Joana Raspall, la poesia i les flors by Catalunya Ràdio

55JaumeRius.pdf

22/07/12

17:19

FESTA MAJOR DE GELIDA 2012

· assaig i opinió ·

JOANA RASPALL, LA POESIA I LES FLORS Jaume Rius

CMY

L’escriptora Joana Raspall a casa seva. Eixam d’Amics de Joana Raspall

L’escriptora i bibliotecària Joana Raspall l’any que ve complirà cent anys. Per això diferents amics i seguidors –entre els quals l’Eixam d’Amics de Joana Raspall- proposen que l’efemèride no passi inadvertida i serveixi, a més, de merescut homenatge, per difondre la vida i l’obra d’una dona apassionada per la llengua i el pensament íntim de la poesia. Va néixer a Barcelona el 1913 i ha viscut des dels tres anys a Sant Feliu de Llobregat on els seus pares regentaven un establiment d’exportació de fruites i verdures, molt a prop de l’estació del tren. Joana Raspall està vinculada amb Gelida, i per això en parlem en el Programa de Festa Major. L’any 1941 es va casar amb el Dr. Cahué de Sant Feliu, propietari de la finca de Can Torres, a la partió de terme amb Sant Llorenç

d’Hortons. Encara que la casa pairal va desaparèixer arran d’un canvi de propietat, Raspall recorda com amb el seu marit, tres filles i un fill vivien a temporades a la masia, especialment als setembres, mentre duraven les feines de la verema. A l’actualitat, la família encara conserva alguna d’aquelles vinyes, al costat mateix de Can Miquel de Les Planes. En el seu llibre de narrativa El cau de les Heures (Abadia Editors, 2008) recrea aquelles experiències al camp. La proximitat dels seus cent anys i el vincle amb Gelida ens portaren a visitar-la el 2010 per conèixer, a més de la seva passió per l’escriptura, un dels capítols més impactants de la seva vida: la fugida de Vilafranca amb un camió carregat de llibres quan estaven a punt d’entrar les tropes franquistes. Era la seva primera feina després de graduar-se a l’Escola de 104

55JaumeRius.pdf

22/07/12

17:19

FESTA MAJOR DE GELIDA 2012

· assaig i opinió ·

Can Torres el 1978. Equip 77, arxiu Ramon Rovira

Can Torres el 1992. Arxiu Ramon Rovira

Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona dirigida pel Dr. Jordi Rubió, també màxim responsable de la Biblioteca de Catalunya. Diu que va ser molt afortunada durant el període d’estudis perquè va coincidir amb persones tan destacades de la cultura catalana com Ferran Soldevila o Carles Riba.

juvenil voldríem destacar els de poesia, com ara Petits poemes per a nois i noies (Daimon, 1981), Bon dia, poesia (Baula, 1996) i Serpentines de versos (Abadia de Montserrat, 2000) i també dues obres de teatre que li foren premiades: L’ermita de Sant Miquel (Premi de teatre Joan Santamaria, 1963) i El pou (Premi de teatre Cavall Fort, 1969).

És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i en el web (*) de la institució s’hi relacionen tots els llibres que ha publicat. Per al públic infantil i

CMY

En narrativa per a nens i joves té publicat El mal vent (Cruïlla, 1994), Contes del si és no és (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994) i Contes increïbles (La Galera, 1999). Per als adults, a banda de El cau de les heures amb les seves impressions gelidenques, la novel·la Diamants i culs de got (Abadia Editors, 2008), i els poemaris Ales i camins (Columna, 1991), Llum i gira-sols (Columna, 1994) i Arpegis. Haikús (Abadia Editors, 2004)

També té tres diccionaris escrits amb la col·laboració d’altres autors: el Diccionari de Sinònims (Edicions 62), amb Jaume Riera i Sans i el Diccionari de locucions i frases fetes (Edicions 62) -premi Marià Aguiló de l’IEC,1986- i el Diccionari d’homònims i parònims (Barcanova, 1988) amb Joan Martí.

