Peus Negres 25

La revista dels Cargolins

Torna el blau elèctric

Editorial U

n any més, vet aquí peus negres, que surt del forn per escalfar-vos l’entrecuix. Què ha passat d’ençà del 2019, el darrer any que vam publicar la revista? Doncs un munt de coses, massa i tot, i les trobareu gairebé totes en aquestes pàgines, que, gràcies a Jaume Barri, han aparegut enguany pel sopar de Nadal.

Bé, gràcies a Jaume Barri, però sobretot a la Raquel, que aquest any s’ha posat al capdavant de la revista, coordinant-la, dissenyant-la, pensant-la, maquetant-la, redactant-la… Amb l’ajuda d’en Paco, que hi ha estat implicat des del primer número, i d’en Josep, que la va recuperar l’any 2005. Així, doncs, podeu convidar la Raquel a tots els beures que vulgui, perquè sense ella això segur que no hauria tirat endavant. També volem agrair, a més d’en Paco, a en Tono Cirach i l’Alfons la feina que han fet per trobar anunciants, i també als comerços que hi han col·laborat. Des d’aquesta revista, com sempre, donem suport al comerç local i de proximitat: compreu-hi, són els que donen vida als nostres carrers i a la nostra vila!

Això tampoc hauria estat possible sense vosaltres, cargolins, que sorprenentment, després d’un començament d’any ben complicat, heu escrit moltíssims articles i heu fet que aquesta revista faci tanta patxoca, tanta com les d’abans de la pandèmia. Començant per les juntes i tècniques d’aquests anys, que han tirat del carro en els moments més difícils, i acabant per tots i cadascun de vosaltres, que sou l’orgull del Baix Llobregat i que sense vosaltres aquesta revista no hauria pogut néixer. La revista és una mica el reflex de la colla: quan la vam començar a cuinar abans d’agost, ens pensàvem que tindria unes vint pàgines, però ja veieu com ha acabat. N’estem tan contents, de la feinada que ens heu fet fer editant aquest peus negres 25, que no tenim paraules per agrair-vos-ho! Ara bé, el que potser també agrairíem és que per l’any vinent algú més s’hi vulgui implicar, perquè, com tots sabeu, la colla la fem entre tots: ubuntu!

Però durant aquests tres anys sense revista han passat també altres coses, a més de la pandèmia i el ressorgiment de la colla. Pel camí hem patit molt i hem perdut gent molt estimada, com en Francesc Xavier Pujol (Xavi Papi) i en Ramon Sàlvia, que va ser president de la colla quatre anys. Sempre us tindrem al nostre cor, i cada cop que aixequem castells, us recordem. Aquesta revista també és per a vosaltres.

Han passat moltíssimes coses aquests tres anys, i aquesta revista humilment vol donar-ne fe perquè en quedi constància i no oblidem que, gràcies a la feina i a la col·laboració de tots i cadascun de nosaltres, aquesta colla que ens estimem tant és possible. Després de gairebé dos anys sense fer castells, de mascaretes, confinaments i patiment, és una felicitat immensa tornar a gaudir de tots vosaltres, tornar-se a sentir casteller, notar la sang blau elèctric per les venes, electritzar les places amb el tres per sota i pintar-les de blau, sentir l’escalfor de les pinyes, com ens donem pit i ens fem costat els uns als altres… Els Castellers d’Esplugues som la millor colla del món, sens dubte, moltes gràcies per tot.

Comença aquesta «quarta època» de peus negres amb tota l’empenta del món i amb la seguretat que l’any vinent podrem tornar a explicar que som colla de vuit. Perquè, com cantàvem una mattina a Vallgorguina, «cargolins, l’any que ve, tornem a ser de vuit!».

Amb el suport:

Patrocinen:

Vivències

Zavala, president

M’

agraden els castells, des de ben petit que els vaig veure per primera vegada em van agradar.

Va ser casual, passejàvem per Tàrrega amb uns amics de la família amb els que passàvem uns dies i de sobte em vaig trobar a mig metre d’una pinya i, a sobre, el tronc que s’enfilava.

Mai he sabut quina colla era, ni encara menys el castell, tan sols recordo el moment i que anaven de verd, res més, però suficient per captivar-me.

Molts anys després, en farà quinze, vam començar a fer castells amb els cargolins, i aquell record d’infantesa va deixar de ser-ho per tornar-se realitat.

Aquesta realitat em va portar a conèixer un món que era totalment desconegut per a mi, i al cap de poc temps va anar creixent un sentiment difícil d’explicar, el sentiment de pertinença.

Pertinença a una colla castellera, a un grup de gent —grans, mitjans i menuts—, amb objectius comuns, en definitiva, una petita gran família, perquè per mi és justament el que som.

Una petita gran família que ens ha donat tantes alegries que no les

puc enumerar, però si haig de triar-ne una no hi ha res comparable a l’alegria del castell límit descarregat: riures, plors, abraçades, petons, tot en un moment, dècimes de segon de satisfacció plena.

Amb el temps vaig comprendre que tots aquests moments que la colla em regalava s’havien de tornar i que la manera de fer-ho no era cap altra que participar activament en el dia a dia de la nostra petita gran família.

I així arribem al dia d’avui, en què em trobo com a president davant de l’ordinador escrivint l’article del peus negres d’aquest any.

Crec que hi ha diverses maneres de viure els castells i cadascú tria la seva, però per a mi la millor és aquella en què t’impliques i formes part d’algun dels equips que fan que tot això sigui possible.

Perquè la colla, aquesta petita gran família, es mereix tornar-li d’alguna manera tot el que ens ha donat.

I tu, com vols viure els castells?

Àlex

No hi ha res comparable a l’alegria del castell límit descarregat: riures, plors, abraçades, petons, tot en un moment, dècimes de segon de satisfacció plena

Recuperem la il·lusió

Marta i Rai, caps de colla

Tots sabem com va començar la temporada. A casa nostra d’un dia per l’altre se’ns va girar feina. Els dos havíem format part de diferents tècniques al llarg dels anys, però mai ho havíem fet en el mateix moment; vint-i-quatre hores abans de l’assemblea i en tres minuts vam decidir posar-nos al capdavant de la tècnica. Sabíem perfectament on ens posàvem i tot el que hauríem de sacrificar, però la colla és part del nostre ADN personal i estàvem convençuts que valdria la pena.

Era l’inici de temporada més complicat que recordem: la pandèmia havia fet estralls en el panorama casteller, però a la nostra colla hi havíem de sumar la davallada en els últims anys. Una problemàtica social i estructural que alguns resultats, com el 3de8, havien pogut maquillar, però aprofundint-hi es veia que la colla tenia problemes de base.

Per això, dins la magnitud de la tragèdia, ens havíem d’agafar a les poques coses bones que ens oferia aquesta aturada tan llarga, i era el moment de fer una anàlisi i un replantejament de les coses que es podien millorar. Un dels primers temes que vam tenir clar que s’havien de canviar eren els horaris: ja feia temps que en el món casteller sonava el rum-rum que els horaris d’assajos i actuacions es podien adequar als nous temps. Així que vam decidir canviar els horaris d’assaig per una

millor conciliació familiar i laboral, de manera que el rendiment i la productivitat de les proves es veuria reflectida, i així creiem que ha sigut. Els horaris de les actuacions també s’havien d’actualitzar: avançar l’hora d’inici de les actuacions del diumenge permet a la gent dinar en hores més prudents, evitar una mica la calorada del migdia a l’estiu i sobretot fa que les places no es buidin a la tercera ronda. En aquest aspecte encara queda molta feina per fer, però el primer pas ja està fet.

L’altre focus on teníem la mirada posada era en el treball a la Nau: hi havia més feina a fer que mai, per això era imprescindible recuperar un altíssim ritme d’assaig, com més proves es poden fer a l’assaig, més millora tècnicament la colla i la forma física dels castellers.

Quan comença una temporada nova es viu de la feina feta en l’any anterior, i el problema del panorama casteller postpandèmia és que veníem de dues temporades en què no s’havia pogut fer pràcticament res. El problema més evident era la canalla, però no era l’únic: durant aquests dos anys s’havien perdut castellers i no només no se n’havien creat de nous, sinó que a més tots havien tingut una davallada tècnica. Amb tots aquests condicionants el repte era majúscul.

Un altre punt a millorar de la colla era la formació de persones que en un futur proper o més llunyà po-

guessin agafar càrrecs de responsabilitat, tant a la tècnica com a la junta, una feina que hem d’interioritzar com a colla per tal que en un futur pugui haver-hi continuïtat.

La situació amb els músics també era dramàtica. La covid no havia ajudat a superar un problema que ja arrossegàvem de feia anys, però la dedicació, constància i gran feina de l’equip de músics ha capgirat la dinàmica i ara s’intueix un futur engrescador.

L’única manera d’encarar aquest desafiament era amb molta feina i molta il·lusió, i així ens ho vam plantejar. Juntament amb tota la gent que volia treballar per la colla, ja fos des de la tècnica o des de la junta, vam iniciar la temporada amb l’objectiu que la colla creixés i recuperés l’empenta i els castells.

Els primers mesos van ser difícils: engrescar la gent quan només pots fer castells de sis a plaça és molt complicat, i per bé que a gairebé totes les actuacions vam poder portar-hi el 3de7, la colla estava desmotivada. Fruit d’això, el compromís era el més baix que recordem en molts anys, fins i tot aquells que no acostumaven a fallar mai, se saltaven assajos i actuacions, i això encara dificultava més la feina. Per bé que alguns dies havíem de buscar la motivació sota les pedres, l’estima per la colla ens feia seguir a tots endavant.

Ens vam anar marcant objectius petits, però que ens suposaven molt

d’esforç. El primer gran repte va ser portar dos castells de set a plaça. Poder dur prou camises per tancar la pinya del 4de7 va ser d’una dificultat immensa, però finalment al Poble-sec ho vam aconseguir.

El pas següent era portar tres castells de set a plaça. Ara ens sembla ridícul, però en aquell moment ens semblava impossible, perquè a la necessitat d’arrossegar prou cargolins havíem de sumar-hi les dificultats tècniques amb una canalla gran o encara no prou preparada, però a la plaça d’Osca ho vam aconseguir, tot i l’ensopegada amb l’agulla.

Després venia el 5de7, el castell insígnia de la colla, el castell que marca la salut de la nostra colla i el castell que ens havíem posat com a objectiu assolir a final de temporada, ja que al principi no ens el podíem imaginar de cap de les maneres: no teníem prou mans altes, ni prou crosses, no teníem ni cinc baixos, ni cinc segons, ni quatre dosos i no teníem acotxadors ni enxaneta preparats per fer-lo; en definitiva, ens faltava de tot. Però tota la feina feta durant els primers mesos de temporada va donar el seu fruit i el vam poder portar a plaça per la Festa Major

Publicitat

petita, molt abans del que ens havíem imaginat.

Després de vacances venien els plats forts de la temporada: Sant Mateu i el Concurs, i aquí la colla ja començava a arrencar, ja es començaven a veure brots verds, la salut de la colla anava millorant lentament i fins i tot en cercles reduïts es començava a parlar de castells de vuit. Era el moment de plantejar-se reptes més importants, i així van arribar el 7de7 i el 3de7 aixecat per sota, dos castells que ens van costar molt, però gràcies a l’esforç de tota la colla els vam poder aconseguir. Millorar el rècord històric de camises al Concurs va ser una de les grans notícies de la temporada, i dur la truita de set a Tarragona va ser la cirereta d’una jornada rodona, l’aventura per poder fer aquell 7de7 la recordarem durant molts anys (en podríem fer un article sencer).

El final de temporada ens ha permès gaudir de la feina feta a la Nau assaig rere assaig, i hem pogut passejar el 5 i el 3 per sota per diferents places, i som l’única colla que ha completat l’aixecat per sota aquest any, fet que ens ha dut a poder acabar la temporada en la millor posició

en el rànquing de la història (a causa de la baixada general de nivell en el panorama casteller). Les proves del 2de7 i del 4de8 que s’han anat treballant ja demanen un passet més i estem segurs que si treballem de valent a la Nau, l’any que ve els assolirem.

Per acabar, només ens queda agrair a tota la gent que ha treballat per la colla aquest any tan difícil, però especialment a tota la tècnica i junta i al nostre president, que s’ha hagut d’empassar innombrables gripaus setmana rere setmana. En el camp personal ha estat un any dur per a nosaltres, però us hem sentit a tots molt a prop i només tenim paraules de gratitud cap a vosaltres. Deixem el càrrec molt contents, ja que el principal objectiu quan ens hi vam posar era que la colla no desaparegués, i per això necessitàvem que es creés un caldo de cultiu (no escudella bandarra) que provoqués que algú volgués continuar treballant per la colla la temporada següent. Així que ho deixem sabent que hi ha relleu, que la gent té ganes de castells i de fer colla i, el més important de tot, que la colla ha recuperat la il·lusió.

Tancant pinyes

La tradició dicta que la forma més clàssica de començar una crònica és fer-ho pel principi i, si es vol trobar l’inici de la temporada de l’equip de pinyes, aleshores cal anar a buscar-lo a la calçotada d’enguany. Perquè fou durant la celebració de la calçotada que ho veiérem clar —si és que en pot sortir res de clar, d’allà. Tres ingènues però encantadores persones estàvem resoltes a formar l’equip de pinyes per a la temporada que es presentava. Tan sols calia esperar que uns quants ingenus més acabessin de formar l’equip de tècnica i ja ho tindríem. Així, gairebé sense remarcables complicacions, es completà l’equació i la temporada arrencà. I allà ens teniu, barallant-nos amb tauletes, connexions, pissarres i projectors per tal d’aconseguir les pinyes més maques i polides del mercat.

Val a dir que, amb la poca gent que hi havia als primers assajos i diades, la feina no resultava gaire feixuga en un sentit quantitatiu del terme. Més aviat es tractava d’una feina imaginativa per tal d’omplir molts llocs amb poques peces, peces d’una qualitat fora de discussió, això sí. Però la cosa bellugava, les setmanes corrien i, per fi, al Poble-sec, primera diada on dúiem dos castells de set, prèvia primera batuda per mobilitzar prou gent per aconseguir-ho, és clar. Tu que m’estàs llegint i que durant tot l’any has rebut reiterats missatges

al WhatsApp suplicant la teva presència a plaça: no t’ho prenguis malament, no és res personal. Sonny, només són negocis.

La diada anà força bé, així com també anà força bé la incorporació de novatos a la colla durant tota la temporada. Però no és cera tot el que crema, que molta gent nova a la Nau implica més feina a pinyes; aprèn-te un munt de noms nous, de malnoms, fita el personal i, sobretot, explica’ls a cadascun d’ells, intentant fent-te entendre enmig de la insofrible cridòria a les pinyes, com d’important és respectar el silenci a les pinyes. Un drama, una tasca titànica que deixa exhaust fins i tot al més pinxo. En aquest context, doncs, les vacances d’agost foren rebudes com es mereixien, amb ganes i amb la satisfacció de la feina ben feta en vista dels resultats assolits fins aleshores.

Però ja se sap que les vacances són curtes, i les d’aquest agost no van ser una excepció. La tornada a la feina ens sotjava en forma d’esprint final. Cares noves i també de velles bellíssimes glòries es conjuraven per acabar la temporada d’una manera que ni tan sols havíem imaginat uns mesos abans. Ficar-nos el davantal per preparar la pinya de la truita de set per Festa Major, repetir plat al Concurs de Tarragona acompanyat d’un tres per sota que aixecàrem amb l’ànima —i amb una mica de múscul també, sí— i tornant a passejar pels llocs el cinc i quatre amb l’agulla. Tot

quadrat acabant la feina just a l’hora del vermut al Poble-sec.

I aquesta és la història. Una història feta d’emocions a flor de pell, de nervis brotant als moments més insospitats, de baixes a cobrir de darrera hora i de pinyes cantades que s’han de repetir a gent que no parava atenció. Una història d’observar, d’escoltar i d’anar aprenent, d’abraçades i picades a l’esquena, una història d’arrossegar una bossa amb faixes vermelles que sempre feien curt. Sabent que hi ha moltes coses que podríem haver fet millor i agraint la bona tasca i el tracte rebut de tothom, us diem adeu molt contents pels riures, pels resultats, pels bons moments viscuts i recordant-vos, per sobre de tot, que us apunteu a l’app, coi!

Cares noves i també de velles bellíssimes glòries es conjuraven per acabar la temporada d’una manera que ni tan sols havíem imaginat uns mesos abans

Roquetes, equip de pinyes

Músics

Si has estat atent, aquest any hauràs vist cares noves al grup de músics. Si no recordo malament, això no passava des de fa molt, però aquesta tendència ha canviat i no ha estat una casualitat. Ens han ajudat les classes amb professors que inspiren passió, però sobretot la constància i la il·lusió amb la qual afrontem les classes cada divendres.

Ja ho vam veure a Santa Magdalena i Sant Mateu, vam omplir els carrers de música amb la nostra camisa blau elèctric i vam xalar com ningú, feia molt de goig veure el carrer ple de camises amb cara d’il·lusió. La combinació de músics consolidats i de principiants va donar peu a un recital increïble. Eh, que no ho vaig dir jo només, que ho deia tothom!

Però no ens volem conformar amb això, en volem més, necessitem més músics per fer un gran grup i mantenir la flama encesa que altres músics van encendre al llarg de la història cargolina.

Voleu saber com veig el futur musical de la colla? Objectiu: aconseguir un gran grup totalment integrat, trencant aquell mantra que els músics no es relacionen amb la res-

ta de castelleres. Penso en un músic polivalent, respectant sobretot la voluntat de cadascú. Una castellera no ha de ser només castellera de pinya o tronc, o músic. Per fer-ho possible, aquest any hem fet les classes en un horari diferent de l’assaig general. D’aquesta manera hem pogut aprendre a tocar un instrument i participar en els castells sense haver de triar.

Però els instruments necessiten el seu temps: alguns de vosaltres us heu pogut estrenar a plaça, però d’altres us n’heu quedat a les portes, desitjant que comenci de nou la temporada per fer sonar la gralla i el tabal.

A tu, músic, que fa molts anys que toques i encara tens corda per temps; que vas donar-ho tot sempre,

però ara només pots gaudir a Festa Major; que aquest any ha estat l’últim de moltíssims, i qui sap si ens tornarem a trobar a les places algun dia.

A tu, músic, que has començat aquest any i t’has estrenat o te n’has quedat a les portes; que la gralla t’ha encès un llum celestial per continuar gaudint dels castells; que ets la primera castellera polivalent que ens n’ha salvat de moltes.

A tu, músic, que no pots venir però tens la sang blava per les venes; que sempre estàs disponible a l’ombra per si et necessitem; que toques només pel poble, però acabaràs tocant a una diada i encara no ho saps.

A totes, gràcies.

I si ets una cargolina antiga i llegeixes aquest article, has de saber que et volem amb nosaltres, un dia, dos o sempre. Torna, perquè junts serem més grans.

Mari Luz, coordinadora de gralles i tabals

Vam omplir els carrers de música amb la nostra camisa blau elèctric i vam xalar com ningú

La canalla és el bé més preuat d’una colla

Si la majoria d’adults de la colla haguessin d’estar-se tantes hores a la Nau, haguessin de superar tantes pors i incerteses, tants nervis abans d’un castell… crec que no hi hauria colla.

Era ben entrat el març que començàvem a assajar a una Nau encara gèlida. Teníem dosos que no havien fet mai de dosos. Enxanetes que ja no els cabia el casc d’enxaneta. Acotxadors?, potser un… Fórmules màgiques: uns dosos que no s’aguanten + un acotxador inexpert + algú a la Nau que pugui fer d’enxaneta… Ja us imagineu com pot acabar. Havíem de tirar de canalla gran, almenys al principi, i anar pas a pas. Una situació de postguerra castellera en què semblàvem més una colla universitària que no una de convencional. Però d’una cosa la canalla en tenia molt: ganes de tornar a fer castells.

Ràpidament es van posar les piles. Van començar a treballar de valent, prova rere prova, havent d’afrontar el repte físic, emocional i social alhora, afrontant posicions noves que la colla exigia si volíem

tornar a fer castells de set enguany, i ràpidament.

Durant la temporada hem tingut moments bons i dolents, com sempre. Ha estat un any sense caigudes a plaça (excepte una agulla), un fet que ens caracteritza bastant, però que sempre és motiu de celebració. Tot i això, vam haver de superar la caiguda d’un 5 de 6 net a assaig just abans de Festa Major, però vam demostrar la feina i confiança que ja teníem i no ens va afectar.

El pilar del carrer de Montserrat va suposar un dels moments més tensos de la temporada per a la canalla. Un pilar caminant de quasi deu minuts, en un carrer estret, a les fosques i travessant branques dels arbres, com ho veieu per a una enxaneta de cinc anys? Complicat, oi? La Naima i la Rialla no es van arronsar i van assajar-lo de valent durant setmanes. Sou unes valentes!

Tota la canalla que puja ha hagut d’afrontar posicions noves enguany: l’Ona, la Rialla i el Gerard no havien fet mai de dosos abans, el Jordi s’ha estrenat com a enxaneta i la Júlia…

sort de la Júlia! A més de tota la canalla gran, que ha hagut de sacrificar-se en posicions que no els tocaven, com ara la Laia i la Zoe.

Una de les alegries més grans durant la temporada era veure com la nostra família a canalla també creixia: noves personetes anaven entrant per la porta de la Nau i començaven a deixar la seva petjada a la colla. Benvingudes, Mel, Artur, Iago, Xènia, Martín, Maria, Júlia, Nora i Biel, estem molt contents de la vostra arribada!

Estem molt orgullosos de cada nen i nena que ha estat a canalla, perquè tots han aportat el que han pogut i s’han intentat superar a ells mateixos dia rere dia.

