Cafès de Patrimoni Nr.4_La_tecnologia_en_el_patrimoni_cultural

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octunbre'14 – març’15

Introducció: La tecnologia en el patrimoni: integració, intrusió o viceversa?

Després de la parada estiuenca, ens retrobem en aquest espai per a donar inici a un nou bloc de debat que anirem desenvolupant al llarg de l’últim trimestre de l’any. Des d’aquí, l’equip de Cafès llancem una petita reflexió a tall d’introducció que pretén encetar el debat amb les vostres opinions i participació. Una participació que, recordem, també és possible fer­la per escrit, fent propostes d’article en format text, mitjançant Twitter, oferint apunts de llibres i articles relacionats a Pinterest, assistint als debats que fem en directe a les visites que proposem o d’altres maneres que se us acudeixin. Estem oberts als vostres suggeriments. Posem fil a l’agulla i comencem doncs!

La tecnologia en el patrimoni: Una qüestió de sentit comú?

Les importants innovacions tecnològiques desenvolupades en els darrers vint anys han canviat profundament el nostre entorn, arribant fins al punt de condicionar i transformar els nostres codis i hàbits de relació social. Algú recorda com n’era de diferent la nostra vida abans de l’arribada d’Internet i dels telèfons mòbils? Per bé o per mal, el nostre patrimoni no ha restat al marge d’aquesta revolució que ha tingut, també, una innegable dimensió cultural. Malgrat el sotrac que ha suposat el canvi tecnològic, podem dir que, afortunadament, el valor i la consideració social que el nostre patrimoni havia anat guanyant al llarg del temps s’ha mantingut, a grans trets, inalterable. Fins i tot el respecte i la consideració que la societat té cap a allò que és considerat original i genuí és en bona part vigent, encara que les noves tecnologies hagin multiplicat la capacitat de reproducció i n’hagin abaratit significativament els costos (vegeu sinó els nous sistemes d’impressió 3D, dels quals, ara s’exploren noves potencialitats).

Tot i que el concepte de patrimoni no ha experimentat grans canvis, sí que s’ha transformat profundament la manera com ens hi acostem i hi interactuem. La tecnologia ha entrat amb força en tots els sectors vinculats amb els béns patrimonials i ha arribat a tots els actors que s’hi relacionen, des dels experts fins als turistes. Hi ha dos camps, però, on creiem que els efectes d’aquesta revolució tecnològica s’han fet especialment visibles: la investigació i la difusió (i interpretació del patrimoni). En el primer, els avenços tècnics han permès estudis més ràpids, més acurats i menys invasius que han donat com a resultat dades més fiables i segures. En el segon, la irrupció d’Internet i les xarxes socials i els avenços en camps com el dels simuladors tridimensionals han obert un univers de possibilitats per a la projecció pública del nostre patrimoni, tant en el món virtual com en el real.

Malgrat els avantatges evidents que ha comportat la tecnologia, i acceptant que és també un instrument fabulós per a una millor comprensió didàctica del fet patrimonial i un mitjà ideal per apropar­nos a públics que sovint se’ns queden fora, en els mesos vinents us proposem de reflexionar de manera crítica sobre les aplicacions i els usos que se li han donat en el camp del patrimoni. Per això llancem a l’aire algunes preguntes que volem que convidin a pensar­hi. És la tecnologia una eina sempre útil, vàlida i necessària per a millorar i promoure els nostres béns patrimonials, o se’n fa de vegades un ús excessiu, superficial i més efectista que efectiu? S’ha convertit, massa sovint, en un fi i no en un mitjà? Millora sempre la nostra experiència i gaudi del patrimoni, o a vegades esdevé un filtre innecessari que ens distreu i s’interposa entre nosaltres i el bé patrimonial? És

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

també el patrimoni una excusa més per a un ús de la tecnologia a vegades massa propagandístic i fregant la

informalitat acadèmica? Els instruments tecnològics faciliten sempre el discurs narratiu dels espais patrimonials o els poden acabar convertint en mers contenidors de nous espectacles mediàtics? Moltes de les noves aplicacions tecnològiques sobre el patrimoni tenen, realment, una massa crítica d’usuaris suficient o massa sovint es desenvolupen no per cobrir necessitats sinó simplement per ser­hi o, encara pitjor, perquè ningú pugui dir que no hi som? Al capdavall, en els debats sobre la presència de la tecnologia en el patrimoni, es redueix tot a una qüestió de mesura?

Apreciats company@s, esperem poder­ne anar parlant i debatent­ho amb tots vosaltres les properes setmanes.

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

La tecnologia en el patrimoni: l'escepticisme tecnològic davant l'imparable revolució digital.

Els discursos sobre la valoració de l’ús i l’abús de les TIC en el patrimoni i la cultura acostumen a ser poc productius i sovint ens duen a atzucacs difícils de superar. Hi ha abús, propaganda o superficialitat en algunes pràctiques digitals? És clar que sí, però són ínfimes si les comparem amb les males praxis de plantejaments expositius, instal∙latius, gràfics, audiovisuals, de campanya o gestió. Què fa, doncs, que les praxis digitals, tot i no ser majoritàries, estiguin tan d’actualitat? Què fa que després de 10 anys discutint sobre les humanitats digitals, 20 de les primeres aplicacions de realitat virtual al patrimoni, 15 dels primers ordinadors exposats a les sales amb catàlegs digitalitzats o set de les primeres apps per museus amb smartphone (aquest petit ordinador que més del 70% dels visitants dels nostres espais patrimonials consulten abans i després de la visita…) seguim sense superar el mateix debat? És possible que la resposta no la trobem en els accents, en les comparacions o en la crítica sobre l’ús, sinó que sigui un debat de major calat.

L’impacte social de la tecnologia digital és imparable i s’equipara sovint al que va tenir la impremta i fins tot podria ser més rellevant, ja que transforma els sistemes de producció i alhora també els sistemes de transmissió de coneixement. Si agafem com exemple l’edició digital, podem veure clarament que no tan sols estem discutint sobre si mostrem el llibre digital en una tauleta tàctil o bé en un ebook, sinó a repensar tota la cadena d’edició i distribució d’aquest objecte cultural. Aquest és l’element disruptiu, aquí hi ha el debat que s’està implantant en tots els sectors i que les institucions que gestionen el patrimoni haurien de fer seu.

La qüestió ara ja no està en la forma, que també, sinó en el fons. Quan algú planteja les preguntes que Cafès de Patrimoni han plantejat, m’agradaria pensar que no estem debatent únicament sobre si hem d’escollir entre fer servir una apli pel museu, un disseny web adaptatiu o uns codis QR; el que realment hauríem d’estar debatent és sobre la transformació epistemològica que la societat digital representa en la gestió cultural. Com tractem les dades en les nostres institucions? Com donem accés als fons digitalitzat?

