74 / CONSTRUCCIONS DEL MÓN / Els colors de Burano
No és estrany trobar alguna dona, asseguda en una cadira davant la porta, cosint o fent alguna feina domèstica. O, altrament, un vell pescador remendant la xarxa o escant un palangre, mentre un gos reposa a la seva ombra. Feines pròpies d’aquesta cultura mediterrània que ens agermana i ens parla de les nostres arrels. Hom no s’hi troba estrany. Són imatges conegudes, construccions populars, costums ancestrals.
La raresa rau únicament en el fet que hi ha llocs que han sabut cantar les excel·lències pròpies, mentre d’altres han dimitit de defensar i mostrar els elements nostrats per abraçar estètiques universals i uniformadores. I han perdut la personalitat, que només resta a la memòria d’una generació que es va esllanguint. Uns accentuen i milloren allò que els diferencia per poder acollir un gran nombre de visitants i altres es barallen per omplir edificis, sense cap encant, de
gent que ve a menjar hamburgueses i a comprar samarretes a les mil botigues de records fets a la Xina. No cal copiar models concrets, cal defensar cada idiosincràsia. Visitar Burano és del tot recomanable. I repensar els enfocaments respecte a actuacions per a la millora dels nostres pobles mediterranis i costabravencs, també.