Però no tot són castells. La canalla també hem tingut moments d’oci. Les colònies de canalla van ser de tot menys de netes i avorrides. Ens vam convertir en tribus prehistòriques que rondaven pels boscos de Sant Boi de Llobregat durant uns dies, fent guerres amb bombardes de farina, pintant-nos tot el cos, superant el repte del dia guarro amb totes les

Marta Cirach

seves proves, on van comprovar que el Jordi no té sostre, espero que ja li hagin pogut treure tota la sorra, farina i alguns macarrons dels cabells. Jocs de nit i històries de manicomis. Uns dies per coneixe’ns en un altre context i compartir temps i experiències.

Al Tibidabo també recordaran durant un temps el pas de la canalla cargolina. El mític sopar de canalla ple de sorpreses tancarà una temporada en què tots hem crescut per dins i per fora.

Aquest, però, també és una final de temporada una mica trist, sobretot per quatre paves que pul·lulen cada assaig per la Nau. Anys i anys de ser canalla, quasi una vida per a algunes, que van entrar de ben petites a la colla i que sempre l’han viscuda molt intensament. Aquest any acomiadem de la canalla l’Ízar, la Zoe, la Laia i la Carla, totes elles unes castelleres d’elit, tant a dalt del castell com a terra. La vostra etapa s’acaba

i sabem que teniu un cert sentiment de tristor, però us asseguro que sereu un referent a canalla, i les que vulgueu, unes molt bones caps de canalla. Només us podem donar les gràcies per tot el que heu donat a la colla.

Molta gent ha ajudat aquest any a l’equip de canalla, sobretot la Júlia, la Nora, la Mariona, la Masha, l’Oriol i més persones que als assajos o colònies han donat un cop de mà. A totes elles els vull donar les gràcies per tot el temps que hi han dedicat, perquè sense tota aquesta ajuda la feina que s’ha fet no hauria estat possible.

Però m’agradaria agrair a dues persones en especial la seva implicació a la canalla. A la Maria, una noia que acabada d’arribar a la colla va acceptar el càrrec de treballar per la canalla i ens ha ofert tot el seu temps i dedicació sense dubtar-ho un moment. I al Miquel Àngel, una persona que des del minut zero ha

treballat amb la canalla (literalment, encara no m’havia aixecat de la cadira aquell dia a l’assemblea a la Closca que ja m’havia dit que volia treballar-hi). Sovint es veu i es valora més la feina dels qui ensenyen i fan pujar la canalla, però us asseguro que la feina que es fa a zona de canalla assaig rere assaig no és fàcil. L’estima, el treball i la dedicació que ha aportat el Miquel Àngel a canalla és, sens dubte, motiu d’elogi, i la prova és que tota canalla se l’estima; a tu, moltes gràcies.

Deixeu-me acabar donant les gràcies a la meva canalla personal, que han hagut de compartir la seva mare amb una vintena de nens i nenes durant tot un any: a vosaltres, Bru i Lua, moltes gràcies! Estem molt agraïts també a totes aquelles persones que durant els assajos ens ho heu fet més fàcil portant la Lua en braços o ajudant-nos a l’hora del sopar, són en aquests moments que sents que som una família.

Publicitat

Com ha estat per a tu la temporada?

La canalla ens en fa un resum

Naima. Hem anat fent castells cada cop més difícils fins a arribar al tres per sota. A l’inici feia pilars per sota i ara pujo jo.

Martín. Crec que la temporada ha estat bé perquè la gent està contenta amb els castells. He après a fer castells i el que són.

Jordi. M’ha agradat molt perquè he pujat a molts castells. He après a pujar d’enxaneta i com funcionen les puntuacions dels castells.

Laieta. Hem fet una bona temporada perquè hem caigut menys que altres colles que no anomenaré. He après que hi ha altres colles que no m’agraden perquè fan pujar la seva canalla a castells que saben que cauran.

Iago. La meva primera temporada m’ha agradat molt perquè m’han donat moltes coses i m’he guanyat la camisa. He après a pujar a castells, compartir el material amb els meus companys i aguantar el pes de l’enxaneta.

Xènia. Ha estat una bona temporada perquè ha vingut gent nova a la colla i cada cop som més. He après a pujar a pilars i també a tocar el tabal.

Maria. Ha estat molt guai perquè hem anat al Tibidabo i hem fet diades molt guais, com en la que vaig caure després de fer un pilar, va ser molt emocionant perquè quasi em mato. He après a pujar a castells molt alts i que la canalla nova troba el seu lloc dins de la colla.

Rialla. Molt bona temporada perquè no hem caigut. He après a fer de dosos.

Júlia. Ha estat molt guaitxi perquè fem castells molt alts i segurs, als quals he pogut pujar a plaça. He après a fer castells i com són de guais els companys de castells.

Ona. M’ha agradat molt aquesta temporada perquè pensava que només faríem castells de sis i hem acabat fent el 5de7, el 7de7 i el 3de7 per sota. He après a fer de dosos.

Daniela. Ha estat una bona temporada, ja que gràcies a castells com el tres de set aixecat per sota hem aconseguit una bona posició al Concurs. Vaig començar la temporada sense poder aguantar bé de dos obert i a Festa Major vaig poder fer el 7de7 de dos tancat.

Òscar. Vaig començar la temporada amb moltes ganes de pujar per aportar a la colla i em vaig desil·lusionar una mica en veure que no m’hi sentia còmode. Però al final estic content d’haver trobat el meu lloc a músics i pels objectius aconseguits durant la temporada. He après a pujar persones, però com que no em convencia la idea, vaig decidir aportar a la colla sent els seus ulls tocant el tabal.

Vera. Al començament estava una mica vergonyosa, però a mesura que feia amics sentia cada cop més el caliu de colla i em vaig animar. He après a pujar, fer pilars i les passes que han de fer l’acotxador i l’enxaneta.

Ekain. M’ho he passat molt bé amb els amics de canalla. M’han ensenyat a fer pilars pujant a sobre d’una persona.

Un primer tram per agafar embranzida CHRÒNICA DELS FEYTS

Dues setmanes després dels dos pilarets al Castell de Rubí amb motiu d’un casament, el 27 de març —l’última actuació amb el Txus com a cap de colla—, començàvem temporada a Sant Andreu de la Barca —ja amb la Marta i el Rai— pel 4t Aniversari de l’Adroc, fillols nostres, i ja fèiem el primer castell de set, un 3de7 que va pujar força maco i una mica lent, amb canalla que s’estrenava, però el tronc va aguantar molt ferm i rodonet, encara amb les mascaretes de rigor i l’speaker habitual. El 4de6 amb agulla, força obertot, i el 4de6 de

després van servir també per anar rodant castellers i agafar embranzida de cara a una temporada en què havíem de tornar a recuperar la normalitat de mica en mica. A més de l’Adroc, que només van fer dos castells de sis, va ser el primer cop que actuàvem amb els Manyacs de Parets, que només van fer pilars de 4.

La setmana següent, el dissabte 2 d’abril, baixàvem per primer cop a Cornellà enguany amb motiu de la Diada de Primavera i, després de la festa infantil del matí a la plaça de la Closca, clavàvem a la tarda gairebé la mateixa actuació que l’anterior. Després dels dos pilarets d’entrada, tornàvem amb un 3de7 també força maco i una mica més ràpid que va donar pas al 4de6a —amb la faixa d’una terça que va fer de liana— i el 4de6, molt tranquils. Una llenya dels Castellers de Caldes ens va deixar sense pilars de comiat.

El diumenge següent també fèiem la primera visita als Borinots per la Diada de Diumenge de Rams a Sants, en la qual vam repetir exactament la mateixa actuació, però en un ordre diferent: després del 4de6 enfilàvem un 3de7 una mica més remenat però també sense complicacions i tancàvem amb un altre 4de6a i dos pilarets de 4, un per sota.

A l’esquerra, 4de6a a Sant Andreu de la Barca. A la dreta, 4de7 al Poble-sec.

El dia 24 els autocars ens portaven a la bella vila de Badia del Vallès per celebrar una altra Diada de Primavera i fer un altre cop la mateixa actuació: després dels dos pilars d’entrada —un dels quals, desmuntat—, un altre 3de7 ens servia per anar rodant castells i castellers, continuàvem amb el 4de6a amb dubtes de la canalla a l’hora de coronar-lo i plegàvem amb dos pilars de 4, també amb un per sota, i això anava semblant el dia de la marmota.

Per variar una mica, per Festes del Guinardó, el 8 de maig, només vam fer castells de sis, deien que per baixes al tronc, tot i que les camises a plaça tornaven a ser al voltant de 60, que segons els números de la co-

lla només ens permetrien un 3de7 com a màxim tot i que no donen per a un 4de7. Però, si més no, la novetat va ser el 3de6 aixecat per sota de segona ronda. Amb un pilar de 4 d’entrada i el 4de6a de rigor ja per a la història, va anar elevant-se el 3 de mica en mica, que va servir per tornar a agafar sensacions d’un castell que seríem els únics de descarregar de set pisos aquesta temporada. Va pujar una mica remenat però quan es va assentar es va descarregar sense més problemes. El 4de6 final semblava una plaça de toros, i un pilaret de 4 i apa, bona nit i tapa’t.

El 22 de maig baixàvem al Poble-sec per primer cop enguany — déu-n’hi-do si hem repetit puestos, enguany—, per la Diada de Can Bandarra, amb una altra novetat: aprofitant el poder de convocatòria del carrer Blai, on superàvem les 70 camises per primera vegada a la temporada, provaríem el primer 4de7, en primera ronda, després dels pilarets de 4 d’entrada. El castell va pujar al seu ritme, una mica estirat però ferm, resistint el pas del temps molt bé. Tot seguit tocava el 3de7, també una mica com un dia sense pa, però alhora fort i força rodonet. Amb un 3de6 per sota una mica rebregat i dos pilars també aixecats per sota ens acomiadàvem del Poble-sec fins al novembre —perquè Poble-sec serà sempre nostre!

El 28 de maig fèiem la Diada del Local a Esplugues, que gràcies al suport de l’Ajuntament en comptes de fer-la al parc del costat de la Closca —com seria lògic— la vam haver de fer a la plaça de Catalunya, que era una paella gegant de cargolins a la llauna —tampoc és que hi hagi gaire ombra al parc de la Closca, això de plantar arbres deu ser molt car. Potser per no acabar-nos de rostir del tot i perquè actuàvem una vegada més amb Cerdanyola, amb qui hem compartit plaça molt aquest primer tram i no feien les tres rondes amb castells, l’actuació va ser molt ràpida: pilar de 4, 4de6a de tràmit, un 3de7 més àgil i un altre 3de6 per sota, aquest més maco que els altres,

4de7 a les Festes de Can Vidalet.

A l’esquerra, 3de7 a Sants. A la dreta, 3de7 a la Diada del Local.

i dos pilars de comiat, un dels quals per sota, i corrents cap a la Closca a hidratar-nos.

El 12 de juny era el torn de les Festes de Can Vidalet, després de l’acte de record pel Pau Albornà del dia abans a Sant Just. A Canvi també van tornar els esmorzars cargolins i la paella postdiada a la Closca i també els dos castells de set bàsics a plaça: un 3de7 ben maco va deixar pas a un nou 4de7 que va ser pertorbat per uns hooligans que sortien del camp de futbol celebrant alguna cosa fent càntics de gresca i fent anar un bombo; el castell va anar una mica lent i nerviós amb tant de rebombori, però no va presentar més entrebancs que els dessús dits. Vam acabar amb el 4de6a, que ja anava demanant un pis més, i dos pilarets per sota més.

La setmana següent actuàvem al barri del Banús de Cerdanyola, també amb els Manyacs de Parets —que van tornar a fer pilars de 4—, una típica diada en què costa d’arrossegar gent —tant camises com públic, que no hi havia ningú. Cerdanyola només va fer dos castells de sis i, per tant, va anar ràpida la cosa: després dels pilars d’entrada, un per sota, fèiem un 3de7 ben assolellat i bonic i continuàvem amb el 4de6a i el 4de6 amb canalleta molt petita, i dos pilars més —també un per sota— i apa, a reveure i fins a una altra.

El 3 de juliol estrenàvem mes —després d’haver fet els pilars de Sant Joan a la revetlla— a la Festa Major de Barberà del Vallès. La diada va estar força temps aturada per la caiguda de Sabadell del 7de8, un d’aquells castells més amples que alts on de tanta gent que puja si cau hi ha més possibilitats que algú hi prengui mal. Per la nostra part va ser la típica actuació amb dos pilars de 4 —un per sota, com ja era habitual— i un altre 3de7 també prou maco, un malaurat 3de6a i un 3de6 aixecat per sota —era la diada dels tresos. Vam tornar a fer dos pilars simultanis —un per sota— i un altre de rebentabalcons. Era la darrera actuació suau abans de prémer l’accelerador a Sants.

Era el dia de fer una passa endavant, aquell 9 de juliol a la plaça d’Osca, després del millor assaig de l’any, amb rècord d’assistència inclòs, per actuar a la Diada d’Estiu dels Borinots i fer el primer 4de7 amb agulla de l’any, que va arribar després del tercer 4de7, que va anar a pas de cargolí i una mica estiradot, però com una roca. El repte del dia va anar pujant també a pleret amb un tronc molt tranquil, però la descarregada es va fer eterna, el pilar del mig no estava gens còmode, l’enxaneta va trigar molt a començar a baixar i, malgrat tot l’esforç —el segon i el terç van anar parant totes les batzegades, l’una rere l’altra—, el pilar es va acabar trencant. Després de la patacada, fèiem un 3de7 molt plàcid per tornar a agafar confiança i plegàvem amb un pilar de 5 esplèndid —el primer de l’any—, que demostrava que el que havia passat amb el 4de7a era fruit només dels nèrvits. Va ser una actuació amb moltes ca-

mises i que va fer palès que, després d’aquestes primeres setmanes agafant embranzida, ja començàvem a tornar-nos a agradar, a aixecar-nos després de les caigudes i a retrobar l’orgull cargolí i sentir-nos el blau elèctric corrent-nos per les venes.

3de7 a la Festa Major de Badia del Vallès.

4de7ac a la Diada d’Estiu dels Borinots.

I va arribar Santa Magdalena

Raquel Garcia

Després d’haver fet la primera diada tota de set de la temporada a la plaça d’Osca, encaràvem unes festes de Santa Magdalena molt prometedores, on buscàvem arribar al set i mig.

Divendres vam fer la tradicional cercavila pels carrers d’Esplugues, on, entre pilar i pilar, els músics de la colla ens van mostrar el seu repertori. Aquell dia feien molt de goig, ni més ni menys que onze músics tocant per la colla! Un cop arribats a la plaça de l’Església, vam fer l’ofrena a santa Magdalena —aquest any, amb flors acabades de collir— i vam descarregar el nostre pilar caminant, que, tot i que es va haver de treballar força, sempre ens emociona molt.

Dissabte, a la Professó del Ferro, vam haver de deixar el pilar caminant del carrer de Montserrat en intent. La ràbia i la frustració es va apoderar dels membres de la colla —fins i tot dels més nous— en veure que enguany no podríem assolir aquest repte. El pilar caminat del carrer de Montserrat és un dels més llargs i complicats que es fa en el món casteller i, de vegades, tot i haver assajat, factors externs a nosaltres compliquen les circumstàncies. El que és clar és que els Cargolins vam insistir i ens vam esforçar per aconseguir-ho, i la resposta del poble i la resta d’entitats així ho va demostrar. En acabar la Professó vam fer el nostre torn de barra i uns quants cargo-

lins vam ofegar les penes i vam fer unes ballarugues amb l’orquestra, que, per cert, no era l’Allioli.

Com ja és costum, abans de la diada uns quants castellers van gaudir d’un bon esmorzar de forquilla als jardins de Can Tinturé, des d’on vam baixar plegats en cercavila fins al Robert Brillas. Allà ens esperava la colla convidada, els Castellers d’Esparreguera, que venia fent una bona temporada i que va descarregar 2de6, 4de7 i 3de7.

Pel que fa a nosaltres, en primera ronda vam completar un 3de7 molt solvent i que ens va servir per agafar confiança. En segona ronda vam plantar el 5de7, que, tot i que era el castell objectiu per a final de temporada, el vam poder avançar i ferlo al Memorial. En aquest castell la pinya va haver de treballar bastant, però en cap moment es va patir. En tercera ronda vam poder treure’ns l’espineta del 4de7a de Sants, que només havíem pogut carregar, de manera que ja vam tenir la diada pràcticament acabada. Per tancar l’actuació, un vano de 5 i un pilar de 4 en què el Macis va demanar matrimoni a l’Evelin. Quan ens vam assegurar que havia respost que sí, vam anar en cercavila cap a la Closca, on hi havia paella per dinar, i vam poder continuar la festa amb el nostre punxa de confiança, DJ Yuninsha, fins que el cos va aguantar —o fins a l’hora en què l’Ajuntament ens havia donat permís per fer festa.

Tot i que era l’objectiu per final de temporada, vam poder recuperar el 5de7 a Santa Magdalena

Foto: Pau Riba

El pilar a l’església

Anita Atenza

Aquest any, el pilar a l’església tenia un significat afegit, i era el temps que ens ha robat la pandèmia. D’altra banda, hi havia les meves sensacions personals; m’haig de remuntar als dies d’abans de Santa Magdalena: a tan sols un parell de setmanes del pilar van diagnosticar a la meva mare una malaltia molt dolenta, raó per la qual vaig decidir apartar-me de castells un temps —al meu cap sentia que no podia continuar. Haig de destacar el suport que vaig rebre en aquell moment de la Marta i el Rai, que em van donar carta blanca en tot moment per fer el que jo considerés. Dos dies abans del pilar, vaig rebre un missatge de la Marta en què em deia que a ells els agradaria que fos jo qui fes el pilar, sempre que jo pogués i m’hi sentís preparada.

Abans de prendre la decisió vaig parlar amb la meva mare, després amb l’Emi… Així, doncs, vaig decidir que la meva mare m’ha estat veient des de petita fer el que m’apassiona, i que tot i que aquest cop no podria estar allà amb mi per recollir-me de la pinya, ella estaria amb mi d’una altra manera. Ella, per cert, és molt creient, i recordo els nervis previs: una part de mi volia sortir corrents, pensava que em desmaiaria, però a l’altra part li encantava aquella sensació.

Segons abans, l’Adri em va fer una abraçada, el Rai em va llançar la darrera mirada per transmetre’m calma, la Marta em va dir que «está chupado, Anita», l’Emi em va abraçar i em va dir «Tranquila, lo vas a hacer bien» i la Rialla plorava perquè acabava d’assabentar-se que faria el pilar amb mi, però després em va dir: «Anita, yo confío en ti».

I allà estava jo, a la porta de l’església, veient com es tancava la pinya, a punt de pujar al pilar que tantes vegades havia fantasiejat de fer. Va ser que comencessin a sonar gralles i oblidar-me de tot: només podia pensar en la meva mare i en les ganes que tenia d’arribar a l’altar i descarregar el pilar. L’església era plena, al fons vaig veure la Vega que provava d’escapar-se dels caps, ha ha ha… I així va ser, el Rai m’esperava a peu de pinya en el moment just per agafar-me ja entre llàgrimes, i senzillament es va quedar amb mi per abraçar-me, perquè ell sabia bé el que jo sentia.

En l’àmbit de colla, vull destacar el paper fonamental de tots i cadascun de nosaltres, perquè som nosaltres els qui formem la colla; però, en l’àmbit personal, castells ha aconseguit treure el millor de mi en el pitjor moment, o sigui que gràcies per donar-me l’oportunitat de somriure.

Un bon segon tram per rematar la temporada

Per Sant Mateu, el 7de7

La Festa Major de Sant Mateu va començar per als Cargolins amb un assaig porta un amic en què vam fer bones proves del 3de7 aixecat per sota i del 7de7. Va ser un assaig al qual va venir força gent i en què es va veure el bon ambient i les ganes de festa major. En acabar l’assaig es va fer repartiment de camises, ni més ni menys que set camises de canalla i nou camises d’adult —algú sap quin és el rècord de camises lliurades en una tongada? Un cop la feina va estar feta, vam gaudir d’un pica-pica i alguns castellers van anar a la tradicional moscatellada.

Divendres començàvem amb el pilar d’homenatge en record als traspassats, en què totes les entitats del poble vam actuar a la vegada; és un acte breu però molt especial. Des del Robert Brillas totes les entitats vam acompanyar la pregonera, que enguany era la Teresa Carbonell — veïna d’Esplugues i activista social i cultural des de fa molts anys—, cap a la pista vermella del Pou d’en Fèlix, des d’on un any més faríem el pregó. Amb el toc d’inici i les corrandes del «Ferro, ferro» vam donar el tret de sortida a la Festa Major. Tot i les

Raquel

Començàvem el segon tram de temporada el 10 de setembre per Festa Major de Castellar del Vallès amb l’assistència més fluixeta a plaça de cargolins i acompanyats pels Capgirats, els Esperxats i els Esquerdats. Va ser una actuació per tornar a agafar sensacions i, justos de camises com anàvem, vam fer castells de sis: 4de6a, 4de6 i 3de6a. Tornàvem amb autocar cap a Esplugues pensant ja en Sant Mateu!

Foto: Roger Martínez

Garcia

Chrònica dels feyts

amenaces de tempesta, no va ploure, i vam poder xalar a la festa entre llamps i la millor companyia possible, els cargolins i cargolines.

Amb la cercavila infantil de dissabte vam poder veure els més menuts de les entitats fer els seus lluïments. La nostra canalla va passejar pels carrers d’Esplugues i va fer diversos pilars i poms nets per ensenyar-nos com de bé ho fan.

