Muntanyes de la mar Jònica (Albània) / Muntanya 934

EL MIStERIÓS SuD D’aLBÀnIa Text i fotografies de Ferran Alexandri

La Ribera albanesa és una regió que sorprèn per les altes muntanyes, just davant mateix de la mar Jònica, i on encara és possible trobar indrets remots o històrics, com les ruïnes de l’antiga ciutat grecoromana de Butrint.

El pic Qores (2.018 m) és la segona altitud de la serralada Çikës, al Parc Nacional de Llogara.

38 Muntanya 934 / Setembre 2020

EL MIStERIÓS SuD D’aLBÀnIa Text i fotografies de Ferran Alexandri

La Ribera albanesa és una regió que sorprèn per les altes muntanyes, just davant mateix de la mar Jònica, i on encara és possible trobar indrets remots o històrics, com les ruïnes de l’antiga ciutat grecoromana de Butrint.

El pic Qores (2.018 m) és la segona altitud de la serralada Çikës, al Parc Nacional de Llogara.

38 Muntanya 934 / Setembre 2020

L

a mar Jònica és una part de la mar Mediterrània, compresa entre la Itàlia meridional, a l’oest, i Albània i Grècia, a l’est. Comunica amb la mar Adriàtica pel canal d’Òtranto, i és una de les principals zones sísmiques del món.

El nom de mar Jònica (Ionon pelagos) és explicat per Èsquil (525 aC – 456 aC) en la seva tragèdia Prometeu encadenat, degut a la donzella Io, una sacerdotessa d’Hera, l’esposa de Zeus. La història d’Io és força tràgica: Zeus estimava la bella Io i no va parar fins que va aconseguir unir-se amb ella; però Hera va sospitar de seguida. Per evitar la gelosia de la seva dona, Zeus va convertir Io, per protegir-la, en una vaca d’una blancor sorprenent, i després va jurar que no havia estimat mai aquell animal. Lliurada, a instàncies d’Hera, al gegant Argos perquè la vigilés, la pobra i transformada Io vagava pels voltants de Micenes i per l’illa d’Eubea. Després Zeus va fer que matessin Argos per tal d’alliberar la seva estimada, però llavors Hera va enviar-li un tàvec que li picava el cap sense parar, cosa que va fer que fugís corrent pel món sense un rumb fi x. Turmentada d’aquesta manera, Io va creuar la mar Jònica, que es diu així en nom d’ella. Per això, va dir Prometeu a Io: «… t’has llançat, fiblada pel tàvec, pel camí de la costa, cap a l’immens golf de Rea [l’Adriàtic], des d’on ets tornada ací per la tempesta en cursa vagabunda. Però, temps a venir, aquest marí recer, sàpigues-ho exactament, portarà el nom de Jònic, en memòria del teu pas a tots els mortals».

A part d’anècdotes de mar, les muntanyes que s’alcen al llarg de tot el litoral del sud d’Albània s’han convertit en una de les zones més interessants per anar d’excursió. De relleu accidentant, amb altes carenes i un seguit de petits pobles i tradicions, cuina inclosa, que no ens imaginaríem de trobar, són els elements que representen aquest paisatge. Des de l’espectacular pas de Llogara, un coll des d’on s’albiren cap al sud-est els pics culminants Qores i

Çika, de l’extensa serralada Çikës, que vessa harmoniosament les seves comes, dos mil metres més avall, vers a les aigües blaves de la mar Jònica.

Començarem la nostra aventura a la regió de Himarë, a la ciutat de Sarandë, la més important del comtat de Vlorë, per fer una primera aturada cultural i visitar les ruïnes de l’antiga ciutat grecoromana de Butrint, on hi ha el recinte arqueològic més important d’Albània, situat damunt d’un turó, al davant mateix de l’illa grega de Corfú. Després marxarem a trescar pel Parc Nacional de Llogara, i, finalment, acabarem aquest periple a la ciutat històrica de Berat.

L’ANTIC MÓN MEDITERRANI: LES RUÏNES DE BUTRINT

Situada prop de la ciutat de Sarandë i de l’illa de Corfú, aquesta antiga ciutat es va construir damunt d’un promontori isolat, entre el canal albanès de Vivar i l’estret que el separa de Corfú, entre el llac de Butrint i la mar Jònica.

