Cafès de Patrimoni Nr.1_Polítiques_Patrimonials

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

INTRODUCCIÓ: Polítiques patrimonials Polítiques al servei del patrimoni o patrimoni al servei de la política?

Amb aquest títol volem iniciar un nou bloc de debat a Cafès de Patrimoni amb l’objectiu de parlar durant aquest trimestre sobre les polítiques patrimonials que les administracions públiques, i també altres agents particulars, estan desenvolupant en el nostre entorn.

Aquest post actuarà com a introducció a la temàtica i us vol plantejar una sèrie de reflexions que volem compartir amb vosaltres.

Esperem que debatre, reflexionar i compartir idees al respecte de les polítiques patrimonials sigui del vostre interès i us convidem a participar aportant les vostres idees i escrits. Ja sabeu, podeu compartir els vostres pensaments per mitjà d’articles proposats al nostre blog o bé via twitter utilitzant #cafesdepatr.

L’administració pública és la garant del patrimoni cultural d’un país, un territori i una comunitat de ciutadans. Tant a nivell internacional com nacional existeixen normatives i lleis que serveixen per establir les polítiques patrimonials. És evident que l’aplicació d’aquestes normatives varien segons els territoris i la importància que la ciutadania atorga al fet patrimonial i cultural. De manera general i estandarditzada la legislació busca quatre elements: la protecció, la conservació, l’estudi i la divulgació. Tot i així, les aplicacions de la legislació no es fan de la mateixa manera a França, Alemanya, USA, Japó, Espanya o Catalunya. Només cal que profunditzem una mica i veurem diferències òbvies. Però aquest no és el debat…

A ningú se li escapa que estem en temps de crisi, retallades i de moltes contradiccions a l’entorn de les polítiques patrimonials. De fet, en aquests temps, hem pogut veure de tot: projectes que esdevenen eines d’identitat instrumentalitzada, propostes que varien els seus objectius inicials, canvis de directors i ubicacions, indecisions i marxes enrere, propostes museístiques inconnexes… Segur que si repasseu mentalment l’actualitat trobareu molts de casos.

Per exemple, des del nostre punt de vista, el valor bàsic de les polítiques patrimonials està en creure, per part dels promotors de les mateixes, en les potencialitats del patrimoni i sobretot en creure en la seva funció social. Creure o no creure, aquesta és la qüestió. Quins són els elements que al nostre entendre validen les polítiques patrimonials? Us en proposem uns quants…

Legitimització de les polítiques culturals: és necessària la identificació de la societat. Sense legitimització les polítiques no funcionen i poden ser considerades com un “caprici”. En aquest punt seguim el fil argumental d’Iñaki Arrieta*, que ha definit el concepte “legitimització” de la següent manera: “Al diseñar políticas patrimoniales consideramos pertinente que los promotores se pregunten acerca de su grado de legitimidad social y que reflexionen también acerca de los mecanismos que deberían establecer para que la vinculación y la participación vayan aumentando a medida que las políticas se van desarrollando…”.

* Arrieta rtizberea, Iñaki (ed): Legitimaciones sociales de las políticas patrimoniales y museísticas. Universidad de País Vasco. Bilbao

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Ciutadania: els ciutadans són l’eix central de qualsevol política patrimonial. Si l’objectiu central de les polítiques és un altre, no funcionaran. La pregunta que tots ens hauríem de fer en iniciar el disseny d’aquest tipus de polítiques hauria de ser: Com beneficiaran aquestes accions als ciutadans de ”x” territori? Sobre quins àmbits de la societat s’actuarà? (com a mínim caldria centrar-se en: social, cultural, educatiu i econòmic…).

Planificació: planificar és valorar, és coneixement, és l’estudi de les realitats, és tenir una visió global i transversal del territori i les seves potencialitats.

Planificar significa fer un ús coherent dels recursos destinats a les accions que desenvolupen les polítiques patrimonials.

En resum, la base de les polítiques patrimonials no són els recursos, l’organització d’esdeveniments o la construcció de grans infrastructures. Proposaríem com a polítiques patrimonials correctes aquelles que tinguin la capacitat d’analitzar l’entorn, actuar en funció del coneixement adquirit i ser coherents amb la realitat del territori i els seus ciutadans.

Aquelles que tinguin com a eix bàsic de la seva acció la capacitat per generar beneficis a un conjunt majoritari de ciutadans.

Aquests són uns primers apunts, esperem que aquest text sigui del vostre interès i a partir d’aquí us hi animeu a participar i proposar!

Text de l’equip de Cafès de patrimoni @Cafesdepatr

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Patrimoni, política i ciutadania Polítiques al servei del patrimoni o patrimonis al servei de la política? És una pregunta que pot arribar a semblar capciosa en el sentit que pot induir a pensar que és bo que la política estigui al servei del patrimoni i que és dolent que el patrimoni estigui al servei de la política o a pensar que ambdues coses són incompatibles. La realitat, però, és que patrimoni i política han de conviure i que el nostre judici sobre la seva relació estarà en funció de la nostra opció política.

La construcció de l’estat democràtic a Espanya va donar peu al desenvolupament de polítiques orientades a la preservació del patrimoni obrint una etapa que podríem anomenar legislativa, caracteritzada per la redacció de lleis de patrimoni (com la Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español o la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català) i, també, de normatives amb les quals es va intentar aturar o, si més no, minimitzar el procés de destrucció de bens patrimonials que havia provocat l’agressiu model de desenvolupament turístic i urbanístic iniciat durant el franquisme i continuat després.

Un cop vaig sentir dir que la bomba de neutrons havia estat un invent molt positiu per al patrimoni, doncs destruïa a l’enemic sense fer malbé el seus monuments. Deixant a banda que aquesta boutade estigui inspirada per una visió molt estreta de patrimoni, entès només com a patrimoni material, el que m’interessa destacar és que reflecteix una idea de política que està al servei del patrimoni però que… està en contra de les persones. Un exemple més proper d’aquest mateix plantejament el trobaríem en aquells casos on s’ha foragitat a persones amb pocs recursos d’un centre històric per a convertir-lo en una zona monumental atractiva per als turistes.

Amb la implantació dels ajuntaments democràtics i la creació dels governs autonòmics, les polítiques de patrimoni es van multiplicar en els diferents nivells territorials i administratius. A més a més de les lleis, aquesta “etapa legislativa” es va caracteritzar per la proliferació de catàlegs, inventaris, cartes arqueològiques o plans especials, que posaven de manifest que l’atenció de les polítiques patrimonials estava centrada en la creació de les eines que permetessin un eficaç control dels recursos del país.

En la mesura que aquestes normatives defensaven el patrimoni de l’especulació es pot dir que havien sorgit de polítiques que estaven “al servei” del patrimoni.

Personalment penso que és bo que el patrimoni estigui al servei de la política, sempre que aquesta política estigui al servei dels ciutadans i respecti les lleis de preservació del patrimoni de les quals ens hem dotat democràticament. El punt de discussió, aleshores, serà com fem servir el patrimoni o quin paper li donem al patrimoni en el model de societat que cadascú de nosaltres defensem.

