Peus Negres 23 by Castellers d'Esplugues

COLLA DE CASTELLERS D’ESPLUGUES TEMPORADA 2018 NÚMERO 23

Peus Negres Sumari Articles institucionals 3 Chronica dels Feyts 15 Laudiako jaiak 20 Fins la propera pinya 27 Sense vosaltres... 44 Cargolística 32 Gent nova 37 Clixé d’activitats 42 Peus Roses 65 Matatemps 66

Revista dels Castellers d’Esplugues Número 23 — Temporada 2018 — iii època cargolins.cat/publicacions/peus-negres Redacció

Josep Santacreu

Coordinació Eulàlia Batet

Maquetació, disseny i correcció d’estil Josep Santacreu

Col·laboracions

Junta i Tècnica, Jordi Adalid, Teresa Aventín, Paco Duran, Jesús Fernández, Jordi Figueras, Jordi Grañón, Ton Gasull, Anna Hervàs, Ferru Moreno, Sònia Nueno, Adrià Pallarés, Joan Carles Sillero, Alfonso Torrente i Pepi Viciana

Publicitat

Eulàlia Batet i Paco Duran

Fotografies

CdE, Manel Tineo, Ton Gasull, Lídia Castro i J. S.

Edita

Colla de Castellers d’Esplugues Josep Argemí, 49. 08950, Esplugues de Llobregat 650 946 159 cargolins@cargolins.cat www.cargolins.cat instagram.com/cdesplugues twitter.com/cargolins facebook.com/cargolins flickr.com/senkreu youtube.com/cargolins

Imprimeix

Cocograf, SL. 678 787 912 gloria@cocograf.com

COCOgraf, sl

3de8 al Concurs Foto: Maite Bordegassos

Editorial

Amb el suport:

Patrocinen:

na temporada més vet aquí Peus Negres, que surt del forn per escalfar-vos l’entrecuix. Què ha passat durant el 2018 i part del 2019? Doncs han passat moltes coses, que expliquem en aquesta revista-anuari que, gràcies a Jaume Barri, ha arribat gairebé per Sant Jordi. Un regal per a tots vosaltres! Aquesta revista ha arribat més tard que mai. En primer lloc, doncs, demanem disculpes pel retard: ens sap greu haver fet tan tard, no hi ha disculpa possible. Amb tot, certes circumstàncies s’han conxorxat per endarrerirne la publicació: la Nancy ha deixat l’equip de redacció després d’uns quants anys, i al capdavant només hi ha hagut en Josep, amb l’Eulàlia que l’ha ajudat a coordinar continguts, i en Jordi i alguns altres, que han cercat publicitat. La revista significa moltes hores de feina per a una persona tota sola, algú que a més a més, després de quinze temporades a la colla, ara, per qüestions personals, també està més deslligada del dia a dia de la colla que mai. Així, doncs, creiem que amb aquest Peus Negres 23 ha arribat el final d’aquesta etapa —només ho creiem, ja veurem a l’hivern què acabarà passant. Vam començar aquesta «tercera època» de Peus Negres l’any 2005, reprenent una revista que no es publicava d’ençà de la temporada 2002. Vam començar en Paco i en Josep, i des d’aleshores i fins a aquest 2019 hem fet setze revistes. Aquella del 2005 consistia en deu fulls DIN-A3 fotocopiats en blanc i negre, plegats i grapats pel mig, i tenia un acusat aire de precarietat. Tanmateix, any rere any ens esforçàvem per millorar-la, amb la intenció de deixar plasmada una part de la nostra història i d’oferir al poble i als castellers futurs una visió oberta i dinàmica de la colla. No sé si ho hem aconseguit, però aquesta era la nostra dèria. Recordem també aquell Peus Negres del 2005 perquè quan vam demanar a Junta una partida econòmica per poder-la editar, en Gaspar, l’etern tresorer de la colla, va mirar en Josep amb ulls rondinaires de «ni parlar-ne!» i li va etzibar que no es podien comprometre uns diners que ens farien falta per començar la temporada... Al final, és clar, es va deixar convèncer, i Peus Negres s’ha continuat publicant fins ara. Un record per a en Gaspar, i també per al Jabonero i en Didac, cargolins que ens han deixat aquest any. També volem recordar la Conxi Brau, que havia estat presidenta de l’incipient Escamot Trabucaire i una persona molt activa al poble. Un record per tots vosaltres. Sembla que arriba el final d’aquesta tercera època de Peus Negres. Ha estat un orgull i una responsabilitat fer la revista de la colla tots aquests anys. Hi hem vist passar l’època daurada de la colla i molts castells i castellers que ens hem estimat i ens estimarem sempre. Moltes gràcies a tots els que hi heu col·laborat, als que hi heu escrit i als qui hi heu estat sempre. Per això i moltes coses més, moltes gràcies a tots. TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 3

Publicitat

Vint-i-cinc anys de castells a Esplugues Jordi Figueras, sotspresident

nguany la Colla de Castellers d’Esplugues complim vint-i-cinc anys de l’entitat. Vint-i-cinc anys plantant castells per tots els racons de Catalunya i més enllà, vint-i-cinc anys d’emocions, vivències, de fer pinya, d’aixecar milers d’aletes, d’assaig constant, de celebracions plenes de llàgrimes d’alegria i abraçades cada cop que els Cargolins travessaven el seu sostre per assolir un nou repte o llàgrimes de tristor per les companyes i companys que, malauradament, ens han deixat. En aquests vint-i-cinc anys la colla ha viscut plenament el significat de passar de fer castells bàsics de sis a fer castells de set. L’esforç constant de vint anys de treball i esforç que es van transformar en la fita d’aconseguir esdevenir colla de vuit i culminar-ho amb la primera clàssica de vuit l’any 2017 o de quedar en un meritori divuitè lloc en el concurs de castells de Tarragona del 2018. Vint-i-cinc anys viscuts en plenitud, de fer colla, de col·laborar, colze a colze, amb altres entitats de cultura popular d’Esplugues i amb les institucions per aconseguir unes festes majors lluïdes, per fer tot el possible per recuperar la festa major de Santa Magdalena o portar grans colles per Sant Mateu, esperant aportar el millor de la cultura castellera, i els seus valors, a la nostra ciutat i comarca. Els castells no es fan sols, calen equips de gent motivada, voluntariosa, sacrificada, que, dia a dia, setmana a setmana, dediquin el seu temps a assaig, a organitzar les diades, a anar a reunions on calgui per fer funcionar una entitat de cultura popular com

la nostra. Tots els equips de tècnica i junta que hem tingut durant aquests vint-i-cinc anys han fet possible que avui els Cargolins siguem com som, una colla seriosa a l’hora de fer castells, una colla segura a l’hora de portar castells a plaça i capaç d’organitzar el que calgui i quan calgui, una colla en constant renovació i capaç d’adaptar-se a cada situació superant qualsevol problema. Una colla compromesa amb el seu entorn social, compromesa amb la seva gent, capacitada per resoldre qualsevol situació que la condició humana posa sobre la taula, treballant la cultura del respecte entre persones concebudes com a

iguals sota el paraigua de l’equitat, on cadascú aporta el que pot. Segurament, llegint aquestes paraules, pensareu: quina raspallada que fot el Figueras. Sí, és cert, és una raspallada en tots els sentits, ja que no és fàcil la convivència de tanta gent, de tantes edats, d’orígens tan diversos, amb formes de pensar tant diferents i que tot es mantingui en equilibri per construir castells durant vint-i-cinc anys. Per tant, cargolines, cargolins, felicitats per aquests vinti-cinc anys d’aportar el millor de cadascú per aconseguir el que som, una magnífica entitat de cultura popular. Salut i castells!

“Una colla compromesa amb l’entorn social i la seva gent, treballant la cultura del respecte entre persones concebudes com a iguals sota el pairagua de l’equitat” TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 5

Publicitat

Els llibres que vols i els que encara no saps que vols

C. Bonavista, 81 08960, Sant Just Desvern 93 681 85 83 www.calllibreter.cat

El Graner de la Plana Venda a Granel:

Espècies, Llegums, fruits secs...

Tel. 93 625 68 65 - www.elgranerdelaplana.com C/ 8 de Març, 52 , 08950 Esplugues de Llobregat (Barcelona)

Cap de colla Susana Servián, cap de colla

ola, Cargolins; Quan em disposava a fer l’escrit de Peus Negres, «ostres i què escric jo ara, doncs tirem de tòpics i ja ho tindríem», però em va semblar més bona idea descartar l’opció fàcil i fer un escrit en què expressi tot el que he passat aquesta temporada i fer una mica de reflexió cap a vosaltres de tot el que m’ha comportat i comporta aquesta gran responsabilitat. Crec que aquí és el millor lloc i més oportú per a poder expressar el que sento. Així doncs, aquí van les meves reflexions, ja que ser cap de colla no és gens senzill i és molt més dur i complicat del que m’havia pogut mai arribar a imaginar abans de començar el projecte. Es comença amb un munt de ganes, moltes idees al cap, projectes per dur a terme i sobretot una immensa bombolla de felicitat. Arriba el dia de l’assemblea amb tots els nervis a la panxa, fas la presentació de l’equip i del projecte, després arriba el gran dia, el primer assaig, les primeres actuacions, les relacions amb les altres colles i de mica en mica et vas adaptant i vas veient la importància del càrrec. Però no és només això, sinó que totes aquestes sensacions van acompanyades de la gran quantitat d’hores que hi dediques, reunions amb el sots-cap de colla, reunions amb cada un dels equips, reunions amb la junta, reunions i més reunions que arriba un punt que tens l’agenda que ni el president del govern, que treu fum juntament amb els milers de correus que reps al dia; la responsabilitat que portes a l’esquena cada vegada va agafant mes forma i realitat, però tot això ho fas perquè vols, perquè t’estimes la colla. Ah!, i no oblidem que tot això

Hem de pedalar plegats en la mateixa direcció, perquè quan hi som tots som imparables s’ha de combinar amb feina, parella, amics i vida social... Una absoluta bogeria. Però tot i les hores de feina i dedicació, durant la temporada les coses a vegades no van sortint com un voldria i això et fa anar canviant els plans, amb més o menys energia, depenent del moment, però sempre intentant, com no, prendre la millor decisió, amb més o menys encerts, però, com diu la dita, dels errors sempre se n’aprèn. A tot això, sempre s’ha d’intentar posar la millor cara, donar exemple i vindre amb la màxima energia possible, tot procurant que no influeixin els mals moments personals o els problemes de la colla en la feina a fer, però crec important que no s’ha d’oblidar que, per molt càrrec o responsabilitat que es tingui, al cap i a la fi no deixen de ser persones. Potser mai es fan les coses a gust de tothom, però sempre s’han fet amb la millor intenció possible. I sé perfectament que durant la temporada les coses no van sortint com tots voldríem i van apareixent bastons a les rodes. Així, ara que puc adreçar-me a vosal-

tres, agrairia que tots junts ajudem a fer pedalar la bicicleta per créixer plegats, perquè quan hi som tots i anem en una mateixa direcció som imparables. Ser la cap de colla està sent un gran repte personal del qual n’aprens moltíssim, adquireixes una maduresa i responsabilitat enorme. En algun moment de la temporada creia que em venia gran, per això també us demano disculpes per no haver pres sempre la millor decisió. No volia acabar l’escrit, però, sense fer una petita menció al nostre amic Gaspar: sense tu aquesta temporada no serà el mateix, has deixat aquesta gran família, però allà dalt estàs envoltat de grans persones. Espero que junts gaudiu de totes les nostres aletes que ara i sempre van per vosaltres: David, Pau, Pastor, Txell i Gaspar. Una infinita i enorme abraçada. Us trobem a faltar. Cargolins, som una colla amb gran potencial i podem arribar molt i molt lluny, amb l’esforç, la suor i el compromís de tothom arribarem fins a tocar el cel més alt de tots. TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 7

Article de pinyes (o la distància colla-tècnica) Joan Mora, equip de pinyes

arge de millora. Tenim molt de marge de millora. No parlo de l’equip de pinyes, que evidentment també en té, sinó del grup humà que conforma la pinya, i de retruc la colla en general. El fet de pertànyer a la tècnica et permet, i t’obliga al mateix temps, a deixar de veure els toros des de la barrera. És clar que és un pas que es fa de manera voluntària i cal ser conseqüent en aquest aspecte. No obstant això, seria desitjable més empatia envers els que han decidit fer un pas endavant i intentar liderar la colla. Confirmació d’assistències, baixes d’última hora diguem-ne que qüestionables, falta de proactivitat en certs assajos i diades, són només algunes de les batalles que s’han d’afrontar massa sovint des de la tècnica, i especialment des de l’equip de pinyes. Totes tenen com a denominador comú la falta de consciència que darrera la decisió de no apuntar-te a un doodle, no presentar-se a una diada o no envoltar una prova, hi ha una feina prèvia de planificar una diada, tancar una pinya o treballar en la confiança de la canalla, per posar només alguns exemples. Tema a part és el compromís, ja que és un tema força subjectiu quan entren en joc feina, família, parella, altres aficions etc. Caldria que tots plegats anéssim reduint la distància que de manera inconscient s’ha establert entre la tècnica i la resta de la colla. La tècnica guanyaria en benestar, sobretot 8 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

El compromís i l’empatia són essencials per a una bona comunicació entre la colla i la tècnica emocional, i la resta guanyaria en el fet de sentir-se la colla més seva, winwin, com s’acostuma a dir ara. Aquesta aproximació cal que vingui de les dues bandes. Per una banda la tècnica ha de fer un esforç extra per conèixer la realitat individual de cada membre de la colla, per tal de buscar-ne la motivació, entendre possibles actituds, etc. No cal dir que això és fàcil de dir però que és més difícil portar-ho a terme. Per l’altra banda la colla ha de deixar de veure la tècnica com aquelles persones, sovint pesades, que no paren de donar ordres i que a més acostumen a prendre decisions errònies, i que comencin a veure-les com persones que inverteixin moltes hores a la setmana per intentar millorar els resultats any rere any, com persones que sovint necessiten, encara que no la demanin, una opinió externa que els faciliti la presa de decisions, o com persones que no són capaces de veure

la meva falta de motivació o frustració, i que per tant cal poder-ne parlar amb elles cara a cara. Ja per anar acabant, només vull dir que, a pesar de tot el que he comentat fins ara, formar part d’una tècnica és a vegades una experiència molt gratificant, i sempre sempre molt enriquidora. En tot cas, és molt recomanable pels qui no n’hàgiu format mai part de cap. Et fa sentir més teus els éxits col·lectius, al mateix temps que t’ensenya a valorar la feina feta pels qui t’han precedit i pels qui ara t’acompanyen. Sempre hauria de ser motiu d’orgull ser al capdavant d’un col·lectiu que, com per desgràcia hem pogut comprovar darrerament amb la mort d’en Gaspar —a qui aprofito l’avinentesa per agrair el seu compromís envers la colla i la seva empatia envers la tècnica—, és molt més que un grup de persones que es reuneix de tant en tant per fer castells. Tinguem-ho tots clar.

Article de troncs Adrià Pallarés

o entraré a valorar la temporada passada. No diria res que no sabéssiu ni vull intentar maquillar un passat que, per molt que el vesteixi de seda, mona es queda. Nova temporada i nous reptes, jo em quedo amb això. Amb tots aquells que malgrat les adversitats seguiran venint dimarts, dijous i divendres per poder fer assajos com els de no fa tant, on no hi havia un assaig sense aplaudiments, on la gent entre prova i prova somreia, s’abraçava i podies ballar al cant dels castellersres al son de lo lo lo, contemplant i admirant el que és l’autèntica essència del color blau elèctric. No oblidem que, no fa tant, tan sols érem una colla del Baix, sense tradició, ni gent i sobretot sense castells, una dinàmica que ens portava a la desaparició. Assajos pobres i diades quasi inexistents van fer que la colla del nostre estimat poble estigués saltant a la corda amb la línia que la separava de l’extinció. Quants dels castellers i castelleres que van viure aquella fosca etapa pensaven que acabaríem sent colla de vuit? Aquells que anaven a plaça pre-

És feina de cadascun de nosaltres venir a assaig i diades, gaudir la colla i lluitar per fer realitat somnis que ara per ara ens semblen impossibles gant per poder fer ni que fos un pilar de quatre o un castell de sis, imaginàveu que acabaríem fent castells de vuit o torres al concurs de Tarragona? O encara vaig més enllà i, sent conscient que el Concurs de dissabte és relativament nou, quants imaginàveu que acabaríem anant-hi i quedant en una bona posició? He estat preguntant a la gent que fa anys que vesteix la camisa si en algun moment s’ho imaginava i la resposta ha estat sempre aquesta: «Entén que això era inimaginable. Era un somni.» I és veritat, en aquell moment, amb aquella dinàmica era impossible. Però aleshores com ha pogut ser? Com pot ser que aquella colla, per la qual ningú no donava un cèntim, acabés sent la referent del Baix? La primera a fer una clàssica? Una colla mitjana a la qual les colles grans aplaudien i animaven i amb la qual volien actuar. Una de les tres colles amb el percentatge més baix de caigudes en els últims tres anys. Una família que anteriorment voltava tots els castells de les diades i despertava l’enveja de la resta de les colles. Perquè érem el que ser casteller i castellera significava, érem un referent. John F. Kennedy va dir, sense tindre ni idea del que significava ni del que podria provocar: «D’aquí deu anys anirem a la lluna, i ho triem no perquè és fàcil, sinó perquè és difícil.» I arribats ara a aquest punt, em pregunto: algú seria capaç de negar avui que d’aquí deu anys Cargolins acabarà actuant un diumenge de Concurs?