Actualment és el destí cultural més important d’Albània, inscrit a la prestigiosa llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1992. Una visita amb calma, per veure bé tot el recinte, demana unes tres hores. L’any 2005 es va reobrir el Museu de Vila Antiga, al castell de l’acròpolis, que mostra una interessant exposició cronològica de la història de Butrint, des de l’edat del bronze fins al final de l’edat mitjana.

Segons relata Virgili (70 aC – 19 aC) a l’Eneida, l’heroi Eneas, amb els seus homes, durant la llarga navegació de la fugida de Troia a Cartago, anant d’uns llocs a d’altres, els fugitius acaben recalant al port de Butrint, una ciutat nova regida per Helen, fill del rei Príam.

El viatge havia començat un any després de la caiguda de Troia, quan Eneas tingué enllestida una flota de vint vaixells, per anar El misteriós sud d’Albània 39

El temple d’Asclepi, déu de la medicina, construït al segle IV aC, és el monument més antic de la polis grega a Butrint.

a la recerca de pàtria desconeguda. Diu l’heroi en arribar a l’indret: «costegem les ribes de l’Epir, abordem al port de Caònia i pugem a l’enlairada ciutat de Butrotos». El port de Caònia és el de Pelodes, del qual se servien els habitants de Butrotos, que avui dia correspon a les ruïnes de Butrint, dins Caònia, contrada marítima de l’Epir. Al sud-est d’aquesta ciutat hi havia el famós bosc de Dodona, consagrat a Júpiter. Aquesta és potser la nota literària més antiga sobre la ciutat de Butrint, escrita al segle i aC, en una de les obres més famoses de la literatura llatina, que explica la història d’Eneas, l’heroi que fuig de Troia per acabar sent el fundador de Roma.

Encara que l’indret es va habitar des del Neolític, no s’urbanitzaria fins al segle vii aC, quan els grecs s’hi establiren. La història, però, ens explica que en el segle vii aC uns colons grecs de Corfú van fundar la vila de Butrint en el territori de Caònia. Llavors el nucli urbà tenia el seu eix en el temple d’Asclepi, déu de la medicina, al qual hi anaven molts pelegrins. La cultura grega es va estendre amb més o menys intensitat fins a l’any 44 aC, quan els romans conqueridors imposaren definitivament el seu domini. Fundada per Juli Cèsar com a Colonia Iulia Buthrotum, va tenir la seva màxima esplendor sota el regne d’Octavi August, el seu 40 Muntanya 934 / Setembre 2020

fill adoptiu, quan aleshores s’anomenava Colonia Augusta Buthrotum. La vila es va fortificar de nou i es va dotar d’un extens programa de construcció d’edificis públics: hi havia diversos temples, el fòrum, el teatre adaptat a l’estil romà, fonts, termes, vil·les i residències privades. En aquesta època es va construir l’aqüeducte i el pont que uneix les dues ribes del canal de Vivar.

En el segle v Butrint esdevé un centre episcopal, amb impressionants testimonis arquitectònics i artístics del començament del cristianisme: una basílica i el baptisteri, construïts a principis del segle vi. Poca cosa se sap de Butrint entre els segles vii i ix, tret que en temps medievals tingué una història turbulenta de lluites i disputes entre normands, bizantins, angevins i venecians. A finals del segle xviii i principis del segle xix, a Butrint només hi vivia una petita comunitat de pescadors, però, quan la vida es va fer impossible, l’indret va quedar abandonat per sempre més, ocult pel llot i la vegetació. L’any 1807, a prop del canal de Vivar, Alí Paixà de Ioànnina va fer construir el seu castell, per assegurar una protecció contra els francesos que venien de Corfú. Després de la seva mort, Butrint es converteix en una possessió dels otomans fins a la declaració d’independència d’Albània.

El 1928 Mussolini va enviar-hi un equip d’arqueòlegs, liderat per Luigi Maria Ugolini, que hi va estar treballant entre 1928 i 1939. La seva tasca va permetre recuperar edificis desta-

La porta del Lleó, reconstruïda durant l’edat mitjana, situada a la part més alta del promontori, al vessant nord del recinte, era una de les entrades de Butrint. El relleu mostra un lleó devorant un toro.

cats, com el baptisteri paleocristià, l’amfiteatre grec i dues portes gregues d’entrada a la ciutat: la del Lleó i la del Llac. La Segona Guerra Mundial va interrompre els treballs arqueològics, que no es reprendrien fins a la dècada de 1970, quan l’Institut Albanès d’Arqueologia va començar a excavar l’indret sistemàticament. El període transició del comunisme a la democràcia a Albània fou convuls, i diferents restes arqueològiques (especialment estàtues) del patrimoni de Butrint foren espoliades, de les quals només se n’ha recuperat una part. L’any 1993 dos mecenes britànics, Lord Rothschild i Lord Sainsbury de Preston Candover, van crear una fundació dedicada a l’estudi i la recuperació de Butrint.

