Blue Eye BCN 29 Diciembre by BLUE EYE BCN

EYE

BLUE BCN 29 CERVERA Sergi

MARIETA OROZCO . AIDA OSET . PREMIS GAUDÍ . TOÑO SALDAÑA . JOSEP FADÓ

Foto: Toño Saldaña

SUMARIO

Diciembre 2018

06 22 34 40 42 Sergi Cervera

Premis Gaudí

Personatges inoblidables de TV3

Teatro: Estrenos

Marieta Orozco

50 60 68 76 84 Fotografía: Robert Capa

Iconos: Amy Winehouse

Fashion World: Custo Barcelona

Magazine: Cavall Fort

Aida Oset

Curiositats BCN

Cine: Críticas Estrenos

Exposiciones La Librería

Viajando: Armenia

Josep Fadó

96 107 118 122 130 Toño Saldaña

Televisión

134 144 146 148 150 Comicland

Freakyworld

EDITORIAL

El otro día, durante la rueda de prensa de la obra L’omissió de la familia Coleman en el Teatre Romea, decía su autor y director, Claudio Tolcachir, que los dueños de su texto siempre son los actores y que le parecía más divertido saber lo que opinan los actores sobre el personaje que no imponer él su opinión. Eso me daba que pensar que, al final, ¿qué es realmente lo que estamos viendo sobre el escenario?, ¿la creación de la mente calenturienta de un autor?, ¿el moldeo de la personalidad hasta llegar a extremos de agotamiento de un actor?, ¿o el acercamiento de un actor al personaje como él cree que debería ser? ¿O quizás un poco de todo y mucho de nada? El caso de Tolcachir es muchas veces una excepción porque muchos de los directores no permiten modificar ni una coma, ni un gesto, ni una mirada y dejan poco margen al actor. Por eso siempre me gusta preguntar a un actor consagrado qué prefiere, si enfrentarse a la novedad y hacer una obra inédita, o intentar hacer una nueva versión de una obra clásica que ya han interpretado otros actores. Todos tenemos en la memoria momentos mágicos de la interpretación y actores/actrices que pensamos que nadie podrá nunca superar, y cuando se haga una nueva versión será mejor o peor, pero será diferente. Adaptar los clásicos como Shakespeare, Calderón, Chéjov o Àngel Guimerà parece ser un acierto y por ello en la programación de la temporada teatral nunca fallan. Pero, qué placer tan grande cuando se descubren esas pequeñas perlas que nacieron con vocación tímida para un público selecto y se acaban convirtiendo en la sensación del año, y lógicamente se reponen las veces que haga falta y, quién sabe, quizás se conviertan en un nuevo clásico del que se hablará y se representará en los próximos, pongamos, 50 años. Aprovechen, pues, estas fiestas navideñas para frecuentar los teatros, los cines, las salas de conciertos, los museos y todo aquello que nos mantiene vivos e ilusionados. Y no me gustaría despedirme del año sin recordar la irreparable pérdida del actor Carles Canut. Que tengamos todos unas felices fiestas.

DIRECTOR: Guillem Medina Director: Guillem Medina guillebcn@hotmail.com

Subdirector: Enric Fontvila Colaboradores: Núria Simón, Miguel Ángel Parra, Joaquim Bundó, Gemma Iglesias, Marta Calvó, Bernat Molins

Fotógrafos: Enric Fontvila, Mario Gil, Guillem Medina

EN PORTADA

SERGI CERVERA

«Sóc massa inquiet i no em conformo estant només en un costat de la càmera»

EN PORTADA

ergi Cervera s’ha convertit en una presència habitual a la petita pantalla gràcies a les interpretacions que ha fet d’Albert Rivera i Raül Romeva al programa Polònia de TV3, durant els darrers tres anys. Però ell, lluny de conformar-se, no para d’idear projectes, ja sigui participant en curtmetratges, dirigint obres de microteatre o, recentment, viatjant als Estats Units, que ja s’ha convertit en la seva segona casa i on vol desenvolupar la seva carrera. Seria divertit saber què en pensa Trump de la seva imitació precisament a l’obra The Trumps.

Recordes la primera vegada que vas fer una imitació? De qui era? Recordo que quan el ZP va guanyar les eleccions l’any 2004, ja feia imitacions tant d’ell com de l’Aznar entre amics i a la ràdio. Durant un període de temps en què treballava com a tècnic de teatre i filmava videoclips, em dedicava amb els meus amics a burlar-me dels meus jefes, imitant-los. Alguns d’ells són gent que encara en recordo les imitacions, a dia d’avui. Durant molts anys, imitar els meus jefes era la meva manera de descarregar, amb humor, hehehe. Tot i així, segur que tot plegat es remunta a quan era petit i imitava totes les interpretacions que feia el Jim Carrey.

Què ha de tenir un bon imitador per clavar el personatge? El mateix que un bon actor: personatges vulnerables, amb molta ànima i poc judici moral d’aquests mateixos personatges.

Ho vas tenir fàcil quan vas dir a casa que volies ser actor? En un aspecte sí i en un altre no tant. Sempre vaig tenir el suport absolut dels meus pares i del meu entorn directe, que sempre em van dir que

fes allò que em fes feliç sempre que estudiés i treballés de valent. En aquest aspecte, sóc infinitament afortunat. On no vaig tenir tanta sort (o sí, vés a saber) és en el fet que ningú de la meva família es dedicava a res remotament similar al món de l’espectacle, per tant quan em volien ajudar em donaven suport però no em podien donar informació, consell o recomanacions d’on anar o a qui enviar el meu material. Vaig haver de descobrir tot sol com funcionava aquest mundillo i això em va portar molt de temps.

Vas debutar al Polònia imitant el Raül Romeva i l’Albert Rivera. Com va ser el procés de càsting? La meva parella en aquella època em va informar que havia llegit que al Polònia buscaven nous actors i personatges. Jo sóc un apassionat de la política, de les imitacions i del programa, i ella ho sabia perfectament; per això em va dir: «Aquesta és la teva feina ideal». El primer càsting era obert, lliure: podies portar el que et vingués de gust, no calia que fossin polítics ni personatges inèdits. Això no obstant, jo em vaig voler preparar 8-10 polítics que mai haguessin sortit al Polònia i que en aquella època estiguessin d’actualitat, i de tots ells el que més volia era el Raül Romeva. Em vaig preparar uns 20 segons de monòleg per a cada un d’ells. El càsting va ser divertidíssim i jo era feliç per poder trepitjar els platós d’aquell programa que tantes vegades havia vist a la tele. A la tarda em van trucar per dir-me que els interessava el meu Romeva i que si podia anar dos dies més tard (això era un dimarts i el segon càsting, un dijous) a fer una prova del Romeva, després em van caracteritzar (dues hores) i vaig fer un càsting només del Romeva, amb un monòleg més llarg que m’havia preparat i escrit jo mateix. Aquest vídeo encara el conservo. Em van dir també que em preparés el Rivera, durant el cap de setmana. El dilluns jo era al gimnàs

EN PORTADA

i em van trucar per preguntar-me si podia anar al plató immediatament, per tal de fer un càsting sense caracterització, com a Rivera. Vaig trigar menys d’una hora. El vaig fer i em van convocar l’endemà, dimarts, per a un segon càsting com a Rivera, aleshores ja sí, amb maquillatge i caracterització. Una vegada acabat el càsting em van dir que els personatges eren meus i que començava l’endemà. A la tarda m’enviaven els guions i a les sis del matí de l’endemà ja estava començant el meu primer programa. D’això ja han passat tres anys i ja he fet cent programes amb ells. Això no obstant, per anys que passin, no ho oblidaré mai. Vaig tocar un somni i el vaig viure amb la màxima intensitat durant mesos sencers.

Aquests són dos personatges molt diferents entre ells. Acabes tenint alguna empatia amb algun? Els has conegut en persona? Empatia amb tots els personatges que interpreto, tot i que darrerament s’ha polaritzat tot tant que tinc unes quantes dosis més d’empatia amb aquell que fa mesos que està injustament empresonat a quilòmetres de la seva família, en presó provisional. En persona he conegut i coincidit unes quantes vegades amb el Raül Romeva, una persona absolutament admirable.

En aquests moments has finalitzat l’espectacle de The Trumps, una comèdia musical on estàs igualment darrere d’un personatge. És difícil perdre de vista la imitació quan també has de cantar, ballar i intentar assemblar-te a l’original? A vegades es desdibuixa una mica, és cert. És un risc que, en una funció de 90 minuts cantant i ballant ininterrompudament, es pugui produir. Tot i així em fascina tant el personatge de Trump

i fa tant de temps que el faig que ja tinc una sensació de seguretat, sempre que l’interpreto, que amb pocs personatges tinc. M’encanta fer-lo, el trobo fascinant i, a més, com a absolut proamericà, ser el president dels Estats Units en una ficció sempre és un gran honor.

Recordes la primera vegada que vas pujar a un escenari? Absolutament. N’hi ha dues: una, fent de dimoni a Els pastorets, amb 7-8 anys, a la representació de Nadal d’una ONG on col·laborava el meu pare. Encara recordo aquella sensació de córrer entre el passadís, vestit de vermell per pujar damunt de la tarima. La segona, ja més seriosa, per a mi; va ser quan tenia 9-10 anys i ja formava part del grup de teatre del col·legi on estudiava. Ja hi havia text. Estava nerviós i vaig mirar a primera fila. Allà hi havia el meu pare, que em va somriure i em va picar l’ullet i allò em va donar forces per continuar... i des d’aleshores, fins ara.

Digue’m un personatge que t’hagi marcat en la teva trajectòria professional. M’ho vaig passar molt bé interpretant el Narcís, un cambrer que va aparèixer a La Riera uns deu episodis, només, però que tenia un passat molt fosc; i també el Sergio Montijano, personatge malvat i molt intens que vaig fer a la sèrie de TVE El Caso. Els dolents em fascinen i sempre estaré agraït tant a l’Esteve Rovira com al Luis Gimeno per fer-me confiança. Més recentment he pogut interpretar l’Ange, protagonista de la novel·la Tocats pel foc de Manuel de Pedrolo. És el meu primer protagonista en cinema i això ha estat un somni fet realitat, especialment perquè és un personatge misteriós, una mica fosc i amb moltes capes. Aquesta informació que et dono és primícia.

EN PORTADA

Tot actor porta un director a dins o això només et passa a tu, que ets massa inquiet i no et conformes a estar en una banda de la càmera? Només a mi segur que no, ja que aquesta dolença la patim molts; però, certament, sóc massa inquiet i no em conformo estant només en un costat de la càmera. Sóc molt cinèfil des que era molt petit. De fet, el teatre ve de la meva passió pel cine, no al revés; de manera que, el primer cop que vaig ser en un rodatge, em vaig fer molt amic de l’equip tècnic, que me n’explicava totes les curiositats tècniques. Tenia dotze anys i allà ja vaig començar a pensar que volia fer pel·lícules. Amb el meu primer sou com a actor, 90.000 pessetes de l’any 2000, em vaig comprar una càmera de segona mà i em passava el dia filmant i editant els vídeos, de manera lineal, a casa meva. Ajuntava dos VHS amb RCA, hi connectava un lector de cedés amb un dels cables de l’estèreo i, durant hores i hores, editava els meus primers curts.

Quines històries t’agrada explicar com a director? Històries de gènere indefinit (comèdies que són drames, drames que fan riure amb referències a molts gèneres), que expliquin històries amb contingut social de manera comercial i entretinguda... i si pot ser a l’estranger, doncs encara millor. Adoro les road movies.

Encara que ja havies dirigit alguns projectes, Marhaba el 2013 va significar un punt i a part. Com va anar aquest projecte? Marhaba em va canviar la vida, certament. El desert és dels meus llocs preferits del món. Qualsevol desert. Jo al Sàhara ja hi havia anat unes quantes vegades, però el 2010 vaig decidir anarhi sol, a conviure amb una ONG que col·laborava

amb famílies desfavorides de la zona, amb la intenció d’afavorir-ne la microeconomia i la gestió femenina dels recursos. L’experiència va ser tan colpidora, intensa i bonica que vaig pensar que allò s’havia de filmar. Aleshores, feia temps que tenia ganes de treballar amb l’Alain Hernández (el millor actor d’aquest país) i vaig tenir una idea, vaig escriure un personatge a la seva mida i l’ONG va decidir col·laborar-hi i copatrocinar-ho, mentre que La Xarxa ho cofinançava i ho emetia a les teles locals, en mode sèrie de TV. Aquell projecte ho va canviar tot i és de les feines de les quals, a dia d’avui, encara n’estic més orgullós i ens va unir molt amb l’Alain. La seva feina a la pel·li deixa sense paraules, sempre dic que és l’ànima del projecte.

En un moment determinat et planteges fer el salt als Estats Units. Et va quedar petita Catalunya o Espanya? Absolutament. Jo sempre m’he deixat l’ànima en la meva passió i em costava molt aconseguir feina i/o oportunitats, i aleshores l’any 2013 em va sortir la possibilitat de fer un màster d’interpretació als Estats Units amb l’AIPA, l’Australian Institute for Performing Arts. Vaig rebre un mail d’una de les responsables del projecte formatiu, la Marg Haynes, que em va estimular suficientment per anar-hi i, a dia d’avui, aquella va ser una de les millors experiències professionals i personals i un repte amb què vaig créixer molt. Allò em va fer pensar que potser tenia més oportunitats als Estats Units que no a casa meva. Els Estats Units és un magnífic país que, com diu el tòpic, és ple d’oportunitats, en especial pel que fa referència al nostre sector. Pocs països tenen pensat un visat per captar i atraure talent de les diverses parts del món, en camps com la ciència o les arts escèniques. Continuen sent la terra de les oportunitats. Quan vaig aconseguir el meu

visat vaig ser profundament feliç, però aleshores, en aquell moment, em van agafar al Polònia i vaig tenir un dilema. Volia marxar als Estats Units i volia formar part del Polònia i, en conseqüència, vaig optar per fer totes dues coses alhora. Quan no estic fent televisió aquí, segur que em trobes allà, hehehe.

Al número 20 de la nostra revista parlàvem amb el Christian Rodrigo dels actors que, com ell, són a Califòrnia obrint-se un camí i de la gent que ell coneixia i ajudava a fer el seu mateix camí. La casualitat és que tu ets un d’ells. Com ha estat fins ara la teva experiència allà baix? El Christian és una d’aquelles persones que són llum per als altres. És generós, treballador, ple de talent i aventurer. L’admiro i m’ha ajudat moltíssim des del 2014. M’agrada anomenar-lo el meu germà gran als Estats Units. Ell i la Maria Brasero són de les persones més importants per a mi, allà.

Hi ha algun moment en què aconsegueixis desconnectar de la feina, la professió i tot, o sempre estàs donant-li voltes al cap amb un nou projecte? Sóc workaholic. Sóc d’aquells que creu en aquella famosa frase de «dedica’t al que més estimes a la vida i no treballaràs mai més». No sé si és que no sé desconnectar de la feina o és que m’apassiona tant el que faig, que sempre tinc una neurona treballant.

Els teus nous projectes als EUA són Moonlighting, un pilot de TV que aviat estrenaràs, com a protagonista; les tevés col·laboracions còmiques a la televisió anglohispana LATV amb l’humorista Bruno Ulloa; també has estrenat Are You an Idiot? i has participat a

EN PORTADA

l’edició hispana i la nord-americana del Short and Sweet Play Festival, on has guanyat el premi del jurat aquest passat setembre per l’obra The Perfect Man. A totes aquestes obres has treballat i treballes amb la comunitat hispana o interpretant personatges hispans. Tens la sensació que hi hagi una mena de comunitat hispana a Los Angeles creant nous projectes? No és una sensació, és un fet irreversible. La comunitat hispana als Estats Units ha arribat per quedar-s’hi i no només per a això, sinó també per enriquir-la, complementar-la i ajudar-la a créixer. La comunitat hispana és part dels Estats Units. Part de la grandesa d’aquell país és que sempre té les portes obertes a integrar el qui ve de fora. Are You an Idiot? era un projecte absolutament bilingüe. El director, el Julio García Escames, i el productor, el Javi Kiran, van fer una gran feina però constantment part de l’equip ens deia «in English». Aquell rodatge representava el millor del treball en equip multicultural. Exactament el mateix passa cada vegada que rodo a LATV, la meitat de l’equip és hispà i els meus personatges sempre tenen el toc latino. Admiro la comunitat llatinoamericana i els meus mentors més estimats d’allà són gent que hi està molt vinculada, com el Christian o la Tanya Mordacci, o bé la Maria Brasero, el Bruno Ulloa o l’Andrés Palencia, de LATV.

Fins a quin punt has de crear projectes per al cinema nord-americà sense perdre l’essència del lloc d’on véns? Jo penso que això és una cosa que no em plantejo. Jo vaig anar allà a buscar feina i a sortir de la meva zona de confort i pel camí em vaig trobar moltíssimes vivències. L’essència no es perd si vas amb la convicció que la persona que ets pot contribuir de manera positiva al lloc on vas. Jo

em vaig desplaçar als Estats Units per l’admiració que tinc per aquest país. Quan vas amb aquesta actitud i ganes de treballar de valent, ningú no et demana que perdis l’essència. Al contrari, molt sovint et pregunten i volen saber més de la teva cultura. Molt més del que, potser, fem a casa nostra. Amb l’arribada de Movistar Series i altres projectes, creus que s’està desencallant la crisi a Espanya o això son només casos esporàdics i la cosa va per llarg? Sempre hi ha hagut crisi al nostre sector i sempre hi ha hagut, també, molt talent i creativitat. Crec que estem, gradualment, sortint del pou, però fins que no comencem a legislar de manera que les inversions privades puguin trobar estimulant participar en l’audiovisual aquí, com a manera de fer negoci, no aconseguirem marcar una diferència i construir un sector sòlid que doni feina i oportunitats a la part més avantguardista de la seva comunitat.

Què és el que més t’agrada d’aquesta professió i el que menys? El que més m’agrada és que és la millor professió del món: és divertida, no t’hi avorreixes mai, pots explorar milers de maneres diferents de veure la vida, ser moltes persones, viure moltes emocions, experiències, etc. Estem sempre en contacte amb les emocions i això ens permet viure la vida amb intensitat. El que m’agrada menys és la incertesa, la inestabilitat laboral i el fet que aquesta és una professió a vegades injusta on el treball i l’esforç no sempre són garantia de progrés professional. Tot i que pesa més la part positiva, sense dubte. En algun moment t’has penedit de voler ser actor? Mai.

