TICS nº 38 - Al cau treballem la inclusió

El cau és una activitat inclusiva? Aquest potser és un debat que moltes generacions de caps han tingut: com podem arribar a infants diversos? Com podem educar en la inclusió? No sé si hi ha hagut algun equip de caps que ha trobat la resposta clau a tots aquests dubtes; el que sí que podem assegurar és que, dins de les possibilitats, els caps han intentat arribar a altres col·lectius de persones que no acostumen a passar pel cau.

Potser, per treure’n l’entrellat, hauríem de començar preguntant-nos què s’entén per inclusió. La inclusió (com a ideal) es planteja des del punt de vista en què el grup és un conjunt de persones que no distingeix algú altre per ser diferent, ja que aquesta diferència no es fa palpable perquè l’entorn i les

Estem a punt?

activitats estan plantejades perquè puguin ser compreses i perquè tothom hi pugui participar per igual.

És ben cert que, a les excursions, les persones amb mobilitat reduïda potser tindrien problemes per poderles realitzar i, de fet, les cases de colònies de la zona no ho posen gens fàcil. Ara bé, per a les activitats diàries del cau, els caps, a l’hora de preparar-les, sempre ens hem adaptat a les necessitats del grup i hem inclòs totes les capacitats, físiques o intel·lectuals, dels infants i joves.

Però, en quin moment els caus ens plantegem totes aquestes qüestions? En el nostre cas, enguany ens va sorgir la necessitat de tenir una rampa al cau per tal de fer accessible l’entrada al col·lectiu de la geganta Frida,

sinó l’hauríem tingut ara? Els caus debaten sobre inclusió davant la necessitat de ser-ho, si no, el seu dia a dia fa que aquest tipus de dubtes passin a un segon o tercer pla.

El que sí que s’ha de valorar dels centres escoltes i guies és l’adaptació rapidíssima davant la necessitat d’incloure persones amb capacitats diverses. Sempre que ha calgut incloure algun infant o jove, s’ha fet el possible per poder adaptar l’activitat i l’espai a les seves necessitats i a les del grup.

En definitiva, sí, els caus són espais inclusius i amb consciència per la transformació col·lectiva d’incloure a tothom. De totes maneres, segurament, encara ens falta molt camí per recórrer. Vosaltres què en penseu? Estem a punt?

Foto: Intercanvi de l’Agrupament amb el Club Vaixell el 2017.

Notícies

Comencem el curs amb l’excursió d’agrupament

El cap de setmana del 15 i 16 d’octubre, l’Alverna va celebrar l’excursió d’agrupament a la Pobla de Cérvoles. Totes les unitats ens vam reunir per ajudar un grup d’investigadors i espies famosos dirigit per les fantàstiques Espies de Veritat. Un cop vam ser a lloc, ens van explicar que al local de l’Alverna havien afectat molt

els diluvis que havien caigut setmanes abans i s’havien esborrat tots els equips de caps. Gràcies a un seguit de pistes i resolució d’incògnites, els infants i joves van aconseguir desxifrar els equips de caps!!! Gràcies a això hem pogut començar l’any quan i com toca!

Redacció

Aquest any vam poder tornar a gaudir de la paradeta de castanyes de les Truc! Tot i les dificultats i la poca experiència deguda a la covid, les Truc s’ho van acabar passant molt bé i van vendre moltes paperines. El dissabte del pont de la castanyada, van tenir la visita de les unitats del cau, que, per aconseguir castanyes, havien de fer una dansa. Ja estem veient el final de les restriccions i hem pogut tornar a gaudir d’una tradició alverniana més!

parada de castanyes de les truc. Foto: Xantal

Ja falta poc per tornar-nos a veure. El 13 de gener durem a terme l’assemblea d’Antics i Amics per decidir el futur de l’entitat entre totes. Us esperem!

Junta Antics i Amics

Aquest juny vam estrenar la rampa del cau per fer més accessible el local. Amb l’adequació del local, va ser impossible fer-la d’obra i permanent, així que hem buscat una solució. La peça ha estat construïda a mida pel Xevi Manero.

Redacció

La rampa del cau. Foto: Carla Manero

Trucs

La

Estrenem rampa al cau

Reserveu-vos la data: assemblea d’Antics i Amics

Torna la tradicional castanyada!

Foto de grup de l’exc. d’Agrupament. Foto: Arxiu Alverna.