Tot i que diumenge va començar amb el cel grisenc, de mica en mica es va anar deixant veure el sol i vam començar la diada, on ens acompanyaven Capgrossos de Mataró i Castellers de Sants, com ja és habitual. Després dels pilars d’entrada a plaça caminant, les tres colles vam començar amb els nostres respectius castells sense cap entrebanc. Els de blau marí van portar a plaça el 3de8, 4de8, 5de7 i un vano de 5, segellant una bona diada tot mirant cap al Concurs. Pel que fa als Borinots, van tirar la clàssica de 8, que van descarregar sense dificultats.

Els Cargolins ja havíem aconseguit portar el 5de7 a Santa Magdalena, i Sant Mateu no podia ser menys. Des de la pinya es va haver de treballar força, però per fora es va veure molt bé. El plat fort de la diada va ser el 7de7, castell que no descarregàvem des de Santa Magdalena del 2019. El 7de7 va patir una mica, sobretot a terços i quarts, però el vam descarregar sense més problemes. Una fita més aquesta temporada. A la tercera ronda vam portar un 4de7a, que vam descarregar després de desmuntar-ne el primer peu, i ja teníem els tres castells complets. Per tancar l’actuació vam fer un vano de 5 i dos pilars al balcó.

En acabar la diada, vam celebrar l’actuació amb un dinar de germanor —oh, estimada paella!— i vam pujar els que quedàvem a l’escalabirres, on la Sònia Canalla va guanyar apilant un total de 20 caixes. Visca! La gent valenta a qui encara li quedaven energies, va rematar el diumenge al parc de les Tres Esplugues ballant una mica i fent algun pilar extraoficial miraculosament descarregat.

Foto: Ramsés Herrero

Foto: Lídia Castro

Foto: Ajuntament d’Esplugues

El Concurs!

Josep Santacreu

Tornàvem al Concurs de Castells de Tarragona quatre anys després de fer-hi el tres de vuit amb la intenció de fer el tres... per sota. El temps ha canviat i els objectius també, però tots plegats ens anem aixecant per arribar ben amunt.

Tothom sap que el Concurs és una actuació diferent: en les rondes conjuntes només se sent un rebombori eixordador de gralles; no hi ha referències per als pilaners i gent de tronc; una pràctica tradicional es converteix en un pur espectacle postmodern patrocinat per tot l’eix del mal; hi ha rondes que més que una plaça de braus sembla un escorxador —la jornada de diumenge va ser especialment bèstia—; bé, no repetirem els arguments anticoncurs: tothom sap què és i el pa que s’hi dona: aprofitar que venen camises velles o samarretes noves per fer castells més grossos i mirar d’arreplegar tants calés com es pugui segons com quedis a la classificació.

Nosaltres veníem a estrenar el 3 per sota i repetir el 7de7, que havíem descarregat per Sant Mateu. Però el primer castell que portàvem a plaça —després de la cercavila ensopida des del parc de la Ciutat pels meravellosos carrers de l’Eixample de

Tarragona i d’una llarga espera voltant per la plaça— era el 5de7, que vam començar a muntar enmig del xivarri habitual de gralles i públic i l’enrenou generalitzat. La veritat és que no en vaig veure gaire cosa: feia de segones laterals de la torre i les sensacions eren molt bones. Els informadors diuen que el castell estava molt parat i en general amb bones mides, més enllà dels típics desarranjaments mínims d’una estructura composta com aquesta —un quart una mica obert? La rengla una mica estirada? Demaneu a algun pesat de tronc; a la pinya va anar tot com oli en un llum.

I parlant d’estructures compostes, en segona ronda era el torn de fer una magnífica truita de set: hi vaig tornar a entrar d’agulla: devia fer uns quatre o cinc anys que no hi entrava i va ser tan bonic! Recuperar les sensacions d’humanitat allà al mig tots ben enxubats, clavant-nos les espatlles, per fer pujar aquell embalum boterut, no té preu! I tornar a cantar el castell —entren dosos del dos, o del tres, o del quatre, o del que coi sigui! L’enxaneta travessa del quatre al tres i enfila els dosos per coronar el set i tota la pesca—, amb mitja pinya que no conec perquè amb prou feines he vingut a

Va ser una truita de set de delicatessen, d’estrella mitxelín, una truita saborosa i al seu punt que demostrava el treball que hi ha al darrere

Chrònica dels feyts

assaig els últims quatre anys. Va ser, però, una truita molt ben feta, ben cuinada, al seu ritme, una truita de set de delicatessen, d’estrella mitxelín, una truita saborosa i al seu punt que demostrava el treball que hi ha al darrere.

I després d’entrar d’agulla a la truita, era el torn del 3de7 aixecat per sota, en el qual estava de desè aixecador i, per tant, me’l vaig mirar de fora estant. És un castell que havíem arribat a sovintejar molt i que, pel que em diuen, sembla que serem l’única colla que el farem enguany. Segons amb qui parles, els nostres

tresos per sota pugen molt més de pressa que abans o molt més lents que els d’altres colles, però jo en general el vaig veure prou àgil, prou ben compassat, prou maco i rodonet, un tres per sota ben bonic per tancar la nostra actuació i acabar en no sé quina posició —tant se me’n fot— i sortir-ne ben contents després de més de quatre hores interminables d’actuació d’una jornada de dissabte prou tranquil·la sense gaires actituds autolítiques —a part de la famosa Jove de Barcelona i alguna altra colla una mica suïcida— i en general bona germanor entre castellers, tornar a

veure cares conegudes que no veies des de feia cinc anys, la festa de la castellor en una plaça de braus de la qual han tret la sorra i ara és com de ciment i així vam tornar a Esplugues sense terra fins al melic.

A Esplugues no vam poder veure el Barça, però això tant se val, perquè va ser un partit avorridíssim. No com la nostra actuació al Concurs de Tarragona, que potser no va ser la millor del món per punts o per la merda que tu vulguis, però sí que va ser la millor que podíem fer, la de la meva colla, evidentment, la millor colla del món.

Aquest any hem assolit el nostre rècord d’assitència al Concurs, amb un total de 221 persones. L’esdeveniment és tota una experiència tant per als Cargolins com per als amics i amigues que ens hi van acompanyar.

Sant Just per sota

Josep Santacreu

Dues setmanes després del malaurat Concurs de Tarragona tornàvem a casa, per Festes de Tardor de Sant Just, després del magnífic esmorzar a la Closca, i ens disposàvem a continuar amb la bona progressió del segon tram de temporada. Han separat Sant Just al Carrer de les Festes de Tardor i no hi havia les típiques paradetes, però nosaltres anàvem a totes amb un magnífic 5de7, amb algunes estrenes, però amb força bones mides i completat sense cap problema important.

No pas així va anar el 3de7 per sota de segona ronda, en què els pisos van anar pujant a batzegades, amb l’aixecada de terços/segons espectacular, completament desgavellada, si més no la buida del tres. Vam acabar de col·locar-hi els baixos amb el segon que tenia la cama dreta volant i tot aquell rengle amb més revolts que la baixada dels Karts

de Sant Just. Però bé, finalment vam poder aturar la remenada i mantenir una mica compacta aquella cosa. Un castell dels que creen afició, que diu el tòpic.

El 4de7 amb agulla de tercera ronda va ser més tranquil, amb una mica de males mides —més aviat obert per segons i terços, informaven— i el clàssic pilar de 5 d’aquest 2022, que després de plaça d’Osca s’ha mostrat

que és molt i molt segur. Com també va demostrar el pilar de 5 del final, radiant com un llamp de Zeus tenyit de cobalt.

A la Closca vam menjar les paelles del Tono i l’Antonio, vam mirar la tragèdia del futbol i vam fer festa amb Sagals i Bandarres, amb les germanes Brau i l’Espada fent de DJ i fent més ballarugues i visca els Castellers d’Esplugues.

Vam acabar de collocar-hi els baixos amb el segon que tenia la cama dreta volant i tot aquell rengle amb més revolts que la baixada dels Karts de Sant Just

Les darreres actuacions de la temporada

Després de Sant Just abaixàvem el ritme i a la vila dels espàrrecs, un 23 d’octubre que amenaçava pluja però que no va ploure, vam actuar per l’Aniversari dels Castellers d’Esparreguera i un altre cop amb Cerdanyola. Tocava relaxar-se una mica després de les tres diades anteriors de màxims, i tocava fer els bàsics de set i un 4de6 amb agulla, en què el més emocionant va ser el 7de7 d’Esparreguera però sobretot Santa Úrsula a Valls, que bona part de la colla estàvem amb el mòbil pendents del 4de9 net de la Joves. I poca cosa més, cap a la Closca a menjar els pollastres del Kardona i a esperar que arribessin les dues últimes diades.

La penúltima va ser dues setmanes més tard per la Diada dels Castellers de Cornellà, un dia clar i radiant en què Cornellà va tornar a fer una actuació amb tres castells de gamma alta de set —amb un 4de7a defensadíssim fins al final que encara ens fem creus que el salvessin—, però nosaltres encara hi anàvem més forts i, després d’un 5de7 prou maco i d’un 4de7 amb agulla que va ser tot el contrari del de Cornellà d’abans —el teníem paradíssim amb un pilar-espadat-glavi com un tro blau elèctric de poderós apuntant cap al cel de Cornellà—, va ser el torn del tercer 3de7 aixecat per sota de l’any, que va pujar potser una mica a empentes i rodolons però que el vam descarregar enmig dels càntics habituals i l’esguard sorrut dels liles.

Vam acabar amb un altre pilar de 5 puixant i vigorós al qual tan sols li faltava girar i saludar la plaça.

I acabàvem temporada un bell 13 de novembre a la Diada de Tardor de Poble-sec-serà-sempre-nostre, on volíem certificar una temporada en què, com el 3de7s, ens hem anat aixecant de mica en mica, compassadament, per tornar-nos a enlairar diguem-ne que triomfalment —o, si més no, hem reprès sensacions i castells i torna a haver-hi xup-xup, les bases per recuperar el nivell prepandèmia. Després dels pilars d’entrada fèiem el sisè 5de7 de l’any, que va fer-se força llarg —el Jordi va tenir temps d’aturar la moto i tornar-la a engegar i tot—, i que va donar pas al quart 3de7s, força més tranquil que el de Cornellà. En tercera ronda pujàvem al segon peu un 4de7a sense més història i plegàvem temporada amb el pilar de 5, que estava tan parat que aquest cop sí que vam fer girar i saludar a plaça.

I amb això vam cloure aquesta temporada 2022, amb l’escudella ben amanida dels Bandarres i bon ambient i ballarugues, l’any que ens hem tornat a aixecar quan semblava que podríem acabar sota terra, però en què hem retrobat el nostre orgull cargolí i hem tornat a sentir la sang blau elèctric que ens corre per les venes.

De dalt a baix, 3de7 a Esparreguera, 5de7 a Cornellà i 3de7s al Poble-sec.

Cargolística

Benvolguts cargolins, tres anys després ens proposem d’atalaiar un altre cop amb ull clínic els numbrus de la colla, que ja no són tan gloriosos però esperem que ben aviat tornaran a ser-ho. Som-hi, i lloat sia Jaume Barri!

Visió general

Aquesta temporada hem fet 148 pilars i castells. El castell que més hem fet el 2022 és el 3de7, 12 vegades, seguit del 4de6a, amb 10. Encara som una colla molt segura: de les 148 construccions se n’han descarregat 145, tan sols hem tingut una caiguda de pilar de 4 caminant —el del carrer Montserrat, que fet i fet va caure tres cops, però l’hem comptat com a un—; un castell carregat, el 4de7a de la plaça d’Osca, que va caure el pilar, i un intent desmuntat, que també va ser un pilar de 4. Així doncs, tenim un 97,97 % d’eficàcia a l’hora de descarregar castells, i tan sols un 1,38 % han caigut (l’altre 0,68 % és l’intent desmuntat). De fet, si no comptem els pilars de 4, hem descarregat el 98,5 % de les construccions que hem dut a plaça.

Dels 59 castells, 34 han estat de set, i 25, de sis. Si veiem el gràfic d’evolució de castells, podem dir que pel que fa a números hem retrocedit 14 temporades: el 2008 en vam fer 30 de sis i 30 de set, i ja el 2009 els de sis van baixar a 15 i els de set van augmentar a 38. Des de llavors, els castells de set van ser la tònica habitual a les nostres actuacions. Aquesta temporada postcovid ja sabíem que seria dura i complicada, però podem dir que l’hem salvada amb nota. Com diu el Rai, el 5de7 és un indicador

de com està la colla, i fer 6 5de7 en aquesta temporada postpandèmia — tots en el segon tram, llevat d’un—, és un bon índex de recuperació. És a dir, que si va costar d’engegar en el primer tram, amb un sol 5de7, els cinc del segon tram —a totes les diades «importants»— mostren que la colla ha sabut redreçar-se després de la patacada de la covid.

Evolució històrica i comparativa

Pel que fa a punts (gràfic 1) el retrocés és un pèl inferior, estaríem entre les temporades 2009 i 2010, gràcies a fer castells com el 3de7s.

De fet, si fem la clàssica comparativa amb les colles habituals —Cornellà, Poble-sec i Sagrada Família—, amb les puntuacions de Portal Casteller —que suma les cinc millors actuacions de cada colla per any, comptant-ne els tres millors castells—, podem veure el mateix, però en relació amb les colles que han tingut un nivell semblant al nostre i amb les quals hem compartit moltes places (taula 1).

i Jep

Una primera ullada ens mostra la baixada estrepitosa del nivell de les colles a causa de la pandèmia, un fet que és general a tot el món casteller. Veiem que, per punts, segons aquest rànquing, hem retrocedit al nivell del 2012: els 6.280 punts del 2022 estan només una mica per sobre dels 6.215 de fa 10 anys, força per sota dels 6.730 del 2013 i lluny del nostre màxim històric, els 8.885 del 2017.

Si ens fixem amb més detall en els últims anys (taula 1), observem millor com abans de la pandèmia ja anàvem de baixada, que Sagrada Família s’havia posat per davant nostre i fins i tot Cornellà ens va superar en punts —dada inèdita des del 2006—; després de l’aturada, i sobretot en el segon tram, però, ens hem recuperat lleugerament millor que les altres — com també es mostra en el rànquing del mateix Portal Casteller, que ens enfila a la posició 21a, la millor que hem tingut mai en aquesta classificació—: ens hem tornat a posar per davant de totes tres colles, marcant distàncies, fins i tot: més de 2.000

Txus

Gràfic 1. Punts per temporada

Estadístiques

amb Sagrada Família i vora de 1.000 punts amb Bandarres.

Com sempre diem, els números i les classificacions no reflecteixen el que és veritablement una colla per dins, però si més no ens en donen una imatge —esbiaixada o distorsionada, si voleu—, i és important també tenir-los en compte —però sense elevar-los a veritat absoluta. Així, doncs, esperem consolidar la recuperació i superar ben aviat el nostre màxim històric del 2017.

Assistència a assaig Precisament, un bon indicador de la salut d’una colla és l’assistència a assaig; per això, hem fet una comparativa (gràfic 2) entre el 2015, el 2019 i el 2022, en la qual tenim les dades del 2015, un any amb molt bona assistència a assaig i grans castells a plaça; el 2019, l’últim any abans de la covid, on fèiem castells de set i mig i no en vam fer cap de vuit per primer any, i aquesta temporada.

El mes de març d’aquest 2022, potser encara per la por al cos de veure desaparèixer la colla, vam aconseguir registres força decents; de fet, van ser els millors del primer tram —tret del mes de juliol—, amb gairebé 60 persones de mitjana els divendres i 52 els dimarts. Per la davallada de camises soferta el 2019 i els dos anys de covid, són números prou bons, perquè en els assajos que vam fer el 2021 no vam arribar ni a 50 persones.

Tanmateix, aquella embranzida va durar poc, i els mesos de març, abril, maig i juny van ser molt durs: amb mitjanes per sota de 50 persones al mes, amb prou feines portàvem un castell de set a les diades, i amb sort, dos. Però el mes de juliol, amb l’entrada d’un gruix important de novells a la colla, i amb l’arribada de les festes de Santa Magdalena, vam aconseguir enfilar la mitjana fins a les 60 persones, dada de la qual ja no hem baixat la resta de l’any.

Com sempre, la punta la vam registrar el mes de setembre. Com a dada esperançadora, els mesos d’octubre i novembre vam superar els registres d’assistència de l’any 2019 i, salvant les distàncies, va ser

Taula 1. Comparativa dels punts amb colles similars

1994 0 5430

1995 2535 6530

1996 3260 7135

1997 2945 7280

1998 2800 5295

1999 1085 5475 0

-

-

-

-

-

2000 2090 4745 175

-

-

-

-

-

-

2001 1275 6975 600 0

2002 2520 6845 2025 0

2003 2055 4710 3455 0

2004 1990 5515 2050 0

2005 2315 5475 975 0

2006 2975 5135 1625 0

2007 3425 5240 2315 400

2008 4625 4975 3300 1000

2009 5385 4180 4285 1705

2010 5870 4925 5515 3955

2011 6365 3865 6150 5205

2012 6215 5265 6685 6535

2013 6730 4790 7625 6720

2014 7400 5710 7860 6915

2015 7265 5840 8415 7475

2016 8115 5795 7085 7740

2017 8885 5160 5440 7170

2018 7115 5575 5745 6530

2019 5770 5830 5515 6175

2020 565 0 1200 1510

2021 975 200 290 840

2022 6280 4845 5250 4145

Castellers d’Esplugues Any

Castellers de Cornellà Castellers del Poble Sec Castellers de la Sagrada Família

Gràfic 2. Assistència a assaig total

la diferència més baia respecte al 2015. Però encara són registres curts per afrontar castells de vuit, i si en volem tornar a fer hauríem d’acostar-nos a les 70 persones els dimarts i les 85-90 els divendres, i aquest any encara no hem arribat a 70 de mitjana els divendres.

Pel que fa al rànquing, aquí sí que diríem que hem tornat a la normalitat: al calaix més alt hi trobem l’Antonio —que d’ençà que fem el podi, tret del 2018, sempre ha estat a dalt de tot— compartint honor amb el Rai —que també, tret del 2018, sempre el trobem al podi. La Nerea ocupa el segon calaix i la Marta el tercer, i és la segona vegada que apareixen al podi: la Nerea va quedar tercera el 2019 i la Marta va ser la campiona del 2017.

Nombre d’actuacions

Aquest any hem fet 19 actuacions (taula 2), per sota de les 22-24 que fèiem les darreres temporades precovid. Tant l’assistència a les diades del primer tram com als assajos va ser inferior als darrers anys precovid i molt inferior a l’època daurada dels 4de8 i les torres, però —com hem explicat als assajos— a Santa Magdalena vam viure un punt d’inflexió, superant les 100 camises, i ens vam quedar molt a prop de les 108-111 del 2018 i 19, però encara lluny de les 140 dels anys de glòria; vèiem, si més no, com la roda començava a girar de mica en mica.

El que sí que és significatiu és la davallada a Festa Major que hem pa-

tit aquesta temporada: les 111 camises es van quedar lluny de les 140 de mitjana que teníem per Sant Mateu abans de la pandèmia, fossin temporades bones o dolentes (gràfic 3). El moment àlgid d’assistència va arribar al maleït Concurs de Tarragona, on 114 camises de la colla més 66 samarretes vam portar 180 persones a la pinya al Concurs i més de 220 en total. Les quatre diades que quedaven, tret d’Esparreguera, van tenir una assistència prou bona, que va fer enfilar la mitjana de camises en el segon tram fins a 88, 21 més de mitjana que en el primer tram. Aquest increment del 31 % podríem dir que és el més gran de la història dels cargolins, almenys dels anys dels quals tenim dades. És normal que en el segon tram siguem de mitjana més camises que en el primer, però normalment

és un 8-10 %; aquest 31 % és una dada prou significativa de com ha estat de singular aquesta temporada de tornada, en què ha costat tant tornar a enganxar a la gent i tornar a créixer. Si comparem, com hem fet amb els assajos, les temporades 2015, 2019 i 2022, veiem que la mitjana del segon tram és la mateixa el 2019 i 2022, i això, pel canvi de dinàmica, positiva i en creixement d’aquest any, és una bona dada.

Altres dades molt importants

Sempre havíem parlat de les colles noves amb qui havíem compartit plaça: això era més fàcil abans que ens rebentessin el web. Hem comprovat que en la primera i única actuació del 2020 vam actuar amb els Picapolls de la Gavarresa —una vall entre el Moianès i el Bages, tenen la seu a Artés—, amb motiu de l’actuació d’inici de temporada dels Saballuts. L’any següent vam fer el primer castell de la represa, un 3de6 a la plaça Vermella del Pou d’en Fèlix, vam actuar en solitari per Sant Mateu i vam fer tres actuacions més o menys normals, una a Sant Feliu, només amb els nostres fillols, i dues més a les habituals de la Sagrada Família i el Poble-sec, on vam actuar en totes dues amb SaFa i Bandarres, i en l’última fèiem els nostres dos primers castells de set des de la pandèmia.

Aquest 2022 hem actuat per pri-

Gràfic 3. Nombre de camises a Festa Major per any

Estadístiques

DATA MOTIU ACTUACIÓ

12

27

2

Sant Andreu de la Barca

Cornellà de Ll.

Castellers d'Esplugues 2pd4, 3d7, 4d6a, 4d6

Castellers de Cornellà pd4, 4d6, 4d6a, 3d6a

Castellers de Caldes de Monbui pd4, 3d6a 2d6, i3d6

10 d’abril Diumenge de Rams, Castellers d'Esplugues 3d7, 4d6a, 4d6, pd4, pd4s

Sants

Castellers de Sants 7d7, 5d7, 4d7, pd5

Colla Jove de Sitges 4d6, 3d6a, 3d6, pd4

24 d’abril Diada de Primavera, Castellers d'Esplugues pd4, idpd4, 3d7, 4d6a, 4d6, pd4s, pd4

Badia del V.

