L'honor del Clarinetista by Ajuntament de Torrent

L’HONOR DEL CLARINETISTA RAMÓN HERNÁNDEZ YAGO I LA BANDA DE MÚSICA DEL CERCLE CATÒLIC

En els diccionaris es diu que honor és la qualitat moral que porta al compliment dels propis deures respecte del proïsme i d’un mateix; també que és glòria o bona reputació que seguix a la virtut, al mèrit o a les accions heroiques, la qual transcendix a les famílies, persones i accions mateixes de qui se les guanya; que és un conjunt de principis ètics que porten a no dur a terme mai una acció que faça perdre la pròpia estima o la consideració que els altres ens tenen; la consideració o distinció que s’atorga a algú, i manifestació de reconeixement del valor, els mèrits o el poder d’algú, cosa que perfectament es pot aplicar a la persona de Ramón Hernández Yago.

L’HONOR DEL CLARINETISTA RAMÓN HERNÁNDEZ YAGO, UNA VIDA LLIGADA A LA BANDA DE MÚSICA DEL CERCLE CATÒLIC

Ramón Hernández Yago és molt conegut a Torrent per la seua dedicació i implicació personal amb la Banda del Cercle Catòlic, i també per l’exercici de la seua professió tradicional en el sector del calcer, ja que durant molts anys ha sigut propietari d’una botiga molt concorreguda pels agricultors de Torrent i de la comarca, l’espardenyeria que van consolidar son pare i sa mare, la qual cosa ha fet que siga conegut a Torrent amb el malnom de l’Espardenyer. El nostre protagonista va rebre el març del 2007 el nomenament de president d’honor de la Banda del Cercle Catòlic per la seua dedicació i pel treball que hi ha exercit. Entre els seus èxits hi destaca l’organització en 1961 de la I Setmana Musical a Torrent, la iniciativa dels cursos de perfeccionament de trompa, també els concerts de ronda a la Mare de Déu dels Desemparats i, el 2001, la creació del Festival de Marxes Mores i Cristianes.

Era el 20 de juny de 1934, dos anys abans d’iniciar-se la Guerra Civil, quan Ramón Hernández Yago va nàixer en una casa de la plaça de Sant Pasqual. Son pare, del qual heretà el nom, era esparter i cultivava una afició especial per la literatura, la poesia i la música; sa mare, Concha, i sa tia Rosario també estaven a càrrec de l’espardenyeria i eren unes entusiastes de la música. El xiquet Ramón va demostrar afició musical des de menudet, estudiava solfeig i tocava el clarinet. Conta Ramón que va ser apadrinat pel saxofonista Luis Gay (el tio Lluïso), i recorda nítidament sa mare com la inductora que tant ell com el seu germà menut José, huit anys menor, s’educaren musicalment, encara que també li ve un altre record d’infància referit a haver sentit el seu cosí Vicente Puchades tocar el requint. Ramón es va formar a l’Escola del Cercle Catòlic, on va ingressar recorda que l’any 1942. Participa per primera vegada el 23 de juliol de 1948 en la Secció Especial del Certamen de Bandes de la Fira de Juliol de València, sota la direcció de José María Andreu Piqueres.

Concepción Yago Hueso i Ramón Hernández Peris

2. Ramón Hernández Yago de xicotet 3. Els germans Ramón, el major, i José, el menor

De menut anà al col·legi Lope de Vega on va tindre José Vicente Verdú de mestre, va començar el batxillerat amb Salvador Pardo i continuà els estudis a l’institut Lluís Vives de València. Abans de començar el servici militar féu magisteri i recorda haver fet algunes classes per substitució d’algú a l’escola de la parròquia de Sant Lluís Bertran i al col·legi Lope de Vega després de vindre de la mili, però va pensar que la millor manera de guanyar-se la vida no seria fent escola, sinó redreçant la botiga d’espardenyes dels progenitors. A partir d’eixe moment es va dedicar completament al negoci familiar, sense oblidar la seua passió d’educador fent classes ocasionals de llatí i matemàtiques.