Amb l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1985 i coincidint amb els anys de preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, es va obrir pas una nova etapa en l’àmbit de les polítiques patrimonials, la de la proliferació d’equipaments. Amb els seus alts i baixos, aquesta etapa va durar fins el 2008 i es va

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

caracteritzar per la construcció d’un gran nombre de nous equipaments patrimonials, la remodelació d’equipaments existents i la restauració de monuments. En aquest període destaca la irrupció d’un nou tipus d’equipament patrimonial, els centres d’interpretació, que es va multiplicar arreu del país.

Durant aquesta etapa es va incrementar molt substancialment la recuperació de bens patrimonials i el concepte del que és patrimoni es va ampliar integrant patrimonis que tradicionalment havien estat desatesos com el patrimoni immaterial o el patrimoni industrial. Això va anar acompanyat d’un creixement del consum cultural i de la consolidació del turisme cultural com un nou sector d’activitat econòmica que obria grans expectatives per al desenvolupament local, especialment en llocs que havien vist desaparèixer les seves activitats tradicionals com ara zones mineres, rurals o industrials. En molts d’aquests llocs el patrimoni, entès en un sentit ampli, va esdevenir una esperança de futur.

De manera natural i legítima, el patrimoni es va posar al servei de la política, fet que havia de ser positiu per al patrimoni doncs havia d’afavorir la seva integració de manera més activa en les dinàmiques de desenvolupament local. Aquesta concepció va ser potenciada des de la dècada dels noranta del segle passat per la Unió Europea, que va multiplicar el fons dedicats a la recuperació del patrimoni al considerar-lo un important jaciment d’ocupació i un motor de creixement econòmic. Tot feia pensar que el sector del patrimoni deixaria de ser aquell sector marginal que només interessava a la gent de la cultura i que generava poca ocupació.

Un símptoma clar del creixement del sector va ser, a més a més de la creació de nombrosos equipaments, la ràpida multiplicació d’ofertes formatives especialitzades en l’àmbit del patrimoni a les universitats d’arreu d’Espanya amb Barcelona com a capdavantera. També Barcelona, i especialment la Diputació de Barcelona, va ser pionera en promoure un enfocament modern i estratègic de la gestió del patrimoni. El projecte de modernització d’Empúries dirigit per en Jordi Pardo va esdevenir un referent per a una generació de professionals del patrimoni que en aquells moments tot just començaven.

Però posar el patrimoni al servei de la política implicava també riscos i en el balanç final d’aquestes

dues dècades de creixement que va experimentar el sector del patrimoni a Espanya hi trobarem tant llums com ombres. Unes ombres que van fer que les grans expectatives generades esdevinguessin finalment minses realitats.

Si ens fixem en els arguments que han justificat la creació de la major part dels equipaments patrimonials que s’han construït a Espanya en les darreres dues dècades, molt sovint trobarem discursos que posen l’èmfasi en la recuperació del patrimoni, en la democratització de l’accés dels ciutadans a la cultura i en la contribució del patrimoni al desenvolupament local. Però en molts casos aquest discurs políticament correcte s’ha fet servir per justificar altres interessos, molt especialment per a justificar la despesa en la construcció d’infraestructures que han afavorit més al sector immobiliari que no pas al del patrimoni.

Són nombrosos els casos de restauracions de monuments que obeeixen més al caprici polític que a una estratègia pensada, o els casos d’equipaments patrimonials tancats al poc de ser inaugurats, és a dir, que el diner invertit en la recuperació del patrimoni no ha revertit després en la consolidació del sector sinó que només ha servit per alimentar la maquinària urbanística. Els milions d’euros invertits en recuperar patrimoni no han estat capaços de generar els llocs de treball que caldria esperar, i em refereixo als llocs de treball que s’haurien d’haver creat més enllà del moment de la construcció. És el cas, per exemple, de molts centres d’interpretació que han estat oberts mentre el cost de personal el pagava un pla d’ocupació, però que s’han tancat quan han hagut de finançar-se amb recursos propis. La precarietat ha estat la tònica general de molts d’aquests centres d’interpretació, la majoria d’ells mancats d’una direcció suficientment preparada i d’estratègies de gestió imaginatives i sostenibles.

També és significatiu que durant aquests darrers vint anys el debat polític sobre el patrimoni s’hagi centrat principalment en “quins” patrimonis calia posar en valor(recordem la gran polèmica sobre el Born que encara està viva) i no en “com” s’havia de gestionar el patrimoni. Semblaria doncs que el “relat partidista” hagués substituït al “relat democràtic” i el debat “ideològic” al debat “polític” ¿Com podríem distingir quina idea política ha hi ha darrera d’un projecte de recuperació del patrimoni més enllà de fixar-nos en la temàtica escollida?

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

El 2008 l’explosió de la bombolla immobiliària va fer trontollar el sistema i, com no podia ser d’altra manera, va afectar durament al sector del patrimoni.

En primer lloc, a les empreses vinculades més estretament al sector de la construcció com les d’arqueologia o d’exposicions. Després va tocar el torn als treballadors i les empreses vinculades al sector de l’administració pública com el personal laboral de museus i monuments i les empreses de consultoria.

El resultat ha estat l’aprimament d’un sector que havia crescut sense control. Mentre el diner fluïa amb abundància el sector del patrimoni a Espanya va créixer de manera desordenada, hereu d’una tradició que ha posat més l’accent en l’administració dels recursos que en el que podríem anomenar la “gestió creativa”, una tradició que no ha estat capaç d’assimilar d’una manera real la visió estratègica del patrimoni com a factor de desenvolupament local i que es manifesta en una sèrie de tics com la manca

generalitzada d’una clara planificació estratègica i territorial de les intervencions, l’escàs interès per modernitzar els instruments de gestió patrimonials, l’erràtica implantació de la formació professional i un major interès per l’ús propagandístic que per l’ús social del patrimoni.

M’agradaria pensar que la crisi en la que estem immersos servirà per a prendre consciència d’aquests tics i mirar de posar-hi remei. M’agradaria pensar que aprendrem del passat i el nostre sistema patrimonial esdevindrà més eficient i no només més prim.

M’agradaria pensar que el nostre sector del patrimoni serà capaç de donar sortida laboral als professionals del patrimoni i que conviurà de manera harmònica amb un nou sector turístic més sensible al concepte de sostenibilitat. M’agradaria pensar que això seria possible si poséssim el patrimoni al servei de la política i la política al servei dels ciutadans. De debò que m’agradaria pensar-ho.

Manel Miró Responsable de l’Àrea d’Estudis i Planificació de Stoa i professor d’interpretació del patrimoni a diferents universitats. @ManelMiro

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

El paper dels professionals en la relació entre política i patrimoni “Estat actual de l’absis de Sant Climent de Taüll, on encara és visible l’empremta de les pintures murals que el decoraven, arrancades a principis del segle XX per salvar-les de l’espoli” Els tècnics i professionals vinculats al patrimoni cultural parlen sovint de la política i dels polítics com si formessin part d’una realitat absolutament aliena a la seva tasca. Com si ocupessin el seu lloc de responsabilitat només per posar-los traves o fer-los perdre el temps en gestions inútils. No dic que no hi hagi càrrecs polítics, potser massa, que responguin a aquest perfil de superior perepunyetes. I és evident que qui té una responsabilitat política, per la mateixa naturalesa del seu càrrec, ha de dedicar moltes hores a tasques que tenen ben poc a veure amb la gestió patrimonial. Tot això però, no ens ha d’impedir veure i reconèixer la realitat: patrimoni i política estan íntimament lligats. I no només perquè bona part del patrimoni que conservem ha estat promogut des del poder i, per tant, des de la política (ja ho sabem: l’art ha estat sempre un producte de les elits), sinó perquè ha estat la política la que, al capdavall, ha donat carta de naturalesa i d’existència al patrimoni a través de les lleis. Per tant, encara que costi de reconèixer, el patrimoni neix de la política i no podem desvincular-lo d’ella.

