L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
L’EVOLUCIÓ DEL PARLAR CANAREU
Alumna: Alba Burruecos Santiago 2n de Batxillerat B Tutora: Núria Gil 2020/2021 Data d’entrega: 13/1/2021 1
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
INDEX 1. 2. 3.
INTRODUCCIÓ METODOLOGIA EL CATALÀ OCCIDENTAL 3.1. DIFERÈNCIES ENTRE EL CATALÀ OCCIDENTAL I ORIENTAL 3.2. ORÍGENS DE LA PARTICIÓ ENTRE CATALÀ ORIENTAL/ CATALÀ OCCIDENTAL 3.3. DEMOGRAFIA 3.4. CARACTERÍSTIQUES: EL VOCALISME 3.5. EL CONSONANTISME 3.6. MORFOSINTAXI 3.7. LÈXIC 4. EL TORTOSÍ 4.1. CARACTERÍSTIQUES 4.2. CONSIDERACIONS HISTÒRIQUES I ETIMOLÒGIQUES 4.3. LLISTES DE COINCIDÈNCIES 5. CARACTERÍSTIQUES DEL CANAREU 5.1. CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ 5.2. NUMERALS ORDINALS 5.3. INTERROGATIUS I RELATIUS 5.4. INDEFINITS 5.5. PREPOSICIONS 5.6. CONJUNCIONS 5.7. ADVERBIS DE MANERA 5.8. ADVERBIS DE QUANTITAT 5.9. ADVERBIS DE LLOC 5.10. ADVERBIS TEMPORALS QUE INDIQUEN TEMPS PASSAT 5.11. ADVERBIS TEMPORALS QUE INDIQUEN TEMPS PRESENT 6. PARAULES I DITES TÍPIQUES D’ALCANAR 7. ENQUESTA 8. CONCLUSIÓ 9. WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA 10. ANNEX
2
2 3 4 4 5 8 8 9 9 11 12 12 13 16 17 17 18 18 18 19 21 21 22 22 22 23 24 25 37 38 39
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
1.INTRODUCCIÓ Quan estàvem al segon trimestre, després de les vacances de Nadals, de 1r de Batxillerat, molts dels meus companys ja tenien més o menys una idea del que volien fer els seus treballs, i jo encara no en tenia cap, encara que sabia que volia fer-lo sobre alguna cosa relacionada amb alguna llengua. Un dia a la classe de literatura catalana estàvem llegint un llibre, la forma de com estava escrita era del català antic i moltes coses no les enteníem. Llavors vaig pensar de fer el treball sobre la llengua catalana. A part, perquè a casa meva no parlem català ja que ma mare és andalusa i sempre li hem parlat en castellà, tant mon germà com jo -tot i que moltes vegades ens diu que li parlem en català-. Tot i això, amb la família de mon pare parlem català, menys amb mon iaio que també és andalús però fa més de 50 anys que viu a Alcanar. Un altre dia, estàvem a l’hora de l’esbarjo i mentre parlàvem amb les amigues sobre que el treball de recerca, jo vaig dir la meva idea del que tenia pensat fer el treball i em van aconsellar que em centrés en un dialecte concret, ja que si el volia fer sobre el català en general era molt extens. Per tant, vaig decidir de fer-ho sobre el dialecte del meu poble, perquè em pareix bastant interessant com parlem i quan anem a veure ma iaia, moltes vegades mentre estem xerrant sempre empra dites i paraules que mon germà i jo desconeixem totalment. Una altra de les raons va ser que la joventut, de fa uns pocs anys fins ara, a l’estudiar el català- ja que els nostres avis no van poder perquè durant el franquisme es va prohibir i no es va tornar a recuperar fins a la democràcia i només el podien parlar a casa- i alguns viuen durant un cert temps fora del poble i oblidem el parlar d’Alcanar. Vull veure quina evolució ha sofert amb el pas del temps i observar si nosaltres, la joventut, encara mantenim el lèxic del poble.
3
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
2.METODOLOGIA El treball començarà amb una recerca del llibre Els parlars catalans de Joan Veny del català occidental, explicant les característiques, les diferències que hi ha amb el català oriental, l’origen de la separació dels dos dialectes amb l’explicació de quatre teories que hi han, la demografia, el vocalisme, consonantisme, morfosintaxi i lèxic. Continuarà amb subdialecte el tortosí, on s’explicarà les característiques, consideracions històriques i etimologiques, llistes de coincidències. La teoria acabarà amb el canareu, en aquest apartat es parla sobre les característiques de la nostra parla i finalitza amb unes paraules i dites típiques d’Alcanar. Després he pensat en fer una enquesta a la gent jove i gran que tingui xarxes socials com Instagram i Facebook i entrevistes a la gent més gran i que no té Facebook. A través de l’enquesta i les entrevistes buscaré fer una comparació i observar si la joventut encara mantenim el canareu.
4
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
3.EL CATALÀ OCCIDENTAL TAL COM INDICA VENY (2002: 85) Baixa de la confluència d’Andorra amb la Cerdanya fins a prop de l’Hospitalet de l’Infant allargant-se cap a les terres de l’Ebre i del País Valencià. Deriva de diverses contingències històriques i del seu emplaçament geogràfic: al nord, al segle X va sobreviure una llengua preromana, al sud, un poble semític va exercir el seu poder i la seva influència durant sis centúries, amb fortes ressonàncies en la llengua, sobre el poble romanovisigòtic que hi va conviure, tot i que el seu decaïment, va deixar, més que enlloc, petjades de la seva llengua arcaica. En el segles XVII, amb l’expulsió dels moriscos, tindran lloc densos canvis de població: la immigració mallorquina cap a terres de la Marina valenciana acolorirà amb elements dialectals orientals aquelles parles (Tàrbena, la Vall de Gallinera), immigracions al·legòriques establertes en zones despoblades a causa d’aquell foragitament (Asp, Montfort), a vegades castellanitzades per anteriors aveïnaments murcians (Baix Segura) i substitució lingüística del català. La situació marginal del català ponentí i el caràcter de la llengua trasplantada al costat meridional justifiquen la tendència predominant del català occidental cap a l’estasisme i la lentitud evolutiva.
3.1.DIFERÈNCIES ENTRE EL CATALÀ OCCIDENTAL I ORIENTAL TAL COM INDICA VENY ( 2002:17-20) L'articulació dialectal del català és en dos gran blocs: un bloc oriental i un bloc occidental, divisió proposada amb encert per Milà i Fontanals ja que el 1861, basant-se en el tractament de les vocals àtones llatinovulgars A i E, neutralitzades en [e] en català oriental i diferenciades en català occidental. El tractament de les vocals àtones O i U, neutralitzades en [u] en oriental i també diferenciades en occidental. El bloc oriental, a més de comprendre la Catalunya francesa, s’estén per les conques dels rius Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Cardener, Anoia, Foix, Gaià, Francolí, Riudoms, Alforja i Riudecanyes, mentre que cauen en domini occidental les conques del Segre, amb els seus afluents, i de l’Ebre.
