Parcs naturals de muntanya de Catalunya by Ferran Alexandri

Parcs naturals de muntanya de Catalunya Els Pirineus i les serralades prelitorals 1. Parc Natural de l’Alt Pirineu 2. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici 3. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser 4. Parc Natural del Cadí-Moixeró 5. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa 6. Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny 7. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac 8. Parc Natural de la Muntanya de Montserrat 9. Parc Natural de la Serra de Montsant 10. Parc Natural dels Ports

1. Parc Natural de lâ&#x20AC;&#x2122;Alt Pirineu

El Parc Natural de l’Alt Pirineu, a més de ser el parc natural més extens de Catalunya, destaca especialment per la concentració de muntanyes que representen les màximes altituds dels Pirineus catalans, com per exemple la pica d’Estats que, amb 3.143 m, és el sostre de Catalunya. Però també cal destacar-ne els extensos boscos, d’una gran El detall. El logotip riquesa natural, com el bosc de Virós, i també els del parc és una rius salvatges, com el curs alt de la Noguera Pallaflor de sis pètals, resa, considerat avui dia el riu més ben conservat símbol ancestral associat a la cultura de Catalunya, i encara els espais lacustres, com ramadera, que l’estany de Certascan, el més gran i profund dels sovint trobem com nostres Pirineus. Però al parc, també hi és present a motiu ornamental un altre aspecte no menys important: el paisatge damunt dels portals agroramader, representat pels prats i les típiques de les cases. Per al bordes pirinenques. parc, representa la natura modelada per L’espai natural del parc també s’enorgulleix de l’activitat humana a posseir nombroses espècies protegides d’animals i través d’una cultura vegetals, com ara el gall fer, el trencalòs, la perdiu mil·lenària. blanca, l’almesquera, l’os bru, el mussol pirinenc, la sargantana pallaresa, el ratpenat orellut alpí, la papallona graèllsia i la flor de neu. Fins i tot, races de bestiar local protegides, com les ovelles xisqueta i aranesa o la vaca pallaresa. El parc gairebé està constituït per gairebé 80.000 ha, repartides entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. Situat al Pirineu axial català, entre la Vall d’Aran, a l’oest, i Andorra, a l’est. La dada Creat l’any 2003, l’1 d’agost del 2018 el Parc Natural de l’Alt Pirineu va celebrar el seu 15è aniversari, que va coincidir pocs dies abans amb l’aprovació per part de la Generalitat de Catalunya de la seva ampliació, passant de les 69.850 ha inicials a les 79.317,21 actuals.

FERRAN ALEXANDRI

I a més… EL PARC PIRINENC DE LES TRES NACIONS El Parc Pirinenc de les Tres Nacions és un projecte de col·laboració recent, que permet unir els esforços en una marca comuna de quatre parcs naturals fronterers de Catalunya, França i Andorra: el Parc Natural Regional dels Pirineus Ariejans, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Parc Natural Comunal de les Valls del Comapedrosa i el Parc Natural de la Vall de Sorteny. El motiu de la unió es fonamenta en els llaços històrics comuns que uneixen els quatre parcs pel que fa al patrimoni natural i cultural, amb l’objectiu de donar resposta a problemàtiques i reptes ambientals i socials comuns. La suma dels quatre parcs representa una superfície de 428.700 ha, en conseqüència, la superfície protegida més gran dels Pirineus i una de les majors d’Europa. L’àrea sencera acull una representació molt bona dels hàbitats de boscos subalpins i montans de coníferes i caducifolis pirinencs, prats alpins, i també estanys i molleres d’alta muntanya molt ben conservats.

El relleu de l’Alt Pirineu El Parc Natural de l’Alt Pirineu presenta un relleu d’una gran amplitud altitudinal: des dels 650 m del santuari de l’Arboló, al seu extrem sud, fins als 3.143 m de la pica d’Estats, passant per altres cims que assoleixen els tres mil metres, com el pic Verdaguer (3.129 m), la punta Gabarró (3.115 m) o el pic de Sotllo (3.073 m). D’altres es troben una mica per sota: el pic de la Canalbona (2.966 m), o més cap al sud, el Monteixo (2.905 m), la serra de la Màniga i el pic de Salòria (2.789 m), el cim més alt de l’Alt Urgell; al nord-oest, el Mont-roig (2.847 m), i al nord-est, el Certascan (2.853 m). Però l’altitud és un tret distintiu no solament de les muntanyes, sinó també d’alguns pobles del Pallars Sobirà, que estan situats ben amunt, com és el cas de l’aturonat poble de Rubió (al terme de Soriguera), a prop del port del Cantó, considerat el poble habitat més alt de Catalunya, situat a 1.787 m, seguit de Tor (1.649 m), al terme d’Alins, a la vall Ferrera. La morfologia del terreny és d’origen glacial, la qual cosa ens mostra un paisatge característic de l’alta muntanya: valls en forma de U, circs glacials amb parets abruptes, afaiçonades a la roca in situ per una glacera, sovint amb forma d’amfiteatre, conques petites o cubetes, dipòsits de glaceres, etc. En definitiva: un paisatge sorprenent i salvatge, amb neu als cims més alts gairebé tot l’any.

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

La dada LA PICA D’ESTATS La pica d’Estats és un lloc de gran valor simbòlic per als catalans, que motiva milers d’excursionistes a pujar-hi l’Onze de Setembre. El seu perfil encisador i altiu, format per tres cims d’una mateixa carena: el pic Verdaguer (3.129 m), el pic Central (3.143 m) i la punta Gabarró (3.115 m), poc separats l’un de l’altre, vist des del sud-oest li confereix una silueta especial i molt atractiva. Aquesta carena marca la frontera entre França i Catalunya. La via normal d’ascens és per la vall Ferrera. Jacint Verdaguer és El detall. El pic considerat el primer català en fer el cim. L’agost Verdaguer, el pic més occidental de 1883 Verdaguer va pujar als cims del Montcalm dels tres cims de la (3.084 m), ja al país de Foix, i a la pica d’Estats, on pica d’Estats, porta després va passar cap a Andorra, tal com explica des de l’any 1983 en les seves notes: «… el pic d’Estats… formant una el nom del poeta forca. Des d’allí se veu lo Pallars, especialment Àreu, català, excursionista que mor als peus de la mateixa serra, los turons i bon coneixedor d’envers Tor, i Setúria». dels Pirineus, tot i que probablement no hi va pujar.

Per acabar de modelar el paisatge de l’alta muntanya pirinenca, cal fer referència als grans estanys del parc, llacs glacials situats també en cotes altes, a les capçaleres de les diferents valls on desguassen les seves aigües. Juntament amb el proper Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, aquestes masses d’aigua aquí reunides formen la zona lacustre més densa i important de tota la serralada pirinenca, de l’Atlàntic a la Mediterrània. Especialment, a la conca de Certascan i a la capçalera del riu Lladorre, els estanys han estat aprofitats al llarg del segle xx per a l’emmagatzematge d’aigua i la producció elèctrica.