EN PORTADA

Quins projectes tens més immediats? Just ara acabo de tornar dels Estats Units, on he rodat el primer episodi d’una nova comèdia per a la televisió, Moonlighting, que té prevista l’estrena a començament de 2019. També per aquelles dates s’emetran a LATV els gags humoristics que faig a The Zoo, i durant els primers mesos de l’any vinent s’estrenarà al cine Tocats pel foc, el llargmetratge que estic rodant aquests dies, el meu primer paper principal juntament amb la magnífica Mireia Oriol, a les ordres de Santi Lapeira i produïda per Carles Torres. Estic molt feliç, és una pel·lícula molt bo-

nica. Es veu que la frase que es van dir productor i director, abans d’oferir-me el paper de l’Ange, va ser: «Tenim el Matt Dillon català com a prota» (riures). En aquests moments, també sóc col·laborador habitual al programa The Weekly Mag de La Xarxa, presentat per Marcela Topor; preparo algun projecte de teatre, un curtmetratge preciós dirigit pel meu germà, i continuo lluitant per La noche en llamas, el meu proper llargmetratge, escrit conjuntament amb Manel Bonany. Ja fa quasi tres anys que hi treballem, espero que el rodatge estigui a prop. Quan tingui tot això encarrilat, tornaré als Estats Units a continuar rodant per a LATV.. Text i fotos: Guillem Medina

EN PORTADA

PREMIS GAUDÍ

CINEMA

vui comença una nova etapa del nostre cinema. Avui encetem el que desitjo que acabi sent una cita ineludible per a tota la gent que estima, treballa i mira cinema català.» Amb aquestes paraules, Joel Joan, impulsor i primer president de l’Acadèmia del Cinema Català (ACC), presentava en societat uns premis que naixien per promocionar la feina dels cineastes catalans. Era el 2009. L’Acadèmia s’havia constituït un any abans, coincidint amb el centenari de la fundació dels primers estudis cinematogràfics a Catalunya i a l’Estat, a càrrec del pioner Fructuós Gelabert. L’entitat era encara jove, però la voluntat de créixer i d’assolir els seus principis fundacionals –entre els quals hi ha la promoció i la internacionalització del cinema català– va fer possible la creació d’uns premis que, deu anys després, estan plenament consolidats. «La gala té molt de ressò als mitjans i està molt ben valorada per l’Acadèmia Europea de Cinema, que engloba premis com els BAFTA o els Donatello – explica Isona Passola, presidenta de l’ACC des del 2013–. La gala és un gènere molt difícil perquè tens la servitud d’haver de donar molts premis, molts agraïments... La nostra obsessió és fer-la àgil i propera emocionalment. Els que ens jutgen i critiquen després de cada edició haurien de fer-ne una, per veure la complexitat que arriba a tenir.» En la seva curta història, els Premis

Gaudí –un trofeu inspirat en les xemeneies imaginades per l’arquitecte modernista– han guardonat els films: El cant dels ocells, de l’inclassificable director Albert Serra; Tres dies amb la família, un drama intimista de Mar Coll que reuneix els diversos membres d’una família arran d’un fet tràgic; Pa negre, la reeixida adaptació al cinema de la novel·la d’Emili Teixidor per part d’Agustí Villaronga, ambientada en un entorn rural dur i aspre de la postguerra; Eva, una faula futurista de Kike Maíllo on els nens tenen forma de robot, o viceversa; Blancaneu, adaptació folklòrica i preciosista del popular conte infantil per part de Pablo Berger, un film fora del que és habitual, rodat en blanc i negre, mut i amb subtítols; La plaga, tres històries de tres personatges aparentment molt diferents entre ells que es van entreteixint en un estiu de xafogor, tot plegat dirigit per Neus Ballús; Rastres de sàndal, dues històries entrelligades, la de la Mina, una actriu hindú d’èxit, i la de la seva germana petita Sita, que ara viu a Barcelona sense recordar gens la seva infantesa, en un film dirigit per Maria Ripoll; El camí més llarg per tornar a casa, epopeia quotidiana dirigida per Sergi Pérez en què un solitari es veu obligat a sortir de casa i, sense voler, no hi pot tornar a entrar; La propera pell, en què Isaki Lacuesta i Isa Campo creen un film dramàtic amb moments de misteri i tensió; i Estiu 1993, l’opera prima de Carla Simón.

FILM GUANYADOR 2009

FILM GUANYADOR 2010

EL CANT DELS OCELLS

TRES DIES AMB LA FAMÍLIA

Els tres Reis d’Orient vaguen pels camins per arribar fins on hi ha el nen Jesús. A través de muntanyes i deserts, rius i mars, discuteixen sobre el trajecte que han de seguir i dormen al ras. Gràcies a l'ajuda de l'Àngel arriben prop d'una casa derruïda al cim d'un turó. Hi troben la Sagrada Família i es prostren a terra al llarg del camí per adorar el nadó. Però ja és hora de marxar i tornar a casa. Els romans estan arribant. També Josep, Maria i Jesús estan a punt de fugir cap a Egipte. Premi Gaudí 2009 a la millor pel·lícula en llengua catalana, a la millor direcció per a Albert Serra i a la millor fotografia per a Neus Ollé-Soronellas i Jimmy Gimferrer. A més, el film va rebre el Gran Premi del Festival de Cinema de Spliti el Gran Premi del Festival de Belfort.

La Léa ha hagut de fer un viatge a correcuita fins a Girona, on acaba de morir el seu avi per part de pare. Allà l’espera tota la família, que gairebé no ha vist des que, anys enrere, se’n va anar a viure a l’estranger. La mort del patriarca dels Vich i Carbó és l’excusa perfecta per forçar la convivència entre els seus descendents. Els tres dies que dura la vetlla, la missa i l’enterrament són un bon moment per observar aquest joc d’aparences d’una burgesia conservadora en què tots els problemes són evidents, però mai explícits. La Léa rebutja aquest món hipòcrita, que se li adhereix, però, a la pell com un vestit fet a mida. Premi Gaudí 2010 a la millor pel·lícula en llengua catalana, a la millor direcció per a Mar Coll i a la millor actriu principal per a Nausicaa Bonnín.

FILM GUANYADOR 2011

FILM GUANYADOR 2012

PA NEGRE

EVA

En els anys durs de la postguerra a la Catalunya central, l’Andreu, un nen que pertany al bàndol dels perdedors, un dia troba al bosc els cadàvers d’un home i del seu fill. Les autoritats li volen carregar les morts a son pare, però ell, per ajudarlo, intenta esbrinar qui els va matar. En aquest recorregut, es produeix en l’Andreu el despertar d’una consciència moral enfront d’un món d’adults alimentat per mentides. Per sobreviure, traeix les seves pròpies arrels i acaba descobrint el monstre que habita dins seu. Premi Gaudí 2011 a la millor pel·lícula en llengua catalana, al millor director per a Agustí Villaronga, al millor guió també per a Agustí Villaronga, a la millor protagonista femenina per a Nora Navas i a la millor direcció de producció per a Aleix Castellón.

En un futur proper, on els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques, l’Àlex, enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. En aquests deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David, i per a la Lana, que després de la marxa de l’Àlex ha refet la seva vida. La rutina de l’Àlex es veurà alterada per l’Eva, la increïble, especial i magnètica filla de la Lana i d’en David, que de seguida connecta amb ell. Junts emprendran un viatge que els precipitarà a un final revelador. Premi Gaudí 2012 a la millor pel·lícula en llengua catalana, a la millor direcció artística, al millor actor secundari, a la millor fotografia i als millors efectes especials / digitals.

FILM GUANYADOR 2013

FILM GUANYADOR 2014

BLANCANEU

LA PLAGA

Blancaneu de Pablo Berger és una original visió del popular conte dels germans Grimm, ambientada als anys 20 al sud d’Espanya. La Blancaneu és Carmen (Macarena García), una bella jove amb una infància turmentada per la seva terrible madrastra, l’Encarna (Maribel Verdú). Fugint del seu passat, la Carmen emprendrà un apassionant viatge acompanyada pels seus nous amics: una troupe de nans toreros. Una Blancaneu plena de fantasia, d’aventures, d’emoció i d’humor. Mai abans no t’havien explicat així el conte… Premi Gaudí 2013 a la millor pel·lícula en llengua catalana, a la millor direcció artística per a Alain Bainée, a la millor música original per a Alfonso de Vilallonga i al millor vestuari per a Paco Delgado. Va estar nominada a vuit premis més, entre els quals els corresponents a les actrius Maribel Verdú i Macarena García.

En Raül, un pagès que fa productes ecològics, contracta en Iurie perquè l'ajudi al camp. En Iurie és un lluitador moldau de lluita lliure, però per guanyar-se la vida ha de treballar en el que li surti. A poc a poc, les històries d'aquests dos homes van entrellaçant-se amb les de tres dones solitàries: la Maria, una dona vella que ha de deixar la casa pairal on sempre ha viscut per anarse'n a viure a una residència de gent gran; la Rose, una infermera filipina que acaba d'arribar al país; i la Maribel, una prostituta que cada cop té menys clients. Els destins de tots aquests personatges s'entreteixeixen a mesura que avança l'estiu. La plaga és una pel·lícula d'històries encreuades, que ofereix un sorprenent retrat de la vida a la perifèria de Barcelona. Premi Gaudí 2014 a la millor pel·lícula en llengua catalana, al millor director, al millor guió i al millor muntatge.

FILM GUANYADOR 2015

RASTRES DE SÀNDAL La Mina (Nandita Das), una actriu índia d'èxit a Mumbai, no aconsegueix oblidar la seva germana petita, la Sita, de qui va ser separada a la força després de la mort de la seva mare. Trenta anys més tard, la Mina s'assabentarà que la Sita està bé i que viu a Barcelona. Per la seva banda, els pares adoptius de la Sita li han amagat la seva història. Ara es diu Paula (Aina Clotet), és biòloga al Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona i no té cap record del seu passat. La Paula emprendrà un viatge d'autodescobriment, amb l'ajuda d’en Prakash (Naby Dakhli), un atractiu immigrant indi que ven pel·lícules de Bollywood al Raval. Encara que estava nominada a vuit premis Gaudí, tan sols va aconseguir el de millor pel·lícula en llengua catalana. També va estar nominada als premis Goya com a millor guió adaptat.

FILM GUANYADOR 2016

EL CAMÍ MÉS LLARG PER TORNAR A CASA Un matí, en Joel troba l’Elvis, el gos de la seva dona, moribund i assedegat. Això l’obliga a sortir de casa, cosa que fa temps que evitava. Com que s’hi deixar les claus a dins, passarà el dia intentant desesperadament tornar a casa seva, al seu refugi. El camí més llarg per tornar a casa és la primera pel·lícula de Sergi Pérez, protagonitzada per Borja Espinosa. De les cinc nominacions que tenia només va aconseguir la de millor pel·lícula en llengua catalana. Dirigit per Sergi Pérez, el film compta amb el guió de Sergi Pérez, Eric Navarro i Roger Padilla, la música d’Àlex Sardà, la fotografia de Julián Elizalde i Bet Rourich i un repartiment format per Borja Espinosa, Miki Esparbé, Maria Ribera, Pol López i Sara Espígul, entre d’altres.

FILM GUANYADOR 2017

FILM GUANYADOR 2018

LA PROPERA PELL

ESTIU 1993

Un adolescent desaparegut torna al cap de vuit anys, quan tothom el donava per mort, i s'incorpora a la vida familiar marcada pel misteri de la seva desaparició. De mica en mica sorgirà el dubte de si realment es tracta del nen desaparegut o d'un impostor. De les catorze nominacions a què optava als premis Gaudí 2017 en va obtenir tres: a la millor pel·lícula en llengua catalana, al millor guió per a Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo, i a la millor protagonista femenina per a Emma Suárez. Va aconseguir també el premi Goya a la millor actriu secundària (Emma Suárez), i una nominació als Premios Feroz com a millor actor per al jove actor Àlex Monner. En el repartiment també hi trobem, entre d’altres, Sergi López, Bruno Todeschini, Igor Szpakowski, Mikel Iglesias, Greta Fernández, David Arribas, Pablo Rosset i Guillem Jorba.

Després de la mort dels seus pares, la Frida, una nena de sis anys, abandona Barcelona i marxa a viure al camp amb l’oncle Esteve, la tia Marga i l’Anna, la filla de tres anys dels oncles, i haurà d’afrontar el primer estiu de la seva vida amb la seva nova família adoptiva. Lluny del seu entorn conegut, enmig del camp, la nena s’haurà d'adaptar a la nova vida, cosa que no li serà gens fàcil. Durant aquest estiu, l'estiu del 93, la Frida aprendrà a acceptar la seva pena, i els seus pares adoptius aprendran a estimar-la com la seva pròpia filla. El film va guanyar els premis Gaudí 2018 a la millor pel·lícula en llengua catalana, a la millor direcció per a Carla Simón, al millor guió per a Carla Simón, a la millor actriu de repartiment per a Bruna Cusí i al millor muntatge per a Ana Pfaff i Dídac Palau. A més, va obtenir tres premis Goya, i el premi a la millor opera prima a la Berlinale.

Nuevos rostros JUDITH PUIG Lugar y fecha de nacimiento 16 de mayo de 1988 en Barcelona.

Estudios de interpretación Actriz de comedia musical en Coco Comin. Actriz del programa de técnica Meisner de Javier Galitó-Cava. Escuela Impro de Barcelona. Persona que más te haya ayudado en tu profesión Mi profesor Javier Galitó-Cava

Primera actuación ante el público Una obra de Navidad cuando cursaba cuarto de ESO para los alumnos y alumnas de preescolar y sus padres. Actores a los que admiras Leonardo DiCaprio y Kate Winslet.

Interpretación de la que te sientas más orgullosa y por qué La condesa Diana de Belflor, porque el vivir a diario las situaciones complicadas por las que el personaje pasaba me hizo descubrir mucho sobre mí misma y cuánto amaba esta profesión.

¿Qué es lo que más te gusta de la profesión y lo que más detestas? Lo que más me gusta es poder vivir de verdad cada personaje; lo que más detesto es lo mal valorado que está el arte en España y que te quieran contratar sin pagarte. ¿Teatro, cine o televisión? El teatro creo que es lo más enriquecedor, por estar viviendo el momento y con un público delante que reacciona (o no) a lo que sucede en escena. Pero el cine y la TV también me gustan.

¿Tienes agente? En España no, en México sí.

¿Próximo proyecto? Quién sabe las oportunidades que me brinda México…

¿Cómo te gustaría verte, profesionalmente hablando, en diez años? Una actriz que trabaja mucho, que puede vivir de ello y que sea reconocida por una buena calidad de trabajo.

Nuevos rostros JUAN CARLOS RAMIL Lugar y fecha de nacimiento Argentina, 1976.

¿Tienes agente? Sí, pero estoy abierto a escuchar propuestas.

Estudios de interpretación Conservatorio Teatro San Martín y dos años con Norman Briski.

¿Próximo proyecto? Tengo varios proyectos, entre otros un corto hecho, actuado y dirigido por mí.

Persona que más te haya ayudado en tu profesión Mi familia.

¿Cómo te gustaría verte, profesionalmente hablando, en diez años? Estar haciendo varias series, algunas películas y obras de teatro.

¿Cuándo fue tu primera actuación ante el público? Con cuatro años. Actores a los que admiras Marlon Brando, Robert De Niro, Paul Newman, Edward Norton, Benedict Cumberbatch. Interpretación de la que te sientas más orgulloso y por qué No tengo una en especial. ¿Qué es lo que más te gusta de la profesión y lo que más detestas? Lo que más me gusta es ver que la gente se lo crea y ver sus reacciones; lo que más detesto es la falsedad. ¿Has dejado aparcada tu faceta de músico? Si, toco solo con amigos. ¿Teatro, cine o televisión? Los tres, no tengo una en particular.

Personatges inoblidables de

TV3

La Vicenteta

Us en recordeu d’aquell concurs anomentat Tres pics i repicó (1988-1991)? Estava presentat per Joaquim Maria Puyal i Antoni Bassas (quan aquest encara tenia cabells) i quan menys t’ho esperaves hi apareixia un personatge estrafolari, anomenat la Vicenteta. Anava a l’estil de les antigues cupleteres, amb un vestit anys vint verd maragda, cinta als cabells, collaret de perles i mitges de reixeta. Parlava amb un marcat to valencià i lògicament feia referència a tots els tòpics que hi pugui haver sobre el País Valencià. Darrere aquest personatge s’hi amagava l’actor Cesc Queralt, professor d’interpretació, improvisació, comèdia i teatre de cabaret, a més d’actor, director, guionista y locutor. Abans d’arribar a TV3 havia treballat a El Molino, a l’Arnau i al Teatre Grec. El personatge es va fer tan famós que va fer gires amb el seu propi espectacle.

En Rafeques

Joaquim Maria Puyal va arribar a TV3 al final del 1985 per presentar i dirigir el concurs Vostè jutja, que enfrontava dos concursants al voltant d'un cas fictici que plantejava un dilema ètic. Un dels participants es convertia en defensor del cas i l'altre en l'acusador, i eren els espectadors els qui, a través de trucades telefòniques, donaven el seu veredicte sobre qui havia guanyat el duel dialèctic i, per tant, se n’anava del programa amb un milió de pessetes de premi. L'actor Carles Canut hi interpretava el personatge d’en Rafeques, que va gaudir de molta popularitat. La trajectòria de Canut, tristament desaparegut fa uns mesos, havia començat el 1963 i al llarg de la seva vida havia representat més de 100 obres teatrals. A la televisió també el vam poder veure a Lo Cartanyà (2006) i a Plats bruts (1999), entre d’altres papers.

Capità Enciam

Malauradament és així: mentre altres cadenes de televisió proposen a la seva graella infantil sèries plenes de violència o inadequades per als nens, TV3 i, concretament, el Club Super3 sempre ha proposat herois amb bones intencions que inculquen valors com l’ecologia, la sostenibilitat i l’estima pel planeta. El Capità Enciam va ser un personatge de ficció, creat a mitjan anys noranta, que anava vestit de verd i de marró. Encarnat per Pep Parés, el Capità Enciam protagonitzava episodis curts formats per un o dos esquetxos en què conscienciava els telespectadors sobre les utilitats del reciclatge, tot parodiant amb humor els superherois de còmic. El seu lema era: «Els petits canvis són poderosos». Amb ell segur que vam apendre coses bones.