5
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Sintetitzem ara els trets més generals del català oriental enfront dels del català occidental:
3.2.ORÍGENS DE LA PARTICIÓ ENTRE CATALÀ ORIENTAL/CATALÀ OCCIDENTAL TAL COM INDICA VENY (2002:20-22) Els factors de la bipartició del català són complexos. El substrat preromà, la romanització i el repoblament són punts importants en què es basen diverses teories que intenten indagar les causes d’aquesta gran clivella. Durant molts anys es va acceptar la que podríem anomenar teoria de la Reconquesta. TAL COM INDICA VENY ( 2014:3) Proposada succintament per Alcover (1918) i desenrotllada per Griera (1931: 3-17;1921) i després ampliada per Ferrando (1986 i 1989b), es basa en la transmissió, arran de l’anomenada Reconquesta i ulterior repoblament de les terres conquerides, de trets del català de l’oest cap al Segrià, el tortosí i el valencià, i de trets del català de l’est cap a les terres de parla oriental. A parer d’alguns (Badia, 1981: 20-23) s’hi oposa el sentit geogràfic de la reconquesta, realitzat no de nord a sud sinó d’est a oest, amb les conquestes, al s.XII, de Tortosa, Lleida i Fraga; també el fet que el nombre de cases concedides a pobladors de procedència oriental era superior al de participants occidentals, segons es desprèn del Llibre del Repartiment de València. Tanmateix caldria comprovar si a la conquesta va succeir un repoblament real ambgent de parla oriental que, d’altra banda, el s. XII, no estava tan diferenciada de la parlaoccidental i també caldria tenir en compte l’expansió cap a Lleida del Comtat d’Urgell. 6
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Quant al major nombre de parlants orientals cal tenir present que en el repoblamentdel País Valencià també hi participaren aragonesos (hi ha insistit Ferrando), la qual cosapogué tenir un efecte anivellador, especialment en el vocalisme (cf. teoria de l’anivellament [Alarcos Llorach, 1960]). Ferrando (1989: 408-426) ha enriquit aquesta teoria amb nous arguments lingüístics i històrics (protagonisme del comtat d’Urgell en el repoblament de Lleida i Tortosa, sistema de pesos i mesures comuns a Lleida i València, la suposada llegenda de les donzelles lleidatanes transmesa des del 1438 [Tomic]), subratllant el predomini de la influència germànica en el cat. or., partint del fort accent d’intensitat que hauria provocat un afebliment de les vocals àtones (Rasico, 1982: 103-104; Moran, 1984: 341-345). TAL COM INDICA VENY (2014:4) TEORIA DEL SUBSTRAT Segons els estudis de l’època, al sector occidental, del Montsec cap al nord, s’estenien els pobles bascos o bascoides, més o menys relacionats amb els ibers, que ocupaven les terres que anaven del Montsec cap al sud, uns i altres preindoeuropeus; en canvi, a l’àrea oriental vivien pobles post capsians, de llengua indoeuropea. Uns i altres haurien condicionat l’estructura de les vocals, clares i tenses a l’occidental, fosques i afeblides a l’oriental. El progrés dels estudis arqueològics ha mostrat la presència de població cèltica també a la part occidental i de població ibèrica a la part oriental, especialment després dels estudis de Terradell (1962). Nadal / Prats (1982: 41-47) en fan una síntesi i Moran (1982: 335340) i Gulsoy (1993: 53-56), una revisió crítica. Recentment, Xaverio Ballester (2008) ha reprès aquesta teoria, tot matisant-la, tot oposant-se a la «alambicada hipótesis —con o sin doncelleces— repoblacionista medieval». Creu, amb evident gosadia, que la variabilitat vocàlica i l’estructura de les vocals del cat. or. dependrien de característiques de l’ibèric assentat en aquesta àrea. No cal cercar la veritat a quatre (o mil) llegües si la tenim a dues passes. Sabem tan poques coses segures del fonetisme de l’ibèric que fàcilment naufraguem en un mar de foscors i incerteses. TAL COM INDICA VENY (2014:4) TEORIA DE LA ROMANITZACIÓ Badia, en el seu llibre La formació de la llengua catalana (1981) i després (1984a i 1984b), reprèn aspectes de la teoria del substrat, però amb una nova orientació: remarca la forta romanització del sector est (densa toponímia romana a Girona, Ausona i terres orientals), paral·lela a l’evangelització (hagiotoponímia cristiana), que contrasta a l’oest amb la persistència de bascos al nord (Ribagorça, Pallars) fins al s.X, i l’arabització, des del s.VIII, del Baix Ebre i el País Valencià. La presència de l’eusquera, d’un costat, i l’impacte de l’arabització de l’altre, que, desromanitzant, hauria fet aflorar vells trets lingüístics preromans, explicaria el caràcter diferencial del cat. occ. enfront d’un cat. or. fill d’una llatinitat ben implantada que, sense substrat, hauria restat lliure —diu Badia— en la seva evolució, aspecte que costa d’admetre.
7
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
La teoria, brillantment exposada, peca, al nostre parer, de dos errors: A) El substrat, com ha observat Bastardas (1982), quan actua, ho fa més aviat cap a la innovació (cf. F > cast. h aspirada i grau zero: farina > harina); costa de creure, en canvi, que la llibertat cap a una evolució afectés el cat. or., de base teòricament més llatinitzada. B) És difícil admetre que, després de l’arabització, rebrotessin els trets de l’antic romanç. A Veny (1978: 19-20) insinuàvem que, tant en aquesta teoria com en la del substrat, «no s’han tingut en compte la cronologia dels canvis que separen el català oriental de l’occidental», apreciació recollida per Nadal / Prats (1982: 48-49); hi insistíem encara (Veny, 1991: 246 «dejando en paz el substrato»; 1992: 31-32), subratllant un cop més el caràcter estagnant, conservador del cat. occ. enfront del més innovador i elaborat del cat. or. Per a altres observacions crítiques, veg. Ferrando (1989: 401-408). TAL COM INDICA VENY (2014:5) TEORIA DE L’ANIVELLAMENT Alarcos Llorach (1960) va aportar una novetat pel que fa a les característiques del valencià dins del cat. occ.: la inclusió de l’aragonès com a llengua d’una part dels colonitzadors del País Valencià. Després de conquerida València als musulmans, en el repartiment de cases en van tocar 630 a colonitzadors del cat. or. enfront de 348 assignades a gent de parla occidental i 597 a aragonesos, de llengua aragonesa. Aquests dos darrers grups posseïen un vocalisme força semblant, enfront del cat. or., que coneixia una neutra tònica [e] i una neutra àtona; d’aquesta manera s’hauria imposat en el valencià el sistema propi dels dos grups, amb un anivellament vocàlic a favor de la majoria. Potser en aquest anivellament el paper de l’aragonès hauria estat més important del que s’ha dit fins ara: la desinència -a de 3ª pers. del present d’indicatiu (ell canta en lloc de ell cante), potser l’article el en comptes de lo, com en aragonès. El que cal destacar és que, en els darrers anys, el progrés de la dialectologia històrica i la història de la llengua han demostrat que són notables els supervivents de l’aragonès en valencià: els que eren considerats mossarabismes han esdevingut aragonesismes: colmena, lloma, lapo, assagador, llanda, gemecar, grill cantador, etc. (Veny, 2006: 131; Martines, 2002, 2009 i 2011; Ferrando, 1989: 412 i 415) són alguns dels molts exemples que podríem adduir.
3.3.DEMOGRAFIA TAL COM INDICA Veny (2002:91) La xifra de parlants catalans del nord-occidental supera els 600.000. La ciutat més gran és Lleida, amb uns 80.000 habitants. Sacsada per les guerres, sagnada per les emigracions cap al sud o cap al litoral, refeta amb nous habitadors que ha calgut assimilar. En els darrers quaranta anys la comarca a la qual pertany, el Segrià, ha 8
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
estat l’ùnica de les comarques de la ‘‘província’’ que, gràcies a la capitalitat, ha experimentat una alçada demogràfica espectacular (75,8%); només l’Alt Urgell, amb la Seu, l’acompanya en aquesta pujada, si bé més modesta (4,2%). Les altres han sofert la sagnia de la despoblació: al Pallars Jussà el 1975 ja eren vint-idos els pobles totalment deshabitats, als quals haurem d’afegir aviat els que avui compten amb menys de mitja dotzena d’habitants (Larén, Mereia, Herbasavina, etc.). La fisonomia dels dialectes més arcaïtzants se’n veurà ben aviat profundament afectada.
