PeusNegres16 by Castellers d'Esplugues

Peus Negres

www.cargolins.cat

L’ombra de la torre

Torre de set carregada a Torredembarra

COLLA DE CASTELLERS D’ESPLUGUES TEMPORADA 2011 NÚMERO 16

Índex

Presidencial ...................................... 3 Cap de Colla ..................................... 5 Pinyes ............................................. 7 Carta a la Canalla ............................... 8 Els Músics ........................................ 9 Chronica dels Feyts ............................. 11 Xifres de la Temporada ........................ 25 Santa Magdalena ................................. 28 Un bocinet d’història: el tres per sota ....... 30 Tu creus que és normal? ....................... 32 Clixé d’activitats ................................ 33 La Canalla ........................................ 44 Resum de la temporada ........................ 50 Quarta Ronda ................................... 57 L’any de la pell de gallina ..................... 60 Xarxes Social (Torreño) ....................... 61 Castells, esports o cultura? .................... 63 La festa de Sta. Magdalena (Sanagustín) .... 65 Gràcies per ser-hi ................................ 67 Valls, Torredembarra, Bunyuel ............. 69 La importància de l’home del darrere ....... 71 Cartes d’Eivissa .................................. 72 Qüestonari als nous ............................ 74 Diari Kargolí .................................... 76 48 Rue del Cargol ............................... 77 Matatemps ........................................ 78

Peus Negres

Castellers d’Esplugues

Número 16 Temporada 2011 III època Cap de Redacció Josep Santacreu Redacció Pau Albornà, Marta Cirach, Paco Duran, Iris Osorio, Sergi Pont

Correcció lingüística Iris Osorio Col·laboracions Equips tècnics i directiu, Jaume Calvo, Arita E., Judith Garcia, Èrik Kvam, José Macías, Ferru Moreno, Adrià Pallarès, Emili Rodríguez, Ramon Sàlvia, Lluís Tarrés, Josep Torreño, Jaume Torres Portada 2de7 carregat a Torredembarra (foto F. Figueres) Edita Colla de Castellers d’Esplugues Josep Argemí 52 08950 Esplugues de Llobregat 650-94-61-59 peusnegres@cargolins.cat www.cargolins.cat cargolins@cargolins.cat twitter.com/cargolins facebook.com/cargolins flickr.com/senkreu youtube.com/cargolins La Colla no es fa responsable de les opinions dels seus col·laboradors

Editorial eus Negres torna un any més, en aquest març marçot després d’un febrer que ha febrejat de valent. La temporada 2011 ha estat molt bona però ens han quedat deures per fer, com diu el cap de colla i tothom per la revista: no hem pogut provar el 4de8 a plaça i només hem descarregat el 2de7 amb xarxa, en un assaig. Va ser just abans de Montblanc, on vam patir el malaurat accident que tant ens ha colpit aquest any. Des d’aquí volem tornar a tenir un record per en Ramon Rovira i per tots els Minyons de l’Arboç. Tota la feina feta el 2011 i els resultats obtinguts ens fan ser molt optimistes de cara a aquesta nova temporada que tot just fa el primer vagit: com explica l’Emili gràficament en una taula estadística, tenim un nivell de castells de la gamma alta de set pisos molt consolidat, la qual cosa significa que el nostre potencial és també molt elevat. La Colla ha evolucionat força aquest any, amb uns assaigs i uns objectius molt més exigents. Així, de la feina que tenim per fer aquest 2012, diríem que del que més ganes tenim és de descarregar d’una vegada la torre, més i tot que el quatre de vuit. Per tota la feina feta i per la regularitat dels castells que portem a plaça, diríem que ens ho mereixem. Però això són coses que els déus de l’Olimp fan i desfan sense tenir cura de l’opinió dels castellers, simples mortals que passem per aquest món com una ombra. Esperem, però, que es farà justícia i el 2012 serà més blau elèctric que mai, perquè si bé és cert que l’atzar té part de culpa que les coses no ens hagin sortit tan bé com mereixíem, també és veritat que els resultats no acostumen a aparèixer per casualitat. Si se segueix fent la feina ben feta —o millor—, com fins ara, els resultats arribaran segur. En definitiva, tot i que la sort influeix —i enguany és clar que no l’hem tinguda de cara—, a la llarga, si treballem com cal, les coses han de sortir: si no la propera diada, sí l’altra.

amb la col·laboració de:

La colla “Benvinguts a un món on les penes i les alegries no depenen dels mercats” Josep Maria Tarrés i Campreciós, President

na colla castellera és com un petit microcosmos amb unes sinergies i unes regles de joc exclusives i úniques al món. Si mirem un castell a plaça, a banda de l’aspecte plàstic i espectacular, hi podem veure força, valor, equilibri i seny; però si gosem fer un pas més i atansar-nos a les seves interioritats, com pot ser a un assaig, hi descobrirem un espectacle força diferent. A l’assaig hi veurem com van arribant persones normals de totes les edats i condicions, que es dediquen bàsicament a xerrar en grups més grans o més petits mentre s’ajuden els uns als altres a posar-se la faixa i en van arribant més i més. De cop i volta un d’ells es posa al mig i comença a cridar el que sembla un codi molt complicat, les converses minven i tothom es posa en moviment com si es tractés d’un trencaclosques en què totes les peces

saben on van. Aquella munió humana s’ajunta i comença a construir castells, a trossos o sencers, i així un cop i un altre: xerrar, provar, corregir i tornar a provar, amb algun esclat d’alegria espontani quan alguna prova especialment complicada surt bé. A l’assaig veurem que això dels castells és més difícil del que sembla a primer cop d’ull, i que només a base de molts assaigs i moltes hores de molta gent són possibles. Però com si es tractés d’una ceba amb moltes capes, com més ens acostem a la colla més coses anem descobrint: les in-

teraccions socials en un grup tan gran i divers són apassionants, els mecanismes de lideratge i de renúncia voluntària a la individualitat en benefici de l’èxit col·lectiu. El risc, que hi és, contrarestat per l’esforç, la tècnica i el treball en equip. La por, que hi és, contrarestada per la confiança en els companys. Les decepcions quan les coses no surten bé, contrarestades per la capacitat de la gent per aixecar la moral col·lectiva. El compromís, que no està escrit ni signat però que existeix.

«Una colla és com una escola que només ensenya una lliçó: sumar voluntats per assolir somnis inabastables»

La necessitat que tots tenim de tothom per assolir les fites. I tantes altres coses que no explicaré perquè les ha d’anar descobrint de mica en mica cadascú. Una colla és com una escola que només ensenya una lliçó: ensenya a sumar, però no ensenya a sumar números, ni velocitats, ni diners. Ensenya a sumar una cosa molt més important: ensenya a sumar voluntats per assolir somnis inabastables. Però la ceba encara té més capes: una mica més endins arribarem a la vida social de la colla, un munt d’activitats lúdiques i festives en què,

«Cada castell que veieu a plaça és com un gran crit que diu que un món millor és possible» aprofitant l’ambient distès, es reforcen els lligams entre persones que la pràctica castellera genera i, per què no dir-ho, es miren de traspassar les lliçons de sumar a la vida quotidiana. A la vida social hi trobem un veritable espectacle de donar i rebre espontani i sense comptabilitats —com que rebo molt dono el que puc— i el més important de tot és que tot es produeix sense que hi hagi diners pel mig, més enllà dels necessaris pel pur cost de les matèries primeres indispensa-

bles per fer l’activitat. I ja no explicaré més capes de la ceba, que n’hi ha, perquè sempre és bo deixar una mica de misteri i de coses per descobrir. Si no fos ja de la Colla, quan acabés de llegir aquestes ratlles aniria corrents a un assaig per veure què sóc capaç de descobrir. Només diré una cosa més: cada castell que veieu és com un gran crit que diu: «Un món millor és possible».

Cap de Colla Rai Batlle i Girbau

«Són les petites victòries les que ens fan més forts i preparats per assolir els grans reptes»

’acaba el 2011 i, com ja és costum els darrers anys, les estadístiques dicten la millor temporada de la història. Hem portat el 5de7 a pràcticament totes les places, hem consolidat el 3de7s i hem recuperat la torre; per primera vegada fèiem dos Pde5 simultanis i hem fet més castells de 7 que mai; el grup de músics es consolida i en la nostra primera participació al Concurs7 ens emportàvem la victòria. Una pila de coses que demostren la grandesa i el potencial d’aquesta

Colla. Tanmateix, del que ens hem de sentir més orgullosos, és de com ha madurat la Colla, un fet imprescindible per afrontar grans reptes. Aquest any hem hagut de superar la situació més difícil que ens podíem trobar; la caiguda de Montblanc la recordarem tota la vida, però hem estat capaços de tirar endavant i seguir creient en el nostre projecte. Arribat aquest moment hem de fer autocrítica. Des de la Tècnica ens havíem proposat dos objectius que no hem pogut assolir: descarregar la torre

i afrontar el 4de8. Pel que fa als castells, les coses no han sortit com desitjava, però tot i així estic molt content amb la bona temporada que hem fet i molt orgullós del comportament de la Colla. Sóc conscient d’haver comès molts errors durant l’any i intentaré corregir-los la propera temporda; el que sí que us puc assegurar és que totes les decisions que hem pres, tant jo com la resta de la Tècnica, anaven dirigides a millorar la Colla. Ara és el moment de mirar endavant. La bona feina feta durant tota la temporada només em deixa ser optimista i pensar que el 2012 serà un gran any. Crec que ens trobem en una situació immillorable per afrontar la nova temporada. La Colla segueix evolucionant en l’aspecte social, el fet més important per poder crèixer com a colla. L’evolució tècnica també està sent constant, i la feina feta als assajos es veu reflectida a plaça. Ens espera una gran temporada amb infinitat d’objectius per assolir, grans i petits. Quan plantegem la tempordada, no ens

centrem només en els grans objectius de la Colla, sinó que ens marquem petits reptes que ens conduiran als objectius finals: l’estrena d’un dos nou, una nova crossa, el debut d’un baix, un aixecador nou del tres per sota, l’estrena d’una gralla, un contrafort consolidat… Aquestes petites victòries són les que ens fan més forts i més preparats per afrontar els grans reptes, i són el que ens ha de fer sentir millor a tots perquè són el fruit del treball i de l’esforç de cada assaig. Estic convençut que si som capaços de fer una feina seriosa i gaudir de tots i cadascun dels castells assolits a plaça, no ens n’haurem ado-

nat i ja haurem descarregat la torre; i, si l’embriaguessa ens permet seguir treballant, el nostre gran objectiu no se’ns resistirà i aquest 2012 podrem celebrar el tan desitjat 4de8. Vull acabar donant-vos les gràcies a tots per l’esforç i la dedicació que hi poseu, per venir a assaig encara que plogui o faci fred, per sacrificar hores d’estudi, per fer malabarismes amb la feina, per descuidar família i amics, per sacrificar hores de son. També agrair l’esforç del nostre grup de músics que practiquen un munt d’hores sense el caliu de la gent a la Nau. Però especialment vull agrair a tots aquells

que treballeu per la Colla, enganxant cartells, fent tallers, fent la revista o el programa de TV, omplint les neveres del bar, fent menjars o portant pollastres, reformant la Closca… És tot això el que ens diferencia de qualsevol altra activitat i són aquests moments els que ens converteixen en una gran família. Ens espera una temporada molt dura en què segur que haurem de superar moments difícils, però si seguim units i convençuts de les nostres possibilitats aquest any serem imparables. Salut i castells

Equip de Pinyes

Jonàs, Andrés i Arita

es de l’equip de pinyes creiem que aquesta temporada ha estat ben singular. Hem tingut una temporada força llarga. Vam començar a tancar pinyes al gener per preparar la sortida de les decennals de la Candela a Valls i no hem parat de donar pit fins ben entrat el novembre. Així, la Colla ha travessat un any de moltes diades, d’entrebancs insospitats, d’autosuperació i de consolidació de grans castells. En aquest punt, creiem necessari remarcar i agrair el fet de tenir la pinya que tenim. Els Cargolins hem viscut moments de tots colors i en aquesta temporada s’ha vist com el treball i la solidaritat entre companys, el sentiment d’equip i la il·lusió per aconseguir nous reptes són valors que formen part de la pinya, del tronc i de la canalla. Aquesta actitud, la resposta de la gent de pinyes en general, ha

estat un element clau per facilitar-nos la feina a un equip nou. La implicació de la Colla, el compromís i el respecte per un projecte que ens agrupa a tothom, han fet que la nostra tasca fos realment agradable i agraïda de fer. Cada cop som més els que ens sentim orgullosos de formar part de la pinya d’aquesta colla. Encomanem el nostre orgull a tot arreu on anem. Podem assenyalar moltes fites. Són molts els castells en què la pinya ha estat més ferma que mai. Un exemple clar d’aquest treball és la consolidació del tres de set per sota. Un castell que, indubtablement, hem anat dominant i així el volem continuar aixecant. Un altre exemple d’aquesta feina ha estat el majestuós pilar caminant per la pujada del carrer Montserrat. Fet inèdit i emotiu del qual vam sortir vencedors i que aquest any hem de confirmar. Un altre ens porta a Buñuel, on

gràcies a totes i tots vosaltres la Colla va poder fer castells de 7 per primera vegada fora de Catalunya. La quantitat de gent nova que s’ha unit aquest any als Castellers d’Esplugues és molt important. Ens mostra que és feina de tots fer que la Colla continuï creixent i que les nostres pinyes tinguin cada vegada més cordons. Són alguns exemples que ens fan creure en nosaltres mateixos i que no són més importants que cadascuna de les pinyes que hem tancat, de tots els dimarts i els divendres que ens hem trobat per fer el que ens agrada, de la millor manera que sabem. Se’ns planta a davant una nova temporada, amb més motius que mai per estar al cent per cent. Sigui per aconseguir aquells reptes marcats la temporada passada, sigui per aconseguir-ne de nous, sigui per continuar entenent els castells i la feina com un treball en equip. Deixant a banda els castells, volem remarcar que el fet de formar part d’aquest equip ens ha donat la meravellosa oportunitat de conèixer una mica més de cada un i una de vosaltres. Aquest és un dels millors premis que ens podem endur d’aquesta temporada. Us volem agrair de tot cor la vostra confiança i suport. No deixeu de comunicarnos els vostres neguits, alegries i il·lusions. Aquesta comunicació ens fa grans.

Carta a la Canalla

stimada canalla... Volem expressar-vos d’alguna manera tots els sentiments que hem sentit al llarg d’aquesta temporada al vostre costat. No teníem clar com fer-ho; hem pensat que una carta ens serviria, com aquell qui escriu per agrair alguna cosa que l’ha enfortit i vol expressar-ho a l’altre d’alguna manera. Paraules, però, que no són només paraules, sinó que van molt més enllà. Viure aquesta temporada tots junts ha estat una gran experiència per a cada una de nosaltres. Nosaltres que volíem que aprenguéssiu molt sobre valors, actituds, castells i tècnica. Nosaltres que preteníem que ho passéssiu d’allò més bé amb sortides, tallers i colònies. Nosaltres que esperàvem sorprendre a cadascun de vosaltres amb milers d’aventures. Però resulta que nosaltres hem après molt més de tots vosaltres. Vosaltres sou els que ens heu sorprès a cada actuació, a cada assaig amb la vostra constància. Vosaltres aquells

qui treballeu com ningú per poder pujar cada dia més amunt. Vosaltres, els més petits, que trepitgeu el punt més alt dels nostres reptes i ens feu somriure amb cada aleta, cada pom, cada castell, cada pilar, cada toc... Vosaltres, aquelles petites però grans persones que feu que cada instant sigui molt especial, molt més pur. Aquesta ha estat una temporada llarga i intensa, però tot i així estem orgulloses del vostre esforç i de la feina ben feta. Alguns heu aconseguit fer noves posicions, d’altres heu lluitat a cada castell per poder fer l’aleta, també hi ha qui ha experimentat fer el seu primer pilar o tocar per primer cop el tabal o la gralla, d’altres us heu quedat amb una espina clavada per no poder descarregar allò que heu estat treballant tant i tant assaig rere assaig, però que de ben segur, ben aviat entre tots, aconseguirem. I per què no parlar d’aquells que heu arribat fa poc, que teniu ganes de començar a experimentar què és fer castells, què significa formar part

d’aquesta petita però gran colla que vol aconseguir nous reptes i seguir creixent. Però els castells són molt més que això, i tots i cada un de vosaltres ens ho heu demostrat al llarg d’aquest any. Fer castells és tenir ganes que arribi cada divendres per trobarnos amb els nostres companys, fer castells és relacionar-nos amb gent diferent i viure una història plegats tot construint objectius comuns i superant-los a cada moment. Fer castells és confiar en aquells que tenim al costat, tant a dalt, als castells, com a baix, a la vida, i nodrir-nos de valors els uns dels altres. Fer castells és superar pors, aixecar-nos després d’una caiguda, és omplir-nos de valentia, fer castells és... Per a nosaltres, les caps, fer castells no seria el mateix si vosaltres, la canalla, no hi fóssiu i no compartíssim plegats tants moments i emocions. Les vostres caps, Júlia, Ana, Mar Gual, Mar Bono, Eugènia i Sara

Els músics

’any ha passat a un ritme accelerat, vam anar muntades en un kart pendent avall, amb la sensació del vertigen que produeix la velocitat que no es pot controlar. Tot va començar amb la Candela. És clar, els castellers més antics ja sabeu que això està previst cada deu anys, però tots els components del grup som com aquell qui diu nouvinguts i ens va agafar per sorpresa. En temps rècord vam preparar com vam poder tres peces per poder fer una cercavila acompanyant la Colla. Quines cares de sorpresa! Vam recollir el nostre primer fruit del treball ben fet. Després de la Candela va arribar el Carnestoltes i ens vam proposar d’organitzar un sopar i una festa de disfresses on vam riure de valent fins ben entrada la matinada. Amb tot, va arribar l’inici de temporada i nosaltres seguíem assajant per tal de poder fer el toc a plaça. Fins aleshores només dos músics tenien el toc sencer. Cal dir que el toc de castells no és una peça fàcil; de fet, és de nivel avançat. Us

Per Beatriz Peláez, cap de músics

podeu imaginar, doncs, l’esforç que ha suposat; això no es pot assolir si no es treballa pràcticament a diari. Probablement, per centrar tots els esforços en una única peça es van descuidar d’altres més fàcils i molt freqüents en actuacions castelleres. La manca d’experiència i la mala sort van fer que tot just al principi de la temporada s’hagués d’actuar a Sitges, amb la conseqüent ensopegada. Estem convençudes que molts factors van coincidir aquell dia: els nervis, el desconeixement de la peça inicial i haver de ser comparats amb grallers de l’escola de Sitges. Les crítiques negatives no es van fer esperar; malgrat tot, el grup no es va deixar vèncer i la setmana següent es va demostrar que es podia tirar endavant. La temporada, però, ha estat molt i molt enriquidora; han marxat els nervis inicials que jugaven tantes males passades i hem anat adquirint

experiència i coneixements. Com a grup graller i representant la Colla vam anar a la trobada de músics de Mataró. Però aquesta no ha estat l’única oportunitat de relacionarnos amb d’altres grups. Hem tocat matinades a Sant Joan Despí, Sant Just i Esplugues, vam tocar al seguici de Sant Feliu i també al d’una escola bressol, amb l’orgull de poder promocionar la Colla i donar-la a conèixer. Tocar qualsevol instrument no és fàcil; requereix temps i dedicació. Tocar la gralla no és arribar i bufar, us ho podem assegurar. Molts de vosaltres ens heu fet costat i ens heu animat a seguir el nostre camí i no llençar la tovallola. D’altres heu estat més durs i crítics amb nosaltres i també us ho agraïm, ja que ens motiva profundament per no cometre els mateixos errors. Algú ens va dir un dia que teníem massa llibertat. No volem llibertat ni ser indepen-

«Tocar un instrument no és arribar i bufar, requereix temps i dedicació. És difícil però no impossible: animeu-vos a tocar la gralla!»

dents; volem ser part activa de la Colla, participar en projectes nous i antics. Podem dir que som integradores i molt treballadores, però per desgràcia les gralles no poden assajar amb la Colla i potser això fa que alguns ens vegin llunyanes o lliures. Us assegurem que no és així. Mai serem prou músics; tothom que vulgui aprendre serà benvingut. És difícil però no impossible, animeuvos-hi!! Per acabar, voldria donar les gràcies al petit Hugo, l’Andrea, la Raquel, la Gwen, la Júlia, la Judith, la Susana, la Sílvia i la Mònica per la seva perseverança, els esforços, la constància, la complicitat i les hores d’assajos. Sense ells no hauríem arribat on som. I també als nous fitxatges: a la Juli, a la Tatiana, a la Laia i, com no, a la col·laboració de l’Axel, que ha vingut a donar-nos un cop de mà quan ens hem trobat sense tabal. Gràcies nois i noies per fer-me sentir tan orgullosa de vosaltres. Jo sí que valoro l’esforç i l’obstinació que hi dediqueu a cada diada. Orgull de Colla, grallers/es i tabalers/es

Chronica dels Feyts J. Santacreu

Un 2011 perquè ens en gaubem pregonament. Albíxeres! Mai abans no havíem fet tants castells tan alts, des del ballaruc 3de7 de Valls al flam del 3de7s de la Vigília de Minyons de Terrassa. Tot un cicle que ara torna a florir espletant.

Candela a Valls 30 de gener

La temporada començava a Valls en les segones Decennals de la Colla. Encabir-hi totes les colles, que havien de passar per la plaça del Blat, va ser una qüestió molt dificultosa. Els diferents brancals de la cercavila que es dirigien a la plaça avançaven molt a poc a poc pel centre de la vila, a ritme mortuori, aturant-se a cada passa. La Plaça del Blat era a petar i per accelerar la comitiva s’hi feien els pilars de quatre de forma simultània. Les gralleres ens anaven amanint la vetllada amb un nou repertori assajat els mesos d’hivern. Un cop efectuat el pilarot de 4, que vam fer girar, vam anar molt més de pressa fins al monument als castellers. Hi vam fer el 3de7 més matiner de la història,

F. Queralt Moncal

tot i que va sortir com un bunyol, amb una pinya escassa, en un racó del carrer de Montblanc, un lloc força lleig, excèntric i inclinat, com un barri anònim de Barcelona. El 3de7, trontolladís, va ser l’homenatge a les colles vallenques, que no van tenir el dia i van desmuntar dos cops el 3de8. Tot plegat va ser una mica paròdic. Acabat l’acte casteller, les colles ens vam repartir per diferents recintes per dinar, un excel·lent pretext per fer-la petar amb membres d’altres colles en un clima de germanor xardorós d’incandescència incendiària, segons amb qui parlaves...

Sants

10 d’abril La temporada començava pròpiament a Sants sota el bat d’un sol esclatant de primavera, durant la jornada a Barcelona per al Dret a Decidir, amb els Borinots donant-hi suport actiu. Enguany ha estat una temporada de rècords en què tot de colles s’han superat: el mateix dia Saballuts i Gràcia ja feien el 4de8, mentre que els Sagals, a Sants, plantaven el 3 per sota, dues construccions que eren un repte per a nosaltres. Nosaltres hi anàvem forts. Com diu l’Emili en un altre article, enguany hem fet castells de set des de la primera actuació, cosa inèdita. Sants va presenciar el nostre millor inici d’any amb tres i quatre de set i el cinc de sis, més un pilar de cinc. El 2010 havíem fet exactament la mateixa actuació exactament el mateix dia, tot i que era la segona diada de la temporada. D’altra banda, el

fet de descarregar el Pde5 des del primer dia demostrava que el tenim dominat a la perfecció i obria les portes a nous horitzons.

