Cartes entre Toldrà i Capdevila

Qualsevulga de les nostres lletres estiuenques és tan densa, tan suggeridora, tan pletòrica de contingut, que, ara mateix, pensava que per a comentar complidament aquestes admirables composicions literaries que ens bescanviem, caldría anar augmentant progressivament llur gruix, fins el punt de veure-ns obligats, en un breu termini, a lliurar-nos mútuament veritables volums de lletra manuscrita, que, després, convenient relligats, podríen fer el seu goig en un lloc d’honor de les nostres biblioteques.

Quantes i que belles coses podríen aprendre-hi els nostres fills i fins els nostres nets!

Eduard a Manuel, 26 de juliol del 1931

-1-

Espero les vostres lletres. Cada any que passa, mon car Manuel, serveix per a fer mes delitosament bona la vostra amistat. No sigueu, doncs, avar, de dir-me tot el que us passi pel magí, tan si és seriosament, com en broma; això m’és igual.

Eduard a Manuel, 22 de juliol del 1929 Es absolutament inútil el vostre prec de què us escrigui llongament i esplícitament. Ja sabeu de cada any que la llargada no m’espanta i que la sinceritat és en mí, quan us escric a vós, una norma.

Manuel a Eduard, 25 de juliol del 1929

-2-

Sr. Director de “La Sardana” Ciutat, 21 des. 1921 Molt Sr. meu i amic: Acabo de llegir les lletres que m’han deixat a casa. No tant sols no hi tinc cap inconvenient, sino que em sentirè molt honorat en veure publicada la sardana “Lluna plena” en la simpàtica revista que dirigeix.

Mil mercès! Crec que no els farà falta un exemplar cregut de que faràn ús del que vaig donar a l’Esbart Català.

Manin sempre al que es bon amic Eduard Toldrà NB. Puc donar-li ja el títol de la sardana que escriuré per a la festa del 15 de gener a l’Esbart. Es dirà: L’hereu i la pubilla. ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca 170 Interior Ciutat, dijous (1925?)

Amic Capdevila: Les coses no son ben bé com ahir crèiem. No se sap si en Garreta vindrà a l’assaig. Solament se l’ha convidat a assistir-hi de manera que hom no sap quin determini pendrà l’il.lustre empordanès.

Fèm una cosa. Si vé jo li demanaré hora per a la tarda en nom vostre (Alerta! M’he descuidava de dir que l’assaig serà al matí). Aleshores vos podríeu venir a casa havent dinat i jo us diría com hem quedat amb ell. Tot això naturalment, si ell vé perquè si no vé no haurem fet rès.

Fins dissabte, doncs, que espero veure-us a casa, vostre bon amic Toldrà ***** Senyor Manuel Capdevila Mallorca 170 Interior -3-

Ciutat, dijous 30 juliol 1925 Bon amic Capdevila: Em fa engunia de dir-vos el que us tinc de dir. És que demà no podré assistir a la lectura del vostre enamorat estudiant.

Em fa engunia i em fa pena perquè acabareu per començar a malpensar de mi i això seria deplorable.

Vos que tota hora em demostreu tant d’interès per les meves coses, us heu de veure tant mal correspost!

En veritat us dic que m’hauà agradat molt assistir-hi però no em resta mès que esperar la meva tornada per a conèixer aquesta vostra comèdia.

A Cantallops m’enduré la història i els quatre contes i els llegiré amb tota la calma i us en diré desprès, per carta, el que me’n sembli.

A reveure, bon amic, i no sigueu massa rigoròs en comentar la meva no assistencia a la reunió de demà.

Cordialment vostre Eduard Toldrà ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Ciutat, 31 de juliol de 1925 Car amic Toldrà: Us escric a màquina i no sè per què. Es un acudit que m’ha vingut. Si és que no us plau, dispenseu-m’ho.

He rebut la vostra lletra d’ahir. Tanmateix sou curull d’injustificades temences! Per dir-me que avui no podíeu venir, no calien tants preàmbuls ni tantes explicacions. Mentre no sigui la causa de la vostra absència cap contratemps de salut de vós o dels vostres, tot el demés són trons. Demés, em feu ben poc favor al suposar-me tan malpensador i poc considerat! Em sap greu que no hi sigueu, simplement perquè no podré coneixer, de moment, la vostra opinió, cosa que no cal dir si m’interessa. Altrament, no tenia cap intenció d’encolomar-vos el meu “estudiant”, si us plau o per força. Estem entesos?

Nogensmenys, suposem que m’heu fet enfadar i que tinc intenció de castigar-vos.

Doncs bé: el meu càstic consistirà en venir-vos a donar la llauna a Cantallops el dia 22 d’agost. M’explicaré: he hagut de modificar la data de les meves festes, que seran, ara, del 17 al 31 d’agost. Aprofitaré aquests 15 dies per fer una “tournée” per Sant Feliu, Palamós, Palafrugell, Castelló d’Empuries (En Blanc mai em calla sol.licitant una visita) i encontorns. Això acabarà amb una estada de tres o quatre dies a Port de la Selva. Si el meu plan no es modifica, el dia 22 és l’assenyalat per arribar-me a Cantallops. Com que us conec i sé que no acostumeu a dir les coses per “semblar” gentil, ans bé ho sou verament, vaig creure en la sinceritat de la vostra invitació de 8 dies d’estada a Cantallops. Sigui com sigui, ja veieu que no en faig abús, essent així que ho redueixo a un dia. Em sembla que em provaran aquests 15 dies de canvi d’aires i, a més, vui coneixer coses noves, i bones, sembla.

Una afectuosa encaixada per el pare de la Ciseta i marit de la Mariona.

M. Capdevila ***** Senyor Manuel Capdevila Mallorca -170 -4-

Barcelona Cantallops, 5 agost 1925 Car amic Capdevila: El dissabte vaig rebre la vostra lletra i fins avui no la contesto.

El dissabte tenia una feinada extraordinaria en arreglar les coses; el diumenge vàrem venir (amb un pet de tramontana que donava gust) i dilluns i dimarts no era possible escriure perquè ha estat la festa major d’ací, i calia estar pels forasters i per a fer el vermout i per a anar a plaça a sentir les sardanes (hem tingut els “Peps” de Figueres) i totes aquestes i d’altres coses propies de la festa, feien que no us poguès dir tot el content que em va posar la vostra carta. Veniu en bona hora cap aquesta contrada esquerpa i ferrenya, i em penso que no us en penedireu. Però, no vingueu per un sol dia, això ès excessivament escarrancit! Vingueu sense contar el temps, sense mirar el rellotge ni el calendari. És aquesta l’única manera de venir.

Ara no tinc gaire temps d’escriure, son les tres de la tarda i està per passar el correu que es un home que ve a peu de La Junquera amb una bossa penjada a l’espatlla, dintre de la qual ( de la bossa vui dir) hi porta l’escassa correspondencia. A éll, doncs, haig de donar aquesta carta d’aquí a uns moments.

Un altre dia ja us escriuré amb mes calma; avui ho faig així depressa per no deixar passar un dia més.

Em resta nomes donar-vos una idea del que us cal fer per a venir aquí el 22.

Primerament anar a Figueres. Un cop allì demanar pels autos d’En Lluis que van a La Junquera. En surt un a les 11 i un altre (em sembla) a les 3 de la tarda. Us recomano el primer.

Agafeu aquest auto i demaneu que es pari a Ca’n Cuartos. Allí baixeu i allí trovareu una tartana amb en Toldrà que us esperarà per a portar-vos a Cantallops.

Naturalment que per què en Toldrà us esperi caldrà que previament li escriviu el dia i l’hora exacta que agafeu l’auto a Figueres. Adeussiau, espero les vostres noves.

Una bona abraçada de vostre bon amic Toldrà ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 6 / 8 / 1925 Amic caríssim!

Aquest magnífic paper Guarro damunt el qual escric aquesta lletra, ja us donarà a entendre que és feta al despatx (és el paper de les cartes de compromís; jo, però, el gasto sovint, perquè m’agrada molt). Dic això per donar-vos a entendre que la feina no és molta. No es tracta doncs, de què contesti la vostra lletra d’ahir tan ràpidament, amb cap finalitat alliçonadora, ans bé trobo molt natural que vós trigueu un xic més a contestar que no pas jo, essent així que jo agafo la ploma amb la mateixa facilitat que vós l’arquet (fixeu-vos que he dit facilitat i no pas encert... Què més voldria jo!).

Passem, ara, a la veritable contestació, llest el preludi.

En primer lloc, cregueu que jo, pel meu gust particular, no us regatejaria pas els dies d’estada a Cantallops. Si jo venia i m’hi trobava bé, hi romandria tot l’estiu, sense rellotge ni calendari. Però, amic; i la moral? Sempre m’ha plagut més el berret que la gorra. I és xocant de constatar que en la mateixa lletra en la qual em pregueu de venir més dies, em digueu ja car amic! Plasenteries apart, haig de confessar-vos que em poseu en un compromis: si fóssiu solter i tinguessiu una casa a Cantallops, vostre, ens entendriem molt aviat. Mes jo no puc saber el moment precís en el qual començarà -5-

d’ésser inoportuna la meva presència, si nó a vós, als altres. Us proposo la solució següent: adjunt trovareu el plan de festes que jo havia acordat. Estudieu-vos-el.

Observareu que els dies 15 i 16, 23 i 30, que són de festa, vui ésser a Barcelona; això és imprescindible (ja que deixo la xicota dues setmanes, almenys vui estar per ella els dies de festa. Altrament s’avorriria massa). També és imprescindible un dia d’estada a Castelló, per fer content en Blanc. La passada a Sant Feliu pot deixar-se pel final, per tal com serà millor que parli amb en Garreta després d’haver-vos vist a vós. Tot el demés (Palafrugell, St. Sebastià, La Escala) era per passar temps. Pel que es refereix a Port de la Selva, també és bastant elàstic, però em plaurà d’anar-hi, sinó 6 dies, 4. Girona no ho conec i voldria esser-hi, també, un dia.

Doncs bé: tenint en compte aquestes donades (abans, dades) feu-hi vós mateix les modificacions que cregueu escaients, però sense ésser massa egoista, és a dir, situantvos una estona dintre vostre i una altra dintre meu. Cal tenir present que surto sol i puc fer el que vulgui. Espero, doncs, i això una mica aviat, la proposició vostra, per tal de veure si puc aprovar-la o si haig de retallar-la.

Us participo que la lectura de “L’estudiant” va anar bé. Estic content de l’èxit.

Us adjunto un altre butlletí del “Niu Guerrer”, per si us sobra una estona i voleu llegir una tonteria.

El tercer número d’ ”Emporium”, ja no ha estat tan saborós com els altres dos. Es més manso i no fa riure tant.

Si per casualitat coincidís un dels dies que jo faig festa amb el concert que us dediquen a St. Feliu, aviseu-me, que hi aniré, mentre no sigui diumenge.

Res més per avui.

Records als vostres.

Salutacions les més corals.

M. Capdevila P.S. Gràcies per les instruccions! ***** Senyor Manuel Capdevila Mallorca - 170 Barcelona Cantallops, 9 agost 1925 Car amic Capdevila: Tantmateix en la vostra carta m’encolomeu una responsa-bilitat massa grossa. Que jo esmeni, que jo ficsi, el vostre itinerari, em veniu a demanar! Es massa! Es quasi com si em diguessiu que disposi de vos!

No em sento pas inclinat a emprar totalment l’autoritat que tant gentilment m’atorgueu. Nomès faré, això sí, donar-vos el meu consell, partint del principi de que us esteu més d’un dia a Cantallops.

Torno a insistir damunt d’això no tant sols per egoïsme, sinò també per a vos mateix, que si veniu per un dia, no fareu sino cansar-vos i acalorar-vos, sense arribar a tastar el gust d’aquesta terra, sense que el recort que us en quedi arribi a tenir una qualitat.

Un mínim de 3 dies sería una cosa mes enrahonada.

Ara bé. El meu consell després de meditar profundament el vostre pla de viatge es de que vingueu la segona setmana (del 24 al 30) i no la primera. En aquesta segona setmana hi he vist projectada una estada única al Port de la Selva. No us semblaria millor passar tres dies al Port i 3 dies ací? (Com es natural l’ordre no té importancia).

-6-

I aleshores el dia que sobra de la primera setmana (assenyalat per a Cantallops) no us agradaria emprar-lo, per exemple, a paladejar millor l’Escala i el bè de Deu de coses que hi ha per veure a Empúries? Be hi deveu pensar en Empuries, oi, al anomenar L’Escala?

I si l’arqueologia no es una cosa que us enterneixi, potser us plauria una anada a les illes Medes, per a la qual cosa només us caldria baixar a Torroella al anar de Palafrugell a L’Escala; de Torroella a l’Estartit hi ha 7 Km. que es poden fer a peu (jo els he fet) i de l’Estartit a les Medes quatre cops de rem.

Perdoneu si us aconsello coses que potser vos ja sabeu de memoria i les haveu refusades per poc interessants.

Un parentesi ara. Coneixeu alguna persona amiga a L’Escala? Si fos que no, us recomano des d’ara que aneu a veure un bonissim amic que jo hi tinc. Es diu Pere Ferrer, i es el principal propietari de barques de pescar, un gran negociant de peix d’aquell poble.

Es, sobre tot, una excel.lent persona, i no us costaria rés de trovar-lo; tothom el coneix.

Parleu-li de mi, i tindreu un veritable guiatge dels vostres passos per L’Escala.

Clos el parentesi, tornèm a la nostra questiò.

Estareu disposat a fer una rectificació en el sentit que us proposo de venir a la segona setmana per contes de la primera?

Espero que m’ho contesteu i em digueu el dia i l’hora exacte de la vostra arribada.

De venir al concert de St. Feliu, no hi ha rès a fer. Serà el día 13, dimarts que vé.

Massa aviat.

Em descuidava de dir-vos que a casa, tots estan encantats amb la vostra vinguda.

Aquesta es una casa, on la noble tradició catalana de l’hospitalitat hi ès viva de debò.

Adeussiau, amic.

Que la calor us sigui lleu. Per aci només ho és de mitja tarda per amunt. Avans, és d’una gravetat alarmant; la gent d’ací ja ho diuen:fa una calor de boig.

Saludeu a la vostra Concepciò i dieu-li que no pateixi pas per quan sigueu ací, que ja tindrèm cura a tractar-vos el millor possible. Vostre Toldrà ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 10 d’agost de 1925 Molt estimat amic i admirat músic, en els tres aspectes de compositor, director i violinista -no us dediqueu a cap altre, que jo sàpiga - : He rebut la vostra lletra d’ahir, pel contingut de la qual us remercio vivament. Sou, vós i el vostres, molt gentils.

Anant de dret al nostre afer, us faig avinent que abans de rebre la vostra lletra el meu plan havia ja sofert una modificació: figureu’s que la Ció se’m va indignar quan va saber que el dia 23 vindria a ciutat exclusivament per ella, trobant-me fora i havent d’entornar-me’n l’endemà...

Ha calgut - tan forta s’hi va fer - que fós fora del 17 al 29, sense interrupció. Al.lega que ja per ella retardo dos dies la sortida i n’avenço altres dos la tornada - això és veritat, - per tal com jo podria marxar el 15 i tornar el 31. Naturalment, aquest nou arranjament encara m’afavoreix.

Així, doncs, les meves festes resten definitivament distribuïdes de la faisó següent: Dedicaré el 17 a Sant Feliu de Guíxols, el 18 a Palafrugell i far de Sant Sebastià, el 19 a La Escala i Empúries, el 20 a Castelló, els 21, 22, 23, 24 i 25 a Port de la Selva i els 26, 27, 28 i 29 a Cantallops. El 26, a les 22 del matí, agafaré a Figueres l’òmnibus que m’ha -7-

de dur a Cân Quartos. Podeu donar-ho ja com a segur, essent així que si per una causa s’hagués de modificar la data, us ho escriuria des d’allà on fós.

Podeu observar que he decidit venir per quatre dies, en vista de què em dieu que tres és el “mínim” i no vui que pogueu titllar-me d’escarrancit. Demés, jo m’he fet el següent càlcul: un que n’hi posava jo, i tres que n’hi posa ell, fan quatre... No és raonable, això? Doncs deixem-ho així. (Ara allargo aquesta ratlla antiestètica).

Com que aviat ens veurem, no cal que m’extengui gaire. Només dues coses em cal, encara, dir-vos: que aniré a veure el vostre amic de La Escala -i us regracio la mercè d’haver-me’n facilitat les referències - i, segonament, que us haig de demanar una nova mercè -no em digueu que sóc un barra, perquè es tracta del “Foment” i no de mí. Es tracta (se m’ha escapat la repetició d’aquesta paraula. Dispenseu, fa lleig) de què jo tingui a casa, el més tard el dia 16, o sia la vigília de la meva partida, una lletra vostra en la qual em comuniqueu el que us hagi dit En Garreta, per tal de què jo estigui orientat a l’anar-lo a veure. Us puc avençar que sembla que dins el Consell Directiu hi ha una corrent favorable a allò que haviem parlat de “fer” una orquestra. Res ferm, però.

Adeusiau. Expressions a la família - i ho dic seriosament.

Sempre vostre devotíssim amic M. Capdevila ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca - 170 Barcelona Cantallops, 14 agost 1925 Car amic Capdevila: Escric depressa i corrents. Acabo d’arribar de St. Feliu i està a punt de passar el correu.

He vist i he parlat amb En Garreta. Us adverteixo que he fracassat com a diplomatic.

En Garreta està disposat - es clar - a admetre ço que vosaltres li oferiu, però no hi ha hagut manera de precisar rés. No obstant això, cal remarcar una cosa, i és que he comprès que a En Garreta no li faria gaire gracia l’audició d’obres seves orquestrals, per una orquestra “feta” per aquesta ùnica ocasió. No en protesta, però ja us dic que vaig veure - ho vaig veure clarament - que no li faría gracia.

Aneu a veure’l a St. Feliu i parleu-li vos mateix amb tota la franquesa d’aquest mon.

Ell us espera dilluns.

Tant depressa escric, que ja no em recordava de dir-vos que estic esperant veureus el dia 26. Torneu a escriure 3 o 4 dies avans!

Molts recorts als amics del Foment i a la Ció. Vostre, de cor Eduard Toldrà ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 2 setembre 1925 Amic Toldrà!

Vaig arribar a Barcelona, amb l’exprés, sense novetat.

-8-

Ahir al matí vaig anar a cobrar les 62,50 i em van ésser pagades sense cap dificultat (em van descomptar 0.10 ptes. pel segell mòvil que havia de dur el rebut!).

Vaig anar a casa En Serra. Ell no hi era. Era a tocar. Resulta que la cobla Barcelona és la que anirà a Olot i ells ja sabien que els havieu d’enviar una sardana nova. Va quedar tot perfectament entès.

Adjunt trobareu 100 ptes. Són les 50 que em vareu deixar i altres 50, part de les 62.40. De les altres 12.40 que resten, en rebreu 10 en un material que us plaurà més i us farà més servei que els segells de correu. No us dic què serà, per tal de donar-vos una sorpresa (!).

Les 2.40 les trobarem a Barcelona.

Arreglats aquests assumptes, em plau dir-vos que tots els que a Barcelona tenen algun interès per mí, els he trobat perfectament bons i sans i amb moltes ganes de veure’m.

Els presents de Le Perthus, varen assolir tan èxit, almenys, com el “Sol ixent”. Vaig renunciar a la part que em corresponia, i vaig atribuïr l’encert de la tria a vós (una mica) i a la vostra muller (la part principal). M’encarreguen, per tant, que us feliciti a ambdós, en la proporció escaient.

No cal dir que (és a dir, sí que cal dir-ho, i per això ho dic) que he tornat contentíssim de la meva estada a Cantallops. I que estic agraidíssim de la cura que tinguereu per fer-me agradable el meu sojorn aquí. Oi més, estic encantat d’haver fet coneixensa directa amb la vostra muller i amb la seva mare, les quals us prego de saludar de manera especialíssima.

Les rialles i ploralles de La Ciseta varen, també, encisar-me, i a fè que no sóc criaturer.

Saludeu, repeteixo, a les senyores Ciseta i Maria, i també als vostres cunyats.

Digueu-me si heu rebut tot el que us anuncio.

Una encaixada del vostre amic i devot, Manuel Capdevila P.S. En Quimet Serra va agafar, immediatament de la meva arribada a casa seva, la partitura de “La fageda” i es va posar a cantar amb molt entusiasme. ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca - 170 Barcelona Cantallops, 5 set. 1925 Caríssim amic Capdevila: Ho he rebut tot. La carta, els calès, i aquell magatzem de paper de fumar. Merci per tot. Això darrer va esser realment una sorpresa. Quan ho vaig veure, encare embolicat, no se’m va ocorre rés; no aixís la meva dona que va dir que li semblava tabac (No anava errada del tot; ja se’n cremava). Està molt bé, amic. Aquest hivern, a la Granja, ja tindré el gust de convidar-vos a cambiar el paper de les vostres cigarretes.

El que em dieu d’en Serra em va molt bé. Més val que la toquin ells mateixos la “fageda”.

Cel.lebro i cel.lebrem tots que la vostra estada a Cantallops us hagi estat agradosa; és el que es tractava de demostrar.

Que més? Ah, si. Que’l succès de les echarpes no ha fet mes que confirmar les nostres creences. Ho veieu, home, com els que som casats ja tenim una visió clara del que son aquestes coses!

-9-

El correu està per passar. Per això escric breu i lacònic. Per la por de que es presenti aquell home d’un moment a l’altre.

Per avui, doncs, adeu.

Recorts a la vostra Ciò.

Recorts també de tots nosaltres.

I una encaixada ben bona de vostre bon amic Eduard Toldrà N.B. = No hem pogut enviar encara el vostre impermeable; encara es a St. Martì. Un dia d’aquests ho passarà En Mallèn. No frisseu. Un dia de la setmana entrant el deureu rebre. I perdoneu. ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca - 170 Barcelona Cantallops, 9 set. 1925 Caríssim amic Capdevila: Fa uns quants dies vaig rebre la vostra curta i gerònica missiva. Està molt bè. No es pot demanar mes finor.

Ahir, que era la Mare-de-Deu de setembre, vaig esser amb la meva dona a Requesens, on s’hi celebrava la festa major. En tornar, a l’hora de sopar, vaig trovar l’altra carta, la llarga i capdevilesca. (Cap de les dues ha aparescut entre els papers arxivats) Anèm al grà. Em dieu que teniu ganes de coneixer la meva opinió sobre “L’estudiant enamorat”. No m’ho podieu dir mes oportunament perquè justament avans d’ahir a la tarda em vaig empassar la vostra comedia d’un sol glop.

Un advertiment previ. No oblideu que soc un músic, de manera que tot el que us digui es molt possible - i molt probable - que estigui lluny de la veritat, de la veritat crítica, ja s’entèn.

La meva opinió, doncs, es la d’un aficionat, i per tant podeu deixar-la entrar per una orella i fer-la sortir, tranquil.lament, per l’altre. I, com he dit, anèm al grà.

He trovat coses que m’han agradat molt, altres que no m’han agradat tant i no cap que no m’agradés gens.

Entre les primeres, poseu-hi el que els aficionats en diem l’argument. Això d’un noi que li agafa una bogeria per una noia que als seus ulls es una germana, però que, realment, no ho és, em va de primera; aquest truco de la veu de la sang em sembla un encert.

La trampa que pareu al públic per a fer-lo caure en la creença de que es l’Isabel la xicota que s’estima el Julià, ho trovo molt teatral i es veritablement el pinyol de l’obra.

Al meu entendre el principal d’una obra es que tingui un argument. Ja veieu doncs, que al vostre amic Toldrà, el principal li ha agradat.

Ara donèm un tomb. El principal - dèiem - es l’argument, però, per a que l’obra tingui èxit, per a que estigui bé em sembla que cal que l’argument llisqui amb naturalitat, o dit d’una altra manera, cal que la forma estigui tan bé com el fons fins al extrem que fons i forma, esperit i materia, fassin una sola cosa. Quan això arriba, el públic, que no analitza mai, disfruta al teatre veient una comedia, i no sap perquè; quan això arriba, l’obra agrada a intel.ligents i a profans, als crítics repatanés, i als botiguers honorables. Jo penso aquestes coses per comparació amb la música. Mozart ó Beethoven, per exemple, son cassos estupendos d’aquesta fussió d’idees i tècnica, d’artista i d’artifex.

I, encara seguim més enllà: per posar-vos un càs del que jo crec, de la fe que jo tinc en aquest artifex que ara acabo d’anomenar, imagineu-vos una idea, un tema de - 10 -

Beethoven en mans del maestro Guerrero (autor de l’hay que ver) i després suposeu-vos un tema de Guerrero (el mateix hay que ver) en mans de Beethoven; que creieu quedaria mes reeixit? Per mi, sense cap dubte, el segon cas.

Tornem enrera. Això jo ho veig clarament en la música. En les demes arts ho intueixo solament. Potser vaig equivocat perquè l’intuició no es reconeguda com un gran instrument d’afirmació.

Però, si la meva intuició no m’informa malament, - tornem enrera -, crec que en les comedies ha de passar igual, i crec, (per a concloure) que aquesta fusió es la que manca en “L’estudiant enamorat”.

Conhort inmediat per a que vos no us imagineu que us tinc per un comediograf inepte: Que aquestes coses costen molt de domenyar, que calen anys i practica. El poeta neix, diuen, i ja hi estem conformes. Però l’artifex no neix, que aquest si que es va fent mica en mica, amb penes i trevalls i amb experiencies continues.

En arribar aquí, amic Capdevila, he aturat la ploma i he llegit çò que us porto escrit.

He vist una vegada mes que no sé escriure, que les coses em surten a glopades i sense ordre ni concert i he vist... que encara no us he dit quines son les coses de la materia de l’ “Estudiant” que he trovat defectuoses. Ara ho veurèm: En primer terme i d’una manera global, al meu sentir de músic i d’aficionat, gasteu un llenguatge excessivament literari. Excessivament polit. Podríem dir - sense que això es pugui mai dir - que és massa perfecte. Fent excepció del teatre en vers, i del teatre de fantasia, (pierrots i colombines, ó titelles, ó fàbules etc) a mi em sembla que a l’escena els personatges han de parlar un llenguatge natural. Un llenguatge que sense esser una reproducciò exacta del que gastèm cada día, a totes hores, dongui la impresió de que ho és. Ací està la trassa de l’autor. Llenguatge el.laborat, sel.leccionat, però que no ho sembli; que no se li veigi la feina d’el.laboració, sinó que tingui l’espontaneitat de lo repentitzat. El vostre llenguatge - amic Capdevila - es molt bonic, de debò. Es ric, es elegant, es perfecte de sintaxi, i dona gust de llegir. Dona gust de llegir, però, potser, no donarà gust de escoltar damunt les taules.

Concretant, us diré, amb tota franquesa, que allí on trovo el llenguatge mes poc natural es en el diàleg del primer acte entre Julià i Isabel, en l’altre diàleg de Julià amb Mossen Blai, i cap al final de l’obra (Julià, Gloria).

Les xafarderies de les veïnes, en cambi, em van divertir molt i -sempre com llenguatge - els episodis del festeig del xòfer i en Titus amb la criada els vaig trobar quisap-lo bé.

Deixem ja en pau el llenguatge. Dues coses em van cridar molt l’atenció de la trama, del desplegament de l’acció, millor dit. La primera, que per a arribar a la revelació final de la Gloria a en Julià, se us va ocorrer que al començar la comedia els majordoms siguin tan boca-molls que ho cantin a en Titus. No us sembla que es podria trobar un desllorigador mes escaient que aquest? Us confesso que al començar la comedia, no sabia pas què havía de venir, però em va fer un xic de mal efecte veure com els pares feien sabedor d’una cosa tan important a en Titus. (Recordeu sempre que no soc un crític, que soc un modestíssim espectador assegut en una butaca!!).

La segona cosa que em va cridar l’atenció, - potser encara mes - es el contingut de la conversa de Julià amb Mossen Blai. El xicot explica amb una gran vehemencia i desolació el que li passa. Em sembla molt bé; no n’hi ha per menys. El que no comprenc tan clar, es l’actitut del capellà. A aquest li feu pendrer amb una gran seriositat la semiconfessió que li fa En Julià, tanta seriositat, que li recomana com a únic camí possible la de fer-se capellà. I, a vos us convé que el noi accepti, i, naturalment, accepta.

Per mi (pobre de mi, en quin tripijoc m’he ficat!) ni Mossen Blai, ni cap capellà, ni cap altra persona encara que no porti sotana, s’ha de pendre tan en serio les lamentacions d’un xicot enamorat i desesperat del seu amor. Aquests desesperaments d’en Julià, son tipics en el mon; tots els amors impossibles fan fer, als seus respectius - 11 -

herois, una serie de coses agafades pels cabells; tots criden i gemeguen i es convulsionen. Això es tipic, però també ho és, em sembla, que ningú en fa cas.

De manera que jo, francament, trovaria mes humà que Julià expliqués el seu penar i el seu sofrir a algun altre personatge (ó fins i tot al mateix mossèn) i que aquest se li posés, com qui diu, a riure i li digués: Tira home, això son falornies; ja et passarà! Això rai, ja en trovaràs mes que no en voldràs de xicotes que t’agradin. I aleshores, que en Julià es desesperés més encara i que a ell tot sol, se li ocorregués fer-se capellà, ó anar a cassar feres al Africa, o cercar coral a Ceilàn, o fer-se del Tercio.

Vos feu el que volgueu, i us ho respecto, però jo, Eduard Toldrà i Soler, de 30 anys d’edat, etc, etc, suprimiría absolutament el diàlec de Isabel i Gloria. Aquesta lliçò de festeig m’ha semblat el mes poc humà de tota la comedia. Crec, de bona fè, que en tot el mon no trovaríem una noia de 20 anys que donguès aquells concells a una de 15.

Prou, prou i prou.

Conclusió de conclusions: Una comedia amb un argument esplèndid, amb trucos i epissodis que fan molt bonic (els tres finals d’acte son molt encertats al meu gust), que modificant el llenguatge en un sentit d’humanitzaciò i naturalitat (especialment en certs passatges) donant un gir diferent a alguns episodis, i... potser, escursant lleugerament algunes escenes, sería una gran comedia, que donaría exit a autor i empresaris. Amen.

Perdoneu de tot, no feu cas de rès i maneu sempre a vostre bon amic de cor Eduard Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca - 170 Barcelona Cantallops, 16 set. 1925 Caríssim amic Capdevila: La vostra darrera carta (perduda) em va produir una impressió tota singular, que mai havia experimentada, i, perque no us haig de dir? una certa emociò al veure la meva modesta opiniò sobre “L’Estudiant” afinada amb la d’en Sagarra.

El mes singular de tot es un detall que a mi em va quedar al tinter. Us prometo dir la veritat: tambè a mi se’m va ocorrer que aquella comedia aniría mes encaixada en l’ambient de l’any seixanta! Vaig quedar lleugerament glaçat! Jo em fundava en que els marquesats semblen (encara que en quedin molts) una cosa poc actual i després no deixava d’encisar-me pensar en el bonic que fà, plasticament, damunt les taules, el vestuari de la època romàntica.

No us escric més per dues raons: la mes poderosa, per què no tinc temps (son les 3 de la tarda) i l’altra perquè estic cansat d’una llarga passeijada que he fet aquest matí per la muntanya.

Ah! He parlat amb Wolfram sobre l’homenatge Garreta. La cosa era complexe i dificil d’harmonitzar, però en fí, ho vàrem deixar tot arreglat; mes ben arreglat no podia pas quedar. Ja n’acabarem de parlar quan vingui, que ja serà aviat.

Recorts.

Una abraçada de vostre Eduard ***** (Postal) - 12 -

Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Santuari de la Salut, 24 de set. 1925 Amic caríssim, amic silenciòs, us envio una abraçada i us assabento de que el diumenge que vé amb l’exprés de la tarda, arrivarèm, si Deu vol, a Barcelona.

Vostre Eduard Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca - 170 Barcelona Barcelona, 25 abril 1926 (dibuix d’un vaixell transatlàntic, el “Cesare”, amb dues persones dient-se adéu ) Dinar de comiat ofert a Manuel Capdevila amb motiu de la seva anada a Buenos Aires pels seus amics Eduard i Maria.

Llista Entreteniments assats variats.

“Sole au Courbouillon” Conill amb pesols i escarxofes Pernil dolç i “foie-gras” Filet de vadella amb patates fregides Taronges i bananes Dolços de câ l’Esteve Riera Cafè, amb la seva copeta de cognac i un cigar Henry Clay Vi de Cantallops Xampany Codorniu (una ampolla) ***** Sr. Eduard Toldrà Aragó, 360 Barcelona A bord del “Giulio Cesare”, 11 maig 1926 Amic Toldrà: Aquest vespre arribem a Rio de Janeiro on tiraré aquesta lletra.

No més és per dir-vos que estic molt content del viatge: cap mareig, molt ben tractat, i menjat i dormit i distret.

Com que ha estat per mi una cosa tan nova, tinc moltes coses per explicar-vos, però ho faré des de Buenos Aires.

De moment acontenteu-vos amb saber que estic molt bé i que hem tingut molt bon temps tota la travessia; que porquejo bastant l’italià; que entre els passatgers il.lustres tenim el pare del futurisme, F.T. Marinetti, i el baríton Titta Rufo; que el mar de l’hemisferi Sur també es blau, i que plego perquè me’n vaig a sopar.

Molts records a la vostra muller, i una abraçada del vostre amic - 13 -

(per vós, s’entén) Manel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 12 agost 1926 Mon car amic: No us escric pas perquè tingui gaires coses per dir-vos, a menys que volgués tornar a parlar d’Amèrica. Us escric per escriure’us. (Es com allò de l’art per l’art).

Ara, que, posat a escriure, tant se valdrà aprofitar l’ocasió per dir-vos alguna cosa.

Primerament: el vespre que varem despedir-nos vaig romandre tot preocupat, de resultes de no recordar com dimoni en deien els italians del “caldo”. Vós havieu dit que era un mot estrany. Jo no vaig adormir-me sense trobar-lo. Comencí (empro aquest temps del verb perquè em fa molta gràcia; em sabria greu que us ho prenguessiu seriosament i creguessiu que he agafat manies) comencí, doncs, per recordar que, contràriament a la vostra tesi sobre l’estranyesa del mot, la primera vegada que vaig sentir-lo em va semblar fàcil de recordar per la seva semblança amb el mot català equivalent. (”Caldo”, evidentment, no està bé). Finalment, recordí el “brou”.

Immediatament em va venir a la memòria el “brodo” italià. Ja ho sabeu, doncs.

Interessant, eh?

Tinc la satisfacció de comunicar-vos que sols em recordo de l’Argentina quan penso en la inversamblança del meu viatge i arribo a la conclusió que jo no l’he fet. Si no m’he mogut de Barcelona! Tot allò que diu la gent: sembla un somni, etc., és ben veritat. M’he reintegrat a la meva vida normal i a les meves “antigues” habituds sense el més lleu esforç. Potser si hagués estat més temps fora m’hauria passat igual.

Suposo que en Canut deu haver vingut un parell de dies. Així em va dir que ho faria.

Ja deveu haver anat, doncs, a la Font den Galté, i possiblement a la de la Llanella. Ell deu encaixar-hi millor que jo en aquests llocs, encara que sigui “marista” (maritimista).

Fixeu-vos, però, que jo només vui dir que deu semblar que ell hi està millor que jo, que a mí prou m’agradava.

Que tal va anar la dormida a can Costa i el concert al Vendrell?

Ara torno a pensar en el que deia més amunt de la reintegració a la vida normal. Ha estat tan real aquesta reintegració, que a Buenos Aires i pel camí pensava: el cas és tornar a Barcelona, encara que hagi de festejar un parell d’anys més; val més festejar dos anys d’aprop que un de lluny. Doncs bé: amb la reintegració se m’han reintegrat també unes ganes boges de casar-me, com tenia abans i potser més que abans. Torna, doncs, a preocupar-me el com i de quina manera em podria procurar l’efectiu necessari. Ara, però, amb la salvetat de procurar-me’l aquí mateix.

Una altra cosa. No us estranyeu de rebre qualsevol dia una carta den Salvat, sense motiu aparent que la justifiqui. Si ho fa, serà perquè li varem explicar el perill que hi havia d’escriure-us, segons els comentaris que fèiem l’altre dia a casa vostra. En vista d’això us vol escriure, per desafiar el perill dels comentaris desfavorables que les seves lletres us puguin suggerir, segons la vostra teoria de saber coneixer millor a la gent a través de les cartes. Es, doncs, valent, el xicot.

Nom sé si devíeu llegir dies enrera, a La Publicitat, els comentaris den Bosch i Viola sobre les cobles Barcelona i Bisbal. Eren, si més nó, saborosos.

Com us va la lectura de les Cròniques?

En Roig i En Canals també van a París, per aprofitar la ganga. Ja comença a ésser una epidèmia això.

- 14 -

I no era aquest istiu que volíeu anar a Itàlia?

Plego, perquè m’ha arribat feina. Saludeu la vostra muller i doneu també records a la seva mare i a la Ciseta.

Adeussiau.

Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 12 agost 1926 Caríssim amic: Acabo de dinar. El moment no es pas dels millors per a escriure, ni per a fer rés. Però no vui deixar passar mes díes.

Jo volia escriure-us avans, però esperava rebre el número de “La Sardana”. Soc freturós (no es diu aixì?) de llegir l’article d’en Canut parlant d’en Llongueras i d’en Vives.

Si l’hagués rebut (no us faig cap retret i ho dic sense malicia) hauria tingut, em sembla, material per una carta llarga. I ho dic perquè en Canut, que va venir i va estar 24 hores amb nosaltres, me’n va fer un anticipo de paraula, i, realment, em sembla que es col.loca en una posició equivalent a la de’n Llongueras. Sinò que, completament al revès. No m’explico bé. Vui dir que tambè ell en fa un grà massa. En fì, no vui dir rès, primerament perquè no he llegit “La Sardana” i després perquè podria molt ben esser que jo hi afegis, encara, un grà més i ja seríen tres grans de massa.

Més val que parlem de la vinguda d’en Canut. Va arribar al mig dia (Va arribar a peu, pobre xicot, amb aquell sol que feia!). Aquella mateixa tarda varem anar tots dos a la font de la feixa (Us en recordeu que l’any passat hi vàrem anar amb vos?) i en tornant vàrem anar a la plaça - era día de festa major - a sentir sardanes. En Canut les va sentir i les va ballar amb una agilitat i un engrescament de primera clase. Va fer sensació entre els cantallobencs; cal a dir que s’hi va lluïr.

A la nit d’aquell día, en Canut va trobar una bona compensació a la soleiada que, desventurat, hagué de pendre’s al migdia. Es que va venir un home extraordinari a passar l’estona a casa. Aquest home es diu Ramon i és contrabandista. Va començar a contar-nos epissodis i facecies de la seva carrera, amb un llenguatge i amb una prosodia i amb una gracia que jo no sabria pas com ponderar-vos-ho. En fí, en Canut us en farà dos quartos quan us torneu a veure. No us descuideu de demanar-li.

L’endemà, després d’haver fet una altra passeijada a la muntanya, En Canut se’n va anar. Jo el vaig acompanyar fins a Figueres (jo vaig tocar al Vendrell al següent dia). A mi em va agradar molt tenir la companyia d’en Pellicer perquè es un xicot amb el qual un hom la passa bé.

No tinc més temps per a escriure. Aviat vindrà aquell home del nas vermell, que potser recordeu, a recollir les cartes.

No sé si sabeu que també soc penyorat per la meva assistència a Vallvidrera. Es fantàstic!

De demà en vuit, dia 20, tocaré a Barcelona. Ens veurem? Jo bé ho espero. Hi haurà concert al Tívoli a base de Costa, Plantada, Vendrell i un servidor. Jo tocaré el concert de Bach (el de 2 violins) amb en Costa i, a més, acompanyaré al piano 4 cançons meves, que cantarà l’Emili Vendrell. ¿Ens hi veurèm? Feu un xic de propaganda entre les amistats i ja us diré després per què.

Avans d’ahir vaig acabar una cançó. La poesia es d’en Carner. Es “La naixença d’un noi” (del cor quiet”) i va destinada a aquelles festes o sessions que us vaig dir que es preparaven per aquesta tardò, sota el patronatge del “Amics de la poesia”. Ara estic - 15 -

trevallant en un altre poesia del mateix volum: “O serena de la mar” i encara vui musicar “A muntanya”; la recordeu? Aixis després podré triar per a decidir quina anirà pels “Amics”. Adeussiau, Manel!

Un altre dia ja us diré mes coses. Us explicaré d’unes lliçons que donc de clarinet!!

Escriviu-me. Si veieu a En Canals dieu-li que espero proves. Recorts als amics de la Majoria i de la Minoria. Expressions a la Ció i a casa. Adeu. Vostre Toldrà ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 14 / 8 / 26 Car amic: Vaig rebre ahir, abans de dinar, la vostra lletra escrita abans d’ahir, després de dinar. Hom ho comentarà vis à vis el vinent divendres.

De moment, i perquè estessiu tranquil, us vaig fer enviar “La Sardana”. Vui fer constar, malgrat la vostra manca de malicia, que jo no tinc ara res que veure amb els lliuraments del butlletí, de manera que són els de la Majoria els únics responsables del retard. Em temo, però, que si els en deia res, fóssin capaços de contestar-me: si el Sr. Toldrà ens hagués escrit 2 ratlles comunicant-nos que aquests dos mesos se li havia d’enviar a Cantallops, nosaltres, sempre diligents, ho hauriem fet; però no hem pas d’endevinar la data en la qual cada soci surt a estiuejar! Nosaltres prou l’hem enviat el butlletí, però a casa seva, Aragó, 360... Jo aleshores hauria hagut de contestar que una cosa és un soci i una altra cosa és un soci notable, de la Minoria Selecta, etc.

Poso l’etcètera perquè, imprevistament, m’he allargat massa i en realitat no us escrivia sinó amb dugues finalitats.

De primer, per encarregar-vos que em feu la mercè de felicitar a la vostra muller, a la qual, i a tots els altres, us dic que per molts anys.

Després, us volia fer una pregunta. I us la faig. Vegeu: ja teniu on anar a sopar, divendres? Perquè trobo que podríeu venir a casa. I en realitat hi podeu venir encara que tingueu un altre lloc. La qüestió, però, és, evidentment, mal plantejada, puix que ara jo mateix puc contestar la pregunta dient que sí que teniu on anar a sopar. Es probable que tingueu i tot llocs per triar. Quin trieu? “Ecco la mia domanda!”

Advertint-vos que si baixessiu al matí i volguessiu venir a dinar en lloc de sopar, també ens entendríem. Hom, però, prefereix el sopar, no sé ben bé perquè.

I no us ofereixo la dormida - que potser és el que us convindria més - perquè no hi ha possibilitat.

Esper que em digueu quelcom d’aquest afer, aviat.

Salut i records Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 16 agost 1926 Caríssim Manel:

- 16 -

Tinc dues cartes vostres damunt la tauleta que us escric. Les acabo de llegir per segona vegada i ho he fet principalment per a refrescar el que en elles em dieu i contestar-ho degudament com es de llei entre persones educades.

Perfecte lo del brodo. No ès estrany que a mi em semblès un mot dificil de recordar perquè quan jo estudiava l’italià (1909) no sabía encara que cosa era “brou”. Benissimo!

No he rebut encara cap lletra d’en Salvat i, en veritat, m’agradaría. Ara que tot això del perill d’escriure’m potser és un xic agafat pels cabells. Vos mateix en podeu donar fè, oi? Mare de Deu, soc pas cap burot, em sembla!

Altra cosa. Sí que vaig llegir a la Publi la crònica del Sr. Bosch i Viola. Sí que era saborosa. Suposo que vos, com jo, vàreu trobar el major sabor en l’aire doctoral que el Sr. Bosch hi gasta. Altrament, en aquella crònica s’hi constata un fet veridic. I és que a l’Empordà els que tallen el bacallà son els de La Bisbal.

Endavant. Per a en Roig i en Canals, bon viatge i bon amusement! Dificil, dificil ho veig que En Canals em pugui enviar proves de París estant...

Nosaltres -vui dir el mènage Toldrà - teniem, efectivament, pensat anar a Italia aquest estiu, però el cambi de pis (el demènagement, ara hi vè bè) no sè si ho sabeu que ens va costar cap a un miler de pessetes. Afegiu-hi les cinc centes de Vallvidrera i m’haureu de reconeixer considerablement handicapat. (No ho diuen aixì?).

Acabo de liquidar la primera carta vostra, excepte un extrem del qual en parlaré mes endavant.

Anèm a la segona, rebuda ahir. La cosa s’anima. “...no m’extenc. Hom ho comentarà vis a vis el vinent divendres”. Son, aquestes, paraules vostres. A les quals jo responc: Hom creu molt dificil de poder fer comentaris perquè segons totes les versemblances (versemblances! quina parauleta per a escriure al car Juncadella!) segons elles, doncs, el divendres no vindrè. Ja no es fa el concert. S’ha suspès. Ha calgut suspendre’l perquè ha fallat el pinyol de la festa. Dient “pinyol” ja comprendreu que el que ha fallat ès en Vendrell. El divo se’n va a l’Havana -no sè si a cantar-hi cançons ò a comprar-hi terres. I s’embarca dijous. Per a abans de dijous no hi havia temps de propagar l’anunci del concert. S’ha fet, doncs, precis, renunciar-hi.

Conseqüencia: que el vostre generòs oferiment ha caigut en el buit. Es una llàstima!

Jo hauria acceptat molt a gust, i huríem estat una bella estona junts. De tota manera, moltes gracies, Manel! Queda una esperança més o menys remota de que abans d’escolar-se l’istiu s’organitzi una altra festa en substitució d’aquest concert. Veurèm. Ja ho sabríeu.

Passèm, ara, a “La Sardana” i deixeu que us digui tot seguit: - Teniu tota la raó.

Unicament que a mi em semblava - potser es una al.lucinació - que aquella nit d’en Canut i “El roserar” i les cerveses, haviem quedat que vos, com a particular amic meu que em sou, m’enviarieu un exemplar. És o no és al.lucinació? Tan se val! Si no ho fòs, què! Es tan facil distreure’s d’una petitesa aixi... Ja us vaig dir que parlava sense malicia i em faig fort en el mateix. En fi, prou nicieses.

Vaig rebre l’exemplar i vaig llegir l’article d’en Canut. La meva opinió (tot procurant retenir-me el meu grà de massa) es aquesta: Ben picada la cresta a en Llongueras. Mal elevada a la categoria de model suprém la producció sardanista d’en Morera. Equivocat el judici de les 4 sardanes d’en Vives. Intolerable la forma crítica de: “això es així i no de cap mes manera”.

Això us ho dic a vos, així, en una epistola d’istiueig. Vui dir que si ho hagués d’escriure en lletres de motllo naturalment que ho ampliaria. Si ho dic curt és perquè us escric a vos i vos ja m’entendreu; no perquè cregui saber opinar d’una manera cenyida, que això es dificilissim i està reservat a altres homes que no a mi. Ara, que per allargarho en un sentit de plasenteria se m’ha ocorregut una cosa caminant per aquests camps de Cantallops, que ara us transcriuré.

- 17 -

A saber: Imaginèm el comentari que a aquest article poden haver fet, in mente, les persones interessades. Jo m’ho imagino aixís: En Llongueras: Aquests sardanistes sempre es fiquen allà on no’ls demanen i volen esser mes papistes que el papa. Que saben ells de qüestions d’art!

En Vives: Si que se les prenen en serio les sardanes...! Però vaja... és la joventut.

Tots n’hem escrit d’articles aixis als vint anys.

En Morera: I ben cert que és això! Li’n convindrien uns quants d’articles aixis a n’aquella especie de Pauleta Pamies!

En Garreta (des de l’altre mon, naturalment): Sembla que en Llongueras li hagi près la balladora a en Pellicer.

Chor de llegidors de la “Sardana”: Que fassi sarsueles en Vives! Visca en Morera!

Visca!

Amic meu, no tinc temps per a escriure gaire més i encara us haig de fer dos encàrrecs, dos. Perdoneu la meva llibertat però, francament, vos sou el que millor me’ls podeu fer.

Primer: Rebreu un altre sobre amb 300 segells de Gramofon i el corresponent rebut.

Vos que ja sabeu el camí (Balmes 56) voleu fer-me la mercè d’anar-hi, com l’any passat, i cobrar-me aquestes 75 pessetes?

Segon: Es un xic mes gròs. Voldrieu enviar-me com paquet postal, (no us espanteu) el “Canigò” de Mossen Cinto? M’agradaria...

Interrupciò.

Ha passat el meu cunyat. Se m’ha ocorregut una idea i ha estat afortunada. Ell té les Obres completes de Mossen Cinto. No cal que m’envieu “Canigò”. Es, per tant, un sol favor que us demano: el dels segells de Gramofon. Moltes gracies, amic. No puc escriure més. Es l’hora del correu. Moltes expressions a tothom. Merci de la felicitació a la Maria, que agraeix.

Adeussiau. Vostre Toldrà ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 24 agost 1926 Carissim!

Hom comença a extranyar-se de no tenir cap nova vostra.

Vareu rebrer, ja fa dies, una carta meva i un sobre amb segells de Gramofon?

Recorts. Ven vostre Toldrà ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 24 / 8 / 1926 Amic!

He rebut la vostra lletra i l’altre envelop. He llegit la primera amb fruició i he obert el segon tot preocupat, car no he pogut trobar la raó per la qual heu posat els segells en un altre sobre en lloc d’acompanyar-los a la mateixa carta. Potser -essent el sistema més senzill - per no haver-se’us acudit. Si és així, ho trobo justificat.

- 18 -

Complint les vostres instruccions, vaig anar a cal Gramòfon, els vaig lliurar els segells, els vaig presentar el rebut, i, finalment, -bella apoteosi - vaig cobrar.

Tinc, doncs, 75 ptes. vostres. Cal, ara, que em digueu si voleu que us les envïi per correu, o si heu de venir per ací aviat, puix que en aquest cas us en faria lliurament a mà.

Si no heu de venir, com em temo, us les enviaré immediatament per valor declarat.

Passem al favor frustrat. Si teniu ganes de llegir el “Canigó” me pensi que és a causa d’haver resultat infructuosa la lectura de les “Cròniques”. Ho lamento pel retard que això portarà al començament de l’obra i, per tant, al seu acabament. Per altre costat, tant me fa que us inspireu en un llibre com en un altre. (Ara que sabeu que tant me fa, ja deureu fer la tria amb més llibertat, a ben segur! (Em rifo un xic de mi mateix perquè la frase no m’havia sortit prou bé; semblava que respongués a una consulta vostra i que us donés una autorització; vós, però, ja comprendreu el que jo vui dir. ( Si ho havieu de comprendre sobren aquestes explicacions, però ara ja hi són))).

He somrigut de debò llegint els vostres comentaris a l’article “granellut”. Sou un home d’esprit. D’acord amb vós pel que fa a la picada de cresta a En Llongueres i a la intolerabilitat d’aquella frase tan dallonses. Ignor si ens avindriem sobre la opinió que em mereixin les sardanes den Vives el dia que les senti. En desacord amb En Canut a l’atribuir a Morera el tipus de sardana modèlica (aquesta parauleta és de moda). Em penso, però, que tampoc estaria d’acord amb vós si fessiu una llista de compositors per ordre de mèrits, perquè el posaríeu massa avall. No crec en models, car, contràriament, em sembla que hom no n’ha de tenir - descomptant el que un mateix pugui fer-se. Això apart, recordo ara els títols següents de sardanes den Morera: “Serra amunt”, “La Santa Espina”, “Girona”, “A la plaça”, “Davant la Verge”, “La Font del Llor”, “La festa major”, “Amor perdut”, “Sempre teva”, “La xica de casa”, “La mainada”, “Muntanyenca”, “La rondalla”, “Serenada”, “A Pep Ventura”, “En Ciset”, “El picapoll”, “El cavaller St. Jordi”, “La més petita”, i alguna altra en trobaria encara si tingués al davant una llista, totes les quals el col.loquen, per mí, a l’avantguarda dels compositors sardanistes. Per de prompte, davant den Garreta i, naturalment per ara, davant den Vives.

A mí, les sardanes que he esmentat - totes per a cobla - m’engresquen molt. Hi veig una cosa semblant al “Camprodon”, que em penso que us deu agradar.

Precisament - us ho dic ara que ve a tomb - les sardanes den Morera m’agraden per les mateixes raons que m’agraden les vostres. Fixeu-vos que no vui dir que hi trobi cap semblança d’estil. Ni remotament. Hi trobo les mateixes qualitats. Una: recordar-se del que és la sardana i a què esta destinada. Altra: una claretat diàfana. Altra: una frescor en les melodies i una aparença d’espontaneitat - no interessa si és real o nó - captivadora.

Altra: catalanitat evident.

Sou, vós i ell, els autors que més m’agraden. No us vui dir quin dels dos em plau més, perquè us pensarieu que ho dic per quedar bé. Però em repenso; enfocada la qüestió, tant-se-val que l’enllestim. M’agradeu més vós pel que us separa més den Morera: l’actualitat. En altres mots: les sardanes den Morera les començo a trobar velles, sense que deixin d’agradar-me. Boniques però un xic passades de moda. Més boniques i menys passades que les den Serra, però un cas semblant, no tan accentuat. Vós reuniu amb totes les altres qualitats la d’ésser més aprop nostre. Sou d’ara i heu de plaure més als d’ara.

Això és la veritat del que penso i que no us havia dit mai per dos motius: perquè no us enutgés la comparació precisament amb en Morera, i perquè no em consideressiu un pagès en el cas molt probable de què vós digueu “vulgaritat” del que jo en dic “catalanitat”, “pobresa” el que he qualificat de “elaborat” i així per l’estil aneu trobant els defectes cabalment on jo trobo les qualitats. Avui m’he decidit a explicar-vos tot això perquè m’he recordat que ja us agradava de tenir pagesos amics, que és bastant semblant a amics pagesos.

- 19 -

Ben mirat, però, us he endosat una bona llauna, per vós probablement ben poc interessant. Déu-ens-guard d’un “ja està fet”!

Què més us haig de dir?...

En Canut m’ha explicat tots els detalls del seu pas per Cantallops i ha vingut encantat de l’acolliment que li vareu fer, vós i familia.

En Blanc m’ha dit que està segur que En Pujol li va conèixer la lletra... (Ja sabeu de què va? Es tracta dels Premis S. Jordi. Ells dos no estan en bones relacions). M’ha dit, també, que té ganes d’orquestrar la glossa, allargant-la una mica.

Sento molt que no es pogués fer aquell concert, per les derivacions que portava.

També pel concert, encara que en realitat no tant.

Us faig bons a tots. I me n’alegro.

A reveure... lletra vostra.

Expressions.

Vostre Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 26 agost 1926 Caríssim Manuel: Ja sabeu que la vida està plena de sorpreses. En efecte: nosaltres hem tingut la sorpresa de veure a la Ciseta un bon xic malalta. Avui fa vuit dies que li va agafar una febrada i a l’endemà el meu cunyat (que recordaréu que es metge) declarava que havia atrapat una enteritis que en llenguatge planer vol dir una irritació als budells. Hem passat aquesta setmana com ja us podeu imaginar: intranquils, malhumorats, etc. Ara ja estèm tranquils gairebè del tot. La febre se n’ha anat, els budells s’han suavitzat i la cosa s’ha posat, en conseqüencia, mes encoratjadora. Uns quans dies mes de convalescencia, i em penso que retornarèm a la normalitat.

Mentrestant us haig de contestar la vostra d’ahir encara que sigui somerament.

Gracies pels vostres passos al carrer de Balmes. No cal que m’envieu els quartos.

El dimarts que vé, si Deu ho vol, haig d’esser a Barcelona car l’organització d’aquell concert ha anat millor del que vos pressentieu i es fara el dia 31 a l’ “Olympia”. Es clar que tindrà tota una altra estructura. Serà “Festival de musica catalana” i hi haurà Plantada, Blai Net, Cobla Barcelona, Orfeó (jo no sé encara quin orfeó; potser vós ja ho trovareu al diari i ho sabreu primer que jo) i els dos damnificats: Costa i Toldrà. Jo no farè altra cosa que acompanyar a la Plantada.

Vindreu? Crec que si, no? No us pensessiu ni per un moment que ho crec perquè em vingueu a portar els quinze duros; de cap manera. Si els voleu portar, porteu-los, però a mi m’agradaria que vinguesiu pel gust de veure’us.

Gracies per endavant del sopar pendent a casa vostra. No puc aceptar-lo perquè com que nomès seré a Barcelona el temps de fer-hi un repàs, es llógic que aquest el faci a câ la meva mare, compreneu? Arribaré, si Deu ho vol, el dimarts a les 4 de la tarda; no sé a quina hora assaijaré amb la diva. Soparé, a casa com dic, i després cap a l’ “Olympia”. No penso ficar-me al llit i així agafar l’endemà el primer tren, que surt a les 5 del matí.

Crec, doncs, que, en tot cas, només ens podem veure al mateix “Olympia”.

De Morera i Vives i demés deixeu que no us en parli per avui. Si podém ho liquidarém dimarts a la nit de paraula. Altrament, la vostra carta d’ahir era esplendida. De - 20 -

debò! Expressions a la Ció i a la familia i als amics. Que fa en Canut, que no m’escriu?

Adeussiau. Vostre Eduard ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 28 ag. 1926 Ahir a la nit vaig rebre un telefonema que deia: “Aplazado concerto Olympia”. Ja us diré el que hi hagi. La Ciseta va millor. Recorts. Vostre Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 6 setembre 1926 Caríssim Manuel: Ahir vaig escriure al Canut. Com que suposo que seguiu veient-vos assiduament, no cal que us expliqui, avui, com segueix la Ciseta; compto que ja ho llegireu en la carta d’ahir.

En Canut em va fer una carta veritablement molt distreta que vaig llegir amb gust, dues vegades, tant pel plaer d’assaborir-la millor com per a fer una repassada a certes paraules que, per raons cal.ligrafiques, m’havien quedat un xic fosques a la primera llegida.

Abans d’ahir, em sembla, vaig rebre la vostra carta ( perduda ) amb els diners del gramofon. Moltes gracies, Manuel.

La cosa graciosa de la vostra carta, es tot el que fa referencia a les meves frustrades vingudes a Barcelona i les seves conseqüencies en el si del Foment. La vostra decissió final de no venir al concert el dia que es fassi em va arribar a fer riure tot sol.

Però, que voleu? Si jo soc el primer atabalat en aquest afer. Lamento el poc o molt transtorn que el tal concert ha portat en la bona marxa de les assemblees directives del Foment, i lamento la pluja d’ironïes que ha caigut damunt les vostres espatlles, però, fill meu, no en tenia pas ganes, jo, de fer-vos bobejar... I, per esser just, tampoc a mi em feien babejar a posta el organitzadors. Tot el que ha passat fins ara ha estat una cosa natural. I no em negareu - i ja ho podeu dir als vostres mofetes amics - que en la organització de tota cosa un xic complexa els obstacles sovintegen, i us entrebanqueu, i a voltes anul.leu les vostres mes òptimes intencions. (Us ha agradat la frase?).

El que hi ha és que jo he tingut un excés d’oficiositat amb vos, potser. La massa ignara del públic, ignora tot aquest tripijoc i el dia que surtin cartells per les cantonades quedarà encantat de la celebració d’aquesta festa. Encara hi haurà algú que potser trobarà que s’hauria d’haver fet més tard perquè pel setembre encara manca gent a Barcelona...

La ultima suspenció ha sigut deguda al convenciment dels organitzadors de que com entitat coral havia de figurar-hi l’Orfeó Català. L‘Orfeó Català no podia cantar el dia - 21 -

31, doncs, es va ajornar el concert fins... encara no ho sè segur però molt probablement pels volts del 21 de setembre. Aquestes son les darreres informacions que tinc.

Per acabar aquest afer: El concert es farà, encara que sigui el 1928, però es farà.

La cosa està en mans de gent que hi entenen. De manera que deixem-nos d’oficiositats.

Quan ho veieu anunciat als diaris i per les cantonades ja hi podeu pujar de peus.. si la autoridad no hi té res a dir!

Una acotació. Us fa gracia que vingui a tocar el piano? A mi tambè; i em penso que es justament en un sentit graciós que m’ho han encomanat. No hi ha, per tant, rès a dir. ____________________ M’han cridat per a anar a dinar. He dinat i ara hi torno.

He llegit el que porto escrit. Rès de mes pocasolta ni més mal escrit! Preneu la bona voluntat. Els que no perteneixèm a l’aristocràcia de l’intel.lecte, els que tot just portèm sabates i barret, no tenim cap obligació de fer cartes ben escrites.

Hem dinat tant tard avui, que l’hora de pendre cafè ha coincidit amb l’arribada del correu. Ara, doncs, no puc pas escriure més. Tantmateix, avui valdrà mès.

Molts recorts a tothom. Ja escriuré a l’amic Canals però si’l veieu, podeu dir-li, de moment, que ja he rebut les proves de “Les garbes”. – Un altre dia parlarèm de les sardanes reescalfades de’n Vives. Es saboròs.

Ben vostre amb una abraçada Toldrà ***** Sr, Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 11 set. 1926 Carisims Manuel i Canut: Us escric a tos dos perquè tots dos m’escrivíeu a l’hora, en la darrera carta. ( perduda ) Naturalment que en el sobre no hi puc posar l’adressa doble de la vostra epístola perquè faría ballar excessivament el cap del carter. En el dubte, em decideixo per adressar-la al Manel per raó dels mèrits contrets al fer corre, ell, la ploma (No queda prou clar això, però ja m’entendreu).

Malgrat el que jo us deia l’altre dia, sento la indeturable temptació de fer-vos una nova oficiositat. El concert de l’Olympia està, ara, ficsat pel dia 18, dissabte de la setmana entrant, amb Orfeó Català, Cobla Barcelona, Costa, Blai Net, Plantada i un servidor al piano. Escamats com estem tots plegats, judico prudent que no diéu rés fins que ho anuncíi la prempsa.

I ara, Manel, si que us acceptaré el sopar de casa vostra. Em vindrà molt bè pel que us diré: Jo vindré, si no hi ha novetat, a Barcelona i aniré a agafar el tren cap a Vilanova on hi haig d’anar a tocar (Es tracta, em fa rubor el dir-ho, es tracta d’un altre homenatge.

Hi ha 6 sardanes meves per la Principal del Vallès, unes cançóns per la senyora Plantada i els sonets que sonaré jo mateix). Bé, doncs... Un cop fet el concert à Vilanova, iré a dormir; penso, l’endemà, dinar a Vilanova mateix i a mitja tarda tornar a Barcelona.

Aleshores serà l’ocasió, un cop s’hagi fet l’hora de sopar, de venir a casa vostra, Manel.

Això serà, per tant, divendres. Havent sopat podrèm sortir, podrèm trobar-nos amb el Canut i fer la gran xerrada, i, quan tips de xerrar ens diposem a anar a dormir, cadascú anirà a casa seva, llevat de jo que penso anar a ca’n Costa.

L’endemà serà dissabte. Hom passarà el dia fent un xic de cada cosa (dinar a casa dels meus pares, anar a veure en Serra, comprar caramels per la Ciseta, anar, probablement, a ca’l barber, etc, etc.) i en arrivar a la nit es farà el suspirat festival de música catalana, en el qual, malgrat tot, em penso que ens hi veurèm.

- 22 -

Que us sembla tot això? Crec que ho aprovareu tots dos. En cas contrari, queden dies per a que pogueu proposar-me, per correu, totes les esmenes que creguéu pertinents. (D’impertinents ja estic segur que no me’n fareu cap).

Endavant. Estic quasi, quasi del tot conforme amb el contingut de l’article sobre les cobles, del darrer número de “La Sardana”. Ja en parlarèm, si ens es recordèm, el divendres que vé. El projecte de “La fruita passada” em sembla magnífic per a fer bullit, per bé que el seu anunci m’hagi encomanat una mica de melangia. En efecte: M’imagino els redactors de “La Sardana” del 1950 fent campanya per a que es retirin de la circulació “L’hostal de la Peira”, el “Sol ixent” i demés germanes...

També en parlarèm divendres, M’ha fet molta pena - una altra cosa, ara - que s’hagi mort, tan jove, un músic tan bó com era en Tapis! Es una desgracia per la Cobla Barcelona!

Es tard i vol ploure, amics. La Ciseta segueix igual. Passant els dies reglamentaris de coquelutxa. Anant normalment, no li anirà de baixa fins el 25 ó 30 d’aquest més; fins que torném a Barcelona, justament.

I a proposit: Com voleu que estigui per poemes simfonics, tenint així a la Ciseta?

Descontant la manca d’humor i de benestar espiritual, hi ha encara que no tinc temps. La nena, amb la malaltia, està molt enmanyaguida, molt viciada, i no vol, absolutament, estar amb ningú més que no sigui la Maria o jo. Estic fet una mainadera! Imagineu, doncs, què puc fer de solfes. Impossible.

Adeussiau, carissims! dieu-me, Manel, l’hora i lloc per a trobar-nos el divendres.

Adeussiau!

Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca - 170 Barcelona Cantallops, 12 set. 1926 Caríssim!

Dos mots. No els endevineu? Si, home si! El concert de l’Olympia ha sofert una nova suspensió!

Ara es deixa per 8 ó 10 dies mes tard. Ja ho sentireu a dir. Jo no en vull parlar ni una paraula més.

Adeu sopar de divendres i adeu xerrada d’avent-sopat!

A Vilanova si que hi vaig dijous. Però no ens podrèm veure. Vos sereu a ca l’ “Uralita” durant les poques hores que em trobaré a Barcelona.

Una abraçada per a vos i una altra al Canut.

Vostre desolat Toldrà ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 13 de setembre de 1926 Amic caríssim: Us escric a màquina i sobre paper de la casa, per despistar: així es pensen els caps, si s’escauen a passar per ací, que penco per ells.

La vostra fou rebuda, com és molt natural. No m’extendré en gaires comentaris, perquè ens hem de veure aviat. Només us parlaré del com i el quan ens veurem.

- 23 -

Doncs, és el cas, que allò de Vilanova ja ho sabiem per la premsa. I no solament hom ho sabia, sinó que, oi més, hom volia anar-hi, i, oi més encara, hom hi anirà. No us ho volia dir, per donar-vos una sorpresa en el mateix lugar del suceso, però com que em demaneu que us digui el lloc i l’hora per divendres, em veig obligat a dir-vos que ja us la diré dijous.

Hi ha més encara. No és que hom vagi a Vilanova: hi aniran homs. Serem colla.

Segurs, Juncadella (representació del Foment), Manresa, Canals i jo. Probable, En Rafel (el recordeu?). Possible, l’Estanislau Pellicer. El Canut ja tenia decidit de venir, però abans d’ahir la seva mare va tenir una recaiguda, encara que lleu, en la seva dolència del fetge, i no fóra prudent que la deixés una nit sola. En Salvat està de vacances i serà fora.

Crec, però, que Déu-n’hi dó dels que vindrem. Marxarem en el tren que surt de l’estació de França a les 6.30. I vós? Si marxessiu en el mateix, ens trobaríeu en un vagó de segona. No dic a l’estació perquè uns pujaran al Passeig de Gràcia i altres a la de França, com jo mateix, però sortiré escapat del despatx 5 minuts abans i arribaré justet.

Una altra cosa: si durant la tarda del dijous us sobra una estona, i us ve bé, passeu pel despatx, que us podré ensenyar algunes coses interessants.

A casa tothom encantat de l’acceptació del sopar.

I res més. Fins dijous. Records a tots i millorament per a la Ciseta.

Vostre, Manel P.S. En Llongueres ha contestat i En Morera també. LA SARDANA del mes vinent serà interessant.

ALTRA: ja patireu amb LA PRINCIPAL DEL VALLES. 13 / 9 / 26 Amic: He tingut el bon acudit de descuidar-me de tirar la carta, i al migdia he trobat a casa la vostra d’ahir notificant-me el nou ajornament del concert. No hi fa res; ens veurem dijous. I ho sento més pel sopar i la xerrada que pel concert, el qual ja no m’interessa.

(Ara em recordo que hi ha música vostra i interpretació vostra. Vós, però, ja m’haveu entès).

Bé, doncs, fins dijous!

Apa. Vostre Manel ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 14 Set. 1926 Caríssim!

Rebo, ara mateix, les vostres cartes. Encantadíssim per la vinguda, en caravana, a Vilanova.

Sento nomès no poder fer junts els viatge. Jo haig de sortir a les 20.07.

En fi, fins a Vilanova! Ben vostre Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca - 170 - 24 -

Barcelona Cantallops, 19 set. 1926 Carìssim Manuel: No em direu que abuso? Tot el més que puc dir-vos es que - per aquest any aquesta serà la darrera vegada que us envíi segells.

Aquesta gent em diuen que porten pressa i per això em decideixo a lliurar-us-els, malgrat que el meu retorn es ja questió de pocs dies.

El que podeu fer, evidentment, es guardar-me els quartos. Ja me’ls portareu a la Granja, no us sembla?

Com us ha provat l’anada a Vilanova, bé? Vaig estar molt cofoi de veure una representació tant lluida d’amics del Foment.

Jo vaig arribar ací ben cansat. Amb un bon recort de tot plegat, però. (de tot plegat si exceptuèm, es clar, el vomissement del sopar).

No us dic rès més perque no tinc mes temps.

Moltes gracies, sempre, pels vostres bons serveis i perdoneu “l’aplom, per no dir la barra”.

Adeussiau, amb aquella alegria. Vostre Toldrà -Teniu memoira, fa? Per un cas, l’adressa ès: Balmes, 56.

- Vegeu la data del rebut. Se us prega, doncs, que no deixeu passar dies. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 21 setembre 1926 Amic caríssim: Ahir vaig rebre la vostra lletra. Avui he cobrat les 125. Les guardo. Us les lliuraré personalment.

Quin dia veniu?

No em penso que calgui escriure gaire llarg, avui. Ja ens veurem aviat.

Vareu llegir la ressenya publicada a “La Voz” del concert de Vilanova? Es feta en el to més ridícol que us pugueu imaginar, d’engrescament pomellístic. I conté inexactituts malintencionades, o, si voleu, benintencionades, però que no fan cap bé a ningú; diu que es varen haver de repetir totes les cançons. Suposo que a vós - que sou el directament interessat - no us enredaran pas! Si sabia que era feta den Clausells, li retirava l’amistat.

Precisament jo - nosaltres - no vaig - no varem - restar gaire content - contents - de l’acte, en tant que homentage. Potser va ésser com calia, però jo me l’esperava d’una altra manera.

Altrament, encantat d’haver sentit el concert, i més encara - si no us sap greu d’haver estat una bella estona amb vós.

I no vui dir-vos ja res més sinó que m’ha sorprès que per dir-me que tornés al carrer de Balmes gastessiu tants preàmbuls i fessiu tants escarafalls. Compliqueu i engrandiu molt les coses.

No em dieu res de la Ciseta? Deu estar millor.

Records a tots. Bon viatge. Vostre Manel Records den Canut. ***** Sr. Manuel Capdevila - 25 -

Mallorca - 170 Barcelona Cantallops, 24 set. 1926 Estimat amic: ... i va la darrera! La darrera carta, naturalment: L’istiuada s’acaba. Dimarts, si Deu ho vol, a les 4 de la tarda el ménage Toldrà farà la seva rentrée a Barcelona.

Quan ens veurèm? No no sé. Probablement a la Granja, no us sembla? Jo suposo que, com l’any passat, engegarèm el dia 1 d’octubre (d’avui en vuit). I encara que no vinguéu el mateix dia de l’ “inaugural”, em penso que no us faréu pregar gaire per a instal.lar-vos en la “vostra” taula reconera. Si volguessiu venir abans del dia 1, a casa, ja ho sabeu!

Ara me’n adonc que encara no us he dit que vaig rebre la vostra carta. Doncs, si, la vaig rebre, i, permeteu-me donar-vos, encara, les gracies per la vostra dil.ligencia al carrer de Balmes.

Si que vaig llegir “La Veu”. Me la va lliurar l’apotecari de La Junquera. Estéu tranquil per l’amistat amb en Clausells: no és d’ell. En Clausells en sap molt més. Ara, de qui és, tampoc ho sé.

Em sorpren un xic la vostra apreciació sobre la festa de Vilanova. Que no en vareu quedar prou contents, dieu? Com us la esperaveu, doncs? Ho fa potser, que jo no l’esperava de cap manera; vui dir: que no tenia cap idea de com s’havia de desenvolupar, el cas és que en vaig quedar contentissim. __________________ M’han interromput i ara no tinc gota de temps. Adeussiau. La Ciseta està molt millorada. Recorts a tots, i a reveure! Amb aquella alegria Eduard ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Interior Ciutat, dissabte (? ) Escolteu, Manuel: Demà, al Palau, la Maria serà, amb la meva germana, a la llotja de pati nº 11. A la llotja hi caben 6 persones. Elles seran dues. Penso que potser us vindría de gust anar-hi.

Jo us ho agraïria, perquè la presencia d’un personatge masculí hi va molt bé en una llotja i ademés farieu les presentacions amb la Ció. Com volgueu. Podeu fer com millor us plagui. Escric al Canut proposant-li el mateix.

Adeu, Eduard ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Interior Ciutat, dimecres (4 gener 1927) - 26 -

Caríssim: Llegeixo la vostra carta (perduda ). Quin mal aire us ha tocat? No us fareu donar una mirada pel metge? Cuideu-vos.

Plasenteries apart, opino que ocorrerà una de les dues coses que us diré: A) Venir a la Granja abans d’una setmana. B) Sofrir -s’enten, vos, eh? - horriblement, per no tenir prou empenta a tornar-vos-en enrera. (Un pare nostre a St. Josep, pregant per la solució A). Vostríssim Eduard ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 8 agost 1927 Estimat amic: Soc tardà, i, encara, breu. Perdoneu-me. Tinc masses ganes d’escriure-us amb calma i no trobo el moment. Tinc feina. Tinc... mig llibret de’n Carner!

Es una comedia deliciosa! Ja en parlarém. Com va la “Fulla”? ¿I els amics? Espero en Canut; li vaig escriure. Ja us escriuré aviat. Tots estèm de primera. Una abraçada de vostre inalterable Eduard Recorts a casa i a la Ció! ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 12 agost 1927 Estimat Manuel: Si esperés l’hora propicia, i el moment adient, i la predisposició d’esperit, i la calma i tota aquesta mandanga, potser no us acabaría d’escriure mai.

Us escric, doncs, amb pressa, davant la perspectiva d’una taula que es va parant i d’un home-correu que no trigarà a passar. Però, us escric.

Vaig rebrer la vostra (perduda ). Goigs i planys. “Fulles musicals” que van de primera i organisme corporal que va de tercera. Esplèndid i lamentable. Ho cel.lebrém i ho deplorém; en català i en italià.

Pel que fà a nosaltres, estém tots molt bé.

A mi se m’ha girat molta feina amb la comedia d’en Carner (que ja tinc completa).

Em sap molt de greu que no veigéu amb bons ulls aquesta meva activitat actual.

Tant que a mi m’agrada fer-ho! Ja en parlarém de tot això, a Arbucies, a Cantallops o a St. Feliu!

D’això d’Arbucies, justament, no n’he sabut mai més ni una paraula. La setmana entrant penso aclarir-ho; escriuré directament al senyor Peret. Quan tingui una contesta ja us en assabentaré. De tota manera estic convençudissim de que es farà tal com està projectat.

Es quasi segur que aniré a St. Feliu uns dies abans del 28. I no us creguéu que haigi de donar grana al cavall del Comte, però recordareu que era ja propòsit nostre el passar uns quants dies a la terra del immortal rellotger (us va bé, així, el qualificatiu?).

- 27 -

I ara que dic de rellotger... I en Canut? M’extranya molt no saber més d’ell. Li vaig escriure, sabeu? un dia abans de la guillada, invitant-lo formalment, i no m’ha dit rès ni en sé rès.

I en Mogues? Que fa el venerat Mogues? No em vaig despedir d’ell ni li he pogut escriure perquè no sé on viu.

Ha passat la festa major. Tres dies, aquest any. Hem tingut a la “Selvatana”. Ho fan molt bé. Em van agradar molt i no em vaig deixar escapar cap sardana pel gust de sentirlos. Si voleu, a Arbucies, em podeu interviuar, i us diré que una de les millors cobles de Catalunya és la “Selvatana” de Cassà.

Demà a la nit tindré visita. La primera de la serie. Sabeu qui vé? El “plé” dels Concerts Blaus. Sí. Vindràn en Clausells i en Martí, que s’entornaràn l’endemà al matí.

Venen amb l’objecte de parlar d’una pila de coses relacionades amb la realització de la comedia d’en Carner. Surten demà en l’exprés de les 7 del vespre i tornen, com us dic, al matí següent. Es tracta, doncs, d’aprofitar una nit.

Bé, doncs... us deixaré per avui, caríssim Manuel.

Avui em penso que he batut el meu propi record de velocitat, escrivint cartes.

Un altre dia ho farém amb mes calma. De moment no vui passar mes temps.

Que la ventresca se us millori!

Ah, escolteu! Si es que no fuméu, us previnc des d’ara per quan vingueu que, si us interessen els “canaris llargs” en feu provisió, perquè per aquests indrets no els “expenen”. Jo, que tampoc fumo, he hagut de recorre al ancià paquet de cinquanta.

Molts expressions a la Ció i a casa. Saludéu també els histrions de la Barceloneta. I d’en Canut, a veure si me’n dieu alguna cosa, que el seu silenci m’enquimera.

Finalment, rebeu una bona abraçada del vostre invariable que lo és Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona, Cantallops, 18 agost 1927 Estimat Manuel: Vaig rebre la vostra carta (perduda ) (amb un dia de retard) i me’n vaig anar cap el safareig, on la Maria rentava unes peces de roba. I aleshores, amb l’accent del qual l’Enric Borràs podría apendre alguna cosa, vaig recitar els vostres esplais poètics a la meva muller la qual els va cel.lebrar qui-sap-lo, així com jo mateix. Altrament no cregueu pas que siguin una animalada aquells versos. Els versos, per a estar bé, ò han d’esser ben bons ò ben dolents...

Bé, doncs... el Sant de la Maria va transcorre amb tota la felicitat que vos ens desitjàveu, i ens desitjaven tots els que ens varen enviar décima. - Cap dècima, però, tan suculenta com la vostra.

I aném a una altra cosa. La nostra contracta a Arbucies, és cosa ferma. Podeu, doncs, fer-hi cap. Jo, penso arribar-hi cap a la 1 del migdia perquè “he donat ordres” de que em vinguin a cercar a les 10 del matí. Aleshores, heu de saber que no hi haurà aut per tornar. No hi fà rés. Mes pintoresc. Ens farém acompanyar d’una manera ò altra fins a l’estació de l’Empalm per on hi passa, a quarts de nou, un exprés, que afagarém, i ens deixarà a Figueres pocs minuts abans de les 10. A l’estació de Figueres trobarém un auto que jo hauré llogat previament i a quarts de 11 arribarém, si Deu ho vol, al recer hospitalari i acollidor de Cantallops.

- 28 -

Dilluns, dimarts i dimecres, els passareu a Cantallops, no sé si Puig Neulós, Santuari de la Salut, França, no sé. Dijous, irém, vos, la meva dona, la meva filla, la meva sogra i la meva modesta persona, cap a St. Feliu de Guíxols. Allí ens espera un altre recer acollidor i hospitalari: la casa de la meva tia, que té llits per a un regiment.

Nosaltres - el coro Toldrà vui dir - ens hi estarém fins que jo vaigi a Vidreres. Vos us hi podeu estar fins que us sembli. - Fins que salpi el “Virgen de Africa” de retorn a Barcelona, potser?

Bé, doncs...que us sembla aquesta perspectiva? No vui pas fer el paver, però em sembla que us ho he combinat bé.

I el Canut? Que li passa al Canut? Estic extranyadíssim del seu silenci imperforable.

Recorts als sardanòmens. I a tothom. Vostre Eduard P.S. No us veuríeu amb cor de portar uns escacs, encara que fossin de butxaca - sé l’odi que professeu als bults - i, faríem manta partida, a la fresca, havent sopat? A veure si trobeu algun amic que us els deixi. Us ho agraïría molt. ***** Senyor Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 19 agost 1927 Estimat Manuel: Us he donat diferentes molesties en aquesta vida. Encara no estic llest. Avui us en haig de proporcionar una altra. Perdoneu.

Demà, dissabte, a la tarda, vindrà a casa vostra algú de ca’l meu pare, i us deixaràn un paquet contenint un abric de seda de la Maria. No el llenceu, ans el contrari, us encomano que el guardeu i que diumenge, el fiqueu a l’aut patern i m’el porteu a Arbucies.

Heus aci la molestia. Perdoneu i moltes gracies!

Ah! Càp en el possible - no ho crec per això - que aquest abric no arribés a casa vostra. No us preocupessiu pas. Veniu a Arbucies, tan tranquilament, sense ell.

Fins diumenge al migdia. Deixeu-vos veure ben aviat, eh?

Cordialissimament vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Sant Feliu de Guíxols (Girona) Barcelona, 30 / 8 / 27 Car amic: Només quatre ratlles, fetes volant.

Estic assabentat de l’èxit del festival del diumenge a la tarda.

Em plauria de saber com teniu el coll.

Us adjunto una lletra que he rebut den Mompou, que em penso que us agradarà.

Lletra, també, de d’allò de gos, abstinència de concerts, pues, pensaments sobre l’art, etc.

Us prec de retornar-me-la, per al meu arxiu.

Nosaltres varem arribar a 3/4, sense cap entrebanc.

- 29 -

La Maria i la Ciseta, bones encara?

Apa. Mengeu força peix, ara que podeu.

Records, encaixades, abraçades, emocionat, enternit, i una mica costipat.

Manel P.S. En Pahissa m’ha promès articles, de franc. ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona St. Feliu de Guíxols, 1er setembre 1927 Estimat Manuel: Ahir vaig rebre la vostra carta i la d’en Mompou. Nosaltres seguim encantats de la vida a St. Feliu. El meu clatell ha millorat (ha millorat després d’haver-se empitjorat - el dilluns va ésser un dia funest pel que fà als nervis). Ja em deixa posar el cap dret, i això ja és una gran cosa. .

3 de setembre No em recordo perquè, vaig interrompre la carta abans d’ahir. Seguim. El clatell ja està bé del tot. Alleluia!

Ara us diré que l’estada a St. Feliu se m’ha anat fent progressivament plaenta, fins el punt que em reca haver-me’n d’anar. Pel meu gust hi passaría encara una quinzena més de dies. M’agrada molt això i el més bó és que no sé ben bé el per qué m’agrada.

Fet i fet, en questións d’encís, el perquè no té importancia.

He fet coses diverses. He passeijat pels afores que son bellísims, he anat cada matí als banys, on la Ciseta hi ha disfrutat enormement, he fet partides d’escacs, he fet música - ahir la nit hauríeu sentit la Sonata a Kreutzer, que vaig tocat amb en Vinyes - fins he fet una íntima lectura del Giravolt de maig. Ademés he menjat molt de peix, m’he embadalit estones llargues davant de la mar i, finalment, he fet molt el mandra. Deu ésser la reunió de totes aquestes coses çò que ha creat l’encís que us deia.

Ara es pot dir que ja s’ha acabat. Son les 6 de la tarda. D’aqui a poca estona sortirém amb la Maria i la Ciseta a fer el voltu. Pendrém aquella cervesa als Banys; veurém sortir un estol de barques -a l’entrada de fosc - que van a pescar a l’encesa.

Soparém. I havent sopat anirém a pendre cafè al local de l’ “Associació d’Amics de la Sardana” - a ca’l Poll. Allí hi haurà ballada i tinc entès que volen obsequiar-me amb l’audició de tres sardanes meves.

I veus-ho ací. Llestos. Demà em cal “matinejar” i emigraré a Vidreres on m’espera la feina, i el Papitu i el Miquelet i altres partenaris. Hi passaré tres dies i, aleshores, dijous ò divendres retornarém al nostre retir cantallobenc, on jo hi empaitaré, amb aquella alegria, el meu estimat Giravolt.

Avui he rebut una carta molt afectuosa del Havre i, ademes, 5 noves quartilles substituint ja, les coses considerades poc afortunades de la comedia. Ja veieu, en Carner, si és trevallador. El nou material, és, així mateix, esplendid.

He rebut carta d’en Juncadella.

Dieu a en Canut que li escriuré des de Cantallops i que va neixer en un dels pobles mes encisadors de Catalunya.

- 30 -

Moltes expressions a tots els amics. Si veiéu a En Mainar doneu-li gracies per la seva gentil lletra. Recorts a la vostra Ció. Els meus afectes a casa vostra. I, amb aquella emoció, adeussiau Manel. Vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Sant Feliu de Guíxols (Girona) Barcelona, 6 setembre 1927 Oh, car amic! Vós rai, que les vacances duren 2 mesos! Podeu anar-me cantant les delicies de Sant Feliu i els seus environs, mentres jo em cremo les celles i manta cigarreta calculant preus de tubs i redactant epístoles mercurials - no és Mercuri el déu del Comerç? Enyor, ben cert, les fresques secrecions de la Font de la Figuera i les tramuntanals bufades - mira què tal! De tota manera, no us penseu, tirant glaç a l’aigua i engegant el ventilador també anem fent.

Bé, doncs; celebro que tots estigueu bons: la Maria, la Ciseta, vós i el vostre coll.

Una altra cosa: se m’ha acudit que per a donar amenitat a “Fulles Musicals” hi aniria bé una mica de xafarderia. En el primer número he decidit de fer explicar als compositors de més relleu què han fet (vui dir què han escrit o projectat) aquest estiu. He escrit ja a Vives, Morera, Pahissa i Zamacois. El 15 arriva en Pujol i també li preguntaré. I vós, què heu fet? O, què voleu que digui que heu fet? Millor si m’envieu vós mateix quatre ratlles, explicant-ho, per publicar-ho integrament.

El Marill i el Canut estan tots estarrufats per les lloances que dediqueu a llur poble.

Estan fins i tot disposats a reconèixer que Vilanova és una magnífica ciutat.

Sembla que la folla cavalcada de l’Arnau cada dia és més triomfal. No cal dir que me n’alegr...

Ara que me’n recordo: que potser la carta afectuosa que heu rebut de l’Havre l’heu llegida sota un abre?

Plego, tanmateix, car la cosa s’espatlla. Aprofiteu-vos a menjar peix, fins a romandre sense bleix, puix molt aviat - oh, malastre! - haureu de menjar pollastre. Doncs records a tothom, vós que teniu tan renom, i quan sigueu alla dalt, jugueu amb el caporal.

Passegeu, disfruteu, escriviu, jogueu i giravolteu tant com pogueu. I ull amb les àries, que no us tornin a colpejar.

Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 10 setembre 1927 Estimat Manuel, Vaig rebre les dues magnífiques cartes. De vos i d’en Canut. Ja les contestarè, ja les contestaré.

De moment amb la pressa habitual en la vida cantallobenca, us envío aquests segells. (Que no s’ofengui el Canut; que pensi que vos teniu dret a mantenir la primacía).

M’atreveixo a recomenar-vos que ho feu marxar aviat perquè el rebut porta la data del dia 6.

Ja us contestaré també aquella qüestió de les “Fulles”. Ja veurem que us diré.

A Vidreres em va anar bé. A St. Feliu vaig tornar a veure en Marill. En Carner ja m’ha enviat les escenes corretgides del “Giravolt”, que son de primera.

- 31 -

Records a tothom. Pregunteu-li al Mogas si m’ha enviat una postal des de Montserrat. N’he rebuda una d’aquella muntanya que he perdut abans de llegir-la, i sospito que sigui d’ell. Adeu Eduard Per cinquena vegada moltes gracies dels segells (Adressa: Urgell, 234. Tram. 15) ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 13 / 9 / 27 Estimat amic: El diumenge va arribar la vostra carta, amb el rebut i els segells; no vaig anar a cobrar el mateix dia perquè hauria trobat tancat, i a més perquè jo era a Poblet amb la familia actual i futura i no vaig arribar a casa fins a més de mitja nit, car vaig sortir al vespre amb la futura al.ludida sense haver anat a sopar a casa.

Per cert que a Poblet val la pena d’anar-hi. Us ho recomano.

I a propòsit: la sortida nocturna va consistir en anar a veure “Charivari” - la revista que dirigeix el nostre amic Sagarra - que també està bé, per bé que no tant bé com Poblet, ni tan bé com estarà la revista “Fulles Musicals”.

I ja que parlem de la revista, no sé si us vaig ir que l’Obiols està dibuixant la coberta.

A més, al diari d’avui haureu trobat o trobareu noticia del contingut del 1er número. Vaig anar a veure el Manen, per fer-li la pregunta de l’istiu, etc. i ens varem estar dugues hores xerrant, de manera que va resultar que va tenir una “topada amb un entrevistaire” sense que n’hi hagués cap propòsit. Per si us interessa la meva humilíssima - és un dir opinió, us diré que és un paver i que aquest estiu ha fet una “Fantasia-sonata” per a guitarra.

Això va ésser - l’interview - el dissabte al vespre al Círcol Artístic. A la sortida vaig topar amb el Monturiol, al qual vaig assabentar de les peripècies de l’ascensió al Puig Neulós.

Naturalment, no havent pogut anar a cobrar els segells el mateix diumenge, ahir, dilluns, al matí, vaig enviar-hi un nan del despatx; i ací em teniu amb 75 pessetes a la “tasca”, car ha estat feta la tasca del cobrament.

Continuant el magnífic lligam dels diferents paràgrafs d’aquesta carta, us diré que espero la vostra resposta per a “Fulles”, encara que sense pressa, car amb el Clausells hem acordat, per diferents motius, que la revista surti el 15 de cada mes, en lloc de l’1.

Accentuant el lligam aquell, afegiré que les 75 ptes. estan a la vostra disposició i que jo he intentat venir-vos-les a portar personalment un diumenge, amb la comitiva fiàtica. El meu pare, però, no es vol deixar convèncer. Apart de la distància - no és aquest el verdader obstacle - troba un abús que ens presentéssim 4 persones a dinar, car ja comptem que no ens deixaríeu marxar sense dinar, o us empiparíeu si arribessim en havent dinat. Sóc així, jo, fent comptes. No sé si la cosa es podrà fer. De tota manera i per si no fós possible, m’hauríeu de dir si tots els diumenges i festes que queden d’aquest mes hi sereu.

I com us deia, si algun dia us passés pel cap d’escriure algun article, no m’enfadaria gens.

A més, m’heu de dir què haig de fer de les 75 si no venim. ¿Les guardo o us les envio?

I resulta que la vostra carta va motivar una desil.lusió, car jo, en veure un sobre tan voluminós, esperava trobar-hi una lletra o epístola verament llonga. Em vaig ficar, primer, al llit, o sia en les pregoneses interllençolars, i la vaig obrir. Imagineu’s aleshores! Em va costar molt de submergir-me en el mar orfeònic (No es diu Orfeus, aquell senyor?).

- 32 -

Aquest estiu Déu n’hi dó: 125 + 75 = 200, segons el comptable Canut, que en sap molt.

Bé, doncs: no numero les diferents planes d’aquesta carta perquè em penso que tant és que llegiu primer l’una que l’altre com l’altre que l’una.

Suposo que teniu tota la familia en plena concentració i irradiació de salut. Que ja hi heu anat, a la Salut?

Distribuiu records meus entre tots els vostres, de la faisó que us sembli més justa i equitativa.

Us saludo amb la més ingènua i entusiasta de les meves salutacions Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 16 set. 1927 Estimat Manuel: A tall de telefonema. Rebuda la vostra. Passat demà no us podríem rebre degudament, però de demà en vuit, sí.

Veniu, veniu. Rès de molesties ni d’enutjos. Veniu. Estarém, tots, contentíssims.

Demà mateix, us contestaré amb calma.

Només avui adelanto aquestes lletres per a “detenir-vos” per passat demà.