Fins al 2020, el 15 d’agost havia estat sinònim de platja, disfresses i barques casolanes, o, el que és el mateix, de Travessa d’Andròmines. Dos anys de pandèmia, en què la festa popular s’havia reduït a la mínima expressió, ens havien deixat sense un acte que ja havia conquerit el cor de totes les alvernianes i que, a poc a poc, s’estava consolidant en les festes de Sant Magí. Recuperar-lo amb tota la seva esplendor va fer d’aquesta edició un dia molt especial. Potser érem menys embarcacions que l’última edició i potser la platja havia

disminuït moltíssim la seva grandària –fet que ens hauria de fer reflexionar a totes–, però l’ambient que s’hi va respirar des de bon matí va ser tota una festa, gràcies, en part, a la música dels PD Faggots.

Un cop el jurat va tenir comprovades totes les andròmines, va començar la travessa infantil, que, tot i només comptar amb dos participants, ens va fer vibrar a totes.

I tot just acabaven les més petites, va arribar el torn de les adultes. Alguns amb més destresa que d’altres, van fer el recorregut fins a la boia i

tornar amb l’aigua “beneïda”. La més ràpida –amb molta diferència– va ser Salvem les Balenes, que semblaven una llanxa motora. I, pel que fa a l’aigua “beneïda”, la Biodròmina va ser la vencedora, tot i que amb força sospites de trampes, cosa que va portar que també guanyessin el premi Dalton. Menció especial també al Pepino de Mar –que ja deuen anar per la versió un milió–, que va guanyar el premi a la millor ambientació per una gran reproducció de la imatge del patró.

Adrià Castellví

La colla gegantera de la geganta Frida es reuneix al cau

Sembla que, des de fa unes setmanes, la Geganta Frida, adaptada a portadors amb cadira de rodes i altres situacions de discapacitat, vinculada al programa municipal “Festa per a Tothom”, i la seva eixerida colla han trobat en els nostres caus un espai on reunir-se i retrobar-se periòdicament. Encara falta concretar alguns petits detalls, però, si tot va bé, aviat gaudiran de l’espai i podran desenvolupar la seva important tasca: donar a conèixer el món de les “altres capacitats” a la nostra ciutat, Tarragona, i donar-hi cabuda en els màxims àmbits possibles. I d’això, l’Alverna, no ens en podem sentir més orgullosos.

Temps enrere, els membres que acompanyen la Frida i algunes de les nostres unitats ja van tenir un primer contacte i van compartir diverses activitats un dissabte de cau. Va ser una experiència divertida i molt enriquidora per totes dues parts.

Romà Solé

La geganta Frida al cau. Foto: Geganta Frida

Recuperem la Travessa d’Andròmines de Sant Magí

Les millors imatges de la travessa d’andròmines. Foto: Irene Marta

Un estiu ple d’aventures!

CASTORS I LLÚDRIGUES

Vam anar a passar uns magnífics dies a Llombregueres de Baix, un terreny amagat entre muntanyes i vaques de Sant Pere de Torelló. Allí vam muntar tendes per primera vegada, vam perdre uns quants mitjons i ens vam amagar de la pluja. Van ser dies molt intensos, en què vam aprendre a conviure i a treure’ns tabús (cacòmetre!!!). Vam passar estones de felicitat juntes i també vam aprendre a gestionar plegades la tristesa de l’enyorança. Vam poder descobrir alguns animals de la zona, com un talp, àligues i rossinyols que ens cantaven als matins. També vam fer una guerra d’aigua i moltes activitats divertidíssimes. La ruta va acabar a una església, on estaven dormint uns Llops i Daines d’un cau de Lleida! Tot i que la nostra part preferida va ser la festassa que vam fer fins a les tantes de la nit. Va ser increïble! Ho recordarem tota la nostra vida.

RÀNGERS I NOIES GUIES

Vam anar de campaments al terreny Lometo, a Gavàs, tocant a França. Vam gaudir moltíssim de la natura i vam xalar amb l’eix de Supervivientes, on predominaven les trampes. Vam haver d’aprendre a passar camins enfangats on s’enfonsaven les sabates i quines plantes havíem d’evitar tocar (a les males), i vam fer un concurs de vaixells que més tard vam provar al riu. Tot, amb la inseparable companyia del Firulais. També vam fer un parell de rutes per l’entorn, on els camins van acabar sent opcionals, i vam acabar pujant un vessant com cabres. I al final de cada ruta ens esperava algun riu, on vam poder refrescar-nos i jugar. Vam revolucionar el petit poble de Gavàs. La gent que hi vivia estava encantada amb els RiNGs, fins i tot les iaies es van apropar a veure’ns rentar la roba al safareig del poble. Ens va enxampar el pla Alfa, però, gràcies a l’amabilitat de la gent del poble, que ens van deixar cuinar als seus porxos, ens vam salvar. Van ser deu dies plens d’activitats, jocs i emocions. I tots ens n’hem emportat molts bons records.

PIONERS I CARAVEL·LES

Aquest estiu vam estar a la immillorable Galiza, amb tot el que suposa: bon mar, bona teca i bona farina.

