Cafès de Patrimoni Nr.2_Finançament_del_patrimoni

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

INTRODUCCIÓ: EL FINANÇAMENT DEL PATRIMONI, UNA QÜESTIÓ DE BENEFICIS? Des d’avui encetem un altre nou bloc de debat per parlar al llarg d’aquest trimestre, una introducció signada per l’equip de Cafès que pretén exposar alguns arguments i conceptes sobre el tema plantejat i obrir la finestra a les vostres reflexions. Com molts ja sabeu, si voleu compartir les vostres opinions sobre el tema i els texts que anirem penjant, podeu fer-ho per mitjà de twitter i hashtag #cafesdepatr, comentaris als posts o proposant escrits vostres enviant-los a l’apartat de ‘contacta’ns’. Compartim opinió, debatem, consensuem i enriquim el panorama del patrimoni que tan ens és proper.

El finançament del patrimoni, una qüestió de beneficis? Des de fa uns anys estem immersos en una crisi internacional de proporcions imprecises i solucions poc clares. El nostre país, per la seva singularitat econòmica i social i escassa cultura política, ha estat un dels qui ha rebut els cops més forts, amb poca planificació estratègica en sectors punters a mig i llarg termini, on la majoria dels grups econòmics i polítics han estat responsables. I l’àmbit cultural n’ha quedat malparat, precisament perquè depenia en un alt percentatge d’ajuts públics, uns ajuts que procedien dels ingressos de l’administració, molts de fons europeus i d’impostos recaptats del sòl, un sector econòmic, l’immobiliari, que després de la bombolla ens ha dut a la devallada econòmica. A l’àmbit del patrimoni, si hi sumem l’actual manca d’ingressos de diner públic amb l’anterior etapa de febre constructora de grans equipaments i la poca estratègia público-administrativa, la destrossa en recursos humans, tècnics i materials ha estat espectacular.

Amb un panorama tan negre, el finançament del patrimoni s’ha vist del tot afectat, sense recursos públics, el patrimoni amb prou feines pot continuar tirant endavant, tampoc el sector ha tingut capacitat planificadora, ni ha sabut posat en pràctica l’autocrítica a temps, com tampoc l’administració ha sabut defensar el valor social i cultural del patrimoni preveient mesures de protecció davant la dimensió de la crisi.

I a partir d’aquí, quines són les actuals fonts per finançar el patrimoni? Potser degut a la lenta capacitat de reacció del sector, o per la pressió d’altres agents, s’han anant posant en marxa estratègies condicionades també per altres sectors: les administracions públiques estan implementant cada cop amb més intensitat plans marc i estratègics basats en l’explotació turística d’aquests espais, sobretot a la capital, fomentant campanyes internacionals sobre la riquesa del territori i sobre allò que Catalunya pot oferir en patrimoni natural, arquitectònic, artístic o cultural. S’ha prioritzat el visitant extern (amb una suposada superior capacitat econòmica) i se l’ha convertit en el públic objectiu de les polítiques públiques a l’hora de recaptar ingressos, és a dir, el turisme com a eix estratègic prioritari de les polítiques culturals del patrimoni. I els grans espais museístics – degut segurament a raons de força major, per la pèrdua important de capital públic i per la manca d’una llei de mecenatge com calia -, s’hi han afegit al carro: polítiques de preus bizarres, lloguer d’espais públics (alguns de polèmics, com el cas

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

Mnac), residències de companyies artístiques estrangeres i creació d’una extensió de l’Hermitage a Barcelona per a fomentar el turisme rus, merxandatge a dojo, la projecció d’un gran espai museístic com la façana de la muntanya de Montjuic, elsplans de turisme de districte dels barris de Barcelona, el tancament d’espais públics amb accés restringit i estratègies de màrqueting ciutadana com al Parc Güell, aeroports de ponent pel gaudiment turístic

I mentre tot això passa, es ‘desarma’ el ciutadà local en nom d’un suposat benefici col·lectiu, benefici que encara cal saber si representa un guany social o beneficia determinats sectors,tornant-se a repetir el fenomen de l’eliminació dels referents identitaris de les persones i propiciant encara més desafecció ciutadana.

d’espais naturals, mentre que, a d’altres parts del territori, desamparats per tanta centralitat, s’han anat buscant fórmules potser menys lluents i amb la participació de diferents agents públics i privats per potenciar la riquesa del territori i fomentar un turisme més sostenible i de mig termini.

seva pròpia fundació que ajudar a les institucions museístiques existents i propiciant una certa competència deslleial, els museus no deixen de cercar altres fórmules de finançament, com el micromecenatge, fins llavors eina més pròpia de la societat civil, per adquirir o rehabilitar obres i tirar endavant projectes aturats, o mitjançant la venda d’obra artística d’alt valor patrimonial, o exposant peces dels seus fons per estalviar en produccions externes. I amb tot, encara queda terreny per explorar,

Mentre a un privat de moment li surt millor crear la

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

El finançament del patrimoni: "I això qui ho paga?"

El conjunt d’operacions relacionades amb la protecció, la conservació i la difusió del patrimoni cultural, té un cost important. Sense pretendre el do de la profecia, auguro que la tendència de focalitzar la gestió patrimonial en l’explotació turística, no permetrà, en cap cas, generar els recursos necessaris per a fer front correctament a les responsabilitats i a les necessitats, ni tan sols, dels elements patrimonials directament implicats.

De fet, la fase de difusió d’alguns elements patrimonials, és -o hauria de ser- el punt final d’una cadena operativa complexa i de llargs terminis, que no pot ser carregada únicament a les butxaques dels usuaris directes.