FERRAN ALEXANDRI

Els principals estanys glacials del Parc Natural de l’Alt Pirineu Nom

SituaT A LA CAPÇALERA DE LA

Altitud

Estany de Garrabea

Vall d’Àrreu

2.164 m

Estanys de Baciver

Vall d’Àrreu

2.317 m

Estany d’Airoto

Vall d’Airoto

2.204 m

Estany de la Gola

Vall d’Unarre

2.249 m

Estanys de la Gallina

Vall d’Unarre

2.340 m

Estany de Mariola

Noguera de Cardós

2.271 m

Estany Blanc

Noguera de Cardós

2.513 m

Estany de Certascan

Noguera de Cardós

2.236 m

Estanys de Romedo

Noguera de Cardós

2.170 m

Estany d’Estats

Noguera de Vallferrera

2.419 m

Estany de Sotllo

Noguera de Vallferrera

2.419 m

Estany Fondo

Noguera de Vallferrera

2.419 m

Estany d’Areste

Noguera de Vallferrera

2.419 m

Estanys de Baiau

Noguera de Vallferrera

2.481 m

Els millors paisatges del parc Com que ens trobem en el parc natural més gran de Catalunya, també hi ha una gran varietat de paisatges que defineixen el relleu d’alta muntanya. Boscos, circs, estanys i molleres, plans i altiplans configuren els ambients de les valls principals.

La vall de Bonabé Un dels millors paisatges per gaudir la natura i el paisatge pirinenc el trobarem a la vall de Bonabé. No només és un bon exemple de l’alta muntanya, on fins i tot al bosc de Bonabé hi havia hagut una estació d’esquí de fons, sinó també per l’arquitectura dels pobles dels Pirineus. Les cases d’Àrreu i els petits pobles d’Isil i Alòs d’Isil, cèlebres per les falles, són els testimonis més representatius d’aquest estil de vida integrat a la natura.

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

En general, el relleu de la vall de Bonabé és suau, però resta interromput sobtadament pels grans espadats calcaris de la serra de Rocablanca (2.590 m), el tuc de Bonabé (2.723 m), el pic de Moredo (2.766 m) o el pic des Miques (2.846 m), al peu del qual, s’endinsa cap a l’interior de la terra el pregon avenc conegut com la cigalera de l’Obaga de Baleran. La part inferior d’aquesta vall destaca pels boscos d’avet que, prop del Noguera Pallaresa, deixen pas a illes de prats amb avets més imponents. A la part superior del bosc, anant ja cap a l’estatge alpí, el bosc de pi negre sorgeix, entre zones de molleres. A les parts altes hi trobarem el prat alpí i la vegetació de roca. I a més… LES FALLES D’ISIL Quan arriba la nit de Sant Joan, per celebrar el solstici d’estiu, s’esdevé el costum d’encendre foc arreu dels Països Catalans. Però la festa de les falles d’Isil comença abans. A principis de maig els fallaires pugen al bosc per escollir els pins que es tallaran. Quan els han tret l’escorça, tallen les falles a una mida d’un metre i mig; després asclen els troncs i els emplenen d’estelles de teia. Per acabar, fan la plantada per assecar-les. Al vespre de Sant Joan, els fallaires van a buscar les falles al lloc on les van plantar i les transporten a l’espatlla fins al faro, on hi ha la foguera que faran servir per encendre les falles. En fer-se fosc, a Isil s’encén la falla major (que s’ha tallat el mateix dia), que dona el senyal als fallaires per començar el descens de la muntanya fins al poble: baixen en ziga-zaga, per on no hi ha camí, formant un riu de foc. Les fadrines reben els fallaires amb un got de vi, un tros de coca i un ram de flors. Tot seguit fan un recorregut pel poble fins a arribar a la falla major, on llencen totes les falles i es fa una gran foguera, al voltant de la qual ballen danses tradicionals, com el ball pla o el ball de bastons.

FERRAN ALEXANDRi

Les valls del nord-oest: unarre, Àrreu i Airoto En aquestes valls, poc freqüentades, situades al nord-oest del parc, en una de les zones més desconegudes i feréstegues, trobarem camins que menen a estanys i molleres de gran bellesa. La vall d’Unarre, encaixada entre les serres de Campirme i de Pilàs, culmina en els cims homònims: el Campirme (2.633 m) i el pic de Pilàs (2.656 m). A la part alta de la vall, al peu del pic de Ventolau (2.843 m), hi ha la zona lacustre de l’estany de la Gola i Tres Estanys, on podem seguir un itinerari excursionista —senyalitzat pel parc— encara que exigent, entre aquests estanys, amb el punt de partida des del refugi de la Gola, a la capçalera del riu Unarre, en un circ de muntanyes que superen el 2.500 m. Pel costat de ponent, la vall del riu Unarre queda tancada per la serra Mitjana, on, enlairada a l’extrem sud i al nord-oest del poble de Cerbi, hi ha l’ermita romànica de Sant Beado (1.178 m), accessible només a peu per un corriol que surt de les bordes d’Aurós. La curIosItat… LA LLEGENDA DE SANT BEADO Beado era un romeu francès que un bon dia va voler anar en pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia. Quan va passar a prop de Cerbi va esclatar una tempesta que el va dur a arrecerar-se a l’abric d’una cova. Com que el temporal no amainava, els llogarencs, en saber que era un sant pelegrí, van pujar a la cova per dur-li aliment i demanar-li consell. Els seus consells van ajudar molta gent, i també se li va atribuir algun miracle. Passat un temps, el sant va morir, i la gent li va aixecar una ermita al costat de la cova on havia viscut.

Abans d’entrar a la vall d’Unarre, aigües amunt de la Guingueta d’Àneu, a la cua de l’embassament de la Torrassa, cal fer una parada a l’indret conegut com la Mollera d’Escalarre. Es tracta d’un bosc de ribera extens, amb canyissars i zones d’aigües lliures, hàbitat de nombroses espècies d’ocells, com l’ànec collverd, el corb marí o el cabusset, i de peixos, com la truita, el barb roig o el gardí. Hi proliferen també herbassars i comunitats de plantes aquàtiques, com Hippuris vulgaris, en perill d’extinció i única població a Catalunya d’aquesta espècie. És un lloc que sorprèn tant pels valors naturals com cultu-

1. PARC NATURAL DE L’ALT PiRiNEU

rals. La natura salvatge conviu amb la història humana, com es manifesta en les esglésies de Sant Martí d’Escalarre, Santa Maria d’Àneu o Sant Roc de Llavorre, o les construccions militars de la Guerra Civil. La zona està habilitada per al turisme familiar amb un seguit de recorreguts, per fer a peu o amb bicicleta, i punts d’observació per descobrir l’esclat de la natura: la flora i la fauna. La dada LA MOLLERA D’ESCALARRE, uN ECOSISTEMA DINÀMIC Inclosa en el Parc Natural de l’Alt Pirineu, protegida pel Pla d’Espai d’Interès Natural, també pertany a la Xarxa Natura 2000 (La Torrassa) i està inclosa en l’Inventari de Zones humides de Catalunya.

Hippuris vulgaris.

La curIosItat… EL SECRET DE FRANCO: LA LÍNIA PIRINEuS A la Mollera d’Escalarre, el secret militar de Franco fou la Línia Pirineus: una barrera defensiva al llarg de 500 km per evitar l’entrada de la resistència, de les tropes del Tercer Reich o dels aliats. L’obra, però, no es va acabar mai ni tampoc es va usar, però el testimoni de tot plegat són més de 6.000 búnquers i nius de metralladora. Avui dia encara queden restes d’aquesta obra faraònica.

