Productes de la terra by Art-e-sans

PRODUCTES ARTESANS I ECOLÒGICS

PRODUCTES DE LA TERRA LLEGUMS, ARRÒS, SAFRÀ, FRUITA, FLORS i VERDURA Preu 3,95

Núm.14

Agraïments

Subscripcions

Noel Martí Antoni Betran Sergi de Meià Vicenç Planas Iolanda Bustos Joaquim Ginesta Pep Salsetes Robert Cot - Autòctons Toni Arrizabalaga Francesc Ventura Carme Garrido Sandra Marín Ricard Alcojor Josep Pla Juvany Pep Marpons

subscripcio@art-e-sans.com

Sumari 4 5 6 8 10 12 14 16 18 20 22 24 26 28 30 32 34 36 38 40 42 44 46 48 50 52 54 56 57 58 60 62 64 66

EDITORIAL PRESENTACIÓ CCVO CCVO CCM PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS ESTABLIMENTS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS ESTABLIMENTS

Arran de terra... Banc de Llavors Vallès Oriental Tomàquets Vallès Oriental Hi havia una vegada... la maduixa del Maresme Can Ginesta fa maduixes Charlotte! Les flors que es mengen d’en Jordi Ribas Hinomaki... fruita vermella amb nom i cognom Cireres de Paüls Cireres L’Argatà Arròs Illa de Riu Del Pagès a Casa Llegums Casa Martí Cal Peretó Els cigronets de Mura del Molí del Mig Aromis i el Safrà de la Conca Safrà de les Garrigues Safrà el Tossal de les Garrigues De la terra a la consciència dverd, herbes aromàtiques i culinàries Ecoherbes Bernau Herbes de l’Urgell Hortec Fruita i verdura ecològica Ca n’Oliveró La Calafa, alvocats ecològics d’Alcanar I un Rave! Tugas i Companyia... i la Caputxeta eco Autòctons Agrobotiga Urbana L’Hort d’en Pau Cireres biodinàmiques de Finca Parera Fruit Nature, fruita biodinàmica Oriol Prats, agricultura biodinàmica Tomàquets de l’hort biodinàmic de Can Gallina Ametller Origen

3 01 ABRIL/MAIG 2012

Editorial Ara ve el temps dels tomàquets, fruita i verdura d’amanir! Els horts estan en plena transformació i del matí al vespre han crescut els carbassons, han madurat els tomàquets i també les cireres i les maduixes... En fi, un espectacle! Pagesos i pageses del nostre país fan una feina impressionant, i no tan sols per obtenir bons productes, sinó també per recuperar terres ermes o transformar-les de cultiu convencional a ecològic. També gràcies a la passió per l’ofici, per la terra i pel patrimoni s’han recuperat llavors que, per diverses raons, s’havien deixat de plantar i estaven en risc d’extinció, o pitjor encara, de caure en l’oblit. Durant les darreres dècades es van prioritzar molt els cultius molt productius que varen uniformitzar el mercat omplint-lo de molta quantitat de poca varietat. S’han recuperat una bona pila de tomàquets de varietats antigues, llegums i productes d’horta, així com també cultius com ara el safrà, per exemple. Ara tenim petits i petitíssims productors que han tornat a plantar safrà. Per cert, el nostre safrà és molt apreciat! S’estan unint per poder tirar endavant un producte que la gent de trenta anys ja no sap ni com funciona, i serà, de ben segur un altre producte de qualitat que ens identificarà. D’arròs, tenim moltes receptes i en tenim per a tots els gustos. De muntanya, amb conill, amb carxofes... però de com arriba al plat no en tenim gaire

idea. Un arrossaire em va explicar que un cuiner li havia preguntat si era un bulb. Ai... Per sort prenen força els llegums: cigrons, llenties, mongetes... que en altres temps eren el plat de cada dia i ara donen joc a fer plats innovadors i a més en tenim més d’una vintena de diferents. Però, a part de la mongeta, que en mengem de tendra i de seca, de la resta de llegums, cigrons i llenties, no sabem ni com són les plantes. Parlem de mongeta en singular i en tenim tantes i tantes, de tants sabors, colors i mides... També de fines i de farinoses. Totes molt bones! Els tomàquets... un ventall immens. En tenim de tota mena, color i mida i tots tornen a tenir sabor! I les maduixes... que bones! En descobrirem moltes coses, i de cireres també! A Lleida, a Tarragona... tenim moltes plantes aromàtiques per cuinar o per gaudir en infusió, i una de les coses més maques són les floretes que es mengen, cultivades en un hort del Maresme. Floretes que alimenten l’ànima del cuiner creatiu i es fonen al cor de qui les menja. A més de ser boniques són sorprenentment gustoses! El cultiu ecològic ja el coneixem, però la biodinàmica encara no gaire. Crec que gaudireu molt amb tots aquests productors autèntics de dalt a baix, i més encara amb els productes de la terra que conreen.

Núria Valentí i Arbós, direcció i redacció Maria Forns, assessorament lingüístic Aina Martí, fotografia Estudi gràfic Vicenç Prims, disseny Sara Puerta, maquetació Impuls 45, impressió Col·laboradors Noel Martí Antoni Betran Sergi de Meià Pep Salsetes Marcel Costa Vicenç Planas Toni Arrizabalaga Josep Pla Juvany Pep Marpons Ricard Alcojor

Núria Valentí i Arbós

SECCIÓ PRESENTACIÓ

Darrers números

Arran de terra... La pressa... Crec que la pressa no ens deixa pensar. A més, tenim mals vicis i repetim rutines destructives, tot pensant que fem les co-

Núm. 13

ses bé. Us posaré en situació. Qui no ha dit o ha sentit, en to despectiu: «Això és d’hivernacle»? Nosaltres tan bon punt fa el primer dia de fred posem un edredó i engeguem la calefacció, i dins el nostre refugi o hivernacle passem els mesos de fred. I fem igual quan plou! Ens refugiem sota un paraigua o un portal. Resguardar les plantes de vents gèlids, de pedregades o del fred, que crema les plantes, és el més assenyat, sobretot vivint en un país amb recursos per fer-ho. A més, és d’agrair que es puguin avançar unes setmanes les tan espera-

Núm. 12

des verduretes de primavera i estiu. Tots tenim ganes de tomàquets, carbassons i... La qualitat sempre dependrà del tipus de cultiu i de les varietats cultivades. L’estiu passat al Delta vaig menjar uns arrossos molt bons. Més ben dit, deliciosos! En diferents ocasions va sonar el comentari, també despectiu: «L’arròs bomba és per a tontos». L’arròs bomba és boníssim, l’únic problema que té és que sempre queda bé, perquè no es passa

Núm. 11

com altres. Algú ha sentit a dir a un italià que l’arròs carnaroli és alguna cosa dolenta? No! Segur que no ho farien. En canvi, nosaltres sembla que si no ens tirem pedres al teulat no tenim motiu de conversa. I així de boca en boca enfonsem nosaltres mateixos les nostres coses. Tenim el bo i millor. S’ha treballat molt i encara queda feina per fer! Encara podem millorar moltes coses, i hem de fer-ho. Va vinga, Núm. 10

donem-nos ànims i apreciem el que tenim, que a vegades semblem

Facebook Revista Art-e-sans

nens petits que no saben ni amb quina joguina jugar.

http://issuu.com/art-e-sans

Va, tots a menjar sa i bo!

CONTACTE

art-e-sans@art-e-sans.com nuriavalenti@art-e-sans.com www.art-e-sans.com Tel. 687 055 346 Prohibida la reproducció total o parcial dels continguts Dipòsit Legal B-5643 2013 ISSN: 2462-4446 Publicació associada:

Banc de llavors Vallès Oriental El Banc de Llavors del Vallès Oriental és un projecte que sorgeix per donar cos a una iniciativa que feia temps havien començat diverses persones lligades a la terra. A la comarca es tenia constància de 206 varietats d’horta, de les quals se n’han recuperat 110. En Josep Sabatés, que tots coneixem amb el sobrenom de Pep Salsetes, és un cuiner arrelat a la seva comarca. Curiós i tafaner de mena, trobava a faltar ingredients amb entitat per posar a la cassola. Antany les cases de pagès del Vallès, igual que les de tot Catalunya, tenien horts d’autoconsum, que també els permetien fer intercanvis. Per diverses raons la gent va anar abandonant camps i horts i moltes llavors que s’havien anat perpetuant i estabilitzant gràcies a la selecció que durant dècades, fins i tot segles, havia fet cada casa, van passar, en el millor dels casos, a ser emmagatzemades en algun

CCVO C/ Ricomà, 46 GRANOLLERS (Vallès Oriental) Tel. 938 600 700 www.vallesoriental.cat

pot de vidre ben tapat o a ser un cultiu que moltes vegades servia d’entreteniment a l’avi, que havia fet de pagès tota la vida. En Jordi Puig, ambientòleg i pagès, és va dedicar a anar casa per casa buscant llavors. No va ser fàcil, perquè a vegades, de cop i volta, ens tornem gelosos davant l’interès d’algú altre, però la cordialitat d’en Pep i el seu interès honest i veritable eren prou garantia per compartir les llavors i a més donar raó d’algunes altres de veïns i coneguts. En Pep va recollir-ne moltes de tomàquets, llegums, escaroles, cols... que compartia amb altra gent. Així és com va néixer l’associació Llavors Orientals. Aquesta associació va créixer intercanviant llavors per tal que entre molta gent es poguessin multiplicar i assegurar-ne l’existència. El Consell Comarcal del Vallès Oriental, amb el suport de la Xarxa Productes de la Terra de la Diputació de Barcelona, fa accions d’assessorament i formació en el cultiu i ma-

de llavors. Qualsevol pagès o pagesa pot anar a demanar llavors i posteriorment col·laborar a estabilitzar amb el retorn de la mateixa llavor, per tal d’augmentar la quantitat de reserva per poder difondre’n el cultiu. Aquesta tasca és molt important. Hi ha algunes llavors que tenen més interès gastronòmic que altres, però el manteniment de l’agrodiversitat és molt interessant, independentment del seu ús culinari. De mongetes, ja se n’han recuperat 22 varietats; de tomàquets, 14, i també el bròquil de Santa Teresa, la ceba Campeny, la col de pell de galàpet, la borratxona, la de paperina, l’all porrer... Aquesta riquesa és el resultat de molts anys de selecció de llavors que havien fet els pagesos, que ara, gràcies a iniciatives d’una nova generació, garanteixen el coneixement i la degustació de veritables joies gastronòmiques. El Banc de Llavors està obert a tothom. 7

TEXT N. VALENTÍ FOTOGRAFIES: CONSELL COMARCAL DEL VALLÈS ORIENTAL

neig de varietats tradicionals dirigides als pagesos que les cultiven, amb l’objectiu de millorar-ne el conreu i facilitar-ne la reintroducció als mercats de la comarca. El Museu de Ciències Naturals de Granollers va convertir-se en l’espai més adequat per acollir aquest recull de llavors i garantir-ne la identificació, caracterització i catalogació i alhora vetllar per la seva seguretat. En Jordi ha fet la major part de la prospecció i caracterització de les varietats. Amb aquesta iniciativa s’ha reactivat el cultiu i la introducció. En aquest moment a la comarca tenim molts pagesos joves que fan una aposta clara per cultivar els productes tradicionals del Vallès i que van donant personalitat al territori. El Banc de Llavors funciona com tots els bancs. Té guardada la còpia de seguretat de llavors que encara no acaben de tenir el futur assegurat, i de les quals cal obtenir molta més quantitat de llavor. Es nodreix de fer “préstec”

CCVO C/ Ricomà, 46 GRANOLLERS (Vallès Oriental) Tel. 93 860 07 00 www.vallesoriental.cat

Sembla que del nou món tan sols varen arribar unes poquetes varietats de tomàquets, que es varen anar escampant arreu del món. Els pagesos, durant aquests darrers segles, han anat fent selecció de llavors, que han anat derivant en milers de varietats diferents. Això ha estat també propiciat pel lloc on creixien, ja que el sòl i la climatologia els han donant característiques diferents. Parlar de productes autòctons en certa manera és complicat, ja que molts han arribat a ser ubics de molts indrets. Això no obstant, sí que dóna peu a parlar de característiques organolèptiques diferents. El Vallès Oriental, per la seva situació a recer dels quatre vents, a la riquesa de les lleres de les rieres i també perquè el tomàquet és una menja boníssima i abundant a l’estiu, sempre havia tingut moltes varietats de tomàquets d’una extraordinària qualitat. L’Etern Verdaguer va ser un pagès que va fer resistència agrària i va conservar una vintena de varietats d’horta. Gràcies a ell es varen recuperar quatre varietats de tomàquet. En honor seu un dels tomàquets més gustosos porta el seu nom. A Santa Eulàlia de Ronçana hi ha un grup, del tot altruista, que ha anat continuant la tasca i ja ha recuperat més tomàquets de varietats antigues. Tenen un hort, l’hort de l’Espelt, cedit pel productor ecològic El Molí d’en Vendrell, on en cultiven més d’una desena. Són voluntaris que treballen l’hort i el preparen per tenir-lo a punt per la Fira del Tomàquet, que es celebra cada any pel juliol. La Fira per-

pas endavant, però en el moment en què col·lectius de cuina com ara Cuina VO o Slow Food s’han sumat a fer-ne divulgació, fent fruir paladars i no deixant que el que es menja resti anònim, és quan pren sentit tot plegat. També els comerços locals hi aposten. El Consell Comarcal del Vallès Oriental, amb el suport de la Diputació de Barcelona, Xarxa Productes de la Terra, organitza, juntament amb l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana, Llavors Orientals, Slow Food i els productors de tomàquet de la comarca, la VII Fira del Tomàquet de varietats locals. Aquest any es celebra el 23 i 24 de juliol al Centre Cívic La Fàbrica i s’hi podrà gaudir de degustacions, visites a l’hort i els millors tomàquets cultivats per productors de la comarca. El Vallès Oriental és un exemple, com també n’hi ha en altres comarques. La tasca feta entre tots ja es nota. Abans els horts formaven part de la subsistència i cada casa tenia el seu. Ara, per raons òbvies, no és ni pot ser així, i per això és important consumir els productes dels bons pagesos del nostre entorn. És una manera de vetllar, entre tots, per la feina ben feta i per la biodiversitat cultivada.