Hem de fer més transparents els processos? Incloem el públic en aquests processos? Generem comunitats de públic al voltant del nostre contingut? Com s’interpreta “l’original” en la cultura digital? Quin és el paper del públic? Saltem les parets i obrim els continguts als dispositius mòbils? On comença la visita? Què ens aporta aquest canvi en l’avaluació de l’experiència del públic? Aquest és el debat realment disruptiu i, com a resultat d’aquest, decidirem fer servir una tecnologia o una altra, digital o no, segons les nostres necessitats. Però alerta, aquest gran repte va molt més enllà de la forma, doncs impacta en la línia de flotació de la institució, sobre els seus perfils professionals, les seves estratègies de gestió i comunicació o les seves infraestructures. Una bona manera d’afrontar­lo és deixant espai a nous perfils que actuïn de cavalls de Troia experimentant i proposant des de dins respostes a totes aquestes preguntes. I si ho fem, dotem­los d’espai, temps i recursos.

A tots els discursos sobre el determinisme tecnològic i a tots aquells tecnofòbics jo voldria afegir­ne un de nou: el tecnoescepticisme. Hi ha un factor importantíssim que qualsevol humanista, crític i estudiós de les tecnologies

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

aplicades al patrimoni, ha de tenir present: el contínuum transformador de la tecnologia. La quantitat de suports

precedents que durant els últims 20 anys han divulgat el nostre patrimoni és ingent i quasi tots, per no dir tots, s’han doblegat a la forçosa novetat imperant del mercat. Làsers discs, DVDs, CD­ROM interactius, “quioscos” multimèdia, instal∙lacions de realitat virtual, taules interactives, ulleres 3D i un llarg etcètera. Tot passa i res no queda. (Bé, de fet jo diria que tot passa i queda la web).

Davant d’aquesta realitat semblaria adient posar­se unes ulleres de llarga distància i observar la novetat tecnològica com un esglaó més (potser l’esglaó d’una escala Escher sense una direcció clara) de la modernitat que ens pertoca viure. La mirada escèptica és més neutra, més analítica i un pèl anestèsica. Deixar passar un temps prudencial abans d’adoptar una tecnologia semblaria l’opció més adient, ens permet abaratir costos; i sobretot, analitzar suficients projectes precedents com per entendre el mitjà. Interioritzar i analitzar aquest nou medi tècnic (res més lluny d’aquella forma de vida tècnica en constant transformació de què ens parla el filòsof Bernard Stiegler) ens ajudaria a valorar si el que s’estudia respon a les nostres necessitats de canvi.

Però tampoc deixem que aquest estat d’observació ens endormisquegi. Les dinàmiques digitals són tan ràpides que l’experimentació digital hauria de ser un punt clau en tots els fulls de ruta. Permetem­nos experimentar sense tenir les idees molt clares. En aquests espais oberts és possible que trobem respostes i solucions genuïnes que potser no trobarem en les “formes” establertes pels altres.

doten de noves eines per aproximar­nos al passat, a la interpretació. En aquest punt, els dispositius mòbils poden ser clau per relacionar l’espai físic amb el digital, barrejant la ficció del patrimoni digital intangible amb la realitat física que tenim davant.

Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa de l’ecosistema digital. Aquesta no és una cursa de cent metres, és una cursa de fons que hem de fer conjuntament. Per aquest fi potser

podrien contemplar­se certes orientacions estructurals, certes línies d’actuació que permetin coordinar esforços entre institucions que evitarien pràctiques de navegació a la deriva, que han provat en alguns casos un cost d’energia i implicació personal molt elevat. Una certa coordinació en les prioritats i els espais d’experimentació, o bé un equip permanent que pugui estudiar i difondre les bones pràctiques locals ens permetria aprendre conjuntament i establir xarxes d’aproximació al fet digital d’una manera més crítica i pròpia del nostre temps digital.

Carles Sora és professor i investigador del grup recerca DigiDoc de la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat en diversos projectes artístics i museogràfics dissenyant aplicacions interactives.

Un dels factors importants dels nous objectes digitals culturals és la “forma” de la interfície. Adaptar i inventar per a cada nou escenari una solució única (una eina, una interfície, una instal∙lació) és una de les millors maneres de generar discursos singulars i innovadors en el mitjà digital.

Qui busqui en l’ecosistema digital plataformes estàndards que li permetin adaptar amb rapidesa i fiabilitat mecàniques digitals d’altri, acabarà produint productes i mecàniques allunyades de la seva pròpia realitat.

Un altre factor clau que sovint trobo a faltar en la integració de les TIC al patrimoni és la representació del patrimoni “intangible”. Si per alguna cosa poden servir les tecnologies digital és per simular i representar models, accions. No només objectes o edificis en tres dimensions. Les animacions i els agents dinàmics controlats pel codi de programació ens permeten reviure escenes i simular societats en acció que CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

La tecnologia en el patrimoni: tecnologies, exposicions, missatges i massatges, per Jordi Sans La presència de dispositius digitals en els espais expositius s’ha multiplicat de forma exponencial en els darrers anys, convertint­se en un dels elements indispensables en el disseny museogràfic. Boscos de pantalles, murals gegants

interactius o audioguies sofisticadíssimes acumulen bona part dels recursos econòmics destinats a la producció d’una exposició fins al punt de convertir­se en els elements distintius emblemàtics de la museografia. El Collection Wall del Cleveland Museum of Art o els primers intents d’ús de les ulleres de Google en diferents museus americans s’han convertit en casos paradigmàtics d’aquesta aparent modernització de les exposicions a través de la tecnologia.

La valoració de l’ús de dispositius tecnològics­digitals en el format expositiu és un dels episodis recurrents en què es troba qualsevol equip encarregat d’elaborar i produir una proposta museogràfica, ja sigui de gran escala o de petites dimensions. És aleshores quan, davant les circumstàncies particulars de cada projecte, aflora l’inevitable qüestió tecnològica. Què proposar? Com fer­ho? És el mitjà més adequat? És realment necessari? Estem malgastant recursos?

Aquestes i moltes altres preguntes apareixen sovint als projectes on treballo i conformen una constel∙lació de possibilitats que es fa difícil condensar en una única resposta. Tanmateix, de la necessitat de donar solució a aquestes qüestions en el meu dia a dia, he anat acumulant una sèrie d’idees, intuïcions i observacions sobre l’ús de la tecnologia en el format expositiu que miraré d’exposar a continuació a mode de breviari raonat, inevitablement incomplert i fragmentari. Espero, tanmateix, que resulti mínimament suggeridor i convidi a fer reflexions posteriors.

