CAFÈS DE PATRIMONI Nr. 3 _ Patrimoni immaterial maig/juliol’14
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
Castells, per David Oliete
PATRIMONI IMMATERIAL, PATRIMONI EFÍMER? De manera habitual ens referim al patrimoni com a restes del passat que ens han estat llegades pels nostres avantpassats i que considerem que hem de conservar per als nostres descendents. Aquesta referència tradicional al patrimoni material, i específicament de caràcter històric, ens circumscriu a un seguit d’elements determinats i ens tanca a considerar altres tipus d’elements que, poc a poc, han anat accedint a la nostra consideració de patrimoni i que han anat modificant la concepció tradicional, més tancada, cap a concepcions més obertes on se’ns permet tractar altres temes que ens són propers com poden ser la sostenibilitat ambiental o la vàlua de la nostra història i tradició més recents. Patrimoni immaterial El patrimoni immaterial és un dels elements de recent adaptació al ventall d’elements patrimonials. La seva inclusió i regulació en texts legals es remunta a la primera dècada del present segle tot i que en podem resseguir referències
fins als anys 90 del segle passat. Però què és el patrimoni immaterial? Podem considerar com a tal les pràctiques i expressions vives que han estat heretades dels nostres avantpassats però que encara perduren en una comunitat. És doncs un tipus de patrimoni de forta vinculació amb elements com la memòria, la identitat, la diversitat, etcètera. Diferents estaments han treballat en la descripció de què podem entendre per patrimoni. Des de UNESCO, al Ministeri de Cultura o la mateixa legislació catalana delimita i expressa què s’entén legalment per patrimoni immaterial i, per tant, què hem de procurar conservar de manera comunitària. UNESCO defineix al seu article 2 del Text de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de l’any 2003:
conocimientos y técnicas -junto con los instrumentos, objetos, artefactos y espacios culturales que les son inherentes- que las comunidades, los grupos y en algunos casos los individuos reconozcan como parte integrante de su patrimonio cultural. Este patrimonio cultural inmaterial, que se transmite de generación en generación, es recreado constantemente por las comunidades y grupos en función de su entorno, su interacción con la naturaleza y su historia, infundiéndoles un sentimiento de identidad y continuidad y contribuyendo así a promover el respeto de la diversidad cultural y la creatividad humana. A los efectos de la presente Convención, se tendrá en cuenta únicamente el patrimonio cultural inmaterial que sea compatible con los instrumentos internacionales de derechos humanos existentes y con los imperativos de respeto mutuo entre comunidades, grupos e individuos y de desarrollo sostenible.
Artículo 2. Definiciones: 1. Se entiende por “patrimonio cultural inmaterial” los usos, representaciones, expresiones,
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
2. El “patrimonio cultural inmaterial”, según se define en el párrafo 1 supra, se manifiesta en particular en los ámbitos siguientes: a) tradiciones y expresiones orales, incluido el idioma como vehículo del patrimonio cultural inmaterial; b) artes del espectáculo;
c) usos sociales, rituales y actos festivos; d) conocimientos y usos relacionados con la naturaleza y el universo; e) técnicas artesanales tradicionales.