El Cau de les heures, la vida a les masies. Aquarel·la de Lluïsa Cahué

Joana Raspall va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2006 i la Medalla al Mèrit del Treball President Macià el 2010. Quan l’entrevistàrem, Joana Raspall preparava l’edició del poemari, Jardí vivent (El Cep i la Nansa, Edicions). 105

55JaumeRius.pdf

22/07/12

17:19

FESTA MAJOR DE GELIDA 2012

· assaig i opinió ·

Pregunta. El guió de la seva vida està vinculat amb les paraules i és molt extens. Ha estat bibliotecària, ha escrit -d’una manera especial per als nens-, i també ha fet diccionaris... Com veu tota aquesta experiència? Joana Raspall. Aviat trauré un llibre recollint la poesia que tinc feta de tota la vida i que no l’he publicada perquè m’he dedicat als nens; i m’he dedicat a la llengua, i he treballat per la llengua. Jo anava fent una poesia que no la publicava perquè no trobava que fos digna de ser explicada. No..., no havia fet res; només havia publicat un llibre, temps endarrere, fent una mostra del que tenia. Dins d’aquella mostra també hi havia les proves... Per cert que hi tinc un poema que va tenir la Flor Natural al Prat que era tot en monosíl·labs. És llarguíssim, quasi no es nota que és en monosíl·labs; és llarg, bueno, és una cosa..!

P. A prop del lloc de què vostè ens parla hi ha Can Cartró i Can Prats, també? Joana. Hi ha Can Prats, sí... Venint de Gelida, després de Can Cartró, surt un camí cap a l’esquerra, cap a ponent, i per aquell camí anàvem cap a Can Torres. Eren masies molt apartades totes. En el llibre El Cau de les Heures jo en revisc unes quantes que són vives i unes quantes que són inventades. Aleshores, poso les coses que he observat, tant si són veritat, perquè jo les he viscudes, com si me les han explicat, com si són coses que un cop en allà un pot imaginar-se. Jo he posat un cas a cada masia, i faig com una explicació d’aquella gent que hi vivia, i que potser encara hi viuen ara. A l’actualitat ja hi passen els cotxes, segurament... Però jo us parlo del meus trenta i tants anys, ja fa... més de mig segle! P. I vostès hi anaven a la verema, al setembre?

El que jo ara he tingut intenció de fer és recollir com una ratlla general dels poemes que anava fent i mai no han vist la llum; i ho he dividit en quatre parts. Una en dic “violetes”, i hi poso diferents coses que he trobat al meu voltant, que m’han cridat l’atenció. És la floreta a la qual dónes menys importància, la que es fa al bosc. La poesia més externa, com qui surt a caçar i no sap què caçarà..., coses barrejades.

CMY

P. Els records que vostè en té de la masia de Gelida són especialment de la verema? Joana. De la verema, sí.

Joana. Hi anàvem, a la verema..., amb el meu marit. Després ens en veníem cap aquí a Sant Feliu i no vèiem res més de Can Torres en tot l’any.

Després, el segon grup, ja el situo quan prenc consciència del que en poesia pot tenir importància i del que no, i ja les trio més: “això ho faré..., això no ho faré, això ho vull dir..., això, no”. És “la margarida”, el sí i el no. Una mica més gran, una mica més segura, llavors vénen les “roses”, la flor de debò, la flor reina; les roses, i les punxes, també! I, al final, quan ja ho dónes tot per dit, per vist, per conegut..., llavors vénen “els pensaments”, que tenen el doble sentit: els pensaments flor i els pensaments interiors. Passes una mica de revista a tot allò que ha estat la teva vida. I, jo ho faig d’aquesta manera. Vet aquí, que és..., no com un testament, però sí una mica com un resum, amb la cura de com jo m’he mirat la meva poesia. Pot ser interessant això?