Corporeïtat. El rol de visitant que prenem en accedir en una exposició –parlar baix, moure’s lent, observar– ens remet a un aspecte fonamental del mitjà expositiu: la seva materialitat. El ritme de la visita, la durada, els objectes exposats, els mòduls museogràfics, els dispositius…, tot plegat evidencia que una exposició proposa fonamentalment una experiència corporal, on la realització de la visita es converteix en una coreografia plural de persones que actuen com a visitants. En aquest sentit, cal ser molt conscient de les dificultats d’encaix entre la virtualitat de les propostes digitals i la fisicitat inherent al format expositiu.

Lluita de formats. La proliferació de dispositius digitals en el format expositiu ha obligat al visitant a alternar en una mateixa exposició diferents modes d’interacció: mentre que en relació a la museografia tradicional –tancada i unidireccional– el visitant pren un rol d’observador passiu, per contra, en l’ús dels diferents dispositius digitals –oberts i bidireccionals–, el visitant ha de prendre una actitud activa i participativa. La combinació de formats que ha de gestionar el visitant d’una exposició l’obliga a realitzar un sobreesforç en la visita que cal assumir i gestionar en el procés de disseny d’un espai expositiu. Així, la inserció de formats digitals en el si del format expositiu multiplica les dimensions d’una exposició, que no vindrà només determinada per l’espai que ocupa sinó també per l’extensió dels continguts els quals, en el cas dels interactius, massa vegades són inabastables.

Una exposició no només ho ha de ser, també ho ha de semblar. L’espai expositiu ha de ser identificable com a tal i per tant ha d’idear­se com un àmbit excepcional, és a dir, diferent de l’entorn quotidià. Un dels elements que ajuda a crear aquesta singularitat és la tecnologia, una tecnologia que ha d’evitar ser identificada amb els dispositius amb què ens CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

topem en la nostra vida diària: televisors, ordinadors, smartphones, etc. La presència de dispositius tecnològics d’última generació —taules tàctils, interactius accionats mitjançant el moviment del cos, monitors de grans dimensions, etc.— obeeix en part a aquesta necessitat d’excepcionalitat.

Les exposicions són un camp de proves tecnològic. De la mateixa manera que les curses de cotxes són camps de proves on es desenvolupen les solucions que després equiparan els cotxes de sèrie, les exposicions sovint funcionen com a una mena d’avantguarda de la tecnologia domèstica. En aquest sentit, la presència de dispositius tecnològics d’última generació en el format expositiu ha estat utilitzada per a evidenciar que no només es tracta d’un àmbit exclusiu, atractiu i no domèstic, sinó que alhora funciona com espai experimental. En aquest sentit, la tecnologia esdevé un element clau en el canvi de rol d’habitant a visitant que hom pren en entrar a una exposició.

Les exposicions són sepulcres tecnològics. Des dels primers dispositius tecnològics aplicats a la museografia –polsadors que encenien llumetes que indicaven un recorregut o un punt en concret– fins als sofisticats sistemes de reconeixement d’imatge, de realitat augmentada o detecció de moviments, han passat un grapat d’anys en què hem pogut comprovar com tots aquests dispositius han anat quedat antiquats, deixant en evidència la dinàmica de consum en què la innovació tecnològica s’organitza. L’iPhone n’és un cas paradigmàtic: des de la seva aparició l’any 2007, les versions s’han succeït anualment de forma implacable. En aquest context d’hiperconsumisme tecnològic forçós, cal que les institucions responsables d’exposicions sobretecnificades i els equips encarregats d’elaborar projectes museogràfics prenguin en consideració la necessitat de gestionar el ràpid envelliment de les propostes tecnològiques, moltes de les quals es converteixen en relativament poc temps en grans ruïnes, malgrat que l’objectiu inicial fos paradoxalment el contrari.

La tecnologia és un massatge. En els projectes museogràfics intervenen diversos factors de d’ordre molt diferent: polítics, discursius, pressupostaris, d’agenda, etc. Per encaixar aquests factors sovint s’arriba a unes propostes d’equilibri, amb discursos asèptics i diluïts, que per esdevenir més digeribles, s’amaguen darrera de dispositius tecnològics més o menys llaminers. Un cas paradigmàtic és l’ús de la tecnologia com a contenidor on acumular de forma enciclopèdica tot aquell contingut que no ha trobat un lloc en l’exposició, ja sigui en forma de mapa geogràfic, mapa conceptual, eix cronològic o blocs temàtics on visitant acaba

testejant les interfícies, encuriosit, tot picotejant superficialment el contingut. És el miratge democràtic del tria el que vulguis, una eina idònia, en definitiva, per a defugir la responsabilitat d’emetre un discurs específic i significatiu.

La tecnologia és un missatge. Quan embolcallem el discurs museogràfic amb dispositius digitals, l’exposició es converteix en prescriptora de tecnologia i promou, per tant,

un discurs indirecte que és el de la tecnologia en si mateixa, com a fi. La institució hauria de prendre consciència d’aquest fet com a responsable dels discursos que transmet als visitants. Uns visitants que, a més, tendeixen a absorbir els discursos de forma acrítica —si més no aquells més soterrats— atorgant­los una legitimitat que deriva directament de l’abassegadora potència del format expositiu i la institució que té al darrera.

La tecnologia segueix a la institució. Reflexionar sobre l’ús de la tecnologia en el format expositiu no hauria de partir de la pròpia tecnologia, sinó que hauria d’anar més enllà.. Si limitem la valoració exclusivament en el recurs tecnològic en qüestió, estem convertint la tecnologia en una mena de cuirassa de protecció del problema que realment cal abordar: el discurs de la institució responsable de l’exposició. En la mesura que el discurs de la institució sigui més sòlid, les posades en escena concretes d’aquest discurs probablement seran més coherents i, per tant, la combinació de textos, gràfiques, objectes i, com no, dispositius tecnològics serà més feliç.

Jordi Sans és Consultor en museografia i patrimoni a l’empresa STOA des d’on ha participat en diversos projectes museogràfics de posada en valor del patrimoni. En els darrers anys ha intervingut en el disseny i producció d’aplicacions per a dispositius mòbils @tocaboires

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

La tecnologia en el patrimoni: Innovació i estartègia, per Jesús Navarro Els efectes generats per les innovacions tecnològiques en tots els àmbits de la nostra vida han estat un tema recurrent de debat, impulsat amb molta força en els darrers anys per la irrupció de les noves tecnologies digitals. Innovacions que per força havien d’afectar el món del patrimoni i dels museus, i que inevitablement han tingut un fort impacte en la manera en què els gestionem.