3.4.CARACTERÍSTIQUES: EL VOCALISME TAL COM INDICA Veny (2002:91-93) El vocalisme tònic coincideix amb el del català oriental; la seva distribució: a cadena, ceba, pera (amb e tancada) corresponen cadena, ceba, pera, etc. (amb e oberta) en català oriental. Aquest E llatvg. s’ha mantingut tancada en general a tot el nord-occidental, presenta obertura en punts de l’Urgell, la Segarra i les Garrigues i sistemàticament a tota l’àrea en certs contextos, com en cat. central: verd, tela,tel; d’altra banda, la /e/ provinent de la e llatvg. sol mantenir-se obert en les mateixes condicions que el cat. oriental: terra, hivern, deu, etc. El vocalisme àton es mostra més ric en el grau d’obertures. Vet aquí el seu sistema:
El fonema del tercer grau d’obertura /a/, a una zona que, ‘‘grosso modo’’, comprèn el Segrià, la Noguera, les Garrigues i Fraga, en posició final absoluta es realita amb una menor obertura dins el vessant anterior [e]: [káze], casa, [dóne], dona. L’oposició e/a (mestre/mestra) d’altres comarques occidentals esdevé aquí, fonèticament, è/e, mestè/mestre, negre/negrè, cante (3 pers. IP) cantè (sg. Imperatiu) cantarie (3 pers. Condicional) /cantairè, (1 pers. id.). La /e/ àtona inicial del romanç primitiu, especialment formant part dels segments es- i en-, tendeixen a confondre’s en una [a]: ariçó, eriçó, tarròs, terròs, astarnut, esternut, astel, estel, aspés, espès, ascala, escala, anciam, enciam, antendre, entendre. Hi ha casos d’alternança, quan es tracta de la vocal inicial absoluta, poden estar en relació amb els enllaços fonosintàctics de -a + e- o de -e + a-, solen realitzar-se a favor de la vocal final del mot anterior: la scala (enfront a vegades de les escales), s’ha squeixat, s’ha esqueixat, aifegà-se’l diu, ofegar-se al riu, vent de vall, vent d’avall. La o àtona, seguida de i tònica, sol tancar-se en u, tal com passava en català medieval: cubrí, cobrir, culumí, colomí, cunill, conill, bunic, bonic.
9
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
La o- inicial coneix una forta tendència a convertir-se en au-: oliva>auliva, olor>aulor, ofici>aufici, operació>auperació, etc. Al català oriental rodó, fonoll, jonoll, soroll…, el català occidental oposa les formes redó, fenoll, genoll (o ginoll), seroll (o siroll), més acostades a les llatines, o amb influència de la consonant palatal que tanca la e en i (ginoll), giner, gener, gineral, general, sinyor, senyor, quixals, queixals. Alguns diftongs s’han mantingut en el seu estat arcaic en punts isolats del nord-occidental: és el cas de mairastra, madrastra, de lleit, llet (lacte).
3.5.EL CONSONANTISME TAL COM INDICA Veny (2002:93) En general, coincideix amb el català central. A més de les característiques que hem esmentat, com són manca de iodització (palla), palatal inicial o postconsonàntica africada (txintxa), segregació de iod per ix (coix) i absència de reforç de la -r final (cor i no cort), cal afegir la tendència a la geminació de b i g davant iod o wau: gàbbia, gàbia, eggua, egua, egguarà, guarà. També ha rebut popularment el tractament propi del grup -MB- donant tamé,com en valencià. Galleta, galleda, no ha sonoritzat la -T- intervocàlica.
3.6.MORFOSINTAXI Recordem algunes característiques generals de les pàg.19-20 TAL COM INDICA Veny (2002:93-96) És general l’ús de la desinència -o (canto, parlo…), els incoatius en -ix (o ís), i els plurals dels proparoxítons amb morfema nasal final (hòmens, homes). Els incoatius en -ix, -ixen (de l’IP), -isca (o -ixa, -ixi), -isques, etc. (del SP)remunten, en català occidental, almanco al segle XIV, degudes a la llengua literària; aquestes formes podrien procedir ja de variants portades pels colonitzadors o bé ésser resultat d’una importació occitana en el català preliterari a l’època de la dependència de Tolosa. Els plurals àsens, hòmens, órdes, màrgens, etc., en lloc de ases, homes, ordes, marges, etc., representen l’estadi del català medieval servat fidelment per aquests parlars; només un o altre mot ha sofert la desnasalització. L’innovador ha estat el català oriental, començant el canvi probablement pel Nord; es tracta d’un procés de regularització dels plurals sobre el model arbre/arbres, ajudat pel femení casa/cases, articulat amb [e] a l’oriental (-e/-es). En morfologia verbal remarquem quatre característiques del nord-occidental, de major a menor extensió, són: 1) La desinència -ẹ corresponent a la 3 pers. de l’IP dels verbs de la 1ª conjugació (<AT) i la desinència -avẹ, (evẹ), -ivẹ de la 3 pers. de l’imperfet de les tres 10
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
conjugacions (<-ABAT, -EBAT, -IBAT): cante, canta, cantave, cantava, mostre, mostra, mostrave, etc.; igualment la desinència de la 3 pers. del condicional simple: cantaire. L’àrea va des del nord fins a una línia que s’estén per sota de Llucena i Castelló, amb alguna excepció com Tortosa que fa canta, cantava, perdia. 2) Les desinències -o, -os, -o, -on, de les pers. 1, 2, 3, i 6 respectivament del SP: que canto, que cantos, que canto, que cànton, que bàtigo, que bàtigos, tc., que des del nord (llevat de la Ribagorça i el Pallars) arriba fins al sud d’Alcalà de Xivert i Albocàsser, amb una connotació rústica que impulsa a substituir-les per les desinències més esteses -a, -es, -e, -en. Són també nord-occidentals les desinències -esses ( o -asses), -éssem (o -àssem). -ésseu (o -àsseu), -essen (o assen), com en la generació gran del mall. i eiv., en lloc de les centrals, -essis, éssim, -éssiu, -essin: cantesses, cantéssem, etc. 3) Les desinències -essa i -issa de la pers. 1 de l’imperfet de Subjuntiu: cantessa, partissa, partiguessa, etc., que, des del Pirineu, baixen fins a la Terra Alta i el Baix Ebre. 4) Les desinències -aia (o -aie), -aies, -aie, -àiem, -àieu, -aien, dels verbs de la 1ª conjugació, que han substituït les en -ava, -aves, etc.: ploraia, cantàiem, txarraien, etc., i que ocupen les terres de Fraga, el Segrià, la Noguera, la Segarra, les Garrigues, l’Urgell; el tipus cantava, -aes, -ava, -àem, -àeu, -aen és més ampli i apareixen al nord i sud del País Valencià. Els pronoms, en situació preverbal, solen mantenir la forma plena: me, te, se, mos, vos substituït sovint per us), lo, los, la,amb casos de reducció segons el contest. Segut de mot que comença per vocal o després de mot acabat en vocal, lo>l: l’home, apaga’l foc; la+ vocal>l: l’antrada, l’entrada (però la última); després de vocal, los>ls: entre’ls hòmens. Quant a l’article personal, s’ha perdut els derivats de DOMINU, -A, origen de en, na, n’, remplaçats per les formes de l’article definit: lo Joan, l’Andreu, la Maria, l’Alba. Degut a l’articulació clara de la [ẹ] final, a una gran part de l’occidental mots acabats en -ẹ, masculins des de la formació de la llengua, han mantingut el seu gènere enfront de l’oriental on s’ha fet femenins: així pinte, aladre, estable, lleme de l’occidental, oposats ‘‘grosso modo’’ a pinta, arada, establa, llema de l’oriental. En sintaxi criden l’atenció diversos fets, no gaire estesos i freqüentment relegats a les velles generacions: 1) Cap al Segrià i les Garrigues apareix un futur amb valor d’imperatiu, de característiques singulars, com pot veure’s en aquests exemples adduïts per Josep Vallverdú: ‘‘Pensaràs-hi, eh?’’, ‘‘Trauràs-t’ho tu mateix, sents?’’. Destaquem-hi la posposició del(s) pronom(s) complement(s), explicable per un creuament semanticosintàctic amb l’imperatiu (pensar-hi, trau-t’ho, fixa-t’hi), i la presència d’una partícula final, sovint interrogativa, que tanca l’oració.
