Peus Negres 24 by Castellers d'Esplugues

Foto: Ajuntament d’Esplugues

COLLA DE CASTELLERS D’ESPLUGUES TEMPORADA 2019 NÚMERO 24

Editorial

Peus Negres Sumari Articles institucionals 3 Chronica dels Feyts 16 Santa Magdalena i Antiversots 20 Hirugarren urtea Laudioan 24 Cargolística 30 Clixé d’activitats 36 Opinió 54 Nouvinguts 58 Peus Roses 65 Matatemps 66

Revista dels Castellers d’Esplugues Número 24 — Temporada 2019 — iii època cargolins.cat/publicacions/peus-negres Redacció

Josep Santacreu

Coordinació

Eulàlia Batet i Alfons Torrente

Maquetació, disseny i correcció d’estil Josep Santacreu

Col·laboracions

Junta i Tècnica, Ignasi Albuy, Teresa Aventín, Rai Batlle, Pol Bordas, Mari Luz Caparrós, Paco Duran, Jesús Fernández, Jordi Figueras, Orlando González, Su González, Macià Guillamet, Dani Guillén, Ariadna López, Horacio Pérez, Nathalie Rocamora, Àlex Zavala, Nora i Daniela i Tony.

Amb el suport:

Publicitat

Alfons Torrente, Eulàlia Batet i Paco Duran

Fotografies

CdE, Manel Tineo, Ton Gasull, Lídia Castro i J. S.

Edita

Colla de Castellers d’Esplugues Josep Argemí, 49. 08950, Esplugues de Llobregat 650 946 159 cargolins@cargolins.cat www.cargolins.cat instagram.com/cdesplugues twitter.com/cargolins facebook.com/cargolins flickr.com/senkreu youtube.com/cargolins

Imprimeix

Cocograf, SL. 678 787 912 gloria@cocograf.com

Patrocinen:

COCOgraf, sl

3de7 per Sant Jordi Foto: Ajuntament d’Esplugues

«U

na colla és com una escola que només ensenya una lliçó: ensenya a sumar, però no ensenya a sumar números, ni velocitats, ni diners. Ensenya a sumar una cosa molt més important: ensenya a sumar voluntats per assolir somnis inabastables.» Quan ets nou en una colla castellera, et pots sentir una mica perdut: molta gent diversa, unes dinàmiques internes de vegades complicades de seguir, sobretot si ets tímid i et costa integrar-te en les «colletes» que ja estan formades. Hi ha gent, però, que ho fa tot molt més fàcil, que entén la colla d’aquesta manera més integradora i com a eina integrada dins la societat; gent que, a més d’escriure coses com «només diré una cosa més: cada castell que veieu és com un gran crit que diu: “Un món millor és possible”», ho practiquen activament i fan que la vida sigui molt més bonica. Quan vaig entrar a la colla, jo era dels que anaven d’allò més perdut, no només dins la colla, sinó a la vida —com suposo que encara hi vaig. A banda de tota la gent fantàstica que he anat coneixent durant tots aquests anys, els qui més em van ajudar a integrar-me quan vaig entrar van ser, d’una banda, en Jaume Verge i, de l’altra, la Carme i en Tarrés, que aleshores complia el darrer any del seu primer mandat. Em van ajudar a entendre el que significava el compromís entès com «un veritable espectacle de donar i rebre espontani i sense comptabilitats —com que rebo molt dono el que puc», una fórmula que vaig seguir fil per randa durant tots els anys que vaig ser casteller actiu —ara més aviat soc un casteller endormiscat per qüestions de la vida. El que em va ensenyar en Josep Maria Tarrés m’ha acompanyat en tota la meva vida des que el vaig conèixer, forma part del que soc i continuarà formant-ne part fins que em mori. Algú va dir que en Tarrés era un home de poques paraules, però els farts de xerrar que ens vam fotre omplirien pàgines i pàgines de revistes, butlletins i patracols variats. Hi ha coses que no es poden agrair prou, i una de les més boniques que m’han passat mai ha estat poder compartir aquests quinze anys junts. Quan vaig entrar a la colla ja coneixia alguns castellers que venien a comprar a la botiga on treballava, sobretot els que van pul·lular pel que seria «la Vella», per exemple en Pastor, en Gaspar, el Jabonero... I també la Carme i en Tarrés. Quan miro enrere i veig com ha passat el temps, em quedo amb la satisfacció i l’alegria d’haver conegut persones tan meravelloses que m’han ajudat a construir-me com a persona i a ser qui soc. És un agraïment infinit que no es pot tornar de cap manera perquè no entén de comptabilitats i qualsevol cosa que escrigui es queda curta. Moltes gràcies per tot. Les citacions són de l’article que en Tarrés va escriure com a president per als Peus Negres de l’any 2012. Si aleshores deia que la vida social ensenya a sumar voluntats, onze anys enrere explicava quina era la fórmula científica per poder cridar «eureka» a final de temporada: ( ( C × T ) / D ) × br = N Què volia dir, això? Bàsicament, que si multipliquem el nombre de castellers pel nivell tècnic assolit —el nombre d’assajos— i el dividim per diades —és a dir, que com més actuacions i actes en general, més es dispersa l’energia—, i ho multipliquem pel bon rotllo —que s’obté multiplicant la il·lusió pel compromís— obtindrem el nivell òptim de la colla. És a dir, que pots assajar tant com vulguis i tenir un milió de castellers, que sense il·lusió ni compromís la colla no anirà mai enlloc. Ni la colla, ni la societat, ni ningú com a persona, que és la lliçó que vaig aprendre xerrant amb ell a la Closca hores i hores durant tots aquests anys. J. S. TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 3

Publicitat

Darrera carta del sotspresident Jordi Figueras, sotspresident

l dia que en Jordi «Ibra» Grañon i la Susa Servián van contactar amb mi amb el propòsit que assumís la presidència de la colla, poc podia pensar que la meva negativa tindria tan poca volada i, tanmateix, s’allargaria tant en el temps. Reflexionant en tot plegat, m’adono que tot ha estat confús, estrany, embolicat i que, malgrat tot, ha anat força bé davant la situació d’una colla teòricament assembleària, on la gent xerra més en àmbits reduïts que no pas a les juntes obertes que es van convocant. La junta, inicialment, ja estava feta, sols calia un president al capdavant per anar a assemblea. Vaig negar-me a assumir la presidència i vaig proposar un tàndem, presidit per en Josep Maria Tarrés, i jo de sotspresident. Error monumental, cal un equip de gent, més o menys compenetrada, que comparteixin maneres de fer i objectius concrets. Aquest equip es va anar conformant a mesura que passaven els mesos, a vegades per contraposició amb qui acabaves «xocant» sovint, però sobretot per la sintonia amb un seguit de gent que han estat indispensables per fer funcionar la colla. La junta no ha estat una bassa d’oli, però les coses s’han portat a terme i hem estat capaços d’encarar tota mena de situacions, no sempre agradables, amb dues crisis evidents a la tècnica, una davallada de camises, una colla que a vegades semblava apàtica a l’hora d’agafar compromisos però una colla també capaç de treure el seu propi orgull per tirar endavant el Dia de la Colla, les principals diades locals, el concurs

de Tarragona o acollir les quatre entitats basques per Santa Magdalena, engrandint amb activitat cultural una Festa Major que cargolines i cargolins estem fent gran any rere any. Aquest darrer any, l’any del vint-icinquè aniversari, va començar amb tristor: perdíem per Nadal en Gaspar Alonso i, poc després, l’Antonio Jabonero, dos cargolins amb vint-icinc anys a la colla. Quan semblava que podíem somriure, ens deixava en Josep Maria Tarrés, el president, fet que ens glaçava l’ànima i no ens deixava celebrar, com els déus manen, l’aniversari de la colla. I si tot començava malament, per lògica, no podia acabar bé. El Sopar de Nadal, transformat en Sopar del 25è aniver-

sari, ens deixava la colla «glaçada» fins a la sopa, però amb unes increïbles ganes de riure’ns de tot plegat, que ja tocava! Com a resum de mandat, sols puc agrair la feina i la paciència d’aquelles persones que s’han compromès a junta durant aquests dos anys, espero no deixar-me’n ningú: el meu agraïment a l’Eulàlia, en Santi, la Claudia, en Josep «Heavy», en Josep «Pepins», en Jordi «Ibra», l’Irene, l’Oscar, la Lluïsa, en Joan «Masche», la Lídia, en Ricard, en Ramon, la Rosa, la Mari Luz, en Txus, la Tere, l’Alex, l’Alfons, en Ramsés, la Susa, l’Araceli, la Montse i l’Anna, i molt especialment a en Josep Maria Tarrés, moltes hores dedicades a la colla!

Una colla de vegades apàtica però alhora capaç de treure l’orgull per tirar endavant activitats i diades TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 5

Publicitat

Cap de colla Susana Servián, cap de colla 2018-2019

B Els llibres que vols i els que encara no saps que vols

C. Bonavista, 81 08960, Sant Just Desvern 93 681 85 83 www.calllibreter.cat

El Graner de la Plana Venda a Granel:

Espècies, Llegums, fruits secs...

Tel. 93 625 68 65 - www.elgranerdelaplana.com C/ 8 de Març, 52 , 08950 Esplugues de Llobregat (Barcelona)

ones, colla; M’adreço a vosaltres per tal de fer resum i valoració d’aquesta temporada 2019 i dels dos anys de candidatura que hem completat. Han estat temps difícils per a tots, veníem d’un moment molt dolç, en què estrenàvem per primera vegada la clàssica de vuit, però mantenir-se en l’èxit sempre és la part més complicada. Hem de tenir en compte, veient també els nostres veïns, que s’ha acabat aquell famós «boom casteller», i això ens ha afectat a tots, tant en el nivell de castells com en el d’efectius. Som una colla amb moltíssim potencial tècnic, tant de pinyes com de tronc i de canalla. Som bons, collons, i quan volem ho demostrem, perquè qui anava a dir anys enrere que Esplugues tindria quasi 20 torres de set descarregades, de les quals 18 de consecutives, 21 quatres de vuit i ni més ni menys que 3 tresos de vuit descarregats a la primera. I això és gràcies a l’esforç de tots, dia rere dia, a l’assaig. Estic ben segura que vindran temps millors; si tothom fa una passeta endavant, es tornaran a fer castells de vuit i a recuperar aquelles ganes, aquelles abraçades i aquells plors d’emoció després de descarregar un gran castell. Diuen la dita que s’ha de fer una passa enrere per fer-ne dues endavant i baixar de l’èxit per saber-lo valorar i saber el que costa fer castells grans, que només s’aconsegueixen amb constància i compromís. En definitiva, anar tots a l’una.

Sabem què és sacrificar tantes hores per un minut i mig de glòria. Jo no ho canviaria per res del món; i tu?

Volia agrair a totes les persones que ens han acompanyat en aquest projecte durant aquests dos anys, els que heu donat el vostre temps lliure, ganes per tirar la colla endavant i formar part de la tècnica i la junta. Amb menció especial a aquells que heu aguantat els dos anys al peu de canó, sense defallir ni rendir-vos en cap moment. Personalment no ha estat un camí fàcil, però sí de gran aprenentatge. Ha estat un llarg camí, dolç, agredolç, amb alegries, penes, riures i plors; és a dir, un camí ple de sabors i sentiments. Ara toca mirar cap al futur de la colla, cap a on es vol arribar i a on, com a colla, la volem portar. Anar tots junts per aquell objectiu. I si tots ens ho proposem, es podran més que sobrepassar els límits. Qui anava a dir als primers anys que s’arribarien a assolir castells com el 4de8 o el 3de8! Desitjo el millor i tots els encerts als equips que es posin al capdavant; ja només pel fet de tenir el valor i la

valentia de voler tirar la colla endavant, tenen tots els meus respectes. El més important ara és tornar a recuperar les ganes, la il·lusió i tots els castells que enguany per diferents circumstàncies no hem pogut dur a plaça, com la torre i el 4de8 principalment. Però, per fer això possible, ha de ser-hi tothom a cada assaig i cada diada, per donar el millor de cadascú. Sabem què és sacrificar totes les hores de dedicació pel minut i mig de glòria i satisfacció; les abraçades d’alegria i el gran somriure de la canalla quan es cullen els fruits després de tantes i tantes hores de d’assaig. Però jo no ho canviaria per res del món, i tu? Vine a l’assaig, l’esforç i la suor després tenen la seva recompensa. Cargolins, sou una petita però grandiosa colla! I a tu, company, amic i mentor, vam començar aquest projecte junts i, tot i que malauradament no l’hem pogut acabar, sempre t’agrairé la gran confiança que vas dipositar en mi. TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 7

Publicitat

Ningú no va dir que seria bufar i fer ampolles equip de pinyes

Amb la cultura popular Carrer d’Àngel Guimerà, 27-29 08950 - Esplugues de Llobregat

Quan vulguis quedar-te a casa i posar Netflix un divendres al vespre, recorda: la colla et necessita!

«N

adie dijo que fuera fácil» seria una bona manera de començar

Av. Catalunya, 93. 08905, l’Hospitalet de Llob.

8 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

aquest article. Fa dos anys es va formar la nova tècnica i, per tant, el nou equip de pinyes. Tots vam començar la temporada amb moltes ganes de treballar i, malgrat les dificultats que hem anat tenint durant tot aquest temps, hem mantingut aquestes ganes fins al final. No han estat unes temporades fàcils. El nostre treball diari ha estat un Tetris constant, ja sigui per manca de gent o per manca de constància general als assajos i a les diades. Formar una pinya era gairebé un treball de física quàntica: ara em falten mans altes, ara laterals, ara crosses... i sobretot baixos per fer un cinc o un set. Davant de tot això, ens hem in-

tentat prendre tots aquests inconvenients com un repte per aconseguir fer els millors castells amb les possibilitats que teníem. Des de l’equip de pinyes sempre hem mirat de tenir en compte tothom, que tots els membres de la colla hi participin i vinguin motivats. Encara que a vegades no l’hàgim encertat, aquesta ha estat la nostra prioritat. Fer castells no és fàcil: implica molt de compromís i esforç, però és un esforç gratificant, un esforç que, encara que aquesta última temporada no hàgim fet castells de vuit, el fet de fer-ne de set no ha de ser una putada, sinó que ha de ser un repte diferent dels de vuit i agafar-ho com una manera perfecta per formar gent nova, per reforçar posicions a pinyes i millorar com a castellers i com a colla.

Si nosaltres ens desmotivem, qui vindrà a motivar-nos? Tots hem de posar el nostre gra de sorra per tirar la colla endavant, que tots aquells dies que et quedaries a casa veient Netflix, pensis «no, la colla ens necessita a tots!». Sé que això pot semblar una mica propagandístic, però ha de ser així, tots som importants a la colla, sigui quina sigui la nostra funció. L’aplicació de mòbil Aquesta última temporada hem estrenat l’app, una eina que ens ha agilitzat la feina, perquè abans de tenir-la dedicàvem una hora només a repassar l’assistència a una diada abans de poder realitzar les pinyes. A més a més, als assajos sabem qui hi ha a la Nau —encara que hi ha gent que no s’hi apunta quan arriba…— i no hem d’estar revisant-ho constantment. De cara a la formació de les pinyes, també ens ha ajudat, ja que és molt més intuïtiva i àgil d’utilitzar que l’anterior. Aquesta app és una eina molt necessària per a la gestió de la colla i, per tant, una molt bona decisió. TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 9

La recuperació del pilar de 5 aixecat per sota. A l’esquerra, per Sant Mateu del 2019; a sota, a les Vigílies dels Minyons de Terrassa del 2010.