4. Ramón en escola 5. Grup de l’acadèmia de don Salvador Pardo 6. Ramón de jove

Quant a la música, els seus començaments van ser amb Francisco Andreu Zanón, amb Mariano Puig Yago i després amb el nebot d’este, José Tordera Puig. Així va aprendre solfeig i a tocar el clarinet, un instrument que segons ell li van assignar “perquè tinc els llavis fins i això és molt apropiat”. Amplia la panoràmica musical buscant aprendre més i assistint a tots els concerts que pot, es fa addicte a la Banda Municipal de València quan actuava als Vivers, a l’Orquestra Municipal de València i a l’Orquestra Clàssica de l’Ateneu Mercantil de València. Així coneix el director i compositor Amando Blanquer, i a Ribelles, Galduf, E. Cifre o Pablo Sánchez Torrella, i veu en directe les actuacions de directors d’orquestra estrangers. També assistix a les actuacions de joves concertistes, grups de cambra, etc. A Torrent només s’organitzaven aleshores els concerts tradicionals en dies molt assenyalats. En 1961 el van elegir membre de la Junta del Cercle, després hi hagué eleccions i per tan sols un vot no va aconseguir ser president: ho va ser Manuel Gran Carrillo. Ramón Hernández hi quedava com a vicepresident, però uns anys més tard eixiria elegit president de la banda. Quan accedix al càrrec escomet l’empresa de tornar a presentar la Banda del Cercle Catòlic a la Primera Secció del Certamen de Bandes de València i ho aconseguix. També programa la I Gran Setmana Musical en Honor de Santa Cecília, amb la col·laboració del seu germà, José. El seu pensament sempre ha estat orientat a potenciar la banda a pesar dels daltabaixos que ha trobat algunes vegades. Il·lustra este comentari contant que en els anys següents al 64 es va quedar a la banda amb tan sols uns pocs jóvens perquè hi va haver una escissió de la qual amb el temps va sorgir l’altra banda de Torrent, la Unió Musical, i recorda amb afecte els qui donaren suport a la banda i hi van treballar perquè no es dissolguera (Enrique Andreu, David García, Francisco Ros, José Andreu, Vicente Rodríguez, Vicente Mora, Francisco Moreno, Pascual Ortí, Manuel Besini, Manuel Moreno, José Moreno, Eduardo Cremades, Ángel Barreda, Vicente Medina…) A més, se sent feliç quan repassa la trajectòria de la banda perquè n’han eixit més de tres-cents músics, alguns dels quals professionals com ara Ramón Puchades (oboé en l’Orquestra Nacional), Francisco Cabrelles, Enrique de Dios, Enrique Andreu o Juan Pablo Hellín (directors d’orquestra), Francisco Hernández (violoncel), Manuel Cervera (trompa), José Vicente Cervera (trombó), José Silla (violí), Mario Puig (clarinet), Bujalance i Chulià (trompetes), Virtu (saxo), els germans Baixauli (violins), Inma Baviera (flauta), Carlos Piles (trompa), i molts més. Altres van deixar la música per diversos motius i n’hi ha que encara hi continuen.

7. https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKUmh CR29TTEVrcGs

Junta del Cercle Catòlic el 1964

8. Ramón amb la Banda del Cercle Catòlic en 1964

9. La banda en un viatge a Santurce, 1968 10. En un altre viatge a Beneixama

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKVkpr MVkyMFU3OUU

En 1979 aconseguix que l’entitat comence el primer dels quatre cursos de perfeccionament de trompa, a càrrec del director Vicente Zarzo. També, al llarg de la seua època activa en la banda hi trobem els viatges amb actuacions per a motivar i il·lusionar els músics molt jóvens: ho aconseguia enviant cartes als regidors de les festes dels ajuntaments en l’àmbit nacional, oferint-los actuacions entre les quals destaquen les de les festes de la Mare de Déu de la Mercé a Barcelona, les de Santurce (Bilbao), els intercanvis culturals amb Sant Joan d’Espí (Barcelona) i Alcorcón (Madrid), la Setmana Santa de Conca, en festes majors d’Albarrasí (Terol), la Vila Joiosa, les festes majors d’Utiel, Cuevas de Nerja (Màlaga), la Setmana Santa de Jumilla, el Certamen de Música Muro d’Alcoi (on van guanyar el primer premi), les actuacions a Santiago de Compostel·la, o el Concurs de Bandes de Televisió Espanyola per al programa Gente joven, en què s’emportaren el segon premi. A Torrent organitzà el primer Festival de Marxes Mores i Cristianes l’any 2001, gràcies a la col·laboració de dos alcoians, el comandant Santiago Abad i el director Moisés Olcina, i els torrentins Llácer i Soler. En 1987 Ramón Hernández va programar un cicle de concerts per a celebrar unes efemèrides molt especials: el primer centenari de la fundació de la Banda de Música del Patronat de la Joventut Obrera del Cercle Catòlic.

El 5 de març de 2007 es va celebrar en l’Auditori el nomenament de Ramón Hernández Yago com a president d’honor de la Banda del Cercle Catòlic de Torrent i un acte homenatge al banderer José María Sellés Montoro. Amb motiu d’estos dos esdeveniments, la Banda Simfònica del Cercle Catòlic va tocar un concert dirigit per Vicente Cogollos Llinares interpretat en dos parts: la primera es va dedicar a José María Sellés, en què es van tocar obres de J. Franco, L. V. Beethoven, Chueca i Valverde, i la segona part va estar dedicada al nomenament de Ramón Hernández Yago com a president d’honor de la banda, amb les partitures de M. Asins Arbó, que va interpretar l’obra Los Madriles.

11. En 2007 Ramón fou nomenat president d’honor de la Banda del Cercle Catòlic 12. Ramón amb el seus companys clarinetistes

13. En l’acte d’homenatge al banderer José María Sellés 14. D’esquerra a dreta, Antonio Ramos, Pepe Olmo, Murillo, J. Carlos Piles, José M. Sellés, Ramón Hernández, J. Rafael Villarroya i Manolo Raga