Josep Maria Bachs

Va regalar desenes de cotxes i milions de pessetes en premis, però el Filiprim era molt més que un concurs. Presentat per Josep Maria Bachs (1944-2012) excepte l'última temporada, que la conduïa Jordi Estadella, i amb un equip de guionistes que incloïa humoristes gràfics com ara Romeu o el Perich, el programa era, sobretot, un gran espectacle d'humor surrealista que durant quatre anys, del 1986 al 1990, va atrapar un públic molt ampli i de totes les edats. El senyor Encarregat, interpretat per Jaume Sorribas, i l'Avi (Llàtzer Escarceller), els telèfons tunejats i les etiquetes d'Okey imprescindibles per participar eren alguns dels elements clau d'un espai emblemàtic que es basava en un senzill joc telefònic. Que, com sempre, el senyor Bachs acabava amb un «Tanquem la paradeta!».

Jaume Pastallé

Encara que ara els programes de cuina els presenten hipsters de tupés i barbes impossibles, hi va haver una època en què sortia un senyor impecablement vestit que anava pels restaurants gaudint de la cuina catalana. Era en Jaume Pastallé, empresari tèxtil fins que la crisi del sector el va obligar a tancar les seves tres empreses. Aleshores va decidir dedicar-se a l'hostaleria i va obrir un restaurant que el va acabar portant a la televisió, al programa culinari Bona cuina, gràcies al qual més endavant va fer-se molt conegut. Va presentar aquest popular programa de Televisió de Catalunya durant la seva emissió entre el 1987 i el 1993. En va destacar pel to irònic i divertit dels seus comentaris i, sobretot, perquè sempre acabava amb un simpàtic rodolí davant del plat cuinat durant el programa.

Mikimoto

Abans de veure la seva cara per primer cop, molta gent ja coneixia la seva veu particular i és que Miquel Calçada va debutar als 18 anys a Catalunya Ràdio. El 1987 va presentar a TV3 el programa setmanal Oh, Bongònia, en un format de sessió contínua de videoclips musicals amb comentaris enginyosos entre vídeo i vídeo, que gairebé mai no tenien res a veure amb la música, del mateix Mikimoto o del seu col·laborador el Doctor Soler, amb seccions esbojarrades com les Vides exemplars. El seu look en aquell temps, amb ulleres fosques i caçadora de cuir, va marcar estil. El primer programa diari que va presentar a TV3 va ser Mikimoto Club (1989), un programa d'entrevistes que, després d'una temporada emès a les tardes, va passar a horari de màxima audiència en directe amb el nom de Persones humanes.

La Vanessa i la Sanda Camaca

Aquests dos personatges son creació d’un prodigi de dona anomenada Lloll Bertran. La Vanessa va aparèixer a El joc del segle, on presentava invents del segle XX que han revolucionat la vida moderna, amb la veu de fons de l’Antoni Bassas. Era la típica presentadora una mica curta de gambals, molt rossa i amb uns vestits molt curts. El personatge va ser recuperat pel show La Lloll, on també apareixia la Sandra Camaca, una estudiant de periodisme, superpijèrrima, que parlava el xava típic d’aquesta classe social i no parava de canviar-se de lloc la cabellera. La Lloll va fer sortir al seu show altres personatges, però cap no ens va impactar tant com aquestes dues, tan diferents i alhora tan semblants. Totes dues eren pura innocència. Ja tenim ganes de tornar-les a veure!

Palomino

És el que li passa al presentador Andreu Buenafuente, que molts dels personatges que apareixien al seu programa li acabaven fent ombra i el superaven tranquil·lament. Én el cas del Palomino, una creació genial de l’actor, guionista, músic i director de teatre i de televisió (uf!) Oriol Grau, que amb el Palomino posava la nota d’humor hilarant i surrealista al Sense títol, el programa creat per la productora El Terrat. El Palomino real es deia Bernardo Cortés Maldonado i era conegut com «El poeta de la Barceloneta», i va ser un escriptor, actor i cantautor d’origen andalús que es va fer popular quan passejava cantant amb la guitarra pels xiringuitos de la Barceloneta; més endavant va ser un assidu de programes televisius freaks. L’Oriol Grau li va retre un bonic i respectuós homenatge.

El Guix i el Murga

Al programa Tres pics i repicó de Joaquim Maria Puyal i Antoni Bassas citat abans hi van aparèixer una parella molt especial d’humoristes: el Guix i el Murga, interpretada per Xavier Guix (el morè) i Miquel Murga (el ros). La unió va ser tot un èxit, de manera que van continuar exportant el numeret, aquesta vegada al popular programa Un, dos, tres... responda otra vez, a l’etapa en què el presentava Jordi Estadella. El Miquel va tornar anys més tard a TV3 ja com a guonista i actor del programa de Jordi LP Surti com surti. El Xavier, en canvi, es va dedicar a escriure llibres d’autoajuda i autoconeixement i avui dia té una web anomenada Espai sinàptic dedicada a la recerca creativa i a la formació en l’autoconeixement. Malgrat tot, la gent encara els recorda per la seva etapa primerenca a TV3.

En Petri, la Nets i la Noti Press

Des que es va crear el 1991, al Club Super3 hi han aparegut nombrosos personatges infantils que han quedat en el record, però potser juntament amb el Tomàtic (aquella mena de titella contestador automàtic on els nens podien deixar preguntes o desitjos) el Petri, la Nets i la Noti Press son els que més recordem. La Nets era l'encarregada de llegir les cartes dels súpers, fer carnets i portar el club en general. Va estar interpretada per l’actriu Victoria Pagès i més tard per la Irene Belza. La Noti anava vestida sempre de vermell i negre i era la reportera del club. Interpretada per Montse Puga, la Noti tenia la capacitat de generar imatges al seu cos o a la roba. El Petri s'encarregava de transmetre els faxos amb el petrifax que tenia incorporat a la panxa i estava interpretat pel Ramon Peris-March.

TEATRO ESTRENOS

Adossats Teatre Romea Del 13 de diciembre de 2018 al 6 de enero de 2019

L’habitació del costat La Villarroel Del 19 de noviembre de 2018 al 3 de febrero de 2019

23 de abril. Sant Jordi. Una urbanización de casas adosadas en el Vallès Occidental. El día se alarga, empieza el buen tiempo. Los vecinos salen a arreglar el jardín, a trabajar en el huerto, a comer fuera. Una familia de clase media catalana se encuentra en el jardín de la casa de Jordi y Carmen. El padre de Jordi, el abuelo, se llama Jordi; el hijo de Jordi, el nieto, también se llama Jordi. Tres generaciones de Jordis celebran juntos el día de su santo patrón.

Segunda mitad del siglo XIX, en las afueras de Nueva York, durante la llamada «época victoriana». Un médico fascinado por el progreso científico y tecnológico, el doctor Givings, experimenta con el uso de un insólito aparato eléctrico que tendría que servir para curar todo tipo de disfunciones y neurosis de naturaleza sexual: un vibrador (en su versión más primitiva).

Dirección: Jordi Casanovas Autor: Ramon Madaula Escenografía: Joan Sabaté IIuminación: Sylvia Kuchinow Vestuario: Míriam Compte Ayudante de dirección: Marc Angelet Reparto: Rosa Renom, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Camilo García, Marieta Sánchez, Guillem Balart

Dirección: Julio Manrique Autor: Sarah Ruhl Escenografía: Alejandro Andújar IIuminación: Jaume Ventura Diseño de sonido: Damien Bazin Composición musical: Carles Pedragosa Reparto: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Alba Florejachs, Adeline Flaun, Pol López, Carlota Olcina, Xavi Ricart

Mag Lari: 25 il·lusions Teatre Condal Del 30 de noviembre de 2018 al 3 de febrero de 2019

Troia: Una veritable odissea! TNC Del 13 al 30 de diciembre de 2018

El Mag Lari hace 25 años que empezó a hacer magia. Y qué mejor que celebrarlo con un espectáculo donde reúne sus 25 números más emblemáticos. 25 años de ilusiones que han convertido a aquel jovencito tímido en un hombre que ha cumplido su sueño: ilusionar a todo tipo de públicos y, al mismo tiempo, poder vivir de la ilusión. 25 il·lusions es precisamente eso, un espectáculo donde habrá 25 ilusiones, en un intento de concentrar lo mejor.

Un espectáculo inspirado en La Ilíada y La Odisea, en el que los treinta intérpretes de Cor de Teatre nos harán viajar con sus voces por algunos de los episodios más representativos y emocionantes de estos dos poemas épicos fundacionales de la cultura europea. Viviremos en directo la famosa Guerra de Troya y las aventuras de Ulises de regreso a Ítaca.

Dirección: David Pintó, Josep M. Lari Guión: Josep M. Lari Escenografía: Josep M. Lari IIuminación: Oriol Rufach Vestuario: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau Banda sonora: Marcel Botella Reparto: Roger Molist, Josep Ramon, Juan Carballido, Albert Obach

Guión y dirección musical: David Costa Dirección escénica y coreografía: Joan Maria Segura i Bernadas Reparto: Gerard Capdevila, Mariona Callís, Maria Casellas, Ofir Chinchilla, Lali Figueras, Laia Frigolé, Glòria Garcés, Joan Garcia, Sussi Geli, Mariona Ginès, Llorenç Gómez, Sara Gómez, Marçal Gratacós, Nuri Hernàndez, Jordi Homs

LA ENTREVISTA

MARIETA OROZCO

«Ahora parece ser que ser súper joven es la edad de moda. Poner gente joven y guapa es taquillazo asegurado y audiencia máxima. Pero a mí me parece más interesante lo que pueda contar un personaje algo más maduro»

LA ENTREVISTA

En 1998 su nombre saltaba a la fama como flamante ganadora del Goya a la mejor actriz revelación por la película Barrio de León Fernández de Aranoa. Años más tarde la carrera de Marieta Orozco (Barcelona, 1978) ha pasado por todos los altibajos de una actriz en este país. Hija del fotógrafo Toni Riera y de la actriz Alicia Orozco, lógicamente por genes debía dedicarse al mundo del espectáculo. Hemos querido recordar no solo sus momentos de gloria sino sus planes de futuro.

Con una madre actriz (Alicia Orozco) y un padre fotógrafo de prestigio, ¿era inevitable que te acabases dedicando al artisteo? ¿Fue la de actriz la primera profesión que se te ocurrió a la que querías dedicarte? La verdad es que recuerdo de pequeña haber dicho en alguna ocasión que quería ser mamá. También me gustaba la danza y de muy jovencita empecé a tomar clases. Es cierto que pasaba muchos fines de semana en el teatro con mi madre, o en los teatros cercanos del Paralelo viendo a compañeros de Alicia. Así alternaba funciones. ¡Me las sabía todas de memoria!

¿Recuerdas algún consejo que te diese tu madre cuando le dijiste que querías ser actriz? Pues no. Ahora mismo no recuerdo ningún consejo. ¡Hace mucho tiempo ya!

Empezaste en el cine muy jovencita, con trece años, en el film Chatarra de Félix Rotaeta. ¿Qué recuerdos tienes de ese film? Recuerdo que me hizo una ilusión tremenda trabajar con Carmen Maura. Por aquel entonces yo ya era súper fan de Almodóvar y Mujeres al borde de un ataque de nervios era una de mis pelis favoritas. También recuerdo que Rosario me contó que estaba preparando un disco, que

se me hizo súper raro trabajar con Mario Gas y tener que odiarle porque era una persona muy cercana y querida. Y que me gustaba mucho un técnico de luces. Siete años más tarde, con tu siguiente film consigues el Goya a la actriz revelación por Barrio, de Fernando León de Aranoa. ¿Te agobió mucho la atención mediática a raíz de ello? Más que agobiarme me intimidaba. No estaba acostumbrada y es algo que aún hoy no me vuelve precisamente loca. Es la parte que me gusta menos del oficio.

¿Ganar un Goya sirve para que te lluevan las ofertas de trabajo? No puedo generalizar, pero en mi caso no fue así. Para mi lo que supuso, aparte de mucha ilusión, fue mucha presión. De repente tienes que demostrar que eres «la mejor» cuando en realidad acabas de empezar y tienes todavía mucho que aprender.

Creo que años más tarde os volvisteis a reunir los protagonistas, Críspulo Cabezas, Timmy Benito y Eloi Yebra. ¿Cómo les ha tratado la vida a cada uno? Referente a mis compañeros de Barrio, debo decir que no me gusta hablar de la vida de otras personas.

¿Qué persona ha influido más en tu carrera? Yo soy la persona que ha influido más en mi carrera. Para bien y para mal.

Cesc Gay, Marc Recha o Joaquín Oristrell, entre otros directores: ha trabajado con lo mejorcito del cine español. ¿Qué sensación te queda a estas alturas si ves tu carrera? Es cierto que he trabajado con buenos directo-

LA ENTREVISTA

res, que prácticamente todas las pelis en las que he participado han tenido cierta repercusión y presencia en festivales, pero no puedo medir mi carrera por eso. Sinceramente, hubiese preferido cantidad a calidad. Es muy bonito ver a los actores en la alfombra roja de un festival, pero muchas veces eso es solo una ilusión.

En tu carrera hay comedias como Krampack o Descongélate. ¿En qué género te sientes más cómoda? Te diría que hasta ahora me he sentido más cómoda en mi parte dramática, es lo que más he tocado. Pero con los años he ido descubriendo (mi gente también) mi vis cómica y estoy segura que se me dará de maravilla.

¿Tienes a veces la sensación de que el cine no ha sacado todavía lo mejor de ti, o que no te han dado el gran papel con el que lucirte? ¡Por supuesto! En realidad he trabajado muy poquito en todos estos años. Todavía tengo mucho que ofrecer si me dan la oportunidad.

En tu juventud también estudiaste danza. ¿Has vuelto de algún modo al mundo del baile? Tomé clases de danza durante muchos años, pero nunca bailé profesionalmente y hace mucho que no bailo, creo que poco antes de quedarme embarazada. Me refiero a la danza clásica, moderna y contemporánea. Porque luego toqué el flamenco y la danza africana, pero ya hace tiempo que tampoco. Bailar bailo en casa o en alguna fiesta. ¡Me encantan los podiums!

¿Qué recuerdos tienes de tu padre, Toni Riera, el fotógrafo que, de algún modo, plasmó la revolución hippie en Ibiza? Gracias a Toni descubrí Ibiza. Mi lugar en el mundo, mi casa. Se puede decir que hubo un antes y un después en mí a raíz de mi llegada a la isla. Amo ese lugar, aunque tengo que recono-

cer, ahora que no resido allí, que no fue positivo para mi carrera el aislamiento.

Tu padre fue también el autor de las fotos que aparecieron en Interviú cuando estabas embarazada. ¿Cómo surgió la idea? Pues me propusieron hacer unas fotos para Interviú y yo propuse que las hiciese mi padre. Me daba miedo que, si no, fuesen un tanto obscenas y de mal gusto, para qué engañarnos. La idea gustó ¡y así se hizo!

¿Cómo cambió tu vida al tener a tu hijo? Pues mi vida cambió radicalmente. Dejé de ser mi prioridad y pasó a serla Neo. Y al no tener ningún tipo de apoyo por parte de su padre la cosa se complicó más. Ya no podía dedicarme a mí, con lo cual tuve que olvidarme de mi carrera como actriz y centrarme en subsistir.

Te hemos podido ver también en TV3 en series como Rosa, la lluita o Mirall trencat, y en Cuéntame como pasó en el papel de Inés Alcántara, aunque solo en un capítulo. Como no soy seguidor de la serie no entiendo por qué solo se limitó a esta participación… Yo me hice la misma pregunta… me llamaron para doblar a Irene Visedo, que había dejado la serie, y se barajaba la posibilidad de que volviese el personaje. Lo podría haber hecho cualquiera, ya que ni se me veía ni hablaba. El hecho de que me llamaran a mí me hizo ilusionarme y pensar que probablemente iba a ser yo quien interpretase a Inés en su vuelta a la serie, pero no fue así. Al cabo de unos meses me llamaron para hacer el cásting y no me salió. Aunque estás espléndida a tus 40 años, ¿crees que es complicado encontrar papeles para mujeres de tu edad? Yo ya no sé qué pensar. De los veinte a los treinta me cansé de oír que no aparentaba la edad que tenía, con lo cual los personajes a los que por

LA ENTREVISTA edad podía optar los hacían chicas que sí aparentaban esa edad. Y ahora parece ser que ser súper joven es la edad de moda. Poner gente joven y guapa es taquillazo asegurado y audiencia máxima. A mí me parece más interesante lo que pueda contar un personaje algo más maduro.

Te has prodigado poco en el teatro. ¿A qué se debe? No me he prodigado nada, la verdad. Y es algo que me gustaría. Sí que es cierto que en Barcelona es un circuito un tanto cerrado, pero ahora que estoy en Madrid de nuevo no lo descarto. Es más, estoy con un proyecto teatral personal con mi amiga también actriz Marina Campos Albiol. Es una idea nuestra que va a desarrollar la escritora Sol Aguirre.

¿Cuáles son tus planes de futuro? Mis planes de futuro… trabajar, trabajar, trabajar. He vuelto a Madrid después de veinte años dispuesta a retomar mi carrera. No es fácil, los cástings cada vez son más cerrados, así que hasta que surja una oportunidad me dedicaré a mis proyectos personales. Como dije antes, un proyecto teatral y también una webserie, idea de mi madre Alicia Orozco, con guión de Sintu Amat. Texto y fotos: Guillem Medina Vestuario: José Rivero Maquillaje y peluquería:Yaqueline Quispe Joyas: Gwes by Norma Raventós

ROBERT CAPA

ÂŤSi tus fotos no son lo suficientemente buenas, es que no te has acercado lo suficienteÂť

FOTOGRAFÍA

ndre Friedman, que es el nombre real de Robert Capa, nació en Budapest, Hungría, el 22 de octubre de 1913. Ha sido sin duda el más famoso de todos los corresponsales gráficos de guerra durante todo el siglo XX.