Que patrimoni i política estiguin tan íntimament lligats no vol dir que aquest vincle sigui plàcid. Al contrari. La relació ha estat, és i serà sempre conflictiva. El que cal és cercar la manera de minimitzar aquestes friccions.

De fet, això és el que hem estat fent en els últims cent anys. Tal com explicava Manel Miró en el post anterior, la democràcia ha servit, en primer lloc, per dotar-nos d’un marc jurídic que ajudi a pacificar aquesta relació i estableixi un marc de debat i de decisió reconegut per totes les parts. I ha estat, sens dubte, un gran pas. Només cal veure què passava a principis del segle XX. La campanya d’arrencament de les pintures murals de les esglésies de la Vall de Boí no va ser una decisió política freda i raonada, sinó una campanya agosarada i, sobretot, desesperada, per salvar a través de l’acció directa un patrimoni que la política, aleshores, no estava capacitada per protegir: perquè no hi havia lleis, perquè no hi havia voluntat de fer-les i perquè no hi hauria hagut mitjans per fer-les complir. Si aquestes pintures són avui a Catalunya i en un museu públic, i no a l’estranger o en mans privades, va ser perquè els polítics que hi havia al darrere es van comportar més com a antiquaris sense escrúpols, imitant els mètodes d’aquells a qui volien parar els peus, que com a polítics.

Un altre dels grans avenços de les lleis patrimonials nascudes de la democràcia ha estat el reconeixement dels experts i els professionals del patrimoni com a veus autoritzades amb una certa capacitat de decisió.

Els arquitectes i historiadors que al llarg del segle XIX no van poder fer res per salvar els nombrosos monuments que van caure a terra amb l’excusa, no sempre certa, del progrés, avui tindrien veu, vot i

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

potser dret de veto gràcies al paper que els atorga la llei. Aquesta, però, no pot regular-ho tot. La legislació estableix les normes del joc i, sobretot, uns límits d’actuació, però en realitat l’acció, el joc, es troba encara en mans de la política, que és qui ostenta el monopoli de la decisió: és la política qui decideix si s’inverteix en restauració aquí o allà, si es cataloga aquest bé o aquell altre o si es construeix aquest equipament o no. Als professionals del patrimoni se’ls reconeix un paper important com a consultors i mediadors, però el seu poder de decisió és, en molts contextos, limitat. Així, de la topada entre les decisions polítiques i el criteri dels agents patrimonials és d’on neixen, avui dia, alguns dels conflictes més encesos entre la política i el patrimoni. Quins són els principals motius de fricció? Apunto a continuació els que crec més importants:

motiu de discòrdia. En un camp on a vegades s’enfronten posicions maximalistes de signe oposat, caldria intentar garantir un debat serè que permeti consensuar la solució més raonable. Ni tota intervenció hauria d’estar permesa, com defensen amb vehemència aquells polítics que sempre veuen el patrimoni com un destorb, ni es poden fossilitzar els béns culturals mantenint-los en un suposat estat original pels segles dels segles, com pretenen alguns professionals. Han estat excessives les intervencions sobre els edificis que allotgen el Museu Picasso, sobre el palau de la Suda de Tortosa o sobre el Teatre Romà de Sagunt? Probablement. I tant en aquests com en altres casos, potser caldria temperar l’afany intervencionista dels arquitectes. Ara bé, és preferible el seu estat anterior, en alguns casos ruïnós, al seu ús públic actual?

Autonomia de gestió Els professionals haurien de poder gestionar el patrimoni i desenvolupar les seves idees i projectes amb major llibertat i autonomia. L’experiència ha demostrat que els museus i centres culturals que millor funcionen són aquells que s’han constituït com a organisme autònom, amb plena responsabilitat jurídica i de gestió. Aquesta fórmula, però, no es pot fer extensiva a totes les institucions públiques, ja que l’estructura autònoma té un cost que molts centres mitjans i petits no es poden permetre. El gran problema és que són, justament, aquestes institucions de menor dimensió les que més pateixen els efectes de les ingerències externes. Aquí, el destí i la tasca de molts professionals sovint depèn totalment de la voluntat del seu màxim responsable polític. Això fa que molts tècnics i gestors, especialment en èpoques de crisi com l’actual, se sentin insegurs i treballin amb por. Un control polític excessiu perjudica en primer lloc els professionals que el pateixen, però també lesionen les institucions on es permet aquest control, perquè impedeix que els treballadors puguin parlar amb llibertat de les coses que no funcionen correctament. Cal, doncs, un canvi d’actitud i majors dosis de generositat per part de les autoritats.

D’altra banda, què cal fer quan el patrimoni entra en conflicte amb les necessitats de la societat actual?

Quan és obligatori conservar i quan és possible destruir? Crec que la solució més adequada és analitzar la relació cost / benefici tant d’una opció com de l’altra, i tant des d’un punt de vista cultural com econòmic. Valia la pena conservar lavil·la romana de la Sagrera si això suposava haver d’invertir grans sumes de diners per paralitzar o desviar el recorregut del TAV? Penso que no. El que caldria haver fet, però, és documentar millor el subsòl per on havia de passar la línia ferroviària per tal d’intentar evitar que es destruïssin jaciments importants que s’intuïa que hi eren però que no es coneixien prou bé. Dos casos més: les magnífiques restes arqueològiques descobertes sota el Mercat de Santa Caterina no es van poder preservar en la seva totalitat perquè el barri no hagués acceptat que es canviés el projecte ni que el mercat es mogués de lloc. El cost social de la decisió era més elevat que el valor de la pèrdua patrimonial. Per què s’han conservat les restes trobades sota el Mercat del Born, aleshores? Perquè la funció comercial originària d’aquest edifici ja havia quedat obsoleta, i allò primordial era que se li atorgués un nou ús que generés un retorn social. Si l’edifici admetia diferents usos culturals, no ha estat millor donar-n’hi un que ha permès conservar el jaciment que un altre que implicava destruir-lo?

