fins que Justinià el traslladà a la basílica visigòtica de València al segle vi amb motiu de la unió dels visigots arrians i cristians. Potser el trasllat del cos de Sant Vicent fou la contribució de Sagunt a la potenciació de Valentia com a cap del territori a canvi de l’ajuda a l’ordenament de la ciutat de Saguntum com ens indueixen a pensar les monedes d’or que s’encunyaren durant els regnats de: Gundemar (609-612), Sisebut (612-621), Suintila (621-631)… i Ègica i Witiza (698-702). Amb la conversió al cristianisme de la corona visigòtica, els visigots es distanciaren dels jueus i acabaren perseguint-los i aquests, atés que disposaven de lleis que protegien les religions monoteistes, col·laboraren en la invasió musulmana de la península Ibèrica.
Els musulmans, berbers comandats per àrabs, arribaren com a conqueridors de les terres de Murbítar l’any 714. De manera que jueus i musulmans van conviure fins que durant el període almohade els musulmans perseguiren els jueus i aquests col·laboraren amb la corona
catalanoaragonesa en la colonització del regne de València l’any 1238. Durant
62
A.C. Falla La Palmera
la Baixa Edat Mitjana, la comunitat jueva portà a efecte una important tasca econòmica i assistencial: les famílies com els Atzat, els Afia… col·laboraren en la conquesta com a banquers de la corona, intèrprets, subministradors de mercaderies, com a batles del patrimoni reial… i fins i tot es convertiren al cristianisme per participar com a militars i tindre dret al repartiment de terres i béns com és el cas dels Alconstantini convertits a Saragossà. La llegenda tingué el moment àlgid a la fi de la Baixa Edat Mitjana, quan els Reis Catòlics i els dominics decidiren crear la Santa Inquisició i expulsar els jueus dels regnes de la península Ibèrica. Els jueus eren un gran destorb, no ja pels jueus confessos, sinó pels conversos, perquè mantenien relacions de familiaritat i veïnatge amb els jueus i això, a mesura que es perseguia més i més, els conversos i els jueus hagueren de crear formes de vida oculta. La pressió de la Inquisició forçà les contalles jueves que es basaven en la tradició oral i afirmaven que al mausoleum situat a la dreta de l’últim tram del camí d’accés al Castell, en plena necròpolis jueva, hi havia el túmul d’un recaptador d’impostos del rei Salomó, el qual va regnar circa el 965 i el 928 aC, i un altre túmul d’un cap militar del rei Amasies, el qual regnà circa entre 796 i 767 aC. Aquelles afirmacions increïbles hagueren de ser definitives per acusar-los de tronats i d’haver falsificat els túmuls. La comunitat jueva s’embarcà a Sagunt i isqueren del Grau Vell el dia 1 d’agost de 1492 amb destinació a Nàpols.
63 Llegendes
Valencianes
Fins ací la llegenda, però recentment la investigació ha descobert fets extraordinaris que han girat la llegenda com un calcetí.
–L’any 1563 Anthonie van den Wijngaerde dibuixà la ciutat i el Castell des del nord i representà un dels hipogeus de la gran necròpolis i escrigué a sobre: Salomó. El dibuix es publica en el llibre Les vistes valencianes el 1990 i va ser cabdal perquè identificara la necròpolis jueva.
–L’any 1599 vingué a Morvedre un antiquari per veure un dels túmuls llegendaris hebreus que havia redolat muntanya avall. El personatge manà posar la pedra al seu lloc i al costat dret del túmul féu gravar la següent inscripció: “Puig Vesinus decanus Oschae reduzit hunc tumulum in locum suum 1599”. És tractava de Felip Puig-Vesino de Castro, aleshores degà de la catedral d’Osca. És a dir, els cognoms paterns corresponents a les famílies saguntines que encara perduren i són de clara ascendència jueva i amb la família reial portuguesa. Com sabia Puig-Vesino quin era el lloc d’on havia caigut el túmul? Perquè sabia que el túmul pertanyia al mausoleum de Salomó Sem Tov.
–A principi del segle xvii Gaspar Joan Escolano (València 1560-1611) començà a publicar la Dècada del Regne de València i es fa ressò de la descoberta de la sepultura d’Adoniran, tresorer del rei Salomó i diu que era de marbre antiquíssim i dins hi havia els ossos d’un home d’extraordinària grandària i estatura amb restes d’haver estat ungit amb bàlsam. Certament no es referia al rei Salomó, sinó al primer rabí de l’època cristiana, Salomó Sem Tov, i es referia a l’hipogeu que en el xvii conservava les parets forrades de marbre.
–Els anys 1994 i 1995 Josep Corell estudia els túmuls llegendaris, els llig i conclou que no eren falsos, que eren del segle xiii i que pertanyien als difunts Salomó i Yefudà ben Reba. És a dir, eren els fills del rabí Salomó Sem Tov.
–L’any 2002 Josep Corell publica Inscripcions romanes del País Valencià (Saguntum i el seu territori) on estudia les defixió jueves, les quals ens revelen que, si més antic no, entre els segles i-ii a Sguntum hi havia una comunitat jueva.
–El 2009 publique Morvedre hebreu i a partir de les aportacions anteriors identifiquí la necròpolis jueva més gran d’Europa, unes quatre hectàrees d’extensió amb hipogeus, foses laterals, foses rupestres, soterraments, el panteó amb el túmul historiat d’Issach Atzar (l’hereu de Jafudà Atzar que pertanyia a les cases reials de la península: Aragó, Castella i Lleó; el mausoleu de Salomó Sem Tov estava format per dos hipogeus, el més noble amb volta de canó era el del rabí cap de la saga dels
64 A.C. Falla La Palmera
ben Reba, i diversos túmuls, entre ells els llegendaris de Jafudà i Salomó ben Reba. Gràcies a la família Vesino vaig tindre accés a l’arbre genealògic de la família, el qual abastava des del segle xv fins a l’actualitat. De manera que ves per on vaig poder relacionar Salomó Sem Tov del segle xiii amb el Felip Puig-Vesino del segle xvi i amb els actuals Vesino. Es tracta d’una troballa excepcional perquè documentàvem a Sagunt la continuïtat de famílies jueves del segle xiii fins al segle xxi.
–El 2013 a la revista Arse 47 estudie les esteles funeràries ibèriques i n’identifique una amb el nom del difunt jueu, Ian Bin, recuperada a la necròpolis ibèrica del Castell, contigua a la necròpolis jueva. El fet em cridà l’atenció i comencí el seguiment del llinatge del Bin en el període ibèric.
La investigació continua, però puc avançar que els jueus del segle xv tenien moltíssima raó quan deien que els jueus eren a Sagunt molt abans que els cristians.
–L’any 2018 en la revista Arse 52 estudie els ploms ibèrics de l’urna ii de la Punta datades entre els segles iv-iii aC i identifique el kar (en època romana decurió) Arri Bin, instigador i responsable de la mort de Boto Tigi, i en el plom vi llisc que Boto Tigi va ser venut i assassinat per “trenta monedes de plata”. Sí, l’expressió bíblica que s’empra a l’Èxode, Levític, Zacaries i Mateu. Això unit a un vas grec del segle iv aC recuperat al Grau Vell utilitzat per libar el difunt Bin, evidencia que el llinatge dels Bin estava assentat a Saiganda (Saguntum, Sagunto) almenys des del segle iv aC, això unit al fet que els noms Ian (Joan) i Arri són semites, cal concloure que durant el període ibèric els jueus eren a Sagunt. Més encara, ben possiblement foren ells els que portaren a Saiganda l’expressió bíblica “trenta monedes de plata”, la qual apareix al plom vi de la Punta.
La investigació continua, però puc avançar que els jueus del segle xv tenien moltíssima raó quan deien que els jueus eren a Sagunt molt abans que els cristians. De manera que la tradició oral que es prengué com una llegenda, era real. I tant! Els jueus eren a Saiganda entre tres i quatre segles abans que els cristians.
65
Llegendes Valencianes
ruta per valència de mites i llegendes
Amparo Morató Serra
Historiadora de l’art. Guia oficial habilitada per la Generalitat Valenciana.
Per a poder parlar dels mites i llegendes valencianes, primer hem de saber la diferència entre mite i llegenda. Si busquem la paraula “mite” en el diccionari trobem diverses accepcions:
1. Narració meravellosa situada fora del temps històric i protagonitzada per personatges de caràcter diví o heroic. Mitologia clàssica.
2. Història fictícia o personatge literari o artístic que encarna algun aspecte universal de la condició humana. Persona o cosa a la qual s’atribueixen qualitats o excel·lències que no té. Per tant, cal no confondre amb la mitologia clàssica, en aquest cas ens referim més aviat a aquelles persones que han fet una cosa extraordinària i per això s’han convertit en mite. Mentre que si busquem “llegenda”, trobem aquestes accepcions:
1. Narració de successos fantàstics que es transmet per tradició. Relat basat en un fet o un personatge reals, deformat o magnificat per la fantasia o l’admiració.
2. Persona o cosa molt admirades i que es recorden malgrat el pas del temps.
Partint d’aquesta base, intentarem descobrir algunes d’aquestes llegendes que no siguen tan conegudes. Aquelles que han passat de boca a boca, de generació en generació i que amb el temps han sigut transformades.
https://dle.rae.es/mito
1
66 A.C. Falla La Palmera
Mite 1
Rodrigo Díaz, el Cid Campeador. El Cid conqueridor Molts pensen que València va ser conquistada pel Cid, quan en realitat la ciutat va ser presa pel rei Jaume I d’Aragó, el Conqueridor.
Són poques les petjades del Cid a València, malgrat que va ser Guillem de Castro qui va escriure Las mocedades del Cid entre 1605 i 1615. Aquesta obra teatral de caràcter històric llegendari és considerada l’obra mestra del dramaturg valencià.
Segons la llegenda, les filles del Cid es van casar a l’església de Sant Esteve i, després de mort Rodrigo Díaz, el seu cadàver va ser depositat en el presbiteri de la mateixa església. Però el que sí que sabem és que va morir en terres valencianes.
L’escultura del Cid de la Hispanic Society of America de Nova York, que va ser esculpida per Ana Huntington, segona esposa del fundador de la institució, va causar tal impacte que la seua autora va haver de reproduir-ne diverses. Existeixen rèpliques a San Francisco, Buenos Aires, San Diego, Sevilla i València, on va ser col·locada a la plaça d’Espanya, en 1964. Aquestes dues últimes ciutats les van rebre com a regal del matrimoni Huntington. Per la qual cosa podem dir que sí que va passar per València i altres ciutats on va estar fins i tot vivint una temporada com ara Requena, on trobem la petjada de la seua història en el Palau que porta el seu nom convertit en Museu del Vi, donada la importància vinícola de la ciutat, a més, entre els seus carrers trobem alguns noms que poden sonar-nos pròxims, com les de les seues filles. A la Vila de Requena, al costat del Palau del Cid, es van retolar els carrerons adjacents a aquest edifici amb el nom de Donya Jimena, dona del Cid, i de les seues filles Elvira i Sol, que pel que sembla es deien Cristina i Maria.
