Cerdanyola, Espai 50/2000 (Isidre Grau)

“Moltes coses han canviat en la Cerdanyola dels últims 50 anys; d’altres, potser no tant. Ara hi podem fer un recorregut a dos temps”

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

Què hi veia?

Presentació

Aquest llibre proposa un doble passeig sense treure els peus de casa, però sí la imaginació: convida el lector a revisitar els indrets més coneguts de Cerdanyola i a recrear-s’hi amb una doble mirada.

En primer lloc, amb els ulls de mig segle enrere per redescobrir-li tal com era llavors, quina relació tenia amb cada lloc, què recorda que hi passava i, de retruc, les formes de vida d’aquella època.

Tornant als ulls d’ara, se li proposa observar des d’un nou punt de vista els espais que potser freqüenta sense prestarhi gaire atenció. Amb aquesta alternança, el joc de les diferències se li farà inevitable, tant com les imprevisibles projeccions personals.

L’exercici comparatiu es basa en uns espais públics de fàcil identificació per a gent de totes les edats i de totes les procedències. Els que hagin nascut a Cerdanyola abans de les grans transformacions dels anys 60, s’hi sentiran reconeguts. Els més joves o d’incorporació més recent, podran entendre una mica millor d’on procedeix el que ara veuen.

Què hi veig?

La configuració urbana de Cerdanyola no té res a veure amb la dels pobles d’origen medieval, amb el casc arrodonit al voltant d’un nucli. La nostra aglomeració del segle XIX es va fer al llarg de la carretera a Sant Cugat, que continua sent la columna vertebral de l’actual ciutat. Als seus punts més significatius dedico la primera part. A la segona, exploro els altres espais singulars que li han donat cos, els que anomeno òrgans vitals. I tanco el recorregut per les extremitats, alguns indrets que fa mig segle potser paraven lluny del casc urbà, però que avui ja formen part d’un teixit continu.

Les fotografies que sintetitzen passat i present són només unes de les moltes opcions possibles. Les imatges antigues ja han esdevingut força populars, però triar les del present ha estat una feina sovint complicada. Habitem no tan sols una ciutat densificada, sinó també atapeïda d’un mobiliari urbà que espatlla els millors enfocaments.

Les 31 propostes d’aquest Cerdanyola, espai 50/2000 van ser concebudes per publicar a la revista Tot Cerdanyola entre l’abril del 2008 i el juliol del 2009. La bona acollida d’aquella sèrie motiva aquesta recopilació d’ara, amb la intenció d’estimular la memòria col·lectiva. Algunes observacions ja han quedat superades pel pas del temps, però he optat per no actualitzar-les. És tan sols un testimoni des d’un punt concret del camí compartit per tots els cerdanyolencs. Si l’exercici serveix per reconèixer els canvis de l’espai i la nostra pròpia evolució, ja haurà valgut la pena.

Isidre Grau, novembre 2011

La columna vertebral

Als Quatre Cantons

A peu d’estació

A la Biblioteca de Ca n’Altimira

A l’avinguda de Catalunya

A la plaça d’Enric Granados

Al pont (gran) del riu

A la plaça de l’Ajuntament

A la plaça de l’Església

Al carrer de Sant Martí

Al carrer de Sant Ramon, primer tram

Al cor del carrer de Sant Ramon

Al triangle de Santa Maria

Al capdamunt del carrer de Sant Ramon

Al cementiri

Als Quatre Cantons

Què hi veia?

Quatre cantonades, quatre mons i... dos municipis. Aquesta sempre ha estat una cruïlla de frontera, amb els límits ben curiosos: tres cantons de Cerdanyola i un de Ripollet. Això, m’ho vaig aprendre ben aviat, una altra cosa va ser memoritzar que la línia divisòria continuava per Creu Roja, tirava amunt per Mare de Déu de Montserrat i, sis carrers enllà, girava per Concòrdia fins a tornar a la carretera de Barcelona, que era la ratlla que tothom tenia al cap. Som a l’encreuament més famós de Cerdanyola, quan encara no s’hi havien instal·lat semàfors i els veïns eren testimonis de freqüents topades del trànsit, girs complicats dels autobusos i cues a les hores punta; quan encara no hi havia autopistes que li estalviessin el tràfic entre Barcelona i Sabadell i Terrassa, i tot s’ho carregava la carretera general, la de tota la vida, la que havia fet que s’hi obrís l’hostal de Cal Ramonet el 1848, on tenien parada i fonda els carreters del dinou, amb esmorzar de forquilla i ganivet, i especialitat en peus de porc. Un lloc de caràcter, amb gent de caràcter.

Però els dominis de la família Albiñana travessaven fronteres i, al cantó de Ripollet, hi regentaven el Talía, un conglomerat de cinema, teatre i sala de ball, que motivava una de les preguntes més habituals dels caps de setmana: “Què fan a Cal Ramonet?”. El que feien, habitualment, als anys cinquanta, era un programa doble de reestrenes, amb força tirada a les espanyolades de la factoria IFI, amb

Paco Martínez Soria, Lola Flores, Juanita Reina i companyia. El local era gris per fora i força antic per dins, amb les butaques que grinyolaven i una estufa de llenya que, segons com, no et deixava veure la pantalla i a vegades et deixava records de quitrà a la roba.

Seguint les agulles del rellotge, a la banda de Cerdanyola hi havia la casa dels Felip, amb grans balconades i els baixos repartits entre la bodega del cantó i la matalasseria que mirava a la carretera. Una edificació, com tantes altres cases de poble, que era part de l’illa que s’endinsava cap a la via del tren, amb el Bazar de la Estación, la botiga de queviures dels Getan i la primera ferreteria Maranges.

A l’altre costat, tancant el quadrat, hi havia una casa fami-

liar, de paret llarga, llarguíssima, tan poc vistosa que se’m fa difícil de recordar, però immediatament després hi havia el millor mercat de Cerdanyola -amb permís del carrer de Santa Maria. Tothom en deia la plaça de vendre, i era tan llarg que anava des del carrer de Sant Josep, la carretera, fins al de Sant Quintí; un corredor de doble entrada, amb parades d’allò més variades a banda i banda. Quan hi entraves – almenys si eres criatura – et semblava que allà hi havia tot el món. Molts crits, molta vida, però els cabassos magres. Encara érem en aquella època en què, de tant en tant, el Caudillo o algun ministre estava de trànsit i la gent els havia d’anar a saludar als Quatre Cantons, com si passés Mister Marshall.

Què hi veig?

Tot és més ample i més alt, als Quatre Cantons; tan cridaner com anònim. L’accés a Cerdanyola s’ha eixamplat i els semàfors es coordinen perquè tots els fluxos rodats tinguin temps de circular, però també hi ha un pas soterrat per als vianants que perden la paciència a la superfície. El traçat de la carretera és el mateix de sempre, amb l’asfalt que substitueix les llambordes, i les voreres del carrer de Sant Josep mantenen les tanques vegetals, ara força migrades. Tret d’això, el foraster que hi torni després

de mig segle difícilment reconeixerà on para. Cap cantonada no conserva l’estampa d’abans.

En l’espai de la fonda centenària, hi ha crescut un bloc de quatre plantes per a oficines d’allò més funcional, mentre que el xamfrà està ocupat per una esplèndida floristeria que dóna la nota multicolor. A l’esquerra, un restaurant que ret homenatge a la lluna de Shanghai, però els vidres no ens deixen saber que guarda a dins; a la dreta, oficines comercials i bancàries. Al quadrant de Ripollet, l’oferta

Cerdanyola, espai 50/2000

d’oci està distribuïda en un seguit petites granges, bars i frankfurts, un dels quals té l’agraït detall d’anomenar-se Talía, mentre que el xamfrà està dominat per una botiga d’electrodomèstics i una autoescola. Al damunt, un edifici de pisos convencionals amb sis plantes.

A la cantonada sud-est es manté la marca Felip, ara concentrada en la venda de mobles, amb un imponent edifici envidriat a sis nivells, que té de veí la Telefònica. La resta de l’illa de cases també s’ha transformat radicalment, amb un bloc de pisos de sis plantes més i els baixos destinats a usos comercials, actualment roba, assessoria i matalasseria. Tot, amb les façanes degudament desplaçades per eixamplar la sortida cap a la carretera.

Encara s’ha eixamplat més l’altre costat de carrer, de manera que és en l’antic emplaçament del mercat de Sant Josep que s’hi ha aixecat l’edifici de pisos, amb totxo vist, d’una caixa d’estalvis que ocupa tota la planta baixa. Sens dubte, una bona manera d’harmonitzar la nova entrada a la ciutat de les altures i avisar de la seva vocació de servei tan anunciada al llarg i ample del casc urbà. Per contrast, ens trobem que el primer tram del carrer de Sant Josep no ha canviat tant de configuració. Fins que no s’estreny a causa de les edificacions de l’antiga Uralita, la zona conserva l’aire d’abans, amb cases baixes, petits comerços i la doble vorera, amb la tanca vegetal entremig, que vol marcar distàncies amb el tràfic de la general. Però ja res no recorda el toc genuí del veïnat d’abans. El comerç s’ha diversificat, amb una oferta tan dispar que el conjunt no ha aconseguit revestir-se d’una personalitat atractiva. Com si algú hagués decidit que aquesta part de la població no està destinada a fer goig.

Mentrestant, ja pocs recorden que si volies menjar bé, si volies anar al cinema o a ballar, si volies comprar peix o carn de primera qualitat... havies d’acostar-te als Quatre Cantons. I si eres menut, ho tenies com un precepte: havies de passar per Cal Dubà a donar la carta als Reis.

Isidre Grau

A peu d’estació

decidir el programa de la tarda amb els amics. Perquè tota l’oferta d’oci quedava concentrada sota l’estació, entre la cartellera del Kursaal i la del Savoy, dues vitrines penjades a les parets de pedra, amb un mosaic de cartells i cartrons que ens eixamplava els límits del món. La tercera opció ja era travessar la carretera de Barcelona i ficar-se al terme de Ripollet per saber què feien a Cal Ramonet – o per parlar amb propietat, al Cine-Teatro Talía. Aquestes eren les tres grans alternatives de la tarda – a part del ball que també hi havia a Cal Ramonet -, com no fos la d’agafar el tren fins a Plaça Catalunya i perdre’s a ciutat; cosa de grans.

És clar que també hi havia una altra possibilitat - de fet, la

Què hi veia?

Ara qui ho diria, que aquí hi havia una plaça? La plaça de l’Estació, amb espai doble, a banda i banda de carrer; la calçada que travessava l’estret pont de pedra i duia a la carretera de Barcelona, a fora del poble. Sota l’escala de les andanes - la que s’ha enrunat fa pocs anys – i al peu del bar Salla, hi havia la parada dels autobusos de línia a Flor de Maig i a Horta - amb final a la plaça de Lesseps -; unes carcasses arrodonides que de nit descansaven al garatge de la cantonada entre Santa Marcel.lina i Sant Antoni. A l’altre costat, a l’ombra de l’hotel Nord – l’únic lloc on podien fer estada turistes, passavolants o treballadors temporals -, hi havia la parada dels taxis, tots negres i carregats de paciència. Perquè – qui ho pot negar!- aquest era un espai d’espera, de temps lent.

Temps lent era el que es respirava a les terrasses dels dos bars que tancaven la plaça. La mainada encara no teníem edat d’entrar-hi, només ens miràvem des de fora aquells senyors, més o menys solemnes, que hi anaven a fer tertúlia o a endormiscar-s’hi, amb el cigar als dits. Després aniríem aprenent que cada local tenia la seva clientela, que era com dir unes classes socials i unes maneres d’entomar la postguerra, aquella època grisa que per nosaltres encara no tenia nom. Més endavant, de joves, descobriríem que eren les millors terrasses per anar a fer el vermut i badar una estona, sobretot els matins de diumenge, quan calia

més freqüentada i barata -, que era passejar amunt i avall de l’Avenida Generalísimo, el carrer dels vells plàtans, aquell que ja ningú no anomenava carrer de Sant Ignasi; aquell que molts coneixien com el Carrer Nou, el nom mai no escrit i el més popular. Tant, que no és d’estranyar que avui encara hi hagi gent de Cerdanyola de Dalt que hi va, al Carrer Nou. Potser perquè recorda que als anys cinquanta, per fer diumenge, n’hi havia prou d’anar-hi a fer el volt, a encantar-se amb els aparadors, a prendre el vermut amb berberetxos i, a la vista de l’estació, girar cua. Això, sempre que no trobés algú amb qui fer-la petar i comentar en veu baixa tot allò que és millor que no ho senti qui sap qui. Que mai se sap.

Què hi veig?

L’antic espai d’espera s’ha convertit en zona de tràfic intens, l’indret on no et pots aturar sense que facis nosa; sobretot a la porta de l’estació, quan surten les riuades de passatgers que baixen de les dues andanes, les de sempre. O quan hi entra la gent que fa tard i tot són corredisses. Però les presses no tan sols vénen del trànsit ferroviari, en una ciutat de 60.000 ànimes que no estan per barreres. Aquí ja no hi ha terrasses de bar per matar el temps, ni autobusos o taxis que s’esperin. Ara tot és via lliure al

tràfic rodat - que disposa d’un pont metàl·lic de dos ulls, amb dos carrils per banda – i als transeünts, amb voreres prou amples per no haver de trepitjar la calçada i jugars’hi el físic.

Un lloc de tanta densitat demana un bon observatori. A qui no tingui ganes d’enfilar-se dalt del pont, li recomano el petit altiplà envidriat de l’antiga terrassa del bar Salla.

Aquí, fins i tot a les hores punta, és possible quedar al marge del pas de la gent i entendre la nova realitat sociològica,

no tan sols de Cerdanyola sinó de tota la comarca. Els rius que surten de l’estació es bifurquen ràpidament en dues direccions: a la dreta, per sota el pont en direcció Ripollet; a l’esquerra, amb la doble opció d’avinguda Primavera o avinguda Catalunya. Són uns fluxos que ràpidament es confonen amb els que circulen per les dues voreres de sota el pont; un aiguabarreig de races i condicions socials que ens parlaran, per si algú en tenia dubtes, dels canvis d’època i de relacions entre la gent. Perquè aquest ja no és un punt de trobada i si alguns vells coneguts coincideixen, faran millor d’apartar-se i buscar un altre recer – com pot ser la plaça de la Biblioteca - per fer petar la xerrada. El pont del tren ja no té aquell regust de la pedra antiga. S’ha adaptat a la lleugeresa de la nova tecnologia, amb els pilars mínims al mig i les parets laterals d’acer inoxidable, en una de les quals hi té cabuda l’art d’en Jesús Bolinaga, amb un mural de colors. També cal recordar que la calçada s’ha ensotat més i que les grans bigues que suporten el pas dels trens s’han minimitzat, de manera que hi ha una alçada disponible que és suficient perquè no s’hi enganxin els vehicles de gran altura. Com passava abans, ben sovint. Però la principal constatació és que el nou paisatge està dominat per les altures. Ja fa molt temps que l’antic hotel Nord va deixar pas a un gran edifici de pisos a to amb el nou dinamisme de la zona. A l’altra vorera no hi ha hagut tants canvis, però ja fa pels alts blocs que han crescut des de l’altra banda de l’estació fins a la carretera de Barcelona.

Això sí, amb un significatiu testimoni del passat: l’anunci “Uralita. Materiales de Amianto-Cemento” que encara presideix l’andana que porta a Sabadell; un mural de fons negre que contrasta amb les noves prestacions de les baranes i el pont de l’estació, convertides en el millor suport publicitari per a la variada oferta electoral, social i ecològica. Un petit tast de la nostra Babel.

A la Biblioteca de Ca n’Altimira

Què hi veia?

Als anys cinquanta la casa pairal dels Altimira continuava ocupant un lloc de privilegi dins el nucli urbà, però la família que hi vivia ja no es feia notar gaire. Enrere quedaven les dècades en què els Altimira s’alternaven en l’alcaldia i en els càrrecs municipals, a més de ser propietaris d’una bona part del terme i ocupar-se de promoure el seu creixement urbanístic i econòmic. Llavors era la vídua Altimira qui havia quedat al front de la casa i qui passava comptes amb els pagesos sobre les terres arrendades.

A banda del pas del temps que hi anava en contra, crec que la discreció que envoltava la finca estava afavorida per la seva mateixa estructura. La casa dels senyors era gran, consistent, dins la tradició de la pairalia catalana; quedava més enlairada que la reixa del carrer i força dissimulada per la vegetació del davant. Però més amunt de la reixa de ferro, començava una alta paret que després de tombar la cantonada continuava, sense pauses, fins a la torre dels Arquer, en plena Avenida del Generalísimo. Molts metres de façana cega que no ajudaven a recordar que allà dins hi havia la casa dels masovers i tota una vida rural en marxa. L’avantatge d’una tàpia tan neutra era que al davant hi havia una xurreria, quiosc de diaris, revistes i cromos, i a l’estiu, per la Festa Major de Sant Jaume, s’hi posaven

parades de fira i, durant uns quants anys, la gran tómbola benèfica que ajudaria a construir el Casal Parroquial, inaugurat el 1959.

A la masoveria de Ca n’Altimira, s’hi accedia per les grosses portes de fusta que donaven a l’avinguda Primavera, però el sòl agrícola tenia una prolongació amb l’era de l’altra banda del carrer, cantonada amb Santa Teresa. Tan sols que en aquells anys l’era ja tenia més usos populars que per a batre cereals. Allà s’hi muntava l’envelat de l’esmentada Festa Major d’estiu; allà s’hi organitzava el mercat ambulant dels divendres, i allà s’hi feien tota mena d’actuacions especials, com una que ara em ve a la memòria:

l’exhibició del Sansón del siglo XX, un forçut que amb les dents estirava una corda lligada a un camió, amb la caixa carregada de canalla.

Sota l’era i sota la casa pairal, el terreny ja queia en pendent fins al riu, on no hi ha havia grans ponts per travessar a l’altre costat. Tan sols una passera que sucumbia a cada rierada, fins que amb els anys es va anar substituint per estructures que s’assemblaven a un pont, cada cop més ben armat, però sense exagerar. Potser perquè als anys cinquanta es considerava que no calia. Més enllà del riu només hi havia pins i alzines, camps i vinyes, i els pagesos ja estaven avesats a barallar-se amb els elements.

Què hi veig?

Sort que la condició de la vídua Altimira per llegar la finca al municipi va ser conservar la façana de la casa pairal tal com era. Més enllà de les polèmiques pel pressupost de la reforma, aquesta clàusula fa que l’actual Biblioteca –pertanyent a la Xarxa de Biblioteques de la Diputaciósigui l’únic punt de referència per imaginar-se com era la zona. La seva silueta encara ens crea la il·lusió que no tot ha canviat tant i tant, mentre que, en realitat, l’únic inalterable, prèvia rehabilitació, és la façana. A la resta de l’entorn, no hi ha cap pedra que sigui al lloc d’abans. El clos

de la masoveria ha donat pas a l’àmplia plaça, dedicada a l’escultor Josep Viladomat, que avui és el segon espai de concentració popular, després de la plaça Abat Oliba. Més ensota de la casa, hi ha l’espai enjardinat, amb nou parc infantil, que connecta amb el Casal de Joves, actualment en rehabilitació, i la recent urbanització de la vora del riu, amb un pàrquing soterrat.

Però si a la dreta de l’avinguda Primavera tot són espais oberts, a l’esquerra s’hi ha acumulat la densitat edificable.

Des del carrer de Santa Teresa fins al passeig del Pont, hi

Cerdanyola, espai 50/2000

ha prosperat una paret contínua de sis a set plantes, amb els baixos que constitueixen una mena de bulevard d’enllaç entre la llarga tradició botiguera de l’avinguda de Catalunya i el nou barri de les Fontetes, ja pensat com a gran nucli comercial.

Amb les presses que habitualment hi acostuma a circular tothom –sobretot per l’avinguda de Catalunya i per la vorera del bulevard-, potser no sempre ens adonem de la transcendència que té aquest sector urbà. I no tan sols perquè és una cruïlla que permet seguir cap a l’espina dorsal o tirar cap a l’extraradi, tan ampli i divers que ha acabat pesant més que el centre estricte. Si és una zona neuràlgica és pel trànsit humà, poc sorollós però constant, que origina la Biblioteca; per l’espai d’espera, de reunió i d’actuacions que afavoreix la plaça Viladomat, i per l’amplitud de l’avinguda Primavera, amb quatre carrils de circulació més un de taxis, que ara ja continua sobre un pont sòlid i modern, d’aquells que no s’emporten les rierades, per connectar-nos amb el nostre cinturó de ronda particular. I amb un món que no ha parat de créixer, és clar. Un cop més queda demostrat que les places creen identitat i connexió entre la gent. A la nova esplanada, amb el bust de l’escultor en un racó massa discret, s’hi fa de tot; des del mercat d’antiguitats de cada primer dissabte de mes al lliurament de cartes als Reis Mags de l’Orient, passant per concentracions escolars, manifestacions, i tot el que el temps demana. A més, té tots els atributs per ser un d’aquests llocs, indispensables en tota ciutat, on qui no sap què fer, hi pot gastar les hores. Aquí, segur que la vida li acabarà arribant per una banda o altra.

Isidre Grau

A l’avinguda de Catalunya

s’hi organitzava la festa major més sonada, amb tómbola benèfica inclosa. No li faltava el caliu d’unes quantes cases de poble, d’origen pagès, aviat apuntades al comerç. Sense voler-ne fer una guia completa, sí que val la pena recordar la farmàcia, llavors anomenada Poch Feixas, La Gestora, Ràdio Omega i el forn Sisquella, arrenglerats amb el bar Salla; mentre que a partir de l’hotel Nord hi havia la merceria L’Estrella, el bar La Viña, els queviures Espinal, el local de Falange, les Novetats Cati, la Pastisseria Pons i una carnisseria de cavall.

Més endavant, el carrer s’esponjava amb les torres d’estiueig o de tot l’any, com ca l’Arquer, la torre ocupada pel

Què hi veia?

Ja va néixer amb vocació de carrer important i el temps no ha fet sinó donar-li més arguments. Es va construir sobre la via que duia de Masrampinyo a Terrassa, passant per Sant Cugat, i el nom li començava als Quatre Cantons -la cruïlla amb la carretera de Barcelona a Terrassa, passant per Sabadell-, per perdre’l just al pont sobre el riu Sec. El primer tram era curt i irregular, amb petits comerços, com les renovades Joguines Torras, però a partir de l’estació agafava una empenta més decidida, combinant el prestigi comercial amb les millors torres d’estiueig. Tot, sota l’ombra d’uns vigorosos plàtans.