11
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
2) La conjunció so que (o su que) ‘només que’, coneguda al Pallars, el Segrià, les Garrigues i la Terra Alta, sembla constituir una reducció de que. 3) Al Segrià, el quantitatiu prou, normalment invariable en la llengua clàssica i dialectes conservadors com el balear, ha adquirit una forma femenina prouta (pl.proutes), analògica sens dubte de quantitatius dotats de flexió com molt/molta, tant/tanta, bastant/vulgar bastanta
3.7.LÈXIC TAL COM INDICA Veny (2002:96-97) S’hi poden agregar mots que cavalquen en el català occidental i el valencià: amparar, manllevar, birbar, eixarcolar, treure herbes, catxop, conillet, estalzí i follí, sutja, lleute o rent, llevat, romer, romaní, jònec, vedell, cisca o xisca, senzilla, paloma, papallona, apegar, encomanar (una malaltia), peroliat (o pernoliar), extremunciar, timó, farigola, gronsa, tremuja, rabera, ramat, ficar, posar, etc. Les concomitàncies lexicals nord-occidental/valencià, s’estenen al balear: parèixer, semblar, pigota, verola, torcar, eixugar, fregar, banyar-se, mullar-se, granera, escombra, arena, sorra, bres, bressol, bes, -et, -ada, petó, faldetes, faldilles. La major part d’aquests casos es tracta de mots que foren generals a tot el català medieval, i que s’han mantingut en qualitat d’arcaismes en aquestes àrees per la seva condició isolada, lateral o tardana, és a dir, d’àrea de colonització. Al nord-occidental més estricte pertanyen vocables com moixó, ocell, silló, càntir, tona, bota gran, tripó, testicle, canines, ullals, muricec (i variants), ratapinyada, plapa, clapa, sangartalla (i sargantilla), sargantana. La major part recolzen en documentació del segles XIV i constitueixen un indici evident de la primitiva diferenciació dialectal posada en quarentena per alguns filòlegs enlluernats per la sorprenent uniformitat de la llengua literària medieval. Alguns d’aquests mots, i d’altres com trincola, esquella, arna,casa d’abelles, falsa, golfes (reducció de falsa cambra), tormo, penyal, terrós, etc., presenten una continuïtat d’isoglosses en aragonès, explicables pel moviment de la romanització o per la contigüitat geogràfica. Certs significants s’han revestit d’un significat diferent de la llengua normativa o més general: - Popa vol dir ‘mamella’ - Padrí és l’‘avi’, com a Mallorca (perquè l’avi era nomenat padrí de fonts del primer nét) - Madrina és la ‘llevadora’ (el mot ja es registrat el segle XIV) - Pastisser és el ‘flequer o forner’ - Renegar significa ‘renyar’ - Guerxo vol dir ‘borni, tort d’un ull’ i no ‘estràbic’ - Murri ‘esquerp’ i no ‘astut’ 12
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
4.EL TORTOSÍ TAL COM INDICA Veny (2002:103) S’estén pel Baix Ebre i el Montsià i en comarques de transició entre el valencià i el nord-occidental, podem afegir els Ports de Morella, el Maestrat, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya (deixant a part les localitats més occidentals).
4.1.CARACTERÍSTIQUES TAL COM INDICA Veny ( 2002:103-105), en el vocalisme podem notar la palatalització de la vocal de llerg, llarg i d’eigua. La v labiodental vivent en Paüls (Baix Ebre) i Canet el Roig (Baix Maestrat), la reducció antiga de la NY>V visible en el mot de Tortosa (acovidar,convidar). Certs trets fonètics ens recorden les arrels nord-occidentals (auzell,aucell, pinzà,pinsà, amb la z sonora) i d’altres s’acosten al valencià (poble, regla, amb g fricatives, juí, judici), en morfologia s’usen plurals en -st (aquests,posts), també en -ns proparoxítons acabats en nasal (hòmens,homes). L’article té la mateixa estructura morfològica nord-occidental (lo, los, etc.) tenint en compte que el femení la no s'elideix davant de u-, i- tóniques o àtones: la ungla, la universitat. Els demostratius presenten dos graus de localització: 1) proximitat: este, -os, -a, -es neutre:això 2) allunyament: aquell, -s, -a, -es neutre:allò La primera persona del singular del present d’Indicatiu és -o (canto, ballo, trobo) i la tercera persona del singular és -a (canta, balla,troba). Una característica que sobresurt del tortosí és la coincidència de la primera i segona persona del plural del present de Subjuntiu amb les de l’imperfet: féssem,fem,fésseu, feu, cantéssem, cantésseu...). El fet de trobar-se a cavall del nord-occidental i del valencià, el torosí comparteix també mots del primer (eixalavar, rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada) i del segon (boçar, vomitar). La llarga submissió als musulmans justifica arabismes com dap (mesura d’oli), setra (gerro d’aigua). La situació marginal ha afavorit algun arcaisme com certinitat (certesa), a, vocatiu per adreçar-se a un igual o, en femení, expressió de sorpresa o admiració, baldana (botifarra de sang, arrós...). D’altres, poden desorientar parlants de zones alienes al dialecte: maldar (renyar).
13
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Els castellanismes són abundosos, ha pres un valor semàntic peculiar: averiguar (ordenar, preparar). La paremiologia també ofereix peculiaritats: donar (dar) farró, donar carabassa.