Els posicionaments en relació a aquest nou entorn oscil∙len entre les visions defensades pels tecnofòbics i les dels tecnòfils als quals, seguint a Carles Sora, hem d’afegir les dels tecnoescèptics, que esgrimeixen els respectius arguments a favor i en contra, tot conformant un escenari complex, davant el qual, com afirmava Juan Insúa, cal mantenir una actitud oberta, critica i dialogant, que orienti la compressió del canvi que s’esdevé i la manera d’afrontar­lo amb les màximes garanties de minimitzar les errades i les conseqüències no desitjades. Des de la perspectiva de la meva pràctica professional, la de la gestió i direcció d’un museu, intentaré aportar algunes idees en aquest àmbit.

L’impacte dels canvis tecnològics ha tingut i té una dimensió que afecta internament al museu com a organització de professionals i una altra d’externa, que el compromet en la seva relació amb els seus públics i usuaris. Dues dimensions que cal diferenciar, encara que finalment ambdues acabin per estar íntimament lligades. D’una banda, com bé apuntava l’article de cafès de patrimoni, un dels àmbits afectats de la nostra pràctica professional han estat les metodologies i les tècniques emprades en el desplegament de les funcions patrimonials tradicionals dels museus, especialment les vinculades a la conservació, recerca, estudi i documentació

de les col∙leccions i, per extensió, del patrimoni cultural en general. Nous suports, noves tecnologies aplicades, plataformes d’intercanvi de dades i informació, digitalització de continguts i imatges i un llarg etcètera d’eines que formen part del nostre hàbitat habitual de treball, només diferenciats pel l’abast dels recursos esmerçats en funció de la dimensió de la institució o la visió estratègica dels seus responsables.

Però on els seus efectes han estat més evidents és en la posta a disposició pública del coneixement generat per la institució, sobretot a partir de l’aparició dels entorns digitals i la seva interconnexió en xarxa. Un nou escenari que ha acabat per alterar les relacions tradicionals entre el Museu i el seus públics i usuaris, plantejant fins i tot canvis radicals en la naturalesa de la pròpia institució. Per afinar més en el dibuix d’aquest nou escenari és important distingir entre dues tipologies de públic: el públic presencial, associat al visitant del museu, i el públic virtual, nou subjecte aparegut com a conseqüència del nou paradigma digital. Dues tipologies amb necessitats i expectatives diferenciades, però que poden coexistir perfectament en una sola persona en funció del moment i el lloc en què es produeix la relació.

En el cas del públic presencial, l’espai privilegiat en el qual es produeix aquesta connexió entre institució i visitant, entre coneixement, percepció i interacció, és l’expositiu, lloc on convergeixen totes les funcions del museu i on els dispositius museogràfics, inclosos els tecnològics, es posen al servei de la comunicació amb els públics. El primer que cal dir al respecte és que l’ús de la tecnologia, sigui “analògica” o digital, no pot deslliurar­se de la reflexió i experimentació museogràfica. En aquest sentit, cal dir que encara resten pendents la resolució de velles qüestions que atenguin les expectatives diferenciades del públic que ens visita. Pensem, CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

per exemple, en el cas de les hores de vídeos que s’acumulen en determinades mostres, absolutament inabastables, sense

que encara ningú hagi incorporat una alternativa —a la manera d’un “trailer” modificat—, com un element de ràpida lectura perfectament encaixat, evitant les mirades fragmentàries aleatòries del visitant. Una primera lectura que hauria de ser compatible amb el seu visionat complert. Si a aquestes rèmores en l’adaptació dels dispositius hi afegim la complexitat aportada per les infinites possibilitats proporcionades pel medi digital i els seus formats, cal que la contenció i la reflexió s’imposi per sobre de la fascinació acrítica. Però, en qualsevol cas, el que em sembla rellevant en aquest sentit, com a element vertebrador i alhora corrector, és la subordinació de la tecnologia als discursos, a l’expressió del relat de la mostra, al respecte a l’element patrimonial, aconseguint l’equilibri necessari entre el patrimoni que es mostra i el dispositiu que l’explica.

En el cas de les innovacions tecnològiques orientades al públic virtual, les possibilitats i oportunitats han esclatat de manera exponencial. L’accessibilitat universal del museu i les seves col∙leccions i del coneixement que sobre elles es genera, ha trobat una plataforma privilegiada en els webs i blogs corporatius. Els mitjans informatius que proporciona la xarxa s’han estès a l’adaptació de les publicacions orientades fins ara a la edició en paper al nou entorn digital, un fet que està permetent que molts museus mitjans o petits puguin superar els entrebancs que presentava la seva distribució “analògica” i arribar a un més gran nombre de persones, tot replantejant la vella discussió entre eficàcia comunicativa i ingressos econòmics. Al mateix temps, resten encara per explorar nous formats nadius digitals que facin molt més atractives la presentació dels diferents continguts editorials generats des del museu. L’aparició de les xarxes socials no ha fet sinó reforçar aquestes noves possibilitats. Malgrat la tendència generalitzada a usar­les simplement com un canal de comunicació corporatiu més, aquestes han propiciat la intervenció directa de l’usuari, la seva participació en la generació de continguts i la interacció amb la institució i els seus professionals. La qual cosa ha provocat la progressiva incorporació de l’usuari i les seves expectatives en les estratègies comunicatives del museu, fins al punt d’ocupar un lloc central en el seu discurs. Fet que està provocant, per altra banda, no només un canvi en la cultura organitzativa del museu, sinó la possibilitat real d’incorporar processos propis d’una cultura democràtica en desplegament de la seva acció cultural. Tot un món de noves oportunitats.

Cal ser conscients, però, que encara no disposem d’una massa crítica prou important per a la implementació generalitzada de les noves tecnologies. Els perills de la

fractura digital encara són ben presents en la nostra realitat.

Queda molt de camí per recórrer abans de la plena capacitació dels nostres visitants i professionals i això exigeix per la nostra part de mesures correctores a l’inevitable enlluernament al qual ens sotmeten les noves tecnologies, d’altra banda inevitable quan moltes d’elles estan en fase d’experimentació.

La recerca i la innovació, però, són absolutament necessàries per avançar, per poder donar resposta als nous reptes plantejats per un entorn en permanent canvi i uns públics en mutació. La tendència molts cops és delegar aquesta tasca en les grans institucions, en aquelles que tenen els recursos econòmics i humans necessaris per a fer­ho, i esperar que els assajos i l’experiència derivada acabin per aconsellar quines innovacions poden ser implementades en institucions de dimensions mes modestes o reduïdes. Aquest model és el que recomanaria una gestió prudent en termes d’usos i costos.