Els usos i la conservació del patrimoni Perquè el patrimoni estigui veritablement al servei dels ciutadans, el poder polític n’ha de garantir la conservació però també ha de procurar que tingui un retorn social. I això, en molts casos, passa per donar-li un nou ús que actualitzi la seva relació amb la societat que l’ha preservat. Aquesta actualització requereix gairebé sempre una intervenció de reforma i de restauració dels béns patrimonials que, sovint, és

La lluita per la iniciativa patrimonial El concepte de patrimoni cultural no és fix ni inamovible, sinó que va evolucionant. Tampoc no és unànime: varia d’una persona a l’altra i d’un grup CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

social a un altre. Des de l’arribada de la democràcia, la majoria social s’ha mostrat cada vegada més sensible envers el patrimoni i ha ampliat el concepte cap a nous àmbits que fins aleshores no hi tenien cabuda, com ara el llegat industrial. Però perquè aquest canvi de mentalitat de la societat tingui una traducció legal cal que el poder polític el validi. I en els darrers anys la política sovint ha anat massa a remolc de la societat i dels experts en aquest aspecte, i a vegades s’ha mostrat poc receptiva a les seves peticions. Aquesta divergència de criteris acaba generant un xoc de legitimitats. Afortunadament, però, la democràcia ha permès que el resultat d’aquest xoc es decantés cada vegada més a favor de la iniciativa ciutadana i d’una visió més generosa del patrimoni. Durant el segle XIX i bona part del XX, quan no hi havia consens sobre què era un bé patrimonial s’originava una pugna desigual entre el poder polític i un cercle d’experts i erudits que sabien que tenien escàs suport social al darrere. Amb la progressiva sensibilització de la societat i l’eclosió dels moviments veïnals, han estat les entitats ciutadanes les que han passat a liderar amb força aquesta pugna amb el poder per la definició del patrimoni. I han obtingut grans victòries. Només a la ciutat de Barcelona, la llista és llarga i abasta des de la Casa Golferichs fins a Vil·la Urània o Can Ricart.

exemple claríssim. La descatalogació injustificada d’un conjunt arquitectònic que gaudia de la màxima protecció pel simple caprici de voler fer arribar una avinguda fins al mar mereixia pronunciaments més unànimes per part dels professionals del sector. De la mateixa manera, crec que els tècnics de patrimoni farien un favor a la societat si participessin més sovint en debats patrimonials excessivament viciats per disputes ideològiques. És una llàstima, per exemple, que sobre el jaciment del Born pràcticament només haguem pogut llegir els articles militants de partidaris i detractors, on les argumentacions polítiques passen per damunt de les consideracions tècniques o científiques.

La instrumentalització política del patrimoni Les lògiques electorals de la democràcia fan que sigui gairebé inevitable que qui ha governat exhibeixi davant dels electors els resultats de la seva gestió. Una gestió que, de tant en tant, també inclou actuacions sobre el patrimoni cultural. Aquesta mena d’instrumentalització light no crec que sigui especialment perillosa i no val la pena fer-hi gaires escarafalls. El que els professionals sí que haurien de combatre i denunciar, en la mesura que els fos possible, són aquelles polítiques i institucions pensades fonamentalment com a eina de glorificació de qui les impulsa, sense que estiguin prou argumentades ni justificades des del punt de vista de la gestió i conservació del patrimoni. Aquesta mena d’instrumentalització hard sembla que hauria hagut de desaparèixer amb l’arribada de la crisi, però encara hi ha alcaldes que pensen a obrir el “seu” museu o el “seu” centre d’interpretació fins i tot quan tenen altres equipaments semblants al municipi en un estat de total abandó.

Com en Manel Miró, jo també vull pensar que algun dia serà possible que el patrimoni estigui al servei de la política i la política al servei dels ciutadans. Crec fermament que en alguns contextos això ja és possible, però és cert que encara no és suficient i que ens queda un llarg camí per recórrer. En qualsevol cas, del que estic del tot convençut és que aquest futur ideal no serà possible sense la participació activa dels agents del patrimoni, que des del seu paper com a gestors i mediadors poden ajudar a fer grans passos en aquest sentit.

Igualment, crec que els agents patrimonials haurien de fer-se sentir més per denunciar aquells casos flagrants en què el patrimoni no només és instrumentalitzat, sinó que es converteix en una arma de lluita política. El cas del barri del Cabanyal, a València, n’és un

La rendibilitat del patrimoni. Les dificultats econòmiques i pressupostàries dels darrers temps han portat alguns responsables polítics a reduir el debat sobre la gestió i conservació del patrimoni a una simple qüestió de números. Estic d’acord que les institucions patrimonials han d’intentar millorar el balanç entre ingressos i despeses, però també cal fer entendre a la política que els beneficis que el patrimoni aporta a la ciutadania sovint són molt superiors al seu cost de manteniment, encara que aquests beneficis no sempre es puguin calcular en euros.

Martí Casas i Payàs Llicenciat en Periodisme i en Història de l’Art, i ha cursat el Màster de Gestió del Patrimoni Cultural de la UB. Ha col·laborat com a freelance amb diferents museus i institucions. @Tinet2puntzero

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

El concepte del clúster aplicat als museus Un clúster patrimonial és una concentració geogràfica de museus, institucions i agents relacionats amb un determinat grup d’usuaris, producte o sector patrimonial. Aquesta agrupació crea unes activitats de concentració que proporciona avantatges per a tots als actors implicats. Aquesta és la definició del clúster industrial de la Viquipèdia en català, que he adaptat a l’àmbit del patrimoni cultural. Si en el món de les empreses, el concepte del clúster ja fa anys que està ben consolidat i fomentat per part de moltes agències de desenvolupament regionals, aquest tipus de col·laboració en el món patrimonial és embrionari per no dir inexistent.

De què es tracta? Parlem d’un grup nombrós d’institucions de tot tipus, totes elles relacionades amb la mateixa activitat – en aquest cas seria conservar, exposar i investigar el patrimoni cultural – en el mateix entorn geogràfic. Parlaré de museus per simplificar l’escrit, però les meves reflexions s’han d’entendre en clau més àmplia, incloent-hi tot tipus d’institucions patrimonials – com centres d’interpretació, monuments, etc.

Agafem el cas d’una ciutat amb una oferta patrimonial variada, com Barcelona. Hi trobem museus de tot tipus (públics, privats, grans, petits, d’art, de ciències naturals, de xocolata i de cera), empreses que donen servei als museus (atenció al públic, neteja, seguretat, activitats pedagògiques, museografia, etc.), universitats que formen professionals, agències de turisme que porten visitants, escoles que envien alumnes, els habitants de la ciutat que busquen una oferta patrimonial interessant, divertida, enriquidora, i l’administració pública (Generalitat, Ajuntament i Diputació) responsables principals de fomentar polítiques patrimonials.

Tots aquests agents tenen interès en que els museus tinguin bona salut, ja que repercuteix a tots d’ells d’una manera o altre. A més, l’entorn geogràfic, en aquest cas la ciutat, guanya en el seu conjunt com a hub de patrimoni cultural. Es tracta de general riquesa, no únicament pecuniària (però també!), i crear un entorn on tots els actors implicats siguin conscients que han de col·laborar per millorar, conscients de que el conjunt és més que la suma dels elements individuals. El que observo, però, és que generalment hi ha poca relació entre uns actors i altres.

Primer, els museus no col·laboren gaire entre ells. Hi ha el cas de dos museus al centre de Barcelona que es toquen, que comparteixen un mateix conjunt arquitectònic d’un gran valor patrimonial, però que no es parlen, que no comparteixen recursos, idees, activitats etc. I això que depenen de la mateixa administració, l’Ajuntament en aquest cas. D’altres sí que ho fan, com els museus de l’Articket a Barcelona o bé diverses xarxes de museus, com per exemple la CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.