Raquel, equip de músics

Els músics, aquells grans desconeguts

iuen que a la colla hi ha un grup de gent que toca la gralla i el tabal, potser els hauràs sentit algun cop. Se’ls pot veure practicant la seva música els divendres entre les 20 i les 22 h a la Closca. Aquests espècimens són difícils de veure als actes socials, tot i que alguns d’ells no es perden ni una farra (uns tant i d’altres tan poc!). Diuen que hi poden haver músics de totes les edats, tot i que en aquesta colla hi predomina la gent jove (visca la canalla!). Es comenta, també, que al voltant dels músics hi ha desaparicions estranyes... Tabals que s’evaporen, músics que no tornen a venir mai més, tabaleres que mai s’arriben a estrenar, afinacions que mai s’han trobat... Però deixem-nos de bromes, ja ha passat una altra temporada i els músics seguim aquí (unes vegades més compassats que d’altres) amb ganes de seguir posant banda sonora als castells i cercaviles. Tot i així, aquesta temporada no ha estat fàcil. Per veure com ha anat en termes de números podríem fer una anàlisi Cargolística... però en el nostre cas és ben senzill: estem en perill d’extinció. 10 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Pel que fa als tabalers, estem més o menys coberts, però a mitja temporada es va perdre (o ens van robar) un tabal dels dos que teníem i ara és més complicat poder assajar tots alhora i hem de fer torns a plaça per poder tocar tots. Les gralles... tenim problemes amb l’afluència. Hi ha músics que marxen (o que ja no poden venir tant a les diades) i els nous músics que entren a la colla per tocar la gralla es desesperen i es rendeixen abans d’aprendre a tocar. La gralla no és un instrument fàcil, però quan s’aprèn a tocar mola molt poder posar música als castells i als seguicis; l’esforç s’ho val. I lligat amb l’esforç que comporta tocar la gralla, de vegades ser músic és una mica ingrat, així que aprofitaré per agrair al Pau, l’Eloi i el Víctor totes les diades a què han vingut i ens han marcat el ritme tan bé; al Marc i la Carlota, que han tocat el tabal quan més se’ls ha necessitat; al Jordi, que sempre que se’n recorda de venir, toca com els àngels (si és que amb la gralla es pot sonar com els àngels); a la Paula, la seva oïda prodigiosa i l’alegria i felicitat amb què entra cada divendres per la porta d’assaig; a la Su

Sense castells no hi ha músics, igual que, sense músics, no hi ha castells! i el Txus, els nostres grallers més pinyeiros, que ens han salvat més d’un cop aquesta temporada; a l’Erik i la Júlia, per venir sempre que poden tot i tenir-ho complicat; i per acabar, a la Mariluz, la nostra cap de músics, que ens ajuda en el que ens calgui i ens consent. No ens podem oblidar de la Clareta, l’Anna, la Júlia Sabaté i l’Idelfonso per tot l’esforç i les ganes que hi estan posant per aprendre a tocar. Esperem veure-us d’aquí molt poquet a plaça! I sobretot, m’agradaria donar les gràcies a pinya, tronc, canalla... per seguir fent castells passi el que passi... Perquè sense castells, no hi ha músics, de la mateixa manera que sense músics, no hi ha castells! Salut!

Una temporada agredolça Rosa, cap de canalla

a quinze anys pensava en aquest moment; era ben petita, i jo ja sabia que volia ser com ells/es. Aquells/es que em van ensenyar i em van fer gaudir dels castells. Millor dit, que em van fer ser una «friqui dels castells». Sempre ho havia vist fàcil: preparar activitats, fer assajos i jugar amb la canalla. Jo volia ser com elles, transmetre aquesta passió pels castells i fer que en gaudissin tant com ho faig jo. Per això, quan em van proposar agafar el càrrec de cap de canalla, tot i que m’espantava una mica, estava disposada a donar-ho tot i tirar endavant. Confessaré que no ha estat com m’ho esperava; ha estat difícil i hi ha

Amb l’agre de no haver assolit tot allò que ens proposàvem i el dolç d’un any ple de canvis i estrenes dels més petits, ara toca treballar perquè si hi posem ganes, ho aconseguirem tot

hagut moments complicats. La temporada ha anat agafant pendent i fent sotracs, tot i que hi hem vist algunes clarianes. L’acabem amb un sabor agredolç, d’aquells que no deixen gaire bon regust. Recuperar el pilar de 5 per sota, que fa molts anys que no portàvem a plaça, és emocionant. Però està clar que ens falta aquell caramelet dels castells de vuit que tant ens agrada. No us mentiré, els tenim a tocar, però hem de ser-hi tots (i no només a les diades). Amb l’agre de no haver assolit tot allò que ens proposàvem com a colla, i el dolç d’un any ple de canvis i estrenes dels més petits. Ara toca treballar perquè l’any que ve sigui un any de remuntada. Perquè si hi posem ganes, ho aconseguirem tot. Per acabar, m’agradaria dir aquells menuts que han compartit temporada amb mi, que ha estat tot un plaer. Que seguiu mirant els castells amb ulls d’alegria i esforçant-vos per vèncer les pors i els nous reptes. I a tu, estimat pinyero, tronqueti o músic, dir-te que recordis que som bons i que per fer grans castells ens ho hem de tornar a creure i treballar. Així que ja saps on ens veiem al febrer. Perquè sense tu, no es poden fer castells! TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 11

article de canalla

els més petits resumeixen la temporada Caps de canalla: Arial, Oriol, Pau, Rosa

Els tallers de canalla

omencem la temporada al març fent caliu i cohesió a la Closca amb una tarda de jocs en família en la qual, tot i que érem pocs, ho vam passar molt bé. Teníem ganes de conèixer com viuen els castells altres petits castellers i, sense pensar-ho, ens vam posar en contacte amb la canalla de la Colla de Castellers de Figueres. Així que al maig vam fer un petit viatge de cap de setmana a Figueres, on vam poder gaudir d’una gimcana que ens van preparar els caps de canalla de Figueres. Ens ho vam passar tan bé que al juny vam tornar a compartir una tarda amb tots ells, però aquest cop vam ser nosaltres els amfitrions. A mitjans de maig vam jugar la segona edició de l’intercasteller de futbol de canalla, a la qual ens van acompanyar els Castellers d’Esparreguera, els Matossers de Molins de Rei i els Carallots de Sant Vicenç dels Horts; aquests últims van ser els guanyadors. Arribem a finals de juny i anem de colònies. Tot estava preparat i hi havia un terreny d’acampada al Vilosell força boscós que teníem moltes ganes de visitar. Però aquest no seria l’any que el visitéssim, perquè hores abans de sortir una zona propera al terreny s’incendia i, de moment, sembla que no

12 PEUS NEGRES TEMPORADA 2018

podem marxar de colònies. Però l’Anna Mami arriba, és la nostra salvació i arriba amb una solució! Anem a Rodonyà, un poble petit que vam recórrer de dalt a baix per trobar una mica d’ombra i un lloc fresc per combatre les altes temperatures d’aquells dies. Com que no ens sabem estar quiets, organitzem una pedalada cap a la platja del Prat, així que tothom amb la bici preparada i ens posem en marxa. Després de dues horetes de pedalada, arribem a la platja. El dia no acompanya gaire, però tot i això ens deixa gaudir de la sortida. Ens plantem al setembre amb ganes de fer castells després d’unes llargues vacances d’agost, així que als caps se’ns acudeix que una bona forma de començar a treure’n el gusanillo és anar al rocòdrom de Pallejà a descarregar una mica d’energia. Acabem la temporada amb un espectacular túnel del terror organitzat

per les mitjanes, que fa passar una mica de por als més petits. Aquest ha estat un any ple d’entrebancs, però tot i això ens ho hem passat bé. Hem conegut altres maneres de viure els castells i hem gaudit tots plegats d’activitats que quedaran per al record. Esperem que la pròxima temporada puguem gaudir-ne de molts més.

Hem gaudit tots plegats d’altres maneres de viure els castells i d’actitivitats; esperem que la pròxima temporada en siguin moltes més!

Candela. No ha sigut la millor temporada en cap sentit, però seguirem lluitant per aconseguir el que volem. Mariona. M’ho he passat molt bé aquesta temporada i espero que la següent sigui més i millor. Marc. Gràcies per aquests anys amb la canalla, han sigut genials. La colla ha anat progressant molt i ha sigut una experiència espectacular. Carla. Aquesta temporada podria haver estat millor. Encara que estic molt contenta perquè em vaig estrenar de dosos, per altra banda m’agradaria haver fet el 3de7s. Espero que la següent temporada sigui millor. Pas a pas anem creixent.

Ona. M’ho he passat molt bé fent molts castells. Júlia. Aquesta temporada ha estat molt especial per a mi perquè ha sigut la meva última com a canalla. Les activitats i colònies han estat genials. És una pena que s’hagi acabat. Àlex. Ha sigut molt interessant, l’any que bé m’agradaria ser-hi una altra vegada. He fet molts pilars aquest any i l’any que ve m’agradaria fer molts més castells. Jana. Aquesta temporada ha estat molt especial per a mi, he aconseguit nous reptes com el pilar de 5 per sota. A seguir treballant, colla, perquè som molt grans!

Eloi. Aquest any he assajat molt, però no em convencereu mai per pujar a plaça.

Néstor. Aquesta temporada ens ho hem passat molt bé i he après moltes coses i ens ho passem superbé.

Clara. Aquesta temporada ha estat l’última a canalla, és una experiència única i que mai oblidaré. Ara hem de seguir endavant per poder arribar a les nostres fites, ànims colla.

Mateu. He après què són els castells anant a les diades i anant a la Closca i divertint-me amb els cargolins. Zoe. Ha estat una temporada important per a mi perquè m’he

estrenat de dosos i he fet proves de castells importants. Tot això sense deixar de passar-m’ho bé. Ízar. Per mi aquesta temporada ha estat molt divertida, encara que hi hagin hagut molts canvis i algunes coses no han sortit bé, ho seguirem intentant. Dels errors se n’aprèn. Amunt Cargolins! Rialla. Ha sigut molt dura aquesta temporada, jo crec que el pròxim any ho millorarem. I començar de nou i millor. Queralt. Aquesta temporada he après molt com a terça. A part, era el meu últim any com a canalla i trobaré molt a faltar formar-ne part. Nora. Per a mi aquesta temporada ha estat bé. He fet molts pilars i castells, però per la pròxima temporada m’agradaria fer-ne més. Daniela. Aquesta temporada m’agradat molt porquè he col·laborat molt i he pujat a molts castells i pilars, i també he fet el pilar de l’església.

TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 13

article de canalla

Ã lbum de canalla

14 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

chrònica dels feyts

Chronica dels Feyts La crònica de la temporada per en Josep i en Paco

l 2019, pel que fa a castells a plaça, va començar si fa no fa com l’any anterior, amb registres semblants i un gruix de camises semblant. La primera actuació de l’any va ser a l’aniversari dels Castellers de l’Adroc, després del bateig de l’any passat. Vam començar l’actuació amb un pilar de dol per la mort d’en Gaspar, que ens va deixar al Nadal. Tot seguit vam fer un 3de7 tranquil i amb bones mides, un 4de7 i 5de6 per estrenar places enguany, començar a rodar castellers i reprendre sensacions, esperant que aviat comencéssim a ser més colla a assaig i poguéssim anar aixecant el vol. Però en l’actuació següent, una tarda de dissabte fresqueta al local dels Castellers de Cerdanyola, al costat d’un riuet en un polígon industrial, vam fer exactament els mateixos castells, amb el primer pilar de 5 de l’any, això sí. Una actuació potser

amb més gent a plaça i noves incorporacions als troncs que, de moment, suposava un petit avenç respecte a la primera actuació però que seguia de petja força de prop les passes de la temporada anterior. Al cap de dues setmanes, el 14 d’abril, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de Badia del Vallès, aterràvem en aquella bella vila per continuar el periple, aquest cop encara amb menys camises i amb 4de6, 3de7, 4de6a, pde5; és evident que ens costava de treure’ns la son de les orelles i que teníem un despertar poc eixorivit. En tot cas, els castells, amb canvis o sense, eren prou macos i els anàvem descarregant sense gaires complicacions. La primera actuació a casa va ser per Sant Jordi. La primera actuació amb tres castells de set sí que va tenir alguns problemes: el 5de7 de segona ronda es va haver de desmuntar per indecisions diverses, però en repetició el vam acabar completant. Amb 3de7 i 4de7 i un altre pilar de 5, el primer castell de set i mig l’havia dut sant Jordi, però aquesta vegada sense acompanyar-lo de 4de7a, que hauria d’esperar una mica encara. El diumenge següent tornàvem a Figueres després de força temps i, mancats de camises, tornàvem a portar els bàsics de set més el 3de6 amb agulla, aquest cop sense pilar de 5, un signe ben clar que la temporada començava a estancar-se perillosament.

L’inici de temporada va estar marcat per escasses camises a plaça i castells bàsics de set, amb el 5de7 de Sant Jordi com a millor castell, un inici no gaire diferent del de l’any anterior. Caldria treballar de valent per mirar de redreçar el vol en un 2019 complicadot.

El 5de7 de Sant Jordi, descarregat després d’un intent desmuntat, va ser l’únic castell de la gamma alta de set de començament de l’inici del primer tram. Es va aconseguir amb una certa dificultat i no el vam tornar a fer fins al Poble-sec, un mes més endavant. Foto: Manel Tineo

El 3de7 a Sant Andreu de la Barca va ser el primer castell de set de l’any: rodonet i sense problemes destacables, va tornar a tenyir de blau elèctric les places del Baix Llobregat. Foto: Castellers de l’Adroc

El 3de7 continuava sent el millor castell de la colla dues tres setmanes després. En un ambient fresc a Badia del Vallès, continuàvem rodant castells a pas de cargolí. Hauríem d’esperar encara una setmana més per fer castells més grans. Foto: J. S.

La diada de Sant Jordi deixava imatges pintoresques i el regust de tornar a sortir de plaça amb tres castells de set més un pilar de 5. Foto: J. S. TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 17

Chronica dels Feyts

El primer tram de la temporada va continuar amb més castells de set i tan sols un de sis, però amb un repetori limitat a l’alternança amb el 4de7a i el 5de7.

l primer tram de temporada va bandejar els castells de sis —llevat d’un 3de6a a la diada d’Estiu de la Jove de Barcelona—, amb el 4de7a o el 5de7 com a castells habituals. No va ser, però, fins a Santa Magdalena que vam poder fer un castell superior, el 7de7 —que, al cap i a la fi, ha significat el nostre sostre de la temporada. Una setmana després de Figueres visitàvem la plaça Sanllehy per festes de la Salut, al districte barceloní de Gràcia, on vam fer el primer 4de7 amb agulla de la temporada —molt ferm de fora estant— després d’un 4de7 lentet d’aquells força lleugers, més un 3de7 rodonet i avorrit i l’indestructible pilar de 5. A la diada de Can Bandarra ajuntàvem per primer cop dos els dos castells de set i mig, a més del 4de7 de primera ronda. Van ser construccions que vam descarregar molt folgadament, fora de petits desarranjaments, que demostrava que tècnicament podíem assolir reptes més elevats. En acabat, com de costum, vam dinar amb Bandarres i uns quants ens vam

quedar a la xerinola d’aquell 26 de maig electoral. El 8 de juny fèiem 4de7, 4de7a, 3de7 i pilar de 5, tot plegat també sense gaires problemes i amb menys camises que dues setmanes abans, al Raval de Montserrat amb motiu de la diada del Local dels Castellers de Terrassa. En acabat, els amfitrions també ens van convidar a menjar alguna cosa al seu local, on a la nit van celebrar la seva festa. Tornàvem a ajuntar dos castells de set i mig de tornada al nostre poble: per festes de Can Vidalet repetíem l’actuació de Poble-sec d’unes setmanes abans, amb un 4de7a no gaire còmode sobretot per dalt, i un 5de7 i un 4de7 més tranquils, més el pilar de 5 final. Seguien dues diades d’Estiu: a la de la Jove de Barcelona quèiem de 4de7a —es va trencar el pilar enrere quan baixaven terços; va ser l’única llenya de la temporada—, i acabàvem amb 3de7, 4de7 i el 3d6a; a la de Borinots, a més dels bàsics de set, descarregàvem el 5de7. Totes dues, però, sense pilar de 5 final.