15. A la sala d’assaig de la Casa de la Música

El 3 d’octubre de 2008 el Cercle Catòlic de Torrent celebrava la inauguració de la nova seu social, coneguda com la Casa de la Música, en la plaça de Sant Jaume, amb l’assistència de vora un miler de persones. Des dels inicis, esta entitat ha sigut un dels motors del desenvolupament de la ciutat, ja que en 1906 va fundar la Caixa d’Estalvis de Torrent. L’edifici té més de 1.100 m2, repartits en quatre plantes, i s’utilitza per al desenvolupament de les nombroses activitats musicals de l’entitat que generen la Banda Simfònica, la Banda de Música Juvenil, els grups de música de cambra, les escoles d’iniciació al solfeig i a instruments musicals, el Jardí d’Infància Musical, l’Orfeó Polifònic, la Coral Infantil, el Grup d’Albades, el Grup de Dolçainers i Tabaleters i grups musicovocals de pop i rock. La compra dels terrenys, construcció i equipament d’este edifici va suposar una inversió molt elevada per al Cercle Catòlic, la inversió va ser de 1.800.000 euros i s’hi va fer front amb un préstec de la CAM i préstecs de socis. La Conselleria de Cultura va aprovar una subvenció de 600.000 euros a pagar fraccionadament en diversos anys.

La Caixa d’Estalvis del Mediterrani va cedir l’ús en l’interior d’este edifici d’un mosaic d’aproximadament 5 metres d’alt i 3 d’ample, amb la imatge de sant Josep, patró del Cercle Catòlic, que coronava el frontispici de l’antic edifici de la Caixa d’Estalvis de Torrent i el Cercle Catòlic de Torrent en la plaça del Bisbe Benlloch. Va ser enderrocat en 1972 i ací, des de novembre de 1998, és on s’ubica el consistori. Ramón Hernández Yago ha sigut un pioner a enriquir el llegat musical de Torrent amb la banda, amb les primeres setmanes musicals a Torrent, els cursos de perfeccionament de trompa, els viatges dels músics, els festivals de marxes o els concerts de ronda a la Mare de Déu dels Desemparats, entre altres moltes activitats en pro del seu amor per la música.

Banda del Cercle CatĂ˛lic

Actualment, la Banda Simfònica del Cercle Catòlic oferix també diversos ensenyaments, com el jardí musical per a xiquets i xiquetes de tres a sis anys; la iniciació musical dels sis als huit anys; el llenguatge musical a partir dels huit anys i també per a adults; cursos de metall, fusta i percussió; el cor; i l’aprenentatge amb instrument musical. A més, hi ha l’Orfeó, tres grups de rock, la rondalla i els grups de tabal i dolçaina i de ball. Ramón va comentar ja en 2007: “Haver dimitit del càrrec de president de la banda no vol dir que me n’haja desvinculat. De fet, això de ser reconegut president honorífic m’ha espentat, encara amb més responsabilitat, a participar-hi perquè no decaiga i continue creixent dia a dia com a banda”. Quant al seu paper dins de la banda, diu: “Jo continue tocant el clarinet perquè sóc un més d’esta agrupació musical. Així faig la meua aportació als assajos i concerts”. Les peces musicals preferides de Ramón Hernández Yago són la Simfonia incompleta de Schubert, una peça dedicada a orquestra que sempre l’ha fascinat, El llac dels cignes de Txaikovski i, sobretot, la música lírica espanyola.

UN TORRENTÍ QUE HA FET BANDA 26

Ramón Hernández sempre ha contagiat el seu entusiasme a la banda, des que esta va quedar amb vint o vint-i-cinc places, comptant-hi els educands, fins ara, que té més de cent cinquanta músics. Eixe és el seu valor i per això és el president d’honor de la Banda del Cercle Catòlic, un títol que té més que guanyat per l’excel·lent treball que hi ha exercit al capdavant al llarg de la seua història. BENITO NEMESIO CASABÁN, PRESIDENT DEL CERCLE CATÒLIC

La banda té més de 130 anys, però en esta època de la seua història, els últims cinquanta anys, li ho devem a Ramón pràcticament tot. JUAN CARLOS PILES, PRESIDENT DE LA BANDA DEL CERCLE CATÒLIC

Ramón Hernández Yago és protagonista de la història de la Banda del Cercle Catòlic de Torrent, ja que va assumir la presidència després de la greu escissió de 1964 i la va deixar de manera definitiva l’any 2007, després de més de quaranta anys de dedicació. El seu gran encert ha sigut sempre el de pacificar possibles conflictes i establir la concòrdia. VICENTE COGOLLOS LLINARES, DIRECTOR DE LA BANDA DEL CERCLE CATÒLIC

Jo sóc músic perquè Ramón va ser músic: ell tocava el clarinet i jo l’acompanyava a les classes de solfeig que rebia en l’acadèmia de música de la Banda del Cercle Catòlic a què ha pertangut sempre i després va ser una persona clau per a la continuïtat d’esta banda que ara és tan fructífera. JOSÉ HERNÁNDEZ YAGO, GERMÀ DE RAMÓN

En estes pàgines es fa un breu repàs de les experiències i esdeveniments més rellevants que ha viscut Ramón Hernández Yago quant a la seua trajectòria musical a través de la Banda del Cercle Catòlic i pel que fa a la seua vida quotidiana. Tenim davant nostre un torrentí dedicat en cos i ànima a revifar la cultura a través de la música. El treball i la tenacitat li han resultat naturals en el seu procés vital i s’ha mostrat en el tracte amistós, amable i de bona lluna. Ramón és actiu però seré i, sobretot, senzill; s’ha format en l’esforç diari, com si esta fóra la premissa que ha regit la seua vida. Podria haver fet el que s’haguera proposat i on haguera volgut, i va triar Torrent, no sols per naixement, sinó també per vocació. En esta ciutat s’ha realitzat en diferents facetes, per mitjà de l’ensenyança, el comerç, la música i la família.