Les bruixes de la Llotja de la Seda
Un edifici únic a la ciutat com la Llotja de la Seda no pot passar desapercebut, un antic mercat, encara que puga semblar una església o un castell. Per això, no és estrany que haja sigut declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Però s’han fixat entre les escultures que decoren la façana? M’agradaria detindre’m en unes bruixes. Sí, ho han llegit bé, en la seua portada principal que dona a la plaça del mercat, ho podem veure, just a la porta d’accés. El símbol de les bruixes s’ha interpretat sempre com una cosa relacionada amb el mal. I no és casualitat, per això, que estiguen on estan
67 Llegendes Valencianes
situades. Just en el trencallums, la columna central que divideix l’entrada en dues portes. El capitell d’aquesta columna amaga unes figures una miqueta estranyes, tres dones que porten graneres i sembla que volen sobre elles, sí, són bruixotes. Per això, just la plaça darrere del mercat es diu així, la plaça de Bruixes, però açò té a veure amb una altra història. Tornem a la nostra, cal pensar que la major part de la població en aquells anys, època medieval, en ple s. XV anomenat també el segle d’or valencià, quan va ser construïda, no sabien llegir ni escriure, per això a través de les imatges havien de transmetre el missatge que volien contar. Si ens centrem just en el centre, dalt de la porta tenim la Mare de Déu, símbol de protecció i fe cristiana. Considerat l’edifici com el temple del comerç cristià. I just davall d’ella, les bruixes, que a més no apareixen en qualsevol lloc sinó ací en aqueixa posició. La Mare de Déu és símbol del bé i les bruixotes tot el contrari, el bé sobre el mal. A més, en aquella època es va escriure un llibre anomenat L’espill de les dones del doctor Jaume Roig. Ens parla que existia la misogínia, per la qual cosa la figura de la dona era vista des del punt de vista reproductiu, per la qual cosa havia de quedar-se a casa, cuidant als fills i fent les faenes de casa, si volien treballar, estudiar, etc., eren considerades com les bruixes, el pecat de la societat. I el que pocs saben, potser, és que València es convertirà poc de temps més tard en el bordell més gran d’Europa.
Llegenda 3
El pardal de Sant Joan
Aquesta llegenda està treta directament dels contes valencians del genial Blasco Ibáñez.
Durant diverses èpoques hi ha hagut fam. Moltes famílies no tenien per a donarlos menjar als seus fills; per això, desesperats, els portaven a les portes de l’església dels Sants Joans i, una vegada allí, els deien una cosa així: “Mira el pardalet, mira el que té en el seu bec daurat”, els xiquets, embadalits, es quedaven bocabadats mirantlo i, quan es giraven, els pares desapareixien, els abandonaven. És una història una mica trista, però amb final feliç.
Els xiquets es quedaven allí, perquè just darrere hi havia un antic convent; d’aquesta manera les monges es farien càrrec d’aquests xiquets i tindrien alguna cosa a menjar.
68 A.C. Falla La Palmera
Font: El Ricón de Sele.
Llegenda 4
La cotorra del Mercat
A més la història d’abans sempre es relaciona amb la “cotorra” del mercat; també del nostre escriptor més internacional, Blasco Ibáñez. Us heu fixat que en la part superior central, just dalt de la cúpula central, apareix un ocell, concretament una cotorra, que originalment formava part d’un penell que marcava la direcció del vent, de color verd? El seu significat va unit a l’animal, ja que habitualment es diu que sembla una cotorra, quan parles molt; i és que en un mercat mai hi ha silenci, sempre se sent bullícia i el xafardeig de la gent que es troba en el mercat. Recordem que abans els mercats eren les grans places de trobada d’amics, veïns, etc.
Font: https://www.mercadocentralvalencia.es/
Bibliografia:
Leyendas y tradiciones valencianas. Zabala, Fernanda. Editorial: Carena Editors, 1995.
Mitos y hechos legendarios. Leyendas y tradiciones valencianas II. Fernanda Zabala Rodríguez-Fornos.
Editorial: Carena Editors, 1997.
101 Hechos legendarios en la historia de Valencia. Raga Navarro, Salvador. Ed. Carena Editors, 2014.
Anecdotario histórico valenciano. Olmedo de Cerdá, M. Francisca. Ed. Carena Editors, 2002.
Cuentos valencianos. Ibáñez, Blasco. Ed. Alianza, 2006.
Més info en www.descubrevalencia.es
69
Llegendes Valencianes
màgia i llegendes valencianes
La Màgia de valència: elements màgics
A.C. Falla La Palmera 2023
Paula Siderea Astròloga
Aquells que es quedaven fora de les muralles quan les portes de la ciutat tancaven, miraven la mateixa lluna que veiem tu i jo hui. Els moriscos que eren embarcats rumb al Marroc, Algèria i Tunísia, també l’observaven en la fosca nit. La lluna de València apareix en les històries que defineixen la nostra cultura.
I continua marcant els nostres costums hui dia. Els agricultors d’aquestes terres coneixen com d’important és triar una bona fase lunar per a la sembra. Els pescadors saben del poder de la seua llum i de la seua ombra per a tindre una productiva jornada de pesca. No obstant això, és probable que tu no sàpies que aqueixa esfera celeste també il·lumina les profunditats del teu inconscient. I determina, en gran manera, com filtres el món i com sents.
L’astrologia ens conta que “així com és a dalt, és a baix”. Tenim en el cel un gran rellotge còsmic i, si sabem desxifrar-lo, sabrem comprendre’ns. Per-què inicies —o continues— el teu viatge com a lector celeste, t’explicaré de quina manera t’influeix que hages nascut durant una fase lunar concreta. Et convide a descobrir com il·luminava la lluna de València el dia del teu naixement i indagar en tu a través d’aquest text:
Nascut/da durant la Lluna nova:
La unió màgica del Yin i el Yang, de la receptivitat i l’acció, de la fluïdesa i la direcció. Estàs marcat/da per l’amor a allò nou, així que és important per a tu reinventar-te de tant en tant. Ho faràs, sens dubte, perquè els teus desitjos et portaran a buscar experiències diferents i formes originals de conéixer-te a tu mateix/a. No voldràs moure’t en el món sota “la visió d’uns altres” i seguiràs un pols intern que t’espentarà a fer les coses a la teua manera. El xiquet que vas ser mai deixarà de jugar en el teu interior, així que dona-li espai perquè s’expresse amb alegria.
72 A.C. Falla La Palmera
· la lluna · quedar-se a la lluna de valència
Elements Màgics: La Lluna
73
El seu moviment i la seua tirada gravitatòria creen les nostres marees, i el seu influx ens recorda que som éssers sensibles, canviants, cercadors de la llum i alquimistes de l’ombra
Nascut/da durant Quart creixent: Aprenentatge, diví tresor! “Passe el que passe, avançar i evolucionar” com a mantra. Això sí, no es tracta de “cremar els teus vaixells”, sinó de trobar un equilibri entre la versió que vas ser i aquella cap a la qual et dirigeixes ara mateix. Hi ha un puntet d’idealisme que t’ajuda a continuar caminant, enfocant-te a fer del teu racó en el món un lloc millor. Per a tu és prioritari tindre objectius, crear estratègies que t’acosten a ells i superar reptes, perquè experimentar que et mous i amplies la teua visió és el que et manté ple/plena de vitalitat.
Nascut/a durant la Lluna plena: Les relacions són el teu motor evolutiu i el teu gran màster de vida. En elles, podràs connectar amb el teu enorme rang emocional i amb la teua gran intuïció. Serà important per a tu aprendre a reconciliar “la teua ment i el teu cor”, descobrint que pots obrir-te emocionalment sense renunciar a la teua capacitat d’anàlisi. També és fonamental que et mantingues en contacte amb les teues ambicions i les teues aspiracions —brillar està genial!—, que canalitzes la teua enorme energia en activitats que et motiven i que no t’oblides de cultivar moments d’introspecció que et permeten donar-li espai al teu món creatiu.
Nascut/a durant Quart minvant: Eres un ésser profund i reflexiu. Vas començar a parlar i no van tardar a arribar les grans preguntes existencials. Et mou ser fidel als teus valors i ampliar el coneixement que tens de tu mateix/a i del món. Cada cert temps, una crisi interna et portarà a replantejar-te tot allò que saps, i continuaràs la teua cerca cap a noves creences, visions i percepcions. Atendre la teua sensibilitat i no alçar grans murs interns és molt important perquè pugues estimar-te i crear una vida que t’agrade. Regala’t respirar de manera conscient, connectar amb la naturalesa i desenvolupar el teu sisé sentit espiritual.
I hui? Com il·lumina hui la Lluna de València? Observa-la, perquè també en aquest instant els seus cicles són els teus. El seu moviment i la seua tirada gravitatòria creen les nostres marees, i el seu influx ens recorda que som éssers sensibles, canviants, cercadors de la llum i alquimistes de l’ombra.
Quedem-nos a la Lluna de València, perquè així podrem admirar el que naix de nosaltres.
74 A.C. Falla La Palmera
Elements Màgics: La Lluna
75
El foc és una de les grans fites de l’evolució humana. Fa uns 400.000 anys l’Homo erectus va aprendre a produir i conservar el foc, passant aquest a tindre un paper fonamental en la vida dels éssers humans.
La utilització que l’ésser humà fa del foc pot enquadrar-se dins de dos punts de vista, per una banda el de supervivència, amb la cuina dels aliments es redueixen les malalties per l’eliminació de bacteris, així com també permet digerir amb major facilitat els aliments com la carn. El foc és emprat també per a defensarse dels animals salvatges així com a font de llum i escalfament. Per altra banda com a simbolisme, ja que significa la dominació del medi on viu i es desenvolupa. També ajuda a la cohesió social al voltant de les llars i d’aquestes l’aparició d’una consciència de grup social. El foc també simbolitza valors religiosos: efectes destructors i purificadors. Entre aquests valors simbòlics, es produiria en algun moment indeterminat la incorporació del foc a la festa.
La festa té tres funcions per als éssers humans: antropològica, psicosocial i psicològica.
Funció antropològica en tant que és una experiència grupal de caràcter originàriament sagrat i consubstancial a l’ésser humà. Té un caràcter ritual i sacrificial que representa la destrucció per a permetre el renaixement i la tornada a l’ordre establert.
Funció psicosocial en tant que és cultura popular, i les seues regles es transmeten i aprenen per participació. La festa acompleix funcions de manifestació d’un conflicte social, de l’estructuració social i de prestigi social, d’identitat popular, d’estètica social, de projecció econòmica, etc.
Funció psicològica en tant que és ruptura de la vida quotidiana, del temps laboral i ordinari. Representa la vàlvula d’escapament a l’acció repressiva sociocultural.
Cristina Rodríguez Díaz Presidenta de la Diabòlica de Morvedre
76 A.C. Falla La Palmera
· el foc · el foc i la festa
Si bé hem dit que la incorporació del foc a la festa va ser en un moment indeterminat, podem trobar diferents manifestacions d’aquesta.
• Al paleolític: conquesta del foc i la seua producció a voluntat dins del seu caràcter originàriament màgic.
• Època grega: filosofia dels quatre elements fonamentals (terra, foc, aire i aigua), associació divina.
• Època romana: desenvolupament religiós i adaptació a les característiques particulars dels déus i utilització del temple com a recinte del foc sagrat.
• Època cristiana: assimilació del foc a la divinitat i a l’amor de Déu. El foc personificat en l’Esperit Sant. El foc nou del Dissabte Sant (s. IV) sent una continuïtat dels rituals grecs i romans amb la purificació del foc sagrat. La festa és una vivència circular del temps, tanca i obri un cicle natural. El foc té presència en cada canvi d’estació de l’any amb diferents manifestacions festives. A la primavera: simbolisme de renovació i purificació. Falles, Judes, Peleles, Vell i Vella; a l’estiu: com a festa solar. Sant Joan, Fogueres; a la tardor: amb els desplaçaments transhumants. Bous embolats i bous de foc; i a l’hivern: amb la purificació del bestiar. Sant Antoni, Sant Sebastià i Sant Blai.
Als orígens de les distintes manifestacions festives més representatives del nostre territori, podem trobar la festa del Corpus Christi. S’anava a representar l’avinguda de Pentecosta a l’interior de la catedral amb efectes diversos de llum i soroll. Basada en les antigues representacions grecoromanes i extensió a altres dramatitzacions. Trasllat de les representacions al carrer a partir del Concili de Trento (s. XVI). Al principi es representaven escenes estàtiques dels retaules. Amb el pas del temps, van anar adquirint animació i sofisticació, fins a aconseguir un context teatral. Es representaven i vivificaven, de manera espectacular, escenes bíbliques i actes sacramentals, celebrant-se tant a la catedral de València com a les d’altres ciutats europees. Era una forma de fer catequesi a les persones que en aquella època acudien massivament als temples per a contemplar en primera persona aquestes representacions. Es pretenia representar de manera realista, impactant i viva, allò pintat i gravat als retaules.