A la pàgina anterior, 4de7a a la Salut, 5de7 al Poble-sec, 4de7a a Terrassa i 5de7 a Can Vidalet. En aquesta pàgina, 5de7 a Sants i 3de7 a la plaça del Rei. Un repertori de castells no gaire ampli. Fotos: Manel, Bordegassos, J. S., C. Paniello i Manel

18 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 19

Chronica dels Feyts

Truita de set per Santa Magdalena

nguany, com una part de les celebracions del vint-i-cinquè aniversari, vam convidar una representació dels gegants, capgrossos i grups de música i balls tradicionals del poble de Laudio a conèixer i participar en les nostres festes de Santa Magdalena. Així ens van acompanyar en les diferents activitats programades. Per Santa Magdalena vam poder fer, finalment, una diada amb tres castells de la gamma alta de set: el 7de7, però, es va resistir. Vam començar la diada del Memorial David Carreras amb el 5de7, que no va presentar cap problema destacable. Tot seguit, vam desmuntar un 7de7 que mostrava bones mides però en el qual la canalla no es va mostrar decidida. En la repetició, en tot cas, vam descarregar sense més problemes la truita de set. El tercer castell, el 4de7a, també va pujar bé i es va descarregar sense complicacions. Vam acabar l’actuació amb un vano de 5. La Professó del Ferro del dia abans va estar marcada d’inici per la incertesa. Les proves del pilar no havien estat prou satisfactòries i mostraven moltes dificultats per aconseguir fer-lo arribar a la plaça de l’Església. Se’n van fer moltes proves i diferents canvis, però no va ser pràcticament fins al darrer moment que es va trobar l’alineació definitiva. Val a dir

que, després de totes les dificultats, el pilar es va mostrar tranquil i ferm i va tornar a emocionar a tothom en la seva arribada a la plaça —i malgrat que es va fer de tres caminant a l’altura de Can Cargol, fet que no acaba d’agradar al sector més polemista de la colla. En les ofrenes del dia de Santa Magdalena, en Quique, membre fundador de la colla, va ser l’encarregat de portar el pilar com a segon fins a l’altar. El tronc central estava format per en Beitia com a baix, en Quique de segon, la Susa de terça i la Daniela d’enxaneta. El pilar va ser molt aplaudit i gaudit per tothom que era a l’església, com cada any. Com sempre, es van fer diferents pilars durant la cercavila que, a diferència de l’any anterior, que ens va ploure a bots i barrals, es van anar descarregant per a goig de propis i forans. Finalment, voldríem destacar que, als versots de fora l’església, un escamot cargolí va pujar a la tarima a fer els «antiversots», en els quals als diables els va tocar el rebre per un cop a la vida. De Laudio a Esplugues Les entitats Galtzagorri (grup de nans), Lankaietako Lagunak (txistularis), Unzue Dantza Taldea (grup de dansa) i un grup de txikititxes (acordions i panderos) van acompanyar-nos durant les festes de Santa Magdalena. En concret, 48 basques i bascos van poder viure la nostra festa major i compartir amb nosaltres la seva cultura i vitalitat. A banda d’acompanyar-nos en les matinades, la processó del ferro i durant el concert-vermut, van ser l’eix central d’una cercavila que ens va permetre estrènyer els llaços de col·laboració entre nosaltres, els Cargolins, i l’Esbart Vila d’Esplugues, la Colla de Bastoners i la Colla de Geganters. Esperem que d’aquesta llavor floreixin nous fruits culturals. (J. Figueras)

Fotos: Ajuntament d’Esplugues 20 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 21

Chronica dels Feyts

Foto: Ton Gasull

De germana a germana Nora. Voldria fer-te unes preguntes sobre el pilar de l’església que vas fer aquest any. Daniela. Hola, Nora! Doncs val, pregunta. Nora. Com et vas sentir quan et van dir que faries el pilar de l’església el dia de l’ofrena? Daniela. Nerviosa i emocionada, perquè és molt bonic de veure. Nora. I et va agradar fer-lo? Daniela. Sí, em va agradar molt, perquè quan va acabar tothom em felicitava perquè havia sortit molt bé! Nora. Et vas sentir segura? Daniela. Sí, em vaig sentir segura fins que va arribar a les escales, perquè estava molt bé i no es va moure gens. Nora. T’agradaria tornar-lo a fer aquest any? Daniela. Sí que m’agradaria, va ser molt xulo, però potser hi ha altres nens que també els agradaria provar-ho... Nora. I el pilar caminant del carrer Montserrat, t’agradaria intentar fer-lo? Daniela. Ui! No ho sé, aquest pilar és molt més llarg...! Hauria de practicar-lo molt molt per sentirme segura. Nora. I quin pilar t’agrada més, el de l’església o el del carrer Montserrat? Daniela. Doncs no ho sé, són diferents, el del carrer Montserrat també és molt xulo i molt llarg...!

Antiversots (llegiu amb dòmine)

Em toca fer aquest text La veritat quin puto pal així que el faig fent glossa doncs la revista em dóna igual.

I de tots, l’Alfons el que menys, no volia actuar ni una estona, però mentre estava a l’escenari no havia d’aguantar la seva dona.

Per sorpresa de tothom el xou va ser un triomf: rigueren el poble, les entitats i part d’aquells cabrons.

No sé per què vaig dir que sí i mira que era fàcil dir que no, però ja no em puc fer enrere: bàsicament l’Alfons em fa por.

El Txus en tenia de guardades, feia temps que les havia anat guardant, volia dir moltes coses a Diables abans de tenir un càrrec important.

Contents de la bona resposta en sortírem amb bona trempera; teníem totes les dents a la boca, ens esperava nit de borratxera.

La història és molt senzilla, una anada d’olla del Pepins. Quan me’n vaig adonar ja me l’havia fotut ben endins.

I per últim no oblidar el nostre estimat ex-cap de colla. Li agrada tant fotre merda que va dir: «CONTAD CON MI PO...»

Perquè el nostre gran objectiu utilitzant el seu vers/cançó no era crear barreres sinó generar més cohesió.

Era la nit del Cargofest i de cop en una volada agafa el Vinyoles per banda i li digué: «Aquest any la farem ben liada.»

Un parell de tardes de preparació i algun que altre document compartit, no sabem molt bé ni com el text va quedar ben parit.

Per la gran Santa Magdalena vàrem escriure una història; castellers, ara en formem part, per Diables n’és la glòria.

Necessitàvem un escuadrón de la muerte doncs faltaven mans per la guerra, i com que nosaltres no carburem gaire buscàvem gent que toqués de peus a terra.

I amb l’ajuda de sacs de patata la posada en escena estava rodada, unes bengales de sant Joan donarien el toc a la vetllada.

Visca el foc, visca el vi, visca el diable i el Cargolí.

El Zavala digué que sí, no va caldre gaire làbia: tenia ganes de dir 4 o 5 coses, bàsicament tenia molta ràbia.

I sense gaires aspiracions ens digueren: «L’hora és ara.» sortirem disfressats a l’escenari esperant que no ens trenquessin la cara

Macià Guillamet

VERSOTS DELS CASTELLERS DURANT ELS DE DIABLES PER SANTA MAGDALENA Participants: Pepins, Macià, Txus, Àlex, Rai i Alfons Diables, sou els nostres herois, cap de nosaltres nega el vostre talent, any rere any les entitats omplim la plaça, abaixem bé les orelles i rebem de valent.

A Cargolins tres assajos a la setmana, bolos i diades constantment, odiats per quasi tot el poble, només amb l’estima l’Ajuntament.

Les aptituds de diables les complim totes: ho critiquem tot i anem de sobrats, el foc i la birra també ens apassionen i a la festa sempre anem ben cremats.

Però nosaltres ens n’hem cansat, farts de rebre crítiques estem, una nova entitat volem provar, ja que de grans castells aquest any no en farem.

Per això, després de tant compromís, hem decidit buscar algo millor, una entitat que no ens cansi gaire: Diables és la primera opció. De feina, poca i sense glòria, moltes birres, tres correfocs i uns versots que ni de memòria.

Però abans de prendre aquesta decisió una cosa ens agradaria aclarir, ja que corren molts rumors pel poble i a nosaltres no ens agrada patir.

22 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Diuen pels carrers que hi ha molt llop amb pell d’ovella. Aquí tothom dóna lliçons, però a final d’any tothom llepa la mateixa mamella! Les entitats treballen per la Coordinadora i els beneficis haurien de ser per la comunitat, però de la barra de Sant Joan poc se’n parla, i que Diables se’n quedi la pasta està acceptat.

Aiiii, entitats d’Esplugues! Tota la vida enfrontats, aquesta és la nostra estaca on estem tots lligats. Tant de bo arribi el dia que junts la fem tombar i d’una vegada per totes plegats puguem avançar. Sempre tenim problemes per tema pasta o subvenció, però en mà tenim resposta,

una eina que ens donarà la solució. Si voleu augmentar els vostres ingressos us donem aquest útil present que fa uns anys ens vàreu donar i castellers el va usar de valent. No poseu pas cares llargues, que el regal és nou i de bona intenció l’hem pagat naltros de la butxaca i no hi ha rastre de patrocinador. Visca el foc, visca el vi, Visca el diable i el cargolí! TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 23

Chronica dels Feyts

chrònica dels feyts

Hirugarren urtea Laudioan

Fotos: Manel Tineo

Mari Luz Caparrós

Tercer any a Laudio —tercer any de juerga catalana.

a fa tres anys que els Cargolins tenim tres festes majors: Santa Magdalena, Sant Mateu i Sant Roc – Sant Roke Jaiak (Laudio) És cert que aquest any, potser perquè era el tercer any consecutiu o per la confirmació in extremis de l’Ajuntament de Laudio, l’assistència ha estat més fluixa de l’esperada. Fins i tot ens vam veure obligats a demanar efectius a les altres colles castelleres amb l’objectiu de garantir castells. Tres noies valentes de la Colla Jove de l’Hospitalet van agafar la seva motxilla i van gaudir amb nosaltres d’aquest cap de setmana tan esperat. I a les set del matí del divendres 23 d’agost va sortir el primer autocar, que va arribar a l’hora prevista a Laudio. Allà ens vam reunir amb la resta de cargolins que ja havien arribat pels seus mitjans. L’«hotel» on dormiríem era l’habitual, així que, després de deixar les bosses, vam visitar els bars més coneguts per dinar. I va arribar la primera actuació del dia, i la cercavila ens va portar fins al tradicional campionat de gossos d’atura. Com cada 24 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

any, vam poder gaudir dels formatges i vins que, com no podia ser d’una altra manera, van volar ràpidament. I és que el menjar és tan bo a Euskadi... Només d’arribar a l’Herriko Plaza de Laudio vam veure que aquell any tot seria diferent. El nou govern del consistori havia decidit centrar els concerts a la plaça gran, on altres anys havíem triomfat amb les nostres actuacions castelleres. Trobaríem a faltar aquella grada plena de gent que aplaudia com si no hi hagués demà. Així que aquell divendres, després de la cercavila, ja no teníem més actuacions i començava, així, el nostre temps lliure, ooooeeé. Visita al pavelló, dutxes, posar-nos guapes i guapos i a sopar! No actuar el divendres nit era una sensació agredolça, necessitàvem aquella escalfor, però, alhora, poder desconnectar i gaudir tampoc estava malament. La formació de torres humanes va donar pas als concerts a la plaça. Si ho mirem des del vessant positiu, actuar abans o després de menjar xistorra i xoriço potser no era bona idea. Així

que vam anar directament a sopar a casa del nostre estimat amic Koldo, que estava esperant per donar-nos sopar amb la mateixa alegria que el primer dia. Vam recordar la seva visita a Esplugues, per les Festes de Santa Magdalena, i apa, cap als concerts. El segon autocar va arribar just a temps per repartir-nos com sempre, entre concerts i txosnas, txosnas i concerts. Cargolins i cargolines vam gaudir de la festa ballant, cantant i ves a saber quines bestieses més vam fer. No ens oblidem del bar de referència, on els nostres amics Mora, Ibra, Alfons i companyia ho van petar el primer any... Perquè ja sabeu que el que passa a Laudio es queda a... Sí, Ibra, sí, a Laudio. Aquest any els protagonistes del bar eren els seus fills i filles, com ens hem de veure, eh? Dissabte al matí, amb més o menys son, vam arribar a l’esmorzar per poder tornar a conversar amb l’amic Koldo i els seus companys i companyes, que tan bé ens han donat per esmorzar any rere any. Com a novetat, els organitzadors ens tenien prepara-

da una cercavila matinera amb final a una residència d’avis. S’ha de dir que la cercavila no va tenir cap mena de seguiment, però allà que anàvem els Cargolins i el grup Basalarrina amb les nostres músiques gaudint de la passejada, fins a arribar a la residència. L’actuació no va ser gaire lluïda, però els avis ho van donar tot i estic segura que aquell matí van agrair molt la nostra visita. I per mi això ja va justificar aquella passejada. La segona actuació de dissabte va ser a les 13 h a la plaça Aldai, és a dir, a les txosnes que tant ens agraden, si-

gui de dia sigui de nit. L’actuació es va fer amb normalitat i, una vegada vam acabar, tothom a fer un beure i a dinar. Vam aprofitar un altre cop per barrejar-nos amb els laudioarres, explicant-nos batalletes, històries variades, que si la nit d’abans, que si la nit que vindrà. Una vegada acabat el dinar, el poliesportiu —el nostre «hotel»— es va omplir per fer becaines i... becaines, descansar i agafar forces per gaudir de la tarda-nit. Uns quants van aprofitar per confirmar si la piscina tenia productes químics també enguany, però no, enguany

tampoc no en tenia. L’aigua estava perfecta i la canalla mitjana i gran va aprofitar per gaudir una mica i fer-se les heroïnes per una estona. Havien fet el que estava prohibit, banyar-se a la piscina. I és que és molt difícil evitar un bany quan t’està convidant a ficar-te a l’aigua. A l’actuació de la tarda també hi va haver sorpreses, atès que aquest any es va fer a la plaça Alberto Acero, uns metres més enllà de la cruïlla tradicional. En aquest cas, veïns i veïnes del poble ens van ajudar a fer pinya i, fins i tot, els més valents es van atrevir a pujar en algun pilar de dos i de fins a tres pisos. Encara que aquest ja és el tercer any consecutiu que visitem Laudio, sempre hi ha qui queda impressionat pels nostres castells. Fi de l’actuació i tothom preparat per sopar als jardins del parc Lamuza, que també a diferència dels altres anys va ser just a l’altre costat del parc. Tot i així ens va tornar a enlluernar! Les converses van ser llargues i divertides, es podien sentir els riures d’aquí i d’allà... I apa, una altra nit de diversió a Laudio. Música, txosnas, concerts, amics, desconnexió i grans connexions. I segur que em vaig perdre moltes històries, que els murs de Laudio amaguen grans moments, imatges divertides per recordar i qui sap si d’altres per oblidar. La qüestió és que Laudio i els Castellers d’Esplugues ja estem units per sempre gràcies a aquests tres anys de visita. Aupa Laudio!! TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 25

Chronica dels Feyts

Per Sant Mateu la colla no aconsegueix remuntar

l primer tram havia estat més aviat discret, però per al segon volíem recuperar el terreny perdut. Ho aconseguiríem? La primera diada era a Montserrat, amb els companys de Sant Feliu. L’assistència va ser prou bona, amb força camises a plaça, i per greixar les màquines vam fer 3de7, 4de7a, 4de7 més pilar de 5, tot plegat sense gaires complicacions. Un problema d’organització va fer que l’actuació comencés més tard del previst i, tot i que els castells van anar a bon ritme, no vam finalitzar fins a una hora una mica intempestiva. Encara havíem de tornar a Esplugues a dinar i el viatge es va fer llarg amb l’estómac buit. La setmana següent visitàvem Vilafranca en l’aniversari de Xicots per fer-hi el 5de7, un 4de7a que es va obrir una mica i un 3de7 amb vista al 3de8, més un altre pilar de

5. L’actuació es va fer en un carrer una mica amagat, sense gaire presència de públic. Es podria dir que els únics que es miraven els castells eren els castellers que no entraven a les pinyes, que feien les fotos o tocaven tabals i gralles. Amb això era arribada la nostra festa major, abans, això sí, del traspàs del nostre estimat president, en Josep M. Tarrés. A l’actuació de Prediada vam tornar a fer 4de7, 5de7 i 3de7. L’actuació ja mostrava alguns símptomes del que podria succeir l’endemà: nervis i alguna indecisió. Tot i això, els castells es van completar amb solvència. La Diada, però, no va servir per solucionar la temporada. Volíem agafar tranquil·litat amb el 7de7; la baluerna va pujar dos cops a pleret però ferma, i malgrat tot per dubtes de canalla no es va acabar de traves-

El 7de7 i l’assalt als vuit pisos es resisteixen en una festa major que acusa la davallada de nivell general tant de la colla com del món casteller en general

sar, fet que ens feia perdre ronda. En segona atacàvem el 3de8, però aquell no havia de ser el nostre dia: pujava prou bé, però en el moment decisiu va començar a remenar massa i es va haver de desmuntar: l’únic intent de castell de vuit de l’any ja era història. Acabàvem l’actuació amb 4de7 i 3de7 més un recuperat pilar de 5 per sota i els pilars al balcó de l’Ajuntament. La nostra plaça, d’altra banda, deixava de ser de 9 pisos després d’un seguit d’anys, i és que aquest 2019 ha estat de davallada general i això s’havia de notar també a Esplugues.