Per difondre i explotar aquests elements, és necessari que prèviament els coneguem, els protegim i conservem i els adeqüem a la visita. La protecció i la conservació del patrimoni, siguin jaciments arqueològics, monuments, obres d’art o manifestacions de patrimoni immaterial, són responsabilitats que ha d’assumir l’administració pública, d’acord amb la legislació i les convencions internacionals. I el seu objectiu fonamental és garantir la transmissió d’una propietat col·lectiva cap a les generacions futures.

Però és impossible protegir ni conservar, i encara menys difondre correctament, allò que no es coneix.

En conseqüència, la base de qualsevol política patrimonial hauria de ser la investigació sistemàtica i en profunditat de tot allò que socialment es vulgui considerar com a integrant del patrimoni cultural. Però els recursos econòmics i humans que es dediquen a la recerca patrimonial són, aquí, pràcticament inexistents, i aquesta recerca es basa normalment en el voluntarisme o en el desenvolupament de projectes acadèmics deslligats de les prioritats i les necessitats socials, incloses les que podrien generar demanda turística.

Seria del tot erroni, però, focalitzar els esforços únicament en aquestes darreres potencialitats. I encara que ho féssim, és evident que el gruix dels beneficis econòmics que genera el desplaçament de turistes amb l’objectiu de visitar patrimoni no es troba en la despesa del turista a l’hora de comprar entrades, contractar visites guiades i activitats, o adquirir objectes de les botigues dels museus, sinó que es queda en la indústria turística: transport, allotjament, restauració i comerç situats a l’entorn dels equipaments culturals.

Són aquests agents els que s’haurien d’implicar en el finançament dels equipaments patrimonials, tot retornant-hi una part dels beneficis que en reben.

Aquest retorn, en un món ideal, potser hauria de ser espontani, en forma de mecenatge. Però atesa la manca de tradició que n’hi ha als països mediterranis, que s’agreuja per l’absència de reconeixement en la legislació fiscal, no seria cap bogeria establir taxes CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

que es destinin específicament al patrimoni i que hi derivin una part dels beneficis que aquest patrimoni genera. En la situació actual, es produeix una transferència de recursos a la inversa, que arriba a paradoxes com, per exemple, que les empreses de transport per carretera ingressin més diners per una visita en grup a un monument, que no pas la caixa del propi monument.

d’estratègia econòmica a curt termini, com ara a subvencionar la renovació d’automòbils particulars, per posar un exemple.

El turisme és, en aquests moments, l’activitat econòmica més pròspera i amb més futur de molts països europeus, especialment dels mediterranis. I bona part d’aquest futur depèn de la capacitat d’oferir-li equipaments patrimonials interessants i amb un nivell de qualitat acceptable. Però no podem oblidar que el patrimoni és de tots els ciutadans, dels que viuen i dels que encara han de néixer, i que és una responsabilitat de les administracions garantir-hi l’accés de tothom, sense barreres econòmiques que discrimini la part més feble de la societat.

Ni tan sols en les èpoques de més bonança econòmica hi ha hagut una dotació econòmica digna per als serveis públics que s’han d’ocupar del patrimoni. Les inversions tampoc no s’ha prioritzat mai per criteris objectius, ni en base a un coneixement aprofundit de la problemàtica real. Tan sols han tingut dotació suficient algunes iniciatives que eren recolzades per una forta voluntat política.

perjudicades pels efectes de la inacció, la incompetència i la penúria actuals.

Un exemple recent seria el Centre Cultural del Born, un equipament magnífic que no tractaré en cap cas de criticar. Però els més de vuitanta milions que s’hi han destinat contrasten amb els migradíssims pressupostos amb els quals han de funcionar la resta de museus del país; amb la inexistència de projectes públics de recerca; amb el secretisme que condemna uns inventaris de jaciments i de monuments que, molt sovint, si es van a visitar, ja no existeixen; amb l’avarícia a l’hora de protegir legalment i efectiva els elements inventariats; amb l’absència del patrimoni cultural en l’educació dels nostres infants i adolescents; amb uns equipaments públics sota mínims i que ja no tenen ni tan sols prou vigilants…

Si en alguna cosa és justificada la generació de deute públic a llarg termini, és justament en recursos destinats al patrimoni cultural. Seran les generacions futures les que podran gaudir dels resultats d’allò que es faci ara en aquest camp, i també seran elles les

I, finalment, cal fixar-se què es fa en els països on el tema està més ben resolt. I en aquests països és normalment l’administració pública la que assumeix directament el gruix dels costos, mentre incentiva fiscalment les aportacions privades i deslliga la distribució dels recursos dels capricis polítics a curt termini. El model més exitós és probablement el britànic, que complementa aquestes fonts de finançament amb l’aportació directa dels beneficis dels jocs d’atzar. Qualsevol intent de copiar aquest model sense copiar-ne el sistema de finançament, està condemnat al fracàs. I són inacceptables les mesures que dificulten l’accés al patrimoni de les famílies treballadores, com traslladar a dimarts el dia mensual gratuït dels museus i monuments de la Generalitat. Abans que cap altra cosa, el patrimoni cultural és un bé col·lectiu i al servei de la societat i del seu desenvolupament. Esperem que ningú no ho oblidi.

Pere Izquierdo i Tugas Tècnic al Consorci del Patrimoni de Sitges. Ha treballat al Museo Nacional d’Arqueología Marítima (actual ARQUA), a la Generalitat de Catalunya com a arqueòleg territorial i al Museu de Gavà. Ha estat director del Patronat dels Museus Municipals de Sabadell, del Museu d’Arqueologia de Catalunya i de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, i fou vocal de la comissió executiva del Patronat del MNAC entre el 2004 i el 2008. @mad_oz

En temps de crisi, és cert que els recursos destinats al patrimoni han de competir amb necessitats socials cruixents i amb objectius bàsics, com són una sanitat i una educació dignes. Però bé que es destinen diners públics, amb molta més generositat, a accions CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

Els plans de turisme de districte a Barcelona. Turisme i patrimoni?