TEXT N. VALENTÍ FOTOGRAFIES: CONSELL COMARCAL DEL VALLÈS ORIENTAL

met fer una visita guiada a l’hort i després un tast de tomàquets antics. Tothom hi pot participar i donar el seu parer sobre les qualitats organolèptiques dels tomàquets. Els productors de la comarca contribueixen a engrandir aquesta iniciativa donant i intercanviant part de la seva selecció de llavors. Per obtenir bones llavors cal seleccionar els millors tomàquets de cada hort. D’aquesta manera es garanteix que cada any millorin. Cada pagès renuncia a una bona part de la seva collita de tomàquets i també de mongetes i altres productes per obtenir les llavors que després donarà a Llavors Orientals. Val la pena donar valor a aquest gest i agrair-los la seva generositat. Si els tomàquets tornen a tenir gust com abans és en gran mesura gràcies a iniciatives personals i col·lectives, la majoria sense cap altre ànim que l’amor per aquest nou ofici de pagès. L’augment de productes amb una millor qualitat gustativa i provinents d’una agricultura respectuosa amb el medi, amb l’entorn i amb les persones no és una tasca exclusiva dels pagesos. Ells, fins ara, han fet un gran

Hi havia una vegada... la maduixa del Maresme

Hi havia una vegada... la maduixa del Maresme El mar, a tocar de la costa, tenia aquell blau maragda tan especial. A la primavera sovint els colors canvien per moments depenent dels núvols, que tan aviat filtren la llum com de cop i volta deixen el cel net com una patena. Tot just agafar la N-II ja es veuen els camps

CONSELL COMARCAL MARESME Plaça Miquel Biada, 1 - MATARÓ (Maresme) Tel. 93 741 16 16 - www.ccmaresme.cat

de maduixes. Bé, de fet es veuen els petits túnels de plàstic que els protegeixen del fred i la humitat. Així com els camps de cirerers i altres fruiters es veuen de lluny, els camps de maduixes són poc lluïts en la distància, però... Vaig agafar una pista de terra que s’enfilava fins als camps dels meus amics maduixaires. Sort que sempre duc al cotxe unes vambes de caminar perquè els maduixers estan plantats als rosts que miren a mar i a migdia. A més de ser molt pendents, el sauló rellisca com sabó. Vaig pensar que els camps de maduixes són encara més drets que les vinyes del Priorat. En entrar dins el petit túnel es descobreix l’estol de maduixers preciosos plens de flor i maduixes verdes i madures tot alhora. Fantàstic! La història de la maduixa és bonica i curiosa. A primers de segle una família de Calella havia plantat al seu jardí uns arbres fruiters que havien fet portar de França. Del pa de terra van sortir unes mates maduixeres que van fer unes maduixes tan grosses que ben aviat van ser notícia a tota la comarca. La gent en va començar a dir maduixots per donar a entendre que eren molt grosses, i les van anomenar maduixes Calella. Coincidint amb la fil·loxera i l’arrencada dels ceps, els pagesos varen provar de plantar maduixers a les antigues vinyes. S’hi varen adaptar molt bé, perquè el terra de sauló, a més de tenir bons nutrients per a aquest cultiu, és un bon regulador de la humitat. La comarca del Maresme, durant anys, va ser la reina de la maduixa; en servien arreu de

Sovint els que hi entenem poc de molt i molt de res hem parlat de si les maduixes que creixen a l’aire lliure són millors que les que estan en hivernacles. També de si ara es fan maduixes tot l’any... en fi... De maduixes hi ha varietats que són remuntants i altres no. Les remuntants no paren de florir durant tot l’any. Aquestes varietats són com alguns llimoners o l’arbre del cafè, que són de quatre estacions. No és pas que les hagin manipulat. És més, algunes són de les varietats antigues. I pel que fa a les que creixen a ple sol, tenen la pell més

dura i les granes més grosses. A vegades també tenen un color més granat, però el gust és igual de bo. Posats a dir diré que són molt més agradables i netes les que han crescut dins els túnels. Les maduixes sempre han crescut a l’ombra del sotabosc. A més, els plàstics ni tan sols arriben a terra, sinó que són més aviat com els para-sols que nosaltres fem servir quan anem a la platja. Després de tota una vida menjant maduixes avui he descobert com és de complex el seu cultiu. A més, n’he pogut tastar diferents varietats:, l’Albion, la Monterey, la Sabrina, la Gaviota i també la mítica Pàjaro. De sabor, entre la Pajaro i l’Albion m’he quedat amb la darrera, però, ummmm que bones totes! 11

TEXT N. VALENTÍ

la Península i també a molts països d’Europa, però cap a l’any 1985 els pagesos de Huelva varen fer cultius intensius de maduixes en terrenys plans, molt més fàcils de treballar. L’augment de l’oferta va ser un gran cop per als maduixaires del Maresme. A dia d’avui les coses ja fa temps que han anat canviant, ja que les maduixes de Huelva són de varietats diferents de les nostres, i molta gent aprecia i prefereix les d’aquí. Les nostres són més fràgils, però més gustoses i les seves són més duradores, per tal de poder tenir marge i transportar-les a centenars de quilòmetres, i les cullen més verdes que nosaltres. La maduixa un cop collida no madura; canvia de color però la quantitat de sucres no augmenta. Les maduixes llueixen netes i polides, ja que posen unes malles o plàstics foradats per cada planta; així quan la planta creix la fruita no toca el terra. Com que vivim en una era de viatges i moviments, de vés a saber on ha arribat un fong que perjudica molt diferents cultius, inclosa la maduixa, i per aquesta raó molts pagesos estan començant a fer cultiu hidropònic. És un nom molt complicat però de seguida us explico en què consisteix. Dins uns sacs de plàstic llargaruts hi ha una mena de compost de fibra de coco, un substrat del tot lliure d’aquest fong. D’aquesta manera tan senzilla els pagesos s’estalvien de fer tractaments per combatre’l, i nosaltres ens estalviem de menjar els productes. Diuen que més val prevenir, i això és el que ells han preferit. Les nostres maduixes no cal collir-les verdes perquè són un cultiu proper que podem consumir el mateix dia. És més, en cullen al matí i a la tarda, i els clients dels maduixaires les poden vendre una o dues hores després de collides. Això sí que és un luxe!

Can Ginesta fa maduixes Charlotte! SECCIÓ PRODUCTORS

Durant anys he viscut llargues temporades a França, on vaig descobrir un munt de productes i vaig aprendre moltes coses. Cada dissabte anava al mercat de Sauvaterre de Guyenne, on trobava fougasses, un pa artesà molt bo, tomàquets de Marmande i moltes altres coses, entre les quals unes maduixes que eren boníssimes. Durant anys he pensat que CAN GINESTA La Vall de Golinons SANT POL DE MAR (Maresme) Tel. 619 329 593 ginesta1@hotmail.com

eren les millors que havia menjat mai. Tenen un gust boníssim de maduixeta de bosc, i a més són tendres i sucoses. Es diuen Charlotte. Ho sé perquè en aquell mercat sempre posen una petita pissarra amb el preu i el nom de la varietat de la fruita o verdura. Durant anys les Charlotte han estat l’única varietat de maduixa de la qual sabia el nom. Em varen dir que un productor del Maresme en cultivava. Ostres, l’havia de trobar! Era imprescindible presentar-vos la Charlotte. La sorpresa va ser que a més de trobar aquesta maduixa fantàstica vaig trobar uns productors que també ho són. Parlo en plural perquè tot i que l’Adolf i la Carme, els pares d’en Joaquim Ginesta, a qui tothom coneix per Quim, ja fa temps que estan jubilats, varen ser ells els que plantaren maduixes després d’una llarga temporada en què la guerra, la precarietat, la fil·loxera i la gran gelada del 56 ja havien fet estralls en l’entorn pagès; va venir, a més, una gran davallada del preu de les patates, que era el seu cultiu principal. El preu va baixar tant que no sortia a compte. En aquells anys la maduixa que es cultivava era la Calella, dolça i gustosa. Recordem que va arribar per casualitat de França en un pa de terra d’un arbre de jardí. La primera collita no els va anar gaire bé. Havien arrencat les patateres per posar els maduixers, però la humitat i l’anxovament d’arran de costa no els va provar. El pare de la Carme els va regalar uns camps a la vall de Golinons, enfilats mirant a mar, on arribava la marinada, i amb la canalla i un carretó amb eines i cistells, tots anaven a treballar per fer petits bancals on poder plantar maduixes. Durant anys la maduixa va

ser la reina de les fruites vermelles, i el Maresme l’única comarca productora. Amb la competència de Huelva la majoria de productors varen haver de lluitar per poder oferir un preu competitiu. Entre una cosa i una altra, de la Calella ja se n’havia perdut la mena i les noves varietats eren molt més resistents i productives. En Quim és una ànima inquieta. El tarannà de la família és de fer les coses ben fetes i bones. En Quim sempre estava a l‘aguait de coses que passaven en el món de l’agricultura. En una ocasió va anar a una fira agrícola a Agen (França), territori famós per les prunes. Allà va descobrir les maduixes Charlotte. No les coneixia i en tastar-les li va passar com a mi, que es va quedar impressionat pel seu sabor. Va marxar d’allà com aquell qui diu amb uns maduixers sota el braç. Les Charlotte són de les maduixes més valorades del món, però tenen una mida petita i a més produeixen molt menys que altres varietats. A en Quim ja li ho havien explicat, però ell tossut va apostar per plantarne. Evidentment no va ser fàcil al principi. Per començar, els compradors pensaven que per la mida eren de segona, i en Quim havia de fer pedagogia cada vegada que volia vendre maduixes, i els establiments que li’n compraven també n’havien de fer als seus clients. Això era tan sols un petit parany, perquè en Quim sabia que quan tastessin les Charlotte la mida deixaria de tenir importància. Ara ja hi ha moltíssima

gent que les coneix i si no n’hi ha de “petites” no en volen. A més, en Quim cada any planta maduixers nous per tal que la planta estigui en el millor moment i doni el millor d’ella mateixa. El cultiu de la maduixa sempre ha estat molt delicat. L’Adolf i la Carme m’explicaven que un any l’hivern va ser dur i es preveia un fred que ho cremaria tot. Tota la família varen anar cap al camp de maduixes i amb mantes varen protegir les plantes del fred. Varen treballar tota la nit, però van poder salvar la collita. Això va passar abans que les maduixeres es protegissin sota els túnels de plàstic que les resguarden del sol roent de migdia i sobretot de la pluja o la calamarsa. Us puc ben garantir que estan igualment als quatre vents. Els túnels són com un tendal com els que nosaltres posem a la terrassa i ens protegim del fort sol a l’estiu. Jo sempre dic que un bon producte no és mai casualitat. Les Charlotte són bones de per si, però la cura del cultiu i collir-les quan estan just al punt, sumat a la proximitat, són factors molt importants en una fruita tan fràgil. Estic contenta perquè fins ara tan sols podia menjar Charlotte un cop l’any, quan vaig al meu poble, i ara en tinc a tocar de casa i tot l’any, perquè les maduixes són quatre estacions. Tant si les voleu per al vostre restaurant com per a casa investigueu on les podeu trobar. Ai... En són, de bones! 13

TEXT N. VALENTÍ

Les Charlotte són unes de les maduixes més valorades del món

Les flors que es mengen d’en Jordi Ribas SECCIÓ PRODUCTORS

En Jordi Ribas va obrir la rudimentària porta del cobert on, protegit amb unes lleugeres malles d’ombreig, creixia exuberant el seu hort de flors. Amb un gest, en Jordi em va fer notar que sota una formosa caputxina es sentia una musaranya. Suposo que devia estar contenta de la visita perquè a l’hort d’en Jordi tots els animals hi són benvinguts. En llegir això alguns deveu haver pensar que ho he escrit perquè queda bé i sona romàntic, però no és així; en Jordi

JORDI RIBAS MARÈS TEIÀ (Maresme) Tel. 606 721 041 jribasmares@ribasmares.com

cultiva flors amb la seva sòcia, la natura, i en el contracte ell va acceptar les bases i per aquest motiu els moixons, els grills, les abelles... poden viure entre les seves flors. No els posa cap tipus de parany i molt menys cap substància que els allunyi. Les flors i les verdures viuen en equilibri i en Jordi tan sols troba maneres racionals perquè les plantes “bones”, és a dir les comestibles, guanyin terreny a les “males” herbes. En Jordi és de Teià, és enginyer i tot just fa cinc anys que va decidir que no volia viure dins l’espiral d’un món laboral boig i va preferir tornar als seus orígens i fer de pagès, com ho havien fet els seus pares i avis. Va plantar horta, que de mica en mica va anar reconvertint en cultiu ecològic. En Jordi, a més de ser pagès i enginyer, és ornitòleg. Per gaudir d’aquesta meravellosa afició s’ha de saber gaudir de les coses petites i donar-los el valor que tenen. De mica en mica no m’ha estat difícil entendre per què va decidir cultivar flors i microbrots. En Jordi pensa i actua racionalment com si fos un animal salvatge. No us espanteu pas, vull dir que cap animal exterminaria el seu entorn, ja que en viu i en depèn. Doncs això és el que va sentir en Jordi un dia tallant un enciam de soca-rel. Va pensar que aquell enciam hauria sigut molt més feliç si s’hagués pogut fer gran, tenir fills i envellir naturalment. Aquest plantejament aplicat a les plantes em va sorprendre, però en Jordi va continuar explicant la seva manera d’actuar i ho vaig entendre perfectament. Els

enciams, i la resta de plantes, a mesura que van creixent i madurant s’espiguen, floreixen i granen. Així és com de forma natural es reprodueixen. En Jordi cull les fulles maques dels enciams una per una deixant que l’ull continuï creixent. D’aquesta manera pot servir als seus clients unes amanides triades i variades amb la part més bona de cada verdura. Genial, oi? També té microplantes (pastanagues, porros, cebes...), que no vol dir que les arrenqui tot just néixer, sinó que els crea un micromón, una mica com els bonsais. Tenia un parterre de porros d’unes llavors antiquíssimes de Carantan, a la Normandia, el poble de la seva besàvia. Potser sona afectat, però tot l’hort és de la mida de jugar a nines. M’encanta! Menjar flors és per a molta gent tota una novetat. Hi ha moltes persones que no ho han fet mai. Per sort els que som de pagès sempre n’havíem menjat alguna. Jo recordo les flors de carbassó i les fulles de borratja arrebossades. Mmmm, que bones! La meva mare m’havia fet tastar les estrelletes blaves de les borratges i em deia que anaven molt bé per a la circulació. No totes les flors es poden menjar, sinó que n’hi ha fins i tot de verinoses; cal saber què és comes-

tible i, sobretot, que hagi crescut en un medi net. Cal fer atenció a les flors de marge, no fos cas que els camps s’hagin tractat amb pesticides o altres substàncies tòxiques. Les flors més saboroses moltes vegades són les més senzilles: la flor de ruca, de caputxina, boixac, clavell de moro, mostassa... tenen molta personalitat, i en canvi, els pensaments, les begònies i altres flors són més boniques que gustoses. A l’altra banda de l’hort conrea els microbrots. En safates resguardades en petits hivernacles les llavors tot just treuen el cap. Aparentment són pràcticament iguals. En Jordi em posa a prova fent-me-les tastar. Sembla mentida que aquells brots, que tenen tan sols uns dies, tinguin tant de sabor. Ruca, col, pèsol... Uauuuu! exploten amb un sabor equilibrat però inconfusible. Els microbrots sí que m’han sorprès. No és d’estranyar que molts cuiners deixin anar la seva creativitat posant floretes boniques i brots en els seus plats: una manera d’experimentar el plaer dels sabors. Quin país tan ric i quanta gent valenta que el treballa! Cada hort és el que el pagès que el cuida vol que sigui. Els horts de flors són una meravella. El d’en Jordi és fantàstic!

TEXT N. VALENTÍ

Les flors més saboroses moltes vegades són les més senzilles

Hinomaki... fruita vermella amb nom i cognom SECCIÓ PRODUCTORS

Recordeu quan el vi es feia de raïm? Raïm blanc i negre, amb això en teníem prou! En canvi, ara el fem de garnatxa blanca o negra i també roja, de picapoll, de sumoll, de trepat, de xarel·lo... i encara una bona pila més de varietats. Abans també teníem diverses pomes: les grogues i les vermelles. Els que ja teniu unes quantes dècades com jo recordareu que abans no vàrem saber que les grogues eren les Golden, havíem tingut temps de menjarne moltes. Tant amb el vi com amb les pomes ara podem tenir la nostra varietat preferida i a més gaudir de totes amb les seves particularitats.