Su madre era diseñadora de moda y su padre un pensador intelectual. Tras la pérdida del local de su madre a causa de la depresión económica de 1929, vagó durante su adolescencia por las calles de su ciudad. En este tiempo conocería a Éva Besnyő, apasionada por la fotografía, que transmitiría esta pasión a Capa e influiría decisivamente en su decisión de dedicarse a ella. Tras acabar sus estudios de enseñanza media, siendo un adolescente, conoció a Lajos Kassák, ilustre personaje de tendencias socialistas, que ayudaba a cualquier artista con corrientes constructivistas. Kassák dió a conocer la fotografía como un objeto social que podía mostrar las injusticias del sistema capitalista organizando seminarios en los que se debatían trabajos, entre otros, de Jacob Riis y Lewis Hine. En 1929, la situación política empeoraba cada día: en Hungría habían subido al poder los fascistas, lo que obligó a Endre a salir del país junto a otros miles de jóvenes que pretendían un gobierno democrático en el Parlamento de Budapest.

Tras pasar por Alemania viaja a París, donde entra en contacto con el fotógrafo David Seymour, que le consigue un puesto como reportero gráfico para la revista Regards, con el fin de cubrir las acciones del Frente Popular. En París permanece de 1932 a 1933. En la capital francesa conoció a la que sería su compañera hasta la muerte de esta, la fotógrafa alemana Gerda Taro, seudónimo de Gerta Pohorylle. Su nombre húngaro era poco comercial, por lo qué decidió cambiarlo por el de Robert Capa, seudónimo que utilizó también Gerda de forma indistinta, algo que hace que en algunas de sus fotografías más importantes sea complicado verificar cuál de los dos fue su autor.

Cuando en España comienza la Guerra Civil, el mismo mes de julio de 1936, Robert y Gerda viajan hasta la península para cubrir la contienda de forma gráfica. Aunque no se ciñen únicamente a su trabajo, sino que también se implican en la lucha contra los sublevados contra la República, pasando todo el tiempo cerca de las filas republicanas, desde los inicios del Frente de Madrid hasta la caída de Cataluña. Capa en esta época realizó una de sus fotografías más divulgadas y reproducidas en la mayor parte de los libros sobre la contienda: Muerte de un miliciano. Fue tomada en el Frente de Córdoba, concretamente en Cerro Muriano, el 5 de septiembre de 1936. La instántanea ha sido cuestionada por algunos expertos, aunque un historiador alcoyano, Mario Brotons, le puso nombre a este miliciano: el anarquista Federico Borrell García. El documental La sombra del iceberg (2007) se opone a esta atribución con algunos testigos, médicos forenses y documentación de los archivos de Alcoy: en este trabajo se muestra la inconsistencia de la tesis del historiador, aportando nuevas fotografías que quieren avalar lo que fue una puesta en escena, y que posiblemente no fuera tomada por Capa, sino por Gerda. No obstante, en enero de 2008, según fuentes de la CNN, se encontró una maleta con cientos de negativos tomados en la Guerra Civil española, material de incalculable valor histórico. Gracias a ellas queda probado que todas ellas fueron tomadas a diez kilómetros del frente, en Espejo, localidad en la que en esas fechas tenían su cuartel general las tropas republicanas

Gerda Taro perdió la vida en julio de 1937 en un accidente acontecido en El Escorial, Madrid, durante el repliegue del ejército republicano: la fotógrafa se subió en el estribo del coche del general Walter, miembro de las Brigadas Internacionales, cuando unos aviones enemigos volando a baja altura hicieron que cundiera el pánico en el convoy y Gerda cayó al suelo. En ese momento un tanque republicano dio marcha atrás y cayó sobre ella.

Ya en el transcurso de la Segunda Guerra Mundial, Capa estuvo presente en los más conflictivos escenarios de la misma; de 1941 a 1945 viaja por Italia, Londres y el norte de África. Del famoso Día D, el 6 de junio de 1944, el del desembarco de Normandía, son muy conocidas sus fotos junto a los soldados que desembarcaban en la playa. Igualmente plasmó imágenes de la liberación de París por parte de las tropas aliadas. Gracias a estas fue galardonado con la Medalla de la Libertad por el entonces general Eisenhower. En 1947, junto a los fotógrafos Henri Cartier-Bresson, George Rodger, William Vandivert y David Seymour, fundó la agencia Magnum Photos, en

la que Capa realizó numerosos y brillantes trabajos, no solo de fotorreportaje, sino que también retrató a personajes importantes y famosos con los que mantuvo una gran amistad, entre ellos Pablo Picasso, Ernest Hemingway, John Steinbeck o Gary Cooper. En 1954 viajó a Japón para visitar a unos amigos y, estando allí, fue reclamado por la revista Life para reemplazar a otro fotógrafo en Vietnam, escenario de la Primera Guerra de Indochina. En la madrugada del 25 de mayo, cuando marchaba junto a una expedición del ejército francés por una zona boscosa, pisó una mina, lo que le provocó la muerte en el acto. Ocurrió en la provincia vietnamita de Thái Bình el 25 de mayo de 1954.

TRABAJOS

AMY WINEHOUSE ICONOS

«Desde que tenía 16 años he sentido una nube negra sobre mí. Desde entonces, tomo pastillas para la depresión»

o tenía ni 28 años cuando fue encontrada muerta en su apartamento víctima de sus múltiples adicciones: alcohol, drogas y depresión no han sido nunca una buena mezcla, pero quién sabe si gracias a ellas su música y su particular voz hoy nos parecen tan intensas. Nacida el 14 de septiembre de 1983 en un suburbio de Londres, ya en su juventud estudia interpretación y canto y crea una banda de rap. Gracias a una guitarra, la joven se animó a cantar en bares y tugurios por el estilo, y gracias a su primer novio consigue que la fiche una casa de discos: a principios de 2003 su carrera comenzaba a tomar forma, lanzando al mercado su primer LP Frank, que logró alcanzar el disco de platino en el Reino Unido y fue nominado a los premios Mercury Music y a los BRIT Awards. Su voz era comparada con la de Sarah Vaughan y Macy Gray, así que las críticas no podían ser más favorables. Tres años más tarde aparece su segundo trabajo, Back to Black, de nuevo todo un éxito y con un reconocimiento a nivel internacional, siendo en 2008 la gran ganadora de los premios Grammy, ya que se hizo con cinco de los seis premios a los que estaba nominada: al mejor artista novel, a la grabación del año, a la canción del año, a la mejor interpretación femenina de pop por «Rehab» y

al mejor álbum pop vocal por Back to Black. La intérprete no pudo asistir porque le negaron el visado de entrada a los Estados Unidos por «abuso de narcóticos». Por aquel entonces su imagen se hace muy popular por su peculiar look: acostumbra a lucir vestidos de inspiración vintage años 50, los brazos tatuados al estilo pin-up, un maquillaje con los labios muy rojos y la raya del ojo muy marcada y un enorme cardado en la cabeza. Su última grabación fue un dueto con el cantante estadounidense Tony Bennett para el disco Duets II, el cual fue lanzado el 20 de septiembre de 2011. Su single del álbum, «Body and Soul», fue publicado antes, el 14 de septiembre de 2011, en MTV y VH1 para conmemorar el que hubiera sido su cumpleaños número 28. Posteriormente a su muerte se lanzó el álbum Lioness: Hidden Treasures, una recopilación de grabaciones de antes del lanzamiento del álbum de debut de Winehouse, Frank (2003), y de la música que estaba grabando en 2011. Se han lanzado cinco singles: «Body and Soul», «Our Day Will Come», «Will You Still Love Me Tomorrow?» (que ya pudo escucharse en la película Bridget Jones: Sobreviviré), «Between the Cheats» y «Like Smoke». Su paso por la fama fue efímero y fugaz, pero su legado sigue vigente, y también su particular estilo.

ÂŤSolo escribo cosas que me han pasado, cosas que personalmente no puedo superar. Por suerte, soy bastante autodestructivaÂť

«No creo que tu capacidad de lucha tenga que ver con lo grande que seas. Tiene que ver con la rabia que hay en ti»

FASHION WORLD

«A nosotros lo que más nos preocupa es crear una pieza que siga siendo atractiva pero no que necesites leer el nombre en la etiqueta para reconocerla. Esto para nosotros es la prioridad»

l color y el grafismo son dos de las señas de identidad de la firma Custo, una de las marcas más conocidas e internacionales de la industria española. Creada en Barcelona con la intención de trasladar el espíritu de los lienzos al diseño de camisetas por el diseñador Custo Dalmau y por su hermano David en 1980, Custo puede presumir de ser pionera en su ámbito y de ofrecer un producto único e inédito hasta la fecha. Asociados primero y después por su propia cuenta y riesgo, los hermanos Dalmau fueron llamando puerta por puerta hasta que, poco a poco, lograron abrirse un hueco en el mercado de la moda. En 1997, Custo desembarca en los Estados Unidos como firma invitada en la Semana de la Moda de Nueva York. Obtiene un éxito incontestable y desde entonces no ha faltado a una cita a la que, temporada tras temporada, acude para presentar su última colección. «Para nosotros la pasarela de Nueva York es un banco de pruebas. No tiene sentido venir a esta pasarela y apostar por un discurso comercial, queremos decir algo nuevo en cada edición. El camino es cada vez de mayor sofisticación. Es un ejercicio experimental», relataba Dalmau al respecto de su papel en el gran escaparate nortemaricano. Tras su desembarco estadounidense, la televisión y el cine americanos se rindieron a su estilo juvenil y desenfadado y era habitual ver a los personajes de Friends o Sexo en Nueva York y a las estrellas de la gran pantalla vistiendo sus diseños «latinos por su color, mezclas y filosofía», como el propio Dalmau los define. Un éxito que propició que comenzara lo que algunos medios denominarían como la Customanía. Con presencia en 50 países, con alrededor de 80 tiendas propias, con 1.700 puntos de venta y con una clara vocación comercial, Custo es una de las pocas firmas españolas que ha logrado sortear los efectos de la crisis, que ha sufrido de forma moderada. Sus principales compradores son «personas que tienen un espíritu joven al margen de su edad real, que les gusta expresar su invidualidad y que huyen un poco de las imposiciones de la moda», apunta Custo. Y añade: «Vendemos mucho más a la mujer que al hombre porque nos gusta arriesgar. La mujer es una revolución y el hombre es evolución; con la mujer podemos arriesgar más que con el hombre, que siempre va con el freno de mano puesto».

FASHION WORLD

RUNAWAY SHOW 2018

VIAJANDO

ARMENIA Fotos: Enric Fontvila

QUÉ VER EN ARMENIA * Diliján

Es un pequeño pueblo situado al norte del país que se utiliza como punto de partida para hacer trekking y escalada en los alrededores. También hay iglesias y monasterios por allí cerca (¡es casi inevitable en Armenia!). Si tienes tiempo y te gusta caminar, puedes estar aquí dos o tres días y hacer diferentes rutas. A esta zona le llaman «la Suiza armenia». Para llegar hay varios minibuses que salen desde Yereván. Muy cerca está el gran lago Seván, que sin tener nada de especial a excepción de un pequeño monasterio es muy apreciado en un país sin salida al mar.

* Yereván

Es la capital de Armenia y muchos la utilizan como base para todo el viaje, yendo cada noche a dormir allí, donde hay más oferta hotelera. Lo mejor es su Museo Nacional, impresionante. Es rercomendable visitar la monumental Cascada,

la catedral de San Gregorio el Iluminador, el impresionante Monumento al Genocidio Armenio, la Plaza de la República, el Teatro de la Ópera, la monumental estación de ferrocarril, la estatua de la Madre Armenia, situada en una de sus colinas, o el mercadillo de Vernissage, que se celebra los fines de semana.

* Monasterio de Geghard

Es el monasterio que más atrae a los turistas, ya no solo por la construcción en sí, sino por el enclave donde está ubicado. Aquí te puedes perder una hora fácilmente, ya que tiene muchos rincones para admirar. Parte del monasterio está cavado en la roca, siendo fundado en el sigo IV por Gregorio el Iluminador. Este monasterio, junto con el valle de Azat, fueron incluidos por la Unesco como Patrimonio de la Humanidad en el año 2000.

VIAJANDO

* Templo de Garní

Muy cerca del monasterio de Geghard se encuentra el único templo pagano en Armenia, que sobrevivió a la cristianización a principios del siglo IV. En el año 1679 fue destruido por un terremoto y lo reconstruyeron entre 1969 y 1974. Las vistas desde aquí también son preciosas.

* Monasterio de Khor Virap

Este es el famoso monasterio que se encuentra a las faldas del monte Ararat, esto es, en la frontera con Turquía. Está a tan solo 30 km de Yereván y es uno de los más famosos lugares de peregrinación. Cuenta la leyenda que aquí fue encarcelado San Gregorio el Iluminador en un pozo y que, al curarle una enfermedad al rey Tiridates III, este le abrió las puertas para cristianizar el territorio y convertir así a Armenia en el primer país cristiano (año 301).

* Catedral de Zvartnots

Está situada a 15 km al oeste de Yereván y hoy por hoy solo quedan las ruinas de lo que fue esta catedral circular del siglo VII. También fue añadida por la Unesco en la lista del Patrimonio de la Humanidad en el año 2000.

* Echmiadzín

Siguiendo hacia el oeste, a 20 km de Yereván, se encuentra el «Vaticano armenio», sede del jefe de la Iglesia Apostólica Armenia. Aquí es donde se encuentra la catedral más antigua del mundo,

construida también por San Gregorio el Iluminador, originalmente como basílica entre los años 301 y 303 y dedicada a la Santa Madre. Unas horas en la ciudad servirán para conocer sus varias iglesias y su interesante museo.

* Monasterio de Noravank

Este es el segundo monasterio más bonito del país, situado en un pintoresco cañón en el que se encuentra un paisaje especial. Para llegar hasta aquí se puede venir en taxi desde Yeghegnadzor, un pequeño pueblo con un curioso parque. Este monasterio fue construido en el siglo XII sobre una iglesia, convirtiéndose en mausoleo de los orbelianos, y estuvo activo hasta el siglo XIX. También fue catalogada por la Unesco como Patrimonio de la Humanidad en el año 2000.

* Monasterio de Tatev

¡Y he aquí el tercer monasterio más bonito! Ya en el sur de Armenia, te encuentras con un paisaje impresionante. Esta zona de altas montañas que rodea a Gorís invita a quedarse varios días y es muy recomendable la visita en teleférico al monasterio de Tatev. En temporada alta conviene hacer la reserva del teleférico, pues son muchas las personas que vienen a visitarlo. Está situado a 1.600 m de altura, entre elevadas montañas sobre el desfiladero del río Vorotán, por lo que el paisaje es precioso. El monasterio fue fundado en el siglo IV sobre un templo pagano, siendo quemado y saqueado desde 1387 a raíz de diferentes invasiones de las tribus turcomanas, quedando devastado en 1435. Actualmente se continúa con los trabajos de restauración que empezaron en 1974.

Lâ&#x20AC;&#x2122;ENTREVISTA

JOSEP FADÓ

«No vull desanimar els joves cantants d’òpera, però avui dia ho tenen molt difícil. Això és una cursa d’obstacles. Al llarg d’aquest llarg camí s’ha de picar molta pedra»

L’ENTREVISTA

l Trovatore, Samson et Dalila, La Bohème, La forza del destino, Pagliacci o Un ballo in maschera són algunes de les obres en què hem pogut gaudir de l’art del tenor líric mataroní Josep Fadó. Les estances de la casa Coll i Regàs, una joia modernista de Puig i Cadafalch en ple centre de Mataró, ens han servit per conversar tranquil·lament sobre el món de la lírica, la seva carrera professional i els seus nombrosos projectes.

Ara tornaràs a l’Òpera d’Oviedo per interpretar-hi Tosca. Amb aquesta ciutat asturiana hi tens una estreta relació i alguna vegada has dit que, si no et trobessin a Mataró, que et busquin allà dalt. Què té aquella terra que t’agradi tant? En primer lloc ens cuiden molt bé, massa. Allà hi trobem una temporada d’òpera estable que aquest any es la setanta-unena. Fa molts anys que hi vaig a treballar, concretament des del 2002 amb Aida. Per allà, al llarg d’aquests anys, hi han passat les figures més importants del món de la lírica: Carreras, Caballé, Domingo, etc., o els directors d’escena amb més prestigi que han portat les produccions més espectaculars i els directors d’orquestra més importants a nivell internacional. S’hi ha de ser. A més s’hi menja bé, s’hi viu tranquil i s’hi treballa sense pressió. Vols més arguments? Parlem d’una de les temporades operístiques més importants de l’Estat, com et deia. Si sovint et conviden a participar-hi és que et tenen confiança i això és recíproc. Hi he fet fins a cinc produccions diferents en els darrers deu anys, i sis concerts més a l’Auditori.

Hi ha diferències entre el públic d’Oviedo i, per exemple, el del Liceu? Evidentment, el públic que et trobes en una ciutat i el que et trobes en una altra sempre són diferents. Per costums, manera de fer, caràcter, etc. No vol dir ni que una sigui millor ni que l’altra sigui pitjor. A cada lloc hi ha tradicions diferents. El món de la lírica encara es regeix, en part, per les tra-

dicions, si bé tendeixen a desaparèixer i a fer-se tot plegat més global. A Oviedo el públic és més conservador i el director artístic procura fer programacions adequades al públic que té. Vull dir que potser produccions que visualment són més transgressores no hi són tan ben acollides com en un teatre que és mes global, com pot ser el Liceu. No sé si m’he explicat.

Parlant del Liceu i de la mort recent de la soprano Montserrat Caballé, tu vas actuar amb ella a Henri VIII de Saint-Saëns. Quins records tens de la diva? Et transcric el missatge que li vaig enviar a la seva filla, la Montse, el dia del funeral, ja que hi havia molta gent i no la vaig poder saludar personalment. Deia així: «Hola, Montse, amb tanta gent que hi havia no t’he volgut molestar. Em sap molt greu la mort de la teva mare. La més gran de tots els temps. Va marcar una època, un estil i una nova tècnica vocal depurada que va revolucionar el món de la lírica. De fet, ens va marcar a tots. Ens ha deixat un llegat difícilment superable. Trobarem a faltar els seus consells i la seva experiència. No tenia un no per a ningú. Va ser un luxe impagable poder treballar al seu costat». Sobren més paraules.

