Somorrostro Mirades literàries

Als primers anys del segle xx, Isidre Nonell retrata les barraques de pescadors i les gitanes del Somorrostro. El van seguir molts artistes i fotògrafs, així com els relats de periodistes i escriptors que il·lustren i componen aquest llibre, que al llarg de dècades hi trobaven exotisme o temes de denúncia social.

El llibre que teniu a les mans és una contribució important per situar al seu lloc el que va ser durant gairebé un segle un barri populós i desconegut de la ciutat de Barcelona. Enric H. March ens ofereix un gran ventall de mirades literàries, acompanyades de fotografies, que ens ajuden a entendre com, al llarg de moltes dècades, Barcelona veia, o ignorava deliberadament, una part de la seva realitat. Ens mostra un Somorrostro que repel·lia o fascinava, tant com induïa a implicar-s’hi per millorar les condicions de vida dels seus habitants.

Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara Grimal Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona

9 788491 560913

SOMORROSTRO

Però com bé diu Enric H. March en el pròleg d’aquest llibre, cap nom d’un barri de barraques ha perdurat tant com el del Somorrostro en l’imaginari col·lectiu. I en els darrers anys hi ha hagut una clara voluntat ciutadana de recuperar-ne i dignificar-ne la memòria. Ara, aquella platja porta el nom oficial de Somorrostro, i una placa commemorativa ret homenatge als seus habitants.

Mirades literàries

Josep Maria Huertas va escriure: «El Somorrostro és un d’aquests noms que ha quedat en la memòria popular més enllà de la voluntat manifesta d’esborrar-ho que sempre han tingut els qui manen, obsessionats pel fet de suprimir tot allò que recordi la lletjor i la pobresa.»

SOMORROSTRO Mirades literàries

Edició d’ENRIC H. MARCH

Textos de: Alfred Badia • Xavier Benguerel • Blai Bonet • Josep Maria Carandell • David Castillo• Joan Gallifa • Juan Goytisolo • José Hierro • Arturo Llopis • Juan Marsé • Terenci Moix • Joaquim Muntañola • Josep Pla • Antonio Rabinad • Mercè Rodoreda • J. Ruiz de Larios • Sempronio • Sergio Vila-Sanjuán

Somorrostro Mirades literàries Edició d’ENRIC H. MARCH

Edita: Ajuntament de Barcelona

Edició i textos introductoris: Enric H. March

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Bertran Cazorla Rodríguez, Anna Giralt Brunet.

Realització editorial: Ara Llibres, sccl

Directora de Comunicació: Águeda Bañón

Tècnica editorial Ajuntament de Barcelona: Pura Piera

Cap Editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, 2018 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos: els indicats en la secció «Llibres referenciats». © de les imatges: els autors esmentats ISBN: D.L.B. Imprès en paper ecològic

Edició i selecció fotogràfica: Myriam Soteras Edició gràfica: Carmela Vásquez Disseny i maquetació: KR Correcció: Núria Farràs

Fotografia de coberta: La Singla amb una càmera de fotos (1963), Colita. (© Colita)