Però, deixant de banda el fet que la innovació pot reportar visibilitat i reputació a aquest tipus d’institucions, els recursos esmerçats en aquest àmbit acaben per proporcionar la capacitació necessària a l’organització per a la tria, depuració i ajustament de les noves tecnologies als objectius i especificitats del museu. Per això, cal remarcar, finalment, que qualsevol actuació que es faci en aquest camp ha de fer­ se de manera equilibrada entre els recursos i el temps destinats a la innovació i l’experimentació i la validació, mesurada en termes d’eficàcia i eficiència, dels resultats obtinguts en el marc de l’assoliment de la missió i els objectius del museu. I perquè això pugui ser així cal necessàriament el disseny i implementació d’una estratègia digital plenament integrada en la planificació estratègica general de la institució.

Jesús Navarro és director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida. @elNavarroG

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

Visita a Món Sant Benet Per tancar l’any i arrodonir el trimestre que estem dedicant al patrimoni i les noves tecnologies us volem proposar una visita a Món Sant Benet, prevista per al proper dia 20 de desembre. Món Sant Benet és un conjunt monumental que contempla diverses èpoques de la nostra història: un passat medieval i, alhora, una casa modernista. Entorn d’aquest conjunt, a més, hi podem trobar altres propostes culturals i de lleure així com l’equilibri amb l’entorn. L’arrencada del centre es va produir l’any 2007 i presenta el Monestir medieval de Sant Benet del Bages totalment recuperat i la seu de la Fundació Alícia.

Cafès de patrimoni és una trobada informal de caràcter gratuït. Us recordem que les places són limitades a 20 persones.

Mencionar que caldria ser molt puntual ja que els horaris estan molt ajustats. Si hi voleu assistir, ja coneixeu el procediment habitual: escriviu­nos un correu electrònic comentant quantes persones sereu, si disposeu de vehicle propi i des d’on sortiu així com si us penseu quedar a dinar a la zona.

La nostra visita girarà segons el següent horari previst: 10:00 – Trobada a la Fàbrica i recepció per Eudald Tomasa, conseller delegat de Transversal Produccions Culturals. Breu introducció al projecte i com es va concebre.

10:30 – Visita guiada Modernista.

11:30 – Visita guiada Medieval.

13:00 – Tertúlia en una de les aules de l’edifici la Fàbrica.

14:00 – Fi de la visita.

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

Valoració de la visita a Món Sant Benet Al llarg d’aquest últim trimestre hem estat parlant sobre un dels aspectes més recents que intervenen sobre el patrimoni: la tecnologia. Hem reflexionat sobre la seva integració, intrusió o viceversa, sobre els canvis que ha suposat en el sector la implantació de les novetats tecnològiques, la manera com interactua aquesta tecnologia amb el patrimoni, la millora en la seva interpretació, els avenços tècnics en la investigació o la manera com es percep l’element patrimonial. Tot plegat porta a conseqüències de vegades imprevistes, millora l’experiència o resulta més efectista que efectiu? És més aviat un fi i no un mitjà? S’ha entès el paper de complementarietat de la tecnologia en el fet patrimonial? I és ben bé així?

Abans de festes van tancar la primera part d’aquest bloc, més centrada en la difusió, amb una visita al recinte de Món Sant Benet. Cal dir que el complex està envoltat d’un patrimoni natural magnífic, i que el patrimoni històric inclou un monestir i un complex industrial que s’ha sabut recuperar amb un projecte que va més enllà de la simple posada en valor del patrimoni, ja que també inclou la Fundació Alícia, un centre de recerca sobre alimentació i ciència de reconeixement internacional, i l’Hotel Món, un referent per als congressos i reunions de negocis de la comarca.

Vam començar la visita en sentit cronològic invers, gaudint de la part més moderna del monestir, l’àrea modernista situada a les estances del sobreclaustre, que durant dècades va ser la residència d’estiu de la família del pintor Ramon Casas. La proposta museogràfica està marcada per un itinerari únic que cal seguir en un temps marcat, ja que és una experiència multisensorial que treballa amb la vista, l’oïda i l’olfacte a mida que es recorre la cuidada col∙lecció de

mobles, arts decoratives i pintura de la família Casas per uns espais aparentment bastant originals. Al llarg del recorregut, unes projeccions integrades dins del mobiliari de cada estança ens expliquen com era un dia d’estiu a Sant Benet quan Ramon Casas hi feia estada amb tota la família.

Acabat el recorregut pel sobreclaustre, vam visitar els espais monumentals medievals del monestir i vam poder reviure més de mil anys d’història, com diu el seu claim. Un recorregut que també s’ajuda de les noves tecnologies amb projeccions, música i llums, i que ensenya l’església del segle XII, la cripta, el claustre i el celler del monestir. A través dels diferents vídeos s’intenta tornar la vida monàstica a les diferents estances perquè els visitants coneguin la història de Sant Benet i entenguin com funcionava i com s’hi vivia. I vam arribar al moment del debat.

Món Sant Benet, representat per Eudald Tomasa de Transversal Produccions Culturals, va començar responent la primera pregunta: els criteris que van tenir en compte per introduir la tecnologia en la seva proposta museogràfica, amb una visita guiada audioescènica i l’ús innovador de les videoprojeccions, concebudes ja fa 7 anys. Tomasa va remarcar que per a ells la tecnologia havia d’estar al servei del relat, i que aquest havia d’explicar la història del monestir i del territori català al llarg de 1.000 anys. L’objectiu del projecte museogràfic era captar l’atenció sempre i en tot moment. També va destacar que tenien el convenciment que la tecnologia havia de generar una nova experiència, s’havia d’incloure de manera intel∙ligent i procurar que no fos invasiva. Ens va parlar també de les reaccions del públic davant d’algunes solucions tecnològiques, com un vídeo d’animació inspirat en el videojoc warhammer que es troba a la nau de l’església i que agrada molt al jovent, malgrat el contrast i les reticències d’alguns dels visitants.

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

També va respondre a algunes crítiques, com l’excés de llicències, i se’n va defensar comentant que totes les projeccions es va realitzar amb el màxim rigor i assessorament, però que sabien que la posada en escena era amb la intenció de fer una museografia immersiva i convertir la visita en una experiència estètica, sabent que el nivell de comprensió responia a un tipus de públic molt genèric.