Realment està tan estès el divisme en aquest món de l’òpera? Per què? Jo, més que de divisme, parlaria de respecte professional. Que és molt diferent. «Divisme» és una paraula que no m’agrada i que el seu significat fins i tot pot ser pejoratiu. Com que jo no aplico el sentit d’aquesta paraula en el meu dia a dia a nivell professional, m’agrada més parlar de respecte professional. El respecte es basa en la reciprocitat. Donar i rebre. Parlar amb el públic o ser proper en tot moment en poden ser alguns exemples. Qui no aplica aquests paràmetres en totes les feines en general, pot caure en el divisme com em preguntaves. Per tant, potser, a totes les feines hi pot haver divos, no? No només en el món de la lírica, com sempre ens han fet creure.

L’ENTREVISTA

Els teus orígens van ser més aviat modestos: crec recordar que no hi havia gaire tradició musical a la teva família i que durant bastants anys vas haver de compaginar la feina en una entitat bancària amb els estudis de cant. Va ser dur? «Modestos» potser no seria la paraula. Sí que és cert que els meus pares eren gent treballadora. Vivíem dins d’uns paràmetres correctes pel que era l’època. El que sí és cert és que l’únic antecedent artístic i musical que tinc és el meu avi patern. Tocava el trombó de vares a la banda municipal de Mataró i el fiscorn quan tocava amb la Cobla Laietana i en els grups de ball de moda de mitjan segle XX. No era un professional de la música. Es guanyava la vida treballant en una empresa tèxtil, concretament a Can Gassol, que era una fàbrica de mitges. El meu avi, que no vaig conèixer perquè va morir quan jo tenia sis mesos, va viure l’època daurada de la música de ball a Mataró i a moltes ciutats i pobles de Catalunya. Grups de músics organitzaven ballades i audicions per amenitzar festes majors, celebracions puntuals i els balls de cap de setmana. Ell va formar part de grups tan emblemàtics com Els Verds o d’altres de famosos de mitjan segle XX a Mataró. D’altra banda, el meu pare va estudiar clarinet a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró. Era un gran mitòman; però, a diferència del meu avi Santiago, no va arribar a estar ni a la banda municipal de Mataró com a membre, ni a d’altres formacions. Cantava en cors, feia els Pastorets de Mataró i molt de teatre amateur, com jo. Aquests són els meus antecedents i orígens. Jo començo a tenir contacte amb la música quan un escolapi funda l’Escolania de Santa Anna «Pueri Cantores» de Mataró. Un cor amb una metodologia semblant a la de l’Escolania de Montserrat, salvant les diferències. Allà en Josep Maria Vidal i Roig, amb qui encara hi tinc contacte, ens feia estudiar solfeig, tècnica vocal i altres disciplines relacionades amb la música. En Josep Maria va

penjar els hàbits fa molts anys i viu a Vilanova i la Geltrú, i en l’actualitat és director de l’Orfeó Vilanoví. En aquella època, en Josep Maria va ser un referent per a molts de nosaltres. La nostra primera aparició en públic va ser l’any 1974. Tot un esdeveniment a la ciutat! Aquelles veus blanques van captivar les orelles de la gent i el boca a orella va fer que fóssim durant molts anys un referent en el panorama musical de Mataró. Això va fer que els del grup de teatre de la Sala Cabanyes, també de Mataró i que representaven els Pastorets d’en Pàmies, vinguessin a cercar aquell nen que havia de cantar junt amb en Jonàs i en Mataties, el Benjamí. I en van trobar fins a tres, de nens. Aquest fet va ser un punt d’inflexió en la meva vida. Em vaig incorporar al grup de teatre. Allà hi vaig fer moltes obres i fins i tot vaig guanyar premis d’interpretació en concursos de teatre amateur arreu de Catalunya. Aquests van ser els meus inicis.

Quan vas llançar-te definitivament a la piscina i vas considerar que et podries dedicar al cant? Reprenent el fil de la pregunta anterior i partint des de la meva incorporació al grup de teatre de la Sala Cabanyes l’any 1973, cal dir que ja des de llavors he estat relacionat amb el món del cant coral i del teatre amateur de la ciutat. L’any 1983, ja amb divuit anys i empès per la meva mare, la Núria Bruguet i Camps, començo a estudiar música. Faig classes particulars de violí, solfeig i piano amb l’Albert Nieto, concertista de piano i que en l’actualitat és catedràtic de piano del Conservatori d’Alacant. Posteriorment, i veient que sobresortia vocalment en els cors que hi cantava, els directors d’aquests mateixos cors em van encomanar les tasques de cantar les parts solistes de les diferents partitures que interpretàvem i, de nou amb la complicitat de la mare, començo a estudiar cant amb la Maria Àngels Miró a l’Escola de Música del Centre Catòlic de Mataró i, poste-

L’ENTREVISTA

riorment, al Conservatori Superior de Música de Barcelona, que és on em vaig graduar.

Recordes la primera vegada que vas cantar en un escenari? Quins sentiments vas tenir? Vas pensar que ja havies arribat on volies? Sí, i tant. Ho recordo perfectament. Va ser l’any 1993 a la casa Coll i Regàs de Mataró, que en l’actualitat pertany a la Fundació Iluro. És una casa modernista al cor de Mataró i que va ser construïda per Puig i Cadafalch. Recordo que va ser un concert de Nadal per a l’Associació Aules Sènior de Mataró, de la qual la mare n’era membre. M’acompanyava al piano el meu bon amic Francesc Cortès, historiador, musicòleg i catedràtic de musicologia de la UAB, mataroní com jo. D’això en farà 25 anys.

Quin tipus de veu tens i per a quins papers et sents més apte? Vaig debutar l’any 1998 amb el personatge de Manrico de l’òpera Il trovatore de Verdi, un paper que m’ha perseguit al llarg de la meva carrera professional i que he cantat en set produccions diferents. El tipus d’òpera i de rol et marca dins d’una tipologia de tenor. Aquest és el tenor dramàtic o spinto. Aquest tipus de tenor pot assumir aquells papers heroics que necessiten d’una veu robusta, ampla i gran per dur-los a terme. Exemples en poden ser Aida, La forza del destino, Pagliacci, Cavalleria rusticana, etc., uns rols que ja he assumit. El que passa és que la meva evolució vocal natural ha anat cap a uns registres diferents al que seria habitual. Situem-nos: en Plácido Domingo, per exempl, sempre ha estat un tenor spinto o dramàtic com jo i ha evolucionat cap a una veu robusta, amb centre i un greu ample. Ara mateix està cantant papers de baríton. Jo ho he fet al revés. El meu repertori natural ha evolucionat cap a una veu de tenor líric. Què és això? És un tipus de veu que et pot fer assumir òperes i papers més lleugers, com podria ser el Nemorino de L’elisir d’amore de Donizetti amb l’ària «Una

furtiva lagrima», o el paper del Werther de l’obra homònima de Massenet amb la famosa ària «Pourquoi me réveiller» per exemple, coses més suaus i no tan heroiques com les altres. Si ara estigués en la mateixa situació que l’any 1998 i em proposessin de cantar aquell Trovatore, segur que no ho acceptaria. Reconec que em vaig equivocar i que allò que després va desencadenar ofertes de feina per fer aquests tipus de papers va ser un error. No hauria d’haver agafat mai aquest camí. Les produccions que vaig fer les vaig patir més que gaudir. Per sort, rectificar és de savis i juntament amb el que encara és el meu mestre, el baríton espanyol Carlos Chausson, de prestigi internacional, hem redreçat la meva carrera professional.

Hi ha algun personatge que sempre hagis desitjat fer i encara no n’hagis tingut l’ocasió? Potser et diria que l’Otello de Verdi en podria ser un. Però ja estem amb el mateix d’abans: pertany a un repertori que ja tinc oblidat.

Tens predilecció per algun compositor en especial? Giuseppe Verdi ha marcat la meva trajectòria professional. He cantat els papers principals d’òperes com Aida, Un ballo in maschera, La forza del destino, I masnadieri, Nabucco o Il Trovatore, fins a set cops diferents, com deia anteriorment. El proper mes de gener de 2019, a la temporada d’ABAO-OLBE al Palau Euskalduna de Bilbao, estrenaré l’enèsima obra de Verdi: I lombardi alla prima crociata.

Prefereixes enfrontar-te a un paper clàssic, del qual ja en tenim altres referències, o a un paper en una òpera inèdita? No tinc preferències en aquest sentit. La feina és la feina, que deia aquell. La veritat, però, és que no m’he prodigat gaire en el repertori contemporani. No perquè no hagi volgut, sinó perquè fins ara no m’ho han ofert.

L’ENTREVISTA

Has tingut algun mestre que t’hagi influït positivament al llarg de la teva formació i la teva carrera? Tots amb els que he treballat, d’una manera o d’una altra, m’han aportat coses. Els vull esmentar tots sense oblidar-me’n cap. Han estat, per ordre cronològic: Maria Àngels Miró i Manuel García Morante, al Conservatori Superior; Aldo Danielli, a Trieste; Joana Maria Banyeres, a Premià de Mar; Francisco Lázaro, a Sant Cugat; Bonaldo Giaiotti, recentment desaparegut, a Milà; Ana Luisa Chova, a València; i Carlos Chausson, en l’actualitat, a Barcelona. No voldria deixar-me els valuosos consells de professionals com Jaume Aragall o Montserrat Caballé, i també el de pianistes correpetidors que m’han ajudat a muntar tots els rols del repertori que he cantat. Sense el seu ajut, això hauria estat molt més difícil. Són aquests: Mark Hastings, Véronique Werklé, Marta Pujol i, sobretot, el meu pianista de capçalera, en Marco Evangelisti.

També tens formació i experiència teatral. Això t’ha ajudat a interpretar i entendre millor els diversos papers que has fet? Sens dubte. Avui en dia tots els cantants que es graduen al Conservatori Superior surten amb nocions d’interpretació. A la meva època això no era així. El primer dia, al primer minut d’un assaig, t’empenyien literalment a sortir a l’escenari i t’havies d’espavilar. Jo vaig tenir la sort d’haver fet molt de teatre amateur i això no ha estat mai una complicació per a mi.

Has estat molt mitòman d’altres cantants d’òpera? Qui t’agrada especialment o qui tens com a inspiració? Doncs te’n podria anomenar uns quants: Giuseppe Di Stefano, Carlo Bergonzi, Jaume Aragall, Josep Carreras, Hipólito Lázaro, Pedro Lavirgen, Franco Corelli, Jussi Björling o Mario del Monaco.

Vas néixer i vius a Mataró. Hi ha un cert ambient o interès pel cant líric a la ciutat? Aquesta és una pregunta difícil de contestar i que requereix una reflexió prèvia per part meva. D’interès sempre n’hi ha hagut i n’estic convençut i així m’ho demostra la gent que em segueix, que m’estimen i m’aprecien com a professional. Això no significa que la salut musical de la ciutat passi per un bon moment. Amb això vull dir, i no vull allargar-me massa en aquesta qüestió, que hi ha moltes mancances quant a programació i divulgació del que seria la música clàssica a Mataró. Això que escric és una critica constructiva i per sumar, no per restar. Qui hi vulgui llegir entre línies s’equivoca. Soc clar i concís. No passem pel nostre millor moment com a ciutat.

Com veus les noves generacions que comencen ara en el món de l’òpera? No els vull desanimar, però ho tenen molt difícil. Això és una cursa d’obstacles. Al llarg d’aquest llarg camí s’ha de picar molta pedra, que dic jo. Treballar dur i estar a les verdes i a les madures. Els que ens hi dediquem sabem de què parlem. Arribar fins aquí, mantenir-se i jugar la Champions no és fàcil.

Ajuden a entendre i estimar l’òpera programes de televisió com Òpera en texans? Sens dubte. A més, en Ramon Gener, amb qui m’uneix una estreta amistat, ho fa molt bé i sap comunicar i transmetre tot el que cal perquè la gent neòfita en aquest món entengui una mica més de què va tot això. L’altre que fa aquesta tasca divulgativa i amb qui m’uneix també una llarga i entranyable amistat des dels meus inicis és en Marcel Gorgori.

Falta educació musical als col·legis? Mira, no ho sé del cert, però hi ha preguntes que no tenen resposta. Per què en aquest país hi ha quinze teatres que fan una programació estable

L’ENTREVISTA

d’òpera i a Alemanya n’hi ha dos-cents? La resposta no sé on trobar-la...

Diria que després d’Oviedo tens una agenda una mica atapeïda. On et podrem veure? Començo a Oviedo amb la Tosca de Puccini, després marxo a Bilbao a cantar I lombardi alla prima croiciata de Verdi. Seguidament, i també a Bilbao, la Semiramide de Rossini, i tancaré la temporada amb el Hamlet de Thomas al Liceu. Però això no acaba aquí. Tenim, per ordre cronològic, diversos concerts. Començo el 21 de desembre a la casa modernista Coll i Regàs de Mataró, i que pertany a la Fundació Iluro, amb un concert de Nadal en què hi anunciaré algunes novetats de la meva trajectòria professional dels propers mesos. El dia 14 de desembre actuaré a La Sala d’Argentona

amb la Big Band Jazz Maresme, amb un altre concert de Nadal i amb un repertori diferent i poc habitual per a mi. Hi cantaré alguns estàndards de jazz i algunes peces de musicals de Broadway com Kiss Me, Kate o Els miserables. Passem al 23 de desembre, amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, on faré un repertori de música catalana, i saltem al maig de 2019 amb tres concerts més: un al Festival de Música de Valls, l’altre a Esplugues de Llobregat i el darrer a Lloret de Mar, així com la direcció artística d’un festival de nova creació a Argentona. De feina no me’n falta...

Text i fotos: Guillem Medina Agraïments: Casa Coll i Regàs, Fundació Iluro, Mataró

Cavall For

Les nostres primeres lectures

MAGAZINE

avall Fort és una revista per a lectors a partir de 9 anys. Surt cada quinze dies i hi podeu trobar diverses seccions amb un contingut ben variat: reportatges, còmic, jocs, natura, contes, entreteniments, participació, tallers… La revista pretén que els seus lectors s’ho passin bé llegint, que aprenguin coses noves, que estimulin la seva creativitat, que es trenquin el cap mentre juguen, que riguin… Els personatges de còmic s’han convertit en els amics més íntims i esperats dels lectors. Des del pirata Cresques, que habita les pàgines de Cavall Fort des de fa molts anys, fins als estimats Pesquis i Baliga, un tàndem molt divertit que apareix a la contracoberta. La meitat de les pàgines de la revista l’ocupen les historietes de personatges de còmic, signades tant per autors d’aquí com per autors provinents del còmic francobelga: Ornis, Kid Paddle, l’esmentat Cresques, Melusina, Zig i Zag, Alfons Delmar, Parker i Badger…

Cavall Fort va néixer el desembre de 1961, fruit de l’esforç d’un grup de persones de procedències diverses, unides per una preocupació comuna: trobar una manera perquè els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català. Aquesta preocupació va marcar el format i el contingut de la revista: des de la decisió d’incloure-hi pàgines de còmic per estimular l’interès del lector, fins a la tria del model de llengua, que havia de ser rigorós i, al mateix temps, viu i planer. Per poder tirar endavant la revista, els seus creadors van buscar el suport dels bisbats de Vic, Girona i Solsona, que hi van donar cobertura legal en una època en què impulsar una publicació en català era, a més d’una quimera, una gosadia per al règim. Cavall Fort de seguida va arrelar en famílies i col·lectius culturals i cívics amb consciència de país.

El tiratge inicial de Cavall Fort era de 10.000 exemplars, que es va ampliar tot seguit, i es podia difondre únicament per mitjà de subscripció. A partir del número 17 (abril de 1963) se’n va augmentar el tiratge i se’n va ampliar el format (20,5 x 28,5 cm) i el nombre de pàgines (vint-i-quatre, de les quals n’hi havia dotze a dos colors i dotze a quatre colors). A partir del número 587 (gener de 1987) s’hi van afegir vuit pàgines centrals en blanc i negre. Des de l’aparició del número 1000, el març de 2004, la revista es publica completament a tot color.

L’any 1990, Cavall Fort va començar a publicar un suplement per a lectors més petits (a partir de 5 o 6 anys), que es regalava amb la revista i que sortia sis cops l’any. L’any 2005 El Tatano es converteix en una revista independent, mensual, adreçada a lectors de 4 a 8 anys. L’octubre d’aquest any se n’edita un número 0, gratuït, destinat a donar a conèixer la nova revista i l’edició regular s’inicia el gener de 2006. El contingut de Cavall Fort i d’El Tatano ha estat sempre determinat per un consell de redacció, constituït inicialment pels fundadors, i que s’ha anat renovant al llarg de la seva existència.

El primer director de la revista fou Josep Tremoleda (1932-1999), un dels fundadors i principals impulsors de la revista. El mes de març de 1979 el va substituir en aquest càrrec Albert Jané, vinculat a la revista des de l’any 1963. Des del gener de 1998 la directora és Mercè Canela. L’any 1991 es va constituir la Fundació Cavall Fort, amb l’objetiu de donar suport a la revista i assegurarne la continuïtat. Per aquest motiu, la Fundació va passar a ser la propietària de l’editorial de la revista. Els seus estatuts preveuen, a més, la possibilitat de promocionar la publicació de noves

MAGAZINE

revistes i de dur a terme tota mena d’activitats culturals adreçades al públic infantil i juvenil. La Fundació es regeix per un Patronat que es va renovant i que ha estat presidit per Miquel Oto i Garcia, del 1991 al 1995; Manuel Subirà i Rocamora, del 1996 al 2004; Francesc Clua i Horcajuelo, del 2004 al 2006; Albert Jané i Riera, del 2006 al 2010, i Xavier Blanch i Gisbert, del 2010 al 2018. Des del maig de 2018 n’és president Xavier Carrasco i Nualart.

El Premi Cavall Fort va ser instituït per la revista i està dotat econòmicament per la Fundació Cavall Fort. L’import actual del premi és de 2.500 euros. Es va convocar per primera vegada l’any 1963, en el marc del concurs de poesia de la parròquia de Cantonigròs. Des de 1970 fins a 1993 va formar part del cartell de premis de les Festes Populars de Cultura «Pompeu Fabra», continuació de les festes literàries de Cantonigròs. Un cop es van deixar de celebrar les Festes «Pompeu Fabra», Cavall Fort va continuar convocant el premi pel seu compte. En els seus inicis, s’atorgava a un recull de contes destinat al públic lector de la revista. Des de fa uns anys, s’atorga alternativament a un recull de tres contes o a un recull de tres reportatges o articles de divulgació. L’any 2001, per celebrar el quarantè aniversari de la revista, el premi es va atorgar a una historieta de còmic: d’aquesta manera es va voler donar un relleu especial a aquest gènere, que ha tingut des de sempre un paper fonamental dins de Cavall Fort. L’any 2008 es va tornar a repetir aquesta modalitat.

