CAFÈS DE PATRIMONI Nr. 0 _ Patrimoni en risc maig/juliol’13
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13
Districte 22@
INTRODUCCIÓ: PATRIMONI EN RISC Amb aquest post s’obre una nova etapa a Cafès de Patrimoni basada en la participació i la reflexió crítica envers el patrimoni cultural, les seves potencialitats, capacitats i usos… o mals usos. El primer bloc temàtic del nou Cafès de Patrimoni està enfocat a debatre sobre el Patrimoni cultural en risc: Què entenem com a risc? És perill? Què significa perdre el patrimoni? A continuació i per mitjà d’una sèrie de preguntes i una conclusió final, obrim aquest nou espai de debat a la xarxa… Esteu preparats?
Què és un bé patrimonial? Valoració, protecció i dinamització? El valor de tot testimoni cultural sorgeix del seu ús i significat en el passat i en la manera que ha arribat fins el present, en el context de la comunitat que el va crear i
reproduir. Difícilment parlarem d’un patrimoni immaterial no lligat a les formes de vida materials en un territori i en un moment històric concrets, tot i que hagi conegut nous significats i valors.
establir la seva funció social, és a dir, promoure i fomentar els seus valors per a què generin oportunitats a nivell educatiu, social, cultural i econòmic a les comunitats sustentadores.
Quin és el valor d’aquests elements? Com els podem aprofitar?
I com a conclusió…
Molts elements del passat han perdut el seu sentit original: camins que no porten enlloc, camps de conreu urbanitzats, masies i terrenys adaptats a nous usos, fàbriques convertides en biblioteques, celebracions rurals que s’han fossilitzat…. És necessari per tant tornar a situar aquests elements per a què tinguin un sentit en el temps i l’espai. És necessari contextualitzar la seva aparició i el seu significat per a què formin part del nostre entorn i tinguin sentit i funcionalitat en el present. Si identifiquem, protegim i reconeixem els valors dels béns patrimonials, el següent pas és
Ciutadania i patrimoni cultural són conceptes entrelligats i indivisibles. Oblidar el patrimoni és dimitir com a ciutadans. No reconèixer la funció social del patrimoni existent en un territori és desaprofitar les seves potencialitats, els seus recursos i les seves capacitats… però el més important, és fer invisibles els seus ciutadans. Amb les opinions de veus convidades que anirem penjant en aquest espai i les vostres, ens agradarà molt fomentar el diàleg en xarxa, també en properes visites! Gràcies i endavant!
Text de l’equip de Cafès de patrimoni amb la col·laboració d’Isabel de la Parte (antropòloga)
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13
PATRIMONI EN RISC: REFLEXIONS DE JOSEP MARIA SOLIAS Lupus est homo hereditati, non curator Frase adaptada de l’original de Plaute (A Hobbes li va sortir molt millor). Tot el patrimoni, per definició, està en risc. Si no ho està, probablement, no és patrimoni, ja que el que volem es preservar-lo al llarg dels segles. I la preservació implica la defensa davant d’amenaces, ja siguin reals, previsibles o sobtades..
El primer perill per al patrimoni és ell mateix. Rés no dura per sempre: la major part de les coses fetes per la Humanitat no han arribat fins a nosaltres i les que ho han fet tenen problemes intrínsecs de conservació. Des de les pintures paleolítiques que no es pot ni respirar davant d’elles, fins les voltes catalanes que tenen la incomoda mania de desfer-se soles amb el temps. Per tot arréu trobem desastres potencials que converteix als tècnics de patrimoni, molts cops, en poc més que embalsamadors de restes més o menys ben conservades. D’altra banda, les intervencions urbanístiques i arquitectòniques que han afectat el patrimoni ens han proporcionat algunes intervencions reeixides, però especialment un autèntic catàleg dels horrors. I no vull parlar de les destruccions, si no de quan s’ha intentat gestionar el patrimoni en risc. Per mi, el clàssic el constitueixen els fragments de patrimoni sense context en mig d’una rotonda (porta d’església, premsa de vi, paviment, masia, etc..). Un altre tipus d’intervenció de traca la constitueixen els edificis fets amb intenció de salvar el patrimoni i que,
generalment, acaben sent un exercici d’autoafirmació del projectista i un autèntic suplici per al patrimoni i els que hi han de treballar.