HINOMAKI VILAMARÍ (Alt Empordà) Tel. 634 533 425 info@hinomaki.com www.hinomaki.com

A veure qui endevina de quina fruita parlo. N’hi ha tot l’any, és vermella, creix arran de terra, comença per ema i té set lletres... Bravo! Maduixa! N’heu menjat mai? Ara tothom dirà que sí i jo us diré que la majoria no n’heu menjat pas gaires vegades, perquè a Catalunya mengem més maduixots que no pas maduixes, que tot i la semblança no són pas la mateixa fruita. Un gran amic i cuiner em va parlar d’unes maduixes ecològiques boníssimes i ara us les presentaré, i també els seus productors. Ells són la Margarida, en Nicolau i el seu fill, en Bru. Van escollir viure de la terra i per això varen deixar la ciutat per traslladar-se a Vilamarí, un poble del Pla de l’Estany al terraprim de l’Empordà. Ja fa uns quants anys que treballen la terra, però en fa només quatre que varen apostar per fer fruita vermella, sobretot gerds, móres, cassis, grosella vermella i blanca i crespills. A totes aquestes fruites, els cal uns anys per tal que la planta produeixi, i per aquest motiu varen combinar la nova plantació amb la de maduixes. Tenen l’Agatha, la Charlotte i l’Anaïs. Aquesta última té un gust sensacional de bosc que explota al paladar i ens fa anar, contrarellotge, cap a algun indret de la nostra infantesa. Les maduixes ens arriben directament a la part de cervell que enca-

ra és tendra i on guardem experiències entranyables de quan érem infants. Vaig fer la prova i la vaig donar a tastar a la família i als amics i tots, sense excepció, en mossegar-la varen tancar els ulls uns segons i varen exclamar que eren com les de quan eren menuts. Segurament el gust d’aquell record era d’algun dia menjant maduixetes de bosc. Aquestes maduixes són més petites del que estem acostumats; a més, són de mides irregulars i com que han estat cultivades directament a terra i a sol i serena, tenen una textura diferent. Aquestes maduixes, i també la resta de fruites que cultiven a Hinomaki, que és el nom de l’empresa, tenen una producció molt baixa. Busquen la qualitat del sabor més que una gran producció. Arriben al sector més gourmet, ja que tan sols poden abastir restaurants i algunes botigues. Tots els grans cuiners quan s’assabenten que poden trobar aquestes fruites estan més contents que un gínjol. Vàrem fer una visita als camps de groselles, els crespills, que són una passada. Jo no els havia tastat mai. Probablement som una bona colla els que encara els hem de desco-

brir. El cassis explota en mil sabors concentrats que distorsionen les neurones, i aquestes van boges buscant com classificar-los. Els gerds, presumits, lluïen aquell vermell especial que tenen i la seva fina pell. Ummm, quina delícia! Llàstima que a les móres els faltava ben bé un mes. Les móres també ens porten un grapat de records de tardes de finals d’estiu. Hinomaki m’ha encantat: l’entorn, la família, tot el seu esforç per tirar endavant un cultiu que al nostre país no té referents anteriors, i això els suposa experimentar per veure quines seran les varietats que s’adaptaran millor al clima i a la terra, i quines seran les més gustoses. Tant de gerds, com de mores i groselles, en planten diverses varietats, cadascuna amb el seu nom. Però ara per ara amb els noms de les maduixes que fan ja en tenim per començar. Ara ja sabrem si ens agraden més les unes o les altres. Ah! Me n’oblidava! Tothom pot anar a visitar Hinomaki. A més, tenen un allotjament rural on poder gaudir de la fruita i de la pau de l’entorn. Un cap de setmana ecològic i fantàstic! 17

TEXT N. VALENTÍ

Aquestes maduixes són més petites del que estem acostumats

Cireres de Paüls Amb l’aire pur i net, l’aigua i la pau... creixen unes cireres sanes i bones, carnoses i grosses SECCIÓ PRODUCTORS

CARME PILAR NOGUÈS BENAIGES C/ Capdevila, 3 PAÜLS (Ribera d’Ebre) Tels. 977 492 211 / 659 182 658 gerani10@gmail.com

Feia un dia tan bo i el riu era tan bonic que vaig aturar el cotxe per poder mirar-me’l de més a prop. En sortir del cotxe el sol escalfava de mala manera. Ditxosa primavera! Tan aviat fa fred, com pluja o calor. Vaig deixar Xerta a l’esquerra i vaig agafar la carretera de Paüls. A Paüls mai s’hi va de passada ja que la carretera mor allà. La Carme Pilar Nogués m’esperava amb el seu pick up just a l’entrada del poble. Havíem d’enfilar-nos fins als camps de cirerers i més valia anar amb el seu cotxe. Ella ja té la mà trencada a pujar els costers i girar aquells revolts tan tancats en què fins i tot s’ha de fer maniobra. En veure’m en màniga curta em va dir que agafés alguna cosa d’abric. Jo vaig agafar una rebequeta, però la Carme Pilar va dir que millor que agafés la jaqueta. Vaig pensar que amb la calor que feia em faria nosa, però la vaig prendre. La Carme Pilar és una dona veritablement interessant i guapa, una dona pagesa, culta, forta i delicada. Mentre xerràvem vàrem anar enfilant-nos entremig de bosc de pins i alzines amb un sotabosc llenyós no gaire espès. Per fi, gairebé al capdamunt de la serra vàrem arribar al primer camp de cirerers. D’allà estant el poble es veia preciós i apinyat mirant a migdia. Els Ports de Beseit són realment bonics. A la plana, a prop del riu, ja feia dies que collien cireres, però aquestes encara eren molt

verdes. Tinc l’honor de dir que la primera cirera madura d’aquest any me la vaig menjar jo! Era boníssima! Era una cirera Sílvia! Em va fer gràcia el nom. Ens acompanyava el seu gos, en Charly, que es va aturar a beure aigua de la font. Amb aquesta aigua, fresca i bona, en cas de molta sequera i de necessitar un reg de suport, reguen els cirerers. Aviat va arribar en Miquel amb la seva granota blava de pagès. En realitat el seu ofici és la música, és bateria i cantant, però també li agrada fer de pagès i ajudar la Carme Pilar. Al Pirineu havia vist cirerers de muntanya, però mai el cultiu d’aquest arbre a tanta alçada, entremig de boscos i amb tant pendent. Tenen diversos camps amb arbres joves i altres de més antics, fins i tot algun arbre tan vell que vés a saber si no és un supervivent de la gran gelada del 56. Sigui com sigui, gràcies a una delicada poda, aquest any han aconseguit que torni a fer cireres! La família antigament havia tingut cultiu

d’ametlles i cereal. El germà de la Carme Pilar, de molt jovenet va pensar a fer un cultiu diferent i van plantar cirerers en cultiu ecològic. Els cuidaven tota la família fins que la Carme Pilar i en Miquel, que sempre hi havien participat, van agafar el relleu generacional. Les cireres de muntanya són diferents: diria que tenen la carn més dura (suposo que el fet d’estar exposades a més fred i més vent les fa més resistents). Sí... sort de la jaqueta, perquè feia un fred que pelava. El clima canvia tant de la plana a dalt dels camps de la Carme Pilar! Amb aquell aire tan pur i net, l’aigua i la pau... creixen unes cireres sanes i bones, carnoses i grosses. Es nota quan les han cuidat bons pagesos de les nostres comarques. Les de Paüls, les de la Carme Pilar... són d’excepció! Truqueu-li per demanar-li on les podeu trobar. I millor encara, escapeu-vos fins a Paüls. Quin lloc tan bonic! La visita val la pena de veritat!

TEXT N. VALENTÍ

Cireres ecològiques dels Ports de Beseit

Cireres L’Argatà SECCIÓ PRODUCTORS

Aquesta història d’amor a la terra i a les cireres comença a Garcia. Sabeu on és? Doncs és un poblet de la Ribera d’Ebre. És molt bufó i, tot i que m’encanta fer turisme i descobrir racons de les terres de l’Ebre, hi vaig anar a tastar les primeres cireres de la temporada! La veritat és que ja feia una setmana que en collien, perquè aquest hivern i primavera ha fet molt la guitza als cireraires. La Laura Vila i en Manel Romero m’esperaven a l’entrada del poble per tal que no em perdés entre camins i camps. Ens vàrem enfilar pel suau relleu i un cop arribats al camp de cirerers va ser un espectacle bestial. D’una ban-

MANEL ROMERO ALABART GARCIA (Ribera d’Ebre) Tel. 619 515 518 cireres.largata@gmail.com www.largata.com

da, els arbres eren tan, però tan bonics, lluint les perles roges a les seves branques! Feia un xic d’aire que feia moure les fulles i encara era més espectacular. Des del camp es pot veure el poble, però a més té una vista de 360º graus impressionant. Al nord, el Priorat, des d’on treu el cap la Figuera; tancaven el cercle la Roca Roja, les Moles, lo Tormo i lo Piló. De debò magnífic! En Manel abans era planxista i en una temporada de baixada de feina va anar a ajudar el seu pare a collir cireres. I li va agradar! La Laura el va animar a fer-se pagès i encara que ara el veritable protagonista és en Manel, la Laura és una peça clau. Una noia que a més de guapa

està ben enamorada del territori, del seu marit i de les cireres! Quan vaig parlar per primera vegada amb en Manel, em va fer cinc cèntims de com cuidava els seus cirerers, i la veritat és que hi vaig descobrir tanta sensibilitat que tenia moltes ganes de veure la seva feina. Al bell mig del camp tenen la caseta de les eines amb un petit porxo on fan la selecció, una per una, de les cireres, que encaixen en caixetes de fusta de quilo, per tal que arribin tal qual a la nostra taula. En Manel fa tot el possible per tenir unes cireres bones, gustoses i, a més, precioses. Crec que el dia que Déu va crear les cireres es va llevar molt inspirat, ja que va fer una fruita de la mida d’un bombó que podem menjar d’una sola queixalada. Aquest hivern ha estat poc fred i a més ha plogut molt durant la primavera. La pluja fa la guitza quan maduren les cireres, perquè les omple d’aigua i les clivella. En Manel diu

que sentia tristesa de veure anar a dormir els arbres tan molls. Ai... que bonic! Per tal de fer-hi quelcom, amb el tractor passava el ventilador de l’ensulfatadora per tal d’espolsar tantes gotes d’aigua com fos possible. Ara ja tenen tres camps de cirerers, el Dellà Riera, l’Aubal i l’Argatà, que dóna nom i marca a les cireres. Al camp de l’Argatà és on va començar aquest projecte i per aquest motiu varen donar-li aquest nom. De cireres L’Argatà en podem trobar en gairebé totes les comarques. Les cireres de la Ribera d’Ebre són les primeres que arriben al mercat, encara que en Manel també cultiva varietats més tardanes i podrem menjar cireres L’Argatà fins gairebé el juliol. Segur que teniu unes ganes irrefrenables de menjar-ne, oi? Doncs cap a Garcia falta gent Els seus pares, en Manel i la Laura, han fet bona feina!

TEXT N. VALENTÍ

Crec que el dia en que Déu va crear les cireres es va llevar molt inspirat

Arròs Illa de Riu Fa uns anys el cultiu de l’arròs bomba va ser desplaçat per varietats més fortes i rendibles SECCIÓ PRODUCTORS

El Delta començava a verdejar. Ja feia unes quantes setmanes que, parcel·la a parcel·la, tothom havia anat sembrant. Les petites carreteres que s’endinsen a través dels camps d’arròs són especials. Bé... el Delta és especial! L’avi d’en Joan Trias va comprar, fa molts anys, una bona extensió de terres a Sant Jaume d’Enveja. Eren temps en què l’arròs es

Finca de Burjasenia s/n L’ALDEA (Baix Ebre) Tel. 977 45 05 94 info@illaderiu.com www.illaderiu.com

plantava planta a planta a mà. Una feinada impressionant. Avui les coses han canviat molt i els pagesos tenen aparells d’alta tecnologia per treballar els arrossars. Així i tot el cultiu de l’arròs és complex, i la realitat és que malgrat que l’arròs és un producte tan nostre el desconeixem força. De l’arròs, en sabem molt a la cuina i poc de com hi ha arribat. Hi ha una gran varietat d’arrossos: el tebre, el maso, el sènia, el bahia, el bomba... i encara uns quants més. Fa uns anys el cultiu de l’arròs bomba va ser desplaçat per varietats més fortes i rendibles. Es buscava una igualtat en la mida i forma dels grans d’arròs i així totes les varietats podien anar al “munt”, que és com s’anomena. La família Trias tan sols plantava una parcel·la d’arròs bomba per a consum propi. Un valencià va demanar-los si podien vendre-li uns quilos de bomba, i és clar que els hi varen vendre. Aquest senyor cada any els en demanava més i més quilos, i els Trias cada any a l’època de la sembra guardaven una nova parcel·la per augmentar la collita del valencià, però un any que havien fet una gran previsió, el valencià va dir que aquell any no li interessava i els Trias es varen trobar amb una quantitat de quilos d’arròs bomba impressionant. En aquell moment el mercat estava més interessat pel bahia, però ells havien de trobar la manera de fer un lloc al seu arròs. Era molt bo, i sabien que quan la gent el tastés els agradaria molt, però el problema era com donarlo a conèixer. En Joan és una persona que

s’enfronta als problemes amb resolució i aviat va tenir una idea. Va fer fer uns saquets de paper Kraft per envasar l’arròs i així diferenciar-lo dels altres. Així va ser com per primera vegada va sortir al mercat un arròs monovarietal. L’èxit es preveia garantit, i així va ser. Però en Joan encara volia més. Tenia la llavor més genuïna, ja que havien estat dels únics arrossaires que el plantaven, i per aquest motiu va voler fer-se ell mateix la selecció i elaboració de les llavors per preservar-ne la genuïnitat. Ell i el seu enginyer agrònom ja fa uns anys que trien de forma selectiva les espigues d’arròs per a llavor. És un sistema molt ben pensat però una mica complicat d’explicar. El cas és que en cada parcel·la d’arròs, ja sigui bomba o altres, fan un requadre on planten les llavors de les millors plantes que ja havien estat seleccionades l’any anterior. Així any rere any els grans d’arròs que sembren són, permeteu-me la ironia, “la bomba!”. Illa de Riu és un dels més grans productors d’arròs del Delta i tot l’arròs que envasen el produeixen ells. Per això poden garantir que si en el paquet diu bahia tots els grans seran d’aquesta varietat, igual que amb el bomba i amb el carnaroli. La resta és arròs del munt, que no vol pas dir que sigui dolent ni de mala

qualitat, sinó que es una barreja de diferents varietats. Amb un arròs bahia, bomba o carnaroli d’Illa de Riu sabem que tots els grans es couran alhora, mentre que en l’arròs del munt a vegades no passa el mateix. Aquest ha estat un gran aprenentatge. Trobem milers de maneres de cuinar l’arròs. Tenim receptes de tota manera: bullit, a la cassola, paella, dolç... amb conill, amb carxofes... però de l’arròs com a cultiu no en sabem res, i hi ha gent que fins i tot pensa que és un bulb. Cal posar-hi remei. Aquesta vegada sí que us poso deures seriosos que heu de fer sens falta. El Delta és preciós, tothom sap que canvia de colors depenent de l’estació de l’any. El podem veure blau a l’hivern, marró a primers d’any, quan preparen els camps per sembrar, i de seguida ja tomba a verd. A l’estiu és un espectacle! Les mates d’arròs envelluten tot el Delta d’un verd intens. Tots aquests colors els fa l’arròs. Imagineu si és interessant! I si a més voleu tastar el genuí gust dels antics arrossos del Delta heu de comprar els bomba i bahia d’Illa de Riu. I si a més us fa gràcia tastar el carnaroli doncs també gaudireu molt. Són una passada! L’arròs Illa de Riu és l’únic arròs europeu que té el premi de millor arròs! 23

TEXT N. VALENTÍ

Illa de Riu és un dels productors més grans d’arròs del Delta

Del Pagès a Casa Una llarga i deliciosa història que comença el 1763 SECCIÓ PRODUCTORS

En entrar a l’agrobotiga Del Pagès a Casa, a Vilassar de Mar, vaig sentir aquella sensació d’infant quan entra en una botiga de llaminadures. Hi havia un aparador central ple de tomàquets de tota mida, color i forma! N’hi havia de petits, grocs, verds, vermells,

VILASSAR DE MAR (Maresme) Tel. 651 681 999 www.delpagesacasa.cat

que a més podien ser rodons o llargs; de mitjans, de grossos i d’enormes; cirerol, rosa ple, lleig, de Montserrat, pebroter, de banya, mala cara... M’havien parlat del Dalmacio, però no m’acabava d’imaginar que fos veritat que fes tantes varietats de tomàquets. Vilassar sempre ha tingut fama de ser una comarca de bons tomàquets. De fet tot el Maresme, pel clima costaner, sempre és la primera d’estrenar temporada. A casa celebrem quan podem menjar els primers tomàquets del Maresme, i aquest any hem començat amb els d’en Dalmacio. En Dalmacio és la desena generació d’una família pagesa de Vilassar de Mar dedicada sempre a la pagesia. Poca broma! Des del 1763! Del Pagès a Casa cultiva una increïble quantitat de varietats de tomàquets, tant que fins i tot sembla impossible. En fa prop de 100

de diferents! Us ho imagineu? Em moria de ganes de veure les tomaqueres. Començava la temporada i encara n’hi havia més de verds que de madurs, però ja s’endevinaven mil formes. En Dalmacio és un noi inquiet que no es conforma a fer les varietats que surten més al mercat, sinó que dedica un hivernacle sencer a provar tomàquets de moltes varietats diferents, algunes que fa ell mateix, i cada any, en plena temporada, fa un tast de tomàquets obert al públic, que serà qui valorarà quins els agraden més. Així cada any incrementa la seva col·lecció. En entrar a l’hivernacle hi havia una planta de tabac molt grossa. La té per tal que hi visquin els mírids, uns insectes de color verd que ajudaran a neutralitzar la papallona tuta, que pon els ous dins la fruita i la verdura. Amb aquest sistema s’estalvia haver de fer tractaments per combatre-la. A més de tomàquets també té altres productes d’horta: hortalisses, carbasses gegants i verdures diferents. En plena temporada recull quilos i quilos de verdura, una part de la qual sempre la porta a les monges, que estan molt contentes amb la donació diària. Una altra part va directament

a l’obrador, on fan conserves de tota mena de verdura de temporada, que podem comprar i tenir a casa a punt de menjar. L’obrador feia una oloreta tan bona! Aquell dia havia fet conserva de carbassó amb ceba tendra. En Dalmacio té alguns treballadors africans i molts dies dinen plegats. És gent que aporta experiències del seu país d’origen, que ell escolta encantat, i en moltes ocasions quan visiten les seves famílies tornen carregats de llavors de productes nous que intentaran plantar a veure si van bé. Algunes vegades ja he fet aquest comentari, però així i tot ara veig que escau tornar-lo a fer. M’encanta la gent com en Dalmacio, que no es conforma a cultivar allò que es ven sinó que fa del dia a dia un hobby i de la feina una passió. Gràcies a les inquietuds de gent com ell tenim moltes més coses bones. No us podeu perdre els tomàquets de Del Pagès a Casa. Els podeu trobar al mercat de Vilassar de Mar i també al mercat Galvany, i si us fa gràcia podeu anar a l’agrobotiga, que està just dins els horts! És una passada! Són molt més bons i gustosos si els mengem acabats de collir.