De 1967 a 1987, Cavall Fort va organitzar d’una manera periòdica cicles de teatre per a nois i noies (dos l’any: l’un a la tardor i l’altre a l’hivern), sota la direcció de Martí Olaya. Les sessions van tenir lloc, generalment, al Teatre Romea de Bar-

celona, i sovint van constituir la plataforma per a d’altres representacions en altres locals de la mateixa ciutat i a nombroses poblacions de tots els Països Catalans. Actualment cada tardor encara se celebra a Lleida un cicle de teatre que porta el nom de Cavall Fort. Aquest cicle està organitzat per la delegació d’Òmnium Cultural en aquella ciutat.

Des de l’any 1977, actuant conjuntament amb les entitats Drac Màgic i Moviment Rialles de Catalunya, Cavall Fort va iniciar les seves activitats en la promoció del cinema en català per a nois i noies. Posteriorment, va constituir, amb aquelles dues entitats, una nova entitat autònoma: l’Associació Cultural Cavall Fort - Drac Màgic - Rialles, que va continuar aquella activitat fins a l’any 2006. El resultat va ser el doblatge al català de quaranta-una pel·lícules estrangeres per a nois i noies (de dibuixos animats i d’imatges reals) i l’edició de vint-i-una cintes de vídeo i set DVD de la llista de les pel·lícules anteriors, així com diversos patrocinis, col·laboracions i promocions. Entre altre guardons ha guanyat, el 1988, la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya; el 2008, el Premi a la Revista Més Popular, atorgat per l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català); o, el 2011, el Premi Nacional de Cultura en la categoria «Projecció Social de la Llengua Catalana», atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Durant diverses dècades també es va publicar una coneguda revista per a infants, Tretzevents (creada el 1951 amb el nom de L’Infantil), que va acabar tancant el 2011. S’hi van donar a conèixer sèries estrangeres de renom com ara l'Espirú de Franquin, Clifton de Jo-El Azara, El Califa i el Gran Visir de Tabary, Lucky Luke, l’Asterix o l’Eric Castel de Reading, entre d’altres.

Cesc

Pilarín Bayés

Picanyol

Lluïsot

Grans ilÂˇlustradors de portada

Fina RifĂ

Revistes actuals per a infants

TEATRE

AIDA OSET

«És igual l'edat que tinguis, que segurament després de cada projecte tornaràs a la casella de sortida, a esperar el proper projecte»

TEATRE

orna la companyia Les Antonietes amb una nova versió de l’Othello de William Shakespeare. Bé, no es tracta ben bé d’una nova versió, ja que la van estrenar al Teatre La Seca i ara han tornat a La Villarroel amb una petita modificació: la intèrpret principal de la primera versió, Annabel Castan, en feliç i notable estat d’embaràs, ha estat substituïda per l’Aida Oset. Dues actrius, dues maneres d’enfrontar-se a un paper, a un mateix personatge. Així que aprofitem per parlar amb aquesta jove actriu barcelonina.

Comencem parlant del teu personatge a l’obra Othello: Creus que una Desdèmona tal com la va escriure Shakespeare té avui dia raó de ser? Shakespeare parla dels instints humans, dels seus impulsos, sempre va a l'essència del comportament humà, i és per això que es pot seguir representant avui dia. La violència de gènere continua existint, així com la gelosia, l'ambició de poder i la traïció. L'adaptació que n’ha fet l'Oriol Tarrason és molt bona i ha aconseguit reduir la trama mantenint-hi només tres personatges: Otel·lo, Iago i Desdèmona. En aquesta adaptació, l'Oriol ha posat en boca de Desdèmona parlaments que a l'obra original serien d'Emília. Crec que aquesta fusió li va molt bé a una Desdèmona d'avui en dia, ja que li dona més entitat i personalitat al personatge.

O potser l’amor t’encega de manera que fa no que vegis com és realment l’altra persona i arriba a anul·lar la teva personalitat? Crec que en el cas de Desdèmona no és la manca de personalitat el que la condueix a l'abisme: vull pensar que és la seva lleialtat, la confiança que té en l'AMOR i la seva puresa d'esperit el que la manté allà fins al final, quan ja és massa tard. Com diu Iago en un moment de l'obra, és generosa com tots els elements de la natura. Crec que encarna la bondat del món, fà-

cilment aniquilada per la crueltat i l'ambició, i que sovint acaben imposant-se per sobre del bé. Només cal veure com vivim i quins són els nostres líders. Tenir valors no està de moda.

No és la primera vegada que fas un Shakespeare: el 2015 vas interpretar Molt soroll per no res al TNC en clau musical. Com va ser l’experiència en un registre tan diferent? A mi m'agrada el repte de barrejar llenguatges, sempre m'hi he sentit còmoda. Va ser una experiència molt positiva, en molts aspectes: treballar per primera vegada al TNC, fent un Shakespeare, amb una companyia amb molt talent i ben avinguda, on hi feia un personatge protagonista que, a més, cantava, ballava i patinava. Els assajos eren com estar en unes colònies artístiques on et passes el dia anant d'una activitat a una altra. Va ser molt enriquidor i vam treballar molt.

Com ha estat la teva incorporació a la companyia teatral Les Antonietes? Els coneixies d’abans? Una substitució és sempre un procés contra rellotge, però si l'obra t'agrada i la gent amb qui treballes és maca, és bonic de fer. I així ha estat en aquest cas. Coneixia Les Antonietes de fa anys, sí, i recordo que el primer muntatge que vaig veure d’ells va ser precisament un Molt soroll per no res que van fer a la Nau Ivanow.

Com és l’Oriol Tarrason com a director? Quan t'incorpores per fer una substitució, no vius un procés com quan s'aixeca el muntatge des de zero. En una substitució, ets una peça que ha d'encaixar de forma ràpida i indolora en una estructura que ja funciona; per tant, has de ser resolutiva. Però si el director és bo i intel·ligent, accepta les teves peculiaritats i et deixa via lliure per provar coses i fer-te teu el personatge. L'Oriol m'ha permès tot això i m'ha donat molta confiança i llibertat, de manera que m’imagino que viure un procés creatiu amb ell des de l'inici ha d'estar molt bé.

TEATRE

L’altre dia, a la roda de premsa de l’obra, Tarrason tenia una visió apassionada del teatre però alhora pessimista i realista per la duresa de poder dedicar-te a aquesta professió plenament. Comparteixes també aquesta realitat? La passió hi és perquè és una professió vocacional, i això és el que ens fa resistents. Però el realisme del dia a dia pot ser molt dur, sí. Per començar, perquè vivim en un país on el pressupost destinat a cultura no arriba a l'1%. També perquè a gairebé tots els teatres són les companyies les que assumeixen el risc, ja que van a taquilla. Això vol dir que sovint els actors no saben què cobraran per la seva feina. O en el cas que les companyies assumeixin els sous dels actors, siguin elles les que s'ofeguen perquè no els surten els números. Gairebé no hi ha càstings de teatre, per tant no hi ha gaire moviment de gent, i fins i tot la gent que té la sort de treballar-hi sovint, tampoc pot dir que neda en l'abundància. Tenim un conveni de mínims, però trobes que t'has de sentir afortunat perquè has aconseguit que et paguin segons el conveni. Viure del teatre en aquest país de manera exclusiva és molt complicat. I fer teatre requereix molta dedicació.

En algun moment t’has penedit d’haver-te de dedicar a aquesta professió? Quan miro el meu compte bancari, ha, ha. Bromes a part, no me n’he penedit mai. Per molt malament que ho passi, ja sigui perquè econòmicament vaig escurada o perquè no surten projectes, intento pensar que res és lineal i, per tant, que la sort pot canviar i de fet canvia quan menys ho esperes. Però dedicar-se a això no és fàcil. És difícil acostumar-te a estructures líquides constantment. Hi ha preguntes que no tenen resposta, com per exemple què passa perquè estiguis anys sense que et truquin i de cop et truquin per a diverses coses alhora que, a més, no pots compaginar. També hi ha realitats que és

millor anar-se-les tatuant al cervell per poder resistir en aquesta carrera de fons: és igual l'edat que tinguis, que segurament després de cada projecte tornaràs a la casella de sortida, a esperar el proper projecte.

Com mates les estones en què no sona el telèfon per oferir-te un nou projecte? Jo no m'assec mai a esperar, m'ocupo amb projectes artístics que necessito fer. Si no, seria insuportable! Quan fem feines creatives el que volem és crear, i si no ve des de fora, ho generes des de dins. Per això tinc el meu projecte musical, Nuu, i per això ens hem inventat La lleugeresa i altres cançons, un monòleg teatral amb música en directe que vam estrenar a Temporada Alta i que farem a la Sala Beckett a la primavera. Crec que és important fer les coses que vols fer. De vegades et truquen i t'ofereixen feines que potser no t'interessen tant artísticament però que et convé fer. No passa tan sovint que t'ofereixin una feina que t'ompli l'ànima i on, a més, et paguin bé. Quan això passa, s'ha de ser conscient que és una sort majúscula. Evidentment, sempre tens ganes que pensin en tu i t'ofereixin feina; ser sempre tu qui mobilitza els projectes també pot resultar esgotador. Per tant, altre cop, la recerca d'un equilibri.

Hi havia antecedents a la família en el món de la faràndula? No hi ha cap actor ni músic a la família, però a casa tenim vena artística, expressada sobretot a través de les arts gràfiques, la fotografia, l'interiorisme: ma mare és interiorista i el meu pare dissenyador gràfic, una germana meva és fotògrafa i dissenyadora i l'altra es dedica al món audiovisual. El meu pare també havia tocat la guitarra de jove i tenia una bona col·lecció de vinils, té sentit musical i diria que va ser bastant melòman en el seu moment. Recordo el meu avi matern, gran fabulador de contes, pintant quadres i escoltant música clàssica i òpera diària-

TEATRE

ment; recordo els números casolans i clownescos de la meva àvia materna quan cantava «La bella lola» amb un mocador a la mà; recordo els poemes que s'inventava la tieta Lola, i les històries que feien de la meva àvia paterna (que no vaig arribar a conèixer) una gran bailaora gitana en l’àmbit familiar (de professió, cosia). Sempre he buscat d'on em sortia la vena artística. Suposo que per això recordo tots els petits indicis que la podrien justificar. Però imagino que eren altres temps, i fer de l'art una professió no era una opció tan a l'abast de l'imaginari col·lectiu.

Recordes la primera vegada que vas trepitjar un escenari? Quins sentiments vas tenir? Era molt petita. Barrejo situacions: algunes són al parvulari i altres ja a l'escola. Per mi el concepte d'escenari va néixer als finals de curs del parvulari, on ensenyàvem als pares alguna cosa. Algun ball, alguna cançó. Recordo l'emoció i la vibració que allò em generava. I les ganes de tornar-hi.

De fet, tu també vas fundar la teva pròpia companyia, Cabaret Incívic. D’on va sortir la idea i com va ser l’experiència durant els quatre anys que va durar? El Cabaret Incívic va néixer de les ganes del Jordi Robles (actor) i l'Ivan Oset (trapezista, escenògraf i cosí meu, entre d'altres coses) de formar una companyia de cabaret multidisciplinari on hi poguéssim ficar en clau d'humor negre i surrealista totes les coses que volguéssim criticar de la societat. Érem onze persones a la companyia: cinc músics, tres aeris i tres actors. Jo hi participava sobretot en la part musical, ja que els músics érem els components del meu grup de llavors, que es deia Lady in Black. Va ser una època molt divertida. Recordo l'experimentació, la creació, l'amistat, les ganes de transgredir, de divertir-nos, de riure, de provar, de deixar-nos emportar. Van ser uns anys de molts descobriments.

La música i el cant són una altra faceta de la teva creativitat, amb el grup de pop electrònic Nuu. Com va sortir aquesta idea? Quan es va acabar el grup Lady in Black (Prelude to the Rain, 2010), trobava que les meves composicions havien caducat en la seva forma. No trobava el canal d'expressió. Jo sempre havia tocat en grups de música acústica. Havia estudiat jazz i havia tocat molts estils, però la sola idea del sintetitzador em repel·lia. Ara bé, la curiositat et porta a llocs insospitats. Vaig conèixer el Guillem Llotje al rodatge d'una pel·lícula, Frontera, on ell hi feia la BSO i jo hi era com a actriu. Ell venia del món del pop i l'electrònica i li vaig dir de quedar per improvisar música junts. I així va començar la meva etapa d'experimentació amb els instruments electrònics i el descobriment de tot un ventall de possibilitats sonores que em té ben atrapada. També exerceixes de compositora. Quins temes t’inspiren o t’interessa mostrar en les teves lletres? Parlo sovint de sensacions, sovint també a través d'imatges; parlo de petites històries, d'estats d'ànim. Depèn. No és el mateix escriure una cançó aïllada que et surt en un moment d'inspiració que una cançó que va dins d'una obra de teatre on hi ha una dramatúrgia i on la música ha de tenir una funció determinada i generar una emoció concreta.

No és per ser pessimista, però si el món de la interpretació és d’una gran incertesa, dedicar-se a la música avui dia més aviat sembla de ciència-ficció. T’ho prens només com un entreteniment, doncs? Res del que faig és un entreteniment, tot i que ho és perquè m'apassiona fer-ho. No deixo de fer música encara que no em doni els diners que n’espero. Continua sent igual d'important en la meva vida diària. Tots els projectes que faig tenen projecció professional i alhora són personals. Els diners van i venen.

TEATRE

Quin és el tipus de música o els grups que t’agraden a tu? He passat per moltes èpoques diferents. Sóc bastant oberta pel que fa a estils, tinc la sensació que a cada etapa cremo un estil de música. Tot i que hi ha artistes que per a mi sempre romanen: Björk, PJ Harvey, Radiohead, Nick Drake, Billie Holiday, Jeff Buckley en són alguns. Llavors hi ha discos: Yankee Foxtrot Hotel de Wilco, The Queen is Dead de The Smiths, In the Court of the Crimson King de King Crimson, The Wonder Show of the World de Bonnie Prince Billy and the Cairo Gang, For All I Care de The Bad Plus, Ballads de Coltrane... Has estat molt mitòmana pel que fa a cantants o actors, d’allò d’anar a veure o escoltar el que feien encara que fos per Europa? No gaire, la veritat. No sóc gaire fan dels festivals massius, m'agrada més escoltar un concert en condicions, i si pot ser que no sigui a l'aire lliure. Sí que quan vaig fer estada a Nova York vaig veure grans actors i actrius al teatre, i reconec que em van impressionar molt. Entre ells John Hurt fent Last Krapp's Tape de Beckett, o John Turturro i Dianne Wiest fent L'hort dels cirerers de Txèkhov.

Malgrat tot, potser el públic en general et coneix més per la teva participació en televisió: El cor de la ciutat, Cites, Tornarem, Ermessenda... De quin paper et sents més orgullosa? Encara no he tingut l'oportunitat de fer personatges principals i amb pes a la televisió o al cinema. Crec que m'he sentit més orgullosa de personatges que pugui haver fet al teatre. Per la seva complexitat i pel temps i les capes que com a actor vas generant durant els assaigs quan treballes al teatre. De tota manera, recordo amb un afecte especial el personatge que vaig fer al telefilm L’altra ciutat, dirigit per Sílvia Quer. Va ser

del primer que feia, i suposo que això hi té un paper important. El personatge es deia Nàdia i era marroquina. Tots els actors que feien de la meva família ho eren de debò, de manera que, entre d'altres coses, vaig haver de treballar l'accent. El rodatge de Tres dies amb la família, tot i que era un personatge secundari, va ser molt especial. Rodar amb la Sílvia Quer i la Mar Coll ha estat de les experiències més satisfactòries que he tingut en cinema i en televisió. En cinema potser seria Forasters el personatge més intens que has interpretat? Va ser la meva primera pel·lícula. Potser sí que és dels més dramàtics que m'ha tocat fer en cinema.

Ets molt crítica amb tu mateixa quan et veus a la pantalla? Sóc molt perfeccionista. Però amb els anys també he après a tractar-me millor per tal de continuar millorant de manera constructiva.

Ara que estàs a la trentena, a vegades tens la sensació que el públic encara t’està descobrint i que hi ha moltes Aides que voldries mostrar? Sí, com deia una mica abans, crec que no és fàcil que et donin papers on puguis mostrar tot el teu ventall expressiu o el potencial actoral. En el món audiovisual sovint costa que et donin un paper que s'allunyi del perfil que dones a primer cop d'ull. Per tant està bé fer projectes on tu exploris allò que vols que vegin de tu perquè puguin aparèixer altres oportunitats.

Com veus les noves generacions d’actors que comencen o surten, com vas fer tu, d’estudiar a la Nancy Tuñón? Trobo que hi ha una nova generació d'actors i actrius molt joves, molt potents, molt ben preparats i menys acomplexats del que crec que érem a la

TEATRE meva generació. Les noves generacions pugen amb força.