Jo penso que allò que era un somni que tan sols podies viure’l amb els ulls tancats, que aquells castells que es veien impossibles anys enrere avui són realitat i són fruit dels assajos, suor, mals d’esquena, lesions, baixes, caigudes, recaigudes... de tots nosaltres. Mai hem d’oblidar d’on venim, i hem de recordar que, per tal d’aixecar grans estructures i poder-les mantenir, és feina de tots vindre a assaig rere assaig, diada rere diada, per poder aconseguir-ho. És feina de tots nosaltres que els castells amb els quals avui somiem, puguin ser demà una realitat. Que d’aquí a deu anys vista, tornem a trobar-nos amb el fet que ens hem superat a nosaltres mateixos. Que som capaços de tornar l’origen del nostre creixement. De fet, i amb això acabo, que acabem fent bons castells no depèn de ningú en particular sinó de tots i cadascú de nosaltres. Som nosaltres mateixos els que decidim anar assaig, matinar un diumenge per poder anar a plaça a construir el que fa mesos que treballem. Tant acabar diumenge a Concurs com fer una bona temporada, és només cosa nostra, de ningú més. Hem de gaudir amb els assajos, amb les diades i amb les activitats de la colla, perquè tan sols així ens la sentirem nostra, ens l’estimarem i aconseguirem el que vulguem. Dit això, acabaré l’article amb una frase de Johan Cruyff a la final de la copa d’Europa de 1992: «¡Salid y disfrutad!» TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 9

Equip de músics

Els músics tornem a ser aquí!

esprés de passar un temps havent de contractar músics, erasmus, feines de cap de setmana i altres entrebancs, el grup de músics ha tornat a revifar pel segon tram de temporada. A principis de temporada va haver-hi gent que es va animar a aprendre a tocar. El grup, al principi, era molt nombrós, però a poc a poc molts aprenents van descobrir que la gralla és un instrument difícil d’aprendre. Cal esforç i motivació per començar a veure resultats, i això ha fet que molts ho hagin deixat. Tot i això, els pocs que han sobreviscut ho han fet amb moltes ganes i esperem que s’estrenin aviat. També hem tingut diverses incorporacions al tabal, ja en tenim un bon grapat! Ara només falta que a les diades es vagin rotant per poder agafar rodatge i assegurar-nos que, passi el que passi, tinguem bons tabalers. No heu notat alguna diferència aquesta temporada? Les classes ens han anat molt bé per millorar la nostra tècnica i això es nota a plaça —o això ens han dit. En aquest sentit, ens agradaria donar les gràcies a la Mariluz, que s’ha encarregat de tota la feina administrativa i de perseguir-nos 10 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

perquè no faltem. Aquest 2019 quadrarem agendes perquè no faltin mai músics a les diades. Una altra qüestió que tenim pendent és la relació entre els músics i la gent de la Nau. És difícil participar dels actes socials quan no coneixes bé la gent, i és difícil conèixer la gent quan no vas als actes socials. És un cercle que esperem trencar en les pròximes temporades amb l’ajuda de la resta de la colla. Sigui com sigui, estem contents per la feina feta i esperem que l’any que ve serà molt millor!

Les classes de gralla estant donant fruit i tenim molts tabalers nous; durant l’any anirem rodant nous músics perquè no en faltin mai a les diades!

Un Petit Pas per a la Humanitat, Però un Gran Pas per a un Servidor

ueden sis segons, un punt per sota, pilota nostra i saps que te l’has de jugar. Pressió, responsabilitat i nervis. Les mateixes sensacions de quinze anys enrere, quan encara corria per les pistes de bàsquet, és el que vaig sentir un dissabte del passat mes de juny en sentir les paraules «puges tu!!! Pilar de 5».

Cronologia dels Feyts

Alfons, primeres mans de naixement i pilaner d’adopció

El dijous, el millor dia de la setmana

els dilluns no cal dir res, fins i tot el tercer dilluns de gener està considerat com el pitjor dia de l’any. I els dimarts, un cop oblidats els efectes del cap de setmana, entres de ple en la voràgine laboral i el dissabte encara queda massa lluny. Si no t’agraden els dilluns, els dimecres no són pas millors. És el tercer dia de la setmana i quan més feina acumulada tenim. El divendres potser és el pitjor de tots: arriba el final de la setmana laboral i la pausa del cap de setmana és a tocar, i segons els estudis «és el pitjor dia per operar-te i en el que més guerres s’han declarat històricament». El dissabtes i el diumenge estan sobrevalorats: passes tota la setmana comptant els segons perquè arribin, planificant-los per gaudir-los al màxim, massa expectatives dipositades

en quaranta-vuit hores que es poden espatllar per una simple pluja o un mal de panxa. I després, quan arriba el diumenge tarda, una sensació de desànim t’envaeix i desitges que les hores passin lentament i que el dilluns trigui molt a arribar. Sens cap mena de dubte, el dijous és el millor dia de la setmana. És el dia del mig, hi ha paella a tots els restaurants, tenim el cap de setmana a tocar i això té un efecte positiu que fa que estiguem de bon humor. Fins i tot un estudi de la London School of Economics and Political Science conclou que el dijous és el millor dia per tindre relacions sexuals. Però el que fa realment especial els dijous és que hi ha.... Assaig de pilars! #elsdijousmolen #assaigdepilars #vineelsdijous

-Dia: Dissabte 30-06-2018 -Hora: 18:37 -Lloc: Plaça d’Osca (BCN) Amunt! Pujo a la pinya procurant de no fer mal a ningú. Un cop a dalt no sé com possar’m-hi, per sort un munt de mans fa bé la seva feina i em col·loquen a lloc. Perfectament falcat, dues palmadetes al cul em confirmen que tot està en ordre. Puja l’Emmel i sonen gralles; tot seguit la Candela amb somriure inconscient s’enfila fineta i sense bellugar, i per arrodonir-ho la Rialla, ràpida i segura, fa la aleta. Després, la descarregada, que em va semblar el minut més llarg de la meva vida. Baixo eufòric i entre moltes felicitacions trobo l’abraçada de la Queralt, orgullosa com poques vegades l’he vist, i em fa treure alguna llagrimeta. Fins a cinc vegades ho he pogut repetir aquest 2018, i crec que no me’n cansaré mai. PD: Vull agrair l’esforç de tot l’equip de pilars, amb la seva feina estan aconseguint motivar i donar una altra visió dels castells a molts de nosaltres que normalment no aixequem els peus de terra durant els assajos. #adrivineelsdijous #assaigdepilars #elsdijousmolen

La nostra canalla L’equip de canalla

Aquesta temporada ha sigut una gran experiència per cadascú de nosaltres, vam voler que aprenguéssiu sobre valors i saber gestionar les emocions que comporta els castells. Preteníem que ho passéssiu genial amb les activitats, sortides, tallers i colònies, però més enllà d’això, el resultat ha sigut que nosaltres hem après molt més de tots vosaltres. Alguns de vosaltres heu aconseguit fer noves posicions, d’altres heu experimentat el vostre primer castell, pilar o tocar per primer cop la gralla, inclús alguns us heu quedat amb l’espineta clavada per no poder portar a plaça allò que heu estat treballant assaig rere assaig, però segur que ben aviat ho aconseguirem. També estan els que heu arribat fa poc amb moltes ganes d’experimentar qué és fer castells, el significat de formar part d’aquesta gran colla que vol aconseguir reptes nous i seguir creixent. 12 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Ha sigut una temporada molt llarga i intensa, però tot i així, estem molt orgullosos del vostre esforç i treball, de la confiança amb la persona que teniu al costat, davant, amunt i avall vostre, de superar les pors i la valentia de tornar a lluitar allò que no s’ha aconseguit. Tots junts ens heu demostrat que treballant cada dia ens pot pujar més amunt, heu fet que cada repte, castell, pilar.. hagi sigut molt especial. Els caps us donem les gràcies per compartir tants moments i emocions, perquè sense vosaltres, la canalla, tot això no seria possible.

article de canalla

els més petits resumeixen la temporada

Anna. M’ha agradat tot, sobretot fer castells i les activitats amb la canalla.

ser becari per poder col·laborar a les activitats de la canalla.

Rialla. Una temporada molt valenta i divertida. Hem sigut molt valents perquè hem fet moltes vegades el 3de8.

Carlota. Ha sigut una bona temporada ja que he tocat el tabal a plaça i he fet noves amistats.

Carla. La colla aquesta temporada ha fet un gran esforç per fer la clàssica. Encara que no hagi pogut ser, el 2019 la farem. Molts ànims! Marc C. Tots anem creixent igual que la colla i els nostres castells, les nostres relacions cada cop són millors i si tots seguim així d’units arribarem més lluny dels nostres objectius o fins i tot dels límits! Ànims colla, junts som més forts que ningú. Àlex. Bé, molt bé, així puc superar les alçades perquè em fan por. Víctor. Ha estat una temporada de canvis, però al final ha sigut divertida Paula. Orgullosa de ser grallera!!! Laia. Aquesta temporada m’ha agradat perquè m’he estrenat al 4 de dos obert. M’ho vaig passar molt bé al Concurs. Per aquesta temporada m’agradaria fer més tallers. Pau. Aquesta ha sigut la meva última temporada de canalla. De cara la temporada que ve, m’agradaria

Júlia. Per mi, aquesta temporada ha estat la millor, perquè a part que he compartit molts moments amb la canalla i ho he passat genial, m’he estrenat de quinta, he pujat per primer cop al Concurs i he fet el 3de8. Aquesta temporada ha estat inoblidable. Candela. Perquè mai és tard per somiar, per seguir creixent com a colla, gràcies per ajudar-me a superar-me i descobrir experiències inoblidables amb vosaltres. Stella. El que més m’ha agradat és jugar amb els amics als assajos de castells. Dante. El que més m’ha agradat és fer castells. Mariona. M’ha agradat molt aquesta temporada, entre altres coses perquè m’he estrenat de quarta. Espero que la següent temporada sigui molt millor. Zoe. Aquesta temporada ha sigut molt important per mi perquè a part de haver descarregat tot al Concurs m’he estrenat de dosos en

castells de set pisos. Genís. Fer de quint i de dosos a la vegada és el millor que hi ha! Respecte a la temporada castellera opino que hauria pogut ser millorable, encara que hem batut rècords. Un brutal any de bajons i subidons. XD Ona. M’ha agradat molt fer el pilar caminat a l’església. Eloi. Aquest any he fet el meu primer pilar i ahí queda eso. Queralt. Aquesta temporada ha sigut la meva consagració com a terç. Rai, tremola que allá voy! Jana. Aquesta temporada m’ha agradat molt perquè hem fet coses molt xules, però no he pogut fer el 4de8; la temporada que ve més i millor. Ízar. Per mi la temporada de castells ha sigut una mica rara, perquè vaig començar fent de músic. Després quan vaig tornar, em feia bastanta por, però l’equip de canalla i la colla em van ajudar a superar la por que tenia, fins que me’n quedava una mica. I així els assajos se’m feien més divertits i emocionants. Marc E. Aquesta temporada hem fet castells emocionants i amics impressionants. Em penedeixo de moltes coses però mai em penediré de ser casteller!

TEMPORADA 2017 PEUS NEGRES 13

Publicitat

Amb la cultura popular Carrer d’Àngel Guimerà, 27-29 08950 - Esplugues de Llobregat

14 PEUS NEGRES TEMPORADA 2016

Chronica dels feyts Josep Santacreu Jordi Adalid

Un any per reflexionar i agafar embranzida Veníem d’un esplet de castells el 2017, amb l’estrena del 3de8 i dues clàssiques, una per tancar cada tram de temporada. Tanmateix, alguns llums d’alarma, que ja venien d’anys enrere, ens feien pensar que el 2018 hauríem de suar la cansalada per mantenir el nivell o superarlo, amb els folres com a nova fita a l’horitzó. La realitat ha estat que la progressiva davallada de camises —factor principal d’aquestes alarmes, punta de l’iceberg d’altres problemes més de fons— han suposat que aquest 2018 hàgim perdut pistonada: el 3de8 del Concurs ha estat l’únic castell de vuit pisos de l’any. Un any remullat per la pluja, fins a la darrera diada del Poble-sec, que ens va fer deixar a recer el 4de8 per a dies més asolellats. Aquest 2019, doncs, cal fer autocrítica per saber què ha fallat i tornar a tenyir de blau elèctric ben llampant places, carrers i pistes cobertes diverses. A poc a poc, a pas de cargolí, però sempre al més amunt possible.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 15

Chronica dels Feyts

Un inici dubitatiu Homenatge al Paco 17 de febrer

En Paco va ser el conserge del Robert Brillas per antonomàsia. Era una persona molt estimada a Esplugues i per tothom que el va conèixer, i que ens va deixar el 2017. Diferents entitats de cultura popular vam oferir-li el darrer homenatge en una jornada que va comptar amb diversos lluïments de les colles. Hi va haver un dinar popular i concerts i diversos parlaments de record. Sempre seràs amb nosaltres.

es primeres diades ja feien pensar que el 2018 seria un any complicadet. Vam entrenar temporada a Barberà del Vallès amb els castells bàsics de set més un 5de6. I és que els assajos, com era costum, havien començat d’una manera una mica irregular, i érem pocs en una plaça que compartíem amb Sabadell, Cornellà i Gausacs. També estrenàvem l’aplicació de pinyes dels Moixiganguers, que feia més difícil escapolir-se’n. La primera construcció, però, va ser el pilar de dol pel Didac: havia fet de baix i de segon durant molts anys, havia fet de tot a la seva vida i era un tros de pa. Fins sempre! L’actuació de Barberà va ser una mica per rodar castells i castellers, com se sol dir, amb un 3de7 molt tranquil i un 4de7 força remenat i lent, més el 5de6 amb algunes estrenes, tot plegat amb un dia clar i espaterrant. Tot el contrari que en l’actuació següent, a Sant Andreu de la Barca. Era un dia plujós i actuàvem en el bateig dels nostres fillols, els Castellers de l’Adroc, que estrenaven camisa i que van descarregar el primer 3de6. Nosaltres només vam poder completar 3de7 i 4de7, perquè des-

prés d’una caiguda de l’Adroc es va posar a ploure i es va fer massa tard. La pluja ens va acompanyar en la primera actuació de l’any amb Bandarres, al Poble-sec, i es va suspendre així el tradicional triangular/triacord amb ells i Borinots. Dissortadament, també es va suspendre l’actuació següent, la del Local dels Castellers de Terrassa, amb motiu de la manifestació pels presos polítics, concentració en la qual vam participar alçant-hi un reguitzell de pilars i un 3de6. Per acabar el mes d’abril, en tot cas, sí que vam poder fer castells: era l’estrena a casa per Sant Jordi i el sol ens va il·luminar a la plaça de l’Ajuntament, on després de fer un pilar amb domàs de democràcia vam engaltar el primer 5de7 de l’any, força tranquil i parat, a diferència del també primer 4de7a, que va presentar més problemes, i del 4de7, també una mica remenat. En el pilar de 5, l’enxaneta es va enredar en els cabells de la quarta tot fent la motxilla i el vam haver de desmuntar. L’any començava més a poc a poc que l’anterior, amb més pluges i núvols que dies de sol, mentre rodàvem castellers i estructures amb molta feina a fer per endavant.

A l’esquerra, pilar pel Paco del Brillas. A dalt, en Didac el 2006 i el 5de7 de Sant Jordi a Esplugues

chrònica dels feyts

i març i abril havien anat al ralentí, maig i juny van continuar igual: a la plaça de Sanllehy, entre els districtes de Gràcia i del Guinardó, enllaunats entre carrers, jardins, envelats i esbalços, i amb la pluja sotjant-nos, vam aixecar un 3de7 lent i boterut, un 4de7 lentíssim i caòtic i, per acabar, un més que cançoner i ronsejaire 4de7a, que es va aixecar amb molts problemes a baixos, però que es va poder defensar. En tercera ronda es va aturar l’actuació per una llenya i vam acabar amb dos pilars de 4. Una setmana més tard era el Dia de la Colla; ens havíem quedat sense segona colla i, per tant, vam actuar sols a la pista coberta del Pou d’en Fèlix i hi vam fer castells de 6. El periple continuava terra endins, a Mollerussa, sota l’esguard de les cigonyes al cloquer, talaia privilegiada des d’on van contemplar els nostres castells blau llampant: 3de7, 3de7a, 4de7 i el primer pilar de 5. Continuàvem sent poca gent a assaig, i a plaça més aviat no oferíem una imatge exultant, però amb tot els castells, malgrat que anàvem amb els cordons pelats, no van anar pas malament.

Altrament es va escaure a Can Vidalet, on vam desmuntar el 4de7 i el 4de7a en primera ronda. El primer va pujar al segon peu amb males mides i els dubtes de canalla van fer la resta; el segon era un pandemònium, cafarnaüm, akelarre de desproporcions abissals. Perduda la ronda, el segon 4de7 va pujar amb millor mides però amb una canalla petita que es va quedar enganxada a quarts, va haver de baixar un pis i tornar a escalar, sembrant dubtes per la plaça. Per acabar, el 4de7a repetit va repetir problemes dels de Sanllehy, amb un baix udolant, i fins i tot es va demanar que es desmuntés, però finalment es va acabar carregant i completant. Dos intents desmuntats i dos intents d’intent desmuntat, tot un rècord. I pilar de 5 per acabar. Per tancar el cercle, el mes l’acabàvem altre cop a terres occidentals: a Lleida plantàvem sense problemes i amb poca gent 3de7, 3de7a i 4de7 més un altre pilar de 5. Acceleraríem al juliol? Arribarien castells engrescadors, els vuit pisos, algun altre 5de7? Misteris...

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 17

Chronica dels Feyts

l 30 de juny en la diada d’Estiu de Sants vam tornar a fer el 5de7, més el 4de7a i el 4de7: castells molt allunyats dels objectius de màxims d’altres anys, en què ens plantejàvem 4de8 i 2de7, com al 2017. El 2018 el 5de7 va pujar molt apamat, amb el 4 amb agulla vam tenir algun problema amb el pilar del mig —un «ole tu polla, Emmel» del Macis va certificar-ne el reeiximent— mentre que el 4de7 va adoptar la característica forma romboïdal completamentament desquadrada. Després del pilar de 5 amb l’Alfons parant a segons i dels dos pilars de comiat, vam pul·lular pel barri i, fent-la petar, ens demanàvem: què ens hem d’empescar per reconduir la situació? Anàvem discutint pel camí, però malauradament no en trobàrem el desllorigador.

Ana R.