Esplugues, Sant Jordi 17 d’abril

Debutàvem a casa amb la mateixa embranzida tot i que amb una certa sopitesa de la Tècnica, que voldria haver estat molta més gent a assaig per fer el 4de8 abans de juliol. Actuàvem amb els amics Moixiganguers i els del Poble-sec, dues colles a l’alça. Començàvem amb un pilar de dol pel traspàs del pare del Ramon; va pujar en un gran silenci, trencat per un fort aplaudiment en fer l’aleta, molt colpidor. Tot seguit un 4de7 molt quiet i, en acabat, un 4de7 amb agulla, una mica per sorpresa, sembla que després d’una reunió tècnica d’urgència, un castell que no estava ni a la

porra del mateix cap de colla de divendres després d’assaig. Malgrat que l’havíem assajat relativament poc, el 4de7a va anar molt ràpid i força ben quadrat, amb molta confiança: a la segona diada ja fèiem castells de set i mig sense complicacions destacables, seguint el fil del 2010 com si res. D’altra banda, el 4de7a és el castell de set pisos que més cops hem fet a la temporada: quinze. Aquest cop seguint el programa, fèiem el 3de7a en tercera ronda. Als assaigs havia anat un pèl desmanegat, problemes de pinya que es van repetir a plaça, on el pilar va acabar brandant moltíssim, mentre en Jordi s’esfetgegava per salvar-lo enmig de l’ovació de la plaça. Vam sortit de plaça molt trempats i contents per l’actuació i amb moltes ganes de tornar-hi per seguir creixent.

Sitges

1 de maig Sitges, zona tradicional, amb una escola de grallers que sona com els àngels, etzètera. Nosaltres hi aterràvem per fer el primer 5de7 de l’any. Segons el canal casteller de La Malla, informació fefaent i veraç, aquest castell va anar «un pèl lent i amb la canalla una mica dubitativa per dalt. Van seguir amb el quatre de set amb agulla, també sense res a destacar, i acabaven amb un quatre de set lleuger de pes que, com a gran repte per a aquesta temporada, voldrien fer pujar un pis més». Així, pel que fa a castells, vam estar a un nivell molt bo, deixant bocabadat el locutor de la tele del Garraf; en tot cas, la Jove de Sitges faria el 4de8 a final de temporada i nosaltres no. Un altre cronista hi afegia: «Pel que fa a les altres colles, van sumant a poc a poc, cadascuna al seu ritme, i sembla que van per bon camí. Especialment Sitges, que els he vist molt més segurs que l’any passat, tot i que potser era perquè jugaven a casa. »Curiosa la coincidència de Sant Jordi, Dia de la Mare i Dia del Treballador, tot per qüestions d’atzar i de Setmana Santa tocatardana. »I per cert, el cap de colla ha encertat la seva pròpia porra. #etfelicitofill»

Figueres

8 de maig La cercavila va sortir de l’Escorxador a toc de tabals i ruflet de gralles vers l’Ajuntament, on hi havia l’alcalde alcaldable, que va fugir acabada la primera ronda després, tanmateix, que els Castellers de Figueres aturessin l’actuació per fer-hi un pilar i estendre la bandera de la ciutat. Amb tot, l’actuació va ser fulgurant, i en poc més d’una hora les tres colles vam enllestir, amb una llenya empordanesa inclosa. Vam començar amb un 5de7, ben lluny de casa, que va pujar un pèl lent i amb la torre separada del tres, cosa que es va afegir a la imperícia de l’enxaneta, que li va costar molt de passar al tres i que va fer tremolar més la construcció. Al 3de7a de després, la pinya, molt desgavellada, i el baix, descentrat i girat, van oposar resistència. El 4de7a va anar molt millor, tot i que un baix del quatre patia potser massa. Fèiem un vano de cinc per plegar, que saludava i tot.

Vam tornar a Esplugues després de dinar de mongetes amb botifarra al pàrquing d’un Mercadona de Figueres, vam fer el cafè, l’autocar ens va portar a la Closca pel camí més llarg que va trobar mentre la canalla cantava «Som els Cargolins i farem el quatre de vuit!» i vam veure el vídeo dels castells gravat amb la càmera de la tele d’Esplugues per al primer Quarta Ronda de la història... Gran avenir es besllumava al principi del camí, qui sabia fins on arribaríem...

Sant Cugat 14 de maig

El cronista va prendre la bici i va volar vers Sant Cugat, bella vila del Vallès on amenaçava tempesta. La Colla enfilava el tercer 5de7 de l’any, molt maco i sòlid, semblant al de l’any passat també a Sant Cugat, reputat com el millor de tots els cincs cargolins fins aleshores. En segona ronda tramitàvem un bon 4de7a i, quan l’Arita quadrava un 4de7 «lleuger», la pluja s’espesseí, núvols negres es congriaren, llamps i trons procel·losos es-

clafiren, Zeus s’enfelloní, en Rai ordenà desmantellar la pinya i, al cap de cinc minuts, fèiem cap a Esplugues. El dia abans havia estat el primer assaig «porta un amic» exitós, que ens va deixar a tothom flipat. L’endemà érem fins i tot menys pinya...

Molins de Rei 4 de juny

Els intrèpids ciclistes arribàvem rabents a la plaça de l’Ajuntament més d’un quart d’hora tard per esperar una estona per fer uns pilarets tots plegats i endegar la cercavila en diversos brancals camí de la plaça de l’Església. L’ambient era molt cromàtic,

per dir-ho d’alguna manera, amb les colles del Baix mirant de fer millors temporades que les anteriors, objectiu que ara amb perspectiva podem dir que en general han assolit. En primera ronda vam optar pel 4de7 per manca d’uns castellers tocatardans. El castell, de tràmit, era novament per anar madurant el carro gros. Els Matossers també el feien i Cornellà triava el 3de7, posant una mica d’emoció a la cosa, previsiblement efímera, atès que en segona ronda l’esvaíem amb un segur 5de7, que s’erigia com a castell insígnia cargolí per mèrits propis. Vam plegar amb un 4de7a que

va anar bé tot i que la pinya va semblar una mica flonja, més dos pilars de cinc, un dels quals aixecat per sota, la cirereta del pastís.

Granollers 5 de juny

Sota l’esguard dels indignats de la plaça Porxada, començàvem amb el 5de7, que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, seguíem amb el 4de7a, amb una pinya molt més compacta que la del dia abans, i tot seguit encaràvem el 3de7a, força bé, amb el pilar del mig fet girar. Gran domini sobre la gamma alta de set, necessitàvem fer ja el tres per sota i seguir pensant en objectius més elevats per no quedar-nos aturats. Perquè com digué el president Pujol, «si queda quieta, cau». En pilars fèiem el de cinc aixecat per sota, que a la darrera aixecada, gairebé a punt de ser carregat, s’entrebancava i queia. Primera llenya de la temporada. Grano-

llers, poble malastruc, sempre ens aterra algun castell aixecat per sota. Després dels pilars de Marrecs i Xics, repetíem, sense un bri de por, el de cinc per sota, reeixint-hi completament i amb l’aplaudiment de la plaça. Aquest moment, i el del pilar del tres amb agulla, ens va omplir de satisfacció. Just acabada l’actuació, cinc minuts més tard, començava la pluja.

Can Vidalet 12 de juny

Amb poques camises i dubtes sobre els castells que duríem a plaça, clavàvem el 5de7, el 4de7a i un 4de7 «lleuger», tot plegat sense novetats destacables pel malaurat cronista. El clima era, doncs, d’un cert estancament, i tocava fer el salt al 3 per sota, que la Tècnica apretava per poder dur a Gràcia la setmana vinent. Doncs això.

Diada del Raspall a Gràcia 19 de juny

Començàvem amb el 5de7, en línies generals de postal, que ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa seguretat. El 3de7s no havia acabat d’anar bé als assaigs i era, a més, un «castell límit» en el sentit que només l’havíem descarregat dos cops, l’any anterior. Va pujar bé, però a la darrera aixecada, «la bona», es

va quedar encallat per alguna banda o es van plegar terços o alguna cosa així i va petar tot enlaire. En repetició es repetia la història: un dels rengles va pujar una mica més lent, algun terç va semblar que volgués recuperar no sé quina posició, i al capdavall es va col·lapsar. Deixàvem en blanc la ronda, doncs, però en tercera clavàvem el 4de7a, en què el Jordi va fer girar el pilar 180 graus, rebent l’aplaudiment de la plaça, com a Granollers, amb gran orgull cargolí. En tot cas, haver-nos aixecat dos cops seguits i haver completat el 4 amb agulla d’aquella manera demostrava com havíem madurat com a

colla. També apuntava que alguna cosa s’havia d’acabar de polir a assaig per tal de seguir fent via. Però, al cap i a la fi, el tòpic aquell que «no sabem caure» anava quedant arxivat com a arcaisme conspicu.

Igualada

10 de juliol Un migdia de sol tòrrid ens plantàvem a Igualada per gaudir d’una diada que va ser lenta i avorrida amb una ambulància fora d’escena força estona. Al pilar de quatre d’entrada s’hi estrenava en Christophe, que passava de la bici a la pinya sense solució

de continuïtat. Obríem ronda amb el 3de7a, força bé, amb algunes molèsties al segon del pilar, que remenava força els peus. Al 4de7a de segona ronda hi havia moltes novetats al tronc: el pilar, per exemple, era el mateix, tret de l’enxaneta, que el primer que vam fer al 2008. Acabàvem amb un 4de7 «feixuc» molt mal quadrat, fet un nyap i obert com una plaça de braus, descarregat, però, fàcilment. Al pilar de 5 del final l’alineació era completament nova: era el primer cop que disposàvem de dos pilars de cinc totalment diferents, sense comptar l’aixecat per sota. Una actuació estroboscòpica amb una flaire algeriana d’Estrany que amb algun nuvolet hauria passat millor.

El Poble-sec 17 de juliol

Vam començar amb el pitjor 5de7 que es recorda, fins i tot pitjor que el que ens va caure al Clot un altre any. Segons l’Efrèn Garcia de La Malla, «els darrers a alçar castells a cada ronda han estat els Castellers d’Esplugues que han començat l’actuació d’una manera massa agosarada. Amb una important falta de personal per a una estructura d’aquesta magnitud, els Cargolins han alçat el cinc de set. El castell no ha estat parat en cap moment, ha desgastat les forces del tronc a poc a poc i a punt ha estat de trencar-se en l’inici de la descarregada. El segon de la rengla central ha mostrat importants problemes en la conjuntura amb la pinya i ha començat a perdre la posició fent molt dura la feina d’un tronc que ha salvat una caiguda anunciada. En canvi, les dues rondes següents han estat plàcides pels de la camisa blava. Han descarregat sense entrebancs un quatre de set amb agulla amb un lleuger pis de terços format íntegrament per castelleres i han tancat la jornada amb un quatre de set

destinat a fer provatures d’un possible carro gros». Només volem afegir-hi que el 4de7 era dels «feixucs» i que va pujar al segon peu també força desquadrat, i que vam plantar-hi el nou pilar de cinc, el segon que en fèiem amb aquesta alineació.

El Gall

24 de juliol Actuació tranquil·leta després de la ressaca de Santa Magda en un #mesnegre de juliol, que sol fer estralls. Castells ben apamats fins al tedi existencial: un 4de7a amb l’agulla feta girar tot i que no feia la impressió que acabés d’anar sobrada; un 3de7a amb el baix de l’agulla com sempre girat i un tres poc equilàter, però tot molt fàcil: en Jordi va tornar a fer girar l’agulla, tot i que encara anava menys sobrada que l’anterior. Finalment un 4de7 «feixuc», «nova raça de quatres que tiranitzen les places blau elèctric», molt més quadrat que els anteriors quatres feixucs, malgrat que les agulles encara no estaven del

tot quadrades. La geometria euclidiana serien els nostres deures d’estiu. Acabàvem amb dos pilars de cinc simultanis, notícia històrica que no es va valorar gaire. Tot i que estava cantat que ho faríem, també és veritat que era el primer cop a la vida que ho aconseguíem.

Onze de setembre Montblanc

Tornàvem de vacances amb el més calent a l’aigüera. Vam fer un altre assaig «porta un amic» molt potent el divendres abans de Montblanc en què vam descarregar, amb xarxa, la primera torre de set sencera de la nostra història. Estàvem eufòrics tot i que no era clar que la provéssim a Montblanc. El cas és que vam començar a la plaça de l’Ajuntament cap a la una amb pilars de quatre. Obríem rondes amb el novè 5de7 de l’any, 250è castell de set del nostre periple. Tot se-

guit es decidia de provar el 2de7 i en Rai l’anunciava per a la següent ronda. La torre va pujar força bé, es va carregar amb relativa facilitat però sembla que aleshores es va entregirar per dalt i va petar. La caiguda, com tothom sap, va ferir en Ramon Rovira, dels Minyons de l’Arboç, família d’en Pau, i va acabar morint uns dies més tard. Una desgràcia que ens va deixar consternats i que no hi ha paraules per qualificar. L’actuació es va susprendre per manca d’ambulància, tot i que ja se sabia que l’estat d’en Ramon era molt greu.

FESTA MAJOR Pregó i Prediada

La Festa Major ens va agafar completament commocionats. Durant l’assaig de dijous vam fer bones proves i vam comptar amb la presència de molts companys de Minyons de Terrassa, que ens van fer costat en tot moment. El divendres era el dia del Pregó, amb la tradicional cercavila i el licor de ginjoler. Vam entrar a la plaça de l’Ajuntament amb un pilar caminat espectacular que girava molts cops molt ràpidament. El pregoner, G. Bernal, exdirector de l’Isidre Martí, va estar prou bé, i en acabat el Ferro Ferro, que com sempre va ser espaterrant. D’allí sortia un cercatasques menat pels de Boc de Biterna, que ens va deixar a les Tres Esplugues per als concerts. El dissabte es va preparar la paella popular de Festa Major al Brillas, i cap a quarts de quatre vam enfilar cap a l’Arboç força gent per participar en el funeral d’en Ramon, amb moltes altres colles, un ambient molt tens i punyent. En tornar a Esplugues vam mirar de fer la Prediada, però va anar tot de gairell. Vam començar amb un 3de6s intranscendent, vam seguir amb un 4de7 i en tercera ronda vam haver de desmuntar dos cops seguits el 3de7a, primer per un problema amb una agu-

lla, tot seguit sembla que per la canalla. Actuàvem sols però deixàvem estar l’actuació; plegàvem amb una mena de pilar de quatre amb folre per a la canalla força divertit.

XVIII Diada Sortíem en cercavila des del Brillas, amb els Diables i els Atabalats; entràvem a plaça amb l’espectacular pilar caminant i girat. Tot seguit, vam aixecar totes les colles un pilar de dol. Semblava que volgués ploure. Obríem plaça amb 5de7 força còmode, igual que el 4de7a i el 3de7a de després, en què vam fer girar l’agulla del darrer, espolsant els mínims dubtes que poguéssim arrossegar dels dos intents del dia abans. Vam acabar amb un vano de 5 prou maco. De les altres colles, destaquem només que Minyons va fer, per fi, Esplugues plaça de 9 amb un 3de9f molt maco. El suport dels terrassencs i dels Borinots, que també ens acompanyaven, va ser fonamental. A la Closca, dinant, va ploure una estona. Vam fer la gresca tota la tarda fins la nit. Acabàvem una Festa Major marcada per la tragèdia en què els reptes que teníem van quedar a l’aigüera i tot semblava que hauria de recomençar a partir del ConcurSet de Torredembarra.

ConcurSet de Torredembarra 2 d’octubre

Arribàvem al primer concurs de castells de la nostra història amb un bagatge de mala sort impactant, des de les llenyes de Gràcia a Montblanc i Festa Major. L’ambient casteller a plaça era molt bo. Entràvem les colles amb un pilar caminant que requeria pujar tres graons. Començàvem amb un 5de7, que es va enfilar entre el típic desori de les rondes conjuntes, que accentuen la xerrameca, distreuen i relativitzen la importància del castell segons el cas. En segona ronda actuàvem en solitari perquè provàvem el 2de7, que vam haver de desmuntar amb l’acotxadora col·locada per dubtes de l’enxaneta a dosos. Algú de tronc es pensava que l’estàvem descarregant, però es va adonar de seguida de l’error. Així, anàvem els últims en la classificació. En tercera ronda ens enfrontàvem al «màxim castell que hem descarregat», segons la Roser Llagostera a El Punt: el 3de7 aixecat per sota. Les aixecades es van fer a bon ritme i compassades i anivellades i tothom afirmava que era el millor que havíem fet mai.

Amb aquest castell remuntàvem i ho teníem tot de cara per quedar primers. Vam decidir tornar a provar la torre, que va pujar bé, diu la Llagostera que una mica massa lenta i que per això no va poder suportar la sortida de canalla, malgrat que havíem estat capaços d’aturar la primera sotragada; just després va petar. Vam acabar amb un vano de 5 i en vam sortir molt contents i amb la sensació d’haver superat una fita, malgrat que la torre quedava carregada i caldria seguir pencant-hi. Va ser un concurs de «colles de seny», segons l’Efrèn Garcia, que deia que «la col·laboració a les pinyes va ser exemplar, tant que fins i tot es va viure un dels moments més especials de la jornada quan els Castellers d’Esplugues van fer ús de la ronda de repetició per decidir el resultat final del concurs. Els Cargolins es disposaven a tancar la seva pinya de dos de set quan un nombrós grup de Nois de la Torre —fins aquell moment guanyadors virtuals del concurs— van atansar-se decididament a donar un cop de mà». Això en un context en què totes les colles van anar al màxim i en què es van batre molts rècords, un jornada memorable d’ambient casteller en estat pur. Al parer del cronista, doncs, va ser una mena de «Trobada de Colles de Set» de germanor, semblant a la del Baix, i l’element competitiu inherent a tot concurs estava molt diluït. Era una «festa» col·lectiva, que és el que des de sempre són els castells: cultura popular i tradició en un marc festiu. Aquest caràcter de trobada facilita la col·laboració de les colles, mentre que el factor «concurs» incentiva, potser, anar al màxim, tot i que és relatiu: totes les colles tenen algun moment de la temporada que premen més l’accelerador, tot depèn de com s’organitza el calendari i de quanta pinya disposes. En tot cas, per a en Bargalló, el Concur7 va servir, a banda de per revalorar totes les colles —«no n’hi ha de petites castellerament parlant»—, per comprovar que «els concursos no duen necessàriament en el seu ADN els intents desesperats o la manca de col·laboració entre colles. Són les pròpies colles les que decideixen, en cada moment, com es plantegen les actuacions», com ho corroboren «els mateixos cargolins» que, en la darrera ronda, «en lloc de tirar un més còmode 3de7a —que els hauria donat el primer lloc sense cap mena de dubte—, van decidir tornar a intentar el 2de7, demostrant que, per a ells, la prioritat era fer el que s’havien plantejat». Per això, des d’aquí, el cronista proposa canviar el nom de «concurs» per un altre que s’ajusti més a la realitat dels fets.

II Memorial David Carreras 16 d’octubre

Un parell de setmanes més tard tornàvem a actuar a Esplugues. A l’inici enlairàvem dos pilars de 4, un de dol per la mort de l’oncle de l’Ana, i un altre en què hi entrava de segon el Quique després de molts anys. Obríem rondes amb un 5de7 prou bonic amb canvis al tronc de tota mena, i és que en tota la temporada no vam fer cap cinc amb la mateixa alineació. En segona ronda tocava el 3de7s, que segons tothom va anar encara millor que el de Torredembarra i que suposava l’inici de la consolidació del castell: fins a final de temporada el faríem en cada actuació. A tercera ronda era el torn del 2de7, que vam haver de desmuntar per indecisions de la canalla, un castell de mides perfectes. Despatxàvem en repetició un 4de7a poc modèlic i immers en el guirigall de la pinya, i per acabar alçàvem dos pilars de 5, un dels quals frustrat en caure enrere. Així passàvem un Memorial que no seria potser la millor actuació de la nostra història però que va estar molt bé i potser va

acabar de marcar el camí del que quedaria de temporada: el 4de8 s’allunyava definitivament, el 2de7 s’estancava dramàticament, el 3de7s anava com una seda...

Sant Just

23 d’octubre Per l’actuació a Can Ginestar, una de les més maques de l’any, hi circulaven els espectres de la torre; finalment es va descartar, probablement per no forçar la canalla, malgrat alguns rumors equívocs durant el cap de setmana. Vam obrir plaça amb un 3de7s ben compassat i sense nervis, amb algun lleu problema a la rengla que es va arranjar a la darrera aixecada; seguíem amb un 4de7a força rebregat de mides, especialment a segons, que es va completar ràpid, i amb un 5de7, amb l’únic problema de la rengla, una mica torta a segons. Descarregàvem, aquest cop sí, els dos Pde5.

Fotos de Lluís Tarrés

Festes de la Joventut de Bunyuel 28, 29 i 30 d’octubre Divendres Un escamot cargolí avançat va posar el peu a la banya sud-est de Nafarroa el divendres al vespre sota un cierzo esbullador de cabelleres del dimoni. Una carpa central enorme albergava jovenalla que sopava i es disposava per a la festa. Nosaltres vagarejàvem pel poble cercant un lloc on sopar; finalment vam triar el mateix bar d’on havíem sortit, el dels catalans, on vam fer uns vinets per lluitar contra el fred autumnal de les planes navarreses. Puixants, irromperen els gloriosos versos del poeta, excelsos com un llamp de Zeus: He baixat al celler pel goig d’un got de vi. (F.G.) El vi fa sang i reviscola un mort, diu l’adagi popular, així que foragitat el fred vam fruir de la festa patxanguera de la carpa, allargassant una nit fistonejada d’algun pilar ebri i molts gintònics, bon primer tast d’unes festes que l’endemà seguirien contemplant bocabadades la bogeria cargolina.

Dissabte Algú va decidir que ja havíem dormit prou a les 8 del matí. A pas de cargol vam anar sortint de la closca i vam poder observar l’espectacle de les vaquilles i els encierros, que en l’ànim del cronista va produir un fort impacte cultural. Vam esmorzar a l’indret on actuaríem i, poc després, el gruix de l’exèrcit cargolí feia acte d’aparició per tal de conquerir la plaça. Segons explica la crònica, «vam començar, probablement, amb un pilar de quatre. Vam seguir, amb tota seguretat, amb el 3de7 amb

agulla. El castell, pel que vaig veure, va anar relativament bé, però qualsevol valoració tècnica l’haig de delegar a algú que estigués més per la feina, perquè jo no en tinc ni idea. El 4de7 era el castell que s’havia decidit per a la segona ronda. Diria que va bunyolejar força, homenatge estrident al poble que tan bé ens acollia. En tercera ronda, gran sorpresa: el 3de7 aixecat per sota». Sembla ser que la pinya era massa justa i va anar d’un pèl que no ens el fotéssim pel cap. Segons el cronista, «més que arriscat, era forçat», tot i que segons altra gent entrava dins les nostres possibilitats objectives. Sigui com sigui, el quart 3de7s de l’any, a 400 kilòmetres de casa, va ser un èxit rotund. Vam acabar amb un 5de6 net com a escadús, primer de la temporada, veritable notícia, i plegàvem amb un pilar de 5. Finalitzada la festa castellera va seguir la festa eixelebrada. Vam: visitar tots els bars de la vila, menjar per dinar paelles

del concurs on participava el Sasi, veure la competició de llençament de pinyols d’oliva i contemplar el segon encierro del dia, molt més llarg i on el Rubèn va estar a punt de barallar-se amb un d’aquells remugants. Al vespre el Barça marcava un gol cada deu minuts, vam sopar a la carpa i vam estar ballant el Xipiron tota la nit com uns bojos foraviats. I així fou com nasqué el nostre himne.