La vall d’Àrreu és una de les zones més ben conservades del parc. De relleu escarpat i embarrancat, aquest indret s’ha reblert de petits boscos de pi negre. A les parts més altes hi podem veure circs glacials, culminats per crestes granítiques, amb estanys destacats, i un bon nombre d’altiplans. També el testimoni de la història i l’activitat rural és present en aquesta vall, amb camins empedrats, l’enlairat poble d’Àrreu i l’ermita de la Mare de Déu de les Neus o el veïnat de les Bordes d’Àrreu. La vall del Riuet d’Airoto s’enfila des d’isil fins al gran estany d’Airoto, al peu de les tarteres d’Airoto i el tuc de Bonabé (2.720 m).

FERRAN ALEXANDRI

És una excursió magnífica, tot i que és un itinerari a peu molt exigent (amb més de 1.000 m de desnivell positiu). Es pot passar la nit al refugi d’Airoto i fer ascensions a cims propers, com el tuc del Rosari de Vaciver (2.616 m) o el tuc de Marimanha (2.679 m), el més alt de la zona.

La vall de Cardós

La dada ALBERT I DE MÒNACO (1848-1922) Els paisatges d’Isil van captivar l’atenció d’Honoré Charles Grimaldi, príncep de Mònaco, navegant i oceanògraf, fundador del Museu Oceanogràfic de Mònaco i el Museu de Paleontologia Humana de París. L’any 1917 va fer una estada a Isil i es va enfilar fins a l’estany d’Airoto.

Ens trobem, pel que sembla, en una vall de cards (del llatí Vallis carduosus); però, de fet, som en una de les tres valls principals del parc i una de les més boniques dels Pirineus, on el visitant, lluny de tirar per un camí de cards i punxes de gatosa, s’endinsarà de ple en un jardí de flors i altives muntanyes, un paradís. La vall de Cardós és una de les tres valls que formen la comarca natural de les Valls de Tírvia, més estreta encara que les valls veïnes d’Àneu, a l’oest, i Ferrera, a l’est. La vall és una de les capçaleres de la Noguera Pallaresa, afaiçonada per la Noguera de Cardós, que en el seu curs més alt s’anomena riu Lladorre. Al nord limita amb una carena que fa frontera amb Occitània, plena de llacs, dominada a l’oest pel Montroig (2.847 m), i a l’est pels cims de Sotllo (3.073 m) i la pica d’Estats (3.143 m), i al nord-oest, emmarcada per la vall de Tavascan. El forat de Cardós és el congost que posa fi a la vall, que s’endinsa al terme veí de Tírvia. És una zona molt trencada i abrupta, que marquen les parets del forat Cardós, on diuen les llegendes que hi viuen encantades, poc abans de la confluència de la Noguera de Vallferrera amb la Noguera de Cardós. A la capçalera de la vall de Cardós, a l’est del pic de Certascan (2.853 m), s’ubica l’estany de Certascan, a 2.236 m d’altitud. És l’estany més gran de Catalunya, i dels Pirineus, i també un dels més profunds. La seva massa d’aigua omple gairebé la totalitat del circ de Certascan. Avui dia, l’estany disposa d’una presa per a l’aprofitament elèctric: a través d’un canal subterrani, l’aigua es condueix a la central de Tavascan. A prop de l’estany hi ha el refugi de Certascan.

1. PARC NATURAL DE L’ALT PiRiNEU

per visitar… EL PLA DE BOAVI Situat a 1.657 m, en el municipi de Lladorre, en aquest indret conflueixen les valls de Certascan, Romedo, Broate i Sellente. un altiplà plàcid, idíl·lic, per on circula tranquil·lament la Noguera de Lladorre. La vegetació és abundant, amb avetoses a l’obaga, pins a la part superior i grans bedollars a la solana, clapejat per alguna fageda distreta, que provocaran tot un espectacle de color, especialment a la tardor.

A la capçalera lacustre de la vall de Cardós hi ha també la vall lateral del circ de Noarre, considerada com una àrea d’especial interès paisatgístic, perquè es troba en un indret que ha quedat al marge de les regulacions hidroelèctriques. Per tant, el medi ha estat molt poc alterat, per la qual cosa la vegetació es conserva molt bé. Conté elements d’interès patrimonial, com les bordes de Noarre.

La vall Ferrera En els segles xViii i xix, la vall Ferrera, rica en ferro com el seu mateix nom indica (del llatí ferraria ‘pròpia del ferro’), era una autèntica àrea industrial, sobretot per la fusta i el mineral que s’extreia del conegut bosc de Virós. El mineral es duia a les fargues, distribuïdes al llarg de la Noguera de Vallferrera, el riu pirinenc la conca del qual constitueix la vall Ferrera, per a l’obtenció de ferro. L’explotació de la vall Ferrera és coneguda des de temps antics. Existeixen fargues documentades a l’edat mitjana, però totes van cessar la seva activitat a finals del segle xix. La vall, que comprèn el terme municipal d’Alins i amb un rang d’altitud que va dels 800 m fins als 3.143 m, està vertebrada per la conca principal de la Noguera de Vallferrera i la seva subsidiària, la Noguera de Tor, però tot el conjunt és afluent de la Noguera de Cardós. La vall Ferrera és molt extensa, amb una importància històrica en temps medievals, i, avui dia, d’un evident atractiu turístic gràcies al seu valor paisatgístic. És especialment visitada la seva ampla capçalera, pels itineraris excursionistes, ja que està envoltada pel grup de cims de la pica d’Estats, però també pel pic de l’Estany Fondo (2.815 m), el pic de la Canalbona (2.966 m) o el pic d’Areste (2.797 m), i, entre la vall principal i la de Tor, s’interposa l’imponent massís de Monteixo (2.905 m).

FERRAN ALEXANDRi

Alins és la capital històrica de la vall, però també cal destacar els pobles d’Àreu i el seu veïnat de la Força d’Àreu, Ainet de Besan o Araós, a banda de posseir un bon nombre d’edificis romànics. per visitar… LA FORÇA D’ÀREu una mica allunyat al nord d’Àreu, hi ha el veïnat de la Força d’Àreu, on en la part alta del nucli hi trobarem un conjunt format per l’església romànica de Sant Feliu de la Força d’Àreu i les restes d’un antic castell, on antigament hi havia hagut una guarnició.

Hi ha dos indrets interessants a la vall Ferrera que no podem deixar de visitar. A recer del Monteixo (2.905 m), el pic de Norís (2.82i m) i lo Sentinella (2.562 m) s’amaga l’estany d’Aixeus, amb les aigües d’un blau intens. És un dels millors miradors de la pica d’Estats. En segon lloc, el pla de Negua és un indret amb vistes privilegiades de la vall Ferrera i la vall de Cardós. A les parts altes de la vall Ferrera hi ha el pla de la Selva, una planura envoltada de d’avetoses esplèndides que formen part del bosc de la Selva, entre les bordes de la Selva, de El detall. El terme Bues o de la Rebuira, i els prats de dall, que posen de força es conserva manifest la importància de la ramaderia, i on hem de com a topònim sobretot als visitar el famós avet del Pla de la Selva, l’únic arbre Pirineus i designa del parc catalogat de monumental.

Sant Feliu de la Força d’Àreu.

una població murallada o bé un castell, una fortalesa. Diu Ramon Llull (s. XIII): Los cavallers veem que fan castells e forces en los auts munts.