77 Elements Màgics: El Foc
Al segle XIV, una de les més cèlebres va ser la representació de “la Colometa”, lligada a la primera i segona avinguda de Pentecosta. L’artefacte utilitzat a la catedral de València està reconegut com el més antic que documentalment es coneix, any 1359. Constava d’un artefacte mecànic a manera de titella i així consta catalogada als llibres antics sobre titelles a Europa.
L’escenografia per a aquesta representació es dividia en dues parts:
• La primera consistia a generar un gran estrèpit procedent del cimbori, que s’omplia de fum, soroll i fogonades que semblaven rajos, simulant un imminent cataclisme. Aquests efectes especials s’aconseguien mitjançant morterets carregats amb pólvora i ubicats sobre el cimbori que provocaven detonacions tan fortes que feien vibrar l’estructura del temple com si anara a enfonsar-se.
• Després dels morterets, apareixia la Colometa que, a la veu del “VeniCreator”, descendia des del Creuer de la catedral fins on estaven els apòstols figurants, desplaçant-se al llarg d’una corda i llançant coets i espurnes de variats efectes artificials. Era tanta l’acció del moment que semblava en realitat un fet prodigiós, quedant tots els assistents bocabadats.
78 A.C. Falla La Palmera
Al segle XIV, una de les més cèlebres va ser la representació de “la Colometa”, lligada a la primera i segona avinguda de Pentecosta
Aquestes representacions quedaren qüestionades a causa de la preocupació generada per diversos incendis que es produïren a la catedral, provocats per la recreació del descens de la Colometa que, en llançar coets, va encendre en flames el retaule de l’Altar Major, reduint-lo a cendra i provocant grans desperfectes. Joan de Ribera posà fi a açò i es prohibí tota manifestació a l’interior dels temples que no es realitzara guardant el màxim decor i en el respecte que es mereixien els temples. A causa del fort arrelament d’aquesta classe de celebracions entre la gent i els fidels, fins i tot entre els rectors i vicaris, aquestes continuaren celebrant-se esporàdicament. Amb el pas del temps passaren a realitzar-se a les places adjacents als temples, per a no causar danys a l’interior ni alterar la pau dels llocs d’oració, tal com estava establert.
79
Elements Màgics: El Foc
80 A.C. Falla La Palmera
Elements Màgics: El Foc
A poc a poc, el giny de la Colometa que descendia sola llançant foc i coets a terra va anar substituint-se per mecanismes no articulats i més pràctics, i es va transformar en un carro del qual penjaven i queien els coets i que per a relliscar havia de ser arrossegat. Es perd el caràcter religiós per a passar a ser solament lúdic, donant origen a l’actual manifestació festiva coneguda com la Cordà.
Una altra de les festes més significatives del nostre territori és la festa de Sant Antoni, que a l’antic Regne de València comença a celebrar-se al segle XIII. D’entre els seus atributs iconogràfics podem veure el corb que li porta el menjar, el gaiato amb campaneta per a cridar els fidels, el porc que, agraït, decideix acompanyarlo i les temptacions en forma de dones nues, monstres i dimonis. Aquesta festa ha derivat en les conegudes santantonianes, amb la benedicció d’animals, bous al carrer, fogueres i correfocs arreu del nostre territori.
Com heu pogut comprovar, a les terres valencianes no entenem la festa sense la presència del foc, fet que queda amplificat amb la celebració de la nostra festa més coneguda i declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat: les Falles.
Font: ponència realitzada per a la FDDPV per Santiago Fernàndez
81
Rodríguez i Juan Garcia i Estellés.
Javier Alandes Escriptor, autor de “Las tres vidas del pintor de la luz” i “Guardianes del Prado”
—On som?
—No ho sé, açò ho crea el teu subconscient.
L’estança era fosca, tan fosca que era impossible veure’n els límits. Però una xicoteta foguera cremava al centre i, al seu costat, dues cadires.
—I vosté què fa ací, mestre? —preguntà Sorolla.
—És el teu somni —Velázquez arronsà els muscles—. Tu m’has invocat.
Sorolla va caminar en la foscor, guiat només pels centellejos d’aquell foc que cremava tranquil i que feia cruixir dos troncs de garrofera que semblaven acabats de tirar. El so no s’esmorteïa, semblava perdre’s en una plana infinita; però tampoc necessitaven alçar la veu perquè les paraules, quasi en murmuris, semblaven arribar a les seues oïdes sense cap esforç. Temptejà amb la mà, però no trobà parets ni barandats. Era com si foren nàufrags en una immensitat fosca, i que l’únic far foren les brases i flames que aportaven calor al costat de les cadires. Com a sang en el costat esquerre del seu pit. Dempeus, al costat d’una de les cadires, Velázquez esperava, amb les mans a l’esquena, que Sorolla prenguera la iniciativa.
—No sé què se suposa que he de fer. —Sorolla va alçar les celles en senyal d’incertesa.
—En els nostres somnis som els arquitectes, alcem mons sencers.
—Doncs aquest… —va dir mentre tornava a mirar a dreta i esquerra i comprovava que no hi havia res al que els seus ulls es pogueren agarrar— està molt buit.
Velázquez es va asseure en una de les cadires i va assenyalar l’altra perquè Sorolla seguera. I és el que va fer; perquè així li ho va indicar el pintor més gran de tots els temps i perquè, bàsicament, allí no semblava que hi haguera una altra cosa que es poguera fer.
82 A.C. Falla La Palmera
· la llum · el naixement de la llum
Elements Màgics: La Llum
Sorolla va caminar en la foscor, guiat només pels centellejos d’aquell foc que cremava tranquil
83
—Potser… —Velázquez encreuà una cama sobre l’altra—, estic en el teu somni perquè tingues alguna cosa a preguntar-me.
Sorolla s’estirà la barba amb la mà dreta en actitud pensativa i, després d’uns segons en els quals va semblar valorar el que acabava de dir el pintor sevillà, assentí amb la mirada perduda.
—Mestre… —va dir per fi—, com ho va fer vosté per a passar a l’eternitat?
—No hi ha un pla per a això.
—Però vosté ho és.
—El què?
—Etern.
—Jo no vaig fer les coses perseguint ser etern. —Les mans de Velázquez indicaven que no hi havia resposta per a allò—. Va ser la història qui ho va fer.
—Potser li sembla presumptuós… —Era un somni, Sorolla sabia que podia ser sincer—, però jo perseguisc l’eternitat.
—I quins fas per a això?
—Pintar cada dia, mestre.
Velázquez va assentir diverses vegades en silenci sense mirar el seu oníric company de conversa.
—Només vaig fer una cosa… —Va alçar el dit índex i va tornar a fixar la seua mirada en Sorolla—. Innovar, ser diferent, tindre una mirada pròpia i treballar perquè quan algú vega algun dels meus quadres, encara que no estiguera signat, poguera dir: Això és un Velázquez.
—Això és un Sorolla… —El pintor valencià va repetir les paraules de Velázquez, però imaginant-se a si mateix.
—Dis-me… —el pintor de cambra de Felip IV es va inclinar cap a Sorolla—, quina edat tens ara?
—Vint-i-vuit.
—Mira’t. —I aqueixa vegada, la mà de Velázquez va abastar la figura sencera de Sorolla—. Ja has estat en el Prat copiant els meus quadres, has viatjat a Roma a estudiar els clàssics i has estat a París contemplant els impressionistes. Ja ho tens, Joaquim.
—Què tinc?
—Que no ho veus? —La vehemència del seu gest va fer que els flocs de la seua cabellera caigueren sobre els costats del seu rostre—. Els coneixements, les influències, els aprenentatges…
Sorolla es va quedar mirant el personatge invocat per ell, sense saber molt bé si estava meditant sobre aquelles paraules o si no havia entés res del que volien dir.
—Només falta el teu estil! —Va insistir Velázquez—. Allò que només tu pots veure!
84 A.C. Falla La Palmera
—Mestre, no existeix res que només jo puga veure.
Velázquez es quedà mirant el jove Sorolla, i va fer un riure amb el qual expulsà l’aire sonorament pel nas.
—Clar que sí, fill. —I va espetegar els dits.
Aquell espetec va emetre una llum blanca que va eixir dels dits del mateix Velázquez. Una llum que va anar creixent, a poc a poc, fins a convertir-se en encegadora i que va fer que Sorolla haguera de tapar els ulls amb el palmell de la mà. Potser he despertat.
De sobte, sense saber ben bé com, es va veure caminant per la riba de la platja. La reconeixia, era la Malva-rosa. I Velázquez seguia al seu costat. L’espuma de mar banyava les botes de tots dos, i les petjades del seu passeig quedaven gravades en aquella arena humida.
Uns xiquets, nus, reien tombats en la riba cada vegada que una ona els arribava. Un xic treia el seu cavall de l’aigua després d’haver-lo refrescat i, al fons, uns pescadors tiraven uns bous que arriaven una barca. Dues dones, embolicades en vestits de gasa blanca es van creuar amb ells i van inclinar el cap a manera de salutació.
I la llum.
Tan neta que feia brillar l’aigua de la mar, fent-la tornar de verd a plata a cada moment. Una llum tan clara que ressaltava els colors de les robes d’aquells esforçats pescadors. Una llum que feia transparent l’aigua que corria per la pell d’aquells xiquets.
La llum.
—Ho veus?
—Ho veig, mestre.
—Aquest eres tu. —Velázquez va abastar el cel amb la seua mà i va respirar profund—. La llum és Sorolla i Sorolla és la llum.
—El que només jo puc veure… —Sorolla observava en aquell moment el que tantes vegades sol havia mirat.
—El que farà que quan algú mire un dels teus quadres —Velázquez es va girar cap al jove Sorolla i va posar una mà sobre el seu muscle—, puga dir… —Això… —va somriure al pintor més gran de la història— és un Sorolla.
85 Elements Màgics: La Llum
Daniel Climent Giner
Etnobotànic. Catedràtic de Ciències de la Natura
Emili Laguna Lumbreras Botànic. Director del Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal
Si hi ha una nit màgica a l’any eixa és la de Sant Joan, la nit del 23 al 24 de juny. Una nit de foc, d’aigua, d’amor... i de màgia. Màgia entesa com a conjunt d’activitats de les quals s’esperen aconseguir resultats sobrenaturals mitjançant rituals conjurs, invocacions, i l’ús de determinades substàncies naturals, fonamentalment plantes.
Tradicionalment, s’ha dividit la màgia en blanca i negra. La primera, destinada a aconseguir el bé, propi o dels altres, i s’hi inclouen objectius com la curació, la prosperitat, l’enamorament i altres. Per contra, la negra, sovint anomenada fetilleria i bruixeria, es relaciona amb la realització dels maleficis dirigits a produir infortuni, malalties o qualsevol altre dany personal o social.
Des d’un punt de vista quantitatiu, i sense que s’excloguen, la màgia blanca abunda més als ambients mediterranis. La negra, al seu torn, ho fa associada a la mitologia i idiosincràsia dels territoris de vegetació eurosiberiana/atlàntica; uns boscos que, com la sylva hercinia que esmentava Juli Cèsar, sovint són més aïna locus horribilis que no tan sols locus amoenus.
Ací, és cert, no tenim plantes com la mandràgora i la belladona, i tan sols ens acompanyen, en el cas que optàrem per la màgia negra, el jusquiam i l’estramoni, abans cultivat com a planta insecticida i, pel seu fum, usat per a dilatar els bronquis en les crisis asmàtiques. Però, ai!, pel que fa a la màgia blanca el nostre rebost vegetal és molt ric. I només per fer-ne un tast parlarem breument de tres plantes.
La carxofeta de Sant Joan o carxofa punxosa
La nit de Sant Joan era costum en molts pobles i ciutats del País Valencià que les xiques fadrines anaren a buscar la carxofa punxosa (Leuzea conifera, també anomenada Rhaponticum coniferum). Segons la llegenda, en arribar la mitjanit, hora
86 A.C. Falla La Palmera
· les plantes · plantes màgiques per a la nit més màgica
bruixa per excel·lència, obria la seua flor que, il·luminada amb la trèmula flama d’un cresol, mostrava els seus sèpals tenyits de violàcies tonalitats.