Castellers de Sabadell 2pd4, 5d7, 4d7, 3d7, 2pd4

Castellers de Cerdanyola pd4, 3d6, 2pd4

8 de maig Festa Major, Castellers d'Esplugues pd4, 4d6a, 3d6s, 4d6, pd4

Guinardó

22 de maig Diada Can Bandarra,

Poble-sec

Castellers de la Sagrada Família pd4, 3d6s, id3d7, 3d7, 4d6a, pd4

Margeners de Guissona pd4, pd4s, 3d6, pd4

Castellers d'Esplugues 2pd4, 4d7, 3d7, 3d6s, 2pd4s

Castellers del Poble-sec pd4, pd4s, 4d7, 4d7a, 3d7, vano5

Castellers d'Esparreguera pd4, 2d6, 3d7, 4d6, 2pd4s

28 de maig Diada del Local, Castellers d Esplugues 2pd4, 4d6a, 3d7, 3d6s, pd4, pd4s

Esplugues de Ll.

Castellers de Cornellà pd4, 4d6, 3d6a, 3d6, pd4

Castellers de Cerdanyola pd4, pd4, 3d6

11 de juny Record Pau Albornà, Castellers d'Esplugues pd4 Castellers de l'Arboç pd4

Sant Just

12 de juny Festes Can Vidalet,

Esplugues de Ll.

Castellers d'Esplugues 2pd4, 3d7, 4d7, 4d6a, 2pd4s

Castellers del Poble-sec 2pd4, 2d6, 3d7, 3d6a, pd5 Castellers de Sant Feliu pd4, 4d6, 3d6, 3d6a, pd4s

19 de juny Actuació barri Banús, Castellers d'Esplugues pd4, pd4s, 3d7, 4d6a, 4d6, pd4s, pd4

Taula 2. Actuacions de la temporada 2022

Cerdanyola del V. Esplugues

Castellers de Cerdanyola pd4, 3d6, 4d6, pd4 Manyacs de Parets pd4, pd4

23 de juny Revetlla de Sant Joan, Castellers d'Esplugues pd4, pd4, pd4

3 de juliol Festa Major, Castellers d'Esplugues pd4, pd4s, 3d7, 3d6a, 3d6s, pd4s, pd4, pd4 balcó

Barberà del V.

Castellers de Sabadell 2pd4, i7d8, 4d8, 5d7, 7d7, 3pd4 Xics de Granollers 2pd4, 4d7a, 5d7, 4d7, 3pd4

9 de juliol Diada d'Estiu, Castellers d'Esplugues 4d7, 4d7a(c), 3d7, pd5

Sants

22 de juliol Santa Magdalena (ofrenes)

23 de juliol Professió del Ferro

24 de juliol Memorial David Carreras

Castellers de Sants pd4, 5d7, 4d8, 7d7, 6pd4

Capgrossos de Mataró 4d8, 2d7, 5d7, vano5

Castellers d'Esplugues pd4cam, pd4, pd4, pd4, pd4, pd4, pd4, pd4cam, pd4cam

Castellers d'Esplugues ipd4cam

Castellers d'Esplugues 2pd4, 3d7, 5d7, 4d7a, vano5, pd4 (Macis)

Castellers d'Esparreguera 2pd4, 2d6, 4d7, 3d7, 2p4s

10 de setembre Festa Major, Castellers d'Esplugues 2pd4, 4d6a, 4d6, 3d6a, 2pd4

Castellar del V.

Capgirats de Castellar del Vallès 2pd4, id2d6, 3d6a, 3d6, 2d6, 2pd4

Esperxats de l'Estany pd4, 2d6, 3d6a, 3d6, pd4

Esquerdats de l'Esquerra de l'Eixample pd4, 3d6a, 3d6, id4d6, pd4

16 de setembre Seguici i pregó, Castellers d'Esplugues pd4, pd4, pd4, pd4cam

Esplugues de Ll.

18 de setembre Sant Mateu, Castellers d'Esplugues pd4cam, 5d7, 7d7, 4d7a, vano5, 2pd4 balcó

Esplugues de Ll.

Castellers de Sants pd4cam, 4d8, 3d8, 2d7, 3pd4

Capgrossos de Mataró pd4cam, 3d8, 4d8, 5d7, vano5

21 de setembre Cercavila festiu, Castellers d'Esplugues pd4, pd4, 3d6, 3d6

1 d’octubre

16

d’octubre

23 d’octubre

Esplugues de Ll.

Concurs de Castells,

Tarragona

Castellers d'Esplugues 5d7, 7d7, 3d7s, 3pd4

Marrecs de Salt 4d8, 3d8, 9d7, 2d7, 8pd4

Castellers de Sant Cugat 4d8, i3d8, 5d7, 7d7, 6pd4

Xics de Granollers 4d7a, 4d8, 7d7, 5d7, 6pd4

Sagals d'Osona 5d7, 4d8, id7d7, 2d7, 4pd4

Castellers de la Vila de Gràcia 3d8, 2d8f, 4d8, pd5, 4pd4

Castellers de Terrassa 5d7, 4d8, 3d7s(c), pd5

Nens del Vendrell 4d8, 2d7, 5d7, pd5, 4pd4

Xicots de Vilafranca 7d7, 5d7, id4d8, id4d8, 4d7a, 3pd4

Bordegassos de Vilanova 7d7, id2d7, 2d7, 5d7, 2pd5, 2pd4

Castellers de Lleida 7d7, 4d8, 5d7, 4pd4

Colla Jove de Barcelona 7d7, 4d8(c), 4d7a, 4pd4

Castellers de la Sagrada Família 3d7, 4d7, 2d6, 2pd4

Castellers de Cornellà 5d7, 3d7a(c), 4d7a, 4pd4

Castellers de l'Alt Maresme 4d7a, 5d7, 7d7, 2pd4

Castellers del Poble-sec 4d7a, 5d7, 3d7a, vano5

Xiquets del Serrallo 5d7, id2d7, 2d7, id3d8, id3d8, 6pd4

mer cop amb els Manyacs de Parets del Vallès, i per duplicat: a l’Aniversari de l’Adroc per obrir temporada i també a Cerdanyola del Vallès; quan hem actuat amb ells, només han fet pilars de quatre. Hem anat per primer cop a Castellar del Vallès —amb els Capgirats ja havíem compartit plaça el 2019—, on hem actuat per primera vegada amb els Esperxats de l’Estany —de Banyoles— i els Esquerdats de l’Esquerra de l’Eixample —de Barcelona—: l’inici del segon tram no va ser gaire potent castellerament per a nosaltres, però sí que va ser un dia amb novetats. També ha estat el segon cop que actuàvem amb els Maduixots de l’Alt Maresme —al Concurs, l’anterior vegada havia estat el 2017 a Badalona— i el primer cop que tornem a aixecar castells amb els Minyons de l’Arboç des del 2013, amb motiu de l’homenatge a en Pau Albornà.

Per completar aquestes dades tan interessants, val a dir que hi ha un seguit de colles amb les quals coincidim moltíssim, per raons diverses: quatre vegades amb Cornellà, Cerdanyola i Sagrada Família, i ni més ni menys que cinc amb el Poble-sec. Entre que hi ha hagut moments que repetíem molt els castells, i que també repetíem molt les colles, semblava una mica el dia de la marmota.

Ha estat un any ben atípic en què hem acabat amb força bon regust de boca: de la situació crítica del començament a un xup-xup i una vitalitat que ens fan ser optimistes de cara a aquest 2023 que està a punt de començar. Els ingredients sempre són els mateixos: assaig, compromís, implicació, il·lusió… i estem convençuts que els sabrem combinar d’allò més bé perquè aquest 2023 sigui un any per llepar-se’n els dits.

Festes de Tardor,

Sant Just Desvern

XXVII Diada Esparreguera,

Castellers d'Esplugues pd4, 2pd4, 5d7, 3d7s, 4d7a, pd5

Sagals d'Osona 2pd4, 3d7, 4d7, 5d6, pd5

Castellers del Poble-sec 2pd4, 3d6, 3d6a, 4d6, pd5

Castellers d'Esplugues 2pd4, 3d7, 4d7, 4d6a, 2pd4

Castellers d'Esparreguera 2pd4, 5d7, id7d7, 7d7, 4d7a, p5s, 3pd4

Castellers de Cerdanyola pd4, 4d6, 3d6, pd4, pd4 6 de novembre

Esparreguera

XXXII Diada Cornellà,

Castellers d'Esplugues 2pd4, 5d7, 4d7a, 3d7s, pd5

Castellers de Cornellà pd4, 5d7, 7d7, 3d7a, pd5

Cornellà de Ll.

Diada de Tardor, Castellers d'Esplugues 2pd4, 5d7, 3d7s, 4d7a, pd5

Castellers de la Sagrada Família 2pd4, 3d7, 4d7, 5d6, 2p4 13 de novembre

Poble-sec

Castellers del Poble-sec 3pd4, id5d7, 5d7, 4d7a, 4d7, vano5, 4pd4

Castellers de la Sagrada Família 3pd4, 4d7a, 4d7, 5d7, pd5

de març Bolo casament, Castellers d'Esplugues pd4, pd4s

de març Aniversari Adroc, Castellers d'Esplugues pd4, 3d7, 4d6a, 4d6, pd4

Castellers de l'Adroc pd4, 3d6, id4d6, 4d6, pd4s, pd4 Manyacs de Parets 4pd4

d’abril Diada de Primavera,

Rubí

Quant de temps portes a la colla?

Jesús Fernández

Durada de les camises

El 2014 vaig començar a apuntar la gent que va venint als assajos, a les diades, quantes persones van entrant per la porta, quantes camises donem i quantes es queden, etc. Tota una feinada, ja que després de cada assaig i actuació omplia un Excel amb qui havia vingut i qui havia fallat. Ara amb les noves tecnologies tot és més fàcil, però també el 2019, primer any de l’app actual, no vaig saber treure el nombre de persones que «entren per la porta» que no tenen camisa, bé sigui a un assaig o a una diada.

A banda de tot això, aquest any he fet una petita feina de recerca per mirar de saber les camises que vam donar del 2010 al 2013 i ampliar una mica la base de dades, que tot i que potser no són 100 % reals, sí que tenen un índex de confiança superior al 95 %, que ja està bé per fer qualsevol estudi estadístic. Malauradament, és impossible saber el nombre de persones que van entrar per la porta aquests anys (del 2010 al 2013), però sí que tenim altres dades força interessants... Vegem què diuen els números.

En el gràfic 1 veiem les camises que donem cada temporada des del 2010 fins avui. Com a primera dada us diré que la mitjana de camises és de 19 per any; aquest any n’hem donat 18, que és un bon nombre venint d’on venim, d’una pandèmia en què els castells ha sigut la darrera activitat a recuperar la normalitat.

La temporada en què vam batre rècords va ser la del 2012, any del primer 4de8, quan se’n van repartir 34. Podríem dir que del 2012 al 2014 es va viure l’època daurada pel que

fa a camises lliurades. Si us he de ser sincer, no he trobat cap relació lògica que expliqui per què unes temporades en donem més i d’altres menys; segurament, el 4de8 va ser un reclam, però no el vam saber perdurar més de tres temporades, i ni grans castells posteriors com el 3de8 i la primera clàssica de vuit van aconseguir que donéssim més camises. Com a dada curiosa, la millor temporada de la història va ser una de les que menys se’n van donar. El que potser sí que trobem més consens és en el

Gràfic 1. Camises vs. punts

Estadístiques

Continuen

A ny 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017 2018 2019 2020 2021 2022

Cami se s 13 19 34 26 26 18 17 15 17 8 2 18 17, 8

1 any 96, 2 88, 5 77, 8 94, 1 80, 0 52, 9 100 84, 2

2 any s 70, 6 76, 9 69, 2 61, 1 52, 9 46, 7 62, 9

3 any s 78, 9 55, 9 42, 3 61, 5 55, 6 47, 1 25, 0 52, 3

2019, una temporada complicada pel que fa a tècnica i junta que es va reflectir també en el pitjor any quant camises noves.

Una dada curiosa que potser sorprèn a més d’un és el nombre de persones noves que cada any trepitgen la Nau o venen amb samarreta a alguna actuació, portades per la curiositat o per alguna persona de l’entitat: per any venen a provar a fer castells una mitjana de 60 persones, i d’aquestes hem vist que se’n queden unes 19.

Pel que fa a la durada de les camises (taula 1), podríem dir que la fidelitat cap a la colla s’aconsegueix el quart o cinquè any... El primer any la majoria de camises continuen, el 81 %, fet que hauria de ser normal, tret la temporada 2019, que tan sols en van tornar el 53 %. El segon any es mantenen el 63 %, i va baixant fins al 53 % el tercer any. D’aquí en endavant s’aconsegueix estabilitzar entorn del 44 % els que porten 4-5 temporades i al voltant del 35 % els que porten més 6, 7 i 8. Encara no tenim

4 any s 61, 5 73, 7 55, 9 42, 3 34, 6 10, 2 41, 2 45, 6

5 any s 61, 5 68, 4 47, 1 34, 6 26, 9 46, 7 47, 5

6 any s 61, 5 47, 4 44, 1 23, 1 23, 5 39, 9

7 any s 61, 5 47, 4 50, 0 11, 1 42, 5

números suficients per donar dades prou fiables.

Però el que podem observar, si mirem per generacions (taula 2), sense ponderar el nombre de camises donades per any, és que les generacions més antigues són més fidels: de la promoció 2010-2011 ens queden el 46-47 % dels que van entrar, un percentatge al qual no arriba cap promoció de les posteriors, tot i ser menys antigues.

Antiguitat de la pinya Obtenir la mitjana d’antiguitat de la pinya és complicat, ja que hi ha camises que van apareixent i desapareixent al llarg de la temporada, uns que venen molt i d’altres menys, però he agafat com a mostra les persones que han vingut més d’un 10 % aquesta temporada, això són més de 9 vegades durant l’any entre assajos i actuacions; en aquesta mostra tenim 102 persones.

8 any s 53, 8 52, 6 30, 8 45, 7

10 any s 32, 4 32, 4

11 any s 47, 4 47, 4

9 any s 46, 2 15, 4 30, 8 Assistència Mitjana Nombre 10-40 41-70 71-100 11,8 8,41 9,21 9,97 39 29 34 102 TOTAL Assistència Mitjana Nombre 10-40 41-70 71-100 11,8 9,76 15,65 12,11 39 25 20 84 TOTAL

12 any s 46, 2 46, 2

serien 120 aquest any, i 192 serien les persones que aquest any han participat mínim en un assaig o actuació.

Però, com us deia, per calcular l’antiguitat de la pinya jo agafaré els que han vingut mínim un 10 %, i el primer any d’entrada a la colla compta com a 0 antiguitat (taula 3).

Si comptéssim les que han vingut més d’un 5 % (4 o més dies) ja en

Assistència

Antiguitat 10-40 % 1-10 11-20 8 (18 %) 6 (21,5 %) 17 (38 %) 6 (21,5 %) 20 (44 %) 16 (57 %)

41-70 % 71-100 %

La temporada on vam batre rècords va ser el 2012, any del primer 4de8, quan se’n van repartir 34; podríem dir que del 2012 al 2014 es va viure l’època daurada pel que fa a camises lliurades

Total continuen Mitjana 105 81, 40 101 62, 73 96 53, 33 85 45, 95 69 41, 07 52, 5 34, 31 48, 5 35, 66 44 37, 29

L’antiguitat de la pinya aquesta temporada podríem dir que ha sigut de 9,97 anys; per mi és una dada prou bona. Recordo fa unes vuit temporades que en una conversa de barra de la Closca en Quique em deia que li feien molta por les pinyes perquè molts no en teníem encara gaire idea, perquè feia pocs anys en fèiem castells. Era cap allà el 2014, que com hem vist veníem de donar 19, 34, 26 i 26 camises noves els darrers anys. Jo portaria tres anys fent castells i pensava que ja era un expert, però ara que en porto més de deu m’adono que els castells mai deixaran de sorprendre’m i que calen més de 4-5 anys per llegir-los mitjanament bé.

A ny 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017 2018 2019 2020 2021 2022

Cami se s 13 19 34 26 26 18 17 15 17 8 2 18 17, 8

1 any 96, 2 88, 5 77, 8 94, 1 80, 0 52, 9 100 84, 2

2 any s 70, 6 76, 9 69, 2 61, 1 52, 9 46, 7 62, 9

Si ens fixem per franges (taula 4) —i d’aquí trec la gent nova, perquè la majoria es concentra en la franja que han vingut del 10 al 40, ja que la majoria van entrar cap al maigjuny i tan sols han viscut el 50 % de la temporada—, veiem el següent: la franja de les persones amb més assistència, té una mitjana d’11,8 anys. Són 39 fidels, el que moltes vegades anomenen el nucli dur de les colles. L’antiguitat és molt bona, et dona experiència al tronc i a les pinyes, però la ràtio és petita: 39 persones són poques, i si ampliem amb els que venen més d’un 40 % en sumen 64, que a moltes colles no els donaria ni per fer castells de gamma alta de set. Per assajar castells de vuit caldrien unes 65-70 persones amb més d’un 60 % d’assistència; aquesta temporada n’han sigut 52, però com dèiem no hi ha cap novat@. Així, doncs, la temporada que ve si no afluixem hi podríem arribar.

3 any s 78, 9 55, 9 42, 3 61, 5 55, 6 47, 1 25, 0 52, 3

4 any s 61, 5 73, 7 55, 9 42, 3 34, 6 10, 2 41, 2 45, 6

5 any s 61, 5 68, 4 47, 1 34, 6 26, 9 46, 7 47, 5

6 any s 61, 5 47, 4 44, 1 23, 1 23, 5 39, 9

7 any s 61, 5 47, 4 50, 0 11, 1 42, 5

8 any s 53, 8 52, 6 30, 8 45, 7

9 any s 46, 2 15, 4 30, 8

32, 4 47, 4 46, 2

Antiguitat 10-40 % 1-10 11-20 Més de 20

8 (18 %) 6 (21,5 %) 6 (55 %)

Si mirem la fidelitat dels castellers segons la seva antiguitat (tau-

la 5), veiem que els més antics de la colla, els que fa més de vint anys que hi són, ara són 11 camises les que han superat el 10% d’assistència: o són molt fidels o esporàdics, ja amb vint anys no es queden a mitges... Dels que en porten entre 11 i 20 poden veure que la majoria, el 57 % són molt fidels (el millor percentatge del grup dels més fidels el trobem en aquesta franja d’antiguitat), i gairebé el 80 % venen més del 40 %. El grup més voluminós són els que porten entre 1 i 10 temporades, amb 45 camises; en podríem destacar que el 82 % venen més d’un 40 % i que tenen el percentatge més baix del grup de menys habituals.

dístiques i us quedeu molt de temps, i que les 18 camises que hem donat enguany sigui la pitjor dada de la dècada vinent.

41-70 % 71-100 %

17 (38 %) 6 (21,5 %) 1 (9 %)

20 (44 %) 16 (57 %) 4 (36 %)

Assistència Mitjana Nombre 10-40 41-70 71-100 11,8 8,41 9,21 9,97 39 29 34 102 TOTAL Assistència Mitjana Nombre 10-40 41-70 71-100 11,8 9,76 15,65 12,11 39 25 20 84 TOTAL

I fins aquí les dades, espero que tota aquesta gent nova que ha entrat aquest any trenqueu totes les esta-

la seva antiguitat

Jo portaria tres anys fent castells i pensava que ja era un expert, però ara que en porto més de deu m’adono que els castells no deixaran mai de sorprendre’m

Ha sigut un any força complicat socialment per a la colla. A causa de la pandèmia ens trobàvem una colla a la qual li faltaven alguns integrants, que havíem deixat enrere el 2019.

L’època covid ha sigut difícil per a tota la colla, perquè hi havia gent que estava molt motivada però que per l’aturada d’assajos es va desenganxar. Som coneixedors que formem una entitat que enganxa, reenganxa i desenganxa constantment per motius diversos: crear una nova família, canviar de població i un llarg etcètera…

Per això sempre estem agraïts de veure gent coneguda (els que no acostumen a venir i venen quan poden, els que se’n van anar i han tornat, i els que només veiem i intercanviem picades d’ullet, salutacions, abraçades, riures o una petita conversa a plaça o cercaviles) que ens donen «un cop de mà si cal» tot i que aquell dia no vagin de blau elèctric; en definitiva, tots vosaltres.

Per tot plegat hem d’estar contents de la colla que tenim. Entre tots hem aconseguit motivar gent nova perquè se sumi a nosaltres i hem sigut capaços de crear un ambient agradable per a les persones o famílies que venen i han vingut a compartir amb nosaltres «la colla» es quedin al nostre costat.

Començàvem l’any amb una pròrroga dels «càrrecs anteriors», esperant una resposta favorable per continuar aixecant la colla perquè no es dissolgués.

El 5 de febrer «va sonar la flauta». Feien una passa endavant dues persones que tenen una llarga trajectòria a la colla i que se l’estimen. La Marta, el Rai i altres fidels incondicionals van decidir no deixar la colla que tant els ha costat aconseguir (molta gent ha apostat per la colla des del començament, des de la meitat i des del moment actual, els que ja no hi són i els que continuen entre nosaltres). I va ser una de les millors decisions preses en la història dels cargolins: la resistència cargolina!!!!

Gràcies a aquesta decisió, la colla va obrir els ulls del que vam ser i hem arribat a ser, i la veritat és que aquell dia… És l’únic que hem vist la colla… tocada.

Després d’aquella meravellosa empenta, dinamització va començar a treballar de cara a poder donar resposta a les necessitats de la colla i poder anar organitzant la part social.