Quins són els teus propers projectes? Pel que fa a projectes teatrals, estaré a la Sala Beckett del 25 d'abril al 12 de maig amb el monòleg La lleugeresa i altres cançons, estrenat a l'octubre al Festival Temporada Alta, un text d'Ivan Benet i Víctor Borràs i dirigit pel mateix Ivan Benet. A part de ser-hi com a intèrpret, també hi he compost la música original, que toco en directe. És la història d'una infermera que ha hagut de deixar la feina i que, tancada a casa,

intentarà recordar tot el que va passar el dia D a l'hora H. Un thriller musical en format de monòleg interior. Amb moltes ganes d'ensenyar-lo a Barcelona. A nivell musical, al novembre fem l'últim concert de la gira de Gloom, el primer disc de Nuu. Serà el 22 de novembre a la sala LAUT de Barcelona. Després, ens tancarem a compondre el següent treball. Text i fotos: Guillem Medina

CURIOSITATS BCN

El triomf de la imaginació: la tireta

«Tireta: Tira estreta de roba o plàstic amb els extrems engomats per enganxar-se a la pell i la part central amb una roba impregnada de substància desinfectant per a talls, ferides, etc.»

arle Dickson i Josephine Frances Knight es van casar el 1917 i la feliç parella es va establir a New Brunswick (Nova Jersey). Fins aquí res d’anormal, però el cas és que, ja de bon principi, l’Earle observà una preocupant tendència de la seva esposa a patir petites ferides. La primera setmana de casats, la Josephine ja s’havia tallat dos cops mentre feinejava a la cuina i la tendència s’intensificà encara en dies posteriors, amb continus talls i cremades. L’Earle embenava curosament cada nova ferida de la Josephine, però el preocupava que, en la seva absència, no fos capaç de guarir-se tota sola. Per solucionar-ho, tallà tires fines d’esparadrap i hi col·locà un requadre de gasa al mig, de manera que només calia fixar l’apòsit damunt la ferida en una ràpida operació. Més endavant, l’Earle preparà tot un rotlle d’esparadrap amb quadradets de gasa adherits a intervals regulars, ho cobrí amb un paper aïllant i el tornà a enrotllar. D’aquesta manera, la Josephine tenia prou apòsits, sempre disponibles, que podia utilitzar amb el simple ajut d’unes tisores. Es donava la circumstància que l’Earl Dickson treballava per a la companyia Johnson &

Johnson, el primer productor d’apòsits sanitaris dels Estats Units, i decidí exposar l’invent als seus caps. Inicialment no en feren cas; però, després d’una convincent demostració, decidiren desenvolupar el producte i el 1921 sortí al mercat la primera tira adhesiva, amb el nom comercial de Band-Aid. Fou un fracàs rotund, fonamentalment perquè eren massa grans, i l’empresa, en un esforç publicitari, decidí regalar-les a milers a tots els agrupaments de boy scouts d’Amèrica. Les vendes s’incrementaren notablement en ser comercialitzades en diferents mides i assoliren l’èxit definitiu a partir de

1939, en ser presentades completament esterilitzades. Gràcies al seu invent, l’Earl Dickson es convertí en vicepresident de Johnson & Johnson, càrrec que conservà fins a la jubilació, el 1957. Un any després, sortien les primeres Band-Aid de plàstic. A l’estat espanyol, les tiretes adhesives foren introduïdes per un empresari mataroní, Gerard Coll, fundador dels laboratoris Unitex el 1934. Després d’una estada de cinc anys als Estats Units, Coll tornà a Mataró el 1941 amb la intenció de fabricar-ne, però no les pogué comercialitzar fins a 1952, amb el nom de Tiritas. Arran d’una intensa campanya publicitària, amb lemes senzills com «Para rasguños y heriditas use siempre tiritas» i anuncis en forma d’historieta (com el publicat el 1956), el nou producte es féu ràpidament un lloc a les farmacioles de totes les llars i, un cop més, el nom comercial d’un producte pioner es convertí en genèric, tot i les múltiples marques de tires adhesives que podem trobar al mercat. Ròmul Brotons

El triomf de la imaginació: 60 invents que han canviat el món (o gairebé)

https://albertieditor.cat/index.php?route= product/product&path=89&product_id=57

LA ENTREVISTA

TOÑO SALDAÑA

«No me preocupa que puedan tachar mi obra de muy gay porque en realidad estarían tachándola de lo que soy y de lo que estoy orgulloso»

LA ENTREVISTA a galería bar La Dorotea (Baixada de Sant Miquel, 4) ha estrenado nueva exposición: se trata de la muestra fotográfica Dame la muerte, chiquita, del artista Toño Saldaña. Aprovechamos, pues, el evento para hablar con este artista mexicano multidisciplinar que poco a poco se está abriendo un camino.

Fotógrafo, pintor… ¿En qué categoría te identificas? Más bien me considero un artista multidisciplinario.

¿Qué podremos ver en la exposición Dame la muerte, chiquita? ¿De dónde partió la idea? La exposición Dame la muerte, chiquita está compuesta de 30 fotografías que representan, a modo de humor negro, casos reales de mujeres que por defenderse de sus parejas sentimentales terminaron asesinándolos. La idea de hacerlas alejadas del modelo de violencia del que estamos acostumbrados (moraduras en ojos, brazos rotos, mujer débil, etc.) por un lado fue para despertar el interés o morbo del público para acercarse y contemplar las imágenes, y por otro lado conseguir que no bajaran la guardia ante este tema y poder inducirlas en la gran problemática que sufren hoy en día las mujeres respecto a la violencia de género. Las fotografías son solo el gancho para poder contar la realidad de las mujeres hoy en día en el mundo. La idea surge hace cuatro años, cuando una chica fue a mi estudio en la Ciudad de México para que le realizara una fotografía inspirada en la noticia de una mujer de Estados Unidos que había matado a su esposo con veneno de ratas en una tarta de cumpleaños. La imagen me pareció tan surrealista que la llevé a cabo. Sin embargo, cuando comencé a documentarme más sobre ese caso vi que en todos los artículos hablaban de la mujer como una «psicópata», y el asesinato, junto con la planificación del mismo, diluían el hecho de que ella llevaba años su-

friendo abusos por parte de su marido. Esto despertó mi interés por buscar más casos similares, y sorprendentemente vi que el patrón se repetía: «mujer casada violentada por su pareja lleva a cabo una forma de terminar con esto aprovechando un momento de debilidad de él»; así que de este modo comencé a investigar y al cabo de tres años armé todos los materiales que conforman esta exposición. En esta ocasión no estarán expuestas las 30 fotografías (por el espacio) pero procuraré cuidar que la información y que el cometido de esta obra estén presentes.

Las imágenes están llenas de color y adoptan un punto kitsch. ¿Por qué has querido restarle dramatismo? Vengo de un país, México, lleno de color y donde se nos ha enseñado a enfrentar el dolor con alegría. Considero que este tema «dramático» se ha reforzado con la idea del modelo de violencia en el que una mujer tiene que ser débil, ignorante, pobre y con golpes. Por lo mismo, cuando una mujer denuncia y no encaja en esas características no se la toma en cuenta. Lo que yo digo es: «También una mujer guapa, sin golpes físicos y con una vida aparentemente perfecta, puede sufrir violencia y el no escucharla la orilla a defenderse». Creo que no le he restado dramatismo, sino que lo represento de otra forma. ¿Te preocupa que alguien piense que has trivializado un drama tan presente hoy en día? No me preocupa. Cuando he hecho la exposición o he dado conferencias de lo mismo, siempre la gente se me acerca para contarme sus historias y me dicen: «Me he sentido identificada/identificado». No pretendo cambiar al mundo, solo quiero dar voz a todas esas mujeres que no son criminales sino victimas que se defendieron.

¿Cuáles han sido tus fotógrafos de referencia a lo largo de tu carrera? David LaChapelle, Erwin Olaf, Pierre et Gilles, Annie Leibovitz... Y podría seguir.

En la galería bar La Dorotea pudimos ver previamente una muestra de tu obra pictórica donde convivían muchas de tus referencias icónicas, como por ejemplo las actrices Lupe Vélez, María Félix o Vampira. ¿Cómo surge esta idea? Vivimos en una época muy desligada de referentes culturales: hoy en día solo necesitas subir un video en YouTube enseñando las tetas para ser famoso, sin embargo hay una lista interminable de personas que han cambiado la historia con su arte, su trabajo, su forma de ver la vida, su oposición ante los paradigmas y, sobre todo, por su autenticidad, cosa que hoy en día poco vemos, ya que todo es manejado por grandes empresas y equipos de márketing. Todos esos personajes que nunca aparecerán en los libros de historia de los colegios nos han modificado como sociedad, nos han influenciado y nos han unido. Ahora que vivo en Barcelona quise volver a mis orígenes y me di cuenta de que en mí hay mucho de María Félix, de Vampira y de Nina Hagen, como lo hay de España y de México. En realidad, los seres humanos somos un resultante de lo vivido. ¿Te preocupa que tu obra pueda ser tachada de «muy gay»?

No, porque yo soy «muy gay», en realidad estarían tachándola de lo que soy y de lo que estoy orgulloso. Pero no suelo ser un artista que se encasille fácilmente: me aburro rápidamente y necesito cambiar tanto el estilo como el tema, así que cuando alguien piense que es muy gay mi obra, seguramente ya estaré haciendo algo muy dark.

El elemento religioso también está muy presente en tu obra. De hecho, se pudo ver en Valencia, entre otros lugares, tu exposición Santos, vírgenes y deidades. Pero, ¿qué es realmente lo que te interesa de la religión? Las imágenes religiosas están plagadas de arte, de significado y significantes. Por ello decidí hacer una obra donde hablara de cómo se crean las imágenes religiosas. No solo hice católicas, sino de otras religiones más: lo que pretendía era que el espectador lidiara con la idea de que lo que estaban viendo no era una imagen religiosa sino una persona como cualquier otra. La lucha ante el pensamiento de lo que representa la imagen era en realidad la obra de arte. Respondiendo a tu pregunta, la religión no me interesa, lo que me interesa es el arte que hay en las religiones y el poder de comunicación que tienen con sus contempladores.

Ahora que estás lejos de México, tu tierra, ¿es cuando más echas en falta esos referentes? ¿El color, los mariachis, la estética del Día de los Muertos? Siento a España como mi segunda patria, extraño cosas por costumbre. Como dice la canción, «La costumbre es más fuerte que el amor», pero aquí hay cosas maravillosas que cuando estoy en mi país las extraño a muerte.

¿Te preocupa que aquí nos hayamos quedado un poco con los tópicos mexicanos y no conozcamos realmente la cultura que allí abunda? Antes me preocupaba, pero fui descubriendo que la gente que ha ido a México borra por completo ese tópico que mencionas. Como decimos allá: «En todas partes se cuecen habas».

Viniste a Barcelona por amor. ¿Cómo está resultando la ciudad? ¿La encuentras culturalmente interesante? Me haces una pregunta muy difícil. Creo que Barcelona está viviendo un cambio y siempre que hay cambios hay conflicto. Viví aquí hace 20 años y era completamente diferente, la de hoy se ha enfocado tanto en el turista, en la política y en los «festivales» que ha dejado a un

lado la vanguardia cultural que vivió hace años: eso me preocupa un poco porque me gusta la ciudad y creo que no debería convertirse en la ciudad para pasar el verano, sino para vivirla todo el año.

¿Es muy diferente el carácter catalán del mexicano? Sí, los mexicanos somos muy sociables, confiados y coloridos, mientras que los catalanes son más «cuidadosos» para seleccionar a amistades y más sobrios. Ambas culturas tienen conceptos diferentes de las cosas, sin embargo siempre (como en todo) habrá puntos en los que coincidiremos.

¿Cuáles son tus proyectos de futuro? Quiero hacer una obra en cerámica: estoy aprendiendo, pero es difícil. Llevo tiempo desarrollando un pequeño proyecto para hacer un cortometraje, y en nada comenzaré dos proyectos: uno es fotográfico, que serán básicamente retratos de gente con tatuajes, y otro pictórico iconográfico, que tendrá relación con lo de la cerámica. Texto y fotos: Guillem Medina

TELEVISIÓN

por Miguel Ángel Parra

¡Cuidado con la señora Fletcher!: se ha escrito un crimen...

n 1980, la veterana actriz Angela Lansbury protagoniza la adaptación cinematográfica de una de las novelas más populares de Agatha Christie: El espejo roto (The Mirror Crack’d). Poco después, a principios de los años ochenta, su interpretación de la metomentodo Miss Marple en el film hace que los productores, Peter S. Fincher, Richard Levinson y William Link, ofrezcan a Lansbury el papel principal de su nueva creación para la televisión: Se ha escrito un crimen (Murder She Wrote, 19841996).

En un principio, el trío de productores no está muy seguro de que una estrella de cine y de Broadway de ese calibre esté interesada en protagonizar una serie de televisión, debido a que, por aquel entonces, aparecer en la pequeña pantalla se consideraba un trabajo de segunda categoría. Pero, por suerte para ellos, la carrera de la intérprete se encuentra en horas bajas en esos momentos, al haber sido suspendida la producción de las tres películas de Miss Marple que debían haber seguido a El espejo roto, debido a su pobre recaudación en taquilla. El espejo roto no es la primera vez en la que Lansbury da vida a un personaje de Agatha Christie: en 1978 había interpretado a Mrs. Salome Otterbourne en Muerte en el Nilo (Death on the Nile) y, curiosamente, su último trabajo antes de Se ha escrito un crimen es A talent for Murder (1984), un poco inspirado telefilm del mismo género que la actriz coprotagoniza junto a Sir Laurence Olivier.

El 30 de septiembre de 1984, CBS emite El asesinato de Sherlock Holmes, título del primer capítulo protagonizado por Jessica Beatrice Fletcher, una escritora de novelas de misterio,

viuda y algo cotilla, que se ha convertido con los años en un personaje de culto del Olimpo televisivo. Poco imaginaban sus creadores que las aventuras de esta profesora de inglés jubilada, de afición detective, iban a calar tan hondo en los espectadores y que a esa primera temporada le iban a seguir once más, convirtiéndose en una de las series más longevas de la historia de la televisión, con un promedio de treinta millones de espectadores semanales. Promedio que, en algunas ocasiones, llega a alcanzar los cuarenta. El programa se convierte rápidamente en un gran éxito, gracias en parte al carisma de la marisabidilla Fletcher, que incluso llega a protagonizar un crossover con otra famosa serie del momento: Magnum P.I. (1980-1988), protagonizada por Tom Selleck. En un episodio doble repartido entre sus respectivas series, el famoso dúo de investigadores formado por Jessica y Thomas Sullivan Magnum IV une sus fuerzas para resolver dos casos de asesinato en Hawái.

La fama de Jessica sigue en alza y, un año después de su aventura con Magnum, uno de sus personajes secundarios, Harry McGraw, interpretado por el polifacético actor Jerry Orbach, llega a tener su propio spin-off: The Law & Harry McGraw (1987). No es nada extraño que los fabricantes de merchandising intenten sacar provecho del éxito, poniendo a la venta un juego de mesa, dos videojuegos y una colección de novelas basadas en la serie, publicadas ininterrumpidamente desde 1985 hasta la actualidad. Incluso un espectáculo interactivo, Murder, She Wrote: Mistery Theatre, llega a representarse durante seis años en el parque temático de la Universal en Florida. Para sorpresa del equipo creativo, al contrario de lo que normalmente suele ocurrir, Se ha escrito un crimen recibe el apoyo del público y de los compañeros de pro-

fesión a partes iguales, recibiendo, a lo largo de su trayectoria, diez nominaciones a los Globos de Oro –que ganaría en cuatro ocasiones– y doce nominaciones a los Emmy.

A finales de 1988, Angela Lansbury declara en una entrevista que empieza a estar algo cansada de interpretar al personaje, sobre todo debido a los compromisos que la producción de una serie semanal de ese tipo conlleva, y anuncia que Se ha escrito un crimen llegará a su fin en mayo del año siguiente. Los productores convencen a la actriz para que no abandone el programa –del que ahora también es productora– y, para ello, reducen su intervención en la serie, apareciendo solo al principio y al final de cada capítulo a modo de introducción. Introducción que sirve como excusa para desarrollar historias de otros personajes, algunos de ellos aparecidos anteriormente, entre los que se encuentra Emma McGill, una actriz de Broadway prima de Jessica, interpretada por la propia Lansbury.

Pero todo llega a su fin, y tras su cancelación en 1996 se producen cuatro telefilms de calidad irregular que pondrán punto final a las aventuras de la inquisitiva señora: La muerte viaja en tren (South by Southwest, 1997), Una historia de muerte (A Story to Die For, 2000), El último

hombre libre (The Last Free Man, 2001) y Enigma celta (The Celtic Ride, 2003).

En 2011, Angela Lansbury comenta en una entrevista que le gustaría retomar el personaje de Jessica, pero la oportunidad se desvanece en 2013 cuando los productores de la serie anuncian un reboot protagonizado por la actriz afroamericana Octavia Spencer, ganadora de un Oscar en 2011 por su interpretación en la película Criadas y señoras (The Help). La idea horroriza a Lansbury y considera que es un error utilizar el título de Se ha escrito un crimen para un programa que, en un principio, no iba a tener nada que ver con el original. En cualquier caso, por suerte o por desgracia, esta nueva serie nunca llega a materializarse. Treinta y cuatro años, doscientos sesenta y cuatro episodios y cuatro telefilms después, la señora Fletcher sigue siendo tremendamente popular debido a que su serie nunca ha dejado de emitirse internacionalmente desde su primera emisión, llegando a hacerlo simultáneamente en varias cadenas de nuestro país y en diferentes idiomas en las cadenas autonómicas. Los espectadores no han olvidado a Jessica y, gracias a ella, Angela Lansbury ha conseguido hacerse un hueco en las pantallas de hogares de todo el mundo, lo que la convierte en un icono de la televisión de los años ochenta.

CINE / LA CRÍTICA MILLENNIUM: LO QUE NO TE MATA TE HACE MÁS FUERTE La nueva superheroína

En 2005 aparecía publicada Los hombres que no amaban a las mujeres, del escritor sueco Stieg Larsson, con gran éxito de ventas. Los dos personajes principales de la serie son Lisbeth Salander, una hacker veinteañera antisocial con memoria fotográfica, y Mikael Blomkvist, un periodista de investigación que edita una revista llamada Millennium (de ahí el título de la serie). De pronto la humanidad se dio cuenta de que la supuesta sociedad sueca donde todo es paz y harmonía escondía en sus cloacas asuntos muy turbios. Un año más tarde saldría a la luz La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina y, al siguiente año, la continuación, La reina en el palacio de las corrientes de aire, todas ellas llevadas al cine con gran éxito: primero se adaptaron en Suecia y más tarde innecesariamente versionadas por la industria cinematográfia estadounidense. Por desgracial Larsson murió en 2004 y la editorial se quedó sin su gallina de los huevos de oro. Así que buscaron un escritor que siguiera con la saga: el elegido fue David Lagercrantz, el cual escribió Lo que no mata te hace más fuerte (2015) y El hombre que perseguía su sombra (2017). De esta primera nos llega su adaptación cinematográfica en la que destaca una esforzada Claire Foy que intenta hacernos olvidar su papel de encorsetada reina Isabel de Inglaterra en The Crown para convertirse en una superheroína salvaje y un tanto paranoica, justiciera motorizada que acaba siendo un compendio de Bourne, James Bond, Catwoman y Ethan Hunt, el superespía de Misión: Imposible. Mi opinión: Para amantes del cine de acción no muy exigentes. Los fans de Stieg Larsson, mejor abstenerse.

por Bernat Salvat

BOHEMIAN RHAPSODY Biopic al gusto del consumidor

Siempre van bien films como este que sirvan para recordar grandes bandas míticas como Queen, ahora que hace ya 27 años que falleció su líder Freddie Mercury. Sobre todo porque dudo de la memoria de las nuevas generaciones, más interesadas en la nueva diva pop mediática que en rebuscar en los Greatest Hits de antiguas bandas. Y es que los miembros de Queen después de Mercury no hicieron gran cosa, la verdad. Ahí estuvo George Michael intentando suplirlo (otro que también ya ha desaparecido) y, más tarde, Adam Lambert. Pero es que la figura de Mercury iba más allá de una voz carismática; también era un showman que llegaba a todos los públicos y que acabó siendo visualmente una caricatura del personaje que él mismo se creó. Como a los fans de Abba con Mamma Mia!, a los de Queen les importará un pito el argumento de este film y ya estarán más que contentos con esta sucesión de videoclips que muestra el paso de los años y cómo cambiaron las modas. Su protagonista, Rami Malek, acaba atrayendo todo el protagonismo y, aunque su carrera no sea muy extensa, aquí desarrolla un esforzado tour de force por parecerse al original; lástima que a veces parezca más un programa de Tu cara me suena que no una interpretación puramente. Personalmente recomendaría, después de ver la película, comprarse los DVD de Greatest Hits del grupo o de Mercury en solitario y deleitarse con una de las grandes bandas del pop de los últimos años. Mi opinión: Solo para muy fans de la banda Queen que no le busquen demasiada profundidad al film.