Des de Cafès de Patrimoni volem proposar una mirada curiosa
entorn del patrimoni immaterial. Què inclouríeu en aquesta recent categorització del patrimoni? Us sembla un àmbit suficientment acotat? I els criteris suficientment definits? Si és la comunitat el principal actiu d’aquest patrimoni, aleshores potser podríem parlar del patrimoni més social? Quina opinió en teniu? Equip Cafès de Patrimoni
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
Festa d’Algemesí, de RiberaExpress
PATRIMONI IMMATERIAL: DEL RECONEIXEMENT AL CONSUM, PER JORDI BERTRAN El patrimoni immaterial és un concepte relativament nou que va agafar força a partir que la UNESCO realitzà la Recomanació sobre la salvaguarda de la cultura tradicional i popular el 1989, l’impulsà amb la Proclamació de les obres mestres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat el 2001, i molt especialment en la seva Convenció del 2003. Posa en valor un seguit d’elements que van més enllà del patrimoni material, és a dir, el monumental. En un planeta global com l’actual el concepte de la immaterialitat va lligat a especificitats locals o territorials estretament vinculades a les identitats comunitàries facilitadores de la comunicació i la permeabilitat entre les persones. Aquesta idea contribueix a superar la realitat de l’individualisme del segle XXI, imperant en el primer món. Les festes o les llengües són dins aquest patrimoni immaterial. El reconeixement internacional afegeix una pell de prestigi a manifestacions que han estat o estan amenaçades. Alhora, però, en alguns casos es cau en una
banalització d’aquestes mostres reconegudes a través d’una extensió imitativa però desproveïda d’ànima. També esdevé preocupant l’ús turístic del patrimoni immaterial que certes administracions pretenen explotar, en una línia similar a la ja fallida, impulsada per al gaudi dels guiris per Fraga Iribarne quan era ministre d’un llunyà govern espanyol. La salvaguarda d’aquest patrimoni no passa per la descontextualització i exhibició desnaturalitzada per als turistes. El valor afegit cabdal del patrimoni immaterial és l’estimació que li dediquen els que el fan possible. Tant important és la cerimònia íntima i familiar de fer cagar el tió com l’assistència multitudinària a una de les representacions del Misteri d’Elx, una de les escasses mostres de teatralitat medieval que han sobreviscut a papes, reis i alcaldes. Espais com el Museu de la Festa d’Elx o el Museu Valencià de la Festa d’Algemesí són treballs acurats i seriosos sobre el patrimoni immaterial proclamat per la UNESCO. L’interpreten i l’ajuden a comprendre per les ànimes foranies a la comunitat celebrant.
Jordi Bertran Gestor cultural, ha treballat a Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i a la Fundació Fira Mediterrània de Manresa. Especialista en cultura popular, ara prepara el projecte del futur Museu Casteller de Catalunya. @moncasteller
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
interlock MCLS Digitalison, de bert_m_b
PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL I ARXIUS DIGITALS, PER SANTI LOPERA Davant la cada cop més freqüent digitalització dels arxius i la conversió dels documents en zeros i uns que viatgen a gran velocitat pel ciberespai algú podria preguntar-se si aquests nous arxius digitals es poden considerar patrimoni immaterial. En aquest text intentaré donar de forma breu la meva visió de la qüestió. Per un costat, tot i que la definició de patrimoni immaterial (que ja s’ha aportat en aquest bloc) dóna la impressió d’una certa vaguetat, sí sembla clar que apunta cap a manifestacions culturals arrelades en la tradició i recolzades per grups humans. Aquí el terme clau és el de cultura, la definició del terme i les diferents accepcions que existeixen, però no hi entrarem perquè aquesta qüestió donaria per obrir altre debat. Només direm que des d’un punt de vista arxivístic els documents neixen amb un valor primari que respon a la finalitat per la qual han sigut creats (valor administratiu, valor jurídic, valor probatori) i que durant el seu cicle de vida acostumen a perdre i poden (o no) adquirir un valor secundari que aconselli la seva conservació (valor històric, valor cultural). Per tant, només una petita part dels documents que es generen arriben a assolir un valor cultural, que ha de ser avaluat i reconegut en cada moment històric i en cada societat, donat que no són qüestions permanents i els criteris evolucionen amb el temps. A Catalunya
l’organisme responsable d’aquesta tasca és la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental. A tall d’exemple podem dir que la carta que Alfons el Magnànim va escriure a la seva dona el 9 de desembre de 1447 i que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó avui dia té un indubtable valor històric i cultural (valor secundari), però no es va crear amb aquesta finalitat sinó amb la de despatxar els assumptes diaris del rei (valor primari). Per altre costat, pel que fa referència a la suposada immaterialitat dels arxius digitals podem dir que aquesta només és aparent. Els documents digitals (ja siguin nascuts digitals o bé siguin digitalitzacions de documents en paper) ocupen un espai físic real. Sovint diversos espais físics remots uns respecte dels altres, ja sigui perquè el document està replicat en més d’un servidor (com seria el cas del núvol, per exemple) o perquè són bases de dades (conjunt estructurat de dades) que aglutinen informació conservada en diferents espais. Més enllà de la representació que ens doni la pantalla en què visualitzem el document, aquest és una cadena de bits codificada sobre un suport físic1. Existeix tota una especialització professional que estudia aquest camp, els digital forensics o forenses digitals. L’arxivística és una ciència amb un corpus teòric, una metodologia i una praxis pròpies i no una manifestació cultural. Donem un cop d’ull a la definició de document que dóna la Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC):
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
“És la informació enregistrada, amb independència de les seves característiques físiques i intel·lectuals, produïda o rebuda i conservada per una organització o una persona en el desenvolupament de les seves activitats.” No existeixen diferències teòriques entre document en paper, en pergamí, en cinta magnètica o en format digital. Cada format requereix d’unes específiques mesures de conservació i tractament, però el document ho és “amb independència de les seves característiques físiques i intel·lectuals”. Per tant els repositoris digitals que contenen documents d’arxiu hauran de considerar en tot cas pertanyents a la categoria de patrimoni documental, un concepte definit en el nostre corpus jurídic que potser en altre moment tinguem ocasió de tractar.