SUMARI

Somorrostro, crònica d’un barri de barraques • Enric H. March

7

La nena salvatge • Josep Pla

15

La sorra que va deixar de ser platja • J. Ruiz de Larios

21

Quan dos mons es troben • Joan Gallifa

27

La filla pròdiga • Sempronio 31 A cop d’evangeli • Parroquia San Félix Africano

35

El naufragi de les ànimes • Juan Goytisolo

45

Infantesa i paradís • José Hierro

57

Dos cops vençuts • El Correo Catalán

61

Runa i esperança • Mercè Rodoreda

69

Nostàlgia de suburbi • Juan Marsé

75

Desarrelament i identitat • Juan Goytisolo

79

Camí del Calvari • Blai Bonet

81

On no és possible la poesia • Alfred Badia

83

Moral i costums • Blai Bonet

85

Turisme esnob • Terenci Moix

91

L’ètica de la venjança • Xavier Benguerel

95

Idealisme i realitat • Juan Marsé

97

Estiuejants tot l’any • Josep Maria Carandell

109

Indígenes i exploradors • Antonio Rabinad

113

Memòria i paisatge • David Castillo

119

Vides creuades • Sergio Vila-Sanjuán

121

Llàgrimes de fang • David Castillo

123

Monstres marins • Arturo Llopis

129

Dos pájaros de un tiro • Joaquim Muntañola

133

Epíleg • Enric H. March

135

Llibres referenciats

139

Somorrostro, crònica d’un barri de barraques El Somorrostro va ser un barri de barraques del litoral de Barcelona, entre el límit nord de la Barceloneta i el Bogatell, el col· lector d’aigües residuals que desembocava a prop del cementiri del Poblenou i l’antiga estació de ferrocarril que duia el mateix nom que la claveguera que circulava a l’aire lliure.

El Somorrostro era el cap d’una línia contínua de nuclis de població construïts en condicions precàries, que s’estenien al llarg de la franja marítima de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, annexionat a Barcelona l’any 1897. Les barriades se succeïen sense cap altra solució de continuïtat que les fronteres naturals, com la Riera d’Horta o els banys de la Mar Bella a la platja del Poblenou, nascuts el 1912 de la unió dels banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881) i desapareguts a finals de la dècada de 1940. Després del Somorrostro venien les barraques del Bogatell, Transcementiri i Pequín, que ocupaven la platja fins Sant Adrià del Besòs, on, durant la postguerra, els veïns de les barraques del Camp de la Bota, presidides per una fortalesa militar, es despertaven a l’alba amb els trets de les execucions als represaliats de la Guerra Civil que eren afusellats al Parapet, un altre dels noms d’aquell paratge suburbà.

Situat en una extensa i estreta franja de la platja, l’assentament del Somorrostro quedava ocult a la vista de la ciutat i a la mirada dels curiosos per les edificacions que s’estenien al llarg del carrer del Gasòmetre i les vies del ferrocarril MZA, que feien de frontera en companyia d’instal·lacions industrials, com les fàbriques de gas de La Catalana i Lebon, les de

7

mosaics, alcohols i lubricants, i l’Hospital d’Infecciosos, construït entre 1929 i 1930 i antecedent de l’Hospital del Mar, però que es remunta a un antic llatzeret de leprosos de 1905.

Mentrestant, terra endins, l’avinguda i el barri d’Icària —avui desaparegut per imperatiu olímpic— exercien de porta d’entrada al Poblenou.

L’origen del Somorrostro, com dels altres nuclis que s’assentaven en el litoral, es remunta a la segona meitat del segle xix, quan els pescadors i gent de la mar instal·laven a la platja cases de fusta on guardaven els estris de pesca i les barques i on estenien i reparaven les xarxes. Pel que fa al nom, que ja apareix citat el 1882, res se’n sap del cert. L’etimologia més probable el fa venir de la vall del Somorrostro, un topònim biscaí que hauria arribat a la platja de Sant Martí de Provençals de la mà d’uns pescadors bascos que s’hi van establir.

A aquest nucli original de pescadors, que es va mantenir mentre el barri va existir, s’hi van anar afegint habitacles autoconstruïts de famílies obreres que no trobaven lloguers assequibles, en una ciutat que sempre ha patit de manca d’habitatge. Si bé a principis del segle xx la presència de barraques era poc important, aniria augmentat durant les dècades següents a causa de la mà d’obra immigrant que es desplaçava a Barcelona per les obres de l’Exposició Internacional de 1929; i en el cas específic del Somorrostro s’hi anirien produint assentaments de famílies gitanes que, en general, no van tenir cap conflicte amb la resta de veïns.