Adeu. Expressions a tots. Vostre Eduard ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Céret, 18 set. 1927 Estimat Manuel: Ahir no us vaig poguer escriure. Avui tampoc, perquè, com podeu veure, som a Ceret. A veure si demà us escriuré. Mentrestant, aneu tirant amb aquesta postal. Amb aquella alegria Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Cantallops, 19 set. 1927 Preferent i remarcat amic: La dilació que ha sofert aquesta carta és filla d’una dilatació de que ha estat víctima la meva galta dreta per obra i gràcia (molt poca gràcia) d’un queixal que va estar-me hostilitzant durant quatre o cinc dies.

- 33 -

En efecte: l’estètica de la meva corporal figura ha hagut de sofrir i suportar els atacs inclements del destí, per segona vegada. Després del colltorçament a la bella Guíxols, aquest galtoinflament que us “raconto”.

Pel que fà a la vexació estètica, us puc assegurar que, tot i la seva transcendencia, no hauría deturat, no, la meva estilogràfica. Però s’esqueia que, a més del dolor de veure’m disgraciosament transfigurada la meva línia facial, em colpien altres dolors com son: fiblades, i rosécs, i baninaments a les genives, ultra turments neuràlgics que m’invadien l’extensió compresa entre el cuiro capilar i el sota-barba.

Davant d’un tal llatzerament, el meu bon humor se’m feu escàpol, la voluntat devingué tova i la moral es “deselevà”. Impossible fer pasturar la ploma damunt del paper.

Ara - grat sia a Deu - ha passat ja la maltempsada. Han fugit les dolors i les angoixes, la faç ha recobrat la seva pristina puresa lineal i les mandíbules han pogut lliurar-se de nou a l’alegre joc de triturar les viandes que ens son precises al nostre nodriment.

Enviaranyém, ara, aquesta missiva, per altres corriols. Era concertada i ajustada de feia dies una familiar peregrinació a terres rossellonenques i la data fixada era el dia d’ahir. Ja sabeu quantes de dificultats i d’entrebancs no es presenten quan hom projecta una sortida en corporació. No n’hi mancàren pas a aquesta d’ahir. Però per fí s’arribà a un perfecte i unànim acort. Aleshores arribà la vostra carta. Que fer? Fer nous projectes per anar a Ceret? Renunciar a l’avinentesa d’acompanyar-hi al nostre oncle de St. Feliu, present aquests dies a Cantallops? Ah!... la discusió fou laboriosa. Finalment es prengué l’acord solemne d’escriure-us a vos i prevenir-vos que no vinguessiu ahir, al ensems que invitar-vos a que vingueu el diumenge que vé. Avui dec refermar-vos aquesta invitació.

Tot i el tò arlequinesc que ha agafat aquesta carta, puc posar-me, un moment, seriós, i dir-vos que la vostra vinguda sobre el Fiat serà motiu de joia i contentament per a tots els membres - majors i menors - que constituím, a Cantallops, l’antiga i renomenada casa Batlle.

Del tot seriosament: Us esperém. Deixeu-vos d’escrúpols i de repars, i veniu.

I per a les “Fulles Musicals” que us haig de dir, tanmateix? Diguéu la veritat, que és el mes bonic. Que em disposava a continuar una cosa començada per a orquestra, però que al arribar la comèdia d’En Carner i davant el desig de Concerts Blaus d’estrenar-ho aquesta mateixa temporada vaig suspendre l’una cosa per a lliurar-me a l’altra. I em sembla que ja està bé.

Diéu al Caut que tinc en preparació una carta per a ell. Si una altra malura no m’atueix, aquesta mateixa setmana la rebrà.

Sense despedida, - que sempre afadiga us deixo, mon car, per anar a dinar.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 23 / 9 / 27 Escolteu!

Si no hi ha novetat; si no ens estimbem pel camí i no quedem magullats i commocionats; si el motor ronca i les rodes rutllen; si tot guixa com cal, tindrem la barra de presentar-nos pels volts de les 12 del migdia del diumenge 25, al poble pirenenc de Cantallops i davant el cancell de la casa Batlle, estatjadora de tantes generacions, els - 34 -

prohoms de la no tan vella però bastant productiva casa “Uralita” Joan i Manuel Capdevila, acompanyat el primer de la seva respectable muller i el segon de la seva encisadora promesa, mal m’està el dir-ho.

Jo aniré també amb la meva mare; i el meu pare amb la seva futura nora. Un problema difícil: quants serem?

Vindrem a dir-vos la nostra condolença per les vostres extralimitacions facials.

Vindrem a admirar una vegada més tot el que de casa els vostres és admirable. Vindrem a saludar amb tots els respectes els membres de la vostra familia. Vindrem a dinar (!!!)

(La gorra, així, de broma, resulta més elegant).

Si el lapse de la vostra espera es perllonga sense que la nostra arribada s’esdevingui, no passeu ànsia. Estem fiats i refiats; però en un moment donat el Fiat pot fer figa.

Tampoc no vindríem si fés una tempesta aterradora d’arbres i inundadora de recers.

Vet-ací.

Que la vostra orella sigui preparada per percebre les exclamacions joioses d’un “claxon” estrident.

Anar fent!

Sempre el mateix Manel Saluts a dojo Canut ***** Sr. Eduard Toldrà Aragó, 360 Barcelona Barcelona, 4 / 1 / 28 Caríssim!

Mogues, avui, m’ha telefonat. Deia, diu: Veniu aquest vespre a la Granja, que se us faran reflexions molt atinades... I jo contestava, contesto: No senyor, tracte és tracte, no surto ni ixo, per bé que normalment _ixo.

Les reflexions que em fareu, me les imagino totes perfectament arrenglerades al meu davant. Elles potser en el fons estan carregades de bones intencions, però si jo en feia cas, els resultats foren dolents per a mí.

Em cal no sortir cap nit, o sortir-les totes. No sabría organitzar-ho a base de día sí, dia no. Ja m’està envoltant el pensament malèvol de fer una excepció els dissabtes. No pot ser. Som o no som. Ja ho va dir Sèneca.

Em ve d’una pesseta. Les necessito totes per al casori; altrament fóra un desori.

M’he venut els “Camel”. Torno a fumar “panetelas”. No fumo purs. He fet a miques el carnet “David”. Empaito el Melcior - no pas el màgic, company de Baltasar - sinó el Font, company de Rovira - per l’afer de la navegació i den “Jordi”. Penso que ens entendrem.

El cas és que em mullero el 13 d’abril, si res no passa d’extraultraordinari.

Per a fer-ho de la millor manera possible, haig d’aprofitar el temps - que vol dir el vespre - fent coses i haig de romandre a casa - que també vol dir els vespres - per a no despendre.

Estic escrivint uns contes infantils que n’hi ha per defecar-s’hi.

Ja podeu imaginar-vos que la cosa a la qual tenia més afecció, d’entre les renunciades, es l’estada a la Granja, amb totes les seves conseqüències. Passarà temps i no sabré com va el “Giravolt” amb tant de detall com fins ara. M’abstindré de repetir tres - 35 -

vegades cada día que Beethoven era un gran oncle i de bescantar els tifes de per ací.

Ho lamento. Poso tota la Cort Celestial per testimoni de la meva condolença, qui s’edinza fins a les pregoneses més interfibrals del meu ésser.

Però la meva temporal indització és ja un fet consumat, contra el qual res hi valdrien les fúries avernals ni les súpliques enternidores d’una mare agonitzant.

Voldria veure-us periòdicament, però no de nits. De cap manera. Si volguessiu citarme pels dissabtes a la tarda, potser després de dinar, abans d’arribar-vos el deixeblam, podriem xerrar un xic.

Si no és possible, fins el 13 d’abril a l’església de Sant Just, no sé si a les 11 o a les 12.

Records a la Maria, a la Ciseta, a la sogra, als partenaires i als entaulats.

Vostre Manel ***** Sr. Manuel Capdevila de son affmm E.T. (sense data) (abril 1928) Caríssim!

No puc venir, o, dit d’una altra manera, puc venir, però prefereixo estar-me’n.

La Ciseta no està suficientment bona per a que jo tingui bon humor.

I trobo, francament, que un home sense bon humor, el millor que pot fer es quedarse a casa.

Les meves lamentacions - inoportunes en l’ambient refrigerador del “Canari” - i que us provi bè a tots.

A reveure!

Eduard ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Dr. Joaquim Pou, 2, 5t., 3ª Interior (sense data) Caríssims!

Diumenge, tanmateix, haig d’anar a tocar a Terrasa.

Que us sembla, venir a dinar el dissabte, la vigilia?

Esperem saber la vostra decissió Eduard ***** (no hi ha sobre ni data ) Giravolt, dijous Estic actuant de pedagog. Vui dir que en aquest instant tinc un deixeble davant.

Ben entés que vaig rebre la vostra carta d’Uralita ( perduda ) a la qual em congratula contestar-vos que demà seré - amb la Maria i la Ciseta - a l’ estació de Sarrià a hora oportuna per agafar el tren que surt a les 4 i anar a Rubí, i, que el fet d’aglutinar-nos expedicionalment amb vosaltres ens sería, a tots, gratíssim.

- 36 -

Confiem en que els interessos de la Concepció no ens privaràn del goig de l’aglutinació. A 3/4 de 4 a la Ronda de la Universitat.

Apa doncs. Vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 24 / 7 / 28 Eduard!

Supòs que devieu arribar bé, encara que ni deveu ja recordar-ho. I no solament devieu arribar bé, sino que fins i tot deveu continuar bé, o millor.

He llegit noticies d’uns incendis al Perthus. No us heu pas socarrimat, vós, o els arbres dels vostres?

Nosaltres, bons.

Em penso qie no ens veurem pas per ací dalt.

No teniu segells del gramofon per cobrar? Els estic esperant.

Que feu? Res? Ben fet.

Ara que hi penso i no tinc la vostra muller al davant: els vostres desigs de paternitat duplicada, s’han esvaït? S’han realitzat? Si això no m’ho voleu contestar, vós mateix.

Plec, perquè us escric des del despatx i és la 1 del migdia.

Adeussiau. Records Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Dr. Joaquim Pou, 2, 5t, 3º Barcelona Cantallops, 24 juliol 1928 Estimat Manuel: 8 ó 10 dies que som ací i encara no sabeu, de mí, ni un mot. Mea culpa.

Com anèm? Que feu, oh, jovençana parella? I el menut, ja fa bondat?

Nosaltres, estèm, tots, molt bè. Jo em passo el dia geient. Gec al llit, gec al bosc, gec al balancí, i tinc un gec de vellut que encara no l’he dut.

Han passat dos díes, però, durant els quals no he pas pogut geure tant, i això ha estat per causa d’un incendi que es va propagar de França als boscos de casa. Dos díes d’engunia i d’un espectacle fortament dramàtic que no és per a esser descrit per una ploma com la meva, (ja veieu que soc modest). S’ha cremat molta cosa per se, però poca al costat del que ha quedat sencer.

Com anem del ventre? Parlo, en aquest moment del vostre ventre. Que hi ha de la quinzena a Caldes? Us en escapeu? Podreu venir tots tres, a Cantallops? Aquí us esperèm tots disset. Crec que les aigües de Cantallops - fresques i regalades - seríen bones pel vostre bon ventre... Jesús! quantes bestieses us estic dient!

He llegit “La Caravana” d’en Millàs. Un llibre molt simpàtic, carregat de bones condicions, relats refinadament efectistes, estil literari cru, a la moderna...Suposo que el conexeu, oi? No cal doncs que sigui tan pedant de dir-vos coses que ja sabeu.

Tambè he llegit “Adolphe” un “roman” deliciosíssim. El coneixeu? Es de Benjamin Constant. N’he quedat encisat. Me’l va deixar el nostre car Clausells. Jo crec, justament, mon preat Manuel, que aquest istiu llegiré bastant, i que se m’acabaràn els llibres.

Compreneu l’indirecta? Si veniu, com esperém tots vintitrés, voldríeu carregar-vos de - 37 -

paciencia i amb ella d’uns quants llibres per a un amic àvid, enguany, de lectures?

Podríeu portar-me el que volguéu -em refereixo al gènere - mentre no sigui filosofia alemanya, els contes de les mil i una nits, i les obres de l’admirat Puig i Ferrater.

I, ara, escriviu-me. Les vostres lletres son sempre - i els istius a Cantallops especialment - rebudes amb goig i llegides amb la mes gran satisfacció. Espero, doncs, que no trigaré a llegir-us.

Els nostres afectes cordials a la Ció, les nostres respectuoses salutacions al minúscul Capdevila, i una abraçada ben uralita del vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 27 / 7 / 28 Car: He rebut la vostra carta, creuada amb la meva. He romàs encisat de les vostres noves. Molt bé que geieu, molt bé que llegiu. A escacs no jugueu? I en geure, dormiu?

No sé pas si ens arribarem a Cantallops, car, car, (això no és una errada) no està resolt l’afer de Caldes. M’haig de tornar a veure amb el Monturiol, per a fixar definitivament la durada del període durant el qual m’haig de caldejar. De tota manera, ja sabeu que em plau de passar mant dia amb vós i la Maria, i tota la companyia, incloent-hi el caporal benemèrit. Em fa extremir de goig el saber que m’espereu tots trentaquatre.

Faré els possibles per evitar defraudar-vos.

El minúscul (masculí? femení? singular? plural?) Capdevila es porta bastant bé i la majúscula Ció ho comporta passablement. Sense trobar-se com en les seves millors èpoques celibatàries, es troba prou decentment bé per anar fent vida normal. Petits mareigs i prou; també una calor desmesurada. En resum: no ens podem queixar i em penso que un fort tant per cent de dones es conformarien a passar aquests períodes tal com els passem “nosaltres”.

Parlem del temps? Ho faig només per poguer-vos dir que fa un estiu “fort desplasent”, que la calor ens atueix de “sofirences” i som rublerts de fresquívoles “desirances”. Em sap greu, però en aquesta frase no m’hi han cabut les “llarmes”.

Sóc disposat a transmetre-us lectures propicies, que tinc ja sel.leccionades d’acord amb les vostres preferències i sobretot amb les meves. Pel cas que jo no pugui venir, això es resoldrà inminentment - digueu-me si hi ha possibilitat d’enviar-vos llibres per algun recader, per exemple. Penso omplir-vos de llibres per tot l’istiu. I em fareu la mercè de llegir tot el que us envïi i després de dir-me què us n’ha semblat.

Conec “La Caravana”. No m’agrada gaire. No conec “Adolphe”. Precisament l’altre dia vaig comprar-lo, traduït al català pel vostre car i idolatrat A. Esclasans. Ho llegiré.

Celebro que estigueu bons tots quarante-set i espero que cap vestigi no deu restar en la vostra puatrina de les passades manifestacions neumàtiques.

Per cert: i aquell automòvil? No us decidiu encara?

Us participo que el Sr. Duc de l’Infantat (ben o mal?) ens ha achetat uns tubs uralita per a Recasens. Això motivarà, de segur, alguna visita del Canut. Digueu-li que us ensenyi una carta que li ha enviat l’Estanislau, en la qual es diuen coses saboroses sobre la vostra persona.

Us havia de dir altres coses, que s’han fet fugiceres de la meva ment.

Escriviu. Les vostres cartes em reconforten i em ventilen (A l’estiu, aquests són els elogis més escaients). M’arriba amb elles tota la quantitat que cap dins l’envelop de l’aire rarejat que regolfa en les parets de la “Torre den Manel”; em porten records d’ascensions “neulines” sota la pluja inclement i de dinars tremolosos dins la fageda regalimant; em duuen.. ja ho acabarem un altre dia.

- 38 -

“Un mot només: adeussiau!”

Manel P.S. Què tal els nostres deixebles? ***** Sr. Manuel Capdevila Doctor Joaquim Pou, 2, 5t, 3ª Barcelona Cantallops, 2 agost 1928 Caríssim Manuel: La vostra segona carta, - tan vostra - va produïr-me la mes distingida de les meves admiracions al vostre estil característic. Bella carta, bell amic!

Jo avui, - en un estil indefinit - us parlaré de la visita que abans d’ahir vam rebre del admirables Canut i Cancer.

Imagineu la galeria d’aquí a casa a tres quarts tocats de nou - de nou del vespre.

Les dones paren taula, jo gec - es clar - en un balancí i xiulo a menys de mitja veu un passatge del “Giravolt”; el meu cunyat amaneix el ví que cal tenir en fresc. Les gallines son a joc; la nit, quieta, comença. És l’hora venturosa d’anar a sopar.

Imagineu, ara, en mig d’aquesta atmósfera tranquila, gairebé pía, el soroll pregon del motor d’un auto en marxa. Un auto! Un auto a les 9 de la nit! On va? Serà a casa?

No. No pot esser. Qui ha de venir? Ningú. Però, ah! el soroll del motor ha parat bruscament. M’aixeco, miro enfora, i comprovo amb esglai que s’havia parat davant del portal de casa. La llum encegadora dels fanals no em deixava veure, pero, qui eren els viatgers. Em giro cap a la galeria; la meva cunyada que sorgía mitjons del seu marit, fugía, especibada, cap a dins; la meva sogra des de la llinda de la cuina m’interroga ansiosament amb els ulls, i fins s’arrisca a demanar amb veu baixa: Qui hi ha, qui son?

Jo arronço les espatlles - senyal inequívoca d’ignorancia- el gos lladra, i se sent el dring de la balda d’abaix. La porta s’obra i veig entrar, entre ombres, dos homes en mànigues de camisa. Aleshores: - Calla, Black - dic jo amb veu enèrgica. - Qui hi ha? Un segon de silenci rigorós; m’aguanto l’alè fins que, transcorregut el segon, se sent un grinyol i un gran cop (la porta que es tancava) i una veu joiosa que fraternalment diu: Som nosaltres!

La perplexitat i l’enigma que planava damunt de la casa no s’esvaïren, però, fins un moment més tart, quan els dos inesperats viatgers havien pujat mitja escala i els vaig reconeixer, per fí.

Us asseguro que la sorpresa fou tan grossa que, de repent, ni sabía que dir als braus amics que ens veníen a veure. Mes a mes, al mateix moment que sentía l’invasió, dintre el pit, de l’alegria, pensava: Senyor, Deu meu! Que deu passar a la cuina? Que deu opinar la meva sogra, d’aquesta irrupció? On dormiràn aquesta nit les minyones?

Que menjarem per sopar?

Però no tenia gaire temps per a pensar en aquestes coses. Calía picar, afectuosament, les esquenes del Canut i del Cancer, i entrar l’auto al pati, i pujar i fer presentacions i estar alegre. - Ai, noi, noi! Vés qui hi havia de pensar...!

Vàrem acomodar-nos en cadires i balancins i van començar els relats. El Cancer, optimista fins el cel, explicava com feia les vacances des de dissabte amb en Canut.

Aquest explicava - d’un accent viu i jovenívol - les seves aventures en la gerencia gironina. Jo, però, no els escoltava del tot tranquil. Veia aquella galeria deserta de dones - totes eren a la cuina - i pensava en el petit drama que havien vingut a crear els nostres ardits amics. Va passar estona. Per fi, a un quart d’onze vàrem posar-nos a sopar. Les dones van sortir de la cuina, acalorades, tothom es va posar alegre i tothom va menjar, -es natural - copiosament.

- 39 -

Passat el sopar - el sopar era, realment, el drama - jo em vaig tranquilitzar d’esperit.

Quedava la questió del dormir però en aquesta ja hi tenia mes confiança contant que les minyones (després hi havía pensat) dormiríen a câ’ls masovers. Amb l’esperit tranquil, doncs, vàrem passar encara una bella estona. La lluna feia el plè, la nit era dolça. Vàrem xerrar de tot, vàrem riure un pam, jo vaig fumar dues cigarretes i a la 1 plegàvem per anar a dormir.

A l’endemà jo els havia de cridar, però, pobre de mi, em vaig quedar adormit, i sort que ells ja s’havien despertat d’instint.

Corrents i depressa varen esmorzar i varen fugir - previes les cordials abrassades de consuetud - car a les 12 el Canut havia d’esser a Girona a esperar l’exprés en el qual li arribava el Boet i familia.

Jo no sé quin efecte els va fer a ells, llur propia visita. A mi em va semblar molt bé, no cal dir-ho, a la Maria també, a casa suposo que també (poc se’n va parlar) però de totes maneres, no trobeu, oh, mon car amic Manuel! que aquest viatge és genuinament canutesc i que cap d’altre sino el Canut el podia fer en aquestes circumstancies?

I ara deixem relats mes o menys pintorescs, i pleguèm, que ja es tard.

Us agraeixo fins al enterniment, que em vulgueu munir de llibres. Crec que la questió del “lliurament” està resolta no? Crec que l’Il i el Canals seràn els magnífics recaders que els portaràn el dia 11, día assenyalat per a venir amb el Ford de’n Canut a dinar. Veiéu: aquesta visita del 11, tot i esser doblement nombrosa no aportarà cap conflicte a la casa perque, justament, ja es una cosa prevista.

Escolteu, mon car: Si em volguessiu fer una altre favor...! Es el cas que se m’acaben les quartilles. Si volguessiu axatar-me’n un plec i encolomar-lo als Il i Canals perquè el portessin, crec que a ells no els vindrà d’un paquet. Sabeu? En venen a la Pl Urquinaona (aquell gran establiment d’objectes d’escriptori, al costat de la casa Singer) i per una pesseta us en donaràn un paquet de 1/2 Kilo, que es tot el que em cal.

Nombroses gracies!

Congratulacions per la bona marxa del “regocijo” filial!

L’infantament del nostre auto, al contrari, es molt laboriós, i temém sempre per un abort.

He llegit Maria Chapdelaine, en francès, que m’ha agradat no molt, sino ja extraordinariament. Si, per atzar, teniu la traducció de T. Garcés, trameteu-me-la, s.u.p. que m’agradaria tornar-hi en llengua vernàcula.

Entre temences i esperances, freturèm saber on us menarà, definitivament, aquest istiu, el destí inexorable. Caldes? Cantallops? Vostre de cor Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 6 agost 1928 Lema: Tinc el pap bastant curull, per bé que no he menjat guatlles; treieu-vos el pa de l’ull i llegiu aquestes ratlles.

Vaig rebre, oh Eduard, la vostra epístola narrativa. La vaig llegir, la vaig meditar i la vaig considerar. Us trameto, doncs, un resum de les meves meditacions i consideracions.

Allons!

- 40 -

Primera meditació: l’impensada arribada dels vostres hostes nocturns m’ha suggerit una serie de pensaments i la conveniència d’estudiar i establir una taula o escala de fets de la mena del per vós relatat, a fí d‘escatir i fixar els límits precisos d’allò que en diem “barra”, per una banda; i, per altre costat, la necessitat de classificar el fet d’autes en la categoria que li correspongui, m’ha fet rumiar molt, i inutilment, car després he vist que ja l’havieu classificat i definit com de “Canutada”, en aquest cas de la pitjor mena, car fou també “cancerosa”. Podem, doncs, donar per bò aquest diagnòstic.

Meditació segona: El destí, sense perdre la seva condició d’inexorable, se’ns mostra, però, benigne. Heu-vos ací el programa que “ell” em permetrà, a ben segur, de desenvolupar: 15 dies Dia 15 d’agost: anada a Caldas. “ 16 “ : hom beu aigua de Caldes. “ 17 “ : “ “ també aigua de Caldes. “ 18 “ : “ “ encara “ “ “ “ 19 “ : persistència en la beguda. “ 20 “ : continuïtat en la persistència. “ 21 “ : constància en la continuïtat de la persistència. “ 22 “ : tenacitat en la constància de la continuïtat de la persistència. “ 23 “ : completament dominat per la beguda. “ 24 “ : traguejant amb aquella fè. “ 25 “ : bevent com si tal cosa. “ 26 “ : la beguda, encara. “ 27 “ : la beguda, malgrat tot. “ 28 “ : la beguda, encara i malgrat tot. “ 29 “ : començament de la despedida de la beguda 3 dies “ 30 “ : amb el ventre restaurat a Cantallops só arribat. “ 31 “ : i m’hi quedo “ 1 “ : i igualment. “ 2 “ : cap a casa falta gent.

Tot això s’ha pogut arreglar molt bé. Com que faig festa la 2ª quinzena, que comença el 16 i acaba el 31, hi guanyo el dia 15 per començar. Després, com que l’1 de setembre és dissabte i només ens deixen treballar el matí, me’l prenc, també de festa i guanyo 2 dies més. Així en faig 18, i puc destinar-ne 15 a Caldes i al ventre i 3 a Cantallops i a l’esperit. Mira què tal!

Naturalment, tot això es farà en col.lectivitat, vistent i enclaustrada.

Prou meditacions - Com que jo ja vindré, us portaré llibres. De totes maneres, no vui pas ofendre en Canals i l’Hil (amb H) arrabessant-los l’honor de llur missió recaderívola.

Així en tindreu uns quants més aviat i jo no aniré tant carregat.

Us he sel.leccionat els llibres següents: Louis Hémon - Maria Chapdelaine - Versió catalana de Tomàs Garcés “a petición”.

El meravellós desembarc dels grecs a Ampúries - Manuel Brunet - Una narració humorística escrita amb una gràcia que enamora.

Jerome K. Jerome - Tres anglesos s’esbargeixen - Versió catalana de M. Ferrando i G.M. Mustieles. Humor anglès. Molt divertit.

Anatole France - El crim de Silvestre Bonnaud, Membre de l’Institut - Versió catalana de Carles Soldevila. Gràcia francesa. No hi ha crim. Una delícia.

William G. Locke - L’inventor de canons - Versió també de Carles Soldevila. En el gènere de les novel.les frivoles és del millor que he llegit.

Tigre Juan - R. Perez de Ayala - Gran novel.la.

- 41 -

El curandero de su honra - 2ª part de “Tigre Juan”. Ja coneixeu l’autor.

Santa Joana - Bernard Shaw - Versió francesa de A. i H. Hamon. Us engrescarà.

L’obra i el pròleg. Recordeu l’entusiasme tartamudejant del nostre ínclit Cusidó?

Finalment: Fiodor Dostoïevski - Les frères Karamazov - Versió francesa integral (la majoria de traduccions no ho són). de M. Mongault i M. Laval. Són tres volums que no he tingut més remei que llegir en 3 dies, tant atraient i suggestionador resulta. Opino que és a la novel.la russa allò que el “Boris” és a l’òpera. I si voleu, suprimiu l’adjectiu russa i poseu-hi universal. Ara que diuen que ens assemblem (pocasoltes!) als russos, va bé de llegir-ho. El que voldria assemblar-s’hi i els imita i “no guixa” és l’animal den Puig i Ferrater. Pavero!!

Us recomano de llegir-ho tot. Sembla que hi hagi molta teca i no és gaire sobretot a Cantallops.

Podeu veure que hi ha rus, francès, anglès, americà, espanyol i català. Novel.la i teatre. Còmic, dramàtic i tràgic.

Endavant.

Us arribaran, també, les quartel.les. I seran més barates que les vostres. Com aquestes damunt les quals la meva ploma deambula, seran gratuites. La senyora que ens acull, benèvola, ens els seus pisos entaulats, ens proporciona aixímateix material abundant per a la correspondéncia privada (”Santa Uralita: “ora pro nobis” o “sursum corda”, com vulgueu. Vós, qui ens permeteu de passar cada dia 7 1/2 hores en el vostre casal, i ens deixeu treballar per a preservar-nos del vici, i encara ens gratifiqueu mensualment amb esplèndides retribucions, perdoneu-me el tort que us faig emportantme un paquet de quartel.les immaculades”). Ara tindré la conciència tranquil.la i us les enviaré.

Potser que plegui. Cada vegada hom degenera més. Prou! Qué tants romanços!

“Recados” Siau. Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Dr. Joaquin Pou, 2, 5t, 3ª Barcelona Cantallops, 8 agost 1928 Estimat Manuel: Ahir va arribar la vostra divertidísima carta..

Avui m’apresso a escriure-us per a perfilar la vostra vinguda d’acort amb les conveniencies vostres i nostres.

Sería magnífic el vostre plà. Ho sería, si no fos que els darrers dies d’agost (aquest any com l’any passat) serèm a St. Feliu.

Nosaltres, realment, podriem pensar a anar’hi una altra època. Però s’esdevé que també enguany haig d’anar a tocar a Vidreres amb la troupe de la Granja, i tinc, encara, un altre peu forçat: esser a Olot (convidat per uns amics) per la festa major. De manera que el calendari em queda així: Darrers d’agost (25, 26, etc, no ho sabèm exactement) cap a St. Feliu. 2, 3 i 4, Vidreres, 5 i 6, retorn a St. Feliu, “presa” de la Maria i la Ciseta, i 7 i 8 a Olot. Finalment, 9, a Cantallops.

D’avui en vuit es el sant de la Maria. Cal passa-lo aquí. Si l’endemà mateix (p.e.) sortissim cap a St. Feliu per a esser aqui de retorn el dia de la vostra anunciada arribada, ensopegaríem amb l’inconvenient de desaprofitar el veïnatge de St. Feliu i Vidreres per a “fer” aquestes dues places seguides, compreneu? – Si esperèssim anar a St. Feliu el 1er de setembre (baixant plegats amb vosaltres) la meva sogra perdría l’avinentesa d’acompanyar-nos-hi, tal com projecta, perquè la costura s’obra, justament, el die 1er.

- 42 -

Quoi faire? (que no és el mateix que coiffeur).

Anar a St. Feliu després de Vidreres i Olot? Complicadíssim. Anar a St. Feliu demà mateix? Precipitat per a èsser aqui dimecres a cel.lebrar Sta. Maria...

Jo crec, de bona fè, que us toca a vosaltres rectificar l’itinerari. No us sembla?

Que me’n dieu de invertir l’ordre Caldes Cantallops, per Cantallops, Caldes?

Que me’n dieu de venir 15, 16 i 17 a fer platxeria, i anar, la resta d’agost, a fer salut?

També podríeu fer, potser, la curació en dos etapes i venir a Cantallops entre la primera i la segona (sobre el 22 ò el 23, etc).

Espero, freturòs, les vostres decissions. Decidiu el que volgueu, menys renunciar a venir. Això ni parlar-ne. Veniu, veniu, veniu!

Magnifica la perspectiva de lectures que m’oferiu!

Vaig anar a Figueres i em vaig fer arrencar, per fì, aquell caixal.

El “Foment” de Manresa em solicitava per menar el cavall del Comte. Els he dit que no podia. Imagineu un raid St. Feliu-Manresa-St. Feliu, total per una suada, marca Maledicció?

Millors records a la Ció, per la calor, resignació, i no trigueu a contestar.

Una abraçada d’en Toldrà ***** (La següent carta porta data 9/7, però pel seu contingut sembla que hauria d’esser 9/8. En aquest convenciment, figura aquí ) Sr. Eduard Toldrà Cantallops Barcelona, 9 de juliol de 1928 Caríssim!

No estranyeu que us escrigui a màquina; és que avui ens n’han portat una d’un model nou, elèctrica, i la provo. Es una bestiassa alemanya, però estic veient que va bé.

He rebut la vostra carta. Trobo que no us calia de fer tanta literatura ni donar-me tantes explicacions, només per dir-me que preferíeu que vingués a Cantallops abans d’anar a Caldes. Jo, sempre viu, a les tres ratlles de lectura ja havia endevinat que aquesta era la sol.lució. M’és absolutament igual la inversió proposada i ho farem així. I si em fessiu explicar els motius pels quals vaig establir l’ordre Caldes-Cantallops en lloc de l’ordre invertit (!), (la carta continua manuscrita ) m’ho veuria negre.

Els companys també volen provar la bestiassa i cal deixar-la.

Definitivament: el dia 15 - si us va bé - agafarem l’exprés de les 10 del matí, que ens deixarà a Figueres a les 12.41. M’empiparia molt haver d’agafar el tren de les i a les 5.40 i passar-m’hi 5 hores, per poguer agafar l’auto den Lluís. A més, us faria anar a can Quarts amb tartana i tampoc sé si aquest estre o fòsil els provaria gaire als meus companys. Em convé, doncs, que a les 12.41 del 15 hi hagi a l’estació de Figueres un trast modern d’aquells que porten a Cantallops per 5 durs. Com ho farem? No cal pas que vós ens vingueu a cercar: la festivitat del dia, i l’hora, no són apropiades. ¿Podeu enviar un recad a Figueres? Però, aleshores, com sabrem quin aut és? En tot cas, que us diguin, i traspasseu-m’ho, el nº o un altre senyal; la pinta del xòfer, etc. Si, altrament, voleu donar-me l’adreça de la casa que fa això, jo els escriuré i ens entendrem. Això m’ho hauríeu de contestar desseguida. Si no us va bé que vingui el 15, pel motiu santoral - potser teniu altres convidats - digueu-ho francament. Vindríem el 16. En el primer cas ens n’entornariem el 18 i en el segon el 19. Entesos?

Expressions, salutacions, etc.

- 43 -

Records, encaixades, abraçades Manel ***** (telegrama) Manuel Capdevila Calle Doctor Joaquin Pou, 2 Cantallops, 12 agos. 1928 Conforme mañana recibireis carta. Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila Dr. Joaquim Pou, 2, 5t, 3ª Barcelona, 12 agost 1928 Estimat Manuel: En hâte, que diuen els francesos. Visita Canut, Cancer, Hil, Canals, admirable; bon humor, bona teca, bona diada!

Rebo, em penso que amb retràs, la vostra lletra. De primera. Dimecres, a quarts d’una serè, si Deu vol, a l’estació de Figueres, a rebre-us.

La cosa extraordinaria es que us esperaré amb un Citröen, sis places, de ca’n Batlle. Per fí, i gairebé sobtadament, la meva sogra s’ha decidit. No temeu per la travessia. Encara no el guiaré jo; el guiarà un xofer de primo cartello que ens en ensenya aquests dies.

Adeussiau. Fins dimecres a Figueres!

Aquells afectes cordialíssims Eduard ***** (telegrama) Manuel Capdevila Calle Doctor Joaquin Pou 2 Cantallops, 14 agos. 1928 Niña enferma ruego suspendan viajes TOLDRA ***** Sr. Manuel Capdevila Doctor Joaquim Pou, 2, 5t, 3ª Barcelona, 14 agost 1928 Caríssim!

Deveu haver rebut la sensació d’una galleda d’aigua freda en forma de telefonema.

En efecte: la Ciseta va posar-se malalta el diumenge passat d’una mica de afecció al ventre que li ha donat febre, malestar, etc. Està millor, no té gravetat, però tè encara alguna dècima de febre, les suficients per a obligar a sa mare a estar tot el sant dia al seu costat contemplant-la i amanyagant-la. Encara no es lleva. En aquestes circumstancies entenc que la vostra vinguda no sería oportuna ni per nosaltres ni per vosaltres (sobretot - 44 -

venint la Ció). La Maria no està d’humor, ni està per rès de la casa; està, només, no cal dir-ho, per la Ciseta.

Compreneu la situació? Perfectament.

Però jo no ho donc encara tot per pedut. Escolteu: la Ciseta es va posar malalta diumenge; avui està un xic millor. Si demà es posès encara millor (si le fugíssin les dècimes i el metge dongués ordre de llevar-la, per exemple dijous, jo crec -i us aconsello - que podeu venir dijous, confiant en que la malaltia estarà gairebé resolta i per tant la Maria i tots en general estarèm mes d’humor.

Conclusió: si la Ciseta marxa visiblement, notoriament bé, demà a aquesta hora (les 4 de la tarda) us posaría un telefonema per que vinguessiu dijous, i, encara, si calgués, podrieu venir divendres i consolar-nos a tenir-vos nomes dos dies. Està clar? No ho sé, perquè escric molt depressa.

Quedèm: en que demà a les 4 us telefonaré estigui com estigui la malaltia de la nena.

I ara, les nostres condolences. Som els primers a regretar aquest incident.

Millors afectes. Ben vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Caldes de Mallavella, 16 / 8 / 28 Car Eduard: Tal com varem quedar ahir per telèfon, avui us escric, com podeu constatar.

Bé, doncs: al rebre el vostre telefonema, que ens va produïr una desagradable sorpresa, no tant pel transtorn que podia portar a les meves vacances com pel que us podia portar a vosaltres, jo, aleshores, ignar de l’importància de la malaltia, i cregut més aviat de què l’ajornament de la nostra vinguda fóra més llarg, vaig posar-me d’acord amb el Canut el dimarts a la tarda, telefònicament, i varem quedar que aniriem ahir a Girona i que avui ens portaria a Caldes. Vaig decidir sortir en el tren de les 3.10 en lloc de les 10, cregut que així rebria carta vostra. A les 12 del migdia vaig rebre la carta, que si pel costat sanitari ens era tranquilitzadora, en canvi ens complicava el viatge, puix que anunciaveu que a les 4 de la tarda ens posaríeu un telefonema. Es quan se’m va acudir la solució que coneixeu. Jo també crec que és millor deixar que la Ciseta es refaci del tot, i per això, recordant que vós mateix m’havieu proposat en una carta de intercalar l’estada a Cantallops entre 2 períodes de sojorn a Caldes, us vaig proposar aquesta sol.lució, que em va semblar que vós acceptàveu encisat.

Concretant: estic a les vostres ordres per agafar el tren el dia que us vingui millor.

No tinc preferències. Només voldria que l’estada a Cantallops no agafés cap diumenge, car em temo (en el bon sentit de la paraula) que la familia, a cavall de l’Erskine, em faci alguna visita. No m’ho han dit, però jo, gairebé n’estic segur.

Els dies, doncs, que us plagui, vindrem: 20/21/22, 21/22/23, 22/ 23/24, o 23/24/25.

Vós mateix, doneu-me instruccions, a base, si us sembla, de prendre el tren òmnibus que surt de Caldes a les 8.41 i arriba a Figueres a les 10.43. La cosa anirà molt bé per amenitzar el caldejament, que es presenta molt ensopit. I fins i tot podrem deixar ací una part de l’equipatge.

Suposo, espero i desitjo, que malgrat el petit contratemps filial, la Maria hagi passat un bon sant. Que per molts anys el passi millor.

Desitjo, espero i suposo que la Ciseta deu anar millorant amb molta rapidesa.

Conjuguem el verb felicitar-se’n.

- 45 -

Espero, desitjo i suposo que tots els altres respectables membres de la vostra honorable familia gaudeixin d’una salut perfecta. I vós mateix -resolt el conflicte creat per la mànega llarga; excuseu l’indiscreció Monturiol -deveu estar més fort que un roure.

Oportuna conjugació del verb congratular-se’n.

Nosaltres, després de la conferència fílica (de fil) varem passejar per la Rambla i la Devessa; varem sopar, varem tornar a passejar, i amb aquella tranquilitat beatífica ens varem adormir. Aquest matí, a 2/4 de 10 s’ha presentat el Canut, dins el Ford, ens ha portat ací i ens hi ha deixat.

Jo, en arribar, ja me n’hauria tornat. Em penso que ens ensopirem considerablement. Sort que he dut un carregament de llibres.

Me “despatxat” - atret pel nom de l’autor i pel títol - “La sonata a Kreutzer”, de Tolstoi. Opino d’una manera absolutament contrària a les idees que aquest bon senyor exposa, però el llibre és interessant i demostra el temperament de l’autor.

La dona bona - o sia el continent. Suposem també bò el contingut d’ignorades característiques.

L’aigua bona, però calenta.

I, ara que hi penso, us adreço la més congestionada de les meves felicitacions i la més espasmòdica de les meves encaixades, per la feliç naixença d’un gran i inesperat Citröen. I dieu que ja el porteu. Us deu començar a engrescar l’automovilisme. Vós, al cap d’avall, ja ereu “conductor” d’orquestra. Ara passareu el temps embragant i desembragant, aixì com abans ho devia fer la Maria amb la Ciseta.

Contràriament al que ens dèieu en una carta, ens considerariem altament feliços si fóssiu vós mateix qui ens conduís de Figueres a Cantallops. Tranquils per la nostra seguretat, car sabem que us estimeu la familia i voleu assistir a l’estrena del “Giravolt”, tan freturada, sols pensem en la rara i inestimable honor que ens concediríeu canviant les marxes en obsequi a nosaltres.

I vetací.

Res més.

Fins el dia que vulgueu.

Adeussiau.

Records Manel Adreça: Fonda de L’Estanc, Caldes de Malavella ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Fonda Estanc Caldes de Malavella Figueres 17 agost 1928 Estimat Manuel: A les 3 he sortit de Cantallops. Suposo que hi tinc carta vostra.

Demà la contestaré. Vos la rebreu diumenge.

La Ciseta gairebé bona del tot. Molts recorts a la Ció. Fins demà. Apa. Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila - 46 -

Fonda L’Estanc Caldes de Malavella Cantallops, 18 agost 1928 Estimat Manuel: La vostra carta - arribada ahir - es una peça epistolar de primer ordre. De ver gaudi podríem qualificar la seva lectura.

Però jo, ai las no tinc temps, en aquest moment, per a posar-hi tot el comentari que voldría. De manera que em cal concretar-me a dir-vos ço que es la necessitat primera.

Hem acordat, amb la Maria, senyalar els dies 23, 24 i 25 per la vostra estada aquí.

No tinc, a la mà, cap calendari però crec que aquests dies son: dijous divendres i dissabte que son així com els hem escollit.

Aprovèm in totum el tren proposat. Així, doncs, a les 10.43 hi haurà, dijous, a l’estació de Figueres, el Citröen de ca’n Batlle. La meva raó es pertorba davant l’afalac de que em feu objecte com “conductor”, però hom no pot, tantmateix, assegurar, quí agafarà el volant. Això, en fí, es epissòdic. La Ciseta bona. Tots bons, gracies a Deu. A la prefamilia Capdevila els nostres entendriments Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Caldes, 19 / 8 / 28 Eduard: He rebut la vostra carta amb tota puntualitat. Entesos sobre aquest projecte - tan laboriós - de viatge. El dijous, dia 23, a 3/4 d’onze, ens trobarem a l’estació de Figueres, si no ens passa o us passa res de nou que sigui dolent, cosa que ningú de nosaltres espera.

Què més? Res més, car haig d’anar a fer el traguet i després a dinar.

Ara ja podeu prescindir d’escriure’m. I no ho dic sinó en benefici i descàrrec vostre, car sabeu molt bé que la meva ànima es curulla de plers a la lectura de les vostres missives.

Jo tampoc us escriuré. Si ni vós ni jo donem cap avís contrari, vós i jo ens trobarem a Figueres el dia i hora fixats. I no cal dir que amb mí vindran tots els complements i aditaments del cas. Vós, n’hi haurà prou amb què porteu el vehicle que da d’ésser objecte de les nostres admiracions més admiratives.

Adeussiau. Entusiasmats del guariment de les nafres del vostres organismes filials, tan cares a vós com els de la vostra mateixa còrpora.

Expressions i records.

Manel ***** Sr. Eduard Toldrà Vidreres (Girona) Barcelona, 3 de setembre 1928 (l’original diu agost, error rectificat en la psotdata ) Car Eduard: Us escric aquesta lletra amb el convenciment, és clar, de què us arribarà a les mans, confiant en què el prestigi del vostre nom no pot trair-nos i ell completarà les dades que no he pogut fer figurar en l’envelop, per llastimosa ignorància.

- 47 -

Es el cas que el viatge Figueres - Caldes es va realitzar amb tota felicitat i varen resultar infundades totes les nostres temences sobre possibles irregularitats en el comportament del nan.

L’estada complementària a Caldes ha resultat també feliç per a tots quatre: la dona, el nan, jo i el meu ventre, que bé mereix entrar en la classificació, puix que per ell es feia la festa.

Ahir a la tarda varem tornar ací i ací ens teniu, finides per dissort les vacances, incorporats a les nostres quotidianes feixugueses treballístiques. S’han, potser, renovellat les nostres energies? El vacar, ¿ha obrat damunt nosaltres com un reactiu, o ens ha fet sentir el caràcter transitori de les seves delicies i ens ha fet enyorar una major continuitat en la seva actuació? No ho volgueu saber. El cas, el fet és que quan acabi aquesta carta dinarem a la taula de casa -oh, inenarrable gaudi! - i que després tornaré -oh, fatídic turment! - a fer especulacions filosòfiques sobre la grandiositat de la capacitat de la butxaca aliena, que jo, entre altres, haig d’esforçar-me de curullar sota l’emblema impermeable i aislant de “Uralita”.

Un esdeveniment mereix un paràgraf ben aparagrafat. Aquest esdeveniment tingué lloc el dia 30 d’agost de 1928, a Caldes de Malavella. Descriurem, primer, l’escenari: un jardinet amb sorra (a terra), 4 acàcies (arrelades, també, a terra, però amb les branques més aviat enlairades) al fons un hort; a mà esquerra mirant al fons unes indecents cabines comunals per a ambdós sexes; convenientment repartits per l’escenari una dotzena de sillonets de jonc. Els personatges són els següents: protagonista, un nan encara invisible i de sexe encara ignorat; una dona - la meva - en període de inflació; un home - jo - en període espectant; comparses una colla de gent afeccionada de l’estómac.

Un sol acte, molt breu. L’acció es desenvolupa així: ella fa un moviment rapid, com si li hagués vingut singlot; jo, que no bado, dic: què tens? Ella contesta amb un altre moviment o un gest que jo interpreto: ja t’ho diré després. Més tard se sap la solució.

Resulta que el moviment singlotari d’ella havia estat la conseqüència d’un altre moviment intern que per primera vegada sentia, o sia que el protagonista, el nan encara invisible i de sexe encara ignorat, s’havia bellugat un xic; jo imagino que, cansat de 3 mesos i mig de mantenir-se en la mateixa posició, devia posar, per exemple, una cama sobre l’altra. I ara cada dia ens dóna mostres, bastant discretes, de la seva existència, generalment al vespre (és dels nostros).

Naturalment, estem encantats de la novetat. Ja sabeu com va tot això. No cal que digui res més.

Us ha provat l’estada a St. Feliu? Us prova, també a Vidreres? Us provarà a Olot?

Com va la conducció interior? (Ara aquesta frase, no sé ben bé per quins set sous, em torna a recordar el no nat).

I les lectures? Em farieu amplement i longitudinalment feliç si de tant en tant em feieu l’honor de convertir-me en lector dels vostres comentaris als llibres que la vostra ment devora.

I, de moment, res més, com no sigui tota aquella consuetudinària corrúa d’expressions i records als éssers que us són cars i a mí em són devotament respectables.

Una encaixada? Vinga!

Manel P.S. Repetiu, encara, en nóm de Concepció i meu, i amb tota sinceritat, a la vostra familia, i especialment a la Sra. Ciseta - com a “pontifex maximum” - el nostre agraiment per l’inesgotable amabilitat amb què ens omplíren, per no dir ens aclaparàren.

Barcelona, 4 / 9 / 28 Car: - 48 -

Aquest matí em trobo un bult al butxac. Què és? Ah, si!... La carta que ahir us vaig escriure i em vaig distreure de tirar al Correu.

Us l’envio, doncs, cregut que demà sereu a Cantallops i no a Vidreres.

M. ***** Sr. Manuel Capdevila Doctor Joaquim Pou, 2, 5t, 3º Barcelona Cantallops, 12 setembre 1928 Estimat Manuel: Fa molts dies que no us he escrit; en fa masses, ho reconec. Avui tampoc us escriurè amb l’extensió d’altres vegades perquè son dos quarts de quatre i ja sabeu que aquesta es l’hora del correu.

Avui fa 15 dies que vàrem anar a St. Feliu. Perfectament. A St. Feliu l’auto va anar en dança continuament. Vàrem anar un dia a la farola de St. Sebastià un altre a Palamós, un altre a Corsà i La Bisbal, etc. Vingué després la festa major de Vidreres - allí vaig veure, amb la natural satisfacció, el gran Canut - vàrem tornar a St. Feliu. Allí vaig trobar la vostra llarga i suculent missiva. Aleshores vàrem anar - sempre amb el Citröen - a Olot.

Olot és centre de excursions. De manera que hem estat a Camprodon i St. Joan de les Abadeses, amen d’altres petites sortides als afores de la vila.

Ahir, finalment, vàrem fer la rentrée a Cantallops. Ha tornat la quietut. Han tornat els banys de sol a l’eixida, la calma i el repòs.

Perdoneu el meu silenci. No he deixat de pensar amb vos, però no sabía trobar el moment d’escriure, baldament el moment existís.

Cel.lebrèm les incipients manifestacions vitals de l’hereu Capdevila. Visca!

No he llegit rès. Avui he començat, sota un suro, la lectura de Joana d’Arc. Mil bons recorts. Perdoneu. Ja tornaré a escriure. Vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 13 / 9 / 28 Car Eduard: Primer que tot vui fer una cosa que em penso que no deixarà d’ésser original. Haig de justificar la meva promptitut en contestar-vos. Sí, perquè, em temo - i no és la primera vegada que ho penso - que vós, esperit finíssim, pogueu arribar a pensar que us contesto les cartes amb tota puntualitat tan sols per contrastar més amb la vostra trigança epistolar, i en certa manera alliçonar-vos. Doncs nó: no sé del cert si vós sou capaç de pensar-ho, però sí que jo no sóc capaç de fer-ho.

Si us contesto desseguida és per diversos motius: 1er, perquè les cartes no contestades les porto a la butxaca i m’hi fan nosa i si les contesto ja les puc arxivar; 2on, perquè em fa engúnia de saber que haig de fer una cosa i no l’he feta, i aquesta angúnia em mena a fer-la (si es tracta d’escriure, i a vós) així com a vós us domina una mena de complaença en la persistència de l’agúnia; 3er, perquè tinc lleure de fer-ho, al despatx, per desuralitzar-me un xic. I encara podria afegir que contesto desseguida perquè em dona la gana, però no ho afegeixo. El que no sé és posar les causes per ordre d’importància, però tant-se-val.

- 49 -

Ara no us penseu que vós us heu de justificar pel fet contrari. Sé molt bé el curs de la vostra vida a Cantallops. Entesos.

Estic meravellat de la citronada que heu fet, durant la qual suposo que heu estat el conductor principal. Cap fracàs? Panes? Rebentades?

També nosaltres varem fer una erskinada els dies 8/9. Ruta: Igualada, Calaf, Pons (dinar), Seu d’Urgell (visita ciutat i catedral), Puigcerdà (sopar i dormir), Ribas (dinar), Ripoll, Vich, Moyà, Castelltersol, Barcelona, Tot el que us digui per ponderar-vos l’efecte que ens va produir des de Pons a Ribas, será minç. La llàstima és que per no tenir el meu pare despatxat el permís internacional de xòfer, no ens varen deixar entrar a França, car el projecte del segon dia era sortir de Puigcerdà i anar a Font Romeu, Mont Louis, dinar a Perpinyà i entrar per La Junquera. Un altre dia serà.

He llegit l’interviu, a la Publicitat d’avui. Molt bé! Es den Clausells o den Trabal?

Tots estem molt bé. El nan és molt bellugadiç: hom opina que per distreure’s salta a corda amb el budells de sa mare...

Em plaurà que em digueu com us prova la Joana del Shaw.

I vetací. Plec. Records a tothom i anar fent.

Adéussiau.

Manel ***** (postal) Manuel Capdevila D.Joaquim Pou,2, 5t, 3ª Barcelona Roses, 15 set. 1928 Rebuda la vostra. La contestaré aviat; mentrestant rebeu una abraçada Eduard ***** Senyor Manuel Capdevila Doctor Joaquin Pou, 2, 5t, 3ª Barcelona Cantallops, 20 setembre 1928 Mon car Manuel: Ara que el Citröen és a Perpinyà amb la Maria, la meva sogra, la tia de St. Feliu, el cunyat i en Verneda - extranya assemblea! - ara que hom disfruta d’una rara tranquil.litat, potser sí que serà hora de contestar a la vostra carta del 13.

Em sembla molt que va esser des de Roses que us vaig enviar una postal per a anar tirant.

Aquell dia vàrem anar a dinar a Vilajuïga invitats per uns compradors de vi que trevallen el suro, etc. i això va proporcionar-nos -a la Maria i a mi - el goig de reveure Roses i Castelló d’Empuries, beneïda terra, benaurat paratge, on la providencia volgué que ella i jo ens veigèssim la vegada primera, ja fa vuit anys! Literatura apart, va èsser verament agradable, tornant de Vilajuïga, donar el tomb per aquella contrada. Jo vaig portar - puix que m’ho demaneu, us ho diré - el volant tot el camí. Ara que cal pensar ja en el retorn a Barcelona, ara és quan començo a trovar, en el volant, aquella elegant facilitat tan necessaria a tot conductor, per no dir a tot home en tota feina.

Sembla que demà tindré, finalment, el preciós document que hem convingut en anomenar amb més o menys fortuna, passaport. Si això es un fet (la possessió de - 50 -

passaport) es gairebé segur que abans de tornar a Barcelona fem amb la Maria un tour cap a Perpinyà, Font-Romeu, Bourg-Madame, Puigcerdà, Ribes, Olot, Figueres, etc.

Des dels meus 18 anys, que en Joaquim Folch i Torres m’explicava, a Berlín, les magnificencies de la Cerdanya, fins a la vostra darrera carta no he deixat de acumular saliva, amb crescudes adès tumultuoses, adès placèvoles, segons la traça i condició del narrador. Volgueu, doncs, compendre la quantitat de desig que m’esperona, de coneixer aquesta tan llloada comarca cerdana (Ull amb l’ortografia!).

Si aquest viatge es realitza, ja us explicaré l’impressió que em causi, per bé que us l’explicaré, mon car Manuel, de paraula - a la Granja? - doncs l’istiueig s’acaba, i és cosa segura que abans del 30 serèm, si Deu ho vol, a Barcelona.

L’auto i les seves delicadeses (faig marxa enrera amb un aplom modèlic) m’ha absorbit moltes hores i la lectura ha quedat manifestament endarrerida. Encara soc al Prefaci de Santa Joana. Em plau fins a l’engrescament. A veure si, al menys aquest volum, puc enllestir-lo abans de la rentrée.

Aquella interview a “La Publi” ès escrita d’en Clausells, però es veu, - jo no ho sè que aquest va demanar a en Trabal que la firmés, i en Trabal és d’una temperatura tan baixa que li permet fer això i moltes altres facècies. A mi també em va agradar molt.

Compteu amb unes lletres meves, per poques que siguin, abans d’abandonar el recer estival. Per altra banda m’enjoieríeu si rebés, encara, una darrera missiva vostra.

Mil bons recorts a la Ció i mil bons auguris al pressentit i previst Capdevila.

Adeussiau, doncs. Que l’Uralita us sigui lleu. Us abraça Eduard Expressions al dilecte Lau ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 26 / 9 / 28 Vaig rebre, oh mon car, la vostra carta, més bella que una faula de l’Iriarte.

No sé perquè que avui l’idea em tiva d’engegar-vos en vers una missiva.

Potser essent la darrera de l’istiu, car tornareu de Barcelona al niu, resultarà la cosa més solemne; de la vostra tornada, doncs, parlem-ne.

Hom bé suposa que ha d’esser imminent però no sap la data fixament.

I ja fa dies que el meu cor s’esponja pensant que aviat es reobrirà la Gronja.

No ho dic pel gust de veure l’Abadal, ni en Sendra o en Burrull; no en faig cabal; ho dic per fer petar forces xerrades entre intermedis de violinades.

I per saber com marxa el Giravolt; si ja es prepara flauta i flabiol i el decorat del gran Xavier Nogués, i tot allò que necessari és.

Us faig saber que he escrit ja al poeta - 51 -

pregant resposta a manta pregunteta per fer interviu, i demanant permís perquè una escena pugui reproduir’s en el fullam que surt el mes vinent.

Altrament, suposo en plena prosperitat el vostre estat de salut, i també el vostre cunyat, metge saberut, i també la vostra filla i la dona i la cunyada i llur mare respectada i la menuda i la pubilla. ¿Que vindreu en el carril o vindreu en el “Citró”? ¿Ja heu descabdellat el fil de la cerdana excursió i heu llegit el Bernard Shaw?

Em sap greu que les lectures hagin estat reduïdes per les vostres embranzides d’ara engegues, ara atures.

Però és una variació del programa d’estiueig i una bona diversió, jo bé ho veig.

Què més us podria dir que fós nou, d’interès hagués un brí i valgués un sou?

La proximitat, però, de la vostra solemnial “rentrée”, em talla l’inspiració i em deixa sense el “versal” alè.

Ja reprendrem les converses sobre coses ben diverses i direm mal den Marshall (el perfumista al detall) i direm mal del Lamota i parlarem de menjars de llagosta i cap i pota i cargols i porcs senglars.

Potser riurem algun dia del pobre Pablo Casals al qual la dona fugia enduent-se’n els cabals i portant-li molt trasbals i causant-li pregons mals.

Versarà alguna conversa - 52 -

sobre els nans que hi ha en camí i sobre si hi haurà terça representació, o si n’hi haurà dues o bé quatre.

Jo bé crec això darrer car tot ha de sortir bé i el rècord haveu de batre.

I deu mesos passaran de cervesa bevent glops i us veig altre cop marxant a Cantallops.

Qui dia passa any empeny i val més manya que força i sortós aquell qui ateny la fortuna que no es torça.

Entesos M. Capdevila ***** (Postal) Sr. Manuel Capdevila Doctor Joaquim Pou, 2, 5t, 3ª Barcelona (Espagne) Perpinyà, 27 set. 1928 Heus ací, mon car, les darreres lletres d’aquest istiu. Demà arribarèm a Barcelona.

Recorts.

A reveure! Vostre Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila Dr. Joaquim Pou, 2, 5t. 3ª Interior Ciutat, 1er gener 1929 Estimat Manuel: M’ha ocorregut quelcom d’insòlit: va passar tot el dia d’ahir sense recordar-me que vos, que un dels meus mes preats amics, es deia Manuel.

Us prego que volgueu esser benevolent fins el punt de perdonar-me aquest imperdonable oblit.

Ja sabeu perfectament que us estimo i, per tant, que us desitjo no solament per al dia del Sant sino per a tots els dies de la vostra vida - que Deu faci ben llarga - un incesant benestar i una joia inestroncable. La Maria s’associa i jo plego, amb una abraçada Eduard Molts recorts a la Ció. ***** - 53 -

Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 87 C, pral. 3ª Interior Ciutat, dilluns (març 29 ) Estimat Manuel: He pensat una altra cosa. Jo demà escriuré al amigo Rafael i li anunciaré la vostra visita. Així us estalvío saliva. Rafael Martínez viu al carrer de Pavía, 2, 3er, esquerra; tel: 13753. A més, recordeu, per si us vé millor anar a veure’l a la nit, que toca al Café María Cristina, i que ell us donarà l’adreça de D. José Borrell, president de la Filarmònica.

Que us provi! Que Madrid se us ofereixi amable i somrient! Adeu Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Aragó, 360 Barcelona Ciutat, 17 / 4 / 29 Caríssim: Vaig prometre’us de fer-vos conèixer els articles que ja havia enviat a La Publicitat per a l’exercici periodístic. Ací els trobareu. Abans de fer-vos aquesta carta me’ls he rellegit i m’han semblat més dolents del que primer em pensava. Tant-se-val. Els ofereixo a la vostra crítica. Ja me’n direu quelcom. I, si voleu, no me’n digueu res.

Com que tinc poca feina i el meu superior jeràrquic immediat és fora (precisament a Sitges, prop de Vilanova; que és casual, eh?) resulta que tinc lleure i estic lliure. Puc, doncs, extendre’m una mica i així ho faré, per bé que encara no sé concretament sobre quin tema versarà el meu discurs.

Veiam: us puc fer saber que el passat dissabte vaig haver d’anar a Tortosa per afers tubulars. Vaig passar, com calia, per Vilanova, i vaig donar una afectuosa mirada a la ciutat que ha infantat fills tan preclars, o, més exacte encara, a l’estació que ha vist marxar els fills preclars de la ciutat, que no han volgut romandre “estacionats” en les beatituts marines.

El tren va tirar el dret i vaig passar també per Tarragona, la terra de tots els redactors de La Nau. Tortosa em va fer un efecte de cosa gris i descaracteritzada, sense res d’important, com corresponía a la pàtria del Lamota.

I vaig tornar a casa el mateix dia, després d’empassar-me pel camí “Entre els isards i la boira”, novel.la pessimista i fatalista - desagradable, nó dolenta - den Millàs.

Després d’haver sopat i dormit, i d’haver deixat transcorre normalment tot el diumenge i el dilluns i el dimarts, ahir al vespre vaig arribar-me al primer Concert Casals de la sèrie.

L’orquestra sona bé; està en forma. Varen tocar la “Suite” de Bach; dic la i no una, perquè estic pensant ja fa temps que els organitzadors de concerts ens ensarronen: Bach no va escriure una Suite, un Concert Brandenburguès, una sonata, un preludi, una fuga, etc. i en els concerts ens inclouen sempre la mateixa obra canviant-li cada vegada el títol: la Suite avui és en re, demà en sol, la semana que ve en si bemoll, i per despistar hi treuen o hi posen alguna aria o bourrée, car es veu que n’hi ha de recanvi (estil peces de sèrie dels Citröen). El cas és que jo sempre sento la mateixa obra.

Ens varen endossar també la 3ª Simfonia de Brahms. Realment, el Casals abusa un xic, car per divertir-se ell mortifica 2000 persones, que paguen i són no menys que da la - 54 -

classe patronal. La música de Brahms té el gran defecte de provocar la son, una son invencible, agreujat pel fet de no deixar-vos dormir. Es a dir, que us ensopeix i us priva de dormir. Amb tot, com que aquesta Simfonia no és tan llarga com les altres, no es fa tan pesada. La música de Brahms té això: com menys n’hi ha, millor, car la digestió és més fàcil. No us ha sobrevingut mai, tot escoltant-la, un xoc anafilàctic?

Finalment, va venir el Daphnis i Cloe, de Ravel. Està bé. Es curiós. Distreu.

El concert vinent no hi aniré. Es superior a les meves forces.

Heu vist el programa del Concert dels Patrons? “Quina cosa, Déu meu, quina cosa!”

(Carner - La inútil ofrena). Una sardana de Pablo per a 3.2oo violoncelistes! No us fa angúnia que tot un senyor Casals organitzi aquests “tinglados”, i que el puríssim Pena col.labori en la organització? No som a New York!

I l’Enric ha fet una obra nova: quin home mes actiu, aquest Enric! Ha fet - quina enorme feinada - l’orquestració de la seva sardana “Trista”, “Cal subratllar l’importància d’aquest esdeveniment, que ha consistit en l’aportació d’una nova i ben interessant composició al repertori - ja ben nodrit i substanciós - de la nostra música orquestral.

Felicitem al jove músic per la mestria amb què s’ha sortit del seu difícil treball” (B. Samper - comentari inèdit).

Els deixebles den Morera crec que volen fundar una Revista? En Cusidó me n’ha dit quelcom. Què serà? (Una m...., dit en llenguatge de llur mestre).

Prou música? Prou, doncs.

Em penso que em permetreu, ara, que us digui quelcom de la vida i les activitats importantíssimes de Joan Capdevila i Font, futura eminència mundial en no sé encara quina especialitat.

L’al.ludit senyor es comporta molt bé: dorm de 14 a 16 hores diàries, engoleix cada dia uns 980 grams de llet i en defeca amb aquella elegància uns 930. Resulta, doncs, que fa un augment promig de 50 grams diaris, que segons les opinions mèdiques és molt, car l’augment normal acostuma a ésser de 30 grams. La conseqüència de tot això és que avui pesa 5,900 Kgs. i que demà passat passarà de 6 Kgs, quantitat més que excel.lent per un personatge de 2 mesos i 4 dies.

Està gras, riu com un beneit, és fort, és “maco”, és aixerit. Què més? Tota altra virtut que volgueu. L’altre dia em deia que quan us va conèixer era tan jovenet que no es recorda del vostre físic i li plouria molt de tornar-vos a veure.

M’agradaria que vinguessiu, si més nó, perquè ens fessiu el favor de dir-me que el trobeu magnífic i me’n fessiu un elogi. Déu us lliuri de trobar-li cap defecte! M’estimo més que em reventeu els artistes, i que m’alabeu el nan. Em cal sentir lloances de la nostra obra (en quants actes?...).

I pleguem, per avui, que ja n’hi ha prou.

Molts records a la Maria, sempre tan cantallobenca, i també a la Ciseta, i a veure si procureu una germana apropiada per al Joan, o un germà susceptible d’enamorar-se de la futura germana del Joan.

Adéussiau!

Manel ***** Sr. Eduard Toldrà Aragó, 360 Barcelona Barcelona, 6 / 6 / 29 Amicíssim: ¿Què em diríeu si jo us comunicava que a les 10 d’aquest vespre ens presentarem a casa vostra Estanislau Pellicer i jo?

- 55 -

No cal dir que les nostres intencions són absolutamaent tranquilizadores i que per tant no ens anima cap “propòsit criminal”.

Vindrem, si és que us ve bé, a saludar-vos -és clar - i a sentir de pasada el vostre nou instrument de corda.

Ja ho sabeu, doncs.

Fins al vespre, si no doneu al portador cap resposta contrària.

Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Montaner, 63 C ó 83 C, pral. (entre Aragó i Valencia) Barcelona Cantallops, 22 de juliol 1929 Estimat Manuel: Quan, aquest matí, m’he llevat, i la feixuga roda de les idees s’ha posat en moviment, he près una determinació: la de no deixar passar un dia mes sense escriureus.

De manera que després de fetes les pràctiques d’higiene matinal de tothom conegudes, després de pendre - per pura disciplina - el quotidià desdejuni, i, tot encenent un cigarret, me’n he vingut a aquella vasta i vestusta sala anomenada, per acord tàcit dels meus familiars, “a ca’l masover”.

La recordeu aquesta sala, Manuel? Recordeu pas la seva rara olor, de sacs de grà, d’herba cremada i de pantalons de vellut? O, tal vegada, la vostra memoria us permet de recordar millor l’imponent sostre, amb les seves gruixides vigues, negres de fum, o bé la taula, tant ample com desnivellada, sobre la qual vàreu, un dia, construir un graciós taulell d’escacs?

Doncs, bé. Sobre aquesta taula que, malgrat el seu desnivell, sis istiuades de freqüentació m’han permès de posar-hi un cert afecte, sobre aquesta taula, dic, em disposo a escriure-us.

No caldrà que us reporti com va esser de feliç el nostre viatge de vinguda. Ni l’alegria de l’arribada, ni la calor que feia... Només us esmentaré, tot passant, com em va esser plaent d’asseure’m davant del volant de l’enyorat Citröen, i menar-lo. Cada canvi de marxa, un batec de joia, cada viratge, una meravella, cada toc de claxon, un pur encís...

Han passat vuit dies. Els primers dies d’estiuada no son pas els millors. El sistema nerviós es ressent, encara, de l’inercia de tot un hivern de pencadiça ciutadana, i els sentits, poc intel.ligents, no saben compendre que l’estada a Cantallops serà llarga, i volen engolir tot d’un cop les mil delicies que el contacte amb la natura els hi proporciona.

Així i tot, en els vuit primers, com en tots els restants dies, hom sent el benestar inefable de no sentir-se lligat per altres obligacions que les naturals, com son: menjar i beure, jaure a pleret, etc, etc.

Dins la maleta vaig ficar-hi una dotzena de llibres. N’he llegit un: Oliver Twist, de Dickens. Com que suposo que vos, tan amatent al moviment bibliofil, l’haureu llegit, m’agradaría molt que, quan m’escriviu, me’n diguessiu alguna cosa. A mi m’ha agradat molt. Es clar que aquesta estructura novel.lística de gran rondalla amb complicacions inexauribles en el desenvolupament, amb el proposit de fer patir al lector fins arribar a un final en que tot acaba bé i es castiga al dolent i es premia el bó, es una estructura no prou d’acord amb la manera de sentir d’homes com ara vos ò jo, pero, tanmateix, hi ha una tal quantitat d’ingeni, d’imaginació, de vitalitat, hi ha, encara, una observació tan fina de la naturalesa humana de la qual sembla que al autor no se n’hi escapa ni un sol matiç, - 56 -

que hom no te mes remei que admirar al Senyor Dickens com un senyor al qual es dificil passar-li la ma per la cara en el seu ram.

Digue-me’n quelcom. Digue-me si l’aiguafort d’aquell catau de lladres no ès una cosa admirable, i si no n’és, també, l’ironía amb que và ilustrada la vida i miracles del senyor Bumble.

Potser m’allargo massa en la meva crítica innocent. Potser si. Ja plego.

Espero les vostres lletres. Cada any que passa, mon car Manuel, serveix per a fer mes delitosament bona la vostra amistat. No sigueu, doncs, avar, de dir-me tot el que us passi pel magí, tan si és seriosament, com en broma; això m’és igual.

Me’n vaig a dinar.

(Aquesta darrera declaració us farà dubtar entre si m’he llevat molt tart, si diném molt aviat, ó si l’escriptura de la present ha exigit molt temps. Jo us recomano d’inclinarvos, mes aviat, cap a la causa primera).

Parleu-me del vostre heroic Joan i de les seves incipients facecies. Saludeu, amb tot l’afecte que mereix, a la vostra Ció, i fins una altre dia.

Vostre Eduard Saludareu, si us plau, al jove Estanislau, així com al Canut, que Deu l’ajut.

Doneu-me exactament la vostra adressa; no la recordo bé. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 25 juliol 1929 Mon car: Vaig rebre la vostra lletra del 22, que va ésser llegida en alta veu i amb la satisfacció del cas.

Us la contestaré.

Recordo perfectament aquella ala de la vostra casa pairal política anomenada “a câ’l masover”. Tant recordo les olors que desprèn com les vigues que la decoren, com la taula que l’orna, com els diversos estris i atuells que l’omplenen. Sé perfectament que allà és la vostra secretaria estiuenca, que hi despatxeu per tant la correspondència i que fins i tot la mainada a vegades hi dina.

Celebro moltíssim la felicitat de la vostra arribada i els batecs de joia i els encisos que us han fornit el canvi de marxes i el claxon del Citröen.

Altrament, he llegit també, i no fa gaires dies, “Oliver Twist”. Només en puc dir que “absolutament d’acord”. Per principi, sóc contrari a la manera i l’estil d’aquesta novel.la, però davant la mestria de l’autor, un hom sent com trontollen els principis. Només trobo que falla un xic en els fragments idíl.lics o sentimentals. Les escenes entre Oliver i Rosa, per exemple, josepmariafolchitorregen. També el final és un xic pueril. No pas, trobo, per la solució, sinó pel camí que hi porta, no trobeu? El tal “Monks” ens l’havien pintat massa fer per a què després cantés tant de pla. A mes, la seva confessió està massa d’acord amb els principis morals de l’autor. Altrament, això són petits defectes que no priven que la lectura m’hagi encisat, i fins - entre nos - m’hagi apassionat. (Es que potser jo també servo, recòndit, un pòsit d’ingenuitat, i el cas és que algú tingui prou traça i prou força per a fer-lo sortir?... No ho sé).

- 57 -

Es absolutament inútil el vostre prec de què us escrigui llongament i esplícitament .

Ja sabeu de cada any que la llargada no m’espanta i que la sinceritat és en mí, quan us escric a vós, una norma.

Fins ara he contestat la vostra lletra. Ara us escric pel meu compte.

I començo per adreçar-vos el mateix prec que vós m’heu fet. Escriviu-me llargament. Conec tots els obstacles que s’interposen entre el vostre desig d’escriure i la seva realització. Però jo us prego de fer un esforç, de deixar el volant un matí setmanalment i prendre aleshores una estilogràfica. Recordeu que em vareu prometre cartes substancioses, revelacions sensacionals, narracions d’aventures, pensaments sublims i altres coses no menys suculents. Les espero amb avidesa.

Girem full, metafòricament.

El meu nan és un portent, no en dupteu pas. Es veritat que encara no parla, ni camina, però en canvi juga, riu, plora, xucla i crida. No ho trobeu extraordinari? Imagineuvos que encara s’engreixa, i es belluga, i dorm, i em coneix! Oi que cap altre criatura no ha fet mai una cosa semblant? N’estic, doncs, considerablement cofoi.

Pesa 8,200 Kgs. Mideix 0.70 m. Té 5 mesos i 10 dies. Ulls negres, cabell castany i prèn banys de sol al terrat. Que més voleu? ____________________ Una altra cosa. Sóc auxiliar de Marill en l’organització de “Viatges Blaus”. Faig literatura de la Costa Brava: gasetilles, notes de viatge, etc. Vaig anar el dia 14 a Sant Feliu. Llàstima que Cantallops no tingui un port més o menys marítim.

Més coses. Estic d’acord - un cop a la vida - amb Pahissa, en la seva reventada de l’orgue com a instrument musical. Ha sortit “Vibracions”, però encara no l’he vist.

L’Exposició encara dura.

La meva adreça exacte la trobareu al final.

Els Pellicers han estat expressionats.

Encara no he tornat a canviar de pis.

Avui és el sant den Rossinyol, entre altres.

Fa calor.

I, ara que hi penso, permeteu-me que us digui que em deveu quelcom. Segons va dir-me Canals, fa temps que està llesta l’edició de “Recança”, que, si la memòria no em falla, m’està dedicada. Per tant, m’en cal absolutament un exemplar; no faltaria més!

El Canut va comunicar-me la feliç terminació de l’afer del vostre passaport.

Eureka!...

Aneu-me comunicant les impressions que us produeixin les lectures.

I no descuideu de demanar-me la corresponent autorització abans d’escriure cap plana de música.

Un altre afer molt important. Estic molt preocupat pensant quina carrera caldrà donar al nan. Mireu si podeu ajudar-me amb els vostres consells, car és un problema realment greu. Es clar que en tot cas no ha de començar els estudis cap dia d’aquests, però com que diuen que el temps corre tant, em temo que arribarà el moment sense que jo hagi près encara cap decisió sobre una cosa tan trascendendental.

I plego per avui.

No dubto que la Maria i la Ciseta disfruten d’una salut exhuberant i que tota la resta de la familia en vessa per tots els pors.

Voldria només que els drames que es desenrotllen en el recinte de la vostra cuina no tinguessin cap conseqüència greu i que encaixessiu cordialment amb mí, a travers d’aquesta carta.

Manel Muntaner, 83 C, pral, 3ª - 58 -

Perdoneu que dipositi aquesta carta a la bústia amb 2 dies de retard. ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83-C, pral, 3ª Barcelona Cantallops, 31 juliol 1929 Estimat Manuel: Ja us contestaré la vostra carta després. De moment no sabria parlar-vos d’una altra cosa que no fos de “Werther” que acabo de llegir.

M’ha fet una impressió enorme. No m’ha donat temps d’entretenir-me en mesquines consideracions crítiques. L’he llegit d’una xuclada, i m’he sentit endut pel cop d’ala genial que l’anima de cap a cap.

Al costat d’obres així - tornem’ho a dir - quin valor tenen les polèmiques al volt dels istils, de les tendencies, de les escoles? Què n’hem de fer de que una obra sigui clàssica ò romantica, rectangular ò trapezoidal? Vos i jo ho hem decretat manta vegada. Només hi ha dues classes d’obres: les que estan bé i les que estan malament.

Es clar que els homes - no vui anomenar els crítics - es debaten per a saber i definir què està bé i què malament. Però aquesta eterna polèmica subsisteix i s’aguanta a travers dels anys, perque l’alimenten, justament, les coses que estan mig bé i les que estan mig malament. La classe mitja de la producció intel.lectual és la que forneix aquesta aferrissada discussió, pero, tanmateix, davant del geni, em sembla que no hi ha cap altra actitut que un unànim acatament. Les discussions, en aquest cas, fan só d’esquella.

Es clar que la alta crítica no s’està de revisar rés per genial que sigui, però, mon car Manuel, deixem-ho per als doctors de la crítica, mentres vos i jo, criatures més càndides, ens engresquem amb l’emoció d’un “Werther” ò d’un “Coriolà” de Beethoven...

Tot i haver escrit de correguda aquests noms, no us cregueu, potser podríem convenir que una interna correntía espiritual els emparenta. No us ho sembla? Jo no havia llegit mai a Goethe -us ho declaro, una mica avergonyit - però aquest Werther, aquest Werther, el trovo, en esencia, molt i forsa beethovenià. No? En dir-vos això, no faig sino dir-vos, d’una altra manera, tot el goig que he trovat en la lectura d’aquest llibre.

I ara anèm, potser, a la vostra carta.

El que em dieu d’ “Oliver Twist” és, precisament - i perdoneu-me la sinceritat - el que jo em vaig descuidar de dir-vos; d’acord, d’acord.

M’agradaria, Manuel, saber a quina epoca pertany Dickens i si va viure gaires anys.

No us alarmeu, que no vui escriure cap biografía, pero soc encuriosit del que us demano perqué a mi m’ha fet l’efecte de que és de principis del XIX i de que va arribar ben bé als 60, i m’agradaría veure si m’erro de poc o de molt.

Magnific el parentessi que em feu parlant-me dels pòsits que reposen en el fons de la vostra consciencia. Jo hi crec molt en aquests pòsits recóndits i em sembla que tots els homes tenim de tot, una mica. Em sembla que amb vos hem acordat alguna vegada que no existeixen els homes absolutament bons, absolutament dolents, absolutament ingenus, absolutament murris. L’home millor - eticament - potser és l’home mes ric en fascetes psicologiques.

Pero torném a la carta, i no ens anviaranyém per camins arriscats. Molt em complau tot el que em dieu de l’estrenu Joan, i, sobretot de la manera com m’ho dieu a travers de la qual s’adivina prou clarament el cofoïsme paternal més legítim. Realment un nan es un mon de meravelles i un nan propi és tota la meravella d’un mon. Que Deu us el conservi i, si cabe - que deia el doctor Carulla - que us el multipliqui.

I ara que faig referencia a En Carulla, no us en ha contat mai rés, en Monturiol?

- 59 -

A mí me’n va dir una, fa poques setmanes, de molt graciosa, que us transcriuré, ó tractaré de transcriure.

El Doctor Carulla, explicava les particularitats de la diuretis als seus deixebles. Es passejava, com era en ell costum, a grans gambades de llarg a llarg de l’entarimat, tot alliçant-se bravament la seva barba. I deia: Porqué el diurético, señores, el diurético és un enfermo que va por la calle, y sintiendose repentinamente acometido de grandes deseos de orinar, no puede contenerse, señores, y se ve obligado a arrimarse a la pared y a mear.

I tot dient les últimes paraules es girava d’esquena als admirats deixebles, (i per tant, de cara a la pissarra), i tot obrint vagament les cames, feia convergir les dues mans en direcció a l’entrecuix.

Pero torném a la carta (El dia que veiéu al nostre caríssim Monturiol demaneu-li que us digui coses d’En Carulla que us agradarà. Ademes, ell les explica molt bé perque les ha viscudes).

Em congratulo de la col.laboració amb En Marill. En Marill és un xicot que es fa estimar . Jo li he anat posant afecte amb un ritme lent però progressiu.

Del deute que feu retret - de l’exemplar de Recança -us en deman perdó. Ara m’és dificil lliurar-vos-en cap exemplar. Serà la primera feina en arribar a Barcelona. Perdoneume.

Hem descuidava de dir que abans de llegir l’admirable “Werther” havia llegit “La veritat sobre Sigfrid”. Em va divertir molt. I al dir divertir no vui expressar un sentiment així com el que ens proporciona una sessió de titelles, poso per exemple. Hi he trovat un divertiment dens, plé de matisos i de malícies. I té el mèrit d’aparentar una gran naturalitat. No em va agradar tant “Els miracles de Fonollar” que el precedeix. El bon humor fill de l’esceptiscme no m’ha plagut, mai, del tot.

I em caldrà plegar. No parlo d’En Pahissa i de l’orgue perquè, per si mateix, no en tinc un concepte gaire concret. Només, tot passant, us diré que abomino el tó pocassolta emprat pel nostre admirat compositor i crític.

De música, per ara, res. Pressento, pero, que s’acosta el moment d’engegar. Ja sabreu noves. No faltaría mes!

Tots seguim esplendidament bè, gracies a Deu. Seguíu expressionant als meus cars Canut i Estanislau. (No tinc inconvenient en que, per a que es facin l’il.lusió de que els escric, els hi llegiu aquesta o d’atres lletres).

Bons afectes a la Ció. Expressions de la Maria i de tota la companyia. Vostre Eduard Us agraïría moltíssim un exemplar de “Vibracions” ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 8 agost 1929 Amicíssim: Aquesta vegada he trigat un xic més a contestar-vos. Pardon!

En català, a més d’ “Oliver” tenim traduït pel vostre amic Carner “Una cançó nadalenca”, que fou un dels primers volums de l’Editorial Catalana. S’anuncia com a pròxima l’aparició de “El grill de la llar” dins la biblioteca “Univers” , traduït pel meu homònim Carles. Quan surti el llegirem, car tant l’autor com el traductor disfruten de la meva simpatia.

- 60 -

Parlem del Werther? Parlem-ne. Sembla que vós aneu llegint tots els llibres que jo m’havia empassat feia poc temps. M’aneu empaitant, però em sembla que no m’atrapareu, car us porto una devantera bastant considerable. Doncs el Werther em va també sorprendre d’una manera formidable, car tampoc jo havia llegit res de Goethe, mal m’està el dir-ho! Vaig començar un vespre i no vaig anar a dormir fins que vaig acabar el llibre. Va fer-me un efecte com si hagués estat escrit a 40° de febre, en estat d’excitació, no us sembla? I el més rar es que es manté la mateixa tensió en tot el llibre, sense decaure un moment. Seguint la comparança amb Beethoven, trobo que fa un efecte semblant al primer temps de la 5ª, en què fa l’efecte que les cordes dels violins estan més tivants que mai (Això no és, naturalment, una frase gaire tècnica, però ja m’escau, no essent músic. Sempre, en molts moments de l’esmentat temps, he tingut aquesta sensació de què les cordes tiven més que en altres ocasions. Vós potser sabreu donarme’n l’explicació). Tant engrescat com vós, doncs, amb el “Werther”. I si us plau aquesta característica d’interès sostingut fins arribar gairebé al frenesí, us recomano que llegiu “La sonata a Kreutzer” de Tolstoi, que també trobo que en disfruta. El contingut és tot un altre. Més turmentat, menys vanitós, potser més immoral i tot, però suggestiu i impressionant dins la manera del Werther.

I “Els germans Karamazov”, que no els voleu llegir? Creieu-me, val la pena. Es la novel.la més impressionant que ha pasat per les meves mans. Estic disposat a enviarvos-la. Ara que teniu temps, feu-ho car després haureu d’esperar un any més.

D’acord amb totes les vostres consideracions sobre la crítica.

Celebro que us hagi plagut el Jordana. A mí també “La veritat sobre Sigfrid” em va divertir. Ja sabeu que sóc un gran entusiasta dels bons humoristes i que em distreu molt llegir Twain, Jerome, etc.

Us adjunto “Vibracions”. La trobo una revista estúpida, i penseu que ja no surten les “Fulles Musicals”. Quin dia es morirà aquesta abrumadora Maria Carratalà? I el Ferran, i el Majoral!... Quina colla!

He vist vàries vegades el Monturiol, però nò amb la suficient calma per a fer-me explicar anècdotes den Carulla. La vostra és magnífica.

I he hagut de veure En Monturiol amb motiu d’un lleuger costipat del nan, complicat amb una també lleugera diarrea estival. Ha quedat tot arranjat satisfac-toriament i ràpidament. No ha passat res, doncs.

Ara vaig a proposar-vos una petita facècia: encara que no ho sembli, em sap molt de greu no poder venir a Cantallops aquest any. Cal, evidentment, refusar tot projecte de vinguda col.lectiva, car el nan és massa nan i la dona no hi disfrutaria gens. Però, penso jo: que fóra cap cosa de l’altre món que vingués jo sol? Fent-ho curt - tres o quatre dies no crec que la familia se’n pugui sentir gaire, sobretot que jo no sóc pas a casa gaires hores, i més ara que la dona té una germana a la mateixa escala i poden fer-se companyia. L’únic obstacle que hi veig, i encara no és pas important, és la qüestió d’iniciar-ho. Em sembla que resultaria molt més elegant que jo cedís als vostres precs, que no pas que ho proposés jo mateix. Ja sabeu com són aquestes coses. Si jo ho dic, estic segur que la meva dona no hi posarà cap obstacle i que tot anirà bé (ja sabeu que ella és perfectament pacífica i bona jana), però sembla que de l’altra manera la cosa encara queda millor. Es un refinament que ho acaba d’arrodonir. Em penso que vós també sou partidari de seguir aquest sistema, de tant en tant.

Si, doncs, esteu d’acord amb el meu punt de vista, en la vostra pròxima carta podríeu suggerir-me l’idea de venir uns dies a Cantallops, afegint-hi les consideracions que us semblin escaients. Les vostres cartes -cal dir-ho? - les llegeix la Ció. Si voleu dirme quelcom sobre això des d’un punt de vista absolutament particular, feu-ho en full apart, que jo separaré al donar la carta a llegir.

- 61 -

En cas de conformitat, assabenteu o nó a la vostra familia del truc, segons us sembli convenient. I preciseu-me, si marxeu de Cantallops, quins dies sereu fora. Jo tinc vacances del 16 al 31 d’agost.

Potser us estranyaran aquestes ganes de venir, però, què us diré?, és així. Es veu que ja m’hi he acostumat.

No recordo que us hagi de dir cap altra cosa d’interès. __________________ M’he rellegit la carta i trobo que hi manca, aquesta vegada, humor. Ja ens rescabalarem un altre dia.

Records de tots i a tots.

Adéussiau!

Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83-C, pral, 3ª Barcelona Cantallops, 10 agost 1929 Estimat Manuel: Ja començava a pensar que no us hagués arribat alguna novetat, tant avesat estic a les vostres maneres regulars i metòdiques. La vostra carta, però, m’ha tranquilitzat, en veure que tot rutlla normalment.

Altrament, la línia comparativa entre el primer moviment de la V de Beethoven i les desventures del jove Werther, em sembla justa; esperit de tempesta, trepidació interna, expressió tan forta com simple, etc. etc. Jo vaig pensar, o, millor dit, sense temps de pensar-hi, vaig recordar-me primer, del Coriolà. Ho feu, potser, -oh crassa ignorancia meva - que no conec el Coriolà de Shakespeare... Sigui com sigui, proclamém decididament l’afinitat espiritual d’aquests dos gran homes.

Quant a la vostra imatge de les cordes tivades, no tinc rés a objectar-hi, i no cal que m’esforci a donar-vos una explicació tècnica d’aquest fenòmen puix que es tracta d’una metàfora. El que realment tiva son els nostres nervis, i, potser encara millor, el que realment tivaba era el senyor Beethoven quan hi trevallava. A mi, -que soc músic - em passa exactament igual; com em passa tot al revés en l’Allegretto de la VII, en el qual em fa l’efecte que les cordes han devingut flàcides, toves.

Torném a la literatura -no n’érem gaire lluny, per aixo - que aquest any, sembla el tema mes viu de la nostra cara correspondencia.

Em parleu de “La sonata a Keutzer” i, vegeu si és curiós, la vaig comprar aquest hivern, em va pasar pels dits al fer la tría de llibres per Cantallops, i la vaig deixar a l’armari, justament perquè vaig recordar - o em vaig creure recordar - que vos, precisament, me’n havíeu donat, l’any passat, unes referencies poc encoratjadores.

Probablement me les donàreu així, peró en un aspecte parcial, i jo, poc comprensiu, vaig precipitar-me a creure que no valía la pena de ficar-la a la maleta. La qual cosa demostraria, si volguessiu enbrancar-vos-hi, com és dificil d’emetre judicis crítics i com ho és molt més encara d’entendre’ls.

Ara em sap greu no tenir aquí la tal “Sonata”. “Els germans Karamazov” - ai laç! foren hostes de casa meva durant uns quants mesos. No vaig saber tenir per ells un sol gest de delicadesa... se’n varen tornar. En soc culpable. Me’n penedeixo, i amb plaer els obriría els braços, si volguessin tornar...

D’ençà de la darrera carta, he llegit poc perquè he cregut necessari no fer patir més En Josep Mª Canals i m’he imposat la llauna que representa agafar quatre sardanes - 62 -

meves - L’hostal de la Peira, Puig Neulós, Marinera, La fageda d’En Jordà - i reduïr-les per a piano. Me’n he fet un tip, però he volgut enllestir-ho d’una tirada per a no haver de pensar-hi més.

Ha quedat temps, peró, de llegir “Candid” (una altra obra insignificant que la meva vasta cultura ignorava).

Hom comprén la polsaguera que aquesta obra va alçar, perquè, realment, les coses hi son dites amb un aplom, amb una cruesa i, el que és curiós, amb un aire de com qui no diu rés, que esglaia.

Però, mon car, quin prodigiós domini de l’anatomia metafísica! Quin bisturí meravellós! I quina elegancia, encara!

Admirable! Us arribaré a dir que m’ha agradat més que el trascendental article de Farran i Maioral a “Vibracions” que acabo de llegir.

Es temible aquest home! I farà desgracies, perque es veu ben clarament que es pensa esser un home trascendental.

I de la revista, que se’n pot dir? Potser podríem dir-ne que és una mena de ¨Patufet¨” musical amb la diferencia de que no en tindrà l’exit, ni està, gramaticalment, tan ben escrit. Vos potser no coneixeu els homes que responen a la llista de redactors. Jo, afortunadament, els conec a tots. Son homes joves, de 25 a 30 anys, músics tots exceptuant En Pahissa - deixebles, tots, del Mestre Morera. (Això darrer ja ho deveu haver comprés en veure l’hostilitat sistemàtica a l’ “Orfeó Català” i al Mestre Vives). S’han posat en mànegues de camisa, i en poques hores han fet un buit. Quan l’han tingut fet, han fundat la revista, i, ara, ompliran el buit.

Cel.lebro - cel.lebrem - que la indisposició de l’intrèpid Joan no hagi passat d’esser una lleugera indisposició.

Gracies per les dades de Dickens i per la remesa de “Vibracions”. No esperava menys de vos.

I qué feu vos? Si aquest any és com els altres ja se us deuen apropar els dies plaents de deslliurança uralítica. Parlant amb sinceritat - que es com dir parlant com sempre que parlo amb vos - us declaro que el record de les vostres vacances em dona una cert enyorament. En efecte: des de 1925 (la facècia d’en Cornudella em ficsa la memoria) heu vingut a véure’ns cada any, amb congratulació general per part nostra, i em reca, aquest any, haver de renunciar al goig que la vostra companyia comporta. Ja sé que abans de sortir de Barcelona vàrem acordar que aquest any les circumstancies eren unes altres, i que les dificultats eren quantioses. Quantioses, si, però... insuperaables? Jo encara no em dono. Voleu dir que no hi ha medi ni manera de trobar una solució? No podríeu trobar el desllorigador? Evidentment és una llàstima haver de renunciar a les coses que ens son cares.

Us requereixo, doncs, a que poseu en moviment la vosta força imaginativa i per tant, a que no volgueu estroncar una tan bella tradició.

Espero noves concretes en la vostra pròxima missiva.

En la vostra en proposeu d’enviar-me “Els germans Karamazov”. Jo us ho agraeïxo; però, per què gastar diners en segells? Per què no em podeu portar els 3 volums vos mateix?

Ah! Correríem amb el Citröen, jugaríem a escacs, beuríem sidral...! Apa, decidiuvos.

Ha passat la festa major. Per a mi, aquesta ha consistit en anar - ben mudat - dos dies a l’ofici, i sentir mitja dotzena de sardanes, que aquest any han estat sonades a la perfecció per la Principal de La Bisbal.

Ha passat... pluja, molta pluja. Fa fresca, ara.

No recordo que hagi passat res més i us deixo per avui.

Les expressions de sempre, i espero, impacient les vostres lletres.

Vostre - 63 -

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 12 / 8 / 29 Car: He rebut, avui la vostra lletra. Us contesto en havent sopat, de manera que no tindreu la presente fins dimecres al migdia.

El meu plan és el següent: El dijous, dia 15, m’embarco en l’ “Infanta Beatriu”, dóno la volta a les Illes Medes, desembarco a Palamós, i ja sóc a l’Empordà. Aleshores ja podria prendre l’autocar que surt a les 3 de la tarda de Palamós i deu arribar a Figueres pels volts de les 6. Però com que em penso que no m’extralimito si penso que vindreu a trobar-me a Figueres amb el Citröen, considero que és un mal dia, el 15, per a això, car és el sant de la Maria.