Santi Lopera Llicenciat en Història i Màster en Arxivística i Gestió de Documents per l’ESAGED. Actualment treballa a l’arxiu central del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya i és membre del Consell de Redacció del Butlletí de l’Associació d’Arxivers – Gestors de Documents de Catalunya. @Santi_Lopera2
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
Fira de Sant Ponç a Barcelona
SOBRE IMMATERIALITAT I SUBJECTIVITAT, PER LLUÍS GARCÍA PETIT El nou concepte de patrimoni cultural immaterial ha desfermat molts comentaris sobre la indefinició que suposadament implica i el risc que “qualsevol cosa” pugui ser considerada patrimoni. Al meu entendre, el concepte de patrimoni cultural ja implica per ell mateix un notable marge de subjectivitat. Si repassem les definicions que se’n fan ho comprovarem, i posaré com a exemple la llei del patrimoni cultural català: “El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.” Després es refereix també al patrimoni immaterial, però fixem-nos que l’essencial és que es tracta de coses “que mereixen una protecció i una defensa especial”. Això com es mesura i qui ho avalua? Perquè unes esglésies són patrimoni i altres no? Depèn només de l’antiguitat? Aquí rau, en la meva opinió, una de les claus. No perquè el patrimoni sigui intrínsecament un concepte subjectiu, sinó per com organitzem aquesta subjectivitat. Fins ara, en el cas dels monuments, dels jaciments arqueològics, dels béns mobles, etc., ha predominat àmpliament el criteri “tècnic”, el criteri dels especialistes, i s’ha deixat de banda l’opinió de la població
(potser això explica el distanciament creixent entre la societat i el “seu” patrimoni, que sembla destinat essencialment al turisme). El concepte de patrimoni cultural immaterial posa el pes de la subjectivitat en la població directament implicada, la que el manté viu, és ella qui ha de dir si un element és patrimoni o no. Per descomptat els experts tenen una funció primordial, ells disposen de moltíssima informació i poden aportar arguments i opinions, però la decisió final no els pertoca. Moltes reaccions davant del concepte de patrimoni cultural immaterial tenen a veure amb la tensió entre dues forces: l’afany de conèixer i la necessitat d’actuar. En l’àmbit del patrimoni cultural immaterial, fins ara els científics i estudiosos teníem una actitud predominantment contemplativa, que no pretenia conservar o mantenir res, i ara hem de col•laborar a transmetre aquest patrimoni immaterial a les generacions futures, perquè la societat ens ho demana. A escala mundial ens hem adonat que una part molt important de cadascuna de les cultures del món s’estava perdent i hem decidit actuar. El debat acadèmic i intel•lectual sobre el concepte és necessari i enriquidor, però no ha de representar un fre a la urgent necessitat d’actuar per preservar la diversitat cultural de la humanitat. La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la UNESCO, és la millor eina que tenim en aquests moments i hem d’aprendre a utilitzar-la. Lluís Garcia Petit Consultor de patrimoni cultural especialitzat en les convencions de la UNESCO i ha estat implicat en diversos projectes relacionats amb la Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial, un d’ells reconegut com a bona pràctica mundial.
