TRES RECUERDOS DE MI JUVENTUD ARGUMENT Desplechin recupera, dues dècades després, el personatge de Comment je me suis disputé… (ma vie sexuelle) (1996) Paul Dédalus (Mathieu Amalric, actor fetitxe del director), per endinsar-se ara en la seva etapa de joventut,encarnada per Quentin Dolmaire, i viure la intensa història d’amor iniciada aleshores. DIRECTOR
ARNAUD DESPLECHIN FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
França 2015 123 minuts Arnaud Desplechin Arnaud Desplechin Julie Peyr Pascal Caucheteux Irina Lubtchansky Laurence Briaud Grégoire Hetzel Mike Kourtzer
FITXA ARTÍSTICA Quentin Dolmaire Lou Roy-Lecollinet Mathieu Amalric Dinara Drukarova André Dussollier
Paul Dédalus jove Esther Paul Dédalus gran Irina Claverie
DIUMENGE 18 DE DESEMBRE DE 2016 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
FILMOGRAFIA La vie des morts (1991) The sentinel (1992) Comment je me suis disputé... (ma vie sexuelle) (1996) Esther Kahn (2000) En jouant “Dans la compagnie des homes” (2003) Rois et reine (2004) L’aimée (2008) [documental] Un conte de Noël (2008) Jimmy P. (Psychotherapy of a Plains Indian) (2013) La foret (2014) [telefilm] Trois souvenirs de ma jeunesse (Tres recuerdos de mi juventud) (2015)
BIOGRAFIA Director francès que cursà els estudis, primer a la Université Sorbonne Nouvelle, i més tard a l’IDHEC. Durant els anys 80, va treballar com a director de fotografia en diverses pel•lícules. El 1991 dirigí La vie des morts, que es projectà al Festival de Cannes d’aquell mateix any. Després, es posà al capdavant d’altres projectes com TheSentinel (1992) i Comment je me suis disputé... (ma vie sexuelle) (1996). L’any 2000 va rodar el seu primer llargmetratge en llengua anglesa: Esther Kahn, adaptació d’un relat d’Arthur Symons. Tres anys després, adaptà l’obra d’Edgard BondIn the company of men. Més endavant dirigí a Catherine Deneuve a Rois et reine, fins que arribà L'Aimée, documental on podem veure al seu pare, germà i nebots a la casa familiar de Roubaix, just abans que es posés a la venda l’immoble. El mateix any filmà el drama familiar Un conte de Noël, exhibit a Cannes 2008. Jimmy P. fou nominada també al mateix festival a la Palma d’Or. Ha rodat tres pel•lícules inspirades en l’obra del novel•lista belga Jean Ray. D’entre els grans directors francesos actuals, és avui el més proper a Truffaut.
COMENTARI En Paul recorda la seva joventut i el seu primer i únic amor, el d'Esther, amb qui va tenir una apassionada relació als anys 80, d'adolescent Sigui dit d’entrada que '3 recuerdos de mi juventud' és la més gran alegria que ens ha donat la cartellera en molt de temps, com un got de llimonada en un agost toscà. Als que desconeixeu el cinema de Desplechin, us recomano primer que recupereu una pel•lícula que es titula 'Reis i reina', d’on ve aquella imatge fantasiosa de MathieuAmalric fumant maria disfressat de mosqueter. Tenia un epíleg antològic, que era alhora un homenatge al 'Baró rampant' de Calvino, la història d’un noble que s’enfilava dalt d’un arbre i deia que mai més no posaria els peus terra. Tota una declaració de principis. '3 recuerdos de mi juventud' és Versió primer, la confessió d’un original en anglès amb subtítols en castellà. home en una gendarmeria, que explica que quan era adolescent, en un viatge a Minsk amb l’institut, va regalar el passaport a un agent soviètic, Sony Crawford i ara sap que enDuane algun lloc del Jackson Jacy Farrow món hi ha un individu que Sam the Lion ostenta la seva identitat. Ruth PopperTambé Farrow és el trauma pelLois suïcidi d’una Lester Marlow mare. I, per últim, és la rèmora d’un primer amor, el d’una noia amb els llavis com un tall de síndria. És ella qui al final de DISSABTE 15que Jean-Pierre la funció, igual 21: 00 H Léaud al final d''Els 400 ÚLTIMA SESSIÓ A LAcops', clava els ulls a càmera, i es SALA CIUTAT queda crionitzada, com el retrat de la jove promesa en el camafeu que el soldat s’emporta al solc de la trinxera.
Els tres records de la dècada dels 80, amb la seva música i el seu vestuari, es precipiten en la memòria a pes lleuger, com aquell aristòcrata que ARGUMENT saltava de branca en branca, amb mitges calades i barret de plomes, des del solitari món de les fulles. Desplechin ens ha ensenyat a entendre les seves pel•lícules en aquest doble raser: és un territori de cínics
que en el fons són una mica pallassos, és una faula negra que de sobte es converteix en un amable retrat d’inexperiència. A part, hi ha COMENTARI una escena d’amor davant d’un quadre d’Hubert Robert que em té amb el somriure grapat a les galtes des de fa dies. TimeOut, 27 maig 2016