Alguns dels assistents també van qüestionar l’excés d’efectisme d’algunes projeccions i van preguntar si no hi havia el perill que el públic es quedés més amb l’experiència anecdòtica, els vídeos que sorprenen els visitants, que no amb el monument que aquestes projeccions ajuden a explicar.

Tomasa va acceptar que en algun cas podia ser així, però per ell l’important era que el visitant se n’anés de Món Sant Benet amb una impressió positiva, tant si era del monument com dels vídeos que acompanyen la visita. També va explicar que al principi hi va haver força queixes pel fet que la visita fos pautada, especialment a la zona del monestir, ja que els visitants no es podien aturar a contemplar amb calma alguns dels seus tresors, com el claustre. Per aquest motiu, actualment al monestir els vistants poden escollir entre la visita pautada o una altra de lliure.

Pel que fa a les xifres, Tomasa va explicar que el pla estratègic de Món Sant Benet preveia 120.000 visitants anuals. Aquesta dada es va superar ja en el primer any d’obertura, amb 130.000 visites, però en els darrers anys s’ha estabilitzat al voltant dels 98.000 visitants. Aquestes xifres fan possible que el complex cobreixi els costos bàsics d’explotació amb la venda d’entrades. Pel que fa a la

procedència dels visitants, un 80% són catalans, entre un 12 i un 15% provenen de l’Estat espanyol i un 8% són estrangers.

L’equip de Món Sant Benet està impulsant diferents iniciatives turístiques per incrementar aquest darrer segment i aconseguir que el seu percentatge no sigui tan baix. D’altra banda, cal remarcar que el complex hoteler de l’Hotel Món s’ha convertit en un centre de referència al Bages per a la celebració de congressos i reunions empresarials. Igualment, la vocació pedagògica de la Fundació Alícia també porta fins a Món Sant Benet un elevat nombre de grups escolars. En general, de les diferents enquestes i estudis de satisfacció se’n desprèn que la gran majoria de visitants fan una bona valoració de la seva experiència al complex.

Durant el debat també es va parlar del vincle de Món Sant Benet amb l’entorn i dels seus efectes sobre la comarca on s’inscriu, el Bages. Tomasa va remarcar que estan convençuts que l’equipament ha servit per reforçar la identitat de la comarca i augmentar l’autoestima i l’orgull de pertinença dels seus habitants.

Un debat que sovint, repetim, se’ns queda curt, les ganes de saber i intercanviar opinions és gran!

Amb aquesta trobada, tanquem la primera part d’aquest bloc temàtic i us proposem a partir d’ara una segona part també sobre tecnologia i patrimoni, però més centrada en la investigació, en pocs dies tindrem nous textos i noves experiències per conèixer.

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

La tecnologia en el patrimoni: la tecnologia al Museu Episcopal de Vic, per Carme Comas.

Actualment les tècniques digitals tridimensionals en la reproducció d’obres d’art són un valuós recurs al servei de les institucions patrimonials. Inicialment les tècniques de digitalització foren concebudes per a una utilització industrial. Avui, especialistes, tècnics, restauradors i

responsables en difusió podem utilitzar aquestes noves vies digitals per a la conservació, restauració, estudi i difusió del nostre patrimoni.

En el cas del Museu Episcopal de Vic (MEV), la utilització de les noves tecnologies al voltant de la digitalització en 3D ha vingut provocada per satisfer la demanda, cada vegada més habitual, de còpies de peces conservades al nostre fons.

L’aplicació de la tecnologia digital ha fet possible la creació de còpies d’obres en què no es podien utilitzar, per qüestions de conservació de la peça, les tècniques tradicionals d’emmotllat, tant pel procediment utilitzat com pels riscos que comporta la manipulació o moviment de l’obra original.

La tècnica emprada en la digitalització permet efectuar una medició de l’obra, que es basa només en la llum i que realitza un registre de la superfície i del volum, a alta precisió sense contacte amb l’objecte.

El sistema d’escanejat en 3D presenta tres grans avantatges.

El primer és la precisió total del document digital resultant respecte de la peça d’origen, amb un marge d’error en les mesures de dècimes de mil∙límetre. El segon és la innocuïtat respecte a la peça original, ja que el sistema es duu a terme amb una emissió de llum adaptada a les exigències de conservació de les peces quant a control de luminància, a l’eliminació de bandes ultraviolades i infrarojos i a un mínim temps d’exposició, i també perquè s’utilitza la tecnologia

MML, que permet realitzar mesures sense tenir cap contacte amb l’obra. El tercer és la compatibilitat del document digital resultant amb diferents sistemes de producció industrial de la rèplica, tals com el mecanitzat o la impressió 3D. D’aquest procediment se n’obté un fitxer digital d’alta resolució que és molt útil en l’àmbit de la conservació del patrimoni, ja que dóna l’oportunitat de visualitzar l’estat actual de l’obra en totes les seves perspectives sense necessitat de manipular i poder realitzar estudis, propostes de reconstruccions o de suports. Les possibilitats d’usos d’aquesta còpia òptica són tant diversos com diversos són els camps de la gestió cultural, però potser és en el camp de la difusió del patrimoni on s’ha experimentat més; des de fa anys que s’integren dins els museus elements multimèdia, exposicions virtuals, simulacions d’entorns tridimensionals, visites virtuals interactives… aquest pas del món real al món virtual enriqueix el coneixement.

El MEV hem utilitzat aquests arxius digitals per tornar a la materialització de l’objecte en forma de diferents reproduccions. El primer cas va ser la còpia del retaule de la Passió, obra de l’escultor Bernat Saulet, del segle XIV, feta en alabastre, per tal d’instal∙lar­ne la rèplica al monestir de Sant Joan de les Abadesses, el seu lloc de procedència. La complexitat de l’obra ha portat a un llarg procés d’execució.

Un altre treball notable ha estat la realització d’una còpia de la Mare de Déu de Boixadors, una obra que ja s’ha col∙locat a l’església parroquial de Sant Pere de Boixadors, a l’Anoia. I el cas més recent ha estat el d’una escultura gòtica, la Mare de Déu de les Neus, que es trobava en una façana d’un carrer de la ciutat de Vic. La contaminació atmosfèrica accelera el deteriorament de les obres exposades a la intempèrie i és per

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

això que aquesta obra de titularitat pública va ser dipositada al MEV per tal de preservar­la, substituint­la per una còpia a petició de l’Ajuntament de Vic.