A més a més, des de l’any 2000, el jaciment arqueològic també és un espai protegit, perquè tota la zona que l’envolta ha estat declarada parc nacional, que des del 2003 també té l’estat de zona humida d’importància internacional, amb una fauna i una flora molt riques. S’hi han trobat 800 espècies de plantes, 16 de les quals considerades com amenaçades i 12 com a espècies rares. A la zona humida s’hi han censat 246 espècies d’ocells, 105 espècies de peixos i 39 mamífers, moltes de les quals amb l’estat especial de conservació.

LES ALTIVES MUNTANYES DE LA RIBERA ALBANESA

Ens trobem a la regió històrica de Epir (que comprenia el nord-oest de Grècia i sud d’Albània), i que anava de les muntanyes del Pindos fins a la mar Adriàtica, habitada antigament per diverses tribus gregues. Les ciutats modernes més importants són Himarë i Sarandë.

Després de visitar Butrint, ens dirigim cap a Himarë, una ciutat de mar, turística a l’estiu, però envoltada per altes muntanyes, que superen els 2.000 m, conegudes amb el nom de Llogara, i que cauen sobtadament cap al blau del mar. Des d’aquesta població surt la carretera que ens durà fins al pas de Llogara, que és l’entrada al parc nacional: Himarë – Vuno – Dhërmi – Palasë – pas de Llogara, passant per llogarets entranyables, on podem trobar una excel·lent cuina de mar.

Diuen que la tribu grega també va fundar Himarë, com un poble costaner dedicat al comerç. El cert és que en l’antiguitat, aquesta ciutat formava part del regne hel·lènic de l’Epir, fins que la regió fou conquistada pels romans en el segle ii aC. Després de la caiguda de Roma, durant l’edat mitjana i el principi del Renaixement, Himarë va passar a formar part de l’Imperi bizantí; després, altres pobles i altres guerres acabarien de modelar la història d’aquesta ciutat.

En arribar a la Ribera albanesa, ens endinsem, encara que sembli estrany per ser a nivell El misteriós sud d’Albània 41

Pisha Flamur és una espècie de pi negre del Parc Nacional de Llogara. Doblegat pel vent, recorda una bandera al vol.

de mar, en les altes muntanyes de Llogara, presidides per la serralada Çikës, que recorre gairebé tot el litoral fins a la ciutat de Sarandë. No som en aquesta zona en una costa gaire brava, de litoral rocós i abrupte, erosionat per l’onatge contra una massís de roca dura, sinó en unes muntanyes que es pleguen tranquil·lament fins a enfonsar-se en el mar, on moren. Per tant no hi trobarem grans penya-segats ni parets verticals, sinó una successió de comes que, boterudes com ventres d’antics vaixells, cauen damunt llargues platges de sorra blanca, amb harmonioses ondulacions, fins que s’encaixen al mar com una peça que s’ajusta a una altra que li és feta exprés.

D’Himarë, a través d’una carretera sinuosa, després de passar el port de Llogara (1.027 m), d’una panoràmica sorprenent, entrarem a l’àrea del al Parc Nacional de Llogara. La primera carretera que travessa el pas de Llogara es va construir el 1920, però fins al 2009, era molt estreta i de mal pas. El pas, que de fet és un coll, divideix les muntanyes en les serralades occidental i oriental. El que sorprèn és veure l’altiu Qores (2.018 m), amb el cim lleugerament nevat, que s’alça d’una manera verti42 Muntanya 934 / Setembre 2020

ginosa, admirable, insòlita, molt a prop del mar. ¡Poques vegades haurem vist, per exemple des d’una platja, com s’alça una massa muntanyosa fins als dos mil metres!

L’any 48 aC, durant la Guerra Civil, Juli Cèsar va desembarcar amb les seves legions a la platja propera de Palasës, a sota mateix del pas de Llogara. De seguida va creuar aquestes muntanyes per aquest port, que després s’anomenaria pas de Cèsar, per perseguir al seu adversari Pompeu.

Durant segles, aquesta espectacular serralada ha aïllat gairebé completament aquesta part de la costa de la resta del país. És per això que els habitants locals tenien connexions més fàcils per mar, amb Corfú i Grècia, que no pas per terra, amb l’interior d’Albània.