TEXT N. VALENTÍ

Cirerols, rosa ple, lleig, de Montserrat, pebroter, mala cara...

Llegums Casa Martí SECCIÓ PRODUCTORS

Heu sentit a parlar mai de Sant Domí? És un llogarret a tocar de Sant Guim de Freixenet, un municipi de l’alta Segarra situat al bell mig, equidistant, entre la N-II i la C-25, a l’alçada de la Panadella. Us deu sonar el rètol de la sortida de l’autovia.

CASA MARTÍ SANT DOMÍ (La Segarra) rural@casamarti.cat Tels. 639 434 285 / 973 556 372 www.casamarti.cat

La petita carretera que hi porta travessa camps preciosos que a la llunyania fan un horitzó amable de retalls de colors. Aquest trosset de país ha quedat a resguard de l’especulació turística i es manté ferm i autèntic. En Pere Solé va néixer a casa Martí, una de les cases de Sant Domí, situada al costat de la parròquia. Fill d’una família de llarga tradició i dedicació a la pagesia va decidir estudiar agricultura. El sentiment de vincle amb la terra l’havia sentit des de petit, i treballar la terra sempre ho havia viscut com una passió familiar. També té una granja de vedells. A l’altiplà de la Segarra feia molts anys que els cereals havien substituït els cultius tradicionals de cigró. En Pere va tenir la pensada de tornar-ne a plantar. Va provar diversos llegums i el cigronet va anar d’allò més bé. De fet, el cigronet segurament agraïa tornar a ser plantat on sempre n’hi havia hagut. El cigronet té aquest nom perquè és realment petitó, però finíssim al paladar. La pell, un cop cuit, gairebé ni es nota. M’encanten els cigrons! Al cap d’un temps en Pere va provar de fer llenties pardines, que també s’han adaptat molt bé. L’última prova, el pèsol negre, també ha anat molt bé. Tot un èxit! El pèsol negre és un llegum que gairebé s’havia perdut. És un sabor del tot nou per a la immensa majoria de nosaltres, que no l’hem tastat mai. De fet, dels nostres llegums fa anys que se n’havia perdut molt la pista i, llevat de les

lloc per fer una trobada amb el silenci, la tranquil·litat i la bona taula. L’entorn és molt bonic, desconegut i sorprenent. Hi ha diverses rutes per fer a peu o en cotxe, com la ruta de la marinada que passa per 11 pobles, la de les fonts o la ruta dels castells del Sió, totes elles bones opcions per descobrir un trosset del nostre país. Llegums, paisatge, castells, fonts... què més es pot demanar? Doncs... alguna manera de poder comprar els llegums directament al productor, que és una gran garantia. Per tal que sigui ben senzill tenen una botiga en línia per on comprar tots aquests productes de l’alta Segarra i gaudirlos a casa, i els caps de setmana podem anar a passar-los a l’allotjament rural de Casa Martí. Bonic, bonic... Bonic!

TEXT N. VALENTÍ

Comprar els llegums directament al productor, és una gran garantia

mongetes, que al menjar-ne de tendres i seques hi estem més avesats, del cigró i la llentia no en coneixem ni la planta. La planta de la llentia fa unes floretes lila molts boniques, però el que és curiós són les tavelles. Són molt petites i s’ajusten tant a la llentia que fa que tinguin una forma singular i divertida. El cigró, en canvi, viu en una tavella inflada i buida on pot anar creixent ben espaiosament. Ja veieu que la natura va fer la llentia ben presumida, amb un vestit cenyit, i el cigró, en canvi, va de còmode. I per còmodes, els cigrons cuits que elabora Casa Martí. Els elaboren al seu obrador, igual que l’hummus, que està boníssim i ens soluciona tant un pica-pica com un sopar lleuger. Ara en una part de l’edifici hi han fet un allotjament rural molt bonic i confortable. Un bon

Cal Peretó Fesols de la Noguera, una varietat de mongeta extraordinària, fina i bona, però també fan el cigronet i llenties SECCIÓ PRODUCTORS

MARC SOLÉ I DOLORS CABALLOL Cal Peretó TUDELA DE SEGRE (La Noguera) Tel. 678 383 297 info@calpereto.cat www.calpereto.cat

La Dolors i en Jaume, el seu marit, fa anys es varen fer càrrec d’un camp de cereal de secà que sempre havia cuidat el padrí, a qui ja li pesaven massa els anys. Per a en Jaume això va transformar-se en un hobby que li ocupava uns dies a l’any de molta feina, però entre tota la família la feien molt bé. Mai havien pensat a dedicar-se a la pagesia. En Marc, que s’havia criat a la ciutat, havia fet les dues branques de batxillerat, ja que tenia un parell d’opcions que li agradaven i finalment va decidir que la vida de pagès li agradava i també li va semblar una bona opció empresarial. Finalment la Dolors i en Jaume, veient-lo tan decidit, varen deixar la seva feina i varen començar plegats el projecte de Cal Peretó. Pel seu tarannà, el primer que varen fer va ser transformar tots els camps en cultiu ecològic. Això era de calaix! Els primers anys tenien molt cultiu d’horta, però de mica en mica varen anar diversificant per plantar una gran varietat de productes. La Noguera sempre havia tingut una gran varietat de cultius de secà i també de regadiu, depenent de la zona. Així que, tot i que, a Tudela de Segre per tenir tomàquets, carbassons... cal tenir reg de suport, els Peretó varen començar a cultivar de tot. Són molt coneguts pels fesols de la Noguera, una varietat de mongeta extraordinària, fina i bona, però també fan altres llegums, com són el cigronet i les llenties, i també els famosos melons de secà, que per aquella contrada sempre han tingut la fama de ser els més gustosos, i car-

bassons, cogombres i carbasses, que per cert serveixen tallades a dauets per fer sopa o bé a rodanxes per posar directament a la planxa. Gran idea! Per si tot plegat no portés prou feina, encara s’han dedicat a retrobar algunes llavors de varietats que estaven en greu risc de desaparició, com per exemple la ceba de Coll de Nargó. Aquesta ceba en altres comarques s’anomena ceba vigatana. De fet, es considera la ceba catalana, però sigui quin sigui el nom amb què l’anomenem hi havia realment el risc de perdre’n la mena. No va ser fàcil trobar-ne, però al final un pagès ja molt gran, els en va fer unes quantes, amb les quals varen començar a fer llaó, com anomenen ells la llavor. Ara ja han aconseguit estabilitzar novament aquesta ceba tan bona i dolça. Que bé, oi? Si no fos per gent com aquesta família, encara haurien desaparegut més coses del mapa. En aquesta família, el pare, la mare i en Marc realment no tenen ni un sol minut per avorrirse, i si el tinguessin caurien rendits de tant com treballen. Però la gent que és inquieta i a més

molt conscient de conviure amb altres persones, tenen una percepció molt fina. Ho dic perquè ja estan en un nou projecte. Els llegums són un producte bo i molt saludable que a més poden menjar fins i tot persones amb alguna intolerància, per exemple al gluten. El problema és que per ventar i separar el gra de la clofolla normalment tothom fa servir la mateixa maquina per a llenties, cigrons, fesols o blat i, és clar, hi poden quedar rastres de gluten. Ara els Peretó han fet un obrador, que serà l’únic certificat, de llegums lliures de gluten. Permeteu-me que els faci un bravo per la lluita constant, no per guanyar més diners, sinó per fer i oferir cada dia una bona feina, en bona part altruista. És llavors quan m’adono de com m’agrada aquesta feina que faig. Cada producte és com l’ha fet el seu productor. Crec que no cal donar gaires més arguments per dir-vos que els de Cal Peretó són boníssims i d’una qualitat immillorable. Els fesols, els cigronets, les llenties, les carbasses, els tomàquets... ummmm. Descobriu-los! Segur que marcaran un abans i un després.

TEXT N. VALENTÍ

Han fet un obrador, que serà l’únic certificat, de llegums lliures de gluten

Els cigronets de Mura del Molí del Mig SECCIÓ PRODUCTORS

Carrer Raval, 18 MURA (El Bages) Tels. 938 31 72 69 / 689 140 003 elmolidelmig@gmail.com www.elmolidelmig.com

Mura, quina meravella de poble! És, sens dubte, una joia ben conservada on els murs de les cases encara respiren edat mitjana. Avui, a Mura, hi viuen més o menys un centenar de persones comptant nens i jubilats, encara que hi tenen residència una bona colla més, però el dia a dia a Mura és veritablement tranquil. Els muratans viuen i senten el poble i l’entorn amb orgull i amor. Hi ha molta col·laboració entre ells, cosa que a més de fer la vida més agradable i de bon veïnatge, ha ajudat molt a conservar velles tradicions, algunes de les quals ja s’havien perdut en l’imaginari dels més vells, com ara el cultiu del cigronet. En Pere Fabres després d’uns anys ha tornat al poble, a casa seva, el moli del mig. La casa data del 957, i hi ha constància que la seva família hi viu des del 1200! En Pere ha convertit el Molí del Mig en un museu de la vida rural molt ben ambientat: càntirs, pasteres, gibrells de terrissa, olles d’aram... en fi... és molt bonic i melancòlic. Les estances ens transporten a temps en què la vida devia concentrar-se al voltant de la llar de foc. Probablement dels més grans als més petits de la casa hi devien haver passat hores senceres triant els cigronets de Mura. Era un dels cultius que havien atipat de dilluns a diumenge la majoria de famílies de la vall. A l’estiu, a la vora del riu que passa just davant la casa, devien haver gaudit de bones amanides de tomàquet rosa de Mura, la delícia de l’estiu.

Ara, aquests dos productes, en Pere els cultiva, la Roser els ven al Celler de la Roser, que és la botiga del poble, i el restaurant Cal Carter els cuina. I... voleu saber quina és la seva especialitat? Doncs ni més ni menys que cigrons amb bacallà gratinats amb mussolina d’all. Ummm, se us ha fet aigua a la boca, oi? A mi també! En Pere és un romàntic, i a més dels fins i apreciats cigronets de Mura i els tomàquets rosa també sembra mongetes de genoll de crist o custòdia i uns pèsols de gra petit, petit, que són la cosa més dolça i tendra que he tastat en pèsol. Ho deu fer el clima, o la terra; no ho sé però són espectaculars. Sembla mentida com el que en el seu dia va ser l’única menja que tenien per passar

l’hivern ara sigui considerada una delicadesa. La vida té aquestes coses. Els que encara no coneixeu Mura teniu pendent anar-hi aviat. És tan bonic que segur que hi tornareu amb alguns amics per ensenyar-los aquest bell poble i per poder gaudir de la cuina del cigró. Sigui quina sigui la raó, Mura us l’endureu sempre dins del cor perquè és una perla del nostre patrimoni rural. En Pere, amb el seu museu, la Roser amb la botiga i Cal Carter us ofereixen, el cultiu del cigró, la mongeta i els tomàquets, que podreu comprar al celler i degustar al restaurant. Us ha agradat la idea, oi? N’estic segura! Ah! Al setembre fan la festa de batre el cigró. Apunteu-vos-ho a l’agenda!

TEXT N. VALENTÍ

En Pere ha convertit el Molí del Mig en un museu de la vida rural molt ben ambientat

Aromis i el Safrà de la Conca SECCIÓ PRODUCTORS

Tot comença el 1997 en un camp d’oliveres abandonat feia anys. Anys enrere els avis d’en Joan Cartanyà l’havien treballat i n’havien fet un oli que ell encara recordava. Va ser un petit homenatge o ves a saber què, però en Joan va decidir esporgar aquelles velles oliveres. D’una cosa va anar venint l’altra i al cap de 10 anys, ell i un parell d’amics més, varen començar a plantar herbes aromàtiques i safrà. Del cultiu del safrà, ja només en recordava alguna cosa dels avis, i com que a Catalunya no hi havia cap cultiu més enllà de petits racons destinats a l’autoconsum de la família pagesa, van decidir anar a la Manxa a buscar informació, però no varen ser gaire generosos en l’aspecte didàctic, i en Joan i els seus amics varen haver d’espavilar-se de forma autodidàctica, sempre compartint els nous coneixements. Aromis va impulsar una associació de petits productors de safrà, la qual fa molt poc que s’ha constituït amb el nom de Safracat. Aquest cultiu no té gaires dificultats, però en canvi la seva recol·lecció sí que és intensa. En tres setmanes, cada mati, ben d’hora, cal recollir les flors abans no s’acabin d’obrir, i al més aviat possible, dins el mateix dia, desbrinar i assecar els tres estams de cada flor. Cultivar safrà sempre ha estat un complement d’altres cultius; per aquesta raó els Aromis aconsellen als seus socis que tinguin una extensió per persona que sigui assumible. D’aquesta manera una sola família es podrà fer càrrec de la seva explotació, sense haver de contractar gent, i

La qualitat del safrà depèn justament de la recol·lecció i l’assecatge CONCAROMIS SL Mestre Cabré, 9 MONTBLANC (Conca de Barberà) Tel. 696 718 135 info@aromis.cat www.aromis.cat

A la Provença fa anys que molts productors, petits i grans, cultiven lavanda. La unió de tots sota el nom de lavanda de la Provença ha estat, sens dubte, molt més efectiu que pensar que el veí productor és la nostra competència. Avui la competència és el món, en el cas del safrà Iran, però per més quantitat i bon preu que tingui aquest safrà, quan els bons cuiners del món sencer tastin el safrà català ho tindran clar. Més ben dit... claríssim! Vinga junts pel safrà: a tastar-lo, a gaudirlo, a regalar-lo... A més, els Aromis fan uns lots on hi ha una mica de tot: oli, vinagre, gelea i safrà!