Tot i no haver pogut gaudir d’aquests luxes, hem sabut aprofitar el temps. El voluntariat va ser la bomba. El que no esperàvem era que el nostre fantàstic equip de caps ens preparés un scape room per les dunes de Corrubedo: vam córrer; vam estar entre policies, ambulàncies i la Creu Roja, i vam fer una parada tècnica en un poliesportiu, on ens van acollir. Tot això a causa d’un incendi, que ens va acabar portant al nostre últim destí: Santiago de Compostel·la.

Un cop vam arribar a Santiago, vam gaudir d’un supercàmping i de la “gran” ciutat. Gran entre cometes perquè és més petita que Tarragona, no perquè no moli.

LLOPS I DAINES

Vam fer uns campaments a Espolla, un poble encantador que ens va acollir molt bé. Després de tants dissabtes preparant activitats, descobertes i tallers per al camp d’estiu, els infants van dur a terme tota la feina feta. I que bé que ens ho vam passar!

A causa de les altes temperatures i el risc d’incendi, no vam poder fer ruta, però vam poder descobrir el poble i ens vam remullar a la piscina.

Ens feia falta fer uns campaments amb total normalitat, i així els infants ho van poder disfrutar al màxim i fer un tancament de curs inoblidable.

TRUC 1

Vam marxar de camp d’estiu la setmana del 22 al 28 d’agost. Els primers quatre dies els vam passar a Brunyola, en un terreny d’acampada genial, i els altres tres els vam passar al Maset Vega, a la Febró.

Vam tenir un inici de campaments complicat: un Fairy obert dins d’una motxilla, una ruta fins al terreny més llarga del que ens esperàvem, una aranya dins de la tenda... Per sort, ho vam poder solucionar tot i passar uns dies molt tranquils jugant a jocs de cartes (al Mao), escoltant música i fent molts memes i fotos. Menys ruta, vam arribar a fer de tot: dormir en un lavabo, tallar-nos els cabells, tenyir samarretes, mirar les estrelles, trencar un trípode, cuinar creps, resoldre un crim...

El quart dia vam anar a la Febró, on vam celebrar l’aniversari de la Núria, vam treballar el compromís, fer moltes polseres, aprendre a ballar balls tradicionals com la Polca d’Ors i, fins i tot, anar a un concert de PD Peting.

Van ser uns dies xulíssims, en què vam connectar encara més com a quinta i ens ho vam passar genial.

TRUC 2

Vam estar vuit dies de camp d’estiu al càmping de Blanes. Després de la venda dels supercalendaris del cau 2021-2022, de participar en la paradeta de Sant Jordi, d’organitzar el sopar de final de curs i molta feina més, vam aconseguir per fi fer aquest intrèpid viatge! (Després del que havia estat aquest llarg i intens, però emocionant any.) Ens ho vam passar d’allò més bé, ja que vam anar a fer rutes per les precioses cales de la Costa Brava, vam anar molt sovint a la piscina del càmping i vam descobrir la ciutat a través de diverses excursions als principals llocs d’interès, com el passeig marítim o el jardí botànic.

El camp d’estiu ens va ajudar a tancar el nostre llarg recorregut per l’Alverna, cosa que ens va suposar un emotiu comiat al tancament d’una llarga etapa. La nostra quinta hem compartit molts anys junts i ens emportem molt bons records del nostre recorregut pel cau i de tots els que heu estat allà amb nosaltres fins avui. Moltes gràcies de tot cor, sobretot a les nostres animadores, la Carla i l’Àlex, per la seva feina i tot el que ens han hagut de suportar.

CAPS I caps

Abans de res, et podries presentar. Com et dius?

M: Marta Lyn Coix Ballester. El meu nom ve de l’àvia, que es diu Daiana Lyn. I no és xinés, és anglès.

A: Aina Santos Martínez.

N: Núria Salvador Solé Quants anys portes al Cau?

M: Aquest és el meu quart any com a cap, he estat a R/NG i a C/LL.

A: Porto al cau des de LL/D i aquest es el meu últim any al cau. Ja no sé quants anys són.

N: Sóc una senyora iaia del cau. Com a nena vaig fer 12 o 13 anys des de 2n de C/LL (la meva quinta vam obrir Castors i Llúdrigues) i com a cap és el meu 5è any.

Estiu o hivern?

M: Estiu 100%, ja està tot dit.

A: Estiu.

N: Hivern, no et pots tapar de la calor.

Tenda o bivac?

M: Tenda, passo del bivac. A: Tenda, que si no hi ha aranyes.

N: Tenda. Encara sóc com

una nena i em fa por la foscor.

Entrepà o carmanyola?

M: Carmanyola sempre, un plat més equilibrat.