4.2.CONSIDERACIONS HISTÒRIQUES I ETIMOLÒGIQUES TAL COM DIU Veny (1991:466-470) Entre les mostres del substrat basco-ibèric podem esmentar llaganya (amb la a etimològica mantinguda-basc lakaiña-),sucarrar (també amb u etimològica mantinguda-basc su 'foc' i karra 'flama'-). D'origen cèltic, mots com bresca, carro, maduixa, perol són generalsa tot el català, mentre que bres (en front de bressol) és propi del català nord-occidental fins a Castelló i ja des del Penedès fins al Priorat. Altres mots d'origen cèltic són brossat, garra, esgarrar, garró,esgarronar, gleda, tarranc (a través del mossàrab, segons DECat,), tormina. Cal destacar d'aquest mot la fonètica amb o oberta com el balear, a diferència de la resta del Principat on, segons Coromines(DECat.), es troba pertot o tancada. De procedència sorotàptica són barana i el seu derivat barandat. Preromà i pregermànic bacó (que podria ser del germànic occidental BAK 'dors'). Preromà i probablement indoeuropeu, siboc, saboc i també xibeca, procedent d'aquells. Gallufa és d'origen incert, probablement pre-romà i potser a través del mossàrab. D'origen pre-romà hispànic tossaló, estossolar-se. D'origen hispano-romà marro, momos. I ibero-llatí rebecar-se. D'origen pre-romà considera Coromines el sufix -OKKIA, que apareix en milotxa (mot que creu de base mossàrab o aragonesa). Són topònims d'origen pre-romà en aquesta zona geogràfica: Garcia, Tivissa,Gandesa, Carles (Alfara), Tivenys, Tortosa, Xerta, La Càrrova (Amposta),Bel, Sorita, Xert, Tírig. La romanització d'aquesta zona fou profunda. Alguns mots llatins es conserven enrortosí amb un sentit i una forma molt fidels als originaris: sansa (llatí SAMPSA, 'pasta d'oliva'), sobines(de) (llatí SUPINU) 'amb I'esquena a terra', 'd'esquena'. Pel que fa als germanismes d'origen gòtic: - Gandaia: Es una forma que només s'ha mantingut a la zona de I'Ebre perquè és una peça que se seguia usant en la indumentària popular. Probablement és un mot derivat de I'occ. antic i cat. antic gandir 'fugir' 'refugiar-se', que procedia del gòtic WANDIAN 'girar','tornar-se'n'. -
Guerxo, pronunciat al Maestrat gartxo, té el sentit de 'borni'. És un mot d'origen germànic, encara que és possible que en català fos un préstec de I'italià.Els derivats són en tortosí sempre amb a : garxar (o garsar, al Maestrat), garsadura. La variant del radical gars- predonima en valencià i balear també.
14
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
-
Manyofla, rapejar. I altres que són més generals en català: amanir, del gòtic MANWJAN 'preparar'; esquella, probablement del gòtic *SKILLA 'campaneta, cascavell'.
-
Ranc 'coix', tap i tapa són també d'origen gòtic.
D’origen fràncic: - Esclet, probablement del fràncic *SLIHT 'senzill', 'llis'. En tortosí és molt habitual i té el significat de 'net', tant aplicat a persones com a coses (especialment la roba de la bugada). Sembla que és un mot exclusiu d'aquest dialecte. -
Aguaitar derivat de guaita (fràncic *WAHTA '(la)guàrdia o guarda') i que té el sentit de 'contemplar amb esforç’ més que 'mirar'.
-
Aguardar, derivat del germànic WARDON, que té el sentit d"esperar' en tortosí, sembla que per influència castellana.
-
Adobai, balair, embornar, a esclatacor, faldetes, faltriquera, gratar, òliba, ...
Hi ha pocs topònims d'origen germànic en les terres tortosines. Coromines (Estudis toponímia) esmenta Serra d'en Galceran i Xivert -de tota manera cal tenir en compte que originàriament es tracta d'antropònims, tots dos al Maestrat. Pel que fa a I'antroponímia, són cognoms germànics molt habituals: Berenguer, Bertran, Guimerà, Alifonso, Arnau, Mir, Miró, Gilabert, Argemir, Bericat (Vericat). El mossàrab és la llengua derivada del llatí dels cristians que vivien en domini àrab. En el tortosí hi ha restes d'apel·latius probablement mossàrabs. Entre els apel·latius podem esmentar: els acabats amb -o, fondo, gaiato,pando ('lent'), Iligallo ('camí ramader'); els que tenen palatal com a resultat de C llatina, xinxa, catxel, catxull, clevill/clavill, còquero, clòtxina; els que conserven els grups mb i nd sense simplificar, com gamba 'crustaci', o els seus derivats gambairot i gambosí ('animal imaginari' en tortosí i mallorquí, i també 'xiuladissa del vent' en tortosí), morranda/morrandes 'restes de menjar o beure que queden a la vora dels llavis', usat en valencià i tortosí; els que tenen la terminació -átxo, com galatxo('braç o canal d'un riu', a les terres de I'Ebre), fardatxo('llargandaix' en tortosí i valencià), senatxo, borratxo. I altres com ganxo, espentolat/espendolat, ficto-ficto, foia, fregitel·la, garranxa, llaça, (potser yasa i en pasar al català jaç, jaça, probabilitat que el mateix Coromines creua venturada), malfull, manto, tormo -pre-romà, probablement- escoquerar,arroscat 'ben vestit' , barjola, capsot (variant catalanitzada o arabitzada segonsCoromines). Alguns dels mots que podrien considerar-se mosssarabismes ens han arribat ben segur a través de I'aragonès : aquest és el cas, per exemple de lligallo, gaiato. Els àrabs ens deixaren restes en la toponímia i en el lèxic però no en el sistema fonològic ni en el morfosintàctic. Els arabismes representen una bona porció del lèxic català. N'esmentarem només uns pocs exemples: 15
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
-
Matalap 'matalàs', on la f més antiga (àrab matrah) per facilitat de pronunciació s'ha mudat en p,en posició final, en el País Valencià i també en tortosí.
-
Bellota és el nom de I'aglà en punts del català nord-occidental, en tortosí, valencià i eivissenc.
-
Tramús 'llobf és segons el DCVB només mot propi del valencià, però en realitat és l'única forma usada també en tortosí.
-
Llima 'llimona' és la forma valenciana i de les terres de l'Ebre.
-
Alfàbrega es pronuncia en tortosí aufábiga, sense r com el balear i valencià (alfàbega) i amb i com en alguns punts del sud del País Valencià.
-
Màquila 'mesura d'oli o gra', que el DCVB dóna com a propi únicament de Tortosa, és també viu, segons Coromines (DECLIC), al País Valencià.
-
Aleca 'sac per posar-hi especialment cereals o llegums', que és encara viu en tortosí i Camp de Tarragona, balear i valencià.
-
Rabera 'ramat', mot peculiar del tortosí i viu també en alguns punts del valencià.
Altres arabismes són: algeps/argeps, aleuna, alfac, aumànguina, bacora,de bades, baldana, barbada, batà, borja, borratxet, botnada, cadap, cadup,cafís, cas càmfora, caraba, cataifa, cuscús, farga, magarrufa, magasim,ensobecar-se (subec), esbalafiador (balafiar), farga (olivera, olives), garbo,galèpia, galipau, galvana, de ganzell (potser amb modificacions per influència de la fonètica mossàrab), rabera, ressago, safa, safranòria, sagasseta,tafarra.. Aquests exemples de reminiscències lexicals d'altres llengües ens permeten de veure la proximitat del tortosí amb el valencià i el balear, com comprovarem també després en I'apartat general de lèxic. Mots que comparteix amb I'aragonès: gambeto gambosí (i amb altres parlars de I'espanyol), garganxó, garranxa, garranxo, garré, lloma Hel·lenismes: gúmena Gal·licismes: pitxer,pitxel Italianismes: '(córrer) I'andante, ensèmi
4.3.LLISTES DE COINCIDÈNCIES TAL COM INDICA VENY (1991:470) El tortosí s'atansa des del punt de vista lexical més al valencià que no pas al català nord-occidental i al central i això és lògic.