Però no confonem el clúster amb una xarxa de museus. El clúster va més enllà implicant totes les parts interessades, stakeholders, d’un àmbit concret.

Segon, les institucions interactuen poc amb els altres agents del seu clúster patrimonial. M’ha sorprès en vàries ocasions que molts museus no hagin pensat mai en col·laborar amb una universitat, per exemple, amb estudiants que podrien ajudar en vàries tasques: la recerca, pràctiques de tot tipus, projectes concrets.

Recentment, però, va sorgir un projecte que s’apropa a la idea de clúster patrimonial:“L’Esplanada de Museus” a Montjuïc agrupant museus públics, privats, l’administració i la Fira de Barcelona. És una iniciativa que neix de manera natural: les institucions estan agrupats en un entorn geogràfic limitat, veien que tenen interessos en comú i s’adjunten per col·laborar i millorar la seva oferta. El fet que el projecte va ser molt criticat pel sector museístic un cop anunciat a l’abril del 2013 m’indica que aquest concepte de col·laboració estreta amb parts interessades és poc conegut, i per conseqüència, poc acceptat. És una pena, ja que hi ha moltes coses que els museus podrien aprendre de les empreses en l’àmbit de la gestió i també de col·laboració. I hi ha més coses encara que els responsables de les polítiques patrimonials poden aprendre dels seus col·legues del departament de foment de l’economia. Crec que abans de res, hem de revisar la percepció que les polítiques patrimonials són cosa de dos: els polítics i els professionals de museus. En som presoners! És cert que l’administració hi té un paper important, però no és l’únic actor. Tots els agents implicats som responsables de les polítiques patrimonials en diferents graus. Fins i tot podem incloure-hi aquest blog de Cafès de Patrimoni, una plataforma de reflexió que ara parla sobre polítiques patrimonials. En formem tots part i en som tots responsables d’una manera o altre, en un grau o altre – d’influir i crear polítiques patrimonials.

Dit això i com a conclusions finals, és cert que l’administració pública té un pes especial i com a actor principal és ella que hauria de fomentar una política de clúster patrimonial. En concret: ajudar als museus d’un territori determinat (una ciutat o bé una regió, però com més petit el territori, millor) que hi hagi més col·laboració entre els museus i amb altres institucions. No es tracta de crear un clúster – de fet, el clúster ja existeix, els museus ja hi són, les empreses, els visitants, les universitats, etc. El que s’ha de fomentar és la col·laboració estreta entre tots els agents.

La responsabilitat dels museus és sortir d’aquesta relació bidireccional amb els polítics, buscant aliances estratègiques, primer amb altres museus del seu entorn immediat (o més gran), i també – imprescindible – amb tots els agents implicats en el clúster patrimonial. Es tracta d’incorporar aquesta nova manera de col·laborar en la seva estratègia i adoptar-la com a eina de gestió. Les altres parts interessades del clúster han de veure el museu i l’administració com a socis d’un projecte comú: buscar el diàleg, proposar idees noves, dinamitzar les relacions, crear confiança.

Com a conseqüència, i en el cas del bon funcionament del clúster, l’estreta col·laboració dels actors que el componen fomenta la creació de noves idees, tan necessària per millorar tot el què estem fent. Crec que les persones implicades en crear i fomentar polítiques patrimonials han de buscar noves vies per sortir de l’estancament actual. És cert que no es pot adaptar al 100% la política de clústers d’empresa al món patrimonial, però si busquem similituds, veurem que podem començar per un canvi d’enfocament, obrintnos a escoltar i col·laborar amb tots els actors interessats en conservar i gaudir del nostre patrimoni cultural de la millor manera possible.

Jacqueline Glarner Llicenciada en dret i Màster en Gestió del Patrimoni Cultural de la UB. És responsable de comunicació d’una associació internacional de clústers i coordinadora acadèmica del Postgrau de gestió museística IDEC/Museu Nacional d’Art de Catalunya.

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Territoris (patrimonis) ocults, ciutadans invisibles En els darrers posts d’aquest blog s’ha anat comentant aspectes relacionats amb les polítiques culturals o patrimonials i les diferents dimensions que hi participen (ciutadania, professionals o museus…).

Vull plantejar un altre punt de vista, una mirada al territori, entès com a element patrimonial, i als seus recursos culturals i naturals, a com els valorarem i com els aprofitem perquè esdevinguin factors de dinamització i desenvolupament.

Després de moltes converses i d’unes quants piulades compartides he arribat a una conclusió clara: sota el concepte “territori ” el que trobem són “persones” , “ciutadans”. Parlar de dinamització territorial també implica posar en valor les dimensions socials, culturals i educatives. No oblidem les persones, ja que són aquestes les que viuen, gaudeixen i es relacionen amb el seu entorn (territori = persones).

No reconèixer els valors d’un territori és desaprofitar les potencialitats, els seus recursos i les seves capacitats… però el més important, és fer invisibles als seus ciutadans, és deixar-los a l’estacada.

Els territoris necessiten visions globals, transversals i plurals que posin de manifest totes les seves dimensions. Obviar els valors culturals, naturals i socials d’un territori és oblidar el més important, les persones, que són l’eix central de qualsevol política o planejament que tingui com a objectiu la dinamització territorial.

Com dirien altres … són els ciutadans , estúpids , els ciutadans …

Dani Gutiérrez Arqueòleg i consultor en patrimoni cultural @daniguties

Des d’aquest punt de vista i després d’haver realitzat projectes arreu del país, he pogut observar municipis, pobles, zones… on ningú s’ha preocupat d’analitzar i posar en valor els recursos culturals i naturals existents, és a dir, espais sense identitat … territoris ocults, per als seus propis habitants i per a la resta…

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

El jaciment de Sikarra, el compromís d’una societat per la defensa del seu patrimoni El passat estiu, en el decurs dels treballs de millora de trama urbana del nucli antic, van ser localitzades importants restes arqueològiques a la vila dels Prats de Rei (Anoia-Alta Segarra). Com es preveia, un seguit d’estructures antigues i els materials associats aparegueren al llarg de tot el nucli, però el sondeig fet a la plaça del santuari de la Mare de Déu del Portal va sorprendre a tothom posant a la llum una troballa que semblava especialment important…

Atesa la importància de les restes, es va desenvolupar l’excavació del conjunt de la placeta trapezoïdal, amb una superfície aproximada d’uns 60 m2. Els treballs, dirigits per l’arqueòloga Natàlia Salazar, i promoguts per l’Ajuntament de Prats de Rei i la Universitat de Lleida, van confirmar que es tractava d’un conjunt excepcional: un tram de muralla ibèrica (de 10 metres de longitud per 5 metres d’amplada i 4 metres d’alçada, aproximadament) i un fossat associat, datats, pel que fa al moment de la seva construcció, dins del període Ibèric Antic (finals del segle VI – primera meitat del segle V aC). La singularitat de les estructures, l’espectacular parament de l’escarpa principal, la seva extraordinària antiguitat i el seu excel·lent estat de conservació, juntament amb els materials recuperats i la identificació d’altres restes igualment importants corresponents a l’Ibèric Final (s.

III aC) i a època romana (s. II-I aC), el fan un descobriment cabdal.