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
Camps de blat a l’Anoia
EL TERRITORI, IMMATERIALITAT MATERIAL? PER DANI GUTIÉRREZ “Territori” “Immaterial”, a simple vista dos conceptes antagònics, oi? A nivell general sembla que el territori sempre és material. Amb aquest article i quatre idees, potser una mica forçades, vull comentar la dimensió immaterial del territori, aquella que estableix la identitat i l’esperit cultural. Pot el concepte identitat cultural ser traslladat al territori? Els llocs no són tan sols un espai geogràfic, també són una construcció històrica i una pràctica cultural. Per tant és en el territori on es reflexa clarament la identitat cultural de la comunitat que el sustenta. Avui en dia no només valorem els testimonis immobles que configuren l’existència i el caràcter dels pobles entorn el patrimoni arquitectònic, arqueològic i els assimilen als seus processos de creació. També, més que mai, hem de valorar el patrimoni artístic com a capacitat creativa i el patrimoni immaterial com a reflex de les formes de vida. Sota aquest prisma he tornat a rellegir un article d’Annete Viel “Quand souffle l’esperit des lieux” (quan es respira l’esperit del lloc). És un text molt conegut, però que no deixa de sorprendre. Ens explica que el territori és un espai viu, amb una història no fixada en el temps o l’espai i que evoluciona de manera natural o bé a partir de les accions que s’hi desenvolupen. Per tant el territori és
el fruit d’una època i un mirall dels valors (immaterialitat) de la societat que el gestiona. Sota el concepte territori el que trobem són persones, ciutadans… cultura. Si treballem la identitat i l’esperit d’un territori podrem posar en valor la seva dimensió social, cultural, urbanística, econòmica…. Per tant, coneixent la immaterialitat del territori, també podrem projectar accions de desenvolupament i millora per a les comunitats que sustenten el territori i li donen sentit. - A l’àmbit urbanístic programant accions que permetin un planejament urbanístic basat en el coneixement del lloc, per mitjà de les persones que en formen part i dels recursos materials i immaterials existents. - A través de l’educació i la cultura promovent el coneixement, la vinculació i la identificació dels ciutadans amb el seu territori. - Planificant accions de desenvolupament econòmic arrelades a l’esperit cultural i la identitat del territori. Descobrir la identitat i l’esperit del territori permet fixar una mirada alternativa, responsable i coherent sobre l’espai, permet recollir allò que és immaterial (format per les visions ciutadanes) i transformar-lo en material (accions de desenvolupament comunitari). Només cal tenir present la dimensió immaterial del territori, que massa sovint es descuida i no es pren en consideració i posar-la en valor. Dani Gutiérrez Arqueòleg i consultor en patrimoni cultural @daniguties
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
Pescadors de Palamós fent el ranxo
VISITA AL MUSEU DE LA PESCA A PALAMÓS Benvolgudes i benvolguts, En aquest últim trimestre hem anat proposat textos d’opinió relacionats amb el patrimoni immaterial, una definició de recent adaptació a la posada en valor del patrimoni cultural, un patrimoni intangible que es caracteritza per les pràctiques, usos, tècniques o coneixements que són reconeguts per la comunitat de la qual fan part com a part integrant de la identitat, la diversitat o la memòria col.lectiva. Hem tocat aspectes diferents en relació a la definició, el concepte, la subjectivitat o la comunitat i el territori com a eixos vertebradors indispensables. I com acostumem a fer per tancar el debat, us proposem una sortida a un espai patrimonial per trobar-nos i debatre sobre aquesta proposta i sobre el patrimoni immaterial. En aquesta ocasió, us oferim una interessant visita a terres empordaneses on podrem viure i ‘tastar’ en directe alguns dels aspectes immaterials més interessants: El proper dissabte 12 de juliol a les 10:15 hores, el Museu de la Pesca que es troba a la vila de Palamós, ens acollirà per visitar-lo i conèixer en directe un dels oficis més representatius de la nostra cultura mediterrània com és el món de la pesca, la gent de mar, les confraries i el fet marítim, així com la magnífica tasca realitzada pel Museu i la Càtedra d’Estudis Marítims (amb Universitat de Girona i Ajuntament de Palamós) en la recuperació de la memòria oral i immaterial, el