A: Carmanyola, i quan ets cap, te la pots reescalfar al microones.

N: Quan era petita entrepans. Els meus pares em feien entrepans perquè no m’estimaven, però, des que m’ho fai jo, sempre carmanyola.

Mar o muntanya?

M: Muntanya, m’agrada desconnectar, que faci una mica de fred.

A: M’agraden les dues, però em decanto per mar. El tenim aquí i em transmet molta calma.

N: Muntanya. Vull fer rutilles com quan era caravel·la.

Dia o nit?

M: Dia. M’encanta fer plans de dia i vermuts.

A: Dia. Sóc una persona molt productiva i arribo cansada a la nit.

N: Nit, sóc senyora de nit. Plaça dels Sedassos o Plaça de la Font?

M: Plaça de la Font, hi ha més ambient.

A: Plaça de la Font, mes tradicional.

N: Plaça de la Font. Castells o Baixada de l’àliga?

M: Baixada de l’àliga, hi ha més ambient.

A: Baixada de l’àliga, hi ha molta gent.

N: Castells, tot i que tinc la camisa de la Jove però no hi vaig gaire.

Gats o gossos?

M: Gossos. Em feien pànic de petita, però ara els prefereixo.

A: Home Gossos! La Meli està al meu cor.

N: Gossos. Es poden abraçar.

C. Tangana o Oques Grasses?

M: C. Tangana. M’agrada més la seva música.

A: Oques Grasses.

N: Cap dels dos, Miley Cyrus.

Santa Tecla o Sant Magí?

M: Santa Tecla, saps per què, no? Hi ha més ambient.

A: Santa Tecla. Per Sant Magí no hi sóc.

N: No hi ha discussió aquí: Santa tecla.

A: Aina Santos Martínez N: Núria Salvador Solé.

M: Marta Lyn Coix Ballester

D’ON VE LA GEGANTA FRIDA?

El passat mes de maig, la Geganta Frida i la seva colla van visitar l’Alverna. Algú se’n deu recordar, oi? Aquest nou element de la festa tarragonina, que està adaptada per ser ballada per portadors que van amb cadira de rodes i també per qui té dificultat per portar qualsevol altre gegant, venia de l’ajuntament per mostrar com a través del lleure, la cultura popular i l’aportació de les persones amb discapacitat es pot contribuir a millorar la ciutat. Generalment, al lleure no se li dona la importància que mereix. Vosaltres ja ho sabeu, gent de cau, que ni de bon tros tot s’aprèn a l’escola. Ens neguem a parlar que només és una manera de passar el temps i pensem que és el temps més valuós. Per a tothom, i encara més per a qui se li posa dificultats per gaudir-lo.

La nostra experiència comença amb Festa per a Tothom, que des de 1991 ha estat un programa municipal per facilitar la participació de les persones amb discapacitat a les festes de Santa Tecla

a través d’un seguit de mesures; les més importants, el transport adaptat i, sobretot, el voluntariat. Així es plantejava. Però el veritable objectiu del projecte és, fent-nos veure, influir en la mentalitat col·lectiva i millorar com es percep la discapacitat: reivindicar festivament que també som ciutadania.

Amb el temps, vam anar tenint clares algunes premisses: que la discapacitat forma part intrínseca de la societat i de la vida, i no només és una qüestió de la persona afectada i de la seva família; que l’únic camí veritablement transformador és el de la presència, ser-hi personalment, col·lectivament, en tots els àmbits: escola, treball i lleure. I per això cal crear condicions adequades. És del que es tracta l’actitud inclusiva, que comporta un disseny universal de l’entorn físic i de les activitats. El guany és, sorprenentment, per a tothom.

Tot i que Festa per a Tothom només té la durada de Santa Tecla, ha estat la incubadora d’altres aventures. El Festival Eclèctic – Arts Escèniques des de la Discapacitat va donar un ressò a les companyies de teatre formades per actrius i actors amb discapacitat, posant el seu treball al bell mig dels escenaris de la ciutat i omplint les platees de públic motivat. I amb el goig de poder convidar artistes d’arreu perquè ens mostressin nous camins i possibilitats.

I, més tard, una casualitat ens va fer saber de l’existència d’uns geganters que

construeixen figures adaptades per ser portades en cadires de rodes. Dit i fet, vam convidar a venir el Gegant Martí de Premià de Mar. Nosaltres, que, sense atrevir-nos a esmentarho, sempre havíem somiat en passar d’espectadors a artífexs de la festa, vam pensar en gran i en vam fer un de propi per a Tarragona. Dies abans de la Santa Tecla de 2018, es batejava la Geganta Frida, inspirada en l’artista mexicana, i de qui ens sedueix la manera, a la vegada planera i genial, d’abordar les seves dificultats físiques i el dolor a través de pintures i escrits.