Una prova de la seva condició estratègica és que la història li ha acumulat diferents noms. Va començar sent el carrer Sant Ignasi, en homenatge a Ignasi Altimira, propietari de bona part de les terres; durant la República se li va dir Francesc Layret, en homenatge a l’advocat d’esquerres; després de la guerra va ser l’avinguda del Generalísimo Franco, i des de la represa de la democràcia se’n diu avinguda de Catalunya. De tots els canvis, sempre n’ha sortit amb la imatge comercial afavorida, com si fos el centre irradiador d’energies cap a la resta de la ciutat. L’estació del tren, punt de partida d’autobusos i taxis, custodiat per les millors terrasses de bar, Salla i Nord, la convertia en el nucli d’animació indiscutible durant els anys cinquanta, sobretot quan arribava l’estiu i per Sant Jaume

Col·legi del Sagrat Cor -l’acadèmia del senyor Sala-, la torre del Pi o la torre Buïgas, on va viure i morir Carles Buïgas, l’arquitecte de la llum i l’aigua. En aquest espai més distès no hi faltaven altres comerços i serveis, com els queviures Morera i ca la Brígida, a la banda dels parells, i la floristeria Morera i el Moto Club Cerdanyola, a la banda dels senars. A més de tenir-hi consultori els dos metges del poble, Permanyer i Mallafré, l’un a cada costat de carrer. Una concentració que justificava que si algú no sabia on trobar alguna cosa, era millor baixar cap al Carrer Nou -mai n’hi dèiem l’avenida del Generalísimo- i allà trobaria una solució o altra.

Què hi veig?

La lògica de les torres d’estiueig va donar pas a la lògica immobiliària. Quan els senyors dimiteixen d’un poble que ja no és el que era, vénen els constructors i els nous planificadors urbanístics. La moderna avinguda de Catalunya és el bulevard comercial per excel·lència, amb les voreres ampliades, els plàtans substituïts per arbres més lleugers, i el tràfic i l’aparcament restringits.

Més amunt de l’estació, són comptats els antics establiments que hi subsisteixen –la Farmàcia Valls, La Gestora,

successivament ampliada i reubicada, L’Estrella i la floristeria Morera-, però n’hi ha una gernació de nous, difícils d’inventariar, tant pel que fa a comerços que donen al carrer com als serveis amagats a les escales de veïns.

Però no tot és acumulació de pisos a l’avinguda de Catalunya. Per donar-li una entrada més airosa, hi ha hagut sort de l’espai guanyat de la finca de ca l’Altimira, al voltant de la nova Biblioteca, que ha permès urbanitzar-hi la plaça de l’escultor Josep Viladomat, l’únic espai d’ober-

tura fins arribar al triangle de la plaça d’Enric Granados. Aquest és un dels indrets més habituals per a les manifestacions populars, després de la gran plaça Abat Oliba.

Aquí s’hi solen celebrar tota mena d’actes públics a l’aire lliure, com el mercat d’antiguitats de cada primer dissabte de mes, mostres d’artesania, actuacions teatrals, diades del llibre, cartes als Reis, i tots els etcèteres imaginables. Un altre privilegi és haver pogut conservar intacta la finca de ca l’Arquer, un dels millors records del passat senyorial de Cerdanyola, amb l’al·licient d’haver-s’hi instal·lat una galeria d’art i mantenir algunes dependències visitables per les rutes que es programen sobre el patrimoni modernista. D’aquest punt endavant, són comptades les cases amb l’estructura aproximada de fa cinquanta anys. De memòria, me’n surten tres: la floristeria Morera, la part original de la sastreria Pañella i la torre dels Mallafré.

Això sí, ara els rius de gent són considerablement més densos que els d’abans. Ara tothom s’hi passeja amb un mig anonimat, però, si no és que va amb presses, amb la seguretat de trobar-hi distracció, ja sigui amb les ofertes dels aparadors o amb la probabilitat, gairebé garantida, de no arribar a l’estació sense haver-se aturat unes quantes vegades a fer petar la xerrada amb aquell vell conegut que et trobes accidentalment. Perquè aquest és un dels grans avantatges de les ciutats que s’han fet grans: l’atzar depara continues sorpreses.

Isidre Grau

A la plaça d’Enric Granados

Què hi veia?

Als anys cinquanta, la plaça era un oasi públic enmig de molts oasis privats. Si et situaves al bell mig d’aquell triangle d’arbres, no veies cap casa de les anomenades de poble -planta baixa i pis, amb façana arran de carrer-, ni, per descomptat, cap bloc de pisos. Tot eren torres amb jardí, de major o menor solidesa, que feien d’aquell final de l’Avenida del Generalísimo la quinta essència del poble d’estiueig. Només cal recordar que, a la banda sud, tot el fort revolt -des del dret de Santa Anna fins al pont del riu- estava ocupat per la finca dels Recolons, amb la singularitat d’una mansió tan ensotada que des del carrer quedava dissimulada pels arbres. Una mica més avall, la torre dels Bellmunt i tantes altres que donaven senyoria al carrer de l’estació. A la vorera de la plaça pròpiament dita, hi havia la torre dels Brugaroles, sòlida i contundent, un bell exemplar del modernisme, amb dues parets que definien la cantonada amb el carrer de Santa Anna, mentre que la porta de ferro de l’ampli jardí donava al centre de la plaça. D’aquesta manera, l’habitual fullam que solia recobrir el terra era una catifa amb continuïtat dins el jardí d’aquella torre tan esplèndida.

Tot seguit, en direcció al pont, hi havia dues torretes bessones, molt més modestes, també d’inspiració modernista. L’una estava destinada al col .legi del senyor Cortit, i l’altra a la vivenda familiar d’aquest excatedràtic d’institut republicà i la seva muller, Doña Josefina, mestra nacional de noies

al carrer de les Escoles. La també anomenada Acadèmia -que posteriorment va generar la Institución Cultural Enrique Granados, amb quota complementària- va ser el primer lloc de Cerdanyola on es podien cursar estudis de batxillerat, amb l’obligació de passar els exàmens oficials als instituts de Barcelona -normalment, l’Àusias March i el Menéndez y Pelayo-. Els que hi estudiàvem, disposàvem de la plaça per convertir-la en pati durant les estones d’esbarjo, amb entrenaments de futbol i les inevitables escapades de la pilota cap a la carretera, amb el perill de tombar més d’un motorista.

Continuant cap al pont, hi havia una altra torre més gran, sense tanta personalitat, i la singularíssima torre arabesca, el millor tast de l’Alhambra a Cerdanyola, que ja limitava amb la sotalada del riu, on a principis de la dècada es van construir les instal·lacions esportives, amb pista d’hoquei sobre patins, pista de bitlles, bar i altres serveis que farien de l’indret una reserva agradable, sobretot a les tardes i nits d’estiu, quan els estiuejants i el jovent del poble tenien ocasió de conviure a l’aire lliure. I els diumenges al matí, partits d’hòquei. Era un sorollós acabament per a l’oasi d’Enric Granados.

Què hi veig?

Els arbres encara hi són, però les fulles ja no s’acumulen sobre la terra, ni formen una catifa única amb les de cap jardí. Perquè ara la plaça té un paviment enllosat i la seva cua fins al pont està ben asfaltada; i, és clar, perquè ja no hi ha cap torre en tots els voltants. Tanmateix, l’indret continua sent el punt de bifurcació del trànsit; seguint el revolt, cap a l’ajuntament i Cordelles, i prenent la desviació de la dreta, cap al carrer de Santa Anna, la zona industrial de la Clota i la sortida nord de Cerdanyola, amb accés a les autopistes.

El triangle verd té aproximadament les mateixes dimensions, lleugerament retallades i arrodonides pel traçat dels carrers i, això sí, ara està protegit per una tanca metàllica que dissuadeix els vianants de travessar-los per llocs improcedents. Al voltant, però, a una i altra banda, tot són parets de pisos de diversa categoria, segons l’antiguitat de la construcció, ja que durant aquest mig segle hi ha hagut diverses etapes d’evolució. Primer va caure la torre Brugaroles i les dues veïnes bessones. Al costat, però, s’hi va instal·lar un important concessionari d’automòbils, fins

Cerdanyola, espai 50/2000

que als anys noranta va canviar d’ubicació i ara hi ha un dels blocs de pisos més moderns, amb els baixos ocupats per un supermercat d’obertura nocturna. La torre arabesca sí que va ser de les darreres de caure, i havia quedat comprimida entre el bloc de pisos veí i el nou Casal de l’Esport, crescut en substitució de les antigues instal·lacions esportives municipals. Però també va acabar avenint-se a la tònica dominant i ara, a la banda nord, la muralla de pisos ja és completa. Fins i tot fa patxoca. Al centre de la plaça ja no s’hi juga a pilota, ni hi ha el quiosc de begudes que durant unes quantes dècades va fer d’obstacle al mig del pas. Ara, quan fa bon temps, la plaça es converteix en terrassa de bar per a la gelateria, ubicada a l’antic pati de la torre Brugaroles. Així, la plaça assumeix la seva condició de punt de trobada per a molta gent que prefereix l’aire lliure abans que el sofà i el televisor. Llàstima que el trànsit de cotxes és constant en totes direccions, i que els vehicles que abans aparcaven malament per anar a veure els partits d’hoquei, ara ho fan per anar a fer compres d’emergència al supermercat de llarga obertura. I és que, no ens enganyem, una plaça entre torres d’estiueig no té res a veure amb la d’un centre urbà neuràlgic.

Isidre Grau

Al pont (gran) del riu

xada al llit del riu, amb molí de vent i tot. A mà esquerra, la silueta de la torre arabitzant -aquell petit tast d’Alhambra que va caure tot just fa una década– que donava varietat a les cases d’estiueig; però en primer terme el camp ensotat que no trigaria a convertir-se en la pista d’hòquei, el primer focus de transformació de la zona. Certament, el Club d’Hòquei, les pistes de ball i patinatge i la pista de bitlles van polaritzar ben aviat els hàbits dels joves, i no tan joves, en especial els estius. Mirant cap l’església, el panorama encara era més esponerós. A l’esquerra, ja hi havia l’actual torre de les monges, en la versió reduïda que avui és fàcil de diferenciar dels afegits,

però envoltada d’una massa forestal que s’estenia un bon tros avall del riu, quan no tenia carrers a les vores, sinó una tàpia rústega en pendent. A l’altra banda de la carretera, hi havia la senyorial torre del revolt, que només veies si t’enganxaves a la reixa de ferro, perquè estava plantada ben endins d’un jardí esglaonat i al costat d’una autèntica selva; un bosc que ocupava tot el que ara és el Parc Nou. Amb unes vegetacions tan esplèndides, és fàcil de comprendre que els forasters - que ja pujaven enlluernats per les torres dels senyors al Carrer Nou -, es creiessin la propaganda que els havien fet a ciutat d’aquell indret tan sols a mitja hora de tren: un paradís deliciós per protegir-se de la calor.

Què hi veia?

Els ulls del pont ja hi eren, amb la mateixa robustesa d’ara -tan sols que llavors eren cinc i no quatre-, amb aquesta sensació d’obra ben feta i un aire clàssic. Però la coberta no tenia res a veure amb l’actual, i és que no ha parat d’adaptar-se a cada època. Les postals d’abans de la guerra ens recorden un pont estret, amb les baranes de pedra i les voreres tan esquifides que dues persones havien de fer equilibris, mentre per la calçada empedrada tot just hi passaven dos carros. El pont dels cinquanta ja era més ample de tot i les baranes molt més lleugeres, d’una filigrana metàl·lica pintada amb purpurina plata, amb els poms arrodonits per on es passejaven les mans de tota la canalla. Massa de nyigui-nyogui, deien els veterans, i sovint van tenir raó. Perquè, a més d’haver d’apedaçar les baranes de tant en tant – per l’embat d’una moto o d’un cotxe que es despistava -, a principis dels seixanta la barana, pujant a mà dreta, no va resistir l’empenta de l’autobús de la línia d’Horta que no havia enfilat prou bé la calçada quan venia de l’estació. Bus i passatgers van anar a parar al llit del riu; i dos no en van sortir vius.

Però arquitectures i forjats a part, la gràcia dels ponts ve del paisatge que els envolta. I el del nostre pont era d’allò més bucòlic; o sigui, amb més verd que pedra a la vista. Mirant-lo cap a l’estació, a mà dreta, la vista es perdia en l’arbreda de can Recolons, amb la torre ensotada al mig de la finca, però amb la masoveria, de doble pis, engan-

Què hi veig?

Ara que ens publiciten com a ciutat de serveis, no tan sols el pont ha evolucionat, sinó que als seus quatre costats res no és com era. De fet, això vol dir que l’indret continua servint de baròmetre de la nova identitat. Res d’estiuejants ni torres amb bosc; si l’skyline de la ciutat universitària i tecnològica està dominat pels edificis d’altes talaies, des del pont se’n tenen oportunes evidències. Només a la finca de les monges es conserva el record boscà: la torre original ha crescut cap amunt i li han sortit rèpliques

més funcionals al voltant, però rere la tàpia que dóna al riu – desplaçada per obrir-hi una via de circulació -, el vells pins continuen oferint una imatge sempre agraïda.

A l’altre costat de carretera, però, és on hi ha hagut el canvi més radical. El bloc de vuit plantes no té res de discret, sinó que sembla posat aquí per donar la benvinguda i advertir de tot el que el foraster trobarà més amunt i més avall, als grans barris. Tanmateix, les terrasses enjardinades i els baixants del Parc Nou suggereixen que no

tot és ciment a la ciutat d’avui.

Cap a l’est, la substitució de Can Recolons per la muralla de pisos més llarga ha imprès caràcter a la nova avinguda de Catalunya. Els seus darreres, això sí, miren al riu amb un complex de provisionalitat que mai no s’han tret de sobre. Aquí els espais verds s’alternen amb les indústries i els patis privats, mentre els ciutadans reivindiquen la cobertura de la llera i l’ajuntament hi construeix pàrquings al costat, amb la coberta que recorda una pista de minigolf sense ombres.

Però és damunt les velles instal·lacions esportives dels cinquanta que hi ha crescut el nostre Guggenheim particular: el Casal de l’Esport, una imponent construcció d’usos cada cop més híbrids, que va motivar el soterrament definitiu del cinquè ull del pont. Aquest toc de modernitat arquitectònica es complementa – o xoca? - amb els nous usos artístics del riu, ja que un cop s’ha aconseguit canalitzar l’aigua pel mig, els murs de formigó que el limiten s’han convertit en esplèndids expositors per a l’art dels grafits.

Mentrestant, les aigües del riu de cada dia van discorrent pel solc que els marquen les pedres de gran tonatge a les vores del petit canal central, que només es desborda en ocasió de les grans pluges, cada cop menys freqüents, però que en temps de sequera no estalvia la visió d’un entorn amb la vegetació massa suburbial. Però, tornant al pont pròpiament dit, la millora és indiscutible. Ara hi ha una calçada de doble via en una sola direcció i unes voreres prou amples perquè ningú hagi d’arriscar-se a ser atropellat. I unes baranes metàl·liques prou robustes per inspirar respecte als vehicles més potents. És un pont modern, inspirador de confiança, des del qual és possible aproximar-se a una síntesi de la nova realitat urbana; una Cerdanyola que ja no és la de les grans torres, però que encara disposa d’espai prou amples, com ara aquest, per poder respirar i pensar en el futur.

A la Plaça de l’Ajuntament

Què hi veia?

Primer va ser el poble de masies escampades; després li van créixer dos nuclis urbans, tan sols units per la via que duia de la carretera de Barcelona a Sant Cugat. Ja en ple segle XX, es va veure la necessitat de disposar d’un ajuntament amb cara i ulls -fins llavors havia bastat amb les dependències en un pis de Sant Ramon, 161. Sembla que el nou emplaçament vagi ser escollit amb regla i compàs per fer-lo coincidir amb el centre geomètric del casc urbà en expansió. La qüestió és que no va ser fins el 1920 que el consistori municipal, presidit per l’alcalde Domènec Fatjó i Vallès, va adquirir els terrenys per construir-lo, gairebé al davant de l’església nova de Sant Martí, aixecada el 1905 també amb criteris d’equidistància. L’edifici va ser obra de l’arquitecte municipal Eduard Maria Balcells, fidel a l’estètica noucentista, amb el frontó barroc de la façana i el porxo inferior, tot plegat amb un cert aire de capçalera de llit que als anys cinquanta despertava bromes. Si el vèiem tan domèstic, potser és perquè llavors l’edifici era més despullat que no pas ara. O tal vegada perquè la vida corporativa era força més simple. Uns quants funcionaris, el servei d’ordre, la brigada d’obres i un consistori que reconeixíem d’un sol cop d’ull: els diumenges d’ofici solemne les autoritats tenien lloc reservat als bancs de dalt l’altar.

Al marge de les autoritats, sempre sotmeses a relleus, la cara més popular de l’ajuntament era la d’Antoni Estadella, un home corpulent i alt com un sant Pau, que feia quadrar a qui calgués. Havia estat mosso d’esquadra i l’any 1939 es va fer càrrec de la policia municipal, a més d’assumir les més diverses funcions, des de l’ordre públic a la consergeria. Vivia amb la família a la mateixa planta baixa de l’ajuntament i controlava la petita presó on anaven

a parar lladres i malfactors. D’ell depenia l’equip de serenos encarregats de la vigilància nocturna i de fer córrer metges i llevadores quan hi havia urgències o sufocar qualsevol alarma que alterés la pau de la nit. Entre la plantilla de serenos, que per Nadal ens portaven la felicitació illustrada, són d’especial memòria en Bartomeu Saperas, en Joaquim Cardona i en Ribatallada.

L’estampa d’aquell ajuntament formava part d’un paisatge gairebé senyorial, si atenem a les torres que l’envoltaven.

La dels senyors Farrés, paret per paret; la torre Fatjó a l’altra banda de la llavors anomenada plaça dels Marqueses de Sardañola; la torre dels senyors Recio al davant i, al darrere, la que hi havia a l’incipient passatge de l’Ajuntament,

un pas estret, connectat amb el pati, allà on la brigada tenia el seu quarter. Però els responsables de les obres disposaven d’un espai molt més ampli i estèticament poc agraït: era el que anomenàvem el camp de l’Ajuntament, i ocupava tot l’actual terreny de l’escola pública Sant Martí. Allà s’hi acumulaven els residus de les obres públiques, tant les canonades o dipòsits d’uralita com les pedres extretes d’algunes parets velles i que serien recuperades en posteriors operacions. Un paisatge sempre canviant que era una mena d’illa del tresor per a la mainada que hi vagarejàvem després de sortir de l’escola. Sobretot els que teníem la dèria de buscar fòssils i, d’una sola pedra, ens n’omplíem les butxaques.

Cerdanyola, espai 50/2000 Què

Isidre Grau

El nucli original de l’Ajuntament no ha canviat gaire; el mateix porxo d’accés i el mateix balcó on es va proclamar la República, i també el final de la guerra. El pas del temps només hi ha anat creant nous afegits, més annexos i pisos d’alçada, que ja són insuficients per a una maquinària administrativa d’una ciutat de seixanta mil habitants que

no para d’obrir serveis municipals fora de la seu principal. Tanmateix, ningú no pot negar el caràcter emblemàtic d’un edifici que es fa notar de seguida que s’hi arriba al davant, sobretot des que una gran esplanada connecta l’antiga plaça dels Marquesos de Cerdanyola, ara de Lluís Companys, amb la plaça de l’Església i amb la més moder-

na plaça Abat Oliba. Un macroespai que dóna la raó als que van escollir l’indret com a centre neuràlgic de la vila. Però mentre l’edifici de l’Ajuntament ha hagut de créixer amb limitacions, les finques dels seus voltants no ho han fet de manera tan discreta. Fora de l’antiga torre Fatjó, avui conservada com a guarderia del Patronat Gomar-Fatjó, els altres solars veïns han estat ocupats per moderns blocs de pisos, fins i tot el modest triangle que hi havia davant el camp de l’Ajuntament, que ja els anys seixanta va servir per construir-hi el primer gratacels, amb habitatges destinats als funcionaris municipals.

Ara bé, encara hi ha més canvis que els que són visibles a la zona. Les entranyes de la plaça de l’Ajuntament i les del principi del carrer Lluís Companys estan ocupades pel magnífic pàrquing subterrani de cinc plantes inaugurat el 2006.

Mentrestant, continuen ressonant les veus que parlen d’un nou emplaçament capaç de reunir totes les dependències municipals. De ben segur que serà obeint a criteris organitzatius, però cal esperar que qualsevol nova ubicació no sigui incompatible amb la conservació d’aquest edifici històric, tan assimilat al nostre paisatge. Ens agradarà continuar passant per aquesta plaça de l’Ajuntament, en concret.

A la plaça de l’Església

Què hi veia?

El 1906 es va inaugurar l’església nova de Sant Martí, perquè la vella, la del cementiri, havia quedat petita i desplaçada del nucli de creixement del poble. En aquell temps va ser com plantar un arbre en un descampat, amb la previsió de fer-n’hi créixer més als voltants. Els arbres –les cases de poble– anirien pujant tan a poc a poc que, durant els anys deu i vint, el que més hi van prosperar van ser les torres d’estiueig. Així, a meitat de segle l’església presidia un entorn ample, relaxat, ben diferent de les poblacions de configuració medieval. Amb una arquitectura tan austera –poc sospitosa de tenir segles al damunt-, era la reina d’un espai tot just urbanitzat, amb poques hipoteques. L’edificació no ha canviat gaire en el seu primer segle, però sí que ho han fet, de manera imparable, els seus voltants. I jo diria que en un doble sentit: mentre el casc urbà s’ha anat compactant i guanyant en altura, les immediacions de l’església s’han buidat i alleugerit de barreres. Les postals més antigues ens mostren un clos de parets altes i una portalada amb reixes. Per l’obertura, força estreta, els vehicles hi tenien dificultats de maniobra i aviat van caure els pilars, alguns pams de paret i els ferros. Cap als cinquanta, doncs, el que en dèiem la plaça de l’església era un reducte de tàpia baixa –fins a mitja cintura– i els cotxes aparcaven entre les files d’arbres que quedaven al dret de la rectoria. Disposaven d’una primera fila, amorrats a la paret prop

de carrer, i de dues files centrals, entre els arbres. La façana de la rectoria havia de quedar lliure per facilitar el gir dels vehicles, però sempre hi havia qui arribava a misses dites i estacionava on no devia, per acabar complicant encara més aquell terreny sense asfaltar, on les pluges hi obrien profundes roderes i més d’un cotxe s’hi embarrancava. El que llavors era la plaça de l’església no donava per gaire més que per ser escenari de casaments, batejos, comunions i funerals -amb aquells carruatges negres, tirats per cavalls, que els capellans solien acompanyar fins al davant de can Llopis. El rectangle estava limitat per la torre modernista que s’havia anomenat Vil.la Ignacia – i també casa Mestres -, però que nosaltres coneixíem per la casa dels senyors Recio. Era a la cantonada amb el passeig de Cordelles, com una germana sumptuosa de la rectoria, però no va arribar a temps de ser protegida per cap catàleg de patrimoni. En el seu lloc va sorgir la plaça Abat Oliba de la democràcia. Però la vella plaça no era tan tancada com semblava. També et podies escapar pel costat del campanar, on hi havia un corraló molt estret, protegit per una reixa de ferro, que la mainada fèiem servir després del catecisme dels diumenges a la tarda per anar a les sessions de cinema NIC, i després 8 mm, al local de sota la sagristia, on convivíem amb Charlot i Stan Laurel i Oliver Hardy, quan en dèiem el Gordo y el Flaco. Tota una educació sentimental.