“La meua vida ha sigut un acte d’entrega, dedicació i fidelitat a la Banda de Música del Cercle Catòlic, de la qual sempre he intentat potenciar la projecció i el nivell musical.” Ramón Hernández Yago és una persona alegre, voluntariosa, modesta i sensible, n’hi ha constància, però cal afegir que és un home elegant i correcte en les formes. Vist impol·lut en cada una de les entrevistes que hem mantingut: camises clares, jaqueta jaspiada i pantalons a joc, amb la comoditat d’eixos mocassins marrons que el fan caminar lleuger, sense que se li note que és octogenari, de la qual cosa dóna fe la seua energia per a assistir als diferents escenaris on, en el mes de novembre del 2016, s’han dut a terme les diverses trobades per a lligar d’una manera coherent retalls de la seua vida. A més, encara que diversos assumptes familiars l’han tingut ocupat tot este temps, Ramón no ha llevat ni un segon al temps que dedica a la Banda i no deixa passar els assajos majors ni els concerts.

Ramón Hernández al clarinet

“El meu amor per la música comença en l’escola del Cercle Catòlic Obrer de Sant Josep en 1942” 30

“De xicotet vaig estudiar solfeig i vaig tocar el requint fins que em van assignar el clarinet en el local d’assaig de la Banda”. Es va iniciar en este instrument musical, que l’ha acompanyat sempre, amb Francisco Andreu Zanón, Mariano Puig Yago i amb el nebot d’este, José Tordera Puig (clarinetista solista del Liceu de Barcelona). Ramón no va estudiar en el Conservatori perquè es va dedicar als estudis de batxillerat, després va començar medicina en la universitat però es va decantar per magisteri, encara que no va opositar. Quant a això comenta: “Em vaig dedicar a temps complet a la botiga d’esparteria i espardenyeria del carrer de l’Ermita, el negoci familiar en què treballaven mon pare, ma mare i la meua tia. No vaig deixar mai de gaudir de la música, tant en l’aspecte costumista, amb el Rosari, o l’Aurora (amb el tio Quico, Francisco Moreno, i el tio Calo, Pascual Ortí), com en tots els actes de la banda, a més dels concerts.” Recorda Ramón amb enyorança i orgull: “Vaig assistir al meu primer certamen en la Secció Especial de València el 23 de juny de 1948, acabats de fer els catorze anys, sota la direcció de José María Andreu Piqueres. En este certamen hi van participar també dos músics familiars meus per part materna: Vicente Puchades al requint i Luis Gay al saxòfon. Ara bé, el 17 de maig del 2014 s’ha convertit també en una data molt assenyalada per a mi, quan va tindre lloc el Certamen Provincial en el Palau de la Música, on la banda, dirigida per Vicente Cogollos Llinares, va obtindre el primer premi amb menció d’honor.”

16. Homenatge a Francisco Moreno (Quico) 17. Homenatge a Pasqual Ortí (Calo) 18. Actuació en el Palau de la Música de València en el Certamen Provincial de 2014, on la banda aconseguí el primer premi amb menció d’honor

EN LA CASA DE LA MÚSICA

“Esta casa és per a mi com ma casa. La Casa de la Música ens ha donat ales: des que es va posar en funcionament l’any 2008, ha sigut un planter d’on ixen contínuament músics de vent, percussió, corda…” Ens obri i ensenya la Casa de la Música, que s’ubica en la plaça de Sant Jaume, orgullós de mostrar el que, al llarg de tants anys, s’ha aconseguit per a la banda. La sala d’assajos és enorme i està atibacada d’instruments musicals. Hi ha una imatge de santa Cecília i les parets estan vestides amb les fotos dels directors i presidents que ha tingut la banda al llarg de la seua història, a més d’altres elements que denoten que hi ha una ingent activitat musical i el eco de la qual ressona en l’estança. Des d’allí repassa la trajectòria de la seua vida en la Banda. “GRÀCIES A LA SEUA CONSTÀNCIA I TENACITAT LA BANDA ÉS ON ÉS” Juan Carlos Piles, president de la Banda del Cercle Catòlic, es mostra agraït al parlar de Ramón perquè admira la tenacitat que ha demostrat al llarg de la seua vida, que definix així: “La banda té més de 130 anys, però en esta època de la seua història, els últims cinquanta anys, li ho devem a ell pràcticament tot. Quan

jo vaig entrar en la Banda, en 1967, ja estava ell de president i gràcies a la seua constància i tenacitat la banda és on és. És el nostre president d’honor, continua sent el mateix de sempre i el tenim en compte per a tot. Cada vegada que hi ha assaig és ací, com l’he conegut tota la vida. Ramón és un referent de la banda en tot, sobretot en la part humana i personal, des que el conec”. Somriu pensant com de satisfet deu sentir-se Ramón en esta nova etapa i concreta: “Està en un moment dolç. Ara fruïx dels èxits veient que el seu treball i el de tots dóna resultats, perquè la banda assistix a tot tipus de certàmens i aconseguix premis i reconeixements. També crec que deu sentir-se orgullós de veure com ha crescut la banda, que té una escola de 350 alumnes, 28 professors, a més d’orquestra, banda juvenil, banda infantil, cor...”. Juan Carlos Piles afig una nova proesa en l’historial de Ramón Hernández: “El setembre del 2016, Ramón va ser presentat pels seus mèrits al capdavant de la banda al Premi Euterpe de la Federació de Societats Musicals, que consta de cinc-centes quaranta bandes de tota la Comunitat Valenciana, i va quedar entre els tres primers, la qual cosa hem viscut amb gran orgull.”

