Llaurats, experiència plàstica by Bernat Soler

Llaurats

experiència plàstica

Bernat Soler UNIVERSITAT DE BARCELONA · FACULTAT DE BELLES ARTS

Projectes de Creació Artística 2012-2013

«Tothom qui sigui capaç d’estar-se una estona al camp, assegut en una pedra, és capaç de veure la meva pintura.» Agnes Martin (1912-2004), citat per Joan Hernández Pijuan a Des del sentiment de la mirada (1994)

Sumari

Motivació personal · 5 Referents · 6 Fragments per acostar-se als llaurats · 8 Obres · 12 Conclusió · 29

Motivació personal

De resultes de la feina anterior (molt processual, amb gran afany perquè el treball evolucionés) m’he marcat un grau d’exigència elevat pel que fa aquest anar endavant, el voler avançar. Els llaurats em permeten evolucionar per la no-evolució, per la repetició, vull dir; la variació mínima d’un motiu senzill fa basar el meu treball en la sedimentació de la repetició. El tempo que tenen els llaurats no exigeix immediatesa i em permet treballar amb més lentitud, més a consciència. Del diari/quadern de treball, 22·II·2013 (fragment)

Referents

Liu Xuguang, Rastre (2007), tinta s/ paper, 117 x 95 cm

A l’hora de treballar he tingut dos referents pictòrics que cal destacar. El primer era totalment desconegut per a mi: el maximalisme de l’Escola Yi xinesa. El segon ha estat un retrobament: Joan Hernández Pijuan. Li Huasheng, 953 (1995), tinta s/ paper d’arròs, 69 x 74 cm

Li Huasheng, Sèrie Aparició de creus: 97-14 (1997), acrílic s/ tartà, 202 x 460 cm

Amb el terme Escola Yi (que en xinès vol dir “imatge mental”) s’engloba una manera de fer art abstracte a la Xina, sorgida entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta. L’Escola Yi parla d’un artista que s’expressa lliurement sense dicotomia entre la forma i el contingut, l’obra i l’artista, la matèria i l’esperit,

l’objecte i l’entorn; no busca un estil únic, sinó un diàleg entre el regne espirtiual (sensació personal) i el regne material (mitjà d’expressió). Busca l’expressió d’emocions, però no impulsivament com ho és l’expressionisme abstracte. Sobretot m’interessa un corrent d’aquesta escola sorgit als anys noranta: el maximalisme. El maximalisme dedica una especial atenció al procés de realització de l’obra com a experiència primordial per a l’artista i que és un reflex de l’estat mental d’aquest en el moment de producció artística: l’acte creatiu com una manera de meditar. En el maximalisme la repetició és molt important: ja sigui la repetició d’una acció (com per exemple Zhan Yu, que deixa estampades al paper les seves empremtes dactilars), d’un motiu molt senzill (com Ding Yang, que repeteix unes creuetes molt petites per tot el suport) o d’una cal·ligrafia (com Zu Xiaohe, que fa moltes ratlletes petites com si fossin paraules).

Més que a nivell formal, l’Escola Yi i el maximalisme són presents en el meu treball a nivell conceptual, sobretot pel que fa a la disposició interior de l’artista mentre treballa; així com també em fan adonar de la importància de la repetició. D’altra banda, l’altre referent, Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005) ja m’havia captivat alguna vegada, però aquest cop l’he estudiat més detingudament i, sobretot, l’he llegit molt. M’he servit principalment de la seva obra a partir de la segona meitat dels anys vuitanta i fins la seva mort. Hernández Pijuan pinta a partir de l’experiència del paisatge, una experiència molt tel·lúrica i arrelada a la terra de la seva mare (els paisatges d’interior de la Segarra). La seva obra parla des del “sentiment de la mirada” (en paraules del mateix artista) i des de l’emoció que genera la vinculació amb el paisatge. Amb motius i elements plàstics molt simplificats i vinculats a

la terra, les seves obres tenen un gran pes matèric. El treball del color i la pastositat de la pintura són molt importants. M’atrau també la poètica mínima dels seus títols, que acaben de vincular la plàstica amb l’experiència vital. Si l’escola Yi em va anar molt bé per situar-me, com a punt de partida, per adonar-me de la necessitat de la repetició, Hernández Pijuan m’ha anat acompanyant més durant aquests últims mesos i, sobretot, els seus textos m’han servit molt per la reflexió durant el procés creatiu.