Amb tot, tenim el goig de ser només una iniciativa més cap a una ciutat més inclusiva. Per exemple, la més veterana, el Club Vaixell, sorgida de la saviesa i la bonhomia de mossèn Tomàs (amb la seva comparsa de Carnaval, degana en la participació festiva, o dignificant l’infant amb discapacitat cognitiva al permetre-li fer la comunió, a l’igua els altres germans); el club esportiu Costa Daurada i Solc; el Nàstic Genuine; el gegantó Arcàngel Sant Rafael o les propostes de “Si jo puc, tu també #epilep”. Tota una riquesa.

Col·loqui sobre dansa adaptada a la platea del Teatre Metropol. Pep Alcañiz

La Geganta Frida a la Cavalcada de La Mercè. @gegantafrida

tren o autobús?

Prefereixo en autobús perquè es crea un ambient més nostre i pots cantar cançons, pots parlar, etc. Com el tren és transport públic, hi sol anar més gent i t’has de comportar, però al bus pots fer la teva.

Prefereixo en tren perquè he anat molt poc en tren i en bus és més còmode, però en tren tens taules i fas més caliu.

En tren perquè et pots moure, t’ho passes millor i generalment hi ha millors vistes (al bus t’ho tapa la carretera) i, a més a més, hi ha lavabo. És molt millor.

En tren; sempre té millors vistes. El trajecte de Tarragona fins a Barcelona, que és el que acostumem a fer, té unes vistes molt maques i es pot veure el mar quasi en tot moment.

Prefereixo anar en tren perquè en bus em marejo i en tren pots asseure’t de quatre en quatre i parlar amb els teus amics, veus millor els paisatges i no se’t fa tan llarg el viatge perquè hi ha més gent. I el bus sol ser transport privat.

Ariadna López Pujol, truc

Emma Fornós Fabre, noia guia

Júlia Camí Dickeson, noia guia

Maria Gran Badia , noia guia

Laia Aluja Sánchez, Truc

feina pendent

Cap a principis dels noranta, vaig coincidir a PiCs amb un noi que utilitzava audiòfon. Tinc bon record d’aquell noi i, vist amb perspectiva, crec que vam aprendre moltes coses que desconeixíem (el motiu de la seva veu nasal, la relació entre l’oïda i l’equilibri el dia que es va treure l’audiòfon i va voler llançar-se per un barranc...). Segur que aquell grup de PiCs vam poder reflexionar i entendre coses que viuen i senten algunes persones que durant molt de temps han tingut dificultats per sentir-se integrades a la societat.

La inclusió busca aconseguir que tots els individus, sobretot aquells que es troben en condicions de segregació, puguin tenir les mateixes oportunitats per realitzar-se com a individus.

En aquest sentit, recordo que durant dels meus anys de cau vaig tenir la sort de conèixer de prop algunes realitats d’entitats que lluitaven per fer-

se lloc a la societat. Entitats com la Frater, amb persones amb diversitat funcional, a qui acompanyàvem de tant en tant en algun servei; el Club Vaixell, entitat de lleure per a joves amb diversitat funcional, amb qui hem compartit més d’una activitat, o el Casal l’Amic, fundació situada al barri de Camp Clar i centrada en l’acompanyament i treball amb infants i joves en situació de risc social i exclusió.

Segur que aquell grup de PiCs vam poder reflexionar i entendre coses que viuen i senten algunes persones que durant molt de temps han tingut dificultats per sentir-se integrades a la societat”

Totes aquestes descobertes ens permetien veure millor

els passos que ens calia fer com a cau per anar cap a la inclusió dins el nostre dia a dia. Segur que, anys més tard, altres infants i joves amb diversitat han passat per l’Alverna i l’equip de caps i les companyes i companys d’unitat han viscut de prop el que és la inclusió.

Darrerament, ens estem adonant que hi ha moltíssimes persones que estan sent discriminades per no encaixar en els estereotips normatius masculí o femení tant d’identificació com d’orientació sexual. Des del cau, amb eines com la descoberta o el servei, s’ha facilitat que els infants i joves tinguin una proximitat amb aquestes realitats i es comprometin amb la inclusió i amb el dret de totes les persones a ser acceptades i trobar el seu lloc.

El mateix moviment escolta ha de ser un espai obert i inclusiu amb tots i cadascun dels seus membres, i l’Alverna n’ha estat i n’és un bon exemple!

Oriol Rodríguez

Foto: Intercanvi de l’Agrupament amb el Club Vaixell el 2017.

Foto: Visita del periodista Miquel de Tarragona Ràdio el 2017.

dinorama

WE INTENDENTS!