TEXT N. VALENTÍ

fer-la sostenible. El preu del safrà es deu, justament, a la gran mà d’obra que requereix, i la seva qualitat depèn justament de la recol·lecció i l’assecatge. Aromis anima les petites explotacions a unir-se per poder comercialitzar entre tots un safrà d’alta qualitat i en cultiu ecològic. De moment encara són poquets els que per tot Catalunya fan safrà. L’associació n’aplega més d’una trentena. Aromis, a més, fa herbes aromàtiques per condimentar plats i també olis i vinagres aromatitzats. De tot, en fa un amb safrà, i fins i tot fan una gelea. Per donar aroma a l’oli extra verge i al vinagre, fan una destil·lació i així obtenen oli essencial de la planta. Aquest sistema, com que no incorpora ni aire ni humitat a l’oli, fa que passats uns mesos tingui encara el mateix gust. Experts en oli han quedat parats del bon resultat i sabor dels olis Aromis. Els olis aromatitzats i els vinagres són molt pràctics i divertits. Una mateixa amanida pot ser diferent cada dia, o unes patates bullides o... tantes coses que podem fer amb un xic de creativitat! Els productes Aromis són sens dubte de molta qualitat, però a més estan fets pensant en els que ens els menjarem i per això s’hi miren d’allò més. Però el que més m’agrada d’aquesta empresa és el punt d’altruisme, sobretot pel que fa al safrà, ja que volen potenciar el cultiu i el consum, i sobretot que el safrà sigui un orgull nacional.

Safrà de les Garrigues SECCIÓ PRODUCTORS

En molts horts s’ha conservat un trosset on el safrà, cap a finals d’estiu, apareix puntual i fidel. No cal dir com de boniques són les seves flors i com de saborosos els tres estams! El safrà és una planta soferta que viu gairebé sense

SAFRÀ DE LES GARRIGUES S.C.C.L C/ Albi, 83 CERVIÀ DE LES GARRIGUES (Les Garrigues) Tel. 973 17 80 06 - Cooperativa Tel. 638 39 98 28 - Manolo Tel. 609 33 80 51 - Àngel info@safradelesgarrigues.com www.safradelesgarrigues.com

que ningú en faci cas. És maca, delicada i molt valenta; creix en terra seca i calcària. Just treu el cap la bonica flor, d’un delicat color lila, i s’obre cada dia per exhibir el seu tresor vermell. En el nostre país, petit i ric, tenim de tot. Sòls nodrits i altres de pobres, espais on la natura creix exuberant per l’abundància d’aigua i humitat, i altres on l’home ha hagut de ser astut i jugar bé les seves cartes, ja que d’entrada la natura li ho ha posat una mica més complicat. Aquest podria ser el cas de les Garrigues: terra seca, clima sec... Aparentment és dur, però els seus habitants, des de segles, han trobat cultius mesells i resistents: l’olivera, l’ametller, la vinya, el cereal... En alguna època algun d’aquests cultius ha tingut més encert que d’altres, però sigui com sigui la feina al camp, si alguna cosa té segura, és la seva duresa i al mateix temps la incertesa. Un vent gèlid o fort, pluges o sequeres, plagues... un munt de factors poden ser determinants a l’hora de la collita. Inversemblantment els anys en què tot va com una bassa d’oli i els arbres donen fruit bo i abundant també són complicats. Sí, sembla mentida però això és el que li va passar a en Manuel Ramírez, a qui tothom coneix per Manolo. Tenia camps d’oliveres, i feia bon oli de les Garrigues. Un any en què hi havia molta més collita del compte, les olives es pagaven a un preu tan i tan baix que en Manolo, que s’havia passat tota la temporada cuidant les oliveres, esporgant-les, ruixantles i fent la collita, es va trobar amb una pila de fruit que ningú li volia pagar a un preu digne. En Manolo es va enfadar, va pensar que li calia

fer quelcom diferent ja que no podia jugar-se el futur posant tots els ous en el mateix paner. El seu cunyat, que viu a Màlaga, li va parlar que el safrà anava molt bé. A en Manolo, que és un cul de mal seient, li va faltar temps per provarho. Va anar a buscar bulbs, que va plantar on hi havia hagut un dels seus camps d’oliveres. Al principi la seva collita la venia a la Manxa, on el cultiu del safrà és molt important. Any rere any augmentava l’extensió del cultiu de safrà d’en Manolo i de mica en mica altres pagesos, veient que el safrà anava bé, també van animar-se a plantar-ne. Els pagesos estan ben equipats de tractors i tot tipus de maquinària per treballar la terra i els arbres, però per al safrà, específicament, no hi havia pas eines. En Manolo, que no para de rumiar, se les va enginyar per fer un accessori per llaurar el camp d’una forma suau i poc profunda, per tal d’evitar que les herbes creixin entre el safrà, però sense malmetre els bulbs. L’any passat varen constituir la cooperativa Safrà de les Garrigues. Són 120 socis que treballen aplegats per poder gestionar la comercialització del nostre safrà i també entre tots trobar idees per millorar. El safrà és una espècia molt preuada, sobretot per la mà d’obra que es necessita per recollir les flors, una a una, i extreure’n manualment els

estams, que cal assecar el mateix dia de forma molt suau. El safrà català està molt ben considerat. Té un nivell de qualitat molt alt i és apreciat pels experts. El clima, la terra... és important, però el que distingeix la qualitat del nostre safrà és, sobretot, la cura que es té de la flor ja abans que surti. És clau recollir-la i llevar-li els estams el mateix dia que floreix. Així s’evita que la flor es masegui o fermenti. L’assecat ha de ser suau per tal de no cremar-lo. Quan el safrà català es doni a conèixer de nou després de segles, possiblement, ben aviat podem tornar a ser una potència mundial del safrà. Això sí, per la seva qualitat, que en aquest cas depèn únicament dels cultivadors. La natura fa la seva feina dia rere dia, però el principal factor és la manipulació, i en aquest aspecte la gent de les Garrigues estan fent un gran esforç. El safrà de les Garrigues el trobareu a la Cooperativa de Cervià de les Garrigues, on a més podreu comprar oli, ametlles i altres coses bones. És una gran excursió; busqueu un bon itinerari. També en trobareu en molts punts d’arreu de Catalunya, però jo us animo a anar a visitar-los. Sempre és interessant conèixer de primera mà les nostres coses i el nostre territori! El safrà està per descobrir! 35

TEXT N. VALENTÍ

L’any passat varen constituir la cooperativa Safrà de les Garrigues

Safrà el Tossal de les Garrigues SECCIÓ PRODUCTORS

El safrà del Tossal de les Garrigues és una aposta feta pensant molt en la comarca, intentant fer arribar el nostre safrà a totes les cuines de cases i restaurants

EL TOSSAL DE LES GARRIGUES Carrer Major, 13 - L’ALBAGÈS (Les Garrigues) Tel: 902 800 364 info@eltossaldelesgarrigues.com www.eltossaldelesgarrigues.com

La Jette Rützou i el seu marit, en Fernando Bofill, una tarda, just a la posta de sol, es varen enamorar d’un paratge de les Garrigues, l’Albagés. Entre olivars i ametllers hi havia unes ruïnes que varen comprar i refer, intentant que fos com antany. Mantenir intacte aquell indret de murs de pedra que tant d’esforç devien haver costat, per a ells, era molt important. Volien formar-ne part sigil·losament i sense fer-hi estralls. L’Antonio Moreno i la Dolors Iglesias cuidaven els arbres d’aquella finca. Tots quatre es varen entendre fàcilment, ja que els uns aportaven ganes i els altres experiència, i la combi-

cases i restaurants. Com que la cuina del safrà ha passat unes quantes dècades d’oblit, ara ens trobem que no sabem gaire bé com l’hem d’utilitzar. Això també ha permès que cuiners creatius s’hagin atrevit a utilitzar-lo en plats de salat i dolç, primers plats, segons i postres. El safrà dóna un punt d’aroma especiat molt equilibrat i un toc de color. Per tal que qualsevol, sigui la primera vegada o no, pugui tenir diverses opcions de com fer-lo servir, el paquet inclou uns consells d’ús, i al seu Facebook hi ha un munt d’idees de com combinarlo en una pila de plats. Distingir el nostre safrà és senzill, sabent que ha estat collit amb tanta cura, perquè manté sencers i units els tres estams, on es concentra tot el sabor i l’aroma que li ha donat la intensitat del cultiu de secà. Aquesta és la màxima garantia de qualitat que pot tenir el safrà de qualitat. Pel que fa a la resta, deixo que noteu la diferència vosaltres mateixos... I ara gaudiu d’aquest tresor vermell que es torna groc! 37

TEXT N. VALENTÍ

Cuiners creatius s’han atrevit a utilitzar-lo en plats de salat i dolç, primers plats, segons i postres

nació era molt bona. De fet, és molt bona! Fa quatre anys es varen aventurar en un projecte conjunt: fer safrà. El safrà sempre ha estat present a les Garrigues: a l’edat mitjana ja se n’hi cultivava, com també en altres comarques. Ha sobreviscut gràcies a l’autoconsum. El clima i el terrer de les Garrigues escau d’allò més bé a aquest cultiu. Varen plantar els primers bancals de bulbs fa quatre anys; ara ja els han estabilitzat i els que plantaran aquest any ja són bulbs garriguencs. A aquesta parella els va anar seduint tot el procés. En un inici els agradava molt el moment en què, damunt una gran taula, s’aboquen els cabassos plens de flors per anar extraient els estams. És un moment en què la tertúlia flueix entre les diverses generacions. Curiosament, el procés el varen fer a la inversa, de mica en mica, reculant fins a plantar els seus propis bulbs. El safrà del Tossal de les Garrigues és una aposta feta pensant molt en la comarca i intentant fer arribar el nostre safrà, que ja està considerat un top de qualitat, a totes les cuines de

SERGI DE MEIÀ

De la terra a la consciència Tot i el moment estel·lar que travessa la nostra gastronomia i la qualitat dels productes i productors que podem trobar al nostre país, sembla que la situació no és la millor. En els últims 10 anys, el 50% dels pagesos catalans han desaparegut i el 50% dels que queden tenen més de 65 anys; així doncs, el panorama, si no reverteix, s’anirà complicant a mesura que passin els anys. Malgrat això, per sort, hi ha força joves que tornen al camp després de passar per la universitat, més tècnics, més acurats i amb sensibilitat per l’ecologia i les produccions de llavors autòctones recuperades. És el cas de cal Peretó, on en Marc i la seva família treballen amb passió les terres de Tudela de Segre. Tot el territori català, ric en horta, amaga productors que cada dia cuiden la nostra cuina, ens porten meravelles naturals que guarneixen i donen gust als nostres plats. Entre tots, els hem d’ajudar a lluitar per tirar endavant enfront de macroproduccions massives que no fan res més que una guerra de preus amb petits productors que fan les coses artesanalment i amb consciència. Jo, per la meva part, he contribuït al moviment Slow Food per fer de l’hort de casa, a Vilanova de Meià, un banc de llavors, un espai on recuperar varietats que estan en perill d’extinció. Quan en tinguem una bona quantitat, es faran arribar a

pagesos, per si volen començar la seva producció perquè arribin al mercat, directe a cuiners o particulars. A la cuina catalana, les verdures i els llegums són bàsics i formen part de la nostra cuina, rica i sana: les coques de recapte es guarneixen amb pebrots, albergínies, ceba i tomàquet; els sofregits es fan amb ceba, all i tomàquet. L’amanida catalana fa que vegetals i embotits comparteixin un espai al plat, i què podem dir dels llegums, com són les mongetes, amb cansalada, llonganissa o guisades amb peix. Els cigrons converteixen l’empedrat en un festival de verdures i bacallà; en podem menjar amb espinacs i ou dur o bé sols amb un raig d’oli d’oliva. La tendència actual cap a les verdures és inevitable. De fet, actualment és el moment de la història en què més proteïna animal es consumeix, i el canvi cap a un món més vegetal és imparable; cada cop més trobem vegans, vegetarians i gent que vol ser més omnívora, però amb tendències vegetals. La irrupció de les flors a la cuina, els últims anys, ha estat un esclat de colors, olors i gustos que han fet evolucionar les estructures i les receptes, i ha aportat una nova cuina, que no només alimenta la gana sinó també l’esperit i l’ànima. Visca les verdures, els llegums i les flors del nostre país.

TEXT SERGI DE MEIÀ

Sergi de Meià Tel. 931 255 710 sergi@restaurantsergidemeia.cat www.restaurantsergidemeia.cat

dverd, herbes aromàtiques i culinàries SECCIÓ PRODUCTORS

Cibulet, coriandre, alfàbrega, anet, menta, cerfull, julivert, romaní, farigola, mizuna, mostassa vermella i blanca A vegades les coses senzilles passen a ser especials amb un petit toc. Unes patates bullides amb un raig d’oli verge extra i unes

dverd@dverd.com www.dverd.com www.dverd.wordpress.com

petites rodanxes de trompa de cibulet, un mojito amb una fulla de menta, uns rovellons saltats amb julivert, una amanida amb vinagreta d’alfàbrega... Els petits tocs són detalls, si bé subtils, que fan que la vida, i en aquest cas els plats, tinguin una mica més de... segurament d’amor de la persona que els prepara. Sí, tan senzill com això! En Joan Farré sempre ha fet de pagès. Els fruiters havien estat un cultiu molt important, però fa uns anys el preu va baixar tant que va deixar de ser rendible i molts pagesos varen haver de buscar altres alternatives. Alguns fins i tot varen deixar la pagesia. A en Joan li agradava la terra: el seu pare sempre havia fet de pagès i li havia ensenyat a conviure-hi. Així va deixar el cultiu dels fruiters i van començar a fer enciams de tota mena. Va ser interessant, però quan en Joan veia que els seus enciams s’amuntegaven entre molts i es perdia l’origen dels uns i dels altres no es va sentir gaire feliç. Li hauria agradat que aquells enciams que ell havia plantat un a un, regat i collit amb cura haguessin arribat directament al nostre plat, però això no era tan fàcil. Calia fer un tomb per aconseguir-ho. Va seguir els bons consells d’un

gran productor (dic gran no en el sentit d’extensiu, sinó de gran persona i professional), que li va suggerir de fer herbes per cuinar i petits enciams per fer mesclums. De la mà del seu mentor, va néixer dverd. Ara ja fa 10 anys de tot plegat. Era primera hora de la tarda quan vaig arribar. En Joan donava instruccions als seus treballadors. Es notava molta cordialitat entre ells. En una empresa es veu ràpid si hi ha bon ambient. Els hivernacles estaven preciosos i el ventet que passava per la malla d’ombreig i movia lleument les fulles de les plantes omplia l’aire d’olors de menta i alfàbrega. Les plantes, lluents i sanes, mirades de cap a cap semblaven catifes. No vaig resistir la temptació d’agafar unes fulletes de menta i mastegar-la. M’encanta el sabor! El cicle de les plantes és de més o menys nou mesos, i en Joan el respecta. Els seus clients ja saben que tan sols podran gaudir de les herbes culinàries de dverd de primavera a tardor. Això sí, durant aquest temps les tindran fresques i maques. Dverd recull les herbes i les

envasa de manera que tant als restaurants com a les mestresses de casa els sigui pràctic. A l’inici parlava de la importància que tenen els “tocs”. dverd és una empresa plena de detalls, sobretot humans, i aquest aspecte el vull destacar. Hi ha detalls que es veuen d’una hora lluny, com ara la cordialitat, però n’hi ha de no tan evidents, com ara pensar com poden facilitar l’ús de les herbes per tal que es mantinguin més temps fresques, que no és el mateix que posar-les i servirles de qualsevol manera. En Joan no va parar fins que va trobar un envàs que fos pràctic i on les herbes es veiessin boniques. Finalment ha aconseguit que les herbes per a amanides (cibulet, coriandre, alfàbrega, anet, menta, cerfull, julivert, romaní, farigola, mizuna, mostassa vermella i blanca) de dverd es distingeixin de les altres. Són detalls, petites coses que fan que les coses siguin grans. Gran dverd! Ho feu molt bé! Dverd té les portes obertes a tots aquells que els vulguin visitar i veure, in situ, com treballen.