16
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Els percentatges de coincidències que podem donar aquí es refereixen només al lèxic que no és comú a la gran part del cat., ja que hem obviat els mots coneguts per tots. D'aquests mots que presenten particularitats respecte de la resta del cat., el tortosí en comparteix amb el valencià el42% i un 33% d'una manera exclusiva en val. i tort. A més, per zones, un 15% amb el Maest. que no són de la resta del val. i un 3% només amb Cast. i Maest. El tortosí coincideix amb el nord-occ. en un 22% dels mots estudiats, dels quals ,però un 10% els té també en comú amb el val., de manera que només un 12% dels mots és exclusiu del tort. i nord-occ. D'altra banda hi ha un 14% de coincidències lexicals amb el camp de Tarragona; ara bé, només un 4,5% són mots exclusius dels dos subdialectes. Les coincidències amb el balear són del 18,5% (7,25% amb tot el balear, 6% amb eI mall.,3% amb I'eivissenc, i la resta amb el menorquí (1,3%) o mall. i men. alhora(0,87%). Les coincidències amb la resta dels dialectes orientals d'aquest inventari, són poques: 2,6% amb I'alguerès, 3,3% amb I'Emp. i 6,75% amb altres dialectes orientals (Ross.,Pen.,Vic.Rip....). TAL COM INDICA VENY (1991:483) 1) Les innovacions que s'observen ens fan pensar, però, que s'atansarà al català central cada vegada més: la influència de la TV i de I'escola sembla tenir un pes fonamental en aquest procés de canvi. Altres aspectes importants que contribueixen al canvi són els factors de pèrdua de poder econòmic i cultural no només de l'àrea tortosina en general sinó també del nucli urbà que des de sempre ha estat aglutinador de l'àrea. L'escola fomentarà també aquesta diferència: a la zona nord del País Valencià, s’ensenyarà amb manuals valencians, encara que no s'adeqüen a la seva manera de parlar i a Tortosa amb manuals comuns amb els del català central. 2) Tot i el suposat prestigi que té la parla de Barcelona, els barcelonins -que van a viurea les Terres de l’Ebre, s’adapten a la fonètica d'allà, la canvien, almenys en l'ús públic. Podem dir, per tant, que el dialecte encara té poder d'assimilació. 3) La sociolingüística i la dialectologia són dues disciplines ben relacionades. Un dels fets que aproxima les dues disciplines és que ben sovint els geolectes, arraconats per la llengua estàndard, poden esdevenir sociolectes (Colomina ( 1985:55). Aquest pot arribar a ser el cas de dialectes geogràfics com el tortosí. Ara per ara, emperò, no és aquest el cas.
17
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
5.CARACTERÍSTIQUES DEL CANAREU 5.1.CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ TAL I COM INDICA BUJ ALFARA ( 2OO2:14-15) Vocalisme tònic: vocal o pot ser obert o tancat com boina en la comarca de Montsià. Vocalisme àton: la vocal a del verb anar pot presentar afèresi (supreció o pèrdua de un o més sons en posició inicial de paraula) en alguns temps verbals, com per exemple, en el pretèrit imperfet que pot pronunciar-se ‘nava. La vocal ei-, em-, en-, es-, pronunciada amb [a], per exemple, aixam, aspardenyer. La vocal e dels pronoms em, en, et o l’article el s’eledeix precedida de mots acabats en vocal: no en > no’n. La conjunció disjuntiva o i el pronom ho sempre es pronuncien [u]. Els possessius masculins àtons mon, ton, son generalment son pronunciats amb [u]: mun pare, tun germà, sun iaio. La vocal de l’adverbi on s’eledeix en la combinació preposició a seguida de l’adverbi de lloc on: a (o)n se’n han anat? Consonantisme: emmudiment o sensibilització en la dental del mots cent, sant, vist: cen[t] u, San[t] Antoni. El grup consonàntic mpt del verb comptar es pronúncia [nt]. En alguns mots la grafia j té el so de [x] castellà: majo
5.2.NUMERALS ORDINALS TAL COM INDICA BUJ ALFARA ( 2019:98) Els ordinals primer, segon, tercer, quart, quint i sext són les formes que apareixen pertot a la comarca. -
Sèptim a tot arreu excepte a Am, Bc, Mu i Ul que respongueren lo que fa set.
-
octau Al, Am, Ga, Jp, Mb, Mu, Mv, Rà, SB, Va, Ve; lo que fa vuit: Am, Bc, Ca, Po, Ul; lo vuit: Bc, Fr, Ga, Go, Mu, Sé, SJ; vuité: Fr.
-
novè a tot arreu; lo que fa nou: a tota la comarca.
-
dècim Al, Ga, Mb, Mv, SB, SJ, Va, Ve; lo que fa deu: Am, Ca, Ga, Go, Mu, Po, SJ, Ul; lo deu: Bc, Fr, Ga, Jp, Sé; desé: Mb, Rà, SB 18
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Dins d‘una sèrie obtenim últim a tota la comarca, excepte a Mu. De darrer obtenim la variant amb metàtesi rader a Al, Am, Bc, Ca, Ga, Jp, Mb, Mu, Mv, Po, Rà, SB, Sé, SJ, Ul, Va, Ve. Anteriors a últim són les formes penúltim i antepenúltim localitzades a totes les poblacions.
5.3.INTERROGATIUS I RELATIUS TAL COM INDICA BUJ ALFARA( 2019:98) Els pronoms interrogatius quin, quina, quins, quines són els usats pertot. Quan davant van les preposicions de o en es pot segregar una nasal adventícia, arreu de la comarca: den quines me parles?, pen quin carrer?, pen quina plana vas? També es fa servir el pronom interrogatiu qué. Arreu es localitzen les combinacions per qué, par a qué, pa qué. I també a Alcanar i les Cases l‘ús de par qué. El pronom qui també s‘usa amb valor ponderatiu en expressions com: Qui gran! Qui bonic! a Al, Ca i Sé
5.4.INDEFINITS TAL COM INDICA BUJ ALFARA ( 2019:98) Els indefinits atre, atra, atres (femení i masculí) sempre apareixen amb les variants dissimilades pertot. També apareix arreu la forma dissimilada dingú. Tota pren la variant tot davant de sola i apareix la combinació tot sola: Ella s'ha quedat tot sola.