Era condició indispensable perquè després prenguera forma el conjur que la flor encara estiguera tancada i que en el seu moment començara a esclatar. Aleshores, la mà de la xicona s’allargava en busca il·lusionada de la menuda carxofa i segava la flor, que duria a la seua alcova; posaria la flor en un plat amb aigua davall del llit i ràpidament es gitaria amb el convenciment que els seus somnis li dugueren la imatge de l’anhelat jove que més tard arribaria a ser el seu futur marit. Un auguri, no cal dir-ho, que no fallava mai. Almenys en somnis.
Un dels rituals més antics de la nit de Sant
Joan anava destinat a curar els xiquets trencats o herniats
El vimer i la figuera, sanadors dels xiquets “trencats”
Un dels rituals més antics de la nit de Sant Joan anava destinat a curar els xiquets trencats o herniats. S’anomenaven així els que presentaven un bony en la zona abdominal, sovint a l’engonal, allà on s’ajunta la cuixa amb l’abdomen inferior. La causa era una evisceració parcial dels budells a través d’un esquinçament en la membrana peritoneal. Un esforç, o simplement alçar-se, podia fer que apareguera el bony, i en asseure’s o amb ajuda manual el budell tornava al lloc; si això no es produïa, el perill d’estrangulament hernial era molt greu i causa ocasional de mort de la criatura.
Rhaponticum coniferum.
87 Elements Màgics: Les Plantes
Ficus carica.
La cerimònia de la qual parlarem era no tan sols ancestral sinó també amplament repartida per nombroses cultures, països i ambients socials, com ho recull, entre altres, Font i Quer en el magnífic i recomanable llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (editat per primera vegada el 1962). Nosaltres també hem recollit eixe ritual de persones molt majors d’Altea i la Vila Joiosa (la Marina Baixa), i també de l’illa de Tabarca. I fent servir un parell de plantes diferents, o bé la figuera (Ficus carica) -a Altea i a Tabarca- o bé l’arbust anomenat vimer o vimeter (Salix fragilis) -a la Vila Joiosa.
El ritual per curar els xiquets “trencats” es feia sempre la nit del 23 al 24 de juny, la nit de Sant Joan. Els oficiants havien de dir-se Maria i Joan. Triaven una branca apropiada i a mitjana distància se li feia un tall longitudinal, que s’obria i s’esgarrava amb l’ajuda de les dues mans. A banda i banda del trau se situaven Maria i Joan, que havien de passar-se alternativament el xiquet per l’obertura de la branca, tres vegades seguides. L’intercanvi anava acompanyat del següent diàleg, repetit tres vegades:
—Nyas, Joan.
—Nyas, Maria.
—A qui teniu trencaura.
—Que el que tot ho cura vos cure la trencaura.
88 A.C.
Salix fragilis.
Falla La Palmera
Elements Màgics: Les Plantes
Mentrestant, el pare i la mare de la criatura havien resat tres avemaries i tres glòries en honor de la Santíssima Trinitat. En acabar, un dels qui havien dirigit el procés unien les dues parts de la branca esgarrada amb un tros de tela i fang, mentre que l’altre, amb una porció de la mateixa peça de tela, faixava adequadament el xiquet tot comprimint la zona inguinal per evitar que se’n tornara a eixir una porció dels budells. Segons la creença, si quaranta dies després la branca esgarrada havia cicatritzat i no s’havia assecat, també la ferida (hèrnia, trencaura) s’havia curat.
La berbena, la planta que donà nom a la festa
L’excel·lent escriptor Josep Pla afirmava que la mitjanit del solstici d’estiu, la nit de Sant Joan, conserva la màgia de “la Gran Naturalesa”. De fet, entre les creences basades en l’íntima connexió dels humans amb la natura, la nit de Sant Joan és considerada la nit en què les plantes desenvolupen propietats especials, màgiques, que van més enllà de les que tenen els altres dies de l’any. I, durant segles i per milions de persones, una de les plantes màgiques d’eixa nit destaca sobre les altres: la berbena (Verbena officinalis), una herba que s’ha fet servir com a afrodisíaca i per als encantaments, com a medicinal o per totes les coses alhora. I per aconseguir l’amor desitjat. A més a més, s’assegura que si es penja una rameta al coll s’alleuja el dolor; i que un grapat de fulles posades al cap fa desaparéixer la migranya i el mal de cap, provocats qui sap per què o per qui; o que portada al coll dels xiquets els fa més llestos, més atents i agradívols.
Tal com contava l’eminent farmacèutic i etnobotànic català Pius Font Quer en el seu llibre, ja esmentat: “Ir de verbena pudo significar prepararse con gran regocijo para esta ceremonia, pero aunque hoy subsiten las verbenas, casi nadie se acuerda de la humilde planta que trae la felicidad y el amor al que se hace con ella la víspera del indicado día”. I així és: amb el pas del temps es va perdre el sentit original, el d’anar al camp a recollir Verbena officinalis; i van predominar els aspectes lúdics, fins al punt que avui dia anomenem “verbena” qualsevol nit de ball i altres diversions a l’aire lliure durant les nits d’estiu. Com les que gaudirem les nits que envolten una de les nostres festes majors, les Fogueres de Sant Joan.
89
Verbena officinalis.
l’arquitectura i el patrimoni
l’exemple de les gàrgoles com a element apotropaic
María Engracia Muñoz-Santos Doctora en Arqueologia
La por als poders sobrenaturals i màgics que podia exercir un mal és un fenomen cultural arrelat en pràcticament tots els pobles. Per a combatre’l sempre s’han generat mecanismes de defensa. Rituals, objectes o fórmules han sigut les eines que s’han utilitzat des que l’ésser humà va començar a creure que el mal era una cosa que podia atacar-lo. Molt prompte a aqueixa maldat màgica se li va donar la forma d’espectres malignes que aguaitaven des de qualsevol lloc, intentant penetrar en la vida quotidiana. Els mals esperits podien crear el caos a diferents nivells, fins i tot podia portar els vius a la mort.
Així ho creien els romans que van habitar Valentia Edetanorum, la València romana. Els antics habitants de les nostres terres eren molt supersticiosos. En realitat, no era una cosa que només afectava els romans, eren creences molt esteses per tot el Mediterrani i amb una llarga història anterior a l’aparició d’aquest poble i el seu imperi romanitzador, però van ser ells, els civilitzadors romans, el poble que el va portar al seu punt màxim: mai deixaven res a l’atzar, perquè sempre podia eixir malament per alguna força màgica invisible. Emprendre un viatge, un negoci, casarse, tindre fills, construir una ciutat, realitzar un espectacle…, tot podia patir un contratemps que el podia portar al trast. Tindre els déus de la seua part i els esperits malignes lluny era molt important.
La por que aquests ens penetraren a les seues cases i negocis era una obsessió, així que omplien els espais amb elements apotropaics que n’evitaven l’entrada. Tintinnabula, fal·lus alats, la Gorgona Medusa, gossos vigilants… adornaven les seues llars.
Els orificis, per exemple, eren punts perillosos. Sense la vigilància adequada, sobretot a causa de la gran quantitat que requeriria un edifici, per ells podien
90 A.C. Falla La Palmera
introduir-se sense problema i instal·lar-se a l’interior. Una vegada entraven, tirar-los era difícil, així que era molt més simple impedir-ne la penetració. Des d’època etrusca, es van utilitzar elements arquitectònics que es disposaven en aquests forats. L’objectiu era evitar que utilitzaren qualsevol d’aqueixes obertures per a penetrar en habitatges, temples o qualsevol espai on no eren benvinguts. Per a aconseguir-ho situaven vigilants de terracota a les vores d’aqueixos llocs.
És el cas dels gossos vigilants que podem veure al Museu de Prehistòria de València (fig. 1). Els animals sentinelles van ser realitzats en terracota per a ser situats al final del canaló sortint per on l’aigua de la pluja queia en l’atri, l’impluvium, etc. Podem veure l’orifici en forma de cor per davall del coll, a través d’aquest, l’aigua, procedent de la pluja que queia en les teules del sostre, es precipitava a terra. Mentre l’aigua queia no hi havia cap problema, però en èpoques de poques pluges l’orifici quedava obert i era una bretxa d’entrada a l’edifici on l’esperit podia realitzar qualsevol activitat que danyara la família.
la seua funció era la de guardar l’interior dels edificis, ara, a més, s’afegia la d’atemorir els pecadors
Aquest element es va continuar utilitzant en el període medieval. Els constructors dels edificis civils, com castells, palaus, torres; o religiosos, com les esglésies i catedrals, que hi ha en qualsevol dels nostres pobles i ciutats, van situar en els canalons de desguàs al carrer des de les teulades unes escultures amb un ideari molt més elaborat que aquells gossos romans, i que coneixem amb el nom de gàrgoles. De nou, la seua funció era la de guardar l’interior dels edificis, ara, a més, s’afegia la d’atemorir els pecadors. En un primer moment es van emprar grifons (animals mitològics amb cap d’àguila i cos de lleó) i prompte es va passar a utilitzar formes humanes, animals o mescla d’ambdues. La fi sempre era el de representar una forma grotesca i monstruosa. Moltes vegades eren figuracions de com llavors les persones
91 Elements
L'Arquitectura
Patrimoni
Figura 1. Gossos vigilants.
Màgics:
i el
s’imaginaven que era l’infern. Tenien com a objectiu no sols educar un poble que era illetrat i que aprenia de les imatges, també evitar l’entrada del dimoni, personificació del mal, en llocs on havia de regnar la pau de Déu.
En el cas de la Llotja de València, si ens parem a veure les imatges dels relleus que decoren les parets, podem veure escenes com la d’un home amenaçant una criatura encadenada, una anciana amb una cria de mico, un fornicador, unes bruixes realitzant algun tipus de ritual sexual, una dona tocant-se impúdicament (fig. 2)…, gàrgoles medievals i modernes es mesclen amb uns altres elements arquitectònics que buscaven desfer-se del mal de manera màgica. No fa falta acostar-se a la Llotja per a veure aquests elements, si mirem qualsevol dels edificis medievals que tenim en territori valencià podrem veure els dantescos exemples, es van continuar utilitzant en època renaixentista i barroca com l’església dels Sants Joans, l’església de Sant Martí i Sant Antoni o les Torres de Serrans.
La por a la penetració d’aquests éssers màgics no es queda en aqueix món antic tan propens als mites i les llegendes. Més pròxim a nosaltres, tenim l’exemple de les anomenades “cares de l’aigua”. De nou, relacionats amb aqueixos orificis des dels quals es precipita l’aigua i que la major part del temps es trobaven desocupats i, per tant, eren de fàcil accés per a un ésser màgic i maligne. Ara els vigilants es representen com a rostres fosos que formen part de les canalitzacions de ferro per on cau l’aigua pluvial al carrer. Si passegem pels carrers dels nostres pobles i ciutats
92 A.C.
Figura 2. Gàrgoles medievals.
Falla La Palmera
Elements Màgics: L'Arquitectura i el Patrimoni
encara podem veure-les als edificis de finals del segle XIX i principis del segle XX, encara que a causa de les noves instal·lacions s’estan perdent i prompte deixaran d’existir. Dues empreses destacarien en aquestes creacions: la caldereria de Tomás Aznar e Hijos/Ingenieros constructores i la signatura metal·lúrgica José Rodes. Les imatges representades són les d’homes amb barba o sense, dones amb gest virginal, xiquets que semblen àngels. Se situen en l’entroncament de dues canonades a l’altura dels ulls d’un adult. Tots ells tenen una certa expressió màgica. Fins i tot algunes d’aquestes cares ens recorden la Medusa (fig. 3) de cabell rullat en forma de serp, utilitzada per grecs i romans tantes vegades amb la mateixa finalitat.
Elements arquitectònics màgics utilitzats per a evitar éssers màgics malignes. Una por intrínseca a l’ésser humà i que ha utilitzat, des de temps immemorial, les mateixes solucions per als mateixos problemes. Herència?, o creença?
BIBLIOGRAFIA
GIMÉNEZ, T. y GORRIA, T. (2016) Valencia al detalle. Elementos urbanos de una ciudad inédita, ed. Eina Cultural, SL.