Què hi veig?

De la plaça al món: des de qualsevol indret de la integradora plaça Abat Oliba es pot accedir a tot el planeta, gràcies als miracles de la connexió Wi-Fi. És la culminació del procés de suprimir barreres i practicar annexions que des de la primavera 2007 ha capgirat l’entorn de l’església, el canvi més profund de tot el segle. Ara ja no hi ha diferència entre la plaça de l’Església, l’anterior plaça Abat Oliba i la plaça del Casal. Tot és un únic espai, a un sol nivell, una gran extensió multifuncional i polivalent, que absorbeix l’antiga calçada fins a topar amb les cases del carrer de Sant Martí. Un generós punt de trobada per fer més certa la fama dels cerdanyolencs de llançar-se al carrer sempre que hi ha saraus, fires o desfilades; tot ben popular i gratuït.

Cerdanyola, espai 50/2000

Tot adquireix una nova coqueteria en aquest centre estratègic. Ara la mateixa església es guarneix de nit amb les seves millors llums. El verd, color oficial de la ciutat, banya les altes parets, incloses les de la rectoria, mentre que la discreta creu de la teulada passa per la gamma de l’arc de Sant Martí i les quatre finestrelles altes de la rectoria s’han conformat amb el blanc, després d’una època amb connotacions massa equívoques. Fins i tot les escales que duen al temple conjuguen funcionalitat i solemnitat, després de desplaçar a una ubicació més discreta el monòlit dedicat a “El germà que estima el germà”, de l’escultor Josep Garriga.

Ara més que mai, davant de l’èxit col·lectiu de la plaça, i amb tantes celebracions que s’hi fan, gairebé es fa inevitable pensar en l’episodi evangèlic dels mercaders al temple. Què passaria si ara Jesús tragués al cap pels voltants de tantes esglésies que l’honoren? La de Cerdanyola no és una excepció del reclam popular, sinó més aviat un exemple de Babel. Com a les millors places que han fet història, a la nostra hi passa de tot. Hi podem coincidir amb una fira de qualsevol artesania, una mostra gastronòmica, un concert de les músiques del món, una manifestació antiapocalíptica, una processó en honor d’una nova verge, casaments de gala amb traca, comunions en sèrie i fins i tot el seguici de l’enterrament d’algú que ha tingut la mala pensada de morir-se en dies de festa. Però, és clar, aquests són els temes dels dies extraordinaris. Durant els dies ordinaris de les quatre estacions l’esplanada de la plaça és el lloc d’encontre de jubilats, d’avis amb criatures, de parelles que festegen o de qualsevol que es vulgui prendre uns minuts de repòs i, alhora, un bany de sol. Sobretot el sol, aquell que tant s’agraeix els matins d’hivern; aquell que tant enfarfega els matins i les tardes d’estiu, quan la gent pensa a qui se li va acudir fer una plaça amb tant de ciment, però acaba esperant, amb paciència, que creixin els arbres

Isidre Grau

Al carrer de Sant Martí

Què hi veia?

Si fem cas de la numeració, el carrer de Sant Martí dels anys cinquanta començava a la cantonada amb Santiago/Sant Antoni i acabava al pont del riu Sec; els senars, pujant a mà esquerra; els parells, a la dreta. Era el carrer que s’interposava entre la Cerdanyola de dalt i la de baix, i hi havia de tot, amb un predomini de torres d’estiueig, grans i petites, a més de dues notables singularitats: l’illa de l’església nova de Sant Martí i l’ajuntament.

Els que hi vivíem teníem sort d’aquestes dues instàncies per poder presumir de centre geogràfic i neuràlgic. Si no fos per això, aquella configuració urbanística, més aviat descafeïnada, no ajudava a pensar que estàvem al cor del poble. Res a veure amb la concentració dels nuclis medievals, que tot ho omplen de caràcter antic. Res a veure, tampoc, amb l’animació comercial del carrer Nou ni amb el feu de la pagesia a la part alta del carrer de Sant Ramon. Aquí hi havia tanta tranquil·litat, tan poca densitat humana, que ens sentíem com en terra de ningú, i ens havíem de refiar de les celebracions religioses, les processons i els enterraments per sentir-nos importants.

Aquesta configuració tan espaiosa i relaxada procedia de quan, a finals del segle XIX, es va construir la carretera de Sant Cugat, que enllaçava el nucli de l’estació amb els dels pagesos. A les seves vores s’hi van començar a aixecar les primeres cases de poble, però no havien tingut temps de cobrir tots els solars quan, a principis del segle XX, hi va haver el boom de les torres d’estiueig i aquí hi havia buits molt generosos. Només cal recordar la imponent torre Codorniu, una de les millors, amb bosquet inclòs; a con-

tinuació hi havia la torre de l’escultor Gomara, amb el jardí acumulat al darrere, on durant la guerra havia viscut la ministra Frederica Montseny; més endavant, a banda i banda, hi havia el grup de sis torretes del senyor Evaristo López, un dels estiuejants pioners que havia adquirit l’antic Casino dels Senyors per convertir-lo en residència privada i aviat va estendre els seus dominis fins a la cantonada del carrer de l’Església.

L’illa de l’església tenia el millor exponent del modernisme, la Vil·la Ignacia o Casa Mestres, que als anys cinquanta estava habitada per la família Recio. Al davant, a més d’una renglera de cases de poble –en una de les quals havia vis-

cut l’escultor Josep Viladomat-, encarada amb l’església, hi havia l’antic local dels Lluïsos, llavors transformat en la fusteria de Tomàs Romaní, amb els annexos laterals ocupats per l’envernissador Monteys i el taller de planxisteria Latre. Immediatament, la torre Farrés, quadrada i discreta, com si no volgués fer ombra a la versió original de l’Ajuntament, quan res no sobresortia de la seva façana en forma de capçalera.

D’aquí fins al riu, el carrer es precipitava amb unes quantes torres de jardins frondosos, com la Fatjó i la que seria el col·legi de les monges, baixant a mà dreta; a mà esquerra, quatre torres més plantades en el que abans era un bosc.

Què hi veig?

Va arribar la normalització i als anys seixanta tota la columna vertebral del poble va rebre una única numeració, ascendent, des de la carretera de Barcelona fins a l’extrem de Sant Ramon. Després, amb la democràcia, el nom del carrer central va sofrir un atemptat: de cop i volta ens vam despertar al carrer Francesc Layret. Res a dir contra l’advocat dels pobres, però tampoc contra el patró del poble, tan caritatiu amb els que passen fred. La pro-

testa es va saldar amb el nom de Francesc Layret limitat al primer tram després del riu, on la banda de les quatre torres ja havia caigut en benefici dels blocs de pisos, mentre que des del passeig de Cordelles a Sant Antoni es va mantenir el nom de Sant Martí.

Amb tants canvis, ara ningú pot dir que tinguem un centre descafeïnat, ni cap oasi de calma. L’entorn s’ha anat densificant, a còpia de pisos, però també és cert que ha augmen-

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

tat la sensació d’espai obert. D’entrada, pel sacrifici de la modernista Vil·la Ignacia que ha permès la gran esplanada que uneix església i ajuntament, a més d’allotjar un gran aparcament soterrani sota el carrer de Lluís Companys. Pels voltants han proliferat les entitats bancàries i les agències immobiliàries, i ja ningú dubta que som al Rovell de l’Ou, tal com assegura l’associació de comerciants. En el darrer tram del carrer, el primer d’abans, sí que hi ha més concentració de pisos, malgrat que és on les cases de poble han resistit millor. El que passa és que la major part de les torres han sucumbit. De les petites, només queda la casa Mongay, protegida pel catàleg del patrimoni, i part del número 86, en estat de ruïna. De les grans, tan sols subsisteix el recicladíssim Casino dels Senyors, que als anys seixanta va plegar de l’estiueig per esdevenir el laboratori farmacèutic –productor del llapis Termosan–del senyor Domènech, que, curiosament, donarà nom al Museu d’Art de Cerdanyola que enguany s’hi inaugurarà. Ningú es podrà queixar de la mala sort del carrer, amb un centre museístic i amb una zona de vianants pensada per crear una unitat amb la Cerdanyola de Dalt; aquella rambla que Cerdanyola mai no havia tingut i ara, quan toca festa, aplega els millors rius de gent.

Al carrer de Sant Ramon, primer tram

Què hi veia?

Quan la separació entre cases s’estrenyia, s’havia acabat Sant Martí. La calçada conservava l’amplada, però les voreres eren més esquifides i ja no hi havia arbres ni cunetes per al pas de l’aigua de pluja. Era l’inici del carrer de Sant Ramon, tot i que amb una personalitat força més aigualida que la que adquiriria una cantonada més amunt. Potser per això semblava que aquest primer tram fes vida a part, amb un nom diferent: hi havia una placa que el batejava Planas i Casals, en homenatge a la família de polítics i advocats barcelonins que a principis de segle estiuejava a la Torre Vermella. Però si parlem de ball de noms, cal tenir en compte que durant la II República tot l’actual carrer de Sant Ramon s’havia anomenat avinguda del 14 d’Abril. La tranquil.litat d’aquest primer tros, però, venia marcada per l’abundància de grans torres d’estiueig, ja que fora d’algunes cases de poble al principi –les tres de la família Altayó Grau– i cap al final –el doble cos de la família Viñeta i l’agrupació de quatre cases que acabava a la cantonada de la tocineria Romaní-, predominaven les finques àmplies, sobretot pujant a la banda dreta, amb una altra casa senyorial de la família Codorniu, també amb un gran bosc al darrere, la Torre Blanca, deshabitada i fantasmal, feta un cau per als jocs de la canalla, la Torre Vermella, habitada llavors pels senyors Cuevas, la torre dels Sicart, la casa Llopis, amb un pou on anàvem a buscar aigua fresca, i la

torre dels Eucaliptus, dels senyors Puigxoriguer, davant de la qual hi havia dos eucaliptus, gairebé plantats a la calçada, fins que el vent els va tombar, l’un al damunt d’un camió que passava.

A la mà esquerra, després de les petites cases adossades d’estiueig del principi del carrer, hi havia la torre habitada pels Vilardell; després el camp on es construiria la fàbrica de cadires metàl·liques Indecasa; el taller de fusteria dels germans Trullols, amb l’embrió del centre d’equitació al darrere, i tot seguit la torre més senyorial de la família Bru, els fabricants dels moderns electrodomèstics. Pas-

sat la vaqueria dels Viñeta, hi havia una altra torre, més discreta, però amb doble vivenda –a baix, els Grau; a dalt, els Hidalgo–, i d’aquí fins arribar a la cantonada, la finca dels Cabot, amb la façana a peu de carrer, i amb l’alta torre quadrada que la personalitzava, però que seria enderrocada per motius de seguretat.

Certament, aquest era un espai de transició cap a la Cerdanyola més popular i atapeïda. Fins i tot pot ser significatiu remarcar que, abans d’entrar-hi, just a l’altura de la casa Llopis, els capellans solien acomiadar les comitives funeràries en el seu camí al cementiri.

Què hi veig?

Per bé que el llarg eix de vianants ho vulgui dissimular, aquest tram continua sent un espai de trànsit entre la Cerdanyola del mig i la de dalt. Tan sols que les grans finques de fa cinquanta anys han cedit el terreny a les construccions de pisos de la més diversa estètica; des dels més modestos aixecats als anys setanta –cap al principi del carrer, a continuació de les cases baixes que hi persisteixen- fins als darrers edificis al voltant de la nova plaça de

Cerdanyola, espai 50/2000

la Torre Vermella, amb un parc infantil al mig, que connecta amb el carrer de Santa Marcel.lina.

En proporció, però, és dels indrets on encara sobreviuen més torres senyorials, com és el cas de la Torre Vermella, des de fa anys propietat de l’ajuntament i pendent d’assignar-li un destí públic que no se li acaba de trobar, perquè malgrat l’originalitat de les seves formes externes, les petites estances de l’interior no es presten a grans

projectes; la casa Llopis, que és la que conserva més fidelment la personalitat de sempre i la que sembla amb l’estabilitat més garantida, gràcies a pertànyer a una comunitat religiosa que l’ha respectada; i la torre Cabot, invariable i discreta en la seva aparença exterior, però amb tot el valor de les cases d’estiueig a dins. Això sí, se li troba a faltar la torre quadrada que ens mostren les fotos antigues, i que va ser enderrocada perquè amenaçava ruïna. A l’entrada del carrer, a banda i banda, encara es conserven les cases d’abans, tot i que algunes molt modificades pels usos comercials, tret del xamfrà amb el carrer Santiago, on hi ha crescut un dels blocs de pisos més recents. Més endavant, hi ha els dos únics solars buits de tota la columna vertebral. L’un és el que ha deixat lliure l’enderrocament de la vella fusteria Trullols, acompanyada en les últimes dècades per un centre de venda de mobles. La seva conversió en habitatges era una qüestió anunciada, però ara sembla que la crisi està retardant aquest destí lògic. L’altre solar, en edificació aturada, és el que ve a continuació de la caixa d’estalvis i que és una segregació de la finca dels Cabot, aquesta casa que continua sense fer-se notar gaire, fins que li arribi la seva darrera sort. I tots la lamentarem.

Passi el que passi, però, ja res canviarà el tarannà d’aquest tram que es presentava amb la discreció dels llocs de transició, i ara s’ha revestit de tots els colors de la gent que, en efecte, no cessa de transitar-hi.

Isidre Grau

Al cor del carrer de Sant Ramon

Què hi veia?

Ni torres ni altres espais de distensió. Passada la cruïlla amb Sant Casimir, començava el poble-poble, amb les dues rengleres de cases ben estibades, d’un cos, o màxim dos, i amb planta baixa i pis. Era el primer nucli urbà de quan, als inicis del segle XIX, els pagesos que fins llavors vivien escampats pels boscos i la plana van decidir fer pinya. Que és tant com dir la construcció d’una nova consciència col·lectiva.

De consciència col·lectiva, encara n’hi havia molta al Sant Ramon dels anys cinquanta, i la trobàvem molt ben repartida a les botigues, centres de reunió de les veus populars, i a les cases d’aquell veïnat que, amb el bon temps, sortia a parar la fresca; tot i que les voreres no permetien grans desplegaments de cadires i moltes tertúlies s’havien de celebrar portal endins.

Un dels primers llocs per fer-la petar era el forn Ribatallada, a la mateixa cantonada amb Sant Casimir, mentre la senyora Matilde pesava les peces de pa i hi afegia la torna per completar el pes oficial -tan sols que si el comprador era una criatura, segur que la torna no arribava a casa: era massa temptadora per entretenir el camí. Però el millor comerç per fer-hi parada llarga, amb cadira inclosa, era ca la Francisca, una botiga de queviures on trobaves de tot,

però que devia la millor fama als productes del porc, ja que un dia a la setmana tocava matança -primer a la mateixa casa; després a l’escorxador municipal- i la gent feia cua per assegurar-se el tall fresc.

A la mateixa vorera hi havia altres establiments, com la merceria de cal Nicolau, l’espardenyeria i també merceria de cal Joanic, o les senalles de carbó i llenya de ca la Carbonera, amb servei de distribució a domicili, amb un carret tirat per un ase força gansoner. I per arrodonir l’oferta, els queviures de la Cooperativa, portada per en Joan Renom i la Carmeta, i la graneria de cal Solanet, l’establiment amb més transformacions a través d’aquest mig segle.

Més discreta i familiar era l’altra vorera, que no s’animava comercialment fins al dret dels mobles Trullols, la merceria Mimó i el ferrer Oliveres, ja a tocar del bar Grau, el veritable signe d’identitat de la Cerdanyola de Dalt. Una mica més amunt, aquesta banda prenia el relleu públic, amb el forn de cal Canela, la fusteria Aranda, la pastisseria Ventura, la bodega Costa -indispensable per als bons bevedors de vi de bota i bons moscatells-, la barberia Xufré i cal Plats i Olles, entre d’altres. Fins que el cor de Sant Ramon es tancava molt dignament, per una banda amb una casa de pagès tan sòlida com can Feliu del Cantó, i per l’altra, amb la fusteria dels Soler.

Què hi veig?

El catàleg del patrimoni ja ha fet tard si volia protegir la unitat arquitectònica d’aquest tros de carrer, perquè ja s’hi han construït algunes façanes reculades amb tres o quatre plantes, però encara podria ser-hi a temps si pretén harmonitzar les moltes cases originals que queden. Tan sols caldria aplicar una normativa més estricta en matèria de pintures, obertures i tancaments, i estimular les iniciatives privades per dotar d’un cert estil un carrer que vol fer

memòria de la Cerdanyola antiga. Qualsevol mesura en aquest sentit seria bona per recuperar la coherència d’un espai que l’està perdent, malgrat que recentment s’hagi convertit en illa de vianants, amb el trànsit restringit i una calma que convida a passejar-hi.

És clar que la declarada voluntat de convertir-lo en testimoni del passat sembla força discutible, si tenim en compte l’edifici singular que ha substituït l’antic forn Ribatalla-

Cerdanyola, espai 50/2000

da. Amb aquest precedent, qui ens pot garantir el futur del conjunt? Mentrestant, la veritat és que els canvis en les formes de vida i els atzars particulars de cada família s’han anat retratant a les façanes, amb una varietat de solucions estètiques que no col·laboren a la unitat d’estil. Aquesta dispersió, acompanyada de nyaps com la casa exokupada de l’antic forn de cal Canela, avui amb les obertures tapiades, no resulta gaire encoratjadora. Una altra realitat que salta a la vista són els freqüents canvis en el petit comerç de la zona. De tots els establiments que hi havia fa cinquanta anys, avui només persisteixen tres dels de més solera: el reconvertit supermercat PadróSolanet, el bar Grau, també amb unes quantes readaptacions, i la bodega Costa, la que s’assembla més als orígens. Paral·lelament, però, han anat sorgint molts nous comerços, mentre que els vells establiments han plegat o han canviat d’activitat, de manera que la Cerdanyola de Dalt continua amb l’etiqueta penjada de zona poc comercial i allunya els possibles inversors, que acaben decantant-se una vegada més pels valors segurs de la Cerdanyola de Baix. Davant d’aquesta sensació d’inèrcia es fa inevitable la pregunta: ¿De què o de qui depèn que la gran massa de població establerta del riu cap amunt agafi confiança en el seu eix central?

Isidre Grau

Al triangle de Santa Maria

Què hi veia?

Si acceptem que el carrer de Sant Ramon és la columna vertebral de la Cerdanyola d’abans, i la plaça de Sant Ramon, els pulmons, proposo situar-ne el melic a la cruïlla de la columna amb el carrer de Santa Maria; just al triangle abans de convertir-se en un carrer convencional. Potser és que molt a prop d’aquest intent de placeta encara queda el record de quan l’ajuntament ocupava un pis del número 161 del carrer de Sant Ramon, i de quan, a l’altre cantó, el teatre de la cooperativa La Constància era el centre d’animació de la pagesia.

D’aquests antecedents tan moguts, ja en quedava ben poca cosa als anys cinquanta, però l’indret continuava funcionant com si fos el rovell de l’ou. No li faltaven les condicions. A les primeres cases del carrer de Santa Maria, abans de l’estrangulament, hi havia la perruqueria de l’Esperança, la barberia de l’Agustí Burgada -l’Agustinet-, la Tintoreria Ràpida Naudi –d’en Josep Naudi, excursionista, sardanista i poeta–i fins i tot la plaça de vendre, l’única de dalt, concentrada en un llarg corredor amb parades de carn, peix, menuts i tot el que calia en un mercat. Però si en aquest costat del triangle hi havia tanta diversitat, els altres dos tenien la rellevància més concentrada. A la cantonada del davant, els antics locals de La Constància s’havien convertit en can Solanet, i a la carretera, presidint el triangle, hi havia el bar Grau. Sí, a la dècada dels cinquanta, la cooperativa dels pagesos ja era història; coses d’abans de la guerra, d’aquelles que no se’n parlava gaire i els menuts no acabàvem de situar. Després vam anar aprenent que La Constància s’havia creat el 1909, per membres de la Unió de Rabassaires, a la casa de l’actual Sant Martí, 106; el 1912 s’havia traslladat a la cantonada de Sant Ramon amb Santa Maria, on abans hi havia

el cafè i la sala d’esbarjo d’en Medir Grau, i no va ser fins al 1922 que es va reformar completament l’edifici per posar-hi un economat, un saló cafè, una cuina i un billar, mentre que al pis de dalt hi havia una sala de ball amb escenari, la secretaria i una biblioteca; tot el que a principis dels anys trenta seria la seu de l’Ateneu Popular. Però després de la guerra els problemes econòmics de la cooperativa la van dur a subhasta i ja el 1939 va passar a propietat de Domingo PadróSolanet, que li va anar donant els múltiples usos coneguts durant els quaranta i cinquanta. Als baixos, de l’antic cafè, regentat per Sebastià Garriga, es va passar a una graneria, a un despatx de pastisseria i a una farmàcia, mentre persistia

la botiga de queviures, portada per Joan Renom, que encara anomenàvem la Cooperativa. A la sala teatre de dalt encara s’hi feia ball i algunes temporades de varietées fins cap al 1953, quan ja es va tancar definitivament al públic. Però mentre l’edifici de la Cooperativa perdia vida pública, a Sant Ramon, 180 en creixia de nova. Per Sant Jaume del 1949 -no el 1947, com diuen alguns papers-, Jaume Grau i Altayó, l’antic alcalde republicà, a la casa de can Cordelles, va obrir-hi el bar Grau, ràpidament esdevingut centre de trobada de tota la gent de Cerdanyola de dalt, i lloc de reunió d’entitats com la penya d’escacs, la coral Els Novells i la penya blaugrana. Un relleu afortunat.