El Parc Nacional de Llogara fou declarat pel Govern d’Albània l’any 1966. Situat a la península de Karaburum, forma el litoral nord-oest de la mar Jònica, que ocupa 1.000 ha, bona part de les quals cobertes amb bosc de pi negre o bosnià, freixes i avets búlgars. Són boscos densos, però els vessants meridionals, despullats de vegetació arbòria, tret de l’anomenat Pisha Flamur, un pi negre centenari, doblegat pel vent, que recorda la forma d’una bandera al vol. El parc també és interessant per la flora i fauna, amb més de 100 espècies diferents d’ocells i animals salvatges, com ara cérvols, gats salvatges, guineus, etc. La barreja refrescant de l’aire d’alta muntanya i proximitat del mar converteix aquest espai natural en una destinació perfecta, especialment a la primavera i a la tardor, quan és menys freqüentat.

Les millors excursions que podem fer al parc són dues: una caminada fins al cim de Tanashit, que domina tota la Ribera albanesa fins a Corfú, i l’ascensió al cim Qores (2.018 m), al nord-est del parc, ja fora del seu límit.

La infraestructura del parc és excel·lent: bons

hotels, càmpings, restaurants, etc., on podem sojornar i organitzar les nostres excursions des d’aquest mateix indret. I, evidentment, tastar la cuina de muntanya, que compta amb una bona carn de xai, provinent de l’activitat ramadera que encara es desenvolupa en aquestes muntanyes, on també es fan notar els prats alpins.

RUTA DEL MONT THANASIT (1.340 m)

Itinerari: Qafa e Llogarasë (1.035 m), prop de pas de Llogara – torres de ràdio del mont Thanasit (1.340 m)– Qafa e Thellë (1.215 m)– Llogara Hotel Alpin (817 m).

Distància: 11, 2 km Desnivells: + 418 m, - 636 m Temps de camí: 4 h 40 min Dificultat: mitjana Sorprenen les panoràmiques durant aquesta caminada per l’espina dorsal de la península de Karaborum, amb l’alta serralada Çikës, que culmina al mont Çika (2.044 m), presidida des

d’aquí, pel segon cim més alt, situat a l’extrem nord-oest, l’imponent Qores (2.018 m), d’una banda, i, de l’altra per la llarga costa jònica que forma la Ribera albanesa.

Aquesta excursió és un flanqueig interessant per una serralada pedregosa, de poca vegetació, tret de l’herbosa i arbustiva, que va resseguint la costa de la mar Jònica vers l’oest, a una altura de més de 1.000 m. Durant tota la travessa no perdrem mai de vista el pic Qores (2.018 m), al vessant nord-est de la vall. Bona part de la ruta està poc senyalitzada, tret d’un pal de senyalització al punt d’inici, a la part més alta del pas de Llogara, a l’indret de Qafa e Llogarasë (1.035 m), on comença l’excursió, i amb marques vermelles esparses, que hem de seguir sempre, i amb algunes poques fites que deuen haver posat els pastors que corren per aquests verals o els pocs els excursionistes.

La ruta del mon Thanasit (1.340 m), i al fons la serralada Çikës, al vessant de la mar Jònica.

El misteriós sud d’Albània 43

ASCENSIÓ AL PIC QORES (2.018 m)

Itinerari: Llogara Hotel Alpin (817 m) - camí de Cèsar – pas de Llogara - Qores (2.018 m).

Retorn pel mateix camí.

Distància: 7 km Desnivells: + 1.201 m, - 1.201 m Temps de camí: 6 h 30 min Dificultat: alta.

Tot i que el Qores és el segon cim més alt de la serralada Çikës, és el que queda més proper des de Llogara. El desnivell és considerable, i, entre anar i tornar, depenent del temps, podem trigar gairebé 7 h. Cal sortir de la part posterior de l’Hotel Alpin, on comença la senyalització. La primera part del camí discorre per un sender empedrat, enmig del bosc, que es coneix amb el nom de camí de Cèsar, perquè que era utilitzat per les tropes romanes de Juli Cèsar, que venien del pas de Llogara, quan van passar per aquestes muntanyes per trobar-se amb l’exèrcit d’Octavi, a la vall. El camí de Cè-

ALBERT MARTÍNEZ (BASE GOOGLE MAPS)

Des del punt de partida resseguim al principi una pista habilitada que ens duu fins al cim Maja e Shen Tanashit, on hi ha les torres de radiocomunicació. A partir d’aquí, la caminada va resseguint una carena per un camí de cabres sense perdre gaire altitud, fins que davalla una mica a la collada de Qafa e Thelle (1.215 m). Durant tota la ruta es domina, cap a mar, el litoral fins a l’illa de Corfú, i també el vessant oposat, cap a muntanya, format per la serralada Çikes.