TEXT N. VALENTÍ

El cicle de les plantes és de més o menys nou mesos, i en Joan el respecta

Ecoherbes Herbes culinàries, aromàtiques i medicinals. Tot ecològic SECCIÓ PRODUCTORS

La meva àvia en sabia molt d’herbes, en sabia una per cada mal! A casa recordo els paquets de barreges d’herbes embolicats amb paper fi on hi havia escrit per què servien. Normalment bevíem aigua d’herbes quan estàvem constipats, o teníem mal de panxa. També en fèiem alguna tanda de depuratives, però teníem un paquet que deia: bones. Aquestes les podíem prendre per plaer. El que més recordo d’aquestes era que tenien gust de regalèssia!

ECOHERBES Urb. Sant Pere 1 L’AMPOLLA (Baix Ebre) Tel. 671 00 99 77 www.ecoherbes.com

Tot i que sempre les havíem fet infusionar tota la vida n’havíem dit aigua d’herbes. És més el dia que vaig prendre una “infusió” em vaig sentir important i tot! Ara les infusions formen part de la nostra dieta i tant en prenem per estar millor com per plaer, però, què se n’ha fet de les herbes? Ara tenim bossetes de tots els sabors i combinacions però, torno a preguntar, on són les herbes? Ens hem habituat a les bossetes de fliselina que venen en paquets, que normalment comprem al supermercat, i estic segura que poca gent ha mirat on s’han cultivat i quina barreja d’herbes porta i quines proporcions, i a més, de tan trinxades que estan ni tan sols sabem com són les plantes. En Jordi Bosch i la Trinidad Fuentes feia anys que els voltava pel cap la idea de centrarse i especialitzar-se en el món de la ecologia, el medi ambient i la salut. Aquests dos catalans ja fa temps que es varen enamorar de les TTEE, justament de l’Ampolla. Mira que és bonica aquella zona! Jo cada vegada me n’enamoro una mica més, i després d’haver estat a Ecoherbes i haver conegut al Jordi i la Trini encara més. Són exigents i volen oferir-nos el millor! Abans i tot d’explicar-vos el seu projecte ja us recomano que busqueu un dia per anar-hi. Tot gira a l’entorn del Jardí Botànic Ecoherbes Parc. A través dels bancals de cultiu de diferents herbes es veu el mar, un mar blau i preciós. Ecoherbes té la porta oberta a tothom, és més, a més dels cultius han fet una

ruta botànica on tenen més de 400 espècies de plantes culinàries, aromàtiques i medicinals de diferents parts del mon. La tarda que els vaig visitar feia una mica d’aire que venia carregat d’olors d’espígol, farigola i altres plantes, a més s’agraïa perquè feia força calor. Recullen les plantes i les flors de forma manual i selectiva. Una per una! Les fan assecar en una caseta de fusta, molt bufona, que tenen al bell mig de jardí. L’aire, vingui d’on vingui, entra per una finestra i surt per l’altra emportant-se’n, suaument, l’humitat sense malmetre gens les fulles ni les flors. Un cop estiguin a punt les envasaran amb la mateixa cura amb que les han collit i assecat procurant que ens arribin senceres. Això em va encantar. Aquí sí que veus les herbes quan et prens una infusió! Però encara falta el millor, les bossetes individuals de flors i herbes fresques acabades de collir! A mà, i una per una, omplen amb cura cada bossa de seda i amb fil i agulla passar el cordonet. En Jordi va idear un sistema molt simple que amb aquest

petit cordill, a més de ser molt pràctic per retirar de la tassa un cop passat el temps adequat per cada herba, es pugui escórrer còmodament. El fet de que cultiven en muntanya a cel obert sense hivernacles, potencia encara més els sabors i fragàncies. Fan més de 25 varietats d’herbes aromàtiques per cuinar, les diverses infusions seques i les meravelloses fresques, productes destinats principalment als millors restaurants i hotels. Tot pensat per la gastronomia, però qualsevol persona les pot comprar a través de la seva web i també gaudir de la línia d’infusions “Salut i Benestar” . Els més exigents, i als que us agraden les coses bones, aquestes herbes culinàries fresques i infusions exclusives us encantaran! Segur! Per anar a conèixer Jardí Botànic Ecoherbes Parc necessiteu ben be tot el dia, i no ho dic per la distància fins a l’Ampolla, ho dic perquè hi estareu tan bé passejant pel seu jardí! A més fan visites guiades on podreu aprendre moltes coses i tastar moltes herbes. Gaudireu de veritat!

TEXT N. VALENTÍ

Aroma, salut i sabor a la teva vida

Bernau Herbes de l’Urgell SECCIÓ PRODUCTORS

Entre les comarques de l’Urgell i la Segarra, en terra de castells, fonts i camps de cultiu, on l’activitat agrícola ha estat el bressol de la nostra cultura i la nostra història, neix Bernau Herbes de l’Urgell, com a resposta a les inquietuds i el dinamisme en la implantació de cultius alternatius als tradicionals de cereal, ametllers i oliveres d’aquesta comarca. El bon coneixement del

BERNAU HERBES DE L’URGELL C/ Molí, s/n s Fonolleres (Segarra) Tels. 616 925 196 / 619 949 997 bernau@bernauherbes.com www.bernauherbes.com

medi, la maquinària apropiada i l’experiència agrícola d’en Fèlix de Pedro i l’Isidre Balcells, els han permès fer un cultiu amb una gran varietat de plantes medicinals i aromàtiques. La traçabilitat en tots els processos i el respecte meticulós per l’entorn els permeten oferir un producte lliure de pesticides, amb una alta qualitat en principis actius, sabor i aspecte. Bernau Herbes està a Fonolleres. Ho coneixeu? És un poblet a tocar de l’A-II, just entre Cervera i Tàrrega. El poble està apinyat en un turonet que presideix i domina tot l’horitzó. Bernau Herbes té el cultiu al Molí de Fonolleres i per arribar-hi ens caldrà travessar el poble i baixar per una carretera que sembla talment un tobogan, amb una vista espectacular a causa del desnivell. Travessarem un riuet, que abans donava força al molí, i ja hi serem! L’any 2000 van començar a fer les primeres proves de cultiu i adaptació d’espècies vegetals d’herbes remeieres i aromàtiques i l’any 2002 ja tenien els cultius establerts. També tenen sucs de poma i pera, mels, melmelades, olis, vinagres i tes, però el producte principal sempre han estat les herbes. Els primers anys venien la seva producció a laboratoris farmacèutics i majoristes. Era còmode tenir la collita sempre venuda, però quan es tracta

d’ànimes inquietes qualsevol possibilitat a la vista és una temptació. Això és el que els va passar, i de cop i volta es varen embolicar a crear un projecte propi: Bernau Herbes. Al voltant del molí els camps de romaní, timó, camamilla i una pila d’altres herbes creixen a sol i serena. Varen començar amb una col·lecció de vuit infusions diferents: la bona nit, la bon profit, la menta amb poniol... i també herbes per a condimentar, com ara la sajolida, el romaní, l’orenga... A més de les plantes que sempre han viscut en aquell indret, han provat altres cultius. Alguns no han anat bé, com per exemple la marialluïsa; en canvi, l’equinàcia s’ha adaptat de meravella. L’equinàcia és una de les reines de les plantes medicinals. A dia d’avui Bernau Herbes són dels pocs que la cultiven a Catalunya. En el mateix molí tenen l’obrador de les herbes, que han assecat amb l’aire de la Segarra,

que és gelat a l’hivern i roent a l’estiu. La terra, quan està al descobert, sembla ben bé estèril, de resseca que està. En canvi, els camps de Bernau Herbes són verds (això sí, les plantes són rústiques, ben bé de secà). Per això les herbes de la Segarra són tan famoses, perquè tenen molta potència de gust i aroma. A en Fèlix i l’Isidre els encanta que els seus clients baixin fins al molí i puguin veure els camps i tot el que els envolta. Hi ha una dita castellana que parla dels castells d’Espanya. Crec que devia ser algú que passava per allà i es va inspirar. Des del camp de romer, a una distància curta s’albiren tres castells. Quin lloc tan bonic, de veritat! Valdria la pena que hi anéssiu per fer-vos una idea de per què les infusions i les aromàtiques de Bernau Herbes són tan bones i sanes. Jo no m’ho perdria!

TEXT N. VALENTÍ

Els encanta que els seus clients baixin fins al molí i puguin veure els camps i tot el que els envolta

SECCIÓ PRODUCTORS

A casa nostra, escampats per totes les comarques, tenim una munió de pagesos que treballen la terra. Ser pagès vol dir estimar la terra, l’ofici i ser pacient i perseverant. Probablement un dels handicaps que tenen els pagesos és la comercialització de les seves collites. Ja sigui horta o fruita, fer-la arribar al nostre cabàs o a la nostra taula pot arribar a ser molt complicat.

Transversal 2, nº 53 Mercabarna BARCELONA (Barcelonès) Tel. 932 634 304 hortec@hortec.org www.hortec.org

Ja fa uns anys, el 1991, una colla de pagesos que havien escollit fer cultiu ecològic es varen unir en una cooperativa, Hortec. Així va ser com va néixer la primera i única cooperativa que es dedica a comercialitzar fruita i verdura exclusivament ecològica. Els seus socis, tots pagesos, són de diversos indrets. En total n’hi ha de deu comarques, cosa que permet poder oferir productes en diferents moments i a més molta més diversitat de productes. La cooperativa va ser, des del primer moment, un repte ja que sorgia d’una necessitat. Entre els socis ja tenien alguns punts de venda, i per això les necessitats pròpies tan sols calia fer-les extensives a altres comerços ???. La logística era molt important. A casa nostra el punt més important des d’on es pot operar amb efectivitat és Mercabarna. Arribats en aquest punt convé fer un incís important. Sovint es comenta amb to despectiu que un producte determinat prové de Mercabarna. Crec que a

de poder oferir productes que per latitud són més primerencs que els nostres, ajuden a potenciar el cultiu ecològic en llocs on aquest cultiu necessita suport. També tenen coses de llocs llunyans, com ara pinya, plàtan... però sempre ecològic. Hortec actua de més a prop a més lluny, és a dir que mentre hi ha productes de les nostres comarques, tenen els nostres. A mesura que les temporades avancen van a buscar una mica més lluny. Aquest vaivé afavoreix tant els consumidors, que podem menjar molta varietat de coses bones, com els productors, i els anima a fer cultius de productes nous. Així cada dia les nostres neveres i després les cassoles o amanides poden ser més variades i divertides, perquè un altre mite, que ja ha quedat antic, és que la verdura és avorrida! Hortec, la meva felicitació per haver fet tanta feina, i a més ben feta, i per haver ajudat que menjar bé, bo i sa sigui cada dia més fàcil!

TEXT N. VALENTÍ

tot arreu hi deu haver un munt d’aspectes per debatre, però no podem generalitzar i posar tothom al mateix cabàs, perquè almenys en aquest cas, que l’adreça sigui un longitudinal ??? no fa perdre cap garantia a aquesta empresa. És més, he parlat amb molts productors i pagesos i tots han coincidit a dir que Hortec sempre ha tractat bé el pagès i li ha pagat el preu que correspon pels seus productes. Una empresa per ser bona ha de ser justa. En aquest cas, com que, a més, tots els socis són pagesos és fàcil que siguin ètics, ja que saben l’esforç i les dificultats que comporta el camp. Hortec en aquests anys s’ha fet una empresa molt important en el sector ecològic, i la demanda és cada dia una mica més gran. Hi ha moments de la temporada que amb els productes dels socis i altres pagesos catalans, no donen l’abast. Per aquest motiu Hortec ja fa temps que col·labora amb pagesos d’altres províncies fora de Catalunya. Fent això, a més

Fruita i verdura ecològica Ca n’Oliveró SECCIÓ PRODUCTORS

L’agenda d’en Pere és plena a vessar. Els dilluns és un dels pocs dies que no fa parada al mercat i va fer-m’hi un forat. La pagesia avui va al ritme del temps que vivim, o sia, que no hi ha temps per avorrir-se. Malgrat tot, treballar sota el cel, sobretot quan és blau i net, dóna gust. En Pere Botifoll n’està ben content, de ser un pagès actiu al màxim! La família Botifoll és de tradició pagesa. Les tradicions cal mantenir-les, però és interessant adaptar-les a noves tendències i necessitats. En Pere ja fa temps que està al capdavant de l’explotació de Ca n’Oliveró. Sempre han cultivat fruita i horta. La masia és més que centenària i en deu haver vist de verdes i de

madures; ja se sap que en qualsevol ofici i feina hi ha alts i baixos i l’agricultura no es queda curta. Ja era maig i aquell matí era d’aquells que tan aviat fa un aire fred que pela com una caloreta roent d’aquelles tan típiques de primavera. Era un moment de fer canvi de cultiu: les cols, els porros... tot allò que a l’hivern ens ve tan de gust començava a ser substituït per dolces amanides de fulles vistoses i molt acolorides que feien molt goig, carbassons que ja tenien flor, cogombres, pebroteres, albergínia... Quina feinada! I no ho dic ni per plantar-les, ni per collirles, sinó per salvar-les del senglar. Aquest porc llaminer se n’hauria fet una festa si no haguessin tancat tot l’hort. Un dels cultius forts que fa en Pere és la fruita i els tomàquets. Ca n’Olivero està situat a la part alta de Castellbisball, entre boscos propers, però encara els arriba la marinada. Per aquest motiu en Pere pot cultivar fruita i verdura. Una combinació entre l’horta del Vallès, d’on forma part, i la del Baix Llobregat, que té a tocar. Fa molts anys que venen ells mateixos els productes del seu hort, primer en parades de mercats setmanals i ja fa anys que tenen una parada al mercat de la Independència i al de Sant Cugat. Encara que també preparen un munt de cistelles per a clients que ja confien que menjaran bé comprant a Ca n’Oliveró. De fet si compres directament al pagès ja hi tens

Ca n’Olivero està situat a la part alta de Castellbisball, entre boscos propers, però encara els arriba la marinada

C-1300 PE MASIA CA N’OLIVERÓ CASTELLBISBAL (Vallès Occidental) Tels. 937 885 659 / 626 020 333 masiacanolivero@gmail.com

Fer activitats i tenir les portes obertes aporta molt dinamisme a qualsevol projecte. I dit de passada per als que estem tota la setmana entre carrers plens de semàfors, buscant aparcament cada dos per tres, segur que fer algun taller a Ca n’Oliveró serà un pur plaer. I menjar les mongetes tendres, els pèsols, o... el que sigui de temporada acabarà de rematar el dia. És que menjar bé, sa i bo sí que val la pena!

TEXT N. VALENTÍ

molt de guanyat. Per una banda, segur que està acabat de collir i que és de temporada. A més, el pagès mateix és la millor garantia de qualitat! Hi ha moltes plataformes i cooperatives que també els compren la verdura i la fruita. A en Pere li encanta convidar-los a visitar l’hort i a tastar els productes allà mateix. Així, de passada poden treballar algun aspecte del que volen els clients.