L’excavació demostrava, a més, l’existència de l’oppidum ibèric de Sikarra, que va donar nom a tota la comarca de la Segarra, extens territori situat a cavall de la Catalunya central i la Catalunya de Ponent. La fortificació constata l’existència d’un nucli de població especialment complex, d’una comunitat notablement desenvolupada sociopolíticament i amb relacions comercials amb fenicis i grecs des d’èpoques molt reculades. Aquestes singularitats obligaran a variar les lectures de la història de la cultura Ibèrica a casa nostra. Per tant, a la seva rellevància històrica i patrimonial, se li afegeix un fort element de reforç de la identitat d’una demarcació històrica ancestral, la segarrenca, que avui es troba trossejada en sis comarques i tres províncies.

No obstant, amb vagues arguments financers, les institucions públiques van donar a entendre la impossibilitat de posar en valor el jaciment i la voluntat de reblir-ho a l’espera que, en un futur indeterminat, pogués ser desenterrat i museïtzat. Davant d’això, un moviment social, coordinat des de la Xarxa Sikarra, formada per un conjunt d’entitats de la Segarra històrica, va posar en marxa la campanya #salvemSikarra per exigir que les restes es preservessin visibles i ben explicades, i no pas amagades.

La campanya, amb un ampli suport popular, va desencadenar una rellevant atenció mediàtica i va comptar amb l’adhesió de diverses forces polítiques, que portaren la qüestió al Parlament de Catalunya. La presentació d’un manifest per a la seva defensa i d’un projecte alternatiu de preservació foren els instruments

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

finals que van precipitar l’assoliment de l’objectiu. El dissabte 23 de novembre, la Diputació de Barcelona feia públic que es desestimava el rebliment i es posava en marxa un projecte de salvaguarda de les restes compatible amb la seva exhibició pública i el seu aprofitament econòmic i social.

Arribats en aquest punt, ara és el moment per reflexionar sobre el jaciment, la seva posada en valor i la canalització del seu potencial científic, cultural, turístic i educatiu. Alhora, també és una bona oportunitat per analitzar el paper de la societat civil en el descobriment del seu passat, el reconeixement del seu patrimoni i la reivindicació de la seva preservació.

Per tot això, el proper 21 de desembre, als Prats de Rei, us convidem a fer un Cafè de Patrimoni!

Jaume Moya Camins de Sikarra La Segarra @CSikarra

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Benvolgudes i benvolguts, Aquest darrer trimestre us hem anat presentant diferents opinions i reflexions al voltant d’un tema imprescindible que marca el concepte, les estratègies i les línies de funcionament marc en el món del patrimoni, les polítiques patrimonials. Per aquest motiu, us proposem que seguiu fent aportacions des de les xarxes o des dels propis comentaris al blog, a t@ts ens agradarà saber què en penseu sobre la importància del territori, el paper de la societat, dels agents i de les administracions, les noves fórmules tipus clúster o el paper dels professionals a les polítiques – per posar alguns dels molts exemples que hem anat tractant -, i que ténen una afectació directa a les nostres tasques quotidianes, a les nostres actuacions i a les nostres maneres d’interpretar una realitat que ens és propera.

També, i tal i com és de rebut, tindrem l’ocasió de trobar-nos per a fer una interessant visita, un cas d’actualitat molt recent, una experiència engrescadora de com la societat civil ha sabut vetllar per la recuperació i conservació del patrimoni: El proper dissabte 21 de desembre a les 10:00 hores, el Museu Municipal Josep Castellà Real i la iniciativa Camins de Sikarra ens acolliran per visitar el jaciment de Sikarra als Prats de Rei (Anoia), un conjunt arqueològic excepcional format per un tram de muralla de 10 metres de longitud i un fossat íbers, un descobriment cabdal per la singularitat de les estructures, la seva extraordinària antiguitat i l’excel.lent estat de conservació.

Una visita que, a banda de fer-nos gaudir de passejar pel nucli històric de Prats de Rei i veure el jaciment, ens aproparà a una de les iniciatives ciutadanes més destacades de l’últim any en la defensa del patrimoni, un debat que es centrarà en el paper de la societat civil en la reivindicació identitària d’un territori i d’un patrimoni, i que ens planteja qüestions obertes sobre el seu paper i la seva participació a les polítiques patrimonials.

La visita que ens han preparat per als assistents d’aquest Cafè de Patrimoni consistirà en el següent: 10:00 h. Trobada davant de l’Ajuntament dels Prats de Rei, recorregut pel nucli antic monumental i visita al jaciment de Sikarra.

12:00 h. Coffee break i tertúlia amb membres del Museu municipal Josep Castellà Real i de Camins de Sikarra sobre les accions que s’han dut a terme, els resultats i les expectatives de cara a la dinamització del jaciment i del nucli antic.

Un cop finalitzat el debat, reservarem un lloc per dinar, qui desitgi podrà acompanyar-nos i a la tarda tenim previst fer una escapada ràpida a la Torre de la Manresana.

Cafès de patrimoni és una trobada informal de caràcter gratuït. Per assistir-hi, escriviu aquí, al formulari adjunt. Us recordem que les places són limitades a 30 persones. Qui es vulgui quedar a dinar i/o que tingui necessitat de compartir cotxe que ens ho indiqui en el mateix formulari. Gràcies per seguir-nos!

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

La participació com a eina de canvi, també en patrimoni Fa dies que reflexiono sobre aquest darrer tema de debat i no se m’acut altra cosa a aportar que la de reivindicar la participació. Com a ciutadans, no només vivim –la majoria- allunyats de l’activitat política diària (més enllà del repàs de premsa) sinó que hem deixat en mans dels agents polítics també les decisions que recauen en l’àmbit del patrimoni i de la cultura en general. És ben cert que tot un equip de tècnics a priori qualificats, són part d’aquests processos de gestió patrimonial, però massa sovint – ho sabem els que coneixem una mica aquest petit món- hem sentit als mateixos tècnics explicar pressions que han rebut, incomprensions, desqualificacions,… Existeixen col·lectius que s’han establert com autèntics bancs d’idees, de formació, de defensa del criteri tècnic –vegeu, per exemple, el cas dels gestors culturals a Catalunya-, però que, igualment, són poc tinguts en compte pels autèntics responsables de les decions polítiques i de la distribució pressupostària.

Es pot acceptar una política cultural en la què no tingui cabuda l’aportació d’una associació professional o d’un col·legi? Com es poden fer plans d’usos de llarg recorregut per equipaments patrimonials sense el criteri dels especialistes? Com es poden seguir mantenint ocults alguns territoris, alguns ciutadans, -com els anomenava l’amic D. Gutiérrez en un altre post-, només per raons d’estratègia o color polític?

Després d’anys catalogant i classificant el nostre patrimoni, cal actuar i socialitzar-lo de debò.

En aquest debat reivindiquem que hi ha de tenir cabuda tothom, així com no sembla de justícia que esdevingui un procés del tot condicionat per una qüestió de partides econòmiques de major o menor gruix. I tot i que l’actual context de crisi ha fet aflorar algunes iniciatives a favor del treball en xarxa (sovint iniciades des del sector privat o bé motivades per l’escassedat pressupostària), en tendències generals, seguim veient polítics treballant isoladament, al marge del gruix de museus, ignorant investigacions universitàries i científiques de pes, etc.