1. PARC NATURAL DE L’ALT PiRiNEU

La curIosItat AVET DEL PLA DE LA SELVA Es troba a Àreu (Pallars Sobirà), en l’avetosa del camí que duu a la pica d’Estats, és un dels avets més grans dels Pirineus catalans: 33,63 m d’altura i un perímetre del tronc que va d’1,30 m fins a 4,48. Avui dia encara mostra un aspecte vigorós. Però, tal vegada, la curiositat relacionada amb aquest arbre, és que probablement va ser el testimoni de la mort del darrer os català, fa més de cinquanta anys.

Un altre dels boscos interessants és el bosc de Virós, a la vall Ferrera, perquè és una de les grans masses forestals del país, on s’ubica també l’estació d’esquí de fons Virós-Vall Ferrera. Sorprèn veure l’espai que ocupa en el mapa. Comença als 800 m d’altitud i s’enlaira fins a superar els 2.500. Gràcies a aquest gradient, el bosc de Virós és una mostra excepcional de diferents ecosistemes forestals, des de la presència d’un bosc madur amb l’exuberància de poblament de líquens fins a boscos mixtos, amb presència d’avets i faigs. Tot plegat forma un ecosistema amb una gran biodiversitat. Aquest bosc, a més, ha estat l’escenari des d’antic de la indústria del ferro. per visitar… SANT LLISER DE VIRÓS Del petit poble d’Araós, a la Vallferrera, surt una pista forestal que s’enfila cap al refugi del Gall Fer, situat al bell mig del bosc de Virós. Però abans, a uns 3 km d’Araós, passarem per les bordes de Virós (on hi ha l’estació d’esquí de fons de Virós-Vallferrera), un conjunt de cases rústiques. En aquest mateix indret hi descobrim la capella romànica de Sant Lliser (o Sant Lleïr de Virós), probablement del segle XI, amb un senzill campaneret d’espadanya.

FERRAN ALEXANDRi

La curIosItat… EL MISTERI DE L’ASSASSINAT DE LA MuNTANYA DE TOR L’escenari. Tor és conegut pel conflicte pels drets de propietat de la muntanya de Tor, una extensa finca que s’estén al sud-est de Tor fins al port de Cabús, que fa frontera amb Andorra, i encara avui dia un paratge verge, integrat en els límits del parc. Tretze cases i un assumpte brut, amb odis, enveges i violència, protagonitzada per cacics, negociants i contrabandistes. La lluita per la propietat d’una muntanya, molt rica en fusta i pastures, sota la mirada dels interessos urbanístics i turístics, en una zona que és la prolongació natural de les estacions d’esquí andorranes de Vallnord, escenari també del contraban a través del port de Cabús. La societat de copropietaris. L’any 1896 es va constituir la Societat de Copropietaris de la Muntanya de Tor, formada per les tretze famílies que aleshores hi vivien. Segons els estatuts, per ser-ne propietari, calia residir-hi tot l’any. Ja fa molts anys, però, que els tretze signataris van morir, i, amb el temps, aquesta condició era impossible de complir pels successors, perquè el poble queda sis mesos incomunicat per la neu. Això va fer que apareguessin disputes i odis entre els hereus més forts, Josep Montané «Sansa» i Jordi Riba «Palanca». El conflicte. L’any 1944, després d’una batussa entre els maquis i la Guàrdia Civil es cremen quatre cases, i les famílies afectades abandonen Tor. Els altres propietaris decideixen que els qui marxen ja no tenen dret a la muntanya, cosa que dona lloc a greus desavinences. L’any 1976, Rubèn Castanyer, un promotor immobiliari d’Andorra arrenda la muntanya als cacics «Sansa» i «Cerdà», prescindint dels altres propietaris, per fer-hi una estació d’esquí. El «Palanca», que defensava l’aprofitament dels usos tradicionals de la muntanya, davant d’aquests fets, reuneix els altres copropietaris apartats, forma una junta paralel·la i arrenda la fusta de la muntanya a dos llenyataires de Vic. La tensió entre els dos bàndols augmenta. Els crims. El 1980 dos guardaespatlles del Rubèn maten a trets dos llenyataires que feien de guardaespatlles del «Palanca». El 1995 «Sansa» apareix assassinat brutalment, amb signes d’haver estat apallissat i estrangulat. Feia tan sols cinc mesos que el jutge l’havia declarat únic propietari de la muntanya de Tor. El misteri. Dos contrabandistes, acusats del crim, són absolts per l’audiència de Lleida per manca de proves concloents. Avui dia encara no s’ha pogut saber qui va matar Josep Montané «Sansa». El TSJ, després de més de vint anys de litigi, divideix la muntanya en 13 parts i declara propietaris els hereus de les 13 cases. Però ningú hi està d’acord, recorren la sentència i continuen enfrontats.

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

La vall de Tor És una vall molt estreta i aïllada, afluent de la vall Ferrera, que hi comunica de manera natural, juntament amb Andorra, amb indrets especialment interessants per la seva bellesa, com el roc de Llumeneres (2.064 m), al sud del petit poble de Tor, un cim rocallós de parets espectaculars. Per la vall, drenada pel riu Tor, hi passa l’antic camí que comunica el Pallars Sobirà amb Andorra, que arriba a la carena pel port Negre de Pallars i pel port Vell. A Tor s’hi arriba des d’Alins. El poblet, un dels més alts de Catalunya (1.650 m), és situat en un fons de vall que s’eixampla sota el roc de Sant Pere (1.767 m), emmarcat per altes muntanyes, com el pic de Sanfonts (2.885 m) o el pic del Port Negre (2.568 m). Damunt del poble hi havia hagut un castell medieval conegut com la Força de Tor, del qual queda un fragment de torre circular i restes esparses. Millors restes són les de la capella romànica del castell, Sant Pere de la Força, encimbellada dalt d’una roca. Més lluny, cap al nord, entre els barrancs de Vallpeguera i de Santfonts, hi ha la capella de Sant Ambròs de Tor. Deia Verdaguer, en l’excursió de l’Alt Pallars, que de Tor, «la gent no en sap res»; però avui dia és el poble més famós de Catalunya, i el més visitat, gràcies a una truculenta història d’enfrontaments, rivalitats i… d’assassinats. El poble de Tor.

La vall de Santa Magdalena La llarga vall de Santa Magdalena, presidida pel riu del mateix nom, s’estén des dels 750 m fins al cim culminat del Salòria (2.789 m), a través de grans boscos subalpins extensos i ben conservats, que foren l’admiració de Jacint Verdaguer en els seus itineraris pirinencs, especialment el que va fer l’estiu de 1882 que el dugué a Sant Joan de l’Erm, la vall de Santa Magdalena i el pic de Salòria, i on també va travessar la vall Ferrera.