5.5.PREPOSICIONS TAL COM INDICA BUJ ALFARA ( 2019:99-101)La preposició a si va seguida de demostratiu, d‘indefinit o de pronom personal pren la forma an, perquè apareix una nasal antihiàtica, per fonètica sintàctica: an ell, fes-lo vindre. No sé com hi díem an allò?. No hi vaigues an aquell carrer. També pot aparèixer una nasal adventícia davant dels demostratius: a n’anquell, a n’anquella, a n’anquells, a n’anquelles. S‘ha recollit a n’anquell a Am, Po, Mv i SJ. També, per observació directa, hem notat aquestes variants en algunes poblacions del Baix Ebre, sobretot de la zona de la desembocadura de l‘Ebre. La preposició amb és inexistent, la preposició en ha ocupat els usos habituals de la preposició amb. Veny (1991: 165) documenta aquesta confusió des d‘antic al tortosí, al valencià i al ribagorçà: Al: les xiques que anaven en xics Am: de primer en bicicleta 19
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Bc: se van quedar-se en intenció de después Ca: les fem bullidetes en una miqueta d'oli Fr: en dos arbres ho tapava tot Ga: paque anés en electricitat Go: lo procés del xampany se comença en lo vi Jp: una corda en olles Mb: un atre tros de tenda arreglat en corretges Po: pos allavons en uns ganxos Rà: vaig anar a Tortosa en lo Carrilet SB: allí sortien savis en un simple mestre Sé: después vaig anar en este mestre Ul: lo qui va fer això en un que venia La preposició en també s‘usa amb valor locatiu i temporal: Ga: està una temporada en terra Fr: féem foc en terra Al: en ser a casa, dinarem Mb: en dos dies ho ha collit tot Mv: pero està feta en un punt La preposició cap apareix sota diferents variants, fruit de canvis fonètics. Així, la bilabial oclusiva sorda sonoritza en posició intervocàlica i s‘articula aproximant en combinació amb la preposició a i els adverbis aquí, allà, allí ―cab a, cab aquí, cab allà, cab allí. Aquesta realització es localitza a la zona septentrional. Una altra variant és la que apareix amb metàtesi d‘oclusives, pac a. Aquesta variant és la més estesa a la comarca. Es concentra a la part septentrional, incloent-hi també la Ràpita, que pot presentar també un tancament de la medial en palatal semitancada, pec a. A SB s‘alterna la variant amb metàtesi i la variant sense aquesta. pac a: Am, Fr, Ga, Go, Mb, Mu, Mv, Po, Rà, SB, SJ, Ve 20
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
cab a: Al, Bc, Ca, Jp, Sé, Ul, Va; cap a: SB; pec a: Rà La preposició de pot prendre la variant da quan forma part d‘una perífrasi d‘obligació o precedint un quantitatiu ―da quart, da mig, una miqueta més da dit... Al, Rà: ha da ser Am: l’arrossejat té da ser tret i minjat Mb: havia da pujar Rà: s'havien da dir, havia da vindre Ve: havies da collir De vegades, arreu de la comarca, darrere la preposició per pot aparèixer una nasal adventícia o prendre la variant pa: per n’això, pa Nadal. També es localitza a la comarca del Montsià l‘aglutinació de les preposicions per i en amb el resultat pen: per en terra > pen terra. La preposició per quan es combina amb la preposició a es pot aglutinar i donar pa o par a. Aquestes variants es donen arreu de la comarca: ho donaven als amos u per a natros: Mb les aulives nostres per a fer sabó: Mb pa qué ho has dut?: Al la vam estrenar par a vore la fira: Am par a natros: Rà pa beure els animals: Rà la mija pa la una: Rà La mateixa preposició pot perdre la ròtica quan va seguida de l‘article determinat: l’hereu distribuïx lo que hi ha a la casa pals atres: Al pals cavalls: Ul
5.6.CONJUNCIONS TAL COM INDICA BUJ ALFARA ( 2019:101) La conjunció consecutiva doncs és totalment inusual a la comarca del Montsià, per a expressar la conseqüència s‘utilitza pos o pus. 21
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
pos: a tot arreu; pus: Mb La conjunció adversativa però apareix pronunciada amb l‘accentuació plana. A Po i Rà es pot sentir la pronúncia oxítona amb assimilació de la vocal àtona, porò. pero: a tot arreu peró: Rà porò: Po, Rà Amb els valors habituals de finalitat o causa, perqué, pot alternar, arreu, l‘articulació aguda amb la plana: guarda-ho perque si no te ho pillaran: Al perque no estaven amerats: Mb A Al i Ca són molt habituals les pronúncies parque i parqué. Amb valor final també hi ha les variants par a qué o paqué, arreu. par a qué es fes lo terreno: Rà paqué es quedés lo carbó: Al paqué no s’embeguessen l‟oli: Mb
5.7.ADVERBIS DE MANERA TAL COM INDICA BUJ ALFARA ( 2019:102) L‘adverbi de manera com es recull arreu de la comarca amb l‘articulació de la vocal velar semitancada [o]. L‘adverbi també generalment s‘articula tamé, tot i que alterna amb també. L‘adverbi així és la forma general, però alterna també amb algunes variants analògiques: així: a tot arreu aixins: Al, Mb, Rà aixintes: Al, Ca aixís: Bc aixina: Bc Les variants justet o justetet poden equivaldre a l‘adverbi precisament o evidentment, depenent del context: justet demà que tinc més faena hi hauré d’anar jo: Al. És general en el parlar d‘Alcanar.
5.8.ADVERBIS DE QUANTITAT TAL COM INDICA BUJ ALFARA ( 2019:104) L‘adverbi només s‘usa habitualment articulat amb dissimilació de la primera nasal domés. A tota la comarca s‘empra la forma castellana menos
22
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
5.9.ADVERBIS DE LLOC TAL I COM INDICA BUJ ALFARA ( 2019:104-105) Per a designar la part oposada a dalt es fa servir exclusivament baix o a baix. L‘adverbi sota és inexistent. L‘adverbi damunt alterna amb la variant d[e]munt. Predomina damunt en tretze llocs, la variant amb síl·laba inicial de es restringeix a sis llocs: damunt Am, Ca, Fr, Ga, Go, Jp, Mb, Mu, Mv, Rà, SB, Sé, SJ, Ve d[e]munt Al, Bc, Ca, Po, Ul, Va L‘adverbi darrere no es fa servir enlloc sinó que pren la forma detràs. També localitzem atràs a Mb. En la majoria de contextos en què s‘usa dins apareix precedit de la preposició a. L‘adverbi fora sol usar-se precedit per la preposició a fora. L‘adverbi on sempre va precedit de la preposició a. De vegades, la combinació de la preposició més l‘adverbi pot donar l‘elisió de la vocal de l‘adverbi a (o)n. Fins i tot, a voltes, podem notar també l‘elisió de la preposició, arreu de la comarca: allí n anaven los amos, allí n anava jo, els amos: Al
5.10.ADVERBIS TEMPORALS QUE INDIQUEN TEMPS PASSAT TAL COM INDICA BUJ ALFARA (2019:105-106) allavons o allavontes aquestes formes es recullen a tota la comarca, formades a partir de l‘analogia amb substantius amb la terminació ns al plural . ans el temps anterior és indicat amb antes, ans i abans; antes és general a tota la comarca; ans a dèsset indrets: Al, Am, Bc, Ca, Fr, Ga, Go, Jp, Mu, Mv, Po, Rà, Sé, SJ, Ul, Va, Ve; abans a Am, Bc, Fr, Ga, Go, Mb, Mu i en antes a Jp, Rà, SJ
5.11.ADVERBIS TEMPORALS QUE INDIQUEN TEMPS PRESENT TAL COM INDICA BUJ ALFARA(2019:106) ara a tota la comarca hem recollit ara i, de vegades, també la variant apocopada a(ra), a(ra)vindrem. avui general a tota la comarca enguany es localitza a tots els parlars de la comarca encara general a tota la comarca juntament amb encar
23
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
6.PARAULES I DITES TÍPIQUES D’ALCANAR En aquest apartat he fet una recerca de la pàgina web: https://patrocinemalcanar.wixsite.com/alcanar/parla-tipica, moltes paraules ja sabia el significat i altres li vaig preguntar a la meua àvia 1) Aixumara: tant debò 2) Escuranda: limpiar els plats 3) Garrama: fer trampa a qualsevol joc 4) Vés espaietet: anar en compte 5) Llima: llimona 6) Faena: feina 7) Palometa: paloma 8) Clementina: tipus de mandarina 9) Pobal: galleda 10)Aixeta: grifo 11)Xona: és un dir que significa tonto 12)Morrandos: significa quan portes la boca bruta 13)Vas més tort que les curves del Remei: significa que vas malament. 14) Asosegat: tranquilitzat 15)Granera: escombra 16)Batxillera: xafardera 17)Les coses clares i el xocolate espés: que has de tenir les coses clares 18)Lllépol: que li agrada el dolç 19)Coa: coleta 20)Rabosa: guineu 21)Prat: finca de regadiu amb hortet i una caseta de camp 22)Mona: borratxera 23)Mançana: poma 24)17 25)19 26)Roig: vermell
24
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
7. ENQUESTA En la part pràctica he pensat de fer una enquesta per a que la gent jove i gran que encara té xarxes socials em pugui respondre i observar si ha hagut una evolució. També volia fer entrevistes a la gent gran que té més de 70 anys, però amb amb la Covid-19 no ho he pogut, llavors només he fet l’enquesta que m’ha contestat 360 persones, concretament. Per a fer l’enquesta m’he enfocat en la gent entre 15 i 30 anys, que representa la gent que ha estudiat en català, i en la gent entre 50 i 60 anys, que representa la gent que no ha estudiat en català. Ja que són èpoques diferents.