P. Del carro, de les portadores, l’atacador, el celler i la premsa...? Joana. No ho faig gaire d’una manera històrica, perquè m’agrada més l’efecte que produeix, no faig la descripció..., no sóc gaire descriptiva, jo, per les coses. Per exemple, em sortirà un samaler i no em sortirà mai més, i no m’aturo a explicar què és. M’interessa l’efecte que em fa una cosa, i així ho he escrit. I és en aquest llibre que en dic El cau de les heures on ho explico. P. Entre els seus llibres veiem aquí, damunt la taula, el relat històric del seu segle vint: “Diamants i culs de got”, els “Instants, haikus i tanques”, els “Arpegis”... El contacte amb la natura era a la masia de vostès?

P. Diríem que sí, no?.. És com un mirall, amb aquesta eina que vostè coneix tan bé que és l’escriptura, i la poesia. (La Joana va dient que sí!, sí!...)

Joana. Sí, sí..., érem molt a fora, nosaltres

Joana. Doncs jo he pensat... que en comptes de dir “joventut”, “vida plena”, “vida amorosa” i “resums”..., que és massa sec, a cada secció li havia de donar el nom d’unes flors significatives.

Joana. Ui!, molt, hi trobo la vida. De tot. Jo la natura, la respecto molt i l’admiro. La natura..., és que nosaltres en formem part, de la natura. La gent mira la natura com si fos fora nostre; si nosaltres formem part de la natura! En som una part. Per a mi, això que som els reis de la creació, que hi ha un déu que ens ha creat, i és superior a tot lo altre...? Crec més que hi ha una causa; digues-li causa, digues-li el que sigui!, amb empenta, capaç de fer el que som.

P. La masia de vostès a Gelida era Can Torres, molt a prop del poble de Sant Llorenç d’Hortons; hi van arribar a viure? Joana. A Sant Llorenç poble no..., a la masia, sí.

P. I que hi troba vostè a la natura?

106

55JaumeRius.pdf

22/07/12

17:19

FESTA MAJOR DE GELIDA 2012

· assaig i opinió ·

És clar!, i ha de ser fet per una cosa o altra el món en què vivim. O una norma. Bé creix, bé canvia, i es va desenvolupant. Parlem d’unes edats llarguíssimes que no podem entendre. Per què? quants milions d’anys podem suposar que el cosmos porta formant-se? És un secret! O, tot és, mínimament, extraordinàriament infinit i petit que les distàncies són més grosses del que sembla? P. Els conceptes de temps i espai ens canviaran...

CMY

Joana. És clar!, ens canviaran en funció de la nostra mentalitat. Nosaltres tenim una perfecció que passa una mica més enllà de la que tenen els altres animals. No gaire, no... Però una mica sí. Perquè jo em quedo paradíssima mirant els animals el que fan. Quantes coses s’assemblen amb el que fem nosaltres? Si no que no ho saben enraonar. No tenen un pla d’ordenació, no tenen un pla de conseqüències, no tenen un pla de preveure l’endemà. Però tenen memòria, tenen intencions, tenen afectes, tenen moltes coses que no ens afigurem. Quan veiem les femelles que cuiden els petitons, els ocells que fan el niu..., què en sap un ocell que ha de fer ous? Que ha de fer niu? I que li han de néixer els nens? Per carambola no pot ser! És que hi ha una roda que porta les coses a seguir el seu ritme. Doncs jo, amb això, hi crec molt; i, nosaltres som un esglaó en aquesta roda. P. Amb la diferència que... Joana. Sabem d’on venim? Ni d’on venim, sabem! Sabem per on venim. P. Ens basem en el coneixement, i algunes persones en el supòsit de la creació...

Joana Raspall, juny de 2010. www.flickr.com/photos/jriusp

Joana. Perquè jo veig que la natura és una qualitat que destaca, és més enllà..., és un pas més. No ho podem viure tot només d’instint. Hi ha l’instint de viure, hi ha l’ instint de defensa, hi ha l’ instint de menjar. Tot això són instints, però hi ha coses que les hem de projectar des del començament. És la idea que no ens la dóna ningú.