I dins la professió, què hi trobem? La gestió del patrimoni implica, en primer terme, una “negociació” no formalitzada entre dos extrems: el patrimoni despullat, usat i manipulat pel màxim nombre de gent o el patrimoni amagat, protegit i inaccessible. En quin punt de la línia invisible que uneix els dos extrems ens convé aturar-nos? Fins on estem disposats a arribar? Podríem posar en perill el patrimoni que tenim encomanat per aconseguir avançar en la nostra agenda professional? La nostra reputació com a gestors patrimonials millorarà si som capaços de posar el patrimoni a l’abast de cada cop més gent: el nombre de visitants és un paràmetre bàsic de gestió. Si forcem una mica la il·luminació per tal que els objectes llueixin més a les vitrines, segurament, augmentarem el nombre de visitants i, això, segur que és bo en la nostra vida laboral. Fins a quin punt estem disposats a deixar-nos caure dins el costat fosc? I, per últim,
fins a quin punt els poders públics nacionals estan disposats a defensar el patrimoni? Les nostres regulacions són molt estrictes i no ajuden a crear llocs de feina poc qualificats, però si ben pagats, en el món de la construcció. Les administracions tenen molt patrimoni amortitzat que genera grans despeses i ara estem de vaques magres. Que ens espera: relaxaments en les normes? Dificultats inexplicables per a formar part dels catàlegs? Baixes d’inventari? Endarreriments de les inspeccions? Coses mai vistes ens esperen els propers anys…
Josep Maria Solias doctor en Història Antiga, Director del Museu d’Història de l’Hospitalet i fundador de KuanUm, grup de recuperació de la gastronomia històrica.
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13
Castell d’Aleppo, Siria, by unesco.org
PATRIMONI EN RISC EN TEMPS DE CONFLICTES: REFLEXIONS D’ANTONI ROJAS Un context on podem parlar de patrimoni en risc és el vinculat als conflictes bèl·lics. En el marc de les guerres que han rebut més atenció pels mitjans de comunicació, les agressions al patrimoni cultural sempre han estat presents. A la guerra del Golf van ser habituals les notes de premsa on es destacava la desaparició, degradació o expoli d’elements patrimonials. Anys més tard, la destrucció dels Budas de Bamiyan (2001) per part dels talibans va generar un destacat impacte mediàtic. Poc després, la guerra dels EUA a Irak (2003) va esdevenir un constant tauler d’informacions entorn el tràfic de patrimoni o la desaparició d’equipaments patrimonials. Durant la revolució a Egipte (2011) es van produir diversos episodis d’atac al patrimoni cultural, dels
quals les afectacions a peces del Museu del Caire van ser dels més difosos i comentats. L’actual conflicte a Síria està deixant un degoteig de notícies entorn de saqueig de jaciments arqueològics, espoli de material moble, o destrucció d’elements arquitectònics amb segles d’antiguitat. De tots aquests conflictes, a la memòria col·lectiva queda la imatge de la poca efectivitat de les reiterades denuncies per part organitzacions en defensa del patrimoni cultural. Aquestes veus no han pogut evitar la seva destrucció en el marc dels esdeveniments esmentats. I fins ara, hem parlat dels casos més mediàtics. De les guerres que no apareixen als mitjans trobarem, de ben segur, localitzarem i identificarem un patrimoni cultural amb un alt perill de desaparèixer sense deixar rastre ni notícia, un patrimoni en risc.
Antoni Rojas Tècnic de projectes i responsable de la Unitat d’Estudis i Anàlisis de l’ICRPC Podeu llegir més reflexions al seu blog Patrimoni Cultural
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13
Pavelló de Sant Rafael
VISITA AL RECINTE MODERNISTA DE L’ANTIC HOSPITAL DE SANT PAU Benvolguts i benvolgudes, al llarg de les darreres setmanes us hem anat proposant tot un seguit de textos i iniciatives la finalitat de les quals ha estat començar diverses reflexions al voltant d’un tema tan punyent com és el patrimoni en risc. Us proposem seguir participant on line –ens agradarà molt saber on estan per a vosaltres alguns d’aquests punts calents, per exemple, en el mapa de patrimoni en risc–, o que be oferiu opinions i obriu debat en els textos que hem penjat i que continuarem penjant, però com ja és costum, també tindrem l’ocasió de trobar-nos per fer una visita extraordinària i veure i viure en directe una experiència de bones pràctiques en la recuperació i conservació del patrimoni en risc: El proper dissabte 20 de juliol a les 10:00 hores, la Fundació privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ens acollirà en el recinte modernista de l’antic Hospital de Sant Pau, declarat patrimoni de l’humanitat des de l’any 1998, i ens oferirà una visita comentada per l’espai que el genial arquitecte Domènech i Muntaner va construir pensant en un microcosmos que recollís les més modernes tendències hospitalàries de principis del s. XX i així acomplir les necessitats sanitàries de la ciutat de Barcelona. Una visita especial que ens aproparà al gran procés de rehabilitació patrimonial que s’ha anat realitzant al llarg dels últims 4 anys en aquest edifici símbol de la modernitat arquitectónica de l’època, encara ara, que el seu