Diumenge L’endemà el plànning era més tranquil: cercavila estripat pels carrers alçant pilars ressacosos i breu actuació amb castells de sis a la mateixa plaça del dia abans. El millor moment del matí va ser Els Segadors interpretat pels músics —que estaven en estat de gràcia aquell dia—, que algú va cantar esgargamellant-se. Uns dies fantàstics que algú amb més traça hauria pogut escriure més traçudament. Amén.

Vigílies dels Castellers de Terrassa 5 de novembre

Sota l’amenaça de pluja actuàvem a la plaça Vella de Terrassa un pèl justos d’efectius però amb ganes de fer el tres per sota i el dos de set, sense possiblitats de cinc de set. Un parell de mans altres s’adormien i per tant començàvem amb el 3de7a per tal d’encarar el 3de7s en arribar els dormilegues: aquest castell va pujar amb males mides i molt descompensat i de poc que no ens el fotem pel cap, tot i que no va estar tan malament com el de Navarra. La descarregada, en compensar-se els rengles, no va semblar gaire dramàtica.

Per acabar rondes provàvem la torre, que segons explicaven fonts fefaents era la millor de la temporada, tot i que altres fonts afirmaven tot just el contrari; es va haver de desmuntar novament per la canalla, però. En repetició, mentre la pluja s’encruelia i exacerbava, descarregàvem un 4de7 eixamorat. Vam deixar estar els pilars i vam enfilar cap a la Closca.

Festes del Clot 6 de novembre

L’endemà encara plovia per anar a l’actuació del Clot, que té la mala anomenada de les patacades tot i que sigui falsa. Es va decidir de fer l’actuació dins el local dels Castellers de

Barcelona, tota una novetat. Descartada la torre, alçàvem el sisè 3de7s consecutiu molt millor de mides que el dia abans, seguíem amb el 5de7 amb els típics problemes a segons de la rengla, i acabàvem amb el 4de7a, sense més novetats, més un Pde5. A més, hi vam desvirtualitzar el gran estadístic casteller, en @castellistica.

Vigílies de Minyons de Terrassa 26 de novembre

Enllestíem la temporada més llarga de la nostra història a Terrassa, una temporada ben estranya, al final de la qual arribàvem amb les energies força exhaurides. L’actuació va

ser ràpida i la iniciàvem amb un 3de7a sense història per encarar un altre 3de7s en segona ronda, que va anar pujant bé fins que van entrar els baixos, en què tot es va desgavellar; abans de la darrera aixecada vam haver d’esperar força, amb el baix de la plena molt inclinat endavant; la pujada va ser apoteòsica i la descarregada, molt defensada, amb el baix mig enfonsat i la pinya aguantant el segon; la resta del castell estava ballaruc i tort, però es va salvar. En tercera ronda vam ventilar el 4de7 i enllestíem amb un Pde5. Així s’acabava el bròquil, amb molta feina feta però encara molta per fer. El 2012 ha de ser encara millor.

Xifres de la temporada Emili R. i J.S.

nguany hem fet els millors castells, un any més, amb el màxim de castells de set i mig respecte al total de set, etcètera. Sobre generalitats, ja sabem que ha estat també la temporada més llarga, havent començat a Valls al gener i havent acabat el 26 de novembre a Terrasssa. El calendari mostra que hem actuat en places encara més importants que les del 2010 i hi ressalta la novetat de Torredembarra, on vam guanyar el primer concurs a què ens presentàvem. El calendari fa goig i només hi falta algun 2de7 descarregat i almenys un 4de8, però què hi farem. També és curiós el fet que hem hagut de deixar a mitges tres actuacions,

dues per causa de la pluja (després de molt de temps, havíem tingut massa sort), i una per absència d’ambulància. Aquest darrer tema ha estat curiós, ja que també a Igualada vam haver d’estar esperant molta estona que tornés, i al Memorial ens hauria passat el mateix si el president no hagués portat el lesionat amb el seu propi vehicle a l’hospital, perdent-se, ai las, el 3de7s. Altres collonades són els dos bolos comercials, que ens aporten molts calerons a canvi d’una mica de prostitució, i la sortida a Bunyuel (Navarra), on vam actuar dos cops. Feia algunes temporades que no sortíem del clos estricte dels Països Catalans. El percentatge de castells des-

carregats, comptant els Pde4, ha estat del 93,0% mentre que el de llenyes, del 3,5. Després d’anys amb uns percentatges molt elevats de castells completats, ens hem de remuntar al 2006 per trobar una xifra més baixa: un 91% a causa de set intents desmuntats, sis dels quals d’un 3de7 que aleshores se’ns havia entravessat. Com que hem anat fent més castells aquests temps, els números relatius amaguen el fet que, amb sis llenyes aquest 2011, ens posem al nivell de l’any 99, tenint sempre present que les nostres estadístiques són incompletes abans del 2005. Com més es vol crèixer més fàcil és caure, perquè qui no arrisca no pisca, i en tot cas sempre hem dut

2de7 sencer descarregat a assaig

Cargolins 2008-2011

a plaça construccions molt ben assajades, com la torre enguany. Per tant, gosaríem afirmar que l’acceptació de la llenya com a fet més o menys normal és un altre signe de la maduració de la Colla. L’Emili s’ha dedicat a confeccionar taules per demostrar que hem estat els millors aquí i a la Xina Popular. La primera taula mostra com han millorat els números els darrers quatre anys. L’evolució és prou eloqüent i deixem que parli per si sola. L’Emili havia elaborat una altra taula en què es comparaven els castells dels primers tretze anys de la Colla amb els dels quatre darrers, però val a dir que les dades que fa servir tenen força mancances abans del 2005, com hem dit abans, i per això les substituïm pel gràfic que compara el nombre total de castells de set amb els de la gamma alta de set, amb els percentatges a sota, que és prou indicatiu de com ha evolucionat aquest aspecte. Per ferho resumit, l’increment ha estat exponencial els darrers anys pel que fa als castells de set, que cada cop més són de la gamma alta: el 2011 han representat el 79% (és a dir, vuit de cada deu castells de set són de més categoria que el 3de7), per un 57, 41 i 19% dels tres anys anteriors. Cal destacar que hi comptem tots els intents, desmuntats i no carregats també. Amb el seu afany polemista, l’Emili també compara els nostres resultats amb els de les trenta millors colles segons el rànquing del webcasteller. D’una ullada ràpida podem dir que tot i estar relativament avall en la maleïda classificació, el nostre nivell de castells de set és molt sòlid i deixa entrellucar una continuïtat

perllongada al llarg de la temporada, més que no pas algunes colles immediatament per damunt nostre, segons el malaurat rànquing d’allò que no sona. El que significa això és que sembla que tenim el nivell objectiu per fer el salt als castells de vuit, cosa que, d’altra banda, era prou palesa sense comparar-nos amb ningú altre. Segons l’anunci de Banc de Sabadell, treballar, treballar i treballar sempre donen el seu fruit, i aviam si és cert i no és només pura xerrera neoliberal ignominiosa. Ara sí, en el seu vessant més esfereïdor, l’Emili ens mostra l’evolució dels darrers anys dels Castellers de Cornellà respecte a la nostra. Tothom sap que el 2008, en aconseguir el primer 5de7 en la Diada del Baix de Sant Feliu, vam encetar el «canvi de cicle» comarcal. Més aviat, el clima estava una mica empantanegat, amb unes colles del Baix poc competitives i amb Cornellà bastant estancada. Era el moment en què nosaltres en-

Comparativa dels castells de 7. Hi falta el 4de7s dels Sagals

27 Millors diades dels Cargolins

2011

ser la colla més pobra i absurda, perquè el que ens justifica no és si hem fet més cinc de sets que l’any anterior, sinó si tot el grup s’hi ha sentit partícip i engrescat pel projecte comú. De vegades renunciar a un castell més alt fa la colla molt més gran que descarregar el 4de8.

Solució als Mots de la pàgina 78 O

I S

A P S

S E I R

I L I

R I M

R A

I I

A R

S E R A E S

A U E N A

A T

R T A

T C A

A E R

M A L

P O C

L L

I N

T N A

A P

A O

E A

O Y N L L A

A A N I D

T A L E D

R L O

R A

S P

U U

T L T

O M

A I

S T

R E

D A

R J

N T

X S M

S S

O S

G A R A C

S E N O

S A R

orientatives però són simplistes, mentideres i esbiaxades, que una colla castellera no ha vingut al món per enfilar-se pels rànquings sinó per les places, que els castells són cultura i són festa però no una competició esportiva, i que una colla massa pendent dels resultats i de fer els millors números de la història pot arribar a

cetàvem la pujada exponencial i tal. El 2011 de Cornellà ha estat el pitjor any en molt de temps en termes de resultats. Segons recorda l’Emili, «els Castellers de Cornellà, colla nascuda el 1991, van aconseguir tres 4de8, trentados 2de7 i la desena posició al Concurs de Tarragona en diverses edicions. Esperem i desitgem que aviat es recuperin per veure com aixequen grans castells i gaudir d’unes trobades del Baix Llobregat amb fortes emocions». Es pot dir, en tot cas, que l’únic moment de la història que hi ha hagut una veritable «rivalitat al Baix», amb les colles frec a frec, ha estat aquell 2008. Finalment, com ja havia fet pel 2010, l’Emili ens ha elaborat la taula de les millors actuacions de la història blau elèctric. Al capdamunt hi ha la de Torredembarra, seguida per dues del 2010. De les quinze primeres, deu són del 2011 i tres del 2010. Això és tot. Només volem recordar que les estadístiques són

F. Lluís Tarrés

Santa Magdalena Josep Santacreu

er Santa Magdalena, la professó s’atura uns instants a la cruïlla del carrer Montserrat amb el Torrent d’en Farré; a la carrossa, la bóta gegant raja sense aturador licor de ginjoler. Al seu torn, el doll musical d’en Marcell Casellas —barreja entre música tradicional i electrònica— s’estronca: és el torn de les gralles i els tabals. La pinya del pilar suïcida es tanca i, a l’ordre del primer cap de colla boig dels Castellers, comença a caminar el pilar de quatre. Passa el revolt del mirador i fa l’ascensió al tram més costerut de l’únic carrer d’Esplugues que ha sobrevis-

cut a la massificació urbanística —llevat, és clar, de la torre de pisos que conflueix amb el carrer Sometents. En aquest tram, els obstacles es multipliquen: bigues i branques i la mimosa del castell que va aixecar-hi en Corberó. Per passar-hi, el pilar ha de vorejar la capçada d’un primer arbre i tot seguit baixar i pujar dos cops per superar les bigues i les plantes. Per passar el darrer tram, fins i tot ha d’ajupir-se l’enxaneta. Finalment, l’entrada a la plaça de l’església és triomfant; fem girar completament el pilar i el descarreguem eufòrics. En to-

tal, dotze minuts d’obstacles. El pilar suïcida sobreviu. La feina d’aquest pilar havia estat llarga: no només els assajos als carrers de la Nau (Àngel Guimerà amb Enric Morera) i al mateix carrer de Montserrat, sinó també l’estudi dels obstacles que feien que el pilar semblés impossible: al darrer assaig, just abans de Santa Magdalena, vam podar i apartar plantes i branques; la Santa Aliança va sortir esparverada fent escarafalls: l’artista ermità i la inquisició eclesiàstica, custodiadors del carrer, s’indignaven profundament i ens amenaçaven amb la policia d’aquest i de l’altre món.

La idea La idea de potenciar Santa Magdalena venia d’antic. Cal recordar que va ser en David Carreras, des de la nostra colla, que va començar els homenatges a la patrona dins l’església fa temps. Pel que fa als actes d’enguany, l’embrió es va gestar l’any passat, amb la paella popular, el torneig de botifarra i altres actes que es van organitzar des de la Coordinadora d’Entitats. Encapçalant novament la potenciació de les festes de la nostra patrona, enguany des de la Coordinadora vam proposar de fer un pilar caminant llarg a l’estil d’altres pobles de Catalunya. Entorn d’aquesta idea va néixer la Processó del Ferro, una cercavila

29 F. Lluís Tarrés

irreverent que se celebrarà en endavant el dissabte, amb la participació de les entitats de cultura popular d’Esplugues. La novetat d’aquest any ha estat el fet que, després de les ofrenes a la patrona que culminen la cercavila des del Brillas i l’homenatge al ginjoler, i després del ball parlat dels Diables i els seus versots, hem fet el sopar a la mateixa plaça de l’església, «territori sagrat» segons el gran inquisidor, que ens en volia fer fora. La concentració davant Can Cortada evita la dispersió d’altres anys i permet la interrelació entre les diferents colles. Per exemple, el comentari dels versots, que enguany han estat més incendiaris que altres vegades. A banda del paper que hagi pogut tenir la nostra colla, és evident que ha estat gràcies a l’acció conjunta de les entitats de cultura popular que ha estat possible. Sense la implicació de tots plegats no hauríem pogut gaudir d’unes festes tan lluïdes com aquestes, malgrat el suport ben galdós de l’Ajuntament, per variar, demostrant que per a ells la cultura popular és folklorisme de quatre llampats del poble. Per error de l’Ajuntament va venir la Banda d’en Vinaixa, que tot i que no era el que demanàvem ens va amenitzar la vetllada d’allò més bé. En resum, unes festes de Santa Magdalena molt maques, amb molta més força malgrat els entrebancs de tota mena, que tira endavant gràcies a l’empenta del poble. La Processó del Ferro encara pot millorar, però ha estat una pensada boníssima que, almenys dins la nostra colla, ens ha encantat. I per a una crònica colpidora, la d’en Ferro unes pàgines més endavant. [Article aparegut, amb algunes modificacions, a La Crònica de la Vida d’Esplugues núm. 668]

un bocinet d’història...

El tres aixecat per sota

Paco Duran

nguany hem tornat a superar els nostres registres de castells de la gamma alta de set, amb el tres de set aixecat per sota com a exemple: com ja hem vist, des del primer, descarregat al Concurset de Torredembarra, n’hem fet set de consecutius, incloent-hi intents molt agosarats com el de Bunyuel. Ha estat un 2011, doncs, pletòric en aquest sentit. Molts de vosaltres no sabreu, però, que no era pas la primera vegada que als Cargolins ens havia passat per la closca de fer aquest castell. I ara! L’any 1996 la Colla estava en plena efervescència, cada cop fèiem més castells de set (amb un màxim de 29 de descarregats, una fita que no superaríem fins tretze anys més tard) però la cosa semblava que s’estancava. La Colla anava a la recerca de nous reptes, per això es va provar el 5de7, que a la Trobada de Colles del Baix celebrada a Gavà va anar d’un pèl que no el descarreguéssim. Alhora s’anaven provant altres estructures de set i mig, que no es van poder portar a plaça. El cap de colla d’aleshores, ànima dels Cargolins, en David Carreras, va lluitar-hi amb tota l’ànima, i veient, el 1997, l’any següent de provar el cinc, que no podia ampliar els horitzons de la Colla, va donar pas a una nova Tècnica, que va provar un 2de7 el 1998 i que de poc que no esberla la Colla. Després d’allò, en Joan Castany i en Sergi Puig van reorientar els objectius de la Colla cap a metes més assolibles, com el 2de6 aixecat per sota, de què vam parlar al Peus Negres de la temporada passada, i a consolidar

F. Lluís Tarrés

sobretot la massa social, ja que començava a costar de fer castells de set bàsics. En aquells anys, doncs, en què cercàvem noves construccions, es va començar a assajar el tres aixecat per sota, alhora que anàvem provant un ventall més ampli de castells. Els assajos ens van agafar per sorpresa i veritablement no van arribar gaire lluny, atès que mai vam arribar a posar ni acotxador. A l’hora d’aixecar el castell es cantava d’una forma diferent de la que fem servir actualment: s’anava preguntat a cada rengle, un per un, si ja estava preparat per fer l’aixecada, i després, quan tothom estava bé, es manava directament «amunt». Això provocava que el ritme de l’aixecada fos

més lent i fatigós. Sigui com sigui, aquelles proves mai no es van materialitzar en forma de castell a plaça, i hem hagut d’esperar fins el 2010 per veure el primer 3de7 per sota i trobar-nos amb aquesta construcció ja consolidada aquest 2011. És evident, però, que ni la Colla tenia tanta tècnica com té ara, ni prou volum de pinya fidel com per assajar amb condicions un castell que requereix molta seriositat. Quins temps aquells! Quins temps aquests! La Colla va tocar fons, fent allò que se’n diu arrossegar-se per les places, fins que va poder tornar a aixecar el vol, volada que encara s’enlaira a hores d’ara i que ens portarà, qui sap, al 3de8s.

El paper motivador del tres per sota

l tres aixecat per sota és un castell que, segons l’opinió general, motiva i tecnifica la pinya i permet que una colla avanci cap a reptes superiors. Un cop assolit un cert nivell, molts castellers creuen que el gran volum d’hores d’assaig que requereix impedeix assajar altres estructures més versàtils, com els folres. Pel que fa als Castellers d’Esplugues, el salt que va representar plantejar-se aquest castell va ser espectacular. El vam començar a assajar seriosament a principis del 2010, però fins després d’agost no es va veure amb possibilitats reals. Els primers mesos semblava que la pinya, massa inexperta i irregular, mai no seria capaç de sincronitzarse ni de treballar bé: els equips dels rengles canviaven molt sovint, fins i tot els contraforts i les agulles, per exemple. La Colla portava uns anys millorant el nivell, i en dues temporades havíem passat de fer el primer cinc de set a repartir-lo per totes les places sense gaires problemes. Segons la meva percepció, la gent de pinya necessita més estímuls que la de tronc per implicar-s’hi. Molts s’avorreixen aixecant els braços i creuen que si falten un dia o dos o tots els dimarts i algun divendres no passa res, perquè gairebé tot ho fa el tronc. Com és sabut, aquest castell valora molt més els pinyaires i els tecnifica. Com que la nostra colla havia crescut força ràpid en poc temps, aquest castell va ser cabdal per consolidar la «professionalitat» de la pinya. A banda del tres, hem estat aixecant per sota el pilar de cinc, que a

més de servir per als mateixos objectius de pinya ens ha permès de descarregar dos pilars de cinc simultanis per primer cop en la nostra història, en l’última diada del 2010, en les Vigílies dels Minyons de Terrassa. El 2010 vam completar els nostres dos primers tres per sota; el vam estrenar a la nostra Festa Major i el vam repetir a l’actuació de Terrassa. La celebració d’aquell primer castell va ser, jo diria, la millor des que sóc a la Colla. Trobo que és indubtable que aquest castell ens va unir molt més com a conjunt i ens va permetre de millorar molt tècnicament. Com ens va dir l’Adal Palau, el nostre cap de colla d’aleshores: «Un altre objectiu del projec¬te era molt ambiciós, us proposàvem un 3de7s. La pinya hi tenia un pes fonamental, calia aixecar-lo amb molta tècnica, d’una forma compensada i anivellada. El vostre compromís i esforç van tenir el seu efecte i per fi el portàvem a plaça amb gran entusiasme i esperança. Va ser un dia meravellós… Plors, alegria, felicitat. La plaça es va engrandir i un cop més ens vam demostrar que som més bons del que mai podríem haver imaginat.» Tothom que he consultat m’ha contestat en línies semblants a aquestes. Com a exemple de fa poc, en Pau Mestre, dels Moixiganguers, deia això programa Quarta Ronda del 29 de juny, a Llobregat TV: «A nosaltres el tres per sota, que el vam fer per primer cop el 2009, ens va donar un impuls molt gran perquè és el castell total: és el castell

en què la pinya té un factor clau. El que permet plantejar-te les proves és el volum de pinya que puguis tenir a part del treball tècnic que es pugui fer al tronc. En aquest sentit, poder fer el tres per sota i que la gent de pinya se senti més valorada, més participativa i que consideri aquell castell més seu que els altres, ens va donar un impuls molt important.» Aquesta fidelització de la pinya és evident que ha d’anar associada a altres activitats socials de tota mena, que a la Colla hem anat potenciant, i a altres qüestions més de Junta i de Tècnica, com ara l’acollida de gent nova, que enguany també estem impulsant. Com en altres vessants del món casteller, els castells aixecats per sota gaudeixen d’un estat de salut formidable. Les novetats de Vilafranca, que se’l plantegen seriosament de vuit pisos, i de l’inèdit quatre de set per sota dels Sagals en la seva Festa Major (que van acompanyar del tres per sota), també ho apunten. Pel que fa a nosaltres, ha estat una construcció cabdal per al sentiment de pinya i de germanor, fins i tot en les llenyes, com a la diada del Raspall a Gràcia d’enguany, en què hi vam caure dues vegades. És un castell que aplega tots els valors dels castells, que ara la CCCC es dedica a definir, i que ens ha suposat un salt qualitatiu indubtable. Esperem que ja l’haurem pogut descarregar quan aquest número de Castells s’hagi publicat. J.S. [Article aparegut, amb algunes modificacions, a la revista Castells del mes de setembre]

http://www.noalplacaufec.info

Clixé d’activitats

La culpa és de la Vella

fectivament, la culpa és nostra, tal com es llegeix a les nostres samarretes. De fet, volem ser culpables perquè això només vol dir que fem coses, unes bones i unes altres millor... i també malament. Per tant: som, vivim i participem a les activitats de la Colla. Per ser de la Vella no has de passar cap prova o test per valorar les teves qualitats. Com tots, anem als assaigs i a les diades, volem assolir nous castells, ens agrada gaudir dels

amics i de les moltes activitats que s’organitzen. D’una manera espontània, per afinitats, per idees, per hobbies, per edats, la gent es situa dins de grups naturals. Nosaltres no en som l’excepció, però si hi ha una cosa que ens diferencia i que creiem que és positiu per a la Colla, és que formem un grup que ja està organitzat, i quan se’ns demana per fer una activitat, tota la Vella sense excepcions ens posem a treballar sense dubtes i sense condicions, per a nosaltres la Colla

és preferent. Només la gent que ha estat amb nosaltres preparant i fent els tiberis per a tota la Colla com la calçotada, la paella de Festa Major, el sopar de Nadal, sap el «curro» que porten aquestes feines, però veure festa darrere festa que cada vegada és més difícil muntar les taules per la gentada que anem, que la sala i el pati es fan petits, (presi: necessitem un local per a colla de 8), ens anima a seguir amb més força. Veure la cua de jovent i no tan jovent amb els seus tuppers escurant el menjar que queda és una de les millors recompenses que tenim, juntament amb les felicitacions que individualment tots ens doneu. Creiem que aquests grups

naturals organitzats han d’existir, potser sota el nom de Jove, riffenyos, guapes, lletjos, etc... Segur que tots trobarem un grup o més d’un en què podrem participar i, per tant, ajudar al creixement i consolidació de la Colla. El que no podem fer és tenir una actitud passiva: «això ja ho farà un altre», «jo ja vinc, no en demanis res més»... Al final és igual ser de la Vella que de la Jove, que de la..., el més important és ser-hi i treballar, i si tenim grups/equips organitzats la tasca és més fàcil.

La Vella P.D. Les inscripcions per entrar a la Vella estan obertes. Els horaris d’oficina són tots els divendres al sopar després de l’assaig o a partir de la 1h i fins a les 3h de la matinada al Cau de les Arts. No s’invita particularment.