El procés concret que s’ha utilitzat en cadascú d’aquests casos és idèntic fins a l’adquisició de l’arxiu digital, amb l’ús de l’escàner tridimensional s’han projectat franges lluminoses blanques i negres d’on s’obté un núvol de punts (17.500 punts per cm2) de la superfície de l’objecte que generen una malla de triangles d’alta densitat. A partir d’aquest arxiu digital es pot mecanitzar en diferents materials, la màquina treballa com ho faria l’escultor, primer desbasta la major quantitat possible de material amb una fresa de major diàmetre i es va reduint la mida de la fresa fins arribar a tallar el màxim possible i finalment un escultor acaba artesanalment la còpia seguint el model tridimensional. En els dos primers casos esmentats anteriorment, aquest procés de digitalitzat l’ha realitzat l’empresa Nub3D i el treball escultòric de Javier Lozano, que ens explica el procediment utilitzat al retaule de Saulet a l’article publicat a Quaderns del MEV. En el cas de la Mare de Déu de les Neus la reproducció es va realitzar en marmolina amb estereolitografia, per tant amb un sistema d’impressió en 3D.

Per poder tenir un control de tot aquest procediment, Judit Verdaguer, conservadora del museu, va redactar un protocol amb els requisits tècnics que han de complir les empreses que realitzen aquestes reproduccions, i en el qual s’especifica des de com han d’efectuar el treball en el propi museu fins a com ha de ser la còpia final de la peça, que ha de variar en material i/o dimensions respecte de l’original, ha d’estar marcada permanentment amb un número de registre de còpies del MEV i que cal informar públicament que es tracta d’una còpia de l’obra conservada al museu.

Per donar a conèixer aquesta experiència del museu i la irrupció que han representat les impressores 3D en els últims temps, el 23 de gener de 2014 varem organitzar, juntament amb el VIT Vic la jornada Imprimir un museu, on es varen fer diverses presentacions de projectes realitzats amb l’ús de tecnologia tridimensional i en paral∙lel es va poder seguir l’escaneig en directe de la Mare de Déu de les Neus i la impressió de diferents obres del museu amb impressores 3D d’ús domèstic. Aquesta experiència ens anima a utilitzar en un futur pròxim aquesta tecnologia per crear rèpliques que serveixin per ajudar a la interpretació de les col∙leccions.

Carme Comas és cap de l’Àrea de Difusió i Acció Cultural del Museu Episcopal de Vic, @MEV_Vic

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

La tecnologia en el patrimoni: la RFID en la gestió del col∙leccions, per Marta Soteras.

“Els dos puntals en els quals s’ha de sostenir una bona gestió d’una col∙lecció són una correcta documentació i una gestió eficaç de les ubicacions.”

La col∙lecció de l’Institut Català de Paleontologia Miquel

Crusafont (ICP), a Sabadell, està formada per més de 200.000 fòssils i en rep prop de 22.000 més cada any en concepte de dipòsit. La gestió d’una col∙lecció d’aquestes dimensions implica rebre, inventariar i emmagatzemar centenars de peces cada mes. A aquesta tasca cal afegir el servei que s’ofereix a investigadors que suposa unes 200 consultes anuals i el moviment d’unes 8.000 peces, el que implica la cerca a la base de dades, la localització als magatzems compactes i el registre del canvi d’ubicació (en cas de préstecs temporals) per cadascuna d’elles.

A començaments de 2015, un 14% de la col∙lecció de l’ICP implementa aquesta tecnologia. Un cop s’estengui a tota la col∙lecció, permetrà una eficaç i ràpida realització d’inventaris, localització d’una peça o d’un grup de peces (segons diversos criteris de filtratge) dins dels magatzems compactes.

En el moment actual, l’ICP estudia establir col∙laboracions externes que permetin millorar el sistema d’emmagatzematge i el de detecció de presència per tal de reduir els errors de lectura que s’estima que són de l’ordre del 17%.

Marta Soteras March és l'encarregada de la gestió de col∙leccions de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, @MartaMarch

Per tal d’optimitzar els recursos humans dedicats a la gestió, després de valorar diverses opcions, l’equip de col∙leccions de l’ICP va iniciar el 2011 un projecte pioner a l’Estat basat en la radiofreqüència passiva. Es tracta d’un sistema d’emmagatzemament i recuperació de dades de forma remota, usant una PDA com a lector i unes targetes anomenades tags que inclouen un xip i una antena. La informació continguda en el xip pot ser consultada amb el lector mitjançant la radiofreqüència gràcies a l’antena que du incorporada. A l’ICP es va optar per un sistema de radiofreqüència passiva, on el xip no incorpora cap font d’energia i la transmissió de la informació es produeix mitjançant un camp magnètic extern.

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

Visita al museu episcopal de vic Primer de tot ens haureu de disculpar per la irregularitat de les publicacions aquest darrer mes, coses que de vegades passen, però que arreglem en els propers dies abans que acabi el trimestre. I per tancar precisament aquest trimestre dedicat al patrimoni i les noves tecnologies aplicades a la investigació, conservació i restauració, us proposem una visita prevista per al proper dissabte 28 de març a un museu d’art medieval del període gòtic i romànic català, declarat museu d’Interès nacional i que també va aconseguir el Premi Nacional de Patrimoni Cultural 2003 per la important contribució per a la difusió de l’art medieval català i per la qualitat del seu projecte museològic comprès en un edifici de nova planta… Estem parlant del Museu Episcopal de Vic (MEV).

El MEV a banda de ser tot això i més, és un dels museus catalans pioners en l’aplicació de noves tecnologies en el camp de la reproducció d’obres amb finalitats de conservació de l’original, fonamentalment en la tecnologia 3D, i per tant, un lloc interessant per conèixer quins han estat els criteris que han establert per aquests usos, els processos i els resultats que, com el Retaule de Saulet o la Mare de Déu de les Neus ja representen alguns dels exemples més coneguts en l’aplicació d’aquestes eines.

La nostra visita girarà segons el següent horari previst: 10:15 – Trobada a l’entrada del Museu Episcopal de Vic (Osona) amb la conservadora del Museu, Judit Verdaguer i la cap de Difusió, na Carme Comas. Breu introducció al projecte.

10:30 – Visita a la col∙lecció d’Art medieval, part dels seus magatzems i tecnologia aplicada.

12:30 – Coffe­break i debat amb els gestors sobre l’espai, la gestió, la col∙lecció, la seva tecnologia i altres qüestions del nostre interès en una de les aules de l’edifici.

14:00 – Fi de la visita.

El mateix dissabte coincidirem amb una tradició molt important a l’Osona i és el Mercat del Ram, una activitat on els ramats, la maquinària agrícola, les energies renovables, la gastronomia i sobretot la venda de palmes, ocupen molts espais de la ciutat, una cita que és preludi de la Setmana Santa i una oportunitat per qui vulgui fer­li una ullada.