Joana. Sí, bueno, sí... Els animalets també ho fan fins allà on arriben..., perquè no tenen una mentalitat viva com nosaltres. Però els animals s’enamoren. Hi ha animals que no es desaparellen mai més. Això a la naturalesa no es veu, per exemple, en una planta, ni en una pedra... Després, tenen afecte... Com sap el mascle que ha de venir al niu perquè la femella ha de sortir a menjar?, i torna la femella i posa els ous i, llavors, se n’hi va ell, el mascle, a menjar? Tot això és una evidença (sic)..., que no és per casualitat. Hi ha d’haver un ordre, els animals entenen coses que nosaltres no comprenem. O sigui, que els principis de la nostra comprensió ja hi són, en els animals; però no es manifesten perquè no tenen manera per fer-ho. El que nosaltres tenim de més a més, és una mentalitat per poder-nos-ho explicar. Encara que ningú no sap en quin grau ens expliquem tot el que vivim.

P. Els seus pares, des de Sant Feliu, es dedicaven a l’exportació fruita, veritat? I de fet, vostè continua vivint a la casa de sempre, a quatre passes de l’estació de tren. En aquesta activitat, la seva mare hi va tenir un paper molt destacat?

P. Tota aquesta natura que vostè viu tan intensament la porta a la lletra. Per què la mostra al lector?

França, llavors, era lluuuny...Vàrem anar, a Perpinyà. Ella, la meva mare, era de Reims, del país del xampany, i jo vaig quedar-me

Joana. Sí, al 1900 no hi havia dones d’aquí que sabessin escriure a màquina i portar la comptabilitat amb els bancs, i fer la facturació en tren i tot això que fèiem... I...(pausa), la meva mare era una mica tabú aquí, a Sant Feliu, perquè..., es pensaven... que no havia de ser bo una dona que sabia totes aquelles coses, segons es veu! No se la van agafar amb gaire carinyo, i ella, tampoc..., però tant se li’n donava la gent. I... la meva mare va veure que ella, a la meva edat, sabia més coses. Va ser així que em va enviar a estudiar a França.

107

55JaumeRius.pdf

22/07/12

17:19

FESTA MAJOR DE GELIDA 2012

· assaig i opinió ·

a França; vaig quedar-m’hi tot un any. Van espavilar-me molt perquè com que tenia l’esperit molt obert -l’avi m’havia fet veure tantes coses!-, no vaig quedar-me jugant amb nines, amb nines, no! Doncs, el vaig aprendre molt aviat i el vaig parlar el francès..., perquè en aquella edat, a onze anys, tot s’aprèn. Als dotze, vaig tornar cap en aquí, i el meu pare, a l’any següent, va morir... P. Vostè va estar a la biblioteca de Vilafranca del Penedès els darrers mesos de la guerra, el 1938, i va marxar amb els últims soldats republicans? Joana. Sí..., a Vilafranca la biblioteca la vaig tancar... No, no la vaig tancar: no la vaig poder tancar! Perquè ens havien espanyat la porta. Arribaven les tropes franquistes i ens ho havíem d’endur tot, tots els llibres. Hi érem dues, la meva companya que feia de suplent de la directora i jo que hi estava com a nova, també com a suplent. A Vilafranca vaig estar-m’hi uns sis o set mesos, només. Havia acabat la carrera aquell any, i vaig estar-me aquells mesos amb ella.... Per què ho deia això? C