fet etnològic i cultural d’aquesta pràctica i la seva reivindicació en clau social a partir d’un grapat d’interessats activitats, com la del nou i innovador Espai del Peix, un recinte on es reivindica i dóna a conèixer el producte del peix des de la venda a subhasta fins arribar a taula, a partir de la gastronomia local i la cuina marinera tradicional, parts fonamentals de la dieta mediterrània, patrimoni mundial immaterial. La trobada que ens han preparat a Palamós per als assistents d’aquest Cafè de Patrimoni consistirà en el següent: 10:15 h. Trobada davant del Museu de la Pesca i visita de l’espai. 12:00 h. Visita a l’Espai del Peix, coffee break i tertúlia amb els gestors del Museu del Peix sobre la seva proposta des de la investigació i implicació amb els col.lectius del territori. 14:00 h. Show-Cooking a l’Espai del Peix on els cuiners prepararan diversos plats mariners amb peix que ens aniran explicant mentre cuinen i que, un cop llestos, anirem tastant (activitat pendent d’un nombre mínim assistents, preu de 20€). Cafès de patrimoni és una trobada informal de caràcter gratuït. Per assistir-hi, escriviu aquí, al formulari adjunt abans del 8 de juliol. Us recordem que les places són limitades a 20 persones. Qui es vulgui quedar a la degustació i/o que tingui necessitat de compartir cotxe que ens ho indiqui en el mateix formulari. Gràcies per seguir-nos!
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
Museu de la Pesca a Palamós
VALORACIÓ DE LA VISITA AL MUSEU DE LA PESCA I A L’ESPAI DEL PEIX Aquest trimestre, des de Cafès de Patrimoni hem centrat el debat del nostre blog en el patrimoni immaterial, un concepte relativament nou que ha permès ampliar la consideració sobre què és patrimoni a un seguit de manifestacions culturals que fins fa poc n’estaven excloses o no eren prou tingudes en compte precisament perquè no tenien una realitat física concreta, limitada i permanent. La concreció de la idea de patrimoni immaterial, estretament vinculada a la identitat comunitària, no ha estat exempta de debat i de certa polèmica sobre el seu caràcter subjectiu o sobre els seus límits. Però, com ha explicat Lluís Garcia Petit, el mateix concepte de patrimoni ja és, en bona part, subjectiu. I com han fet notar Dani Gutiérrez i Santi Lopera, si abandonem els prejudicis i ho argumentem de manera sòlida, el concepte de patrimoni immaterial es podria ampliar als fruits de les noves tecnologies (els arxius digitals) i a realitats físiques que no pensàvem que podien tenir també una vessant immaterial (el territori, el paisatge). Finalment, Jordi Bertran ens ha recordat que el reconeixement i la valoració d’un patrimoni també pot comportar perills i
possibles efectes nocius. En el cas del patrimoni immaterial, aquests perills són la banalització i la turistització. Per tancar aquest bloc, des de Cafès de Patrimoni vam organitzar fa uns dies una visita al Museu de la Pesca i a l’Espai del Peix, dos recintes que funcionen i s’organitzen de maneres diferents però que formen part d’un mateix i únic projecte. Un projecte que analitza, valora, documenta i difon l’ofici de la pesca a la Costa Brava des de tots els aspectes i vessants possibles (cultural, humà, socioeconòmic, tradicional, gastronòmic, etc.) i que atorga al patrimoni immaterial tanta o més importància i tantes o més atencions que a les peces catalogades que formen part del fons del museu. Vam encetar la jornada al Museu de la Pesca, inaugurat l’any 2002 i situat a l’interior d’un antic magatzem del port de Palamós construït als anys 30 del segle XX. Allí ens va rebre Glòria Ñaco, tècnica d’Educació i Acció Cultural, que ens va fer d’amfitriona durant tota la nostra estada als espais patrimonials palamosins. A l’entrada, Ñaco ens va fer un breu recorregut per la història del museu, que té el seu origen en una col·lecció d’objectes d’interès artístic, històric i folklòric que l’associació local El Cau de la Costa Brava havia anat reunint des de la seva fundació, l’any 1920. Després de nombroses vicissituds, els fons d’aquesta entitat van passar a