La Jove... Ui sí, la Jove

Erik Kvam

Tot el que diré ara ho dic a títol personal, no com a representant de la Jove (E.K.)

osaltres som una part de la Colla que diferim de la resta per una sola cosa: hi ha clares limitacions sobre qui pot ser-hi i qui no. Hi ha una regla sobre qui pot ser de la Junta? No. De la Tècnica? No. De la Vella? Tampoc, van per llista. En canvi, a la Jove hi pot ser tothom, entre 16 (anyada oficial per sortir de la canalla segons el presi, tot i que tots els últims casos apuntin cap a una altra banda, i parlo per experiència) i 25 anys. 25 anys. Em sembla que la persona més gran entre nosaltres en té 21 i, sense ànim d’insultar, és petit, com tots els de Sant Feliu. I no és perquè no hi hagi ningú entre els 21 i els 25... Però sembla que la Jove era un grup per

implicar-se, i aquesta franja d’edat ja estava implicada. O molt ocupada. O només van venir a la bronca de l’Avenç (perquè, reconeixem-ho, Susa, va ser una bronca), i es van cremar. (Quina manera de cremar-se... Es devien haver mullat amb gasoil abans de venir) Després tenim el segon sector, el que sí que venia... De tant en tant... Aquest no que no podia però el proper dia segur que sí... Merda, me n’he oblidat... I bé, tots coneixem la història, sobretot els que ens hem implicat en alguna cosa voluntària(ment). Eh, però el dia del Sopar Jove, érem dos-cents, tu! Visca la Jove, impliquem-nos-hi! Al 2%! I perquè tenim sopar gratis! Si no vols ser de la Jove, no ho

siguis. Si ho vols ser, siguesho. Però em refereixo siguesho. De cor. I finalment tenim el cor de la Jove, qui sí que és de cor de la Jove. A qui em refereixo, ja ho sap. Us estimo. Encara que us mostri aquest paisatge tan desolador, he de dir que no tot ha anat tan malament. Vam tenir un primer mes amb molta activitat (si no vam fer vuit tallers no en vam fer cap) i van sortir moltes idees. Moltes. Buscant per la «papelera de reciclaje» (que no sé què s’hi recicla, però bé) he trobat algunes de les actes dels primers dies. Sí, actes, heu llegit bé. I reunions. I secretaris. I encarregats de fer coses que potser es van fer, o potser no. I doodles. Doodles per tot. Estimem els doodles en aquesta Colla, i nosaltres no podíem ser diferents. Remarcaré tres grans projectes, que són els que ens van portar més hores i més esforç, i que van tenir més planificació. El primer és el menys conegut dins la Colla, però el que va sortir millor: els tallers. Al mes de juliol, aprofitant que (alguns) teníem vacances i que els nens feien casals d’estiu, vam fer vuit o deu tallers a diferents escoles, sobretot gràcies a infiltrats sempre disposats a ficar-noshi (que dura és la feina del monitor borde, eh, Adrià?). Molt de riure (la gran?) i molt

de nen petit... Sempre funciona. Un dels tallers (al que desgraciadament no vaig poder anar) va ser a una escola per a discapacitats... crec. Absències justificades. El segon sí que va tenir ressò dins la colla: el sopar. El gran èxit del sopar. Comptàvem per 40 persones. Fem un doodle (un altre) per si de cas. S’hi van apuntar 60. Un rècord a la història dels doodles, segur. (Com a mínim a la història dels doodles de juliol de 2011 fets per la Jove.) Vam ser prop de 80. Vam anar curts (que estrany), el menjar no era diví (que estrany) i tothom es queixava per gana (que estrany). És a dir, un sopar normal a la Closca. Però aii... El gran fracàs del sopar. El gran fracàs del gran número de la nit... I aquest gran número era el tercer projecte. El nostre gran fracàs. Com tots els altres, mal organitzat, mal efectuat. Però aquest no es va salvar. El vídeo promocional i les samarretes no eren per casualitat. Però ho deixaré en incògnita per si ho volem desenvolupar... més tard. Hi haurà qui sabrà de què parlo, i hi haurà qui no. Millor per a tots. I ara arribem al tòpic que més m’agrada a mi. Patiu, Vella, perquè us ha arribat el moment de rebre. I no seran frases enginyoses ara... La Vella és una màfia, i tots ho sabem. Un ghetto. Corrompen la gent a poc a poc,

sense que ells se n’adonin, sense que ningú se n’adoni. Però en el fons mai no es pot entrar a la Vella. Quantes incorporacions heu tingut els últims 50 anys? Gràcies. El problema no és aquest. El problema és que cada cop busquen perfils més avall. Més joves. Més Joves. L’Agniouschka i el Xavi ja han caigut, però no em preocupen. Em preocupen el Pau i la Júlia —mentida, em preocupa el Pau. Pobre... Se’l veu tant content cantant el Vi de Batea o com se digui... Innocent... No sap que quan no se n’adoni, el mataran i en faran carn picada. O jugar a la botifarra, com en diuen ells. I després fan el sopar de Nadal i la pilota desapareix. Per què deu ser que està tan bona? Quin ingredient secret hi posaran? Bingo. Però bé, prou de renegar. Si m’ha de tocar escriure cada any sobre el mes de vida de la Jove, començaré a instaurar tradicions. La primera, comunicar qui més hi pot entrar, encara que és obvi. No parlaré de qui ha fet els 25 per qüestions que ja he exposat. Doncs obrim la llauna amb la primera oferta d’entrada a la Jove de la història: la nostra estimada Sara, que va fer els setze per Festa Major. Quina casualitat, oi? No ho crec. I, com sempre... La culpa és de la Vella.

Calçotada de la Colla, oberta al poble

Crònica d’un golafre Pau Albornà

«La teca i el beure són els actors protagonistes de l’oci i l’activitat social de la Colla i de la seva evolució els darrers anys»

l primer dia que un petit grupuscle de santjustencs vam arribar a Les Moreres se’ns va acostar un que ara té un càrrec important i ens va dir les següents paraules: «els castells estan molt bé, però aquí lligareu i beureu de valent». Bé, potser va utilitzar expressions més gruixudes, però la idea ja s’entén, oi? El visionari no anava equivocat, ja que cinc anys després d’aquell dia, tres dels cinc santjustencs hem clissat guapes castellers i ja hem perdut el compte de les farres... Amb això vull dir que l’activitat que a tots ens uneix són els castells en el sentit més literal, però ser casteller i el sentiment de colla que implica està format per moltes altres

coses que res tenen a veure amb pilars, torres i construccions. Estic parlant de les relaciones humanes amb la gent, les festes, les activitats, sortides i excursions... En definitiva, de les hores i hores que ens passem al local al llarg de la temporada. Ara bé, els elements clau de tot aquest àmbit de la colla són la teca i el beure, sobre els quals giren l’oci i l’activitat social, actors protagonistes de l’evolució que ha viscut la colla durant els darrers anys. Calçots, arrossos, carn a la brasa, escudella i carn d’olla, piscolabis i tapetes... Tot el receptari del corpus culinari català ha passat per la Closca, primer, i per tots els nostres budells, després. Val a dir que de xefs no ens en falten, amb la Vella al ca-

pdavant tirant del carro i preparant mil i un tiberis per tothom; però també amb nous fitxatges com el Sasi, que rivalitza amb el Ramon Sàlvia per veure quina paella és la millor: la valenciana o la catalana? Com a bon crític, jo no em mullaré perquè vull seguir provant totes dues, així que només cal veure l’èxit de les paelles de dissabte i diumenge de Festa Major, o la que vam servir a uns afamats Castellers de Lleida pel Memorial David Carreres. La pobra Sílvia encara fa números... El millor maridatge de la temporada se l’emporta un excel·lent i generós Vi de Batea que va omplir les goles de mitja colla per celebrar la gran diada —que no victòria— al Concurs7. També hi ha hagut moments

Sopar de Nadal

per oferir àpats al poble, com la ja tradicional Calçotada a la pista del Pou d’en Fèlix, amb voluntaris fent les brases però molts més abocats al porró i als campionats de bales organitzats pel Quique. Ara bé, si hagués de quedar-me amb un tiberi, escolliria el Sopar de Nadal, en què unes insuperables cuineres ens van delectar amb sopa de galets, pilota i escudella i carn d’olla. Jo no sé si altres colles ho fan, però estic segur que la nostra és la millor del món casteller. I si no que li diguin al Pep Ribes, que cada any acudeis a la cita, i de franc, per rebre la seva ració gastronòmica. Tampoc nos ens hem d’oblidar del Cardona que, atabalat com sempre i preguntant tothom a l’autobús, ha solucionat nombrosos dinars improvisats a base de pollastres després d’una diada. Tot i això, la redacció de Peus Negres ha pogut saber que la policia el busca per estar implicat en una xarxa de tràfic i revenda d’aviram, amb importants comissions al seu càrrec...

Capítol a part són els diversos sopars que ha acollit la Closca, organitzats per diversos col·lectius i amb diferent signe final. L’assignatura pendent per enguany serà aconseguir que els del bar, també autoanomenats P.G.B., s’animin més a fer entrepans després d’assaig o per veure el Barça; potser els podríem ajudar entre tots i convertir en fixos alguns dies al mes. Tots ho agrairem, encara que potser el Gifré i companyia ho notin a final de mes a la facturació del xino. Una bona però efímera idea es va dur a terme el 2011, els sopars dels 4 euros, encara que finalment va quedar en singular ja que només se’n va celebrar un, el de baixos i crosses. Sempre ens toca rebre als mateixos... Ah, i la Jove també va fer un sopar, que no us en recordeu? Sí, home, aquell grup de vailets que va voler fer ombra a la Vella però que van passar

sense pena ni glòria. Per contra, els Músics i les seves actives gralleres no se’n perden ni una i també es van apuntar a la moda dels sopars, molt més refinat i en format de tapetes. Bé, segurament, em deixaré molts tiberis, sopars i dinars, fet que serà bon senyal ja que significarà que la Colla està activa gastronòmicament parlant i hi ha ganes d’organitzar saraus. A veure si el difús grup dinàmic es manifesta i més gent s’ofereix ajudar als de sempre... Bon profit!

Vota P.G.B.*

ones tardes, amics nostres tots! Al llarg de la història ha evolucionat el seu nom, però en el fons és el mateix. Anomenat taverna, posada, fonda, garito, antre o bar, infinitat de noms per a una mateixa cosa. Un lloc de reunió on et relaciones amb més gent, parles d’un tema, d’un altre, pots menjar, pots beure, pots intentar lligar, antigament fins i tot podies fumar... En fi, deixem-nos de tonteries i anem al que interessa, la Closca. Encara que entrés per la porta amb els ulls tancats, un cargolí sabria immediatament on es troba, el local té una olor especial... Ni ventilant un any sencer es trauria, i mira que es neteja, i es frega, etc. Encara que això al final només ho facin uns quants, eh? Perquè a les grosses que muntem passa la queli, que si no sempre ens

els bàrmans mengem el marró els del bar i alguna ànima caritativa que ens dóna un cop de mà, però la resta embruta i vinga!, ens veiem la setmana vinent... Entremig d’aquestes, tenim quartes rondes, algun sopar, assaigs de gralla, reunions de la Tècnica, etc... Perdoneu però algú ho havia de dir!, entrava en el guió fer una queixa, a veure si algú més a part dels habituals ens dóna un cop de mà en la neteja i organització, que la Closca la gaudim tots! A nivell logístic, crec que aquest any hem fet un pas endavant. Es perd menys temps a comprar el que necessitem. Ens estalviem viatges perquè tenim un proveïdor fix i poques vegades falta alguna cosa; en principi, tenim material per satisfer a tothom. Després de tenir una xerrada amb les altes esferes, tornem a posar alguna cosa per matar el gusanillo (pa-

tates, remenats, olives...), així que no sigueu garrepes i consumiu, carajo, que posem les coses salades perquè us donin set. Algú aixecarà la veu per dir que no servim tal o qual cosa; des del bar estem oberts a escoltar suggeriments i millores, perquè òbviament no som perfectes. A l’hora de fer planxa els divendres, queda demostrat que no sempre podem deixar contenta la Colla, es triga molt, etc. Hi ha algunes idees en projecte sobre aquest aspecte perquè puguem obrir més dies la Closca. Com ja sabeu, hi ha un grup que paga Canal+ i es veu futbol al local. El Gallo s’ho curra i posa partits del Barça (majoria de la Colla), però sense oblidar-se de l’Espanyol (que no n’hi ha pocs...), ni tampoc s’oblida del seu Madrid (no en recordo cap més a part d’ell). Animeu-vos i apunteu-vos-hi, es paga la quota a principi de temporada entre tots i com més gent hi va, menys calerons es paguen. Aquest any també s’han fet algunes reformes, s’ha tirat a terra el despatx del fons i hem aconseguit un local més ampli, s’han arreglat els sostres, s’ha pintat de nou, s’han col·locat estores noves a les finestres, s’ha instal·lat un sistema de llums i

so nou, s’ha fet un registre a la reixa de la finestra del fons, s’han penjat un munt de fotos, s’ha arreglat el ping-pong i esperem no oblidar-nos de res... En definitiva, un munt de coses. Per aprofitar les aturades de temporada, volem revitalitzar la Closca amb més activitats. Volem organitzar torneigs de Play, Wii, etc., tant de canalla com de grans. També de futbolí, ping-pong, dards, cartes... Qualsevol idea que se us acudeixi, comenteu-nos-la. Resumint i parafrasejant el famós anunci de Coca-Cola: la Closca és per als callats, per als graciosos, per als abstemis, per als borratxos, per als culers, per als merengues, per als pericos, per als tristos, per als alegres, per als heavys, per als perroflautes, per als pijos, per als alts, per als baixos, per als lletjos, per als guapos, per a gent que demostra que fer Castells no és només cosa dels catalans, en definitiva, per als Cargolins!! Salut i Castells! *P.G.B.: Partit de la Gent del Bar (perquè no hi ha dret que hi hagi més forns de pa que bars, ni que el whisky sigui més car que la llet...)

Judith Garcia de Alcaraz Heras

Futbol Intercasteller 2011

’any passat el Torneig de Futbol Intercasteller es va celebrar a Granollers. Anys enrere havíem quedat en quarta posició a Sants i en setena a Esparreguera; l’any passat, però, vam ser quinzens. Era el meu primer Intercasteller i la veritat és que la idea de jugar amb i contra nois no em feia gaire gràcia, però he de dir que vaig gaudir molt més del que m’esperava. Vam passar un cap de setmana de futbol casteller, un cap de setmana on fèiem allò que no fem habitualment, però amb una pinya ben compacta en la qual va haver-hi pocs trontolls i que segur que aquest any quadrarem millor. El dissabte al matí no va començar com ens hauria agradat. El primer partit i la primera derrota, els nervis van fer que féssim llenya amb un

1-2, però remuntàvem al segon partit descarregant un 2-1 amb complicacions. Amb una mica més d’il·lusió i més tranquils amb el nostre joc, afrontàvem la tercera ronda carregant un 2-2 que s’enfonsava quan gairebé fèiem l’aleta amb un 2-3 contra un Poble-sec que, per davant del seu joc, tenien una afició guerrera de la qual en Mel Gibson es podria sentir ben orgullós. Ja sense cap pressió a sobre, vam jugar gaudint de cada passa que fèiem fins arribar al pom de dalt fent l’aleta en una segona part de la taula del rànquing. Ara s’acosta un Intercasteller a Guissona en el qual els Cargolins ens preguntem si volem anar a passar-ho bé o a guanyar passant-ho bé... Hem d’assajar força i quadrar bé les nostres posicions si volem estar a la part alta del

40 Els «Brave-Sec» a Granollers F. Juank Casado (flickr.com/ljuankfe)

rànquing i fins i tot plantar cara a Vilafranca. No obstant que vulguem fer les millors proves al torneig, una bona afició de cargols acompanyada d’uns bons cargols a la gralla també poden lluitar contra uns «Brave Sec» i fer nostre el premi a la millor afició. He de dir, però, com a dona que sóc, que les normes em semblen una mica masclistes. Al futbol sala juguen 4 més el porter i aquí demanen 4 més el porter més una noia. Crec que l’any passat vam deixar clar que les noies també juguem a futbol i que ho fem molt bé. Ho sento però algú ho havia de dir! Dit això, es busca entrenador per a una colla de cargols que es deixaran les banyes i les baves per guanyar el XIè Torneig de Futbol Intercasteller. Futbol Sala i castells!

Carnestoltes graller

l grup de músics va decidir preparar una festa de disfresses. Cal dir que va ser tot un èxit, moltes i originals disfresses es van presentar aquella nit, tant per part de grans com de petits. Les nostres gralleres, abillades d’aventureres atrevides, anaven controlant l’accés a la

Closca. Havien preparat també un sopar per a la Colla, que va fer les delícies de tothom. Havent sopat, va haver-hi pinyates per als joves i per als no tan joves, on els més espavilats s’ho van emportar tot. I és clar, també hi va haver diplomes per a la millor disfressa, per a la més divertida… I festa, molta festa.

Emili R. Moià

La carrossa de Reis Els inicis

ot va començar amb la idea d’un pare friki de la Colla. Basant-me en dues idees —la primera, fer difusió de la Colla per tots els barris de la vila; la segona, oferir un regal-premi a la nostra valenta canalla—, vaig projectar un esbós de carrossa i com sempre el vaig divulgar per la Colla durant un assaig de setembre o octubre del 2008, just després de la conquesta del nostre primer cinc de set. «Això no és possible, ara no toca, quina gran idea, els no pares podem donar un cop de mà?» i comentaris de tota mena de manera vaig sentir, però l’esprit d’en David m’acomboiava com sempre que penso en la Colla. La idea, doncs, va agradar, i es va començar a empaitar voluntaris. Dies després, en Pujo va assumir el projecte amb il·lusió i molt d’afecte i valentia. Va trobar-se diverses vegades amb

l’Ajuntament i, sabent que seria una gran aventura, un estol de gent de la Colla va posar fil a l’agulla: cercar els carmels, aconseguir un vehicle o camió, confeccionar les disfresses, etcètera. En un local del barri de la Plana, vam posar-nos a la feina amb un vehicle típic de construcció estil «tisora», amb la idea de vestir-lo amb els colors de la Colla: a un metre del terra, blanc; a mitja altura, negre, i etcètera. La primera prova semblava un vestit de sevillanes amb massa punts blancs. En Pujo va dir amb veu tronitruant: «Menys topus! Aquells llums més amunt! I on carai són els carmels?», fins a prendre matinada.

El gran dia Al matí, els darrers arranjaments, un parell

de grapes per aquí, al darrere un bonic rètol, i molts de nervis per tal com l’hora no arribava. A les 17 h jo portava el vehicle camí de la Nestlé, que era el punt de sortida. Sent-hi a la vora, vaig veure els ulls llambrejants de la nostra supercanalla. Vaig aparcar segons les instruccions del voluntari: faltaven pocs minuts per a la sortida i la canalla i la resta de la gent pujava a la nostra primera carrossa de Reis. «Quin munt de carmels!», se sentia; el meu cor saltironava d’alegria, quina responsabilitat, quin orgull! PD. Gairebé quatre anys més tard ja estem treballant en la nostra quarta carrossa, moltes gràcies mares i pares i a tothom per haver fet realitat aquesta idea. Castelleeeeers, atencióooo: canalla aaaaaaamunt...

Cargolins a la muntanya

l primer cap de setmana de juliol d’aquest any passat, concretament els dies 2 i 3, un grup d’intrèpids cargolins vam fer realitat la dita de «caragol treu banya puja a la muntanya» amb l’objectiu de fer un pilar al cim d’un pic de 3000 metres. El lloc escollit era Bielsa, i el cim, el Robiñera, de 3003 metres d’altitud i situat a la vall de Chisagüés. Tinc la sort que m’agrada fer castells i passejar per la natura, per la qual cosa ajuntar-ho en una sola activitat per a mi és un somni perfectament realitzable. De fet, no hi ha massa diferència entre fer un cim o un castell; arribar a coronar-lo és important però cal tornar al lloc d’inici, és a dir, descarregar-lo. Compartir l’esforç, tenir equilibri i seny és molt important. També depens d’altres factors com el temps... Van ser dos dies meravello-

sos: el viatge amb els vehicles sempre connectats per la canalla gran (Pujo, Pau i Jonàs) amb sistemes d’última generació (Twitter i Facebook), un Christophe que es va reprimir de no fer els 400 km en bicicleta fins al lloc d’acampada —al final va anar-hi en moto—, un Alfredo que no parava de xerrar al cotxe perquè tenia por que el Pastor s’adormís, una Maria que no es cansava de posar tots el CD dels Manel, ah! i el Javi i l’Olga, que van marxar abans per avançar feina... Vam arribar sense novetats al Pla de la Piedramula, situat a uns 2000 metres. Bé, si haig de dir tota la veritat, quasi al final de la pista que ens portava al paradís, vaig fer baixar del cotxe la gent que anava amb mi perquè relliscava molt i vaig sentir pudor i no era de vaca, que també. Bé, nois i noies, que ja és l’hora

Ramon Sàlvia

de muntar tendes. El lloc és meravellós, un prat verd situat al començament de la vall, un rierol al costat, tot ple de flors de molts colors, en resum, un paradís. Ràpidament em vaig adonar dels diferents nivells sobre el muntatge d’una tenda. L’Olga i el Javi, ràpidament muntada i per feina... —vaig dormir a prop seu, quina nit, resulta que ja estaven començant a planificar la família. El Pujo va plantar la tenda al mig de l’única tifa que hi havia al pla. Experts esplaieros (Pau i Jonàs) que compartien habitació van tardar quasi dues hores a muntar la tenda, inclosa la retirada de la tifa amb una pala. La culpa era de la Vella i del fet que la tenda no era seva; la tenda... era de l’Alfredo... I l’Alfredo? Al cap d’una hora apareix amb la cantimplora plena d’aigua fresca que havia anat a buscar a la quinta forca per por de

la merda de vaca. El Christophe i la Vella (Pastor, Maria, Ramon) sense problemes aparents... Una vegada instal·lats al camp base, arriba l’hora d’assaig. Érem deu, i sí senyor, un pilar de tres, amb l’Olga de baix. Carreeeeegaaaaaaattttt iiiiiiiiiiiiii desgarregattttttttt, uuuuuiiiiiiiiii. Després de sopar, la negra nit ens va deixar veure un cel ple d’estels i, després d’una botella de patxaran, tots, inclòs l’Alfredo, vam començar a veure satèl·lits i estels fugaços. Tan ell com jo van decidir dormir fora de la tenda i, després del primer efecte, resulta que sí que eren de veritat. A l’hora d’aixecar-nos, el cel es va començar a tapar d’uns núvols amenaçadors, vam recollir les tendes, vam menjar un mica i «terços amunt». Teníem per endavant 1000 metres de desnivell fins a arribar

al cim i uns núvols que no gaire lluny estaven descarregant a la Vall de Pineta, just al Mont Perdut, i que es dirigien cap a nosaltres. Quan érem quasi a la meitat, a 2400 o 2500 metres, els trons i llampecs els teníem quasi a sobre i el seny ens va fer dir «avall». Bé, el Christophe era molt més amunt (collons, com tira). Ja tornarem a fer un altre intent un altre dia perquè una cosa sí que és certa: la muntanya sempre és al mateix lloc i no cal corre cap risc innecessari. Això sí, malgrat no haver

aconseguit l’objectiu inicial de fer cim, ens vam proposar una altrea fita més a l’abast de tothom i amb la qual el temps no ens pogués fer la guitza. Es tractava de recuperar forces tot menjant un bon esmorzar consistent amb botifarra i ous ferrats. Una colla de cargolins va gaudir de la muntanya i de l’amistat, tots ens vam quedar amb les ganes de tornar-hi amb la resta de gent que aquests dies no van poder venir i de tota la Colla, que convidem en una propera sortida. Pit i amunt!