Hernández Pijuan, Memòria de la Segarra (2004), oli s/ tela, 162 x 290 cm

Hernández Pijuan, Terres blanques (1996), oli s/ tela, 195 x 195 cm

Hernández Pijuan, Sobre d’un paisatge verd (1991), oli s/ tela, 165 x 216 cm

Fragments per acostar-se als llaurats

8·III

Algunes coses que em diuen els llaurats U: la paraula llaurat/llaurats m’agrada: és càlida i confortable, inspiradora i lligada a mi i a experiències amb la terra. Dos: intueixo que, per un temps, els llaurats em poden aportar molt i no els vull restringir a la pintura contemplativa o de sedimentació.

No sempre m’és fàcil parlar dels llaurats i tenir la sensació que m’he explicat prou bé. En tot cas sempre vaig veure clar que el més important no ara parlar sobre els llaurats, sinó “fer llaurats” o “llaurar(-se)”. L’experiència dels llaurats, entre d’altres coses, m’ha aportat una capacitat de reflexió sobre l’experiència creativa, sobre la meva manera de treballar, sobre què significa per a mi treballar, etc. que sense haver fet els llaurats prèviament no hauria sortit mai. Per tant, penso que una bona manera d’aproximar-se a la meva relació amb els llaurats és llegir als textos que he escrit mentre pintava.

Llaurats (primer amb aquest motiu; agost 2012), grafit i bolígraf s/ paper, 15 x 9,7 cm

Els fragments que segueixen són una selecció adaptada del diari/quadern de treball que he anat elaborant entre febrer i maig del 2013.

Tres: la poètica dels llaurats se m’emporta cap a altres vessants més enllà de la pintura “sedimentativa” (que és inevitable) i així apareixen (re-apareixen) aquests papers i cartrons amb més composició, amb títol, diàleg més conceptual, etc. que ja havia fet quan feia finestres i que m’agrada dirne “treball de taula”. Quatre: el treball de taula m’aporta una manera diferent de dialogar amb la poètica dels llaurats que m’encanta i m’és molt profitosa.

Cinc: de moment encara veig supeditat el treball de taula a la pintura de sedimentació. Sis: diria que hi ha coses que s’han convertit en llaurats i que abans no ho havien estat. Bé, de fet, n’estic segur. Algunes coses que ara són llaurats, amb tota seguretat, abans havient estat una altra cosa. Són llaurats perquè jo tinc consciència d’estar fent llaurats i, quan amb aquest consciència em miro altres coses que havia fet abans, sóc capaç de reconèixer-hi alguna cosa dels llaurats que estic fent ara. Set: per tant, no és el mateix la consciència d’estar fent llaurats que el motiu dels propis llaurats. 24·III

Al Santuari del Miracle (el Solsonès): l’inici dels llaurats Al Miracle es podria fixar un inici clau dels llaurats, en companyia de monjos que preguen vestits de negre, envoltat de camps que canvien cada cop que els visito i de la història d’aquest lloc que m’envolta discretament, sense fer

cap gran discurs. Seria un inici de la consciència d’estar fent llaurats, que ja n’havia parlat un altre dia, més que no pas del propi motiu. (...) Ha plogut, aquesta tarda. I mentre feia les ratlletes de carbonet damunt la tela tot era quietud i només sentia el soroll del carbonet rascant la tela i el soroll de la pluja al defora. I de tant en tant se sentia algun ocell.

Treballs al Miracle (juliol 2012). Esq.: Vista llaurats, incisions s/ cartró, 15,4 x 15,7 cm; dr.: Llaurats i boira, collage s/ paper, 15 x 20 cm

(...) Aquí al Miracle tot acaba sent un gran llaurat, perquè crec que tot segueix el mateix ritme silenciós i sedimentatiu. 24·III i 31·III

Sobre els fons Si bé quan vaig fer els primers llaurats vaig fer el fons gairebé com a tràmit per poder-hi fer a sobre els llaurats pròpiament dits, cada vegada m’agrada més treballar en el fons, que mica

Fotografies del Miracle (juliol 2012)

en mica va deixant de ser fons per ser també llaurats pròpiament dits: camps de colors. (...)