Barcelona, en les últimes dècades, ha vist com el seu turisme s’incrementava de la mateixa forma que ho feia la crítica i el descontent dels veïns dels barris involucrats. Zones amb una alta activitat turística que no ha fet més que congestionar espais urbans i monuments de la ciutat. En aquest context, i per tal de desenvolupar una alternativa de suposada millora, l’Ajuntament de Barcelona ha proposat, dins el marc del Pla d’Actuació 2012-2015, impulsar nous atractius urbans que generin centralitat a tots els districtes i distribuir el turisme a tota la ciutat.

Paral·lelament, el programa Barcelona Creixement també ha presentat una sèrie de mesures relacionades amb el turisme com a font potencial d’increment econòmic. Les seves línies d’actuació reforcen l’interès per crear i implementar els anomenats Plans Turístics de Districte. Un nou mecanisme de gestió que promet ser la solució per millorar la pròpia activitat turística i de tot el que esdevé al seu voltant.

Avaluar, repensar i crear nous mecanismes de gestió del turisme pot arribar a ser una alternativa positiva pel desenvolupament econòmic, cultural i social a la ciutat de Barcelona. El problema recau en la intenció real que es trobi darrera d’aquests.

Com pot ser que els Plans de Turisme per districte estiguin promoguts pel programa Barcelona Creixement? I els agents que s’encarreguen d’aquests grups de treball estiguin formats en la seva majoria per entitats econòmiques? On entra el patrimoni com a objectiu principal de difusió en aquests termes?

Lluís García Petit, parlant de la consideració del patrimoni com recurs econòmic afirma el següent: “Aquest discurs, que indirectament també està relacionat amb el concepte de “turisme cultural”, pot tenir certa lògica i coherència des del punt de vista econòmic, però renuncia al que podria ser un discurs més social del patrimoni.”[1] Aquest context és el que pot esdevenir a Sants, barri de Barcelona situat al districte Sants-Montjuïc. Ric en patrimoni històric i arquitectònic. Poc conegut pels seus veïns i poc valorat per la regidoria competent.

Sants, des de fa un any, es troba immers en l’elaboració del Pla Turístic del seu districte. En una de les fases d’elaboració d’aquest pla, es va difondre un document que el govern municipal va enviar a les entitats implicades en el procés. El contingut d’aquest, reflexa la pretensió de donar a conèixer la cultura, el patrimoni, l’esport i el comerç a través de diferents mecanismes de difusió, senyalització i itineraris. Una sèrie de mesures i criteris que han permès predissenyar un primer mapa d’elements d’interès turístic a tot el districte. Un document gràfic que, poc sorprenentment, posa més èmfasi als equipaments esportius i culturals, entitats museístiques i monuments ubicats, primordialment, a la muntanya de Montjuïc. El patrimoni arquitectònic, històric, i altres elements patrimonials susceptibles de ser difosos a Sants i altres barris, queden, un altre cop, al marge.

[1] García Petit, Lluís. Sobre la relació entre turisme, patrimoni i ciutadania [en línia]. Barcelona: Revista bibliogràfica de geografia i ciencias sociales [Consulta: 10 febrer 2013] CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

Una part dels veïns de Sants-Hostafrancs hem vist com part del nostre patrimoni ha estat enderrocat. A principis del 2013, van ser destruïdes dues cases que per motius històrics, artístics i socials no haurien d’haver desaparegut. En aquell mateix trimestre, el regidor del districte va anunciar les claus dels Plans de Turisme i, des d’algunes entitats, es va veure la oportunitat de poder defensar el nostre patrimoni, donar-li valor i fer-lo créixer. El ciutadà no ha de conviure amb el turisme, ha de poder formar part, junt amb altres agents, de la gestió del seu turisme per poder mantenir una garantia. Tot i així, la realitat sembla que està adquirint un camí diferent.

Si es continua enfocant el turisme cultural amb termes d’oferta i demanda s’acabarà afirmant el següent: “sense negoci no hi ha patrimoni” i, en conseqüència, acabarem banalitzant les bases per les quals ha estat construït el patrimoni com element social, educatiu i identitari. Però sobretot, tornarem en el mateix problema d’origen, un turisme cultural tan depenent del visitant temporal que acaba relegant els interessos dels ciutadà local de cada Districte.

Marta Sánchez Natera Llicenciada en Belles Arts, en ConservacióRestauració.

Actualment cursant el Màster de Gestió de Patrimoni Cultural i participant amb entitats socials en la defensa del patrimoni arquitectònic al barri de Sants. @nenagamba (foto: Sants, Josep Corcel’13)

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

El paper del microfinançament en l'àmbit del patrimoni En els darrers mesos hem vist diverses propostes de crowdfunding orientades a la recuperació d’elements patrimonials, com és el cas de la restauració de les pintures gòtiques de la capella de Sant Miquel, al Monestir de Pedralbes de Barcelona, o la campanya per recuperar la màquina de vapor “Mataró”.

Independentment de tots els inconvenients conceptuals que pugui suscitar, ens podem preguntar: és aquest el futur del finançament del patrimoni?

Fa uns mesos, vaig tenir la sort de poder xerrar amb Joan Sala, soci cofundador de Verkami, la coneguda plataforma catalana de crowdfunding, en el marc d’una entrevista. A la conversa ja apuntava que una plataforma d’aquest tipus era una via de donar a conèixer un projecte a una comunitat que per un sentiment de participació, hi posava una aportació puntual per a la seva realització. D’això crec que en podem extreure diverses conclusions.