La davallada, que es fa la collada de Qafa e Thelle, serveix de pas als pastors, que podem identificar molt clarament per una bassa per al bestiar, situada en un planell una mica per sota del pas. A partir d’aquí el paisatge pedregós i desert d’arbres canvia, per endinsar-se al bosc.

La baixada és forta, ara molt ben senyalitzada i de bon camí, coberta en la major part de bosc espès, de manera que es perd visibilitat. És un bosc bonic, que contrasta amb el paisatge nu de la carena. Finalment, s’arriba a la carretera i al complex d’hotels del parc de Llogara.

44 Muntanya 934 / Setembre 2020

BERAT, LA CIUTAT DE LES MIL FINESTRES

A

Els frondosos boscos del Parc Nacional de Llogara.

sar arriba fins al damunt d’un collet emboscat, que no té res d’interessant si no fos perquè de seguida s’obre una àmplia balconada, que domina una esplèndida perspectiva de la vall. És un mirador excel·lent.

El camí, ara totalment de muntanya, es dirigeix sense perdre altitud vers el sud-est, cap al pas de Llogara, passant abans, segons diu la tradició, per la pedra que va tocar Cèsar i fins a la font dedicada en honor seu. El camí arriba fins al cèlebre pas, on a partir d’aquí comença l’ascensió per una careneta del vessant sud del cim, encara boscosa, al terme de la qual un collet, a l’entorn del 1.500 m, marca l’inici de la pujada final, ara ja en fort pendent, fins al cim.

Tot i que som a finals d’abril, amb una temperatura molt bona, i tocar del mar, la neu ja ha marxat d’aquestes muntanyes; però el Qores i el Çika s’hi resisteixen, i conserven encara una bona enfarinada en els seus cimals.

unes dues hores de Llogara, de camí cap a Tirana, es troba la ciutat de Berat, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (2008), i de visita imprescindible per cloure un viatge que va començar a les muntanyes de la Zagòria (veg. Muntanya 930) per acabar a la mar Jònica, un tast ben interessant del misteriós sud d’Albània. Després de Gjirokastra, Berat és la segona ciutat històrica del país considerada com a ciutat museu.

Diuen que és la ciutat més antiga d’Albània, amb assentaments documentats des del segle vi aC.Tres barris històrics, antics, centren l’atenció del visitant: Kalaja, el castell, construït al segle xiii dalt d’un turó que domina la vall i la ciutat, acompanyat d’un petit nucli urbà de carrers costeruts; Gorica, el barri més autèntic, de tradició cristiana, separat de la ciutat per riu Osum, i Mangalem, el barri musulmà, on hi ha les famoses cases amb nombrosos finestrals, que fan que Berat també sigui coneguda com la ciutat de les mil finestres, i on es pot veure la mesquita del segle xv construïda pel sultà Bajazet I, un dels primers grans sultans de l’Imperi otomà.

El que més sorprèn de Berat són les cases otomanes de Mangalem, de façanes blanques, que escalen en feixes les principals comes, a l’entorn de les quals creixeria la ciutat moderna. Construïdes a finals del segle xviii i principis del xix, solen ser cases de dues plantes. La part baixa és de pedra, i la superior emblanquinada, amb el sostre cobert de teules. Tenen finestrals de fusta que, tan junts i profusos, són els responsables del sobrenom de la ciutat. A la nit, totes les finestres s’il·luminen en un bell espectacle de color i vida.

El misteriós sud d’Albània 45

MUNTANYA NÚM 934 / ANY 144 / SETEMBRE 2020

Observar la natura a Catalunya

RUTES PIRINENQUES

Els Estanys Amagats MUNTANYES ALPINES

10 passejades per les Dolomites TRESCS

El passat miner de Peramola

EN

FO M

L A LL E

N

ANYS

50

A CATALA

EXCURSIONISME CIENTÍFIC

DE

GU

El misteriós sud d’Albània

T

A

MUNTANYA I CULTURA

N

4,45 €

Ladakh: ascensió a l’Stock Kangri (6.150 m)