18 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Després del lleu repunt a Sants, a Granollers vam tornar a ser poca gent per ventilar 4de7, 3de7a i 3d7 més pilar de 5: uns castells sense gaire història, o amb tanta com estava tenint la temporada. I van arribar les festes de Santa Magdalena per acabar el primer tram. Les festes es concentraven en els dos dies del cap de setmana. El dissabte a la tarda va ser la Professó del Ferro; enguany el nostre pilar va patir molt per fer tot el recorregut, amb penes i treballs i empentes i rodolons va arribar a la plaça de l’Església, on va continuar la festa cap a la pista coberta, on es van fer els concerts i el sopar enguany. L’endemà fèiem la diada de Santa Magdalena, el Memorial David Carreras, escenari tot just un any enrere de la primera clàssica de vuit cargolina. El 2018 va

Chronica dels Feyts

Un moment per aturar-se

T presenciar, d’entrada, el tercer 5de7 de l’any, relativament tranquil, i en segona ronda el 3de7 aixecat per sota, un castell repescat i que es va alçar amb alguns nervis i alguns descompassaments, però amb força seguretat. Per acabar, 4de7 amb agulla i vano de 5. Al vespre, a més, fèiem el pilar dins l’església, com sempre molt emotiu. En resum: el primer tram de temporada havia estat la plasmació a plaça i assaig de tot un seguit de problemes que havíem anat arrossegant els anys anteriors, però que aquest 2018 s’havien materialitzat finalment, fins i tot amb dificultats per fer un castell tan rodat habitualment com el 5de7. Acabàvem el juliol amb l’esperança que al setembre s’anés capgirant la tendència i que la feina feta durant el primer tram florís en un esplet de castells esponerosos.

ant de bo ho haguessis pogut gaudir com vam poder fer-ho nosaltres. 22 de juliol de 2018. Una data que recordaré sempre. L’Església Santa Magdalena —plena de gom a gom— esperava amb candeletes la nostra ofrena. Tots estàvem a punt. L’encreuament de mirades plenes de complicitat era evident, s’apreciaven ulls emocionats entre els presents, es respirava il·lusió, confiança i serenitat. La petita dempeus sobre l’acotxadora, el pilar començava a caminar, les gralles i els tabals envoltaven la màgia del moment i els somriures dibuixats a les cares dels pilaners delataven una felicitat desmesurada. L’esclat d’aplaudiments en acabar manifestava un gran entusiasme. Va ser un moment d’aquells per aturar-se. Com passa de ràpid el temps! Tot just ha fet ara set anys. Aquell dia, mentre la veia allà dalt, amb la mà alçada, em vaig adonar que, en moments com aquests, pot estar una mica més a prop teu. I això em fa més suportable la teva pèrdua, pare. Eternament agraïda als Castellers d’Esplugues, o el que és igual, la família cargolina, per aquest meravellós regal. Anna Ona

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 19

Chronica dels Feyts

Laudio, maite zaitut

Euskal Herrira egindako bidaiaren kronika, Bilboko Aste Nagusia eta Laudioko jaiak zeharkatuz.

er segon any consecutiu vam visitar Laudio —Araba, vila de divuit mil habitants enclotada en una vall per un discorre el Nervion— per participar en les festes de Sant Roc —Sanrokeak!—, però abans un escamot de cargolins intrèpids va passar per l’Aste Nagusia de Bilbo, acompanyant els benvolguts companys, els estimats Castellers de Sant Feliu, que també eren convidats a participar en una cercavila pels carrers de la capital de Biscaia. L’autocar santfeliuenc sortia cap a les 4 del costat de l’estació de trens de la ciutat de les roses, i oh malhaja la meva dissort, que entaforat en el fons d’aquella capsa de mistos, enclastat entre el Pepins a la finestra i el Dani Figueras espatarrat al mig, ni pensaments que pogués ni mig aclucar un ull: escoltant thrash metal vem arribar a la típica àrea de servei del mig dels Monegros, esborronador desert de no-res, i després de fer un lleu refrigeri, vam tornar a aquell instrument de tortura sobre rodes —aquest cop, si més no, el benaurat Pepins em va deixar enfonyar-me al racó de la 20 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

finestra i així poder dormir un parell d’hores. I vaig descloure els ulls i pujàvem per una autopista entre La Rioja i Àlaba camí d’Euskadi: turonets verds, pujolets arrodonits, valls gemades i un clima fresquívol ens saludà en la darrera àrea de servei abans d’anar a la conquesta del regne. Un altre clucull em fou atorgat pels déus i amb gran rigolatge i gaubança contemplí l’entrada a Bilbo per ponts elevats. Aquella mena de donzella de ferro ens va expulsar a prop del centre de la ciutat i nosaltres joiosament vam anar a deixar els fòtils en una mena de local d’entitats, on suposadament podríem dormir llargament fins l’endemà. Un cop conquerit aquell local, vam sortir a la conquesta de valors més alts: un bar en una plaça, on vam esmorzar prendre el cafè i altres begudes de cereals. El matí va passar amb parsimònia fins cap a migdia, que havíem d’acompanyar els nostres amics santfeliuencs en una mena d’assaig a l’aire lliure, i en el qual egregis cargolins van demostrar llur vàlua com a castellers estrenus i esforçats. Passavolants euskalduns ens comen-

taven llurs apreciacions en euskera, i nosaltres contestàvem amablament en llemosí de Barcelona, i mentrestant es va anar acostant l’hora de dinar i ens vam asseure en una de les taules per a mil persones que paren les comparses que munten les txosnes. Allà vam omplir em pap i en Dani Figueras va poder-se fer una foto amb en Fermín Muguruza, que per allà pul·lulava. En acabat de dinar, el gruix cargolí i santfeliuenc va anar a fer una becaina, mes el vostre cronista anà a passejar per la ciutat, i així passaren un parell d’hores o tres i havia de començar la cercavila

chrònica dels feyts

per a la qual els Castellers de Sant Feliu eren convidats. La comitiva partia de la vora del riu i finia a la mateixa plaça on havia fet l’assaig obert al matí: entre comparses i la gentada, a plaça vem ajudar a fer uns certs castells i pilars, que meravellaren el públic basc i dels quals tothom en fou pregonament joiós. Un cop enllestit, era hora de cadascú per allà on l’enfila: els cargolins ens reaplegàrem i anàrem passant el vespre amunt i avall, gaudint de la festa del dia gran de la Setmana Gran, i és que l’ambient de la nit de Bilbo és espectacular. Vem sopar de pinxos pel centre històric i vam anar passant per les barraques amunt i avall, vam veure el castell de focs i vam estar veient concerts o coses per l’estil. Les txosnes van tancant a mesura que avança la nit i tothom que encara aguanta s’acaba concentrant en el mateix extrem. Allà a la vora hi havia un pont des d’on la gent feia competició aviam qui pixava més lluny, i a prop d’allà la gent es capbussava en el riu, que devia anar ben maco. També a la vora, una mica més enllà, hi havia uns punkis fent un concert molt demacrat. En fi, aquella nit podria haver-se allargassat molt més,

però cap a una hora mínima prudent vam anar a pesar figues fins que fos una mica tard, i nogensmenys... Era molt d’hora, criminalment d’hora, temeràriament aviat, posem que fossin les nou, i l’entitat que ens havia cedit el local ens va venir a despertar perquè havien de cuinar per no sé quants milers de persones, i plovisquejava —a Euskadi que plogui és un fet extraordinàriament infreqüent— i, així, doncs, ens vem haver de gitar la son de les orelles de manera abrupta i renuent per anar com ànimes en pena, ensopides i adormissades, cap a la mateixa plaça del dia abans a esmorzar i injectar-nos el cafè per la vena. Els esmorzars bascos són contundents i ens van eixorivir, tot i que vèiem per davant un cap de setmana a Laudio —que és l’objecte d’aquesta crònica— llarg, per la qual cosa la son s’afeixugava insolentment damunt els nostres parpres com un dels pedrots de tres tones que els competidors bascos arrossegaven aquell matí a la vista de tothom. Finalment vam agafar el tren que ens havia de deixar de permetre d’aplegar-nos amb la resta de cargolins: ens vam acomiadar entusiàsticament dels amics magentes per saludar al cap de poc els companys blau lampista, i alabat sia Jaume Barri: què més dir? Laudio va seguir, si fa no fa, el mateix programa que l’any anterior i, per tant, no m’hi estendré, perquè jo parlo de fer l’aleta al castell, però qui parlarà de la gent que fa l’aleta a una altra gent? O podria parlar de lligar pinyes, però en aquesta vida hi ha maneres de lligar més divertides. En fi: miro les fotos i veig la cercavila de la tarda i banderoles als pilars; hi veig la competició de gossos d’atura —l’artzain txakur txapelteak, o una cosa així— i la taula plena d’aquells formatges tan bons. Recordo fer temps a la tarda i tornar a actuar a la plaça de l’Ajuntament, on vam treure l’estelada als pilars del final, rebuda amb aplaudiments, algun xiulet i alguna emprenyamenta. Aquella

nit va ser força llarga, als concerts de la zona de txosnes, i vam acabar anant a dormir tard. L’endemà tornàvem a fer castells amb els bertsolaris, com l’any anterior, dinàvem i tornàvem a actuar en una cercavila molt llarga, al final de la qual vam fer-nos la foto de grup i vam pujar a l’Ajuntament, on ens vam intercanviar els presents i hi va haver els parlaments institucionals. En sortir vam fer una altra cercavila-actuació amb castells diversos, micròfon i alguns espontanis laudiarres que van parar a segons alguns pilarets. Al vespre vam sopar acompanyats amb la resta d’entitats com l’any passat un sopar ben contundent, amb botifarrons ben regats mentre el Barça guanyava al Valladolid a la Lliga. Aquella nit era la de Strombers —aviam quan hi porten Vindres a la Sang—, que van tocar a Laudio i ens van dedicar el concert, a més també van recordar que a l’Adri el volem a casa. Una nit que també es va fer dia, amb capbussons a la piscina i diversos temes variats. És a dir, l’estada a Laudio té una mica de dia de la marmota on mai falta de res. És un cap de setmana de bons àpats, cercaviles, txosnas, gossos de tura, actuacions castelleres oficials i clandestines, molta festa, alguns caiguts en combat i algunesaventures inconfessables perquè, com se sol dir: el que passa a Laudio es queda a Laudio. Aquest any com que no tenim cap article de laudiako-safareig, no en restarà notícia per a les generacions futures. S’ha de dir que l’agermanament amb la gent de Laudio és total i fora bo que anés a més. De moment ells ja ens han tornat a convidar per aquest any, ara la pilota estaria a la nostra teulada... Finalment, el diumenge cap a migdia encara hi havia esmorzar al garito dels esmorzars, on vaig agafar el formatge que, embolicat amb la ikurrina, em va acompanyar a Barcelona, des d’on aquest pobre chronista només pot dir: fins aviat, Laudio, aquest 2019 ens tornarem a veure. TEMPORADA 2017 PEUS NEGRES 21

Chronica dels Feyts

esprés d’un primer tram una mica complicat i de la passejada per Euskadi, tocava tornar a les places, amb la nostra festa major a l’horitzó, però els començaments de setembre continuaven en la línia del juliol, encara amb dificultats per arrossegar camises i amb poca trempera arquitectònica. Així va ser en la represa, el 8 de setembre al mercat del Clot, amb el 3de7 com a

22 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

millor castell, seguit de 3de6a i 4de6, i un pilar de 5 per acabar. Tres dies més tard actuàvem a Cornellà amb motiu de l’Onze de Setembre. Amb més camises, repetíem per quarta vegada 3de7, 4de7 i 3de7 amb agulla, una actuació no gaire lluïda que palesava la desesma de la colla. A la tarda en tot cas, vam participar en la manifestació, on vam fer dos 3de6 i alguns pilars de 4. L’actu-

ació de Cornellà, però sense pilar de 5 final, la vam repetir a Valldoreix el 16 de setembre: va ser una actuació que vam començar amb l’hora equivocada, com si fa anava tot, una mica a deshora, que res no anava a l’hora. Podríem parlar de com estaven anant aquells castells: alguns de millors, d’altres de pitjors, no passaran a la història, si més no per part d’aquest chronista, que els despatxa, també, amb desesma.

I, d’aquesta manera, amb els assajos que havien espremut tota la feina fins al darrer alè el mateix dissabte de Sant Mateu, arribàvem a festa major amb les expectatives més baixes dels darrers anys. La torre de set semblava que seria desflorada, mentre que els castells de vuit, que també semblava que podien arribar, estaven un pèl massa justos d’assaig, i les veus assenyades i entenimentades eren del parer de deixar-los per més endavant. Tal com s’esdevingué. Enguany el dia del pregó s’esqueia en dijous. Com sempre s’havia obert la nit abans la barraca del Brillas, que és quan comença la gresca. El dia del pregó va seguir tot si fa no fa com sempre, amb l’absència de l’Adri i amb en Cesk Freixas com a convidat a les corrandes del Ferro, que se’n va

fer ressò, així com també, poc després, de l’actuació policial que havia tingut lloc durant les corrandes, una repressió inacceptable contra uns activistes que penjaven una pancarta, precisament per l’Adri. De vegades està bé que vinguin de fora i s’escandalitzin de les bestieses que fa aquest Ajuntament com si fos la cosa més normal del món. En fi: el vespre del pregó va començar amb l’homenatge als traspassat al roure del Robert Brillas, amb un record per als que ens havien deixat: la Conxi Brau, que havia estat molt implicada en les entitats d’Esplugues i en el poble, i del Paco del Brillas. La cercavila va rodolar fins a l’Ajuntament, on un representant de l’hospital Sant Joan de Déu va encarregar-se de la tasca de pregoner. En aquell moment va tenir lloc l’habitu-

al escridassada al govern municipal, però com acostuma a passar, també va llepar el pregoner, fet que va resultar en una imatge força lamentable de tots plegats. El dissabte hi havia la cercavila infantil al matí i les corrandes i concert vermut a la barraca del Brillas, amb el dinar popular tot seguit i les partides de butifarra, com sempre una mica a corre-cuita. Nosaltres teníem assaig a la tarda i en acabat una altra cercavila d’aquelles tan divertides i, en fi, la festa va continuar: sopar d’entitats, concerts folk a l’Isidre Martí, més concerts a les Tres Esplugues, etc. Però no ens hi podíem embardissar gaire, que l’endemà fèiem grans castells. Deixem que en Jordi Adalid ens parli de castells: La festa major castellera començava aquest any amb una novetat, puix la tradicional Prediada era substituïda per la també tradicional cercavila de festa major. A la cercavila, i acompanyats de les altres entitats de cultura popular d’Esplugues, vam fer 3de6, 4de6, 4d6ea i un 5de6 en diferents punts de la nostra vila. Un cop arribat el diumenge i havent descartat a l’últim assaig els castells de vuit, el nostre gran objectiu era reeditar la 2de7. A plaça ens acompanyaven els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sant Cugat. Vam començar amb el plat fort i al final de la primera ronda ja havíem descarregat la torre, la qual vam acompanyar d’un 3de7 per sota i del 7de7. Posteriorment, el pilars de comiat, els tradicionals pilars al balcó i per acabar la jornada, dinar de festa major al local. Sovintejaven molt poc els castells més grossos que el 5de7, però per fi les sensacions començaven a ser bones, amb la torre que tornava, amb una truita de set vodevilesca i amb el segon tres per sota, a més d’un 3de8 al qual ja li vèiem les orelles. Oh, hoch!