El 19 de febrer vam fer la calçotada cargolina. Com cada any, és un bon moment per veure cares conegudes, fer retrobaments inesperats i autodisfrutar de tothom, perquè és aquí quan cada persona hi posa el seu granet de sorra en un moment

Rua de Carnestoltes

o un altre, dins dels diferents equips formats.

El 26 de febrer, Carnestoltes. Enguany ens vam flipar, perquè no hi havia gaire devoció per fer la carrossa, pel que semblava, però com sempre allà estàvem uns quants intoxicant-nos d’esprai per poder arribar a aconseguir la carrossa més còmica (guinyo, guinyo) de la rua.

El 2 d’abril vam fer l’animació infantil a la plaça de la Closca, que va tenir força bona acollida entre els centres escolars del poble gràcies a aquella petita filtració d’informació als xats de «mamis i papis». Alguns nous integrants van tenir la primera presa de contacte amb la colla aleshores.

El 22 d’abril, sopar mexicà a la Closca. Vam muntar un corrido mexicano al «Mer-carronya» per omplir el carro i fugir cap a la Closca, on hi va haver un munt d’acollida, amb ambientació d’aquell lloc.

El 6 de maig, «pa amb embotits, i per postres, garrotins». Quina millor nit que aquella per convidar a sopar els nostres col·legues de la colla de Diables perquè ens amenitzin un sopar amb garrotins? Així, vam fer una bona rotllana en què volaven les

directes i les indirectes en tooooots els sentits. Fins la Naima de canalla en va fer més d’un cop, de garrotins! Aquí hi ha fusta, senyors!

El 28 de maig, Diada del Local. No vam aconseguir fer la diada i la festa a la plaça de la Closca, però després de passar una miqueta de calor a la plaça de Catalunya vam anar volant cap al local per fer una de les dues grans liades fiesteres de l’any. Ho vam petar taaaaant, que el DJ Veas va haver de muntar la taula a l’interior per no aturar la festa (mai a la vida havíem vist tanta gent dins la Closca com aquell dia, flipant seguim).

El 24 de juliol, Festa Major de Santa Magdalena! Paelleta i DJ Uri Veas a la cabina altre cop! No va ser tan èpica com l’anterior, però es va gaudir al màxim.

Al setembre, Festa Major de Sant Mateu! Vam anar lligant totes les activitats que s’anaven desenvolupant al llarg de tota la setmana: torns a les Tres Esplugues, prèvia neteja de la Closca, comando Closca després de la diada…

S’han fet els esmorzars a la Closca abans de diades a casa o als pobles limítrofs, per part del nostre equip d’esmorzars, que s’ha anat

adaptant a la demanda innovant ni més ni menys que amb tres opcions d’esmorzar: carn, embotits i dolços! Gran equip, amb ganes de créixer i d’aconseguir tal renom que provoqui en les colles convidades ganes de tornar a compartir l’esmorzar amb nosaltres!

Hem tingut moments bons, boníssims i d’altres de no tan bons, dins de voler aconseguir la màxima organització, però com tot… s’ha de girar la truita de l’altra banda perquè no ens torrem els que ja som en una banda…

Ara us toca ajudar a tocar el cel a vosaltres d’una manera o una altra! Entre tots és més fàcil!

Gràcies a totes aquelles personasses grandíssimes que han estat durant l’any donant un cop de mà a l’hora de muntar taules, enganxant cartells, comprant, fent torns de barra, cuinant i servint paella, netejant i llençant les escombraries i fent la feina prèvia, com ara presentant instàncies i un llarg etcètera. Valéis un valer, sense vosaltres no hauria sigut possible! I, com no… Al comando bar, que ha fet les comandes, reomplert neveres, etc., perquè tot estigués llest per a les ocasions.

GRÀCIES!!!

La recepta secreta de la paella per a deu mil persones per fi és revelada!

CLIXÉ D’ACTIVITATS

Aquest 2022 hem viscut una tornada plena d’activitats, des de les més castelleres fins a les més variades i divertides, que ens han permès gaudir de la gran família cargolina.

Cargolins al Concur7

El 25 de setembre es va celebrar el Concur7 a Torredembarra. Una petita expedició de dotze cargolins ens hi vam desplaçar per donar un cop de mà a les pinyes dels Matossers de Molins de Rei, tornant així l’ajuda que vam rebre per Santa Magdalena.

Jo encara no era membre de la colla quan vam participar (i guanyar) en el Concur7 del 2011, i tenia molta curiositat per viure’l en directe. Vaig notar que hi havia moltes ganes de concurs en les colles participants i que es respirava força nerviosisme en moltes d’elles. Els Matossers ens van indicar les nostres posicions a cada pinya i, malgrat que el 3de7 amb agulla els va quedar en carregat, la seva actuació va ser prou bona i van quedar en setena posició completant el 3de7 i 4de7.

Els Nois de la Torre i els Castellers de Berga van mantenir un pols molt interessant durant tot el concurs i, finalment, van compartir la primera posició amb la mateixa actuació: 7de7, 5de7 i 4de7a.

Figueres va patir una caiguda molt lletja de 3de7a que va fer aturar una estona el concurs, i Castelldefels va obsequiar els presents un 5de7 que van salvar èpicament d’una llenya segura (si no l’heu vist, us recomano que el busqueu a YouTube).

Aquest Concur7 va ser un bon aperitiu del que havia de venir una setmana més tard a Tarragona, però això ja ho llegireu en un altre article!

Animació infantil

Dinar postdiada

Concurs de diumenge

Als Karts de Sant Just Diada de Tots Sants

Joan Catalán, Masche

La Closca

Ara us explicaré el secret més ben guardat de les cargolines i els cargolins, que, com la majoria ja sabreu, es tracta del seu cau: la Closca. La Closca és el nostre local social i el nostre principal lloc de reunions. Aquí les hem vist de tots colors, però també és on impera la llei de Laudio, «el que passa a la Closca es queda a la Closca».

A principi de temporada, cap al febrer, les ganes de retrobar-nos donen lloc a la mítica calçotada cargolina, en què la suma de la feina de tots, uns cuiners de primera i la salsa de calçots de la Vella fan que comencem llepant-nos els dits.

A partir d’aquí, el calendari d’activitats es descontrola i la Closca ja no s’atura. Així, cada divendres després

d’assaig obrim per sopar, fer petar la xerrada, comentar l’assaig, parlar de la diada següent, posar a parir la tècnica, criticar la junta… I mentre s’allarga la nit, els més petits de la colla fan els honors als sofàs somiant com coronaran el següent castell a plaça.

Després de les grans actuacions que habitualment fem a les dues festes majors i de les diades a casa, la jornada toca sostre amb unes extraordinàries paelles que ja voldrien al Celler de Can Roca. Un cop recollit tot, la tarda dona pas a compartir en germanor una quarta ronda en què, ara sí, podem gaudir de tot allò que ens hem perdut a plaça.

Hi ha altres festes importants de la temporada, com el Dia de la Colla o la Diada del Local, en què rebem el «su-

port incondicional» de l’Ajuntament.

Pel pont de Tots Sants vam celebrar la Castanyada, en la qual no pot faltar mai la paperina de castanyes i el gotet de moscatell per anar-nos entonant…

D’aquesta manera, entre festeta i festeta es van succeint diversos esmorzars, tastets i els partits del Barça, en què el nostre tribunero per excel·lència, el Cardona, deixa anar el típic comentari «Aquest any no guanyarem res» a cada atac del rival.

La temporada conclou de manera oficial amb el merescut sopar de Nadal, en què totes i tots ben guap@s ens reunim per degustar una espectacular escudella mentre anem conspirant respecte qui encapçalarà la nova junta i tècnica. Us hi esperem!

Fent entrepans

Ballant amb PD Puente

Els mestres paellers Nit de màgia

Sònia mami

Esmorzars cargolins

Ja fa uns anys que uns quants cargolins i cargolines ens reunim a les diades a casa per fer un esmorzar de germanor, passar-nos-ho bé i anar tots plegats a plaça.

Aquesta temporada ho hem fet quatre vegades: Can Vidalet, Santa Magdalena, Sant Mateu i Sant Just. Així, per Can Vidalet i Sant Just l’esmorzar el fem els membres de la colla a la Closca. Per Santa Magdalena i Sant Mateu els fem a Can Tinturé i al Robert Brillas, ja que són esmorzars en què, tot i que ens n’encarreguem nosaltres, es fan oberts a altres entitats de cultura popular del poble, músics…

UBUNTU

Equip d’esmorzars

El menú principal de l’esmorzar típic cargolí és carn a la brasa, però sempre hi ha altres opcions i novetats, com aquest Sant Just, on vam introduir el menú de pa amb tomàquet i embotits, així com l’esmorzar dolç.

D’aquesta manera, en el grapat d’anys que portem fent els esmorzars hem passat de les mítiques seques del Mora als callos de Casa Castro.

Val a dir que l’esmorzar cargolí, a part de ser una estona divertida en què gaudim en companyia, integra els principals valors castellers. Així, la força la demostrem a l’hora de transportar les maleïdes barbacoes. L’equilibri, en aquest

cas nutricional, queda fet miques si fem cas a la ingesta calòrica diària recomanada per l’OMS. El valor es pressuposa només pel fet de matinar un diumenge sabent el dia que ens espera. I el seny queda demostrat veient la quantitat de vi que consumim durant l’esmorzar.

De cara a les properes temporades ens agradaria augmentar el nombre de persones als esmorzars, ja que tenim al cap un munt de noves idees que no us podeu perdre. Segurament trobareu una manera més sana de començar una jornada de diada castellera però, amb nosaltres, de bon tros, us ho passareu molt millor. Animeu-vos, que us hi esperem!

Pèsol

LA CASA DE CASTELLS

Enguany, les colònies han sigut diferents, plenes d’activitats i proves tot seguint un fil conductor: La Casa de Castells – Atracament a l’Ajuntament. L’objectiu final era aconseguir robar la caixa forta que contenia la subvenció per tal que cada equip pogués formar la seva tècnica i junta i fer un projecte amb cara i ulls per a l’any vinent. Amb aquest propòsit, el lideratge de la colla es va disputar en una lluita entre quatre equips. Cada equip el liderava un professor, que era el mentor per ajudar-los a aconseguir el premi.

Cada equip es va vestir per a l’ocasió, hi havia delinqüents de tots els tipus: perroflautes antisistemes, cayetanos, lladres convencionals i pirates. I van mostrar les seves millors armes sobre el terreny de joc, superant les diferents proves per tal d’aconseguir el plànol, la clau, els objectes per okupar l’Ajuntament i, finalment, la caixa forta. Per acabar, vam celebrar-ho amb el tan esperat cabaret, que no va deixar indiferent a ningú. Els quatre equips van arrencar molts riures i aplaudiments entre el públic amb les seves actuacions.

Els pirates van fer un xou musical digne de Got Talent, vestits de negre amb llums fluorescents i, ballant al ritme d’un repertori musical molt divers, van acabar sent els guanyadors del cabaret d’enguany. Enhorabona, equip Collbató!

Els lladres van recrear un xou televisiu de preguntes i respostes del món casteller amb dos concursants de cada equip. L’espectacle intercalava les preguntes amb actuacions que aportaven pistes als concursants. Les perspectives no eren gaire elevades, però aquest equip va aconseguir improvisar una actuació que va fer esclatar de riure al públic i fer-nos passar una estona molt divertida.

Els cayetanos van impactar amb el seu abecedari digne de Vox, que no va deixar a ningú indiferent, i uns gags d’escenes quotidianes dels barris alts amb Luisvi inclòs que van despertar el riure del públic. Van finalitzar l’espectacle amb un ball divertit ple de cançons… Ja us podeu imaginar quina mena de cançons!

Els perroflautes van deixar tothom fascinat amb les seves habilitats de telecinesi, i fent trucs de màgia que semblaven impossibles van aconseguir tota l’atenció i l’ovació dels espectadors. Va ser un xou molt divertit i ple de sorpreses.

Després de les actuacions dels grups, vam sortir els professors i, llançant paperets pels aires com si fossin bitllets, vam entregar les lletres de les cançons a tots els assistents al cabaret perquè poguessin cantar amb nosaltres. Vam versionar Bella ciao i el hit més conegut del 2022, com ja haureu vist tots…

Després del cabaret vam fer gresca i xerinola unes hores més, però no

gaires, que l’endemà ens esperaven noves activitats! Al matí vam proposar diversos plans per a tothom: uns quants cargolins vam fer una excursió fins al dolmen, que són unes pedres mil·lenàries molt ben posades i molt boniques de visitar, i un altre grup vam anar a visitar la Fira del Bosc i la Pagesia de Vallgorguina. Vam comprar fuets i secallones i vam poder veure els gegants.

Al migdia ens vam tornar a trobar a la casa Can Clarens per fer tots plegats un vermut electrònic, que teníem previst que fos una mica chill-out, però vam acabar «perreando» La gasolina.

I, amb tot plegat, el cap de setmana va passar en un tancar i obrir d’ulls. Gràcies, moltes gràcies a tothom per l’entrega i l’entusiasme, per donar-ho tot a les proves i fernos veure que tota la feina pagava la pena! Sou els millors, colla!

Per acabar, només ens queda dir… CAAAAARGOLINS, l’any que ve tornem a ser de vuit…

Els professors (Vallirana, Collbató, Papiol i Corbera)

Especial pandèmia

L’activitat social i castellera del 2021

Primer castell postpandèmia 3de6 durant el toc d’inici de Santa Magdalena

‘I HAVE A DREAM’

«I

have a dream» es deia un Excel que havia fet al curro amb les coses que anava apuntant per millorar i amb un organigrama de junta i tècnica, per si un dia em presentava com a cap de colla. Amb aquest títol, el 15 de desembre del 2019 vaig crear un grup de WhatsApp amb l’Ana i l’Àlex, que ja havíem començat a parlar d’una hipotètica candidatura; també vaig ficar-hi la M. Luz i l’Alfons, que fins a aquell moment no en tenien ni idea, però es van sumar ràpidament al projecte. Allò va ser el punt de no retorn, teníem tres setmanes per parlar amb la gent i formar una candidatura, una candidatura plena de reptes: tècnicament volíem recuperar els castells de vuit i socialment volíem que el màxim de gent treballés per la colla, bé formés part de la junta o la tècnica o bé formés part d’alguna comissió. Van ser unes setmanes prèvies plenes de reunions i sopars a casa amb l’Ana planificant la temporada, els castells que faríem a cada diada de l’any, el nostre 4de8 ideal sota el qual treballaríem, les proves per assaig durant la temporada i mil somnis més.

Començàvem forts: el 7 de març amb una calçotada en què érem més

de 100; actuació el diumenge a Barberà, on vam portar dos castells de set amb tan sols dues setmanes d’assaig. Però els primers entrebancs ja apareixien: la Marta (la nostra ObiWan Kenobi als troncs) es va trencar la cama, el sostre de la Nau va sortir «volant» unes hores abans de l’assaig de divendres i un virus que li deien «coronavirus» començava a omplir les notícies del país.

I va arribar el dimecres 10 de març: a mig assaig ens va arribar un comunicat de la CCCC que recomanaven no assajar... Gabinet de crisi: «Què fem si ja portem mig assaig?» «Doncs tranquils, que això no serà res greu, si no l’haurien prohibit...». Recordo acabar l’assaig i dir a la colla que estiguessin atentes perquè la coordinadora havia recomanat no assajar durant uns dies, que potser estaríem 10 o 15 dies aturats i prou... D’aquell vespre recordo que l’Ona va fer un assaig espectacular i que vam creuar quatre proves netes de 6 (veníem d’un 2019 que en travessàvem molt poques o cap per assaig); que el Rai no em parlava i jo, per fotre’l, li preguntava a cada prova si estava ben quadrada, i amb la boca petita em deia que sí o que no, però sobretot recordo la por que amb aquests 10 o 15 dies es tallés aquella dinàmi-

ca ascendent que portàvem... 10 o 15 dies, pensàvem…

Els dies següents tot va canviar a una velocitat brutal... L’Ajuntament l’endemà va decidir tancar la Nau 15 dies; els contagis i morts van començar a créixer exponencialment; els hospitals i centres d’atenció primària començaven a estar col·lapsats, el personal sanitari, desbordat, fins que al cap de quatre dies ens van confinar a tots... Els dies que es convertirien en setmanes, les setmanes en mesos... De mica en mica, ens anàvem adonant que aquells 10-15 dies serien una mica més, però poc podíem planificar, ja que cada setmana canviaven les notícies, les normes i les esperances.

Sempre dic que mai estàs del tot preparat per ser cap de colla, i molt menys per ser-ho durant una pandèmia. La junta i comunicació es van trencar el cap i van provar de fer tot el que creien que podien fer en aquella situació excepcional, però la realitat de la colla és que som persones tan diferents que a totes ens uneix el mateix objectiu, alçar castells, i a banda d’això a uns quants els agrada la muntanya, a d’altres les bicis, uns som més de futbol i d’altres més de futbolí... I, malauradament, ja intuíem que aquella afició que

Jesús Fernández, cap de colla de pandèmia

ens unia a totes seria de les darreres activitats a tornar a la normalitat. Així vam passar el 2020 trobant-nos en petits grups fent caminades per Collserola, algun vermut, sortida en bici a la platja, etc. Sort de la Tere, que encara treia forces en sortir de l’hospital. Desesperats per obrir la Closca quan fos possible, amb un Ajuntament que no donava cap facilitat per fer-ho: nosaltres intentàvem adaptar qualsevol protocol de la Generalitat i agafarnos-hi per poder obrir, però tot eren traves per part del consistori.

Eren dies que tots trèiem el Nostradamus que portem dins per endevinar què passaria un cop acabés la pandèmia amb la colla: si perdríem gaires camises perquè la gent tindria ganes de fer altres coses o si en guanyaríem perquè tindrien moltes ganes de fer castells. Si passat l’estiu tornarien els castells o si ja seria el 2021, i si quan arribés aquell moment tindríem colla o no, perquè anava passant el temps i veies la colla amb menys múscul i més dispersa, amb una moral molt minvada perquè cada vegada vèiem més clar que els castells trigarien a tornar.

I així, entre onades que venien, marxaven i tornaven a arribar, ens vam plantar al 2021. De les 25-30 persones que formen part d’una tècnica i junta, en quedàvem pocs al timó. Sense gaire formació en pandèmies, vam

decidir que no era moment de convocar eleccions, que tocava fer-les a principis del 2021, i que continuaríem endavant un any més o fins que tornessin els castells al 100%, i si la Mari Luz, l’Àlex, l’Alfons, la Bego i el Paco hi eren, era impossible dir que no.

Les caps de canalla, la Rosa i la Sònia, per sort, tampoc s’aturaven mai, i tot i que l’equip que havíem format al principi de la candidatura ja l’havíem mig perdut pel camí, van alimentar el tió durant el Nadal, que va cagar unes mascaretes cargolines que feien goig, i com si fossin reines d’Orient les van repartir casa per casa. Excursions pel costat fosc de Collserola amb el Xavi Arias, la pedalada a la platja del Prat, excursió al Tibidabo, vam acabar la temporada amb unes colònies i el sopar de Nadal de canalla a La Closca de 10. Mai els

podrem agrair prou el que van fer, amb el suport d’unes «paves» (Izar, Zoe, Carla i Laia) que, tot i que continuaven sent canalla encara, ens van donar un cop de mà brutal per tirar endavant els assajos, les excursions, les colònies i el sopar, amb la col·laboració de les «paves grans» (Júlia, Mariona i Nora), que van formar el veritable equip de canalla del 2021.

Si parlem de castells, fins al maig no ens van deixar reprendre l’activitat, en un principi en grups bombolla de vint, que després de valorar-ho vam decidir que serien tan sols assajos de canalla. Al juliol vam fer una passa endavant i vam organitzar un parell de grups bombolla més de 25, ja d’adults per fer tres pilarets a les festes de Santa Magdalena.

En tornar de vacances al setembre, els assajos continuaven en

grups bombolla, per tornar a fer pilars a la Festa Major, però els dies previs a Sant Mateu van començar a dir que el Procicat ampliaria els grups de 25 a 160 i llavors es podrien fer castells després d’un any i mig. Potser si fèiem assajos «normals» dimarts i dijous podríem fer castells per Festa Major. Però passaven els dies i el conseller no signava el canvi de normativa, i sense aquella signatura no entrava en vigor. Ni dimarts ni dijous es van poder ajuntar els diferents grups bombolla; és a dir, que ni la canalla ni el tronc ni la pinya havien treballat junts.

dies que

amb la colla

Quan tot feia pensar que no faríem castells per Sant Mateu, a la moscatellada, quan ja era gairebé mitjanit, després que l’Ana encengués la metxa, la traca no va deixar de tronar... La Sònia la volia liar... PUM!!! La Junta de la Coordinadora ens deixava canviar un pilar pel castell trastocant el tempo del toc d’inici... PUM!!! El Fran (tècnic de l’Ajuntament) va confirmar les ambulàncies... PUM!!!! La pinya amb els confirmats a l’app la veia viable... PUM!!!! La tècnica diu que endavant... PUM!!!!! Endavant, doncs, si els consellers firmaven el divendres matí faríem castell al toc d’inici.