Especialment durant els anys de la República el nombre de barraques es va mantenir estable a la zona costanera, fins i tot amb una certa tendència a la baixa. Però en arribar la postguerra, els corrents migratoris, procedents sobretot d’Andalusia,

8

que miraven de fugir de la repressió i la pobresa, van nodrir el barri del Somorrostro fins al punt que a principis dels cinquanta hi vivien al voltant de divuit mil persones, amb una densitat per habitacle que s’acostava als set individus. Va ser en aquest moment que el Somorrostro que recordem o que hem vist en fotografies va viure els seus pitjors moments. L’augment de barraques i població va agreujar-ne els problemes endèmics. A la manca dels serveis més elementals, com aigua, llum i clavegueram, s’hi van afegir els de salubritat: els residus procedents de les fàbriques que aïllaven el barri de la resta de Barcelona i les deixalles generades per la població s’acumulaven en alguns indrets i originaven greus problemes sanitaris.

Al contrari del que alguns pensaven, els habitants del Somorrostro eren famílies treballadores que es llevaven cada matí per anar a la feina i tornaven a casa seva cada vespre després d’una llarga jornada laboral. Massa sovint —i així ho havien reflectit alguns mitjans—, s’associava la pobresa a categories morals com la vagància o la delinqüència, i es veien els habitants dels barris de barraques com a individus marginals que no feien res per escapar de la seva condició. La seva única desgràcia era no poder accedir a una llar digna per manca de recursos econòmics i pel dèficit d’habitatges.

Les condicions de vida, la manca d’infraestructures i la marginalitat, però, no van ser els únics problemes que van haver d’afrontar els habitants del Somorrostro. La natura també se’ls va posar en contra. Situats a la vora de la sorra, els temporals de mar s’enduien les barraques construïdes a la primera línia de la platja, i amb elles la vida d’alguns dels seus habitants.

I, en certa manera, del mar va venir el monstre que va posar fi a la vida del Somorrostro. El 25 de juny de 1966, de la nit al

9

dia, les barraques desapareixien després de gairebé un segle d’existència. Durant el mes de juliol d’aquell any, a Barcelona se celebrava la I Semana Naval i a les seves platges s’havien d’efectuar unes maniobres militars amb desembarcaments amfibis presidides pel general Franco. L’ocasió era propícia per fer desaparèixer un problema, la pobresa, que segons la política oficial no existia.

El principi de la fi del Somorrostro, però, va començar l’any 1957 quan es va començar a construir el passeig Marítim i va ser necessari enderrocar part de les barraques més properes a la Barceloneta. Aquell balcó sobre el mar es va fer només parcialment i el final del passeig es va convertir en un mirador que feia de frontera entre on acabava la civilització i on començava aquella terra salvatge que molts barcelonins descobrien per primer cop mentre passejaven.

Amb la desaparició de la barriada i el trasllat dels seus habitants al barri de Sant Roc de Badalona, el Somorrostro es va convertir en un paisatge del passat que la memòria i el record, sovint pintat de nostàlgia, modifiquen. La Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona, nascuda el 2010, ha posat remei al seu oblit amb la senyalització i instal·lació d’una placa explicativa per a cadascun d’ells. Però més enllà de les accions reivindicatives, el Somorrostro ha tingut una segona vida, que s’ha vist reflectida, sobretot, en la literatura, al contrari d’altres barris de barraques, malgrat que el febrer de 2017 es publicava l’única obra centrada en un barri de barraques: Las sombras se equivocaron de dueño, escrita per Miquel Cartisano, on l’autor, fill de les barraques de Can Valero Petit, a la muntanya de Montjuïc, narra la vida al barri des d’uns ulls infantils i adolescents lluny de tota nostàlgia però, sobretot, sense cap mena d’idealització.