Crec que no ens queda més que partir de la base, participant en partits, plataformes o associacions; participant en la creació i disseny dels programes electorals, dels projectes de país. Sí, sona dur i avorrit, de vegades. Sona a difícil i, potser, a arriscat. Sona, a voltes, a partidisme i clientelisme, si hem de ser clars… Bé, sona així perquè no acabem de creure en el canvi, perquè ens hem cregut que la política la fan “ells”.

Amics i amigues, ens hem d’arremangar. Participem tant com bonament puguem, des de les estructures que ens siguin més abastables. Però prenguem part, perquè aquest país s’està redefinint, perquè la forma de fer lleis i de marcar estratègies pot modificar-se, perquè com a professionals tenim molt a dir i hem de tenir veu. I, per suposat, vot.

Montse Piñeiro Arqueòloga i tècnica en difusió cultural @montsepineiro CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Contra la desafecció, espais de debat Després de llegir durant aquestes darreres setmanes el que han escrit alguns companys sobre diferents aspectes de les polítiques patrimonials, se m’acut afegir a totes aquestes qüestions obertes altres observacions que ajudin a fer-nos comprendre el per què no ens podem desentendre d’un assumpte tan aparentment ferragós com és la política, i oferir altres propostes per sumar més continguts al debat: Què són les polítiques patrimonials i qui les fa?

Sembla evident que són les normatives i lleis establertes en un marc jurídic acordat per les competències públiques de cada territori, però potser hauríem de ser més concrets i adonar-nos que no estem parlant d’un ‘ens’ abstracte i llunyà, sinó que estem parlant de l’aplicació de mesures que afecten quotidianament a la nostra feina i al nostre entorn social: és política fer pressupostos, seleccionar personal directiu, obrir convocatòria de places, decidir les polítiques de preus d’un museu, donar ajuts o tancar aixetes a les línies d’investigació, fomentar els estudis acadèmics o retallar línies de beques, atorgar subvencions, fer distribucions sectorials sobre el territori, privilegiar uns espais per sobre d’altres, obrir concursos i escollir proveïdors, aplicar polítiques de públics, decidir les vies de finançament, l’obtenció d’ingressos i la destinació d’aquests recursos, decidir el trasllat de peces o la conservació de certes obres, escollir el contingut i la programació de les exposicions, fer inversions en noves tecnologies i campanyes de comunicació, aplicar les reduccions horàries d’un espai o eliminar o multiplicar els recursos destinats a activitats complementàries… Tot això i més és fer polítiques, per la qual ens afecta en primera persona, com a professionals i com a ciutadans.

Tampoc em voldria deixar els altres actors que també elaboren polítiques culturals i patrimonials: els agents privats, les empreses que interactuen amb el patrimoni i que estableixen, per exemple, col·laboracions amb el sector públic amb la creació de fundacions, espais culturals, en el patrocini i el mecenatge, en el foment de polítiques adreçades al turisme, i el tercer actor i el més important, la pròpia societat civil, les comunitats que es mouen per preservar espais patrimonials amenaçats, o que fomenten la cultura popular o l’associacionisme, aquest patrimoni immaterial que sovint se’ns descuida, o els qui preserven la memòria històrica o la identitat, o qui aposta per obrir el coneixement… Un altre cop s’estan fent polítiques patrimonials de directa afectació social.

I si hi ha com a mínim 3 actors fent polítiques culturals i patrimonials, i si l’administració pública acordem que hauria de ser el garant del nostre patrimoni, fins on arriba el seu paper per a protegir aquest be comú? I on situem aquest concepte nou de museu social que ara se’ns demana, o de retorn social de la cultura?

Com fer polítiques patrimonials?

Quins haurien de ser els mecanismes emprats? Si parlem de participació empresarial, si parlem de participació de la societat civil i si parlem del garant de l’administració pública, com encabir totes aquestes 3 peces per a què rutlli el mecanisme i el patrimoni es senti legitimat i reconegut com a be d’interès social? (si és que totes les tres parts hi estan d’acord).

Doncs segurament amb la participació, tal i com va suggerir M. Piñeiro en el seu post, i/o sota fórmules de col·laboració més complexes com va proposar J. CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Glarner. La participació proactiva hauria de ser la clau fonamental per a què un sistema tan complex com el què estem vivint funcioni: sota una participació política individual, sota una militància en entitats ciutadanes, en iniciatives culturals sense lucre, en xarxes, en projectes territorials que reportin benefici social i econòmic, en empreses que creïn riquesa laboral i que no perjudiquin els interessos socials, en beneficis per al territori i en beneficis per als ciutadans. Es demana una participació ciutadana prescriptiva, on les seves intervencions marquin les directrius de la gestió d’aquest patrimoni i on les empreses obtinguin satisfacció empresarial oferint, ineludiblement, benefici social… La societat està patint canvis molt accelerats!

I aleshores els professionals del patrimoni? Molts de nosaltres estem adscrits a col·legis, associacions professionals, entitats que recullen en els seus estatuts el reconeixement de les nostres tasques, la intermediació davant possibles situacions de risc i l’enriquiment professional… Doncs també hauria de ser en aquests espais on hauríem d’insistir i exigir participació i opinió davant de neguits i mesures amb l’ens polític i altres agents, discrepar i denunciar certes situacions o actuacions que afecten el nostre sector, en definitiva remoure consciències i proposar mecanismes i alternatives als especialistes. I encara podríem fer més, i és no oblidar-nos del ciutadà que sent una gran desafecció cap a les institucions culturals, i més cap als museus, ajudant a desacralitzar la imatge dels espais museístics, no és incompatible la rigorositat acadèmica amb la socialització dels espais, no ens serveix de gaire oferir coneixements si no tenim qui els rebi i comparteixi, la tecnologia digital ho està capgirant tot, les maneres de treballar que teníem fins ara es fan arcaiques, per la qual cosa, obrim el coneixement i fem que la societat es faci seu el museu, i nosaltres professionals propiciem aquests racons d’intercanvi en la nostra dinàmica laboral.

I l’administració pública? Doncs els organismes que conformen l’estructura político-administrativa de la nostra societat haurien de vetllar per l’interès i pel be comú del seu territori, cadascuna dins la seva competència i sense oblidar el territori al qual representen, en tot el seu conjunt, recordem que parlem de diners públics i de responsabilitat política i social d’aquests recursos, haurien de protegir el patrimoni i defensar qualsevol iniciativa que tingués retorn en benefici social, és a dir, exigir la RSC dels projectes als quals dóna suport, perquè segurament, sinó no hi ha retorn de benefici social, de benestar espiritual, d’identitat, d’inclusió social dels col·lectius més fràgils, retorn educatiu o formatiu, aleshores no tindria gaire sentit que l’administració hagués de fer cap tutela. Però segurament, el què més hauria de tenir en compte per a que aquest tot fos possible, és que hauríem d’exigir -és una obligació ciutadana i un dret reconegut de ‘justícia social’-, que fomenti i articuli aquests espais de trobada, de participació i debat que són fonamentals per a què tots 3 actors acabin entenent-se, hi hagi transparència i en surtin iniciatives d’interès públic i social; fomentar la participació transversal ciutadana de tots tres agents socials (sector privat, sector públic i ciutadania) en aquests espais, ens donaria empenta, un diàleg permanent i força i legitimació mútua per a una millor preservació del patrimoni i una major cohesió social, per tant, un lloc millor per viure.