A les 6.30 del matí ja tenia al Rai al WhatsApp, ajudant-me amb el que havíem de fer: que si nota de premsa, que si ell la mouria a TV3 i RAC1... Un matí d’autèntica bogeria entre la feina, el Josep que encara dormia, activar la colla, que no en sabia que res encara, i havíem de saber qui tenia pauta de vacunació completa,

etc. Cap al migdia, quan ja ho teníem gairebé tot lligat, el conseller signa i s’aixeca el Josep i traiem la nota de premsa. A primera hora de la tarda ja començo a rebre les primeres trucades de diferents revistes de castells, RAC1 i de RTV Vilafranca —que per casualitat un casteller de Vilafranca és amic del Pèsol—, que volia saber si era veritat la notícia que els Cargolins faríem el primer castell de la represa, perquè Vilafranca acabava d’anunciar que farien castells dissabte i que serien els primers de la represa…

Amb la Sònia vaig passar la tarda a La Closca repassant l’assegurança de la colla, les pautes de vacunació i tots els detalls per acabar-ho de lligar, traient els nervis i rient de tot plegat amb el Rai, que havia vingut a netejar les fulles del pati... I la resta ja és història: la banda va tocar l’«Entrada a plaça dels Castellers d’Esplugues» i nosaltres vam descarregar el primer castell al país després d’un any i mig... I tornada a la bogeria de trucades, felicitacions, les xarxes bullien amb el sorpasso dels cargolins als «lagartos» i a celebrar-ho que era Festa Major... La notícia va sortir fins al TN Migdia de dissabte a TV3, amb el vídeo del 3de6, i per unes hores vam ser líders del rànquing casteller.

I la roda va començar a girar i la tècnica hivernada es va haver de despertar: tornaven els assajos de pinyes i troncs, però com passa sovint, quan fa molt de temps que estàs aturat, tot fa pujada. No faltava gens per acabar temporada i potser tornar a reeducar la colla, com volíem quan

ens vam presentar, era complicat en un mes i mig. Així doncs, renunciant als nostres principis, però com que trigàvem més a explicar-ho que a fer-ho, vam carregar-nos de petites feines, que potser entre molts no haurien estat gaire, i vam tirar endavant per acabar la temporada de la millor manera possible: amb dos castells de set al Poble-sec, el 3de6 per sota i el pilar de 5! Brutal, d’on veníem!

Aquí voldria destacar la feina de pinyes per portar gairebé 80 camises a aquella actuació (el 2019, el darrer any abans de la pandèmia, n’érem 83), la feina que va haver-hi al darrere pocs la saben.

La temporada la vam allargar un parell de divendres més, on teníem els xefs d’Estrella Damm i Michelin. Però la covid encara ens jugaria la darrera malifeta i ens va deixar sense un sopar de Nadal que hauria sigut la cirereta del pastís d’una temporada curta però intensa, amb la satisfacció d’haver arribat a port sans i estalvis i amb les butxaques mig plenes. Tot i que les darreres setmanes, amb un guió digne d’una pel·li de Hitchcock, vivíem amb l’ai al cor per si la colla desapareixeria, i tot aquell esforç no hauria servit de res. Però la pel·li va tenir un final feliç (amb el permís de l’Àlex, la Marta i el Rai and company), i aquest any la maquinària va agafant força i velocitat.

Gràcies a totes les que vau posar el vostre granet de sorra durant aquells dos anys de pandèmia, que espero que mai més no es torni a repetir. Que el ritmo no pare! Amunt!

Eren

tots trèiem el Nostradamus que portem dins per endevinar què passaria un cop acabés la pandèmia

Caminades castelleres

Durant el període de pandèmia es van organitzar algunes caminades pels voltants d’Esplugues amb la intenció de mantenir el contacte social de la gent de la Colla. Vam mirar de fer itineraris per a tothom, amb una durada màxima de dues hores a un ritme tranquil i amb un desnivell assequible, recorreguts per pistes amples i evitant els corriols i llocs més complicats.

Coneguem el terme municipal (I)

14 d’abril del 2021

Vam dedicar la primera caminada a conèixer una part dels límits del nord del terme municipal d’Esplugues. Sortint de la Closca, vam anar a trobar l’avinguda del Baix Llobregat, límit amb Cornellà i Sant Joan Despí, per continuar cap a l’avinguda del Dr. Ribalta, límit amb Sant Just Desvern, i després pujar pel carrer de la Nostra Senyora de Lourdes i el carrer de Picalqués, al barri de la Miranda, que ens van fer suar una mica, fins a arribar a la plaça Mireia, on vam donar per finalitzat aquest recorregut. Vam tornar al centre passant per Can Picalqués (Torre dels Lleons) i el carrer de la Via Augusta fins a la plaça de Santa Magdalena, on ens vam acomiadar fins a una altra.

Coneguem el terme municipal (II)

21 d’abril del 2021

Com a continuació de la primera caminada, aquesta vegada vam anar a conèixer els límits del municipi a partir de la plaça Mireia. Sortint de la Closca, vam anar a trobar la pujada per la carretera cap a Sant Pere Màrtir. Arribats a la plaça, ja per pista, vam pujar al cim i vam fer una visita a les bateries antiaèries que s’hi conserven. Tot seguit vam baixar una mica pel corriol que marca els límits amb Barcelona i poc després el vam deixar a un costat per baixar per la pista asfaltada que porta del cim a la carretera de les Aigües, per on vam continuar fins a arribar, un altre cop, a la plaça Mireia, des d’on vam tornar a la plaça de Santa Magdalena.

Paco Duran

La penya del Moro 25 d’abril del 2021

En la tercera excursió cargolina vam pujar a la penya del Moro. Sortint de la Closca, vam anar a trobar la Rambla de Sant Just i vam seguir pels carrers Miquel Reverter i Onze de Setembre. Vam passar al costat del Poliesportiu de La Bonaigua i vam continuar pels carrers de la Ginesta, dels Til·lers i del Pont fins a arribar a la pista que porta a la penya del Moro. Després de fer unes boniques fotos, vam tornar pel mateix camí cap a Esplugues i la Closca.

La Salut 7 de maig del 2021

Va arribar el mes de maig i aquest cop vam fer una excursió a l’ermita de la Salut. Com ja és costum, vam sortir de la Closca, aquest cop per anar a trobar la Rambla de Sant Just i, després, els carrers Miquel Reverter i Onze de Setembre. Vam tombar a l’esquerra pel camí de la Riera de Sant Just i vam passar al costat de la masia de Can Gelabert per continuar per una bona pista fins a arribar a l’ermita de la Salut. Després de visitar l’exterior de les instal·lacions, que estaven tancades per la situació sanitària, vam tornar cap a Esplugues pel mateix camí.

El Remolar

8 de maig del 2021

Aquest cop vam sortir en cotxe des de la Closca i vam anar a l’aparcament que hi ha a prop de l’estany del Remolar, al municipi del Prat. La visita estava organitzada pel Jordi Figueras, que ens va fer una explicació de tot el que podem trobar en aquest espai natural. Vam anar visitant els diferents espais, on vam gaudir tranquil·lament de l’observació de totes les espècies que habiten el delta del Llobregat. Vam fer un munt de fotografies des dels diferents observatoris que anàvem trobant, on també hi havia moltes persones aficionades a aquesta activitat. Després de fer el recorregut de tot l’indret, vam tornar cap a Esplugues.

Pantà de Vallvidrera

14

de maig del 2021

En la sisena caminada cargolina vam sortir en cotxes des de la Closca fins a la plaça Mireia, on vam començar a caminar. Vam anar tota l’estona per la pista de la carena de la muntanya, passant pel turó d’en Corts fins a arribar a Vallvidrera. Vam continuar pel carrer del Mont d’Orsà i ens vam desviar a l’esquerra pel carrer de la Ginestera i, més endavant, pel de la Fonolleda. Vam baixar unes escales i vam arribar al camí de la Múrgola. Un cop al pantà de Vallvidrera, vam fer unes quantes fotos d’aquest indret amagat i que guarda algunes històries curioses. Vam tornar cap als cotxes pel mateix camí d’anada.

Salt de la Rierada

21 de maig del 2021

Aquest cop vam sortir en cotxe des de la Closca fins a Molins de Rei, on vam començar la ruta des de l’avinguda de Collserola. Vam deixar els cotxes i vam enfilar pel carrer d’Estefania de Requesens i després per una pista ampla. Vam passar pel costat del circuit de motocròs El Terral i vam anar seguint les indicacions que trobàvem. Pel camí encara hi ha alguns camps de conreu. Vam arribar al salt de la Rierada, que en condicions normals ofereix un bonic salt d’aigua i un lloc fresc per passar una estona. Vam fer les fotos corresponents i vam girar cua pel mateix camí cap als cotxes i Esplugues.

El centre històric d’Esplugues

28 de maig del 2021

La darrera excursió del mes de maig la vam fer de la mà d’en Josep Florenza, gran coneixedor i estudiós de la història d’Esplugues, que ens va portar pels llocs, carrers i edificis més emblemàtics de la vila. Vam començar la ruta a la plaça de Santa Magdalena i l’edifici de l’Ajuntament, vam pujar pel carrer de l’Església i ens vam anar aturant a Can Tinturé, la plaça de les Moreres i la plaça Pare Miquel d’Esplugues. En Josep ens va explicar la història dels edificis de Can Casanoves, l’actual convent de Montsió, Can Ramoneda i Can Cortada. Vam continuar la ruta baixant pel carrer de Montserrat, on hi ha les masies de Can Cargol i de Can Bialet, fins a Laureà Miró, on va acabar aquesta petita ruta.

4

Torre de Collserola

de juny del 2021

Vam sortir en cotxe fins a la plaça Mireia, des d’on vam agafar la pista que porta per la carena de la muntanya fins a arribar al turó d’en Corts. Vam continuar fins a Vallvidrera pel carrer del Mont d’Orsà, i carrer de les Alberes amunt vam passar pel costat de l’estació del funicular de Vallvidrera. Vam anar fent pel camí de Vallvidrera al Tibidabo i, en una breu però intensa pujada, ens vam plantar al peu de la Torre de Comunicacions de Collserola. Vam fer la tornada pel mateix camí d’anada, on vam saludar una família de porcs senglars al mirador del turó d’en Corts, on vam fer una breu parada per visitar el petit oratori de Santa Maria de Collserola.

Les mines d’aigua d’Esplugues 11 de juny del 2021

En aquesta ocasió en Josep Florenza ens va acompanyar per conèixer el traçat d’una de les diferents mines d’aigua del nostre municipi, la mina de les Monges. Vam sortir de la plaça de Santa Magdalena i vam pujar pel carrer de l’Església fins a la plaça de la Constitució, on es veu l’entrada a aquesta mina d’aigua, que baixa des de la Miranda. Continuant cap amunt, vam arribar a dalt del carrer del Doctor Ferran i vam seguir pel carrer de la Tramuntana, on es troba l’inici de la mina d’aigua. Vam baixar al centre del poble pels carrers de Santa Anna i dels Germans Serra, des d’on vam contemplar una bonica vista de la ciutat.

LA SAM FA CASTELLS

El llibre dels Cargolins

Eulàlia Batet i Mari Luz Caparrós

La Sam ha entrat a les nostres vides per quedar-s’hi. Cargolina de cap a peus, es passeja per la Nau i a vegades per la Closca sense deixar-se veure. Sense mostrar-se i acompanyada sempre pel Banyut. La coneixes?

I és que «el que més li agrada a la Sam és fer castells». I encara diria més, perquè mira què li diu al Banyut en la darrera pàgina, un cop acabada la temporada d’enguany: «Soc molt, molt feliç de formar part d’aquesta gran família!».

Per als que encara no la coneixeu, la Sam és filla dels llargs dies de primavera quan no podíem fer castells, i fou batejada per la canalla de la colla en les primeres colònies postpandèmia. És una de les moltes acotxadores que han passat per la colla, però aquesta és una mica diferent: dibuixada per la Georgina Harster i viva gràcies a les paraules de la Júlia Viladot, la Sam és la protagonista del conte La Sam fa castells. Viu les festes d’Esplugues amb els Cargolins. Un conte que ha sortit a la llum aquest hivern amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i amb el suport de l’Ajuntament d’Esplugues, i que el podeu trobar a les llibreries, a les biblioteques i també al nostre local social.

Es tracta d’un conte protagonitzat per castellers i castelleres imaginaris de la nostra colla, adreçat a nens i nenes i també a adults que vulguin acostar-se al fet casteller i a les festes de la vila d’Esplugues. La Sam assaja, encara les diades amb nervis, viu les festes amb emoció i comparteix el valor de l’esforç i les alegries amb la colla. Permet aprendre el llenguatge propi del món casteller amb el vocabulari que hi ha a les darreres pàgines i tenir accés a les músiques populars pròpies de les festes de la vila d’Esplugues.

És també un mitjà per aprofundir en el coneixement de la vida associativa i cultural a través de la colla castellera i afavorir, així, el creixement personal i emocional dels nens i nenes a partir del treball dels valors i emocions propis del fet casteller.

El conte forma part d’un projecte subvencionat per l’Ajuntament d’Esplugues més global de dinamització cultural i educativa adreçat als infants de les escoles de la vila. Parteix de l’experiència de la colla en el treball emocional amb els infants, té en compte altres iniciatives semblants desenvolupades per altres colles castelleres de Catalunya, sota el paraigua de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, i s’adapta al marc curricular de l’ensenyament obligatori

vigent, per tal que pugui ser implementat fàcilment en totes les escoles d’Esplugues.

El llibre té com a objectius:

• Donar a conèixer el fet casteller com a part de la cultura popular catalana, posant l’accent en les seves manifestacions a la vila d’Esplugues.

• Descobrir i desenvolupar els valors socials que aquesta transmet.

• Aprofundir en el coneixement de la vila d’Esplugues a través de la seva colla castellera.

• Identificar els sentiments i les emocions, individuals i col·lectives, inherents al fet casteller.

A més, el projecte inclou:

• Presentació i entrega del conte a les escoles públiques i concertades d’educació primària d’Esplugues.

• Elaboració d’una guia didàctica virtual del conte per a les escoles d’educació infantil i primària d’Esplugues.

• Dinamització d’un taller-activitat «M’emocionen els castells» d’educació emocional, atractiva, significativa i adaptada al marc curricular, basada en el fet casteller adreçat a les escoles d’educació infantil i primària d’Esplugues.

A la colla treballem amb el convenciment de la potencialitat del fet casteller com a instrument per al coneixement i la participació activa dels habitants d’Esplugues en la seva ciutat i en les activitats culturals

que s’hi duen a terme, així com de la seva capacitat per contribuir al creixement integral dels infants i, específicament, al seu treball emocional.

Amb l’edició d’aquest conte oferim un element més per treballar no només en valors i les emocions, sinó que també contribuïm al fet que els infants d’Esplugues coneguin i estimin la vila. Conèixer la vila i participar en les seves activitats culturals, explicades de primera mà per espluguins i espluguines que formen part del teixit cultural de la vila, permetrà a la llarga que els infants aprenguin a valorar i estimar el seu entorn més proper.

Regalar castells, compartir la colla i obrir encara més el fet casteller a la vila d’Esplugues. No sabem si ha estat bona idea, si ho hem fet bé o si això no porta enlloc. De fet, és només un bocí més. Un nou intent més d’agrair la feina feta per tots i cadas-

cun els membres de la colla, que fan que fer castells sigui possible. I el que sí que sabem és que ens hi hem esforçat i hem treballat de valent per fer-ho possible.

Els castells són emoció i treball, són autosuperació i solidaritat, són esforç i diversió. Són fer una pinya entre tots plegats perquè la colla pugui tocar el cel amb els capcirons dels dits del més petit de tots. Una colla castellera és un lloc on s’aprenen de manera natural els valors de treball individual i col·lectiu per aconseguir el que semblava impossible. En una colla aprens, treballes, rius, plores i et fas gran com a persona. Aquest conte és un tast molt petit del que pots trobar en una colla castellera.

Esperem que t’agradi!

Presentació a la Biblioteca Pare Miquel

Seguim gaudint-te

Sergi Pont

L’

11 de juny es va complir una dècada des que el Pau se’n va anar. Deu anys en què han passat moltes coses: algunes de memorables, com el primer 2de7 descarregat o l’estrena del 4de8 i el 3de8; d’altres que han marcat la colla, com la mort d’altres castellers molt estimats, com el Pastor, el Tarrés o el Ramon.

Però l’11 de juny de 2022, per un moment, va semblar com si deu anys s’haguessin esfumat i el Pau tornés a estar entre nosaltres. La seva família va organitzar la Festa Popular Pau Albornà i Torras, al Casal de Joves de Sant Just, i tota la gent que se l’estima (molta) va ser-hi per recordar-lo i celebrar-lo. El vam tornar a sentir a prop i el vam recordar en totes les seves facetes: evidentment, els castells no hi podien faltar i hi van ser per partida doble. L’homenatge al Pau no va tenir un sinó dos pilars: el dels Castellers d’Esplugues i el dels Minyons de l’Arboç, la primera colla on va fer castells. Curiosament formant uns colors molt similars als del Barça, una altra de les seves grans passions. Tampoc hi va faltar una àmplia representació del món gastronòmic, on s’havia obert camí com a periodista, ni una mostra de música i cultura popular de Catalunya, el país que ell tant estimava.

Tot el que definia el Pau hi era, d’una manera o d’una altra.

La Festa del Pau també va ser un moment de retrobament per a molts dels que hem deixat de venir regularment a la colla. I és que deu anys després d’haver marxat, el Pau segueix sent un element cohesionador, un autèntic pal de paller. Va tornar a ser-hi en les converses, en les mirades, en les camises... I és que part de la història de la colla i dels que l’hem conegut s’ha escrit gràcies al Pau. Com deia el lema de la festa, «han passat deu anys i seguim gaudint-te». I és ben cert que els cargolins seguim gaudint dels records i les anècdotes que ens ha deixat. De les grans fites castelleres al seu costat, de les nits de festa a la Closca, dels caps de setmana amb la colla,

dels tornejos de futbol i de les Quartes Rondes amb el Pau.

Pocs dies després del primer 3de7 per sota descarregat, l’any 2010, el Pau va enviar un correu electrònic a tota la colla, encara emocionat per la gran gesta que havíem assolit. Al final del seu missatge, hi deia: «La veritat és que no puc demanar més, tinc la família més gran del món, amb avis, pares, joves i nens, una colla que també ha fet que conegués la Júlia i moltes altres persones que ja formen part de la meva vida. Gràcies, de tot cor». Deu anys després, nosaltres també donem les gràcies per haver conegut el Pau, per haver estat part fonamental d’aquesta família que són els Castellers d’Esplugues i per haver deixat empremta en les nostres vides.

Fotos: Marc Albornà

Les millors i les úniques paves

Hola a la millor colla del món, som les paves, com ja sabreu. Aquest any hem volgut participar en la revista de la colla, creiem que és un bon any per deixar la nostra petjada de peus negres, ja que deixem de formar part de la canalla (i no diem que és la millor canalla, perquè nosaltres ja no hi serem ;) ).

Aquesta temporada ha estat una gran bogeria, hi ha hagut molts entrebancs, però hem aconseguit continuar endavant. La colla a poc a poc i amb molt d’esforç ha anat creixent a cada passa que hem fet.

Fem una petita recapitulació d’aquesta temporada:

— Vam començar fent castells de sis i a la diada de l’aniversari d’Adroc vam fer un 3de7.

— La primera diada en què vam fer tot castells de set va ser a la plaça d’Osca de Sants amb Borinots i Cap-

grossos de Mataró, on malauradament ens va caure l’agulla del 4de7.

— Vam treure un conte: La Sam fa castells (compreu-lo!).

— Vam fer els dos pilars clàssics per Santa Magdalena: el de l’església i el del carrer Montserrat. Tot i que algun podria haver anat millor, però no ens vam desanimar ;).

— Per Festa Major vam fer una diada excel·lent, en començar la temporada ningú s’ho imaginaria!

— El Concurs va ser encara millor que Festa Major, gràcies al fet que ens van vindre a ajudar camises velles i altres colles.

— La canalla vam fer l’excursió al Tibidabo i vam gaudir moltíssim.

— També hi ha hagut molts esmorzars i dinars boníssims a la Closca.

Malauradament, la nostra època de canalla acaba. Han estat uns anys i unes experiències inoblidables, no es pot explicar l’amor que tenim per

la colla. Quan pensàvem que tot això se n’anava en orris vam intentar aportar i ajudar de la nostra manera, fent un vídeo de tota la canalla dient que no volíem que la colla desaparegués, per això volem agrair-vos a tots el vostre esforç i col·laboració per fer que la colla tirés endavant i fer-nos possible gaudir el nostre últim any de canalla. Ara toca acomiadar-se dels petits, però per sort diem hola als Jovelins.

I que sapigueu que: LA CANALLA SEMPRE FORMARÀ PART DE NOSALTRES!

PD: Tenim moltes peticions, com per exemple, continuar tenint accés al quartet, i ens comprometem a endreçar-lo, decorar-lo i cuidar-lo, perquè si està endreçat pot tenir una utilitat.

Venda a Granel:

El Graner de la Plana Espècies, Llegums, fruits sec...

Carla Catalán, Laia Grañón, Izar Zavala i Zoe Cano

Vae victis

Roquetes

Allà per l’any 387 abans de Crist, aproximadament, Roma era una ciutat completament devastada. La ciutat República es trobava coberta de ruïnes i de cendra arreu. En Gai Fabi Ambust, exhaust i ferit, com a membre de l’Assemblea de ciutadans romans, presenciava l’acte de pagament del rescat que el poble de Roma havia acordat amb els seus invasors, els gals.

Hores abans, l’Assemblea s’havia reunit per debatre el futur de la ciutat i, a causa de la situació extrema de fam i desesperació en què es trobaven, tots els assistents, ciutadans i membres del Senat, havien pres consciència que la fi de la ciutat era ben a prop. Enmig d’un ambient depriment, de derrota, hi destacava un sentiment d’incredulitat. No podia ser que Roma desaparegués i l’ínfim bri d’esperança que esdevingués sobtadament una solució no es materialitzava.