FERRAN ALEXANDRI

A la tarda del mateix dia, amb un guia de Romadriu, baixí la serra fins a trobar lo riu de Santa Magdalena, que seguírem, tenint que passar-lo penosament deu o dotze vegades fins als cortals de Civís, on se forca. Prenguérem lo branc del nord, i al vespre entràrem als corrals d’Os. Lo camí és penós, però magnífic. L’avetar i pineda de Sant Joan s’hi estén per cada banda de riu, en cada fondalada, mostrant vistes dignes del llapis de Doré. Allí ningú talla els arbres: quan se cansen de viure, s’ajauen als peus dels altres; si cauen sobre el riu, fan de passera a les vaques o als mateixos llops que s’escauen de passar-hi. Jacint Verdaguer. «Excursió a l’Alt Pallars». Excursions i viatges (1887)

No és estrany que Verdaguer se n’admirés, d’aquest paisatge vegetal, quan els entesos avui han considerat molt interessants les petites taques forestals de caducifolis eurosiberians (telledes i bedollars) de la vall de Santa Magdalena. Som en una vall molt despoblada i poc freLa dada qüentada, amb petits nuclis abandonats, bordes El mall de la farga de i ermites. El poble de Romadriu és un dels més Romadriu, de més de feréstecs dels Pirineus, seu d’una important farga 500 kg, es va poder fins al segle xix, que avui es troba en ruïnes. salvar i avui és als Al peu del bony de Salambó, en el vessant sudjardins de l’Escola oest, s’ubica l’ermita de Santa Magdalena, un Superior d’Enginyers edifici històric de la vall. Industrials de Barcelona. Els boscos de Sant Joan de l’Erm formen una altra de les grans masses forestals de pins i avets del parc, avui escenari de pràctiques esportives: itineraris a peu, rutes amb BTT i estació d’esquí nòrdic a l’hivern, al refugi de la Basseta. Aquests boscos foren l’avetosa més gran de Catalunya, que una «torbera» infernal un dia s’endugué: Avui dia Sant Joan de l’Erm Vell mostra només les ruïnes museïtzades d’un antic santuari, que fou un antic punt de trobada i de culte dels veïns del Pallars i l’Alt Urgell, i lloc de pas de nombrosos viatgers, traginers, pastors i contrabandistes. Fins i tot, la tradició diu que l’any 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va dur el Sant Graal.

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

Des de Rubió baixàrem a Sant Joan de l’Erm pel dret, açò és, per un camí que també l’hauria seguit un gros penyal que hi fessen rodolar des de la cima. Tot aquell vessant immens fa 25 anys estava cobert d’avets, com un cap jove de cabells, que abrigaven la muntanya; era l’avetar més gran de Catalunya per sa estensió i el més notable per l’altura i gruixudària de sos avets descomunals anomenats en tota nostra muntanya: gairebé com en la Palestina los cedres del Líbano. Jacint Verdaguer. «Excursió a l’Alt Pallars». Excursions i viatges (1887)

La vall del Ras de Conques Per damunt del petit poble d’Ars hi ha una gran zona de pastures i pins negres, a l’est de la qual baixa la valleta del riu del Ras de Conques. Des d’antic que hi passa el camí ramader que enllaça l’Alt Urgell amb els pasturatges del Pallars Sobirà i Andorra, punt de concentració a l’estiu dels ramats de llana, a les bordes del Ras de Conques. Des d’Ars es pot fer un itineari a peu, per la vall del Ras de Conques i enfilar-se cap al nord, vers el coll de Grau, que és un mirador excel·lent.

El refugi del Ras de Conques.

Els arbres, les herbes i les flors La vegetació del parc és diversa, i es distribueix segons l’altitud. A les parts més baixes predominen els alzinars de carrasca, una mica més amunt, els boscos de pi roig i els prats de dall i de pastura. Més amunt encara trobarem els boscos de pi negre i les avetoses, i en les zones d’alta muntanya dominen els prats naturals i la vegetació de roca. La flora està representada per més de 1.500 espècies, de les quals, un bon nombre són endemismes pirinencs i 22 estan considerades amenaçades o molt rares, com la savina turífera, Cerinthe glabra (una

FERRAN ALEXANDRI

La dada LA FLOR DE NEU Sense cap mena de dubte, la flor de neu és la flor més coneguda, representativa i admirada de totes les flors d’alta muntanya. Coneguda també com a edelweiss (de l’alemany edel ‘noble’ i weiss ‘blanc’) és un flor alpina, petita, que sembla de cotó fluix, que podem trobar ens els roquetars i prades d’altura del parc. No és gens difícil de distingir: de color blanc vellutat, amb tonalitats groguenques o verdoses.

Flor de neu (Leontopodium alpinum).

planta amb flors), Salix hastata (una mena de salze) o Astragalus penduliflorus (de la família de les lleguminoses). Però potser l’exemple més emblemàtic d’aquest grup és la flor de neu (Leontopodium alpinum), protegida per llei. D’altra banda, hi ha plantes que tenen un gran interès per altres raons, com és el cas d’una espècie aquàtica: Hippuris vulgaris ‘cua de cavall’, però que no està emparentada amb els equisets o cues de cavall, perquè l’única població a Catalunya es troba al parc. D’altres, en canvi, no es fan enlloc més dels Pirineus, com Matthiola valesiaca, i d’aquí la seva raresa. Però el tresor més preuat del parc recau en un arbre que, encara que sembli mentida, ha estat descobert recentment. Es tracta d’una nova planta de la família de les coníferes, una veritable joia: la savina turífera, que tant pot créixer com un arbre o bé com un arbust. Com que segurament es confonia amb la savina comuna, fins ara no havia estat detectada, i el cas és que no es coneixia a Catalunya. El Parc Natural de l’Alt Pirineu és l’únic lloc del país on viu, i, com que està considera com una espècie amenaçada i vulnerable, hi ha l’obligació legal de protegir-la. Savina turífera (Juniperus thurifera).

1. PARC NATURAL DE L’ALT PiRiNEU

La curIosItat… LA SAVINA TuRÍFERA, uNA PLANTA RARA La savina turífera (Juniperus thurifera)) fou descoberta a Alins, a la vall ( thurifera Ferrera, a finals del 2006 pels serveis tècnics del parc natural. Després de fer-ne l’estudi, ha estat detectada en les tres valls principals del parc: Ferrera, Cardós i l’eix de la Noguera Pallaresa. La savina turífera és una conífera, una planta llenyosa de fulles amb forma d’esquama, com una escata de peix. Pertany a la família de les cupressàcies, com els ginebres i xiprers. Les més grans que s’han vist al parc fan 8 m.

La fauna pirinenca A l’Alt Pirineu hi podem trobar la representació més completa de la gran fauna de Catalunya. Per exemple, la població més gran de gall fer de la península ibèrica, que avui és una espècie amenaçada, la presència destacada de l’àliga daurada, el voltor i el trencalòs, o els grans mamífers herbívors com l’isard, el mufló, el cabirol, la daina i el senglar. i encara més: l’os bru. La dada EL GALL FER DELS PIRINEuS El gall fer del Pirineus (Tetrao urogallus aquitanicus) es belluga per tots els boscos del parc, especialment en els boscos de pi roig i pi negre, entre els 1.600 i 2.200 m. El 2005 se’n van censar 150 exemplars mascles adults, que representen la població més gran de la península Ibèrica. Generalment, els galls fers no es deixen veure, perquè no els agrada la presència dels homes; però si casualment en veieu algun, no el molesteu i allunyeu-vos-en discretament. Després, si voleu, podeu comunicar de seguida la seva localització a l’oficina del parc natural.

Però l’animal més rellevant del parc —ja en els límits— és el més petit de tots. Es tracta de la sargantana pallaresa, descoberta a la dècada de 1990 i endèmica d’aquesta zona pirinenca, concretament des dels massissos del Mont-roig i de l’oest d’Andorra, i que demana protecció.