He decidit doncs, romandre a Palamós amb els turistes nàutics, passar-hi la nit, i el 16 a les 8 del matí, muntar en l’abans esmentat autocar, que espero que voldrà dipositarme a Figueres pels volts de les 11.

Per tant, si no rebo cap avís contrari, jo el dia 16 seré entre 11 i 12 del migdia en aquell cafè que hi ha a la Rambla de Figueres a mà dreta donant l’esquena a En Monturiol, i on, si mal no recordo, varem fer una vegada una partida d’escacs.

Com que si els correus no fallen vós rebreu aquesta lletra el dimecres al migdia, si us calgués avisar-me que cal retardar el viatge per qualsevol motiu, o que malgrat tot preferissiu que vingués la tarda del 15, aleshores feu el favor de demanar una conferència el dimecres a la tarda, car jo embarco a les 6 del matí del dijous. Jo soc a les uralites - nº 16556 - de 2/4 de 4 a 7. Si no em dieu res, es farà tot tal com us tinc dit.

No crec que sigui demanar massa de pregar-vos que esteu dispost a anar un dia a Perpinyà - ara que teniu passaport - car jo encara no hi he estat mai.

No haig de dir-vos res més, sinó que portaré els vostres freturats Karamazov. I tota altra cosa que pugui convenir-vos, que en tot cas haureu de comandar-me telefònicament.

Fins divendres Manel 12 / 8 / 29 A la Sra. Toldrà, en el dia de su Santo El firmante abajo espera que un buen santo pasará “Na” María Sobrepera de Toldrá.

Huelga por demás decir que es su deseo ferviente que ello sea eternamente en todo su porvenir, y que años y más años suba con todo esplendor de la dicha y del amor los ascendientes peldaños.

- 64 -

Y que junto con su esposo tan amado - el violinista famoso y del público aclamado goce de dulce reposo de su bella hijita al lado, para que en todo momento el bienestar le sonría y felicidad sin cuento disfrute doña María. ¿Qué más añadir podré que no sea ya sabido?

Yo mi deber he cumplido y siempre lo cumpliré.

Decir la verdad no cuesta, y la verdad, hoy, es esta: Que yo deseo, Señor, que de gracia verdadera, sin rencor y sin dolor, colmes con toda equidad, a María Sobrepera de Toldrà. ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83, C, pral 3ª Barcelona Figueres, 29 agost 1929 Estimat Manuel: Som a Figueres i aném a St. Feliu (Garrofers, 36). Perdoneu si no us he escrit: la feina... Per ara, no hi haurà diposit; hom passarà amb el coci de terra negra. Encara no tenim Citröen. He llegit Sainte Jeanne; magnífic. De St. Feliu us escriuré amb la calma necessària. Bons recorts i una abraçada.

Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83 C, pral, 3ª Barcelona St. Feliu de Guíxols, 8 set. 1929 Estimat Manuel: Qué, d’ençà d’ahir? Jo de primera; encara recordo amb delectança, aquell rap, i, sobretot aquell Marfil! La gestió prop del amo de la Granja va donar el resultat que ja, previament, considerava com a probable.

El gran Pepito Porquet no torna a la Granja. No hi va haver res a fer. Em dol molt.

Nosaltres continuarèm normalment com fins ara.

- 65 -

No tinc temps per escriure en aquest moment. Ja podeu veure pel documental que us incloeixo, que el meu aplom no te aturador, i que vinc a molestar-vos per a que una vegada més - un estiu més - envieu un propi a cobrar aquestes pessetes de Gramofon (Urgell, 234: tramvia de Les Corts).

Si us és fàcil enviar-me-les, envieu-me-les, o sino, guardeu-les; com volgueu.

Avui hem fet, en familia, un dinar memorable a una cala bellíssima, camí de Tossa.

Demà, si Deu ho vol, retornarém a Cantallops (Pyr. Or.) Expressions a tothom, sense oblidar els dos Pellicer.

I res mès. Aquells cordials enterniments. Vostre Eduard **** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 13 / 9 / 29 Car Eduard: Vaig rebre la vostra lletra, amb tot el carregament. He cobrat les 62.50, que penso lliurar-vos el dia que vagi a Figueres, que encara no sé quin serà. Us ho anunciaré.

He près nota de la nova del fracàs de les vostres gestions amb el Sr. Sala.

Precisamenet el mateix dia jo vaig trobar En Cendra. Vaig sondejar-lo i vegí que ell estava d’acord amb vós sobre l’absurditat que fóra plegar per solidaritat. No solament això, sinó que va dir-me penjaments dels orquestrins.

Ara, sense més ni més, vaig a explicar-vos un xisto molt bò: L’escena en un tribunal d’exàmen de literatura. Hom crida un estudiant. Treu tres boles. En tria una. La lliçó tracta de literatura anglesa.

El catedràtic: Antes de iniciar su explicación haga el favor de decirme quién hizo “Hamlet”.

L’estudiant, després de rumiar: No sé quién ha sido, pero le aseguro que no he sido yo!

El catedràtic, aleshores, es gira al seu company de la dreta del tribunal, i diu: Ha visto Ud. qué respuesta?

El company de la dreta, tot seriós: Él dirà lo que quiera, pero yo creo que sí que ha sido él!...

El cat., furiós, es tomba vers el tercer membre del tribunal i li explica el fet. L’altre li contesta: Verá Ud., de estos estudiantes se puede esperar cualquier cosa; puede que sí que haya sido él...

El cat. s’aixeca indignadíssim, acabada la paciència, i se’n va al despatx del rector de la Universitat.

C - Vengo a presentarle mi dimisión irrevocable!

R - Caramba! ¿En qué motivo funda Ud. tan insólita determinación?

El C. explica els fets al R. i aquest aleshores, diu: R - Si su decisión es irrevocable no tendré más remedio que aceptarle la dimisión, pero crea Ud. que lo siento, por dos motivos: por perder su valiosa colaboración y porque se marcha Ud. sin haber podido todavía averiguar quién lo ha hecho... _____ Eh que està bé?

Aquesta carta la vaig començar ahir (al despatx) i l’he continuada avui. Ara em cal interrompre-la novament, per la feina.

Plego, doncs, i ja us tornaré a escriure més extensament una altra vegada.

- 66 -

No sabria despedir-me sense consagrar un record i evocar les delicies palatials d’aquell rap remullat amb Marfil i d’aquell bou submergit en Alella.

Estem tots bons. El nan té 2 dents que espero que aviat constituiran una seriosa amenaça per a la ramaderia.

Records i encaixades.

Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83 C, pral, 3ª Barcelona Cantallops. 18 setembre 1929 Estimat Manuel: El contar contes, colmos, xistos i semblances és una cosa, certament, divertida, pero, ai d’aquell que s’hi dòna! Desgraciat d’aquell que no hi posa aturador! Viu només que pel xisto, percaçant-lo a totes hores com un gos percaça a una gossa, i perd la noció de l’oportunitat i fins perd la xaveta, en un deliri d’anar col.locant inlassablement el seu “article” preciós... Deu ens lliuri, Manuel, d’un tal deliri!

Sortosament, ni vos ni jo, estem contaminats d’aquesta malura, de manera que bé puc reportar-vos un xisto que m’ha suggerit la lectura del que vos em reporteu en la vostra darrera, cara, carta.

L’acció es desenvolupa, també, en un examen de literatura - clàssics espanyols.

Pregunta el catedràtic: ¿Qué sabe Ud. de Lope de Vega?

Cap resposta. Es fa un silenci, mentres el catedràtic va repicant, suaument, els dits d’una mà damunt la taula tribunalicia.

El catedràtic, poc amic del silenci, reprén: Vamos a ver...! Tirso de Molina!

Cap resposta. Retorna el silenci. El docte examinador, afegeix, a la petita mecànica digital, un discret brandament de cap en sentit vertical, i reprèn, impacientat, la veu més ferma: - ¡¡Miguel de Cervantes y Saavedra!!

L’examinant s’aixeca i fa gest d’anar-se’n.

- ¿Dónde va Ud? - Ah, -fa, tímid, el noi - Creí que había llamado Ud. a otro... _______________ No és tan bò com el xisto del “Hamlet” però em sembla que pot anar.

Altrament, el plet de la Granja ha portat la revolta que ja prevéiem en un banc del parc, tot i que aleshores encara jo no havia vist al Sr. Sala. En efecte: fa pocs dies vaig rebre una carta d’en Porquet, en la que m’acusa d’haver maniobrat - d’acord amb en Burrull - en contra d’ell i em diu que lo sabe todo. Un embolic absurde! Ja us llegiré, a Barcelona, aquesta carta i, a més, una copia de la que li vaig enviar jo, contestant-li.

Figueres, dia 22 Aquesta missiva, mon car, va esser interrompuda, a Cantallops per qualsevol motiu pueril, i Els gemans Karamazov son els culpables de que des de l’interrupció fins ara no hagi pogut rependre-la. Aquests “germans” m’han pres tot el temps. Soc a mitja obra; veig que, realment, és una novel.la extraordinaria. Ja en parlarém, si Deu vol.

Ara us escric, no precisament al peu del canó, però, sí, al peu del volant, no diré corrent, sino volant, perquè només tinc cinc minuts de temps, mentre les senyores son a la carniceria a comprar llomill.

- 67 -

Toquen al campanar, dos quarts de 2. És tard i fa sol.

I la vostra projectada anada a Figueres?

Nosaltres tornarém, segons totes les probabilitats d’avui en vuit. Tornaré a escriure.

Si no des d’aquí, des de Barcelona mateix.

Encantats amb els progressos dentaris de Joan I (q.D.g.). Feu-li una manyaguería i doneu molts recorts a la vostra Ció i als vostres amics.

A reveure! Vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (GIrona) Barcelona, 23 / 9 / 1929 Car Eduard: He rebut la vostra lletra. Llàstima que l’anècdota de Cervantes ja la coneixía!

Veig que ja us heu enditzat en les pregoneses de la complicada psicologia russa.

Espero que aquesta submersió us sigui plaent.

Endemés, jo vaig a Figueres el divendres, per tornar dissabte. No crec que el Sr. Díaz em deixi prou temps lliure per arribar-me a Cantallops. Si us sembla escaient de descendir amb el Citroen fins a Figueres...Si no us ve bé, ja ens veurem ací.

Jo arribaré a Figueres amb l’exprés a les 12.33 del divendres. Suposo que el Sr. Claudi em voldrà portar a dinar a casa seva. A la tarda em d’arranjar els afers. El que jo voldria és venir a Cantallops a mitja tarda, dormir-hi, i marxar el dissabte al martí altra vegada a Figueres (no crec que enllestim el primer dia) per entornar-me’n a la tarda a Barcelona amb l’exprés que surt a les 16.28. Temo que la familia Montsalvatge em faci dormir a casa d’ells i jo no sabré desfer-me’n.

Mireu si vós us veieu amb cor d’arranjar-ho millor i en tot cas, escriviu-me. Si no rebo noticies, interpretaré que no ens hem de veure fins a Barcelona. Si voleu us demanaré per telèfon desde Figueres a l’hora que em comaneu. Si la vostra tornada us dóna feina en preparatius de bagatges i atuells, no cal que us preocupeu més per mí.

Tant si és a Figueres, com a Barcelona, ens veurem doncs, ben aviat.

Adéussiau i records a tothom. Vostre Manel ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83 C, pral, 3ª Barcelona La Jonquera, 28 setembre 1929 Mon car!

Demà arribarém, S.D.V., a quarts de vuit del vespre.

Vindreu a pendre cafè a casa? Dimarts comencèm a la Granja.

Mil recorts. Adeu Toldrà ***** Sr. Manuel Capdevila - 68 -

Muntaner, 83 C, pral.

Interior Ciutat, 31 /12 / 29 Estimat Manuel: Si jo estés dotat, com ara vos, per a fer versos, us faría una felicitació en vers que son les que m’agraden mes. Si vos fossiu, qui diré?.. el meu burgés, per exemple, us felicitaría emprant les fórmules estereotipades i quedaría com un home. Si vos, encara, fossiu una noia bonica i jo un jove mig enamorat de vos us enviaría una postal amb purpurina. Pero com que vos sou vos, i jo soc jo, nomes us diré amb tota l’empenta que impulsa l’afecte que us tinc: Manel, per molts anys! i a la Ció i al Joan, per la part - o per les parts - que els toca!

Una abraçada, com aquella d’en Carner, trontolladora, de l’ Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Aragó, 360 Interior Barcelona, 10 / 1 / 30 Escolteu Eduard: Us haig de dir manta cosa.

1ª - Sé que vareu recaure en el vostre refredat i suposo que actualment ja haureu tornat a recaure en un estat de salut normal. Ho suposo, ho desitjo i ho celebro. (Voleu dir que si suprimíeu bufandes i prenguessiu més la fresca, no us resultaria més difícil de refredar-vos?)

2ª - Ja sabeu que En Carner és a Barcelona? Vaig llegir-ho al diari i per si us hagués passat per alt - que no ho crec - us aviso. Espero que no deixareu de veure’l per a reclamar-li un llibre en tres actes, tres.

3ª - Parlem del meu projecte d’adquisició de gramola. Mentres el Nicol em gestiona l’afer dels discs, podem vós i jo parlar de l’aparell.

Per a adquirir-lo econòmicament hi han, em sembla, dos sistemes: A) - El que vós em vareu proposar, de presentar-me oportunament a En Gelabert com a crític, per tal que em fés un preu especial.

B) - Fer veure a En Gelabert que l’aparell el compreu vós (si us en doneu vergonya, podeu al.legar que es tracta d’un present a un íntim que es casa, que us ha fet padrí i que sabeu que està il.lusionat per una gramola; en tot cas, no digueu que el vostre amic ja és pare). ¿Quin dels dos sistemes us sembla que em resultaria més beneficiós? Vós que sabeu quina mena d’home és En Gelabert i els graus de la vostra amistat, teniu la resposta més fàcil que jo.

En el cas d’adoptar el segon procediment, també sabreu si us cal anar-lo a veure o si n’hi ha prou amb fer-li quatre ratlles.

Si pensessiu adoptar el segon sistema, en la seva modalitat escrita, ja podrieu adreçar-vos al Gelabert i inquirir quin preu us faria per als aparells que la casa “Guillermo Puig” vèn a 500 Ptes.

Si us agrada més el procediment A (no sé perquè em sembla que ha de donar més bon resultat el B) esperem que el Nicol tingui llesta la seva gestió, a fí que no em presenteu com a crític abans d’hora.

Si res de tot això us fa el pes, no en parlessim pas més.

- 69 -

Perdoneu que us faci rumiar, i caminar i parlar, o escriure, gastant matèria gris, saliva, sola de sabata, tinta, paper, temps i oratòria i literatura.

Sigueu parc, si voleu, en despeses, ja que jo sóc tan prolix en demandes.

Tots bons, per ara.

Adéussiau Manel ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83 C, pral, 3ª Interior Ciutat, divendres (1930 ) Mon car, demà seré, a 2/4 de 4 a l’ “Esquerra”, Aribau, 21, per a assaijar amb la Barcelona.

Qui sap si us vindrà be d’anar-hi... Per a mí sería un plaer. Recorts. Adeu Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83 C, pral. 3ª Interior Ciutat, dijous (15 / 5 / 1930 ) Estimat Manuel: Ja he escrit al Concordi. La tarja per a en Capdevila s’ha convertit en la missiva que incloc. M’he descuidat la tarja a casa.

Que vagi bé. Expressions.

Vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Aragó, 360 Interior (juny 1930 ) Eduard: Només som dijous i acabo de saber una cosa que no em ve bé d’esperar fins el dissabte a dir-vos-la.

En Marill s’ha vist amb En Rodés i han parlat de l’afer. Diu el Marill que li ha semblat trobar-lo ben disposat i que li ha fet bon efecte. Impressió, doncs, optimista. Han quedat que la setmana que ve - en un dia no fixat encara - el Rodés rebrà la comissió VivesMillet. A veure què passarà!

I ara se m’ha acudit una cosa: i si vós prèviament anéssiu a veure En Vives?

Penseu: que la cosa ja no és cap secret (Vós ho sabeu per En Millet, que ha estat l’indiscret; així ho vaig dir a Marill i Canut i així podeu dir-ho a Vives); que un cop us heu assabentat de la cosa, cuiteu a veure l’Amadeu, per agrair-li les gestions que fa per vós, abans de saber-ne el resultat, o sigui amb gratitud desinteressada; que la gestió que al - 70 -

vostre temperament hauria repugnat era la que ja està feta, la de la primera insinuació o petició, o com vulgueu dir-li, de manera que ja podríeu parlar amb el Vives sense enrojolament de cap mena; tot això vol dir que no serà molt fàcil situar-vos cara a cara del vostre admirat neo-Beethoven i parlar de l’afer, entrant en matèria a base de donar-li les gràcies.

Com podeu veure, tot aquest preàmbul està destinat a destruir els escrúpuls que poguessiu sentir per fer la visita que us aconsello. Resolta la part negativa, cal que us digui quin resultat positiu hi besllumo: 1er - Donar a a En Vives la fermança del vostre enterniment davant del fet que una personalitat com ell s’ocupi d’un pigmeu com vós. Sempre, sempre, aquestes coses s’estimen.

2on - Donar la sensació de què no sou ni prou tímid ni prou “fresc” per esperar que us ho donguin tot fet i mastegat. Vós, efectivament no teniu dret a creure que, ni que fóssiu “Bach 2”, us han de portar las gangues a casa i heu de volguer intervenir, o almenys fer veure que voleu intervenir en coses que us afecten tan directament (Això està escrit d’una manera massa pedant, però vós ja trobareu l’esperit de la cosa. Jo us pregunto: està bé que us inhibiu totalment, ni a pretext de timidesa? Penseu-ho. Es clar que En Vives us dirà que no heu de fer res, almenys fins que ells dos hagin parlat amb en Rodés, però jo no sé si a En Vives se li podria acudir de considerar la vostra posició massa còmoda. Això s’evita parlant-ne clarament i fent-li veure que no heu intervengut, primer per ignorància, i després per no saber com).

3er - I aquest és el més important, perquè es tracta de l’aspecte pràctic. En Vives i En Millet aniran a veure En Rodés i li parlaran de vós; molt bé. Però, què li diran, què li proposaran concretament? Es limitaran a parlar vagament, a elogiar-vos, a recomanarvos?... Si és així, i això és el més probable, ho trobo molt perillós per a vós. En Rodés ho tindrà en compte i potser tot el que se li acudirà serà de fer-vos dirigir 3 ó 4 vegades l’any, o potser us proposarà una feina absurda o un treball o uns guanys que no representaran per a vós cap solució. Contràriament, ni en Vives sap la vostra situació exacta en quant a feina que teniu i que voldríeu deixar, feina que teniu i voldríeu conservar, temps que diposeu, actuació que us agradaría i que voldríeu desenvolupar, preferències, etc, aleshores potser En Vives parlaria amb En Rodés amb més coneixement de l’afer i li faria proposicions concretes a gust vostre. El pitjor que podría succeir és que el resultat de totes aquestes gestions fós una proposició den Rodés que vós no podessiu acceptar. No s’ha de permetre que això fracassi per aquest costat, I jo crec que de tot això heu de parlar-ne amb en Vives abans de l’entrevista rodesiana, i que heu de parlar-ne amb En Millet perquè són coses que no fan per ell i perquè en aquesta ocasió el seu paper ha d’ésser el d’un simple acompanyant. ______________________ Ara m’he rellegit aquesta carta i m’ha semblat molt estranya. Són coses que es pensen i fan de mal precisar. Tant m’ha semblat estranya que he estat a punt d’esquinçar-la. Però m’estimo més cursar-la i si la trobeu estúpida o poca-solta o incogruent o desguitarrada, feu com si no l’haguessiu rebut. Hauré, només, passat la vergonya d’haver escrit una bestiesa. Paciència.

En resum; feu el que us doni la gana i el que us vingui de gust, prescindint de la meva opinió.

Si heu resolt no fer res, ja m’ho direu dissabte, tot revetllant a Sant Pere; si resoleu actuar, m’agradaria que dissabte ja podessiu dir-me el resultat de la vostra actuació (Eh quina manera de dir-vos que no us hi adormiu a base d’ajornaments i quin, en un sentit o un altre, resoleu depressa?).

Bé, doncs, fins dissabte, Records.

Manel - 71 -

Què voleu fer-hi, si jo sóc així? ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83 C, pral, 3ª Barcelona Cantallops, 19 juliol 1930 Estimat Manuel: Cantallops, altra vegada!

Podríem fer una cançó - sense musica del Mestre Pujol - el primer vers de la qual fos aquest: Cantallops, altra vegada!...

I quan la tinguessim feta, podríem, la Maria, la Ciseta i jo, cantar-la amb emportament, cada any, en aquest temps. La partitura la veig clarament: per a la Maria el tema principal; els aditaments ornamentals per a la Ciseta, i jo, tot fent de baix, sostindría l’armonía. Qué us sembla? Si no fos que la familia ens pendria, copiosament, el pel, podría fer bonic.

Fet i fet - que diría el nostre car Carles Soldevila - sense lletra i sense música i tot, ja la cantém.

Es tan diferent - per a tots tres! - la vida a Barcelona de la vida a Cantallops, que ens és impossible estar distrets a la forta sensació de canvi que aquesta diferencia determina. Cal cantar la cançó.

I bé, qué us explico amb tanta prossopopeia, si tot això ja ho sabeu?

El que no sabeu, per exemple, i per això us ho explicaré, és que el viatge de vinguda fou d’una felicitat no diré eterna, però si tan duradora com el viatge mateix. La tendror dels del.liquis familiars a l’estació de Figueres, foren comparables als dels anys anteriors, que és tot el què es pot dir.

Una anècdota innocent vingué a acolorir, enguany, el nostre viatge. Fou que en baixar del tren, tan poc violinista em sentia, que abandoní el violí. Quan la locomotiva inicià els seus primers esbufecs en pos de la frontera, fou quan me’n recordí del violí.

Era, ai laç! tard. Calgué donar part del sucés al cap de l’estació, i l’endemà, el propi cap m’entregava el Bergonzi, que retornà condecorat amb un paper groc enganxat amb pastetes que deia “Port-Bou-Figueres”. També als violins, els plau de correr aventures. El meu és, decididament, un pocavergonzi.

Altrament, estimat Manel, no tinc coses de mes interés a contar-vos. Els primers dies d’arribada a un poble equivalen a les primeres hores d’arribada a una ciutat. Els aconteixements, ací, es produeixen dins d’una gran dilatació.

Hem anat dues vegades a Figueres - peix, fruita, glaç, adob d’un rellotge, etc. - i una vegada al Perthus - cafè, sucre, galetes, etc - però, en canvi, s’han projectat tretze o catorze excursions de gran volada, per territoris nacionals i extrangers, i això ja és una compensació.

Segueixo pacient - “dali que dali” - amb el Jean Christophe.

No he començat, encara, a trevallar en “La filla del marxant” però he escrit una carta a en Gual.

Encara que no tingui coses d’interés a dir-vos, podría allargar aquesta carta indefinidament. (Si una persona hi ha al mon l’escriure a la qual no em costi cap esforç, ans, em causi plaer, sou vos). Pero s’escau èsser l’hora ingràvida de dinar (compendreu naturalment - que em refereixo a l’ingravidesa de l’estòmac) i tota temptativa de perllongació de la present s’estrellaria davant aquest gran imperatiu que és la taula parada.

- 72 -

Mes a mes, renuncío a deixar estroncada la carta per a rependre-la un altre dia puix (puix ó puig?; ja m’ho direu) que trobo que ja han passat masses dies per a esperar-ne encara d’altres sense escriure-us.

Digueu-me que fa el Joan i no em deixaría d’interessar saber tambè qué fa la...

Joana (Joana? Ció? Nuria? Carme? Montserrat? Tecla? ja m’ho direu, encar que queden dies...).

Adeu, my dear. Esper les vostres lletres, sempre tan bones. Múltiples expressions a casa i als amics, i, a vos, la primera abraçada d’enguany Eduard *****

Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83 C, pral, 3ª Barcelona Cantallops, 27 o 28 de juliol 1930 - dilluns, en fi Estimat Manel: Quina sort teniu de saber contestar les cartes tan aviat! Com us admiro! Jo, ja ho veieu, he deixat passar una pila de dies sense escriure-us, i, encara, en fer-ho ara, ho faig depressat, empés per la necessitat de no deixar allargar encara més el meu silenci.

Això, doncs, més que una carta, és una fè de vida. Ja us escriuré! I us contestaré la vostra. (perduda ) Ara he acabat de dinar, i, per tant, tinc el cervell desengrassat -çó que no em passa, naturalment, amb l’estòmac.

He començat a trevallar amb “la filla del marxant”.

Hem anat dues vegades més a Figueres.

Hem anat, també, una vegada al Perthus.

Ahir, per a cel.lebrar el diumenge vàrem anar a fer una cervesa als Banys de la Mercé.

Prenc banys de sol (Observeu, les idees, com s’afinen).

Lleigexo el 8è volum de Jean Christophe.

Ja veieu quantes activitats.

Us escriuré, us escriuré. (Ara, francament, no puc). I no trigaré gaire.

Expressions a la Ció, al Joan (al Joan potser li anirà millor un hola! ben afectuós).

Als Canut, Estanislau, Marill, etc. feu-els-hi sentir també el testimoni del meu record més viu. I va la segona abraçada de vostre inoblidadiç Eduard Feu el favor, si us plau, de traduïr-me al català, les següents paraules, que no sé com s’escriuen en la vernàcula: llegar = encontrar = antes = sobrino = (Seguirà) ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) - 73 -

Barcelona, 30 juliol 1930 Caríssim: Si vós m’escriviu quatre planes per dir-me que encara no m’escriviu però que ja m’escriureu, jo no en puc escriure deu per dir-vos que us escric i que encara que la vostra carta no requereixi una contestació jo us la vui contestar perquè em plau de contestar-la.

A propòsit d’això; us heu fixat alguna vegada en què això de contestar les cartes són romanços? Hom escriu. L’altre també escriu, però rarament contesta, en el verdader sentit de la paraula. Es clar que si un fa una pregunta concreta l’altre la contestarà, però en general cada ú explica les seves coses, sense que hi hagi un veritable lligam entre les cartes mútues. Això ens portaria a acordar que el mot correspondència està mal aplicat, perquè no es correspon realment. I si tant apurem la qüestió també podriem acordar una cosa que fós absolutament contrària de tot el que he dit. Tant-se-val.

Podem passar a un altre aspecte de la qüestió epistolar: el contingut de les cartes.

Jo opino - i vós també - que per escriure una carta no hi ha cap necessitat de què un hom tingui coses a dir. Aleshores no té cap mèrit escriure i només es podria fer quan es mor algú de la familia, o neix una bessonada. Evidentment cal escriure precisament quan cap esdeveniment no faci imprescindible l’epístola, quan tot rutlla normalment i no passa res, perquè cabalment això de què no passi res ja és un esdeveniment prou important i perquè els homes que, com vós i jo, amb la nostra modèstia característica! - som intel.ligents, en tenim prou amb transcriure les nostres cogitacions diàries per fer una carta interessant. A més hi ha el to i l’estil: els que sabem d’escriure - tanta modèstia em confon - salvem les cartes per la gràcia amb què les coses fútils hi són expressades.

Altrament ¿com podria jo llegir sense enuig que vós heu anat a Figueres a comprar glaç, si no fós per aquell encís especial que sabeu posar en explicar-ho?

L’art d’escriure cartes és, no hi ha dubte, infinitament més fàcil que el de compondre òperes, però és, per exemple, més difícil, que el de degustar caviar de Rússia.

De tot això que queda escrit podeu deduir-ne que a casa tot va bé i no passa res que no hagi de passar. I si no ho havieu deduït dels paragrafs anteriors ho deduireu d’aquest que jo estic acabant d’escriure i vos esteu acabant de llegir.

El Joan va subtilitzant el seu llenguatge i el va enriquint amb noves aportacions que la seva clara intel.ligència - som així - assimila facilment. Tants i tan ràpids són els seus progressos en l’utilització de la llengua, que jo he arribat a sospitar que quan tots dormim i la casa reposa en la quietud nocturna, ell es lleva quietament i s’empassa els articles den Carner a La Publicitat.

I - oh, meravella! - sap sumar. Sí, senyor. Pregunteu-li: quan fan 1 i 1? I us contestarà, decidit: “doz”. I després: quan fan 2 i 2? I us respondrà, sense dubtes i aproximadament: 4.

L’altre no sabem encara en quines profundes especulacions filosòfiques està ocupat. Jo opino que aquests dies està fortament preocupat i medita amb tota pausa la tria del sexe. Deu pensar que els homes gaudeixen de més llibertat, però que les dones poden donar-se gust de fer pedre la llibertat als homes. No sé per quin sexe es decidirà.

Miraré si trobo manera de fer-li entendre que les meves preferències, en aquesta ocasió, es decanten més aviat cap el costat de les ondulants siluetes femenines.

Jo he començat a llegir “La vida de les abelles” de Maeterlinck, que trobo fort interessant. Alterno amb el “Tirant”. Vaig acabar el volum de “Jean Christophe”.

Veig que treballeu i us en felicito. Que les més amables de les Muses sojornin a Cantallops i us sien pròdigues en inspiracions líriques. Que de la vostra ploma ragi, abundant, la tinta i es col.loqui en petits cercles negres - amb cúa i sense cúa - damunt de les ratlles i entre les ratlles i més amunt de les ratlles i més avall de les ratlles del vostre paper en unes posicions tals, que els músics executants es vegin obligats, si volen interpretar fidelment la vostra escriptura, a llançar als espais siderals i en els recints - 74 -

espectaculars, unes melodies magnetitzadores i unes harmonies estupefaents. El meu sentit auditiu s’apresta ja al gaudi i la meva víscera motriu de la circulació sanguínia està a punt de rebre l’emoció.

I una hora o altra havia de venir en què aquesta carta s’acabés. L’hora ha vingut; la carta s’acaba. Ja està acabada.

Records de tots per tots. I vós i jo, entesos.

Manel P.S. Les 4 paraules: arribar, trobar, abans, nebot s’escriuen totes amb b.

Parleu-me d’allò que us deia en la carta anterior. I si no voleu, no me’n parleu.

Escriviu prest i una lletra llonga.

M. El mateix dia Eduard: Aquest matí us he escrit la carta que ja heu llegit, en una estona de calma oficinesca. Ara és la tarda del mateix dia i preveig que la calma al.ludida es perllongarà.

Em decideixo, doncs, a continuar la carta matinal o de començar-ne una altra, com volgueu.

Això de la calma oficinesca és una cosa molt curiosa que ja he experimentat altres vegades i que ve a confirmar aquella teoria de Mark Twain segons la qual al món passen coses perquè hi han diaris. Al despatx, com que entre els que són de viatge i els que fan vacances en manquen 6, resulta que els altres tenim menys feina. I com més gent som més feina tenim.

Per altra banda, suposo que a vós no us vindrà d’aquí de rebre 20 quartilles en lloc de 10, i que si les meves cartes signifiquen solament una ruptura de la calma i monotonia habituals en aquest sant poble on sojorneu, com més llarga sigui la carta més ho serà la ruptura, la qual, si més nó, us farà desitjar amb més ànsia el retorn a la calma susal.ludida. ________ He girat un moment la vista cap a la Pl. d’Antoni López i he vist passar, acceleradíssimament un Packard 8 cavalls. Aleshores he recordat el vostre Citröen i us he imaginat devorant kilòmetres i salvant distàncies. Deveu haver adquirit amb el volant un virtuosisme tal, que fóreu capaç de fer passar l’aut per damunt d’un pont de violí.

I ara m’ha passat pel cap de continuar aquesta carta en vers.

A Cantallops hi han gallines i perdius i ànecs i oques i altres molts menys fines, però en canvi hi han molt poques ocasions a Cantallops de menjar llobarro o pops.

Per un altre qualsevol això té poca importància, però vós que esteu amb ànsia d’engolir raccions de peix, només amb un moll tot sol de goig tindríeu un feix.

- 75 -

Es clar, teniu el recurs d’anar al mercat de Figueres amb el Citröen, tris tras, i allà compreu glaç i lluç, i amunt per les carreteres amb el lluç i el troç de glaç.

I algun dia, si a mà ve portareu algun pastiç, per precedir la garnatxa, car sempre, Agost, Maig, Febrer, dels dolços es reb la ratxa amb general regosig.

No increpessiu a l’autor d’aquests versos estiuencs, car cal més sofrir l’horror de llegir-los - sens cap dubte que no pas fer-se uns quants trencs caient d’un cimal abrupte.

Ja suposo que al matí escriviu de mica en mica la vostra bella musica sota una arbre gegantí que us lliura del sol, que pica una cosa de no dir.

Ja sé que esteu provocant la furia dels elements; que els pobles s’inundaran i en fugiran els vivents, posant - com qui no fa mal música a un llibre den Gual.

Però la culpa d’això la té aquell Cònsol de l’Havre, que no troba el moment bo de complir la prometença i com si fós un cadavre envia’us el llibre no pensa.

I a les tardes feu la sesta amb aquell posat mandrós, reposa la vostra testa i reposa el vostre gos i si encar coratge us resta potser un dia sens tempesta pujareu al Puig Neulós.

Manta estona, de segur, que per tal d’escurçar els dies, - 76 -

- que en els pobles són molt llargs cerqueu qui us tracti de tú per fer per les galeries unes partides d’escacs.

I potser aneu a les vinyes i sovint aneu a l’hort i així com al bosc hi han pinyes, a les vinyes raïm d’or i a l’hort els prèssecs a piles i al safaretx hi han anguiles.

Amb els parents benamats s’organitzen passejades per aquelles costes dures, i els ulls són il.luminats i les cares són colrades i riuen les criatures.

En vista d’aquest excés de poesia, plego, i fins a un altre dia; no en parlem més.

M. ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83 C, pral, 3ª Barcelona Cantallops, 4 agost 1930 Estimat Manuel: Sempre el mateix! Tampoc tinc temps d’escriure-us. Ara resulta que estèm en plena festa major. Us prego, doncs, d’imaginar la feinada que aquest fet reporta. Hom no para, -ofici, professó, sardanes, vermut, dinar amb forasters, concert a la Societat, sardanes, vermut, sopar amb forasters, sardanes, sarau -hom viu una vida de desfici. Impossible escriure cartes.

Us diré, sí, el meu enterniment per la vostra darrera lletra-doble, especialment pel que fa referencia a la seva segona meitat, en vers. Jo, malgrat èsser músic, no entenc en lires, però entenc que la que vos pulseu és, pel cap baix, una lira Guarnerius. Magnífic, ho, Manuel!

Però - tornem al meu cauchemar - quan podré escriure tranquil? Quan podré contestar les vostres lletres que ja són tres? Quan podré, sí, contestar-les? - perquè encara que estic d’acord amb el que vos manifesteu prop de les contestes, ès de tota evidencia que en les votres cares (no em descuido cap t, no) hi ha molta materia, gens negligible, que reclama una contestació.

Senyor, Senyor, per què soc tan desventurat?

Ara acabo de dinar - dinar de festa major, opulentíssim - i cal que vagi al Concert a sentir -justament -el nostre car Blanch i els seus partenaris de la “Perelada”. Ahir, en Blanch va èsser a casa a dinar; vàrem parlar de vos, etc. També va venir el voluminós Josep Serra d’Agullana, tan optimista, tot vestit de blanc, com un colomet... vaig pensar en vos. Hi mancàveu. Aquest matí també he pensat amb vos, però en un altre sentit. Ès - 77 -

que jo anava, solemnialment, amb una atxa a la mà partintegrantitzant-me en la professó de ritual. Aleshores he pensat - una mica massa vanitós, potser -que a vos us hauria fet gracia de veure’m d’aquella guisa.

Tinc fet un número de “La filla del marxant”. N’estic content. N’hi hauran 10: tres ó quatre de més importants i la resta de menor quantía.

Com va la gramola? I l’afer de “La Veu”?

A tots moltes expressions.

Jo escriuré així que pugui. Ara m’és materialment impossible. Tan depressot! I amb el dinar al coll! Esperem millors temps.

Aquella abraçada cordialíssima Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83 C, pral, 3ª Barcelona Cantallops, 11 agost 1930 Estimat Manuel: Potser ara podré escriure... Son tres quarts d’onze d’un matí calent i xafogós. Acabo d’arribar a la taula granítica que vos coneixeu. Mentres vos trevalleu, adaleradament, a la major gloria i profit de Uralita i els seus menagers respectivament, jo us escriuré, tranquilament, una carta, que no m’ha de donar gloria ni profit pero que em proporcionarà aquella imponderable voluptat de fer una feina a gust.

Ara ja fa alguns dies que no he rebut noves vostres i dedueixo d’aquest fet que heu posat un xic de frè al vostre generós liberalisme epistolar amb la bona intenció de veure si el vostre silenci excitava la meva versatilitat.

O bé, potser, heu considerat que si em tornàveu a dedicar un feix de quartilles, el vostre rol (preferiría poder parlar-vos del vostre Rolls, perquè això voldría dir que en tindrieu, però, pel moment no puc) el vostre rol, deia, començaria a tenir afinitats amb el de fer el prim, cosa que no agrada a ningú - i es compren, perque és un rol que ens imposen els altres. Fer el ridícol, per exemple, és una cosa més greu, però el fem nosaltres i no ens en adonem mai (al menys a temps).

Sigui quina sigui la causa motivadora del vostre ralentiment missiver (1) jo m’hi sotmeto amb resignació no exempta d’un cert penediment per quant em fa l’efecte que el primer responsable soc jo mateix.

I si no fos així tanto meglio.

De tota manera, escriviu, si us plau.

Estic forsa enfeinat amb “La filla del marxant”. Tinc un número acabat, un altre a mig fer, ultra una serie d’apunts distints de distintes escenes. Voldría tenir-ho ben avançat en esser l’hora de tornar a Barcelona perque aleshores és un patir haver de estar per tantes coses. Altrament és un xic dificil trevallar amb entrain dins d’una atmòsfera tan encalmada com la de Cantallops.

A vos no us passaria això. Portaríeu la mateixa marxa de trevall, aqui com allà. El mateix aprofiraríeu una hora a ciutat que a muntanya. Jo no he sabut mai disciplinar-me així com vos, i, en canvi, visc sempre una mica près de les coses que em volten.

En fí, deixem aquestes subtileses de banda. Veurem, en arribar l’octubre si haurà crescut gaire aquesta filla del marxant. Vos - no cal dir-ho - sereu el primer constatador.

Passem, ara, a la narració.

Mai diríeu que vàrem fer ahir tarda? Doncs, ens en vàrem anar a Castelló d’Empuries. Calen uns antecedents. Ahir era la festa major. Ahir, ademès, feia deu anys que, essent també - com no cal dir - festa major de Castelló, ens vàrem coneixer la Maria i jo.

- 78 -

Hom volgué, doncs, commemorar d’una faisó adient i escaient una data tan resplandent.

I agafàrem el Citröen i cap a Castelló.

Degut a la complexa organització domèstica, que vos no ignorareu, i després de no poques vacil.lacions en la moto i en la auto-determinació, fórem set els que emprenguirem la marxa (sense contar la Faluga, que també anà a commemorar el fet trascendental de la coneixença dels seus ams).

Delicia del retorn! Rosari de records! Il.lusió de rejoveniment! Remembrança d’un temps que, ai!, no pot tornar!

La primera cosa que vàrem fer en posar el peu a terra, va ésser fer-nos retratar la Maria i jo per un ambulant que va fer una obra d’art, la qual se us mostrarà a la nostra tornada.

Immediatament anàrem al local on els nostres ulls es trobaren mutuament per primera vegada. El nom del local era cambiat. Tot canvia! Aleshores es deia “Palacio de la Ilusión”. Ahir, era el “Cine Ideal”. No hi feien ball enguany. Hi havia “Vairetés”. De tota manera hi vàrem entrar - set butaques, doscents ulls que ens miren.

Hi vàrem estar - potser ja ho adivineu - molt poca estona. Marxàrem desprès de sentir cantar a un duetto que executava un número típic. Ell es deia Tófol; ella Margarida.

Cantaven i enraonaven. La tonada d’ell deia així: Ai, que n’ets de bonicoia!

Adeussiau, Margaridoia!

Fa molt sol! Tàpa’t el cap!

I el cor fa pa-trip pa-trap!

Incapaços de resistir l’emoció que ens produïa un fet estètic tan viu, marxàrem.

I ens en vàrem anar a la plaça on hi havia sardanes. La Maria i jo, es clar!, contents.

Veurer aquella mateixa plaça! Respirar el mateix aire! Beure les mateixes gaseoses...!

En resúm: una bella tarda. Cap al tard tornàrem - tots set i la Faluga.

Qui sap quan tornarem a fer una altra excursió!

Bé, Manuel, comença a esser l’hora de plegar. Se m’acaba la vena.

Aquesta carta la deureu rebre demà, dimarts. Per dimecres espero una opulenta carta vostra.

Llegeixo, poc, el nové volum de Jean Christophe.

Tots bons.

I vosaltres?

No sabeu res de quan comença el despatx de cèdules?

Adeu. Aquelles expressions inevitables, i aquella abraçada Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 13 d’agost del 1930 Eduard: Avui - cosa rara - us escric a casa. Són les 11 del vespre. Acabo de fer una secreció poètica, que us adjunto, amb prec de declamar-la davant la mare dels vostres fills. La dona está dormint beatíficament, seràficament, somniant potser en la color del ulls de la nena que ha provocat el malestar directament motivador del seu allitament, avui prematur.

Escric al menjador. El rellotge tictaqueja sense lassitud. La Parker llisca sense dificultat. Som-hi.

- 79 -

Vaig rebre la vostra lletra, informadora dels vostres enterniments a base de remembrances del període celibatari. M’he assabentat dels vostres tractes amb la Filla del Marxant i de totes les altres coses que m’expliqueu.

1) de missiva: podria dir-se també lletrer, epistoler, carter, però es recomana la forma adoptada en el text, per raons d’eufonia.

He tingut avui la sorpresa de sentir la vostra veu, fidelment transmesa pels fils conductors de les humanes vociferacions i ja us he pogut pogut tranquilitzar sobre les conseqüències de l’accident familiar, que afortunadament no han estat tan greus com els diaris deixaven endevinar. El meu pare conduïa, En Felip era al seu costat, la meva mare al “detràs”. Havien anat a Lloret, on sojorna mant parent nostre. A la tornada, en un revolt perillós que hi ha entre Lloret i Blanes, el pare anava aproximadament a 40 Km/h. i havia fet sonar prudencialment el claxon. Però -oh, dissort - un gros camió que devia anar a 70 Km./h. i que no havia fet sonades claxòniques i que, a més, anava pel mig de la carretera, va aparèxier al seu davant. El meu pare va fer el que li pertocava fer: accelerar tot el possible, anant com anava per la dreta, cregut de què l’altre s’arrambaria cap al seu lloc. Però al xòfer del camió, amb poca serenitat, en lloc de desviar-se i accelerar, se li va acudir de fer una gran frenada, que va motivar que el camió patinés i quedés atravessat a la carretera i que el “Graham Paige” topés contra la part devantera del camió. Sembla que la topada va ésser molt forta. Els meu pares no es van fer res. El meu germà va anar de cap contra el vidre del davant i es va fer una ferida de la qual va rajar molta sang, però que després ha resultat que no té cap importància. En tenia més la commoció cerebral, per bé que a hores d’ara ja està fora de perill. Va ésser curat a Blanes en una clínica i després portat a Barcelona en un altre cotxe. El xòfer va ésser detingut, el Jutjat intervé, etc. etc. El meu germà va perdre momentariament la memòria, però de mica en mica li ha anat revenint i avui ja s’ha llevat.

El bo del cas és que la dona, el nan i jo erem al Masnou, on el meu pare ens havia deixat al matí i ens havia de passar a recollir a les 7 de la tarda. Es clar, després d’una hora d’esperar varem decidir agafar el tren, i després de sopar vaig anar a casa els pares per veure perquè s’havien retardat tant. L’Emili estava intranquil perquè no havien arribat i no van comparèixer fins a les 12 de la nit, quan jo ja me n’anava a agafar un taxi per anar-me’n fins a Lloret.

El cotxe té una avaria d’unes 2.500 ptes. de cost de reparació.

Tot plegat no ha resultat res, però com us podeu imaginar ha causat un gros transtorn dins de casa.

Se us agraeix la telefonada. __________ No sé pas si em serà possible anar a Roses. En tot cas ja us avisaria, però ja començo a dubtar-ne. En darrer terme, ja ens veurem la tardor arribada.

Si no m’erro, el despatx de cèdules està ja obert. Si us convé que us les tregui, envieu-me les velles i instruccions.

Se m’acaba el gas, perquè tinc son i perquè el relat de l’accident m’ha tallat les ales de l’inspiració. Es tracta d’una cosa tan pedestre, d’un acident tant “carreter”!

Totes les coses que anteriorment us pugui haver explicat sobre el Joan, les multipliqueu per 10 i sabreu el seu estat actual. Per cert que demà fa 1 any i 1/2.

Els meus “hommages” a tots els vostres familiars.

Adéussiau!

Manel La “secreció poètica” esmentada és la següent: (comença amb el dibuix d’una flor ) - 80 -

“Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María” ya que su Santo es; clamemos por que el cielo la colme con sus dones y muchas bendiciones, hoy, mañana y después.

Si todos la veneran en el más alto grado y todos a su lado se inclinan con fervor, ¿cómo iba a ser posible que un día “señalado” yo hubiera silenciado y hubiera prescindido de haberle dirigido de versos un primor?

Los pinos arrogantes del Pirineo altivo se humillan a sus plantas con gran admiración; y hasta la tramuntana canta con voz sonora, sí, canta a cualquier hora, y de muy buena gana, a su gran corazón.

Ahí van, pues, los versos, sin gran caligrafía; con ellos mandaría mi felicitación, y mi deseo vivo que el día más festivo transcurra entre delicias de la alimentación; jolgorios familiares y sanas expansiones y risas y canciones, y en los paternos lares se dé siempre cobijo al gozo y al placer; ¡que haya regocijo, lo haya por doquier!

Dedícanle loores los tiernos pajaritos con ritmo y con unción; le ofrecen su perfume las flores más silvestres, y si la conociera quizás Apeles Mestres le haría una canción.

M.C. 14/ 8 / 30

***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83, C, pral, 3ª Barcelona Cantallops 19 agost 1930 Estimat Manuel: Primera cosa: que suposem el vostre germà Felip completament guarit del tant malastruc que l‘handicapà, i als vostres pares refets de l’espant i a tots, en fí, reintegrats al ritme normal de la vida, a l’Allegro quotidià.

I no parlem més d’aquest afer perquè sé el pa el que s’hi dona. Vui dir que, quan, l’any passat, per descuit involuntari de Sant Cristòfol, vàrem volcar a Cèret, “constatí” amb horror que potser pitjor que l’accident, és el diluvi de comentaris que aquest provoca: “I doncs, com va ésser?” “Reina Santa! podien matar-se tots!” “Quin miracle, que no hi deixessin la pell!” “Ah! cal anar molt amb compte!” “Amb això dels autos no s’hi poden fer bromes”. I aquells altres, els dels tecnics: “Vol dir que amb el frè de ma no es podia evitar?” “Perquè no es va tirar sobre el cavall?” Jo no m’hi hauria pensat; abans que matar-me jo, hauria aixafat la criatura”, etc. etc. És empalagós, atipador, empipador!!

Deixe-m’ho doncs. Dieu-me, només, quan escriviu, si en Felip està totalment restablert. També m’agradaria saber en quin estat moral ha quedat el vostre pare pel que - 81 -

fa al seu avenir automobilístic. Serà dels que hi fan la creu? O be saltarà per damunt de les manies i seguirà rutllant?

Passem a d’altres coses.

La festivitat onomàstica de la Maria va transcorre en termes aproximadament equivalents als que vos invocàveu en la vostra magnifica si que eloqüentissima felicitació.

L’alegria al cor, la llum als ulls -la força al braç no ha va èsser, perque era festa - les viandes abundoses, les begudes gaseoses, tot hi va ésser, res hi mancà.

Entre totes les felicitacions rebudes, la vostra - que vareig llegir, a taula, amb la pompa que es mereixía, i amb l’accent que ja em coneixeu - va esser la batedora del rècord felicitatiu.

Estic pensant que vos deveu, probablement, haver entrat en les flonjors benaurades del vacar.

Realment, vaqueu?

Em “sovinc” perfectament de que, cada any, per a vos, la segona quinzena d’agost és temps de vaca uralítica.

Enguany si que, ai laç!, estic desesperançat de veure-us. I les noves que em forniu respecte al projectat meeting de Roses em desesperancen davantage.

Què hi farem? La nostra potencia no és omnímoda. Estem dotats, però, d’una resistencia prou heroica per a saber sacrificar-nos fins la tardor.

Plasenteries apart, us declararé que trobo a faltar la vostra presencia a Cantallops.

Sabeu qui vindrà a veure’ns? En Montoriol, amb la senyora i el nen. Finalment s’ha decidit, i per a diumenge te anunciada l’arribada. Ja sería aquí si no fos que el vàrem aturar per raó d’unes reformes que hom està performant a la cuina, les quals exigeixen l’actuació d’uns paletes que tot ho empastifen.

Ara saltaré, sobtadament, a una cosa que sempre em descuido, no tant solament a les cartes, sino fins en les darreres converses barcelonines. I ara m’ha revingut, de cop.

Què s’ha fet d’aquell drama? On son Elena, Pere, Joan? S’ha aclarit, definitivament, qui és el pare?

Dieu-me’n, si us plau, alguna cosa. Em sembla que les meves darreres noticies son que l’Estanislau tenia l’obra. Què ha fet l’Estanislau? _________ A Figueres, quarts de 5 de la tarda.

A Figueres, sí, perquè hem vingut a portar els cunyats a l’estació, puix ells van a St. Feliu a passar uns quants dies. Ara ja son fora. Ara us escric dintre del Citröen, damunt del volant - ben incomodament, per cert.

Estic parat davant de ca’n Pierre que no és altre que el primer Coiffeur pour dames de Figueres. La Maria hi és tot agensant-s’hi la seva rossa caballera; la Ciseta la acompanya. Jo, espero.

I, ademés, ho veieu, us escric, oh, carissim!

“La filla del marxant” va fent via,o d’altre manera, va marxant.

Llegeixo el desè volum del Jean Christophe.

Plego perquè de tant incòmode que estic, fins suo. És una llàstima que m’hagi descuidat de ficar-me mant bitllet a la butxaca, perquè us hauria enviat les 75 pts de les cèdules. Ho faré aviat.

A la Ció, Joan, Joana i a tota la caravana, els nostres millors records.

Al Marill, Canut, Estanislau i a tota l’allau mantes encaixades.

A vos, el de costum Eduard ***** - 82 -

Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 23 d’agost 1930 Eduard: Em sembla que aquesta es la primera vegada que us escric des d’aquesta santa casa. Ho faig en la tarda del dissabte, després d’haver sublevat tota la taula rodona i d’haver escandalitzat els directius i llurs acòlits, malparlant d’En Cambó, de Bach, del Perez Moya i del Manen, i potser d’algun altre que en aquest moment no em ve a la memòria.

El meu germà Felip des de dilluns passat que fa la vida normal - 8 dies després de l’accident. El meu pare, com que encara no té el cotxe reparat, fa servir l’Studebaker 8 cil. del meu germà Joan - que està fent una excursió per Holanda - i surt cada diumenge junt amb la meva mare i el mateix Felip. Es veu, doncs, que a casa no són d’aquells que hi fan la creu. I jo crec que fan bé.

Endemés, jo, actualment, no vaco. Aquest any he cedit la segona quinzena d’agost que tothom considerava la més apropiada - a l’amic Estanislau Pellicer i Colomer (Com que no li agrada que li diguin “Lau”, així deurà estar content).

Per cert que el tal E.P.C. encara no ha fet res en l’obra innominada, que jeu en les pregoneses de no sé quin calaix d’algun moble, inconegut per mí, de casa seva. Per raonar la seva inactivitat em dóna sovint unes conferències de durada variable - però mai menor de dues hores - en les quals demostra com tres i tres fan set que ell està treballant amb una activitat exemplar. Però el que passa és que per mandra encara no ha tocat res.

Ell, naturalment, no pot admetre aquesta explicació, nó pel que pugui tenir de pejorativa amb relació al seu temperament, sinó pel que té de diàfana i senzilla. Ell no s’explica que allà on es pot fer un raonament complicat, a ningú se l’acudi de fer-lo senzill.

A mí em dol que no hagi enllestit el drama - el qual, per cert, vós havieu de batejar perquè la temporada ens ve al damunt i potser ja no podrà figurar en la llista d’estrenes (!). Però en el fons del fons no m’hi sé indignar, perquè no sé si en realitat val la pena que treballi ell i que jo hagi treballat, en una cosa que jeurà eternament en qualsevol recó de casa, a menys que a algú se li acudi de fer-ne una estrena pòstuma.

Tornant a les vagues, aquest estiu les tinc reservades per a la segona quinzena de setembre, i és que, no tenint pensament d’anar enlloc, tant me fa una data com una altra, i fins i tot potser no les faría si no fós per no donar mals exemples.

Aquest estiu, doncs, probablement no ens veurem en les estribacions orientals del Pirineu Català, car una escapatòria individual em semblaria abusiva essent reincident, i el desplaçament col.lectiu té una sèrie d’inconvenients, per nosaltres i per vosaltres, de prou gruix per motivar la suspensió de l’ordre de movilització familiar.

I ara que he contestat a totes les “questions” que em feieu en la vostra carta, i ha estat per tant esvaït el pesombre dels interrogants, us comunicaré una cosa que fa quatre dies que m’obsessiona, i que si no us podés relatar, m’anorrearia. Es una cosa que us serà plaent, perquè és un principi de reconeixement de la raó que us assistia quan les nostres converses es derivaven cap a un cert tema d’ordre musico-teatral.

No glatiu, no patiu, no us impacienteu; ja veureu! Es amb un cert rubor que haig de confessar que començo a compartir les vostres idees sobre l’òpera italiana. Us preguntareu què pot haver passat que hagi així trasblasat les meves conviccions; quin cataclisme s’ha esdevingut a Barcelona per provocar aquest resultat insólit... Doncs s’ha produït un fet molt simple: he anat a veure una òpera italiana amb un esperit més aviat de curiositat irònica, i n’he sortit completament, absolutament convençut. Compteu si havia de trobar-la bona, que s’imposés el prejudici amb què jo hi anava.

Després d’haver-la vista -a l’Olympia, per una companyia estiuenca i amb En Palet de divo - he fet una pila de reflexions que us transcriuria si no fós per la por de què siguin exactament les mateixes que vós m’havíeu fet. El que passa és que quan a un hom li - 83 -

diuen una cosa, no en fa cas fins que se li acut a ell mateix la mateixa cosa. De més a més, no us calen i segurament no us interessarien. I finalment podríeu alegar - amb una certa raó - que una sola obra no autoritza a treure gaires conseqüències. Quedem, doncs, que en veuré d’altres, i alheshores escriuré un article per la “Reivindicació de l’òpera italiana, tant injustament menyspreada pels intel.lectuals”, article que serà curosament guardat i no enviat enlloc, que ja sabeu que és el meu sistema.

Es clar que no tindré més remei que dir-vos el nom de l’obra que tant entusiasme ha provocat en mí, però no ho faré sense una certa por, car després que m’engresco i que us dóno la raó, només faltaria que aquesta obra fós precisament una de les que vós considereu dolentes! Es tracta - ai las! - d’Otello, de Verdi.

I si passem als afers de la vida quotidiana i casolana, us diré que la meva muller veu augmentar piano, piano, el volum del seu abdòmen fructifucat i que el Joan segueix progressant presto, presto, tant en el desenvolupament de la seva còrpora, com en l’adquisició de coneixements que enriqueixen el seu patrimoni intel.lectual, i també en l’art de l’expressió verbal i mímica dels seus pensaments i dels seus desigs. És baldera tota manifestació d’entusiasme paternal que jo volgués fer-vos, car el coneixeu, el sentiu i el proclameu igual que jo. I fóra sobrera tota confessió de l’espectació regnant en la 3ª porta del principal de la casa que porta el nombre 83 i la lletra C del carrer de Muntaner -que era fill de Perelada, em sembla - amb motiu de l’esdeveniment futur de l’esperada pubilla.

No us descuideu d’expressionar En Montoriol si ja ha arribat i si nó quan arribi. Fa temps que no l’he vist i precisament l’haig de veure per un afer que li interessa més a ell que a mí: el pagament d’unes visites. Ho vaig ajornant per inèrcia i no m’hi acuito perquè el suposo incapaç de creure que jo sóc capaç de fer-ho amb intencions deliberadament retardatàries. El que passa és que és impossible que un hom esmerci, per anar a pagar, la mateixa activitat adelerada que el mateix hom empra per anar a consultar un afer salutífer.

Totes les meves manifestacions de respecte i recordança siguin adreçades a tots els vostres. I tot allò altre de sempre.

M. Capdevila P.S. La vostra afirmació de que contesteu les cartes és purament arbitrària.

Rumieu-hi.

***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83, C, pral 3ª Barcelona Cantallops, 30 agost 1930 Estimat Manuel: Fa mitja hora que cerco la ploma debades.

La meva situació moral amb relació a vos es momentaniament ben delicada.

Vaig rebre, ja fa dies, una lletra vostra llarguíssima i saborosa.

Per correspondre-us, us escric una carta curtíssima i eixerreída.

Més a més us penjo a l’espatlla el gep d’aquests 650 segells del Gramofon i totes les seves conseqüencies.

Per aquesta vegada, però, m’atreveixo a excusar-me. Tota la meva irregularitat és, ara, deguda a la presencia a Cantallops dels Montoriol. Demà farà vuit dies que son ací i en tota la setmana no hem parat. Sigui amb Citröen, amb Ford ò a peu tot el dia tombem.

- 84 -

En Montoriol ens ha fet molt de be - res mes just, d’altra banda, tractant-se d’un metge perque sense ell tota aquesta movilitat no hauria estat possible.

Quan en Montoriol se’n torni, quan torni la pau i la immovilitat, us contestaré totes les cartes.

De moment, ja ho veieu, nomes us porto enutjaments.

Aquests segells que esper fereu convertir en magnífiques pessetes m’eviten de lliurar-vos les pessetes corresponents a la presa de cèdules. Us sembla bé?

De manera que us remeto la cèdula vella i en vos confío.

(La cedula de la Maria no l’envio perque no la trobo. Altrament, sense ella, sensa la seva vella, també treureu la nova d’ella).

Gracies per in sæcula sæculorum.

Cal deixar-vos. Hem de sortir; no sé, no sabem, si anirem a la font d’En Galter o als Dardanels. No sabem mai res, però que bé es passen els dies en aquesta ignorancia!

Expressions de tots - afegíu-hi, avui, les d’En Montoriol - i fins una altre, que em penso que serà aviat.

A la Ció i a tots, i a vos, etc. etc.

Eduard ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83 C, pral 3ª Barcelona Narbona 3 set. 1930 Amb aquella alegria!

Eduard Montoriol ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 5 setembre 1930 Eduard: Vaig rebre la vostra carta del dissabte i la postal de Narbona.

Us adjunto les tres cèdules.

Vaig cobrar, dels segells ................................................................................ Pts. 81.25 M’han costat, les cèdules................................................................................ “ 71.50 Diferència ........................................ Pts. 9.75 que us faig arribar en segells de correu: 50 de 0.15 = Pts. 7.50 9 “ 0.25 = “ 2.25 o siguin les 9.75 No us he enviat tot segells de ral, perquè he suposat que tornarieu sense gastar-los tots i a Barcelona fareu més consum de segells de 15. Quan ja els tenia comprats he pensat que a Barcelona també hauríeu consumit els de ral per les cartes adreçades a Cantallops. Tant-se-val. El cas són quarts i amb segells es fan totes les combinacions, - 85 -

perquè afegint-ne un de 0.10 a un de 0.15 ja en teniu un de ral. L’unic que no podeu fer és treure un troç d’un de ral per fer-ne un de 0.15.

Estem, doncs, saldats.

No us vui fer avui una carta llarga, en benefici vostre, perquè si em dieu que em contestareu totes les cartes, ara us obligaria a contestar també aquesta. I em sembla que, si voleu i podeu, ja teniu prou teca.

Nosaltres estem tots bons.

He llegit les “Vides de Demóstenes i de Ciceró”, de Plutarc (F.B.M.), fragments de la Biblia; “Avatar” de Gautier; “La rana viajera” de Julio Camba i alguna altra cosa que ja no recordo. I vós?

Les enraonies del Joan han estat considerablement multiplicades i clarificades.

Vaig veure un “Barbero” molt mal fet.

I res més per ara.

Records al Montoriol, si encara disfruteu de la seva companyia. I tant si en disfruteu como nó, records a Maria, Ciseta i la resta.

Apa. Manel ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 93, C, pral, 3ª Barcelona St. Feliu de Guixols 10 setembre 1930 Estimat Manuel: Sembla que, finalment, hom ha retrovat la calma. Però mireu si ha costat: En Montoriol va estar a Cantallops deu ò dotze dies; ja us vaig dir que durant aquell període d’activitat no era possible escriure. Aleshores vingué l’hora de anar a St. Feliu i fou el mateix Montoriol qui ens conduí - amb el seu magnífic Ford - fins a aquesta vila. Ell va continuar seguidament el seu viatge de retorn a Barcelona i nosaltres ens quedàrem ací per un sol dia, car a l’endemà hom havia d’anar a Vidreres com cada any - tres dies.

Avui hem arribat de Vidreres. Sembla, doncs, que podrem inaugurar una nova era de calma - dissortadament curta.

Ara m’aixeco de fer migdiada. Em sento deliciosament emmandrit, voluptuosament laç. Això perjudicarà, inevitablement, la qualitat d’aquesta lletra que resultarà una mica mes ensopida - pedestre, que dieu vos - que les altres. Però no tinc coratge per esperar més. Us escriuré. En partir de Cantallops vaig ficar-me a la butxaca les vostres lletres.

Elles m’han acompanyat per tot. Ara les tinc ací, davant per davant. Permeteu, doncs, que les llegeixi i després us diré el que el seu contingut em suggereixi. Fins ara. _____________________________________________________________ D’antuvi (d’antuvi ò de primer antuvi?) la lectura de les vostres lletres ha tingut la virtut d’eixerivir-me l’esperit, somnolent. La vostra manera d’escriure ràpida, directa, decidida - sembla tanmateix, que parli del joc d’un bon equip de futbol - ha obrat damunt meu com un raig d’aigua fresca en els polços.

He tingut una sorpresa. Hem pensava que, realment, havia deixat enlaire una serie de coses per a contestar-vos i resulta que no. Resulta que només son dues les qüestions que han quedat penjades del ganxo interrogatiu. Primera: la meva prosecució “engenèsica”, i, la segona” la reivindicació, chez vous, de l’òpera italiana.

A la primera qüestió se’m fa difícil respondre. (Probablement per això mateix he anat ajornant-ho). Comprenc perfectament tot el que dieu i el que voleu dir, i, és més, crec que esteu encertat en totes les vostres consideracions. El que hi ha és que un - 86 -

sentiment ingovernable, un cert pudor, una ressistencia instintiva, - no sé - em dificulten enormement de comentar aquesta questió.

No cregueu, de cap manera, que defujo el comentari. No. És que el comentari comença per no neixer en el clos del meu enteniment. De manera que el meu pseudopudor no el sento per als altres - per a vos - sino per a mi mateix. No per a dir, sino per a pensar.

En aquest afer - delicat afer - em trobo en un camí, el qual, com el de la “Cançó incerta” d’En Carner, no sé on mena.

Anem, doncs, a la segona qüestió. Les gracioses giragonces, les volgudes tortuositats que amb la ploma - amb el pensament, per tant - us entreteníeu a fer abans d’arribar a la declaració final del nom de l’opera que us va enternir, em provocaren - ho comprendreu - un cert escamament. Vos sabíeu perfectament, metre anàveu escrivint, que l’Otello no és una “opera italiana” tot i que el seu autor, italià, havía estat un exaltador principalíssim d’aquest gènere; com jo sabia, tot llegint, que no aniríeu a parar a un “Rigoletto” - ço que haria estat la veritable reivindicació de l’ “italianisme” del vuitcents.

Ah! que en som de vius! I com ens agrada, a vos i a mì, fer el paper de senyor Marianu!

(L’unica diferencia entre el vostre senyormarianisme i el meu, és que el vostre és sobri, i el meu es pintoresc).

Altrament, mon car Manuel, no puc - i em sap molt de greu - no puc posar cap farvalà a les vostres impresions sobre l’obra verda (verda: de Verdi) perquè, l’Otello, no el conec.

Només conec l’opinió universal que dona a aquesta producció el valor d’un veritable chef d’oeuvre, i sé, com tothom sap, que amb “Otello” i “Falstaff”, Verdi, als seus setanta anys - o, a les seves velleses, per a èsser més verídic i comprometre’m menys - va fer un viratge tan gegantesc com inesperat i que ningú diría que l’autor d’aquestes obres sigui el mateix de l’ “Ernani” o de “La Traviata” __________ Ara ja és l’endemà del moment en que foren escrites les coses que precedeixen.

Una invitació galan de la meva dona per a anar, amb els oncles, a fer una cervesa prop del mar, va aturar l’embranzida d’aquesta lletra. De tota manera les dues famoses qüestions eren ja contestades. El pesombre del deure a complir, devanescut.

Endavant. Darrerament vaig rebre la vostra carta amb una col.lecció de segells i uns comptes impecables. Aprovo totalment l’idea de la remesa de segells i agraeïxo amb el mes pregon dels agraïments totes les demarches que per a mí vareu fer. Ep! em descuido de dir que també vaig rebre les cèdules.

Em demaneu per les meves activitats de lector. Bè, doncs, vaig acabar el Jean Christophe - Hosanna! que m’ha deixat - en general - un excel.lent record. Llàstima que vos no tinguessiu coratage per a empendre-la!

Després he llegit “Fanny”. El millor de “Fanny” és el millor de Soldevila; el de sempre: la claretat, l’elegancia d’estil, la “mesura” en dir les coses, la justesa en l’observació, la finor, en suma. Com a novela no és de pretencions. Si Soldevila la va escriure així, sense pretensions, està molt rebé. Es clar que això que dic és una tonteria, perque el lector no n’ha de fer res de si l’autor té o no té pretensions. Volía dir i hauría d’haver dit que era una obra de mitjana volada.

La psicologia de Fanny potser - potser! - de tant complexe arriba a esser arbitraria.

Caldría escatir-ho això, es clar.

A mi, fins a mitja obra o un xic més enllà, em va agradar molt. Després, cap al final és quan em va semblar que entrava en el camp de l’arbitrarietat.

El darrer capítol no el vaig trobar pas dolent - En Soldevila és un d’aquells escriptors que no saben fer res dolent - però em va semblar el mes fluix.

- 87 -

Em sembla que vos me’n vareu parlar en termes incondicionalment elogiosos.

M’agradaria que volguessiu recordar-m’ho, i, si voleu, ho discutirem. Ara escric molt depressa i ja sabeu que jo, - ben al revés de vos - escrivint depressa estic perdut.

Serem a St. Feliu fins dilluns, probablement. Si voleu escriure’m - em faríeu un plaer - recordeu que l’adressa és: Garrofers, 36.

Si veieu a En Montoriol, pregunteu-li si es va divertir gaire a Cantallops. Nosaltres, evidentment, ens hi vàrem divertir molt, perque ells ens van portar una alenada de vida fresca i rejovenidora. Vàrem xerrar pels colzes, vàrem riure... - per on es deu riure, Deu meu?

Expressions a tothom.

Espero noves lletres vostres.

Adeussiau. Una abraçada Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83, C, pral, 3ª Barcelona Cantallops 17 setembre 1930 Estimat Manuel: Fa un quart he anat a dipositar un telefonema que rebreu d’ací a poca estona. Fa tres quarts que hem arribat de St. Feliu. Havíem de venir abans d’ahir - em sembla que us ho deia - pero ho vàrem ajornar fins avui per a poder gaudir de les delicies d’un viatge en camió. No és pas que ni la Maria ni jo sentim vel.leitats de “bohemis” a la manera russinyolenca però, veureu, el nostre oncle que trafica amb blat-de-moro (i amb d’altres cereals) havia de portar-ne, avui, una partida a Cantallops, i decidírem esperar-nos per a fer el viatge junts, tot estalviant-nos les molesties de dos trasbordaments ferroviaris. I us diré que no me’n penedeixo. Anar fent Kilòmetres en un magnífic camió descobert, ben agegut entre sacs de blat de moro té una certa magestat.

Bè. Deixem això.

Vibro de contentament davant la perspectiva de trobar-nos junts, encara que sigui per poques hores. Si jo hagués vist ahir la vostra lletra ( perduda ), us hauría convocat per a dijous però com que, com sabeu, no la he vist fins ara, he jutjat que obligant-vos a sortir de Barcelona avui mateix us podia ocasionar precipitacions enutjoses i he optat per a convocar-vos divendres, tot deplorant la possible llauna que podeu haver de suportar del nostre car senyor Díaz. Les onze m’ha semblat una bona hora per a trobar-nos al Paris.

Si heu de fer alguna gestió a Figueres, tindreu dues hores de coll. I si no n’heu de fer cap, no serà, tanmateix, massa tard.

La lletra vostra d’avui és, segurament, la que més m’ha agradat d’aquesta temporada. Silencío la resposta escrita puix la faré oral a Roses, i així guanyaré l’interes de la vostra rèplica, immediata i vivent.

Us deixo, doncs, i quedem ben entesos. Divendres, si Deu vol, i el Citröen no està espatllat, i tots estem bons serem, a les 11, davant de l’Hotel Paris.

Expressions infaliblement cordials per a tots i amb aquella alegria Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila - 88 -

del vostre E.T. Ciutat, dimecres (sense data, del 1931 ) Estimat Manuel: Tot era, si, preparat, pero cal saludar-vos i cal - oi més - donar alguna petita instrucció.

Trovaréu textos impresos i textos manuscrits. Els primers han d’anar enganxats, un per un, damunt d’una quartilla; el fat ha volgut, però, que les darreres gotes de goma aràbiga que posseía, s’hagin assecat en el fons - o el cul, si voleu - del flascó. Això obliga a accentuar el meu desvergonyiment, i a demanar-vos, per favor, que volgueu tenir a bé de fer, vos, aquesta petita maniobra de humitejar de goma l’esquena - o el revers - dels textos impresos i adherir-los a sengles quartilles.

Guardaréu, però, de fer-ho, amb els textos numerats 14, 18, 15, 16 i 13, els quals copiareu, també, a maquina igualment que els manuscrits (És que aquests 14, 18, etc. vui guardar-los perquè no tinc cap altre exemplar del programa de aquell concert).

Confio en la vostra traça, en la vostra bondat i en la vostra paciencia i espero demà en aquesta hora tenir-ho tot devolucionat i realitzat bellament.

Demà tornaré a escriure-us. Ara em fa pena de fer esperar més temps el vostre recader.

Adeu i expressions Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila del vostre E.T. Ciutat, dijous (sense data, del 1931 ) Estimat Manuel: No esperava menys de vos! Tot tan net, endreçat i compilat!

Permeteu que, rebel.lant-me al vostre criteri tan lògicament mantingut, sigui a vos, justament, a qui remercíi tanta polidesa, car si be les vostres mans han estat alienes a la plasmació material d’aquesta obra primorosa, no ho ha estat el vostre preclar intel.lecte en saber dirigir, disposar o comandar una tan bella performança.

Ergo, moltes gracies.

Les perspectives per a diumenge - ai trist - s’han ennovulit fins al punt, densament negre, d’impedir la mes lleu clariana amb la qual poguéssim vesllumar la realització de qualsevol de les formes A, B o C que vos proposeu amb tanta gentilesa.

Ho entendreu desseguida. Aquest vespre arriba, de Cantallops, la mare de la Maria i romandrà a Barcelona uns quants dies (entre ells - és clar - diumenge).

No tinc gota de temps per a escriure i cal que plegui.

Què farem? Quin día serà aquell que podrem veure’ns?

Si una altre cosa no se m’ocorre abans, jo us telefonaré tantost recobrada la nostra normalitat numerica personal.

Els meus enterniments Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Muntaner 83 - c, pral, 3ª Interior Ciutat, dissabte (31 / 1 / 1931 ) Estimat Manuel: - 89 -

Que sigui l’enhorabona! Que sigui el parabien! Cocorococ, - ai, las! - es noi! Peró... cocorococ, vui dir, felicitats!

Jo, mon car, soc reposant al llit, però no per cap afer relacionat amb el repòs de Ció o d’Eularia, la noble dama, sino per efecte d’una invasió moderada i tolerable que, de la grippe, he estat objecte.

Avui he començat a llevar-me; demà començaré a trascorre pel pis, passat-demà començaré a sortir al carrer, etc, etc.

Quan ens veurem? No ho sé; aviat. Quan la meva marfuga sigui ben liquidada, vindrem a coneixer el nou nat i a enhorabonar-vos personalment.

María s’adhereix amb la major cordialitat i jo us deixo, més que més quan del llit estant no va gaire be d’escriure. Vostre Eduard **** * Sr. Manuel Capdevila Muntaner, 83, C, - pral, 3ª Interior Dimarts, 1 nit (9 / 6 / 1931 ) Estimat Manuel: Ací teniu les dues butaques per al concert d’orquestra. Així com Crist va esser crucificat entre el bon lladre i el lladre dolent, vos sereu crucificat -us crucificarem nosaltres! - entre la Maria i el matrimoni Montoriol.

Fins dijous. Adeu.

Eduard Aquelles expressions! ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca 170, 2º Barcelona Cantallops 21 juliol 1931 Estimat Manuel: Al reves de vos, jo no sé començar una carta així que em trobo assegut davant la taula, la ploma als dits. Entre aquest moment i el moment precís de vulnerar la blancor de les quartilles em cal fer vagar els ulls, en un posat d’encanteri, per damunt dels objectes que em volten i anar-los repassant amb atenció i calma. Quan en aquest petit exercici d’inspecció ocular començo a trobar-hi, sino un plaer, una blana sensació de benestar, sento, sobtadament, que el meu mig-encís es trenca i desapareix. És el subconscient que ha trobat l’idea inicial. En un obrir i tancar d’ulls el subconscient lliura al conscient l’idea trobada, aquest la rep amb agraïment i ordena d’actuar a la mà dreta que ja començava a aburrir-se. La plome corre. La carta és començada.

Naturalment que aquesta subtil maniobra no té efecte en aquelles cartes - el tipus de les quals ja coneixeu - en que hom comunica, per exemple, a un deixeble, que per comptes de dilluns es donarà lliçó dimarts, etc, etc Pero com ara en cartes com les que us escric a vos cada any en aquest temps, em son absolutament indispensables no ja l’encantament preliminar que dic, sino també altres encantaments identics durant l’execució epistolar. Feliç de vos que no sou victima d’aquestes peregrines deficiències i esteu dotat d’una facilitat inestimable que us permet d’escriure a raig.

- 90 -

Si em plagués de fer o establir comparacions entre l’art d’escriure cartes i altres coses mes abstractes de l’interior humà com, per exemple, el caràcter, potser conclouría - tot i el risc d’errar-me - que tal com em passa en les cartes em passa en moltes altres accions. M’hi penso, m’encanto davant de moltes coses. I - prosseguim - trobo que vos, així com sou resolut i acometedor i facil per a escriure, també manifesteu semblants característiques en d’altres aspectes. ______________________________________________________________ No és aquesta la primera vegada que l’imperatiu del dinar interromp o talla el fil d’una carta.

No tinc ara gaire temps per a escriure però prefereixo que avui mateix surti aquesta carta perquè, fet i fet ja és tardana.

Fem, doncs, recopilació de petites noves.

Vaig rebrer el passaport. Moltes gracies.

No he estrenat encara el passaport per bé que he passat dues vegades la frontera.

El que hi ha és que m’he trobat amb un policía ex-client de la Granja Royal.

No he reprès, de moment, La filla del conegut marxant però he fet solfes. M’he tret del damunt l’engunia d’un deute contret amb el “Sextet Barcelona” bo i arreglant per a piano i cordes Les danses de Vilanova. Avui ho he acabat - abans d’escriure aquesta carta. Soc doncs, a la llinda de trevallar amb La filla.

No he llegit Plató, però esteu tranquil pequé no he llegit cap altra cosa, llevat de La Publi el Mirador i El be negre.

No haig de registrar - sortosament - la més lleu novetat en les nostres per a nosaltres precioses vides. Tots estem bons i eixerits.

Després de les petites noves les petites preguntes.

Com esteu, tots?

Quan aneu a St. Just?

Que creieu respecte al resultat de l’elecció pro-Estatut?

Ja meneu el gran Graham?

Quan vindreu a Cantallops?

Heu pogut exterminar els escarbats invasors de la cuina?

Faréu-me el favor de trametre els nostres cordials i adequats saluts a Concepció, Joan i Manuel?

I de recollir una ben bona abraçada meva?

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 22 de juliol de 1931 Car Eduard: A mi no em passarà com a vós: no serà possible que hagi d’interrompre aquesta carta per anar a dinar. La raó és òbvia: us estic escrivint després de sopar. Per tant, tinc esperances de poder finir les meves activitats epistolars sense cap interrupció, car llevat de majors desgràcies sobtades - que no crec que vulguin congruer-se al meu volt només podria detenir-me una vaga d’estilogràfiques i sembla que a això encara no hi hem arribat... A més, no crec que la meva - una Parker - estés disposada a sindicar-se, situant-se en igualdat de drets i obligacions que una vulgar Waterman o Swan.

Tampoc, és ben cert, no em cal cap prèvia divagació visual per la cambra que m’estatja i que m’estotja, sinó que em basta d’esguardar per un moment la virginitat de - 91 -

les quartel.les per a què em vinguin unes folles ganes de violar-la... i perdoneu que la corrent imperant m’hagi influit dictant-me aquesta imatge d’esquerra republicana o vallescanesca.

I bé: jo lament profundament l’handicap que sofriu en iniciar les epístoles, perquè això és una dificultat que se us presenta cada vegada i per tant resulta que no us abelleix tant de posar-vos a escriure’m, i només us hi decidiu quan se us fa palès que ja han pasat masses dies i que sino ho feu jo tindria dret a enfadar-me. Es clar que vós, sabeu que és un dret del qual jo mai haig de fer ús, però no us fa cap gràcia de donar-me ocasió de lluir - i no vallescar - la meva generositat i eviteu a arrabassar-me l’al.ludit dret.

I el mateix handicap fa que m’estafeu cada vegada les quatre o cinc planes que haurieu pogut literaturar durant el temps que us heu passat contemplant la bella rusticitat del sostre o l’escaient assimetria de les lloses del vostre despatx d’estiu.

I, encara, lamento que sovint us vegeu obligat a interrompre l’epístola a causa de l’audició d’una veu familiar que mai es fa tan persuasiva com quan pronuncia la frase sagrada, anunciadora d’estar preparades les delicades menges que seran el solaç i el deport del vostre estómac, lliure ja finalment de brometes anafilactiques (en Rovira i Virgili en diria “sinalagmatiques”, segons Pi i Margall, “El Nuevo Régimen”, pag. 283). Si lamento aquestes altrament per a vós tan agradoses interrupcions, és, també, com no podia menys d’ésser, per dos motius (totes les coses s’argumenten per dos motius: el primer i el segon): l’imminent arribada del carter, que us obliga a acabar precipitadament la lletra, car no creieu prudent de diferir-la, i la pèrdua del fil de les coses que havíeu començat a explanar i que sovint queden penjades en el punt més interessant. Així ha passat en la vostra darrera carta, suspesa en el moment més interessant de les vostres elucubracions inicials.

Però jo em venjo de les interrupcions i de les estafades mantenint durant tot l’estiu al vostre damunt la pesombre de la carta encara no contestada. Jo us escric així que rebo carta i tot just acabeu de desfer-vos del problema de contestar-me, ja us trobeu creat el nou problema similar.

Però aquesta vegada no m’acontentaré amb contestar-vos desseguida - i malauradament no podré embustiar aquesta carta fins demà - sinó que de més a més completaré les vostres especulacions sobre la facilitat i em venjaré dels vostres ditirambes a la meva promptitut, ditirambant-vos encara més per motius que més avall trobareu exposats, si és que perdura en vós l’esperit de sacrifici fins al punt de llegir-me fins al final (això ho ha de dir to escriptor que s’estimi).

Es evident, i no risqueu gens d’errar-vos quan ho suposeu, que la facilitat en l’escriptura correspon a una facilitat en tota altra mena de decisions i que és filla del caràcter. El que vós us descuideu de dir, o ometeu voluntariament d’esmentar, és que com que el món és una meravella d’equlibri i de justicia - encara que hom proclami per vici el contrari - els grans aventatges de la facilitat tenen, en els individus que n’usdefruiten, la contrapartida de la “mediocritat” per dir-ho amb un mot bastant exacte.

Les planes antològiques no acostumen a sortir de les plomes fàcils. Contràriament, només la reflexió, la meditació, la “maduració” de les coses (l’encantament, que en dieu vós) produeix obres de categoria. Perquè és evident que la rapidesa d’execució respon a una igual rapidesa de concepció i necessàriament han d’ésser més mancades aquestes obres que les que són concebudes, gestades, incubades i infantades més lentament i més dolorosament i més treballosament.

Ara apliqueu aquesta teoria a vós i a mí i tindreu realitzada l’abans esmentada inversió dels ditirambes.

No caldrà pas fer l’elemental aclariment de què no totes les obres treballades són bones, sinó que totes los bones són treballades? I també sabeu perfectament que aquest treball ha d’ésser purament intern i que no s’ha de traslluir en l’obra, altrament en - 92 -

constituiria una deficiència. Em sembla que més d’una vegada hem quedat que cal semblar fàcil sense ésser-ho. I ecco il problema (o Hecce Homo, que deia aquell).

Quedem així.

Ara contestaré les vostres preguntes.

Estem tots perfectament be, afortunadament. El Joan és ja a St. Just, meravellant els avis i els oncles amb la seva abundosa retòrica i la seva expressiva gesticulació.

Nosaltres no hi hem anat encara perquè ens estant instal.lant en el pis una magnífica cambra de bany. Es probable que marxem el dissabte, però no és segur encara. De tota manera vós ja podeu escriure a St. Just (Carrer Bonavista, 90) i sempre que us convingui podreu telefonar-me a les hores de menjar i els vespres al nº11 d’Esplugues de Llobregat.

La votació de l’Estatut suposo que anirà bé, però cal tenir en compte que s’exigeix que voti el 75% del cens. Si considereu que en les darreres el.leccions, que varen ésser molt nodrides, va votar el 65% (a Barcelona), convindreu que és dificilet d’arribar a la proporció esmentada. Només els morts i els absents ja deuen reduir bastant el cens. El que està assegurat és l’aclaparadora proporció de predomini dels vots afirmatius sobre els negatius. Però el cas és que voti força gent. Afortunadament, cal sumar els vots de tot Catalunya i per tant espero que hi haurà possibilitat de fer - fora de Barcelona - una simpàtica tupinada abocant, si cal, tot el cens. Però no cal refiar-se’n i s’ha d’anar a votar.

Es llàstima que vós no hi sigueu i que sigueu massa conegut; altrament m’oferiria a anar a votar en nom vostre. Si per casualitat us decidieu a venir, cal que compteu amb nosaltres per dinar.

No meno encara el Graham, perquè encara no he dit al meu pare que jo era posseidor d’un títol de conductor. Espero d’estar instal.lat a St. Just i de trobar un moment oportú, car d’altra faisó m’exposo a què em defenestri.

No sé pas si vindré, ni quan, ni com. Sóc, més aviat, pessimista.

Els escarbats han estat resoltament foragitats de la nostra cuina i tenim grans esperances de no veure’ns mai més afavorits amb llur presència dins de casa nostra.

I, ara, permeteu-me també de preguntar-vos: Us va bé “El be negre”?

Em comunicareu les vostres impressions així que inicieu el Plató i me les anireu ampliant a mesura que avanci la lectura?

Com està el vostre entrenament automoviler?

No teniu plans de grans excursions?

No se m’acut en aquest moment res més per preguntar-vos i per tant cessa l’interrogatori.

I em decideixo a acabar per avui pregant-vos que vulgueu trametre, a tots els vostres familiars, els meus homenatges.

Vós, ja ho sabeu, sou saludat cordialment per “l’altre” afiliat a Acció Catalana.

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila “Masía Carola” Carrer Bonavista, 90 St. Just Desvern Cantallops, 26 juliol 1931 Estimat Manuel: Per a contestar - o per correspondre - la vostra darrera carta em cal un lapse de temps infinitament superior al que ara - dos quarts d’una disposo.

- 93 -

En realitat qualsevulga de les nostres lletres estiuenques és tan densa, tan suggeridora, tan pletòrica de contingut, que, ara mateix, tot rellegint la vostra cara darrera - no em refereixo a la cara de paper sino a l’afecció que la missiva, tota, em desvetlla - tot rellegint la vosta cara, deia, pensava que per a comentar complidament aquestes admirables composicions literaries que ens bescaviem, caldría anar augmentant llur gruix, fins al punt de veure’ns obligats, en un breu termini, a lliurar-nos mútuament veritables volums de lletra manuscrita, que, després, convenientment relligats, podríen fer el seu goig en un lloc d’honor de les nostres biblioteques.

Quantes i que belles coses podríen apendre-hi els nostres fills i fins els nostres nets!

Que tranquils podríem morir, vos i jo, si sabéssim, en arribar l’hora greu del traspàs, que deixàvem un tan inapreciable tresor a les generacions venidores!...

Però modestos, tant vos com jo, com una - com dues - violetes, trobem, encara un goig més gran, una major voluptat - ai, si! - en el renunciament.

I s’escau, com avui, que per comptes d’iniciar la progressió en ordre augmentatiu, em concreto a escriure-us quatre ratlles acompanyadores d’uns segells de Parlophon que ja fa vuit dies que em tomben per damunt de la calaixera.

Que ho fa, que cada estiu rebi segells de discos?

Que ho deu fer - pensareu vos - que l’Eduard tingui tan poca imaginació per al nombrament de delegats, i que cada any m’hagi d’empipar a mi, precisament, amb els seus “ditxosos” segells?

Per a la primera pregunta no tinc resposta. Probablement caldría adressar-la a la companyia.

Quant a la segona deu ésser explicable per diverses raons, una de les quals, i no la més despreciable, crec que és l’instint de distingir els amics fins per a fer-los la guitza.

Tot i tractar-se d’un empipament, em semblaría que us ofenc si no em dirigía a vos per al tràmit ordinari d’aquests segells. Haveu adquirit un dret i em manca coratge per a arrabassar-vos-el.

Esper que quedareu més o menys convençut per aquesta argumentació i que voldreu no sublevar-vos contra mi i donareu les ordres necessaries per a que aquests segells es converteixin en les 50 pessetes que representen i que, per a arrodonir-ho, voldreu expedir-me-les en la forma que millor us plagui - la més senzilla, si em voleu creure a mi: a tall de carta ordinaria.

Jo em referiré extensament a la vostra carta així que pugui.

Estic ficat de plé en “La filla” del tan conegut marxant.

Treballo discretament per a conseguir de fer una tupinadeta a Cantallops que em permetés de votar ací mateix.

No vàreu llegir, ahir, el vers d’en Carner a La Publi? Quina cosa més bonica!!

Puix que ja deveu ésser a St. Just, just serà que us endreci els nostres vots més férvids per tal de que, aquest desvern Sant us atorgui tots els privilegis que tingui a mà, com, en justicia, us mereixeu.

Les eternes expressions a tots i l’afecció líbera, igualable i fraterna del vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (GIrona) Barcelona, 1 / 8 / 31 Eduard: Us envio les pessetes perquè fa 2 dies que les tinc i no he trobat encara aquesta vegada el moment d’escriure-us.

- 94 -

Ja ho faré pròximament. Doneu records a tots i feu tupinades.

Adéussiau.

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 7 d’agost del 1931 Eduard: Finalment em decideixo a escriure’us. Us deu haver estranyat, de segur, que trigués tant a engegar-me, però és el cas que a St. Just no em vaga. Les converses, cada dia més pintoresques, amb el Joan, m’absorveixen el temps metre ell està llevat, i un cop és a dormir no em recloc per a no trencar l’encís que els altres troben en les vetlles de la comunitat familiar. Es juga al billar, es fa timba de poker, o de “tresillo” i després cal anar a dormir.

Em calia, doncs, escriure’us des del despatx i això no m’havia estat possible per la feina que aquests dies hem tingut, al quedar sol.lucionada la vaga d’un mes plantejada a la Fàbrica de Sardanyola.

El cas és que ja us estic escrivint, com podeu facilment constatar.

Començaré per assabentar-vos de què la salut de tota la familia es troba en un estat de franca prospepritat i que l’estiueig ens prova tant com vulgueu.

El petit Manuel gras, gras, gras. El Joan, xerraire, preguntaire i molt ganut. El meu pare, fonent-se de satisfacció mal continguda dins les parets de la seva magnífica casa.

La meva mare un xic atabalada perquè diu que hi ha molta feina. La Concepció es passa, com sempre, el dia escalfant els “biberons”, enxufant-los en la cavitat bucal de Manuel i treient-li de sobre - o potser de sota - la manifestacions paleses de la sobrealimentació que reb, provocadora de considerables expulsions residuals. El meu germà Felip cada dia més gregorià i el meu germà Emili guanyant tots els títols de campió de billar pel seu formidable domini dels efectes i els desefectes.

I jo, és clar, anar fent, com sempre, o sigui fent el menys possible.

Ahir va ésser la Festa Major de St. Just i varem volguer incorporar-nos al “regocijo” popular, participant com és de llei dels divertiments organitzats, mai no dirieu per qui? doncs per “la Comissió”. Aquesta Comissió va tenir l’originalísima idea de muntar un envelat, en el qual intervingueren l’adornista X i l’electricista Z. De més a més fou contractada una companyia de “zarzuela” i ahir al vespre va haver-hi funció. El programa era, no cal dir-ho, selecte. “La del soto del Parral” i “Los Claveles”. M’hi vaig avorrir sobiranament, perquè les obres i la companyia no eren prou bones per a passar-hi seriosament una bona estona, ni els cantants eren prou dolents per lliurar-nos a la fruïció faceciosa. I no dirieu quin era el tenor? Doncs el vostre amic Barrabés, ex-moço d’hostal, vell trinxador de garrofes, antic comentador de la claretat de la lluna, en aquell dia solemne de Maig en què l’hostalera abundosa s’enternia amb les galanteries de Perot i Rosaura pretenia de donar inflexions nasals a la seva veu.

I sabeu qui era el primer violí de l’orquestra? Doncs també era el mateix del dia solemne abans esmentat, el vostre ex-amic Porquet, el qual em va donar una llauna sobre els incidents de la Granja i em va comunicar amb una joia massa poc dissimulada que tenia la impressió de què la temporada vinent no seguirien les sessions a can Sala.

Diu que ho ha oblidat tot i que us aprecia tant, i em va preguntar què escrivíeu i com estàveu.

El viure a St. Just, o més ben dit, el menjar i dormir a St. Just, no és pas ésser fora.

Per tant, res no podria dir-vos de paissatges, dels camps, els horts, ni de les vinyes. No cal dir que per temporada llarga m’interessa més així, per bé que en les meves curtes - 95 -

estades a Cantallops m’hagiu encomanat un xic del vostre entusiasme per la vida camperola. I vet-ací.

Em cal dir-vos que quan em vulgueu fer algun encàrrec, us podeu abstenir - a menys que us sigui un pler - de fer literatura justificativa i excusadora. I tinc de moment la ferma esperança de què haureu rebut feliçment i integralment les 50 “alades” que us vaig trametre per correu normal, seguint el vostre aciençat consell.