La remor de la gent concentrada al que quedava del fòrum feu aixecar la vista de terra a en Fabi. Resignat, presencià com dos corpulents soldats enemics entraven la balança amb què mesurar les mil lliures d’or

que els gals havien imposat com a pagament a canvi del rescat de Roma. El convenciment que la fi de la República es certificaria amb el pagament pesava com una llosa en l’ànim de tots els presents. Només analitzant els anteriors esdeveniments es podia comprendre com s’havia arribat a aquella situació límit, impensable tan sols un any abans.

Errades de càlcul, relaxament del col·lectiu i tota una sèrie de fatalitats havien permès als gals entrar a la península Itàlica i plantar-se pletòrics a prop de Roma havent trobat escassa resistència en el seu camí. Les amenaces, per tant, existien i eren molt més reals del que la República es podia haver imaginat mai. La batalla de l’Àl·lia, de nefastos resultats per als interessos de Roma, havia acabat amb la desbandada de l’exèrcit i només una petita part dels seus membres pogué tornar a la pàtria. Amb unes forces tan minvades, s’hagué de renunciar a la defensa de la totalitat de la ciutat i els defensors, entre ells en Fabi, es reclogueren a la ciutadella del Capitoli disposats a resistir un inevitable setge. Davant una època tan excepcional i dura, calia apel·lar al coratge. La ciutat mai s’havia enfrontat a una situació com aquella; desmoralitzats, confinats i sense poder viure amb la normalitat a què estaven avesats. Enmig d’una realitat carregada de males notícies, només la resolució i el compromís

podrien mantindre viva l’esperança de salvar la ciutat.

El so de les peces d’or caient al plat de la balança ressonaven a les pedres de Roma davant el testimoni mut dels seus aparentment derrotats ciutadans. Eren les mateixes pedres que, no gaire temps abans, havien sentit el so de la columna de defensors avançant porucs pels carrers dirigint-se a la ciutadella, animats al seu pas per tots aquells que ja no podien contribuir a l’esforç en la defensa i que els encomanaven als déus per aconseguir la victòria. La lluita també la lliurarien en el seu nom, en nom de tots aquells conciutadans que no hi serien però que per sempre formarien part de la comunitat, de la seva història i del seu futur.

Enmig d’una realitat carregada de males notícies, només la resolució i el compromís podrien mantindre viva l’esperança de salvar la ciutat

De sobte, interrompent l’acte de pagament, el tribú Quint Sulpici protestà aïradament. Les balances amb què s’estava pesant el rescat estaven clarament trucades. El rei gal Brennus, desafiant, sense ni tan sols mirar el dirigent romà, llançà amb desídia la seva espasa al plat dels pesos, augmentant així la quantitat del rescat, i exclamà “Vae victis!”. Ai dels vençuts, llastimosa encarnació de la impotència.

El rei gal, però, no s’havia mostrat tan fanfarró quan s’havia vist obligat a negociar. Mesos després d’iniciar l’implacable setge a la ciutat, una epidèmia havia assolat l’exèrcit bàrbar. El clima de la zona, tan diferent del de les fredes terres gal·les, causà estralls en la salut dels soldats invasors provocant nombroses baixes en l’exèrcit. En vista dels danys que la pandèmia els hi produïa, els generals enviaren emissaris als moribunds defensors del Capitoli per

tal de finalitzar la guerra prèvia imposició, això sí, d’un generós rescat. Els romans, pagant la quantitat establerta, recuperarien la seva llibertat i quedarien enmig d’una terra desolada i amb un futur negre al davant. Els gals, per la seva banda, retornarien al seu país amb les butxaques plenes i deixant enrere la calamitat que havien generat.

Quan la balança trobà l’equilibri, finalitzà l’acte del pagament i els invasors compliren la seva part del tracte, abandonant la ciutat enmig de crits de celebració. I així, un cop hagueren partit els seus subjugadors, i amb ells la pestilència, els membres de l’Assemblea restaren temorosos i capcots per l’incert adveniment que se’ls presentava. Vae victis! Ai dels vençuts! Però, estaven realment vençuts? Sí? El Destí, com tants altres cops ha fet, demostrà ser de naturalesa capritxosa i imprevisible. Tot i que les circumstàncies

haguessin resultat funestes per a la ciutat i que el preu a pagar hagués estat tan car, els habitants que decidiren restar a la República van recórrer al convenciment i a l’esforç per capgirar la situació. Del primer a l’últim, es conjuraren conjuntament, treballaren i suaren com mai, i, gràcies també a alguns cops de fortuna, aconseguiren refundar la ciutat. Una ciutat que creixé, s’amplià i expandí fins a límits insospitats. Que creà infraestructures, espargí una llengua, generà una incomparable cultura, desenvolupà tècniques d’enginyeria i establí un dret civil que perdura fins als nostres dies. Que poc es podia imaginar en Fabi i tota la resta de membres de l’Assemblea que una pandèmia, lluny de significar la fi de Roma com creien, suposaria el tret de sortida d’una cursa que duria la ciutat a ser la capital del món i a deixar un llegat per a l’eternitat.

En record d’en F. Xavier Pujol, Xavi Papi

Aquest és un escrit en record d’en Francisco Javier, més conegut com a Xavi, que va ser membre, durant uns anys, de la Colla de Castellers d’Esplugues de Llobregat.

Des del primer moment va ser molt benvingut, va participar en les pinyes de tots els castells de la colla, fent caliu a la Closca dels Cargolins, i va ser així un membre més d’aquesta gran família.

I encara que malauradament ja no hi és, se’l segueix recordant amb molt de carinyo, perdurant així en la memòria de la colla dels Cargolins d’Esplugues.

Escrit pel Pau, el seu fill.

En record d’en Ramon Sàlvia

El 8 de febrer del 2021 en Ramon ens va deixar. La pandèmia se’ns el va endur. Després d’un any d’aturada castellera, feia força mesos que no el veia. La notícia em va agafar d’improvís: no m’ho podia creure. Va ser un cop molt dur, costa de fer-se a la idea que algú que t’ha acompanyat durant tants anys no el podràs veure mai més, que no has tingut ni l’oportunitat d’acomiadar-te’n, que simplement ja no hi és.

No recordo quan vaig conèixer en Ramon i la Maria; són d’aquelles persones que sembla que sempre hi han estat. De bon començament, la trempera d’en Ramon, el seu riure i les seves converses ens van acompanyar a tots. Quan l’any 2012 en Josep Maria Tarrés ens va citar alguns membres de la Junta a casa seva per trobar un relleu a la presidència, de tots els noms que vam estar pensant en Ramon va acabant sent el que vam triar. No era el que feia més temps que havia estat dins de la colla, ni algú que hagués tingut cap paper important a la junta, però el seu carisma, la seva bonhomia, la seva il·lusió i les ganes que posava en tot

el que feia el van fer la persona ideal. Va ser president de la colla durant quatre anys i secretari de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya fins al mateix 2021. Sempre al peu del canó, sempre amb un somriure, sempre a punt per donar un cop de mà tant a la colla com als seus amics. En Ramon el recordarem amb aquest somriure i amb aquesta mà estesa sempre disposada a ajudar.

En poc temps, la colla va perdre dos presidents. En aquells moments de pandèmia, a banda de l’amistat, les converses i els riures que havíem compartit amb ells, una de les coses que em passaven al cap eren les infinites tardes a la Closca jugant-hi partides de botifarra. I és que l’enyor de les persones que has estimat s’ajuntava amb el d’un temps en què ens podíem trobar, abraçar i donar-nos pit. Ara que hem tornat a enfaixar-nos, sentim el buit que ens han deixat, a la Closca després d’una diada, en el moment que ens entaulàvem amb les cartes i comentàvem la jornada —malgrat que la botifarra és un joc de muts. És un buit que no es pot omplir, però quan recordo els ulls entremaliats

J. S.

d’en Sàlvia quan estava a punt de cantar botifarra, els riures i paraules que hem compartit, és un tresor que sempre tindré amb mi.

Moltes gràcies, Ramon, per tot el que ens has donat, per haver-me recollit de terra quan vaig caure, per tants anys de fer pinya plegats, pel compromís amb la colla, amb Esplugues i amb el nostre país, que el volem lliure i més just. Moltes gràcies pel teu exemple i per com eres, no t’oblidarem mai.

Descansa en pau, amic, i una abraçada a la Maria, en Jordi i la Gemma.

[Text adaptat del que va aparèixer a la revista Crònica de la vida d’Esplugues la primavera del 2021]

En record de la Mercè Ferran

Àlex Zavala

Si hagués de descriure la Mercè amb una sola paraula, aquesta seria alegria

La Mercè era una persona molt alegre i sempre tenia un som riure que s’encomanava.

A banda de fer castells tenia altres aficions, entre les quals destacaria que li encantava anar a buscar bolets i, tot i que mai vaig anar a buscar bolets amb ella, em consta que era una boletaire excel·lent, no només a l’hora de buscar-ne, també a l’hora de descartar els dolents dels bons, donat que en tenia un coneixement extraordinari.

De fet, xerrant un dia amb en Tono, em comentava que era molt habitual que li truquessin quan tenien dubtes si eren comestibles o no, i amb una breu descripció en tenia prou per saber-ho.

A la colla va estar sempre molt activa i donava un cop de mà allà on calgués, però on més la recordo és a la paradeta: quantes diades deu haver estat sota la carpa blava dels cargolins envoltada de samarretes, mocadors, dessuadores i altre marxandatge cargolí, i, com he dit, sempre amb un somriure.

Quan la pandèmia ens va donar una mica de treva, la colla va organitzar una caminada, a la tarda-nit, per Collserola, a la qual es va apuntar i, tot i no portar un calçat adequat i que les forces la minvaven, la va acabar fent.

Tot coratge… i amb un somriure.

Jovelines

Feia uns anys que el jovent de la colla (d’entre 15 i 28 anys) teníem la necessitat, i no trobàvem la manera, d’enganxar i conservar tots els joves que entraven nous a la colla i els adolescents que deixaven de ser canalla, ja que és una franja d’edat complicada de mantenir (sobretot si no tens un al·licient).

Per això just abans de la nostra festa major popular (Santa Magdalena), cinc dels joves de la colla vam prendre la decisió de fer un grup formal de tots els joves actius de la colla compresos entre aquestes edats.

Es tracta d’un grup que fem activitats i sortides junts per cohesionar-nos, anem a veure altres diades castelleres per incentivar el fanatisme casteller i organitzem sopars per a la colla, entre d’altres, per fer enveja als més grans de 28.

Tot i que, com qualsevol projecte nou, aquest anirà prenent forma al llarg del temps, la nostra intenció és arribar per quedar-nos eixamplant així el teixit social de la colla. Si fem castells de 8, és clar. Si no, cadascú de nosaltres marxarà a la colla de gamma extra que més li agradi.

Ens agrada especialment veure l’enveja que hem generat entre la gent d’entre 29 i 35 anys. Si estàs en aquest rang d’edat: no ets jove, et queda poc de vida i el teu lloc és més la Vella que el nostre grup.

Les Jovelines som conscients de la nostra responsabilitat: som els i les joves de la colla reina del Baix Llobregat, de l’orgull de la comarca. Hereus de la plaça més... de la clàssica de vuit, volíem dir. I amb aquesta responsabilitat a l’esquena continuarem eixamplant la nostra base social per assegurar-nos que Esplugues, el Baix Llobregat (i Poble-sec) continuïn sent sempre nostres.

Abans d’acabar, volíem felicitar la colla per aquesta magnífica temporada en la qual, contra tot pronòstic, no només no hem desaparegut, no només no hem fet pena a les places (a excepció de la diada a Castellar), sinó que hem batut el nostre rècord al rànquing i ens hem quedat a les portes d’uns castells de vuit que ben segur que recuperarem la temporada vinent.

A la tècnica que surt, de res per haver estat els millors castellers que heu tingut a la colla; a la que entra, compte amb nosaltres, no ens voleu d’enemics.

Bones vacances i visca els Cargolins!

Jordi Adalid i Sònia Nueno

Les Jovelines som conscients de la nostra responsabilitat: som els i les joves de la colla reina del Baix Llobregat, de l’orgull de la comarca!

L’ADN casteller GENÈTICA EVOLUTIVA

Ala primavera de l’hemisferi nord, ara fa 66 milions d’anys, el meteorit Chicxulub va caure sobre la península del Yucatán. L’impacte va provocar una cadena de sismes, tsunamis, erupcions volcàniques... que trasbalsaren la vida vegetal i animal de tota la Terra.

El canvi climàtic provocat va ser tan sobtat i radical que el 75 % de les espècies van desaparèixer, entre les quals els grans dinosaures, que en aquell moment dominaven el regne animal, sense rivals.

Aquest fenomen va suposar la fi de l’era del Cretaci. Quins éssers vius van sobreviure? Doncs no els més grossos i aparentment poderosos, sinó aquells que es van saber o poder adaptar a les noves condicions climàtiques. La genètica jugava el seu potencial...

Al llarg d’aquests 66 milions d’anys, les diferents espècies vegetals i animals han anat evolucionant per adaptar-se millor a l’entorn i, per tant, sobreviure. La genètica, peça clau en l’evolució, permet als éssers vius canviar de mica en mica per tal d’adaptar-se al medi millor i garantir, així, la supervivència de l’espècie.

Els castellers tampoc som els humans més grossos ni més forts. Però en el nostre ADN resideix la capacitat d’aprenentatge i adaptació. Si ens hi fixem bé, les figures d’acotxador i enxaneta, així que creixen, han d’ocupar una altra posició al castell. Baixen al pis de dosos i han d’aprendre a fer una altra mena de feina i de funció. Creixen més i han de passar a ocupar una altra posició en un pis inferior, desenvolupant la força en cames i braços, l’equilibri… En funció de la fisonomia que van adquirint, tal com van passant els anys, ocuparan una posició o una altra en el castell.

Adaptació individual i adaptació col·lectiva, per dur a terme l’activitat dels castells, desenvolupant rols diferents en l’estructura del castell.

Incorporem l’ubuntu com l’adaptació col·lectiva. En el nostre ADN tenim per defecte instaurada l’adaptació, l’evolució. És aquest ADN el que ens ajuda a continuar millorant, a saltar els obstacles i dificultats, que a la vida sempre ens trobarem, i a perseverar.

Força, equilibri, valor i seny!

La Vella

Publicitat

Us trobo a faltar, Cargolins

Carta d’en Fer

Soc el Fer, no sé si us recordeu de mi —els que van estar a la colla del 2014 fins 2018—; jo sí molt de vosaltres, per això us escric.

Com sabeu, em vaig haver d’acomiadar el 2018 de vosaltres perquè vaig començar una nova vida, una nova etapa a la meva vida. Cada temporada us segueixo, encara que no faci castells, perquè sou una colla molt important per a mi. A mi m’heu ajudat moltíssim aquestes temporades que he estat amb vosaltres i us estic molt agraït a cadascú de vosaltres. Junts hem passat per bons moments, com per exemple les dues clàssiques el 2017: viure això per primer cop com a colla i personalment va ser un som-

ni fet realitat. També els assajos de folres, els acudits o els monòlegs a l’autocar, i un llarg repertori. Personalment vaig fer pilars, cosa que em va encantar poder fer amb vosaltres, de debò, i em sento molt afortunat d’haver-ho fet amb vosaltres.

També hem passat per moments dolents, com les caigudes, que en part gràcies a això ens van ajudar a millorar i aprendre. El més trist són les partides d’en Pastor, Gaspar, Tarrés, Sàlvia, etc., però sempre ens donaran força i pit allà on siguin, perquè si hi penseu amb força, sempre ens donaran pit.

L’any 2019, la Natalia i jo vam provar amb Minyons de l’Arboç, però no

ens va acabar de fer el pes, i a part que la Natalia estava de setmanes i, com que era un embaràs de risc, ho vam deixar. A finals de l’any va néixer la Lucía, la nostra primera filla. És una nena molt trapella i amb l’ADN casteller, es passa tot el dia enfilant-se per tot arreu, és molt graciosa i espero que molt aviat la conegueu.

Us puc garantir que si actueu alguna vegada a prop d’on visc, allà hi seré per fer pinya amb tots vosaltres, reviure tots els bons moments i passar un moment agradable, perquè de debò el meu cor sempre serà cargolí.

Pit i collons i ovaris.

Hola, cargolins/es;

De l’escola Lola Anglada a Cargolins

La vida et fa regals, i per a nosaltres la Xènia, el Martín, el Bru, la Naima i la Maria són regals de la vida molt especials. Tot comença amb ells i amb la seva unió a l’escola. El vincle va ser primer d’ells i més tard ens va arribar el nostre, el de les seves famílies.

L’any 2019 els nostres fills van iniciar P3 junts a l’escola i gràcies a ells nosaltres ens vam conèixer i, de mica en mica, congeniar. Des d’aquell any sentíem parlar la Marta i el Rai, pares del Bru, i l’Anna i el Cris, pares de la Naima, dels castells i de la colla dels Cargolins.

Tots nosaltres sabíem que el nostre poble té, des de fa anys, una estupenda colla castellera, i tots havíem participat en les diades del poble com a espectadors, però no havíem pensat mai que, tres anys després, també nosaltres arribaríem a formar part d’aquesta colla i de la gran família que és i representa.

Els nostres fills van ser els impulsors que tot això comencés, uns

perquè la família buscava una activitat que desenvolupessin, i en el cas d’uns altres perquè la seva filla va voler, després de veure un assaig convidada espontàniament pel Rai, formar part de la colla i esdevenir castellera. Ells han estat qui ens han fet descobrir, a nosaltres els grans, un món que ens encanta i del qual per sort ara ja formen part.

Des d’aleshores, la Charo, l’Eli, la Noe, el Matías, l’Òscar i la Ruth ens hem submergit en el món casteller de la mà dels Cargolins, una colla que des de l’inici et rep a cor obert.

Des del minut 1 tots hem sentit que hi ha valors en els castellers que estan molt i molt arrelats. Fer castells no significa només fer torres humanes de diferents pisos d’alçada; no, no, i ara... Fer castells significa ajudar-nos els uns als altres, treballar pel bé comú, esforçar-se, ser constant, tenir sempre esperit de superació, treballar en equip, sentir que tots tenim un paper important dins de l’estructura del castell

i que sense la unió de tots nosaltres el castell no tiraria amunt; i això ho sentim i ho palpem a tots els assaigs, a les diades, quan xerrem amb els companys...

Tots aquests esforços, per què no dir-ho, també van acompanyats de nervis, de concentració màxima, de connexió amb els companys, de moments en què la respiració es fa més lenta o inclús en algun moment et manca... No és gran el fet de poder experimentar tot això? Nosaltres creiem que sí! I per si tot això

Charo, Eli, Noe, Matías, Òscar i Ruth

Veure la felicitat que senten els nostres fills i filles quan saben que és dia d’assaig o que sortim a fer una diada no té preu

fos poc, què dir quan veus la felicitat que senten els nostres fills i filles quan saben que és dia d’assaig o que sortim a fer una diada... De debò que no té preu! S’ho passen d’allò més bé formant part de la canalla cargolina.

Per a nosaltres tots aquests valors descrits abans són molt rellevants, i que els nostres fills —la Xènia, el Martín i la Maria— els rebin, no només de nosaltres, no només de paraula, sinó amb fets, veient-ho dia a dia dins la colla, ens fa estar segurs que ser-hi a dins es un gran encert.

Per tot això pensem que pertànyer als Cargolins, ser part d’aquesta gran família i poder compartir el temps i les nostres inquietuds amb aquesta gran colla, ens permet gaudir d’un temps en família que no té preu, que és molt valuós i que ens enriqueix dia rere dia a tots nosaltres, tant als més petits de la casa com a nosaltres, els més grans.

Ara bé, l’escrit no pot acabar així, perquè aquí s’ha parlat de la part més seriosa, de la part més emotiva, de la part més de nucli dur i feina a fer, però no havíem dit durant tota l’estona que Cargolins és una família? I què té també la família, a part de la cohesió entre tots els seus i fer

Publicitat

pinya? Doncs els moments de poder xerrar i interactuar entre tots, de coneixe’ns fora del lloc d’assaig i de compartir entre tots i totes les nostres inquietuds, els nostres pensaments i, per què no... simplement estar junts i fer gresca! Aquests moments també són molt Cargolins, són molt de la colla!

Ara sí, acabem! I ho fem donant les gràcies a totes i tots per les mans obertes que hem trobat en entrar a la colla, però sobretot agraïm als

nostres amics que ens van animar a entrar i submergir-nos en aquesta gran aventura i que són també els que més ens han ajudat i ens continuen ajudant en aquests primers inicis nostres.

Cargolins, sapigueu que nosaltres unim també les nostres mans a les vostres per ara i sempre!

«L’esforç continu és la clau per desenvolupar el nostre potencial.»

Gràcies, Cargolins! Força, equilibri, valor, seny... i molt cor!!!

Els Cargolins som uns gossos

La resposta ràpida és per la festa, pels amics, perquè soc d’Esplugues. Però si em pregunten de debò per què soc o encara soc cargolí, és perquè visc a 10 minuts caminant de la millor sensació de la història. Vull dir, que si m’ofereixen unes vacances pagades de març a novembre, jo tinc clara la resposta: re fins a finals de novembre o agost. I és que mai he viscut re semblant, a cap entitat ni activitat a cap edat, i és molt possible que no passi mai.

És veritat, escric en calent, redacto això la mateixa temporada en què hem fet 5de7, 7de7, 3de7s i pilar de 5 en un any molt i molt complicat. La millor diada de fa unes temporades, el mateix any que ens aixecàvem de nou. Després de la diada no es parlava de re més; durant unes hores, la crisi econòmica no és el tema de conversa, res més que la colla no existeix, i enmig de tot a mi m’ha vingut al cap una teoria estranya, molt difícil d’explicar, i justament per això tractaré d’escriure-la, a veure si aconsegueixo ensortir-me’n...