HERRERO, D. (2019) La gárgola y su iconografía, ed. Universo de Letras.
OGDEN, D. (2002) Magic, Witchcraft, and Ghosts in the Greek and Roman Worlds: A Sourcebook, ed. Oxford University Press.
93
Figura 3. Cares de l’aigua.
Francisco Torner Orellana Director
Control
Són moltes les referències que ens poden motivar a escriure sobre la nostra mar, la seua singularitat geogràfica, la seua oceanografia, biodiversitat, identitat històrica i cultural, la seua evolució, però sense cap dubte, i associat a aquest últim aspecte, quina millor opció que presentar tan excepcional escenari començant pel seu origen.
Hereu de l’antiga mar de Tetis, una massa d’aigua càlida i poc profunda que va ser capaç de modelar una enorme biodiversitat, les característiques que fan a la mar Mediterrània una mar tan singular són el resultat de la convulsa història de les seues conques al llarg dels últims 230 milions d’anys. Un espai geogràfic sotmés a multitud d’esdeveniments geològics i hidrològics que van conformar, entre altres esdeveniments, una desconnexió de la resta d’aigües circumdants i una obertura intermitent que, de manera natural, es va consolidar fa cinc milions d’anys en recuperar l’intercanvi d’aigües amb l’oceà Atlàntic, i de manera artificial i en la història més recent —a mitjan segle XIX—, en connectar les seues aigües amb les del mar Roig i oceà Índic a través del canal de Suez; sense cap dubte un avançament de la capacitat d’intervenció de l’ésser humà.
Un espai geogràfic sotmés a multitud d’esdeveniments geològics i hidrològics
de
de Gestió de l’Oceanogràfic Ciutat de les Arts i les Ciències.
· la mediterrània ·
94 A.C. Falla La Palmera
l’excepcionalitat d’una mar fràgil
Elements Màgics: La Mediterrània
95
La seua història geològica ha configurat una més que capritxosa topografia de línia de costa, així com una complexa heterogeneïtat espacial capaç de provocar una àmplia varietat de condicions climàtiques, hidrològiques, hidrodinàmiques, sedimentàries i de substrats que, unit a freqüents processos d’extinció i especiació biològica, han contribuït a generar una molt rica biodiversitat que en un 25% corresponen a endemismes. Podríem considerar la nostra mar com una Arca de Noé que dona recer a multitud d’espècies irrepetibles. Un espai que malgrat les seues escasses dimensions —representa tan sols una superfície del 0,8% i un volum del 0,3% respecte a la resta de mars i oceans— aporta, segons el grup taxonòmic que es considere, entre un 5 i un 18% de les espècies marines conegudes al planeta, convertint-se en un punt calent de biodiversitat a tindre molt en compte en els processos de l’actual canvi global que està experimentant la biosfera. Al seu torn, la xicoteta escala de les seues aigües, la proximitat entre les seues costes i la suavitat de les seues condicions climàtiques, l’han convertit en un entorn amable per a l’assentament de la nostra pròpia espècie. Àvida de necessitats d’expansió fa més de 40.000 anys, la humanitat va trobar a les regions mediterrànies i adjacents un entorn allunyat de les inclemències de l’últim episodi glacial, instal·lant-se finalment i consolidant des d’allí l’expansió de la transformació social més important experimentada per l’ésser humà, la cultura neolítica. Es configura d’aquesta manera en la conca oriental mediterrània el bressol de la civilització mundial, un fet datat aproximadament fa 9.000 anys, i a partir del qual sorgeix un
96 A.C. Falla La Palmera
Elements Màgics: La Mediterrània
de garantir un intercanvi comercial i cultural.
La identitat cultural que d’aquesta manera s’estableix a les riberes de la Mediterrània respon en gran part a la fam de coneixement i possibilitats que desperta en els seus habitants el seu entorn més immediat, la mar. La mar Mediterrània es va convertir en una font de curiositat i exploració que els ha portat, entre altres assoliments, al desenvolupament de tècniques de navegació, de pesca i de cultiu de recursos marins i, com a resultat, a les primeres incursions sobre la història natural que subjau sota les seues aigües, referència dels tan valuosos
la nostra mar es va convertir a la fi del segle XIX en focus d’atenció de la investigació marina
recursos de tota índole, inclosos els espirituals. L’afany pel desconegut va estimular un imaginari al qual progressivament l’ha anat assistint la racionalitat segons l’exploració i la transmissió del coneixement va anar evolucionant.
L’inici metòdic d’aquesta curiositat que va inspirar la nostra mar va ser posat de manifest per Aristòtil al segle IV aC, en el que van representar les primeres incursions en la seua història natural. Podríem considerar aquest moment en el temps com l’origen de les Ciències Marines, que unit a l’espai geogràfic que va
97
que la nostra mar es va convertir a la fi del segle XIX en focus d’atenció de la investigació marina, instal·lant-se en la seua conca occidental algunes de les primeres estacions científiques que van atendre aquesta disciplina en tot el planeta. El coneixement així adquirit ens ha permés reduir les dosis de l’imaginari acumulat i comprendre el funcionament de tan fascinant massa d’aigua, la seua implicació en la regulació de processos climàtics i les bondats de la seua biodiversitat. Unes propietats tan excepcionals que han permés comprendre processos oceanogràfics de la resta de masses d’aigua del planeta. Tal com va citar l’il·lustre ecòleg Ramon Margalef: “la mar Mediterrània, un model a petita escala d’un gran oceà”. És per això que el seu nom transcendeix àrees molt distants de les seues costes, però que acullen condicions geogràfiques i oceanogràfiques similars.
Les prades de posidònia, una fanerògama marina endèmica de la mar Mediterrània, representa perfectament el poder de la naturalesa
La seua escassa capacitat de renovació d’aigües amb l’Oceà Atlàntic i les limitades aportacions fluvials que rep, el converteixen en una mar amb escassa càrrega de nutrients —oligotròfia—, però no per això exempt de productivitat. La gran transparència de les seues aigües assegura una gran penetració de la llum solar, responsable del creixement de les prades de posidònia oceànica. Autèntics boscos submarins el nom dels quals ens trasllada a l’imaginari per mitjà de la figura de Posidó, una de les divinitats més poderoses de la cultura grega, i que de manera molt apropiada s’ha utilitzat per a anomenar un dels ecosistemes més productius del planeta.
Les prades de posidònia, una fanerògama marina endèmica de la mar Mediterrània, representa perfectament el poder de la naturalesa, però alhora la seua vulnerabilitat. D’una banda, està dotada de capacitats essencials per al benestar de l’ésser humà, com ara l’aprovisionament de recursos o la regulació de processos físics, ecològics i climàtics, que en el seu conjunt contribueixen a una mar més segura i saludable. No obstant això, d’altra banda, destaca la seua vulnerabilitat enfront de l’estrés ambiental i l’escassa resiliència que li transfereix el seu lent creixement.
Referenciar tan fascinant ecosistema representa una gran oportunitat per a enllaçar les diferents etapes en l’evolució de la nostra mar, i al seu torn advertir sobre
98 A.C. Falla La Palmera
Elements Màgics: La Mediterrània
la seua fragilitat. Sense cap dubte, representa la riquesa quant a diversitat biològica que ha esculpit la història geològica de la Mediterrània; la seua denominació ens vincula amb la fascinació que la mar va representar per a les societats antigues i amb les possibilitats de progrés intel·lectual i cultural que això va despertar; les seues propietats ens adverteixen del molt que depenem de la biodiversitat, a pesar que es trobe submergida; i finalment, la seua vulnerabilitat ens ha de previndre sobre el tipus de progrés de les nostres societats i sobre la fragilitat d’una mar xicoteta i amb limitada capacitat de renovació de les seues aigües. Ens trobem immersos en un procés al qual la comunitat científica es refereix com a canvi global. Un conjunt de canvis que afecten la biosfera com a resultat de les intervencions humanes i que inclouen cinc grans motors: el canvi climàtic, l’alteració d’hàbitats, la sobreexplotació de recursos, la contaminació i les espècies invasores. La capacitat de retroalimentació i amplificació com a resultat de les seues interaccions pot comportar dramàtiques conseqüències en entorns tan fràgils amb la mar Mediterrània. Per això, i com a part que som de la biodiversitat instal·lada a la Mediterrània, no podem permetre que tan fascinant història puga ser interrompuda per una forma equivocada d’entendre la prosperitat.
99
Fra Ángel Ramón Serrano Arcia
Investigador culinari, youtuber, franciscà del Monestir de Sant Esperit
La naturalesa, en tota la seua esplendor, se’ns ofereix com un grandiós espectacle, on entren en joc tots els sentits, estremint, a l’uníson, en perfecta simfonia de bellesa inigualable. Una bellesa de dinàmiques moltes vegades ocultes en l’enteniment, que juguen amb la raó per a revelarse només als sentits, perquè al final se senta, la qual cosa no s’entén –així ocorre amb els afectes-. Una simfonia d’aromes, colors, textures que escapen a fórmules, i se’ns presenten com a estímuls que estremeixen els sentits, ens conforten, ens assosseguen, ens ensopeixen en somni de bellesa. Com manejar aquest món que s’escapa de fórmules, teoremes, o quadrícules?, com dominar aquestes dinàmiques que toquen més l’esperit que el cos, l’ànima que la ment?
L’alquimista no és un científic que dibuixa sobre quadrícules predeterminades, tampoc és un mag que transcendeix la realitat i juga amb ella; l’alquimista contempla i observa, intentant descobrir aqueixes dinàmiques que s’escapen a la ciència, i també als nostres ulls; aconsegueix transformar la naturalesa de les coses utilitzant les mateixes dinàmiques que prèviament ha observat i contemplat.
L’alquímia del cuiner –morter en mà– és capaç de descobrir la dinàmica de la bellesa, manejant amb destresa els sentits: el tacte, l’olfacte, l’oïda, el gust. Podria semblar màgia, i potser ho és, en tant que de les seues mans ix el que no hi havia i desapareix el que semblava estar; però no és màgia, sinó la ciència de la contemplació i l’estudi de la bellesa i les seues dinàmiques.
Sembla màgia convertir en sòlid el líquid, en dolç l’amarg; extraure aroma de què no fa olor, sabor de què no sap; fer que es puga gaudir l’amarg, perquè deixarà de ser-ho. Però no hi ha màgia, hi ha contemplació i aquell silenci que agusa els sentits. Un gra d’all esclafat sota el pes de la maça d’un morter, i refregat amb la rugositat que aporta una mica de sal fa que els olis de l’all es lliguen en una suau melassa que va rebent el líquid oli, ordenant-lo en una cremosa salsa de suavitat extrema,
100 A.C. Falla La Palmera
· la gastronomia · el cuiner alquimista
Elements Màgics: La Gastronomia
101
i aromes penetrants, amb l’excitant pruïja de les defenses sofroses, que l’all havia acumulat en hàbil defensa, que ja no és, sota la mà màgica del cuiner alquimista. Des dels mateixos orígens de la humanitat, l’home va saber de la preciosa font d’energia que suposava el consum de les llavors i dels fruits, fàcilment recol·lectables en el seu entorn. A diferència dels ocells i d’altres animals quadrúpedes o peixos, difícils d’aconseguir, les llavors i els fruits estaven sempre a l’abast; però molts d’ells eren difícilment digeribles, o mancaven d’aromes i sabors, uns altres disposaven de defenses que els feien amargs, indigestos i a vegades, perillosos. L’alquímia del cuiner –morter en mà– va ser aprenent en la contemplació de les pròpies dinàmiques naturals, a trencar la llavor, a moldre-la, a remullar-la, a fermentar-la… Va aprendre que el fruit de l’olivera, immenjable malgrat el seu apetitós aspecte, podia convertirse en un benvolgut suc melós, si era capaç de decantar, mesclant-lo amb aigua, les
102 A.C. Falla La Palmera
Des dels mateixos orígens de la humanitat, l’home va saber de la preciosa font d’energia que suposava el consum de les llavors i dels fruits, fàcilment recol·lectables en el seu entorn
morques tòxiques, que la mateixa olivera havia acumulat en el seu fruit, en defensa de depredadors indesitjats. Va entendre el cuiner alquimista que l’oliva, deixada un prologat temps en una solució aquosa i salada, fermentava perdent d’igual manera la insuportable amargor. La genialitat de l’alquimista aconseguia, de forma quasi màgica fer que l’home poguera degustar la riquesa de l’olivera vencent la seua amargor en un grandiós delit.