La Calafa, alvocats ecològics d’Alcanar SECCIÓ PRODUCTORS

Els alvocats són una fruita ben especial, densa i cremosa, que dóna molt joc a la cuina

LA CALAFA Partida les Calafes, s/n ALCANAR (Montsià) Tel. 625 114 681 www.lacalafa.cat

Les Calafes és una partida d’Alcanar on l’Agustí Grau fa 15 anys va plantar el primer camp d’alvocats de Catalunya. Va ser un pioner tant en el cultiu de l’alvocat com pel fet d’apostar per l’agricultura ecològica a la comarca, on sobretot es cultiven cítrics. L’Agustí, malauradament, fa uns anys que ens va deixar i ara el seu fill, que també es diu Agustí, i la seva companya, la Meritxell Vidal, es fan càrrec dels alvocaters i les clementines fines, juntament amb la Primitiva Gascón, la mare, que mai vol sortir per enlloc ja que diu que ara aquest projecte és dels joves, però la Primi, com tothom la coneix, treballa molt per donar-los un cop de mà. A més, també hi entén molt, d’alvocats. Els alvocats són una fruita ben especial, densa i cremosa, que dóna molt joc a la cuina. La fruita la coneixem molt bé, però el que més sorprèn és que en tinguem de cultivats a Catalunya. Últimament els esportistes en consumeixen molt per les seves propietats saludables i també pel gran contingut en colesterol del bo, que a tots ens convé molt. La Meritxell i l’Agustí han fet un tomb a la Calafa. Volen donar a conèixer aquesta fruita des del mateix hort, on a més de passejar i admirar els arbres, tan diferents, fan demostracions gastronòmiques (showcooking) sobre el

terreny per donar idees i assaborir-los gairebé de la planta. Els alvocats els podem menjar com a plat i com a postres, ja que són boníssims, tant amb sal com amb sucre. Estan a punt entre el novembre i l’abril. És una fruita que mentre està a l’arbre es manté verda i dura i cal tenir ull clínic per saber quan es pot collir. Un cop collida, encara li caldrà més d’una setmana per poder-la menjar. No obstant això, si es cull abans del moment adequat, encara que passin els dies no tindrà ni el sabor ni la cremositat òptimes. A la Meritxell i l’Agustí els cal fer diversos tastos abans de decidir quines fruites estan a punt de collir. A més dels alvocats, fan clementines fines, una de les mandarines més bones. De fet, el nom ja les classifica! Amb les mandarines elaboren una melmelada ecològica que dóna molt més que per untar sobre una torrada amb mantega. Encara que així també és molt bona,

també es complementa molt bé amb plats de carn i diverses postres. Els arbres dels alvocats es varen adaptar molt bé al camp de la Calafa. A l’Agustí pare li agradaven molt els arbres i per a consum propi va plantar un magraner, un llimoner, un aranger, un caqui, una prunera i un albercoquer, que ara és immens. Tots els arbres que va plantar l’Agustí són molt grossos i donen tanta fruita que fins i tot en tenen per vendre en cistelles. Suposo que els arbres es senten agraïts tant a l’Agustí pare, que els va plantar amb amor i il·lusió, com a l’Agustí fill, la Meritxell i la Primi, que els cuiden per amor! La Calafa és una finca petita, i els cal treure hores d’on no n’hi ha per cuidar-la, però aquesta parella n’estan enamorats. Ho podreu veure al seu web, on a més us donen un munt d’idees per degustar els seus deliciosos alvocats catalans!

TEXT N. VALENTÍ

Els arbres dels alvocats es varen adaptar molt bé al camp de la Calafa

I un Rave! SECCIÓ PRODUCTORS

Verdures de molts colors, sabors, mides, algunes una mica salades, altres àcides; també n’hi ha de dolces, algunes molt noves i algunes molt antigues...

I UN RAVE Tels. 675 762 782 / 977 052 454 iunrrave@gmail.com Facebook iunrave www.iunrave.com

Ara ja fa gairebé deu anys que en Pep Figueras i un parell d’amics un bon dia varen decidir anar a restaurar una finca rural i viure de la terra. Amb el temps, els altres dos amics varen trobar altres camins professionals, però a en Pep fer de pagès ja li agradava des de petit. Un dels seus pares era professor i passaven totes les vacances d’estiu en una petita casa de pagès de la família. Estiu rere estiu, en Pep cada vegada gaudia més d’aquell indret on els seus besavis sí que havien viscut del camp. Ara ja fa més de 10 anys que en Pep porta I un Rave. Crec que per explicar-vos què fa en Pep a I un Rave necessitaria l’ajut d’en Màrius Serra... Va, ho provo: «Noms de verdures de molts colors, sabors i mides, algunes una mica salades, altres àcides; també n’hi ha de dolces, algunes molt noves i algunes molt antigues... Tot plegat de moltes lletres!» Qui s’atreveix a respondre? Doncs fa col verda, daiko, bròcoli, mostassa vermella, mostassa verda, col xinesa (pak choy), mizuma, tat soy... i també raves, col d’hivern, col arrissada, calçots... enciams de tota mena i un munt de coses tan magnífiques com ara pastanagues normals, menudes, rodones, altres de color blanc i també de grogues. Carbassons grocs i blancs, rodons i patissons. De tomàquets, en té entre 15 i 20 varietats segons la temporada: zebra, cirerol, rosa ple, albercoc (una varietat de Valls), benac de Reus. Melons de tota mena, síndries, remolatxa... uf! Mai ha-

via vist verdures tan variades i algunes de tan estranyes. En Pep és una versió slow de yuppie del camp. Els yuppies a la ciutat, en el seu moment, eren joves professionals a qui no aturaven les rutines i sempre buscaven coses noves per poder sorprendre. Doncs això, però en versió tranquil·la, és clar! Per entendre’ns diré que en Pep és poc convencional. És un pagès ecològic que constantment planta coses rares que sorprenen al paladar i diverteixen els cuiners i tafaners de gustos i textures. Per exemple, un mesclum de I un Rave pot portar tota mena d’enciams de temporada, espinacs mini però també fulles de verdures orientals, japoneses, fulles de mostassa i flors i fulles de ruca. Algú de vosaltres havia pensat que la verdura és avorrida? Doncs us adverteixo que després de conèixer I un Rave s’obre tot un ventall de possibilitats i queden poques excuses per no menjar-ne.

Vàrem agafar el seu Land Rover vell i atrotinat, amb el qual va de camp en camp. La feina de pagès, per més modern que es sigui, és dura... dura! Em va portar als horts on tenia els enciams i les bledes, que feien molt goig. Semblaven catifes de corpus. Més enllà tenia tot un altre camp amb petites verdures orientals que tenien uns gustos tan diferents! Finalment vàrem arribar al camp de síndries. M’encanta la síndria! És una de les meves fruites preferides, però mai havia vist on creix la planta. És més, pensava que venien totes del País Valencià o d’Almeria i resulta que a tocar de Valls en Pep en treu milers de quilos! Segur, segur que us han vingut ganes de menjar verdura, oi? Doncs I un Rave us pot fer arribar cistelles a casa i, si sou cuiners, us farà arribar coses bones i fresques al vostre restaurant. A partir d’ara a més de les “avorrides” bledes teniu tot això i més! Vinga ja li podeu trucar!

TEXT N. VALENTÍ

En Pep és una versió slow de yuppie del camp

Tugas i Companyia... i la Caputxeta eco SECCIÓ PRODUCTORS

L’any 1885 va començar la construcció del parc Güell. També és l’any en què es té constància que la família Tugas ja estaven establerts a les Marines, una masia senyorial de Viladecans. Des de llavors ha plogut molt, i no sempre ha plogut quan feia falta ni en la mesura que als horts dels Tugas els anava bé. La terra, la pluja, el vent... en definitiva companys de viatge que a vegades discuteixen fent sonar llamps i trons, però finalment no poden viure l’un sense l’altre. En Pere Tugas és la nova generació. Treballava de cap d’administració en una productora. Tota la vida havia col·laborat en les tasques agrícoles de la família i en el moment en què, per edat, calia un relleu per continuar la tasca feta fins aleshores, en Pere no va dubtar gaire a canviar de professió. De fet, en un raconet del

Plaça del Mercadal, 21 Sant Andreu, Barcelona Tel. 636 553 355 www.tugasicompanyia.cat www.lacaputxetaeco.com

seu cor sempre havia estat pagès. Ja sabia el que es feia fent aquest canvi de rumb professional. La feina de pagès és dura i a vegades molt intensa, però sempre satisfactòria. Per aquest motiu, i per continuar tot allò que els seus avantpassats havien fet, va passar a la següent pantalla del joc de la vida. Les Marines s’alçaven senyorials entre camps d’horta en un temps en què els senyors de Barcelona hi venien a passar alguns dies de vacances. Els Tugas encara tenen arrendades les terres i varen comprar finques properes. En total treballen vuit hectàrees d’horta. En Pere fins fa uns anys encara hi vivia, però la comarca ha anat quedant esquarterada per carreteres, accessos, vies de servei i polígons i les Marines van quedar aïllades i a mercè de lladregots sense cap codi ni ètic ni moral. En agafar el relleu en Pere va reconvertir els cultius en ecològic. Era una qüestió que tenia molt clara. Havia vist els seus pares fer rengles llarguíssims d’enciams i altres verdures. També tomàquets, cireres i les boníssimes carxofes, que un cop collides es barrejaven amb altres per acabar en una pila on ja ningú podia identificar-ne l’origen. Encara que un enciam o una col no tingui etiqueta, una verdura certificada sempre es pot saber qui l’ha cultivada i on. Per fer cultiu ecològic cal tenir clares unes quantes coses. La primera és que el més probable és que la producció sigui més minsa que en convencional i tant la verdura com la fruita

tenen una mida més natural. A més, per la manca d’insecticides cal compartir els cultius amb algun ratolinet de camp, o algun conill, o també els senglars, que últimament fan estralls pertot arreu. El més difícil de combatre són els lladres de dues cames que, en bandes organitzades, roben tot el cablejat dels hivernacles per vendre’s el coure. Un rere l’altre tots els hivernacles han quedat espoliats! Aquest és un tema dur de pair i cal fer-nos-en ressò perquè sempre parlem de les dificultats climàtiques i bla, bla, bla... però això sí que fa ràbia! Els Tugas tenen un camp per cada estació. El de carxofes fa venir salivera, tot i que ara ja estava de baixa. En canvi, les tomaqueres ja aixecaven dos pams de terra i es preparaven per estar plenes de fruit per sant Joan. El camp de mongetes estava preparat per sembrar, els enciams i bledes de l’hivern ja estaven espigats per granar, i en canvi les fulles de roure, els lo-

llos i altres amanides tenien uns colors radiants. Ai... quina enveja, Pere! El millor de tot és que la Caputxeta eco agafa el seu cistellet, l’omple de coses bones i us les porta a casa. També en porta a les escoles perquè els nostres fills mengin sa i bo. Però si el que us agrada és anar a plaça, podeu trobar les seves verdures a la parada exterior del mercat de Sant Andreu. Aquest any farà 50 anys que hi tenen la parada! Ei! Ull viu, que aviat els tomàquets primerencs ja seran vermells. Ai, vull dir grocs, i verds, i grossos, i petits... És que ja em faig un embolic perquè en cultiva molts! Però tots són tan bons! Ja ho sabeu: si voleu coses bones per cuinar, tant si cuineu professionalment com per als de casa, i voleu que el que poseu a la cassola tingui gust com abans, doncs... truqueu a en Pere. Us prendrà comanda, quedeu entesos i llestos! Així de senzill i... ja em direu, de l’1 al 10, com és de bo!

TEXT N. VALENTÍ

Encara que un enciam o una col no tingui etiqueta, una verdura certificada sempre es pot saber qui l’ha cultivada i on

AUTĂ&#x2019;CTONS AGROBOTIGA URBANA # 2OGENT s "!2#%,/.! "ARCELONĂ&#x2019;S s 4EL s AUTOCTONS AUTOCTONS CAT s www.autoctons.cat

QuĂ¨ ĂŠs AutĂ˛ctons? Ă&#x2030;s un projecte que neix de la passiĂł en comĂş de dos amics, en Robert i el Javier AutĂ˛ctons ĂŠs una gran aposta: una aposta per tu i pels teus, pels petits productors i artesans de proximitat, pels productes de la terra que defineixen la nostra cultura, per la sobirania alimentĂ ria , per la transparĂ¨ncia i la informaciĂł en la teva alimentaciĂł. PerquĂ¨ a AutĂ˛ctons apostem perquĂ¨ prenguis el control dâ&#x20AC;&#x2122;allĂ˛ que menges, que tinguis tota la informaciĂł sobre els teus aliments. Apostem pels petits productors de proximitat, aquells que creen llocs de treball al costat de casa teva, que elaboren els seus productes amb passiĂł, controlant tot el procĂŠs i respec56

tant el cicle de la natura. Nosaltres els coneixem i volem que tu tambĂŠ ho facis. PerquĂ¨ a AutĂ˛ctons apostem pel medi ambient i creiem en el consum de proximitat, aquell que assegura que els camps no sâ&#x20AC;&#x2122;abandonin i que tu puguis assaborir aliments de mĂ xima frescor, qualitat i confianĂ§a. Aliments de Km0 produĂŻts al costat de casa teva. PerquĂ¨ apostem per un comerĂ§ just amb els mĂnims intermediaris. Just per a tu, que aconsegueixes el preu mĂŠs ajustat i just per al productor, que obtĂŠ el necessari per poder continuar amb la seva activitat. I tu, et sumes a lâ&#x20AC;&#x2122;aposta?

En Pau Gutiérrez de petit tenia clar que volia ser pagès. Va ser una decisió del tot vocacional, ja que la seva família no eren pas pagesos. Als tretze anys, tot sol i preguntant a pagesos de la rodalia, va fer el seu primer hort. Que guai, oi? En Pau sí que és un pagès convençut! Va estudiar ciències ambientals però quan va acabar la carrera encara tenia ganes de fer de pagès, i amb 22 anys va començar el seu projecte: L’Hort d’en Pau. Ara, després de deu anys, ja és un pagès jove i experimentat! Treballa uns camps des d’on es veu el mar, a Teià (bé potser és Alella, perquè aquests dos municipis s’entortolliguen i depèn de com, estàs en l’un o en l’altre!). Per arribar a l’hort cal agafar una pista just al costat de l’autopista i en un moment, just passat el pont que la travessa per sota, entrem en el món rural. És com entrar en una altra dimensió, i ens sentim envoltats de camps i canyers que voregen el camí i que serviran per poder emparrar les tomaqueres i mongeteres. En Pau cultiva horta: enciams, verdura de temporada, carbassons, cogombres... i molts tomàquets. A l’hivernacle les tomaqueres ja eren força altes, encara que segur que havien de créixer un parell de pams més. Els tomàquets ja pen-

L’HORT D’EN PAU Torrent de Rials, s/n ALELLA (Maresme) Tel. 652 531 807 info@lhortdenpau.cat www.lhortdenpau.cat

javen de les branques, i els de baix de la mata ja començaven a tenir color. N’hi havia alguns de ben grossos que feien molt goig! Els faltava poc menys d’una setmana per estar a punt. En Pau fa cistelles ben assortides i també proveeix algunes botigues del Maresme i Barcelona, però sobretot serveix a restaurants. Molts cuiners, amb estrelles i sense, però que volen bona teca, fa anys que són clients fidels d’en Pau. És que no hi ha res com tenir un proveïdor de confiança. Ja ho sabeu: si teniu un restaurant contacteu amb en Pau. Si voleu bona verdura a la vostra botiga, també, i si no teniu temps d’anar a comprar, en Pau us porta la cistella de verdura a casa. Vinga va, decidiu-vos. El tema de les cistelles és molt divertit i ens ajuda a descobrir quines verdures són les de cada temporada. Ah! La de tomàquets ja està ben a punt! I estaran per sucar-hi pa!

TEXT N. VALENTÍ

L’Hort d’en Pau

Cireres biodinàmiques de Finca Parera SECCIÓ PRODUCTORS

Aquest any la collita de cireres ha estat una de les més escasses i curtes que el pare d’en Rubén Parera recorda. El seu pare, en Jordi, al Papiol, on té l’origen tot plegat, el coneixien amb el sobrenom de Jordi Parera, el rei de la cirera.