Què hi veig?

Poc o molt, tot ha anat canviant al triangle de Santa Maria, però s’hi continua notant el pols del poble, ara convertit en ciutat. El bar Grau, que no ha parat de remodelar-se i créixer –tret de quan li va sortir una farmàcia en un costat, i es va encongir temporalment-, continua sent el quarter general dels escaquistes i els culers, a més dels castellers i els de la Comissió de Festes de Sant Martí, promotora de la Festa de Tardor, que s’hi reuneixen

sempre que cal. Però no s’hi va només per militància. Qualsevol moment és bo per quedar-hi amb algú, o per anar-hi en solitari, a fer el vermut o de tapes, amb la seguretat de trobar-hi amics i coneguts i fer petar la xerrada. L’antic edifi ci de la cooperativa tampoc no s’ha quedat quiet. Per fora encara conserva la majestat dels anys vint, amb la façana principal pròpia d’un teatre, inclòs el llarg balcó, amb balustrada de pedra, i amb la cabina de

la màquina de cinema penjada sobre el carrer de Santa Maria. A l’interior, pel cap baix hi ha dos mons de signe complementari. A la planta baixa, s’ha recuperat la unitat d’ús amb un salt a la modernitat: el nou supermercat Padró-Solanet és un d’aquests llocs, poc sospitós de pertànyer a cadenes d’alimentació internacionals, on fa goig comprar, amb la seguretat de trobar-hi de tot i bo. Mentrestant, a la planta de dalt el passat persisteix tossudament, als racons més insospitats del gran magatzem que no ha destruït la fesomia de l’antiga sala de ball i teatre, amb la silueta de l’escenari, les cabines, el galliner i les escales d’accés.

A fora, al triangle de Santa Maria ja no hi ha cap font de pedra, sinó una bateria d’abocadors selectius de deixalles. Al braç llarg del carrer, ha disminuït l’activitat comercial, però a la cantonada continua en peu la Papereria Puig, en el lloc de l’antiga perruqueria, un altre establiment on es pot trobar de tot. Mentrestant, amb la remodelació del casc urbà, la zona és de pas de vehicles restringit. Una bona oportunitat per tornar a ser un rovell d’ou ple de gent.

Al capdamunt del carrer de Sant Ramon

Què hi veia?

Més enllà de la cruïlla amb Sant Camil, era com si el carrer de Sant Ramon es diluís de caràcter. Potser era l’efecte de l’asfalt que s’eixamplava lleugerament, tornaven a haverhi solars no edificats i les cases d’una banda i l’altra semblaven més distants. Com si el nucli dur perdés densitat i es preparés per l’immediat final del poble. La gent ja no se sentia ben bé al rovell de l’ou. Però la veritat és que les cases continuaven igual de ben estibades i procedien de la mateixa onada de pagesos escindits dels masos i els boscos. Tan sols que en aquest darrer tram no hi havia tanta activitat comercial que hi propiciés el trànsit de la gent, mentre que la pagesia hi vivia al seu aire, amb un ritme més relaxat. La distensió ja començava amb els horts del primer xamfrà, al costat sud, sota la casa de cal Garrofer, i s’estenia fins a la carretera d’Horta, la ja anomenada avinguda Flor de Maig. Però després de travessar la carretera, tornaven les cases seguides, començant per la botiga de queviures de can Mas, a la mateixa cantonada. Més cases de famílies de tota la vida, un taller de reparació de bicicletes, i cases de pagès tan remarcables com la de can Segarra, amb producció pròpia de vi, o can Renom, amb antigues activitats de transport forestal. I així, discretament, fins que per la banda dels senars el poble moria amb un descampat poc abans del torrent dels Gorgs, i força abans del camí que

duia cap a la masia de can Fatjó del Molí, escassament visible des de la carretera.

Si reculem al costat dels parells, trobem que a la cantonada amb Sant Camil hi havia un petit estanc, l’únic de Cerdanyola de Dalt, regentat per una àvia discreta i silenciosa. Després d’unes quantes cases de famílies pageses, sobresortia la botiga de ca l’Andal, també famosa pels productes del porc, i també distingida per la tartana de vela blanca amb què l’avi baixava cap a missa. Allà hi havia el final de la lleugera pujada del carrer de Sant Ramon, que després continuava planejant fins a la sortida, amb cases força homogènies, entre les quals només destacava la botiga

de queviures de can Planes, la darrera del poble. Per aquest cantó, després de la darrera casa, encara hi havia la singularitat dels safareigs públics, cada vegada més en desús, perquè era rara la casa que no en tenia un de propi dins el pati. I a l’altra banda del torrent, tot eren camps i vinyes fins a topar amb la silueta del cementiri, arrapat a la vella església de Sant Martí, una mena de torre de guaita sobre el poble i punt de referència per als darrers masos del terme: can Xercavins, amb la nova Granja Rosita, can Fatjó dels Xiprers i can Fatjó del Urons, gairebé a tocar de la carretera que duia a Bellaterra, la frontera amb Sant Cugat.

És el tram de carrer que ha canviat menys de configuració. Sobretot el tros de dalt ha continuat amb aquella sensació de desemparament, sense arbres i amb les voreres estretes, obstaculitzades pels pivots metàl·lics. Com si estigués eternament pendent d’algú que es recordi de donar-li un aire de coqueteria urbanística. Sort que la renovació ara ja està en marxa, gràcies al pla d’ajudes als municipis, i forçada per la conveniència d’una connexió digna amb la futura urbanització de la Plana del Castell. Haurà pogut més

que la proximitat del nou Parc Tecnològic del Vallès, que fins ara no havia justificat la remodelació d’aquest accés a la ciutat universitària i tecnològica.

El que sí que ha anat variant mentrestant és l’edificació que limita amb Sant Camil, amb un alt i estret bloc de pisos, i amb Anselm Clavé, amb més blocs de pisos, un concessionari d’automòbils i un aparcament a l’aire lliure que dóna a la carretera d’Horta. Però és precisament en aquesta cruïlla que es manté una sensació de provisiona-

litat que s’estén enllà de l’avinguda Flor de Maig, amb uns camps erms que encara permeten la instal·lació de l’envelat de la Festa de Tardor.

La novetat més important va ser l’obertura de la prolongació de Flor de Maig per connectar amb el trànsit procedent de l’Autònoma, tot i que va comportar la partició de la illa de cases, amb la substitució d’unes quantes pels blocs de pisos ancorats als dos xamfrans.

A partir d’aquesta cruïlla, el carrer ha continuat fidel als orígens, amb les cases antigues que conviuen amb alguns pisos, fins que el nucli es remata amb l’estació de servei de la mà esquerra, i a la dreta, amb reminiscències del polígon industrial que des dels anys seixanta va créixer fins als Pinetons, amb predomini de les activitats mecàniques. Una empresa de reparació d’automòbils i una altra de marbres tanquen la població, abans d’accedir al Parc Tecnològic del Vallès, el de les indústries no sorolloses ni contaminants, amb la silueta respectable de l’hotel Parc del Vallès, que desdibuixa la vella imatge del cementiri, ja prou deformada per les successives ampliacions i per les pantalles visuals que separen més clarament la frontera entre els vius i els morts.

Més enllà, tot són terres remogudes i abocadors problemàtics, amb la Plana del Castell com a futur anunciat, la gran urbanització que esgotarà la resta de terme lliure fins al límit de Sant Cugat.

Isidre

Al cementiri

Què hi veia?

En aquell temps de vides contingudes, l’existència d’un cementiri s’adeia amb els esquemes simplistes que rebíem la canalla. Viure consistia en un anar amunt i avall del poble, amb més o menys sort, sabent que al final tothom aniria a parar allà –al xalet, en deien alguns-, més amunt del cap del carrer, després de travessar camps i vinyes. A més, el nostre particular allà responia bé als tòpics de com havia de ser un cementiri de poble: aïllat a la sortida, en un enlairament del terreny que li presti solemnitat i al costat d’una església, millor si és vella i abandonada. Si a més constitueix un punt d’observació del poble, el castell i les terres productives, l’indret és un bon espai simbòlic per recordar que tots els poders i les lluites terrenals són qüestions relatives.

El cert és que la ubicació del nostre cementiri va ser escollida el segle XVI pels pagesos del terme per edificar-hi una església que mantingués equidistàncies amb les masies escampades des de la muntanya cap a la plana, sense perdre de vista el poder feudal dels Marimon. El resultat va ser aquesta construcció d’arquitectura gòtica, pòrtic renaixentista i retaule barroc, que va mantenir el culte fins a principis del segle XX i durant la guerra va ser arrasada. Els que érem menuts els anys cinquanta ja només la vam conèixer com unes altes parets amb les obertures tapiades. Hi havíem de passar per davant per accedir al cementiri, com a mínim el primer dia de novembre, per Tots Sants, a portar flors als morts, aquells personatges de la família que ni havíem conegut. La passejada era agradable i la gent estava contenta de trobar-s’hi, mentre la mainada teníem una mica de llibertat per voltar pels diferents patis, que inicialment eren dos, aviat van ser tres, i quan es

va enderrocar la vella rectoria, ja va començar la moderna expansió pel cantó est. En aquelles visites teníem ocasió de comprovar que, ni a l’hora de la mort, la gent era igual. Mentre el comú dels mortals estàvem destinats a uns forats anomenats nínxols -llavors en deien ninxos-, n’hi havia d’altres que disposarien d’un panteó familiar o d’un conjunt monumental al centre dels patis. És clar que en un racó del pati més antic també hi havia algunes creuetes clavades directament sobre l’herba: corresponien als pobres de solemnitat o a aquells que ni tan sols disposaven d’un nínxol i ningú no els podia negar el dret al descans.

Però les descobertes infantils no s’aturaven en les diferències socials. Qui volia aventurar-se, podia treure el cap pel túnel de la història. A l’extrem nord-est de l’església cega hi havia una petita portella –o un esvoranc, depèn de l’any–per on es podia accedir a l’interior de l’antic temple, després de superar l’abocador de flors i corones pansides. La nau era fosca, tenebrosa, amb les parets i les arcades desdibuixades i, en lloc de paviment, hi havia muntanyes de terra. Aleshores, si preguntàvem amb molta insistència, arribàvem a aclarir que allò era una església cremada durant la guerra, que a dins hi havia hagut piquets d’execució, i moltes més barbaritats que la gent preferia no recordar.

Què hi veig?

L’església vella de Sant Martí continua estant al lloc de sempre; l’espai dedicat a cementiri s’ha anat ampliant pel sud i l’est amb successius tels de ceba. Però el promontori ja no és un punt d’observació. Ben a prop, també pel sud i l’est, li han crescut muralles en forma d’hotels i d’empreses de tecnologia punta. És com si el poble li hagués perdut el respecte, ja no es deixés espiar i jugués a competir a veure qui creix més. És clar que el vell campanar podria decantar els ulls cap al nord i l’oest, però tampoc no hi troba les antigues terres productives. Ja fa

temps que els seus amos van descobrir que la terra era molt més rendible venuda a tones per fer-ne materials per a la construcció. Durant molts anys el campanar va estar distret amb els camions i les excavadores –a més dels pescadors que anaven al pantà que hi havia quedat, amb cria de carpes inclosa-; després, amb els tràilers que venien a tapar els esvorancs amb residus. Ara el campanar se sent lleugerament inquiet perquè li han dit que, damunt de tants regiraments, hi faran noves urbanitzacions, amb cases adossades i blocs de pisos. Ja li sembla

Cerdanyola, espai 50/2000

bé que hi torni a haver vida, però es tem que perdrà la connexió secular amb el castell.

Tanmateix, portes endins del recinte, el campanar sense campanes ja està prou distret. Està content de sentirse en contacte íntim amb els dos primers patis, d’estampa tan clàssica i serena, amb xiprers, panteons i mausoleus, però li costa de controlar les anades i vingudes de la gent que circula pels pavellons més moderns, aquells que tenen els blocs de nínxols de major alçada, els carrers estrets i cap plaça que els amoroseixi. També es dol del canvi d’ubicació de la porta principal. Ara les visites rutinàries ja no entren per la reixa en línia amb el portal de l’església, sinó que ho fan per una obertura més funcional, que hi ha a la cantonada del sud-est, amb servei de porteria i accés directe a la paret de les urnes. Per recuperar el seu antic protagonisme, el campanar ha d’esperar el dia de Tots Sants o que es mori algú del poble de tota la vida i el fèretre desfili pel seu davant. De totes maneres, la vella església no es pot queixar, ja que forma part dels espais museïtzats del terme i va camí de recuperar les seves senyes d’identitat; no per tornar a ser lloc de culte, sinó per mostrar-se millor tal com era en els orígens i en les seves diverses transformacions. El primer pas va ser fer saltar la tàpia emblanquinada que impedia l’accés directe -amb la creu negra en homenatge als caídos por Dios y por España- i l’estructura, les parets i el terra s’han anat sanejant. Uns plafons fan justícia a la memòria històrica i ja podem saber com era tot abans de la guerra i de quin color era la vida que hi va anar passant durant gairebé quatre segles. El cementiri de Cerdanyola s’ha anat ampliant tant com ha pogut, però ja fa molt temps que els ciutadans que no hi tenien plaça reservada han hagut de recórrer al metropolità de Collserola, aquell que els anys seixanta va començar a créixer com d’amagat a les nostres muntanyes, sense voler ser l’observatori de cap poble. Però el de l’església vella de Sant Martí continuarà sent el més nostre.

Isidre Grau

Òrgans vitals

On hi havia el celler cooperatiu

A la Gran Via Prat de la Riba

Al carrer de Santa Teresa

Al passeig de les Acàcies

A les Fontetes

De les Sedes a l’Ateneu

A l’Avinguda de Sant Iscle

On hi havia el Casino

Al Sot de Can Xarau

Al passeig de Cordelles

Al Casal Parroquial

Al carrer d’Altimira

A la plaça de Sant Ramon

A la plaça de Sant Medir

On hi havia el celler cooperatiu

Què hi veia?

Amb permís del municipi de Ripollet, travessaré la frontera del terme per parlar d’un espai de vida mancomunada: aquell celler cooperatiu que va ser el resultat d’unir esforços, principalment entre els pagesos de Ripollet i Cerdanyola, però també alguns de Montcada i Barberà. Estava situat damunt el marge sud del riu Ripoll, just abans de travessar el pont que duia de Cerdanyola a Ripollet, a mà dreta, amb una esplèndida vista cap a Ripollet. L’entitat corporativa s’havia fundat el 28 de novembre de 1920 i les dues naus del celler van ser obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, famós per haver construït a Catalunya gairebé 40 cellers i sindicats agrícoles, coneguts com les catedrals del vi, amb el seu segell modernista inconfusible, tot i que ja van ser aixecats en els anys del Noucentisme. El de Ripollet i Cerdanyola no era tan vistós com els de Pinell de Brai, i tants altres de la província de Tarragona, però sí que tenia una robusta estampa.

L’existència del celler suposaria unes majors facilitats per als pagesos de la zona, que així tenien resolta l’elaboració del vi i la seva sortida comercial cap a nous mercats. Els moderns sistemes de mecanització permetien estalviar-se les feines extres a les cases particulars després de les jornades, ja prou esgotadores, de collir el raïm a la vinya i traslladar-lo en carro cap al poble. Tot i així, les operacions de trepitjat i manipulat artesanal en els cups domèstics van continuar sent habituals en moltes cases del poble fins ben entrats els anys seixanta.

El terme de Cerdanyola sempre hi havia aportat el gruix més important de la feina, ja que era el més extens de les rodalies i s’hi concentrava una bona part de vinya de la comarca. Així, quan arribava el mes de setembre, més o menys avançat segons havien anat les pluges i el sol de l’estiu, el panorama dels carrers, normalment força encalmats, s’omplia d’una processó de carros que anaven xino-xano en direcció al celler cooperatiu. Eren carros d’escala, carregats tant com podien de portadores curullades de raïm -cadascuna pesava més de cent quilos- i protegides amb una mena de senalles invertides, però sempre en queia algun gotim que deixava rastre pel carrer. Les instal.lacions del celler cooperatiu, però, no es limi-

taven a les naus de l’elaboració mecànica i l’emmagatzematge, sinó que també disposava d’un local a l’altra banda de carrer, on els pagesos hi podien anar a comprar llavors, planters, abonaments i tota mena de productes per a les activitats agrícoles. Una forta activitat que l’any 1963 aplegava 231 socis, però que deu anys més tard hauria de sucumbir davant els canvis dels temps. El 1973 aquelles naus de totxo vist i sòlides voltes s’enderrocaven per poder construir la nova autopista de Barcelona a Terrassa, quan ja feia uns quants anys, després de les rierades de 1962, que havia desaparegut el vell pont que havia unit els dos municipis. L’aigua i els nous rumbs del progrés havien conspirat perquè tot un paisatge desaparegués.

Qui té present el celler cooperatiu? Qui es recorda del pont de pedra, l’única comunicació antiga entre Cerdanyola i Ripollet? Qui sabria situar les fonts de can Tiana i del Petricó? En tot cas, són records cada cop més boirosos, perquè a la vora del riu Ripoll ja res no és com era i el barri de l’estació és dels que ha sofert una forta reconfiguració. La moguda va començar el 1962, quan el 25 de setembre les aigües van baixar salvatges i ho van arrasar tot. El vell pont va quedar seriosament descalçat, però encara va aguantar per rebre la visita de Franco a finals d’octubre.

A primers de novembre, amb una segona i tercera rierada, el pont es va desplomar un migdia davant dels espectadors. El celler va quedar inundat, però encara es va recuperar. Però no de la inundació vial i immobiliària de deu anys després. Nous ponts, noves carreteres i autopistes i el territori habitat que ha de recular. Ara, qui ve de Ripollet pel pont de vianants, descobreix un panorama que no té res de bucòlic ni d’agrícola. Velocitat i soroll als sis carrils de baix; una muralla de pisos molt poc presumits a mà esquerra, reculats en relació a la línia de l’antic celler-, i a

mà dreta, el pendent brusc que va del carrer de Sant Sebastià cap a l’autopista, sense ni rastre de les fonts. Després de respirar els aires sobre l’ampla llera del riu, el vianant de la passarel·la no se sent especialment motivat per la densitat de ciment que l’espera. Però tan aviat com baixa a nivell de carrer, s’adona que la cosa no és tan greu, a condició de no mirar el mecano que deixa enrere. Fins i tot es troba amb un local de totxo vist, amb un cert regust de celler modernista, que acull el sindicat agrícola actual. I de seguida veu que el carrer de la Creu Roja no ha canviat tant com sembla, que hi ha algunes cases baixes i fins i tot es conserva la seu de la Creu Roja local, amb jardinet de cara a la Gran Via Prat de la Riba, un dels carrers que millor conserva la fesomia d’abans, tot i que no li faltin els pisos afegits. Una altra cosa és la prolongació cap al carrer de la Mare de Déu dels Àngels, amb una alta densitat d’edificació que no s’atura fins al límit de la nova carretera d’accés a Ripollet, davant del CAP II, amb especialistes compartits pels dos municipis.

És clar que, ben sovint, els vianants no tenen temps d’entretenir-se amb matisos. Perquè ho tenen tot molt vist i perquè, si baden, potser perdran el tren que han de continuar agafant a l’altra banda de la carretera, amb uns semàfors de llarga espera.

Isidre Grau Cerdanyola, espai

A la Gran Via Prat de la Riba

s’hi va obrir l’escola de les germanes Felip, després d’haver iniciat les classes a la casa familiar dels Quatre Cantons. Durant més d’una dècada el Col.legi de Nostra Senyora de Montserrat va ser un dels pocs llocs del poble, junt amb l’Acadèmia Cortit, on es podia estudiar el batxillerat. Una mica més avall, entre Tiana i Roser, es perdia l’aire d’estiueig per recuperar les cases de poble més convencionals, amb algunes botigues, com la dels queviures Morera, que eren de pas obligat. I al principi del carrer, cantonada amb l’avinguda de la Creu Roja, ja es feia notar l’edifici de totxo vist que concentrava el tràfic de les ambulàncies, sempre que hi havia un accident o una emergència.

Baixar fins a aquest punt, era com tornar al món obert, amb el trànsit constant de cotxes i vianants entre Cerdanyola i Ripollet, quan només tenien un pont que els unís.

Tot, sota la vigilància de la guàrdia civil, amb la caserna una cantonada més enllà, a Verge de Montserrat, però encara al cantó de Cerdanyola

I una darrera particularitat: amb la gran nevada del Nadal del 62 els esquiadors locals van descobrir que la Gran Via els podia servir de pista llarga. Descartada la carretera que baixava de la Uralita, ràpidament intervinguda civilment, no hi havia un altre tram més llarg i espaiós per practicar el descens. Què

Era el carrer amb més estil de l’ara anomenat barri del Pont Vell, llavors de molts noms, que era com no tenir-ne cap. Perquè les terres de can Tiana eren un territori de frontera entre Cerdanyola i Ripollet, i aquell vial ample, obert per fer-hi cases d’estiuejants, s’havia començat dient Gurugú, en record de la Guerra d’Àfrica, i a partir de 1908, amb la proliferació de les torres modernistes, va passar a la categoria de Gran Via amb cognom de polític de primera línia. Va ser la manera de prestigiar la prolongació de Nostra Senyora dels Àngels, ben avinguda al pla, que s’enfilava cap al promontori de darrere la Creu Roja. Sobretot més al capdamunt, aviat hi van proliferar les cases senyorials, amb o sense jardinet al davant, però sense les pretensions de les grans torres del centre. A cada banda del carrer s’hi van plantar plàtans, i l’indret es va convertir en un dels més tranquils i elegants de la Cerdanyola de baix. Un oasi que no trigaria a veure’s envaït per les naus de la Uralita, que barrarien l’extrem nord del carrer. Amb tot, als anys cinquanta la Gran Via -sense Prat de la Riba, censurat pel franquisme- continuava sent un lloc amable, amb les antigues cases d’estiuejants adaptades per viure-hi tot l’any. Entre les de més anomenada hi havia les cases Massachs, dos habitatges adossats, obra de l’arquitecte Eduard Maria Balcells, en un dels quals s’hi va ubicar el col·legi de les germanes Puigmartí. I al darrera, el taller de l’escultor Francesc Juventeny, alcalde de la vila. La pau devia ser recomanable per escolaritzar les criatures, perquè una mica més avall, al número 31, just l’any 50

Què hi veig?