Les meves esperances, però, no es limiten a les de la mena anterior, ans bé són molt més extenses: arriben a fer-me creure en una permanència de la sanitosa situació de les vostres còrpores, sempre tan peixades i conreades per les sol.licituts del seny ordenador de la casa, la provident Sra. Ciseta; es complauen en suposar que els vostres esperits són alliberats de preocupacions enutjoses; i llur audàcia es remunta fins a estar convençut de la vostra bella predisposició al treball, que ja us deu haver fet enllestir l’obra que us farà còmplice de les provocacions motivadores d’unes insistents expansions atmosfèriques.

Qui sap si fins i tot heu tingut lleure d’encetar el Plató i de fer turisme a cavall dels cavalls del Citröen?

Jo he llegit “Laura a la ciutat del Sants” de Miquel Llor - Premi Creixells 1930. Es molt bo i us ho recomano - per bé que una mica agre.

Per avui, plego. Espero que soni una agradosa trucada telefònica que significarà el meu deslliurament temporal i la possibilitat d’entaular-me per a dinar en un termini breu.

Les vostres noves noves són esperades amb aquella espectació i les meves salutacions us són adreçades amb aquell entusiasme.

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 14 d’agost de 1931 Eduard: No he d’ocultar-vos que sóc un xic estranyat de la persistència del vostre silenci, tant per la privació que això suposa de llegir-vos, com per la possibilitat de què obeís el silenci a què estessiu passant per greus preocupacions.

M’agradaria que el motiu de la perllongació silenciada fós una senzilla i saludable mandra.

Tampoc he d’ocultar-vos que encara no us hauria dit res d’això, sino fós perque avui em calia, evidentment, escriure-us, per tal de pregar-vos que presentessiu a la vostra muller els meus homenatges, les meves desirances de prosperitats innúmeres i els meus auguris de felicitats ubèrrimes. Si us semblés que això no té sentit, dieu-li de part meva: per molts anys!

No us sorprengui que la meva felicitació sigui aquest any en prosa vil, però ja us he dit alguna altra vegada que estem molt enfeinats i no m’ha estat possible de trobar el moment poètic provocador de l’estat de gràcia en el qual brolla la paraula viva.

Recordeu-me a tots i osculeu a la Ciseta. Moltes felicitats i encaixades Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila “Masía Carola” - 96 -

Bonavista, 90 St. Just Desvern Cantallops, 16 agost 1931 Estimat Manuel: És clar que s’han produït petits obstacles que han obturat el meu impuls d’escriureus, però tanmateix - ens coneixem prou per a poder declarar inservibles les excuses - la causa fonamental del meu quietisme ha estat, com vos adivineu facilment, la mandra.

La vostra lletra d’ahir - no per més breu menys estimada - m’esperona, m’agullona alerta! llegiu bé!! - i em dona coratge per a vèncer intrépidament totes les resistencies, sense deixar passar ni un sol dia més.

Immediatament abans de començar la present, he llegit les vostres darreres i he anotat en una quartilla els títols de les qüestions a parlar en primer terme. No tinc inconvenient en reproduïr-vos la curiosa llista. Heu-vos-la ací: Bé negre Plató Automovilisme i excursionisme 50 pessetes Obres St. Just La filla del marxant Estatut Anem, ara, a desplegar, metòdicament aquests temes.

Be negre.- Molt divertit. El llegeixo cada setmana. M’agradaría més si no fos tan descordat. No és que em desplagui la broma descordada però trobo un defecte l’exclusivitat del procediment. No he pogut llegir un sol número integralment: em cansa.

Com em cansaría una representació setmanal de Muñoz Seca. Em sembla que la broma -cordada o descordada - és més digestiva en petites dosis.

Plató.- He encetat, només encetat, el primer volum. Soc a mitja defensa de Sócrates. Vos que em coneixeu tan bé, ja us podeu imaginar com m’ha engrescat aquesta lectura. M’agrada tant, que em reca una cosa de no dir, l’haver-ho ignorat fins ara. En ma vida havia llegit rés de comparable. Aquí si que un hom troba resolt - i amb quina pefecció! - l’etern problema de lligar força i gracia, profunditat i claretat, eloqüencia i naturalitat. Un prodigi, Manuel, un prodigi! Aquest Plató de tan bé que està, produeix un plaer que gairebé transtorna, no trobeu?

Automovilisme i excursionisme.- El Citröen s’aguanta bé amb els seus 26.000 Km. i jo en el volant m’hi trobo com el peix a l’aigua, com l’ocell a l’espai, com en Lerroux al ministeri d’Estat. L’automovilisme, però, té, a Cantallops, una vida molt precaria; no hi ha manera de donar-li resplendor. D’ençà que som aquí, dec haver anat unes vint-i-tres vegades a Figueres per a avituallament domèstic i unes poques més - poques, enguany, perquè els francs estan a 45 - al Perthus. Llevat d’això he aconseguit fer una sola i única excursió a Prats de Molló - magnífic - i encara amb el caràcter d’obsequi a D. Claudio i senyora que han passat uns quants dies amb nosaltres. Ahir, per ésser la Mare de Deu d’agost vàrem anar, a la tarda, a Darnius, on era festa major. Quatre sardanes, entre elles “Tamariu”, enterniments amb els músics de la Principal de Cassà... i rès més.

50 pessetes.- Les vaig rebrer i em penso que ja les hem gastades i tot. Moltes gracies.

Obres.- A ca’n Batlle s’han fet obres: corretgir el falç escaire de la nostra cambra, emblanquinar la façana, proveïr de llum cenital la “saleta del piano” i, principalment, crear un quarto de bany. Ja us podeu imaginar com hem celebrat, tots, aquesta darrera innovació i amb quina delicia ens lliurem a gaudir dels seus beneficis.

- 97 -

St. Just.- És amb la més llegítima de les complaences que m’assabento de com es desenvolupa la vostra vida en el recer patern de “Masia Carola”. Tan bé m’ho expliqueu, que em sembla que palpo totes les meravelles d’aquesta petita nova Arcàdia.

La filla del marxant.- Va endavant. Trevallo tres ó quatre hores diaries excepte els dies que vaig a Figueres. Li he donat una bona empenta.

Estatut.- Tal com us deia un dia ja llunyà, vaig fer una tupinadeta votant en nom d’un malalt que fa de sabater. Així, si be jo no he votat, oficialment, vaig tenir el gust d’introduïr la papereta.

S’han acabat els temes. I, fet i fet, no en trobo de nous per a perllongar l’escriptura.

Un oblit important: el regraciament de la Maria per la vostra felicitació d’ahir que tingué el mérit d’ésser profètica puix que la festa transcorregué en completa felicitat.

No us descuideu, si us plau, de dir-me coses de la política (especialment política catalana) d’aquelles que els diaris no diuen o no poden dir. A través de La Publicitat tot fa molt bonic, però, és, realment, així?

Adeu, Manel. Feu-vos un Simó (no es diu Simó?) amb el billar, com jo procuro ferme un Copablanca amb els escacs.

Què sabeu del C.I.C.? Jo no sé una paraula llevat d’unes esplèndides fotos que he vist publicades al “Dací d’allà”.

Una càl.lida abraçada amb la qual hi englobo els meus afectes a tots Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Sant Just Desvern, 19 d’agost de 1931 Caríssim: Us escric en una nit que, evidentment, és d’estiu. Us escric sota d’un garrofer benigne i damunt d’una taula pètria. El garrofer, si no fa ombra, ens ha cedit el seu aixopluc durant el sopar, amagant-nos dels ulls encuriosits dels vianants tocatardans. La taula pètria ha suportat la feixuguesa de les menges que ens han restaurat. Ara està sostenint el pes d’una “Vanguardia”, damunt la qual es consuma la violació de les quartilles.

Al meu volt hi ha el pare venerable i respectadísim, que fa becaines en un balancí gronxolador. El meu germà Emili, que fulleja un dels 30 volums d’una Geografia Monumental. La muller, la mare i la cosina Montserrat - que sojorna temporalment a St. Just - les quals discuteixen l’escaiença d’un punt de mitja per a un vestit que hom conjumina, amb destinació a la còrpora realment imponent del meu segon fill Manuel.

En mig d’aquest ambient familiar redacto aquesta carta, que haurà de sortir plena de serenitat i bonhomia, per poc que l’ambient influeixi en el meu ànim.

M’he descuidat de dir-vos que un magnífic gos llop que tenim i que respon, com si entengués l’anglés, al nom de “Dog”, està digerint tanquil.lament el sopar que hom li ha combinat, amb les restes del nostre i altres afegitons “ad hoc”.

No sé si en aquesta pintura hi trobareu a mancar la presència de l’altre germà meu, apel.lat Felip. El pobre noi està postrat en el seu llit, després d’haver sofert pacientment l’obertura d’un forúncul que li havia sortit en la fosa nasal, ocasionant-li durant 4 dies un aplec de molèsties i dolors considerables, que realment l’anorreaven. El bisturí, tan dolorós com expeditiu, haurà estat la solució definitiva d’aquest procés infecciós.

Sento, també des d’ací, les divertides converses que dins la cuina mantenen les dues fàmules - Teresa i Baldomera - sobre els avantatges de què el promés s’anomeni precisament Gutiérrez i els inconvenients que té, des del punt de vista econòmic, el fet de - 98 -

què pertanyi al cos benemèrit de la Guardia Civil, en la qual els burgesos adinerats tant confien per a la sol.lució dels conflictes socials.

Cap altra cosa digna d’esment no es produeix al meu voltant. La nit és calma, amb una accentuada tendència a la feixugor. El cel és estel.lat i clar. L’aire és inexistent. La lluna no la veig. St. Just dorm.

No us poc, doncs, parlar de política. Està tot tan tranquil i encalmat, que no m’abelleix d’evocar les lluites que en l’estadi polític es desenvolupen. A més, em complau cabalment d’alliberar-me per una estona de l’obsessió de l’Estatut i de la pertinaç omnipresència de les vagues. Un altre dia us en parlaré. Avui em limito a dir-vos que jo sóc optimista en tots sentits. Crec que tot anirà bé, i hi anirà, i prou.

La vostra carta m’ha tranquilitzat. Veig que, realment, teniu mandra, i això és una de les millors coses que podeu tenir. Mentres sapigueu fruir del dolç deport del “far niente” i mentre us abelleixi d’abandonar-vos a l’encís de la mandra integral, sou un home salvat.

Això voldrà dir que la vostra activitat ciutadana no obstrueix la clarividència mai desmentida del vostre intel.lecte. “Mandregeu, vaguegeu, que ja us podrireu, quan morireu” (Ignasi Iglesies).

Em complau qui-sap-lo que la lectura platoniana us trastorni. Si només a mitja “Defensa de Sòcrates” ja us foneu de goig, quan llegiu “Càrmides”, el “Protàgores” i l’ “Hipias Major”, de vós no en restarà res. Intensifiqueu la lectura, que us engrescareu cada vegada més. Comenteu-me-la i glosseu-me-la.

I ara que parlem de Plató; que no heu pujat més al Puig Neulós, ni penseu pujar-hi?

Veurieu, potser, com en un moment imprevist i quan l’esguard ja desespera de la fruició de l’espectacle panoràmic, la boira s’esquinça sobtadament, per tal que a l’encís de la contemplació del paisatge hi pogueu afegir el de la seva aparició imprevista i instantània.

I sabrieu el que és disposar-se a engolir l’aviram pacientment i prèviament i magníficament rostida per la mestressa amatent, i veure frustrats els vostres propòsits per una plugeta fina contra la qual res hi valen les fulles gòtiques dels faigs que us ofereixen un enganyós aixopluc... El dia que hi volgueu anar, aviseu-me.

M’alegra saber que la Filla del Marxant està marxant i que us poseu al volant amb el mateix aplom que manageu l’arquet.

I ha anat passant l’estona i s’han anat retirant, a intèrvals, el pare respectable, el germà geogràfic, la mare nerviosa, la muller biberonaire, la cosina “mitgera” i el gos mandrut. M’han deixat sol, i plego. Despenjaré la bombeta del garrofer i faré un enrotllament rudimentari del cordó elèctric que, enxufat a la sala de billar, trasmet el fluid que ens permet de sopar a l’exterior; i em gitaré.

Només us diré, per acabar, que el meu petit Manuel té 6 mesos i 7 dents i és l’admiració de tothom pel seu volum i la seva idiosincràcia, i que el Joan no és mai l’admiració de ningú, perquè la presència de qualsevol el fa enmudir i ens reserva a nosaltres tots els seus magnífics acudits i expansions verbals.

Que us provi força a vós i a tots els vostres, i endavant i entesos.

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 2 de setembre 1931 Eduard: Escolteu! M’heu de fer un considerable favor, que -tranquilitzeu-vos - no consistirà en sol.licitar-vos cap préstec, ni en fer-vos travessar la frontera en una matinada boirosa, nó. Es tracta només de què em digueu sense eufemismes - altrament dits embuts - si la - 99 -

situació de les cambres del vostre casal i el pròsper estat de la salut familiar i la persistència del tarannà acollidor de la vostra respectable mare política, són tals, que puguin permetre el meu desplaçament a Cantallops per 2 dies, o màxim 3, o potser més concretament 2 i mig.

Es tracta de què el dimarts és festa i per tant jo podria vacar el dilluns i destinar el diumenge, el dilluns i el dimarts (1/2) a delectar-me amb la renovació de la meva admiració pel paisatage del Pirineu Oriental i amb la represa de les converses amb vós i amb els vostres familiars, en mala hora estroncades pel fat.

Temo que, per exemple, vós sigueu a St. Feliu, o que a casa vostra no hi hagués humor, a causa d’alguna contrarietat; en tal cas, haurieu de parlar-me francament i dirme: no vingueu. Ja sabeu que jo... entesos.

No us extranyi la meva possibilitat de llençar-me enguany a l’aventura del viatge al país del vostre sojorn estiuenc; si considereu que, vivint a St. Just, amb els meus pares, la Concepció està excel.lentment i abundosament acompanyada, comprendreu molt bé que hagi desaparegut aquell obstacle de la recança de deixar sols la muller i els fills estimadíssims.

Ara bé; també per part meva hi ha una petita dificultat, car demà vespre marxo a Madrid per a tornar, probablement, divendres mateix, o sigui per a reintegrar-me al despatx dissabte al matí.

Vós hauríeu de demanar una conferència telefònica amb el despatx el dissabte entre 10 i 13 (nº 16556). Si jo he arribat, parlarem i quedarem entesos; probablement jo marxaria el migdia a Figueres, on tinc una gestió a fer, de caràcter comercial. Si vós em dieu que no us interessa que pugi, deixaré el viatge a Figueres per un altre dia. Si al telefonar us diuen que jo no he arribat, aleshores feu-me la mercè de demanar per un tal Capella - que és un xicot de confiança - i li dieu que diumenge al matí em trasmeti el que vós li digueu: que pugi (i ho faria amb l’exprés que surt a les 2 de Barcelona) o que no pugi, i aleshores no vindré. Ben entès, qui si la vostra resposta és negativa, no heu de dir a Capella els motius.

El que no heu de fer és escriure’m a St. Just, perquè si arribo dissabte, aniré de l’estació al despatx. Si m’escriviu feu-ho al despatx i a nom meu i jo ja rebré la carta, però aleshores vós no sabreu si jo he arribat.

El que tampoc heu de fer, sobretot, és amagar-me les dificultats que hi pogués haver per al meu viatge.

No us extranyeu de l’envelop. Us el justificaré si ens veiem.

Records a tots. Adéussiau Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 3 / 9 / 31 Eduard: La vaga general que tenim avui a Barcelona m’ha fet desistir de la meva sortida cap a Madrid i per tant us confirmo la carta d’ahir amb aquesta sola modificació: que trobantme a Barcelona, podeu telefonar-me, si rebeu aquesta carta a temps, demà divendres en lloc de dissabte.

Com que és molt possible que les linies estiguin tallades, jo us aconsellaria que demà divendres m’escrivissiu una carta dient-me el què, adreçant-me-la al despatx (Pl. A. Lopez, 15) i millor si hi poseu un segell urgent i la tireu a La Junquera. Però de tota manera, podríeu provar de telefonar-me demà, perquè això té la ventatge de què es un diàlec i la carta solament un monòlec.

- 100 -

Em temo també que vós sigueu a St. Feliu i no pogueu contestar-me i en aquest cas jo restaria tranquil.lament a casa.

Veurem, doncs, quines noticies tindré. Adéussiau Manuel ***** Senyor Manuel Capdevila “Uralita S.A.” - Oficines Pl. d’Antoni Lopez Barcelona St. Feliu de Guixols, 4 setembre 1931 Estimat Manuel: Tal com faría en Lliurat, diguem-ho desseguida: Estic encantat amb la vostra decissió de anar a Cantallops. Admirable! Tots estem bons. Tohom estarà content de veure-us. Les vostres habitacions estan a punt.

Mes aviat les complicacions se’ns presenten d’una altra banda. Parlem-ne i mirem de superar-les.

De moment, ja veieu que us escric de St. Feliu estant. Més a més els dies 6, 7 i 8 son precisament, els ficsats per a anar, enguany, a Vidreres. Després tenim Barcelona en vaga general i em temo que aquesta circumstancia entorpeixi sensiblemente la nostra previa entesa.

Veiam. Anem per parts.

Queda ben vist que els dies que tenieu projectats per a la visita a les Alberes son inhàbils, si no us conformeu a platicar amb els meus familiars i fer partides d’escacs amb l’Anicet. Descarto aquesta hipòtesi i esmicolo definitivament el vostre projecte original.

Si, com la meva modestia en fa creure, l’interés esencial del vostre viatge radica a l’entorn de la meva persona, tenim dues vies de sortida per a deseixir-nos de l’entrebanc.

Via A: anar a Cantallops més tard. Via B: sustituïr l’Empordà per la Selva i dirigir-se diumenge, en tornar de Figueres - cap a Vidreres.

Pressento la vostra resposta pel que fa a la primera via: “Poc expedita. L’ocasió d’un dia en blanc entre dues festes no es repetirà en els vint dies que resten d’estiueig”.

Teniu raó, però de tota manera en tornarem a parlar més endavant.

Quant a anar Vidreres us previnc que no és una cosa tan extemporània com de moment us pugui semblar. Fa cinc anys que vaig a aquest poble. Estic sempre - amb la Maria, la Ciseta i la Faluga - a câ’l senyor Blanc - Don Emili Blanch, secretari de l’Ajuntament. Conec molt bé a aquest senyor i responc de la seva hospitalitat com de la meva mateixa. En la taula del senyor Blanch hi prenen seient, cada any, dotze, quinze, vint persones. Invitats de Barcelona, invitats de St. Feliu, de Camallera, de Palafrugell...

Uns parents de Santiago de Xile que no volen deixar-se perdre la festa de Vidreres. Un militar retirat que li diuen Don Simeon. Hi han, ademés, invitats imprevistos entre els que, naturalment, vos hi seríeu brillantment classificat. En aquesta taula del senyor Blanch s’hi assegueren, fa dos anys, Hern Loewenstein i un amic seu el qual era desconegut no solament de l’amo de la casa, sino de mi mateix. Aquesta suscinta descripció crec que serà suficient per a encoratjar-vos a penetrar en el cor de la Selva sense repar. És possible - no impossible - que les facilitats que us brinda, a Vidreres, “la taula”, no us les brindi “el llit” (evidentment jo no he vist mai a ca’l senyor Blanch cap vintena de llits). Però això no crec que sigui escull de consideració; per 2.50 ó 2.75 em penso que us trobaria un decent allotjament.

No us canto les delicies de Vidreres i la seva festa perquè les raons de modestia que abans us exposava me’n fan franc.

Un detall no mancat d’importància. Per anar a Vidreres, hom baixa a Sils i allí cal pendre l’omnibus que hi condueix directament. Del que no puc informar-vos és dels - 101 -

horaris establerts per a fer la combinació d’empalme. (Potser un recader us informaria abastament).

Prosseguim. Admès que decidissiu anar a Vidreres, l’ombra fantasmal de la vaga barcelonina ve a entenebrir tan belles perspectives.

Penso: Llegirà en Manel aquesta carta, demà? Podré telefonar de 10 a 13, com vos dieu, amb Uralita? Funcionarà el teléfon? Hi haurà en Capella, o bé en Capella i tots els uralítics faran vaga? Però, és que hi haurà encara vaga, demà? O, tal vegada, Barcelona ja haurà deixat d’existir?

Tots aquest interrogatius que em formulo incessantment, tot avui, em neguiteigen qui-sap-lo.

Perquè el més trist fora que després d’haver tingut el talent de trobar la manera de la nostra entrevista sigui un fet, ens haguéssim de quedar inentrevistats per mor de la C.N.T.! N’hi hauría per a ingressar a la U.G.T.!!

Veiam que pasarà. El meu talent ja no dona més de si i no se m’acut rès més que enviar-vos aquesta carta i demà de 10 a 13 intentar telefonar a Uralita.

Allò que he deixat abans penjat per a més endavant és el següent: Recordeu que èrem a la Via A, o sigui: anar més tard a Cantallops. Doncs, bé.

Si la vaga de Barcelona - la naturalesa i desenvolupament de la qual ignoro, en absolut - fos terriblement sagnant i demolidora. Si durés dies i dies, setmanes i setmanes i vos no fossiu requerit per la familia a permaneixer a St. Just en una prudent actitut de recolliment o conservació, alhesores - tot al revés! - caldría agrair cordialment al Comité de vaga el fet de proporcionar-vos ocasió per a desplaçar-vos a Cantallops sense haver d’especular sobre les festes del calendari, els dies en blanc i altres bagatel.les.

Resumim. Concloem. Si demà parlo amb vos, les coses es simplificaran enormement. Si parlo amb en Capella li diré que vaig a Vidreres i que no es descuidi de lliurar-vos aquesta lletra. Si no parlo ni amb l’un ni amb l’altre em quedaré molt escorregut amb la sola esperança de veure-us compareixer a Vidreres. Si per tot diumenge no us veig a Vidreres, perdré la esperança i esperaré resignadament, les vostres noves.

Abans d’acabar. Si no trobeu facilitats per a assabentar-vos de la combinació SilsVidreres i podeu ésser a St. Feliu el dimenge abans de les 10 del matí, vindríeu amb nosaltres al Vidreres tantes vegades anomenat.

I acabo. Ep! encara no. Avui, demà, dimecres i dijous serem a St. Feliu, carrer de Sta. Llúcia nº 7 a câ l’oncle Josep Fuster. Dijous a la tarda pensem tornar a Cantallops.

Ara, si. Adeussiau! I com que el prometrer no fa pobre, aventurem-nos a dir: Fins a Vidreres!

Records. Vostre Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila “Masia Carola” Bonavista, 90 St. Just Desvern Cantallops 20 setembre 1931 Estimat Manuel: La vostra carta d’ahir (perduda ) - el gran estil de la qual no sabria ponderar - em va tocar el cor.

Recordem-nos, una vegada més, del nostre car amic Lliurat, i, “diguem-ho desseguida”: Podeu venir quan us plagui; us esperem.

- 102 -

El ple de l’assemblea familiar brunz de goig davant la perpectiva de tenir-vos, encara una vegada, per hoste.

Escolliu la data vos mateix i comuniqueu-nos-la amb aquella prudent anticipació que em permeti desplaçar-me a l’hora precisa per a rebre-us, amb l’habitual cordialitat, a l’estació de Figueres.

D’antuvi (es diu així?) vaig pensar proposar-vos de retardar la vostra vinguda fins uns dels dies que per llur proximitat al del vostre retorn, ens permetés fer plegats el viatge de tornada. Vaig abandonar aviat, però, aquesta iniciativa feliç, en tenir present que el Citröen anirà ja, sense vos, curull de persones, animals i coses. La supercurullació d’un auto adquireix aires de facècia simpàtica i fins pot donar motiu a sengles hilaritzacions del pasatge, en recorreguts inferiors a 25 Kilòmetres. Crec, però, que cal rebutjar-la - la supercurullació - quan es tracta d’un “creuer” com el de Cantallops Barcelona.

Deixem, doncs, sentat, que vos decidireu i escriureu - o telefonareu.

Gosaría demanar-vos que no deixeu passar massa dies per allò de no donar lloc a que el destí, malèvolament, hi posés cap obstacle.

No és recomanable, en canvi, que us decidiu per venir dimarts - passat-demà perque, justament tenim el Citröen al garatge per a canviar bateries, repassar una vàlvula i el frè de mà, etc.

Han promès lliurar-nos-el demà sens falta, però no cal refiar-se massa de la paraula d’homes de taller de reparacions. Jo crec que no passarem de dimarts però per un cas... potser que vinguèssiu, el més aviat, dimecres.

I us deixo perquè han arribat visites.

Glateixo per les vostres noves.

Amples i abundoses expressions.

Adeussiau Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 15 de juliol de 1932 Eduard: Us deu haver estranyat de no tenir noves meves en tants dies, però és que resulta que ara que no tinc tanta facilitat per a escriure al despatx i per tant he anat esperant el moment de poder-ho fer una mica llongament, perquè ja sabeu que per poc no m ‘hi poso.

El dimecres passat a la tarda jo vaig ésser a Figueres i vós nó; cosa, altrament, que ja sabeu molt bé. Es que la meva postal gironina ( perduda ) us va arribar amb retard? Es que el Citröen no guixava? O us va espantar la pluja matinal? O estaveu escoltant la radio? O bé llegíeu o escrivíeu?

Jo vaig fer la següent tournée: Girona - Cassà - Llagostera - St. Feliu - Palamós Palafrugell - Torroella - La Escala - Figueres - Llansà - Figueres - Besalú - Montagut Tortellà - Olot - St. Joan de les Abadeses - Barcelona -St. Just Desvern.

Vaig reveure coses anys ha no vistes, com La Escala, Llansà i la Font ?, i en vaig veure d’altres que no havia pogut encara contemplar en els 31 anys que actualment fa que vaig arribar a aquest món divertit, com Pot-Bou, Tortellà i Montagut.

En conjunt va ésser una excursió bastant divertida. Resulta, a més, que ara s’ha canviat el cap de la Sucursal de Girona. L’actual és una tal Massanes, ex-músic (violinista) i ex-mestre d’estudi, que escriu crítiques a “Scherzando”. Es una bona - 103 -

persona, però està carregat de maníes. Garretista a ultrança. Diu que us admira i us considera. Val més així.

Des del dissabte passat que tornem a ésser a St. Just, en aquella masía que vos ja coneixeu. Anem i venim en Paige, sopem sota el garrofer posterior i ens passem moltes hores repapats fresquívolament en cadires “ad hoc”.

Suposo que la vostra potència rememorativa us permetrà de tenir present que la meva adreça és c/ de Bonavista, 90, i que el meu telèfon durant les hores de menjar és el nº 11 d’Esplugues de Llobregat.

Em plaurà de rebre, no solament noticies falagueres sobre la salut vostre i la dels vostres familiars i contertulis, sinó també l’explicació detallada de les vostres actuals activitats creadores i recreatives.

Abans m’he descuidat de dir-vos que a Figueres vaig sentir la veu insignificant de la Trini Montsalvatge i la veu atronadora del Sr. Massot. Pel que de la primera va arribar a les meves oïdes, vaig entendre que tenia la familia fora; pel que de la segona vaig sentir a través de les ressonàncies produïdes, vaig entendre que m’invitava amb molta insistència a fer una excursió, per mar a Roses, o per muntanya a St. Pere de Roda o a qualsevol banda. Sempre tant cordial, diu que hauriem de fer una excursió i manta fotografía. Diu també que pujarà a Cantallops a retratar-vos la casa exteriorment, perquè l’any passat no ho va poder fer bé.

Com està la Segarrada? Hi traballeu, potser, a cal masover o damunt aquella taula homèrica, o sota l’ombra d’un arbre qualsevol en un paratge qualsevulla? No us ha pas agafat afició a les caramboles, com a conseqüència de la provatura santjustenca?

Els interrogants s’estalonen i pugnen per manifestar-se: seguiu, aquest any, el pla ordenat previst? Soneu el violí mitja hora? Llegiu metòdicament? Plató? Marañón? Heu celebrat moltes juntes generals per discutir projectes d’excursions?

Em cal, encara, dir-vos que, Joan i Manuel estan ara molt be i tots els altres habitants de Masía Carola també Doneu, a tots, records, expressions, salutacions i tota altra cosa amable que se us acudi.

Adeussiau!

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila “Masía Carola” Bonavista, 90 St. Just Desvern Figueres, 19 juliol 1932 Estimat Manuel: Ha arribat l’hora d’escriure-us i aquesta hora ha sonat, no a Cantallops, sino -ves quines coses! - a Figueres.

Soc a la Rambla instal.lat a la voravía, on he adoptat per escriptori una petita tauleta de cafè. La Maria és a ca’n Pierre. Cal esperar-la. Escrivim, doncs, entretant.

Us diré, primerament, que vaig rebre la vostra postal en la que us oferíeu per a tenir una entrevista. Havent estat aquell mateix dia, al matí, a Figueres, hom va jutjar poc favorable aquesta circumstancia per a repetir, a la tarda, la performança automovilística del matí.

Més darrerament he rebut la vostra primera missiva d’enguany. En parlarem tot seguit, però, deixeu-me, abans, dir-vos que si he permés que fossiu vos el primer a iniciar la correspondencia, si he permès que s’escolessin quinze dies sense dirigir-us un mot, no ha estat perquè res de greu m’ho hagi impedit, sino pura i simplement perquè, tot i - 104 -

pensar-hi cada dia, no he sabut conectar el pensament à l’acció la qual cosa penso que no us extranyarà puix que em coneixeu prou per a saber que aquesta petita maniobra pren, chez moi, proporcions inexplicablement grosses.

En aquest moment arriba la María amb la testa bellament transfigurada per obra de les assenyades manipulacions de mestre Pierre (Moltes espressions de la Maria).

Parlem ara de la vostra lletra. Molt em plau que el vostre segon tomb per l’Empordà us hagi abellit com em dieu i sento no poguer enriquir amb dades personals l’impressió que teniu formada del nostre col.lega (o colega, en tot cas ja m’ho direu) Massana doncs, en l’arxiu de la meva memoria no hi figura altre Masana músic, que el company de Jesus (La Maria, que seia al meu costat, se’n va a comprar una mantellina).

Us diré que les meves activitats productores varen passar durant els primers dies cantallobencs, per un període d’atur angoixós, pendents (les activitats) d’una lletra d’en Marill que, altrament, no ha arribat encara. Aquesta lletra havia d’aclarir l’espessa boira que embolcallava l’afer Sagarra - St. Feliu a la nostra sortida de Barcelona. En efecte: En les darreres quaranta vuit hores vaig parlar amb en Sagarra i vaig trovar-lo considerablement reculat de la seva primera posició. Trobava inconvenients en tot i donava la impressió clara de l’home que vol desempellegar-se. (La Maria torna amb la mantellina comprada). Immediatament vaig veure en Marill i aquest digué que empendría tot seguit al gran poeta per tal de fixar una resolució, tot assegurant-me que m’escriuría sensa dilació (o dil.lació - tatxeu l’incorrecte) l’acord prés. La meva angoixa va desapareixer per via indirecte, és a dir, després d’haver adquirit el convenciment de que el mutisme de Marill equivalía a la suspensió del projectat festival a St. Feliu.

Ben adquirida que fou aquesta convicció, m’he refugiat, resignadament, a la digna pariona de la Sagrada Família, çó és: La filla del marxant.

D’ací endavant em toca abreujar perquè la tarda passa.

Sapigueu que tots estem bons. Que en quinze dies transcorreguts no n’hem tingut més enllà de dos o tres de mitjanament passables pel que fa a temperi puig estem subjectes a un regim de grosses i abundants pluges que per la seva contumàcia fan bon troç desagradable el sojorn a muntanya (Quin ressò llunyà el de les paraules d’en Carner: Allà dalt de la muntanya tot el bé de Deu hi tinc...). Ademés penseu que sobre l’inconvenient del temps en si, cal sumar-hi l’altre inconvenient no menys estimable del comentari que inlassablement hi dedica la gent. Tot el sant dia no sento parlar d’altra cosa!!

He llegit, finalment, la Defensa i ja soc a mig Critió. Admirable, admirable.

No toco el violí. No trobo la conecció... Veiam si més endavant ho faig.

No hi ha rès d’excursionisme. Hem anat, unicament, al santuari de la Salut, però això és un excursionisme a la manera del segle XIX. El Citröen, bé. Al garatge.

No segueixo més. És tard. Escriviu-me. Expressions a tots els familiars. Adeu.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Sant Just Desvern, 27 juliol 1932 Car Eduard: Vaig rebre - naturalment - la vostra missiva. Naturalment, vaig llegir-la i amb no menys naturalitat us l’estic contestant.

Em sembla que ja us deia una altra vegada que els canvis d’organització que hi ha hagut en el medi uralític m’impedeix d’escriure’us des d’allà. Es un fàstic: em fan treballar més pel mateix preu.

- 105 -

No em queda més recurs que escriure’us des de casa o des de la Masia materna.

Em congratulo de què hagi avançat poc o molt la vostra lectura platoniana. Per refrescar la memòria per si se us acudia de fer-hi algun comentari quan em tornessiu a escriure, m’he rellegit en dos vespres tot el primer volum. Us diré que ja començo a perdre el compte de les vegades que els he llegit; que és el llibre que he llegit més vegades i que per ara és el que amb més complaença em rellegeixo. Cada vegada hi trobo més coses, especialment des del punt de vista de perfecta realització literària. En aquest sentit em permeto d’atirar la vostra atenció sobre el darrer diàleg del volum, apel.lat Laques.

Veig que, doncs, ens quedarem sense festival natural a Cala Pedrosa. Si que... Això serà en benefici del vostre col.laborador Adrià Gual. Per cert que, vós que hi teniu influència, potser podríeu obtenir d’ell que fés quelcom per modificar l’estat atmosfèric, que està en una actitud francament inadmissible. Ja veieu que jo també us parlo del temps!

En realitat estic molt poc inspirat. No sé perquè ...... (Pausa). Ja sé perquè: és que tinc son. Vaig a encendre un cigarret, per veure si això agullona les meves facultats intel.lectives...... Ja està encès. (I el més bo del cas és que és veritat).

Se m’acut de parlar-vos de la ràdio. Suposo que en deveu fer molta despesa; que deveu assabentar-vos molt prestament de les performances dels nostres parlamentaris; que les declaracions del Sr. Miret ja no us deuen enternir, que les facècies dels Milius no us deuen regositjar i que si patiu de l’estòmac emprareu Servetinal.

Sento les 11 hores nocturnes en el campanar parroquial i reincideixo en el sonambulisme. Per tant, plego; considero, però, insuficient aquesta carta i em prometo de reprendre-la demà. _____________________ ___ _________ _______ No l’he represa fins l’endemà passat, l’altre, o sigui avui, que és dia 30.

Com que és dissabte i per tant al despatx hi ha més feina, la deixo i us escric des del despatx.

Mentres la carta començada dormia en les pregoneses butxacals de la meva vesta, el temps ha canviat - almenys a Barcelona i a St. Just - i per tant us rellevo del compromís d’intervenir prop del congriador dels conflictes atmosfèrics.

Jo, francament, per comoditat personal, i afectat com sóc per les altes temperatures, que es tradueixen damunt meu en transpiracions molestoses, preferia aquest temps del qual tothom es queixava tant. Però malgrat això, sempre em desagrada de constatar que hom no compleix amb la seva obligació, i és evident que aquest estiu no la complia. Ara, finalment, tindré dret a queixar-me de la calor que fa, que és tal com han d’anar les coses: l’estiu apretant i jo rondinant.

Suposo que no us les heu empès encara amb els “Ensayos”.

No tinc més remei que plegar, precisament per a poder plegar (2/4 de 2).

Una altra vegada us escriuré menys accidentadament.

Tots bons. Records. Adéussiau.

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila “Masía Carola” Bonavista, 90 Sant Just Desvern Cantallops, 12 o 13 d’agost 1932 Estimat Manuel: - 106 -

Permeteu-me que no comenci aquesta carta amb el començament lògic i obligat que li escauría: “fa molts dies que vaig rebre la vostra, fa molts dies que tinc ganes d’escriure, però és el cas” etc. etc. Permeteu-me aquesta llibertat perquè, per a ésser-vos franc, em cansa a quasi cada carta de cada istiu haver de justificar la meva gran peresa amb equilibris o jocs de paraules. Probablement no tinc remei i més val que ho deixem així. Altament - i el que vaig a dir no és poca cosa per a fomentar la meva mandra compto sempre en que vos no us enfadareu i en que ... en fí, no segueixo perque ja em veig abocat als equilibris que vui, justament, evitar. Endavant.

M’avergonyeixo de confessar-vos que pel que fa a lectures, encara soc a la Noticia preliminar d’Eutrífon. En un més, dons, he llegit el que em mancava de la Defensa i el Critó.

Tota la meva activitat s’ha concertat, aquest any, a enllestir La filla del marxant. I al pas que porto, crec que, efectivament, quedarà acabada aquest istiu. Ahir vaig deixar llest el número que em feia més engunia: el primer, el que ha d’entretenir al públic mentre s’ofereix als seus ulls la visió del tràfec i l’animació del moll d’Alexandria, recordeu? m’ha fet patir molt. És un número insignificant, amb una duració de 5 a 6 minuts però que m’ha fet trevallar una vintena de dies a un promig de 4 hores diaries. Un escàndol. Abans havia fet els números 4bis, 5, 5 bis i 5 ter i ara només em queda: l’intermedi del tercer acte, les danses o ballets i una conclusió breu, que no em donarà feina, per a fer caure el teló al final de l’obra. El més temible del que em manca és l’intermedi. Ja veurem com me’n sortiré.

Com us deia més enrera, estic lliurat a les solfes. Mireu, sino. He estat tres (3) vegades a Figueres i cap (0) al Perthus. Una vegada a la font d’en Galter, i la d’en Galter és la única font que he freqüentat. I res més, si desconteu el curt passeig que solc fer a les tardes per pur estirament de les cames. Aquest any tenim una pilota de goma amb la qual juguem tot sovint la Ciseta, les nebodes i jo. També m’he dedicat al conreu d’un altre sport poc conegut, sobretot en els grans centres esportius: la cacera de la mosca, a la pala. S’esdevé que aquest istiu ha tingut -l’istiu - ultra d’altres característiques que no cal, de moment, esmentar, la de proporcionar-nos un sobrepuig fantàstic del que en podríem dir el cens mosquer habitual, tant és així que la incrementació d’aquest insecte ha arribat a uns límits rarament igualats. Jo que, como no ignoreu, soc, en principi, amic de les besties, no he pogut mai acceptar en el cercle de les meves amistats zoològiques, la de la mosca. Da manera que “ni corto ni perezoso”, vaig procurar-me una meravellosa pala de tela metàlica, amb la qual cada nit i abans de ficar-me al llit elimino l’existencia de totes les mosques que rumbejen al nostre dormitori (de 100 a 400, segons els dies; es pot comptar un promig de 250 víctimes diaries).

Abans d’acabar us diré que vaig estar per una imprevista i excepcional circumstancia, vaig estar, deia, vint-i-quatre hores a St. Feliu (el de Guixols). Era a primers d’agost. Hi va haver concurs “generalitari” de cobles de les comarques gironines i el Sr. Irla, comissari gironí em va convidar a que formés part del Jurat a la qual cosa vaig accedir molt en gust. El concurs no tenia - per a mi, es clar! - cap interès. En canvi, en va tenir, en aquell viatge, el fet de trovar-me i conviure durant aquelles hores amb Macià, Ventura Gassol, Claudi Ametlla i d’altres polítics més o menys brillants de noms i de fets i, encara va tenir molt d’interes per a mi el trobar-me amb Pablo, - president del Jurat - el qual em va exposar un projecte a realitzar aquest hivern, molt important. Ja us l’explicaré amb tot detall el dia - quin dia? - que pujareu a Cantallops. De moment us diré que es tracta de dirigir i fer el concertino (alternativa-ment, no cal dir, perquè ja es sabut allò de l’impossibilitat de nadar i guardar la roba) a l’Orquestra Casals en el cas de que es consegueixi tal com hom percaça, l’estabilització dels concerts d’orquestra permanents durant tot l’hivern. L’Enric també dirigiría sovint i ja comprendreu que sería aleshores que jo faria el concertino, segons projecte de Pablo. La realització d’aquest plà depen de - 107 -

l’abast financier de l’Estatut, compreneu? Quan vindreu ja en parlarem. De moment us demano allò de la reserva absoluta.

Veiam - ara que n’he tornat a fer esment - quin dia vindreu. Us repeteixo que tots, tots, us esperem.

Tal com vos presumiu, escolto sovint la ràdio. Hi ha tres moments al dia especialment ben dotats per a la T.S.F. I son: a l’hora màxima de la mandra (en haver dinat), que la sento sense escoltar-la, perquè només es pot disfrutar de Radio Barcelona, després a les 7 quarts de 8 del vespre que, si la mainada no fa xivarri cerco Stuttgard, Berna o altres llocs on solen donar música “da camera” i finalment havent sopat, que, mentre hom rumia els jaqués és d’allò mes estimulant sentir el jazz - perfecte, per cert de Londres.

Me’n vaig a dinar. Tots estem bons, i vosaltres?

Records a tots. Adeu Eduard Qué en faran d’aquest valent d’en Sanjurjo i dels seus col.laboradors? ***** (postal) Sra. Maria Sobrepera de Toldrà Cantallops (GIrona) St. Just, 14 / 8 / 32 Consideri aquesta postal com una felicitació.

Digui a l’Eduard que si m’escriu no m’enfadaré gens.

Records a tots, de tots, i per molts anys!

M. Capdevila ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) (sense data - 16 agost 1932? ) Eduard: La vostra lletra m’ha pervingut amb 2 dies de retard, car arribà al meu poder ahir al matí. Això us explicarà que en la postal de felicitació que vaig escriure a la Maria hi constés una frase que no constituïa pas un aplaudiment a la vostra activitat epistolar.

M’alegra de saber-vos bons i sans, cosa que jo ja suposava. Mai els vostres silencis m’han causat cap inquietud. Només recança. Però ja sé molt bé que quan no escriviu és un bon senyal, perquè esteu ocupat en mil d’altres activitats més importants, més fructíferes o més plaents.

De la vostra lletra he trobat sensacional la noticia que em doneu sobre els projectes de “Pablo y Ventura”. Els podeu dir que comptin amb la meva aprovació, cosa que ells no saben fins a quin punt és important i necessari. Es clar, que jo aprovaria aquest projecte només a mitges, però estic disposat a transigir i toleraré, de moment, que alguna vegada també dirigeixi l’Enric. Més endavant caldrà eliminar-lo; és massa petit per aquestes coses - contrariant, ara, l’opinió del Mtre. Vives. Sóc capaç de tornar-me a fer del Patronat si aquesta idea prospera i si no m’ho fan massa car.

Això està molt bé. També està bé que enllestiu d’una vegada La filla del marxant. I no pas, ja ho sabeu, perquè jo aprovi l’esmerç dels vostres talents en la glorificació d’un - 108 -

llibre de l’Adrià, sinó perquè us treureu aquesta feina del davant i encara que el llibre sigui de l’Adrià, la música, de tota manera, serà vostra.

També està bé que no llegiu gaire, si heu treballat. I també que escolteu la ràdio a estones, que no anomeno perdudes perquè és molt difícil de destriar quines verament ho són.

Posat a trobar-ho tot bé, em permetreu que doni també la meva aprovació, acompanyada d’un enterniment que està frec a frec de la emoció més viva, a l’actitud espectant que respecte a la meva persona em dieu que han adoptat tots els il.lustres i benemèrits membres de la respectable comunitat de cân Batlle.

Considero que fóra una manca al més elemental sentit de delicadesa de deixar tantes persones estimables i estimades en aquesta actitud durant tot l’estiu. Si afegiu a aquest desig, el meu entusiasme per les passejades i per les converses i per les tertúlies de què un hom pot disfrutar en l’amable contrada empordanesa corresponent als Pirineus orientals, tindreu un retrat ben viu del meu interès en sojornar, una vegada més, entre els vostres familiars.

Ara bé: us proposo de fer aquest any la sol.lució més simple o sigui de fer el trajecte Barcelona - Cantallops i viceversa, sense complicar-ho amb St. Feliu o altres sojorns consuetudinaris.

Com que no faré quinzena de vacances i per tant podré venir quan vulgui, i com que vós deureu anar inevitablement a St. Feliu i a Vidreres, m’és ben igual de fer el viatge abans o després d’aquestes vostres sortides.

També és possible que vós us estimeu més que vingui quan tingueu llesta “La Filla” i estigueu lliure de preocupacions. O potser voldreu que vingui abans per a fer uns dies d’intermedi o de repòs en el treball.

Tot això vol dir que jo pujaré els 175 m. que hi ha de desnivell entre St. Just i Cantallops, quan a vós us vindrà millor. Rumieu sobre això i fixeu-me les dates, perquè a mí m’és ben igual.

Us he escrit molt depressa des del despatx i ara em caldrà plegar perquè van a tocar les set.

No us parlo del Sanjurj, perquè ja sé que estem absolutament d’acord.

Espero que la festivitat Mariana us fós absolutament propicia i que la més esplèndida de les joies comblés de felicitat tots els vostres pors.

Si que...

Adéussiau i records Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila “Masía Carola” Bonavista, 90 St. Just Desvern Cantallops 19 o 20 (divendres, vaja) d’agost 1932 Estimat Manuel: M’acuito a contestar la vostra lletra per tal d’activar la fixació de dates per al vostre pròxim viatge. Veiam, parlem-ne.

Si jo fos en Pich us diria que es presenten dos dilemes. Però com que - pobre de mi! - no tinc ni l’opulencia ni el poder d’aquest gran senyor haig de reduïr el nombre de dilemes a un.

I aquest és: venir abans del nostre viatge a St. Feliu o després d’aquest viatge.

Al meu judici és preferible que vingueu abans. No per rés sino perquè, en aquest cas, segueixo aquella dita que ens aconsella de no deixar per a demà allò que es pugui - 109 -

fer avui. Si ara us va bé a vos, com a mi mateix; si ara, doncs, ens ve bé a tots dos, per què esperar i exposar-nos a que més endavant deixés de venir-nos bé a vos o a mí, sinó a tots dos alhora?

Proposo, doncs, que vingueu tot seguit.

“Tot seguit” vol dir en el període comprès entre el moment de rebre aquesta carta i el dia 29, que és l’asenyalat per a anar a St. Feliu.

Si voleu i podeu atendre una recomanació meva, us precisaré, encara, que d’aquest període - descomptant que el volgueu aprofitar íntegrament, cosa que em plauría sobremanera - sería millor utilitzar-ne els primers dies que no pas els darrers. I us diré per què: podría esser (no és segur) que cap el 24 o 25 vingui el matrimoni Díaz de Figueres (cada any les mateixes coses!) i és evident que si us haveu de trobar tots plegats a Cantallops fa de bon prevenir que això sigui els menys dies possible (Menys dies, igual a: menys Diaz, no és això?)

Si, com vos dieu, (i jo no dubto ni per un instant), a vos “us és igual”, espero que a la poca estona d’haver rebut aquesta carta em posareu un telefonema dient-me a quina hora arribareu a Figueres - diumenge? dilluns? - per a que nosaltres vinguem a rebre-us, amb el Citröen, a l’estació.

Entesos, doncs.

I no m’extenc més. Tal com suposeu, tal com desitjàveu tàcitament en la vostra postal, la festa de Sta. Maria va èsser model en el seu gènere. Sota tots els aspectes (aspecte religiós, al matí; aspecte gastronòmic, al migdia; aspecte d’esbarjiment ó recreo, a la tarda, amb una magna excursió a la vila d’Agullana) fou una festa agradabilíssima que dificilment podrem oblidar els que tinguèrem la fortuna d’ésser-ne testimonis.

Veiam quan i què em contesteu.

Molts records i a reveure. Adeu.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) St. Just, 21 / 8 / 1932 Car Eduard: La vostra carta del divendres m’ha vingut als dits i sota els ulls el diumenge al matí, i l’he llegida tot menjant un ou ferrat. (Hi poso aquests detalls per si l’esdeveniment hagués de passar a l’història).

Després de llegir-la i després d’haver menjat totalment l’ou, mentre plàcidament el digeria, he reflexionat. Com és natural, les meves reflexions han donat un resultat que no sé si es pot qualificar de brillant, però que és segur que es pot considerar pràctic.

Jutgeu-ho vós mateix: No m’és possible de venir avui, ni demà, dilluns, ni demà passat, dimarts, perquè el vostre amic Manuel Comes és fora i no podem absentar-nos simultàniament de les Uralites.(Aquesta absència ha estat imprevista i per tant no us en podia parlar en la meva carta anterior).

Per tant, jo podria sortir el dimecres al matí i destinar a Cantallops fins a fí de setmana.

Ara hi ha una cosa (que són dos coses): el matrimoni Díaz. Evidentment, jo estic disposat a compartir amb l’esmentat acoplament les honors de la vostra hospitalitat, però vos mateix ja reconeixeu que fóra més agradós per a ambdós (vós i jo) que els al.ludits honors em poguessin esser reservats integrament.

Per tant: si no veieu cap possibilitat de què al tornar de St. Feliu em pogueu dedicar 3 o 4 dies amb tota tranquilitat, jo sortiré el dimecres al matí.

- 110 -

Però si de moment us sembla que hi ha probabilitats de què en el període postsanfeliuenc poguem veure’ns integralment (a reserva d’obstacles imprevistos) aleshores jo ho preferiria - i penso que vós també.

Vós rebreu aquesta carta el dilluns - perquè aquesta tarda l’aniré a dipositar a la posta barcelonina. Reflexioneu i consulteu amb quí sigui.

Si decidiu ajornar el meu viatge, podeu escriure’m qualsevol dia; jo ja interpretaré així el vostre silenci.

Si per el viatge setembrí hi hagués dificultats insuperables i volguessiu que jo pugés dimecres vinent, caldria que m’ho comuniquessiu ràpidament. Jo hauria de saber-ho el dimarts. Un sistema és escriure’m el mateix dilluns a Uralita. Un altre sistema és telefonar-me dimarts al matí (de 9 a 1) al despatx (nº 16556) o al migdia ( de 2/4 de 2 a 3) a casa (nº 11 d’Esplugues).

Pel cas d’ajornar el viatge, què us semblarien les dates de 6 a 10 de setembre?

Suposo que ja haurieu tornat de St. Feliu i a mi m’aniria molt bé perquè el 8 és festa i el 9 mitja festa (dissabte). Em convindria que fós abans del 15, perquè el 15 tornarem a Barcelona, per tal de començar els preparatius per rebre la nena i m’agrada més absentar-me essent tots a St. Just. També es podria combinar de 8 a 12. Estudieu-ho i digueu-me quelcom.

Se m’acut que potser vós mecessiteu els dies post-sanfeliuencs per a treballar, a fí d’acabar La Filla. En tal cas, m’ho dieu sense embuts i deixarem córrer per aquest any la visita.

No tinc temps d’esplaiar-me i per tant no us dic sinó que espero les vostres instruccions per al meu desplaçament.

Adéussiau i records.

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) St. Just, 14 / 9 / 1932 Caríssim: Us suposo retornat a la pau cantallobenca i enditzat altra vegada en la composició de l’obra adriàtica. Es possible que el meu silenci us hagi sorprès, però és el cas que he hagut de fer manta excursió comercial. He estat a Saragossa i a Sabiñánigo (Osca), poble aquest darrer, situat entre Jaca i Panticosa, al peu del Pirineu aragonès. Està bastant bé. Vaig passar per Ayerbe i per tots aquells lloc que varen sortir al diaris aleshores de les gestes del capità Galan.

Em cal, al reprendre la correspondència, adjuntar-vos unes fotos - cosa que fort lamento, car són molt dolentes. I encara menys mal les que són, perquè de 12 que vaig disparar-ne, 6 han quedat frustrades. Es un fracàs absolut, perquè no n’hi ha cap de bona. Jo no sabria que dir-hi, fora potser de l’atenuant del dia estrany que feia. Recordeu que el sol tan aviat treia el nas com l’amagava? Doncs es veu que a causa del poc llum vaig tirar-les lentes, i tirant-les lentes les figures es bellugaven, o em ballugava jo per manca de trípode.

Altrament, per un fracàs més en el ram fotogràfic, no crec que jo hagi perdut el prestigi que pugui tenir en altres aspectes.

No sabeu com em regositjaria de saber si heu tingut noves noves de Pablo, Ventura, Esteve i Blai; si ja us ha estat conmutat l’arquet per la batuta i si les vostres activitats es desenvoluparan entre lentes absorcions de cafè, de cara als bevedors, o davant d’un auditori atent al qual vós donaríeu amablement l’esquena.

Nosaltres hem retardat la tornada a casa fins el dia 26 d’aquest setembre.

- 111 -

No sé si us ha arribat el devassall de joia estatutesca. Potser el receptor radiofònic us n’ha trasmès quelcom.

No sé si heu llegit totalment els Ensayos i si els 2 restants us han agradat tant com el primer.

Caldrà que tot això ho sàpiga, no us sembla?

Com que - que és cas! - us escric a les 8 del matí, perquè erròniament m’he llevat excessivament d’hora, ara em cal suspendre l’epístola. El xòfer de la casa m’anoncia que és arribada l’hora de partir i cal que vagi a acomodar-me a l’interior del Paige.

Adéussiau, doncs; records, expressions i “recados” Manuel ***** (postal) Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170 Barcelona Madrid, 5 abril 1933 Estimat Manuel: Tot marxa bé. Cal només esperar dues hores per a veure si també marxarà el concert. Records. Fins divendres, adeu Eduard María ***** Sr. Manuel Capdevila Bonavista, 90 Sant Just Desvern Cantallops 15 juliol 1933 Estimat Manuel: Sóm-hi. Sense una excessiva diligència però tampoc amb massa peresa - son 9 els dies que fa que som ací - us adresso la primera lletra de la série 1933. Sóm-hi.

Hom parla molt sovint de les excel.lències de l’estiueig. Vui dir dels efectes saludables que, tant per al cos com per a l’esperit produeix el règim d’alternar la ciutat amb el camp, la vida agitada amb la vida contemplativa, els allegro amb els adagio, etc, i hom afirma correntment que la causa d’aquests saludables efectes és la coneguda i tan remenada llei del contrast.

Això, segurament, deu èsser veritat, i jo no tinc cap inconvenient en creure-ho, però damunt del meu cas particular he fet una observació bastant curiosa i és que malgrat l’evident distancia que separa el meu viure de Barcelona del de Cantallops, distancia que reuneix totes les condicions per a crear un veritable i formidable contrast, no sento le més petita sensació, no ja de contrast sino tan solament de canvi. Al cap de deu anys de freqüentar aquesta terra Cantallops, 16 juliol 1933 Arribem de missa. M’he canviat la roba i tot seguit m’he diposat a continuar la lletra que, per a vos, ahir vaig començar. Hi havia escrites dues planes i mitja; les he llegides i n’he quedat tan horroritzat que he decidit deixar-les per inservibles i començar una altra lletra, que és aquesta. A vos us serà igual llegir aquesta o aquella, però jo estaré molt més tranquil.

- 112 -

Altrament, ja sabeu com trobo cada dia més dificultats a fer una carta. Quan em dirigeixo a una persona respectable, de poca intimitat, crec que la dificultat radica en l’encarcarament que el respecte m’encomana; em sembla que faig comedia i enyoro l’estil anomenat espotani i natural. Però si la persona a qui escric és d’aquelles a les quals hom pot adressar-hi “amb tota confiança” aleshores l’espontaneitat i la naturalitat no em serveixen de rès, ans em fan nosa, perquè, de fer-ne ús, em queda un cosa pocasolta i inexpressiva.

Si em cal escriure en castellà carrego totes les culpes al no domini de l’idioma. I quan escric en català? No estic pas més tranquil. El pànic a la pedanteria, a la punyetería i a d’atres esculls, m’atura i em tortura. Tot això ja sabeu que no és modèstia, a no èsser que vulgueu acceptar la modestia com el sentiment de relativitat en que es col.loca l’home que té un concepte bastant just del què és deixar una feina ben feta.

De tota manera, vos ja sabeu que tot i les dificultats que m’embarrassen, sento una autèntica atracció per la escriptura que considero com un dels deports intel.lectuals més plaents i sabeu, finalment, que allà on trobo el punt dolç d’aquest plaer és en la sèrie de lletres que cada estiu bescanvío amb vos. No sería res d’extrany que per aquest motiu hagi menyspreat la carta començada ahir, puix que és en dirigir-me a vos - l’home a qui amb més espontaneitat em puc produïr - quan soc més exigent i la meva insatisfacció s’aguditza d’una singular manera.

Potser que donéssim per prou discutida aquesta qüestió i us dongués quatre noves de l’estiuada.

Cantallops és exactament aquest any com tots els precedents. Ni una sola alteració.

Tot es renova, el verd dels camps, l’aigua de la ribera, els núvols, les mosques, però tot és igual. El Citröen també, encara que amb una inclinació més accentuada a l’inactivitat.

Enguany disfrutem d’una atmósfera “política” molt carregada; a casa arriba a la saturació, com tindreu el gust de comprovar el dia que vindreu.

Per començar a fer alguna cosa he reconstruït la partitura del Comte Arnau per a 3 cobles que potser recordareu que es va perdre fa dos anys a Girona. He esgotat la paciencia en aquesta tasca, però ja està llest. Demà dilluns començaré a invocar les muses per a acabar l’inacabat interludi de La filla del marxant. Quin sospir més profond, el dia que l’acabaré!

Encara no he començat a llegir.

Encara no he obert la caixa del violí.

Seguim jugant a escacs, havent sopat. (Segueixo donant l’àlfil a la segona patida).

Fa molta calor.

També fa molta tramontana.

Tots disfrutem de perfecta salut, gracies a Deu. Essent que, pel moment, no tinc més noves a donar-vos i que la familia em reclama per a fer un creuer automobilístic a La Junquera, us deixo per avui.

Afectes, expressions, memories, etc.

Eduard Gracies per les molesties del passaport que hom rebè oportunament. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, Uralita, 19 juliol 1933 Eduard: - 113 -

Ahir vaig rebre la vostra primera lletra de la temporada d’estiu d’aquest any 1933 en el qual estem vius i del qual tanta de gent es mostra descontenta, per bé que jo el trobi aproximadament igual que els altres i no li tingui cap mica de rancúnia especial ni d’antipatia particular. Tinc, en efecte, un pa a la port, una poma per la sed i tres criatures magnífiques. Només em manca el cotxe i l’any que disfrutarà de la meva dilecció especialíssima serà aquell durant el curs del qual es realitzarà la sensacional adquisisió del meu vehicle. ¿Es molt llunyà, o és, contràriament, molt pròxim? Chi lo sa! Jo nó, per bé que no he perdut la fe ni l’esperança. Solament em preocupa una mica aquest deficient repartiment de les possibilitats econòmiques dels humans, o aquesta desproporció entre llur potència adquisitiva i llurs ambicions terrenes. Ací teniu els vostres familiars, als quals no reca de tenir engaratjat un Citröen i ací em teniu a mí, que de moment em veig obligat a defraudar la meva vocació turística. Què hi farem! Les coses van així i no d’altre manera i el món és ple de paradoxes i el cas és anar fent i encara no som allà on anem, si és que realment anem a alguna banda - la qual banda, em cal aclarir-vos que no fóra la Banda Municipal que amb tant d’éxit dirigeix el nostre admirat amic Lamote, ni tampoc la nostra també admirada Wanda Landowska.

I ja que parlem de paradoxes humanes - i qui diu parlem, diu parlo, i qui diu parlo diu escric - em caldrà fer-vos remarcar una vegada més que el vostre estil epistolar és perfecte i que les dificultats que trobeu per a l’escriptura provenen unicament de preocupacions, altrament injustificades. Es veu, però, que sou inguarible i que tota la vida haureu de maldar per a la violació de la virginitat de les quartilles, tant si són, com aquestes, destinades al gargot literari, com si són de les pentagramades, amb destinació al gargot musical. Però la paradoxa està en que la vostra música treballosament elaborada i la vostra literatura laboriosament treballada, produeixen en l’oient i en el lector la sensació de l’espontaneïtat i de la facilitat, cosa que és sens dubte una felicitat per a vós, en el sentit de què palesa com reeixiu en la vostra comesa.

També és una altra paradoxa que escrivíu sobre les deficultats que teniu per escriure. I jo us qüestiono: també heu tingut dificultats per escriure descrivint les dificultats que teniu per escriure? Perquè si les dificultats provenen del fet intrínsec d’haver d’escriure, han d’ésser independents del tema i per tant tantes dificultats heu de tenir per escriure, com per escriure sobre coses que no tinguin res que veure amb les dificultats de l’escriure.

Quedem així, doncs, en vista d’aquesta darrera argumentació socràticament allunyada de la dialèctica sofística.

I passem a d’atres coses.

Tenint en compte que els meus companys també tenen el costum de vagar uns quants dies durant l’estiu i que jo m’haig de combinar el viatge a Cantallops en època en què la meva absència no coincideixi amb la dels que m’han de substituir, resulta que tinc disponibles la primera i la darrera setmanes d’agost.

Si persistiu en creure que és més convenient que la meva presència en els vostres dominis tingui lloc a primers d’agost, jo podria per exemple desplaçar-me del 2 al 6 de l’esmentat mes. Si per causes imprevisibles us convingués ajornar-ho pel setembre, no heu de fer sino dir-m’ho.

Hi hauran altres hostes?

Hi haurà Citröen?

Em plauria una resposta negativa i una altra d’afirmativa.

No deixeu de comunicar-me i de comentar, si us plau, les vostres lectures, si llegiu, i les vostres escriptures, si escriviu, i les vostres excursions, si sortiu.

També voldria que em comuniquessiu ràpidament qualsevol altra noticia que sabessiu d’interès sobressortint, com és ara el vostre nomenament de Director de la Simfònica de Madrid o del Teatre de l’Opera de Berlin, etc.

- 114 -

Per la meva banda, només haig d’afegir que totes les criatures estan bones, que els grans també ho estem i que els garrofers de St. Just ens ofereixen amb una gran generosistat i profusió, llurs penjolls, els quals després satisfaran els apetits gastronòmics de mant ruc del Pla del Llobregat i l’ajudaran a suportar les càrregues feixugues que damunt llur esquena dipositaran els rabassaires.

Expressioneu a tothom i doneu-vos per saludat per mí i els meus Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila Bonavista, 90 St. Just Desvern Figueres, 27 juliol 1933 Estimat Manuel: Aquesta carta és, diríem, fora sèrie. Us escric només dos mots per a contestar la part més urgent de la vostra: la que fa referència a la vostra vinguda.

No podent ésser del 10 al 15 d’agost - l’època de màxima tranquilitat a Cantallops em decanto a recomenar-vos que vingueu pel setembre, a nostre retorn de St. Feliu. Els primers dies d’agost no els considero aptes a causa d’ésser coïncidents - els dies - amb la festa major del poble i això comporta justament un mínim de tranquilitat. Cal anar a l’ofici, a les sardanes, a la “sala”. Cal, encara, i això és el pitjor, atendre forasters de Campmany, o de Vilajuiga o d’on sigui, que només saben parlar de suro, de ví, o - a la manera d’inquisidors gratuïts - dels diners que tenen, guanyen o perden les persones amb l’amistat de les quals s’honoren.

En fí, opto, com us dic, pel setembre. Us sembla bé? Ja m’ho direu.

Un dia d’aquests us escriuré com de consuetud: amb calma.

Instrumento La filla. He tocat una mica el violí. Llegeixo “Le rouge et le noir” que m’agrada molt.

Adeu, Manel. Apa Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) St. Just, 14 / 8 / 1933 Eduard, Us escric dos mots dedicats especialment a felicitar la vostra muller pel seu Sant i a felicitar-vos a vós pel Sant de la vostra muller.

Un cop felicitats convenientment, us haig de fer una pregunta. Per tant, us la faig: El motiu de no escriure’m ¿Es el de la molta feina que teniu, que no us deixa temps lliure? ¿O és la molta mandra que teniu, que tampoc us deixa temps lliure? Perquè jo entenc que tant el treball com la mandra ocupen molt de temps i sento curiositat per saber si és l’una cosa o l’altre que em priva de disfrutar de la lectura de les vostres epístoles.

Salutacions, encaixades, records i expressions de tots per a tots.

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila - 115 -

Bonavista, 90 St. Just Desvern Cantallops 17 agost 1933 Estimat Manuel: Us asseguro que, en aquest moment en que em disposo a escriure-us una lletra, el meu esperit es sent près d’una sensació d’alleujament i benaurança semblant al que en un altre ordre -l’ordre fisiològic - un hom experimenta, en tenir sed, quan acosta al llavis el got d’aigua fresca i - regalada o no - restauradora.

Us asseguro, a més, i ho dic sense rastre d’ènfasi, que no he deixat de recordar-me de vos, d’ençà de la meva darrera carta, ni un sol dia.

I, encara que vos sou un home que teniu la mateixa fè en la meva amistat que jo tinc en la vostra ço que per a mi constitueix la garantia de que no esteu enutjat per al meu allargassat silenci, us asseguro, encara, que d’aquest silenci n’he patit qui-sap-lo en progressió ascendent.

Volgueu, doncs, compendre la meva satisfacció en veure que, per fi, faig allò que tant desitjava: escriure-us.

De la manera que m’explico, un altre que no fòssiu vos creuría, arribats a aquest punt, que, si no he escrit abans ha estat perquè no he pogut. Vos, però, bon coneixedor del panyu, sabeu que no és això. Sabeu que sí que he pogut, cada dia, a totes hores, i que és, precisament, per aquesta causa que no he escrit abans.

Fa riure, però és així.

Fem una petita esquema del procés d’aquest silenci que ens ocupa.

Al matí, en llevar-me, penso: escriu! Però desseguida em recordo que aquest any el correu marxa de Cantallops a dos quarts d’onze. No hi ha temps per a res. Esmorzo i faig partitura fins a l’hora de dinar. - Ho farem, dedueixo, aquesta tarda. Havent dinat el pes de les viandes dins l’estòmac fa impossible tota temptativa. Quan les viandes comencen a reduïr-se en llur volum, per efecte de la descomposició, assimilació, etc. etc. penso: ara podríem escriure. Quan em disposo a agafar les quartilles em trobo amb les solfes encara exteses damunt la taula des del migdia. Els hi adresso una ullada, mig distret; faig anar els darrers fulls escrits endavant i endarrera; l’atenció, que ha anat desvetllant-se, es fixa en un passatge poc o gens reeixit. El canto; el xiulo; m’assento; ja hi som.

Escriuré aquest vespre.

Si no son les solfes, és una sortida al Perthus a l’objecte de comprar-hi formatge. Si no és el Perthus és una petita bugada familiar a proposit de l’alcalde i el secretari (quina gent! això és pitjor que la dictadura! I d’això en diuen llibertat! - transcric frases). Si no hi ha bugada hi ha les nebodes que fan el deber de vacances i demanen que les tregui de dubtes. O la Ciseta, que em convida gentilment a jugar a pilota. O una noticia sensacional al diari. O una visita.

Quan arriba el vespre, fa una fresqueta que enamora. Canten els grills i canten les minyones. El sopar es cou. Algú engega la radio. A la terrassa hi ha un balancí buit.

Deixèm-nos-hi anar. Demà em llevaré un xic més de jorn i escriurem.

Sopem. Juguem als escacs. Anem a dormir. No es pot dormir; fa una calor asfixiant; dos, tres ó més hores sense poder aclucar els ulls. Per fi...! a la matinada. No em llevaré, no em podré llevar més de jorn, - penso tot adormint-me. Escriuré al migdia...

Ho compreneu, Manel? És clar que sí que ho compreneu. Tot això que us dic ja ho sabíeu, però, que diable! bé us havia de dir alguna cosa!

Altrament no puc reportar-vos cap nova d’interès. La partitura es va engroixint. He fet 140 planes; soc, doncs, a mig camí.

He llegit - llegeixo - El roig i el negre. També d’aquesta lectura estic a mig camí.

M’agrada molt. Aquesta obra és per a mi un tipus nou de novel.la. Ja en parlarem pel setembre. I no en parlo ara perquè ja se m’ha fet tard i no em queda temps.

- 116 -

Vaig rebre una carta de Pablo en contesta a la que li vàrem escriure. Es una carta molt agradable per a mi. Hi ha moltes vitamines. Ja la llegireu.

Espero que m’escriureu ben aviat. A vos no us passen tantes coses com a mi, i, si us passen, no us fan el mateix efecte.

Adeu. Molts records. Adeu.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 29 d’agost de 1933 Caríssim: Vaig rebre la vostra lletra del 17 i haig de confessar-vos que la seva lectura no va produir-me cap sorpresa. El mecanisme motor de la vostra inactivitat epistolar ha estat exactament tal com jo me l’imaginava: la roda principal d’aquest mecanisme ha estat el que, per dir-ho amb una certa elegància, es podria anomenar inèrcia. Sortosament no ha afectat a totes les altres activitats vostres i això us permetrà de resoldre finalment l’afer de la Filla del Marxant, que quasi ja s’ha fet vella en les vostres mans.

Només em sorprèn que en la vostra lletra les al.lusions al Citröen siguin tan lleus.

Això em fa suposar que s’han apaivagat els vostres entusiasmes automobilístics, o que el cotxe comença a sentir símptomes de decrepitut i heu considerat que no li pot ésser bo de sortir amb freqüència.

Tinc plantejat el dilema de si em cal adreçar-vos aquesta lletra a Cantallops o a St. Feliu, perquè recordo que aquesta època és l’època en què acostumeu a anar a St. Feliu, per tal de reposar dels vostres treballs de Cantellops. Resoldré el dilema expedint la carta a la vostra residència estiuenca habitual, o sigui a la casa pairal i mairal de la vostra muller, i si en sou absent ja us la trametran al lloc del vostre sojorn actual.

I com que us escric des del despatx i avui casualment no em sobra gaire temps, enfocaré una qüestió que si no és la més important, és, a ben segur, la més urgent. Es tacta del meu viatget anual a l’Alt Empordà. A mí em vindria bé la setmana vinent. I a vós? Com estareu de forasters, de Citröen, de salut i d’hospitalitat? Si les vostres reserves d’alguns d’aquests ingredients es trobessin esgotades (Citröen, Salut, Hospitaliltat) o les de l’altre fossin excessives (forasters) jo estic disposat, com sempre, a ajornar el sojorn pels jorns que us abelleixin. Si tot està com cal i em doneu la vostra conformitat - que significarà també la conformitat dels altres - aleshores jo sortiria de Barcelona el dimarts, dia 5, a las 14.03 i arribaria a Figueres a les 17.25. Dedicaria als estadants de can Batlle l’obsequi de la meva presència els dies 6, 7 i 8, i regressaria a Barcelona - Sant Just el 9 - dissabte - o potser el 10 - diumenge. També si us convingués que me’n tornés més aviat, per qualsevol causa, podria sortir de Barcelona el dilluns, 4, en lloc del dimarts, 5.

Repeteixo que si la tria no us resulta escaient o adequada, es pot modificar i deixarho per qualsevol setmana de setembre de 1933 o de juliol, agost o setembre de 1934.

Bastaran dos mots vostres, postals o telefònics, per a la meva movilització i marxa, segons el pla que vulgueu traçar-me.

Us saludo i saludo tots els altres. Adéussiau.

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila - 117 -

Bonavista, 90 St. Just Desvern St. Feliu de Guixols, 31 agost 1933 Estimat Manuel: Ahir, encara a Cantallops, vaig rebre la vostra lletra que em disposo a contestar, tot just arribat a aquesta vila.

En decidir-vos pels dies 5 i successius per a realitzar el vostre tan consuetudinari com anyal viatge a Cantallops, la vostra memòria, que deveu reservar per a objectius de més envergadura - i feu ben fet de fer-ho així - no ha actuat amb prou precisió i no us ha permès de reconeixer com a un fet tots els anys consumat, que la nostra permanència a St. Feliu - incloïts els tres dies de Vidreres, dels quals aquest any tampoc m’escapo s’inicía en un del dies 26, 27, 28 d’agost per a finir l’endemà de la Mare de Deu de setembre que sempre és el dia 8 d’aquest mes que acabo d’anomenar. Si, com heu pogut constatar en el bell començament d’aquesta lletra, considereu que enguany hem arribat lleugerament retardats en relació a les altres anyades, justificareu facilment que aquest retard subsisteixi a l‘hora del retorn, la qual cosa fa preveure que no s’efectuarà fins per allà el 10 el 12.

Rebassada aquesta data - que ja em cuidaré de precisar-vos, oportunament - podeu donar satisfacció als nostres comuns desitjos de reveure’ns quan us sembli, quan us vingui millor o - si em perdoneu l’eufemisme - quan us erupti.

Les circunstàncies que m’enumereu (Citröen, Salut, Hospitalitat, Forasters) espero que us seran totes favorables. Responc de les dues darreres; la salut em de suposar que es mantindrà en la mateixa brillant posició que fins ara; i pel que fa al Citröen, pobret, cal confiar en que farà tot el que pugui per a fer-nos quedar bé.

Escolteu, ara. Demà passat, dissabte, seré una hora a Barcelona i de 2/4 de 8 a 2/4 de 9 del vespre. Desseguida que vaig saber que hi anava vaig imaginar possibles combinacions per a veure’ns, sopar junts, etc. però immediatament vaig recordar que sojorneu a St. Just i simultàniament vaig fer marxa enrera en aquesta cursa d’imaginació.

De tota manera em semblaría poc correcte venir a Barcelona sense assabentar-vos-en.

I us diré perqué vinc. La nit del dissabte actúo amb els de la Granja a La Garriga. A dos quarts de nou sortirem de Barcelona en un auto ad hoc i en haver acabat tornem a Barcelona d’on tornarem a sortir l’endemà a les 8 o a les 9, no ho sé de cert, per a anar a Vidreres on jo ja hi trobaré la familia que haurà estat cercada a St. Feliu. Compreneu? No hi ha res a fer. Després cal considerar que és inevitable que vagi a sopar a câ la meva mare.

De tota manera aquest viatge em servirà, tot i les presses, per a aclarir un afer de pocs dies plantejat. I és: He estat sol.licitat per a substituïr a l’Enric Casals en el seu càrrec de concertino de l’ “orquestra” en els concerts de tardor puix que l’Enric sembla que no està suficientment restaurat de la malaltia del mes de juny. A mi em faría molta il.lusió fer aquests concerts i dissabte, doncs, a la meva arribada a Barcelona ja trobaré a en Pena a l’estació per a decidir la fórmula més eficient per a atacar al burgés de la Granja i conseguir el permís corresponent.

Us deixo, que em criden insistentment per a anar a sopar. Ja us tornaré a escriure per a dir-vos - ademés de tot el que em vingui a tomb - el dia exacte de la nostra sortida.

Adeussiau, amb aquella emoció Eduard Adressa a St. Feliu: Sta. Llúcia, 7 ***** Sr. Eduard Toldrà - 118 -

Cantallops (Girona) Barcelona, 6 setembre 1933 Caríssim: Vós em feu adonar - ai las! - de com pesa el curs del anys damunt les facultats intel.lectuals d’un hom. El més sensible és que aquest hom sigui jo i que la pèrdua de la meva memòria tingui totes les aparences d’ésser efectiva i real, puix que d’una manera alarmant he oblidat les dates de la vostra anual actuació al cafè de Vidreres i de la vostra estival i també anual permanència a St. Feliu, amb excursions a S’Agaró i incursions a casa el pianista Vinyes.

Tinc esperances, però, que la meva amnèsia no es faci crònica, i que sigui solament una manifestació esporàdica provocada per l’aclaparament atuïdor que produeix l’elevació del mercuri dins la columna termomètrica.

Sigui com sigui, el cas és que en aquesta ocasió vaig submergir els extremitats inferiors dins un recipient tronco-cònic. Ara he emergit.

Puix que els dies que jo m’havia proposat abandonar la llar i l’oficina són precisament aquells durant els quals els vidrerencs es complauen en l’audició de les vostres execucions i els santfeliuencs gaudeixen de la vostra presència, ha calgut ajornar el meu viatge, per a executar-lo durant el període en què els cantallobencs admiren la vostra mestria en la conducció i direcció del Citröen, tant com jo us admiro en la direcció de l’orquestra Pau Casals i us admiraré en la de l’Orquestra Simfònica de Madrid i de les representacions més solemnials del Gran Teatre del Liceu, de Barcelona.

Ara caldrà només que poseu en el meu coneixement quines seran les dates en què abandonareu la ciutat nadiua dels nostres amics S. Marill, C. Pellicer i J. Boet, per a reinstal.lar-vos al poble on varen veure la llum per primera vegada la Sra. Maria Sobrepera de Toldrà i la Srta. Narcisa Toldrà i Sobrepera.

Un cop rebuda la data en què aquest important esdeveniment serà posat en pràctica, em mancarà només de saber si la meva recepció a Cantallops pot ésser, o ha d’ésser, o convé que sigui, immediata a la vostra reinstal.lació o si per contra cal que sigui, o us convé que sigui, poc o molt demorada.

Per a il.lustrar-vos convenientment - si és que no us ha d’ofendre la meva pretensió de voler-vos il.lustrar en alguna cosa - us diré que a mí tant me fa deixar buits als llocs que tinc assignats a taula, al llit i en el Graham Paige, durant el període hebdomadari que va del 11 al 17, com durant el que va del 18 al 24. Caldrà, per tant, que us traspassi l’embarras du choix, puix que solament vós teniu els elements de judici necessaris per a decidir si la meva estada a Cantallops és més addient durant l’un o l’altre dels esmentats períodes, i per tant no tindreu en realitat cap embarràs.

Jo espero, doncs, que després de les estones de meditació, de reflexió i de concentració mental i cogitació intel.lectiva que us calguin, i després de sotmetre la vostra proposició a la deliberació del Consell de Familia, em trametreu oficialment comunicació de l’acord que es prengui, el qual ja des d’ara us anticipo que serà per mí, no solament aprovat sense discussió, sinó executat sense reserves.

Situeu-me, si us plau, als peus de la vostra muller, i doneu per rebudes, si us abelleix, les meves salutacions i, annexionades, les dels meus familiars.

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila Bonavista, 90 St. Just Desvern St. Feliu de Guixols 10 sete. 1933 - 119 -

Estimat Manuel: tinc dos o tres minuts de temps per a escriure.

La lectura de la vostra carta va constituir una veritable delectació.

Després de diversos concil.liàbuls hom ha decidit marxar a Cantallops el dimecres dia 13 a la tarda.

Podeu doncs venir el dijous, 14.

Digueu-m’ho aviat. Crec que la vostra determinació me la podeu, encara, fer saber a St. Feliu, no?

Adeussiau.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Sant Feliu de Guixols (Girona) Barcelona, 12 / 9 / 33 Eduard: D’acord amb els vostres designis, sortiré de Barcelona el dijous, 14, a les 8.43 i arribaré a Figueres a les 11.20.

Em caldrà regressar el diumenge a les 9.37, per a poder ésser a casa a la tarda, cosa imprescindible. L’estada, doncs, serà curta, però no hi han més dies disponibles.

Fins dijous. Records.

Adeussiau Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila Mallorca, 170, 2on, 1º del seu afec. E.T. dimecres (sense data ) Estimat Manuel: Us lliuro el que, per teléfon, us he anunciat. Les coses que no m’agraden ó no m’acaben d’agradar us les subratllo en vermell.

Si ho voleu esmenar us ho agraïré. Si ho volguessiu fer tot nou us ho agraïría encara més, car estic cert de que tot plegat quedaría millor.

Esper que demà abans de les 12 del migdia, ho tindré a casa.

Adeussiau i moltes gracies!!

Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Bonavista, 90 St. Just Desvern Cantallops 14 juliol 1934 Estimat Manuel: Plou. Som a mitja tarda. He berenat - una llesca de pa amb oli i tomàquet - i acabo d’encendre un cigarret. Satisfets l’esperit i el cos per aquests motius, em disposo a escriure la primera lletra - descontant-ne dues de formulàries, a la famìlia - d’aquest estiu.

Com de costum no tinc rés d’interessant a contar-vos. Cantallops i els seus habitants son una bella imatge de quietisme i monotonia. Es clar que no es tacta d’un - 120 -

cementiri, on el quietisme és quasi perfecte, ni d’un poema del Mestre Barberà, on la monotonia assoleix un grau - o més - de perfecció, envejable. Però, (que us haig de dir jo, que vos no sapigueu?) al expressar-me així vui donar a entendre que els indicis de vida o de moviment que Cantallops i els seus habitants ofereixen a la curiositat de l’observador son d’una naturalesa rotativa - pensem en una sínia - però no traslativa recordem, per exemple, el vostre peregrinatge per Joaquim Pou, Muntaner, Mallorca, Septimània -i per aquesta raó no em sembla exagerat dir que Cantallops i els seus habitants son una bella imatge de quietisme i monotonia.

Admesa aquesta modesta opinió, podem aceptar tot seguit com la cosa més imaginablement natural que en aquest medi ambient no tingui rès d’interessant per a contar-vos.

Però no ens hem d’aturar aquí. Cal, ara, formular una pregunta trascendental. És aquesta: Es pot escriure una lletra sense tenir res d’interessant a contar, o no es pot escriure? Ah! La resposta no es farà esperar. Per a la majoria, per a la quasi totalitat de mortals, és un fet impracticable l’escriure en aquestes condicions. Solsament quan es tracta d’homes com vos i jo, que parlen l’italià, que tenen talent, que son modestos, el fet és possible. Aleshores, no sols és possible, sino que arriba a constituir un veritable plaer.

I diré més, escolteu be. Faré un esforç de sinceritat, i diré més: Quan d’homes d’excepció es tracta; quan es tracta, en una paraula, de vos i jo, l’interés és un destort. Ens fa nosa l’interés. Som homes desinteressats. Quan, per atzar, ens hem vist obligats, contra la nostra voluntat, a escriure una lletra amb quelcom d’interessant a dir, hem fracassat sorollosament. Ni la carta ha estat carta, ni vos heu estat vos, ni jo he estat jo. (Grans aplaudiments). ________________ Quan, ahir a la tarda, vaig arribar aqui on sou ara i vaig adonar-me de l’excés de velocitat que per la ruta de la pocasolta portava, em vaig espantar una mica i vaig decidir parar-me en sec. Allò no podia continuar. I vaig deixar-ho per a avui, que és diumenge i no he menjat pà amb tomàquet.

Bé. Endavant. Com en els anys 1933 - 32 - 31, segueixo trevallant en La filla del marxant. És el meu sinu. He fet aquella instrumentació que em mancava a Barcelona i ara estic ficat, o millor, capficat, amb l’interludi, que no vol sortir de cap manera. Quina llàstima que no us pugui escriure en vers! Amb quin gust us proposaria que el féssiu vos!

Espero, de tota manera, que abans del primer d’octubre estigui enllestit.

D’en Sagarra no en se rès. El dia que vàrem sortir de Barcelona, a l’hora de dinar, vaig parlar per telèfon amb en Clausells el qual em va prometre veure en Sagarra, dintre un termini aproximat de deu dies, per a parlar-li de l’opera. No se res més.

Parlem ara d’una altra cosa important: la vostra vinguda. Al passeig de la Barceloneta, amb l’estòmac plè de suculencies acabades d’ingerir, no vaig tenir ocasió més que per a fer-vos una al.lusió per bé que categòrica, breu. Cal que vingueu, com cada estiu; això no devem discutir-ho. Quan us vindrà bè? Tindreu una quinzena de vacances tot i el vostre nou càrrec? O bé, encare que no arribi a la categoria de vacances, podreu fer una escapada? De la meva banda puc dir-vos que per a rebre-us tot temps és bo. Recordeu, unicament, aquell període 28-30 agost = 10-12 setembre que sempre som a St. Feliu.

Si a vos us fos indiferent l’elecció de data, jo em permetería recomanar-vos com a bona entre les bones la tanda de dies compresos entre el 15 d’agost i al marxa a St. Feliu. Quan m’escriviu ja em fareu el favor de dir-me quelcom.

Sou a St. Just? Així ho crec i allà adreçaré aquesta lletra. Que St. Just us provi, i que el Sant -justament, amb aquestes calors! - us faci la gràcia de no atrapar cap desverntrellament.

- 121 -

Ja em direu si lo de la baixa de telèfons ha presentat alguna dificultat, o si, contrariament - com espero - tot ha anat com una seda.

Aquell encàrrec de que us vaig parlar, per al meu cunyat, no us el preciso ara perquè ell, no és a casa: ho faré, breument, abans de cloure. I gracies!

Adeussiau. Suposo que la vostra primera no es farà esperar. Tots trempats. Molts records.

Amb aquella emoció Eduard Encàrrec del meu cunyat.

Carnets- Rebuts d’igualatori mèdic.

Impremta Abadal, Tallers, 10.

2 dotzenes de Carnets. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 19 juliol 1934 Eduard: Vaig rebre la vostra lletra, tal com no podia menys de succeir, puix que vós la vareu escriure i la vareu dipositar en el correu. El servei postal va funcionar amb la regularitat que calia i la carta va arribar a la seva destinació. Es clar que jo, un cop rebuda la carta, en vaig obrir l’envelop, vaig desplegar-ne els fulls i vaig assaborir llur contingut amb tanta fruició com el Mix-Grill de can Joanet i com vós el pà amb tomata.

Comparteixo la vostra opinió sobre l’interès de les cartes escrites sense contingut interessant; sobre el nostre desinterès; sobre la nostra categoria i la nostra modèstia i sobre totes les coses que exposeu amb aquella elegància estil.lística i aquella precisió que caracteritzen les manifestacions escrites de la vostra eloqüència.

Voldria deixar-me anar per les vies de la més recargolada literatura epistolar, però el fat m’és advers. Em caldrà enyir-me una mica als fets concrets que haig d’exposar-vos, per tal de no perdre el meu prestigi de corresponsal puntual i per tal de no privar massa estona seguida a la S.A. Uralita dels preciosos i inestimables serveis que jo li presto, al dedicar la meva intel.ligència i la meva activitat a fomentar i crèixer la propaganda, la venta i la utilització dels productes de fibrociment que tapen els magatzems, condueixen l’aigua i decoren les habitacions amb perfecció, elegància i economia.

Us diré, doncs, per avui: A - A Telèfons van sorgir incidents curiosos. Vaig enviar el nan que tinc esclavitzat, i va tornar explicant-me que la noia que el va atendre se li va posar a plorar, li va agafar un atac, les llàgrimes varen inundar la planta baixa de l’edifici, foren cridats els bombers i varen succeir altres esdeveniments igualment importants, de les quals potser algun dia s’ocuparà la premsa europea. Aleshores vaig anar-hi jo mateix, per veure què succeïa i va resultar que el vostre rebut s’havia extraviat i això devia haver de motivar responsabilitats per a la senyoreta corresponent, amb perills d’acomiadament o altres sancions justificatives de les segregacions lagrimals. Finalment, el rebut fou trobat, però aleshores varen dir-me que podien cobrar els mesos d’agost i setembre, sense haver cobrat primer el de juliol, en vista de la qual cosa vaig satisfer amb aquell contentament les 65.80 ptes. que importen els rebuts que trobareu anexes a la present lletra.

B - Igualatori mèdic. També hi varen haver anomalies. Em demanaveu 24 talonaris i només en tenien 10 que no digués “Barcelona” en el lloc on es posa la data. Vaig adquirir els 10 talonaris (que es varen enviar ahir per correu certificat) i la setmana que ve se’n poden adquirir més, perquè ja en tindran. No us ocultaré que al veure aquests talonaris - 122 -

em va estranyar que en demanessiu 24, puix que em va semblar que per a Cantallops amb 24 talonaris n’hi havia per molts anys. Ja em direu si cal comprar-ne més. Valen 1 pta. cada un.

C - El Sr. Carner Ribalta diu que allò del Liceu és un fet, per bé que no hagi pogut precisar res sobre les obres escollides. No ho acabo de veure clar.

D - Som a St. Just. Estem bons i sans, els petits i els grans.

E- Si creieu, efectivament, que no s’ha de deixar pasar cap estiu sense que la meva presència es faci notar a Cantallops; si no considereu que sigui abusiu el fixar l’obligatorietat de la meva vinguda, como ho és el de les orenentes en no sé quina època de l’any, aleshores podeu comptar amb mí per alguns dies de la semana compresa entre el 20 i el 26 d’agost. No faré vacances completes, però em prendré els dies que em convinguin.

Res més per ara. Les meves altes funcions reclamen la meva atenció.

Records a tothom i adeussiau.

Manuel Rebuts telefons ............... 65,80 10 talonaris....................... 10.-__ 75.80 Rebudes a compte ......... 25.-__ Ròsec a favor meu ......... 50.80 que podeu pagame quan volgueu, en efectiu al visitar-vos, o en segells de correu a l’escriure’m. ***** Senyor Manuel Capdevila Bonavista, 10 St. Just Desvern (Barcelona) Cantalupi, 21 giulio 1934 Mio caro diletto!

Perché - mi sono detto - non scrivere, un giorno, una lettera a Manello nella dolce lingua? Noi marchiamo spesso di parlare l’italiano, di sapere l’italiano; tutte le nostre amicizie sono in grande admirazione per noi. Quante volte, sia nel teatro, nel Oro dal Reno, o in casa Giovannino, abbiamo fatto quella celebre declarazione: “Noialtri, quelli che parliamo l’italiano...” Allora, perché no scriverlo?, perché non fare un colpo de testa?

Mi sono deciso, e, dunque, ecco la lettera.

Per comminciare, ed essere in carattere, vi faró riferenza a un grand’uomo italiano; voglio dire Primo Carnera, l’invencibile. Ho letto sulla “Publicitá” il reportaggio dal signore Léon Sée. I primi articoli, erano, certo, un po lunghi e latone. Ma poi, la cosa ha devenuto di piú interessante e vi dico che, finalmente, mi suono fatto un panciotto di ridere. Questo signore Leone si vedde che conosce molto bene il suo mestiere, e, per afegitone, dev’essere un pognatiere come una casa.

Avanti. Vengo di ricevere vostra cara lettera. Creddo che sará piú difficile di occuparmi dal vostro scritto che di parlare di Carnera. Faremmo quello cho potremmo; petto e fuori.

Domaggio tutti questi imbrogli della documentazione telefonica! Ho letto con crescente ansietá, fino i piú piccoli dramatici detagli, il vostre racconto. Per fortuna tutto é arrangiato grazie alla vostra dilligenza e generositá. Io vi sono, caro diletto, molto riconosciuto. Mancami, soltanto, fare riferenza al danaro per voi avanzato. Cinquanta pesette non sono una scupinata. Allora non voglio aspettare fino il mese prossimo per - 123 -

ritornarvi la quantitá, in Cantalupi. Faremmo una cosa: io scriveró a Costa domandando di farvi arrivare le pesette dall’ala, una volta imborsati i miei soldi dalla Scuola di musica. É, mi pare, la soluzione piú semplice.

Il mio cugniato é, anche lui, riconoscente dal vostre gentile servizio. Grazie milla!

Dimenticava dirvi che non ha bisogno di piú talonari...

Per Cantalupi fa molto caldo. E voi sapete bene quello che accade col caldo. Non volete caldo e vi donnano due tazze... Terribile!

Allora, la lettera é fatta. Miracolo? Chi lo sa! Noialtri siamo cosí, non é vero? E, se non é vero...

Tanti affetti per tutti i vostri famigliari. Bacci ai bimbi. Maria, Ciseta, tutto il mondo va molt bene.

Appa! Con quella allegrezza Eduard ***** Sre. Edoardo Toldrà Cantalupi (Girona) 2 / 8 / 34 Mio caro Edoardo: Io ho ricevutto la vostra lettera del 21 giulio e mi sono allegratto moltíssimo per la constatazione de la perfezione colla quale voi sapete versare i vostri cogitazione alla lingua del Dante e del Puccini. Questo essercizio e per me piú difficoltoso e vi prego de perdonarmi tutte le incorrezione ortographiche, prosodiche e sintantiche de la presente, perchè ella e fatta a occhio e tirando al diritto.

Voi siete un galanat’huomo e il vostre collega Costa n’è un altro. Questo e vero, perchè voi avete ordinatto al Costa de me versare la somma de 50.80 ptas. e l’altro à versatto relligiosamente le pessete del’alle. Grazie tante.