El papa i la mama ens fan el menjaret... a casa. Però, i als campaments i excursions, qui ens el fa? Són els adorables, meravellosos i insubstituïbles... intendents i intendentes! Són aquells àngels de la guarda que ens fan fantàstics plats de macarrons, de patata amb bajoca i croquetes. Hum! Quines croquetes... del súper. Ni el Ferran Adrià ho fa tan bé! Sobretot si vens d’una ruta i tens una gana de lleó!

Eternament agraïts a aquests companys que ens fan de cuiners desinteressadament i que sempre estan a punt per jugar. Sempre els portarem al cor (i als estómacs).

Camp d’Estiu Llops i Daines - Besseit 1982 (foto arxiu Alverna)

Camp d’Estiu Llops i Daines - Santa Pau 2001 (foto arxiu Alverna)

Camp d’Estiu Llops i Daines - Vall Fosca 2005 (foto arxiu Alverna)

Camp d’Estiu Castors i LlúdriguesCabacés 2013 (foto arxiu Alverna)

Vaig conèixer la Güil quan estava tirada al costat d’un contenidor d’escombraries. Semblava trista. Em vaig imaginar com aquella cadira de rodes havia arribat allí però no li vaig voler preguntar, a vegades les paraules fan més nosa que bé. Sabia que era sentir-se tirada sense amigues. La vaig agafar amb cura, va obrir els ulls i em va dir “gràcies”. Les seves rodes grinyolaven i giràvem boterudament. Una mica d’oli, prémer quatre radis i una neteja a fons van ser suficients per tornar-li la vida però només era l’aparença externa, per dins encara restaven ferides obertes.

M’hi vaig asseure i al veure que feia bona cara vaig començar a girar les rodes i avançar per aquelles voreres plenes de gent. Gent vestida de gris, amb els ulls caiguts a les butxaques i de rialles a preu de petroli. Gent que no ens mirava, érem transparents. I van passar tants dies com fulles li cauen a l’auró. Ningú ens parlava. Vam caure en una gran melangia, semblava que el món no era per nosaltres.

Tot va canviar quan ens va cridar una crossa coixa. –“Ei noies! Veniu!”

I vam veure que darrera la crossa i anava un ull de vidre miop, una sabata amb una alça, unes ulleres graduades a Howard, unes lentilles rapidíssimes, un carret elèctric, una faixa flonja, un bastó molt tendre, un audifon cridaner, un perruquí despentinat, una dentadura postissa que no callava, unes plantilles sense peus plans, uns bràquets que feien riure, uns sostens amb farciment, una cama curta de gambals,... Guau! Allò sí era gent d’ulls brillants i rialles. Cada cop arribava més gent cantant i dansant pels carrers formant una mena de ‘conga’. També patins eclèctics (sí, eclèctics), bicicletes desfrenades, gorres sense sol ni ombra, para-sols noctàmbuls, motxilles de cau,... i tota classe d’estris quotidians no es volien perdre aquell sarau. Ens hi vam afegir i és que aquest món està ple de persones tant diverses... Només cal parar atenció, esperar sense defallir i agafar el nostre tren perquè el bitllet ja el tenim comprat. .

Àngel Martín Masip

Hola amics i amigues!

Vau participar al Joc de la Tics del darrer número? Vau trobar el camí cap al cim? La família Jiménez Fornós el va trobar i els ha tocat al sorteig una magnífica cadira plegable per anar d’excursió! Enhorabona!

Per superar el joc d’aquest número, cal tenir agilitat visual, sabreu TROBAR LA INTRUSA? Heu de buscar les noies escoltes amb les següents particularitats:

A veure si trobeu a... - Dues infiltrades del Xaloc! - Tres noies que porten mitjons liles com el fulard. - Dues que s’han deixat la cantimplora a casa - Una amb el cabell castany - Tres noies molt preocupades... “I si perden el tren?” I l’obsequi d’aquest número és un bastó de senderisme! ANIMEU-VOS I PARTICIPEU!

cat abans del 15 de gener de 2023, adjuntant una foto de la pàgina del joc amb les noies subratllades!

MUNTANYA PER A TOTHOM

“Diuen que voler és poder: no és cert. Hi ha coses que són verdaderament impossibles i hi ha límits. Però, molt sovint, aquests límits estan molt més enllà del que la societat i nosaltres mateixis imaginem.

Em dic Eneko i soc un amant de la muntanya. Faig activitats com senderisme, escalada, espeleologia, esquí..., i vull fer alpinisme. No estaria escrivint aquestes línies si no fos perquè soc trans, autista i tinc discapacitat a causa d’una malaltia d’origen genètic que em causa tenir baixa visió (per retinosi pigmentària) i pèrdua auditiva.