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKd2d wUWF2MUFaMkk

19. Ramón amb els més jóvens de la banda 20. Amb el president de la banda Juan Carlos Piles

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKQnN 0S3JpMnotdU0

19. Celebrant el cent vinti-cinquĂŠ aniversari de la banda 20. Desfilant en la processĂł de la Mare de DĂŠu dels Desemparats a Torrent

DONANT VIDA A LA BANDA “És el president d’honor de la banda, un títol que té més que guanyat per l’excel·lent treball que hi ha dut a terme.” Segons Benito Nemesio Casabán, president del Cercle Catòlic, van ser Ramón Hernández Yago, vicepresident en 1964, i el director, Enrique Andreu Romero, els que li van donar nova vida a la banda: “Jo era un xiquet quan vaig conéixer a Ramón en l’Escola d’Educands i puc dir que ell sempre ha contagiat el seu entusiasme a la banda, des que esta va quedar amb vint o vint-i-cinc places comptant-hi els educands, fins ara, que té més de cent cinquanta músics. Eixe és el seu valor i per això és el president d’honor de la Banda del Cercle Catòlic, un títol que té més que guanyat per l’excel·lent treball que hi ha exercit al capdavant al llarg de la seua història. Si la banda existix hui, el cinquanta per cent es deu a Ramón.”

23. Amb Benito Nemesio, president de la Societat del Cercle Catòlic de Torrent, en un festival 24. Rebent compliments dels seus amics de la banda i del Cercle Catòlic https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKYXVK THVzb2VkNU0

25. Ramón, president d’honor de la banda, amb Benito Nemesio i Juan Carlos Piles

BONA VOLUNTAT, DEDICACIÓ I CURA “Hi ha un refrany que diu ‘ser agraït és de profit’, per això he continuat fidelment en la banda que em va educar musicalment des que era un xiquet i que vaig començar a tocar el clarinet…” 36

L’agraïment s’ha tornat recíproc perquè la Banda del Cercle Catòlic de Torrent també es fa eco del refrany i li’l dedica a ell, el seu president d’honor. “Ramón Hernández Yago és protagonista de la història de la Banda del Cercle Catòlic de Torrent, ja que va assumir la presidència després de la greu escissió de 1964 i la va deixar de manera definitiva l’any 2007, després de més de quaranta anys de dedicació.” Això apunta Vicente Cogollos Llinares, el director de la Banda des de 2005, en el llibre Las bandas de música del Círculo Católico de Torrent (1887-2012), elaborat a partir de la seua tesi doctoral titulada L’activitat musical del Cercle Catòlic de Torrent: de la Banda del Patronat de la Joventut Obrera (1887-1936) a la Banda de Música del Cercle Catòlic de Torrent (1940-2012), que va obtindre la qualificació d’excel·lent cum laude. N’extraiem les dades següents: En 1948 hi ha una escissió en la Banda de Música del Cercle Catòlic Obrer de Sant Josep i es forma la Banda del Patronat de la Joventut Obrera. En 1949 s’unifiquen ambdós bandes, la del Cercle Catòlic i la del Patronat, amb el nom de Banda del Patronat de la Joventut Obrera del Cercle Catòlic, fins al 1952. En este moment es tornen a separar i queda per un costat la Banda del Cercle Catòlic de Torrent i per un altre la Banda del Patronat de la Joventut Obrera. En 1964 hi ha una nova escissió, d’un costat la Banda del Cercle Catòlic de Torrent i d’un altre l’Associació Musical La Clàssica (nou anys després s’unirien les bandes del Patronat i La Clàssica per a formar la Unió Musical de Torrent). “Actualment perviuen les dos agrupacions: la Unió Musical de Torrent i la Banda Simfònica del Cercle Catòlic de Torrent, les dos de gran rellevància en el panorama bandístic valencià.”

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKQzFZ b1lTVjljcEU

El director de la banda agraïx la dedicació i les formes de Ramón Hernández: “El seu gran encert ha sigut sempre el de pacificar possibles conflictes i establir la concòrdia. Crec que eixe és un dels seus valors més importants. La seua dedicació a la banda ha sigut, i continua sent, incansable. És un privilegi tindre’l prop, perquè continua de clarinetista i ajuda en l’Escola de Música.”

En l’acte de presentació de la tesi doctoral del director de la banda, Vicente Cogollos Llinares

26. El banderer, el president, el director i el president d’honor de la Banda del Cercle Catòlic en un acte 27. Dinar de celebració dels 125 anys de la banda. D’esquerra a dreta, Vicente Cogollos, Ramón Hernández i Juan Carlos Piles 28. Presentació de nous músics a l’Ajuntament

És en 1964 quan Ramón Hernández Yago assumix la presidència de la banda després de l’escissió en l’agrupació i comença el seu gran paper per i per a la Banda del Cercle Catòlic de Torrent, que havia quedat molt minvada.