10

El llibre que teniu entre les mans és un recull de fragments literaris i poemes que ens arriben, al llarg d’un període de temps que va de 1919 a 2013, d’autors en català i castellà tan diversos com Alfred Badia, Xavier Benguerel, Blai Bonet, Josep Maria Carandell, David Castillo, Juan Goytisolo, José Hierro, Juan Marsé, Terenci Moix, Josep Pla, Antonio Rabinad, Mercè Rodoreda o Sergio Vila-Sanjuán; de cròniques periodístiques de J. Ruiz de Larios, Arturo Llopis o Sempronio; un document eclesiàstic de la parròquia San Félix Africano; testimonis com el de Pilar Bofill; reportatges gràfics de fotògrafs com Agustí Centelles, Colita, Jacques Léonard, Ignasi Marroyo i Jordi Pujol, o el dibuixant i humorista Joaquim Muntanyola. Una nòmina a la qual hauríem d’afegir a Arturo San Agustín, autor de la novel·la En mi barrio no había chivatos (2016), on el Somorrostro és un dels escenaris principals, però apareguda quan aquest recull ja estava sent editat.

San Agustín vivia a la frontera entre la Barceloneta i el Somorrostro, en el casalot que havia estat la llar del senyor Lebon de la fàbrica de gas, aleshores abandonada: «Aquella casa, aquella gran casa de rico, solo tenía un problema. Un problema para alguno de mis amigos, no para mí. Próximo a la fábrica, a mano izquierda, tras el muro paralelo a la playa, que se extendía un kilómetro, aquella enorme fábrica tenía como vecino el Somorrostro, un barrio de barracas. También lindaba con las casas de varias familias de ferroviarios, pero a mí siempre me atrajo más el Somorrostro del Tío Carrasco, la parte feroz e injusta construida en la noche con ladrillos, cartones y maderas que los temporales a veces arrasaban.»

Per què el Somorrostro es va convertir en matèria literària és difícil de dir. No era el més gran ni el més conegut ni el més longeu. Deu de les obres citades pertanyen a la dècada de 1960,

11

i això ens dóna una pista. La crítica social dels anys seixanta troba en la literatura una forma d’expressió en ple franquisme i el Somorrostro es converteix en escenari; un escenari a voltes exòtic, que pren visibilitat gràcies a la pel·lícula Los Tarantos (1962), de Francesc Rovira-Beleta, protagonitzada per Carmen Amaya (1913-1963), filla del Somorrostro i en bona part responsable de fer-lo visible.

Del barri no en queda res. La runa es va fer sorra i se l’haurà endut el mar que tantes vegades va posar els seus habitants al caire de l’abisme. Però els escriptors i els cronistes ens n’han deixat testimoni. Entre la crítica, la descripció i el tòpic, la seva mirada dibuixa un mapa sociològic no només del Somorrostro, sinó de la ciutat sencera i els seus habitants.

12

Autor desconegut. Arxiu Històric del Poblenou

La nena salvatge El Somorrostro de Josep Pla

El Quadern gris és un dietari que Josep Pla escriu entre el 13 d’octubre de 1918 i el 25 de maig de 1919, i que reelabora diverses vegades fins la seva publicació l’any 1966. A les seves pàgines hi descriu el Palafrugell i l’Empordà de la seva infantesa i adolescència i les estades a Barcelona on ve a estudiar Dret.

L’1 d’abril de 1919, Pla surt de l’Ateneu Barcelonès, d’on és soci, decidit a anar a l’aventura i cerca els marges de la ciutat. S’endinsa per l’avinguda d’Icària, l’antic camí del Cementiri del Poblenou, on les fàbriques, el gasòmetre, la Caserna dels Docks i l’Hospital d’Infecciosos fan de barrera entre la Barcelona despoblada del darrere del Parc de la Ciutadella —ocult a la vista per un mur però accessible pel magnífic pont de la Secció Marítima construït per a l’Exposició de 1888— i el mar. Aquella frontera amaga el poblat del Somorrostro sobre la sorra de la platja on descobreix una nena que juga amb la resta de la canalla.

La descripció que Pla fa de l’adolescent posa en evidència la càrrega sexual de la seva percepció i les seves paraules: «Salta amb una despreocupació maliciosa». Més enllà de l’atracció que sent el jove escriptor —tot just acaba de complir els vint-i-dos anys—, que marxarà reprimint la temptació, Pla descriu l’escena com qui descobreix un poblat llunyà i exòtic; com els jardins d’aclimatació que en aquells anys exhibien a Barcelona tribus africanes i asiàtiques exposant nuesa i intimitat. La nena del Somorrostro és natura salvatge desfermada que li fa venir gana.