No em considero cap heroi, ni especial pel fet de veure-hi poc i fer de primer de cordada en escalada. Ni tampoc soc un esportista d’elit ni competeixo (el que vull fer és, com la majoria, poder fer el que

m’agrada i gaudir).

Totes les persones, amb discapacitat o sense, amb qualsevol diversitat tenim el dret de poder fer activitats de lleure, fer esport i no ser exclosis. Per poder fer el que faig, m’he trobat moltes barreres. Algunes són evidents, com poden ser les arquitectòniques, d’autonomia, de transport o d’accés a la informació. Però les pitjors que m’he trobat són aquelles que no resulten evidents, que sovint són de caràcter social i actitudinal.

Personalment, soc un gran privilegiat, perquè, malgrat tot, encara puc fer el que he triat i m’he trobat gent excel·lent pel camí. Però per a la majoria de col·lectius vulnerables i/o discriminats no és així. És per això que dedico part dels meus esforços

a treballar per la inclusió en allò que m’apassiona (que, per si no havia quedat clar, és la muntanya).

En l’actualitat, s’està evolucionant molt en la consciència de la necessitat de treballar per l’acceptació de la diversitat i la inclusió en l’àmbit del muntanyisme. Si us apassiona la muntanya i us crida aquest tema, us animo a posar-vos en contacte amb entitats que fan muntanyisme que tinguin la secció d’inclusió (o, si no existeix, crear-la) i amb el suport de les federacions corresponents. És indiferent que sigueu diversis en qualsevol sentit: discapacitat, origen, color de pell, orientació sexual, identitat o expressió de gènere, neurodiversitat, estatus social, etc.

Ex-Informàtic reconvertit. Graduat en ciències d’Activitat Física i Esport.

Tècnic Esportiu en espeleologia i en muntanya mitjana.

Forma part de l’àrea d’inclusió de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Eneko Garcia de Mendoza Esteban @enekoalamuntanya

LA RUTA

El Morell - Ermita de Paretdelgada per camins aptes per a persones amb mobilitat reduïda.

Des de la gasolinera que hi ha a la sortida del Morell, direcció Reus, prenem el camí de prolongació del carrer Àngel Guimerà, una pista asfaltada i completament plana que discorre entre camps d’avellaners i cereals. Al cap de poc més de mig quilòmetre, ens desviem per una pista a mà dreta, tot fent una llarga recta que en 1,7 quilòmetres ens durà als afores de Vilallonga del Camp. Girem a mà esquerra per l’avinguda de Catalunya fins al final d’aquest carrer, que

tomba a mà dreta. Nosaltres agafem la pista que marxa cap al sud-oest i l’anem seguint fins a arribar a una gran bassa. Aquí iniciem un tram d’anada i tornada per arribar a l’ermita, que ens podem estalviar si volem escurçar la ruta. De cara a la bassa, prenem la pista cap a la dreta, fins que arribem al quilòmetre 5 de la ruta, moment en què trobarem un indicador que ens durà, pel tram de pista menys adaptat, fins a l’ermita de Paretdelgada, amb un restaurant on podem fer parada i fonda.

Desfem el camí fins a la bassa i, un cop allí, seguim recte cap al sud-oest durant 700 metres, moment en què girem a l’esquerra per encarar la tornada cap al Morell. La pista ens durà, en 1,7 quilòmetres, a tocar de la carretera. En aquest punt, girem a l’esquerra per seguir per pistes entre conreus i de seguida retrobar el camí per on hem començat a caminar, a mà dreta, que ens deixarà en 700 metres al Morell.

Distància: 10,86 km Desnivell positiu: 62m

Treballant amb joves migrats m’he adonat que fer de cap és un privilegi que no tothom es pot permetre.

ALBERT RUIZ MARTÍ

Albert, explica’ns una mica en què consisteix la teva feina.

Treballo amb joves ex-tutelats. Són nois d’entre 18 i 21 anys que van arribar a Catalunya essent menors d’edat, la Generalitat en va assumir la tutela i s’ha considerat que tenen el perfil per a continuar rebent assistència en el seu procés d’integració social. A la Llar els donem un acompanyament en aquest procés en els àmbits formatiu, socioeducatiu, laboral i d’habitatge per tal que als 21 anys es puguin emancipar. Això suposa treballar l’idioma, gestionar els seus estalvis, saber com gestionar conflictes.

Quines dificultats troben els joves amb els que treballes en tot aquests procés fins l’emancipació?