Els intents desmuntats de 7de7 i 3de8, i els descarregats 4de7, 3de7 i pilar de 5 aixecat per sota. Fotos: J. S.

El 4de7 amb agulla de Montserrat i el 5de7 de la Prediada. Fotos: Manel Tineo 26 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 27

Chronica dels Feyts

5de7 i castells amb pilar, les nostres millors cartes Acabàvem la temporada al Poble-sec amb el 5de7 i els castells amb agulla com a repertori habitual, sense provar castells més alts, però sabent que som capaços de tornar-hi tan aviat com ens hi posem, sense excuses: assaig i compromís

a festa major no havia anat com hauríem volgut, però la temporada continuava i al cap de tres setmanes tornàvem a la Trobada del Baix després que l’any passat no hi haguéssim anat. Al Prat de Llobregat vam fer tres castells de la gamma alta de set per segon cop l’any: 3de7a —el primer de l’any, comodí de set i mig—, 5de7 i 4de7a més el pilar de 5. Amb això vam tornar a fer la millor actuació d’una vint-i-cinquena Trobada amb prou bon nivell, deu colles i tan sols una llenya, un castell carregat. En acabat, sopar i festeta: un 12 d’octubre ben profitós. Continuàvem sent la colla teòricament més forta de la comarca, tot i que a final de temporada per resultats la cosa no ha quedat tan clara, i visitàvem al cap de vuit dies les Festes de Tardor de Sant Just per fer-hi el mateix —aquest cop, però, el pilar de 5 va ser per sota. La setmana següent a la Diada dels Castellers de Mollet érem molt po-

ques camises i fèiem amb prou feines el 3de7 amb dos castells de sis i un pilar de 5 per sota. Els castells es van fer amb rapidesa i amb tranquil·litat i, finalitzada l’actuació, els amfitrions ens van convidar a un pica-pica al seu local. Ràpidament i amb bona hora vam tornar a Esplugues, tot pensant en els pollastres d’en Cardona. I cloíem temporada amb una diada que solia ser talismà però ja el 2018 va ser passada per aigua i aquest 2019 no ens va fer de bàlsam: a la diada de Tardor de Bandarres vam repetir la millor actuació del segon tram —3de7a, 5de7, 4de7a, pde5—, més fluixa que la de Poble-sec, amb el 7de7 com a millor castell, i que la dels Castellers de la Sagrada Família, que va descarregar el 4de8. El 2019 ha estat un any per reflexionar com és que hem passat de fer castells de vuit de manera més o menys regular a perdre’ls en tan sols dues campanyes. No s’hi valen excuses: assaig i compromís!

A la pàgina anterior, 4de7a a la Trobada del Baix, 3de7 a Mollet i 3de7a i 5de7 al Poble-sec. En aquesta pàgina, 5de7 a Sant Just. Fotos: Lídia, Manel i Ajuntament de Sant Just Desvern 28 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 29

Estatístiques

2.Actuacions de la temporada 2019

Cargolística

n any més ens proposem d’atalaiar amb ull clínic els gloriosos numbrus de la colla. Lloat sia Jaume Barri! Una davallada continuada El 2019 ha estat un any de davallada general, no només de la nostra colla, sinó del món casteller globalment. En nombres totals, hem reduït els castells de 6 respecte a la temporada anterior i hem augmentat els de 7, però en aquesta darrera dècada ha estat la segona temporada amb menys castells de 7. A banda de no haver fet cap castell de 8 pisos. És la temporada que menys castells

Txus i Jep

hem fet dels darrers anys: en total 66, lluny dels 77-80 de les temporades 2015 i 2016. La qüestió és curiosa, perquè pel que fa a diades completes, n’hem fet 20, dues més que el 2018, amb 73 castells: però aquell any vam portar més castells en actuacions comercials i cercaviles diverses i hi va haver alguna actuació incompleta a causa de les pluges. Si mirem els punts per temporada, també hi ha un petit augment respecte a la temporada anterior, però lluny dels que fèiem en les temporades de 2012 a 2017. Podríem dir que, quant a punts i castells, hem retrocedit a principis de la dècada, a les temporades 2010 i 2011, quan encara no

fèiem castells de 8. Com a esperança, però, hi ha una lleugera millora respecte a l’última temporada. Els castells En castells en concret, hem fet menys pilars de 4, però ens hem mantingut per sobre dels 100, dada que confirma la tendència dels darrers anys de la colla, en què s’han potenciat els pilars de 4. Un altre factor que fa minvar el nombre de pilars de 4 és l’augment dels pilars de 5, aquest any amb la recuperació del pilar de 5 per sota —que no fèiem... des de l’inici de la dècada, el 2011. Aquest 2019 el sostre dels nostres castells ha estat el 7de7 —l’únic que

1.Tots els castells de la colla (1994-2019)

30 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 31

Estatístiques

5.Podi d’assistència a assaigs i diades

3.Castells de la colla (desc. + carr.) per any 1994 1995

P4 17

P5 4d7 3d7 37a 47a 5d7 7d7 37s 9d7 2d7 4d8 3d8 c6 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 9

c7 0

c8 0

Total 9

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

113 22

2016

118 17

2017

129 15

2018

115 12

2019

103 14

TOTAL

1664

225 211 154 35 107 130 23

4.Mitjana d’assistència a assaig per mes

667 734 26

1427

Susa i Irene

Nerea i Rai hem fet, descarregat per Santa Magdalena— o el 5de7, segons com es compti. En tot cas, el sostre general en la majoria de diades ha estat el 5de7 —acompanyat sovint de 4de7a i, al final d’any, també del 3de7a—, un dels castells insígnia de la colla, que hem arribat a fer en 10 ocasions, un augment significatiu respecte a la darrera temporada —només 4. Els castells amb agulla han recuperat protagonisme, amb un total de 13, i hem tornat a portar a les places el 3de7a, com la temporada passada, després que entre els anys 2014 i 2017 no n’havíem fet cap. En quant els bàsics de 7, el 3de7 per primera vegada en aquesta dècada l’hem fet més vegades que el 4 —14 i 13, respectivament—, segurament a causa de tenir menys camises a plaça i perquè, si un castell de 8 es veia més a prop, era el 3 i no el 4. La seguretat Una temporada més podem dir que som una de les colles amb menys caigudes del món casteller. Enguany tan sols ens ha caigut un castell, un 4de7a quan ja gairebé quedava el pilar només, a més d’un pilar de 4. I no ens ha quedat cap castell carregat: feia set anys que no deixàvem aquesta casella en blanc. En total, tan sols un 1,1 % de llenyes, una dada magnífica. Com a curiositat, podem dir que aquests dos anys han aconseguit batre el rècord a la candidatura «més segura», amb un 0,8 % de caigudes —carregats més intents— de mitjana en dos anys, per sota de l’1,1 % de la candidatura del 2015-2016, i de l’1 % del 2004-2005. L’assistència i els assaigs L’assistència a assaig ha estat la pitjor de les darreres temporades, sobretot en els dos darrers mesos de tempo-

32 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Dani DJ i Antoni V.

6.Nombre de camises per Festa Major

7.Nombre d’assajos per any

8.Evolució comparativa de colles

SaFa Cornellà Cargolins Bandarres

Cornellà

Cargolins Sagrada Família Bandarres

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 33

Dos pilars del 2019. Fotos: Ton Gasull

9.Taula resum del 2019

rada. Després de Festa Major costa de mantenir el nombre de camises a assaig, però aquest 2019 la davallada ha estat molt gran, potser per la manca d’objectius. Si mirem en el global de l’any, mai ens hem acostat als números d’altres temporades, tret de setembre 2017, que no va ser dels millors anys pel que fa a assistència al segon tram, però sí al primer, i de resultats ni en parlem... Una altra dada interessant és la baixada en el nombre total d’assajos. El 2015 vam fer 68 assajos, per 58 aquesta temporada 2019, un 15 % menys. No tenim les dades del nombre de proves per assaig, però aquestes dues temporades se’n feien menys que al 2016 i 2017. Menys proves, assajos i camises: un còctel explosiu que fa molt complicat després portar grans castells a plaça. Pel que fa a assistència a diades, els números no han variat gaire en esguard de la temporada anterior. Com passa amb els assajos, al primer tram hi ha una petita davallada, però en les diades locals no hi havia gaire diferència respecte al 2018. Tanmateix, un cop passada Festa Major l’assistència va baixar, segurament —com passava als assajos— per la manca d’objectius. Hem fet un gràfic tan sols per a l’assistència per Festa Major, en què es veu que —tret de la temporada del 9de7, en què vam portar 186 camises a plaça— hem consolidat el nombre de camises al voltant de 140-150, que no està gens malament. I, per acabar el podi, enguany encapçalat per dos pinyeros, l’Antonio —tot un clàssic—, seguit pel duo Susa-Irene —perquè fem un article seriós de números, que si no... hehehe—, que repeteixen posició de l’any passat, i tancat per en Rai i la Nerea, que les darreres tres temporades no hi eren... 34 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Publicitat

Final A la taula 8 (pàgina anterior) hi ha la característica taula comparativa entre les colles habituals —Cornellà, Bandarres i Sagrada Família—, que analitza punts, cortesia de portalcasteller. cat.Tot i que només cal veure com va anar la Diada de Tardor de Poble-sec per comprovar que no estem per tirar coets, la taula 8 mostra una convergència de les quatre colles: les que estàvem més bé el 2018 hem baixat —sobretot nosaltres—, mentre que Cornellà ha pujat i, per punts, s’ha situat per damunt nostre, una situació inèdita des del 2006. En resum, ha estat un 2019 fluixet que ha continuat la tendència de

desacceleració dels darrers anys, però amb algunes dades per a l’esperança: mantenim encara un gruix de camises fidels, com demostra la mitjana per Festa Major; hem tornat a fer 10 5de7, després que només en féssim 4 l’any anterior; continuem sent una colla molt segura, potser massa i tot... En fi, no voldríem posar excuses a un any força fluix pel que fa a resultats, esperem que amb més assaig —com analitzem en aquest article— i amb més implicació i il·lusió de tots plegats, aconseguirem recuperar els castells més engrescadors i la trempera que hem anat perdent. Salut i castells! TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 35

clixé d’activitats

Clixé d’activitats

De dalt a baix, sopar de Nadal, Dia de la Colla i presentació de l’exposició d’en Ton a la seu d’Amics de la Unesco de Barcelona. Fotos: Ton Gasull i Manel

Dina dina dinamización

Un 2019 ple d’activitats, des de la calçotada fins al sopar de Nadal i del vint-i-cinquè aniversari, passant per les colònies al Pinar i tantes i tantes coses que no les podíem incloure totes; sigui això un petit tast.

Sopars Temàtics a la Closca

n el año 2019 se han realizado diferentes cenas temáticas con el objetivo de pasar un buen rato, catar diferentes sabores y disfrutar del entorno que nos envolvía junto a nuestra segunda familia, LA COLLA. Como no podía ser menos, hemos querido dedicar bastante tiempo a poder hacer de las cenas algo llamativo, que recogiera al máximo número de personas para fomentar la parte social de la colla y recompensar los ensayos. Pero esto no habría sido posible sin la ayuda de Irene, la cual fue la ayudante estrella para la espectacular decoración que salía como resultado final. Hemos podido viajar a Asia, donde un impresionante dragón nos daba la bienvenida a un manjar lleno de arroz tres delicias, wok, rollitos de primavera, verduras, sushi... Seguidamente América del

Tere Norte, el Fort Cargolí reinaba en las mesetas del colorado disputándose guerras entre indios, pistoleros, desertores, ladrones y explosiones con TNT. Aquellos que pasaban a ser presos en los calabozos no podían disfrutar de carne y verduras a la brasa, mazorcas, pizza, nubes... A continuación, África, donde tras un paseo en safari sorteando jirafas y elefantes, pudimos encontrar los diferentes sabores de las tribus de Khar-gulins, pollo con salsa de cacahuete, arroz al curri, cuscús, hummus, arroz con leche... Para finalizar la temporada, fue la canalla la que puso el broche de oro y nos sorprendió, para la castanyada, con una sandwichada elaborada con sus propias manos. Una vez cumplidos los objetivos, ¡esperamos que disfrutarais de esos pequeños momentos!

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 37

Segones colònies cargolines

¡Dónde, está, mi mochilaaaaa! Àlez Zavala

oncs bé, pràcticament onze anys he estat sense escriure cap article a Peus Negres, així que quan l’Eulàlia m’ho va proposar, no vaig poder dir que no. Ja tocava fer-ho, i aquí em trobo davant de l’ordinador sense ben bé saber què escriure. Aquest any vam anar a la casa de colònies El Pinar, a Canyelles, ben a prop d’Esplugues, fet que facilitava que la gent hi pogués anar només a passar el dia. Arribàvem dissabte al migdia i descarregàvem motxilles i tots els estris als camps de bàsquet, mentre esperàvem la resta de la gent, que de mica en mica anaven arribant. Un cop hi érem tots, vam fer un fantàstic pica-pica convidats per la colla.