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
mans municipals l’any 1989. Partint d’aquesta col·lecció, l’Ajuntament va encarregar la redacció del projecte museogràfic a Miquel Martí, actual director del centre, que proposaria la reformulació de l’antic museu local per reconvertir-lo en un museu de la pesca de tota la Costa Brava. Quan es va inaugurar, el centre era l’únic museu de tota la Mediterrània dedicat monogràficament a aquest ofici ancestral. Després d’aquesta introducció històrica vam fer una volta per la botiga, que és el darrer espai que s’ha remodelat i que juga un paper clau per tal que el museu pugui cobrir un 40% del pressupost amb ingressos propis. L’espai museístic pròpiament dit, que vam poder resseguir a continuació, s’inicia amb la projecció d’un vídeo que introdueix visualment el visitant en els diferents aspectes que conformen el món de la pesca, a més de llançar un missatge d’alerta per la sobreexplotació marina i fer una crida a establir límits i criteris de sostenibilitat en la gestió dels caladors. L’exposició permanent està dividida en cinc àmbits que aborden tots els aspectes que conformen l’activitat pesquera i l’ofici de pescador: Què es pesca, On i d’és d’on es pesca, Qui és qui en el món de la pesca, Breu història de la pesca i els Escenaris de futur. El recorregut, presidit per una magnífica barca palangrera cedida pel Museu Marítim de Barcelona, conté alguns recursos expositius que en el seu moment van ser força revolucionaris i desenvolupa un discurs que, deu anys després de la inauguració, continua sent totalment vigent i rabiosament actual. Cada peça exposada és una petita joia, des dels nombrosos utensilis de pesca, en molts casos de fabricació popular i casolana, que van ser cedits voluntàriament i desinteressadament pels seus propietaris pocs mesos abans de la inauguració del museu, fins a les espectaculars maquetes que ens expliquen l’evolució de les diferents arts de pesca. Unes maquetes plenes de detalls minuciosos que evidencien que els recursos digitals i audiovisuals no sempre són millors que els clàssics a l’hora de transmetre idees i conceptes. Per tancar la visita al Museu de la Pesca vam poder poder veure fugaçment dos espais. D’una banda, la sala d’exposicions temporals, que actualment està dedicada a la prestigiosa gamba de Palamós, un producte que ha transformat profundament el panorama pesquer en aquest port. I, de l’altra, la nova estança que allotja Documare, el Centre de Documentació de la Pesca i el Mar creat l’any 2006 per l’Ajuntament de Palamós i la Universitat de Girona. Aquest centre és l’autèntica ànima del museu, ja que s’hi conserven i s’hi poden consultar els resultats de la ingent tasca de recerca que els investigadors i l’equip del museu han desenvolupat al llarg dels anys per preservar la memòria i el vast patrimoni immaterial que ha generat la tradició
pesquera arreu de la Costa Brava. Aquest treball de recopilació ha requerit hores i hores de diàleg enregistrat amb la gent de mar, que a més d’aportar moltíssima informació sobre el món de la pesca ha contribuït a crear un vincle especial entre el museu i els antics pescadors, peixateres, patrons, etc. Dins d’aquesta tasca de documentació, destaca especialment l’emblemàtic programa Memòria Viva, dirigit per l’equip del museu i que actualment està dividit en tres branques: les veteranes Converses de taverna, on es genera un debat distès i informal sobre un tema determinat entre persones que han estat vinculades al mar i a la pesca, les Imatges que fan parlar, a través de les quals es fan crides periòdiques a la població perquè aportin fotografies sobre determinats temes relacionats amb el mar, i la línia de recerca titulada Els mestres dels fogons, que busca recopilar dades i receptes de la cuina marinera que feia la gent de mar de Palamós i la Costa Brava. Justament d’aquesta recerca sobre