Questa volta mi sono ritardatto, ma la cosa e semplice: l’installazione nella nuova cambra de trabaglio ha stato lunga e laboriosa. Fino il dia 1 non a finitto totalmente e non era possibile de trovare un momento per dedicare a la scrittura. É molto difficile de riuccire a fare tutta la lettera nella dolce lingua, pechè le difficultà sono in aumentazione. Questa è la primma volta che la mia Parker disegna parole italiane e bisogna ricconoscere che quindici giorne sul piroscafo “Guilio Cesare” non sono assai per dominare la lingua de le acotazione musicale.

Dunque...

Non voglio, o meglio, non posso, fare una lettera colla lunghezza habituale. Questo sforzo me faria male.

Noi abbemo un perfetto comportamento del nostro corpo e spero que voi serebbe in iguale prosperità física.

Salutazione cordiale Emmanuele ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 14 / 8 / 34 Eduard: Com que suposo que esteu bons i que per tant cap extemporània malura no us impideix d’escriure, ni cap malaltia familiar no us obstrueix el lliure curs del raciocini que presideix la redacció espistolar, em veig forçat a suposar que no heu considerat la meva - 124 -

anterior amb prou categoria per a merèixer, una contestació, no diré ràpida, però sí diligent.

Es ben cert que teniu raó de fer aquest raonament, puix que allò que us vaig enviar no era una carta ni molt menys una carta digna del seu redactor i del seu receptor, sinó que era una petita bassa que vaig estar a punt de no expedir al rellegir-la. Però finalment vaig acordar que si els meus coneixements de la llengua tosca no eren tan profunds ni tan complets com els vostres, vós ja us farieu càrrec de què hi ha una diferència entre passar 14 dies sub Giulio Cesare i donar llicó de violí durant 14 + x dies a una signorina.

Ara, avui, un cop presentades les meves excuses per la meva ignorància poliglòtica, passo a l’objecte primer (vui dir objectiu) i principal de la meva lletra present.

Aquest objectiu principal i primer (observeu que no hi ha entressol) no és altre que pregar-vos que feu presents i patents i vistents a la Maria els meus vots de prosperitat i salut amb motiu del seu festival onomàstic, i que li transmeteu, amb la meva felicitació, la de la meva muller, que participa, com a bona esposa, dels meus sentiments, i com a bona amiga, de les alegries dels amics (Mira què tal!).

I com que de tot això us en toca una part a vós, us felicitem també per la part que us toca, que no és, és clar, la part de l’amo ni la del rabassaire, si cap altra de les parts que, en femení, i en masculí, trobariem definides en els diccionaris de la llengua, al davant dels quals i per damunt dels quals cal col.locar el que va signat pel pontífex màxim de la filologia catalana, l’eminent Pompeu Fabra.

I ara que parlem den Fabra: ja deveu tenir llesta la Filla del Marxant.

I no esteu contractat pel Liceu?

I com va el Citröen?

I si heu colgat algunes saques d’or?

Potser podrieu reservar-vos la contestació a aquestes preguntes per uns quants dies, i en canvi em podrieu contestar immediatament les següents: A - Vareu dir-me que anés a Cantallops entre el 15 i el 28 d’agost? (No tinc les vostres cartes a la vista).

B - Vaig contestar-vos que hi aniria dins de la setmana que va del 20 al 26 d’agost?

(No tinc les meves cartes a la vista).

C - Suposant que em contesteu afirmativament les dos primeres preguntes, és possible actuar d’acord amb el seu contingut?

D - Com esteu de salut, de forasters i d’hospitalitat?

E - Puc arribar a Figueres el dilluns, dia 20, en l’exprés del migdia?

F - De més a més de poder, voleu que hi arribi?

Si em contesteu amb sis sís, jo sortiré el dilluns, 20, en l’exprés que té el seu depart de Barcelona a les 8.43 del matí.

Records integrals a tothom.

Adéussiau!

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila Bonavista, 90 Sant Just Desvern Cantallops, 16 agost 1934 Estimat Manuel: Aquesta tarda us he posat un telefonema que suposo que rebreu abans que aquesta carta. (Al menys jo he obrat pensant que els fets es produïríen per aquest ordre).

Haureu vist, doncs, que us demano de suspendre el vostre viatge. Ara us diré perquè.

- 125 -

És absolutament indispensable que la setmana entrant acabi la Filla del marxant. El dia 26 és, probablement, el dia de marxar a St. Feliu. El dia 2 de setembre seré a Vidreres. A Vidreres haig de lliurar la partitura a en Sendra per a que ell la porti a ca’n Serra a l’objecte de treure’n els papers. Mes tard ja no podría esser. I, mes aviat, helas, tampoc. Ja veieu quins drames! Fa un mes que treballo, desesperadament, per a acabar l’Interludi del tercer acte (que ha d’anar a la Suite!) i no em surt de cap manera. Em falten pocs compassos, però aquests pocs compassos ja fa vuit dies que els cerco. I, fins suposant que els trobi demà mateix, haig de fer encara l’instrumentació i aquest número agafarà de 60 a 80 planes!

Es, doncs, en plena desesperació i absolutament contracor que us haig de dir que no vingueu.

I si no us ho he dit abans i si abans no us he escrit, és justament perquè anava esperant, esperant, per a veure si enllestía d’un cop l’Interludi i no em calía haver-vos d’aturar.

Ben entès, Manel, que aquesta suspensió és temporal, millor dit, és un ajornament.

Feu-me el favor de venir el mes de setembre a nostre retorn de St. Feliu. Ja precisaré la data justa mes endavant.

Ahir encara em ressistia a dir-vos res. Avui ha estat impossible. Hi va el meu honor.

Cal, absolutament, que el dia 25 això estigui llest.

Avui he rebut una carta vostra espatarrant. Es d’allò tan autènticament vostre.

No se rés del Liceu. Ni una paraula.

Aquella carta vostra, en italià, estava molt bé, home. Es un italià filtradíssim pels filtres de l’analogia i la deducció i el piroscafo.

Per la festa major de Cantallops vàrem anar a Olot perque una cosa es fotre festa i una altre festa fotre, oi? Doncs a Cantallops és això darrer el que passa. De manera que vàrem acordar emigrar. Vàrem passar tres dies de primera amb l’Ivo Pascual i amb el Xavier Nogués. Quan vingueu us llegiré dos contes recollits a la tertúlia olotina que m’he entretingut a escriure per a llegir el dia 30 de setembre a ca’n Joanet a l’hora dels brindis (Recordeu que vàrem quedar que cada ú llegiría un treball original). També us llegiré, quan vingueu, el borrador d’una carta de set planes que vaig escriure a en Montoriol, en vers. Terrible!

Estic un xic nerviós, escric depressa, estic completament desinflat per a fer filigranes literaries. Perdoneu-me! Ja us en fareu càrrec i ja sabreu tenir paciència per a esperar un altre dia que escriuré amb el meu estil (?) habitual.

I perdoneu sobretot, el contingut essencial d’aquesta carta, o sía, l’ajornament. Qui sap si us enredarà gaire, això!

Tots estem pefectament, I vosaltres? El Citröen es a Barcelona a reparar, es a dir, a repassar la reparació de l’abril.

Adeussiau! Quan hagi acabat la partitura us escriuré amb calma i tranqulitat.

Adéu.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) 29 / 8 / 34 Eduard: Vareu tenir una idea lluminosa, que és igual que dir una idea vostra, quan vareu cursar-me el telefonema indicador de la conveniència de la suspensió del meu viatge, car si us haguessiu refiat del correu potser m’hauria presentat a Cantallops amb aquella alegria - meva - i amb aquella desesperació - vostra. Hauria pogut succeir així perquè la - 126 -

vostra carta del 16 la vaig rebre el 20, en hora que jo ja hauria estat camí de Figueres; (parlem-ne, però, de si jo m’hauria posat en camí sense haver tingut resposta vostra afirmativa; parlem-ne; ja està parlat: no m’hauria posat en camí. Per tant, no hauria passat res, si és que és res la creació en els meus dintres d’un sentiment de sorpresa pel vostre silenci i d’inquietud pel vostre emmudiment).

La vostra carta del 16 va arribar el 20 per diverses raons molt complexes, que es completen i s’envitricollen, les principals de les quals són les següents: 1ª - Perquè em sembla que la vareu tirar al correu el 17, o almenys aquesta és la data del matasegells de La Junquera.

2ª - Perquè a St. Just es reben les cartes un dia més tard que a Barcelona, a causa de què el correu va per f.c. a St. Feliu de LLobregat, i després en bicicleta a St. Just. Una combinació pocasolta i primitiva, havent-hi 2 línies d’autòmnibus amb sortida cada 30 minuts.

3ª - Perquè Catalunya és un país situat a l’extrem sudest d’Europa i per tant molt pròxim al continent africà.

Com que en aquest món es poden treure ensenyaments profitosos dels fets més insignificants, podriem treure també de tot això una lliçó que es concretaria en els següents termes: A - Quan m’hagueu de comunicar una cosa que no us vingui d’un any que jo me n’assabenti, escriviu-me a St. Just.

B - Quan us convingui escriure’m per a què jo rebi la carta, molt probablement, l’endemà, adreceu la lletra al despatx d’U.S.A., Pl. A. López, 15.

C - Quan vulgueu que m’assabenti d’una cosa el mateix dia, adreceu-me un telefonema.

D - Quan me n’hagi d’assabentar en el mateix moment, demaneu una conferència al despatx - 16556.

Un cop assenyalades aquestes normes d’actuació pel futur, podem reprendre el comentari sobre els fets passats.

La recepció del telefonema va fer cessar la meva actitud espectativa de noticies i va provocar un sentiment de curiositat pel coneixement de les causes motivadores de l’ordre de suspensió del viatge. Malhauradament la meva curiositat no va poder ésser satisfeta fins el dia 20, o potser no va ésser ben bé així, perquè jo, en la necessitat de resoldre immediatament els dubtes, vaig decidir, amb aquella seguretat, que la causa era la presència a Cantallops d’un grup inesperat de forasters que haurien fet enutjosa la coincidència del sojorn llur amb el meu. ¿Com podria jo imaginar-me que encara us estessiu barallant amb La Filla del Marxant, si em creia que hi tenieu feina per a 8 dies a partir del 1er de juliol?

No cal dir que jo estic sempre disposat a col.laborar - encara que sigui d’aquesta elegant faisó negativa mitjançant l’absència - a la gestació de les vostres obres d’art.

Tampoc cal dir que per tal de deixar incòlume el vostre honor i el de la Filla, jo sempre estaré disposat a sacrificar-me, sobretot si es té en compte que tant me fa anar a Cantallops en agost com en setembre i que per tant el sacrifici és inexistent.

Desitjo i espero que aquesta laboriosa gestació de la Filla hagi quedat totalment enllestida en la data fixada, i que el vostre sojorn a St. Feliu us resulti així plaent i divertit, lliure la vostra ment de preocupacions creadores i gestores, i propici el vostre esperit a la delectació contemplativa de les marines mediterrànies.

Em plauria extendre’m una mica més i sens dubte ho faria, si no fós perquè les circumstàncies en què ara em trobo situat dins d’aquesta formidable organització burocràtica, em limiten considerablement les possibilitats d’expansionar-me en coses alienes als afers propis d’aquest casal. Per tant, havent ja donat fe de vida, havent-vos comunicat que tots estem bons i sans i contents, i tenint en compte que em cal frenar els meus impulsos comunicatius, no em resta sinó encarregar-vos la major prodigalitat en el - 127 -

repartiment de salutacions als vostres familiars, felicitar-vos per la resolució final del difícil infantament meravellós i esperar que m’escriviu quan volgueu que vagi a Cantallops, així com també esperar que l’Orquestra Pau Casals soni per la tardor la Suite de la Filla i que en la mateixa pròdiga estació la Radio Associació ens ofereixi les melodies de El Giravolt de Maig, amb tanta ànsia esperades en nova audició pels afortunats mortals que poguerem fruir de llur primer llençament a l’espai. Això mateix.

Manuel ***** Senyor Manuel Capdevila Uralita S.A. Pl d’Antoni López, 15 Barcelona St. Feliu de Guíxols, 5 setembre 1934 Estimat Manuel: Avui escric en una disposició ben diferent de la darrera vegada. Aquell dia - 16 d’agost, segons em dieu - no diré que fos una dia atziac, però sí que fou, per a mi, un dia d’autèntic malhumor. M’empipava d’escriure-us per a dir-vos que suspenguéssiu el viatge. M’empipava que la causa d’aquesta suspensió fos la necessitat d’acabar la partitura de La filla del marxant. M’empipava fins d’èsser l’autor d’aquesta partitura.

Un parèntesi: la influència malvestàtica de l’Adrià Gual en matèria de dinàmica atmosfèrica és superior als nostres càlculs i als de la redacció i administració del “El be negre”. Imagineu que Adrià Gual va escriure’m una lletra a Cantallops. Feia un dia esplèndid d’estiu. A les poques hores d’haver arribat la carta d’aquest home genialmente analfabet, va aixecar-se un mal vent i va començar d’enfosquir-se tot. Esclatà una tempesta imponent, en el punt àlgid de la qual, un llamp caigué. Em sembla que la intenció d’en Gual és ben palesa. Per fortuna el llamp degué sofrir alguna confusió, i es va deixar caurer uns cinquanta metres lluny de casa.

Tanquem el parèntesi, no fós cas que ens sobrevingués alguna nova calamitat.

El dia 18 quedà llest l’Interludi. La instrumentació s’acabà el dia 25. L’endemà - 26, como no podía èsser altrament - començà per a mi una era de felicitat. La felicitat d’aquesta era, encara és.

Primer gaudi: venir a Sant Feliu. Segon gaudi: estar-se sis dies a Sant Feliu passeijades vora el mar, converses amb en Palahí, peix fresc, música a ca’n Vinyes, cerveses a St. Telm. Tercer gaudi: anar a Sta. Coloma de Farnés (dia 1) amb els intrèpits i enyorats camarades de la Granja per a fer - oh, meravella! - un concert al círcol dels senyors - Jota de La Dolores, En un mercado persa, Rigoletto...

I arribem al gaudi máxim: la festa major de Vidreres, amb el seu sumptuós envelat, les sardanes a plaça, tan nostrades, el pollastre rostit i les gasseoses detonants. Avui, embriacs de joia després d’aquesta setmana de gaudis, hem tornat a St. Feliu. ______________ En aquest punt la missiva, m’ha calgut interrompre el curs de l’estilogràfica (que poques cartes, Senyor, us he escrit d’una sola tirada) i ara - soc a ca’n Vinyes, 1/4 d’11 de la nit - no tinc manera de seguir en el mateix ritme platxeriós d’abans.

Parlem només, sintèticament, del vostre viatge. Diumenge a la tarda tornem a Cantallops. Això vol dir que dilluns mateix, l’endemà, podeu, si voleu, venir. No us dic d’incorporar-vos, diumenge, a Girona, perquè enguany el viatge de retorn es fa amb el Citröen completament plè car vé a cercar-nos el meu cunyat i familia. Espero, doncs, que voldreu contestar-me seguidament ço que decidiu, a St. Feliu mateix: Sta. Llúcia,7.

- 128 -

Us espero amb el delit de sempre.

Adeussiau.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) 19 / 9 / 34 Eduard: Us adjunto 10 petites fotos.

Seguirà manta ampliació.

La del gos i la dels gats han quedat bellugades. Suposo que jo vaig bellugar la màquina, perquè no eren fetes sobre taula. Menys mal que es tracta del bestiar i en canvi les del personal poden anar, excepte la de la pilota, en la qual com veureu us manca un braç, degut sens dubte a què no vaig tenir en compte que amb el moviment que fèieu, l’havia de tirar més ràpida.

En Pena no es disfruta. O millor, en el domicili de l’O.P.C. no disfruta ningú, puix que el 73975 no contesta. Deu ésser perquè encara som massa a l’estiu. En Clausells m’ha dit que el Pena està cada matí al Poble Espanyol i m’ha donat el nº del telèfon.

Demà al matí li telefonaré.

Es tard i no puc entretenir-me.

Records a tots i que vagi bé.

Adeussiau Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) 20 / 9 / 34 Eduard: He parlat amb Pena i us escric amb gust: - Li he donat la 1ª noticia de La Filla.

- No en sabia res. Casals devia oblidar-se’n.

- Li sap molt de greu, perquè vós, etc. etc.

- No creu que pugui anar en aquests concerts, perquè com que Pablo només en dirigeix 3, han hagut ja de rebutjar alguna obra catalana i els programes són plens.

- De tota manera en parlarà a Casals un d’aquests dies.

- No sap si haureu de tocar. Va parlar-ne el mes passat amb Pablo i aquest va dir que decidirien a darrera hora, perquè havent millorat molt l’Enric, tenia esperances de què pogués fer els concerts.

- Està empipat perquè no li agrada resoldre coses a darrera hora.

- Es fa càrrec de què us interessa saber el què, i us escriurà així que tingui noticies del concertino i de la Filla de l’ex-idem.

Em sembla que no m’ha dit res més.

Adéussiau Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà - 129 -

Cantallops (Girona) 26 / 9 / 34 Eduard: M’ha telefonat el Pena per dir-me que havia parlat amb el Casals sobre la Filla i que s’havia decidit fer-la cabre en el programa, suprimint altres coses. El Casals no va volguer deixar-ho per a la tardor. Diu que anirà en el 2on concert i probablement en un de l’Obrera.

M’ha dit que us posaria un telefonema per comunicar-vos-ho i que parlaria amb En Serra per donar-li pressa i prendre nota dels títols dels temps de la Suite.

També m’ha dit que farà els concerts l’Enric i per tant nó vos.

Res més. Adeussiau i records Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Ciutat Barcelona, 15 / 3 / 35 Un dia del mes passat, a l’hora en què la ciutat dorm encara en son pregon i en què tots els llits plens són de gent que llur son no estronca el so del parent que ronca, uns homes fornits, forçuts, de gran pinta i bona planta, varen entrar, resoluts, amb corrioles i ets i uts a Aragó, 360.

Desvetllats els estadants - els ací presents Toldrans i penjades ja les cordes i arribats tots els camions, varen buidar aquelles hordes totes les habitacions.

Ara baixen un armari, ara baixen un cubell; fuig la gàbia del canari i no resta un atuell; tot surt a prendre la fresca i llisca avall que és un gust i es suscita un xic de gresca si en un cove baixa el bust.

Un home, ni prim ni nano, i tres més galifardeus, amb gran meravella veus com se t’emporten el piano.

(Per si voleu constatar que ma cultura no és morta, - 130 -

diré que es van emportar nó el piano, nó; el pianoforta).

Fugen trinxants i bufets i caixes de partitures; els quadres de les parets i farcells de vestidures i paraigües i vaixella; tota cosa, nova o vella, tot avui pel balcó es llença, i hom contempla, divertit, baixar un recipient amb nansa que es mig omple manta nit!

Se’n van les ventrudes olles on les patates, a colles, es couen calmosament, i tota la bateria amb la qual fa la Maria la vianda suculent.

Ara lliguen els bastaixos una pila de calaixos; fuig com per art del dimoni, el gran llit de matrimoni; i ara passa, xano xano, tot lluent, el cantarano.

L’Eduard contempla la fúria de la gran devastació del pis omplert quan la cúria li va fer dir el “sí, senyor” (és clar qui vui dir el “sí, pare” però el vers no ho permet, are) i decideix, previsor, tenir cura personal.

-per evitar que el camió els pugui causar cap mal d’un quadre molt trencadís que ell mateix duu a l’altre pis, junt amb la petita joia del rellotge de la noia.

Però - oh cas dissortat! quan al nou pis han sigut, o, millor dir, han estat, amb recança han constatat que si el quadre s’ha trencat, el rellotge s’ha perdut.

De tot aquell enrenou que us he evocat amb el vers - 131 -

que la vostra orella ou, n’ha sortit aquest pis nou: Girona, cent trenta trers.

Es un pis - veieu? - magnífic, sanitós i plè de sol: no hi vindrà a curar cap tífic el doctor Montoriol.

Al davant, la Diagonal, que és tan ample com us cal; al darrera uns grans jardins amb arbres, fulles i brins; i al costat -quin goig tan bell? el pintor Juli Borrell.

Les cambres hi són més grans, tot, més amplitut hi prèn; no sentireu, com abans, el trontoll del pas del tren; teniu aquella saleta que estotja llibres i bust; té una cambra la Ciseta on hi pot dormir de gust, i - és allò, que en l’elogi t’enganxes i cal també comentar l’escalfapanxes.

Fixeu-vos quins bells costums tenen, que al canviar de pís, han comprat diversos llums, als mobles han dat vernís i a més - és clar - el vernissatge d’inauguració d’estatge.

Diem-los, doncs: per molts anys; que tots els vostres afanys siguin coronats per guanys; que no caigueu en paranys que puguin causar-vos danys; que si caieu, no us feu nyanys ni us empipin cap-cigranys; que no us vinguin mals estranys; que prengueu dutxes i banys; d’òperes feu esborranys... i recordeu-vos dels companys per buidar sengles copes de xampanys. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 22 - 7- 35 - 132 -

Eduard: Us adjunto 12 poesies copiades del llibre de Salvat-Papasseit “La rosa als llavis”.

No us envio el llibre mateix, perquè no és meu i se’n va fer solament una edició de luxe en paper japó, il.lustrat per l’Obiols. No he volgut, per tant, exposar el seu propietari, Sr. Omega, a un disgust per avaries de ruta. De tota manera, us garantitzo que les que no he copiat, no us haurien interessat.

I no sé pas si us interessaran les copiades. Us confessaré que tenia una altra idea d’aquest llibre i que al rellegir-lo he vist que no era ben bé el que em pensava. De tota manera, això de la música és tan personal, que no m’he decidit a rebutjar-lo jo mateix.

Feu-ho vós si, com em temo, la cosa no us va. Jo he copiat totes les que m’ha semblat que tenien una llunyana possibilitat de musicació.

He respectat tota la forma del llibre, excepte en un cal.ligrama, que he escrit en forma de vers normal, però amb les mateixes paraules. Cada quartilla és una sola poesia, encara que comenci amb minúscula o que no tingui punt final. Són expansions del poeta.

Veureu que devegades fa uns canvis de ratlla que s’evitarien amb una senzilla coma, però pels vostres efectes fóra igual. Veureu que totes són molt curtes. Veureu que cap d’elles té títol, puix que en el llibre hi posa la primera frase de la poseia com a títol, però precisament amb lletra més petita que el text. Una altra expansió innocent del poeta. Per tant, es poden suprimir aquests títols repetits i agrupar les que us convinguessin i per l’ordre que us plagués, sota un títol únic, potser el del llibre. Digue-me com us va la cosa.

Jo, altrament, m’he empassat molts d’altres llibres de versos, però ara cap em sembla suficientment interessant. Si fracassa el S.P., us faré una sel.lecció de poesies amoroses de Salvador Albert. Estan bé, però les trobo una mica massa melangioses, en general.

En català antic, no he trobat res. En canvi m’he empassat tres versiones catalanes del “Cantic dels Cantics” de Salomó: de Verdaguer, de Mn. Clascar i Carles Riba. La millor és la segona, però no acabo de veure clar si pot plaure’us. Es molt bonic, però molt tendre, i a més, de versos molt irregulars. En tot cas us l’enviaré, perquè no em negareu que el llibre és prestigiós.

Us ha interessat res d’Alcover? O de Soldevila? ¿No se us ha acudit de fer com Maragall que reprenia temes ja tractats, agafant novament les diverses “Vistes al mar” i fent-ne una sel.lecció per a música vocal?

M’he quedat al depatx fora d’hora per posar-vos els versos a màquina. Es tard i haig d’anar a sopar a St. Just. Estem bons i espero que també ho esteu tots, Records.

Encaixades. Adéussiau!

Manuel ***** Senyor Manuel Capdevila Bonavista, 90 St. Just Desvern (Barcelona) (Figueres, 23 juliol 1935 ) Estimat Manuel: Us escric des de Figueres - dimarts, 23 - on em trobo amb la Maria i la seva mare.

Hem vingut - cal dir-ho? - a fer aquella característica tournée de cada setmana i de tots els anys, al encalç del carnicer, de l’adroguer, del sabater, de la mercera...

Poca estona abans de sortir de Cantallops, he rebut la vostra pulquèrrima carta i la còpia dels versos d’en Salvat. Com que ja ens preparàvem per marxar no he tingut temps més que per a llegir la carta tot deixant per a un altre moment més tranquil la lectura salvatoriana.

Dimarts, 24 - 133 -

La quartilla precedent, escrita al volant del Citröen, tindrà la seva continuació natural en la calma beneïda de Cantallops.

Us agraeïxo molt - no protesteu! - el treball que us heu donat llegint, analitzant i copiant poesies. Avui he fet una llegida pasatgera dels versos d’en Salvat i m’ha semblat que podríen acomplir perfectament la missió per a la qual han estat per vos seleccionats.

Si com a lector desinteressat no m’han produit una gran emoció, com a músic, en canvi, m’han semblat plens de condicions.

15 minuts més tard Se m’acabava la tinta de l’estilogràfica - ja es veu. Aleshores he anat a posar-ne més. I en aquest entremig he pensat: “Veiam, torna a llegir el versos”. I així ho he fet. La segona lectura em referma en l’opinió que de la primera me’n havia format. Aquests versos semblen escrits com en una mena d’estat de beneitería, o de desvarieig, o de persistent dejuni (qui sap, però, si això és justament l’estat de gràcia o la veritable i autèntica Inspiració). Sigui com sigui em fan impressió i em punxen amb les espinetes d’un lirisme de debò i em sonen bé, en fi.

No sé si reeixiré. No he treballat mai en poesíes d’aquesta naturalesa. Però, de moment, podeu donar per segur que faré la prova. I no trigaré gaires dies. Ja us en parlaré.

Avui fa quinze dies que som ací. Els vuit primers els vaig deixar pasar de llarg. Vui dir que no els vaig utilitzar més que per a fer el dropo. Tot fent-lo vaig llegir dos llibres: Jerome, 60° latitud nord i La batalla de la vida.

El primer és una de les coses més divertides, més boniques que mai hagi llegit. Es aquesta obra, oi? aquella que vos vàreu començar a traduïr? I que si no vàreu acabar va ésser perque us va guanyar per mà el senyor Bassols?

Es una literatura neta, retallada, directe, ben afeitada (llegeixi’s sense barba) però tanmateix d’una estructura perfecta; i plena de suggestions i, fins, de bellesa. No us sembla?

L’altra, la de Dickens, em va semblar mal enquadrada en la forma de novel.la. Em sembla que hauría anat millor fer d’aquell assumpte un poema, en vers, que hauría permès d’immaterialitzar els personatges, d’apretar en el terreny simbòlic i d’evitar, per tant, que aquests personatges patissin de la manca de naturalitat o de normalitat, que el procediment verista els hi encomana. Això no ho he deixat gaire clar, peró vos ja ho entendreu. Altrament l’obra te una puixança emocional innegable. El que no em plagué fou la traducció - em sembla que és d’en Jordana. Potser és una traducció molt bona i jo no hi entenc rès. En tot cas, ara que vé bé, us diré alló que jo hi entenc.

Entenc que en traduïr una obra no hi ha més remei que renunciar, fatalment, a l’esperit del llenguatge inicial. La raó és òbvia, al meu entendre, puix que crec que l’esperit d’un llengautge, el que sigui, és intreduïble. Entenc que el bon traductor és aquell que ens dona la sensació - en quant a llenguatge! - de que és ell l’autor. Vui dir que el llenguatge tingui la naturalitat d’una cosa original.

Res més desagradable per a mi quan llegeixo una traducció que adivinar a travers d’ella l’idioma de procedencia. Es poden conservar, i cal conservar, una pila de valors, però el valor aquest, el de l’esperit del llenguatge, ha de caure, per força, i es una equivocació volguer-lo mantenir.

No se que en penseu vos d’això, però trobo una analogia entre el traductor i l’intèrpret musical. L’un i l’altre cal que tinguin una personalitat. Estan al servei d’un autor, però la seva correlació ha d’ésser més un empelt espiritual que un ressò mecànic. Han d’actuar, em sembla, com subcreadors o recreadors, no com a copistes.

I dissimuleu la llauna. Aquesta carta no m’ha sortit en el meu estil. És que escric depressa. O, qui sap, mare de Deu, si el meu estil, - cas de tenir-ne - és aquest i no l’altre? Tanmateix, m’és igual aquest com l’altre o com la carència. En la necessitat o el - 134 -

plaer de dir una cosa, tenir la possibilitat de dir-la fent-se entendre, heus ací l’unic estil que m’interessa posseïr.

Ara us demanaré un favor. Fa quinze dies que som ací - jo ho deveu saber perquè us ho he dit una altra vegada - i encara esperem la nota dels exàmens de la Ciseta.

L’administració de Blanquerna va promètre´ns de remetre la notificació d’aquest requisit, per correu. No ho ha fet. I això que l’administració de Blanquerna no és metge ni es diu Joaquim.

Voleu ajudar-me a desxifrar aquesta incògnita, fent una telefonada a la Via Augusta? Potser no us respondrà ningú, però, si es així, al menys tindré la tranquilitat d’haver perdut la darrera esperança. Entre parèntesi, recordeu que la noia es va examinar de primer any de batxillerat.

Tinc uns curts de sardana fets i mitjos llargs, i apunts diversos d’altres sardanes.

Adeussiau. Aquells records a la familia i fins una altra.

Eduard Darreres consideracions sobre l’art de traduïr, abans de ficar-me al llit.

Cal no oblidar que el traductor, ultra servir a l’autor i el seu text, ha de servir al seu propi idioma. Vos esteu conforme en que existeixi un català afrancesat, un català anglesat, un català arrussat? Jo no. Només estic conforme amb un català català.

Rès més. Bona nitl “Deu us dongui son pregona, i en trencar l’alba, joia matinal”. ***** Narcisa Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 29 de juliol de 1935 Ciseta: M’és especialment plaent d’adreçar-te la meva felicitació més sincera i entusiasta, per la qualificació de “Notable” que has obtingut en la prova de conjunt del primer curs de batxillerat. No esperavem menys de tu, els que coneixem l’enciclopèdica varietat dels teus talents naturals, que no poden ésser sinó positivament extraordinaris, puix que signifiquen la conjunció en una sola persona de les meravelloses condicions intel.lectuals de què són ornats el teu pare i la teva mare, per no esmentar més que els teus ascendents directes i immediats.

No cal dir que hom espera que els teus estudis prosseguiran amb resultats tant- si no més - brillants i que als teus progenitors se’ls augmentaran les secrecions salivals fins al sobreeiximent, al constatar com llur hereva legítima honora els dos cognoms que porta i constitueix un orgull per a la família, una honra per a Cantallops i una autèntica glòria per a Catalunya.

Dóna molts records a tots i rep una cordialísima encaixada del teu devot admirador M. Capdevila ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 9 agost 1935 (l’original diu 1934 ) Eduard: - 135 -

Jo alimentava la secreta esperança de rebre noticies vostres, o de la vostra filla, com a conseqüència de la lletra que li vaig adreçar, i això em servia d’excusa dilatòria de la meva epístola. Veig, però, que vós heu considerat, no sense raó, que la meva lletra a la Ciseta no contestava pas la vostra. Per tant, jo respecto i acato la vostra legítima decisió d’esperar que us escrigués directament per tornar-ho a fer al vostre torn i trobo perfectament lícita la vostra actitud de considerar independent la vostra correspondència personal de la que pugui mantenir la vostra filla amb les seves amistats, per bé que aquestes coincideixin amb les vostres pròpies.

Queda, ara, em sembla, suficientment justificada l’existència d’aquesta carta, i a la vegada la dilació de la seva naixença.

Espero que la Ciseta no deu tenir de la seva llibertat un concepte tan estricte com vós i que en canvi deu compartir les vostres ànsies comunicatives. Suposo, doncs, que us devia mostrar la meva carta i per ella us devieu assabentar de la qualificació obtinguda en l’exàmen total del 1er curs del batxillerat. També suposo que la interfecta, i el seu pare i la seva mare, i la mare de la seva mare, i la germana de la seva mare, i el marit de la germana de la seva mare, i les filles del matrimoni format per la germana de la seva mare i el marit de la germana de la seva mare; així com també, des de Barcelona, les germanes del seu pare i el marit d’una de les germanes del seu pare i la filla del matrimoni que constitueixen la germana del seu pare i el marit de la germana del seu pare, deuen estar tots plenament satisfets. Jo m’associo amb gran complaença a tot aquest esclat de joia familiar i em congratulo d’haver estat el vehicle de transport de la Bona Nova, provocador immediat de la vinguda (nó de l’Avinguda) d’aquest estat d’eufòria col.lectiva.

Em sembla triplement meritòria l’obtenció de la qualificació de “notable” tenint en compte: 1er: Que el mateix mot ja ho diu: “notable” i per tant la qualificació és bona en sí mateixa.

2on - Que és el resultat d’una prova de conjunt i per tant representa un promig d’aplicació i coneixements sobre diverses materies. Es molt més fàcil d’obtenir qualificacions brillants en matèries determinades, que no pas en conjunts d’assignatures, puix que les predisposicions i aficions personals us empenyen a destacar en manta cosa, en detriment de les restants.

3er - Que si no estic mal informat, els dignes catedràtics fan objecte d’especial predilecció als alumnes del Blanquerna, en llur desig de posar a prova els coneixements que tenen i els mètodes dels professors de l’esmentada Escola. Per tant, aquesta qualificació equivaldria a una de superior en un alumne oficial.

Ja sé que aquestes reflexions són les mateixes que vós us heu fet, però vui que us convenceu de dues coses: 1ª - Que jo també me les he fetes.

2ª - Que, havent-me-les fetes jo, les vostres adquireixen major consistència, puix que, no essent jo el pare de la criatura, es demostra que vós, en fer-vos-les, no estaveu influït pel fet d’ésser pare de la criatura, sinó que la vostra joia era legítima, i conseqüència d’un judici clar, recte, ecuànim i imparcial.

Només em cal, ja, aclarir-vos que, tal com vós mateix molt encertadament em suggerieu, vaig telefonar al Blanquerna, on una senyoreta de l’administració, després d’explicar-li el cas, em va dir molt amablement que, en efecte, havien sofert una lamentable confusió, puix que feia 8 o 10 dies que us havien enviat la qualificació a Girona, 133, en lloc de fer-ho a Cantallops, i que suposaven que l’envelop estava dipositat en el kiosk del carrer de Girona, en pacient espera del vostre retorn. Vaig contestar que, a reserva de les gestions que jo podés emprendre pel rescat immediat d’aquell preciós document, em fessin la mercè de dir-me quina era la qualificació obtinguda per la distinguida alumna a la qual em venia referint i em fou respost que en - 136 -

aquell moment no m’ho podien dir, però que m’ho telefonarien al cap d’una estona. Havia transcorregut, en efecte, mitja hora, quan em trucaven i em donaven la satisfactòria noticia. Els vaig donar les gràcies per la seva diligència i em varen presentar excuses pel seu error i va finir la conversa telefònica amb gran devassall de compliments per ambdues parts, sobretot per part meva, que ja sabeu que sóc especialista en aquesta activitat social.

Aleshores vaig considerar (perquè no tornar-ho a numerar?)

1er - Que o vós us havieu descuidat de donar instruccions al porter per a la tramesa de la correspondència, o el porter era poc diligent en la complimentació de les vostres ordres, o del Blanquerna ho havien enviat 10 dies abans, sinó la vigilia. Si no s’havia produït cap d’aquests tres fets, vós ja haurieu tingut coneixement de l’afer.

2ª - Que jo no podia presentar-me a la porteria a recollir una carta que no m’era adreçada, puix que no coneixent-me, no tenien cap obligació de lliurar-me-la.

3er - Que a vós el que us interessava era conèixer la qualificació i que ja us espavilarieu per rebre el document si es que mentretant no us havia ja pervingut.

4è - Que qui primer havia de conèixer la qualificació era precisament la persona qualificada, tal com hauria succeït si li haguessin lliurat la nota a l’Institut o a l’Escola.

Motius pels quals vaig decidir no fer altra cosa que escriure a la Ciseta en la forma que ja coneixeu. ¿Va ésser la meva, realment, la primera noticia? ________________ Vaig aprofitar la conversa telefònica amb el Blanquerna per demanar-los si em podien aclarir una fitxa que m’havien enviat com a conseqüència de la terminació de curs del meu primogènit, fitxa en la qual hi havien uns quocients, unes dates cronològiques i pedagògiques i uns gràfics que vaig confessar que em resultaven incomprensibles, malgrat tota la portentosa magnitut del meu talent extraordinari. Em fou contestat que el personal de l’Administració, únic que durant l’estiu concorria a l’Escola, no hi entenia paraula i m’aconsellaven que esperés a finals de setembre per consultar el Galí o la mateixa professora.

Afortunadament, puc esperar sense impaciència, però no deixa d’èsser curiós que us adrecin sense cap explicació una fitxa que respon, sens dubte, als més moderns avenços de la qualificació pedagògica, però que resulta perfectament inintel.ligible als no iniciats en els secrets d’aquesta misteriosa ciència. _________________ Em satisfà que us anessin bé les poesies Papasseitesques, que jo em temia que no us servissin. Ja em direu si feu quelcom i com us ix i us reïx. _________________

El vostre criteri sobre l’art de la traducció és, evidentment, el sa i bo. Diré més: és l’únic defensable. Encara més: si trobeu malament una traducció, no cregueu que hagi estat feta partint d’un criteri distint, sinó més simplement que el traductor no ha reeixit i per tant no li ha sortit com ell volia. ___________________ Per bé que he sostingut manta conversa telefònica amb el Montoriol i fins i tot m’ha subministrat extracte de Malta, no ens hem vist, des de que som a St. Just. Sé que estan bons.

Nosaltres també ho estem, tots.

Que ho estigueu també vosaltres, ara i més endavant, i més endavant encara.

Als peus de les senyores i senyoretes de casa vostra.

- 137 -

“Perquè us ho pugui ben explicar, deu-me, Eduard, deu-me, la vostra mà” Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona)

Barcelona, 14 d’agost 1935

GOIGS A LLAOR NA MARIA SOBREPERA DE TOLDRÀ ============= Es róssa com un fil d’or; té el rostre d’un color sa; de tant que l’estima, es mor si bescanten l’Empordà; és generosa i sincera en els fets i en el parlar, Na Maria Sobrepera de Toldrà.

Li plau la rosa i l’hortènsia i les altres flors que hi ha; té calor i vehemència quan quelcom vol defensar; cap temor no l’esparvera, d’entusiasme sap vibrar, Na Maria Sobrepera de Toldrà.

Sap cosir mitjons i calces; com els àngels sap cuinar uns pollastres i unes salses que els deu dits us fan llepar; segur que a la cuina hi era - si de gust vareu menjar Na Maria Sobrepera de Toldrà.

Es bona consumidora de gelats i de “serrà”; és ella qui sempre a l’hora el seu marit fa arribar i és ella la que el supera en dur cabals per pagar, Na Maria Sobrepera de Toldrà.

Li agrada molt la musica i el piano sap tocar; a les minyones critica i llur manera d’actuar; del Blanquerna sols l’esvera - 138 -

els comptes que ha de pagar, Na Maria Sobrepera de Toldrà.

Té de gràcies cent dotzenes, de virtuts un milenar; té les facultats més plenes en el seu raciocinar; la conducta dreturera, gran delit per feinejar, Na Maria Sobrepera de Toldrà.

Té un marit - oh, quina joia tan difícil de narrar!

Té una filla - quina noia quan es posa a estudiar!

I és d’un poble!... S’adelera per anar-hi a estiuejar, Na Maria Sobrepera de Toldrà.

Tan excepcional persona el sant ha de celebrar amb la joia més pregona que hom es pugui imaginar.

Segons tothom vol i espera molts anys el celebrarà, Na Maria Sobrepera de Toldrà.

(Cançó popular transcrita al català modern per M. Capdevila) ***** Senyor Manuel Capdevila Bonavista, 90 St. Just Desvern (Barcelona) Cantallops, 27 agost 1935 Estimat Manuel: Ni un mot de literatura per a justificar el meu retard. La nostra amistat és massa avançada, és suficientment sòlida per a no entretenir-se en filigranes d’aquest gènere.

Els dies han passat i jo no he escrit. La cosa no té rès d’extraordinari i no altera en el més mínim el concepte que recíprocament ens mereixem. Sabeu - ho sé - que no us he oblidat i sé - ho sabem - que no us heu pensat que us hagi obligat. Doncs... endavant.

La vostra lletra - digna d’ésser llegida a ca’n Joanet - em proporcionà aquell plaer suau, tebi i confiat que totes les vostres em produeixen (plaer suau per l’ordre que sabeu imprimir a l’escriptura, per la claredat dintre de la complexitat de llenguatge, per l’armonia en l’estil; plaer tebi per la gràcia amb que ultrapasseu les maneres fredes sense arribar a les exaltades; plaer confiat perquè el sento, ja, abans d’esquinçar l’envelop).

No em sento amb esma de fer comentaris a la brillantísima exposició dels fets ocorreguts al volt de l’esbrinament de la qualificació obtinguda per la Ciseta en els seus - 139 -

exàmens. Llarga i penosa fou la gesta, però (com no podía ésser altrament) em vàreu sortir bellament victoriós.

La Ciseta va restar profundament impresionada de la vostra lletra, tant per allò concret que li notificàveu - el “Notable” - com pel singular relleu què les vostres paraules donaven al fet, sense esmentar l’afalac que per a ella representava el rebre, de vos, de l’amic del pare, una lletra “tota per a ella”, i tan expressiva.

Devía haver-vos-la contestada. En vàrem parlar i tot. No ho ha fet. Perdoneu-li. Per a escriure tota sola, no ho hauría volgut fer ella, pretextant ineptitut. Per a fer-ho amb la meva col.laboració era jo qui m’hi oposava. Que us consti, però, el seu gran contentament per aquella misiva.

I ara permeteu-me que parli un xic de mi.

Després de les primeres lectures dels poemes de Salvat-Papasseit - l’impressió de les quals ja us és coneguda - vingueren noves i múltiples lectures que no feren més que confirmar venturosament aquella impressió primera. Quan, d’una manera definitiva, vaig decidir empendre la tasca, una petita complicació sorgí: fer la tría. Però la tría es va fer (no sense trevall) i, finalment, varen quedar seleccionats set poemes. I em vaig posar a trevallar. No us extranyarà - ja em coneixeu - si us dic que tot i trevallar bastant, he fet poca feina. Tinc dues cançons acabades, una d’avançada i dues altres de les quals tinc fixat el que en podríem dir el xassis: caràcter, ritme, tonalitat i tema. Espero que aquestes tres estaran acabades al final de la saison i em restarà, aleshores, fer les dues últimes i instrumentar-ho tot, cosa que ha de quedar enllestida el 31 de desembre.

Ara me’n adonc de l’indelicadesa que acabo de cometre, tot parlat-vos d’aquestes coses sense haver’ho fet abans d’aquella creació extraordinària que son els vostres “Goigs”. Quin gaudi, quina delícia, i quin riure el dia que vàrem llegir-los!! Tinc una idea.

Si vos no us hi oposeu, hi posaría música - rés més escaient tractant-se d’uns Goigs - i els cantaríem a casa, a Barcelona, aquest hivern, un dissabte a quarts d’una de la nit.

Què us sembla? No us impressionaría sentir el cor de tota la colla, entonant a l’unissó allò de “Na Maria Sobrepera - de Toldrà?”

M’abelleix també - tot agraïnt-vos la tramesa - de felicitar-vos pel bell sonet adreçat a en Quim. Jo, aiximateix, vaig fer-li el meu vers. Com podeu veure no us en remeto còpia. Ja us el llegiré quan vingueu ací. Aviat caldrà parlar-ne de la vostra vinguda. Demà nosaltres marxem a St. Feliu - Sta. Llúcia 7 - on ens hi eixopluguarem fins cap el 6 o el 8 de setembre.

Si uns projectes (exposats per carta i ampliats per telèfon) nats en l’imaginació d’en Joaquim tenen escaient realització, farem, amb la colla tripartita del nostre estimat doctor, mant regositx per la costa brava en ocasió d’aquesta tan nostra com habitual estada a la terra on varen bressolar-se els Canuts i els Boets.

Per a després d’aquest període (que, començant demà i continuant per Vidreres i els supradits regositxs, acabarà, com us dic, cap el 8 de setembre) és per a quan us requerím cordialíssimament a que vingueu a Cantallops.

Des de St. Feliu us escriuré - esteu-ne segur - insistint sobre aquest punt i precisant la data del nostre retorn. Això no ha d’impedir, em sembla, que, mentrestant, vos pogueu escriure’m també a St. Feliu i donar-me la vostra impressió primerenca a proposit del vostre desplaçament cap ací. Quedem així.

No he llegit cap més llibre. Vaig veure una pel.lícula a La Junquera que em va fer meditar una mica. ”El expreso de Shan-gai” es deia i la meditació vaig fer-la immediatament de confessar-me a mi mateix que m’havia agradat, que havia trobat emoció en un film sense argument fet tot a base de truculéncia fulletinesca - alevosies, nocturnitats , morts i ferits Vaig començar a pensar que potser sí que existeix una emoció consubstancial al cinema, filla exclusiva del cinema, creada pel cinema. No ho sé. Ja en parlarem.

Records i tot això que es diu.

- 140 -

Adeu.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà St. Feliu de Guíxols (Girona) St. Just, 30 d’agost 1935 Caríssim: Fins aquest matí no he rebut la vostra carta del 27, motiu pel qual era impossible que jo us la contestés abans d’avui. I com que fins al vespre no he tingut lleure d’escriure’us, per això ho faig durant la insensible digestió del meu sopar, cobricelat - jo, nó el sopar, o també el sopar - per la uralitesca cobertura del nostre flamant menjador d’estiu, situat en la part posterior de la finca paterna, en un angle del jardí i prop, és clar, de la cuina.

(Ara ja no mengem sota el garrofer, on perillàvem de veure completat el nostre menú pels fruits que inoportunament i subrapticiament podia l’arbre deixar caure dins dels nostres plats).

Ja que vós no heu cregut oportuna ni convenient, una justificació de la dilació de la vostra resposta, permeteu-me que jo, ara, tracti de justificar la periemtorietat de la meva.

Per bé que fins demà no podré donar curs a aquesta lletra, jo la faig avui, i per tant resulta que us contesto el mateix dia d’haver rebut la vostra carta. Això podria semblar que és fet amb intencions d’exemplaritat o amb propòsits d’alliçonament. Doncs nó; res d’això. Són, com sempre, múltiples, els motius que m’impel.leixen a no deixar que entre la vostra lletra i la meva es desenvolupi totalment la guerra italo-abisinia.

El primer és que no sé exactament quins dies aneu a Vidreres, quins altres a Cadaqués i quins altres resteu a St. Feliu. No volia exposar-me a què la meva carta us hagués d’anar perseguint per l’Empordà i la Costa Brava. Ara estic quasi segur que la rebreu a St. Feliu (Sta. Llúcia, 7).

El segon és que molt probablement hauré de fer una petita i pròxima estada a Mallorca (dos dies) i per si hagués de marxar ràpidament, m’he estimat més enllestir la resposta.

El tercer - definitiu - és que m’abellia de fer-ho així.

Per tant, lluny de mí l’idea d’escriure’us per tal de crear-vos, durant una colla de dies, el pesombre de la carta incontestada.

Justificada, sembla, suficientment, l’existència d’aquesta carta i la data que l’encapçala, podria passar - per tal de satisfer, una vegada més, la vostra fretura de lògiques ordenacions - a tractar de l’objecte principal de la mateixa, que si no m’erro és, per voluntat vostra, la fixació de la data de la meva anada a Cantallops.

La cosa no pot ésser més simple. Es resumeix en la següent frase: puc anar a Cantallops quan vós volgueu. Llevat dels dos dies que em proposo passar a Palma, i que segurament seran abans del 8, estic disponible tot el mes, i lliure de fer vacances en la data que em plagui i us plagui. Pot ésser dins de la setmana del 9 al 15; dins la del 6 al 22 i dins la del 23 al 29. Trieu i remeneu. Mediteu, sospeseu, consulteu i resoleu. I aleshores escriviu. A Uralita S.A. li és igual. A mí personalment m’és igual. Als meus familiars els és igual. Sou, doncs , l’àrbitre de la situació. Espero la vostra citació concreta, per acudir, pressós, a satisfer el vostre requeriment.

El Joaquim m’ha exposat per telèfon els seus plans i m’ha proposat d’anar amb ells - nó amb els plans. Jo he refusat, volent conservar la meva autonomia administrativa de les vacances, al.legant que la feina no em permetia d’anar-me’n abans del 8, però en realitat pels següents motius: - 141 -

1er - Perquè em plau més passar uns dies tranquils amb vosaltres a Cantallops (encara que l’estada sigui curta i jo no estigui cansat, no hi ha dubte que reposo, i per contrast m’hi trobo bé) que no pas agitar-me uns quants dies amunt i avall de la Costa Brava, ficat en un cotxe on potser no s’hi cabrà, realitzant una excursió que no se sap encara si es farà, ni quan ni com, ni si començarà d’ací a 5 minuts o dintre 5 setmanes, participant, en fí, en uns actes presidits pel més anàrquic dels esperits de desorganització i d’olla.

2on - Perquè, apart l’aspecte material, també em satisfà més ara - després de 2 mesos - fer aquelles xerrades amb vós - amb vosaltres - que no pas les reunions generals on l’humor és obligatori i la xerinola imprescindible. Sóc partidari fervent de la dossificació d’aquests dos elements socials, car llur exagerat consum em sembla productor de l’anihilament de les millors vibracions de les nostres pregoneses interfibrals i neuràlgiques. Ja en farem de broma, però deixeu-me reposar! (Ja sabeu que apart de les anades col.lectivas a la Granja jo hi faig escapadetes personals per tenir-hi xerrades tranquiles).

3er - Perquè suposo que a vós també us abellirà més que les visites que donin amenitat al vostre estiueig us arribin separades, que no pas juntes.

4è - Perquè em temo que l’excursió Montoriolesca hauria resultat cara, o si més nó, no deuria tenir un pressupost concret que podés ésser aprovat per la superioritat, que en matèria de finances domèstiques, és la dona.

Em complauria de rebre la vostra conformitat als meus punts de vista.

Per comentar una mica els altres temes de la vostra carta us diré: - Que m’emociona de pensar que un text meu pugui ésser musicat per l’il.lustre compositor vilanoví.

- Que em plau i em complau que considereu reeixides les meves gestions relacionades amb la “notable” qualificació dels exàmens cisetans.

- Que, contràriament a les vostres suposicions, no trobo pas que hagueu treballat poc en la composició de les cançons que obtindran el premi de la Generalitat.

- Que celebro com cal l’èxit de les meves obres literàries i de les meves epístoles a les senyoretes estudiants.

Doneu records de tots per a tots.

Adéussiau.

Manuel P. S. 1 - Us adjunto còpia d’una altra obra literària.

P.S. 2 - Si m’adrecessiu les lletres a U.S.A .- Pl. A. López, 15, Barcelona, m’arribarien l’endemà d’haver estat engolides per la boca de la bústia d’orígen. ***** Sr. Manuel Capdevila Uralita S.A. Plaça d’Antoni Lopez, 15 Barcelona Cantallops, 12 setembre 1935 Estimat Manuel: La meva situació d’avui, és encara més difícil que la de quan us vaig escriure la meva darrera. Aleshores portava retard i ara porto retard i, a més, incompliment. Us vaig prometre d’escriure’us des de St. Feliu...

La vostra darrera va ésser rebuda el dia 1er, precisament el dia que jo havia marxat a Vidreres. Va arribar, doncs, a les meves mans el dia 3 a la tarda en ocasió de venir a - 142 -

Vidreres la Maria, la Ciseta i la troupe Montoriol - cal puntualitzar que aquest any he anat sol a fer la festa major, perquè la senyora del secretari Blanch estava malalta.

Des del dia 3 a la tarda que vàrem fer l’acoplament amb els nostres companys de la bullavesa fins el dia 7 a mitja nit que l’acoplament quedà disolt, m’hauría estat molt difícil de trobar un moment adient per a escriure’us, tanta era l’eufòria, l’eucràsia i l’eutròfia. El dia 8, al matí, marxàvem de Cadaqués, - senyor, senyora i senyoreta Toldrà - i, després d’un stop a Figueres, on vàrem dinar, arribàvem a St. Feliu a les 7 del vespre en l’ auto de carrera, com diuen per ací. Arribats a St. Feliu, on volíem passar-hi encara dos o tres dies - un dels quals era destinat per a escriure’us la promesa carta! - ens assabentàvem de que era precís marxar a Cantallops l’endemà mateix, puix al dia següent - dimarts, 10 - arribava el germà de l’Anicet (aquell que es va a posar l’americana al revés el dia de Puig Neulós) amb la seva muller i la filla.

Aquesta nova imprevista m’obturà fatalment la via per la qual podía trobar l’avinentesa d’escriure’us de de St. Feliu, com us havia promés. Primerament perquè essent que havíem d’estar poques hores a St. Feliu, no tenia temps per a esmerçar en aquesta activitat, i, en segon terme (i suposanat que fent un esforç superior a les meves energíes hagués trobat un parell d’hores per a agafar la ploma i fer-la lliscar damunt del paper) perquè el fet de la presencia d’uns hostes a Cantallops, m’impedía de vaticinar rès sobre la vostra vinguda que era el l’objectiu a proposit del qual havia de versar la missiva que vaig prometre d’escriure-us des de St. Feliu.

Aleshores vaig pensar: Anem a Cantallops, esperem l’arribada dels ”sota-parents”, orientem-nos a propòsit de la duració de llur estada allí, i escriurem a en Manel.

Compreneu el procés, mon car, mon brau, mon dilecte amic?

Tal com era previst, el germà i la familia - germà de l’Anicet i familia comuna del germà de l’Anicet i del mateix Anicet - arribàren abans d’ahir i l’orientació de que parlava suara, la vaig tenir ahir. Ahir! Avui us escric. No podia fer-ho més aviat.

Us escric, i us dic: que, resultant de les meves investigacions domèstiques que el trio visitant no se’n anirà més tard del vinent diumenge - pot afirmar-se així amb absoluta certesa - i considerant que cap el dia 20 és molt probable que vingui el matrimoni Gerhard, opino i llealment us ho declaro que el dia més escaient per a la vostra vinguda és el proper dilluns dia 16.

Si alguna circumstància fora del meu abast us impedís de venir el dia 16, ja m’ho escriureu i ho arreglaríem per a més tard.

Si, contrariament, us va bé així (com espero i desitjo) us prego un telegrama per a informar-me de quina serà l’hora d’arribar a Figueres a fi de venir-vos a cercar a l’estació.

Renuncio a donar-vos detalls de la passeijada per la costa brava. Anirà millor de ferho de paraula. Només us avenço que va ésser del tot feliç i que a mi - situat ben diferentment de vos - em vingué com l’anell al dit, després de 50 o 60 dies cantallobencs.

Us deixo, i espero, dalerós, el vostre telegrama, la vostra lletra o, si vos ho jutjessiu precís, la vostra conferencia telefònica.

Records, adeu, i tant de bó que fins dilluns a Figueres!

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Girona, 133 Ciutat Barcelona, 25-6-1936 SONETO DE CIRCUNSTANCIAS - 143 -

Os bastará, por hoy, con un soneto, ya que sólo disponogo de un instante y no han de ocasionarme grave aprieto catorce versos con su consonante.

Hoy puedo hacer un texto más escueto, pues de homenajes ya teneis bastante, de ditirambos estais ya repleto, ¡y de pesetas, que esto es lo importante!

Contentaréme, pues, con explicaros, a vós, que musicando la canción sois un pescado que se trae el aceite, que habeis sumado los placeres raros de este festín, a los de la elección de versos de Salvat, el Papasseite. ***** Senyor Manuel Capdevila Uralita S.A. Pl. Antoni Lopez, 15 Barcelona, Cantallops, 31 juliol 1936 Estimat Manuel: Ahir vaig tenir molta alegria de rebre la carta vostra ( perduda ) - la primera que rebía de Barcelona.

Així com em dieu vos de vosaltres us haig de dir jo dels meus: estem tots bons i sense novetat. Vàrem estar uns quants dies incomunicats però ara rebem correu normalment i comencen a anar autos a Figueres.

Amb aquells records a tots, rebeu una cordial abraçada Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Bonavista, 90 St. Just Desern Cantallops, 21 agost 1936 Estimat Manuel: Ja fa dies que vaig rebre la vostra carta ( perduda ) i és ben bé hora de contestar-la.

Perdoneu si no he estat més diligent. Coneixeu el meu tarannà i la meva peresa de sempre. Altrament ens recordem sempre de vosaltres i en parlem sovint amb la Maria.

No m’extranya que aquest estiu sospengueu la vostra vinguda de cada any.

Nosaltres, en canvi, potser avançarem una mica (potser 15 dies) el retorn a Barcelona. Ja veurem.

Feliciteu com cal al vostre germà Felip per la naixença del seu primogènit.

Tots seguim en perfecte estat de salut.

Aneu-me donant alguna nova de vosaltres, encara que esteu molt enfeinat.

Aquells records i aquells afectes de - 144 -

Eduard ***** Sr. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 7 agosto 1939, Año de la Victoria Mi querido amigo: Anteayer, sábado, pasé por la portería de la calle Gerona, conforme teníamos convenido, y hallé las 4 cartas adjuntas: una para la criada, una circular con invitación para el “Curso Nacional de Pedagogía de la Música”, otra de un profesor mercantil y una carta de un exdiscípulo. Ahí van.

Supongo que estareis todos disfrutando de la calma estival de la montaña y que vuestra salud se hallará en un estado de prosperidad insuperable. ¿Qué efecto os está produciendo la idílica paz campesina? ¿Es un manantial de fuerte inspiración para la composición del proyectado concierto de violín? ¿O acaso una invitación al descanso total, a la sombra acogedora de toda la serie de árboles que pueblan la tierra y que yo no puedo nunca identificar con excepción de los pinos?

Sea cual fuere el resultado, me gustaría conocerlo, tanto si el veraneo ha de ser productivo como estéril.

Yo me estoy divirtiendo mucho, trasladándome de S. Justo a Barcelona y viceversa, y tengo calculado que efectuo cerca de unos 1.450 Km. de recorrido, para los que empleo unas 75 horas.

Estamos ahora en plena Fiesta Mayor de S. Justo, aunque no nos hemos decidi-do a participar en los festivales que con tal motivo se han organizado.

La prole está bien y todos los demás también.

Retiré el catálogo de sellos, conforme habíamos convenido.

Y no me extiendo más, porque estoy escribiendo en la oficina, con muchas interrupciones. Ya seré más prolijo otro día.

Recuerdos de todos para todos y afectuosos saludos de vuestro afectísimo amigo Manuel ***** (Postal, estampillada amb un CENSURA MILITAR) D. Manuel Capdevila Av. José Antonio, 90 S. Justo Desvern (Barcelona) Figueras, 10 agos 1939 A de la V. Querido Manuel: Sirvan estas líneas de avance a una carta que empecé ayer en Cantallops y que pienso terminar mañana.

Todos perfectamente. Saludos afectuosísimos Eduardo ***** (Els sobres de totes les cartes del 1939, van estampillades amb CENSURA MILITAR) Sr. D. Manuel Capdevila - 145 -

Av. José Antonio, 90 San Justo Desvern (Barcelona) Cantallops, 9 agosto 1939, A. de la V. Mi querido Manuel: La mañana es espléndida. Luce el sol sobre los campos; el follaje deja oir su adormecedora sinfonia bajo la caricia de un vientecillo amable. Cruzan, raudas, las moscas. Una hormiga me cosquillea el tobillo izquierdo. Estoy en el huerto de casa, a la sombra de un almez. El santo suelo es mi asiento; mis rodillas el pupitre.

Ese día tan bello y esa virgiliana escenografía han sido los escogidos para escribirte mi primera carta veraniega.

Lunes,14.

Sin embargo, la carta quedo interrumpida por alguna razón pueril. Al dia siguiente fuimos a Figueras (tradicional actividad de los jueves!) desde donde te puse una postal.

Viernes, sábado y domingo pasaron volando y, por fin, parece que hoy voy a terminar la presente, aunque la escenografía no sea tan favorable.

Dentro de media hora sale del pueblo el peon-correo. De continuar la presente en el estilo pedestre que fue iniciada me expondría a que pasara integramente la temporada de vacaciones, sin que vieras letra mía, lo cual no estaría bien ni tan solo regular. Me ciño, pues, a decirte cuatro cosas concretas y de menor cuantía, como por ejemplo: que estamos todos bien. Que nuestra vida en Cantallops ofrece, despues de esos tres años de interrupción, exactamente las mismas características de antes. Quietud y calma absolutas. Paseos a la fuente de Galté y al huerto de las Socas. Buenas magras y ricos vasos de leche. Horas de lectura (ahora estoy con “Lord Byron” de Maurois - magnífico!).

Veladas monótonas de ajedrez, dando un álfil. No he sentido, hasta ahora, la menor inclinación a escribir música. En cambio me proporciona agradable solaz tocar el violin, lo que no he dejado de hacer ni un solo dia.

Leí con suma fruición tu carta y te reitero mi agradecimiento por las repetidas molestias que te has puesto recogiendo mi correspondencia en esa.

Pasó la media hora. Adios. Espero que, como siempre, tu comportamiento “epistolar” sea mejor que el mío. Muchos y muy cordiales recuerdos de todos para todos (seamos clásicos a la hora del despido) y un gran abrazo de tu inalterable Eduardo ***** Sr. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 14 / 8 / 39 A. de la V. Querido amigo: He recibido la postal del 10 cte. anunciando una próxima carta.

El objeto de la presente es comunicaros que el sábado pasé por Gerona 133, y no había más que un sobre conteniendo una participación de boda. No la tengo aquí, y por esto no la acompaño, ni os puedo indicar el nombre de las víctimas.

Pero no he querido demorar estas líneas, porque me es imprescindible felicitar a María por la festividad de mañana. La felicito, pues, y muy cordialmente, en nombre propio y de Concepción.

Un abrazo afectuosísimo de Manuel ***** - 146 -

(postal) Manuel Capdevila Av. José Antonio, 90 San Justo Desvern (Barcelona) Cantallops 21 agos. 1939 A. de la V. Mi querido Manuel: Recibí y leí tu segunda carta con la alegria que las tuyas me causan siempre. No te escribo con extensión porqué a fines de semana - al regreso de San Feliu - pensamos, con Maria, pasar un par de dias en esa. No hace falta, pues, que pases, el sábado, por Gerona. Ya nos veremos.

Recuerdos, etc.

Eduardo ***** Sr. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 21 agosto 1939 Año de la Victoria Querido amigo: He visto por tu carta que te has sometido a un régimen de vacación completa. Me congratulo de ello, si me coloco en una posición de amigo desinteresado, pues me imagino que esto significará tu definitiva restauración física y moral, por medio del integral descanso.

Pero si me situo interesadamente en la posición del diletante que añora el deleite que en otro tiempo le producían tus inspiradas composiciones, he de lamentar profundamente que tus ansias de reposo me priven del disfrute de las bellezas que hubiera contenido el proyectado “Concerto” de violín, que debías engendrar, gestar y dar a luz en este verano de la Victoria. Y me duele, además, que te hayas querido privar del éxito resonante que hubiera tenido tu obra en el próximo otoño.

Espero que el numeroso ejército de tus admiradores, al que yo tengo la pretensión de capitanear, no tendrá que lamentar más que un aplazamiento en la realización del proyecto, y que no será excesivo el plazo en que la audición del “concerto” provocará en nuestras manos un frenético impulso de aproximación entre sí, con sonoro resultado.

Pasando a otro asunto, tengo a la vista la participación de enlace matrimonial que días atrás hallé en la portería de tu casa. Son las víctimas propiciatorias D. Mauricio Bohigues y Rosell y Dª Mª Dolores Gurgui Icart, los cuales, así como los respectivos y respetables progenitores, te comunican que contraerán matrimonio durante la segunda quincena del mes próximo. Ya lo sabes, pues; si son gente de compromiso, no tendrás más remedio que comprar una docena de cucharitas para café, con objeto de completar la colección que de ellas reciben todos los que se casan. Si, por fortuna, se trata de gentes de poca amistad, podrás limitarte a desearles la más dichosa de las lunas de miel, ya sea “in mente”, o expresado en una postal con vistas de Cantallops.

Anteayer encontré en la portería un sobre procedente del Banco Urquijo. Vacilé mucho antes de abrirlo, porque temí, si lo hacía, entrometerme hasta las más sagradas reconditeces de vuestra economía doméstica. Pero la consideración de la posibilidad de que contuviera algo que hubiese de motivar alguna decisión o gestión urgente, me impulsó a violar una vez más, la virginidad postal, con el resultado que vereis en la documentación adjunta. Una vez cometida la violación, comprobé que había sido innecesaria. Pero el hecho ya se había consumado.

- 147 -

Conozco el “Byron” de Maurois, que dices que estás leyendo. Es interesante.

Recuerdo que lo leí poco antes de la guerra, en un viaje de Sevilla a Barcelona, en el tren directo que llamaban “el sevillano” (sin duda por lo que costaba de pasar) y me lo tragué en las 23 horas que duraba el viaje. Gracias al interés del libro, pude evitar el aburrimiento de tan largo trayecto.

Por mi parte, he leído con gran deleite “La Rotisserie de la Reine Pedauque”, de Anatole France, que algún día te prestaré para que disfrutes de una magnífica muestra del consabido “esprit” francés. Y ahora estoy leyendo, del mismo autor, la “Isla de los Pingüinos”, ésta en castellano. Es otra maravilla.

Además, como hago diariamente dos horas de viaje, sumando los 4 trayectos de autobús que me veo forzado a recorrer, y la prensa diaria me ocupa solamente una cuarta parte de este tiempo, decidí emplear la hora y media restante de autobús en algo útil, y se me ocurrió adquirir una gramática italiana, que voy ojeando entre las sacudidas sucesivas del trepidante armatoste. Claro que sin el estudio sistemático y los ejercicios metódicos, no podré decir que haya realmente estudiado el italiano, pero la lectura de la gramática dará un poco de base científica a mis conocimientos empíricos del dantesco idioma. Non è vero? Si me canso, lo alterno con las novelas policíacas, que ya sabes que siempre me han gustado mucho. ¿Será por una especie de coquetería, como si ello fuera una manera de prolongar la juventud? Precisamente he querido también hacer la misma experiencia de releer algo de Julio Verne, el autor que tantas emociones nos causaba en nuestros años mozos, y el resultado ha sido más satisfactorio de lo que esperaba. ¿Es que realmente nos conservamos mozos? ¿Es que, a pesar de los años, sobrevive siempre en nosotros una propensión a admirar a los protagonistas de singulares aventuras? Esto justificaría el culto a los “Héroes” que preconizaba Carlyle (¡qué erudito soy!). O, ¿es que Julio Verne, acertó a crear, bajo la forma de novelas de aventuras, aquellos caracteres humanos que siempre nos causan impresión y constituyen la base de la perdurabilidad de las narraciones literarias? No sé, pero he leído sin fatiga “Un capitán de quince años” y aunque los personajes son algo unilaterales y sus aventuras son pasadas de moda, el relato conserva el interés hasta el previsto desenlace.

Seguramente repetiré el experimento, pero me gustaría hacerlo en el idioma original, puesto que las traducciones acostumbran a ser muy deficientes.

Y nada más por hoy. Recibe con la presente mis votos más sinceros, por la total recuperación de tus energías físicas, morales e intelectuales mediante el descanso estival, integral, total. Que la tramuntana feroz no azote los campos ni malogre las cosechas. Que la lluvia fecunda caiga, oportuna, sobre los viñedos sedientos. Que Doña Narcisa vea colmadas sus más vehementes aspiraciones sobre la productividad de sus tierras y la fructificación de sus árboles. Que una epidemia acreciente la clientela del Dr. Aniceto. Que el azar satisfaga las imposibles ambiciones de María sobre la perfección en el servicio doméstico. Que todos y cada uno de tus familiares y contertulios vea satisfechos sus más íntimos deseos.

Adiós!

Manuel ***** Sr. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 2 setiembre 1939 Año de la Victoria Mi querido amigo: He decidido, en vista de las circunstancias del movimiento, suspender mi viaje a esa, pues creo que mi familia no estaría tranquila durante mi ausencia. Creo que no ha - 148 -

de ocurrir nada de particular y que hubiera podido perfectamente ir a pasar unos días de vacaciones a Cantallops, como estaba convenido, pero hago este pequeño homenaje a la familia y aplazo el viaje por unos días.

Supongo que te habrán dado el recado desde el estanco, a donde he llamado hoy por teléfono.

Quizá en lugar de ir a Cantallops hasta vuestro viaje a S.Feliu, lo haré al revés, pasando a recogeros en S.Feliu para ir con vosotros a Cantallops. Escríbeme desde S. Feliu precisando las fechas de vuestra permanencia allí y entonces nos podremos poner de acuerdo por teléfono.

Costa ha hecho averiguaciones sobre el asunto que tanto te preocupa y yo también, por medio del padre de Estanislao. De las averiguaciones practicadas, resulta que puedes estar perfectamente tranquilo en esa, pues todos los informadores coinciden en que no hay nada de particular. Veranea tranquilamente y cuando nos veamos ya te explicaré los detalles y los fundamentos de mi consejo, para que compruebes que está plenamente justificado.

Recuerdos a todos y un abrazo de tu amigo Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Uralita S.A. Plaza Antonio Lopez, 15 Barcelona Cantallops, 4 setiembre 1939, A. de la V. Querido Manuel: Aun justificandola plenamente, sentí en el alma la suspensión de tu anunciada visita.

Tambien nosotros hemos rectificado nuestros planes y dejamos en suspenso nuestro acostumbrado viaje a San Feliu. Por lo tanto puedes mandarme la correspondencia aquí, como siempre. Si mas adelante y antes de nuestro regreso a Barcelona nos queda tiempo para desplazarnos allí, ya lo sabrás oportunamente.

Costa me dijo el otro día que te telefonearía. Lo ha hecho?

Te dejo con la promesa de escribirte mas extensamente otro día. Todos seguimos bien gracias a Dios. Afectos cordiales para todos y un buen abrazo para ti. Adios!

Eduardo ***** Sr. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 25 / 9 / 39 A. de la V. Querido Eduardo: El pasado jueves, cuando os dejamos en Palafrugell, seguimos el viaje hasta Tamariu, donde llegamos al poco rato sin novedad. Fuímos recibidos, con el natural regocijo, por los Montoriol, que nos estaban esperando y nos tenían preparado un suculento ágape.

El mal tiempo impidió que ejecutara el proyectado programa de excursión marina y por lo tanto no pudimos emprender arriesgadas navegaciones, pero de todos modos lo - 149 -

pasamos muy bien. Creo que, efectivamente, os gustaría visitar aquella playa y sus alrededores, que son realmente dignos del cariño que nuestros amigos les tienen.

Mientras comíamos, un amable chófer de un camión nos hizo un arreglo provisional en los faros, para que pudiéramos efectuar con menos riesgo el viaje de regreso. Como funcionaban las luces de ciudad, empalmó los conductos de éstos a los faros, aunque después descubrimos que no lo había hecho con los más potentes, sinó con los de cruce, pero ya bastaban para nuestro objeto.

También descubrimos, al llegar a Tamariu, una cosa muy curiosa, y es que llevábamos la rueda de recambio completamente deshinchada. Ibamos nosotros tan confiados, y si hubiéramos tenido algún reventón nos hubiéramos llevado el gran chasco, que no es lo mismo que el Gran Chaco.

Esto motivó que al regreso nos detuviéramos en Palafrugell, y mientras en un garage nos arreglaban la rueda, dimos una vuelta en el coche por Llafranc y Calella.

Finalmente, salimos de Palafrugell a las 7 menos cuarto de la tarde, y como era ídem, Joaquín se puso al volante y con su acostumbrado virtuosismo conductor, nos trajo en 2 horas y media a Barcelona y 20 minutos más tarde llegamos a S. Justo, sanos, salvos y satisfechos.

En conjunto, pues, la excursión resultó perfecta, y nuestras vacaciones, absolutamente felices.

Supongo que asimismo llegaríais a S. Feliu sin novedad y que estais otra vez en Cantallops, apurando las últimas dosis de veraneo, que desde el día 21 ya es otoño.

Pasé por la calle Gerona y no hallé allí nada de particular. Unicamente un prospecto de propaganda de las nuevas Escuelas “Virtelia”, instaladas en la Pl. Lesseps, nº 9. Se trata, como el nombre no indica pero hace suponer, de un establecimiento docente regentado y nutrido por personal del antiguo “Blanquerna”. Nosotros lo aprovecharemos para nuestra María, pues la proximidad de casa es tentadora y precisamente estábamos buscando un Colegio adecuado para nuestra “vástaga”.

Decididamente, nos reintegramos a nuestro domicilio el próximo lunes, día 2, puesto que los chicos empiezan sus cursos el día 3.

Ya nos veremos pronto. Entretanto, muchos saludos para todos nuestros amables huéspedes cantellobenses.

Un abrazo de vuestro amigo Manuel ***** (Postal) Sr. D. Manuel Capdevila “Uralita S.A.” Plaza antonio Lopez, 15 Barcelona Cantallops, 28 julio 1940 Querido Manuel: Mi silencio indica que estamos todos muy bien y que soy un perfecto holgazán.

Pronto tendreis carta mía. Afectos generales. Un abrazo Eduardo ***** Sr. D. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) - 150 -

Barcelona, 24 julio 1940 Mi querido amigo: Circunstancialmente, estoy bastante atareado. Por lo tanto, no os puedo escribir ni largo ni tendido. Pero no quiero demorar la remesa de la correspondencia que he hallado en vuestro domicilio los dos sábados que he acudido a él.

Además de las carta adjuntas, había dos circulares que no os mando, por falta de interés y para no recargar el peso de esta carta.

Os supongo trabajando desesperadamente en la série de canciones sobre textos clásicos españoles y por tal motivo encuentro plenamente justificado vuestro silencio. ¿Todos bien? Nosotros estamos todos orondos y rubicundos, dale que dale a la pelotita del ping-pong.

Recuerdos y abrazos Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Avenida José Antonio, 90 S. Justo Desvern (Barcelona) Cantallops, 31 julio 1940 Querido Manuel: Supongo recibiste mi postal con la cual quise poner término a un silencio que se hacia largo en exceso. Por mi parte recibo hoy tu breve carta - digo lo de breve sin reticencia alguna - amen de los ejemplares recogidos en la porteria de casa. Y, decididamente, no quiero pasar un dia sin escribirte.

Renuncio a descripciones literarias y a comentarios psicológicos del veraneo en Cantallops. Por fuera y por dentro, de día y de noche, física y metafísicamente, todo está igual.

Este año he metodizado bastante - del todo es casi imposible - mis jornadas estivales. Así, por las mañanas, (nunca muy largas, porque sigo levantándome tarde, y no digo a qué hora porque el rubor me lo impide) por las mañanas, digo, me constituyo en compositor, o, más llanamente, me dedico a la solfa (y ya veremos luego con cuan menguado resultado) hasta la hora del almuerzo. La tarde empieza con un corto lapso de tiempo en reposo, para garantizar la digestión, después del cual llega el turno a la lectura, en la terraza, bajo la glicina protectora. La parte central de la tarde la ocupo en la desocupación o asueto: pequeños quehaceres domésticos, visita al huerto, etc etc. Y antes no llega la hora de cenar, suelo pasar una horita ejercitándome en el violín. Y con decir que por la noche siguen en pleno éxito las partidas de ajedrez con Aniceto, te habré dado cuenta completa de como se deslizan mis días. Ese poco de organización (ni muy exacta ni muy rigurosa, naturalmente) me da muy buen resultado y me evita aquella desagradable sensación de sentirse como suspendido en el vacio. Todo marcha, pues, muy bien. Todo, menos las solfas. Al llegar aquí insistí de nuevo en “La zagala alegre”; lo hecho en Barcelona quedó muy reformado, y después de correcciones y enmiendas tomé un rumbo nuevo con aliento y satisfacción. A los pocos días, sin embargo, surgieron dificultades, la vena se atascó, y aquí me tienes, sin saber como deshacerme de esta canción que empieza a olerme a fiambre. Y me pregunto - un poco descorazonado, claro és - si llegaré, algun día, a verla terminada. Pero no quiero entristecerte.

Cuando parecía un hecho la venida al pueblo de Enrique Montoriol, parece ser que dificultades innúmeras en la esencial cuestión del alojamiento van a dar al traste con el proyecto. De todos modos no están perdidas todas las esperanzas. Ayer estuvo aqui en viaje de exploración y colmó nuestras facultades auditivas con su verbo torrencial.

- 151 -

No sé todavía, con precisión, cuando van a ir nuestros familiares a San Feliu. En cuanto lo sepa te lo comunicaré inmediatamente.

He leído “Grandezas y miserias, etc.”. Encontré muy interesante todo lo informativo y documental. El estilo, de orador (recargado, enfático) no me interesó tanto. Y llegó a cansarme la insistencia machacona en la cuestión personal. Ahora leo el voluminoso “Goethe”, un poco pesado, dando gran realce y trascendencia a conceptos de tipo anímico por los cuales siento, en la actualidad, escasa atracción.

Nuestros inmarcesibles afectos a todos. Mi sincera nostalgia por el ping-pong. Mi deseo de recibir noticias tuyas, extensas. Y me parece que nada más. Adios Eduardo ***** Sr. D. Manuel Capdevila “Uralita S.A.” Plaza Antonio Lopez, 15 Barcelona Cantallops, 5 agosto 1940 Querido Manuel: Hoy han salido nuestros familiares para San Feliu (la decisión de marcha no la supe hasta ayer) y por lo tanto hemos llegado a la época especialmente favorable a tu venida.

La fecha del regreso es, como de costumbre, una incógnita, peró atendién-donos al patrón de otros años, no es aventurado suponer que estén de vuelta dentro de dos semanas, por ejemplo, el jueves 22 (día de auto y mercado).

Si estas fechas, sin embargo, no se adaptan a tus posibilidades o conveniencias, no te preocupes. Puedes venir en otro momento. A mi me parecen recomendables esos días, solo porqué la casa beneficía de una descongestión de personal, peró te repito que, en último caso, eso no importa y puedes escoger a tu gusto la ocasión que mejor de convenga. Dos observaciones unicamente: nuestro propio viaje a San Feliu, que está previsto en principio para el día 29, con una duración de ocho días. Y prevenirte que las comunicaciones regulares con Figueras han quedado reducidas a un solo servicio semanal (los jueves) con salida de Figueras a las 6 y media de la tarde. Tambien puede hacerse la combinación de tomar el auto de La Junquera (cuyo horario desconozco en este momento) que sigue siendo diario, y entonces venir desde Casa Cuartos en carro.

La solución mejor sigue siendo la del taxi; por si te interesa te diré que su importe actual es de 62,50 Pesetas.

A ver que decides. Estoy ansioso de conocer tus determinaciones. Desde luego, esperamos que vendrá contigo tu intrépido Juan.

Y adiós. Ah! Tenemos aquí al matrimonio Montoriol. No te digo nada. Finalmente, encontró alojamiento confortable y aquí están desde anteayer. No tengo tiempo para darte detalles. Te los daré verbales.

Espero tus noticias. Afectuosísimos recuerdos cruzados. Adiós.

Eduardo ***** Sr. D. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 7 de agosto de 1940 Mi querido amigo: - 152 -

He recibido sucesivamente tu postal del 26 de julio y tus cartas de 31 del mismo julio y del 5 del presente agosto. Como el tema principal que es objeto de esta última requiere una contestación inmediata, voy a dártela, al mismo tiempo que correspondo, como corresponde, a las anteriores.

Ya conoces el popular aforismo de que “el hombre propone y el Gerente dispone”.

Una demostración práctica de ello acaba de hacérseme evidente con motivo de un pequeño trabajo que estamos ahora ejecutando y que me impide disfrutar, en la actual quincena, de las vacaciones que mis derechos proletarios (como se decía antes) o mis derechos de productor (como se dice ahora) me permiten gozar, para descanso de mi cuerpo y solaz de mi espíritu. No puedo, pues, solazarme, por ahora. Espero que en el mes de setiembre podré, una vez más, disfrutar de las delicias de vuestra mansión estival y que mis plantas hollarán nuevamente los irregulares pavimentos de Cantallops.

Parece que estás triste porque la “zagala alegre” no sale. Deja descansar una temporada a esta pobre zagala, ya tan manoseada, y ataca con denuedo otra canción de la serie. Si es necesario, empiézalas todas. Alguna acabarás, y te animarás. Y si te parece que han sufrido merma tus facultades de creación lírica, escribe un concierto de violín, o un poema sinfónico, o un oratorio, o una ópera, o un cuarteto, o quinteto, o sexteto, o aunque sea un vigesimeto. El caso es que recobres el aliento y que tu vena no se corte.

Y además de la composición y de los ejercicios de violín ¿no se te ha ocurrido que te convendría también hacer prácticas de dirección sinfónica, manejando la batuta ante un espejo, para conservar la forma y poderte lucir el día que desarrolles la actividad directora a que mi imaginación te destina?

Celebro mucho que el matrimonio Montoriol os amenice el verano, con la gracia de la señora y la elocuencia del marido.

El otro Montoriol (Joaquin) nos ha explicado que hicieron un viaje a Villanueva y pasaron unas horas con los Porter, al parecer muy divertidas. La Sra. Porter paseaba por la playa, a gatas, llevando a sus cinco hijitos encima. Joaquin dice que también hacía el “burro” con aquella ingenuidad, y en resumen, pasaron un rato viviendo la vida natural y sencilla del hombre que sabe desprenderse de la tiranía de los convencionalismos sociales para poder expansionarse de completo acuerdo con sus propios instintos.

El pasado sábado, en la consergería de vuestra morada ciudadana, no hallé más que la tarjeta que te adjunto, con ruego de que no dejes de enseñarla a María, para su mayor edificación. Pero debes decirle también, que hace unos días ví a los tarjetados y que a la vista directa y próxima del interfecto masculino, saqué la conclusión de que los abriles que ha visto transcurrir desde que su madre lo depositó en el mundo, no son los modestos 25 que tan “benévolamente” se le atribuyen, sino sus buenos 40. El pelo rubio y los ojos azules pueden sugerir adolescencias angelicales en estos tipos germanos, pero vistos de cerca, la corpulencia, el cutis, la incipiente calvicie y ciertos imponderables, no pueden engañar a un hombre de mi saber. Siendo las cosas tal como yo las veo, la desigualdad disminuye ya que no se anula, y por lo tanto se aminoran consiguientemente las catastróficas consecuencias previstas. Estoy seguro de que María estará, como siempre, de acuerdo conmigo.

Por mi parte, estoy efectuando mis 4 viajes diarios, con 2 horas de saldo total, que ocupo en la lectura, amén de otras 2 después de cenar. Estoy devorando libros: 4 de Chesterton (que hacen “rodar la cabeza” y supongo que no te gustarían), 2 de Julio Verne, un Molière traducido por J. Ruyra, el “Marco Bruto” de Quevedo (muy interesante, aunque un poco demasiado denso) alguna novela policíaca y otras cosas más, que ya no recuerdo. Por cierto ¿por qué no lees novelas policíacas? ¿No te gustan? A mí es lo que más me place, de entre la literatura intrascendente: tienen interés, amenidad e imaginación.

- 153 -

Mis dos chicos están hechos unos toros y mi chica, por lo tanto, debe estar hecha una ternera, aunque en este caso la comparación resulte poco elegante. El caso es que estamos todos bien. Los pequeños se hacen hombres, los mayores nos mantenemos jóvenes y los viejos se rejuvenecen.

Iguales felices circunstancias deseo que concurran en el estado de salud de todos tus familiares, a los que ruego que dirijas mis afectuosos recuerdos. Saluda asimismo en mi nombre a les Sres. Montoriol.

Te abraza efusiva y cordialmente Manuel ***** Sra. María Sobrepera de Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 14 de agosto de 1940 Con mi mirada de lince vigilo el suceso vario y encuentro en el calendario que mañana es día 15.

Me refiero - es natural al día 15 de agosto, cerca del tiempo ideal de cosechar uva y mosto.

Por lo tanto, es mi deber cumplir como un caballero, para que no pueda ver nadie, en mi conducta, un “pero”.

Ojalá goceis, Maria, de toda felicidad y con pompa y alegría el onomástico día conmemoreis. ¡Ojalá!

Que el gozo no os sea tardo, ni os abandone la risa, en compañía de Eduardo y - claro está - de Narcisa y demás queridos seres, ya varones, ya mujeres. que estarán con vós de fijo. ... Y además, que los quehaceres no os fatiguen, del cortijo. ***** (postal) - 154 -

Sr. D. Manuel Capdevila Avenida José Antonio, 90 San Justo Desvern (Barcelona) Cantallops, 22 agosto 1940 Querido Manuel: Otra vez la socorrida postal en sustitución de la carta que te debo, contestación a tu ubérrima del 7. Estoy avergonzado; perdóname. Tu carta me produjo la mayor satisfacción y alegría. = Lamento que las circunstancias no te hayan sido favorables para venir ahora a Cantallops. Te esperamos para setiembre; el 29 saldremos, seguramente, hacia S.Feliu. A nuestro regreso, pues, podrás efectuar el viaje. = Terminé “La zagala alegre”; aleluya! He empezado a trabajar en “Madre, unos ojuelos vi”. = Montoriol está convaleciente de una colitis que le ha tenido enfermo 8 o 10 dias. = Todos seguimos perfectamente. = No he de olvidarme de mencionar tu irreprochable felicitación a María, que fue celebradísima por propios y extraños. = Escribiré, decididamente pronto. = Abrazos y afectos Eduardo ***** Sr. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 26 agosto 1940 Mi querido amigo: He recibido tu última postal y no puedo menos que apresurarme a coger estas minúsculas cuartillas que la miseria imperante me impone en este período de escasez, para estampar en ellas la expresión sincera de la profunda alegría que ha invadido mi ser, hasta sus más interfibrales recovecos, al conocer la feliz terminación del asunto de la “zagala”. Y para que las miradas indiscretas que eventualmente pudieran posarse sobre esta misiva, no interpretaran esto del “asunto de la zagala” en forma que pudiera redundar en perjuicio de la honra de alguna campesina cantallopense, o pudiera dar lugar a crearte un injustificado prestigio de sátiro rural, sería menester hablar claro y declarar que te felicito cordialmente por haber podido terminar la canción de la susodicha zagala, que tantos sudores te habrá costado. Espero con interés tu anunciada carta, en la que espero algún comentario al feliz alumbramiento (me refiero al tuyo, claro, no al de la zagala) y con mayor interés espero todavía la oportunidad de conocer la obra. Me felicito asimismo de que hayas empezado a trabajar sobre el texto de Lope de Vega “Madre, unos ojuelos ví”, que es de los que más me gustan de la colección que te proporcioné y del que espero saldrá una estupenda música. Si, como espero y deseo, vives todo el verano y no te falla la inspiración, seguramente al veniz a Barcelona ya la habrás terminado. ¡Y dispénsame por estos chistes tan afiligranados!

Pues bien: yo sigo todavía sin saber en qué época del año, ni casi en qué año del siglo podré disfrutar de mis vacaciones. Y no es porque tengamos aquí un trabajo abrumador ni despleguemos una actividad inusitada, sino simplemente porque estamos esperando que se produzca cierta contingencia, que tenemos ya anunciada y se espera de un momento a otro, y para cuyo momento se requiere mi presencia aquí. Si me marchara, me expondría a que me llamaran repentinamente, interrumpiendo mi dulce vagar. En cambio, una vez surgida la tal contingencia, podré desplazarme tranquila y libremente. Lo que tambien pudiera ocurrir es que no pudiera holgarme hasta octubre...

Ya te tendré al corriente.

El error de la pluma que acabo de cometer, escribiendo un os, al que he sobrepuesto un te, me lleva a tratar el tema ya tan debatido de nuestro tratamiento. Veo - 155 -

que, en cumplimiento de lo que se había casi acordado en la primavera del año pasado, has iniciado tu correspodencia estival con el tratamiento de tú. Perfectamente, y con gusto te secundo. Pero ya sé lo que ocurrirá el día que nos veamos: que automáticamente reanudaremos las conversaciones con las mismas fórmulas en que las dejamos y que va a ser muy difícil mantener verbalmente el sistema adoptado gráficamente, con gran escándalo de nuestros próximos familiares. Si éstos últimos no intervienen activamente, va a ser difícil arreglar este asunto.

En la consergería de tu casa, o sea en las cavernosas profundidades de tu grutesca portería, sigue sin haber recado alguno para tí. Ni una triste carta, ni circulares bancarias; nada, ni siquiera citaciones de jueces ni oficios de la autoridad. Nadie se acuerda ya de tí, o todos los que se acuerdan saben ya perfectamente en qué rincón del mundo te hallas, disfrutando del merecido descanso que tu agotado espíritu necesita.

Estoy acabando de leer la colección completa de las obras de Molière, en el original francés, que no conocía. Me resulta mucho más inteligible de lo que yo me había figurado, por la época, y por lo tanto también mucho más divertido de lo previsto. Como sólo conocía traducciones, resulta casi una novedad para mí saborear los matices del original y la gracia de los versos franceses. Consiguen plenamente hacerme olvidar del traqueteo del autobús y la fealdad de los suburbios sansenses que atravieso durante la lectura.

Y nada más por hoy.

Que os divirtais por San Feliú. Que todos goceis de perfecta salud, durante las “vacaciones de veraneo” que allí vais a disfrutar. Y que durante tus expansiones natatorias en el azul Mediterráneo, no te salga algún pulpo gigantesco que haga desaparecer tu cuerpo de la superficie de las líquidas ondas, para pasto de tiburones y demás voraces monstruos marinos. Si hallas algún pulpo, que sea pequeñito y con cebolla.

Recuerdos y saludos. ¡Adiós!

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Avenida José Antonio, 90 San Justo Desvern (Barcelona) Cantallops, 28 agosto 1940 Querido Manuel: Supongo has recibido una postal de “consolación” en la que te anunciaba la presente. Tenía el propósito de corresponder debidamente a tu extensa y regocijante del dia 7. Al decir debidamente quiero significar con una extensión (y, a poder ser, con un regocijo) equivalente a la tuya, porquè no está bien entre dos amigos que se escriben, que mientras uno exprima larga y generosamente su magín en obsequio al otro, este, el otro (¡que lio!) se limite a mandar una postalita a cada luna nueva.

En este momento no puedo apreciar la longitud que adquirirá la presente. Son tres cuartos de hora escasos los de que dispongo para cumplir esta misión tan placentera para mi - porque, querido Manuel, lo sorprendente es que a nadie escribo con mas placer que a ti - però pienso que de esperar “la ocasión mejor” me expongo a mandártela por correo interior.

Un día te informé de como este año distribuía las horas del día. Pues bien: la presencia de los Montoriol ha dado al traste con el tal horario. Tenemos a Enrique en casa de 5 a 6 horas diarias, durante las cuales no deja en reposo sus facultades verbales, ni, desde luego, las nuestras auditivas. Es difícil darte por carta una impresión - 156 -

justa de como transcurren estas horas. Hemos de esperar vernos - ¡no dejes de venir! para explicártelo.

Mañana vamos a San Feliu. Si tuvieras que comunicarme algo, ya debes recordar las señas: Sta. Lucía, 7. Regresaremos, Dios mediante, el jueves día 5 próximo. Espero que el agua del mar será para mí (para nosotros) agua sedativa.

He ido trabajando en los “Ojuelos” de Lope. Ante las clásicas dificultades de prosecución, he empezado la “Mañanita de San Juan” que es posible que acabe antes que la otra. No puedo escribir mas. No te enfades conmigo. Espero noticias tuyas en las que concretes vuestra venida. Ya sabes: a partir del dia 5. Afectos y abrazos y adiós.

Tuyo Eduardo ***** Sr. D. Eduardo Toldrá San Feliu de Guixols (Gerona) Barcelona, 30 de agosto de 1940 Mi querido amigo: Acabo de recibir la tuya del 28 y tengo fundadas esperanzas de que, antes de tu partida para la bella playa guixolense, hayas recibido la mía de no sé qué fecha próximo pasada.