FERRAN ALEXANDRI

Al parc de l’Alt Pirineu, per desgràcia, hi viuen espècies en perill d’extinció: l’ós bru, el trencalòs, el milà reial i la mateixa sargantana pallaresa. FAUNA ENDÈMICA… LA SARGANTANA PALLARESA

La sargantana pallaresa (Iberolacerta aureoli).

La sargantana pallaresa (Iberolacerta aureoli) és un endemisme exclusiu d’una part dels Pirineus. Fou descoberta l’any 1994 i s’han detectat tres subpoblacions, amb altres sargantanes, en les zones pedregoses de l’estatge alpí; però també s’escampa pels parcs veïns dels Pirineus Ariejans, Comapedrosa i Sorteny. A les roques amb herbes o en petits matolls, llocs on pot aconseguir el grau d’humitat que necessita, aquest animaló s’hi troba molt bé. Tot i això, la sargantana pallaresa és una espècie molt ben adaptada a la vida en condicions extremes, com per exemple una altitud elevada, amb radiacions solars fortes i temperatures estivals relativament baixes, per tant, s’adapta molt bé a l’ambient de l’alta muntanya.

Un altre grup el formen les espècies animals considerades com a vulnerables, perquè corren el risc de passar a estar en risc d’extinció. Algunes, per sort, només hi són presents ocasionalment, com el voltor negre, el corriol pit-roig i una mena de ratpenat, el nòctul gros. Però, per La dada L’ALMESQUERA contra hi ha quatre espècies amb bones L’almesquera o rata almesquera poblacions que presenten aquest risc de (Galemys pyrenaicus) és un vulnerabilitat: el gall fer pirinenc (difemamífer insectívor, emparentat rent del que viu a la zona Cantàbrica), amb els talps, de costums la perdiu blanca, el mussol pirinenc i aquàtics, i una espècie endèmica l’almesquera. del nord ibèric, avui amenaçada. Les papallones dels prats del dall són animals molt interessants: se n’han comptat 330 espècies pertanyents a 16 famílies, algunes de les quals, però, també es troben amenaçades, com l’apol·lo (Parnassius apollo), la Maculinea arion o l’emblemàtica graèllsia, l’espectacular papallona nocturna, en part, sobretot per la persecució dels col·leccionistes.

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

FAUNA ENDÈMICA… LA GRAÈLLSIA, LA PAPALLONA MÉS BONICA DEL PARC Avui dia encara hi ha gent poc civilitzada i amb molt males intencions, que es pensa que les papallones han d’estar clavades amb un agulla dins un quadre, per ser penjat en una paret, com una obra macabra, en lloc de viure lliures a la natura. La bella graèllsia (Graellsia isabellae) no se n’ha lliurat d’aquesta desventura, i, gràcies al seu alt valor per als col·leccionistes depredadors, s’ha vist perseguida i amenaçada. La seva raresa i bellesa són, de fet, també la seva perdició. La graèllsia és una papallona molt gran: de 90 a 100 mm d’obertura alar, d’un color verd groguenc amb una vistosa taca envoltada de negre enmig de cada ala, i les ales posteriors acabades en una cua curta. Els mascles tenen les antenes plomoses. Aquesta espècie, de costums nocturns, fou descoberta l’any 1849 per la naturalista Maria de la Pau Graells, i és endèmica del quadrant nordoriental de la península Ibèrica i del sud-est de França.

El parc de l’Alt Pirineu també és la terra de l’os bru Un dels grans mamífers que corren pel parc és l’os bru El detall. (Ursus arctos) és un animal que va viure als Pirineus en L’any 1948 èpoques passades. Però durant la primera meitat del segle es va caçar xx, aquest animal va ser perseguit per l’home, amb verins l’últim os a la i armes de foc, fins a la desaparició completa entre les vall Ferrera. dècades de 1970 i 1990. Però l’any 1996 va iniciar-se la seva reintroducció als Pirineus centrals francesos en primer lloc, amb dues femelles, la Ziva i la Melba, i el 1997, amb un mascle, el Piros, tots provinents d’Eslovènia. El projecte va acabar el 2006, amb l’alliberament de cinc ossos més, quatre femelles i un mascle. Actualment, dels vuit exemplars alliberats, només en viuen tres.

FERRAN ALEXANDRi

El nord del parc, per tant, forma part de l’hàbitat de l’os bru, que, entre els naixements haguts, se n’han censat 25 individus, 12 exemplars van passar pel parc el 2012, entre els quals hi havia femelles amb cadells. Avui dia, l’os és present al parc durant tot l’any a l’Alt Àneu, regularment a la vall de Cardós i la vall Ferrera i ocasionalment al massís de l’Orri. L’os necessita boscos i prats de bona qualitat i el parc és un hàbitat adient. Si tenim sort, a l’estiu se’ls veu en les zones de prats humits, atipant-se de fruits saborosos: avellanes verdes, nabius o gerds, que representen gairebé el 80% de la seva dieta. A la primavera també es deixen veure: els mascles fan grans desplaçaments perquè «lo temps és tal que tot animal brut requer amor, cascú trobant son par», com deia Ausiàs March, per manifestar l’alegria del moment de la procreació. I a més… QuÈ PODEM FER SI ENS TROBEM AMB uN OS BRu L’os és un animal discret que, com el gall fer, defuig la presència de l’home. Això vol dir que no és fàcil veure’l, i encara menys trobar-ne un davant del nostre camí. És per això que encara és corrent l’expressió viure com un os, que vol dir ‘viure solitari, defugint la societat dels homes’. Sí que podrem trobar, en canvi, el seu rastre, les seves petjades, els excrements o les marques que fa als arbres. Però si, per casualitat, mai us trobeu de cara amb un os, segurament l’animal se n’anirà de seguida. No el bloquegeu ni li talleu el pas, allunyeu-vos-en lentament i observeu-lo des de la distància. ¡Que tingueu sort!

Actualment, als Pirineus centrals hi viuen uns 35 ossos, i la majoria viuen totalment o parcialment als Pirineus catalans. per visitar… LA CASA DE L’OS BRu DELS PIRINEuS La Casa de l’Os Bru dels Pirineus és al poble d’Isil (Alt Àneu, Pallars Sobirà), al carrer del Pont, núm 7. Es tracta del primer centre d’interpretació de l’os, únic a Catalunya, inaugurat l’any 2012, un projecte de l’Associació Casa de l’Os Bru dels Pirineus (formada per l’EMD d’Isil i Alòs i la Fundación Oso Pardo), amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Situat en un edifici històric del 1825, la casa Sastrès, d’arquitectura tradicional pirinenca, de pedra, pissarra i fusta. (http://www.casaosbru.org/)

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

El patrimoni cultural Per acabar d’enriquir els atractius d’un parc natural, com aquest de l’Alt Pirineu, ens resta només el seu patrimoni cultural. Tot i que no ens trobem a la vall de Boí, bressol del millor romànic català i de l’Europa occidental, les valls del parc posseeixen tanmateix un patrimoni històric i cultural important. Això és fruit de l’estreta relació entre la població i el territori: des del passat prehistòric, amb els primers assentaments humans, que han deixat com a testimoni petri dòlmens i menhirs, fins a l’arribada de les primeres manifestacions del cristianime als Pirineus, amb el llegat de l’art romànic de les esglésies, però també en les construccions civils, com els castells i les fortificacions.