Benito Nemesio Casabán el succeïx del gener al febrer de 1976, després que Ramón Hernández haguera presentat la seua dimissió per “no poder parar l’atenció deguda al càrrec per raons de treball i per haver cessat en el càrrec de president de la banda de música”. Durant eixe temps, Ramón Hernández va ser el responsable de contractació. José María Carratalá Arnau succeïx a Nemesio en la presidència del febrer de 1977 el desembre de 1978. Ramón Hernández hi torna de president fins al gener de 1988, quan assumix la presidència José Rafael Villarroya Iborra i llavors Ramón es dedica a les relacions públiques. El juny de 1988 dimitix Villarroya, Ramón torna a presidir-la per acord unànime de la junta rectora de la banda i continua en el càrrec fins que en 2007 cessa i el succeïx Juan Carlos Piles Tordera, president de la banda des de llavors.

“EN LA MEUA FORMACIÓ MUSICAL I EN ELS MEUS ESTUDIS, EL MEU GERMÀ RAMÓN HA SIGUT UNA FIGURA CLAU” El seu germà, José Hernández Yago (huit anys menor que ell), que va obtindre el premi extraordinari en les carreres de flauta i violí i ha desenvolupat la seua professió de científic i docent, diu emocionat que Ramón sempre va ser per a ell un referent, algú que el volia molt i que, a causa de la formació que anava adquirint en els seus estudis, l’anava formant quasi d’una manera inconscient. “En eixa formació un aspecte important és, per exemple, l’educació musical. Jo sóc músic perquè Ramón va ser músic: ell tocava el clarinet i jo l’acompanyava a les classes de solfeig que rebia en l’acadèmia de música de la Banda del Cercle Catòlic a què ha pertangut sempre i després va ser una persona clau per a la continuïtat d’esta banda que ara és tan fructífera. Jo anava amb ell i aprenia. Per a mi la música ha sigut fonamental.”

https://drive.google.com/file/d/0B7teKtho0ceKODcwQUVLdkFBcnc/view

José Hernández Yago, germà de Ramón

Al centre els germans Hernández Yago

Somriu expressant una alegria melancòlica tenyida d’agraïment i aporta la reflexió següent: “En la meua formació musical ha sigut una figura clau i en l’aspecte de dur a terme els meus estudis també. Ramón va saber inculcar-me l’atenció en les formes: ell sempre ha tingut classe i m’ensenyava a comportar-me i a ser discret. Ha tingut una influència sobre mi poderosíssima i n’estic molt agraït. El que sóc i he sigut li ho dec també al meu benvolgut germà.” EL QUE LI AGRADA Els ulls de Ramón Hernández Yago lluen quan parla, somriuen quan escolta i s’entretanquen buscant en el seu interior els records que guarda de les sensacions viscudes: “Em considere una persona optimista. El que menys m’agrada del que m’envolta és la mentida i la hipocresia. El meu ideal de felicitat és eixe estat d’ànim que dóna estar en pau amb tot el món. El que més aprecie és la sinceritat i la humilitat. M’agrada haver sigut el que sóc i haver viscut a Torrent.”

És el que respon Ramón sense titubejos en les diferents preguntes a què és sotmés per a realitzar esta semblança i ressalta açò: “La meua gran passió ha sigut la música, una passió que he transmés a tota la meua família. Entre tots, quan ens ajuntem, podríem formar una orquestra de cambra familiar, amb una plantilla de quatre flautes (si s’hi afig el meu germà), dos violins, dos violoncels, un fagot i un clarinet.” Entre els seus gustos musicals s’inclina especialment per la lírica espanyola, el gènere de la sarsuela i també pels grans concertistes. La música valenciana forma part dels seus gustos preferencials: “Vaig formar part del grup Cant Valencià de la Junta Central Fallera de València, en companyia de Pascual Ortí (Calet a la trompeta) i José Ribera (Penya, trombó), on vaig interpretar les coples típiques valencianes com ara l’u i dos, l’u i dotze, i vaig acompanyar cèlebres cantadors com ara Marina, El Xiquet de Bétera, i Els Xiquets de Mislata, Manolo i Pepe”. Quant a la seua actual ocupació favorita, diu somrient plàcidament: “Perquè des que estic jubilat aprecie el que val el benestar i la música.” Al llarg de les conversacions, es referix a les diferències del Torrent de fa uns anys amb el d’ara i afig amb entusiasme: “El que més admire del Torrent que he viscut és la construcció de l’Auditori”, com es veurà en el qüestionari següent.

Els germans Hernández Forriol complimenten els seus progenitors

Quins defectes li inspiren menys indulgència? No perdone amb facilitat les mentides ni les hipocresies.

Quin és el seu ideal de felicitat? Per a mi la felicitat és l’estat d’ànim que es té quan s’està en pau amb tot el món. Quina qualitat aprecia més en una persona? El que més valore és la sinceritat i la humilitat.

QÜESTIONARI

Quin és el tret principal del seu caràcter? El meu caràcter és optimista. El meu ànim sempre ha sigut positiu. Dec haver heretat algun gen del do de gents de ma mare. Quin és el seu ideal de vida? La vida familiar.