15

El quadern gris, Josep Pla

1919 1er. d’abril. — Pluja. Temps magnífic per l’endemà d’una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s’aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.

Un moment a l’Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m’enerven i surto al carrer. A la ventura: Passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrera del Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses —quatre siluetes—, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.

De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. Tretze anys? Catorze?

Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrera. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple.

Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no... Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.

Entro a Barcelona pel Born, a l’hora baixa. Xivarri delirant de les criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga

16

a la corda —arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades— dins d’un aire saturat d’olor de taronges. En passar per davant de l’església, penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys iniciat per la pintura de Ramon Casas que és al Museu. Després pujo Rambla amunt, fins al carrer d’Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per a seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s’esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.

17

Autor desconegut. Arxiu Històric del Poblenou

19

Joan Vidal Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. © AFB

La sorra que va deixar de ser platja El Somorrostro de J. Ruiz de Larios

Entre aquelles primeres casetes de pescadors i el barri de barraques abandonat i marginat de la ciutat, la franja de sorra que separava el Somorrostro del mar va deixar de ser, de manera gradual, una platja per convertir-se en l’abocador de deixalles i frustracions que els pics i les pales van esborrar dels mapes i de la memòria. Durant els aproximadament cent anys d’existència del Somorrostro el contingent humà que el va habitar va anar canviant durant el temps segons les circumstàncies de cada època i va anar modificant també la mirada que els curiosos hi projectaven i l’opinió que se’n formaven, sempre fruit del tòpic, que és fill del desconeixement. La proporció de pescadors, famílies treballadores sense possibilitat d’adquirir un habitatge digne, emigrants passavolants i famílies gitanes va canviar en la mateixa mesura que la ciutat va ignorar la seva existència fins a fer-lo invisible.

Ruiz de Larios se’n feia ressò a La Vanguardia l’any 1935, en plena República, i ja aleshores s’estranyava que es digués que Barcelona era una ciutat que no mirava al mar. Malgrat que en aquells anys el Somorrostro era ja un barri abandonat per l’Administració —ciutadans sense existència oficial— i que començava a acumular deixalles per la manca de serveis de sanejament, la platja, com a qualsevol altre lloc del litoral barceloní, era freqüentada per pescadors, la paciència i la voluntat dels quals era comparable a la tossuderia amb què la vida es desenvolupava entre el mar i les fàbriques que barraven el pas a la barriada i la separaven de la civilització.

21

«Una playa barcelonesa», J. Ruiz de Larios

Somorrostro, playa de la ciudad No hay guía de la ciudad que hable de la pintoresca población de Somorrostro. En la nomenclatura barcelonesa, el Somorrostro aparece sencillamente calificado de playa. Y uno queda un poquitín sorprendido. Por dos razones: primero, porque no se entiende tan fácilmente eso de que, de Barcelona, ciudad marinera, se bable con tanta frecuencia para presentárnosla como una población cerrada al mar. Sin playas. ¡Pero si en el plano las hay incluso con nombres delicadamente sugestivos y hasta poéticos! Y luego —segunda razón de la sorpresa—, que es curioso eso de que unos cuantos centenares de ciudadanos no tengan existencia oficial.

Trabajan, pasean, se divierten, recorren las calles de la ciudad de punta a punta, y luego, al desembocar en sus hogares, se encuentran con que esos lugares no cuentan apenas nada en los núcleos urbanos. La barriada de Somorrostro —a cuatro pasos de la Ciudadela, a unos metros de la Barceloneta— tiene un vivir puramente fantasmático. Es decir, vive como de matute o contrabando.

Somorrostro, núcleo urbano Y, sin embargo —ése sin embargo que facilita a todo plumífero el paso de un capítulo a otro sin contraer grandes compromisos—, el Somorrostro es un núcleo de población

22