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 23

Chronica dels Feyts

Concurs

l Concurs, una de les actuacions més esperades per tot el món casteller. El vostre aimat chronista, ai las!, no hi va poder assistir, per la qual cosa no us en pot parlar, de manera que prenguem el que en va escriure l’il·lustre cargolí Adrià Pallarés: Cada cop que entro i trepitjo la Tarraco Arena Plaça, inevitablement em ve la imatge de Russell Crowe entrant al Coliseu de l’antiga Roma interpretant Gladiator. Pots sentir la gent del públic cridant i animant, columnes de gent de diferents colors entrant al so de la gralla i el tabal, la gent que hi va per primer cop mirant amunt donant voltes a poc a poc per admirar la immensitat de l’escenari amb la boca mig oberta, d’altres veterans hi van decidits portant un mig somriure amagat sota un nas que olora nervis, un neguit que tothom té, intentant dissimular de la millor manera possible, creuant unes mirades de complicitat entre els companys amb els braços inquiets mentre miren fixament la pantalla gegant que indica el següent castell. I després d’un silenci imperial al seu interior, veient un soroll aclaparant al voltant, 24 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

se sent una veu que hi diu, “Colla, podeu començar el vostre castell” i és allà quan arriba el moment. La pinya es va tancant al so de la veu, mentre els baixos s’abracen nerviosos, els primeres agafant-se entre si, desitjant-se uns sort i d’altres força... Als voltants de la massa de gent que es van unint tots en una sola peça, pots veure les mirades fermes de les dossos picant de mans, l’acotxadora i l’enxaneta als braços dels caps somrient dirigint-se al seu rengle, un segon rememorant la frase “fuerza y honor” puja decidit al seu lloc. El castell agafa forma a mesura que va creixent, apareix l’acotxador rere els dossos amb aquell somriure que la caracteritza, i es comença a sentir un runrun al mateix temps que les gralles i tabals posen el compàs perquè l’enxaneta balli sobre el pom per aixecar el braç i tocar el cel amb la mà. La gent esclata de felicitat però ells són allà lluitant contra els lleons mentre es va desmotant el castell. La canalla ja és a la pinya i salten a braços d’algú que les felicita, els quarts defenen el castell amb totes les seves forces mentre per sota ja sents crits i somriures de la gent, les llàgrimes de felicitat d’uns i incredulitat d’uns altres s’apodera de tots al crit del lolololololololo... Aquest és la guia sentimental del Concurs de castells, però pel que fa al que hi vam fer, potser no és prou descriptiu. En Tete dels Castellers d’Esplugues va escriure això al seu blog (https://tetecdb.wordpress.com/): Castellers d’Esplugues: van començar dominant el 2de7 per tot seguit donar pas al primer 3de8 de la temporada, que fins a carregar va anar mot bé però que a la descarre-

gada va patir un moment de perill en un dels components del pis de quarts, però ho van saber dominar. Van tancar la millor diada de l’any amb el 3de7 aixecat per sota, una de les poques colles que realitzen aquest castell. A veure si amb el que queda de temporada poden sumar-hi també el 4de8. Una mica més resumit encara, a elMonCasteller.cat deien que «el sisè lloc ha estat per als Castellers d’Esplugues gràcies al primer 3de8 de la temporada i tercer que descarreguen en total. El d’avui ha estat molt ovacionat per la defensa d’un dels quarts, i és que una batzegada per poc s’enduu el castell a terra. Han sumat el 2de7 i el 3de7 aixecat per sota». Certament, tothom que el va veure va flipar mandonguilles: el castell va pujar prou bé, però a la descarregada hi va haver un parell de batzegades, amb l’Emmel que va acabar plegant-se per tornar-se a aixecar tot seguit, una remenada molt forta que fa esfereir encara quan la veus. En resum, doncs: tornàvem a fer grans castells en el darrer tram de la temporada. Malgrat la batzegada del tres de vuit, que havia posat tanta emoció, havíem completat amb prou seguretat el programa que portàvem. De fet, un cop enllestit, vam haver d’esperar que acabessin tota la resta de colles, amb una quarta i cinquena ronda amb força llenya. A plaça vèiem passar els castells i les patacades i felicitàvem els Moixis i saludàvem cares conegudes, abans d’anar a buscar, en algun lloc recòndit d’algun polígon industrial de Tarragona, els autocars, que també a ritme de cargol ens van dur a Esplugues. I fins d’aquí dos anys, TAP.

esprés del Concurs, com és costum, la colla va afluixar una mica, malgrat que el 4de8 com més anava més treia el nas. Però les clàssiques només es fan amb prou gent a assaig i plaça, i de moment al barri de Sant Antoni vam poder plantar 4de7, 4de7 amb agulla i 3de7 per sota; com ens relata l’Adalid: «Dissabte 20 d’octubre i teníem una cita amb els Castellers del Poble Sec. Va ser una diada tranquil·la que per moments va fer-se bastant llarga. Aquell dissabte no vam poder fer el 5de7 per alguns problemes a pinyes, però tot i això vam aconseguir un resultats molt positius en forma de 4de7 en primera ronda, 4de7a en segona i el 3de7 per sota en tercera, que seria la gran fita de la diada. En definitiva, una diada de dissabte, tranquil·la i amb uns companys ja habituals a plaça: els Bandarres del Poble-sec.» La diada següent era la de Sant Just, però la pluja va tornar a remullar-nos i, com a bons cargolins,

quan plou ens amaguem a la closca. I l’actuació següent també va ser tranquil·la, potser massa i tot. Que ens ho expliqui l’Adalid: «El 4 de novembre ens tenia reservada una de les sortides més llunyanes, a Vic, per celebrar la diada dels Sagals d’Osona amb ells i els Castellers de Santpedor. Al matí, en el moment d’enfilar cap a Vic amb els busos vam comprovar el baix nombre d’efectius que tindríem. Pocs però ben avinguts vam arribar a plaça, on vam dur a terme una plàcida diada amb els dos castells bàsics de set, que en tercera ronda es van veure acompanyats per un 3de6a, el l’últim castell de sis pisos de la temporada.» I ja només restava tornar a actuar amb el Poble-sec i la Sagrada Família en la diada de Tardor dels Bandarres, actuació en què hem arribat a fer els nostres millors castells, amb la segona clàssica de vuit fins i tot l’any anterior. Enguany arribàvem amb el 4de8 que per fi treia el nas, però també amb la

Chronica dels Feyts

pluja que ens amenaçava; i les dues tendències de la temporada —l’absència general de castells de vuit i la presència continuada de la pluja— es van conjuminar aquell dia, tal com ens explica en Jordi: Vam citar-nos a les 11.30 h al carrer de Blai. Cap aquella hora els temors de pluja que ens havien acompanyat al llarg de la setmana es confirmaven. Quan ja semblava que la diada seria anul·lada, els Castellers del Poble sec ens van informar que a partir de les 13 h tindríem aixopluc. Així doncs, uns minuts més tard de les 13 h, les tres colles entràvem al poliesportiu de les Tres Xemeneies per, ara sí, iniciar la diada: Començàvem el que havia de ser una clàssica de vuit amb un 2de7 que es va complicar molt als pisos de dalt al moment de sortida de la canalla, però que amb lluita i esforç vam descarregar, aconseguint així la tercera torre de l’any. A segona ronda tocava 26 PEUS NEGRES TEMPORADA 2017

encarar els castells de vuit pisos, però la curta alçària del sostre del poliesportiu, sumada a la incessable pluja de l’exterior, ens van obligar a deixar de banda les nostres pretensions inicials i va ham optar per descarregar un plàcid 3de7s, el cinquè de l’any. Vam acabar la temporada amb el quart 5de7 de l’any, descarregat a la segona temptativa, atès que el primer intent va quedar en desmuntat per uns dubtes a canalla. Vam tancar l’actuació amb el pilar de 5. I això va ser la nostra temporada 2018. Que ens en faci el resum la Jordina Armilla, de la Revista Castells: «Els Castellers d’Esplugues han pogut revalidar el 3de8, un de sol, però no el 4de8. També han baixat en nombre de 2de7. És l’única colla de 8 sense el carro gros i el futur passar per recuperar el to d’una colla que l’any anterior havia crescut tècnicament.» En resum, un any de reculada per causes diverses; fins i tot la meteoro-

logia ens ha anat en contra fins al final de temporada. Esperem que hagi servit per posar les bases per tornar a créixer aquest 2019. I lloat sia Jaume Barri!

Chronica dels Feyts

Fins la propera pinya! Comiat al Gaspar 25 de desembre

Per acomiadar l’any també acomiadàvem en Gaspar. Havia format part de la colla gairebé des del primer dia i va ser cargolí fins al final. El «barrufet rondinaire» va ser membre de la Junta moltíssims anys, sobretot com a tresorer. Membre infatigable de la pinya i de la «vella», va estar al peu del canó fins al darrer dia i ha deixat una petjada a la colla i a tots nosaltres que mai no oblidarem. Sempre et recordarem!

Comiat al Jabonero

Quan tancàvem la revista va arribar la trista notícia que l’Antonio Jabonero, un altre cargolí històric, també ens deixava. Fins sempre, amic.

o amic, no…, tu no eres el que es coneix com un líder, però sí que encarnaves l’esperit de la essència castellera. Com l’engranatge d’una caixa de canvis d’un cotxe, que no la veiem des de fora, quasi imperceptible però totalment necessària perquè quan deixem anar el pedal del desembragatge i pressionem l’accelerador transmeti la força del motor a la transmissió. No hi havia dubtes, l’engranatge hi era i funcionava puntual i perfectament... Sí, perquè Gaspar, tu hi eres sempre, dimarts i divendres, diades, bolos, festes, actes, etc., etc... amb càrrecs de responsabilitat o simplement com un pinyero més pràcticament des dels inicis de la colla. Ets sens dubte un dels cargolins que més vegades ha portat la nostra camisa a les places. Aquest Nadal ens vas donar una altra pinzellada teva. Vas aparèixer per la Closca, vas entrar a la cuina, on preparàvem el sopar de Nadal, i després de saludar vas mirar les olles i cassoles que sobre els fogons bullien el brou i la carn. Vas fer una mirada, amb recorregut ampli, i vas assentir amb el cap, com dient «sí, sí, tot en marxa...». Vas quedar-te fent-nos companyia i quan en Ramon et va dir que et po-

dria acompanyar a casa en cotxe, vas fer un silenci i tot seguit, vas dir: —Val, després de dinar. Vam compartir junts aquell dinar, mentre les olles feien xup-xup. —T’han deixat sortir de casa avui?, o t’has escapat? Amb un somriure de murri, vas respondre: —M’he escapat, he descansat tots aquest dies... En aquell moment, ningú no ho sabíem, però va ser l’últim àpat que vam compartir amb tu dels moltíssims que havíem fet plegats. Bé, no sabem si hi ha alguna cosa després de la vida, però estem ben segurs que si hi ha quelcom, et veiem en tancar els ulls, com en un holograma, ajudant a reorganitzar la colla o jugant a la botifarra amb els cargolins que estan amb tu; això sí, fotent algun moc dels teus, que tant enyorarem a partir d’ara. —Que cabrons... Cuideu-vos companys ! Per aquí, intentarem oferir-vos els millors castells que puguem, amb força, equilibri, valor i seny, com sempre ens heu ensenyat. Amunt, sempre amunt...!!! “La Vella”

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 27

s e r t l a s o v s t o Sense t ! e l b i s s o p t a t s no hauria e

Ton Gasull

28 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 29

30 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Pit i amunt! TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 31

Cargolística

n any més ens proposem d’atalaiar amb ull clínic els gloriosos numbrus de la colla. Lloat sia Jaume Barri! Sobre les diades Considerem una «diada normal» aquella que es planteja amb almenys tres rondes de castells més pilar i en què estem acompanyats per alguna altra colla, normalment dues més. Això no vol dir que la diada normal no la puguem acabar amb menys castells o sense pilar per raons diverses, però la considerem «normal» igualment. Des d’aquest punt de vista, el 2018 hem tornat a baixar d’actuacions, però aquesta vegada ha estat, sobretot, a causa de les diades anul·lades per pluja o per altres motius. En total, n’hem fet 18, només, i a més a més, algunes força lluny —Vic, Mollerussa, Lleida, Tarragona—; tot això ha significat la reducció del nombre de castells; de fet, hem baixat en castells de set —de 52 a 47— i de vuit —de 7 a només 1. Tanmateix, la davallada no és només quantitativa, sinó sobretot qualitativa. És especialment sagnant els casos del 5de7 —de 12 a 4— i del 2de7 —de 10 a 3—, així com en el 4de8 —de 5 a cap aquest 2018. En canvi, ha reaparegut el 3de7 amb agulla, un castell proscrit des del 2013, del qual n’hem descarregat 5. Tot apunta al mateix: poques camises, el 5de7 que s’enaigua i el 3de7a que emergeix com el cloquer de Sau. L’altra cara de la moneda són els castells de sis pisos, que també han proliferat: dels 11 del 2017 als 25 del 2018. Ras i curt: respecte al 2017 han estat +14 cde6, −6 cde7 i -10 cde8 i, 32 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Txus i Jep

respecte el 2016, +14 cde6, -14 cde7 i -9 cde8. Assistència a plaça i assaig Un factor important pel qual hem reduït el nombre de castells és la suspensió de diades, però és innegable el fet que hem estat menys gent a assaig i a diades. Vegem-ho per trams. El principi de temporada va ser dolent en termes d’assitència, tant dimarts com divendres, tot i que el primer mes, el març, va ser semblant als anys anteriors. La diferència aquest any ha ha estat que, a mesura que avançava la temporada, en comptes d’augmentar l’assitència, minvava, llevat d’una revifada insuficient al juny. La dada del juliol fa por: en un mes en què ja hauríem d’anar a tota canya, vam tenir la pitjor assitència global dels últims anys —pitjor que

mesos de febrer, març... Esperançadors són, en tot cas, els nombres de final de temporada. La sensació és que sense bellugar ni el capciró d’un dit —atès que no hem fet absolutament res per captar penya— ens ha entrat per la porta molta gent nova. Així, l’assistència total de novembre ha estat la millor en els últims cinc anys, així com els divendres d’octubre. Parlant del dimarts i divendres, podem dir que el dimarts tenim aproximadament la mateixa assistència que els darrers anys —el nucli de fidels no baixa—, mentre que el divendres anem perdent força progresivament, quan és precisament en divendres que es fan les proves mes importants dels grans castells... Esperem que aquesta recuperació no es talli amb el final de temporada i aquest 2019 continuem la dinàmica

1.Tots els castells de la colla (1994-2018)

EstatÃstiques

2.Actuacions de la temporada 2017

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 33

3.Taules d’assistència a assaig positiva. Pel que fa a les diades, és significatiu que fa quatre anys tan sols en una no vam arribar a cent camises en el primer tram, mentre que aquest 2018 tan sols en una n’hem superat el centenar. Això es tradueix en una pèrdua mitjana d’entre vint i trenta camises respecte als darrers anys. En el segon tram, respecte al 2017 no hi hagut gaire diferència —l’any passat ja havíem patit una forta davallada—, tot i haver hagut d’anul·lar per mal temps la diada de Sant Just, en teoria una de les actuacions fortes del segon tram. La dinàmica a final de temporada —com als assajos— és esperançadora: vam portar 164 camises al Concurs —24 més que fa dos anys— i 112 al Poble-sec —un nombre similiar al de les darreres temporades—, llevat de la diada de Vic, on la distància i que s’escaigués en un pont van ser dos factors determinants. El podi d’assistència del 2018 ha estat el següent: la Marta i la Sareta han estat destronades per l’Antonio V. i l’Emmel, dos habituals al podi cargolí, que no han fallat a cap assaig ni diada. El segon calaix és exclusiu dels caps de canalla, tronc i colla, que han fallat un dia, i el tercer calaix se’l queda la Sònia en exclusivitat, que ha fallat a dos. Així de car és el podí cargolí, en el qual no tenim cap membre actual de l’equip de pinyes... Una altra dada significativa és la fidelitat del tronc: abans els tronquetis, entre les seves característiques de no voltar ni fotre res a la colla, tenien la part positiva que no fallaven als assajos; si mirem 4.Podi d’assistència a assaigs i diades les deu primeres camises amb millor assistència, tan sols n’hi trobem 4 que pugin als castells límits, a les 20 tan Marta i Sareta sols 7 i a les 30 només 9; amb prou Rai, Adri, Marina, Sònia i Emmel feines tindríem dos pisos del 4d8. Comparativa de colles Si ens acarem amb les tres colles habituals —Poble Sec, Cornellà i Sagrada Família—, veurem que les coses estan 34 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Antonio V., Ricard i Drew

Estatístiques

5.Gràfics d’evolució comparada de diverses colles Tirallongues Cargolins

Cornellà

Sagrada Família Bandarres Cornellà

Tirallongues Cargolins Bandarres

Sagrada Família

pilar de 5

castells de 7

castells de 6

4de7

3de7 4de7

3de7

3de7a

castells de 8

4de7a

2de7

5de7 4de8 3de7s 4de7a 3de7s 5de7 7de7

3de8

7de7

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 35

6.Tots els castells del 2018

relativament estables: les davallades de Bandarres i SaFa dels darrers anys els han mantingut per sota nostre, malgrat la forta baixada per part nostra i la lleu remuntada dels poblesequins. El cas de Cornellà és una mica reiteratiu, perquè cada any en diem el mateix: pugin o baixin, sempre es mantenen entorn d’una mitjana que els manté, encara prou allunyats. No hi ha gaires novetats, doncs: per punts, estem patint la patacada més forta des de 1998, tot i que estem molt lluny dels registres d’aleshores —llavors, amb prou feines podíem fer castells de set pisos. En tot cas, hem reculat fins a xifres del 2013, quan tot just començàvem a fer castells de vuit. En mode competitiu, del 2017 al 2018 hem caigut 1.770 punts; entre els 6.730 del 2013 i els 7.265 del 2015. Els nostres 7.115 punts del 2018 estan per sota dels 7.170 de SaFa del 2017 però per sobre dels 6.530 que ha fet aquesta colla el 2018. Com hem vist amb les dades d’assistència, només si som prous a assaig i diades podrem tornar a tenir regularitat amb els castells de vuit, podrem portar més castells de la gamma alta de set per tot arreu i podrem tornar a somniar en possibles folres. I, parlant de folres, hem afegit enguany a la gràfica els Tirallongues de Manresa, bàsicament perquè han estrenat el 2de8f, que és el nostre objectiu natural per continuar creixent. Els manresans han descarregat onze 4de8 i set 2de7 i, tot i que la seva manera 36 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

de fer tradicional segurament és diferent de la nostra, en tot cas han fet la passa endavant que els ha permès de fer més punts que nosaltres en el global de l’any 2008. Comiat Normalment parlem d’altres estadístiques, com ara la fiablitat: ens hem mantingut en percentatges molt elevats de descarregats, amb un sol intent carregat —un pilar de 5— més 4 intents desmuntats de castells inferiors al 5de7. Continuem sent, per

tant, una de les colles més segures del món casteller. Sobre dades de viatges lluny o prop, de comarques visitades, etc.; us ho deixem al vostre lloure. Creiem que amb els quadres i els gràfics que hem facilitat, hi ha prou teca d’anàlisi per qui s’hi vulgui embrancar. Podríem continuar parlant-ne, però aquí ho deixem enguany. Pel vinent, us convidem a participar-hi no només anant a assaig sinó analitzant-ne els numbrus i les coses™. Adéu-siau.