L’art romànic Cal destacar alguns edificis religiosos representatius del romànic català pirinenc: el monestir de Sant Pere de Burgal, les esglésies de Sant Serni de Baiasca i Sant Bartomeu de Baiasca, Santa Maria de Ribera de Cardós, Sant Pau i Sant Pere d’Esterri de Cardós, Ars i l’ermita de la Mare de Déu d’Arboló. A la vall d’Àneu, Sant Pere de Burgal és un antic monestir benedictí del municipi de la Guingueta d’Àneu, del qual sorprèn l’església amb doble capçada, amb tres absis a l’est i un de dos nivells a l’oest, considerat un tret carolingi molt rar en l’arquitectura catalana de l’època. En procedeixen les pintures del Burgal, atribuïdes al mestre de Pedret, que es conserven al MNAC. A la vall de Baiasca, al petit poble homònim, és interessant l’església romànica de Sant Serni (segles xi-xii), d’on procedeix la talla de la Mare de Déu de Baiasca, que es conserva al Museu Diocesà d’Urgell; però conté pintures murals conservades in situ. A la vall de Cardós, l’esSant Pere del Burgal. glésia de Santa Maria de

FERRAN ALEXANDRI

Ribera de Cardós, al terme de Vall de Cardós, situada a fora de la vila, és una construcció del segle xi en bon estat. Destaca per la portalada decorada i per la rosassa, i també per un campanar de torre de tres pisos amb decoració llombarda. Sant Pau i Sant Pere d’EsSanta Maria de Ribera de Cardós. terri de Cardós (segle xi), tot i que no és una església gaire gran, destaca especialment per les pintures murals de l’absis, els originals de les quals es conserven al MNAC. A la vall del Ras de Conques, el petit poble d’Ars, situat en un coster elevat sota el ras de Conques, ja a l’Alt Urgell, l’església de Sant Martí destaca pel seu bell campanar rodó de tres pisos, d’estil llombard, un dels pocs que queden a Catalunya d’aquesta tipologia, de campanars circulars. Damunt del poble queden les restes de l’antic castell d’Ars, conegut també com el castell de la Seca. Al congost d’Arboló hi ha el darrer edifici romànic destacat del parc: l’ermita de la Mare de Déu d’Arboló, construït amb pedra rogenca, amb un campaneret de torre quadrada sobre la nau única. La particularitat són els carreus, molt ben escairats i polits, i molt ben encaixats, que presenten una diversitat cromàtica del roig més fosc fins al Mare de Déu d’Arboló. més clar.

Una mica d’arqueologia Dispersats per tota l’àrea del parc hi ha restes arqueològiques que remeten a l’assentament humà d’aquest territori, ara fa uns 11.000 anys. En primer lloc destaquen els dòlmens de vall de Castellbò, com el de Coll de Pou, el de la Cabana o el Boïga Gavatxo. A la vall de Baiasca, s’ha excavat un dolmen i el túmul que l’encercla, descobert recentment.

1. PARC NATURAL DE L’ALT PiRiNEU

La curIosItat… EL MISTERIÓS MENHIR DEL PORT DEL CANTÓ El port del Cantó també se l’anomena coll de la Pedra del Cantó perquè hi havia hagut el menhir més famós del parc; però es veu que va desaparèixer durant les obres de la carretera N-260 (encara que al Museu de Llagunes se’n pot veure una fotografia de 1914 de la pedra original). Se’l coneixia com l’Home Encantat i tenia més de 4.000 anys. La pedra tenia una utilitat: marcava un punt de pas i pastures entre el Pallars Sobirà i l’Alt urgell. un bon dia de l’any 2017, un grup de veïns va recuperar simbòlicament l’antic menhir i el va posar al mateix lloc. Es tracta, però, d’una altra pedra, semblant a l’original.

Al sud de Llavorsí, a la zona de Baladredo, s’hi va trobar un important dipòsit de bronzes, d’una antiguitat d’uns 2.700 anys. Està format 148 objectes de bronze, entre els quals hi ha el fragment d’una fulla d’espasa, destrals, plaques de cinturó, braçalets, etc., amb un estat de conservació excel·lent, cosa que el converteix en el millor jaciment de bronzes de Catalunya. Un altre patrimoni arqueològic té relació amb les mines de ferro iberoromanes, romanes i després visigòtiques, i diferents tipus de forns i fargues, de la vall Ferrera i la vall de Baiasca.

per visitar… EL JACIMENT DE SANTA CREu DE LLAGuNES Situat damunt d’un turó de la vall de Siarb, proper a l’enlairada població de Rubió, hi ha el despoblat medieval de Santa Creu de Llagunes, obert a la vista pública des del 2018. Es tracta d’un jaciment arqueològic de gran importància, encara que prou desconegut actualment. Sembla que es tracta d’un assentament humà de l’edat del bronze (cap al 1500 aC), i que es mantingué fins a l’edat mitjana. Les restes, que es poden veure al Museu de Llagunes, descriuen força bé com eren les comunitats pirinenques antigament, fortament vinculades a la ramaderia ovina transhumant i a la climatologia de l’alta muntanya.

FERRAN ALEXANDRI

El pallarès, patrimoni immaterial El basc arcaic imperava al llarg de gairebé tota la serralada pirinenca fins a l’any 1000, data a partir de la qual el català es va anar imposant, i a la zona dels Pallars fou la variant occidental. La llengua anterior ha desaparegut completament, tan sols en els topònims, és a dir, els noms de lloc, n’ha quedat el rastre. I és un rastre ben important i abundant. És per això que la UNESCO també reconeix com a patrimoni immaterial no només les varietats lingüístiques (els dialectes) sinó també la toponímia (els noms de lloc), que ens ajuden a entendre una mica més qui som i d’on venim, perquè ens donen informació sobre usos, fets o elements geogràfics que avui dia poden haver desaparegut. Topònims pallaresos d’origen basc al parc de l’Alt Pirineu LLOC

SIGNIFICAT

PROVINENT DEL BASC

Alins

lloc abundant en farina

llint-ze

Àneu

… sota de

ana-be

Araós

camp, pla fred

ara-ontze, ara-otz

Àrreu

agre, rònec

arro

Àssua

gavarrera o lloc pedregós

asua o arsua

Baleran

vall dels corbs

bela-aran

Boavi (pla de)

en el llindar, en el límit

boga-be

Borén

el camí del cap

buru-inte

Burgal

vessant cobert de bedolls

burkhi-alde

Certascan (pic i estany de)

a la fi de la regió boscosa

çarta i azkan

Esterri

el lloc de la tanca, del clos

esto-erri

Gerri (pic de)

exposat al vent

agirr- agerr

Isil

lloc aigualós i humit

is-

Llessui

cova, avenc; vall o fossat

leçoi, leçe o leize

Monteixo

la casa de la muntanya

mendi-eixe

Sort

la vila del pont

zubi-iri-ti

Tor turó

tor

Unarre

riu d’aigua tèrbola

ur-arre

Tavascan

final del peu de port

atabe-azkan

Virós (bosc de)

nou, poble i el sufix -otz (?)

berri-otz o iri-otz

1. PARC NATURAL DE L’ALT PiRiNEU

La curIosItat… ¿EL NOM D’ANETO, COSA DE RuCS? Al Pallars hi ha topònims semblants a Aneto: Ainet de Cardós, Ainet de Besan o Aineto (prop de Tavascan). Però aquests no són iberobascos, sinó que venen del llatí asinetum, que fa referència a un paratge on hi ha molts ases… però el cas és que també podria provenir d’anetum ‘herba, anet’.