La Canalla

La Canalla Cargolina

om la Canalla Cargolina i durant aquest any hem fet moltes activitats impressionants, com ara el Canalla Road, el Concurs de Fotos del Concur7, un cargol de cartró pedra, el Torneig Intercasteller de Canalla... Algunes sortides que hem fet i recordem amb un somriure són les colònies d’estiu, la sortida a Buñuel, el Concur7, les colònies d’hivern i alguns tallers a la Closca, entre d’altres. Per a nosaltres, ser de la

Canalla Cargolina és honor, alegria, diversió i bones experiències, però, sobretot, ser de la Canalla significa una bona relació entre tots els que en formem part. Encara que per aconseguir un gran castell de vegades passem por, no volem parar fins aconseguir-lo; també podem pensar, però, que la por que tenim és la por de fer-ho malament en algun moment. La Canalla podria millorar en moltes coses, com per exemple ajudar-nos més els

uns als altres, no parlar quan estan explicant alguna cosa, estar més atents... Encara que tinguem idees diferents, sempre tenim un mateix objectiu en comú, com és descarregar la torre de set i el quatre de vuit. Un dels somnis que tenim la Canalla és fer un 7de7 i no deixar mai de fer castells. Penseu que som petits i no molt atrevits, però us direm una cosa: Sense la Canalla no hi ha Castells!!

Les activitats de la Canalla Canalla Road febrer del 2011

Vam quedar al local a les 9.30 h, on ens vam dividir en quatre grups. Ens van donar una caixa en què deia que hi havia cargols (però en realitat no hi havia cargols, sinó boletes de paper). Vam anar per Esplugues a buscar proves perquè era una gimcana. Vam passar molta vergonya en la prova situada a l’Ajuntament perquè havíem d’anar cantant a la gent. En una altra prova ens vam reunir tots a la biblioteca. Ens van lligar els mocadors a una xarxa del parc i vam anar corrents a deslligarlos i agafar-los perquè era una competició de relleus. Després vam anar a la Closca per muntar entre tots els grups un trencaclosques amb unes peces que ens havien donat per haver superat les proves. Al final vam obrir la caixa on suposadament hi havia cargols. Era paper! Després vam posar un cartell on deia: força, valor, equilibri i seny. Cadascú va posar un gomet al cartell. Vam anar a dinar a la calçotada de la Colla. Escrit per Ana, Natalia, Nico, Rosa i Anna

Fem un cargolí abril del 2011

Vam quedar al local molt d’hora. Els caps ens van dir que havíem de fer una cosa, però abans havíem d’aconseguir el material per fer-la. I per aconseguir tot el material havíem de fer unes proves que eren jocs. Vam fer molts jocs, i els jocs eren: 1. Prova per aconseguir els globus. Vam jugar al mocador però amb

globus d’aigua, i quan deien el teu número havies d’anar corrent i agafar un globus i tirar-li al mateix número de l’altre equip. Va ser molt divertit i ens vam mullar una mica tots, alguns més i alguns menys. 2. Prova per aconseguir el paper de diari. El joc era com jugar a la petanca però amb boles de paper de diari. Havíem de tirar les boles de paper i encertar a uns cercles per guanyar punts i fer 50 punts. Era una mica difícil i ens van deixar tirar de més a prop. 3. Prova per aconseguir la cartolina. Era com jugar al telèfon però fent dibuixos. El primer havia que dibuixar una banyera i només el següent nen que li tocava dibuixar podia mirar i només tenia 10 segons per dibuixar i ho havíem de fer molt ràpid, gairebé no donava temps. I així tota l’estona fins que l’últim havia d’endevinar què era el que havíem dibuixat. 4. Prova per aconseguir el moc de goril·la que és cola blanca amb aigua. Aquest joc ens va agradar molt també perquè havíem d’omplir una piscina inflable amb aigua. Per grups havíem de fer relleus i agafar amb una esponja l’aigua de la palangana i portar-la a la piscina fins que la palangana quedés buida. A la piscina els caps van posar-hi cola blanca

i llavors quan ja vam posar-hi tota l’aigua ho vam haver de barrejar per aconseguir moc de goril·la. Ens vam posar tots a dins descalços i amb els peus vam barrejar el moc de goril·la. Després vam esmorzar magdalenes i suc i vam començar a fer el cargolí. Passos: — Inflem un globus — Agafem la meitat d’una cartolina i l’enrotllem — Fem dues boles de paper i les posem als extrems de la cartolina — Amb un tros de cartolina i paper de diari fem les banyes — Després el muntem — Agafem el moc de goril·la i amb el paper de diari el comencem a enganxar — Deixem que s’assequi i el pintarem un altre dia Escrit per la canalla

Sortida a Figueres maig del 2011

Vam anar amb tren fins a Figueres i allà ens vam reunir amb la canalla de Figueres. En arribar al seu local vam menjar xocolata i melindros, que estaven molt bons. Després vam fer una gimcana de 7 proves. Les que més ens van agradar van ser la d’«endevinar qui sóc» i la de tots

46 som famosos. Aleshores vam fer la guerra de petons, que era l’última prova i va ser molt divertida. Al cap d’una estona vam fer una cadena per aconseguir el premi, que eren dues bosses amb llaminadures. Vam fer una rotllana i ens les vam menjar tots plegats. Ens ho vam passar estupendament!! Vam dir adéu a la canalla de Figueres i vam tornar al local dels castellers de Figueres per sopar i dormir allà. Abans d’anar a dormir vam fer un petit assaig improvisat que ens va agradar molt. Al matí ens vam despertar i vam recollir tots els sacs i vam esmorzar. Després vam anar tots junts a l’actuació amb la Colla i ens vam tornar a trobar amb la canalla de Figueres. De part de tota la canalla d’Esplugues, ens ha encantat conèixer la canalla de Figueres!!! Escrit per Pau, Zoe, Carla i Maria

Sortida conjunta amb els pares juny 2011

Van quedar al migdia al parc que hi ha darrere de l’ajuntament per fer un dinar de carmanyola tots junts, la canalla amb els pares i els caps. Allà al torrent hi ha moltes taules, bancs i uns gronxadors. Abans de dinar la canalla vam estar jugant una mica. Després vam preparar el pícnic amb mantes i ens hi vam asseure a menjar. Hi havia molt menjar i molt de tot. Feia molta calor i per això ens vam posar a menjar a sota d’un arbre molt gran que ens tapava. Hi havia tres gossos: el de l’Anna, que es deia Tai i era molt petit i ens agradava molt, i els de la Mar, que es deien Duc i Das, però aquets eren més grans i no tan divertits. Els gossos grans els vam haver de lligar mentre menjàvem perquè si no no ens deixaven en pau i s’ho menjaven tot ells. Quan vam acabar vam anar a veure uns gatets

molt molt molt petitets que hi havia al carrer de l’Església. Feia molta calor però ens ho vam passar molt bé. Escrit per la canalla

Colònies d’estiu juliol 2011

A les colònies d’aquest estiu vam anar a La Riba, un lloc molt guai i molt gran. Només arribar vam plantar totes les tendes de campanya. Van ser unes colònies molt guais perquè vam fer moltes coses. També hi havia una piscina i un dia ens hi vam anar a banyar. Durant totes les colònies era com si anéssim viatjant pel món, i cada dia estàvem en un continent diferent. I per viatjar d’un lloc a l’altre vam haver de construir una màquina teletransportadora i cada cop que volíem viatjar havíem de passar per allà i ballar un ball que ens vam inventar. Vam estar a tots

els continents: a Àfrica, a Amèrica, a Àsia, a Oceania i Europa. Vam fer moltes coses, com fer una guerra de xeringues per pintar-nos una samarreta de record, també vam fer un espantasomnis i vam pintar també el cargol de paper de diari que vam fer un dia al local. I les grans vam preparar una gimcana per a tota la canalla i també els caps. Ens ho vam passar superbé i a més l’últim dia van venir els pares de sorpresa i també es van quedar a dinar i això ens va agradar molt perquè feia molts dies que no els vèiem. Escrit per la canalla

Sortida de la Colla a Buñuel

octubre 2011 Feia molt de temps que la Colla no feia una sortida com la que vam fer a Buñuel; per tant, per a molts

47 níem entrades però després va anar tot molt bé. La pel·lícula ens va agradar bastant, i després el divendres a l’assaig la vam comentar entre tots i vam dir el que més ens havia agradat i el que menys. Escrit per la canalla

Torneig de Futbol desembre 2011

nens de la canalla era una experiència nova i que va acabar sent inoblidable. Ens ho vam passar genial encara que el viatge se’ns va fer una mica pesat perquè era molt llarg. Vam jugar, cantar, ballar, vam veure els toros, vam fer concursos de llençar olives, vam fer amics… i el més important, vam fer castells de 7 i mig fora de casa!!! Ens va encantar passar tot un cap de setmana amb la colla! Escrit per la canalla

Anem al cine a veure ‘Enxaneta’ novembre 2011

Vam anar a veure la pel·lícula Enxaneta en 3D al cinema del Splau. Quan hi vam arribar no quedaven entrades, però al final vam aconseguir que tornessin a posar un altre cop la pel·li gairebé només per a nosaltres. Però ens vam haver d’esperar molta estona, i vam fer uns quants jocs allà i vam dinar. Després ja era l’hora de la pel·lícula, però abans d’entrar a la sala vam comprar moltes crispetes. La sala era quasi tota per a nosaltres, només hi havia unes quantes persones més. Al principi va ser una mica lio perquè no te-

Com els altres anys, vam tornar a anar al torneig de futbol que organitza la Colla de Castellers de Barcelona. Aquest any érem també quatre colles: els Bordegassos de Vilanova, els Minyons de Terrassa, els Castellers de Barcelona i els Cargolins. Vam jugar molts partits i els caps i els pares també van jugar contra els caps de les altres colles. Aquest any ho vam fer molt bé, però vam haver de fer penaltis per desempatar. Entre tots vam decidir que xutessin el Joel, la Paula i el Sasi, i ho van fer molt bé encara que vam perdre els penaltis. Nosaltres ens pensàvem que quedaríem segons o primers, però ens van dir que els penaltis eren per a la tercera i quarta posició. Però després ens vam adonar que havíem quedat segons i no quarts com ens pensàvem! Vam anar a dinar totes les colles al local dels Castellers de Barcelona, i van donar els premis. Després alguns van marxar, però els altres vam fer un joc. Ens van repartir a tots en diferents grups amb altres nens de les altres colles, i ens van donar un clip per grup. Cada grup havia d’aconseguir canviar el clip per una cosa més valuosa i només teníem mitja hora per fer-ho. Havíem d’anar a preguntar a la gent del carrer. Després ens vam trobar tots els grups un altre cop i vam ensenyar el que tots havíem aconseguit. Va ser molt divertit, alguns portaven una cadira, uns altres plàtans, una bossa de patates, i un estel. Escrit per la canalla

Sopar de Nadal desembre 2011

Vam anar al sopar de Nadal perquè vam rebre a casa una invitació per anar a l’escola de superherois. Quan vam arribar vam entrar al gimnàs, que era com una classe, i vam omplir un formulari per entrar al cole de superherois. Els caps eren els profes i també eren superherois. Després ens vam haver de disfressar com uns superherois per poder fer unes proves i aconseguir el nostre superpoder. Ens vam posar unes malles i a sobre unes calcetes o calçotets que els caps ens van fer portar. També ens vam fer uns braçalets i un antifaç. En cada prova que fèiem guanyàvem gomets. En una prova havíem de posar molts penjadors agafats d’un fil i no es podien desequilibrar, en una altra havíem de tirar ampolles d’aigua buides amb una malla que ens la posàvem al cap i que tenia una pilota de tennis al final. També havíem d’aconseguir que un sugus ens arribés a la boca amb l’ajuda d’uns llapis i uns cordills. També havíem de fer un castell amb gots de plàstic molt ràpid i desfer-lo sense que caigués. I moltes més proves. Després vam passar un per un per un túnel fins a arribar a la sala del sopar. Cadascú va haver de dir quin superpoder havia aconseguit i llavors ens donaven una medalla. Després de sopar vam fer l’amic invisible, i després vam veure un vídeo molt guai de la canalla que ens va agradar molt i que també ens van regalar. I després vam fer un joc que havíem de fer per grups, una representació del que volguéssim, alguna cosa que fos divertida. Quan vam acabar, els més petits van anar a dormir i els grans ens vam quedar una estona més jugant a les bruixes. Va ser molt guai. Escrit per la canalla

Colònies de Nadal desembre 2011

Per les colònies d’hivern vam anar a una casa molt gran a Talarn, un poble petit molt medieval. La casa tenia molts pisos i la nostra habitació era molt gran, també hi havia un pati on podíem jugar. Els caps ens van explicar que estàvem a l’edat medieval i que nosaltres vivíem a un regne que es deia Oreto. Durant totes les colònies cadascú tenia un personatge que havia d’interpretar, que podien ser: el rei, la reina, el cavaller, el mag, el comerciant, el pagès, l’arlequí (el bufó), i el cura. I cada personatge tenia missions que havia d’anar acomplint, com per exemple, el rei havia de descobrir qui era la reina. Durant la tarda vam fer una gimcana pel poble i mentrestant anàvem acomplint les missions que ens anaven donant. I a la nit, després de sopar vam fer un joc de nit molt guai per tota la casa on havíem d’anar fent proves, i al final del joc ens vam adonar que érem dos grups diferents. Llavors els consellers, que eren tres caps, ens van explicar que a Oreto hi ha dos pobles, el del sud i el del nord, i que entre ells no es porten gens bé i no es poden ni veure. Aquesta nit vam conèixer tres nens del poble que ens van explicar qui era l’Anna Maria Janer, a alguns ens va fer una mica de por. El segon dia ens vam aixecar súper d’hora i vam anar a fer una excursió que ens va agradar molt perquè al final vam arribar a un castell. Allà cada poble ens vam haver d’inventar un himne per declarar la guerra a l’altre poble. Després vam tornar cap a la casa de colònies i vam dinar. A la tarda vam fer jocs pel poble molt divertits, havíem d’aconseguir trobar unes pilotes que estaven amagades pels carrers del poble. En un altre érem contrabandistes i havíem d’aconseguir passar unes boles

amagades sense que l’altre grup les veiés. I també durant tot el dia cadascú de nosaltres tenia una pilota de ping-pong que era com la nostra vida, i si algú et passa la seva pilota per sota les teves cames li havies de donar la teva vida. I si la volies recuperar, havies de passar per sota les cames d’algú que tingués més d’una vida. Però els del teu poble et podien ajudar. Després vam fer un collaret amb fang que l’endemà vam pintar i ens el vam emportar de record. Després vam sopar i els dos pobles vam fer les paus perquè no volíem estar en guerra, era més divertit si anàvem junts i també perquè per eliminar els vampirs ens

havíem d’unir. El joc de por era de vampirs, i havíem d’aconseguir alls amagats per la casa perquè no ens convertíssim en vampirs. L’últim dia vam recollir tota l’habitació i després vam anar a caminar una miqueta fins un parc. Allà vam fer l’escrit per a la revista i després vam fer la valoració de les colònies i tothom va dir el que més li havia agradat i el que menys, i els altres aixecaven les mans o no si també els havia agradat el mateix. Ens ho vam passar molt bé i la casa ens va agradar molt i tothom va aconseguir complir les seves missions. Escrit per la canalla

caps de canalla

Què és per a mi la canalla Aquests nens que s’enfilen ben amunt, que s’esforcen amb totes les seves forces, que fan sonar el nostre toc, que transmeten emocions, alegries, somriures, il·lusions, decepcions, felicitat, esforç, força, valor, seny i fins i tot els temors, són algunes de les coses que et poden arribar a aportar uns nens tan petits i gegants, és indescriptible. Per tant, podem dir que formar part d’aquesta canalla és brutal! Eugènia Tarrés Bosch, Cap de Canalla Pedagògica Per a mi, formar part de la canalla és una de les millors formes d’entendre i viure els castells, perquè la seva manera de viure’ls és única. Veure i compartir amb ells la seva evolució com a persones, com a grup i com a castellers és una experiència altament recomanable. Mar Gual Tarrada, Cap de Canalla Pedagògica Per a mi la canalla és una cosa inexplicable, són molt, són l’energia, són el futur, són la il·lusió, són la innocència, són els reptes, són la comprensió, són els valors i les ganes de

millorar, són una petita part de la Colla però una de les més importants. Però no m’agrada parlar en plural perquè la nostra canalla és, és tot una, i de fet estic molt orgullosa de formar-ne part. Mar Bono Dalmases, Cap de Canalla Pedagògica

ja fa gairebé sis anys. Diuen que hi ha coses que no tenen paraules per ser descrites; em trobo en aquesta situació, moments macos, moments inoblidables. Moments per recordar i per no oblidar. Us estimo Canalla! Ana Villanueva Pérez, Cap de Canalla Tècnica

Per a mi la canalla és la part de la Colla més unida, la que més assaja i la que més s’esforça a crear el sentiment de colla inventant-se cançons, fent crits de guerra… Els nens s’ajuden en tot moment els uns als altres sense tenir en compte si pugen o no. Es calmen els nervis i celebren els reptes assolits. I malgrat que potser són els que reben més pressió als assajos i diades, intenten superar la por i esforçar-se al màxim per assolir grans castells. Sara González Albendea, Cap de Canalla Pedagògica

Dir en quatre ratlles què és per a mi la canalla és molt difícil. La canalla és emoció, és unió, és treball. La canalla és somriures, llàgrimes, pors. La canalla és superació, diversió, il·lusió i esforç... Però si he de parlar de la nostra, la canalla de la Colla, són el que fa que la Colla hagi arribat tan lluny, són els que fan possible els aplaudiments a plaça quan carreguem cada castell, són els que viuen els castells de la forma més pura. Són molt grans, som molt grans. I per a mi un plaer poder estar al seu costat durant aquesta darrera temporada, i la propera, perquè recordeu aquell tòpic però que és tant de veritat, sense canalla no hi ha castells!! Júlia Cortada i Cadena Cap de Canalla

No sé com explicar què és per a mi la canalla en quatre ratlles; diria tantes coses, tants adjectius, que fins i tot així em quedaria curta. Per a mi la canalla és la que dóna sentit a tota la feina que porto fent des de

La Jove de Tarragona entra per la porta gran als gammes extra (Foto M. Neus Baena)

2de9f dels Verds

Resum de la temporada

Sergi Pont

l 2011 casteller serà recordat com l’any del Patrimoni de la Humanitat, l’any del boom casteller o el del David Miret Català de l’Any. Però en l’àmbit casteller, aquesta ha estat una temporada de màxims històrics, tant pel que fa les colles grans com per les colles mitjanes, que han contribuït decisivament a augmentar el nivell dels castells que es veuen diumenge rere

diumenge arreu del Principat.

Sort dispar per a les colles grans Els Castellers de Vilafranca han acabat l’any amb un regust agredolç, després de completar la millor temporada de la seva història (21 castells de gamma extra i 53 de nou), però quedant-se a les portes de descarregar el 3de10 que tant anhelen. Els Minyons de Terrassa,

en canvi, han tingut un final de temporada clarament decebedor. Les expectatives posades en la Diada de Minyons i Sant Narcís, amb anuncis de 3de10 i 4de10, que no s’han assolit, han deixat un munt de reptes pendents per al 2012. La Colla Vella no ha fet la seva millor temporada: ni 2de9, ni pilar de 8. Però almenys van poder sortir amb el cap ben alt de la Diada de Santa Úrsula, on van descarregar la supercatedral. Un altre castell destacat ha estat el 9de8, patrimoni exclusiu dels rosats, que hem pogut tornar a veure vuit anys després. Els que no tenen gaire motius per somriure són els castellers de la Colla Joves,

2de8f de Sabadell

que han completat una de les pitjors temporades que se’ls recorda. Tan sols han descarregat un castell de nou en sis intents i han estat lluny d’intentar castells superiors. A Tarragona, en canvi, aquesta ha estat una temporada històrica. La Jove ha seguit la bona ratxa del 2010 i ha posat la cirereta amb un 5de9 carregat, que feia temps que perseguien per ser colla de gamma extra. Però la sorpresa l’han donada els Xiquets de Tarragona que, tot i estar un pèl per sota dels morats, han completat dues tripletes, per Sant Magí i Tots Sants. Els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sants també

2de8f de Gràcia (Foto M. Torres)

poden estar contents de la feina feta el 2011. El més difícil no és arribar sinó mantenir-se i les dues colles ens ho han demostrat, posant tota la carn a la graella per mantenir el nivell del 2010. Els del Maresme han tingut dificultats per portar sovint a plaça els castells de nou, però han pogut carregar novament un castell de gamma extra: el 2de9fm. Els barcelonins, per la seva banda, han mantingut aproximadament els seus registres en castells de nou, tot i evidenciar un gran problema amb la torre.

24 colles fan aletes de vuit pisos La temporada 2011 serà re-

4de8 de Sant Cugat

cordada també pel gran nombre de colles petites i mitjanes que han evolucionat. En total han estat 24 les colles que han fet aletes de vuit pisos, una xifra que no s’havia aconseguit fins ara. Una de les colles revelació de la temporada han estat els Castellers de Sabadell, que amb menys d’un any han passat d’estrenar la categoria de vuit amb el carro gros a plantejar-se la torre de vuit folrada. A primers de setembre van carregar la primera de la seva història, després d’un intent fallit. A les darreries d’octubre, a la Diada de la colla, van completar la millor actuació de la seva història, amb tres castells de vuit i

4de7s dels Sagals

4de8 de Margeners

4de8 de Moixiganguers

un pilar de sis carregat, entrant en el selecte grup de sis colles que han assolit l’espadat de sis aquesta temporada. Amb una progressió més lenta, però sempre constant, els Castellers de la Vila de Gràcia han aconseguit uns registres molt similars als dels Saballuts. Els graciencs han consolidat les estructures bàsiques de vuit i han donat un pas més, carregant tres vegades la torre de vuit. De cara a la temporada vinent l’objectiu és clar: descarregar la torre. En un nivell semblant però amb unes circumstàncies ben diferents hi trobem els Castellers de Lleida, que han disminuït el nombre de castells de vuit, han perdut el pilar de sis i han aparcat l’assalt als nou pisos, quedant-se amb una torre de vuit descarregada com a màxim exponent. En una situació semblant es troben els Castellers de Barcelona, que encara estan lluny dels seus anys de glòria, a finals dels 90. Han sovintejat els castells de vuit però han fracassat en un intent quimèric de quatre de nou, que van portar a plaça a finals de novembre a Terrassa. Amb el tres de vuit com millor castell, hi trobem dues colles: els Xiquets de Reus i els Sagals d’Osona. Els osonencs han rubricat una temporada completíssima, descarregant tres 4de8 i un 3de8. També han estrenat el 9de7 i han consolidat la torre, que l’any passat només van carregar i que

enguany han descarregat fins en nou ocasions. Però si per alguna cosa són coneguts els de «la pastanaga mecànica» és pel gran domini que han demostrat en els castells aixecats per sota. Enguany no només han estat la colla amb més tres per sota completats sinó que han introduït una innovació: el quatre de set per sota. Els Xiquets de Reus han celebrat el 30è aniversari i ho han fet amb uns mesos de setembre i octubre d’allò més bons. Amb poc més d’un mes han concentrat la major part dels castells de vuit i han carregat una torre de vuit folrada, superant substancialment els registres de la temporada 2010. Els Castellers de Sant Cugat han descarregat el 4de8 per primera vegada, després de carregar-lo en un ja llunyà 2007. El camí ha estat llarg, però la recompensa ha valgut la pena per als Gausacs, que han arrodonit la temporada amb una torre de 7 perfecta. L’han descarregada en 16 de les 26 actuacions que han fet, acompanyant-la sovint del 3de7 per sota. No han hagut d’esperar tant els Margeners de Guissona que, amb només quatre anys d’existència ja han descarregat un castell de vuit. Després de dos anys de la seva fundació ja havien assolit la major part de la gamma alta de set, i aquest 2011 han donat un salt més, descarregant per primera vegada la torre de 7 i el

4de8, consolidant el 3de7 per sota i convertint-se en la colla revel·lació. Els Xicots de Vilafranca han suat de valent per mantenir la categoria de vuit. El primer 4de8 el van descarregar a finals de juliol a Sitges i només en completarien dos més en tot l’any. Per la diada de Sant Ramon, els de Cal Noi Noi van intentar l’únic 2de8 amb folre de la temporada, que va caure amb l’entrada de dosos i va deixar la temporada amb uns registres lleugerament inferiors als de la temporada passada. El 24 de juliol va ser un gran dia per als Marrecs de Salt que, després de quatre anys de sequera, van tornar a assaborir un carro gros descarregat. I no seria l’últim, ja que ho tornarien a repetir a la Trobada de colles de l’Eix i per Sant Narcís, a Girona. El 2011 també ha servit als de la camisa blau Ter per recuperar la torre de set i consolidar el cinc, malgrat que no han pogut reeditar el 3de7 per sota del 2010. Els Moixiganguers d’Igualada han tornat a completar el 4de8, però s’han quedat de nou a les portes del 2de7, el seu castell maleït. Malgrat les millores tècniques en aquesta construcció, des de 2002 ja en són 8 els intents, amb només una de descarregada. La temporada ha acabat amb un somriure per als morats, que van estrenar el 7de7. Els Nens del Vendrell són una colla històrica en hores

baixes. Han tingut serioses dificultats per descarregar dos 4de8 i no han tornat a intentar castells com el 3de8 i el 3de7 per sota. Tampoc no se n’han sortit en l’únic intent de torre de 8 de la temporada i han vist reduïts substancialment els castells de set i mig respecte el 2010. Els Xics de Granollers no han fallat a la seva cita anual amb el 4 de 8, carregant-lo a la plaça Porxada i descarregantlo a la Gràcia. Una altra bona notícia ha estat descarregar la torre després de tres anys sense fer-ho. Els Bordegassos de Vilanova també han tingut motius per a la celebració aquest 2011, malgrat estar molt lluny dels seus màxims històrics. Una torre de 7 descarregada in extremis a finals de juliol va servir als del Garraf per encetar una ratxa de set de descarregades, acompanyades de dos 4de8. L’altra colla del Garraf, la Jove de Sitges, ha repetit l’èxit del 2009, descarregant un 4de8. Els de la camisa color vi també han superat el repte del 7de7 i han rememorat el 3de7 per sota, una estructura que no descarregaven des del 1997. Per acabar amb les colles de vuit, cal fer esment a la proesa dels Castellers de Mallorca. Tot i ser lluny del focus casteller i les dificultats que això suposa a l’hora d’omplir el calendari d’actuacions i reptes, els mallorquins han fet una aleta en un castell de vuit pi-

sos. S’han convertit, d’aquesta manera, en la primera colla de fora del Principat que fa una aleta de vuit en plaça pròpia. Els Al·lots ja havien fet un carro gros, però a Vilafranca del Penedès.