Tret de mantenir la forta inclinació, pocs referents queden de la Gran Via de fa mig segle. De les belles cases amb reminiscències modernistes, en persisteixen quatre i segons com es compti. La del número 60 sí que es manté íntegra, però dels números 54-56-58 tan sols hi ha l’estilitzada façana, mentre que l’interior està ocupat per una edificació moderna amb una estructura de vidre que la sobrevola. Una mica més avall, a la cantonada amb Tiana, sí que hi ha dues cases adossades d’aquella primera època, però més modestes. Seguint el seu destí

més comú, les torres i cases poc convencionals han anat cedint el terreny als moderns blocs de pisos, de pressupostos tan variables que acaben configurant un panorama tan híbrid com poc estimulant. Els baixos, normalment dedicats a comerços i serveis, són els que acaben de situar la funcionalitat per damunt de l’estètica. Amb els nous paràmetres urbanístics dels vuitanta i noranta, la Gran Via s’ha convertit en un carrer més de la Cerdanyola moderna, un altre punt de l’intens tràfic en aquesta terra de frontera, farcida de direccions i con-

tradireccions. Però a diferència dels seus carrers veïns, més estrets i congestionats, aquest és un espai relativament ample, amb les voreres eixamplades i amb un nou arbrat frondós, que permet zona d’aparcament a cada costat i doble carril de pujada i baixada. Aquí ja no hi ha res de la calma antiga, però encara s’hi respira la sensació d’estar lluny del centre.

Els comerços i les empreses de serveis s’han posat al dia. Ja no hi queden escoles, ni l’antiga botiga de queviures on s’hi trobava de tot. Els supermercats, els bars i l’electrònica cobreixen les necessitats més immediates. Només entre Tiana i Roser descobrim que les anomenades cases de poble han resistit millor que les dels estiuejants; això sí, reciclades i engrandides segons les necessitats familiars.

Només dues referències romanen inalterables. Al capdamunt de tot, la paret grisa de la nau de la Uralita continua tallant el pas i complicant el trànsit. I a baix de tot, la torre de la Creu Roja, amb el mateix aspecte extern, però vivificada per dins, amb nous serveis que la connecten amb un món que, malgrat tot, parla de solidaritat. I també d’identitats, com el barri del Pont Vell, amb 25 anys de festa major pròpia, que, cansat de ser terra de tots i de ningú, està obrint consulta popular perquè tothom que pugui aporti dades sobre la seva història.

El carrer de Santa Teresa

Què hi veia?

Era un carrer amb una aparença d’allò més discreta, però servia d’entrada a totes les fantasies del món: al final d’aquell cul-de-sac hi havia el cinema Kursaal, l’únic entreteniment oficial per a grans i petits -si deixem de banda el Talía, al terme de Ripollet. Just tombar la cantonada, ja teníem l’anunci de les meravelles de dissabte i diumenge, gràcies a la cartellera penjada a la paret del forn Sisquella, que a partir de cada dijous s’omplia amb les novetats. Aleshores aquell pany de paret es podia contemplar de prop o de lluny, perquè a l’altre costat de carrer no hi havia cases, només l’era de ca n’Altimira, un espai que mereix record a part.

Continuant carrer endins, a mà dreta, al costat de l’era, hi havia les quatre cases de planta baixa i pis, amb pati al darrere, que a finals del segle dinou hi havia fet construir Ignasi Altimira, amb la idea d’urbanitzar un espai tan proper a l’estació del tren i destinar-les a lloguer per als estiuejants. Ell va ser qui va batejar el carrer en honor a la seva filla Teresa i qui va completar la zona amb les dues torres modernistes de la banda esquerra, obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas, una de les quals va ser habitada els estius dels anys vint als cinquanta per Fèlix Pomés, home polifacètic, dibuixant, pintor, esportista, actor i director, a més de pare de la bella actriu dels anys quaranta Isabel de Pomés. Però si el carrer era dels més transitats per la gent del poble

era perquè els dissabtes i diumenges, tarda i nit, s’hi feia cinema. Primer, únicament al Kursaal, fundat per la família Sallent durant els anys quaranta, que després es va associar amb els germans Cot de Ripollet. Però la societat no va durar gaire i, des de principis dels 50, els germans Cot van obrir al costat el Savoy, creant així una estimulant competència en benefici del públic. Però els meus records més entranyables són aquelles dobles sessions del cinema Kursaal –amb la bona i la dolenta, que en dèiem-, que començaven a les quatre i a quarts de vuit, sempre que les habituals restriccions de llum no interrompessin la projecció –com quan vaig haver de veure Cantando bajo la lluvia repartida en dues setmanes– o sempre que els talls de la

pel·lícula –amb aquelles cremades espectaculars que apareixien a la pantalla– no fossin irreparables. Entre les freqüents obres de modernització de la sala i de l’equipament (no oblidem la revolució de les 3 dimensions –Los crímenes del museo de cera- i la del Cinemascope, estrenat amb La túnica sagrada), en recordo una de força remota i instructiva, quan per compensar les molèsties de les obres s’oferia una programació especial de dues pel·lícules de les antigues, dels anys 40, i de la Metro, totes dues de les bones, per un preu de 4 pessetes els adults i 2 pessetes els petits. Una lliçó intensiva de vida, almenys cinematogràfica, que de vegades encara dosifiquen per la tele com a pel.lícules de culte.

Què hi veig?

Un carrer tan curt, de trànsit neuràlgic, amb tantes transformacions parcials que ha sofert al llarg del temps, i encara no ha completat el seu encaix dins la trama urbana actual. Però si atenem a les previsions sobre la zona, potser aviat no quedarà ni carrer. Quan pel mig hi passi una via d’enllaç amb la carretera de Barcelona, quan hagi desaparegut la torre dels anys cinquanta que hi ha al costat dels cinemes, quan hi hagin crescut nous blocs de pisos...

Aquest és el futur que li espera, diuen. Mentrestant, s’hi respira un present híbrid, entre suburbial i desolat. Hi ha

moderns habitatges sobre l’era de ca n’Altimira, una illa de pisos més envellits a l’altre extrem; un gran complex d’oci multimèdia de primera línia, un immens pàrquing sota els canyissars de la via del tren; solars enrunats, cases protegides que amenacen ruïna... Els contrastos fan mal a la vista, mentre recorden una d’aquestes pel·lícules de barris degradats. Tan sols que aquí no parlem de què s’hagi d’acabar res, sinó d’una remodelació que no acaba de fer-se efectiva, una deixadesa que el carrer de Santa Teresa no es mereix.

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

L’entrada del carrer –amb un banc a la dreta i una botiga de moda a l’esquerra– entona amb el caràcter comercial de l’avinguda de Catalunya. Més endins, les coses es compliquen. De les quatre cases protegides per catàleg, només la darrera conserva l’aspecte habitable, mentre que les primeres tenen les teulades o les portes esberlades, a l’espera de la rehabilitació anunciada. A la banda esquerra, els locals comercials no han fet gaire sort. El més petit ha anat provant diferents varietats de bar, mentre que el més gran, on durant molts anys hi va haver la sastreria d’Àngel Pérez, acaba de reciclar-se a l’era Internet. Al seu costat, ha caigut l’última de les torres modernistes, sense que ningú s’afanyi a millorar la imatge deplorable del solar. Sort que, tornant a l’altra banda, Villa Pilar i la botiga de mobles de la mateixa família són les úniques unitats que es conserven fidels al seus orígens, amb el mateix goig de sempre, i, curiosament, són les que estan amenaçades de desaparició per la nova planificació urbanística.

A partir d’aquí comença la indiscutible modernitat del complex d’oci El Punt Multimèdia, amb 11 sales de cinema i un munt de serveis de l’era Internet, que s’ha convertit en un lloc de referència per a tota la comarca. Una silueta mastodòntica de disseny blau marí per fora, i marrons per dins, atractiu, cridaner, que mereixeria uns voltants menys suburbials, tot i que el nou restaurant italià que ha arrelat al davant fa el possible per millorar la dignitat de la zona, sense perjudicar més el descans dels veïns dels pisos que resisteixen al damunt i que encara recorden quan tenien a sota una de les discoteques i sales de ball més renoueres del Vallès.

Molt em temo que Santa Teresa ho té difícil a Cerdanyola, si vol disposar d’un carrer com cal. De nit, amb una marxa pròpia de centre comercial; de dia, amb una soledat desangelada. I del futur, se’n pot refiar? Algú està pensant com acabar-li de donar el disseny de segle XXI, coherent i equilibrat, que li correspon com a part del rovell de l’ou que és?

Al passeig de les Acàcies

dues construccions aixecades amb totxo vist, allà on els estius anàvem a comprar mitja barra de gel per posar el vi i les begudes en fresc, quan les neveres domèstiques eren un luxe. Però si encara veig la casa, tan nítidament, és perquè hi vivia una noia que es deia Lourdes i que de ben jove havia tingut la mala fortuna de caure de dalt d’una barana i quedar-se invàlida. La imatge d’aquella dona de complexió forta, amb la cara sempre somrient i plàcida, amunt i avall amb la cadira de rodes, empesa per la mare o els germans, pel carrer o a l’església, és de les que no s’obliden. Tanmateix, allò que acabava de donar personalitat pròpia a aquell paratge era el rengle de cases que hi havia a una sola

banda del carrer d’Orient, totes de planta baixa, a més de la torre de la família Diviu, a la cantonada, davant de la llera. Arribar-hi era una petita excursió, ja que calia vorejar el camp de l’Ajuntament –on hi havia el dipòsit de materials d’obres de la brigada municipal-, baixar pel carrer de darrera les monges i tombar per la torre del Niu Tranquil, per acabar desembocant a l’extensió de camps oberts, amb l’arbreda al fons. Llavors era com si haguéssim arribat al final del poble. Però no era veritat: n’hi havia prou de travessar la passera del riu per fer cap a l’era de ca n’Altimira, que era com tornar al centre. Amb l’estació, els bars, el comerç del carrer Nou... El trànsit més viu.

Què hi veia?

Quan no hi havia ni passeig ni acàcies, aquesta vora del riu estava ocupada per un bosquet que semblava escindit del Turonet i les Fontetes, els germans més frondosos. Aquella franja llarga i estreta anava des del carrer Orient fins més enllà de l’actual mercat municipal. Era una família de pins i alzines que, amb la proximitat de l’aigua, tenia un aspecte agradable; tan bucòlic que hi pasturaven els bens i les cabres, tal com es veu en alguna antiga postal, amb la silueta de la torre del Sagrat Cor –tan solemnea l’altre costat de riu.

Sota els arbres, tot un niu de camins a mig definir, força boteruts, pels efectes de la pluja o per les arrels que despuntaven del terra. Ara bé, quan s’acabava la insinuació de bosc de seguida venien els camps i els horts, alguns vorejats de canyissars, com el que duia al pinar de les Fontetes, allà on es dirigien les colles de forasters que arribaven en tren, sobretot els caps de setmana, carregats amb les cistelles del menjar. Però aquell era un altre món. Al bosquet de prop del riu no s’hi solia parar ningú, potser perquè ja tenia els seus habitants. Allà, entre els pins, poc després de superar el pontet de la futura avinguda Primavera –sempre precari i esbotzat per qualsevol rierada–, hi havia la fàbrica del gel i la casa de la família Segura, els que feien anar la fàbrica. Encara recordo aquelles

Què hi veig?

Quan s’ha esborrat un paisatge, costen de situar les coses d’abans. En aquest cas tenim sort de la posició del pont, inalterada, i del traçat de l’avinguda Primavera, que ha substituït l’antic camí de carro, amb un considerable guany d’amplada. La resta, una nova ciutat sense indicis del passat. A tot estirar, la dotzena de pins altíssims que subsisteixen en el ciment del parc de les Alzines -allà on es fa el mercat ambulant dels divendres– són l’única garantia d’estar davant d’alguna cosa que ja hi era abans. Però qui s’aturi a l’esplanada del final (o principi) del passeig de les Acàcies, ho tindrà difícil per localitzar algun

element que hi porti mig segle. D’entrada, hem de comptar que abans no hi havia cap carrer obert a aquesta banda del riu, ni una barana metàl·lica que el delimités -sobre un mur de formigó pintat de groc-, ni l’ombra de les acàcies que donen nom al carrer i que gairebé desapareixen a la plaça pròpiament dita, que és on el barri de les Fontetes comença a adquirir caràcter.

En el llarg rectangle de la plaça sembla que estiguem extramurs d’una gran ciutat, amb vistes al gran canal i amb la muralla a l’esquena. La gent s’hi atura a descansar, a fer petar la xerrada o només a respirar, abans d’aven-

turar-se pels carrers més densos. Per aconseguir aquest relaxament, aquí hi ha de tot: terrasses de bar, comerços –de llibres, revistes i llaminadures-, dos recintes infantils, un tast de pista de bàsquet, un quiosc i fins i tot una xurreria al davant; una parada d’autobusos, una font, i bancs, molts bancs, d’aquells de ferro, a prova de bombes. I tot ben cimentat, sense pols ni jardineria extra. Però l’ombra principal no la posen ni els pins ni les alzines, sinó uns considerables plàtans que ja han tingut temps de créixer. Això sí, hi ha una alzina testimonial i mitja dotzena d’acàcies petites, a joc amb les de la tirada llarga del carrer.

Però si el foraster que torna vol orientar-se amb relació a mig segle enrere, no cal que miri a l’altre costat del riu, perquè encara es perdrà més. Ja no hi descobrirà els darreres d’aquelles torres modernistes que li van quedar en un racó dolç de la memòria, ni l’emblemàtic col.legi del Sagrat Cor, l’acadèmia del senyor Sala. Ara només hi trobarà una estiba de finestres i balcons, la segona cara de la llarga muralla de pisos que ha crescut a l’avinguda de Catalunya, a excepció de la casa baixa de la Floristeria Morera, però prou transformada per no reconèixer-la. De la plaça cap endins, carrers i més carrers d’alta densitat, els gegants que a partir dels anys seixanta es van anar plantant als antics camps i horts, amb lenta avançada, fins que de mica en mica es va trencar la vella intimitat del carrer d’Orient, on ja hi queden poques cases baixes de les antigues i les que queden han de conviure amb les adossades del davant.

És clar que ara ja tothom té nevera i no cal anar a comprar el gel. El que no té tothom, almenys a les Fontetes, és el testimoni dels espais amples i la terra fèrtil. Per recuperar aquesta percepció cal anar a l’altra banda del Turonet, on comença un altre barri que ha tingut el privilegi de néixer unes quantes dècades més tard, quan els cànons urbanístics aconsellen una altra fórmula d’equilibri entre vegetació i ciment.

A les Fontetes

Què hi veia?

Qui volia fer una costellada, una berenada o clavar quatre xuts a la pilota, sense allunyar-se gaire del nucli urbà, no tenia gaires dilemes: havia d’anar a la pineda de Les Fontetes. Allà, a més d’una bona ombra, hi trobaria taules i bancs de fusta per fer-hi parada, una font d’aigua fresca, un restaurant amb terrassa –regentat per Jaume Milà- i fins i tot una pista per ballar-hi al so d’una gramola. Per als que buscaven un entreteniment afegit, sempre hi havia l’opció de picar pinyes per treure’n els pinyons; i els que preferien un fruit més líquid, el setembre podien aventurar-se a l’altra banda dels filats que protegien les vinyes. Però l’aventura dels domingueros desaprensius podia acabar malament per doble banda: o per la bastonada del pagès que vigilava la vinya o per la diarrea produïda pel cagamucho, una mena de calç que el sofert amo ruixava sobre els ceps quan ja es cansava de muntar guàrdia. La veritat era que aquella estesa de vinyes que envoltava el Turonet, des de la pineda de dalt a la de la font, feia goig i era una temptació, sobretot per a les classes populars que venien de fora, amb el tren, disposades a passar un dia al camp. Però l’indret ja s’havia posat de moda cap als anys trenta, per part dels senyors estiuejants i les famílies benestants del poble, que descobrien les delícies de les aigües i de l’aire lliure en aquella finca de propietat privada. La popularització havia arribat a partir de 1943 quan Joaquim Altimira va donar el parc al poble, a canvi d’urbanitzar una altra part de la seva finca. Durant les dues dècades següents s’hi van celebrar activitats de la festa major de Sant Jaume i les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, a més de les del lliure accés diari.

La pineda –gairebé tan allargada com l’actual polígon de vivendes, però molt més estreta– tenia el terra força net d’arbustos i entapissat amb un bon gruix de pinassa, on s’amagaven, o tot just despuntaven, les pinyes pinyoneres. Aleshores no hi havia ni aparcaments reglamentats ni tan

sols pilons que barressin el pas dels vehicles fins a peu de taula, de manera que acabaven formant part del paisatge bucòlic; i de les malediccions dels qui jugaven a pilota, per descomptat. L’accés a la pineda era tan lliure que cadascú triava la millor via d’acostament. Només calia enfilar la pista de terra que sortia de l’actual avinguda de Sant Iscle, on ara hi ha la plaça de la Ce, i duia a la carretera de Barcelona pel pas a nivell de davant la fàbrica Palau i Ribes, la futura Redosa. Des d’aquest traçat, amb els seus bonys i accidents, cadascú buscava la manera de superar el petit pendent fins a l’esplanada de les taules. Encara que ara ens costi d’imaginar-nos-ho, aquella era

una zona molt humida, amb abundants reguerols d’aigua pels voltants de la font –amb una única sortida que recollia les tres petites deus originàries– que s’estenien cap als canyissars del camí que conduïa a l’estació i que ben sovint s’inundava. Però ningú tirava enrere per les dificultats del camí i, en temps de pluges, no faltava qui s’afanyés a posarhi pedres, troncs o qualsevol matèria sòlida que servís de passera. Valia la pena d’arribar a la font, entaular-se sota els pins i encarregar taula al restaurant, aquell cobert quadrat amb la teulada a quatre vessants, coronada amb un pom rodó. Ni a dins ni a fora, no hi faltava la vida en directe, tota la possible en l’era del transistor.

Un espai tan ampli com aquest estava sentenciat. Primer van caure les vinyes de can Banús amb el polígon de la Bonasort. Després es va obrir en canal l’avinguda Primavera, i s’hi van edificar els primers blocs de la dreta; a continuació, els de l’esquerra, i de 1965 cap endavant les Fontetes ja no van ser un parc de lleure popular sinó el polígon de pisos més extens del terme, un model a considerar per totes les futures urbanitzacions de la comarca. D’aquesta manera, els rius de gent que procedien de l’estació ja no

buscaven una font, sinó la discoteca més famosa dels voltants: el Drac Roig.

Intentar descriure el que és avui el polígon de les Fontetes és una feina del tot innecessària. Des de l’antic pas a nivell de la Redosa fins al carrer d’Orient, des de l’avinguda de Sant Iscle fins al riu Sec, hi ha crescut una nova ciutat, amb unes formes de vida pròpies, que de mica en mica s’han anat amalgamant i confonent amb les de la resta de la ciutat, expandida pels seus quatre costats. Ja ningú

parla del polígon de les Fontetes, sinó simplement de les Fontetes, com una part neuràlgica de Cerdanyola, on cal anar-hi per accedir a segons quins serveis. Per tant, ja som lluny de quan aquell barri es veia com un gueto. I és que, si els anys seixanta i setanta van crear tants impactes brutals dins el terme, podem dir que el temps, la democràcia o l’esforç de cadascú, ha acabat per harmonitzar un territori que tenia poc d’equilibrat.

A les Fontetes s’hi va sempre que convé, a comprar al mercat, a les galeries comercials, a rondar pel mercat ambulant dels divendres, a Correus, a.... Però ara em permeto recomanar una parada a la plaça on encara hi ha una pineda testimonial, la mateixa d’abans, però reduïda. Només es tracta d’asseure’s una estona en un dels bancs metàl .lics o a les vores de pedra que hi ha a l’actual parc, davant del carrer Sorolla i al llarg de la Ronda de Cerdanyola. Serà una bona ocasió per constatar el pas del temps i la transformació del paisatge. Encara hi ha alguns dels pins més alts d’abans, tot i que hagin desaparegut les taules i els bancs, i el restaurant amb terrassa i gramola, i l’única font és una de convencional, un piló de ferro colat, que sembla deixat en un racó i sense que ningú hi faci cua. L’ombra és agradable, la mainada hi juga, la gent gran hi reposa, mentre a pocs metres la gent de Cerdanyola connecta amb el món per la via ràpida, de doble sentit, i els forasters que ens visiten s’admiren d’un barri força agradable, amb una estimable combinació de verd i de ciment, i amb noves cases baixes a l’altra banda. Aquí ja no s’hi valen les enyorances, ni queixar-se per tants excessos. Les Fontetes és avui la vida que està en marxa i, com l’antiga font, no para de rajar.

Isidre Grau

De les Sedes a l’Ateneu

Què hi veia?

Ara proposo l’anada a uns imaginaris extramurs; al poble encara a mig fer, quan la ciutat actual era impensable. Fora de l’espinada central, tots els carrers eren de terra i, quan s’acabaven les torres d’estiueig, ni tan sols tenien el traçat ben definit. S’enfangaven cada cop que plovia i la brigada municipal no parava de refer-los cada dos per tres. Així d’incert era el camí que després es convertiria en l’avinguda Primavera i que llavors començava en la recent batejada plaça Marconi -un simple aplanament enmig del descampat- per enfilar-se cap a Montflorit. Allà, entre Torres i Bages i Vicente Trénor -avui Lluís Companys-, a banda i banda del camí hi havia uns camps lleugerament ensotats, amb uns horts poc espectaculars -no estaven tancats i plantar-hi tomàquets o mongetes seria una temeritat. Tan sols que a la banda nord hi havia una construcció singular: la fàbrica de les sedes - una nau amb quatre dents de serra per teulada i una alta xemeneia al costat -, una de les pioneres de la petita indústria dins el terme urbà, ja des d’abans de la guerra.