autor va idear amb conceptes tals com la geotèrmia dels espais, les volumetries, la distribució racional dels seus 22 pavellons, o les arts industrials aplicades amb la col.laboració dels millors artesans, i també ens faran conèixer el pla d’usos que s’està aplicant per a convertir el recinte històric de Sant Pau en un espai especilitzat en la recerca i innovació en els àmbits de l’educació, la salut i la sostenibilitat, i que està reunint organismes internacionals i institucions interessades com l’Institut Internacional de la Universitat de Nacions Unides o l’Institut Forestal Europeu. De fet creiem que aquest és un bon exemple de com un espai patrimonial en risc ha sabut reinventar-se respectant els seus orígens. La visita especial que la Fundació ens ha preparat per als assistents d’aquest Cafè de Patrimoni consistirà en el següent: 10:00 h. Trobada, introducció inicial en l’antiga àrea administrativa i visita a 4 dels pavellons restaurats del recinte històric de l’Hospital de Sant Pau. 12:00 h. Coffee break i xerrada-tertúlia amb membres especialistes de la Fundació privada de l’Hospital sobre el pla d’usos, incloent el futur espai cultural que espera convertir-se en un nou pol d’atracció turística de qualitat. Cafès de patrimoni és una trobada informal de caràcter gratuït. Per assistir-hi, escriviu al formulari adjunt. Us recordem que les places són limitades a 30 persones i que caldrà tenir en compte que l’ús del casc serà obligatori. Gràcies per seguir-nos! Text de l’equip de Cafès de patrimoni
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13
Wikimedia Voltes_del_circ_Tarragona_JoanCreus
PATRIMONI EN RISC, PATRIMONI MUNDIAL: REFLEXIONS D’AMÍLCAR VARGAS El Patrimonio Mundial en Catalunya. Diversidad y oportunidad. La inclusión de una obra en la Lista del Patrimonio Mundial de la UNESCO representa un reconocimiento a los Valores Universales Excepcionales de los sitios que han sido propuestos por los Estados parte que han firmado y ratificado la Convención del Patrimonio Mundial (UNESCO 1972). En la reunión del Comité del Patrimonio Mundial de 1984, se incorporaron en la citada lista los primeros bienes propuestos por el Estado español, dentro de los cuales destacan los primeros ubicados en Catalunya: tres obras del arquitecto Antonio Gaudí (Reus 1852-Barcelona 1926): Palau Güell, Parque Güell y Casa Milà, mejor conocida como “La Pedrera”, ubicadas en la ciudad de Barcelona. Desde entonces la lista ha ido creciendo y al momento actual, el territorio catalán cuenta con un total de seis sitios inscritos en la Lista de Patrimonio Mundial de tipo Cultural: 1. Obras de Antonio Gaudí (1984 y 2005) (UNESCO 2013) 2. Monestir de Poblet (1991) (UNESCO 2013) 3. Palau de la Música Catalana y Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1997) (UNESCO 2013) 4. Arte rupestre del arco mediterráneo (1998) (UNESCO 2013) 5. Iglesias románicas de la Vall de Boí (2000) (UNESCO 2013) 6. Conjunto arqueológico de Tarraco (2000) (UNESCO 2013)
Catalunya, con estos seis lugares declarados, se convierte en la segunda CCAA con más sitios en la Lista Patrimonio Mundial de España, sólo superado por Castilla-La Mancha con ochos bienes y con la misma cantidad que Andalucía (si consideramos el bien de tipo natural con el que cuenta y que aquí no hemos declarado). Geográficamente la distribución se concentra en la parte sur y central de Catalunya, siendo Barcelona la que cuenta con más espacios abiertos al público: obras de los arquitectos Antoni Gaudí y las dos obras de Lluís Domènec i Muntaner. Excepto el Arte Rupestre, cuyos centros de interpretación se encuentran en tres poblaciones distintas (Ulldecona, Montblanc y El Cògul) con relativas dificultades de acceso, el resto de los sitios son más sencillos para llegar con transporte público. La web de Turismo de Catalunya ofrece opciones para poderlos visitars casi todos. Pese a que España es el tercer lugar mundial en sitios de Patrimonio Mundial y el segundo en toda Europa, las agencias de viajes difícilmente ofrecen en algún producto todos o algunos de estos bienes con el guión transversal de su valor universal excepcional. He aquí una oportunidad de desarrollo de nuevas formas de interpretación que mediante la línea transversal arriba mencionada, pueda ser el hilo conductor para conocer los sitios que por sus características se han considerado Patrimonio de la Humanidad. Más adelante, continuaremos describiendo los bienes y los criterios por los que fueron incluidos en la Lista de Patrimonio Mundial y las obligaciones que implica para los Estados parte.