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKOUp 0SkYtY3I3Nlk

Què li agradaria haver sigut i on li hauria agradat viure? Haver sigut el que sóc i haver viscut a Torrent, concretament en el carrer de l’Ermita. Quin és el seu gènere musical preferit? La música lírica espanyola. És que gaudisc molt de la sarsuela. A quines persones admira? Admire molts concertistes de música.

Foto familiar de fa uns anys

La seua ocupació favorita? Ara que ja estic jubilat, és el benestar, però la música per descomptat. Una figura històrica que deteste. Hitler. Un fet que admire. De Torrent admire, sobretot, el gran projecte que va dur a terme l’Ajuntament de l’Auditori, un projecte per a música, per a teatre, per a dansa…

Quin heroi i heroïna destacaria al llarg de la història? El Cid, Rodrigo Díaz de Vivar, un gran heroi. La seua història la tinc inculcada. I… una heroïna… Joana d’Arc. Això en l’àmbit històric; en el cinematogràfic, un gran heroi era Gary Cooper, de la meua època, o Gregory Peck, i m’agrada molt Esther Williams en Escuela de Sirenas per la cèlebre música que llavors es va estrenar de “Muñequita linda”.

El seu compositor favorit? En tinc molts… D’espanyols, diré els valencians Serrano o Chapí. D’italià, Verdi. De rus, Txaikovski. D’alemanys, Beethoven o Wagner. És que n’hi ha tants… Un lema. Home, el meu lema és “El que pugues fer hui, no ho deixes per a demà”.

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKLWw 4TFcyeWZfZlE

Ramón a l’Auditori

AL CAPDAVANT DE LA BANDA

Les grans iniciatives de Ramón Hernández comencen l’any 1961, quan va programar la primera Gran Setmana Musical. A partir de llavors instituïx com a acte anual el Concert Ronda a la Mare de Déu dels Desemparats; promou els cursos de perfeccionament d’instrumental de trompa, el primer dirigit per José Peñarrocha i a càrrec de Vicente Zarzo Pitarch; programa els concerts de les marxes mores i cristianes; organitza els homenatges a David García, Francisco Moreno March, Pascual Ortí Martí i als banderers Vicente Mora i José María Sellés; i cal no oblidar els concerts del Pregó de Setmana Santa, amb la col·laboració de la soprano Carmen Avivar. També programa l’acte de presentació dels nous músics que ingressen en la Banda a l’Ajuntament, i la col·laboració de tota la banda que amenitza la missa a la patrona, santa Cecília. El 4 de maig del 2007 és nomenat president d’honor de la Banda Simfònica del Cercle Catòlic i el setembre del 2016 fou finalista en els Premis Euterpe, que organitza la Federació de Societats Musicals.

29. En un dels cursos de trompa amb Vicente Zarzo i el mestre PeĂąarrocha 30. La banda en un acte religiĂłs

31. En el nové Concert de Marxes Mores i Cristianes (2009) 32. En una altra presentació de nous músics al Consistori

33. Ramón Hernández Yago rep el títol de president d’honor de la banda l’any 2007 34. Recepció d’un premi de la Federació de Societats Musicals, quan la presidia Ángel Asunción

Ramón Hernández Yago rep el títol de president d’honor de la banda l’any 2007

ENTRE DOS AMORS: LA MÚSICA I LA FAMÍLIA LI OMPLIN LA VIDA Al repassar els seus rècords, Ramón contínuament porta a col·lació a Ramón Hernández Peris, son pare, artesà de l’espart “molt discret, humil, amant de la poesia i amb bona entonació”; a Concepció Yago Hueso, sa mare “que tenia bona mà amb la gent”; a Rosario Yago Hueso, sa tia “amb afany per la perfecció”; la seua germaneta de llet (perquè va ser alletada per sa mare) Vicenta Fernández Alabarta i el seu germà, José Hernández Yago, amb qui ha compartit bona part de la seua vida.

35. L’any 1965 Ramón Hernández Yago es casà amb Conchín Forriol Martí, l’amor de la seua vida. 36. Ramón Hernández Peris, pare de Ramón 37. Concepción Yago Hueso, mare de Ramón 38. Concepción i la seua germana Rosario de jovenetes

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKcXZz Y0RXMWZnWEk

39. Fotos de la celebració de les noces d’or de Conchín i Ramón

L’any 1965 Ramón Hernández Yago es casà amb Conchín Forriol Martí, l’amor de la seua vida. El matrimoni va tindre sis fills, tres xics i tres xiques, i en l’actualitat té sis néts i tres nétes a quins dedica molt de temps. Diu Ramón que als fills barons els va nàixer l’afició per la música. El fill major, Ramón Hernández Forriol, va cursar les carreres de flauta i biologia com el seu oncle, José Hernández Yago, germà de Ramón, nomenat fill predilecte de Torrent en 1999, que va ser científic de professió i músic per vocació, segurament per la gran influència i dedicació que va donar a la seua formació musical el germà major. El segon dels fills, Vicente, va estudiar fagot i treballa com a encarregat d’una empresa. Francisco, el menor, va fer la carrera de violoncel, amb premi extraordinari, i és professor del Conservatori de Sagunt. Pel que fa a les filles, Inma i Cristina són mestres d’escola i Esther és delineant. El motiu pel qual les filles no s’han dedicat professionalment a la música és atribuït per Ramón al fet que quan eren xiquetes no era tan habitual que les dones formaren part d’una banda de música. La relació familiar i la musical és intensa des de sempre. A tall d’exemple, quan Ramón tancava l’espardenyeria al migdia dedicava una hora abans de dinar a estar amb els fills per a ajudar-los en els estudis musicals. En la dècada dels seixanta, quan el professor de solfeig de la societat va dimitir, ell va fer les classes d’esta matèria a la rebotiga de l’espardenyeria del carrer de Ramón y Cajal.