La presente tiene varias finalidades: 1ª Entretener agradablemente mis ocios uralitescos, en una forma que no redunde en perjuicio de la ejemplaridad, ni pueda ser motivo de escándalo entre el personal de ambos sexos subyugado a mi autoridad. Imagínate, por ejemplo, que, para no aburrirme, me entretuviera haciendo solitarios con una baraja, o jugando al ping-pong con un compañero, o entrenándome en el salto de altura, u organizando números de coreografía con las mecanógrafas, o ejecutando, en fin, cualquiera de los distintos actos con que los mortales distraen habitualmente sus ocios. Es posible que ello pudiera ser considerado com un mal ejemplo por la superioridad y como un estímulo por los subalternos, y que aquella no estuviera dispuesta a consentir que éstos convirtieran la oficina en una sucursal de la “Rosaleda” o de “Piscines y Esports” (Deportes?). Ante tales posibles consecuencias, debo moderar mis conocidos ímpetus coreográficos y deportistas, y opto por escribirte, lo cual da a todo el mundo la impresión de que estoy trabajando intensamente, en beneficio y defensa de los legítimos intereses de la Empresa. Es posible que el resto del ocioso personal de mi ociosa Sección, siga mi ejemplo y esté escribiendo con el mayor entusiasmo a sus amigos particulares, pero esto no obsta que si por casualidad alguien de la superioridad subiera (porque yo tengo la superioridad abajo) recibiría la impresión de que aquí estamos todos trabajando como en los buenos tiempos, esos ¡ay! que no volverán.

2º (No se si te acordabas que habíamos iniciado una enumeración de finalidades de la presente carta), Presentarte cuanto antes mis más sinceras, si que también ceremoniosas excusas, por la excesiva frecuencia y desmesurada extensión de mis cartas. Parece, en efecto, que te atormenta un poco (¡un poco!) el desequilibrio existente entre las misivas de las dos partes “correspondientes”. Pero este desequilibrio, que tú, humilde- y pecadoramente atribuyes a la reducción de tus escritos, puede igualmente y con igual fundamento atribuirse a la amplifiación de los míos. Perdona, pues, que mi locuacidad epistolar te cree, además del perjuicio de distraerte unos ratos del magnífico pasatiempo de escuchar los discursos de Enrique, el cargo de conciencia constituído por el sentimiento de inferioridad de tus actividades epistolares. Estoy dispuesto, si es necesario, a moderar mis ímpetus, para la tranquilidad de tu conciencia.

- 157 -

Sin embargo, no creas que yo sea poco ni mucho sensible al susodicho desequilibrio en la correspondencia, ni que lamente las reducidas dimensiones de tus postales por el hecho matemáticamente exacto de que mis cartas sean más extensas.

Nó. Sí, lamento aquellas reducidas dimensiones, pero es porque me veo privado del placer de leerte más extensamente. No pretendo que me devuelvas, convenientemente estilografiadas, tantas hojas de papel como yo te remito, pero sí me gustaría que fueras más liberal en ofrecerme el goce de la lectura de las galanuras de tu estilo. He dicho.

3ª (Te recuerdo que sigue la exposición de las motivaciones de la presente).

Poner en tu conocimiento que, finalmente, se ha producido el hecho que me retenía en la oficina, “invacado”. Por lo tanto, el próximo martes o miércoles (días 3 o 4) estaré en completa libertad para iniciar mis vacaciones. Para mayor seguridad, y en evitación de la improbable posibilidad de que hubiese algún día de aplazamiento, pongamos que estoy a tu disposición en la semana del 8 al 15 de setiembre.

4ª (Esta es una consecuencia de la anterior y podría ir unida a ella, pero parece que si sólo hubiera 3, no valía la pena de haberlas numerado).

Como hogaño no puedo disponer del “Opel”, o, mejor dicho, no puedo disponer de capital para invertir en el carburante que se requiere para funcionamiento del “Opel”, tendré que utilizar los medios ordinarios, como otra persona cualquiera del necio vulgo. ¿Cuales son esos medios ordinarios de locomoción vulgar? ¡Ecco il problemma!

Naturalmente soy muy capaz de documentarme, por mi propia iniciativa, de la locomoción ferroviaria existente entre Barcelona y Figueras. Pero en la floreciente capital ampurdanesa acaban mis informaciones. ¿Hay autos de Figueras a Cantallops? ¿En qué días de la semana? ¿A qué horas? ¿Quedará tiempo suficiente, entre tren y auto, para tramitar el salvoconducto de frontera? ¿Deberé para ello dirigirme a Massot, como siempre? Eventualmente ¿qué enorme fortuna cuesta ahora un taxi desde Figueras a Cantallops? En los días que no hay auto directo ¿lo hay a La Junquera? ¿Existe en La Junquera algún coche de alquiler para ir a Cantallops? A ver si contestas a este interrogatorio en forma satisfactoria para mis ansias viajeras y me das amplia cuenta de las soluciones que pueden adoptarse en este complicado desplazamiento.

Expuestas ya las finalidades concretas que esta carta perseguía, quiero aprovechar la oportunidad para otras consideraciones marginales, emanadas de la incansable actividad de mi cerebro privilegiado.

En primer lugar, os supongo a todos desolados por no poder disfrutar hogaño en San Feliu, de la amena compañía de la familia Argelaga. No os podreis documentar sobre las erosiones epidérmicas del padre, sobre las hazañas académicas del hijo y las terribles vacilaciones espirituales de la niña. Hay que consolarse y pensar que en este mundo no puede nunca poseerse todo lo que anhelamos.

Otrosí: no me desagrada que hayas empezado otra canción. Prefiero esto a que te hubieras quedado atascado en la anterior. Este era precisamente el sistema que yo preconizaba. A ver si cuando yo vaya a Cantallops ya tienes terminadas 3. Supongo que cada una que escribas saldrá con menos dificultades y que pronto te sentirás capaz de escribir la ópera cuyo libro todavía no he encontrado. ¡Ojalá en un momento dado me instigues para que te lo busque y me fustigues si no lo hallo!

Por mi parte, he acabado la lectura del Molière con mayor entusiasmo que el que sentí al empezar. Hay algunas obras que podrían servir de base a sendas óperas cómicas, si halláramos quien fuera capaz de poner en buenos versos castellanos alguna de las estupendas farsas que he leído.

Y tú ¿qué más has leído?... Si es que tu exhuberante contertulio te ha dejado tiempo de leer.

En cuanto al importante capítulo de la salud, yo bien; ¿tú, bien?; ¿ella, bien (María)?; nosotros, bien (Concepción, Juan, Manuel y María y los demás); ¿vosotros, bien (Ciseta y Dª Idem)?; ¿ellos, bien (todos los demás)? Me congratulo de las - 158 -

respuestas, que supongo afirmativas, a la interrogaciones, tanto como de las afirmaciones que hago en cuanto a las primeras personas del singular y del plural.

Recibid todos, pluralmente, y singularmente tú, mis cordiales saludos.

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Avenida José Antonio, 90 S. Justo Desvern (Barcelona) San Feliu de Guíxols, 2 setiembre 1940 Querido Manuel: Después de echar al correo mi última carta, recibí tu penúltima y, anteayer, aquí, tu última. No se como ponderarte el efecto que estas dos cartas tuyas me han producido.

Les sobran méritos para figurar en una antología. Son modélicamente descacharrantes.

No tengo tiempo (¿tiempo o aptitud?) para contestarlas como ellas merecen. Que te conste que me has hecho feliz con ellas. Con aptitud o sin ella, con o sin tiempo, debo escribirte para “tratar” de informarte o, de otro modo, de contestar a la múltiples preguntas que me formulas relacionadas con tu próximo y felizmente posible viaje.

No te choque si he puesto comillas al verbo tratar, pero lo cierto es que en San Feliu estoy mal situado para darte una información completa de lo que, con tanto derecho, solicitas. En realidad, mi ignorancia de ciertos extremos de los solicitados, es la misma allá que aquí, pero allá me hubiera sido sumamente facil informarme a mi vez, previamente, y pasarte luego el resultado de mis informaciones, mientras que aquí no puedo acudir más que a los elementos que me proporcionan el recuerdo de comentarios y apostillas oídos en el seno familiar a raiz de los ordinarios trasiegos llevados a cabo por las unidades constitutivas de dicho seno.

Empecemos. El servicio de autos Figueras-Cantallops ha quedado reducido a un auto semanal (los jueves). El horario ha sufrido diversas y contínuas modificaciones. No puedo pues decirte la hora exacta de salida de Figueras, aunque puedo asegurar firmemente que es por la tarde y no antes de las 4.

En el supuesto de que decidieras utilizar este auto, lo cual localizaría la ejecución de tu proyecto al jueves día 12, creo que tendrías tiempo suficiente para tramitar el despacho del salvoconducto de frontera puesto que el tren tiene su llegada a Figueras a las 12 y cuarto del mediodía. El amigo Massot, cuya gentileza y espíritu de servidumbre no ha sufrido merma alguna, sería, como fué y como seguiría siendo en tantas cuantas ocasiones hubieras menester de sus desinteresados servicios, el hombre indicado para guiar tus pasos, conduciéndote por el camino mas corto, directo y eficiente y hasta para dar un empujoncito si precisara vencer cualquier resistencia que, eventualmente, pudiera ofrecer el logro de aquel indispensable documento.

Los junquerenses siguen disfrutando de comunicación diaria con Figueras.

Tampoco puedo ser exacto respecto al horario de este servicio, Sé, no obstante, y no es poco saber, que funcionan dos autos diarios: uno (que no te interesaría) por la mañana temprano, y otro por la tarde que llega a La Junquera aproximadamente de 7 a 8.

Suponiendo que aceptaras la utilización de este coche quedaría solucionado a la perfección el asunto de tu llegada a la encrucijada vulgarmente conocida por Casa Cuartos. Con ello no se resuelve, sin embargo, el problema de proseguir tu peregrinación hasta alcanzar la codiciada meta: Cantallops. Supongamos por un momento que estás ya en Casa Cuartos. Supongamos que has dejado las maletas en el suelo; que Juan (o quien sabe si solo Juan) se ha arrimado ya al tupido cañaveral para efectuar un breve quehacer. El momento es bello. Sopla la tramontana dulcemente. Rasga el espacio - 159 -

el chillido histérico de las golondrinas. Anochece. El momento es bello. Pero, ¿qué hacer? ¿Echar a andar carretera arriba? No es muy encantador. ¿Llamar de puerta en puerta por esos mansos benditos, en súplica de albergue para pasar la noche? ¡Oh, no!

La situación es menos bella que el momento y ofrece obscuras perspectivas (la noche avanza). ¡Enojosa situación...! Pero ¡calla! ¿No habrá en Cantallops uno de esos toscos tanto como venerables tabernáculos, llamados carros? ¡Un carro! ¡Magnífico exponente de la tradición birrodada! ¡Vestigio glorioso de tiempos pasados, que, por serlo, han de ser, indudablemente, mejores! ¡Ah, sí! Mejores los tiempos, mejores los carros. ¿Cómo no se me ha ocurrido antes?...

Y, ¿como no se me ha ocurrido antes a mi, a Eduardo, que podría echarse mano a este admirable medio de locomoción? Te puedo, pues, ofrecer un carro para la última etapa.

Existe, además, en La Junquera un carricoche con motor que solía alquilarse para pequeños servicios interpueblerinos, pero no me atrevo a garantizar su vigencia, especialmente en las actuales circunstancias.

Queda, para terminar esta defectuosa información, el taxi de Figueras. Nosotros lo utilizamos el dia 12 de julio y costó entonces, pesetas 62.50. Quien sabe lo que piden ahora los taxistas, si es que la carencia de gasolina les permite todavía hacer “pedidos”.

Y nada más.

Espero conocer tu decisión y conocerla con la oportunidad necesaria para, si optaras por la combinación auto-carro, (no confundir con auto-car) disponer de margen para contratar al carretero.

Cantidad de afectos y recuerdos y un abrazo de tu viejo Eduardo ***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Avenida José Antonio, 90 S. Justo Desvern (Barcelona) Figueras - 5 septiembre 1940 Mi querido Manuel: He aquí algunas precisiones adquiridas en este momento. Horario de autos Figueras-La Junquera: Salidas de Figueras: 7.00 = 11.15 = 18.30 H. Salidas de La Junquera: 7.45 = 14.30 = 19.15 horas El auto semanal (los jueves) - Cantallops sale de Figueras a las 4.30.

Massot espera tu visita. - He hablado con la mujer de Jofre; su marido circula con el taxi y la tarifa es la misma que me aplicó a mí.

Recuerdos y abrazos. Espero tus órdenes.

Adios Eduardo ***** Sr. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 6 setiembre 1940 A don Eduardo Toldrá, en prueba de mi amistad.

- 160 -

====================== Sobre un papel blanco y terso, me place escribirte en verso.

Mi Parker letras ensarta, como respuesta a tu carta.

Aunque falta en tu misiva, precisión informativa, con los datos que me das resuelvo lo que verás: me vestiré el día doce rápido como un cohete y con alborozo y goce tomaré el tren de las siete, desde luego, con billete.

Con resoplidos de fieras, el tren llegará a Figueras (no sé si este tren se jacta de llegar a la hora exacta).

Iré al local o reducto en que dan salvoconducto, con la ayuda de Santiago, que para ello es un mago (y además de mago, digo que es un servicial amigo).

Después, a por la comida que es necesaria a la vida, y luego hacia el autocar me tendré que encaminar.

Por lo tanto, Dios mediante y si no hay inconveniente, me verás llegar, radiante, entre el resto de la gente, en el auto del jueves de la semana entrante.

Todavía dudas tengo sobre si ahí, sólo, vengo.

Claro, mis dudas están sobre si me llevo a Juan.

El, de venir siente ansias, pero en casa hay discrepansias.

- 161 -

Unos dicen que nó y los otros que sí, y yo no sé como he de arreglar un caso tan singular.

Dicen que se aburrirá, pues no hay chicos de su edad; que se hallará desplazado y se pegará a mi lado, constituyéndome un lastre, excepto en la feliz hora del suculento “pollastre” que su apetito devora; que perturbará los planes de nuestras divagaciones, y hay, además, opiniones, sobre el consumo de panes y las mil dificultades que en los pueblos y ciudades suscita en este momento un buen abastecimiento; y me dicen con zozobra que con uno basta y sobra.

Así, en la duda me hallo, de dejallo o de llevallo.

Favorables al proyecto sólo hay, el interfecto y este tuyo servidor y, de aquél, progenitor.

Pues yo quisiera que el chico, que tiene los once y pico, empezara a prescindir de las faldas maternales y aprendiera a ir y venir por las calles y arrabales, venciendo las timideces que les hacen incapaces; por poco que lo analices, verás que si no lo haces - 162 -

apuras hasta las heces de los calíces.

Podría alargar el texto hasta el papel quinto o sexto, pero el tema está ya expuexto y estando expuesto el asunto pondré pronto el final punto.

Ya me verás arribar el doce, en el autocar. ¿Vendrá Juan o no vendrá?

Hoy no lo sé. ¿Chi lo sa?

Saluda de todos modos a tus familiares todos, y recibe tú, de pazo, de tu amigo un fuerte abrazo.

Manuel ***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Avenida José Antonio, 90 S. Justo Desvern (Barcelona) Figueras - 7 setiembre 1940 Mi querido Manuel: Hay en La Junquera un mecánico-taxista que dispone de coche en buen estado.

Aniceto me dice que cobraría unas 25 pts por una viaje a Cantallops. Si te interesara, podrías escribirle o citarle a conferencia a nombre de Enrique Guanter, mecánico.

Dosis intensas de saludos y recuerdos.

Te abraza Eduardo ***** Sr. D. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 24 setiembre 1940 Mi querido amigo: Siendo hoy la fiesta de la Virgen de las Mercedes, Patrona de Barcelona y de los coches del mismo nombre, al propio tiempo que fiesta onomástica de mi respetable suegra, te escribo en estas magníficas cuartillas de gran lujo, resto de pasadas grandezas.

Debo informarte que el pasado jueves llegué a Barcelona con toda felicidad, aunque con el consiguiente retraso. Me dirigí a mi particular domicilio ciudadano, en cuya cocina deposité la parte de mi equipaje que a tal mansión se destinaba y, aligerado ya - 163 -

considerablemente, me fuí al suburbio sarrianense, en busca de un autobús que llevara bordadas en el frontispicio las iniciales S.J. Busquélo, hallélo y subíme a él. Llegué a San Justo a las 8.45 y se celebró mi feliz regreso con el regocijo familiar inevitable.

Agoté, durante los tres días siguientes, las delicias del “dolce far niente” y lo compensé ayer trabajando denodadamente en la preparación del equipaje para nuestro traslado a la ciudad, que quedó efectuado ayer mismo por la tarde. He dormido ya, por tanto, en mi propia cama, y me dispongo a reanudar mañana, con muy poco entusiasmo, mi consuetudinaria vida de trabajo, o por lo menos de permanencia cotidiana en el pretérito lugar de trabajo.

Pasé por Gerona, no precisamente en el viaje de regreso, sino después del viaje de regreso, y más concretamente el pasado sábado. Allí hallé, o hallé allí, la adjunta comunicación bancaria, además de una circular que ha sido archivada en el cesto de los papeles, por su interés nulo.

No creo tener nada más que decirte sobre acontecimientos concretos y por lo tanto queda terminada la sección de crónica histórica de la presente carta. Podríamos, pues, pasar a las evocaciones sentimentales.

Ocupa ahora el primer lugar en mi mente, y por esto lo mento sin que nadie me pueda dar su mentís, el recuerdo de mis recientes jornadas cantalupenses. Parece que he regresado con la faz más tostada por los rayos solares bajo-pirenaicos y esto me proporciona notables éxitos, puesto que hay mucha gente que les gustan las tostadas.

Como cada nuevo familiar o amigo que veo expresa inmediatamente su constatación visual del hecho, ello aviva mi recuerdo, en los contados instantes en que la humana veleidad me hace inclinar al olvido. Revivo así con frecuencia aquella excursión matinal a través de la selva, en uno de cuyos claros tuvimos la fortuna de saciar nuestro apetito con un tercio de perdiz rociada con el zumo de la uva de los benditos viñedos que tan concienzudamente rige Dª Narcisa, y con una suculenta tortilla, que llevó a nuestros maxilares un improvisado tenedor campestre.

Evoco, también, el jabalí sacrificado por los cazadores nocturnos y el sabor de su lomo consistente; y la excursión a la pintoresca fuente de las suaves emanaciones fétidas; y la asistencia a la realización de la “performance” de establecimiento de un nuevo “record” en la celebración de la Santa Misa; y el paseo por el bosque, completado por la búsqueda de cual podría ser la viña de la que podrían extraerse unos racimos de uva para el postre; y de todos los demás hechos y detalles que constituyeron el encanto de mi estancia en ese lugar privilegiado.

Después de vivir unos días empapado de la poesía del campo, respirando la quietud nocturna de la naturaleza en reposo, se siente más el contraste con la vida ciudadana, con sus ruidosos tranvías, en los que tambien hay racimos, pero nó de uvas suculentas como en vuestras fincas, sino de apresurados ciudadanos que transpiran, alternados con alguna - también suculenta - ciudadana.

Me proponía ahora proseguir hasta el límite de mis posibilidades intelectuales la loa de la vida campestre y estudiar documentadamente las diferencias esenciales que la separan de la vida ciudadana, pero voces familiares y estentóreas me reclaman para un festivo paseo por la urbe, y no tengo más remedio que obedecerlas, y abandonar mis proyectos de expansión epistolar totalitaria. Tendrás, pues, que conformarte con lo que queda escrito, y con recibir, con mis afectos para todos los tuyos, un abrazo de tu afectísimo Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Girona, 133 - 164 -

Barcelona Madrid, 17 maig 1941 Car amic: Ahir vaig arribar, com vós podeu suposar pel fet de que el dia abans vaig sortir, i el tren no ha portat la premsa que sofrís cap accident de fatals conseqüències. I, obviament, no el va sofrir. Ni tan sols va arribar, - oh! inspirat miracle! - retardat.

A l’arribar, em vaig trobar amb què l’amic que principalment ha d’ajudar-me en els passos per Madrid, estava malalt, encara que avui s’ha començat a llevar. Per tant, vaig aprofitar aquesta llibertat inicial de moviments, i vaig decidir començar pel Cid. Vaig anar a casa seva a les 3 i ja no em va abandonar fins a la 1 de la nit. Hi havia, casualment, concert de la Filarmònica, segons programa adjunt. Molt bé, l’orquestra. Ja en parlarem. El Cid, boig d’entusiasme, amb uns “bravos” estentoris i uns aplaudiments frenetics. Va dur-me a una llotja, amb la seva promesa (la Tere) i 4 germans (d’ell). En els intermedis em va presentar una multitud de personalitats més o menys destacades: entre altres, a Sopeña, R. Saiz de la Maza, Jordà, un violinista que es diu Enrique García, un tal Uceda (organitzador de concerts, de la casa Daniel) i molta altra gent. Va saludar 2.385 personas del public i els 92 músics de l’orquestra.

El Mtro. Perez Casas, quan saluda el públic, li fa una salutació especial per a ell. En fí, una personalitat. Vaig sopar amb ell i amb Uceda i varem prendre café amb Jordà. A aquest, li discutia les seves interpretacions i l’altra li reventava a Don Bartolomé, per ferlo enfadar. El Jordà es un xicot trempat i simpàtic. Ara se n’anirà a Alemanya a estudiar.

En Cid vol que, per Barcelona, l’atenguem.

M’hauria extès en consideracions diverses sobre tot el que precedeix, però ara vui passar a parlar d’un afer de més interès immediat. Aquest matí he parlat llargament amb D. Agustín Soler, el qual m’ha confirmat tot el ja va escriure a Porter, sobre les possibilitats d’un 3er concert de la Simfònica a Barcelona. La possibilitat material hi és, pel dia 8, si el Palau (o un altre local) està disponible. La dificultat única (noteu el triple subratllat) està en què el Soler no creu que decentment es pugui donar un tercer concert sense acord previ amb els organitzadors dels altres dos. No és que tinguin un contracte d’exclusiva, però hom opina que no seria “caballeroso”. Conformes. Per tant, sense la conformitat d’aquests organitzadors, no pot fer-se. Ara bé: si Porter arriba a un acord amb En Parcerisa sobre aquest punt, el concert pot fer-se i ha de fer-se. Us dic això, perquè he tingut una conferència amb Porter i m’ha dit que vós perseveraveu en la morbosa i característica complaença de crear nous dificultats. I això ho trobo (com ho qualificaríem per a què no us enfadeu?) una cosa absurda, inícua i intolerable. ¿Es que, ultra no prendre iniciatives pròpies (cosa també, si més nó, excessiva) voleu encara obstaculitzar les iniciatives del vostre proïsme, al qual Deu mana estimar com a sí mateix? Aquesta dèria se us ha intensificat notablement. Abans, al menys, quan per exemple en Clausells us encomenava una actuació, l’acceptaveu sense tants circumloquis. I a fè que us havien enxufat raves ben grossos, i havieu actuat amb preparacions ben precàries; no us duien pas les coses tan ben mastegades com ara les voleu. Us podria donar altres múltiples raons demostratives de que la vostra conducta està mal orientada i de què no teniu dret a mantenir-la. Hi teniu el mateix dret que a suicidar-vos, poso per cas. Ja en parlarem més extensament d’això.

Aquesta requisitoria prové de què En Porter m’ha dit que la curta permanència de l’Orquestra us feia pensar que no podrieu assajar prou i això us feia declinar l’encàrrec.

Contra això, us puc dir: 1er - L’Orquestra té assajat tot el repertori de la tournée, i per tant, ells, pels seus concerts, no han d’assajar. Això vol dir que, excepte les estones del concert, tenen lliures totes les altres hores. Per tant, vós tindrieu, per assajar: la tarda del 5, el matí i potser la tarda del 6, el matí i la tarda del 7 i el matí i la tarda del 8. En total, 7 assaigs. ¿No en teniu prou?

- 165 -

2on - L’Orquestra no cobra els assaigs; i per tant, un de més o un de menys no encareix el concert.

3er - Si es tria el programa entre les obres del repertori que la Orquestra porta preparat (que, naturalment, és molt més extens que els dos programes del 5 i el 7, i que permet perfectament triar un bon programa), aleshores les facilitats són majors, perquè la labor àrdua de preparació està feta i els vostres assaigs poden reduir-se al mínim, o sigui al necessari per a què l’orquestra s’adapti al nou director i aquest imposi la pròpia interpretació de les obres. Crec sincerament que en aquestes condicions amb un parell d’assaigs en teniu prou (fets amb preferència el mateix dia del concert, matí i tarda). Així no es fatiga als músics amb treball excessiu o se’ls deixa temps per si ells volguessin repassar alguna obra dels llurs concerts.

Conclusió: al rebre aquesta carta, feu-me la mercè de parlar amb Porter i de dir-li que, si ell pot resoldre la part fonamental, vos esteu ben disposat. Jo ja li he dit que insistís amb Parcerisa per trobar una sol.lució i que jo m’encarregava de vós. Feu-me el f_t_t favor de fer-me quedar bé! Que es vegi que tinc influència amb vós i en vós! I què tants dallonses!

Ara, si falla el Parcerisa, paciència i fins a una altra.

Digueu al Porter que l’Orquestra cobra, pels 2 concerts del 5 i el 7, 11.050 ptes. netes exactament. Que no marxa de Madrid fins el dia 28; que convé resoldre el cas el més aviat possible i que en cas d’haver-se d’aclarir altres detalls, que ho faci per mediació meva.

Si la cosa anés endavant, jo us donaria nota del repertori preparat (que Soler m’ha mostrat) per a què triessiu el programa. Recordo, de moment, la Pastoral, que no va en cap dels dos concerts.

Escriviu-me, telegrafieu-me, telefoneu-me! (Si un dia us convé una conferència, no us refieu de trobar-me a l’hotel més que a les hores de menjar - i no sempre. La millor hora per a conferencies, de 8 a 9 del matí).

Avui no escric a Porter, perquè no em queda temps. Valgui aquesta carta per a ell, en la part que l’afecta.

Amb En Soler hem parlat llargament d’altres coses interessants (actuacions vostres a Madrid, etc.) que ja comentarem vis a vis.

I prou per avui.

Records i abraçades!

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Hotel Imperio Echegaray, 12 Madrid Barcelona 19 maig 1941 Estimat Manuel: En aquest moment (4 tarda), arribo de câl meu veí, amic i empresari Porter de llegirli la vostra tan extensa com estimada lletra que jo ja havia llegit, a quarts de deu d’aquest matí, del llit estant.

Potser, abans que d’altra cosa, i, per a apaivagar una possible impaciència vostra, potser que us parli de com està el projectat concert. En primer terme resulta que l’amic Parcerissa no és l’empressari dels concerts de la “Sinfónica” i sí, unicament, l’administrador, car l’empresa la financien uns senyors, uns espontanis, els noms dels quals no sonen per rès en afers d’aquesta classe. Parcerissa digué a Porter que creia difícil que aquests senyors s’avinguessin a la realització d’aquest tercer concert que - 166 -

podria alterar sensiblement el resultat econòmic del llur plà. De tota manera prometé parlar-los-hi, mentre Porter, per la seva part li encarregà de fer-los-hi avinent que lluny de volguer-los-hi fer una competencia comercial (a la que no aspira car l’únic interès que el mou, és el de que dirigeixi) no tindría inconvenient en oferir-los-hi participació en aquest tercer concert, així com ell també estaria disposat, si calgués, a intervenir en els dos ja anunciats.

Del resultat d’aquestes gestions de Parcerissa prop dels capitalistes, hom no en sabia rés encara a les 4 de la tarda d’avui, en vista de lo qual en Porter (m’ho acaba de dir) pensa empaitar a en Parcerissa per a veure si aquesta nit, al Rhin, ja me’n pot dir alguna cosa. Si demà n’hem tret l’aigua clara, us tornaré a escriure i, si calgués, us telegrafiaría o telefonaría d’acord amb les vostres entenimentades suggerències.

Els vostres improperis, la vostra admonició o repulsa, la acolleixo, esteu-ne segur, amb el mateix afecte que ha estat impulsada. Però, esteu tranquil; aquest concert em faría il.lusió i està totalment vençuda la ressistencia patològica que en el primer moment podia haver-hi ofert. Fins he pensat en el programa i, amb el programa dels dos concerts anunciats a la vista, que adjunto, (i que em semblen, per cert, un xic llargs) i en companyia de totes les consideracions dignes i no dignes d’esser tingudes en compte, he arribat, “in mente” a confeccionar-ne un, en principi, que ara us diré: Primera part: Suite en do de Bach per a corda, dos oboes i fagot (sarabandes, forlanes, bourrées, etc.) i una obertura romàntica tipus Freischütz (ó el Freischütz mateix, tot simplement). Segona part: La Quarta o la Octava de Beethoven (la octava menys tocada, la quarta més opulent, més simfonia; descarto la Sisena perquè abans d’ahir la va donar en Pujol amb els Sacres). Tercera part: Idil.li de Siegfried (distinción y elegancia), dues danses de “El sombrero de tres picos” (comptant en que les deuen tenir al repertori els simfónics madrilenys!) i, per acabar, les danses del Príncep Igor. Us agrada? He procurat lligar diferents caps, alguns del quals son: Un màxim de seguretat i confiança en mi mateix (les audàcies ja vindràn més endavant); el lluïment de l’orquestra; recordar-se de que el públic és una cosa rara i heterogènia (Bach, Beethoven, Borodin); no correspondre a la gentilesa de l’orquestra privant-los d’anar a passeijar per la Rambla o de pujar al Tibidabo; no fer un programa llarg, etc. etc.

Com van els vostres afers personals? Acabo d’escriure la present des de l’Escola i no tinc més temps. Us desitjo molta sort. Que la fortuna us acompanyi!

Doneu una bona abraçada a Cid. Ah! com m’hauría agradat d’acompanyar-vos el divendres a la tarda! Llegiu-li, potser, aquesta carta. O sinó, ara li posaré un mot aqui dessota. Què sabeu de les meves cançóns i de la senyoreta Rodríguez-Aragón?

Adeu, Manuel. Espero encara noves vostres, si es que no torneu molt aviat. Amb aquella emoció Eduard Mi querido Antonio: Satisfechísimo por su última carta que no he contestado puesto que mi profeta Capdevila quedó encargado de hacerlo personalmente. Un gran abrazo de su amigazo Eduardo Barcelona, 20 maig 1941 Estimat Manuel: No podent empaitar personalment a en Parcerissa, en Porter va enviar un delegat per aquesta tasca el qual informà que Parcerissa aniría a la nit al “Oro” ó, en tot cas, aquest matí a la tenda de Porter. Ni va anar al “Oro” ni ha anat aquest matí a la botiga. En Porter, amb tenacitat i ja un xic molest, ha anat a casa d’en Parcerissa a l’hora de dinar. En Parc. no fa sinó posar obstacles, i, aixó no obstant, tampoc dona el cop de porta definitiu. En Porter (no relacioneu, si us plau, aquella porta amb aquest porter) troba un xic inexplicable l’actitut de l’altre car aquest ni ho troba prou dificil per a deixar-ho, ni prou fàcil per a envestir-ho. I el temps passa. I en Parcerissa sembla que - 167 -

s’hi complagui (per qué no acudir a les cites que ell mateix dona?). Ademés explica que havia de parlar amb els capitalistes però que l’un és fora de Barcelona i l’altre sembla que no té prou autoritat. Aleshores en Porter ha comminat a Parcerissa per a que aquesta tarda mateix quedi resolt aixó. Parc. ha promès tenir una conferencia telefónica amb el capitalista absent i donar una resposta definitiva a les 8 d’aquest vespre, hora en que jo ja no seria a temps per a donar-vos-en compte per correu.

Ja veieu (si no he escrit tant depressa que es faci invisible - o incomprensible) ja veieu, dic, com estan les coses: poc falagueres i, a més, enervadores per llur lentitut.

Porter no ha perdut encara totes les esperances però n’hi queden poques. En la entrevista d’aquest migdia ha insistit molt en el sentit de donar facilitats en cerca d’una fòrmula convenient a tots.

No tinc ni un minut més de temps.

Demà tornaré a escriure. Si, malgrat el pessimisme, això s’arrangés je telegra-fiaria.

Que us provi. Adeussiau, mon car Eduard Les 7 del vespre En aquest moment em telefona en Porter dient-me que en Parcerissa li acaba de dir - per telèfon - que no hi ha res a fer, del concert. Si obriu la carta per aquest cantó, no us molesteu, doncs, a llegir la resta.

Porter m’ha donat més detalls; aquest migdia ell proposava (com a darrer recurs) que els capitalistes es fessin empresaris de tots tres concerts; que si es fessin quartos se’ls quedessin i si se’n perdien que ell en responia. No li ha valgut.

Una abraçada. Adeu Eduard Si veiéssiu a l’amic Soler, es clar!, tot el meu enterniment per la seva bona disposició ***** Sr. Eduard Toldrà Girona, 133 Barcelona Madrid, 22 / 5 / 41 Eduard!

Vaig rebre les vostres dues lletres. En Parcerissa és un idiota. Els seus socis capitalistes - si és que realment existeixen aquests misteriosos senyors - són uns perfectes imbecils.

Per compensar el fracàs d’aquesta temptativa, us estic preparant un tinglado per l’octubre ací a Madrid, que si l’entranyable Porter s’hi adhereix, resultarà una cosa estupenda.

De moment, res més.

Les coses em van molt bé. Em sembla que tornaré aviat.

Records i abraçades.

Manuel P.S. La Rod. Aragón és molt bona. Em sembla que us ha de cantar bé les cançons.

Es sistema Badía, per bé que amb una veu no tan bonica. ***** Sr. Eduard Toldrà - 168 -

Girona, 133 Barcelona Madrid, 24 / 5 / 41 Car Eduard: Com que veig que la meva permanència a la capital del “Imperio hacia Dios” s’allarga més del que hom preveia, em decideixo a ampliar-vos les meves expansions epistolars.

Començo per advertir-vos que aquesta perllongació de la meva estada ací no és símptoma de poca fortuna en els negocis, sinó tot el contrari: significa que certes coses que jo pensava deixar embestades per a tornar més endavant per tal d’ultimar-les, amb uns quants dies més les puc ja ultimar. I significa que se m’han presentat nous afers imprevistos, que he iniciat, perquè poden ésser interessants. Us puc, doncs, donar una impressió optimista, per bé que rès no està encara llest, ni ultimat.

I passarem, ara, a parlar de coses interessants per a vós.

Per a què us aneu fent càrrec de les coses que es poden fer ací, us adjunto un altre programa de concert, donat ahir, i al qual vaig assistir. ¿Parlem una mica de l’Orquestra Filarmònica? Doncs, parlem-ne. Comparteixo absolutament l’entusiasme del Cid per aquesta Orquestra; pel que jo puc jutjar, em sembla magnífica: sona molt bé, i sona molt; la corda és plena i massissa; toquen amb entusiasme i amb molta força; i és molt cohessionada i precisa. El que no m’agrada tant com al Cid és el director. Em sembla que l’únic que realment li falta és ésser director, per culpa, sens dubte, de sa mare, que a l’infantar-lo es va descuidar de fer-le’n, o qui sab si de son pare, que a l’engendrar-lo no va atinar-hi. En darrer terme, potser la responsabilitat no és de son pare ni de la seva mare, sinó de l’Esser Suprem, que no l’havia cridat per aquest camí. Li falta “allò”; sabeu?

El Cid s’hi engresca, perquè troba que fa sortir les obres brillants. Però em sembla que no és això. Em fa l’efecte que tot sona brillant, perquè els hi ha dit, nó perquè en el Concert ell faci rès per encomanar-los una santa vibració. Tot és labor preparatòria, i bona (com el Pablo de la primera època) però hi manca vida, i un cert prurit d’exagerar els detalls. No sé si m’expresso prou bé, però estic segur que m’enteneu.

Ara bé: tot això és dit amb ganes de mirar prim, perquè malgrat tot, un hom surt satisfet d’aquests concerts, no ja per comparació amb els actuals de Barcelona, sinó inclús comparant-los amb els d’abans.

De la Simfònica, em diu tothom que hi ha més qualitat i menys força, per la causa, sembla de què hi han masses ancians, i també de què darrerament ha actuat sota directors insípids.

El Franco, que vaig veure al front de la “Nacional” en l’homenatge a Turina, em va fer l’efecte d’un principiant; mou molt el cos, i no sab què fer de la mà esquerra, el braç de la qual mou quasi sempre simètricament amb al dret. Tampoc l’ha cridat l’Altíssim per aquest camí. Altrament, em diuen que és molt bona persona, molt simpàtic, i també molt erudit.

El Jordà, al qual he tractat una mica, i vós ja coneixereu a Barcelona, no l’he vist actuar. Es jove, em diuen que té temperament, però inexperiència. Per de prompte, fa una cosa no gaire comú, que és empollar-se bé les partitures i dirigir sempre de memòria en el concert. Diu que és l’única manera de dirigir amb “soltura”. Personalment, és simpàtic, però una mica “chulo”.

Dels tipus que he conegut, el més com cal i normal és un tal Julián Uceda, directiu de la Cultural i organitzador de concerts. Una mena de Clausells (del qual també era amic). Es un home equilibrat i ecuànim.

El Sopeña sembla intel.ligent, però una mica boig. Amb el temps deurà millorar.

Ahir vàrem sopar junts, sortint del concert, Cid, Sopeña, Uceda, Jordà i jo. El Jordà diu que té molt interès en conèixer-vos, perquè diu que en l’orquestra (la Simfònica) teniu - 169 -

un gran cartell i li han parlat molt bé de vós. Ja us el presentaré a Barcelona. El Sopeña em va dir que vós sou “encantador”, que teniu una intel.ligència molt fina i que les vostres cançons són “maravillosas”.

El Cid us ha fet, realment, una gran campanya, i el que veritablement fa més gràcia es que no us ha vist mai dirigir. Però ell diu que no li cal; tanta és la confiança que us té.

Li ha sabut molt de greu el fracàs del projectat concert a Barcelona, com a preludi de posteriors actuacions a Madrid. I inclús hauria vingut, i encara és possible que, malgrat tot, comparegui a Barcelona, per veure-us i xerrar una mica.

I, ara, passem a una altra cosa: em reservava per a la meva tornada l’expressarvos, a vós i a Porter, un plan per la tardor vinent, però com que veig que em retardo tant, us l’exposaré a continuació, per a què us el comenceu a estudiar.

Si Porter segueix disposat a financiar-vos quelcom, no hauria de fer sinó contractar la Simfònica per a dos concerts de tarda (que són els solemnes) al Teatro Español. El Soler diu que l’Orquestra encantada d’esser dirigida per vós. El preu de l’Orquestra és de 4.500 Ptes. per concert, compresos tots els assaigs necessaris (aquí no els cobren apart). El local val 1.500 ptes. i per ésser teatre municipal està lliure d’impostos. El pressupost és, doncs: Orquestra ........................................... 4.500 Local ................................................... 1.500 Drets d’autor, propaganda, etc. ...... 1.000 Total ....................................................7.000 ptes.

El local és petit, puix que omplint es fan unes 10.000 Ptes. Les perspectives són de perdre més o menys en el primer concert, essent la presentació d’un Director no acreditat, compensant-ho en el segon, com a conseqüència de l’èxit (qui ho dubta?) del primer. He vist les recaudacions dels concerts d’aquesta temporada, i tant amb Freitas com amb Jordà ha passat així: pèrdua en el primer i benefici en el segon. Per tant, o s’anivellarien, o hi hauria una lleugera pèrdua. L’esmentat Uceda es cuidaria de l’organització i propaganda, amb desinterès (no sé si total).

Aleshores sembla relativament fàcil (i el contracte es podria fer sota aquesta condició) que aprofitant la vostra estada i com que aquests dos concerts anirien amb una setmana d’interregne (per exemple: dos dimecres) l’orquestra us encarregués la direcció del concert matinal del diumenge intermedi, aquest per compte de l’Orquestra, que fa fixament un concert matinal cada diumenge, tota la temporada, al Monumental Cinema, que són concerts de més entusiasme popular. Ja tindrieu, doncs, una petita sèrie de tres concerts. Aquest matinal tindria l’avantatge de consolidar l’èxit del 2on de tarda. Per tant, significaría, no solament una bona cosa per a vós (una actuació més) sinó també per a l’empresari dels concerts de tarda.

Però això no és tot; hi ha encara un cap i una “coda”. El cap sería que Uceda tractaría de col.locar-vos un concert previ de Cultural: recital de violí i estrena de les cançons, és a dir, una cosa similar al concert Martí. Això no deixaría tampoc d’ésser una “réclame” de la vostra personalitat, preparatòria dels concerts d’orquestra. Hi ha bon pianista (Argenta o Aroca) i bona cantant (Lola R. Aragón).

La “coda” és més problemàtica i consistiria en convèncer a Sopeña de què en vista de l’èxit dels concerts anteriors, us n’encarregués un de final, amb la “Nacional”.

En resum: 1er Recital de violí i cançons (Cultural - possible) 2on 1er concert d’Orquestra (Tarda de dimecres - Porter) 3er 2on “ “ (Matí de diumenge - Simfònica) 4rt 3er “ “ (Tarda de dimecres - Porter) 5è 4rt “ “ (Nacional - dubtós) Aquest plan té l’avantatge de constituir el mínim risc per a Porter i d’oferir-vos el màxim d’actuacions. El que us donessin a la Cultural, en el matinal, i en la Nacional, us - 170 -

asseguraria una retribució més decenteta. En cas de què fallessin els plans, en quant a la 1ª i 5ª actuació, sempre quedarien els tres concerts de la Simfònica, que ja són prou per tirar endavant el projecte, per les repercussions que podría tenir a Madrid i a Barcelona.

La millor època per a fer això és la tardor, al començar la temporada, quan la gent està més àvida de concerts. I jo opino que per tirar-ho endavant en la dita època, s’haurien de concretar les dates i contractar els tres concerts d’orquestra precisament ara. Si aprofitant l’estada de la Simfònica a Barcelona, Porter estés ja disposat a tancar tractes, s’evitarien dificultats posteriors de compromisos que pugui adquirir l’orquestra a Madrid, o vós a Barcelona, i per altra banda vós podrieu estudiar durant tot l’estiu els programes escollits i presentar-vos amb un absolut domini de les partitures. Altrament, el fer els concerts al principi de temporada dóna més llibertat en la confecció dels programes.

Si el projecte mereix la vostra aprobació, comenceu-ne a parlar amb Porter i comenceu a pensar en programes. El Cid ja n’ha fet un, que us ensenyaré al meu regrés, perquè hi han idees aprofitables. A més m’ha anotat una sèrie de consideracions sobre els gustos del públic i el dels crítics (que aquí no es pot oblidar) i sobre els punts bons i dolents d l’Orquestra. Per exemple, la vostra idea de la suite de Bach amb òboes sembla que no era encertada, perquè resulta que els òboes són el més flac de l’Orquestra.

Bé, per avui potser ja n’hi ha prou.

Records a Maria i Ciseta.

Adéussiau!

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 14 juliol 1941 Caríssim: Em dol moltíssim, però el cas és que, realment, hem fet un bunyol. El destí ho ha volgut així, i a ell hem de dar-li la culpa, puix que no podem atribuir-la a cap mortal conegut. Espero que les conseqüències, però, no siguin greus.

Es el cas que, tal com ja he explicat a la vostra xamosa filla, no vaig poder passar el dissabte per la porteria de casa vostra. Hi he passat avui. I allà he recollit, entre altres documents que us adjunto, un sobre de la S.A. Cros, dins del qual hi havia un magnífic taló de f.c. corresponent a l’expedició de 100 Kgs de sulfat de coure. La satisfacció que m’ha produït la constatació de les possibilitats que això significava pel sanejament vitícola (!) dels vostres ceps, sols ha estat superada per la consternació de veure que l’expedició era feta el dia 8, i que per tant hi havia moltes probabilitats de què la preciosa matèria que tant podia contribuir a què les vinyes pairals produïssin aquell nèctar unànimement celebrat per propis i estranys, per civils i militars, per clergues i seglars, s’estés ja a l’estació de Figueres, esperant que l’artista consignatari passés a recollir-la, motivant despeses, i qui sab si desapareixent paulatinament sota la influència de les cobejances alienes. Voldria que no fós així, i que les meves temences no tinguessin confirmació en cap dels seus aspectes.

Eren, doncs, les 8 del vespre, i jo em trobava al carrer Girona amb el fatídic document a la mà. He fet les dues úniques coses que m’ha semblat que podien fer-se, per a pal.liar en el possible el bunyol inicial. He anat a un estanc, he comprat un envelop i hi he ficat la documentació, després de prendre nota de les dades de l’expedició. He franquejat l’envelop i l’he tirat al correu, en l’estafeta del carrer d’Aragó.

Després m’he soterrat i per les pregoneses suburbanes m’he adreçat a Septimània.

Naturalment, he entrat en el nº 23, i una vegada dins la vivenda correspo-nent a la 2ª - 171 -

porta del 2on pis, he pogut constatar que em trobava precisament a casa. He demanat conferència amb el nº 2 de Cantallops, no pas amb l’intenció de què us trametessin el recat (puix que he suposat que no us abelliria que el mitjancer conegués l’afer) sinó per a què us diguessin que aquest mateix vespre vós em truquessiu. Però l’atzar ens ha estat, aquesta vegada, benèvol, puix que hi havia la Ciseta en la Central de Telèfons i he pogut parlar amb ella i li he dit el que us hauria dit a vós. Li he anunciat la remesa de la documentació i li he tramès les dades de l’expedició, per si, sense esperar el taló, volieu enviar demà mateix algú a l’estació de Figueres per a retirar el sulfat. En estacions de poca importància això es fa correntment i així haureu guanyat possiblement 24 hores, que tenen la seva importància.

M’interessarà de saber com ha anat la cosa i si els perjudicis s’han reduït a una mínima expressió decenteta i acceptable.

Altrament, hi havia a casa vostra altres missives i comunicacions, que us adjunto volenterosament.

Veig que el Jordà es pren molt seriosament el projecte d’exàmen de partitures.

Encara que per dintre us en rieu una mica, no deixeu de contestar-li seguint-li la beta, i sensa trigar massa. Primer que tot, quedar bé.

He volgut fer una provatura de ficar-me en els - fins ara- dominis dels mai prou lloats Llongueres i, com que vós havieu insinuat la probable inclusió de “Els Tres Tambors” en el vostre recull, se m’ha acudit d’assajar de traduir-la. Us adjunto el resultat d’aquest assaig i espero de conèixer el vostre parer, expressat sense especials benevolences. __________ “Oh, la nit! Dolça nit “ encalmada! Han tocat les 11. Fa poca estona que Joan, Manuel i Maria han abandonat llur ostentoses i estentòries performances joganeres, i reposen, dormen, quí sab si somnien. Jo escric, és clar.

Però mentre la Parker llisca i els meus ulls van seguint les giragonses negroides, el meu pensament és lluny. Oh, sí! La meva imaginació treballa. Us veig a vós, en el vostre camperol retir. M’imagino a l’home que ja fa una setmana que s’ha instal.lat i que per tant ha pogut ja establir una organització metòdica de les seves activitats estiuenques.

Us veig ben bé donant els darrers tocs a la tria de cançons populars i disposant-vos a harmonitzar les darreres amb un sospir de satisfacció.

Us veig acabant de copiar la partitura de les “Estrofes” i contemplant amb paternal beatitud l’assimètric repartiment de les solfes en les grosses planes.

Us veig, altres moments, estudiant els murmuris de la selva wagneriana i les harmonies bachianes.

Us veig escrivint el concert de violí, i avançant, avançant, en el desenvolupament de l’obra.

No em digueu pas que la meva imaginació s’erra i confon les coses. No em digueu que he somniat. Que esteu empipat perquè encara no heu decidit la tria cançonaire; que heu desistit de la còpia; que no heu tingut temps de mirar cap partitura; que no heu escrit res... Una vegada u altra les coses bé seran tal com a mí en plau que siguin! __________ Vaig escriure al Cid el dia 6, per l’afer del Concurs, i encara no m’ha contestat. Així que sàpiga alguna cosa, us la comunicaré.

He vist al Porter. L’he burxat per l’edició. M’ha promès ocupar-se’n activament. A veure si finalment farà quelcom de positiu.

Hem parlat novament dels projectes de les vostres actuacions. Li he dit que vós esteu preparant-vos pels concerts que ell us ha de fer dirigir a Madrid i a Barcelona.

Segueix dient que sí, que podeu comptar-hi, i a més, ara hi afegeix una nova filigrana.

- 172 -

Diu que està en tractes amb un amic seu de Bilbao i també us vol fer anar allà. A veure si us organitzarà la volta al món. Però, és clar, de moment, s’ha de deixar passar la calor...

Els meus afers van progressant, per bé que amb una certa lentitud. Però les coses marxen i el cas es aquest: que no s’encallin.

Ja m’ha dit la Ciseta que tots estaveu bé. Nosaltres també ho estem. La cosa, doncs, és satisfactòria per tots costats.

Salutacions a tots i records de tots.

Abraçades Manuel P.S. Esperaré a demà a la tarda a tirar aquesta carta al correu, per si al migdia rebés noticies del Cid. ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23, 2º 2ª Barcelona (6) Cantallops 18 julio 1941 Querido Manuel: Te escribo aprisa desde el estanco. Acabo de hablar con mi familia de Barcelona; es la tercera o cuarta conferencia que he tenido en dos días. Mi hermana Antonia, la soltera, està grave y todo hace suponer que no resistirá la prueba. Ayer hablé con Joaquín Montoriol y así me lo declaró. Estamos pues en esta angustiosa situación de esperar de una día a otro que la gravedad llegue a su punto álgido y recibamos un telegrama que nos haga poner en camino.

Por esta razón, Manuel, no tengo el humor que quisiera para corresponder a tu querida carta - recibida ayer. Sin embargo, no he de omitirte mi agradecimiento (y el de mis familiares) por tus desvelos en el envío del sulfato.

Borra de tu conciencia toda sombra de culpa (por vaga que fuera), por no haber pasado por casa aquel sábado, pues, aparte de que el hecho está totalmente faltado de importancia, hay más. Hay, que aquel talón no debía haber ido a casa, pues lo convenido con los “crosses” era mandarme el talón a Cantallops y no, dejarlo en la porteria. En fin, muy agradecido, Manuel. El sulfato está aquí, sano y salvo.

Cuatro cosas más. Al llegar aquí me dió por despachar, antes que nada, la partitura de “Estrofas”. Me equivoqué en mis cálculos. Son 61 páginas y me ha sido necesario un promedio de media hora para cada una, por lo tanto unas 30 horas. A unas 4 horas diarias, una semana.

Estupenda tu adaptación de Los tres tambores. Con la versión extractada tengo cantidad de texto suficiente para el uso a que debe destinarse la canción.

Escribí a Antonio Cid; necesité una mañana, una tarde y otra mañana más (sesiones de 2 horas).

He tomado, para empezar, la partitura del “Till”. Estoy bastante satisfecho de mi trabajo. Creo que, entrenándome, podré ingerir bastantes partituras.

De escritura, por ahora, nada.

Lo de mi hermana me tiene nervioso y destemplado. Presiento que no transcurrirán muchos dias sin que nos veamos en Barcelona. ¿Y los títulos de “Vistas al mar”? ¿Porque no invertir el orden de los del primero y tercer tiempo? Mas complejo el primero, podría titularse “Costa brava” con cuya expresión, ámplia e imprecisa, cabe todo. Y dejar para el tercero “Velas y reflejos” puesto que Don Juan hace referencia precisa a las velas que saltan como cabrillas, etc, ¿Que te - 173 -

parece? Espero que me lo digas; como tambien si para el segundo prefieres “Nocturno en la cala” o simplememente “Nocturno”.

Mil cosas más quisiera decirte, aunque ninguna de concreta me acucíe.

Adiós, querido Manuel. Hasta... cuando y como sea. Recuerdos y abrazos Eduardo ***** Sr. D. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 25 julio 1941 Querido Eduardo: Recibí oportunamente tu carta del 18, la cual me enteró de las lamentables circunstancias de un próximo viaje tuyo a Barcelona. Después he sabido por Montoriol el estado de la enfermedad de tu hermana y su situación estacionaria actual, aunque sin esperanzas.

Celebro, por otra parte, que el retraso sufrido por la remesa del talón del sulfato no haya tenido consecuencias funestas para las vides patrimoniales.

Me parece muy bien que hayas despachado la copia de “Estrofas”, que quedará en disposición de ser ejecutada a la primera oportunidad.

Me regocija que te vaya bien la versión del terceto tamboril.

Me congratulo del empuje con que has iniciado la ingestión de partituras y espero que tus augurios en cuanto a las posibilidades de tragar bastante cantidad de ellas, se vean cumplidos y superados.

Los títulos de “Vistas al mar” me parecen muy acertadamente invertidos. En cuanto al central, me parece que no me gustaría “Nocturno en la cala”. Creo que la palabra “Nocturno” ha de ir sola. Si se prefiere la sugestión literaria a la nomenclatura musical, entonces se le podría poner “Noche en la cala”, o hasta “Luna en la cala”. A tu gusto.

Está bien que hayas escrito a Cid, y espero que ahora lo hayas hecho también a Jordá. Me extraña que el primero no me haya dicho nada sobre el Concurso, a menos que lo haya hecho a tí directamente.

El pasado sábado no había nada en la portería de tu casa. Mañana volveré a pasar, y si hay algo lo meteré en un sobre y te lo expediré.

La novedad del día es la carta de Uceda, cuya copia te acompaño. Aunque uno no pueda hacerse ilusiones excesivas, bueno es que la gente se acuerde de las cosas. Ya te dije desde Madrid que este Uceda me pareció, de todas las personas que conocí, la más seria y la más normal. El hecho de que nuestras conversaciones no cayeran totalmente en el vacío, me demuestra que no me equivoqué en este juicio, y estoy seguro que él hará todo lo posible para la realización de los consabidos proyectos. Antes de contestarle, me entrevisté con Porter y por lo tanto la carta que yo he escrito a Uceda (y de la que también acompaño copia) ha sido mandada de acuerdo con aquél, que dice seguir manteniendo sus primitivos proyectos (que son los míos) y le parece ahora que no se concretaron por causa de Soler, cuando la realidad es que Porter y Soler opinaban igual sobre la cuestión del tiempo. En fin: veremos qué sale.

Supongo que no te parecerán mal las alusiones que en la carta a Uceda hago a “Vistas al mar” y a “Seis Sonetos”.

Y ya ves que además de las partituras y de todos los restantes trabajos en curso, quizá no te convenga abandonar demasiado el violín, pues por si todos esos proyectos cristalizaran para principios de temporada, convendría que tus potencias digitales estuvieran en plena prosperidad. A ver si va a resultar que este verano trabajarás más que en toda la temporada pasada.

- 174 -

Tambien he hablado repetidamente con Porter de la edición de las canciones, y finalmente ayer me dijo que ya estaba de acuerdo con Boileau. No sé detalles.

Nada más tengo que decirte concretamente.

Estamos considerablemente calenturientos, en el sentido climatológico de la expresión. Mis asuntos marchan. Rebosamos salud. Todo va bien.

Recuerdos y abrazos Manuel P.S. ¿No se te ocurrió llevarte a Cantallops, para leerte con toda tranqulidad (y aunque solo sea a título de curiosidad) aquellas refundiciones de “El caballero de Olmedo”, “Fuente Ovejuna” y “La enamorada del rey”? ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23, 2º 2ª Barcelona Cantallops, 28 ó 29 (martes, en suma) julio 1941 Querido Manuel: Escribo en la vetusta sala “dels masovers” que ya conoces; me he apoderado de ella para trabajar: aislamiento, quietud, temperatura agradable, ancha mesa; es mi taller; todo lo hago allí, excepto, naturalmente, comer, dormir, y toda ocupación que exija lugar exprofeso.

Desde las diez estoy machacando con una canción popular (la sexta). Ahora acaban de dar las 12 menos cuarto. Antes de media hora he de salir para depositar al correo estas letras. Pero no quiero esperar más a contestar tu última, muy querida.

Muy interesante la carta de Uceda y modélica tu contestación. Admirable tu tesón, tu fidelidad, tu empeño en sacarme del marasmo en que estoy metido. Reiterarte mi agradecimiento, tratándose de tí, me cuesta trabajo. Sin embargo, bien sabe Dios que lo siento y muy profundo.

Veremos a ver que rumbo positivo toman las múltiples iniciativas de Porter, nuestro dilecto amigo.

En vista del éxito de los tres tambores - ya me dirás que título debe llevar - te propongo una tarea igual con otra canción catalana, “Nit de vetlla”, que también incluyo en la serie. ¿Tienes los pequeños volúmenes de “L’Avenç”? Allí la encontrarás, si no me falla la memoria. Pero, ¡sin prisas!

De acuerdo con los títulos de “Vistas al mar” - acepto in totum las alusiones que hiciste a Uceda - Para el segundo tiempo adopto el escueto de “Nocturno”.

Claro que habré de ocuparme del violín con las perspectivas que se nos ofrecen.

Empezaré después de la fiesta mayor, y no antes, porqué quiero evitar el exhibirme ante el culto público indígena. Si no oyen la rebeca puedo justificar que no la toco por la falta de humor. Y no hay obstáculo para que el humor renazca después de la fiesta.

Claro que esto es un pretexto fundado en una realidad - caso que ocurre con frecuencia. El estado de mi hermana me enerva considerablemente. Gravedad estacionaria: sin llevar prisa, pero sin esperanza. Paso malos días.

Escribí a Jordá, cordialmente, prometiéndome muy buenos momentos en su compañía, etc.

No sé una palabra de Cid. Acaso prepara un misal. O, tal vez, el hombre pone su interés entero en Tere...

No leo. No me queda tiempo hábil. Ya sabes que el goce de la lectura me fatiga el espíritu. Con las dichosas canciones populares y la penetración en la tupidas espesuras - 175 -

de las partituras de Strauss, tengo material suficiente para llegar a la fatiga. El sobrante de tiempo prefiero, pues, dedicarlo a pequeñas puerilidades domésticas.

El caso de mi hermana se interpone momentáneamente en nuestros planes, sobre tu ritual estancia en Cantallops. Dejemos pasar un tiempo. ¿Y las probabilidades de tu trasiego a Madrid? ¿Crecen o menguan? Sea como fuere, la ardencia de mis deseos clama para que, en la meseta central ó en la periferia, dés con la llave que te abra todas las puertas de tus ambiciones.

Creo que llego tarde para el correo. Veremos, es decir, verás.

Me congratulo de vuestra eucrásia -¿no la llamábamos así a la salud perfecta, en aquellos tiempos de las “bouillabaises”? - y me despido de tí. Adiós.

Recuerdos y abrazos. Y otro abrazo de tu viejo Eduardo Olvidé - lo confieso - tus textos sobre Lope. Si he de ir Barcelona, los recogeré. ***** Sr. D. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 2 de agosto de 1941 Amigo carísimo: Si yo alimentara esperanzas de llegar a conquistar por mis actividades o por mis hazañas una celebridad que pudiera traducirse en cotizaciones elevadas para mis autógrafos, no vacilaría en desdeñar las ventajas de la dactilografía y persistir en escribirte caligráficamente. De este modo podrías legar a Ciseta una valiosa fortuna, representada por el imponente contingente de epístolas estivales que recuerdo haberte dirigido. Pero mi alimentación sigue otros derroteros; está orientada exclusivamente al sostenimiento de mi preciosa salud corporal, a procurar la persistencia en el buen funcionamiento de mis aparatos respiratorio, circulatorio, nervioso y digestivo, sin los cuales, o sin cuya perfecta marcha y sincronización, me vería prematuramente privado de permanecer en este por tantos conceptos agradable mundo; nó, no alimento esperanzas de gloria póstuma. y por lo tanto, me acojo a las ventajas de la dactilografía y me dispongo a despachar en media hora la epístola que de otro modo ocuparía el cuádruplo de mi precioso tiempo.

Recibí, naturalmente, tu carta, a la que voy a contestar. En primer término, es lógico que te tenga enervado lo que ocurre con tu hermana, pero creo que debes procurar sobreponerte y dar a tu vida el ritmo más normal que te sea posible, precisamente por tratarse de una cosa fatal, contra la que nada puedes hacer. Hay que superar los contratiempos que las circunstancias nos deparan. Aunque quizás estos consejos no te sirvan para nada. Tómalos, en todo caso, como una muestra de mi beinintencionado deseo de que recobres la mayor tranquilidad posible.

Celebro tu complacencia por la correspondencia con Uceda y tus buenas disposiciones para trabajar digitalmente tanto como mentalmente.

El título que le pondría a la traducción de “Els tres tambors” sería simplemente el de “¡Rataplán!”, si fuera de tu agrado. Ya que nos permitimos extractar, reducir y adaptar la traducción, tambien puede transformarse el título, y este que te propongo me parece el más adecuado para una serie de canciones infantiles. Si te va bien, lo adoptas; si no, le buscaremos otro.

No poseo el texto de “Nit de vetlla”, que trataré de traducir muy gustosamente en cuanto lo tenga en mi poder. Podría buscarlo por aquí, pero si lo tienes a mano, me - 176 -

resultará mucho más cómodo que me lo copies y me lo remitas. El otro tuve que buscarlo en un tomo de la “Biblioteca Central”, porque tampoco lo poseía.

He recibido carta de Cid y en ella me dice que te ha escrito también. Parece que esto de los cuartetos es una cosa completamente caducada. ¡Lástima!

Mis asuntos avanzan, con probable desplazamiento a la meseta. En ella está ahora mi compañero Borrell, tratando de llegar a un acuerdo con las partes interesadas en el asunto. Supongo que dentro de pocos días regresará a estas altitudes mediterráneas y sabré noticias concretas y probablemente satisfactorias. También mis asuntos provisionales, los que estoy desarrollando para no permanecer en una viciosa ociosidad mientras se resuelve el “gordo”, van progresando paulatinamente, de manera que creo que si aquél, contra todas las previsiones, fallara, me quedaría de todos modos organizado un “modus vivendi” decentito.

Nada más, por ahora, que urja comunicarte, como no sea la reiteración de mis deseos de que todos tus familiares disfruten de plena prosperidad en sus preciosas saludes y de que tus trabajos avancen incesantemente por el camino de su ultimación.

Recuerdos y abrazos Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23, 2º, 2ª Barcelona Cantallops, 3 agosto 1941 Querido Manuel: He de pedirte un señalado favor. Ramón Llopis, el marido de mi sobrina, la pianista, me ha escrito una carta a la insue de sus familiares. Una carta bastante desagradable, que necesitaba una respuesta. Por el carácter secreto de la misma, acudo a tí para que me facilites el curso de su contestación, que te adjunto, pues él no me dá señas donde pueda dirigirme.

Me permito sugerirte la manera de hacerla llegar a sus manos. Podrías telefonearle a su domicilio (52303) que es el mismo de mi familia (Aragón 359,1º 2ª) y pedir, precisamente, para el Sr. Llopis. Y cuando te pusieras al habla con él, decirle que tienes en tu casa, a su disposición, una carta mía para él. Claro que la probable proximidad de las personas de la casa al aparato, pueden proporcionar a Llopis algun pequeño apuro en el curso de la breve contestación, pero, en fin, salvar eso correrá de su cuenta.

Perdóname, Manuel, esta molestia, pero te aseguro que sin tu generosa intervención, no sabría como arreglármelas para hacer llegar a su destino esta carta. Y repito que me interesa muchísimo enterar a ese joven de lo que le digo. Lee tu mi carta y verás de qué se trata. Y dime, luego, qué te parece. Tal vez, para no herir su pudor (que no sé si, realmente, lo tiene) sería preferible que cerraras el sobre antes de entregárselo.

Me sabe muy mal - insisto en decirlo - molestarte con este encargo. Excusado es decirte como lo agradezco. No me faltaba más que esta cartita para amargarme las vacaciones.

Ya me dirás, con tu peculiar donaire, el desarrollo de tu cometido, de cuyo éxito no puedo dudar.

Supongo en tu poder una carta mía del martes último.

Excusa, por hoy, la ausencia de jugo en la presente.También tú eres víctima de mis desventuras.

Adios, querido, muy querido Manuel. ¿Seguís bien? Nosotros sí, gracias a Dios.

Muchos recuerdos. Y un fuerte abrazo.

Eduardo - 177 -

Hoy he recibido una cariñosa carta de Cid. Me dice que te escribe. Lo del concurso pasó ya. ***** Sr. D. Eduardo Toldrá Cantallops (Gerona) Barcelona, 5 de agosto de 1941 Caro amico: A las tres de la tarde he recibido tu carta. Inmediatamente me he puesto telefónicamente al habla con el Sr. Llopis y hemos convenido que pasaría por casa a recoger tu carta, lo cual supongo que después realizará. Por lo tanto, puedes darla por cursada.

Me ha parecido muy lamentable el tema y muy poco oportuno su planteamiento, pero por los pocos datos que he ido teniendo de esos familiares con que Dios te ha obsequiado, ya nada me extraña. Tu contestación perfecta. Ya me imagino, por otra parte, el efecto que este incidente te habrá producido y, en general, lo poco grato que te es por ahora este veraneo.

Te acompaño una comunicación hallada en la portería de tu casa. Parece que todas tus relaciones ya saben que estás en las faldas pirenaicas, pues ya nadie te escribe.

Abrazos, recuerdos y resignaciones.

Manuel P.S. Una pregunta comercial. ¿Sabes si hay por ahí carbón de encina disponible, en alguna cantidad? Si lo hay, y el precio es razonable, soy comprador. Supongo que Aniceto sabrá perfectamente las posibilidades del asunto, si no quieres molestar con él a Dª Narcisa, y que por lo tanto te bastará una sencilla pregunta dentro de casa para poder informarme bien. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 9 agost 1941 Caríssim: Puig que tant de plaer us dóna la contemplació i el contacte amb aquest magnífic paper, l’empro per a escriure’us. Llàstima que per a escriure és imprescindible de profanar-ne la blancor immaculada.

Podeu suposar que després de la conversa d’ahir al vespre, que en realitat no era ahir, he tingut avui mateix una nova sentada amb Porter. Li he exposat, en nom vostre, totes les coses que vareu dir-me (me n’he recordat, - oh, meravella! ) i n‘hi he exposat d’altres en nom propi. Hem arribat a les següents conclusions: 1ª - Queda oficialment establert que no accepteu la proposició de la Ibèrica per a col.laborar, com a solista, en els seus concerts.

2ª - Si Porter es referma en el seu projecte d’organitzar concerts a la tardor, i us contracta formalment per a tal empresa, vós manteniu la paraula donada i us contracteu amb ell. En aquest cas, es contestarà negativament a la Ibèrica, també, per a dirigir.

3ª - Si Porter ajorna el seu projecte, o desisteix, es contestarà afirmativament a la Ibèrica en l’aspecte directiu (en el supost de què els ibèrics, al veure rebutjada la col.laboració violinística, no anul.lin la proposició directiva).

- 178 -

Per tant, s’han portat les coses a un terreny en què no sou vós que ha de decidir sinó el propi Porter. I hem quedat que ell us escriurà dient-vos què decideix. Diu que ho farà avui mateix o demà.

Naturalment, han quedat també ben establerts els següents punts: - Que vós no li aconselleu de cap manera que es llenci a organitzar després dels 18.000 ja anunciats, sinó que en tot cas els seus siguin restats dels esmentats 180.000 i nó sumats a la serie dels 18.000.000.

- Que vós, en el cas de què per desistiment de Porter acceptéssiu la proposició Ibèrica, no per això us creurieu obligat a rebutjar sistemàticament les proposicions que us podessin fer d’altres orquestres, puix que esteu deslligat de totes i no teniu perquè prendre partit en les pugnes intestinals de l’abdòmen musical.

- Que les vostres activitats a Barcelona són deslligades i independents de les que podessiu emprende en altres llocs del territori hispànic.

Crec, finalment, que l’afer està ben enfocat i a vós no us toca sinó esperar la carta de Porter.

Pel meu compte us puc avançar que aquest es dacanta per mantenir el seu projecte i per escriure’us que us lloga ell. Però confidencialment us diré que com que us vol escriure immediatament, em temo que la carta que rebreu no serà tampoc prou satisfactòria. Ell té, en efecte, un concepte de la concreció diferent del nostre, i com que us vol escriure després de rumiar una mica, però sense fer gestions prèvies, us dirà per exemple que ha decidit contractar-vos per a fer tres concerts a la tardor.

Conseqüentment, declinareu la proposició del Ibèrics. I si després Porter no pot posar-se d’acord amb l’orquestra per a restar els seus tres concerts dels 10, i es troba sense local, o sense músics, o qualsevol altra dificultat insuperable, no tindrà més remei que desistir, i vós us quedareu sense els uns ni els altres. Porter diu que si passa això, us indemnitzarà, però imagineu-vos quin conflicte per a vós, el decidir si heu de cobrar uns diners “per no haver actuat”, i de mans d’un amic ple de bona fè.

Jo li he suggerit que en lloc de contestar-vos desseguida, faci primer els passos previs per a poder presentar-vos proposicions totalment concretes, però no tinc prou influència damunt d’ell per a fer-li acceptar els meus punts de vista. En fí: ja veurem què us diu i què us convé contestar-li. __________ Us adjunto còpia de les notes que avui he donat a Porter per a Bilbao i que jo també he enviat a Madrid, a l’Uceda. (a la pàg. 188 ) __________ La conversa amb Porter m’ha suggerit una altra idea, que ja li he exposat i que ara us reproduïré. Es tractaria d’organitzar, durant el temps de repòs de les orquestres locals (o sigui en plè hivern) una sèrie de 4 concerts per la O. Filarmònica de Madrid.

Avantatges: no ficar-se en la pugna Ibèrica - Mendoza; poder fer-ho al marge de les activitats del Liceu; comptar amb una orquestra bona, molt superior a les de Barcelona i probablement millor que la pròpia Simfònica de Madrid; portar a Barcelona la figura de més prestigi actual de la batuta hispànica, puix que dels 4 concerts, 2 hauria de dirigir-los el propi Perez Casas; fer els concerts en l’època en què no hi concerts simfònics a Barcelona, essent així que entre la tardor i la primavera les orquestres ací emmudeixen; el temps que fa que la Filarmònica no ha vingut, etc .

Les dificultats d’ordre econòmic no sòn tan considerables com sembla, si es considera que se’ls podrien trobar un parell de “bolos” (Sabadell? Reus? Girona? etc?) amb la qual cosa les despeses de viatge i estada es dilueixen entre 6 concerts; que si els respectables professors de la Simfònica viatgen en 3ª i s’hostatgen en pensions, molt més ho farien els entusiastes jovincels de la Filarmònica; i que ells tindrien un especial - 179 -

interès en fer bones condicions, perquè (em consta!) els faria molta il.lusió de venir.

Només caldria callar de moment el vostre nom, amb vistes als afers de Madrid (Simfònica). Què us sembla? Porter m’ha dit que escrigui al Secretari - que és amic meu de temps - demanant condicions.

I per avui, prou. Records i abraçades!

Manuel *****

Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 11 agost 1941 Eduard: Com que demà me’n vaig de viatge, us acompanyo abans el primer resultat de les primeres provatures que vaig fer ahir per a complir el vostre encàrrec. Ja sabeu: podeu dir-me tot el que us vagi bé o no us agradi, per a refer-ho o retocar-ho, puix que això no és el Quixot. Però tot el que s’hagi de modificar heu d’enviar-m’ho, perquè no tinc còpies.

Tornaré a ésser a casa el dijous al vespre, si no abans.

Adeussiau!

Manuel

NOTAS SOBRE LAS ACTIVIDADES MUSICALES DESARROLLADAS POR EL MAESTRO EDUARDO TOLDRÁ ________________________ - Nació en Villanueva y Geltrú (Barcelona) el día 7 de abril de 1895.

-Fué iniciado en la música por su propio padre, violinista de profesión. Estudió luego en la Escuela Municipal de Música de Barcelona, con los Maestros Millet (solfeo), Gálvez (violín) y Nicolau (armonía).

Más tarde fué pensionado por la Junta de Ampliación de Estudios, de Madrid, y pudo perfeccionarse en París, Berlín y Viena.

- Muy tempranamente se reveló su vocación de ejecutante de música “da camera”. En 1911 (o sea a los 16 años), fundó el Cuarteto “Renacimiento”, que efectuó durante 10 años brillantes campañas de conciertos en España y el extranjero, especialmente en Portugal, Francia y Alemania. Dicho cuarteto dió por primera vez en Barcelona la audición íntegra de los cuartetos de Beethoven y estrenó en España numerosas obras clásicas y modernas. Al mismo tiempo, dió a conocer en primera audición muchas composiciones de autores nacionales, en cuartetos, tríos, sonatas,etc. Dió varios conciertos en Madrid. Actuó en Bilbao, para la Sdad. Filarmónica, en 1916.

- La larga actuación de Toldrá como cuartetista y su educación musical basada en la profundización de los clásicos, sobrepuestos a su temperamente esencialmente músico, han hecho de él un violinista excepcional, tanto por la perfección de sus ejecuciones, cuanto por la fidelidad con que sabe interpretar el espíritu de cada compositor.

- Aparte de sus actuaciones personales en recitales de sonatas y obras “da camera”, se ha hecho indispensable su colaboración como solista en los últimos cinco lustros. Fué violín solista de la Orquesta de la Asociación de Amigos de la Música, mientras existió (Años 1916-1922), lo fué en algunas de las series de la orquesta Casals, e igualmente en las grandes audiciones de la “Misa en Si menor” y de la “Pasión según San Mateo”, de Bach, y de la “Misa Solemnis” , de Beethoven.

- Es profesor de violín de la Escuela Municipal de Música de Barcelona, desde el año 1923.

- Se ha distinguido por su notable temperamento de Director de Orquesta, puesto especialmente de relieve en su actuación de 12 años (1924-1935) al frente de la “Orquesta de Estudios Sinfónicos”. Casals le había cedido repetidamente la batuta en sus conciertos de Orquesta, y la disuelta e importante “Asociación de Música de camera” le había encargado la dirección de múltiples conciertos sinfónicos. Su actuación como director fué requerida para acompañar a solistas de la categoría de Pablo Casals, Thibaud, Manen, Rubinstein y Cassadó, entre los más destacados. En abril de 1933 actuó en Madrid, al frente de la Orquesta Sinfónica, especialmente llamado por el Mtro. Arbós, que le profesaba singular aprecio; tuvo en - 180 -

aquella ocasión un gran éxito y la prensa estimó unánimemente sus condiciones de conductor de masas (orquesta y coros). Se encargó de la dirección de sendos festivales Falla en Barcelona y Madrid (1932 y 1933) con el efusivo beneplácito del propio compositor.

- Simultáneamente con sus actividades de violinista y director, ha trabajado intensamente en la composición. Lleva escritas, entre otras, las siguientes obras: 2 cuartetos de cuerda 2 “suites” para orquesta sinfónica “La maldición del Conde Arnau” - Impresión sinfónica “Ampurias” - sardana sinfónica “La hija del mercader” - comentarios orquestales a un drama popular 6 Sonetos - Piezas para violín y piano “Noche de mayo” - Opera cómica en un acto “El estudiante de Vich” - glosa coral de una canción popular 40 Sardanas para “Cobla” (agrupación de instrumentos típicos) 48 Canciones (lieder) para voz y piano u orquesta - La mayor parte de estas obras han sido laureadas en concursos convocados por corporaciones públicas o entidades musicales.

- Su último éxito fué el estreno de 6 canciones (mayo 1941) sobre textos clásicos (Lope, Quevedo, Garcilaso, etc.). Actualmente tiene inédita una colección de 6 melodías para tenor y orquesta, titulada “Estrofas”.

- Está actualmente en la plenitud de sus facultades en todas las facetas de su actividad musical; y su temperamento, su formación y su experiencia han cuajado en una madurez creadora e interpretativa que hacen inolvidables sus actuaciones y la audición de sus obras.

Agosto 1941

***** Sra. Maria Sobrepera de Toldrà Cantallops (Girona) Alcañiz, 13 agost 1941 A la Sra. Toldrà _______ Des de qualsevol país - tant Gavà com Alcañiz jo sóc fidel al meu sis (tema) de desitjar-li un feliç dia: sigui un paradís el seu casal pairalís; que mengin un bon pastiç tots vint o tots trenta sis; i el goig sigui tant maciç que tothom digui: ¡bis, bis!

De més a més, moltes felicitats!

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23, 2º, 2ª Barcelona Cantallops,14 agost 1941 Estimat Manuel: D’ençà de la meva estada a Barcelona, el fet més important de la qual ha estat el sopar a casa vostra, d’inesborrable record - he rebut dues lletres vostres.

- 181 -

Abans de referir-me a elles, parlem del vostre carbó. Les dades del meu cunyat no eren ben exactes. He parlat amb el Met Pito i de la conversa amb ell en resulta que per aquesta contrada no hi ha tant de carbó com l’Anicet presumia. Ell - el Met - per exemple, no en té gens i dels seus col.legues carbonaires en dona la mateixa referència.

Unicament s’en trobaría - diu ell - pel cantó d’Albanyà (extrem occidental del districte de Figueres). Em va prometre que avui dijous veuría algún albanyanés i li preguntaría quina existencia n’hi ha i a quin preu es paga. En demanar-li quina era, aproximadament, la cotització actual, em respongué que la darrera partida que ell ha venut, l’ha cobrada a 72 ptes carga sortint de bosc. Vaig volguer saber que calía afegir-hi, un cop el carbó posat a l’estació de Figueres, i em vaig quedar sense saber-ho, puix que l’home em digué que això era variable, segons la quantitat de mercaderia.

En lo que coincideix exactament amb el meu cunyat, és en apreciar que no hi haurà abundància de carbó fins al mes d’octubre; aleshores en tindrà ell i tothom - diu. A veure si em donarà l’informació promesa sobre Albanyà; us la passaré immedia-tament de tenir-la, si és que me la dona.

La vostra magnífica - clara i detallada - exposició de l’estat en que es trobava el meu afer dels concerts de tardor a Barcelona, em va preparar perfectament per a la lectura de l’anunciada carta de Porter. Però aquesta carta no ha vingut. Porter va preferir, abans d’ahir, de parlar-me per telèfon. Una conferència de nou minuts per a dir-me que, entrevistat amb els de l’Iberia, aquests no acceptaven la col.laboració financiera de Porter en llur sèrie. Davant d’això Porter renuncia a erigir-se en empresari independent (té tota la raó i ja li hem donada vos i jo i la lógica). Per la seva banda l’Iberia manté el seu projecte d’oferir-me un concert de direcció i la intervenció en un altre com a violinista.

Espero una carta (que anunciàren a Porter) en la qual, han de fer-me la proposta oficial.

Si rebo aquesta carta, la contestaré renunciant a tocar el violí i acceptant de dirigir un concert, si es que ens entenem pel preu!

Porter afegí que mantenía amb el major entusiasme els plans de Madrid i Bilbao.

Que jo recordi, no em parlà de res per a la primavera.

I per altra banda no se rés del Mendoza.

A tot això ha quedat reduït aquest enrenou iniciat a l’abril, en una taula de l’Oro del Rhin, aleshores dels tres festivals: Bach, Mozart, Beethoven.

Estic molt agraït, sincerament agraït, d’en Porter. No tant de la meva estrella.

Vaig llegir la vostra simfonia biogràfica. Apart les parrafades d’elogi personal, sobre les quals no puc opinar, m’ha semblat que quedava molt bé. Una sola petita cosa deploro: l’omissió del nom d’en Costa entre els artistes als quals he acompanyat en la direcció de l’orquestra. Em sap molt de greu, per mi ... i per ell. ¿No es podría arreglar, encara?

Divendres, dia 15. Ahir vaig interrompre l’escriptura per una petita causa fortuïta.

Una vegada interrompuda vaig atinar que al vespre podría veure el Met Picó i donar-vos referencia de l’entrevista. No us estranyi gens: l’entrevista fou negativa; en Met va tenir molta feina a Figueres - son molt trevalladors aquesta gent - i no pogué veure ningú d’Albanyà. Amb una aplomada tranquilitat m’assegurà que el dijous que vé s’ocuparà d’aquest afer. Decididament, tot allò que s’encarrega a un altre està condemnat a resoldre’s lenta i torpement.

Us remeto els textes de les cançóns. Marginalment us dic el que em semblen. I us ho dic amb una franquesa total, empés per la vostra insistència en que ho faci així. I si m’he permés d’assaijar algun vers, ho he fet amb un cordial esperit de col.laboració, no per afany d’esmena. Entesos? Manquen només - gràcies a Deu! direu vos - les dues darreres cançóns. En aquest moment - dia de Sta. Maria, obligació d’atendre el matrimoni Massot, arribat ahir - no tinc temps per a incloure-les. Ho faré a la primera ocasió.

Com teniu les possibilitats de vinguda? Us esperem.

He començat a treballar el violí.

- 182 -

Les cançóns - les harmonitzacions - quedaren totes llestes abans d’ahir - gràcies a Deu! dic jo.

Us deixo, caríssim Manuel.

Imagineu les frases de comiat més afectives i cordials del vostre Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 17 agost 1941 Caríssim: He rebut la nova peça amb què, amb data 14 del corrent, heu volgut incrementar el vostre epistolari. Vaig jo, també, a epistolar-vos convenientment, i ordenadament.

Cançons - No cregueu que no estigui per cançons. Hi estic. I especialment si són cançons en què hi hagi la vostra grapa, en una forma o altra. Per tant, podeu seguir-me enviant totes les que cregueu que puguin haver de menester la meva col.laboració, puix que ultra de l’alta honor que per a mí representa una cooperació - per bé que modesta als vostres inmortals treballs - sovint devinguts tribulls - és per a mí un divertiment la realització d’aquests petits exercicis intel.lectuals, tan amens almenys com els mots creuats o el joc de les 12 preguntes.

Circunscrivint-nos a les que us vaig enviar i vós m’heu tornat perquè sabíeu que no en tenía còpia, i que jo us torno a tornar perqué no sé si en teniu còpia, us haig de dir que totes les vostres correccions són encertadíssimes i les accepto volenterosament, si és que realment tinc reconegudes les facultats per a acceptar-les, la qual cosa socràticament implicaria la possessió de facultats per a rebutjar-les.

Observareu que en la idíl.lica cançó de “Lorenzo y Catalina” la qüestió de les “estrellitas” ha pres un nou tomb, amb el qual, em sembla, la cançó resulta més ingènua i infantil, de literatura decorativa, i s’evita el perill de què els resultats enormement prolífics del suposat matrimoni desvetllessin una inusitada admiració en els cors tendres i purs del cantaires envers el complex sexual d’ambdós contraients.

La 2ª estrofa, tal com vós l’heu deixada, està molt bé, No més se m’hi acut una objecció: el vers quatrè, amb les seves 4 paraules monosilàbiques, s’adaptarà prou bé a la filigrana de descomposició tartamudejant que la cançó comporta? Si no anés bé, me la podrieu tornar a enviar (!).

Concerts - Naturalment, vaig saber per Porter el resultat de la seva entrevista amb els primitius pobladors de la Península, i també la conferència amb vós. Espero amb expectació de saber quines proposicions us fan oficialment i de quina manera, i sobretot m’agradarà de veure si mantindran la proposta de direcció quan els hagueu rebutjat la d’executant.

A propòsit d’això, i ficant-me allà on no em demanen, us diré que he pensat una mica sobre l’aspecte econòmic de la vostra prevista actuació, batuta en mà, al front de la tribu ibèrica. I la cosa m’ha semblat més complexa del que a primera vista sembla.

Perquè, en efecte, és claríssima la vostra conveniència material de no acceptar el o els concerts que us proposin, si la remuneració no és la que caldria. Però també em sembla claríssim que us exposeu a ésser objecte de moltes murmuracions malèvoles si la remuneració que vós demaneu excedeix, per exemple, de la que percebeix el senyor de les barbes. ¿Com penseu sortejar-ho? ¿Dient que us donin igual que els altres?

Aleshores us exposareu a cobrar una misèria... ¿Demanant una quantitat, encara que sigui superior a les que cobrin Pujol i Enric? Aleshores us titllaran de pretenciós i possiblement no us encarregaran d’actuar...

- 183 -

¿Hi ha una sol.lució bona? SI no hi és, ¿quin dels dos inconvenients us sembla major? ¿Quina importància doneu vós a aquesta possible aparició damunt de la tarima? No us ocultaré pas que jo n’hi dóno molta, no per ésser una més, sinó per ésser la primera de post-guerra, i precedida de tantes actuacions de pepes. De manera que - i aquesta és la meva modesta opinió - jo procuraria que no s’hagués de desistir d’aquest concert per causa de les condicions. Encara que, essent aquestes poc favorables, s’hagués de fer constar (després del concert) que per una vegada, i per no desentonar dels altres, havieu acceptat, però que no ho consideressin com un precedent pel futur. La primera aparició té l’interès d’evidenciar a tothom - organitzadors i públic - les diferències de qualitat. Si d’això se’n deriven conseqüències favorables, millor, i si nó, paciència; però em sembla absolutament convenient que, ara qe no hi han Joans ni Pablos, hom us vegi amb la batuta als dits.

Es molt possible que vós opineu que és molt còmode per a mí admetre la conveniència de què un altre treballi barato, però no ho opinareu, perquè sabeu perfectament que només el meu desig de veure’us ascendir em fa admetre la possible conveniència d’aquest pas previ, deficientment retribuït. Hi han ocasions en què deu ésser millor actuar que no pas no actuar, prescindint excepcionalment de les condicions; i potser aquesta és una d’elles.

Vós, naturalment, fareu el que us semblarà, i tot això ja deveu tenir-ho rumiat i previst. Jo només us volia advertir que us hi miressiu molt abans de negar-vos. I res més d’això.

Carbó - No m’extranya que les coses no resultin tan senzilles com semblaven.

Espero, sobre el tema, les vostres posteriors noticies.

He passat per Girona, 133, porteria, i no hi he trobat cap carta, ni recat.

Per anar pensant en concretar dates per a la meva estada a Cantallops, comenceu per dir-me quan no hi sereu, si és que - com cada any - feu sojorn a St. Feliu.

Tota altra cosa va bé. Estem bons i sans i eufònis. Aixímateix desitjo que estigueu tots vosaltres.

Adéussiau!

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) Cantallops, 22 agost 1941 Estimat Manuel: Previament em cal acusar rebuda de la vostra afectuosa, enginyosa, rimada i tradicional felicitació a la Maria - que agraeix cordialíssimament - des d’Alcanyiç, la qual serà arxivada al costat de les nombroses i no menys afectuoses, etc. que es conserven curosament a Barcelona.

Amb delectació vaig llegir la vostra darrera carta (la del 17: cançons, concerts, carbons) i amb delit em disposo a contestar-vos-la. Com vós, ho faré ordenadament, encara que, per elemental polidesa, alteraré l’ordre.

Carbons - Justament he esperat a escriure avui per a poder-vos donar les informacions trameses ahir per en Met Pito després del seu viatge setmanal a Figueres.

Així com un día digué l’Anicet que el Pito tenia carbó i després el Pito digué que ell no en tenia, així, més tard, el Pito digué que hi havia carbó a Albanyà i ahir, a Figueres, els albanyanencs l’assabentaren de que no n’hi havia. Per fortuna (?) els d’Albanyà no féren cap referència a d’altres carbonaires que estessin en possessió d’aquest producte, - 184 -

puix que així ens evitem d’establir una mena de roda per via de la qual els d’Albanyà ens remetessin als de la Serdanya, aquests als de la serra del Cadí, etc. etc.

Ja veieu - ja ho sabíeu, altrament - com rutllen les coses en aquest món. De tota manera, el raport d’en Met Pito no és totalment negatiu; té un punt sobre el qual sembla que us hi podeu fer fort. Diu l’home - assegura - que a partir de l’octubre - de darrers d’octubre, precisa - hi haurà carbó en abundància per totes aquestes comarques carboneres.

Cançons Carbons i cançons... cançons i carbons...

Extranya barreja, que tot em sacseja...

Els vostres carbons!

Les meves cançons!

Que cantin, que cremin!

Que cantant s’encenguin, que cremant s’encantin, les meves cançons i els vostres carbons!

L’obsessiont cacofonía d’aquests dos mots tan entrelligats en la nostra correspondència d’aquests dies, m’ha fet desviar (ah! els artistes!) de la seriositat amb que ha d’ésser tractat tot afer comercial. Perdoneu-m’ho. I anem a les cançons.

He observat detingudament, amb la minuciositat que la superposició laberíntica de versos i anotacions exigía, els dos fulls on s’han enfornat i cuit els textos de cinc cançons. Si estés segur de que els havíeu de tornar, us els remetría, però no ho faig, no fos cas que us els quedessiu. Si, per atzar, vós sentissiu el desig de possessió tan gran com és el meu, podríem, encara, arreglar-ho, especulant sobre la circumstància de que els fulls són dos, i, a cara o creu, quedar-nos-en una cada ú.

Altrament, i anem al grà d’una vegada, de l’examen d’aquestes dues peces de vitrina (no hi ha manera d’anar al grà) n’he tret la satisfactòria conclusió de que no cal turmentar més els nostres magins. Tot queda bé i podem donar aquelles quartetes per acabades i ben acabades.

He trobat molt elegant el tomb operat en l’expressió del mot “estrellitas”; completament d’acord amb les vostres delicioses observacions.

Aquell vers, l’adaptació intermitent del qual us enquimerava, està resolt tal com us diré. Forma natural: “si con él se casaría”. Forma tartamudejant: “si con e-le-rél se ca-sari-li-rí-a”. Vaig fer ús de la l com element dilatador, guiant-me en l’exemple: Lorenzo = Lore-le-ren-zo.

També a mi em fa molta gràcia, en la cançó de la gallina perduda, aquell joc de portes i finestres.

I prou. Es a dir, no encara. Us adjunto el text de dues noves cançons: les darreres! a) “La Panadera”: No tinc més text que el que us donc; caldríen dues estrofes més i, si el raig de la inspiració us en dongués encara una altra, no hi faría rés, perquè és una cançó viva i curta.

Què us sembla el significat del text? Creieu que pot anar a la nostra série infantil? Si trobessiu la manera d’afiançar, en los estrofes no nades, un sentiment de candor (que em penso que no té) a aquesta “panaderita” que tant mira als transeunts, la cosa estaria resolta. Però si això fos tan difícil que no us abellís d’empaitar-ho, aleshores podríeu fer una cançó completament nova. No us amagaré que preferiría la primera fórmula, però si a vós us convé més la segona, m’hi avinc dòcilment. Tot això si no optessiu, simplement, - 185 -

per substituïr, només, el “mucho me mira” per una altra cosa menys picaresca. Vós mateix.

Trobareu al costat de la cançó, un monstre que us he fet per a major orientació tècnica, no pas per a seguir-lo exactament en les noves estrofes, puix la falsa accentuació de l’original és molt graciosa. b) “Tengo un arbolito”: No hi ha problemes; la sincronització ja és bona. Amb dues estrofes més en tinc prou. A veure què en fareu d’aquest arbre. Si fos un llorer jo us en faria, de les fulles, una corona. Si fos una alzina i no fos massa escarrancida, sempre en treuríeu un parell de quintàs de carbó.

Concerts - He llegit amb la més gran atenció les vostres suggestions sobre l’esperada proposta del íbers. Anem, ara sí, al grà.

Apart el valor que tenen les vostres paraules com testimoni touchant d’estimació i interès, les trobo plenes de lógica, de seny i d’oportunitat Tant és així que no he dubtat gens en acceptar íntegrament els vostres punts de vista, que es poden resumir en un sol concepte: abans que tot, dirigir.

Jo, certament, no havia aprofondit tant i tenia prés el partit d’acceptar un concert a partir de 500 ptes i refusar-lo quan el cachet no arribés a aquesta quantitat. Una fatiga crónica de fer coses mal remunerades, a disgust, per favor, per altruïsme, per companyerisme, per caritat, m’havía induït a col.locar-me en la posició que us acabo de dir.

Però m’heu convençut amb els vostres raonaments i em situo allí on m’aconselleu: per damunt de cap altre consideració, interessa dirigir. Es just; ho farem així.