CMY

P. Vostè em deia que s’hi va estar només uns mesos a Vilafranca... Joana. Quedàrem situats a la primera línia de front i aleshores havien de marxar els últims soldats que teníem en allà. Els que eren a Vilafranca s’ocupaven d’un taller de reparacions de coses de guerra. Acostumaven a venir a llegir a la biblioteca, a la tarda. I un d’ells... ens va dir: “demà marxem cap a Barcelona; hem de marxar perquè les tropes ja estan reculant”. I ens va proposar de marxar amb ells. El doctor Rubió, que era el director de la central de biblioteques, va ser un gran home, perquè el telefonàrem i li diguérem: “miri, ens han espanyat la porta”. L’havien esbotzat per a dormir-hi a la nit la tropa, la nostra, que es retirava. Així que a en Rubió li preguntàrem: “i què hem de fer ara?, nosaltres no podem tancar-la la biblioteca...” Rubió ens va contestar que féssim el que creguéssim convenient: “... diré que he estat jo qui els ho ha manat; vostès estaran lliures de qualsevol responsabilitat. El que vostès diguin, ben fet estarà!” Això és molt d’agrair, oi? Perquè a molta gent la van deixar a l’estacada; van haver de respondre per ells. Nosaltres, com que érem manats..., vam pensar: marxem? Marxem! I així l’hi comunicarem a aquell soldat. No em descuidaré del seu nom; mai no l’he llegit enlloc. Es deia “Cobocaión”, mai a la vida me n’oblidaré d’aquest nom! Marxaríem amb els camions espatllats, estirats pels camions grua. El camió grua davant i l’altra, duent el material, al darrera.

Vam agafar tots els llibres que poguérem, els catalans i els més estimats de la biblioteca, i els vam anar carregant en el camió. Eren uns vehicles destapats i els llibres els posàvem fins a la barana, ben entaforats. P. Això era a la biblioteca de la plaça de l’Oli de Vilafranca, on hi ha a l’actualitat la biblioteca Torres i Bages? Joana. No, no. La biblioteca la teníem a la carretera mateix. Ara ja no hi és en allà. Era..., una mica abans d’arribar a aquella rambleta. En el Cuartel. A la banda del davant hi teníem la biblioteca i a la de darrera s’hi estaven els soldats. [El lloc on actualment es troba la Plaça Penedès]. En allà ens van deixar el camió i vàrem passar el dia omplint-lo com poguérem. “Demà - ens van dir- us vindrem a buscar”. I nosaltres amb el camió allà a la carretera, omplert. A la nostra dispesera li diguérem: “demà marxem cap a Barcelona, marxem cap a casa..., ens emportem els llibres en un camió i marxem”. “Ah, bueno” –va dir- la pobra dona. Llavors que no hi havia menjar -ni hi havia res!- ens va fer a totes dues una truiteta d’un ou, amb una mica de pa, perquè tinguéssim menjar pel camí. Pobra dona!, tota la vida li estarem agraïdes. No, no n’hi havia de menjar, llavors. I quan el camió va quedar ple, ens esperàrem que els soldats ens vinguessin a buscar. Havien de venir al matí. Nosaltres dues, amb la nostra manteta, a primers de gener, embolicades perquè ens prenguessin, i es van fer les nou, les deu, les onze (...) la una i les dues. Van venir a buscar-nos a les set del vespre, amb un fred que pelava, i fosc. No hi havia llum enlloc i estava tot tancat. Van preguntar-nos: “marxem?”, i nosaltres: “marxem!”. Anàvem en una corrua, érem set o vuit camions espatllats, estirats per set o vuit grues, cap a l’Ordal, des de Vilafranca, per aquella recta tan llarga que hi ha. Quan érem a la meitat vam sentir les “paves” d’en Franco [els avions Junkers i Messerschmitt]. Els que anaven al davant van tocar la botzina i llavors van parar tots els camions. Ens van dir que baixéssim i ens vam apartar cap a la banda de la cuneta perquè imaginàvem que ens podrien bombardejar. I, realment, ens van bombardejar... Per sort! –potser- prou lluny. Ens van bombardejar a tres o quatrecents metres d’on érem. Però és a la vora, eh! Quan fan un bombardeig..., a tres o quatre-cents metres, una bomba se sent molt! Ens vam espantar una barbaritat... Allò, per sort, va passar, els franquistes es pensaven que érem un cos de l’exèrcit, i per això ens van atacar. P. La feina de Vilafranca, va ser la primera feina de vostè? Joana. Sí, la primera feina oficial, sí.

(*) http://www.escriptors.cat/autors/raspallj 108