En primer lloc, tot i que determinats projectes de recuperació del patrimoni tenen un abast econòmic important (31.000 euros), el més habitual són costos més modestos. Les seves funcions van orientades a la difusió i a l’obtenció de petites aportacions, no al finançament de projectes de manera massiva i com a única via d’obtenció dels diners necessaris per tirar-lo endavant.

En segon lloc que una plataforma d’aquestes característiques requereix d’una comunitat fidel que se senti identificada amb el projecte que es disposa a finançar. Què implica això? Que el projecte hagi de ser prou engrescador com per sumar una gran quantitat de micromecenes, o que es disposa d’una comunitat molt fidel ja establerta, prou gran que reporti els diners necessaris.

En altres paraules, les plataformes de crowdfunding poden generar finançament, sempre i quant altres elements que a simple vista poden semblar aliens, estiguin molt ben treballats: comunicació, fidelització, coherència, relació, etcètera, per tal de tenir una comunitat disposada a finançar el projecte.

Crec que el crowdfunding no es troba en cap dels dos extrems mencionats al principi de l’article. És una eina més. Una eina que pot aportar finançament però que principalment pretén comunicar. I, per tant, no té capacitat per ser l’opció de futur per al finançament del patrimoni. I vosaltres, què en penseu?

Vàngelis Villar Biòleg i dinamitzador del patrimoni. @vangelisvillar

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

Per a què recaptar?

El castell de Montjuïc s’afegeix a la cada cop més llarga llista d’espais culturals amb accés de pagament a la ciutat de Barcelona. Segons l’Ajuntament, la implantació d’aquesta nova taxa respon a la necessitat d’obtenir finançament per millorar l’espai i la seva programació. L’anunci sobtat d’aquesta nova mesura ha tret a la llum que 9 de cada 10 visitants del castell són turistes. Allunyarà, encara més, aquesta nova mesura els barcelonins del castell? Recaptar té un preu, estan les administracions disposades a pagarlo?

La recerca de liquiditat per part de les administracions a través de l’explotació del patrimoni cultural no és pas una novetat, i presenta avantatges i inconvenients.

Ajuntaments, Diputacions i Generalitat han defensat que, davant la pujada sostinguda de visitants i el conseqüent augment dels costos de manteniment, cal repercutir una part d’aquesta despesa sobre aquelles persones que fan ús d’un equipament cultural o visiten el patrimoni del nostre país. Gran part d’aquest augment de visitants es deu a l’increment del nombre de turistes, un turisme que contribueix decisivament a l’economia catalana, però que en determinades zones està apunt d’assolir el màxim de la seva capacitat d’absorció.

En determinats espais el binomi format pel predomini de visitants forans i la voluntat recaptatòria de les administracions foragiten els visitants locals.

L’allunyament del ciutadà de molts espais degut a la massificació turística no és un fet nou, però no per això cal conformar-se i deixar-ho com un mal menor enfront dels beneficis econòmics. Un allunyament que en molts casos es veu potenciat per la instauració del pagament d’accés sense donar un valor afegit a la visita, fet només en pro de l’equilibri pressupostari.

Val la pena instaurar taxes per accedir al patrimoni?

Per mi, la gran pregunta és: recaptar per a què? Si el pagament d’una entrada dóna accés a un element patrimonial amb un bon projecte didàctic i contribueix al creixement personal dels ciutadans, no hi ha cap mena de dubte que aquest l’acceptaran de bon grat.

Si pel contrari només prima l’afany recaptatori, la ciutadania s’allunyarà cada cop més del seu llegat patrimonial, el qual acabarà convertit, per a la immensa majoria, en una simple parada del bus turístic.

Ramon López i Vericat Llicenciat en Història i Màster de Formació del Professorat de Secundària en Ciències Socials. @ramonlvericat

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

L'alternativa al finançament públic del patirmoni, una qüestió de transparència i responsabilitat Ens agradi o no, hem d’assumir que l’administració pública ha deixat de responsabilitzar-se del finançament del patrimoni. I si en un futur se supera aquesta crisi amb la qual es justifiquen les retallades, no hi haurà un retorn cap a la situació anterior.

L’aportació de recursos públics a la cultura ja no serà igual, per la qual cosa és i serà necessari trobar altres vies de finançament.

Enfront aquesta realitat s’està plantejant un canvi de paradigma en el finançament del patrimoni. Quin serà, a parer meu, la responsabilitat de l’administració pública en el tema patrimonial? Òbviament la cultura i el patrimoni és un dret de tots els ciutadans. Els polítics que representen als ciutadans, així com l’administració pública han de vetllar per la seva conservació i no permetre cap actuació que posi en perill la seva preservació, encara que sigui a costa de no permetre “negocis” que creen llocs de treball, una justificació molt usada avui dia. També han de ser responsables de penalitzar qualsevol acció que suposi la destrucció o desaparició del nostre patrimoni.

Facilitar l’accés a la cultura a persones a l’atur, estudiants, mestres i col·lectius amb risc d’exclusió social, ha de ser una altra de les obligacions de l’administració pública inqüestionable.

Amb un nou paradigma en què cal buscar noves vies, una de les principals sortides per a moltes institucions i entitats culturals és a través del finançament privat.

Ens hi haurem d’acostumar. A través de múltiples fórmules: cessió d’espais per a esdeveniments privats, patrocinis amb campanyes publicitàries, lloguer d’espais per a filmacions, cobrament de taxes i ingressos per entrades, micromecenatge, organitzar grans i espectaculars esdeveniments amb la finalitat de recaptar fons i altres estratègies que de ben segur sorgiran. Aquesta opció, al meu entendre, és del tot vàlida sempre i quan s’actuï amb transparència, comunicant a la societat i d’una manera oberta i accessible quant s’ha ingressat i la destinació d’aquests ingressos. La responsabilitat i la rendició de comptes ha de ser la premissa en aquestes decisions.