La principal dificultat que ens trobem és que estem demanant als joves ex-tutelats que s’emancipin 13 anys abans del que ho fan els joves autòctons, que ho fan amb una edat mitjana de 34 anys. Això demana que madurin molt abans del que ho fan la resta, amb totes les dificultats afegides degut a la seva situació. Per exemple, renovar la documentació, que per nosaltres no comporta cap problema afegit, pot suposar per a ells un maldecap. Trobar habitatge de lloguer amb 21 anys, si ets d’origen subsaharià, marroquí o algerià, també suposa una dificultat. Això fa que acabin llogant habitacions en pisos

compartits o que hagin de buscar-se la vida per altres vies. I llogar un habitatge és molt important, entre altres coses, per aconseguir estar empadronat. Si no estàs empadronat, tens moltes dificultats per a poder renovar els permisos de treball i residència.

Treballant amb aquests joves m’he adonat de tots els privilegis que tenim i que normalment no en som conscients. Quan jo tenia 21 anys feia de cap al Cau i les meves preocupacions eren què faríem al Camp d’estiu o si volia treballar durant les vacances. Ells han de preocupar-se per si tindran un abric per a l’hivern. Ara m’adono que fer de Cap és un privilegi que no tothom es pot permetre.

Tenint en compte aquesta situació, quina visió tenen del seu futur?

Doncs la visió del seu futur depèn molt de les expectatives que es van fer a l’hora de migrar a Catalunya. Ells venen aquí pensant que serà arribar i moldre, que trobaran feina fàcilment i tindran èxit. Aquesta idea la creen els mateixos joves que han migrat abans i que mostren per les xarxes socials una situació que no correspon a la realitat. Cal tenir en compte que molts dels joves migren pressionats per la pròpia família, que sovint s’endeuta per a pagar el viatge fins a Europa (ja sigui en pastera com amb un visat de turista).

L’Albert

Un cop són aquí no volen mostrar que han fracassat, tot i que molts fracassen. Molt aviat han de començar a enviar diners a la família per a pagar el deute que han adquirit i ells no saben dir que no i explicar quina és la seva realitat. Aquest fracàs pot acabar en situacions d’addiccions o delinqüència.

Malgrat tota la situació que viuen, són joves i necessiten activitats d’oci que fer durant el seu temps lliure. Quins tipus d’activitats fan?

Normalment, els nois que migren, perquè el centre on treballo només atenem nois, tenen un perfil determinat. Els acostuma a agradar l’esport i les arts marcials. Molts busquen algun gimnàs econòmic on puguin inscriure’s. També venen de cultures on es fa molta vida al carrer. Per això, molts nois migrats es reuneixen al carrer amb els amics. A vegades, el fet de trobar-se al carrer acaba generant situacions conflictives, perquè són molt visibles i hi ha gent a qui no li agrada. La ultradreta aprofita aquest tipus de situacions per al seu discurs. De fet, alguns dels joves amb els que treballo prefereixen no sortir al carrer per a trobar-se en grup per evitar problemes. Un error els pot portar a perdre els permisos i acabar amb una deportació.

Però hem de tenir en compte que tothom necessita fer activitats d’oci. Ells són joves

de 18 anys i fan les coses que fan els joves de 18 anys. També surten de festa i van a discoteques.

Parlant d’activitats d’oci, aquest estiu has fet la Travessa Cavalls del Vent amb alguns dels joves de la Llar. Com ha sigut l’experiència?

Doncs ha sigut una experiència molt positiva. 10 joves de l’entitat, acompanyats per 3 educadores i 2 voluntàries vam completar la Travessa en 4 dies. Els participants van valorar molt positivament l’experiència i poder superar un repte que es va fer dura per moments ens ha portat molta satisfacció, tant pels que s’ho van prendre com un repte esportiu com pels que s’ho miraven com una oportunitat per a gaudir de l’entorn i el paisatge. Des de l’equip educatiu, ho vam aprofitar per a transmetre uns

valors que van molt lligats al muntanyisme: caminar al ritme adequat de cadascú, l’esforç, la solidaritat.

Què pot oferir l’escoltisme als joves migrats?

Una feina important que pot fer l’escoltisme és explicar als infants i joves quina és la realitat dels joves migrats per a poder visibilitzarlos més enllà de la imatge distorsionada que pot haver sobre aquest col·lectiu.

Per altra banda, cal un debat sobre fins a quin punt l’escoltisme és realment inclusiu. Entenent la dificultat de treballar des de l’amateurisme educatiu, cal preguntar-se si l’escoltisme ha de ser una entitat que esperi a que aquests joves s’hi acostin o els ha d’anar a buscar?

Ruíz està vinculat a l’Alverna des de fa anys. Ha sigut cap de LLiD i RiNG i ha format part de diversos equips a la Demarcació. Actualment, és pare d’un Castor.

Professionalment, l’Albert és director de la Llar Residència La Mussara de la Fundació Eveho, on treballa amb joves ex-tutelats per la Generalitat.

Intercanvi d’experiències educatives, escola Nahnaa, Smara (2019). Cedida.