“La casa de la plaça de Sant Pasqual, on vaig nàixer, era on el meu iaio matern, Pascual Yago, feia en companyia de ma mare i ma tia les espardenyes valencianes: la valenciana, la de carreter, la suecana, la millarenca o la morellana. Mon pare va ser un artesà de l’espart que es va especialitzar en la Casa Montesinos de València, on confeccionava estores, sàries, cabassos, etc. Quan mon pare es va independitzar del seu treball en la capital, ens mudàrem al carrer que abans es deia de l’Ermita (ara Ramón y Cajal) i vam posar una xicoteta botiga d’esparteria i espardenyeria, després ampliàrem la botiga i jo vaig començar a promocionar-la amb el nom de Calzados Ramón.”

40. Els fills i les filles de Ramón i Conchín 41. Façana de la botiga de calcer

Foto de les noces d’or de Ramón i Conchín

LES NOCES D’OR En l’església de Sant Lluís Bertran, el so d’una orquestra de cambra envolta l’escenari de la celebració d’un gran esdeveniment: les noces d’or de Conchín i Ramón. Les notes que sonen estan interpretades pels fills, acompanyats per altres membres de la família. Fou un moment solemne que va omplir d’alegria el matrimoni, que feia el mes de maig del 2015 el seu cinquanté aniversari. Comenta Ramón, emocionat cada vegada que ens parla de la seua dona: “Conchín és l’amor de la meua vida. Sempre hem compartit moltes il·lusions i projectes, li agrada la música i viatjar. Ja des que iniciem el festeig els dos treballem per potenciar els nostres negocis, jo en el calcer i ella, una gran venedora, en el magatzem de fruites on treballava amb son pare. Tantes coses ens unien que des que ens va brollar un amor mutu, ens ha durat tota la vida i mai ha decaigut.”

El grup de cambra familiar va interpretar diverses peces musicals en les noces d’or

I quan es referix al que va sentir en este singular esdeveniment que ha tingut lloc en les seues vides diu: “La celebració de les noces d’or va ser una cosa apoteòsica, un acte molt important, i quan vérem tota la família junta ens omplírem d’una felicitat immensa”. 60

https://drive.google.com/op en?id=0B7teKtho0ceKX3Zn RWdNMEJHY3c

42. Néts i nétes del matrimoni Hernández Forriol 43. La Banda del Cercle Catòlic celebrant les noces d’or a la porta de l’església de Sant Lluís Bertran

ÍNDEX 5

RAMÓN HERNÁNDEZ YAGO, UNA VIDA LLIGADA A LA BANDA DE MÚSICA DEL CERCLE CATÒLIC

26 UN TORRENTÍ QUE HA FET BANDA 32 EN LA CASA DE LA MÚSICA 32 “GRÀCIES A LA SEUA CONSTÀNCIA I TENACITAT LA BANDA ÉS ON ÉS” 35 DONANT VIDA A LA BANDA 36 BONA VOLUNTAT, DEDICACIÓ I CURA 40 “EN LA MEUA FORMACIÓ MUSICAL I EN ELS MEUS ESTUDIS, RAMÓN HA SIGUT UNA FIGURA CLAU” 42 EL QUE LI AGRADA 44 QÜESTIONARI 48 AL CAPDAVANT DE LA BANDA 54 ENTRE DOS AMORS: LA MÚSICA I LA FAMÍLIA LI OMPLIN LA VIDA 59 LES NOCES D’OR

https://drive.google.com/file/d/0B7teKtho0ceKWVFJNFRpemtjcVU/view

Edició Ajuntament de Torrent Alcalde Jesús Ros Piles Regidor de Publicacions Municipals i Cultura Alfred Costa Folgado Textos Ana Coronado Gavilán Departament BIM Torrent i Publicacions Municipals Correcció lingüística Oficina de Promoció i Ús del Valencià Disseny Eugenio Simó Muñoz Fotografies Arxiu personal de Ramón Hernández Yago Banda Cercle Catòlic de Torrent Gabinet de Premsa de l’Ajuntament i BIM Torrent Impressió: Gráficas Royanes Enquadernació: Encuadernaciones Gómez Agraïments Juan Carlos Piles Tordera Benito Nemesio Casabán José Rafael Villaroya Iborra Vicente Cogollos Llinares José Hernández Yago Conchín Forriol Martí i els seus fills i filles Ramón, Vicente, Francisco, Inma, Cristina i Esther Hernández Forriol

Este llibre es va imprimir el 22 de novembre de 2016, festivitat de Santa Cecília, patrona de la Música, i es va presentar en homenatge a Ramón Hernández Yago el 17 de desembre de 2016 durant el Concert Extraordinari de la Banda del Cercle Catòlic.