Hi ha dos casos ben polèmics que voldria remarcar. El primer, quan l’Ajuntament de Barcelona va acceptar la campanya publicitària de la casa Nike tot cobrint el monument de Colom amb la samarreta del Barça.

L’argument amb què es va justificar fou que amb el recaptat es finançarien projectes socials del barri del Raval. En cap cas es va explicar quins serien els criteris per seleccionar els projectes o entitats beneficiades i, una vegada feta l’acció, mai s’ha explicat on han anat a parar els fons obtinguts. Per a mi, és un clar exemple d’una mala pràctica, d’actuació no transparent que no legitima l’opció. L’altre cas, el qüestionat lloguer del MNAC per a un esdeveniment privat. L’endemà del lloguer, els seus responsables van explicar als mitjans i també pel web per què s’havia llogat l’espai, quins beneficis havia aportat a la

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

institució i en què s’invertirien; a més, per compensar la decisió de tancar, el diumenge l’entrada fou gratuïta, augmentant considerablement el nombre de visitants respecte altres diumenges. En aquest cas, transparència informativa i rendició de comptes, una opció que legitima la decisió.

Teresa Soldevila Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i Postgrau en Direcció i Gestió d’Institucions, Empreses i Plataformes Culturals per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment treballa al Museu Marítim de Barcelona com a responsable de l’Àrea de Responsabilitat Social @tsoldevila

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

Visita al patrimoni industrial del Berguedà Benvolgudes i benvolguts, Aquest darrer trimestre us hem anat presentant diferents opinions i reflexions al voltant d’un tema imprescindible que marca el concepte, les estratègies i les línies de funcionament marc en el món del patrimoni, el finançament del patrimoni. Per aquest motiu, us proposem que seguiu fent aportacions des de les xarxes o des dels propis comentaris al blog. A t@ts ens agradarà saber què en penseu sobre qui ho paga, finançament i turisme o el microfinançament – per posar alguns dels molts exemples que hem anat tractant -, i que ténen una afectació directa a les nostres tasques quotidianes, a les nostres actuacions i a les nostres maneres d’interpretar una realitat que ens és propera.

I com és de rebut, tindrem una següent ocasió de trobar-nos durant aquest bloc per a fer una altra interessant visita, en aquest cas una doble cita. Us proposem conèixer l’espectacular patrimoni industrial que ens ofereix la comarca del Berguedà, a la vegada que aprofundir en la temàtica del finançament del patrimoni a partir de les converses que puguin sorgir i el debat que us proposarem.

Posteriorment, després de dinar ens desplaçarem a Castellar de n’Hug, on gaudirem de la visita al Museu del Ciment Asland. Una proposta que ens mostrarà la història d’un dels reptes més importants que va assumir la burgesia catalana industrial de principis del segle XX. Gaudí, Güell i Guastavino van ser alguns dels personatges il·lustres protagonistes, al costat de milers de treballadors que van fer possible aquest projecte.

La trobada que ens han preparat al Berguedà per als assistents d’aquest Cafè de Patrimoni consistirà en el següent: 10:00 h. Trobada davant del Museu de les Mines de Cercs i recorregut pel Museu, la mina i altres espais.

12:30 h. Coffee break i tertúlia amb els gestors del Museu de les Mines de Cercs i el Museu del Ciment Asland sobre la seva realitat (la xarxa del sistema territorial del Mnactec, Xarxa Museus Locals i XATIC), el finançament, la interacció amb agents privats….

14:00 h. Dinar al restaurant del recinte “Pic i Pala” (menú de 12€) 15.15 h. Sortida cap al Museu del Ciment Asland 15.30 h. Visita al Museu del Ciment 17.30 h. Tornada

El proper dissabte 12 d’abril a les 10:00 hores, el Museu de les Mines de Cercs ens acollirà per visitar-lo i conèixer de primera mà l’aventura i la història de la mineria al Berguedà. En les instal·lacions del museu també desenvoluparem el debat d’aquesta trobada.

Intentarem donar resposta a la següent qüestió: El finançament del patrimoni, una qüestió de beneficis?

Atents a les sorpreses i als jocs que ens proposaran!

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

El finançament de la recerca en patrimoni En els darrers anys la inversió en recerca s’ha vist enormement reduïda en el conjunt de l’Estat Espanyol, una decisió política del tot incomprensible que grava el futur de la nostre societat. Els recursos destinats a la recerca passen per desenvolupar projectes d’I+D, formar investigadors, desenvolupar estructures de recerca eficients i invertir en infraestructures, de tal manera que incrementem les nostres capacitats i la competitivitat en la recerca.

Pel que fa a la recerca en l’àmbit del Patrimoni Cultural, les oportunitats de finançament també s’han vist greument reduïdes. Molts equips han renunciat a part de la seva tasca investigadora com a conseqüència de la manca de recursos, tant humans com econòmics. Aquesta situació ha provocat un gir en les estratègies de finançament per part dels centres, que aposten ara d’una manera clara vers Europa.

A finals del 2013 es va posar en marxa el nou programa de finançament per a la recerca de la Unió Europea anomenat Horitzó 2020 que marcarà les línies de la investigació dels propers sis anys. En el programa de treball 2014/2015, s’ha fet palès que el Patrimoni Cultural tindrà un pes important en les convocatòries i que es finançaran propostes orientades a desenvolupar projectes d’excel·lència amb un elevat grau d’impacte social i econòmic.

Aquests projectes hauran a més d’afavorir la recerca, proposar noves polítiques de gestió i millorar i explorar noves vies de desenvolupament a través del Patrimoni Cultural.