La fàbrica de les sedes era de la família Porta i estava connectada amb una altra de la mateixa propietat, que era la dels mantons, ubicada rere la torre que encara aguanta dreta al número 10 de Torres i Bages. Però mentre les sedes es dedicaven a la fabricació de la matèria primera, amb tots els ets i uts d’una indústria, els mantons estaven especialitzats en la manufactura dels mocadors de Manila. Això vol dir que mentre la primera era cosa d’obrers, l’altra era un taller de confecció amb un estol de noies i dones, procedents de tot el poble. Si es consulten les fotografies de les festes anuals dels empleats, anys 30 i 40, es fa cert allò que se solia dir aleshores: “quina noia no ha passat pels mantons?”

Després va plegar la fabricació dels mantons –ja hi havia la

competència de les importacions?- i la nau de la fàbrica de les sedes s’aniria readaptant a diferents usos, com ara la producció de fibres artificials, però les seves parets no caurien fins a deixar pas al projecte de l’Ateneu, inaugurat el 1983. Al camp ensotat prop de la fàbrica, però, hi havia hagut una altra mena d’indústria: una bòbila, tan antiga que ni jo recordo haver-la vist. Sí que encara veig la mena de torratxa o de barraca de maons que havia quedat d’herència en el solar, molt a prop del camí. I si ara hi penso no és pel seu valor arquitectònic, sinó que allà dins hi vivia un pobre de solemnitat, el pobre oficial del poble. Perquè, quan érem poc més de quatre mil ànimes, a Cerdanyola semblava que només hi hagués cabuda per un o molt pocs exemplars de cada singularitat humana.

Doncs sí, el Fèlix de la Barraca era el nostre pobre més considerat, aquell que ja formava part del paisatge i ningú no en feia escarafalls. Jo m’havia acostumat a observar-lo quan anava de pas cap a l’hort de casa, i sé que em feia res-

pecte, amb aquella angúnia de no saber ben bé què hi feia allà, un home apartat de tothom, en una barraca amb una porta que queia de vella. Però l’home no s’immutava, solia estar fent foc, mastegant alguna cosa o enlairant l’ampolla de vi, quan no era que dormia la mona. Perquè el nostre pobre ja era una anticipació dels sense sostre d’ara, amb un enorme nas vermell, una barbota grisa, entortolligada amb els cabells llardosos, i el pas sempre torçat. Tan sols que gairebé cada matí el veia com entrava a casa de la meva àvia, només per comprar i beure’s tot seguit el primer got de vi del dia. D’aquelles breus estones, tampoc no li recordo cap paraula, només algun mig brogit i aquells ulls vidriosos que de nit em feien somniar malament. Després ell continuava la ronda per les botigues i els forns i sempre en treia un tros de cansalada o formatge i el pa del dia abans. Fins que un bon dia vaig sentir dir que ja no s’havia despertat, arraulit al fons de la barraca. Són imatges que et queden.

D’imatges, a l’Ateneu d’ara no en falten. Les imatges de tantes cultures que s’hi couen per dins. Les de tota la gent que hi passa cada dia, que hi treballa, que aprèn, que s’hi diverteix.

Per què descobrir, ara, què és l’Ateneu? Per què retratarlo, si està tan retratat?

Només se m’acut afegir que el seu emplaçament va ser molt encertat, tot i que en el seu moment la gent s’estranyava d’haver d’anar tan lluny, com si la cultura sempre hagués de quedar marginada. Però el temps –i el nou urbanisme–ha fet bona l’elecció. Ara l’Ateneu queda geomètricament

Cerdanyola, espai 50/2000

al centre de l’hemisferi sud de Cerdanyola. A peu d’una via semiràpida i en una zona prou descongestionada perquè la cultura no quedi ofegada pels enrenous del trànsit. Moltes de les torres d’estiueig esparses que hi havia a la zona van caure amb la deserció dels senyors i amb l’especulació immobiliària dels que van arribar al darrere. Després va arribar el boom de les torres adossades i podríem dir que, en un espai tan jove, hi va trobar el terreny abonat. La veterana barriada de ca l’Antolí també es va densificar i prestigiar. Ara, qui s’acosta a l’Ateneu -o encara millor, si el poguéssim sobrevolar- té la sensació de respirar més

agradablement que en ple casc urbà i fins i tot pot pensar que a Cerdanyola no tot són blocs de pisos ni empatxos de ciment. Que també nosaltres tenim una quota de ciutat-jardí, aquella forma de viure ideal que ens emparenta amb l’imaginari de Sant Cugat.

Sigui el que sigui, és la veritat: pels voltants de l’Ateneu ja no hi ha carrers que s’enfanguen quan plou. Ni petita indústria ni barraques miserables per aixoplugar-hi pobres de solemnitat. I és que els sense sostre han proliferat tant que ja tenen el seu propi estatut. I unes altres geografies més urbanes.

Isidre Grau

A l’avinguda de Sant Iscle

Què hi veia?

Llavors no era un carrer gaire enlluernador, malgrat que hi abundaven les torres d’estiueig, i algunes de tot l’any. Potser era que la urbanització del sector Parcers, iniciada als anys vint, en aquest punt s’havia quedat a mitges; amb el costat nord-est ocupat per un seguit de torres, d’Indústria a Cervantes, mentre que al davant encara hi havia camps de conreu i horts.

L’híbrid rural-urbà ja començava davant mateix de la pineda de les Fontetes, amb aquella cruïlla de camins mal delimitada. El que ha acabat sent l’avinguda Primavera aleshores era tan sols un carrer boterut, de terra, amb fort pendent, que quedava tallat pels camps de ca n’Altimira. Des d’allà només es podia accedir per camí de carro al pas a nivell de més enllà de la pineda, tirar cap al passeig d’Horta, o dirigir-se cap a l’ajuntament i l’església pel carrer de Sant Iscle, avui denominat avinguda, una via de terra i despullada d’arbres, que s’iniciava amb la gran torre dels Cortada, situada al fons d’un llarg pati i al costat d’una vinya vallada fins a la cantonada amb Indústria, que entonava amb les de la falda del Turonet.

Un cop travessat aquest carrer hi havia la fila de torres seguides, fins a la cantonada amb Cervantes. La primera era la singular Torre del Barco, de parets blau cel, amb finestres rodones i algunes terrasses amb baranes que suggerien la idea d’un vaixell. Més endavant, en un solar enca-

ra buit, a principis dels cinquanta s’hi edificaria la torre del fill de Medir Grau, l’home que havia portat el cafè de la cooperativa La Constància, amb un extens jardí al davant.

I cap al final de la vorera, ja hi havia les dues torres amb les teulades de marcat pendent i amb les teules planes, que encara avui podem contemplar.

A la banda dels números parells, l’edificació era força més escassa. Els camps de ca n’Altimira ocupaven bona part del carrer i la primera torreta era la de l’actual número 12. Després hi havia la del número 8, a la cantonada amb Indústria, i cap més fins a l’esplèndida torre Balcells, estil

masia catalana, amb molí de vent inclòs, propietat de l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas, un dels que més va treballar per la Cerdanyola de l’estiueig.

A la cruïlla amb Altimira i Cervantes, s’acabaven les edificacions, malgrat que el carrer pròpiament dit s’acabava al camp de l’Ajuntament, aquell immens solar que limitava amb la Vil.la Maria, i que es feia servir com a dipòsit de materials d’obra i de runes per la brigada municipal. Una zona que no va parar d’ajustar-se a les necessitats de cada moment, fins i tot per transformar-se en la parada de la primera línia dels autobusos que duien a Sant Andreu.

Per algú que es despertés d’un son de mig segle i el portessin fins aquí, li seria difícil reconèixer el desèrtic carrer del molí de vent. Ni per una punta ni per l’altra. La cruïlla de davant de les Fontetes s’ha convertit en la rotonda més gran del casc urbà, amb distribució de bona part del trànsit local. Mentrestant, la finca dels Cortada s’ha repartit entre una paret de pisos d’alta concentració i la plaça més similar a unes muntanyes russes, amb un important contingent de serveis bancaris, de correus i gastronòmics.

De les torres de la banda dels senars, només continuen dretes les dues més properes a Cervantes, perquè les altres han donat pas a un vistós laberint de blocs de pisos enjardinats, amb serveis com un locutori islàmic i un centre de ioga, just davant de la nova parada d’autobusos de les moltes línies que ara travessen la ciutat.

A la banda dels parells, hi han crescut cases adossades amb jardí al davant, i algunes torres particulars d’estil ben divers. Però la novetat més important, ja a partir dels anys

seixanta, va ser la construcció del nou col·legi Nostra Senyora de Montserrat, que s’endinsa cap al carrer de la Verge del Pilar. I la segona novetat, ja dins els setanta, va ser que un dia de bon matí les màquines van enderrocar la torre Balcells, a temps de no ser inclosa en el catàleg del patrimoni. En el seu lloc s’hi va construir un centre comercial, amb pisos al damunt, que encara és un popular punt de trobada rere l’Ajuntament i prop de la parada de l’autobús.

Però el que va acabar de dibuixar l’encaix de l’avinguda de Sant Iscle amb la zona de l’Ajuntament, va ser l’edificació del gratacels amb habitatges per als funcionaris municipals, amb acolliment de la primera biblioteca popular i serveis municipals als baixos. I a l’altra banda, ocupant tot el camp de la brigada, la construcció del col·legi Sant Martí, que ara té davant la porta l’accés al nou pàrquing soterrat de cinc plantes.

Ara bé, potser el que més ha canviat la fisonomia d’aquest carrer transformat en avinguda és la frondositat dels arbres, que des que despunta la primavera es mengen la perspectiva del carrer. Llavors és un bon moment per recordar aquelles primeres campanyes escolars amb plantada d’arbres, com la Fiesta del Arbol organitzada per l’Ajuntament el 21 de gener de 1962, amb actuació de la Coral Els Novells a l’Avenida San Acisclo i final de festa al Casal Parroquial. Certament, eren uns altres temps.

Isidre

On hi havia el Casino

Què hi veia?

És probable que els més joves de 40 anys –o de 50– no sàpiguen que teníem un Sardanyola Gran Casino, o, si n’han sentit a parlar, que no en tinguin clara la ubicació. Per si de cas, m’afanyaré a situar-lo al carrer Santa Anna, del número 7 a l’11 d’ara, amb la porta principal perfectament centrada amb el carrer de Sant Francesc, quan en tota l’illa de cases no hi havia ni insinuacions de blocs de pisos, i la cantonada amb la plaça Enric Granados estava presidida per la magnífica torre modernista Brugaroles, on havia estiuejat el cèlebre compositor, mort el 1916 amb l’enfonsament del Sussex. Entre els jardins d’aquesta torre i els del Casino només hi havia una tàpia alta. Però encara és més difícil de recordar que aquest no va ser el primer Casino dels Senyors, sinó el segon. El primer estava emplaçat a la torre que ara és la seu del Museu d’Art de Cerdanyola-Can Domènech, fins que l’estiuejant Evaristo López la va adquirir per a l’ús familiar. Aquest canvi de propietat va fer que els estiuejants de l’època decidissin construir un altre centre social i d’esbarjo, que va ser inaugurat el 1915, finançat pels senyors de la colònia estival i pel mecenes Josep Maria Roviralta, propietari de l’empresa Uralita -de bon principi, Manufactures Roviralta. Entre les guerres, els canvis sociopolítics i l’estacionalitat característica dels seus fundadors, l’existència del casino va tenir molts alts i baixos de programació, fins que als anys setanta es va enderrocar definitivament l’edifici, obeint el signe d’uns temps que eren més favorables a l’urbanisme de masses que als oasis per a les elits. Però, si ara ens centrem en els anys cinquanta, trobarem un casino en plena activitat durant els mesos d’estiu, quan les famílies de la colònia forana s’hi reunien, tractaven de negocis i tanca-

ven casaments, a banda d’acollir-hi altres actes més populars, com els festivals infantils, les revetlles o els famosos homenatges a la vellesa.

L’arquitectura del casino no era de gran envergadura, però sí d’un cert efectisme. En un moment de transició entre el modernisme i el noucentisme, combinava l’accent déco de la façana amb el neoclassicisme de la sala d’actes, que tenia un escenari amb dues columnes a cada costat. En aquesta sala central, s’hi feia de tot, des d’actuacions teatrals i musicals a àpats socials, passant per tota mena de reunions, a més de les espontànies sota els arbres dels jardins, especialment agradables durant les nits d’estiu. Uns jardins prou amplis i d’ús tan flexible que, en els últims temps, van acollir una pista de bitlles i un frontó.

Participar en les activitats del casino tenia un cert regust de privilegi, de convivència entre els del poble i els que venien de fora, en aquella època de silenci interior, quan pagesos, comerciants i senyors vivien una relació força plàcida, sempre que cadascú sabés quin era el seu lloc. De les possibles tensions ideològiques, se’n tirava un tros a l’olla, que deien les àvies. Mentrestant, els més petits anàvem i veníem sense acabar d’entendre les fronteres entre dretes i esquerres, oficialment inexistents. Només vèiem que, amb l’arribada del bon temps, tot el poble s’animava, tothom sortia al carrer i els de Barcelona portaven moltes modes noves, ja fos a través del casino o del parc de Cordelles, un altre espai on la Cerdanyola més humil alternava amb la que es vestia de gala.

Què hi veig?

No cal dir que, del casino, ja no en queda res. És un altre dels espais esborrats, seguint la lògica evolutiva. Amb el desenvolupament industrial de finals dels cinquanta, multiplicat els seixanta, Cerdanyola va deixar de ser aquell indret idíl.lic on s’hi pot estiuejar sense passar sobresalts o trobar notes discordants pel carrer. La pagesia mai no havia estat cap destorb per a la vida dels estiuejants, sinó més aviat un complement amable que els aproximava a la naturalesa, a més de trobar-hi una voluntat de servei. Però la nova immigració i els primers trencaments estètics del paisatge –és a dir, les noves barriades amb blocs de pisos- ja no feien tan còmoda l’estada. A més, a cada època li corresponen uns hàbits, i la burgesia barcelonina, ràpidament automobilitzada, va eixamplar els seus horitzons cap a zones més modernes i amb noves formes de relació, més sustentades en la vida prop del mar i en les urbanitzacions selectives. La deserció dels senyors va comportar que les torres quedessin buides, i aviat degradades. Allà on hi havia una torre d’estiueig, el més fàcil era substituir-la per un bloc d’habitatges. D’aquí va venir la ràpida transformació des de l’avinguda de Catalunya fins a Sant Martí i el

Cerdanyola, espai 50/2000

primer tram de Sant Ramon, perquè tota la resta d’aquest carrer, fins al final, sempre va estar ocupat per cases de poble. De la mateixa manera, podem dir que en el primer tram del carrer de Santa Anna ja res no és com era. En tota la illa -i fins i tot, en les dues illes del davant-, no hi ha ni una torre modernista, ni la singular torre arabesca, ni tan sols les primeres instal·lacions esportives municipals dels anys cinquanta.

A l’antic solar del Casino hi trobem un bon exponent de la nova Cerdanyola. Sota els pisos d’economia mitjana dels anys setanta, hi ha la més variada oferta comercial, amb centres de perruqueria i bellesa, fisioteràpia, materials de construcció i un frankfurt. Però qui es permeti completar la volta al bloc de pisos, al darrera encara ensopegarà alguns vestigis que el retornaran al passat. En primer lloc, perquè s’ha tingut el detall de batejar el cul-desac enjardinat amb el nom de Plaça del Casino. I també, perquè hi trobem una porta d’accés a les instal·lacions de l’actual Casal de l’Esport, construït sobre les velles pistes del Club d’Hoquei. En primer terme, doncs, ens sorprèn la bombolla gegant damunt la nova piscina coberta. Des d’aquesta mateixa placeta, sense més trànsit que les entrades i sortides a un pàrquing, el bon observador podrà advertir els canvis de criteris immobiliaris al llarg de les dècades. Perquè ben poca cosa tenen a veure els pisos que donen al carrer de Santa Anna amb els darrers que s’han fet de cara a l’avinguda de Catalunya. Una nova evidència que com més han trigat a caure les velles torres -i al final de tot, l’arabesca-, més hi ha guanyat la qualitat dels pisos. Diuen que tot és relatiu, és clar.

Isidre Grau

El Sot de Can Xarau

Què hi veia?

Per als que no hi vivíem, el Sot de Can Xarau era aquell barri, també anomenat de la Riera, que tenia les casetes baixes, distribuïdes en una quadrícula de cinc carrers que anaven de nord a sud i tres d’est a oest, i que podíem albirar sencer si, des del Passeig de Cordelles, ens acostàvem a la masia de Can Xarau, però que només solíem travessar quan volíem anar cap a la font d’Adam i Eva o a la fàbrica de les baietes. El seu eix principal era el carrer de Santa Anna que arrancava de la plaça d’Enric Granados i, després de franquejar el riu, tenia el seu portal d’entrada amb la jardineria Matabosch, i més endavant, a l’altre costat, amb la serradora Vila. Tanmateix, l’accés no sempre era fàcil, ja que el 1935 s’havia construït un primer pont damunt el riu, però, segons com anaven les pluges, no s’hi podia comptar.

Diuen que el 1905 s’hi van començar a construir les primeres cases, tot i que l’empenta més forta va ser del 1923 al 1934, amb la modalitat de cases barates promogudes per la Dictadura de Primo de Rivera, i que en bona part van ser habitades per immigrants del sud que venien a treballar a les indústries locals. Unes famílies que a principis dels cinquanta estaven perfectament integrades amb la resta del poble, res que olorés un món a part. Amb el pas del temps la zona es va anar completant amb altres equipaments de caire industrial, com la fàbrica del gel de Josep Casamitjana el 1944, la fàbrica de les baietes que la Uralita hi va construir el 1947, la Frigola la Polar que s’hi va instal·lar el 1952, i fins i tot la ja anomenada serradora de Marcel·lí Vila que va obrir el 1958. El petit comerç també

hi era representat amb la botiga de queviures de la senyora Isabel i el bar Sabater. Els temps no eren fàcils per a ningú, però la gent que vivia al Sot de Can Xarau, procedent en bona part d’Almeria i Múrcia, s’havien guanyat una merescuda fama de mantenir un bon veïnatge i de saber-se ajudar els uns als altres quan les vaques no anaven gaire grasses. Potser era per aquella sensació de territori ben marcat, entre el marge del riu i el pendent dessota can Xarau. Però la proximitat del riu Sec, a part dels al.licients paisatgístics, també comportava de tant en tant alguns problemes. Quan plovia fort els que vivien a les

cases del carrer de la Circumval.lació Baixa eren els primers que havien de córrer i protegir les entrades amb fustes per evitar les inundacions. Les alarmes no solien passar de petites molèsties, però el setembre del 1962 –amb les mortíferes inundacions del Vallès- aquell riu, normalment tan sec, es va convertir en un mar embravit. Fins aquell moment la seva llera s’assemblava a un camp obert, amb la més diversa vegetació i les vores imprecises, però el desastre va fer comprendre la necessitat de canalitzar el pas de l’aigua i aixecar parets de formigó als límits que se li permetien. Des de llavors el Sot de Can Xarau ha respirat més tranquil.

Els canvis del Sot de Can Xarau van començar a produirse, paulatinament, amb la forta industrialització dels anys seixanta, mentre el poble era urbanitzat amb més i més polígons d’habitatges i els nous contingents d’immigrants els anaven ocupant, aquesta vegada sense la mesura i discreció que ho havien fet els pioners de tres dècades abans. Les primitives cases baixes del barri encara trigarien a anar caient, i ho farien d’una manera molt més esglaonada que en altres llocs del terme, a mesura que la població

s’anava envellint i que els constructors anaven convencent els veïns de la conveniència de vendre. El resultat, però, ha acabat sent el clàssic combinat de cases baixes amb la moda de les adossades i les rengleres de pisos, amb unes proporcions que no són ben bé iguals que en la resta de la ciutat. Res no ha trencat un cert aire de tranquil·litat. Amb els anys, i després d’alguns intents mediocres, el carrer de Santa Anna es va beneficiar d’un pont més consistent, progressivament ampliat, i també d’un asfaltat prou

digne per convertir-se en una via de trànsit moderat cap a les noves fàbriques del polígon de la Clota, malgrat que impliqués el sacrifici de l’arbrat que li havia donat tant de caràcter. Amb el pavimentat de tots els carrers, l’aspecte de la zona s’ha dignificat i ja no recorda els seus orígens de suburbi per a obrers immigrats. Ara sembla que la identitat del barri hagi assumit la classificació com a sector de serveis, amb una marcada especialitat en tallers mecànics i agències d’automoció; a banda de les empreses d’informàtica, un important gimnàs privat, diversos restaurants i alguns bars de moda, dels que catalitzen la moguda nocturna.

Allà on abans s’acabaven les cases és on han prosperat les instal·lacions més grans. A la banda dreta, l’illa de l’automoció, seguida de la remodelada fàbrica de les baietes, mentre que a la banda esquerra s’hi ha edificat el col·legi públic Xarau i, a continuació, un hostal de nova construcció per donar allotjament a tanta gent de pas que comporta la nova indústria local, de més petita escala, però més abundant i diversa que les grans empreses del segle anterior. I més enllà, la carretera oberta cap al polígon industrial de La Clota i a les connexions amb els nusos d’autopistes i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Potser el barri del Sot de Can Xarau ha perdut aquell ambient familiar de mig segle enrere, però s’ha incorporat amb ple dret a la vida a l’engròs de la ciutat moderna. Amb tot, encara conserva una personalitat diferent, potser de transició, perquè el context geogràfic així ho permet. L’extensa zona esportiva que el limita al sud, el parc enjardinat sota la masia de can Xarau i la massa d’arbres que flanqueja el riu li donen una consideració al marge. Només caldrà que la sàpiguen aprofitar els nous veïns per viure-hi millor.

Isidre Grau

Al passeig de Cordelles

de les torres, i si no tenies ganes d’arribar al capdamunt, sempre et podies conformar fent parada a l’alzina surera, amb una ombra més generosa que ara i amb un banc rodó d’obra que l’encerclava. Allà, cap a mitja tarda, era fàcil trobar-hi les mares o les minyones que passejaven les criatures i s’hi aturaven a fer la tertúlia. Perquè l’escàs trànsit ho permetia, és clar, tot i que més d’una vegada els cotxes o les motos no calculaven prou bé la rotonda que hi havia enmig del pas rodat.

Però no tota la vida del passeig de Cordelles depenia dels estiuejants. Era un espai tan acollidor i al marge del tràn-

Què hi veia?