Les colles de 7 pugen força La gran festa de les colles de set es va viure el primer diumenge d’octubre al Concurset de Torredembarra, on els Castellers d’Esplugues van certificar el seu bon moment de forma i on també van lluir especialment dues colles. D’una banda, els Castellers del Poble-sec van estrenar el 7de7, en una temporada històrica. Els Bandarres van començar de la pitjor manera, amb tres llenyes al mes de març, però es van refer, i de quina manera! La torre de 7 carregada en dues ocasions ha estat el millor premi a l’esforç. I d’altra banda, els Nois de la Torre, que també van estrenar el 7de7 al Concurset, han completat una temporada meritòria en què han multiplicat per set la quantitat de castells de la gamma alta de set. Tres colles més han fet l’aleta a un 2de7, per a molts considerat el primer castell de vuit. Els primers, els Castellers de Terrassa, que han patit una davallada important. Han passat de carregar la torre de vuit l’any 2010 a tenir la torre de set com a millor castell, amb quatre de descarregades. També han per-

7de7 èpic dels Nois de la Torre

2de7c del Poble-sec

dut la categoria de vuit, ja que ni tan sols han intentat el carro gros. La nota positiva ha estat estrenar el 7de7. Els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, malgrat no sovintejar els castells de set i mig, han acabat la temporada amb un 2de7 carregat per Santa Tecla. Un castell molt meritori, que va fer palès el coratge de les colles tarragonines. I una altra de les grates sorpreses de la temporada ens l’han donada els Castellers de Badalona, que van carregar la pubilla dels castells (2de7) a la darrera actuació de la temporada i van acompanyar-ho amb un 5de7, que feia dos anys que no portaven a plaça. Un final de temporada sublim, tenint en compte la trajectòria de la colla fins aleshores. El 5de7 és una fita molt im-

portant per a moltes colles, que la fixen com a sostre de la temporada. Aquest 2011 han estat sis les colles les que l’han assolit com a castell límit. És el cas dels Castellers de la Sagrada Família, que van traslladar les forces de la Diada de la Mercè (anul·lada per la pluja) al Concurset i a l’Aniversari de la colla. El resultat: dos 5de7 i cinc 3de7 amb l’agulla (els primers de la seva existència). Els Al·lots de Llevant han patit un lleuger retrocés respecte a la temporada 2010. D’una banda, han perdut el 2de7, i de l’altra, no han reeixit en l’únic intent de 3de7 per sota de la temporada. El 5de7 i, sobretot, el 3de7 amb el pilar, han estat les majors alegries pels manacorins. Resultats molt similars han aconseguit els Minyons de l’Arboç que, tot i les dificultats que han tingut durant tota la temporada per completar castells de set i mig (només cinc en tota la temporada i, tres d’ells, al Concurset), han portat a plaça

un intent de 4de8 i un intent desmuntat de 2de7. Els Tirallongues de Manresa no van descarregar el 5de7 fins el 5 de novembre, però van tornar a repetir l’èxit una setmana després, a la Diada de Sant Martí, on fins i tot van atrevir-se a intentar una torre de 7, que no va reeixir. Els Xiquets del Serrallo han estat més matiners, descarregant el primer cinc el 19 d’agost per Sant Magí. Bona temporada per als tarragonins, que han fet un pas més en les seves construccions límit aquest 2011. També poden estar contents els Castellers d’Altafulla, que no s’aturen en la seva progressió dels darrers anys, consolidant el 5de7, que van estrenar el 2010. La sorprenent Colla Jove de l’Hospitalet ha acabat la temporada amb els millors registres del seu historial gràcies, en bona part, a un excel·lent Concurs de Torredembarra. En una sola actuació, tres castells de set i primera construcció de set amb l’agulla de la

seva història: el 3de7a. També han fet els seus primers castells de set amb el pilar els Salats de Súria, en aquest cas, un quatre i un tres. La Colla Jove de Barcelona s’ha presentat al món casteller amb un bon any, assolint tota la gamma de castells de sis, l’espadat de cinc, la gamma bàsica de set i un 4de7 amb agulla, a Mollet del Vallès, com a cirereta del pastís. La Colla Castellera de Figueres es troba lluny encara dels seus millors moments, l’any 2000, quan van arribar a carregar la torre de 7 i el pilar de 6 fins en quatre ocasions. Enguany s’han hagut de conformar amb un 3de7 amb l’agulla i un 4de7 amb l’agulla, que no descarregaven des de l’Onze de Setembre del 2009. Fins a set colles han acabat la temporada amb un 3de7 com a màxima fita. És el cas dels Castellers de Cornellà, els Castellers d’Esparreguera, els Matossers de Molins de Sant Feliu reapareix

Rei, la Colla Jove Xiquets de Vilafranca, els Castellers de Cerdanyola, els Castellers de Caldes de Montbui (que només l’ha carregat) i els Castellers de lo Prado, amb el primer 3de7 descarregat per una colla amb seu lluny dels Països Catalans. Els Castellers del Riberal han descarregat el 4de7 i els Nyerros de la Plana han tingut el seu sostre en l’espadat de 5. Set colles no han pogut passar dels sis pisos. És el cas dels Castellers de Mollet, els Torraires de Montblanc, els Castellers de Castelldefels i els Angelets del Vallespir, que han descarregat la torre, i de la Global de Salou, els Xerrics d’Olot i els Castellers de Santa Coloma, que s’han quedat amb el tres de sis amb l’agulla.

5de7 de l’Arboç

Quatre colles més a plaça El món casteller està creixent en tots els sentits, tant en l’alçada de les construccions, com també en el nombre de colles que apareixen arreu del territori. Enguany han nascut dues colles noves: la Colla Castellera de Solsona i els Castellers de Roquetes. Els desitgem molta sort en el nou projecte. També han reaparegut tres colles que, per diversos motius, havoen penjat la camisa. És el cas dels Castellers de Sant Feliu, que no actuaven a plaça des del 2008 respectivament. El cas dels Vailets de

id4de7 de Castelldefels

Gelida és diferent: els penedesencs van desaparèixer fa onze anys i es van tornar a aplegar de forma puntual per simbolitzar la protesta per la decisió de l’Ajuntament de prescindir de diada castellera per la Festa Major.

3de7a de la Jove

El Baix s’eixoriveix

a estat un any de transició al Baix, podríem dir. El nivell castellístic de les colles ha experimentat una pujada interessant llevat del cas de Cornellà, que han vist estroncada la lleu recuperació iniciada el 2010. D’aquesta manera el brou fa un bon xup-xup comarcal i emet una flaire com no n’havia fet mai o des de feia molts d’anys. Els Castellers de Cornellà han estat els que, per registres globals, han mostrat un nivell més sòlid que la resta. Són també, tanmateix, els únics que han baixat de forma palmària. Una renovació profunda de de tronc i canalla, unit a una Tècnica nova, ha obligat a una aturada per agafar més embranzida per al 2012. En efecte, els nostres veïns han pogut descarregar set cops tant el 4 com el 3de7, amb troncs molt ferms però molt lents capaços de suportar temperis abans de ser completats. En tot cas, han fet dues llenyes de 3de7 i han desmuntat tant un tres com un quatre. Aquestes xifres són relativament inferiors a les del 2010, però el que marca més és la pèrdua del 5de7, el 4de7a i el 3de7a, que esperem que recuperaran aviat. On també és palesa la davallada és en els Pde5: dels deu del 2010 als quatre el 2011. La Jove de l’Hospitalet ha protagonitzat la sorpresa de l’any amb

el primer 3de7a del seu historial, al Concurset, en què va descarregar per primer cop tres castells de set —fet i fet, havien estrenat la categoria tot just al 2010. Enguany han refermat el 3 i el 4 de la temporada anterior, descarregant-los dos cops cada un, i hi han afegit el 3de7a ballaruc de Torredembarra, que anava un pèl massa just de pinya, factor clau que serà cabdal per a la consolidació de la categoria. Van intentar un altre 3de7a a la seva Diada, el setze d’octubre, que va quedar frustrat. D’altra banda, la seva progressió també es demostra en els nou Pde5 que han rubricat. Tot plegat, els posa a un nivell semblant, tot i que qualitativament encara bastant per sota, de Cornellà. Els que sí que han consolidat la categoria de «colla de set» han estat uns exultants Matossers, que han descarregat el 3 i el 4de7 i el Pde5 quatre cops cada un, resultats que demostren més regularitat que la Jove, encara no considerada «colla de set». Els de Molins de Rei es plantejaven el salt als castells de set i mig, i ho van provar durant la seva Diada, on van actuar amb Cornellà i l’Hospitalet; el seu 4de7a, però, va haver de ser desmuntat, segons Albert Rovira a la revista de la colla, Trempera Matossera, perquè pujava nerviós i malament de mides per uns assaigs que no van ser prou profitosos; quan el volien repetir, es va posar a ploure. En tot cas, «l’any dels vuit sets» ha estat un èxit per als molinencs, que esperem que seguiran millorant els registres. Els Matossers són un dels millors exemples de l’augment sostingut del nivell

Per Quarta Ronda del món casteller, tant a la comarca com arreu dels Països Catalans. Els Castellers de Castelldefels també han millorat el nivell, tot i que molt a poc a poc. Un inici molt erràtic, amb construccions amb aconxaneta molt rebregades i molt poques camises, va deixar pas, de mica en mica, a uns castells més ferms. En tot cas, fins al final de temporada han tingut molts problemes amb la canalla i la pinya, que ha impedit el salt, impensable a inicis d’any, al 4de7, desmuntat durant la seva Diada, el vuit de desembre, en què van poder completar el 2de6. En aquella actuació van comptar amb l’ajut de l’equip de rugby del municipi i es va veure que tot i que el tronc del 4de7 pugui aguantar, sense un treball molt en profunditat de la canalla no se’l podran apuntar. Sant Feliu, per la seva banda, ha tornat a les places amb pas tímid però amb molta empenta de cara aquest 2012, un any que ha de ser el del seu ressorgiment. Vam poderlos veure en la seva Festa Major, on van descarregar el 4de6 i van desmuntar dos cops el 3. Ànims! Finalment, Esparreguera, dalt de tot de la comarca, estan a un nivell molt semblant al del 2010, amb pràcticament els mateixos números (nou castells de set bàsics i un intent de 4de7a), i lluiten per mirar de seguir creixent i sortir de l’estancament on neden de fa un temps. El Baix Llobregat segueix eixorivint-se, deixondant-se, esparpillantse, ço és, despertant, i quan ho farà, res no ens podrà aturar.

Carta als Reis de Quarta Ronda

a 9 mesos que els motors de Quarta Ronda s’han engegat i en la nostra primera aparició a la prestigiosa revista Peus Negres volem aprofitar per fer la carta als Reis (Tarrés, vam quedar que tu eres el blanc...). • Al Rei blanc li demanem una càmera de veritat, no de fireta. • Als «amics» d’ETV, volem implorar-los que no ens deixin sense veu mentre fem l’editorial, que apaguin els micros mentre surt el vídeo i que, sempre, revisin que la bateria de la càmera està carregada. • Oi que a ningú no li agrada el decorat? A nosaltres tampoc, així que a veure si algú ens ajuda i fa quatre retocs al plató... • Sergi, talla’t les rastes, cada segon de pantalla amb aquest pentinat perdem audiència. Es comenta que els Verds et van subornar perquè no fotessis canya al Miret. Una mica més de mala llet sisplau! • Al Pau, que deixi de moure’s pel plató i es tregui el vibrador de la butxaca. Així potser pararà de sacsejar els braços, les cames i el paper. • Al Ramsés, que no ens faci patir tant enviant els vídeos a última hora. El Sergi pateix del

cor i li agrairia no tenir aquests ensurts... • Carai Josep, t’hem de confessar una cosa, la televisió és un invent del segle XX... La llengua que parlava Ausiàs March ja no s’escau amb aquest rar artefacte. • Proposem fer una col·lecta perquè l’Erik es compri un mòbil amb Internet i pugui retransmetre les diades per Twitter. A veure si t’espaviles, que a Noruega tothom porta l’iPhone. • A la Carme, com a cap de producció, li agrairíem que portés unes pastetes per als convidats. I per a nosaltres, un entrepà de pernil del bo regat amb un vinet del Priorat. • Per a l’Orlando, un trípode en condicions. Ah, i una gorreta de camera man i una claqueta... • Hem de comunicar a l’equip de Pixafilms que prescindim dels seus serveis. Tenim una oferta de CagallóProductions molt millor que els antiquats Banyes i Baves. Es diran Els Tres Porquets i els seus protagonistes són uns tals Rai, Jornet i Arita... • Colla, volem que l’any que ve feu castells tan alts que no puguem enquadrar-los amb la càmera! Però tranquils, no tot són exigències! A banda d’això, el Quarta Ronda, el primer programa casteller fet per castellers, està sent una experiència

Reptes cargolins Per Quarta Ronda Article aparegut, amb algunes modificacions, al programa de televisió Quarta Ronda del mes de novembre

L molt positiva. La primera temporada ha tingut sis programes en què hem pogut tractar diversos temes castellers amb convidats de 15 colles diferents d’arreu de Catalunya. Però mai no hem oblidat el nostre origen ni la nostra colla, els Castellers d’Esplugues, que hem pogut seguir a través dels resums de cada diada. El programa ha estat un repte per a tots nosaltres i un èxit d’implicació desinteressada i per amor a l’art. Som un equip petit, on cadascú posa molt de la seva part perquè cada final de mes puguem emetre un nou programa. Des de l’equip del Quarta Ronda volem agrair a la colla l’oportunitat de fer un programa casteller. També el suport de totes aquelles persones que ens han

ajudat a tirar-lo endavant ja sigui venint al programa, enviant-nos fotos de pilars, encarregant-se de la càmera quan ens ha fet falta o tenint paciència en aquells moments en què les obligacions del programa complicaven la nostra tasca a la pinya. Però sobretot volem donar les gràcies als que ens heu seguit des del primer dia ja que aquesta és la millor recompensa per a nosaltres. Salut i… castells! Ai, no, que era Salut i… Quarta Ronda! P.D: Recordeu, el programa s’emet cada quart diumenge de mes a les 22.00h a ETV, però també el podeu veure quan vulgueu a través de la nova web: www.quartaronda.cat

a temporada és a punt d’acabar i és un bon moment de repassar l’evolució, consecució o desfeta dels tres principals castells que els Castellers d’Esplugues s’havien marcat com a repte aquesta temporada. Parlem del 4de8, el 2de7 i el 3de7s. A manca d’una sola actuació —aquest cap de setmana a les Vigílies de Minyons de Terrassa—, el 3de7s, l’objectiu menys ambiciós de tots tres, s’ha descarregat en 6 ocasions, tots després d’estiu. El 3 per sota s’havia estrenat l’any passat per Festa Major, es va completar per segona vegada precisament a les Vigílies de Minyons, i a l’endemig en va caure un altre a Granollers. Enguany, doncs, calia consolidar-lo com un castell més del repertori, semblantment a altres construccions de set i mig. Tanmateix, malgrat els assajos, quan aquest 2011 es va portar a plaça, al juny a la Vila de Gràcia, va caure dos cops consecutius. Aquest fet va marcar fortament el primer tram de temporada, ja que fins al setembre ja no es va poder tornar a provar.

www.quartaronda.cat

Després de vacances, els Castellers d’Esplugues van acabar de polir els problemes tècnics del 3 per sota i el van començar a sovintejar força. Amb tot, van haver d’esperar-se: després del daltabaix de Montblanc el van haver de descartar per Festa Major i no en van fer el primer fins a Torredembarra. D’ençà d’aleshores, l’han descarregat en cada actuació que han tingut, fins la darrera al Clot, passant per un poblet de Navarra, on va anar d’un pèl que no caigués. Així doncs, amb sis 3de7s, i malgrat haver trigat tant a poder-lo dur a plaça, es pot considerar que és un objectiu assolit pels Castellers d’Esplugues, una de les colles que més n’ha fet enguany. El 2de7, segons l’equip tècnic, s’hauria d’haver intentat abans d’estiu, però uns assajos no gaire bons no ho van permetre. Tot just arribats de vacances, però, van passar la torre neta i amb pinya fins a acotxador diverses vegades, fins al punt de descarregar-la sencera a assaig just abans de Montblanc. A la Conca de Barberà la torre va pujar ferma però a la descarregada es va trencar, amb tan mala sort que de la llenya va morir un membre dels Minyons de l’Arboç. El fet va deixar els Carolins commocionats, però amb tot, a Torredembarra, la van tornar a provar. Després d’un intent desmuntat a causa de dubtes de la canalla, malgrat que el tronc era molt ferm, la van tornar a carregar

en la ronda de millora del Concur7. D’aquesta manera, la torre començava a erigir-se com una bèstia negra: al Memorial David Carreras de dues setmanes més tard, i a les Vigílies dels Castellers de Terrassa, de principis de novembre, la desmuntaven, malgrat que en tots dos casos la torre estava molt bé, i en tots dos casos per pors de la canalla. És evident que el problema principal és de nervis de tota la colla, no només de la canalla, perquè els assajos són prou bons. Tot i que aquests resultats no són gaire satisfactoris, si més no la colla ha avançat molta feina de cara a l’any vinent i ha recuperat una construcció que no feia des de fa dos anys. Caldrà veure com se superen aquests esculls per saber si es pot repetir amb el 2de7 la història del 3 per sota l’any 2012. El 4de8, per la seva banda, era un objectiu que va anar prenent cada cop més volada a mesura que avançava la temporada. Les proves a assaig van ser molt bones cap al juny i juliol, però per manca de pinya es va haver de postergar fins al setembre, deixant el més calent a l’aigüera. Al setembre, però, els assajos no van acabar d’anar bé, malgrat que la intenció era provar-lo per Festa Major si no hagués passat l’accident de Montblanc. D’aquesta manera, en descartar-lo també pel Concur7, i havent passat el punt culminant de la temporada, no es van poder assajar pinyes en con-

dicions i es va anar fent palès, cada cop més clarament, que el carro gros hauria d’esperar fins la temporada vinent, amb una visible desolació de l’equip tècnic, de molts castellers de tronc i també de pinya. Vist en conjunt, es pot dir, potser, que pel que fa als objectius principals de l’any, aquesta temporada ha estat un fracàs o, a tot estirar, mereix un «aprovat justet». Des del Quarta Ronda pensem, però, que no és així. El 3 per sota s’ha pogut consolidar com un castell més, fent-lo a cada actuació a partir de Torredembarra. S’ha recuperat la torre, que semblava maleïda des de l’únic intent carregat del Clot de fa dos anys. Tot i que no s’ha descarregat, hi ha anat de molt poc i només cal més confiança en tots els nivells de la colla. Finalment, malgrat que ni tan sols s’ha provat el 4de8, ara fa un any era un castell que semblava molt llunyà i enguany ha estat a tocar. La feina feta servirà de cara a l’any vinent, i de ben segur es provarà a plaça, esperem que amb sort. El potencial dels Castellers d’Esplugues dóna per molt més del que s’ha fet aquest 2011, que ha estat molt i que no s’ha de desmerèixer. Cal estar-ne orgullós i no deixar-se endur pel derrotisme. Feina feta no fa destorb, s’ha tornat a fer la millor temporada de la història, i de ben segur que el 2012 serà encara molt millor.

L’any de la pell de gallina E.R. i M.

am començar l’any passat amb la carrossa de reis i el primer supertaller de canalla. Quin munt de nens i pares que es van unir amb nosaltres! Sense ells no tindríem ni pinya ni pom de dalt. La primera sortida va ser a les Decennals de Valls —la meva primera vegada amb camisa— amb un pilar a la històrica plaça del Blat, i el castell de set més matiner de la colla. La primavera passada, diada a diada, amb bonics i grans castells, a la Trobada del Baix Llobregat ens vam adonar que continuem sent els més grans de la comarca. Ànims als de Cornellà, que aviat tindrem dues colles de vuit a la comarca. Vam arribar al juliol, a la diada a la Vila de Gràcia amb el castell límit del 3de7s. Vam fer llenya dues vegades i per sort no hi va haver gaires cops. De les caigudes, se n’aprèn molt. El dia de la nostra patrona, Santa Magdalena: pilar de nova creació pel carrer Montserrat i el pilar de dins l’església. Que en va ser de bonic, aplaudit i plorat! Colònies de canalla i descans es-

tival per recuperar forces i il·lusió. Al setembre va arribar la diada a la medieval vila de Montblanc. En segona ronda la tècnica anuncia que farem el 2de7. Nervis. El castell es va coronar amb garanties però una desafortunada caiguda ens va fer tocar de peus a terra. Que Ramon Rovira descansi en pau. Festa Major, on rebaixem expectatives, però amb una gran diada amb sobretot seguretat. Primer castell de nou a casa. Gràcies, Minyons, ja tocava. Concurset a Torredembarra per primer cop i ens guanyem el trofeu, els aplaudiments i l’admiració de tot el món casteller. Barra lliure, que ens ho hem guanyat. Després de quatre anys, va arribar la sortida a les terres foranes de Buñuel, on ens vam trobar como en casa, amb la pell de gallina. Sí que són bona gent aquests de la ribera. Esperem que es repeteixi. Moltes gràcies i felicitacions pel Quarta Ronda, el programa casteller fet per cargolins amb debat i humor. Molt guapes i valentes han estat les nostres gralleres en el calendari tan bonic que han fet.