Cafès de patrimoni és una trobada informal de caràcter gratuït. Us recordem que les places són limitades a 20 persones. Si hi voleu assistir, ja coneixeu el procediment habitual: escriviu­nos un correu electrònic comentant quantes persones sereu, si disposeu de vehicle propi i des d’on sortiu, així com si us penseu quedar a dinar a la zona. Preguem puntualitat.

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

Valoració de la visita al Museu Episcopal de Vic Aquests últims mesos ens hem centrat en la tecnologia com a element determinant en els canvis que afecten el patrimoni, sobre les transformacions que ha suposat en el sector la implantació de les novetats tecnològiques, la manera com interactua aquesta tecnologia amb el patrimoni, la millora en la seva interpretació, els avenços tècnics en la investigació o la manera com es percep l’element patrimonial, aportant textos des de la perspectiva de la difusió i de la investigació i interpretació.

Per Setmana Santa vam tancar el tema tecnologia I patrimoni amb una visita al Museu Episcopal de Vic (MEV), un dels museus catalans pioners en l’aplicació de noves tecnologies, tecnologia 3D, en el camp de la reproducció d’obres amb finalitats de conservació de l’original i per tant, un emplaçament interessant per a conèixer la implantació, l’evolució I els resultats d’aquesta tecnologia aplicada al patrimoni.

El MEV és un dels museus d’art medieval més importants d’Europa, declarat Museu d’Interès Nacional, i el continent del qual va ser construït ad hoc per adequar­lo al contingut.

Per això ens vam trobar amb un edifici imponent, de sostres alts per donar cabuda als grans absis i als retaules romànics i gòtics de la col∙lecció, així com espais tancats però diàfans, molt adequats per a la conservació preventiva de les peces exposades. Durant tota la visita vam estar acompanyats per Judit Verdaguer, conservadora del museu, i Carme Comas, cap de l’Àrea de Difusió i Acció Cultural, unes professionals que van atendre amb exquisidesa i paciència cadascuna de les nostres demandes.

De la introducció històrica del recinte i la col∙lecció vam passar a conèixer de prop la col∙lecció i les magnífiques peces, algunes de les quals obres mestres molt conegudes com el Baldaquí de Ribes, les pintures de l’absis de Sant Martí del Brull, o el Retaule de la Passió de Bernat Saulet, entre d’altres. Vam poder observar de primera mà innovacions tecnològiques que han permès una excel∙lent conservació, com l’ús de plaques d’alumini com a suport de les pintures als absis, el paper gel per a reproduir la pintura de les taules del retaule de Guimerà o la reproducció 3D per a copiar peces originals i així permetre’n la conservació al Museu i, alhora, l’exhibició als recintes originals de duplicats fets igualment amb materials nobles.

Durant la visita vam conèixer aspectes interessants sobre les normes i convencions al voltant de l’ús del 3D per a reproduir obres d’art originals. Per exemple: totes les còpies han d’estar marcades i convenientment registrades, per garantir que l’envelliment futur dels materials nobles amb què esta feta el duplicat no genera cap confusió sobre la seva naturalesa de còpia. Igualment, per assegurar que no es pugui confondre mai l’original amb la còpia, les reproduccions incorporen variacions de material o mida respecte de la peça primigènia perquè no siguin del tot iguals. De la Mare de Déu de Boixadors, per exemple, se’n va fer una còpia amb tecnologia 3D en marbre, en comptes de l’alabastre original.

Pel que fa al Retaule de la Passió, com que la reproducció sí que s’ha fet amb el mateix material, l’alabastre, les mides de la còpia són un 5% més petites que la peça original. A part, s’hi han fet algunes variacions en la policromia i els acabats.

Finalment, també cal dir que com que les reproduccions fetes amb tecnologia 3D tenen una aparença massa nova, d’acabades de fer, se’ls aplica algunes pàtines d’envelliment perquè el seu aspecte s’acosti més al de les peces originals d’època medieval.

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15

Després arribaria l’hora del debat, moment que ens va permetre parlar sobre la gestió específica d’aquest Museu, la

A part del coneixement del museu per part del públic, en el debat també va sorgir el problema del finançament, tema

Arran d’això, també es van comentar les dificultats que un museu com el MEV, amb una col∙lecció d’altíssim nivell però lluny d’una gran ciutat, té a l’hora d’atraure visitants en un entorn, la comarca d’Osona, on el turisme encara no ha desenvolupat tot el seu potencial. L’encara escassa presència de visitants estrangers a Vic i voltants obliga el museu a confiar gairebé exclusivament en el públic autòcton i local, que representa fins a un 70% dels seus, aproximadament, 25.000 visitants anuals. En aquest sentit, des del museu es va agrair la bona afluència de públic català i van destacar el bon funcionament dels seus programes pedagògics adreçats a escoles, una vessant per la qual es va apostar fort fa uns anys i que ha anat donant grans fruits. Les xifres de les propostes educatives són realment bones, especialment per a un museu on la majoria de les seves obres són de caràcter religiós i amb un nom, Episcopal, que molts visitants potencials relacionen més amb l’Església que amb l’art.

Un debat que com sempre passa, se’ns queda molt curt!

col∙lecció, la conservació i la tecnologia, elements claus per poder entendre el funcionament i filosofia d’aquest espai patrimonial. Un dels primers aspectes que molts dels assistents van comentar va ser el poc coneixement que es té en general a Catalunya de les obres mestres que conserva el museu i del seu caràcter pioner en molts dels usos de la reproducció 3D. Des del museu es va destacar que sovint costa molt que el que es fa al territori arribi a Barcelona i als mitjans de comunicació amb seu a la capital. És, aquesta, una queixa recurrent en les visites que fem des de Cafès de Patrimoni.

estrella d’aquests anys de crisi. En aquest sentit, entre els presents es va lamentar que les aportacions públiques als museus nacionals que es troben repartits pel territori no estiguin al nivell dels que s’ubiquen a Barcelona. D’altra banda, i parlant del finançament, des del museu es va destacar la importància de tenir un edifici fet a mida, ja que es va fer pensant per garantir la bona conservació i exposició de les peces i, per les seves característiques, la nova seu encarregada per la Generalitat als arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà permet estalviar molts diners a l’any en conservació preventiva.

Amb aquesta trobada ja tanquem aquest període dedicat a la tecnologia, ben aviat un nou tema amb nous textos, opinions i noves experiències per conèixer… Salut i gràcies per acompanyar­nos!

CAFÈS DE PATRIMONI La tecnologia en el patrimoni Nr. 4_octubre'14 – març’15