La incapacitat d’atrapar en el coneixement totes aquestes dinàmiques, les va fer màgiques i va convertir en mag al qual hàbilment les usava. Fer que la líquida llet es convertira en sòlida, prolongant al seu torn la conservació d’un aliment que fàcilment es corrompia per la calor; veure com un element arenós i polsós com és la farina de llavors es transformava en trossos sòlids, de tou element, amb el qual delectar els sentits, simplement per l’acció de l’aigua i el foc; contemplar com pot solidificar amb calor el nèctar d’algunes plantes fent-lo sòlid i fàcilment conservable (sucre).
Assegut a la vora de la mar, el cuiner alquimista contemplava com el sol calfava l’aigua que quedava atrapada entre les roques, fent que aquesta es transformara en xicotets cristalls de sal. Llavors va córrer al seu estudi, va prendre el dolç nèctar d’unes canyes dolces i el va sotmetre a calor, aconseguint que aparegueren en el fons de la marmita uns xicotets cristalls, que acuradament va recollir en un xicotet pot. Prenent uns pocs d’aqueixos cristalls, els va tornar a dissoldre en una aigua amarga, fruit de la cocció d’unes herbes, i va aconseguir que aquesta es tornara dolça com la mel.
Màgia o ciència? No hi ha màgia encara que ho semblara, perquè apareixen coses del no-res; tampoc hi ha ciència perquè no hi ha un maneig racional de fórmules o teories. Llavors? Hi ha contemplació i embadaliment, davant d’una naturalesa perfectament dissenyada per a mostrar bellesa, dolçor, suavitat, brillantor…, bellesa a vegades oculta per a no ser devorada i altres vegades manifesta per a embadalir i engalipar. El cuiner és un mag que fa créixer una massa de pa fins a doblegar el seu volum, que fa comestibles arrels terroses i dures fent-les llises i suaus, que endolceix llavors amargues, dona sabor a l’insípid, aroma a l’inodor, acoloreix l’incolor. El cuiner alquimista, silenciós, contemplatiu, amant de la bellesa, sabedor que la naturalesa mai erra en lletjor o amargor, perquè aquestes no són sinó ardits, de qui oculta les excel·lències als savis i entesos per a donar-li-les a conéixer als senzills.
103 Elements Màgics: La Gastronomia
la màgia de les campanes
Patrimoni de la Humanitat
Són els campaners de Morvedre recuperant una gran tradició i les llegendes no volen perdre del més antic mitjà de comunicació
Són les campanes Morvedrines que omplin de màgia i identitat, no són tan sols les Saguntines les que estan de pura actualitat
I és que les campanes del poble ens informen del que passarà quan un campaner d’ànima noble ho transmet des del campanar
Fortes tronades que s’apropen, si ve el torn de l’aigua per regar, d’un fort incendi també ens avisen o tenim alguna cosa a festejar
I és que plenes de màgia i encant des de Sagunt celebrem amb plaer que les campanes anuncien repicant el sentiment que transmet el campaner
I voltejant les campanes amb el so de l’antiguitat, una llegenda s’anuncia al món sencer, que ja són Patrimoni de la Humanitat el so de la campana, i el campaner
Jose Enrique Ripollés
104 A.C. Falla La Palmera
105
La Màgia de València: Elements Màgics
els nostres monstres
màgia
A.C. Falla La Palmera 2023
i llegendes valencianes
monstres i imaginari valencià
Criatures fantàstiques a cabassades, estem salvats!
Amparo Pons Cortell Biblioteca de L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia
«Nyítol: ésser insignificant, sense llargària ni amplària ni grandària, ni res. És tan remenut que no es pot observar ni al microscopi. Diuen que, en un punt fet amb la punta de la llapissera ben esmolada damunt el paper, hi cabria un núvol de milions de nyítols, i és per això que és tan temible, perquè ningú no es pot defensar del seu atac».
Víctor Labrado, escriptor i gran coneixedor del nostre imaginari, en la «Guia inacabada de la fantasia valenciana» comença a descriure els nyítols o nítols d’aquesta manera i jo no pare de pensar que la culpa la tenen ells. Cada vegada ho veig més clar. Estic convençuda que eixos éssers insignificants han provocat aquesta desmemòria col·lectiva que patim els valencians i les valencianes. Han fet un bon treball sempre de nit, sempre a les fosques, per a endinsar-se en les profunditats dels canals auditius de més d’una generació fins a arribar al cervell per a xuplar-nos els records i tornarnos fava. Sí, com ho sentiu, faves o bledes com més us estimeu, perquè així ens comportem hipnotitzats amb els imaginaris dels altres mentre a casa en tenim a cabassades. Estic segura que són ells els culpables del nostre oblit, si no com pot ser que no recordem els encants de les dones d’aigua, les barques voladores de les bruixes, el xis-xas de l’espasa de Rotlà o la veu del Caro mentre conta cabres per les serralades i mai arriba a set.
108 A.C. Falla La Palmera
Els monstres valencians reviscolen amb força a la nostra memòria adulta i apareixen renovats i atractius davant els ulls dels infants i de la jovenalla
109 Els Nostres Monstres
2023 és l’any de la implicació de la Falla La Palmera de Sagunt, per la qual cosa vos done la benvinguda a aquest moviment de reivindicació, així com l’enhorabona pel vostre ferm pas endavant
110 A.C. Falla La Palmera
Per a il·lustrar les descripcions utilitzaré el treball de l’alumnat de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València, dirigits per la professora
Amparo Peguero
111 Els Nostres Monstres
112 A.C. Falla La Palmera
Bruixa. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019 L’ETNO.
«Dona voladora, de vida nocturna, que diuen si té amistat amb el dimoni. Li celebraven festes a la cova de Biterna, on se’ls presentava en forma de boc o mascle de les cabres. El de bruixa és ofici que s’aprén, estudiant les herbes i les seues propietats secretes. Amb les fulles o les arrels picades i bullides hi elaboren beuratges o ungüents màgics, d’efectes molt variats i sorprenents. L’ús més especial d’aquesta química recreativa són els ungüents per a fer volar, sobre una gerra o dalt d’una barca. Alguns diuen que també amb graneres. Un entés en bruixeria com va ser el doctor Jaume Roig deia que podien volar sense gerra ni barca ni res, i que, en compte de creure en Déu, creien en el dimoni»
(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
Lectures recomanades: trobem bruixes a tota la geografia valenciana. Enric Valor en va arreplegar algunes a les «Rondalles valencianes» en títols com «Les velletes de la Penya Roja», «L’amor de les tres taronges», «El Rei Astoret» o «L’envejós d’Alcalà». Joaquim Gonzàlez i Caturla també en va trobar a Tabarca volant en barca i així ens ho conta a «Rondalles de l’Alacantí». Però si hi ha un referent realista sobre l’existència de bruixes ens el va narrar en la seua crònica el periodista Alardo Prats publicada en 1929: «Tres dias con los endemoniados de la Balma. La España desconocida y tenebrosa», la qual documenta l’existència de les Caspolines.
113 bruixa Els Nostres Monstres
114 A.C. Falla La Palmera
Gegant. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019 L’ETNO.
«Els gegants són criatures de gran força però d’intel·ligència limitada. Els seus adversaris acostumen de ser herois, sovint menuts i febles, però més espavilats. La majoria de gegants pateixen alguna classe d’encantament. Són guardians de tresors i habiten coves. De vegades, acompanyats d’encantades. Cal no confondre els gegants amb els humans dotats d’una força excepcional, a l’estil del forçut de Xixona, Perot el Negrot de Xàbia, Joan de l’Ós, Al-hem de Gorga, Joan de la Panarra o el cavaller Rotlà…
Els gegants valencians presents en les rondalles són Esclafamuntanyes, Passaponts i Bufanúvols. Altres noms són Passarius, Plegallana, Ferro Braç i Tombatossals. Tombatossals, en l’obra de Josep Pasqual Tirado, explica els orígens mítics de la ciutat de Castelló. A València, hi ha el barri d’Arrancapins. I a Castelló de la Plana, Tombatossals té un monument i una escultura gegantina.»
(Francesc Gisbert. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
Lectures recomanades: «Esclafamuntayes» i «El gegant del Romaní», dins «Rondalles Valencianes», d’Enric Valor.
115 Els Nostres Monstres
GEGANTS
116 A.C. Falla La
Dimoni. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019 L’ETNO.
Palmera
«El dimoni invita els humans a fer el mal o el fa ell directament. La invitació del dimoni a fer el mal sol ser amable i educada, es diu temptació i sempre hi ha la possibilitat de resistir-s’hi. Quan és ell qui fa el mal, es presenta molt lleig i espantós, fa feredat només de mirar-lo i no hi ha defensa ni, quasi mai, manera de fugir a salvar-se. (...) És molt jugador i li agrada guanyar ànimes, per a col·leccionar-ne a l’infern. Té paraula i respecta les regles del joc. Perquè alguna cosa bona havia de tindre»
(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
Francesc Gisbert apunta que segons el Corpus Toponímic Valencià, són molts els llocs associats al nom del dimoni: penyes, cases, masies i coves, encara que els més habituals són els barrancs del dimoni, del diable o de l’infern, i d’aquests hi ha un fum: Alacant, Albaida, Alcoi, Bocairent, Carcaixent, Corbera, el Fondó de les Neus, el Poble Nou de Benitatxell, Favara, Fontanars dels Alforins, Gandia, la Vall d’Ebo, la Vall de Laguar, Monòver, Oliva, Ontinyent, Petrer, Rafelguaraf, Tavernes de la Valldigna o Xàtiva. Fins i tot, un simpàtic barranc de l’Infernet a Xert o unes esborronadores portes de l’infern a Sant Joan de Penyagolosa. Lectures recomanades: «El jugador de Petrer» i «El dimoni fumador», dins «Rondalles valencianes», d’Enric Valor.
117 Els Nostres Monstres
DIMONI
118 A.C. Falla La Palmera
El Caro. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019 L’ETNO.
EL CARO
«És una presència de la nit, exclusiva de serres i barrancs. Xiula a les cabres i les crida com fan els pastors. Se sent de lluny i tan bé els imita que, sentint-lo, es pot prendre per un pastor normal i corrent, si no fora l’hora tan poc avinent, en l’alta nit: cap pastor humà no trauria a pasturar el ramat, a perill de trencar-se el coll i perdre els animals, anant a fosques de matinada per la serra. No sols crida les cabres, que vinguen, sinó que les va reunint i les compta. Fa: «Ja en tinc una. Ja en tinc dos. Ja en tinc tres. Ja en tinc quatre. Ja en tinc cinc. Ja en tinc sis...». I sempre acaba: «Ja no en tinc cap!». Perquè no pot arribar a set: quan en té sis, li fugen totes i ha de tornar a començar: «Ja en tinc una...».
Això és la seua pena: replegar sempre un ramat que no podrà reunir mai. El càstig li durarà eternament, mentre el món siga món, per una acció molt lletja que el Caro va fer quan era home. Ara és mig home i mig ocell, té ales i pot volar. Molts l’han sentit però pocs l’han vist»
(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
Lectures recomanades: el Caro, dins «Llegendes valencianes», de Víctor Labrado, i la versió per a menuts que fa uns anys va escriure el mateix autor dins la col·lecció Aladroc de la Institució Juan Gil-Albert. I si alguna vegada teniu l’oportunitat d’escoltar Víctor Labrado contant la llegenda del Caro us adonareu que, tal com ell diu, és la seua reencarnació.
119 Els Nostres Monstres
120 A.C. Falla La Palmera
Home del sac. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019
L’ETNO.