la cuina marinera en sorgiria la iniciativa de l’Espai del Peix, al qual ens vam dirigir, ja amb la gana mig feta, just després de sortir del museu. El punt de partida que va motivar els responsables del Museu de la Pesca a impulsar aquest espai original i innovador va ser el descobriment, arran d’un estudi, que el primer peix de la carta dels restaurants mariners de la zona era el bacallà, un peix que ni és mediterrani ni es pot adquirir fresc al nostre país. Per contrarestar aquesta tendència, fer pedagogia dels valors nutritius i gastronòmics dels peixos autòctons, la majoria poc coneguts i amb escassa demanda, i difondre les receptes de la gent de mar que s’havien anat recopilant, els gestors del museu van obtenir la concessió d’una gran sala situada a l’edifici contigu de la llotja on s’han anat programant nombroses exhibicions i degustacions per difondre els productes marins de la Costa Brava. Just al costat d’aquesta aula gastronòmica hi ha també la sala-mirador des d’on es pot seguir en directe la subhasta del peix. Un cop instal·lats en una de les taules de l’Espai del Peix, i mentre els germans Ramon i Fèlix, pescadors i experts en ranxos d’alta mar, preparaven els plats del Show cooking que degustaríem, els participants en la visita vam compartir un breu debat on el tradicional cafè es va convertir, en aquesta ocasió, en vermut. Els responsables del museu van destacar que l’Espai del Peix els ha permès arribar a nous públics i ha estat determinant per aconseguir que, en plena crisi, el nombre de visitants d’ambdós espais hagi crescut. Arran d’una referència a l’entorn turístic on es troba la institució, es va iniciar la part més encesa de la conversa a l’entorn dels vincles i la relació, sempre polèmica, entre turisme i patrimoni. Sobre això, diversos dels participants van destacar la importància de no perdre mai de vista els principis
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
i objectius que regeixen l’actuació de tota institució museística, per tal que la relació necessària i inevitable amb el turisme no traspassi cap línia vermella ni es converteixi en submissió. Una vegada conclòs el debat, va començar el show cooking, que estava compost per quatre plats basats en les receptes que cuinen els pescadors a alta mar, durant els recessos per dinar que acostumen a fer a l’entorn de les deu del matí. A part de respondre totes les preguntes que els vam formular durant la cocció, els cuiners Ramon i Fèlix van presentar cada plat, els ingredients que el componien i ens van explicar com es cuinaven a alta mar. Gràcies a aquesta proposta, vam poder degustar i assaborir el ric patrimoni immaterial culinari sorgit de la gent de mar de la Costa Brava i recopilat pel Museu de la Pesca. Amb aquesta visita es clou el bloc temàtic dedicat al patrimoni immaterial i, abans de prendre’ns unes merescudes vacances, en els propers dies penjarem la publicació que recull les aportacions que s’han fet sobre aquest tema al blog en les darreres setmanes. Moltes gràcies a tots els assistents per participar tan activament en la visita i als amfitrions per la bona rebuda i el magnífic tracte que ens van dispensar durant tota la jornada. Equip Cafès de Patrimoni
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14
CRÈDITS I AGRAÏMENTS
COORDINADORS DEL PROJECTE Vàngelis Villar Carme Rodriguez Daniel Gutierrez Martí Casas
@vangelisvillar @carmemix @daniguties @Tinet2puntzero
AGRAÏMENTS 1. A tothom que ens heu fet costat des del primer dia del projecte.
2. Gràcies per les observacions i les participacions virtuals i presencials a les visites que organitzem. 3. Gràcies als autors dels textos per la vostra col.laboració desinteressada. 4. Gràcies a tots aquells que ens acabeu de conèixer, esperem aviat la vostra col.laboració, el patrimoni és més viu que mai i ens correspón a tots, professionals, ciutadania, institucions i administracions preservar-lo com a element de cohesió i identitat social. Endavant i gràcies!
CAFÈS DE PATRIMONI http://cafesdepatrimoni.wordpress.com/ @cafesdepatr CREATIVE COMMONS
CAFÈS DE PATRIMONI Patrimoni immaterial Nr. 3_maig – juliol’14