Estatístiques

La gent nova Jesús Fernández

oltes vegades parlem de la necessitat de tenir més gent a la pinya, de créixer, de com fer-ho, etc… Aquest any hem fet una passa més amb un equip d’acolliment, però el camí es llarg. La meva opinió personal és que som una colla que acollim bé però que en el següent pas, que seria la integració, no sempre ens en sortim. La raó és que aquí hi ha un component totalment aleatori, el de les relacions personals, que diria que és com l’amor: és així d’espontani i natural que no pots obligar dues perso-

nes a enamorar-se per molt que tu pensis que estan fetes l’una per l’altra… Però en aquest article no vull parlar de com es fa o de com crec que s’hauria de fer, atès que no en tinc ni idea, sinó que parlaré de les persones que entren per la porta de la Nau cada any a un o més assajos, de quantes d’aquestes persones obtenen camisa i de quant han durat en aquests darrers anys. Cada any venen de mitjana 60 persones noves a un assaig; n’hi ha que potser venen a provar si els agrada això

Taula 1. Entrades de gent nova 2014-2018 Any

Gent nova

Camises

Percentatge

Continuen 1 any

Continuen 2 anys

Continuen 3 anys

Continuen 4 anys

2014

32,5

2015

30,4

2016

30,9

2017

27,3

2018

26,6

Mitjana

60,0

17,8

29,5

15,8

12,0

Taula 2. Percentatge respecte al global de gent nova Any

Gent nova

Camises

Percentatge

Continuen 1 any

Continuen 2 anys

Continuen 3 anys

Continuen 4 anys

2014

32,5

28,8

22,5

20,0

11,3

2015

30,4

26,1

19,6

17,4

2016

30,9

29,1

16,4

2017

27,3

21,8

2018

26,6

Mitjana

60,0

17,8

29,5

26,4

19,5

18,7

11,3

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 37

Gràfic 1. Durada (%) de les camises noves

de fer castells, n’hi ha que venen a donar un cop de mà un dia puntual o els que hi van per la insistència que els en fem amics i familiars per als assajos porta un amic i que de vegades ens en sortim gràcies a aquell sopar i birra que convidarà la colla o pel pernil que es sortejarà aquell dia... Però l’únic que hem de tenir clar, mirant els números de les darreres temporades, és que tan sols se’n quedarà el 27-28 %. A més, pel que veiem any rere any, cada vegada és mes baix el percentatge de la gent que ve i es queda, aquest any un 25 %. Si parlem de camises donades, aquest 2018 els números ens diuen que ha estat un bon any, tot i que en el primer tram de temporada se’n van lliurar molt poques, en comparació amb anys anteriors. Aquesta ha estat la novetat d’aquesta temporada: històricament a festa major ja havíem donat el 80-85 % de camises de la temporada, i la resta es donaven a Sant Just, i poques, al final de temporada. En canvi, aquest any s’ha capgirat la tendència, i la gran majoria de camises noves s’han lliurat en els darrers dos mesos de la temporada. Si, d’altra banda, analitzem què és el que s’ha fet aquest temps diferentment a la resta de la temporada, podríem dir que no res; potser, com l’amor, apareix sense avisar...

38 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Si mirem la durada de les camises noves de l’any 2014 i posteriors, podem dir que una vegada que has aconseguit la camisa, la fidelitat l’any següent és molt elevada: el 87 % de mitjana continua venint als assajos i diades la temporada següent. Que durin dos o tres anys, la mitjana ja baixa al 60 %, i de moment tan sols tenim dades de la «promoció» 2014, de la qual només un 34 % d’aquelles 26 camises que es van donar han continuat fins a aquest 2018. Si això ho mirem en termes globals, podem dir que només un 11 % de la gent que ve a un assaig d’aquí a quatre anys encara hi serà. En els darrers cinc anys hem lliurat 89 camises... 89 camises!!! Us imagineu quina pinya tindríem d’aquí cinc anys si tots els que hi som avui continuem? Però malauradament la porta de sortida és tan o més gran que la porta d’entrada. Ja sabem que ser membre actiu d’una colla castellera no es fàcil, i aquesta resistència o militància no tothom la pot resistir: has de tenir un potencial únic. Així que felicitats a tots aquells que ja fa més de quatre anys que hi sou i ànims als nouvinguts... que la força sigui amb vosaltres. I per aquest 2019 a veure si tenim sort i algú troba l’elixir de la eterna durada a la colla i fem realitat aquesta frase tan de moda d’eixamplar la base.

Novells

Camises noves! Com cada any els novells de la colla es presenten, per si encara no els coneixíem prou. Benvinguts a la colla i que continueu donant la tabarra molts anys més! Les preguntes que responen són les següents: a) Quan i com vas entrar a la colla? b) Quina va ser la primera diada? c) Quina impressió vas tenir de la colla? d) Com veus el nostre futur? e) Quin castell t’agrada més?

Juanlu

Hace unos siete meses que entré por la puerta de la Nau para ver los ensayos y me quedé flipando por el buen rollo, encantadoras personas, el esfuerzo y la ganas que le ponéis, jejeje. La impresión es espectacular, simplemente espectacular. Estaba muy nervioso y con muchas ganas por saber lo que se sentía. ¡Y me encantó y por eso me quedé! Sois amables, educados, buenas personas que lo dan todo en cada ensayo y las diadas ni te cuento, jeje por eso me quedé. jeje. Mi castell favorito es el 3de8 me encanta y nunca olvidaré la sensación cuando en la fiesta mayor de Esplugues del 2018 me dieron la oportunidad de ponerme debajo del castell más grande que hicimos. Una colla simplemente espectacular en todos los sentidos y muy a mi pesar me tengo que ir a Sevilla y os echaré muchísimo de menos porque sois grandísimos compañeros; más todavía, grandísimas personas!!! Arriba Cargolins !!!

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 39

Chronica dels Feyts

Noe

Vaig entrar una setmana abans d’anar a la Tàrraco Arena Plaça. M’hi va convidar una amiga, l’Alba. La primera va ser la TAP. La colla és una petita gran família, molt acollidora i divertida. Tot@s amb cor cargolí i els braços oberts a tothom. Gaudint de fer castells més alts i segurs, com sempre. Creixent i amunt. El 4 de 7 per sota, un castell difícil i diferent.

Lídia

Vaig entrar a principi de temporada. Vaig entrar després que el meu germà Pèpins em digués que podria col·laborar amb la colla tocant el tabal. A principis de temporada. La primera diada va ser a Barberà, encara no tenia camisa però vaig portar la càmera de fotografies i ja se’m va publicar el meu primer àlbum de fotografies al Flickr de la colla. Gent de moltes edats, molt activa i tothom amb molt compromís (per la festa). Cada vegada a millor, la colla es fa més gran i pujant els límits. El 3de7 per sota, perquè és diferent dels altres i és impressionant.

Dani

Vaig entrar el mes de maig, gràcies a una manifestació que vaig anar a Barcelona, em va agradar i un conegut em va dir que per què no venia a provar-ho. La meva primera diada va ser el dia de la colla a Esplugues. La impressió que vaig tenir va ser molt bona, molt familiar i amb molt bon rotllo. El futur el veig excel·lent; fent castells més grans que els del any passat. El castell que més m’agrada és el 4de8.

Alba

Vaig entrar a la colla a finals de setembre, després que l’Èric i el Dante em parlessin del seu primer contacte amb la colla. La primera diada va ser el Concurs a la Tarraco Arena, una diada espectacular. Quan vaig entrar vaig tenir una bona impressió en general, la gent, l’ambient, la festa però també les ganes de superar-se. I també la sensació de fer les coses amb cap, sense arriscar-se massa per objectius impossibles. És difícil parlar d’un futur quan fa poc que en formo part però espero que sigui com fins ara i poder anar creixent. El castell que més m’agrada és el 3de7 per sota perquè és molt espectacular, i també el pilar que puja pel carrer de Montserrat a la festa major.

Gibert

Com la Sandra, vaig entrar a la colla perquè vaig veure un anunci a L’Avenç. La meva primera diada va ser al Poble-sec. La meva primera impressió va ser que hi ha molt bona gent i un gran ambient. El futur el veig molt prometedor, hi ha gent amb molta empenta. Tots els castells, tots tenen la seva gràcia: m’encanten tots mentre es puguin carregar i descarregar. Tots són un èxit. 40 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Estatístiques Chronica dels Feyts

Pau

Vaig venir a assaig acompanyat de la Zoe. La meva priemra diada va ser a Vic el 04/11/2018. La meva primera impressió, gent molt acollidora, i el futur el veig gran. El meu castell favorit és el 3de8 per la bellesa i perquè vaig veure’l quan el vau estrenar a plaça.

Dante

Vaig entrar a les festes d’Esplugues amb l’Èric, vaig conèixer els Cargolins esmorzant el diumenge abans de la diada! La meva primera diada va ser la de les festes d’Esplugues! Hi vaig trovar gent molt enrollada i acollidora. El futur el veig ple de bons moments i festes amb la colla! El 3de7 per sota és el castell que em sembla més impressionant!

Tino

Vaig entrar el setembre del 2018 per anar al Concurs per en Ricard Pons i la Maria Hepburn. La meva primera diada va ser la de Festa Major. La meva impressió? Molt bona. Molt còmode tot i venir d’una altra colla i sobretot molt ben acollit i acompanyat al principi. El futur? No descobreixo res: necessitem canalla més ràpida i més massa de gent. El Pde8fm per a mi és una de les meravelles dels castells.

Josep Roquetes

Vaig entrar a la colla a l’agost, la Raquel de gralles n’és la principal responsable. La meva primera diada va ser a Laudio, castells i xistorres. Què podia anar malament? La meva impressió: gent molt amable, bons castellers i amb riures a qualsevol moment. El futur el veig folrat i el castell que més m’agrada és el 2de8f per la seva elegància i fragilitat.

Èric

Vaig entrar a la colla per festa major d’Esplugues, d’empalmada us vam trobar esmorzant. La meva primera diada… la de Festa Major Esplugues, que no sé si la comptaria (si no, pel Concurs de Tarragona). Gent molt simpàtica que fa bona colla i amb ganes de viure la vida. El futur?, de moment amb una millora progressiva, atès que costa reclutar gent que sigui constant. El millor castell? El 9de9, hahahahaha!

Sandra

Vaig entrar a la colla perquè vaig veure un anunci a L’Avenç. La meva primera diada va ser la de Vic. Em vaig sentir molt ben acollida, i m’agrada perquè sou bona gent. Compromesos. El futur ha de seguir com fins ara, treballant i amb moltes ganes. M’agraden els castells amb agulla.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 41

clixé d’activitats

Clixé d’activitats

em tantes coses a l’any que el 2018 vam començar a apuntar en un excel totes les activitats que fèiem, des de partidets de futbol amb altres colles, com els que vam fer al gener a Esplugues i a Sants al gener —vam guanyar els dos minitornejos, de fet— fins a una jornada de jocs populars cathala-

De dalt a baix: carnestoltes del 2017, el fotògraf caçat endrapant calçots, festa a la Closca després del darrer assaig de l’any amb en Marimon i inflable al Dia de la Colla.

nescs i botifarra, el 6 de maig. En fem tantes, de coses, que, tanmateix, vam perdre el fil aviat, i a mitjan maig ja ho vam deixar estar. De manera que l’Eulàlia, amb l’ajuda de pares i mares de canalla, es va anar dedicant a investigar què és el que havíem anat fent, i el resultat és la graella d’activitats que hi ha més endavant. La taula fa patxoca mostra tot una panòplia d’actes, activitats, a més de les actuacions, i és, actually, esparverant. Així que, cargolins i cargolines!, recordeu —quan endrapeu com si tinguéssiu un budell foradat i de beveu fins a veure les boires— aquests bons moments que hem viscut i les festes i gestes i tempestes que hem anat deixant en el camí, i serveu-ne el record, puix som oblidadissos per naturalesa i per cervesa, i per tant recordeu que oblidareu. I, sobretot, jugueu més partides de botifarra! I, empertostemps, lloat sia Jaume Barri!

Dina dina dinamización

clixé d’activitats

Teresa Aventín

omo cada año, la colla intenta superarse y mejorar a partir de la temporada anterior. Por ello se ha llevado a cabo “dinamización”, un grupo desde el cual queremos agilizar y coordinar las diferentes actividades que a lo largo de la temporada (y en ocasiones fuera de calendario) se realizan. Es por eso por lo que, con tiempo de antelación, podemos llegar a organizar diversas funciones con el fin de que, entre todos, podamos sacar hacia adelante una actividad “de la colla y para la colla”. Destaco de este modo ya que normalmente es lo que solemos realizar, a nivel interno, pero también hay que tener en cuenta las actividades abiertas al pueblo. En este caso actividades que requieren más trabajo y esfuerzo para llegar a los propósitos esperados. Hay que tener en cuenta, que pese a ser una colla pequeña, estamos

aprendiendo (cada año más) a comprometernos en ayudar a las diferentes funciones que desde este rol de dinamización se ofrecen. Es por eso por lo que os animo a seguir adelante reforzando el trabajo que realizamos, ya que solamente de este modo tod@s podremos disfrutar de las actividades propuestas. Siempre hay mucho de lo que aprender y errores que cometer, pero cuanta más gente seamos mejor podremos realizarlo. Si todos estamos unidos, podremos llegar a cualquier meta que nos propongamos. Es una labor complicada, ya que no siempre llueve a gusto de todos, por ello aprovecho para abrir un espacio de sugerencias que podáis aportar para que podamos tenerlas en cuenta, ser conocedor@s y llevarlo a cabo dentro de lo establecido, con el fin de mejorar. GRACIAS

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 43

clixé d’activitats

kolonies

l 2018 ens va deparar una novetat grossa: les kolònies cargolines! Un cap de setmana confinats en una casa rural perduda pel Penedès on conviure, jugar, cantar, cridar, beure, fer el brètol i pul·lular. Una mica el que fem sempre, però sense l’excusa dels castells. Els cotxes particulars s’anaven amuntegant al voltant de Cal Mata, a Banyeres del Penedès, i a mesura que arribaven disputaven aferrissats partits de futbol i altres esports altament competitius. En havent dinat i feta la

migdiada, l’hora decisiva s’esdevenia: jugàvem a botifarra, una partida que passarà a la història per la panadera que vam infligir el Txus i jo a la parella rival, que restarà innominada. Santvicenteu-nos, valents, si podeu! Després d’això era difícil que pogués millorar la vetllada, però ho vam intentar. L’activitat 1 del programa, si es va fer, nosaltres no la recordem, però sí la gimcana, que va començar quan la foscor ens envolupava. Les proves van transcórrer al ritme trepidant que hom recorda d’altres gimcanes castelleres, i malgrat que el mam

hi era present, hi era en molta menor mesura que en les injustament bandejades gimcanes de les colles castelleres universitàries. També cal dir que els jutges tot sovint mostraven una parcialitat indigna, com quan la Susa va fer guanyar l’equip contrari al nostre en la prova de relleus de trascolar txupitus: oh ludibri, oh oprobi! I així vam anar fent proves: la construcció més alta, les preguntes del trivial que no s’acabaven mai, l’estirada de corda, la cursa de sachs... Tanta competició i patacades no es veien des d’unes setmanes abans a Tarragona.

¡Soy piñero! Yo no maldigo mi suerte, porque pinyero nací, y aunque sea de piñas, no tengo miedo a subir! no te confíes tronqueti porque me falta muy poco para subir a la pinya y que te comas los mocos... ¡Y que te comas los mocos!

Llego contento al ensayo con muchas ganas de hablar, el Mora se está quejando y nos manda de callar. Y cuando se hacel el silencio se oye al Gallo y su quejar... ¡Soy pinyero! Y templé mi corazón con birra en la Closca. ¡Soy pinyero! Con la faixa y la camisa voy a la plaça.

Soy casteller porque a mí nada me espanta, y solo vibro con el sonido de las grallas... ¡Cargolins! Gent de tronc, de pinya música i la canalla, que al cantar la pinya quiero repetirle al mundo entero ¡yo, yo soy pinyero!

clixé d’activitats

Jana i Mariona

colònies de canalla Crònica barliqui-barloqui de les primeres colònies de la colla

Hom es dutxà i sopà i s’habillà per assistir o actuar al cabaret elèctric de més renom del supercúmul de Laniakea. Ens esperaven emocions puixants i punyents, colpidores i corprenedores, inoblidables! inefables! insospitades! I va començar la Susa explicant coses protocolàries i lliurant el premi als injustos guanyadors de la gimcana — que, tot s’ha de dir, van demostrar ser uns autèntics cracs—, i en acabat van anar passant els artistes per la tarima dels artistes. Així vam veure com els pares de canalla refilaven el «Soy pinyero», sublim versió del «Soy minero»; vam veure la canalla ballant i els nous fent coses com acudits i galindaines aixins; també el Pèsol i la Marina ens van embadalir amb increïbles trucs de màgia que encara ens en fem creus: on va anar a parar l’Eulàlia aquells minuts de desaparició inexplicable? La nostra força genki va poder-la fer reaparèixer, amb gran intranquil·litat de tots nosaltres i sobretot del Genís, que va anar a abraçar-la com si hagués temut que no la veuria mai més. Després d’aquest sotrac emocional l’Eloi ens va regalar les seves ballarugues habituals per distendre l’esborronamenta, i tot seguit la canalla va tornar a cantar alguna cosa que hem oblidat, i tot seguit van ballar, i van fer acudits... I la trepidamenta dequeia, la gent sortia a fumar, a mirar la lluna plena, a cercar mam: a més,

ara sí que van donar tot de premis als espectacles més originals i tot plegat, i els minuts s’acumulaven i s’afeixugaven lentament, i aleshores uns víctors, unes aclamacions, una entrada triomfal donaren pas al druida i el seu seguici de descamisats poca-soltes, que instauraren la tradició mil· lenàriadels versots satírics i el bateig posterior dels castellers novells. Què va dir aquella patuleia de pocavergonyes? Qui foren les víctimes de llurs llengües viperines? Si voleu saber-ho, haureu d’anar-hi a la propera, galifardeus! Amb això enllestirem aquest text, frívol i inconsistent com tota la resta. La nit va passar com solen passar, amb algun sotrac etílic, i l’endemà de mica en mica la gent es va anar despertant i, per llurs cares, hom endevinava els estralls que havia causat la nit. Després d’un esmorzar reparador, el matí ens esperava farcit d’activitats... o això ens havien venut. Quines activitats vam fer? Doncs podem explicar un molt engrescador joc de «matar conills» i, especialment, el nostre tradicional vermut. Fora d’aquí, la gent va anar espolsant-se el matí com va poder fins al pantagruèlic dinar. Havent dinat, tocava carregar maletes i cap a casa, que l’endemà era dia d’escola: i ens en vam acabar anant. Aquest 2019 pus e mellor, tostemps empertostemps, sempre, amèn.

les colònies d’estiu vam anar amb tren i quan vam baixar ens va portar un autobús fins a la plaça del poble i des d’allà vam anar caminant fins a la casa on ens esperaven el J.J, el Pepins, la Marta Herranz, el Tro i la Susa. Quan vam acabar de dinar vam muntar les tendes i ens vam instal·lar. Les activitats van ser divertides i interessants: havíem d’intentar aconseguir totes les insígnies possibles però ho havíem de fer en grup. També vam fer una excursió a un llac amb l’aigua molt freda. L’últim dia vam fer una tarda «guarra», vam fer guerra de pintura i altres ingredients. Les d’hivern van ser les primeres colònies amb tota la colla, i quan vam arribar ens vam instal·lar. Després de berenar vam fer una gimcana amb diferents proves relacionades amb els castells. Vam anar a sopar i ens vam preparar per al cabaret, totes les actuacions van ser molt bones. Després del cabaret hi havia discoteca i ens ho vam passar molt bé. L’endemà vam jugar una estona, vam dinar i vam marxar. A nosaltres ens van agradar més les colònies d’estiu perquè vam fer més activitats, van ser més dies i vam sortir del terreny. Podríem fer més colònies amb tota la colla però més dies. A part de les colònies amb la colla podríem fer unes altres colònies de canalla.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 45

Clixé d'activitats

Alguns versots de la nit Bona nit a tothom! Pel poder que m’atorga El càrrec de ex-sots cap de colla Donem pas a la cerimònia d’iniciació On tothom podrà tastar el suc De la nostra.... olla. Obriu bé les orelles i no en perdeu detall, Que nosaltres no us mentirem pas. Si et creies les històries de la Susa i el Rai És que no t’has fixat prou en el seu nas... Aiiii tronquetis que aneu De sobrats per la vida, Us creieu que teniu molt de pes I arriba el putu Alfons I en 4 assajos fa el pilar de 5 com si res... Un record volem tenir per l’Adri I dir-li que no l’oblidem, També un record pel Tarrés Que fa temps que no el veiem. Diem que som colla de vuit Però jo crec que en venem fum, Diem que som la millor colla del baix Però castells de vuit tans ols n’hem vist un. 6-La vella Fa temps que no fan paella Ni volen fer el sopar de Nadal. Putos tronquetis, malparits, desgraciats, Us ho diré tan sols una volta, Si no puges a un castell No toquis els collons i envolta. Si als assajos ja som pocs I ja fan prou tristesa, Encara serem menos Si ens preneu la cervesa!