L’HOME DEL SAC
«És personatge que ve al poble. No se sap d’on ve ni on va. Es presenta desconegut, malfargat en vestir, barbut i malcarat. En tot el trobareu sospitós: mira de través, no parla i va a la seua pels carrers, i allò que més por fa és el sac que du sempre penjat al coll, ple d’alguna cosa o bolic que es mou. El sac se sacsa i tremola a soles i, de tant en tant, s’hi sent un plor, un sanglot o un gemec. Si sou xiquets menuts, o fadrins però baixets, que no heu crescut prou, no deixeu que se us acoste ni espereu que us passe prop, perquè, si no hi ha ningú vigilant, us podria saltar al damunt i, d’un grapat, ficarvos dins el sac i endur-se-vos, allí dins tancat amb tots els altres xiquets que arreplega pels pobles i se’ls endú no se sap on»
(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
Lectures recomanades: a l’Alacantí el coneixen com Pare Llop o Puto Vell, així ho va arreplegar Joaquim Gonzàlez i Caturla i així ho conta a «Les set germanes», dins «L’estreleta d’or i altres rondalles fantàstiques».
121 Els Nostres Monstres
L’ETNO. 122 A.C. Falla La Palmera
Home dels Nassos. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019
123 Els Nostres Monstres
124 A.C. Falla
Drac. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019 L’ETNO.
La Palmera
EL DRAC
«És mala bèstia d’aspecte molt lleig i de grandària considerable. Presenta la rara característica de posseir tres, cinc o set caps, i tots iguals, encara que també se n’han descrit d’un sol cap. Però allò que, entre altres bèsties igualment morrudes, el fa únic o singular és l’habilitat que té de traure foc pels queixals, com una mena de llançaflames natural que té a la gola.
Si fa, més que por, feredat només de mirar-lo, el seu comportament no el fa millor: pot derruir parets, engolir persones d’un mos o socarrar-les només d’una alenada. És de costums solitaris perquè no necessita cap ajuda per a fer tot el mal que vol. Un d’ells a soles pot devastar un regne, un país o una comunitat autònoma sencera.
Dos de molt famosos van ser el de sant Jordi i el del Patriarca. El primer, el va derrotar el sant cavaller quan volia devorar la princesa d’un regne que patia una forta crisi de valors —ètics i financers. El segon se’l va fer un altre cavaller, de nom desconegut i passat térbol. Es pot admirar avui al Patriarca de València. Té bon aspecte per als seus anys i la mala mort que va tindre»
(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
Lectura recomanada: «Llegendes de la ciutat de València» de Víctor Labrado.
125 Els Nostres Monstres
126 A.C. Falla La Palmera
Quarantamaula. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019 L’ETNO.
QUARANTAMAULA
«Criatura de nom compost perquè és de forma tan variable i natura tan incerta que no es pot descriure. Té de nom «quaranta» perquè és molts i diferents, i «maula» perquè sempre és traïdora i molt perillosa, encara que semble innocent o inofensiva pel seu aspecte. Entre les múltiples aparences que adopta, les més conegudes són les de caragol, gallina-dimoni o gat de teulada»
(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
També la coneixen com a la Cuca Maula, la Quicamaula, la Corantameula i la més famosa és la que resideix a Tibi i va per les teulades agafant xiquets i pegant cudolades. És una d’eixes criatures que estaven a la boca per provocar por simplement de nomenar-la: Que ve la Quarantamaula!
Lectura recomanada: «Benvolguda Quarantamaula» de Francesc Gisbert. El número 4 de la col·lecció Espanta la por de L’ETNO. I no oblideu escoltar com li canta Dani Miquel a la Quarantamaula en el seu disc «De Por».
127 Els Nostres Monstres
128 A.C. Falla La Palmera
Queixalets. Disseny Alumnat EASD. Fotografia Iván Navarro. Espanta la por 2019 L’ETNO.
QUEIXALETS
«Si una nit de molta fosca, anant a deshora per camins solitaris, heu sentit gemegar una criatureta de lluny i l’heu trobada embolicada en una flassada, abandonada vora la soca d’un arbre; si heu comés l’error d’agafar-la al braç i, massa atrevits que sou, li heu mirat en la boqueta i heu comprovat que té unes dentoles llargues i esmolades que no corresponen a la seua poca edat...»
(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).
Les llegendes d’aparicions als llavadors són freqüents. Al País Valencià, la més coneguda és la del llavador de Penàguila, gràcies a la rondalla «I queixalets també!» d’Enric Valor. Per a mi la rondalla més esgarrifosa de totes.
Amb aquest tast de nou criatures espere haver encés el foc de la vostra curiositat per voler saber-ne més. Des de la Biblioteca de L’ETNO hem estat treballant tot l’any 2022 per a publicar la «Guia inacabada de la fantasia valenciana», que és inacabada perquè som conscients que encara no ho sabem tot, que resten criatures i misteris per esbrinar. Els autors de la Guia i jo necessitem la vostra ajuda perquè algun dia siga una guia acabada. He escoltat que per Sagunt hi havia un “tio” Toni o potser era Butatoni que s’enduia els xiquets que se separaven de les mares i també he sentit que un home de la sorra es clava als ulls dels menuts quan tenen son. Si coneixeu algun monstre o espantacriatures per afegir a la Guia perquè deixe d’estar inacabada vos estaríem molt agraïts. Ens ajudeu?
129 Els Nostres Monstres
132 A.C.
Falla La Palmera
salutació de la presidenta
Ángeles Alós i García
Benvolguts fallers, veïns i amics de la Falla La Palmera. Una abraçada a tots! Aquest any 2023 tornem amb la normalitat que havíem perdut en temps de pandèmia. Tinc l’honor d’adreçar-me com a presidenta d’aquesta entitat, sent ja el quart exercici que la presidisc.
Com és tradició, continuem treballant al voltant del nostre projecte cultural “Palmera Oberta”, enguany dedicat a la màgia i les llegendes valencianes. El nostre monument, playbacks, setmana cultural, llibret i cavalcada tenen el seu lloc, el seu toc també de llegenda. Però si parlem de llegenda, no podem oblidar-nos de la gala Palmera d’Or. Va ser molt emotiva, ja que el primer guardó va estar dedicat a títol pòstum al nostre faller Jaume Guillem, que ens va deixar fa ja un temps, encara que sols físicament, perquè de segur que ell està amb nosaltres en tots els actes que celebrem. Ens va deixar el seu llegat que ara la seua dona i els seus fills transmeten, amb el seu amor i treball, a la falla i als seus fallers. Tenim una altra estrela més en el cel que el dia de la Cremà s’il·luminarà amb més força perquè ens adonem que està amb nosaltres. Un bes molt fort, Jaume, t’enyorem! Les altres dues palmeres van ser per al Grup d’Estudis del Medi Murbíter i la Diabòlica de Morvedre. Reconeixem el seu treball i la llavor de divulgació que fan de la nostra cultura.
Tots els fallers i falleres ens esforcem per complir els nostres objectius marcats, que es veuran en la setmana fallera.
Marc, Carmen i María José. Tots junts formem un equip meravellós. Ells contagien alegria i il·lusió en tots els actes on participem. Tinc la sort d’acabar la meua presidència comptant amb ells. No podria tindre uns acompanyants millors.
A més a més, tenim la fortuna que la màxima representació de federació és de la nostra falla. Claudia Ramón, gaudeix del teu regnat, que es passa molt de pressa. Els 30 presidents i presidentes estem molt units. Cada u representa la seua comissió amb gran esforç. Sabeu que teniu les portes del nostre casal obertes per al que vulgueu.
Per últim, vull agrair a totes les persones que m’han ajudat aquests anys de presidència, sense oblidar-me de la meua família i amics, que són els que m’han aguantat i recolzat en tots els meus tràfecs fallers.
Finalment, convidar els ciutadans a gaudir amb nosaltres de la gran setmana fallera, visitant els nostres monuments i participant dels nostres actes i cercaviles. Per descomptat, de la nit de la Cremà i vivint les falles amb aquesta comissió.
Visquen les falles!
Visca la Falla La Palmera!
133 Som Palmera
134 A.C. Falla La Palmera
135
Som Palmera
136 A.C. Falla La
Palmera
salutació
de la fallera major
María José Roca i López
Benvinguts tots i totes.
Vull donar les gràcies a la Federació Junta Fallera de Sagunt, a Claudia Ramón i a Maite Nebot i a la seua cort d’honor. A tots els fallers i falleres, veïns i amics de la comarca del Camp de Morvedre.
També volia donar una gran abraçada als meus acompanyants d’enguany, els representants Ángeles, Carmen i Marc. Així com a totes les meues CARIS, que són les meues companyes i companys de diverses comissions.
Quan no tenia més d’un parell d’anys, el meu somni era ser fallera. Encara no sentia una traca i les bombetes, feia a la meua mare vestir-me i pentinar-me de fallera, això sí, amb les meues sabates de taló. Amb el temps, la meua germana i jo ho aconseguírem i tal era la nostra il·lusió que li la transmetérem als meus pares i ens férem tots fallers.
Va arribar un dia en què el meu pare em presentà a fallera major amb tan mala sort que no va poder ser i ací es va quedar una espineta clavada, que jo creia que se m’anava a llevar, quan l’any 2020 presentí Sara, la meua filla xicoteta a fallera major infantil d’aquesta comissió, amb la desgràcia de la Covid. Vam tornar a repetir el 2021, va ser magnífic, però la meua espina continuava clavada.
Hui, per fi, me la lleve, no sense abans agrair l’esforç dels meus pares, Rafa i Pepa. El suport incondicional de les meues filles, Tamara i Sara, i dels meus xicotets, Chloé i Enzo, que són els meus dos amors.
Hui sí que puc dir ben alt: soc la fallera major de la Falla La Palmera!
Visca la Falla La Palmera i la seua comissió!
Visquen les Falles 2023!
137
Som Palmera
138 A.C. Falla La
Palmera
POESIA
A la fallera major María José Roca i López
Un somni que va començar a la Falla el Romano, que ara el gaudeixes de la mà dels tres representants, aquells que t’acompanyaran per totes les ciutats.
Una xiqueta orgullosa de la seua terra, amb el cor encés en flama, gaudint de cada desfilada, eixa ets tu, mare amada.
Mai t’imaginaves ací dalt representant de la teua comissió, ja que al principi no pensaves que era bona elecció, però és clar que gaudisques de cada mota de pólvora que és vessada, al costat de la teua riada.
No obstant aquest any no ha sigut el millor, em sembla que has sabut portar-lo com l’or, aquell que avui portes amb orgull.
Sols puc agrair-te per fer-me la dona que soc, i ensenyar-me el significat d’un incondicional amor.
Avui oficialment comença el teu gran any, aquell que recordaràs per sempre amb una immensa felicitat.
Sols em queda desitjar-te el millor i orgullosa dir-te que, María José Roca i López, de la Falla La Palmera eres la fallera major.
Visca la Fallera Major i la Falla La Palmera!!!!
Sara Cases
139 Som Palmera
140 A.C. Falla La Palmera
141
Som Palmera
142 A.C. Falla
La Palmera
salutació del president infantil
Marc Vilalta i Romero
Hola, soc Marc, president infantil de l’AC Falla la Palmera. És un orgull per a mi representar enguany els xiquets i xiquetes de la comissió de la Palmera al costat de la meua FMI, Carmen Ibáñez, qui no podia ser millor companya de viatge. M’ho passe en gran amb ella.
Fallers i falleres de la meua falla, que m’han vist nàixer i créixer, i enguany, per fi, proclamar-me com a president infantil. Què diré d’ells? Són la meua família, els meus amics, la qual cosa encara fa més especial aquest exercici faller. Visca la Palmera! He de confessar que ser president no estava en els meus plans, però era impossible escapar-ne amb la família tan fallera que tinc, a la qual vull agrair-li tot el que està fent per mi.
Encara que tenia molts dubtes i una mica de por, la veritat és que l’experiència està sent molt “xula”. Presentacions, setmanes culturals, playbacks, sopars, actes..., en els quals he conegut molta gent i m’han permés fer nous amics, com ho són ja els presidents i les falleres majors infantils de 2023, que faran aquest exercici inoblidable. No obstant això, no em vull oblidar de dues persones molt importants: la meua presidenta, Ángeles, qui m’ho ha posat molt fàcil, sempre al meu costat, i la meua FM, Mª José, qui es preocupa perquè estiga bé i gaudisca de cada moment. Les meues mares falleres!