En aquest sentit les universitats i centres de recerca catalans han de jugar un paper fort, ja que el finançament d’aquest tipus de projectes serà cabdal, en molts casos, per sobreviure a aquest moment incert i aconseguir recursos que reverteixin en el territori. Un territori on s’impliquin totes les institucions relacionades amb el Patrimoni Cultural. És necessari, doncs, que administracions, centres de recerca, instituts, universitats i societat treballin conjuntament en aquest sentit, en forma de clúster, alineant capacitats i aprofitant sinergies.

En aquest sentit des de la UAB s’ha impulsat la creació d’una xarxa de serveis cientificotècnic, instituts, centres i grups de recerca relacionats amb tots els àmbits del Patrimoni Cultural: la CORE en Patrimoni (Comunitat Orientada al Repte Estratègic del Patrimoni Cultural). Aquest agregat aporta innovació des de l’expertesa i solucions en tot el cicle del patrimoni, tant en els aspectes de la seva conservació, restauració, interpretació i difusió, així com en la proposta de nous models, integrats i sostenibles, de la seva gestió i explotació econòmica i social. Només amb el treball conjunt amb d’altres agents podrem superar aquesta situació i posar el Patrimoni en el lloc que li pertoca com a eina d’identitat, cohesió social i catalitzador d’un futur sostenible.

Oriol Vicente Arqueòleg llicenciat en Història. Participa en projectes de recerca internacionals des de fa més de quinze anys. Actualment treballa a la Unitat de Desenvolupament Estratègic del Vicerectorat de Recerca de la UAB dins l’àmbit del Patrimoni Cultural.

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

Valoració de la visita al Museu de les Mines de Cercs i el Museu del Ciment Asland al Berguedà Al llarg d’aquest últim trimestre hem estat parlant sobre un dels aspectes fonamentals del patrimoni: el seu finançament en aquest període d’intensa crisi econòmica, les fórmules i estratègies que s’hi estan aplicant, les alternatives i les conseqüències que aquestes mesures estan tenint en el dia a dia del territori, dels seus ciutadans i en el mateix patrimoni com a element cultural de la nostra societat.

Fa uns dies vam tancar aquest bloc amb una visita que vam realitzar a dos dels espais més emblemàtics de patrimoni industrial que podem trobar a casa nostra, aquest cop al Berguedà, al Museu de les Mines de Cercs i al Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug. Ambdós centres estan ubicats en entorns naturals extraordinaris i ambdós representants d’allò que un dia va ser el motor industrial de Catalunya, amb les mines de carbó i la pedra convertida en ciment.

Uns focus d’innovació tecnològica i d’enginyeria que, en definitiva, van capgirar aquell territori en tots els seus aspectes socioeconòmics.

Vam estrenar el matí visitant primer el Museu de les Mines de Cercs, a la colònia de Sant Corneli: allí vam gaudir del seu espai pròpiament museogràfic, un espai que havia estat l’antiga escola de les monges i que ara és un espai dividit en dues zones, la part tècnica on s’explica el procés d’extracció del carbó així com de l’evolució de les eines que s’havien utilitzat al llarg dels anys, i una part social on s’exposaven imatges i meravelloses peces originals de la vida a l’escola, el dispensari, les tradicions, les dures condicions de vida i les consegüents agitacions socials que les reivindicacions, els anys i l’evolució històrica va portar a aquella aïllada zona. Després, visitaríem un apartament original d’un dels capatassos a tocar de la mina. De la zona museològica vam passar a la zona industrial, a l’entranya de la muntanya entrant a la mina i fent un recorregut de 450 metres, una mina la qual disposa d’alguns dels més de 500 km de galeries que hi ha al Berguedà, i de les dimensions, estat, condicions de treball de les quals ens en vam poder fer una bona idea. Per acabar, vam donar un cop d’ull ràpid als seus magatzems i rendits vam claudicar amb un bon cafè al voltant d’una taula. I vam arribar al moment del debat.

Durant el debat el Museu de les mines de Cercs i Museu del Ciment, amb l’Alba Boixader, directora a Cercs, l’Anna Garcia, comunicació del Museu del Ciment i Ivan Sánchez també de Cercs i coordinador de visites, van poder parlar de la seva experiència, de la gestió d’aquests espais, de les seves realitats, sobre la seva integració a la xarxa del sistema territorial del Mnactec, la XLM, la participació d’uns a la Xarxa de

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

museus locals de la Diputació de Barcelona, la Xarxa de Turisme industrial, el finançament, la interacció amb organismes públics varis, els agents privats, els seus resultats i les expectatives, tot plegat una introducció que ens va permetre fer-nos cinc cèntims de la gestió quotidiana a peu de territori i de les dificultats, inconvenients, satisfaccions i limitacions d’una feina de la qual vam respirar la passió i convenciment d’uns equips humans que creuen en els seus projectes

A la tarda ens esperaven a Castellar de N’Hug, al Museu del Ciment i antiga fàbrica Asland. Allí vam recórrer l’espectacular i immers espai industrial que s’allarga esglaonat per la falda de la muntanya. Un conjunt que, malgrat haver estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i ser propietat de la Generalitat de Catalunya, tan sols té assegurat arquitectònicament i sense perill d’esfondrament un 10% del seu total i que és la zona visitable. Allí vam saber com enmig del no-

malgrat tot.

res, uns empresaris de principis del s. XX amb visió, van construir la xarxa viària i transformar la realitat socioeconòmica d’una comarca, amb tecnologia puntera i enginyeria importada i crear un nou producte, el ciment Asland, més resistent i impermeable que va permetre fer un pas de gegant en les tècniques constructives de l’època, com també un dels mecenes, Eusebi Güell, va fer esforç i fortuna, com es va apostar per un disseny modernista lleuger, de volta catalana i estructures de ferro forjat i adequar-se a la toponímia de la zona, o com el què hi ha ara encara transmet l’esplendor de llavors, malgrat el deteriorament que ja pateix i que requereix d’intervenció urgent si no es vol perdre un dels indrets de patrimoni industrial més espectaculars del país.

