Al pont (gran) del riu

xada al llit del riu, amb molí de vent i tot. A mà esquerra, la silueta de la torre arabitzant -aquell petit tast d’Alhambra que va caure tot just fa una década– que donava varietat a les cases d’estiueig; però en primer terme el camp ensotat que no trigaria a convertir-se en la pista d’hòquei, el primer focus de transformació de la zona. Certament, el Club d’Hòquei, les pistes de ball i patinatge i la pista de bitlles van polaritzar ben aviat els hàbits dels joves, i no tan joves, en especial els estius. Mirant cap l’església, el panorama encara era més esponerós. A l’esquerra, ja hi havia l’actual torre de les monges, en la versió reduïda que avui és fàcil de diferenciar dels afegits, però envoltada d’una massa forestal que s’estenia un bon tros avall del riu, quan no tenia carrers a les vores, sinó una tàpia rústega en pendent. A l’altra banda de la carretera, hi havia la senyorial torre del revolt, que només veies si t’enganxaves a la reixa de ferro, perquè estava plantada ben endins d’un jardí esglaonat i al costat d’una autèntica selva; un bosc que ocupava tot el que ara és el Parc Nou. Amb unes vegetacions tan esplèndides, és fàcil de comprendre que els forasters - que ja pujaven enlluernats per les torres dels senyors al Carrer Nou -, es creiessin la propaganda que els havien fet a ciutat d’aquell indret tan sols a mitja hora de tren: un paradís deliciós per protegir-se de la calor.

Què hi veia?

Els ulls del pont ja hi eren, amb la mateixa robustesa d’ara -tan sols que llavors eren cinc i no quatre-, amb aquesta sensació d’obra ben feta i un aire clàssic. Però la coberta no tenia res a veure amb l’actual, i és que no ha parat d’adaptar-se a cada època. Les postals d’abans de la guerra ens recorden un pont estret, amb les baranes de pedra i les voreres tan esquifides que dues persones havien de fer equilibris, mentre per la calçada empedrada tot just hi passaven dos carros. El pont dels cinquanta ja era més ample de tot i les baranes molt més lleugeres, d’una filigrana metàl·lica pintada amb purpurina plata, amb els poms arrodonits per on es passejaven les mans de tota la canalla. Massa de nyigui-nyogui, deien els veterans, i sovint van tenir raó. Perquè, a més d’haver d’apedaçar les baranes de tant en tant – per l’embat d’una moto o d’un cotxe que es despistava -, a principis dels seixanta la barana, pujant a mà dreta, no va resistir l’empenta de l’autobús de la línia d’Horta que no havia enfilat prou bé la calçada quan venia de l’estació. Bus i passatgers van anar a parar al llit del riu; i dos no en van sortir vius.

Però arquitectures i forjats a part, la gràcia dels ponts ve del paisatge que els envolta. I el del nostre pont era d’allò més bucòlic; o sigui, amb més verd que pedra a la vista. Mirant-lo cap a l’estació, a mà dreta, la vista es perdia en l’arbreda de can Recolons, amb la torre ensotada al mig de la finca, però amb la masoveria, de doble pis, engan-

Què hi veig?

Ara que ens publiciten com a ciutat de serveis, no tan sols el pont ha evolucionat, sinó que als seus quatre costats res no és com era. De fet, això vol dir que l’indret continua servint de baròmetre de la nova identitat. Res d’estiuejants ni torres amb bosc; si l’skyline de la ciutat universitària i tecnològica està dominat pels edificis d’altes talaies, des del pont se’n tenen oportunes evidències. Només a la finca de les monges es conserva el record boscà: la torre original ha crescut cap amunt i li han sortit rèpliques més funcionals al voltant, però rere la tàpia que dóna al riu – desplaçada per obrir-hi una via de circulació -, el vells pins continuen oferint una imatge sempre agraïda.

A l’altre costat de carretera, però, és on hi ha hagut el canvi més radical. El bloc de vuit plantes no té res de discret, sinó que sembla posat aquí per donar la benvinguda i advertir de tot el que el foraster trobarà més amunt i més avall, als grans barris. Tanmateix, les terrasses enjardinades i els baixants del Parc Nou suggereixen que no tot és ciment a la ciutat d’avui.

Cap a l’est, la substitució de Can Recolons per la muralla de pisos més llarga ha imprès caràcter a la nova avinguda de Catalunya. Els seus darreres, això sí, miren al riu amb un complex de provisionalitat que mai no s’han tret de sobre. Aquí els espais verds s’alternen amb les indústries i els patis privats, mentre els ciutadans reivindiquen la cobertura de la llera i l’ajuntament hi construeix pàrquings al costat, amb la coberta que recorda una pista de minigolf sense ombres.

Però és damunt les velles instal·lacions esportives dels cinquanta que hi ha crescut el nostre Guggenheim particular: el Casal de l’Esport, una imponent construcció d’usos cada cop més híbrids, que va motivar el soterrament definitiu del cinquè ull del pont. Aquest toc de modernitat arquitectònica es complementa – o xoca? - amb els nous usos artístics del riu, ja que un cop s’ha aconseguit canalitzar l’aigua pel mig, els murs de formigó que el limiten s’han convertit en esplèndids expositors per a l’art dels grafits.

Mentrestant, les aigües del riu de cada dia van discorrent pel solc que els marquen les pedres de gran tonatge a les vores del petit canal central, que només es desborda en ocasió de les grans pluges, cada cop menys freqüents, però que en temps de sequera no estalvia la visió d’un entorn amb la vegetació massa suburbial. Però, tornant al pont pròpiament dit, la millora és indiscutible. Ara hi ha una calçada de doble via en una sola direcció i unes voreres prou amples perquè ningú hagi d’arriscar-se a ser atropellat. I unes baranes metàl·liques prou robustes per inspirar respecte als vehicles més potents. És un pont modern, inspirador de confiança, des del qual és possible aproximar-se a una síntesi de la nova realitat urbana; una Cerdanyola que ja no és la de les grans torres, però que encara disposa d’espai prou amples, com ara aquest, per poder respirar i pensar en el futur.