Tot va començar ahir a la nit, que estava mirant sense parar vídeos de les diades d’enguany. Ho faig amb culpa, perquè soc a dos dies del tancament de la revista de castells, no hauria d’estar fent això…

De casualitat, faig clic al vídeo d’una diada d’aquest any, penso que és un vídeo més de milers, però de seguida veig que no. No és una diada qualsevol, és un compilat estrany, el vídeo mostra desenes de persones mirant-se seriosament l’una a l’altra, en què es donen ànims i piquen de mans, gent unida amb un únic objectiu. No busquem fugir del lloc ni de la situació, a cada fotograma se’ns veu amb la ment concentrada, conscients de l’esforç inhumà que comporta aixecar el castell, i que s’ha de pujar al compàs i finets.

Són moltíssims trossets d’imatges de nervis, ganes, alegria, pors traïdores... Mai m’havia parat a observar-les totes juntes. Em venien imatges dels assajos durs en què tots acabàvem baldats, però seguim; de les lesions, i aquí seguim; dels que ja no hi són, però aquí seguim... Em vaig quedar de cop i volta amb la boca oberta, perquè una cosa em resultava familiar d’aquelles imatges, vaig posar cada fragment a càmera lenta i vaig comprendre que els ulls de tots estan sempre concentrats en el castell, però no en la diada, ni tampoc en la gent...

Els castells d’avui dia tenen una reglamentació molt rara, en què molts cops caure d’algun castell és assegurar guanyar la diada, o acon-

seguir passar en el rànquing una colla rival. En aquests fragments, sembla que no entenem re sobre els castells, o sobre l’oportunitat. Se’ns veu com en trànsit, hipnotitzats, només desitgem veure com el castell es corona i es descarrega per complet. No ens importen ni els punts ni la classificació ni re.

Se’ns ha de mirar bé als ulls per comprendre això: quan enfoquem una fita, no la perdem de vista ni que ens apunyalin. On havia vist jo aquesta mirada abans? En qui? M’era familiar. Vaig deixar el vídeo en pausa, vaig fer zoom i aleshores ho vaig recordar... Eren els ulls de la Cuca quan perdia la raó pel drap.

Adrià Pallarès

Foto:

Se’ns ha de mirar bé als ulls per comprendre això: quan enfoquem una fita, no la perdem de vista ni que ens apunyalin

Jo tenia una gossa a la infància que es deia Cuca. Res la commovia, no era una gossa intel·ligent, entraven lladres i ella se’ls quedava mirant, picaven a la porta i ella semblava no sentir-ho, jo vomitava i ella no venia a llepar... Però quan algú, la meva mare, el meu germà, jo mateix, agafàvem un drap, el típic drap dels plats, la Cuca embogia, volia aquell drap més que re en el món, moria per portar-se aquell drap a la boca. Jo l’hi ensenyava i ella l’enfocava, li movia d’un lloc a un altre i ella mai deixava de mirar-lo, no podia deixar de mirar-lo. No importava a quina velocitat el moguessis, el cap de la Cuca es traslladava idènticament per l’aire. Els seus ulls es tornaven japonesos, atents, intel·lectuals, com els ulls dels cargolins, que deixen de ser els de gent normal eixelebrada i per uns instants es converteixen en la mirada escrutadora de Sherlock Holmes.

He descobert, mirant el vídeo, que els cargolins som uns gossos, uns castellers gossos. Aquesta és la meva teoria, lamento que hàgiu arribat fins aquí amb millors expectatives: els cargolins som els primers gossos que fan castells.

Als inicis dels castells, els castellers també eren així. Anaven a fer castells i re mes, no existien els punts, ni els concursos, ni Castells en Xarxa. Abans es feien castells com els fem nosaltres i la Cuca. Després els castells es van tornar molt estranys.

Ara mateix, en aquest temps sembla que interessa més la burocràcia dels castells, les puntuacions... No senyor... els gossos no veuen la tele, ni miren Twitter, ni re. No entenen si és la diada de Santa Úrsula, la Trobada del Baix, Sant Fèlix o un Concurs. Els gossos volen portar-se sempre el drap a la boca tot i estat morts de son o se’ls mengin les paparres... Els cargolins som uns gossos. Després La Xarxa ens convida a tots a parlar de punts i rànquings, quan ens oblidem que l’important és el drap, i, de cop i volta, un dia apareix una colla, com al seu dia un mico es va mantenir dret i va començar la història de l’home. Una colla mitjana, del Baix, amb capacitats diferents, visiblement gent normal, incapaços de moltes coses, però amb un talent espectacular per mantenir dempeus uns rengles forts i rodons per portar-los fins al cel, sobre una esplanada blau elèctric.

Si ens deixessin i poguéssim, no ho deixaríem de fer. Aixecar castells fins al més alt tota l’estona, un cop i un altre. Li vaig dir a l’Aleix fa uns anys que, el dia que vulguem, ens folrarem, I no va ser un autoelogi, va ser l’expressió objectiva del símptoma.

Els cargolins som uns malalts, i és una malaltia que m’emociona, perquè jo estimava la Cuca, i ara som l’última colla gossa. I és per constatar un detall d’aquesta malaltia, que la veig evolucionar cada diumenge, que continuo lluint la camisa amb

l’escut, tot i que prefereixi ser a la platja o la muntanya.

Cada cop que m’enfaixo, em poso els mocadors i de cop sento les gralles, en aquell moment, que sempre el recordarem, dic el mateix per mi mateix: s’ha de tenir molta sort perquè t’agradi molt fer una cosa i que a sobre em toqui ser contemporani de la nostra millor versió…

Gaudeixo d’aquesta doble fortuna, l’atresoro com la nostàlgia del present cada cop que la vesteixo. Soc ultrafanàtic d’aquesta colla i d’aquest temps històric, perquè em sembla a mi que en el judici final estarem tots els humans que hem sigut i serem, i s’ajuntarà la gent per parlar de castells, i un dirà, «jo era un nen quan es va fer el primer intent de 3de10», un altre dirà, «jo era a plaça durant el primer intent del 4de10», i un de més enllà, «jo vaig sentir el silenci de la TAP el 2018»…

Tots explicaran les seves batalletes fins a altes hores amb orgull i, quan ja no quedi ningú per parlar, em posaré dempeus i diré a poc a poc: «Jo era cargolí durant el temps dels castellers gossos»…

No volarà una mosca, es crearà el silenci, tothom abaixarà el cap i apareixerà Déu vestit de judici final i, assenyalant-me, dirà: «Tu, el cargolí, estàs salvat; tota la resta, a les dutxes».

Publicitat

Camises noves

Les noves incorporacions als Cargolins

Com cada any, els novells de la colla es presenten, per si encara no els coneixíem prou. Les preguntes que responen són les següents:

A) Quan i com vas entrar a la colla?

B) Quina va ser la primera diada?

C) Quina impressió vas tenir de la colla?

D) Com veus el nostre futur?

E) Quin castell t’agrada més?

A) Vaig venir a provar per culpa de la Rosa Ruiz (la meva parella) farà un any, més o menys, i ara farà uns mesos per fi ja tinc camisa.

B) La primera diada en què he participat va ser la del Poble-sec, tot i que amb camisa encara no he pogut fer-ne cap.

C) Vaig tenir la sensació d’estar envoltat de gent molt sociable i una mica tarada.

D) Pròsper.

E) M’agraden els pilars.

A) Empecé a ir a clase de gralla en abril de 2022 porque mi pareja Noemi ya llevaba unos cinco años como castellera.

B) La primera diada el 24 de julio de 2022 en Santa Magdalena.

C) Veo un grupo de gente muy diferente entre ellos pero que saben trabajar juntos, todos a una y se ayudan mucho entre ellos, muy buen rollo entre la gente.

D) Sin ser un gran entendido creo que podremos hacer grandes castells

E) El 3de7 per sota.

A) Vaig entrar a la colla al juny, ja que vaig trobar l’instagram de la colla i vaig decidir posar-m’hi en contacte.

B) La meva primera diada va ser per Sant Mateu.

C) La meva primera impressió de la colla va ser molt bona, vaig veure un ambient molt obert i divertit.

D) Crec que la colla està progressant molt i estan entrant nous membres, així que el futur el veig molt bo.

E) El meu castell preferit és el 3de6a.

RICHI FRAN

Per Nerea

A) Vaig entrar fa uns quatre mesos, per recomanació d’una amiga.

B) La primera diada va ser unes festes d’Esplugues, al costat de l’Hospitalet.

C) La impressió va ser molt bona, bon ambient i acolliment.

D) Del tema futur i castell no puc contestar, encara no entenc gaire bé els castells, però com més gran millor, no?

A) Tot va ser fa prop de dos anys, però es podria dir que fa relativament dos mesos que en soc membre actiu. Per la Zoe Martinez.

B) Al Poble-sec. Encara que la primera on vaig tocar el tabal va ser a la Diada del Local.

C) Bastant bona, la gent molt amable i es veu el companyerisme i les ganes de superar-se.

D) Si seguim amb el bon vent que portem podrem afrontar molts reptes com a colla.

E) No sabria dir-te realment quin castell m’agrada més, des de la perspectiva del tabal, tots es veuen massa bonics i molt lluitats. GI

A) Al juliol d’aquest any 2022, tres setmanes després que la meva filla volgués ser Cargolina.

B) Santa Magdalena.

C) La rebuda, per part de la colla, ha estat molt acollidora. Et fan sentir part de la colla des del minut 1.

RUTH

D) Pel seu tarannà em puc imaginar que hi ha colla per a molt de temps i sempre amb ganes de millorar.

E) El castell que a mi més m’agrada és el 3de7s.

A) Vaig entrar al juliol perquè la meva filla ho va voler provar i ja ens hi hem quedat.

B) Va ser per les festes de Santa Magdalena d’aquest any.

C) Com a colla suposo que bé (no hi entenc gaire), però com a persones, molt obertes.

D) No ho sé, espero que bo.

E) Potser el castell aixecat per sota.

ROIG

A) Comencem el mes de juliol de 2022 buscant una activitat per al nostre fill gran.

B) La primera diada va ser la de Santa Magdalena.

C) Des del principi les sensacions van ser molt positives, tant per l’acolliment de la gent que forma part de la colla, com per l’activitat en essència, que promou uns valors tradicionals i indispensables.

D) El futur el veig blau cargolí, creixent i afrontant nous reptes, nous castells de més dificultat i incrementant la massa social.

E) Pel que va significar per a mi com a novell: el pilar caminant, els aixecats per sota i el 4de6 amb agulla.

JAN

Camises noves

FERRAN

A) Vaig entrar a la colla el juliol d’aquest any després d’haver-me iniciat en el món dels castells a Copenhaguen.

B) La meva primera diada va ser a Sants, a la plaça d’Osca, i em vaig poder estrenar per primer cop a Castellar com a baix.

C) La impressió que vaig tenir de la colla va ser de trobar-me un lloc i amb una gent que em va acollir molt bé, i també la sensació d’estar en comunitat, en família.

D) Espero que puguem continuar millorant els nostres castells sense perdre aquest sentiment de cargolins.

E) La torre i el pilar caminat que puja a Santa Magdalena.

A) Vaig entrar a la colla dels Cargolins al cap de poc d’arribar a Esplugues, he viscut molts anys a l’estranger i tenia ganes de participar-hi.

B) Em vaig estrenar a la diada de Santa Magdalena, la festa major petita d’Esplugues, tot just arribar.

C) La colla té un ambient molt familiar, tots i totes m’han ajudat i m’ajuden un munt.

D) El futur el veig amb entusiasme.

E) M’agraden tots els castells, no tinc manies.

A) Entré junto con mi familia y amigos en junio. Fuimos porque conocemos a varios miembros de la colla.

B) Mi primera diada fue Santa Magdalena.

C) Me resulta una colla unida y llena de ilusión por seguir creciendo y consolidándose.

D) Si se sigue trabajando igual, veo un futuro prometedor, habrá Cargolins para rato.

E) De los que he visto de momento, el 3 per sota me parece precioso.

A) Si no recuerdo mal, empezamos finales mayo o principios de junio. En la canalla hay varios compis de clase de la chikita y fue así como nos animamos a ir a probar.

B) Sants.

C) Muy acogedora.

D) La pandemia ha sido dura para los castells... poco a poco se volverá a la situación de antes.

E) El 7de7, así me estrené de agulla en plaça! Muy emocionante! ELI

A) Van entrar els fills (Òscar i Vera Algué). Soc molt amic del Txus i ens va liar perquè necessitaven canalla... Quan vaig començar a veure que els agradava i que s’hi quedarien, vaig començar a pensar que si venia, doncs millor ser-hi. Vaig començar a aprendre a tocar la gralla primer i a ajudar a assaig després.

B) Can Vidalet d’enguany.

C) Bona, molt maca. Un grup humà d’allò més divers.

D) Sembla que brillant, no? Hi veig molta sang nova i moltes ganes.

E) Els «compostos» com el 5de7, i els que tenen agulla per dins, però el 4de10 amb folre i agulla aixecat per sota també em fa el pes.

CHARO

ELO CANTALLOPS

A) El año pasado, justo al volver de Irlanda tras cinco años viviendo allí. Consideramos que era una buena oportunidad para que nuestros hijos estuvieran en contacto con la cultura popular de Esplugues.

B) La primera que vi fue un pilar caminando hacia Santa Magdalena antes de la pandemia.

C) Me gusta ver como gente tan diferente se coordina tan bien. Hay muy buen ambiente. Para mí aún es difícil encajar porque no conozco ni a la mitad! Aún tengo que preguntar quién es quién en cada piña.

D) Brillante. Haremos grandes cosas juntos.

E) Hace unos años te diría que el 4de8. Hoy, el 3 per sota.

A) Vaig entrar a la colla al setembre.

B) La primera diada va ser per Sant Mateu, la festa major.

C) Des del primer dia vaig veure molt bon ambient i unió a la colla i em va agradar molt.

D) De cara al futur crec que es podran portar castells de 8 a plaça. També portarem més 3de7s i seguirem sent la millor colla del Baix Llobregat.

E) El 3de7s.

A) Abans de la pandèmia. Devia ser el 2018 o el 2019. La culpa de tot la té la meva parella, la Natàlia, i les seves dues filles, la Nora i la Daniela, que ja eren castelleres i ara són filles adoptives meves.

B) Tinc el record que fou a Gràcia. Jo llavors acompanyava i no feia pinya. Si us soc franc, no recordo la primera vegada que vaig començar a ensumar aixelles.

C) Molt maca. Bona gent i bon ambient.

D) Encoratjador. Hem superat la covid i el temor a la no continuïtat.

E) El que mola de veure és el que es fa per sota. És un 3de7? Atenció, preparats... aaaamunt!

A) Vaig entrar l’octubre del 2021. Abans formava part dels Castellers de Viladecans, però jo volia créixer a nivell casteller i em van recomanar Esplugues. I aquí m’he quedat.

B) La primera diada a la qual vaig anar va ser a SaFa, just el dia després de venir al primer assaig.

C) Hi veia bon rotllo, molt d’ambient familiar i d’amistat majoritàriament. Avui en dia per mi Cargolins és una segona família.

D) Ui... Doncs tornant a fer la clàssica COM A MÍNIM hahahahha.

E) Pensant en els nostres objectius i capacitats fins avui dia, diria 3 per sota, 2de7 i 4de8, possiblement.

A) Vaig entrar a la colla després de les festes al setembre de 2021, degut a la insistència del meu fill Oriol que hi faltava gent.

B) La meva primera diada va ser a Sant Feliu amb pilars i un 3de6.

C) Em trobo molt bé a la colla, és gent amable i oberta i és fàcil passar-ho bé.

D) Tot i els problemes de començament d’any, crec que tenim moltes coses bones i empenta per al futur.

E) El castell que més m’agrada és el 7de7.

JUDITH MARIA

Per Nancy

Ha passat massa temps del darrer Peus Roses, el 2020/2021 no vam fer castells i deu ser per això que les cargolines es van animar a fer més castellers i castelleres, allò de la distància de seguretat no ho van respectar gaire. Tothom parlava que seria molt difícil tenir canalla després de la parada de la pandèmia, així que les més valentes van decidir quedar-se embarassades, tot sigui per tenir moltes acotxadores! Això sí que és estimar-se la colla! Des d’aquí la més profunda admiració de la redacció del Peus Roses a totes les mamis cargolines!

El dia de Sant Jordi l’Anna i el Cristian es convertien en família nombrosa amb el naixement del Martí. Però atenció, que les cargolines venen animades! La Gemma i el Figo també volien el carnet de família nombrosa i el novembre del 21 van tenir l’Elna.

L’Almudena i el Rubén, que van tenir a l’Alba com a bebè trampa, es van animar de pressa per a la segona i a la primavera va arribar la Laia. I és clar, que si parlem d’ampliacions familiars i fer germans... l’Andro i la Maria tampoc van perdre el temps, en la revista anterior anunciàvem el naixement de l’Aritz i es veu que els agrada tant sortir a la secció més tafanera de la revista que van decidir fer-ne un de ben gros! El Jon!

I si parlem de nens grossos, el desembre del 2021 l’Evelin i el Macis tenien el Leo, que venia amb moltes ganes de conèixer tota la colla: «Benvolguda Colla, em vull presentar. Soc en Leo i vaig arribar a aquest món ple de virus el dia de l’anul·lat sopar de Nadal, just quan hauria de començar, a les 20.18 h. Això és senyal que ja començo sent un cargolí de pura raça. He pesat 4,125 kg i mesurat 53 cm... Prepara’t, Sr. Alfons, que arriba el teu relleu de primeres. Amb moltes ganes de conèixer-vos. La mama és una campiona que es va recuperant a bon ritme, i el papa, ja sabeu tots com és, sense remei i sense reparació... Que tingueu unes bones festes i amunt, Cargolins!»

Així, vam tenir un 2021 amb molt pocs castells, però ja veieu que de camises noves en vam fer unes quantes. El 2022, amb la represa de l’activitat castellera, l’Erica i el Toni es van adonar que la Rialla per fer d’enxaneta estava gran i van arribar a casa i per feina! Van encarregar el Cadí, que va arribar per Sant Mateu, el podeu trobar vestit de casteller per les places.

Ja veieu... que de previsió les cargolines en tenen molta! Estem bastant coberts de canalla, però ja se sap... Si voleu sortir al Peus Roses... a fer canalleta, com a mínim podeu intentar-ho! Enhorabona a totes les mamis i papis!

Martí

Elna

Laia

Cadí

Leo

Jon

Matatemps

Per Senkreu

HORITZONTALS. 1. Faràs pujar el castell per sota. El patge de la baralla l’aixeca per baix. 2. Pasta que plegada amb nutel·la és d’allò més bona. Pronom de tercera persona. Paren atenció al que diuen els caps de colla. 3. N’agafi uns quants d’ací i d’allà i en faci una colla universitària xunga. Els nostres castells en són el vuitè. 4. Si no ho fa ell, cap problema, que ja ho farà la Marta. Anarquia. Però si no ho fa ella, ho haurà de fer en Rai. Amb això toca el cel l’enxaneta. 5. Que té grans a la cara. Tornar a badar la porta. 6. Rialleres. Que va embolicant la troca, així com tothom ho diu avui dia. 7. El sol ponent-se per l’oest. Nitrogen. Bèsties ferotges. Dos romans. 8. Onades. Sense esma. Carboni. 9. Llocs de joc poc recomanables. Té la força de Newton. La mare de l’Ona. 10. Sal amb alumini però sense sofre. Un lloc on fan fotocòpies. 11. Et fa vibrar. Va bé per no tacar-se. Va bé perquè la plaça de braus de Tarragona no vessi líquid. Algú que no parla. 12. I ho repeteix un bilió (102) de vegades. La nota musical més treballadora. Pot ser d’un peix o d’una enxaneta. 13. Glucòsids presents a les flors del taronger. Viu aventures amb en Cincsegons, en Cargol i la Mosca. 14. Disposarà la llenya formant un castell. Un gos mallorquí.

VERTICALS. 1. Posar cara a cara dos documents. Una mena de flauta amb vuit forats. 2. Que no és racional ni té solta ni volta, ni cap ni centener. Serveix per jugar a billar. 3. Taboles, barriles i gatzares. Hi ha un arc per on abans passava la via Augusta romana a prop de Tarragona. 4. Entitat pública empresarial. Article definit. Assassins per encàrrec. 5. Cent romans. Digerien les paellaes d’en Tono i l’Antonio. Percebent o fent cas d’algú. 6. Qui no en té un, té una ceba. Crom. Es droga per guanyar el Tour de França. Girona en temps de Franco. 7. Fem moviments peculiars dels músculs de la cara, acompanyats de l’emissió de sons explosius de pit i gola, i manifestem una alegria viva i sobtada. Antic habitant d’Efes a qui Pau de Tars va trametre una

lletra. A Twitter són interminables, val més fer-se un blog. 8. La primera. Que no te’n donin per perdius. Li falta poc per ser Stan Lee. 9. Pertanyent al grup de rèptils que inclou vilafranquins i sargantanes. Neteja els peus perquè no estiguin negres. Enki, deessa sumèria, militant d’Eusko Alkartasuna. 10. El tres per sota ja el fem amb les daixonses fora. Pesar a la babalà i desordenadament. 11. Conec on és el sud-est. Enfonsar en l’abisme. Conductor novell. Àrea. 12. La filla de l’Anna. Déu del Sol, engendrador de Ramsès. I si tots fem això, guanyarem. 13. Temps dins del qual s’ha de fer una cosa. Aquest club és per sortir a solcar el mar. 14. La mar més al sud. Brutícia a la camisa quan hi cau oli del Kardona Fried Chicken.

Vosaltres també hi éreu. La revista és vostra.