Ens van parlar dels diferents òrgans competents dels quals depenen, de les poques connexions viàries que els dificulta l’arribada de visitants, de la dinamització conjunta que realitzen amb les diferents xarxes i agents privats per a oferir packs de visita atractius combinant amb altres activitats turístiques, de l’adaptació d’horaris per fer front a períodes d’escassa afluència i pocs recursos, de les reduccions pressupostàries pròpies, municipals i de les xarxes a les quals estan adherits, de polítiques de preus, de dinamització didàctica i oferta educativa per atraure el públic escolar, dels intercanvis proposats amb possibles patrocinadors privats, de l’absurditat de resoldre problema de senyalística de la qual molts turistes es queixen i que els facilitaria la seva localització (pensem que estan en indrets un pèl aïllats enmig de la muntanya, a cotes altes), dels esforços per aconseguir l’ecoetiqueta i premi Feder, esdevenint Cercs el primer museu a Catalunya amb aquest distintiu, de dependre també del Fons Miner perquè i malgrat tot encara és/són un espai industrial i cal mantenir determinades condicions de seguretat, del ric patrimoni paleontològic que els envolta, etc. Un debat que sovint, repetim, se’ns queda curt, les ganes de saber i intercanviar opinions és gran!

Una visita intensa a indrets gratament especials.

Caldrà tornar-hi.

Amb aquesta trobada, tanquem aquest bloc temàtic i fins al proper, en pocs dies penjarem la publicació que resumeix aquestes setmanes dedicades a parlar sobre el finançament del patrimoni.

Un cop més, gràcies a t@ts els qui hi vau ser i als amfitrions que hi van posar ganes, entusiasme i esforç i a tothom que participeu, escriviu i ens aneu seguint…

Salut i fins ben aviat!

CAFÈS DE PATRIMONI Finançament del patrimoni Nr. 2_gener – abril’14

Annex: Afegim el text que Noemí Sas Castilleja va piblicar al seu blog Situacionismes arran de la visita a la bateria antiaèria del Turó de la Rovira. Per a més informació: http://situacionismes.blogspot.com.es/

Dimecres passat vaig assistir al meu primer Cafè de Patrimoni. Aquestes trobades es duen a terme des del 2011 per iniciativa de Dani Gutiérrez, Carme Rodríguez i Vàngelis Villar, i són un punt de reunió per tot aquell qui estimi el món cultural i vulgui compartir visions i reflexions entorn la gestió patrimonial.

Feia temps que els seguia la pista per la xarxa i, ara que per fi hi he anat, us puc assegurar que val la pena: és un espai imprescindible per compartir visions crítiques i debatre sobre les contradiccions quotidianes que l'àmbit patrimonial (ens) genera. En aquesta ocasió es van escollir les bateries antiaèries del turó de la Rovira com a marc del debat sobre el finançament cultural, situant aquesta intervenció patrimonial i les múltiples visions que en sorgeixen com a punt de partida. La proposta d'acostament al tema des dels diferents punts de vista implicats -arqueològic, polític i veïnal-, era excel·lent.

La sessió va començar molt bé: el Jordi Ramos, comissari de l'exposició "Patrimoni en temps de guerra" (fins al maig al Monestir de Pedralbes), va introduir-nos a la zona amb una d'aquelles "mediacions culturals" dels que estimen la professió: desembolcallant la història amb el ritme precís, atorgant significat a cada racó i dotant de vida al que fins aleshores eren "només" pedres. Fent real un cop més aquella màgia quotidiana que permet la memòria col.lectiva.

De seguida va començar el debat ben acompanyat de Cacaolat i magdalenes per fer-nos passar el fred. A partir d'algunes de les aportacions sorgides i d'altres de collita pròpia, us apunto unes quantes reflexions: Les expressions perilloses En primer lloc el Pere Nieto, representant del Districte en el moment de la intervenció a la zona, va explicarnos la seva visió. No dubto de la bona feina feta pel Districte en el seu moment, ni de la bona intenció del sr. Nieto en particular, però tinc certes reserves davant d'algunes de les expressions que es van utilitzar.

Especialment pel que fa a reiterar amb insistència la voluntat que el barri s'ho "seguís fent seu" durant i després del procés d'intervenció -cosa amb la que a priori estic d'acord-. I en podeu dir reticència terminològica o pell massa fina, però utilitzar expressions com "permetre" l'ús de l'espai als veïns durant les festes del barri, mentre s'aposta per una difusió turística que evidentment afectarà -encara més- aquest ús veïnal, per exemple, em grinyola (no oblidem que en dimecres a la tarda de principis de març els turistes ja hi eren ben presents).

La idea m'incomoda tot i estar d'acord en que la "solució" no és fàcil. La falta de posicionament explícit, la reticència a parlar de propostes específiques, però, em genera suspicàcies -justes o no-.

La dissolució de la ciutat* L'equilibri és complicat, sí, però permeteu que deixi per escrit la meva estupefacció quan es parla de "creació d'espais informals" ("Barcelona necessita crear espais informals on la gent pugui beure i tocar la guitarra, i què millor que aquest", deia Nieto). Deixant

al marge l'oxímoron - que ja donaria per molt-, comentar això des del cim d'una ciutat entestada a assassinar l'espai públic a cop d'"adaptacions" de Plans d'Usos de Barris i Plans Estratègics de Turisme que obvien el veïnat, em sembla irònic en el millor dels casos.