38 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Acabat el pica-pica vam poder anar a les habitacions, per fi, ja que fins aquell moment no hi havíem pogut anar perquè les estaven netejant. Arribava el moment de repartir-nos i el jovent, amb bon criteri, va decidir que fos de la següent manera: una habitació per a canalla, una altra per als joves, i la tercera, per a la resta. En aquest moment vaig adonar-me d’un parell de coses: 1. Al Txus, per primera vegada, el Jovent el derivava a la nostra habitació. Benvingut al grup, company! 2.- La Su, en un intent d’estalviar-se els més que previsibles roncs dels puretes, anava a dormir amb el Jovent i, ves per on, no va poder aclucar l’ull pels roncs

La crònica de les Segones Colònies Cargolines. Jocs i lleure, beures i roncs, un cap de setmana blau elèctric i el primer article de l’Àlex en dotze anys!

d’algun jove. Qui ho havia de dir! D’això se’n diu càstig diví, amics. Aprofitaré aquest moment per comentar que les instal·lacions de la casa estaven francament bé, no només les habitacions, també les pistes de bàsquet, el camp de futbol i, no cal dir-ho, la sala polivalent que ens van deixar per fer festa; dels àpats ja en parlaré en un altre moment. Arribava la tarda i el moment dels jocs. Havíem de començar i alguns pares i mares de canalla ha-

vien marxat a fer un cafè i havíem d’esperar que arribessin. Mentrestant vam jugar al mur; no hi havia jugat mai i ho vaig trobar molt divertit, a banda que requeria certa tècnica per no deixar-se ningú sense passar la corda. No diré qui va guanyar, perquè el que és realment important és participar. Per fi arribaven els cafeteros i seguíem amb els jocs. Primer vam fer curses de sacs —i aprofito per agrair al Pepins que ens deixés els sacs. Seguíem jugant a matar,

i haig d’agrair a l’Alfons que fes d’àrbitre, tot i que va ser una mica casolà i va escombrar cap a casa, oi, company? Arribats a aquest punt, el meu ventall de jocs començava a minvar i l’Anna i la Rosa es van oferir a donar un cop de mà amb els jocs —eternament agraït, companyes!— i van muntar dos equips per jugar a la bandera i a la sardina. Per qui no ho sàpiga, la bandera consisteix en dos equips amb dues bases i has d’arribar a la base contrària per arrabassar la bandera rival. L’equip on jo jugava encara busca la bandera… La sardina és com fet i amagar, però un s’amaga i tota la resta el busca; a mesura que troben qui s’havia d’amagar, es van amagant amb ell, de manera que al final queden molt pocs buscant-ne molts. Doncs bé, li va tocar amagar-se al Genís, i en aquell moment vaig pensar que ja el podíem buscar per algun arbre o indret ben complicat, però no va ser així, estava amagat en un lloc fàcil i força ampli per anar amagant-nos-hi tots. El que vam arribar a riure allà ajupits a mesura que s’hi incorporava gent no es pot descriure, de fet estic convençut que ens van enxampar pels riures. Havia caigut la tarda i feia fred, així que vam continuar a dins de la sala que ens deixaven per a la festa, i va arribar el torn de les curses amb la cullera a la boca i una patata a sobre. Per als més joves potser no, però per als puretes TEMPORADA 2018 PEUS NEGRES 39

La cavalcada de Reis

Foto: Ajuntament d’Esplugues

Ariadna López Expósito

Val més que no en parlem de l’esmorzar: escàs i un cafè de mitjó. No en parlem més, doncs! com jo aquest joc era el top-ten de les festes d’aniversari de l’època. Acabàvem la tarda fent un Twister gegant; la veritat és que tenia moltes ganes de jugar-hi i fer el dròpol, però vaig gaudir molt més mirant com hi jugaven els altres. I d’aquí ja anàvem a sopar. Del sopar no tinc gaire a dir: sopa i truita de patates, bé, menjar de colònies. Arribava el moment de la nit i la festa de disfresses, idea molt encertada de la Mari Luz que com a mínim ens donava una excusa per fer la festa. I què dir-ne de les disfresses! Hi havia de tot, de molt treballades, com la de la Nerea — que anava d’infermera psicokiller i s’ho va fer tot ella i feia por–, o de molt poc treballades però amb

una certa guassa, com la del Txus i un servidor —que anàvem disfressats de Castellers de Cornellà amb camisa autèntica cortesia d’en Larbi, a qui aprofito per donar-li les gràcies i fer-li una forta abraçada—, o el Sito, que anava disfressat de cantador d’havaneres i, de fet, ens en va fer una demostració amb un «El meu avi» a cappella que encara ressona per la zona. Continuava la nit i vam fer unes cadires musicals col·lectives amb alguna cadira trencada i cul a terra, i no puc explicar gaire més de la nit perquè cap a les dues vaig anar-me’n a dormir, però pel que em van dir els cargolins i cargolines que encara quedaven per allà ho van fer molt bé i es van comportar com autèntics fills de la nit.

Ens llevàvem cap a les nou per començar a recollir i anar a esmorzar. De l’esmorzar val més no parlar-ne: escàs i un cafè de mitjó que no es podia prendre. Total, que vam esmorzar sense pena ni glòria i vam fer la sortida caminant per la muntanya fins a arribar al poble. Al poble ens vam trobar amb els més mandrosos de la colla, que van anar directament al bar estalviant-se la caminada per la muntanya. I un bon pica-pica i cap a la casa a dinar. No en recordo el primer plat, crec que van ser macarrons, però el segon, que era pollastre, sí que el recordo perquè vaig trobar que era molt tendre; tot i així, no compensa un esmorzar desastrós. Doncs aquí acabaven les segones colònies cargolines. Us haig de dir que la gent de la casa ens va felicitar pel nostre comportament, així que us trasllado aquesta felicitació. Ara només queda esperar a les terceres colònies, te les perdràs?

Els carmels que repartíem portaven màgia i amor, i cada cop que mirava els meus fills i els seus amics dalt de la carrossa entenia per què la nit de Reis és la més màgica de l’any

hora entiendo por qué cada año los Castellers d’Esplugues participan en la cabalgata de sus majestades los Reyes Magos. Para mi familia este año ha comenzado con una de las experiencias más bonitas. Cuando nos propusieron formar parte de la carroza lo tuve muy claro, sobre todo porque sabía que serían momentos inolvidables junto con mi marido y mis dos hijos. Me encantó la temática, seríamos niños de escuela. En la reuniones previas con las pruebas de vestuario y maquillaje viví momentos divertidos y llenos de risas e ilusión. Llegó el momento de salir; mi cara, la carita de mis hijos y los rostros de mis compañeros lo decían todo. Caminamos durante dos horas y viví momentos mágicos viendo la ilusión de niños y mayores. Te sentías especial acompañando a sus majestades los Reyes Magos. Esos caramelos que repartíamos llevaban magia y amor y recibías lo mismo de los cientos de personas. Cada vez que miraba a mis hijos

y a sus amigos subidos en la carroza, entendía por qué es la noche más mágica del año. Cuando las cosas se hacen con amor todo fluye y con la gran familia que somos los Cargolins no podía ser de otra manera. Gràcies companys. Salut i força!

clixé d’activitats

Intercasteller de bàsquet

Intercasteller de bàsquet des de la pista Nathalie i un Burruuuu Anònim l segundo de los dos torneos que los Cargolins se preparan para el Intercasteller de Básquet, en estas fechas tan señaladas, ha llegado a su fin en la ciudad de Valls. El día de baloncesto en la localidad catalana ha sido de calidad e intensidad. Las jóvenes promesas cargolinas no se han dejado un gramo de energía en la recámara durante la competición. Cada uno de ellos ha gastado todas sus fuerzas para ayudar a su equipo, pero solo podían ser unos pocos, como en todo torneo, los que levantasen los brazos en la final. Aquí, los partidos más destacados.

La alta velocidad de juego y las precisiones de cara al aro por parte del Capitán Alfonso fueron los dos factores que inclinaron la balanza.

Cargolins vs Terrassa (L’Imperi contraataca) El choque más desigual. Un encuentro desnivelado desde el principio. Los Cargolins apretaron el acelerador nada más arrancar, poniendo una brecha difícil de recortar en el marcador.

Cargolins vs Minyons (Una nova esperança...) En el tercer partit es va fer patent la gran estrella rifenya, HANAMICHI SAKURAGI Alberich, que junt amb la seva parella (no en recordo el nom) van portar a terme gran part de les anotacions. Cal destacar l’actuació

Cargolins vs Esparreguera (El retorn del Jedi) Los dos conjuntos catalanes demostraron sus ganas por ganar la partida. Pero los Cargolins tenían una gran ventaja desde el principio gracias a Queralt, que lo dio todo y más en cada minuto de partido. Los chicos de Esparreguera no atinaron con la canasta y, con una gran defensa, los Cargolins consiguieron un resultado abismal 39 a 11. Otra gran victoria para los azules.

Els Cargolins vam deixar el nom d’Esplugues —i Sant Just— ben amunt a la capital de l’Alt Camp, tal com ens narren els cronistes amb ploma esmolada en aquestes dues planes

El gran equip cargolí va arribar ben amunt, tot sovint amb l’Alfons carregant-se l’equip a les espatlles. Al cartell no hi sortim, però és perquè vam entrar-hi en el lloc de Capgrossos a darrera hora.

de l’Alfonso, que entre pitus i flautes es va fer amo i senyor de la cistella cargolina, capturant rebots i anotant també una bona pila de punts, que d’altra banda no van ésser suficients per afermar la victòria... Tot això sumat a una gran alineació rival (tampoc no recordo contra qui van perdre) va propiciar la derrota cargolina, que s’acomiadava així de la primera plaça de grup, tot i que es veuria recompensada pels seus resultats amb una plaça a la segona fase eliminatòria. Cargolins vs Colla (Puta)Vella Xiquets de Valls (La venjança dels Sith) En el quart partit, Cargolins vs Vella, va quedar patent des de l’escalfament que l’equip rival havia après a dir bàsquet abans que papa i mama... Que per comptes d’una barra de pa sota el braç en néixer, hi duien una pilota de bàsquet... De fet, era l’únic equip que havia guanyat set de les sis edicions que s’havien disputat... Però al loro! Que no empezamos tan mal, de fet gens malament, per no dir que si no fos pel desencert nostre des dels tirs exteriors i per un parcial de 0-12 (tots tirs exteriors) al seu favor, encara ens haurien quedat forces per plantar cara. El cansament es va anar fent patent amb el pas dels minuts, fet que va propiciar que la distància anés augmentant fins a tal punt que la remuntada no es va poder dur a terme i Cargolins va caure eliminat en 1/4 de final contra la Colla Vella Xiquets de Valls, equip que posteriorment guanyaria el torneig.

Intercasteller de bàsquet des de la grada Susana González (Su)

am anar-hi pocs, però amb moltes ganes de donar suport i animar el nostre equip. Vam començar una mica tímids, ja que les aficions de les altres colles eren més sorolles i nombroses que nosaltres, però això no ens va desanimar. Vam començar a fer-nos sentir al partit contra Minyons: veien com el nostre equip lluitava fins a l’últim segon liderat pel Gran Alfons, que contagiava amb el seu esperit la resta de jugadors. Però realment quan vam demostrar que no calia ser molts perquè s’adonessin que estàvem amb ells, va ser al partit contra la Vella. Des del primer moment vam fer sentir als nostres jugadors que podríem tornar a guanyar, encara que ens ho posessin difícil. Es va crear una simbiosi tan entusiasta entre el parquet i la grada que fins i tot altres aficions es van sumar a nosaltres. Finalment no vam poder guanyar, però com a afició no hi a res més emocionant que veure com els nostres grans jugadors ens agraïen el nostre suport al final del partit Nois, l’any que ve hi tornarem i ho farem igual o millor que aquest any!

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 43

Clixé d'activitats

ic r t c è l E t e r a b a C El

44 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Clixé d'activitats

Cargolí

en Imatges Fotomuntatge per Ton Gasull

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 45

Clixé d'activitats

46 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Clixé d'activitats

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 47

Clixé d'activitats

Els increïbles castells minvants per l’Orlando

celui qui saute dans le vide n’a plus de comptes à rendre à ceux qui le regardent Jean-Luc Godard

i ha uns cadells d’homínids, com diria la nostra Vicky, que gaudeixen de manera innata de posar en risc la seva integritat rere un impuls ascendent inexplicable per comprometre la força de la gravetat. Nens sorgits per generació espontània, sense referents socials, genètics ni culturals, que acaben acollits en un lloc màgic: aquell on altres tocats del mateix endimoniat verí construeixen estructures racionals i geomètriques escalables que semblarien pensades només per al seu entreteniment. I els seus progenitors, novells i perplexos, havent trobat, però, l’àmbit precís per vehicular aquesta estranya ànsia, passen sovint de mirar-s’ho des de la barrera per ser impel·lits a participar en l’aquelarre antigravitatori formant part de l’exèrcit comunal segons les seves aptituds, capacitats, inquietuds i, sobretot, segons les seves dimensions. I els que, per un motiu o un altre, queden exclosos d’inserir-se en la tropa, troben lloc en alguna de les diverses tasques de la intendència. Un que, tot i assistint regularment a les activitats de la colla, havia anat sortejant la circumstància, un dia rep l’encàrrec punyent del 48 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Jordi Punki: «Volem filmar les diades i hem pensat que te’n podries ocupar». Ja està, al casteller consort se li acaba el balneari i aquí estem, més de deu anys fent les gravacions dels castells aixecats a plaça; sent colla sense ser-ne del tot i funcionant com un outsider al càrrec de l’ull que mira, enregistra i testimonia el cúmul de complicitats, emocions, neguits, frustracions o explosions d’alegria davant els èxits o els fracassos resultants del repte grupal. Castells aliens als quals t’anaves apropant emocionalment, però dels quals t’allunyaves físicament a mesura que, per felices conjuntures, aquests anaven creixent i creixent cada nova temporada i a causa també de les limitacions dels mitjans disposats. Així, quan els recurrents castells de sis dels primers temps van passar a esdevenir de set regularment, i fins als carros grossos d’anys no gaire llunyans, t’havies d’anar desplaçant a més i més distància per no deixar les pinyes massa desmembrades i ni els poms de dalt mutilats. Un lloc llunyà, on plantaves la càmera perquè no hi enlluernava el sol, estaves prou alt i no et tapaven o hi havia el fons més amable per a l’enquadrament de la imatge, que es convertia en punt simpàtic de tro-

A mesura que els castells creixien, havíem d’anar-nos desplaçant a més i més distància per poder gravar els castells sencers; ara, amb que amb millor material ens podem col·locar més a prop, constatem que les construccions han anat minvant

El Godard de la colla, l’Orlando, al lluny, enregistrant un dels increïbles castells minvants de la temporada, el 4de7 de Sant Mateu. Foto: Ajuntament d’Esplugues

bada per deixar a resguard les bosses i motxilles del personal, les ulleres, càmeres o altres estris, inversemblants a vegades, dels quals la gent se’n desfà per integrar-se als troncs i a les pinyes. I allà lluny aprenies dues lliçons fonamentals. La primera, que la llei de Murphy és implacable, ja que l’orografia, les característiques del paviment, la situació de les colles a plaça, etc..., feien que els castells s’orientessin sempre en la pitjor posició envers la càmera, i que les agulles, en el seu cas, et mostressin invariablement els culs, en lloc de les cares. I la segona, que, en cas que aquestes qüestions objectivables no fossin preeminents en la disposició del castell, l’arbitrarietat dels responsables feia que el resultat fos el mateix, recordant-te que el teu rol semblava no entrar mai en l’equació sobre la decisió a prendre. Sort de sant Ramsés que avui, a més de fer-nos a la Cristina i a mi de cordó umbilical amb el moll coral, aconsegueix subministrant-nos, en

la mesura de les possibilitats, el millor material per a l’equip que ell feliçment encapçala. Amb millors òptiques podem ara instal·lar-nos més propers al personal, també perquè, malauradament, les construccions han anat minvant de manera reiterada els darrers temps, constatant un declivi que es fa palès en l’ànim col·lectiu. Declivi que, convergint amb la simptomatologia general del món casteller, ha de tenir raons específiques a Esplugues de no fàcil diagnosi i més complex tractament, però sobre el qual els que vivim al marge de l’esforç, el risc, la suor i el patiment no estarem ni de lluny autoritzats a fer un judici mig cabal, perquè, com va sentenciar el geni director de la Nouvelle Vague, «aquell que salta al buit no ha de rendir comptes als que el miren».

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 49

clixé d’activitats

Foto: Jordi Huerta

Ignasi Albuy

Karts de Coixinets

ot comença un dimarts d’assaig com qualsevol altre. Arribo, com és costum meu, ben puntual i amb plena disposició ajudar a l’assaig de canalla. De camí a deixar la motxilla a les zones de bancs on ens canviem habitualment, el Rai m’atura per fer-me, en paraules textuals, «una proposta». El seu fidel amic i legítim company corredor de Karts de Coixinets, l’Alfredo, l’ha deixat en l’estacada aquest any. El podreu recordar per la seva indumentària característica de participar a les curses de karts amb una americana. Així doncs, la situació es resumeix en el fet que aquest any necessita un corredor que el substitueixi. La veritat és que m’agafa tot plegat una mica en fred, així que necessito un període de reflexió d’uns tres segons per acceptar amb un sí rotund. El Rai posava el kart, com m’hi podia negar? I a sobre ja feia temps que tenia ganes de participar-hi, però mai m’havia trobat amb l’oportunitat. Aquest any seria el meu debut... Quins nervis. Crec que també el Rai després de fer-me la proposta es va penedir una mica d’haver-me-la fet, ja que per la meva jove edat no podríem participar 50 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

en la categoria de veterans i hauríem de participar a la de sèniors. Va resultar un problema important, perquè no podríem guanyar, ni deixar malament, ni humiliar els nostres eterns rivals Alfons i Àlex. Imagina’t l’alegria que es van endur quan van saber la notícia. Quan ja teníem les dates de l’esdeveniment a prop, tocava acabar de preparar el kart més ràpid del món per assegurar-nos que passava totes les normatives i exigències de l’organització. I quin lloc millor per fer-ho que a Ferrimaq. He de confessar que en arribar i veure el kart amb què havíem de participar vaig dubtar bastant de les nostres possibilitats. En aquell moment vaig recordar les paraules del Pepins que em van omplir de confiança: «Et tires amb lo puto Rai als Karts? Aquell kart es una pute merdeee!» Sense cap ànim de crítica, però aquell kart semblava fabricat a partir dels palets amb què els gitanos fan les fogueres per escalfar-se a l’hivern, i a sobre teníem just al costat el kart de l’Alfons i l’Alex. Un kart de color blanc amb una aerodinàmica i una distància de frenada espectaculars i difícils d’igualar. Tot i així, no ens vam fer enrere.