46 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

9La canalla no ha passat desapercebuda, Hi ha hagut moltes batalles Però amb la Irene no s’hi juga! 10-Ara li toca a un paio Que li pirra la birra No s’entera de res, és de l’altre bandol És el puto Ibra. 11- Amb el Pepins no m’hi puc fotre I desde fa un temps També és primer damo. Acabats aquests versots, Ara arribo lo millor, Que es presentin tots els novatos, És el moment de fer tradició. Des de fa ja molts anys Com caminant en un passeig A tots els benvinguts Us fem un gran bateig. Això es un acte tradicional I les intencions són lloables. Si algú s’ha sentit ofès No oblidem que els versots són de diables. I ara arribem al final D’ aquest acte mil·lenari Si us plau que tots els novatos Pugin a l’escenari.

Clixé d'activitats

Esmorzars! per l’Ibra

Els diumenges de diada s’ha consolidat la tradició mil·lenària dels esmorzars a la Closca o al poble: no us els deixeu perdre!

l 2018 ha sigut la temporada de consolidació dels esmorzars cargolins. Es tracta d’esmorzars de germanor on un grup molt heterodox de cargolins iniciem les diades a casa i en què ens ho passem molt bé. La dinàmica habitual dels esmorzars és, pràcticament, la mateixa cada diada. Un parell de persones, normalment el Pepins i el Gerard, s’encarreguen de comprar tot el necessari el dia abans. El diumenge a les 9 quedem cinc o sis que no tenim por de matinar —i alguns que no matinen perquè no han anat a dormir encara— a la Closca per començar a fer el foc, la carn a la brassa, el pa torrat, l’allioli i les famoses mongetes del Mora, que per cert aquest any no s’ha prodigat gaire.... Casualitat o no, a l’hora de seure a taula ja som uns vint cargolins els que ja hi som per allà.... També és habitual que, entre botifarra i xoriço, algú se n’oblidi de pagar, suposem que és degut als nervis o a un excés de concentració cara a la diada... També cal recordar que durant l’àpat el consum d’alcohol és zero o pràcticament zero. Un cop recollit tot, marxem ple-

gats a la diada amb la panxa plena per donar-ho tot. A les diades importants, com Santa Magdalena i Sant Mateu, els esmorzars surten de la Closca per obrir-se al poble i a les altres entitats. Aquests dies sempre es convida els músics que han fet feina despertant el poble amb les matinades. Quan cuinem per als músics sempre hem de preparar un parell de menús vegetarians, i és que són estranys aquests músics! Per Santa Magdalena quedem a Can Tinturé, que és d’on sortirà la cercavila d’inici de la diada. Aquest any l’anècdota va ser quan van arribar els diables, que en una ràpida batuda van arrasar tot el que hi havia damunt la taula. Per Sant Mateu esmorzem al Robert Brillas, on aquest any, per un malentès, ens havien fotut les taules, les cadires i les nostres barbacoes! Però res no ens va aturar, a més a més el nostre esmorzar canalla va servir d’ham perquè dos canalles més, el Dante i l’Eric quedessin atrapats a la nostra xarxa cargolina. Aquest 2019 més i millors esmorzars cargolins. Salut, castells i esmorzars!!! TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 47

No podem tancar els ulls davant les injustícies i restar al marge de la societat; els castellers calia que ens mulléssim

Llibertat!

l 2018 la Colla de Castellers d’Esplugues vam fer una passa més en el compromís social que qualsevol entitat pot tenir o mostrar. Ens vam adherir a un manifest, impulsat per L’Avenç, Centre Cultural, en defensa dels drets fonamentals, resumidament el dret a decidir, el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la lliure manifestació. Aquesta adhesió al manifest ens va permetre sumar-nos a una manifestació convocada a Barcelona el 15 d’abril del 2018 com a colla i exhibir domassos en diverses actuacions castelleres en suport a l’Adrià Carrasco, veí d’Esplugues acusat de terrorisme per assistir a una manifestació, fet que va provocar la seva fugida i posterior exili. També vam assistir com a colla a la manifestació de l’Onze de Setem48 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Jordi Figueras bre i, a Laudio, plantar un pilar exhibint el domàs de l’«Adri, et volem a casa» i una estelada en un altre polèmic pilar. Crec que va ser l’any 2014 que la colla, en assemblea, va votar molt majoritàriament a favor del dret a decidir. La situació política actual no la podem obviar com a entitat, ni podem restar neutrals. Entenem que hi ha un seguit de situacions que van més enllà de la normalitat i que calia que la colla, com a entitat immersa a la societat, es posicionés. No podem restar al marge de tot el que passa al nostre voltant, tancar els ulls davant de condemnes de presó per cantar cançons: és en aquest sentit que calia que els cargolins ens mulléssim. I així ho hem fet. I en reunió oberta de Junta es va plantejar sortir en defensa dels drets

col·lectius que considerem fonamentals, obrint la possibilitat que si alguna persona de la colla considerés que cal tractar el tema en Assemblea, òbviament, la convocaríem. Ningú no va demanar l’Assemblea Extraordinària, i per tant considerem que la decisió de la Junta ha estat acceptada majoritàriament. Pot Castellers d’Esplugues posicionar-se políticament? Si t’estàs fent aquesta pregunta, la resposta és que no existeix cap norma o llei que ho impedeixi, sols l’acord de l’Assemblea o la Junta pot limitar la presa de decisió de la colla. Els Estatuts parlen de partidisme i religió, però a ningú se li escapa que participem en actes religiosos de forma habitual cada 22 de juliol, i cal recordar que ens hem posicionat, políticament i socialment, en defensa dels encausats per les protestes (polítiques) contra el Pla Caufec donant suport al col·lectiu Ni Muts ni a la Gàbia. La colla, doncs, mentre no es decideixi majoritàriament el contrari, seguirà donant suport a aquelles causes que considerem justes.

Pepi Viciana

Una mirada des de la paradeta

es primeres paraules són per felicitar a tothom per aquests primers 25 anys d’història, tant pels èxits assolits, en forma de castells, com per haver estat capaços de superar els moments realment durs que com a colla hem patit. Durant tots aquests anys ha passat molta gent posant el seu particular granet de sorra per poder construir, col·lectivament, aquesta gran colla. Sabem prou bé que el compromís d’assaig és indispensable per poder dur el millor de nosaltres a plaça. Per sort, hi ha gent que té prou motivació per formar part de l’equip tècnic i guiar-nos a bon port, i fins i tot hi ha qui té prou ovaris per posar-se al capdavant. Però si a voltes diem que la temporada «tècnica» és llarga, encara ho és més en el seu vessant social. Penseu que comencem l’any amb la cavalcada de Reis i l’acabem, com a mínim, amb el sopar de Nadal. Tota aquesta activitat, a banda de recursos econòmics, també en necessita d’humans. La presidència i la seva junta cal que estiguin envoltades de gent disposada a arremangar-se amb el dia a dia de la colla, ja sigui de manera puntual o durant tota la temporada. No en faré una llista però de feina,

n’hi ha molta i diversa. De la mateixa manera que tothom pot ocupar una posició als castells, i assaja per guanyar-se-la, també pot trobar la tasca que més li escaigui i així ferse la colla més seva. Però, com tota la resta, també cal renovar aquestes col·laboracions amb noves il·lusions i energies, per la qual cosa, després de deu temporades de gestionar la paradeta i de dur-la a les diades amb l’ajut puntual i esporàdic de diverses persones, però principalment amb el suport incondicional de l’Estrella, ha arribat el moment que algú altre se’n faci càrrec. Però anem a pams i primer definim què és la «paradeta»: És aquella taula que, per art de màgia, apareix a plaça, i que normalment busqueu un cop us heu enfaixat per poder deixar les bosses ben a prop i que, després, entre castell i castell, visiteu per deixar-hi i recollir-ne les ulleres i/o el tabac. Darrerament, sempre que podem la muntem sota una carpa, i d’aquesta manera us és més fàcil trobar-la fins i tot sense les ulleres posades. Però, i ara ve la mare dels ous, quan s’acaba l’actuació i recolliu la vostra bossa, ningú o gairebé ningú veu, ni amb ulleres, que s’ha de guardar tot el material, plegar taules, ple-

gar la carpa i finalment traginar-ho tot de tornada. Bé després d’aquest moment de rebequeria, que durant aquests anys crec que m’he guanyat, us escric aquestes línies per animar-te a tu que les estàs llegint a fer-te’n càrrec i formar un equip per gestionar i portar la paradeta a les diades. Penseu que es una tasca important dins de la colla, perquè segur que has comprat alguna coseta a la paradeta: faixa, mocador (més d’un perquè l’has perdut), samarretes... i altres complements. Així doncs, per una banda et proporciona el material que necessites per a la teva activitat castellera, i per una altra banda proporciona algun recurs que reverteix en beneficis a la colla, ja sabeu que l’activitat social és intensa. Per acabar, vull agrair la confiança que han tingut totes les juntes i tècniques amb les quals he treballat aquests anys, l’ajut de tothom que m’ha donat un cop de mà, i a l’Estrella per ser-hi sempre. Anima’t-hi! Especialment si pel motiu que sigui no et pots posar a les pinyes ni al tronc no t’ho pensis més i prova una experiència nova ja sigui creant un equip nou que s’encarregui de la paradeta o sumant-hi. Què, t’hi animes? Salut, bones aletes i feliç 25è aniversari. TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 49

La prèvia de Berga

Adrià Pallarès

ona tarda, no? Intercasteller is coming, i ho dic aixi perquèa questany es juga a les gèlides terres de Bieloberga, entre Winterland i el mur del Cadí. Com ja sabeu, el 2017 vam quedar en la divuitena posició del torneig de dissabte, i la sisena posició al rànquing final. Podríem dir que és tradició que els dimecres un reduït nombre de cargolins surten de la seva closca per poder estirar les banyes i passar una bona estona jugant un partit amistós que s’esdevé a l’escola Folch i Torres d’Esplugues, al final del carrer Bruc, de 21 a 22 hora zulú. He d’explicar també que l’entrada al torneig no és gens fàcil i a hores d’ara en tenim dues possibles maneres d’anar-hi amb la plaça assegurada, 3 anys seguits sense perdre els nervis, i més aquest any en el sorteig. Per una banda, guanyar el torneig, que n’hi ha que entrenen fort cada dimecres (on tothom és benvingut) per poder realitzar aquesta gran gesta, i per altra banda guanyar el premi de millor afició. Per això, com a tornejos anteriors,

50 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

ens trobarem de nou als congelats camps de futbol nordenys, on tant l’equip com l’afició ho donarem tot per poder guanyar els trofeus corresponents. Jugadors deixant-se la pell, alhora que l’afició perd la veu cridant i animant al seu equip. El jugador que marca, motivat pels càntics dels seus a la grada aplaudint clamorosos després d’admirar la jugada prosseguida del gol. El rival desconcertat que balla i balla el joc dels blau elèctrics que remenen la pilota al compàs les cançons que senten a la seva banda… Ens veiem a Berga el cap de setmana del 23 i 24 de febrer. De veritat, no us ho perdeu.

L’equip i l’afició ho han donat tot aquest 2019 per conquistar l’Intercasteller celebrat a Berga, però no ho han tingut fàcil. Gràcies a l’esforç de jugadors i ‘supporters’, els cargolins hi hem fet un gran paper. L’any vinent, més!

Tere i Txus

El torneig de Berga

manecemos en Esplugues and Company, hemos quedado en La Closca para repartirnos en los coches. La primera expedición ya ha salido para llegar a la reunión de la organización y reparto de pulseras y vales para la comida-cena. A nuestra llegada a Berga, nuestros aliados nos indican a qué bar tenemos que dirigirnos, siempre igual, llegar y besar el santo. Nos dirigimos al Bar Asturias, el que más tarde sería nuestro punto de reunión. Desayunamos, nos repartimos los obsequios, pulseras y vales pertenecientes y nos vamos a la pista, la cual estaba bastante cerca (Panadería, Bar Asturias y Comestibles (lo que sería un Paqui)) perfecto! Será como jugar en casa. Minutos antes del partido, sigo estando solamente yo como miembro de la animación, a lo que me hago cargo de ir haciendo la repartición de pulseras, etc. Conforme va llegando la people. Hombre! Si tenemos hasta mascota del equipo! Ha venido Nut! Y trae al Orlando! ;)

¡Cada vez somos más! Entrenador oficial: Adrià Pallarés Ferrer. Entrenador extraoficial: Jordi Huerta Ferran. Portero: Jesús Fernandez Mora (Txus). Jugadores: Adriá Pallarés, Albert Pedrera, Alexis Gonzalez, Arnau Valero, CèliaViladot, Dante Bravo, Eudald Culebras, Francisco Durán (Paco), Gerard Figueras, Júlia Viladot, Marina Sabaté y Ricard Pons. Afición: Nerea, J, Susa, Su, Alba, Hep, Ignasi, Santi, Huerta, Pèssol, Soriano, Cris, Juli y Yo formaríamos parte de LA AFICIÓN. A la que al final de la tarde, se añadiría Sòniapetita, Pepins y Porta. Comenzamos los partidos en una pista de mierrrrr… semejante a una pista de patinaje. ¡No nos habían avisado de que teníamos que traer patines! Nuestro equipo calienta a la vez que hay un partido en paralelo. ¡Los siguientes somos nosotros!

Partidos del Sábado 23-2-19 Primer partido: Cargolins-Sagrada Família Comienza el partido y se mantiene en una primera parte con los marcadores a cero. Los jugadores de SAFA son un poco bastos (chapuceros) durante el partido. Los de la afición van de princesas Disney ojito al dato! Tod@sloc@s! Afición que conseguiría el premio a la mejor afición del inter2019. Nos gustó mucho la sirenita… Entramos en la segunda parte 0-1, un partido guarro y cuentista, SAFA no para de dar volteretas paranormales por el suelo, meter patas (piernas) por donde no toca, segadas que cortan el aliento, tobillos que saludan a los adversarios… Transfiero resultados al WhatsApp de JovesCargolins (solamente apto para -36 años). Sòniapetita: #NoHemVingutAGuanyar JJ: #SiNoAEmborratxar-nos Final del partido: Cargolins 0-Safa 1.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 51

Clixé d'activitats

Nut nos animó todo el torneo e incluso se trajo a Orlando

Segundo partido: Cargolins-Esparreguera Sigue siendo en la misma pista de patinaje anterior. Ya empezamos a tener manejo de la pista, parece que nos vamos despertando. Comienza la primera parte, 1-0 gol de Valerín!!! Lololololo… AMUNT! A medio cántico casi marca Adri. En una de estas, Eudald chuta una bola con gran potencia para sacarla de la pista, y por si no fuera poco…encesta en una canasta de básquet. TODOS LOS ASISTENTES FLIPANDO, Eudald! Todos te están mirando… Continuamos el partido, tenemos menos patinadas que antes, nos vamos adhiriendo con el paso del tiempo al terreno. Chuta Valerín PALO!!! La recibe Marina bien enfocada pero le da a un adversario Ohhhh. Rebota la pelota hacia Txus (nuestro portero) pero Marina la saca chutando hacia el otro campo, BIEN MARINA!! Varios tiros a puerta por nuestra parte, un partido interesante. Segunda mitad del partido, pase de Ricard para Alexis y GOL!!! Y en menos de lo que canta un loro… Gol de Marina! 3-0 Lolololo…. AMUNT!!! Cargolins 3-1 Esparreguera FIN del Partido. Comemos sabiendo que pasamos la fase de grupos. ¡¡BON PROFIT!! Tercer partido: Cargolins-Borgedassos En esta ocasión jugamos en un pabellón que está dividido en tres campos a lo ancho. Todas las aficiones en los 52 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

palcos, prohibido bajar al campo. Pues la afición cargolina en el campo junto a los jugadores. Bueno… y Santi en el palco. La pista nos favorecía, era un campo más pequeño y el suelo no tenía ni punto de comparación con la pista anterior. Las casas de apuestas daban por favorito al equipo de Vilanova, que venía de golear en sus dos partidos anteriores, marcando 10 goles por partido… y no empezamos bien, el primer gol, un rebote desafortunado en la espalda de Eudald se colaba en nuestra portería, pero nuestro equipo no se vino abajo: 1-1 gol de Gerard, 2-1 gol de Marina, 3-1 gol de Valerín. Dioses del campo olimpo apostamos por tener tres jugadores arriba cuando íbamos con el marcador a nuestro favor. Txus tenía alas, se lo paraba todo, no tenía freno, menudo partidazo del portero. El míster extraoficial jugaba sin dorsal, no paraba de entrar al campo, como si tuviera pinchos en el culo. Con invadir dos metros de vez en cuando le bastaba. —¡Huerta! ¡No entres, que nos van a echar! —¡Es que no me oyen! Un partido que no nos echaron a todos porque gritábamos todos como el Titot a pie de pista. Segunda parte, Txus se marca una sacada de bola tremenda de puerta! Estilo pelota vasca. FIN DEL PARTIDO Cargolins 3- 1Bordegassos.