Perdoneu que insisteixi, però la perversitat del concepte mateix m'exalta. Si "crear" espais informals en aquest context ja és complicat, aspirar a que aquests convisquin amb la (sobre)explotació turística que patim és una ironia que frega el cinisme. I això em porta a la intervenció de Dani Gutiérrez sobre aquest turisme depredador que se'ns menja la ciutat, sotmesa a una pressió turística que d'equilibrada no en té res i que expulsa inexorablement els veïns, la gent que habitem la ciutat i li donem sentit ("Barcelona m'està fent fora" deia la Carme Rodríguez).

ciutat [c. 1200; del ll. c v tas, - tis 'conjunt dels habitants d'un estat o ciutat; ciutadania', der. de civis'ciutadà'] f 1 1 URBAN Lloc d'assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en funció de nombroses i diferents consideracions (nombre d'habitants, condicionaments històrics, morfologia i mena de vida dels habitants).

(Els subratllats són meus). Ho escric perquè a vegades cal recordar obvietats per recuperar el sentit de les paraules.

Espais de resistència Però me'n vaig per les branques. Tornem al que ens ocupa: la menció del Dani sobre la responsabilitat dels i les professionals de la cultura a l'hora de prendre un posicionament i crear grups de pressió entorn actuacions qüestionables no anava mal encaminada i volia ser, al meu entendre, una provocació al debat.

Per mi és evident que en el context actual (la magnitud de l'ofensiva a la cultura, la desvergonyida instrumentalització política i econòmica, la precarietat professional...) aquesta suposada "absència de lluita" té unes causes més que justificades i, malgrat tot, penso que la lluita hi és present. Fronts informals oberts en diferents àmbits que constitueixen, més que lluita, espais de resistència, sovint sense ressò suficient. Petites victòries entre grans derrotes, però encara bombolles d'aire que permeten seguir creientnos-ho. Com els dos companys de Sants, la Marta Sánchez i el Marc Santasusana que, a força de temps i

energia, es preocupaven de ser presents a les reunions de districte i lluitaven contra l'enderroc d'edificis emblemàtics del seu barri.

No és casual Un cop més acabo pensant que tota aquesta manca d'implicació que patim, més que fruit d'una tendència "de país", tal i com va es va apuntar en algun moment, és tan sols el fruit de molts anys de buscada desmobilització ciutadana i des-educació. Una tendència clau per un sistema que busca fomentar l'individualisme i no aportar les eines per al pensament col.lectiu com a garantia de perpetuació de models.

Buscar solucions?

En un moment del debat va sortir el tema de l'"esponjament" del turisme: aquest buscar rutes alternatives que descongestionin el centre, i es va parlar d'aquests itineraris "alternatius" com a possible solució. Des del meu punt de vista, per molt que apliquem solucions temporals, si se segueix fomentant l'atracció de turisme de qualitat dubtosa, apostant infinitament per repetir el model** que ens ha portat a la crisi a costa de vendre'ns el patrimoni el problema perdurarà ad eternum. No ens serveixen les campanyes de màrqueting venent als congressistes del World Mobile Congress que aquesta és una ciutat de somni, amb anuncis que manipulen sense vergonya i que són directament ofensius per als que vivim aquí, si al final totes les actuacions municipals van encarades a enriquir al sector hoteler i obvien el benestar dels veïns.

Com diu Jordi Borja parlant de la crisi de la ciutadania: "El habitante es reducido muchas veces a población activa, cliente de servicios, elector, o excluido"*** Tot plegat diferents temes que convergeixen en un mateix rerefons: la incomoditat. Aquella incomoditat de la utilització del patrimoni i la cultura per a guanyar diners, per portar més turisme. Incomoditat davant la la tendència a recórrer a uns professionals amb qui no es compta a l'hora de prendre decisions, però sí a l'hora de "vestir-les" amb la pàtina cultural que disfressa operacions purament econòmiques.

Professionals només necessaris per justificar i "dignificar" un espai fent-lo accessible a més turisme.

Incomoditat davant la instrumentalització d'una "matèria prima cultural" imprescindible per vendre la ciutat.

Una incomoditat que, compartida durant un capvespre de cacaolat i magdalenes a un dels cims de Barcelona, amb l'immens plaer de desvirtualitzar companys de twitter, retrobant altres companys de professió i descobrint-ne de nous, uneix i obre portes al canvi. * Terme utilitzat per molts autors per esmentar els efectes dels processos urbanístics moderns, que generen grans desigualtats i la pèrdua dels lligams i les característiques associades a la ciutadania. ** Sobre el model Barcelona recomano el post "Destination: Barcelona. El model Barcelona: turista a casa pròpia" de @carmemix *** "Revolución urbana y derechos ciudadanos". Jordi Borja. Alianza, 2013.

Bonus track: A finals de febrer es va fer un debat sobre aquest espai al CCCB, posterior a la presentació del documental "La intervenció invisible", on van participar,a més dels directors del documental, alguns dels veïns.

CRÈDITS I AGRAÏMENTS COORDINADORS DEL PROJECTE Daniel Gutierrez@daniguties Carme Rodriguez @carmemix Vàngelis Villar @vangelisvillar AGRAÏMENTS * A tothom que ens heu fet costat des del primer dia del projecte. * Gràcies per les observacions i les participacions virtuals i presencials a les visites que organitzem. * Gràcies als autors dels textos per la vostra col.laboració desinteressada. * Gràcies a tots aquells que ens acabeu de conèixer, esperem aviat la vostra col.laboració, el patrimoni és més viu que mai i ens correspón a tots, professionals, ciutadania, institucions i administracions preservar-lo com a element de cohesió i identitat social. Aquest projecte és una goteta més en aquest immens oceà... GRÀCIES!

CAFÈS DE PATRIMONI http://cafesdepatrimoni.wordpress.com/ @cafesdepatr