Aquest any la Colla ha aconseguit almenys un castell de set a totes les diades. És la primera vegada que s’aconsegueix. Aquest any també hem aconseguit descarregar 45 castells de la gamma alta de set, més que cap altra colla aquest any. És el quart any consecutiu que fem la millor temporada de la nostra història. Felicitats i pitet per als pares que han vist les primeres aletes dels seus petits: Clara, Candela, Ivan, etc. Benvingudes les gairebé vint incorporacions a la Colla. Sense gent nova, no hi ha colla. Espero que ja us sentiu un més d’aquesta gran família. I per últim, però no per això menys important, felicitats a la Berta i l’Andrés, i benvinguda la Noa al món i a la Colla. Els nens vénen amb un pa sota el braç. PS. Per al 2012 tenim prèvia del gran Concurs de Castells de Tarragona. És un somni personal i possible fer a l’antiga plaça de toros la bàsica de vuit: 4de8, 3de8 i 2de7. Demano per a la botigueta pitets per a petits i grans.

Exposició «Terços, amunt» El set de juliol, al Casal de Cultura Robert Brillas, es va inaugurar «Terços, amunt», una exposició fotogràfica sobre els castellers de Ramon Millà, realitzador de TV3, professor de Ciències de la Comunicació a la Universitat Ramon Llull i veí d’Esplugues. Les fotos exposades mostraven la perspectiva de l’autor sobre el món dels castells i retrataven alguns components de la Colla. Durant l’acte d’inauguració hi vam fer un pilar de quatre i va intervenir-hi, a més de l’autor, el nostre president i l’alcaldessa d’Esplugues. (foto Ajuntament d’Esplugues)

61 Primera edició del Castells&Tweets, a Cal Figarot, el 10 de desembre. El 24 de març se’n fa la segona edició, a les 17 h, al local dels Capgrossos de Mataró

Xarxes socials Josep Torreño (Castellers de Vilafranca)

L’ús de les xarxes socials per les colles castelleres no deixa de ser el mateix per a qualsevol entitat o empresa que vulgui donar-se a conèixer a la xarxa. Podríem incloure en aquestes xarxes el Youtube com una de les primeres plataformes que les colles van utilitzar per oferir els seus castells a la disposició de tot el món. Malgrat l’evolució de la presència de les colles en aquests mitjans, tot plegat va ser més significant arran de l’aparició del Facebook i, darrerament, i amb molt d’èxit, el Twitter. Aquestes tres eines avui dia són indispensables per a les colles castelleres per a donarse a conèixer, fer-ne divulgació i, en definitiva, ser el mitjà més utilitzat tan internament com externa, amb permís de la mare de tot plegat, les pàgines web. Personalment, si em fan triar entre el Facebook o Twitter, em quedo, sens dubte, per la rapidesa, senzillesa i immediatesa del segon. Twitter, la temporada passada, va aconseguir ser un actiu molt important al món casteller. Els avantatges són tants que gairebé l’únic inconvenient és trobar el punt adequat per ges-

tionar-ho. S’ha d’anar actualitzant, sense repetir-se ni ser massa constant, enviar només la informació necessària, ser un enllaç amb l’exterior però també amb els propis castellers de la colla i ser virtualment respectuós. La/es persona/es que gestionen els perfils han de saber davant de tot que representen la seva colla, no els seus gustos, inquietuds o preferències. Això ho he viscut a la meva pròpia colla; sense anar més lluny, tots recordarem l’afer de Cornellà… Una de les raons per les quals una colla utilitza les xarxes socials, trobo, hauria de ser actualitzar en immediat els seus resultats, encara que sigui ronda per ronda. Altrament, per a mi, és com si no fos present en aquestes xarxes. De fet, se segueixen molts resultats i comentaris alhora que tenim una actuació en marxa. Aquí és on s’enriqueixen totes les possibilitats que ens dóna Twitter. Poder seguir des de qualsevol plaça o part del món

l’evolució de les diades, els comentaris, fotos i altres afers quan van succeint. Per als qui ens dediquem a informar parcialment sobre castells, és un plaer tenir a mà el Twitter ja que és un complement més per a la informació, en el benentès que confiïs en la veracitat del que llegim en directe. Si considerem 2.0 la interacció dels internautes, podríem afegir en aquest sentit una de les novetats que a poc a poc va guanyant pes i que estic segur que al 2012 serà molt més comú:

les diades en directe a través de l’streaming (vídeo i àudio en directe a través d’Internet). De fet, i parlant com a experiència personal, encara manca una mica més de tecnologia a l’abast per acabar d’arrodonir-ho, però en la diada del Mercadal, a Reus, participant en la transmissió de la diada en directe, vam comprovar com més de 1200 persones van connectar-se per seguir la diada online i poder veure, entre d’altres, l’execució del 4de9sf de Vilafranca. Una gran experiència que va ser molt comentada al Twitter. I arran d’aquestes experiències i de l’enorme activitat durant la passada temporada, a Vilafranca, amb l’ajuda dels Verds, vam crear el Castells&Tweets, unes xerrades castelleres interactives que es podien seguir presencialment a través del Youtube en directe i, com no, pel Twitter. Una primera experiència que va comptar amb els caps de colla dels Minyons, Vella de Valls i Verds, moderat per en Josep Bargalló, i que va reunir a la sala d’actes de Cal Figarot diferents castellers o aficionats; per exemple, d’Igualada, Terrassa, Sabadell, Barcelona, Tarragona i Mataró, entre el públic, i una bona participació a través del Twitter. El Castells&Tweets, com a trobades temàtiques, té la intenció de ser itinerant i cobrir totes les realitats castelleres, no us penseu que sigui cosa de «les grans», així que si us animeu a Esplugues segur que trobarem un dia, tot sigui per la intenció de parlar de castells, passar-nosho bé o descobrir les possibilitats que ens ofereix la xarxa, de vegades també massa estigmatitzada.

Els baixos del 3de10fm dels @Verds LES MILLORS PIULADES, PER N’ERIK KVAM (@KIREMAVK) Jep Creu @pepcreu 16 Dec Los Cargolinos ensayan en Enrique Morera con cantonada Ángel Guimerán #googlecat @cargolins excargolí @corblaucapverd 4 Dec Ahir el Barça en va fer 5 i a la closca van acabar ben fins,però no va ser pel 5 va ser pel sopar d final de temporada dels @Cargolins Jonàs Bassó @jbassocomas 26 Nov Avui els @Cargolins d’Esplugues hem acabat la temporada. Per cert, la millor de la nostra història. Òbviament #laculpaesdelavella Castellers SCugat @gausacs 24 Nov Tenim por del #BanyesiBaves del @ QuartaRonda. Por. Jaume Torres @Jaumet_Torres 18 Nov - Sí sí soy @Cargolins y me encanta. - ah sí?? y qué haces? de enxaneta? ¡¡¡COÑO!!! No me habían dicho nunca eso :D gwen @xeressana 6 Nov @Cargolins com mola que els grallers cargolins ja puguin tocar amb altres grallers!!!! orgull de gralles CastellersEsplugues @Cargolins 6 Nov #castellers #fmclot: 6è 3d7s de la temporada, primer indoor. I la gent ja canta “un pis més”!!! #cancióndelverano Eduard Gil Martinez @Gilcdt 20 Oct +1 RT @malvatjordi: Si ETA plega i es pelen el Gadafi claríssimament i més que mai #LaCulpaEsDeLaVella” daniel benítez @dbenitez74 Ja heu fet l’examen del master en nomenclatura blauelectrica dels @ Cargolins ? Jo vaig suspendre ahir. nomenclaturablauelectric.blogspot. com

Castellers Esplugues @Cargolins @gausacs @moixiganguers Amb tants hashtags no podr#Al MemorialiaMontserratLaDescar reguem #alvuittothomshiapunta #moltasortRealJa #castellers Pau Albornà @PauAlborna 11 Oct @cargolins Perquè hem treballat, perquè ho mereixem, perquè la justícia existeix, perquè la torre de 7 #AlMemorialLaDescarreguem #castellers Castellers Esplugues @Cargolins 2 Oct #castellers #concurs7: 3 - Castellers del Poble Sec, 2 - Nois de la Torre, 1 CASTELLERS D’ESPLUGUES!!!!!!!!!!!! CastellersEsplugues @Cargolins 18Sep Per fi #espluguesplaçadenou #castellers Gracies @Minyons twitpic. com/6msa67 Andro @AndroGuezala 9 Sep #c4rg8lins 2d7 sencera a assaig!!!! @ Minyons @borinots ja us ho podeu currar!!! Vaaaaaaaaa yfrog.com/ kgoyixsj Castellers Esplugues @Cargolins 15 Jul Última nova!! 4d7net sencer a l’assaig de #castellers @cargolins Pau Albornà @PauAlborna 8 Jul @malvatjordi @LluisMuba i per cert, diria que vas prometre una birra al seguidor número 100, i diria que va ser @Cargolins Vés-te preparant! CastellersEsplugues @Cargolins 20Jun Crear un comitè de persecució que recorri la vila arrosegant els Cargolins amagats cap a l’assaig. #castellers via @gausacs CdEsplugues @Cargolins 25 May La notícia és que el programa @ QuartaRonda comença avui a les 22h a @etvllobregat, i no això estrany del #cataladelany #castellers

Josep M. Tarrés

Castells, esport o cultura?

n el món dels castells hi ha un intens debat: som un esport, o bé som cultura popular? Ambdues hipòtesis tenen defensors i detractors aferrissats que sovint ens embranquem en discussions força càlides, per dir-ho amb elegància, en un procés que fa pensar en el mite de Sísif (aquell de la mitologia grega que va fer emprenyar els déus i va ser castigat a perdre la vista i a empènyer un gran roc muntanya amunt, però que quan era a punt d’arribar a dalt de tot li queia rodolant fins a baix i havia de tornar a començar un i altre cop) o en aquella pel·lícula, protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, anomenada Atrapat en el temps. Amb la humil intenció d’ajudar a totes les ànimes «atrapades en el temps», he fet

intenses investigacions per tal de, si més no, desembrollar una mica la mena de nus gordià en el qual ens veiem irremissiblement embolicats. El primer que he fet ha estat consultar el Diccionari de la Llengua Catalana per tal d’esbrinar les definicions de les paraules en conflicte i he trobat el següent: Esport: 1 m. [LC] [SP] Exer-

cici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes. Cultura: 2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble. Popular: 1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent al poble.

Vistes les definicions del nostre diccionari i coneixent el món dels castells, es pot afirmar sense cap dubte que els castells són esport i també són cultura popular. Apa!, tothom té raó i a córrer. Bé, per sort o per desgràcia la cosa no és tan senzilla i m’explicaré: per més que puguem afirmar que els castells són esport, quan diem la frase «els castells són un esport» l’estem cagant. Digueu-me perepunyetes, però l’article un és el que ho embolica tot. L’article un implica la pertinença a un conjunt d’elements que encaixen amb la descripció que el precedeix: així, si diem «un cereal», hom pensa en l’ordi, el llúpol, la civada, el blat, el pa... El pa? No, malgrat que el pa és format pràcticament en la seva totalitat per cereals, quan hom diu «el pa és un cereal», l’està cagant. Això mateix passa quan

Els Castellers de Vilafranca celebrant la victòria en un Concurs de Tarragona

hom diu que els castells són un esport: l’esport forma part dels castells, però els castells no són un esport. Els components tradicionals, festius, socials i musicals tenen un pes tan essencial en la pràctica castellera com l’esportiu. Ara bé, si fem atenció a la definició d’esport, a la part de «la intencionalitat lúdica o competitiva», entrem en el veritable rovell de l’ou de la discussió secular. Quina finalitat tenen els castells? Guanyar o fer festa? O totes dues? Els partidaris de la versió competitiva argumenten que fem rànquings i concursos, i tenen raó. Però el fet que es pugui fer un rànquing i un concurs de tant en tant no implica la finalitat d’esport de competició dels castells. Posaré uns exemples: la Guía Michelin o Los 40 Principales són rànquings i un concurs de panellets o de menjadors de

mongetes amb botifarra són concursos, però ningú defensa que fer cuina de qualitat, o fer cançons, o fer panellets, o menjar mongetes amb botifarra siguin un esport de competició. Per acabar-ho d’adobar, la majoria de mitjans de comunicació, amb la sana intenció de fer més atractius els castells al públic en general, es dediquen sistemàticament a destacar la nostra vessant més competitiva. També cal esmentar que és molt més senzill comunicar els resultats i marcadors que no pas els sentiments i les emocions. La realitat és que les colles estan formades per castelleres i castellers, que som persones individuals, que tenim un gran ventall d’edats i de temperaments, i que tenim una cosa en comú: a tots fer castells ens compensa amb escreix per tot el treball, l’esforç i el risc que

comporten. El més curiós és que no a tots ens compensa de la mateixa forma, a uns per diversió, a d’altres per companyia, a d’altres per competició, a d’altres per creativitat, a d’altres per viure la festa, a d’altres pels valors humans... El fet és que, en una mesura o altra, totes les colles estan formades per una barreja de totes aquestes motivacions que es donen en els seus components. I el més gran de tot plegat és que els castells són capaços d’unir i satisfer totes aquestes expectatives i que tots en sortim contents. Així, quan entrem en el debat de si som esport de competició o festa popular ens trobem en un cul-de-sac, ja que tant una opció com l’altra exclouen una part del que són ara i avui els castells. Els castells són el que són, i cada cop que els vulguem penjar una etiqueta els encongim i retallem.

Laura Sanagustín,

Membre de l’equip de TiC d’Espluga Viva

La Festa de Santa Magdalena

a Festa Major de Santa Magdalena podem afirmar que és la manifestació cultural d’arrel tradicional i popular més important de les que se celebren a Esplugues. Esplugues no té tradicions ni colles que tinguin cent anys d’història, com molts indrets del país, i totes les festes tradicionals i populars són de nova factura. Per això cal valorar l’esforç i compromís de les persones que al llarg d’aquests anys s’hi han deixat la pell perquè la festa es trobi avui tan viva i actual. El que caracteritza la singularitat de la nostra festa és la mostra de balls propis d’Esplugues i el posterior seguici que culmina amb les ofrenes a la patrona. L’ordre i l’estructura del seguici vénen determinats per la data de creació del ball; així, el primer ball o grup és el més antic i tanca el seguici el més nou.

Cal remarcar la importància que se li dóna a la sonoritat general i a la tímbrica de cada grup, respectant les formacions de músics originals dels balls.

Una festa en constant evolució L’esquema actual de festa té com a data d’inici l’any 1989, quan l’entitat Esborrany Grup de Recerca i Música Popular d’Esplugues fa la recuperació i presentació pública del Ball del Babau. El corpus de la festa ha anat evolucionant al llarg d’aquests anys. Així, per exemple, la incorporació l’any 1991 del Ball del Ginjoler permet crear el ritual amb què avui dia iniciem la festa. L’any 1995 la composició musical Entrada a la Plaça dels Castellers d’Esplugues encarregada a Marcel Casellas permet la incorporació de la colla al seguici, que haurà de

compaginar amb la seva tradicional ofrena a la patrona, fet que provoca en alguna ocasió que els castellers no siguin presents a la festa. L’any 1997 TV3 s’interessa per la festa i l’enregistra pel programa Tarasca del canal 33; aquest fet provoca l’interès de persones i institucions del poble que fins ara no s’hi havien acostat. L’any 1999 es produeix un canvi substancial: el seguici acaba el seu recorregut a l’església i les colles que ho volen se sumen a l’ofrena que fa castellers, amb flors, balls i sobretot amb el pilar caminant fins l’altar, moment que provoca l’entusiasme dels presents i ens fa saltar més d’una llàgrima. L’any 2004 s’incorpora el Ball de Diables, però no al final del seguici com a nova colla, sinó que l’encapçala i a la sortida d’ofici, després de les ofrenes, ens ofereix els populars

Els versots dels Diables a la plaça de l’Església

versots a la plaça de l’Església. L’any 2005 el grup de Tradicions i Costums de l’Espluga Viva, publica el llibre i CD La restauració de la Festa Major de Santa Magdalena, una gran recopilació d’història amb les partitures i coreografies dels balls propis que componen la festa. Aquests darrers anys s’ha constituït la Coordinadora d’Entitats de Cultura Popular d’Esplugues, a partir de la qual s’organitzen algunes de les festes tradicionals i, en concret, la de Santa Magdalena.

La Festa avui La darrera data que marca un canvi substancial és 2011. Efectivament, l’any passat la festa major de Santa Magdalena incorpora nous elements que li donen una nova dimensió com a festa popular viva i en constant creixement. Aquests canvis no es produeixen en el corpus principal de la festa (ginjoler, mostra de

balls, seguici, ofrenes i versots) sinó al seu voltant i com a complement festiu i participatiu. Primer canvi, el sopar popular que se celebrava al Casal Robert Brillas en acabar la festa, l’any passat es va fer a la mateixa plaça de l’Església després dels versots. Ja no es tractava que cadascú portés el seu sopar sinó que la colla de Castellers van muntar el bar i sopar. Un gran esforç que es va veure recompensat per l’èxit d’organització i participació. L’altre gran canvi va ser durant el dia següent, dissabte, amb vermut popular, dinar a base de paella, concurs de postres, carajillada, concert de gralles i, el punt culminant, la Processó del Ferro... Irreverència, so insistent. Aquest invent parteix de la proposta de la colla de Castellers de fer pujar un pilar pel carrer Montserrat; a partir d’aquí, amb la complicitat d’en Marcel Casellas i de les colles participants, es dissenya un acte

que supera totes les expectatives. Sense la música d’en Marcel ni la beguda del seguici que va preparar el grup de TiC en una bóta de fusta de 50 litres, la festa no hauria estat igual, però naturalment el gran protagonista va ser el pilar de Castellers pujant el carrer Montserrat, un gran esforç envoltat de gent i torxes enceses que van emocionar i que a algunes persones els va recordar l’estètica de processons religioses, cosa que encara va fer pujar més el clímax final de la festa. L’any 2011 la festa va ser un èxit, ara però cal arrodonir-la, consolidar-la. Necessitem la participació de totes les colles (Gegants i Diables no hi van participar); totes les colles són vitals per al desenvolupament de la festa, però per garantir l’èxit necessitem el compromís de la colla de Castellers, perquè sense el desplegament de persones i esforç que van fer l’any passat estic convençuda que res no seria el mateix.

Gràcies per ser-hi Pau Albornà

«Abans de col·locar-se els laterals, vaig entreveure en Ramon picant-me l’ullet just a la meva esquerra, per ajudar a tancar pinya»

n Salvador Torras, el meu avi, va ser la persona per qui vaig començar a interessar-me pels castells. Com el seu pare i el seu tiet, ell era segon dels Minyons de l’Arboç, parant la primera torre de set carregada de la història de la colla un quart diumenge d’agost de 1974. Després que la colla aturés la seva activitat

el 1985, uns nostàlgics van decidir refundar-la l’estiu del 2002. Jo tenia 14 anys i empès per l’avi i el meu pare, gran assidu a les places castelleres de Tarragona durant tota la seva vida, vaig decidir enrolar-m’hi. L’avi ja era gran i estava més per asseure’s a la cadireta i petar la xerrada —com faran d’aquí uns anys el Jaume i el Rai— que per anar a fer castells a la

Plaça de la Puntaire. Així que necessitava un mentor que ajudés aquell de Cal Mariagne —el sobrenom de la meva família— que venia de Barcelona... I va ser en aquest moment que va aparèixer el Ramon —el cunyat del Salvador, el tiet, com tots li dèiem—, per convertir-se en la «vaca sagrada» de la colla que m’ajudaria a conèixer tots els secrets del món casteller i m’explicaria les mil i una batalletes que havien viscut amb l’avi durant anys i panys de militància als Minyons. Ell era un d’aquells que mai falla, que sempre és allà per donar un cop de mà, que anima el personal amb rialles i bona cara, que després d’una diada per oblidar arriba puntual a l’assaig de dimarts amb la camisa planxada i la faixa ben plegada. També era dels que deia «no m’esperis per dinar» a la tieta Montserrat, companya de viatge durant tota la seva vida. Tot i estar jubilat, no es perdia una sola diada o assaig; amb els mocadors ben lligats al canell sempre estava a punt

El destí va voler que jo fos en aquell 11 de setembre a Montblanc, que la meva colla hi fos present en el primer dia que compartia plaça amb els Minyons de l’Arboç des que vaig deixar de fer castells amb ells. Però el destí també va voler que el Ramon no estigués sol en aquells moments, com també va voler que jo pogués comptar amb tota una colla disposada a fer-me costat a mi, a la meva família i als Minyons. Els moments que vam viure en l’enterrament del Ramon a l’Arboç van ser uns dels més especials i alhora més tristos de la meva vida, però també la vostra reacció al Concurs7 anant a fer pinya als castells dels Minyons. Personalment, la millor teràpia ha estat seguir fent castells. Gràcies Júlia. Gràcies a tots i totes per ser-hi. PD. Sé que aquest any veurem la primera torre de set descarregada dels Cargolins i també sé que el Ramon estarà fent pinya amb nosaltres.

perquè l’Antonio o el Borrell el cantessin com a primeres mans o primer vent. Alt i fort com un roure, el Ramon era fix a totes les pinyes dels Minyons i el coneixen a moltes places d’arreu del país, com a casteller i com a espectador. Quan vaig començar a fer castells amb els Cargolins sempre parlàvem de la situació de cada colla; recordàvem els meus anys com a minyó i jo li explicava, traient pit, els grans progressos que fèiem al Baix Llobregat. Sempre mostrava interès per Esplugues i semblava molt orgullós que una quarta generació seguís la tradició castellera familiar. Quan vam saber que, després de tants anys, les dues colles coincidiríem a plaça, els dos vam estar molt contents, emplaçantnos a Montblanc per veure’ns les cares. Per a mi era una situació molt especial, ja que seria el primer dia que em posaria la camisa davant dels Minyons de l’Arboç, la vila i la colla que em van ensenyar i transmetre la passió pels castells. Recordo molt bé tot aquell matí, xerrant amb el Ramon i la resta de membres que quedaven de la meva època, parlant de quins castells faríem, quan la Tècnica va voler que fes el pilar d’entrada a plaça... Quan vaig saber que tiràvem la torre de set vaig córrer a dir-l’hi, l’acabàvem de descarregar pocs dies abans a la Nau. Jo anava de contrafort, el Jaume Baix i el Beitia es van agafar els braços, van entrar les agulles i les crosses i, just abans que es col·loquessin els primeres laterals, vaig entreveure com el Ramon em picava l’ullet, situant-se a la meva esquerra per ajudar a tancar pinya. Com havia fet tota la seva vida. Després, la pinya es va tancar i la foscor es va apoderar de tot...

Jaume Calvo i Simon

Valls, Torredembarra, Buñuel

bans de començar aquestes ratlles, deixeu-me dir que aquest article no pretén ser ni una anàlisi tècnica de la temporada, ni de la part social, ni un ball de xifres i estadístiques, ja que aquests aspectes ja deuen estar coberts per altres escrits. Tots sabem que els castells són fruit del treball, la constància, l’assaig, la tècnica, la preparació física… però també d’il·lusions i somnis. I tot i que cadascú de vosaltres tindrà els seus motius, jo vull escriure sobre aquests últims, els somnis, ja que aquesta temporada m’heu regalat tres desitjos, com si hagués fregat una llàntia.