Cuarto partido: Cargolins-Vilafranca En pocos minutos, Vilafranca hace valer su condición de favorito y se pone 0-3, sus tiros a puerta no son disparos sino misiles… Los cargolins no se rinden 1- 3 gol de Valerín, pero cada vez que nos acercamos Vilafranca se distancia, 1-4, 2-4 gol de Adri, 2-5… Un partido que parece eterno pero seguimos luchando, y en menos de un minuto gol de Marina y Valerín… 4-5! ¿Alguien tiene un diazepam de 4 kg para Huerta? Creemos en la remontada y zassss... 4-6. Pero otro vuelco al corazón, en otro minuto loco, dos goles de Valerín 6-6! El árbitro pita el final y el equipo celebra los penaltis como una victoria contra la todopoderosa Vilafranca! Todos dentro del campo (afición incluida), la tensión se palpa en el ambiente, hasta nuestros colegas de Sant Feliu están viviéndolo minuto a minuto antes de su partido. Todos infartados, afición y jugadores… Todo el pabellón mirándonos para ver si eliminábamos a Vilafranca. En ese momento se llenan las gradas. Las bolas juegan de las suyas, una de cal y otra de arena para ambos equipos. Al final la moneda cae de su lado al sexto lanzamiento… Cae el sol, y con él vamos a por los puestos del 8 al 16. El último partido del día. Cuentan los expertos… que probablemente seamos la única colla que le ha metido 6 goles a est@s piezas.

Clixé d'activitats

Santi, el cargolí solitario en la grada

De lo que estamos seguros es que… somos los únicos de todo el inter2019 que les ha rebentao a goles. Quinto partido: Cargolins-Lleida La noche y el frío caían sobre Berga, los últimos miembros de la tropa cargolina llegaban dejando atrás anginas y mudanzas, sedientos de birra y fiesta. Por si era poco, nos tocaba una pista en peores condiciones que con la que habíamos iniciado el día. A lo largo de todo el partido, Poble-sec y Esplugues se fusionaron para animar a Cargolins. ¿Dónde está la afición de Lleida…? Les picábamos para que saltaran. El único motivado, con la bandera, apenas se tiene en pie. Una chica con un bombo le va dando de vez en cuando. Nuestro pensamiento… Quizá hacen más ruido… pero nosotros afinamos de maravilla a estas horas ya… Paco jugaba su último partido del inter, así que lo exprimimos a saco y lo dejamos todo el partido que hiciera una de Oliver y Benji. Txus tuvo un paradón histórico. Fue uno de los tres partidos en los que jugaban dos chicas en el campo. Goleábamos en la grada pero no en el campo… un partido que se jugaba un minuto de cada dos, pues cada vez que chutaban fuera nuestro Orlando parecía Frodo Bolsón pero en lugar de ir a destruir el anillo, en busca del balón, ahí nos quedó claro de quién había sacado sus genes Nut.

El terreno de juego lleno de agujeros en nuestra área no nos ayudaba, y Lleida nos marcó dos goles de esos que se llaman feos, el equipo cansado debido al sobreesfuerzo del día, el árbitro en contra que nos robó un gol (y no había VAR), nos hizo cerrar la jornada del sábado igual que la empezamos… perdiendo, pero mucho más contentos y orgullosos de nuestro equipo. Dos goles de Adri, 1 gol de Marina. Cargolins 3- 4 Lleida. Partidos del Domingo 24-2-19 Tras una noche un poco rara en una carpa para taitantas personas y que por las aberturas corría una rasca que para qué… La mayoría del grupo en torno a las 4 ya habíamos retirado tod@s. Son las 8 de la mañana, suenan grallas: matinades! NOOOOO!!!!! Todo el pabellón esperando su finalización, gente moviéndose ya porque tenían partidos a las 9… Nosotros no teníamos hasta las 10:10 aprox., además nos teníamos que ir a otro lado. Fin de matinades. APLAUSO GENERALIZADO. Oh dios te agradecemos esta tranquilidad para nuestros oídos. Primer partido: Cargolins-Sitges Día en el que los partidos, dada la peculiaridad y resaca, se pactaban a dos partes de diez minutos. Otra vez jugábamos en una pista exterior, en

esta ocasión la pista se encontraba en perfectas condiciones. En una de las porterías, se palpa el próximo vómito por parte del portero de Sitges, nos piden clemencia. Aceptamos, pero vamos a marcar todo lo que nos dejen. Comenzamos con el marcador a nuestro favor, 1-0 gol de Dante. La fiesta te sienta bien, chaval! Continuamos para bingo, pase de Gerard, gol de Marina, el marcador se posiciona con un 2 a 0. Sale Cèlia como un bou al campo, ¿seguro que saliste ayer? Tiene ganas de pasarles por encima, ¡que alguien la pare que nos han pedido clemencia! Casi marca Cèlia, pero el portero la ha parado al límite, en toda la línea. Es otro de los partidos en los que hay dos mujeres en el campo. A darlo todo chicas! FIN DEL PARTIDO Cargolins 2-0 Sitges. Segundo y último partido del día: Cargolins-Jove de Tarragona Con el depósito en la reserva, el equipo afrontaba el último partido del torneo, una vez más el entrenador acertó con la táctica (como en todos los partidos anteriores) y esta vez apostamos por imitar al Barça, que corra la pelota… ante una colla a priori superior a nosotros por historial, podemos decir que el control del balón fue nuestro, pero ellos supieron finalizar una de sus ocasiones y nosotros no… Afición y jugadores ya por el suelo, en el banquillo, destrozados. Pies TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 53

Clixé d'activitats

que piden clemencia a los jugadores, espaldas rotas de haber dormido en el suelo, pero ahí seguimos, hemos desayunado bien para hacer el último esfuerzo. Las botellas de agua no da tiempo ni a verlas. Los de Tarragona aún tenían momentos de lucidez, dejaban jugar pero tenían una barrera atrás que era complicada de sobrepasar. Marina tuvo una ocasión muy clara de gol pero no fue posible. Último partido, y dos de nuestras chicas estaban gran parte del tiempo en el campo dando machetazos a diestro y siniestro. 0.1 FIN DEL PARTIDO. Resumen —¡14avos de 48 collas no está nada mal! —La final del inter 2019 la disputaron entre Minyons de Terrassa y Colla Vella dels Xiquets de Valls, ganando la Vella. —Goles: Valerín 6, Marina 5, Adri 3 y Gerard, Alexis y Dante 1. Menciones Especiales La primera mención es para Paco, el jugador del equipo más veterano. Nuestro agradecimiento a Paco por venir a disfrutar con el resto del equipo y de la afición de este fin de semana tan en activo. Es de destacar tu valentía sabiendo a lo que te enfrentabas. Gracias por ser tan único y especial. La segunda mención es para Txus, el jugador que más horas estuvo en el campo, nuestro único portero, nuestro chaleco salvagoles. 54 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Nuestro agradecimiento a Txus, porque además de que venías a medio gas con una lesión anterior en la mano, hemos tenido un portero que es toda una maravilla, se ha parado todos los goles sentado en una silla lolololo… Gracias por mover todos los hilos del inter, por madrugar, organizar, jugar de único portero, estar a tope todo el inter… Gracias a ambos, sin vosotros no habría sido lo mismo. ¡¡¡GRANDE ES EL EQUIPO Y GRANDE ES LA AFICIÓN!!! ¡¡AMUNT CARGOLINS!!

Córrer els darrers metres amb els meus fills, i que diguessin orgullosos «aquest és el meu pare» va ser un ‘subidón’

La triatló

na triatló......., una idea boja, a priori, que de mica en mica va anar convertint- se en realitat. Sempre he pensat que per fer castells has d’estar en forma, però realment l’activitat castellera no fa que ho estiguis. Anys enrere ho havíem provat amb el gimnàs, però no va acabar de funcionar —almenys, no del tot. La idea era trobar una activitat que pogués ser atractiva per a molta gent i que, lluny de buscar marques i temps, ens fes gaudir del camí mentre ho preparàvem. Teníem ciclistes, nedadors, runners i personal trainers, i ajuntant tot això va sorgir la idea. De seguida ho vaig comentar amb alguns de la colla, i amb mirades mig interessades, mig compassives, anava aconseguint adeptes. Cap al mes d’abril començava a tenir forma i un nou grup de whatsapp va aperèixer, «triatló cargolina», que ha anat creixent fins a vint-i-set membres. Havíem de posar data per concretar tot aquest cúmul de bones intencions i, després d’estudiar totes les triatlons de l’any, vam escollir la triatló de Gavà, al setembre —tot i que alguns pro es van voler avançar i al juliol ho van provar a

la triatló d’Olot amb més o menys sort. Al principi ens volíem menjar el món, buscant plans d’entrenaments, quadrant dies per entrenar junts, etc., però no era tan fàcil. La realitat és que casdascú entrenava quan podia, sol o acompanyat, però tots compartíem amb el grup els nostres avenços. Aquesta barreja d’ànims colectius i piques va fer que de mica en mica anéssim possant-nos en forma. S’acostava el dia i necessitàvem l’equipament, i la cerca de la roba va ser un altre motiu per riure una estona. Fotos amb el famós tritatge van anar aperixent al grup i realment s’ha de dir que estàvem prou dignes —alguns més que d’altres. Va arribar el dia d. Tots els nervis del moment i tots el dubtes de si realment estàvem preparats per fer la triatló es van esvair quan un grup de supporters cargolins va aparèixer, per sorpresa, amb pancartes i crits d’ànims a la platja de Gavà. Just abans de començar, per la megafonia l’speaker de la prova ens donava la benvinguada a tots els cargolins. Això em va agradar especialment, pel fet d’associar el nom de cargolins i esport, un dels objectius del grup i que hauríem de treballar-nos més als esdeveniments d’aquest tipus

Alfons

que es facin a Esplugues, deixant-nos veure més com a entitat, ja sigui participant, organitzant o fomentant la pràctica esportiva i els seus valors. A quarts de deu es donava el tret de sortida. Vam anar sortint esgraonadament, cadascú al seu ritme. Els nostres supporters ens donàven ànims a cada volta i a cada transició, i finalment la canalla ens esperava per córrer plegats amb cadascú de nosaltres els últims metres. Personalment, córrer aquells darrers metres amb els meus fills va ser un subidón, no notava el cansament i se’m dibuixava un somriure a la cara en veure’ls orgullosos dient «és el meu pare!» L’objectiu estava complert i ja teníem la medalla de finisher penjada al coll. Però això no s’acaba aquí. Seguim en marxa i amb nous objectius... Ja sonen maratons, mitges maratons i triatlons olímpiques a l’horitzó, però també petites curses, caminades i altres activitats que volem fer extensives a tota la colla; volem fer-vos saber que hi ha lloc per a tothom, és igual l’edat, el nivell, el temps que tinguis per dedicar. Segur que hi ha algú esperant-te per poder entrenar amb un objectiu i gaudir-ho mentre ho feu. Salut, esport i castells. TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 55

Col·laboració amb Sant Joan de Déu Jordi Figueras

urant el mes de novembre, els cargolins vam participar en un espot publicitari de Sant Joan de Deu. És un anunci que es refereix a l’esforç col·lectiu per aconseguir una fita, la lluita contra el càncer infantil. De fet, la contractació dels Castellers d’Esplugues es va veure enterbolida per la polèmica de fer un castell amb camises grogues, ja que la colla que en principi va escollir la promotora del rodatge van ser els Bordegassos de Vilanova. Els Cargolins vam acceptar amb entusiasme de fer l’espot, substituint els Bordegassos, fins que ens vam assabentar que s’havia desestimat la colla de Vilanova quan ens van haver tingut compromesos, a una setmana vista del rodatge, i havent Bordegassos suspès una diada i sense possibilitats de trobar cap solució mediadora. Finalment Bodegassos, l’hospital, la productora i Cargolins ens vam posar d’acord i la nostra participació en el rodatge es va portar a terme, aprofitant per restablir lligams amb l’obra social de l’hospital i amb un compromís intern com a colla de fer

56 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

donació de tots els diners que s’ingressin per la nostra participació a l’espot a la fundació del mateix hospital per poder seguir lluitant contra el càncer infantil. Voldria remarcar que aquesta pinya, la de un castell que lluitava contra el càncer infantil, va ser la darrera pinya on va participar en Gaspar Alonso. Un casteller compromès amb la colla des de feia vint-i-cinc anys, ja fos en actes solidaris com el Sant Joan de Déu, actuacions comercials, diades castelleres o qualsevol activitat de la colla.

La col·laboració amb l’espot de Sant Joan de Déu, a més de servir per lluitar contra el càncer infantil, va enfortir els lligams de la colla amb la fundació de l’hospital

un bocinet d’història

De rodatge Paco Duran

El 2018 hem sortit a televisió a causa del rodatge d’un espot publicitari de la Fundació Sant Joan de Déu per recaptar fons per a la recerca contra el càncer infantil. Tanmateix, no és el primer rodatge en què participem. Llegiu, que són faves comptades!

l passat dia 17 de novembre un bon grapat de gent de la colla ens vem trobar al davant de l’Hospital Sant Joan de Déu per participar en el rodatge d’un vídeo que té com a objectiu recaptar fons per al nou Pedriatic Center de l’hospital i per a la lluita contra el càncer infantil. Després de diverses vicissituds que van complicar la concreció del dia del rodatge —polèmiques amb el color groc, meteorologia...—, finalment va arribar el moment de començar a rodar: indicacions del director, guió, consells d’actuació... i endavant. La veritat és que el director no ho va tenir fàcil, però al final el resultat va ser satisfactori. Per a moltes persones de la colla, aquesta era una experiència nova, però per a altres, no. Ja fa alguns anys, la colla va ser protagonista d’un anunci de la coneguda marca de menjars preparats Litoral. En aquella ocasió havíem de representar que un grup de «chulapos madrileños» intentaven fer un castell. Evidentment, l’intent quedava en caiguda i amb tothom per terra. El rodatge va començar ben d’hora,

al matí, quan ens van donar tota la roba amb què ens hauríem de disfressar, i es va allargar fins ben entrada la tarda. No va ser un rodatge plàcid, atès que es tractava de fer veure que fer castells no és fàcil: calia pujar sense faixa, amb calçat, jaqueta, gorra, mocador al coll i clavell a la solapa, i vam haver de fer tota mena de piruetes, retorçaments i simular diverses caigudes per tal de demostrar-ho. Tot i això, va ser molt divertit. Si voleu veure el vídeo, encara ho podeu fer a: https://www.youtube.com/ watch?v=DQUa-kWKZRU Un petit detall: si us hi fixeu, al final del vídeo, quan el grup està assegut a taula per menjar, al centre, a la dreta, hi trobareu l’Aleix Anguera mooooolt, mooolt jovenet. Salut, que això són faves comptades!