Si volem fer canvis, si no volem morir d’inanició en un sistema cada cop més obsolet,ara més que mai fem polítiques!

Carme Rodriguez Gestora cultural i esp. en comunicació Coordinadora de comunicació cultural del Dept.

Cultura i del Museu de Sant Boi @carmemix

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

Valoració de la visita al jaciment de Sikarra de Prats de Rei El darrer trimestre hem estat parlant sobre diferents aspectes de les polítiques patrimonials, i també sobre els diferents agents que fan o participen d’aquestes polítiques, per aquest motiu, quan se’ns va presentar l’oportunitat de poder visitar una de les experiències més recents protagonitzada per la societat civil movent-se pel seu patrimoni, no ens ho vam pensar dos cops: El passat dissabte 21 de desembre vam visitar al jaciment arqueològic de Sikarra, a Prats de Rei. La troballa és d’una gran rellevància històrica i patrimonial i malgrat tot, la decisió inicial que havien pres les administracions havia estat reblir-lo i posposar la seva museïtzació per a més endavant, fet que va implicar la intervenció de diferents col.lectius socials de la zona per demanar l’activació immediata d’aquest jaciment defensant la seva rellevància i reivindicar la identitat territorial d’una demarcació històrica com és la segarrenca, sembla hi ha indicis que apunten que s’hagi descobert la ciutat íbera de Sikarra.

La pressió social i mediàtica va ser tan intensa que al final, i des de fa poques setmanes, van aconseguir el compromís ferm de part d’un d’aquests organismes públics, la Diputació de Barcelona, per a procedir a condicionar l’espai i fer-lo visitable durant els propers mesos. Vam estar allà per veure el jaciment i escoltar de primera mà els protagonistes d’aquesta iniciativa, el museu Josep Castellà de Prats de Rei i les entitats civils Salvem Sikarra, Forum l’Espitllera i l’Associació cultural Sigarra.

Acabats d’arribar, vam fer un recorregut per Prats de Rei, una població que per les excavacions que s’han anat fent des dels anys 60, és rica en restes íberes i romanes. La primera sorpresa va ser veure el jaciment de Sikarra cobert, sols feia tres dies que s’havia procedit a instal.lar una coberta provisional per protegir el tram de muralla de 10 metres i el fossat de les incremències metereològiques, i ajudar a mantenir l’excel.lent estat de conservació en què es troba; el geotèxtil impedeix, de moment, veure la dimensió de la muralla i els seus extraordinaris carreus, però ens n’alegrem molt per tothom, calia fer-hi algun tipus CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

d’intervenció ràpida. Tot seguit vam poder visitar el magatzem provisional amb restes de columnes romanes que omplien el fossat i que estaven ubicades a tocar de la torre romana que també hi ha al jaciment, i després, el museu Josep Castellà, un petit espai que acull aquesta col.lecció d’on treu el nom i les restes arqueològiques trobades al llarg de les excavacions, així com un racó -amb cinematògraf i tot- en homenatge al lloc que abans havia estat el cinema de

Els assistents van interessar-se per saber més sobre la xarxa Sikarra, quines havien estat les seves actuacions, alguna de les quals havia arribat a l’autofinançament, i com havia seguit endavant sense el suport inicial de l’administració la qual es va sumar al projecte un cop aquest ja duia un recorregut de quasibé dos anys. També es va parlar del paper dels ens públics, que de moment, és el de preservar i es va apuntar que segurament caldria pensar de fer un nou

la població. Tots vam destacar la museografia senzilla i austera però eficient i clara del recinte, així com també es va valorar molt els esforços, que de manera voluntària i per torns, realitzen els membres d’una entitat del poble per obrir els caps de setmana i mantenir viu aquest espai. I, per acabar i després de passar molt de fred, va venir el debat amb un bon cafè i galetes.

requeriment legislatiu per a la preservació dels jaciments de gran rellevància, ja que, d’altra banda i en aquest cas, tot i l’acceptació del projecte museogràfic, encara no ha esdevingut una realitat complerta perquè no es tracta d’una obligació legislada. Algú va preguntar pel futur del jaciment, pel model de gestió i la seva posada en valor i des de xarxa Sikarra ens van comentar que no havien pensat en un model establert, que, de fet, tampoc creien que hi haguessin d’entrar, per tant es van plantejar si opcions com la cessió a l’administració, el voluntariat o l’autogestió serien una bona sortida per aquesta realitat. Tot plegat va portar a parlar sobre el patrimoni com a element identitari, els agents implicats, algun model com l’anglosaxó, la necessitat de fer autocrítica entre els professionals, sobre els museus comunitaris, sobre la necessitat de no haver d’arribar a reaccionar per pressió, sobre el poc debat ciutadà per protegir restes arqueològiques, sobre el fet de l’escassa organització de la societat civil per defensar el patrimoni -i sí, en canvi, molta tradició en altres àmbits com el medi ambient-, la bombolla que pot comportar el turisme dit cultural i molts d’altres temes que van quedar damunt la taula, potser per a futures trobades o debats amb la participació de tots vosaltres.

El debat es va centrar bàsicament en el paper de la societat civil en la reivindicació d’un patrimoni, la seva importància, les actuacions de les administracions i dels professionals, els protocols vigents i com encabir els mecanismes per articular aquestes actuacions, tot de qüestions obertes, pendents i necessàries de les diferents maneres de fer polítiques: Jaume Moya ens va presentar la Xarxa Sikarra, una xarxa d’entitats del territori que busquen establir sinèrgies entre els diferents municipis que conformaven la comarca històrica de Sikarra, compresa entre tres de les actuals demarcacions administratives. Ens va explicar el fonament dinamitzador social, econòmic i cultural de la xarxa per la posada en valor del territori i com el procés reivindicatiu que van liderar fent soroll mediàtic, social i polític va ser clau per arribar a la situació actual. Jordi Segura, en canvi, ens va parlar del paper del museu municipal en la preservació de les restes i com es van anant succeïnt les interlocucions amb les diferents administracions i agents implicats fins el moment d’ara.

I per acabar, voldriem agrair la involucració de tots qui ens anéu acompanyant i feu crèixer el projecte Cafès, ara ens acomiadem per uns dies. Us desitgem gaudiu del patrimoni i #patrimonejant molt, tornarem amb la publicació nr. 1 i una nova proposta pel següent trimestre

CAFÈS DE PATRIMONI Polítiques patrimonials Nr. 1_setembre – desembre’13

CRÈDITS I AGRAÏMENTS

COORDINADORS DEL PROJECTE Vàngelis Villar: @vangelisvillar Daniel Gutierrez: @daniguties Carme Rodriguez: @carmemix

AGRAÏMENTS * A tothom que ens heu fet costat des del primer dia del projecte. * Gràcies per les observacions i les participacions virtuals i presencials a les visites que organitzem. * Gràcies als autors dels textos per la vostra col.laboració desinteressada.

CAFÈS DE PATRIMONI http://cafesdepatrimoni.wordpress.com/ @cafesdepatr