Amilcar Vargas Arqueólogo y gestor cultural. Master en Gestión Cultural por la Universitat de Barcelona con el proyecto “Cataluña, Patrimonio Mundial”
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13
Debat al pavellò de Sant Rafael
VALORACIÓ DE LA VISITA AL RECINTE DE L’HOSPITAL DE SANT PAU Benvolguts i benvolgudes, el passat dissabte dia 20 de juliol vam poder gaudir d’una excepcional visita al recinte de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. Aquest recinte, planificat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, actualment està en procés de rehabilitació després d’haver patit diverses reformes i moments d’abandonament un cop els pavellons originals no van poder assumir les seves funcions sanitàries originals degut als requeriments tècnics, sanitaris I de seguretat actuals. Volem agrair un altre cop l’atenció rebuda pel personal de la fundació privada de la Santa Creu i Sant Pau, ens propietari i gestor del recinte, i haver pogut gaudir junts de la visita i el posterior debat. Segons el nou pla d’usos, el recinte històric de Sant Pau, doncs, està sent habilitat per poder ubicar-hi, en breu, oficines d’organismes internacionals. Aquest recinte, doncs, perdrà la seva funció inicial per tenir-ne una de nova. Això, en el fons, implica uns canvis en la funcionalitat dels pavellons dissenyats per Domènech i Montaner i obliga a passar uns espais eminentment diàfans a espais d’oficines. Aquest canvi, però, s’ha realitzat mitjançant encàrrecs a diferents arquitectes que han treballat amb la premisa de fer arquitectures efímeres i amb la capacitat de percebre els sostres dels pavellons, així com adequar-lo a les necessitats concretes dels nous inquilins. Tot i que encara queden moltes zones per restaurar i ajardinar, i per això, en part, el recinte
mostra un aspecte parcialment inacabat, ja es poden començar a veure com seran aquests espais i com alguns dels projectes han estat resolts. Finalment destacar que l’espai no serà només per a ús privatiu per a estaments internacionals sinó que mantindrà una funció cultural centralitzada, bàsicament, en el pavelló d’administració, l’entrada al recinte. Aquest acollirà un espai cultural en el qual ja s’està treballant i que allotjarà peces de la col·lecció original del projecte de l’hospital i de l’arquitecte, així com exposicions temporals de producció externa. Quant al debat de la trobada, pensat per a posar punt final a la reflexió sobre l’existència d’espais patrimonials en risc i amb el recinte de Sant Pau com a espai que ha sabut eliminar aquest risc mitjançant l’atorgació d’un nou ús a un espai abandonat, va derivar també a parlar del model de gestió, eminentment privat, del centre; així com a
la confrontació entre un model d’explotació turística principalment privada i el model de ciutat de Barcelona, una ciutat que deriva des de fa uns anys a adoptar una política d’explotació massiva dels espais patrimonials amb la conseqüent pèrdua d’identificació per part dels ciutadans. I per acabar, volem agrair la participació de tots els visitants, les opinions rebudes, els tuits llençats, fotografies, etcètera. Ens acomiadem uns dies per l’estiu i la calor, gaudiu del patrimoni i us recordem que si voleu compartir amb nosaltres les vostres visites a espais patrimonials, podeu fer-ho mitjançant l’etiqueta #patrimonejant a les xarxes. Text de l’equip de Cafès de patrimoni
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13
CRÈDITS I AGRAÏMENTS
COORDINADORS DEL PROJECTE Vàngelis Villar Daniel Gutierrez Carme Rodriguez
@vangelisvillar @daniguties @carmemix
AGRAÏMENTS A tothom que ens heu fet costat des del primer dia del projecte. Gràcies per les observacions i les participacions virtuals i presencials a les visites que organitzem. Gràcies als autors dels textos per la vostra col.laboració desinteressada. Gràcies a tots aquells que ens acabeu de conèixer, esperem aviat la vostra col.laboració, el patrimoni és més viu que mai i ens correspón a tots, professionals, ciutadania, institucions i administracions preservar-lo com a element de cohesió i identitat social. Aquest projecte és una goteta més en aquest immens oceà… GRÀCIES!
CAFÈS DE PATRIMONI http://cafesdepatrimoni.wordpress.com/ @cafesdepatr CREATIVE COMMONS
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni en risc Nr. 0_maig – juliol’13