Llaurats sense títol (desembre 2012), bolígraf s/ paper, 14,3 x 20 cm

Treballar més el fons em dóna una major capacitat de diàleg amb els propis llaurats i això fa que no siguin ni tan encarcarats ni tan freds. Agafen més dinamisme, es mouen, onegen (i més endavant crec que hauré de parlar d’aquest verb, onejar). La pregunta és com fer que esdevingui conscient allò que ara és producte de les circumstàncies. 1·V

Esq.: Llaurats (esbòs; febrer 2013), grafit i bolígraf s/ paper, 28 x 21 cm; dr.: Llaurats (esbòs; febrer 2013), grafit s/ paper, 23 x 16,5 cm

Llaurats (prova, en negatiu; abril 2013), guaix i creta s/ paper japó, 70 x 100 cm

L’entusiasme Un dia ja n’escrivia alguna cosa: em passa (o passa, així en general) que la primera emoció davant d’un projecte que funciona és l’entusiasme: una glopada de satisfacció i de ganes d’explorar més i més a fons. Però amb l’entusiasme no n’hi ha prou per afrontar un projecte i n’haig de ser conscient, perquè l’entusiasme és caduc com les fu-

lles d’un arbre i va caient a poc a poc. Hi ha el perill que, un cop deixada enrere la positivitat de l’entusiasme (que succeeix per la seva caducitat inherent i no per cap error meu), el projecte es desinfli i vulgui solucionar-ho pensant, donant-hi voltes... Diria que per treballar es necessita relativitzar l’entusiasme primerenc perquè quan aquest caduqui d’aquella manera tan natural es pugui continuar treballar. Retrobo aquest procés en la meva manera de treballar i crec que els llaurats hi aporten una disposició interna que ajuda força a relativitzar l’entusiasme. M’identifico en un paràgraf de Roger Schutz que diu que l’entusiasme “est un force que s’épuise et s’évanouit si elle ne communique pas son élan à une autre force, plus souteraine et moins sensible, qui doit nous faire cheminer notre vie durant” (Dinamique du provisoire, 1965).

6·V i 17·V

Sobre el verb onejar Ja havíem dit que, quan el fons es treballa a consciència, els llaurats adquireixen mobilitat, es desencarcaren, com si onegessin. I ja passava al Miracle, al començament de la primavera, que els camps eren tan verds que semblaven prats i, amb el vent, feien onades. Doncs això d’onejar ho trobo molt suggerent, perquè ja havia treballat amb les onades (a la platja, amb el vaivé) i ara, encara que sigui d’esquitllentes les puc retrobar. Però en realitat, això em fa pensar que la natura és de moviment continu o, si es vol, de memòria en el moviment. És com si el moviment de les onades s’anés encomanant, com si el seu vaivé s’anés propagant fins arribar, traduït pel vent, als camps llaurats. Potser no acaba de quedar gaire clar, però crec que aquest onejar hauria de deixar que es contaminés més en el meu treball, que fossin no tan rígids i més emocionals.

No estic dient tampoc de fer alguna cosa de l’expressionisme abstracte, no em refereixo això. Vull dir que els quadres que faig són molt mentals (i també ho diu la professora) i això tard o d’hora es nota per la fredor i rigidesa que deixen escapar. Els controlo una mica massa, crec. Tot i que quan pinto el fons és quan em deixo emocionar una mica més, però no sé si es nota gaire... (...) L’emoció, oneja.

Llaurats (esbòs, onejar; maig 2013), creta s/ paper d’embalar, 50 x 34 cm

Deixar que les ones arribin fins als meus llaurats “i pels cims onegin les espigues” (llibre dels Salms, cap. 72, 16).

Llaurats (esbòs, onejar; maig 2013), creta s/ paper japó, 30 x 20 cm

Llaurats gesso, acrílic i carbó s/ tela de sac 162 x 130 cm març 2013

Llaurats gesso, acrílic i carbó s/ tela de sac 114 x 195 cm març 2013

Llaurats gesso, acrílic i carbó s/ tela de sac 195 x 162 cm març 2013

Llaurats gesso, acrĂlic i creta s/ tela de sac 89 x 116 cm abril-maig 2013

Llaurats gesso, acrĂlic i creta s/ tela de sac 97 x 130 cm abril-maig 2013

Llaurats gesso, acrĂlic i creta s/ tela de sac 50 x 73 cm abril-maig 2013

Llaurats gesso, acrĂlic i creta s/ tela de sac 81 x 65 cm maig 2013

Llaurats gesso, acrĂlic i creta s/ tela de sac 130 x 97 cm maig 2013

Conclusió

(...) Quan faig llaurats, així de grossos i en silenci, sóc més feliç. (...) Del diari/quadern de treball, 24·III·2013 (fragment)