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 57

Joan Carles Sillero

SETze al ConcurSET

l diumenge 30 de setembre un heroic comando cargolí format per setze persones, entre elles el nostre estimat Gaspar, teníem una missió, «donar pit als Carallots de Sant Vicenç», que, com ens sol passar a totes les colles, necessitaven camises per participar en la 1a Jornada del xxvii Concurs de Castells de Tarragona, que es va celebrar aquell diumenge a la plaça del Castell de Torredembarra. Era un diumenge sense diada cargolina, i a més no plovia! —tot i que avui pot semblar una notícia no gaire rellevant, sí que ho era pel fet que vam passar una tardor de pluja que déu n’hi do. Tornant al relat, vam anar al Concurs —també anomenat Concurset— relaxats, una sensació que en una jornada castellera es molt d’agrair perquè ens permet gaudir de les diades d’una manera molt diferent. Em refereixo al fet d’anar

58 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

a donar suport a una altra colla, i a fer pinya sense la pressió que ens genera intentar descarregar un dels nostres màxims castells, o la responsabilitat de garantir que avui, avui no hi pot faltar ningú! I sobretot, de no despistar-se quan canten pinyes... En teníem prou de ser puntuals, i per això un cop vam aterrar a Torredembarra, i com qui no vol la cosa, vam anar a buscar un bar on poder omplir el pap. I és que només d’entrar a plaça, ens van repartir uns descomptes d’un bar amb un nom que se’ns va fer familiar i inspirador: Cal Bandarra (Carrer de la Muralla, 15), i de seguida vam pensar que amb aquest nom la festa estava garantida. I nosaltres, que som uns pecadors nats, ens hi vam acostar no sabem si pel descompte, o pel nom! El fet és que ens vam menjar uns entrepans de truita descomunals —tot i que el pa era una mica fluixet— i un suc d’ordi nor-

malet. El primer, i tot i que n’hi va haver qui ja es va atrevir a fer un tastet... —quins grans records, els tastets! Amb l’estómac ple, i com a bons cargolins de cor, vam complir amb el nostre compromís d’estar a pinya amb als Carallots de Sant Vicenç del Horts, que van poder descarregar els seus castells programats i que els va permetre saldar el concurs amb una cinquena posició per culpa de 3de7 amb agulla, intent desmuntat de 4de7 amb agulla, 4de7a i 3de7. Se’m feia estrany veure els cargolins tots i totes de color taronja carallot... 1a Jornada del xxvii Concurs de Castells de Tarragona anomenada Concurset, formades per colles del grup G, H i I. La plaça era plena com mai, feia un dia radiant i durant les poc més de tres hores que va durar la jornada, es van veure una gran quantitat —divuit en total— de castells de set i mig completats,

clixé d’activitats

Vaig aprendre que no cal fer els castells més grans per gaudir de grans castells

amb el 2de7 com a estructura més valorada, que només els Castellers de Figueres van aconseguir descarregar i que els va permetre ser els vencedors saldant un 5de7, intent desmuntat de 2de7, 7de7 i el 2de7, que tot plegat fa 1.425 punts amb dues penalitzacions —la torre, una mica al límit, que finalment van descarregar. No es van poder veure cap castell de vuit, a diferència de passades edicions, però de les tres edicions celebrades a Torredembarra, la del 2018 ha estat la que menys caigudes ha tingut: s’han alçat un total de 43 castells, sense comptar amb els pilars de comiat, dels quals 4 no s’han arribat a completar: 3 han quedat en carregat i 1 en intent. En segona posició, la colla degana del Baix Llobregat, els arriscats Castellers de Castelldefels, amb un 5de7, 7de7 i el 2de7 carregat (1.345 punts).Cert que els va costar i van treballar de valent, però ho

van aconseguir i van fer la millor actuació de la seva història. La tercera posició va ser per als «maduixots», els Castellers de l’Alt Maresme, amb el 5de7, el 7de7, id2de7 i 2de7 carregat (1.345 punts amb dues penalitzacions). En resum, va guanyar la colla castellera de Figueres —la de Figueres ciutat, no la del nostre Jordi! Sembla que potser el nostre Figueras els va portar una mica de sort, i es que recordo veure’l animar efusivament, tot i que sospito que deu ser per corporativisme amb el nom. Recordo que el Concurset em va semblar la part del Concurs de Tarragona més castellera i amb més bon ambient. L’esperit competitiu de concurs es fa més evident en la segona jornada, que se celebra el cap de setmana següent, el 6 i 7 d’octubre a la Imperial Tarraco Plaça de la capital tarragonina. Però aquest ja és un altre rotllo: on crec que hi ha més concurs i

menys castells. I diumenge em va semblar una diada patrocinada per una mútua de metges. Tant anar al límit va ser pur sang i fetge. Per acabar: la primera Jornada del Concurs de Castells de Tarragona, celebrada a Torredembarra el passat 30 de setembre, va ser prou relaxada, amb visita a Cal Bandarra inclosa, a compartir amb els amics i amigues de la colla, orgullosos d’ajudar a colles veïnes com son els Carallots de Sant vicenc dels Horts, i acabar dinant a la xina, a la popular rambla d’Esplugues... Crec que vaig aprendre que no calen fer grans castells per gaudir de grans jornades castelleres.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 59

clixé d’activitats

60 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

Àlbum d’activitats

Jordi Figueras

Bandolers i pólvora, festa i tradició a Esplugues L’Escamot Trabucaire d’Esplugues s’alimenta de la part de la societat més fosca i escabrosa i de reputació més que dubtosa, sense el més mínim sentit del decòrum

Esplugues, durant l’any 2018, s’ha creat una nova colla de cultura popular, l’Escamot Trabucaire d’Esplugues. Aquesta jove entitat ja forma part del teixit associatiu d’Esplugues i hi aporta un element tradicional vinculat al mon de la pólvora: els trabucaires. Volem destacar que la Conxi Brau, membre també de la Colla de Bastoners d’Esplugues, va ser-ne una de les principals impulsores; dissortadament, la Conxi, després d’una curta malaltia, ens va deixar de forma sobtada. Malgrat aquesta injusta i dolorosa situació, l’entitat va decidir continuar endavant; des d’aquí el nostre suport. Els trabucaires, avui dia, s’entenen com a una crida a la festa a partir de l’esclat de la pólvora. Possiblement, el seu espai a les festes d’Esplugues anirà vinculat a matinades o actes en què sigui necessària una «crida», substituint o complementant les actuals mascletades fetes amb pirotècnia. Les persones integrants de l’Escamot Trabucaire portaran vestits que els situen a cavall dels segles xvii i xviii, fins i tot possiblement el se-

gle xix, rememorant les guerres dels Segadors, de Successió i del Francès i el fet del bandolerisme d’aquelles èpoques, en què els lladres anaven pels camins i no portaven guants blancs ni corbates. Això els pot permetre fer recreacions històriques a partir de treballs de recerca, atès que la muntanya de Sant Pere Martir, i Esplugues mateix, va ser escenari de diversos fets d’armes durant aquelles èpoques pretèrites. L’Escamot Trabucaire, segons el seu president, Jaume Leyes, combinarà la presència de persones amb trabuc i d’altres amb estris del camp, rememorant el sometent popular que cada vila o poble feia cada cop que s’acostava algun perill prop de la seva població, ja fossin soldats o bandolers. Entre els diversos membres de la nova colla cal destacar la presència de diversos cargolins, reclutats entre la part més fosca de la nostra colla, gent amb un passat escabrós i una reputació més que dubtosa, gent sense escrúpols ni el més mínim sentit del decòrum: n’adjuntem la foto perquè la bona gent cargolina prengui les precaucions que considerin necessàries.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 61

Cartes de Pratdip

Reflexions d’un cargolí exiliat, però menys!

o volia plorar. Feia el cor fort tot veient com el castell empetitia empès per l’onatge que arrossegava, incansable, el vaixell, aquell Baleària que tants somnis i esperances havia portat, amb ells, feia tant de temps que quasi no recordava quan. De nou es trobava envoltat de mar, d’aquell mar blau i net que tants cops havia banyat, estiu i hivern, la seva pell nua en aquelles cales sorrenques prenyades de silenci i solitud. Se li feia difícil pair l’adéu de tantes coses i de tanta gent, del seu mentor i amic, dels Mals Esperits, dels ecologistes convençuts, dels lluitadors per la llibertat, de tantes i tantes estones compartides amb tots aquells que, ja per sempre, formarien part del seu bagul de coses bones. Sabia que podria tornar, amb camisa avellana o bordeus o ratllada, a sentir la por, l’esforç i la

62 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

alegria desbordada dels castells, de la llenya, de l’assaig i de la descarregada. Ho sabia i li era grat tornar-hi, però ara no ho sentia així. I el castell s’allunyava fins a perdre’s en l’horitzó com si s’esborressin amb un dolor punyent tots aquells moments viscuts però alhora s’obrissin pas un futur atractiu i misteriós i uns somnis excitants que el feien curull de misteri... Però el castell ja no hi era i davant seu només hi havia la mar, la mar i el cel, futur i esperança, nous horitzons i nous reptes. No, no volia plorar, però una llàgrima agre i salada va relliscar-li galta avall...

Ferru Moreno

S’allunyava fins a perdre’s en l’horitzó, com si s’esborressin els moments viscuts però alhora s’obrissin pas un futur misteriós i uns somnis excitants...

Anna Hervàs

Castellers Experience

’any passat vaig viure una experiència castellera molt xula als Estats Units, on vaig fer dos tallers a dues ciutats impressionants, com són Nova York i Boston. Com ja sabeu els que em coneixeu, m’agrada una mica viatjar i sempre que puc m’escapo allà on sigui. Un bon dia se’m va acudir probar de fer un taller de castells a una ciutat extrangera. El primer taller de #castellersexperience el vaig fer amb els alumnes de català de la universitat de Los Angeles (UCLA), via Skype. La professora d’aquesta universitat és amiga meva i ho vam organitzar plegades, però malauradament no vam aconseguir el finançament per fer-ho presencialment. Va ser una experiència molt guai, però em va quedar l’espineta de no haver pogut fer la part pràctica, així que em vaig començar a buscar la vida. Vaig contactar amb el Catalan Institute of America de Nova York, i de seguida van mostrar molt d’interès. Després d’un any buscant dates, lloc, permisos, finançament… ho vam aconseguir! I el passat mes de setembre m’hi vaig desplaçar. Amb motiu de la diada de Catalunya, vam fer una trobada amb els/les catalans/es que hi viuen, i vam passar el matí del diumenge a Central Park fent petits castells. Aquell diumenge plovia bastant, xiri-miri d’aquell que més que res toca els nassos, perquè no plou gaire, però va amarant… Vam estar a punt de cancelar-ho, però al final vam dir:

busquem un lloc sota els arbres i ja veurem com va. Per sorpresa de tots, va anar-hi arribant gent, i més gent, i més gent… vam ser unes vuitanta persones! Jo no m’ho podia creure. Tothom estava molt animat i volia provar com és això que et trepitgin, pujar, aguantar pes… Aquell dia m’hi vaig deixar l’esquena, però com que sempre porto el meu fisio particular, jugo amb avantatge! No contenta amb «la gran poma», i per si de cas fallava el taller, en vaig organitzar un altre a Boston, amb els membres del casal català d’aquella ciutat. I una setmana més tard, allà érem, repetint el taller. Aquest cop no hi havia tanta gent —teníem en contra que en aquell mateix parc s’hi celebrava la fira de la Marijuana i el Cannabis i, amb això, no hi teníem res a pelar—, potser una cincuantena, però tan motivats o més! A més, hi havia excastellers de Sant Cugat i

de Terrassa que van donar-me un cop de mà, i vam poder fer construccions una mica més altes: un pom amb dosos i acotxador, pilars de 3, torres… Com a excargolina, vaig lluir amb orgull la camisa de la meva estimada colla als Estats Units. Vaig transmetre el millor que vaig saber el que la colla va significar per a mi, i com de fantàstics són els castells. Una activitat que m’estimo, encara que ja no la practiqui. A vegades no fem les coses perquè pensem que ningú respondrà, o que tot és molt dificil. Jo el que he après amb tot això és que la gent t’ajuda en tot el que pot, encara que no et conegui, encara que estiguis a un altre continent, encara que no en tregui cap benefici econòmic… Amb aquesta experiència ha quedat demostrat, una vegada més, que els catalans i les catalanes som collonuts i collonudes! TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 63

Dos barrils d’aiguardent Jordi Figueras

iuen els estudiosos de la història que l’any 1788, en plena guerra entre l’Imperi austríac i l’Imperi turc, a Karànsebes, va passar un fet terrible, que ens demostra l’estupidesa humana en l’estat més pur. Tropes de la cavalleria austríaca van trobar un campament gitano que mercadejava amb l’exèrcit, on hi havia aiguardent per vendre als soldats. Unes altres tropes austríaques van arribar al campament gitano un xic més tard, però l’aiguardent ja l’havien comprat els de cavalleria i no el van voler compartir. Això va acabar com solen acabar aquestes coses, a bufetades a la nit, de tal manera que algú va acabar disparant una arma, altres van interpretar que l’arma l’havien disparat els turcs i es va desencadenar una situació de pànic nocturn a l’exèrcit austríac, acampat a les immediacions. Els dos barrils d’aiguardent van provocar centenars de morts a l’exèrcit austríac, morts pel que diuen «foc amic», l’endemà, l’exèrcit turc va arribar al lloc, van tallar els caps de tots els soldats que van trobar morts i van continuar el seu avanç tranquil· lament, ocupant la ciutat de Karènsebes.

La batalla de Karànsebes o quan l’exèrcit austríac borratxo es va combatre i vèncer ell mateix gràcies a l’aiguardent

L’any 2018, durant la Festa Major, es va produir un fet que guarda alguna similitud, una entitat, l’Assemblea de Festes Populars es va trobar que feia curt al bar. A algú se li va ocórrer que, potser, Castellers tenien cervesa i ens van demanar un favor. Castellers va deixar cinc barrils de cervesa amb el compromís que ens els tornessin en una setmana, temps més que suficient al nostre entendre. Tres setmanes després de Festa Major ningú de Festes assumia que tenien un compromís amb Castellers i creixia la tensió entre dues entitats que haurien de treballar coordinades per una

Festa Major millor. Òbviament, la voluntat dels Castellers d’Esplugues era la de col·laborar amb Festes Populars, molt a diferència dels soldats austríacs de Karènsebes, però dissortadament sembla que algú va decidir atrinxerar-se darrere els seus errors i buscar algun boc expiatori per a les seves culpes. Els Castellers d’Esplugues continuarem cooperant per unes festes populars i col·laboratives: cinc barrils de cervesa no són cap obstacle digne de ser tingut en compte, però si més no esperem que tothom hagi après dels seus errors.

Peus Roses

La Mireia amb l’Aran, la Paula amb l’Ekain, la Judit amb la Mel i l’Ana esperant la Vega

En Roc

La Lua

Ha passat més d’un any del darrer Peus Negres i no sabem si el 2018 hem fet gaires castells, però de castellers i castelleres, un bon munt! I que no s’acabi l’alegria! El 16 de gener, com ja avançàvem en el Peus Negres de l’any passat, va néixer l’Aran, de la Mireia i l’Oli, mentre que la seva cosineta, la Mel, ho va fer el 22 de març, filla de la Judit i en Bruno. Felicitats! L’Ekain, de la Paula i en Masche, va arribar un mes abans, l’11 de febrer. La segona quinzena de juliol va arribar el «bitxito» de la Gemma i en Figo, en Marçal, a fer companyia al «monstruíto». A la tardor encara en van venir més: la Vega, de l’Anita i l’Emi, cap a final d’octubre, i en Roc, de la Sílvia i l’Andreu, el 8 de novembre, van ampliar la família cargolina. I ja el 16 de gener va ser l’hora de la Lua, la germana del Bru, de la Marta i en Rai, que ens va adreçar aquestes paraules —i després d’un intent desmuntat de bessonada el 28 de desembre—: Hola... hola!.... Hola?... Que hi ha algú?...., eooooo..... holahola.... eooooo!!! Canalla! Grallers? Pinya?..... vaja, sembla que no hi ha ningú, nou mesos esperant per coneixer la Nau i ara resulta que encara no hi ha assajos. Amb les ganes que tenia de conéixe-us a tots, m’han dit que sou molt bona gent, una mica mandrosos a l’hora d’anar a assaig i un xic innocents però bona gent que és l’important. Doncs res sembla que hauré d’esperar a enfilar-me damunt d’algú... calla, potser el meu germà deixa que l’hi pugi al damunt, encara que em sembla que a ell no l’hi agrada gaire això de grimpar. Bé, vaig a menjar i a dormir, que crec que es l’únic que faré fins que tanquem pinya, per cert sóc la Lua, peso 3.2 kg sense faixa i diuen que sóc molt llarga, potser una bona agulla o una primeres mans. Ja m’avisareu quan m’hagi d’enfaixar.

Peus Negres ha trigat més a néixer que l’Alba, la filla de l’Almu i el Rubén, que ho va fer el dilluns 8 d’abril: benvinguda! Però això no és tot: l’Andro i la Marilou també seran pares ben aviat, així com el Mateu i la Carlota, que tindran un fill o filla cap al setembre, i també en Dani Figueras i l’Ana, que tindran aviat la Ivet, que ha de venir cap a Sant Joan. Fem colla, fem castellers!

L’Alba

Matatemps

Per Senkreu

Horitzontals. 1. Cargolins, una colla de meravelles. Apa, passa! 2. Toca en un grup de percussió i em deixa el cap com un timbal. Pudents. 3. Una que creu en la gnosi. En el que creu un sunnita. 4. Si en fas una altra et clapes. Fortalesa de la Terra Mitjana que va ser ocupada per Sàruman. Fa vibrar. 5. Pobladora de la tribu ibera de la desembocadura de l’Ebre. Xaiet que ho fa com cal. 6. Fonoll mallorquí i vigatà. Alternativa Estel. Organització juvenil propera a Endavant. 7. Instagram. Que consten d’un sol element. Sistema operatiu d’Apple. 8. Amb això al fetge acabarà mitja colla. Que no té forces per manca de glòbuls vermells. 9. Conjunció, interjecció, pronom relatiu, adverbi... Peu compost de dues síl·labes, la primera breu i la segona llarga. Caram, un gos mallorquí! 10. Conjunts d’ous. Rua esvalotada. Xeic que ha perdut el barret. 11. Pronom àton de primera persona. Un astorament molt gros. 12. Cap a llevant. Està mig podrit. I fan mig aplaudiment. 13. El punt més buscat. El país de la bota vista després de la bóta del Ferro. La novene lletre de l’alfabet grec a Lleide, xiquet! 14. Poema a l’estil d’Anacreont. Un sant màrtir desmembrat. Verticals. 1. Així és com és qualsevol castell nostre. La darrera lletra de l’alfabet grec. 2. Relatives a l’etnologia. Una lletra força negativa. 3. Fan anar raons. Una cercavila de Carnestoltes. El centre d’investigacions de Mortadel·lo i Filemó. 4. Sistema de frenada. Bosc de roures. El tribunal torracollons. 5. Pronostico el que passarà. Esparadrap esparracat. 6. Dona que té nom de tècnica bioquímica basada en anticossos marcats. Un cor amb la sístole afeblida. 7. Estripar teixits animals o vegetals. Detesto molt pregonament. 8. Conductor novell. Envaí

Solució

66 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

desordenadament. Van pel camí llarg i s’esgarrien per marrades. 9. Pop sense cap. Johnny, som-hi som-hi! Coneixerà. Star Trek. 10. La [hor. 1] i [vert. 1] cap de colla. Melodia sense paraules. Prim i llargarut. 12. No acabarem mai la independència. La beguda dels pirates. Entresòl a l’intèrfon. 13. Material genètic. Qualitat d’una solució aquosa amb un grau d’acidesa superior a set, ço és, bàsica. 14. Feren servir. Llanceu-ne a aquest humil servidor, que enaprés anirà a pelar-se el plàtan.

A reveure!

Foto: Ajuntament d’Esplugues

Vosaltres també hi éreu. La revista és vostra.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 67

CASTELLERS D’ESPLUGUES www.cargolins.cat twitter.com/cargolins facebook.com/cargolins youtube.com/cargolins flickr.com/senkreu cargolins@cargolins.cat 650 946 159

VINE A LA COLLA! Assagem el dimarts i divendres de 20.30 a 23 h a la Nau (Àngel Guimerà, 191, Esplugues) La Closca, local social, (Josep Argemí, 49)

T’hi esperem!