Per ara no m’han dit rés. Quan ho facin - si ho fan - veurem en quins termes s’expliquen i com plantegen la qüestió honoraris. Si em demanessin, concretament, què vui percebre, crec que el millor és indicar-los-hi que m’avinc al mateix tipus dels col.legues barcelonins, puix, com vós dieu molt bé, tant s’esguerra demanant més com demanant menys que aquells.

Sabreu tot el hi hagi i, si calgués, no m’estaría d’empipar-vos amb una consulta, abans de donar-los-hi resposta.

Caríssim Manuel: els tres temes dançants estan exhaurits. Què queda? La vostra vinguda. Feu-la quan volgueu. Aquest any no anirem a St. Feliu - els trontolls econòmics que ja sabeu, ho aconsellen així - de manera que podeu venir quan millor us plagui. Les comunicacions estàn - si fa o no fa - com l’any passat: autos de i a Figueres els dijous; taxis a 100 pessetes; autos diaris a La Junquera, sortint de Figueres a la 1, amb carro a Can Cuartos.

El dia 8 de setembre és la festa major de Requesens; estem convidats a anar-hi, pels nous administradors - gent simpàtica - i si rés de nou no hi ha, hi anirem a dinar i passar la tarda. Qui sap si us faria gràcia d’ésser-hi o si, pel contrari, preferiu evitar aquesta mena de jolgorios. En tot cas, quedeu convidat, com attaché.

I ara sí que plego. La meva germana segueix igual. No se encara cap resultat precís de l’actuació del nucli Montoriol-Dr. Seix-Llopis-Martí, en el sentit de col.locar la malalta en un sanatori.

Sempre agraït per les vostres inspeccions a la porteria del carrer de Girona.

Si vosaltres esteu bons, com suposo; si nosaltres ho estem també, com en consta; si no m’oblido d’expressar-vos els nostres millors records per als vostres, si sembla que no queda rés per a dir, deixeu-me, doncs, cloure aquesta carta amb la més forta de les abraçades Eduard Monstre perfecta La panadera

amb

dels accents poètic i musical - 186 -

sincronització

A la entrada del pueblo y a la salida, hay una panadera: mucho me mira, mucho me mira.

Estr: ¡Qué panadera, panaderita!

¡Ah! No tengas cuidado que no morderá. ¡Ay! Que tipo tan raro que tiene Toldrá, que tiene Toldrá. ¡Qué panadera, te vas a ganar!

Tengo un arbolito Tengo un arbolito que lo he de regar con agua de los cielos; ¿cuando lloverá? (estr. innecessari) Perdut el correu, aquesta carta sortirà avui, dia 23. Ed.

***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 25 d’agost de 1941 Car Eduard: Ahir, 24, vaig rebre puntualíssimament la vostra estupenda carta del 22-23, decorada amb inesperades expansions poètiques, que ultra el gaudi artístic que llur perfecta qualitat m’ha proporcionat, m’han produit la satisfacció de constatar un retorn al vostre esperit del bon humor que, dies enrera, l’havia abandonat.

No em sobta, no m’estranya, ni em desconcerta, l’allunyament geogràfic de les bases de proveiment de carbó. Al cap i a la fí, de la Serra del Cadí a La Seu, de La Seu a Sort i Tremp, i després, seguint la ruta de l’Oest, aniriem a Aragó (provincia d’Osca, environs de Graus) que és precisament d’allà on jo m’estic organitzant els subministres.

Si vós seguissiu la ruta empresa metafòricament, ens arribariem a trobar. Com que, malgrat les impressions decididament optimistes que vareu portar-me en el vostre viatge, jo no vaig deixar de gestionar les remeses d’altres conductes, puix que mai convé quedar penjat per dependre d’un sol fornidor, penso tenir ja encarrilades les remeses del Baix Aragó (Alcañiz) i en curs de sol.lució les de l’Alt. Demà o demà passat sortiré cap a Osca, per a tractar d’obtenir les guies o permisos governatius que en aquella provincia calen per a la sortida del carbó. Si puc resoldre això, la matèria no em mancarà, puix que n’hi ha. Si més endavant en puc rebre de l’Empordà, millor: ampliaré el negoci. Us explico tot això per a què no tinguessiu l’impressió de què al fallar-me els carbons empordanesos, jo m’havia quedat sense poder coure el dinar.

Jo, doncs, ara seré fora altra vegada durant dos o tres dies i espero poder tornar a ésser a casa el dissapte, per al que pugui convenir-vos.

Consumit el tema del carbó, ja que no el carbó mateix, passem a les cançons que la nostra ploma fa passar de la categoría de populars a la de creacions artístiques, per bé que amb un treball tan reeixit, que sens dubte es tornaran a fer populars. Celebro que les darreres versions enviades us plaguin i us complaguin, i us faig volentero-sament graciosa donació de la part que podés correspondre’m dels dos fulls de paper verjurat damunt les quals s’ha estampat la secreció de les nostres cogitacions. I aprofitant una - 187 -

estona escaducera que els meus afers m’han deixat lliure, he encetat el treball de la creixença del famós “arbolito” que tan raquític quedava originàriament. Les dues estrofes que se m’han acudit per a completar l’arbret, són les que trobareu copiades en el full adjunt, a continuació de la transcrita per vós. Ja em direu si va bé, o si cal tocar-la, entre altres motius, perquè ignoro si el caràcter de la melodia - i per tant, de la cançó - és adequat per a fer-hi brometa. Corregiu, doncs, substituiu, borreu, talleu, etc. com sempre, o bé digueu-me que jo mateix corregeixi, substitueixi, borri, talli, etc. A la “panaderita” encara no m’hi he dedicat. Així que ho tingui fet, us ho enviaré. Potser aprofitaré el trajecte ferroviari Barcelona-Osca.

Em commou que les meves suggerències relacionades amb les vostres actuacions directorials hagin estan tan ben acollides que les hagueu admès com a norma de conducta.

A casa vostra hi havia la comunicació bancària adjunta.

I res més, en aquest moment, que saludar-vos, abraçar-vos i adeussiauar-vos.

Manuel P.S. Tractarem del meu sojorn cantallobenc a la meva tornada d’Osca.

Allò del Costa fa de mal arreglar, puix que aquells fulls varen ésser ja enviats a Madrid i Bilbao, però com que no són per a publicar, sino per a informació, no crec que la cosa tingui cap importància. ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimània, 23 Barcelona (6) Cantallops, 25 agost 41 Estimat Manuel: Us envío còpia de la carta del Iberics i de la meva resposta. No tinc temps de fer comentaris - està per passar el carter, soc a l’estanc - però espero que m’els hi feu vos.

Expressament, he usat de lo de la coordinació de dates, per a donar temps a rebre un consell vostre (si es que tinguessiu ganes de donar-me’l) abans de cloure l’afer.

Res més, Manuel.

Ficseu-vos en lo de “un parell o tres d’obres per a orquestra sola”. I que no mencionen l’intervenció violinística.

Adeu, caríssim. Records Eduard ¿Heu rebut una carta meva, amb versos i tot? Suposo que si. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 26 d’agost 1941 (nit) Caríssim: Encara, abans d’anarme’n, demà, he volgut tantejar la darrera cançó, avui. Ací va el que n’ha resultat; no sé si us anirà bé. Jo us hi haig de fer les següents observacions: 1ª - He tingut en compte les vostres indicacions i he procurat treure’n tota semblança picardiosa.

2º - Com que en realitat no sabía per quin costat tirar, m’he decantat per la sol.lució de fer un panegíric de la bellesa corpòria de la fornera, i aleshores ho he afiligranat - 188 -

servint-me exclusivament d’imatges més o menys relacionades amb la panificació o amb les primeres matèries emprades en aquesta decadent indústria.

3ª - Essent així que el text no precisa l’edat de l’interfecta, hi haurà qui es pensarà que es tracta d’una noia casadora a la qual hom piropeja. Encara que sigui així, no crec que la cosa tingui cap inconvenient, puix que no hi ha malicia en les frases, i els nois i noies les poden articular sense cap perill de perversió precoç.

4ª - Però hi haurà qui creurà que la protagonista és una nena: el diminutiu “panaderita” (que jo suggereixo de posar també en el títol), el fet d’ésser “chiquita” i de què li diguin “niña”, i finalment la constatació de què encara té àvia, ajudaran a fomentar aquesta creença. Millor, si és així. A mí em sembla que tant-se-val que prevalgui una interpretació com una altra.

5ª - He prescindit de l’accentuació del monstre, ja que us plau la falsa sincronització.

De més a més, així he pogut seguir en tota la cançó el mateix tipus d’assonant de la 1ª estrofa i de la tornada, la qual cosa no deixa d’ésser una qualitat des del punt de vista de la preceptiva literària (assignatura en qual el Dr. Garriga em donà matrícula d’honor en el meu quatrè any de batxillerat).

I tanmateix estic pensant que potser són massa comentaris per a una peça tan insignificant, que quí sab si finalment omplirà les vostres aspiracions i comblarà les vostres esperances. Ja sabeu que podeu, etc. _______ Pel vostre govern puc dir-vos que avui he tornat a veure el Mtro. Mendoza Lasalle prenent cafè en el “Parador”. Per tant, torna a ésser a Barcelona i si no us fa proposicions serà perquè no voldrà. _______ Per encàrrec den Porter, tinc demanat al Secretari de la Filarmònica de Madrid, pressupost per a uns concerts a Barcelona. Sense parlar-los de vós, però pensant en col.locar-vos-hi si el pressupost és assequible. _______ He llegit el “Cyrano”, que, encare que us sembli estrany, no coneixia.He tingut una formidable sorpresa. Ho he trobat extraordinàriament estupend. El coneixeu? _______ Res més que saludar-vos, com a “summa” de tota la familia que ocupa el casal, i atribuint-me jo la mateixa representació dels septimanians (Encara que no ho sembli, això vol dir: records a tots, i de tots). Adéus!

Manuel La panaderita A la entrada del pueblo y a la salida hay una panadera linda y chiquita ¡Qué panadera, panaderita!

Dos rojas amapolas son sus mejillas y huelen a pan tierno sus manos finas.

Al besarla le ha dicho hoy su abuelita: eres sabrosa, niña, como la miga.

Su cabello es dorado cual las espigas - 189 -

y su piel es tan blanca como la harina. ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 27 d’agost 1941 Eduard: Aquest matí he tirat al correu la carta que vaig escriure’us ahir al vespre, i aquest migdia rebo la vostra del 25 amb els seus adjunts. Em decideixo a fer-vos quatre ratlles abans de marxar.

El meu primer sentiment és d’indignació per la mísera proposta, però de tota manera opino que la contestació està bé i que fareu bé d’aprofitar-la. Ara bé: puix que us proposen una actuació tan minça, jo crec - com sempre - que el que cal és bellugar-se per a obtenir altres actuacions més copioses. Ara bé: qui és que actualment a Barcelona organitza concerts? Els íbers i el Mendoza Lasalle. No s’han fet gestions prop dels primers? Doncs fer-ne també prop del segon, prescindint de tota altra consideració.

Provar a veure si el resultat és més brillant amb aquest que amb els altres. Si el resultat és positiu, millor; si és negatiu, no s’ha perdut res. Si com a conseqüència d’un resultat positiu, els íbers s’enfaden, pitjor per a ells i no s’ha perdut gran cosa, puix que no us dónen pas cap ganga engrescadora. Altrament, no tenen dret a enfadar-se, ja que no us demanen cap exclusiva, ni us ofereixen compensacions a una possible exclusiva.

Per tant, si fem gestions a Madrid i a Bilbao i amb la Ibèrica, no crec que hi hagi cap raó per a no fer-ne amb la Filarmònica de Barcelona. Si per a actuar cal bellugar-se i hem aplicat aquest principi a unes orquestres, no veig cap raó de pes que justifiqui no aplicarlo a una altra.

En resum, la meva opinió es condensa en els següents punts: 1er - Com que cal que dirigiu, s’han de fer gestions prop de totes les agrupacions simfòniques, per a què us facin actuar, puix que si s’espera que us cridin, podríeu morirvos de vell sense tastar la batuta.

2on - S’ha d’acceptar l’actuació proposada pels íbers, malgrat el seu escarranciment; i per poc que es pugui s’han d’acceptar les proposicions que puguin venir demà de Madrid i d’on sigui.

3er - Ja que les proposicions arribades no són gaire brillants, s’han de gestionar proposicions dels organismes que encara no n’han formulat. (Llegeixi’s M.L.).

I ja que vós no podeu, ni voleu, ni sabeu, ni us eructa de fer personalment les gestions, autoritzeu, almenys a què algú les faci, i si no teniu ningú més indicat, deixeme-les fer a mí. Es millor que m’autoritzeu, perquè sinó qualsevol dia em decidiré a fer-ho d’amagat vostre.

Si m’escriviu de manera que jo rebi la contestació el diumenge, me n’ocuparé el dilluns, perquè és ara que s’està coent la temporada de tardor.

Espero les vostres indicacions, comentaris, objeccions, i tot el que calgui.

Abraçades!

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) Cantallops, 29 (divendres) agost 1941 Estimat Manuel: - 190 -

Ahir, dijous, vaig rebre, juntes, les dues darreres cartes vostres. L’una ocupant-se preferentment de cançons; l’altra parlant exclusivament de l’afer direcció.

Si em queda temps (son 3/4 d’11) parlarem de tot, però començaré, per un cas, per la segona.

Tot el que dieu està molt bé. La meva posició és d’una absoluta independència visa-vis les dues orquestres barcelonines, els seus antagonismes, les seves rivalitats. Estic absolutament net de tota intervenció (ni de fet, ni tan sols de paraula, ni directa, ni indirectament) en aquest plet interorquestral. Rès s’oposa, doncs, a la meva actuació amb els uns o amb els altres.

Els iberics han fet oferta i ha estat acceptada. Si el César també ho fa, i ens entenem, s’acceptarà igualment. Ara: fer passos (jo, personalment, ó una altra persona vós - autoritzada per mi) prop dels “filarmònics” és una altra cosa.

Em repugna poder donar a entendre als ibèrics que - un xic picat per la seva escarrancidesa - cerco en el César el complement de la seva esquifida racció. I, em repugna que el César pugui creure que li vaig darrera, dalerós de la seva protecció.

Potser em direu que això son filigranes de matiç o subtilitats toldranenques que en la vida dels homes d’acció no compten. Potser si. Però que hi farem si estic tan carregat de p...!

No em puc oposar - naturalment! - a que, a la meva insabuda, feu o deixeu de fer, però, estimat Manuel, no feu rès, si us plau, en nom meu.

Ha passat una hora. Ja parlarem un altre dia de les cançons, és a dir, de l’ “arbolito” perquè de la “panaderita” no cal parlar-ne: està estupenda. No tinc temps, ni per a agraïr-vos el vostre càlid, sostingut, meravellós interès per a mi. Adeu, Manuel.

Abraçades. Bon viatge a Osca! Records. Adeussiau.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 2 de setembre de 1941 Eduard: Avui us haig de fer una carta que, un cop esvaïda la petita satisfacció que us pugui produir el fet de constatar que sóc jo el fulà remitent de l‘envelop que protegeix aquesta epístola de les inclemències de les ambulàncies postals, us empiparà, altrament, bastant.

Les causes fonamentals de la vostra empipamenta seran dos, a saber: a) Se us planteja un d’aquells problemes tan paorosos per a vós, de decidir què heu de contestar davant d’una proposició que hom us fa. b) Per a contestar a l’abans al.ludida per bé que no expressada proposició, caldrà que us decidiu a venir a Barcelona, precisament aquesta mateixa setmana.

El proponent és el mai prou lloat Juli Cesar Hurtado de Mendoza y Juan Bautista de la Lasalle.

La proposició que us fa em veig impossibilitat de transcriure-la, perquè ell ha emprat una hora i mitja de conversa monologada i jo per tant necessitaria 5 hores d’exposició epistolar. No disposo d’una tal riquesa de temps, i altrament, temo que una exposició fragmentària, mancada de l’explicació del detall de totes les seves facetes, podria perjudicar l’objectivitat en la judicació de l’afer.

Per a donar-vos una idea de si l’afer té interés per a vós, només us diré que us ofereix un guany global de 6.000 (sis mil) ptes. en un període de 56 dies, en ferm i amb signatura de contracte (Si no m’erro, aquesta és precisamenet la quantitat que us donen al cafè durant 9 mesos).

- 191 -

Naturalment que aquest és l’aspecte més satisfactori de la qüestió, i per això és l’únic que us explico. Però la xifra abans al.ludida em sembla que fa, si més no, reflexionar.

Jo podria anar el dijous a Figueres i explicar-vos l’afer, però si inmediatament heu de venir a Barcelona a tractar-lo, ja podem parlar ací, abans no us entrevisteu amb l’interfecte.

Espero que una vegada a la vida us mostrareu com un home d’acció, realitzant l’acte heroic de venir de Cantallops a Barcelona a tractar un petit afer. Si aquest es realitza, haureu guanyat el viatge i quelcom més. Si el que us proposen no us convé i decidiu rebutjar, heu perdut simplement el temps i els viatges.

Ara, vós decidiu què voleu fer. Teniu tres camins a triar: 1er - Venir dijous o divendres o dissabte o diumenge, o potser dos dels esmentats dies, i resoldre personalment la cosa.

2on - Decidir per endavant que no us interessa ni escoltar proposicions, i no venir.

3er -Pretendre que jo, o un altre, resolgui en nom vostre el més convenient als vostres interessos artístics i econòmics.

Però com que el tercer camí us està vedat, puix que jo em nego terminantment a contreure una tal responsabilitat; i com que el segon seria improcedent, puix que us asseguro que la proposició mereix ésser considerada (no dic des d’ara acceptada, però si escoltada i estudiada) no us queda sinó venir una dia d’aquests (si ho retardessiu us exposarieu a trobar fora el C.M.L. que marxarà en el M.Z.A.) i avisar-me prèviament, per carta si hi ha temps, i si nó per telèfon, quin dia heu decidit venir, per a preparar-vos l’entrevista.

Records i prosperitats Manuel P.S. Sapigueu que l’iniciativa és totalment del Mendoza. ***** Sr. Eduard Toldrà Girona, 133 Barcelona Barcelona, 6 de setembre de 1941 Eduard: La carta que us hauria hagut de fer el mateix dia que vaig parlar amb Mendoza, i que hi havia impossibilitat material d’escriure, s’ha transformat en l’adjunt memorial, que he tingut temps de fer aquests darrers dies, esperant la vostra arribada. Espero que, al llegir-ho, comprendreu que, o bé havia d’escriure, per a fer-ho bé, aquestes 5 llargues planes, o bé no havia de dir-vos res; però que no anava bé un terme mig.

Em penso que us anirà bé la lectura d’aquest memorial, perquè quan ens reunirem ja estareu bastant informat de l’afer i podrem anar de dret al gra, sense necessitat de repetir els antecedents.

De tota manera, desitjaria que aquesta lectura no us privés de sopar amb el més considerable dels apetits i de pair amb la més fàcil de les digestions.

Fins d’ací a poca estona.

Manuel D. César Mendoza Lasalle diu: - Que està preparant dues sèries de concerts, a raó de 8 concerts per sèrie, o siguin 16 concerts en total. La primera sèrie serà a finals d’octubre-primers de novembre, la segona pel febrer. En cada sèrie hi hauran 4 concerts populars en dimenge al matí i 4 de - 192 -

solemnes, en tarda o nit; en total 8 matinals i 8 dels altres. Té ja contractada l’orquestra (104 músics) a base de sou diari durant 56 dies en el total de les dues sèries (no recordo si em va dir 28 dies cada sèrie o si van repartits diferentment).

- Entre una i altra sèrie diu que portarà els següents solistes i directors: Freitas Branco, Ansermet, Honegger, Thibaud, Cortot, Querol, un premi de violí i un premi de piano instituits per la pròpia Filarmònica, Cassadó, Benedetti, etc. Alguns d’aquests artistes diu que no els té encara contractats en ferm, però que hi està en tractes i tè esperances d’obtenir-los. A més, prepara un Festival Falla, amb La Vida Breve i El Amor Brujo, amb l’Escudero com a ballarí i una dissertació per Eugenio d’Ors. També prepara pel febrer una Novena Simfonia amb la Capella Polifònica.

- Afirma que té indiscutiblement tota la millor corda de Barcelona. Entre els noms que em va citar recordo els de Bocquet, Farré, Xercavins, Prat, Ferrerons, els Solsona, etc. Diu que s’ha quedat totes les violes bones de Barcelona (recordo Ribas i Julivert) i que ha llogat les tres úniques arpes existents. De manera que l’home està vessant de satisfacció pensant que els ibèrics es trobaran sense violes i sense arpes.

- (Bocquet i Solsona em confirmen que és veritat que se li han passat uns 35 músics de la Ibèrica, entre els quals ells mateixos. Costa opina també que té la millor corda i que l’orquestra sonarà, o podrà sonar, molt bé pel que fa a la part de corda. El que encara no s’ha decidit a signar és Trotta, però sembla que ho farà. La raó fonamental per la qual se li han passat tota aquesta gent és la de què ell els assegura el sou, i diuen els interessats que ha pagat sempre als músics, mentre que amb els íbers van d’empresa i hi ha l’experiència de la sèrie passada dels “Sacres”, en la qual els músics no van cobrar. El que no té Mendoza són els Carles i companyia, solistas de la Banda).

- En l’aspecte de la lluita interorquestral, Mendoza diu que la Ibèrica “no existe”, que el seu orígen no és altre que una maniobra de l’Enric per a desplaçar al Mendoza de la direcció i organitzar l’orquestra per a què la trobés a punt Pablo al tornar, però que com que el propi Mendoza va ésser comissionat pel Ministre per anar a portar el passaport a Pablo, sap perfectament que per ara no torna; que els íbers, per medi del President del seu Patronat, Alfonso Sala, es tenien treballada una subvenció de l’Estat, però que ell va anar a trobar el Ministre, va posar els punts sobre les ís i els ha desfet la combinació i la subvenció la té ell i no els altres; que està treballant de la C.N.S. una disposició que prohibeixi actuar en bolos d’orquestra als músics que tinguin sou fixo anyal (llegeixi’s Banda Municipal); que En Mestres no vol al Liceu els músics de la Ibèrica, perquè aquesta havía pretès imposar l’orquestra al Liceu col.lectivament i amb el propi nom, i en canvi Mestres accepta en el Liceu els músics de la Filarmònica, a títol d’actuació personal, etc. Diu que en l’actual règim és ell qui té la paella pel mànec, especialment a Madrid, pels seus serveis durant la “Cruzada”, que és una “castellano de Valladolid y que puede mucho más que el separatista de Pujol”. Està content d’aquesta lluita, hi disfruta com un lladre i està segur d’ensorrar-los, si no estan ja ensorrats.

(Hi han coses curioses, com el cas Cortot, que tots dos diuen tenir assegurat i Mendoza diu que per conferència telefònica amb Vichy li va assegurar que superava qualsevol oferta dels altres i que li pagaria en francs a França i per endavant).

- La Filarmònica té també constituït un Patronat, del qual formen part, que jo recordi, Sentmenat, Güell i la Llorach, però diu que ara, dins d’aquest mes es constituïrà legalment en Associació, sota la seva Presidència. Aquest requisit legal diu que és necessari perquè l’Estat no pot subvencionar-lo fortament com a empresari particular, i en canvi ho podrà fer com a entitat cultural. Diu que el Ministre li va assegurar ja des d’ara una subvenció igual a la que va tenir l’any passat (desconec l’mport) però que ell ha demanat 50.000 ptes. i per això ha de constituir abans dita associació. Creu també que el constituir-se en aquesta forma li donarà més garanties de continuïtat.

- Al fer aquesta constitució, diu que l’orquestra necessita comptar amb un altre director, que ell anomena “Segundo Director”, reservant-se el títol de “Director Fundador”.

- 193 -

Aquest 2º Director el vol tenir a sou diari, com els músics, encara que naturalment a sou més gros que el dels músics. La seva missió seria absolutament eventual i sense cap pla previament fixat ni cap compromís d’actuacions determinades: un director a la seva disposició per a quan ell no li abellís o no li eructés de dirigir, ja fós en els assaigs, ja en els concerts. El que diu que no li farà fer mai, excepte cas de malaltia o força major, és fer-li assajar els concerts que ell, César, hagi de dirigir, perqué reconeix que això no pot ser ni pot donar bon resultat, per bé que li agradaria molt poder-ho fer, perquè “me revienta ensayar”. Diu que ell no té salut per esforços físics gaire seguits i que per tant el 2º actuarà. Diu que, naturalment, ell no ha fundat l’orquestra i s’ha treballat tot aquest tinglado, per a donar el primer lloc a un altre, pensant com a director; i que pensant com a empresari, tampoc pot cedir permanentment la batuta a un senyor que pel seu nom no li asseguri el plè a la sala. Vol que el “2º Director” dipositi en ell la seva confiança i es refïi de què li donarà oportunitats de lluir-se, si val; que dirigirà dos, tres, sis concerts, els que ell no vulgui o no pugui dirigir; que al anunciar les sèries, no anunciarà el director de cada concert, per a tenir llibertat de decidir-se a darrera hora; que “los 8 populares, desde luego no me interesan y es posible que me quede con 2 y el 2º dirija 6”, com també és possible que, essent ell una mica boig (confessa) li vingui la ceba al revés i es quedi els populars i cedeixi els altres; que fins i tot és possible que si ell es prepara els propis concerts i els mestres estrangers també, el “2º director” no tingui més feina que prepararse els concerts que directament se li confïin, en el qual cas cobrarà igual el seu sou diari; que ell no actuarà seguit, tant per les abans dites raons de salut, com pels capricis que li agafen: si li desplau el nas d’un solista, o per qualsevol altre raó igualment poderosa; però sempre vol que el 2º li dipositi la seva confiança, puix que ell només es compromet en ferm a pagar el sou i dóna paraula que el 2º actuarà en públic; interpelat sobre si no podria garantitzar per endavant ni tan sols la mínima quantitat d’un concert, diu que naturalment que si, que “de uno, ni hablar”; de manera que, un, segur, amb llibertat de programa, i per dirigir-ne més, ha de quedar a criteri seu, decidint-ho sempre a darrera hora, o sobre la marxa. Aquest és el càrrec que ell ofereix: un director a la seva disposició, amb garantía mínima d’una actuació pública i amb sou assegurat, tant si treballa molt com poc.

- Els avantatges que, segons ell tindrà el “2º D.”, si en les seves actuacions s’acredita com a director de vàlua, són de què, a més de comptar amb un sou decent, tindrà repetides oportunitats de manifestar-se i, finalment, com que segons ell organitzarà la cosa de manera que l’orquestra quedarà instituïda per “in eternum” (a fí de què no es malversi la labor inicial que ell ha fet) i en canvi ell no té cap seguretat de quedar-se a Barcelona, perquè qualsevol dia pot cansar-se de “oir hablar catalán” i li pot venir de gust anar-se’n a sentir parlar “gallego” i per altra part quan acabi la guerra (sense la qual no seria ací) no s’estarà ni un dia més a Barcelona, aleshores el que quedi introduït i acreditat pot quedar de director definitiu de la Filarmònica.

- Diu que tant als músics com als solistes els paga les cotitzacions més altes d’Espanya i que ningú pot dir que mai hagi deixat de cobrar el preu convingut.

- Per la primavera no farà sèrie de concerts a Barcelona, sinó que projecta una “tournée” per Espanya.

- Parlant concretament d’Eduard Toldrà, diu que en té les millors referències i que recorda vagament haver-lo vist actuar en el concert de 1934 de l’orquestra D’Estudis Simfònics; i que encara que hi ha altra gent que acceptarien molt contents aquest càrrec, de franc, i fins algun pagant, prefereix oferir-lo a Toldrà, per la seva solvència artística.

Creu que, apart dels avantatges ja detallats, tindria el de poder deixar el cafè, cosa que al seu entendre li fa perdre categoría, i que una vegada fora del cafè, podria desenvolupar altres activitats més prestigioses, apart de les que ell li ofereix.

- Ultra el càrrec de “2º Director”, ofereix un concert (un “concerto”) de violí per a la sèrie de febrer. Aquesta oferta la manté, encara que Todrà no li accepti el càrrec susdit.

- 194 -

Diu que “el castellano de Valladolid” no vol que cap català que valgui alguna cosa li pugui dir que no li ha donat una oportunitat. Per això també n’ha ofert a Costa, que no li ha acceptat per ésser fidel al seu sistema de fer poques aparicions.

- Ell creu tenir la seguretat de que serà acceptat el concert de violí. No està tan segur de què Toldrà li accepti el càrrec de “2º Director”, perquè diu que el primer dia que n’hi va parlar, Toldrà li va dir desseguida que no li agradava “ser segundón”. Creu que s’equivocarà si no accepta i vol tenir la contesta aquesta mateixa setmana, per a, si cal, buscar-ne un altre.

- L’aspecte econòmic el planteja de la següent manera: 56 dies, al sou de 80 Ptes. = 4.480 ptes. arrodonit a 5.000 ptes. (mil duritos) 1 actuació de violinista a 1.000 Ptes. .................... = 1.000 “__ Total que ofereix ............................. 6.000 ptes (o sigui la mateixa quantitat que ell ha calculat que Toldrà guanya al cafè (9 mesos = 270 dies, a 22 ptes. = 5.940 Ptes.). A ell li sembla que ni les 5.000 per la direcció, ni les 1.000 pel concert, són quantitats escanyades i que en igualtat de guanys, la feina serà molt més digna que la del cafè, encara que hom sigui un segón.

- Finalment, diu que ell no tindria personalment cap inconvenient en què Toldrà fós el “2º Director” i a l’ensems dirigís algun concert amb la Ibèrica, però creu que a l’orquestra li produiria mal efecte (Una manera de dir que a ell no li va bé).

(Fins aquí les manifestacions de Mendoza Lasalle, fetes en el transcurs d’una hora i mitja, alternades amb xistos, anècdotes, dites pintoresques, reverències a les dames que passaven per davant del “Parador del Hidalgo”, petits intermedis amb el Ricard Vinyes, Pere Pruna i Sra. Amèrica, reventades de la Simfònica de Madrid i en Jordà, i multitud d’altres facècies).

- Ara em recordo que m’he descuidat de fer constar que Mendoza diu que no posa per condició per a acceptar el càrrec l’abandonar el cafè, de manera que Toldrà pot acceptar l’un i conservar l’altre, per bé que Mendoza opina que no hauría d’ésser així. _______ Davant d’aquesta proposició concreta i peremptòria del Sr. Mendoza Lasalle, què ha de decidir i contestar Eduard Toldrà?

La cosa presenta diverses facetes, que tractaré de resumir.

1ª - Si aquesta proposició la fés un home tipus Casals, la proposició podria acceptar-se a ulls clucs. Però la fa Mendoza.

2ª - Si la fés el Mendoza, però no existís la Ibèrica, la cosa seria també més clara.

Però per ara, sembla, la Ibèrica existeix.

3ª - Si la Ibèrica hagués fet unes altres proposicions més o menys temptadores, però decentetes, la negativa a donar seria claríssima. Malhauradament, sobre la Ibèrica cal fer constar el següent: a) Dónen a Toldrà “un” concert (quasi un) després de laborioses gestions de Porter. Espontàniament no en dónen cap. b) Per l’esmentat concert fan el ploricó i és probable que paguin amb 250/ 300 ptes., puix que els altres del país deuen dirigir de franc - amb l’il.lusió que els fa. c) Porter els va oferir financiar-los 3 dels 10 concerts, a condició que els dirigís Toldrà, i la proposició na va ésser acceptada, malgrat la penúria en què es troben i la conveniència clara que tenien d’acceptar una proposta que els assegurava 3 concerts sense pèrdua. Per tant, pot afirmar-se que per part dels íbers (dels que remenen el tinglado) no hi ha cap interès en donar actuacions a Toldrà, ni se li porten com a amics.

4ª - Les condicions econòmiques que oferereix Mendoza, semblen bastant enraonades i convenients.

- 195 -

5º - En la pugna Filarmònica-Ibèrica, no se sap exactament què passarà. Jo aventuro l’opinió de què de moment guanyarà el Mendoza, perquè té més bones condicions de lluitador, més traça i activitat, i està més ben situat políticament. A la llarga, el Mendoza plegarà i marxarà, o haurà d’abandonar-ho puix que és tan ximplet i no és natural que un home així duri; aleshores quedarà el camp lliure als altres, als de sempre, sota el nom d’ibèrics o de filarmònics, o qualsevol altre nom. Impossible determinar quan serà això. S’ha de veure, doncs, si s’ha de pensar gaire en aquest futur llunyà o en el pròxim; més concretament, només en la temporada 1941-1942.

6º - Es indiscutible i unànimement reconegut que Toldrà caldria que podés deixar el cafè.

7ª - La situació econòmica de Toldrà sembla que actualment no és gaire pròspera.

8ª - S’ha de considerar que el que realment ofereix Mendoza - apart el concert de violí - és una actuació de director com a mínim, entengui’s un concert complet, i l’altre feina suposo que serà sempre la d’acompanyar (en públic) tots els solistes que vinguin, per a no refiar-se de les promeses que fa de majors actuacions.

9ª - Reconeixent el costat desagradable d’ésser el segon de l’orquestra del Mendoza i la injustícia artística que això representa, és que aquest càrrec i aquesta feina no és, de totes maneres, més digna que la del cafè?

10ª - No s’ha d’oblidar que, sigui dirigint concerts, o dirigint acompanyaments d’orquestra, la vàlua de Toldrà com a director es posarà sempre de manifest davant el públic, de l’orquestra i dels concertistes. A la llarga el que realment compta és el valor de la personalitat, la qual cosa es posa de relleu sempre que tingui ocasió de manifestar-se, però no mai fent vida exclusivament domèstica. _______ Les consideracions anteriors, i d’altres que se’n podein afegir, motiven les següents opinions: FRANCESC COSTA: Opina que heu d’acceptar la proposició del Mendoza, assegurant bé el cobrament; que heu de deixar el café, puix que us compensen exactament el guany; que heu d’explicar als ibèrics la veritat absoluta de la cosa, dientlos que preferirieu anar amb ells, però que en aquests temps la vostra situació no us permet de rebutjar una proposta com la de Mendoza; que creu que entre els músics de la Ibèrica teniu més ambient que no pas entre els organitzadors i per tant haurieu de fer saber particularment als Carles que els directius varen rebutjar la proposició de Porter (cosa que al Costa no li cap al cap) a fí de què sàpiguen ben bé perquè actueu amb el Mendoza i no quedeu mal situat amb ells pel futur; que un cafè el tornarieu a trobar sempre que volguessiu, si la cosa de la Filarmònica no durés. Naturalment, lamenta que la proposició vingui d’un home tan ximple, etc. etc. Opina que el preu està bé.

FRANCISCO MARTI: Opina que heu d’acceptar la proposició, però demanant més diners (quan l’empresari és un altre, sempre troba que paguen poc); demanar per exemple un plus per cada actuació pública, cosa a la qual és contrari en Costa, perquè com que us convé sortir com més vegades millor, l’haver de pagar un plus podria dificultar-ho; en canvi creu que no heu de deixar el cafè inmediatament, sinó conservar-lo encara aquest any, per si la cosa no tingués gaire permanència, evitant el mal efecte de tornar al cafè; no té cap inconvenient en què feu l’aparició de violinista, (puix que serà pel febrer i el vostre concert és pel gener) procurant que el del febrer no s’anuncíi fins que sigui fet el de gener).

- 196 -

JOSEP PORTER: Que heu d’acceptar i deixar el cafè inmediatament. Que ell està disposat a garantir-vos que no haureu de tornar al cafè, assegurant-vos sempre un guany almenys igual al “cafeter”, a canvi d’actuacions que us encomanaria.

JOAQUIM MONTORIOL: Exactament igual que En Porter, i també disposat a fer societat amb En Porter per a assegurar-vos la no tornada al cafè.

MANUEL CAPDEVILA: S’endevina. ***** Sr. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) Cantallops, 11 setembre 1941 Estimat Manuel: Després del tràngul de diumenge vaig arribar extenuat a Cantallops (a les 9 del vespre, havent passat set hores a Figueres, anat a La Junquera per a reunir-nos amb els de casa que hi disfrutaven de la festa major, i fet una hora i mitja en carro). Dimarts vaig jaure quasi tot el dia i ahir, dimecres, ja restaurat, vaig rependre normalment els meus costums. Va ésser ahir que en una repassada general als fets de diumenge vaig pensar una cosa que és la que m’impulsa principalment a escriure.

En despedir-nos del César, jo vaig deixar, per la meva part, completament clos l’afer. Però ell va prendre l’actitud gentil de no volguer-lo cloure, tot dient-me que jo m’hi pensés encara uns dies. I així ens despedírem. Aleshores, què cal fer? Es que jo haig d’esperar uns quants dies - quants? - i dir-li que ja han passat uns quants dies, que ja m’hi he pensat i que mantinc el meu criteri? O bé delegar-vos a vós - si vós voleu acceptar la delegació - per a que li digueu, i, en aquest cas, dir-li planerament de paraula o dir-li tot ensenyant-li una carta que podria escriure-us a vós?

Em sap greu d’amoïnar-vos, encara, amb aquesta cúa. Però volgueu tenir un xic més de paciencia i dir-me què cal fer en aquest punt concret. Seguiré les vostres indicacions, de les quals estic pendent.

Altrament, em coneixeu prou bé, per a no extranyar-vos de que avui no us posi nous comentaris a la debatuda qüestió que em va a portar a Barcelona. Vaig quedar-ne atuït i em cal un xic de repòs.

Deixeu-me, doncs, reposar, per exemple, amb una petita demanda per a la nostra benvolguda “panaderita”.

S’escau que utilitzant “linda y chiquita” per a l’estribill, i tenint en compte que el quart vers de la copla es repeteix, la primera estrofa quedaría així: A la entrada del pueblo y a la salida hay una panadera linda y chiquita, linda y chiquita. ¡Que panadera, linda y chiquita, que panadera, panaderita!

Em sembla que per a evitar això, el millor sería conservar la flamant destinació de “linda y chiquita” a l’estribillo (puix que li va molt bé) i cercar un nou vers que substituís l’original - el recordeu? - “mucho me mira”.

- 197 -

A no ésser que vós preferissiu conservar el “linda y chiquita” en el lloc que li destinàreu, i creessiu un nou vers per a l’ “estribillo”. A veure què me’n dieu i com ho resoleu.

Acaben de produïr-se dotze campanades en el campanar de Cantallops.

Cal, doncs, tancar de cop.

I ho faig - sense oblidar els consuetudinaris records als vostres i una senyaladíssima recordació a la Concepció per la confecció i condimentació d’aquell superb dinar - amb una abraçada, si cabe, més cordial que mai.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 12 de setembre de 1941 Eduard!

La vostra lletra m’ha arribat quan precisament pensava escriure’us, si més nó per a acompanyar-vos l’adjunta quartilla.

Observareu que el títol de la cançó basca és precisament el primer vers, de manera que en la traducció es podria adoptar la mateixa solució, puix que no us abelleix decantar-vos per una d’onomatopèica.

Com que recordo que vareu dir-me que no us agradava, o no us acabava d’agradar, la tercera estrofa del “arbolito”, n’he fet una altra de completament diferent. Si tampoc us anés bé, en fariem una altre, o encara cinquanta més.

El problema que em plantegeu de la “panaderita”, jo el resoldria de la manera més simple, que consisteix en què el 4è vers de la 1ª estrofa digui també “panaderita”, la qual cosa no em sembla que ofereixi cap inconvenient greu. Quedaría, doncs, així: A la entrada del pueblo y a la salida, hay una panadera, panaderita. ¡Qué panadera, linda y chiquita, qué panadera, panaderita!

HI veieu cap inconvenient? En tot cas dieu-m’ho i cercarem una altra qualsevol de les 2.354 sol.lucions d’aquest petit problema. Em sembla que he vist altres cançons en què la tornada té el seu orígen en la primera estrofa, i per altra banda, així com la repetició de “linda y chiquita” resultava massa immediata, la de “panaderita” queda prou distanciada. La darrera paraula, com sempre, la direu vós.

Evidentment, caldrà anar un dia d’aquests - qualsevol, sense presses - a dir-li la darrera paraula a César, i jo ja pensava fer-ho, encara que no m’haguessiu requerit, puix que el quedar bé no costa una dallonses. Hi aniré, doncs, i us diré el paper que m’ha fet.

Finalment, us volia encarregar que, abans no us n’anessiu de Cantallops - puix que ja som a mitjan setembre i cal començar-hi a pensar - em deixessiu l’afer dels carbons d’una manera tal, que no podés considerar-se totalment abandonat. Vui dir que, essent així que sembla que a darrers d’octubre ha d’haver-n’hi en abundància, podés quedar algú encarregat d’avisar-me en quin moment precís caldria que jo anés a tractar de fer compres. O deixar ja establert des d’ara en quina data cal bellugar-se per a no trobar-se desbordat per altres compradors, que n’hi haurà molts. I a quin lloc serà convenient d’anar en aquell moment. En resum: que em portessiu les dades necessàries per a què jo - 198 -

sàpiga què haig de fer, i quan. I agraït per endavant de les vostres insòlites demarxes comercials. Penseu que si això em va bé, potser encara amb el temps us podré oferir una col.locació, tal com vós desitgeu.

I res més per ara, si no adreçar-vos records i salutacions col.lectives i personals.

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 15 setembre 1941 Eduard!

Us volia escriure ahir, diumenge, i no em va ésser possible. Però ho faig avui, com podeu veure.

Per si quedava algun dubte de si havia o nó de tornar a veure el César, va aclarir-se definitivament la cosa el dissabte al migdia quan, a l’arribar a casa em varen dir que el tal César havía telefonat que el passés a veure.

Vaig passar-hi el mateix dissabte. Em va dir que m’havia cridat: 1er - Per demanar-me la vostra adreça per a escriure’us enviant-vos el contracte del concert de violí.

2on - Per preguntar-me què havieu resolt definitivament sobre el càrrec de “2º Director”.

A la primera vaig contestar donant la vostra adreça i diu que us enviarà l’al.ludit contracte immediatament, perquè li convé tenir desseguida lligats tos els artistes. Diu que us fixa el concert pel dia 15 de febrer, que es el primer de la sèrie de febrer. Heu de tocar un “concerto”, a elecció vostra. Sembla que no li agradaria que fós el de Beethoven perquè ja s’ha donat molt i recentment. Va suggerir el de Brahms, però sense fer-s’hi fort.

Això, vós mateix. No varem parlar del “cachet”, però suposo que deu mantenir les 1000 que donava a l’oferir les dues coses, puix que mai ha dit que el no acceptar l’altre càrrec modifiqués aquest afer. I em sembla que sobre el concert de violí no va dir res més de particular.

A la segona cosa, li vaig contestar confirmant la vostra negativa, i provant de justificar la vostra actitud (per a procurar quedar amb ell el millor possible) i fins i tot suggerint sol.lucions satisfactòries per a ambdues parts.

Per a què es convencés de què no li tenieu cap especial animadversió, li vaig dir que els íbers us havien demanat un concert de violí i l’havieu rebutjat, mentre el d’ell l’acceptàveu; i també li vaig fer constar - amb igual finalitat - que vós no us negàveu a actuar de director de la Filarmònica quan li convingués, sinó que unicament rebutjaveu el càrrec fixo amb sou, la qual cosa us situava automàticament dins d’un dels bàndols en lluita. Però que si us oferia epissòdicament direccions de concerts, vós els acceptarieu encantat, com havieu acceptat el de la Ibèrica (em sembla que així m’ho vareu dir).

Seguint aquesta ruta, li vaig suggerir, pel meu compte, que no us contractés com a 2º director, però que procedís com si us tingués contractat; es a dir: essent així que ell no us podia assegurar actuacions determinades (perquè això havia de dependre de les circumstàncies del moment) que treballés i anés fent els seus concerts i aquell dia en què si fóssiu el 2º D. us encarregaria un concert, us anés a trobar en aquell moment i us encarregués el tal concert, amb un “cachet” decent. Si entremig de la sèrie se li presentava, per cansament propi, per absència, o per altra causa, en dues ocasions la conveniència de què el substituïssiu, us ho podria proposar sobre la marxa, i vós, com a músic lliure que contracten quan hi ha ocasió, segurament acceptarieu, i no serieu gens exigent en quant a condicions econòmiques. Jo li deia que això li sortiria més econòmic - 199 -

que tenir-vos fixe, perquè probablement les actuacions soltes que us podés encarregar no pujarien 5.000 ptes.

També li vaig suggerir que deixés passar en aquesta forma la sèrie de tardor i que per la de febrer se’n podria tornar a parlar, segons com haguessin anat les coses tardorals.

Vós us deureu alegrar molt de saber que no va acceptar cap de les meves suggerències. Ell volia que l’oferta fós acceptada o rebutjada, precisament tal com la va fer, i com que jo, en aquests termes precisos, no podia fer sinó rebutjar-la, així ho vaig fer. Diu que ho lamenta tant, que ja hem vist que ell ha fet tot el possible, però que ja no pot fer més, i que com que no vol estar sense el “2º”, cridarà un xicot de Madrid per a ocupar aquest lloc. Encara em va tornar a dir que si avui, dilluns, li anava a donar una contestació afirmativa, hi seria a temps, però li vaig dir que no hi comptés. Suposo que lamenta sincerament la vostra actitud, no per vós mateix - com diu ell - sinó per ell mateix, perquè no en trobarà un altre com vós, i ell deu saber-ho, i d’ací ve la seva insistència.

Entremig de la conversa va dir-me: - Que està absolutament segur de què la Ibèrica no podrà fer els concerts; i en tot cas, molts menys dels anunciats.

- Que fa una juguesca a què vós arribareu a dirigir el concert de la Ibèrica.

- Que varen demanar (als íbers) la col.laboració del violinista Massià - precisament pel concert vostre - i que tampoc ha acceptat.

- Que la Polifònica ja no actuarà amb la Ibèrica.

- Que per la Filarmònica ja han signat tots els elements que li mancaven, entre els quals, el Trotta.

- Que, encara que un dia ell marxi de Barcelona, no deixarà les coses abandonades, sinó que les dirigirà des d’allà on sigui, perquè això és un negoci que ha d’arribar a donar uns quants milers de $ cada any, i ell no és tan tonto de deixar-lo perdre. Que ell no té tots aquests tràfecs solament per donar-se el gust d’agafar la batuta, sino principalment perquè creu que els concerts són un negoci que ha d’arribar a ésser molt pròsper.

I moltes altres coses més que no val la pena de reproduir.

Siguin o nó veritats les coses que diu aquest senyor, jo us haig de dir - per darrera vegada, puix que ja és un afer clos - que us heu errat lamentablement amb la vostra negativa i que la vostra actitud no té justificació plausible.

He vist, també, a Porter, i l’home diu que no s’explica de cap manera la negativa que vareu donar-li a la proposició que us va fer a la nit - que va ésser el motiu del seu viatge de La Garriga - perquè ell creu que aquesta proposició ho conciliava tot.

I res més d’aquest afer.

Heu tornat a escriure als íbers? Us han escrit ells?

Com que suposo que a Cantallops no deveu llegir el “Destino”, us n’acompanyo un retall que us interessarà.

Suposo en poder vostre una altra carta meva, amb facècies cançonaires.

Decididament ja no em serà posible de fer l’estada a Cantallops. No hi compteu. ¿Ja heu llegit el Cyrano? Si no l’heu llegit, feu-ho, que us agradarà molt.

Records a tothom.

Adéussiau!

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) - 200 -

Cantallops, 19 setembre 1941 Estimat Manuel: Son dues les cartes que he rebut darrerament de vós, de les quals faré una sola peça, als efectes de contesta.

Insistim en la nostra terna de matèries. I comencem pels carbons. No sabria trobar cap altra persona per encarregar-li d’avisar-vos, una vegada arribi el moment en que es desvetllin les operacions carboneres, que el meu cunyat. Li n’he parlat i està molt ben dipost. El centre d’operacions de tota aquesta comarca és, naturalment, Figueres.

Segons diu ell, quan arriba el temps, els compradors i venedors es troben al cafè de Novetats, els dijous, de 2 a 4 (fins precisa aquest detall) i allí es fa el negoci. Com que l’Anicet va quasi cada dijous a Figueres, diu que estarà al aguait i que als primers símptomes de moviment, us previndrà. Vós, aleshores, podríeu personar-vos a Figueres, un dijous, trobar-vos amb ell, i, junts, anar a aquest interessant establiment de contractació, on ell us faria algunes presentacions inicials per tal d’engegar la cosa. Si creieu, com jo mateix, que l’Anicet no és un home avesat a moviments o actuacions ràpides, penseu, de tota manera, que podem superar aquesta circumstància, punxant-lo oportunament des de Barcelona, nosaltres, i vós mateix.

Deixem carbons i prenem cançons. Meravellat de la vostra diligencia en obtenir no solsament el títol sino el text complet de la cançó del curris-curris. Amb gran plaer vaig llegir-lo integrament. Entre paresentessi: no us sembla molt possible que la paraula inicial, Yoan, expressi en basc, lo que en català en diem Joan? No m ‘extranyaria gens.

Es clar que Yoan pot volguer dir “tramuntana” ò “sabates noves”, però més aviat em penso que vol dir Joan, i que la cançó està concebuda en tercera persona: Joan va anar al mercat, etc, lo qual no deixa d’ésser molt gentil. No us pensessiu pas que us vaig a demanar noves esmenes perquè m’agradi més en tercera que no en primera; no tractantse d’anar en tren, això m’és igual.

Deixem que el propi Joan canti la cançó, i no l’obliguem a dir: Jo, Joan, vaig anar al mercat, que al cap d’avall no és cap bisbe ni cap rei per a expressar-se així, i, per altra banda, tampoc és fàcil que el públic senti una gran curiositat per saber com se diu el cantaire, per molt bé que canti.

Encisat amb la darrera fòrmula trobada per a la cançó de la petita flaquera de León.

Está molt bé; queda així.

Resta, només, per enllestir, la del “arbolito”. La darrera estrofa que m’heu fet m’agrada molt d’idea i de forma, i si no l’accepto incondicionalment és per l’existencia de dos inconvenients d’ordre eufònic. El vers és: Que crezca conmigo irà a navegar; el arbol serà mastil y yo capitán.

Doncs, bé: l’accent musical és de tal manera que converteix el segon vers, ineludiblement, en: ir a navegar - primer inconvenient. La darrera síl.laba dels tercers versos va col.locada sota dues notes lligades. En la quarteta original, aquest fet produeix: cieloos; en la vostra anterior produeix vinoo (que no és la mateixa cosa que produïr ví). Ambdues irregularitats van bé; lo que ja no va tan bé, és aquest màstil deformat i devingut mastiíl segon inconvenient.

Esteu d’acord amb mi per a creure que cal salvar aquests dos inconvenients? Si hi esteu, i és cert que teniu de reserva 49 altres solucions, i que no us he esgotat encara la paciencia, us prego de fer una de dues: o modificar el mecanisme poètic de la quarteta, o fer-ne una de nova; com volgueu. Voleu un monstre sincronitzat?

Dos y dos son cuatro, cuatro y dos son seis, si seis y dos son ochoo, - 201 -

tengo dieciseis.

Concerts: Us consta que us estic incansablement agraït; avui, una vegada més, us n’estic pel temps, i, sobretot, per la diplomàcia esmersada en la conversa tinguda amb el César, que ja m’imagino llarga tractant-se d’ell. La seva negativa a les vostres noves -i, per a mi, atinadíssimes - suggestions no m’extranya; ja en parlarem, puix que no falten gaires dies per a veure’ns. He deixat passar un parell de dies ans de contestar-vos, per a veure si arribava la carta que anunciàveu. En efecte: ahir va arribar junt amb el contracte del qual us adjunto còpia. En la carta (breu i cortés) em fa referencia a la vostra darrera entrevista i diu: “He hablado con Capdevila, el cual me indica que quizá fuera mejor que tocara Ud. el concierto de Brahms. En fin, lo dejo a su buena opinión. Asimismo hemos hablado respecto al asunto de su nombramiento en la Orquesta. Desgraciadamente veo que las circunstancias hacen esto imposible, y créame que de veras lo siento”.

No sé quin “concerto” posar. Brahms (tant si el vàreu invocar vós, com si el va invocar ell) no és l’obra de la meva preferencia. Massa feixuc d’execució, massa pesat d’audició, d’una dificultat desagraïda, més m’estimo triar-ne un altre. I sembla que no és fàcil l’elecció. Si Beethoven està momentaneament gastat, si Mendelssohn és justament el que vaig tocar fa dos anys, no queda més que Mozart i Bach entre els “chefs d’oeuvre” del gènere. Mozart ja m’agradaría, així com no en faría rès de fer dos aparicions a l’estrada, amb Bach i Mozart. En fí, ja ho veurem, i ho arreglarem de paraula. Constatem amb satisfacció que hagi mantingut el cachet. Demà firmaré i li escriuré.

El temps s’escursa, Manuel.

- Lamento molt que no pogueu venir; aquest any us volía fer alguna tocada de violí, ultra l’obligada audició de les nostres cançóns populars. Em sap molt de greu!

- No he llegit encara Cyrano. Espero poder-ho fer.

- He vist, com partitures, Till, Mort i transfiguració, Simfonies de Brahms, Mozart i Haydn, tot el que tinc de Wagner, Pasqua russa i alguna obertura.

- Em va agradar molt que m’enviessiu l’inesperat article del Cid. - No tinc més temps.

Adeussiau, car Manuel, amb els millors records i l’abraçada de sempre, el calor de la qual és inextingible.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 23 setembre 1941 Carísim: Vaig rebre la vostra lletra del 19 i - com sabeu molt bé - la vostra consulta telefònica del mateix dia.

Em sembla que no cal parlar més d’aquesta consulta, puix que ja va quedar evacuada per telèfon i la cosa és tan clara, que sería excessiva i desmesurada la trascendència que hi donariem si ens n’ocupessim més. Ocupem-nos, doncs, solament, de la carta, i de les derivacions que en sorgeixin.

Carbons vegetarians - Trobo perfecta l’organització que heu muntat per a què no se’ns escapin els carbons tardorals de les comarques empordaneses. Celebraré que la perfecció teòrica d’aquesta organització es tradueixi en una bella eficiència pràctica. Res més a dir, puix que el meu remerciament per a vós i pels vostres col.laboradors ha estat ja expressat repetidament.

Cançons - Les vostres observacions - sempre estimades en matèria artística - sobre aquell arbret raquític han motivat en mí una reacció esponerosa, i he decidit enviar-vos, - 202 -

de moment, 6 d’aquelles 49 sol.lucions que em reservava. Si encara no en tinguessiu prou, us enviaria les altres 43: A Nunca de su lado me separaré; será el màstil del barco que yo mandaré.

B

Pronto habrá en sus ramas postre para mí y alfombras de follaje para mi jardín.

C Verdes son sus hojas y blanca la flor; su fruto es la naranja de dulce sabor.

D

Si lluvia del cielo tuviera mi árbol, muy pronto le vería más alto que yo.

E ¿Cuando su follaje me cobijará? ¿Cuando los ruiseñores le visitarán?

F

Quisiera muy pronto sus frutos gustar y ver los pajarillos en él anidar.

Observareu que hi ha una certa varietat de sentiments i d’imatges, per a què podeu triar. Hi surten els vaixells, les branques, els fruits, les fulles tendres, les fulles seques, la flor i el ocells i els nius. S’al.ludeix a la fidelitat, la gormanderia, la creixença, la col.loració, els desig de repòs sota el fullam i la companyia dels ocells. Hi han oracions afirmatives i profètiques; n’hi han de dubitatives, d’interrogatives i de freturança. Ja ho veureu.

Si cap d’elles no us va bé, invocarem les 9 muses per a què ens n’inspirin mitja dotzena més. Si en trobeu una que us va bé, us l’apropieu; si en trobeu dos, mireu si us interessa substituir l’antiga segona, o si la cançó és susceptible d’allargament. Queda l’afer totalment a les vostres mans.

Altrament, és perfectament possible que, realment, el noi basc que va anar al mercat es digués Joan. El meu noi també se’n diu i em sembla que també un dia va anar al mercat, per bé que ell, més espavilat que el basc, per comprar timbals i xiulets més aviat va a la fira. El que no ha tingut mai és la peregrina idea de comprar-se un porc. I, finalment, té prou senderi per no comprar quan no porta diners. Per altra banda també podría ésser que “Yoan” en basc signifiqués una cosa tota diferent del que sembla. Si en italià “fesoletto” no vol dir fesolet, ni en francès, “bagne” vol dir bany ¿per què en basc “Yoan” ha de volguer dir Joan?

Concerts - Realment, de mí va sortir el nom de Brahms, en parlar del vostre “concerto”, però no pas com a suggerència meva - i menys encara com a vostra - sinó d’una manera automàtica i seguint el mateix procés d’eliminació que vós heu fet. Ell va eliminar el Beethoven i jo vaig eliminar el Mendelssohn; i aleshores vaig dir: així haurà de tocar el de Brahms... (Jo ja tenia la impressió de què els Bach i Mozart eren petits, si més nó d’extensió, cosa que vós em confirmeu amb la vostra ocurrència de les dues aparicions, sol.lució en la qual jo no avia atinat). El César es va agafar desseguida a la meva dita i em sembla que li va plaure; recordo que va dir que era una “obra grande”.

Però també estic segur que li deurà agradar la idea vostra dels dos “concertos”. Espero que us posareu fàcilment d’acord sobre aquest punt i que si aconseguiu que l’orquestra us segueixi a vós i prescindeixi de la gesticulació cesàrea, el concert serà un gran èxit, pel qual ja des d’ara us felicito.

I ara us puc explicar manta facècia de la lluita interorquestral. El diumenge em va telefonar l’amic César i va dir-me que el dia abans havia tingut un incident desagra-dable amb el violinista Ponsa, que sembla que és un dels puntals de la Orquestra Ibèrica, puix que junt amb l’Enric, formen les columnes d’Hèrcules de la Península Ibèrica. Doncs diu - 203 -

que el Ponsa li va dir, entre altres coses, que el seu desig (del César) de prendre’ls elements havia arribat fins l’extrem d’intentar també prendre’ls a vós... César va negarho, i va invocar el vostre propi testimoni i el meu. Li vaig dir que si, com a conseqüència d’això, volia que fés algun pas, i em va contestar que nó; que m’ho deia per a què sabés el fet i si alguna dia tenia ocasió de parlar amb algú de la Ibèrica, fés constar la veritat dels fets i expliqués la versió autèntica del procés. Li vaig dir que ho faria amb molt de gust si tenia oportunitat, però que em sembla que no la tindré.

Apart del que es refereix a vós, diu que Ponsa va acusar-lo d’haver-los denunciat com a separatistes, cosa que podria motivar una prohibició dels concerts llurs. El Cesar diu que “eso son tonterías; lo que pretenden es disimular la imposibilidad en que se hallan de dar los conciertos, por falta de orquesta”... I em sembla que no em va dir res més de particular.

Com a contrapartida d’això, Porter diu que va trobar a Valls i Taberner - del patronat Ibèric - i li va dir que l’abonament anava tan bé i que totes les llotges eren col.locades. No va parlar de cap més aspecte de la cosa.

Suposo que els íbers no us han dit res més, puix que no me n’heu parlat. A veure a quin altre artista us diran que heu d’acompanyar, ara.

Vàris - Lamento, també, no poder venir, o, més ben dit, no haver pogut venir aquest estiu a Cantallops. Però, de tota manera, no renuncio pas a l’audició de les cançons populars, que també podran ésser gustades en l’ambient ciutadà.

Una de les darreres nits varem anar amb els Montoriol al Tívoli (òpera “barata” - nó però, de preu) a veure ”Manon”. No l’havia vist mai i és una obra que sempre m’ha agradat molt.

No deixeu de llegir el “Cyrano”. S’hi va depressa.

Y res més.

Que us acabi de provar.

Records.

Adeussiau!

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 26 / 9 / 41 Eduard: En la meva anterior em vaig descuidar d’enviar-vos la documentació adjunta i de dirvos que la portera va rebre les dues bótes i el paquet, i us ho va pujar al pis.

Adéussiau!

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) Cantallops, 26 setembre 1941 Estimat Manuel: Anem ara a cloure la correspondencia d’aquest estiu. Vós ja ho heu fet amb la vostra quinzava carta que vaig rebre abans d’ahir, junt amb una impressionant demostració del vostre estre: sis versos, sis, per a arribar, finalment, a la total conclusió de la nostra tasca cançonera.

- 204 -

Vaig llançar-me a la lectura d’aquests sis joiells, amb la més gran avidesa. Vaig rabejar-me delitosament en les aigües de cristall de les vostres rimes; vaig aspirar amb voluptuosa delectació les olors turbadores del vostre incenser poètic; vaig encegar-me en la polícroma exuberància de la vostra imatgeria.

Gairebé estabornit per tan diverses i enivradores sensacions, vaig restar llargues hores sota la dolça tiranía d’aquelles sis gemmes al.lucinants. Primer, el lliure gaudi; després, el retorn a la realitat, per successius periodes: assimilació, anàlisi comparatiu, adaptació, tria, - oh! la tria, quin turment!

Sis eren les composicions ofertes, totes igualment belles, igualment dignes, igualment perfectes. I, solament dues tenien dret a la supervivència...

Terrible situació!... Com podia pronunciar-me a favor d’una, sense fer-ho per qualsevulga de les altres cinc? A quines normes havía de subjectar-me per a decidir entre l’elecció i el refús? Per quina raó havia d’ésser preferida o preterida aquesta o aquella? Què hi havía de més en l’una que fos de menys en l’altra? Per què si, per què no? Terrible situació! - torno a dir. Quines seríen les dues i quines passaríen a ésser les quatre?

Eren les sis; aproximadament l’hora en que baixava, un dia, la coloma blanca amb al branquilló d’olivera al bec. Hora de pau i benhaurança; hora de perplexitat, per a mi.

Una idea màgica vingué, en aquell moment, a il.luminar la tenebra del meu esperit.

L’atzar. Seria l’atzar, aquest poderós fat orb, el que decidiría.

Vaig tancar els ulls - el cor petit, el bleix en suspens - vaig aixecar la mà, vaig cloure els dits, tots menys l’index, i vaig deixar que aquest es dirigís, per ell mateix, sense inducció, ni impulsió, ni propulsió de cap mena, cap a la superfície del paper on eren escrites les immortals estrofes. No trigà a produïr-se el verjurat contacte; en obrir el ulls, vaig veure el meu dit damunt de l’estrofa marcada amb una A. Vaig sentir una profunda sensació d’alleujament en el meu ésser. Ah! La A! Ja en tenim una. Es aquesta: Nunca de su lado me separaré; será el mástil del barco que yo mandaré.

En repetir l’operació per tal de designar la segona, - oh! subtils imprevistos del complex estrellat de la vida! - es produí un fet estrany sigui per efecte de l’emoció o per qui sap quina causa que no arribo a explicar-me, el cas és que, en obrir els ulls per a veure on havia prés contacte el dit, vaig constatar amb espant que no era un el dit depositat sobre el paper; eren dos! Una suor freda em va invadir el front i els polços. Què fer? De moment, no moure els dits i, immediatament, reflexionar. Puix que jo m’havia donat a l’Etzar, no podia oposar-me als seus designis.

L’index era damunt dels dos primers versos de la quarteta C, metre que el cordial descansava sobre els dos darrers de la quarteta D. Què volia dir això? El designi em semblà indubitable, claríssim: calía acceptar la meitat de cada una, soldar-les, i crear-ne una de nova. I així em vaig disposar a fer-ho, sense vacil.lacións.

Un postrer, un suprem escull, vingué a interposar-se: el segon i el tercer vers de la nounada estrofa, no lligaven.

Però era ja tan aprop de la fí, del gran moment de la deslliurança, que, ni aquest escull, ni mil d’altres com ell, hauríen ja pogut deturar lo que era inevitable.

Febrós, vibrant d’exaltació, vaig prendre la ploma i amb ella vaig esmolar - esmola que esmola - aquell tercer vers de D, fins a trobar-hi l’encaix amb el seu company de C. El fat no va desamparar-me i, per fi!, eixí de la ploma - mena de cisell - l’esclat d’aquest diamant: Verdes son sus hojas y blanca la flor; quisiera verle pronto - 205 -

más alto que yo.

I aquest ha estat, oh, Manuel, el cim i remat, o, si voleu, la virolla, de l’infantament meravellós d’aquestes dotze cançons populars espanyoles, al servei de les qual hem posat, en aquest estiu del 1941, els nostres preclars ingenis. ____________________________________________ Tot això que porto dit, té, potser, una lleugera ampulositat emfàtica, però us asseguro que reflexa la veritat, ço és: que vaig restar admirat de la vostra prolixitat, que tots sis versos fan molt bonic, que vaig quedar perplexe en la tría i que, finalment, vaig decidir fer l’al.ludida soldadura per a la segona estrofa i destinar la del màstil a darrer lloc; llàstima que hagi quedat en terra la que es refería al regadiu vinícol, que era molt graciosa. Esteu conforme amb la solució donada? El plà literari em sembla, ara, força llógic. Vieu-ho, sinó: Declaració - no jurada - de la propietat d’un arbre. Inquietud davant certes dificultats per a mantenir-lo. Encís del propietari, traslluït a través d’una breu i delicada descripció de les característiques de l’arbret. Fretura per la seva creixença. I, promesa de fidelitat, puix que el futur de l’arbre està íntimament lligat amb la realització d’un somni, en el futur heroic del protagonista.

I prou cançons! Aviat les sentireu.

He estat tan profús, fins aquí, que, francament, no em queda buf per a seguir al mateix ritme els altres extrems de la vostra estimada - i espatarrant - carta. Ja ens veurem aviat; dilluns al vespre, si Deu vol, arribarem. Telefonaré.

De tota manera no puc deixar de dir-vos com he trobat divertit aquest gentil xafardeig filo-íbero-ponso-cessari.

He escrit (fa 4 o 5 dies) als iberics, aparentant de dir alguna cosa, sense, en realitat, dir rés.

He començat el Cyrano. Per ara, esplèndit.

Adeu, Manuel. Molts records i l’avenç de l’abraçada inminent.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Girona, 133 Barcelona Madrid, 9 / 11 / 41 Eduard: Vaig arribar bé, però tard. Vaig veure a Cid, Soler, Jordà i Uceda. De les conver-ses mantingudes, s’ha derivat la necessitat de modificar els programes que, si no hi teniu inconvenient, quedaran tal com es planeja en les adjuntes quartilles.

En primer lloc, Jordà diu que no pot alterar els seus. Hi surt tot el repertori que sap de memòria; per tant, no pot substituir obres. Ni les pot alterar de data, perquè té els programes dossificats en la forma que li sembla més convenient per a ell i per el públic.

Ha estat dos mesos elaborant-los. Altrament, fa molt de “hincapié” en què només per a un amic com vós es deixa interrompre la serie en el moment culminant. Cid també opina que això té molta importància i que per tant no se li ha de demanar res més. Entesos.

En canvi, Uceda havia posat “La Reina” en els prog. de l’orq. de Berlín, i al veure els vostres, l’ha treta. Molt agraïts.

Dia 3 - Es suprimeix “La flauta” i no se substitueix. Hom opina que no cal, i vós ja sé que hi esteu conforme. Es substitueix la 5º per la 7º. I a la 3ª part vé la modificació grossa. Per les raons que després veureu, el “Till” quedava desplaçat del 2on concert.

- 206 -

Convenia, doncs, posar-lo en l’altre de tarda i en principi (salvant la vostra conformitat, que us demanaré per conferència) l’hem col.locat junt amb el Ravel. Aquesta és la reforma més grossa. El programa com a tal, em sembla que queda molt bé, sobretot per ésser el de presentació. Només tinc el dubte de si això us anirà bé des del punt de vista del treball de preparació, però espero que sí. Us resulta així alleugerida la 1ª part i carregada la 3ª.

Dia 10 - Hom opina unanimement que la Simfonia de Brahms ha d’anar al mig, car altrament sembla que no se li fan els honors deguts. Per tant, Wagner ha d’anar a la 1º part. Treiem d’aquest programa la Cabalgada, i la reservem per a un final de concert. Es posa l’agonia d’Isolda, en lloc de l’Idili, per a reforçar aquest programa, puix que l’Isolda és considerada de més envergadura que l’altra. A la 3ª part s’hi manté el vostre Scherzo, s’hi posa el Ensueño, que ens havia sobrat del 1er concert i acabem donant peixet amb la Pàsqua Russa. Em sembla que també queda bé. Potser lleugerament curta la 1º part, però les altres dos són bastant completes. S’han suprimit totalment les Goyescas que hom opina que ja fa pudor, i Jordà també les dóna.

Dia 7 - 1ª part, es manté igual. En la 2ª, cal substituir l’obra de Falla, perquè de la “Danza de la Molinera” no hi ha material. De Falla només tenen una suite impresa de “El Sombrero de Tres Picos”, en la qual hi ha tres temps: un que no recordo, la danza del Molinero i la Farruca. Hem posat aquesta. Cal suprimir totalment les Danses de Borodin, perquè el Jordà les dóna el diumenge abans. Aprofitem, com a final, la Cabalgada, que ens havia sobrat. Em sembla que també queda bé aquest programa.

Dia 14 - Hem afegit l’Egmont a la 1ª part, perquè era opinió general que quedava curta. A la 2ª, fa la”rentrée” el Mendelssohn, emigrat del primitiu concert, reapareix l’Idili, expulsat del 2on, i aleshores hauriem acabat amb la Triana, si no fós perquè també la toca el Jordà i també sembla que fa pudor. Hi posem, doncs, Navarra.

Em sembla que, tot plegat, queda bé. Com a labor total, us queda un xic disminuïda, segons veureu per l’adjunta nota en la qual es resumen els canvis. Les supressions us afavoreixen, encara que poc. Les substitucions em sembla que no us afecten. I l’afegit no us perjudica per res.

Penso portar-vos les partitures de Ravel, Falla i Albeniz, tal com desitjaveu.

El Teatre Espanyol ha donat ja la conformitat pel 3 i el 10.

Ara vaig a prendre café amb en Soler, per donar-li els programes. Si no em diu res de nou, tiraré la carta així mateix.

Si voleu, us donen ja assaig el dia 29 al matí. Per tant, haurieu de sortir el 28 a la nit. Feu-vos el frac, perquè a la tarda es porta. Al matí, jaqué.

Adéussiau Manuel He parlat amb Soler. Creu que no van bé el Till i la Valse, junts, sense una peça curta i tranquil.la entremig. Però creu que no es imprescindible decidir ara mateix quina, perquè les modificacions augmentant no perjudiquen els programes. Jo, descartant Goyescas, no sé pas què posar-hi. Hi podria tornar “Ensueño”, però aleshores manca una peça pel segón concert. En fí: ja ens ho pensarem.

Una altra cosa: l’Arbós va “arreglar” un andante d’una sonata de violí de Bach per a posar-lo entre els dos allegros del Brandenburguès. Us portaré la partitura, per a què veieu si preferiu seguir la tradició de Madrid, o voleu trencar motllos i donar l’obra tal com és.

Començareu a assaijar el dia 29 a les 3 de la tarda.

Sembla que hi ha molta expectació en l’orquestra.

Adeussiau!

Manuel - 207 -

***** Sr. D. Manuel Capdevila Hotel Imperio Echegaray, 12 Madrid Barcelona, 7 tarde del día 10 (en la Escuela) Antonio, Manuel: Después de los minutos felices de la conferencia de ayer, noche y día de hoy con grandes dudas.

La Valse y el Till, juntos, no me convencen. Programa extremadamente cargado de dificultad. Creo que habría que prescindir de La Valse y poner algo fácil antes y terminar parte con Till (¡magnífico final de parte!). He pensado Cantos populares de Liadov, qué os parece? Algo, en fin, facil de ejecución y de asimilación en el público. Pero he tomado manía a La Valse.

Otra. ¿No es corta la 1ª parte del segundo de tarde, Dia 10? Tal vez estaría bien, antes de entrar en las profundidades del Tristan, el Preludio del 3er acto de Lohengrin. ¿Qué os parece? Pensad y decidid. Pero sin Valse.

Abrazos meridionales de Eduardo ***** Sr. Eduard Toldrà Hotel Metropol Madrid Barcelona, 9 desembre 1941 Caríssim: Només quatre mots per dir-vos que ahir vaig arribar perfectament, que vaig trobar la família en la més pròspera de les situacions salutíferes, que vaig telefonar desseguida a la Maria, que va transcorre el dia del Sant de la Concepció amb tota felicitat, que aquest matí he anat a rebre els altres expedicionaris, els quals també han arribat feliçment, puix que fins i tot diuen que han dormit tota la nit; que abans de dinar he anat a casa vostra i he fet als vostres familiars una succinta relació de les vostres aventures...

A casa vostra están bé; la Maria relativament bé, però esperant-vos ansiosament; estan contents dels vostres èxits i esperen amb ànsia la vostra telefonada de demà, desprès del concert.

El Quim m’ha dit que vós seguieu el dilluns amb el mateix estat d’esperit favorable del diumenge, i jo me’n congratulo. M’ha dit també que la crítica del dilluns era sensacionalment favorable, i jo he lamentat que no me l’hagués dut.

També sé que el Josep s’ha instal.lat en l’habitació nº 208 del Metropol. Us en felicito i us planyo. Digueu-li que m’he cuidat ja d’expedir-li, per avió, el kilomètric, segons comprobant adjunt, que envío per a què reclami si no el rep demà mateix.

No cal que us digui res de tot el que, per a vós i per a ell, penso, desitjo i espero.

Abraçades.

Manuel Records a Antonio, Enrique, Julián, etc. ***** Sr. D. Manuel Capdevila - 208 -

Septimania, 23, 2º. 2ª Barcelona (6) Madrid, 11- XII - 41 Estimat, molt estimat Manuel: Cinc minuts per a vos. Gran alegria per la vostra carta. Us enyoro. Tot va bé.

Dimarts al vespre, nova psicosi; audició, en disc, a câ l’Antonio de Tristany; creia no recordar-me’n. Punts culminants d’ahir: Preludi i Mort; tota la simfonia de Brahms; Turina i Pasqua russa. Terrible concert, aquest tercer. Però ja ha passat. Jo, rendit, però molt animat per al quart, pel fet d’ésser, precisament, el quart.

Ahir, el públic, molt més cálid. Antonio rebossant de satisfacció. Aquest Brahms en el que ningú creia, ha estat l’èxit més sólid de la campanya. Us enyoro.

Segueixen els ous, els conyacs, els extres. Tinc un gran desig de ésser amb vos, a Barcelona. Content de sentir la vostra veu, ahir; érem al Oro del Rhin amb Uceda i Antonio.

Adéu, estimat Manuel. Aném a câ la Lolita. Maria té crónica de Tebile; interessant.

Records a Concepció, Boet, Estanislau. Una fortíssima abraçada del vostre Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23, 2º. 2ª Barcelona (6) Cantallops 24 juliol 1942 Estimat Manuel: Una vegada més en aquesta vida em passa que us escric més tard del que les bones formes aconsellen i del que jo mateix voldría. Però feu-me el favor - també una vegada més- de disculpar-me i, ademés, sigueu tan gentil de fer-me franques les explicacions o justificacions. Es tan fatigós i estic tan cansat d’haver-ne de donar sempre a tothom, que serà un plaer per a mi estalviar-me-les per aquesta vegada, i, tinc la seguretat de que vós no me’n fareu retret. Moltes gràcies, Manuel.

He rebut les dues lletres vostres ( perdudes ); la primera acompanyada d’una de F. Shaw i la segona acompanyada d’una altra del mateix senyor, amen d’una quantitat de paperassa urquixoniana, més una participació de casament.

Suposo que el Sr. Shaw és, realmentt, un home actiu però potser a hores d’ara es sent una mica desbordat per l’activitat vostra. Vui creure en les seves paraules: “Ya estamos en el tercer acto”, però no m’extranyaría que al rebre el vostre telegrama hagués pensat: “Estos catalanes son terribles”. En fí, espero que quan rebi una nova carta vostra vagi també acompanyada d’una d’ell i veurem què diu.

Vaig seguir-vos, de pensament, en el vostre viatge a Madrid. Pel que em dieu sembla que us va anar bé (i jo me’n alegro) i que del cantó melo-gastro-companyònic les coses es mantenen a bon nivell.

L’Antonio va escriure fa uns 15 dies una carta monumental i extraordinariament expressiva, en la qual l’home es volcaba glossant les seves impressions barcelonines que descriu amb els més òptims i abrandats termes. Una carta magnífica que ja llegireu a la primera ocasió. Aquest matí he donat al correu la contesta, en l’elaboració de la qual he estat ocupat uns vuit dies, amb insomnis, migranyes, i altres desordres.

Dia de St. Jaume, a quarts de 12, a l’estanc, sortint de missa.

- 209 -

Em decideixo, Manuel, a acabar-vos la present en les circumstàncies que acabo de subratllar, perquè demà, com tots els diumenges, no ens funciona el correu, i, tanmateix, malgrat el preàmbul inicial, us asseguro que estic una mica avergonyit amb vós, pel meu retard.

Bé. Per ací tots bons, incloïda la Maria, que és lo més important.

Trevallo, cada día, metòdicament, el violí i les partitures. He vist la Simfonia de Haydn (la militar), L’ocell de foc, i ara estic amb la 2ª simfonia de Brahms que em va agradant progressivament. Es una gran peça.

Espero que al llarg de l’estiu la nostra correspondència es vagi animant i, que, jo al menys, us escrigui cartes més divertides que la d’avui.

Em recordo sempre de vós. Gràcies per tot!

Tot allò que es diu. Tot allò que fa tants estius - ai, si! - que ens diem. Adeussiau.

Eduard ***** Sr. Manuel Capdevila Saptimània, 23, 2º Barcelona (6) Cantallops, 30 juliol 1942 Estimat Manuel: L’altre dia em vaig descuidar de parlar-vos d’una cosa i us en parlaré ara. Es tracta de la reintegració a casa del bust de la Granja.

Recordareu, potser, que de paraula n’havíem parlat d’això.

Rès. Es tracta només de que quan us sembli oportú telefoneu a l’invicte Benedicto demanant-li o proposant-li un dia per a portar el bust a casa. Ahir vaig escriure-li jo i li deia que us considerés a vós com a mi mateix.

L’adreça d’aquest il.lustre esculptor (no el recordeu? es un que fa totes les esses fortes, p. ex.: El meu cussí te una cassa de color rossa) l’adreça, dic, es: Calabria 136, 3er 3ª; el telèfon, 35435. Dec advertir-vos que aquest número de telèfon correspon a l’aparell de l’estadant del pis de sota, que el crida i fa esperar al que telefona, etc. Potser, doncs, no us anirà malament de saber que als dematins, té oficina a l’Ajuntament (tel: 13194) i que el nº del seu negociat és el 297.

Vós mateix. La portera de casa ja està previnguda de entregar-vos la clau del pís sense titubejar, sempre que sigui requerida per vós a entregar-vos-la.

Com esteu de perspectives per a venir, enguany, a Cantallops? Jo voldría poder considerar el colapse de l’any passat com una excepció. Si a vós us fes tant goig de venir com a nosaltres de rebreu´s, és segur que vindríeu.(Per ponderar-vos, només, el meu desig, us dic això. Ja sé, és clar, que també us agrada venir i que si no ho fessiu seria realment perquè no podríeu de cap manera). A veure si us ho arregleu.

Moltes gràcies pels empipaments del bust!

Cordialíssims records, etc. etc.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Madrid, 6 agost 1942 Eduard: - 210 -

Aquesta carta té dues finalitats. Es la primera, saludar-vos des del país de les vostres aventures simfòniques. Us saludo, doncs, i afegeixo que s’hi estava molt més bé en aquells dies de desembre, en què l’aire de la Sierra ens refrescava el rostre, que no pas ara, que un sol de mil diables recrema la pell i esclafa la còrpora.

Es la segona, comunicar-vos que, finalment, he mantingut una llarga conversa amb D. Guillermo Fernández Bernardo Shaw. En vista de què sempre que jo era a Barcelona ell era a Madrid, i sempre que jo era a Madrid ell era al Escorial, vaig decidir, aprofitant una tarda lliure - la d’ahir - anar-lo a veure al Escorial. Decidit i fet. Vaig sortir a les 14.15, vaig arribar a les 15.40, vaig estar amb ell (i familia) fins a les 18.40, i a les 20 tornava a arribar a Madrid.

Naturalment, em va rebre molt bé, em varen donar cafè i copa, i més tard tè i pastes. La senyora, molt amable; el noi gran, intel.ligent.

“El pretendiente burlado” està, realment, acabat. Vaig veure les quartilles, per bé que no les vaig llegir. Em va explicar el plan, que resulta bastant semblant a aquell guió meu, que ara resulta que està tant bé, i demostra que en sé molt. Han tingut en compte les vostres tres observacions (de les quals Shaw havia pres nota i les va trobar molt encertades; per tant, també resulta que en sabeu molt). Aquestes tres observacions, que potser vós ja no recordeu, són: donar més relleu al paper femení, disminuir un xic el moviment en benefici de mant episodi líric, i suprimir la serenada inicial. Han conservat els tipus, la majoria d’escenes, i la divisió en actes (3) i quadres (4).

Un cop acabat han vist la conveniència de reformar algunes escenes i han decidit la modificació cabdal de situar l’acció a Espanya (temps de Felip IV) en lloc de Paris, com havien fet. Creuen que l’obra guanyarà en interès pel públic i que us dónen facilitats per si us convingués en algún moment treballar quelcom del folklore espanyol. Aquesta reforma fa canviar els noms dels personatges i algunes expressions del text, alusives al lloc de l’acció.

Sembla que s’ho han pres amb bona fè i creuen que el llibre quedarà molt bé i que en podreu fer l’òpera del segle. Els doldria molt que no us agradés, o no constituís per a vós la deu inspiradora de les més celestials harmonies. Estan disposats a fer tots els retocs que el curs del vostre treball faci necessari, retallant o estirant el text.

Moltes altres coses de detall varen ésser comentades, que no val la pena de transcriure.

El que és evident és que no hi podeu ja comptar per aquest estiu. No em va voler fixar cap termini per a la remesa definitiva de l’obra, que diu que m’enviaran precisament a mí, així que estigui llesta.

Us confirmo el que us vaig dir des de Barcelona, o sigui que crec que haurieu d’escriure 4 ratlles a D. Guillermo, dient-li que per mi esteu enterat de tota la marxa de l’afer, que us congratuleu de l’interès i l’entusiasme que estan posant en la realització de l’obra, i que l’esteu esperant amb espectació, per a disfrutar-ne amb la lectura i després submergir-vos en la seva musicalització.

I res més. No sé si me’n tornaré demà o demà passat cap a casa. Aquesta vegada no he vist per a res als Cid-Uceda-Sopeña & Cia, perquè trobo violent tants convits i tants obsequis. Altrament, cap cosa n’hauria tret en quant a projectes d’interès per a vós, puix que ja sabeu que ara és època de repòs i no es fa res.

Si, com, suposo, torno pel setembre, serà el moment de burxar.

Expressions a la familia en general, i a la Maria en particular.

I entesos.

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila - 211 -

Septimània, 23 Barcelona (6) Cantallops, 10 agost 1942 Estimat Manuel: Son tres les cartes vostres de les quals haig de parlar-vos: la 1ª, del 29, curta, acompanyant la de D. Guillermo. La 2ª, del 1er d’agost, curta, acompanyant carta de Tere i altres bagatel.les i anunciant el vostre darrer viatge a Madrid. Y la 3ª, des de la capital, llarga, amb una extensa i saborosa rescensió de la vostra visita a D. Guillermo.

En contestar-les totes tres d’una vegada faré un bloc de la primera i la tercera puix que totes dues versen sobre el mateix tema (G. F. Sh., q. d. g. m. a.), no sense despatxar previament la contesta de la segona, tot expressant-vos el meu agraïment per la vostra bona disposició a ocupar-vos del rescat del bust.

Anem, doncs, al bloc, o sia, a “El pretendiente burlado”. Ningú, absolutament, pot preveure quin lloc ocuparà en l’història aquesta obra (si és que, tanmateix, la Historia es digna assignar-li un lloc, si és que, realment, algun dia s’estrena, si és que, en efecte, hom arriba a deslliurar la partitura). De moment, però, un gran èxit ja pot esculpir-se en pedra blanca: el vostre. Després de feixucs i penosos treballs heu arribat a la meta dels vostres afanys. Heu conseguit el que volíeu (Veig que aixequeu una mà en senyal de protesta, com sortint-me al pas per a indicar-me que el que vós realment, no volíeu, sinó, voleu, és que jo escrigui una òpera; però deixeu-me continuar, placevolament). El “llibre” és fet. Amb els vostres propis ulls heu vist a L’Escorial - bell indret, evocador de mil gestes meravelloses! - el feix de quartilles contenint el fruit cobejat.

Us heu cobert de glòria i jo us en felicito, i, val a dir-ho, no sornaguerament com el tó d’aquesta parrafada us podría, equívocament, fer creure, sinó ben seriosament i amb tota la meva bona fè.

Si, Manuel; sou una gran home i un gran amic. Després de tants d’enuigs com us heu creat, aquest viatge a L’Escorial m’ha acabat de fer caure la pesada. Estic molt content de tot el que em dieu aproposit d’aquest “pretendiente” hispano-galaic. Ara veurem com serà aquest llibre; veurem què donarà de sí. Si serà just, o curt o llarg, tou o dur, ferrat o passat per aigua (ai, les “guatlles” dels dissabtes hivernencs..!). Veurem si haurem de destral.lejar-lo incompassivament, o si n’hi haurà prou amb petites filigranes de tisores de barber. En fí, veurem. És francament agradable l’impressió que don Don Guillermo (palesada de sempre, accentuada en la carta que em vàreu remetre i coronada en aquesta darrera conversa vostra) l’impressió, vui dir, d’haver treballat a conciència i amb entusiasme, de fer-li - o fer-los-hi - il.lusió de col.laborar amb mi i de tenir personalment un tracte no a la bohemia, sinó, com em dieu, polit, cortés i formal.

No cal dir que, d’acord amb la vostra indicació, li escriuré uns mots. (Ja hi haurà treballs!).

Dimarts, 11 Vaig rebre (fa 8 o 10 dies) una carta de l’Antonio, llarga, densa, i d’un contingut inesperat. L’home es dispara, amb un entusiasme veritablement touchant, cridant-me l’atenció sobre la vacant de director de la Banda Municipal... de Madrid. Amb gran luxe de detalls, em posa en antecedents; em diu que el projecte d’aquell Ajuntament és d’atorgar la plaça a un bon músic i ell opina - ja ho podeu adivinar - que jo sería el més qualificat.

Em diu que hi ha el projecte de remunerar la plaça amb 18.000 ptes, més una gratificació de 6.000 i quinquenis de 1.500. Em parla, aleshores, de tot el que jo podria obtenir partint d’aquesta base (prestigi, renom, concerts amb les orquestres madrilenyes, càtedra al Conservatori, i fins facultat d’abandonar la Banda el dia que ja no fos necessària, etc. etc.). Em fa referencia, també, a desventatges o inconvenients, és a dir, no es descuida de rés, i en un tò molt ardent (el seu tó) em diu que ho rumíi, que hi mediti, que en parli amb la Maria i amb vós, - l’home té ull, realment.

- 212 -

No vaig contestar-li desseguida perquè sabent que vós aniríeu a Madrid i creient que us veuríeu, suposava que ell us en parlaría i que vós, després, m’en parlaríeu a mi.

Veig que no us heu vist (trobo, tanmateix, molt ben orientada la vostra inhibició) i, així, vaig contestar-li abans d’ahir, aturant, en una carta llargueta, els seus generosos i càlids entusiasmes. Era una carta empipadora de fer. Llençar galledes d’aiga freda és sempre desagradable. Li vaig dir el què passava: que no podia pensar en rés d’això per temptador que fós, existint com existeix el compromís amb l’altre Ajuntament, el barceloní. Guardo el borrador (quasi inintel.ligible) per a llegir-vos-el quan ens veiem.

I bé: quan ens veurem? Espero els vostres aclariments sobre la vinguda a Cantallops. Apropósit, tinc convidat, com ja sabeu, al Josep. Ell no diu ni que si ni que no.

Però, en fí, cas de venir el Porter, sería preferible, em sembla, que no coïncidissiu. Vós mateix.

No sé si queden coses per a dir. Em sembla que no. De tota manera us deixo; son tres quarts de dotze.

Adeussiau, doncs. Tot allò que es diu.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 13 agost 1942 Eduard: El diumenge, dia 9, al matí, vaig arribar feliçment de Madrid, amb 10 minuts d’avenç i després d’haver dormit tranquil.lament les meves 8 hores en un llit relativament còmode de la Cía. de M.Z.A. (Car heu de saber que per bé que encara no vaig al Palace, ja viatjo en llit).

Poques coses us puc dir de la capital del Imperio, puix que, com us deia, vaig inhibir-me del “mundillo musical”. Del Shaw, no us puc dir res de nou. I d’altres coses, només us puc dir que les meus afers (aspecte econòmic) es varen resoldre bé. El que no va anar tant bé per a la meva còrpora va ésser la temperatura tòrrida amb què vaig ésser obsequiat pel Suprem Dispensador dels raigs solars i de les aures refrescants: fou tan pròdig en els primers i tant parc en les darreres, que us asseguro que en servo un record memorable. El meu entusiasme pels ous ferrats no arriba a l’estrem de preconitzar llur preparació a qualsevol hora del dia, damunt de l’asfalt del carrer.

Però això pertany a l’història, i jo en aquest moment em dec a l’actualitat, constituïda per la vostra carta del 10 i pels fets i circumstàncies que em cal relatar-vos en la present.

Veureu que aquesta carta porta data del 13, però en realitat sortirà el 14, puix que l’estic escrivint en l’ “alta nit callada”. Així no tinc cap pressa ni entrebanc, com no fós una prematura i impensada aparició d’Orfeom, que em coaccionés per a llençar-me en els seus braços pressosament.

Us diré, doncs, en remembrança dels vostres encàrrecs, que paso cada setmana per casa de l’honorable Perramón, sense que fins ara la fortuna hagi considerat addient de premiar la meva constància amb la consecució d’un lot de cordes de guitarra. La mercaderia ha arribat, però el despatx de Duana no ha pogut encara formalitzar-se a causa de certes dificiències documentals; diuen que tenen ja enfocada la sol.lució del problema i es besllumen determinades probabilitats de què en 10/15 dies la cosa es resolgui.

Després de 3 converses telefòniques amb el plasmador de la vostra vera efigie en bronze permanent, ha arribat a cristal.litzar-se un acord, consistent en què demà, dia 14, - 213 -

a les 10 del matí, jo sigui davant de casa vostra. Ell, el plasmador, arribarà en un taxi, portador de la plasmació, la pujarem al pis, i afer conclòs. Penso, doncs, encara, podervos posar un mot en aquesta carta, abans de posar-la sota la tutela dels serveis postals, confirmant-vos la realització d’aital performança.

I passem, ja, al contingut de la vostra carta.

No haig d’amagar-vos la satisfacció que em produeix l’existencia real i tangible d’una primera versió de “El pretendiente burlado”, i la constatació del desig de llurs autors de millorar-ne el text i enllestir-lo. Crec ja, formalment, que no trigarem a tenir-lo, i espero que la seva lectura provoqui el nostre entusiasme i la vostra inspiració. Es clar que em sap greu que s’hagi perdut aquest estiu, en el sentit de no haver estat aprofitat per avançar la composició de l’òpera del segle; però cal moderar les impaciències dels espectadors del treball d’altri, i resignar-se. També m’hauria agradat de portar-vos-el jo a Cantallops (Shaw me’l pensa enviar a mí) per a comentar-lo i veure l’impressió que us feia. Resignem-nos, també, si la cosa resulta impossible. L’essencial és que tot marxa.

Em refermo en la conveniència de què, si ja no ho heu fet, poseu 4 ratlles al Shaw; altrament la vostra inhibició seria massa totalitària i el meu intervencionisme potser exagerat.