Era el carrer de les torres dels senyors per excel·lència, perquè era on n’hi havia més de seguides, amb permís del Carrer Nou, i perquè allà la colònia d’estiuejants adquiria una certa consistència gremial, de qualitat, i els estius no tenien res a veure amb els hiverns. A partir del setembre, la població quedava concentrada en les cases dels pagesos que a principis de segle s’havien agrupat entre Felicià Xarau i Francolí, i uns quantes més avall, davant de can Banús; sense oblidar-nos de can Julià, davant de l’hort de la rectoria, una casa de forta tradició agrícola. Aquella via tan ampla com la carretera del mig s’havia obert cap al 1900 per connectar el centre del poble amb les masies escampades en direcció nord. Estem parlant de Banús, Xarau, Cordelles, i també Serraparera, que fins llavors eren cases solitàries, enmig de camps o vinyes. Però a partir de 1930 el passeig senyorial va permetre accedir al nou Cordelles Club, el complex lúdic destinat sobretot als estiuejants, al voltant d’una gran bassa rodona, amb trampolí i porteries de waterpolo; a més de les pistes esportives i l’estilitzada torre de l’aigua que, de fet, havia estat la base de la creació del parc.

Davant la porta del Parc de Cordelles, propietat de l’empresa Uralita des de 1944, moria aquell carrer que començava a l’església i servia per anar-hi a passejar en colla o en parella, a pas lent, entretinguts amb la contemplació

sit fort, que s’hi podien desviar processons i desfilades, com la del Corpus, el rosari de l’Aurora, la passada de Sant Antoni o l’homenatge a la vellesa. D’altra banda, la gent de tot l’any s’hi havia fet una identitat ben pròpia, amb els beneficis del bon veïnatge, i a partir de l’any 50 es van fer notar amb la seva petita festa major, a principis de setembre o a mitjan agost, quan encara convivien amb els estiuejants i el carrer es tancava per fer-hi sardanes, balls, berenades i jocs per a la mainada, com carreres de sacs o trencar l’olla. Una alegria senzilla i entranyable, d’aquelles que deixen un bon pòsit a la memòria.

Què hi veig?

Tenim sort de la centenària torre Balcells, avui de la família Diviu, per situar-nos a l’entrada de l’antic passeig de Cordelles. D’aquí fins ben passada la cantonada de Felicià Xarau, només trobarem dues cases que ja hi eren als anys cinquanta: la del número 14, Can Julià, amb la façana modernitzada, i la torre del número 26, comprimida entre blocs de pisos. La resta és ben fàcil de resumir: les anteriors torres d’estiueig –i al darrere, moltes cases de poble– han cedit l’espai als blocs de pisos que configuren el nou eix comercial, un dels més potents, després de l’avinguda de Catalunya i les Fontetes.

Els canvis han estat continus des que l’estiueig va ser incompatible amb el desenvolupament industrial dels anys seixanta. Els senyors van anar desertant com aus migratòries cap a regions més favorables, mentre el boom immobiliari anava fent el seu camí. La vil.la Ignacia, la millor torre modernista, va caure aviat i en el seu lloc hi tenim la plaça Abat Oliba, ara fusionada amb la de l’Església i la de l’Ajuntament. A l’antic hort de la rectoria, ja hi ha crescut un segon Casal Parroquial -el primer, inaugurat el 1959 i caigut per aluminosi més un incendi-, i de Santa Marcel.lina cap amunt, l’arrenglerament

de pisos i comerços ja és una constant; tot i que encara està pendent de completar quan s’edifiqui el solar davant de can Banús, actual pàrquing a l’aire lliure. El nucli fort de les cases de poble també ha anat caient, entre heroiques resistències, de manera que res no desentona de la vocació comercial fins que passat Francolí s’entra en una mena d’oasi residencial, ara encapçalat per la moderna silueta d’un centre esportiu, on s’alternen les torres més clàssiques amb les adossades, fins que s’arriba al Parc de Cordelles, que no ha parat de reciclar-se des que va passar a mans municipals i s’ha reestrenat, flanquejat per les noves vies de comunicació amb les autopistes i la Universitat, mentre la masia de Serraperera ha esdevingut el cor d’un barri plenament integrat al nucli urbà.

Amb tants canvis, ens hem de felicitar per la perdurabilitat de l’alzina surera, declarada arbre monumental i, per tant, sota la protecció patrimonial de la Generalitat. Ja no disposa d’un banc de pedra per fer-hi tertúlies a la seva ombra, però els que s’hi volen asseure a prop tenen els bancs de la massa trista plaça Onze de Setembre, un triangle que no acaba de tenir sort, fora de quan és visitada pels polítics i els ciutadans amb motiu de la Diada Nacional. Una sort tan incerta com la de les antigues masies de Banús, Xarau i Cordelles, que també han resistit heroicament entre polígons d’habitatges i industrials, però que continuen amb l’amenaça de ser engolits. O que un dia caiguin de pena. Millor que no sigui així.

Isidre

El Casal Parroquial

Què hi veia?

El 20 de setembre del 2009 es compleixen els 50 anys de la inauguració del Casal Parroquial, “obra de dos rectors i un poble”, segons la placa commemorativa, beneïda per l’Arquebisbe Gregori Modrego i Casaus. Els dos rectors eren mossèn Jaume Llauger, que hi havia posat la primera pedra el 24 de gener del 1957, i mossèn Joan Gili, que n’havia agafat el relleu fins a completar aquella obra en la qual, de debò, havien intervingut els més diversos professionals i voluntaris del poble, i s’havia finançat a còpia de tòmboles. Potser perquè en aquells temps el Casal naixia enmig d’un desert cultural, com l’única institució oberta a les iniciatives i a la bona fe de tothom. Si anem una mica més enrere, a principis dels 50, rere l’església no hi havia ni ombra del que seria el futur. El clos entre el carrer de l’Església, el de Santa Marcel.lina i el passeig de Cordelles estava ocupat pel que en dèiem l’hort del rector. Era difícil de saber què hi creixia, perquè estava protegit de les mirades per una alta paret de pedra fòssil, però sembla ser que els capellans també hi deixaven més d’una suada.

En aquella primera època, de tan bones relacions entre l’església i la corporació municipal, disposar del Casal va encetar molts fronts de relació i va fer sortir molta gent de casa. Hi havia les activitats propiciades per la sala d’actes, amb obres teatrals – a càrrec dels Amics del Teatre, encara dirigits per Frederic Puig -, l’anual Espectáculo Multicolor, sota la batuta de Joan Cases, i el cinema dels diumenges a la tarda, amb la programació consensuada amb Josep Sallent del cinema Kursaal. Però també es feien notar el club de ping-pong, les sardanes, les sortides del Grup Excursionista Edelweis, presidit pel veterà Josep Mogas, el cine-

fòrum i les Setmanes de Joventut del Grup d’Esplai i Diàleg. Tot un activisme que, almenys durant els anys seixanta, va assajar la revolució sense perdre les bones formes. Els anys setanta van ser tota una altra cosa en la vida del Casal. Amb el nou equip que l’octubre del 1970 es va fer càrrec de la parròquia, van saltar tots els esquemes previs.

Ja no hi havia tanta distància entre una església que volia ser participativa i una societat que s’havien anat fent complexa, amb més vida clandestina que oficialista, i amb més i més grups que clamaven per la llibertat d’expressió i d’associació. La Revista de Sardanyola dóna bona fe de l’efer-

vescència d’aquells darrers anys del franquisme i de com el Casal va esdevenir el lloc de trobada de tanta gent; alguns a cara destapada, d’altres amb disfressa.

Després de la Transició, les aigües es van anar amansint, com si ja fos hora de “donar al Cèsar el que és del Cèsar”. Ni l’església ni el Casal eren el millor lloc per a l’activisme polític. Llàstima que l’esllanguiment del seu dinamisme es va complicar amb la decadència física. L’edifici estava afectat d’aluminosi i, per si no fos prou, un sobtat incendi iniciat a la zona de l’escenari va destruir greument la sala d’actes. Era el moment de reconsiderar-ne el futur.

El futur va passar per l’enderroc i torna a començar. El vell edifici ja no responia a les noves necessitats, més parroquials i catequètiques. Calia disposar d’espais versàtils, capaços d’acollir-hi les activitats pròpies de la vida parroquial. Però hi havia una qüestió espinosa: el finançament econòmic d’un centre per a una parròquia de 60.000 ànimes. Les noves instal·lacions es van subvencionar en bona part amb la comercialització del pàrquing soterrani i amb el lloguer dels baixos - que donen a Santa Marcel.lina i passeig

de Cordelles - a l’Ajuntament, que actualment els té destinats a l’Oficina Municipal d’Habitatge, al Centre d’Informació de la Plana del Castell i a les oficines dels Serveis Econòmics. Ara bé, els baixos de l’ala sud, que donen al carrer de l’Església, allotgen el despatx parroquial i els despatxos de Càritas.

La nova estampa del rebatejat Centre Parroquial és una gran mole, que recorda més aviat l’austeritat d’un Seminari, amb les parets baixes de marbre gris i les parets altes

amb un estucat beige; amb una col·lecció de finestres sense aspiracions de disseny modern. Però la veritable entrada al Casal és a través del gran pati que limita amb el presbiteri de l’església i que té l’accés protegit per una alta reixa de ferro que no treu perspectiva del fons, on hi ha la porta d’entrada que accedeix a l’escala interna de comunicació cap a les sales d’exposicions i de reunions, pensades per a la plena flexibilitat d’ús. Al costat de l’entrada hi ha una gran placa de ferro retallada amb la silueta de Sant Martí que comparteix la capa amb el pobre que s’ha trobat al mig del camí.

Al que era l’antiga plaça davant del Casal tot s’ha complicat prou per no ser avui un espai disponible per a les activitats. A més del parterre enjardinat amb grans plantes que connecten amb la magna plaça Abat Oliba, els accessos a les dependències municipals li treuen caràcter singular. Per si hi hagués algun dubte, la línia d’abocadors de deixalles selectives anul.la tot intent de pensar en l’indret com res més que un lloc de pas. El nou Centre Parroquial està previst per a la vida que s’hi fa parets endins, com tants edificis que avui han de respondre de la seva pròpia funcionalitat.

El carrer d’Altimira

Què hi veia?

A més del seu llarg cordó umbilical i les zones d’estiueig, la Cerdanyola dels cinquanta tenia uns quants carrers amb personalitat pròpia. No em refereixo a unes simples agrupacions de cases, convertides en lloc de pas, sinó a aquells carrers, no especialment cèntrics, on els veïns havien sabut crear una complicitat molt particular; allò que en diríem un cert orgull de pertànyer-hi. Penso –només com uns exemples que ara em vénen a la memòria– en el carrer Ample, el de Sant Joaquim, el d’Orient... Però ara només parlaré del carrer d’Altimira, un clar paradigma de la vida de poble d’aquells anys. Un carrer força freqüentat, parallel i a una cantonada de Sant Martí, a prop de l’església i l’ajuntament, amb un segell que fins i tot el distingia de la seva prolongació natural, el carrer de les Escoles, de caràcter molt més dispers.

Diuen les cròniques que aquelles dues fileres de cases, entre Santiago i Vicente Trénor, van ser construïdes a partir de 1921 com a resultat de parcel.lar una antiga vinya de la família Altimira. Les pioneres van ser cases d’una sola planta, pensades per a la vida de pagès, amb eixides al darrere, cria d’aviram i cups per descarregar-hi el raïm de les vinyes, gràcies als accessos posteriors; o sigui, els que tenien pel carrer de la Verge del Pilar o pel ja anomenat passatge de l’Ajuntament, quan no era sinó un corraló estret i irregular, escanyat des de l’ajuntament a la fusteria Romaní, acabat amb un cul de sac degut a les finques dels Codorniu i els Gomara, edificades a la banda de Sant Martí, però amb jardí i bosc fins als murs que donaven a Altimira. Després s’hi afegirien algunes magnífiques torres d’estiueig, com la dels senyors Baqués, la de les fulles Ibèria -perquè els amos fabricaven les famoses fulles d’afaitar- o la Vil.la Rosita -del senyor Tomàs, un fabricant de

guants-; aquestes dues estaven situades l’una a cada banda de la cantonada amb Torres i Bages, mentre que als altres dos angles de la cruïlla hi havien les torres dels Soler i dels Renom, habitades tot l’any i amb ocupacions agrícoles. Una mica més avall hi havia algunes cases adossades, amb un petit jardí al davant, també ocupades per gent del poble. Això sí, ni un comerç; tothom tenia el que necessitava a les dues botigues de queviures de Sant Martí: l’Econòmica i la Dàlia. O tirant Sant Ramon amunt. O a can Serra de la plaça de Sant Ramon. Amb un carrer tan tranquil, era fàcil trobar-se per prendre la fresca als vespres d’estiu; o que les dones s’apleguessin per cosir o fer puntes de coixí, posem per cas, sota

l’ombra dels pins de la torre Codorniu. O preparar unes bones catifes de flors per a la processó del Corpus, quan era obligat engalanar amb branques d’arbre les parets i sortir tots al carrer.

L’ambient de bon veïnatge – i que hi hagués gent trempada, amb iniciativa i imaginació – va propiciar que allà s’hi fessin les millors revetlles populars de Sant Joan i Sant Pere, quan tota la mainada dels voltants hi anàvem a dur fustes per fer créixer la foguera que cremaria a la nit davant de l’únic solar sense edificar, l’hort de can Pasqual. Després arribaria l’hora de sopar amb taules al carrer i de fer ball amb ràdio o gramola. Gresca de la bona.

No cal dir que, d’aquell recer de tranquil·litat, en queda ben poca cosa. El carrer actual està ben integrat a la xarxa del tràfic intern, amb baixada dels cotxes des d’Anselm Clavé fins a Lluís Companys. Allà on hi havia torres d’estiueig o horts, hi han prosperat els blocs de pisos, de qualitat tan diversa com les èpoques de construcció. Però les cases de planta baixa dels anys vint són les que han resistit millor. Partint de la cantonada amb Santiago, a mà dreta només ha caigut la primera casa, que ara és un bloc de dues plantes, amb un restaurant xinès als baixos. Però a continuació es conserven sis cases de les

antigues, tot i que modernitzades, mentre que, carrer avall, també sobreviuen tres de les cases adossades amb jardí al davant. A l’altra vorera, es conserven les quatre cases d’abans i, passat Torres i Bages, només n’hi ha una de comprimida entre dos blocs de pisos, que ara són la nota dominant.

No tan sols ha canviat l’eix del carrer, sinó també els seus darreres. L’actual passatge de l’Ajuntament ja és una via oberta de punta a punta, sense que la tallin jardins particulars. S’hi han edificat més pisos i hi han proliferat nous comerços i serveis, des del predomini dels

bars fins a l’estilitzat edifici de l’Arxiu Municipal. Des que s’ha convertit en zona de vianants, amb una considerable arbreda de branques baixes, l’indret té un caire d’oasi que el diferencia de tots els voltants. Pel que fa a Verge del Pilar, s’ha convertit en una via de pujada del trànsit, sense gaire activitat comercial i amb uns quants accessos a les cases del davant, mentre que a l’altra vorera, abans ocupada per dues grans torres, hi ha una sòlida bateria de torretes adossades, amb la vida cap endins. Però, tornant al carrer d’Altimira, l’orientació comercial es consolida i es multiplica, amb una certa abundància d’ofertes gastronòmiques i informàtiques, a més de fortes especialitats en llibreria i farmàcia. Tothom sap que és un carrer on s’hi poden trobar moltes solucions, però pocs recorden la vida de poble que hi havia abans. La de tants carrers amb personalitat pròpia a la Cerdanyola agrícola.

Isidre Grau

A la plaça de Sant Ramon

Què hi veia?

Era l’espai públic més ample de la Cerdanyola de Dalt, allà on es respirava més netament l’esperit de la pagesia que un segle abans havia fet pinya amunt de la carretera de Sant Cugat. Amb l’avantatge de les formes quadrades sobre les línies rectes, pel que fa al tipus de convivència. Perquè la gent de la plaça -llavors no calia ni dir-ne el nom- no era pas diferent de la del llarg carrer de Sant Ramon, sinó que resumia molt millor el seu tarannà. La força de la concentració sobre l’estirament, en podríem dir.

Però la plaça no era tan sols un veïnat de pagesos i botiguers. També tenia torres i cases d’estiueig, tant al seu quadrat estricte com a l’entorn més immediat. Els senyors que hi vivien no eren d’un altre món, sinó amb una manera de ser perfectament integrada en aquella mena de centre direccional, que a l’estiu adquiria renovada vitalitat. La vida hi discorria portes endins i sovint saltava per les tàpies dels patis, però també s’alimentava de les facilitats per sortir a prendre la fresca a les nits, amb les rotllanes de cadires enmig del pas. D’allà sortien el que ara en diríem corrents d’opinió, però també les verbenes, amb la gran foguera de Sant Joan, i els preparatius de la festa major que, pel Roser de Maig, tenia com a nucli una plaça totalment transformada: l’envelat al mig -sempre limitat per la font central-, les barques, la sínia i les barraques de fira pertot el voltant, més les cues de gent que venia de tot el poble. Eren dies d’una agitació excepcional, perquè de seguida

tornava a ser el lloc calmós, amb la configuració urbanística mai no resolta del tot. Les fotografies més antigues ens mostren un primer descampat amb uns quants arbres, i de mica en mica, el quadrat central que es va definint i acotant, fins que s’encercla amb el rengle de tuies i les petites escales d’accés, a les quatre bandes, que porten a la font monumental –amb reminiscències de Monumento a los Caídos - del bell mig, la protagonista dels anys cinquanta, quan els que anàvem a escola a ca la senyoreta Isabel –batejada com Nuestra Señora del Rosario, i després, Mare de Déu del Roser– fèiem servir la plaça com a pati d’es-

barjo, i era gràcies als cops de pilota que mai no hi havia els fanals sencers.

Potser és per la curta vida que hi solien tenir les bombetes, que encara la recordo massa trista i apagada de nit.

Potser és perquè les dues piques de la font sempre estaven embussades, perquè quan plovia durava molt el fangueig, o perquè de tant travessar la canalla per on no tocava les tuies pujaven esclarissades, que recordo la plaça de Sant Ramon com un lloc encantador que mai no va tenir la sort que mereixia.

Cerdanyola,

Si avui ens hi passegem o ens asseiem al sol, comprovarem que la plaça encara no ha trobat la seva millor sort. Ara que li toca defensar-se de l’opció d’un pàrquing subterrani, sap que algun canvi o altre li espera. Perquè, de fet, mai ha acabat d’estar satisfeta amb el destí que li va correspondre pels volts de la democràcia. Aquell disseny modern li va fer perdre flexibilitat, li va crear dificultats d’accés i, sobretot, li va retallar l’espai útil, amb unes raconades més pròpies d’un laberint que d’una plaça on s’hi pot

fer de tot. La fredor de la pedra i la ceràmica; uns parterres amb més camins de pas que vegetació, no ajuden a sentir-s’hi encantats de la vida. La petita font de ferro, mínima i convencional, arraconada i sense funcionar, tampoc no li dóna cap glòria.

Però el cop de mort de la remodelació dels setanta va ser la minva d’ànima col·lectiva. La plaça ja no podia capitalitzar la festa major ni organitzar-hi grans concentracions -que en aquella època es titllaven de burgeses. Tot i que en

els últims anys ha anat recuperant la capacitat de convocatòria, amb iniciatives com la mostra de cuina, algunes ballades de sardanes i actuacions infantils, aquest és un espai amb moltes assignatures pendents. No ho té fàcil, per donar el to de plaça oberta. L’augment del tràfic rodat per les dues vies que la flanquegen li acaba de complicar l’existència. Al seu favor, però, té el magnífic espai de sempre i la seva condició de referent per a la Cerdanyola de Dalt. I sobretot, un veïnat que se l’estima i que se la sent molt seva, amb uns drets històrics. Perquè la configuració de les cases –i el tarannà de la gent que hi viu–no ha canviat tant com als altres indrets del poble/ciutat. Tot i que hi han crescut alguns blocs de pisos a est i oest, la major part de les cases mantenen la mateixa estructura. I a més, s’ha pogut mantenir i rehabilitar la millor casa d’estiueig, ca l’Ortadó, per convertir-la en Museu d’Història local i en espai de reunió per a activats culturals i socials, amb uns jardins més que remarcables, tot i que estiguin a l’ombra d’una muralla de pisos.

A la banda sud de la plaça, també hi ha un altre patrimoni que potser no tothom identifica degudament. Són les pedres del que havia de ser el monument a la República, previst de coronar amb una figura femenina de l’escultor Viladomat. En els treballs de l’anterior remodelació es van descobrir els blocs enterrats al subsol i almenys s’han pogut resituar a l’aire lliure, a l’espera de poder culminar el projecte de plena restauració de l’antic monument.

Per tants factors, visitar avui la plaça de Sant Ramon és trobar-se amb un espai més desangelat del que voldríem. Però té prou condicions per sortir de l’esmorteïment de les últimes dècades. Compta amb molts actius per tornar a ser l’espai més emblemàtic de la Cerdanyola de Dalt, un dels que millor expressa la seva identitat. Només caldrà que entre tots l’ajudem a tenir millor sort.

Isidre Grau

A la plaça de Sant Medir

Què hi veia?

N’hi dèiem la plaça del Sindicat, quan la canalla no sabíem ben bé què volia dir aquesta paraula, ni ningú es molestava a aclarir-nos-la del tot. És ara, revisant papers escrits, quan comprovo que aquella nau de totxo vist, d’una pinta força lletjota, que hi havia al principi del carrer Ample, s’havia edificat cap al 1928 per allotjar-hi el Sindicat Agrícola de Cerdanyola, constituït el 1912 per iniciativa dels grans propietaris agrícoles, amb una certa competència amb la cooperativa La Constància, la de la Unió de Rabassaires. Allà hi havia la seu de l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre, a més de fer-s’hi algunes activitats socials de la Germandat de Sant Sebastià, fundada el 1882 amb caràcter mutualista. Tot un món de pagesos, és clar, quan encara es podia dir “com el Vallès no hi ha res”

Però, si parlem dels anys cinquanta, l’únic que compta és que a l’edifici del Sindicat s’hi anava a comprar adobs, sofre, sulfats, llavors, planters i tot el que els pagesos necessitaven per a les feines del camp. Tanmateix, en uns intervals força irregulars, la sala gran tenia més usos que els agrícoles. Quan la deixaven neta i polida, allà s’hi podia fer teatre, ball, i, si convenia, disfressar-la de festa major. Tot i que l’envelat pròpiament dit se solia instal·lar a fora, ben arrambat a les parets del casalot, i allà sí que s’hi celebraven els principals actes de la festa major del Roser de Maig, quan no era que l’envelat s’instal·lava a la plaça de Sant Ramon. En tot cas, les barraques de fira, les barques, la sínia, els caballitos i les atraccions més variades solien estendre’s d’una plaça a l’altra, al llarg del carrer de Sant Casimir, quan durant quatre o cinc dies tothom feia com si es barregés amb tothom i s’oblidaven de dretes i esquerres. Al marge de la festa major, l’escenari del Sindicat també servia per representar-hi obres de teatre o sarsueles. Per-

què Cerdanyola sempre havia mantingut una certa tradició teatral, tant abans com després de la guerra, amb tres escenaris ben diversos: el de La Constància, el del Sindicat i el del Teatre Talía, que és on assajava el Quadre Escènic de la Uralita, especialitzat en sarsueles, sota la batuta de Frederic Puig i Aguilar, originari de Ripoll, que després seria l’ànima dels Amics del Teatre, amb actuacions tan celebrades com les dels Pastorets, Terra baixa, L’hereu i la forastera o La dida. La mateixa companyia que a partir de 1959 actuaria al Casal Parroquial.