CELLER BIODINÀMIC FINCA PARERA SANT JOAN SAMORA (Alt Penedés) Tel. 633 631 904 ruben@fincaparera.com

A la finca del Papiol, entre la canalització de gas, els polígons, autovies i autopistes... varen deixar la finca rodejada i mig esquarterada. A en Jordi no li agradava, així que va preferir vendre’s les dues hectàrees d’horta i fruiters, que eren molt productives, i arrendar-ne 21 a la Beguda Alta, a l’Alt Penedès. Segurament algú el devia titllar de sonat, ja que en aquella zona, just el tros que va comprar, a l’estiu, no és que hi faci calor; hi cau foc! Tant és així que en diuen els Monegros del Penedès. La veritat és que el dia que els vaig visitar tan sols eren quarts d’onze i el sol petava de valent; això sí, la marinada sempre hi arriba! En Rubén era molt jovenet quan se’n va anar a Saint-Émilion a fer pràctiques. Havia estudiat agronomia i per aquelles ironies que té el destí en comptes d’enviar-lo a fer pràctiques en algun indret de fruita, el varen enviar a la vinya. Ara que... Saint-Émilion és un bon indret; ho conec molt bé perquè jo vivia a 22 km. Va tornar molt inspirat i amb un munt d’idees al cap. Havia fet un gran aprenentatge. Des que la família s’havia traslladat al Penedès els arbres fruiters, sobretot pruneres i cirerers, ja tenien una gran producció. Els Parera van ser els primers de fer cultiu ecològic en aquella zona. Però prunes, qui menja prunes? En Rubén volia plantar vinya i fer vi, així que varen arrencar les pruneres i al cap de pocs anys els ceps i els cirerers ja convivien en harmonia. Els Parera, tant el pare com el fill, són d’aquelles persones infatigables que no pretenen assolir mai la meta, perquè estan en constant evolució. En el cultiu ecològic varen

ser uns pioners, i ara ho són en l’agricultura biodinàmica. La biodinàmica no està feta a mida de les persones, sinó que són les persones les que han de donar la talla per poderla entendre. I no em refereixo a cap tipus de dificultat, sinó al fet que s’ha de ser sensible, molt amant de les plantes, de totes, perquè les males herbes són molt benvingudes als seus camps, i no tan sols les hi volen, sinó que també vetllen per elles, perquè tenen les seves funcions. La natura no es va deixar cap detall en posar cada cosa al seu lloc, però els homes un dia es varen il·luminar i varen començar a canviar les coses de lloc. Ara els biodinàmics, i també des de fa temps els ecològics, estan començant a posar-hi ordre. La biodinàmica i els biodinàmics pretenen donar vida a la terra, i no només viure’n, com hem estat fent durant dècades. L’hem alimentada amb productes amb el simple propòsit que ens donés més i més producció. Els cirerers de la finca Parera són increïbles. De veritat! I les cireres, una passada de bones. En tenen de moltes varietats diferents, totes

boníssimes, i tastades una darrere de l’altra es pot apreciar molt la diferència, tant de gust com de textura. Però repeteixo... totes boníssimes! Per si la vinya, el celler i els camps de cireres no duguessin prou feina, a més tenen un hort, que de fet és petit, i també un arborètum amb 40 arbres de diferents varietats de fruita: pomeres, pereres, presseguers, pruneres, caquis... tots d’espècies que ja gairebé no en queden. Són arbres que varen deixar-se de cultivar perquè donaven una fruita fora dels paràmetres comercials, però seria una veritable llàstima que se’n perdés la mena. Almenys alguns sobreviuran a Finca Parera. També tenen un reservori de ceps antics, alguns dels quals ja tan sols els han trobat en estat gairebé salvatge. Que bonic, oi? M’encanta presentar-vos gent autèntica de veritat i sense pretensions. Als Parera, per fer la feina ben feta, no els donaran cap premi, però per a ells ja és un premi acabar el dia ben satisfets de l’ofici que viuen: l’ofici de pagès.. Què més es pot demanar?

TEXT N. VALENTÍ

La biodinàmica i els biodinàmics pretenen donar vida a la terra

Fruit Nature, fruita biodinàmica SECCIÓ PRODUCTORS

Uf! Aquest sí que és un reportatge de nivell 10. Us he d’explicar un projecte complex d’agricultura biodinàmica aplicada a la fruita. Ha estat la primera vegada que he pogut veure, en directe, com es fa el procés i palpar-lo. Fruit Nature és una explotació familiar que avui porten l’Eduard, lo Jordi i la Bàrbara, la seva dona. Lo Jordi i l’Eduard han viscut entre pomeres, pereres i presseguers tota la seva vida. Al cap d’un temps de prendre el relleu generacional

FRUIT NATURE C/Santa Anna, 3 bxs. MOLLERUSSA (Pla d’Urgell) www.fruitnaturesat.com

varen convertir les finques a cultiu ecològic. Sabien que haurien de renunciar a entre un 30% i un 40% de la collita, però creien que valia la pena, per tal de poder tenir uns camps que donessin fruita sana i bona. En totes les revistes els productors dels quals parlo sempre són gent inquieta que tenen projectes interessants. Els altres a mi no m’interessen i crec que a vosaltres se us faria avorrida la lectura, per això vaig amunt i avall per trobar coses que valguin la pena. Els Fruit Nature són tots tres uns culs de mal seient. Varen anar a una fira a Alemanya, que en temes ecològics van molt i molt per davant nostre i els va sorprendre que el pavelló ecològic estava relativament poc concorregut, però en canvi n’hi havia un altre, el biodinàmic, que estava a vessar. Van anar a veure què era això de la biodinàmica. No n’havien sentit a parlar mai, però els va interessar molt. A mi m’està passant el mateix. Ja fa temps que en conec els principis, però cada vegada que n’aprenc una mica més entenc per què és tan important buscar les energies en els elements del cosmos. Si només en sentim quatre paraules probablement hi haurà qui pensi que els que fan biodinàmica són una colla de sonats. En canvi, veiem claríssim que les plaques solars poden recollir prou energia per produir llum. L’energia solar que carrega les plaques és una manera d’aprofitar una energia que, si no, es malbarataria. La biodinàmica també capta i concentra grans dosis d’energia i informació que els pagesos poden retornar a la terra a través dels arbres. Les tècniques són molt peculiars, però van

feix de dent de lleó; en una bufeta de cérvol, hi posaran flors de milfulles i entre uns maons encadellats, per tal que no es fonguin entre la terra, hi posaran un bon manat d’ortigues. Tot plegat també ho enterraran. Els preparats 500 i 501 es posaran en la quantitat necessària, que es molt poca, a la màquina de dinamitzar plena d’aigua sense tractar, i faran giravoltar l’aigua a dreta i esquerra de manera que el remolí crearà un vòrtex on podrà entrar l’energia. Al cap d’una hora de voltar, s’aplicarà als camps a raó de 50 litres per hectàrea. La biodinàmica encara és molt desconeguda entre nosaltres, però el que està clar és que qui l’aplica s’hi sent còmode i a més sap que està fent un bé veritable a la terra que compartim tots, tant els que pensem que és bona com els incrèduls. Tot allò desconegut, al principi ha fet por o ha estat motiu de befa. Que cadascú pensi el que li plagui, però jo mentrestant continuaré investigant més coses d’aquesta manera de fer i pensar. Fruit Nature ja fa anys que cull pomes, peres, préssecs i nectarines biodinàmiques. Tasteu-les... és fruita com la d’abans. Ah! També fan un suc de poma que és... boníssim!

TEXT N. VALENTÍ

Pomes, peres, préssecs i nectarines d’agricultura biodinàmica

bé. Els Fruit Nature han fet agricultura convencional, ecològica i ara, a més, biodinàmica, i no pensen pas fer cap pas enrere. Això vol dir alguna cosa, oi? Els va caldre una mica d’enginy per fer alguns estris necessaris que de moment la indústria encara no té previstos. L’Eduard i en Jordi varen fabricar una màquina per dinamitzar els preparats necessaris. En el mercat n’hi ha alguna, però no se’ls adaptava. També calen banyes de vaca, que hagi parit com més vegades millor, per poder omplir-les amb excrements, també de vaca, i colgar-los tot l’hivern sota terra, si pot ser en un marge on la terra sigui de bones condicions. Amb això obtindrem el preparat 500, que és la força de la terra. Un cop hagi passat el temps necessari, es treuen i es guarden en un contenidor aïllat de les energies còsmiques perquè no es perverteixi. En una altra banya, hi posen quars fet pols i l’enterren durant tot l’estiu. Aquesta vegada cal captar la llum; aquest és el 501. Mentrestant també cal fer els cinc preparats per posar al femer. Ompliran un budell de vaca amb de flors de camamilla; en un crani de vaca, hi posaran escorça de roure; amb una mantellina de vaca embolicaran un bon

Oriol Prats, agricultura biodinàmica SECCIÓ PRODUCTORS

Aquest és un cas d’aquells atípics. L’Oriol fins fa pocs anys era interiorista. Vivia atabalat en una feina que li agradava, però que l’engolia i l’estrenyia cada dia una mica més dins una espiral d’una sola direcció.

O’PRATS C/ Manuel Raspall 6, 2n 2a LA GARRIGA (Vallès Oriental) Tel. 937 425 572 / 615 337 271 info@oprats.com www.oprats.com

De pagès, l’Oriol no en tenia ni el morè del clatell; ni els avis ni els pares no ho havien sigut mai, però la família tenia una finca amb una masia a tocar del pla de Llerona, al Vallès Oriental. Un dia xerrant, xerrant amb uns amics que feien cultiu ecològic el varen mig convèncer de fer un tomb a la seva vida i arreglar aquells camps que envoltaven la masia. No semblava mala idea... va pensar l’Oriol. L’ecologia sempre li havia agradat molt i, encara que aplicada a l’arquitectura, sempre l’havia practicat. Va començar a documentar-se i va topar amb una cosa que es deia biodinàmica que semblava encara millor que l’ecologia. Fins aquell moment no en sabia ni un borrall, però aquella filosofia de donar a la terra el respecte que es mereix li va semblar suficient com per llançars’hi de cap! La biodinàmica és un pas més que l’ecologia i l’Oriol el va fer. La seva explotació és petita, però ja funciona des de fa tres anys i té uns horts que fan molt goig. Cultiva enciams de diverses menes, porros, cols... en fi que depenent de la temporada els horts van fent rotació. És un crac de les mongetes del ganxet i a més de vendre’n de seques per coure, a casa en té de cuinades a punt per obrir el pot i menjar. Ja s’ha fet un lloc entre els pagesos ecològics de la comarca, encara que ell és l’únic biodinàmic certificat. De fet, el certificat Demeter d’agricultura biodinàmica, el té poquíssima gent i menys encara en horta i en finques petitones. La majoria són vinyaters. Ja veieu que

per tarannà quan s’hi posa no s’hi posa per poc. I a mi em sembla perfecte, perquè la feina com més ben feta millor. I poder menjar coses que han estat cultivades de forma saludable està molt bé, però si a més s’ha respectat i nodrit la terra on creixen, encara és millor. L’Oriol millora el seu trosset de planeta, i això ens va bé a tots. Fa uns mesos que té una parada al mercat del dissabte a la Garriga, i els dilluns i divendres obre les portes de casa seva per poder-hi anar a comprar. Avui hem collit bledes, enciams, i algunes cebes seques, que aquest any han anat molt bé. O’Prats és el nom comercial d’aquesta empresa en expansió. L’Oriol ha decidit fer pocs cultius però fer-ne quantitat, així que tant els consumidors com xarxes de consum podrem

menjar productes biodinàmics fets al Vallès. Fa temps que opino que l’agricultura i la ramaderia ecològica, i per descomptat la biodinàmica, ha d’anar-se transformant en petites o mitjanes explotacions de volum, i així anar normalitzant aquest producte. En altres països les empreses ecològiques estan ben establertes i poden competir amb igualtat amb les convencionals. No penseu que l’Oriol vol fer-se un terratinent, eh! Tan sols faig aquesta reflexió perquè em sembla un bon argument per donar la raó al seu projecte. Recordeu les dates: dissabtes al matí tots a la Garriga, poble preciós i modernista, i els dilluns i divendres petita escapadeta a Llerona, poble mil·lenari! I recordeu que... com el Vallès no hi ha res! 63

TEXT N. VALENTÍ

La biodinàmica és un pas més que l’ecologia i l’Oriol el va fer

Tomàquets de l’hort biodinàmic de Can Gallina SECCIÓ PRODUCTORS

El dia que vaig conèixer en Nacho Peres de Can Gallina, hi havia la constel·lació de lleó darrere la lluna i hi havia un trígon molt favorable per al cultiu de plantes de fruit. Era un dia molt important! Aquesta combinació de factors còsmics es dóna poquíssimes vegades i justament aquest any era la tercera. Calia sembrar, era el

CAN GALLINA C/ Salvador Espriu, 41 CANET DE MAR (Maresme) Tel. 678 460 300 nacho@cangallina.es www.cangallina.es

moment idoni. Per a la resta de nosaltres... era divendres 13 de maig. Sona molt més simple, oi? En Nacho ja fa anys que al seu hort cultiva amb els principis biodinàmics. Bio i dinàmic! Abans no s’inventés aquest logisme, la terra, soleta, se les apanyava per mantenir-se en equilibri. Tot era important, fins i tot allò que, aparentment, sembla nociu, la mateixa natura ho posa en ordre. És quan l’home hi vol intervenir que comencem a fer grups de coses “bones” i altres de “dolentes”. La biodinàmica és molt interessant i complexa, i us asseguro que no en tinc prou coneixements per fer-vos-en més de cinc cèntims. Va absolutament lligada al cosmos, del qual formem part. En aquest punt és on més d’un fa una ganyota i pensa que són uns llunàtics. Però aquesta mateixa persona algun dia es lleva amb l’estat d’ànim baix a causa, potser, d’un dia ennuvolat i, això, ho troba normal. És normal! Però la diferència és que els núvols i les baixes pressions es manifesten amb una força molt evident i en canvi la dels astres, tot i ser evident, no la sabem llegir. La biodinàmica és anar més enllà encara que l’ecologia. Com diu en Nacho, «en un pam quadrat de terra hi ha tanta vida que no la podem veure, però sí que la podem observar». A l’hort de can Gallina hi cultiven patates, cols, bròquils, carbassons, pastanagues... però el cultiu principal és el tomàquet. En Nacho ha

que ha fet agricultura biodinàmica a Can Gallina: Heart of compassion, ananas, black cherry, purple calabash, brandywine, Paul Robesson, Cornú andino, blue cream... Els tomàquets estan cultivats mitjançant procediments ecològics i des de fa vuit anys, i amb planter de les seves pròpies llavors. Controlen tot el procés, des de la llavor fins a la collita, el compost que els serveix de vivificant, els tes d’herbes i algues i altres tècniques que inclouen l’homeopatia i els preparats biodinàmics. Això els permet oferir al comensal un tomàquet amb un gran valor organolèptic, acabat de collir. L’activitat agrícola de Can Gallina ha estat apadrinada per aquest projecte de restauració, de forma que en Nacho pot dedicar-se exclusivament a aportar valor a un projecte ecològic, Slow Food i Km0, que combrega amb la idea d’alimentació digna per a les persones. Pensem que treballar braç a braç amb projectes locals de forma fraternal, dignifica l’ofici, dóna estabilitat, i sobretot permet centrar-se en allò en què realment aporta valor.

TEXT N. VALENTÍ

buscat llavors de varietats de molt diversa procedència. El món era molt gran abans que en Cristòfor Colom comencés a portar aliments que aquí no havíem vist mai. Segons com es miri, fa quatre dies que no teníem llimones, ni cebes, ni patates... ni una pila de coses que de mica en mica es varen anar estabilitzant a la nostra terra i latitud, fins a convertir-se en el que ara en diem autòctones. En Nacho està fent el que varen fer els nostres avantpassats amb els tomàquets: fer que les llavors, que són un concentrat de vida i de saviesa, despleguin les seves qualitats i l’home les adapti al seu territori. Un bon dia a en Nacho el va venir a veure en Jordi Limón, cuiner del Somorrostro i Rebelot, recomanat per en Jordi Ribas (artesà agricultor), buscant tomàquets per a la temporada d’estiu. El va sorprendre que el vinguessin a veure al gener per fer la previsió de tomàquets per a l’estiu. Li va agradar l’anticipació i el coneixement sobre el tema, i es va oferir per cultivar totes les varietats de tomàquets rústics que havia anat col·leccionant durant tots els anys

La marca catalana, que aquest any farà 15 anys d’història, és avui el referent a casa nostra del producte fresc i els aliments de qualitat. Lligats al món agrícola durant vuit generacions, els seus fundadors, Josep i Jordi Ametller, han

www.casaametller.net

aconseguit retornar al consumidor novament el sabor original de la fruita i la verdura. Tomàquets amb sabor de tomàquet i enciams acabats de collir a les seves finques del Maresme són només dos dels tresors que trobarem als seus establiments. Amb més de 80 botigues repartides per tot el territori, Ametller Origen té a darrere un gran equip humà que gestiona més de 3.000 ha de conreus al llarg de tot l’eix mediterrani i fabrica a la seva central d’Olèrdola una àmplia gam-

TEXT N. VALENTÍ

Salut i qualitat garantits des de l’origen

673