Enguany també tinc la sort de compartir les falles amb Claudia, la fallera major de FJFS, qui em dona molt bons consells sobre el món faller, i és que em coneix des que era molt xicotet. I amb Maite, fallera major infantil de FJFS, que ens tracta a tots fenomenal.
Espere continuar gaudint molt d’aquesta presidència, que està sent extraordinària, sobretot, gràcies a tots vosaltres i el vostre suport.
Visca la Falla la Palmera!
Visquen les Falles 2023!
143 Som Palmera
144 A.C. Falla La Palmera
POESIA
Al president infantil
Marc Vilalta i Romero
Entre dolçaines, tambors i danses arribaves. Era un Nou d’Octubre i eixir a veure el món ens demanaves.
Una data ben escollida. La festa de tots els valencians que sense dubte ens avisava del naixement del nostre Marc.
Però la festa només era un anunci, el preludi de què anava a succeir, ja que decidires esperar-te al 10 del 10 de 2010 per a complir.
Un xiquet deu, deien les infermeres, templat, grosset i rialler, als pares els queia la bava de veure el seu xicotet, i jo sorprés et mirava recelós del meu tron, però molt ràpid me n’adonava que series el millor germà del món.
Hui estic molt content, satisfet de l’home en què t’has convertit, orgullós de la gran personeta que ets i emocionat de veure’t tan feliç.
Un capità compromés amb la seua tasca, fidel amb aquesta comissió, ambaixador dels menuts d’aquesta falla que portes, des que vares nàixer, al cor.
Veges com et mira la mama i el papa, que no et lleva ull, mira els Romero i els Vilalta en els seients, emocionats amb tu.
Ja ha arribat el dia, fart de proves i més proves, però ha valgut la pena perquè, de més guapos, no en trobe.
És tota una emoció mirar-te allà dalt, com a president, que no és una comesa fàcil, però ho estàs fent molt bé,
Gaudeix d’aquest moment, i de l’any, que es passa prompte, dels teus amics presidents, falleres majors i actes, de la teua volguda Palmera, que t’ha elegit d’abanderat, d’aquest modest poema que amb molta il·lusió t’he preparat.
Ara només em queda una cosa: parlar de la teua passió, el Barça i el futbol base, bones pizzes i “reguetó”.
Tindria moltes coses més a dir-te, però acabaré amb les principals, ací teniu el president de la Palmera: Marc Vilalta Romero, el meu germà.
Nate Vilalta i Romero
145
Palmera
Som
146 A.C. Falla La Palmera
comissió MASCULINA
INFANTIL PRESIDENT
Marc Vilalta i Romero Vocals
147 Som Palmera
148 A.C. Falla
La Palmera
salutació
de la fallera major infantil
Carmen Ibáñez i Vidal
Amics i amigues, fallers i falleres de l’Associació
Cultural Falla La Palmera, enguany com a fallera major infantil de la falla és una alegria poder-vos saludar des d’aquestes pàgines tan especials del llibret de la falla.
Durant aquest any gaudirem moltíssim dels dies de casal, de cada acte i de cada reunió perquè després d’uns anys diferents els fallers i les falleres volem omplir amb total normalitat de nou els carrers d’alegria, de música i de molts somriures.
Com a fallera major infantil de la Falla La Palmera us convide a gaudir amb tots nosaltres de la festa més important de la Comunitat Valenciana.
Us desitge unes bones festes josefines per a aquest 2023
149 Som Palmera
150 A.C. Falla La Palmera
POESIA
A la fallera major infantil Carmen Ibáñez i Vidal
Va ser una vegada, benvolguda germana. Un somni que es va fer realitat no el teu sinó el meu de per fi veure’t brillar. En un saló palatí, amb tron de majestat envoltada de jardins verds de baladre i amb fragància de flor del taronger.
I, llavors, segur, que em preguntes, i ací “tires d’humilitat”: Tete, per què dius tot això, si només porte unes pintes noves, amb un poquet més de vol i una mica més d’activitat?
Carmen, no sols eres fallera, ni tan sols enguany una fallera més, eres l’estrela fugaç a la qual tots admiren amb amor, afecte i lleialtat.
Agafa vol elegant, reina, gaudeix en el ballar, enlluerna amb el teu somriure quan la pólvora i la música sentes arribar.
Aquest és el meu desig, que la meua germana brille com la que més, no hi haurà estrela en el firmament a la qual jo admire més.
Centelleig d’alegria. Un vibrat de felicitat. Que la música valenciana es conjure per a ambientar les teues vesprades, nits, matins i els dies de casal, perquè l’estela del teu gaudir es veja des de Gibraltar, Andorra i també des de Portugal.
Tots sabran que a Sagunt viu la fallera que més brilla en l’altar, amb posat de reina i amb sentir de majestat.
Preciosa germana meua, somriu i que tots vegen ja, ensenya’ls a tots com somies, mostra’ls el teu mirar. Abraça amb afecte, aplaudeix amb intensitat.
No deixes res per gaudir, assaboreix Gilet, Faura i la Crida, Ofrena a la nostra deïtat, i quan encares el corredor, mirar-la de front i dona-li les gràcies per ser i poder estar.
Maredeueta, només una cosa et demane jo, que la princesa més bella de la comarca tinga un any empolvorat de raigs de felicitat on cada racó florisca amb el seu passar i que el jubile de l’anhelat impuls més enllà.
151
Palmera
Vicente Ibáñez i Vidal
Som
comissió femenina
INFANTIL
Fallera Major
Carmen Ibáñez i Vidal
Cort d’honor infantil
152 A.C. Falla La Palmera
padrina 2023
Carmen Vega i Pérez
153
Som Palmera
154 A.C. Falla La Palmera
155
Som Palmera
156 A.C. Falla La Palmera
Palmera 157
Som
158 A.C. Falla La Palmera
Som Palmera 159
164 A.C. Falla La Palmera
monument gran
Artistes: Paco Cuadros i David Zahonero
A Sagunt s’escriu la història com a llegenda d’un poble fort i rendiran culte a la memòria sempre de Sagunt, i el Port
Les llegendes de Sagunt parlen d’un cavall d’or…, en el castell, d’unes llimes que no amarguen molt a prop… en un convent vell
I de l’origen d’aquest poble a vora mar, on llueix el rovell, desembarca un grec noble Zakynt… pel Grau Vell
Açò pareix una bona solució per al futur que ens espera, per a poder crear ocupació, aquesta màgia és de primera
Els nostres llauradors de l’horta hui no estan per a bogeries
I hauran de tancar la porta on demà plantaran bateries
En uns anys serà llegenda tot el que ací tenim plantat, posen el terreny en venda per a plantar modernitat
El camí de la Serp és llegenda de la gent d’aquesta comarca, el camí es converteix en senda quan tantes històries abasta
I conta la llegenda més popular, enfront de la serp, Zakynt troba la mort, i els guerrers el volgueren honrar anomenant Zakynto el lloc de l’hort
I d’aquesta història tan popular, fou l’origen del nom de Sagunt, si fins ací no ho tens prou clar, acosta’t, que no està tan lluny
Cent anys jugant amb la il·lusió que representa un club sincer, cent anys d’una volguda afició que uneix tot un poble sencer
Cent anys d’emocions i rialles, vesprades que passen a la història, és el reconeixement de les falles que volen el “Saguntino” a la glòria
I a les xiques que volen defendre’s i sempre a l‘handbol li donen color, també saben el que és difondre’s a Morvedre en la divisió d’honor
Els Nostres Monuments 165
Jose Enrique Ripollés
166 A.C. Falla La Palmera
monument infantil
Artistes: Paco Cuadros i David Zahonero
Benvinguts els infantils a la nostra aventura on la il·lusió pot substituir la ciència, on la màgia de les falles hui conjura emocions i sentiments a la lluna de València.
Volem deixar la política amarrada, tots eixos temes més propis d’adults, la Volkswagen millor estacionada, hui deixem la xicalla manar a Sagunt.
A tot el món els dracs són llegenda, i a València amb molta més raó, hui, de la nostra “falleta” és peça, abans al casc de Jaume I el conqueridor.
Doncs els dracs també són màgia, i a les falles saben que donen tradició, que duen element de festa i alegria com per nosaltres són l’espurna i el foc.
La nostra capitana ve a explicar que a Morvedre es cerca la igualtat, i és un tresor que hem de buscar per a fer més justa la nostra ciutat.
I a la societat vol donar una bona lliçó: hem de seguir el que vol el cor, deixar enrere l’antiga concepció del que els xiquets volen ser de majors.
Alguns voldran volar i ser astronautes, descobrir en planetes noves civilitzacions evitant establir noves fronteres i que l’alegria viatge per l’espai exterior.
Però en fer en falta la terreta, recorda que sempre tindràs lloc per buscar una nova aventura i a veure si trobem el cavall d’or.
D’altres voldran ser princeses del regne de l’amistat i l’escalfor, prendran granotes per prínceps, millor seria ser fallera major.
Però deixem volar la imaginació, que d’una granera podem fer un cavall, convertir-se en un nou Quixot i anar pel castell amunt i avall.
Els Nostres Monuments 167
Josep Ripollés Larriba
VI VII VIII IX X XI XII I
II III IV V
himne de valència
Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen, càntics d’amor, himnes de pau.
Pas a la Regió que avança en marxa triomfal!
Per a tú la vega envia la riquessa que atresòra i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora…
Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, Sultana, tons jardins estenen un tapiç de murta i de roses fines.
Brinden fruites daurades els paradissos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres.
Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressó notes de nostra albada canten les glòries de la regió. Valencians: en peu alcem-se que nostra veu la llum salude d’un sol novell.
Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu germans vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d´amor, himnes de pau.
Flamege en l’aire Nostra Senyera!
Glòria a la Pàtria!
Visca València!
Visca! Visca! Visca!
200 A.C. Falla La Palmera
himne de sagunt
De laureles y rosas trencemos coronas de gloria a Sagunto inmortal; a los mundos sus himnos lancemos y en llamas de sangre avivar juremos Su hoguera genial.
¡Oh Ciudad de hermosura exquisita bajo un cielo que es un palio de azul, recostada en tu flora infinita festonada del mar que musita verso griego en espuma de tul!
Te has vestido de luces el cielo y has copiado en tus frutos el sol; tu belleza mostrarse sin velo y de ti los colosos del suelo mendigaron limosna de amor.
Del altar de la Patria querida suba el himno como una oración, como un beso que el alma encendida dé a Sagunto la Patria invencida… ¡Saguntino, Sagunto es tu honor!
Es tan alto tu noble destino que tu gloria ninguno alcanzó.
¡Sigue airoso tu invicto camino y demuestra que ser saguntino es dos veces ser buen español! De laureles y rosas trencemos
coronas de gloria a Sagunto inmortal; a los mundos sus himnos lancemos y en llamas de sangre avivar juremos
Su hoguera genial.
201 Himnes
204 A.C. Falla La Palmera
205 Col·laboradors
206 A.C. Falla La Palmera
207 Col·laboradors
208 A.C. Falla La Palmera Tel. 663 667 221 barreiroasociados@gmail.com
209 Col·laboradors
210 A.C. Falla La Palmera
211 Col·laboradors
212 A.C. Falla La Palmera
213 Col·laboradors C/ Campoamor, 3 Baix - SAGUNT TEL. 665 515 191 PERRUQUERIA
BARQUEROS NAVARRO
ESTELA
214 A.C. Falla La Palmera
215 Col·laboradors
L‘A.C. FALLA LA PALMERA
agraeix a totes i a tots, col.laboradores i col.laboradors, veïnes i veïns, amigues i amics, que continuen amb nosaltres fent que la nostra falla seguisca endavant. Gràcies a totes les falleres i tots els fallers d’aquesta comissió, que lluiten i posen il.lusió dia a dia per a continuar creixent com a falla, i sobre tot com a família.
Aquest any esperem sobretot que les falles siguen més especials si cap, tots junts farem de les falles 2023 inoblidables.
Bones festes falleres
216 A.C. Falla La Palmera