Però a la plaça de Sant Medir no tan sols hi havia la nau un pèl sinistra del Sindicat. A més de ser l’inici del carrer Ample, un dels més populars i representatius de la Cer-

danyola de dalt, en situació diagonal hi havia una considerable casa de pagès, amb sortida al passatge Maria Lluïsa, que era propietat de Joan Llobet i Piera, originari de can Canaletes, fins que a principis dels cinquanta va emigrar amb tota la família per provar fortuna al barri del Carmel de Barcelona.

Però el quart cantó de la plaça estava per tancar. Al quadrant nord-est, el poble perdia el seu nom per donar pas a una successió de camps i vinyes sense descans fins que topaven amb el carrer de Sant Antoni o amb la masia de Serraperera, on una mica més amunt els domingueros de Barcelona s’hi començaven a fer la torreta i l’hortet. És clar, això era quan a Cerdanyola encara no s’havien inventat els pisos.

Què hi veig?

Mentre creixia el polígon de la Bonasort, i ja n’apuntaven d’altres a tot el terme, l’activitat sociocultural del Sindicat Agrícola encara va anar fent la viu-viu. Però a principis dels seixanta, amb una població decantada per la industrialització i els blocs de pisos, la pagesia només podia recular. Va ser el moment d’unir forces amb els pagesos de Ripollet i crear la Cooperativa Ramadera del carrer de la Creu Roja, i el 1965, després de celebrar els 25 años de Paz, el vell edifici del Sindicat es va reciclar en gimnàs municipal.

Aquest va ser el primer pas d’uns canvis que no pararien

Cerdanyola, espai 50/2000

fins a la definitiva reconfiguració ja en plena democràcia. On abans hi havia la sala teatre, s’hi va aixecar el quarter de la policia municipal, mentre que en la part encarada al carrer Ample s’hi va construir el Centre Cívic Banús, un dels més actius en l’actualitat, sobretot pel que fa a la gent gran, i que al voltant de la revetlla de Sant Joan organitza la seva festa major de barri. Parlem del nou barri Banús, que va substituir els camps i les vinyes, amb els blocs de pisos construïts amb mòduls prefabricats, fins a enllaçar amb els habitatges de la cooperativa La Puntual i fer el salt al carrer Diagonal per connectar amb els polígons que bai-

xaven de Serraperera. Tot un paisatge impensable per la Cerdanyola de principis dels cinquanta, quan la plaça de Sant Medir només tenia tres cantons.

Si mai va arribar a ser una plaça com Déu mana, ara és una veritable cruïlla de diferents mons. El carrer de Sant Casimir que la travessa i connecta el poble de sempre amb l’univers Banús; el carrer Ample –que sense perdre la configuració original, continua baratant cases per pisos- que s’estén cap a l’altre costat amb el populós carrer de Santa Marcel.lina. I tràfic, molt de tràfic, de la Cerdanyola vella a la nova; de la nova a la vella. I a la que encara ha de venir.

Isidre Grau

Extremitats

De la Pedrera als Jutjats

Què hi veia?

Quan arribaves dalt la serra, hi descobries un altre món. Aquesta sensació, tan freqüent d’excursió per la muntanya, la teníem sense moure’ns del poble. La nostra serra era al capdamunt del barri de ca n’Antolí, i el que hi descobríem, la vall de Canaletes amb Collserola al fons. Als peus, una estesa de camps de conreu i horts, amb pagesos de tot el poble que es repartien els torns de rec des d’una modesta bassa, a mig camí del Turó d’en Guiera -quan en dèiem la Muntanyeta. Entre els camps, només un rectangle de bosc, un misteriós recinte que trencava la monotonia. Els nanos no distingíem què hi havia a dins, sabíem que se’n deia la Pedrera i que al fons hi havia una casa, ben protegida per la vegetació. Ens conformàvem amb les llegendes, però l’única que m’ha quedat és que allà vivien uns parents de la Carmen Polo, la Carmen Collares, per la qual cosa no seria d’estranyar que ens visités i el poble en pes li dediqués una rebuda a l’estil de “Benvinguda, senyora Franco”. Però l’únic que ara compta és aquell retall de paisatge, inoblidable, que s’obria a l’altra banda del Turonet. Començava amb vinyes i blat, i uns darrers xalets arran de camí. Però és veritat que, més endins, cap a l’esquerra, també hi havia crescut una mena de ranxo modern, un rectangle amb la tàpia alta, amb casa i quadres a dins, i amb uns gossos que sabien bordar prou per espantar qui s’hi acostés. Ara bé, de la Pedrera cap avall només hi havia una renglera de parcelles de regadiu, estretes i allargassades, a banda i banda de la carretera de Sant Iscle, fins a morir al camí que vorejava la riera de Sant Cugat, sempre fangós i esllavissat per les baixades de la pluja.

Cal reconèixer, però, que el millor encant i la sensualitat

del paratge, un dels més idíl·lics del terme, estava en els camps que envoltaven l’ermita de Santa Maria de les Feixes, un immens triangle entre la riera i el bosc, entre can Canaletes i Santa Maria de Montcada; l’indret que en mig segle ha vist passar de tot: vinyes, pomeres, cereals...

Tanmateix, la pau de la vall de Canaletes es trencaria a meitat dels seixanta, quan les aspiracions metropolitanes de Barcelona es van fer irrefrenables i els gestors porciolistes decidiren que aquest era el lloc ideal per ubicar-hi els afectats pel pla d’eliminació del barraquisme al Somorrostro i a Montjuïc. Després de resistències infructuoses, els pagesos van haver d’entomar que el Patronat Municipal de la Vivenda els expropiés les terres a preu de misèria. I es van acabar els horts i les vinyes, mentre els pagesos començaven a acceptar, resignadament, que no eren una espècie de futur al Vallès. Amb tot, polítics i gestors encara trigarien gairebé trenta anys a perpetrar la colonització.

Tres dècades durant les quals els terrenys de la vall quedarien successivament abandonats, okupats, remenats, industrialitzats, convertits en abocadors i llastimosament degradats. L’única compensació de tanta desídia és que Cerdanyola es va estalviar de tenir el seu Bellvitge.

A hores d’ara caldrà admetre que les vacil·lacions metropolitanes, les campanyes del “Salvem Canaletes” i l’oposició al camp de golf hauran servit per no consumar el nyap més temut. Avui, qui salta el tombant de la serra, no troba res d’idíl·lic, sinó una nova ciutat. Però si té una mica de paciència i supera els edificis de serveis, les cases adossades, les noves torres i la llarga muralla de pisos, acabarà encarant-se a un dels millors paisatges del terme municipal. D’alguna cosa ens ha de servir que el Parc Natural de Collserola comenci a la riera de Sant Cugat.

I, què ha passat amb l’emblemàtica Pedrera? Enmig d’una concentració urbana tan densa, el petit bosc de la finca ha resistit heroicament tots els embats, exhibint la qualificació de zona de serveis. Que si parc, que si museu... Ha acabat acollint la nova seu dels Jutjats, l’edifici de disseny funcional més impactant de tot el terme, ben resguardat per un ambulatori de la Seguretat Social i una residència geriàtrica de la Generalitat. És un gran paral.lelípede, airós, que ha tingut el detall d’acumular l’edificabilitat a la banda nord, de manera que davant la façana principal manté una llar-

Cerdanyola, espai 50/2000

ga plaça enjardinada, amb un recordatori dels antics pins i dels vells murs de pedra.

Amb una calculada proporció entre els blocs de pisos, alts i baixos, cases adossades i torres independents, el nou barri de Canaletes s’ha guanyat l’etiqueta de lloc agradable per viure. Instal.lar-hi nous equipaments públics, ha facilitat que la gent perdi la mandra de travessar la serra i vagi a passejar per aquesta cara amable de la ciutat, la que sintonitza millor amb el Vallès residencial i servicial del futur. També hi contribueix la urbanització del Parc de la Riera, des de Montflorit fins a prop de l’autopista, amb els quilòmetres més apreciats per caminar, practicar footing, passejar el gos o, simplement, eixamplar els pulmons, amb aquesta combinació d’aire net, silenci i verdor, que difícilment es troba en altres indrets, fora de si es tenen ganes d’endinsar-se per les pistes del Parc de Collserola. Com fa tanta gent, a peu o en bicicleta, amb ganes de reconciliar-se amb la naturalesa i recuperar els hàbits de la vida higiènica; tot i que, boscos endins, sigui més fàcil de trobar-se amb estampes de les noves formes del consumisme que amb el passat rural. Fent abstracció de tot, he de confessar que aquest és el paisatge que encara em toca les fibres del cor, les més amagades. Quan vull pensar que Cerdanyola encara val la pena, travesso la riera de sant Cugat, passo per sota el pont de la malmesa masia de can Canaletes -sense mirar gaire amunt per no preocupar-me pel destí que li espera-, deixo a la dreta el bosc, on vaig aprendre a collir rovellons, i tombo cap al bosc de l’esquerra. Però, abans d’entrar-hi, m’aturo al camí -finalment, blindat contra la pols d’amiant-, contemplo els verds camps de can Codina i el camp de golf que mai no existirà –així es d’esperar- i sento que tot se m’eixampla. Llavors fins i tot la muralla de pisos del fons em sembla estètica. I és que els camps de blat, ara verd ara madur, amb Santa Maria de les Feixes plantada al mig, són molt més que un escenari impressionant. Són part d’allò que encara em fa sentir al meu lloc. És clar que, si algun dia algú decideix enderrocar l’ermita, també ens hi acostumarem.

Isidre Grau

A l’ermita de Sant Iscle

Què hi veia?

Fora dels dies de festa major, Cerdanyola no era poble de grans concentracions populars. Però la del 17 de novembre, a l’ermita de sant Iscle i santa Victòria de les Feixes, sí que era esperada i seguida amb convenciment. És clar que la tradició li venia de lluny. Les primeres referències a la parròquia de Sant Iscle daten de l’abril del 995 i va ser lloc de culte habitual fins al 1868, quan va quedar com a sufragània de l’església vella de Sant Martí i s’hi va començar a celebrar l’aplec anual. No calien grans despeses publicitàries -un simple cartell a les botigues- ni infraestructures especials perquè tothom comptés amb la cita d’aquell dia, malgrat que el temps, abans de l’escalfament del planeta, no fos gaire favorable; cosa que a les prime ries dels cinquanta volia dir fortes glaçades, freqüents pluges i boires, amb els consegüents camins enfangats i unes dificultats d’accés molt aleatòries, sobretot per als que pretenien accedir-hi en vehicles motoritzats.

La forma més habitual d’anar-hi era a peu o en carro. Els carros havien de passar pel camí de dalt, o sigui, si fa no fa el traçat de la pista actual, no tan ample ni amb els marges tan segurs com ara, i sovint, els dies abans de l’aplec, es recobria amb residus d’uralita per reparar els efectes de la pluja i els sots que hi deixaven les roderes. Els vianants, però, tenien l’alternativa del camí de baix, que des de l’entrada al bosc seguia el curs del torrent fins al revolt de can Catà, malgrat que de mica en mica havia deixat de ser transitable per als carruatges, fora dels que desbrossaven el bosc.

Es tractava d’arribar-hi a la missa de les onze -alguns anys

a les dotze-, oficiada dins l’ermita i amb les portes obertes per als que no hi cabien. Els cants anaven a càrrec de la Schola Cantorum i a l’ofertori s’hi beneïen els esperats panets -llavors una varietat de llonguets, amb un sabor que no arribava a ser de viena, però diferent dels que menjàvem la resta de l’any-, que serien repartits a la sortida, amb les ja tradicionals empentes. La primera audició de sardanes es feia al pla rere la vella rectoria, mentre els caps de colla ja s’espavilaven a buscar lloc per dinar i a encendre el foc, si volien menjar calent. L’espai disponible era molt ampli, des dels mateixos jardins de la casa de can Catà, que en aquella diada celebrava portes obertes, amb accés

al llac i la gruta de baix, fins a l’era de can Fermí, que de fet esdevenia el nucli més concorregut. Tant a les immediacions de l’era com dins el bosc, els grups es repartien a una distància prudent i entorn d’unes estovalles a terra i sense més seient que una manta.

A les quatre de la tarda, poc abans de caure el sol, hi havia la segona audició de sardanes, que solia tenir lloc a la mateixa era de can Fermí, tot i que alguns anys es traslladava al jardí de can Catà. Era l’hora d’anar desfilant cap a casa, abans que la humitat i la gelor calés als ossos, i amb ganes de compartir el pa beneït amb els parents o veïns que no havien tingut la sort de passar el dia al camp.

Què

Tants hàbits han canviat en les festes populars de la democràcia, que l’aplec de Sant Iscle no podia quedar al marge dels vaivens. Ben al contrari, com més gran s’ha anat fent el poble i com més s’han perdut les formes de la vida rural, la gent ha acudit més massivament a una cita que, per imperatius pràctics, aviat es va traslladar al diumenge més proper al 17 de novembre. Així ja no hi ha excuses laborals perquè tothom pugui gaudir del seu dia al camp en olor de multituds.

Als anys setanta l’ermita s’havia popularitzat força. Moltes parelles s’hi casaven; s’hi feien batejos comunitaris, i

el nou equip de capellans hi va ajudar. Però amb la participació democràtica, les associacions i els grups polítics van convertir l’anada a Sant Iscle en cita obligada, i en aparador indispensable per a molts. D’aquells vents de festa major a l’aire lliure, en donen fe les fotografies seleccionades en els concursos que van esdevenir un dels nous al·licients de la jornada. Arran de la celebració del Mil.leni de Sant Iscle, se’n va publicar el recull 19761995 que exemplifica una efervescència popular que ha continuat fins ara, tot i que amb variades manifestacions.

Però la massificació de l’aplec ha tingut els seus efectes

contradictoris. Al cantó positiu, podem situar-hi l’acceptació creixent que ha tingut, de manera que tothom la considera una trobada viva i engrescadora, en bona part gràcies a una major bonança climàtica, i que és una ocasió de convivència entre gent que s’ha anat distanciant, a contravoluntat, enmig del creixement urbà. En el costat més discutible, hi ha la pèrdua d’espontaneïtat; una afluència tan massiva, urbana i diversa exigeix una major organització logística, amb l’establiment d’uns límits més estrictes per a tot. Començant per la millora de la carretera d’accés, amb el polèmic amiant soterrat, que ha comportat el tancament al trànsit rodat i el transport en minibusos enmig dels rius de gent que hi va a peu.

L’espai de convivència també s’ha hagut d’anar restringint per qüestions pràctiques. La finca de can Catà ja no es pot exposar a unes portes obertes, ni els reglaments forestals permeten que la gent ocupi els boscos de can Fermí, ni que faci foc en àrees no controlades. La trobada s’ha concentrat a les immediacions de l’ermita, i en especial a les amples feixes habilitades en el mateix recinte de l’ermita, sense que es pugui evitar la sensació d’aglomeració excessiva, que sovint recorda més la dinàmica dels nous centres comercials que l’esperit de la pagesia que celebra l’adhesió a la terra.

Isidre Grau Cerdanyola, espai 50/2000

On hi havia la font d’Adam i Eva

Què hi veia?

Quan la vida era força més senzilla, que no vol dir fàcil, una de les distraccions podia ser anar a buscar aigua a la font i, si era possible, quedar-s’hi a berenar o a prendre la fresca. Sense referir-se ara a les fonts més boscanes, que demanaven una excursió força més llarga, a Cerdanyola teníem un parell d’opcions: la més concorreguda de les Fontetes i la més silvestre d’Adam i Eva. Tot això, sense descartar la de can Tiana i la del Petricó, que ja queien en el terme de Ripollet, però que la gent d’aquí se sentia igualment seves. Anar a la font d’Adam i Eva tenia el seu component d’aventura, potser perquè implicava allunyar-se rotundament del casc urbà, però també perquè mai se sabia com trobaries els accessos, segons les últimes crescudes del riu o els darrers moviments de terres. De fet, teníem dues rutes alternatives per accedir-hi. La més oficial partia del carrer Adam i Eva, que podies agafar des de l’estació o el pas a nivell d’Uralita, per anar-lo seguint sempre en paral·lel a la via del tren; però l’aventura començava quan el carrer perdia la seva condició de tal i el camí topava amb alguns entrebancs. L’altra ruta era obertament més arriscada, ja que partia del carrer Santa Anna, però al dret de la fàbrica de les baietes calia desviar-se per un corriol que la rodejava fins a desembocar al riu –normalment, riuet-, que calia travessar per algunes de les passeres fetes amb pedres, mai al mateix lloc ni amb la mateixa estabilitat. Un cop salvat el corrent, ja era qüestió d’improvisar per qualsevol de les sendes que travessaven la llarga esplanada fins al dret de la font, passant per unes terres que al principi estaven sembrades i que després van convertir-se en les instal·lacions esportives de l’empresa Uralita, amb camps de futbol i de bàsquet, més els corresponents vestidors.

Perquè els terrenys de l’altra banda del riu, fins a l’entrada del bosc, van ser adquirits per Uralita al mas Cordelles l’any 1942 i posteriorment van ser adaptats per als seus usos socials, d’una manera similar a com ja s’havia fet amb el Parc de Cordelles, el de l’antiga bassa rodona. Aleshores la primitiva font també va ser millorada, amb unes terrasses porticades i unes pèrgoles que feien més agradable l’estada tant dels que hi anaven a buscar aigua com dels que s’hi quedaven per esbarjo o hi muntaven costellades o arrossades. Fins que l’indret va arribar a ser tan apreciat que els obrers de les fàbriques del voltant hi anaven a omplir el càntir o les garrafes i ja s’hi passaven més estona del compte; cosa que va generar més d’un problema laboral.

Però a part de la dignificació de l’espai de la font, allò que li donava més mèrit era el plafó de rajoles del segle XVII, amb una escena del Paradís que reunia Adam, Eva, la pomera i

la serp temptadora. I amb l’al·licient afegit de la immediata pineda, que arrapada al talús de la via del tren continuava fins a saltar la tàpia de l’anomenat Bosc Tancat, allà on ningú havia d’entrar, però sempre hi havia un esvoranc que facilitava les transgressions.

Fer cap a la font d’Adam i Eva era perdre’s per un espai molt més gran que els habituals del poble. Era aquella sensació de vagar camp a través, sense camins obligats, amb la promesa d’una estona fresca. Però cap a la segona meitat dels cinquanta tanta immensitat es va anar enxiquint. A l’altra banda del riu, sota l’ombra enlairada del mas Cordelles, en aquella esplanada sempre fèrtil, hi van començar a construir una nau molt singular. Era llarga, molt llarga, amb una teulada que tenia divuit dents de serra i, pel poble, la gent deia que hi obririen una fàbrica de plàstics. Va ser el primer planter del munt de naus que donarien fama al polígon de La Clota.

Què hi veig?

Parlar avui de la font d’Adam i Eva no tan sols és referirse a un espai desaparegut sinó a un indret difícil d’ubicar amb precisió. Després de molts anys d’absolut abandonament, les construccions al voltant de la font van ser definitivament enderrocades i enterrades per l’ampliació de les línies fèrries amb el nou vial cap a l’Autònoma. I sembla que la déu d’aigua va ser canalitzada subterràniament fins a desguassar al riu.

El fort desenvolupament de la zona ho ha desdibuixat tot. L’antiga esplanada esportiva va quedar dividida en dos grans sectors per la nova carretera de l’accés nord a Cerdanyola i de connexió amb el nus d’autopistes. Al sector nord, ja fa anys que s’hi va crear el polígon industrial Polizur, amb dos carrers rectes i amples, ocupats completament per naus adossades, fins que s’accedeix a l’entrada del Bosc Tancat –ara sí, tancat sense escletxes– que s’ha

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

convertit en un parc d’oci, restauració i esports d’aventura, una de les zones de lleure de la nova ciutat. Al sector sud, els camps continuen erms, però ja destinats a completar la Cerdanyola del futur amb una entrada que faci honor a la ciutat universitària i tecnològica. Ara, aturar-se per uns moments enmig dels camps erms -ja sense carpes de circ ni atraccions de festa major- i permetre’s una mirada lenta, de tres-cents seixanta graus, ens pot fer entendre de manera sintètica no tan sols l’evolució de Cerdanyola, sinó la de tot el Vallès els darrers cinquanta anys, amb tantes etapes que ja només són sediments mal dissimulats. Primer va ser el pas de la ruralia més tradicional a la gran industrialització; fins que aviat va arribar la crisi de les grans empreses i la sempre difícil reconversió, amb el pas a les microempreses, més orientades als serveis que a la producció en cadena. Mentrestant, els primitius blocs de vivendes barates també han acabat caient per donar pas a d’altres amb més disseny aparent i a una diversitat que suavitza la duresa de tants canvis. Un nou mapa urbanístic per als nous temps, quan ja ningú viu amb el pensament d’anar a buscar aigua a la font. Simplement, perquè ja no es fiem de cap líquid que no ens vingui avalat per un certificat de sanitat.

Textos: Isidre Grau

Fotografies antigues: Procedents d’edicions postals i d’autors desconeguts

Fotografies actuals: Isidre Grau

Disseny: Ramon Sauló -Playgràfic

ISBN: 97884-15057-24-6

Imprès a Cerdanyola del Vallès durant el mes de novembre del 2011