“El fidel company del Rai, l’Alfredo, l’havia deixat en l’estacada, i, per tant, necessitava un company que el substituís: després de reflexionar-hi tres segons vaig acceptar amb un sí rotund!”

El dissabte de les cronos Sona el despertador, obro el ulls, són les 7:00, el mòbil marca dissabte 16/11. Em llevo, dutxa, un bon esmorzar, malles de córrer, vambes de running, casc, guants i dessuadora de Cargolins. Ja està tot a punt, som-hi! Arribem i hem de passar les verificacions pertinents de l’organització. Les quals passem amb un 4.9999999999 per gentilesa del senyor Albert Pedra, el qual era molt optimista amb les normatives exigides per part de l’organització. Avui toquen les cronos. Cal tenir les primeres sensacions sobre el kart. Sortides de revolt, passades de frenada, baixo a córrer o no baixo?, bolcades de kart... Vam tenir totes les situacions que un es pugui imaginar, però crec que finalment vam aprendre a entendre’ns bé amb el Rai. Em va encantar veure l’ambient que ja es respirava el dia abans de la cursa. Nervis, mirar vídeos per saber com fer-ho de la millor manera possible o comentar amb l’un i amb l’altre quina era la millor estratègia a seguir. Per cert, si algun dia feu cronos amb el Rai, que sapigueu que et convida a dinar uns espectaculars macarrons gratinats. Només per això val la pena. Estava replet de persones conegudes: evidentment hi havia l’Àlex Zavala i l’Alfons, i també l’Eloi, el Mateu, la Laia i la Candela, la Marina, la Sareta, la Marta i el Fito...

Tothom disposat a lluitar per una posició al pòdium. Acabada la jornada, els cronos ens marcaven una regular quarta posició de sortida en la categoria de sèniors. Jo ja estava content perquè esperava que ens permetria com a mínim fer un parell de curses l’endemà i acabar veient la final tot fent el vermutet. Que il·lús... El diumenge de karts Sona el despertador, obro el ulls, són les 7:00, el mòbil marca diumenge 17/11. Em llevo, dutxa, un bon esmorzar, malles de córrer, vambes de running, casc, guants i dessuadora de Cargolins. Ja està tot a punt, som-hi! Avui és el dia! Avui son les curses! A donar-ho tot!! Arribem, pugem el kart fins a la zona de boxes i van passant les diferents categories mentre jo vaig escalfant. Cadets, júniors, fèmines, mixts i finalment sèniors!!! Em poso el casc, em col·loco els guants i ens situem a la graella de sortida. Des de dins el casc sento la meva pròpia ràpida i nerviosa respiració. Dono un cop d’ànims a l’espatlla del Rai, fins que sonen les paraules... Atenció al Semàaaafor... Llum Verda!!!!!!!!!! Corre, corre, corre, corre, corre, corre! Creus que has corregut prou? Doncs corre més! Som a la meitat de la recta de sortida, pujo al kart entre cops i atrope-

llaments dels rivals. El Rai ara està a les teves mans. Primer revolt, baixo a córrer una altra vegada i, aprofitant l’ocasió d’un xoc entre dos rivals, podem remuntar i acabar mantenint una quarta posició. L’ambient a les curses és immillorable, hi ha tothom: Jordi Huerta, Adrià, Aleix, Júlia, Txus, Mari Luz, Pepins, Oli, Mire, Cèlia, Pèsol, Sílvia, Ibra, entre molts d’altres, i tots disposats a animar... o més aviat diria que en ocasions donar un toc d’humor sarcàstic a les genials estratègies que seguíem els participants. Després d’això i contra tot pronòstic, comencem a quedar en terceres posicions que ens permeten mantenir-nos fins a quarts i semifinals. Jo no m’ho crec... Ja estic molt més lluny d’on esperava. Arriba la cursa de semis i... acabem amb una segona posició que ens permet arribar a la final!!!. Sí, sí, ho heu llegit bé! El Rai i l’Ignasi de Cargolins amb el kart de gitano són a la final. La gran final En acabar la cursa l’eufòria era clara. No ens ho crèiem. I sortíem en una tercera posició! Tot allò ja feia olor de podi. Pugem de nou al kart fins a la graella de sortida i ja es nota com l’ambient ha anat disminuint. Ja només queden les últimes baixades de totes les categories. Els nervis i els sentiments més competitius estan més vius que mai. L’organització ens dona ordre de la nostra posició de sortida, en la qual ens situem ràpidament. Em col·loco el casc, els guants i em disposo a agafar el kart. Escolto de nou la meva respiració ràpida dins el casc i també noto el cor que em va mil. De nou escolto les paraules: Atenció al Semàaaafor... Llum Verda!!!!!!!!!! Agafo el Kart i l’empenyo endavant amb totes les meves forces, corre, Ignasi, corre com no ho has fet mai! Objectiu? Avançar fins a la segona posició. Gràcies a l’esprintada inicial i que agafem un primer revolt de manera impecable, podem posicionar-nos en una segona posició consolidada i TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 51

clixé d’activitats Cargolins al port de Barcelona en un acte per La Marató de TV3. Foto: Ton Gasull

“M’arrossego per terra uns quants metres... Em giro i veig el meu peu escuajeringat sota el kart que anava en tercera posició i els meus genolls escampats per l’asfalt. Totes les il·lusions van marxar en un instant.” abans d’agafar el segon revolt ja trepitgem els talons als primers. Assegura el següent revolt, Raiii! Que enxampem els primers!!! Freno una mica per assegurar el revolt, ja sento el crits d’ànims de moltíssima gent, baixo a córrer per poder sortir disparat del revolt i intentar seguir avançant fins a la primera posició, però alguna cosa està passant... Alguna cosa no va bé, alguna cosa m’impedeix incorporar-me i que pugui seguir corrents per tornar a pujar al kart. A sobre m’està pressionant el peu de manera que sento molt de dolor i me’l té atrapat. Intento igualment aixecar-me de totes totes, però em resulta impossible... Fins al punt que m’adono que fa que m’arrossego per terra uns quants metres... Em giro i veig el meu peu escuajeringat sota el kart que anava en tercera posició, i també veig part dels meus genolls escampats per l’asfalt. Totes les il·lusions van marxar en un instant... Finalment, no estic gaire segur en quina posició vam acabar, però el que és segur és que l’equip Cargolí aquest any ha donat moltíssima guerra i n’estem ben orgullosos. Mentre em feien les cures a la Creu Roja em va sembla veure com l’Alfons donava un sobre de color blanc ple de bitllets als tercers participants, però això ja seria especular molt ;p. I ja per acabar, m’agradaria donar les gràcies a tothom qui es va preocupar per mi durant la meva recuperació, a tots els que ens van donar ànims, a tothom qui es van alegrar per nosaltres i en especial al Rai per formar un equip tan molon. L’any vinent tornarem als Karts! 52 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

25 anys i una història d’amor Paco Duran

Vint-i-cinc anys d’emocions en companyia, d’un sentiment que va despertar en mi i que sé que comparteixo amb molts més de vosaltres... I això sí que és important!

A dalt, moment de descuajaringamenta dels jonolls de l’Ignasi. A baix, l’Alfons i l’Àlex amb llur fantàstic kart amb una aerodinàmica i una distància de frenada espectaculars i difícils d’igualar. (Foto: Jordi Huerta)

a vaig conèixer gairebé per casualitat. Tots dos érem molt joves i la veritat és que no va ser allò que diuen «un amor a primera vista», però el seu caràcter i la seva manera de fer les coses em van anar atraient. Em va costar una mica acostar-m’hi i començar la relació. Jo la mirava de lluny i no em vaig atrevir a fer el primer pas fins que, en una ocasió, vaig veure que necessitava ajuda. Era el moment adequat. De seguida que em vaig oferir, va acceptar-me encantada. Em va sorprendre una mica, jo no esperava aquella acceptació tan càlida, però ja sabem que tota ajuda és sempre ben rebuda i, a més, en aquell moment jo també volia conèixer més coses d’ella. Aviat, les nostres trobades van ser freqüents i, així, vaig començar a conèixer quines eren les seves il·lusions, les seves pors, les seves passions i el seu món. Tot era nou... i bonic. A cada nova trobada jo m’anava enamorant més i cada vegada era més evident que aquella relació anava de debò. Cada abraçada, cada petó, cada riure, cada llàgrima, cada pica-baralla, cada festa, cada pena i tants i

tants sentiments que he viscut al seu costat només han servit per reforçar més la nostra relació. Si no la tingués, jo no seria el mateix. Em va obrir un món nou, ple d’emocions i expectatives, i cada dia de cada any el meu pensament és amb ella. Jo conec l’admiració i l’amor confessat que moltes altres persones li professen i, això, en comptes de provocar la meva gelosia, encara em fa més feliç. Puc compartir aquests sentiments amb moltes altres persones i veure com ella creix i com anem vivint noves experiències, aprenent i gaudint del temps que vivim. Són vint-i-cinc anys d’una història d’amor, i crec que aquest és el fet més important que he viscut i el fet que puc destacar per damunt de totes les coses. Vint-i-cinc anys d’una història que han viscut moltes altres persones que han ajudat a fer-la créixer, a fer-se adulta i a aconseguir arribar a viure moments insospitats i màgics. Vinti-cinc anys d’emocions no són poca cosa. Vint-i-cinc anys d’emocions en companyia. Vint-i-cinc anys d’un sentiment que ella va despertar en mi i que sé que comparteixo amb moltes i molts més de vosaltres... I això sí que és important!

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 53

un bocinet d’història

per la Vella

Punt d’inflexió

ens dubte, aquest últim any ha estat un any una mica estrany… Vivim en un moment de canvis socials i canvis tecnològics que revolucionen tots els sistemes productius i el funcionament de la nostra societat. Hem passat de la revolució informàtica a la revolució de la intel· ligència artificial. Però, en el fons, els principis bàsics no varien gaire. A arquitectura i enginyeria hi ha tres principis bàsics que mai no s’han d’oblidar: —Els esforços s’han d’aguantar —El moviment s’ha de permetre —L’aigua s’ha de conduir Bé, les innovacions es van incorporant, però aquests principis no canvien i són necessaris perquè les construccions funcionin. Transportem això als nostres castells. Fem una activitat que ens agrada i la fem de forma voluntària, ningú no ens hi obliga. Per què fem castells? Poder perquè ens relacionem amb tot un grup de gent, perquè ens permet marcar uns objectius i tenir la satisfacció d’aconseguir-los… Podríem afegir-hi molts altres motius, sens cap dubte. 54 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Carta a un amic per Jordi Figueras

Assertivitat «Fer allò que creus que és correcte i que s’ha de fer (no actuem per revenges, enveges o altres sentiments subjectius).» Sí, aquest ha de ser el nostre punt d’inflexió. Ens agrada fer castells i no volem deixar de fer-ne, per tant…

tirin del carro, i, menys encara, posar obstacles a aquells que fan feina. Per tot això... Moltes gràcies! a tots aquells que han anat treballant tot aquest any passat —tan estrany. Au, comencem a caminar aquesta nova etapa amb empenta i il·lusió.

Hem d’actuar ara! Aquesta activitat necessita molta gent i que aquesta gent se senti motivada per ser proactiva i que cadascun de nosaltres intenti fer allò que el rol que la posició que ocupa li demana. La dinàmica coordinada ens porta a conquerir aquells castells que tant ens agrada fer. Tenim a la memòria de les nostres neurones la satisfacció d’haver fet els primers 4de7 amb agulla, 5de7, 3de7 per sota, 2de7, 4de8, 3de8… Sí, aquestes sensacions de satisfacció per aconseguir un nou castell a plaça són les que ens motiven i les que ens donen energia per esforçar-nos als assajos per tal d’estar en forma i coordinació… Però també ens ho passem bé en aquest camí, mentre assagem, preparem sopars, festes, sortides i altres activitats. Hem d’aprendre la lliçó que no podem deixar sols només uns pocs que

Pit i castells amunt!

Per fer castells cal molta gent motivada i proactiva amb empenta i il·lusió per tirar del carro en aquesta nova etapa

Sense saber-ho, vas ser d’aquelles persones que van animar-me a entrar al món casteller. De totes les converses que vam tenir, em va quedar clara la teva filosofia, el contrapunt de tranquil·litat i de seny.

a relativament pocs anys que et vaig conèixer més o menys a fons en el marc de sopars, dinars, partides de botifarra entre «la Vella» dels Castellers d’Esplugues i gent que, aleshores, érem a l’Espluga Viva. Ja eres el president dels Cargolins i acabàvem xerrant, entre moltes altres coses, dels castells, de la teva colla, de la gent, de la veritable essència del fet casteller, de l’esforç d’uns i altres, el fet que els grans cuidin els petits i que tot, amb les seves inevitables cosetes entre persones, acabi funcionant com una autèntica maquina. Sense saber-ho, vas ser d’aquelles persones —aquí voldria recordar en Joan Pastor, però també en Santacreu i en Jaume Verge— que van animar-me internament a entrar en aquest món casteller. De totes les converses que vam tenir, em va quedar clara una filosofia, la dels equips de gent amplis i diversos. Teníem un projecte comú nou, jubilar-nos de castellers actius per formar part d’una colla de trabucaires que s’estava creant. El projecte Escamot va acabar, per a tu, com va acabar, però, ves per on, no vas dubtar gaire quan et vaig fer la proposta de repetir, per tercera vegada, a optar a la presidència de castells, ja que jo em

veia incapaç de repartir feina; tinc un punt de mala bava en calent, i el contrapunt de la tranquil·litat i el seny ja el posaves tu. La feina, la punyetera feina, i el maleït Estat espanyol, que es va dedicar a perseguir el teu nebot, l’Adri Carrasco, van marcar el teu compromís amb la colla. De fet, tenies altres preocupacions i —ja em coneixes— amb algun renec sota el nas vaig substituir les teves funcions, «usurpant» —com diuen algunes bruixes— la presidència de la colla; això sí, sempre amb la nostra complicitat, la meva sornegueria i els teus assenyats consells. Em penedeixo de no haver tornat a Sarroca, la Sarroca teva i de la Carme. He de confessar que la primera vegada estaves fent un projecte per Santa Magdalena que em va deixar força acollonit, i que en la segona em vaig fer un fart de pencar, però valia la pena per compartir aquells paisatges, per mi desconeguts i per a vosaltres tan estimats. Ens queda Laudio com a darrer capítol del nostre llibre vital, d’on em van arribar aquelles paraules: «Som on som perquè altres ens han precedit, som on som per què d’altres vindran darrere nostre».