Deixant de banda la influència del basc, cal dir que, a més, el pallarès és un dels dialectes més conservadors del català, gràcies a les condicions geogràfiques de les seves valls, de situació reclosa i de difícil comunicació (almenys antigament). Per això, aquesta varietat lingüística és patrimoni immaterial dels Pirineus. La riquesa és extraordinària, perquè podem trobar fins i tot diferents paraules per designar una mateixa cosa. Per exemple, per referir-se al neret (Rhododendron ferrugineum), a la vall Ferrera d’aquest arbust en diuen abarset (també a Andorra i la Cerdanya); però a la vall d’Àneu, en canvi, en diuen bardanal. i encara més: l’os bru és conegut com l’ossa en molts indrets del Pallars. A continuació, un breu vocabulari de pallarès ens mostra alguns mots relacionats amb la natura.

VocaBuLarI paLLarÈs - cataLÀ cEntraL PALLARÈS

CATALÀ CENTRAL

broma

núvol

cullereta

cap-gros

fraga

maduixa

galàpat

gripau

gisca

aire molt fred

muricec

ratpenat

porc fer

porc senglar

sangartalla (o singratalla)

sargantana

tremolina

vent arremolinat

voliana

papallona

FERRAN ALEXANDRI

L’itinerari recomanat: La travessa de la vall d’Àrreu La vall d’Àrreu, situada al terme municipal d’Alt Àneu, al Pallars Sobirà, és petita, salvatge, tranquil·la i molt ben conservada. I sobretot poc freqüentada gràcies al seu aïllament, que l’ha deixada arrecerada del turisme. És per això que cal conscienciar els visitants o excursionistes, perquè el seu pas per la vall sigui tant plaent com imperceptible. La ruta ens duu a travessar la vall d’Àrreu a peu, des del port de la Bonaigua fins a l’estany de Muntanyó i després al llarg d’un camí embarrancat que segueix el curs del riu Àrreu fins a arribar al poblet del mateix nom. Per fer aquesta travessa caldrà que deixem un cotxe a Borén i l’altre a prop del port de la Bonaigua. Itinerari: port de la Bonaigua - coll de l’Estany de Pudo - estany Muntanyó - molleres del Clot de Rialba - planells de Muntanyó - Mare de Déu de les Neus - Borén. Durada: 4 h Dificultat: mitjana/alta

Des d’Esterri d’Àneu, per la carretera del port de la Bonaigua (C-28), un cop passada l’ermita de la Mare de Déu de les Ares, i a l’altura de la cabana de la Pletiu del Duc, poc abans d’arribar al port, prenem un camí que s’inicia a la dreta. Anem ascendint en direcció nord-est fins a l’altiu coll de l’Estany de Pudo (2.337 m), per continuar, més al nord, ara en lleugera davallada, fins a l’estany de Muntanyó i el curs del

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

riu Àrreu, un indret ideal per gaudir del paisatge i d’un bon ambient d’alta muntanya, fins que arribarem a final de la travessa, a les petites poblacions d’Àrreu i Borén. D’aquest recorregut cal destacar almenys tres indrets singulars, pel que fa al medi natural i biològic: 1) L’estany de Muntanyó. És el més ric en diversitat de macròfits aquàtics dels Pirineus i constitueix una veritable selva subaquàtica. Els macròfits són plantes aquàtiques o algues que viuen totalment o parcialment submergides dins de l’aigua. 2) Les molleres del Clot de Rialba. La importància d’aquestes molleres resideix en el fet que posseeixen un registre pol·línic de més de 10.000 anys d’antiguitat. 3) Els planells de Muntanyó. Amb les seves aigües serpentejants, envoltades d’arbres vells de pi negre, ens recorden una mica el planell d’Aigüestortes.

L’estany de Muntanyó, a la vall d’Àrreu.

En el tram final de l’excursió trobarem camins empedrats, marges, cabanes i bordes, com el veïnat de les Bordes d’Àrreu, que són el testimoni d’un important passat agroramader. Es tracta d’un antic veïnat, actualment despoblat, situat a 1.334 m, a l’oest d’Àrreu en línia recta. Després de passar les Bordes d’Àrreu, just al sud, el sender ens porta fins a l’ermita romànica de la

El detall. L’any 1803 una allau es va endur 10 cases de les Bordes d’Àrreu i va matar 17 persones; els supervivents van haver de marxar cap a Àrreu.

FERRAN ALEXANDRi

Mare de Déu de les Neus, que forma part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sorprèn per l’ús dels carreus de dimensions poc uniformes, i la seva col·locació, que sembla feta de pedra seca, i pels colors clars i foscos, que contrasten amb el sostre de llosa de llicorella negra. per visitar… MARE DE DÉu DE LES NEuS D’ÀRREu És una construcció senzilla, una capella de dimensions reduïdes, d’una sola nau, amb un absis semicircular sense decorar. Contràriament a la majoria d’esglésies d’una sola nau, presenta la porta d’entrada en el mur nord. Sobre la porta hi ha un carreu amb un crismó en relleu. També té un petit campanar d’espadanya a la façana de ponent. El 2013 va acabar-se la restauració. A l’interior s’hi ha reproduït la volta de fusta original de l’altar.

Continuem el camí uns 500 m més i ja haurem arribat al poble d’Àrreu (abandonat el 1980), enlairat a 1.268 m, a la dreta de la Noguera Pallaresa. Les cases, alineades en els dos carrers principals, són construccions típiques de l’arquitectura muntanyenca, amb llosats de fort pendent, amb alguns

La dada LES BORDES Les bordes són construccions rurals de pedra i fusta, que es troben generalment a una certa altura, en els prats de pastures, i que es fan servir per tenir la palla, les eines de conreu i per guardar-hi el bestiar. Als Pirineus, especialment al Pallars i Andorra, una borda també és una casa de ramaders, que es distingeix de la masia (en què els pagesos es dediquen al conreu de la terra). Les bordes s’identifiquen perquè són cases, normalment de dues plantes, amb sostre de pissarra i murs de pedra.

Les cases d’Àrreu.

1. Parc Natural de l’Alt Pirineu

balcons de fusta, tornejats. Al fons del carrer hi ha l’església romànica de Sant Serni, que conserva tres piques beneiteres de notable interès. No hi arriba cap carretera d’accés, per tant, encara avui és un lloc feréstec i solitari, al qual s’hi arriba a peu des de Borén. Una mica al sud-est, en un turonet a la dreta del riu Àrreu i també de la Noguera Pallaresa, en un lloc estratègic que dominava el pas per la vall, hi ha les restes del castell d’Àrreu. Adaptat al cim del petit turó, el castell tenia una forma allargassada, però avui només en queda una cambra mig ensorrada i fragments de la murada exterior.

Lo castell d’Àrreu és una gran casa espitllerada que es conserva encara. Allí posava lo duc de Medinaceli. […] Se conta aquí també que, havent entès lo duc que una filla seva estava en males relacions amb un moro anomenat Almansor, feu bastir una torre expressament, on la tancà dintre parets de dos metres de gruix dins aposentos que sols rebien la llum del zenit. Li donà una cambrera per cuidar-la i ja no pogué veure a ningú més. Encara se’n diu «la torre de la Minyona». Jacint Verdaguer. «Excursió a l’Alt Pallars». Excursions i viatges (1887)