Valls Aquest any la temporada començava molt d’hora. Era un matí molt gèlid de finals de gener quan anàvem cap a Valls a participar de les Decennals. Com va poder descobrir la majoria i recordar uns quants, es tracta d’una actuació atí-

pica (i per a molts, antipàtica), ja que és un dia molt llarg en què es fa un sol castell, amb una cercavila que no s’acaba mai i, a més, la ronda és conjunta. En definitiva, massa feina per a tan poc lluïment. Però per a mi aquell castell estava ple de simbolisme, ja que va ser justament a les Decennals del 2001 on jo vaig posar-me la camisa per primer cop. La primera pinya on vaig entrar va ser a la del pilar de la Plaça del Blat i, el meu primer castell com a baix, aquell 4de6 amb el pilar. I ara, deu anys després, entrava de baix en un 3de7 que, a banda de ser el més matiner de la nostra història, era el primer que fèiem sense l’ajut d’altres colles (per allò de les rondes conjuntes). A més a més no estava sol; a part de la Pepi, m’acompanyaven el meu pare i la Clara, és a dir, tres generacions vestint la camisa blau elèctric en un dia tan assenyalat. Què més es pot demanar? Bé, potser que pugui llegir d’aquí deu anys l’article que la Clara escriurà sobre les Decennals.

Torredembarra Donada la intenció d’aquest article, em saltaré tot el primer tram de temporada on anàvem, per una banda, plantant tres castells de set en totes les places que visitàvem, i per l’altra treballant de valent en els assaigs per aconseguir els objectius marcats. Així, començàvem el setembre amb ells ulls posats en la nostra Festa Major i el que esperàvem d’aquell cap de setmana. Però el desgraciat incident a Montblanc i les seves greus conseqüències van condicionar la resta de la temporada. Vam seguir treballant i el primer cap de setmana d’octubre anàvem a una altra actuació atípica, «el Concurs7». Un altre cop opinions per a tots els gustos: uns anàveu a concursar, uns altres fins i tot a guanyar i altres senzillament a participar del que per a mi va ser al cap i a la fi, és a dir, una trobada de germanor entre colles de set pisos. Finalment la Colla va guanyar, tothom content i jo havia aconseguit acomplir el somni que vaig tenir aquell 21 de setembre del 2008 quan vam descarregar el nostre primer cinc de set, «aconseguir fer tres castells amb el 5de7 com a castell menys important» (segons les taules de puntuació).

Buñuel Més tard vam anar a un poblet de Navarra a gaudir de les seves «Fiestas de la Juventud» i

a conviure un cap de setmana com a colla, a passar-nos-ho bé i, evidentment, a plantar castells. L’actuació va ser un èxit ja que vam plantar tres castells de set amb el tres per sota com a bandera. Aquest fet representa el primer cop que fem un castell de set fora de terres catalanes. Però va ser l’endemà que es va complir el meu tercer desig. Era una cercavila festiva on acompanyàvem unes colles geganteres locals i nosaltres anàvem completant diversos pilars de quatre, quan es va anunciar un «pilar aixecat per sota». Des de pinyes em van dir que hi entrava jo. Us puc assegurar que he perdut el compte dels pilars que he fet de baix: de 4, aixecats, caminats, aixecats i caminats, de 5, de 5 per sota, el vano... Però aquell era

especial. Què tenia d’especial? Doncs l’enxaneta, allà hi era la Clara, tota sèria i concentrada, esperant l’execució del que va ser el seu primer pilar. A hores d’ara no sé si tornarà a pujar, si jo tornaré a fer de baix o si tornarem a coincidir en un castell, però aquest ja no ens el pren ningú... I ara que ja sabeu que els somnis s’acompleixen, deixeu que segueixi somiant. Recordeu que ara fa quatre anys el somni era fer una actuació amb tres castells de set i, ara que sabem que tenim el carro gros a tocar, us imagineu una actuació en què no fem el cinc de set perquè en fem de superiors? Siií, doncs jo també!

Salut i castells!

La importància de l’home del darrere Emili R.

quest passat estiu vam anar la Càrol i jo a la diada de Sant Llorenç i vam estar comentant els castells amb uns joves dels Nois de la Torre: que si aquest feia llenya, que si el quatre està massa obert, que com en dieu els de la zona nord de l’home del darrere… Jo era el primer cop que sentia aquest mot. Suposo que és el contrafort o el primeres mans [És el contrafort. N. de la R.]. L’home del darrere és alhora molest i imprescindible; en idioma no casteller, l’home del darrere és el qui dóna pel cul. La conclusió que en vaig treure és que els castells s’aixequen gràcies que hi ha un munt d’homes del darrere. Les colles grans enfilen dos pisos d’homes del darrere; les més punteres fins i tot arriben als tres pisos. En resum, la grandària d’una colla es mesura per quanta gent té que faci d’home o dona del darrere, és a dir, de quants n’hi ha que donen pel cul. Com ara el presi convocant reunions a deshora i tothora, els de pinyes trucant a tothom diverses vegades, els de canalla telefonant als pares i mares per demanar el que necessiten els nostres bitxos i princeses, el relacions públiques buscant diades potents i bolos, els de difusió amb el programa de tele, els de Pixafilms amb el Banyes&Baves, les gralleres amb les matinals, els qui enganxen cartells als pobles veïns, els qui passen per co-

merços cercant patrocinadors, els qui pinten la Closca i l’omplen de llums de colors, els qui tenen cansat el veí, company de feina o d’estudis perquè vinguin a la Colla… Etcètera. Totes aquestes persones són homes i dones del darrere. Si volem créixer com a colla i plantar grans castells, cal que hi hagi més homes i dones del darrere! Atencióooooooooooo Cargolins, canalla aaaaaaaaaaaaaaaaamunt!

Efecte Cargolí No ho sé doctor, no sé què em passa!! Els símptomes són clars: em poso a plorar si escolto una gralla, m’alegra que sigui dilluns perquè l’endemà hi ha assaig, vaig a comprar al Consum i veig primeres mans, segons i fins i tot taps, qualsevol en una cua del cinema el vaig col·locant mentalment en un 4de7, a tots els amics els convido a venir divendres o dimarts a «veure només» una cosa molt xula i patapam... enfaixats. Doctor, no sé què em passa, m’ho pot dir? En qüestió de tres mesos he conegut una família sencera; Doctor, m’ho pot dir!!! Per què em passa tot això? És molt fàcil, pacient, té Cargolèmia: vostè és addicte als Cargolins. (Per Txami)

Reflexions d’un cargolí exiliat

Cartes d’Eivissa Ferran Moreno

a Cargolins, que avui sí, avui és el dia!» Pinya, silenci, som-hi, segons damunt la pinya, terços amunt, quarts amunt, quints, dosos ferms, forts, sense por, acotxador amunt, enxaneta, vinga, forts, forts, aguanteu... Més forts, compte, que trontolla, pinya, apreteu, apreteu, doneu pit...» M’he despertat suant, amb ses ulls esbatanats; veia es cas-

tell de vuit que trontollava, però era un somni, sort! M’he llevat, és ben d’hora encara, i es solei no ha sortit. Hi ha una calma infinita i una llum deliciosa que em fa perdre sa mirada enllà, cap a Esplugues. Avui és diumenge i hi ha diada, tenen diada i jo sóc aquí, tan lluny...! Em vénen a sa memòria moments viscuts amb sa camisa blava, aquesta camisa que

m’ha pintat es cor i que ara resta guardada en s’armari, esperant per tornar a sentir-se viva. Deia que em vénen records memorables, immensos, tristos... però records vius que una colla de persones, de cors i de mans ha fet una realitat inesborrable. Es primer set per sota en sa nostra Festa Major: jo era (sóc i seré sempre més) aixecador i sent encara ses nervis, sa responsabilitat i, en descarregarlo, s’immens esclat d’alegria descontrolada, es gust salat de ses llàgrimes de joia, ses aferrades amb tothom... Memorable!! I es comiat, tal dia ha fet ja un any, en es sopar de sa Colla. Per si no ho tenia clar, em vau demostrar que un cargolí, encara que no ho sembli, sempre forma part d’aquesta gran família que som. Ningú no es va quedar indiferent davant des fet que jo marxava massa lluny per poder venir ni tan sols de tant en tant. I, tot i que sa pena em feia trontollar, vaig saber que tenia sort de tenirvos, que ja m’havíeu adoptat, i que vos estim. I sa brutal gesta de pujar es pilar caminat pes carrer Montserrat. Aquí no vaig participar en sa pinya (no em tocava, sense assajar no gosava ni tan sols somniar a ser-hi) però hi era, fent lloc i apartant es capellà perquè no entorpís sa nostra història. Veig encara s’angoixa des darrer tram, quan es pilar va ajupir-se, talment com si fes

una reverència respectuosa a ses branques que, com un pont viu, creuava es carrer, un cop i dos, i vau seguir endavant fins a sa plaça, i vaig plorar de joia i de nervis i d’angoixa i ens vam abraçar tots, entre suor, beguda des seguici i llàgrimes. Vaig abraçar en Jordi i li vaig cridar «sou grans, sou molt grans» mentre l’aferrava per ses braços exhausts. Em va mirar i em va rectificar: «No Ferru, SOM molt grans, tu també!» Ens vam abraçar!! Ses dos pilars a s’església també formen part, entre moltes altres coses, des meu imaginari cargolí particular. Es primer, per tot el que significava d’implicació amb sa Colla i sa Colla amb mi, deixar-me a mi, un novell que mai no havia fet un castell ni de sorra a sa platja, caminar es pilar de s’església, era com un premi. Havia treballat per ser-hi, me’n feia molta il·lusió, però no creia estar preparat, però en muntar sa pinya, «Ferru, lateral per aquí!» Em vaig estremir. Aquell silenci, aquella gralla majestuosa... Mai no havia tengut tanta cura en moure es peus. Un cop girat es pilar, dalt de s’altar, tothom va esclatar en aplaudiments i vaig haver de fer un grandíssim esforç per no alçar ses braços i començar a cridar. Però es segon pilar, es de s’any passat, tot i no tenir sa màgia des primer, va tornar a demostrar per què ser cargolí és sa millor cosa que pot passar. Jo venia de s’illa, acabat d’arribar, amb es temps just per posar-me sa camisa, sa

«M’heu demostrat tot aquest temps que un cargolí sempre forma part d’aquesta gran família que som» faixa i anar a s’església, sense assajar res, només per ser-hi i tenint clar que aquest cop no seria an es castell, que hi havia altra gent que havia lluitat i s’havia preparat per ser-hi i havien de tenir ells s’honor de fer-lo. Amb sa pinya ja quasi muntada, en Ramón Gonzalvo es gira i em diu: —Ferru, ¿dónde vas? —Enlloc, Ramon, aquest any no em toca. —Cómo que no, pero si has venido desde Ibiza para estar aquí... —I ja hi sóc, però valtros heu treballat més que jo! —¿Y qué más da? Ponte en mi sitio... —Que no Ramón, que no m’han cantat... —Bueno, pues yo me voy, tú mismo... I va sortir de sa pinya per deixar-me es lloc, perquè sí, perquè jo havia vengut de tan lluny, perquè si havia vengut era per estar-hi, i perquè collons, som cargolins i feim ses coses així! Vaig tornar a emocionar-me...! També tinc records tristos, sa torre de set que no hi ha manera: sa primera volta que la vaig carregar vaig sentir s’amargor i vaig veure grans homos desfer-se com un terrós de sucre. Però es moment més

dramàtic va ser es fatal accident des tiet d’en Pau. An es funeral aquell silenci em va colpir, aquells pilars de dol em van trencar es cor, veure en Gallo desfet era torbador, però sentir en Pau donar-me, a mi, ses gràcies per haver vengut i estar allà en aquell moment va ser un des moments més dolorosament emotius que he passat mai, mirant aquells ulls tan profundament tristos que, malgrat sa immensa pena que els inundaven, encara tenien força per agrair-me ser-hi. No són només aquests ses records que tenc desats an es meu racó blau (ses sopars amb sa Vella després d’assajos, sa meva primera diada per Sant Jordi del 2009, es dia que em van posar sa camisa...), però ja els explicaré més endavant, potser en una altra ocasió. No voldria acabar aquest diari de s’exili sense dir a tots es cargolins, no només els que he esmentat aquí, sinó a tots i cadascun de valtros, gràcies per ser així, gràcies per fer-me millor en voler assemblar-me a valtros i moltes gràcies per deixar-me estimar i fer que estimi aquesta Colla, perquè certament, valtros ho heu fet: Cor blau, orgull de pinya!! Eivissa, 17 de gener de 2012

Qüestionari als nous Emili R.

Per què?

Les qüestions

1. Perquè els nous ja pertanyeu a aquesta gran família. 2. Perquè els veïns d’Esplugues s’adonin que la Colla no és un club privat. 3. Perquè la resta de la Colla sàpiga una mica de vosaltres. 4. Perquè sapigueu que és gràcies als nous que això funciona.

a) Com et dius? b) Quants anys tens? c) On vius? d) Com has arribat a la Colla? e) Estudies o treballes? f ) Quina va ser la primera impressió que et vas emportar de la Colla? g) Quina va ser la teva primera diada? h) Quines altres aficions tens? i) Com veus la Colla en un futur? [Les respostes poden no estar en aquest ordre. N.R.] Nota. Disculpeu si hi falta algú. Espero que tots els que sou aquí us quedeu a la Colla molt més temps. Jaume Franch

Josep Anton

43 anys. Visc a l’Eixample i sóc professor d’universitat.. Vaig venir amb la Teresa i la Zoe. La primera impressió de la Colla va ser boníssima, és com una família. La primera diada va ser per Festa Major. M’agraden els escacs i el pàdel i espero fer aviat el 4de8.

Visc a Sant Feliu de Llobregat i sóc tècnic electrònic. Vaig venir tot sol en veure el cartell del local. La primera impressió de la Colla va ser molt bona. Vaig estrenar-me a Igualada. M’agrada anar al gimnàs i fer peses. L’any vinent farem grans coses, però els assaigs es podrien aprofitar millor.

Galo Bienvenido

José Macías

Tinc 43 anys i vaig néixer a Guayaquil (Equador), però visc a Esplugues. Sóc químic en el sector de la cosmètica. M’hi va portar el Jaume Calvo. El treball en equip. A Tarragona, a la diada blava. M’agrada el senderisme. Consolidar la pinya per pujar un pis el tronc.

Tinc 26 anys, visc a Cornellà i sóc ascensorista. M’hi va portar el Gallo. Veig que hi ha molt bon rotllo a la Colla, amb ganes de més. Vaig estrenar-me a Sants. M’agraden els esports de sofà i de pista. L’any vinent pujarem bé, som molt grans.

Antonio Villanueva

Marina Sabaté

Tinc 53 anys. Vaig néixer a Màlaga, però visc a Sant Joan Despí. Sóc el pare de l’Ana. Treballo en el sector de la metal·lúrgia, en l’aixeteria. Molt bé, lamento no haver vingut abans. La primera actuació va ser a Sitges. Treballant de mica en mica aconseguirem el 4de8.

Tinc 22 anys, visc a Sant Just i estudio Treball Social. M’hi va portar el Joan Pujo; ja hi coneixia gent, veig molt bé la Colla. La primera actiació va ser a Sants, a l’abril. M’agrada el cinema i llegir. Veig bé el futur de la colla.

Raquel Garcia 17 anys. Esplugues. Estudio segon de batxillerat. Vaig arribar gràcies a la mare de l’Andrea. Tant la seva mare com ella em van insistir que anés a provar de tocar la gralla (no en tenia ni idea) perquè des de sempre havia tingut curiositat per l’instrument. Així que vaig anar-hi, em va agradar molt i m’hi vaig quedar. La primera impressió va ser molt bona, la gent és molt maca i fan que et sentis com si fosis a casa. La meva primera diada, com a expectadora, va ser a Sant Cugat; la primera on vaig tocar, Poble-sec. M’agrada molt patinar, tocar la gralla, llegir i tot el que está relacionat amb Internet. La Colla, en el futur, la veig molt amunt!

Jaume A. «Pèsol» 32 anys. Visc al Prat de Llobregat i sóc comercial d’obra. Vaig venir amb el Ferran i la primera actuació va ser a Can Ginestar (S. Just). M’agrada l’ambient familiar en la Colla i també fer cuina tradicional. En el futur espero que seguirem creixent per anar a millor.

Àlex Sánchez Visc a Esplugues i sóc administrariu. Vaig venir amb l’Araceli i el Rafa Cano i la primera diada va ser la de Sant Jordi a Esplugues. Hi ha molt bon ambient a la Colla i seguirà cap amunt perquè hi ha moltes ganes. M’agrada viatjar i gaudir amb la família.

Araceli Sánchez

Jaume Torres «Txami» 33 anys.Visc al Prat de Llobregat i sóc enginyer de telecomunicacions. Vaig venir amb el Ferran. La primera impressió, en dues paraules: «impressionant». Vaig entrari per Festa Major. M’agraden els Scalextrics. El futur el veig gran, molt gran...

Hipólito València «Hipo» Sóc de Lliçà de Vall i sóc administratiu. aig venir amb l’Àlex de la Zoe. La Colla és com una família, amb tants nens. La meva primera actuació va ser a Valls. M’agrada la fotografia. La Colla anirà in crescendo.

Andrea Tàpia

Visc a Esplugues i sóc administrativa. M’hi va portar el Rafa Cano. La primera impressió va ser molt emocionant, em vaig sentir molt acollida. Vaig estrenar-me a Sants. M’agrada la restauració de mobles. El futur? Estamos en auge....

17 anys. Visc a Esplugues i faig segon de batxillerat. Vaig venir amb la meva mare, l’Araceli. La primera impressió: «Em sembla una secta, jo no puc bufar aquesta gralla!» Vaig estrenar-me a Granollers. M’agrada anar de festa i a concerts. En el futur serem colla de nou.

Jordi Figueras

Xavi Fuentes

Tinc 50 anys, visc a Esplugues i sóc autònom d’obres i nyapes.Vaig venir amb la dona. La primera impressió, alegria. Vaig estrenar-me a Gràcia, amb dos intents del 3de7s. M’agrada l’ornitologia i la muntanya. El futur el veig molt obert tirant cap amunt.

Visc a Sant Just i treballo en medi ambient. «Yo me lo guiso, yo me lo como, yo me lo friego...». En una primera impressió ho vaig veure molt bé. Vaig estrenar-me durant Festa Major. M’agrada la música i la muntanya. En el futur serem colla de 8.

Àlex Duran

Jesús Fuentes

Tinc 33 anys, visc a Esplugues i treballo en recerca informàtica. Vaig venir sol a la Colla durant Festa Major. La primera impressió va ser que la Colla està molt guai. M’agrada la fotografia i la pintura. De cara al futur, cada dia millor.

Tinc 40 anys, visc a Esplugues i sóc administratiu. Vaig venir amb el Molina i l’Emili. M’agrada la varietat de gent que hi ha. Vaig estrenar-me a Igualada. M’agrada jugar al Call of Duty. Per al futur, fer castells de 8 sense caure.

Jesús Fernández «Txus»

Xavier Frutos

36 anys. Esplugues. Responsable de flota de transports marítims.Vaig llegir l’anunci a El Pont per donar un cop de mà al 4de8 per Festa Major i hi vaig anar. La primera impressió va ser que la gent és molt maca. M’agraden gairebé tots els esports, sortir i llegir. Farem castells de vuit.

36 anys. Esplugues. Tècnic de manteniment. Vaig venir per un taller pel centenari de l’Isidre Martí; els meus fills, tosuts, volien fer castells. Vaig venir a la diada d’Igualada o Poble-sec. La Colla és integradora, amistosa i no et sents com l’últim arribat. Jugo a futbol i faig bici. El 4de8 com a mínim.

8 9

Matatemps

10 11 12 13

Solucions a la p. 27 1

per Senkreu

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

HORITZONTALS. 1. És de color blau elèctric i fa molta calor a l’estiu. Té punts blancs i les crosses se’l posen perquè el segon no els trepitgi els cabells. 2. Còpia d’un original que mai no serà l’autèntic. Respira. 3. Insecte vermell amb punts negres i efeminat. Paraules que hom adreça a algú per mortificar-lo. 4. Vall pirinenca que parla occità a Catalunya. Indiana Jones en buscava una de perduda. Tan boig per tu, que està capgirat. 5. Llum molest a la cara de Cristiano Ronaldo. Que deixa en herència el seu ronyó a algú que el pugui necessitar. Carboni. 6. Argentina. Muricec. 7. Hi posarà la data que toca. Forma prefixada del mot grec clàssic «de fora, extern». Melodia que se sent per un carrer de l’Eixample qualsevol. 8. Una pinta. Deixar alguna cosa que es ventili una mica. La llargaruda. Dona rosegaaltars. 9. No se’ls pot enganyar, segons en Núñez. Símbol de la unitat de mesura d’exposició radiomètrica roentgen. Pàrquing. Barreja d’aigua i terra. 10. Persones habituades a viure en casernes i d’hàbits poc hospitalaris, segons l’anomenada. Et deixa bocabadat. 11. És ple d’aigua salada i la Colla en té un parell. Cants religiosos que els andalusos acostumen a cantar per Setmana Santa. Company d’en tal altre. 12. Pot ser polític o de gent gran. Volten de muralles. 13. Barres petites de metall a tocar de Bigues. Sortir a l’encontre d’algú per tal d’impedir-li el pas. 14. Posava fil a l’agulla. Patuleia infame. Grau d’elevació del so de les gralles. VERTICALS. 1. Cimals, branques principals més elevades que la resta de l’arbre. Vora decorativa d’un quadre o d’un

mirall. 2. Aigualirà el vi de Batea. Avinentesa per fer el 4de8. 3. Mirés en eivissenc, segons diria en Ferru. Palparies amb els dits de la mà. 4. Camins que segueixen els pilars que fem caminar. Tipus de fibra vegetal. 5. Societat Aeronàutica Espanyola. Estranyeses. Un article per a la revista. 6. Full signat pel secretari que dóna validesa als acords presos en assemblea. La primera part del Mahal. I aquell Diumenge, Jesucrist va entrar a Jerusalem i rebé el clam xardorós dels jueus que després el crucificarien. 7. Quan en recorres unes quantes pots fer touchdown. Arnes, feu malbé la roba. Just en aquest lloc. 8. Molibdè. Antic càrrec de confiança de la Cort reial catalana que tenia com a objectiu beure primer de la copa del Rei per comprovar que no estigués emmetzinada. Fa venir cap a si mateix a causa de les seves propietats magnètiques. 9. Roda de molí. Por sobtada. Apreciats, en català parlat amb propietat. 10. Llodriguera que arrossega molta gent de la Colla els caps de setmana per muntanyes i altres indrets i que desguarneix la pinya de mans. Prefix que sempre està contra tot. La religió de Mafumet. 11. Desatanso. Virtut teologal que consisteix a creure el que uns ensotanats us foten pel ses. Si no hi és per aquí deu ser-hi per aquella altra banda. 12. Fer descobrir un crim o delicte a l’autoritat pertinent o no. Color suau com el de la camisa dels Castellers de Terrassa. 13. Moviment oscil·latori de l’aigua i tal. Gairebé em fa el dring. Hi ha fet acte d’aparició. 14. Al camp sense cobert. Animaló hermafrodita molt lent i bavallós. Lletra grega que es fa servir per parlar de la densitat.

Fins al proper Peus Negres! Ens nem veient per Twitter, Facebook, Youtube, Vimeo, Flickr, Issuu, fòrums i cargolins.cat! Ah, i també per La Nau i la Closca!

Salut i castells!

VERTICALS. 1. Cimals, branques principals més elevades que la resta de l’arbre. Vora decorativa d’un quadre o d’un

La Nau - Assajos

Àngel Guimerà 191 (Esplugues) Dimarts i divendres de 21 a 23 h Canalla, a partir de les 20 h

La Closca - Local Social

Josep Argemí 48 08950 - Esplugues de Llobregat

Castellers d’Esplugues

Cinc de set descarregat el setze d’octubre en el II Memorial David Carreras

www.cargolins.cat twitter.com/cargolins facebook.com/cargolins youtube.com/cargolins

FOTO Lluís Tarrés