Ja comentarem, quan ens veiem, la carta del Cid i la seva proposició de l’altra Banda. Evidentment, us interessa molt més la de Barcelona, i especialment no tractantse de Banda, sinó d’orquestra. Però em sembla que s’hauria de trobar la manera de procurar donar impuls a l’afer, fent saber políticament que us estan fent proposicions temptadores des de Madrid a termini més curt... Suposo que en tot aquest temps no hi deu haver hagut res de nou. I me’n lamento ferotgement.

I, seguint el text de la vostra, arribo al renovellament o reiteració de la vostra crida.

Sobre això, em cal dir-vos que em proposo pujar, que em podria anar bé a darrers d’agost o primers de setembre i que la fixació d’una data concreta i definitiva depen del que vós em dieu sobre la vostra permanència (¿no aneu a St. Feliu?) i sobre altres visites que tinguessiu previstes. De no coincidir amb Josep ja me’n cuidaré jo.

A la vegada que em feu saber les vostres impressions sobre aquests extrems, informeu-me també de la situació actual de les comunicacions. ¿Segueix havent-hi un únic autocar el dijous a la tarda? etc. etc.

No crec haver-me descuidat res del que tenia per dir-vos. Només em resta preguntar-vos, per pura curiositat, si us arriba “La Codorniz”. I, en cas negatiu, com us ho feu sense.

Records a tots. Adéussiau!

Manuel 14, a les 11 - El bust torna a ocupar el seu lloc, damunt la llibreria. ***** Sr. Manuel Capdevila Septimània, 23 Barcelona (6) Cantallops 18 agost 1942 Estimat Mauel: Tinc aquí davant la vostra darrera carta a la qual vaig a correspondre començant, precisament, per allí on vós acabeu i per la vostra vinguda. Els termes en que me’n parleu han engroixit amb gran contentament la meva confiança en ella - en la vinguda fins al punt que ja considero segur el goig de véure-us.

Les coses en aquest punt madur, haurem de parlar alegrement dels detalls d’execució. Parlem-ne, doncs. No anirem a St. Feliu (sembla que la represa d’aquell - 214 -

costum està supeditada a l’acabament de la guerra) ni pensem anar a cap altre lloc; els carros no ofereixen prou atractiu com a medi de locomoció i les nostres cames ciutadanes, blanques i fines - encara menys. De manera que, descomptada la tradicional peregrinació al Santuari de la Salut, que està, encara, per fer, i, es clar! les necessitats imprevisibles, pensem romandre inerts en aquests tocoms. Ja veieu que per aquest cantó no hi ha dificultat. Del cantó de coincidir amb altres visitants no resta més que tenir en compte la hipotètica vinguda dels Porter però d’això ja em dieu que us en encarregareu vós mateix. Només us diré que vaig escriure a Josep amb motiu del sant de Maria i que en reiterar-li la meva invitació, li aconsellava (per recomanació de la Maria) que vinguessin pel setembre (sense precisar més) al.legant que aleshores no fa tanta calor i que és el temps de les figues i els raïms. No sé perquè, em fa l’efecte de que no vindran, però esteu al tant, i, si podeu, guanyeu-lo per mà.

De comunicacións estem de la següent manera: Autocar directe, unicament els dijous (sortida a 2/4 de 5 de la tarda). Tres autocars diaris a La Junquera amb sortides: la primera de bon matí, la segona a la 1, i la tercera a les 7 del vespre; considero interessant la segona que permet l’enllaç amb l’exprés del matí i que us pot situar a can Quartos a 2/4 de 2, on s’hi pot trobar un bon taxi de La Junquera que condueixi per 35 pessetes, a Cantallops; jo mateix podria comprometre el taxista si decidissiu aquesta combinació. Queden d’altres solucións, que, per ésser extremes, son menys recomenables, com: Taxi de Figueres (125 ó 150 ptes), carro a can Quartos (75 minuts de sol i polç), que enumero, però, per a arrodonir la informació.

19, matí Una repassada breu a la vostra carta i us hauré de deixar-vos. Tenim aquí el matrimoni Massot (demà tornen a Figueres) i no he tingut temps.

Vaig escriure, per cert, sense gran dolors, al Shaw. Fa uns vuit dies. Guardo borrador per a llegir-vos.

Resignat amb lo de les cordes i agraït.

Més agraït pel feliç retorn del bust.

Potser em deixo alguna cosa per dir, però en tot cas, no deu ésser d’importancia.

Adeussiau. Manuel. Espero amb fretura les vostres noves amb precisions de la vostra vinguda.

Adeu. Molts records, si, a tots.

Eduard La Maria - es clar! - molt contenta amb la vostra felicitació! ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimània, 23 Barcelona (6) Cantallops, 25 agost 1942 Estimat Manuel: D’acord amb la conversa d’ahir al vespre, us remeto la cèdula i l’autorització que em demaneu.

Serà curiós de saber qui m’envia un paquet des de Bata i què conté. Ho trobo graciós, exceptuant, no cal dir, les vostres molesties i el temps que aquest paquet us ha fet i us farà perdre.

Espero, desitjo, que la vostra vinguda sigui un fet, el dia 3.

Què sabeu de Porter? Jo, rès més.

La Ciseta, amb la Montserrat i l’àvia, és per tres dies, a Castelló d’Empúries, de festa major. Espero que no s’enamori de cap violinista...

- 215 -

He rebut unes lletres - una postal - de D. Guillermo, molt afectuoses, en contesta a la meva carta.

Escriviu aviat. Gràcies per tot. Adéussiau Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) Cantallops, 29 agost 1942 Estimat Manuel: Entesos. Us esperem pel dia 3, amb aquella alegria.

Meravellat amb la remesa tropical. Us proposaré una quarta cosa a fer, si no hi teniu inconvenient: porteu-ne un Kilo i guardeu la resta. Va bé?

Son pocs els minuts que tinc per a escriure, i els diumenges el correu fa festa, aqui.

Si rés de nou no hi ha, fins dijous!

Records, afectes, i avenços d’abraçades Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) Cantallops 31 agost 1942 Estimat Manuel: Us agraïré de bon de veres, com diuen els mallorquins, que porteu un medicament per a la Maria, que a Figueres no n’hi ha. Es tracta de “Bromocalcil” en granulat; posats a fer, sería millor que en portessiu dos pots. Ei! La Maria acaba de dir-me que potser en portessiu tres, perquè son petits i cada un només dura vuit dies.

Tindrem feina a passar comptes!

I rès més. Tots estem bé i esperem només dijous per a veure-us.

Molts records!

Eduard No cal que porteu La Codorniz perquè cada setmana la rebo. Adéussiau! ***** Sr. EduardToldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 12 setembre 1942 Eduard: No vaig poder fer la combinació de l’auto de Girona, perquè aquest artefacte ja havia sortit quan el seu col.lega de Cantallops va arribar a Figueres, a les 9.05 del dia 10 “del que cursa”.

Per tant, vaig passejar-me unes hores per Figueres, contemplant les transaccions mercandívoles, admirant l’aviram o els exemplars d’animals de major volum que s’exhibien encerclats per sengles tenques portàtils i omplien l’ambient de sentors - 216 -

indefinibles, la majoria d’ells tendint a desagradar l’olfacte. També vaig veure molts coves i cistells, taps de suro, eines agrícoles i altres fòtils. Vaig lamentar moltíssim de no tenir al meu costat un “padre amantísimo, que me conjurara a sacar provechosas enseñanzas sobre el profundo conocimiento de las matemáticas que preside las transacciones de los honrados campesinos”, que diria Juanito.

Naturalment, també vaig beure cervesa, vaig mirar les noies ramblistes i vaig llegir el “Destino”.

Saludí als Srs. Massot, al Sr. Crespo i al germà del Dr. Oriol. Diní, i agafí el tren exprés de les 16.28, el qual em desembarcà a Barcelona amb tota felicitat, després d’haver incrementat el pler del viatge amb mitja horeta d’excés sobre el temps a què l’horari em donava dret.

Els de casa estaven, i estan, tots perfectament bé, i cap modificació essencial no s’havia produït en el sí de la familia.

Aquest ha estat el final del meu viatge de vacances, que per molts anys pugui repetir en similars o millors circumstàncies de tots. _______ He passat pel c/Girona. No hi havia res. L’oli havia estat ja rebut i transvasat, tal com hom desitjava.

Vaig entrevistar-me amb Josep. Va quedar fàcilment convençut de la conveniència de no tocar l’afer municipal, fins a la vostra tornada. _______ Per a il.lustració vostre, us puc afirmar que el centeno s’anomena, en català, sègol; en francès, seigle; en anglès rye; en alemany, Roggen; en italià, segale i en portuguès, centeio. _______ Records, abraçades, i gratituds per la tradicional hospitalitat rebuda Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimania, 23 Barcelona (6) Cantallops 21 setembre 1942 Estimat Manuel: De demà en vuit, día 29, pensem tornar a Barcelona. Com que falten tan pocs dies, m’apresso a escriure-us, no fos cas que quedés incontestada la vostra lletra del 12, cosa que em sabria greu.

Com més ens coneixem i més suculentment madura es fà la nostra amistat, més sento el rubor de dir-vos aquelles coses que amb tanta facilitat i emprant frases fetes es diuen als amics de menor quantía i a aquelles persones qualificades correntment amb el nom de coneguts. Es així que em costa de dir-vos fins al punt de no saber com dir-vosho, tot el que vaig disfrutar durant aquells vuit dies que heu estat aqui amb nosaltres. Em tranquilitzo, però, de la meva torpitud, quan penso que a vós, tant o més que a mí, us passa el mateix. Entesos, doncs. Si la perfecció dialèctica entre dos veritables amics estriba en no dir aquelles coses que mutuament son sobreenteses, no hi ha dubte de que aviat vós i jo ens entendrem només que per brevíssimes insinuacions, o, potser, per signes.

- 217 -

De lo que no son sobreentesos, no tinc gaire per dir.

L’alarma de la meva germana, va acabar amb la rebuda d’una carta normal de la propia malalta en la que ens deia que havia pasat uns dies mareijada (!).

El mateix dia de la vostra marxa, va arribar una carta de l’Antonio - que ja he contestat! - dirigida, justament, a tots dos. No diu rés de particular. Ja la veureu.

El senyor Cyrano ja va venir a pesar el suro.

El “damero” d’aquesta setmana em va costar molt.

Gràcies per les vostres prolixes informacions sobre el “segle”.

I com que aquesta carta veig que va molt magre us deixo, amb molts records i amb una forta abraçada Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 22 / 9 / 42 Eduard: Plau-me dir-vos que he rebut avui la vostra carta d’ahir, i que participo de les conclusions que treieu de les vostres especulacions sobre la nostra amistad.

Jo fa uns quants dies que vaig escriure al Cid, fent ressenya de la meva estada a Cantallops. No m’ha contestat encara.

Ens hem reunit amb tota la penya (incloent-hi el matrimoni Carbonell) excepte vosaltres i els Joseps. Rosa és, ara, a Caldes. Avui anirem amb Joaquim al Coliseum, a veure “Dulcinea”, que sembla que val la pena. He tingut manta conversa anodina amb Josep. He vist En Gibert, m’ha donat records per vós i m’ha dit que els músics de la Banda estan per vós i no en voldran d’altre.

I no us hauria probablement de dir res més, si no fós perquè m’han fet un encàrrec que us suposarà una petita molèstia i un gros enuig, però no he trobat cap manera elegant d’eludir-lo.

Es el següent: el meu germà treballa, ara, en la casa “Industries Benet S.A.”, i essent així que la dita casa té casualment un insignificant afer pendent a Cantallops, el xicot no ha trobat cap sol.lució més pràctica que encarregar-me que us pregués de fer una gestió, que em molesta qui-sab-lo d’encomanar-vos. Ho faig, naturalment, no pas per fer un favor a una S.A., sinó per fer quedar bé a Felip davant l’empresa. Altrament, la cosa és molt simple i vós sou prou comprensiu.

La dita casa ha escrit a un tal Pere Daviu, de Cantallops, una carta segons còpia adjunta. Es tractaria, doncs, d’anar a trobar aquest senyor - si és que realment existeix - i dir-li: 1er - Que faci el favor de contestar la dita carta (no a vós, sinó a la casa) puix que encara no ho ha fet. Tant si pot atendre la demanda que li fan, com nó, que els ho digui.

20n - En el cas de què la causa del seu silenci fós l’haver quedat disgustat pels anteriors tractes amb la casa en qüestió, dir-li que hi ha hagut canvi de raó social, de propietaris, de gerència i de tot, i que els que actualment exploten aquest negoci són gent molt seria, solvent i complidora, la qual cosa és veritat.

En resum: si no contesta per deixadesa, procurar moure’l a escriure; si no ho fa, per recel, preocurar desvaneixer-lo.

Si no us empipa molt, si l’interessat no està en la llista dels inabordables i si voleu, feu-ho i hom us ho agraïrà. En tot cas, em posarieu dos mots sobre el resultat de la gestió?

Perdoneu l’encàrrec.

Saludeu a tots.

- 218 -

Abraçades!

Manuel ***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Septimània, 23, 2º Barcelona (6) Cantallops, 22/ 4 / 1943 Recuerdos y enternecimientos Eduard

Maria *****

Sr. D. Manuel Capdevila Septimània, 23, 2º Barcelona (6) Bilbao, 17 juny 1943 Estimat Manuel: Són les onze de la nit. Soc a la terrasa d’un café de la Gran-via, tot sol, bevent una cervesa. No passa gaire gent. Plou, però no em mullo, protegit com estic per una magnífica vela. No fa calor ni fret. Estic de primera.

Mai millor, doncs, per a escriure-us quatre lletres.

Hem arribat a la vigilia del concert. Demà a 1/4 de 5 farem l’ultim assaig (fins a 1/4 de 7) al mateix teatre. La preparació d’aquest concert es pot dir que ha dut la mateixa marxa del de gener. S’ha trevallat insuficientment, unes coses més que d’altres. He tingut un assaig més, però m’he convençut que la Pastoral és molt més dificil que l’Italiana.

(Estic molt content, però, d’haver-la posat en programa; ara ja li he perdut la por). Tot el programa, doncs, està mig cuit mig crú, exactament igual que l’altra vegada. Però, això si, els músics tenen moltes ganes de tocar i jo de dirigir. Espero, doncs, que tot vagi bé.

Händel es el que em fa més por. Por per ells, que no per mí. Aquesta corda no és la de Madrid. El Siegfried no l’he vist fins avui (així com l’any passat no vaig veure fins a la vigilia la simfonia de Mozart). Cal, doncs, confiar una vegada més en l’escalfor del moment, i en substituïr la perfecció per la vitalitat dinàmica.

No tinc episodis ni incidents remarcables a contar-vos.

He vingut a Bilbao, sembla, a descansar. I és segur que m’hi engreixería si no fos per les grans suades dels assaigs, que ho impedeixen. Aquí ningú m’atabala. Ja m’agrada. Superunda i Arámbarri han vingut a cada assaig i després hem fet un xic de tertúlia fins a l’hora de sopar, i prou. Abans d’ahir aquesta tertúlia va tenir efecte al “Cuartito” amb l’aditament de tres o quatre persones més, totes discretes, tranquiles, i allí vaig fer sentir les 6 cançons castellanes. Sembla que ho vàren passar bé. Jo, evidentment, molt bé.

Superunda és un home encantador. Bilbao m’agrada molt, però em penso que és perquè per a mi Superunda és Bilbao i Bilbao, Superunda.

Dilluns, amb el comte i amb Jesús, vaig estar a Durango, a propòsit de l’estrena del orgue de l’esglesia. Guardo les millors impressións d’aquest viatge. D’això i d’altres impressions i petites anècdotes parlarem a la meva tornada. Us confesso que tinc moltes ganes de xerrar, com mai, potser, les havia tingudes.

Me’n vaig a dormir.

- 219 -

No us divertireu gaire amb aquesta carta. En canvi, jo us aseguro, Manuel, que he passat una estona de primera, tot escrivint-vos.

A veure què serà el concert de demà. Espero que tot vagi bé. Al menys, jo en tinc moltes ganes. I Superunda diu que n’està segur.

I ara, Manuel, una forta abraçada del vostre inalterable Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 25 juliol 1943 Eduard!

He passat avui per Girona i he trobat l’adjunta carta de l’Antonio. En vista del seu contingut, li he escrit avui mateix dient-li que fins avui no havía jo retirat la carta per a la seva reexpedició a Cantallops. Queda, ja, per tant, justificat el vostre retard a escriure.

Vaig llegir al diari que el Plè Municipal havia “canviat impressions” sobre la formació d’una Orquestra Municipal. M’agradaría saber si la frase és un eufemisme (és a dir, si ja varen prendre els acords i no volen publicar-los) o si s’ha de prendre en el seu sentit literal. Espero que sigui el primer.

La Cía Telefònica está avisada.

Res més. Tots bons. Tot va bé.

Salutacions a dojo.

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Septimània, 23, 2º Barcelona (2) Cantallops 28 juliol 1943 Estimat Manuel: Ahir vaig rebre la vostra carta junt amb la de l’Antonio. Moltes gràcies per la vostra mai desmentida dil.ligència tant pel que fà a passar per Girona com - aquesta vegada per haver justificat a l’Antonio el meu retard.

De l’orquestra en sé quelcom més, que us diré tot seguit. El dimecres passat vaig rebre un telegrama, signat Carreras, que deia; “Aprobado totalmente asunto orquesta abrazos”. Es clar que això es més explicit que no pas el diari, però, de tota manera, hom no sap en quina forma o manera va quedar aprovat. Confiava en rebre alguna lletra ampliadora, però això no ha ocorregut.

Posteriorment, he rebut una postal de Costa que diu: “Ja sé que tot ha anat molt bé.

De tot cor et felicito”.

Tinc, doncs, l’impressió de que la cosa marxa per bon camí, però tinc ganes d’aclarir, a Barcelona, l’estat exacte de la qüestió.

La primera setmana a Cantallops, ha estat completament feliç.

He llegit el llibre d’Ortega i el de Shaw i - a l’estil d’en Lliurat - deixeu que us digui, tot seguit, que la lectura de tots dos m’ha produït un gran plaer. De l’Ortega m’ha semblat admirable que amb idees pures, o, millor dit, “purament, amb idees” es pugui arribar a desvetllar un interès i un goig de lectura tan extraordinaris.

- 220 -

En alguns moments - quan aquesta puresa és més radical - em costava una mica de seguir, però això no vol dir rès. Es a dir, en tot cas vol dir que em falta facilitat de captació, però mai que l’autor no s’expliqui amb absoluta claretat.

“El carro de les pomes”, tan diferent de forma, m’ha produït un gaudi no menys intens. Si l’un és admirable, l’altre és deliciós, encara que tots dos tenen de tot. Us agraeixo de debò l’haver-me permès de disfrutar tant, en la lectura d’aquests dos llibres.

Si Deu vol, dilluns que vé, aniré, tal com era previst, a Barcelona. I, rendint-me a la vostra gentilesa, em deixaré caure a casa vostre cap a les 9 del vespre.

I us deixo perquè - com tantes vegades - m’he posat a escriure poc abans de l’hora de sortida del correu.

Tenim ràdio, ara, a Cantallops.

He vist partitures.

Molts records. I una forta abraçada Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 16 agost 1943 Eduard!

Tots aquests dies que vui escriure’us i sempre ho havia anat deixant per l’endemà.

Considerant que, amb aquest procediment, m’exposava a arribar a finals de l’estiu, de l’any o del segle, m’he decidit, avui, a no deixar passar cap més dia. I, no passarà!

En primer lloc us adjunto documentació gironatrentatressenca: una tarja abadalenca, una postal-gir de Ritmo (que vaig haver d’enviar a pagar a Correus) i els patracols que us adreça la Stat. dels “Compositores Contemporáneos en Europa”. No sé si sabeu de què va, però jo no he acabat d’entendre la combinació establerta entre aquests “Contemporàneos” i la “Sdad. de Autores”, ni el per què se us adrecen personalment i directament. Dels papers rebuts, m’he quedat solament un enorme envelop de cartulina que deu ésser per a enviar les fotos.

Encara que em penso que us molestarà força, jo crec que no hi perdríeu res de donar compliment als requisits que us demanen. Però vós, naturalment, decidireu en darrera instància.

Altrament, em sorprendria molt que us haguessiu rellegit amb calma l’obra del Shaw, amb vistes a fer-vos un pla de treball, i que haguessiu escrit a l’esmentat D. Guillermo, proposant-li les modificacions escaients. Molt més, encara, em sorprendria que fins i tot haguessiu escrit manta plana de música per a l’obra...

En canvi no m’extranyarà gens que us hagueu mirat quinze partitures.

Tornaria, però, a sorprendre’m, que tinguessiu noticia de què ja s’haguès publicat al “Boletín Oficial del Estado” la convocatòria dels 64 concursos.

M’agradaria de saber si ja heu llegit l’obra de l’atre Shaw (el Bernat) que vaig deixarvos, i quin efecte us ha fet.

Com que em sembla recordar que ací dalt us arriba el “Destino”, suposo que haureu llegit en el penúltim nombre un estupend article den Nadal sobre la Radio anglesa. Si no l’haguessiu llegit, llegiu-lo. ¿I no us comencen a avorrir els “dameros” de tan fàcils que són?

Espero i desitjo que la festivitat d’ahir fós celebrada amb la pompa del cas i amb l’eufòria pertinent; i que tots estiguessiu bons; que les collites es presentin òptimes; que la calor no us anorreï i que els exercicis vocals de la Ciseta facin enmudir d’enveja els rossinyols de la boscuria!

- 221 -

Jo us saludo, ella us saluda, ells us saluden (verb transitiu i defectiu), o sigui, nosaltres us saludem!

Manuel ***** Sr. Manuel Capdevila Septimània, 23, 2º Barcelona (6) Cantallops 21 agost 1943 Estimat Manuel: Us vindrá de nou si us dic que escric amb una certa pressa? Van a tocar les 11. Ja sabeu a quina hora surt el correu. Acabo de llevar-me (no us escandalitzeu!) rendit de son perquè ahir, ahir no vaig dormir, i avui eren exactament les 4 i deu que ens adormíem després d’una sempiterna persecució de mosquits que ens ha tingut entretinguts fins aquestes hores absurdes. No em proposo parlar-vos dels mosquits, no fos cas que això us refredés les ganes de venir a Cantallops. Sembla cosa segura que el quarto del padrí (el vostre) no es veu freqüentat per aquests petits violins vivents.

Justament de la cosa que vui parlar-vos amb preferencia es de la vostra vinguda, de la qual vaig tenir el poc encert, ben involuntari, de no parlar-vos-en, quan vaig ésser a Barcelona. La vostra visita, altrament, és cada any més estimada, més desitjada i diría, quasi, més necessària.

Teniu el propòsit de venir? Espero que sí, i en cas contrari, jo us agraïré molt que feu tots els possibles per a adquirir-lo. Si ja el teniu, haveu pensat en data? Per part nostra, podeu venir quan volgueu.

I posats a dir, i sense ànim de violentar en el més mínim les vostres intencions, jo us en proposaría una de data: primers dies de setembre. I és que - perdoneu-me la franquesa - si poguéssiu fer-ho així, em podríeu prestar un servei que us agraïría molt i es el de portar-me el meu sou de l’Ajuntament, que en Costa haurà cobrat el dia 29 d’aquest mes. Si tot això us anés bé us haurieu de posar d’acord amb en Costa per a la transferencia, només tenint en compte de deixar-li 210 pessetes per al lloguer de pis que ell mateix aniría a liquidar segons ús i costum.

Si no us vingués bé de venir (de sortir de Barcelona) entre el 30 i el 5 ó 6 (per ex.) no us hi amoïnessiu pas. Ja ho arreglaríem.

Altrament, va èsser rebuda la vostra personal - personal en dos sentits: de vós i com vós - felicitació a la Maria que va èsser - es clar! - agraïda i cel.lebrada i, després la vostra carta amb una quantitat de paperassa recollida al carrer Girona.

Es fa terriblement tard.

Confesso no haver escrit a Shaw.

No he complimentat tampoc el farciment dels fulls rebuts de la Sociedad Contemporànea de Compositores. Espero - us ho diré amb franquesa - que vós sigueu aqui.

La lectura del Bernard Shaw, va quedar encallada en els darrers capítols.. És un xic difícil d’empassar.

Les partitures, si, marxen bé.

Fa una calor que espanta.

No sé una paraula de nou de l’Ajuntament.

Us deixo, estimat Manuel, i perdoneu-me. Però era del tot indispensable no deixar passar més temps.

Us esperem. Digueu alguna cosa de la vostra vinguda. Estem tots bons.

Una forta abraçada i molts records!

Eduard - 222 -

***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 26 agost 1943 Eduardísim!

La vostra lletra em va alegrar (pel fet mateix de rebre-la, per la constatació de la vostra - en plural - perfecta salut, per la noticia de l’estudi de partitures), em va decepcionar (manca de noticies de l’Ajuntament, res de composició, res de planejament d’òperes) i em va consternar (heroiques lluites nocturnes contra l’insomni i contra els mosquits, per bé que compensades amb les dormides matinals) alternativament. La culminació de les emocions que la lectura de la vostra carta em va produir, radicà en la reiterada i insistent invitació al viatge anyal.

I bé: potser, doncs, no hi haurà més remei que decidir-me a venir a Cantallops. Ho faré, si no em surt cap entrebanc, que no és probable, el vinent dia 2 de setembre, dijous, en l’auto setmanal dels coves i cistells. Si no us dic res més, ni vós doneu contraordre, queda fixada aquesta data. Fins i tot aprofitaré el pas per Figueres per visitar uns curtidors de pells amb els quals hem establert relacions de negoci.

Entretant, us acompanyo documentació retirada de casa vostra. M’he quedat el retrat vingut de Madrid, perquè fa massa bult. Ja us el restituïré.

Pel que fa a la lluita contra els mosquits, em permeto de suggerir-vos l’ús del “Flit”, que va molt bé. Una bona ruixada, i l’insecte volador que mosquit, pel vostre dol, li diu el ciutadà i el camperol, se’n va.

I ara us haig de dir una altra cosa interessant, i és que si vós no teniu noticies de l’Ajuntament, jo sí. Les he tingudes avui. Es clar que, en realitat, no tinc noticies de l’Ajuntament, sinó del propi Estat Espanyol, puix que he llegit en el “Boletín Oficial del Estado” del dia 24 d’agost, la convocatòria del cèlebre Concurs, el terme del qual serà, per tant, el dia 25 de setembre. De moment, us dono aquesta noticia pelada, que és la cosa essencial. Si em queda temps, encara us inclouré una còpia de la convocatòria en qüestió. Si no la trobeu adjunta, és que no hi ha hagut temps de fer-ho.

I res més. Ja parlaré amb Costa, abans de venir.

Felicitacions i abraçades.

Manuel En lloc de copiar, us adjunto retall, que em proporciona en Cancer, el qual us expressiona. **** * Sr. D. Manuel Capdevila Septimània, 23, 2º Barcelona (6) Cantallops 30 agost 1943 Estimat Manuel: La cosa principal i primera és fer-vos arribar els meus alegres sentiments; els que la lectura de la vostra carta em desvetllaren pel fet d’haver quedat decidida la vostra vinguda i, fins i tot, fixada la data per a executar aquesta decissió. Molt bé, Manuel! Rès no s’oposa a que vingueu dijous. Estarem, una vegada més, encisats de veure-us entre o amb nosaltres; (si preferiu entre, entre, i si amb, amb, Vós mateix).

Puix que vindreu en data tan oportuna per a les meves conveniencies administratives, us agraïré, doncs, que volgueu ésser portador dels cabals que d’una - 223 -

manera tan feixuga m’he guanyat durant l’agost. No sé - no recordo - si us vaig dir que de l’import de la mesada (que, per cert, encara no recordo) deixeu a en Costa 210 pessetes, que és lo que costa el lloguer del pís, i que ell, en Costa, serà tan amable de fer efectives a la portera, d’acord amb una vella tradició. Ara mateix escriuré a en Costa, informant-lo d’aquest petit afer.

Bé; molt content de constatar la publicació de les Bases per al Concurs, etc.etc., i meravellat de veure que sempre heu d’ésser vós, el primer.

Però, Manuel, encara us haig d’empipar més. M’agradaría molt tenir aquí el primer volum de les meves simfonies de Beethoven. Estic llegint un llibre molt interessant (”L’art de dirigir l’Orquestra”, de Scherchen) en el qual hi ha un estudi tècnic, molt profond, sobre la conducció de la 1ª Simfonia, i m’interessaría estudiar-lo amb la partitura a la vista.

L’empipament - ja el veieu - és demanar-vos si sería possible que vós em portessiu aquest volum. Dues coses ho dificulten, primera: haver de passar per casa, demanar les claus a la portera, anar al musiquer de l’habitació de davant, agafar les simfonies, tornar a tencar el pís, etc.etc. I, segona: el volum del volum i el seu exagerat pès.

M’acuito a dir-vos que si per qualsevulga raó no em podessiu portar aquestes simfonies (manca de temps, limitació cúbica de la vostra maleta, etc) no us hi amoïnessiu pas; puc prescindir perfectament (per aquesta vegada), del col.lós de Bonn.

Si, altrament, us sentissiu empès a superar les dificultats esmentades ut supra, us advertiré que aquestes meravelloses cinc primeres simfonies beethovenianes, relligades en tapes de color verd fosc, es troben a la banda esquerra del moble d’en Maynar, en un departament on, amb altres músiques, hi reposen en posició horitzontal. (Això darrer és un aclariment i no una redundància; d’altres solfes meves reposen en el mateix musiquer, en posició vertical).

I, potser, rès més. Repetir-vos, encara, que no us preocupeu gota per aquest volum.

Fins dijous, doncs. Molts record a tots.

Amb aquella emoció.

Eduard Fa dos o tres dies em va telegrafiar l’Antonio, notificant-me que havia mort la seva germaneta. Ho sabíeu?

Adeussiau! ***** Sr. Eduard Toldrà Girona, 133 Interior Barcelona, 26 / 11 / 43 Eduard!

Per si us sobrava una estona i volieu escriure a l’Antonio, i fins i tot qui sap si també al Regino, us adjunto una carta del Gran Capitán.

Suposo que un cop llegida convindreu amb mí en què aquest noi devegades apreta massa i se l’ha de mimar com una senyoreta.

Prosperitats i èxits!

Adéussiau!

Manuel ***** (postal) - 224 -

Casa Heras Arco de S. Ramón, 6 Barcelona Zaragoza, 28, 11, 43 ¡Oh, que horas placenteras! ¡Oh, hermanos Heras! ¡Oh, Capdevila! ¡Ni la reina Petronila, ni Sagasta, ni Espartero, ni nadie en el mundo entero puede saber qué es gozar y presumir, a la par, si no han usado carteras de Manufacturas Heras!

Abrazos Toldrà ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247, 5º Barcelona Cantallops 14 juliol 1944 Estimat Manuel: Tinc just una hora per a escriure-us. Em sembla que tinc moltes coses a dir-vos.

Excusareu- doncs, que deixi tota vel.leitat literària de banda i que vagi al grà.

Ahir vaig rebre, d’en Sanz, la carta i els “datos” que us adjunto. No cal dir que us l’envio per a que us en entereu. Abans de contestar aquesta carta m’interessa extraordinariament escoltar, una vegada més, la vostra veu, encara que això, ja ho veig, representa empipar-vos i abusar de les vostres generoses i mai desmentides disposicions.

Per sentir-la, la vostra veu, us trucaré demà, dimarts a les 9 del vespre, i per aleshores jo us prego que em digueu: 1er: Tot allò que us sembli d’interès, és a dir, que us suggereixi la lectura de la carta, sobretot allò que us cridi l’atenció en l’ordre dels defectes.

2on: Si esteu d’acord amb mí en judicar que la dieta de 75 pts. és molt curta i que caldría trobar una solució, fos com fos, per a apujar-la (cal recordar el que va dir en Millet sobre l’ajut material de l’Ajuntament en cas de dèficit).

3er: Si us sembla - amb tota franquesa - que no és massa distanciada la xifra de 75 pts per músic a la de 1000 per a mí (encara que aquesta sigui per concert i aquella per dieta). Tot se sap. Ho sabrà en Bonell, ho sabrà l’orquestra i em podría fer un mal ambient entre ells. Mil pessetes em semblen bé i millor que cap altra xifra inferior, però jo m’aconformaría amb 800 i dic aquesta xifra basant-me en que és la mateixa dels bolos de Catalunya, tot i que ja penso que em quedaríen reduïdes a un màxim de 700.

4t: Si no us sembla que sí, que, realment, sería interessant que en Sanz veigés a Valero, en tornar de Platja d’Aro de veure a l’Ivonne. En Valero és un veritable home bó; vui dir que tirarà molt poca farina al seu molí, si no és que no n’hi tiri gens, i ell vé a ésser com un perfecte mirall per a reflexar el sentiment corporatiu dels músics.

- 225 -

5è: Si us sembla bé l’assignació a Bonell. A mí sí. Però caldria, em sembla, que Sanz telefonés a Bonell i li demanés quin és, just, el tant per cent que percebeix en els bolos, per a seguir la mateixa norma, i així l’home no podría dir que no sap rès i que ell no és ningú.

I, de part meva, em sembla que rès més.

Altra fet: l’Agustí Grau. Em va saber molt de greu, a darrera hora, donar-vos aquest empipament, perllongat, aquesta vegada, al dilecte Heras. Providencialment em vaig recordar, al darrer minut, de que en Grau m’havia recomanat en gran manera que li tornés el seu original abans de marxar a Cantallops. Espero que aquest afer estarà ja cancel.lat.

I, ja, francament de cap en el terreny de l’abús, permeteu-me, oh, Manuel, que m’agafi a la corda que em vàreu llençar, referent a la meva bona marxa econòmica amb la Telefònica. Aviseu-me, si us plau, a la central per a que passin per casa vostra, i sigueu tan gentil, d’avençar-me l’import de la meva mesada d’agost o, millor dit, de juliol, vui dir de la que passan a cobrar durant l’agost.

He escrit a Pujol (a Tremp). Per ara, sense contesta.

També he escrit a La Figuera. Avui ho faré a Superunda.

S’acaba el temps. Manca només parlar de l’Antonio. Li vaig escriure acceptant-li els dies que ell em donava com a més favorables per a venir, i proposant-li un programa, això és: Sortida de Madrid el 17 o el 18; ensamblar-vos amb vós a Barcelona; pujar seguidament tots dos; estar-se aquí fins el 24. Sortir, aleshores, tots tres, cap Barcelona; assaijar el 25 i el 26. Anar a Igualada (tots dos? tots tres?) el mateix 26 i despedir-nos el 27. Què us sembla? Us và bé a vós, la combinació? Potser que vós li escrivissiu per a perfilar el projecte. Si a vós no us anés bé així, ja sabeu, no haig de repetir-vos-ho, que podeu venir quan us dongui la gana i que no em resigno, per altra banda, a que no vingueu.

Tinc piano! Una gran idea de l’àvia. El va demanar a les monges escolàpies de Figueres. Và prou bé, l’instrument.

Estic estudiant l’Ocell de foc. Es magnífic.

He oblidat de dir-vos que vàrem arribar molt bé, que estem tots bons i que Cantallops ens prova molt.

Us deixo, Manuel. Fins demà a les 9 (al menys nominalment). Perdoneu-me de tot!

Tots els records i afectes per a casa vostra.

I l’eterna abraçada de l’ Eduard

***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 2 d’agost de 1944 Eduard: Després de la vostra carta i de la nostra conferència, he considerat que la cosa més pràctica que podia fer era anar a veure Millet, en lloc de telefonar-lo. He anat, doncs, a veure’l. L’he vist. Hem parlat. Li he dit: - Que probablement demà rebria la visita de Sanz. Que vós avui escrivieu al susdit Sanz. Que pel cas que aquest no hagués rebut la vostra carta, convenia que parlessin del següent: 1er - Abans de donar per fixada la dieta de 75 ptes. als músics, cal que canvïi impressions amb Valero, el qual donarà la seva opinió desinteressada, com a “perfecte mirall per a reflexar el sentiment corporatiu dels Músics”. A vós us sembla un xic curta la - 226 -

tal dieta. El fer-la arribar a 100 ptes. implica un dèficit de 35.000 i el fer-la arribar a 90 ptes. en comporta un de 25.000 ptes. en xifres rodones. Millet creu que, sinó les 35.000, podria obtenir de l’Ajuntament les 25.000. Diu que en parlarà amb l’Alcalde; nó amb el Dr. Carreres. Dirà a Sanz que creu que hi han possibilitats d’arranjar les coses en aquest sentit.

2on - Li dirà que consulti a Bonell sobre la seva assignació de “bolos”, per tal de fixar-n’hi una de proporcional.

3er - Li dirà que, per a no fer mal d’ulls, us posi en tots els pressupostos i càlculs uns honoraris de 750 ptes. per concert i unes dietes de 200 ptes.

M’ha dit Millet, que ja hi ha cofirmació oficial dels dos concerts de Madrid, pel 16 i 17 d’octubre.

També m’ha dit que probablement pel setembre haurieu d’anar a Tàrrega.

I finalment, m’ha dit la cosa més interessant de totes, que és que sembla que s’ha arranjat el vostre afer personal. M’ha ensenyat una carta del Ministre de Governació al Dr. Carreras, acompanyant-li còpia de la que el propi Ministre ha rebut del Director General de Administración Local, en la qual li comunica que el Jurat Dictaminador dels Concursos per a la provisió de places de Director de la Banda de Música, ha acordat per unanimitat inhibir-se en el referent a la Orquestra Municipal de Barcelona, per tractar-se exclusivament d’orquestra. Ara l’Ajuntament obtindrà comunicació oficial d’aquest acord i en vista de què el “Cuerpo” s’inhibeix, convocarà el mateix Ajuntament el concurs per a proveir la plaça. La cosa, doncs, sembla ben orientada. Us en felicito, me’n felicito i tothom se n’ha de felicitar.

He enviat a Bonell la carta d’Igualada. Demanen notes i clixés pel programa i comuniquen que han arribat a un acord amb la Companyia del FF.CC. Catalans, la qual us posarà dos cotxes reservats en el tren que surt a les 2 de la plaça d’Espanya, i un tren especial per a l’Orquestra, després de sopar. Em sembla molt bona solució.

I res més d’aquests temes. Us torno els papers den Sanz. No tinc carta de l’Antonio.

Ah! M’ha dit també En Millet que havieu badat extraordinariament en la qüestiò del trompa, perquè En Surinyach li ha dit que si li haguessiu encarregat us n’hauria portat un d’Alemanya, agafat per l’orella, al venir ara cap ací. I diu que el Millet ja us havia dit més d’una vegada que escrivissiu al Surinyach i no vareu fer-ho. Sembla que el Surinyach troba que li hauria estat molt fàcil de fer-ne venir “quiscun”. Es una verdadera llàstima que la vostra sempiterna peresa epistolar hagi impossibilitat de resoldre d’una vegada aquest paorós problema. Surinyach intentarà de fer alguna cosa per correspondència, però li sembla difícil de reeixir.

El vostre pla d’estada a Cantallops, em sembla tan perfecte com la vostra versió del Don Joan. I m’hauria semblat igualment perfecte si m’haguessiu fixat unes altres dates.

En realitat, m’és igual i puc adaptar-me a les conveniències de l’Antonio. M’adaptaré, doncs.

D’acord en l’afer del telèfon.

Salutacions als familiars i records dels propis.

Adéussiau!

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 7 agost 1944 Eduard!

- 227 -

He rebut carta de l’Antonio, en la qual em diu que té a la butxaca el llit pel tren del 17 al vespre. Per tant, arribarà a Barcelona el 18 al matí i em proposa de sortir amb mí el mateix 18 a la tarda. Pe mí, conforme.

Vós em direu si és millor sol.lució aquesta, fent nit a Figueres, i sortint en el primer cotxe que vagi a La Junquera, per empalmar a Can Quartos amb el taxi que vós haureu avisat, o si és millor dormir a Barcelona i agafar el tren del 19 al matí, o bé si resultaría assequible anar en taxi desde Figueres a Cantallops el mateix 18 a la nit.

Suposo que la millor sol.lució és la primera, puix que la vareu adoptar vosaltres mateixos. Però se m’acut que si hem de pagar unes 60 ptes. per sopar i dormir a Figueres, i 30 pel taxi de Can Quartos i 10 per l’auto de La Junquera, ja fan les 100 ptes.

Si el taxi directe no costés molt més... quí sap si valdria la pena de fer un cop de cap a mitges entre l’Antonio i jo. Vós sabreu els preus i m’informareu. I també em direu a quina hora surt el primer cotxe cap a La Junquera (hora oficial, naturalment). __________ Heu rebut una carta de l’Ajuntament de Tàrrega, donant la definitiva conformitat per son concert el dia 10 de setembre a la nit. Demanen, com a tot arreu, notes, clixés i detalls. Demà al matí donaré la carta a Bonell, per a què la contesti. Només hi ha un detall que ell no podrà contestar sense noticies vostres: demanen que els proposeu dos programes, per a triar-ne un. Per tant, haurieu d’escriure seguidament a Bonell donant-li els dos programes. Jo li diré que contesti totes les altres coses i que anuncïi una segona carta amb els programes. __________ No he sabut res més de ningú. Ni Millet ni Sanz m’han dit res. Suposo que tot marxa bé. Altrament, vós ja deveu haver escrit a Arámbarri, Rodrigo, Superunda i altres companys màrtirs del turment de no rebre noticies vostres. __________ Entre les coses que he trobat a la porteria de casa vostra hi ha una demanda d’autograf d’una senyora de Vich. No us l’envío perquè hi va un primorós full d’album en un gros envelop, i seria una llàstima de doblegar-lo o rebregar-lo. Us el portaré quan vingui. __________ Vaig avisar a telèfons pel pagament del rebut i varen prendre nota. __________ Cap altra cosa digna de menció.

Records! Adeussiau!

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247, 5º Barcelona Cantallops 11 agost 1944 Estimat Manuel: Dimarts vaig rebre carta de l’Antonio i dimecres va arribar la vostra. Totes dues perfectament coïncidents en lo relatiu a la vostra aparellada vinguda. Parlem un moment de la tría entre les tres combinacións apuntades per vós.

- 228 -

Fer nit a Figueres el mateix dia de l’arribada de l’Antonio (el 18) vol dir, es clar, sopar, dormir i gastar a Figueres.Fer nit a Barcelona, representa, probablement, per a vós, sopar i gastar i per a l’Antonio dormir i gastar.

Agafar un taxi a Figueres, significa sopar, dormir i no gastar, a Cantallops; però del taxi en demanen 150 pessetes (ahir vespre vaig indagar-ho, per telèfon, amb el taxista).

Qu us sembla?

La sol.lució de fer nit a Figueres va ésser l’adoptada per nosaltres perquè hi va concorre la circumstància de endur-nos el sopar i menjar-nos-el entre Camallera i Vilamalla.

En fí; vós decidireu. Per mí - per nosaltres - quan més aviat sigueu aquí, millor, però aquest sentiment de fretura tampoc ha d’actuar sobre vosaltres com una coacció. Dic “vosaltres” i en realitat sou unicament vós el que haureu de decidir. Ja em direu el resultat dels vostres estudis, per a que jo pugui avisar al taxista.

El dia 7 vaig parlar amb Sanz. Em digué que aquell dia 3 (el matí mateix que vós vàreu veure a Millet) va arribar a l’Ajuntament quan Millet ja n’havia sortit. I el dia 7 (al seu retorn de Caldes) va tornar a l’Ajuntament i aquell matí en Millet no hi havia anat. De manera que va sortir cap a Madrid sense haver vist Millet. Això vol dir, d’una banda, que Sanz no s’ha cobert gaire de glòria, i de l’altra, que vós vàreu tenir una idea rutilant de tan lluminosa, al anar a veure a Millet.

Jo vaig dir a Sanz tot el que vós havieu parlat a l’Ajuntament i vàrem acordar que tirés endavant amb les 12000 per concert comptant en que, en efecte, l’Ajuntament ja ens ajudarà. Però va quedar enlaire la fixació de dietes pels músics. Aquell dia 7, en Sanz tampoc havía vist a Valero. Parlàvem a 2/4 de 2. Li vaig pregar que fés un esforç per a veure’l en les poques hores que li quedaven, abans d’agafar el tren. Tampoc havia vist a Bonell; va dir-me que li escriuría un mot, per, al menys, quedar bé.

Se m’escursa molt el temps.

M’han enganxat, també aquest any, per a anar a tocar a La Junquera amb el Mariano Vinyes i la Fornells. Serà el 22. Vosaltres podreu venir, i, serà, així, més tolerable el meu enuig.

I ara, unes demandes per a quan vingueu, mal m’avergonyeixi de demanar tant.

Us agraïría que em portessiu dues coses: la 5ª simfonia de Beethoven que voldría llegir d’adalt-baix, i que trobareu a la llibreria en el prestatge d’abaix i que reconeixereu pel llom vert i perquè estarà al costat del segon volum beethovenià que es aquell que vós vàreu protegir amb un paper color bistre, en certa ocasió.

L’altra cosa es molt més important. He perdut les ulleres i em fan moltíssima falta.

Aleshores, us prego que em porteu les de la Maria que son en el segon calaix del trinxant del manejador. El moble està cobert amb un drap blanc però suposo que recordareu on és el nostre trinxant: es a mà dreta, a l’entrar al menajador.

Apart aquestes demandes, em permeto recordar-vos la petició dies ha formulada de que portessiu un “bolso” negre amb destinació a la mare de la Maria, recordeu?

El temps s’escola. Gràcies per tot!

Records, afectes i tot el requetenxenc.

Eduard Ahir vaig enviar a Borrell els programes de Tàrrega. ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza, 247, 5º Barcelona - 229 -

Cantallops 12 agost 1944 Estimat Manuel: Només us vui dir tres coses: una de principal, una de secundària i una d’oblidada ahir.

La principal es que ahir vaig rebre carta de Superunda i que em diu qua ha estat a Bilbao Von Benda i els ha anunciat que el 23 d’octubre començarà tournée per Espanya amb la seva orquestra. La comença justament pel Nord. Aleshores el Conde creu, i segurament creu bé, que aquesta circumstància es adversa a la cel.lebració de la nostra en el mateix octubre; “me parece improcedente que sean seguidas las actuaciones de las dos orquestas”, diu. I li sembla, admetent que a nosaltres ens vingués bé, que el desembre sería el moment preferible.

Pero, es que podrem sortir nosaltres, pel desembre? Només em semblaría possible si la nostra tournée fos - desgraciadament - curta i el Liceu no obrís massa aviat. I encara, així, potser caldria avençar - si podem - d’una setmana, o dues, els concerts del Palau, per a trobar-nos, el 1er de desembre, en la primera població de la llista.

També em parla de programes. Sembla que no li acaben d’agradar, en conjunt.

Troba que hi ha bastantes coses molt sentides. Pero això no es tan important. Ja en parlarem amb vós i l’Antonio d’aqui a vuit dies.

Quan en Sanz s’enteri de la vinguda del Benda quedarà parat, probablement, i espero que dessistirà de forçar la tournée per l’octubre. Jo no puc dir rés a Sanz, perque el 10 o l’onze va sortir de Madrid, i no se on para.

La cosa secundària és que, en carta rebuda ahir, en Bonell em demana nota biogràfica de mí, sol.licitada per Tàrrega. Li constesto ara mateix que us telefoni a vós demanant-vos un programa de la vostra col.lecció (de Madrid o Bilbao) per a fer una copia de la susdita nota. Espero que això us donarà un mínim de molestia, perquè ja sabeu que disposem d’esclaus.

A més em diu en Bonell que l’Ajuntament ha cedit l’Orquestra a Gràcia. Tenim, doncs, concert al Colisseu Pompeia el dia 25 a la nit. Faré el mateix programa d’Igualada, es clar!

La cosa oblidada és que vaig rebre carta de Rodrigo proposant-me decididament l’actuació de l’Iniesta per a l’estrena del d’ “Estío”. La carta és bona i plena de curves. No he contestat encara, esperant que vós sigueu aquí per a fer-ho.

I rès més. He tingut gust en fer-vos coneixedor d’aquestes novetats, especialment de la de la tournée, bastant sensacional.

Adeussiau! Espero les vostres ordres sobre contractació de taxi. Una abraçada.

Eduard ***** Sr. Eduard Toldrà Cantallops (Girona) Barcelona, 14 d’agost de 1944 Eduard: He rebut les vostres cartes consecutives i sengles. Hi contestaré ordenadament.

Viatge - Després de madures reflexions i de cogitacions profundes, he decidit adoptar la sol.lució del taxi nocturn del mateix 18. Per tant, sortirem el mateix divendres en el tren de les 17, que arriba a Figueres a les 21.52, que a l’hora del vostre poble són només les 19.52, i partir en taxi inmediatment cap a Cantallops. Haureu, doncs, de fernos la mercè d’avisar el taxista i de dir-me si el trobarem a la mateixa estació i com el reconeixerem.

Encàrrecs- Seran tots complimentats, amb extricta puntualitat.

- 230 -

Tournée - Aquesta vegada discrepo rotundament del Sr. Superunda, de vós, i potser den Sanz - si és que aquest està d’acord amb vós i amb Superunda. I discrepo per les següents raons: 1ª - Perquè em sembla que una cosa és una orquestra de les anomenades simfòniques, i una altra cosa una de les anomenades de càmera. Em semblen perfectament compatibles dues actuacions dins del mateix mes, tant pel caràcter distint de l’agrupament orquestral, com pel tò diferenciat dels programes. No veig que hi hagi ni monotonia per al públic, ni risc de comparacions pels executants. Si l’orquestra alemanya fós la Filarmònica, seria una altra cosa.

2ª - Perquè dubto molt - encara que ara en tinguin el projecte i el propòsit - que els berlinesos puguin realitzar la tournée projectada. Penseu que es tracta del mes d’octubre; mireu com va la guerra, que a Alemanya s’està fent una movilització total, de la qual no crec que n’exceptuin els músics; que és probable que per l’octubre tinguin el camí de França tallat i no puguin venir si no és en avió directe...

En fí: no crec en la vinguda autumnal del Benda i la seva host. Jo tiraria al dret i organitzaria la “nostra” tournée com si res. Perquè, com dèiem, l’altra és molt problemàtica, i perquè, si aquella altra arribés a realitzar-se, no us faria cap mal, especialment perquè ells actuarien després. Si tinguessiu oportunitat de parlar o escriure a Sanz, li diria tot això i procuraria que prosperés el primitiu projecte, sense manies. Hem de començar a creure que tenim personalitat i que no cal preocupar-se tant del que fan els altres... Sóc així, jo!

Altresí - ¿No voleu pas que, pels dies antonins, us porti música vostra?

Salutacions cordials i -¿per què nó? - sengles.

Manuel ***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247 (?) (entre P. de Gracia y Rambla de Cataluña) Barcelona Madrid, 17 octubre 1944 Querido Manuel: Todo marcha bien. Concierto de ayer, público limitado y éxito ilimitado. Vamos, ahora, para el 2º. No he visto prensa. Sólo “Arriba”, muy encomiástico. Un gran abrazo.

Clima moral excelente. Adiós. Recuerdos.

Eduardo ***** (telegrames, amb dates borroses ) Manuel Capdevila Provenza 247 Madrid Exitazo Ovaciones Apoteosis Júbilo Lágrimas Emoción Cantos triunfales Salidas incontables Pájaro espeluzante Don Juan conquistador Besitos Maria Narcisa Eduardo Antonio Oviedo - 231 -

Valladolid Gijón Exitos monumentales Humor excelente Recuerdo siempre Escribo Abrazos Eduardo Santander Continuan éxitos impresionantes Finalmente hoy escribiré Estamos encantados vida Abrazos Eduardo Vitoria Recibida carta Esto va que arde Exitos formidables Procuraré escribir Abrazos Eduardo Barcelona Felicitaciones anticipadas por el éxito final Abrazos Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Barcelona, 21 - 10 - 44 Permitidme que os exhorte a leer las aleluyas de una Orquesta que en el Norte está haciendo de las suyas. _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ __ _ _ _ __ _ _ Estupendas son - ¡albricias! de la jira las primicias.

Mis noticias verdaderas, me las da el Doctor Carreras.

Y tú mismo lo proclamas en tus “sendos” telegramas.

Sé que ascendeis a los trenes cargados de parabienes.

Que embarazais los hoteles con coronas de laureles.

Que el público de la Corte aplaude como el del Norte.

-¡Qué “Don Juan “ maravilloso! dice la Villa del Oso. Aclama Valladolid - 232 -

el “grosso” de Corellí.

Y Brahms causa sensación al oyente de Gijón.

Todo es pulcro y sin enredo en el concierto de Oviedo.

De disfrutar con la “cuarta” nadie en Santander se harta.

Saca a la gente de tino la expresión del concertino.

Natural aplauso brota ante el sonido de Trotta.

Llama la atención Segú, que vale más que un Perú.

Los críticos, cabizbajos, admiran los contrabajos.

Y el público se retira encantado por Rovira.

Las manos tienen picor de aplaudir al Director.

Todos, quietos como clavos, no se cansan de dar bravos.

En Bilbao y en Easo, ocurrirá el mismo caso.

En Pamplona y en Vitoria os coronaréis de Gloria.

Por adelantado goza la gente de Zaragoza.

Los antiguos sinsabores se convierten en honores.

Triunfarán en todas partes vuestras musicales artes.

Estáis poniendo en un brete la fama de Manolete.

María está ya cansada de ser homenajeada.

- 233 -

Y Narcisa está que ¡vamos! ¡no puede con tantos ramos!

Y a vós, joven y gallardo, no os pese la gloria, Eduardo: Prosiguid como si tal, conduciendo hasta el final la Orquesta Municipal en su ofensiva triunfal.

Manuel ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247 - 5º Barcelona Santander, 23 oct. 1944 Querido Manuel: Como te anunciaba en mi telegrama de Oviedo, te escribí desde allí una carta que luego se me extravió antes de echar al correo.

Voy a ver si la de hoy tiene mejor suerte.

Te decía, para empezar, que todo marcha bien; estoy muy contento, de buen humor y los conciertos se han visto coronados por éxitos realmente clamorosos.

Quisiera decirte muchas cosas (porque, en efecto, las hay para contar) pero no hay manera. La vida, estos días, es trepidante y filmática. Toda pasa; todo huye. ¡Si supieras, Manuel, como me acuerdo de tí, y como quisiera que nos acompañaras! No ya tan solo para que oyeras los conciertos y fueras testigo de como se producen los públicos, sinó por todo.

Pequeña y lejana impresión de Madrid - Propaganda deficiente; el público poco enterado. Tarde de llúvia el primer día; total: media entrada en platea y casi lleno el 2º piso.Un gran Euryanthe que caldeó rápidamente al público. Sensación inmediata de éxito que se mantuvo hasta el final. Impresión captada a través de unos y otros: la mejor ejecución la de “Don Juan”. La Orquesta: impresionada por el ambiente y por Madrid. Ví, entre los músicos, muchas caras amarillas y oí sonidos que sólo los nervios pueden producir. Yo tuve una serenidad absoluta, bien necesaria para aguantar los nervios y manifestaciones panicosas de los músicos.

2º concierto: La 4ª de Beethoven todavía un poco bajo el signo de nerviosidad del primer día, aunque en menor grado.Ya en la 2ª parte, como obedeciendo a una consigna, un Respighi perfecto, un Manén perfecto i un Pájaro que constituye - te lo confieso - una de las mas grandes satisfacciones de mi oficio. Me sentí feliz. Y el público (que no se equivoca casi nunca) nos otorgó un éxito que puedes calificar de enorme, de formidable... como quieras. Esto quere decir que el público, se entregó sin reservas, con gran alboroto de bravos y aclamaciones a la manera taurómaca, tan grata a los madrileños, y que yo me ví obligado a salir hasta 4 veces.

Prensa: No la he visto toda, pero la que conozco es francamente buena. Rodrigo, como de costumbre hace pequeñas especulaciones de detalles. Conrado, Regino, muy generosos. A.B.C. del martes, 19, guárdamelo, que no lo tengo. De las Heras muy expresivo el 1er día y ocupándose unicamente de Respighi y Manén el segundo. Manén no ha gustado a ningún crítico, pero sí, al público, aunque de un modo descriptible.

- 234 -

Vida oficial: El Alcalde y dos concejales, la empresa, el Dr. Carreras, en la estación.

También Uceda, cordialísimo.

Martes almuerzo ofrecido por el Ministerio de E.N. en el “Gaylor” con el Subsecretario y el Director General de B.A., Dr. Carreras y críticos. Muy bien.

Me han nombrado miembro del jurado calificador del Concurso Nacional de composición (concerto de violoncelo y orquesta; no está el P. Massana). Compañeros de jurado: Turina y Cassaux. Consecuencia ineludible: un viaje de 48 horas a Madrid, en noviembre, para el veredicto (aprovecharé semana Arámbarri).

Visita y ofrecimiento del P. Otaño.

Otros detalles que no recuerdo.

Vida privada. María y Ciseta encantadas con las múltiples y variadas sensaciones del viaje. Sólo un poco de nervios por el constante abrir y cerrar de las maletas y con la administración de mi ropa, que gasto como una cupletista.

Grandes regocijos e interesantes desplazamientos con Antonio. Almuerzo portentoso en “Roncesvalles” a cargo de Joaquín. Paseos. Una noche en obsequio a Ciseta, una hora en Pasapoga. Y no recuerdo, de momento, otras cosas que, indudablemente, hicimos.

Valladolid. Gran sorpresa para mí. Teatro magnífico, grande, de gran calidad y... lleno. Lleno de un público entusiasta. Gritos, aclamaciones, despedida apoteósica.

Palabras del Presidente: El año próximo, 2 conciertos, y cada año a empezar la temporada en Valladolid.

Gijón. Te mando crónicas; ellas te diran como fué. La orquesta, estupenda, completamente centrada. Palabras del Presidente: El año próximo 2 conciertos y cada año la O.M.B. ha de empezar la temporada. Cantábrico enfurecido y 3 o 4 culines de sidra que estimularon el gran éxito del concierto.

Oviedo. Otro concierto estupendo, con flores a María y voces de: “Stokowsky!”.

Palabras del Presidente: ¡Qué lástima no haber podido dar más que un solo concierto; que pena que se marchen ustedes, pero no para poder dar un concierto más, no. Para quedarse aquí todo el invierno!

Mil y una cosa podría decirte, todavía, oh, Manuel! Ten la seguridad de que todo va bien. Que los músicos van muy contentos y que yo, con María Y Ciseta me siento completamente feliz. ¿Completamente...? Faltas tú, no te engaño.

Recibí felicitaciones telegráficas del Alcalde, del gran Millet, y del Sr. Ribé, que he contestado ya.

Te he pedido tantas cosas... Si quisieras pasar por el Ayuntamiento y enseñar, como botón de muestra, la crónica de Gijón a Millet. Y, si no te parece excesivo, quizás leerles, incluso, esta carta.

Adios, Manuel. Voy a ensayar el Fauno. Iré comunicándote cosas. No recibiré noticia tuya? Recuerdos de les dones. Idem a los vuestros. Adiós. Abrazos Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247 5º Barcelona Pamplona 28 oct. 1944 Mi querido Manuel: Acabo de levantarme. Las 11 y media. Hacía muchos días que suspiraba por la mañana de hoy, para la que ya estaba previsto el descanso. Y ahora siento esa felicidad un poco embrutecida del hombre que ha dormido bien.

- 235 -

En Bilbao recibí tu auca que me dió mucha alegría. Se ha leído infinidad de veces, siempre con gran éxito. Aquella misma noche (Bilbao) cenamos con María y Ciseta en casa Superunda i allí, de sobremesa (12, 14 personas) hice una solemne lectura entonada, a la manera de La Codorniz de los sábados y los nobles oyentes la celebraron ampliamente. Después la entregué a Ferrer y todavía no ha vuelto a mi bolsillo; sigue corriendo entre la orquesta.

Los conciertos se mantienen a la misma altura. No puedo hacer apenas distinciones entre los públicos, ni entre las ejecuciones. Los éxitos se reproducen, casi idénticos.

Como se reproducen las palabras de los dignos presidentes. Obra de máximo éxito: El pájaro. Y de mínimo, sinfonías Beethoven. Bilbao: grandes ternuras con los antiguos amigos. S. Sebastián y Vitoria: gente exquisita, inteligente, sencilla.

Turismo: Óptima impresión de S. Sebastián. Subimos en coche al Igueldo entre frío y lluvia. Hace bastante frío, en realidad, demasiado. Vitoria me gustó mucho por su carácter; una simpatiquísima población. ¿Cansancio físico? Un poco, claro que sí, pero no he tomado aún ninguna simpatina. La pega mayor - personal - de la tournée es un resfriado que empecé en Madrid y que a través de una serie de fluctuaciones voy paseando por esos mundos muy desagradablemente. ¡Qué le vamos a hacer! No existe la felicidad completa.

Ayer mandé prensa a Millet. Anteayer telegramas a Mateu y Carreras.

Horas felices: las del tren porqué no hablo ni pienso, i m’engronxen. Comidas: algunas cosas maravillosas entre la monotonía de ternera y merluza.

El tiempo vuela. He de dejarte. En Vitoria, estuvimos en el Seminario con Sopeña, vestido de cura. Muy bien. Un gran rato.

Aparte, te mando prensa y programas. En la prensa de hoy, como verás, cosas pintorescas, apreciaciones literarias un poco amateur pero, en conjunto, todas coinciden.

No tengo prensa de Vitoria. Un solo diario y sale por la noche. Prometieron mandármelo.

Estoy cansado de hablar, de estar amable con tantas personas que están amables contigo...

Muchos recuerdos a los tuyos. Vamos al 2º concierto de Pamplona. El de ayer fué de locura como diría Antonio.

María y Narcisa os mandan también sus mejores recuerdos. Adiós, Manuel I! Un gran abrazo Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247, Barcelona Madrid, diumenge 26, 8, 45 Estimat Manuel!

Fins ara! Fins aquesta tarda de diumenge no tinc un lleure apreciable per a posarvos quatre lletres. Jo us diré com es la meva regimentació. Al matí em quedo al quarto, estudiant, fins a la 1. Aleshores escric a la Maria i a partir de les 2 ja no tinc ni un minut de llibertat fins a l’hora d’anar a dormir.

Els meus tirans son, aquesta vegada, tres: l’Antonio, el Sopeña (que està de vacances) i De las Heras. Quasi mai no em deixen, sinó tots a l’hora, d’un en un. D’una manera mes espaiada han giravoltat l’Uceda (que ja és a S. Sebastián), el Turina, l’Ataúlfo Argenta i el Jesús (l’Arámbarri, és clar) que ja ha fet els seus tres assaijos.

L’Antonio té provisionalment resolt el seu problema sentimental a favor de la Loly. El Sopeña cada dia m’agrada més, i una tarda, en un banc ombrejat i propici, de la - 236 -

Castellana, em va explicar el seu cas, quasi la seva vida, i perquè s’en và cap el sacerdoci. Ja us ho explicaré. De las Heras és un home exteriorment finíssim, amb una veu molt ben timbrada i una dentadura impecable. L’Uceda és el gran xicot de sempre.

Abans de marxar vàrem fer un sopar, junt amb Federico, en un restaurant al peu de la serra que em va proporcionar gaudis pregóns.

Arribo a la nit cansat d’aguantar el tipo. Però estic perfectament bé. Els assaijos tal com estaven previstos, és a dir, una orquestra plena de calor (en fa molta) i amb grans desitjos d’identificar-se amb el mestre, i un mestre suant com una bèstia, i satisfet dels resultats. Caldrien tres vegades més d’assaijos, però crec que tot anirà bé.

He vist Pérez Casas. Lo dels callos és rigurosament autèntic. Ell i D. Angelina m’ho han explicat amb gran riquesa de detalls. Una delicia!

Ara demà segueixo assaijant. Halffter ha tingut dificultats i no vé a assaijar fins als dies 30, 31 i 1. Hem fet, doncs, una permuta de dates.

Les psicossis del 41 i del 42 no s’han reproduït, gràcies a Deu, però devegades estic rabiós pensant en l’estretor del treball. Després, davant d’un vas de cervesa fresca, em passa, és clar, però us asseguro que es empipador preparar les coses d’aquesta manera.

De las Heras està al punt d’adalt i soc objecte d’un veritable treball de seducció per a convertir-me en madrileny. De moment, sembla que aquest hivern em faran dirigir quatre concerts, però naturalment, va més enllà: Orquesta Nacional, 36.000 pessetes, càtedra al Conservatori, etc. etc.

Jo hi poso cara de Gioconda. Tanmateix, però, es agradable que es formi aquesta atmosfera.

Llevat de la Maria, no he escrit a ningú, absolutament a ningú. Vós sou el primer.

Valgui aquesta declaració com a conhort per a vós i com a justificació per a mí. Ja vaig rebrer les vostres brevíssimes lletres i per la Maria sé que han arribat a Cantallops els salvoconduits. ¡Moltes gràcies!

I us avenço, encara, moltes altres gràcies per l’intervenció que us espera en la bona conducció de la Maria i la Ciseta de pas cap a S. Sebastián. Sou únic, Manuel! No us ho dic mai, però sabeu prou bé que ho penso i ho sento.

M’han deixat dues hores i mitja lliure, els tirans. He fet el “Damero” i us he escrit. I ara, cap a sopar amb la colla.

Adeu, Manuel. Em descuido mil coses, que ja aniran sortint quan ens veigem. Però, potser, l’essencial ja està dit.

Adeu i moltes expressions al vostres. Ja tornaré a escriure. Una forta abraçada.

Eduard - Encuadernació de D. Juan , esplèndida - Sorrim el dia 1.

-Concerts meus: 3, 5 i 9, nit, nit i tarda. Seràn retransmesos per radio Madrid, Bilbao i Barcelona.

- L’Antonio em va entregar la carta recollida a Girona. Gràcies. ***** (telegrama) Manuel Capdevila Provenza 247 San Sebastián, 7 set. 1945 Exitos magníficos Todos bien Abrazos - 237 -

Eduardo ***** (Aquí s’acaben les cartes de Manuel Capdevila. Les que puguin haver-hi, potser algun dia sortiran traspaperades ).

Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247 Barcelona Cantellops, 26 juliol 1946 Estimat Manuel: Aquest matí m’he mirat un paquetet de 20 o 25 cartes que vaig ficar a la cartera, al marxar. Totes, ajudant Deu, s’aniran contestant de mica en mica. Una, però, he trobat que porta més presa que les altres: es la del senyor Unger. Amb vós vàrem parlar d’aquest afer i vàrem opinar, confiadament, que tot s’arreglaria, però na va recuare cap acord sobre el què calia fer, o contestar, concretament. Avui no he vist la cosa tan fàcil com aquella nit per quant me’n adonc de que la maniobra de dates no es pot fer amb Madrid sinó que hauría de fer-se amb Valencia que és allà on aquest home serà durant el novembre.

Amb Valencia jo no hi tinc cap franquesa i m’embafa una mica - per no dir molt - de dirigir-m’hi demanant modificacions a un plà que, segons Unger, ja està enllestit.

Com ho veieu, vós, això?

Acceptar els dies que ell proposa, obliga, tal com vàrem veure, a una anticipació dels nostres concerts. I això té inconvenients. Primer: fer el concert en dia de festa (divendres, 1, és Tots Sants). Segón (més feble, però, a considerar): començar la sèrie un director invitat. Tercer (hipotètic i, en tot cas, greu): jugar amb les dates bones per a una no impossible tournée.

Què se li ha de dir al mestre Unger? Què us sembla a vós? Potser (tot recordant-li que nosaltres som allà on érem - a novembre - i que és ell qui aporta innovacions al nostre plà) podria demanar-se-li que ell mateix es posi en contacte amb Valencia i els proposi una modificació que li permeti disposar de vuit dies per a anar a Barcelona.

Això seria seguir la fórmula lógica de que arregli les coses aquell que les enreda.

O us sembla millor - si no més lógic, més pràctic - dirigir-nos a Valencia prescindint dels meus repars a ficar-me a perturbador de la tranquil.litat dels valencians?

Com que els dies passen, jo us pregaría que m’ajudessiu - una vegada més! - a desfer ràpidament aquest embuç que m’embarrassa, donant-me la sortida que jutjeu preferible.

En evitació d’esforços innecessaris de memòria i per a facilitar-vos la reconstrucció de l’afer, us trameto les tres darreres cartes amb ell relacionades. Espero, amb ansietat, les vostres lletres, aclaridores i apaivagants.

I deixem aquesta questió, que no tot ha d’ésser materia enutjosa, en una carta.

He fet molt el mandra aquesta primera setmana. Fer això ja sabeu que és el primer plaer de les meves vacances. Però al seu costat no he deixat d’experimentar altres sensacions agradoses, provocades, justament, per via contraria a la mandra, o sia, per la de l’activitat, encara que, naturalment, supeditant sempre aquesta a aquella.

Us diré de què es tracta: he fet una repassada a la partitura de La rosa als llavis que m’ha conduït a petits retocs, esmenes i puliments en la instrumentació arribant fins a la creació d’un paper de segòn fagot en la 4ª i 6ª cançóns; he deixat la partitura definitivament llesta per al copista. Es una cosa que pensava fer temps ha; sabia que hi havia detalls que no m’agradaven; ara tot ha quedat en un estat bastant satisfactori.

- 238 -

Després, he començat l’estudi de la Patètica. Ès clar que l’obra no m’ha proporcionat cap plaer - com no sigui el maligne plaer de la reventada - però embrutar una partitura desconeguda amb llapiç blau i vermell i anar descubrint i preveient lo que s’hi farà després, sempre és divertit. Altrament l’obra em sembla deplorable. Buida, pedestre, inflada de no rès - de vent, com una pilota - nociva per a la gent de bona fè que s’interessa per la música, és una simfonia de bazar; en termes planers: una bestiesa.

Una altra petita activitat remunerada amb veritables gaudis a l’esperit, ha estat encetar la lectura dels Assaijos de Montaigne. Només m’enterboleix una mica el goig d’aquesta lectura (i la culpa és meva, nó del llibre) la condensació de les idees i la rigorosa economia en el llenguatge. No el puc llegir depressa. A hores d’ara ja veig que no tindré temps d’acabar-lo aquest any.

Finalment, he començat de pensar i de xiular per dins la futura sardana de Vilanova.

Dia 27.

No puc cloure la carta (que sortirà d’aquí a una estona) sense parlar-vos de dues coses importants.

Una: Dir-vos - tractar de dir-vos - l’impressió imponent que va fer-me el rebre per conducte del batxiller Joan l’hermós paquet de paquets que vàreu posar a l’abast de la meva voracitat fumadora, poca estona abans de marxar.

L’altra: insistir vigorosament en el nostre desig de que reprengueu, aquest any, la bella costum de passar uns dies amb nosaltres. Jo desitjo que si per càs no estessiu prou decidit prengueu, d’una manera decidida, la decissió, i, decididament, vingueu. I si ja n’estessiu, desitjo que rès no vingui a espatllar la realització d’aquesta performança.

Adeu, Manuel! Una abraçada Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza, 247 Barcelona Cantallops 3 agost 1946 Estimat Manuel: Sense més temps que per a agraïr-vos molt i molt el vostre gest d’escriure’m la carta de l’Unger - perfecta - i per a empipar-vos, encara una vegada, en súplica de engegar-la al correu, per via ràpida.

Escriuré, molt aviat.

Records, gràcies, i abraçades Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza, 247 Barcelona Cantallops 11 agost 1946 Estimat Manuel: Espero amb ansietat la vostra confirmació de vinguda. ¿El dia 16? Vaig rebre, l’altra dia, el paquet de paperassa del carrer Girona pero no hi havia cap lletra vostra.

Sou a Andorra? Sou a Provença?

- 239 -

Evidentment, trobareu sempre taxis a Figueres. Pero, si voleu, us puc avisar el turisme de La Junquera per a que sigui a 2/4 de 2 a Ca’n Cuartos. Digue-m’ho, si us plau.

Us esperem amb candeletes.

Records i abraçades. Digueu-me alguna cosa.

Adeu!

Eduard Els correus son lents; no us refieu massa. ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza, 247 Barcelona Cantallops 11 agost 1947 Estimat Manuel: Després de la nostra llampeguejant entrevista a St. Feliu (dos minuts al teatre, una estoneta al bar, un instant al dir-nos adeu) han passat quinze dies que no han donat de sí rès de particular ni de remarcable. En dir que han estat quinze dies típicament cantallobencs, no calen, dirigint-me a vós, majors esclariments.

Penso que avui en tenim 11, que, per tant, el 14 s’acosta i que aquesta és la data que tenieu decidida - si la memòria no m’enganya - per a empendre la magna creuada automovilística pel nord de la península.

Això m’indueix a escriure-us dos mots, per a que els rebeu abans de marxar, amb el propòsit de dir-vos dues coses. Una d’ordre sentimental i l’altra d’ordre pràctic. (Però toquen les onze i em veuré obligat a abreujar).

La primera cosa és dir-vos com us desitjo per a la vostra expedició les més grans ventures, els més enlairats gaudis, i, a l’ensems, dir-vos la meva pregona recança pel petit paper que en aquesta performança represento (només el de seguir-vos amb el pensament). L’altra cosa - una petita llauna, Manuel - és pregar-vos que abans de la partida volgueu passar pel carrer Girona a veure si hi ha algun paperet per a mí i, si tingués interès, remetre-me’l. Aquest any no hi ha afers d’importància pendents, però sempre m’agradaria saber el que pugui haver arribat de nou. Merci!

Com més dies passen més greu em sap que no vingueu aquest any. Vencent el rubor us diré que us trobo molt a faltar.

Adeussiau! Molts records als expedicionaris! Us agraïré algun petit record, en ruta.

Una forta abraçada Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247 Barcelona Cantallops 6 d’agost 1948 Estimat Manuel: Us escric des de l’estanc, aquell estanc que vós recordeu tan bé, i faig servir el tap d’una grossa capsa de cartró que, damunt dels genolls, em serveix de taula.

Què feu? Han passat dues setmanes llargues - també podria ser dues llargues setmanes i diría veritat de totes dues maneres - que en la nostra estada aquí no han aportat cap esdeveniment important i sí únicament la reproducció fidel dels innombra-bles petits fets de cada any i tot presidit per una salut perfecta i una perfecta pau familiar.

- 240 -

Em recordo molt de vós - cada dia - i trobo a faltar molt més del que us podeu imaginar la vostra visita anual, aquesta, ai!, no reproduïda.

Com teniu el vostre magne projecte de turisme internacional? Marxareu? i, en tot càs, marxareu tots el enrolats? Passareu per aquí? Espero que aquestes preguntes no quedin incontestades i que em donareu el gust de veure lletra vostra.

Altrament, la meva ocupació més important, aquest any, és la d’escriure cartes. En tinc un paquet que fa por per contestar. Cada dia n’escric una o dues. Això sí, totes son ingrates i empipadores d’escriure. Aquesta que serà la més curta i més mal embastada de totes, serà la primera que escric a gust.

A propòsit de cartes. Vaig tenir un descuit amb vós, i va ésser el de dir-vos que vaig pensar que no calía pas que us amoïnessiu a recollir la meva possible correspon-déncia.

Els meus intrèpids ordenances han quedat encarregats de fer-ho. Perdoneu-me el descuit.

Ha arribat el tapiat peató a recollir el correu. Adéu, doncs! Molts records a tots i, tot esperant lletres vostres, una forta abraçada!

Eduard ***** (postal) M. Eduardo Toldrá Cantallops (Girona) (Espagne) Paris, 22 / 8 / 48 Un saludo cordial desde París.

Manuel ***** Sr. Eduard Toldrà Girona, 133 Barcelona Barcelona, 7 - 1- 1950 ESTROFAS AL VIAJERO INFATIGABLE Tenemos el placer, después de un concierto dado, de creer que a nuestro parecer, de cualquier tiempo pasado, fué el mejor.

Y pues vemos al presente como un concierto es oído y acabado, si juzgamos sabiamente, por el aplauso repetido y muy durado, el Maestro que dirigió, el genio que se hace admirar - 241 -

de tal manera, el mejor tiene que ser que en mil años se pueda ver en esta esfera.

Nuestros oídos fervientes contentos están de escuchar y oir, los comentarios de las gentes derechas al acabar y consumir los conciertos municipales: viejos, niños, medianos y más chicos, admirados están iguales y demuestran con sus manos su sentir.

El concierto bueno fué y estamos contentos de él, como debemos; porque según nuestra fé, es para elogiar a aquel que atendemos.

Y no se engaña a nadie, nó, creyendo que ha de pensar en lo que espera, pues el genio que dirigió, no deja para sí de hablar de esta manera: “Al extranjero me voy, del extranjero me vengo, pues para dar conciertos, recorreré el mundo entero; no sé qué tiene la ciudad donde vivo y donde muero, que contenta de mí mismo, quiere que vaya más lejos;

no estoy bien ni mal, me digo, mas dice mi entendimiento, que un hombre que es un portento está cautivo en su cuerpo; entiendo lo que me basta, y solamente no entiendo como obtener un pasaporte o llegar de divisas al ciento; - 242 -

de cuantas cosas me cansan facilmente me defiendo; pero no puedo guardarme del servicio audanero; dicen que un gran director soy, tienen buenos argumentos, que sólo laureles cosecho y empresarios acuden a cientos, pues saben que adonde vaya les proporcionaré un gran éxito, y siendo hombres financieros, que me harán viajar, pienso; creo que iré a Budapest, Viena, Londres y Edimburgo, y después de Bucarest, me harán dar la vuelta al mundo; a estas ciudades que digo y otras que paso en silencio: al extranjero me voy, del extranjero me vengo.”

Así con tal entender son sus sentidos humanos llamados.

Cercado de su mujer y de su hija, pensamos emocionados, que si Beethoven murió y su alma está en el cielo y en la Gloria y aunque esta vida dejó, nos da harto consuelo y hasta euforia, el que en este triste suelo de inmundicia y de pecado, Otro Genio haya quedado cuyo nombre sabéis ya: ¡Toldrá! ***** UNOS VERSOS PENSADOS EN LA FELIZ CIRCUNSTANCIA DE VUESTRO FELIZ REGRESO DE PORTUGAL Y DE FRANCIA. ¡Atención! ¡Silencio! ¡Chisss!...

Eduardo al fin va a París.

- 243 -

Con María, su consorte, va en un mismo pasaporte.

Y con pasaporte aparte Narcisa con ellos parte.

Pasan, ufanos, los tres, Por Moncada y Granollers.

Sin que su gozo se calme, han llegado ya al Empalme.

Cruzan Gerona y ¡de veras!: el tren rebasa Figueras.

Se acrecienta la ilusión, De Port Bou en la estación.

Les controlan las maletas, de sus efectos repletas.

Todo va como una seda, aunque quedan sin moneda.

Otra vez suben al tren, pasando por el andén. ¡Qué milagro! ¡Hay que ver!

Han llegado ya a Cerbère.

Como no son nada mancos, se proveen de unos francos.

Y alegremente, esta vez ascienden al tren francés.

Van al coche restaurant de un brillante tren expreso, a comer pescado, pan, carne y un poco de queso.

Dicen: a dormir me puse cuando pasó por “Tuluse”.

No despiertan hasta entrar de París en una gare.

En ella les esperó el Maestro Eugène Bigot.

Pronto inician sus paseos por los Campos Eliseos.

- 244 -

Se remontan a Montmartre, donde has de maravillartre.

Caminan, ellas y él, debajo la Tour Eiffel.

Visitan la Catedral, l’Opera, el Palais Royal.

Sus tesoros les descubre, el Louvre.

Y sus propios ojos ven la Seine.

Place Vendôme, Rue Rivoli, les sumen en extasí.

Desde luego, no soslayo, puesto que es un hecho cierto, que Eduardo hace algun ensayo en previsión del concierto.

Son obsequiados sin tasa con banquetes superiores, por el dueño de la FHASA y por los Embajadores.

El concierto es estupendo, con un éxito coloso, tanto en el “Concerto grosso” como en lo que va siguiendo.

Le toca a Debussy el turno con el Uno y Dos, Nocturno.

Con qué pericia condujo “El Amor brujo”!

Y se entusiasma el más lego con el “Pájaro de Fuego”.

Aplausos se oyeron entusiastas y delirantes, y recibe el parabién de los médicos de Nantes.

En la Orquesta cunde el pasmo y en la sala el entusiasmo.

Los más duchos empresarios - 245 -

proponen contratos varios.

Y después de mil regalos y excursiones a Versalles y de recorrer las calles - llenas de galas y galos no tienen ya más que hacer que volver al dulce hogar, para ver si todo está en su lugar.

Pero una vez comprobado que todo estaba tal cual, otra vez se han embarcado con destino a Portugal.

Dedico ahora mi loa a su actuación en Lisboa.

Cautiva al viejo y al joven la Séptima de Beethoven.

El “Pájaro” y el “Don Juan” y “L’après Midi d’un Faune”, provocan admiración y un gran éxito le dan.

Admirose un lisboeta de ver la desenvoltura con que de una partitura saca música completa; me maravilla tal treta y una explicación aguardo, pues la Orquesta Nacional suena bien o suena mal, según dirija, o nó, Eduardo.

Explican cosas de allá, curiosas, raras y bellas: corren raudos cual centellas los taxis de la ciudad; en vez de té, tomas “sha” y de postre os dan paellas.

Las mujeres lusitanas son castas y recoletas, aunque algunas sean “retas”.

A celebrar yo os exhorto unos éxitos sin sombras, tomando copas de Oporto - 246 -

y pisando unas alfombras.

Pero una vez celebrado el triunfo sin igual que tu arte ha conquistado en París y Portugal, ya conviene tu regreso al atril directorial. ¿Por qué, me dirás? Por eso: ¡Oh! La Orquesta está triste. ¿Qué tendrá nuestra Orquesta? los bemoles se escapan de lo poco que resta de las sinfonías en sol, la, si, ut; no hay matices ni forma, ni más música magna; igual da Beethoven, que Weber y “Wagna”... ...¡allà en la tarima, bracea Chanut!... ***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Provenza, 247 Barcelona Tossa, 4. 8. 50 Des de Tossa, on hem vingut a passar la festa major de Cantallops, amb la Ciseta, us enviem el nostre més cordial record.

Eduard

Narcisa *****

Sr. D. Manuel Capdevila Provenza, 247 Barcelona Cantallops, 21 agost 1950 Estimat Manuel: Pels volts de St. Joan va venir-me a veure, a casa, el noi Vendrell i em va dir que probablement farien el “Giravolt” al Calderon i, amb aquest motiu, em venia a demanar dos mots per a la Societat d’autors autoritzant-lo per a endur-se’n les parts de piano a l’objecte de que els artistes anessin estudiant l’obra. A les meves naturals preguntes de com i de quina manera havia d’anar la cosa, quins artistes l’havien de cantar, etc. em va respondre - ja us ho podeu pensar - que tot aniría molt bé i que comptaven amb la Callao - formidable! - amb la Panadés - estupenda! (que ja l’havia cantat al Liceu durant la guerra) - amb un baix fantàstic. En fí, pel seu tò eufòric, vaig comprendre que la cosa, si s’arribava a fer, rodaria tant bé com aquella carretel.la del “Pickwick” que es va espatllar en plena carretera. Però també vaig comprendre que oposar-me a la realització del projecte era d’una crudeltat que no m’escau. Vaig, fer, doncs, els dos mots que em demanava per la Societat d’autors, ens vàrem despedir cordialment i, us ho asseguro, mai més em vaig recordar de la visita del jove tenor, ni del projecte, ni, amb prou feines, del “Giravolt”.

- 247 -

Al mateix temps que jo oblidava totes aquestes coses, no hi va haver cap persona empresari, cantaire, dirigent, ningú - que es preocupés ni poc ni molt de fer-me’n memòria.

Només el dia 3 d’agost, o, potser, el 4, vaig rependre contacte amb el fil d’aquesta petita historia quan, a la platja de Tossa, un estiuejant ennegrit pel sol em va dir: “He vist, al diari, que demà fan El giravolt de maig, al Calderon”. Aquest demà em va produïr un efecte tan extraordinari que vaig sentir com ganes de tirar-me al mar vestit, tal com anava. No vaig fer-ho, però, considerant que la gent de la platja podria dir que, per molt content que estés, no n’hi havi per tant.

Aleshores, de cop, vaig recordar-me de la partitura. Com ho faria el Director? La partitura era a casa, ben desada, i la casa estava perfectament tancada. Pensar en una extracció violenta, a la manera dels rebenta-pisos, em semblava una mica massa fort.

Però en no em semblava gaire més tou que el director dirigís amb la part d’apuntador, que el consueta apuntés amb el paper del traspunt i que el traspunt dirigís la maniobra escènica, entre bastidors, amb un exemplar de “La codorniz”.

Us dic tot això que us dic, per a dir-vos amb quina alegria, amb quin interés, per no dir delectança, vaig rebre i llegir la vostra carta. Les vostres informacións son tan amples i objectives que, tot llegint-les, em semblava que m’hi trobava.

No vui deixar-vos de dir, tampoc, com m’arriva al viu que haguésiu volgut ésser testimonis d’aquella performança, passant pel damunt de les molèsties que en tots els ordres us ocasionava. Deu us ho pagui i que Ell ho beneeixi tot!

No us creguéssiu que sense l’interés específic dels vostres magnífics informes sobre aquell memorable giravolt d’agost la vostra carta no m’hagués fet alegria. No us ho creguessiu pas, perquè només pel fet d’ésser vostra la carta, me’n va fer molta.

Altrament, no puc dir-vos gaires coses d’interès ni em queden municions per a estirar-me més, després de la pólvora que he gastat en aquests lleugers comentaris.

Brevíssimament us diré que tots estem bé, que el problema del concert de Gràcia ha tingut la solució més agradable i satisfactòria - potser ja n’esteu enterat - i és la de no fer-se, per manca de local ad hoc; el meu pessimisme ha fracassat sorollosament però imagineu-vos amb quin gust soporto el pés del fracàs.

L’Uceda m’informa de tenir molt bona gent per als concerts de tardor; em sembla que fins i tot, podrem triar.

L’Argenta, en canvi, no em diu rès, no ha contestat encara a la meva proposició de dirigir un concert. Li posaré un telegrama; a veure si així es conmou.

No he començat encara la fulla d’album per a la vostra Maria, però dieu-li que no ho oblido i que tot es farà.

Es molt tard, Manuel, i us deixo. Que l’estiueig us vagi provant bé a tots, sense calentures ni empipaments.

Molts i bons records i fins una altra.

Una bona abraçada!

Eduard ***** Sr. D. Manuel Capdevila Torre Cardedeu (Barcelona) Cantallops 23 juliol 1952 Estimat Manuel: Vàrem marxar de Barcelona desagradablement enterats per en Quim de que havíeu tingut una irregularitat en la salut que us impedeix juntar-vos amb ell per a portar a terme - 248 -

la sortida que el pont del 18 de juliol us brindava. Suposem que això no haurà estat rès, que no haurà tingut més importància que la d’impedir-vos la realització d’aquell projecte, i que us trobeu completament restablert i normalitzat; i no cal dir com ho desitgem.

Recolzat confiadament en aquesta suposició, em dirigeixo a vós per a insistir en l’afer de la porta, millor dit, del recobriment metàlic de la porta de la barraca de la vinya de Salou, afer que ja us és conegut.

Finalment ha recaigut una resolució a favor del ferro i en rebuig del zinc. Vinc, doncs, a demanar-vos - o a fer-vos la comanda - de 2 planxes de ferro de 57 x 190 cm.

No us parlo del gruix perquè els tècnics del pais no l’han donat, però suposo que això no serà problema i ho deixo a la vostra mà, pensant que la destinació d’aquestes planxes us inspirin llur gruix.

Per a fer-les arribar aquí creiem que potser el procediment més ràpit i senzill és entregar a un recader de Figueres (nosaltres som clients del recader Mitjà, Rech 41) a nom de Narcisa Vicens, Figueres - Cantallops. I ja ho passaria a recollir algú.

Tant si accepteu aquest medi de transport com si en decidissiu un altre, esperem que ens ho feu saber, així com l’import de la mercaderia i la manera més adient de fer-lo efectiu.

Res més, Manel. Només el desig de saber com us trobeu, de com segueix el Manuel, de com us proba - o prova - a tots, i - no val a descuidar-se’n - remerciar-vos l’empipament que aquestes planxes us puguin ocasionar.

Molts records a tots. Nosaltres, perfectament bé.

Una forta abraçada!

Eduard *****

Sr. Manuel Capdevila Torre Cardedeu (Barcelona) Cantallops 9 agost 1952 Estimat Manuel: Només allò que se’n diu dos mots, perque no tinc temps per a més, a causa de l’hora, per a dir-vos que estem d’acord amb la vostra darrera carta i, que us esperem, amb aquella alegria!

Volia demanar-vos un favor. Us costaría molt de portar a Cantallops la vostra traducció del Giravolt? Us ho agraïría.

Fins dissabte, doncs.

Molts records i afectes.

I una bona abraçada Eduard ***** (postal) Sr. D. Eduardo Toldrà c/ Gerona, 133 Barcelona (Spagna) Roma, 19 / 4 / 54 Salutacions romanes i auguris pasquals.

- 249 -

Manuel

Concepció

Maria

***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Provenza 247 Barcelona (Spanien) Darmstadt, 29. 4.1954 Lieben Freuden!

Das alles ist sehr schön.

Die proven sehr gut gehen.

Küsses und Umarmungen!

Eduard Maria Narcisa ***** Sr. D. Manuel Capdevila Avenida Sta. Fé, 2 Cardedeu (Barcelona) Cantallops, divendres (20-VII- 55 ) Estimat Manuel: Heus ací dos mots promesos, per a donar-vos a coneixer, després de cinc dies de meditació, la resolució presa respecte l’horari de la meva anada a Barcelona, camí de Santander, en relació a la gentil oferta de la vostra part possibilitant una aturada a la vostra platxeriosa residència cardedeuenca.

He decidit, doncs, sortir de Figueres en el tren de les 8 del vespre per a arribar a les 11 a Barcelona. Ha fet caure la balança de la decissió el tenir en compte que aquell dia dilluns que vé - arribarà ací la Ciseta procedent de L’Estartit, a les 2 de la tarda i que em serà molt grat de gaudir d’unes hores de coïncidència amb la meva filla abans de la partida.

Renuncío, no sense recança, a la vostra galana invitació, però no així a l’idea de trobar-nos a Barcelona el dimarts, per a la consecució de lo qual us trucaré al despatx 26 82 00 - a hora oportuna, el matí d’aquest dia.

Rès més, estimat Manuel. Molts records en moviment circulatori, i, fins dimarts, una bona abraçada.

Eduard ***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Provenza, 247 Barcelona Granada, 21. 6. 56 De l’Alhambra a l’ombra l’esperit s’eixampla i l’enuig s’escombra.

Tot això, amb abraçades dels vostres Eduard

Maria

Narcisa - 250 -

***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Avenida Sta. Fe, 2 Cardedeu (Prov. de Barcelona) Bilbao, 14 agost 1958 Estimat Manuel: Després de Brusel.les hi va haver 3 dies a Barcelona, 5 a Cantallops, 4 hores a Barcelona i ara soc, tot sol, a Bilbao. Les quatre hores de Barcelona vàren ésser en diumenge, i, per tant, no propicies a una bullavesa tête-à-tête amb vós. Llàstima! Dilluns que vé seré a Barcelona però només de 12 a 3. Tampoc ens podrem veure. Tant que m’hauria agradat!... Records, afectes i una bona abraçada.

Eduard ***** (postal) Sr. D. Manuel Capdevila Av. Sta Fé, 2 Cardedeu (Barcelona) (Spain) Edimburg, 13. 9. 58 Tot ha anat esplendidament. No tinc temps per a fer versos però sí per a enviar-vos, a tots, una forta abraçada!

Eduard

Maria *****

(postal) Sr. D. Manuel Capdevila Av. Santa Fé, 2 Cardedeu (Barcelona) Espagne Besançon 15 set. 61 Esperem haver tornat del Franc Comtat per a cantar-vos la cançó de Besançó.

Avec nos souvenirs, les meilleurs Eduard

Maria **********

- 251 -

- 252 -