Com podem observar en aquest gràfic observem que de les 360 persones que han respost, 51,9% són gent entre 50 i 65 anys, i un 48,3% són entre 15 i 30 anys.
Dels 360 respostes, 64,2% són dones i 35,8% són homes i 0% són altres.
25
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
En aquesta pregunta un 90,8% ha respost que sí i un 9,4% que no, és a dir, que la majoria que han respost són gent catalana o gent estrangera, que està a Catalunya des de fa anys.
En aquest gràfic el 89,7% han votat que sí, i el 10,3% han votat que no. És a dir, la majoria dels que han votat que no són la gent gran que, durant el franquisme es va prohibir el català a l’educació i només el podien parlar a les seves cases.
26
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
En aquest, a simple vista es veu que un 29,4% té estudis universitaris -aquí està la gent dels dos grups, és a dir, els que tenen entre 15 i 30 anys i els que tenen entre 50 i 65-. Un 23,9% té el graduat escolar, que són el grup de entre 50 i 65 anys. Un 20,3% ha votat que han estudiat fins la EFP, la majoria són gent entre 15 i 30 anys. Un 18,6% han votat que han estudiat fins al batxillerat, més o menys els dos grups han estat estudiant batxillerat. Després, poca gent ha votat que han arribat fins al màster, la majoria són entre 50 i 65 anys. I de doctorats molt poca gent ho ha votat.
En aquesta pregunta, la majoria al nombre 17 han escrit dèsset i disset. Les dos estan ben dites l’ùnic que fora del nostre poble es diu disset i, la joventut, si estudiem fora o vivim fora del poble durant un cert temps al final ja no diem desset.
27
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Amb el nombre 19, la majoria han escrit que es diu dèneu o dinou i passa el mateix problema que el nombre 17.
A l’enquesta vaig ficar una foto d’una guineu i havien de dir-me com es deia, la majoria com es pot observar a la gràfica van escriure que rabosa, típica del poble, i molta gent també van escriure guineu. La majoria dels que van votar diuen poma o mançana. Mançana és la forma típica del poble i encara es manté. 28
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
La majoria van escriure poval, es veu que aquesta encara se conserva i és molt típica del poble.
En aquesta pregunta, molta gent no sap el que significa aixumara, i altra gent sap el que significa, encara que sigui en castellà. En català tant de bo, en castellà ‘ojala’.
29
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Vas més tort que les curves del remei significa que vas malament, quasi tothom m’ha dit el mateix, però de maneres diferents. Això significa que aquesta dita encara es mante a dia d’avui.
En aquesta pregunta tothom ha encertat el que vol dir. Assossegat significa tranquil·litzat. Aquesta paraula encara es manté al poble.
30
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Les coses clars i el xocolate espés significa dir les coses clares, en aquesta pregunta encara que ho han dit amb altres paraules que signifiquen el mateix, l’han encertat. Una altra expressió que es manté.
L’expressió de xona significa d’una manera carinyosa ‘tonto’. Hi ha qui m’ha contestat el sentit literari, però ha sigut culpa meva per no ficar que és una expressió, tot i així la majoria han encertat i es manté la paraula a dia d’avui.
31
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
El significat de garrama és trampa o fer trampes. La majoria han contestat bé, per tant, aquesta paraula es manté al poble.
Encara que molta gent no ho sàpiga, hi han que han contestat que és rentar els plats, gots bruts. Es podria dir que aquesta paraula encara es manté.
32
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Les dos opcions són correctes, potser la gent al votar s’han fixat més en com és estàndard.
Llimona no és una paraula típica del poble, diem llima i la gent ha votat les dos paraules com a correctes.
33
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Les dos opcions són correctes, però palometa és més típic al poble, per tant aquesta paraula es va perdent poc a poc.
Les dos opcions són correctes, però roig és típic d’Alcanar. Molta gent va votar les dos opcional. Però és evident que es segueix mantenint.
34
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
En aquest gràfic podem observar clarament de que la paraula grifo no es manté, per tant, significa que s’ha produït una evolució amb aquesta paraula.
En aquest gràfic, com es pot observar, més o meny la gent ha votat igual, per tant significa que al poble se pronuncien les dos paraules, encara que granera s’utilitza paraula típica del poble-, per tant, aquesta paraula també es manté.
35
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
Xafardera és una de les paraules més típiques del poble, i com es pot veure al gràfic, encara es manté a comparació de batxillera.
36
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
8.CONCLUSIÓ Trobo que és un tema bastant interessant el meu treball, perquè es poden fer molts estudis sobre si la joventut d’avui seguim parlant com els nostres avis, quines característiques conservem i quines causes produeixen el canvi lingüístic. He pogut observar que cada cop més estem perdent algunes paraules, i això pot fer que d'aquí uns anys la parla canareva com la coneixem ara es perdi. Un dels factors d’aquest problema és viure o estar estudiant fora del poble, ja que nosaltres no parlem igual que els d’altres indrets, i amb el pas del temps acabem adaptant-nos al dialecte del lloc on vivim. L’altre factor important és estudiar català estàndard, perquè la finalitat és saber parlar bé el català vagis per on vagis per Catalunya i això fa que cada cop desapareixen trets del dialecte de cada poble, no només del nostre. En aquest treball he après lèxic que no sabia, o tenia dubtes de com s'escrivia, i paraules que les escrivia malament i ara ja sé escriure-les millor. També ha fet que sàpiga lèxic del Montsià que no sabia i he conegut els autors que han estudiat la dialectologia. M'hagués agradat tenir més temps per a fer-lo, perquè hagués pogut millorar, però tot i així m'ha agradat com m’ha quedat el treball. El que més m’ha agradat del treball és l’enquesta. Em va resultar fàcil de fer-la, pensant que em costaria bastant, i em vaig emocionar bastant quan va respondre molta gent, ja que no pensava que la contestaria tanta.
37
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
9.WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA: ❏ BUJ ALFARA, Àngela (2002). Notes etnogràfiques en etnotextos del Montsià. ❏ BUJ ALFARA, Àngela (2019). Els parlars del Montsià estudi geolingüístic. ❏ VENY I CLAR, Joan (2002). Els parlars catalans (Síntesi de dialectologia). Editorial Moll, Palma de Mallorca ❏ VENY I CLAR, Joan (1991). El lèxic tortosí: història i present.
38
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
10. ANNEX
39
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
40
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
41
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
42
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
43
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
44
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
45
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
46
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
47
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
48
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
49
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
50
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
51
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
52
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
53
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
54
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
55
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
56
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
57
L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
58