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 55

Clixé d'activitats

Excuses

Jordi Figueras

De pregons i garrotades

l pregó de Festa Major d’Esplugues no es va fer. No va ser culpa de cap execrable assassinat masclista, tampoc per causa de força major, com les llàgrimes de Sant Mateu o la venjança de Santa Magda. En tot cas, si va haver-hi venjança, va ser un altre tipus de venjança, qui sap si una alcaldada. Posem els fets en ordre. Les entitats que formem la Coordinadora fem una reunió oberta per parlar del grau de protestes que alteren i desllueixen el pregó, ja que els mateixos músics —bregats en mil protestes diverses— se senten incòmodes amb el que passa a Esplugues. D’aquella reunió es fa una altra reunió amb l’equip de govern de l’Ajuntament, en què acordem totes les parts mantenir el format, fer una crida des de les entitats a la Festa i que l’Ajuntament faci pedagogia sobre què és el pregó. A final de juliol, en una reunió que hauria d’haver estat de pur tràmit per ratificar l’acord anterior, l’equip de govern insta a les entitats a aturar les protestes, fet que provoca que es redacti una nova proposta de pregó a correcuita. L’equip de govern municipal es pren la proposta com un ultimàtum i anul·la el 56 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

pregó, que ni tan sols surt publicat al programa de Festa Major. Arriba setembre i el primer consell de cultura. Cargolins i altres entitats demanem explicacions per l’anul·lació del pregó, i la majoria d’associacions assistents se sorprenen i queixen per tal fet. El desenllaç de tal història ja la coneixem. Els polítics acusen les entitats d’anul·lar el pregó, situant el debat en una geganta, l’Exiliada, i esquivant el fet greu d’eliminar l’acte principal d’inici de qualsevol festa major.

L’Ajuntament va anul·lar unilateralment el pregó de Sant Mateu amb una excusa peregrina. Un dels actes que es va mantenir va ser l’homenatge al roure pels traspassats.

Rai

Per tapar les errades, els futbolistes van inventar les excuses; quan les coses no ens acabin de rutllar, nosaltres sempre podrem recórrer als tòpics de sempre

«S

e castells no hi entenc gaire, i de futbol encara menys, però tot i així m’encanta debatre de les dues coses i, sovint mentre divago de castells, poso exemples futbolístics. L’altre dia vaig sentir la frase «les excuses les van inventar els futbolistes»; no recordo si era d’un entrenador, un periodista o un filòsof, però em va fer rumiar i de seguida em van venir al cap els castells. Si l’art d’enfilar-se l’un damunt dels altres fos més antic que l’art de donar puntades a una pilota, segur que les excuses les haurien inventat els castellers. Estem farts de sentir tòpics: «la feina a assaig estava feta però no s’ha vist a plaça», «per indecisió de la canalla», «el de sota m’ha abaixat l’espatlla», «avui m’és impossible arribar a assaig»… Mai he cregut en les excuses; crec més en l’esforç, en el treball, la constància; en definitiva, en l’assaig. Com

empre s’ha fet així», quants cops hem sentit aquesta frase i hem pensat «però si ho féssim d’una altra manera potser aniria millor»? Les tradicions estan molt bé, n’hi ha de molt maques, de divertides, de bones i de dolentes, però també n’hi ha que poden evolucionar. Als castells passa el mateix: són molt tradicionals, però, malgrat tot, han canviat alguns aspectes, com el casc de la canalla, l’assaig amb xarxa o la incorporació de la dona. Actualment hi ha un corrent per intentar avançar l’horari de les diades de diumenge, que històricament han començat entre les 12 i les 13 h. Un horari que, avui dia, no té ni solta ni volta: el públic a quarts de dues ja desfila a preparar

més i millor s’assaja, millors castells es fan, no hi ha més secret. Som una colla que assaja molt poques hores a la setmana; per tant, aquest temps s’ha d’aprofitar al màxim, i l’única manera és esprémer cada minut d’assaig i treure tot el suc a cada prova. Com més proves es fan, més gent pots preparar i en millors condicions estaran. La diferència entre un futbolista i un practicant d’activitats de precisió —gimnàstica esportiva, salts de trampolí, acròbates de circ, natació sincronitzada…— són les hores d’entrenament/assaig. Mentre que els que persegueixen una pilota no entrenen més de dues hores al dia, els altres fan jornades d’entrenament de més de vuit hores diàries. És per això, per tapar les seves errades, que els futbolistes van inventar les excuses, i nosaltres, quan les coses no acabin de rutllar, sempre podrem recórrer als tòpics de sempre.

l’arròs i les places queden buides, els castellers actuen per a ells mateixos i acaben dinant a hores intempestives. En definitiva, que el més normal, que seria començar les actuacions entre les 10 i les 11 del matí, no es fa perquè «sempre s’ha fet així». Una altra cosa que sempre s’ha fet així és l’horari d’assaig. Actualment, l’horari del dimarts no és gaire productiu, molta de la canalla se’n va abans que s’acabi i, lògicament, els pares els acompanyen, de manera que, amb menys nens i menys mans, baixa molt la qualitat de les proves següents. Potser podríem posar-hi una mica del seny casteller i evolucionar una mica, o seguir com fins ara perquè «sempre s’ha fet així».

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 57

Part Two

by Tony

From Carrer Blai to Concurs de Tarragona

y wife Terry and I were taking another weekend break in Barcelona, this time in the Spring of 2016, we think, as there is some uncertainty about the exact year and date. But that doesn’t matter, what does matter is that we love your city, your people and Castellers. We were due to fly home to London on Sunday evening, but the night before we had discovered El Poble Sec its many delights of bars and restaurants. On Sunday mid-morning I’d suggested to Terry that we take a walk up from the hotel on the Parallel back to Blai, for lunch and a quick beer before having to leave for the airport. On entering Blai we heard a very familiar tune being played on what sounded like a medieval wind instrument. The theme tune to a British TV comedy called Black Adder. There were lots of people about and the atmosphere was quite different from the night. I asked a guy what was going on, and he pointed behind me, down Blai to a group of people, most wearing white trousers and blue

58 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

shirts. “What is it” I asked, “Castellers”, he responded, like I should know what it was! “What?”, I said. “Human tower”, he said impatiently, like I was a complete fool for not knowing. “Oh, yeh”, I said positively, pretending that I knew what it was. Wanting to find out more Terry and I walked towards the groups of people in their team colours. I noticed a large, tall, bearded man with a very friendly face that everyone seemed to be gravitating towards. I went over to him. I introduced myself with my not very good Castellano, but with his English and my Spanish I learned a little about the sport and that his name was Alfonso. I have to admit that I thought the whole idea of human tower building was mad, and I still do, especially the sending of young children up so high on a tower that has an 80% chance of falling, which I later learnt. But I was intrigued and to my surprise and horror Alfonso asked if I’d like to participate. “I’ll just have beer thanks and watch, over there, where it’s safe, but thanks for the offer!” At this point I had no idea how a human tower looked.

It was like me having my first line of white powder, and Alfonso was my dealer. I was hooked, and very soon my whole family would be addicted too.

Then the Cargolins Colla started to form a base of people, all jammed in, all ages, sizes and shapes, but with the big guys in the middle. People climbing over them and standing on their shoulders, then more people on theirs. “They are mad, completely fucking mad”, we thought. Then tiny kids were going to the top! In the UK if this happened the authorities would have taken the kids in to care and locked the parents in prison. But not here, it’s encouraged, it’s an honour and we loved watching it. The atmosphere was electric and the bond between the team mates was absolute. The pipes played, the crowd went quiet, concentration was palpable. No prima donnas here, everyone played an equally important role. I had to have a go! I found Alfonso after the first tower successfully went up and came down safely. “Alfonso, yes, can I join in please?”. “Yes, yes Tony, wait by the bar there and Anna will get you. Take your glasses off, don’t look up!”. “What?” I said, “You’ll see. Do as she says!”. Ten minutes later I’m in it. My nose stuffed into a stranger’s armpit. I’m 1.83 m tall, not huge, but this meant that I was quite close to the centre. Arms stretched over my team

mate in front. Then I’m being trodden on, and it hurts, but now I understand why glasses and jewelry are forbidden. The people kept coming, and coming, but I can’t look up, but I want to look up. I feel strain in my arms and back and legs, I could feel the weight of those above me through my body and into the ground, the hard unforgiving ground. Then it dawned on me, I’m a cushion in the event of those above me falling, and I’m nearly in the middle, in the strike zone. “Oh shit!”. No wonder we can’t look up, our necks would be broken. The pipers start, so we must be near completion. “God, this is uncomfortable”, I thought to myself, “but it’s great!”. The tower completed and brought down safely and the team goes wild with joy and a few tears too. Relieved parents reunite with their children and backs are slapped with mutual pride and satisfaction. I have never been involved in anything so exciting before, never! I found Alfonso and explained that we had to go, a plane to catch, but “thank you, thank you so much, when should we come back for more?”. It was like me having my first line of white powder, and Alfonso was my dealer. I was hooked, and very soon my whole family would be addicted too.

eptember came quickly. Terry and I were really excited about joining the Cargolins Colla in Esplugues on Saturday. The weather was perfect, not too hot for us northerners but warm enough right into the evening. Alfons ran to meet us at the local train station and we hurried back to meet the team. We were gathered outside the Esplugues Ayuntamiento (or town hall), several hundred already there in their team colours. As before a real mix of people. We were left to our own devices to make introductions, but we were pleased to see that we weren’t the only extranjeros, Romanians, Africans and Italians also represented their countries as well as the Cargolins. So the games started. Terry shoved unceremoniously into the base, breathing through a single nostril, she was convinced that she was going to die. And how she’d wished to remove her hair-clip which got pushed in to her scalp when the tower began to be built. Up it went, instructions calmly delivered by the colla leader. Only my second tower, Terry’s first, but we already felt part of it, but not entirely. We had no history, no understanding of the difficulty of the build, no idea that there are various forms and size of tower. So, when the tower completed successfully we were both delighted, no one was hurt, but we didn’t understand the total and utter jubilation. The Colla had erupted in to a mass of emotion. “Barra Libra, Barra Libra, Barra Libra” and “Ferro, Ferro, Ferro!”. Had had an idea what Barra Libra was, but checked with Alfonso who was close by. TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 59

Clixé d'activitats

Part Three

“Alfonso!” I yelled, “what’s barra libra?”. Team mates were distracting him, “Tony, it means….” another interruption…. “It means FREE BAR!” “What! Why! Where! Free bar”, two of my favourite words when spoken together. “Yes Tony this is the first time we do this tower and the community is now going to pay for drinks at our bar!”. “Barra Libra” I yelled. An explanation for Ferro ferro ferro will have to wait until later. I think our competitors that day were from Sants, a big, successful colla from the city centre. But I’m not sure that competitor is the right word to use. You see it appears that teams help each other succeed, mainly at the base with numbers. This spirit is quite inspirational and imagine if it was adopted in other walks of life. It shows the true power of collaboration, if the Cargolins are successful then it’s good for the sport, good for competition, good for Catalonia and it’s heritage. That’s my feeling anyway, perhaps I’m wrong. Towers came and went, backs slapped with joy and more relieved 60 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

“Alfonso!” I yelled, “what’s barra libra?”. Team mates were distracting him, “Tony, it means…” another interruption… “It means FREE BAR!” parents, that was until we witnessed our first collapsed tower. Now the reality of the danger was there in front of us. There were lots of concerned faces, a man had badly hurt his neck and was taken in an awaiting ambulance to hospital. We later learned that he was fine, thank goodness. Exhausted we all walked back to the Cargolins club house. True to their word the bar was “gratis” but just as welcoming was a huge paella being cooked by some team members. Terry and I felt like Ernest Hemmingway having a grand adventure with our new found friends. Beers were drunk, paella was eaten and the video footage was watched and analysed. What a day, we were so tired, a little drunk and we were offered a lift

back in to the city by a lovely young couple in an open-top car. What a day. My fellow Cargolins, you are used to your sport, you are familiar with the camaraderie, you depend on each other to succeed and be safe, and the love and understanding you share is an inspiration to outsiders, like Terry and me. I grabbed Alfonso to thank him once again for inviting us into part of his world, and we were so grateful to all the team members who made us so welcome. I confess, I was so utterly overwhelmed I had a little cry. I never cry, but even now typing this I can feel myself fighting against a tear. Poor Alfonso, stood opposite a pissed me. “Oh Tony”, he said and gave me a hug. A day that Terry and I will never forget.

hat happens next now seems inevitable but at the time wasn’t even a thought. It’s now September 2016 and Terry and I have brought our children with us to Barcelona for a long weekend, with the highlight being Castellers in Esplugues with our friends. Terry and I are excited to get the kids involved and for them to share in our newfound passion. Their names are Florence and Charlie, aged 22 and 19. On arriving a little for the start of the event we immediately witnessed a tower fall. I thought that this would scare the kids, but there weren’t any serious injuries, and the next tower to be built by the Cargolins was quickly forming. No time to dwell on any thoughts of danger!

The colour, the noise, the heat from thousands of bodies. The smell of sweat and the electric determination of participants to succeed. Nothing can prepare you for your first Concurs in Tarragona.

Being all different heights we were split up as a family, so each member experiencing the tower in their own way, each becoming acquainted not only with the technique but with their immediate colleagues. Charlie remembers fondly a large guy from eastern Europe called Adrian who made him feel welcome. We all had a fantastic time and enjoyed the hospitality once again of our hosts at the club-house afterwards. We’ll never forget elderly men being hauled over the balcony of the town hall, head first, from a wobbly tower, and fireworks exploding only a few centimetres for people in the street. We soaked up the atmosphere, we jump for joy alongside our team mates and hug strangers as though we’d known them all our lives. Like us the kids loved the experience and both are determined to do it again. Florence even though being only 22 was in a long-term relationship and by 24 had moved into an apartment with her boyfriend, just up the road from the family home. Charlie would soon be at University. 2018, at last, Tarragona. Photographs and video will help build a picture of how something is going to be but nothing can fully prepare you for the event itself. The colour, the noise the heat from thousands of bodies. The smell of sweat and the electric determination of participants to succeed. Nothing can prepare you for your first Concurs in Tarragona, especially the size of the largest towers, the sheer number of people involved and the risk they are taking as a group. One after another towers go up, and some come down like factory chimneys, when the mood changes from excitement to anxiety. Stretcher bearers come running in and people young and even younger are taken away in a fleet of ambulances that wait ominously outside

for business. It’s a sobering reminder that this can be a dangerous sport and the stakes are high. The hours pass quickly and Terry and I by mid afternoon are exhausted and we go. Outside the sun is still shining and whil;st we walk to try and find a quiet place to have a beer we passed many people with slings on their arms, neck braces and some being pushed in wheelchairs. The wounded from the days activities. This would not be allowed in the UK, we are risk adverse (except Brexit which is just stupid!), but your Castellers tradition must not change, you must hang on to the danger, it teaches us so much about ourselves and how we can depend on each other. 2019, Florence is still living with her boyfriend and Charlie is now at University in Bristol, on the opposite side of the UK. Florence wanted to go to Barcelona for a weekend with her man but he didn’t want to, so instead Charlie and Flo went together. Whilst there they made friends with some locals (Paraguans, Catalans and others) in Carrer Blai. Facebook details were shared and promises of keeping in touch were made. On returning home Flo learned that her boyfriend wanted to finish their relationship, her world turned upside down and she moved back in with mum and dad. But, Flo had the details of the group she met in Carrer Blai, particularly Juan. I’ll keep this brief. Flo now lives in El Raval with Juan and is teaching at an international school in Barcelona. And all because of the Cargolins and Castellers in your great city. Thank you, thank you so much for the experience, for your hospitality and for your influence, we are all eternally grateful. And Terry and I are looking to move nearby in the autumn of 2020, so with any luck we’ll be building towers with you soon!