CINE ESTRENOS

The Guilty

El regreso de Mary Poppins

Asger Holm, un ex oficial de policía, ha sido suspendido de sus funciones y relegado a operador del servicio de emergencias. Durante su rutinario turno de noche recibe la extraña llamada de una mujer aterrada. A pesar de su reacción de sorpresa, Asger se dará cuenta de que la mujer al otro lado del teléfono ha sido secuestrada, y es entonces cuando comenzará la búsqueda.

Mary Poppins (Emily Blunt) es la niñera casi perfecta, con unas extraordinarias habilidades mágicas para convertir una tarea rutinaria en una aventura inolvidable y fantástica. Esta nueva secuela, vuelve para ayudar a la siguiente generación de la familia Banks a encontrar la alegría y la magia que faltan en sus vidas después de una trágica pérdida personal.

Dirección: Gustav Möller Guion: Emil Nygaard Albertsen, Gustav Möller Música: Carl Coleman, Caspar Hesselager Fotografía: Jasper Spanning Reparto: Jakob Cedergren, Jessica Dinnage, Omar Shargawi, Johan Olsen, Maria Gersby, Jakob Ulrik Lohmann, Laura Bro, Katinka Evers-Jahnsen, Jeanette Lindbæk, Simon Bennebjerg, Morten Suurballe, Guuled Abdi Youssef

Dirección: Rob Marshall Guion: David Magee (sobre una novela de P.L. Travers) Música: Marc Shaiman, Scott Wittman Fotografía: Dion Beebe Reparto: Emily Blunt, Lin-Manuel Miranda, Ben Whishaw, Colin Firth, Emily Mortimer, Julie Walters, Dick Van Dyke, Angela Lansbury, Meryl Streep, Pixie Davies, Jeremy Swift, Kobna Holdbrook-Smith, Christian Dixon, Craig Stein, David Warner

María, reina de Escocia

Mortal Engines

Dos mujeres rivales en el poder en un mundo dominado por los hombres. Todo comienza cuando María Estuardo, reina de Francia desde los 16 años y enviudada a los 18, se niega a volver a casarse, por lo que es obligada a abdicar. En ese momento decide regresar a su Escocia natal para reclamar el trono, al cual tiene derecho legítimo. Sin embargo, en ese momento Inglaterra está bajo el dominio de Isabel I, por lo que intentará hacer prevalecer su derecho al trono.

Miles de años después de la destrucción de la civilización por un cataclismo, la humanidad se ha adaptado y, ahora, existen gigantescas ciudades en movimiento que vagan por la tierra sobre enormes ruedas absorbiendo a los pueblos más pequeños para obtener recursos. En una de esas colosales urbes, Tom Natsworthy (Robert Sheehan), proveniente de la clase baja de Londres, deberá luchar por su vida junto a la peligrosa fugitiva Hester Shaw (Hera Hilmar).

Dirección: Josie Rourke Guion: Beau Willimon (sobre una biografía de John Guy) Música: Max Richter Fotografía: John Mathieson Reparto: Saoirse Ronan, Margot Robbie, Joe Alwyn, Jack Lowden, David Tennant, Guy Pearce, Martin Compston, Brendan Coyle, Gemma Chan, Eileen O'Higgins, Liah O'Prey

Dirección: Christian Rivers Guion: Peter Jackson, Philippa Boyens, Fran Walsh (sobre una novela de Philip Reeve) Fotografia: Simon Raby Reparto: Hugo Weaving, Hera Hilmar, Robert Sheehan, Jihae, Ronan Raftery, Leila George, Patrick Malahide, Stephen Lang, Frankie Adams, Colin Salmon, Stephen Ure

CINE ESTRENOS

Robin Hood

El increíble viaje del faquir

Robin Hood es el primer largometraje del director Otto Bathurst y el guion también está escrito por debutantes: Ben Chandler y David James Kelly. Según la sinopsis oficial, Robin Hood es una nueva y dinámica visión de las aventuras del mítico héroe que, junto con un grupo de proscritos, se sublevó contra la corrupta corona inglesa. La película ha sido descrita como «una emocionante aventura repleta de acción, espectaculares escenas de lucha y un romance atemporal».

Aja, un joven estafador de Bombay, comienza, tras la muerte de su madre, un viaje extraordinario siguiendo las huellas del padre que nunca conoció. Encuentra el amor en París en una tienda de muebles suecos, el peligro en compañía de inmigrantes somalíes en Inglaterra, la fama en una pista de baile en Roma, la aventura en un globo aerostático sobre el Mediterráneo, y finalmente entiende qué es la verdadera riqueza y en quién quiere convertirse.

Dirección: Otto Bathurst Guion: Ben Chandler, David James Kelly Fotografía: George Steel Música: Joseph Trapanese Reparto: Taron Egerton, Jamie Foxx, Eve Hewson, Ben Mendelsohn, Tim Minchin, Paul Anderson, Jamie Dornan, Josh Herdman, Nasser Memarzia, Kane Headley-Cummings

Dirección: Ken Scott Guion: Luc Bossi (sobre una novela de Romain Puertolas) Fotografía: Vincent Mathias Música: Nicolas Errèra Reparto: Erin Moriarty, Barkhad Abdi, Bérénice Bejo, Dhanush, Sarah-Jeanne Labrosse, Gérard Jugnot, Seema Biswas, Abel Jafri, Uwamungu Cornelis, Mar Sodupe

MADE IN SPAIN

CINE ESTRENOS

Durante la tormenta

Entre dos aguas

Una interferencia entre dos tiempos provoca que Vera (Adriana Ugarte), una mujer felizmente casada y con una hija, salve la vida de un chico que vivió en su casa hace 25 años. Este acto de buena fe provoca que la protagonista despierte en una realidad en la que su hija no ha nacido y su marido no la conoce. Ahora, Vera tiene que encontrar esa pieza clave que lo cambió todo cuando salvó a ese chico, mientras poco a poco va descubriendo que su vida anterior no era más que un espejismo. Esta película es el tercer lagometraje de Oriol Paulo como director, tras El cuerpo y Contratiempo.

Isra y Cheíto son dos hermanos gitanos. El primero está encarcelado por narcotráfico y Cheíto se ha enrolado en la Marina. Cuando Isra sale de la cárcel y Cheíto termina una larga misión que le ha llevado hasta Somalia y las Seychelles, ambos regresan a la isla de San Fernando. El reencuentro de los dos hermanos renovará el recuerdo de la muerte violenta de su padre cuando eran niños. Han pasado doce años desde La leyenda del tiempo, la primera película de Isaki con los hermanos Isra y Cheíto.

Dirección: Oriol Paulo Guion: Oriol Paulo, Lara Sendim Fotografía: Xavi Giménez Reparto: Adriana Ugarte, Chino Darín, Javier Gutiérrez, Álvaro Morte, Miquel Fernández, Nora Navas, Mima Riera, Francesc Orella, Albert Pérez, Clara Segura, Silvia Alonso, Aina Clotet

Dirección: Isaki Lacuesta Guion: Isa Campo, Isaki Lacuesta, Fran Araújo Música: Raül Refree, Kiko Veneno Fotografía: Diego Dussuel Reparto: Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero, Rocío Rendón, Yolanda Carmona, Lorrein Galea, Manuel González del Tanago

Mi amor perdido

Los Japón

Mario y Olivia se enamoran locamente. Una tarde, planteándose que toda relación se acaba, terminan rompiendo. Durante la gran bronca, Miamor, el gato callejero adoptado por ambos y que sólo atiende si le hablan en valenciano, se escapa y desaparece, como el amor que los unía. Durante un tiempo Olivia dará por muerto al amor y al minino, mientras Mario lo mantiene con vida a escondidas. Como el gato de Schrödinger, el amor entre los dos permanece vivo y muerto al mismo tiempo.

En 1614, una expedición japonesa encabezada por el nieto del emperador desembarcó en el pueblo sevillano de Coria del Río, y el heredero al trono se enamoró de una bella sevillana, formó una familia y nunca regresó a Japón. 400 años después, el emperador Satohito muere y el heredero legítimo resulta ser Paco Japón, vecino de Coria del Río. La vida de Paco y de su familia cambiará drásticamente al verse de la noche a la mañana viviendo en el Palacio Imperial y preparándose para ser los nuevos emperadores de Japón. El choque cultural y lingüístico entre japoneses y andaluces provocará situaciones cómicas y disparatadas en esta aventura en la que Oriente y Occidente se dan la mano.

Dirección: Emilio Martínez-Lázaro Guion: Emilio Martínez-Lázaro, Miguel Esteban, Clara Martínez-Lázaro Fotografía: Juan Molina Música: Roque Baños Reparto: Dani Rovira, Michelle Jenner, Antonio Resines, Antonio Dechent, Will Shephard, Vito Sanz, Daniel Pérez Prada, Veki G. Velilla, Santiago Alverú, Pablo Carbonell, Maite Sandoval, María Hinojosa, Pilar Calvo Morillas

Dirección: Álvaro Díaz Lorenzo Guion: Cristóbal Garrido, Adolfo Valor Reparto: Dani Rovira, María León, Antonio Dechent, Cinta Ramírez, Iker Castiñeira, Maya Murofushi

MADE IN SPAIN

CINE ESTRENOS

Quién te cantará

70 binladens

Lila Cassen era la cantante española con más éxito de los noventa hasta que desapareció misteriosamente de un día para otro. Diez años después, Lila prepara su triunfal vuelta a los escenarios pero, poco antes de la esperada fecha, pierde la memoria al sufrir un accidente. Por su parte, Violeta vive dominada por su conflictiva hija Marta. Cada noche escapa de la realidad con lo único que la hace feliz: imitar a Lila Cassen en el karaoke donde trabaja. Un día Violeta recibe una extraña propuesta: enseñar a Lila Cassen a volver a ser Lila Cassen.

Raquel (Emma Suárez) es una mujer que cuenta con una complicada situación personal que la lleva a necesitar conseguir con urgencia, en 24 horas, 35.000 euros, conocidos coloquialmente como 70 binladens. Su última esperanza es que en el banco le concedan un préstamo. La irrupción de dos atracadores (interpretados por Nathalie Poza y Hugo Silva) cuando está a punto de cerrar la transacción complica todavía más su situación, pero Raquel sabe que no tiene otra opción que salir de allí con el dinero, como sea y al precio que sea.

Dirección: Carlos Vermut Guion: Carlos Vermut Música: Alberto Iglesias Fotografía: Eduardo Grau Reparto: Najwa Nimri, Eva Llorach, Carme Elias, Natalia de Molina, Julián Villagrán, Vicenta N'Dongo, Inma Cuevas, Ignacio Mateos, Catalina Sopelana

Dirección: Koldo Serra Guion: Javier Félix Echániz, Asier Guerricaechevarría, Juan Antonio Gil Bengoa Fotografía: Unax Mendía Música: Fernando Velázquez Vestuario: Ariadna Papió Reparto: Emma Suárez, Nathalie Poza, Hugo Silva

EXPOSICIONES

Stanley Kubrick

El cerebro de Stanley Kubrick era una máquina perfeccionista, neurótica. Se expresaba con la voz calmada de Hal 9000 pero por detrás tenía los ojos de Jack Nicholson con un hacha. Le obsesionaba el blanco de la nave que se arrastraba a través de los planetas como un gusano cósmico en 2001: Una odisea del espacio, de las figuras lechosas del Korova Milk Bar y los Cristos danzantes de la habitación de Alex DeLarge. Le obsesionaba el rojo de la moqueta del Hotel Overlook y de la piruleta que lamía Lolita. Le obsesionaba el huracán de billetes como mariposas furiosas en el aeropuerto de Atraco perfecto. La exposición del CCCB es alucinante, un camino de entrada a la mente del genio, laberíntica como la orgía de máscaras de Eyes Wide Shut, como las trincheras sinuosas donde los soldados de Senderos de gloria hundían las botas en el barro hasta las rodillas, orando y arrastrándose por no ser ejecutados. Desde sus inicios como fotógrafo en la revista Look o como documentalista de la vida del boxeador Walter Cartier hasta todos los proyectos que dejó inacabados, se extiende un recorrido electrizante, a ratos infernal, a ratos satírico, a ratos puro artefacto pop. No faltan en la exposición los storyboards que Saul Bass dibujó para las escenas de batalla de Espartaco, ni las fotografías que Weegee hizo de Peter Sellers cuando se preparaba para el multipersonaje de Dr. Strangelove. Está el vestuario de Barry Lyndon y de las terroríficas gemelas de El resplandor, maquetas de vehículos espaciales y una vitrina con las ópticas que utilizó en cada rodaje, con una explicación precisa, milimétrica, sobre el movimiento de cámara y la luz.

CCCB. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Montalegre, 5, Barcelona Tel. 93 306 41 00 Del 24 de octubre de 2018 al 31 marzo de 2019

Vida? o Teatre? Charlotte Salomon

Mujer, judía y artista de primera magnitud, Charlotte Salomon vivió una corta e intensa vida marcada por las circunstancias políticas y familiares antes de ser deportada al campo de exterminio de Auschwitz, donde murió. Se refugió en el arte y en poco más de dos años produjo una ingente cantidad de gouaches (más de 800) que, tras pasar por festivales y centros de arte de referencia como la Documenta de Kassel, el Pompidou o el Palazzo Pitti, se exhiben por primera vez en Cataluña y en España, en el monasterio de Pedralbes. Monestir de Pedralbes Baixada del Monestir, 9, Barcelona Tel. 93 256 34 34 Del 21 de octubre de 2018 al 27 de febrero de 2019

Black Friday de Saul Leiter

El universo se confabulaba en 2006 a favor de Saul Leiter, considerado uno de los fotógrafos pioneros en el uso del color, quien a lo largo de su trayectoria rehuyó el reconocimiento y la autoadmiración. Aquel año, la editorial Steidl publicó la monografía Early Color y después vendrían la primera gran exposición individual y, en 2013, el documental In No Great Hurry. Foto Colectania nos descubre una parte de la extensa obra de Leiter: su fundación atesora hasta 300.000 negativos y diapositivas. La de Saul Leiter es una fotografía acotada geográficamente en el East Village de Nueva York, el barrio donde residió y al que dedicó muchas de sus películas. De la calle, el fotógrafo decía que «es como un valle: en la calle nunca sabes qué pasará». Tanto podía retratar la vida como la muerte, los reclamos publicitarios o el reflejo de los escaparates. La ciudad también fue el escenario para muchas de las fotografías que Leiter realizó para cabeceras de moda como Esquire y Harper’s Bazaar. «Supuestamente soy un pionero del color. No sabía que era un pionero, pero eso es lo que me dicen... ¡adelante y a ser un pio-

nero!», exclamaba Leiter. Sus fotos tienen una tonalidad intensa y saturada gracias al uso de carritos de Kodachrome a punto de caducar, pero también trabajó en blanco y negro, sobre todo en los inicios y para las escenas de interiores y las capturas más íntimas, desnudos protagonizados por amigas y conocidas, que son de una gran belleza.

Foto Colectania Passeig de Picasso, 14, Barcelona Tel. 93 217 16 26 Del 31 de octubre de 2018 al 20 de enero de 2019

LA LIBRERÍA

El cine según Hitchcock François Truffaut 13,77 € (Amazon)

Lecciones de cine Laurent Tirard 15,20 € (Amazon)

Así se hacen las películas Sidney Lumet 15,19 € (Amazon)

El libro del cine Varios autores 22,55 € (Amazon)

Carteles de cine Pablo Martín Ávila 9,45 € (Amazon)

Conversaciones con Billy Wilder Cameron Crowe 12,82 € (Amazon)

Como llegar a ser un guionista excelente Linda Seger 13,30 € (Amazon)

100 clásicos del cine del siglo xx Jürgen Müller 15 € (Amazon)

COMICLAND

Wonderball Colin Wilson, Fred Duval, Jean-Pierre Pécau 16,15 €

Primavera Graphic Sound Varios autores 18,95 €

Viajes dibujados Varios autores 23,75 €

La trilogía Nikopol Enki Bilal 33,25 €

Las ciudades oscuras: La frontera invisible Benoît Peeters, François Schuiten 26,65 €

Hans: Edición integral, 3 A.P. Duchâteau, Grzegorz Rosinski, Kas 28,45 €

Moraland Sergio Mora 36,10 €

Black Butler xxVI Yana Toboso 7,13 €

FREAKYWORLD

Barbie Holiday Mattel 58,24 € (Amazon)

Set Bola de nieve Lego 38,78 € (Amazon) Santa Claus en el trineo Playmobil 24,90 € (Amazon)

Personajes de Star Wars Funko Pop 12,53 € (Amazon)

Hello Kitty Christmas 8,36 € (Amazon)

Pato de goma Navidad 16,55 € (Amazon)

The Nightmare Before Christmas Santa Jack 22,82 € (Amazon)

y en el próximo número...

MINGO RÀFOLS