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 61

Clixé d'activitats

Encara no coneixíem El Temple de Tots els Temples, “La Closca”. Ens n’havien parlat meravelles, però fins que no ho veus, no t’ho creus... Fèlix, Néstor, Mateu i Pol

La nostra arribada als Cargolins

eus ací que ens han demanat que expliquem la nostra arribada a la colla en aquest article per a Peus Negres, i aquí ens teniu escrivint la nostra acabada d’estrenar història cargolina. Tot va començar per una qüestió de diners, com no podia ser d’altra manera. Després d’un divorci «a la italiana», a casa necessitàvem un/a company/a de pis que ens ajudés amb la cuesta de enero… y la de todos los meses. I aquí va arribar la Marina. Casualitats de la vida o potser no. La Marina buscava una habitació per llogar, i a nosaltres ens hauria anat de perles que vingués al Walden. Ens vàrem trobar tots plegats per parlar-ne mentre sopàvem. No cal ni dir que la Marina va fugir quasi espantada només de pensar d’haver de cohabitar amb quatre carcamals testosterònics. Va sopar bé, però, o això

espero. El cas és que la Marina va ser molt ràpida, i abans de marxar, va dir: «Bé, ja et diré algo de lo del pis, però sapigueu que, quan vulgueu, esteu convidats a venir a provar de fer castells», i allà es pot dir que es va plantar la llavor. Va ser cap a finals de març o principis d’abril que vàrem venir a assajar. El primer dia, donant voltes en cotxe entre edificis industrials, crec que el Mateu em va comentar «papa, no crec que sigui aquí…». Però sí, era allà, i déu-n’hi-do: un tros de nau que espantava, amb tot l’equipament per fer castells, una xarxa que feia sis per sis metres i quatre d’alt, un rocòdrom, un projector amb els organigrames dels castells que havíem d’assajar, una moderna app amb una tablet on apuntar-se i planificar, i una cap de colla que fotia uns crits en plan sado que et pugen els colors! És clar, més tard també coneixes les go-

teres, els «processats» dels coloms que entren a fer-hi nit repartits per tot arreu, les fitxes negres* que pesen com un mort i el «transpalet» que les eleva exactament zero centímetres. Ah! I aquella sensació, ja entrada la tardor, que no sabries definir amb precisió, en la qual se t’entumeixen els dits i se’t tallen els llavis… Espera, ja ho sé, el fred pelon que hi pot fer a la Nau! Allò era, però, el menys important. Aquell primer dia, allò amb què de veritat vàrem al·lucinar va ser la colla. Hòstia. Vuitanta o noranta ànimes (a vegades més, si hi ha sort) de totes les edats, gèneres i colors, que es coneixen pel nom i l’alçada exacta. Els cargolins estan dissenyats per construir castells espectaculars, colze a colze, peu sobre espatlla, o galta contra maluc, si fa falta. Se sostenen mútuament per anar sempre una mica més enllà. I mentrestant, i durant el camí, que diuen que és el que importa re-

*fitxes negres. Recordo clarament com fins a l’estiu jo encara pensava que allà hi havia gat amagat, i que potser els Cargolins eren algun clan endogàmic espluguí: hi havia un munt de gent amb cognom «Fitxa-Negra», que per altra banda és altament inusual, i el meu instint em deia que alguna cosa no quadrava quan la Susa llistava els troncs i apareixia aquell cognom repetidament, però en rostres diferents. Fins que un dia jo també vaig passar a «necessitar» ser un «Fitxa-Negra», i la veritat va ser revelada sota els meus peus. Per cert, aquella sorpresa seria més tard superada per una altra il·luminació, la novatada de fer-me anar a parlar d’assegurances de cotxe amb el Natxi, que just després aprofitava per fer-me saber que de cotxes, cap ni un, però que ell es casca trenta quilòmetres de bici per poder venir a assajar! 62 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

alment, aprofiten per conèixer-se, xerrar, menjar, beure unes cerveses i conviure en una colla. Tenim alts i baixos, és clar, però a la colla mai falten les ganes de millorar fent castells, de gaudir de tot i de tothom, de ferhi amistats o famílies. És cert, tenim algunes bronques, però moltes més riallades. Podem viure el món dins un altre món. I dels que ja no en queden gaires, malauradament, que potencien al màxim la nostra humanitat, en lloc d’aïllar-la o digitalitzar-la… Però això ja són figues d’un altre paner. No va ser fàcil, tot s’ha de dir. En el nostre cas en particular. I no tant per la colla, sinó pel fet de ser un adult amb tres nens petits que amb prou feines han fet una pinya algun dia a la plaça del poble. Un poble que a més a més és a l’Empordà, i no pas a l’Alt Camp. Les hores tardanes dels assajos, acabant passades les deu del vespre i havent d’aixecar-se i aixecar-los l’endemà per anar a l’escola. Fot-li imaginació i prepara sopars de tàper que es puguin menjar semifreds. Tingues les camises d’assaig, les faixes i els pantalons elàstics a punt i més o menys nets cada dos dies. Troba les camises per al cap de setmana, i a veure d’on trec jo ara quatre

pantalons blancs. «Nens, on dimonis hem deixat els cascs? Merda, ja n’hem agafat un que no era el nostre!» I amb tot això, que els nanos s’ho passin bé, perquè els valors de la colla els aprecies sobretot sent adult. Un nen de sis o vuit anys prefereix lògicament passar la tarda jugant a FortNite, veient Lady Bug, saltant al parc o fent Legos que no pas l’esforç de dues o tres hores aprenent a ser acotxador o a fer de dos. En aquells moments encara no hi havia colònies, ni tornejos de futbol intercastellers, ni coneixement que existia El Temple de Tots els Temples, àlies el local social de «La Closca». Al tercer o quart assaig per fi vàrem poder anar-hi. De la Closca ens n’havíem imaginat meravelles, però fins que no ho veus, no t’ho creus. Un local per als cargolins, amb futbolí (mare meva, quins vicis), futbol projectat a pantalla completa, retransmissió de les diades amb esbufecs i aplaudiments, una barra amb cerveses a un euro (ara un i mig, com pugen els preus en pocs mesos!), partides de cartes, converses filosòfiques als porxos, Halloweens de canalla espectaculars, arrossades encara més espectaculars, reverencials fins i tot, i festes i celebracions que sepulten la vergonya a base de cabarets, bodes «maciàniques», i decorats increïblement treballats i fets a mà per artistes cargolines i cargolins. Arriben les primeres diades, on no només hi anem a fer pinya, sinó on també coneixem el món casteller i, de pas, nous pobles i places, i aprenem a cantar temazos tan hooligans-cargolins com els que ens posen des dels seus comptes a Tik Tok o a

Instagram la nostra canalla en els viatges en autocar. Neix també aquell punt addictiu de tècnica i competició i de creixement com a colla. En poc temps, el Néstor i el Mateu comencen a fer pilars —el Fèlix ara per ara escalfant motors i prenent mesures, tot i que ganes de pujar segur que no li’n falten! La resta ja la coneixeu. Heu vist com el Fèlix s’escola cada cop més àgilment entre les cames mentre suem a la pinya. El Néstor, al llarg d’aquests mesos, ha vist les estrelles: després d’una Santa Magdalena in extremis i pilars aixecats i castells de set, ha retrobat un protagonisme que com a germà mitjà era difícil d’imaginar. El Mateu ha demostrat ser un grimpador nat. De petit ja apuntava maneres. En són testimonis els arbres i fanals dels parcs on corria quan tenia quatre anys. I els veïns circumdants amb els seus xiscles d’esglai, també. El Mateu, però, encara ha d’acabar de fixar posició i afició… I el Pol definitivament s’ha adonat que el terme jove fa referència a l’esperit, però que no fa cap mal posar-se doble faixa per no acabar amb l’esquena arruïnada en quatre assajos… Veurem què ens depara el futur. La colla ha de créixer, i tots nosaltres dins d’ella. La canalla és clau, i ha de disfrutar mentre aprèn, es motiva i pren el relleu. A la canalla l’ha de guiar els i les qui ja fa dècades que són cargolins. Moltes gràcies a totes i tots, a la tècnica i a la direcció, als grallers, als caps i als taps, als pinyeros i als tronquetis. Ens heu acollit com mai ningú no ho podria haver fet. Avui i sempre Cargolins, alegria, pit i amunt! TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 63

EstatĂstiques

Alguns novells del 2019 a) Quan i com vas entrar a la colla? b) Quina va ser la primera diada? c) Quina impressiĂł vas tenir de la colla? d) Com veus el nostre futur? e) Quin castell tâ&#x20AC;&#x2122;agrada mĂŠs?

Peus Roses

H La Ivet

Marc

a) GrĂ cies a la famĂlia, que ja fa temps que hi ĂŠs: vaig comenĂ§ar com a espectador i em va agradar b) Amb camisa, a Sant Just, perĂ˛ ja feia que havia vingut a diades i a sortides com Laudio amb samarreta c) Des del primer dia molt bona, una gran famĂlia d) Espero i desitjo que molt bĂŠ, sempre sâ&#x20AC;&#x2122;ha de ser positiu, desprĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;un any molt complicat e) Qualsevol castell, tots tenen un esforĂ§ darrere i hores de assaig, perĂ˛ mâ&#x20AC;&#x2122;agradaria poder gaudir i participar dâ&#x20AC;&#x2122;un de 8... I desprĂŠs un de 9!

Ildefonso

a) HacĂa aĂąos que os conocĂa y habĂa ido alguna diada, pero hace dos aĂąos que me puse la camiseta y me metĂ en la piĂąa porque me animaron dos amigos que estĂĄn en la colla hace muchos aĂąos b) La meva primera diada va ser a Sants c) La impresiĂłn de la colla fue magnĂfica, mucha colaboraciĂłn y personas muy muy amables... d) El futuro lo veo muy bien... Porque no va a tener futuro! e) No sĂŠ quĂŠ decirte, prĂĄcticamente me gustan todos sin excepciĂłn ninguna f) Venga, un saludo, cualquier pregunta aquĂ estoy đ&#x;?&#x152;đ&#x;&#x2122;&#x2039;â&#x2122;&#x201A;

Lâ&#x20AC;&#x2122;Aritz

Masha

a) Vaig entrar perquĂ¨ mâ&#x20AC;&#x2122;agradaven molt els castells i vaig decidir intentar-ho b) La meva primera diada va ser a Montserrat c) La meva impressiĂł quan vaig arribar va ser molt bona, ja que tâ&#x20AC;&#x2122;acullen molt bĂŠ quan ets nou d) El futur de la colla el veig bĂŠ mentre la gent sâ&#x20AC;&#x2122;hi impliqui i sâ&#x20AC;&#x2122;esforci a fer-ho bĂŠ e) El castell que mĂŠs mâ&#x20AC;&#x2122;agrada que la colla fem ĂŠs el 3de7, ja que el veig molt maco tant vist des de fora com de dins estant!

a passat un any del darrer Peus Negres i no sabem si el 2019 hem fet gaires castells, perĂ˛ de castellers i castelleres, un bon munt! I que no sâ&#x20AC;&#x2122;acabi lâ&#x20AC;&#x2122;alegria! La primera dâ&#x20AC;&#x2122;arribar va ser la petita Ivet, el 25 de juny, filla de lâ&#x20AC;&#x2122;Ana i del mĂŠs petitĂł de tots, en Dani Figueras. La famĂlia cargolina no va trigar a continuar creixent, i el 31 de juliol, desprĂŠs de viure les festes de Santa Magdalena a la panxa de la mare, va decidir sortir lâ&#x20AC;&#x2122;Aritz, que ens deia: ÂŤSĂłc molt llarg 51,5 cm (com el meu pare) i vaig pesar 3,600 kg, i estic desitjant venir a coneixeus! Descanseu molt i ens veiem ben aviat! Vaig a fer una becaina...Âť. Entre Santa Magda i Sant Mateu, en Mateu i la Carlota van veure com naixia la ClĂ udia un bonic 3 de setembre i, aixĂ, augmentava la famĂlia cargolina. Una mica mĂŠs endavant, passades les Festes de Tardor de Sant Just, un dimecres 6 de novembre al matĂ va ser el torn de la June, filla de lâ&#x20AC;&#x2122;Helena Conesa i en Joan Mora. I, finalment, el 18 de desembre va nĂŠixer la LucĂa, filla del Fer i de la Natalia. Per molts anys! I no ens volĂem descuidar de les noces de la dĂ¨cada: en PĂ¨pins i la Irene foren feliĂ§ment casats per en MaciĂ per les glorioses festes de Santa Magdalena amb gran joia regalimant per les orelles de tots els assistents. Que Jaume Barri us beneeixi!

La ClĂ udia

Jair

a) Vaig entrar al febrer quan els meus pares em van ensenyar fotos i vĂdeos dâ&#x20AC;&#x2122;unes diades, em va agradar i vaig anar-hi de seguida b) La meva primera diada va ser al Poble-sec c) Lâ&#x20AC;&#x2122;acollida i el bon tracte que vaig rebre va ser la major impressiĂł en entrar a la colla i va ser un dels motius per continuar a la colla d) Veig un futur brillant: seguint donant el mateix que es dĂłna ara tindrem un futur meravellĂłs e) Mâ&#x20AC;&#x2122;agrada fer el pilar, perquĂ¨ va ser el primer castell que vaig poder fer en una diada 64 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

La June

La LucĂa

Joia infinita

TEMPORADA 2019 PEUS NEGRES 65

Cargolins a Montserrat Foto: Manel Tineo

Matatemps

Per Senkreu

Horitzontals. 1. Són ben bones si són braves o dins de bosses. Element d’un conjunt o adverbi per introduir-ne de nous. 2. Si la merla és com aquesta, aniràs ben torrat al niu. Tendència a passar de la solució menys concentrada a la més concentrada. 3. Fer unes tapes per tapar la gana. ..., que és bo! Clor. 4. Abaixarien el cap de vergonya vil. En Gógol ha perdut definitivament el cap. 5. El lladregot va fregar la llàntia del gènit i es va casar amb la princesa. Ens fotrem un fart d’emetre sons explosius del pit i la gola demostrant joia viva i sobtada. 6. Molt professional. Són meitat oncle, meitat pollastre, germans del padrastre. 7. Les torres s’entregiraran i giraran i finalment es torçaran. Associació d’Indústries Tècniques de l’audiovisual Espanyol. 8. Esplugues. Una creu. Europa. Antiga capital del Pallars Jussà. 9. Te’l fotrà el Cardona si no pagues els pollastres. Això és el que fan al gym when they say they are fent exercici. Te’l pots posar a la calçotada per mirar d’evitar empastifar-te tot. 10. Noies de la tribu preromana de l’actual Osona. Comença a trallar. La més llargaruda. 11. Li falta la g per poder fer la paleta de colors completa. D’on venen els santjustencs. Incursió en territori enemic per rapir béns i persones. 12. Si el foc és d’aquest farà un castell, també. Una secta desordenada. 13. Grup de rèptils que mantenen trets força primitius, amb dues fosses temporals completes, un ull pineal desenvolupat, vèrtebres amficèliques i mancats de penis. Et crida. 14. Tornaveus. Afany, design vehement. Un lloc desert i devastat. Verticals. 1. Un porro que esclata. Aniré a la Closca a fer que les pinyes estiguin a punt per ser cantades. 2. Donaré la primera escomesa. Que lubrica. 3. Classificacions en tipus. En Ton és un desordenat. 4. Salutació al capdamunt del castell. Relatiu a la icterície. 5. Sortidors de cervesa. Una mena de tornado. 6. Una mena de flauta de vuit forats. Lèsbica. 7. Sodi. Mortadel·lo. Fan, originen, infanten. Gairebé fan cent. 8. Una pinta al vent. Una borratxera alada. Els caps de policia al wild wild west. 9. Tenint

somnis de castells elevats. Que no està malalt. Quin mal! 10. Sa magestat el salari mínim. Pronom nord-americà. Autopista to Hell. Tallament d’arbre. 11. Retrates un castell perquè no mori mai. 12. Si la gralla el té massa alt t’esbotza els timpans. Allà on podem anar a parar tots quan serem grans. Et crida. 13. Atacar, venir abrivadament contra algú. Conjunt d’espais celestes o òxid d’etil. 14. Cereal que a casa donàvem als moixonets per menjar. Percebéssim pels sentits.

Solució

A reveure!

66 PEUS NEGRES TEMPORADA 2019

Vosaltres també hi éreu. La revista és vostra.

CASTELLERS D’ESPLUGUES www.cargolins.cat cargolins@cargolins.cat 650 946 159

VINE A LA COLLA! Assagem el dimarts i divendres 20.30 a 23 h a La Nau Àngel Guimerà, 191 Esplugues de Llobregat

T’hi esperem!

Foto: Ton Gasull